obrint les caixes negres els instruments científics de la ...€¦ · els instruments científics...
TRANSCRIPT
1
OBRINT LES CAIXES NEGRES
Els instruments científics
de la
Universitat de València
José R. Bertomeu Sánchez (Institut d’Història de la Ciència i Documentació “López Piñero”
Universitat de València-CSIC)
Antonio García Belmar (Departamento de Salud Pública,
Universitat d'Alacant)
1. Els instruments científics i el patrimoni històric de la ciència
Els instruments científics constitueixen un dels elements més importants de la cultura material de
la ciència. A fi d’emmagatzemar, restaurar i exposar aquests objectes, s’ha creat al llarg d’aquest segle un
gran nombre de museus que han permès la constitució de grans col·leccions de peces d’origen ben divers,
els quals han donat lloc, de vegades, a l’aparició de centres d’investigació en història de la ciència. Entre
ells figuren el Science Museum de Londres, el Museum of the History of Science d’Oxford, el Deutsches
Museum de Munic, el Conservatoire des Arts et Métiers de París i el Museu di Storia della Scienza de
Florència. Des de la Segona Guerra Mundial, diverses comissions nacionals i internacionals han impulsat
la creació de catàlegs d’instruments a fi de permetre l’elaboració d’estudis comparats i la reconstrucció de
col·leccions. En 1958, la Unió Internacional d’Història de les Ciències va donar suport a la iniciativa del
director del Palais de la Découverte de París per a realitzar un inventari internacional d’instruments
científics i constituí una comissió internacional a l’efecte. Com a fruit d’aquests esforços es van publicar,
entre 1958 i 1964, diversos catàlegs col·lectius d’instruments de Bèlgica, Itàlia i França. L’inventari
belga, per exemple, un dels primers que van aparèixer, contenia al voltant de 300 fitxes amb descripcions
d’instruments construïts entre els segles XVI i XVIII en la major part. L’inventari francès, més reduït,
incloïa unes 125 fitxes d’instruments i descripcions breus de les col·leccions pertanyents a científics tan
importants com ara l’abat Nollet, Sigaud de Lafond, Antoine Lavoisier, Claude Pouillet o Louis Pasteur.
2
Els estudis històrics sobre els instruments científics han experimentat també un fort impuls,
gràcies al treball d’autors com ara Maurice Daumas (1953, 1955), que van obrir noves línies
d’investigació a mitjan segle XX (Turner, 2001). En les últimes dècades, els historiadors de la ciència han
renovat el seu interès per aquestes fonts materials en analitzar-les des de noves perspectives. Els
instruments científics constitueixen actualment una especialitat prou ben definida de la història de la
ciència, i es disposa de bibliografies especialitzades (Turner, 1997), enciclopèdies (Bud, 1998),
congressos especialitzats (Bud, 1992; Holmes, 2000) i nombroses monografies i estudis col·lectius
(Turner, 1993; Hankins, 1994) que permeten conèixer les variades tendències predominants en aquesta
àrea. La Scientific Instrument Commission de la International Union of the History and Philosophy of
Science publica una extensa bibliografia sobre aquest tema en el seu web
(http://www.sic.iuhps.org/in_bibli.htm).
Aquesta historiografia recent ha contribuït a posar en qüestió diverses imatges associades als
instruments científics que han estat transmeses -i que continuen transmetent-se- als museus de la ciència.
Aquestes imatges condicionen la selecció d’instruments científics que es consideren valuosos i, per tant,
mereixedors de ser inventariats, restaurats o exposats en museus. Tal com ha assenyalat Jim Bennet
(1997), avui resulta evident que tant la recuperació com l’exposició d’instruments científics són activitats
que estan condicionades pels objectius finals perseguits. Aquests objectius han canviat al llarg del temps.
A final del segle XIX, la comissió encarregada de crear a Londres una Loan Collection of Scientific
Apparatus, que va ser l’origen de l’actual Science Museum, indicava el seu propòsit de recollir tant els
instruments emprats en la docència com en la investigació, amb una atenció especial a tots aquells
relacionats amb personatges o amb investigacions d’interès històric. Quasi un segle després, Henri Michel
descrivia de la manera següent les característiques del projecte dissenyat per la Commission pour
l’Inventaire Mondial des Appareils Scientifiques que, com hem assenyalat, va ser creada en els anys
cinquanta dins de la Unió Internacional d’Història i Filosofia de les Ciències:
“No es tracta de catalogar tots els objectes científics que tenen un valor arqueològic, artístic o
històric. L’inventari mundial ha de permetre trobar, si encara existeixen, les principals fites de la història
de les ciències, entesos com a tals tots aquells instruments que van servir als científics [savants], o que
van marcar un moment de progrés en l’evolució de les ciències.”
D’acord amb aquestes idees, els autors de l’inventari nacional francès van emetre crítiques sobre
els altres inventaris nacionals realitzats en aquells anys per desviar-se d’aquesta regla. Els autors
francesos recordaven que només havien d’inventariar-se instruments que “hagen marcat una etapa
important en la història de la ciència”, adés perquè van pertànyer al laboratori d’”un gran científic”
(savant) o perquè van ser “concebuts i utilitzats en un experiment històric”. En altres paraules, d’acord
amb aquest punt de vista, només els instruments relacionats amb importants científics o amb grans
descobriments mereixien ser catalogats i conservats. Aquestes idees han anat modificant-se amb els
canvis esdevinguts en les tendències historiogràfiques predominants. La història de les grans figures -o la
3
història “a l’estil Carlyle”, com la denominava Aldo Mieli (1944)- ha deixat pas a una història social i
cultural que ha ampliat el seu camp d’estudi, tant des del punt de vista dels personatges com de les fonts i
les aproximacions utilitzades. Un exemple de l’impacte d’aquestes noves tendències en la catalogació
d’instruments científics és l’inventari d’instruments d’Irlanda, publicat recentment. L’objectiu dels seus
autors ha estat la recopilació d’instruments emprats tant en la investigació com en l’ensenyament de la
ciència, com també d’altres utilitzats en enginyeria o, fins i tot, en l’àmbit domèstic amb finalitats
recreatives (Mollan, 1995).
4
2. Què és un instrument científic? Què s’ha de conservar?
Resulta evident que un dels primers problemes amb què ha d’enfrontar-se tota catalogació és la
mateixa definició de l’objecte estudiat. Com assenyala Debora J. Warner (1990), conservadora de la
col·lecció del National Museum of American History, definir el que cal entendre com a “instrument
científic” no és una tasca fàcil. Aquesta denominació només va arribar a ser àmpliament utilitzada durant
el segle XIX, al mateix temps que autors com William Whewell començaven a fer servir la paraula
científic per a designar tots aquells que consagraven la seua vida a la ciència. En els segles XVII i XVIII,
els constructors d’instruments solien diferenciar entre instruments matemàtics, òptics i filosòfics,
expressions que només parcialment fan referència a la noció moderna d’instrument científic. Encara
aquestes expressions estaven en ús en el segle XIX. En 1884, l’American National Academy of Sciences
afirmava açò:
“Un instrument és filosòfic no per la seua especial construcció o funció, sinó com a
conseqüència dels usos per als quals es fa servir, i molts instruments poden ser utilitzats tant amb fins
filosòfics com amb fins purament industrials i comercials.”
Tal com suggereix aquesta definició, un instrument científic pot adquirir aquesta condició pel
seu ús, no perquè haja estat concebut específicament per a la investigació científica. En 1876, James
Clerk Maxwell definia els intrumentos científics (“scientific apparatus”) com “qualsevol objecte necessari
per a realitzar un experiment”. Segons Maxwell, un instrument científic es pot utilitzar per a qüestions tan
diferents com la producció d’un fenomen particular, l’eliminació dels efectes d’agents externs al procés
estudiat, la regulació de les condicions físiques d’un fenomen o el mesurament d’una magnitud (Maxwell,
1876). D’acord amb aquests diferents usos dels instruments, sol diferenciar-se entre instruments passius,
destinats a l’observació i al mesurament, i instruments actius, el propòsit dels quals és la creació de nous
fenòmens al laboratori (Hackmann, 1989). En la col·lecció d’instruments de la Universitat de València hi
ha exemples tant dels primers (termòmetres, galvanòmetres, colorímetres, balances) com dels segons
(tubs de raigs catòdics, electroimants). Un exemple d’aquests últims són els ressonadors de Helmholtz, un
conjunt de deu esferes metàl·liques dissenyades originàriament per Hermann von Helmholtz (1821-1894)
per a donar suport a la seua teoria física sobre les notes musicals que va defensar a mitjan segle XIX.
