ÀlbumMaria-Mercè Marçal

A MARIA-MERCÈMARÇAL

S’han escolat pocmés de cinc mesosdes de la mort deMaria-Mercè Marçal ila seva presència,lluny de fondre’s, éscada dia més forta iclara.

La seva activitat enel Centre Català delPEN s’inicia l’abril de1992, quan se celebraa Barcelona el 57èCongrés Internacio-nal del PEN i junta-ment amb MontserratAbelló i Neus Aguadoorganitza un recital–«Paraula de dona»–que recull altres poe-tes –Maria Àngels An-glada i Marta Pessar-rodona– i escriptorescatalanes –Maria Bar-bal i Maria-MercèRoca– amb la partici-pació d’autores d’al-tres centres com AnnaHatherly, Meredith Tax o Hanan Akmad Awwad, entre d’al-tres. La data és significativa perquè en aquell moment Maria-Mercè Marçal acabava de sentir la pèrdua de tres escripto-res: Helena Valentí, Maria Aurèlia Capmany i MontserratRoig; Helena desapareguda el 1990, les altres el 1991. Maria-Mercè les aplega en un article important que podeu llegiren aquestes pàgines. Es refereix a les seves morts com «unamateixa i única ferida» perquè malgrat les personalitats bensingulars i distintes, sense elles, s’intensifica una solitud, lasoledat de sentir-se la primera en el rengle de l’autoritatfemenina, tan escassa, s’exclama, a nivell social. I manlle-vant de l’anglès el terme sisterhood l’adaptava al català ambel bell mot de sororitat. Maria-Mercè Marçal les relaciona iestableix entre elles i amb elles una genealogia femenina enla cultura, un llinatge femení.

Un dels eixos queva centrar la vida deMaria-Mercè en ladar rera dècada vaser, sens dubte, lal lu i t a , en to t s e l sfronts possibles, percrear l e s bau le sd ’aques t l l ina tge ,per establir i fer vi-sible la paraula dedona. Aquesta és laraó cent ra l de l aconstitució del Co-mitè d’Escriptoresde l nos t re cent rel’any 1994, format apetició seva, per lesj a c i t ades Mont -serrat Abelló i NeusAguado a qui es vanafegir Josefa Conti-joch, Mercè Ibarz ijo mateixa. Des dellavors tots els acteshan anat en aquestadirecc ió : des de lsrecitals a les taulesrodones entorn del ’obra d ’una a l t raautora, o, més ambi-

ciosament els dos cicles de Cartografies del Desig (1997 i1998).

Maria-Mercè constituïa –constitueix– la nostra autoritatfemenina reconeguda socialment més important del segle XX;però altres lligams han establert una nova baula amb les se-ves predecessores, la darrera imatge de Maria-Mercè ambbarret o mocador al cap ens l’acostava silenciosament aMontserrat Roig. No hi ha coincidències. La mort ha estatuna constant en les darreres obres de Maria-Mercè: Desglaçi La passió segons Renée Vivien; però la reflexió sobre la morttrascendeix la dels éssers, per a ella és també l’acabamentd’un ordre i la construcció d’un univers futur, encara utò-pic, però fet real per la seva paraula.

Lluïsa Julià

4

Edició a cura de: Lluïsa JuliàDesembre de 1998Barcelona

© de les autores i autorsTiratge: 1.500 exemplars

Disseny i realització: Infografia SelectaImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

Generalitat de CatalunyaDepartament de CulturaInstitució de les Lletres Catalanes

5

MARIA-MERCÈ MARÇALL’HORA DEL MIRALL

Aquella noia sensible i tímida que jo vaigcreure conèixer ja fa un bon grapat d’anys,només arribaria a descobrir-laveritablement a còpia de temps i de ver-sos. Corria l’any de «gràcia» de 1975 i elqui us parla anava de bòlit amb el seu pri-mer tempteig poètic, un llibre sobre el qualla Maria-Mercè Marçal, a més de RamonPinyol i Xavier Bru de Sala –editors totstres de «Llibres del Mall»–, també digué laseva a l’hora de decidir publicar-lo. Un anymés tard apareixeria el meu llibre, Límit(s),i quasi a l’una ella guanyava el premi CarlesRiba amb Cau de llunes.

Com deia, des de la publicació el 1977d’aquesta opera prima fins al seu sisè i dar-rer llibre, Desglaç (1984-1988) –obraaplegada en un sol volum intitulat Llenguaabolida (1973-1988)–, no m’han mancatmotius, o potser seria millor dir pretex-tos, per a una coneixença segura i crei-xent.

Maria-Mercè Marçal ja no és aquellaveu que maldava als inicis per revelar(i revelar-se) un espai propi. Ara, aquestespai és plenament reconegut i pren cosa recer del seu emblema cabdal: la llen-gua pretesament abolida del seu país i dela seva identitat plena de dona. Les llunesdel seu primer poemari, amb el pes sim-bòlic de la tradició i l’arquetip popular,han anat cedint fins a ser substituïdes pelmirall dels propis fantasmes. Un mirall,val a dir-ho, que s’encara amb la fi de lautopia, amb la impostura del temps, ambla fragilitat de l’amor, però també amb laimatge definitiva de l’altra dona. I tot aixòamb un do verbal tan proper del ressòpopular com de la vena culta o experi-mental.

El comentari crític de Cau de llunes quetot seguit faig arribar al lector fou publi-cat a la desapareguda revista Destino el 4d’agost de 1977. Si l’exhumo aquí, ara iavui, és perquè, al marge de qualsevol pre-

Fotografia familiar a la finca dels avis paterns, al Pla d’Urgell, 1955 o 1956.En primer terme la mare i el pare de Maria-Mercè, aquesta, una nena asseguda

a la falda de la seva padrina Mercè. D’ella va dir: «em va llegar el sentit del’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení»

Maria-Mercè Marçal amb el seu pare. L’escriptora havia comentat:«A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant.

Al meu pare, l’estímul cap a la cultura. En una altra fotografia, significativa,d’aquests meus primers anys, sec davant del portal de la masia,

al costat d’ell, amb un llibre obert damunt la falda.»

6

tensió historicista, crec que pot donar unaimatge fefaent de la impressió de lecturaque em causà en el seu dia aquell primerllibre de la nostra autora. I també, penso,perquè fa palesa la distància i fins i tot elsllocs comuns existents entre l’ahir i l’avuide Maria-Mercè Marçal.

Les llunes de Maria-Mercè Marçal

L’aparició de Maria-Mercè Marçal, pre-mi Carles Riba 1976, en el camp de lapoesia catalana actual no pot passar desa-percebuda. És ben sabut que massa sovintel reconeixement, diguem-ne oficial, d’unaobra premiada és molt lluny de les sevesqualitats reals. Sortosament no és aquestel cas de Maria-Mercè Marçal. Els valorsintrínsecs del fins avui el seu únic poema-ri, el guardonat Cau de llunes, constitueixenun dels casos més suggestius i alliçonadorsde la jove poesia dels anys setanta, com-plexa i heterogènia com molt poques.El camí iniciat per Maria-Mercè Marçalpot suposar en el futur una nova via poè-tica de riquíssimes ressonàncies.

Cau de llunes es troba dividit en quatreapartats que responen, en línies generals,a la triple motivació femenina que a títolde divisa programàtica obre el llibre:a) «haver nascut dona, b) de classe baixa,i c) de nació oprimida». Un tríptic quedesvetlla l’opressió sexista i conflueix enuna rebel·lió única. En aquest sentit, lavindicació temàtica dels apartats no potser més suggerent: el primer, «Núvols ambcorc», esbossa el fet complicat de deta-llar el nexe amorós; el segon, «Atzeitu-ní», fa referència al context social i polí-tic; el tercer, «Fregall d’espart», és undecidit al·legat crític sobre la problemà-tica de la dona; mentre el quart, «Cançonsde paper fi», intenta, amb orientacions te-màtiques diverses, retrobar les arrels qua-si perdudes de la cançó popular.

Aquest plantejament és el resultat d’unalectura superficial. En una anàlisi més pro-

funda, Cau de llunes se’ns mostra com unaobra concebuda des de l’hègira llunàticade William Blake, de qui Maria-MercèMarçal reconeix en una nota l’ascendentparcial de Cançons d’innocència. Efectiva-ment, Cançons d’innocència, de Blake, és unpoemari que fa seu i desenvolupa un delsquatre estats: la innocència –els altres sónla procreació, l’edèn i l’infern–, de l’ésserhumà. La innocència, la beulah, representasegons Blake l’estat pastoral, la imaginaciórevelada en la complaença teorètica, almarge d’aquells transsumptes visionaris oapocalíptics que presagien l’hades o l’in-fern. La innocència o beulah representa laterra primigènia pura, el lloc on el turmen-tat esperit humà reposa i s’il·lumina inte-riorment: l’estació primaveral, en suma,on floreixen la innocència infantil, la crea-tivitat, l’esperança sexual, el desig i la sa-tisfacció sensual. Per a Blake, aquest jardíprimaveral que és l’estat de la innocènciaes troba sota la custòdia de les filles deBeulah, les muses de la imaginació, éssersen actitud perpètua de treball abnegat,sempre –diu Harold Bloom, un dels mi-llors estudiosos del poeta romàntic anglès–«entreteixint il·lusions espacials, la qualcosa pretén ser un acte de generositat,malgrat vorejar sempre l’il·lusori». Enaquest punt, Maria-Mercè Marçal recullel mite de Blake i el refon i actualitza, nosense permetre’s un gest d’ironia críticades del supòsit de la seva condició de dona.

Però encara cal dir –i Maria-MercèMarçal no ho ignora– una cosa més delmite de Blake. Les Cançons d’innocència sóninexplicables sense el contrapunt de lesCançons d’experiència, el seu contrari dia-lèctic. L’ésser humà es debat entre aques-tes dues opcions. La il·lusió de la infante-sa, la puresa d’esperit, arriba un momenten què cedeix el pas als esdevenimentsde la realitat: l’experiència. Aleshores eljoc natural dels afectes –les relacionsamoroses en primer terme– perd els seuslímits, i amb ells la innocència davant eldesafiament immediat que l’experiència

de la vida, corruptora i destructora, ofe-reix. Sota aquestes premises, Cau de llunaés un llibre que, concebut des de l’expe-riència i el sofriment, es remunta als con-fins oblidats de la imaginació creadora.Com el Blake d’El llibre de Thel, tambéMaria-Mercè Marçal fa palesa la impo-tència humana enfront de la realitat. Latragèdia de la innocència comença ambel coneixement indefugible de l’expe-riència.

