massilles i abrasius

TRACTAMENT I RECOBRIMENT DE

SUPERFÍCIES · MASSILLES I ABRASIUS ·

ROGER DE SALVADÓ CORBELLA

2 CFGS AUTOMOCIÓ INS ANDREU NIN · 2015/2016

01 / 12 / 15

ÍNDEX

I. Introducció ................................................................................................. 1

II. Materials de farciment ........................................................................... 2

1. Propietats i requisits de les massilles .................................................. 2

2. Tipus de massilles ............................................................................... 3

2.1. Massilles de polièster .............................................................. 3

2.2. Massilles de retocs ................................................................... 5

2.3. Massilles per plàstics ............................................................... 5

2.4. Massilles tapaporus ................................................................. 6

2.5. Massilles per a zinc .................................................................. 6

2.6. Massilles de polièster d’aplicació a pistola .............................. 6

3. Fitxa tècnica del producte .................................................................... 7

4. Normes bàsiques de seguretat en les massilles ................................. 12

III. Materials abrasius ................................................................................ 13

1. Tipus d’abrasius i aplicacions .............................................................. 13

1.1. Constitució d’un abrasiu ......................................................... 14

1.1.1. El suport ........................................................................ 14

1.1.2. L’aglutinant .................................................................... 16

1.1.3. El mineral ...................................................................... 17

2. Granulometria utilitzada en cada tipus d’operació ............................... 18

3. Procés d’escatat ................................................................................. 19

4. Màquines per escatar .......................................................................... 20

4.1. Radials o rotatives ................................................................. 21

4.2. Vibradores ............................................................................ 22

4.3. Roto-orbitals ......................................................................... 23

5. Normes bàsiques de seguretat en els abrasius .................................... 24


TRACTAMENT I RECOBRIMENT DE SUPERFÍCIES

1

I. Introducció

Tots els vehicles són susceptibles al llarg de la seva vida útil a sofrir petites

agressions a la superfície de la carrosseria i degut a les marques que produeixen

els útils utilitzats en el reconformat de les reparacions, en aquestes peces s’han

d’eliminar amb materials compatibles capaços d’omplir aquestes zones

negatives.

Per aconseguir una superfície llisa, apropiada per un correcte acabat final, s’usen

les denominades massilles de farciment.

L’evolució de les massilles està en consonància amb la de les mateixes

carrosseries del automòbil. Al principi de la historia de l’automoció, els vehicles

es fabricaven amb carrosseries fet les es de fusta, on si una peça estructural era

danyada, aquesta era substituïda per complet. A mida que es van anar

incorporant parts metàl·liques, aquestes ja es reparaven. No va ser fins a la

fabricació en sèrie del Ford T a la dècada de 1910 que les carrosseries no van

començar a ser produïdes d’acer per complet. A partir d’aleshores per a la

reparació de petits desperfectes als panells de la carrosseria es va anar

implementant progressivament l’ús de les massilles, que al principi consistien en

un compost a base de plom combinat amb cel·lulosa, les quals eren molt lentes

d’aplicar i tenien una duració limitada.

A mesura que l’automòbil es popularitza, els processos de reparació s’havien

d’agilitzar i els fabricants d’aquests productes van anar cobrint aquestes

necessitats poc a poc amb massilles més eficients, a partir de mitjans dels 50

fins a principis dels anys 60 s’utilitzen una combinació de pols amb líquids que

milloren el temps i la qualitat de les reparacions. Aproximadament des de 1964

fins al 1980 s’apliquen unes massilles a base de pasta resinosa que milloren el

comportament, aportant la flexibilitat necessària per a que aquest producte

convisqués amb la xapa sense esquerdar-se.

A partir d’aquestes dates es passa a l’elaboració de massilles més fines que

incloïen millors resines i que aportaven la possibilitat d’eliminar un pas del procés

de reparació: de l’aplicació en primer lloc de massilles de gra bast pel ompliment

de les deformacions i a continuació l’aplicació de la massilla d’acabat per

finalitzar la reparació, al ser substituïdes aquestes dues per una sola massilla

capaç d’aconseguir els mateixos resultats en una sola aplicació.



2

II. Materials de farciment

1. Propietats i requisits de les massilles

Les massilles són materials utilitzats en la

reparació de les carrosseries per igualar

superfícies un cop extret el bony o per aplicar

en superfícies directament, sempre i quant la

deformació sigui petita. Les més utilitzades

són les fabricades a base de polièster

insaturat.