També poden diferenciar-se diversos tipus d’instruments segons els públics a qui van dirigits.
Aquests públics poden ser altres científics, d’una mateixa disciplina o d’altres, o grups externs a la
comunitat científica, des dels estudiants de cursos científics, els destinataris de les obres de divulgació
científica o els industrials interessats en les seues aplicacions tecnològiques. Es pot, d’aquesta manera,
diferenciar entre instruments destinats a la investigació, a la docència o a usos industrials. En realitat, un
mateix instrument pot passar d’un context a un altre, i serveixen així de mediadors –“mediating
masclets”, segons l’expressió de Norton Wise (1988)- entre diverses disciplines científiques o diferents
marcs en què es desenvolupa la ciència. Aquest ha estat el cas dels ressonadors de Helmholtz abans
5
esmentats, que han passat dels laboratoris d’acústica al món de la indústria del so com a aïllants acústics o
com a materials per a la fabricació de micròfons dels quals es pretén eliminar certes freqüències sonores.
De la mateixa manera, el polarímetre, del qual hi ha diversos tipus en la col·lecció de la Universitat de
València, ha estat un instrument utilitzat tant en la investigació com per al control de qualitat industrial
del sucre, i per això una de les seues variants s’ha conegut amb el nom de sacarímetre.
Tenint en compte aquestes ambigüitats i canvis de significat associades a la mateixa noció
d’instrument científic, el projecte de catalogació d’instruments de la Universitat de València ha abraçat un
ampli conjunt d’objectes, tant aquells inicialment destinats a la investigació com a la indústria i, atès el
caràcter universitari de la col·lecció, s’ha prestat una atenció especial als instruments utilitzats en
l’ensenyament. El punt de partida de la catalogació ha estat l’experiència acumulada pel Museu
Historicomèdic en què, d’algunes dècades ençà, ha anat recollint-se i exposant-se una gran quantitat
d’instruments mèdics. També s’han emmagatzemat als seus dipòsits diversos instruments científics
procedents de les facultats de ciències. Alguns figuren en l’actualitat en l’exposició del museu i s’utilitzen
habitualment en les classes d’història de la ciència. Aquesta col·lecció va ser enriquida en 1996 amb la
catalogació d’una bona quantitat d’instruments de la Facultat de Química de la Universitat de València,
part dels quals van ser traslladats als dipòsits o van passar a formar part de l’exposició del Museu. El
projecte Tesaurus, dirigit pel professor Daniel Benito Goerlich, l’objectiu del qual és catalogar el
patrimoni històric de la Universitat de València, ha obert noves possibilitats per a escometre el projecte
amb tota plenitud i amb alguns dels mitjans mínims necessaris. Gràcies a aquest projecte hem pogut
realitzar en els últims dos anys una recuperació sistemàtica de peces que es trobaven disperses en un gran
nombre de laboratoris, soterranis, despatxos o, fins i tot, corredors, i que es trobaven -i, en alguns casos,
encara és aquest el cas- en greu perill de desaparició. Per a la realització de l’inventari hem comptat amb
el suport i els consells de nombrosos professors i de tècnics dels laboratoris en què es trobaven aquests
objectes. Molts dels objectes catalogats només s’han pogut conservar i salvar d’una destrucció segura
gràcies al treball de tots aquests col·laboradors que, en molts casos, han ajudat també a identificar molts
dels instruments.
El disseny de la fitxa d’inventari ha tingut en compte els requisits de compatibilitat, coherència i
consistència necessaris per a una eventual incorporació dels registres de la col·lecció de la Universitat de
València en les bases de dades internacionals d’instruments científics. Diverses institucions i museus
d’història de la ciència impulsen en l’actualitat aquest projecte amb l’objectiu comú de crear sistemes de
recuperació i valoració del patrimoni historicocientífic europeu. El nostre objectiu, a curt termini, és la
integració de la base de dades d’instruments de la Universitat de València en l’Online Register of
Scientific Instruments (ORSI). Es tracta d’una base de dades internacional d’instruments científics de
valor històric que ha estat creada i és mantinguda actualment pel Museu d’Història de la Ciència
d’Oxford en col·laboració amb la Scientific Instrument Commision de la International Union of the
History and Philosophy of Science. El seu objectiu és oferir un registre d’instruments científics de tot el
món que puga ser consultat fàcilment a través d’Internet (http://www.isin.org).
6
7
3. La constitució d’una col·lecció d’instruments científics de la Universitat de València
L’inventari d’instruments ha estat centrat en quatre grans col·leccions pertanyents a la Facultat
de Física, la Facultat de Química, l’Escola Universitària de Magisteri i l’Observatori Astronòmic de la
Universitat de València. Tant la situació com les característiques generals de cada grup d’instruments
varien notablement i, per tant, en presentarem separadament els trets generals, abans de realitzar una
valoració dels diferents grups d’objectes localitzats.
El fons més nombrós es troba a la Facultat de Ciències Físiques, on s’han revisat instruments
dels departaments de Física Aplicada, Termodinàmica, Òptica i Física Atòmica, Molecular i Nuclear, a
més del Laboratori de Física General Fernando Senent, dependent del deganat de la Facultat. L’inventari
conté més de sis-cents que estan dispersos per diverses dependències adscrites als departaments
respectius. Molts d’ells es troben en locals poc adequats, amb un risc important pel que fa a la seua
conservació. Per això, mereix destacar-se la iniciativa del deganat al Laboratori de Física General
Fernando Senent, on s’han habilitat unes vitrines tancades per a custodiar-los, una disposició que es va
prendre a la vista dels resultats d’aquest inventari al laboratori.
Pel que fa a la Facultat de Ciències Químiques, s’han inventariat, s’han etiquetat i s’han descrit
un poc més de dos-cents instruments. Entre ells, més de seixanta es troben dipositats al Museu
Historicomèdic del Departament d’Història de la Ciència i Documentació, als seus magatzems o formant
part de l’exposició. Actualment, part d’aquests instruments s’integren en una exposició centrada en la
història de la química que s’utilitza a les classes impartides pel departament. La majoria d’aquests
instruments procedeix dels departaments de Química-Física i de Química Inorgànica de la Facultat de
Ciències Químiques. La resta dels objectes es troben dispersos en diferents laboratoris, magatzems,
despatxos i corredors de la Facultat de Ciències Químiques.
Per sort, les col·leccions de l’Escola de Magisteri i de l’Observatori Astronòmic es troben en
locals que permeten assegurar-ne millor la conservació. Els instruments científics de l’Escola de
Magisteri es troben al seu Laboratori de Física i, fins i tot, hi ha un breu inventari previ de més de dues-
centes cinquanta peces elaborat pel professor Luis Miralles Conesa, dins del qual figuren nombrosos
objectes del primer terç del segle XX procedents de l’antiga Escola Normal de Mestres. Entre ells,
mereixen destacar-se uns hemisferis de Magdeburg, un higròmetre, diversos barògrafs, un ebullioscopi de
Malligan, diferents microscopis i la col·lecció de piles de Daniel. Així mateix, atès el caràcter
fonamentalment didàctic d’aquesta col·lecció, també s’hi conserven models de bombes hidràuliques, de
màquines pneumàtiques o de màquines per a mostrar la pressió hidrostàtica, entre altres. Una part
important de la col·lecció la constitueixen els anomenats equips de pràctiques, que contenen
l’instrumental necessari per a realitzar distints experiments o demostracions de mecànica, electricitat,
òptica, etc. L’última part de la col·lecció la compon una sèrie d’objectes, de la primera meitat de segle, de
difícil identificació, bé per tractar-se de peces soltes d’antics instruments, bé per trobar-se molt deteriorats
o per ser de fabricació artesanal.
