museu d’història de catalunya museus i née minutes of the seminar nada 10 … · 10 / 11 museus...

10 /

11 /

2017

Mus

eus i

iden

titat

nac

iona

l:

construcció,

canvisi inclusions

J OR

NA

DA

Organ

itza:

Xarxa

de M

useu

s d’H

istòria

i Monu

men

ts d

e Cat

aluny

a

Museu d’Història de Catalunya

Actes de la jornada

Actas de la jornada

Minutes of the sem

inar

Procès-verbaux de la journée

ACTES DE LA JORNADA

EDITA

Xarxa de Museus d’Història i de Monuments de Catalunya (XMHCat)

COORDINACIÓ

Raquel Castellà

AUTORIA DELS TEXTOS

Els autors

DISSENY GRÀFIC

Estudi AAAA

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Traductorum

© DE LES FOTOGRAFIES

Aleksandar Gjorgjiev - Archive of Museum of the Macedonian Struggle

Archive Norwegian Folk Museum

Archivo Museo Euskal Herria

Lazar Pejovic – Photo archive NMCG

Magdalena Mieri

MHC (Pep Parer)

Jaclyn Nash

Photoaisa

© D’AQUESTA EDICIÓ

Museu d’Història de Catalunya

ISBN

978-84-393-9653-6

—

JORNADA

ORGANITZACIÓ

Xarxa de Museus d’Història i de Monuments de Catalunya (XMHCat)

DIRECCIÓ

Margarida Sala

COORDINACIÓ

Raquel Castellà

Teresa Rodón

PONENTS

Margarida Loran

Asier Madarieta

Magdalena Mieri

Geir Thomas Risåsen

Xavier Roigé

Branislav Svetozarevikj

Miloš Vukanovic

IMATGE GRÀFICA

Estudi AAAA

—

DIFUSIÓ

COMUNICACIÓ I PREMSA

Gisela Pau

Irene de Pedro

WEB

Pau Janer

´

´

ÍNDEX 5

9

17

25

33

45

52

68

* Les ponències estan reproduïdes en l’idioma original. Abans de cadascuna

trobareu un resum en català, castellà, anglès i francès.

* Las ponencias están reproducidas en su idioma original. Antes de cada una,

encontrará un resumen en catalán, castellano, inglés y francés.

* Les interventions sont reproduites dans la langue d’origine. Vous trouverez

avant chacune d’entre elles un résumé en catalan, espagnol, anglais et

français.

* The lectures appear in the original language they were given in. Before each

one, you will find an abstract in Catalan, Spanish, English and French.

PRESENTACIÓ

PONÈNCIES

Repensando E Pluribus Unum: el museo nacional y la pluralidad de discursos— Magdalena Mieri

The role of national museums in modern society –challenges and problems in balkan context.The case study of the Museum of Macedonian Struggle - Skopje— Branislav Svetozarevikj

The transformation of the Historical Museum of the National Museum of Montenegro after regaining of independence (Its role in the establishment and promotion of the new national identity) — Miloš Vukanovic

Un intento de enfocar la imagen sugerida — Asier Madarieta

The Norwegian Folk Museum in light of Norwegian Identity and independence, yesterday and today— Geir Thomas Risåsen

Els museus de societat al segle XXI: revisant el passat i imaginant el futur— Xavier Roigé

Reflexions i qüestions a debatReflexiones y cuestiones a debateReflections and questions to debateRéflexions et questions à débattre — Margarida Loran

´

5

PRESENTACIÓ

Bon dia, sigueu benvingudes i benvinguts a la Jornada Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions que hem organitzat des de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, que, com sabeu, gestionem des del Museu d’Història de Catalunya.

Què entenem per identitat?

D’identitats, n’hi ha moltes, i cadascun de nosaltres n’englobem de nombroses: la cultural, la social, la de gènere, la nacional… Totes elles ens identifiquen com a persones individuals i com a grup.

La definició d’identitat ens diu que és el conjunt de trets propis d’un individu o d’una col·lectivitat que el caracteritzen enfront dels «altres». Així doncs, la identitat nacional és el sentiment de pertinença a una col·lectivitat; el sentiment de compartir trets propis i diferencials, que ens identifiquen, ens cohesionen i ens diferencien dels «altres». La diferència és intrínseca per la necessitat que tots tenim de reconèixer-nos.

La filosofa Fina Birulés, en una entrevista, deia que la identitat és fruit d’una construcció i del conflicte, i el també filòsof Samir Amin afirma que el fet d’existir ens dota d’identitat, i que aquesta identitat pressuposa una frontera entre el «jo» i «l’altre». Però aquesta frontera no s’ha d’entendre com un impediment per a l’entesa.

Els fets diferencials com la llengua, la història i la cultura ens reafirmen com a comunitat. Els trets comuns que compartim i que ens han estat transmesos, com ara els orígens històrics, les tradicions i les particularitats culturals, són els que ens han fet el que som. Tots aquests elements són alhora diferenciadors i cohesionadors.

I com a museus, com gestionem la identitat nacional?

Com relacionem l’existència d’una identitat nacional en un món cada vegada més globalitzat i amb l’actual diversitat cultural?

En una societat cada vegada més heterogènia, quin paper tenim els museus en aquest procés de construcció i cohesió?

I com hem de fer compatibles la identitat nacional que ens identifica com a col·lectivitat establerta amb la que estem construint?

Moltes preguntes i potser poques respostes. No hi ha fórmules, hem de treballar perquè la transmissió del que som i la nova realitat social canviant siguin compatibles. La construcció basada en la diversitat i la transformació social no comporta cap renúncia, i la creació d’un entorn inclusiu, obert i plural determinarà el futur de les nostres institucions.

És amb l’objectiu d’obrir un espai de debat i reflexió a l’entorn d’aquestes preguntes que avui ens trobem aquí. A la presentació de la Jornada parlem de com els museus nacionals d’història són entesos com a institucions obertes al servei d’una societat canviant que conserva, investiga i comunica el patrimoni material i immaterial de les comunitats d’un territori amb la finalitat de preservar la memòria històrica i enfortir el sentit d’identitat nacional.

Els museus d’història expliquem a través d’un relat les històries referides a les nostres comunitats, de locals a nacionals, mostrem la memòria col·lectiva i els monuments són els vestigis d’aquesta història. Identifiquem la comunitat mitjançant el coneixement i ajudem a entendre com múltiples aportacions de diferents pobles i

6

cultures al llarg dels temps ens han llegat el patrimoni que avui compartim. Els nostres museus i monuments fan visible la identitat col·lectiva de la qual som partícips.

Les nostres narratives museístiques i patrimonials defineixen i identifiquen la cultura i la memòria històrica de la nostra comunitat. Esperem que aquesta jornada ens ajudi a aclarir si els museus i les entitats patrimonials creem o potenciem l’enfortiment de la identitat nacional, i si aquest és el nostre objectiu o no.

Tots els implicats directament o indirecta amb el patrimoni som conscients del repte que suposen les noves demandes de la societat actual; som conscients de les nostres mancances i dels nostres oblits, i els prenem com un desafiament per als canvis necessaris que han de transformar els nostres centres en espais d’inclusió, comunicació i participació social i cultural, des de la diversitat.

El nostre present i futur són la interacció i el compromís com a instruments de cohesió social.

Les opinions i experiències de totes les persones que configurem la societat creen un escenari d’expressions culturals heterogènies i plurals que han de contribuir a la construcció d’una nova identitat i memòria col·lectiva. I els museus, com a institucions compromeses que som, participem en aquesta construcció, com ja especifica l’actual Pla de museus de Catalunya.

La creació de les xarxes temàtiques, com, en el nostre cas, la Xarxa de Museus d’Història i Monuments, però també la d’Etnologia, respon al desig que els museus i centres patrimonials articulem la història de Catalunya i incentivem el compromís social i la participació.

La transversalitat i el treball conjunt són els instruments dels quals disposem des de la Xarxa per contribuir al desenvolupament i la cohesió, i per promoure la inclusió i l’esperit crític en els nostres centres. Aquest és l’afany que compartim.

Des de la particularitat i des de cadascuna de les identitats que els nostres museus i monuments mostren, col·laborem en la configuració de la identitat nacional del nostre país.

Avui, en aquesta jornada, hem volgut comptar amb representants de diferents entitats museístiques, representatives de realitats socials i identitàries diverses, des del convenciment que la internacionalització dels projectes que endeguem ens aportarà més instruments d’anàlisi i coneixement.

Així, al matí, hi participaran la senyora Magdalena Mieri, del Museu Nacional d’Història d’Amèrica; el senyor Branislav Svetozarevikj, del Museu d’Història de Macedònia; el senyor Miloš Vukanovic, del Museu Nacional de Montenegro; el senyor Asier Madarieta, dels Museus de la Diputació Foral de Biscaia, i el senyor Geir Thomas Risåsen, del Museu del Poble Noruec. A la tarda, hi intervindrà el senyor Xavier Roigé, degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, i tot seguit es farà el debat on seran presents totes les persones convidades i que presentarà i moderarà la senyora Margarida Loran, museòloga.

Us agraïm la vostra assistència i us desitgem una bona jornada.

Margarida Sala i Albareda

Directora del Museu d’Història de Catalunya

Barcelona, 10 de novembre de 2017

´

9

Museus i identitat nacional: construcció, canvis i inclusions

Repensando E Pluribus Unum: el museo nacional y la pluralidad de discursosMagdalena Mieri

Directora del Program in Latino History and Culture and Civic Engagement Projects National Museum of American History,

Smithsonian Institution

RESUM

REPENSANT E PLURIBUS UNUM: EL MUSEU NACIONAL I LA PLURALITAT DE DISCURSOS

En aquesta presentació, Magdalena Mieri parlarà dels reptes i les oportunitats del Museu Nacional d’Història Americana de la Institució

Smithsonian, a la ciutat de Washington DC, per crear una narrativa històrica inclusiva. La seva ponència convidarà els oients a participar

en un viatge per la història de la creació de la institució i el museu d’història pel que fa a la formació d’una identitat nacional marcada pel

progressisme providencialista i un sentit de llibertat, justícia i igualtat, que no és igual per a tothom.

A través dels anys i acompanyada per diferents onades migratòries i moviments acadèmics i socials, la identitat nacional va ser matisada

i problematitzada. Aquests canvis socials durant els anys seixanta i setanta, sobre la base de teories postcolonialistes, van oferir un nou marc

d’estudi que va permetre explicar les diferències i va legitimar la multiplicitat de visions, i van estimular la creació d’una societat basada en la

convivència de les diferències i la tolerància envers aquestes. D’aquesta manera, van néixer nous camps d’estudi com són la història pública,

els estudis americans i els estudis ètnics, que han arribat a formar part del bagatge intel·lectual dels nous conservadors del museu. Amb això,

es va aconseguir una nova conscienciació i sobretot la crítica dels mites providencials progressistes que havien format la base de la història

nacional.

Mieri exposarà l’impacte d’aquests canvis socials en la identitat de l’ésser «americà» i les variades interpretacions històriques, i com

aquests canvis afecten la pràctica museològica i la narrativa que es presenta al museu.

S’estima que l’any 2040 la majoria de la població dels Estats Units pertanyerà a alguna minoria racial. Quina responsabilitat té el museu

a l’hora d’acompanyar aquests canvis que sens dubte afectaran la identitat nacional? Quines eines i quins mètodes permetran acompanyar

el canvi? Aquestes seran algunes de les preguntes que convidaran els participants a reflexionar sobre la rellevància dels museus d’història

nacional avui dia.

RESUMEN

REPENSANDO E PLURIBUS UNUM: EL MUSEO NACIONAL Y LA PLURALIDAD DE DISCURSOS

En esta presentación, Magdalena Mieri hablará de los desafíos y oportunidades del Museo Nacional de Historia Americana de la Institución

Smithsonian, en la ciudad de Washington DC, para crear una narrativa histórica inclusiva. Su ponencia invitará a los oyentes a participar en

un viaje por la historia de la creación de la institución y el museo de historia respecto a la formación de una identidad nacional marcada por el

progresismo providencialista y un sentido de libertad, justicia e igualdad, que no es igual para todos.

A través de los años y acompañada por diferentes olas migratorias y movimientos académicos y sociales, la identidad nacional fue matizada

y problematizada. Estos cambios sociales durante los años sesenta y setenta, respaldados por teorías poscolonialistas, ofrecieron un nuevo

marco de estudio que permitió explicar las diferencias y legitimó la multiplicidad de visiones. Asimismo, estos cambios estimularon la creación

de una sociedad basada en la convivencia de las diferencias y la tolerancia hacia ellas. De esta forma, nacieron nuevos campos de estudio

como son la historia pública, los estudios americanos y los estudios étnicos, que han llegado a ser parte del bagaje intelectual de los nuevos

conservadores del museo. Con ello, se consiguió una nueva concienciación y sobre todo la crítica de los mitos providenciales progresistas

que habían formado la base de la historia nacional.

Mieri expondrá el impacto de esos cambios sociales en la identidad del ser «americano» y las variadas interpretaciones históricas, y cómo

dichos cambios afectan a la práctica museológica y la narrativa presentada en el museo.

Se estima que en el año 2040 la mayoría de la población de Estados Unidos pertenecerá a alguna minoría racial. ¿Qué responsabilidad tiene

el museo a la hora de acompañar estos cambios que indudablemente afectarán a la identidad nacional? ¿Qué herramientas y métodos

permitirán acompañar el cambio? Estas serán algunas de las preguntas que invitarán a los participantes a reflexionar sobre la relevancia de los

museos de historia nacional en la actualidad.

10

JORNADA

E Pluribus Unum en Latín de todos, uno- es el lema inscrito en el

escudo nacional de Estados Unidos. Alude a la integración de las

trece colonias americanas para crear un solo país, aunque hoy

en día ha adquirido otro significado, dada la naturaleza plural de

los Estados Unidos como consecuencia de la inmigración.

I FORMAR UNA IDENTIDAD NACIONAL

El Museo Nacional de Historia Americana lleva 53 años

presentando una versión de la historia nacional, apoyando

la formación de una identidad nacional, no necesariamente

precisa o representativa de la historia y sus actores. Por medio

de sus colecciones y exhibiciones, siempre ha procurado

narrar una historia nacional progresista y hasta se diría que

providencialista: en tanto que su revolución fue ejemplar,

la nación americana estuvo llamada no sólo a emanciparse

sino también a emancipar a los demás pueblos del mundo.

Este discurso providencialista se mantuvo, desde los Padres

Fundadores hasta mediados del siglo XX, sin muchos

problemas. Pero fue a partir de la Segunda Guerra Mundial, y el

cambio drástico de la composición demográfica del país que

produjo, que se puso en duda la legitimidad de ese discurso.

Aun así, las colecciones del museo y su discurso narrativo no

variaron. Más bien, la narración oficial termina imponiendo

censuras, olvidos y marginalizaciones de las distintas

comunidades étnicas y culturales que ahora constituyen

una buena parte de la nación. Para que el museo sobreviva y

tenga una función relevante en la sociedad del siglo XXI, debe

ampliar su narrativa, crear espacios de múltiples perspectivas

ABSTRACT

RETHINKING E PLURIBUS UNUM: THE NATIONAL MUSEUM AND THE PLURALITY OF DISCOURSES

In this presentation Magdalena Mieri of the Smithsonian Institution National Museum of American History in Washington DC will be talking

about the challenges and opportunities involved in creating an inclusive historical narrative. Her lecture will invite the listeners to go on a

journey through the history of the creation of the institution and the history museum from the point of view of the shaping of a identity marked

by a progressive providentialism and a sense of freedom, justice and equality, which is not the same for everyone.

Over the years, waves of migration and academic and social movements affected the question of the national identity. Social changes in the

sixties and seventies, backed by postcolonial theories, provided a new framework for study that made it possible to explain the differences,

legitimised the multiplicity of visions and spurred the creation of a society based on coexistence and tolerance of differences. That opened up

new fields of study, such as public history, American studies and ethnic studies, which have become part of the intellectual equipment of the

new curators of the museum. That achieved a new awareness and, most of all, a criticism of the progressive providentialist myths that had

made up the basis of national history.

She will explain the impact of those social changes on the identity of the “American” being and the range of historical interpretations and how

those changes affect museological practice and the narrative presented at the museum.

It is estimated that by 2040 the majority of the population of the United States will belong to one of today’s racial minorities. What is the

museum’s responsibility when it comes to assimilating those changes, which will undoubtedly affect the national identity? What tools and

methods will enable us to assimilate that change? Those will be some of the questions that will invite the participants to think about the

importance of national history museums today.

RÉSUMÉ

REPENSER E PLURIBUS UNUM : LE MUSÉE NATIONAL ET LA PLURALITÉ DE DISCOURS

Pendant cette présentation, Magdalena Mieri parlera des défis et des opportunités du Musée National d’Histoire Américaine de l’Institution

Smithsonian, dans la ville de Washington DC, pour créer un récit historique inclusif. Son intervention invitera les assistants à participer à un

voyage à travers l’histoire de la création de l’institution et du musée d’histoire quant à la formation d’une identité nationale marquée par le

progressisme providentialiste et un sens de liberté, justice et égalité, qui n’est pas le même pour tout le monde.

À travers les années, accompagnée de différentes vagues migratoires et de mouvements académiques et sociaux, l’identité nationale fut

nuancée et problématisée. Ces changements sociaux au cours des années soixante et soixante-dix, sur la base de théories post-colonialistes,

offrirent un nouveau cadre d’étude qui permit d’expliquer les différences et légitima la multiplicité de visions, tout en stimulant la création d’une

société fondée sur la cohabitation des différences et la tolérance envers celles-ci. Ainsi naquirent de nouveaux domaines d’étude comme

l’histoire publique, les études américaines et les études ethniques, qui font partie du bagage intellectuel des nouveaux conservateurs du

musée. Ce fait permit d’atteindre une nouvelle prise de conscience et surtout la critique des mythes providentiels progressistes qui avaient

formé la base de l’histoire nationale.

Mieri exposera l’impact de ces changements sociaux sur l’identité de l’être « américain » et les diverses interprétations historiques, et

comment ces changements affectent la pratique muséologique et le récit présenté dans le musée.

Il est estimé qu’en 2040 la plupart de la population des États-Unis appartiendra à une minorité raciale. Quelle est la responsabilité du musée

au moment d’accompagner ces changements qui sans doute affecteront l’identité nationale ? Quels outils et quelles méthodes permettront

d’accompagner le changement ? Ces questions seront certaines de celles qui inviteront les participants à réfléchir sur l’importance des

musées d’histoire nationale de nos jours.

11


y problematizar la narrativa nacional. Invitando a los actores

culturales minoritarios a presentar historias alternativas,

paralelas, y complementarias desde diferentes puntos de vista,

se puede diversificar el discurso y narrar una historia nacional

que incluya la multiplicidad y la coexistencia.

Puesto que el Museo de Historia Nacional

Americana es una entidad netamente política, la creación de

espacios alternativos a la “historia oficial”, tanto físicos como

en la red, resulta en tensiones y controversias. Sin embargo,

estas tensiones además de ser inevitables, permiten el diálogo,

instrumento esencial del cambio.

El Museo Nacional de Historia Americana es

una institución que a pesar de ser relativamente joven ha vivido

cambios sociales y museológicos importantes. Forma parte de

la Institución Smithsonian, fundada en 1846, cuando Estados

Unidos, en pleno auge de expansión territorial, invadía México

y ganaba terreno de mar a mar. Fue en este mismo año que

la república norteamericana —la misma que Jefferson había

concebido como un “imperio de libertad”—emergió como

poder transcontinental.1 Estas “exploraciones expansionistas”

que marcaron su historia de los siglos XIX y XX, se llevaron a

cabo según la lógica providencial del “progresismo” que reunía

la nueva ciencia, la producción industrial y el imperialismo

moderno bajo una misma estrategia de expansión global.

La nación autodenominada “americana” estaba llamada a

emancipar a toda la humanidad y, por medio de su ciencia y

tecnología, modernizar el mundo entero.

El primer secretario de la institución fue Joseph

Henry, un científico graduado de Princeton University. En su

tarea de consolidación de la institución, Henry focalizó su

atención en la investigación y su divulgación, declarando que

el Smithsonian debía dedicarse a “the increase and diffusion

of knowledge”. Esta misión institucional que formuló Henry

complementaba el concepto providencial de la historia con el

que la nación justificaba su expansión imperial. En este sentido,

Henry marcó el comienzo de una larga historia institucional

de publicaciones académicas dedicadas a la promoción y

exhibición de la investigación científica. De ahí que la formación

de colecciones en esta era estuviera supeditada al imperativo

del progreso. La modalidad de exhibir la investigación era

el Cabinet of Curiosities o gabinetes de curiosidades, y las

exhibiciones sistemáticas de colecciones. En la actualidad,

la Institución Smithsonian continúa promoviendo esta visión

progresista de una “imaginada comunidad” nacional que ha

podido cumplir con su misión histórica gracias a su libertad de

pensamiento; libertad que se manifiesta no sólo en los avances

científicos, sus aplicaciones tecnológicas y adaptaciones

industriales, sino también en la capacidad de consumo masivo

de dichos bienes.

Siguiendo la ideología y dirección filosófica

marcada por Joseph Henry y los sucesivos líderes de la

institución, las colecciones del Museo Nacional de Historia

Americana comenzaron a formarse hacia mediados y fines

del siglo XIX. De hecho, el museo originario se llamó Museo

Nacional de Historia y Tecnología. Las colecciones de historia

estaban basadas no en la historia social o cultural sino en la

historia de desarrollo industrial y liberal. Por ejemplo, incluían

el primer elevador, el primer fonógrafo y gramófono, entre

otras herramientas ligadas a la historia de la medicina2. Por su

naturaleza nacional también fue el repositorio de colecciones

de recuerdos y reliquias presidenciales, los vestidos de las

primeras damas, vajilla presidencial, y objetos icónicos de los

diferentes presidentes.

Como consecuencia de esta práctica de

coleccionar y exhibir, el Museo Nacional de Historia Americana

fue creando una narrativa que respondía a la ideología

dominante del capitalismo, al progreso científico y tecnológico,

a la industrialización, y así también al nativismo3. Las famosas

International World Fairs por ejemplo sirvieron en gran parte

como plataforma para presentar al mundo estas colecciones y

por ende una narrativa ideal de la historia de la nación.

Las colecciones originales que ilustran la

historia social y cultural del país, en general, fueron adquiridas

completas—a través de donaciones—y, en su mayoría, reflejan

el material cultural de comunidades Europeas emigrantes.

Recordemos que Estados Unidos es un país mayoritariamente

poblado por inmigrantes. A partir de los siglos XVIII y XIX, la

mayoría de los inmigrantes provino de Europa (y por supuesto

involuntariamente de África, traídos como esclavos para luego

formar la base económica más fuerte del sur del país). En

parte, el proyecto progresista de la nación tuvo que ver con la

“promoción” de los EE. UU. como paraíso adonde podían llegar

los inmigrantes a realizar sus proyectos de vida: proyectos que

se confundían con el mito del American Dream. Las colecciones

sobre la historia política, cultural y social del país, fueron

formadas desde la mirada experta de curadores/historiadores

que por su formación ideológica, y por el estrato étnico-social

al que pertenecían, respondían a esta realidad de formación de

nación liberal, pujante y blanca.4

Después de la Segunda Guerra Mundial, EE.

UU. sufrió y absorbió cambios demográficos dramáticos que, en

los sucesivos años, impactaron en la práctica de la museología.

En gran parte, estos cambios se debieron al aumento en la

población de inmigrantes provenientes de Asia y América

Latina. Esto estuvo acompañado por los cambios en la Ley de

Inmigración y Nacionalidad de 1965 conocida como Hart-Cellar

Act por medio de la cual se quitaron las cuotas—o cupos—para

la cantidad de personas que podían inmigrar de determinados

países que antes estaban prohibidos. Por ejemplo, en 1882

Estados Unidos pasó una ley de exclusión inmigratoria de todas

las personas emigrantes de China. Este Chinese Exclusion Act

fue recién abolido en 1943.

Durante los años 60’ y 70’ se generaron en

Estados Unidos corrientes de pensamiento que abogaban por

la igualdad de derechos. Por nombrar algunos, el movimiento

por los derechos civiles liderado por afroamericanos tales como

Martin Luther King, los Panteras Negra (Black Panther Party),

Malcom X, los Nuyoricans Brown Berets y los trabajadores

migrantes reunidos por Dolores Huerta y Cesar Chavez en el

United Farmworkers Union. En esta época se formaron también

los centros de estudios étnicos en las universidades del país,

que generaron los ámbitos propicios para que surgiera la teoría

12

JORNADA

del multiculturalismo. Esta teoría rompió con el, hasta entonces,

dominante concepto de melting pot, que representaba una

visión de la sociedad compuesta de inmigrantes en la cual

todos lograban asimilarse en una única cultura y nación. La

crítica en este debate era que el melting pot en la práctica borra

todo tipo de diferencia cultural, haciendo imperar la voz de la

mayoría y generando una sociedad monolítica. La reacción al

melting pot fue nuevamente revisitar el pluralismo en todos sus

aspectos y rescatar el E Pluribus Unum.

Estos cambios sociales durante los años 60’ y

70’, abrigados por teorías poscolonialistas,

ofrecieron un nuevo marco de estudio que permitió dar cuenta

de las diferencias y legitimar la multiplicidad de visiones

estimulando la creación de una sociedad basada en la

convivencia y tolerancia de diferencias. Sin esta historia sería

inconcebible un presidente Barack Obama.

Así fue que nacieron nuevos campos de

estudio como el Public History, American Studies o Ethnic

Studies, que llegaron a ser parte del bagaje intelectual de

los nuevos curadores del museo. Esto resultó en una nueva

concientización y sobre todo en una crítica a los mitos

providenciales progresistas que habían formado la base de la

historia nacional.5

En el campo museológico, el compromiso

con la representación de la diversidad comenzó en los años

80’. Un reporte de la Asociación Americana de Museos

llamado “Excelencia e Igualdad” marcó el curso que muchos

museos siguieron. Este centró a los museos en su dimensión

pública y su función de servicio a la comunidad. El caso de la

representatividad latina en el Smithsonian es bien sintomático de

este proceso. En 1995 un reporte llevado a cabo por un grupo de

empleados del Smithsonian y un grupo de ciudadanos llamó la

atención del gobierno nacional acerca de la ausencia casi total de

representación de la historia y cultura latinas en las exhibiciones,

colecciones, programas, material educativo y personal. Este

reporte alarmó al Congreso y, como consecuencia, se creó una

iniciativa institucional, con subsidio especifico del gobierno

federal, para remediar la situación. Esto sirvió de estímulo para

comenzar a repensar el discurso hegemónico presentado por el

Museo de Historia Nacional Americana.

A pesar de esta nueva concientización, el

problema actual que atañe al Museo de Historia Nacional

Americana es que sus colecciones no siguieron el ritmo de los

cambios demográficos. No fueron diversificadas ni se continuó

con un plan de colección que pudiera dar cuenta de la inclusión

de estas nuevas u olvidadas poblaciones dentro del imaginario

nacional. El resultado ha sido la creación (por omisión) de

vacíos culturales que reflejan los olvidos y silencios de una

historia nacional que pretende ser unida cuando de hecho

sigue estando fragmentada. Sin lugar a duda, la complejidad de

representar la historia contemporánea desde una multiplicidad

de perspectivas es el gran desafío con que se enfrenta hoy el

Museo de Historia Nacional Americana. Dicha complejidad,

tiene que ser concebida como esencialmente ambigua, ya que

esa ambigüedad es, en sí misma, el reflejo de la legitimidad que

poseen cada una de las perspectivas múltiples.

Teniendo en cuenta la ambigüedad como

criterio legitimador, surge una serie de preguntas que nos

invitan a reflexionar sobre la lógica intrínseca a la práctica

museológica. ¿Cómo se representa una identidad nacional

(Unum) inclusiva y pluralista (E Pluribus)? Esta pregunta, y

las posibles respuestas que podamos formular, atañen a

diversos aspectos de la práctica museológica, que van desde la

curaduría hasta la recepción pública.

Al intentar responder esta pregunta se

manifiesta la puja de poderes en la toma de decisiones

institucionales. En la práctica esto puede lograrse a través de la

negociación del poder entre las personas que forman el equipo

de trabajo, sus respectivas ideologías y la disponibilidad de

recursos institucionales. Las decisiones a tomarse en cuenta

siempre generan tensiones entre el poder curatorial, el de los

donantes y sponsors, el del gobierno local o nacional, el de

la colección, el estado de preservación, el presupuesto, y la

política institucional. Cuando todas las personas involucradas

en este proceso reflexionan sobre las tres preguntas

fundamentales de la práctica museológica —¿qué narrar?,

¿para quién? y ¿cuál es el fin?—la negociación puede dar

como resultado una decisión tan ambigua como la misma

ambigüedad que da la legitimidad a múltiples perspectivas.6

II IRRUMPIENDO EL STATUS QUO

La interpretación del pasado es política, siempre. El material

cultural del pasado, convertido en “artefacto” para ser guardado

y exhibido en un museo, es también un proceso político. Por

1 Robert Remini, 1846 Portrait of a Nation, National Portrait Gallery, Smithsonian, Washington, DC 1996. p. 4

2 La descripción de la formación de las colecciones del museo nacional forma parte del guión de la exhibición Making a Modern Museum: Celebrating the Fiftieth Anniversary of the National Museum of American History curada por el Dr. Art Molella.http://americanhisotry.si.edu [consulta: Octubre 2014]

3 Nativismo, se refiere a la política de proteger y sobrevalorar al local en oposición a la población inmigrante. Esto resulta en una ideología de superioridad del blanco en oposición toda persona “diferente” y resulta en una asimilación forzada para todas las comunidades inmigrantes, generando también e un rechazo a cierto grupo tal como el Acto de Exclusión Chino de 1882

4 En estos años cobran auge los estudios identitarios, el movimiento por los derechos civiles de los afro americanos, el Hippismo, y la búsqueda de nuevos paradigmas teóricos

5 Yeingst y Bunch en su ensayo Curating the Recent Past in Exhibiting Dilemmas: Issues of Representation at the Smithsonian , Smithsonian Press, 1997. Washington, DC. se refieren a los desafíos y demandas de explorar la historia contemporánea. (p. 144) Los autores se refieren también a la ambigüedad de representar la historia social y se refieren a como “dar forma a la historia” (crafting) ha expandido el rol del “curador”. p. 144

6 Kathleen McLean argumenta en su ensayo Museum Exhibitions and the Dynamics of Dialogue (p.103) en Daedalus, vol 128, numero 3 sobre la dialéctica de privilegio, conocimiento experto-erudición-formación de conocimiento prescripto, mas accesibilidad, cultura popular

13


una parte, el curador influencia la selección de qué exhibir, y

qué tipo de narrativa se descarta u omite. Por otra, el público

que visita un museo “consume” esa historia. “Los visitantes

vienen al museo buscando reafirmación o respuestas”7. Buscan

formar una conexión personal con lo que encuentran en un

museo. Podría pensarse que siendo la experiencia museística

consumida por una creciente diversidad de públicos, se hace

necesaria una visión de la historia que sea más inclusiva,

complicada, y matizada. El error está en pensar que se trata

de una visión única que sea capaz de incluir las perspectivas

de diversas comunidades que no “encajan” en la narrativa

nacional. En vez de una sola narración totalizadora, lo que

puede hacerse es articular una gran variedad de narraciones

que conjuntamente ofrezcan una visión múltiple, ambigua

y llena de tensiones. La ausencia de estas tensiones es

precisamente lo que provoca que el museo pierda relevancia

social y cualquier tipo de impacto.

¿Cuáles son las posibilidades de lograr una

narrativa inclusiva cuando las colecciones ya establecidas no

dan cuenta de ello? Una posibilidad es el aumento de esas

colecciones y el ingreso de nuevos artefactos culturales;

pero, de ser así, esto debe acompañarse también de un

nuevo marco interpretativo. En los últimos años, y gracias

a la tarea intelectual llevada a cabo en centros de estudios

étnicos, se han desarrollado nuevos marcos interpretativos

y propuestas útiles. El uso de la voz en primera persona y

la auto-representación como marco de interpretación para

exhibiciones son estrategias de participación que ayudan

a incluir y validar las historias marginales. La práctica de

la interpretación en primera persona está enraizada en la

democratización y pluralización del acceso cultural. A medida

que las comunidades ganan agency 8 (agencia) en su historia y

ganan poder económico y político, también acceden al discurso

narrativo de la nación.

El uso de la primera persona, la auto-

representación por medio de testimonios orales, facilita el

enlace personal y tono emotivo de la narración. Nos posibilita

poner en contexto algo (material o conceptual) que permite

al observador conectar emocionalmente con un objeto tan

azaroso como puede ser la camisa de un refugiado. Es el

contexto histórico, su efecto en el mundo, lo que comunica su

importancia.

III (RE) IMAGINANDO E PLURIBUS UNUM O LA MULTIPLICIDAD

DE VOCES

Las omisiones y silencios dentro de la narrativa nacional

presentada por el Museo Nacional de Historia Americana

ilustran las tensiones y ambigüedades que provocan las

historias marginales al querer pertenecer al centro y por

ende formar parte de la identidad nacional presentada por el

museo. Es entonces, dentro del marco teórico postmoderno y

poscolonialista—que atiende a la multiplicidad de narrativas y la

complejidad política—donde emerge la controversia, a pesar de

la intención de validar ciertas perspectivas históricas9.

Dar significado, contexto y una interpretación

más compleja y multifacética, es necesario para lograr una

narrativa histórica inclusiva. Sin embargo, intentar este modelo

interpretativo, en el contexto de la institución Smithsonian

(burocrática y cuasi gubernamental en su modus operandi)

no se logra sin controversia. Debemos aclarar también que el

Smithsonian, por su naturaleza cuasi gubernamental (recibe

el 70 % de su subsidio financiero del Congreso de Estados

Unidos) está fuertemente ligada a los cambios políticos del país.

De hecho, la institución carga el peso de

dolorosas controversias pasadas como el intento de exhibir

el Enola Gay (el avión que en la segunda guerra mundial tiró

las bombas sobre Nagasaki e Hiroshima), en un contexto de

revisionismo histórico, procurando contar la historia de los

bombardeos desde el punto de vista de las víctimas. Más

recientemente se dio a conocer un caso similar, esta vez en el

marco de la exhibición “Hide/Seek”, donde la obra del artista

David Wojnarowicz mostraba una instalación de videoarte con

la imagen de un crucifijo con hormigas caminando encima. Esta

exhibición de artistas gays sobre temas de homosexualidad,

provocó polémica cuando cierto sector religioso conservador

pidió ante el Congreso que se retirara la obra por ser ofensiva.

Los dirigentes del museo temen estas situaciones por una

cuestión muy práctica y concreta ya que tienen un impacto

directo en la partida presupuestaria anual (establecida por el

Congreso) y la consecuente falta de recursos financieros para

poder operar. Pero este deseo de evitar la controversia es en sí

controversial.

En lo que sigue, presento tres casos

paradigmáticos en los que se ve cómo el Museo Nacional

de Historia Americana ha provocado fuertes discusiones

internas y externas al contextualizar objetos percibidos como

pertenecientes a historias marginales como parte de una

identidad nacional.

Se trata de un azadón corto, una sección

de un alambrado, una motocicleta y una locomotora.

Considerados desde el punto de vista de la historia nacional

oficial, estos objetos parecen bastante oblicuos. Sirven, en

cada instancia, como muestras de los avances tecnológicos

que se hicieron en diversos campos económicos y políticos. Al

ser contextualizados desde puntos de vista más bien sociales y

culturales, estos objetos adquieren otros significados y tienen

una función diferente.

EL SHORT HANDLE HOE, AZADÓN CORTO

El short handle hoe es una herramienta de trabajo de

agricultura. Fue usada en particular por los trabajadores

mexicanos, que trabajaban en Estados Unidos bajo contratos

de acuerdo entre los gobiernos de ambos países, llamados

“braceros” por el trabajo con sus brazos. El programa de

contratación empezó en 1942 y terminó en 1962. El short handle

hoe era un azadón corto y la única herramienta que le daban a

los braceros para trabajar en los campos de agricultura. El uso

del azadón corto obligaba a estar constantemente curvado en

dos durante las jornadas de trabajo sumamente prolongadas,

que se extendían desde el amanecer hasta el atardecer, con el

domingo como único día libre. El contexto de uso de este objeto

hace que su significado sea tremendamente más emotivo por

14

JORNADA

haber servido también de “instrumento de tortura” (cita del

testimonio oral).

Al pensar la exhibición que el museo organizó

sobre el programa bracero llamada “Cosecha Amarga, Cosecha

Dulce”, el marco interpretativo dominante fue destacar la voz en

primera persona: el testimonio personal que apela a la conexión

emocional, individual y personalizada. La voz curatorial solo se

consideró para brindar el contexto histórico y geográfico del

testimonio, pero manteniéndose mínima. Se tuvo en cuenta

tanto el punto de vista del empleador como el del trabajador. La

interpretación en primera persona fue importante para destacar

el aspecto humano en un tema que podría fácilmente haber sido

tratado como un asunto político-económico.

La exhibición consistía en paneles que, junto a

una colección de fotografías, ilustraban los testimonios orales

en forma de citas. Estas citas aparecían en forma bilingüe, en

castellano e inglés. Las evaluaciones del público destacaron el

valor emocional de tal presentación, logrando que los visitantes

más allá de su historia personal o conocimiento del programa

sintieran empatía por estos trabajadores.

En el caso de la exhibición “Cosecha Amarga/

Cosecha Dulce”, la controversia residió en traer el tema de la

contratación de trabajadores agrícolas al presente. Existe aún

hoy un programa en Estados Unidos muy similar al bracero:

las famosas visas H-2 que se otorgan para trabajo estacional y

temporario, que se presta al abuso de esos trabajadores

7 Yeingst, Bunch “Curating the Recent Past” in Exhibiting Dilemmas, Smithsonian, Washington, DC 1997. p. 154

8 Barbara Kirshenblatt-Gimblett “Destination Culture: Tourism, Museums, and Heritage” University of California Press, Los Angeles, 1998

9 J. Clifford, “Collecting ourselves” in Interpreting Objects and Collections, Susan Pierce, ed. Routledge, London, 1994. p. 261

- Imagen del blog del museo http://americanhistory.si.edu

- Vista de la entrada a la exposición Muchas Voces, Una Nación del Museo Nacional de Historia Americana

- Águila con la inscripción latina E Pluribus Unum, uno de los primeros lemas de los Estados Unidos, cuyo significado es «De muchos,

uno». Siglo XIX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana / Tramo de la frontera entre los Estados Unidos y México.

Mediados del siglo XX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana

- Azadón corto. Mediados del siglo XX. Colección del Museo Nacional de Historia Americana

15


SECTOR DEL ALAMBRADO DE FRONTERA ENTRE ESTADOS

UNIDOS Y MÉXICO

La exhibición “Many Voices, One Nation”, inaugurada al público

en junio de este año, forma parte de un proyecto a largo plazo

y pan-institucional cuyo objetivo es documentar, investigar,

coleccionar e interpretar la inmigración como fenómeno

central a la identidad de Estados Unidos. “Many Voices, One

Nation” (“Muchas voces, una nación”) es una exhibición

sobre los 500 años de historia de Estados Unidos, presentada

cronológicamente y organizada a partir de casos de estudio

que centran la inmigración como esencial a la formación de la

identidad del país. Esta exhibición es un intento de presentar

una narrativa del país de acuerdo a los últimos estudios

académicos frente a una audiencia del siglo XXI. La exhibición

invita al visitante a reflexionar sobre tres preguntas esenciales a

la formación de la nación: ¿quién es libre? ¿Quién está incluido?

¿Y quién es igual? Historias antes marginales ahora tienen un

lugar central en esta exhibición.

Uno de los objetos críticos que se interpreta y

contextualiza es un sector del alambrado que forma la frontera

entre Estados Unidos y México de la región geográfica de

Mexicali/Calexico. Es un trozo de alambrado de 3 metros de

altura y 9 metros de ancho que estaba emplazado en el Sur de

California y que se desmontó en 1996 como parte del operativo

Gatekeeper para ser reemplazado por una barrera metálica

más sólida.

El sector de frontera permite hacer una

referencia a lo que ha sucedido y sucede en la frontera entre

Estados Unidos y México. Esta referencia es tanto hacia las

historias de inmigración legal como ilegal. Para poder dar

un contexto más inclusivo y emocional se coleccionaron

una serie de artefactos que fueron dejados en el desierto de

Arizona, en la frontera, por los migrantes que la cruzaron a

pie. En muchos casos las personas murieron en el intento.

El museo se acopló a un proyecto del arqueólogo Jason de

León10 que está realizando un mapeo de la frontera a partir

de los objetos encontrados allí. Entre ellos figuran mochilas,

zapatillas, bidones de agua, cepillos de dientes y otros

artículos personales. Estos objetos, anónimos pero evocativos

de la dureza del cruce, posibilitan traer el aspecto humano a la

interpretación de la frontera.

