1.Naixement de l’univers.

Al principi regnava el Caos. Del Caos van néixer Gea, la terra. De Gea i Urà (el cel)

van néixer muntanyes, rius, llacs, titans... és a dir, tot el que hi ha a la terra. Però Urà va ser un mal company, i per castigar-lo, Saturn, fill seu, va tallar-li els

genitals mentre dormia. Saturn va llançar els genitals del seu pare al mar, i d’aquí

va sorgir Venus.

Saturn es va convertir en rei dels Déus i es va casar amb Rea. Saturn i Gea havien profetitzat que Saturn seria destronat per un dels seus fills, i per aquest motiu se’ls

menjava tots. Rea, desesperada, va salvar un dels seus fills posant-lo sota

protecció de les nimfes. Per enganyar a Saturn, li va donar de menjar una pedra

envoltada en un drap. El nen salvat es digué Zeus, i quan va créixer va destronar al seu pare, primer fent-li vomitar els cinc fills que s’havia menjat. D’aquesta

manera es va convertir en el rei dels déus.

Personatges:

-Saturn: És el déu de l’agricultura i la collita. En la mitologia grega és conegut com

Cronos.

-Venus: És la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat. És la deessa més bella de l’Olimp. En la mitologia grega és coneguda com Afrodita.

-Rea: En la mitologia grega és coneguda com Cibeles. Es representa com la mare

dels deus, i deessa dels titans.

-Zeus: És el déu de la meteorologia, dels jocs i de la guerra; i déu de tots els déus.

Es va casar amb Hera i va tenir nombrosos fills. En la mitologia grega és conegut

com Júpiter.

El naixement de Venus, Sandro Botticelli

Saturn devorant a un fill, Francisco Goya

2. Els amors de Venus.

Venus i Mart:

Venus es casà amb Vulcà, el déu més lleig de l’Olimp, però estava enamorada de Mart. De l’aventura de Venus i Mart en va néixer Cupido o l’Amor.

Personatges:

-Vulcà: És el déu del foc i dels metalls. En la mitologia grega és conegut com

Hefest. És lleig, coix i sempre va brut.

-Mart: Déu de la guerra, fill de Júpiter i Juno. És el déu més bell de l’Olimp. En la

mitologia grega és conegut com Ares.

-Cupido: És un déu menor. Se’l representa com un nen amb ales que porta un arc i

dos tipus de fletxes: unes per provocar amor i altres per provocar rebuig. En la

mitologia grega és conegut com Eros.

Venus i Mart, Sandro Botticelli.

Venus i Adonis:

Un altre episodi amorós de la vida de Venus és la història que tingué amb Adonis.

Venus estava enamorada del mortal, però, Proserpina, la reina dels inferns,

també. Per evitar problemes Júpiter va decidir que Adonis passaria un terç de l’any

amb Venus, un altre amb Proserpina i l’altre terç on ell volgués. Però Ares, cegat d’amor per Venus, envià un porc senglar per tal que matés a Adonis. La sang

d’Adonis es va convertir en una anèmona.

Personatges:

-Adonis: Simbolitza la renovació

anual de la vegetació. És un bell i

jove caçador.

-Proserpina: Deessa de la vida, la

mort i la resurrecció. En la mitologia

grega és coneguda com Persèfone.

Venus i Adonis, Rubens.

3. Psique i Cupido.

Cupido es va enamorar de la filla d’un rei, que es

deia Psique. Venus, gelosa de la bellesa de la

noia, envià a Cupido perquè la castigués. El pare de Psique, per evitar cap desgràcia per part de

Venus, l’envià a una muntanya perquè se la

mengés una bèstia. Mentre la noia esperava, es

va adormir. Quan es va despertar, es trobava davant d’un palau. Hi va entrar i allí va

descansar i va menjar, i per la nit es va casar

amb una persona que no es deixava veure. Les

germanes de Psique la van convèncer perquè

descobrís el rostre del seu marit, i una nit va anar a veure’l amb una llàntia mentre ell dormia.

Una gota de la llàntia va despertar a Cupido, i va

fugir. Desesperada, Psique va buscar-lo per tot

arreu, però no el trobava. Júpiter, veient l’amor que sentien l’un per l’altre, va fer que Psique i

Cupido es retrobessin i la va fer a ella immortal.

Van celebrar les seves noces davant de tots els

déus de l’Olimp.

4. Les tres Gràcies.

Les tres Gràcies són tres divinitats, filles de Júpiter, i acompanyen a Venus. Representen la bellesa, l’amistat i la tendresa.

Psique i Cupido, Adolphe William

Bouguereau

Les tres Gràcies, Rubens.