Aquests productes poden ser aplicats de tres

formes diferents, a espàtula, a pistola o a

tampó, tot i que l’aplicació més comú sigui la

realitzada a espàtula, degut a la rapidesa

d’execució, neteja i a la possibilitat d’obtenir

majors espessors.

- Les principals qualitats que han de reunir les massilles per a la seva aplicació

en la reparació del automòbil són les següents:

1. L’adherència a la superfície d’aplicació. És un dels factors més importants, és

per això que es fabriquen diferents tipus, ja que la superfície i la flexibilitat d’un

plàstic es molt diferent a la del acer i necessita un tractament diferent.

2. Gran poder d’ompliment sense sofrir minves d’espessor un cop curades.

3. Elasticitat. La massilla ha de ser capaç de suportar vibracions o càrregues

dinàmiques sobre la xapa així com canvis bruscos de temperatura, evitant que

s’esquerdi o es desenganxi la massilla i les posteriors capes de pintura.

4. Facilitat per ser preparada i aplicada. La presentació del producte en forma de

pasta permet, juntament amb el catalitzador, una barreja senzilla, homogènia i

de fàcil aplicació.

5. Facilitat d’escatat. Gràcies al seu alt contingut en minerals tous pel farcit com

el talc, la greda o les microesferes plàstiques.

6. Baixa porositat. La massilla un cop seca no ha de presentar excessius porus.

7. Una gran resistència mecànica i química, sent compatible amb la majoria de

productes de reparació.



3

2. Tipus de massilles

2.1. Massilles de polièster

Existeixen una gran varietat de massilles de polièster. Estan compostes de dos

parts: la massilla i l’enduridor. La primera està formada per les següents

proporcions:

· 35-50% Resines de polièster. Polièster (65%) i estirè (35%). La barreja

d’aquests dos components produeix una lenta polimerització.

· 40-50% Pigments de càrrega com talc, barita, creta, microesferes i extensors

que eviten que la resina es contragui durant el seu curat, milloren l’adhesió i

faciliten l’escatat. Les microesferes tenen la propietat de rebaixar la densitat de

la massilla, amb el que facilita l’aplicació i el polit.

· 0,5-2% Agents tixotròpics (sílice fumat o oli de castor). Faciliten l’aplicació.

· 1-10% Pigments de color com el diòxid de titani, pols de metalls i òxids de

ferro que faciliten el control de la mescla.

I l’enduridor, compost de peròxid de dibenzoili que actua com agent accelerador

de la reacció química d’enduriment de la massilla.

Resina de polièster

Pigments de càrrega

Pigments de color

Agents tixotròpicsEnduridor

COMPONENTS DE LA MASSILLA



4

- Trobem diferents tipus de massilles de polièster:

· Massilla de polièster estàndard: és una massilla de dos components, que té

una bona adherència sobre acers convencionals, sobre fibra de vidre, GRP i

altres substrats que en determinats casos requereixen una imprimació

d’ancoratge.

· Massilla de polièster lleugera: és

també una massilla bicomponent en

que la seva principal característica es

troba en el tipus de pigments que

empra, aquests són microesferes de

plàstic que proporcionen una densitat

especialment baixa i l’excepcional

senzillesa per a ser aplicada i polida,

cobreix amb facilitat les imperfeccions

de la superfície i es pot aplicar sobre

superfícies pintades, metall nu, fibra de

vidre i GRP.

· Massilla de polièster per fibra de vidre:

es tracta d’una massilla bicomponent

formada per resines de polièster reforçades

amb fibra de vidre com a part dels pigments

de farcit. La presència de la fibra fa que la

seva aplicació sigui més complexa.

Aquesta massilla es pot aplicar sobre ferro,

acer i plàstics de polièster reforçats amb

fibra de vidre (GFK). S’utilitza per omplir

reparacions en les que s’havien produït

petits forats en la carrosseria degut al

efecte del rovell. Poden trobar-se amb

diferents mides de fibra, per adaptar-se al

tipus de danys soferts per la peça i així

restituir la resistència en peces amb danys

petits. En el cas d’existir forats grans, és

recomanable utilitzar una estora de fibra de

vidre, per a reforçar la superfície a tractar.



