metges catalunya nº 3

Núm. 3 Novembre 2015SEGONA ÈPOCA

EntrevistaJosé Antonio Bastos, president MSF

EntrevistaBoi Ruiz, conseller de Salut

Reportatge60 anys de l’Hospital Vall d’Hebron

L a r e v i s t a d e l s i n d i c a t

EntrevistaBoi Ruiz

ReportatgeAmbulàncies sense metges

Espai jurídicConsentiment informat

Sumari05 Editorial Sobre castes i privilegis

06 Entrevista Boi Ruiz, conseller de Salut

12 Reportatge 60 anys de l’Hospital Vall d’Hebron

14 Reportatge Ambulàncies sense metges, una sanitat ‘low cost’

16 Entrevista José Antonio Bastos, president de Metges Sense

Fronteres

19 Medicina i Catalunya, una mica d’història Relació de MC amb els governs de la Mancomunitat

i la Generalitat Republicana

22 Article Delegació de funcions a l’Atenció Primària

24 Espai jurídic El consentiment informat i la responsabilitat dels

professionals

25 Hem dit MC a la premsa

27 Humor Gràfic per Napi

29 MC Magazine Santa Claus

12

14

6

Metges de Catalunya

Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.

08013 Barcelona

Tel. 93 265 11 77

[email protected]

wwww.metgesdecataluya.cat

Equip de redacció i imatges:Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

Coordinació: Lurdes Alonso

D.L.: B 11121-2015

Producció Editorial:

EditorialU

na de les paraules que ha fet més fortuna d’ençà de la crisi, a part de l’arxico-neguda ‘retallades’, és el mot ‘casta’. Durant els últims anys, aquest concepte, encunyat per l’esquerra alternativa i el moviment dels indignats, ha estat utilitzat

per denunciar els actors del règim polític, social i econòmic que estableixen aliances de poder pel manteniment de l’status quo i dels privilegis que els reporta. Quan es parla de casta el focus s’acostuma a situar sobre els partits polítics, la gran banca i les grans empreses de l’IBEX 35, però cada cop són més els que també emmarquen com a ‘casta’ les grans organitzacions sindicals responsables de negociar acords i pactes que apunta-len el sistema i contribueixen a mantenir l’immobilisme.

Sense arribar a ser titllats de ‘casta’, els metges sovint sentim la cantarella que som uns privilegiats. Curiosament, en la major part d’ocasions aquesta infundada afirmació prové d’organitzacions que, gràcies al tracte de favor que reben des de determinats sec-tors empresarials i des de la pròpia Administració, perceben quantioses subvencions econòmiques i acumulen representants en taules de negociació i consells d’administra-ció, encara que aquesta representació estigui sobredimensionada i no sigui proporcio-nal als resultats obtinguts en les eleccions sindicals.

Un exemple el trobem en el Pacte sobre Drets Sindicals en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, signat el passat 29 de juny, que atorga 61 d’un total de 92 llicències institucionals (alliberaments) a CCOO i UGT, en virtut de la seva suposada condició de “forces majoritàries”. La resta d’alliberaments (31) es reparteixen entre cinc sindicats, entre els quals Metges de Catalunya (MC). Aquest afavoriment és impropi i desproporcionat, ja que és més que qüestionable que la força de CCOO i UGT en qual-sevol àmbit de l’Administració sigui tan majoritària. Sense anar més lluny, en l’àmbit sani-tari totes dues organitzacions es veuen clarament superades per MC i en determinats llocs ni tan sols ocupen la segona i la tercera plaça en les eleccions sindicals.

Un altre cas es dóna a la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de la Salut (ICS), on CCOO i UGT, tot i no ser els sindicats majoritaris, es veuen beneficiats amb un representant més que les altres organitzacions gràcies a una norma de rang estatal. Tant la Generalitat com el govern central continuen considerant els dos grans sindicats de classe com els més representatius i aquesta consideració, que constitueix gairebé un títol nobiliari, comporta prebendes que situen a la resta d’organitzacions en una posició de clara discriminació.

El paper d’aquests sindicats i les seves vinculacions amb les oligarquies políticofinan-ceres està provocant una fugida d’afiliats, que inclouen a ambdues organitzacions en l’imaginari col·lectiu de la ‘casta’. Així, en només sis anys, de 2008 a 2014, CCOO i UGT han perdut el 44% de la seva afiliació que entre les dues forces ascendeix a 1,8 milions de treballadors, només un 10% de la població activa espanyola. Tot i això, són els sindi-cats que reben més aportacions econòmiques, tant per part de la Generalitat (1,6 i 1,4 milions d’euros, respectivament, l’any 2014), com del govern espanyol (9 milions d’euros en conjunt el 2014). En aquest mateix període, l’import de subvencions rebudes per MC suma 0 euros i el mateix en anys anteriors.

És hora de començar a trencar els esquemes i les estructures polítiques, empresarials i sindicals definides en la transició, que han estat vàlides durant el període de conso-lidació democràtica, però que reclamen una reforma per adaptar-se als temps actuals i introduir els valors del nou contracte social (transparència, participació, igualtat...). Qualsevol distribució de drets, repartiment de subvencions, representativitat en les meses de negociació i en els òrgans de participació que no es faci estrictament en funció dels resultats electorals és, avui dia, totalment inadmissible per antidemocràtica.

Sobre castes i privilegis

5 | METGES DE CATALUNYA

Entrevista“El conveni mèdic és possible però centre per centre”Boi Ruiz (1954), conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya durant la IX i la X legislatura del Parlament. Doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona, especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia i diplomat en gestió hospitalària per l’Escola d’Alta Direcció i Administració de Barcelona.

Cinc anys, dues legislatures curtes al capdavant de la conselleria de Salut, però possiblement serà un dels consellers que durant més temps serà recordat i que més cops en sentirem a parlar. Quin balanç en fa de tot plegat?

Personal i professionalment ha estat una experiència extraordinària. El treball que tot l’equip de Salut ha fet ja s’està analit-zant en escoles de negocis que estudien el sector públic i ja es coneix com el ‘Cas Catalunya’. Això són valoracions subjec-tives, ara bé, objectivament els resultats diuen que tots els indicadors que el 2011, en un acord de Govern, vam garantir als ciutadans que no caurien, no només no han caigut sinó que han millorat: supervivència als infarts, als ictus... tota la part reactiva de l’àmbit mèdic. La recerca també l’hem pogut mantenir i els resultats de salut con-tinuen en paràmetres europeus. Això no hauria estat possible sense els nostres pro-fessionals, que tenen una cultura mèdica de servei públic molt desenvolupada, un criteri de servidors no funcionarial i que han estat disposats a fer el que sigui per mantenir el nostre sistema sanitari públic. Sabíem que podíem prendre determinades mesures perquè teníem la seguretat que els profes-sionals respondrien. Continuo dient que els ciutadans tenen un gran deute amb els metges que l’hauran de restablir en algun moment. El deute no el té el Govern, ni el conseller, el té la pròpia societat amb la gent que ha aguantat el sistema.

Segurament els metges i la resta de professionals sanitaris volen escoltar de vostè una mica d’autocrítica o el reco-neixement d’errors comesos durant la seva gestió. Endavant...

Hi ha moltes coses que hauríem de revisar des del punt de vista de l’autocrítica, com que en alguns temes hauríem pogut

aprofundir una mica més. Un aspecte important que no hem pogut resoldre és la nostra força a Madrid. No hem aconseguit tot el que necessitàvem i això ha tingut una repercussió molt negativa. Tot els diners que gastem i que no arriben, com en al cas de l’hepatitis C. Una altra qüestió, que no és únicament responsabilitat del Govern, és no haver aconseguit el Pacte Nacional de Salut. I una tercera fita no assolida, tot i que no ve d’ara, és la manca d’un contracte social per als professionals, un marc legal a l’estil alemany on hi hagi un equilibri de deures i d’obligacions per a la parts.

En el fracàs del Pacte Nacional de Salut únicament hi ha interessos polítics o també hi té venen a veure qüestions de fons com el consens trencat sobre el model sanitari català?

No hi ha cap canvi de model, aquest és un altre mite. Cap ni un respecte a fa cinc anys. Quan parlem de consorciar l’ICS amb una altra entitat, això ja existeix a Barcelona entre la primària i l’Hospital Clínic i no ha suposat cap canvi de model. Fer-ho entre l’hospital de Lleida i l’empresa pública de Lleida és un canvi de model? Des del minut zero de canvi de Govern hi hagut molt interès en distreure la població i no s’ha reconegut que es va gastar més del que teníem. Tenim una profunda crisi econòmica i gràcies al model que tenim hem pogut resistir. S’oblida la qüestió econòmica, ens diuen que totes les retallades són ideolò-giques perquè volem desmuntar el model sanitari públic i el volem privatitzar. Aquest és el discurs des del primer dia. I jo em pre-gunto si aquells que van fer les retallades del 2010 també volien privatitzar el model. Aquí hi hagut un seguidisme de confron-tació entre tota una oposició alineada, responsable d’aquells exercicis, que ha fet abstracció absoluta de responsabilitat

i ha traslladat al nou Govern, amb uns arguments molt poc defensables des d’un punt de vista tecnocràtic, que això tenia intencionalitat política. I es posa en clau de dretes i esquerres, sense conèixer els meus orígens. “Aquests són uns senyors de dretes que el que volen és una sanitat privada”. Però la realitat és que tenim un 1,1% menys de pòlisses privades a Catalunya. El número de persones assegurades que hi ha ara és el mateix que teníem l’any 2007 o 2008.

El seu mandat serà recordat com el de les retallades, especialment el primer. Ara, però, el discurs oficial és que els ajustos es van fer per imposició, no per conven-ciment, tot i que en els anys 2011 i 2012, era el propi president Mas qui defensava les retallades i es vantava d’haver fet els deures abans que els altres. Aquest canvi de relat no és també una instrumentalit-zació política?

Jo no he canviat mai el relat, des del que vaig dir el gener de 2011, fins al debat monogràfic del juny. Sí que podem estar orgullosos de les mesures que vam prendre el 2011 perquè sinó no tindríem sistema. Si haguéssim continuat gastant al mateix ritme que el 2010, el mes d’octubre s’aca-baven els diners. Les mesures que es van prendre aquell any van ser justes, no es va tenir el valor de fer canvis més profunds per la proximitat de les eleccions. Aleshores vaig dir que si volíem que el sistema fos viable i volíem mantenir la universalitat, la cartera de prestacions i la xarxa d’hospitals, nomes podíem fer tres coses: gastar menys en far-màcia i en personal i aturar les inversions. Si amb això no hi havia prou, s’havia de gestionar la demanda, és a dir, augmentar la llista d’espera, però fent-ho amb criteri clínic i social, no únicament nominal. Aquest va ser el primer pla de xoc per evitar que el sistema caigués. Si no ho haguéssim fet, no

METGES DE CATALUNYA | 6

estaríem en la posició que estem ara. Allò evidentment es va fer a contracor, a ningú li agrada dir que es retallen els salaris i que s’aturen les inversions, però era necessari perquè el sistema fos sostenible. I això és un exercici de gestió, no un exercici polític.

