recull de treballs 16 - wordpress.com · per a donar a conèixer la fauna, i més especialment els...

1

Recull de Treballs 16

Revista del Centre d’Estudis Sinibald de Mas

Torredembarra, 2015

Aquesta edició està dedicada a la memòria de Josep Gual Gallofré, historiador local i Fill Predilecte de Torredembarra. Celebrat soci de l ’entitat i col·laborador indispensable tots aquests anys.

2

Recull de Treballs · 16 (2015)

Consell assessor

·Gabriel Comes Nolla ·Lluís Català Massot ·Pere Abelló Sala ·Maria-Rosa Wennberg Ball-llovera

Consell de redacció

·Albert Pujol Codina ·Carlos Blanco Fernández ·Carme Miquel Solé ·Iris Gual Figuerola ·Joaquim Nolla Aguila ·Manel Querol Giner ·Teresa Minguijón Pablo

CoordinacióJunta Sinibald

Periodicitat anual

Edita Centre d’Estudis Sinibald de Mas Capella 6, local 8 43830 Torredembarra www.sinibald.cat [email protected]

Amb el suport de

© de l’edició: Centre d’Estudis Sinibald de Mas © dels articles: els seus autors Impressió: Formes Gràfiques Valls, S.A. Diposit legal: T-2.141-1983

3

Índex Nobles barcelonins exiliats al Baix Gaià durant la Guerra del Francès (1808-1811)

Salvador-J. Rovira i Gómez......................................................................................5Deu anys del taller d’observació de peixos a Torredembarra

Pere Abelló i Iris Gual............................................................................................11Sinibald Mas I Gas, un torrenc il·lustre

Juan José Ríos Delgado i Enrique Ríos Delgado..................................................16L’exhumació de les fosses dels forasters assassinats a Torredembarra el 1936 i la seva identificació.

Jordi Valls Pedrol....................................................................................................67Plaça de Mossèn Joaquim Boronat

Josep Gual Gallofré................................................................................................95Baix a Mar de Torredembarra:. Records dels anys 1960

Gerda K. Priestley................................................................................................100La fàbrica La Rosalia del taller artesà a la indústria moderna a Torredembarra (1854-1893)

Lluís Català Massot..............................................................................................133Aproximació a la gent de mar de Torredembarra i Altafulla al segle xvIII. El reglament de navegació i pesca de Manuel de Zalvide (1773)

Pedro Otiña Hermoso.........................................................................................168Apunts sobre els balls de la festa Major de Santa Rosalia de Torredembarra (1932 i 1933)

Gabriel Comes Nolla...........................................................................................185Patiment i esperança d’una família torrenca durant la guerra civil

Antonio Roig Morros.........................................................................................203La vegetació al Gorg de Creixell

Gabriel Lorenzo Herranz...................................................................................224Anàlisi del nivell d’intensitat acústica de l’Institut Torredembarra

Ignasi Piqué Muntané.........................................................................................289 Activitats i projectes 2012/2013

Centre d’Estudis Sinibald de Mas ..................................................325Normes de publicació d’articles al “Recull de Treballs” ......................................................331Publicacions del Centre d’Estudis Sinibald de Mas .................................................334

4


1. Teodoro Lechi. General francès.

5

Nobles barcelonins exiliats al Baix Gaià durant la Guerra

del Francès (1808-1811)Salvador-J. Rovira i Gómez

Les detencions que el general francès Lechi va fer l’1 d’agost de 1808 dels individus més destacats de la noblesa barcelonina (marquesos d’Alfarràs i de Castellbell i el comte de Perelada), i dels comerciants més acabalats, com a represàlia per la fugida de la ciutat, el 30 de juliol, del bisbe Pau de Sichar, va fer veure als nobles i a les persones benestants residents a Barcelona que restar a la ciutat comportava la possibilitat d’esdevenir ostatges dels francesos i consideraren que el millor era marxar de la capital de Catalunya per tal de no esdevenir, en paraules de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, «aucells de gàbia»1 i passar a ser «aucells de bosc»2.

Els primers aristòcrates que abandonaren Barcelona ho feren disfressats. Així, per exemple, Maria Escolàstica d’Amat i d’Amat, marquesa de Castellbell, per no ser reconeguda, escapà vestida de pagesa3

i molts altres nobles ho feren «disfressats amb robes de mossos, traginers, etc.»4. Posteriorment ho feren de manera més formal, és a dir, aconseguint salconduits amb l’excusa, per exemple, d’anar a fer una cura d’aigües o de necessitar un canvi de clima i, d’aquesta manera, foren famílies senceres les que sortiren de Barcelona. A finals de setembre, el general Duhesme permeté deixar Barcelona a tot aquell que pagués vint duros per la seva persona i quatre duros per cada membre de la seva família que se n’anés amb ell5. Aquells que voluntàriament s’allunyaren de Barcelona es repartiren per tot Catalunya i alguns d’ells s’establiren al Baix Gaià.

1.Amat i de Cortada, Rafael d': Calaix de sastre (volum vuitè: 1808-1810). Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1996. p. 93.2. Ibídem.3.Ibídem, p. 86.4.Ibídem, p. 87.5.Mercader Riba, Joan: Barcelona durante la ocupación francesa (1808-1814). Madrid: CSIC., 1949, p. 86-90.

6


En la decisió d’escollir el Baix Gaià per refugiar-se incidí el fet que la contrada, després del desembre de 1808 en què la divisió Souhan acampà a la riba esquerra del Gaià i causà el pànic a Torredembarra, la Riera de Gaià i Altafulla, quedà lliure de soldats francesos ben bé tot un any, per tal com estaven ocupats assetjant Girona, i es pot dir que el Baix Gaià restà segur, tranquil i lliure de napoleònides fins que Suchet es presentà davant les muralles de Tarragona, el maig de 1811, amb la intenció d’apoderar-se de la plaça.

La primera notícia que tenim d’un noble barceloní refugiat a Torredembarra fa referència a Francesc Xavier de Garma i de Moreno, baró d’Eramprunyà. Aquest personatge era secretari supernumerari del Secret de la Santa Inquisició i comissari dels Reials Exèrcits6.

Un altre noble titulat que escollí Torredembarra per fugir dels francesos fou Josep-Esteve de Pinós i Sureda de Sant Martí, quart marquès de Santa Maria de Barberà, que era fill de Josep Galceràn de Pinós i de Pinós, el qual, certament, romania a Torredembarra el 18 d’octubre de 18097.

Gràcies a Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, i el seu Calaix de sastre sabem que, entre d’altres, cercaren refugi a Torredembarra la marquesa vídua de Gironella, les senyores i senyors de Pinós, Bassols, Marc i Rocabruna, i Rafael d’Amat i d’Amat.

El baró de Maldà, el 14 de gener de 1811 i després de comentar «la infame entrega als francesos de la plaça de Tortosa, anotà que la marquesa vídua de Gironella s’havia establert a Torredembarra on es trobava molt a gust i això perquè feia «bons passeigs i societat» amb les senyores i senyors de Pinós, Bassols, Marc, i Rocabruna, entre d’altres8.

Amat, catorze dies més tard, es fa ressò d’una carta de la marquesa de Gironella que continuava vivint a Torredembarra, en la qual li deia que no s’havia de desanimar «en punt a Barcelona, que l’intrús general Suchet havia marxat a la Navarra i que Magdonalt [Macdonald] tenia poca gent a la part de Lleida»9.

6AHCVe.=(Arxiu Històric Comarcal del Vendrell). PNT.= (Protocols Notarials de Torredembarra) VI, 317, f. 106v.7 AHCVe. PNT.VI, 319, f. 67v.8Amat i de Cortada, Rafael d': Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812). Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1999, p. 13.9Ibídem, p. 17.

7

Per l’anotació efectuada pel baró en el seu Calaix de sastre el 28 de març de 1811 podem dir que a Torredembarra es trobava el seu fill Rafael acompanyat de Maria Pona i altres persones. El grup del jove Amat feia pocs dies que havia partit de Berga on residia «amb los mossos i cavalleries» i pensava tornar «en dijous o divendres de la vinent setmana de Passió, festa de Nostra Santíssima Mare dels Dolors»10. L’anada de l’hereu del baró de Maldà a Torredembarra estigué motivada pel casament del quart marquès de Gironella en les noces del qual actuà de testimoni.