5

2.2. Massilles de retocs

Es una massilla d’un sol component, on la seva resina es acrílica o cel·lulòsica,

s’aplica per a la correcció de petites senyals o porus sobre la superfície de la

massilla, del aparell o de la pintura que es detecten en les últimes fases de pintat.

El seu avantatge consisteix en que permet aplicar directament sobre ella la capa

de pintura d’acabat sense necessitat d’aplicar aparell aïllant, encara que també

presenta una important limitació que es la seva reduïda resistència mecànica.

La seva aplicació s’haurà de realitzar aplicant bastanta pressió sobre l’espàtula

per a garantir una adhesió uniforme sense bombolles d’aire atrapades. Aplicar

en capes primes i no més de dues capes i deixar assecar 20 minuts per a

continuar amb el procés de reparació.

2.3. Massilles per plàstics

Es tracta d’una massilla bicomponent que s’empra per a omplir petites

deformacions produïdes en la reparació dels plàstics i la seva principal diferencia

rau en la composició del lligant que incorpora petites quantitats de resina epoxi

que milloren l’adherència sobre els plàstics. Milloren la flexibilitat un cop curada

i presenten una gran resistència al impacte gràcies al additiu elastificant que

també incorporen. Es pot utilitzar en superfícies metàl·liques, encara que la seva

resistència mecànica es lleugerament inferior a les constituïdes per resina de

polièster exclusivament.



6

2.4. Massilles tapaporus

Aquest tipus de producte d’un sol component s’utilitza

sobre elements de plàstic per tapar porositats i

imperfeccions menors, creant un suport llis per les

següents capes de pintura. La seva aplicació es

indispensable en els plàstics elastòmers que s’han de

tractar per primer cop.

Aquesta massilla és l’única que no requereix un

posterior escatat.

S’aplica en petites quantitats sobre el plàstic a

reparar i es va anant descrivint cercles amb un drap

per introduir-la bé, finalment, es retira el sobrant amb

un drap net sobre la superfície, amb el que la peça

estarà llisa per l’aplicació de la imprimació

d’adherència i demés operacions posteriors.

2.5. Massilles per a zinc

És una massilla bicomponent especialment

apropiada per a ser aplicada sobre fons

zincats, encara que també pot aplicar-se sobre

acer, alumini i plàstic de polièster insaturat

reforçat amb fibra de vidre. La seva

particularitat rau en que conté petites

quantitats de zinc i de resina epoxi que

milloren l’adherència sobre algun substrats i

proporciona certa protecció anticorrosiva.

També trobem les massilles per a alumini, on tenen una composició similar a les

de per zinc però també incorporen càrregues d’alumini.

2.6. Massilles de polièster d’aplicació a pistola

S’utilitzen com a material de farciment amb una certa elasticitat per a cobrir els

petits desnivells que puguin existir en superfícies de gran mesura o per aïllar

massilles de polièster endurides amb la fi d’evitar la formació de taques resultants

d’un excés de peròxid.

Per assegurar la seva correcta adhesió resulta encara més necessari assegurar-

se d’aplicar en peces ben desengreixades i matisades.



7

3. Fitxa tècnica del producte

1. La primera informació correspon al títol de la fitxa i als diferents tipus de

massilles sobre les que aquesta fitxa proporciona informació.

2. El primer apartat correspon a les massilles i a la seva denominació comercial,

a continuació fa referència al tipus de massilla, juntament a un codi d’identificació

de la marca. La part inferior correspon als catalitzadors que acompanyen a les

massilles i un comentari sobre la seva presentació, així com el codi corresponent.

3. En aquest apartat es fa una descripció general de cada una de les massilles.

Cal destacar la importància que té aquest apartat, perquè fa referència a les

superfícies sobre les que es pot aplicar.

4. En el tercer apartat fa referència a la preparació del suport: primer, la

necessitat d’un polit previ de la superfície i la necessitat de treballar sobre una

superfície neta, exempta de grassa i òxid.

5. Aquí trobem la guia per a l’elecció del netejador del suport.

6. Guia d’aplicació. Suport més habituals sobre els que s’aplica la massilla,

compatibilitats entre productes, granulometria del abrasiu per a la preparació etc.

7. Selecció del catalitzador que va en funció de la mida del pot de massilla i

quantitat indicat en un percentatge que varia segons la temperatura.