8
Encara que formada per un nombre molt de menor de peces -al voltant de trenta-, la col·lecció
d’instruments de l’Observatori Astronòmic constitueix una de les parts més valuoses del conjunt
inventariat. Antigament situat a l’antiga Facultat de Ciències, l’Observatori es va traslladar a l’edifici
Jeroni Muñoz del campus de Burjassot en 1999. Entre els instruments més antics figura una esfera segons
el sistema de Copèrnic, un cercle meridià, que va arribar a l’Observatori en 1914, un pèndol astronòmic,
adquirit en 1911, un micròmetre de fils i un sextant. A més, la col·lecció disposa de tres telescopis o
ulleres de llarga vista, el més antic fabricat en llautó i procedent probablement de la primera meitat del
segle XIX. També s’hi conserva un telescopi equatorial de la famosa fàbrica d’instruments creada per
Thomas Grubb (1800-1878) i continuada pel seu fill Howard Grubb (1844-1931) a Dublín. Va ser
adquirit en 1907 i ha ocupat la cúpula superior de l’edifici de l’antiga Facultat de Ciències fins ara.
Finalment, també s’ha inventariat un telescopi equatorial fabricat pel fabricant alemany Carl Zeiss (1816-
1888) de Jena. Altres instruments de la mateixa casa es troben a les facultats de Física i de Química, entre
ells, un refractòmetre, diversos microscopis i un teodolit.
A més dels ja esmentats, formen també part de la col·lecció de l’Observatori Astronòmic dues
càmeres solars, una d’elles readaptada com a càmera estel·lar entre els anys seixanta i setanta, dos
teodolits i diversos trípodes. Lamentablement, algunes peces que es van quedar a l’edifici de l’antiga
Facultat de Ciències van desaparèixer durant els successos d’octubre de 1999, quan diverses
dependències de l’edifici van ser ocupades en un acte de protesta. Entre les peces desaparegudes o
deteriorades figuren diversos accessoris dels telescopis equatorials Grubb i Zeiss; un espectroscopi,
esmentat ja en un inventari de 1925, del qual només se’n conserva el suport; i, finalment, un cronògraf i
un anemòmetre, els dos de principi del segle XX.
Tant la col·lecció de l’Observatori Astronòmic com la de l’Escola de Magisteri presenten, com
hem vist, característiques específiques que permeten diferenciar-les de la resta. Les col·leccions de les
facultats de Física i de Química contenen, per contra, molts objectes en comú i, per tant, descriurem a
continuació alguns dels grans grups d’instruments que s’han inventariat. El grup més nombrós de peces el
constitueixen els instruments de mesura elèctrica (galvanòmetres, polímetres, amperímetres, voltímetres,
potenciòmetres, oscil·loscopis, etc.) i els components elèctrics com ara resistències, reòstats,
condensadors, circuits elèctrics, etc. El grup abraça una àmplia franja temporal, incloent-hi des de
dispositius de mesura dissenyats a final del segle XIX fins als més actuals dotats amb tecnologia digital,
cosa que permet reconstruir perfectament la història de les tècniques de mesurament elèctric. Encara que
una bona part d’aquest instrumental es troba al Departament de Física Aplicada, hi ha instruments
d’aquest tipus en gairebé tots els espais inventariats, ateses les seues variades aplicacions al mesurament
de propietats físiques i químiques.
Un altre grup important, encara que format per una quantitat molt menor de peces (al voltant de
noranta), són els instruments d’anàlisi química. És un grup molt més heterogeni que inclou una bona
col·lecció de pH-metres, colorímetres, cromatògrafs de gasos, espectroscopis i balances. Aquestes últimes
constitueixen una interessant col·lecció, especialment les que conserven els seus recipients de fusta i vidre
9
i, a vegades, els jocs de pesos. Com és lògic, aquestes peces es troben principalment als departaments de
la Facultat de Químiques, on s’ha recuperat també una gran quantitat de material de vidre (buretes,
pipetes, matrassos, etc.), que encara es troba en procés de catalogació. L’interès d’aquest material rau
principalment en els procediments que van ser utilitzats per a la seua realització, moltes vegades
consistents en mètodes de treball del vidre que en l’actualitat han caigut en desús. També s’ha conservat
un gran nombre de baròmetres, alguns d’ells en urnes de fusta per a penjar a la paret, i termòmetres.
Com és lògic en una col·lecció universitària, hi ha nombrosos instruments o dissenys
experimentals dirigits a la realització d’experiències didàctiques. A més dels ja esmentats de l’Escola de
Magisteri, n’hi ha uns altres relacionats amb la termodinàmica, com ara calorímetres o banys termostàtics.
Així mateix, resulten de gran interès nombrosos objectes d’acústica, en particular, els ja assenyalats
ressonadors de Helmholtz i la sèrie de diapasons de fusta del Laboratori de Física General, que
s’utilitzaven amb finalitats didàctiques. Alguns d’aquests instruments, de la mateixa manera que la
famosa màquina d’Atwood, introduïda a final del segle XVIII per a mostrar les lleis de la mecànica
newtoniana, han arribat a jugar un paper destacat en experiències clàssiques dins de l’educació científica,
tant en la seua versió escrita (problemes o exercicis de classe), com en forma de reproduccions utilitzades
en les pràctiques dels laboratoris de física.
10
4. Els fabricants d’instruments
La catalogació ha permès també recuperar una gran quantitat de fullets, quaderns didàctics i catàlegs
d’instruments, com també fullets de propaganda o instruccions d’ús dels instruments. Aquests impresos,
considerats d’escàs valor bibliogràfic i generalment associats a l’ús quotidià dels instruments, rarament
són emmagatzemats per les biblioteques o els arxius universitaris. No obstant això, constitueixen fonts
històriques d’importància crucial per a conèixer tant el funcionament dels instruments i els usos per als
quals van ser utilitzats com dades sobre els seus fabricants, uns personatges que són poc coneguts. Tal
com ha assenyalat Maurice Daumas (1953), el paper d’aquests personatges és essencial per a la correcta
comprensió de la història dels instruments científics:
“A partir du moment où intervient l’instrument, il faut en effet, dans la marche du progrès, faire
la part du savant et celle du constructeur. Pour autant que l’instrument ait été conçu sur des données
théoriques, són invention n’a été véritablement achevée que lorsqu’un ouvrier eut réussi à lui donner sa
forme matérielle. L’importance du travail manuel dans cette création ne sauraît être sous-estimée.”
Encara que, en els primers moments, els constructors van ser artesans dedicats a produir objectes
de vidre o de metall, no necessàriament científic, la consolidació del comerç d’instruments durant el segle
XVIII i, especialment, el desenvolupament de la big science en el segle XX comportaren l’especialització
i l’aparició d’importants indústries que van adquirir prestigi en la fabricació de certs instruments. La més
important (v. taula) de les cases estrangeres és Leybold. Aquesta empresa es va establir a mitjan segle
XIX pel comerciant alemany Ernst Leybold (1824-1907) a Köln. L’empresa va ser comprada en 1870 per
Otto Ladendorff i Emil Schmidt, els quals van canviar el nom de l’empresa per “E. Leybold’s
Nachfolger”. L’empresa es va especialitzar en instruments dirigits a l’ensenyament. En 1967, es va
fusionar amb l’empresa Heraeus Hochvakuum GmbH (Hanau) i es va convertir en Leybold-Heraeus. Una
altra empresa important quant al nombre d’instruments és Electro-Trüb, Täuber, de la qual es conserven
vint-i-cinc instruments, en la major part instruments de mesurament elèctric com ara amperímetres o
voltímetres. Aquesta empresa suïssa va col·laborar en la producció d’instruments amb el departament de
química física de l’Institut de Tecnologia de Zürich durant els anys cinquanta i seixanta. A final de 1964,
l’empresa es va veure obligada a vendre la primera d’aquestes seccions a Balzers (Liechtenstein), mentre
que la segona, especialitzada en RMN i que comptava amb una dotzena d’empleats, es va establir de
manera independent amb el nom de Spectrospin AG, més endavant coneguda com Bruker AG i Bruker
BioSpin AG. Anys després, una altra part de la companyia va ser comprada per Zellweger AG.
A més dels ja esmentats (Grubb, Zeiss), un altre exemple d’una coneguda casa d’instruments és
la firma Sartorius, fundada en 1870 a Göttingen per Florenz Sartorius (1846-1925) i especialitzada en la
fabricació de balances, de les quals hi ha diversos exemplars en la col·lecció. També hi ha instruments de
la casa fundada a mitjan segle XIX per l’alemany Ernst Leitz (1843-1920). La seua empresa la va
continuar el seu fill Ernst (1871-1956), que va realitzar innovacions en les tècniques microscòpiques i, a
més, amplià la producció de l’empresa amb la introducció de noves càmeres fotogràfiques, que van
11
aconseguir una gran popularitat. Aquesta empresa, inicialment establida a Wetzlar (Alemanya), es va
expandir a altres països i es va convertir en una important multinacional d’instruments òptics. En la
col·lecció hi ha diversos microscopis d’aquest fabricant.