Entre la colònia de nobles barcelonins acollits a Torredembarra el 24 de març de 1811 fou un dia gran, ja que a l’església parroquial de Sant Pere celebrà les seves noces Pere de Setmenat i de Vega, marquès de Sentmenat, amb Maria Dolors de Rocabruna i de Sabastida, filla de Carles de Rocabruna i de Josepa de Sabastida. En aquesta cerimònia, oficiada per Melcior de Rocabruna, parent de la núvia i abat de Besalú, actuaren com a testimonis Joan-Antoni de Fiveller, marquès de Villel i gran d’Espanya de primera classe, i Rafael d’Amat i d’Amat. Afegirem que, gràcies a un comentari anotat a la partida matrimonial dels Setmenat/Rocabruna es pot afirmar que els Gironella romanien a Torredembarra des de feia mesos11.

Val a dir que el grup de nobles barcelonins resident a Torredembarra, conegut del baró de Maldà, s’allunyà de la vila en la primera quinzena del mes de juny de 1811 a causa de la presència dels francesos a Tarragona i s’establí a Vilanova. El dia 22 de juny de 1811 Amat escriví al Calaix que a la vila del Garraf havia anat a parar «multitud d’expatriats en un i altre sexo i de superior esfera, és a dir de la noblesa de Barcelona, que fugiren de Tarragona i la Torredembarra, és molt lo lujo en algunes madamites, no podent-se gens cohonestat, en estos nostres infeliços temps de pobresa i misèria».12

Completarem l’aproximació als nobles barcelonins que cercaren refugi al Baix Gaià dient que a Altafulla s’instal·là el noble Francesc de Tudó que era oïdor de la Reial Audiència de Barcelona. Coneixem la seva residència a Altafulla gràcies a l’escriptura que atorgà a Valls el 17 d’octubre de 1808 en la qual, després d’assegurar que vivia al Baix Gaià, afirmava que el seu

10Ibídem, p. 43.11AHAT.= (Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona). PSPT.= (Parròquia de Sant Pere de Torredembarra), sign. 135, f. 50v.12Amat i de Cortada, Rafael d': Calaix de Sastre, IX, p. 85.

Salvador-J. Rovira i Gómez

8

Recull de Treballs · 16 (2015) © Centre d’Estudis Sinibald de Mas

fill Jacint de Tudó i d’Ametller, que aleshores tenia 18 anys, volia servir al rei en el Regiment d’Hússars, i com que troba l’anhel filial del tot correcte promet que li passarà una pensió diària de 10 rals la qual farà efectiva cada sis mesos13.

13AHCV.= (Arxiu Històric Comarcal de Valls). FNV. =(Fons Notarial de Valls), sign. VI, 317, f. 88.

10


11

Deu anys del taller d’observació de peixos

a TorredembarraPere Abelló i Iris Gual

L’estiu del 2015 hem dut a terme la desena edició del Taller d’Observació de Peixos a Torredembarra, un acte educatiu i sensibilitzador que ja comença a ser un clàssic de la temporada d’estiu a la nostra platja. Tot va començar l’abril del 2006 quan l’Esteve Morros, llavors president del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, ens va agafar per banda als dos autors d’aquest article després d’una xerrada que un de nosaltres va donar a Cal Bofill sobre la importància dels naturalistes al segle XXI. Sabedor de la feina que tant l’Iris com en Pere duem a terme per a conèixer des de diversos punts de vista la fauna i flora de la platja de Torredembarra, ens va proposar que féssim una mena de curset, amb continguts teòrics i pràctics per a donar a conèixer la fauna, i més especialment els peixos, que són els més vistosos i fàcils de veure, de la nostra platja. Nosaltres vam acceptar encantats.

Poc temps abans, acabàvem de publicar al Recull de Treballs del Centre un article (Abelló, 2006) sobre els peixos que es poden observar fàcilment a la nostra platja, amb alguns comentaris sobre cada espècie, com l’hàbitat, talles més comunes a la zona, o aspectes del comportament. Posteriorment, i també gràcies a l’empenta de l’Esteve, ens vam embarcar en l’edició d’un llibret apte per a la identificació de les principals espècies de fauna (peixos, crancs, equinoderms, meduses, etc.) i flora (algues i plantes) de la nostra platja. Això va quallar en l’edició del llibret submergible “Peixos i altra vida marina de la platja de Torredembarra” magníficament il·lustrat per en Jordi Corbera, del qual se’n va fer una presentació pública davant la Biblioplatja el juny de 2009 amb la col·laboració de l’Ajuntament de Torredembarra.

El taller d’observació de crancs i peixos va destinat a un públic familiar. L’objectiu principal és el reconeixement de les espècies de peixos més habituals i la identificació dels invertebrats més característics de la platja de BaixaMar.

12


Els coneixements teòrics que s’imparteixen són de divulgació científica i fan referència a les característiques del fons marí de la platja de BaixaMar, als trets anatòmics diferencials, coloració de les espècies més comunes, i aspectes del seu comportament que ajuden a la seva identificació.

Per a l’activitat al mar, cal saber nedar. En petits grups, i durant menys d’una hora, anem resseguint les roques, els fons sorrencs i l’aigua des de vora mar fins a l’Antina per tal d’observar quines espècies hi viuen. Entre tots intentem identificar els peixos que trobem i retenir la imatge detallada dels que no reconeixem.

En sortir de l’aigua, fem una rotllana i posem en comú les observacions, comentem les anècdotes i, amb l’ajuda del llibret submergible “Peixos i altra vida marina de la platja de Torredembarra”, confegim una llista dels organismes observats entre tots. Més tard, l’endemà o en dies posteriors, les introduïm al portal d’internet “Observadors del Mar”, per tal de fer-les públiques. Per tant, aquest és un taller que pot agradar tant als adults com als nens i nenes una mica grans.

Aquesta activitat ha tingut un ampli ressò a la nostra localitat que s’ha pogut reflectir en diverses entrevistes a programes de ràdio, principalment a Ona La Torre, pràcticament cada temporada, però també a Cadena Ser – Tarragona. Les ressenyes a diaris no han estat moltes, però ens consta que com a mínim se’n va parlar específicament al diari “El Punt – Tarragona” el 2010. El mateix estiu també se’n va fer una crònica i entrevistes al canal de televisió TAC12.

També s’ha aprofitat l’activitat per a presentar al públic el portal d’internet “Observadors del Mar”, coordinat per l’Institut de Ciències del Mar (CSIC) de Barcelona, i introduir-hi les observacions obtingudes durant els tallers, amb l’objectiu que les nostres observacions de fauna i flora marines puguin estar disponibles, amb fotografies incloses, per a tothom.

A la platja de BaixaMar hi hem observat en els darrers vint anys unes noranta espècies de peixos. Això no vol dir que totes hi siguin sempre o les puguem veure sempre. Si quan anem a la platja ens posem unes ulleres i un tub i observem amb cura tant la sorra com les roques podem tranquil·lament arribar a veure-hi més d’una vintena d’espècies de peixos diferents. Algunes d’aquestes hi són sempre, però n’hi ha d’altres que són ocasionals.

13

Les espècies més fàcils de veure si avui dia hi anem a fer una capbussada són oblades, sards, variades, salpes, mabres, fadrins, donzelles, castanyoletes, molls de roca, diferents espècies de tords i dormilegues, serrans, joells, burrets de sorra i roca, i algun altre. Altres espècies són comunes però no tan abundants, però també es poden veure amb facilitat, com els roncadors, orades, llobarros, sards imperials, esparralls, morrudes, espets, llísseres, escórpores, meros, palomides, puputs, molls de fang, i molts altres. D’altres són més cars de veure, com els engernis, déntols, molls reials, vaques serranes, aranyes, etc. De tant en tant s’hi pot veure algun tallaham, seitons, congres, corballs, i moltes altres espècies, moltes de mida petita, que no arriben a tenir nom popular i sovint només els especialistes les distingeixen com són per exemple molts burrets i dormilegues.

Encara que els peixos siguin els animals més vistosos, en les diferents edicions del taller també ens hem fixat en els altres habitants del mar, com són els eriçons, cargols, pops, crancs i meduses; així com a la presència de brots de posidònia a les roques de poca fondària i a la diversitat d’algues. Pel que fa a la posidònia, cal esmentar que aquesta planta, no alga, era abundant fins a la dècada dels anys seixanta del segle passat, i formava praderies a molt poc fons, anomenades popularment alguers, tot al llarg de la platja de BaixaMar, principalment en terra de l’Antina, on en alguns llocs encara s’hi poden observar les zones amb arrels i rizomes morts on hi habitava aquesta planta. Després de molts anys des de la seva desaparició, sembla que darrerament l’espècie fa un esforç tímid per a reconquerir la seva presència a la nostra platja, i sovint s’hi troben brots que no sempre tenen continuïtat d’un any per l’altre. La posidònia és un altre dels molts tresors de la nostra platja. Penseu que només es troba a la Mediterrània, i no gaire més enllà de les costes de Granada, sense arribar a penetrar a l’Atlàntic.

