poopol wuuj
DESCRIPTION
Un treball de ressenya sobre el Poopol WuujTRANSCRIPT
POOPOL WUUJ
David Valls
Literatura
1
Índex
Context......................................................................................... 3
Història.........................................................................................3
Definició de la literatura maia......................................................4
De què va el Poopol Wuuj........................................................... 5
Obres maies de rellevància i contemporànies del Poopol Wuj....6
El Poopol Wuuj i la Bíblia: una comparança...............................7
El llenguatge del Poopol Wuuj...................................................19
Conclusió....................................................................................23
Notes...........................................................................................25
Bibliografia.................................................................................26
2
Poopol Wuuj
Context
El Poopol Wuj és un llibre que pertany a la literatura maia. La literatura maia és
aquella creada pels maies, habitants de parts del sud de Mèxic i de pràcticament tot
Guatemala, i parts de Belize i d’Hondures. La majoria dels maies, després de més de
cinc-cents anys resistint les envestides d’una llengua forana, encara mantenen vives
unes trenta llengües que tenen un origen comú en una antiga llengua maia (Academia de
las Lenguas Mayas de Guatemala http://www.almg.org.gt/). Podríem dir que seria un
cas equiparable al del llatí, que va evolucionar cap a les diverses llengües d’origen llatí
que coneixem ara.
La paraula “poopol” vol dir: reunió, comunitat, casa comú o junta. La paraula
“wuuj” vol dir: llibre, paper, arbre del qual de la seva escorça se’n feia paper.
Història
El frare dominicà Francisco Ximénez, nascut a Écija (Sevilla), va arribar a
Guatemala a l’any 1688, a on hi va aprendre les llengües maies k’ichee’, kaqchikel i
tzotzil. Durant una estada a la població de Chichicastenango, va ser informat per un
grup de gent local sobre la localització d’un text anomenat Poopol Wuuj. El llibre es
trobava en un arxiu secret d’un convent, a sota d’un altar. El text estava escrit en
caràcters llatins i llengua k’ichee’. Aquest havia estat escrit entre el 1555 i el 1562 per
Diego Reynoso, un fill de nobles indígenes.
El frare Ximénez va tornar a copiar el text k’ichee’, gràcies al seu domini
d’aquesta llengua, i a més el va traduir a l’espanyol. Sense adonar-se’n, va copiar el text
de manera que va deixar evidències de l’autoria múltiple de la versió prèvia. En el text,
per exemple, s’hi aprecia la tècnica d’inserció vocàlica que facilita la sil·labificació, el
qual és una característica de l’escriptura jeroglífica maia. Es troben molts
encapçalaments de text, que suggereixen que els autors del text trobat, l’estaven 3
transcrivint d’una versió jeroglífica. Una hipòtesi, és que el Sr. Diego Reynoso, hagués
fet la transliteració dels jeroglífics a l’alfabet llatí, en una època en la qual el
coneixement dels jeroglífics encara devia ser força comú. Un coneixement que després
es va perdre.
A més, hi apareix de forma repetida les ocasions on es menciona l’existència
d’un text antic on els ancestres podien, veure (llegir) o interpretar els fets passats, o
predir certs esdeveniments. A tot això, hi podem afegir el tema de correlació
astronòmica. En el Poopol Wuuj s’hi descriuen cerimònies de caràcter religiós
relacionades amb la meitat d’un Tun (9x20 = 180 dies); amb el cicle de 260 dies (13x20
= calendari sacre maia); i amb el període de 340 dies (17x20) referent a Venus
(Tedlock, 1996:329-330). Aquesta correlació es confirma a través de la invocació amb
la qual els que feien les ofrenes iniciaven les seves rogatives: “Aq’aroq At oob’ ruq’ij”
(Oh! Tu, el dels 5 dies). Això és Venus, del qual el seu apareixement cíclic només passa
en els 5 dies, que en la llengua k’ichee’ són: Ajpu, Ajmaq, E, Q’anil, K’at.
A la còpia de Ximénez, també s’hi percep una variació dialectal entre els seus
autors originals. Es pot percebre en el sentit en què en determinades seccions s’hi pot
llegir la paraula k’ichee’, i en d’altres seccions trobem les següents variacions: k’eche’,
mi’al, me’al, k’ichejal i k’echelaj. Per exemple la paraula aigua, surt escrita com a a’,
ja’ o fins i tot ya’, etc. Això fa pensar que un dels autors provenia d’una zona fronterera
kaqchikel. I és que els autors eren Nim Chokoj dels llinatges kaweq, Nija’ib’ ab’ i Ajaw
K’ichee’: “ells eren mares de la paraula, pares de la paraula”.
Definició de la literatura maia
Destacaria uns quants factors sobre el manteniment d’una literatura, d’un poble
envaït militarment i econòmicament. Espanya hi va imposar les seves lleis, religió i
idioma. Aquest fet fa que hi haguem de destacar certs factors:
La seva situació de poble envaït fa que sorgissin mètodes i recursos vitals per
a la seva conservació i perpetuïtat. Mètodes diferents dels que hauria
desenvolupat una cultura normalitzada i no reprimida.
4
Una literatura basada principalment en l’oralitat, com a mitjà més comú,
permet una gran quantitat d’interpretacions sobre un mateix tema, segons la
llengua en què es transmeti (recreació literària)
El possible “benefici” que van rebre les llengües per part dels missioners a
l’època de la invasió i colonització, a través, de la seva feina de traducció de
les ensenyances cristianes a les llengües maies. També la recopilació i
transcripció de la literatura indígena a l’escriptura en caràcters llatins.
Aquesta actitud assumida pels frares, se sostenia en el propòsit de
l’evangelització, però també per la profunda identitat cultural dels pobles, els
quals van mantenir la seva llengua.
La situació d’abandó en el qual s’ha tingut el poble maia, ha motivat
l’escassetat de textos literaris per a l’ús dels parlants de les esmentades
llengües. Encara que per un altre costat, els ha obligat a reforçar els principis
de conservació de la seva tradició cultural i literària.
És una literatura d’una vitalitat que ha persistit durant més de cinc-cents
anys, malgrat que ha estat mantinguda en un segon terme per l’idioma
oficial: el castellà.
En front d’aquests factors, majoritàriament adversos, podríem considerar que la
literatura maia és una manifestació plena d’un llenguatge, que en un moment crític de la
seva evolució, va agafar “dreceres” ocultes, per conservar-se davant de l’avanç de la
llengua de l’invasor. Sempre ha estat present, fins i tot quan se la intentat deixar al
marge.
De què va el Poopol Wuuj?
