ESTUDIS DE PERIODISME DE LA UPF

N.9 - 25.10.2012

«La fotografia m’aporta molta llibertat»

Disminueix l’adequació entre estudis i feina

La fotoperiodista Carla Moral aposta pels mitjans alternatius en el col·lectiu GroundPress ··· ENTREVISTA 3

Un estudi revela que la crisi ha reduït les possibilitats de trobar un ofici ajustat a la carrera universitària cursada ··· TREBALL DE CAMP 6

L’Encarnación recupera el seu somriure de jove quan

la visita la Carlota. ANDREA ARENAS

Dues hores de joventut

REPORTATGE ··· 4 I 5

Amics de la Gent Gran uneix diferentsgeneracions amb un programa de voluntariat

2.Enllaços DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Swing: Estil de ball sorgit als estats del sud dels EUA als anys trenta que consisteix en passos improvisats de ball sobre els estils musicals de ragtime, jazz i dixieland

Bloc de blocs

Cum laude

L’amic ninotaire

Ferran Amado PERIODISTA MUSICAL

Xavi RecuencoBALLARÍ DE SWING

Anabella MuriasVOLUNTÀRIA DE LA CREU ROJA

Adrià EspíMEMBRE DE ‘SISTEMA CEREAL’

··· Fundador de la revista Ender-rock, ha treballat en diversos mit-jans catalans. Ara ha engegat un projecte per donar a conèixer la música negra a Barcelona que s’ha materialitzat en un CD: Blackcelo-na. A collection of soul & funk mu-sic from the city of Barcelona, un disc que vol ser “la plataforma de promoció d’aquest moviment”.www.boogalooinvestigator. blogspot.com

··· Té 26 anys i és el millor ballarí de swing* de Barcelona. De ben jove va aprendre el swing d’un professor dels Estats Units, i des de llavors ha estat un no parar: mas-terclasses arreu d’Europa, concur-sos i multitud d’espectacles que l’han convertit en un dels princi-pals culpables del boom del swing que viu últimament Barcelona.www.xaviswing.com

··· Va venir de Buenos Aires per es-tudiar un màster i es va enamo-rar de Barcelona. L’Anabella, psi-còloga, de 26 anys, està a l’atur i dedica el seu temps lliure a fer de voluntària a la Creu Roja. A Bar-celona, també va col·laborar amb una fundació del Raval i actual-ment compagina el voluntariat amb classes de català.www.creuroja.org

··· És un dels vuit estudiants de Comunicació Audiovisual de la UPF que integren Sistema Cere-al, una productora audiovisu-al independent. Aquesta tardor ha vist realitzat el seu treball més ambiciós: la gravació d’un vide-oclip per al grup valencià Senior i el Cor Brutal. El seu projecte és un exemple d’emprenedoria jove.www.facebook.com/sistemacereal

Mosaics de culturaBloc culturalmosaicsdecultura.wordpress.comFinalista dels Premis Blocs Cata-lunya 2012. Cada article d’aquest bloc aspira a ser una tessel·la del mosaic del patrimoni cultural. ··· Què: anàlisi i presentació de les novetats museístiques del país. ··· Qui: Daniel Zapater, historiador difusor de la riquesa patrimonial.

Dit i fetCuinaditifet-cuina.blogspot.comCada post obre la boca amb una frase cèlebre que ens introdueix a una nova i suculenta recepta.

El Be NegrePublicació satírica benegre.catNoticiari de l’absurd, la ironia i l’humor inspirat en el setmanari dels anys trenta del mateix nom.

·1·

·2·

·3·

Apunts

M’acabo d’adonar que sóc una dona dolenta. No sé de-fensar el gènere fe-

mení com ho hauria de fer una dona de bé. De fet, crec que en aquest aspecte hi ha homes que són més dones del que jo seré mai. Són homes que han aixecat la veu per lluitar contra la desigualtat, són abanderats del feminisme, de-fensors a ultrança de cremar soste-nidors, però sobretot són els sant Jordis del gènere neutre.

I tot això no ho fan per sucar, no, perquè ara els homes han canviat i ja no fan res per ficar-se en pan-talons aliens. Aquest esforç de fer pancartes on els plurals van acom-panyats d’@, d’X, d’els i les i d’al-tres plurals fets expressament per acontentar les dones perquè el normal és absolutament sexis-ta (ex. els i les estudiants; nosal-trXs; mestr@s; tothom i totdon...) el fan per solidaritat cristiana (o atea, que els cristians també opri-meixen les dones com si fossin sos-tenidors i això fa lleig).

Obrim els ulls, agraïm el seu ser-vei a la ciutadania, adonem-nos que ens volen treure de la cuina per integrar-nos; perquè, siguem sincers, Pompeu Fabra era un mas-clista i no va tenir en compte el sexe dèbil per fer plurals (ai, no, oblideu això últim, que parlar de sexe dèbil és discriminatori i jus-tament la seva creuada lingüísti-ca és en contra d’això).