5. Píram i Tisbe.

Píram i Tisbe vivien a Babilònia, en cases contigües. Parlaven per una esquerda que

hi havia en una paret comuna de les cases. Es van enamorar bojament, però les

seves famílies s’oposaven a la relació. Un dia van decidir veure’s al sepulcre del rei Ninus, sota un arbre. Tisbe va arribar primer, però va trobar-se una lleona i va fugir

atemorida, deixant-se el vel que portava. En arribar Píram i veure el vel embrutat,

va pensar que la lleona s’havia menjat a Tisbe, i es va treure la vida amb l’espasa.

Quan va tornar Tisbe i va veure al seu amant mort, també es va matar. D’aquesta manera van segellar el seu amor prohibit.

6. Filemó i Baucis.

Júpiter i Mercuri es van vestir de viatgers

i van anar demanant hospitalitat a les

cases per posar a prova la humanitat. Van

trucar a totes les portes, però ningú els

va ajudar, excepte l’ancià Filemó i la seva muller, Baucis. Els van oferir tot el que

tenien, encara que gairebé no tenien res.

Quan els déus van revelar la seva

identitat, els van concedir un desig en forma d’agraïment. Els dos vells van

demanar morir junts, i així va ser. Quan

van morir es van convertir en una alzina i

un til·ler que van créixer junts.

-Mercuri: És el déu del comerç i protector

dels que van pels camins (comerciants, pastors, bandolers...). És el missatger dels

déus. En la mitologia grega és conegut com Hermes.

Píram i Tisbe.

Baucis i Filemó, Johann Karl.

7. Eco i Narcís.

Eco era una nimfa que parlava molt. I Juno enfurismada amb ella, la va fer callar i

va disposar que només pogués parlar si abans li dirigien la paraula i que tot el que

podria fer seria repetir les últimes síl·labes que hagués sentit. Eco es va enamorar perdudament de Narcís, però ell la rebutjà per la maledicció de Juno. Desconsolada,

es va amagar en una cova i es va consumir fins que només era una simple sombra.

Narcís seguia rebutjant a totes les noies; però finalment s’enamorà del seu reflex a

l’aigua. Quan va intentar agafar el seu reflex, va caure i va morir ofegat. Al lloc on va morir va créixer la flor que porta el seu nom.

-Juno: És la deessa del matrimoni i és la muller de Zeus. En la mitologia grega és

coneguda com Hera.

8. Apol·lo i Dafne.

Cupido, per castigar a Apol·lo, va clavar-li una

fletxa d’or perquè s’enamorés de Dafne; però a

ella li va clavar una de plom, i es va tornar

insensible a l’amor. Apol·lo la perseguia per tot

arreu i Dafne fugia. Dafne li demanà ajut al seu pare, i ell la va convertir en un llorer. Apol·lo ja

no la podia perseguir, però a partir de llavors

porta una corona de llorer.

-Apol·lo: És el déu de l’art, les lletres i la música

i és el representant de la bellesa masculina. En

la mitologia romana és conegut com Febo.

Eco i narcís, John W. Waterhouse.

Apol·lo i Dafne, Bernini.

9. Perseu.

Naixement de Perseu.

Acrisi, rei d’Argos, va tancar a Dànae en una torre de bronze, perquè l’oracle li

havia dit que un nét seu el mataria. Júpiter desitjava a Dànae, i per entrar a la seva cambra es va convertir en una fina pluja d’or. D’aquella trobada en va néixer

Perseu. Acrisi, va llançar a Dànae i Perseu al mar en un cofre, però Júpiter els va

fer arribar sans i estalvis a l’illa de Sèrifos.

-Perseu: és un heroi semidéu.

Els déus ajuden a Perseu.

Quan Dànae i Perseu arribaren a Sèrifos, van ser acollits per Dictis, un humil

pescador. El rei de l’illa, Polidectes es volia casar amb Dànae, però Perseu no ho volia. Per desfer-se de Perseu, Polidectes va dir-li que anés a buscar el cap de

Medusa. Per ajudar-lo en aquesta difícil missió, Minerva li va donar una armadura i

un escut de bronze, Mercuri, una espasa i unes sandàlies alades, i Plutó, un casc

per poder tornar-se invisible.

Les Graies van indicar el camí a Perseu fins a les Gorgones, que eren tres

germanes, entre elles Medusa. Medusa podia convertia en pedra al que li mirava

directament als ulls. Perseu va acostar-se mentre les germanes dormien, i , mirant el seu reflex en l’escut de bronze, va tallar-li el cap. Va fugir amb el cap de Medusa

dins un sarró. De la sang de Medusa va néixer Pegàs.

-Minerva: Deessa de la sapiència, l’estratègia i la guerra. En la mitologia grega és

coneguda com Atenea.