FABRICANTS NOMBRE D’INSTRUMENTS
Enosa 72
Leybold 68
Electro-Trüb, Täuber 25
Radiometer 24
Institut Torres Quevedo 22
W. G. Pye and Co. Ltd. 16
Philips 15
Hewlett Packard 14
Beckman 13
Leitz 12
Cobos 11
Selecta 11
Pye 10
Max Kohl 9
Sartorius 9
Zeiss 9
Afora 7
Brand 7
Phywe 7
Carpentier 6
Radiometrico 6
Bausch and Lomb 5
Heron 5
Metrohm 5
Mettler 5
Ruhstrat 5
Sangamo Weston Ltd. 5
Schmidt and Haensch 5
WPA Scientific Instr 5
Yokogawa Electric Wo 5
Sumpros 5
Fabricants amb només un instrument (183) 183
12
Fabricants amb dos instruments (51) 102
Fabricants amb quatre instruments (11) 44
Fabricants amb tres instruments (26) 78
Sense dades 322
Total 1152
Els dos principals fabricants espanyols representats en la col·lecció de la Universitat de València
són l’Empresa Nacional de Óptica (ENOSA) i l’Institut Torres Quevedo, fundat en 1939 pel Consell
Superior d’Investigacions Científiques. En les dècades anteriors, l’enginyer i inventor espanyol Torres
Quevedo (1852-1936) havia col·laborat activament amb l’Institut de Material Científic que el Ministeri
d’Instrucció Pública va crear en 1911, amb l’objectiu de centralitzar i ordenar la compra de material
científic per a les universitats i la resta de centres d’ensenyament. Després de la Guerra Civil, l’Institut
Torres Quevedo va assumir part de les funcions d’aquest centre encara que, com ha mostrat Ana Romero,
la política que va seguir va ser molt diferent: els centres educatius van perdre capacitat per a gestionar els
seus materials mentre que l’autarquia i la penosa situació econòmica generada després de la guerra va
significar la interrupció de la importació de material científic, amb conseqüències greus en les
possibilitats d’ensenyament de les ciències. A més, mentre que l’Institut de Material Científic va ser
dirigit per destacades personalitats científiques espanyoles, de la talla de Santiago Ramón y Cajal, José
Rodríguez Carracido, Blas Cabrera o Leonardo Torres Quevedo, després de la guerra el nou institut
Torres Quevedo va restar sota la direcció, en gran manera, de militars i religiosos.
Una ordre de 1940 obligava tots els centres educatius espanyols a sol·licitar a l’Institut Torres
Quevedo els materials científics necessaris per als laboratoris de física i química. Es conserva a l’arxiu de
la Universitat de València aquesta ordre datada el 2 de juliol de 1940 (AUV, AG (C306/6), on s’indicava
que:
“...todos los centros docentes dependientes de este Departamento ministerial que tengan laboratorios de
Física o de Química harán sus pedidos de material científico necesarios para estos laboratorios al Instituto
«Leonardo Torres Quevedo» y solamente en el caso de que este Centro no pudiera servirles el material
solicitado, o no se fabricase en España, y siempre con el informe de este organismo, podrán adquirirlos en
el extranjero previo los trámites legales vigentes.”
També se sol·licitava als centres educatius que enviaren a l’Institut Leonardo Torres Quevedo un
inventari general del material existent als seus laboratoris de física i de química perquè aquest organisme
“pueda capacitarse respecto a sus existencias y necesidades”. A mitjan anys cinquanta, l’Institut Torres
Quevedo va començar a col·laborar amb l’Empresa Nacional de Óptica (ENOSA) en la producció
d’equips de mecànica, calor, òptica i electricitat que es van difondre entre els diversos nivells
13
d’ensenyament, i dels quals queden testimonis abundants en la col·lecció de l’Escola Universitària de
Magisteri.
La informació que ofereixen els instruments, tant inscrita en les peces com la documentació associada,
resulta també interessant per a conèixer la relació d’aquestes importants cases comercials internacionals
amb els distribuïdors locals, i també per a estudiar l’aparició i el desenvolupament d’indústries locals que
van adaptar certs instruments científics i els van comercialitzar per a usos didàctics o d’investigació.
D’aquesta manera, ha estat possible reconstruir algunes dades sobre dos interessants i poc coneguts
fabricants d’instruments valencians de final del segle XIX i principi del segle XX: Juan Lubat i Agustín
Molina Ibars. Del primer, n’hi ha dos instruments, els dos amb un gran interès: un termòmetre diferencial
M-0225 i un carret de descàrrega. Tenia el taller al carrer de Saragossa, de València, i a l’Arxiu Històric
de la Universitat de València hi ha moltes factures que indiquen la forta relació de Juan Lubat amb la
Universitat entre final del segle XIX i principi del segle XX. Hi apareix com a proveïdor d’instruments i
com a autor de nombroses reparacions per a la Facultat de Ciències. Un catàleg de Leybold localitzat a
l’institut Lluís Vives de València indica que Juan Lubat era també distribuïdor dels instruments Leybold a
principi del segle XX.
14
5. Obrint les caixes negres: els instruments científics al servei de la investigació i l’ensenyament
universitari
Els treballs plantejats fins ara s’han dirigit essencialment a la correcta conservació i descripció
de la col·lecció acabada de formar. Es tracta, sens dubte, d’un pas previ, ineludible i necessari, per a poder
equiparar aquest fons amb altres col·leccions d’instruments científics universitàries. Però aquesta
catalogació no és un fi en si mateix, sinó que, ben al contrari, és el punt de partida de tot un ampli conjunt
de possibles estudis i usos de la col·lecció. Resultaria absurd paralitzar el treball en aquest punt. Moltes de
les peces es troben en locals inadequats i, cosa encara més greu, resulta impossible en l’actualitat aprofitar
tots els avantatges que aquests vells objectes ens ofereixen. Cal transformar-los de nou en peces útils per
a la investigació i la docència universitària, encara que, com és lògic, amb un paper diferent al que van
jugar en el passat. Les peces de la col·lecció poden ser empleades com a: (a) fonts materials de gran
interès per a la història de la ciència, (b) instruments didàctics per a l’ensenyament de les ciències, i (c)
objectes d’un indiscutible valor museogràfic, susceptibles de formar part d’exposicions de tipus divers.
5.1 Fonts materials
Com s’ha assenyalat, la catalogació dels instruments ha significat també la recuperació d’una
gran quantitat de fonts impreses i manuscrites que s’hi associen, les quals esperem ampliar al llarg del
treball actual. Aquestes fonts són necessàries per a poder transformar els instruments científics catalogats
en peces valuoses per a la investigació històrica o per a l’ensenyament de les ciències. Només a través
d’elles resulta possible reconstruir el funcionament d’aquests instruments i el context en què van ser
utilitzats. Els documents relacionats més directament amb els instruments són els registres numèrics o
gràfics que molts d’ells produeixen i que permeten obtenir o calcular les dades perseguides pels científics.
En el seu conegut estudi dels instruments utilitzats en la física de partícules del segle XX, Peter Galison
(1997) ha diferenciat entre dos tipus d’instruments segons els registres que produeixen. Mentre que certs
instruments persegueixen la producció d’imatges o representacions gràfiques, altres permeten obtenir
càlculs numèrics que serveixen per a establir diverses característiques del fenomen estudiat. En el cas de
la col·lecció d’instruments de la Universitat, molts d’aquests registres han desaparegut però, per fortuna,
es conserva a la Facultat de Físiques una important col·lecció del primer tipus abans esmentat. Es tracta
d’un grup de preparacions de traces de partícules que, com que són de les primeres realitzades a Espanya,
tenen un valor històric i patrimonial incalculable.
Aquests exemples mostren que els instruments científics són una de les fonts més importants per
a l’estudi de l’activitat científica a la Universitat, especialment en l’època contemporània. El seu
significat històric no es limita a la informació que ofereixen sobre les tècniques experimentals per a les
quals es van dissenyar. També permeten l’anàlisi de qüestions com ara les estratègies de demostració
utilitzades pels científics en un moment i lloc concrets, les diferents concepcions sobre el valor de la
precisió experimental, la divisió del treball dins d’un laboratori o les connexions entre la universitat i la
15
indústria. Encara que els mateixos instruments poden oferir informació abundant sobre aquests temes, en
la major part dels casos només amb l’ajuda de fonts complementàries resulta possible conèixer-los.
