neoclassicisme, romanticisme i goya
TRANSCRIPT
Neoclassicisme, romanticisme i Goya
Per Ramón A. Banegas López
Context històric i característiques
• El neoclassicisme neix com a resultat de l’esperit racionalista del segle XVIII, que
cerca un retorn a la puresa de les línies clàssiques per fugir del superficial estil
decoratiu imposat pel rococó. A més durant el segle XVIII es van produir importants
descobriments arqueològics com Herculà (1719) i Pompeia (1748), que meravellaran a
la intel·lectualitat de l’època, fruit d’aquest interès per l’art clàssic sorgirà una important
bibliografia sobre l’art grec i romà, com el llibre de Winckelmann: Història de l’Art a
l’Antiguitat (1764) o el d’Stuard: Antiguitats d’Atenes (1762). A tot això s’ha de sumar
el cansament d’un estil que es repetia a si mateix.
• Al context cultural s’ha de sumar un context polític i social que va facilitar que
s’imposés el nou estil neoclàssic. Ja que molt aviat aquest estil es va identificar amb
els ideals revolucionaris d’una nova societat burgesa sense estaments defensada pels
revolucionaris francesos, mentre que el rococó s’identificava amb les antigues classes
privilegiades i els seus salons. Així el nou estil neoclàssic serà l’estil oficial de la nova
França revolucionaria i s’allargarà durant l’època napoleònica. L’epicentre del nou estil
serà França, però la seva influència arribarà a tota Europa.
Arquitectura neoclàssica• Grècia i no pas Roma és el model del Neoclassicisme. A les obres neoclàssiques predominen les columnes dòriques
amb el fust acanalat, els frontons tornen a tenir estàtues, però també es construeixen cúpules, partint de models
moderns com la de Sant Pere. Els arquitectes neoclàssics s’apropen als monuments clàssics intentant no només imitant
les tècniques constructives sinó també l’esperit grec i romà, sense aconseguir-ho, per tant intenten arribar a la màxima
fidelitat en els models imitats, el que dona com a resultat una arquitectura freda i academicista. Els principals centres
d’arquitectura neoclàssica van ser França, Anglaterra i Alemanya.
• Jacques Germain Soufflot (1713-1780): seguint els models grecs i romans construeix l’església de Saint Geneviève
(1757-1790) amb una cúpula que es va inspirar en Sant Pere de Roma i Sant Pau de Londres. El temple és de creu
grega, amb la cúpula al creuer, i la portada és una portada inspirada en els temples grecs i romans, hexàstila, amb
rontó esculpit.
• Barthelemy Vignon (1762-1828) : Va projectar l’església de La Madeleine, la qual es va iniciar sota el regnat de Lluís
XVI (1764), sota la direcció de Pierre Cotant d’Ivry, la revolució va parar les obres i Napoleó va transformar el projecte
en un temple en homenatge a la Grand Armée donant-li el projecte a Vignon qui va construir aquest temple corinti, fidel
seguidor dels cànons clàssics.
• Jacques Gondouin i Jean Baptiste Lapère: construiran el 1810 a la plaça Vendôme de París una columna en honor de
Napoleó seguint el model de la columna trajana.
• A Anglaterra Sir Robert Smirke (1781-1867) construirà el Museu Britànic (1825-1850), seguint els cànons grecs, la
façana està decorada amb una espectacular columnata jònica i la porta, segueix el model dels temples grecs amb una
portada octàstila coronada amb un frontó esculpit. Aquest model d’un classicisme fred, tot i que menys grandiloqüent
serà el que seguirà William Wilkins en la construcció de la National Gallery (1838).
• A Alemanya el neoclàssic es difon amb més facilitat al territori prussià, majoritàriament protestant i sota el govern de
Frederic II el Gran (1744-1797), rei Il·lustrat, gran reformador de l’estat prussià i amant del classicisme. El monument
més notori es la Porta de Brandenburg construida per Carl Gothard Langhans (1732-1808) entre el 1788 i 1791
inspirant-se en la porta d’accés de l’Acropolis de Grècia.
La Madeleine Sainte Geneviève
Neoclassicisme francès
Neoclassicisme anglès
British Museum
National Gallery
Neoclassicisme alemany
Porta de Brandenburg
Escultura Neoclàssica
• L’escultura neoclàssica imita la tècnica i els temes del passat clàssic,
buscant la màxima perfecció en la imitació però sense arribar a entendre
l’esperit que havia animat aquells artistes, el que dona com a resultat una
escultura freda i academicista.
• El màxim representant de l’escultura neoclàssica és Antonio Canova (1757-
1822): Aquest autor del Vèneto es va inspirar directament en els models
romans, el seu estil evoluciona des del barroc tardà com el Monument
funerari a Clement XIV (1787) fins arribar al neoclassicisme ple entre el
1790 i el 1814, on realitza temes mitològics com l’Emperador nu, com Mart
pacificador portant a la mà el globus terraqui i la victòria o els retrats de
membres de la família Bonaparte com si fossin deus clàssics, com el retrat
de Paulina Bonaparte.