-Plutó: Fill de Cronos i Rea, és déu de l’Infern. En la mitologia grega és conegut

com Hades.

-Graies: Són tres bruixes velles que comparteixen un sol ull i una sola dent.

Dànae rebent la pluja d’or, Ticià.

-Gorgones: Són tres monstres, i es diuen Esteno, Euríale i Medusa. Les dos

primeres són immortals. Medusa és immortal, però és la més important. Són tres

germanes amb el cap ple de serps, i amb la mirada tant penetrant que converteix a

tot aquell que mira en pedra.

-Pegàs: És un caball alat.

Perseu i Andròmeda

En el viatge de retorn a Sèrifos, Perseu veu a

Atles sostenint el món. Perseu té pietat i li ensenya el cap de Medusa, que converteix a

Atles en una cadena muntanyosa.

Més endavant va trobar a Andròmeda,

encadenada a un penya-segat perquè era el sacrifici que havia de fer el seu pare, un rei, per

aturar un monstre marí que amenaçava amb

devastar la regió. Perseu va salvar a Andròmeda

del monstre i es van casar.

- Atles: Fou el cap dels titans en la guerra

contra els olímpics. Els titans van perdre, i Zeus

va castigar a Atles: havia d’aguantar la terra.

-Andròmeda: És filla de Cefeu i Cassiopea, reis

d’Etiopía. Cassiopea havia dit que ella i la seva

filla eren més belles que les Nereides. Això va

enfurismar a Poseidó (déu del mar) i va enviar un monstre marí perquè devastés la regió. Per

aquest motiu el rei va haver de sacrificar la seva

filla.

Perseu, Benvenuto Cellini.

Andròmeda, Paul Gustave Dore.

10. Les bodes de Tetis i Peleu.

Tetis i Peleu es van casar davant de tots els déus, menys la Discòrdia. Ella no fou

convidada però va acudir a la boda igualment, indignada, per castigar als

amfitrions. Llançà una poma daurada al mig de la multitud. “Que la poma sigui per la dona més bella”, declarà. Atenea, Hera i Afrodita eren les candidates, i

demanaren l’opinió de Zeus. Aquest, per no quedar malament, proclamà que el

jutge seria Paris, príncep de Troya. Per ser escollides, cada una de les deesses li

oferí un premi a canvi. Paris va escollir a Afrodita, que li havia promès tenir a Hèl·lena, considerada la humana més bella.

Quan Paris raptà a Hèl·lena va començar el conflicte que acabaria en la Guerra de

Troya, una de les més importants de la història antiga.

-Peleu: És un mortal, rei de Ptía. Ell i Tetis tingueren un fill, el famós Aquil·les.

11. La llegenda de Ròmul i Rem.

Quan Eneas va anar a fundar una altra ciutat que substituís a Troya, va acabar a la regió

del Laci, on es va casar amb Lavinia, filla del

Rei Llatí. Generacions després, i va haver una

disputa entre Numitor i Amuli per qui havia de ser el rei, i finalment, el rei fou Amuli.

Numitor tenia una filla, Rea Silvia. Amuli va

ordenar a Rea Silvia que es fes sacerdotessa,

i així evitar que tingués fills que poguessin posar en perill el seu càrrec. Però Rea Silvia

es quedà embarassada de Mart, i tingué dos

bessons. Amuli va ordenar matar els bessons,

i els van posar en un cistell al riu Tiber. Però

els nens van tenir la sort de que els recollís una lloba. Aquesta lloba els va amamantar, i després els bessons foren acollits per

un pastor, que els va anomenar Ròmul i Rem.

Quan van créixer i van descobrir qui eren en realitat, van anar a aconseguir el que

els hi era correspost. Com els seus avantpassats, van tenir una disputa, i fou Ròmul el que guanyà i fundà la ciutat de Roma.

Ròmul i Rem.

Bodes de Tetis i Peleu, Jordaens.

12. Mots i expressions catalanes amb component mitològic.

-Caòtic: Significa que no té cap ordre. En la mitologia es diu que el Caos va ser el

principi de l’Univers, on estava tot desordenat i els elements de la natura

estaven barrejats. -Medusa: Les meduses són animals marins. La més terrible de les Gorgones es

deia Medusa.

-Atlant: Atlant era el tità que, al perdre els titans la guerra contra els déus, va

rebre el càstig d’aguantar la terra sobre les espatlles durant l’eternitat. Perseu, sentint pietat, el va convertir en pedra. Un atlant és una estàtua

en forma d’home que s’utilitza per aguantar cornises.