En qualsevol cas, les retallades, es van fer on i com s’havien de fer?

Sí, igual per a tothom.

Els ajustos han carregat molt del costat dels treballadors i poc en la reestructura-ció d’organigrames directius?

S’han reduït un 24% les estructures administratives del sector sanitari. S’han eliminat els alts càrrecs de consellers delegats que hi havia en els centres, s’han eliminat les presidències retribuïdes, s’ha reduït una part de l’àmbit administratiu del propi Departament... les estructures de gestió i administratives dels centres sanita-ris tenen uns requeriments mínims, no hi ha més d’un director de recursos humans per hospital o més d’un director financer, però tampoc podem tenir-ne mig. S’ha fet un esforç important en aquest sentit.

Una de les crítiques més recurrents que se li han fet és que les mesures d’ajust no van ser consensuades amb els professionals perquè els efectes sobre la qualitat assis-tencial fossin els mínims possibles. No creu que si s’hagués fet així hauria comp-tat amb més comprensió i complicitats?

Per les decisions que s’havien de pren-dre el tempo era una qüestió clau. Si per

consensuar unes mesures haguéssim trigat sis mesos, la situació hauria estat letal. Eren mesures que després eren reconstruïbles perquè consistien en baixar les tarifes de contractació i l’activitat. Els acords s’havien de prendre als centres, com de fet es va fer en alguns, però no es podien qüestionar les mesures majors perquè els recursos no hi eren. L’aplicació s’havia de fer de manera uniforme perquè no hi havia alternativa, i dins de cada entitat ajustar en funció de les possibilitats. Tot i així, la incidència ha estat major a l’ICS que al sector concer-tat per una raó instrumental. En la llei de pressupostos vam definir que, per mitjà del règim d’autonomia de gestió, els centres concertats que no fessin dèficit no estaven obligats a eliminar la paga extra, en canvi a l’ICS no vam poder fer-ho perquè la funció pública hi estava obligada.

Tampoc s’ha fet cap pas significatiu cap a l’establiment d’un conveni mèdic, una mesura, com sap, àmpliament reivindi-cada pels facultatius. Per què? Què ho obstaculitza?

El conveni mèdic és possible, però amb la legalitat vigent s’ha de fer centre per centre, normativament no és possible un conveni col·lectiu. A l’Hospital de Sant Pau, a la Mútua de Terrassa o a l’Hospital del Mar, per posar alguns exemples, n’hi ha.

Però tampoc ha estat possible establir una mesa mèdica de negociació?

S’ha intentat a nivell XHUP, però Metges de Catalunya no hi estava d’acord perquè

hi havia metges d’altres sindicats, segons em van transmetre. Parlem d’un conveni mèdic o parlem d’un conveni del sindicat de metges? Perquè són dos coses diferents. Si es vol un conveni mèdic s’ha de reconèixer que hi ha un sector minoritari de metges que pertany a altres sindicats. Jo sóc el primer defensor de la idiosincràsia del personal sanitari i, en aquest sentit, sempre he dit que a mi m’agrada el model canadenc on totes els professionals es troben dins del seu propi àmbit sectorial de negociació. En el nostre marc legal no és possible, però hi ha una sortida que són els convenis marc a cada centre. Quan es va començar a parlar del conveni mèdic es va comparar amb el SEPLA, el sindicat de pilots, però cal recor-dar que aquest és un conveni de l’empresa Iberia no de tots els pilots, només dels pilots d’Iberia. Per tant, a l’ICS no es pot tenir per-què hi ha una mesa regulada per la funció pública i no és possible, però sí que es pot arribar a assolir en el sector concertat amb convenis d’àmbit a cadascun dels hospitals.

Fer diferents convenis implica laminar la negociació col·lectiva i crear condicions laborals diferents dins del col·lectiu.

La base ha de ser comuna però no es pot tractar igual el que no és igual. La diferència és el que cadascú fa. Com deia un històric dirigent del sindicat, un metge ha de cobrar pel que és, pel que fa i per com ho fa, i aquesta és la variable. Ha de cobrar igual un metge d’un hospital en què tots els treba-lladors li porten a la seva família que un que no ha d’atendre a les famílies? Hi ha d’haver

Boi Ruiz, conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya


algun element que motivi el metge a millorar i que no sigui burocràtic a l’estil del nivell de carrera professional, sinó que vagi lligat als resultats individuals respecte al col·lectiu de metges, no respecte als de l’empresa.

Tots els metges han de cobrar igual pel que són?

La meva proposta és una acreditació que no és l’empresa qui te la dóna sinó organismes independents i que això es posi en valor al mercat. Utilitzant el símil dels cinturons a les arts marcials, un metge de cinturó negre no pot cobrar el mateix que un metge de cinturó groc. I no pot ser cap de servei un metge que no sigui cinturó negre. Però això ha de sortir fora del sistema per mitjà d’un comitè de creden-cials format pels col·legis, els sindicats i l’administració certificant. El valor d’un metge és per la seva capacitació no pel seu càrrec i aquesta és la que cotitza, treballant al sector públic o al privat. Aquest estatus, a més, no és permanent sinó que s’ha de recertificar periòdicament.

En un paràgraf de l’article de balanç que vostè va escriure a Redacción Médica el passat 28 de setembre diu: “Las reduc-ciones del gasto en algunos casos, han ido acompañadas de un incremento del tiempo de espera, que se ha ido recupe-rando con la mejora en la eficiència, como consecuencia de los cambios organizati-vos y de resolución”. Són aquests canvis a què vostè fa esment els que han permès una millora de les llistes d’espera o és el fet que s’hi han destinat més recursos i s’han reobert alguns quiròfans de tardes?

Les mesures organitzatives han lliurat recursos que s’han pogut destinar a les llistes d’espera. Si es mira el pressupost, els diners són els mateixos.

Però el que permet reduir-les en última instància són els diners, que potser sí venen d’un altre lloc.

Evidentment. Les llistes d’espera són un problema de diners no d’organització, per reduir-les hem tret diners d’altres llocs dins del pressupost macro que no s’ha incre-mentat. Com ho hem fet? Per exemple, si teníem dos serveis de guàrdia de cirurgia cardíaca d’extracció de cor i el reduïm a un, aquest estalvi va a parar a la llista general de cirurgia cardíaca. Si hem passat de vint i escaig serveis de cirurgia oncològica a 12 o 13, no vol dir que hem operat menys, tot el contrari, vol dir que hem estalviat diners que els hem posat a un altre lloc. Són vasos comunicants, la base sempre és la mateixa.

També hi ha hagut molta innovació, per exemple, s’ha avançat molt en cirurgia major sense ingrés que té costos més baixos i menys risc qualitativament.

Des del punt de vista del ciutadà, no és incomprensible que hi hagi demores quan se sap que s’estan infrautilitzant els recursos disponibles? Llits i plantes tancades, etc.

Un 80% dels ciutadans d’aquest país se’ls hi concerta visita amb el metge amb un marge de 48 hores. Totes les visites espontànies s’atenen. Hi ha coses a millo-rar, però no són fruït de les mesures o de la crisi econòmica, sinó de dinàmiques que venen d’abans. El model organitzatiu s’ha de reformar perquè sinó continuarem en un sistema que consisteix en posar més hores i més metges per continuar fent el mateix. Aquest no és el model que comuni-tàriament necessita la gent. És veritat que hem de corregir defectes estructurals aportant més recursos, però hem de can-viar el model per a no perpetuar-nos en pràctiques que suposen un pou sense fons de despesa i amb resultats de salut que no són els que desitgem.

general de l’Ajuntament de Reus i gerent del grup Innova.

El tema Innova apareix després, jo no sabia que seria imputat. L’ICS no té res a veure amb Innova, que és una empresa de Reus. El sen-yor Prat a l’ICS no té una responsabilitat exe-cutiva, no té firma, i s’oblida tot el seu currícu-lum anterior. A l’ICS s’hi està un quart d’hora, però ha estat durant molts anys director del Servei Català de la Salut (CatSalut). La seva feina principal en el sector i la seva experièn-cia ve de ser gerent de Sagessa i de l’Hospital de Reus, i de ser director del CatSalut amb el conseller Rius. Després torna a Sagessa i s’encarrega del grup d’empreses municipals. Com era una persona rellevant del món sanitari i té molt background i està a prop de jubilar-se, decidim que presideixi el Consell d’Administració de l’ICS. Tots els informes deien que no hi havia cap incompatibilitat. Es poden fer totes les sospites que es vulguin, però són opinions no evidències.

Vostè mateix acaba de fer el repàs al currículum del senyor Prat. Amb aquest currículum es pot assegurar al 100% que cap de les derivades del cas Innova esquitxarà el CatSalut? No a vostè com a conseller, sinó al CatSalut com a orga-nisme públic.

Jo crec que no, pel que jo conec. Innova és una empresa pública, amb un consell d’ad-ministració format per càrrecs electes de diferents partits polítics, que fa moltes més coses que gestionar empreses sanitàries, però només es parla de la construcció de l’hospital de Sant Joan. El que s’investiga són adjudicacions directes, contractes de personal amb procediments que no són de lliure concurrència... però no s’acusa de malversar recursos públics perquè no s’ha gastat més del que s’ha pressupostat.

Sí que s’ha gastat més, molt més, en la cons-trucció de l’Hospital de Sant Joan de Reus.

La desviació l’accepta el Govern, no el d’ara, l’anterior (tripartit).

El CatSalut ha rebut l’amonestació del jutge per ser no ser prou àgil a l’hora de facilitar la informació requerida per a la investigació. Això no pot ser llegit com una ajuda a la defensa dels ex-càrrecs directius processats?

Això no és veritat. El dia que es publicava això a la premsa, el CatSalut encara no havia rebut la petició del jutge. Ho nego rotundament. El CatSalut va respondre immediatament el mateix dia que va rebre el requeriment perquè no tenim res que amagar. Quan de forma maniquea s’ataca

“Estem orgullosos de les mesures que

hem pres”

Les llistes d’espera van ser el seu gran

cavall de batalla durant el primer mandat,

de la mateixa manera que la corrupció

i les acusacions de privatització ho han

estat d’aquest segon. Vostè diu que això

són acusacions infundades perquè no s’ha

demostrat cap cas de corrupció institucio-

nalitzada. La justícia treballa amb els seus

tempos i algun tindrem sentència, però

vostè està convençut que el cas Innova no

esquitxarà el CatSalut?

Tinc claríssim que el cas Innova no

esquitxarà el CatSalut per res. Hi ha dos

elements quan es parla de corrupció. En

primer lloc, el cas Innova s’ha de treure de

la meva legislatura, que s’investigui durant

la meva legislatura no vol dir que els fets

s’hagin produït ara.