Full de reclamacionsEm sagnen els ulls i se’m remou tot per dintre cada vegada que veig una @, una X o determinants que pul·lulen davant les paraules. Com a dona reclamo el meu dret a for-mar part del plural normal. Recla-mo el meu dret al fet que ningú em diferenciï de cap home. I re-clamo els meus drets perquè en-cara que hi hagi aquesta voluntat de ser més feminista que les sufra-gistes angleses de principis del se-gle XX, fer la diferència, peti qui peti, és discriminar. ···

D’@, d’X, de els i les i més plurals

ÁLVARO MILLADIBUIXANT

LLICENCIAT EN COMUNICACIÓ AUDIOVISUAL millailustraciones@gmail.com

ANDREA CABRERA

Qui som? El suplement cetrencada forma part dels treballs realitzats pels estudiants de tercer curs de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, en el marc del Taller Integrat de Periodisme. Aquesta assignatura té lloc en una redacció multimèdia on es realitzen, de forma paral·lela, productes destinats a premsa (el present suplement), ràdio (UPF.Ràdio), televisió (BTV) i Internet (vilaweb.cat/cetrencada). ··· EDICIÓ Laura Barrio, Anna Calvet, Neus Cámara i Guido Cengiarotti ··· DIRECCIÓ D’ART Andrea Arenas i Laura Casanova ··· REDACCIÓ Clara Aguilar, Allosa Ajanovic, Océane Apffel, P.J. Armengou, Belén Bareche, María Barral, Anna Buj, Andrea Cabrera, Luciana Capano, Natàlia Capdevila, Andrea Carrera, Paco Cavaller, Maria Corrales i Pol Cruz-Corominas. ··· PROJECTE EDITORIAL I DISSENY Teresa Domingo i Olga Lamas ··· SUPORT DOCENT A PREMSA David Caminada i Carlos Pérez de Rozas ··· COORDINACIÓ EDITORIAL Irene da Rocha, Ariadna Fernández, Marta Narberhaus i Xavier Ramon ··· COORDINACIÓ DE LA REDACCIÓ INTEGRADA Salvador Alsius i Francesc Salgado ··· CORRECCIÓ Gabinet lingüístic··· FACEBOOK

facebook.com/UPFcetrencada ··· TWITTER @cetrencadaUPF ··· E-MAIL cetrencada.upf@gmail.com

´

···Sweet Home Catalana ha es·tat exposat al festival interna·cional Visa pour l’Image. Com vas decidir aquest tema?···Em va costar molt. Vaig llegir un article sobre el barri de la Ca-talana, entre Sant Adrià de Besòs i la Mina, on s’explicava l’especu-lació que hi ha darrere i ho vaig veure clar. És un barri molt obli-dat que s’allunya dels seus cos-tums. L’especulació i la pèrdua de valors són temes que em toquen. Així que el reportatge pretén cri-ticar com s’està perdent aquesta humanitat.···Ets llicenciada en Comuni·cació Audiovisual. Què et por·ta a la fotografia?···El món de la imatge sempre l’he tingut present, així que vaig de-cidir fer audiovisuals. Però quan vaig començar a treballar de be-cària vaig veure que en el món del cine i la publicitat depens de grans productores i et sents molt lligat. En canvi la fotografia m’aporta llibertat: puc agafar la meva cà-mera, anar on vulgui i no depen-dre de ningú. ···I més concretament, per què et vas decantar pel gènere del fotoperiodisme?···Sempre m’ha agradat explicar i criticar el que veig. És una necessi-tat que tinc. Durant la manifesta-ció contra el Papa vaig sentir que estava en el moment i el lloc ade-quats. A més m’interessa viure el fotoperiodisme pel component històric. M’encanta pensar que el que ara fotografio en un futur serà història. Sentir que estic for-mant part d’això és un luxe que

Traient l’antifaç.3DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Portfolio. Carta de presentació dels fotoperiodistes, un currículum visual que recull tots els seus treballs i que els dóna a conèixer com a professionals

«M’agrada pensar que el que ara fotografio serà història»

CARLA MORAL

SELECCIONADA AL CONCURS CLIC 2012 DE FOTOPERIODISME JOVE

Una professional dins del món 2.0

carlamoral.tumblr.com

Imatge del seu blog sobre l’ocupació del Congrés a Madrid el 25-S. CARLA MORAL

Una mirada personalitzada. Als reportatges de la Carla convergeixen el valor crític de rerefons amb l’essència artística del fet fotografiat . NATÀLIA CAPDEVILA

@carlamoral

carla.moral.18

carlamoral.comgroundpress.org

m’empeny molt cap endavant. ···Sents que estàs “en el mo·ment i el lloc adequats”?···El fotoperiodisme es valora molt més en altres països, com França o els EUA. Aquí a Espanya s’està perdent molt la figura del fo-tògraf. Es porta molt el model 2x1: periodistes que escriuen i fan fo-tos. I costa molt poder fer igual de bé ambdues tasques. Aquí el que importa és estalviar costos i s’es-tà desvalorant molt el paper del fotoperiodista. Per això crec que cap periodista hauria de cedir gra-tuïtament la seva feina perquè al-tres se’n lucrin.···Llavors, es pot viure del fo·toperiodisme?···Ho veig possible, si no, no es-taria en el terreny. Ara mateix no ho crec però penso que el foto-periodisme és una recompensa a llarg termini, quan es pugui valo-rar tota la meva feina. Tant em fa si ara he de treballar d’altres coses per guanyar diners mentre pugui després realitzar els meus viatges i reportatges lliurement.···Provaries sort a l’estranger?···Crec que ja passen prou coses aquí i no ens hem d’anar a fora. Tenim, per exemple, el tema de la independència de Catalunya. A més, qui ho explica millor és la gent del mateix lloc, el seu punt de vista és bàsic. M’agradaria, pe-