En un treball dedicat a assenyalar el valor dels catàlegs d’instruments, l’historiador John
Heilbron (1993) assenyalava que a través d’ells resulta possible transformar les peces -a vegades úniques-
de les col·leccions en autèntiques fonts històriques, d’una importància semblant als manuscrits científics o
a les obres impreses. A través de l’anàlisi comparada que fa possible el catàleg, l’historiador pot estudiar
les transformacions que han sofert peces semblants, i això pot oferir pistes sobre els diversos usos dels
instruments en diferents contextos institucionals, i també pot completar sèries d’instruments mitjançant
peces de diverses col·leccions, a més dels avantatges associats amb el millor coneixement dels fabricants,
els materials emprats en cada període, la datació de les peces, etc.
Ja hem assenyalat adés alguns dels treballs històrics publicats recentment sobre els instruments
científics. Molts d’ells s’emmarquen dins de l’interès creixent per les pràctiques experimentals
desenvolupades als laboratoris i els processos que condueixen a l’estabilització de les dades
experimentals (James, 1989; Gooding, 1989; Galison, 1997). Aquestes investigacions han mostrat que,
perquè els instruments puguen servir a la investigació experimental, resulta necessari que les comunitats
científiques els accepten com a mitjans segurs per a realitzar investigacions en les àrees corresponents.
Molts treballs publicats en les últimes dècades han estat dedicats a mostrar que aquest procés d’acceptació
és molt més complex del que tradicionalment s’havia pensat. Una part de la dificultat per a un estudi
d’aquesta mena es troba en el fet que els instruments són presentats en els articles científics com a eines
no problemàtiques que permeten millorar la investigació de la naturalesa, sense fer explícites totes les
suposicions teòriques que són assumides en el seu ús. Alguns historiadors com Simon Schaffer (1989) fan
servir el terme transparència per denominar aquesta qualitat que adquireixen els instruments quan són
acceptats com a transmissors segurs d’informació sobre la naturalesa. Altres autors, com Trevor Pinch
(1985) o Bruno Latour (1987), han preferit utilitzar una versió ampliada del concepte de caixa negra per a
referir-se a aquesta característica. Amb aquesta expressió se sol fer referència habitualment als
instruments que realitzen certes funcions, per exemple, la presa de dades empíriques, sense que es conega
exactament el seu mode de funcionament intern. En l’actualitat, alguns historiadors han ampliat aquesta
noció per a incloure dins d’ella no sols objectes materials, sinó també conceptes teòrics que poden ser
transformats en “caixes negres”. Quan s’esdevé això, els instruments i els conceptes científics adquireixen
prou confiança com per a ser utilitzats per les comunitats científiques sense necessitat que el seu
funcionament o el seu significat siga totalment entès.
Durant les grans controvèrsies científiques, alguns d’aquests consensos és trenquen i, així, la
fiabilitat de certs instruments científics es pot posar en qüestió, de manera que moltes de les idees
assumides que en permeten l’ús es fan explícites i són discutides per les comunitats científiques. Per això,
historiadors com Jan Golinski (1994) han defensat la necessitat d’estudiar des d’aquest punt de vista
períodes com la denominada revolució química de final del segle XVIII per a aclarir el procés que va
conduir a transformar en “caixes negres” instruments tan importants posteriorment com el calorímetre.
Els instruments científics que han sobreviscut són fonts materials molt importants per a l’estudi
d’aquests problemes. En molts casos, ofereixen informació que no resulta fàcil d’obtenir mitjançant les
16
fonts impreses o manuscrites generalment utilitzades pels historiadors de la ciència. Una anàlisi dels
materials pot informar sobre les tècniques emprades per a la construcció dels instruments. Les
característiques de l’instrument (grandària, escales, unitats, precisió) poden ajudar a comprendre millor
les investigacions per a les quals es va fer servir. Finalment, la reproducció d’experiències històriques,
realitzada amb certes precaucions, pot permetre obtenir dades sobre les pràctiques experimentals
associades amb un instrument o nous arguments per a discutir casos històrics determinats com recentment
s’ha esdevingut, per exemple, amb les experiències de Coulomb per a determinar les lleis electrostàtiques
o amb les investigacions de Joule sobre l’equivalent mecànic de l’energia de la calor (Blondel, 1995).
També poden informar sobre les destreses i els coneixements tàcits que no resulten fàcilment
transmissibles per escrit i que, per tant, difícilment es poden estudiar a través de les fonts impreses i
manuscrites. Atès que aquest tipus de reproduccions s’han utilitzat comunament en l’ensenyament de les
ciències, discutirem aquesta qüestió en l’apartat següent.
5.2. Ensenyament de les ciències
Els instruments de la Universitat de València ofereixen possibilitats per a obrir les “caixes
negres” en què s’han convertit els aparells científics més moderns. A causa de la seua complexitat, el
funcionament de molts instruments científics actuals resulta de difícil comprensió per a molts estudiants
de ciències, que han de confiar en el seu correcte funcionament, seguint al peu de la lletra les instruccions
que el fabricant ha establert per al seu ús. Les seues característiques externes a penes ofereixen indicis del
tipus de processos físics que es produeixen al seu interior i, per tant, sobre el fonament teòric en què
sustenten els resultats d’una anàlisi o el càlcul d’una magnitud física. Aquest problema ja el va posar de
manifest un dels primers divulgadors de la física experimental, l’abat Jean Antoine Nollet. En una obra
destinada a mostrar la forma de construcció dels instruments utilitzats en física experimental durant el
segle XVIII, l’abat Nollet (1784) oferia, entre altres, la regla següent:
“Enfin préparez toujours vos Expériences de façon à pouvoir montre els moyens aussi-tôt après qu’on
aura vu les effets: songez que il vous est permis de fixer l’attention de vos Auditeurs par des phénomènes
qui les surprennent, il n’est pas de la dignité un Physicien de leur laisser ignorer les causes, quand il peut
les leur faire connoître; ainsi, quoique le verre soit fragile, il faut le faire entrer dans la construction des
machines de Physique préférablement au métal and aux autres matières opaques, toutes les fois qu’on
pourra s’aider de sa transparence pour faire voir li méchanisme des opérations: car je li répète, notre
premier point de vue doit être d’enseigner, d’éclairer, and non de surprendre ou d’embarrasser.”
L’interès de Nollet a construir “instruments transparents” per a l’ensenyament indica les
dificultats didàctiques que va introduir el desenvolupament de la física experimental i la consegüent
sofisticació dels instruments utilitzats. Com hem assenyalat anteriorment, almenys amb el sentit ampliat
que atorguen a aquesta expressió autors com Simon Schaffer, la “transparència” dels instruments
científics no sols es relaciona amb els materials emprats en la seua construcció. També comporta una
17
sèrie de consensos en la comunitat científica sobre els supòsits teòrics que fonamenten el correcte
funcionament dels instruments. Aquests supòsits teòrics són, en molts casos, molt més fàcils de percebre
en els instruments científics més antics, en els primers prototips relacionats amb una tècnica d’anàlisi o un
mètode de mesurament. Per això, la forma i el disseny de molts instruments catalogats contenen
referències explícites a les lleis físiques que van permetre la seua introducció als laboratoris. Alguns
instruments són autèntics “théorèmes réifiés”, segons l’expressió del filòsof Gaston Bachelard (1975), és
a dir, idees transformades en objectes de llautó, vidre o fusta. Això no impedeix, amb tot, que els
instruments puguen viatjar a través d’un marc teòric a un altre i experimentar importants canvis de
significat. Per això, com ha indicat Peter Galison (1997), a través de l’estudi de la física de partícules, en
determinats casos pot existir una certa independència entre les pràctiques experimentals associades amb
un instrument i les concepcions teòriques vigents, de manera que canvis en les tècniques de laboratori
poden produir-se en moments de relativa estabilitat teòrica, i viceversa. Amb exemples d’un període
bastant diferent, la física del segle XVIII, John Heilbron (1993) ha qüestionat també l’afirmació anterior
de Bachelard assenyalant que un mateix objecte va poder servir per a defensar idees bastant diferents:
autors com Nollet, que discrepaven de molts aspectes de la física newtoniana, van utilitzar instruments
científics molt semblants als usats pels newtonians holandesos però, a vegades, amb finalitats molt
diferents.