És difícil treure-ho de la seva legislatura

quan vostè anomena el senyor Josep Prat

president de l’ICS, que alhora era director


a Salut pel cas Innova s’està atacant a tot el sistema sanitari català.

Qui està pagant la defensa del senyor Josep Prat?

Se l’està pagant ell. L’únic que se li va asses-sorar és per la qüestió de la incompatibilitat de càrrecs i res més. Hi ha una manera molt evident de veure qui paga, on és la factura pagada pel Departament de Salut, el CatSalut o l’ICS? Qui ho digui que ho demostri. Quin interès tindríem a pagar-li la defensa? Innova no és un problema per a Salut o per a la Generalitat, és un problema per a l’Ajuntament de Reus.

De la sensació que el model mixt de la sanitat catalana afavoreix l’aparició de casos de portes giratòries, de duplicitat o d’incompatibilitat de càrrecs o que sigui un lloc on col·locar velles glòries de partits què n’opina?

Si no s’expliquen les coses bé, ens podem quedar amb les sensacions que vulguem. Les direccions generals no són de con-currència pública, en cap país del món. Quan construeixo el meu equip busco les persones que considero més idònies per cobrir cada plaça. Les incorreccions que es detecten, per exemple en els informes de la sindicatura de comptes, són administratives i s’esmenen. Si hi ha una necessitat i s’ha de contractar personal o un proveïdor de serveis i es coneix quin és el millor, fer un concurs perquè aparegui un altre proveïdor que segurament no és tan bo però que farà una millor oferta econòmica que l’altre és una pèrdua de temps. Aquest tipus d’inco-rreccions de vegades no hi ha més remei que fer-les per solucionar les necessitats, però això no vol dir que hi hagi una actuació perversa. S’ha de canviar la norma adminis-trativa, com diu la mateixa sindicatura.

Parlem ara d’un tema que l’incomoda, el suposat procés de privatització de la sanitat pública. Informes elaborats per PricewaterhouseCoopers (PWC) que es presenten de forma proactiva, el projecte de reformulació de l’ICS, el concurs de gestió de CAP L’Escala, el consorci sanitari de Lleida... no considera que totes aques-tes polèmiques han fomentat les sospites de l’existència d’un pla de privatització?

El consorci de Lleida és un pla que existeix

des del 2008, no ens l’inventem nosaltres, i

en cap cas es tracta d’una privatització.

Però els seus estatuts el defineixen com una entitat pública subjecte al dret privat?

Igual que l’ICS. Estar subjecte al dret privat

significa que es gestiona amb comptabilitat

pressupostària, però també ordinària, que

comporta que no hi ha amortitzacions, que

hi pot haver personal laboral, però també

estatutari, que es poden demanar crèdits

i assumir la despesa financera, cosa que

no pot fer una entitat pública perquè és

Economia i Finances qui ha d’autoritzar la

despesa. Això significa estar sotmès al dret

privat, no vol dir que es vendrà al mercat,

aquesta és una tergiversació infausta.

La crítica ve de la possible entrada de capital privat.

No entra capital privat i, en tot cas, els

beneficis reverteixen en la sanitat pública,

com en el cas de Barnaclínic, no se’ls queda

un accionista.

I la possibilitat de crear dobles vies d’ac-cés a la sanitat pública?

El ciutadà que vol pagar la seva assistèn-

cia no pot escollir que l’atenguin al Clínic,

perquè vol un metge d’allà, i ha de marxar a

una altra clínica?

Aquí el xoc segurament és ètic o ideològic.

Segurament, però en el meu entendre

si tinc uns recursos ociosos en el sector

públic que em permeten generar diners

que reverteixen en el mateix sector públic

quin és el problema?

Ociosos?

Ociosos perquè no tinc diners per fer-

los servir com a públics. Si no puc obrir

quiròfans a les tardes i algú paga amb diner

privat, aquest benefici, primer, permet que

es pugui atendre més gent perquè l’hospital

té més ingressos i, a més, permet que la

llista d’espera ordinària avanci, entre altres

coses perquè els pacients que opten pel

privat surten de la llista.

I com es controla que un metge no li digui a un pacient: miri, si ve per la tarda l’ope-rarem demà.

Això és incontrolable. A més, és el mateix que un metge d’un hospital públic li digui a un pacient que l’atén a la tarda allà mateix que si li diu que el deriva a un altre centre privat on ell treballa. Si algú coneix un mètode per controlar-ho que me’l digui. Però que passi això no implica que hi hagi inequitat. L’assistència pública està garan-tida amb unes condicions temporals i de finançament.

No li sembla una paradoxa que es parli de reduir estructures administratives alhora que en sorgeixen de noves com el consorci de Lleida?

No es crea una nova estructura és una més. De 10 consorcis passaríem a 11.

Quins controls hauria de passar?

Els mateixos que ha de passar el consorci de l’Hospital del Mar, del Parc Taulí... els mateixos que tots perquè és un més.

El famós informe de PWC sí que volia crear noves entitats.

Els senyors de PWC es presenten un dia per fer-nos una proposta. La mirem i els hi diem que no ens interessa. No s’ha aplicat ni s’ha signat res. La proposta tenia tres fórmules i no se n’ha aplicat cap. Per cert, això ve de contactes de l’anterior govern amb PWC, no nostres.

Com s’expliquen les derivacions de pacients de centres públics a centres pri-vats amb ànim de lucre? No és una forma de desviar recursos?

La gent el que vol és que l’atenguin i com més aviat millor, sempre i quan l’únic que es necessiti sigui la targeta sanitària. Quina diferència hi ha ara respecte els anys 2008, 2009 i 2010 de malalts derivats a la privada? En el model que tenim la titularitat no importa, tant és una entitat privada sense ànim de lucre que una entitat pública. El problema que tenim és que el 2010 entra un artefacte al sistema perquè l’anterior Govern decideix salvar una institució, la intervé i pren la decisió que l’edifici el compra a l’entitat amb ànim de lucre i que la gestió que tenia concertada a l’Aliança li cedeix a aquesta entitat. Quan jo arribo a la conselleria tinc els sindicats a la porta dient-me que no tiri enrere aquest acord perquè comporta 900 acomiada-ments, perquè ni en aquell moment ni ara hi ha capacitat d’absorció i, a més, el centre és necessari a nivell comunitari. Els malalts


que hi van ara a aquell hospital hi anaven

també abans. El canvi és que hi ha una

entitat que ha adquirit uns drets que li ha

donat un govern i aquests drets s’han de

respectar. I no hem complert els compro-

misos econòmics amb aquesta entitat

perquè hem hagut d’ajustar, de la mateixa

manera que hem hagut de baixar els salaris.

L’increment de contractació es deu a que

l’acord és plurianual i va augmentant any

rere any, però menys del que s’havia acor-

dat. Jo tampoc crec que sigui idoni que hi

hagi entitats amb afany de lucre, que no vol

dir amb afany de benefici que és diferent.

Hi ha centres que envien pacients que li són propis a l’Hospital General de Catalunya o a la Clínica del Vallès on en principi no els hi tocaria anar.

Quan es fa el contracte amb la Clínica

del Vallès el compromís és que, perquè

sigui viable, atendrà malalts del Taulí que

formen part de la llista d’espera excedent.

Això és el que s’acorda i no ho faig jo.

Ho revertirem, igual que hem revertit la

cirurgia cardíaca que es feia a l’Hospital

General de Catalunya. Jo m’ho he trobat i

he de revertir-ho sense riscos i sense que

ens costi uns diners que no podem pagar

perquè si rebem una querella per incompli-

ment de contracte tenim un problema. Què

seria desitjable? Si tinguéssim recursos el

Taulí hauria de comprar la Clínica del Vallès

perquè la necessitem, i si tinguéssim diners

el Clínic hauria de comprar el Sagrat Cor,

però no en tenim.

Segueix recomanant a la població que subs-crigui una pòlissa d’assegurança privada?

Sí, sempre i quan no sigui una decisió que

es prengui perquè el sistema públic ha

caigut o perquè no el pot atendre. Les

persones són lliures de decidir, jo el que he

de garantir és que no tindran cap problema

per rebre assistència pública amb les regles

del joc que s’estipulin.

Es considera liberal o socialdemòcrata en

termes d’estat del benestar?

Socialdemòcrata. Els meus orígens polítics

i la meva militància sindical no és preci-

sament liberal. Sempre he treballat en el

sector públic.

Quin és per a vostè el model sanitari de

referència en el qual s’hauria d’emmirallar

Catalunya?

Anatòmicament m’agrada el model anglès

del National Health Service (NHS). Una

autoritat sanitària que rep un mandat del

govern, una xarxa d’hospitals proveïdors de

diferents nivells amb autonomia de gestió

cadascun d’ells i una primària també del

nivell del NHS. El finançament ha d’anar

a càrrec dels impostos generals, no hi ha

d’haver-hi impostos finalistes, ni taxes, ni

copagaments de cap tipus.

Quin futur dibuixa per al sistema sanitari

català a curt i mig termini?

És un model consolidat i el que desitjaria

és que tota aquest crosta artificial sobre

involucions del model s’acabessin i es res-

pectés el pacte sanitari. Per altra banda,

s’ha d’incorporar de manera veritable la

veu dels pacients. Tothom ve a parlar en

nom del malalt però el malalt no parla.

Quan comptem amb tots els actors les

decisions són encertades. El segle XXI

passa per la incorporació dels pacients al

sistema i pel canvi de perspectiva perquè

la salut estigui present en totes les políti-

ques públiques.

El programa de Junts pel Sí afirma que cercarà fórmules per a la recuperació de les condicions de treball dels professio-nals. Creu que els treballadors han de recuperar les retribucions i condicions laborals anteriors a la crisi?

Han de recuperar les condicions que els hi toquen, les anteriors eren insuficients. Sempre he defensat que el nostre sistema sanitari té molt maltractats els profes-sionals com a servidors públics si fem la comparació amb altres. No s’ha de mirar cap enrere sinó cap endavant i fer el debat sobre si la millora ha de venir de recursos ja disponibles o de recursos addicionals. Jo crec que ha de venir per les dues vies: posar més diners i distribuir millor els que ja tenim. No hem de mirar el retrovisor per recuperar esquemes d’abans sinó que hem de valorar quins recursos s’han d’afegir, quines reformes s’han de fer i que els recursos que s’alliberin amb les reformes es quedin en el sistema, cosa que no passa ara perquè es destina al dèficit. Però el dèficit s’ha de gestionar d’una altra manera perquè el tenim per insuficiència pressu-postària, no per mala gestió. Els 200 euros que necessitem per augmentar la despesa sanitària per càpita ja no poden sortir de fer més ajustos en la gestió.

Tornaria a repetir com a conseller o és una etapa que dóna per finalitzada?

El projecte que vam començar encara no ha acabat i els resultats positius de les mesu-res que hem pres a mi també m’agradaria gaudir-los.