La veu poètica de Cau de llunes trobales arrels de la innocència perduda fins alsubstrat líric del cançoner popular; unatradició que a les mans de Maria-MercèMarçal es revitalitza i creix mitjançantcomposicions de bellísima factura. Desempre, la cançó popular, amb la figurade la dona com a protagonista central hagirat al voltant de motius amorosos di-versos. En tots aquests motius, però –elplany de la donzella per la infidelitat del’amant, la seva absència o separació, lesalbades, etc.–, el paper de la dona que-dava subjecte al camp d’acció de l’home.Ara, Maria-Mercè Marçal tracta d’equili-brar els termes. L’habitual presència pas-siva de la dona, condemnada a ser habi-tacle i repòs del guerrer, esclata en unadiscrepància actual que reivindica el pa-per actiu de la dona dins el si d’una so-cietat masclista. Aquest tema, amb el su-port de la cançó popular, és, sense capdubte, una de les realitzacions de mésabast que planteja el llibre. D’altra ban-da, l’actitud de Maria-Mercè Marçal cor-robora la interacció secular entre la poesiaculta i la poesia popular, amb la incorpo-ració d’elements cultes per part de la tra-dició popular, o bé, a l’inrevés, amb elreplantejament, l’adopció o revisió quemolts poetes cultes han fet de tècniques,temes i materials populars.

La lluna és el símbol dominant i pri-mari d’aquest espai poètic. Una lluna que,si bé arquetípicament, és sinònim varia-ble del pas del temps i, abans de tot, sím-bol màgic de la feminitat, el cert és que

7

dins la poesia de Maria-Mercè Marçal esresisteix a ser únicament objecte de co-neixement indirecte, receptor i passiu, encontra, doncs, del simbolisme tradicio-nal que fa del sol –símbol de la masculi-nitat– la font d’energia absoluta. Peraquest motiu no és gens estrany entre-veure a Cau de llunes els temps pletòrics,creixents i minvants, d’una Lluna-Donacurulla de divinitat, de poder vegetal ianimal, de vigor nocturn i sensual, de for-ça instintiva i somniadora.

Aquest sentiment passional, íntim idolgut, de les composicions lírico-amo-roses contrasta amb la veta satírica, l’hu-mor i el sarcasme amb què Maria-Mer-cè Marçal arremet contra efemèrideshistòrico-polítiques diverses, el signifi-cat de les quals canalitza a través d’unsesdeveniments concrets d’arrelada re-percussió popular. Així ho fa amb elsemotius poemes dedicats a les morts deLayret i Salvador Seguí, i amb els dosexabruptes burlescs dels què emergei-xen les ruïnes de Pinochet i el generalFranco: «És ara quan ens cal escamparel vi / i empillocar-nos fins que ens fugiel seny, / que el tirà és mort».

Cau de llunes suposa –amb zones d’in-fluència directa o indirecta de Foix, Sal-vat-Papasseit, Brossa, Martí i Pol, l’herèn-cia de la lírica provençal i trobadoresca, amés de la ja assenyalada de Blake– una deles experiències més aconseguides que lapoesia catalana ha donat estimulada perles fonts genuïnes de la literatura populari les seves zones de sensibilitat universal.Amb la seva actitud Maria-Mercè Marçalreactualitza la memòria literària, indivi-dual i col·lectiva, del pòsit rural. És unaforma inequívoca de somoure una cultu-ra habituada a mostrar solament la sevapart més visible. Maria-Mercè Marçal ensmostra l’altra cara: la cara oculta de la llu-na. Una visió, en definitiva, menys fictí-cia i més autèntica.

Jaume PontUrc, núms. 4-5, 1989

Una altra instantània dels primers anys de Maria-Mercè. Ella mateixala comenta extensament; el seu simbolisme perdurarà fins al final de la seva vida:

«S’hi veu una nena amb la cara i la bata brutes, emmurriada, que miraamb desconfiança cap a la càmera, mentre serva sense gaire esma una flord’ametller a la mà. M’havia escapat, sembla “a fer un tomb per la finca,

per veure els arbres”; em vaig perdre, i la imatge, fixa correspon al momenten què em van trobar. Jo em retrobo –per què?– en la xiqueta que es perd,

en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s.»

8

MARIA-MERCÈ MARÇAL:RIMA I RITME

Algun dia, sense presses, tornaré ala cita amb els dos-cents cinquanta-cincpoemes de la Maria-Mercè Marçal: al-gun dia, quan no em facin l’encàrrecd’un article just abans d’anar-me’n aCreta, i en començar l’atrafegat mesd’abril, el temps de la collita, per alsescriptors.

Potser sorprendrà l’afirmació quem’ha vingut al pensament, amb indòcilinsistència, el nom d’un escriptor ra-dicalment diferent de l’autora de Llen-gua abolida; el nom de Josep Pla. En sé,però, la causa; una prosa tensa que esnodria de tot, absolutament, en el casde Pla. I una real, llarga, diversa bio-grafia, del cor, del cos, de la solitud,de la dona –sovint, no pas només per-sonal– convertida en poesia lírica, perdir-ho amb mots d’escola. No sé quanli va venir a la Maria-Mercè la conscièn-cia plena que ella era essencialment unapoeta; un altre autor de les seves con-trades, Màrius Torres, anomenava«cosa absurda» aquesta vocació seva depoeta líric. En tot cas, Llengua abolidaconfirma una fidelitat pel cap baix dequinze anys a la paraula esdevingudapoema i vida.

D’una banda, doncs, no hi ha capespai de la vida prohibit a la poesia; i,al costat d’aquest fet, l’autora es fa sevatota la rica tradició, multicairada, dela poesia. No renuncia a cap forma, esreconeix en la veu més popular i en lamés artitzada i culta. El seu foc cremaamb branques i branquillons d’arbresde tota mena: flama viva, escalfa i me-ravella amb espurnes i colors diversos.El grau d’escalfor, de passió, que sem-pre és alt, els dóna unitat.

Voldria remarcar tres caires tan solsen el conjunt de l’obra poètica que aratenim, reunida, al nostre abast, senseentrar en tot el significat profund, delqual ella, sortosament, ens dóna elssímbols-clau a la bella i clara introduc-ció «Sota el símbol del drac».

Un tret que m’atreu a través de totala seva lírica és el fet que la poeta s’hafet seva, amb gràcia i erudició a penesvisible, la tradició clàssica; en aquestcas vull dir concretament els poetesgrecs i llatins. I no tan sols perquè s’ha-gi sentit impulsada, gairebé obligada, atraduir algun cop la mordacitat de Se-mònides o la bonvivialitat d’Alceu deMitilene. Al meu entendre, i em pucerrar, són ben abellidors el joc i la fa-cècia de Catul que traspua en algunspoemes amorosos; del Catul tendre ijuganer, quan està en bones relacionsamb la seva Lèsbia, no del decebut i iratamant. El llevant del seu somriure treuel cap en escadussers poemes breus deFoguera Joana, fent bona companyia al’espasa de Tirant esdevinguda instru-ment de plaer, en els poemes VI, VII iVIII del recull; tombant imprevist, des-prés del breu camí iniciat amb el deli-ciós poema II: «Amic, et citaré al cord’una petxina. / Petit ocell, ajoca’t en elpit de l’onada. / Dóna’m la llengua,amor. Dóna’m la sal. / I dóna’m també/ aquest dolç llangardaix que em duufollia / quan s’enfila per l’herba. / Ben apleret, que ens hi atrapi l’alba.»

Relacionat amb aquesta aprehensióde velles arrels, i amb el gust i la ne-cessitat de convertir-ho tot en matèriapoètica, trobem un altre tret, potser elmés característic: la capacitat d’inno-var a partir d’unes imatges tradicionalsi, sobretot, de capgirar-ne el simbolis-me. Ni la seva lluna és pàl·lida Selene

dels romàntics, ni el mirall reflecteixcap llanguiment; ni la terra s’identifi-ca amb el cos de la dona que ha de sersembrat. Al contrari, la dona, activa,treballa la terra, la defensa amb lesdents. Aleshores serà possible de res-pondre a la crida: «Sembrem-hi la lla-vor / i el verd de la tendresa, / el blatde l’enrenou.»

Activa, també, en el combat amo-rós, en els bells sonets de «Baula», ca-paç d’atribuir-se una vella dita: «Il’amor que encertava amb bec de coli-brí / el moll breu de l’avenc on la raós’engruna.»

Seguint aquest camí, més endavant,la veu lírica narrarà l’embaràs amb ter-mes que cap dona no havia emprat finsara i amb extensió i profunditat no as-solides, si bé no havien mancat es-ments, més aviat breus, en ClementinaArderiu i algunes autores russes.

Un tercer tret voldria esmentar: lariquesa de l’estrofisme, la varietat delsritmes. És una característica que no so-vinteja en la poesia escrita per dones,precisament. No sempre havia estataixí; per trobar una diversitat que s’hiacosti, encara que no la iguala, em calrellegir Gaspara Stampa, una italianadel segle XVI, que amb igual mà mes-trívola confegeix el sonet, el madrigal,la silva i fins i tot la sextina –en té no-més una, però molt bella. Maria-Mer-cè Marçal, com vol Auden, se submer-geix en la difícil diversitat i accepta elrepte de la forma, que, en comptesd’encotillar-la, la impulsa a la recerca ili augmenta la força de les imatges. Elsonet, la sextina, la cançó de vers curt,l’estrofa sàfica que divulgà Horaci, elsdecasíl·labs tan ben escandits: tria, node vestits, tan fosos com són amb lesparaules, sinó de les diverses pells amb

9

què aquest pensament tenaç i sorpre-nent va mudant; m’agrada més, però,pensar en un «petit ocell» que triésmodulacions vàries pel seu cant.

Maria-Mercè Marçal té l’ofici a cap,com diem a l’Empordà. En aquest cas,l’ofici de poeta. Talment com una altraescriptora italiana, feminista abansd’hora, la veneciana Veronica Franco,podria escriure, canviant les circums-tàncies: «Us desafia singular batalla: /d’armes cenyiu-vos doncs, i de valor, /us mostraré com preval i no falla / elsexe femení: agafeu la llança. // L’espa-sa, en vostra mà tan feridora / de la llen-gua vulgar veneciana, / si us plau a vós,a mi em va bé a tothora, / i, si voleuentrar en la toscana, / podeu triar lagreu o la burlesca, / que l’una i l’altram’és fàcil i plana».

Aquests adjectius, però, podrien me-nar a un malentès; la llengua pot ser «fà-cil i plana» per a l’autora, pel dominique en té. No és, però, precisament«plana» en els poemes: viva, rica, ambpunxes de tant en tant en mots popu-lars o savis. Ens farien pensar, si no sa-béssim qui ha escrit aquests poemes, enun autor més gran pel que fa a aquestaplenitud del llenguatge. No pel que faal front clar i apassionat darrera el quals’amaga aquesta audàcia, aquesta inno-cent gosadia d’ignorar tots els cartellson és escrit el mot «Acotat»: «No esca-nyis la petita que viu, rebel, en mi / quem’incita al candor, a encendre la mira-da, / a estrenar els boscos on els llopsfan nit / i a creure en el poder de lesparaules. / Insecte estrany que fins i totclavat / a la seva minúscula ranera / im-penitent arbora / el repte del seu vol.»