Exhibir la inmigración es un verdadero

desafió en un ámbito público donde el tema es tan caliente,

movilizador y político, más aun en el contexto actual del Museo

de Historia Nacional Americana, por las razones anteriormente

establecidas. Paradójicamente, este tema de inmigración es

central a la historia de Estados Unidos y brinda un prisma por

el cual analizar una serie de procesos políticos y culturales del

país y dar presencia a comunidades anteriormente omitidas en

la narrativa nacional.

Poder exhibir el sector de frontera es un

logro que implicó mucha discusión interna en el equipo de la

exhibición, siendo varios miembros del mismo pertenecientes

a minorías étnicas directamente afectadas por la historia de

inmigración que luchamos por defender la relevancia histórica

de tal artefacto en la actualidad.

La exhibición “Many Voices, One Nation”

inauguró meses después de haber asumido el actual presidente

de Estados Unidos, un individuo cuyos valores y discursos

son totalmente antagonistas al mensaje de la exhibición.

Esta inauguración se dio en medio de un resurgimiento del

nacionalismo, el nativismo y el racismo exacerbado.

MOTOCICLETA HARLEY DAVIDSON

Otro caso es el de la exhibición “América on the Move” que si

bien podría verse como una muestra inocua que presenta la

historia del desarrollo del transporte por tierra, esta exhibición

oculta un número de historias de comunidades marginales

que resultan en una visión miope de la historia que pretende

presentar.

La motocicleta Harley Davidson, con licencia

del estado del estado de Oregón, está exhibida en un sector

que ilustra el auge de la vida en ciudades y de la popularidad

y variedad del transporte. La actual interpretación no hace

referencia alguna a la procedencia de la motocicleta más que

indicar la licencia del estado de Oregón.

La historia que no se incluye en su actual

presentación es que esta motocicleta perteneció al dictador

de Guatemala, Jorge Ubico. Jorge Ubico asumió el poder

de Guatemala en 1931 y permaneció en el poder hasta 1944.

Su gobierno favoreció el enriquecimiento de compañías

norteamericanas en el cultivo de frutos, principalmente

bananas. Esta compañía actuó en detrimento y cruel opresión

de comunidades locales, provocando con sus propuestas

económicas la expropiación de tierras a los indígenas. La

motocicleta fue recibida por Ubico como regalo de la United

Fruit Company y fue el vehículo que utilizó para recorrer el país

de costa a costa y mostrar su “mano dura”.

Interpretar la motocicleta de Ubico desde

el punto de vista de la historia social, y en un contexto de

globalización y transnacionalismo, es muy diferente a la

interpretación como mera ilustración de un medio de transporte

característico de una ciudad del Noroeste Norteamericano de

los años 40.

La controversia en este caso tiene que ver con

la contradicción propia de la narrativa del museo en cuanto

a la relación con Latinoamérica tanto en lo económico como

en lo social. El contexto total de la exhibición “America on the

Move” omite mención del rol crucial que cumplieron ciertos

objetos. Tal es el caso de la locomotora Jupiter, que al igual

que la motocicleta, fue un instrumento que la United Fruit

Company utilizó para la explotación de la población indígena de

Guatemala, en acuerdo con gobiernos locales dictatoriales. En

este último caso, para el transporte de bananas y café.

Una reciente investigación acerca de la

proveniencia de la motocicleta dio luz a la conexión del objeto

con la United Fruit Company y la dictadura de Ubico. Este nuevo

descubrimiento generó una controversia interna en cuanto a

cómo presentar esta información. Y más gravemente aún, si

debería ser presentada. Luego de numerosas protestas de parte

de los curadores de la muestra y consultas con la dirección

del museo se determinó que la “mejor” vía para presentar esta

16

JORNADA

nueva información sería en la red de Internet, en la página blog

del museo.11

La reinterpretación de este objeto en Internet,

no en el contexto físico de la propia exhibición, lleva a

reflexionar sobre la red como un nuevo espacio alternativo

donde podría pensarse, casi utópicamente, si será este el

espacio inclusivo, representativo y pluralista que las estructuras

rígidas de un museo físico se resisten a acoger. De hecho la

red Internet, por su naturaleza flexible y dinámica permite la

ambigüedad y coexistencia de narrativas, logrando así una

mayor democratización de la narrativa nacional.

IV CONCLUSIÓN

El azadón corto presenta una historia de inclusión por

incorporar las propias voces de sus actores históricos en

diálogo con otras exhibiciones dentro del Museo Nacional

de Historia Americana. Si bien presentada como una historia

discreta, el mensaje y su contexto habla de quienes somos los

Estadounidenses.

El tramo de alambrado de frontera y la

exhibición “Many Voices, One Nation” incluye la diversidad

de narrativas históricas que conviven en la formación de una

identidad nacional, las narrativas enraizadas en las sucesivas

olas migratorias. El tramo de frontera es solo uno de los

varios ejemplos de inclusión de narrativas que contribuyen al

repensar del E Pluribus Unum. El ejercicio de creación de esta

exhibición, que llevó 4 años de planificación y solo ocupa un

15% del espacio de exhibiciones al público del museo, sirve de

modelo interpretativo para las exhibiciones a inaugurarse en

los próximos años. El proceso de creación de esta exhibición

también ha brindado varios “sub productos” tales como

la creación del primer glosario de términos culturalmente

sensibles y un proyecto de una nueva currícula educativa para

colegios secundarios cuyos temas centrales, basados en los

legados de la inmigración son: Fronteras, Legislación y Política,

Educación, Resistencia y Pertenencia.

El tema de la contextualización inclusiva de

la motocicleta y la locomotora nos invita a pensar en Internet,

en el espacio virtual y en las redes sociales como un espacio

alternativo de diálogo; en su potencial impacto que provee

alternativas más dinámicas que no deberían ser obviadas.

Los museos tienen la responsabilidad de

completar el vacío en la desigualdad de conocimiento,

articulando el pasado con el presente para crear ciudadanos

participativos en una sociedad. Quizás podamos tener la

esperanza de que los museos forman ciudadanos informados,

empáticos, que cuidan de las comunidad.

El Museo Nacional de Historia Americana,

como formador y guardián de una identidad nacional, en la

actualidad no tiene otra alternativa más que ser representativo

y pluralista. De no ser así arriesga su existencia, se arriesga

a volverse obsoleto para quienes pronto serán la mayoría

poblacional: es decir, los grupos que hoy día son minoritarios

10 Ver the undocumented migration project http://undocumentedmigrationproject.com/ [consulta: Noviembre 2014]

11 http://americanhisotry.si.edu/blog/2014/making sense of our Harley Davidson motorcycle with Guatemalan connections. [consulta: octubre 2014]

pero que en las próximas décadas pasarán a ser mayoritarios.

Evitar la controversia intrínseca a la

presentación de interpretaciones alternativas y a la complejidad

histórica para crear nuevos espacios de convivencia, significa

perpetuar una identidad nacional dominada por un discurso

monolítico, hegemónico, blanco y masculino totalmente

anacrónico respecto a quien consume esta historia, a quienes

visitan el Museo hoy. ●

17


RESUM

EL PAPER DELS MUSEUS NACIONALS EN LA SOCIETAT MODERNA: REPTES I PROBLEMES EN EL CONTEXT DELS BALCANS. ESTUDI DE

CAS DEL MUSEU DE LA LLUITA PER MACEDÒNIA (SKOPJE)

El Museu de la Lluita per Macedònia (Skopje) és un museu d’història que abasta des del començament del segle XIX fins al final del segle XX.

Aquest període reflecteix la història de la lluita i els esforços de nombroses generacions d’intel·lectuals i revolucionaris macedonis per crear

l’actual estat independent de Macedònia. Conceptualment, amb un total de tretze departaments, es divideix en dues seccions més petites: el

Museu de l’Organització Revolucionària Interior de Macedònia i el Museu de les Víctimes del Règim Comunista.

La temàtica històrica que cobreix aquest museu no sols és objecte de recerca i exposició, sinó que també té influència en el present i es

reflecteix directament o indirectament en la tasca del museu. Els museus d’història nacional d’Europa, i sobretot als estats formats recentment

als Balcans, suposen un autèntic repte per als seus autors i fundadors. Això es deu al fet que la història d’aquests països està profundament

interrelacionada. En el passat, han tingut una història comuna, que alhora ha estat una història de conflictes, de manera que el muntatge de

les exposicions sovint entra en un terreny molt sensible de l’actualitat, ple d’emocions.

Un grup d’experts en història, museologia, arquitectura, escenografia i altres temes d’interès es va encarregar de preparar el concepte

del museu, basat en diversos principis: la presentació real dels fets; l’èmfasi en esdeveniments positius que s’hagin produït en el passat i que

hagin acostat pobles i nacions, independentment de qui hagi governat aquells territoris i on es trobin; el fet d’evitar la presentació de persones

i esdeveniments en termes de blanc o negre, sense matisos, i l’ús de les tecnologies més avançades i innovadores a les exposicions.

Com a conseqüència d’aquesta aproximació, durant el període de construcció física del museu, l’opinió pública va respondre de maneres

diverses, que van anar de l’aprovació a les crítiques negatives. Tanmateix, després de la inauguració oficial, les coses van quedar molt més

clares per al públic. El museu és un dels primers de la regió a mostrar els moviments polítics de dretes i d’esquerres, els factors interns i

externs, les victòries i derrotes, els herois i antiherois, les idees d’un estat independent i les idees d’annexionar Macedònia a algun dels

estats veïns. Entre les 153 estàtues de cera del museu hi ha representants de diverses nacionalitats que han viscut a Macedònia: macedonis,

albanesos, serbis, búlgars, jueus, turcs, i també figures polítiques clau d’aquell període històric a la regió i el món.

El museu va adquirir per a l’exposició més de dos mil objectes originals, que el Govern de la República de Macedònia va comprar a

col·leccionistes i ciutadans. Gairebé la meitat van ser donacions. El gran nombre de donacions indica que va ser un museu aprovat i esperat

durant molt temps pels ciutadans.

Durant els sis anys de funcionament, el museu ha rebut més de 260.000 visitants i 70.000 visitants més han assistit als més de 900

esdeveniments organitzats al marge de l’exposició. El Museu de la Lluita per Macedònia ha rebut diversos reconeixements internacionals a la

seva tasca.

RESUMEN

EL PAPEL DE LOS MUSEOS NACIONALES EN LA SOCIEDAD MODERNA: RETOS Y PROBLEMAS EN EL CONTEXTO DE LOS BALCANES.

ESTUDIO DE CASO DEL MUSEO DE LA LUCHA POR MACEDONIA (SKOPJE)

El Museo de la Lucha por Macedonia (Skopje) es un museo de historia que abarca desde principios del siglo XIX hasta finales del siglo XX.

Este periodo refleja la historia de la lucha y los esfuerzos de numerosas generaciones de intelectuales y revolucionarios macedonios para

crear el actual Estado independiente de Macedonia. Conceptualmente, con un total de trece departamentos, se divide en dos secciones más

pequeñas: el Museo de la Organización Revolucionaria Interior de Macedonia y Museo de las Víctimas del Régimen Comunista.

The role of national museums in modern society –challenges and problems in balkan context. The case study of the Museum of Macedonian Struggle - SkopjeBranislav Svetozarevikj

Director Museum of the Macedonian Struggle – Skopje

18

JORNADA

La temática histórica que cubre este museo no es tan solo objeto de investigación y exposición, sino que también tiene influencia en el

presente y se refleja directa o indirectamente en la labor del museo. Los museos de historia nacional de Europa, y sobre todo en los estados

formados recientemente en los Balcanes, suponen un auténtico reto para sus autores y fundadores. Ello se debe al hecho de que la historia

de estos países está profundamente interrelacionada. En el pasado, han tenido una historia común, que ha sido una historia conflictiva, por lo

que el montaje de las exposiciones a menudo entra en un terreno muy sensible de la actualidad, cargado de emociones.

Un grupo de expertos en historia, museología, arquitectura, escenografía y otros temas de interés se encargó de preparar el concepto del

museo, basado en diversos principios: la presentación real de los hechos; el énfasis en acontecimientos positivos que se hayan producido

en el pasado, y que hayan acercado a pueblos y naciones, independientemente de quién haya gobernado aquellos territorios y dónde se

encuentren; el hecho de evitar la presentación de las personas y los acontecimientos en términos de blanco o negro, sin matices; y el uso de

las tecnologías más avanzadas e innovadoras en las exposiciones.

Como consecuencia de esta aproximación, durante el periodo de construcción física del museo, la opinión pública respondió de maneras

diversas, que fueron desde la aprobación hasta las críticas negativas. Sin embargo, después de la inauguración oficial, las cosas quedaron

mucho más claras para el público. El museo es uno de los primeros de la región en mostrar los movimientos políticos de derechas y de

izquierdas, los factores internos y externos, las victorias y las derrotas, a los héroes y los antihéroes, las ideas de un estado independiente y

las ideas de anexionar Macedonia a alguno de los estados vecinos. Entre las 153 estatuas de cera del museo se encuentran representantes

de diversas nacionalidades que han vivido en Macedonia: macedonios, albaneses, serbios, búlgaros, judíos, turcos, así como figuras políticas

clave de aquel periodo histórico en la región y en el mundo.

El museo adquirió para la exposición más de dos mil objetos originales, que el Gobierno de la República de Macedonia compró a

coleccionistas y ciudadanos. De estos, casi la mitad fueron donaciones, lo que pone de manifiesto que ha contado con la aprobación de los

ciudadanos, que lo esperaban desde hacía mucho tiempo.

Durante los seis años de funcionamiento, el museo ha recibido más de 260.000 visitantes, y 70.000 visitantes más han asistido a los

más de 900 eventos organizados al margen de la exposición. El Museo de la Lucha por Macedonia ha recibido diversos reconocimientos

internacionales a su labor.

ABSTRACT

THE ROLE OF NATIONAL MUSEUS IN MODERN SOCIETY: CHALLENGES AND PROBLEMS IN BALKAN CONTEXT. THE CASE STUDY OF

THE MUSEUM OF RHE MACEDONIAN STRUGGLE – SKOPJE

The Museum of the Macedonian Struggle – Skopje is history museum that covers the beginning of 19. Century until the end of 20. Century. This

period reflects the history of the struggle and the efforts of numerous generations of Macedonian intellectuals and revolutionaries for creating

contemporary Macedonian statehood and independence. Conceptually, with its 13 departments in total, the museum is divided into two smaller

units: “Museum of the Internal Macedonian Revolutionary Organisation” and “Museum of victims of the communist regime”.

The historical theme covered by this museum is not only the subject of research and presentation, but it has its own influence in the present

time and direct or indirect reflection over the work of the museum. National history museums in Europe, and in particular in the newly formed

states in the Balkans, are a real challenge for their founders and authors. This stems from the fact that the stories of these countries are very

intertwined among them. In the past, they had a common history, but at the same time a history of conflicts, so the exhibitions setting often enters

into a very sensitive zone of actuality and a zone of emotions.

The museum concept was prepared by series of experts from the field of history, museology, architecture, scenography and other fields of

interests. It was based on several principles: 1. The principle of real presentation of facts; 2. Emphasizing affirmative events which had happened

in the past, bringing closer people and nations, regardless of who and where have ruled those territories; 3. Avoiding black and white presentation

of events and people; 4. Using state-of-the-art technologies and novelties in exhibitions, etc.

As a result of this approach in the period of the actual building of the museum, the public had various respond - from approval to negative

criticism. However, after the official opening, things got much clearer for the public. The museum is one of the first in the region that displayed the

right and the left political movements, external and internal factors, victories and defeats, heroes and anti-heroes, the concepts of independent

state and the concepts of adjoining Macedonia to some of the neighboring states. Among 153 wax figures there are representatives of various

nationalities who lived in Macedonia: Macedonians, Albanians, Serbs, Bulgarians, Jews, Turks, as well as key political figures from the region and

the world from that historical period.

For its exhibition the museum acquired more than 2.000 original items purchased by the Government of the Republic of Macedonia from the

citizens and collectors. Almost half of them were donation. This large number of donations indicates that the museum was approved and long

waited by the citizens.

In the six years of operation, the museum has been visited by over 260.000 visitors and 70.000 additional visitors who have attended over 900

organised events outside the exhibition. The Museum of the Macedonian Struggle is awarded with several international recognitions for its work.

RÉSUMÉ

LE RÔLE DES MUSÉES NATIONAUX DANS LA SOCIÉTÉ MODERNE : DÉFIS ET PROBLÈMES DANS LE CONTEXTE DES BALKANS. ÉTUDE

19


National museums in Europe are representatives of heritage and

diversity, but at the same time the similarities of the histories

and cultures of European nations. The diversity, in a European

context, should be accepted as a single bouquet with different

types of flowers. They are the guardians of our origin, that is, our

ancestors. Therefore, the visit to the Museums not only informs

the visitor, but more closely approaches the other people and

culture and enriches it. Accordingly, national museums speak

not only to a certain nation, they speak of Europe as well.

“The Museum of the Macedonian Struggle”,

Skopje, as you saw, is a historical national museum covering the

period from the beginning of the 19th century until the end of the

20th century. This period reflects the history of the creation of

the Macedonian state from the first occurrences of unorganized

resistance, then organized forms, through the establishment of

revolutionary organizations and uprisings, until the liberation

and proclamation of the independence of the Republic of

Macedonia. Conceptually, with its 13 departments in total,

the museum is divided into two smaller units: “Museum of the

Internal Macedonian Revolutionary Organization” and “Museum

of victims of the communist regime”.

Let me first, give a brief review of the history

in this period, because it is not only the subject of the museum

exhibition, but also because history still influences the present

conditions in the Balkans, and has direct or indirect reflection

over the work of the Museum.

The small peoples in Europe, through their

history, had a difficult path to freedom. It was the same with

the Macedonian people. In the early 19th century, Macedonia

was part of the great Ottoman Empire. It inhabited many people

on three continents: Asia, Europe and Africa. Throughout its

existence, the Ottoman Empire did not recognize members

of nations, but members of religions. Accordingly, there were

Muslims who belonged to the ruling class and Christians, Jews

and other religions that belonged to the category of unbelievers,

(“gjauri” or “kauri”) who did not have national rights or the

right to participate in the government. In the first half of the

19th century, the Ottoman Empire became weaker, waged a

number of wars against the stronger states in Europe, such as

the Russian Empire, the Habsburgs Empire and the great states

of Western Europe. On the other hand, the unliberated people,

from the beginning of that century, fought for freedom and the

formation of their own national states. Throughout the whole

19th century there were a number of people’s uprisings, often

involving solidarity members of various nationalities of Christian

religion. Thus, the Macedonian volunteers participated in the

uprisings of the neighboring peoples, the Serbs (1804 and 1812),

the Greeks (1821) and the Bulgarians (1878).The Macedonians

had three uprisings in 1876, 1878, and 1903, which unfortunately

failed. Because of the indifference of the great powers to bring

changes in the Ottoman Empire in those geographical positions,

the Macedonian uprisings were unique in the Balkans, without

DE CAS DU MUSÉE DE LA LUTTE POUR LA LIBÉRATION DE LA MACÉDOINE (SKOPJE)

Le Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine (Skopje) est un musée d’histoire qui couvre du début du XIXe siècle à la fin du XXe

siècle. Cette période reflète l’histoire de la lutte et les efforts de nombreuses générations d’intellectuels et révolutionnaires macédoniens pour

créer l’actuel état indépendant de Macédoine. Conceptuellement, avec un total de treize départements, il est divisé en deux sections plus

petites : le Musée de l’Organisation Révolutionnaire Intérieure Macédonienne et le Musée des Victimes du Régime Communiste.

Le thème historique que couvre ce musée ne fait pas seulement l’objet de recherche et d’exposition, il a également une influence sur le

présent et se reflète directement ou indirectement sur le labeur du musée. Les musées d’histoire nationale d’Europe, notamment dans les états

formés récemment dans les Balkans, supposent un authentique défi pour leurs auteurs et fondateurs. Ceci se doit au fait que l’histoire de ces

pays est profondément interreliée. Dans le passé, ils eurent une histoire commune, qui en même temps fut une histoire de conflits, de sorte

que le montage des expositions pénètre souvent dans un terrain très sensible de l’actualité, plein d’émotions.

Un groupe d’experts en histoire, muséologie, architecture, scénographie et autres thèmes d’intérêt se chargèrent de préparer le concept

du musée, fondé sur divers principes : la présentation réelle des faits ; l’accent sur des événements positifs qui se sont produits dans le

passé et qui ont rapproché les peuples et les nations, indépendamment de qui a gouverné ces territoires et où ils se trouvent ; le fait d’éviter

la présentation de personnes et événements en termes de noir ou blanc, sans nuances, et l’emploi des technologies les plus avancées et

innovatrices pour les expositions.

La conséquence de cette approche, pendant la période de construction physique du musée, fut que l’opinion publique répondit de

diverses manières, qui allèrent de l’approbation aux critiques négatives. Cependant, après l’inauguration officielle, les choses furent beaucoup

plus claires pour le public. Le musée est l’un des premiers de la région à montrer les mouvements politiques de partis de droite et de gauche,

les facteurs internes et externes, les victoires et les défaites, les héros et antihéros, les idées d’un état indépendant et les idées d’annexer la

Macédoine à l’un des états voisins. Parmi les 153 statues de cire du musée, il y a des représentants de diverses nationalités qui ont vécu en

Macédoine : macédoniens, albanais, serbes, bulgares, juifs, turcs, mais aussi des personnages politiques clés de cette période historique

dans la région et dans le monde.

Le musée acquit pour l’exposition plus de deux mille objets originaux, que le Gouvernement de la République de Macédoine acheta à des

collectionneurs et citoyens. Presque la moitié fut des dons. Le grand nombre de dons indique que les citoyens approuvèrent et attendirent

pendant longtemps ce musée.

Pendant ses six ans fonctionnement, le musée a reçu plus de 260 000 visiteurs et 70 000 autres visiteurs ont assisté aux plus de 900

événements organisés en marge de l’exposition. Le Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine a reçu diverses reconnaissances

internationales pour son labeur.

20

JORNADA

the support of the great European powers. The “status quo”

was retained for the simple reason that Austro Hungary and

Russia could not agree on the final division of influence and the

division of the remaining territory of the Ottoman Empire into its

European part.

Meanwhile, the newly liberated small Balkan

states: Greece, Bulgaria and Serbia, have developed plans

for their further territorial expansion on behalf of the Ottoman

Empire and on behalf of Macedonians who have not acquired

their own state. Their strategic aspirations foresaw the complete

annexation of Macedonia towards their territories, without the

will of the people living in it. The population living in Macedonia,

unilaterally have been declared as part of their national whole

by the three states. With this, all three neighboring states gave

themselves an exclusive right to “free” or occupy Macedonia.

For this purpose, they developed strong propaganda activity

in Macedonia in the last five decades of the Ottoman Empire.

The propaganda referred to the redemption of the rights to

open Bulgarian, Serbian and Greek schools, bribing and gaining

priests, agents, performing various pressures on the population,

up to armed activities for the liquidation of people who did not

belong to some of these propaganda. This also resulted in a

fratricidal war on the Macedonian terrain. These expansionist

activities ended with the two Balkan Wars in 1912 and 1913.

In the First Balkan War, these three countries, in alliance

with Montenegro and Romania, entered a war against the

Ottomans with an ultimatum that they were seeking autonomy

of Macedonia, and in the Second Balkan War these countries

fought against each other for the prize called Macedonia. The

Bucharest Peace Treaty finally divided Macedonia between

these countries forever. Since then, the demographic national

structure of the population has changed radically and

drastically, violently and with the migration of peoples.

In the First and Second World War, there were

wars between the Balkan states again for supremacy over

Macedonia. However, with its struggle, as a part of anti-fascist

forces, the Macedonian people in one part of the Macedonian

territory managed to form a national state in 1944 as a federal

unit within the Federal People’s Republic of Yugoslavia. In 1991,

R. Macedonia declared independence. In 1993, R. Macedonia

became an equal member of the United Nations, under the

temporary reference Former Yugoslav Republic of Macedonia,

due to the name dispute with the Republic of Greece and its

veto on the accession of the Republic of Macedonia in the

Euro-Atlantic associations. Today the Republic of Macedonia

is recognized under its constitutional name by 135 countries

in the world. It also has a candidate status for a member of

the European Union and a candidate for NATO membership.

Although it has long been meeting the conditions for entry into

these associations, even though R. Macedonia won the name

dispute at the international court, our state is hampered in

that intention with the veto of the Republic of Greece, seeking

a change of our name. R. Bulgaria still officially considers

Macedonians as Bulgarians, and the Macedonian national

minority in these two countries does not have any national

rights. Macedonian language is forbidden for public use,

Macedonians can not learn and create in Macedonian language,

even prohibited the Macedonian parties in these two countries.

Historical museums in the Republic of

Macedonia are not a new phenomenon. In fact, the largest

number of museums in our country have historical themes, both

nationally and locally. However, the main carrier at the national

level was the main institution, the Museum of Macedonia, which

contained a complex structure in itself. This institution is the

largest in the Republic of Macedonia today and has existed

for more than 70 years. The institution had an archeological,

historical and ethnological department, but also a department

for protection, while covering a large territory. The decades-long

scientific researches, findings and discoveries have already

required the separation of some departments into separate

museums. Thus, a special Archaeological Museum stood

out from the Museum of Macedonia, which today operates

successfully, while the historical and ethnological department

remained within the Museum of Macedonia. However, the need

for a separate Museum in which the history of the creation of

the modern Macedonian state will be presented, has become

a growing need in the Macedonian society. That is why in 2008,

the Government of the Republic of Macedonia has decided

to establish a completely new national institution, with a

completely new concept and a separate museum collection,

which will not disrupt the role of the Museum of Macedonia.

In the newly formed states that emerged

from the former Yugoslav federation, in the years after their

independence, a need for this kind of national historical museums

appeared. National historical museums in countries such as the

Balkans are a real challenge for their founders and authors. This

stems from the fact that the stories of these countries are very

intertwined among them. In the past, they had a common history,

but at the same time a history of conflicts. Therefore certain

issues that need to be addressed in the museum exhibitions

enter into a very sensitive zone of actuality and a zone of

emotions.The main problem of the museum’s authors is how to

portray history as it used to be, and not to cause reaction of the

neighboring countries, as well as the minorities living in each of

these countries. In addition, the decision of the Government of

the Republic of Macedonia to build such a museum was exposed

to various criticism in the public. Critics were referring to the

concept that, according to them, could disturb relations with the

neighboring countries, then display controversial figures from

Macedonian history, and that the former holders of communist

authority in Macedonia would be stigmatized with the museum

exhibition. Apart from these remarks, part of the public was

confused as to why people who worked against the interests

of independence of the Republic of Macedonia and worked for

other countries are also displayed. Perhaps the biggest challenge

for opening new national museums is the question of how such

institutions can reduce the influence of politics in the scientific

approach and the concepts of museum exhibitions, i.e. stay on

the level of scientific knowledge and not be affected by any future

political decision.

R. Macedonia, as it is known, for two and a

half decades is at the door of the European Union, due to the

21

- Live musical performances in the

permanent exhibition

- Educational workshop for students

- Museum of the Macedonian Struggle,

exterior

22

- Balkan war period in the museum

exhibition

- Visually impaired students during

visit

- Weapon fro the Otoman period

-Scene from the museum exhibition,

The foundation of Macedonian

Revolutionary Organisation

23


incomprehensible obstacle, called the change of the name of a

country, applied by R. Greece. This situation is a rare obstacle

for greater cooperation with the European institutions and the

impossibility for Republic of Macedonia to use part of the funds

intended for museology. It must not have stalled our intentions

to find other ways of cooperation with related institutions in

Europe.

During the preparation of the concept, a series

of experts from the field of history, museology, architecture,

scenography and other fields of interests were advised. The

concept was based on several principles: 1. The principle of real

presentation of facts; 2. Emphasizing affirmative events, which

in the past had happened, bringing closer people and nations,

regardless who and where have ruled those territories; 3.

Avoiding black and white displays of events and people; 4. Using

state-of-the-art technologies and novelties in exhibitions, etc.

Such principles set us apart from the

stereotypes of the previous museum concepts in South-Eastern

Europe, and according to many authorities of this issue, in

the greater part of the continent. The previous principle, to

present only the winners and the heroes, was abandoned

in the museum exhibitions, so the “surprise” of the public

was expected. Namely, visitors had the opportunity to move

through a kind of historical tunnel between wax figures, mass

scenes, original museum objects, video and audio effects,

unique scenography and live scenes. In addition, the left and

right movements in the political and revolutionary movement,

internal and external factors, victories and defeats, heroes and

antiheroes, the concepts of independence and the concepts of

joining Macedonia towards one of the neighboring countries

are presented, and among 153 wax figures can be recognized

the characters of various nationalities who lived in Macedonia:

Macedonians, Albanians, Serbs, Bulgarians, Jews, Turks, but

also characters of important political factors in the neighboring

countries and the world that directly or indirectly influenced the

destiny of the Macedonians and minorities living there.

Government of the Republic of Macedonia

published an announcement inviting the citizens to offer

original objects for the Museum, which are significant for the

Macedonian history, for purchase and as a donation. To our

great satisfaction the response was great. Today, the Museum

has 2804 museum materials, as well as a very rich historical

archive. It is worth mentioning that almost half of those museum

objects are donated by the citizens. This data indicates the

citizens’ attitude towards such a museum. One of the most

common comments was that R. Macedonia has long needed

such a Museum. In this way, we created “Club of Friends

of the Museum”, with which we cooperate and create new

experiences, knowledge and successes.

After the opening of the Museum and after the

first months of its activities, when the public was introduced

with the exhibition, many questions that burdened the opening

of the institution were clarified. The small number of negative

comments that went through in the following period was

exclusively of daily political character, and most of them from

people who did not visit the Museum, and people who are from

R. Macedonia. It is necessary to emphasize that we are still

struggling for the greater scientific autonomy of museums in

terms of politics and that such commitments are not going fast.

ONE WISE THOUGHT SAYS:

IT’S HARD TO BUILD SOMETHING,

BUT IT’S MORE HARDER

TO MAINTAIN IT.

For over 6 years, the museum has been visited by over 260,000

visitors from over 110 countries around the world. Among the

visitors were international state delegations of the highest rank.

Considering that R. Macedonia has about 2 million inhabitants,

this number of visitors for this period is satisfying. Visitors left

about 25,000 signatures into the Book of impressions.

Their comments are one of our most

important business guides. High scores, but also well-

intentioned suggestions and criticisms help us in our work and

improvement. However, we also test our work in international

choices for the best museums in different categories. At these

museological meetings, aside the conception of the museum

exhibition, the most important is the work of the institution,

its approach to different categories of citizens, the role of

museums in the local community, cooperation with related

institutions, educational programs, etc. At those museological

conferences, the Museum of the Macedonian Struggle has

achieved several awards, which is just another proof of our

successful work. From the awards I will extract: Special

recognition for the great effort and for the enthusiasm shown

in implementing local patrimony as encouraging sign of vitality

in European context” which was awarded by the European

Museum Academy in Bursa 2013; “Special Award for Unusual

Presentations”, awarded by the Forum of Slavic Cultures in St.

Petersburg in 2015; and the national award “Project of the Year”,

awarded by ICOM - Macedonia for the project WIKI KLUB,

i.e. continuous training of students and teachers for applying

verifiable historical facts in Wikipedia on Macedonian language.

Perhaps our greatest acknowledgments are the awarding of

hosting and organization of the two most prestigious events.

Two museological conferences and a ceremony awards for the

best museum were held in the Museum of Macedonian Struggle

- in 2014 Conference of the Forum of Slavic Cultures and in 2017

Annual Conference of the European Museum Academy. Such

manifestations contribute to building the image of the institution

both on domestic and international level.

In addition to this kind of manifestations

and exhibition visits, “Museum of the Macedonian Struggle”

enables organization of about 150 commercial and non-

commercial events of various kinds per year. This means that

the Museum is mentioned at least twice a week in the media,

which greatly improves its publicity. Non-commercial events

relate to various exhibitions, lectures, promotions and concerts

of which about 20 are in our own organization. Through the

celebration of anniversaries of personalities and events from

Macedonian history, the Museum is constantly reminding the

citizens of their importance. At these events, besides Friends of

24

JORNADA

the Museum, we invite the citizens through the media, as well

as specific target groups, such as pensioners, veterans from

wars, scholars and students. Through such events, the Museum

manages to maintain the actuality and it has established itself

as a place of many cultural events important for the state and

the capital city.

About 30 percent of visitors are students.

Naturally, for the youngest, the presentation is adopted to their

age. In addition, our institution has developed a successful

educational program. The Museum – A Friend of Children”

project was established in 2012. It lasted one month in the

first year and from the third year throughout the whole school

year. The project includes cooperation with the elementary

schools, whereby students are as first, guests of the Museum,

and then through the school sections - such as the historical,

artistic, literary and drama ones, enables the talented students

to create their own literary, historical, artistic or drama works in

our premises. All those works created throughout the year, are

promoted in a catalogue with the best ones selected through

established commissions of experienced pedagogues from

the state. The ceremony of awards is usually held in a crowded

hall with students, teachers and parents. It is interesting that

through this project we have examples where children bring

their parents to the Museum, and not vice versa.

One of the more successful collaborations with

schools is our adaptation to the curriculum for the seventh,

eighth and ninth grade in primary schools and first and second

year for secondary vocational schools, as well as third and

fourth year in gymnasiums. This means that history teachers

from these schools can hold part of their classes in the museum

exhibitions. For example, the history teacher from the primary

school Kocho Racin from Skopje has held almost the whole

curriculum for the subject history for one semester in the

Museum. The result of this teaching was the increased interest

in the subject history and the increase of average grade mark

from 3,1 into 4,1.

From the very beginning of the work of the

Museum, particular attention was paid to the openness of

the institution towards the vulnerable categories of citizens.

Active practice of social inclusion in the museum takes place

on several levels: easy accessibility, full logistics and material

assistance at all events organized by non-governmental

organizations and state institutions working with persons

with disabilities, as well as continuous cooperation with

about 20 such organizations in direction of joint planning and

creation of projects that would be applied to the museum for

the needs of these categories of citizens. In this way, the first

museum catalog of Braille was printed, in cooperation with the

Association of Blind People of the Republic of Macedonia.

The museum has similar cooperation with

other related cultural institutions, such as museums, theaters

and musical ansambels, then educational institutions such as:

faculties of history, museology, music and fine arts schools,

and so on. The museum organizes various manifestations,

which require minimal financial resources. Same is valid for

cooperation with a large number of individuals.

Through all of these above-mentioned forms

of work, the Museum of the Macedonian Struggle manages to

bring itself closer to the citizens and to turn the attention of

the public towards itself. The rough statistics show that for the

previous 6 years, besides visiting the museum exhibitions, with

these events, the museum has been visited additionally with

more than 70,000 visitors.

As we have previously indicated, R. Macedonia

is one of the smallest countries in Europe according to its

surface area and the number of inhabitants. That is why the

attendance of foreign visitors is of great importance. It ranges

on average between 25 and 30 percent and we think that this

percentage will increase in the future. The concept of the

museum exhibitions is thus created in a way that enables every

foreign visitor to get acquainted with how and why this modern

European country arose. We think that there isn’t more efficient,

faster and more attractive way, for foreign visitor to come to

such information. In fact, the Museum is the identity card of the

state. We have very pleasant experiences with foreign guests

as visitors. We receive many praise from them, emotional

entries in the book of testimonials and very often applause. We

must admit that the applause of visitors from the neighboring

countries, with whom we have had a lot of common things

throughout history, make us especially happy.

Personally, I consider that this type of museums

are most needed by all countries, but especially for those that

are small in number of inhabitants. The presentation of culture

is the representation of identity, and the world can be divided

into large and small nations, but there are no large and small

cultures. Therefore, investing in culture is an opportunity for

every nation to be affirmed in the most beautiful way and to be

equal to others.

I would like to express my gratitude to the

Historical Museum of Catalonia, which gave us the opportunity

to get to know each other, to learn from each other and I hope

for a further successful cooperation. ●

25


RESUM

LA TRANSFORMACIÓ DEL MUSEU D’HISTÒRIA DEL MUSEU NACIONAL DE MONTENEGRO DESPRÉS DE LA RECUPERACIÓ DELA

INDEPENDÈNCIA I LA SEVA INFLUÈNCIA EN L’ESTABLIMENT I LA DIFUSIÓ DE LA NOVA IDENTITAT NACIONAL

El Museu d’Història és una de les quatre seccions del Museu Nacional de Montenegro. És la secció més complexa del Museu Nacional i està

formada per quatre museus i tres monuments. L’exposició permanent del Museu d’Història, obert el 1989, és probablement la contribució més

important a la pràctica museística de la postguerra a Montenegro. S’ha concebut per representar, en la seva gran complexitat, la història de

Montenegro des de la prehistòria fins a l’època contemporània.

La necessitat d’adaptar tota l’exposició hi va estar sempre present. No obstant això, amb unes narratives nacionals tan canviants en els

anys noranta, no es disposava ni dels recursos ni de tot el temps necessari per fer-ho. Amb la recuperació de la independència de Montenegro

el 2006, va sorgir l’oportunitat el 2011 i es va crear el nou equip de conservadors.

En aquesta ponència presentaré la nova exposició permanent del Museu d’Història de Montenegro i com aquesta el defineix. L’esmentada

exposició es va crear fent servir un nou enfocament a l’hora de tractar el patrimoni polèmic, que inclou i descriu els episodis delicats i

controvertits de la història de Montenegro i de la regió. Així mateix, aprofundiré en els mètodes que s’han utilitzat per explicar les múltiples i

oposades perspectives històriques d’aquests esdeveniments i presentaré el «difícil» i violent patrimoni històric en l’ambient sempre present

de revisionisme històric intensiu. Finalment, presentaré les fases de transformació del Museu d’Història de Montenegro, del concepte i la

narrativa, i el seu paper en l’establiment de la nova identitat nacional montenegrina.

RESUMEN

LA TRANSFORMACIÓN DEL MUSEO DE HISTORIA DEL MUSEO NACIONAL DE MONTENEGRO TRAS LA RECUPERACIÓN DE LA

INDEPENDENCIA Y SU INFLUENCIA EN EL ESTABLECIMIENTO Y DIFUSIÓN DE LA NUEVA IDENTIDAD NACIONAL

El Museo de Historia es una de las cuatro secciones del Museo Nacional de Montenegro. Es la sección más compleja del Museo Nacional

y está compuesta por 4 museos y 3 monumentos. La exposición permanente del Museo de Historia, abierto en 1989, es probablemente

la contribución más importante a la práctica museística de la posguerra en Montenegro. Se ha concebido para representar, en su enorme

complejidad, la historia de Montenegro desde la prehistoria hasta la época contemporánea.

La necesidad de adaptar toda la exposición estuvo siempre presente. Sin embargo con unas narrativas nacionales tan cambiantes en

los años noventa, no se contaba ni con los recursos ni con todo el tiempo necesarios para ello. Con la recuperación de la independencia de

Montenegro en 2006, surgió la oportunidad en 2011 y se creó el nuevo equipo de conservadores.

En esta ponencia presentaré la nueva exposición permanente del Museo de Historia de Montenegro y cómo esta lo define. La mencionada

exposición se creó utilizando un nuevo enfoque a la hora de tratar el patrimonio polémico, que incluye y describe los episodios delicados y

controvertidos de la historia de Montenegro y de la región. Asimismo, profundizaré en los métodos empleados para explicar las múltiples y

The transformation of the Historical Museum of the National Museum of Montenegro after regaining of independence (Its role in the establishment and promotion of the new national identity)Miloš Vukanovic

Assistant Director for professional issues

National Museum of Montenegro

´

26

JORNADA

ABOUT NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO

National Museum of Montenegro is a complex museum

institution which collects, preserves and interprets works

of art, historical, archaeological and ethnographic material

representing both Montenegrin and Balkan rich tradition,

for education and enjoyment of the public; in accordance

with highest ethical standards and practices of the museum

profession. Museum is dedicated to its role as an educational

institution and through exhibitions, diverse school programs

and publications, sheds light on historical, social and cultural

context in which its collections were formed. It aims to heighten

appreciation for and to provide comprehensive insight into

Montenegrin cultural heritage.

Composed of 4 separate but entangled

entities, National Museum of Montenegro with its conservation,

curatorial, archival, library, and administration departments is

located in 11 authentic and adapted historical buildings. It has

98 collections with over 10 000 musealia, 20 000 photographs

and 150 000 archival and bibliographical units under its custody.

They are stored in over 1500 square meters of storage place and

displayed in 14 803 square meters of exhibition space.

Most of them are located in the historical core of

the Old Royal capital of Montenegro, Cetinje, which thus became

known as Museum city. So the present structure of the National

Museum of Montenegro encompasses four museums: The

History Museum, The Art Museum, The Ethnographic Museum

and the newly founded Archaeological Museum with Lapidarium.

