HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

Les noves idees il·lustrades i el creixement econòmicdel segle XVIII conduïren a la revolució liberalburgesa.

La Revolució Francesa de 1789 va proporcionar elsprogrames dels partits liberals i democràtics de lamajor part del món i va consolidar el concepte denació.

Un llarg combat va enfrontar, entre 1815 i 1870, elsliberals i els absolutistes, i les nacions i els imperis.

El liberalisme finalment va triomfar, el poder absolutva ser enderrocat i moltes nacions van assolir la sevaunitat o independència.

El 1789, França es trobava en una profunda crisi econòmica isocial.

Les causes de la Revolució francesa van ser diverses:• Des de 1760 hi havia males collites que van provocar l’alça del preu

dels aliments i el descontentament popular.

• Impopularitat del sistema de privilegis, que marginava políticament laburgesia i alliberava l’aristocràcia de pagar impostos. La burgesia esmostrava descontenta davant de la seva marginació política perquènomés els privilegiats podien ostentar càrrecs i gaudir dereconeixement social.

• La crisi econòmica començava a complicar, encara més, la situació, jaque les finances reials estaven en bancarrota i el dèficit va esdevenircrònic pel suport de França a la independència dels Estats Units (1776-1782).

Les causes de la Revolució

Com només pagava impostos el Tercer Estat (burgesos iciutadans de carrer), els Estats Generals es disposaren ademanar noves càrregues fiscals també als nobles, la qualcosa va comportar la revolta dels privilegiats i una greucrisi política. Els sectors més il·lustrats de la burgesia es vanorganitzar davant la convocatòria d'Estats Generals per partde Lluís XVI i van aconseguir el mateix nombre derepresentants a les Corts que els estaments privilegiats totsjunts (Noblesa i Clergat), ja que es consideraven elslegítims representants de la nació francesa. Com cadaestament tenia un vot i sempre guanyaven els mateixos, desdel Tercer Estat demanaren un vot per cada representantper fer valer la seva majoria i els Estats Generals es vansuspendre per la negativa del Rei i dels privilegiats.

Els representants del Poble, desafiant obertament LluísXVI, es van reunir el 20 de juny al Jeu de Paume, totconstituint-se en Assemblea Nacional i, amb l'adhesiód'una part del clergat i d'una minoria nobiliària (LaFayette), van jurar no dissoldre's fins aprovar unaConstitució com a garantia dels drets de tothom i vanportar l'agitació al carrer. El monarca no va tenir més remeique accedir a les demandes i els Estats Generals es vantransformar en Assemblea Nacional Constituent, peròl'arribada de 20.000 soldats a París va alimentar la idead'una intervenció militar contra els revolucionaris, els qualsvan formar cossos armats que consagraven la irrupció de lesmasses en una Guàrdia Nacional.

La crida dels diputats revolucionaris a la mobilització vaculminar el 14 de juliol de 1789 amb la presa de LaBastilla, una presó considerada símbol de l'absolutisme.Les notícies que arribaven des de París van estendre unaveritable revolta antisenyorial d'episodis violents per totaFrança (Grande Peur) amb llauradors negant-se a pagarles rendes i demanant el repartiment de la terra, el controldels productes de primera necessitat i el càstig delsespeculadors i els funcionaris corruptes.

Va legislar per abolir l'Antic Règim, és a dir, l'abolició jurídicadel feudalisme tot aprovant la Declaració dels Drets del'Home i del Ciutadà, reconeixent el dret a la resistènciacontra l'opressió i la sobirania nacional o dret a decidirmitjançant l'expressió de la voluntat general del poble. La missióprincipal, però, era la redacció d'una Constitució que,finalment, fou aprovada al setembre de 1791 amb l'establimentd'una monarquia constitucional basada en la divisió de poders, eldret de veto del rei i el sufragi censatari i indirecte, també unadivisió territorial (83 departaments) que abolia les duanesinteriors per fomentar la llibertat de comerç amb la prohibiciódels gremis i de qualsevol associació d'empresaris o detreballadors. Per resoldre el dèficit financer de l'Estat es vandesamortitzar els béns eclesiàstics (garantint elmanteniment del culte i del clergat al que s'obligava a jurar laConstitució), se va separar l'Església i l'Estat i es va autoritzar eldivorci.