Hi ha qui diu que vostè està vetat.

Jo estic a disposició d’una sola persona que és el president Mas. Faré el que em digui el president i estaré a la seva disposició.

El conseller de les retallades

2010 2015 Variació 10-15

9.875 8.467 -14,3%

2010 2015 Variació 10-15

1.297 1.120 -13,6%

2010 2014 Variació 10-14

14.072 13.297 -775 llits

2010 2014 Variació 10-14

10.126 8.959 - 1.167 metges

Font: Departament de Salut, Servei Català de la Salut (CatSalut), Institut Català de la Salut (ICS)

Pressupost Salut (milions d’euros) Llits hospitalaris d’aguts

Plantilla mèdica a l’ICS Despesa sanitària per habitant (milers d’euros).

60 anys de l’Hospital Vall d’Hebron

L’Hospital Universitari Vall d’He-bron, el més gran de Catalunya i centre de referència sanitària,

ha fet 60 anys. Per commemorar aquest aniversari s’han preparat un conjunt d’actes oberts a la ciuta-dania i als professionals que es van iniciar el passat 5 de novembre i que s’estendran durant tot el 2016, i que sota el lema “En fem 60” pretenen divulgar i donar a conèixer la tasca sanitària i d’innovació del centre durant els seus seixanta anys de vida. D’entre les diferents activitats previstes hi destaquen el cicle de conferències “Els convidats dels 60 anys”, una exposició de fotografies històriques, visites guiades o una cursa pels voltants de l’Hospital.

Els inicis de l’Hospital General

L’Hospital General es va posar en marxa el maig de 1955 amb el nom de Residencia Sanitaria Francisco Franco, tot i que no es va inaugurar fins l’octubre d’aquell mateix any. Fundat sobre un antic convent, es tractava d’un únic edifici de 13 pisos d’alçada que va començar la seva activitat com un centre quirúrgic obert, sense plantilla mèdica fixa, on els cirurgians feien tota mena d’in-tervencions i que no acollia malalts mèdics complexos.

No és fins a principis dels anys seixanta que l’Hospital General va incorporar especialitats quirúrgi-ques i va crear els primers equips estables de cirurgia, reanimació i hemoteràpia per atendre les urgències.

El 1966 l’Hospital esdevé Ciutat Sanitària i es construeixen tres nous centres dedicats a traumatologia, pediatria i obstetrícia i ginecologia. Aquell mateix any, sumà la tasca

docent a la sanitària amb la creació de l’Escola d’Infermeria.

L’Hospital Maternal i l’Infantil

L’any 1966, amb l’arribada del baby-boom, es van construir els Hospitals Maternal i Infantil, en dos blocs sepa-rats i amb una arquitectura diferent a la de l’Hospital General. L’Infantil atenia tota la pediatria i comptava amb una unitat neonatal i un servei de cirurgia cardíaca, entre d’altres especialitats, donant atenció integral a nadons i infants fins a l’adolescència. Per la seva banda, l’Hospital Maternal donava assistència d’obstetrícia i ginecologia a les dones, arribant a atendre fins a 80 parts diaris a causa de l’increment de la natalitat.

El 1988, els dos hospitals es van integrar en un sol edifici donant pas a l’actual Hospital Maternoinfantil.

L’Hospital de Traumatologia i Rehabilitació

L’Hospital de Traumatologia i Rehabilitació es va crear el 1967 de la mà del Dr. Collado, un cirurgià procedent de l’Hospital Clínic de Barcelona, que es va encarregar de posar-lo en funcionament. Aquest centre va prendre importància a causa de l’increment d’accidents de trànsit i laborals que hi va haver durant aquella època, i va assolir un gran prestigi en el tractament de cremats, lesionats medul·lars, de l’escoliosi, de les paràlisis cerebrals i de les seqüeles de la poliomielitis, entre d’altres.

De totes les especialitats que s’hi tractaven, va destacar la Clínica del Dolor, que donava servei a tota la Ciutat Sanitària i que es va convertir en un referent arreu de Catalunya.

L’Escola d’Infermeria i la docència

El 1966 l’Hospital General sumà la tasca docent a la sanitària amb la posada en marxa de l’Escola d’Infermeria, que va ser pionera a Catalunya per la implantació d’un horari laboral capdavanter per al col·lectiu, amb torns de 12 hores en tres dies alterns i els festius saltejats, així com per la jerarquització de la Infermeria de l’Hospital amb la creació de la primera Direcció d’Infermeria.

Dos anys més tard, l’Hospital acollí la primera promoció de metges interns i residents (MIR), sent el segon centre autoritzat d’Espanya, després de la Clínica Puerta del Hierro de Madrid. El 1971, es va incorporar a la Universitat Autònoma de Barcelona com a unitat docent. Actualment, hi completen la seva formació més de 600 residents estables i 300 residents en rotacions externes.

La jerarquització de la medicina interna

Com en altres àrees, l’Hospital també va ser capdavanter en la jerarquització dels serveis mèdics i quirúrgics amb la intenció de racionalitzar i optimitzar els recursos. El 1968, el Dr. Agustí Pedro i Pons va seleccionar un equip de metges per portar-los a l’Hospital i va formar un departament de medicina interna que va arribar a ser punter a Catalunya. Poc


després, s’inicià la jerarquització de la plantilla de metges i s’organitzà l’Hospital en serveis i seccions d’especialitats, entre les quals destaquen cirurgia cardíaca, oftalmologia, urologia, otorinolaringolo-gia, angiologia i cirurgia vascular, cirurgia maxil·lofacial i anestesiologia.

La commemoració dels 60 anys

Sota el lema “En fem 60”, l’Hospital Vall d’Hebron ha preparat un conjunt d’actes commemoratius que pretenen donar a conèixer tant als professionals com a la ciutadania la labor sanitària i d’innovació que ha fet el centre durant els seus 60 anys de funcionament.

En aquesta línia divulgativa s’ha organitzat una exposició de fotografies antigues i un cicle de vídeos anomenat “Gent Vall d’He-bron”, en què professionals i exprofessio-nals expliquen l’evolució del centre des del seu punt de vista. També s’ha elaborat el cicle de conferències, “Els convidats dels 60 anys”, obert al públic amb convidats del món sanitari i científic, que s’inicià el 9 de novembre amb l’entrevista de Lídia Heredia a Federico Mayor Zaragoza, doctor en farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid i catedràtic de bioquímica de la Universitat de Granada, a més d’autor de nombroses publicacions

científiques. Finalment, s’ha previst la creació d’un llibre digital que explicarà la història de l’hospital.

Entre els actes més participatius, hi ha visites guiades per donar a conèixer el funcionament d’espais com el laboratori i la UCI pediàtrica, així com una cursa ciutadana pels voltants de l’Hospital.

Tots aquests actes es poden consultar al blog commemoratiu que ha creat l’Hospi-tal Vall d’Hebron: http://vhebron60anys.wordpress.com


ReportatgeAmbulàncies sense metges, un pas més cap a la sanitat ‘low cost’

El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) viu moments con-vulsos. El nou Model Millorat del Transport Sanitari Urgent de Catalunya, que comporta una reordenació de les unitats

de suport vital (ambulàncies) i dels equips humans que les compo-sen, està provocant el malestar dels professionals que alerten dels possibles efectes en la qualitat de l’atenció que reben els pacients que requereixen assistència a peu de carrer, sovint en situació crítica.

Metges de Catalunya (MC) ha qüestionat des del primer moment la idoneïtat dels canvis en el model de transport sanitari i ha actuat en diferents fronts per intentar aturar el seu desplegament. El sindicat s’ha adreçat als quatre col·legis de metges catalans perquè avaluïn si el desplegament de les Unitats de suport vital avançat infermer (USVAi), formades únicament per un infermer i un tècnic de transport sanitari, s’ajusta al codi deontològic i respecta el dret dels pacients a rebre una assistència mèdica adequada.

El sindicat mèdic considera que el SEM fomenta l’intrusisme profes-sional, ja que en les noves ambulàncies és el personal d’infermeria el que diagnostica, prescriu i administra el tractament a pacients potencialment crítics. I ho fa per mitjà d’uns protocols elaborats per la pròpia empresa pública, l’anomenada ‘Guia d’actuació infermera d’urgències i emergències prehospitalàries’. Un document que dóna instruccions als infermers de les ambulàncies per assumir competèn-cies pròpies i exclusives dels metges com el diagnòstic i el tractament terapèutic.

A parer de MC, que n’ha realitzat un profund estudi jurídic, la guia incompleix la principal norma de definició de les competències dels professionals sanitaris, la Llei d’ordenació de les professions sani-tàries (LOPS), a més d’altres textos legals en els quals queda palès que només un metge està capacitat legalment per certificar l’estat de salut d’una persona i és l’únic competent per efectuar

un diagnòstic. Per aquest motiu ha reclamat al

Departament de Salut que la retiri,

perquè se situa fora

de la

llei i perquè és imprudent proporcionar un marc professional i legal d’actuació al personal d’infermeria sobre el qual no té competències. Amb aquesta mesura es posa en risc a la ciutadania i als propis professionals que podrien ser sancio-nats penalment en cas d’error.

Un model erroni

Per a MC, el pla de reordenació del transport sanitari que s’està implantant arreu del territori és erroni i suposa un retrocés en el procés d’assistència d’urgència i emergència sanitària: el desplegament de les USVAi es presenta com una millora, però en realitat es tracta d’un mecanisme per desdibuixar competències i aconseguir un estalvi.

Un dels metges afectats per aquest pla, el delegat de MC a l’Hospital de Palamós, David Gràcia, valora la seva implantació com “un pas enrere molt important”. Al seu territori, la comarca del Baix Empordà, el nou model es

El personal d’infermeria

assumeix competències

que legalment no li pertoquen


començarà a aplicar el proper 2 de desembre. L’única UCI mòbil que hi ha a Palamós perd la figura del metge i les unitats de Suport Vital Bàsic de la Bisbal d’Empordà perden la meitat de la jornada. A més, Palafrugell i l’Estartit es queden sense 12 hores d’ambulància de reforç que tenen a l’estiu.

La redistribució de dotacions preveu que tota la comarca compti amb un Vehicle d’Intervenció Ràpida (VIR), format per amb un metge i un tècnic de transport. David Gràcia asse-gura que pèrdua de les ambulàncies bàsiques a la Bisbal i les de reforç d’estiu comportarà problemes en cas que hi hagi més d’un requeriment d’assistència.

També mostra la seva preocupació per la desaparició del metge a l’UCI mòbil: “S’hauria de mantenir l’actual model organitzatiu. És bàsic perquè ens han format així i a l’hospital seguirem així. Per exemple, en l’atenció de crítics al servei d’urgències som un mínim de tres persones al box: un metge, un infermer i un auxiliar. A més, estem a l’hospital i ho tenim tot a l’abast. Fora de l’hospital, on les condicions són

pitjors, amb tres, anem justos però ens

en sortim. Amb només el tècnic, ens

faltaran mans”.