El Poopol Wuuj conté les antigues històries del poble k’ichee’. El text es
divideix en cinc parts. La primera abasta l’origen de la paraula fins a la destrucció dels
éssers de fusta. La segona part, es refereix als éssers que es van voler sobreposar a una
divinitat que no els corresponia, i que van ser vençuts pels bessons, Junajpu i
Xb’alanke. La tercera part, conté una regressió a una època mítica anterior que comença
5
amb el naixement de Jun Junajpu i Wuqub’ Junajpu, pares dels herois bessons. Després
es narra la fugida i derrota de Jun Junajpu i Wuqub’ Junajpu a Xib’alb’a, a la concepció
dels herois bessons, que eventualment, derrotaran a Xib’alb’a per ascendir a l’infinit i
convertir-se en astres celestes. La quarta part, correspon a la creació dels primers éssers
humans, a on s’origina el gènere humà actual. També s’hi explica la creació del sol,
l’establiment dels primers pobles, els seus nawals1, els seu peregrinatges i batalles.
Aquesta secció s’acaba amb el retorn i desaparició dels quatre primers éssers humans.
La cinquena part, desenvolupa la història que correspon a la segona generació
d’ancestres fins a l’establiment del poble k’ichee’ a Santa Cruz de K’ichee’, incloent-hi
una menció de les primeres conseqüències de la invasió espanyola.
Obres maies de rellevància i contemporànies del Poopol Wuuj
Títol dels Senyors de Totonicapan
Una obra k’ichee’ escrita als voltants dels anys 1554-1555, la qual relata els
orígens del poble k’ichee’ fins a l’època del rei Kikab’. El llibre s’inicia amb la
peregrinació de les nacions que van poblar les terres de Guatemala, provinents de Tulan,
encapçalats pels quatre primers cabdills i fundadors: B’alam Kitze, B’alam Aq’ab’Maj
Ukutaj, Ik’ B’alam.
Memorial de Tecpan-Atitlan, Anals dels Kaqchikel
Una obra escrita per Francisco Hernández Arana Xajila i Francisco Díaz
Q’eb’uta Kej, als voltants del 1581. Escrita en llengua kaqchikel. Aquesta obra narra
l’origen de l’home kaqchikel, les peregrinacions a Tulan, l’obtenció de poder dels
diversos membres de la societat de l’època. També parla de l’origen dels noms dels
diversos pobles que habiten a la zona, així com les terres que habitaven i on es van
establir. Coincideix amb el Poopol Wuuj sobre la creació de l’home de panís per
1 Nawal: també escrit “nahual” o “nagual” és un animal que es considera l’esperit protector de cada persona. Font: www.wikipedia.org6
Tz’aqol, B’itol, Alom i K’ajolom. Degut que el llibre conté referències als territoris
habitats tradicionalment pels diversos grups ètnics, aquest a servit de base per reclamar
la terra en front dels invasors espanyols. En el llibre hi apareix el topònim de Pulch’ich’,
lloc a on van desaparèixer Q’aq’awitz i Saqtekaw. Un lloc que encara avui en dia és
sagrat i respectat, i s’hi fan ofrenes.
Rabinal Achi
Tragèdia escrita en llengua k’ichee’. Una tragèdia la qual el seu text i
desenvolupament són nets d’influències europees. Hem de tenir en compte, que les
obres anteriors, fins i tot el Poopol Wuuj, són reculls de llegendes orals, moltes de les
quals es van perpetuar o van evolucionar un cop ja havia començat la conquesta
espanyola. És per això que moltes d’aquestes obres, tenen influències europees. Rabinal
Achi parla de la captura de K’ichee’ Achi’, el príncep dels k’ichee’ per part de Rabinal
Achi, el príncep guerrer de Rabinal. El presoner és dut davant de Job’ Toj a qui també li
demostra el seu desafiament. S’acorda el seu sacrifici. K’ichee’ Achi’, després
d’acomiadar-se de les seves muntanyes, valls i pobles, amb gran dignitat, sucumbeix
davant dels cavallers àligues i jaguars a la mateixa pedra del sacrifici.
El Poopol Wuuj i la Bíblia: una comparança
Actualment el Poopol Wuuj es considera com a un text anònim, ja que no s’ha
trobat prou informació com per a donar-li una autoria. L’evidència ens diu que la
persona que el va escriure era un gran coneixedor de la cultura maia k’ichee’, pel que
molt probablement era un maia. Les diverses hipòtesis es guien per l’estil i l’estructura
del text.
Com he apuntat abans, es molt probable que fos de diversos autors, deguts als
diferents trets dialectals que es poden apreciar al text transcrit pel frare Ximénez. Això
es podria explicar pel model de treball col·lectiu que predominava a l’estructura social
k’ichee’. Recentment, Dennis Tedlock, a el Poopol Wuuj the definitive Edition of the
Mayan Book of the Dawn of Life and the Glories of the Gods and Kings, proposa la
7
hipòtesi que entre d’altres, vas ser Cristóbal Velasco, mestre de cerimònies el 1554, un
dels autors del manuscrit.
D’altres hipòtesis menys probables sobre l’origen del Poopol Wuuj, diuen que
l’autor hauria pogut ser el frare Domingo de Vico, un capellà espanyol coneixedor de la
realitat k’ichee’. Aquesta versió sembla poc provable, ja que certs indicis mostren que
els coneixements de la cultura maia, eren uns coneixements natius, adquirits des de la
infància. Una mena de coneixements que el frare Domingo de Vico no podia tenir.
L’ús de les paraules bíbliques relacionades amb el “fruit prohibit”, proporcionen
un exemple clar de la possible adaptació d’elements entre la Bíblia i el Poopol Wuuj, ja
que en aquest últim, és el “déu de la mort” (el dimoni) el que pronuncia les paraules, les
quals a la Bíblia són pronunciades per Déu. Les implicacions d’ordre “moral” que
mostra aquesta possible adaptació (un disbarat si l’escriptor hagués estat un monjo) van
més enllà de la tergiversació del text, ja que l’alteració de l’agent que articula la frase
“Que ningú vingui a menjar d’aquesta fruita!” resulta una veritable blasfèmia que, en el
moment el qual es va escriure el Poopol Wuuj, hauria provocat l’ira de la Inquisició i
hauria tingut conseqüències nefastes per a un capellà.
Una prova més que l’autor del Poopol Wuuj no hagi pogut ser un sacerdot
cristià, la proporciona el fet que “El Títol dels Senyors de Totonicapan”, text
contemporani, també se centra en la història del món maia, omet tot el que fa referència
a la creació i justifica l’omissió pel caràcter de blasfèmia, segons els escriptors, el fet
que el còdex amb els quals ells treballen, presenta a una Eva no enganyada per la serp,
símbol de temptació bíblica, sinó per Llucifer mateix, com un “Àngel de llum” i del
qual la serp només n’és una representant.
A continuació detallo uns fragments de la Bíblia i del Poopol Wuuj, que
permeten una comparativa immediata.
La Creació segons el Poopol Wuuj:
“Primer tot era silenci, hi havia molta calma. No hi havia res de peu a tota la faç
de la terra, només existia la mar en repòs i un cel afable.”