Davant el procés revolucionari, però, hi havial'oposició dels antics privilegiats: els nobles emigrats al'estranger i els eclesiàstics refractaris que animaven laintervenció de les potències europees absolutistes(l'Àustria de Maria Antonieta, la reina de França). Amés, els monàrquics liberals i la burgesiaconstitucionalista no solament tractaven de frenar lesconspiracions per restablir l'Antic Règim, sinó tambéles demandes més revolucionàries (una organitzaciómés democràtica i mesures econòmiques per alsdesfavorits), ja que consideraven que la revolució haviaaconseguit els seus objectius amb les reformes de 1791.

Al juny, la família reial va intentar fugir de Françasecretament, per reunir-se amb les tropes austríaques, peròvan sen descoberts, la qual cosa va comportar el desprestigide Lluís XVI i la monarquia, així com la radicalització delsrevolucionaris que començaren a demanar la República,mentre els sans-culottes i els batallons de ciutadansarmats assaltaven Les Tulleries on es refugiava la famíliareial: els avalots acabaren amb l'arrest del rei i laconvocatòria d'eleccions amb sufragi universal (masculí).

La primera mesura adoptada per la nova Assembleafou abolir la monarquia i proclamar la república.

Els girondins o moderats procedents deldepartament de La Gironda (Burdeus), dominaren laConvenció als primers temps democràtics (amb elsuport puntual dels diputats de La Plana) onhagueren de gestionar molts problemes, com ara laguerra contra Àustria -que per ells era prioritària- frontal judici per traïció del rei, però la pressió popular delssans-culottes va fer que el jutjaren i el condemnaren amort.

Sol·licitem la mort del rei per gravarprofundament als cors elmenyspreu per la reialesa i omplird’estupor a tots els partidaris delrei... No hem de dictar capsentència a favor o en contra d’unhome, sinó prendre una mesura desalutpública... Dins d’una República, unrei destronat sols val per a duescoses: una, torbar la tranquil·litatde l’Estat i trencar la llibertat; altra,la de servir de mitjà per afirmar a lavegada l’una i l’altra...”Intervenció de Robespierre en laConvenció.

L'execució del monarca va impulsar una coalició europeaantirevolucionària (Àustria, Prússia, Espanya, Holanda iAnglaterra) que els obligà a noves lleves obligatòries que,junt a la fam i el suport dels refractaris francesos, acabàamb la formació d'un exèrcit reialista (absolutista). Per laseva banda, els diputats muntanyencs (jacobins icordeliers), ara asseguts a l'esquerra, i cada vegada mésradicalitzats, van creure arribat el seu moment per donarun colp de força revolucionari.

Van començar arrestant i executant alguns dels principalsdirigents revolucionaris girondins sota el principi del"terror revolucionari", van aprovar una nova Constitucióestablint la sobirania popular, el sufragi universal masculí,reformes socials com ara la redistribució de la propietatagrària o la implantació de l'educació primària gratuïta iobligatòria (Llei Pelettier), l'establiment d'un noucalendari que fomentava les festivitats laiques i el culte ala Raó però, tot i això, sota un govern revolucionari que vasuspendre les garanties constitucionals i va iniciar laconcentració de poders en un Comité de Salvació Públicacontrolat per Robespierre que va començar a rebre crítiquesdes de la dreta i des de l'esquerra (terminologia adoptadadurant aquesta època).

Fou aleshores quan es va dur a terme la repressió méssagnant des del poder, acusant tothom decontrarevolucionaris i portant-los condemnats a laguillotina. Els enemics del govern de Robespierre vanaconseguir detenir-los i executar-los el 10 de termidor (28de juliol de 1794).

Aquesta tercera etapa de la Convenció va implicar eldesmantellament de la legislació jacobina i l'inici d'unprocés de moderació dirigit per la burgesiaconservadora que va aprovar una nova Constitució(1795) que va restablir el sufragi censatari i un nouexecutiu, anomenat Directori (5 directors del'executiu) que va reprimir amb duresa les revoltespopulars, així com la conspiració dels iguals deBabeuf (pretenien l'establiment d'una societatigualitària) o la reorganització del moviment reialista(absolutistes).