A més, a l’infermer “li tocarà ser el

responsable d’una unitat, de la presa

de decisions i de diagnosticar, cosa

que entenem que no li pertoca legal-

ment”. Per últim, MC denuncia que

l’empresa adjudicatària del transport

sanitari urgent al Baix Empordà que

ha d’implementar el nou model orga-

nització a partir del dia 2 desembre,

encara no ha format al personal de

les noves unitats assistencials. “Els

metges i infermers que a partir d’ara

hauran de treballar en aquestes noves

unitats no coneixen els tècnics amb els

que formaran els equips. No s’ha fet

cap pràctica conjunta per entrenar les

habilitats, no s’ha fet cap simulacre per

millorar la formació i no es coneixen

els nous vehicles ni l’aparellatge de

què disposen”.

Per tot això, David Gràcia, en nom de

MC ha presentat una queixa al Síndic

de Greuges, Rafael Ribó, instant-lo a

que reclami al Departament de Salut

la paralització del nou model de trans-

port sanitari urgent de Catalunya.

El desplegament del nou model de

transport sanitari s’està fent sense la

informació i la formació que

requereix el personal


Entrevista

José Antonio Bastos (1961), president de Metges Sense Fronteres Espanya, analitza en aquesta entrevista la crisi dels refugiats, un possible rebrot de l’epidèmia de l’Ebola, la fam a l’Àfrica i altres qüestions relacionades amb l’activitat d’aquesta ONG de medicina humanitària, premi Nobel de la Pau 1999.

“La comunitat internacional ha oblidat Síria, el pitjor conflicte del nostre temps”

Metges Sense Fronteres (MSF) ha llançat una campanya internacional per demanar una investigació independent que doni llum sobre la massacre del vostre hospital a Kunduz. Confieu que prosperi i que el govern dels EUA hi accedeixi?

Esperem que sí. Seria un gest de trans-parència i de bona voluntat per part del govern nord-americà. El mecanisme mitjançant el qual l’hem sol·licitat és molt específic i està previst en els convenis de Ginebra. La investigació es farà des de la perspectiva de la protecció de les instal·lacions mèdiques segons aquestes convencions i el resultat final es compar-tirà amb els estats afectats (Estats Units i l’Afganistan) que decidiran si es podrà fer públic o no. La nostra esperança és que serveixi per reafirmar una cosa que en els últims anys hem vist perillar: l’estatut d’institució protegida dels hospitals i insti-tucions sanitàries en situacions de guerra.

Els voluntaris reben preparació per a evitar l’exposició a riscos?

Tenim un sistema de suport psicosocial que comença amb la preparació abans de sortir. També fem cursos de seguretat per als voluntaris que van als llocs més perillosos. I a la tornada, depenent de la zona de conflicte, pot ser obligatori el tractament psicològic. A més, tots els nostres cooperants tenen a la seva disposició un equip de psicòlegs que garanteix en tot moment l’anonimat. En cas d’incidents de seguretat sempre enviem dos

psicòlegs de reforç, un home i una dona, per

tractar als nostres equips, si és possible en

les primeres 24 hores, per fer una primera

intervenció de suport.

En el cas de MSF, el risc és intrínsec al com-

promís? Tenim encara proper que va passar

a Somàlia el 2011.

L’afany de voler donar suport i estar amb

víctimes de guerres inevitablement t’exposa

a una proximitat molt incòmoda a la violèn-

cia. En l’última dècada hem vist un augment

del risc selectiu de les organitzacions

internacionals, com a Síria, on els hospitals

són repetidament atacats. És una situació

molt preocupant, però el risc l’assumim com

a institució, de la mateixa manera que per

tractar l’Ebola cal estar molt a prop seu. Som

una organització de la societat civil i el risc és

individualment acceptat com a adults cons-

cients de les decisions que prenem. MSF

obliga jeràrquicament als seus empleats i

cooperants a retirar-se del risc, no obliguem

a ningú a exposar-se. Si un dels nostres

voluntaris ens comunica que no vol anar a

un país en concret, el respectem i no forma

part d’una llista negra ni res semblant.

MSF és una de les organitzacions més

visibles i actives en la crisi dels refugiats.

Quines mesures no s’estan prenent que

a criteri vostre serien determinants per

començar a solucionar el conflicte?

La comunitat internacional ha oblidat

el pitjor conflicte del nostre temps

que és la guerra de Síria. Són ja 5 anys

de guerra i veient-lo de prop és molt

preocupant observar com s’ignora a tots

els nivells. En el nostre, els esforços per

aportar ajuda humanitària a la població

siriana els portem les organitzacions,

però els estats membres de les Nacions

Unides han finançat tan poc els camps

de refugiats d’ACNUR al Líban, Jordània

i Turquia que han hagut de retallar les

racions de menjar a la meitat. El compro-

mís dels països occidentals d’ajudar els

sirians quan surten dels països veïns ha

quedat molt per sota del que requeria

ACNUR i el Programa Mundial d’Ali-

ments de l’ONU per comprar menjar i

tendes de campanya. Un finançament

que s’ha situat en l’últim any entre el

30% i el 50% del que es realment es

necessita. Una cosa vergonyós i que és

un mesurador indirecte de la preocu-

pació dels països pròspers del món per

Síria. En el pla polític, no ens sembla

que hi hagi cap iniciativa per buscar una

solució al conflicte de Síria. És molt com-

plex, molt més des de l’entrada d’Estat

Islàmic, però la comunitat internacional

ha intentat ignorar sense atrevir-se a

intervenir. Alguns analistes diuen que

qualsevol solució crearia conflictes nous

i que les grans potències estan conten-

tes que segueixi com està, cap guanya

ni perd i així es queda, cosa que és atroç

per a la població.


Organitzacions creades pels governs, com ACNUR, defen-

sen que cal validar els refugiats que mereixen protecció i

els que no ho mereixen, retornar-los als seus països d’ori-

gen. Esteu d’acord?

En absolut. És una cosa que no s’ha de fer i ens sembla

que, sabent que molts dels emigrants fugen de situacions

de violència, és molt aventurat voler tornar-los als seus

països d’origen. Els estats tenen l’obligació d’acollir els

que sol·licitin asil i, els que tinguin raons justificades per

fugir, acollir-los també com a refugiats polítics. És un

acord que existeix després de la Segona Guerra Mundial.

Els emigrants són éssers humans que busquen una vida

millor fugint d’alguna cosa, els governs han de complir amb

la seva obligació i tractar-los de la manera més humana i

benefactora possible. Els emigrants han ajudat moltíssim

al desenvolupament econòmic de molts països, i els Estats

Units són el millor exemple. A MSF aquesta política de

devolució ens sembla inhumana.

Quina opinió li mereixen les declaracions de l’arquebisbe

de València, Antonio Cañizares, sobre l’acollida de refu-

giats a Europa?

Aquestes declaracions, les d’algun membre del govern, les

del primer ministre britànic, totes les que amb arguments

molt senzills i molt populistes sembrin por i desconfiança,

són perilloses. Per als que malauradament hem viscut

moltes situacions de guerra, com als Balcans, el genocidi de

Rwanda i tantes altres, i sabem el potencial de l’ésser humà

per deixar-se portar per una barreja desbocada de por i

d’odi, és molt irresponsable fer aquest tipus de declaracions.

La immensa majoria dels que vénen són gent que fuig d’una

situació aterridora i el que volen és viure en pau. Són per-

sones amb poc risc i molt potencial, per això Angela Merkel

està encantada. Estaran molt agraïts i treballaran moltíssim.

Acabeu de llançar un avís per una nova crisi de alimen-

tària al Txad, la quarta en cinc anys. La vostra tasca, com

sempre, és encomiable, però no està en les vostres mans

resoldre les causes d’aquestes emergències humanitàries.

Novament, amb la vostra experiència i els vostres coneixe-

ments sobre el terreny, què és el que no s’està fent per evi-

tar situacions absolutament extremes com aquesta o com

el que passa també de forma recurrent a la banya d’Àfrica?

Hi ha una manca de voluntat política dels principals actors

de la comunitat internacional d’afrontar les necessitats

estructurals per crear estabilitat, ni tan sols financera o

política, sinó alimentària a tot el cinturó que va des del

Sahel, Mali i Níger fins a Somàlia, on són completament

previsibles les fams i, ja no les organitzacions humani-

tàries d’emergència, sinó les organitzacions de desenvo-

lupament i els governs haurien de fer alguna cosa. Factors

bàsics com les pluges, la pèrdues de collites, el desplaça-

ment de gent per por, la violència que provoca Boko

Haram al nord de Nigèria, i un factor afegit que sí que està

en mans dels països occidentals com és l’especulació amb

els preus dels aliments, tenen repercussions en les crisis

de fam. És un problema multifactorial però és previsible

i no és irresoluble, en absolut. És molt dolorós treballar

durant una dècada i seguir tornant una i altra vegada

sense veure cap progrés.


La crisi de l’Ebola pot rebrotar en qualse-

vol moment?

Sí, però això no és el pitjor, el pitjor és

que hi ha unes altres quantes malalties

semblants a l’Ebola, com l’actual brot de

febre chikungunya en tot Sud-amèrica que

no havia existit mai. Les condicions de vida

a l’Àfrica han canviat moltíssim, en canvi

l’OMS i en general les polítiques de salut

del món han anat debilitant cada vegada

més les capacitats dels ministeris de sani-

tat dels països africans que no reben prou

ajuda per tenir sistemes funcionals. El més

important és reforçar aquests sistemes

perquè puguin fer front a crisis com la de

l’Ebola. I sobre tot el que ens preocupa és

la combinació dels canvis climàtics, demo-

gràfics, etc., amb la debilitació global dels

sistemes de salut públics que fan preveure

que pugui haver-hi més epidèmies i que

la de l’Ebola de 2014, potser, va ser el

principi d’una nova era de la humanitat en

crisi epidèmiques.

Com a ONG que actua en països en els

quals la sanitat no està garantida, com

veieu les propostes de determinats partits

de no atendre persones sense papers?

La salut és un dret de totes les persones

i qui digui això, a més, demostra molt poc

coneixement de salut pública perquè,

des d’un punt de vista egoista, als sense

papers cal atendre’ls perquè estiguin sans

i no transmetin cap malaltia als altres.

Però aquest no és l’argument principal.

Atendre’ls és un deure bàsic d’humanitat i

de benestar social i han de rebre assis-

tència pública quan ho necessitin com

qualsevol altra persona.

Quin és el gran repte mundial en sanitat?

És un país, una zona, un estatus social?