Aquestes i altres conclusions dels estudis històrics indiquen els riscos d’un ús anacrònic
d’instruments històrics en l’ensenyament de la ciència. Molts d’aquests instruments, o reproduccions
d’aquests, han estat utilitzats per a aprendre les bases teòriques sobre les quals recolza el funcionament
dels aparells moderns. Resulta molt més senzill aprendre la base teòrica de la colorimetria a través d’un
colorímetre de final del segle XIX que mitjançant un sofisticat instrument actual. En alguns casos, com
ara l’espectroscopi de tres braços, els instruments originals han deixat de ser utilitzats per la comunitat
científica i han passat a integrar-se a les aules dels instituts d’ensenyament secundari com a models
especialment dissenyats per a aquests objectius. Tenint en compte les consideracions anteriors, resulta
evident que, en aquest tipus d’experiències, existeix sempre el risc de caure en anacronismes, en fer servir
instruments antics en el marc de la ciència actual. Per contra, si són reintegrats en el marc històric en què
van nàixer, resulta possible reflexionar sobre els mecanismes que transformen aquests instruments en
eines acceptades per a l’obtenció de dades segures i reproduïbles. També poden servir per a comprendre
els diferents significats associats amb ells en els diferents marcs teòrics, acadèmics o econòmics en què es
van utilitzar. Des d’aquest punt de vista, ofereixen noves oportunitats per a introduir en l’ensenyament de
les ciències algunes de les conclusions recents de la investigació històrica (Collin, 1989, Gaudillière,
1994).
La reproducció d’experiments clàssics és un bon exemple tant d’aquestes possibilitats com dels
perills associats a un ús acrític dels instruments científics antics a l’aula. En el procés de reconstitució
dels instruments i de l’experiència s’han de prendre certes decisions (materials, mesures, resultats
obtinguts) que poden comportar anacronismes. També pot resultar complicat adquirir les habilitats
18
necessàries per a utilitzar l’instrument, especialment aquelles que no són fàcilment transmissibles a través
del text i que solen aprendre’s mitjançant la imitació o a través del contacte al laboratori amb un
experimentador expert en el seu maneig. Aquests problemes estan molt relacionats amb els estudis recents
sobre la replicació d’experiments en ciència. A través de diversos casos particulars, autors com Harry
Collins han mostrat les dificultats que certs investigadors van tenir per a reproduir alguns experiments
sense haver estat en contacte previ amb els seus creadors, a pesar que, en tots els casos, eren experts en el
tema. Aquest fet ha portat Collins i altres historiadors a utilitzar la noció de “tacit knowledge” utilitzada
per Michel Polanyi (1958) per a designar els components no formalitzables del coneixement científic. Els
components tàcits del coneixement no resulten fàcils de transmetre a través de les publicacions
científiques i només s’adquireixen a través del contacte prolongat amb els grups de treball corresponents.
Alguns treballs més recents, dedicats a la història de les pràctiques d’ensenyament científic, han recordat
que, molt sovint, s’ha exagerat el paper d’aquests coneixements no codificats a causa, en part, de
l’escassa atenció que s’ha prestat als processos de transmissió i adquisició del coneixement a les aules
(Polanyi, 1958, Collins, 1974, 1982; Olesko, 1993). Deixant de banda aquest interessant debat, la veritat
és que resulta senzill trobar declaracions de grans científics en què destaquen aquests aspectes difícilment
codificables de l’aprenentatge científic, especialment en àrees fortament experimentals com la química.
Antoine Lavoisier, en iniciar la tercera part del seu famós Traité élémentaire de chimie, dedicada a la
descripció d’instruments científics, recordava que la lectura del seu text era insuficient per a l’adquisició
de les habilitats pròpies del treball experimental. Per a això, recordava una anècdota dels seus anys de
formació amb el seu mestre Rouelle:
“Je suis loin de prétendre que ceux qui veulent prendre des connoissances exactes en Chimie, puissent se
dispenser de suivre des cours, de fréquenter els laboratoires et de se familiariser avec les instruments
qu’on y emploie. Nihil est in intelectu quod non prius fuerit in sensu, grande et importante vérité que ne
doivent jamais oublier ceux qui apprennent comme ceux qui enseignent, et que le célèbre Rouelle avoit
fait tracer en gros caractères dans le lieu le plus apparent de son laboratoire.”
Aquest coneixement que, com recordava Lavoisier, difícilment pot aprendre’s en els llibres, és
una de les causes que han provocat grans problemes en la reproducció de certs experiments clàssics,
juntament amb la dificultat d’obtenció dels materials necessaris per a reproduir les condicions en què es
va desenvolupar el procés estudiat. Després de realitzar una rèplica com més exacta possible de la balança
de Coulomb, l’historiador Peter Heering va ocupar prop de sis mesos de treball per a aprendre a manejar-
la, de manera que se’n pogueren obtenir resultats significatius. Aquests resultats, no obstant això, no
s’ajustaven a la famosa llei de Coulomb segons la qual la força electrostàtica és inversament proporcional
al quadrat de la distància entre les càrregues, sinó que eren intermedis entre aquesta llei i altres suggerides
per contemporanis de Coulomb, una conclusió que permet analitzar des de noves perspectives la polèmica
que es va produir a principi del segle XIX. El model de la balança va ser construït i assajat per Peter
Heering, professor de la Universitat d’Oldenbourg, dins d’un projecte que va estudiar els usos de la
història en l’ensenyament de la ciència. Per a obtenir dades que s’ajustaren a la llei de Coulomb, va haver
19
d’utilitzar una caixa de Faraday, cosa que, segons Heering, no van poder fer Coulomb i els seus
contemporanis. Només amb aquestes i altres modificacions en el disseny, no descrites per Coulomb,
Heering va poder obtenir resultats que s’ajustaven a la llei defensada per l’enginyer francès (Heering,
1994).
Aquest exemple mostra una dels molts problemes de l’ocupació dels experiments clàssics a
l’aula. Moltes vegades, aquests experiments històrics han de ser reconstruits amb nombroses
modificacions respecte dels models originals per a evitar resultats incerts que s’aparten de la llei que es
pretén il·lustrar. D’aquesta manera, es corre el risc d’oferir tant una versió presentista de l’experiment en
qüestió com una imatge distorsionada del paper i de les característiques de l’experimentació en l’activitat
científica. Molts d’aquests problemes poden superar-se si els experiments clàssics són reproduïts tenint en
compte el context històric en què es van realitzar. D’aquesta manera, a més de propiciar l’aprenentatge de
certes habilitats relacionades amb el treball experimental, la reproducció d’experiments clàssics pot servir
per a discutir, des de nous plantejaments, el significat dels experiments científics i analitzar els processos
que condueixen a consensos (o a polèmiques) al voltant de les explicacions i de les dades acceptades per
la comunitat científica.
5. 3 Museus científics
Tal com recordava recentment Jim Bennet (2000), un dels grans reptes dels museus científics és
precisament la introducció en les exposicions de totes les noves qüestions que la historiografia de la
ciència ha plantejat en analitzar els instruments científics. Els instruments catalogats ofereixen també
oportunitats per a avançar en la solució d’aquest complicat problema, atès que suposen un punt de trobada
entre conservadors de museus, investigadors en didàctica de la ciència i historiadors de la ciència. Només
a través de la integració d’aquestes tres tradicions que han analitzat, des de diverses perspectives, els
instruments científics, resulta possible plantejar un aprofitament òptim d’aquests materials.
Lamentablement, el diàleg entre aquestes disciplines és escàs o nul al nostre país. Al contrari del que
resultaria raonable, moltes vegades aquests problemes de comunicació tenen l’origen principalment en
divisions acadèmiques obsoletes, interessos disciplinaris o, fins i tot, disputes personals, i no tant, com sol
afirmar-se, en la diversitat de llenguatges, problemes i aproximacions d’aquestes disciplines. Una
col·lecció universitària com la que hem analitzat ací és una bona excusa per a trencar aquestes barreres
recalcitrants i obrir vincles nous i fructífers entre les tres comunitats.
Hi ha ja algunes exposicions d’instruments en diversos centres de la Universitat de València.