Davant aquesta situació, els burgesos van començar apensar que l'exèrcit era l'única institució capaç de mantenirl'ordre social i, al mateix temps, de defensar els principisrevolucionaris per no tornar a l'Antic Règim: el 18 debrumari (9 de novembre) de 1799, un dels cinc membresdel directori, Napoleó Bonaparte, va donar un cop d'estati va iniciar el Consolat (3 cònsols).

Napoleó va consolidar elnou Estat liberal nascutde la Revolució Francesa,el model del qual,implantat en tots elspaïsos sotmesos al seuImperi, ha estat la basedels Estats europeusmoderns.

Amb el cop d’estat del 18 de Brumari (novembre del1799), Napoleó es va convertir en cònsol. Napoleó vasaber interpretar el sentiment majoritari del poblefrancès perquè va conservar els canvis essencials de laRevolució, però recuperant l’ordre públic i l’estabilitatsocial. Per aconseguir-ho, va iniciar la persecució delsgrups més radicals d’un i altre signe (jacobins irealistes), va firmar la pau (temporalment) ambÀustria i la Gran Bretanya, i va intentar atraure’s lapoblació catòlica restablint les relacions amb l’Esglésiaper mitjà d’un concordat.

Art. 39.- El govern està confiat a tres cònsolsnomenats per deu anys, i indefinidamentreelegibles. La Constitució nomena PrimerCònsol al ciutadà Bonaparte (...)Art. 40.- El Primer Cònsol té funcions iatribucions particulars, en les quals seràmomentàniament substituït, quan hi hagi lloc,per un dels seus col·legues.Art. 41.- El Primer Cònsol promulga les lleis,nomena i revoca a la seva voluntat als membresdel Consell d’Estat, als ministres, alsambaixadors i a altres membres de lesadministracions locals i als comissaris del governentre els tribunals. Nomena als jutges (...), sensepoder revocar-los.Art. 42.- En els altres actes de govern, el Segon iTercer Cònsol tenen veu consultiva.Constitució de l’any VIII (aprovada el 13-XII-1799).

Però la contribució més gran que va fer per a la posteritat vaser la reforma de l’Estat, ja que en va centralitzar iuniformitzar el seu funcionament, i va substituir lapluralitat de legislacions de l’Antic Règim per un nou CodiCivil que recollia els principis d’igualtat legal i fiscal,llibertat civil i dret a la propietat privada.

El 1804, Napoleó va decidir canviar-se el títol de cònsolpel d’emperador, coincidint amb l’expansió territorialfrancesa per Europa. Gran Bretanya, indiscutiblepotència marítima, va formar successives coalicionsper frenar l’expansionisme napoleònic en el continent.Entre 1805 i 1807, les guerres de França contra la GranBretanya, Àustria, Prússia i Rússia confirmen eldomini marítim de la Gran Bretanya i l’hegemoniafrancesa en el continent; així, França va podercontrolar Itàlia i dominar els Estats alemanys.

El Gran Imperi comprenia dos grans blocs: els 130departaments francesos i els Estats vassalls i aliats.Tots els països que estaven sota influència francesa vanseguir un procés similar: després de l’ocupació militar,Napoleó donava el tron a un parent o amic que, ambun govern d’il.lustrats simpatitzants de França,suprimia les institucions de l’Antic Règim ireorganitzava l’Estat seguint el model napoleònic iinstaurant un model constitucional i unes noves lleisbasades en el Codi Civil francès. En definitiva,l’imperialisme francès tenia un doble vessant:territorial i ideològic.

Tanmateix, l’Imperi era un gegant amb peus de fang: d’unabanda, el bloqueig marítim no va doblegar la GranBretanya i va causar enormes perjudicis a les economieseuropees que estaven sota domini francès; d’una altra, elcreixent autoritarisme de Napoleó va descoratjar els liberalseuropeus que inicialment li havien donat suport;finalment, l’ocupació francesa va reforçar els sentimentspatriòtics dels països sotmesos, que al final es van rebel·larcontra l’invasor. La Guerra de la Independènciaespanyola va estimular altres moviments nacionalisteseuropeus (Alemanya, Itàlia), fet que va obligar l’exèrcitfrancès a multiplicar la seva presència per tot l’Imperi.