8. Vida de la mescla. Aplicació per espàtula, exempta la massilla tapaporus que

s’aplica amb un drap humit.

9. Temps d’espera abans del escatat, el qual està relacionat amb la temperatura.

Amb l’ús d’aparells d’infrarojos el temps d’assecat s’acurta.

10. Granulometria del escatat posterior de la massilla.

11. Temps de sobre pintat que correspon a l’espera necessària abans de

l’aplicació d’un altre producte (temps d’enduriment correcte).

12. Rendiment i limitacions. Particularitats sobre una dosificació inadequada de

la mescla, els problemes ocasionats per l’aigua en les massilles i les mesures de

protecció en el seu ús i emmagatzemat .

13. Mesures de seguretat i higiene. Informa de la temperatura de combustió.



8



9



10



11



12

4. Normes bàsiques de seguretat i salut laboral en la manipulació

de massilles

Sempre s’ha de tenir en compte les normes de protecció personal i del entorn,

entre les més bàsiques:

· Llegir les recomanacions dels productes utilitzats i seguir les normes de

seguretat laboral indicades als envasos i fitxes de preparació.

· Posar en marxa els sistemes de ventilació de les zones on es treballi.

· Utilitzar els equips de protecció individual recomanats per a cada procés.

· Posar-se la mascareta respiratòria antipols quan s’estigui realitzant l’escatat.

· Utilitzar ulleres i guants de nitril per evitar el contacte amb la pell i els ulls.

· Usar mascaretes de gasos sempre que es treballi amb dissolvents.

· Un cop utilitzats els productes, s’ha de netejar ràpidament les eines usades

amb dissolvents apropiats, sobretot les massilles aplicades a pistola, ja que

l’enduriment d’aquest producte pot ocasionar el deteriorament de la pistola.

· No menjar sense haver-se canviat la roba de treball i netejat bé les mans i la

cara.

· Es recomana la utilització de cremes de protecció de mans després d’haver

utilitzat guants durant llargs períodes de temps.

· Seguir les normes específiques per a la gestió dels residus, recollida,

emmagatzemat selectiu i eliminació a través de gestors autoritzats.



13

III. Materials abrasius

1. Tipus d’abrasius i aplicacions

Els abrasius són utilitzats en múltiples operacions del automòbil, que es poden

classificar en dues aplicacions principals:

Extracció de la pintura inicial

· Neteja de punts d’oxidació en aquelles zones on la protecció anticorrosiva hagi

desaparegut.

· Eliminar punts de soldadura en les zones en les que la substitució de peces fa

necessari l’ús d’equips de soldadura.

· Eliminar pintura en les zones on pel tipus de reparació és necessària l’eliminació

d’aquesta per treballar amb els equips de soldadura multifunció.

· Treure metall danyat en àrees on l’atac de la corrosió es tan forta que és

necessari un escatat agressiu per eliminar parts del metall irrecuperables.

Restaurar formes

· Donar forma a les massilles: modelar-les i adaptar-les als contorns i formes de

la carrosseria.

· En pintures de fons o aparells. Preparació d’aquest producte perquè la pintura

d’acabat s’adhereixi i desenvolupi les seves qualitats cosmètiques.

· En pintures d’acabat en els casos en els que sigui necessària l’eliminació de

polvoritzats, pols, petits despenjats, etc.

Bàsicament existeixen quatre tipus d’abrasius:

Tipus d’abrasius Models

Rígids Moles

Flexibles Paper de vidre

Tridimensionals Scotch-Brite

Líquids Pastes de polir



14

1.1. Constitució d’un abrasiu

Els abrasius flexibles es componen de tres parts principals:

1.1.1. El suport

És l’element sobre el que col·loquem el mineral, ha de ser pla, flexible i pot ser

fabricat en paper, tela, fibra vulcanitzada, en làmines de plàstic o un combinació.

En funció del tipus de superfície a reparar i de la duresa del material, s’escull una

o altra.

· Paper

Aquests suports estan classificats i simbolitzats per les lletres A, B, C, D i E, les

quals defineixen el gramatge del paper. Les propietats del paper són: la porositat,

la resistència a la tracció i l’adherència entre capes.