Antonio Canova
Perseu amb el cap de Medusa
Paulina Bonaparte
Pintura neoclàssica
• Com ja s’ha comentat amb les altres arts, a la pintura hi
ha una reacció contra el rococó, que va cercar els
models en el món clàssic, com en pintura les cultures
grega i romana no van produir tantes obres, el camí des
del rococó fins el neoclassicisme ple representat per
David, va estar plena d’experimentacions, dubtes, etc.
La pintura tindrà com a model l’escultura clàssica i hi
haurà una clara preponderància del dibuix sobre el color.
Pintura neoclàssica
• Jacques Louis David (1748-1825): La seva vida està íntimament lligada a la revolució
francesa, de la qual va ser un fervent partidari. Després d’un primer periode
d’aprenentatge en qual va viure a Roma, va pintar el seu primer gran quadre de
temàtica clàssica, el jurament dels Horacis (1785) en aquest quadre el concebeix
amb una gran simplicitat inspirada en els baixrelleus clàssics, desprenent-se de
l’acumulació de personatges i elements paisatgístics superflus, també d’aquesta
època és el quadre el rapte de les Sabines (1799). Després del triomf de la revolució,
David es va posar al servei de la nova República, retratant amb el seu pincells els
nous herois revolucionaris, en aquesta època va pintar El jurament del joc de la pilota
(1793) i Marat mort (1793). Després de passar per la presó diverses vegades amb el
triomf de Napoleó va ser nomenat pintor de cambra. En aquesta època es convertirà
en el gran pintor del nou imperi, entre els quadres d’aquesta època destaca la
coronació de Napoleó o Napoleó creuant els Alps al Gran San Bernat.
Pintura neoclàssica
• L’altre gran pintor neoclàssic, deixeble de David, serà
Jean Auguste Ingres (1780-1867) Format a Itàlia, va
estudiar i admirar profundament la pintura de Rafael, i
els seus models ja no seran els antics grecs i romans
sinó els pintors renaixentistes. Va representar la
resistència dels ideals i les tècniques clàssiques, com la
preponderància de la línea enfront el color i l’estructura
serena i clara enfront el color i el moviment agitat de
Delacroix i els romàntics.
Obres de Jacques Louis David
El jurament dels Horacis - Marat Mort
Obres de Jacques Louis David
Napoleó creuant els Alps al gran Sant Bernat
Obres de Jacques Louis David
(La coronació de Napoleó)
Obres d’Ingres
Edip i l’Esfinx
La banyista de Valpinçon
El romanticisme
• El romanticisme neix a Europa després de la caiguda de Napoleó i el intent
per part de les grans potències europees d’esborrar tot vestigi de la
Revolució francesa. Els romàntics es revolten contra aquesta nova Europa
que vol soterrar els ideals de llibertat que havia propagat la Revolució. El
romanticisme és un moviment cultural que propugna la llibertat dels
individus i dels pobles (serà el bressol cultural dels nacionalismes naixents),
el individualisme, la preponderància dels sentiments per sobre de la raó, el
trencament amb els estereotips creats, la recerca de la natura salvatge...
Serà també un moviment que en exaltar els sentiments per sobre de la raó,
tindrà especial afecció pel misticisme i per l’edat mitjana, moment que
consideren bressol dels pobles, on la mística tenia més importància que la
raó freda. Com a model d’art medieval exalten especialment l’arquitectura
gòtica.
• El romanticisme tindrà un reflex artístic bàsicament en la pintura i l’escultura.
La pintura romàntica
• La pintura romàntica refusa els convencionalismes neoclàssics imposats
per David i els seus deixebles i es caracteritza per:
a) Recuperació de la potencia suggestiva del color en detriment del dibuix,
s’alliberen les formes i els límits excessivament definits.
b) Utilització d’una llum vibrant i del joc de llums i ombres
c) Utilització de composicions dinàmiques, on hi ha elements en posicions
convulses i gestos dramàtics.
d) Culte al paisatge, un paisatge salvatge, indòmit; que reflecteix el poder
de la creació i la petitesa de l’home.
e) Temes de revolucions polítiques o desastres, on hi ha un enfrontament
èpic del poble contra els seus opressors o contra la naturalesa salvatge.
El romanticisme francès
• Theodore Géricault (1791-1824) Va viure una vida curta i plena d’aventures, va
començar a distanciar-se de l’academicisme neoclàssic amb diverses obres de
temàtica napoleònica on destaca l’ús agosarat del color. Després d’un viatge a Roma
per motius amorosos coneix l’obra de Miquel Àngel i la seva grandiositat compositiva.