La desastrosa campanya de Rússia va ser elcomençament del final. L’any 1813, la coalicióantinapoleònica va derrotar els francesos a Leipzig, i així esva obrir l’avanç cap a França. L’1 d’abril de 1814 el coaliatsvan entrar a París i van forçar l’abdicació de Napoleó. Tot iel seu retorn efímer, el 1815 va ser derrotat a Waterloo, i nosols a França, sinó a tot Europa semblava inevitable quetornaria l’Antic Règim.

La restauració es va iniciar amb l’obertura del Congrésdel Viena (1814) quan les potencies victorioses sobreNapoleó van imposar l’ordre anterior a la RevolucióFrancesa, i va concloure amb la victòria definitiva delmodel liberal burgès després de les revolucions de1848.

El Congrés de Viena va ser la reunió de les potències de lacoalició antifrancesa i la mateixa França per dissenyar un noumapa europeu i establir conjuntament les bases d’una pauduradora a Europa.

El canceller d’Àustria, Metternich, va exercir la funciód’amfitrió, àrbitre i principal inspirador dels acords del congrés.Per fer-los efectius, Rússia, representada pel tsar Alexandre I, vaproposar la creació d’un aliança de països cristians, la SantaAliança, sobre unes bases molt poc definides que van ser la causade la seva ineficàcia. Molt més pràctica va resultar la posició delsbritànics de procurar un equilibri internacional que impedísnoves hegemonies, principi que va facilitar l’engrandiment dePrússia com a contrapès d’Àustria i Rússia al centre delcontinent. França, representada per Talleyrand, va aconseguirdesempallegar-se de la condició de país derrotat i va serconsiderada com a una potència més.

LA SANTA ALIANÇA“Ses Majestats l’emperadord’Àustria, el rei de Prússia il’emperador de totes les Rússies:Art. 1.- Conforme a les paraules deles Sagrades Escriptures, queordenen a tots els homes mirar-secom a germans, els tres monarquescontractants romandran units pelslligams d’una fraternitat vertadera iindissoluble, i considerant-se coma compatriotes es prestaran en totaocasió i en tot lloc assistència,ajuda i socors: considerant-se versels seus súbdits i exèrcits com apares de família, els dirigiran ambel mateix esperit de fraternitat queutilitzen per protegir la religió, lapau i la justícia.Art. 2.- En conseqüència, l’únicprincipi en vigor, ja sigui entre elsdits governs, ja sigui entre els seussúbdits, serà el de prestar-serecíprocament ajuda.”

Els representants dels altres països van tenir un paper demers comparses de les decisions de les cinc potències: GranBretanya, Àustria, Prússia, Rússia i la mateixa França.

L’acord final del congrés del Viena va recollir el principi delegitimitat, segons el qual es reconeixia el dret dedeterminades dinasties sobre els territoris en quèhistòricament havien regnat; així, doncs, els Borbó vantornar als trons d’Espanya i França, i els Habsburg vanrecuperar el nord d’Itàlia. Els monarques restaurats en elsseus poders absoluts es van comprometre a frenar qualsevolaspiració liberal tant en els seus regnes con en altres Estats.El dret d’intervenció militar es decidia per l’acord de lespotències reunides en congressos, i va ser la base del’anomenat sistema Metternich, que va establir unaautèntica policia de defensa de la Restauració.

El nou mapa europeu (1815) va reflectir els interessos de lespotències sense respectar l’existència de nacionshistòriques. Així doncs, amb l’objectiu de reforçar lafrontera nord de Franca, es va constituir un estat matalàsformat per Bèlgica, Holanda i Luxemburg (Regne delsPaïsos Baixos); Polònia va quedar repartida entre Prússia,Rússia i Àustria; Itàlia va mantenir la divisió i elsotmetiment a l’imperi d’Àustria; Alemanya va continuardividida en 39 Estats, fruit de la rivalitat entre prussians iaustríacs. Les cinc gran potències van ampliar territoris,mentre que els països de segon ordre, com Espanya iPortugal, no van obtenir cap compensació territorial de laseva intervenció en la coalició antinapoleònica.