M. Àngels AngladaUrc, núms. 4-5, 1989

Maria-Mercè als 10 anys quan inicia el batxillerat a Lleida,en una iconografia habitual a l’època

Un dia d’excursió durant els anys universitaris (1969-1973).Maria-Mercè Marçal estudià Filologia Clàssica a Barcelona

10

L’ESPAI D’UNA LLENGUAABOLIDA

L’any 1980, quan assistia a la Uni-versitat Catalana d’Estiu (on Maria-Mercè Marçal participava en un curssobre «Dona i literatura» o «Literatu-ra femenina» o alguna cosa semblant),vaig descobrir, amb un retard consi-derable a causa de les meues circum-stàncies personals, la poesia de Maria-Mercè Marçal i, més especialment, elseu llibre Bruixa de dol. Aquella lectu-ra em va provocar un fort impacte: perprimera vegada escoltava una veu quereconeixia i que podia sentir com apròpia. Més tard, vaig tenir la fortunade conèixer-la personalment, d’en-dinsar-me en la seua obra i de poderreflexionar sobre aquella primerasensació a flor de pell de proximitat,d’indentificació.

En la divisa del seu primer llibre,Cau de llunes, Maria-Mercè Marçal

enunciava els tres eixos de la seuarebel·lia: haver nascut dona, de classebaixa i nació oprimida. Més tard, laseua veu assolirà el que per a moltesdones és el problema previ a tota rei-vindicació col·lectiva: l’afirmació de laseua identitat de dona. («Jo tinc unnom», proclama la divisa que obreBruixa de dol). I afirmar-la significa, enprimer lloc, aprofundir en la pròpiaexperiència, traduir en poemes unarealitat que es viu des d’un cos, desd’un món determinat. Significa no re-nunciar a l’experiència vital per inte-grar-se en un món cultural falsamentneutre (no existeix la veu neutra, noes pot transcendir la pròpia naturale-sa per atènyer una androgínia mésteòrica que altra cosa i que sovint nofa sinó encobrir la visió masculina).

És aquesta preocupació per inte-grar la veu femenina al món de la cul-tura el que l’empeny, d’una banda, arevisar les escriptores més clàssiques,

tot descobrint-hi accents de rebel·liói malestar on tradicionalment noméses llegia conformisme i submissió;d’una altra, a traduir autores que«normalment» haurien d’esperar elseu torn, després dels escriptors, ésclar. Pensem en l’antologia de poemesde Clementina Arderiu, Contraclaror,com també en les traduccions de Co-lette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsve-tàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal,temàticament, explora uns espais que,o bé són exclusivament femenins (lamaternitat), o bé, essent universals(l’amor, la solitud), són resseguits ambuna veu que expressa la vivència fe-menina d’una manera que, per per-sonal, esdevé col·lectiva. Al capdavall,la poesia de Maria-Mercè Marçal par-la de la Dona, de les seues (a vegadesdifícils) relacions amb ella mateixa iamb el món, amb l’Altra, amb els/lesaltres, i de les seues (a vegades, no

11

menys conflictives) relacions amb laparaula.

Aquests elements, però, serien in-suficients per explicar el sentiment deseducció que captiva el/la lector/a delspoemes de Maria-Mercè Marçal. Calafegir-hi el domini magistral del vers,l’enorme atractiu de la seua personalsimbologia, d’una gran riquesa senso-rial que com en el tirs baudelerià, en-volta, «amb la sinuositat del verb», la«voluntat recta, ferma i inamovible»de dotar les dones d’una veu poèticaon emmiral lar-nos. La poesia deMaria-Mercè Marçal, tot convocantels indicis d’una llengua abolida, tra-ça l’espai personal on els mots lliurenla batalla per redreçar-la.

Anna Montero i BoschMaria-Mercè Marçal.

Escriptor del mes, «Gener 1995»

Institució de les Lletres CatalanesAmb Ramon Pinyol, amb qui es casaria el 1971

12

HELENA, MARIA AURÈLIA,MONTSERRAT...

No sé parlar de l’una sense parlarde les altres. En el breu espai d’un any,les seves morts successives han anat en-fondint en mi una mateixa i única fe-rida. Malgrat les seves personalitats bensingulars i diferents. Malgrat el dife-rent grau i matís de la relació que hivaig mantenir. Hi ha, només, una soli-tud que traspua i s’intensifica, un àm-bit que pren els colors d’un desert enesqueix.

Helena Valent í , Maria Aurèl iaCapmany, Montserrat Roig, per pre-sentar-les amb els seus noms literariscomplets i no només amb els nomsde pila, més familiars i entranyables,que curiosament només gosem utilit-zar amb les autores. Totes tres forma-ven part d’aquell espai imaginari d’onhe poat força un i altre cop al llargd’aquests anys. Maria Aurèlia, enaquell nivell tan necessari d’«au-toritat» –escassegen tant, a nivell so-cial, les imatges d’autoritat femenina!Indiscutible i contestada alhora,«mare» en la cultura, i, com a tal, sus-citadora al mateix temps de seguretati ambivalència. «Ens havíem barallattant», escrivia Montserrat Roig, arrande la seva mort, ara fa tot just un mes.

Maria Aurèlia, doncs, en aquesta di-mensió diguem-ne «vertical». HelenaValentí i Montserrat Roig, en canvi,em fitaven des d’aquell nivell d’horit-zontalitat que les anglosaxones hanbatejat amb el terme sisterhood –queen català podríem traduir aproxima-dament amb el mot sororitat–: com-plicitat i companyia, sensació que al-tres veus de dones emergeixen des depunts diversos, paral·lelament, en unamateixa direcció... Aquell confortadorsaber que hi són. Que hi eren.

Si em costa de centrar el fil del pen-sament exclusivament en MontserratRoig i la seva evocació se’m trena ambla de les altres dues escriptores demanera indestriable és potser tambéperquè els darrers records que tincd’ella recalquen aquesta imatge:

Fa cosa d’un any i mig, a final dejuny del 90, en el transcurs de la FiraInternacional del Llibre Feminista –que va comptar, en la seva inaugura-ció, amb un parlament de Maria Aurè-lia Capmany–, una mateixa taula rodo-na que vaig contribuir a organitzar, «Fe-minisme i Literatura Catalana», va aple-gar en un mateix acte Helena Valentí iMontserrat Roig. Mig any més tard,l’endemà mateix de la mort d’Helena,vaig tornar a coicidir amb MontserratRoig en un acte d’homenatge a Isabel

de Villena amb motiu del cinquè cen-tenari de la seva mort. Recordo viva-ment la seva imatge en aquella ocasió:duia ja aquella boina negra que trista-ment la caracteritzava aquesta darreraèpoca. Les seves paraules van girar en-torn del tema de l’escriptura de donai, més encara, de la mirada de dona, elque ella anomenava la necessària «mi-rada bòrnia»: amb un ull, mirar la rea-litat; amb l’altre, cec per a l’exterior,mirar cap endins, mirar-nos mirar...Vaig tornar a trobar-la unes setmanesdesprés en l’acte que va organitzar l’As-sociació d’Escriptors en memòriad’Helena Valentí que va tenir lloc pre-cisament a la mateixa sala del Centred’Art Santa Mònica, a prop de les Dras-sanes, on s’havia portat a terme la tau-la rodona de la Fira. A la sortida, algúva assabentar-me de la gravetat de laseva situació...

Més ençà, aquest estiu, a la revistaCultura, en un número dedicat a l’apor-tació cultural de les dones, em va sob-tar una llarga entrevista mútua entreMaria Aurèlia Capmany i MontserratRoig: una conversa extraordinària desde tots els punts de vista, una conversaentre dues escriptores, però tambéentre dues dones, dues amigues de ge-neracions diverses, a peu pla, deixantconstància de les seves nombroses afi-

13

nitats i també de les diferents opcionsvitals... Les fotografies que la il·lustra-ven semblaven emblemàtiques d’unagenealogia femenina en la cultura –d’un «llinatge femení» com reclamavaLuce Irigaray...– sense fractures, sòli-da i contundent. Tot plegat, no són pascoincidències banals ni esporàdiques.Són testimonis concrets d’un dels ei-xos –no pas l’únic, però sí significa-tiu– que van centrar la seva escripturai la seva vida. No en va Montserrat Roigés l’autora de L’hora violeta. Ignoro siaquest és o no el seu llibre més reeixit.Només sé que –estrafent Espriu–, can-sada de tants llibres que no fan com-panyia, aquesta novel·la em va fer des-cobrir una veu que sense deixar de ser-me –com tota altra veu– inevitable-ment estrangera, m’era, també, alho-ra, estranyament germana. És en aquestsentit que abans parlava de sisterhood,«sororitat».

Avui mateix m’ha arribat a les mansel programa de la propera Fira Inter-nacional del Llibre Feminista que s’hade celebrar el juny vinent a Amsterdam.Se’m fa un nus a la gola quan llegeixoentre les escriptores convidades, elnom de Montserrat Roig.

Maria-Mercè MarçalRegió 7, 17 de novembre de 1991

Caracteritzada d’Antígona, en una representació de l’obra homònimaescrita per Salvador Espriu. Principis dels anys 70

Manifestació de l’Onze de Setembre de 1978 quan Maria-Mercèmilita activament en el PSAN. Són anys d’efervescència i canvis, lluites

i trencaments polítics i personals trencaments polítics i personals

14

PRÒLEG ALA GERMANA, L’ESTRANGERA

La germana, l’estrangera aplega en unsol volum el recull de poemes, escritsentre 1982 i 1984, que amb el mateixtítol va guanyar el premi López-Picó de1985, i un breu llibre de sextines an-terior, Terra de Mai, escrit l’any 1981 ipublicat un any més tard en una efí-mera col·lecció valenciana.

Aquest darrere llibre ha estat espe-cialment desafortunat en molts aspec-tes, i, en concret, en la seva difusió.Així i tot, no m’hauria decidit a inclou-re’l en la present edició si cregués quefer-ho restaria coherència o unitat alconjunt. Ben al contrari, a hores d’ara,La germana, l’estrangera em semblaria in-complet sense les sextines que li fande pòrtic.

Això, que, a nivell intuïtiu, és per ami molt clar, se’m complica extraordi-nàriament a l’hora d’intentar-ne unajustificació raonada, explicitada. Non’hi ha prou, crec, en un producte li-terari, d’apel·lar el referent vivencial:si Sang presa –és a dir, la tercera partd’aquest llibre– és, des d’aquest puntde vista, la continuació de Terra de Mai,també la segona part, En el desig cica-tritzat i en l’ombra, enllaça, pels fets que

s’hi reflecteixen, amb Sal oberta; i, encanvi, sento, en aquest darrer cas, queentre uns poemes i els altres hi ha unadistània enorme, va més enllà dels doso tres anys que en separen l’escriptura.