L’observació de les espècies vives ens permet gaudir d’una naturalesa que és més rica del que sembla a primer cop d’ull, però aquesta observació atenta també ens permet descobrir alguns problemes del mar que són responsabilitat humana.

A la zona de bany, on fem el taller, sovint trobem trossos de fil amb hams i ploms enredats a les algues i les roques. Aquest tipus de restes són un perill per als peixos que hi viuen, però també pels propis banyistes. També hem pogut veure com alguns pescadors submarins no tenen escrúpols en

Pere Abelló i Iris Gual

14


pescar exemplars força petits de peixos que només estan tan aterrats en les fases més juvenils, com els meros, o en mariscar eriçons en època de veda, o en caçar pops de talla tan petita que no es poden ni menjar.

No hi ha gaires activitats similars al llarg de la costa catalana o de la Mediterrània peninsular o balear, però cal esmentar que des de fa un parell d’anys el GEPEC organitza una activitat similar a la Platja del Canyadell. El que sí que hi ha són activitats de “fishwatching” o “seawatching” amb empreses de lleure i submarinisme, com a les Illes Medes o a L’Ametlla de Mar, fet que permet la professionalització d’activitats didàctiques d’observació respectuoses amb la natura.

BIBLIOGRAFIA CITADA

Abelló, P. 2006. Els peixos de la platja de Torredembarra. Recull de Treballs, 8: 95-127.Corbera, J., P. Abelló & I. Gual. 2009. Peixos i altra vida marina de la platja de Torredembarra. Monografies 9. Centre d’Estudis Sinibald de Mas, Torredembarra. 20 pp. ISBN: 978-84-922136-1-0

16


1.Retrat de Sinibald Mas i Gas 2

17

SINIBALD MAS I GAS, un torrenc il·lustre1

Juan José Ríos Delgado i Enrique Ríos Delgado

L’atzarosa formació de pilot de Sinibald

Sinibald Mas3 i Gas va ser batejat a la parròquia Sant Pere Apòstol de Torredembarra el dia 19 de juny de 1735:

“Als 19 de Juny de 1735, yo Joseph Vila Pre y Vicari de la Parrochial Iglesia de Pere Apostol de la Vila de la Torredembarra Archebisbat de Tarragona, he batejat en dita iglesia segons lo ritu y forma de santa Iglesia Romana a Isidro, Sinibaldo, Gervasi fill llegitim y natural de Isidro Mas pages, y de Thecla Mas y Gas conyuges tots habitants en la pnte vila. Padrins Isidro Manyer ferrer del Vendrell Bisbat de Barcelona, y Maria Freixes de la pnte Vla” 4

1Aquest treball és una síntesi del capítol dedicat a Sinibald Mas, pertanyent a la tesi doctoral inèdita de l’autor d’aquest article, el capità de la marina mercant Juan José Ríos Delgado. La tesi Factores socio-económicos que motivaron la creación de la Escuela de Náutica de Barcelona y los primeros años de su funcionamiento bajo la dirección de Sinibaldo Mas fou presentada a la Facultat de Nàutica de Barcelona el 2009 i dirigida pel professor Francesc Lleal i Galcerán. Ha col·laborat en l’elaboració de la síntesi en Lluís Català.2Retrat de Sinibad Mas propietat de la Facultat de Nàutica de Barcelona.3Escrivim el seu cognom Mas sense la preposició nobiliària de, perquè ell sempre signava Sinibald Mas, sense escriure el de davant del seu cognom, perquè savia que no era cavaller. Mai va obtenir cap títol nobiliari ni la seva família torrenca tampoc. Hem trobat escrits molt posteriors en el temps en els quals es refereixen a ell com a Sinibald de Mas. Aquesta forma, que considerem equivocada, és la que la majoria d’autors utilitzen encara per referir-se a ell. En la Gran Enciclopèdia Catalana també erròniament l’han nomenat Sinibald de Mas. Vegi’s l’Enciclopèdia Catalana, volum XIV, pàgina 464. Creiem que ja és hora de corregir aquest error, que possiblement és degut a la confusió amb la persona i el nom del seu nét Sinibald de Mas i Sans, que fou escriptor i diplomàtic força reconegut arreu durant el segle XIX, i que va obtenir aquest tracte nobiliari en ser nomenat membre de l’Ordre de Carles III. La pèrdua del de en el seu cognom no resta ni importància ni admiració a la seva gran tasca professional del nostre Sinibald Mas i Gas com a mestre de navegants i fundador de l’Escola Nàutica de Barcelona. A més, la rectificació d’aquest error seria una prova de respecte, rigor i fidelitat a la Història.4AHAT: Llibre de Baptismes de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra: Capsa 26, 1723-1753, foli 110.

18


2. Partida de baptisme de Sinibald Mas i Gas.

Va rebre els noms d’Isidre, Sinibald i Gervasi, però ell signava només com a Sinibald Mas. Era fill d’Isidre Mas i Martí i Tecla Gas i Manyer, una família torrenca de pagesos. El seu pare, fill de pare nascut a la Pobla de Montornès, també exercí l’ofici de traginer segons consta en la partida de baptisme d’un dels seus fills. La seva mare era nascuda a Creixell.

Foren deu germans, dels quals pocs van assolir una edat madura. Sinibald fou el penúltim fill per ordre de naixement.5

Torredembarra aleshores era una vila, com gairebé totes les viles costaneres catalanes, de gran dinamisme econòmic i demogràfic. L’any 1717 tenia 247 veïns que sumarien aproximadament uns 980 habitants.6Al 1763 hi havia 273 veïns, uns 990 habitants, i al 1773, només set anys després, hi residien 372 veïns o uns 1400 habitants. Al 1787, segons el cens de Floridablanca, hi havia 1903 habitants, el que suposava un creixement d’un 115% durant el període de 68 anys.

5Maria Rosalia Tecla, batejada l’11 d’octubre de 1719.Maria Rosalia Teresa, batejada l’1 de març de 1722.Josep Isidre Pere, batejat el 18 d’abril de 1723, mort el 9 de desembre de 1737.Rosalia Mariàngela Teresa, batejada el 22 de febrer de 1725, morta el 28 de setembre de 1725.Isidre Francesc Pere, batejat el 20 d’octubre de 1726, mort el 2 de març de 1730.Pau Joseph Valentí , batejat el 13 de febrer de 1730.Sebastià Joan Francesc, batejat el 15 de febrer de 1732.Joan Josep Pere, batejat el 3 de març de1734, mort el 16 d’agost de 1734.Isidre Francesc Josep, batejat el 4 de desembre de 1737.Informació extreta dels llibres sagramentals de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. AHAT.6Rovira i Gómez, Salvador J. i Anguera, Pere (1984): Història de Torredembarra. Segles XVIII-XIX Ajuntament de Torredembarra. Impremta Gràfics Reus. Pàgs. 20 i 43.

19

Tot i que la seva família era pagesa, Sinibald es va inclinar per la navegació ja de ben jove, cap als 14 anys.7 No és gens estrany perquè al 1737 hi havia a Torredembarra noranta-quatre pescadors i mariners, mentre que al 1765 eren ja 220. El que suposava un augment del 163% en vint-i-vuit anys. La suma de mariners i pescadors suposava la major part de la població activa al 1765.

Al 1795 hi havia gairebé el mateix nombre de pagesos que de mariners matriculats, si s’exclouen els jornalers del camp.8

El pare de Sinibald va morir l’any 1738, quan ell tenia només tres anys. El seu avi Pau Gas, de Creixell, era mariner. Potser aquest fet i el creixent comerç marítim a la costa catalana el va inclinar cap a l’activitat marinera. Va començar a navegar als 14 anys pel Mediterrani i per les costes de Galícia i Portugal en saèties.9 Aleshores no tenia cap formació nàutica per això va haver de treballar de simple mariner. L’any 1754, als 19 anys, va voler començar els estudis de nàutica al Real Colegio o Seminario de San Telmo de Sevilla. Sota la tutela i direcció particular de Don Juan Coll, mestre del centre esmentat, es preparava per al ingrés al Colegio. Però només va restar a Sevilla durant cinc mesos perquè, com veurem, no va obtenir plaça de col·legial.