HISTORY OF NATIONAL MUSEUMS OF MONTENEGRO

The first form of collections in Montenegro accrued at the end

opuestas perspectivas históricas de dichos acontecimientos y presentaré el «difícil» y violento patrimonio histórico en el ambiente siempre presente

de revisionismo histórico intensivo. Finalmente, presentaré las fases de transformación del Museo de Historia de Montenegro, del concepto y la

narrativa, y su papel en el establecimiento de la nueva identidad nacional montenegrina.

ABSTRACT

THE TRANSFORMATION OF THE HISTORICAL MUSEUM OF THE NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO AFTER REGAINING OF

INDEPENDENCE AND ITS INFLUENCE IN THE ESTABLISHMENT AND PROMOTION OF THE NEW NATIONAL IDENTITY

The History Museum is one of four units of The National Museum of Montenegro. It is the most complex unit of the National Museum

composing of 4 museums and 3 monuments. The permanent exhibition of the History Museum, of National Museum of Montenegro, opened

in 1989, is probably the most significant contribution to post war museum practice in Montenegro. It is conceived to represent the very

complexity of Montenegrin history from prehistory to contemporary era.

As the necessity for adaptation for the entire exhibition was always present, with the increasingly changing national narratives of the 90s.

The great amount of time and resources for such a task weren’t available and the opportunity arose after the regaining of independence of

Montenegro in 2006, and the creation of the new curator team in 2011.

This lecture will present the new permanent exhibition of the History Museum of Montenegro and how it defines the History museum

of the National Museum. The mentioned exhibition was created using a new approach in dealing with controversial heritage as it included

and depicts the most sensitive and disputed episodes of Montenegrin and regional history. I will elaborate on the methods used to explain

multiple and rival historical perspectives on same events and means to present “difficult” and violent historical heritage in the always present

atmosphere of intensive historical revisionism. Finally I will present the phases of transformation of the History Museum of Montenegro, in

concept and narrative, and its role in the establishment of the new Montenegrin national identity

RÉSUMÉ

LA TRANSFORMATION DU MUSÉE D’HISTOIRE DU MUSÉE NATIONAL DU MONTÉNÉGRO APRÈS LA RÉCUPÉRATION DE

L’INDÉPENDANCE ET SON INFLUENCE SUR L’ÉTABLISSEMENT ET LA DIFFUSION DE LA NOUVELLE IDENTITÉ NATIONALE

Le Musée d’Histoire est une des quatre sections du Musée National du Monténégro. Il s’agit de la section la plus complexe du Musée National

et elle est composée de quatre musées et de trois monuments. L’exposition permanente du Musée d’Histoire, ouvert en 1989, est sans doute

la contribution la plus importante à la pratique muséologique de l’après-guerre au Monténégro. Elle a été conçue pour représenter, dans sa

grande complexité, l’histoire du Monténégro de la préhistoire à l’époque contemporaine.

Le besoin d’adapter toute l’exposition y a toujours été présent. Nonobstant, avec des récits nationaux si changeants dans les années

quatre-vingt-dix, ni les ressources ni le temps nécessaire pour le faire n’étaient disponibles. Avec la récupération de l’indépendance du

Monténégro en 2006, surgit l’opportunité en 2011 et la nouvelle équipe de conservateurs fur créée.

Au cours de cette intervention je présenterai la nouvelle exposition permanente du Musée d’Histoire du Monténégro et comment elle le

définit. Ladite exposition a été créée en employant une nouvelle approche au moment de traiter le patrimoine polémique, qui inclut et décrit

les épisodes délicats et controversés de l’histoire du Monténégro et de la région. En outre, j’approfondirai dans les méthodes utilisées pour

expliquer les multiples et opposées perspectives historiques de ces événements et je présenterai le « difficile » et violent patrimoine historique

dans l’ambiance toujours présente de révisionnisme historique intensif. Finalement, je présenterai les phases de transformation du Musée

d’Histoire du Monténégro, du concept et du récit, et son rôle dans l’établissement de la nouvelle identité nationale monténégrine.

27

- Main building of the National Museum of Montenegro, known as Government House, where the permanent exhibition of the History

Museum is displayed

- King Nikola I Palace Museum

28

- Monument to Petar II Petrovic Njegoš inside the Njegoš Mausoleum (Lovcen Mountain National Park)

- Exhibition at the Petar II Petrovic Njegoš Museum (Biljarda Palace)

- Exhibition at the King Nikola I Palace Museum

´

´

29


of the XVIII century with the formation of the Trophy room in

Cetinje Monastery. The trophy objects where weapons, flags

and personal items acquired after the battles with the Ottomans.

After the full international recognition of Montenegro in 1878

and establishment of contemporary government institutions, an

Act on formation of Museum and Library was declared in 1883.

In 1886 a proclamation of the Law on Museums and libraries

in the Principality of Montenegro. Three years later, in 1886,

construction of the “Laboratory”, a display room inside the main

barrack of the Military of Montenegro. The same year, at the

Royal tether “Zetski dom”, the first exhibition was opened. In it

the war trophies from the “Laboratory” where present as well

as archaeological material from the Roman town of Docela. Not

much happened until the end of World War One. In the newly

formed Kingdom of Serbs, Croats and Slovenians (latter known

as Kingdom of Yugoslavia), in 1926 the “State museum” was

formed, composing of the former Palace of King Nikola and

objects from the “Laboratory”.

Concrete development of museum institutions

accrued after World War Two. Montenegro got its statehood

back, now in the form of a federal republic in a 6 republic union

of Socialistic Yugoslavia. The new communistic authorities

invested heavily in cultural institutions. National identity was

cherished as long as it supported the socialistic union.

Besides the Palace of King Nikola, in 1950 two

new museum units where formed; the Art museum and Museum

of World War Two (Museum of National Liberation Struggle). A

year later Njegoš palace museum and Ethnographic museum

where established. In 1963 a couple of these institutions where

merged in an institution called Museums of Cetinje.

The major contribution to museology in

Montenegro accrued in 1989, with the Establishment of the

History Museum of Montenegro. This project was implemented

parallel with the final transformation of the museum institutions.

That year by the Proclamation of the Parliament of Montenegro,

all museum institutions located in the historical core of the Old

Royal Capital of Cetinje where reformed in to a public institution

National Museum of Montenegro.

Although the National Museum of Montenegro

has always presented a respectable institution, the crisis in

the last decade of the 20th century did leave a mark. However

after the renewal of Montenegrin independence in 2006, and

particularly after the establishment of the new management

in 2008 the National Museum of Montenegro has undertaken

massive reconstruction, renovation and adaptation of all units

under its custody – Exteriors, interiors, exhibition and storage

spaces as well as exterior landscape and utility services.

HISTORY MUSEUM

The development of the History Museum, of the National

museum of Montenegro is a long and still ongoing process. As

the core collections at the beginning of the primal formation

of museum institutions where of a historical character,

departments of such character always represented the most

prominent museum units of the National Museum. Below all the

transformations of the museum units of historical profiling.

1926-1989

— State museum (Laboratory + King Nikola palace)

— Njegoš museum (Njegoš palace + Njegoš birth house)

— WW2 museum

1989-2010 NATIONAL MUSEUM OF MONTENEGRO

— King Nikola palace


— History Museum (permanent exhibition)

2010 HISTORY MUSEUM (NMMNE)

— Permanent exhibition

— King Nikola palace


— 3 monuments

The State museum which was formed in 1926 was renamed in

1950 to Museum of the Place of King Nikola. In 1950 Njegoš

museum (which composed of Njegoš palace Biljarda and

Njegoš Birth house) was formed, which was followed by

the formation of Museum of Second World War (Museum

of People Liberation Struggle). After the formation of Public

Institution National Museum of Montenegro in in 1989, all of

these institutions became units of the mentioned institution.

A new primal historical museum unit was created, the History

Museum, which incorporated the former Museum of Second

World War (Museum of People Liberation Struggle) with different

collections which varied from archaeological to postal.

Before the last transformation of the units

which compose the National Museum of Montenegro, let

us look back at the formation of the History Museum in

1989. The idea to form a comprehending History Museum of

Montenegro, which would collect and represent the entire

history of Montenegro, came in the early in 1979s. The main

concept at that time was that different unites represent

different time periods. Cetinje Monastery was to be dedicated

to the medieval period. Njegos and King Nikola palace where

intended to be a museums for the Liberation wars (XV to XIX

century) and in the Government House (present day History

Museum) to form a Museum of Contemporary history.

This idea was abandoned and instead, with

the funds gained from Yugoslavian and international donation

after the devastating earthquake which hit Montenegro in 1979,

a new project of a History Museum was designed. History

Museum of Montenegro opened in 1989 and at that time

represented the most important contribution to museology in

Montenegro. Even if this museum never completely developed,

as the 90s war in Yugoslavia started, and fell in to slight decay,

it still was an impressive endeavour. Its exhibition, which

30

JORNADA

represented the entire history of Montenegro from prehistory

until the late 80, represented the apex of Yugoslav museology,

with advisors from Czech musicological schools.

The complexity of our institution is

accompanied by the variety of the objects we guard. From

Illyrian helmets and Persian armour to partisan rifles; From

the Icon of our lady of Phileremo to Lubarda; from first books

printed in Slavic Cyrillic to the declaration Montenegro as the

first ecological country in the world in 1991.

In 2010 the last transformation of the units

inside the National Museum of Montenegro was implemented.

History Museum became one of four units of the national

museum. History Museum now consist of 3 departments and

3 monuments. The “Permanent exhibition”, which is located

in the old Government house with its collections from all time

periods of Montenegrin history, and two memorial palace

museums. The idea is that slowly all historical collections are

merged in to one organisational unit.

CHALLENGES OF THE HISTORY MUSEUM

As mentioned before the History Museum, with its departments,

today is one of four museums of the National Museum of

Montenegro, alongside Museum of Art, Museum of Ethnology

and Archaeological Museum. This organisation influences the

future development of the History Museum. I will just mention a

couple of aspects.

With the formation of the Archaeological

Museum in 2013, the range of interest, in the chronological

way, of the History Museum has to change. It is still unclear

where the collections of the Archaeological Museum ends and

Museum of History starts, as booth museums in their founding

documents cover and research the medieval period. Off course

it easy to say to let booth museums to cover the same period

but Montenegro doesn’t have the capacity to have two teams in

two different museums to form, expand and present collections

of the same time period. One idea is for the two museums to

complement each other, with the History Museum forming the

collections from the early middle ages, precisely from the time

of the arrival of the Slavs in the Balkans.

Second challenge is the merging of collections

of different units which are now a part of the History Museum,

but for more than 50 years have functioned independently. In that

time collections where formed and developed independently.

Now they have to be a part of a single system and represent the

idea of that system. For instance different numismatic collections

(we can say this for all types of objects) have to be merged in to

one and include the entire timeline of the history.

Third challenge, in this case maybe better

to say option, is the possible restarting of the idea to form

a Museum of contemporary history. With the opening of the

Archaeological Museum, and decade long existence of museum

units which deal with a period from XV to XIX century and have

a long, quite persistent tradition, which gives momentum to

some forces which resists change, a possibility of opening a

Museum of Contemporary history is still on the table. With an

abundance of collection and objects inherited from the former

WW2 museum, this museum unit can be formed quite easily.

Finally, the location of the museum is still an

open question. All the museum units are located in historical

building in the Old Royal Capital of Montenegro, Cetinje. This

town was the political centre of Montenegro from the end

of the XV century until 1945. After 1945 the capital moved to

Podgorica, where it is still today. This happened because of

several reasons, predominantly economical but also political.

Montenegro after 1945, wasn’t the same as the one in the

centuries before. Not just in sense of territory, but also in the

ideological way. While before 1918 Montenegro was a one

nation, Christian kingdom, after 1945 it was a civil, socialistic,

antifascist republic. Today, contemporary Montenegro is based

severally on those ideas, now including a multinational and multi

religious heritage. Those ideas have to be represented in the

History Museum and some suggest that the new capital might

be a more suitable location.

CONCEPT OF THE NARRATIVE

A museum can have many ways of influence on the general

public. One of main is the formation of the historical

consciousness. The main way of doing this is quite often via

its permanent exhibition. For a moment let us ignore the other

possibilities and let us focus on the main exhibition. It doesn’t

matter how many objects a museum puts on display or how god

and technologically impressive the design is. The main thing

in every exhibition is the narrative. Everything permanent and

temporary revolves around it.

The core narrative of the History Museum is

the one represented in the Permanent exhibition. Created in

1989 it covered the history of Montenegro from Prehistory until

the 80s. Separated in to 7 consequential entities, the narrative

was heavily reliant on depiction of state formation, rulers and

struggle for liberation. The entire XX century was dedicated to

the Workers movement and Communist party.

This narrative was modified from 2011 to 2016.

New historical findings where added, with a massive change to

segments depicting the XX century. It still remained heavenly

based on depiction of statehood, rulers, leaders and struggle

for liberation, but new elements where added especially in the 4

new segments of the XX century.

Still when you have a politically - statehood -

dynastic based narrative the main topic which the exhibition

will cover will be: struggle for independence, war, battles,

victories, constitutions, diplomacy, art, literature, architecture;

and those topics will be depicted threw objects like: Arms,

guns, flags, documents, letters, laws, symbols of statehood,

coins, paintings, books, etc.. The new exhibition has new topics

which include socio-economic and cultural elements but are

still in the shadow of the “glorious history” of pain and pride.

Most importantly we included topics which are still today quite

controversial. Not to give definitive answers to these topics but

to open a discussion.

NEW CONCEPT FOR A NEW STATE

Montenegro renewed its independence in 2006. It is a civil

31


state composed, besides Montenegrins, with 4 other national

groups. These national groups belong predominantly to three

major religions; Christian Orthodox, Christian Catholic and

Sunni Muslim. The entire Balkan Peninsula, and Montenegro,

have been since antiquity on the borders of different cultural

influences. East and West, Latin and Catholic, Catholic and

Orthodox. With the arrival of the Ottomans and Sunni Islam, a

third cultural layer has been added. For such a small country

its cultural diversity is only equalled by its geographical

contrasts.

Bering this diversity in mind the old method of

narration in the Permanent exhibition isn’t suitable any more for

historical precision and the new social and political framework.

The old narration had elements typical for

a romanticized one nation view of state. It had a strict time

lines with a predominant nation/political/dynastic model of

narration. It didn’t include histories of all nations in Montenegro,

nor did it include histories of territories which at some point

in time did belong to another country/empire. It had a strict

tone of absolute transition of truth from the exhibition to the

receiver (visitor). It avoided addressing controversial issues,

which is a quite dangerous thing to do in the Balkans where

every historical controversy which has been put under a rug,

eventually comes out and is a good reason for conflict. In a

nut shell it was a one side/one nation narrative. You may find it

surprising, for such a narrative to exist in a socialistic system as

in 1989 Montenegro was still part of Communistic Yugoslavia.

But the party authorities didn’t care about the national history,

as long as it supported the general ideals of the Communist

party, Communism, brotherhood and unity.

The new narration has to have one goal. To

depict history in its totality with the emphasis on the ideas and

values which will strengthen the stability of the state and be

targeted and receptive to every citizen. It has to be an exhibition

of ides and values which the country is based on, in this case

antifascism, multiculturalism, religious tolerance etc. It has to

tackles controversial issues and open a discussion on them,

not to let non institutional authorities create a historical opinion

on them and in that way make fertile ground for conflict. It has

to represents the history „in total“, with all nations and cultural

influences represented. In its essence the narrative must form

a museum as forum, a place of discussion and growth, not

a temple where the visitor comes to worship objects and is

thought what to think.

So what is the role of a History Museum in

changing and creation of a new national identity? Primarily

changes are easier to implement than in the education system.

Museum is a much more flexible environment for change

and adaptation than the education system. New ideas and

methods can be developed and implemented relatively fast and

via museum be a part of the education system. Being such a

flexible environment, with its many ways of presentation (story,

object, space) it is easier to present and explain historical

concepts as well as to tackle controversial issues. In the end

a museum is a perfect enviroment to create and present a

culturaly mixed, multi religious society such as Montenegrin. ● - Permanent exhibition of the History Museum

32

- Biljarda Palace (home to the Petar II Petrovic Njegoš Museum)

- Monument to Petar II Petrovic Njegoš in Lovcen Mountain National Park

´

´´

33


Un intento de enfocar la imagen sugeridaAsier Madarieta

Responsable dels Museus de la Diputació Foral de Bizkaia

RESUM

UN INTENT D’ENFOCAR LA IMATGE SUGGERIDA

Les singulars competències dels territoris bascos de l’àmbit espanyol en matèria de gestió del patrimoni atorguen al territori de Biscaia,

dins de la comunitat autònoma basca, un protagonisme especial com a actor principal en la investigació, conservació i difusió del patrimoni

cultural. La responsable d’exercir aquestes competències és la Diputació Foral de Biscaia, organisme de govern del territori històric.

Va ser aquesta institució la que, el 1991, va crear el Museo Euskal Herria. Identificat per alguns autors com un museu etnogràfic i per d’altres

com a identitari, el museu va ser remodelat i reobert l’any 2006. Com el seu nom indica, l’objectiu fonamental del museu era, i és, servir d’espai per

mostrar i interpretar aspectes de la identitat dels bascos i ho fa abordant amb caràcter especial l’àmbit institucional basc sobre la base del sistema

foral, sistema de lleis articulades en l’edat moderna i encara avui operatives, sense oblidar aspectes del folklore, la llengua, les tradicions o l’esport,

que són qüestions citades per diferents autors com a elements que identifiquen un grup humà i el diferencien de la resta. A més, la importància de

l’argument foral queda avalada pel fet que el museu se situa en un lloc simbòlic per al sistema foral basc com és la vila de Gernika.

La ubicació, el nom, la disposició i les característiques de l’exposició permanent o el fet que el 70 % de les activitats de la programació

anual estiguin lligades d’alguna manera a qüestions relatives al territori, el folklore, la història o l’esport basc, ens parlen d’un museu que

treballa per a la difusió de la identitat dels bascos i les basques. De l’estudi i l’anàlisi d’aquestes activitats es desprèn una fotografia de com

duu a terme el museu aquesta tasca, els aspectes sobre els quals treballa i el públic cap al qual adreça la seva activitat.

En reflexionar sobre diversos aspectes relatius al passat, el present i el futur dels museus d’identitat, considerem que l’existència d’aquest

tipus de museus és necessària i perfectament possible, sense que hàgim d’entrar en eufemismes referents a denominacions i continguts, que

si es fan, auguren uns museus allunyats de la realitat a la qual haurien de pertànyer i abocats a un futur incert però en tot cas marginal.

Però, per garantir-ne el futur, els museus d’identitat han de ser permeables a les noves necessitats de la societat que representen,

transcendir la mera exposició d’objectes, amb més o menys fortuna, i explorar noves qüestions com l’àmbit de les mentalitats o els processos

de resiliència, a més d’incorporar la multiculturalitat com un element de conformació de la identitat. Són aspectes que faran dels nostres

museus eines vàlides a fi que la societat actual transcendeixi el procés de liqüefacció que alguns filòsofs i pensadors semblen endevinar.

RESUMEN

UN INTENTO DE ENFOCAR LA IMAGEN SUGERIDA

Las singulares competencias de los territorios vascos del ámbito español en materia de gestión del patrimonio, otorgan al territorio de Bizkaia,

dentro de la Comunidad Autónoma Vasca, especial protagonismo como actor principal en la investigación, conservación y difusión del

patrimonio cultural. La responsable de ejercitar estas competencias es la Diputación Foral de Bizkaia, organismo de gobierno del Territorio

Historico.

Fue esta institución la que 1991 creó el Museo Euskal Herria. Identificado por algunos autores como un museo etnográfico y por otros

como identitario, el museo fue remodelado y reabierto en el año 2006. Como su nombre indica, el objetivo fundamental del museo era, y

es, servir de espacio para mostrar e interpretar aspectos de la identidad de los vascos y lo hace abordando con carácter especial el ámbito

institucional vasco en base al sistema foral, sistema de leyes articuladas en la Edad Moderna y todavía hoy operativas, sin olvidar aspectos

del folklore, la lengua, las tradiciones o el deporte, cuestiones todas ellas citadas por diferentes autores como elementos que identifican a un

grupo humano y lo diferencian del resto. La importancia del argumento foral, viene además avalada por el hecho de que el museo se halla

situado en un lugar simbólico para el sistema foral vasco como es la villa de Gernika.

Su ubicación, su nombre, la disposición y características de su exposición permanente o el hecho de que el 70% de las actividades de

su programación anual estén ligadas de algún modo a cuestiones relativas al territorio, folklore, historia o el deporte vasco, nos habla de un

museo que trabaja para la difusión de la identidad de los y las vascas. Del estudio y análisis de dichas actividades se desprende una fotografía

de cómo realiza el museo dicha labor, los aspectos sobre los que trabaja y el público hacia el que dirige su actividad.

Reflexionando sobre diversos aspectos relativos al pasado, presente y futuro de los museos de identidad, consideramos que la existencia

de éste tipo de museos es necesaria y perfectamente posible, sin que tengamos que entrar en eufemismos relativos a denominaciones y

contenidos, que de realizarse, auguran unos museos alejados de la realidad a la que deberían pertenecer y abocados a un futuro incierto pero

en todo caso marginal.

Pero, para garantizar su futuro, los museos de identidad deben ser permeables a las nuevas necesidades de la sociedad a la que

34

JORNADA

representan, trascender la mera exposición de objetos, con mayor o menor fortuna, y explorar nuevas cuestiones como el ámbito de las

mentalidades o los procesos de resiliencia además de incorporar la multiculturalidad como un elemento de conformación de la identidad. Son

aspectos que harán de nuestros museos herramientas válidas para que la sociedad actual transcienda el proceso de licuefacción que algunos

filósofos y pensadores parecen adivinar

ABSTRACT

AN ATTEMPT TO APPROACH THE SUGGESTED IMATGE

The singular powers of the Basque territories in Spain in the field of management of the heritage grant Bizkaia, as part of the Basque

Autonomous Community, special protagonism as the leading agent in investigation, conservation and dissemination of the cultural heritage.

Responsibility for exercising those powers lies with Bizkaia Provincial Council, governing body of the historical territory.

That was the institution that in 1991 created the Euskal Herria Museum. Seen by some authors as an ethnographic museum and by others

as affirming identity, it was refurbished and reopened in 2006. As its name indicates, the fundamental purpose was, and is, to provide a space

to show and interpret aspects of Basque identity and it does so by paying special attention to the local institutional sphere based on the

special legal code, a system of laws passed in the Modern Age and still operative today, not forgetting aspects of folklore, language, traditions

or sport, all mentioned by authors as elements that identify a human group and differentiate it from the rest. The importance of the special legal

code argument is also confirmed by the fact that the museum is located in a symbolic place for it: the town of Gernika.

The location, the name, the layout and features of the permanent exhibition or the fact that 70% of the activities on the annual programme

are linked in some way to matters relating to the country, its folklore, history or sport, speak to us of a museum that works to disseminate the

identity of the Basques. A study and analysis of those activities give an idea of how it performs its task, the aspects it works on and the public

its activity is aimed at.

Thinking about various aspects related to the past, present and future of identity museums, we consider that their existence is necessary

and perfectly possible, without having to resort to euphemisms related to denominations and contents which, if they came into being, would

augur museums far removed from a reality they should belong to and facing an uncertain but definitely marginal future.

In order to guarantee their future, identity museums must be open to the new needs of the society they represent, go beyond a mere

more or less felicitous exhibition of objects and explore new issues such as mindsets or processes of resilience, as well as incorporating

multiculturalism as a formative element of identity. These are aspects that will make our museums useful tools for society today that transcend

the process of liquefaction that some philosophers and thinkers seem to descry.

RÉSUMÉ

UNE TENTATIVE DE PERCEVOIR L’IMAGE SUGGÉRÉE

Les singulières compétences des territoires basques dans le cadre espagnol en matière de gestion du patrimoine concèdent au territoire de

Biscaye, au sein de la communauté autonome basque, un rôle spécial en tant qu’acteur principal dans la recherche, la conservation et la

diffusion du patrimoine culturel. La responsable d’exercer ces compétences est la Diputación Foral de Bizkaia, organisme de gouvernement du

territoire historique.

En 1991, cette institution créa le Musée Euskal Herria. Identifié par certains auteurs comme un musée ethnographique et par d’autres

comme identitaire, le musée fut remodelé et rouvert en 2006. Comme son nom l’indique, l’objectif fondamental du musée était, et est,

de servir d’espace pour montrer et interpréter des aspects de l’identité des basques ; il le fait en abordant avec un caractère spécial le

cadre institutionnel basque sur la base du système provincial, un système de lois articulées à l’époque moderne et encore de nos jours

opérationnelles, sans oublier des aspects du folklore, de la langue, des traditions ou du sport, qui sont des questions citées par différents

auteurs en tant qu’éléments qui identifient un groupe humain et le distinguent des autres. De plus, l’importance de l’argument provincial est

cautionnée par le fait que le musée se trouve à un endroit symbolique pour le système local basque : la ville de Guernica.

L’emplacement, le nom, l’aménagement et les caractéristiques de l’exposition permanente ou le fait que 70 % des activités de la

programmation annuelle soient liées à des questions relatives au territoire, au folklore, à l’histoire ou au sport basques, nous parlent d’un

musée qui travaille à la diffusion de l’identité des basques. De l’étude et de l’analyse de ces activités se dégage une photographie sur la

manière dont le musée réalise ce travail, les aspects sur lesquels il travaille et le public auquel il adresse son activité.

En réfléchissant sur divers aspects relatifs au passé, au présent et au futur des musées d’identité, nous considérons que l’existence de ce

type de musées est nécessaire et parfaitement possible, sans que nous ayons à entrer dans des euphémismes portant sur des appellations et

contenus qui, s’il en était ainsi, augurent des musées éloignés de la réalité à laquelle ils devraient appartenir et voués à un futur incertain mais

en tout cas marginal.

Cependant, pour en garantir le futur, les musées d’identité doivent être perméables aux nouveaux besoins de la société qu’ils représentent,

transcender la simple exposition d’objets, avec plus ou moins de fortune, et explorer de nouvelles questions comme le cadre des mentalités

ou les processus de résilience, en plus d’incorporer le multiculturalisme comme un élément de création de l’identité. Ce sont des aspects

qui feront de nos musées des outils valables afin que la société actuelle transcende le processus de liquéfaction que certains philosophes et

penseurs semblent devine

35


“Izan zirelako, gara. Eta garelako, izango dira”

Este viejo dicho vasco resume a mí entender el contenido

de estas jornadas.

“Porque fueron, somos. Y porque somos, serán”.

Bon dia. Egun on. Buenos días.

He de confesarles que cuando recibimos la invitación para

tomar parte en este foro y vimos el título de las jornadas a

mí me suscitó un gran problema: los tres términos bajo los

que se desarrolla la jornada, darían en sí mismos para ocupar

varias jornadas, como ya de hecho se viene haciendo. Porque,

¿qué es un museo? ¿Qué es la identidad? ¿Qué es el hecho

nacional?. Y en estas jornadas, han decidido unir las tres

palabras en un único título. He de reconocer la audacia del

planteamiento. Solo me cabe esperar por mi parte, estar a la

altura del reto que nos han lanzado.

La ponencia que voy a desarrollar en los

próximos minutos recoge la articulación del museo Euskal

Herria como un espacio para mostrar e interpretar aspectos

de la identidad de los vascos. Partiendo de una imagen

preexistente de nuestro pueblo, establecida en base a una

serie de parámetros institucionales, folklóricos, o culturales,

basados en un esquema tradicional de definición de un grupo,

básicamente nuestra función consiste en ayudar al visitante a

reconocer esa imagen, a interpretar los mensajes trasladados.

En definitiva, a enfocar de forma adecuada esa imagen que

nos ha sido previamente sugerida. En mi descripción y análisis

me detendré tanto en los aspectos estructurales del museo

(edificio, nombre, imagen…), como en los aspectos relativos a

su actividad y programación.

Desarrollaré el tema dividiendo mi intervención

en 4 apartados. En el primero de ellos, de forma introductoria

voy a realizar una serie de puntualizaciones que creo

interesantes para el oyente que desconozca a fondo nuestra

realidad histórica y actual, tanto institucional como política.

En el segundo apartado me extenderé en la historia de la

creación del Museo Euskal Herria que el año pasado cumplía

sus primeros 25 años de existencia. Explicaré la simbología

de la localidad en la que se encuentra, así como las diversas

etapas que ha vivido a lo largo de su todavía corta historia.

Me apoyaré también en datos de visitantes, estudios de

público, asistencia etc. El tercer apartado de esta conferencia

desarrollará las características y actividades que conforman el

programa de actividades del museo Euskal Herria. Finalmente

concluiré con un cuarto apartado en el que quisiera realizar

algunas reflexiones sobre la experiencia de nuestro museo y

los museos de identidad en general.

Voy a hablarles a lo largo de toda mi

intervención de un museo en evolución y que en la actualidad

está experimentando un cambio que en el plazo de dos

años, presentará toda su colección permanente y la propia

concepción del museo variada, para proyectar su idea durante

por lo menos otros 10 años.

INTRODUCCIÓN

Como ustedes saben, nuestro pueblo, el pueblo vasco, se halla

situado en el vértice del Golfo de Bizkaia, ocupando ambos

lados de la cordillera Pirenaica, que divide los estados francés

y español. Así pues, formamos una comunidad separada

en dos estados, el francés y el español, pero con unas

características culturales muy destacadas y diferenciadoras

de los grupos poblacionales que nos rodean. Especialmente

significativo es el aspecto idiomático, con nuestra propia

lengua, el euskera, así como diferentes características propias

relativas al derecho, el folklore o el deporte.

Estamos hablando de un espacio que acoge

a unos 3.100.000 vascos y vascas. Nunca en la historia este

espacio ocupado por los vascos se ha articulado políticamente

como una unidad política independiente, si bien, el reino de

Navarra, a comienzos del siglo XI agrupó bajo el reinado de

Sancho III el Mayor a los territorios que hoy, más o menos,

podrían conformar el espacio ocupado por los vascos.

Este espacio se halla como decíamos

separado en dos estados: al Norte, se reivindican como

vascos tres territorios, Laburdi, Baja Navarra y Zuberoa. Es

lo que nosotros conocemos con el nombre de Iparralde, o

zona Norte, precisamente. Sin un organismo político territorial

que los una, recientemente el estado francés ha reconocido

la formación de una Mancomunidad de territorios vascos,

de nivel competencial inferior al Departamento. Al sur de los

Pirineos, dentro del Estado español tenemos los territorios de

Araba, Bizkaia y Gipuzkoa, que desde 1979 y tras la aprobación

del correspondiente estatuto de Autonomía, conforman la

Comunidad Autónoma del País Vasco, y por otro lado el territorio

foral de Navarra, que constituye en sí misma una comunidad

autónoma. Ambas comunidades autónomas gozan de estatutos

que les confieren un alto grado de autonomía también en el

ámbito cultural. Dentro de la comunidad autónoma vasca,

existe además por ley desde 1983, una amplísima separación de

poderes territoriales donde las Diputaciones Forales, entidades

gobernantes en cada territorio, gozan, a su vez, de un alto nivel

de competencias, desde la recaudación de impuestos hasta

competencias en cuestiones de gestión de las carreteras,

asistencia social o también cultural.

La entidad a la que represento, BizkaiKOA,

gestora del Museo Euskal Herria, es una entidad plenamente

pública, dependiente de la Diputación foral de Bizkaia, y que

además del Museo Euskal Herria gestiona otras 12 entidades

de titularidad foral así como presta ayuda a otras instituciones

museísticas del territorio.

Políticamente, como saben, el nacionalismo

vasco, articulado políticamente a finales del S. XIX, constituye

una de las corrientes políticas más importante del País con

un fuerte sentimiento de pertenencia de sus habitantes.

Ciñéndonos a la Comunidad Autónoma Vasca y tomando

como base los datos de las últimas elecciones autonómicas

celebradas en 2016, el 58,88% de los votos fueron para los

partidos definidos como nacionalistas, que obtuvieron 46 de

los 75 escaños del Parlamento Vasco.

36

JORNADA

HISTORIA DEL MUSEO EUSKAL HERRIA

Fruto de la realidad institucional que refería en el apartado

anterior, desde comienzos de la década en 1980, el gobierno del

territorio de Bizkaia, la Diputación Foral de Bizkaia, promueve

la creación de un museo que ayude a comprender el significado

histórico y cultural de Euskal Herria y a su vez del entorno foral

en el que se halla enclavado, abriendo sus puertas con dichos

objetivos en el año 1991.

La sede del museo es un magnífico palacio

de 1733 y pertenece a la parte de Gernika que se salvó del

bombardeo de la Guerra Civil de 1937. El edificio, una antigua

torre medieval, acogió a diferentes familias muy influyentes

política y económicamente en el territorio. Tras su incendio

producto de una revuelta social, adquirió su aspecto de palacio

barroco que exhibe en la actualidad. El remate del nuevo palacio

lo constituyen sus jardines, que lo dotan de una atmósfera verde

y apacible: uno, más próximo, de estilo francés y romántico y

otro inglés, más extenso y alejado y hoy convertido en Parque

de los Pueblos de Europa.

Como decíamos en 1982 la Diputación Foral

de Bizkaia lo adquiere y lo rehabilita a un nuevo uso acorde con

una historia tan simbólica: El Museo Euskal Herria se abre al

disfrute público en 1991 y lo hace con una exposición clásica,

compuesta por obras procedentes de fondos de la Diputación,

donaciones, depósitos y nuevas adquisiciones. Se logra

entonces reunir un importante número de obras de artistas de

finales del XIX y principios del XX (los Arrue, Guinea, Sert, Segui,

Floutier, Lazkano...) documentación, cartografía histórica y obra

gráfica en las que se ve reflejada la idiosincrasia, los paisajes y

las gentes del País Vasco.

El Museo presentaba una buena infraestructura

y ubicación, la exposición permanente era ordenada y limpia

pero monótona, sin paneles explicativos ni nada que lo

conectara con sus usuarios. Se realizaron estudios de público

que reflejaban lo que los visitantes (asiduos, esporádicos y

potenciales) esperaban del museo y ayudaron a realizar un plan

estratégico de transformación para redefinir el equipamiento y

su difusión.

Involucrar al usuario mediante la interactuación

fue la estrategia adoptada entonces por el Museo Euskal Herria,

para lo cual se tomaron varias vías:

1— Ampliar la difusión de los contenidos a segmentos

de población con diferentes intereses para potenciar la

comunicación y el conocimiento: audio guías en 4 idiomas,

catálogos impresos y nuevas tecnologías que hicieran más

atractiva la exposición permanente.

2— Programar exposiciones temporales que complementaran

la información de la permanente y la ligaran a la

contemporaneidad y al entorno.

3— Ofrecer un programa de visitas y actividades pedagógicas

dirigidas a diversos públicos.

Tras el proceso de renovación y ampliación en el 2006 el museo

se reinauguró con más de 800 obras redistribuidas en el edificio

del palacio, ampliando los metros de exposición y siguiendo un

nuevo discurso expositivo.

En la actualidad el museo dispone de un

presupuesto cercano al millón de euros, y en el mismo trabajan

de forma permanente 5 personas que atienden a labores de

dirección, administración, programación y educación y un

número de visitantes que oscila en torno a los 20.000 anuales.

De los visitantes, algo más de la mitad son

hombres (52%) y el resto mujeres (48%). La gran mayoría

nos visita por la mañana (70%), tenemos sólo un pequeño

porcentaje de estudiantes (8%) y proceden en su mayoría del

propio territorio de Bizkaia (51%). Del Estado proviene un 21%,

al igual que de otros lugares del mundo (21%) y sólo en una

pequeña parte, los visitantes son de otros territorios vascos

(7%).

Vayamos ahora a conocer más en profundidad

el Museo Euskal Herria. Comencemos por su nombre.

El nombre del Museo, Euskal Herria, hace

referencia a la denominación que en una acepción cultural,

actualmente es la más utilizada para mencionar a todos los

territorios vascos.

No es accesorio que un museo sobre nuestro

País se localice en la localidad de Gernika-Lumo. Se trata, de

una localidad importante y en la simbología vasca. En ella se

encuentra el roble bajo el que antaño juraban los fueros los

futuros señores y reyes del territorio. Bajo este árbol tenían lugar

las famosas juntas en las que los pobladores de los territorios

reflexionaban y debatían sobre las decisiones a tomar, en una

muestra de democracia temprana que sirvió de modelo al mismo

John Adams para elaborar la Constitución de los EE.UU.

El símbolo foral y la realidad de los fueros

entendidos como ejemplo de autogobierno y resumen

de nuestras propias características hacen de este lugar

especialmente apropiado para la ubicación en el mismo de un

museo sobre el País Vasco. Finalmente, como es conocido, el

simbolismo de la localidad fue acrecentado por el bombardeo

que sufrió durante la guerra civil de 1936 y el posterior cuadro

que sobre este motivo título Pablo Picasso. Así que se trata

de un lugar de especial significación para los vascos, y como

decía, especialmente apropiado para ubicar en el mismo el

Museo Euskal Herria.

Detengámonos a examinar la grafía que hasta

la fecha ha venido representando al museo. Está constituida

por unas letras de la denominada “grafía vasca” que recuerdan

a una tipografía inventada en la primeras décadas del s. XX

en ámbitos del nacionalismo vasco y que se basaban en la

tipografía de las estelas funerarias. La empresa que ganó el

concurso para la dotación museográfica del museo, planteaba

en su proyecto adoptar esta grafía para la imagen visual del

museo. Mencionemos que no es un caso único, por cuanto

también el Euskal Museoa o Museo Vasco de Bilbao, opta en su

logo por una grafía de similares características.

Adentrémonos ahora en el contenido del museo

y lo vamos a hacer describiendo el proyecto museográfico

original del museo, con el que se reabrió en el año 2006, después

de una primera remodelación. He de decir que en la actualidad

este proyecto museográfico ha variado en algunos detalles si

bien el discurso general del centro sigue siendo el mismo.

37


En su planta baja, el centro acoge 7 espacios

diferenciados: en los mismos se resumen los siguientes temas:

La recepción/tienda; la presentación del museo Euskal Herria,

un apartado sobre la historia del propio edificio; La explicación

sobre el hábitat y el poblamiento y la diferencia entre la tipología

urbana y la rural; el territorio y sus habitantes; cartografía

histórica y la prehistoria, por cuanto a pocos kilómetros de la

localidad de Gernika, se encuentra la cueva de Santimamiñe,

que alberga pinturas rupestres de hace 13.000 años y una de las

primeras encontradas en nuestro país.

La planta primera trata el tema de la Foralidad

a lo largo de todos los territorios vascos, aquellos siete

territorios identificados como espacios en los que habitan

en la actualidad los vascos. La planta acoge 8 espacios

diferenciados. El primero de ellos bajo el título la “entrada en

la historia” cumple la función de introducción al espacio y a la

temática. A continuación vienen cinco espacios, que titulados

bajo el nombre de los diversos territorios, estos es “Navarra”,

“Iparralde” (zona al norte de los Pirineos) Gipuzkoa, Araba y

Bizkaia, presenta la realidad foral y la articulación foral en los

diversos territorios, porque si bien existe en todos ellos un

sustrato común y un funcionamiento similar, existen algunas

variaciones entre los diferentes territorios. El siguiente espacio

recoge la actividad de los vascos a lo largo del mundo, un

capítulo importante en nuestra historia por haber sido el vasco

un pueblo emigrante a consecuencia de las propias leyes

forales, las crisis económicas y los avatares políticos que

ha conocido a lo largo de los años y que han sido motivo de

esa emigración especialmente al continente americano. Este

espacio recibe por ello el título de “Vascos en el mundo. La

octava provincia”. Finalmente, el último espacio reflejado en

esta planta recoge los diversos hitos y fechas en los que el

sistema foral pierde vigencia hasta llegar a la situación actual

del sistema foral.

La planta segunda del museo se refiere

a diversos aspectos relativos a la lengua, el folklore, los

deportes y las creencias. Se trata del espacio que mejores

críticas recibe por parte de nuestros visitantes, quizá por ser

el más curioso, el más cercano y de más fácil interpretación y

comprensión. El espacio alberga 5 temas diferentes: en primer

lugar tenemos la música y el baile. Más adelante reconocemos

el espacio dedicado a la lengua, con un mapa que muestra

el origen desconocido del euskera. Se tratan en otro espacio

aspectos relativos a las creencias y tradiciones. Más adelante

se trata de forma especial el tema del bertsolarismo, arte de la

improvisación en euskera muy arraigada y extendida en el País,

para finalizar la planta con una referencia a nuestra gastronomía.

El espacio central de la planta lo ocupa un montaje audiovisual

referido a los deportes tradicionales del País Vasco.

Por último, la planta tercera es diáfana y se

dedica a albergar exposiciones temporales.