8
“Tot era fosc, només Tepeu i Gucumatz (progenitors) eren a l'aigua envoltats de
claredat. Ells són els quals disposen de la creació d'arbres, de lianes, del naixement de la
vida i de l'home. Es va formar el cor del cel. Mitjançant la seva paraula ells van fer
emergir la terra. Van dir "terra" i aquesta va ser feta. Així successivament van sorgir el
dia i la nit, les muntanyes i les valls, van brotar pinedes. També es van crear els corrents
d'aigua i els rierols van córrer lliurement. Després van crear als animals, els cérvols,
ocells, lleons, tigres, serps, colobres, escurçons, guardians de les lianes entre d’altres.
Aquests van ser fets per a cuidar als arbres i a les plantes. Els animals es van dispersar i
es van multiplicar, però els creadors els van donar els seus sojorns respectius, mar, terra
o aire. En acabat, els creadors els van dir que parlessin perquè lloessin als seus creadors
(a ells), però aquests animals no parlaven, només emetien esgarips, xisclaven o
escatainaven. Llavors aquests creadors els van canviar de llar perquè no aconseguien
que els adoressin ni que els veneressin. Van fer un segon intent però aquests tampoc van
parlar, i per tant van ser condemnats a ser menjats i matats.”
“Davant aquest fracàs que els animals no els veneraven, ells es van dir que
haurien crear, abans del clarejar, algun ésser que els venerés. Per tant van voler fer a
l'home.”
Per això van tenir diversos intents:
1. En aquest van intentar fer l'home de fang, no es podia sostenir, no podia caminar
ni multiplicar-se i es va desfer.
2. Després van provar-ho amb fusta, la qual cosa va ser un gran avanç, ja que
parlaven i es multiplicaven, però aquests no tenien memòria (per tant no es
recordaven del seu creador), ni enteniment, caminaven sense rumb i caminaven
de quatre grapes. Aquests van ser els primers que van habitar la faç de la terra,
però amb el diluvi creat pel cor del cel, aquests van morir. Els que es van salvar
es van amagar i es van convertir en Gnoms.
3. Tzite es va fer l'home, i la dona, però aquests no pensaven ni parlaven. Van Ser
aniquilats amb resina i van ser desfigurats per les pedres de moldre. Això va ser
un càstig per no haver pensat ni en la seva mare, ni en el seu pare.
9
4. Poc faltava perquè el Sol, la Lluna i les estrelles apareguessin sobre els creadors
quan van descobrir el que en veritat havia d'entrar a la carn de l'Home. El Yac,
Utiu, Quel i Hoh van ser els que van portar el menjar per a la formació de
l'home. Aquest menjar es va convertir en sang, i així va entrar el panís per obra
dels progenitors. Els homes creats en van ser quatre: Balam-Quitze, Balam-
Acab, Mahucutah i Iqui-Balam.
"Aquests són els noms de les nostres primeres mares i pares".
La Creació segons la Bíblia:
“Al començament de tot, Déu va crear el cel i la terra, la qual no tenia forma i
tenia una mar profunda coberta de foscor, on solament l'esperit de Déu es movia per
sobre l'aigua. Déu va dir: "Que hagi llum!", i la llum es va fer. En acabat va anomenar a
la llum dia, i a la foscor nit. En acabat, separà les aigües en parts que quedaven sobre la
volta, i d’altres que quedaven per sota, completant així el segon dia.
Al tercer dia, Déu va separar l'aigua de la terra, dient a més que aquesta terra
havia de produir tota classe de plantes. Al veure Déu que estava tot bé, va completar el
dia. Agafà la volta celeste (el cel) i va dir que hi haguessin llums perquè il·luminessin la
terra, per així, separar el dia de la nit. Déu va fer les dues llums, una gran per al dia, i
una de petita per a la nit. I com tot es trobava bé, completà el quart dia. De l'aigua en va
treure tota classe d'animals, els monstres del mar, aus que volaven per sobre tota la
terra. Al veure que tot estava bé, va beneir així als animals: "Que tinguin moltes
criatures i omplin els mars, i que hi hagi moltes aus al món". El cinquè dia es completà.
Al sisè dia, Déu va crear a tots els tipus d'animals, tant domèstics com salvatges, i els
que s'arrosseguen per terra. En acabat, va fer a l'home, el qual s’assemblaria a ell
mateix, i tindria poder sobre tots els altres animals. En acabat de crear a l'home i la dona
els donà la benedicció: "Que tinguin molts i molts fills; que omplin el món i que el
governin; que dominin als peixos i a les aus, i a tots els animals que s'arrosseguen".
Finalment Déu els va lliurar tots els fruits i llavors perquè els servissin d'aliment. Com
novament Déu veié que tot s'havia fet bé, completà el dia.
10
Al setè dia, Déu va descansar. Déu va beneir aquest dia i el va declarar dia
sagrat, perquè aquest dia descansà de tot el seu treball de creació.”
Establir diferències i semblances no és tan difícil si analitzem bé el contingut
que tenen els llibres en l’aspecte de la creació. La primera diferència que es troba és la
que Déu va crear el món en 7 dies, i a l’últim va descansar, i en el Poopol Wuuj la
creació passa en només un dia.
Les diferents divinitats que creen el món tenen diferents característiques, per
exemple que Déu no es va equivocar mai en la creació. Tot el que va fer, ho va fer a la
primera, i no es qüestionava. Déu era perfecte, per tant així era tot el que feia. Un error
significaria que, aquest s'hagués pogut equivocar en la creació, i per tant ja no seria un
ésser superior i perfecte. Ara si analitzem aquest fet en el Poopol Wuuj, tenim tot el
contrari. Primer de tot, hi havia Déu pare i Déu mare, i discutien sobre el que seria
millor per a la terra, i quan ja ho tenien una mica rumiat, anaven a preguntar-ho als
altres déus, per veure si resultaria. Llavors, ho duien a terme. A la creació de l’home, és
van equivocar tres vegades abans no la van encertar a la quarta. Un element comú en els
dos llibres, és que primer es crea el món, en acabat els animals i finalment es crea a
l'home. A la Bíblia, Déu va fer a l'home per la simple raó que li calia a algú superior
perquè habités la terra i tingués el poder per sobre totes les altres coses, en canvi al
Poopol Wuuj, la creació de l'home es fa simplement perquè aquests déus necessitaven
alguna cosa, o algú que els recordés i els venerés.
Al capítol segon del Poopol Wuuj trobem una descripció sobre la situació
anterior a la Creació, la qual subratlla que la foscor ho cobria tot. En acabat, va venir la
Paraula Creadora i primer es va crear la Llum .
"Que es faci clar!
Que claregi al cel i a la terra.
No hi haurà glòria ni grandesa
Fins que no existeixi la criatura humana,
L'home format."