-Prometeica: Aquest adjectiu que ara significa arriscat, prové del nom de

Prometeu. Prometeu era el fill d’un tità que es va atrevir a robar el foc als

déus per donar-lo als mortals. -Harpia: La paraula harpia s’utilitza per qualificar a una dona dolenta, despietada.

En la mitologia, les harpies eren monstres molt cruels amb mig cos de

dona i mig cos d’ocell.

-Quimera: Una quimera és un desig. La llegenda explica que les quimeres eren monstres, barreja de lleó, cabra i serp que escopien foc.

-Pànic: El pànic es relaciona amb Pan, un sàtir part home molt pelut amb potes de

cabra. Tothom li tenia molta por.

- Morfina: Morfeu era el déu de la son. La morfina és un sedant. -Eco: Eco era una nimfa que només podia parlar quan li dirigien la paraula, i només

repetia les últimes síl·labes que havia dit l’altre.

- Museu: Les Muses eren deesses de l’Olimp que delectaven als déus amb els seus

cants. Ara es pot referir al lloc on es guarden les manifestacions artístiques de les Muses.

-Mercuri: És un element químic, també anomenat metall líquid, a causa del seu

moviment constant. Li van posar aquest nom pensant en el missatger dels

déus.

-Nimfeus: Són fonts monumentals. En l’antiguitat eren grutes d’ on brollava una font consagrada, considerada santuari de les nimfes.

-Arc Iris: Iris era la missatgera dels déus; simbolitzava la unió entre els déus i els

mortals.

-Poma de la discòrdia: Es refereix a la poma que es van disputar Venus, Minerva i Juno per ser la més bella.

-Taló d’Aquil·les: És el punt dèbil de cada persona. Aquil·les era invulnerable

menys al taló, i va morir quan Paris li hi va clavar la fletxa.

-Trobar-se entre Escil·la i Caribdis: Vol dir trobar-se en una situació compromesa. Escil·la i Caribdis eren dos monstres de mar que feien que

els vaixells s’enfonsessin.

-Cavall de Troia: En la guerra de Troia, els grecs van construir un enorme cavall

de fusta que van enviar als Troians. Aquests, pensant-se que era un

present, el van portar a dintre les muralles; quan el cavall va ser dins, en van sortir un munt de troians que van cremar la ciutat, i així van guanyar

la guerra.

-El mantell de Penèlope: Mentre Penèlope esperava que el seu marit, Ulisses,

tornés a casa, va dir-li als seus pretendents que quan acabés de teixir el seu mantell es casaria amb un d’ells. Com que no es volia casar, pel dia

cosia, i per la nit el desfeia.

-Cant de sirenes: El cant de les sirenes feia que els vaixells naufraguessin, ja que

distreia als mariners. -Llit de Procustes: Procustes era un bandit que feia jeure als seus hostes en un

llit. Si eren més llargs que el llit, els tallava els peus; i si no hi cabien, els

allargava.

-Treball de Sísif: Sísif fou castigat pels déus: havia d’empènyer turó amunt una roca que sempre tornava a rodolar avall.

-Licor de Bacus: Bacus era el déu del vi.

-Espasa de Dàmocles: Dàmocles seia al seu tro sota una espasa sostinguda amb

un pèl de cavall.

-Suplici de Tàntal: Tàntal fou condemnat pels déus a patir set i fam: cada cop que s’acostava a un arbre fruiter la fruita desapareixia, i cada cop que

s’acostava a beure l’aigua del riu, aquesta s’esmunyia.

-Fil d’Ariadna: Teseu havia de matar el Minotaure que estava tancat en un

laberint. Ariadna li va donar un fil perquè li fos més fàcil trobar la sortida.

13. El rapte de Ganimedes.

Júpiter es va enamorar del jove Ganimedes. Per aconseguir-lo, es va transformar en àguila i se’l

va emportar a l’Olimp. Júpiter el va presentar

com el nou coper, servidor de nèctar i

ambrosia, per amagar la seva relació de Juno. A partir de llavors fou l’amant de Júpiter.

14. El rapte de Persèfone.

Persèfone, filla de Ceres i Júpiter, estava

collint nespres quan, de sobte, la terra es va esquerdar i en va sortir Plutó, el déu dels

inferns. Plutó la va raptar i se la va emportar

al seu regne per casar-se amb ella.

La seva mare la va buscar amb desesperació nits i dies sense parar, però no va trobar cap

pista. El Sol li ho explicà, i ella, enfurismada,

va tornar la terra estèril. Júpiter, tement una

catàstrofe, va enviar a Mercuri perquè parlés

amb Plutó. Aquest, prevenint la visita del missatger, va fer-li menjar a Persèfone uns

grans de magrana, que la retindrien a l’infern

per sempre. Finalment Plutó i Júpiter van

acordar que Persèfone passaria mig any a la terra amb la seva mare i mig any a l’infern

amb Plutó.