Dejando a un lado la disposición y el detalle de

los espacios dedicados a servicios, recepción, tienda, baños,

etc. vemos que en su articulación original el Museo Euskal

Herria apostó por tres grandes bloques para explicar al visitante

lo que es el pueblo vasco y cuáles son sus características

principales. En el primer bloque un reconocimiento geográfico,

paisajístico e histórico del mismo, articulado a través de las

maquetas de la planta primera que recoge la tipología urbana

y rural más habitual en nuestro paisaje hasta hace poco más

de 100 años, una referencia a la cartografía histórica en la que

se reconoce la visión que de nosotros tenían desde el exterior,

y finalmente una breve pero intensa referencia a la existencia

prehistórica en nuestras tierras. El segundo gran tema lo

constituía la articulación política e institucional de los vascos:

la referencia a los fueros era obligada, por tratarse de un tema

crucial en la historia vasca y ser una de sus peculiaridades pero

además estando el museo colindante con el árbol de Gernika

era una explicación y un repaso obligado para entender muchos

de los aspectos de nuestra existencia y de nuestra forma de

relacionarnos, así como para situar al visitante en algunas

claves de la situación actual. Finalmente, en la planta segunda

se acomete el otro gran bloque el de la lengua, las costumbres

y creencias y el folklore, para muchos verdadero espacio de

explicación de cualquier pueblo y de las características y

diferenciación del mismo, incluido como no, el pueblo vasco.

Descritos los espacios y explicada la temática

así como la disposición de objetos y espacios, podemos

decir que estamos ante un planteamiento muy tradicional,

que adopta discursos referentes a la historia, la tradición y el

folklore como elementos principales para explicar el pueblo

vasco y diferenciarlo del resto. El profesor Iñaki Arrieta, lo

incluye como un museo de folclore y etnografía.1 Se trata de

volver a la idea ya formulada por el conocido antropólogo

Joxe Miguel Barandiaran, considerado el padre de la cultura

vasca, quien opinaba que “el espacio geográfico, la lengua

común, la participación en el mismo ordenamiento jurídico, en

la misma tradición o en el mismo mundo anímico y religioso,

son elementos clave en la identificación del colectivo, en

el modelamiento de las relaciones entre los individuos y el

grupo, así como en la respuesta dada ante los problemas

fundamentales de la existencia”2. Nótese que la formulación del

Museo Euskal Herria, sigue fielmente el esquema expresado

por Joxe Miguel Barandiaran, en cuanto habla de territorio,

de lengua, de ordenamiento jurídico, creencias, tradiciones o

folklore. Este caso es también trasladable a otro museo que ya

mencionábamos anteriormente, el Museo Vasco de Bilbao.

PROGRAMA DE ACTIVIDADES DEL MUSEO EUSKAL HERRIA

A continuación, en este tercer apartado quisiera describir

las actividades que desde el Museo Euskal Herria se llevan

a cabo para dinamizar el espacio y difundir sus contenidos y

temáticas. Para resumir, decir que se organizan las habituales

visitas guiadas, exposiciones temporales, talleres, conferencias,

conciertos y cuentacuentos. Voy a utilizar como ejemplo la

programación del año 2016.

— VISITAS GUIADAS: Se ofertan 4 tipos de visitas guiadas:

VISITA GENERAL:

Dirigida a todo tipo de grupos, a partir de 10 personas.

Escolares mayores de 4 años, adultos y público con

38

JORNADA

necesidades especiales. La duración de la visita para mayores

de 12 años es de una hora y para los de 4 a 12 años de 30

minutos. Se pueden realizar visitas durante todo el año.

En la visita para mayores de 12 años se recorre la planta baja

y primera planta, siendo opcional la visita libre de la segunda

planta y exposición temporal del ático.

VISITAS TEMÁTICAS:

Durante el curso 2015-2016 se ofertaron cuatro visitas temáticas

por la exposición permanente del Museo: “Cultura e Historia

vasca”; “Historia del Palacio Montefuerte”; “Arte Vasco del XIX-

XX” y “La Ilustración en Euskal Herria”.

VISITAS A EXPOSICIONES TEMPORALES:

A lo largo del 2016 se prepararon tres visitas guiadas

específicas a las siguientes exposiciones temporales:

- “Hezurretan idatzia - Escrito en los huesos”: Con una duración

de 1 hora, estaba dirigida a escolares de 5º y 6º de primaria.

Para complementar y hacer más comprensible la temática de la

visita a esta exposición para niños de 10 a 12 años, se crearon

materiales pedagógicos.

- “ETXETIK AT. Euskal Diaspora Vasca” con una duración de 45

minutos, estaba dirigida a niños y niñas a partir de 9 años.

- “GERNIKA. Arbolaren kokalekua”, se organizaron visitas de 45

minutos dirigidas a niños y niñas a partir de 9 años.

VISITAS ESPECIALES:

Se siguió ofertando la visita adaptada a personas con ceguera

o baja visión, en la que se visita la segunda planta del Museo:

“cultura y folklore vasco”.

En 2016 se ofertó una visita guiada gratuita el día 18 de mayo

por ser el Día Internacional de los Museos.

— EXPOSICIONES TEMPORALES:

Dentro de la oferta expositiva del Museo Euskal Herria, a

lo largo de 2016 se pudieron ver las siguientes 4 muestras

temporales:

- “Bartzelonako Gernikak. 1937. Los Gernika de Barcelona”,

que narraba la creación en 1937, en medio de la Guerra Civil

Española, de la “Comisión de Ayuda a Euzkadi”, ente que realizó

varias iniciativas para ayudar al pueblo vasco en aquel duro

momento de la historia. En esta muestra se pudo ver la obra

gráfica creada para anunciar aquellas iniciativas como carteles,

postales, sellos, etc.

- “Hezurretan idatzia - Escrito en los Huesos” era una

exposición creada por el Arkeologi Museoa de Bizkaia, y tuvo

como fin enseñarnos la importancia que la antropología tiene a

la hora de crear nuestra historia.

- “GERNIKA. Arbolaren kokalekua - El lugar del Árbol” fue una

exposición organizada para celebrar el 650 aniversario de la

fundación de la villa de Gernika,

- La última exposición programada “ETXETIK AT. Euskal

Diaspora Vasca”, realizaba una visita panorámica a la

emigración. Un centenar de objetos nos llevaban por los

caminos y los quehaceres de los vascos por el mundo.

— TALLERES

El museo programa anualmente tres tipos de talleres: los

propios para escolares, los dedicados a las familias, y aquellos

ofertados en épocas vacacionales.

TALLERES PARA ESCOLARES:

Los talleres están dirigidos a alumnos de 4 hasta 16 años y

tienen una duración máxima de 2 horas. La oferta de talleres

pedagógicos de este año 2016 ha sido la siguiente:

- “Euskal Kultura Jokoa o juego de cultura vasca” (8-12 años): El

fin de esta actividad consiste en que los participantes conozcan

la cultura y folklore de Euskal Herria de una forma amena y

participativa, mediante una visita especial a la segunda planta

del Museo y un juego de pruebas y preguntas.

- “Basoak Historian – Bosques en la Historia” (4 – 12 años)

Actividad relacionada con la Agenda 21 en la que el objetivo es

que el alumnado comprenda la importancia que han tenido los

árboles y bosques en la Historia de Euskal Herria. La simbología

de los árboles para los vascos y el uso que se les ha dado como

recurso material. En el caso de las y los niños de 4 a 8 años

realizan una actividad de reutilización de materiales mientras

que las y los de 9 a 12 hacen un juego de pistas por el parque

que rodea el museo.

- “Altxorrak eta Kartografia – Tesoros y Cartografía” (10 – 16

años) Actividad en la que el alumnado podrá conocer la

evolución e importancia de la cartografía a lo largo de la

Historia y aprende a interpretar mapas antiguos. Para ello los

participantes visitan la sala de cartografía del Museo; realizan

un experimento sobre las brújulas y terminan con el juego “en

busca del tesoro” en el jardín del Museo.

- “Foruak eta Batzarrak – Juntas y Fueros” (10 – 14 años) Mediante

esta actividad realizada en conjunto con la Casa de Juntas de

Gernika, los participantes conocen el significado e importancia

que los Fueros y las Juntas tuvieron en Euskal Herria.

— TALLERES PARA FAMILIAS:

El fin de estas actividades gratuitas es que todos los

componentes de la familia (niñas, niños y adultos juntos)

conozcan distintos aspectos de la cultura e Historia de Euskal

Herria mediante talleres y juegos divertidos. Para niñas y niños

mayores de 4 años junto con adultos, de 16:30 a 18:00. Como

mínimo 6 participantes y máximo 15.

Durante el 2016 se han ofertado7 talleres de estas

características:

- Euskal Kultura Jokoa. Juego de cultura vasca.

- Euskal ihauteriak. Carnaval vasco

- Elkanoren abenturak. Las aventuras de Elkano

- Herri Kirol Olinpiadak. Olimpiadas de deporte tradicional

1 Revista andaluza de antropología. Nº 9: La representación de las culturas en la museología antropológica del estado español. Septiembre de 2015. p. 65

2 Citado por Amaia Mujika Goñi en “Los museos etnográficos en el País Vasco. Una visión general y un proyecto particular. El museo arqueológico etnográfico e histórico vasco de Bilbao”. En Anales del Museo Nacional de Antropología. … p. 296

39


Sardina Freskue.

- Pista Jokoa Museoan. Juego de pistas en el Museo

TALLERES EN VACACIONES:

Las y los más pequeños, en periodo vacacional, tienen la opción

de conocer la Historia y cultura de Euskal Herria de forma

divertida mediante juegos y actividades plásticas. En Navidad,

Semana de Pascua y Verano. De 11:00 a 13:00, para niñas y

niños de 5 -10 años.

Durante el 2016 se ofertaron los siguientes 14 talleres en

vacaciones:

- Armarriak. Escudos

- Elkano.

- Altxorrak. Tesoros

- Argazki Albuma. Álbum fotográfico.

- Obras de arte en color

- Gastronomía

- Esculturas

- Los Bandos

- Mitología vasca

- Explorando el parque.

- Olentzero.

- Gabonetako apaingarriak. Adornos navideños

- Urtaroak eta ohiturak. Las estaciones y las tradiciones

La participación en estas actividades es muy elevada creando

casi siempre una lista de espera para poder participar.

— OTRAS ACTIVIDADES:

Durante todo el año, el Museo Euskal Herria organiza

actividades especiales dirigidas a visitantes de todas las edades

y características. En ocasiones, relacionadas con la exposición

temporal que se muestra en ese momento, otras veces para

celebrar fechas especiales, pero siempre relacionadas con la

Historia y cultura de Euskal Herria.

Se programaron 5 conferencias. Además el

museo acogió 5 conciertos de música de los alumnos y alumnas

de la escuela de música local. Se proyectaron 5 documentales y

se llevaron a cabo 4 sesiones de cuentacuentos.

El museo estableció entradas y aperturas

especiales en 6 ocasiones a lo largo del año.

Finalmente con motivo del 25 aniversario de la

apertura del museo se programaron una serie de actividades,

todas ellas relacionadas con la temática expuesta en las salas

del Museo: sobre la gastronomía, las danzas, la historia o el

propio Museo en sí.

El programa incluyó cata de vino tinto y aceite

de Rioja-alavesa de manos de un sommelier, romería de bailes

vascos, una sesión de recreacionistas bajo la temática de

Euskal Herria en la Edad Media y finalmente un cuenta-cuentos

para adultos bajo el tema Las joyas del Museo, Visita de cuento.

El balance del programa de actividades

del museo nos arroja que se llevaron a cabo un total de

66 actividades de las que 46 tenían relación directa con la

temática del museo, esto es con temas relacionados con la

identidad vasca. De estas 46 actividades la mayoría, 25, estaban

destinadas a todo tipo de público, 12 exclusivamente al público

infantil y 9 eran destinadas exclusivamente al público adulto.

En cuanto a las temáticas se refiere, del total

de 46 actividades que se relacionaban con la temática vasca,

la mayor parte de ellas, 12 tenían como cuestión aspectos

generales del museo. Analizando sin embargo, las actividades

en las que se trataba un tema concreto, observamos que 11 de

las actividades estaban relacionadas con el folklore, la danza,

o los deportes, 8 con cuestiones relativas a la organización

institucional y aspectos políticos y 7 tenían como objetivo

la diáspora o emigración vasca. Otros aspectos también

abordados por las actividades de forma especial eran la

gastronomía (2 actividades), o las costumbres.

Hemos de decir que este balance de

actividades muestra claramente que el museo además de en

su disposición permanente aborda a través de sus actividades

también aspectos relacionados con las cuestiones relativas

a la identidad, como no podía ser de otra forma. Analizando

la temática, y descontando las actividades relativas a la

diáspora que debemos relativizar por cuanto durante el año

2016 y dentro del programa de las Jornadas Europeas del

patrimonio el museo realizo una exposición y unas actividades

que distorsionan lo que hubiera sido una actividad habitual del

museo, hemos de decir que la oferta es bastante equitativa en

lo que a aspectos generales se refiere (30%), folklore (28%) y

aspectos institucionales (20%). Analizando a los destinatarios

de dichas actividades, el 55% de las actividades del museo esta

dirigido a todos los públicos, mientras el 26% se dirige única y

exclusivamente al público infantil y el 19% al público adulto de

forma exclusiva. Esto muestra que el museo no centra toda su

oferta programática en un solo estrato de población si no que

atiende a diferentes edades.

Finalmente constatamos que la programación

de actividades no se centra en el público escolar, sólo 5

actividades de las 46, esto es, el 11%, se dirigen de forma

exclusiva a este colectivo, si bien carecemos de los datos

de ocupación de estos talleres, que son en cualquier caso,

mayores que los del resto de actividades de forma conjunta.

REFLEXIONES SOBRE EL PASADO, EL PRESENTE Y EL

FUTURO DE UN MUSEO DE LA IDENTIDAD

Quiero abordar para finalizar, el cuarto apartado de mi

comunicación. El relativo a las reflexiones respecto del pasado,

presente y futuro de un museo de identidad.

En primer lugar tengo que reconocerles que la

invitación para venir a esta jornada me ha supuesto un intento

extra de reflexionar sobre lo que es un museo que trata la

identidad nacional, sobre lo que es la propia identidad nacional

y sobre los mecanismos que pone en funcionamiento un museo,

en este caso el museo Euskal Herria, para actuar como un

museo de identidad.

Creo que deberíamos empezar por reflexionar

sobre que es la identidad. Hemos ya visto anteriormente

las palabras del maestro de la cultura vasca Joxe Miguel

Barandiaran, que ponían el acento en cuestiones geográficas,

idiomáticas, políticas, folklóricas y tradicionales. Creo que es

una definición que con diversas variantes y actualizaciones,

40

JORNADA

sirve hoy día para definir lo que entenderíamos por

características nacionales de un grupo. Sin embargo

son también las mismas características que tratamos y

encontramos en los museos denominados etnográficos. Así,

veíamos también como el profesor Iñaki Arrieta, situaba nuestro

museo Euskal Herria en el grupo de los museos de folklore y

etnografía del País Vasco.3 Díaz Balerdi, por su parte, describe

el museo como un espacio que intenta ser “una síntesis sobre

los territorios del país y sus quintaesencias”.4

Siendo esto así, qué es lo que diferencia

entonces un museo etnográfico, como el que hay en cualquier

pueblo o región, de un museo que trabaja la identidad

nacional?. Realmente debemos concluir que no existe tal

diferencia, o que la misma se halla en ámbitos ajenos a la

realidad museística. Se halla en mi opinión en la intensidad

y nivel de sentimiento de pertenencia, y por ende de no

pertenencia, que se trabaja en las relaciones humanas, se

trata como decía Barandiaran, de que diversos aspectos

relacionados con el territorio, las creencias, etc, actúan e

intervienen “en el modelamiento de las relaciones entre los

individuos y el grupo, así como en la respuesta dada ante los

problemas fundamentales de la existencia”. Estos aspectos una

vez constatados van a ser trabajados desde un ámbito externo

a la realidad museística o educacional, van a ser identificados

e impulsados desde un ámbito político y trasladados luego

al imaginario de la sociedad que se dotará de una claves

interpretativas que actuarán en su visita a nuestros museos, a

nuestras colecciones permanentes, exposiciones temporales y

actividades programadas.

Hablar de la identidad no es bueno ni malo

en sí mismo, ni puede serlo en función de que dicha identidad

venga respaldada o no por un poder político estructurado

o institucionalizado, llámese Estado o no. Convengo con el

filósofo Daniel Innenarity cuando en un libro referido a los

espacios públicos, y en un capítulo titulado “Historia, memoria

e identidad colectiva” expone que “nadie necesitaría historias

de vidas que fueran siempre iguales. Sólo las variantes hacen

de ellas algo interesantes”. 5 El profesor Alvarez Junco en un

reciente ensayo, abogaba por la utilidad del conocimiento de

la diversidad, cuando afirmaba “no soy tribal, no amo sólo

lo que veo y tengo cercano ni soy amigo únicamente de mis

compañeros de mesa. Quiero no odiar, temer ni desconfiar del

otro, del diferente a mí, porque estos sentimientos son la base

de las xenofobias y los fascismos. Me gusta salir, viajar e intento

vivir, con poco éxito, por supuesto, ese amplísimo mundo ajeno

del que apenas he podido hacer algo más que atisbar, por la

rendija de la puerta, su infinita y fascinante variedad de idiomas,

climas y colores”. 6 Y diferentes agentes reclaman la existencia

de museos de identidad que sirvan de elemento vertebrador

de un pueblo. Pongamos dos ejemplos: en el primer caso la

reivindicación del historiador Felipe Fernández-Armesto quien

en un artículo escrito en abril de este mismo año 2017, abogaba

por la creación en base a las colecciones reales, de un “Museo

de España, que contribuiría a nutrir el tipo de orgullo que

conduce a la paz y al progreso: el orgullo de ser español”7. Y un

segundo ejemplo, este anterior: los esfuerzos por establecer

parámetros para la configuración de una identidad europea

realizados en 2003 por los filósofos alemán Jurgën Habermas

y francés, Jaques Derrida, realizando un llamamiento a la

población para “ampliar sus identidades nacionales y darles

una dimensión europea”. Podemos si quieren convertir el

término “identidad” en el de “comunidad” del filósofo Zygmunt

Bauman pero, cómo les comentaré más adelante, no creo que

el huir de la realidad y de la terca definición de los términos,

adoptando unos nuevos o cambiando los existentes a nuestro

antojo y gusto, sea el modo más académico, responsable, ni, en

definitiva, útil de actuar.

De hecho, es nuestra misión plasmar la

identidad del grupo al que pertenecemos. Porque quienes

actuamos desde una óptica institucional, recibimos el mandato

de la sociedad a través de la articulación política, para realizar

esta labor. La adhesión a las identidades no es ya una cuestión

sobre la que nosotros debamos incidir. Esta se manifestará de

forma voluntaria, desde la óptica individual e incluso colectiva.

La negación de la identidad, la propia y la de los demás, es

también un ejercicio individual, asumido por las personas

con total responsabilidad y en el que de ninguna manera

podemos incidir y sobre la que incluso debemos ser previsores

y debemos actuar desde la educación, para que, de darse este

hecho, sea realizado de forma pacífica y tolerante.

En consecuencia, siendo necesarios los

museos que hablen de la identidad, opino que retirándonos

a espacios más cómodos o menos controvertidos hemos

dejado que otros perviertan las palabras y el significado de las

mismas modificando su comprensión. Sin embargo debemos

luchar contra esta tendencia y abogar por que se definan de

forma clara las palabras y los términos que utilizamos. Hay

que ser valiente y afrontarlos, como han hecho ustedes en

la organización de esta jornada. No podemos conformarnos

con inventar nuevos nombres, llámese museos de sociedad,

museos de la vida cotidiana, museo integral. Museos cómodos,

no generadores de controversia. Podemos seguir inventando

más nombres y los museos de sociedad pueden servir para

buscar lugares comunes pero en todo caso, en torno a motivos

“fáciles” y poco exigentes con lo que estaremos ayudando a

generar la comunidad liquida de la que también habla Bauman.

3 Arrieta, Iñaki: Folclore y etnografía en los museos vascos: una historia centenaria, una diacronía atemporal”. En Revista Andaluza de antropología. Núm 9: la representación de las culturas en la museología antropológica del estado español”. Septiembre 2015. p. 52-75

4 Díaz Balerdi, Iñaki. Archipiélagos imaginarios. p. 75

5 Daniel Innenarity: “Historia, memoria e identidad colectiva” en “El nuevo espacio público”. Espasa, 2006. p. 157-167

6 Álvarez Junco. “Dioses útiles”. p. 18

7 El País, 19/4/2017

41

- Museo Euskal Herria en el Palacio Alegría en Gernika-Lumo,

Bizkaia

- La exposición permanente del museo está distribuida

en tres plantas y, en la cuarta planta, se encuentra la sala

de exposiciones temporales El interior nos ayuda a conocer

la historia y la cultura de Euskal Herria mediante maquetas,

obras de arte, audiovisuales y piezas diversas

42

JORNADA

Aprovecho para traer aquí una reflexión de la profesora Mieri,

cuando afirmaba respecto de la inclusión o no de ciertos

aspectos en algunas exposiciones temporales organizadas por

el Museo Nacional de Historia que “Evitar la controversia, algo

intrínseco a la presentación de interpretaciones alternativas,

y rechazar la creación de nuevos espacios que den cuenta

de dichas interpretaciones, puede conducir a que el National

Museum of American History pierda relevancia para la actual y

futura sociedad norteamericana”.8 O en palabras del profesor

Díaz Balerdi, si recubrimos los museos de “un barniz de asepsia

(…) preservándolas de conflictos, disputas, contradicciones,

luchas e incongruencias que se dan en toda comunidad o

sociedad”9 estaremos configurando espacios cómodos pero

alejados de la sociedad, lo que sin duda auguraría un futuro

bastante desalentador para nuestros museos.

Es importante la visión que se dé y su conexión

con el presente. No podemos tener museos que por no

entrar en conflicto o no generar controversia se postulen en

cuestiones que no entroncan con el presente. Estaremos ante

una opción caduca y por tanto perecedera de museo. Hablaba

antes de la modernidad liquida, en la que una de sus principales

características constituye la búsqueda de la identidad, como

la responsabilidad vital del sujeto, que busca hacerse con una

identidad flexible y versátil. Si realmente es así, nuestro museos

deben ser instituciones que ejerzan el papel de importantes

“asideros” en el que dicha sociedad pueda georeferenciarse.

Estaremos contribuyendo de esta manera a situar dicha

modernidad en unas coordenadas más prometedoras de las

que parece preconizar Bauman.

Porque ante el riesgo aducido por algunos

de que los museos de identidad tienden a la mitificación o

a la creación de un relato no coincidente con la realidad y

fruto de invenciones, les referiré que dicho peligro reside en

cualquier formulación o relato, sea del carácter que sea, que

conformemos y nadie estamos libres de ello. Diaz Balerdi, en un

ensayo sobre la nueva museología y su análisis en el caso de

Quebec, aludía a que una de las razones que se citaba para el

fracaso de las iniciativas ecomuseales se encontraba, citando a

Hubert, en la mitificación de pasado10. De hecho el falseamiento

de la realidad, sea esta histórica o presente y no digamos futura,

no escapa a ninguna de las disciplinas humana, ni siquiera

aquellas tenidas por más científicas. Y como ejemplo diversas

investigaciones aparecidas en prestigiosas revistas científicas y

que resultaron ser un absoluto fraude.

De hecho como afirmaba Pilar Romero ya en

2002, en un artículo bajo el título “Identidad cultural y museos”,

“Los museos de cualquier tipo, ya sean de arte, historia,

etnografía e incluso de historia natural, han sido considerados

como una institución propia que continuamente ha estado

originando múltiples identidades y preservándolas por la forma

como se seleccionan y se exponen sus colecciones”.11 De forma

clara. Los museos de identidad vienen funcionando desde hace

muchos años y han sido en muchas ocasiones utilizados para

la formación de una identidad nacional. Baste para ello, y por

alejarnos un tanto del caso europeo, la abundante creación de

museos en los países centro y sudamericanos, caso del INAH

mexicano y la abundante bibliografía existente al respecto.

En consecuencia y siguiendo al profesor Iñaki

Arrieta, es claro que “el problema no estriba tanto en el hecho

de que el museo explique identidades, sino en como se explica

la identidad”.12

Como han visto a lo largo de las información

que les he trasladado en los apartados anteriores, desde la

Diputación Foral de Bizkaia y en el caso del museo Euskal

Herria de Gernika, nosotros construimos nuestros museos y

nuestro discurso en torno a una serie de características que

identifican al pueblo vasco, diferenciándolo de los demás.

Dichos elementos giran en torno a elementos como el idioma,

el folklore, las instituciones, las leyes, los deportes, elementos

todos ellos que los intelectuales mencionan también a la

hora de definir un grupo de población. (Barandiaran, Álvarez

Junco….). Es cierto que nosotros como emisores podemos

establecer en torno a una realidad un discurso concreto,

aunque en nuestro caso, somos muy escrupulosos a la hora de

mantener la más absoluta cirugía académica. Así actuamos por

ejemplo en una controversia que afectaba al origen del euskera

y que tenía como algunos elementos principales espacios

arqueológicos por nosotros gestionados, y donde ante las

diferencias de criterio existentes optamos por mostrar y contar

única y exclusivamente la interpretación que los elementos

materiales permiten probar. Sin embargo no es menos cierto,

que cuando alguien afirma una identidad, es el receptor quien

le da un carácter exclusivo, excluyente, inclusivo o incluyente.

Esto es, nosotros podemos desde nuestros museos plasmar

una imagen, un relato, pero luego será el receptor de dicho

mensaje quien visualizará dicha identidad como única o

compatible con otras.

Debemos ser vigilantes en admitir que a

pesar de todos los esfuerzos que hagamos y que tenemos que

hacer, sin embargo siempre pecaremos de subjetivismo y de

dejar a un lado diferentes aspectos en la obligada síntesis o

generalización. Pero hemos de articular procesos, protocolos,

estructuras, etc que eviten que esto sea así. Las acciones

positivas adoptadas en nuestros museos para rescatar el papel

de la mujer en el devenir de la Historia, pueden servirnos de

ejemplo y modelo.

Vivimos en un territorio dual, Bizkaia, origen

y destino de migrantes. En el año 2016 y bajo el paraguas

8 Mieri, Magdalena: Silencios y omisiones: narrando y exhibiendo la historia nacional. p. 142

9 Arrieta, Iñaki: Historia centenaria del museo San Telmo: breve crónica político-cultural de idas y venidas”. En HER&MUS 10 (VOL IV, núm 1) mayo-junio 2012. p. 38-48

10 Diaz Balerdi: “¿Qué fue de la nueva museología?. El caso de Quebec”. Artigrama núm 17. 2002. p. 493-516

11 Romero de Tejada, Pilar: Identidad cultural y Museos. Una visión comparada.” En Museo Nº 6, 2002. p. 11-23

12 Roige, Xabier y Arrieta, Iñaki: Construcción de identidades en los museos de Cataluña y país Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos, Vol. 8 Nª 4 p. 539-553. 2010

43


de las Jornadas Europeas de Patrimonio organizadas desde

el Consejo de Europa, bajo el lema “Etxetik kanpo (fuera de

casa) migraciones y patrimonio cultural, coordinamos junto

a más de 100 instituciones y asociaciones, muchas de ellas

de inmigrantes, un completo programa de 300 actividades

relacionadas con la difusión del patrimonio cultural. En la

introducción del catálogo de dicho programa se afirmaba que

encerraba “múltiples significados y permite visiones poliédricas

de la cultura en las que el centro se traslada del objeto al

sujeto, a los protagonistas que viven del patrimonio y lo hacen

suyo día a día. Una dimensión más humana, centrada en las

manifestaciones de todos y cada uno de sus municipios, pueblos

y barrios de Bizkaia. Un patrimonio amplio y multidimensional,

que se enfrenta hoy al desafío de superar visiones tradicionales

y dar respuesta a una nueva sociedad más compleja, más rica y

que debe manifestarse en un mundo global, disfrutar de nuestras

similitudes y aprender de nuestras diferencias”.13 Es sin duda

un aspecto que no debemos olvidar al afrontar la disposición y

actividad de nuestros museos en el futuro.

Las personas nos rodeamos por lo general

de cosas que necesitamos o creemos necesitar, tanto en el

campo material como inmaterial. Está claro que entre estas

“cosas” inmateriales se encuentra la pertenencia a un grupo,

en cuanto somos entes sociales. Creo que ello es así salvo que

compartamos la visión de Álvarez Junco cuando afirma que

“las naciones existen, pero sólo en la mente de la gente (…) son

comunidades imaginarias”14 Desde los museos que trabajamos

en torno a la identidad, nuestra labor es ayudar a las personas

a reconocerse en un grupo, en aquellas personas en las que

si pertenecen a ese grupo, y eso es lo que hacemos. Y lo

hacemos además desde la perspectiva del espacio geográfico,

la lengua, el folklore, elementos que tanto los intelectuales,

como las mismas personas que conforman la sociedad nos

advierten son los elementos que más aprecian o necesitan para

sentirse partícipes de un grupo social. Es desde luego nuestra

responsabilidad el hacerlo de forma correcta y siempre bajo

criterios totalmente probados, académicos, y por supuesto

estableciendo elementos, discursos y actividades que ayuden

a posicionar dichas identidades en el marco de una sociedad

global, y en el ámbito de la inclusión y no de la exclusión.

Quizá nuestros museos se han quedado en la

simple constatación de museos etnográficos de pueblo, en los

que nos bastaba recoger los diferentes útiles que habían sido

utilizados por nuestros antepasados y mostrarlos de forma más

o menos ordenada para así contribuir a dar a conocer lo que era

nuestro patrimonio y nuestras señas de identidad. Pero es hora

de dar un paso adelante y de encauzar nuestro discurso hacia

los elementos que nos caracterizan y al esfuerzo que nuestras

comunidades han hecho para mantenerlos dentro de un mundo

cada vez más globalizado.

Creo que los museos hemos valorado y

creado nuestro discursos en torno a elementos materiales

excesivamente. Hemos abandonado otras cuestiones también

importantes pero quizá más inaprehensibles, aspectos

inmateriales como el concepto de resiliencia o la mentalidad.

En el primero de los casos, si bien toda la historia de nuestra

lengua puede servir de ejemplo, iré a citar de forma concreta la

ocupación romana, subrayando que lo importante no era que

hubiéramos sido capaces de resistirnos o no a la ocupación

romana, hecho por otro lado totalmente falso, si no que

supimos acordar y compaginar nuestra cultura y características

con esa ocupación, sacando ambos pueblos, provecho de

dicha colaboración. En el caso de la mentalidad, valga por

ejemplo la explotación agraria típica vasca, el caserío, elemento

vertebrador de nuestra cultura y paisaje. Es importante es

este caso rescatar la visión gestora, de responsabilidad hacia

los antepasados y los herederos, que subyacía en la toma de

decisión de los integrantes de dichas explotaciones, aspectos

muy valiosos para una sociedad actual débil en este tipo

de valores. Esto es lo que los museos de identidad pueden,

podemos, aportar a la sociedad actual y a la futura.

Hay otros aspectos que también abren

puertas a que nuestros museos, pequeños o grandes aborden

la complejidad de la sociedad. Me refiero a la referencia de

Xavier Roigé cuando habla de los “museos posnacionales”15

o la variedad de posibilidades que ha abierto internet. Según

Magdalena Mieri “De hecho internet, por su naturaleza flexible

y dinámica permite la ambigüedad y la coexistencia de

narrativas, logrando así una mayor democratización, en este

caso, de la narrativa nacional”.16 En uno y otro caso, pueden

ser elementos válidos para afrontar la diversidad, los diferentes

enfoques, el debate sobre múltiples cuestiones, que no harán

sino enriquecer a todo el grupo.

Más allá, Roigé, Boya y Alcalde afirmaban en

2010 que “Cuatro son las estrategias que han llevado a cabo

esos nuevos museos a la hora de reinventarse y actualizarse: la

revitalización crítica, la revitalización artística, la revitalización

multicultural y la revitalización autóctona (Roigé, Boya y Alcalde

2010. 186-187).(…) También han intentado convertirse en zonas

de contacto, en los términos planteados por Clifford (1999:259),

es decir en espacios de colaboración activa y de autoridad

compartida con la población local”.17

Pero no debemos caer en utilizaciones de

nuestros museos en base a los intereses de otros colectivos.

Como afirma Mauricio Maggi (2005, 5) “la atracción del

mercado turístico es cada vez más grande y avanza hacia

una banalización de las especificaciones locales y hacia la

promoción del lugar siguiendo la lógica normalizada en el

marqueting territorial “clonando” modelos que han funcionado

en otros lugares y han transformado en clichés los elementos

que caracterizan estos parajes. Sería conveniente reflexionar

acerca de si esa es la vía más adecuada para una auténtica

pedagogía patrimonial que difunda, de manera efectiva, y, a la

vez, sensibilice y haga participes a los ciudadanos de lo que es

parte consustancial de su historia.”18

Sin duda, tenemos valores que podemos

explotar como los citados por Diaz Balerdi “Hay centros

modestos, carentes de los medios con que cuentan otros, que

sin embargo ofrecen una cercanía y un entusiasmo inexistentes

en instituciones de mayor envergadura. Transmiten valores

emotivos, algo poco frecuente en el panorama museístico, y

generalmente lo hacen a través de lo que comunican al visitante

44

JORNADA

quienes se involucran de manera intensa con las piezas

conservadas o con sus actividades cotidianas. La intensidad

no reside, como tantas veces se ha repetido, en el valor de lo

conservado sino en el buen hacer de las personas”.19

Termino aquí citando nuevamente al profesor

Iñaki Arrieta cuando afirma que “en una sociedad que parece

avanzar a la globalización, los museos continúan siendo tal

vez más que nunca proyectos de identidad. Pero sin duda, los

nuevos paisajes museológicos deberán asumir, nuevos retos,

sin duda polémicos, sobre las relaciones entre las culturas,

entre el pasado y el presente, entre las identidades y el

interculturalismo”.20 ●

13 Etxetik kanpo. Migraciones y patrimonio cultural. DFB. 2016

14 Álvarez Junco. La Razón. 18 de abril de 2016

15 Roigé y Arrieta: “Construcción de identidades en los museos de Cataluña y País Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos. Revista de turismo y patrimonio cultural. Vol 8. Nº 4 p. 545

16 Mieri, Magdalena: Silencios y omisiones: narrando y exhibiendo la historia nacional. p. 141

17 Arrieta, Iñaki. Reinventando los museos. p. 19 y 20



20 Roige, Xabier y Arrieta, Iñaki: Construcción de identidades en los museos de Cataluña y país Vasco: entre lo local, nacional y global”. En Pasos, Vol. 8 Nª 4 p. 539-553. 2010

45


The Norwegian Folk Museum in light of Norwegian Identity and independence, yesterday and todayGeir Thomas Risåsen

Conservator Norsk Folkemuseum

RESUM

EL MUSEU DEL POBLE NORUEC, A LA VISTA DE LA IDENTITAT NACIONAL I LA INDEPENDÈNCIA DE NORUEGA, AHIR I AVUI

Per comprendre la importància del paper que el Museu del Poble Noruec ha tingut en favor de la cultura noruega durant el segle XX cal

examinar la història d’aquest país. Entre el 1380 i el 1814 Noruega va formar part del regne de Dinamarca i Noruega i era governada des

de Copenhaguen. La primavera del 1814 Noruega va declarar la independència, va redactar la seva constitució i va escollir un rei. Al cap

d’uns quants mesos, va ser obligada a acceptar una nova unió, aquest cop amb Suècia. Finalment, l’any 1905 Noruega va esdevenir un

país plenament independent. Des de mitjan segle XIX, els noruecs vam començar a descobrir la nostra història i la nostra cultura pròpies. La

fundació del Museu del Poble Noruec l’any 1894 formava part d’aquest projecte d’identitat nacional. El «patrimoni nacional» suposadament

autèntic es trobava a les zones aïllades de les muntanyes i les valls de Noruega i, en molts aspectes, aquesta és encara la imatge que el

Museu del Poble Noruec ofereix al públic. Entre les classes altes urbanes, l’interès per les antiguitats rústiques, els vells edificis de fusta i els

vestits típics tradicionals encara és viu avui, tal com ho veiem al museu. Però Noruega ha canviat molt des del 1894 i, per tant, el museu s’ha

d’adaptar a aquesta nova realitat a l’hora de presentar el país avui dia.

RESUMEN

EL MUSEO DEL PUEBLO NORUEGO, A LA VISTA DE LA IDENTIDAD NACIONAL Y LA INDEPENDENCIA DE NORUEGA, AYER Y HOY

Para comprender la importancia del papel que el Museo del Pueblo Noruego ha tenido en favor de la cultura noruega durante el siglo XX

es preciso examinar la historia de este país. Entre 1380 y 1814, Noruega formó parte del reino de Dinamarca y Noruega y era gobernada

desde Copenhague. En la primavera de 1814, Noruega declaró la independencia, redactó su constitución y eligió a un rey. Al cabo de unos

meses, fue obligada a aceptar una nueva unión, esta vez con Suecia. Finalmente, en 1905, Noruega se convirtió en un país plenamente

independiente. Desde mediados del siglo XIX, los noruegos empezamos a descubrir nuestra historia y nuestra cultura propias. La fundación

del Museo del Pueblo Noruego en 1894 formaba parte de este proyecto de identidad nacional. El «patrimonio nacional» supuestamente

auténtico se encontraba en las zonas aisladas de las montañas y los valles de Noruega y, en muchos aspectos, esta es todavía la imagen que

el Museo del Pueblo Noruego ofrece al público. Entre las clases altas urbanas, el gran interés por las antigüedades rústicas, los viejos edificios

de madera y los trajes típicos tradicionales se mantiene hoy en día, tal como lo vemos en el museo. Pero Noruega ha cambiado mucho desde

1894 y por lo tanto el Museo tiene que adaptarse a esta nueva realidad a la hora de presentar hoy en día el país.

ABSTRACT

THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM IN LIGHT OF NORWEGIAN IDENTITY AND INDEPENDENCE, YESTERDAY AND TODAY

To understand the important role the Norwegian Folk Museum have played for the Norwegian culture during the 20th century we have to look

at the history of the nation. From 1380 to 1814 Norway was part of the Danish-Norwegian kingdom and was ruled from Copenhagen. In the

spring of 1814 Norway declared its independence, wrote its constitution and elected a king. A few months later, Norway was forced into a

new union, this time with Sweden. Finally, in 1905, Norway become a fully independent nation. From the mid-nineteenth century, Norwegians

started to discover our own history and culture. The establishment of the Norwegian Folk Museum in 1894 was a part of this national identity

project. The supposedly true “national heritage” was found in the isolated mountain and valley regions of Norway, and in many ways, this is

still the image the Folk Museum presents to the public. Among the urban upper classes, the interest for peasant antiques, old timber buildings

and folk costumes is still strong today, in the way we encounter it at the museum. But Norway has changed a lot since 1894, and therefore the

way the Museum presents itself must also change in the way we present Norway today.

46

JORNADA

In this lecture, I will try to tell the story of The Norwegian Folk

Museum. I will start with reminding you of the Norwegian

history from the 14th century until the beginning of the 20th

century. Then I will look at the Norwegian Folk Museum and

other Norwegian folk museums in light of the rebuilding the

Norwegian identity as an independent nation at the time the folk

museums was established. Towards the end, I will also say a

few words about how the Norwegian Folk Museus works today

to meet a new reality and the future.

THE HISTORY OF NORWAY

But first a brief introduction of the Norwegian history. Like other

countries we are proud of our history. From the last decades of

the 8th century, Norwegians started expanding across the oceans

to the British Isles and later to Iceland and Greenland. This was

the Viking Age which consisted partly of looting and plundering,

partly of trading and partly of settling in these areas. The Viking

Age is still regarded as a very important period of our history.

During this period the different parts of what is

today Norway was unified as one kingdom. Norway gradually

become a Christian kingdom during the 11th century. During

the medieval time the Norwegian royal family made alliances

with royal families in other European countries. One example is

Princess Christina, the daughter of the Norwegian king Håkon

Håkonsson. In 1258 she was married to Don Felipe, the younger

brother of the Castilian King Alfonso.

The Norwegian population expended quickly

until 1349 when it was halved by the Black Death and successive

plagues. In 1363 king Håkon the 6th married princess Margrethe

of Denmark, as part of a Nordic alliance.

In 1376 their young son Olav was elected king of

Denmark after his grandfather. When the Norwegian king Håkon

died in 1380, Olav also inhered his father’s throne. Soon after the

young Norwegian-Danish king and his mother queen Margrethe

settled in Denmark. When the young king Olav died in 1387 his

mother Margrethe managed to hold on to the power and after a

while she became the ruler of Norway, Denmark and Sweden.

Sweden left this Nordic union after a while but

the Danish-Norwegian union lasted for 434 years until 1814.

During the Napoleonic wars, the Danish-Norwegian king had allied

himself with Napoleon. After Napoleon’s fall in 1814, and the peace

treaty of Kiel, Denmark was forced to give Norway to Sweden.

The Norwegians used this opportunity to

declare their independence, created a constitution and elected

their own king, the Danish prince Christian.

However, no foreign powers recognized the

Norwegian independence but supported the Swedish demand

for Norway. After a short war with Sweden, Norway accepted

a personal union with Sweden, but managed to keep its

Constitution, its own Parliament called the Stortinget, and

separate institutions.