Hem esmentat ja el Museu Historicomèdic, que disposa d’una exposició àmplia d’instruments mèdics, a
la qual s’han afegit alguns instruments procedents de les facultats de ciències, amb una petita secció
d’història de la química. També hi ha una petita exposició a l’Escola de Magisteri, on s’exhibeixen alguns
dels instruments més valuosos de la col·lecció, encara que, de moment, sense etiquetes ni plafons
explicatius. Aquesta situació també es dóna al Laboratori de Física Fernando Senent on, com hem indicat,
20
s’han habilitat unes vitrines tancades, encara que d’accés difícil per als possibles visitants. Aquestes
iniciatives són molt valuoses perquè, amb molt poc d’esforç addicional, poden fàcilment transformar els
instruments científics en peces de gran valor per a l’ensenyament de la ciència. Amb la col·lecció
catalogada, seria senzill preparar exposicions temporals dedicades a tècniques concretes (espectroscòpia,
mesures elèctriques, gravimetria, etc.) o a qüestions relacionades amb l’ús dels instruments (caixes
negres, cultures de la precisió, ciència pública i ciència privada), que podrien renovar-se periòdicament.
De moment hi ha prevista la realització d’una exposició general que oferirà un panorama de la col·lecció,
una vegada finalitzada la primera fase de catalogació.
21
6. Conclusió
Els instruments científics poden ser analitzats des de múltiples perspectives i, per tant, permeten
establir vincles entre diverses disciplines com la història, la museologia o la didàctica. D’aquesta manera,
poden servir per a oferir una imatge molt més humana de l’activitat científica i actuar així com a ponts
entre les ciències socials i les ciències naturals. També poden contribuir a la renovació de l’ensenyament
de les ciències, tant a través del seu ús a les aules com en altres espais educatius com ara museus o centres
de divulgació científica. Finalment, els instruments formen part també del patrimoni històric de la
Universitat i ajuden a entendre les seues característiques i el seu paper al llarg del temps.
Gràcies al fet que molts professors de la nostra universitat han estat conscients de la seua
importància, avui disposem d’un ric patrimoni històric: els quasi mil instruments científics que s’han
conservat en despatxos, soterranis o, a vegades, en cases particulars, i que s’han salvat de la destrucció.
La seua conservació, no obstant això, està en perill. Si no es prenen les mesures oportunes, la major part
de les peces desapareixeran o es transformaran en material de desballestament, quan no s’abandonaran en
contenidors d’escombraries, com ja ha estat el cas d’algunes peces importants. Són moltes les tasques que
poden realitzar-se amb un mínim cost econòmic. Al final d’enguany, es disposarà d’un primer catàleg de
les peces i una pàgina en Internet per a accedir a les seues fotografies. Esperem disposar pròximament
d’uns locals per a mostrar i emmagatzemar els principals instruments. El risc més important és
precisament l’emplaçament i la dispersió de la col·lecció i, per això, és urgent buscar nous locals per a
aquests instruments. Resultaria lamentable que els responsables de tal decisió no saberen apreciar els
avantatges que aquests vells objectes ofereixen per a millorar el nostre coneixement sobre l’ensenyament
i la investigació científica.
22
Agraïments
Aquest treball ha sigut possible en part gràcies al programa Tesaurus (Universitat de València), que ha
permès disposar de contractes d’investigació per a Jesús Catalá Gorgués, Pedro Ruiz Castell, Cristina
Sendra Mocholí i Josep Simón Castel. L’estudi en marxa sobre la col·lecció forma part del projecte
d’investigació “La cultura material de la ciència” (BHA2000-0434), en el qual s’integren Antonio García
Belmar i José R. Bertomeu. Agraïm als responsables de la Collection of Historical Scientific Instruments,
Harvard University, i del Science Museum, Oxford, les facilitats que ens han donat per a manejar les
seues riques col·leccions. També agraïm la col·laboració d’un gran nombre de fabricants d’instruments
científics, com també la dels professors i tècnics de laboratori de la Universitat de València, sense l’ajuda
del quals hauria estat impossible realitzar aquest treball.
23
BIBLIOGRAFIA CITADA
AUERBACH, F. (1904), The Zeiss Works and the Carl-Zeiss Stiftung in Jena...., London, Marshall,
Brookes and Chalkely Ltd., 146 p.
ANDERSON, R.G.W. (1995), “Connoisseurship, pedagogy or antiquarism? What were instruments doing
in the nineteenth-century national collections in Great Britain?”, Journal of the History of Collections, 7
(2), 211-225.
BENNET, J. (1997), “Museums and the establishment of the history of science at Oxford and Cambridge”,
British Journal for the History of Science, 30, 29-46.
BENNET, J. (2000), [Entrevista] ..., Mètode, 25, 43-47.
BERG, A. (1949), Ernst Leitz Optische Werke, Wetzlar: 1849-1949, Frankfurt, Umschau.
BERTOMEU SÁNCHEZ, J.R.; GARCÍA BELMAR, A. (eds.) (2002), Obrint les caixes negres: Instruments
científics de la Universitat de València, València, Universitat de València (en publicació).
BLONDEL, C.; DÖRRIES, M. (1994), Restaging Coulomb, Florence, Olschki.
BONNEFOUS, E. (1987), Le conservatoire national des arts et metiers, Paris.
BRENNI, P. (1994), “Heinrich Daniel Ruhmkorff”, Bulletin of the Scientific Instrument Society, 41, 4-8.
BRENNI, P. (1994b), “Lerebours et Secretan”, Bulletin of the Scientific Instrument Society, 40, 3-6.
BUD, R.; COZZENS, S.E. (1992), Invisible Connections. Instruments, Institutions, and Science,
Washington, SPIE, 306 p.
BUD, R. (1997), “History of Science and the Science Museum”, British Journal of History of Science, 30,
47-50.
BUD, R.; WARNER, J.D. (eds.) (1998), Instruments of science: an historical encyclopedia, New York,
Science Museum, xxv + 709 p.
CENTRE (1959-1960), ... national d’histoire des sciences. Inventaire des instruments scientifiques
historiques conservés en Belgique, Brussels, 2 vols.
COMITE (1964), ... national français d’histoire et de philosophie des sciences. Inventaire des instruments
scientifiques historiques conservés en France, Paris, Centre de Documentation d’Histoire des Techniques,
140 p.
COLLINS, H.M. (1974), “The TEA set: Tacit Knowledge and Scientific Networks”, Science Studies, 4,
165-186.
COLLINS, H.M. (1982), “Tacit knowledge and scientific networks”, dins B. BARNES; D. EDGE, Science in
Context, Milton Keynes, The Open University Press, 44-65.
COLLINS, H.; SHAPIN, S. (1989), “Experiment, Science Teaching, and the New History and Sociology of
Science”, dins M. SHORTLAND; A. WARWICK (eds.), Teaching the History of Science, Oxford, Basil
Blackwell, 67-80.
DAUMAS, M. (1953), Les instruments scientifiques aux XVIIe et XVIIIe siècles, Paris, PUF.
DAUMAS, M. (1955), Lavoisier, théoricien et expérimentateur, Paris, PUF.
DUNKEL, M. (1973), Geschichte der Firma E. Leybold’s Nachfolger, 1850 bis 1966 ..., Köln, E.
Leybold’s Nachfolger.
24
GALISON, P. (1997), Image and Logic: A Material Culture of Microphysics, Chicago, University Press,
xxv + 955 p.
GANOT, A. (1876), Traité élémentaire de physique ..., Paris, Chez l’auteur-éditeur, 964 p.
GARCÍA BELMAR, A.; BERTOMEU SÁNCHEZ, J.R. (1999), “Les ciències al Museu Historicomèdic”, dins
Els tresors de la Universitat de València, València, Universitat de València, 249-258.
GARCÍA BELMAR, A.; BERTOMEU SÁNCHEZ, J.R. (2000), “Instruments científics: Vells objectes per a una
nova història de la ciència”, Mètode, 25, 26-32.
GARCÍA MOLINA, R.; VILLADA LOBETE, L.A. (2000), “Instrumentos antiguos de física: recuperación de
patrimonio y uso didáctico”, Revista Española de Física, 14 (3), 47-55.
GARCÍA DEL REAL, M. J. (2001), “Un gran patrimonio al descubierto: Los materiales científicos utilizados
para la enseñanza en los institutos andaluces”, Andalucía Educativa, 25, 18-20.
GAUDILLIERE, J.P. (1994), “Lavoisier, Priestley, le phlogistique et l’oxygène, de l’étude de controverse à
la replication pédagogique”, Aster, 18, 183-215.