Tampoc no és en el nivell diguem-neformal on els tres components d’aquestvolum troben la seva unitat. Terra de Maise singularitza, des d’aquest punt de vis-ta, el conjunt, molt més heterogeni,molt més «lliure», pel fort caràcter queimprimeix la vella –i, a través de JoanBrossa, també nova– combinació estrò-fica d’Arnaut Daniel. Paradoxalment,però, la rígida estructura de la sextinadóna marges, endega, una imatgeriamolt més «desbridada i folla», per dir-ho amb mots de Clementina Arderiu,que no pas la de la resta del llibre, on laflexibilitat mètrica va aparellada amb unacontenció, un control més fort sobre elcurs de les imatges i sobre la dicció, engeneral.

I, tanmateix, és en aquest terreny–el de les imatges– i, sobretot, en elmón fantasmagòric que, a través d’elles,s’intenta fer present on les tres partsd’aquests volum troben la seva estretarelació: són habitades pels mateixosfantasmes. Terra de Mai els va obrir debat a bat la porta. Els poemes de tot elllibre La germana, l’estrangera no només

reflecteixen, sinó que formen part es-sencial del meu cos a cos amb ells, delmeu esforç permanent per conjurar-los: «i són de nou els mots / que mos-seguen la carn / com els ullals d’un talp/ per eixamplar-li el límits / del seu pai-satge clos»

✧ ✧ ✧

Un gran mirall, sense marc ni límits,divideix l’espai. Qui, a banda i banda?Mare, amant, filla, germana, estrange-ra? Domini fosc. Ball frenètic d’om-bres davant d’una paret closa, d’un vi-dre impenetrable. Joc d’identificacionsbrutal i paralitzador, on el vampir cla-va l’estaca al cor del vampir, on l’as-sassí i la víctima han fet, abans, un pactede sang, on un part és alhora «plaer /de fletxa a trenc de sang» i desposses-sió absoluta, per a totes dues bandes:«Com si un tauró m’arranqués unamà...», i també: «Mar que m’escups,un cop m’has seduït».

Mare, filla, amant?: la germana, l’es-trangera. Un tu i un jo que es confo-nen «(...) com una embosta / de sangextasiada que borbolla / d’una mateixamort i se n’abeura / tesant una abraça-da de sal viva»

✧ ✧ ✧

15

En conjunt, La germana, l’estrangeraaplega poemes escrits al llarg de quatreanys, és a dir, un període de temps for-ça dilatat. Se’m fa difícil d’enumerartotes les persones que m’hi han fetcostat. Voldria, però, fer constar el meureconeixement a les dones del «Grup»–Tània, Rosa, Dolors, Pepi i Anna– que,entre moltes altres coses, han fet menyssolitari el meu debatre’m en els trenca-colls d’això que en diuen «maternitat».A Pep Parcerissa, per sis anys d’amistata tota prova. A la Tona –i al petit Adrià–per les semblances i per les diferències.A les Massip, que, si són tres, és per al-guna cosa... A la Magda, germana mevaen el sentit estricte de la paraula... AMireia Mur, per la seva lectura de l’ori-ginal i pels seus suggeriments, que engeneral he seguit. A Josep Uclés, peldibuix de la coberta de la primera edi-ció, tan poc sortosa, de Terra de Mai, ambla recança deguda. A Maria Girona, pelde La germana, l’estrangera.

I, encara que el llibre era ja escritquan et vaig conèixer, a l’hora de pu-blicar-lo vull dedicar-te’l especialmenta tu Fina. Encara que no t’agradi quet’ho digui: gràcies.

Maria-Mercè MarçalSetembre de 1985 Finals dels anys setanta, a la Universitat d’Estiu de Prada

16

VIRATGES, REMINISCÈNCIES

Barcelona, capital en la marina,Lleida, en la terra ferma, digué el cro-nista. Per a una xiqueta d’un poble del’Urgell, les paraules del vell Munta-ner poden tenir, encara ara, un sentitestranyament literal, que passa per altrasers d’importància i volums numè-rics, com si el més lluny i el més a proprespectius anivellessin la balança i con-fonguessin una i altra ciutat en un nom,alhora vague, imprecís i mític: la capi-tal. En el meu cas, però, Barcelona ci-meja en la meva infantesa com un polsingularment lluminós, únic, a l’altreextrem de la meva realitat rural de cadadia. Circumstancialment va ser el llocdel meu naixement; un any abans, acasa, m’havia nascut, mort, un germà:ara, calia fer les coses tan bé com fospossible. I, de fet, sembla que a aques-ta mesura provident devem la vida lamare i jo.

La xiqueta d’Ivars, doncs, podia ga-llejar de ser, de dret, barcelonina: «dela capital». La xiqueta de terra endinss’estarrufava d’haver emergit del mar...Uns germans de la meva àvia materna,a més a més, havien deixat la Segarrapel Raval, un per fer-hi de carboner,l’altre per menar-hi un bar a la canto-nada del carrer d’Elisabets amb la pla-ça del Bon Succés, a tocar de Canale-tes. Alguns membres femenins de lageneració següent en van seguir l’exem-ple, però desembarcaren a l’Eixample.Sovint per casar-s’hi o bé secundantalguna peripècia marital... Però unad’elles duia el seu propi governall.I m’era padrina. Com els Mags arriba-ven de l’Orient, la tieta Mercè arribavade Barcelona. I els meus ulls infantilstransformaven en una fada poderosaaquella treballadora que planxava vuithores diàries o més, en una clínica da-vant per davant de la Concepció, perun sou migrat. La mateixa que, poc

abans, m’havia acollit en la seva faldade fadrina –petita reina destronada dedos anys!– mentre la meva mare s’es-carrassava criant gossets en un pit perpoder alletar, en l’altre, una menudís-sima sismesona vestida de cotoó fluix...I els cadells, perquè no poguessin ur-pejar, duien guants de mitja que ellateixia...

El prestigi enorme d’aquella plan-xadora, convertida després en telefo-nista, es va mantenir intacte per a midurant tota la seva vida, estroncada desobte a poc més de cinquanta anys. I laciutat que l’encerclava, que me la pre-nia i me la tornava, qui sap si feia mésintensa la imatge de coratjosa autono-mia que sempre me’n va pervenir, laseva condició de mestressa dels seusactes. Com fan la clucaina, els colorsde la llibertat! Les coses, ara ho sé, novan ser gens fàcils per a una dona«sola», per a una dona sense home.Però la ingenuïtat infantil sovint per-cep l’essencial. I la seva aura, la sensa-ció de poder quasi màgic que em co-municava no van minvar gens ni micani quan es va veure obligada a repartiren dos terminis un regal de comunióesperant amb deler. El conservo, ara,les dues meitats desiguals reunides enl’estoig: una miniatura d’or de la gòti-ca «princesa de Barcelona», engavanya-da encara per les vestidures que du-rant tant de temps la van desfigurar, iuna cadena ben gruixuda perquè no laperdés mai...

Quina baula, sinó ella, que em va do-nar el seu nom, fa certa aquesta altracadena que em lliga, des del fons delsanys, a la capital del mar? Curiosament,però, ara que visc a Barcelona, que hihe viscut ja quasi la meitat de la mevavida fins avui, sovint falsejo el lloc delmeu naixement, o eludeixo la mentidadirecta dient, simplement, que «sócd’Ivars d’Urgell». I la vella realitat prenel relleu, així, en l’espai del mite.

✧ ✧ ✧

Un home, amb una ampolla de plàs-tic, d’aquestes d’aigua envasada, parti-da per la meitat, treu aigua d’un vellcossi de zinc i rega uns esqueixos declavellina tot just acabats de plantar. Unnesprer esponerós, quatre mongeteresque s’nefilen per les canyes, una par-ra. Un tenderol amb coberta d’uralitai gàbies per a aviram. Laberint d’esca-les estretes i passadissos per arribar al’hortet, un de més entre aquestespetites feixes esglaonades que escalenla muntanya, algunes ben conreades,altres en estat d’abandonament, onnomés algun arbre ha sobreviscut, es-pars, entre l’herbassar que hi creix. Desde la finestra, veig ara l’home com fo-rada una tenalla de terrissa. Duu pan-talons curts i samarreta imperi. Unapala fosca reposa per terra; munts dellenya. Clos tancat per una porta fetade fustes velles i llistons entravessats.Just al darrere, des de dalt de tot d’unaparet de pedra, s’esbalcen heures, encascada, i plantes enfiladisses de florblava. Algunes branques semblen aven-turar-se més avall i dibuixen columnesirregulars de verds diferents, contra elgris del fons. Una dona surt ara al bal-có del pis de dalt de la casa, un balcóllarg i estret que dóna al darrere i desd’on s’accedeix a les escales que pu-gen cap als hortets i baixen fins al pati.Aquesta casa, pintada d’un ocre càlid,amb esgrafiats florals i adorns de cerà-mica a la façana, és una de les més bo-niques del carrer, enmig d’una mesclabigarrada de torretes de principi desegle, la majoria despintades i ennegri-des, però d’un encís peculiar, al costatd’habitatges de construcció més re-cent. Les finestres són blaves, i les por-tes dels pisos de la planta baixa són devidres amb cortinetes blanques al dar-rere. En un, hi viu una parella de mú-sics amb dues criatures. En l’altre, unadona que s’està sola, amb molts anys a

17

l’esquena, que sordeja força i que noentén ni un mot de català. La meva fi-lla s’hi ha fet amiga. No conec els ve-ïns del pis de sobre. A l’estiu, davantmateix de la reixa que tanca el petitjardí que hi dóna pas, acolorida perdues buguenvíl·lies bessones, s’hi im-provisa, cap al vespre, un banc del si-no-fos, i s’hi pren la fresca en un am-bient cordial.

L’home, ara, ja no hi és; i els ulls seme’n van, més enllà, cap a les cases ques’amunteguen, s’encastellen, fins a to-par el turó que els fa d’espatllera. I,cap avall, l’esllavissadissa inaturable deterrats, teulades i edificis que, en pen-dís suau i cada cop més atapeïts, van avessar-me a mar. La mar, el mar: en elsdies clars, estesa al fins de tot com ungran arc de plata brunyida i, en diesmés foscos, de boira o de sutge, elsvaixells semblen navegar-hi per un celde plom.

«Ara que ja de tanta cosa torno...»