rò m’hauria d’informar molt bé. ···Què necessita un fotògraf per arrencar?···En el fotoperiodisme és igual on i què has estudiat. El que necessi-tes és un portfolio*. Hi ha molta gent que ha aconseguit treballar a diaris i a agències i no ha estu-diat mai fotografia. Importa la te-va mirada, l’experiència i vèncer la por a moure’t. Obtenir o no un títol no és que m’importi.···Com treballes sobre el ter·reny?···En fotoperiodisme és difícil pre-parar-te una foto. Sí que prèvia-ment hi ha una idea, però és molt intuïtiu. Sempre intento mos-

trar-ho d’una manera que m’iden-tifiqui. Em fixo molt primer de tot en la llum, després també en el fons i la composició. Crec real-ment que en una fotografia pot confluir el valor crític de rerefons amb l’essència artística.···Què en penses del periodis·me ciutadà?···És molt necessari per a una de-mocràcia que el ciutadà pugui dir la seva. Ha estat gràcies als mòbils i a les xarxes socials que ens hem as-sabentat de tot el que passava a Lí-bia. Personalment, crec que el pe-riodisme i el fotoperiodisme evo-lucionaran cap a un treball quali-tatiu i d’investigació mentre que

el periodisme del dia a dia passa-rà a ser del ciutadà. Tots pensem que el periodisme està en crisi, ai-xí que el futur del sector està en mans dels joves, ja que tenim ide-es alternatives.···Ets la fundadora del col·lectiu de fotografia Ground·press. Com funciona i d’on ve la idea?···Ens vam conèixer a les manifes-tacions del 15-M i va ser una unió molt natural. Som un col·lectiu de fotoperiodistes que expliquen co-ses que no expliquen els mitjans convencionals. Ens reunim set-manalment per evolucionar i vo-lem intentar expandir-nos a mit-jans alternatius fora d’Espanya. ···Quins tipus de treballs rea·litza el col·lectiu?···Fem tant projectes personals com col·lectius. Ara estem amb el reportatge del desallotjament de 300 persones d’una nau a Po-blenou. ···Obteniu finançament?···Ara per ara, tots els pressupos-tos corren per compte propi. Te-nim clar, però, que quan tinguem ingressos de reportatges individu-als en destinarem un 10% al col-lectiu. ···Quina experiència t’ha mar·cat més?···El desallotjament de plaça Ca-talunya el 15-M. No se m’oblida-rà mai. Encara no dominava molt la manera de moure’m sobre el terreny i les experiències em van marcar molt. Però, per a mi, el re-portatge més important va ser el dels miners d’Astúries. Vaig estar un mes sola i vaig superar moltes barreres i va ser molt intens. L’he fet molt meu.···Parlem del futur. Tens algun projecte ja en ment?··· Després de dos anys a l’Insti-tut d’Estudis Fotogràfics de Ca-talunya (IEFC), el meu propòsit és deixar-ho i optar a una beca per fer fotoperiodisme a Dina-marca. Això és com un caramel que no vull desaprofitar. Per una altra banda, m’ interessaria inves-tigar el tema de l’especulació de l’aigua i dels recursos naturals en general. A Bolívia, per exemple, hi va haver la guerra de l’aigua. És un tema que està afectant un seg-ment de població molt ampli. ···

LUCIANA CAPANONATÀLIA CAPDEVILA

Emprenedora, divertida i espontània. Així és la Carla Moral, que amb tan sols 26 anys i després de tres acompanyada d’una Canon EO5, s’obre camí a l’àmbit del fotoperiodisme. En plena era digital, destacar en aquest món incert no és fàcil. Ella ho ha aconseguit amb el seu reportatge Sweet Home Catalana, que ha estat seleccionat al concurs Clic 2012 de Fotoperiodisme Jove.

4.Plaça central cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Noces d’Or: Programa de la Generalitat que subvencionava un viatge a parelles que fessin cinquanta anys de casats. El 2011 es va suprimir per manca de pressupost

Solidaritat entre generacions

Records. L’Encarnación (dreta) ensenya l’àlbum de fotografies del dia del seu casament a la Carlota mentre prenen un cafè. NATÀLIA CAPDEVILA

En una petita casa al capdamunt del barri del Carmel, la senyora Encarnación té la sort de poder gaudir d’una vista panoràmica de

Barcelona. Tot i que no els aparen-ta, fa poc va fer 78 anys. Envolta-da de fotografies dels seus fills i néts, mira amb recel una imatge de quan era jove. Pentinada a l’es-til anys trenta i amb els llavis pin-tats, no li agrada massa compro-var que el pas del temps ha erosi-onat la seva pell. “Des que va mo-rir el meu marit ja no m’he tornat a pintar els llavis”. Amb vuit anys ja treballava a Almeria, “plantant pins sota la pluja” i escalfant-se les mans amb pedres calentes. La seva història s’assembla a la de molts altres immigrants an-dalusos, però el seu relat i luci-desa són únics: “Si sabés escriu-re millor, podria fer un llibre so-

bre tot el que he viscut”. Després d’un viatge d’una setmana a la co-berta d’un vaixell de mercaderies, ella, la seva mare i els seus altres set germans van arribar a Barce-lona, on els esperava el pare amb pocs estalvis i una barraca que ha-via construït amb les seves prò-pies mans. Anar a l’escola era un luxe que no es podia permetre. Treballar, encara que fos en unes condicions precàries, era l’única opció per menjar. “Vaig treballar en una fàbrica de gases i com que encara no tenia l’edat per fer-ho, m’amagaven a dins d’una caixa quan venia algú”.