This new union was a very loose union with two

independent nations with separate laws and armies, only linked

together with the joint King and joint Foreign Service.

The union with Sweden ended peacefully in

1905 when it was dissolved from the Norwegian side. During

a referendum August 13, 1905, 85.4% of the Norwegian voter

participated. Of these, 99.95% voted to leave the Union with

Sweden.

WHAT WAS NORWAY LIKE AROUND 1900?

The population of Norway increased from 150,000 in 1500 to

900,000 in 1800. In 1900, the population had risen to 2.2 million,

and almost 1 million had emigrated to America. In 2012, the

population passed 5 million. Traditionally Norway has been a

country based on agriculture, fishing and shipping, with exports

of fish, wood and iron.

At this time Norway was a heterogeneous

society. Like in the rest of Europe, the bourgeois life in the

towns was in strong contrast to the traditional rural life.

The industrialization took place from the mid-

1800s. It started with the textile industry in the 1840s, and was

followed up with mechanical workshops to build new machinery.

People started to move from the countryside and to the cities.

This growing industrialization created a life of riches for some

and a life in poverty for others.

At the same time, the different parts of the

long and mountainous country were connected by railways and

steamboats. The second half of the century was characterized

by urbanization and growing prosperity among most people,

RÉSUMÉ

LE MUSÉE DU PEUPLE NORVÉGIEN, À LA VUE DE L’IDENTITÉ NATIONALE ET L’INDÉPENDANCE DE LA NORVÈGE, HIER ET AUJOURD’HUI

Pour comprendre l’importance du rôle que le Musée du Peuple Norvégien a joué en faveur de la culture norvégienne au cours du XXe siècle,

il faut examiner l’histoire de ce pays. Entre 1380 et 1814, la Norvège fit partie du royaume du Danemark et elle était gouvernée depuis

Copenhague. Au printemps de 1814, la Norvège déclara son indépendance, rédigea sa constitution et choisit un roi. Au terme de quelques

mois, elle fut obligée d’accepter une nouvelle union, cette fois avec la Suède. Finalement, en 1905, la Norvège devint un pays pleinement

indépendant. Depuis la moitié du XIXe siècle, nous, les norvégiens, avons commencé à découvrir notre histoire et notre culture propres.

La fondation du Musée du Peuple Norvégien en 1894 faisait partie de ce projet d’identité nationale. Le « patrimoine national » soi-disant

authentique se trouvait dans les zones isolées des montagnes et des vallées de la Norvège et, dans de nombreux aspects, telle est encore

l’image que le Musée du Peuple Norvégien offre au public. Chez les classes aisées urbaines, l’intérêt pour les antiquités rustiques, les

vieux édifices en bois et les vêtements typiques traditionnels est encore vivant de nos jours, comme nous le voyons dans le musée. Mais

la Norvège a beaucoup changé depuis 1894 et, par conséquent, le musée doit s’adapter à cette nouvelle réalité au moment de présenter le

pays de nos jours.

47

- The medieval Gol Stave church is on of the main

attractions at the Norwegian Folk Museum

- The museum shows examples of the Norwegian

building heritage

- The Norwegian building heritage became an

important inspiration for Norwegian contemporary

architecture after 1905

48

- Folk costumes is the most important

party suit for most Norwegians.

Not least, we see it during the

celebration of the country’s national

day 17th of May. The picture shows

the Royal Family

- The museum’s interest in folk dance

and folk art has played a major role

in Norwegian nation building and for

Norwegian identity

- Norway became an independent

nation in 1905 after 414 years in union

with Denmark and then 91 years in

union with Sweden. Postcard from

1905 to vote yes (JA) for independence

49


plus large-scale emigration.

At the same time, the wish for independence

from Sweden grew. Like in the rests of Europe, the Norwegians

started to look at their own national Heritage. Who were

we? What was our history? What was the pure and original

Norwegian, and what was imported from other countries?

FOLK POETRY AND THE NORWEGIAN LANGUAGE

Norway has a rich legacy of folk poetry through legends,

fairytales and songs with roots back to the Middle Ages. This

was still a living tradition among ordinary people and was now

collected, written down and published from the mid-1800s.

One other thing was the written Norwegian

language, which har died out around 1500 and replaced with

Danish. The late 19th century was a time when Norwegian

writers made international success. The most famous today is

Henrik Ibsen.

In the countryside most of the people were

talking different Norwegian dialects, very different from this

Danish written language. This resulted in a native language

movement where the goal was to create a new writing language

based on the Norwegian dialects. That is the reason why

Norway today use both what we call Bokmål based on the

Danish tradition, an New Norwegian – the new language created

in the late 19th century and used by 10-15% of the population,

mainly in West and Central Norway.

DISCOVERY OF THE NATIONAL HERITAGE

The cultural heritage was also part of this national discovery and

movement. The Norwegian Stave Churches were an important

discovery. These old buildings were neglected and nobody knew

how old they were. Here was a distinctive building heritage

that had survived since the Middle Ages. Around the country at

this time, many medieval stave churches were torn down and

replaced by modern and larger churches. The Norwegian painter

J. C. Dahl was the first to understand the value of these special

buildings, and he made the first international publication of this

important heritage in 1837, in a book published in Germany.

Five years later, in 1842, the Bird Room was

decorated at the Royal Palace in Oslo. It is the waiting room

for people who have an audience with the king. As we can

see, the painted architecture was inspired by the stave church

decorations from Dahl’s book from 1837.

In 1844 the Society for the Preservation of

Ancient Norwegian Monuments, or the National Trust of Norway,

was founded as one of the first cultural heritage organizations

in the world. Naturally, saving the stave churches was an

important part of the work. Old churches and other important

buildings were bought by the association and preserved on the

place where they stood.

The traditional folk costumes also became

subject of attention towards the late 1800s, with artists travelling

around and making drawings and paintings of costumes that

soon went out of use. This interest also included Norwegian folk

music and folk dance, which was now regarded as an important

part of the nation’s cultural heritage.

THE COLLECTORS

In the Norwegian society at the time there was in general a

strong focus on growth and economic development, but also

increasing awareness of what was meant to be the distinctive

Norwegian culture.

Norway was still in union with Sweden, and the

Norwegian-Swedish King Oscar II shared this national interest.

In 1881, he established his own collection of old wooden

buildings and other objects at Bygdøy peninsula in Oslo,

where he had his Norwegian summer residence. This Royal

collection was open to the common public. The intention was

to show that the king was warmly interested in Norway, thereby

strengthening the ties between the monarch and the nation.

The main monument in this collection was,

as we see at the picture, Gol stave church. The church dates

from the early 13th century and when it was to be demolished

and replaced by a larger church, it was bought by the king and

rebuilt on his summer estate. The other timber buildings in the

collection are five early-18th century farmhouses, all of which

were rebuilt here as part of the royal collection.

Inside, the buildings where filled up with

antiques and curiosities. King Oscar II’s collection from 1881 is

today considered to be the world’s first open-air museum.

Skansen, which is located in the Swedish

capital Stockholm, is today probably the most famous open-air

museum, but this museum was established 10 years later in 1891

But the king was not alone in creating his

own private collection in Norway. At the same time, Thomas

Heftye, a wealthy banker and one of the richest men in Norway,

established a similar collection at his country estate outside

Oslo from the mid-1860s. It is later known as the Heftye

Collection.

Heftye showed his Collection to famous guests,

including the Prince of Wales, later King Edward the 7th of Great

Britain. On the picture to the right, the Swedish-Norwegian

princes and the imperial Prince Napoleon of France are visiting

Heftye in the 1870s.

THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM

— (18.) The Norwegian Folk Museum founded 19th of December 1894

This was a part of our national background

when the Norwegian Folk Museum was founded December

19th in 1894. And if you look at the Pictures, the Norwegian Folk

Museum of today is a lot of things.

The founder of the museum was an enthusiastic

young man from one of the wealthy, bourgeois families. His

name was Hans Aall.

— (19.) Hans Aall

During a trip to collect antiques in the Norwegian valleys of

Hallingdal, Numedal and Telemark in the summer of 1894 on

behalf of the Museum of Applied Art in Trondheim, Hans Aall got

the idea to establish a national Norwegian Folk Museum.

He was first and foremost inspired by the

Nordic Museum founded in 1880 and the open-air museum

founded 1891 at Skansen in Stockholm, and of course by Arthur

50

JORNADA

Hazelius, the creater of Skansen.

On December 19, 1894, the Association of the

Norwegian Folk Museum was founded. One of Aall’s strongest

supporters was a man called Moltke Moe. He was a Professor of

Folklore and the son of Jørgen Moe, one of the most important

collectors of Norwegian Fairy tales. The other important

supporter was Gustav Storm, who was a Professor of History

and expert in Norwegian medieval history and poetry.

From the very beginning, Aall was employed as

the museum’s first curator, a position that in 1904 was upgraded

to director, which he was for more than 40 years.

After initially being located in a private apartment,

the museum moved to its own locations in Oslo city in 1897.

It we take a closer look at the first exhibited

objects, we will see that most of them are what we will call

samples of traditional Norwegian folk art. In the picture we see

richly decorated cabinets and chests, typical examples of the

traditional folk art.

In 1898, the museum bought a piece of land on

Bygdøy peninsula next to King Oscar II’s Collection. Very soon

they started to rebuild and restore old timber building bought for

the open-air museum.

The central area closest to the main entrance

was at first rented out to the large Cultural History Exhibition in

1901. When the exhibition closed, the buildings constructed for

this purpose were taken over by the Folk Museum, which opened

its own indoor exhibitions and its open-air museum in 1902.

Following the union dissolution in 1905, King

Oscar II donated his collection at Bygdøy to the Norwegian state

and in 1907, they were incorporated in the Folk Museum. With

this gift, the Gol stave church became part of the Norwegian

Folk Museum. The same happened in 1921 with the objects

from the Heftye Collection – but not the buildings.

The years that followed were characterized by

great activity at the Museum, all thanks to Hans Aall.

From the very beginning the Folk Museum was

meant to be - and is still today - a museum for the Norwegian

cultural history. The museum shows how people have lived

in Norway from the medieval time up to our times. Here the

daily life on the countryside and in towns is presented in

one of Europe’s largest open-air museums. The museum

has collections from all parts of the country, mainly from the

period after the Reformation in 1537. Most of the museum

area consists the open-air museum with buildings moved from

Norwegian farms and an “old town” with town houses, mainly

from Oslo. In addition, the museum has large exhibition areas.

THE FIRST EXHIBITION IN 1902

- The first exhibition presented

- Interiors showing daily life at the countryside

- Interiors from different periods

- The systematic collections of items

This exhibition was arranged:

- Topographically

- Historically

- Evolutionary

SOME OF THE RESULTS OF THE NATIONAL PROJECT THAT

THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM WAS PART OF

Before we look at the Folk Museum of today, a few words

about the result of this national project that the Norwegian Folk

Museum was part of when Norway got its independence in 1905.

In 1905, a Danish prince was elected as the

new king of Norway under the name of Haakon the VII. His wife,

Queen Maud was an English princess. Now, both of them had to

become as Norwegian as possible and what suited better than

learning the national sport of skiing?

But best of all: they had a 4-year young son –

crown prince Olav, who grew up as a Norwegian.

The coronation gift from the Norwegian people

was this winter cottage outside Oslo. Of course the architecture

of this new-built cottage had to be genuine Norwegian and was

inspired by the same sort of houses there is to be found at the

Folk Museum.

For Norwegians even today, this sort of dark,

sun-burnt timber buildings are still what we want a cottage to

look like.

Looking at wealthy Norwegian homes

throughout the 20th century, most of them have been equipped

with peasant antiquities similar to those we founded at the

Folk Museum. For many people, furniture like this has been an

important part of being Norwegian.

Another important legacy that the Folk

Museum has contributed to, is the use of folk costumes on

important occasions such as weddings, but not least when we

celebrate our Independence Day on the 17th of May. These

outfits tell us from which part of the country our family comes

from. Our folk costumes are today just as popular people

among affluent, middle-class city people as among the people

in the countryside.

Therefore, it is also not strange that our royal

family wears a lot of costumes on the occasion of special events

such as May 17 and Christmas Eve.

But the Norwegian Folk Museum is not

responsible alone for what became the definition of what was “the

true Norwegian image” during the late 19th and early 20th Century.

The Norwegian Folk Museum founded in 1894

and was the first founded after King Oscar II in 1881. But there

where many new open-air folk museums to come all over the

country in the following years to come.

- Maihaugen at Lillehammer founded in 1904.

- The Drammen Museum founded in 1908.

- The Heiberg Collection in West Norway founded 1909.

- The Brekke Park in Skien founded 1909.

- The Glomdal Museum founded in 1911.

- Old Bergen founded 1949.

Most of these museums have a lot of old timber buildings and

large collections of objects. Apart for Old Bergen, all those

open-air museums were established in a time where the old

timber buildings and items from the countryside was looked at

as the most important part of the Norwegian cultural heritage,

not the towns.

51


THE NORWEGIAN FOLK MUSEUM YESTERDAY AND TODAY

The Norwegian Folk Museum in Oslo expanded during the 1930’s.

In the following years, the open-air museum

was greatly expanded with the ambition to show complete

farms from 15 different regions in Norway. However, only the

farms from 6 regions was completed.

But the museum need also an old town, which

was planned in the 1930’s. At the same time we got the urban

city collection with:

- Period rooms 1550-1850

- Original historic rooms

- The Stortingssalen (the National Assembly Hall)

- Henrik Ibsen’s study

- «The Victorian room»

The 1930’s was also the time for a large number of new

exhibitions.

In the 1930’s. the museum had a large-scale exhibition program

and opend this exebitions:

1935 Church Art Collection

Folk Art Collection I & II

1936 Folk Art Collection III

Agriculture

Tapestry

Music Collection

Toy Collection

1937 «Old Norwegian goods»

Folk beliefs

Funerals and cemeteries

Ride (Horse?) and vehicle

Handicrafts

1938 Crafts

During this period, the museum played a central role as a

research institution and issued its own publications. During the

1950s and -60s this trend continued, and the research branched

out to include many academic fields.

Now also buildings from the Western Fjords and

the Coastal Culture was accepted at the museum as a part of

the Norwegian culture.

The understanding of what was “the Norwegian

people” was eventually problematized.

In 1951, the museum expanded its work to

include the Lapplander or Sami culture as well, when the

Sami collection at the University Ethnographic Museum was

transferred to the Norwegian Folk Museum.

In 1989, the purpose of the museum was

amended to apply “life and living conditions in Norway”.

From the 1990s there was an increasing awareness of the

responsibility to include other minorities and, more importantly,

newer immigration to Norway in the museum’s field of work.

In 1994, at the Museum’s 100th anniversary, the

museum received a new visitor center and new storage space.

In 1998, the Oslo Cooperative Housing

Cooperation offered the museum Wessels gate 15, a 19th-

century apartment building. This three-story brick building

contains today eight period interiors, including a Pakistani

immigrant flat, and three different permanent exhibitions.

In the 2000’s, at the initiative of the Government,

a number of smaller museums have become incorporated in the

Norwegian Folk Museum Foundation.

The original Norwegian Folk Museum is today

a department of the Norwegian Folk Museum Fundation. The

expanded foundation now comprises:

- Bogstad Manor House,

- The farm of the Royal summer residence at Bygdøy,

- The Ibsen Museum with Henrik Ibsen’s apartment in Arbiens

gate in Oslo

- Eidsvoll 1814, where the Norwegian Constitution was written

and declared in 1814,

- Norwegian Maritime Museum in 2015.

- The Norwegian Ethnological Research and the Norwegian

Pharma Historical Museum are also part of the Norwegian Folk

Museum Foundation.

The Foundation has an annual turnover of 30 million Euros and

has about 200 employees. Seasonal personnel like summer

guides come in addition to this number. The Foundation

receives annual government grants of 15 million euros and must

earn the rest.

The Norwegian Folk Museum was originally

owned by a member association, but was in 1990 reorganized

as a self-employed foundation with a supporting member

association (Friends of the Museum). The Norwegian Folk

Museum have in 2017 about 300,000 visitors. Of these,

approximately 70-75% are tourists from Norway and other

countries, who come to learn about Norwegian culture.

The Norwegian Folk Museum’s collections

today comprise 155 buildings dating from the Middle Ages to

modern times and approximately 155,000 objects. The museum

has published its own yearbook since 1943. The Member/

Friends Association has about 2,000 members.

The Norwegian Folk Museum shall promote

“knowledge, understanding and tolerance” by showing

historical and cultural diversity in Norway.

The Norwegian Folk Museum Foundation will

build, manage and disseminate historical knowledge and create

experiences relevant to human life in contemporary and future

Norway. ●

52

JORNADA

Els museus de societat al segle XXI: revisant el passat i imaginant el futurXavier Roigé

Universitat de Barcelona

A l’era de la globalització i la crisi d’identitats nacionals, els

museus continuen sent un dels elements centrals de la creació i

redefinició de la identitat. Tots els museus –siguin d’art, història,

antropologia o arqueologia– tenen un paper fonamental en els

discursos d’identitats nacionals. En tots els museus nacionals

és present, d’una manera o l’altra, el tema de les identitats,

cosa que ens porta a interrogar-nos pel rol que exerceixen els

museus en la creació de les identitats nacionals (Arrieta i Roigé,

2010). Com assenyalen McLean i Cooke (2003), els museus

construeixen una visió del país, esdevenen símbols d’un país

i fins i tot elements d’identitat col·lectiva. Són alhora reflex de

les identitats nacionals i creadors d’identitats. Com diu el lema

del museu nacional d’Austràlia, el museu «explora el passat,

il·lumina el present i imagina el futur».

RESUM

ELS MUSEUS DE SOCIETAT AL SEGLE XXI: REVISANT EL PASSAT I IMAGINANT EL FUTUR

En aquesta presentació, Xavier Roigé fa un repàs del paper dels museus i els plantejaments que fan en relació amb les identitats nacionals.

Parteix de la base que tots els museus aborden la identitat i creen un relat a través de la museografia, les exposicions i els continguts. Un

relat que mai no és neutre. Diferents tipologies de museus tracten la identitat des de diferents perspectives. Els museus presenten un relat

hegemònic, ja que estan sotmesos a moltes pressions, i això els dificulta poder exercir la crítica, tot i que, de mica en mica, alguns museus

van trencant aquesta situació i accentuen la perspectiva crítica.

RESUMEN

LOS MUSEOS DE SOCIEDAD EN EL SIGLO XXI: REVISANDO EL PASADO E IMAGINANDO EL FUTURO

En esta presentación, Xavier Roigé repasa el papel de los museos y la forma en que estos plantean las identidades nacionales. Parte de la

base de que todos los museos abordan la identidad y crean un relato a través de la museografía, las exposiciones y los contenidos. Un relato

que nunca es neutro. Diferentes tipologías de museos tratan la identidad desde diferentes perspectivas. Los museos presentan un relato

hegemónico, ya que están sometidos a muchas presiones, y esto les dificulta poder ser críticos, aunque, poco a poco, algunos museos van

rompiendo esta situación y acentúan la perspectiva crítica.

ABSTRACT

MUSEUMS OF SOCIETY IN THE 21ST CENTURY: REVIEWING THE PAST AND IMAGINING THE FUTURE

In this presentation, Xavier Roigé reviews the role of museums and the approaches they take in relation to national identities. He starts from the

basis that all museums address identity and create a narrative through their museography, exhibitions and content. An account that is never

neutral. Different types of museums deal with identity from different standpoints. Museums present a dominant account since they are subject

to pressure from many sides, and this makes it difficult for them to exercise their critical judgement, though little by little some museums are

disentangling themselves from this state of affairs and are placing the emphasis on the analytical perspective.

RÉSUMÉ

LES MUSÉES DE SOCIÉTÉ AU XXIE SIÈCLE : RÉVISER LE PASSÉ ET IMAGINER LE FUTUR

Dans cette présentation, Xavier Roigé étudie le rôle des musées et leurs approches quant aux identités nationales. Il part de la base que tous

les musées traitent l’identité et créent un récit à travers la muséographie, les expositions et les contenus. Un récit qui n’est jamais neutre.

Différentes typologies de musées abordent l’identité depuis diverses perspectives. Les musées présentent un récit hégémonique vu qu’ils sont

soumis à de nombreuses pressions, ce qui les empêche de pouvoir exercer la critique, bien que, peu à peu, certains musées brisent cette

situation et accentuent la perspective critique.

53


MUSEUS I IDENTITATS NACIONALS

El paper dels museus nacionals en la definició i configuració

de la identitat d’una nació ha estat àmpliament debatut en

la bibliografia museològica i és, sens dubte, una qüestió

controvertida. Així, McIntyre i Kirsten criden l’atenció sobre les

dificultats contemporànies dels museus nacionals que tracten

de «negociar i presentar interpretacions en competència sobre

les històries nacionals i les identitats nacionals» (McIntyre i

Wehner, 2001: XIV). Els nous museus tracten, sovint, de cercar

equilibris sobre les diferents interpretacions de la història de

cada país, sobre la multiculturalitat que caracteritza la societat

contemporània, però també presenten generalment un discurs

nacionalista sobre el país propi. Per això, mentre que alguns

autors suggereixen que els museus poden cercar algun tipus

de terreny comú en la interpretació de la nació, un acord

sobre l’essència de la identitat nacional o «un mínim comú

denominador», d’altres consideren que els museus nacionals

haurien d’abandonar la tasca de «dir-nos el que som» (Bohman,

2000: 284).

La influència de la identitat representada

pot ser tan forta que pot arribar a confondre’s amb la

suposadament real. Mason (2007) ens mostra al respecte la

interdependència de la nació imaginada i la nació més o menys

real indicant que els museus poden arribar fins i tot a ser punts

de partida per a les ideologies nacionals. L’anàlisi dels museus,

dels seus objectius i de la seva política expositiva implica la

desconstrucció de la forma en què els diferents interessos

interactuen dins i fora del museu i ens ajuden a desxifrar

algunes de les complexitats de la terminologia nacional (Mason,

2007).

El paper dels museus en la creació de les

identitats és, però, molt complex. D’una banda, perquè, pel

fet de fonamentar-se en objectes, els museus creen un relat

creïble. Tots els relats sobre la identitat són un discurs o

una interpretació d’aquesta realitat, però els museus tenen

la particularitat que, com que treballen amb objectes reals,

aquests fan el relat molt més creïble. Cap discurs és neutre,

però tot i així els museus són instruments molt verídics, no

només per la credibilitat dels objectes, sinó també per la

credibilitat institucional.

Encara que els museus de societat (d’història,

antropologia, memòria o arqueologia) són els que tenen un

paper més significatiu en la creació dels relats nacionals, tots

els museus tracten de la identitat: a través de la museografia,

exposicions i continguts creen un «relat». En el cas dels

museus d’història, aquest paper és decisiu perquè creen

un relat del passat nacional, de les vicissituds que han

contribuït a la formació del relat. Però tots els altres museus

també creen discursos sobre les identitats. Així, els museus

d’etnologia presenten generalment una visió idealitzada de

les característiques nacionals, generalment fonamentant-se

en un passat idealitzat i tradicional, sovint presentat com a

immutable. Ens presenten moltes vegades un passat immutable

que hauria perviscut durant molts segles, només modificat

pels canvis en la industrialització i la globalització que haurien

transformat aquella identitat. L’exemple més clar d’aquest tipus

de museus són els que es troben a l’aire lliure, tots aquells

que segueixen el model d’Skansen a Suècia. Molts d’aquests

museus han creat «pobles» que apleguen diferents zones del

país, en una imatge de la diversitat i, alhora, la unitat nacional.

Molt sovint, el relat dels museus etnològics tradicionals ofereix

una imatge distorsionada del passat en què es destaca una

societat idealitzada, sense conflictes, amb uns elements

d’identitat compartits per tota la població. També els museus

d’arqueologia, tot i presentar un passat molt més llunyà,

construeixen relats sobre la identitat a partir de la importància

de l’objecte, la seva identitat, la seva singularitat. Sovint se

cerquen relats d’origen dels països en èpoques remotes,

malgrat que la creació de les nacions contemporànies és molt

més tardana. Un altre element de la identitat d’aquests museus

consisteix en l’ús d’objectes emblemàtics que es converteixen

en elements de la identitat d’un país i que, fins i tot, són

utilitzats políticament. Així, per exemple, la Dama d’Elx ha estat

identificada sovint com a símbol del passat remot de la societat

espanyola.

Però els museus d’art també són elements

de construcció d’identitat. D’una banda, per la utilització dels

objectes com a elements emblemàtics de la identitat i, de

l’altra, per l’ús dels edificis com a símbols d’una nova identitat i

imatge de modernitat, com els museus d’art contemporani. Així,

durant els anys noranta i dos mil, i fins a la crisi econòmica, va

proliferar la creació de museus d’art contemporani contemplats

com a nous símbols de modernitat d’una ciutat, motivats en

gran manera per l’èxit de Guggenheim Bilbao. A banda d’això,

molts museus d’art, com el Prado o el Louvre, són veritables

vitrines de la nació on es mostra l’esplendor del passat i es

generen discursos nacionals (Poulot, 2005).

ELS MUSEUS, COM CONSTRUEIXEN ELS RELATS

D’IDENTITAT?

La interrelació entre els museus i la identitat, com hem vist,

s’assoleix de diferents maneres.

1— Nous símbols de modernitat. Molts museus

s’han construït sobre la base del model del Guggenheim Bilbao.

La idea fonamental consisteix a construir un nou edifici que

serveixi de referència en el paisatge urbà, a banda de permetre

portar a terme un projecte de renovació urbanística. D’aquesta

manera, es tracta de crear nous elements de referència i

identitat urbana i nacional. L’estratègia, però, no ha tingut el

mateix èxit en tots els casos. En el cas d’Espanya, projectes

com la Cidade da Cultura a Galícia o la Ciutat de les Arts a

València han generat no només problemes econòmics de

finançament, sinó resultats poc destacats en el pla cultural.

La perspectiva de crear aquests nous símbols continua arreu

del món. El Louvre Abu Dhabi obre la porta a una nova era dels

museus en què aquests s’erigeixen com a elements d’una nova

modernitat i aspiren a ser noves icones d’un país.

2— Targetes de presentació de la nació. Els

museus d’història sovint van més lluny de la presentació d’una

sèrie d’objectes per esdevenir un element de construcció de

discursos. Museus d’història com el d’Estònia, la Casa de la

Història de Bonn, el Museu d’Història Alemanya de Berlín, o el

54

JORNADA

Museu Nacional d’Escòcia, entre molts d’altres exemples, han

construït relats històrics i d’identitat. Les inversions en museus

d’història s’han fet –especialment en el cas de museus– allà

on era necessari un nou relat sobre la història (com en el cas

d’Alemanya després de la reunificació) o després de processos

d’independència.

3— Objectes emblemàtics. Els objectes

emblemàtics, és a dir els més significatius d’un museu, allò

que en francès s’anomenen els objectes phares (fars), són

convertits sovint en elements de referència nacional. En

alguns casos, per la seva pròpia simbologia relacionada amb

la identitat (banderes, quadres emblemàtics, referències a

elements fundacionals de la nació) o sovint pel valor històric

que presenten amb relació a episodis de la història nacional.

Les obres de Delacroix al Louvre o la bandera nord-americana

al National Historic Museum de Washington són un parell

d’exemples que ens poden servir per veure la importància

d’aquests objectes amb relació a la identitat. D’altra banda, la

imatge de la Mona Lisa al Louvre no té relació amb la identitat

francesa, però s’ha convertit en un element reproduït com a

referent del museu i, fins i tot, del país. Les obres també poden

ser contrasímbols, com el quadre de Felip V penjat de cap per

avall al Museu d’Elx.

4— Vitrines de la nació. Els museus actuen

sovint com a «vitrines» que mostren l’esplendor històrica del

país. Sovint, aquestes representacions estan molt allunyades

de la realitat actual, però són presentades com a elements

d’identitat. El Museo Nacional de Antropología, per exemple, és

un cas clar en el qual es va construir un relat sobre l’esplendor

del passat indígena del país. Ha estat acusat de reflectir «indis

morts», és a dir, objectes arqueològics en contraposició al fet

que els indígenes són presents en la realitat nacional del país

però reflecteixen una realitat ben diferent.

5— Memòria traumàtica. Els museus de

memòria històrica esdevenen en molts casos elements de

referència nacional atès que parlen d’un passat traumàtic que

ha contribuït a la generació del país actual. Són un tipus de

museus molt controvertits perquè els seus relats són difícils de

simplificar i es plantegen dubtes sobre quines imatges donar i

el límit per a la sensibilitat i la consciència dels visitants. Així, el

Museu de l’Holocaust de Jerusalem és una institució nacional

que presenta el genocidi dels jueus durant la Segona Guerra

Mundial com un dels fets transcendentals en la formació de

l’estat actual. Un altre exemple pot ser, a Polònia, el Museu

de l’Aixecament, que presenta la insurrecció contra els

ocupants alemanys que va generar milers de víctimes. Amb

una museografia espectacular, el museu reflexiona sobre els

que van lluitar i la necessitat de la seva lluita. Auschwitz és un

altre referent nacional a Polònia. Ho són també els centenars

de museus relacionats amb la resistència a França, Itàlia, els

Països Baixos i Dinamarca. Però els usos de la memòria són

múltiples. Els espais de memòria traumàtica es poden convertir

en llocs de reconciliació? La museïtzació d’espais relacionats

amb guerres i llocs de repressió no només els ha convertit, amb

el temps, en llocs de memòria, sinó en espais que cerquen una

reconciliació.

6— Creació de nous elements d’identitat

nacional. Els objectes que poden servir per generar una identitat

no són només els de caràcter històric. En alguns casos, els

museus converteixen elements emblemàtics en nous elements

d’identitat. Així, l’ovella Dolly dissecada és un dels objectes més

fotografiats del National Museum of Scotland, a Edimburg, com

a reflex dels avenços científics del país en clonació.

7— Gestes militars. Els museus militars han

estat durant molt de temps elements de la construcció de les

narratives dels països a partir de la història militar. Aquest

tipus de museus ha evolucionat i, al costat dels museus

que expliquen les gestes militars i el paper de l’exèrcit i el

militarisme en la construcció dels ideals nacionals (com el

Musée de l’Armée de París o el Museo del Ejército de Toledo),

en trobem d’altres que expliquen la guerra com un element

social i destaquen els fets històrics, l’impacte dels conflictes

en la població civil, el sofriment dels soldats i l’impacte en la

societat. L’Imperial War de Londres o el War Museum d’Ottawa

són un bon exemple d’aquesta manera de fer dels museus

militars i de construir narratives sobre la identitat nacional d’una

altra manera.

8— Revisió de la història, llocs de

qüestionament i debat. La creació de museus que aborden

de manera crítica els fets del passat ofereix una perspectiva

diferent perquè revisen els processos històrics i, fins i tot, els

grans mites nacionals. El Tropenmuseum d’Amsterdam és

un bon exemple d’un museu que, tot i ser creat per justificar

el colonialisme, ara serveix com a element de revisió de la

història colonial i presenta una imatge del país fonamentada

en el multiculturalisme i la diversitat cultural. El Musée

d’Ethnographie de Neuchâtel és també un bon exemple de

com es reflexiona sobre la història i l’etnologia del propi país

des d’una perspectiva crítica, qüestionant el visitant. La Cité

Nationale de l’Immigration de París i el Musée de l’Homme, a la

mateixa ciutat, també aborden la història d’una manera diferent

atès que qüestionen la societat francesa i el fet que actualment

estigui fonamentada en el multiculturalisme.

9— «Jugar» amb la història. Davant dels

discursos sovint poc didàctics, la introducció d’una perspectiva

lúdica en la narrativa permet tota una experiència de la història.

Viure la història ens permet endinsar-nos en les narratives

històriques i en els grans fets que han marcat la història. La

simplificació contribueix sovint a donar un valor diferent a la

història. El DDR Museum de Berlín, un museu privat, ofereix

la possibilitat de «retornar» al temps del comunisme a l’antiga

República Democràtica Alemanya: entrar a les cases, entendre

el lleure d’aquella societat, els seus estris domèstics, els seus

cotxes... fins i tot els fets dramàtics com la repressió política,

l’espionatge o el control de la població. No evita una història

nostàlgica.

10— La identitat a l’aire lliure. Els museus

a l’aire lliure han estat una de les formes museístiques més

innovadores i també elements importants en la construcció

d’una idea nacional del passat, d’un passat romàntic.

L’Skansen, a Estocolm, va ser el primer a presentar –a través de

la recuperació de cases de diferents poblacions del país– una

55


imatge de Suècia amb una identitat nacional i alhora amb una

diversitat. Juntes, les cases creen una imatge sintètica de la

identitat basada en el folklore i en les formes de vida anteriors

a la industrialització. El model de l’Skansen suposa, de fet, la

«invenció» d’un passat que es materialitza en la interpretació i la

història viva. El museu ha tingut una notable influència en molts

d’altres tipus de societats.

Hi ha, en definitiva, múltiples estratègies i múltiples formes de

representació de la identitat als museus.

Durant les darreres dècades, l’orientació dels

museus ha experimentat una evolució sense precedents pel

que fa al nombre d’iniciatives, els recursos globals i el nombre

de persones que hi treballen. En el cas dels anomenats museus

de societat, els canvis han estat encara més intensos. Veurem

ara alguns tipus de museus, amb exemples concrets i mostrant

com aborden la qüestió de la identitat.

EXPOSAR LA NACIÓ: ELS MUSEUS DE SÍNTESI HISTÒRICA

Una de les principals formes de mostrar els relats de la identitat

als museus d’història consisteix a fer-ne un relat sintètic.

Abordar una síntesi de l’evolució d’una societat no és fàcil. Com

representar tots els elements d’una societat sense caure en un

reduccionisme o en un discurs lineal que sovint està carregat

d’una forta identitat? Com renovar les presenta cions que aniran

quedant obsoletes? Molts museus de síntesi han arribat a la

conclusió que una presentació general de la cultura d’una

societat resulta impossible, com si es tractés d’una monografia

o estudi de comunitat, raó per la qual recorren a presentacions

parcials a través d’exposicions que es van renovant amb

freqüència, renunciant a l’exposició permanent de síntesi o

bé convertint aquesta en «una exposició de llarga durada»,

però sempre amb la voluntat d’anar-la renovant. És sobretot

un qüestió relacionada amb la narrativa de les històries i en la

manera d’explicar la identitat nacional pròpia. Mentre que les

exposicions permanents són compromisos a llarg termini, les

exposicions temporals o de llarga durada –però sense pretensió

de permanència i de ser un discurs sintètic i únic– es permeten

el luxe de reflexionar sobre les controvèrsies i les realitats més

quotidianes.

Les formes d’exposició de la identitat nacional

són molt diverses En primer lloc, i amb independència de la

denominació concreta, cal esmentar els museus d’història

nacional de nombrosos països que podem qualificar com a

«museus d’història de síntesi» en la mesura que, totalment o

parcialment, integren tant col·leccions i discursos arqueològics

com històrics i etnogràfics (o, si més no, d’història social i

de la vida quotidiana), amb l’objectiu d’il·lustrar I’evolució de

les societats i els grups humans que han viscut al llarg del

temps en I’àmbit territorial del seu interès, interessant-se

tant per la dimensió política i institucional com per la social,

econòmica, tecnològica i cultural. Entre aquests cal assenyalar

especialment els museus d’Història Alemanya de Berlín i Bonn,

el Museu Nacional d’Història Americana de Washington i el

Museu d’Història del Japó de Tòquio.

L’actual Deutsches Historisches Museum és

el resultat de la fusió del museu homònim fundat el 1987 a

Berlín Oest, coincidint amb el 750è aniversari de la fundació de

la ciutat de Berlín (conjuntament pel govern federal i el Land

de Berlín), amb el Museum für Deutsche Geschichte, fundat el

1952 per explicar la història des d’una perspectiva marxista-

leninista. Amb la reunificació, el 1990, el museu oriental va

ser dissolt pel darrer govern de l’RDA i totes les col·leccions i

propietats van ser transferides al seu homònim occidental. EI

foment del coneixement i la difusió de la història d’Alemanya és

el principal objectiu del museu, que també es proposa contribuir

que els ciutadans alemanys tinguin una idea clara de qui són

com a alemanys i com a europeus, com a habitants d’una

regió especifica i com a membres de la civilització mundial

(Koschnick, 2008). La mostra permanent presenta la història

alemanya des de I’època romana fins als temps recents i tota

mena d’objectes i documents de la història alemanya, tant pel

que fa als aspectes polítics com als socials i econòmics, sempre

dins del context de la història general europea.

A l’antiga capital alemanya, Bonn, la Casa

de la Història de la República Federal Alemanya (Haus der

Geschichte der Bundesrepublik Deutschland Bonn), dona també

una visió de la història alemanya. Creada el 1989 i oberta el

1994, va ser un projecte impulsat pel canceller Helmut Kohl.

El museu pretén mostrar l’evolució històrica i les tradicions

democràtiques de l’Estat alemany modern i promoure la

comprensió i la responsabilitat dels ciutadans davant de l’Estat

democràtic mitjançant un recorregut a través d’objectes

originals de la història política, econòmica i social, els principals

corrents artístics i intel·lectuals, així com les condicions de

vida quotidianes. El projecte museològic va determinar que

el museu no s’havia de limitar al període que va de la Segona

Guerra Mundial a la reunificació, sinó que, en qualitat de museu

d’història contemporània, també havia de poder mostrar

l’evolució de I’Alemanya del futur mitjançant una política activa

d’adquisicions i exposicions. És per això que l’àmbit final de

l’exposició permanent és una pantalla gegant panoràmica que

ofereix al visitant la idea que «el futur és a les nostres mans».

Per la seva banda, el Museé national suisse/

Schweizerische Landesmuseum de Zuric constitueix un altre

exemple europeu de museu d’història nacional que repensa la

seva missió i funcions i, sobretot, el seu llenguatge museogràfic,

tant pel que fa a la forma com al discurs, per adaptar-se i

respondre millor a la realitat i a les transformacions, necessitats

i expectatives de la societat suïssa contemporània. Els orígens

d’aquest museu es remunten a l’any 1883 i des de 1898 ocupa

un edifici construït a propòsit per l’arquitecte Gustav Gull, a

Zuric, que recentment ha estat remodelat i ampliat. D’ençà de

la promulgació de la Llei sobre els museus i col·leccions de la

confederació, el gener de 2010, el museu constitueix una unitat

administrativa amb personalitat jurídica pròpia que integra tres

centres (el Museu Nacional de Zuric, el Castell de Prangins i el

Fòrum d’Història Suïssa d’Schwyz) i el Centre de Col·leccions

d’Afforlten am Albis, veritable cor del museu nacional, que

emmagatzema i conserva més de 820.000 objectes. Tots

aquests museus dediquen les seves exposicions permanents a

la història cultural suïssa, des de la prehistòria fins al present,

56

- Sala dels noms en record a les víctimes de l’holocaust al Memorial Yad va-Xem, a Jerusalem, conegut popularment com a Museu de

l’Holocaust

- Deutsches Historisches Museum de Berlín

- Museu Guggenheim de Bilbao

57

- Interior del Jüdisches Museum de Berlín

- Museu de les Ciències Príncep Felip, que es troba integrat dins de la Ciutat de les Arts i les Ciències de la ciutat de València

58

JORNADA

i contribueixen a l’estudi i el debat de la identitat suïssa i dels

contrastos i la varietat que en marquen la història i la cultura.

En el camp internacional, una de les propostes

amb més projecció i influència ha estat la del National Museum

of American History de Washington, renovat recentment, que

forma part de la Institució Smithsonian, el complex museístic

més gran dels Estats Units i probablement de tot el món.

Creat el 1955 pel president Eisenhower, el museu va obrir les

portes per primera vegada el 1964 com a Museum of History

and Technology. El 1980 va adoptar la denominació actual per

expressar millor la reorientació de la seva missió: la recollida,

cura, estudi i interpretació dels objectes que reflecteixen

l’experiència del poble nord-americà. El Museu, com ell mateix

es defineix, pretén «crear oportunitats per a l’aprenentatge,

estimular la imaginació i presentar idees desafiants sobre el

passat del nostre país». Recull i conserva més de tres milions

d’objectes diversos, dins d’una visió molt àmplia de la història

social, «des de l’original d’Star-Spangled Banner i el barret

d’Abraham Lincoln fins a la trompeta de Dizzy Gillespie i

les sabatilles de robí de Dorothy del Mag d’Oz. Per això, les

nostres col·leccions formen un mosaic fascinant de la vida

americana i constitueixen la col·lecció més gran d’història

dels Estats Units». En aquest sentit, tal com diu la informació

del museu, «més que mai, el Museu Nacional d’Història d’avui

brilla amb nova llum sobre la història d’Amèrica. El museu

treballa per assegurar que les nostres col·leccions, exposicions,

investigacions, publicacions i programes educatius tinguin tot

el suport de base per inspirar una comprensió més àmplia de

la nostra nació i dels seus molts pobles i per fer les nostres

exposicions i programes tan accessibles com sigui possible

a tots els visitants». Les exposicions tracten de qüestions tan

diverses com American on the move (història dels transports),

The American Presidency: A Glorious Burden (accions, rituals

i aspectes organitzatius dels presidents del país), First Ladies

at the Smithsonian, The Star-Spangled Banner: The Flag That

Inspired the National Anthem (sobre la bandera de Baltimore

per celebrar una victòria en una batalla), Communities in a

Changing Nation: The Promise of 19th-Century America (sobre

l’experiència de tres comunitats diferents: obrers industrials,

jueus immigrants i esclaus i afroamericans lliures) o On the

Water: Stories from Maritime America, entre d’altres.