11
Tant a la Bíblia com al Poopol Wuuj, el Creador està associat amb la llum i no
amb la foscor. A la descripció històrica maia de la Creació, l'ordre és el següent: llum,
terra, boscos, plantes, rierols, plantes, animals, i per acabar l'home, que ha de ser
obedient, respectuós, sostenidor, adorador i invocador dels déus. El primer home no
tenia enginy ni saviesa, era com un maniquí. Però els Creadors es van adonar que
aquest home no serviria als seus propòsits, per tant hauria de ser destruït, i un altre tipus
d'home seria creat en lloc seu. Alguns dels crítics de la Bíblia, a força de les diferències
en el text del primer i segon Capítol del Gènesi, també suposen l'existència de dues
fonts de la Creació, potser en diferents èpoques.
El quart capítol del Poopol Wuuj tracta sobre Diluvi, i de la destrucció dels
ninots de pal.
“De seguida van ser aniquilats, destruïts i desfets els ninots de pal van rebre
la mort. Una inundació va ser produïda pel cor del Cel, un gran diluvi es va formar,
que va caure sobre els caps dels ninots de pal.”
“Ells no pensaven, no parlaven amb el seu Creador, el seu Formador,que els
havia fet, els havia format. Per aquesta raó van ser morts, van ser inundats. Una
resina abundant vingué del cel Això va ser per a castigar-los perquè no havien
pensat en el seu Creador, per aquest motiu s’enfosquí la faç de la terra i va començar
una pluja--- negra, una pluja de dia i de nit.”
Segons el cinquè capítol, el Principal Guacamayo i els seus dos fills, que
coincideixen en certa forma amb Noè i els seus fills, únics sobrevivents del Diluvi, es
consideren com a fundadors de la terra i volen arribar fins al sol. Aquí està present la
idea de la Torre de Babel.
“Mes en veritat, el Principal Guacamayo no era el sol, sinó que s'enorgulliria
dels seus jadeïtes, dels seus metalls preciosos; però en realitat la seva esplendor no
penetrava en tot el cel, la seva esplendor desapareixia allí on ell s'asseia, ell volia
sobreposar-se al sol, a la lluna, a les estrelles en grandesa......els déus el van derrotar”.
Aquí apareix el concepte dels falsos déus la qual cosa en l'àmbit ampli de
l'Orient, s'aplica a les religions enemigues, sobretot a les dels veïns.
12
Es va decidir la Segona Creació. Es va celebrar un consell sobre l’home, quan
es va decidir que entraria a la carn de l'home una substància constituïda de panotxa
i sang. I així van sorgir.
“....els primers homes constituïts sense mares ni pares: barons amb aparença
humana, els quals ja van parlar, van conversar, van veure, van mirar, van escoltar, van
caminar, van agafar, homes amb memòria, homes bons i bells; nombrosos eren els seus
coneixements; el seu pensament anava més enllà de la fusta, de la pedra, els llacs, els
mars, els boscos, homes que mereixen ser estimats, que van arribar a ser músics,
cantants, tiradors de sarbatana, pintors, escultors, joiers, orfebres”.
El quart capítol del Gènesi esmenta ramaders, músics i ferrers. Segons
l'expressió bíblica, "La sang és l'ànima", i l'ànima fa diferent a l'home separant-lo dels
animals. L'home, així creat, ja sap que hi ha un lloc anomenat Xibalba, lloc de
l'esvaïment, de la separació, lloc dels morts, situat sota la terra, aparentment a l'Oest. El
mateix lloc apareix també en el llibre de Chilam Balam, crònica i resum de profecies i
enigmes, escrites en llengua maia.
Més tard els déus van celebrar un altre consell i els homes creats, mentre estaven
adormits, van rebre dones veritablement belles. Quan es van despertar, les seves dones
ja existien.
“Els seus cors s’alegraren a l'instant a causa de les seves esposes." (Cap. 26).
En les dues tradicions la procreació humana és precedida pel menjar de la fruita
prohibida de l'arbre del coneixement universal, després de la insistència de la serp que
va vèncer la debilitat de la dona qui, al seu torn, va convèncer també a l'home.
El Poopol Wuuj esmenta, que l'home creat ha estat dotat d'intel·ligència des del
principi, sent capaç de conèixer i saber-ho gairebé tot. Però al menjar de la fruita
prohibida, els seus coneixements van augmentar. Segons la Bíblia, els ulls d'Adam i
Eva es van obrir després d'haver menjat la fruita prohibida; van aprendre a diferenciar
entre el que era bo i el que era dolent, expressió que significa "saber-ho tot". Les dues
tradicions, la Bíblia i el Poopol Wuuj, ens informen, encara que amb paraules no molt
clares, que Déu a la tradició bíblica i els Creadors en la tradició k’ichee’, no estaven
13
molt conformes pel coneixement universal de la criatura, ja que temien que l'home creat
pretengués arribar a ser igual a ells.
Segons la descripció de la Bíblia, van ser expulsats del Jardí de l’Edèn amb les
conseqüències que ja coneixem. Mentre, al Poopol Wuuj, "van ser petrificats els seus
ulls pels Esperits del Cel, que els va vetllar com l'alè sobre la faç d'un mirall; els ulls es
van torbar, no van veure més que el pròxim. Així va ser perduda la seva saviesa i tota
ciència, el seu principi, el seu començament". Aparentment la idea dels Creadors era
crear un home suficientment intel·ligent per a servir-los, però no tant com perquè
intentés ser el seu rival. Els Creadors es penedeixen, tant al Poopol Wuuj com a la
Bíblia, per haver creat a l'home.
A la tradició bíblica, la raça humana descendeix de quatre homes (Noé i els seus
tres fills) i de les seves esposes, i el mateix nombre d'éssers humans figura també en el
Poopol Wuuj.
Les dues tradicions esmenten la gran varietat de races i idiomes que, encara sent
diferents, podien entendre's. Podria pensar-se que en un primer moment existiria una
llengua franca, a part de l'idioma matern. Les dues tradicions mantenen que aquesta
situació favorable va patir un canvi. La Bíblia esmenta la construcció de la Torre de
Babel; l'orgull i l'autosuficiència de l’ésser humà han estat castigats per la confusió dels
idiomes. El Poopol Wuuj és més raonable; les migracions permanents van portar en si,
que els diferents grups no s'entenguessin. No obstant això, queda viu el record d'un
origen comú; a la Bíblia, els primers dotze capítols del Gènesi ho testifiquen, i aquesta
idea floreix molt més en el missatge dels Profetes, mentre en el Poopol Wuuj es fa la
següent afirmació: "No s'ha trobat una sola casa per a nosaltres, un sol país per a
nosaltres, quan vareu ser construïts, quan vareu ser formats".
Més endavant, en els capítols 27-45 , hi ha al·lusions a la creença que l'origen
del poble k’ichee’ està situat a l'Orient. En poso uns exemples:
“Els antecessors es van engendrar allà lluny, a l'Est ... junts van venir d'allà
lluny, de l'Est, travessant el mar”.