Tota una vida plena d’esforços ara li passa factura: diabetis, du-

es embòlies, dues operacions de genoll i un tumor a l’orella; però l’Encarnación també pateix un al-tre malestar, que no es diagnosti-ca ni es veu: la soledat. És cert que durant el transcurs del seu relat hi ha hagut silencis, ulls humits i mi-rades perdudes; però la seva cara s’enlluerna quan parla de la Car-lota. “Quines abraçades em fa!”, somriu. La Carlota té 24 anys i fa un any i escaig que fa de voluntà-ria d’Amics de la Gent Gran. Visi-ta l’Encarnación un cop a la set-mana i passa dues hores o més fent-li companyia. “Per una sèrie de circumstàncies no vaig poder tenir molta relació amb els meus avis. Un estiu vaig voler fer un vo-luntariat i dubtava entre cuidar nens o gent gran. Vaig descobrir aquesta associació i vaig pensar que la gent gran em podria apor-tar molt”, explica la Carlota. I ai-xí va ser: “A una persona sempre li reconforta saber que està apor-tant quelcom positiu a algú”.

Mentre l’Encarnación prepa-ra un cafè amb galetes, la Carlo-ta, que ha estudiat Ciències Políti-ques i està fent un màster en Coo-peració, ara és conscient de la sort que ha tingut a la vida. La senyora Encarnación no vol generalitzar

La Carlota i la Laura no es coneixen de res. Totes dues són de Barcelona però mai no s’han vist. No obstant això, tenen una cosa en comú: dediquen part del seu temps a fer companyia a l’Encarnación i a la Trini, dues dones lluitadores que ara han de fer front als records del passat.

ANDREA ARENASANNA CALVET

La millor medicina contra la soledat

L’Encarnación va començar a treballar als vuit anys, plantant arbres sota la pluja

CARLOTA: “El meu paper no és fer de psicòloga. Intento donar-li tot l’afecte que puc”

Plaça central.5DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

Complicitat. La Laura (dreta) i la Trini sempre es proposen jugar a cartes, però quan comencen a parlar el temps passa volant. NATÀLIA CAPDEVILA

quan li pregunten per com veu la joventut d’avui en dia, però la Carlota sí que es mulla: “Les nos-tres generacions es porten més de cinquanta anys i per tant és difí-cil comparar, però jo crec que no valorem el que tenim”.

Molts cops les seves converses es tenyeixen de nostàlgia i a ve-gades els records fan mal. Què es pot fer com a voluntari en aquell moment? “Escolto. El meu paper no consisteix a fer de psicòloga; intento donar- li tot l’afecte i el

suport que puc”. A l’altra banda de Barcelona,

en un antic edifici del Raval, hi viu la Trini, una dona de 92 anys molt diferent de l’Encarnación pe-rò també amb una vida a l’esque-na plena de relats de lluita i supe-ració. Mentre la Laura, la volun-tària que li fa companyia, puja les escales costerudes i desiguals co-

menta que la Trini amb prou fei-nes és capaç de baixar-les.

La Laura té 27 anys i fa un any i mig que va començar a col·laborar amb Amics de la Gent Gran. Ha-via estat treballant en casals d’avis i també participava en el progra-ma de la Generalitat Noces d’Or*. Després va començar a impartir cursos de formació a monitors so-cioculturals i va adonar-se que tot i que estava ensenyant a cuidar de la gent gran no hi tenia contacte. Va ser llavors quan va topar amb l’associació i la seva campanya Roses Contra l’Oblit, una inicia-tiva amb l’objectiu que el màxim nombre de persones que pateixen solitud tinguin un llibre i una ro-sa pel dia de Sant Jordi. “Després em van oferir l’acompanyament a domicili i així va ser com vaig conèixer la Trini”.

En arribar al tercer pis -en reali-tat un cinquè- la porta de la Trini ja està oberta. Tot i la seva avança-da edat conserva la memòria in-tacta. “Jo tinc un màster de la vi-da. Només vaig cursar els estudis bàsics però me n’han passat tan-tes que al final he après”. La Tri-ni va quedar-se vídua als 71 anys i va ser llavors quan va descobrir el món de la cultura. “Jo mai ha-

via pintat, però vaig aprendre a dibuixar i fins i tot van exposar la meva obra a l’Ajuntament”, ex-plica mentre ensenya els quadres pintats per ella que té penjats al menjador. També va començar a llegir molt, es va introduir al món de les biblioteques i participava en l’Aula de Lectura. “A través dels llibres he viscut tantes vides que m’he adonat que en el fons tots som iguals, som humans”.

La Trini va estudiar fins als 14 anys als Jesuïtes del carrer Casp.

Comenta que en Francesc Macià visitava el col·legi cada quinze di-es i tots els nens se li acostaven per abraçar-lo. Reconeix que “l’esco-la durant la República era mera-vellosa”. Més tard els seus pares li van signar una autorització per poder treballar en un taller. Quan els nacionals van entrar a Catalu-nya ella tenia 16 anys. Va creuar la

frontera francesa amb el seu pare i el seu germà, però en arribar els van separar: van portar el pare a un camp de concentració i el go-vern francès es va fer càrrec del seu germà petit. Allà va començar a fer de minyona i al cap de poc va decidir tornar. “Jo no he fet res a ningú ni m’he posat mai en cap cosa política”, va pensar la Trini. En arribar a Barcelona es va rein-corporar al taller on havia treba-llat abans d’exiliar-se. L’amo, el se-nyor Serra, li havia seguit pagant la cotització tot aquell temps que ella havia estat fora. “He passat una postguerra molt difícil”, la-menta la Trini en recordar-se es-pecialment del part del seu primer fill. “Tot es va complicar i em van haver d’operar a la taula del men-jador a les fosques”.