✧ ✧ ✧

Fa quatre anys que vaig arribar enaquest barri, que sembla fet a mida pera un esperit híbrid, indecís, instal·latde forma permanent en el solc entredos mons, en el llindar entre dos pai-satges, dues temptacions, dos codis.¿Pot esdevenir un port, si no definitiu,almenys durador per al meu tarannànòmada que m’ha dut a sembrar d’en-clavaments emotius, de senyals inci-sivament subtils, tants punts diferentsd’aquesta aglomeració de blocs d’obrai de vides que, des d’aquest terrat oberta tots els vents, s’estén ara als meuspeus? Xarxa dins de la qual em deba-to, presa entre la compulsivitat frenè-tica i el bloqueig que ressegueixoamunt i avall, per dins, corrent darre-re d’amors i d’altres coses...

Ciutat que ens fas i que ens desfàs:coves, encara, alguna possibilitat inè-dita? El dubte em manté, encara, vigi-

Marçal fotografiada a l’illa de Còrsega, lluint un barret,complement que esdevé habitual en ella. És l’època dels primers llibres:

Cau de llunes ha guanyat el Premi Carles Riba (1976) i aviat publicaràBruixa de dol (1979) a Llibres del Mall, editorial de la qual era cofundadora

A Còrsega amb una amiga, la fotografia recull fidelmentel posicionament feminista de Maria-Mercè

18

lant, per si les cendres dels boscos cre-mats serveixen d’adob, tal com creienels antics artigaires de l’Arrabassada.Collserola aturarà, potser una fugidacap a Ponent? Miro, revessa, cap a Mig-dia, cap a Llevant, cap al Nord. Cap ala llenca desigual, corba, estrebada perun moviment imperceptible, de sal id’aigua. No gaire lluny, emmarcat perla mola grisenca de Montjuïc, coronatde pins, el turó del Putget. Com unimant. Tants cops m’hi ha empès eldesig, l’obsessivitat d’una tendresa! Lafebre capciosa d’un amor sense casa.(I, sense tu, casa no ha sabut ben béser casa meva).

Més enllà, la llunyania difumina lavirulència d’altres records. Reprenc,trio de nou els camins que m’han dutfins aquí.

✧ ✧ ✧

Des d’aquí no afiguro el carrer del’Argenteria. L’antic camí del mar, quanse sortia de Barcelona per la plaça del’Àngel. Camí gremial dels joiers, d’en-çà que les noves muralles engolirendins del ventre de la ciutat tota laVilanova marinera, i fins al segle pas-sat. Carrer dels joiers, fins a la joia dellum que és Santa Maria, de dins es-tant. Allà, a tocar, el Born, on semprees torna, diuen. «Salvem el Born»,«Born, ateneu popular»: els adhesiuses descolorien encara en el meu cotxevell quan me’l vaig vendre no fa gairesanys. Allà, a tocar, el carrer de Mont-cada, amb el seu enfilall de museus ipalaus. L’any 1977, les columnes sa-lomòniques del Palau Dalmases s’estre-miren davant l’embranzida del profes-sorat de català en cerca de normalit-zació. Dins dels sumptuosos salons,escampadissa de sacs de dormir, bati-bull d’envasos i llaunes, formigueigd’ambaixades, comissions, assemblees.Vestuari informal, rescatat dels encantso de petits mercadals de roba usada.

Escapades fins al pla de la Garsa, finsal Mundial o fins a minúscules tendesde vetes-i-fils del barri de Sant Pere. I,enmig, un reduït nucli femení debatia,reia, intimava, a contrallei de les horesmortes. Feia un any, tot just, del maigde les dones. Tot, encara, era possible.

Allà, a tocar, el Fossar de les More-res. Uns mesos més tard, l’onze de se-tembre, l’antic cementiri sobreeixia degent. Una generació s’escampava perla placeta davant de l’església, pel pas-seig del Born. Però hi havia una absèn-cia. A la nit vaig tornar, allà on «no s’hienterra cap traïdor», a colgar-hi la tris-tesa. Un gat es va enfilar dalt del meucotxe i em va mirar de fit a fit. I la portaprincipal de Santa Maria del Mar, a lafaçana de ponent, va anar clarejant apassos lents des del moment precísen què l’alba la va sobtar per darrere.Començava el meu itinerari de dona«sola», de dona sense home. Com unpeix sense bicicleta?

✧ ✧ ✧

El curs 1979-1980 accentua els seuscontorns i dibuixa una fita, en escorç.Quin tic d’ensenyant, però, això deparlar per cursos! Període complex,trasbalsat. A cavall entre el Baix Llo-bregat, on encara treballava i hi teniacasa, l’esquerra de l’Eixample, on ha-via llogat a baix preu una barraca deterrat que jo anomenava, significativa-ment, «el colomar», i el barri que en-volta la Ciutadella. Al davant mateix delparc, sota uns porxos, un pis d’estu-diants immens, amb una gran galeriaassolellada, m’oferí el suport càlid del’afecte, de l’amistat que dura. El pri-mer dia que hi vaig anar, a penes llo-gat, una de les habitacions va aparèi-xer plena de fòtils vells dels anteriorsestadants: recordo un bressol de vímet,sense potes, que ens va servir durantmolts mesos de cove dels mal endre-ços. I una trona de criatura que ens va

fer de tauleta de nit. Durant el curssegüent, un cop mal instal·lada, peròfixada per dos anys, en un cinquè pissense ascensor del carrer de Muntaner,amb poca llum i poca aigua, hi vaig as-seure l’Heura per donar-li les prime-res farinetes. Enmig, però, un tempsde foc: amors encavalcats, decisionssense retop, recerques de pis, trasllats,escissions de partit, les primeres elec-cions al Parlament de Catalunya, opo-sicions... I anades i vingudes entre elcarrer de Lledó, al barri de Sant Just, iel de la Riereta, al Raval: llibreria, edi-cions, bar de les dones. I tot això, pas-sejant un ventre altiu, que s’aventura-va a navegar en aigües de ningú. Desdel passeig que avui es diu de Picasso,anava cada dia fins a la plaça de SantAgustí Vell i, en un d’aquells carrerons–no en recordo bé el nom– per unesescales estretíssimes i dretes, que enfeien la pujada quasi inversemblant ambaquell embalum, arribava a un pis sen-se envans, sorprenentment espaiós. Elsseus llogaters l’havien arreglat amb grà-cia, recuperant fustam vell i pals detelèfon en desús, i agafaven l’electrici-tat directament del carrer. Allà es feiala preparació per al part a casa. A qui-na casa? –encara em preguntava un mesescàs abans d’arribar a terme. Per unaestranya barreja de raons, afectives,pràctiques –imponderables– l’Heurava néixer no pas al barri de Santa Maria,com potser era previsible, ni a l’Eixam-ple, on havia de viure els seus primersanys, sinó més enllà de Gràcia, passatel conglomerat muntanyós que barrael pas cap a Horta, al peu mateix d’unaltre turó, isolat, que es destaca cap alnord: el turó de la Peira. En una petitavivenda barata, encimbellada dalt d’unvuitè pis d’un bloc entre tants d’altres,en un cap de barri sense arrels. Enaquest mateix indret, però, jo hi posa-va, de petita, quan venia als banys. Irecordo el trajecte fins a la platja de

19

Sant Sebastià, i un banyador groc degometes, i un barretet xinès de pallaverda amb llunes blanques. I les esca-pades amb una cosina de la meva edatfins a la plaça de Catalunya a donarveces als coloms, mentre apreníem decor la t iral longa de les estacionsde metro o seguíem el traçat de lesvies des del vagó del davant o del dar-rere. Poc abans de morir, la tieta Mer-cè havia reformat el pis i hi havia vis-cut uns pocs mesos. Jo hi vaig passarquasi tota la carrera i els primers anysde casada. Els «Llibres del Mall» hi vantenir el seu punt d’ar rencada. Enaquell moment hi vivia la meva ger-mana. Al davant mateix, una llibreriasingular ha anat fent la viu-viu, i hasobreviscut com un lloc de trobada,com una referència insubstituïble.Per Xoc tot hi passa, tot s’agleva... Ara,hi pots prendre «aigua de València»cada divendres i trobar-hi quadrespenjats de la gent més diversa. No fapas gaire temps que hi vaig comprarla deliciosa aquarel·la d’Ocaña quetinc a l’estudi: tot d’angelets bàquicshi festegen un campanar sensualmentingenu... Ex-vot irreverent, penyorad’una altra Barcelona que bull i escongria Rambla avall.

✧ ✧ ✧

Aviat farà nou anys: sota un sol d’hi-vern, en un banc arrecerat del parc delTuró de la Peira, em tirava amunt eljersei i oferia un pit mig esborronat auna boqueta badada i a unes mans ner-vioses. Els parcs se’t fan avinents i fa-miliars, així que una criatura t’estira lesfaldilles. Ja traslladades al carrer deMuntaner, entre Diputació i Gran Via,sovintejàvem els jardins de la Univer-sitat, on l’Heura maldava per enfilar-se a les soques amples i rabassudes delsarbres exòtics i feia capgirells per lagespa. En el pati de lletres s’extasiavaamb els peixos de colors i volia fer ser-

Dues fotografies fetes des de la consciència transgressora, i tambédes de l’autocomplaença. Una verge gràvida i una imatge retornada des del fons

del mirall. El valor simbòlic d’aquests retrats traça una línia coincident ambla poeta Renée Vivien molt abans que Marçal la conegués

20

vir els nenúfars de passarel·la. A vol-tes, havia de perseguir-la sota elsporxos, fins al bar subterrani, i ella enbaixava les escales gatejant a recules.Encara ara hi anem, de tant en tant, ise’m fa un nus al cor de pensar enl’amenaça de destrucció imminent quepesa sobre aquest espai, d’un encantentranyable. Unes quantes illes méslluny, els dos petits triangles verds dela plaça de Letamendi oferien escassa-ment gronxadors, tobogans, sorra perterrejar... Amunt i avall resseguia un ialtre cop l’engraellat de carrers, ambcotxet o amb motxil la, car regadaamb una immensa senalla de roba brutao neta, de camí o de tornada de la bu-gaderia, fent un cafè agraït en algun delsbars que sempre hi ha a les cantonades–La Valenciana, El Colonial, Oro Ne-gro– de vegades al costat de vellsdesvagats jugant al dominó o bé a lescartes; o bé aturant-me a comprar enalguna de les botiguetes d’aire me-nestral, que brindaven uns preus tanbaixos...

De casa estant, sentíem tocar cam-panes i, estranyament, en plena nit,el cant d’un gall. Les finestres dona-ven a un pati interior enorme, d’a-quests típics de l’Eixample, una granpart del qual, però, era ocupat per unpàrking. M’agradava, així i tot, desd’allà mirar les torres de la Universi-tat, i els cimals dels arbres en resta-llera lluent. Més endavant, el pis vaser envaït pels ratolins. El vaig deixarl’any que, per carnestoltes, Barcelona

es va disfressar insòlitament amb unvestit de neu, nou de trinca, ben aviatesquinçat per les roderes dels cotxessense espera. Entre les seves paretspretenia deixar-hi, tancats, tot de fan-tasmes... –Amor de sempre, amor,amor de mai! Em seguirien, però, des-fermats, costa amunt, més enllà de laDiagonal, pel carrer Gran de Gràciafins a la plaça dels Josepets. I mésenllà, encara. Més ençà.