“Tots junts existien, importants eren els seus éssers, els seus renoms, allà
lluny, a Orient”
14
“Allà a l'Orient existien nombrosos homes de les tenebres, homes de l'alba.
Nombrosos eren els rostres d'aquests homes, nombrosos els seus llenguatges. No
invocaven la fusta, la pedra, en ells subsistia el record de la Paraula de Construcció,
de Formació ...... Parlaven meditant sobre el que ocultava l'alba, preguntaven com
executar la Paraula de l'amor, aquells amants, aquells obedients, aquells
respectuosos; alçaven els seus rostres cap al cel, demanant-li a les seves filles, els
seus fills.... No ens abandoneu, no ens deixeu, oh déus al cel, a la terra. Doneu-nos
la nostra descendència, la nostra posteritat, mentre hi hagi dies, mentre hi hagi
albes.”
“Que la germinació es faci, que nombrosos siguin els verds camins, les
verdes sendes... Que tranquil·les, molt tranquil·les siguin les tribus, que perfecta
sigui la vida, l'existència.....”
Els descendents dels patriarques bíblics estan destinats a sortir del país
dels avantpassats. Aquest és la destinació dels descendents d'avis i àvies dels k’ichee’.
Tots van arribar des d'allà lluny, a un Lloc d'Abundància, innombrables eren els homes
"que van arribar, nombrosos els quals van entrar en ordre, se'ls van lliurar els seus
déus..... Heus aquí que hem trobat per fi el que es buscava, van dir. (Cap. 21-28).
L'expressió de "Lloc d'Abundància" és molt semblant a la "Canaan que raja de llet i de
mel", de la Bíblia.
Durant el camí van tenir molts problemes.
"Heus aquí que estant afligits en els seus cors, es van consultar entre si,
doncs no hi havia per a aliment més que un mos, una mica de panís, es van consultar
i van fer un gran dejuni".
Van sortir d'aquest lloc i van arribar a l'altre, s’alegraren molt quan van veure la
Lluna i més tard el Sol. A la Bíblia també hi figura primer la nit i després el dia.
Mirant les grans lluminàries, "van desenrotllar de seguida les seves copals2
portades d'allà lluny, de l'Orient, ja que servir-se’n de seguida, era en el seu esperit.
Van desenrotllar el que oferien els seus cors... van cremar els seus copals quan van
2 Copal: de la llengua nahua copalli. Resina quasi incolora, molt dura i sense olor ni gust, extreta d’uns arbres de la família de les Burseràcies. A Mèxic s’utilitza per purificar els temples o les cases. Font: RAE. 15
arribar ballant tornats cap a l'Orient d'on havien vingut, allí hi havia les seves
muntanyes, les seves valls, d'on havien vingut". (Cap. 33).
Després al capítol 34 ens relata les formes dels seus ritus: "Vessar la sang dels
cérvols, dels ocells a la vora de la pedra del Sembrador, cremar resina, cremar anís
silvestre i espines d’atzavara". El primer culte dels jueus també era el sacrifici de bestiar
i un encens especial, barreja de diverses plantes i de les seves llavors.
Després de molts patiments, van arribar al Lloc d'Abundància, en àrdues lluites
van vèncer i van sotmetre molts pobles, van ser humiliades totes les tribus, van ocupar
ciutats, algunes han estat espiades, altres ocupades com Jericó. Escuts feien cops als
seus escuts, xiulaven, udolaven, fent exclamacions i xiulades quan van arribar al peu de
la ciutat.
I per fi es van establir, sempre recordant que procedien de l'altre costat del mar,
de l'Est.
Després de cert temps, alguns decideixen tornar, perquè han acomplert la seva
tasca; uns altres, per a renovar el seu poder o rebre noves ordres. A l'acomiadar als seus
germans que es van quedar, els van parlar així:
"Penseu en nosaltres, no ens esborreu de la vostra memòria. Vosaltres veureu
la vostra casa, el vostre país. Prospereu. Que així sigui. Seguiu el vostre camí. Vegeu
d'on venim" (Cap. 39).
En acabat resen d’aquesta manera:
"Que no caiguin a la baixada
Ni a la pujada del camí,
Que no trobin obstacles
Ni darrere ni davant d'ells
Ni cosa que els colpegi,
Concedeix-los bons camins
Bells camins plans."
Entre d’altres, tres germans van pensar anar a l'Orient, van pensar a les ordres
dels seus pares, no les van oblidar. Quan van marxar, van dir: "Anem allà on el sol
s'aixeca, d'on van venir els nostres pares, ho van dir al posar-se en camí. Tals són els
16
noms d'aquells que van anar allà lluny, de l'altre costat de la mar; llavors aquells tres
se’n van anar. Segura era la seva saviesa, la seva ciència; el seu ésser no era d'homes
ordinaris. Van deixar ordres als seus germans grans, als seus germans petits, alegrant-se
de marxar. No morirem, tornarem, van dir els tres al marxar. Certament, van passar per
la mar, a l'arribar allà lluny a l'Orient, a l'anar a rebre els seus poders. El cap de Govern
dels Orientals, Naxcit, els va donar les insígnies del poder, tots els seus atributs, es diu,
dels que ells van inserir a la seva història. Gran era l'alegria dels que van veure als
retorns. Mútuament van explicar les seves fetes." (Cap. 40).
Al capítol 42 ens informa que durant la cinquena generació, des de l'origen del
món, van començar a construir cases, amb la casa dels déus al centre, en el cim de la
ciutat la van posar quan van arribar, quan es van haver establert.
S'esmenta com un gran valor entre les qualitats dels grans caps que: “...sabien on
era la Manifestació, el Llibre, anomenat per ells el Llibre ‘de Consell'. No només així
de gran era l'existència dels caps, sinó que grans eren també els dejunis, la seva
recompensa pels favors rebuts. Dejunaven durant llarg temps, se sacrificaven davant els
seus déus, no menjaven mentre acomplien els grans preceptes, aquest era el signe dels
caps. No tenien esposes amb les quals dormir, romanien sols, es guardaven d'elles,
dejunaven, estaven diàriament a la Casa dels Déus, no fent més que adorar, cremar
encens, sacrificar. Allí eren a la tarda, a l'alba.”
“Només gemegaven els seus cors, només gemegaven els seus ventres,
demanant la felicitat, la vida per als seus fills, la seva prole i també la seva potència,
aixecant els seus rostres al cel.” (Cap. 45).
Com a comparança, podem pensar en la puresa ritual dels cohanim (sacerdots) o
dels natzarens.