Hi ha diversos reptes mundials simultanis

que ens preocupen. El més immediat i que

més ens preocupa en termes de sofriment

humà és l’accés a cures de salut de milions

de persones que en aquests moments

estan atrapades en guerres molt violentes

on és molt difícil accedir per proporcio-

nar-los ajuda humanitària. Un altre dels

problemes pot ser el desmantellament

de l’estat del benestar, específicament

el que afecta la investigació i desenvolu-

pament de medicaments. És una cosa en

la que anem molt marxa enrere. La gran

indústria farmacèutica, que és el sector

amb més marge de benefici, per sobre de

l’especulació financera o de l’extracció d’or,

està demostrant molta tenacitat en seguir

perseguint el benefici màxim i no l’interès

social. I tot això sense que aparentment

els estats tinguin el poder o la capacitat

de frenar-los. El cas, per exemple, del

tractament contra l’hepatitis C. Venien el

tractament amb un cost de 80.000 euros

per pacient, però quan la Universitat de

Liverpool el va investigar, el cost real era

de 300 euros. Un despropòsit enorme.

Un metge amb inquietuds i vocació d’ajuda

solidària que estigui pensant a col·laborar

amb vosaltres què ha de fer?

El primer és adonar-se que la feina que

fem és molt complicada i que la gent per a

qui ho fem mereix el millor i tot el nostre

respecte. Per això requerim professionals

amb el millor coneixement possible i amb

experiència, no som una organització de

pràctiques per a estudiants. I pel caire

internacional de MSF és imprescindible

parlar idiomes, especialment anglès i

francès.

Trien la destinació o és l’organització qui

assigna un o altre lloc en funció de les

necessitats?

L’organització ofereix opcions, intentant

respondre a les necessitats majors del

terreny. Però respectem l’opció personal

de cada individu que es compromet amb

MSF pel lloc que treballa i pel nivell de risc

que vol acceptar.

Hi ha un període mínim de col·laboració?

Sí, la situació estàndard és que la primera

sortida amb MSF sigui d’un any sencer. Hi

ha excepcions, especialment en els casos

d’emergències, però un any és el temps

necessari perquè una persona s’assenti

i sàpiga si això és el que vol fer o no, i

perquè l’organització també sàpiga si val

la pena invertir en aquest professional

perquè desenvolupi la seva carrera amb

nosaltres.

Des de l’Administració i les autoritats

sanitàries s’hauria de promoure i incenti-

var les experiències de cooperació per als

professionals sanitaris?

Per descomptat, és una batalla que vam

començar fa molts anys i que ara sembla

que s’ha resolt amb l’Estatut del coope-

rant. El treball del cooperant suposa un

creixement professional i personal enorme

que enriqueix les institucions públiques

i les empreses privades. També estem

treballant perquè el temps d’experiència

a MSF es tingui en compte en la formació

d’especialització.

de Catalunya. El 30 de d’octubre de 1931

l’escrit va ser lliurat al President Macià.

Un cop va ser aprovat l’Estatut d’Autono-

mia, Macià va reconèixer les atribucions

sanitàries i el règim d’assegurances i

beneficència. Precisament, l’aprovació

de l’Estatut també va ser celebrada pel

Sindicat, el qual va aprofitar per demanar

a la Generalitat una millora urgent del

sistema sanitari català.

La relació entre la Mancomunitat, la

provisional Generalitat de Catalunya, el

Parlament de Catalunya, el Congrés dels

Diputats o la creació de partits polítics

amb el Sindicat va ser constant al llarg de

la vida de l’entitat. En són un petit exemple

Manuel Corachán i Garcia (1881-1942),

Cristian Cortés i Lladó (1904-1974),

Josep Mestre i Puig (1884-1979), Nicolau

Battestini i Galup (1895-1981), Santiago

Vivancos i Ferrés (1895-1939) o Lluís

Vila d’Abadal (1889-1937). Un vincle que

també es va estendre, entre d’altres, és

amb l’Ajuntament de la Ciutat Comtal.

L’exemple més clar és el que va ser alcalde

de Barcelona (1931-1933), diputat al

Congrés (1933-1936) i Ministre de Treball

(1937-1938) Jaume Aiguader i Miró

(1882-1938), el qual també va ser membre

del Sindicat de Metges de Catalunya.


La relació del Sindicat de Metges de Catalunya amb els governs de La Mancomunitat i la Generalitat Republicana

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

Medicina i Catalunya, una mica d’història

La Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i el Sindicat de Metges de Catalunya (1920) van coincidir poc en el temps però alguns dels membres de la primera junta del Sindicat van tenir certa relació política amb la Mancomunitat. Teòricament el primer president del Sindicat havia de ser Ramon Pla i Armengol (1880-1958), però va refusar el càrrec perquè considerava que no seria acceptat per alguns sectors de l’entitat. Pla i Armengol s’havia presentat per a diputat provincial, pel districte de Vilanova-Sant Feliu, als comicis del 6 de juny de 1919 representant al Partit Socialista però no va sortir escollit.

El seu lloc va ser ocupat per Hermenegild Puig i Sais (1860-1941), el qual va sortir escollit diputat provincial pel districte II de Barcelona en els comicis del 10 de juny de 1923 representant Acció Catalana. Malauradament, el pronuncia-miento de Primo de Rivera va estroncar les seves expectatives polítiques.

No obstant, el membre del Sindicat que va tenir més responsabilitat durant la

Mancomunitat va ser Josep Mestres i Miquel (1868-1949), el qual va ser Conseller d’Agricultura (1914-1919), President de la Diputació de Tarragona (1911-1915), diputat provincial per Valls-Montblanc (1917-1921) i membre de la comissió redactora de les bases de la Mancomunitat per Tarragona.

La Segona República

La realització de les anhelades eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i la posterior proclamació de la República per Lluís Companys i Jover (1882-1940) i la República Catalana per Francesc Macià i Llussà (1859-1933) va obrir un ventall d’esperances per a molts àmbits de la societat catalana després d’una dictadura de quasi set anys.

El Sindicat de Metges no va trigar gens a donar suport al nou govern català, ja que el 16 d’abril el Consell del Sindicat va fer constar la seva «adhesió entusiasta al nou règim i oferir el seu concurs a l’obra d’organització de la Pàtria renaixent». Al dia següent, el sindicat va lliurar al President provisional del Govern de la República Catalana, Francesc Macià, un document d’adhesió i oferiment per realitzar la Ponència de Sanitat-Higiene i Beneficència de Catalunya per quan s’hagués d’organit-zar la conselleria de Sanitat i Beneficència.

El Govern català va encarregar al Sindicat l’elaboració d’unes ponències que havien de servir de base de discussió al Parlament de Catalunya per planificar l’organització sanitària. El Sindicat va aglutinar més de quatre-cents metges de diverses especialitats per dur a termes la comesa. El resultat dels treballs es van considerar la base d’acció de govern per crear posteriorment els organismes propis i nomenar tècnics de la Generalitat

de Catalunya. El 30 de d’octubre de 1931

l’escrit va ser lliurat al President Macià.

Un cop va ser aprovat l’Estatut d’Autono-

mia, Macià va reconèixer les atribucions

sanitàries i el règim d’assegurances i

beneficència. Precisament, l’aprovació

de l’Estatut també va ser celebrada pel

Sindicat, el qual va aprofitar per demanar

a la Generalitat una millora urgent del

sistema sanitari català.

La relació entre la Mancomunitat, la

provisional Generalitat de Catalunya, el

Parlament de Catalunya, el Congrés dels

Diputats o la creació de partits polítics

amb el Sindicat va ser constant al llarg de

la vida de l’entitat. En són un petit exemple

Manuel Corachán i Garcia (1881-1942),

Cristian Cortés i Lladó (1904-1974),

Josep Mestre i Puig (1884-1979), Nicolau

Battestini i Galup (1895-1981), Santiago

Vivancos i Ferrés (1895-1939) o Lluís

Vila d’Abadal (1889-1937). Un vincle que

també es va estendre, entre d’altres, és

amb l’Ajuntament de la Ciutat Comtal.

L’exemple més clar és el que va ser alcalde

de Barcelona (1931-1933), diputat al

Congrés (1933-1936) i Ministre de Treball

(1937-1938) Jaume Aiguader i Miró

(1882-1938), el qual també va ser membre

del Sindicat de Metges de Catalunya.

Delegació de Funcions a l’Atenció Primària

Lurdes Alonso Vallès

Article

El paper de la infermeria a l’Atenció Primària (AP) pública, majoritàriament de l’Institut Català de la Salut (ICS), ha anat canviant en els darrers 30

anys. Des de la creació de les consultes d’infermeria per al seguiment de patologies cròniques i cures, a l’atenció domiciliària infermera i, d’un temps ençà, l’atenció de consultes amb patologies agudes.

L’ICS ha endegat un sistema de gestió de la demanda (GD) aguda per part d’infermeria, demanant als metges que deleguin funcions que li són pròpies. Aquest procés s’ha tirat endavant basant-se, segons afirmen, en el que preveu la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries (LOPS), però la realitat és que el sistema distorsiona tant la llei que no compleix cap dels seus punts.

A l’AP-ICS es deleguen competències com la prescripció de tot el catàleg de fàrmacs, la petició d’exploracions complementàries, les derivacions, la indicació de proves necessàries i els diagnòstics. El metge delega per a tots els seus pacients en bloc, però la delegació no es limita als pacients d’aquest metge, sinó que abasta a tots els pacients de l’equip, sent responsable qui ha delegat. L’assumpció de tasques mèdiques és activa tant si el metge hi és com si no hi és (vacances, baixes, contra torn, etc.). I tot això es fa sense que l’ICS prevegi cap mecanisme de supervisió per part dels facultatius, ni estableixi límits a les actuacions.

Per assumir aquestes competències, el personal d’infer-meria segueix en principi uns protocols, fets per a un nom-bre molt elevat de patologies, l’anàlisi dels quals demostra gosadia i irresponsabilitat. Però les seves actuacions no es limiten al que estableixen aquests manuals. Les infermeres reben una formació minsa, cursets d’una o poques hores. Si l’anamnesi, exploració, diagnòstic i tractament no s’efec-tua correctament, es pot produir una negligència greu que pot posar en risc al pacient. I s’ha de tenir en compte que la responsabilitat de cada professional és personal i indelegable.

Diferents entitats professionals, nacionals i internacionals, s’han posicionat en contra de transferir competències mèdiques, com els diagnòstics o tractaments, pel risc de

disminució de la qualitat de l’atenció sanitària. Aquestes entitats recomanen que la delegació només es faci en cas que no hi hagi professionals mèdics i sempre que la planifi-cació, formació i seguiment de les actuacions l’assumeixin els propis metges. Amb tot, les advertències no han servit per aturar el programa. Les entitats que apliquen la dele-gació de funcions saben que s’estan saltant llei.

Els estudis realitzats per avaluar els resultats de la dele-gació d’atenció mèdica a infermeria són escassos i cap ha conclòs que els resultats siguin positius. A més, els que s’han publicat en el nostre entorn presenten deficiències metodològiques inacceptables i interpretacions distorsio-nades dels resultats.

