Poesia dramàtic

a

-Plaute i Terenci-

BREU CONTEXTUALITZACIÓ DE LA LITERATURA LLATINA

Quan a Roma es van començar a escriure obres literàries (segle III aC.), a Grècia ja feia cinc

segles que existia la literatura grega i per tant aquesta ja estava consolidada. A més, Grècia era

una civilització molt avançada en aquella època i gaudia d’un elevat prestigi respecte les altres

civilitzacions contemporànies gràcies a l’àmplia varietat de gèneres literaris que havia

desenvolupat. Així doncs, resulta lògic que la literatura llatina naixés sota la influència de la

grega, tant pel que fa al contingut com en la forma, i també en els gèneres que van produir els

nous escriptors llatins: poesia èpica i lírica, tragèdia i comèdia i oratòria, entre d’altres.

La literatura llatina es divideix en quatre períodes:

1) Arcaica (III – 81 aC.) any del primer discurs de Ciceró.

2) Clàssica o Àuria (81 aC – 14 dC.) mort d’Octavi August.

3) Post clàssica o d’Argent (14 dC – 18 dC.) fins l’arribada de Marc Aureli.

4) Decadent o Tardana (18 dC – 476 dC.) finalitza amb la caiguda de Roma.

És dins de l’època Arcaica on situem Plaute i Terenci, autors de comèdies dels quals parlarem

més endavant. Aquesta època històrica va tenir lloc durant la República, quan el màxim

organisme de l’Estat era el Senat i durant la qual hi va haver les guerres púniques entre les

dues grans potències d’aleshores: Roma i Cartago.

Un dels autors més

destacats d’aquesta etapa

va ser Livi Andrònic, ja que

és considerat l’introductor

d’alguns gèneres literaris grecs a Roma com ara la poesia èpica, la comèdia, la tragèdia i la

lírica.

EL TEATRE LLATÍ

El teatre llatí va néixer posteriorment al teatre grec, per tant va rebre una gran influència d’ell i

els romans van seguir la seva estructura. No obstant, van aportar algunes innovacions tal i com

veurem seguidament.

Pel que fa a la construcció d’aquestes arquitectures destinades a l’oci, els grecs aprofitaven les

vessants de les muntanyes, de manera que podien posar els seients esglaonadament per

formar la graderia. Per la seva banda, els romans també aprofitaven el relleu natural sempre

que era possible, però quan es trobaven en un territori planer construïen els teatres com a

edificis independents. Així doncs, alçaven la cavea, la graderia, sobre un sistema d’arcs i

galeries de formigó.

Inicialment, els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma

es van començar a construir teatres de pedra seguint els models grecs.

Quant a l’estructura, vegem una taula comparativa entre els teatres grecs i els romans:

TEATRES GRECS TEATRES ROMANS

Orchestra (orquestra)

Espai circular on ballava i

cantava el cor.

Espai semicircular on seien

els espectadors més

importants.

Proscaenium o pulpitum

(escenari)

Plataforma on actuaven els

actors.

Tenia la mateixa funció, però

els romans el construïen més

ample.

Scaena

Plataforma elevada on hi

havia el magatzem i els

vestidors.

Es construïa tan alta com la

cavea, per tant el teatre

quedava tancat amb un

semicercle.

Eren circulars.

Cavea (grades)

Els espectadors ocupaven un

lloc determinat segons la

seva classe social: els de

classe alta es situaven a les

grades més pròximes a

l’escenari i els de classe baixa

més allunyats.

Idem que els grecs.

Espai i decoració

Era a l’aire lliure.

Com a decoració, aprofitaven

els espais naturals que hi

havia darrere del teatre

(boscos, ciutats...)

També era a l’aire lliure.

Posaven un decorat artificial

a la façana que donava a

l’interior (frons scaenae) que

era permanent per a totes les

obres.

Al dibuix següent podem observar algunes de les

parts principals d’un teatre romà.

Com a exemples, a Roma trobem el teatre de Pompeu el qual va ser el més important i

disposava d’una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els que estan més

ben conservats són el de Mérida, amb una extensió apte per a 5.500 espectadors i el de

Sagunt. Malauradament, les restes del de Tarraco es troben en molt mal estat.

Reconstrucció del teatre de Pompeu (Roma)

Vídeo: del teatre grec al romà http://www.youtube.com/watch?v=tFn8tdy4zoQ

LES REPRESENTACIONS ESCÈNIQUES

Les representacions que es feien al teatre no eren tant importants com els actes celebrats al

circ, a l’amfiteatre o als festivals religiosos anuals; i esporàdicament es combinaven amb altres

actuacions per celebrar triomfs militars o bé funerals d’algun personatge cèlebre.