L’internat del Real Colegio de San Telmo sevillà havia estat fundat per educar als orfes i “hijos de gente sin nota” en estudis nàutics. Però també hi podien estudiar un segon grup menys nombrós que era el dels porcionistes, que eren aquells que s’havien de pagar els estudis i l’estada. Al 1777, per exemple, hi havia 150 col·legials i 30 porcionistes.

7El seu avi Pau Gas, de Creixell, era mariner. AHAT: partida de defunció de Tecla Gas Manyer, mare de Sinibald Mas.8Rovira i Gómez, Salvador J. ( 1992 ): La gent de Mar de Torredembarra. (segle XVIII). Paratge Tarragoní. Tarragona. Pàg. 17. 9Ell mateix ho explicava en dos currículums que s’han conservat. El primer el va presentar a la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona quan es va oferir per crear l’Escola de Nàutica de Barcelona al 23 de febrer de 1769. BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII doc.1. Fol. 7. I l’altre, el va remetre el 30 de març de 1770 a Luis de Alvarado, secretari del Rei. Aquest currículum fou més extens perquè volia mostrar que complia els requisits exigits pel Monarca per poder donar classes a l’escola de Barcelona. BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII doc. nº 3. Fols. 4-5. També es troba informació a l’historial de Sinibald Mas a l’Armada: AMAB: C. Pilotos General. Expedients. Lligall 713. Historial de Sinibaldo Mas.


20


Els porcionistes havien de presentar fe de baptisme i les del seus pares, juntament amb el certificat de neteja de sang, o sigui, de no ser ni jueu ni musulmà.10 Aquest grup el formaven gent de recursos econòmics o d’origen noble. Sinibald Mas aspirava a formar part d’aquest segon grup d’alumnes. Els alumnes havien de ser d’entre 8 i 14 anys d’edat i “sanos y robustos”. Eren preferits els naturals del bisbat de Sevilla i orfes de pare i mare; en segon lloc, els orfes de pare; en tercer lloc els fills de pilots; en quart lloc, la gent de mar i, finalment, els que estiguessin més ben formats.

Sinibald Mas havia passat de l’edat requerida, a l’any 1754 ja tenia 19 anys, i era fill de pagès. Per tant li fou impossible obtenir una plaça de “porcionista”. Per això va haver d’embarcar-se de nou per formar-se en l’ofici de navegar. Es va endur llibres i material d’estudi. Havia decidit presentar-se més endavant als exàmens per obtenir l’habilitació de pilot i de professor de nàutica. Uns cinc anys devia dedicar a aquesta etapa de formació pràctica.

El fet més determinant d’aquest període foren els tres mesos que va passar al 1760, quan tenia 25 anys, a la costa d’Alger en la fragata anomenada Juno que manava el Marquès Guñi, de l’esquadra de Don Gutiérrez de Hevia, en la qual hi participava com agregat. El seu treball li va suposar un bon informe tant del capità de la nau com del primer pilot Don Raymundo Thaussi.

Aquest també va fer un informe a favor de Sinibald perquè pogués estudiar a la Real Escuela de Cartagena, sota la direcció dels mestres Don Francisco Ximenes Parrado i D. Roberto Rosseter. Gràcies a la seva participació el 1760 en la campanya militar a Alger i a aquest informe va poder estudiar en l’Acadèmia de Pilots de Cartagena entre 1760 i 1762.

Es va hostatjar a la casa del professor Vicente Ávila, que era segon pilot d’ofici, aleshores ja jubilat.

Sinibald va sol·licitar i obtenir el destí al xabec “El Catalán” sota la direcció del Comte Pignatelli i el comandant Joseph Ruiz. En aquesta nau, on va servir durant un any, feia d’artiller i de segon pilot. La seva bona feina li va valer una certificació de segon pilot, tant pràctic com d’altura.

10AHNAC: Fondo Histórico. P-2-G, Legajo 35 . ( 1788) Ordenanzas Para el Real Colegio de San Telmo de Sevilla. Imprenta de Blas Román. Madrid.

21

El document del 31 de juliol de l’any 1761, que feia menció dels seus mèrits, el signava el propi Pignatelli. Es conserva una còpia signada el 12 de febrer de 1784. Deia així:

Don Luis Vicente de Pignatelli, Conde del Sacro Romano Imperio, Teniente de Navio de la Armª de S.M. Catolica, y Comnadante del Javegue nombrado el Catalan= Certifico, qe Sinibaldo Más, Artillero de este Javeque de mi mando ha servido por el espacio de un año, asistiendo de Segundo Piloto, tanto Práctico, como de Altura, desempeñando todas las comisiones, qe se le han dado con todo acierto, y conocimiento. Y paraqe conste, donde convenga, la avilidad, e inteligencia del sobrecitado Mas, doi la presente firmada, y corroborada con el sello de mis armas a bordo del Javeque Catalán á treinta y uno de Julio de Mil setecientos y sesenta y uno = Lugar del sello = El conde de Pignatelli.Es copia del original, qe para en esta Comandancia. Ysla de Leon 12 de

Febrero de 1784. Juan de Soto y Aguetaz [Sinatura]11

11AMAB: Expedient de Sinibald Mas. Fol. 25.


22


3.Còpia del certificat de bon aprofitament en les pràctiques de segon pilot de 1761.

23

El 8 d’octubre de 1761, als 26 anys, fou examinat a la Real Escuela de Cartagena de la professió de pilot d’altura. Fou declarat hàbil per a qualsevol càrrec de la seva professió. El 1762 fou examinat també a Cadis pel “Jefe de Pilotos” i al 1770 també a Madrid.12

Després va participar en un projecte de viatge a l’Havana i Veracruz en l’embarcació de carga, un pingüe anomenat “Buen Jesús”, capitanejada per Lorenzo Beristany. Però l’embarcació fou capturada el 14 de juny de 1762 a les costes del Cap de San Vicente (Portugal) per tres fragates angleses i el seu viatge a Amèrica quedà estroncat.

Aquesta captura es va produir en el marc del conflicte internacional entre l’aliança formada per Anglaterra i Prússia contra França, Àustria, Rússia i Suècia i en la qual la corona espanyola hi va entrar al 1762 a favor de França. 13

El dia 8 d’octubre d’aquell mateix any, quan Sinibald tornava lliure a Espanya en la saètia del patró Josep Casa d’Arenys de Mar, fou capturada aquesta embarcació davant del port de Marbella per una embarcació corsària algeriana, 14“padeciendo la penosa esclavitud de seis años”.15

Sinibald fou obligat durant sis anys a exercir la pirateria a favor dels seus captors en viatges per l’Atlàntic i el Mediterrani com a pilot en les seves embarcacions algerianes. Les seves expedicions arribaren algun cop fins el Cap de Roses.

Fou alliberat al 1768. Com en el cas de molts altres mariners catalans i torrencs fou alliberat per mitjà d’un rescat. Segons el professor Salvador Rovira,16 la població de Torredembarra disposava d’una confraria de socors 12AMAB: Expedient de Sinibald Mas. Fols. 27-30 i BC: Lligall XXVII doc. 3. Fol. 4.13Amb la pau de 1763 Espanya hi va perdre la Florida a mans angleses i França va compensar l’ajuda espanyola lliurant-li part de la Luisiana.14BC: Junta de Comerç. Ligall XV. “Cors i protecció de la Navegació“, doc. nº 5. 1779-1780 Expedient sobre cors (130 f.). BC: Fullets Bonshoms. Lligall 1042. “Estado por mayor de las embarcaciones mas conocidas, que de pocos años a esta parte se han apressado por los corsarios Argelinos de las solas Ciudades, y Villas maritimas de la Provincia de Catalhuña, que aquí se expressan con relacion del nombre de las Embarcaciones, y de su Patron, y porte, parage en donde fueron apressadas, Gente cautiva, y muerta de cada una de ellas, y del valor de la presa” Llovet J. ( 1979 ): La Matrícula de Mar i la Província de Marina de Mataró al Segle XVIII. Editorial Rafael Dalmau. Barcelona pàg. 119.15AMAB: Informe de Sinibaldo Mas. Fol. 28.16Rovira i Gómez, Salvador J. ( 1992 ): La gent de Mar de Torredembarra. (segle XVIII) Paratge Tarragoní. Tarragona. Pàgines 104-105.