Aquesta llegenda explica la raó de les

estacions de l’any. Quan Persèfone és a la terra, la seva mare està contenta, i les

plantes floreixen i fa bon temps. En canvi,

quan està a l’infern amb el seu marit, la seva

mare està trista i fa fred i les plantes moren.

Ceres: És la deessa de l’agricultura, la fecunditat i el cicle de la vida. És filla de

Cronos i Rea. En la mitologia romana és coneguda com Demèter.

El rapte de Ganimedes, Rubens.

El retorn de Persèfone, Frederic Leighton

15. El rapte d’Europa.

Aquesta vegada, Júpiter es

va enamorar d’una princesa

que es deia Europa. Per emportar-se-la amb ell es va

transformar en un brau al

que ella va pujar sense

dubtar. Llavors, Júpiter va desaparèixer mar endins i la

va dur a Creta. Tot el camí

que van recórrer li van posar

el nom de la princesa. Quan

van arribar a terra, el déu li va dir qui era i van tenir tres

fills.

16. El rapte d’Amfitrita.

Amfitrita era una nereida, filla de Nereu, l’antic déu del mar. Quan Neptú va passar a regnar el

mar, ja era molt vell però conservava el cos d’un

jove. Sovint patia atacs de còlera que provocaven

tempestes al mar, mortals per a la majoria de navegants. Ell es va declarar a Amfitrita, però ella

li tenia por i es va amagar a les profunditats del

mar. Uns dofins la van raptar i la van portar al

déu del mar per fer-la esposa seva per la força.

-Nereides: Eren les cinquanta filles de Nereu. Se

les considerava nimfes del mar. Vivien al fons del

mar, però en sortien per ajudar mariners amb

problemes.

-Amfitrita: En la mitologia romana és coneguda

com Salacia.

-Nereu: Fill de Pontos i Gea, fóu un déu del mar i

pare de les Nereides. Tenia el do de la profecia.

-Neptú: Déu del mar. En la mitologia grega és

conegut com Poseidó.

El rapte d’Europa, Rubens.

Amfitrita, A. Coysevox

17. L’Hidra.

L’hidra era un monstre que tenia cos de gos i nou caps de serp. Cada cop que n’hi

tallaven un, en sortien dos més; i només n’hi havia un que, al ser tallat, matava la

bèstia definitivament. Hèrcules va haver de matar l’hidra, i, amb l’ajuda del seu cosí Iolau, va poder

tallar el cap immortal que va portar la bèstia al seu fi. Hèrcules va mullar les seves

fletxes amb la sang del monstre i es van tornar verinoses.

-Hèrcules: Fill de Zeus i Alcmena, és un dels més grans herois de la mitologia. A la

mitologia grega és conegut com Heracles.

18. La Quimera

La Quimera tenia el cos de lleó, la cua de serp, un cap de lleó i un cap de cabra; a més, treia foc la boca. Aquest monstre vivia a la regió de Lícia i terroritzava als

seus habitants. El rei de Lícia va demanar a Bel·lofrontes que matés la Quimera.

Ell, amb l’ajuda de Pegàs, va llançar-li unes fletxes de plom que el monstre fonia

amb el foc; d’aquesta manera la bèstia va acabar calcinada.

-Bel·lofrontes: És un dels herois de

la mitologia, va viure grans

aventures amb el seu cavall, Pegàs.

Hèrcules i la Hidra, Antonio Pollaiuolo

La Quimera, Arezzo.

19. Les Harpies.

Les Harpies eren monstres amb cap de dona i cos d’ocell. Eren criatures molt

malvades, i se les identifica amb monstres que raptaven nens.

Aquestes bèsties turmentaven a l’endeví cec, Fineu: li prenien el menjar o l’embrutaven amb excrements quan ell l’anava a menjar. Els Argonautes, durant

l’estància a casa de Fineu, van fer fora les harpies a canvi de que Fineu els revelés

el futur.

-Fineu: Fou rei de Tràcia. Per haver condemnat els seus dos propis fills a mort, els

déus el van castigar amb la presència de les harpies; i per abusar de la

clarividència, el van fer tornar cec.

-Argonautes: Eren cinquanta-cinc herois convocats per Jàson que, embarcats en la nau Argo, van anar a buscar el velló d’or.

20.Les sirenes.

Les sirenes eren unes altres bèsties, molt similars a les harpies: també tenien cos

d’ocell i cap de dona. Aquestes, cantaven per atraure als mariners i fer-los embogir

de desig, llavors es llançaven al mar i morien.