Per completar la panoràmica sobre les

pregones transformacions experimentades pel museus que

hem anomenat de «síntesi històrica», caldria parlar també

dels cas del museus nacionals de nacions sense estat, com

ara el National Museum of Scotland, que també han iniciat un

profund procés de transformació en la mesura que s’enfronten

als mateixos problemes i reptes que la resta de museus en què

els conceptes d’identitat, història i nació esdevenen els eixos

més importants de reflexió i inspiració. Inaugurat el 1998, el

National Museum of Scotland pretén mostrar i explicar aspectes

d’Escòcia, però a l’ensems contribuir al coneixement de les

cultures d’arreu del món. Definit com un museu de societat,

inclou ciència, tecnologia, història, etnologia, arqueologia i arts

aplicades. Les diferents galeries tracten d’aspectes relacionats

amb el territori i la natura a Escòcia («Beginnings»), de la ciència

des d’un punt de vista interactiu («Connect» i «Communicate!»),

de la història d’Escòcia («Early People» i «Kingdom of the

Scots») i de l’Escòcia industrial («Scotland Transformed»,

«Industry and Empire»). Però el museu no es refereix només a

Escòcia, sinó que disposa d’espais dedicats al món natural i a

les diverses cultures del món, dos espais que seran ampliats

amb un ambiciós projecte d’ampliació i redefinició per

transformar-los, tal com el centre manifesta, «en un museu per

al segle XXI».

Partint de la història social, amb perspectiva

estatal o sense, tots aquests museus s’interroguen sobre el

passat i el present dels seus països. Esdevenen llocs per a

les memòries nacionals reformulant els vells conceptes de

museus d’història. Exploren històries sobre els fets polítics,

però també sobre els aspectes emocionals de la història del

país i esdevenen institucions que, a més de reflexionar sobre

el passat, configuren i conceptualitzen identitats nacionals. Es

converteixen en poderoses institucions productores d’identitats

que, com diuen Smith i Núñez (1998), «commemoren els morts i

inspiren els vius».

IDENTITATS PLURALS: MUSEUS DE CIVILITZACIÓ I SOCIETAT

Mentre que a Europa la major part dels museus etnològics

tradicionals estaven en crisi al final dels vuitanta i el

començament dels noranta, al Canadà la peculiar situació

sociopolítica d’aquest país i el paper dels autòctons o

primeres nacions en la ideologia naci onal van comportar

l’aparició de grans projectes de museus de societat, amb

una fusió de diverses disciplines, fonamentalment la història

i l’antropologia (Iniesta, 1994a i 1994 b). Gairebé en paral·lel

es van crear dos museus de nom similar, però de continguts

i discurs museològic molt diferents, que han tingut una gran

influència al món: el Canadian Museum of Civilization (avui

Canadian Museum of History) i el Musée de la Civilisation. Les

coincidències en el nom expressen una certa competitivitat

entre les administracions implicades, ja que el primer va

ser promogut pel govern federal canadenc i el segon per la

província de Quebec, de manera que tots dos responen a un

discurs identitari diferent. Però no només tenen diferències

pel que fa a la identitat que representen, sinó també quant

al model museològic i el seu públic (el primer rep un públic

majoritàriament turístic, fins al punt de ser el primer museu del

país en nombre de visitants, mentre que el segon té un públic

procedent majoritàriament del Quebec). En tot cas, el model de

«museu de la civilització» ha tingut un gran impacte arreu del

món, sobretot per la seva concepció de museu interdisciplinari i

per la combinació d’exposicions referencials de llarga durada al

costat d’altres de temporals per poder tractar successivament

diferents aspectes de la realitat.

El Musée de la Civilisation (inaugurat el 1988

a Quebec, capital de la província del mateix nom, on hi ha un

fort sentiment d’identitat francòfona i sovint independentista)

es distingeix per una museologia molt innovadora i es defineix

com un «lloc de coneixements i d’idees, un museu amb

riques col·leccions, un centre educatiu i de memòria». La

llei de Museus Nacionals del Quebec atribueix al Musée de

59


la Civilisation una triple missió: la conservació i difusió del

coneixement de la seva col·lecció etnogràfica, fer conèixer la

història i els diversos components de la cultura quebequesa,

particularment les cultures materials i socials del territori i

les altres cultures que l’han enriquit, i assegurar la presència

del Quebec dins de la xarxa internacional de manifestacions

museològiques. Pretén aportar una visió dinàmica de

l’experiència humana en conjunt, però amb una mirada

preferent sobre el Quebec. Per aconseguir aquests objectius,

el museu va renunciar a disposar d’una exposició permanent

i es planteja com un conjunt d’exposicions de referència (de

llarga durada, però no «permanents» i temporals, amb una

programació temàtica que combina exposicions espectaculars

amb altres de més reflexives, però sempre tractant de convidar

l’espectador al descobriment i l’exploració.

— El Canadian Museum of History, per la

seva banda, va ser una gran inversió duta a terme a partir

de la reconversió del National Museum of Man, el qual va

ser construït per motius d’estratègia política a la ciutat de

Gatineau (al Quebec francòfon), però només separat per un pont

d’Ottawa, la capital del país des d’on habitualment es visita el

museu. Plantejat gairebé des d’una dècada abans, es va obrir al

públic el 1989 com un símbol de la identitat canadenca a través

d’una memòria col·lectiva (Macdonald i Alsford, 1989:3). D’ençà

de l’obertura al públic, el 29 de juny de 1989, aquest museu

estatal del govern canadenc ha tingut una mitjana d’1,3 milions

de visitants cada any, aproximadament. L’any 1981, el govern va

aprovar la remodelació del museu i la construcció d’una nova

seu per donar resposta a les seves necessitats de creixement

i modernització, com ara la millora de les reserves, on molts

dels valuosos objectes que conserven s’estaven fent malbé.

Dos anys després es va decidir la ubicació del nou museu en un

gran solar al parc Gatineau, al costat del riu Ottawa i amb vistes

al Parlament del Canadà. El museu està portant a terme en

aquests moments una profunda reforma, sobretot de la part que

tracta de la història del Canadà. Fins ara tenia tres grans espais

d’exposició. El primer, la Gran Galeria, (Grand Hall) està dedicat

al patrimoni i a l’art monumental dels autòctons de la costa oest

del Canadà. El segon, The First Peoples Hall, va ser obert més

tard (el 2003) i comprèn set galeries on es presenten més de

2.000 objectes i imatges que il·lustren la història dels autòctons

del Canadà. El tercer gran espai –en remodelació– està dedicat

a la història del Canadà des de l’arribada dels primers europeus

fins a l’actualitat (el Canada Hall). La visita està acompanyada

per actors que representen diferents personatges de l’època,

en una interacció que permet al visitant rebre més informació

dels continguts. El museu disposa d’una companyia estable de

teatre (Dramamuse) que interpreta les col·leccions mitjançant

teatre interactiu. Així, personatges com un caçador de pells,

un cuiner, un ferrer, uns soldats anglesos o una dona burgesa

són presents al llarg de la visita per explicar al públic les

seves activitats quotidianes i la seva visió de la societat i

transmetre informació a través de la tècnica de living history.

El museu té una gran espectacularitat, però se n’han criticat

diversos aspectes com la separació entre els pobles autòctons

(presentats en clau del passat i sense relació amb el present) i

la història del Canadà (com si fossin aspectes diferents) i evitant

mostrar els conflictes entre els uns i els altres. El Canadian

Museum of History, com altres projectes similars d’altres

països, constitueix una extraordinària vitrina de projecció de la

identitat nacional i una mostra de l’aprofitament dels museus

per part del poder polític. Constitueix alhora un gran teatre de la

unitat nacional, qüestionada sobre tot pel Quebec.

Qüestions similars es discuteixen al

National Museum of Australia. Plantejat com una gran

reflexió sobre la nació australiana (Weber, 2004), el museu

ha rebut qüestionaments tant d’aquells que consideren que

no representa prou bé els pobles aborígens com d’aquells

que consideren que presenta una història excessivament

crítica amb el paper de la colonització. Així, Windschuttle va

arribar a la conclusió que els historiadors socials radicals

havien determinat la narració de l’exposició Instantànies de

la història d’Austràlia, mentre que en la mateixa línia Edgar

(2001) arribava a considerar que el centre era «un museu

descaradament polític», que «denigrava els immigrants britànics

que van construir la societat on vivim». Aquesta classe de

consideracions mostren les polèmiques entre els partidaris

d’una història única i els que més aviat pensen que el museu ha

«de presentar idees i punts de vista d’Austràlia, que pot ser que

no sempre siguin agradables» (Wardle i Gris-Smith, 2001; citat

a Rider i Dean, 2005), que sovint acompanyen aquests tipus de

museus. O, com es va escriure en un comentari sobre el museu

a la premsa, «la història d’Austràlia no és tota dolçor i llum. Hi ha

moments de foscor i aspectes de grandesa ... com en qualsevol

lloc, les exposicions del museu són inevitablement parcials,

però no presenten una visió distorsionada del passat» (White,

2001; citat a Rider i Dean, 2005).

En la mateixa línia que el Museu Nacional

d’Austràlia, el Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa

constitueix un bon exemple dels centres museístics que

representen les identitats plurals d’un país, amb una vocació

especial per reconèixer l’aportació de les cultures autòctones.

El museu va ser creat l’any 1992 pel Parlament neozelandès a

partir de la unificació en una sola entitat del National Museum

(antic Dominion Museum) i la National Art Gallery de Nova

Zelanda, dues institucions heretades de l’època en què el país

era una colònia britànica. Sis anys més tard, el 1998, es va

inaugurar a la capital del país, Wellington, el gran edifici de nova

arquitectura (més de 36.000 metres quadrats) destinat a acollir

aquest nou museu. L’obertura del centre va ser la culminació

d’un llarg procés de planificació i construcció començat a

mitjan anys vuitanta del segle passat, l’objectiu del qual va ser

clarament explicitat des del principi: crear un símbol d’identitat

nacional internacionalment reconegut. Tanmateix, la nova

institució havia i ha de tenir en compte la diversitat ètnica i

cultural del poble de Nova Zelanda i emfatitzar i presentar tant

la riquesa i la vitalitat de la cultura maori com l’art i la història

social dels paheka (denominació donada popularment als

neozelandesos blancs i descendents dels colons britànics).

En conseqüència, i des de l’inici del projecte, el museu es

va plantejar com una institució bicultural, és a dir, com un

organisme en què l’estructura, el disseny arquitectònic, la

60

JORNADA

distribució espacial i els temes expositius estarien clarament

dividits entre maori i paheka. El pes del biculturalisme com a

principi fundacional del museu s’evidencia també amb el nom

maori adoptat per la institució: Te Papa Tongareva, que es pot

traduir com «el nostre contenidor de les coses preuades i les

persones que neixen de la Mare Terra a Nova Zelanda», que fins

i tot s’imposa com a marca preferent de la institució.

Els exemples que acabem de veure assenyalen

un tipus de museus que, a banda dels aspectes conceptuals,

tenen en comú el fet de referir-se tant a les poblacions

autòctones com a les europees. En tots els casos, el desig

d’oferir una visió d’unitat dins del respecte a la diversitat i la

voluntat d’entretenir i educar a la vegada comporta reptes a

problemes candents d’aquestes societats (Dean i Reader, 2005).

NOVES IDENTITATS

Considerats també com a museus de societat s’han de situar

diversos projectes de transformació i remodelació d’antics

museus etnològics i, fins i tot, arqueològics europeus de

vocació universal o, si més no, supranacional i, alhora, de

creació o remodelació de museus d’història i civilització

europea, que alguns teòrics de la museologia han qualificat

com a «museus postnacionals» i que estan generant un nou

panorama museològic a Europa. Entre aquests podem esmentar

els encara recents Musée des Civilisations de I’Europe et de la

Méditerranée, a Marsella, i el Musée des Confluences, a Lió, o el

projecte del Humboldt Forum, a Berlín.

Tot i les diferències, en els museus més

innovadors que s’estan desenvolupant en aquests moments

trobem tres característiques comunes. Primerament, el caràcter

interdisciplinari. Com en el model canadenc dels museus dits

de civilització, aquests nous projectes europeus neixen de la

necessitat d’aplegar disciplines socials diferents i superar la

vella noció vuitcentista de museus disciplinaris, en molts casos

fusionant antics museus que han quedat desfasats o que tenen

poc èxit de públic. En segon lloc, el fet de basar el seu projecte

en exposicions temporals, més que en exposicions permanents,

per permetre una renovació constant dels continguts, poder

abordar un nombre de temes més divers i superar així les

dificultats d’abordar una síntesi que sempre pot caure en el

reduccionisme. En tercer lloc, els museus són anomenats

amb nous conceptes, com ara «museu de les civilitzacions»,

que escapen deliberadament de les connotacions de termes

com cultura popular o tradicions. Aquests nous termes

impliquen una aproximació multidisciplinària a aspectes que

són simultàniament socials, històrics, religiosos, morals,

científics i tecnològics (Rogan, 2003a) i deixen de representar

només el passat per reflexionar també sobre el present i

els seus problemes. Finalment, en quart lloc, trobem també

una reformulació pel que fa a les identitats. En uns casos,

les identitats nacionals o estatals han estat substituïdes per

identitats més àmplies, com l’europea, o bé els discursos sobre

la identitat tenen un component més ampli, s’integren en una

visió més genèrica i no mostren un discurs lineal. La diversitat

cultural i les similituds, els contactes, les tradicions i els canvis

porten a la construcció de noves identitats en el context d’una

societat globalitzada (Rogan, 2003a; 2003b)

El projecte de reconversió del Musée des Arts

et Traditions Populaires, creat com el Musée de l’Homme el

1937 en ple govern del Front Popular després de la separació

de les col·leccions exòtiques i les franceses de l’antic Musée

Trocadéro, és potser el cas més paradigmàtic. Durant la

dècada dels noranta, el museu va ser qüestionat per manca

de públic i pel seu discurs, de manera que es va reconvertir en

el Musée de la Civilisation de l’Europe et de la Méditerranée,

instal·lat a Marsella. El discurs museogràfic de la «Galeria de

la Mediterrània» s’estructura al voltant de quatre grans eixos

temàtics, considerats els quatre «fets de civilització» que

defineixen l’especificitat del món mediterrani davant d’altres

mons com l’asiàtic, l’americà o l’africà. Sónː el naixement de

l’agricultura, l’origen de les religions monoteistes (explicat a

partir de Jerusalem, ciutat santa per al judaisme, el cristianisme

i l’islam), el concepte de ciutadania i dels drets humans i,

finalment, la Mediterrània com a punt de partida de les grans

rutes marítimes intercontinentals. Però en el museu tenen un

paper molt important les exposicions temporals, que tracten

temes tan diversos com el gènere, la gestió dels residus, les

cultures urbanes, les formes interculturals, les migracions o fins

i tot el futbol.

El Musée des Confluences de Lió va obrir

al públic el 2014 amb la voluntat de crear alhora un centre

de ciències naturals i de societat. Parteix d’un gran projecte

arquitectònic del taller d’arquitectura austríac C00p Himmelb(l)

au que es va construir amb un retard de deu anys i que es va

convertir en un autèntic desastre financer, ja que dels 60 milions

d’euros previstos va passar a costar-ne més de 250. El projecte

científic va ser dirigit inicialment per Michel Côté, posteriorment

director del Musée de la Civilisation del Quebec. La principal

novetat que presenta és que ja no es tracta solament d’un

museu de societat, sinó que partint del model canadenc de

museus de civilització, el projecte prefigura un museu de

les ciències i de les societats. El nom de «confluències» fa

referència a la seva situació a la confluència dels rius Roine i

Saona, però també al projecte cultural associat a les ciències

i les societats i a la trobada dels visitants i els coneixements.

Pretén, doncs, difondre alhora la cultura científica i construir

un pont entre les ciències i els aspectes més importants de

les societats. La missió del Musée des Confluences és, per

tant, mirar de comprendre l’home i el seu entorn, copsar el

món natural i cultural i, alhora, explicar el progrés tècnic.

Totes aquestes disciplines es conjuguen a partir de quatre

exposicions de referència que tracten dels orígens de la vida

combinant les explicacions científiques amb les interpretacions

dels orígens (Origines, les récits du monde), sobre les societats

i la forma d’organització (Sociétés, le théâtre des hommes),

sobre la diversitat d’espècies (Espèces, la maille du vivant) i

sobre les visions de la mort en altres cultures i a la nostra pròpia

(Éternités, visions de l’au-delà). Les exposicions temporals

tracten temes diversos: en el moment d’escriure aquest text

ofereix una exposició sobre Lumière i els orígens del cinema,

una sobre els verins a través de la història, una sobre els

tuaregs i una altra sobre el sentit d’una col·lecció en un museu.

61


Com en els museus de la civilització, seran exposicions que

evolucionaran al compàs de les preocupacions de la societat.

La voluntat de promoure el diàleg intercultural

constitueix també un dels leitmotivs del Humboldt Forum de

Berlín, un dels projectes culturals més grans i importants en

desenvolupament actualment a Alemanya. El nou centre ha

estat concebut com un fòrum internacional de art, cultura i

ciència. L’equipament s’instal·larà en una reconstrucció parcial

de l’edifici de l’antic Castell-Palau de Berlín, un lloc important de

la història d’Alemanya situat en un dels extrems de l’anomenada

Museum Insel (Illa dels Museus) i prop d’aquest important

complex museístic de fama internacional. A les tres façanes

reconstruïdes de bell nou de l’antic palau berlinès s’afegirà

un nou edifici modern, dissenyat per ubicar-hi un gran centre

cultural i d’exposicions. D’acord amb el projecte, una de les

principals missions del nou centre serà «inspirar i promoure

el diàleg entre les cultures del món». Alguns dels museus,

biblioteques i institucions de recerca més importants del país i

la capital alemanya uniran les seves forces a l’Humboldt-Forum:

per exemple, els museus nacionals de Berlín hi presentaran

una extraordinària col·lecció artística i cultural d’artefactes

d’Àfrica, Àsia, Amèrica i Oceania; la Biblioteca Central i Regional

de Berlín hi ubicarà un important centre de documentació

multimèdia, i finalment, la Univesitat Humboldt hi exposarà la

seva enorme col·lecció de recerca científica que adoptarà la

forma de showcase of the sciences (vitrina de les ciències). El

centre projectat també aspira a esdevenir un lloc d’informació,

educació i trobada intel·lectual obert tant als berlinesos com

als visitants. La seva programació serà molt diversa i oferirà

des d’exposicions a obres de teatre, pel·lícules, espectacles

de música i dansa, etc. Per aquest motiu, el projecte ha estat

qualificat per alguns com el nou Centre Pompidou del segle XXI.

Inspirats d’alguna manera en el model

canadenc del museu de civilització, els projectes que acabem

de veure influiran notablement en la transformació dels antics

museus etnològics els propers anys. Tots tenen raons similars

i responen al que hem anomenat museus postnacionals. Les

identitats són fortament presents en aquests museus, però

en un sentit molt diferent. Les societats actuals tenen nous

costums, noves maneres de cuinar, noves pràctiques religioses,

noves experiències i formes de vida que no es reconeixen

en el patrimoni que els museus etnològics conservaven

(Rogan, 2003a:47). Per això, totes les barreres es trenquen: les

disciplinàries, les cronològiques, les identitàries i, fins i tot, les

exposicions permanents. Els museus postnacionals responen

a una nova lògica en què l’antropologia «es converteix en

l’estudi de la societat contemporània en una dimensió històrica»

(Rogan, 2003: 48).

IDENTITATS MULTICULTURALS

Des dels primers museus etnològics es va procurar fer una

síntesi que permetés la presentació general dels aspectes

geogràfics, cultu rals i socials d’una societat. Experiències com

els museus regionals o els museus antropològics de final del

segle XIX i de la primera meitat del XX van intentar plantejar

una presentació general d’una cultura, un èmfasi que també

va caracteritzar molts dels museus comarcals dels vuitanta.

De fet, molts d’aquests centres semblen museus clònics amb

un mateix esquema que inclou una presentació del medi, un

recorregut històric (prehistòria, vestigis del món antic, època

medieval i moderna) i un recorregut etnogràfic per les formes de

produc ció tradicionals i els diferents elements festius, religiosos

i familiars. Tots aquests museus sintètics topen amb la dificultat

d’abordar una síntesi de tots aquests aspectes i d’abordar de

forma reduccionista la complexitat de la societat.

Guibal, antic director del Musée Dauphinois,

que va fer un pro jecte de renovació del Musée des Arts et

Traditions Populaires que no es va portar a terme, assenya-

lava clarament les dificultats de fer funcionar un museu de

societat com si fos d’art i proposava de forma molt didàctica la

necessitat de reconvertir el museu de síntesi en un museu que

renovi constantment les exposicions: «No es pot fer funcionar

un museu de societat, un museu de civilització, com si fos

un museu d’art. Al Louvre es veurà la Gioconda o la Venus de

Milo. Aquestes obres han de ser allà, visibles cada dia. Però,

en canvi, no es va a l’ATP per contemplar un objecte, encara

que la qualitat estè tica d’algunes de les nostres peces sigui

destacable. Aquests objectes només són interes sants dins

d’una situació. Més que una exposició permanent del nostre

fons, impossible d’assegurar, cal privilegiar les exposicions

temporals (les mirades sobre el patrimoni evolucionen

ràpidament) (...)ˆ S’han de fer moltes inauguracions durant

l’any. I cada inauguració ha de ser un esdeveniment» (citat a De

Roux, 1992). Gràcies a la constant renovació dels continguts,

els museus poden abordar temes molt més diversos i alhora

plantejar diferents punts de vista. És per això que molts

museus de síntesi han renunciat a l’exposició permanent i s’han

plantejat partint d’exposicions temporals, cosa que permet

renovar els continguts i també fa possible aconseguir més

públic que torni al museu a veure la mateixa exposició.

El Musée Dauphinois no és només un bon

exemple d’aquesta opció, sinó que es tracta d’un museu que

ha tingut una influència decisiva en molts projectes posteriors.

Inaugurat el 1968 en un antic convent, es defineix «com un

museu de patrimoni regional dedicat a les cultures i als homes

que han fet aquella regió, des de la prehistòria fins al patrimoni

que actualment està en procés de constitució». El Dauphinois

disposa de prop de quatre mil metres quadrats destinats a

la presentació anual de tres o quatre exposicions dedicades

generalment al patrimoni regional, però també a altres temes i

cultures. El Museu proposa dues exposicions de llarga durada,

que actualment són Gens de l’Alpe, una presentació de les

formes de vida a la muntanya el segle XX, i La grande histoire

du ski, dedicada al turisme d’hivern i a la cultura de l’es quí. A

més, el museu presenta nombroses exposicions temporals

d’una durada de sis a catorze mesos, sobre el patrimoni

regional de l’Aude i dels Alps i també sobre les altres cultures

estrangeres presents a la regió. Va ser especialment interessant

un cicle de tres exposicions dedicades a la immigració (De

l’Isère au Maghreb, Mémoires d’immigrés i Racines. Greniers

et protections dans l’Atlas marocain), realitzades amb la

col·laboració de marroquins de la regió de l’Isère que explicaven

62

JORNADA

les seves condicions de vida actuals, la memòria del passat i les

formes de vida de la societat d’on venien.

Malgrat tractar-se d’un museu ubicat en

una ciutat de només 150.000 habitants, el museu ha estat

reconegut internacionalment per la qualitat de les exposicions

que organitza, per l’originalitat del sistema i per la tasca del

seu conservador, Jean Claude Duclos, creador també d’altres

interessants museus de la ciutat com el Musée de la Résistance

et de la Déportation i del d’història, Musée de l’Ancien Évêché.

Es parla, fins i tot, d’una trilogia dels museus etnològics més

destacats del món que inclou el Dauphinois, el de la Civilisation

de Quebec i el d’Ethnographie de Neuchâtel. En tots els casos,

l’eix central del museus el constitueixen les exposicions

temporals, més que la conservació i presentació permanent de

les seves col·leccions.

El panorama dels museus etnològics quedaria

incomplet sense mencionar un dels tipus de museus que més

han aportat a la renovació museològica: els museus a l’aire lliure

–en la concepció nòrdica, nord-americana i centreeuropea– i

els ecomuseus –en la tradició francesa i estesa a altres països.

Com assenyala Duclos (2001:78-79), aquests centres han fet

aportacions tan importants com la innovació en l’expressió

museogràfica del temps i de l’espai, en la participació de la

població, en la reflexió col·lectiva sobre el desenvolupament i

l’estímul de les poblacions per dominar el seu futur i en el recurs

a la interdisciplinarietat, amb conseqüències felices tant pel que

fa als intercanvis entre els investigadors i la població, com a

l’expressió que permet el progrés, d’una forma més general, del

coneixement d’un espai determinat.

Tanmateix, molts museus a l’aire lliure

i ecomuseus es troben en una cruïlla difícil. Molts d’ells

proporcionen una imatge arcaica, romantitzada, aliena a

les transformacions de la societat, un món del passat que

probablement interessa molt menys als públics actuals

que als de deu o vint anys enrere. Un públic que, a més,

s’ha anat acostumant a museus amb elements multimèdia i

virtuals poderosos que cerquen altres aproximacions, com

els museus de patrimoni industrial que estan coneixent una

forta expansió a la darrera dècada. Com renovar, així doncs,

els seus plantejaments i adaptar-se als nous reptes temàtics

i a les necessitats canviants de la societat? De fet, al costat

de museus que semblen aturats en el passat n’hi ha molts

d’altres que han anat variant els seus objectius romàntics

de conservació de la societat «tradicional» mitjançant noves

propostes que –sense renunciar als seus objectius inicials de

desenvolupament sociocomunitari– permetin contemplar una

visió de la vida quotidiana amb els seus costums, conflictes i

contradiccions.

Els ecomuseus, versió francòfona del model

nòrdic dels museus a l’aire lliure, van ser un dels elements més

característics de la renovació impulsada per la nova museologia

dels anys setanta. Gairebé quaranta anys després de la seva

creació, els ecomuseus resisteixen millor la crisi que els museus

etnogràfics o etnològics tradicionals, però com en el cas

dels museus a l’aire lliure també hauran de redefinir els seus

objectius durant els propers anys. Com diu Segalen (2006:301),

no només s’hauran de referir a la cultura del passat sinó també

als problemes contemporanis (agricultura, indústria, turisme,

explotació dels recursos naturals, etc.).

Encara que aparentment el concepte mateix

de museu a l’aire lliure sembla ja caduc, en benefici de la

preservació in situ i de la interpretació del paisatge, el model

centenari de museu a l’aire lliure no està superat i només a

Europa n’hi continua havent uns tres-cents. ŽSi bé la majoria es

mantenen d’acord amb els principis originals de presentació,

amb un cert aire nostàlgic i caduc, en molts casos han anat

emprenent una renovació dels continguts i de les formes

expositives.

Un exemple molt clar de reinvenció d’un museu

és el Nederlands Openluchtmuseum (Museu a l’Aire Lliure dels

Països Baixos), creat l’any 1912 durant el període de més eufòria

de l’Skansen, que els darrers anys ha emprès un ambiciós pla

de renovació que l’ha portat a guanyar el Premi al Millor Museu

Europeu de l’Any el 2005. Inicialment, l’Openluchtmuseum

responia als mateixos principis de l’Skansen (De Jong, 1994):

una idea romàntica, un desig de presentació d’una societat

gairebé intacta com a contraposició als ràpids canvis socials,

conseqüència de la industrialització, i una valoració estètica

del producte tradicional davant el menyspreu als productes

industrials. Tanmateix, el museu no va poder evitar un certa

davallada de públic i el dilema de com podria resistir un model

així el pas del temps (De Jong, 1994). Això va portar, el 1987, a

l’anunci per part del Ministeri de Cultura de la intenció de tancar

el museu, una decisió que va es poder evitar gràcies a la pressió

pública, que va arribar a manifestar-se per exigir la permanència

de la institució. Des de llavors, el Museu va iniciar un procés

de remodelació reorientant els seus objectius i la seva missió.

Ha ampliat els objectius aprofundint en la substitució de la

noció de cultura popular per la de la vida quotidiana com a eix

temàtic de la missió del museu. I, d’altra banda, ha fet un esforç

considerable per modernitzar les exposicions, tant des del punt

de vista temàtic com museogràfic, incloent-hi mostres sobre els

diversos aspectes de la societat rural holandesa per explicar la

realitat de la vida quotidiana i allunyar-se de la idealització. Però

l’element més destacat ha estat la construcció d’unes noves

instal·lacions a l’entrada del recinte, on destaca l’espectacular

multimèdia HollandRama.

Paral·lelament al naixement de la disciplina

antropològica, la fascinació per les altres cultures va portar a

acumular importants col·leccions d’objectes que mostraven

l’exotisme dels altres i la visió d’unes cultures considerades

primitives. Museus de grans dimensions, com el Museé de

l’Homme de París (1937, procedent de l’antic Trocadéro), el

Berliner Museum für Völkerkunde (1873) o el Tropenmuseum

d’Amsterdam (inaugurat el 1871 com a Colonial Museum),

entre molts d’altres, presentaven els diferents aspectes

tècnics, econòmics i socials de les cultures primitives, en

especial els seus artefactes. Els museus etnològics van

tenir un desenvolupament extraordinari a la fi del segle XIX i

començament del XX.

Des dels anys setanta del segle XX, molts

dels grans museus etnològics dedicats a la presentació

63


d’altres cultures han anat entrant en crisi, en gran part com a

conseqüència del nou context de les relacions entre cultures,

de manera que la relació amb els altres no es pot establir en

termes d’exotisme, sinó de relacions interculturals en el context

d’una societat globalitzada. La valorització d’altres cultures

ha portat aquestes a denunciar, en molts casos, la forma en

què eren presentades en aquests museus, fins a l’extrem de

demanar fins i tot la devolució d’objectes –sobretot els de

caràcter sagrat– a les cultures que els van produir, com les

sol·licituds judicials dels autòctons nord-americans (Simpson,

1996:216-218). La visió dels altres, als països occidentals, ja no

interessa tant en termes de curiositat, sinó com unes cultures

amb les quals el contacte és quotidià. I, d’altra banda, hi ha la

necessitat de superar el regust colonial que han tingut aquests

museus durant moltes dècades. Els vells museus colonials no

només han perdut públic i s’han envellit, sinó que a més s’han

tornat «políticament incorrectes».

Les solucions adoptades per fer front a aquests

reptes han estat diverses, però podríem dir que s’han seguit

quatre grans línies: la revitalització crítica, la revitalització

artística, la revitalització multicultural i la revitalització

autòctona.

La primera opció, que s’ha anomenat

museologia crítica o de la ruptura, correspon a museus que

han accentuat la perspectiva crítica. El cas més paradigmàtic

és el del Musée d’Ethonographie de Neuchâtel (MEN), un antic

museu etnogràfic obert l’any 1904 però que va orientar una

proposta molt innovadora i crítica a partir de la direcció de

Jacques Hainard (entre 1980 i 2006) i, posteriorment, de Marc-

Olivier Gonseth. Hainard va desenvolupar el que anomenava

una «museologia de la ruptura», en la qual els objectes adopten

un paper secundari i es construeixen exposicions fortament

crítiques, provocadores i reflexives al voltant de temes

contemporanis. Els objectes no són exposats per si mateixos,

sinó com a part d’un discurs, i es converteixen en els arguments

d’una història, amb un enfocament dissenyat per permetre

als visitants relativitzar les seves percepcions i els seus

coneixements per desconstruir i qüestionar les seves certeses.

La segona opció (la revitalització artística)

consisteix a destacar els objectes des d’un punt de vista

formal, promovent-ne la contemplació estètica i com a màxim

proporcionant un suport amb textos o elements multimèdia per

contextualitzar-los. És el cas del polèmic Quai Branly, obert el

2006 amb els fons etnogràfics del Musée de l’Homme. Aquest

museu, creat per Paul Rivet després de l’Exposició Universal de

1937, reunia fins a 2004 una riquíssima col·lecció sobre la vida i

la història de la humanitat i tenia com a objectiu agrupar en una

mateixa exposició la humanitat en la seva evolució (prehistòria),

en la seva diversitat (antropologia biològica) i en les seves

expressions culturals i socials (etnologia). Aquesta triple funció

convertia al museu en un centre de referència mundial, però

durant els anys vuitanta i noranta havia quedat obsolet. En

arribar a la presidència de la República el 1995, Jacques Chirac

va proposar, seguint la proposta del col·leccionista Jacques

Kerchache, l’obertura d’una sala dedicada a les «primeres arts»

al Louvre. El projecte es va concretar en una nova galeria el

2000, amb l’oposició dels conservadors del Musée de l’Homme

i del Musée National des Arts d’Afrique et d’Océanie que no

volien perdre els seus tresors, i dels mateixos conservadors del

Louvre, resistents que aquest tipus d’art entrés al seu palau.

Aquesta galeria va prefigurar el que ha estat el projecte del

Musée Quai Branly, també una proposta de Jacques Chirac

per a la creació d’un nou museu dedicat a les «primeres arts».

El projecte pretenia, a més, i seguint els passos d’anteriors

presidents, deixar una empremta del seu mandat en forma

d’una gran institució cultural.

—A mesura que es va anar concretant el

projecte, les polèmiques es van multiplicar. La primera i més

important es va referir a la forma de presentació dels objectes:

havia de prevaler l’interès artístic de les peces exposades o

el cultural? Molts antropòlegs van anar denunciant, a mesura

que avançava el projecte, que només l’interès estètic era

present en la realització del museu i en l’elecció dels objectes

exposats (Price, 2007). Així, es va criticar la disparitat de

la representativitat dels objectes exposats, la qual cosa

va suscitar protestes al Quebec per l’escassa presència

d’objectes procedents de les primeres nacions d’aquell país.

La segona polèmica es va generar a partir del concepte mateix

de «primeres arts», terme que per a molts no deixa de ser un

eufemisme d’«art primitiu». Les discussions suscitades van

comportar llargs debats sobre el nom del museu, anomenat

inicialment Musée des Arts Premières i finalment Musée des

Arts et des Civilisations d’Afrique, d’Asie, d’Océanie et des

Amériques, però amb el topònim Musée du Quai Branly com a

principal i gairebé única denominació coneguda. El Museu va

obrir les portes el 20 de juny de 2006 en un nou edifici singular

creat per Jean Nouvel proper a la Torre Eiffel i proveït d’una

gran superfície (10.000 metres quadrats d’exposicions) i d’una

extraordinària bellesa. En paraules del president Jacques

Chirac, la creació del museu naixia «d’una voluntat política: fer

justícia a les cultures no europees. Es tractava de reconèixer el

lloc que ocupen les seves expressions artístiques en la nostra

herència cultural i, també, el nostre deute amb les societats

que les han produït». I afegia: «També es tractava de posar allà

on correspon, trencant una llarga història de menyspreu, arts i

civilitzacions massa temps ignorades i desconegudes per tornar

tota la seva dignitat als pobles sovint humiliats, oprimits i de

vegades aniquilats per l’arrogància, la ignorància i de vegades la

ceguesa» (Chirac, a La Guía del Museo, 2006).

Davant de l’èmfasi artístic i formal del Branly,

altres museus etnològics han adoptat vies diferents per

presentar les diferències culturals. És el que hem anomenat

revitalització multicultural. En aquest cas, el focus predominant

consisteix a explicitar les circumstàncies en què es van formar

les col·leccions i a mostrar i explicar el paper del colonialisme.

Les noves sales del Museum für Völkerkunde de Viena (creat

el 1928 i renovat recentment) adoptaran aquesta visió. El

creixent multiculturalisme de les societats occidentals ofereix

un incentiu considerable per a la reconversió dels museus

etnològics en centres de reflexió sobre la diversitat. Aquest

és el cas, per exemple, del Tropenmuseum d’Amsterdam, un

museu amb una llarga història i que inicialment portava el

64

JORNADA

nom de Museu Colonial (1864). Tot i que la visió colonialista va

començar a canviar a la dècada dels setanta amb l’interès per

la visió dels problemes de les societats no desenvolupades,

ha estat sobretot en la darrera dècada quan ha anat canviant

l’orientació per posar èmfasi en els intercanvis culturals i les

formes de vida de les altres cultures, incloent-hi els problemes

multiculturals de la societat holandesa i deixant de posar

èmfasi en els objectes per centrar-se en les relacions entre els

aspectes culturals, socials i econòmics. Així, per exemple, les

exposicions permanents tracten d’àrees culturals, però també

n’hi ha una sobre el colonialisme holandès i una sobre les

relacions entre els humans i els ecosistemes. La museografia

també ha estat renovada i combina vídeos, animacions i sons

amb una forta presència d’elements multimèdia molt atractius.

Una part important del museu és el Tropenmuseum Junior,

dedicat als nens, en el qual s’ha fet una reproducció d’un barri

de Bombai amb els seus carrers, els restaurants, la música, la

dansa, les botigues, els sons de la ciutat, els cinemes... on els

visitants poden experimentar la vida a la metròpoli índia.

La darrera alternativa, la revitalització

autòctona, consisteix a privilegiar les perspectives dels

membres de les cultures representades i dels seus

descendents, respectant les veus dels nadius i els drets a la

diferència. Trobem exemples diversos d’aquests museus, des

del cas de museus tribals on els membres d’aquestes societats

presenten la seva cultura fins a museus nacionals que mostren

les polítiques culturals de les societats autòctones (Price,

2007:17). L’opció d’aquests museus es dona, sobretot, en països

on les societats indígenes o autòctones en són part integrant

i on el patrimoni cultural ha estat utilitzat com a element per

dignificar unes cultures que havien sofert un fort procés de

marginació. És el cas, per exemple, del Canadà (al Museé de

la Civilisation de Quebec o al Museum of Anthropology at the

University of British Columbia de Vancouver), els Estats Units

(National Museum of the American Indian de Washington),

Nova Zelanda (Museum of New Zealand Te Papa Tongarewa),

o Austràlia (National Museum of Australia). La creació de tots

aquests museus no s’ha fet sense controvèrsies amb relació

al procés de restitució de les cultures autòctones i dins de les

polítiques de reconciliació amb aquestes cultures (Simpson,

1996:264).

Els antics museus etnològics estan redefinint

ràpidament les seves funcions. L’equilibri entre la presentació

estètica i la informació etnogràfica, el paper del colonialisme i

les relacions multiculturals són els principals reptes d’aquests

centres que, si són capaços de redefinir els seus objectius,

es poden arribar a convertir en uns dels museus amb més

possibilitats en el futur atès que poden proporcionar resposta

a molts dels temes que preocupen a la societat actual. Això

implica, tanmateix, tot un canvi d’orientació.

CONCLUSIONS

Els museus estan intrínsecament relacionats amb la identitat

i cal assumir aquesta premissa de forma honesta. Algunes

pautes ens poden ajudar a plantejar com tractar la identitat als

museus:

1— Els museus no han de ser tant llocs on

aprendre història (aquesta funció la fa l’escola) com llocs

on puguem reflexionar sobre la història. Més que construir

discursos, els museus s’han de plantejar com a llocs on

formular preguntes i qüestionaments.

2— Els museus no han de crear relats

cronològics sinó que s’han de plantejar com a llocs on es poden

experimentar sensacions, com a llocs on es pot «viure» una

història. Han de ser llocs que estimulin els visitants a cercar

més informació, a documentar-se.

3— Els museus de societat del segle XXI

s’han de construir a partir de paràmetres interdisciplinaris. La

interdisciplinarietat permet construir nous relats i, sobretot,

adaptar-los al llenguatge del museu i superar l’aire disciplinari

que tenen molts discursos.

4— Els museus s’han d’adreçar a tots els

públics. Molts museus presenten la paradoxa que han construït

relats per a adults mentre que la major part dels seus usuaris

són nens o públic escolar. Sense complexos, els museus han

d’assumir la seva funció didàctica i construir espais per a tots

els públics. Els «museus de nens» o les seccions dels grans

museus nacionals adreçades als nens són un bon exemple

d’una nova manera de fer museus.

5— Cal assumir que tots els museus de

societat, atesa la natura dels seus discursos, són controvertits.

Sense assumir aquesta premissa no és possible crear o

reformar les exposicions.

6— Les identitats són plurals. Els museus

de societat han de reflectir aquestes identitats plurals, en el

context d’una societat multicultural en la qual conviuen diferents

identitats, llengües i cultures. Els museus poden ser llocs de

debat sobre la multiculturalitat, sobre les diferents percepcions

de la història, sobre les diferents memòries d’una societat.