24


mutuu anomenada de Sant Elm, amb capella pròpia a l’església parroquial de Sant Pere. Una de les seves finalitats era contribuir al rescat de captius, facilitar-los ajut en la seva tornada, 63 lliures a l’any 1769, i, en tot cas, es celebraven funerals per als difunts. Segons el mateix autor,17 entre els alliberats per aquesta confraria hi figuren diferents torrencs com Joan Huguet, Josep Alomà, Josep Ivern i Llorach, Marià Lluch i Sinibald Mas.

Sinibald, un cop lliure, el 6 de gener de 1769, fou declarat apte per donar classes i va obtenir també un informe favorable com a bon mariner, signat per Francisco Ximenes Parrado, Alférez de Navío de la Escuela de Navegación del Departamento de Cartagena. L’informe, conservat en una certificat de 1770, deia així:

“Dn Francisco Ximenes Parrado, Alferez de Navio de la Real Armada y maestro principal de la Real Escuela de Navegacion de este Departamento de Cartagena.Certifico que de orden del capitán de Fragata Dn Joseph Irrutia, Director Interino del Cuerpo de Pilotos, he examinado por mi, el Segundo Maestro Dn Roberto Rosseter, y por los primeros Pilotos aquí firmados, a Sinibaldo Mas en la profecion de Piloto de Altura, el que le hallado muy bien Ympuesto, assi en la theoria como en la práctica, además de ser buen marinero, esta capaz para poder enseñar la dicha facultad, a qualesquiera sugeto, que a ella se aplicaren concurriendo en el dicho todas las circunstancias, que se requieren para que se le admita de primer Piloto, en qualesquiera Vaxel; Haviendo sido otra vez por mi examinado en la forma arriba expresada, dia 8 de Octubre de 1761 por orden del capn de Navio Dn Antonio de Gregorio Director en propiedad del referido cuerpo de Pilotos, y para que conste donde convenga doi las presente firmada en Cartagena a 6 de Enerº de 1769 = Francisco Ximenez Parrado= Roberto Rosseter= Juan Estade=Nicolas Joseph Bugiano. Es copia del original. [...] 3 de Abril de 1770. Juan Vidal Mir. [secretari de la Junta de Comerç]”

17Rovira i Gómez, Salvador J. i Anguera, Pere (1984): Història de Torredembarra. Segles XVIII-XIX Ajuntament de Torredembarra. Impremta Gràfics Reus. pàg. 46. 18C: Lligall XXVII doc. 1. Fol. 8 i BC: Lligall XXVII doc. 3. Fol. 3.

25

4. Informe que l’autoritzava per poder ensenyar la professió de pilot.

26


Mentre preparava la fundació de l’Escola Nàutica de Barcelona, l’any 1769, fent valer el títol per ensenyar nàutica, va donar classes particulars a alguns alumnes que van aconseguir la seva habilitació a la Real Escuela de la Navegación de Cadis: Josep Antoni Puig va aconseguir el títol de segon pilot i l’exercí a la fragata “Santa Francisca de Paula” de la Real Compañía de Barcelona en el seu viatge a Buenos Aires; Antoni Cabot, també d’Arenys, que va embarcar al paquebot “San Esteban” de la mateixa companyia per anar a Cumaná. Altres alumnes particulars seus van poder obtenir el títol de segon pilot d’altura a la Real Escuela de Cartagena: el barceloní Jaume Casanovas, que va exercir el càrrec en la saetia “Santa Roalia” en un viatge a l’Havana, i el mallorquí Pere Salamanca.

El 27 de març de 1769 Sinibald havia presentat a la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona19 un memorial per fundar l’Escola Nàutica de Barcelona. Aquest seria el començament de la seva vinculació en la fundació de l’Escola, que en l’actualitat és la Facultat de Nàutica que forma part de la Universitat Politècnica de Barcelona.

19Normalment la citarem simplement com a Junta de Comerç de Barcelona.

27

Fundació i direcció de l’Escola Nàutica de Barcelona.Els cònsols o dirigents de la Junta de Comerç en el contracte20 de 14 de

març de 1769 feien constar que Sinibald els havia presentat el 27 de febrer el projecte per la fundació d’una escola nàutica per a pilots, que utilitzaria el mateix mètode que s’aplicava a les escoles oficials dels departaments marítims de Cartagena, El Ferrol i Cadis.

5.La Barcelona de mitjan segle XVIII on va viure Sinibald. 21

El primer contracte que Sinibald va signar amb la Junta el 14 de març de 176922 tenia una durada de quatre anys, tal com deia “por el tiempo de quatro años precisos a que me obligo a mantener la Escuela”. El 1772 en va signar un segon que tindria validesa indefinida, fins la seva jubilació o la hipotètica impossibilitat d’ensenyar.23

El primer contracte començaria a comptar a partir de l’obertura de la nova escola amb un màxim de vint alumnes. 20BC: Lligall XXVII doc. 1. Fols. 2-3. 21ICC: Institut Cartogràfic de Catalunya.22-23BC: Lligall XXVII doc. 2. Fols. 1-2.


28


Aquestes places al principi se les repartien les confraries catalanes de mariners i navegants en aquest proporció entre els seus membres o zones d’influència: 4 places les de Barcelona, 4 les de Tarragona, 6 les de Mataró, 4 les de Sant Feliu de Guíxols, 2 les de Tortosa i les restants 4 places para la resta de catalans que volguessin dedicar-se a la professió. Les confraries pagaven les despeses dels aspirants a pilot que ells presentaven.24

Per a ser admesos a l’Escola els alumnes havien de passar unes proves de coneixement de les regles matemàtiques.

El currículum que havien de cursar per arribar a ser pilots constava dels següents matèries a impartir en tres cursos:

Pel que fa a la navegació: Reglas y Preceptos Geometricos, y Cosmographos mas Adecuados al Arte; la Demonstra y Construccion de los Instrumentos más esenciales; el Tratado de la Esphera Celeste y su Principales Circulos, el del Globo Terraqueo Geometricamente Demostrado, el Manejo de dicho Globo, con las operaciones Conducentes a la Navegación; la Geometria, con el uso del Compás Necesario para el Arte; la Trigonometria Plana General perfectamente, y la Resolucion de todos los Problemas Astronómicos aplicadas a la Navegación; la Observacion del Sol por los Instrumentos mas adequados como son Quadrantes de dos Arcos y Octante; Enseñar a Resolver todas las operaciones nauticas por quadro de reduccion, escala plana, y artificial, Sacabuchos, Sector o Parametria, Canon Logaríthmo, Canon Mathematico de sendes tangentes y secantes Naturales, Carta Plana, y Reducción de Grados Crecidos y demás Reglas Conducentes para un perfecto Piloto de Altura.

Sinibald es comprometia a dedicar dues hores al matí i dues a la tarda a donar classe als alumnes. La Junta es comprometia, per la seva banda, a pagar-li 45 lliures de sou al mes i, a més, un complement de 30 rals25 per alumnes i mes, o sigui, dues lliures més mensuals per cada alumne que passés dels vint. Per tant, cobraria a l’any 540 lliures més el complement pels alumnes que passessin dels vint.

La Junta també es comprometia a aportar i mantenir un local per a l’escola. La sala havia de tenir:

“sus mesas, y bancos alrededor para los discípulos, una mesa con su caxon para 24BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 7. Fol.5. 251 ral català equivalia a 2 sous catalans. Per la qual cosa 30 rals són 60 sous, que equivalen a tres lliures catalanes.

29

colocar los instrumentos necesarios para la enseñansa, conforme a estilo de semejantes Escuelas, una pizarra grande, y dos pequeñas para las demostraciones de las figuras, y en atención que tengo en mi poder varios libros, y instrumentos necesarios para dar principio a la enseñansa”.La Junta va llogar una casa a la Barceloneta, al carrer Baixada de

Viladecols, que posseïa una sala apropiada per impartir classes. Era propietat del comerciant Raymundo Bosch que cobrava 100 lliures a l’any pel seu lloguer.

Sinibald hi va introduir una clàusula per la qual, si l’Escola Nàutica no podia continuar, ell es quedaria amb els llibres i instruments perquè eren de la seva propietat.

L’any 1772, abans de la conclusió del primer contracte, va signar el contracte indefinit. Aquest garantia a Sinibald la seva feina de professor i director de l’Escola Nàutica fins la seva mort. Es podria, però, rescindir el contracte en cas que Sinibald fos declarat inhàbil per malaltia o altre mal.