Finalment, vull esmentar algunes analogies més. Per exemple, el respecte
gairebé sagrat del nombre "set"; la separació de la mar i el passar per terra seca dins de
la mar; la relació sexual dels déus, ‒a la Bíblia, dels àngels‒ amb dones terrestres; els
quatre patriarques k’ichee’, Balam Quitze, Balam Acab, Macutah i Iqui Balam. Abans
de la seva mort, van lliurar instruccions i testament als seus fills, com Jacob, Moisès o
David; la descendència dels pobles partint de tres persones; a la Bíblia Shem, Cam i
Yafet, que en el Popul Vuh eren tres famílies.
17
La unificació de les tribus i la formació d'un poble unit era la preocupació
principal per als dos llibres, i la causa de la desunió és la discòrdia, discussió i la
gelosia. Com a curiositat val la pena esmentar que al Poopol Wuuj hi surt la història
d'una jove, filla d'un cap, anomenada Reina Sagni que dóna a llum per haver estat
fecundada per un esperit diví, i es manté verge. I també hi ha un altre cas on, per a
humiliar a alguns barons, es realitzava la depilació dels seus rostres, mentre la barba ‒
com entre els semites en general‒ era el senyal de grandesa dels homes k’ichee’.
Les cosmografies dels pobles andins, temples acolhues, llibres maies,
l’organització civil dels quítxues, les llegendes religioses dels txitximeques, les classes
sacerdotals, les ablucions rituals, els cants litúrgics, la celebració d'esdeveniments
familiars i moltes altres similituds, podrien arribar a emparentar les civilitzacions
precolombines amb l'Orient Antic. Són coincidències? O hi ha algun origen comú? En
tot cas, esbrinar aquest fet no és el propòsit d’aquest treball.
Per acabar aquest apartat vull exposar una sèrie de cites curtes de la Bílbia i del
Poopol Wuuj, on s’hi poden veure les semblances i diferències entre els dos llibres.
La creació: A la Bíblia es descriu la creació de l'home i tot el que l’envolta, del
no-res; i els déus del Poopol Wuuj van separar les aigües de la terra, van crear els
animals, la vegetació i finalment a l'home.
Bíblia, capítol 1:2: “I la terra estava ordenada i buida i les tenebres eren sobre la
superfície de l'abisme i l'esperit es movia sobre la superfície de les aigües”
Poopol Wuuj, capítol 1: només hi havia immobilitat i silenci a la foscor de la
nit. Només el creador, el formador i Tepeu, els progenitors eren a l'aigua envoltada de
claredat.
Bíblia, capítol 1:11: “I va dir Déu: que la terra produeixi herba verda, herba que
sigui llavor: arbre que de fruit, que de fruit segons el seu gènere, la seva llavor, sigui en
ell sobre la terra i així fou”.
Poopol Wuuj, capítol 1: “Llavors van disposar la creació i creixement dels
arbres i les lianes i el naixement de la vida i la creació de l'home”.
18
Santíssima Trinitat: així com a la Bíblia hi trobem les figures del Pare, al Fill i
l'Esperit Sant, al Poopol Wuuj hi trobem al cor del cel format per: Calculhà-Huracà,
Chipe-Calculha i Roxa-Calculhà.
Èxode i el pas del mar: veiem com, quan els primer homes i les seves tribus van
sortir de Tulan a la “terra promesa”pels déus ‒així com a la Bíblia‒ van passar per les
aigües i aquestes es van obrir perquè passés. En el cas del Poopol Wuuj, no s’explicita
el mar, però van passar fins a “l'altre costat”, per sobre de pedres.
L'existència de l’infern: així com a la Bíblia existeix l'infern, al Poopol Wuuj
trobem a Xibalbà, el lloc on habiten els enemics de l'home, que procuren el mal dels
éssers humans.
Bíblia, capítol 3: 14: “I Déu va dir a la serp: puix que això existeix maleïda
seràs entre totes les bèsties i entre tots els animals del camp; sobre el teu pit caminaràs i
pols menjaràs tots els dies de la teva vida”.
Poopol Wuuj, capítol 2: “Encara hi ha els que t'adorin, farem que altres éssers
siguin obedients. Vosaltres accepteu el nostre destí: les vostres carns seran triturades,
així serà”.
El Diluvi: quan Déu va dir que la humanitat anava per mals camins va enviar un
diluvi del cel, va ploure durant 40 dies i 40 nits i tota la maldat va desaparèixer de la
terra. Així mateix els déus k’ichee’ van enviar un diluvi ja que els ninots de pal no
responien com ells volien.
Bíblia, capítol 6:17: “ I jo, heus aquí que porti un diluvi d'aigua sobre la terra
per a destruir tota carn que tingui esperit de vida baix del cel”.
Poopol Wuuj, capítol 4: “ I va ser llavors, quan va ocórrer el diluvi a causa dels
ninots de pal”.
El llenguatge del Poopol Wuuj
19
El llenguatge amb el qual està escrit el Poopol Wuuj combina la poesia i la
prosa, algunes vegades la poesia és òbvia i d’altres es manifesta subtilment entre el
teixit verbal amb el que el text és redactat. És a dir, el llenguatge amb el qual és escrit,
és artístic, a més, del seu propi contingut mito-històric. La poesia en el Poopol Wuuj,
així com a la poesia mesoamericana, es caracteritza pel vers paral·lel. Malgrat aquest
fet, el paral·lelisme no s’ha de concebre com la contigüitat de dues línies únicament
(emparellats); perquè també hi ha triplets i quartets. En el vers k’ichee’, com en el vers
maia, la correspondència verbal és principalment semàntica, abans que sintàctica i
fonològica. D’aquí que comparativament es pugui dir: “si la ritma del vers d’altres
cultures és fonològica; la ritma del vers maia és semàntica”.
Per atendre millor el que acabo d’explicar, intentaré de posar-ne uns quants
exemples. Els exemples els posaré en k’ichee’ i català. El primer extracte es correspon a
les sis primeres línies amb les quals comença el llibre.
Are uxe’ ojer tzij waral K’ichee’ ub’i.
Waral xchiqatz’ib’aj wi
xchiqatikib’a’ wi ojer tzij,
utikarib’al
uxe’nab’al puch ronokel xb’an pa tinamit K’ichee’
ramaq’ K’ichee’ winaq.
Aquesta és l’arrel de l’antiga paraula
d’aquest lloc anomenat K’ichee’
Aquí escriurem
implantarem l’antiga paraula,
l’origen
el començament de tot el que s’ha fet en el Poble K’ichee’
nació de la gent k’ichee’.
En aquestes línies tots els versos tenen correlació. A la línia primera la frase
“l’arrel de l’antiga paraula” és una metàfora que es complementa a les següents dues
20
línies per l’analogia entre els verbs “escriure” i “implantar”. L’acte d’escriure
s’equipara a l’acte de sembrar, que al mateix temps és semblant a implantar; i en el
paper en el qual s’escriu s’associa a un camp de sembra.
La frase “antiga paraula” fa eco a la línia u les uneix, a més, de reiterar la
importància i significat d’aquesta frase.