[Europa després del Congrés de Viena (1815): el nou mapaeuropeu va restablir l’equilibri entre les cinc potències:França torna a les fronteres que tenia el 1792. La GranBretanya incorpora el regne de Hannover, a Alemanya(unió personal, tenen el mateix rei; això fins a 1837, desprésHannover serà conquerida pels prussians) i, també, mantéel control dels oceans, Rússia obté una gran part dePolònia; Àustria recupera un part dels territorisoccidentals i rep Llombardia i Venècia al nord d’Itàlia, iPrússia amplia els territoris al nord d’Alemanya. A més, escreen nous Estats, com ara el Regne dels Països Baixos(Bèlgica, Holanda i Luxemburg), i es restauren nombrososdels antics Estats italians i alemanys].

El conservadorisme, base de la Restauració, defensaval’existència d’uns valors immutables (monarquia,religió, família, jerarquia i d’altres) la protecció delsquals corresponia als monarques legítims i absoluts.Contra l’ordre establert es van aixecar els movimentsliberals i nacionalistes, que van intentar canviar elrègim polític per mitjà d’insurreccions ipronunciaments (revolucions) i altres moviments.

La història de l’Europa continental de la primerameitat del segle XIX va estar dominada pel conflicteentre les monarquies absolutistes i els movimentsliberal i nacionalistes. El sistema de Metternich varesultar incapaç de mantenir a llarg termini elsprincipis aprovats en el Congrés de Viena (1814).

Les revolucions de 1820 van ser les primeres que van qüestionarel sistema de la Restauració, encara que es van limitar a unaquants països mediterranis i van tenir un escàs suport social. Elsmonarques d’Espanya i Nàpols van haver de cedir a lespretensions dels liberals amb el jurament d’una nova constituciómoderada. Metternich va reaccionar enviant un exèrcit aNàpols, i França va ser autoritzada pel congrés de Verona a enviarEspanya soldats per restaurar el poder absolut de Ferran VII(Cent mil fills de Sant Lluis). Malgrat l’eficàcia de les duesactuacions, no es van tornar a celebrar més congressos davant del’evidència que les potències europees no podien continuardonant suport a governs que per ells mateixos no es manteniendrets (= situació insostenible).

La puja de preus, la manca de productes de primera necessitat ila crisi industrial van crear un clima de descontentament socialfavorable a la revolta, es poden distingir dos tipus de movimentsrevolucionaris: revoltes de caràcter liberal i revoltes de cairenacional o nacionalista (Bèlgica i Polònia).

La burgesia en ascens va aprofitar la situació per arremetre l’ordrepolític. El moviment es va iniciar a França, on l’alta burgesia i elsrepublicans es van oposar a l’intent del rei Carles X de suspendreo limitar alguns drets ciutadans reconeguts en la Carta Atorgada(regnat de Lluís XVIII). Durant tres dies (les Jornades Gloriosesde Juliol) París es va declarar en rebel·lia; Carles X va haverd’abdicar i va ser substituït per l’anomenat rei burgès, Lluís Felipd’Orleans.

La revolució aviat es va estendre per tota Europa ambcaracterístiques similars. El belgues, que havien quedatsunits amb a Holanda pel Congrés de Viena, vanaconseguir la independència, mentre que la revoluciónacionalista polonesa a Rússia va ser esclafada. A Itàlia iAlemanya es van sufocar els motins; a Suïssa es vaimposar un sistema constitucional liberal, i a Espanyaes va iniciar un llarg període d’inestabilitat política. Engeneral, a l’Europa occidental els anys trenta del segle XIXvan ser l’edat d’or de la burgesia, l’accés al poder polític dela qual va servir per facilitar l’acumulació de capital i laindustrialització.

Les revolucions de 1830 no havien resolt el problema social d’unapoblació obrera creixent. Per primer cop, el proletariat vairrompre en l’escena política per reclamar el dret de vot (elsufragi universal), la desaparició de les barreres restrictives delsdrets dels ciutadans i una legislació reformista destinada a reduirles desigualtats socials. Alhora, l’Europa central i oriental, onpersistien el règim senyorial i l’absolutisme, el movimentpopular es va dirigir cap a la destrucció de l’Antic Règim. Per totEuropa també van sorgir moviments nacionalistes quereclamaven la independència, en diferents territoris sota el poderd’Àustria (Praga, Polònia, Hongria, Croàcia), o la unificació deles nacions històriques, a Itàlia i Alemanya.