Inicialment, el propi personal d’infermeria estava en contra de realitzar tasques per a les que no estava capacitat i era conscient del risc que això comportava per als pacients i per al propi col·lectiu d’infermers. Amb el temps, però, l’assumpció de competències mèdiques per part dels infermers i les infermeres s’ha anat imposant i estenent, reforçat amb l’establiment d’incentius específics (DPO) que demanen un nombre de visites realitzades i un percentatge creixent de resolució sense consultar.

Infermeria vol potenciar el seu paper a l’atenció primària i ho fa sortint del seu límit competencial mentre les tasques de la seva pròpia professió no estan totalment desenvolupades. És clar que el col·lectiu té molta feina a fer a l’atenció primària i que és necessari que la professió es desenvolupi, sempre dins del marc de la col·laboració entre professionals i amb el lideratge mèdic dels equips. El treball en equip és encara una assignatura pendent de l’atenció primària reformada i la manca d’una jerarquitza-ció mèdica clara de l’equip bàsic assistencial n’és una de les causes.

Cal fer un revisió dels sistemes de delegació de funcions que s’han implementat en el nostre entorn per verificar que compleixen allò que estableix la LOPS: voluntarietat, delegació per a tasques concretes, que siguin legalment delegables, capacitació de l’infermer, confiança profes-sional amb qui es delega i control mèdic de les tasques realitzades.


Espai jurídicAugust González Ausín,advocat de l’Institut Qualitas

El consentiment informat i la responsabilitat dels professionals sanitaris

El consentiment informat és un d’aquells conceptes que apareixen de forma recurrent en el dia a dia

dels professionals sanitaris, però que, més enllà de seguir uns protocols o pràctiques estandarditzades, potser no es coneix amb la profunditat que seria desitjable, tenint en compte la seva transcendència.

En aquest sentit, la finalitat d’aquest article és aportar algunes idees bàsiques en relació amb aquest concepte, així com fer esment de la responsabilitat que se’n pot derivar per als professionals sanitaris.

Pel que fa a la normativa que el regula, es troba, fonamentalment, en dues normes.

A nivell estatal, hem de destacar els articles 8 a 10 de la Llei 41/2002, de 14 de novem-bre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i dels drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

I, a nivell autonòmic, a Catalunya també regeix la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernents a la salut i l’autonomia del pacient i a la documentació clínica en què es regula el consentiment informat en els articles 6 i 7.

D’acord amb aquests preceptes legals i de conformitat amb la doctrina emanada de la jurisprudència, podem establir els següents requisits generals que es poden exigir en matèria de consentiment informat:

• Sense perjudici d’algunes excepcions previstes per la normativa, el consenti-ment del pacient, lliure i específic per a l’acte concret és necessari sempre que s’hagi de dur a terme una intervenció en l’àmbit de la salut.

• Prèviament a prestar-se el consen-timent, caldrà haver proporcionat la corresponent informació (amb temps i dedicació suficient), la qual ha de ser comprensible i adequada a les neces-sitats del pacient. Ha d’incloure les conseqüències previsibles de la inter-venció, els riscos i les contraindicacions possibles.

• L’obligació d’informació correspon al metge responsable del pacient i a la resta de professionals que l’atenguin durant el procés assistencial.

• El consentiment s’haurà de prestar per escrit en el cas d’intervencions quirúrgiques, procediments diagnòs-tics i terapèutics invasius i qualsevol altre que pugui suposar riscos o inconvenients notoris i susceptibles de repercutir sobre la salut del pacient. Per tant, també quan s’hagi de subminis-trar anestèsia. A més, el document de consentiment ha de ser específic per a cada actuació.

• En qualsevol moment es pot revocar el consentiment.

Pel que fa a la responsabilitat dels professio-nals sanitaris per la manca d’un consentiment informat vàlid, hem de diferenciar dues possi-bles responsabilitats, la civil i la penal.

Quant a la responsabilitat civil, s’ha produït en els darrers anys una evolució de la jurisprudència. Així, fins fa uns anys, s’admetia en molts casos que la manca de consentiment informat o un consentiment defectuós implicava ja, per se, una vulne-ració de la lex artis indemnitzable, com a dany moral, fins i tot encara que l’actuació

mèdica fos correcta i no s’hagués produït un resultat negatiu.

Aquest criteri s’ha anat moderant i la ten-dència jurisprudencial més recent estableix que, amb caràcter general, la manca de consentiment informat o un consentiment defectuós no generarà responsabilitat per al professional si no s’acredita una relació de causalitat entre el dany constatat i l’acte mèdic. En aquest sentit trobem, per exem-ple, la sentència del Tribunal Suprem, Sala Tercera, de 19/05/2011.

És a dir, la mera absència del consenti-ment informat o el seu caràcter defec-tuós no generarien responsabilitat per al professional si no s’hagués produït un dany concret per al pacient (sense perjudici de possibles responsabilitats disciplinàries per al professional sanitari responsable, tant en l’àmbit laboral com en l’estatutari-administratiu).

Pel que fa a una possible responsabilitat penal, cal assenyalar que en molt pocs supòsits s’arriba a obtenir una sentència condemnatòria en aquest àmbit. A més, per a poder-se declarar aquesta respon-sabilitat, caldria acreditar que s’ha produït una actuació professional contrària a la lex artis. En aquest sentit trobem, per exem-ple, la sentència de l’Audiència Provincial de Valladolid, de 31/07/2012.

La mera acreditació d’un consentiment defectuós o fins i tot l’absència d’aquest consentiment, no serveixen per a fona-mentar una condemna penal, sinó que caldria acreditar que l’actuació professio-nal ha estat contrària a la lex artis i que l’acció o omissió negligent del professional ha causat un dany.

HEM DITMETGES DE CATALUNYA | 24

HEM DIT

Metges de Catalunya (MC) ha guanyat la demanda que el gener de 2014 va interposar per la via penal contra la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell i contra el seu gerent per l’acomiadament d’un delegat del sindicat mèdic el mateix dia que es va negar a signar un pacte de retallades que afectava els treballadors del centre de salut lleidatà. La justícia ha donat la raó als advocats de l’organització que han defensat que l’acomiadament es va produir com una represàlia i que el facultatiu va ser objecte d’una persecució empresarial des del moment que es va incorporar al comitè d’empresa.

Metges de Catalunya (MC) denuncia el “desvergonyi-ment” del Grup Parlamen-tari Català (CiU) al Congrés dels Diputats per presentar de nou una esmena a l’arti-culat del Projecte de llei de pressupostos de l’Estat per al 2016 perquè al personal dels centres sanitaris concertats li sigui d’aplicació el règim de jornada i descansos de l’Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut. El sindicat mèdic censura que un cop més el mateix grup polític “faci el joc a les patronals sanitàries i intenti aconse-guir per via estatal una legislació ‘ad hoc’ que resolgui a favor seu allò que els tribunals de justícia neguen: que les hores de guàrdia mèdica s’abonin a un preu inferior a les hores ordinàries de treball”.

Lurdes Alonso, metgessa de família al CAP Manso de Barcelona, és la nova secretària de Comunicació, Imatge i Protocol de Metges de Catalunya (MC), en substitució d’Ana Bellés que ha deixat el càrrec per jubilació a principis de setembre. El nomenament, designat pel secretari general del sindicat, Francesc Duch, ha estat ratificat aquest dimarts pel Consell Executiu de l’organització. Alonso, que compaginarà la direcció de la Secretaria de Comunicació amb la de Documentació i Recerca, ha manifestat la voluntat de continuar amb la línia encetada fins ara per la seva predecessora i potenciar la comunicació interna dels sectors professionals de MC amb els seus delegats en el territori.

El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Francesc Duch, ha llançat un missatge diàfan al futur Govern de la Generalitat, amb l’objectiu de reflotar la sanitat catalana des-prés de cinc anys d’aus-teritat: “Sigui quin sigui el futur polític del país, el sistema necessita recu-perar el pressupost previ a les retallades i cedir el pilotatge de la gestió al metge. Aquest ha de ser el desafiament per al pròxim executiu català”. Per a Duch, l’arribada de Boi Ruiz al capdavant de la conselleria de Salut “ha sacsejat” l’estructura sanitària, fins al punt de fer “trontollar” el ma-teix sistema per culpa de les “dràstiques” retallades que s’han aplicat. No obstant això, assegura que “el compromís ètic, la vocació i el sobreesforç dels professionals han permès mantenir ferm els seus fonaments i, mal-grat la reducció d’un total de 1.408 milions d’euros s’han mantingut, o fins i tot millorat, els indicadors sanitaris i de satisfacció de l’usuari”.

> 10/09/2015

MC guanya la querella penal interposada contra l’Hospital de la Seu d’Urgell per l’acomiadament d’un delegat sindical

> 03/09/2015

MC acusa CiU d’actuar amb “desvergonyiment” perquè l’Estat legisli ‘ad hoc’ contra els metges en el conflicte pel preu de l’hora de guàrdia

> 16/09/2015

Lurdes Alonso, metgessa de família, nova secretària de Comunicació, Imatge i Protocol de MC

> 07/10/2015

Duch insta el pròxim Govern a recuperar el pressupost previ a les retallades i a cedir la gestió clínica al metge


Metges de Catalunya ha entregado una petición formal a Salud para que “retire y deje sin efectos” la ‘Guía de actuación enfermera de urgencias y emergencias prehospitalarias’, elaborada por la em-presa pública Sistema de Emergencias Médicas.

El sindicato médico reclama a la Consejería de Salud que la prestación asistencial del SEM “se lleve a cabo en las condiciones de garantía que la legislación establece”. En este sentido, la organización aduce que la guía que orienta a los enfermeros en el diagnóstico, prescripción y tratamiento a pa-cientes en situaciones críticas o de riesgo potencial, no tiene en cuenta la principal norma de defi-nición de competencias, la Ley de Ordenación de las Profesiones Sanitarias (LOPS), ni otros textos legales en los que “queda patente que sólo un médico está capacitado legalmente para certificar el estado de salud de una persona y es el único competente para efectuar un diagnóstico”.

> 04/11/2015

Metges exige que Enfermería de Urgencias no haga diagnósticos ni indique tratamientos

> 07/09/2015


Humor Gràfic per N a p i

> 05/10/2015


MC MagazineSanta ClausSanta Claus, Papá Noel, Pare Nadal o amb la denominació peculiar de cada idioma és el símbol nadalenc més internacional tant en països cristians com en els no creients. Malgrat tenir un origen amb dubtós fonament històric, l’evolució del seu mite està perfectament documentada, amb noms propis que ha contribuït a perfilar-ne l’aspecte i l’actual estètica del mite internacional.