7— Cal assumir que una síntesi de tota la

història esdevé gairebé impossible, per la qual cosa cal superar

aquesta visió de discurs unilineal per adoptar museus temàtics

i amb exposicions variables. Fer exposicions de referència

més que exposicions permanents. La renovació expositiva ens

permet tractar successivament diferents temes, actualitzar els

discursos i plantejar nous debats.

8— Els museus poden ser llocs de reconciliació.

Els museus de memòria poden ser instruments per tancar

ferides i històries traumàtiques del passat, però mantenint alhora

una reflexió sobre les causes i conseqüències dels conflictes.

9— Els museus han de ser llocs de participació

i debat. La política de públics ha de portar el museu a erigir-se

com un lloc neutre on el debat i la participació poden esdevenir

una de les seves funcions principals. Llocs on es democratitza

el coneixement i on el coneixement es pot revisar a través de la

participació.

10— Els relats del passat s’han d’actualitzar

freqüentment, perquè les visions del passat canvien ràpidament

i es construeixen en funció del present.

Els paisatges museològics estan canviant i

aquests nous paisatges trenquen les barreres disciplinàries

65


vuitcentistes i exploren nous reptes, generalment polèmics,

sobre les relacions entre les cultures, entre el passat i el

present, i entre les identitats i el multiculturalisme. Pel fet de

situar-se al centre dels problemes i les qüestions nacionals,

els museus de societat estan sotmesos –més que qualssevol

altres– a qüestionaments, tensions i debats.

BIBLIOGRAFIA

Bestard, J. «Exponer al otro o exponerse a sí mismo». La Vanguardia, suplemento

“Culturas” (2007).

Bohman, s. «Nationalism and Museology: Reflection on Swedish Experience», a

Fladmark, J.M. (ed.) (2000). Heritage and Museums: Shaping National Identity, p.

275-296, Shaftesbury: Dorset, Donhead Publishing.

Davallon, J. (2006). Le Don du patrimoine : Une approche communicationnelle de la

patrimonialisation, París: Hermès Sciences-Lavoisier.

De Roux, E. (1992a). «Menaces multiples sur les ATP. La chute de la maison Rivière».

Le Monde, 9 de gener de 1992.

De Roux, E. (1992b). «Le Musée de la Civilisation de Québec. Espaces en

mouvement pour un monde qui bouge». Le Monde, 9 de gener de 1992.

De Roux, E. (2002). «Le Musée Quai d’Orsay rejette Darwin». Le Monde, 19 de març

de 2002.

Dean, D.; Rider, E. (2005). «Museums, Nation and Political History in the Australian

National Museum and the Canadian Museum of Civilization». Museum and Society,

3 (1), p. 35-50.

Desvalées, A. (1992). «Les musées d’ethnologie européenne et les écomusées»

(1992). Les cahiers de publics et musées. La nouvelle Alexandrie. París: Direction des

musées de France, p. 67-70.

Durrans, B. (1993). «The future of ethnographic exhibitions». Zeitschrift für Ethnologie

(Z. Ethnol.), 1993, vol. 118, n.1, p. 125-139.

Edgar, P. (2001). «Submission to Review» http://www.nma.gov.au/libraries/

attachments/review/ review_submissions/mr_edgar/files/88/Mr_Edgar.pdf

Gonseth, M-O.; Hainard, J.; Kehrs, R. (2002) (ed.). Le musée cannibale, Neuchâtel:

Musée d’Ethnographie Neuchâtel.

Gorgus, N. (1999). Le Magicien des vitrines. Le muséologue Georges Henri Rivière,

París: Éditions de la Maison des sciencies de I’homme.

Hainard, J. et al. (1989). Le salon de l’Ethnographie, Neuchâtel: Musée

d’Ethnographie Neuchâtel.

Harms, V. (1997). «Will museums of ethnology have a future?». Antropologia

portuguesa 1997, vol. 14, p. 21-36

Hubert, F. (1999). «Le musée de Bretagne à Rennes». Bulletin du Musée basque,

núm. 153, p. 83-98.

Iniesta, M. (1994a). Els gabinets del món. Antropologia, museus i museologies,

Lleida: Pagès editors.

Iniesta, M. (1994b). «Antropologia, patrimonis i multiculturalisme. El cas del Canadà i

del Quebec». Aixa, núm. 6, p. 79-97.

Koschnick, L. (ed.) (2008). German Historical Museum Berlin, Munic: Prestel.

Lukic, N. G. (2002). «Identité, diversité et nation dans les musées d’ethnographie en

Croatie». Ethnogies, vol. 24, núm. 2.

Mason, R. (2007). Museums, Nations, Identities: Wales and its National Museums,

Cardiff: University of Wales Press.

Mcdonald, G.F; Alsford, S. (1989). Museum for the Global Village, Hull: Canadian

Museum of Civilization.

Mcintyre, D.; Wehner, K. (ed.) (2001). National Museums: Negotiating Histories,

Canberra: National Museum of Australia.

Mclean, F.; Cooke, S. (2003). «Constructing the identity of a nation: the tourist gaze

at the museum of Scotland». Tourism Culture & Communication, vol. 4, núm. 3,

2003, p. 153-162.

Mortaigne, V.; De Roux, E. (1994). «Les musées de société. Langueurs parisiennes,

énergies régionales». Le Monde, 25 d’agost de 1994.

Munroe, K. (1999). Report. Canadian Museum of Civilization Library.

Musée Quai Branly (2006). La Guía del Museo, París: Musée du Quai Branly.

Padró, J. «La museología crítica como forma de reflexionar sobre los museos como

zonas de conflicto e intercambio”, a Lorente y Almazán (coord.) (2003), Museología

crítica y Arte contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias.

Pérez, P. (2007). La insurrección expositiva. Gijón: Trea.

Price, S. (2007). Paris Primitive. Jacques Chirac’s Museum on the Quai Branly.

Chicago: The Chicago University Press.

Rogan, B. (2004). «The Emerging Museums of Europe». Journal of European

Ethnology, vol. 33:1, p. 51-123.

Rogan, B. (2004b). «Towards a Post-colonial and a Post-national Museum. The

Transformation of a French Museum Landscape». Journal of European Ethnology,

vol. 33:1, p. 37-50.

Roigé, X. (2007). «Museos etnológicos: entre la crisis y la redefinición». E-Quaderns,

núm. 9 (http://www.antropologia.cat/quaderns-e-16)

Roigé, X.; Arrieta, I. (2010). «Construcción de identidades en los museos de Cataluña

y el País Vasco. Entre lo local, nacional y global». Pasos. Revista de Turismo y

patrimonio Cultural, vol. 8, núm. 4, p. 539-553.

Segalen, M. (2005). Vie d’un musée, 1937-2005, París: Éditions Stock.

Smith, A.D.; Núñez, R.M. (1998). «Conmemorando a los muertos, inspirando a los

vivos. Mapas, recuerdos y moralejas en la recreación de las identidades nacionales».

Revista Mexicana de Sociología, vol. 60, núm. 1, p. 61-80.

Simpson, M. (2001). Making Representations. Museums in the Post-Colonial Era,

Londres: Routledge.

Tilden, F. (1976), Interpreting our heritage, Chapel Hill: University of Carolina Press.

Viel, A. (1997) «Quan bufa l’esperit dels llocs. Natura i cultura al diapasó de la

perennitat». Aixa, núm. 8, p. 29-40.

Wardle, A.; Grey-Smith, S. (2001). «Submission to Review» (http://www.nma.gov.

au/libraries/ attachments/review/review_submissions/mr_wardle_ms_greysmith/

files/136/Mr_Wardle_Ms_Grey-mith.pdf).

Weber, T. (ed.) (2004). Land, Nation, People. Stories from the National Museum of

Australia, Canberra: National Museum of Australia.

Windschuttle, K. (2001). «How Not to Run a Museum: People’s History at the

Postmodern Museum». Quadrant (setembre) (http://www.sydneyline.com/National

Museum.htm). ●

68

JORNADA

TEMES COMUNS:

— EL CINC MUSEUS HAN TINGUT UN PAPER SIGNIFICATIU

EN LA FORMACIÓ DE LA IDENTITAT NACIONAL I DE LA

CONSCIÈNCIA HISTÒRICA DELS CIUTADANS DELS PAÏSOS

RESPECTIUS.

Tant el Museu Nacional de la Història Americana com el Museu

del Poble Noruec mostren una llarga trajectòria d’alinear-se

i contribuir de manera decisiva als esforços de construcció

d’una identitat nacional en els seus estats respectius. La

relació ha estat molt estreta i la seva existència és gairebé

indissociable de l’imaginari nacional.

El Museu de la Lluita per Macedònia i el Museu

d’Història de Montenegro, de creació més recent, presenten

la història dels nous estats, posant l’èmfasi en la lluita i

l’assoliment de les independències respectives (una història

«de dolor i d’orgull»), en resposta a una demanda social per a

aquest tipus de museus en la regió dels Balcans.

El Museu d’Euskal Herria no ha participat tant

de la creació, però sí de la presentació, i per tant validació,

d’una imatge preexistent del poble basc basada en uns forts

trets distintius de caràcter cultural, amb la missió d’ajudar el

públic a reconèixer-la i interpretar-la, «enfocant-la de manera

adequada».

— EN UN GRAU O UN ALTRE, TOTS HAN PASSAT, O ESTAN

PASSANT, PER LA POSADA EN QÜESTIÓ DE LA IDENTITAT

NACIONAL QUE PRESENTEN.

El Museu Nacional de la Història Americana i el Museu del

Poble Noruec expliquen un canvi d’orientació i trajectòria en

resposta a la «problematització» de la seva narrativa oficial

sobre el que significa ser americà o noruec, provocada per

la presa de consciència sobre la diversitat de la societat que

demana incloure les minories.

El Museu de la Lluita per Macedònia i el Museu

d’Història de Montenegro, davant de la dificultat d’explicar una

història de conflicte, i en un context de crítiques en l’opinió

pública, s’esforcen per mostrar els fets en la seva totalitat

i complexitat, incloent-hi les diferents minories nacionals,

religions i ideologies.

El Museu d’Euskal Herria ha passat per

un procés de redefinició estratègica que l’ha portat a

incorporar nous plantejaments de relació amb els usuaris i

a complementar la narrativa de l’exposició permanent amb

exposicions temporals que aborden la contemporaneïtat i

l’entorn.

— LA REFLEXIÓ SOBRE EL PAPER DELS MUSEUS EN

L’ACTUALITZACIÓ DE LA IDENTITAT NACIONAL ÉS

ESSENCIAL PER A LA SEVA RELLEVÀNCIA.

Reflexions i qüestions a debatMargarida Loran. Museòloga.

Mieri argumenta de bon inici que els museus nacionals

d’història han de seguir fent un paper de formació, salvaguarda

i presentació d’una identitat nacional, però que l’únic camí

per fer-ho, actualment, passa perquè aquesta identitat sigui

representativa i pluralista. Si no, hi ha el perill de perpetuar

una identitat nacional dominada per un discurs monolític i

hegemònic, que és anacrònic per als ciutadans d’avui.

Aquesta opinió és compartida pels altres

ponents, que també hi aporten reflexions en aquesta línia.

Madarieta, per exemple, creu que els museus d’identitat són

i continuaran sent necessaris i valuosos si aconsegueixen

connectar amb el present i oferir respostes a la cerca

d’identitat de la societat actual. Davant de les crítiques i

susceptibilitats que provoca la tasca de crear o representar

identitats, argumenta que el perill no és explicar identitats,

sinó la manera en què s’expliquen, i que aquesta és la clau.

Vukanovic està convençut del paper

fonamental del museu per crear i presentar una nova identitat

nacional que reflecteixi l’actual societat montenegrina, que és

culturalment diversa i multireligiosa. Creu que és l’agent més

ben posicionat per fer-ho, molt més que el sistema educatiu,

que és poc flexible i lent a introduir canvis.

— ELS CINC MUSEUS APORTEN PLANTEJAMENTS,

ESTRATÈGIES I PRÀCTIQUES EN EL CAMÍ D’AVANÇAR CAP A

NARRATIVES MÉS INCLUSIVES I COMPLEXES.

El Museu Nacional de la Història Americana ha desenvolupat

un nou marc interpretatiu, amb la utilització de la veu en

primera persona i l’autorepresentació mitjançant testimonis

orals, que ha assajat en algunes exposicions. Ha demostrat

ser efectiu per incloure i validar històries marginals, aportar

context i generar empatia entre el públic.

El Museu d’Història de Montenegro elabora

un canvi de model de la narrativa de l’exposició permanent,

deixant d’explicar la història d’una sola nació, en un to de

veritat absoluta, per passar a explicar la totalitat de la història

i presentar les idees i els valors (l’antifeixisme, la tolerància

religiosa, etc.) que representen tots els ciutadans perquè

són els fonaments del país. També el Museu d’Euskal Herria

es planteja el repte de centrar-se en conceptes i valors (de

resiliència i mentalitat en el cas basc), més que en la cultura

material, per avançar en aquest sentit.

El Museu del Poble Noruec explica el procés

d’ampliar les col·leccions per incloure-hi la diversitat,

començant per la cultura lapona als anys cinquanta, i més

endavant, durant els noranta, amb la nova immigració. En

coherència amb la missió de «promoure el coneixement, la

comprensió i la tolerància, mostrant la diversitat cultural i

històrica noruega».

´

69


— AVANÇAR CAP A UNA NARRATIVA HISTÒRICA INCLUSIVA

DE LA IDENTITAT NACIONAL ÉS UN REPTE QUE GENERA

MOLTES CONTROVÈRSIES, PERÒ TOTS ESTAN DISPOSATS A

ENCARAR-LES.

Com argumenta Mieri, la controvèrsia és quasi intrínseca en

aquesta empresa. Mostrar la complexitat històrica i presentar

interpretacions alternatives topa amb les pressions externes,

de la política, i les inèrcies d’autocensura internes, per la por

de l’impacte que pot tenir en el finançament públic.

Tots estan d’acord que no s’ha d’evitar,

i que, encara que no sigui fàcil, s’ha d’assumir aquesta

responsabilitat amb valentia. Madarieta destaca que cal estar

preparat per transitar espais incòmodes, però que l’alternativa,

l’asèpsia, comporta el risc d’allunyar-se de la societat i que

altres perverteixin les paraules i els significats.

Un espai més democràtic i lliure de limitacions

i de pressions que les exposicions permanents és la web i

les xarxes socials, en l’opinió de Mieri, que pot ajudar a la

democratització de la narrativa nacional. El blog del Museu

Nacional de la Història Americana és l’exemple d’un espai on

la multiplicitat de narratives poden coexistir.

QÜESTIONS A DEBAT

La jornada es tanca amb un debat en el qual participen tots

els ponents, i que està moderat per la museòloga Margarida

Loran. El debat es proposa aprofundir en qüestions centrals

d’aquest canvi cap a un paper inclusiu i transformador dels

museus en la construcció d’identitats, buscant l’intercanvi de

perspectives en relació amb tres grans temes:

1 — Els processos de redefinició de museus

nacionals i el difícil equilibri per representar la complexitat

quan el tema identitari és motiu de conflicte dins la societat.

2 — Les formes en què les narratives

nacionals són matisades, complementades, desenvolupades o

construïdes a escala local.

3 — La inclusió i implicació dels públics i de

les comunitats actualment no representades en els relats, les

polítiques i els programes del museu.

Cada bloc del debat presenta un ventall de qüestions sobre les

quals els ponents poden triar respondre. El primer bloc tracta

els processos de redefinició de museus i identitats nacionals, i

Loran proposa als ponents, i també als participants a la jornada,

que reflexionin sobre les oportunitats i les dificultats de:

- Abordar el conflicte i la reconciliació (derivats d’episodis

difícils o de les conseqüències de canvis polítics

transcendentals).

- Incloure les dinàmiques de canvi social contemporànies.

- Obrir espais d’opinió, diàleg i negociació amb diferents

comunitats, amb independència professional.

- Informar els processos de redefinició amb recerca que aporti

evidència, elements de reflexió i visió de conjunt, per evitar

que hi dominin les emocions i la controvèrsia pública.

La conversa s’inicia amb una menció al context de postveritat

i notícies falses que afecten els mitjans i el periodisme,

en referència als Estats Units en particular, i el paper i la

responsabilitat que tenen els museus, en aquest entorn,

per abordar el conflicte de manera pausada, dialogant i

fonamentada. En referència al tema de la reconciliació en

aquest país, s’observa que, malgrat el bon treball que es fa,

no hi ha reconciliació encara, realment, i que la feina a fer per

abordar els conflictes oberts és molta.

Les dificultats són moltes, en opinió dels

ponents, però un repte fonamental expressat és l’excessiva

influència política en aquests processos de creació o

redefinició de museus. Es mencionen exemples de diversos

llocs d’Europa, de museus que han tancat, o no han arribat a

obrir, per un canvi de govern. Es constata com, en les grans

decisions de processos de creació o redefinició de museus, la

veu dels professionals de museus acaba comptant poc.

En el cas dels museus dels Balcans, i també

altres llocs d’Europa, es veu com a problema la tendència

ideològica a presentar una sola visió i la intensitat de l’opinió

pública crítica. El cas del Museu de la Lluita per Macedònia és

paradigmàtic en aquest sentit, per l’opinió crítica persistent

que rep des de la seva inauguració, que continua malgrat

els esforços d’integració i la recepció positiva per part de

bona part de la societat. Cal trobar, en aquest cas, formes de

connectar diferents visions del món.

S’argumenta la necessitat de ser realistes

i reconèixer que aquests processos de redefinició

malauradament tenen límits per les dificultats comentades,

i requereixen dosis de paciència. També cal ser conscients,

s’apunta, que la realitat és complexa i que aquesta complexitat

s’ha de gestionar de manera diferent de com s’està fent en

aquest moment. I això té a veure amb el mateix concepte de

museu, que ha d’anar més enllà d’un espai de divulgació, si es

vol que polítics i societat els vegin necessaris.

Des d’una perspectiva positiva, tanmateix,

s’emfatitza que aquests processos proveeixen l’oportunitat

d’articular polítiques positives, de parlar dels valors, i de fer

debats que són enriquidors i que contribueixen a unir els

museus amb la realitat del seu entorn. Cal anar més enllà dels

fets històrics i polítics, i el relat sobre trets identitaris singulars,

s’argumenta, per explicar els processos, les mentalitats i els

valors com la resiliència per explicar el que som.

A més, els museus d’història nacional, en

particular, s’opina que tenen una oportunitat i responsabilitat

de contribuir al debat sobre fer un país, especialment en

nacions sense estat, com ho fan a Escòcia, Flandes o Valònia.

Un aspecte rellevant per al Museu d’Història de Catalunya, per

al qual també es veu l’oportunitat de presentar un model de

país amb una narrativa que, a més de representar una síntesi

històrica de conjunt, estigui basada en els valors i que busqui

inspiració en la història local.

Respecte a l’ús dels valors, d’altra banda, una

opinió matisa el debat demanant més reflexió crítica, ja que

els valors poden unir però alhora també poden ser conflictius.

En el cas americà, per exemple, els valors nacionals de

llibertat, de perseguir la felicitat, són també valors econòmics

i individualistes, no inclusius. S’explica l’exemple d’una

70

JORNADA

exposició al Museu Nacional de la Història Americana que

proposa una reflexió al visitant sobre aquests temes: qui és

lliure?, qui està inclòs?, qui és igual?

Hi ha acord en què la controvèrsia i la

confrontació en aquests processos són inevitables, però

també que els museus que presenten una sola veritat són

perillosos. I d’aquests, n’hi ha molts, i fins i tot de nous,

molt recents. Cal coratge per obrir el museu a la discussió,

a la «canviabilitat» de la història. El concepte de canvi,

s’argumenta, està massa poc present en els museus, i s’ha de

reivindicar tant en la narrativa com en les formes de treballar.

Finalment, el conjunt d’aportacions permeten recollir, també,

una sèrie d’idees o criteris que ajudin a abordar les dificultats i

oportunitats dels processos de creació o redefinició:

- Col·laborar amb tots els grups d’interès.

- Fonamentar els processos de redefinició en la recerca, un

element clau per construir una narrativa fonamentada que els

polítics no puguin tombar fàcilment.

- Comunicar molt millor, un dèficit crònic dels museus, i fer

molta pedagogia dels processos, sobretot amb els polítics.

- Activar qüestions d’avui, contemporànies, per augmentar la

rellevància social.

- Aprofitar els temes que uneixen la societat en el seu conjunt

i diversitat.

- Generar emocions.

El segon bloc del debat aborda les narratives nacionals a

escala local. Loran explica que és un tema que no ha sortit

durant les ponències, però que és d’interès per als museus

integrants de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de

Catalunya que organitza la Jornada.

Loran proposa, en primer lloc, explorar

els pros i contres d’una narrativa única, presentada

centralitzadament en un sol museu nacional, o d’una narrativa

descentralitzada i fragmentada territorialment. Després, i

en relació amb les experiències particulars de relació amb

museus locals, Loran demana compartir perspectives, idees,

recomanacions o lliçons apreses respecte a tres qüestions:

Formes de contribuir a la creació, negociació i

representació de les identitats nacionals des dels museus locals.

L’articulació de museus locals i nacionals en

processos de coneixement, diàleg i negociació d’una identitat

que està canviant.

Connectar identitats diverses i específiques,

territorials, en favor d’una cohesió social més gran.

Sobre aquest tema els ponents reconeixen tenir-hi poca

experiència. Tots treballen en museus nacionals o de temàtica

«nacional», excepte un que és professor d’universitat, i la seva

tasca professional no els ha portat gaires oportunitats de

treballar amb museus locals en la construcció d’identitats, fet

que ja és indicatiu en si mateix. Malgrat tot aporten algunes

opinions i idees valuoses.

Es parteix de la base que els museus locals

tenen molt a aportar a la narrativa nacional, complementant,

amb assajos més detallats, i des de la particularitat local, el

relat central i sintètic del museu nacional. S’argumenta que

l’articulació amb el museu nacional és difícil en tots els països,

i està lluny d’estar resolta, malgrat que hi ha models de relació,

tant en estructura organitzativa com en narrativa. Cada tipus

de museu ha de tenir el seu propi paper, ja que són dimensions

diferents, i totes necessàries.

A Catalunya s’explica que funcionen xarxes

temàtiques vinculades a museus nacionals, però s’argumenta

que la situació actual dels museus locals, que acumulen molts

dèficits després dels anys de crisi, mostra un panorama difícil.

El paper que poden dur a terme, per tant, està encara lluny del

seu potencial. Actualment n’hi ha que expliquen el relat global,

però en petit, i n’hi ha que presenten un relat de singularitat i

diferència. Idealment podrien explicar fets nacionals des de la

particularitat, sobre com s’han viscut a la localitat.

S’argumenta que els museus locals que

funcionen són els que tenen una forta dimensió social, els

que inverteixen en cohesió social. Si aquesta condició social

existeix, potser, en el nivell local, seria més fàcil obrir aquests

diàlegs necessaris per construir identitats nacionals i per

afrontar la controvèrsia. Per la proximitat i les relacions

establertes, que afavoreixen la participació. Tanmateix,

s’observa que potser la societat no està preparada per afrontar

la controvèrsia i entendre que cal un procés d’anàlisi i crítica.

S’explica el cas dels museus de Saint Louis

(EUA) on, arran d’una controvèrsia provocada per una

exposició, en relació amb actituds racistes, es va generar un

diàleg intencionat sobre diversitat i inclusió que després es va

traspassar a escala nacional, de manera que l’experiència local

va poder beneficiar tot el país. S’explica també un projecte a

Biscaia, en què s’ha tractat la història local de la Guerra Civil,

en concret els bombardejos locals, en col·laboració amb les

associacions locals, que hi han aportat dades i testimonis.

El tercer i últim bloc del debat se centra en la inclusió i en

la implicació de públics i comunitats, amb la idea de valorar

estratègies efectives i lliçons apreses per:

- Diversificar les col·leccions i decidir què exposar i com

interpretar-ho, tasca en la qual tenen un paper cabdal les

polítiques de col·leccions i expositives.

- Atraure la visita i la participació dels públics i les comunitats

que s’hi volen incloure, a desenvolupar mitjançant la

programació pública i la comunicació.

- Involucrar els públics i les comunitats en la presentació d’ells

mateixos.

- Utilitzar webs, blogs i xarxes socials com a espais

alternatius, flexibles i democràtics per incloure i connectar

comunitats i identitats.

Sobre aquest tema els ponents aporten la seva experiència

concreta per involucrar els públics, que realitzen mitjançant

el treball amb les escoles, amb els mestres, amb voluntaris

de gent gran, etc. El Museu Nacional de la Història Americana

aporta un cas de participació de la comunitat de «braceros»

(treballadors agrícoles mexicans) per incloure’n les veus

71


en la interpretació d’una exposició temporal sobre la seva

experiència, per a la qual es van recollir més de cinc-cents

testimonis.

Es troben a faltar estratègies per portar i

implicar els joves, i també la comunitat local, als museus,

com també per recuperar la museologia social dels museus

comunitaris, molt basada en la participació i que seria molt útil

per al tema que es tracta.

A part del treball de programes públics i

comunicació, també es destaca la necessitat de dotar-se de

plans de col·leccions, a fi que aquestes també siguin inclusives

i reflecteixin la diversitat. Aquest és un àmbit difícil i poc

treballat en general, en opinió dels participants, amb l’excepció

notable del Museu del Poble Noruec, que és un exemple de

bona pràctica a seguir. S’argumenta també que cal fer les

col·leccions més contemporànies i aprofitar les possibilitats

que ofereix la xarxa per crear-les.

El debat acaba amb una discussió sobre les

oportunitats que proporcionen la web i les xarxes socials per

afavorir el diàleg, la participació i la inclusió de presentacions

alternatives en la construcció de narratives d’identitat

inclusives. El cas del web i el blog del Museu Nacional de la

Història Americana, de la Institució Smithsonian, és un cas

d’èxit en aquest sentit, en què des del museu es posen moltes

esperances i expectatives, i on es preveu fer molta feina.

El treball a la xarxa és, tanmateix, un àmbit

poc desenvolupat encara en la resta dels museus participants

en el debat, que se’l miren amb un cert escepticisme. Es

reconeix que és un mitjà àgil i que permet abordar diferents

discursos en paral·lel, però que és només un mitjà més.

L’estratègia de la resta de museus participants per incloure i

implicar els públics i les comunitats passa principalment pel

treball relacional presencial, amb les escoles i amb el públic en

general, que, en el seu cas, consideren més efectiu.

Arribats a aquest punt, és l’hora de tancar

el debat. Margarida Loran agraeix als ponents la seva

participació i totes les perspectives i opinions que han aportat,

i destaca que seran molt útils en la tasca del Museu d’Història

de Catalunya i dels museus de la Xarxa de Museus d’Història

i Monuments. Conclou que caldrà continuar reflexionant i

aprofundint sobre els temes tractats avui, perquè s’han obert

vies molt interessants de millora de la pràctica professional

que s’hauran de treballar i desenvolupar. ●

72

JORNADA

TEMAS COMUNES:

— LOS CINCO MUSEOS HAN TENIDO UN PAPEL

SIGNIFICATIVO EN LA FORMACIÓN DE LA IDENTIDAD

NACIONAL Y DE LA CONCIENCIA HISTÓRICA DE LOS

CIUDADANOS DE LOS PAÍSES RESPECTIVOS.

Tanto el Museo Nacional de la Historia Americana como el

Museo del Pueblo Noruego muestran una larga trayectoria

a la hora de alinearse y contribuir de manera decisiva a los

esfuerzos de construcción de una identidad nacional en sus

estados respectivos. La relación ha sido muy estrecha y su

existencia es casi indisociable del imaginario nacional.

El Museo de la Lucha por Macedonia y el

Museo de Historia de Montenegro, de creación más reciente,

presentan la historia de los nuevos estados, haciendo hincapié

en la lucha y la consecución de las independencias respectivas

(una historia «de dolor y de orgullo»), en respuesta a una

demanda social de un museo de ese tipo en la región de los

Balcanes.

El Museo de Euskal Herria no ha participado

tanto de la creación, pero sí de la presentación, y por lo

tanto validación, de una imagen preexistente del pueblo

vasco, basada en unos fuertes rasgos distintivos de carácter

cultural, con la misión de ayudar al público a reconocerla e

interpretarla, «enfocándola de forma adecuada».

— EN UN GRADO U OTRO, TODOS HAN PASADO, O ESTÁN

PASANDO, POR EL CUESTIONAMIENTO DE LA IDENTIDAD

NACIONAL QUE PRESENTAN.

El Museo Nacional de la Historia Americana y el Museo

del Pueblo Noruego explican un cambio de orientación

y trayectoria en respuesta a la «problematización» de su

narrativa oficial sobre lo que significa ser americano o

noruego, provocada por la toma de conciencia sobre la

diversidad de la sociedad que solicita incluir a las minorías.

El Museo de la Lucha por Macedonia y el

Museo de Historia de Montenegro, ante la dificultad a la

hora de explicar una historia de conflicto, y en un contexto

de críticas por parte de la opinión pública, se esfuerzan en

mostrar los hechos en su totalidad y complejidad, incluyendo a

las diferentes minorías nacionales, religiones e ideologías.

El Museo de Euskal Herria ha pasado por

un proceso de redefinición estratégica que lo ha llevado

a incorporar nuevos planteamientos de relación con los

usuarios y a complementar la narrativa de la exposición

permanente con exposiciones temporales que abordan la

contemporaneidad y el entorno.

Reflexiones y cuestiones a debateMargarida Loran. Museóloga

— LA REFLEXIÓN SOBRE EL PAPEL DE LOS MUSEOS EN LA

ACTUALIZACIÓN DE LA IDENTIDAD NACIONAL ES ESENCIAL

PARA SU RELEVANCIA.

Mieri argumenta, de entrada, que los museos nacionales de

historia deben seguir desempeñando un papel de formación,

salvaguarda y presentación de una identidad nacional, pero

que, actualmente, el único camino para hacerlo pasa por que

esa identidad sea representativa y pluralista. Si no, existe el

peligro de perpetuar una identidad nacional dominada por un

discurso monolítico y hegemónico, que es anacrónico para los

ciudadanos de hoy en día.

Esta opinión es compartida por los demás

ponentes, que también aportan reflexiones en esa línea.

Madarieta, por ejemplo, cree que los museos de identidad

son y seguirán siendo necesarios y valiosos si consiguen

conectar con el presente y ofrecer respuestas a la búsqueda

de identidad de la sociedad actual. Ante las críticas y

susceptibilidades que provoca la labor de crear o representar

identidades, argumenta que el peligro no es explicar

identidades en sí mismas, sino la forma cómo se explican, y

que esa es la clave.

Vukanovic está convencido del papel

fundamental del museo para crear y presentar una

nueva identidad nacional que refleje la actual sociedad

montenegrina, que es culturalmente diversa y multirreligiosa.

Cree que el museo es el agente mejor posicionado para

hacerlo, mucho más que el sistema educativo, que es poco

flexible y lento a la hora de introducir cambios.

— LOS CINCO MUSEOS APORTAN PLANTEAMIENTOS,

ESTRATEGIAS Y PRÁCTICAS EN LA LÍNEA DE AVANZAR

HACIA NARRATIVAS MÁS INCLUSIVAS Y COMPLEJAS.

El Museo Nacional de la Historia Americana ha desarrollado

un nuevo marco interpretativo, con la utilización de la voz

en primera persona y la autorrepresentación mediante

testimonios orales, que ha ensayado en algunas exposiciones.

Ha demostrado ser efectivo para incluir y validar historias

marginales, aportar contexto y generar empatía entre el

público.

El Museo de Historia de Montenegro elabora

un cambio de modelo de la narrativa de la exposición

permanente, dejando de explicar la historia de una sola

nación, en un tono de verdad absoluta, para pasar a explicar

la totalidad de la historia y presentar las ideas y los valores

(el antifascismo, la tolerancia religiosa, etc.) que representan

a todos los ciudadanos porque son los fundamentos del país.

´

73


También el Museo de Euskal Herria se plantea el reto de

centrarse en conceptos y valores (de resiliencia y mentalidad

en el caso vasco) más que en la cultura material, para avanzar

en este sentido.

El Museo del Pueblo Noruego explica el

proceso de ampliar las colecciones para incluir la diversidad

–empezando por la cultura lapona en los años cincuenta y,

durante los noventa, con la nueva inmigración–, en coherencia

con la misión de «promover el conocimiento, la comprensión

y la tolerancia, mostrando la diversidad cultural e histórica

noruega».

— AVANZAR HACIA UNA NARRATIVA HISTÓRICA INCLUSIVA

DE LA IDENTIDAD NACIONAL ES UN RETO QUE GENERA

MUCHAS CONTROVERSIAS, PERO TODOS ESTÁN

DISPUESTOS A ENCARARLAS.

Como argumenta Mieri, la controversia es casi intrínseca a

esta empresa. Mostrar la complejidad histórica y presentar

interpretaciones alternativas topa con las presiones externas,

de la política, y las inercias internas de autocensura, por el

miedo al impacto que puede tener en la financiación pública.

Todos están de acuerdo en que no se tiene

que evitar, y que, aunque no sea fácil, se tiene que asumir

esa responsabilidad con valentía. Madarieta destaca que hay

que estar preparado para transitar por espacios incómodos,

porque la alternativa, la asepsia, comporta el riesgo de

alejarse de la sociedad y que otros perviertan las palabras y

los significados.

Un espacio más democrático y libre de

limitaciones y de presiones que las exposiciones permanentes

son la web y las redes sociales, en la opinión de Mieri, que

pueden ayudar a la democratización de la narrativa nacional.

El blog del Museo Nacional de la Historia Americana es el

ejemplo de un espacio donde pueden coexistir multiplicidad de

narrativas.

CUESTIONES A DEBATE

La jornada se cierra con un debate en el que participan

todos los ponentes, y que está moderado por la museóloga

Margarida Loran. El debate se propone profundizar en

cuestiones centrales del cambio hacia un papel inclusivo

y transformador de los museos en la construcción de

identidades, buscando el intercambio de perspectivas en

relación con tres grandes temas:

1 — Los procesos de redefinición de museos

nacionales y el difícil equilibrio para representar la complejidad

cuando el tema identitario es motivo de conflicto dentro de la

sociedad.

2 — Las formas en que las narrativas

nacionales son matizadas, complementadas, desarrolladas o

construidas a escala local.

3 — La inclusión y la implicación de los

públicos y de las comunidades actualmente no representadas

en los relatos, las políticas y los programas del museo.

Cada bloque del debate presenta un abanico de cuestiones

sobre las que los ponentes pueden elegir responder. El

primer bloque trata los procesos de redefinición de museos

e identidades nacionales, y Loran propone a los ponentes,

y también a los participantes en la jornada, que reflexionen

sobre las oportunidades y las dificultades de:

- Abordar el conflicto y la reconciliación (derivados de

episodios difíciles o de las consecuencias de cambios

políticos transcendentales).

- Incluir las dinámicas de cambio social contemporáneas

- Abrir espacios de opinión, diálogo y negociación con

diferentes comunidades, con independencia profesional.

- Informar los procesos de redefinición con investigación

que aporte evidencia, elementos de reflexión y visión de

conjunto, para evitar que en ellos dominen las emociones y la

controversia pública.

La charla se inicia con una mención al contexto de posverdad

y noticias falsas que afectan a los medios y al periodismo,

en referencia a los Estados Unidos, en particular, y al papel

y la responsabilidad que tienen los museos, en ese entorno,

para abordar el conflicto de manera pausada, dialogante y

fundamentada. En referencia al tema de la reconciliación en

ese país, se observa que, a pesar del buen trabajo que se

hace, realmente todavía no existe reconciliación, y que queda

mucho trabajo por hacer para abordar los conflictos abiertos.

Las dificultades son muchas, en opinión de los

ponentes, pero un reto fundamental expresado es la excesiva

influencia política en esos procesos de creación o redefinición

de museos. Se mencionan ejemplos de diversos lugares de

Europa, de museos que han cerrado, o no han llegado a abrir,

debido a un cambio de gobierno. Se constata cómo, en las

grandes decisiones de procesos de creación o redefinición

de museos, la voz de los profesionales de museos acaba

contando poco.

En el caso de los museos de los Balcanes,

y también en otros lugares de Europa, se observa como

problema la tendencia ideológica a presentar una sola visión

y la intensidad de la opinión pública crítica. El caso del

Museo de la Lucha por Macedonia es paradigmático en ese

sentido, dada la opinión crítica persistente que recibe desde

su inauguración, que se mantiene a pesar de los esfuerzos

de integración y la acogida positiva por una buena parte de

la sociedad. En ese caso, es preciso encontrar formas de

conectar diferentes visiones del mundo.

Se argumenta la necesidad de ser

realistas y reconocer que esos procesos de redefinición

desgraciadamente tienen límites, debido a las dificultades

comentadas, y requieren ciertas dosis de paciencia. Se apunta

que también hay que ser conscientes de que la realidad es

compleja y que esa complejidad hay que gestionarla de forma

diferente a como se está haciendo ahora. Y ello tiene que

ver con el propio concepto de museo, que debe ir más allá

de ser un espacio de divulgación, si se quiere que políticos y

sociedad lo vean como necesario.

Desde una perspectiva positiva, sin embargo,

se enfatiza en que esos procesos posibilitan que se articulen

74

JORNADA

políticas positivas, que se hable de los valores, y que se

hagan debates que son enriquecedores y que contribuyen a

vincular los museos con la realidad de su entorno. Hay que ir

más allá de los hechos históricos y políticos, y el relato sobre

rasgos identitarios singulares, se argumenta, para explicar los

procesos, las mentalidades y los valores como la resiliencia

para explicar lo que somos.

Además, los museos de historia nacional,

en particular, se opina que tenían una oportunidad y

responsabilidad de contribuir al debate sobre construir un

país, especialmente en naciones sin estado, como lo hacen en

Escocia, Flandes o Valonia. Ese es un aspecto relevante para

el Museo de Historia de Cataluña, que considera que también

existe la oportunidad de presentar un modelo de país con una

narrativa que, además de representar una síntesis histórica de

conjunto, esté basada en los valores y que busque inspiración

en la historia local.

Respecto al uso de los valores, por otra parte,

una opinión matiza el debate pidiendo más reflexión crítica,

ya que los valores pueden unir pero al mismo tiempo también

pueden ser conflictivos. En el caso americano, por ejemplo, los

valores nacionales de libertad, de perseguir la felicidad, son

también valores económicos e individualistas, no inclusivos.

Se explica el ejemplo de una exposición en el Museo Nacional

de la Historia Americana que propone una reflexión al visitante

sobre estos temas: ¿quién es libre?, ¿quién está incluido?,

¿quién es igual?

Existe acuerdo en que la controversia y la

confrontación en esos procesos son inevitables, pero también

en que los museos que presentan una sola verdad son

peligrosos. Y existen muchos de ese tipo, e incluso algunos

que son nuevos, muy recientes. Es preciso valor para abrir

el museo a la discusión, a la «cambiabilidad» de la historia.

El concepto de cambio, se argumenta, está demasiado poco

presente en los museos, y se tiene que reivindicar tanto en la

narrativa como en las formas de trabajar.

Finalmente, el conjunto de aportaciones permite recoger,

también, una serie de ideas o criterios que ayuden a abordar

las dificultades y oportunidades de los procesos de creación o

redefinición:

- Colaborar con todos los grupos de interés

- Fundamentar los procesos de redefinición en la

investigación, un elemento clave para construir una narrativa

fundamentada que los políticos no puedan refutar fácilmente

- Mejor considerablemente la comunicación, una carencia

crónica de los museos, y hacer mucha pedagogía de los

procesos, sobre todo con los políticos

- Activar cuestiones de hoy, contemporáneas, para aumentar

la relevancia social

- Aprovechar los temas que unen a la sociedad en su conjunto

y diversidad

- Generar emociones

El segundo bloque del debate aborda las narrativas nacionales

a escala local. Loran explica que es un tema que no ha surgido

durante las ponencias, pero que es de interés para los museos

integrantes de la Red de Museos de Historia y Monumentos de

Cataluña que organiza la jornada.

Loran propone, en primer lugar, explorar los

pros y los contras de una narrativa única, presentada de forma

centralizada en un solo museo nacional, o de una narrativa

descentralizada y fragmentada territorialmente. Después, y

en relación con las experiencias particulares de relación con

museos locales, Loran pide compartir perspectivas, ideas,

recomendaciones o lecciones aprendidas respecto a tres

cuestiones:

Formas de contribuir a la creación,

negociación y representación de las identidades nacionales

desde los museos locales.

La articulación de museos locales y nacionales

en procesos de conocimiento, diálogo y negociación de una

identidad que está cambiando.

Conectar identidades territoriales diversas y

específicas, en favor de una mayor cohesión social.

Sobre este tema los ponentes reconocen tener poca

experiencia. Todos trabajan en museos nacionales o de

temática «nacional», excepto uno que es profesor de

universidad y al que su labor profesional no le ha dado

demasiadas oportunidades de trabajar con museos locales en

la construcción de identidades, hecho que ya es ilustrativo en

sí mismo. A pesar de todo aportan algunas opiniones e ideas

valiosas.