Durant la narració de la Trini la Laura va assentint amb el cap. Ja coneix la seva història. Una foto-grafia d’elles dues adorna la pres-tatgeria. Els la van fer durant el di-nar de Nadal que organitza Amics de la Gent Gran. Només són dues hores de companyia però són su-ficients per retornar les ganes de viure a persones que sempre han lluitat per tirar endavant i que ara es troben soles. ···

TRINI: “En el meu primer part em van operar a la taula del menjador”

Quan la Trini va exiliar-se a França van portar el seu pare a un camp de concentració

150.000Persones grans pateixen soledat no volguda i aïllament social.

2012Any de l’Envelliment Actiu i la So-lidaritat Intergeneracional.

1 d’octubre Dia Internacional de la Gent Gran.

852 Persones van rebre el suport d’Amics de la Gent Gran el 2011.

763 Voluntaris van oferir el seu temps i companyia l’any passat.

11,4% Són voluntaris menors de 25 anys.

80-90 És la franja d’edat amb més bene-ficiaris de l’associació.

BarcelonaConcentra el 81% dels usuaris.

Claus

··· És una organització sense ànim de lucre que lluita contra la sole-dat i la marginació de les persones grans. El seu valor afegit són els lligams d’amistat que forma entre voluntaris i usuaris, una brisa d’ai-re fresc que els ajuda a encarar la vida amb esperances renovades.

Les activitats que duen a ter-me són variades: tertúlies de tar-da, sortides, vacances d’estiu o campanyes de conscienciació, que permeten participar de manera esporàdica o de forma contínua segons la disponibilitat dels seus cooperants. En el cas d’aquestes dues històries, el voluntariat con-sisteix a acompanyar les seves pa-relles un dia a la setmana durant dues hores o més, segons deci-deixin. Aquesta associació, sorgi-da després de la Segona Guerra Mundial amb el nom de Les pe-tits frères des Pauvres, va arribar a Barcelona el 1987 i avui en dia compta amb seus a Madrid i a Va-lència. El passat 30 de setembre van celebrar el seu 25è aniversa-ri en una gala al Gran Teatre del Liceu. Hi van assistir 15 persona-litats, entre les quals l’humorista Andreu Buenafuente, el cantant Gerard Quintana o el periodista Albert Om, que també participa al programa d’acompanyament.

Amics de la Gent Gran

Cerdanyola del Vallès. Té molta curiositat per conèixer el seu pa-ís d’origen. I no només això, vol anar-hi per buscar els seus pares biològics. Només ha explicat la seva situació als amics més pro-pers perquè tem que li facin pre-guntes per a les quals ni ella ma-teixa té resposta.

Quan la Júlia tenia 6 anys, els seus pares van considerar que era

el millor moment per explicar-li que era adoptada. Creien que ja començava a entendre millor les coses, però la noia va tenir un gran disgust. Al principi va pensar que es tractava d’una broma i quan ells van insistir que era cert, es va posar a plorar. L’Anna, en canvi, tenia 5 anys i estava jugant amb uns amics. La mare d’un d’ells es-tava embarassada, la criatura no deixava de donar cops de peu i ella va voler saber si també havia es-tat tan inquieta abans de néixer.

En aquell moment, la seva família va creure que s’havia de sincerar i van dir-li que ella “no havia nas-cut de la mama”. Va escoltar-ho amb atenció i sense donar-hi més voltes va tornar a jugar.

Adoptar no sempre és fàcil. Tal com explica l’Anna, un assistent social s’encarrega de revisar l’ha-bitatge de la família, hi ha un con-trol dels comptes bancaris i es pre-

gunta també a l’entorn més pro-per. Si després de qüestionaris del tipus “estàs preparada per ser ma-re?” se segueix endavant amb el procés, és per voluntat de tenir un fill, i no per què adoptar en un país determinat sigui una moda.

Les dificultats del procés es compensen amb la satisfacció de veure créixer un fill. L’Anna reco-neix que, tot i ser encara molt jo-ve, algun dia li agradaria adop-tar un fill. I el vol adoptar al Ka-zakhstan. ···

6.Traços DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

L’ANNA I LA JÚLIA PARLEN DE LA SEVA EXPERIÈNCIA VITAL

Diu amb molta rotunditat que la seva mare adoptiva és la seva úni-ca mare. Per a ella és un motiu de tranquil·litat el fet d’haver sigut adoptada amb tan sols dos me-sos. Així no recorda cap cara i no té cap motiu per cercar ningú. La mare catalana l’ha criat, l’ha cui-dat i l’ha estimat. Li ha donat una segona oportunitat i creu que se-ria una “punyalada” mostrar in-terès per trobar els seus orígens.

Tots els casos no són iguals, i hi ha molts joves adoptats a l’es-tranger que sí que mostren inqui-etuds cap a la seva família biològi-ca. La Júlia va néixer a Romania i va ser adoptada per una família de

OCÉANE APFFELLAURA BARRIO

Baixar a la nit per Rambla Catalu-nya i trobar-se la vorera plena de joves esperant en fila durant ho-res pot resultar curiós. I més en-cara si en descobreixes el motiu.

El Teatre Alexandra de Barcelo-na s’omple cada dijous al vespre de joves i no tan joves que acu-deixen a veure Visto lo Visto, un late night gravat al teatre, emès en streaming per Internet i amb una audiència en línia repartida en-tre Twitter, Facebook i YouTube.