Ulisses, de tornada a Ítaca, es va trobar amb les sirenes, i per superar aquest obstacle va ordenar a la tripulació del vaixell que el lliguessin al pal de la

embarcació i que ells es posessin cera a les orelles. D’aquesta manera, no van

sentir el cant de les sirenes i van poder continuar el seu camí.

Ulisses: Fou un dels guerrers més importants a Troia. En el viatge de retorn a Ítaca (casa seva) va haver de superar molts obstacles, totes aquestes aventures es

recullen en l’Odissea.

21. Els centaures.

Els centaures tenien el tors, els braços i el cap

d’home, i la resta del cos de cavall. Vivien a Tessàlia i portaven una vida primitiva i ruda.

Un dels centaures que no encaixava amb la resta fou

Quiró. Quiró era savi i amable, i va ser tutor de

molts dels grans herois de la mitologia.

Ulisses i les sirenes, John William Waterhouse.

Quiró ensenya a Aquiles a tocar un

instrument, Famulus

22. Els sàtirs.

Eren criatures com els homes, però tenien potes i unglots de cavall, orelles

punxegudes i unes petites banyes al cap. Les nimfes havien d’estar sempre alerta,

perquè els sàtirs no les deixaven de perseguir per satisfer el seu apetit sexual insaciable.

Els sàtirs acompanyaven al déu Dionís, i

participaven en totes les seves festes ballant i

bevent. El sàtir Pan perseguia a la nimfa Sírix, però

ella va arribar a un riu que no podia traspassar.

Sírix va demanar a les nimfes que la

convertissin en un canyissar per amagar-se del

sàtir. Ell va agafar les canyes i les va convertir en una flauta que, des de llavors, feia servir

per animar a les nimfes i els sàtirs.

Dionís: Era el déu del vi i la festa, i patró de l’agricultura i el teatre. També és conegut amb

el nom de Baco.

Pan: Sàtir semidéu dels pastors i els ramats. En la mitologia romana és conegut com Fauno.

23. El minotaure.

El minotaure era una bèstia amb cos d’home i cap

de toro. El rei de Creta el va fer tancar en un

Laberint perquè mai en pogués sortir. Cada any el

poble de Creta havia de sacrificar 7 joves i 7 donzelles. Al cap d’un temps, el valent Teseu (fill

del rei d’Atenes) va proclamar que mataria al

monstre, si el deixaven entrar al laberint com a

una de les víctimes. Quan Teseu arribà a Creta va enamorar a Ariadna,

filla del rei. Quan va ser l’hora d’entrar al Laberint

ella li va subministrar un fil, i gràcies a això va

evitar perdre’s. Teseu va matar al Minotaure, i gràcies a ell, la pau

tornà a Creta.

Sàtir i una nimfa.

Teseu i el minotaure, Canova.

24. L’esfinx.

Era un monstre amb cos de lleó, ales d’àguila i cap de dona. Representava un

dimoni de destrucció i mala sort.

En una muntanya propera a Tebes proposaven un enigma als viatgers per deixar-los seguir la seva ruta, i si no l’encertaven se’ls menjaven. Èdip va ser l’únic que va

resoldre l’enigma, i l’Esfinx es va suïcidar.

25. El Gos Cèrber.

Era el guardià del regne d’Hades, era un gos enorme amb tres caps d’on en sortien

serps. No deixava entrar als vius i no en deixava sortir als morts. Malgrat el seu

aspecte aterrador, nombrosos herois el van saber derrotar.

Esfinx

Gos Cèrber, William Blake.

26. Les Parques.

Les Parques eren la personificació el destí, i se les representa com tres germanes:

Cloto, que presideix els naixements; Làquesis, que controla la vida; i Àtropos,

que és l’encarregada de la mort. Apareixen sempre filant, teixint i tallant el fil de la vida.

27. La Fortuna.

Era la divinitat femenina que guiava el rumb de la vida

dels homes. Podia fer passar coses bones i coses dolentes.

També era anomenada Tique.

28. Les Sibil·les.

Eren velles sacerdotesses que

precedien el futur dels humans. Apol·lo se’n va enamorar d’una, i li

va prometre concedir-li el desig que

ella volgués. Cumes, perquè així es

deia la noia, va agafar un grapat de sorra i va demanar viure tants anys

com grans de sorra sostingués a la

seva mà. Però no especificà que

desitjava l’eterna joventut.

A Golden Thread, John Melhuish.

Tique agafant a Plutó de nen.

Fragment de les pintures de la Capella Sixtina, Miguel Ange

29. Cassandra.

Apol·lo es va enamorar de la jove Cassandra, filla dels reis de Troya. Ella va dir-li

que es casaria amb ell a canvi de la capacitat de preveure el futur. Quan Apol·lo li

va atorgar el seu desig, ella es va negar a casar-se amb ell, i el déu, enfurismat, la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú.