✧ ✧ ✧

Incrustada a la ciutat, espargida, di-fosa arreu, la vasta cambra fosca, opa-ca, quasi sempre invisible de l’amorentre dones. Des dels carrerons de laBarceloneta o des de l’escullera, on,com les onades, he tornat una i altravolta, diversament acompanyada, peròsovint en l’esclat d’escuma viva deldesig... Fins a Montjuïc i el Tibidabo,de les Cotxeres de Sants fins a Pe-dralbes, de Gràcia al Putget i del Put-get, per la Creueta del Coll, fins al’Horta; lliscant per l’antiga riera deVallcarca, o per la Via Laietana, queesbadià la ciutat medieval, fins a lesmuralles romanes; de l’enforcall del Pe-dró fins al sarrianenc Pedró de la Creu;i, a l’altra banda, fins al Poblenou i laSagrera, i, més enllà, encara, fins alsconfins insospitats de la Torre del Baró:arreu, arreu, n’he dut, a pes de bra-ços, el neguit. Tentinejant sobre l’es-treta paret imperceptible que separa elsespais acotats de la terra de ningú quequeda en els marges... Cercant recers

coixos i efímers, a cobert de l’ull queproscriu i del mot que coarta. O delsilenci que agredeix, de sotamà. Pontsfonedissos entre el carrer, massa obert,i la cambra, massa closa. Uns quantsnoms, només: Daniel’s, La nostra illa,Gervàs, Members...

✧ ✧ ✧

I més enllà, encara. Més ençà. Re-prenc el fil que m’ha de dur fins aquí.Enmig, una breu escala de dos anys al’avinguda de la República Argentina,en un pis col·lectiu, gran, de construc-ció sòlida i sostres alts, pintats per algúde blau marí i de verd fosc... A la cui-na, amb les parets solcades per un en-vitricoll de tubs i canonades inservi-bles, tres generacions d’escalfadorsd’aigua: de llenya, elèctric, de gas... Nodiré res de tot el que hi va néixer, créi-xer. De tot el que hi va arrelar. Ni delque hi prengué fi. El carrer d’Agra-munt, allà mateix, ens duia, de pujada,al parc del Putget, i a les torretes i car-rerons que pintà Olga Sacharoff... Perl’altre costat, descendíem fins a trobarel final de la Baixada de la Glòria, llargpendís amb vorera esglaonada que sem-bla estimbar-se des del Parc Güell finsa l’avinguda de l’Hospital Militar. Ara,al mig, quan el sol fa el cor fort i lluuamb braó, el moviment de les escalesmecàniques, recents, escarneix a pe-nes, en sentit contrari al de la gravetat,el d’una aigua cascadejant en salts suc-cessius, des de l’antiga riera fins al Car-mel. En aquests moments, hi ha un

21

pòsit de fascinació en els meus ulls. Perun segon, imiten, fidels, els d’una xi-queta de l’Urgell, trenta anys enrere,meravellada, en el Sepu, davant les pri-meres escales mecàniques de Barce-lona.

✧ ✧ ✧

«Ara que ja de tanta casa torno»,deia. I aquest vers de Clementina Ar-deriu m’acompanya, en veu baixa, enel meu recorregut matinal de cada dia–des del setembre fins al tomb de l’es-tiu. Aquest paisatge va ser, durant unaèpoca, el seu, i l’enyorà, des de l’exili.Itinerari de jardins que fiten, amb elsseus colors canviants, el pas de les es-tacions–, des del meu barri, que duuper mal nom «Penitents», fins a Sarrià,on la meva filla va a escola, i fins a lacarretera d’Esplugues, on l’institutBoscà s’empassa les meves hores, vo-raç. Enguany tornaré a resseguir, ambdiscontínua intensitat, el trànsit delverd al vermell i al coure de les vinyesverges, l’espurneig groc de la mimosaal febrer, estalonada ben aviat pel rosamalva dels arbres de Judea. El seguiciesblaïmat dels lilàs. El morat viu de lesbuguenvíl·lies. Viratges sense aturall.Primaveres d’estiu, primaveres d’hi-vern que s’escampen arreu en reminis-cències.

L’Heura m’ha preguntat avui, a migcamí, on acaba, on comença Barcelona.

Maria-Mercè MarçalDins de Barceldona, 1989

Estiu de 1980. «Jo hauria d’haver estat una de les moltes noies que van anara Londres a avortar», comentà, però Maria-Mercè va viure l’embaràs com una

experiència creadora, amb tints místics, i la va afrontar en solitari, «a contrallei»

Principis de desembre de 1980. Amb la seva filla Heura acabada de néixer,una separació difícil, com argumenta en el llibre Sal oberta (1982),

i l’inici d’una relació nova i única

22

SOTA EL SIGNE DEL DRAC

Dotze anys s’han escolat des de la pu-blicació de Cau de llunes, el meu primerllibre, fins a la de Desglaç, recull inèditque tanca el present volum. Tinc la sen-sació, en donar-ho, ara, tot plegat a lallum, de deixar enrere un cicle complet–on vida i poesia fan la trena, indestria-bles– obert i clos sota el signe del Drac.

M’agrada especialment aquest animalmític que, si faig cas a vells oracles orien-tals, va vetllar també el meu naixement.I assumeixo les connotacions especialsque pren en un país on cada any, pun-tualment, un Sant Jordi ritual s’encarre-ga de fer emmudir la seva boca àvida dedonzelles esporuguides –addictes persempre més, des d’aleshores, i sotmesesa l’imperi protector, a l’ombra de la llan-ça. Drac mut, llengua estroncada que sesap supervivent, encara, mentre la feridaadolli. Donzella esmorteïda, colonitzadai sense llengua. Dues cares de la monedaon es congria el meu –el nostre passat–.Què deu ser la poesia sinó el mirall queem fa retornar un i altre cop a aquestescenari i, alhora, l’intent també reiteratd’arrencar-me’n, amb els mots, i confe-gir-me un espai propi, una cambra prò-pia? Des de Cau de llunes a Desglaç aquestés el ball d’ombres i màscares que les pa-raules re-presenten, juguen o es juguen.Quasi sense entreactes. I sense treva: clOsi/o Solc.

Cau de llunes s’inicia amb una divisa quehe repetit fins a l’excés i que ara, també,subscric. Tres dades inicials –ésser dona,de classe baixa, de nació oprimida–, enprincipi no triades, es converteixen, a tra-vés d’un agraïment quasi irònic, en cons-cients i assumides: una arrel ferida ques’arbra, però, en una triple rebel·lió. Lalluna serà en aquest llibre i en els imme-diatament posteriors imatge privilegiada,recurrent i obsessiva, punt de referèncialluminós alhora utòpic i atàvic, amb lasubversió en pantalla del seu significattradicionalment subordinat: «Hi haviauna vegada, quan la lluna tenia llum prò-pia...» podria ser el començament d’un

conte que, com tots, no té una localit-zació en el temps, sinó fora del temps.La tensió entre el jo poètic, la lluna il’ombra –llast, zona no explorada, in-controlable, fat, lloc de la subjecció idels fantasmes paralitzadors– és l’esque-ma triangular bàsic que, com el poemaxinès «Petita festa» que traduí MariàManent, remet sempre, en la lluita o enel festí, a la pròpia solitud. Aquestes imat-ges clau, explícites en alguns poemes,latents en el conjunt, es matisaran, esperfilaran, s’ampliaran o s’aprimaran,s’enriquiran o es despullaran, però man-tindran la seva nitidesa fins al meu cin-què llibre, La germana, l’estrangera, queinclou també el meu quart recull, Terrade Mai. I, fent rogle al seu voltant, la brui-xa-drac, la sal –«Sal oberta a la nafra, queno es tanqui...»– el nom, el cíclic bateigde sang: baules d’una cadena que generael rovell que l’ha de trencar.

✧ ✧ ✧

La germana, l’estrangera reflecteix la criside l’esquema jo-lluna-ombra, que temp-tava la construcció d’una identitat des delcor mateix del conflicte –des de l’herèn-cia i contra l’herència, des d’uns arque-tips mítics i contra l’arquetip: una iden-titat de dona, enllà i ençà del femení queconfina amb tornaveu de fat. Foc i aigua,amfibi estrany, aranya que teixeix un pontdel peix a l’ocell, en bosc marí o en illade muntanya. A través de l’amor, la pas-sió, el desamor, la maternitat en esqueix,i de la solitud sense sabates.

Terra de Mai, com indica el seu nom,representa una instantània –i fal·laç– con-secució de la utopia. Tot límit s’esborra,tota brida cau, tot és un daltabaix de saloberta... La lluna, de cop abastable, en-cegadora, mostra tot seguit la seva caraobscura. La germana, l’estrangera inicia uncos a cos amb l’ombra. La lluna hi seràara l’absent, només present a través del’enyor. La lluna, ben entès, com a imat-ge plena, amb llum pròpia. Hi ha, encanvi, omnipresent, una altra lluna, en laseva accepció més buida: la del mirallque reflecteix. I allò que el mirall reflec-

teix, com la hydra, petrifica. Pel miralldesfilen imatges que desafien la fragilitatdel jo i li imposen el propi caos: l’assassí,pel mirall sense fons, la infanticida pelmirall del fons, la impostora, la culpable,la pròfuga, la mare, la filla, l’amant, lagermana, l’estrangera. Ombra i sang.Sang, però presa –robada, presonera,quallada. Set incendiada, absència esde-vinguda fòssil.

El mirall, de fet, obliga a mirar-se, i,en veure’s, veure allò que darrere nos-tre ens és llast i gep i feix. La lluna, ple-na, massissa, es balma en apropar-se delseu contingut mític i màgic. És nomésvidre i mur; no és tampoc un mirall d’ai-gua, és impenetrable. La ferida, la sang,imatge bàsica del recull, testifica l’in-tent inútil de traspassar el llindar cap al’altra banda.

✧ ✧ ✧

Aquest és el punt de partida de Des-glaç. L’hora del desglaç és una hora dolo-rosa però oberta. Hi ha una mort. Desa-pareix la carcassa que immobilitza, peròque també sustenta, el sòlid dóna pas allíquid, els contorns es fonen. La diccióhi és tanmateix continguda. Escriure,com un intent, encara, de donar forma al’informe, d’ordenar l’embat. La desinte-gració aparent és també la possibilitat defluir. Enllà queda la rigidesa, l’encarca-rament, els moviments d’autòmata, larepetició compulsiva i mecànica delsgestos. Camí fluid, de nou sense esque-mes ni pautes, que és alhora camí deretorn, de reveure, de retrobar, de rei-dentificar, de reanomenar, de refer-se.