El pare d’aquest galimaties multiplataforma és Valentí San-juan, un jove emprenedor defen-sor a ultrança de les xarxes soci-als i YouTube com a plataformes comunicatives del futur i del pre-sent. Sanjuan es mostra radical:

P.J. ARMENGOU

D’aquí i d’allà. L’Anna i la Júlia, nascudes a principis dels anys noranta a l’Europa de l’Est, a la plaça de Catalunya de Barcelona. MARCEL FARRÉS

“La televisió, per a mi, ja no exis-teix”. “Quan veig gent de la tele que fa coses a YouTube, me n’ale-gro, perquè és el que cal fer”, as-segura. La seva aposta per In-ternet és clara. Tots els seus col-laboradors són fills d’Internet i ar-rosseguen milers de seguidors a tot el món. Les 450 butaques ple-nes del teatre, 50.000 visualitza-cions en directe i prop d’un mi-lió de visites mensuals al canal de YouTube són el garant d’aquest in-novador format.

Assegut a la butaca de l’Ale-xandra, gaudint d’una cervesa fresqueta i conscient de no ha-ver pagat un duro per la beguda o el show, és inevitable pregun-tar-se pel finançament d’un pro-jecte així. La clau està, diu San-juan, “a oferir un producte atrac-

Internet, les xarxes socials i YouTube pugen a l’escenari amb ‘Visto lo visto’

Fauna YouTube. Els barcelonins ‘Vengamonjas’, dúo còmic sorgit a Internet, entrevistats per Valentí Sanjuan al programa. LUCA SAAVEDRA

tiu que es mou per la xarxa i en uns patrocinadors que invertei-xen a canvi de visibilitat i proxi-mitat amb el públic”. Aquest mo-del publicitari, contrari als anun-cis de la televisió convencional o al product placement* és una de les claus d’aquesta inciativa. L’al-tra, un variat assortit de convidats, monologuistes i grups de músi-ca que omplen les dues hores del programa setmanal.

El camí fins aquí, però, no ha estat fàcil. Problemes econòmics, falta de patrocinadors i un canvi d’idioma forçat per arribar a més públic, són alguns dels esculls que el programa ha hagut de superar.

Tot i això, Valentí Sanjuan as-segura orgullós: “En els dos anys que portem, hem crescut molt i hem demostrat que hi havia mo-del, que hi havia possibilitat de negoci i que sobretot hi havia pú-blic preparat per convertir això en un fenomen”.

Espectadors virtuals i reals ja són a punt. A les nou comença l’espectacle. ···

(*) Product placement: Tècnica publicitària que consisteix a introduir subtilment productes com a elements propis de sèries i pel·lícules amb un objectiu promocional

ANNA:

“Se n’ha de parlar amb naturalitat. Si no, et negues a tu mateix”

JÚLIA:

“Només dic que sóc adoptada als amics; no és assumpte de coneguts”

L’Anna està orgullosa de les seves arrels del Kazakhstan i li agradaria viatjar-hi algun dia. Al mateix temps se sent catalana i considera que aquesta barreja li aporta una riquesa única. Per això assegura que quan t’adopten “tens la possibilitat de conèixer, d’experimentar i de viure”. Si aconsegueix anar al seu país, però, no vol buscar la seva família biològica.

UN FORMAT ÚNIC DE ‘LATE NIGHT’ EMÈS A LA XARXA

“Ser adoptat et dóna noves oportunitats: conèixer i viure”

Traços.7DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) AQU: Organisme dedicat a assegurar la qualitat de les universitats catalanes

Si ens preguntem quina és la màxima pre-ocupació d’un universitari que tot just ha acabat la carrera, gairebé sempre obtenim la mateixa resposta: trobar feina. En ge-neral, el fet de ser graduat universitari ga-ranteix en molta mesura trobar ocupa-ció professional poc després d’haver aca-bat la carrera, però no té per què ser una

garantia. Un estudi recent de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU*) consta-ta que cada cop menys graduats poden treballar en fei-nes estrictament relacionades amb els seus estudis. Se-gons la mateixa font, gairebé 6 de cada 10 persones es troben en aquesta situació. Respecte al percentatge de persones amb títol universitari que treballen en feines amb exigència d’aquest nivell d’estudis s’ha mantingut estable en les xifres dels últims anys.

L’adequació a les ciències socialsL’Anna Soler, de 26 anys, va estudiar Publicitat i Rela-cions Públiques a la UAB i ara treballa en una empre-sa de màrqueting i publicitat interactiva. Però no va ser immediat: “Quan vaig acabar la carrera, amb 21 anys, vaig decidir fer un curs sobre creativitat, un aspecte que només havia treballat en una assignatura de la carrera. Després de fer de becària en tres empreses diferents es-tava cansada de no treballar” explica. Per això, quan li van arribar ofertes per a feines remunerades va respon-dre immediatament i va trobar la que fins ara és la seva professió. Així, el seu cas es correspon amb la gran ma-joria de titulats en carreres d’aquest àmbit, ja que 8 de cada 10 graduats en carreres de ciències socials troben una feina adequada als seus estudis.

Treball de camp

Adequar carrera i feina: qui ho aconsegueix?

Disminueix el nombre d’estudiants que, un cop graduats,troben una oferta laboral ajustada a la seva titulació universitària

··· LAURA CASANOVA I GUIDO CENGIAROTTI ···

plica la Reyes Milla. Titulada en Disseny de Moda per l’IED, té 24 anys i encara no ha treballat en el seu àm-bit. Malgrat la fluïdesa contractual que assenyala, això no es plasma en la facilitat dels artistes a l’hora de tro-bar feina. I més quan no es té experiència. Sense haver pogut fer pràctiques en l’etapa d’estudiant, les possi-bilitats d’entrar en aquest món laboral eren mínimes. “Vaig decidir buscar feina en un àmbit que no era el meu”. Per això, està treballant en un projecte d’integra-ció i reinserció sociolaboral, en el qual va entrar gràci-es a la seva tasca prèvia com a voluntària.