Se parte de la base de que los museos

locales tienen mucho que aportar a la narrativa nacional,

complementando el relato central y sintético del museo

nacional con ensayos más detallados y desde la particularidad

local. Se argumenta que la articulación con el museo nacional

es difícil en todos los países, y está lejos de estar resuelta,

aunque existen modelos de relación, relativos tanto a la

estructura organizativa como a narrativa. Cada tipo de museo

debe tener su propio papel, al margen de sus dimensiones ya

que son todos necesarios.

En Cataluña se explica que funcionan redes

temáticas vinculadas a museos nacionales, pero se argumenta

que la situación actual de los museos locales, que acumulan

mucho déficit después de los años de crisis, muestra un

panorama difícil. El papel que pueden llevar a cabo, por lo

tanto, está todavía lejos de su potencial. Actualmente, unos

museos explican el relato global, pero en pequeño, y otros

presentan un relato de singularidad y diferencia. Idealmente,

podrían explicar hechos nacionales desde la particularidad, a

partir de cómo se han vivido desde la localidad.

Se argumenta que los museos locales que

funcionan son los que tienen una fuerte dimensión social,

los que invierten en cohesión social. Si esa condición social

existe, tal vez, en el ámbito local, sería más fácil abrir esos

diálogos necesarios para construir identidades nacionales

y para afrontar la controversia, dadas la proximidad y las

relaciones establecidas, que favorecen la participación. Sin

embargo, se observa que quizá la sociedad no está preparada

75


para afrontar la controversia y entender que es preciso un

proceso de análisis y crítica.

Se explica el caso de los museos de Saint

Louis (EE.UU.) donde, a raíz de una controversia provocada

por una exposición, en relación con actitudes racistas, se

generó un diálogo intencionado sobre diversidad e inclusión

que después se traspasó a escala nacional, de manera que

la experiencia local pudo beneficiar a todo el país. Se explica

también un proyecto en Vizcaya, en el que se ha tratado la

historia local de la Guerra Civil, en concreto los bombardeos

locales, en colaboración con las asociaciones locales, que han

aportado datos y testimonios.

El tercer y último bloque del debate se centra en la inclusión

y en la implicación de públicos y comunidades, con la idea de

valorar estrategias efectivas y lecciones aprendidas para:

- Diversificar las colecciones y decidir qué exponer y cómo

interpretarlo, tarea en la que tienen un papel primordial las

políticas de colecciones y expositivas.

- Atraer la visita y la participación de los públicos y las

comunidades a los que se quiere incluir, mediante el

desarrollo de la programación pública y la comunicación.

- Involucrar a los públicos y las comunidades en la

presentación de sí mismos.

- Utilizar webs, blogs y redes sociales como espacios

alternativos, flexibles y democráticos para incluir y conectar

comunidades e identidades.

Sobre este tema los ponentes aportan su experiencia concreta

para involucrar a los públicos, que realizan mediante el trabajo

con las escuelas, con los maestros, con voluntarios de gente

mayor, etc. El Museo Nacional de la Historia Americana aporta

un caso de participación de la comunidad de «braceros»

(trabajadores agrícolas mexicanos) para incluir sus voces

en la interpretación de una exposición temporal sobre su

experiencia, para la que se recogieron más de quinientos

testimonios.

Se echan en falta estrategias para implicar a

los jóvenes y a la comunidad local y llevarlos a los museos,

así como también para recuperar la museología social de los

museos comunitarios, muy basada en la participación y que

sería muy útil para el tema que se trata.

Aparte del trabajo de programas públicos y

comunicación, también se destaca la necesidad de dotarse

de planes de colecciones, para que estas también sean

inclusivas y reflejen la diversidad. Ese es un ámbito difícil y

poco trabajado en general, en opinión de los participantes, con

la excepción notable del Museo del Pueblo Noruego, que es

un ejemplo de buena práctica a seguir. Se argumenta también

que es preciso hacer más contemporáneas las colecciones y

aprovechar las posibilidades que ofrece la red para crearlas.

El debate acaba con una discusión sobre

las oportunidades que proporcionan la web y las redes

sociales para favorecer el diálogo, la participación y la

inclusión de presentaciones alternativas en la construcción

de narrativas de identidad inclusivas. El caso de la web y

el blog del Museo Nacional de la Historia Americana, de la

Institución Smithsonian, es un caso de éxito en ese sentido,

en el que desde el museo se depositan muchas esperanzas

y expectativas, y desde donde se espera poder llevar a cabo

mucho trabajo.

El trabajo en la red es, sin embargo, un

ámbito poco desarrollado todavía en el resto de los museos

participantes en el debate, que lo miran con un cierto

escepticismo. Se reconoce que es un medio ágil y que permite

abordar diferentes discursos en paralelo, pero que es solo un

medio más. La estrategia del resto de museos participantes

para incluir e implicar a los públicos y las comunidades

pasa principalmente por el trabajo relacional presencial, con

las escuelas y con el público en general, que, en su caso,

consideran más efectivo.

Llegados a este punto, es hora de cerrar

el debate. Margarida Loran agradece a los ponentes su

participación y todas las perspectivas y opiniones que han

aportado, y destaca que serán muy útiles en la labor del

Museo de Historia de Cataluña y de los museos de la Red de

Museos de Historia y Monumentos. Concluye que habrá que

continuar reflexionando y ahondando sobre los temas tratados

en la jornada, porque se han abierto vías muy interesantes de

mejora de la práctica profesional que se tendrán que trabajar y

desarrollar. ●

76

JORNADA

COMMON ISSUES

— THE FIVE MUSEUMS HAVE PLAYED A SIGNIFICANT

ROLE IN THE FORMATION OF THE NATIONAL IDENTITY

AND HISTORICAL AWARENESS OF THE CITIZENS IN THEIR

RESPECTIVE COUNTRIES.

Both the National Museum of American History and the

Norsk Folkemuseum have extensive and long-standing

experience in aligning themselves with and contributing

decisively to the efforts to construct a national identity in

their respective countries. The relationship has been very

close and their existence is almost inseparable from the

national imaginary.

The Museum of the Macedonian Struggle and

the more recently created National Museum of Montenegro

present the history of new states, with the emphasis on the

struggle for and attainment of their independence (a history of

“pain and pride”). This is in response to public demand for this

type of museum in the Balkans.

The Euskal Herria Museum has been involved

less in the creation but more in the presentation and hence the

validation of a pre-existing image of the Basque people based

on strong distinctive traits of a cultural nature, its mission

being to help the public to recognise and interpret this image

“by focusing on it in an appropriate manner”.

— TO SOME DEGREE, THEY HAVE ALL IN THE PAST OR IN

THE PRESENT BEEN THROUGH THE QUESTIONING OF THE

NATIONAL IDENTITY THEY PRESENT.

The National Museum of American History and the Norsk

Folkemuseum described a change in direction in response

to the ‘problematisation’ of their official narrative on what

it means to be American or Norwegian, brought about by a

growing awareness of the diversity of society that calls for

minorities to be included.

In light of the difficulty of explaining a history

of conflict, and against a backdrop of public criticism, the

Museum of the Macedonian Struggle and the National Museum

of Montenegro have striven to show the totality of events in

all their complexity, including in their accounts the various

national minorities, religions and ideologies.

The Euskal Herria Museum has been through

a process of strategic redefinition that has led it to adopt

new approaches to its relationship with its users and to

complement the narrative of the permanent exhibition with

temporary exhibitions that explore the present-day and the

environment.

Reflections and questions to debateMargarida Loran. Museologist

— REFLECTION ON THE ROLE OF MUSEUMS IN UPDATING

THE NATIONAL IDENTITY IS ESSENTIAL TO THEIR

RELEVANCE.

Mieri argued from the outset that national history museums

have to continue to play a role in education and in preserving

and presenting a national identity, but the only way to do this

today requires this identity to be representative and pluralistic.

Otherwise, there is the risk of perpetuating a national identity

dominated by a monolithic and hegemonic discourse that is

outmoded for today’s citizens.

This opinion was shared by the other

speakers, who also put forward their thinking along the

same line. Madarieta, for example, believes that identity

museums are and will continue to be necessary and valuable

if they succeed in connecting with the present and offering

responses to today’s society’s search for identity. In response

to the criticisms and sentiments that the work of creating or

representing identities gives rise to, he argues that the risk lies

not in explaining identities but in the way it is done, and that

this is the key.

Vukanovic believes strongly in the fundamental

role of the museum to create and present a new national

identity that reflects Montenegrin society today, which is

culturally diverse and multi-religious. He believes that the

museum is the agent best positioned to do this, far more so

than the education system, which is inflexible and slow to

introduce changes.

— THE FIVE MUSEUMS OUTLINE APPROACHES, STRATEGIES

AND PRACTICES FOR WORKING TOWARDS MORE INCLUSIVE

AND COMPLEX NARRATIVES.

The National Museum of American History

has developed a new interpretation framework that involves

the use of the first person narrative and self-representation

by means of oral testimony, which it has trialled in a number

of exhibitions. This approach has proved to be effective as a

means to include and validate marginal histories, to provide

context and to generate empathy among the public.

The National Museum of Montenegro

has devised a change in the model of the narrative of the

permanent exhibition: it no longer explains the history of a

single nation, in a tone of absolute truth, but has moved on to

explaining the totality of its history and to presenting ideas and

values (antifascism, religious tolerance, etc.) that represent

all of its citizens because they are the foundations on which

the country is built. In addition, the Euskal Herria Museum is

´

77


addressing the challenge of focusing on concepts and values

(of resilience and mindset in the Basque case) rather than on

material culture in order to make headway in this respect.

The Norsk Folkemuseum explained the

process of expanding its collections to include diversity –

beginning with Lapp culture in the 1950s and later with the new

wave of immigration in the 1990s – in keeping with its mission

to “promote knowledge, understanding and tolerance, showing

Norwegian cultural and historical diversity”.

— ADVANCING TOWARDS AN INCLUSIVE HISTORICAL

NARRATIVE OF NATIONAL IDENTITY IS A CHALLENGE THAT

GENERATES NUMEROUS CONTROVERSIES, BUT ALL THE

MUSEUMS ARE WILLING TO FACE THEM.

As Mieri argues, controversy is almost intrinsic in a venture

of this nature. Showing historical complexity and presenting

alternative interpretations comes up against external pressure,

from the world of politics, and the internal habit of self-

censorship due to fear of the impact this may have on public

financing.

Everyone agreed that this should not be

avoided and that this responsibility should be shouldered with

bravery even though it may not be easy. Madarieta highlighted

the fact that it is necessary to be prepared to go through

awkward spaces, but that the alternative, asepsis, means

running the risk of becoming isolated from society and that

others will pervert the words and meanings.

In Mieri’s view, websites and social media

are more democratic than permanent exhibitions and are

unaffected by limitations or pressure. In her option, websites

and social media can help to democratise the national

narrative. The blog of the National Museum of American

History is an example of a platform where a multiplicity of

narratives can coexist.

TOPICS FOR DEBATE

The seminar closed with a debate in which all the speakers

participated and which was moderated by the museologist

Margarida Loran. The debate was intended to explore in

depth issues central to this shift towards an inclusive and

transformative role for museums in the construction of

identities by exchanging viewpoints on three main subjects:

1 —The processes for redefining national

museums and the tricky balance in portraying complexity when

the issue of identity is a source of conflict within society.

2 —The ways in which national narratives are

nuanced, complemented, developed or constructed at a local

level.

3 —The inclusion and involvement of

audiences and communities that are currently not represented

in museums’ accounts, policies and programmes.

Each section of the debate contained a series of questions to

which the speakers could choose to respond. The first section

dealt with the processes of redefining museums and national

identities. Loran asked the speakers and the participants in the

seminar to reflect on the opportunities and difficulties of:

- Tackling conflict and reconciliation (arising from difficult

episodes or the consequences of major political changes).

- Including contemporary dynamics of social change.

- Creating forums for opinion-sharing, dialogue and negotiation

with different communities, all the while maintaining a

position of professional independence.

- Informing the redefinition processes by providing research

that supplies evidence, elements of reflection and an

overview in order to prevent emotions and public controversy

from dominating.

The conversation began with a mention of the climate of

post-truth and fake news that affect the media and journalism,

with reference to the United States in particular, and of the

role and responsibility in this context of museums in relation

to addressing conflict in a considered and evidence-based

manner and in dialogue with others. With regard to the issue of

reconciliation in this country, it was observed that despite the

good work being done, reconciliation has not as yet really been

attained and that there is still work to be done to tackle the

conflicts that remain unresolved.

The speakers expressed the view that there

are numerous difficulties, but a fundamental challenge they

raised is the excessive political influence in these processes

for creating or redefining museums. Mention was made of

examples in various places around Europe where museums

have closed or have been unable to open due to a change

in government. It was noted that the voices of museum

professionals ultimately count for little in the major decisions

in processes to create or redefine museums.

In the case of museums in the Balkans, and

also in other places around Europe, the ideological tendency

to present a single vision and the intensity of critical public

opinion were regarded as problems. The Museum of the

Macedonian Struggle is a paradigmatic example in this

respect due to the persistent criticism it has been subject to

since it opened and which continues despite the integration

efforts made and its positive reception by much of society.

Consequently, ways to forge links between different visions of

the world need to be found.

The case was made for the need to be

realistic and to recognise that these redefinition processes

are unfortunately constrained by the difficulties that were

mentioned earlier, and that patience is required. There is also a

need to be mindful of the fact that circumstances are complex

and that a new approach to this complexity is called for at the

present time. This is related to the very concept of museums,

which need to be more than spaces for disseminating

information if politicians and society are to see them as

necessary.

From a positive perspective, however, it was

emphasised that these processes provide an opportunity to

formulate affirmative policies, to speak of values and to mount

enriching debates that help to connect museums with the

reality around them. There is a need to go beyond historical

78

JORNADA

and political facts, as well as the account regarding distinctive

traits of identity, it was argued, to describe the processes,

mindsets and values such as resilience in order to describe

who we are.

In addition, the view was expressed that

national history museums in particular have an opportunity

and a responsibility to contribute to the debate on building a

country, especially in nations without statehood, just as they

do in Scotland, Flanders and Wallonia. This is a key issue for

the Museu d’Història de Catalunya, which was also seen to

have the opportunity to present a model of a country with a

narrative that not only presents an overall historical summary

but which is also based on values and which seeks its

inspiration in local history.

With regard to the use of values, an opinion

was put forward that qualified the debate by calling for more

critical reflection, as values can unite but they can also be

conflictive. In the case of America, for example, the national

values of liberty and the pursuit of happiness are also financial

and individualistic, non-inclusive values. The example was

given of an exhibition at the National Museum of American

History that invited visitors to reflect on theses issues by

asking questions such as who is free, who is included and who

is equal.

There was agreement on the fact that

controversy and confrontation in these processes are

unavoidable, but also that museums that present a single truth

are dangerous. There are many such museums, among them

newly-opened ones. It takes courage to open the museum up

to discussion, to the ‘changeability’ of history. The concept of

change, it was argued, is insufficiently present in museums

and it has to be upheld in the narrative and in working

methods.

Lastly, the contributions made it possible to draw together

a series of ideas or criteria that will help in addressing

the difficulties and opportunities of museum creation or

redefinition processes:

- Collaborate with all interest groups.

- Base redefinition processes on research, a key element for

constructing a narrative founded on evidence that politicians

will not easily be able to refute.

- Communicate in a much better way, a chronic failing among

museums, and educate others, particularly politicians, on

processes.

- Engage with contemporary and topical issues in order to

increase social relevance.

- Make the most of issues that bring society together as a

whole and in all its diversity.

- Stir people’s emotions.

The second part of the debate addressed national narratives

on a local scale. Loran explained that it was an issue that

had not come up during the speakers’ papers, but that it was

of interest to museums in the Catalan History Museums and

Monuments Network, which had organised the seminar.

Loran proposed firstly to explore the pros and

cons of a single narrative presented in a centralised manner

in one national museum, or of a decentralised narrative

presented in a fragmented manner across the territory. Later,

and with regard to the particular experiences of relations

with local museums, Loran asked for viewpoints, ideas,

recommendations and lessons learned on three issues:

Ways of contributing to the creation,

negotiation and representation of national identities in local

museums.

The forging of links between local and national

museums in processes of knowledge, dialogue and negotiation

concerning an identity in the throes of change.

Connecting diverse and specific territorial

identities for the good of greater social cohesion.

The speakers recognised that they have little experience

in relation to this subject. They are all, apart from one who

is a university lecturer, employed in national museums

or in museums that deal with ‘national’ themes, and their

professional work has given them few opportunities to work

with local museums on the construction of identities, a fact

that is itself revealing. Even so, they put forward a number of

valuable opinions and ideas.

The starting point for the discussion was

that local museums have a lot they can contribute to the

national narrative by complementing the central and overall

account presented by the national museum by means of

more detailed analyses based on local circumstances. The

view was expressed that forging links between local and

national museums is difficult in all countries and a solution is

still along way off, even though relationship models covering

organisational structure and narrative do exist. Every museum

has to have a role of its own, since they are different in scale

and scope, and they are all necessary.

It was explained that in Catalonia local

museums operate in themed networks linked to national

museums, but the view was expressed that the outlook for

local museums is bleak, as they face substantial deficits

after the years of the financial recession. The role they are

able to play, therefore, is still minor in comparison with their

potential. There are some local museums today that explain

the overall account but on a smaller scale, and there are those

that present an account based on singularity and difference.

Ideally, they could explain national events from their particular

perspective, addressing how the situation was experienced in

their locality.

It was argued that the local museums that

function are those that have a strong social dimension,

those that invest in social cohesion. If this social condition

exists, it may be that it would perhaps be easier at a local

level to initiate these dialogues necessary for constructing

national identities and for addressing controversy due to

local museums’ proximity and the relationships they have

established, which encourage participation. Nevertheless,

it was observed that society may not be ready to confront

79


controversy and to understand that a process of analysis and

criticism is required.

An explanation was given of the case of the

museums in St. Louis (USA): following controversy caused

by an exhibition on racist attitudes, a deliberate dialogue

was launched on diversity and inclusion that later moved to

a national level. Consequently, the local experience was able

to benefit the entire country. A description was also given of

a project in Bizkaia during which the local history of the Civil

War was addressed, in particular the local bombardments, in

collaboration with local associations, which provided facts,

figures and testimony.

The third and last section of the debate focussed on inclusion

and the involvement of audiences and communities with a view

to evaluating effective strategies and lessons learned in order

to:

- Diversify collections and make decisions on what is to be

displayed and how the exhibits should be interpreted, a task

in which collection and exhibition policies play a central role.

- Attracting audiences and communities that museums want

to include in their account, encouraging them to visit the

museum and participate by developing an appropriate public

programme and suitable communication.

- Involving audiences and communities in their own portrayal.

- Using websites, blogs and social media as alternative

flexible and democratic forums for including and connecting

communities and identities.

The speakers put forward their specific experiences on

involving audiences, which they do by working with schools

and teachers, volunteers caring for the elderly, etc. The

National Museum of American History put forward a case

in which the community of braceros (Mexican farmworkers)

participated in order to include their voices in the interpretation

of a temporary exhibition on their experience. More than 500

testimonies were collected from this community.

Strategies for bringing young people and the

local community into museums and involving them are felt to

be lacking, as are strategies for reviving the social museology

of community museums, which was strongly based on

participation and which would be very useful in relation to the

subject under discussion.

In addition to the work on public programmes

and communication, special mention was made of the need

for museums to equip themselves with collection plans to

ensure that they are inclusive and reflect diversity. This is

a complex area on which little work has been done, in the

opinion of the participants, with the notable exception of the

Norsk Folkemuseum, which is an example of best practice to

be followed. It was argued that collections need to be made

more contemporary and that the possibilities offered by the

Web need to be exploited in order to create more modern

collections.

The debate closed with a discussion of

the opportunities offered by websites and social media

for fostering dialogue, participation and the inclusion of

alternative presentations in the construction of inclusive

identity narratives. The website and blog of the National

Museum of American History of the Smithsonian Institution are

successful examples of this. The museum has high hopes and

expectations of them and foresees that it will put a lot of work

into them.

Working on the Web is, however, an area that

is still largely undeveloped in the other museums participating

in the debate and they view it with a degree of scepticism.

It is acknowledged to be a flexible tool that enables various

discourses to be addressed in parallel, but it is regarded as

just another resource. The strategy employed by the other

participating museums to include and involve audiences and

communities mainly entails relational work in person with

schools and the general public, and these other museums

consider this to be more effective.

At this point, the time had come to bring the

debate to a close. Margarida Loran thanked the speakers for

their contributions and for all the viewpoints and opinions

put forward, and she emphasised that they would prove very

useful for the Museu d’Història de Catalunya and the Catalan

History Museums and Monuments Network in their work. She

concluded that there was a need to continue reflecting on and

exploring the themes dealt with during the seminar, as it had

opened up very interesting avenues for improving professional

practice that needed to be worked on further and developed. ●

80

JORNADA

Réflexions et questions à débattreMargarida Loran. Muséologue

THÈMES COMMUNS

— LES CINQ MUSÉES ONT JOUÉ UN RÔLE SIGNIFICATIF

DANS LA FORMATION DE L’IDENTITÉ NATIONALE ET DE

LA CONSCIENCE HISTORIQUE DES CITOYENS DES PAYS

RESPECTIFS.

Le Musée National de l’Histoire Américaine et le Musée du

Peuple Norvégien possèdent un long parcours s’alignant et

contribuant de manière décisive aux efforts de construction

d’une identité nationale dans leurs états respectifs. La relation

a été très étroite et leur existence est presque indissociable de

l’imaginaire national.

Le Musée de la Lutte pour la libération de

la Macédoine et le Musée d’Histoire du Monténégro, créé

plus récemment, présentent l’histoire des nouveaux états, en

mettant l’accent sur la lutte et l’obtention des indépendances

respectives (une histoire « de douleur et de fierté »), comme

réponse à une demande sociale de ce genre de musées dans

la région des Balkans.

Le Musée d’Euskal Herria n’a pas autant

participé à la création, mais plutôt à la présentation, et donc

validation, d’une image préexistante du peuple basque fondée

sur de forts traits distinctifs de type culturel, en ayant pour

mission d’aider le public à la reconnaître et à l’interpréter, « en

l’approchant de manière appropriée ».

— DANS UNE PLUS OU MOINS LARGE MESURE, TOUS SONT

PASSÉS, OU SONT EN TRAIN DE PASSER, PAR LA QUESTION

DE L’IDENTITÉ NATIONALE QU’ILS PRÉSENTENT.

Le Musée National de l’Histoire Américaine et le Musée du

Peuple Norvégien expliquent un changement d’orientation et

de parcours pour répondre à la « problématisation » de leur

récit officiel sur ce que signifie être américain ou norvégien,

provoqué par la prise de conscience concernant la diversité de

la société qui demande d’inclure les minorités.

Le Musée de la Lutte pour la libération de la

Macédoine et le Musée d’Histoire du Monténégro, face à la

difficulté d’expliquer une histoire de conflit, et dans un contexte

de critiques au sein de l’opinion publique, s’efforcent de

montrer les faits dans leur totalité et complexité, en y incluant

les différentes minorités nationales, religions et idéologies.

Le Musée d’Euskal Herria est passé par

un processus de redéfinition stratégique qui l’a mené à

incorporer de nouvelles approches de rapport aux usagers

et à compléter le récit de l’exposition permanente par des

expositions temporaires qui abordent la contemporanéité et

l’environnement.

— LA RÉFLEXION SUR LE RÔLE DES MUSÉES DANS LA MISE

À JOUR DE L’IDENTITÉ NATIONALE EST ESSENTIELLE POUR

SON IMPORTANCE.

Mieri argumente dès le début que les musées nationaux

d’histoire doivent continuer à jouer un rôle de formation, de

sauvegarde et de présentation d’une identité nationale, mais

que, actuellement, la seule voie pour ce faire passe par le fait

que cette identité soit représentative et pluraliste. Autrement, il

existe le danger de perpétuer une identité nationale dominée par

un discours monolithique et hégémonique, qui est anachronique

pour les citoyens d’aujourd’hui.

Cet avis est partagé par d’autres intervenants,

qui y apportent aussi des réflexions dans le même sens.

Madarieta, par exemple, pense que les musées d’identité sont,

et continueront d’être, nécessaires et précieux s’ils réussissent

à connecter avec le présent et offrir des réponses à la

recherche d’identité de la société actuelle. Face aux critiques et

susceptibilités que soulève la tâche de créer ou de représenter

des identités, il argumente que le danger n’est pas d’expliquer

des identités mais la manière de les expliquer, et qu’il s’agit-là

du point clé.

Vukanovic est convaincu du rôle fondamental

du musée pour créer et présenter une nouvelle identité nationale

reflétant la société monténégrine actuelle, qui est culturellement

diverse et multi-religieuse. Il pense que le musée est l’agent

le mieux placé pour le faire, bien plus que le système éducatif

qui est peu flexible et très lent quand il s’agit d’introduire des

changements.

— LES CINQ MUSÉES APPORTENT DES APPROCHES, DES

STRATÉGIES ET DES PRATIQUES À LA VOIE PERMETTANT

D’AVANCER VERS DES RÉCITS PLUS INCLUSIFS ET

COMPLEXES.

Le Musée National de l’Histoire Américaine a développé un

nouveau cadre interprétatif, avec l’utilisation de la voix à

la première personne et l’autoreprésentation au moyen de

témoignages oraux, qu’il a mis à l’essai pendant quelques

expositions. Il a démontré que ce procédé était efficace pour

inclure et valider des histoires marginales, apporter un contexte

et générer une empathie chez le public.

Le Musée d’Histoire du Monténégro élabore un

changement de modèle du récit de l’exposition permanente, en

cessant d’expliquer l’histoire d’une seule nation, sur un ton de

vérité absolue, pour expliquer la totalité de l’histoire et présenter

les idées et les valeurs (l’antifascisme, la tolérance religieuse,

etc.) qui représentent tous les citoyens car elles sont les

´

81


fondements du pays. Le Musée d’Euskal Herria relève aussi le

défi de se concentrer sur des concepts et valeurs (de résilience

et mentalité dans le cas basque), plutôt que sur la culture

matérielle, pour avancer dans ce sens.

Le Musée du Peuple Norvégien explique le

processus d’agrandissement des collections pour y inclure

la diversité, en commençant par la culture lapone dans les

années cinquante, puis dans les années quatre-vingt-dix, avec

la nouvelle immigration. En cohérence avec la mission de

« promouvoir la connaissance, la compréhension et la tolérance,

en montrant la diversité culturelle et historique norvégienne ».

— AVANCER VERS UN RÉCIT HISTORIQUE INCLUSIF DE

L’IDENTITÉ NATIONALE EST UN DÉFI QUI GÉNÈRE DE

NOMBREUSES CONTROVERSES, MAIS TOUS SONT PRÊTS À

LE RELEVER.

Comme argumente Mieri, la controverse est quasi-intrinsèque

de cette entreprise. Montrer la complexité historique et

présenter des interprétations alternatives se heurte aux

pressions externes, de la politique, et aux inerties d’autocensure

internes, à cause de la peur de l’impact qu’elle peut avoir sur le

financement public.

Tous s’accordent à dire qu’il ne faut pas

l’éviter et que, même si cela n’est pas facile, il faut assumer

courageusement cette responsabilité. Madarieta souligne qu’il

faut être prêt à traverser des espaces inconfortables mais que

l’alternative, l’asepsie, comporte le risque de s’éloigner de la

société et que d’autres dénaturent les mots et les sens.

D’après Mieri, nous avons un espace plus

démocratique, sans limitations ni pressions, que les expositions

permanentes ; il s’agit du Net et des réseaux sociaux qui

peuvent aider à la démocratisation du récit national. Le blog

du Musée National de l’Histoire Américaine est l’exemple d’un

espace où une multiplicité de récits peut cohabiter.

QUESTIONS DÉBATTUES

La journée s’achève sur un débat auquel tous les intervenants

participent et dont l’animatrice est la muséologue Margarida

Loran. Le débat vise à approfondir les questions centrales de ce

changement vers un rôle inclusif et transformateur des musées

dans la construction d’identités, en recherchant l’échange de

perspectives quant à trois grands thèmes :

1 — Les processus de redéfinition de musées

nationaux et l’équilibre difficile pour représenter la complexité

quand la question identitaire est un motif de conflit au sein de la

société.

2 — Les manières dont les récits nationaux sont

nuancés, complétés, développés ou construits au niveau local.

3 — L’inclusion et implication des publics et des

communautés actuellement non représentées dans les récits,

les politiques et les programmes du musée.

Chaque bloc du débat présente un éventail de questions sur

lesquelles les intervenants peuvent choisir de répondre. Le

premier bloc aborde les processus de redéfinition de musées

et identités nationales, et Loran propose aux intervenants,

mais aussi aux participants, de réfléchir sur les opportunités et

les difficultés de :

- Aborder le conflit et la réconciliation (découlant d’épisodes

difficiles ou des conséquences de changements politiques

transcendantaux).

- Inclure les dynamiques de changement social

contemporaines.

- Ouvrir des espaces d’opinion, dialogue et négociation

avec différentes communautés, avec une indépendance

professionnelle.

- Informer sur les processus de redéfinition avec une

recherche apportant une évidence, des éléments de réflexion

et vision d’ensemble, pour éviter qu’y prédominent les

émotions et la controverse publique.

La conversation commence par quelques mots sur le contexte

de post-vérité et fausses nouvelles qui touchent les médias

et le journalisme, en faisant référence aux États-Unis en

particulier, et sur le rôle et la responsabilité des musées, dans

cet environnement, pour aborder le conflit de manière pausée,

négociée et fondée. Quant à la réconciliation dans ce pays, on

observe que, malgré le bon travail réalisé, il n’y a pas encore

de véritable réconciliation et qu’il reste beaucoup de travail à

faire pour aborder les conflits ouverts.

Les difficultés sont nombreuses, selon

les intervenants, mais un défi fondamental exprimé est

l’excessive influence politique sur ces processus de création

ou redéfinition de musées. Des exemples de différents endroits

d’Europe sont cités, de musées qui ont fermé, ou qui n’ont

même pas ouvert leurs portes, à cause d’un changement de

gouvernement. Le constat est que, dans les grandes décisions

de processus de création ou redéfinition de musées, la voix

des professionnels de musées pèse très peu.

Dans le cas des musées des Balkans, ainsi

que dans d’autres lieux d’Europe, la tendance idéologique

à présenter une seule vision et l’intensité de l’opinion

publique critique sont perçues comme un problème. Le cas

du Musée de la Lutte pour la libération de la Macédoine est

paradigmatique en ce sens, en raison de l’opinion critique

persistante qui lui est adressée depuis son inauguration et qui

subsiste malgré les efforts d’intégration et l’accueil positif de

la part d’un large secteur de la société. Il faut trouver, dans ce

cas, des manières de connecter différentes visions du monde.

La discussion porte ensuite sur le besoin

d’être réalistes et de reconnaître que ces processus de

redéfinition ont malheureusement des limites à cause des

difficultés commentées, et qu’ils demandent de grandes doses

de patience. Il est dit qu’il faut également être conscients que

la réalité est complexe et que cette complexité doit être gérée

autrement que ce que nous le faisons actuellement. Et ceci

est lié au concept même de musée, qui doit aller au-delà d’un

espace de diffusion, si nous voulons que les politiciens et la

société les considèrent comme nécessaires.

Cependant, à partir d’une perspective positive,

il est souligné que ces processus donnent l’occasion de mettre

en œuvre des politiques positives, de parler des valeurs et de

82

JORNADA

mener à bien des débats enrichissants contribuant à relier les

musées à la réalité de leur environnement. Il est dit qu’il faut

aller au-delà des faits historiques et politiques, et du récit sur

des traits identitaires singuliers pour faire comprendre les

processus, les mentalités et les valeurs comme la résilience

pour expliquer ce que nous sommes.

En outre, les musées d’histoire nationale, en

particulier, ont l’opportunité et la responsabilité de contribuer

au débat sur la manière de faire un pays, notamment dans les

nations sans état, comme le font l’Écosse, les Flandres ou la

Wallonie. Un aspect important pour le Museu d’Història de

Catalunya, pour lequel il existe aussi l’occasion de présenter

un modèle de pays avec un récit qui, en plus de représenter

une synthèse historique d’ensemble, soit fondé sur les valeurs

et cherche son inspiration dans l’histoire locale.

Quant à l’utilisation des valeurs, une opinion

nuance le débat en demandant davantage de réflexion critique

vu que les valeurs peuvent unir mais être aussi conflictuelles.

Dans le cas américain, par exemple, les valeurs nationales

de liberté, de recherche du bonheur, sont aussi des valeurs

économiques et individualistes, non inclusives. L’exemple

est donné d’une exposition au Musée National de l’Histoire

Américaine qui propose au visiteur une réflexion sur ces

thèmes : qui est libre ? Qui est inclus ? Qui est égal ?

Il existe un accord sur le fait que la

controverse et la confrontation sont inévitables dans ces

processus mais aussi que les musées qui présentent une

seule vérité sont dangereux. Et il y en a beaucoup de ce genre,

même de nouveaux, très récents. Il faut du courage pour

ouvrir le musée à la discussion, au « caractère changeant »

de l’histoire. Le concept de changement est trop peu présent

dans les musées, et il faut le revendiquer aussi bien dans le

récit que dans les manières de travailler.

Enfin, l’ensemble d’apports permet de collecter, également,

une série d’idées ou de critères qui aident à aborder les

difficultés et opportunités des processus de création ou

redéfinition :

- Collaborer avec tous les groupes d’intérêt.

- Promouvoir les processus de redéfinition dans la recherche,

un élément clé pour construire un récit fondé que les

politiciens ne puissent pas détruire facilement.

- Communiquer beaucoup mieux – la communication est

un manque chronique des musées – et faire beaucoup de

pédagogie concernant les processus, notamment auprès des

politiciens.

- Activer des questions d’aujourd’hui, contemporaines, pour

accroître l’importance sociale.

- Profiter des thèmes qui unissent la société dans son

ensemble et sa diversité.

- Générer des émotions.

Le second bloc du débat aborde les récits nationaux à l’échelle

locale. Loran explique que c’est un sujet qui n’a pas été

traité pendant les interventions mais qui est intéressant pour

les musées composant le Réseau de Musées d’Histoire et

Monuments de Catalogne qui organise la journée.

Loran propose, tout d’abord, d’explorer les

pour et les contre d’un récit unique, présenté de manière

centralisée dans un seul musée national, ou d’un récit

décentralisé et fragmenté territorialement. Ensuite, et selon

les expériences particulières de relation avec les musées

locaux, Loran demande de partager des perspectives, idées,

recommandations ou leçons apprises sur trois questions :

Manières de contribuer à la création,

négociation et représentation des identités nationales à partir

des musées locaux.

L’articulation de musées locaux et nationaux

dans des processus de connaissance, dialogue et négociation

d’une identité qui est en train de changer.

Connecter des identités diverses et spécifiques,

territoriales, en faveur d’une cohésion sociale plus grande.

Sur ce thème, les intervenants reconnaissent qu’ils ont peu

d’expérience. Tous travaillent dans des musées nationaux ou

à thème « national », à l’exception de l’un d’entre eux qui est

professeur d’université, et leur travail professionnel ne leur a

pas donné souvent l’occasion de travailler avec des musées

locaux à la construction d’identités, ce qui illustre déjà la

situation. Malgré tout, ils apportent quelques opinions et idées

précieuses.

Nous partons de la base que les musées

locaux ont beaucoup à apporter au récit national, en

complétant le récit central et synthétique du musée national

avec des tentatives plus détaillées et à partir de la particularité

locale. Il est dit que l’articulation avec le musée national est

difficile dans tous les pays, et qu’elle est loin d’être résolue,

bien qu’il existe des modèles de relation, aussi bien en

matière de structure organisationnelle que de récit. Chaque

type de musée doit avoir son propre rôle, vu que ce sont des

dimensions différentes qui sont toutes nécessaires.

Il est expliqué qu’en Catalogne il existe des

réseaux thématiques rattachés à des musées nationaux, mais

que la situation actuelle des musées locaux, qui accumulent

un grand déficit après des années de crise, est difficile. Le

rôle qu’ils peuvent jouer est donc encore loin de leur potentiel.

Actuellement, certains expliquent le récit global, mais à une

petite échelle, et d’autres présentent un récit de singularité

et différence. Idéalement, ils pourraient expliquer des faits

nationaux à partir de la particularité, comment ils ont été vécus

à partir de la localité.

Il est dit que les musées locaux qui

connaissent une bonne situation sont ceux qui ont une forte

dimension sociale, ceux qui investissent dans la cohésion

sociale. Si cet élément social est présent, au niveau local, il

est peut-être plus facile d’entamer les dialogues nécessaires

pour construire des identités nationales et faire face à la

controverse, en raison de la proximité et des relations établies

qui favorisent la participation. Cependant, nous faisons

observer que la société n’est peut-être pas prête à affronter la

controverse et comprendre qu’un processus d’analyse et de

critique est nécessaire.

83


Le cas des musées de Saint Louis (USA) est

expliqué : une controverse provoquée par une exposition,

concernant les comportements racistes, a généré un dialogue

intentionné sur la diversité et l’inclusion qui est ensuite passé

à l’échelle nationale, de sorte que l’expérience locale a été

profitable pour tout le pays. Un projet à Biscaye est également

expliqué, qui a traité l’histoire locale de la Guerre Civile,

concrètement les bombardements locaux, en collaboration

avec les associations locales qui ont apporté des données et

des témoignages.

Le troisième et dernier bloc se focalise sur l’inclusion et

l’implication des publics et des communautés, afin d’évaluer

des stratégies efficaces et des leçons apprises pour :

- Diversifier les collections et décider ce qui sera exposé et

comment l’interpréter, une tâche dans laquelle les politiques

de collections et d’expositions jouent un rôle essentiel.

- Attirer les visiteurs et la participation des publics et

des communautés qui veulent s’impliquer, moyennant

le développement de la programmation publique et la

communication.

- Impliquer les publics et les communautés dans leur propre

présentation.

- Utiliser des sites, blogs et réseaux sociaux en tant

qu’espaces alternatifs, flexibles et démocratiques pour inclure

et connecter des communautés et identités.

Sur ce sujet, les intervenants apportent leur expérience

concrète concernant l’implication des publics, qu’ils réalisent

en travaillant avec les écoles, avec les professeurs, avec des

bénévoles dédiés aux personnes âgées, etc. Le Musée National

de l’Histoire Américaine apporte un cas de participation de la

communauté de « braceros » (travailleurs agricoles mexicains)

pour inclure leurs voix dans l’interprétation d’une exposition

temporaire sur leur expérience, pour laquelle plus de cinq

cents témoignages ont été collectés.

Il manque des stratégies pour attirer les

jeunes, mais aussi la communauté locale, vers les musées

et les impliquer, ainsi que pour récupérer la muséologie

sociale des musées communautaires, fortement fondée sur la

participation et qui serait très utile pour le thème abordé.

En plus du travail sur des programmes publics

et de communication, le besoin de se doter de plans de

collections est également souligné, afin que celles-ci soient

également inclusives et reflètent la diversité. C’est un domaine

difficile et peu étudié en général, selon les participants, à

l’exception notable du Musée du Peuple Norvégien, qui est un

exemple de bonne pratique à suivre. Il est également dit que

les collections doivent être plus contemporaines et profiter des

possibilités qu’offre le réseau pour les créer.

Le débat finit par une discussion sur les

opportunités que fournissent Internet et les réseaux sociaux

pour favoriser le dialogue, la participation et l’inclusion de

présentations alternatives dans la construction de récits

d’identité inclusives. Le cas d’Internet et du blog du Musée

National de l’Histoire Américaine, de l’Institution Smithsonian,

est un cas réussi en ce sens, dans lequel le musée place de

grands espoirs et attentes, et auquel il prévoit de beaucoup

travailler.

Le travail sur le Net est, cependant, un

domaine peu développé encore chez les autres musées

participant au débat, qui le regardent avec un certain

scepticisme. Ils reconnaissent que c’est un moyen flexible,

qui permet d’aborder différents discours en parallèle, mais

que ce n’est qu’un moyen de plus. La stratégie des autres

musées participants pour inclure et impliquer les publics et les

communautés passe principalement par le travail relationnel

présentiel, avec les écoles et avec le public en général, qu’ils

considèrent plus efficace dans leur cas.

Parvenus à ce point, le moment est venu de

clore le débat. Margarida Loran remercie les intervenants pour

leur participation et toutes les perspectives et opinions qu’ils

ont apportées, et indique qu’elles seront très utiles pour le

travail du Museu d’Història de Catalunya et des musées du

Réseau de Musées d’Histoire et Monuments. Elle conclut qu’il

faudra continuer à réfléchir et approfondir les thèmes traités

pendant la journée, parce que des voies très intéressantes

d’amélioration de la pratique professionnelle ont été ouvertes,

qu’il faudra étudier et développer. ●

museu d’història de catalunya museus i née minutes of the seminar nada 10 … · 10 / 11 museus...

Documents