Aquest procés iniciat ja al final de Lagermana, l’estrangera té com a principalsdesencadenants i catalitzadors dos temeso tal volta pre-textos, que alhora li do-nen cos i que, a més, tendeixen a con-fondre’s en els poemes: la mort del pare–real i/o simbòlica– i l’amor, que fa apa-rèixer en el mirall, sencer o trencat, l’om-bra de l’altra dona. Camí sembrat d’es-pectres –quins vells crims? quines vellesculpes oblidades? –ombres cosides al’esquena de la transgressió, entre les

23

quals destaca la més amenaçadora, quepren la forma d’un ocell de presa, im-mòbil o sobrevolant l’escena. Ombra ra-paç, falcó, esparver reial: vigilant, jutge,castigador o exculpador, la seva absènciapot ésser més inquietant que la seva pre-sència visible. A l’altre extrem, la imatgedel petit ocell bategant –el no-nat lor-quià de Yerma. El fetus, potser, com ahabitant d’un recer que implica la inno-cència i com a gresol de totes les pos-sibilitats inèdites. Passar la porta és en-frontar-se a la culpa, és encarar totes lespossibilitats mutilades. Potser el Desglaçconsisteix en re-nàixer, encara una volta,en l’embolcall líquid de l’esglai.

✧ ✧ ✧

A part d’aquest darrer llibre, inèdit aexcepció d’alguns poemes apareguts enrevistes, molt poca cosa he agregat al quefins ara ha estat la meva obra publicada.Algun petit afegitó en diversos llibres iuna breu secció d’esparsos tenen la vir-tut, potser, de matisar alguns temes,d’ampliar-ne l’abast o d’insinuar-ne al-gun de nou... Esbossos i poemes inaca-bats s’han quedat, encara, al calaix, quisap si per ser represos més endavant, opotser només com a serramostre obso-let, pell morta d’aquests anys. No sabriarenunciar a res del que aquí es publica i,menys, a aquesta impuresa radical que liencomanen els fets viscuts, a sang, so-vint, a contra-llei.

✧ ✧ ✧

Si bé vull dedicar Llengua abolida, així,sense paraules, a la memòria del meupare, perquè ell fou qui, paradoxalment,m’obrí portes que em durien a qüestio-nar la seva llei, vull també oferir-nos-el anosaltres, les dones que estimo –i en es-pecial a la meva filla Heura: set anys sen-cers, per creure en el prodigi...! I a totesi a tots els companys capaços de convo-car els indicis d’una llengua abolida.

Maria-Mercè MarçalGener de 1989

Pròleg a Llengua abolida

Maig de 1981. Marçal a la porta de l’Institut de Batxillerat «Joan Maragall».Són els anys de la lluita per la llengua. Des del curs següent, la poeta ensenyà

llengua i literatura catalanes a l’Institut de Batxillerat Joan Boscà de Barcelona

Retrat entranyable amb la seva filla. La construcció d’un món per a l’infanti el rol de mare esdevenen radicalment replantejats en el poemari

La germana, l’estrangera (1985)

24

DIVISA

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Cau de llunes,Proa, 1977

A Layret

Vint bales fores, vint balesai!, quan trencava la nit!

Dia trenta de novembre,nit d’hores decapitades!

Vint bales foren, vint bales!

Dia trenta de novembre,nit sense alba de matí!

Ai, com moria la nit!

Caigué la crossa del poble!Segaren l’alè de l’aire!

Vint bales foren, vint bales!

Malhaja qui no recorda,vint escorpits al seu pit!

Ai, com sagnava la nit!

30 novembre 1920

Cau de llunes,Proa, 1977

25

BRIDA

A la fira dels Follsjo hi aniria.Vindria qui sap d’on–i ningú no ho sabria–amb els llavis oscatsde molta vida,

traginer de cançonsen cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapaa la geniva?Amor, estel amarga la deriva,em fa senyals: jo vaigper l’altra riba,

traginer de cançonsen cavall sense brida.

Cadenes són presonsi jo en fugiapel call dels bandolersa trenc de dia.

A la fira dels Follsjo hi aniria

traginer de cançonsen cavall sense brida.

Amb Fina Birulés, filòsofa i companya.En una fotografia realitzada

per la seva filla Heura, cap a 1986

Tardor de 1989,fotografia de gran

valor històric,Marçal amb les altres

escriptoresi integrants del llibreBarceldones. Una

de les seves tasquesd’intel·lectual va serelaborar la tradició

literària de lesescriptores. Entre les

presents en el projecteMaria Aurèlia

Capmany, a qui veiacom a predecessora, iMontserrat Roig, quedesapareixien al cap

de poc temps

Bruixa de dolLlibres del Mall, 1979

26

III

A Teresa d’Arenys

Aquest mirall em diu que sóc ben solai no hi fa res que el trenqui en mil bocins.He enfilat el carrer trist que va a escolai em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.I jo sembro amb pedretes els caminsque em duen cap a mi, nit meva endins.Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.M’arrenco el collaret d’agres estrellesi el mar se les empassa d’una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdellesel teu destí, per fer, amb cartes velles,un solitari nou sobre la duna.

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.han canviat entre elles escombres i varetes.I amb cucurull de nit i tarot de poetesendeveinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàsi han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.Han ofert al no-res foc de cera d’abellai han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,com la serp cargolada entorn de la pomera,i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,esbalaïda veig que vénen cap a mii em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Bruixa de dolLlibres del Mall, 1979

Bruixa de dolLlibres del Mall, 1979

27

DIVISA

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!Que no em venci cap àncora, vençudapels anys, i per l’oratge, i per la ruda.Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpellesper albirar l’enllà, com un desertobert de sobte en un deliri verd!Que l’escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!Deixar senyal de sal on l’ona manquique m’assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,pel gorg lunar on tota cosa muda!

Juliol de 1990. IV Fira Internacional del Llibre Feminista.Maria-Mercè Marçal participa en una taula rodona juntament

amb Teresa Pàmies, Kathleen McNerneg i Montserrat Roig

Tardor de 1990. Homenatge a Isabel de Villena.D’esquerra a dreta: Maria-Mercè Marçal, Teresa Pàmies, Joaquima Alemany,

Montserrat Roig, Isabel Segura i Carme Sansa

Sal obertaLlibres del Mall, 1982

28

VA Tona Gusi, una mica gitanauna mica drac

Si pogués ser gitana i endur-te’m al paíson les móres maduren al caliu de la lluna–dins del sac ca-ta-crac, per l’ai dolç de l’abís–d’amagat dels mussols que enllumenen la duna!

Si pogués ser flautista d’un Hamelin novelli arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,amb nuus de set olors confegir-te un castelld’iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.

Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plataper temptar-te, tot just obrís l’ull a l’incerti oferir-te les ales que m’ha encès el desert!Si l’esglai no em mengés la rel i la sabata

desaria la ruda, sortiria al camíi obriria en ventall l’arc viu de Sant Martí.

L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l’ombrai obres foc nou al tomb de la campana.Que t’arbres amb l’esforç de rel i copai, dau a dau, desmuntes el paisatgede l’enderroc, i et fas mina de boscosi de l’engruna en treus una altra festa.

Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?¿Encertarem tots els camins dels boscosi el secret sense atzar de la campana?¿Un vol de fulles refarà el paisatge,colgant l’esglai glaçant dins de la copa?

Bon dia, amor: compartirem la copai trenarem interrogants en festa.Conjurarem els límits del paisatgeamb tints d’atzur i en destriarem l’ombra.Desnuarem la pena i la campanasense triaga que emmetzini els boscos.

Adéu, amor: ens emmirallen boscosd’un món que cap sencer dins d’una copa!Escolta el corb, al peu de la campana,i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombraque barra portes a un altre paisatge?

Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscosque sura, amb veles altes, sobre l’ombrai amb vi de rels abranda tota copa.Hi és en la terra que convoca la festarost amunt, per topants sense campana.

Adéu, amor: amb pluges de campanal’eixut crida la ufana del paisatge.¿Saps on comença el nom d’aquesta festaque, a peu de braç, durem al cor dels boscos,on s’eixampla la boca de la copai el verd no deixa ombra sobre ombra?

Bon dia, amor: ¿quina ombra de campanaadollarà a la copa del paisatgeboscos i bes i solitud en festa?

Primavera d’hivern, 1981

Sal obertaLlibres del Mall, 1982

Terra de MaiEl Cingle, 1982

29

Car si près que tu sois l’air circule entre nousM. DESBORDES-VALMORE

Heura,victòria marçal,

germanaestrangera, de cop feta present:Com desxifrar el teu llenguatge bàrbari violent que força els meus confinsfins a la sang, un repte que no em deixani les cames tan sols per a fugir!¿Quins ulls i quines mans –no pas les meves–sabrien veure’t com un tacte, sols,com la bellesa feta carn, desclosasobre el meu ventre, sense interrogants?No puc deixar d’enyorar les orellesendevines que et caçaven la veuquan només eres l’ombra d’un murmuride fulles altes, cos endins, desig,senyals de fum de l’una a l’altra bandadel bosc, so de tabals, obert, llunyà,colom amb bec en blanc, on jo inscrivial’alfabet vegetal del teu missatge,poema viu que no urgia respostacom ara aquesta que sé que no sé.I malgrat tot t’anomeno victòria,heura marçal, germana, l’estrangera.

Retrat realitzata principis

dels anys noranta

Marçal a Berlín,Alemanya, el 1994.

Acaba de serguardonada amb el premiCarlemany de novel·la per

La passió segonsRenée Vivien,

obra que obtindràmoltes altres distincions

La germana, l’estrangeraLlibres del Mall, 1985

30

Qui em dicta les paraules quan et parlo?Qui m’incrusta de gestos i ganyotes?Qui parla i fa per mi? És la Impostora.M’habitava sense que jo ho sabésfins que vingueres. Llavors va sorgirde no sé quines golfes, com una ombra,i em posseeix com un amant tirànici em mou com el titella d’una fira.I sovint, al mirall, la veig a Ellarescatada de no sé quina cendra.No li facis cap cas quan Ella et parla,encara que m’usurpi veu i rostre.I si et barra la porta de sortidaamb el seu cos amorós i brutalcal que la matis sense cap recança.Fes-ho per mi també i en el meu nom:Jo la tinc massa endins i no sabriaaturar-me al llindar del suïcidi.

He canviat set cops la pell com una serpi encara repto entorn del marbre del teu nomesculpit tenaçment, m’enrosco entre els seus peusi em faig minvant de lluna per fer-li pedestal.Hostal parat a l’ocell sense rumb,desafiant el temps que cau, segat,mentre em creixen set voltes els cabells,set cops el verd al capciró de bogesprimaveres tal volta inabastablesque no saben temptar-me: gos fidelal regust de la mort, servil escorta,insensible a la pluja, al vent que xiulai em vol empènyer lluny, ben cuirassadarere l’ombra que em ferma, i els ulls fitsen la claror que falca el meu exili.