De tornada a París (1817) farà la seva gran obra: El rai de la Medusa, presentada el
1819. L’obra que tracta un fet d’actualitat, el naufragi d’un vaixell, és un quadre
impactant, on tracta amb realisme i força la tragèdia, on es veuen les influències de
Miquel Àngel (postures i nus), i de Caravaggio (en la plasticitat i el clar-obscur), en
aquest quadre es combina la diagonal barroca amb la piràmide clàssica, amb
resultats efectistes. Géricault no tornarà a fer un quadre com aquest, el qual
esdevindrà un manifest del nou estil pictòric. De fet acabarà els seus dies a
Anglaterra on farà pintures de cavalls i retrats, directament influït per Turner i
Constable.
El rai de la Medusa
El romanticisme francès
• Eugène Delacroix (1798-1863) És el més important pintor del romanticisme francès.
Es va formar al taller del neoclàssic Guérin, on va ser company de Géricault. Des de
molt jove va sentir preferència per Rubens i els pintors venecians del barroc. Al Saló
de 1822 es va exposar la seva obra La barca de Dante, que va provocar una gran
polèmica als cercles artístics del moment. La polèmica es repeteix el 1824 quan
presenta la matança de Quíos, inspirada en la lluita dels grecs per la independència.
La seva obra es caracteritza per la força dels colors (fortament influenciat pels
paisatgistes anglesos), el moviment compulsiu i el dramatisme de les composicions.
Delacroix va participar a la revolució de 1830, on van ser derrocat Carles X, l’últim rei
Borbó de França. Inspirat per aquest fet va pintar La Llibertat guiant al poble, un dels
quadres que ha restat com a símbol de la revolució i de la França republicana.
Després d’aquest quadre viatjarà al Marroc amb una delegació oficial del nou govern
de Lluís Felip d’Orleans i coneixerà el món oriental que el fascinarà, pintant escenes
de temàtica oriental (temàtica molt habitual entre els romàntics).
La matança de Quíos
La Llibertat guiant el poble
El romanticisme alemany• A Alemanya el romanticisme neix com a oposició al racionalisme francès i
està íntimament lligat al nacionalisme alemany, a un pangermanisme que
cerca una identitat comú entre tots els estats de parla germana. La recerca
de la pàtria comuna farà que els romàntics alemanys enyoressin l’Edat
Mitjana on s’havia format l’Imperi Romano-Germànic, únic estat alemany
fins aleshores.
• Un dels artistes més destacats del romanticisme alemany serà Caspar
David Friederich (1774-1840) Home de temperament místic, va ser
principalment un paisatgista, va estar molt arrelat a Alemanya i va pintar
paisatges buscant pintar un espai que reflectís la petitesa de l’ésser humà
davant la creació. Els seus paisatges són grandiosos i plens de poesia,
reflectint la profunda espiritualitat del seu autor. També li agradava pintar
arquitectures gòtiques en una mena d’espai oníric i misteriós. Entre la seva
obra destaquen el naufragi de l’Esperança, Els penya-segats calcaris de
l’Illa de Rügen, Viatger davant el mar de boira, Abadia al bosc de roures...
Caspar David Friedrich
Naufragi de l’Esperança
Caspar David Friedrich
Abadia al bosc de roures
El romanticisme a la Gran Bretanya
• El romanticisme a la Gran Bretanya es plasma principalment en el treball dels paisatgistes, els
dos principals representants del paisatgisme anglès seran John Constable i Joseph Turner.
• John Constable (1776-1838) Considerat un dels primers paisatgistes moderns, va sortir del seu
estudi i anar a pintar a l’exterior, pintant segons deia ell mateix “molt simplement i sense cap
afectació el que jo veig, tal i com jo el veig”, considerat per la seva tècnica un precursor de
l’Impressionisme i del realisme. Utilitza una tècnica molt lliure i directa, aplicant els principis de
l’aquarel·la a l’oli, intentant captar la llum del moment, per ell el principal és el color per sobre del
dibuix i aplica el color en taques gruixudes amb espàtula, un crític contemporani deia que
utilitzava “pinzellades burdes i rudes que ofenien al tacte”. El tema per ell era secundari, reflectia
escenes quotidianes. Alguns quadres seus poden ser el carro de fenc, La catedral de Salisbury,
Barques en el Stour, vaixells carboners a l’altura de Brighton...