No obstant això, les revolucions van fracassar tantràpidament com van sorgir. A França, la revolució contra elrègim liberal de Lluís Felip va acabar en un repúblicaconservadora i demagògica en mans de Lluís Napoleó. Lareacció contrarevolucionària es va imposar pràcticament atot Europa; de l’ampli moviment revolucionari de 1848 tansols van quedar dempeus la desaparició definitiva de l’AnticRègim.

La idea de nació és fonamental per comprendre lapolítica del segle XIX. Al principi és un concepte lligatal liberalisme i la democràcia, és un concepte queutilitzen els Estats per basar la seva legitimitat. Al llargdel segle, la idea de nació és fa conservadora perquès’uneix a concepcions tradicionals, com ara religió,monarquia i història.

El concepte modern de nació va néixer al final del segle XVIII.Abans, les associacions polítiques havien estat basades en vinclesde dependència jeràrquica (cap el senyor feudal o el rei) o endefensa d’interessos comuns (ciutats-estat). Encara que el termede nació ja s’utilitzava abans, la independència dels Estats Units ila Revolució Francesa van influir decisivament en el concepte denació, que des d’ara es basarà en el principi de sobiranianacional. La nació és conseqüència d’un contacte social pel qualla societat civil, posseïdora de la sobirania nacional, fa dipositarid’aquesta l’Estat. Aquest plantejament feia sorgir la nació d’unacte de voluntat política i lliure determinació de la societat i decadascun dels individus que la componen, que per aixòassoleixen la categoria de ciutadans.

Aquesta idea de nació va sorgir com a superació dellocalisme feudal i en contra d’una identificació de lasobirania de l’Estat amb la gràcia divina dels reis. Des delfinal del segle XVIII i durant el primer terç del segle XIX, laidea de nació estava associada als principis i valors de lademocràcia i el liberalisme, i per això es va utilitzar en unabona part de les revolucions de 1820 i 1830.

[Concepte basat tenint pressents aspectes com la llengua, la raça,la sang]

En les primeres dècades del segle XIX es va començar adesenvolupar en el fragmentari imperi germànic una novaconcepció de nació. Sota la influència del romanticisme il’historicisme de l’època, els pensadors alemanys van contraposaral principi il·lustrat de la sobirania nacional l’esperit del poble(Volkgeist) com a base de la nació.

Amb aquesta nova interpretació, el nacionalisme es va anarimpregnant dels valors de la tradició, alhora que considerava lamonarquia com la forma política que més bé recollia l’ideald’unitat, i l’exèrcit com el braç executor de la voluntat nacional(exemples: Alemanya i Itàlia).

Des de 1880 fins a la Primera Guerra Mundial es desenvolupa lasegona fase del nacionalisme. Va tenir quatre característiquesmolt importants:

La primacia del criteri etnolingüístic per definir la nació: una nacióés un conjunt social que parla una mateixa llengua.

L’aspiració de construir en cada nació un Estat basat en el dretd’autodeterminació (el conjunt social desitja formar un Estatindependent).

El redescobriment de la cultura popular i el dret tradicional comelements que donen unitat a la nació perquè reforcen la històriacomuna.

El desplaçament cap a la dreta política dels movimentsnacionalistes.

Els moviments nacionalistes van sorgir en nombrosesregions, alhora que el seu marc d’aplicació ultrapassaval’escenari europeu: en els territoris que constituïen elsgrans imperis colonials es van produir movimentsantiimperialistes que es van apropiar els arguments delnacionalisme europeu i van ser la base de molts movimentsindependentistes del segle XX.

La unificació de territoris d’una mateixa identitatcultural amb la creació dels Estats d’Itàlia (1861/1870 =unificació de tota la Península, Estats Pontificisinclosos) i Alemanya (1871) va significar la màximaplasmació de les idees nacionalistes de l’Europa delsegle XIX.