En aquest contracte les hores lectives de Sinibald es reduïen a dos al matí i una hora i mitja a la tarda dels dies feiners. I es comprometia a donar classes a 16 alumnes en lloc dels 20 establerts en l’anterior contracte. Però es comprometia en canvi a admetre 6 alumnes més de les confraries marineres catalanes, el que faria augmentar el nombre d’alumnes a l’aula a 22. Aquests alumnes serien becats per les confraries que en podrien escollir u o dos en proporció a la seva aportació a l’Escola.

El sou seria de 400 lliures anuals abonades per quadrimestres, però li garantien una pensió de 200 a l’any en cas de malaltia o que no pogués exercir de professor per qualsevol altra causa. Si el nombre d’alumnes era superior als 22 dits, aleshores Sinibald rebria un complement de sou. Per una altra clàusula se li devia “hazer franco de contribucion personal y demás cargos consegiles, y se le ha de conseder el porte de espadas, según le corresponde el Grado de Primer Piloto de que se halla examinado y probado.”

En aquest contracte li concedien el dret a un habitatge gratuït i la Junta es comprometia a dotar l’aula amb un globus terraqui.

Sinibald fou el Director i primer professor de l’Escola Nàutica des de la seva fundació al 1769 fins la seva mort al 1806.

Durant els primers anys va poder impartir classes ell sol, però el nombre


30


d’alumnes i classes o nivells van augmentar i es va veure obligat aviat a utilitzar passants o alumnes avantatjats com ajudants, després va contractar delineants o professors de dibuix i, posteriorment, va haver de contractar un segon professor. Els alumnes eren agrupats en classes segons el seu nivell i el nombre d’aquestes podia variar segons les necessitats. Normalment, però, la carrera nàutica per als alumnes que ingressaven preparats suficientment durava tres anys. Després, els alumnes havien de fer un viatge de pràctiques per tal d’obtenir el títol.

A l’Escola de Barcelona, doncs, inicialment només hi havia un sol professor que al mateix temps n’era el director. El mateix passava a les Escoles Nàutiques d’Arenys de Mar, fundada el 1779, i Mataró, el 1781.

En canvi, en les escoles nàutiques clàssiques de Cartagena, Cadis i Ferrol el director no donava classe i tenien tres professors: un per als alumnes més avançats, un altre per als menys avançats i el tercer mestre era el delineant per ensenyar dibuix. Al 1773 les ordenances de l’Escola Nàutica de Barcelona ja regulaven la contractació de passant o ajudants:

“Con el fin de que al Maestro le quede más tiempo para la explicación de las materias más arduas de esta enseñanza, señalará para cada Clase un Pasante que escogerá entre los Discípulos de las clases adelantadas; pudiendo servir uno de segunda de Pasante para la primera, los de tercera para la segunda, y así sucesivamente en las otras: y será la obligación de este enseñar a los de la Clase para la que fuere destinado, dentro y fuera de la Escuela, lo que le mandare el maestro, a cuyo arbitrio será mudar estos Pasantes, ó Substitutos. Se conseguirá por este medio, que los discípulos de las clases más adelantados que ejercieren aquel oficio, con las precisiones de haber de enseñar a los otros, repasarán, y se solidarán mejor en las materias que habrán estudiado en las clases anteriores. “Els alumnes més aplicats, doncs, ajudaven al professor a donar classe als

grups d’inferior nivell d’aprenentatge. Tot i així, es necessitava un segon professor i/o un delineant o professor

de dibuix. Per això ben aviat, el 1770, Sinibald va demanar a la Junta un professor hàbil en el disseny. La Junta va contractar al pintor Manuel Tramulles.26 La classe de dibuix era d’una hora diària “para que logren alguna agilidad en copiar lo que a su Profesion conviene, y la ías ica de lavar27 los planos de ella”.28 O sigui, per tal que poguessin cartografiar portolans i dibuixar cartes nàutiques:

31

“A fin de que los Discípulos de esta Escuela sepan formar Planos de puertos, y Cartas, figurar Cartas, Montes, y demás que se ofreciere en la práctica de la Navegación, se aplicarán al Diseño; para cuyo fin todos los ías una hora á la mañana acudirá á la Escuela un Maestro destinado para enseñarles este Arte. Y quando se presentare a la Escuela alguna Carta, Quarterón, Plano de puerto y Derrota, recomendables por su novedad, ó exactitud, sacará copia de ello el Discípulo a quien lo mandare el Maestro de Náutica, en cuyo poder quedarán estas copias; porque, a más de que así se egercitarán y perfecionarán en este ramo de su Arte, ignora el Público la ventaja de hallar y poderse aprovechar de aquellas noticias en las Navegaciones para las que fueren conducentes.” 29

A mitjan 1774 Manuel Tramullas, però, ja no exercia de professor de dibuix.

També va fer falta la contractació d’un segon professor per les classes dels cursos inicials de l’Escola. S’encarregaria de les classes primera i segona i Sinibald, com a primer mestre, s’encarregaria de la resta de les classes i de la direcció de l’escola.

El primer a exercir la plaça de segon professor fou Jaume Tutzó. L’any 1778, va ser contractat com a professor de dibuix, però a partir del curs següent, el 1779-1780, va començar a exercir de segon professor. Hi va ser fins l’any 1782. Tutzó havia ingressat als 16 anys com alumne a l’Escola Nàutica de Barcelona i havia acabat els estudis amb unes excel·lents qualificacions als 19 anys, l’any 1775. El seu pare era el capità de la fragata “San Francisco de Paula”, propietat de la Real Compañía Privilegiada de Barcelona. Al 1782 Jaume va substituir el seu pare en la capitania d’aquella embarcació i va deixar la docència a l’Escola.

Durant dos anys Sinibald va tornar a ser l’únic professor. El 1784 va ocupar el lloc de segon mestre el vilanoví Francesc Gumà, que també havia estat un excel·lent alumne de l’Escola. Però pocs mesos després va haver de deixar la feina per problemes de salut.

Fins l’any 1786 no hi hauria un nou segon mestre a l’escola: Manuel Sans. Aquest calongí tenia 25 anys quan començà a donar classes i arribaria després de 31 anys de segon mestre, al 1818, a ser director de l’Escola Nàutica de Barcelona, càrrec que exercí fins el 1828. També havia estat alumne avantatjat de l’Escola. 26Havia nascut al 1715 fou deixeble destacat del pintor Viladomat.27L’expressió “lavado de planos” es referia a la tècnica de pintar els plànols a l’aquarel·la. 28BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. nº8. Fol. 3.29BC: Lligall XXVII. Doc. nº7. Fol. 11.


32


6. Contracte del pintor Manuel Tramullas com a professor de l’Escola Nàutica i ajudant de Sinibald Mas. 1772.

33

Manuel Sans va publicar diversos tractats sobre navegació i astronomia. Per aquests i altres mèrits se li atorgà el títol de Primer Pilot de l’Armada el 1796. Aquest títol li va servir després per ser nomenat director de l’Escola Nàutica l’any 1806 a la mor de Sinibald.30

També Rafel Mas, fill de Sinibald, va ser professor de l’Escola, però no aconseguí ser-ne el director tot i els desitjos i intents del seu pare.

El 1792 el brigadier Francisco Xavier Winthuysen, nomenat responsable de l’ensenyança nàutica a Espanya, va impulsar una reforma de les escoles per tal d’unificar-les.31 Aquesta reforma pretenia que al menys hi haguessin dos professors per centre.32 Les ordenances de 1793 de l’Escola Nàutica de Barcelona, seguint també la reforma de Xavier Winthuysen, ja havien establert l’existència de tres anys d’estudi. El primer curs el donava el segon mestre i els altres el primer mestre. El segon mestre també feia a vegades de delineant o professor de dibuix.

Acabem de veure que algun cop es va trigar força temps a trobar un professor per substituir els que abandonaven la docència. Els professors de l’Escola Nàutica de Barcelona rebien un salari moderat tenint en compte els estudis i la preparació que els calia per ser-ho. Aquest fet explica aquesta dificultat en trobar substituts. Tot i això, era un sou segur i estable, mentre que la retribució dels navegants embarcats era més irregular i insegura.