Tipus de paper Gramatge Flexibilitat Resistència

A 70 +++++ +

B 100 ++++ ++

C 120 +++ +++

D 150 ++ ++++

E 220 + +++++

· Tela

Es classifiquen en tres tipus, simbolitzats per les lletres X, J i F. La diferència

entre les teles radica en la seva flexibilitat. La característica més important és

que la tela no s’exfolia (no es divideix en làmines).

Tela Flexibilitat Resistència

X +++ +

J ++ ++

F + +++



15

· Combinació de tela i paper

El problema dels suports de paper resideix en que els grans abrasius gruixuts

(P-26, P-28, P-20...) s’exfolien amb facilitat. Combinant la tela i el paper, s’

aconsegueix un suport que aglutina les característiques d’ambdós elements

obtenint un producte de qualitat.

· Fibra vulcanitzada

És un compost de paper i làmines de plàstic processat químicament, que

constitueix un material dur i tenaç, les seves principals característiques són:

· Bones propietats mecàniques, estabilitat dimensional i resistent a la

temperatura.

· S’utilitza fonamentalment pel desbarbat de cordons de soldadura i l’eliminació

de punts d’òxids.

· Es distingeixen amb facilitat per l’espessor normalitzat (0,6 mm, 0,8 mm, 1 mm)

i pel gramatge (P-26, P-28, P-24..., P-200).

Però tenen aspectes negatius com: la seva escassa flexibilitat i no és possible la

seva utilització en l’escatat pla de la superfície, ja que s’ha d’utilitzar 12º.



16

1.1.2. L’aglutinant

És l’element encarregat de fixar l’abrasiu sobre el suport. S’aplica en dues capes,

on la primera es diposita una quantitat d’adhesiu sobre el suport que fa que els

grans es fixin sobre aquest i la segona recobreix una part del gra, quedant així

subjecte entre si. Hi podem trobar de dos tipus:

· Cola orgànica

Són extretes de certes substancies procedents de restes orgàniques com la pell,

ossos i cartílags. Aquestes restes són bullides en aigua i quan es produeix

l’evaporació d’aquesta, es solidifiquen obtenint un bon adhesiu. En contacte amb

l’aigua es descompon. La més apreciada és la obtinguda de la bufeta natatòria

del esturió. Tenen les següents característiques:

· Bon poder d’adhesió.

· Sensibilitat al calor i al aigua.

· Bona flexibilitat.

· Es recomana per polir en sec i en treballs d’acabat final.

· Resina sintètica

Són utilitzades per la fixació dels grans abrasius al suport, són d’origen epoxídic

o fenòlic i de naturalesa termoendurible o termostable, el que fa que siguin

resistents al aigua. Les seves principals propietats són:

· Insensible a l’aigua.

· Excel·lent poder d’adhesió.

· Té poca flexibilitat.

· Es recomanen per usar-les a l’aigua i a màquina.

Les capes poden ser de: cola-cola, cola-resina o resina-resina.

Per les operacions d’acabat és recomanable l’ús d’aglutinants a base de cola, ja

que els sintètics no tenen tanta flexibilitat i en aquestes operacions és necessari

que l’abrasiu s’adapti a la forma que es desitgi conformar.

Pel contrari, l’elevat poder d’adhesió dels sintètics els fa aptes per a sotmetre’ls

a grans esforços mecànics i per escatats a l’aigua.



17

1.1.3. El mineral

Els minerals més utilitzats en la fabricació d’abrasius poden ser:

· Naturals: flint, granit, esmeril o diamant.

· Sintètics: òxid d’alumini o corindó i carbur de silici.

Avui en dia, en l’automoció només s’utilitzen els sintètics per tenir unes

característiques més aptes.

· Corindó (Al2O3)

És un abrasiu molt tenaç, recomanable per productes ferrosos. És molt eficient

en la neteja de metalls ocasionant un gran enclavament i generant una major

adherència. El seu component bàsic és l’òxid d’alumini. Com que no es troba en

estat natural, s’utilitza bauxita triturada i barrejada amb petites quantitats de coc

i ferro. Quan està fos, se li afegeix titani o crom per aconseguir diferents qualitats.

Les seves principals característiques són:

· Cantons i arestes arrodonides.

· Duresa: 9,4 a l’escala de Mohs.

· Molt tenaç (75%) i resistent al xoc.