• Joseph Mallord William Turner (1775-1651) Turner era un pintor de caràcter extravagant, la seva
pintura va patir una forta evolució, partint de tonalitats obscures i de respecte a l’objecte, va
acabar diluint els objectes en l’atmosfera, en un pintura que arriba en els últims anys a ratllar allò
visionari o al·lucinant. Utilitza la tècnica de l’aquarel·la aplicada a l’oli, aconseguint un efecte de
fluïdesa i transparència. La llum i el color de les seves pintures no són realitats visuals, sinó
visions imaginàries que ens distancien dels sentits per convertir-se en evocacions oníriques. Va
tenir molta influència en pintors posteriors com Monet, Pisarro i Sisley. Algunes de les seves
obres més interessants poden ser El darrer viatge del buc de guerra Temerari (1839) i un dels
quadres dels seus darrers temps: pluja, vapor i velocitat (1844).
El romanticisme a la Gran Bretanya
• William Blake (1757-1827) Va ser un artista estrany i
visionari; es va formar fent gravats, però va treballar
principalment l’aquarel·la. A part de pintor també va ser
escriptor i va il·lustrar els seus propis llibres, els llibres
d’altres autors o clàssics com l’obra de Dante o les
Sagrades Escriptures. Iniciat en l’esoterisme la seva
obra té un marcat caràcter simbòlic, va tenir influències
de Miquel Àngel, del gòtic i dels gravats italians del
renaixement. La seva obra a la vegada es considera una
precursora del surrealisme.
John Constable
El carro de fenc
Joseph W. Turner
Pluja, vapor i velocitat (1844)
El darrer viatge del buc de guerra Temerari (1839)
William Blake
Deu creador
El gran drac vermell i la dona solar
Francisco de Goya y Lucientes
• La particularitat i la genialitat de Goya fa que tot i que es troba en la cruïlla entre tres estils artístics:
rococó, neoclàssic i romanticisme, la seva obra, especialment la final, sigui inclassificable. A la
vegada la seva intuïció artística el farà precursor de estils com el impressionisme, l’expressionisme i
el surrealisme. Sent reivindicat fins i tot per autors de les vanguardes del segle XX com Paul Klee i
Kandinsky (pintors abstractes).
• Francisco de Goya neix a Fuendetodos (Saragossa) el 1746 i mor a Burdeos el 1828. El seu primer
aprenentatge va ser el barroc italià, va viatjar a Itàlia. El 1785 es converteix en pintor del rei Carles
III i el 1799 en pintor de cambra del rei Carles IV. En aquesta època es converteix en pintor de moda
de l’aristocràcia de la Cort. El 1790 una malaltia el deixa sord. Aquesta malaltia el marcarà
fortament. La sordesa l’aïllarà i començarà a veure el costat amarg dels convencionalismes socials,
a aquesta nova visió del món s’ajuntarà una imaginació desbordant, començarà a pintar els seus
capricis, mentre a la Cort seguia fent retrats, així el 1800 pinta la familia de Carles IV. A partir de
1808 la guerra de Independència (guerra del Francès), amb tots els horrors que va comportar
intensifica la seva vesant pessimista i crítica. De fet la guerra capgira la seva pintura que mai més
tornarà a ser amable. Les escenes del Dos de maig, arriben a cotes poques vegades assolides
d’expressió del dolor d’un poble i de la degradació de l’ésser humà que és vist com una bèstia cruel i
destructora. Lliberal convençut, amb l’arribada de Ferran VII, reprèn el seu lloc com a pintor de
cambra, però de seguida en veure l’actitud del rei s’aïlla a casa seva “La Quinta del Sordo” a Madrid
i comença la creació de les seves pintures negres. Amb l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís” el
1823 s’exilia a Burdeos on mor el 1828.
Francisco de Goya y Lucientes
• La pintura de Goya es pot dividir en dos etapes artístiques, la primera, fins que es queda sord,
on hi ha una visió optimista de la vida, on predominen els colors vermells i grisos, la factura
acabada, el dibuix de traç continu i els temes amables; i la segona, on sobretot hi ha una visió
del patiment de la vida, de sofriment, on el negre pren preponderància enfront del color, on la
taca trenca el dibuix, on tracta temes dramàtics o d’una fantasia obscura.
• De la primera època serien els quadres sobre festes populars o retrats com La pradera de Sant
Isidre, el retrat de la Família de Carles IV o la maja desnuda i la maja vestida. De la segona
època serien els quadres sobre la guerra i les pintures negres. Entre els quadres sobre la guerra
destaca les afusellaments del 3 de maig. Entre les pintures negres, el colós, dos vells menjant
sopes, Saturn devorant els seus fills.
• Goya en general va treballar a l’oli però també va fer gravats i dibuixos, en la tècnica del gravat
es va inspirar en Durer i Rembrandt, la seva sèrie més important en quant a gravats serà els
desastres de la guerra. També treballarà amb una nova tècnica la Litografia, especialment
important en la cartellística dels segles XIX i XX.
Obres de Goya
La pradera de San Isidro
La maja desnuda
Obres de Goya
La família de Carles IV
Obres de Goya
Afusellaments del 3 de maig
Obres de Goya
Vells menjant sopes
La romería de San Isidro