Sinibald Mas va cobrar de la Junta de Comerç 14 lliures mensuals entre el febrer i el juny de 1769. A partir de juliol va cobrar les quantitats estipulades en el contracte: 540 lliures o 400 pesos a l’any i 3 lliures mensuals més per alumne quan passés dels 20 a l’Escola. Fins al 1773 s’admetien 24 alumnes, el que suposava 12 lliures mensuals de complement. Cal tenir present que el curs tenia una durada d’11 mesos perquè l’Escola tancava al mes d’agost. La seva paga anual podia pujar com a màxim a 672 lliures. 30BC: Lligall XXVII. Doc. 38. Fols.1-4. El seu llibre el podeu trobar a la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona: SANS, Manuel (1795) Recopilación de varias tablas propias a la navegación y astronomía dispuestas y ordenadas por Don Manuel Sans. Juan Francisco Piferrer, Barcelona. 159 p. Impresor de S.M. Nº Inv. 8386 Ref. 5463.31MNM: Ms. 895. Informe de Winthuysen de 1792. Fols. 9-13. Aquells anys hi havia altres dos centre de formació de nàutica. L’Academia de Guardiamarinas de Cadis, reservada a gent d’origen noble, que pretenia també formar oficials de l’Armada. 32Aquesta escola necessitaven un nombre de professors més gran perquè ensenyaven alhora nàutica, idiomes i formació militar. En canvi los Reales Colegios de San Telmo de Sevilla, destinats a formar en nàutica a fills de gent humil, preferiblement orfes de gent del mar. Per tant havien de dedicar uns anys a formar prèviament als joves l’educació bàsica.


34


En el contracte signat el 1772 es van introduir alguns canvis en la seva percepció econòmica: es comprometia a tenir 16 alumnes i les confraries aportarien 200 pesos addicionals pels 6 alumnes de més. Pels 22 alumnes cobraria, doncs, 840 lliures o 647 pesos a l’any. Si arribava a matricular 24 alumnes arribaria a les 906 lliures, gràcies al complement de 3 lliures per alumne i mes. Com ja hem vist, a partir de 1774 va gaudir d’habitatge gratuït.

La inflació des de 1774 fins al 1791 havia estat del 10 %, mentre que el seu sou va augmentar un 10,5 %. Aquest any Sinibald va demanar un augment de sou per tal d’equiparar-lo al d’un professor de dibuix de l’Escola d’Arts que també depenia de la Junta de Comerç. No li van concedir l’augment.

El 1799 va passar a cobrar en total 1.200 lliures anuals o 857 pesos i 1 ral. Suposava un augment del 47,8 % des del sou de 1774.

Si comparem el seu sou de 480 pesos de Sinibald al 1769 amb el del capità de fragata Pere Barceló, que guanyava 960 pesos anuals al 1758 quan treballava per la Real Compañía Privilegiada de Barcelona,33 veiem que era una quantitat força inferior. Cal tenir present, però, que Pere Barceló només cobrava quan viatjava. A més, cal tenir present que en general els mariners catalans no cobraven un sou fix sinó que aquest variava en bona part segons el benefici obtingut en el viatges. Per tant podem concloure que el sou de Sinibald era bo i molt segur.

33AGI: Contractació, Inventari III. Llig.1596.

35

Evolució del salari del primer professor i director de l’Escola de Nàutica en pesos per any34

Data

26 de febrer de 1769 a 24 de juny de 1769. 24 de juny de 1769 fins 1772. 1772 a 1774.

1774 a juny de 1779.

Etapa de corsari: 15 de setembre de 1779 a 20 de març de 1780. Juny de 1779 a 29 de juliol de 1799. Pujada teòrica, no executada, en funció de l’article 4 de la reforma de Winthuysen que no es va dur a terme.

A partir de 29 de juliol de 1799.

Sou fix

120 pesos. 400 pesos.

400 pesos200 pesos si està malalt.

400 pesos200 pesos si està malalt.

720 pesos.

500 pesos.

825 pesos.

857 pesos iun real de plata, inclòs el lloguer de la casa.

Salari variable

80 pesos.

200 pesos +47 pesos i 1 ral de plata.

200 pesos +47 pesos i 1 ral de plata.

Segons les captures.

200 + 47 pesos i 1 ral de plata.

200 pesos+47 pesos i 1 ral de plata.

Lloguer casa

80 pesos

80 pesos.

80 pesos .

Salari Total

120 pesos.

480 pesos.

647 pesos i 1 ral de plata.

727 pesos i 1 ral de plata

720 pesos.

827 pesos i 1 ral de plata.

905 pesos.

1104 pesos i 2 rals de plata.

Sinibald va dedicar tots els seus esforços a promoure la seva Escola Nàutica i a fer créixer la seva qualitat i la seva popularitat. La seva preocupació per fer conèixer i augmentar el prestigi de la seva escola va fer que Sinibald organitzés un concurs de final de curs entre els seus millors alumnes.34Quadre elaborat pels autors.

36


7.Portada del contingut i de les bases del concurs acadèmic de final de curs organitzat per Sinibald entre els millors alumnes de la seva Escola. Juny de 1773. 35

35AMN: Imprès C-315/27.

37

8.Ídem. Continuació.

En aquest concurs els alumnes havien de mostrar el nivell de preparació adquirida en les aules de l’Escola de Nàutica. Havien de resoldre problemes pràctics que els navegants es podien trobar en la seva activitat.


38


9 i 10.Ibídem. Exemples de les proves del concurs acadèmic.

39


40


La seva activitat militar.Gràcies a la seva participació el 1760 en la campanya militar a Alger,

va poder estudiar en l’Acadèmia de Pilots de Cartagena entre 1760 i 1762. Aquests estudis tant l’habilitaven per navegar en la marina mercant com en l’Armada. Com ja hem dit, Sinibald va col·laborar en dues missions militars. El 1760 com agregat al xabec Juno i el 1761 en El Catalán, primer com artiller i després com a segon pilot.

També va participar de manera forçosa com a pilot d’embarcacions corsàries algerianes durant sis anys (1762-1768) en accions de pirateria.

Al dedicar-se a la docència i direcció de l’Escola Nàutica no va deixar del tot la seva activitat en el camp militar. Sent director de l’Escola va tornar a dedicar-se a activitats de corsari. Aquest cop per tal de defensar el comerç marítim català dels corsaris enemics. Hi va participar per iniciativa pròpia i per tal de servir d’exemple i incentivar a altres a lluitar contra la pirateria anglesa i d’altres països.

Va ser en el marc de la Guerra de la Independència de les colònies nord-americanes britàniques. El 1778 França reconegué els rebels i signà amb ells un tractat de comerç i col·laboració. D’aquesta manera França intervingué en el conflicte. El 1779 Espanya també s’hi implicà com aliat de França i de les colònies nord-americanes rebels.36

La Junta de Comerç de Barcelona va estudiar mesures per tal de protegir el comerç català dels previstos atacs dels vaixells britànics i dels seus aliats. Va decidir organitzar i preparar dues embarcacions mercants armades o corsàries per protegir les costes catalanes durant el conflicte.37

Sinibald Mas, que tenia força experiència personal, va oferir a la Junta la seva participació en aquesta empresa militar juntament amb alumnes de l’Escola Nàutica. La Junta ho va acceptar i va armar la fragata “Nuestra Sra de la Merced”, també anomenat “El Almogàver”, amb 30 canons de diferent calibre i altres armes d’assalt com trabucs, mosquetons, fusells amb baioneta, pistoles o 50 sables...

La Junta va posar Sinibald al càrrec de capità de la nau a partir del dia 27 de setembre de 1779. També va armar el pingüe, un tipus de vaixell de 36El conflicte s’allargà fins el 1782, quan Gran Bretanya va reconèixer els Estats Units com a nou estat.37BC: Lligall XV. Doc. 5.

41

càrrega, “San Antonio” del capità Joan Puig amb 20 canons i altres armes. 38 Sinibald Mas va rebre la llicència com a corsari per mitjà d’una carta

del ministre Comte de Floridablanca39 el dia 15 d’octubre de 1779 i exercí de corsari fins el 20 de març de 1780, data en la qual la Junta va tornar les embarcacions als seus propietaris.