L’elevada tenacitat d’aquest mineral fa que els grans abrasius, en continu

fregament, s’arrodoneixin en lloc de trencar-se, deixant ratlles amples i poc

profundes, el que permet escatar sense dificultat materials tous.

· Carbur de silici (SiC)

També anomenat carborúndum, es va descobrir

a finals del segle passat quan s’intentava obtenir

el diamant artificial. Es fabrica a base d’arena i

carbó, i les seves principals característiques són:

· Duresa: 9,7 a l’escala de Mohs.

· Tenacitat (55%).

· Arestes molt vives i angulars, que provoquen

ratlles estretes i profundes.

És un material adequat per treballar amb superfícies dures, doncs es trenca amb

facilitat provocant nous perfils allargats i punxeguts que el permeten seguir

escatant amb la mateixa intensitat.



18

2. Granulometria utilitzada en cada tipus d’operació



19

3. Procés d’escatat

En funció de l’energia necessària per executar les operacions d’escatat, es

poden distingir dos processos diferents: a mà i a màquina, cada procés es pot

realitzar en sec i a l’aigua.

3.1. Escatat manual en sec

Aquest sistema d’escatat està limitat al taller de

reparació, degut al temps invertit per anivellar les

superfícies i a que l’abrasiu s’embossa amb facilitat.

Per a realitzar aquestes operacions s’utilitzen tacs i garlopes de diferents mides,

que s’adapten a la forma de la peça a reparar, alguns inclús conten amb sistema

d’aspiració. En alguns casos l’escatat es realitza sense ajuda de cap suport.

3.2. Escatat manual a l’aigua

Es recomana en les últimes operacions

abans d’aplicar la pintura d’acabat;

normalment s’utilitza en l’escatat d’aparell

o matisat. L’aigua compleix una doble

finalitat: evitar que l’abrasiu s’embossi i

provocar que l pols acumulada caigui al

terra, netejant-la i evitant la pols al taller.

- Abans d’escatar, es recomanable seguir

les següents recomanacions:

· Usar únicament abrasius específics per

l’escatat al aigua.

· En un cub amb aigua, deixar el paper de vidre en remull durant almenys 5 min.

· Abans d’escatar, humidificar tota l’àrea de reparació.

· Usar tacs de goma quan sigui possible, ja que exerceix una millor distribució de

la pressió i es generen unes marques més uniformes.

· Si no s’utilitzen tacs, mantenir els dits junts i, amb un cantó subjecte entre el dit

índex i el polze, escatar en direcció perpendicular als dits.

· Escatar sempre en la mateixa direcció.

· No escatar productes sensibles a l’aigua, com xapa nua i massilles de polièster.



20

3.3. Escatat a màquina en sec

El sistema d’escatat a màquina és el més utilitzat, degut a la rapidesa d’execució.

La principal dificultat radica en l’elecció del equip adequat per a cada reparació.

En el següent apartat s’estudia a consciència els diferents equips i màquines.

4. Màquines per escatar

- Es poden classificar en:

· Neumàtiques

Les seves característiques són:

· Velocitat regulable.

· Possibles variacions de velocitat davant una

resistència en el treball.

· Produeixen un menor soroll.

· Necessiten una bona instal·lació d’aire comprimit.

· Necessiten un manteniment d’oli de la xarxa d’aire i un filtre decantador d’aigua.

· No s’escalfen davant d’un treball continu.

· Elèctriques

Les seves característiques són:

· Velocitat de treball fixa.

· Pesades de manejar.

· Si es pressionen excessivament s’escalfen.

· No són necessàries instal·lacions especials.

· Presenten riscos propis de l’electricitat.



21

Segons el funcionament d’aquestes màquines es poden classificar en:

· Radials o rotatives.

· Vibratòries.

· Excèntrico-rotatives o roto-orbitals.

4.1. Radials o rotatives

Giren sobre un punt fixe, la qual cosa

impedeix l’escatat en superfícies planes.

Estan especialment indicades per treballs de

desbarbat del metall, eliminació de punts de

soldadura, neteja de corrosió i talls de panells

de porta per a l’extracció.

Es possible la fixació sobre aquestes

màquines de discs clean’n strip per

l’eliminació de pintures i de bobines pel polit

de defectes.

Actualment, algunes màquines conten amb

aspiració de pols i un sistema de fixació del

abrasiu que permet l’escatat pla.