29.Tirèsies Tirèsies va veure accidentalment a

la deessa Atena nua, i ella el va

castigar amb la ceguera. La mare de

Tirèsies va implorar misericòrdia, i Atena li va concedir el do de

l’endevinació.

Casandra es refugia amb Paladi.

Tirèsies i Ulisses, J.H. Füssli

30. Caront

Per arribar al món dels morts,

s’entrava en una cova que et

transportava fins al trobament de molts rius que s’encreuaven; llavors

calia pagar una moneda a Caront, i

pujar a la seva barcassa que

travessava la llacuna Estígia. L’altra banda de la llacuna era el món dels

morts. Els que no havien estat

enterrats i, per tant, no portaven

moneda, erraven cent anys per les

ribes de la llacuna. Caront era descrit com un home molt

vell, deixat, que vestia una túnica

esparracada i portava una barba

blanca.

31. La llacuna Estígia

Els morts, quan arribaven a la porta dels inferns, s’havien d’enfrontar al Gos

Cèrber, al qual li donaven un pastís amb somnífers per poder-lo evitar. Llavors

havien de ser jutjades pel tribunal que valorava el seu comportament durant la seva vida terrenal. Seguidament, eren enviats al Tàrtar o als Camps Elisis.

El Tàrtar era un indret rodejat per un riu de foc governat per Radamant; és on

anaven els malvats i on patien turments eternament.

Els Camps Elisis era el lloc considerat com el paradís on hi havia el riu Leteu. Les ànimes bevien l’aigua del riu per oblidar la seva vida passada i reencarnar-se en un

altre cos.

Caronte en su barca, Gustavo Doré

El pas de la llacuna Estígia, J. Patinir

32. Sísif

Sísif fou un dels habitants del Tàrtar

que patí un dels càstigs més durs per

haver estat un dels humans més astut i sense escrúpols i que, a més, creà

una enemistat amb els déus. Havia

d’empènyer una roca per un pendent

fins arribar al cim, i quan ja era a dalt, tornava a baixar i havia de tornar a

començar.

33. Ixíon

Íxion fou castigat amb la bogeria per haver

matat al seu sogre. Al cap d’un temps,

però, Zeus se’n va apiadar i el va castigar

del seu crim. Tot i això, Ixíon va intentar

seduir a Juno, la dona de Zeus, i va ser castigat i lligat a una roda encesa que

girava sense parar.

34. Tici

Tici, fill de Zeus, va intentar violar Latona, mare d’Apol·lo i Diana. Per impedir-li-ho,

el van matar, i va ser condemnat a ser menjat eternament per les aus de rapinya; aquestes li menjaven el fetge, que es renovava contínuament.

Sísif, Ticià

Ixíon, Cayley

35. Orfeu i Eurídice

Orfeu es va enamorar bojament d’Eurídice. Desgraciadament, ella va morir al

rebre la picada mortal d’una serp, que la va enviar a l’infern.

Orfeu baixà al món dels morts per recuperar a la seva estimada, i ho va aconseguir entendrint el cor dels personatges dels inferns amb la seva lira. Aquests el van

advertir que, durant el trajecte de sortida al món dels vius, Orfeu no podia girar-se

per mirar a Eurídice. Tot i l’advertència, Orfeu no ho va poder evitar i va mirar la

seva esposa; aquest fet la va retornar al món dels morts.

-Orfeu: Fill d’Apol·lo i Calíope, fou un virtuós de la música i la poesia.

-Eurídice: Era una nimfa.

36. Prometeu

Prometeu, cosí de Júpiter (per tant, una divinitat secundària), va ser el creador dels primers

humans. Els va modelar amb fang i els va ajudar

i protegir en tot moment. Zéus no estava d’acord

amb l’actitud protectora de Prometeu, ni amb

l’astúcia que demostraven els humans; per això, els va robar el foc. Prometeu, per ajudar-los, va

robar unes espurnes de foc al Sol en favor del

progrés de la humanitat; desafiant, d’aquesta

manera, als déus. Per aquest motiu, Zéus va encadenar Prometeu a les muntanyes del Caucas,

on una àguila li menjava el fetge diàriament, que

es regenerava de nit. Zéus el va castigar

eternament; però, per sort, quan Hèrcules va passar pel Caucas, va matar l’àguila i el va

lliberar.

Orfeu i Eurídice, Canova

Prometeu, Gustave Moreau

37. Pandora.

Júpiter, després de castigar Prometeu, va

castigar també a la resta d’homes, i els envià la

primera dona: Pandora. Ella fou creada per Vulcà, i totes les divinitats li atorgaren una

qualitat; a més, Júpiter li regalà una caixa, la qual

no havia d’obrir mai.