Remots orígens orientals: Sant Nicolau de Mira

L’actual Santa Claus es fonamenta en la

figura de Sant Nicolau, bisbe bizantí que,

segons la tradició, va néixer a Pàtara (loca-

litat costanera de Lícia, a l’actual Turquia)

l’any 280 de la nostra era. Després de

significar-se contra l’arrianisme en el Concili

de Nicea va ser bisbe de Mira (Anatòlia), on

va morir el 6 de desembre del 345.

Aquest concili ecumènic, celebrat el 325 a

Nicea de Bitinia, fou convocat per l’empe-

rador Constantí per debatre la naturalesa

divina de Jesús i el dogma trinitari. Durant

les discussions del concili, Nicolau, en un

excés de vehemència, va arribar a bufete-

jar el propi Arrio recriminant-li les seves

prèdiques herètiques. Nicolau i els trinitaris

es van imposar al arrianistes, i la naturalesa

divina de Jesús i la Santíssima Trinitat van

esdevenir dogma de fe, tal com que encara

recorden les primeres estrofes del Credo.

Segons una hagiografia de Sant Metodi i

Sant Ciril, Nicolau va donar mostres de de

ser un ésser excepcional des de ben petit,

en posar-se dret, tot sol, en el primer bany

de nou nat. Fill d’una família acomodada,

va invertir la seva herència per sufragar-se

una peregrinació a Jerusalem, repartint el

sobrant entre els més pobres. En el viatge

de tornada va salvar el vaixell d’una tem-

pesta, que va aconseguir esvair amb l’oració,

pel que se’l considerà patró dels navegants.

Gairebé tots els seus miracles tenen el

número tres com a referència gairebé caba-

lística a la seva defensa trinitària: va aportar

la dot de tres donzelles evitant així que el

seu pare, constret pels deutes, les induís a

prostituir-se; va intercedir a l’emperador,

en els seus somnis, perquè aixequés la

pena de mort a tres dels seus centurions,

condemnats injustament per difamants acusacions dels seus enemics i, finalment, va ressuscitar tres nens que un desaprensiu hostaler havia assassinat guardant les seves restes amb salmorra i servia a racions als allotjats.

També va salvar miraculosament molts mariners i pescadors de naufragis, motiu pel qual va convertir-se en patró dels homes del mar.

L’església ortodoxa grega el venera i des de Bizanci es propaga la seva devoció fins a Rússia, d’on és patró. Arreu de l’Europa Oriental el trobem en icones de diverses èpoques en què se’l representa amb casulla roja, sota l’omforion blanc propi dels bisbes ortodoxos, amb frondosa barba blanca i despoblada calba en senyal de longevitat.

Devoció a occident: Sant Nicolau de Bari

L’expansió turca seljúcida va fer recoma-nable treure les seves restes de Mira per evitar-ne la profanació i el 1087 mariners genovesos van traslladar la relíquia a Bari, a la costa adriàtica del sud d’Itàlia, on es convertí de seguida en parada obligada per als peregrins que visitaven Terra Santa. Del seu sepulcre va manar durant un temps una substància untuosa de la qual se’n oferien gotes impregnades en mirra aromatitzada en recipients de plom amb l’efígie del sant, que es venien als peregrins pels seus poders miraculosos.

Contribueixen a consolidar la seva fama de miracler noves hagiografies occidentals com la del normand Wace de 1150, la Vie de Saint Nicholas, o la del dramaturg Jean Bodel de 1200, Jeu de Saint Nicholas, que narra els miracles que feu en vida i després de mort.

Esdevé ràpidament un dels de major

requesta del santoral, elegit en pocs anys

patró dels estudiants, dels boters, dels mari-

ners i dels mestres d’aixa que l’invoquen

perquè no naufraguin les embarcacions per

ells fabricades.

El llibre del Consolat de Mar ja el reconeix

com a patró dels navegants, motiu pel qual

proliferen capelletes en ports i embarca-

dors, i esglésies en viles marineres.

En temps d’Alfons V el Magnànim, la devo-

ció s’estén del Regne de Nàpols a tota la

Corona d’Aragó, durant el regnat de Ferran

el Catòlic prolifera pels regnes d’Espanya

i amb Carles I s’expandeix per tot el seu

imperi.

La iconografia occidental el representa

també amb la casulla vermella, a la qual s’hi

afegeixen altres atributs de bisbe -bàcul i

mitra- habitualment amb llarga cabellera i

barba blanca i, de vegades, amb algun ele-

ment al·lusiu als seus miracles més famosos.

Fra Ramon


Festa dels infants a Europa: Sinterklaas holandès

Sense perdre el prestigi com a patró de navegants, peregrins i viatgers en general, que assolí durant l’Edat Mitjana i consolidà durant el Renaixement, Nicolau de Bari va captivar els pintors barrocs pels miracles de la dot de les tres donzelles i dels tres nens de la tina de sal. Es converteix en el benefactor de la infància i el jovent, i la seva festivitat -el 6 de desembre o el vespre de la seva vigília- esdevé una festa per als infants destinada a premiar el seu bon comportament.

Als Països Baixos i a Flandes, Sint-Nicolaas o Sinterklaas, que viatjava en un cavall blanc espanyol anomenat Amérigo, portava com a contrapunt per als nens que no s’havien por-tat bé a Zwarte Pieten (Peret Negre) qui, amb el temps, esdevindria una mena de patge o ajudant de Sint-Nicolaas, vestit d’època i amb la cara emmascarada per al seu trànsit per les xemeneies, que repartia dolços entre els infants (pepernoten) que la nit del 5 de des-embre deixaven davant la xemeneia la sabata on volien rebre el regal. Aquesta tradició la va documentar el pintor flamenc Jan Stenn en l’obra Festa de Sint-Nicolass.

Amb la independència d’Espanya, les autoritats holandeses van intentar suprimir la festivitat per considerar-la poc religiosa, amb components fins i tot pagans, i per ser una tradició de procedència espanyola, malgrat que la població s’hi resistí, fins i tot en territoris protestants, pocs avesats a la devoció dels sants.

A Àustria i a altres països de l’antic imperi germànic de Carles V, la tradició s’assembla molt a l’holandesa, tot i que el contrapunt a Sant Nicolau és molt més malèfic. Es tracta de Krampus, un dimoni llenguerut, amb banyes de foc i cua, proveït d’un cistell o sac per prendre nens, de cadenes per lligar-los i d’un feix de branquetes de bedoll o bruc per fustigar-los.

Festa nadalenca a Amèrica: Santa Claus de Nova York

Els holandesos van arribar a Nova Amsterdam -l’actual illa de Manhattan- amb les seves tradicions.

Washington Irving, provablement el primer literat americà de talla internacional, es va interessar per les tradicions importades per aquests primers colons de Manhattan. El 1809 va publicar Història de Nova York, una sàtira costumista aparentment relatada per un suposat erudit d’origen holandès, en què es descriuen els hàbits i tradicions dels

novaiorquesos d’ascendència holandesa, entre elles la festivitat de Sinter Klaas. El lli-bre d’Irving va popularitzar entre els anglo-saxons de Nova York el Sinterklaas que, en fonètica anglesa, es van acabar pronunciant com Santa Claus.

Vint anys més tard, Clement Clarke Moore, professor de teologia i literatura clàssica de la Universitat de Columbia, va publicar el poema de Nadal A Visit from St. Nicholas on concretava més detalls biogràfics de Santa Claus, amb alguns canvis respecte l’original neerlandès. Es tractava d’una mena de gnom baixet i prim que la nit de Nadal repartia regals per les cases a través de la xemeneia i que viatjava en un trineu volador estirat per vuit rens, el més famós dels quals ha esdevingut Rudolph, gràcies al poema nadalenc de Robert May de 1939, Christmas story, on relatava la història d’aquest simpàtic ren que de seguida cap-tivà els infants amb el seu nas vermell.

L’actual aparença de Santa Claus la comença a perfilar el dibuixant Thomas Nast, novaiorquès d’origen alemany, que fa les primeres representacions de Santa Claus inspirant-se en el relat de Clarke.

El primer Santa Claus de Nast aparegué el 1863 a la portada del setmanari Harper’s Weekly, en la qual els soldats ianquis donen la benvinguda a un Santa Claus guarnit amb barres i estrelles que els ofereix obsequis. Posteriorment, l’editor de Boston Louis Prang publicà postals nadalenques colorejades amb il·lustracions de Nast, on Santa Claus apareix amb el seu tradicional vestit vermell.

El 1890 publica Thomas Nast’s Christmas Drawings for the Human Race on ja ha madurat del tot la imatge de Santa Claus: ancià obès, de cabellera i barba frondoses i blanques, amb vestit tradicional de Lapònia i gorra de borla, cinturó ample i motxilla carregada de joguines.

Santa Claus, mite mundial

A finals del s. XIX, George Albert Smith va realitzar la primera pel·lícula sobre Santa Claus. En el curt homònim, interpretat pels seus propis fills Harold i Dorothy, ens mos-tra la visita de Santa Claus a dos germanets la nit de Nadal.

Santa Claus va entrar en el món de la publicitat de la mà de la companyia Lomen d’Alaska, especialitzada en la carn de ren, que el Nadal de 1926 va engegar una intensa campanya de màrqueting conjunta-ment amb els grans magatzems Macy’s en la qual Santa Claus, muntat en el seu trineu,

promocionava la carn de ren. La campanya va ser tan exitosa que va forçar al lobby de ramaders de boví a intercedir al Congrés per imposar límits a la carn de ren d’Alaska.

Pocs anys després, el 1931, Coca-Cola encarregà al pintor Habdon Sundblom refer la imatge de Santa Claus, humanitzant-lo sense que semblés ni un gnom ni un sant, per convertir-lo en una icona de la marca. En successives dècades la companyia feu campanyes nadalenques amb la nova imatge de Sundlom, inspirada en un veí seu jubilat anomenat Lou Prentice, i que va reproduir cada Nadal de 1931 a 1966. El potencial econòmic i publicitari de la marca va donar popularitat mundial a Santa Claus fins a convertir-lo en un referent interna-cional del Nadal en països de tota mena i de diferent religió.

Però és Walt Disney qui popularitzà el personatge entre els infants de tot el món, incorporant-lo a les seves Silly Simphonys el 1932, al capítol Santa’s Workshop, on ens presentava el seu taller del Pol Nord, assistit per petits gnoms vestits de verd, de la més clàssica tradició nòrdica, que fabri-quen les joguines que Santa Claus repartirà i, l’any següent, en un altre capítol de Silly Simphonys en què mostra com fa aquest repartiment per les cases.

A Finlàndia, un programa de ràdio per a infants ha emès durant gairebé tres dècades, del 1927 al 1956, la adaptació de la llegenda de Santa Claus a Lapònia, fixant la seva residència i el seu taller de gnoms a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, que fa de frontera amb Rússia, propera a la localitat de Rovaniemi, que ràpidament es convertiria en un destí turístic familiar de primer ordre. L’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de mig milió de cartes cada any per al seu il·lustre veí, de nens de tot el món que li fan els seus encàrrecs.


metges catalunya nº 3

Documents