El poder abrasiu és molt alt en detriment del acabat de la superfície, del treball

en cantons i de la possibilitat de modelar la superfície.

Quan s’escata amb aquest tipus de màquines, s’han de tenir en compte les

següents recomanacions:

· Els discs embossats incrementen l’escalfament de la xapa.

· No exercir massa pressió per evitar deixar ratlles profundes.

· Els discs amb restes metàl·liques poden generar ratlles profundes.

· La pressió adequada és la que aplana la vora del disc 25 mm amb un angle de

12º.

Avantatges Inconvenients

Treball molt agressiu. Ús òptim per treballs pesats. Escatat ràpid.

Generen una gran quantitat de calor. Són incòmodes de manejar. Normalment, no és possible l’escatat pla. No solen contar amb aspiració de pols.



22

4.2. Vibradores

Aquestes màquines es caracteritzen per produir un

moviment longitudinal i un altre transversal al mateix

temps, deixant una empremta característica.

Resulten indicades per a treballs en àrees planes,

escatat de massilles de polièster i, en general, per

treballs de gran desbast de material. És convenient

mantenir sempre la màquina plana.

El poder d’abrasió, l’acabat de superfícies i l

possibilitat de conformar superfícies és bo. Dins de

les màquines llimadores, tenen excel·lents resultats

en cantonades i vores.


En grans zones planes, evita les marques. Degut a la mida de la sabata és recomanable en zones amplies d‘escatat. Solen contar amb aspiració de pols.

No són recomanables en zones arrodonides. Vibren quan no treballen sobre un pla. La sabata no és flexible. No deixen una superfície apta per l’acabat.



23

4.3. Roto-orbitals

La característica fonamental d’aquest tipus de

màquines és el acabat final, el que les fa

especialment recomanables en l’escatat

d’aparells i preparació de la superfície per

l’acabat final. Les seves possibilitats de treball en

cantons i vores són molt limitades, així com el

poder d’abrasió, no obstant la qualitat del acabat

i el conformat de la superfície són òptims.

El tipus d’empremta que deixen sobre la xapa és

el representat típic d’un moviment giratori i un altre

d’excèntric.


Excel·lents acabats. Fàcil de treballar, són molt manejables. Solen contar amb aspiració de la pols.

No són recomanables en els treballs d’ escatat de massilles. S’ha de treballar completament planes per evitar marques.



24

5. Normes bàsiques de seguretat i salut laboral en la manipulació

d’abrasius

· L'abrasiu Trieu bé l'eina abrasiva per al treball que realitzarà i seguiu les instruccions d'ús del fabricant. Mai utilitzar una eina defectuosa. · La màquina - Quan es treballi amb màquines, no utilitzar mai protectors o elements que pengin (davantals, mànigues de camisa desbotonades, etc.) ja que podrien enredar-se en la màquina i provocar accidents. - Triar la màquina adequada a la mida de l'eina abrasiva. Una màquina massa gran per a una eina petita, resultarà incòmoda i pot ocasionar lesions corporals i no realitzar bé el treball que es desitja i una màquina petita o de escassa potència perjudicarà l'eina i pot causar danys. - Totes les màquines han d'estar equipades de protectors o guardes i aquests han de ser proporcionals a l'eina abrasiva i ser col·locats adequadament per a la protecció de l'operari. · Pols i gasos Les eines abrasives han de ser utilitzades en àrees ben ventilades ja que la pols generat al treballar alguns materials pot ser molt perjudicial per a la salut. Es recomana usar mascaretes per minimitzar la seva inhalació. · Espurnes - Les espurnes que produeix el esmerilat s'han de dirigir cap avall, lluny de la cara o el cos de l'operari i evitar fer-ho prop d'un material inflamable. - Els protectors contra les espurnes han de ser d'un material no inflamable (cuir). · Guants, ulleres, màscares i altres protectors corporals. - Les ulleres han de tenir protecció lateral ja que les partícules despreses poden venir dels costats. - Els guants, és convenient que tinguin un nivell mínim de protecció EN388 categoria 2. - És recomanable una protecció auditiva segons norma EN352 en tots els casos en què el treball es realitzi de forma manual, independentment del nivell de soroll. Els fabricants europeus d'eines abrasives, d'acord amb les normatives vigents, imprimeixen en les eines o en els seus embalatges els pictogrames adequats a cada cas.

massilles i abrasius

Documents