Pandora fou lliurada a Epimeteu, germà de Prometeu que, enlluernat per la bellesa de la dona,

ignorà l’advertència del seu germà que li deia que

no es fiés dels regals dels déus.

Pandora no va poder resistir la curiositat i va obrir

la caixa que li havien regalat els déus; d’allí en van sortir tots els béns i els mals que hi ha ara a la

terra, però Pandora va poder tancar la caixa abans

de que sortís l’Esperança.

38. El Diluvi.

Els homes que creà Prometeu van començar una degeneració progressiva: es

convertiren en persones malvades i salvatges, a causa de els mals que alliberà

Pandora. Júpiter va voler exterminar la humanitat, i ho va fer enviant a la terra un gran

diluvi. Tot i això, Júpiter va salvar a Deucalió, fill de Prometeu, i a Pirra, filla

d’Epimeteu i Pandora. Per sobreviure, els dos escollits van tancar-se en una arca

que surà en les aigües del diluvi, i al baixar se’ls va concedir un desig: tenir companyia. Júpiter els va dir que agafessin pedres i les tiressin a la seva esquena;

les pedres que tirava Deucalió es convertien en homes i les que tirava Pirra es

convertien en dones.

Pandora obrint la caixa, John William

Deucalió i Pirra, Andrea del Minga

39. Dèdal i Ícar.

Quan Teseu va matar el Minotaure que estava tancat al Laberint de Creta, el rei

Minos en va culpar a l’arquitecte del laberint, Dèdal. Com a càstig, Dèdal va ser

tancat al laberint juntament amb el seu fill, Ícar. Per poder escapar, Dèdal va fabricar dos parells d’ales, i d’aquesta manera poder

sortir volant; ell va dir al seu fill que anés amb compte: que no volés ni massa a

prop del Sol, ni massa a prop del mar. Ícar, sense fer cas de les advertències del

seu pare, va volar massa alt i se li va fondre la cera de les ales; seguidament va caure al mar que, des de llavors, s’anomena el mar d’Icària.

40. Jacint.

Jacint i el déu Apol·lo eren amics

íntims, i el déu intentava passar llargues estones amb el jove,

ensenyant-li música i habilitats

amb l’arc. Un dia que Apol·lo

estava fent pràctiques de llançament de disc, va donar-li a

Jacint al cap, creant-li una ferida

mortal.

Apol·lo va convertir el cos de Jacint en una flor semblant al lliri,

que porta el seu nom.

La caiguda d'Ícar, Jacob Peter Gowy

Apol·lo i Jacint, Mercè Riba

41. Cal·listo

Cal·listo era una de les joves nimfes que acompanyaven a Diana, la deessa de la

cacera; com ella, havien de mantenir-se verges i allunyades dels homes.

Un dia, Júpiter va veure a Cal·listo i, per aconseguir-la, va adoptar l’aparença de Diana. Calisto no pogué lliurar-se’n i va quedar embarassada.

Durant un temps ella va intentar amagar el seu embaràs, però un dia les nimfes

van decidir banyar-se. Cal·listo no es va voler treure la roba i va ser descoberta;

com a càstig, Diana li va prendre el fill i va convertir-la a ella en una óssa. Anys després, el fill va anar de cacera i va estar a punt de matar a la seva pròpia

mare. Per evitar que això passés, Júpiter va enviar a Cal·listo al cel i la va convertir

en l’Óssa Major, i al seu fill en l’Óssa menor.

42. Acteó.

Un dia, quan Acteó va anar de

cacera amb els seus gossos,

es va perdre i va veure a Diana i les seves nimfes

banyant-se nues en un salt

d’aigua. La deessa es va

enfurismar ja que no volia

tenir cap contacte amb els homes i va convertir a Acteó

en un cérvol. També va fer

enrabiar als seus gossos

perquè es mengessin al cérvol sense saber que era el seu

amo.

Calisto seduïda per Júpiter fent-se passar per Diana, Peter Paul Rubens

Diana i Acteó, Ticià

43. Faetont.

Quan Faetont va descobrir que el seu pare era el Sol, li va demanar una prova de la

seva paternitat. El Sol li va concedir el desig de conduir el carro del Sol. El pare va

aconsellar al seu fill, ja que sabia que era un error deixar-li el carro. Faetont va començar seguint el camí marcat, però després va perdre el control dels cavalls.

D’aquesta manera va baixar cap a la Terra on va incendiar-ne una part i també

pujà massa enlaire on en congelà una altra. Davant les queixes de la pròpia Terra,

Júpiter va matar amb el seu llamp el pobre Faetont.

La caiguda de Faetont, Peter Paul Rubens.