He canviat set cops la pell, com una serp.

La germana, l’estrangeraLlibres del Mall, 1985

La germana, l’estrangeraLlibres del Mall, 1985

31

Jo que he escanyat la fillaobedient de Tui l’he enterrat, convulsaencara, sota el glaçno sé ofegar la foscaranera que es maridadòcilment a la tevaenllà del mur. I ençà.Ella parla per mi.Sura damunt de l’aiguainmòbil el silencid’aquella que no sési sóc.

Que el foc emporpril’hora muda i desclavillengua i camins. Que el dianeixi, nu, del desglaç.

Conversant amb la seva mare. Més enllà de la biografia personal,en els darrers anys Marçal treballava en un poemari

que través les relacions generacionals entre dones

Impulsora del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN,una de les tasques que coordinà fou el debat sobre l’obra d’escriptores.

La fotografia pertany a la taula rodona sobre la poeta i amiga Montserrat Abellócelebrada a l’aula Josep M. de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès el febrer de 1996.

Al costat de Maria-Mercè Marçal, Vinyet Panyella, Àngels Anglada,Montserrat Abelló, Teresa Pàmies i Neus Aguado

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

32

Pare-esparver que em sotges des del celi em cites en el regne del teu nom,em petrifica la teva voluntatque es fa en la terra com es fa en el cel.La meva sang de cada dias’escola enllà de tu en el dia d’avuiperò no sé desfer-me de les velles culpesi m’emmirallo en els més cecs deutors.I em deixo caure en la temptacióde perseguir-te en l’ombra del meu mal.

Construir, sang a sang, aquest amorfent i desfent, i refent el teixit,com una balenguera fora senyi maldestra que tempta, a l’endeví,camins de mans incertes, mar obert,però sense el secret, sense la clau.

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

33

Tèrbolament t’estimo. Tot el pòsits’ha remogut. La copa com un martempestejat m’aboca, a contrasang,restes de vells naufragis, fustes, urcde suïcidis oblidats, quitràenquistat dins l’onada, algues, mort.No sé trencar-la. Ni, assedegada,buidar-ne tot l’embat en un sol glopsense esquitxar-te ni ferir-te, sensearrossegar-te a l’escullera amb mi.

Casa Elizalde, Barcelona, 28 de maig de 1997, Marçal participa activamenten el cicle primer de les Cartografies del desig tot i la malaltia.

Hi fa una exposició brillant sobre la vida i l’obra de les poetes russesAnna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, a qui havia traduït anteriorment

Lleida, tardor de 1997, amb els integrants del jurat del premi Màrius Torres,Jaume Pons, Pere Rovira, Joan Margarit i Miquel de Palol

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

34

On trobar-nos, enllà d’aquest espaimarcat, sota el segellreial de l’esparver,on d’entrada, per viure,en hem traït?

Referel vell pacte de sang

trencatsaberon ets tu, on sóc jo.Qui ho sap... nosaltres...

I un altre nom, si us plau, per a l’amor.

El meu amor sense casa.L’ombra del meu amor sense casa.La bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.Les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu

amor sense casa.Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala

que travessa l’ombra del meu amor sense casa.El meu amor que s’emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les

fulles que cobreixen la bala que travessa l’ombra del meu amor sense casa.

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

35

Per tu retorno d’un exili vellcom si tornés d’enlloc. I alhora et séterra natal, antiga claror meva,i l’indret on la culpa es feia carn.

Retorno en tu, per tu, a l’espai cecd’on vaig fugir sense poder oblidar;desig sense remei, ferida arrelarrapada, clavada cos endins.

Per tu retorno d’un exili vell,refugi contra tu, des d’on trairla primera abraçada i on triar,des de l’enyor, l’escanyall d’unes mans.

Retorno en tu, per tu, al vell jutjatsense horari ni nom, fosa en la pelldels teus camins que em coneixen la pell,closa en els ulls que ja gosen fitarel teu esguard, com si tornés d’enlloc.

Casa Elizalde, Barcelona, 4 d’abril de 1998,el dia de la presentació del Segon cicle de Cartografies del Desig.

D’esquerra a dreta: Anna Bofill, compositora,Araceli Bruch, directora del projecte i actriu, i les integrants

del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN:Neus Aguado, Mercè Ibarz, Lluïsa Julià, Josefa Contijoch i,

assegudes, Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal

Desglaç, dins Llengua abolidaTres i Quatre, 1989

36

Per cada gestque lleva fruit,brutal escampadissade flor vermella.Vida, excés... hemorràgia.Imponderable tresorde la pèrdua.

Res no et serà pres:vindrà tan solsl’hora d’obrir dòcilment la mài alliberar la memòria de l’aiguaperquè es retrobi aiguad’alta mar.

Morir potserperdre només forma i contornsdesfer-se, serxuclada endinsde l’úter viu,matriu de déumare –desnéixer.

Edició de bibliòfilTristan Barbarà Editor, 1998

Edició de bibliòfilTristan Barbarà Editor, 1998

Edició de bibliòfilTristan Barbarà Editor, 1998

37

Porta entre mar i marla paraula:Exili de l’exili.

Fotografia realitzada durant una de les últimes entrevistes: Nadal 1997

Edició de bibliòfilTristan Barbarà Editor, 1998

Primavera de 1998, al pati del Passeig de Sant Joan,amb la seva mare, la seva filla i la seva germana

38

MONÒDIA FINAL

Londres, 11 de juny de 1977París, 18 de novembre de 1909

En el futur gris com una alba incer-ta, algú, ho sé prou, es recordarà denosaltres, quan vegi cremar, sobrel’ambre de la plana, la tardor d’ullsvermells. Un ésser entremig dels és-sers de la terra, oh Voluptat meva, se’nrecordarà. Una dona que durà en el seufront el misteri dolç i violent. Estima-rà la boira lleugera que fumeja i les oli-veres belles com la mar, la flor de laneu i la flor de l’escuma, la nit i l’hi-vern. Entristint de comiats les costes iels ribatges, coneixerà l’amor sagrat deles verges... Car res no és més dolç quel’amor... Desdenyo el vi, menyspreo lamel, no vull res més que el gust de lesbesades. Ni el tremolor de l’aigua niels remolins del cel no igualen l’onejardel teu cos en el meu llit. Ah, el per-fum, ah, la metzina dels teus llavis, florsverinoses. Els teus ulls tenen el reflexdel cel de Mitilene.

Una dona, ho sé prou, se’n recordarà.

[...]

Vosaltres que em jutgeu, no sou resper a mi.

No sento orgull dels vostres elogisni esglai de les vostres calúmnies. Ésvil i abjecta la llei que transgredeixo.Com una estàtua entre els vianants,tinc l’ànima serena. Vosaltres no fa-reu empal·lidir la pietat de la mevapassió per la bellesa de les dones...Ningú no ha vist que era clar el meuesguard. Ningú no ha vist que t’haviatriat amb simplicitat... I han dit, ¿quiés aquesta dona damnada que rosegasordament la flama de l’infern? Alsmeus llavis el bes fou l’única blasfè-mia... Què ens importa el judici delshomes i què em de témer si som pu-res davant la vida? Deixem-los quedefensin la seva moral impura. Ohcants meus, no tindrem ni vergonyani tristesa de veure menysprear-nosaquells que menyspreem. El foc dan-

sa, el llumener vetlla sobre els llibressomorts, els mobles ens són amics. Jano conec l’aspecte glacial del carreron tothom passa amb una pressa crei-xent... Ja no sé si parlen malament denosaltres ni sé si encara parlen... Aquíels mots ja no fan mal. Servem les por-tes closes. Les ànimes sense esperan-ça tenen l’orgull solitari de les illes.

Oh dolçor dels meus cants, anem aMitilene!

Heus ací, sota les violetes de la pos-ta, Lesbos, recança i enyor dels déus,exili sagrat del cant. A través dels se-gles dissemblants retrobo les tevesones, les teves oliveres, les teves vi-nyes. Sigues l’altar de les embriague-ses d’ahir, acull-nos amb bondat, repen els teus vergers una parella feme-nina, illa melodiosa que avives les ca-rícies... La vinya que enrogeix sota elsol m’ha abocat a la copa, amb l’ona-da, el riure de les bacants... Perfuma-rem de roses i de mirra els nostrescossos, on cremarà com un ferment

39

sagrat la còlera del vi. El teu encís emfascina, sinuós com una serp. Tincl’emoció del lladre davant del botí rar.Amor, oh lladre etern, que furtes elsfeixucs tresors del cor i el secret delsvestits...

Creix com un goll el meu amor feudal.

Sóc tan covarda com un home. T’es-timo amb el meu amor borni. Et sotjoamb el meu únic ull, el meu ull sinis-tre on lluu la còlera del rom. Et se-gueixo amb l’esguard, lúbrica com unsimi, èbria com un globus sense llast.Bleixo cap a l’esquer dels pits vibrants,del tors subtil on la gràcia s’alia amb laforça... Dóna’m besos amargs com llà-grimes... Obre’m amb ràbia els teus lla-vis i en beuré lentament el fel i el verí.Com un mascle en zel que brama ibruela, faré cruixir els teus ossos sotael meu pes. Oh voluptat de sentir lesgotes de la teva sang perlejar les flors!L’ànima dels conqueridors, bàrbara iviolenta, canta en el meu triomf ensortir del teu llit.

La passió segons Renée VivienColumna - Proa, 1994

Maria-Mercè Marçal en una reunió de la Junta del Centre Català del PEN

40

EL DARRER BRINDIS

Bec per la casa devastada,pel dolor de la meva vida,per la solitud en parellai bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,per la fredor mortal als ulls,perquè el món és aspre i brutali perquè Déu no ens ha salvat.

1934

EPIGRAMA

Podria Beatriu crear com Danteo cantar Laura la febre d’amor?He ensenyat a una dona a fer servir la veu.I ara, com puc fer-la callar?

1960

Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustováde Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,Edicions 62, 1990

Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustováde Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,Edicions 62, 1990

41

1

Fou a la matinada quan ells se t’emportaren.Jo anava al teu darrera com darrera d’un mort.Dins de la cambra fosca ploraven criaturesi el ciri beneït de sobte s’esfondrà.En els llavis t’enduies fred del bes de la icona,i, al front, una suor mortal. Cal no oblidar.Seré com les mullers dels soldats dels tsar Pereallà al peu de les torres del Kremlin, udolant.

1935

La poeta Renée Vivien retratada a Constantinoble el 1906

Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustováde Rèquiem i altres poemes d’Anna Akhmàtova,Edicions 62, 1990