Els edils eren les persones encarregades d’organitzar aquests espectacles a Roma, i ho feien

contractant una companyia teatral, grex en llatí, juntament amb el seu director, el dominus, el

qual a més de dirigir l’obra també comprava la peça al poeta i actuava amb 5 o més actors. Cal

destacar que durant l’època de la

República ser actor professional estava

mal vist, per aquest motiu tan sols

podien exercir aquesta professió els

esclaus i els lliberts. Per contra, quan

va arribar l’Imperi els actors van passar

a ser persones de classes socials altes.

Degut a que no hi havia igualtat entre l’home i la dona, excepte la figura del mim, la resta de

personatges eren representats únicament per homes. En el cas que es tractés d’un personatge

femení, es col·locaven unes màscares anomenades personae, com les que podem veure a la

fotografia lateral.

En referència a la vestimenta, aquesta corresponia a uns estereotips segons el personatge. A

les obres situades a Grècia portaven una túnica grega anomenada pallium; i a les de temàtica

romana duien togues romanes i túniques. Per a les tragèdies hi havia unes sabates de taló que

reben el nom de cothurnus, i finalment per les comèdies usaven unes sandàlies obertes,

soccus.

ELS GÈNERES TEATRALS: LA COMÈDIA

Els orígens del teatre llatí es troben en la Comèdia Nova grega, i la primera tragèdia i comèdia

van ser representades l’any 240 aC., després que Livi Andronic les adaptés del grec al llatí. Val

a dir, però, que els autors romans no traduïen els textos grecs dels quals partien d’una forma

literal, sinó que ells mateixos s’atorgaven el permís per traduir lliurament, cosa que rep el nom

de contaminatio. Així doncs, allargaven o escurçaven els diàlegs o monòlegs per adjuntar-hi

una escena o un personatge d’una altra comèdia grega que ells escollien.

A nivell de semblances, la comèdia grega i la romana coincideixen en que totes dues són una

comèdia de caràcters amb un argument ple d’embolics i confusions que sol acabar amb un

final feliç. Una altra característica comuna d’ambdues és l’aparició d’un conflicte amorós,

provocat perquè un pare no deixa casar una parella d’enamorats. A més, els personatges són

arquetípics: sempre hi ha un vell amb mal geni que és enganyat pel seu acompanyant: l’esclau

que li roba diners. Apareixen també el noi i la noia, el militar fatxenda, la prostituta i l’alcavot

sense escrúpols. Aquests personatges tenien noms grecs, llargs i complicats, ja que els romans

els consideraven ridículs, i els aprofitaven per donar una major comicitat a l’obra.

En referència als vestits, els actors de les comèdies romanes sempre portaven vestits típics

grecs ja que l’acció es situava a Grècia.

A nivell de divergències, quant a l’estil, el teatre llatí solia estar escrit en vers, i a més

comptava amb tres elements que no apareixien a les comèdies gregues: la música, el cant i la

mímica. Es realitzaven forces escenes cantades, conegudes com cantica, ja fos entre diversos

personatges, en solitari o amb l’acompanyament de la flauta; i paral·lelament, amb la música

de fons, la resta d’actors feien diversos gestos en silenci.

Malauradament, tan sols queden comèdies de dos autors que analitzarem a continuació:

Plaute i Terenci.

Vídeo complementari (fins el minut 1:45) http://www.youtube.com/watch?v=a2BoSfQ17Zg

PLAUTE

Plaute va viure durant els segles III i II aC. i va ser l’autor que més èxit va tenir entre el públic,

degut que era un habitant de poble i escrivia comèdies destinades a les classes més baixes.

Aquestes obres es caracteritzaven per un llatí molt col·loquial i un llenguatge molt vigorós i

expressiu, cosa que li atorgava molta originalitat perquè passava de l’obscenitat i de l’insult

més groller a l’estil líric i a la paròdia de la tragèdia. Les seves obres no tenen cap mena de

preocupació moral o intel·lectual ja que ell només volia fer riure i divertir al seu públic.

Pel que fa a la seva producció literària, va escriure un total de 130 obres, però d’aquestes

només se’n han conservat 21. Destaquen les següents:

- Aulularia (= la comèdia de l’olla): narra la història d’un vell anomenat Euclió que troba una

olla plena d’or a casa seva i no ho explica a ningú per por que la hi robin. Aleshores promet la

seva filla a un veí ric que es diu Megador, sense saber que ella està embarassada del nebot

d’aquest.

- Amphitruo (= Amfitrió): és la única comèdia antiga conservada que té un argument basat en

un mite. Explica que Júpiter es transforma en Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa

Alcumena, i mentrestant Mercuri, fent-se passar per Sòsia, (esclau d’Amfitrió) vigila l’entrada

de la casa. Al desenllaç Alcumena dóna llum a dos bessons: Hèrcules (fill de Júpiter) i Amfitrió .