La màxima correspondència, en ciènciesSi ens traslladem a l’àmbit científic i de les enginyeries, l’adequació acostuma a ser més alta, amb un màxim que es troba a ciències de la salut, en què el percentat-ge de màxima adequació se situa en un 83,9%. El Ke-vin està a punt de graduar-se com a enginyer electrò-nic per la UPC i està treballant en pràctiques en una empresa del sector tècnic. Tot i l’adequació, li va cos-tar mesos trobar la feina, en part perquè “la borsa de treball de la universitat estava, evidentment, despo-blada”. Finalment, després d’enviar gran quantitat de currículums, el van trucar de l’empresa: “No requeri-en títol universitari ni experiència. Només necessita-ven un estudiant d’enginyeria per poder-lo formar”. Així doncs, el cas d’aquest enginyer no reflecteix una situació d’adequació màxima, ja que “la feina que em demanen la podria fer qualsevol tipus d’enginyer”. El Kevin, però, és optimista i opina que tot just acaba de fer el primer pas dins el món laboral.

Les dades parlenTot i que el moment de recessió podria haver perju-dicat més profundament les necessitats empresarials, que haurien pogut exigir més especialització, la reali-tat és oposada. Els nivells de màxima adequació s’han reduït respecte al 2008, a l’inici de la crisi, en poc més de sis punts percentuals (de 62,5 a 56,3%). I no no-més això, sinó que els nivells de mínima adequació també han augmentat, en gairebé un punt percentu-al (d’11,1 a 11,9%).

Amb la crisi, les tendències han canviat. Els nivells de màxima adequació augmentaven des del 2001, quan un 52% d’enquestats amb una feina totalment adequa-da als seus estudis, amb un punt màxim el 2008, amb un 10,5% més d’enquestats amb màxima adequació. La tendència de la mínima adequació va ser pràctica-ment estable en el període 2001-2005, però en els se-güents tres anys, aquells que no tenien una feina gens adequada als seus estudis va reduir-se en quatre punts. Però com ja hem vist, el 2008 va marcar un abans i un després. El canvi de tendència ha complicat les facili-tats de trobar una feina que es correspongui a les car-reres, però majoritàriament es pot treballar en l’àmbit general o específic dels estudis cursats.···

L’evolució de l’adequacióLa crisi canvia tendències

Les pràctiques, d’altra banda, són una eina molt va-luosa, no només per aprendre el funcionament d’un ofici, sinó també per obrir-te portes de cara a un futur, més o menys proper. Dins el mateix àmbit que l’Anna, el cas del Miki Martín, estudiant de Publicitat a la UdG, també és significatiu: “Com que els centres de pràcti-ques que m’oferien des de la universitat no m’interessa-ven, vaig buscar-ne pel meu compte”. Gràcies al fet que es va mostrar involucrat en la seva tasca, l’empresa el va contractar poc abans que s’acabés el conveni. Han pas-sat dos anys d’això, i el Miki porta des de llavors com-paginant la feina amb els seus estudis, però no és un im-pediment per haver engegat el seu propi negoci com a freelance: “La meva experiència com estudiant i treba-llador professional va començar per entendre un sim-ple concepte de vida: dedicar-te a allò que t’apassioni”.

A humanitats, ho tenen més difícilPerò a vegades no és tan fàcil. Els estudiants d’humani-tats i art, per exemple, tenen més dificultats: només un 33,5% es troben en una situació de màxima adequació. “En aquest sector els contractes acostumen a ser tem-porals, perquè interessa que la creativitat flueixi”, ex-

Anna Soler 26 ANYSPUBLICISTA··· Titulada en Publicitat i Relacions Públiques per la UAB, està treballant en la primera feina que va tro-bar fa 5 anys.

Miki Martín 21 ANYSFREELANCE··· Encara no ha acabat la carrera de Publicitat i ja l’es-tà combinant amb una fei-na i preparant el seu propi projecte empresarial.

Reyes Milla 24 ANYS DISSENYADORA DE MODA··· Va titular-se en Disseny de Moda per l’IED, però no ha pogut entrar en el seu camp laboral. Treballa per a una associació al Raval.

Kevin Tomás 22 ANYS ENGINYER ELECTRÒNIC··· A punt de graduar-se, ha trobat una feina amb pe-nes i treballs, ja que l’ofer-ta des de la universitat era escassa.