Des de l’Edat Mitjana, la península Italiana havia estat divididaen set Estats, alguns dels quals estaven vinculats a potènciesexteriors. Després de la breu unificació de l’època napoleònica, elCongrés de Viena va retornar les anteriors dinasties regnants i esva restaurar la divisió d’Itàlia. La unificació va estar afavorida peruna situació internacional que dividia i enfrontava les potènciesamb interessos directes a Itàlia. El regne de Sardenya-el Piemont(aquest estat es configurà el 1720 amb l'annexió de l'antic Regnede Sardenya als dominis del Ducat de Savoia) va dirigir aquestprocés d’unificació nacional sota el rei Víctor Manuel II, ambCavour com a primer ministre. El procés d’unificació d’Itàlia esva produir en tres fases:

1. Unificació del nord (1859): es va aprofitar l’enfrontament entreÀustria i França; es va demanar l’ajut de Napoleó III i així es vaaconseguir l’annexió de la Llombardia austríaca i d’altres territoris.

2. Conquesta del regne de les Dues Sicílies (1860-61): laincorporació de Nàpols i Sicília va ser fruït de la habilitat deCavour i de l’expedició dels mil camises roges sota la direcció deGaribaldi.

3. Els Estats Pontificis i Venècia: el febrer de 1861 es va crear elregne d’Itàlia, el primer titular del qual va ser Víctor Manuel. Laguerra austroprussiana (1866) va permetre a Itàlia incorporarVenècia (fins aleshores en poder d’Àustria); la guerrafrancoprussiana (1870-71), amb la derrota de Napoleó III, vasignificar la desaparició dels Estats Pontificis (que abans estavensota la protecció de França i que ara quedaven reduïts al petit Estatdel Vaticà) i la unificació de tota la Península. El 1870 s’haviacompletat la unificació italiana [El Vaticà no acceptarà aquestasituació i fins a 1929 no signarà cap acord, o concordat, amb el nouEstat italià].

L’antic Imperi germànic, d’origen medieval, al principi del segleXIX tan sols era una confederació de petits Estats sobirans. Elprimer pas per a la unificació va ser la creació del Zollverein(1834), unió duanera d’un trentena d’Estats políticamentindependents, dos dels quals van intentar dirigir la unificació:Prússia i l’Imperi austríac.

El gran arquitecte de la unificació alemanya va ser el canceller dePrússia: Otto von Bismarck. El seu realisme polític i l’úscombinat de la diplomàcia i de la força militar van aconseguir,primer, que Prússia dominés la confederació germànica, idesprés, que Alemanya s’unifiqués amb l’exclusió d’Àustria. Entre1864 i 1871, Prússia va desencadenar tres conflictes bèl·lics amb lafinalitat d’estendre el seu domini a tot Alemanya:

1. Contra Dinamarca (1864), pel domini dels ducats deSchleswig i Holstein al nord d’Alemanya.

2. Contra Àustria (1866): per aconseguir el control de tot elnord de la Confederació (amb aquest triomf es crea laConfederació de l’Alemanya del Nord).

3. Contra França (1870-71): per estendre el seu domini a tota laConfederació, excloure’n Àustria i proclamar la creació del’Imperi Alemany o II Reich, amb Guillem I com aemperador [I Reich = segle X].

Les unificacions italiana i alemanya van tancar l’etapade les grans revolucions liberals i nacionals a Europa.Al darrer terç del segle XIX semblava que s’haviaaconseguit una certa estabilitat política i de fronteres,però, en realitat, encara hi havia un seguit de conflictesque continuaven latents.

D’una banda persistien els problemes nacionals al’interior de l’Imperi austríac i de l’Imperi turc; quetenien dominats pobles amb aspiracions nacionalistes.Aquest era el cas de txecs, hongaresos i polonesos pelque fa a Àustria, i el de serbis, croats i búlgars en el casde Turquia (Imperis on les reformes havien estatnul•les o molt limitades).

A l’Europa occidental, un cop consolidats els Estats liberals,la lluita política tenia com a objectiu l’avenç de lademocràcia, és a dir, la conquesta de la igualtat política:sufragi universal, ampliació de les llibertats individuals icol•lectives i el reconeixement dels drets socials (educació,salut, feina, etc.) per al conjunt de la població.

Així, doncs, s’obria un nou escenari polític en què laburgesia liberal, que havia construït l’Estat liberal enbenefici propi, es veia contestada per les classes populars,les quals desitjaven que s’hi implantessin sistemesdemocràtics que garantissin els seus drets com a ciutadans.