- Bacchides (= Les Baquis): Aquesta obra narra la història de dos joves que tenen relacions amb

dues prostitutes bessones conegudes amb el nom de Baquis. Crísal, l’esclau de Mnesíloc, roba

diners al seu vell amo Nicòbul amb l’objectiu d’alliberar una de les Baquis de les mans d’un

soldat que l’ha comprada.

- Miles gloriosus (El soldat fanfarró).

- Menaechmi (Els bessons).

Vídeo de Plaute: http://www.youtube.com/watch?v=invAlU_jRFc

Els personatges

Els personatges de Plaute no tenen

complexitat psicològica, sinó que es

tracta de simples estereotips constants

en totes les seves comèdies. Parteix

dels models grecs de tendència realista,

tot i que potencia els personatges més

còmics com l’esclau o el paràsit.

També exagera molt alguns dels seus trets ridículs, i amb això aconsegueix un resultat molt

divertit. Els seus personatges més habituals són els que figuren en la següent llista:

Relleu que representa una comèdia romana

- Adulescens (= jove): Babau molt enamorat que necessita el seu esclau per solucionar

els problemes. Exemples: Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).

- Senex (= vell): És sever, colèric i avar, però malgrat això sempre és enganyat per

l’esclau astut. Exemples: Euclió (Aulularia) i Nocòbul (Bacchides).

- Seruus (=esclau): És el protagonista de les comèdies de Plaute, i existeixen dos tipus:

i. L’esclau astut: és mentider i no té escrúpols quan es tracta d’ajudar al seu

amo. Aporta intriga a l’obra i supera totes les dificultats que se li interposen

per aconseguir un final feliç. Un exemple és Crísal (Bacchides).

ii. L’esclau assenyat: És tot el contrari que l’astut, ja que aquest es caracteritza

per la seva responsabilitat i lleialtat, tot i que algunes vegades també és

babau. A tall d’exemple trobem Sòsia (Amphitruo).

- Uirgo (= donzella): fa el paper d’enamorada però no apareix amb gaire freqüència a

l’escena.

- Meretrix (= cortesana): N’hi ha de dos tipus:

i. La fidel amb el seu amant, que ho és fins al final de l’obra, quan es reuneix

amb ell.

ii. La professional: és criticaire i cobdiciosa, com per exemple Eròcia

(Menaechmi).

- Uxor o matrona (= esposa): Es coneix per ser una senyora rica amb mal geni i de

caràcter dominant.

- Parasitus (= paràsit): és un mort de gana que fa el que sigui per poder-se alimentar. Un

clar exemple és el Raspall (Menaechmi).

TERENCI

És d’origen nord-africà, va viure durant el segle II aC, i era l’esclau d’un senador que li va

concedir la llibertat. Es creu que va morir a causa d’un naufragi durant un viatge a Grècia, quan

encara era molt jove. L’èxit que va aconseguir aquest autor fou menor al de Terenci, ja que era

diferent a ell a nivell d’estil: Terenci era més proper a la noblesa que al poble i això va fer que

les seves obres incorporessin una gran preocupació moral i un llenguatge molt culte.

Igual que Plaute, va ser autor de comèdies durant l’època de la República romana, i les seves

obres es van estrenar entre els anys 170 i 160 aC.

Encara que els dos autors seguissin els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les seves

obres són molt distintes, fet que demostra la gran creativitat per part dels còmics romans.

Terenci va optar per conservar el típic escenari grec en comptes d’innovar i romanitzar-lo.

En referència a la seva producció literària, Terenci va escriure sis comèdies, totes conservades:

- Adelphoi (= els germans).

- Andria (= la noia d’Andros).

- Eununchus (= l’eunuc).

- Hecyra (= la sogra).

- Heautontimorumenos (= el que es tortura a ell mateix).

- Phormio (Formió).

COMPARATIVA ENTRE PLAUTE I TERENCI

Per una banda, les tendències de Plaute eren més properes a exagerar les escenes més

còmiques, a caricaturitzar més els personatges i a buscar els arguments més moguts.

D’altra banda, Terenci solia suavitzar la comicitat, i ho feia prioritzant el somriure per sobre de

les grans riallades; per tant podem dir que Plaute optava per l’exageració i en canvi Terenci era

més tradicional i més simple.

Pel que fa a les influències, la grega està molt més marcada en l’obra de Terenci, el qual

pertanyia al cercle dels Escipions; que en la de Plaute, que convivia amb la itàlica. Així doncs,

tal i com hem comentat anteriorment, Plaute va innovar més que Terenci, ja que aquest últim

va conservar molts aspectes propis model de comèdia grega.