MÀXIMA ADEQUACIÓ MÍNIMA ADEQUACIÓ

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

2001 2005 2008 2011

52%62,5%

15,4%15,3% 11,1% 11,9%

56,3%58,7%

cetrencada DIJOUS25 D’OCTUBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

Adreça’t

BRUNO OROActor, humorista i músic

En confiança

«Un cantant també és un actor que fa un paper»

CETRENCADA

Cetrencada és un taller integrat on estudiants de tercer de perio-disme de la Universitat Pompeu Fabra posen en pràctica els seus coneixements per crear produc-tes periodístics propis:

RÀDIOwww.upf.edu/upfradioTELEVISIÓwww.btv.cat/cetrencadaWEB www.vilaweb.cat/cetrencada

ALLOSA AJANOVICANNA BUJ

Quan li preguntem per una sala de concerts

dubta, però s’acaba decidint per Luz de Gas perquè és “més càlida i maca” que les altres. En aquesta sala s’hi fan concerts gairebé tots els dies de la setmana, pel que la varietat està assegurada. ON MUNTANER, 246, BARCELONAIDEAL PER ESCOLTAR BONA MÚSICA DE TOTS ELS ESTILS

SALA LUZ DE GAS

Com no podria ser d’una altra manera, en

Bruno ens recomana un bar de la seva Cadaqués natal. Música en viu, privilegiades vistes al mar i una extensa carta de còctels són els atractius d’aquest bar petit però ple d’encant.ON CARRER RIBA PITXOT, A CADAQUÉSPREU MITJÀ DE 6 A 12 €IDEAL PER PRENDRE UN GINTÒNIC AMB BONES VISTES

BAR LA TALLA

Els referents musicals de Bruno Oro passen,

sobretot, per la música negra. Es declara un enamorat del jazz i per això ens recomana el Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que començarà el 30 d’octubre i durarà fins al 30 de novembre. ON BARCELONA, DIVERSOS ESCENARISWEB barcelonajazzfestival.com

BCN JAZZ FESTIVAL

(*) Tempus fugit: És una locució llatina que significa “el temps s’escapa”. S’usa normalment per destacar la brevetat de la vida i incita a no perdre el temps

GIRONAAndrea Motis i la Sant An-dreu Jazz Band a OlotLa precoç Andrea Motis ha dei-xat de ser una novetat per con-vertir-se en un referent del jazz al nostre país. En l’àmbit de la se-va gira amb la big band més jo-ve d’Europa i sota la direcció de l’etern Joan Chamorro, arriben a Olot per presentar la seva música.QUAN 24 DE NOVEMBRE A LES 19.00 H ON TEATRE PRINCIPAL D’OLOT PREU 10 € ANTICIPADA, 12 € TAQUILLA

BARCELONAConnexions: Un cicle de di-àlegs musicals La ciutat de Barcelona acollirà un festival singular que busca enlla-çar músics aparentment poc simi-lars i veure quina música sorgeix de la seva unió. Organitzat pel Ta-ller de Músics, rebrà en cinc ses-sions artistes com Sanjosex, Jordi Domènech o Falsalarma, que bar-rejaran els seus estils.QUAN 26 D’OCTUBRE - 23 DE NOVEM-BRE ON MUSIC HALL, RAMBLA DE CA-TALUNYA 2-4 PREU 10 € PER CONCERT, 30 € ABONAMENT MÉS INFORMACIÓ festivalconnexions.com

TARRAGONAFestival de fotografia SCANCreat l’any 2008, l’SCAN arriba a la seva cinquena edició més fort que mai. Barrejant iniciativa pú-blica i privada, tots els agents cul-turals de la ciutat s’han volcat a fer d’aquesta cita un referent en l’àmbit de la creació i la fotografia. QUAN 25 D’OCTUBRE - 24 DE DESEM-BRE ON DIVERSOS ESPAIS, TARRAGO-NA MÉS INFORMACIÓ scan.cat

BARCELONACentenari de la PedreraInaugurada el 29 d’octubre del 1912, la Casa Milà fa cent anys, convertida en un dels símbols de la ciutat de Barcelona. Per comme-morar l’efemèride s’han progra-mat exposicions, concerts i espec-tacles que destacaran la singulari-tat de l’obra de Gaudí. QUAN A PARTIR DEL 29 D’OCTUBRE MÉS INFORMACIÓ lapedrera.com

Actor, músic o humorista? Sem-bla que tot alhora. De la mateixa manera que canvia de personatge a la televisió, Bruno Oro es trans-forma en la seva vida quotidiana. Als matins, gravació; a les tardes, el piano. Es considera músic i ac-tor a la vegada, i creu que aquestes dues professions es complemen-ten ja que, en el fons, “un cantant també és un actor que interpreta un paper”.

Aquesta faceta menys conegu-da és la més personal d’en Bruno. De fet, arriba a admetre que men-tre que damunt de l’escenari se sent com si fos a casa, a la càmera s’hi ha hagut d’acostumar a còpia d’hores i hores de rodatge. No va ser fins al 2008 quan va fer un salt endavant amb la gravació de Nà-pols, un disc íntegrament en ita-lià - “una llengua molt musical”- que pren el nom de la ciutat on s’enfonsen les arrels de la seva fa-mília paterna. Després, a Tempus fugit* (2011), va incorporar-hi te-

mes en castellà i en català.

Encara que somia a fer algun dia una gi-ra de les de furgoneta i carretera, diu que ara mateix és gairebé una quimera, ja que el món de la música “passa per un mal moment” i “es-tà en un estat de transició cap a un altre lloc”.

És innegable, però, que quan pensem en Bru-no Oro el primer que ens ve al cap són les seves imitaci-ons. S’ho passa bé i ens ho fa passar bé. En Bruno diu que el personatge que li ha costat més imitar és el d’Artur Mas. “Quan em veig fent de Cristiano Ronal-do, més que riure, em fa rabie-ta”, ens explica. Tot i això, hi ha un personatge al qual desconeix més que a la resta: “Quan pujo a un escenari interpreto el Bruno Oro, que no sé ben bé com és. Suposo que l’aniré coneixent al llarg de la meva existència”. Pà-gina web: brunooro.com. ···

EN BRUNO EN UN ÀTIC DE GRÀCIA, “EL BARRI MÉS

BOHEMI DE BARCELONA”ANNA BUJ