Encara que no sapiguem la llengua k’ichee’, podem apreciar que existeix un joc
de sons produït per les derivacions morfològiques entre uxe’ i uxe’nab’at; entre les
combinacions de frases com xchiqatikib’a i utikatib’al, ojer tzij, etc. També es pot
apreciar que a la línia u, tenim el que sembla un “vers orfe”, però que va lligat a la línia
tres per la frase ojer tzij, i a les línies cinc i sis per el nominatiu K’ichee’.
Un altre aspecte del vers del Poopol Wuuj és l’ús de la paronomàsia,o sigui, la
figura retòrica que consisteix en la proximitat de dos o més mots, que només es
diferencien en algun fonema, o en l’ús del mateix mot en dos sentits diferents. En poso
un exemple:
“Ta xkam k’utri Wuqub’Kak’ix
Ta xuk’am k’utuq’ab’ri Junajpu”
“Fou llavors quan morí Wuqub’ Kak’ix
Fou llavors quan Junajpu recuperà el seu braç”
Tenim que les frases xkam xuk’am tenen la mateixa estructura, una fonologia
semblant; però significats força diferents: “morir” i “portar” literalment (“recuperar” per
el context).
Un altre exemple de paronomàsia és el nominatiu que identifica als 400 nois que
es converteixen en estels: quatre-cents es diu omuch’ i quan pugen a la constel·lació
celestial se’ls anomena motz’ que s’assembla a mutz, moch i much.
El llibre, bàsicament està narrat en passat i en tercera persona. Utilitzant en
moltes ocasions la veu passiva. No està escrit en forma de vers, sinó que és la narració
d’uns fets tal i com es van esdevenir. És un llibre fruit de la tradició oral. A l’igual que
la Bíblia i l’Alcorà, el llibre narra la paraula dels creadors de la humanitat. És per això
21
que va passar de ser una història oral a ser una història escrita. Calia deixar constància
per a les generacions futures, i sense errors ni tergiversacions, d’on venia el poble
k’ichee’. Era una història massa important per deixar-la només en un context oral i que
aquesta pogués rebre interpretacions. És per això que comença d’una forma tan clara i
solemne:
“Aquest és el principi de les antigues històries del K’ichee’ on es referirà, declararà i manifestarà el que és clar i amagat del Creador i Formador, que és Mare i Pare de tot.” (pàg. 15)
Exemples de narració en veu passiva i en passat:
“Foren esbocinats i sepultats i, tallant-li abans el cap a Jun Junajpú”. (pàg. 43)
“Els Tecolots van tornar cap a Ulew, la Terra, deixant enganyats als Senyors de l’Infern, als Ajawab de Xibalbà.” (pàg. 41)
En el Poopol Wuuj també s’hi troben diàlegs. La introducció al diàleg també es feta en passat, encara que el diàleg es fa en primera persona. Aquest pot ser fer en passat o present.
“Les pedres de moldre els hi deien: Molt ens turmenteu, i tot el matí i tota la tarda no ens deixeu descansar...” (pàg. 29)
“Anant cap ells, els varen dir: Feu-nos companyia a la casa de Wukub K’aquix per dur-hi el braç de Junajpú” (pàg. 39)
El llibre és farcit de figures retòriques com ara l’hipèrbaton, que és l’alteració de
l’ordre gramatical com a la frase: “Les pedres de moldre els hi deien: Molt ens
turmenteu...” (pàg. 19), per comptes del què seria l’ordre més lògic: “Les pedres de
moldre els hi deien: Ens turmenteu molt...”. A més, tenint en compte que és un llibre
sobre mitologia que parla sobre déus i processos de creació esdevinguts del no-res, el
llibre també és ple d’hipèrboles, paradoxes i petites auques amb metàfores per justificar
creacions d’éssers o fets concrets.
Un exemple d’una hipèrbole seria: “I rebentaven de còlera els seus cors perquè
no els havien agafat” (pàg. 95). És evident que dir que els seus cors rebentaven és una
exageració, altrament haurien mort, si aquest fet hagués sigut veritat.
Un exemple d’una paradoxa: “Els Ajawab començaren a cantar, amb un plor
tendre, plor i cant que s’anomenà Camacú”. (pàg. 185). “Cantar amb un plor tendre” no
és una paradoxa, un contrasentit. Es pot cantar plorant? Un plor pot ser tendre?
22
Un exemple d’una auca dins de la creació, i que justifica un fet actual i real és el següent:
“un cérvol i un conill passaren aparellats i els nois els van voler agafar. Janajpú i
Xbalamqué els agafaren amb força de les cues, les quals es trencaren i se’ls quedaren a
les mans, i per això són petites les cues del cérvol i del conill. No van poder agafar el
gat mesquer ni al coiot, ni tampoc al pitzotl (mamífer endèmic una mica semblant a un
toixó) ni al porc de muntanya.” (pàg. 94 i 95).
El llibre comença des dels primers temps immemorials de la creació i acaba en
temps de la conquesta espanyola, que es quan es va deixar d’escriure. La cultura maia
va ser envaïda i els coneixements, en molts casos, perduts. Això va fer discontinuar el
llibre. Queda exemplificat a l’última frase escrita del llibre, on s’introdueix un nom forà,
cristià i espanyol: Santa Cruz.
“Waraal xk’iis wi utziijoxik ri reech ri amaaq’ siwaan tinamit K’ichee’; are wa’ we kab’ix we kab’ix cheech kamiik Santa Krus.”
“I així acabà tot el que tocava al Regne del K’ichee’, anomenat ara Santa Cruz.”
23
Conclusió
Una vegada més, puc veure com certes coses no canvien. Com encara avui,
l’eurocentrisme ens condiciona. A les assignatures de literatura de les nostres
universitats, bàsicament només s’hi ensenya literatura generada o derivada del “vell”
continent. Com si l’única civilització, o potser la civilització vertadera, fos aquella que
va néixer o va derivar d’Europa. Menystenint literatures escrites i cabdals per a la
història de la humanitat, com podrien ser les fetes a la Índia o la Xina, per a citar-ne dos
exemples. O com per exemple, el mateix Poopol Wuuj escrit pels maies.
Fer aquest treball parlant del Poopol Wuuj és una modesta aportació i un intent
d’explicar que més enllà, també hi ha un literatura vàlida i digne d’estudi per part de la
humanitat, i no només a ser estudiada, o potser en aquest cas, mal estudiada, pels locals.
Per aquells que la van generar.