GEISON, G. (1995), “The Private Science of Louis Pasteur”, Princenton, University Press.
GOLINSKI, J. (1994), “Precision Instruments and the Demonstrative Order of Proof in Lavoisier’s
Chemistry”, Osiris, 9, 30-48.
GOODIND, D.; PINCH, T.; SCHAFFER, S. (1989), The uses of Experiment. Studies in the natural sciences,
Cambridge, University Press, 481 p.
GRMEK, M.D. (1973), Raisonnement expérimental et recherches toxicologiques chez Claude Bernat,
Genève, Droz, xi + 474 p.
HACKMANN, W.D. (1989), “Scientific Instruments: Models of Brass and Aids to Discovery”, dins
GOODING, D. PINCH, T.; SCHAFFER, S. (eds.), The uses of experiment. Studies in the natural sciences,
Cambridge, University Press, 31-65.
HANKINS, T.L.; VAN HELDEN, A. (1994), “Instruments”, Osiris, 9, 1-243.
HEERING, P. (1994), “The Replication of the Torsion balance experiment, the inverse square law and its
refutation by early 19th-century German physicists”, dins C. BLONDEL; M. DORRIES (eds.), Restaging
Coulomb, Florence, Olscki, 47-67.
HEILBRON, J.L. (1993), “Some Uses for The Catalogues of Old Scientific Instruments”, dins R.W.
ANDERSON et al. (eds.), Essays on Historical Scientific Instruments ..., Aldershot, Variorum, 1-16.
HISTORY (1962), “The ... of the torsion balance as a teaching instrument”, Die Leybold-Welle, 2 (7-8), 42-
47.
HOGG, J. (1898), The Microscope. Its history, construction and application ..., London, George Routledge
and Sons, 15a ed., 704 p.
HOLBROOK, Mary (1992), Science Preserved. A directory of scientific instruments in collections in the
United Kingdom and Eire, London, HMSO Publications Centre, 271 p.
HOLMES, F.L. (1987), “Scientific writing and scientific discovery”, Isis, 78 (292), 220-235.
HOLMES, F.L. (1990), “Laboratory Notebooks: Can the Daily Record Illuminate the Broader Picture?”,
Proceedings of the American Philosophical Society, 34 (4), 349-366.
25
HOLMES, F.L.; LEVERE, T. (2000), Instruments and Experimentation in the History of Chemistry,
Cambridge, MIT Press, xxii + 415 p.
JAMES, F. (1989), The Development of the Laboratory, New York.
JACOMY, B. (1995), “Du Cabinet au Conservatoire. Les instruments scientifiques du Conservatoire des
Arts et Métiers de Paris”, Journal of Historical Collections, 7 (2), 227-233.
KIELY, Edmond (1947), Surveying Instruments Their history and classroom use, New York, Columbia
University Pubb., 411 p.
LATOUR, B. (1987), Science in action: How to follow scientists and engineers through society,
Cambridge, Harvard Univ. Press, 274 p.
LAVOISIER, A. (1789), Traité élémentaire de Chimie, présenté dans un ordre nouveau et d’après les
découvertes modernes, Paris, Chez Cuchez (ed. facs. Bruxelles, 1965), 2 vols.
LUCKEMEYER, L. (1984), “Leitz, E.”, dins Neue Deutsche Biographie, Berlin, t. 14, 173-175.
MAXWELL, J. C. (1876), “General Considerations concerning Scientific Apparatus”. dins Handbook to the
Special Loan Collection of Scientific Apparatus, London, Chapman and Hall, 1-22.
MAYR, O. (1990), The Deutsches Museum. German Museum of Masterworks of Science and Technology,
Munich, Deutsches Museum, 160 p.
MICHEL, H. (1958), “Note sur l’inventaire mondial des instruments scientifiques d’intérêt historique”,
Archives Internationales d’Histoire des Sciences, XI, 394-401.
MIELI, A. (1944), Lavoisier y la formulación de la teoría química moderna, Buenos Aires, Espasa-Calpe.
MOLLAN, Charles (1995), Irish National Inventory of History Scientific Instruments, Dublin, Samton
Limited, 501 p.
MORENO, R., ROMERO, A. (1997), “Recuperación del instrumental científico-histórico del CSIC.
Antecedentes del Instituto Torres Quevedo. El Laboratorio de Automática”, Arbor, CLVI (616), 131-166.
NICOLINI, N.; TERENNA, G. (1999), La Collezione di Vetreria Scientifica, Siena, CUTVAP, 192 p.
NOLLET (1784), L’art des expériences ou avis aux amateurs de la Physique, sur le choix, la construction
et l’usage des instrumens ..., Paris, Durand, 3 vols. vols.
OLESKO, K.M. (1991), Physics as a calling: Discipline and practice in the Königsberg seminar for
physics, Ithaca, Cornell University Press, 488 p.
PAYEN, J. (1986), “Les constructeurs d’instruments scientifiques en France au XIXè siècle”, Archives
Internationales d’Histoire (36), 84-161.
PESTRE, D. (1994), “La pratique de reconstruction des expériences historiques, une toute première
réflexion”, dins C. BLONDEL; M. DÖRRIES (eds.), Restaging Coulomb, Florence, Olschki, 17-31.
PINCH, T. (1985), “Towards an Analysis of Scientific Observation: The Externality and Evidential
Significance of Observational Reports in Physics”, Social Studies of Science, 15, 3-36.
POLANYI, M. (1983), Personal knowledge: towards a post-critical philosophy, London, Routledge and
Kegan Paul, xiv + 428 p, 1a ed. 1958.
RIGHNINI BONELLI, M. L. (1976), Il Museo di Storia della Scienza A Firenze, Milano, Electa Editrice, 250
p.
ROHR, Moritz (1930), Zur Geschichte der Zeissischen Werkstätte bis zum Tode Ernst Abbes, Jena.
26
ROMERO, A. (1998), “Dos políticas de instrumental científico: el Instituto del Material Científico y el
Torres Quevedo”, Arbor, CLX (631-632), 359-386.
SCHAFFER, S. (1994), “Machine Philosophy: Demonstration Devices in Georgian Mechanics”, Osiris, 9,
157-182.
SEBASTIÁN, Amparo (1997), Abriendo las puertas de la ciencia. Guía didáctica del Museo Nacional de
Ciencia y Tecnología, Madrid, MEC, 47 p.
SEBASTIÁN, A.; JIMÉNEZ, M. (1999), “Learned institutions: sources for unknown scientific instruments”,
Nuncius (14), 491-504.
SEBASTIÁN, A., et al. (coords.) (2000), Instrumentos científicos para la enseñanza de la física ..., Madrid,
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, 399 p.
SIBUM, O. (1995), “Reworking the mechanical value of heat: instruments of precision and gestures of
accuracy in early Victorian England”, Studies in History and Philosophy of Science (26), 73-106.
SOUTH KENSINGTON MUSEUM (1876), ... Handbook to the Special Loan Collection of Scientific
Apparatus, London, Chapman and Hall, xviii + 339 p.
SUTTON, G. (1995), Science for a Polite Society. Gender, Culture and the Demonstration of
Enlightenment, Boulder, Westview Press, xi + 391 pp.
TURNER, A. J. (2001), “Maurice Daumas: les instruments scientifiques”, La Revue, 32, 22-32.
TURNER, G.E. (1983), Nineteenth-Century Scientific Instruments, Berkeley, University of California.
TURNER, Gerard (1990), Scientific instruments and experimental philosophy..., Aldershot, Variorum, 329
p.
TURNER, G. et al. (1993), Making instruments count: essays on historical scientific instruments presented
to ..., Aldershot, Variorum, 492 p.
TURNER, G.E.; BRYDEN, D.J. (1997), A Classified Bibliography on the History of Scientific Instruments,
Oxford: Scientific Instrument Commission. (N’hi ha suplements publicats fins a 2001 per A.V. Simcock
et al.).
WARNER, D.J. (1990), “What is a scientific instrument, when did it become one, and why?”, British
Journal for the History of Science, 23, 83-93.
WEISE, J. (1984), “Leybold, E”, dins Neue Deutsche Biographie, Berlin, t. 14, 426-427.
WISE, M.N. (1988), “Mediating Machines”, Science in Context, 2 (1), 77-113.
WURTZ, A. (1884), Leçons élémentaires de chimie moderne, Paris, Masson.