Al mateix temps, he de dir, que per bé que hi ha infinites fonts d’informació
sobre la literatura grega clàssica, ja és més difícil de trobar fonts d’informació sobre la
literatura maia, i més a Barcelona. Des de casa nostra hi ha força desconeixement sobre
la matèria. I des d’arreu, encara en molts àmbits, es percep que els “indis” no podien, ni
poden fer, literatura, i menys escrita! I encara més, si això es va produir abans de
l’arribada dels europeus. La conquestes i les invasions sempre són negatives, i en aquest
cas no va ser una excepció. La conquesta espanyola va dur la destrucció de bona part de
la cultura maia escrita. El bisbe espanyol Diego de Landa, va fer cremar tots els llibres
maies que hi havia. Tot fruit de la ignorància. Quan a última hora, es va adonar que
estava cremant coneixement i va fer aturar la crema, malauradament, massa tard. Ja que
comptant-hi el Poopol Wuuj, són molt pocs els llibres o escrits clàssics maies que es
conserven. Després de la conquesta, la cultura maia s’ha mantingut de forma oral i amb
els seus alts i baixos, sempre pendent de la permissivitat de les autoritats monolingües i
monoculturals castellanes.
Una altra aportació que fa aquest treball, és la comparança entre la Bíblia i el
Poopol Wuuj. Queda clar que algú, podria ser el mateix pare Ximénez quan el va copiar,
el va adaptar al cristianisme:
24
“Això ho traslladem al temps de la Cristiandat perquè, encara que tenim llibre
antic i original d’aquestes coses, ja no s’entén.” (pàg. 15)
Per bé, que com ja explico en el treball, és difícil de saber quines semblances
entre ambdós textos són fruit de “l’adaptació” cristiana o són coincidències que ja hi
eren i que són fruit d’un origen comú de l’espècie humana.
Havent vist les propostes que han presentat els altres alumnes, faig palès el que
he dit al començament d’aquest escrit. Tothom a classe, sense excepció, ha agafat
literatura europea o d’arrel europea. És per això que fer un treball sobre un llibre de la
literatura maia, fa fer un gir important a l’assignatura i amplia la visió de la literatura,
que encara la fa més universal. Aquest sol fet, aquesta diferència i originalitat per si
soles, ja fan que siguin l’aportació més important d’aquest treball. Sens dubte, és
innovador i trencador.
D’altra banda, i per finalitzar, aquest treball fa una aportació des d’un punt de
vista català sobre el Poopol Wuuj i la literatura maia. Qui conegui la literatura catalana,
no podrà evitar de veure-hi paral·lelismes: dues literatures que han tingut els seus
moments àlgids i les seves decadències durant segles. Ambdues decadències derivades
d’un mateix mal.
25
Notes:
Aquest treball s’ha fet sobre una edició bilingüe k’ichee’ i espanyol del llibre del
Poopol Wuuj. A l’hora de realitzar el treball, se’m va presentar el dilema sobre com
havia de fer la grafia del nom del llibre. Es dóna la paradoxa que la versió en llengua
k’ichee’ del llibre, és una traducció feta des de l’espanyol i no des de l’original, en
k’ichee’. En el llibre en espanyol surt com a “Popol Vuh”, malgrat que en d’altres llocs
també es pot trobar escrit com a “Popol Vuj”. En un principi, havia fet el treball amb la
grafia “Popol Vuh”, per ser aquesta més semblant a la catalana. Però finalment, vaig
decidir de canviar la grafia per la k’ichee’, o sigui, “Poopol Wuuj”. Entenc que aquesta
grafia és la més aproximada a l’original. Per mi, fer aquest canvi, ha estat un acte de
justícia, o potser, en podríem dir un acte de devolucionisme cap a la llengua que va
crear aquest magnífic llibre.
També se’m plantejava el repte de com escriure la paraula k’ichee’. Els accents,
representen sons guturals que no tenim en català, per tant, hauria pogut escriure kiché,
quiché, o encara més, kitxé o quitxé. Finalment, també he decidit d’escriure-ho en
k’ichee’, per donar una idea de com sona aquesta llengua, que té més d’un milió de
parlants i és ben viva a Guatemala.
D’altra banda, comentar que les traduccions al català del Poopol Wuuj que
apareixen en aquest treball són fetes per mi mateix.
Aprofitant que som a l’assignatura de literatura, no voldria acabar aquest treball
sense donar a conèixer un poema d’un escriptor k’ichee’ que escriu tant en la seva
llengua com en espanyol i que es diu Humberto Ak’abal. En aquest cas, el poema
original és en espanyol, però una amiga meva me’l va traduir al k’ichee’.
500 años Jok’al ukaq’ob’
No es que los indígenas are uj aj mayib’
Estemos viejos; man uj rij taj
Es el peso de la pobreza, are ralal le mebail
De la indiferencia, rech le jeltaj kuj kaik
De la injusticia, are e b’anal kax chaqe
26
Lo que nos avejenta are kut kuj rijob’ik
Y esto data weri xu b’ano
De un poco mas allá jub’iq’ na jela
De 500 años chi jok’al ukaq’ob’
27
Bibliografia:
Saravia, Albertina; Guarchaj, Rodrigo. Popol Wuh / Poopol Wuuj. Edició bilingüe espanyol / k’ichee’. Editorial Piedra Santa. Iximulew/Guatemala, 2002.
Salazar Tetzagüic, Manuel de Jesús . Características de la literatura maya kaqchikel. Editorial Cholsamaj, 2a edició. Iximulew/Guatemala, 1995.
De las Casas, Bartolomé . Brevísima relación de la destrución de las indias. Edició de Consuelo Varela. Clásicos Castalia. Editorial Castalia. Espanya, 1999.
Cobián, Dora Luz . Génesis y evolución de la figura femenina en el Poopol Wuuj. Plaza y Valdés Editores. Mèxic, 1999.
Popol Wuh. Wikipedia. En castellà <http://es.wikipedia.org/wiki/Popol_Vuh>; en anglès <http://en.wikipedia.org/wiki/Popol_Vuh>. [Consulta: Novembre 2009].
Tedlock, Dennis. Poopol Wuuj: the definitive edition of the Mayan book of the dawn of life and the Glories of the Gods and Kings. Simon & Schuster. 2a edició. Estats Units, 1996.
Colop, Sam. Popol Wuj. Versión poética del texto en k’ichee’. Editorial Cholsamaj, 2a reimpressió. Iximulew/Guatemala, 2004.
Aragonès i Rebollar, Josep Maria. La Bíblia a l’abast. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció El gra de blat. Núm. 169. Religions Cristianes. Barcelona, 2003.
La Bíblia (edició de butxaca). Editorial Claret. Religió i Espiritualitat. Religions cristianes. Barcelona, 2002.
La Bíblia de Montserrat, vol. 23. El Gènesi. Monjos de Montserrat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Religions cristianes. Barcelona, 2001.
Bíblia. Edicions 3i4. Religions cristianes. Selecció i adaptació d’una sèrie de llibres destacats de les Sagrades Escriptures, destinats als lectors joves. València, 2008.
Veghazi Klein, Dr. Esteban (rabí). El Popol Wuh y la Biblia. Cámara Chilena del Libro. Santiago de Chile, 1989.
28