Sinibald va preparar alguns dels seus alumnes per aquella feina. La Junta de Comerç havia autoritzat la participació d’alumnes de l’Escola en l’activitat de vigilància marítima i corsària: “Y aprueba asi mismo el que sus discipulos le acompañen en tan honrosa empresa; confiando la Junta en Vm. el desempeño de las obligaciones de este encargo para el mejor servicio de su magd, y seguridad de este Comercio (...).” 40

Per tal de fer conèixer la seva missió, i per ser-ne un exemple i estímul per la societat catalana, Sinibald va fer publicar un comunicat a la Gazeta de Barcelona del dia 23 d’octubre, explicant les característiques de la seva nau i el seu objectiu:

“Barcelona, 11 de octubre de 1779. Hoy ha salido de este puerto la fragata Nuestra Señora de la Merced (alias el Almogaber), armada en corso por el Comercio de esta ciudad con 30 cañones de varios calibres 68 trabucos, 60 fusiles, 90 pares de pistolas, 50 sables, 45 chuzos y 183 hombres de tripulación; entre ellos muchos voluntarios. Se ha confiado el mando de este corsario a D. Sinibaldo Mas, Director y Maestro de la Escuela de Nautica establecida aquí, quien se ofreció voluntariamente a hacer este servicio a la patria con algunos de sus discípulos. Se están afrontando con la mayor actividad otras embarcaciones en muchos puertos de este Principado para salir cuanto antes a cruzar también contra los enemigos de la Corona.” 41

A la dotació de l’Almogàver hi participaren 18 deixebles de Sinibald, 78 voluntaris no mariners, 19 oficials, 30 artillers, 20 mariners, 18 grumets i 19 servidors o patges. Tots els tripulants cobraven un sou. Per exemple, Sinibald, el capità, cobrava 60 pesos mensuals.

38Martínez Shaw, Carlos (1995): “Un mal negocio: el corso catalán durante la guerra de las 13 colonias”. A DDAA (1995):VIII Jornades d’Estudis Històrics Locals: El comerç alternatiu. Corsarisme i Contraban. S. XV-XVII: Conselleria de Cultura. Govern Balear. Palma de Mallorca. 190 p. BC: Lligall XV. Doc. 5. Foli 76. BC: Lligall XV. Doc. 5. Foli 76.39BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 22 . Fol. 10.40BC: Junta de Comerç. Expedient sobre corsaris. Lligall XV. Fol. 55.41AHMB: Secció Hemeroteca. Gazeta de Barcelona ( 23/10/1779), R-SD-8.


42


Les captures serien premiades per la Junta amb 1.000 pesos per cada embarcació de 100 o més tones capturada, 500 pesos per embarcació de 50 a 100 tones i 250 pesos per les de 50 tones o inferiors. A més rebrien 30 acciones de les naus capturades, de les quals dos terços les rebria la tripulació i l’altre terç la propietat de la fragata. Aquestes eren les normes dictades per les Ordenances dictades la Real Armada el dia 1 de juliol de 177942, que tenien com objectiu regular les activitats corsàries legitimades per la Corona.

Sinibald va capturar com a mínim dues embarcacions, segons la documentació trobada a l’Archivo General de Simancas.43 Una era veneciana i l’altra holandesa. Les dues portaven una documentació falsa que feia sospitar que comerciaven per als britànics. Després d’un procés judicial es va demostrar que cap d’elles era enemiga i que viatjaven amb contractes simulats per burlar la flota britànica, i van ser alliberades i retornades als seus propietaris. Pot ser que en capturés altres que eren clarament enemigues i que per tant la seva captura no donés lloc a un procés judicial ni hagin deixat rastre documental.

La missió del vaixell de Sinibald i de l’altre armat per la Junta de Comerç va servir, però, principalment per prevenir els atacs anglesos a les embarcacions catalanes i per coaccionar els mercants a complir les normatives dels transport marítim i evitar així el contraban. En aquest sentit la seva funció fou important.

La seva activitat corsària fou premiada per les autoritats de marina. Ell es va preocupar de fer-la valer com a mèrit per obtenir ascensos en la seva carrera dins l’Armada i la Marina.

El 20 d’octubre de178344 va sol·licitar a la Junta de Comerç un certificat dels seus mèrits perquè volia obtenir el nomenament del títol d’Alférez de l’Armada. La Junta el 27 d’octubre del mateix any el va redactar i en feia esment d’aquestes activitat en aquests termes:

Dn Juan Vidal y Mir secretario por s.m. de la Rl Junta de Comercio de este Prindo Certifico que en los documentos y papeles de la secretaria de la expda Rl Junta de Comº de mi cargo consta que Dn Sinibaldo Mas, piloto de altura residente en esta Ciudad, dirige la Escuela de Nautica gratuita, que este Tribunal mantiene a sus expensas con Rl aprobcn para la publica utilidad, mandó el corso, que hizo con sus Dicipulos, con la Fragata, y Pingüe, que la misma Rl Junta y el Comercio de esta

43

capital armaron en corso en la ultima querella contra los enemigos de la Corona, y en comisiones del Rl Servicio: Levantó y sondeó el Plano que comprende des de el Río Besós hasta el Llobregat para la seguridad de los Navios dela Rl Armada: sondeó dos veces el Puerto de esta capital, y su boca, con el Proyecto, y reflexiones para remediar su estado; y que todos estos encargos y demas que se le han confiado, los ha desempeñado con el mayor honor, y celo; y con especial esmero el de la Direccion de la menda Escuela de Nautica, que es el de su principal encargado. Y para que conste donde convenga, y sirva â los fines y efectos que conduxen, doy la presente certificacion a solicitud del refdo Dn Sinibaldo Mas, y en virtud de acuerdo dela Rl Junta de fecha de hoy en Barcelona a 27 de Noviembre de 1783. “

42AMNM: (Archivo del Museo Naval de Madrid): Sign. 7765/04 La ordenanza de primero de julio de 1779, adicional de la Real Armada sobre presas que hicieron los Navíos y demás vageles en ella. En la Imprenta Real de la Gazeta. Madrid. 1779. “ I sign. 7765/05 “Ordenanza de Primero de Julio de 1779, prescribiendo las reglas con que se ha de hacer el corso de particulares, contra enemigos de la Corona.” 43AGS: Secretaria de Marina. Negociado de Corso, Presas y Prisioneros. Lligall 542. 44BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 22. Fols. 11- 13.


44


11. Certificat de la Junta de Comerç per tal que Sinibald pogués obtenir el títol d’Alférez de Fragata.1783.

45

Gràcies a aquesta activitat de corsari i a la seva docència, doncs, Sinibald va ser proposat per l’autoritat marítima de Cadis per al títol d’Alférez de Fragata de la Real Armada i Primer Pilot Honorari de Sa Magestat el 23 de febrer de 1784:

Muy Señor mio: De la documentas que acompaña ainstancia de Dn Sinibaldo Mas, Director y Maestro de la Escuela de Pilotage establecida en Barcelona, que V.E. me remitió con Real Orden de 31 del pasado y buelvo adjuntar a sus manos contra la utilidad publica y del Real Servicio con que desempeña este individuo su recomendable encargo; el acierto y conducta con que mandó en corso los dos Buques armados en Guerra por el Comercio de aquella Ciudad; y el desinteres asimismo y amor al Servicio con que se ha empleado en algunos asuntos de este; y resultando de informe adjunto de este Comandante en Gefe de Pilotos, tener mio acreditada los Alumnos de aquella escuela que han examinádose en esta para segundos Pilotos, y Pilotines de la carrera de Yndias, la inteligencia y util metodo de enseñar del referido Mas: me parece acreedor este á la Recompensa y distincion de Primer Piloto honorario con grado de Alferez de Fragata, sobre lo qual S.M. se dignará resolver lo que mas fuere de su Real agrado. Dios gùe á V. E. ms as como deseo. Isla de Leon 13 de Febrero de 1784.Exmo Señor B.L.M. de V.E. Su ms atº servidor Luis de Cordoba ( Firma )Exmo Sor Bº Fr. Dn. Antonio Valdes” 45

45AMAB: Expedient Sinibald Mas. Fols. 19-20..


46


I, efectivament, el Rei li atorgà el títol de manera oficial al 29 de febrer de 1784:

“EL REYPor quanto en atencion à los meritos, y servicios del Piloto Primero honorario Dn Sinibaldo Mas que exerce de Maestro en la Escuela de Pilotage establecida en la Ciudad de Barcelona he venido en conferirle el grado de Alferez de Fragata de mi Armada Naval. Por tanto mando al Capitan General de mis Armadas de Mar, Governador, Tenientes Generales, Gefes de Esquadra, Intendentes, Ministros, Oficiales, y demás Personas à quienes tocare, reconozcan al referido Dn Sinibaldo Mas por tal Alferez de fragata graduado de la Real Armada a fin de que se le guarden, y hagan guardar las honras, preeminencias, y exempciones que según esta graduacion le pertenecen, que asi es mi voluntad; y que presentado que sea este Despacho, refrendando de mi Secretario de Estado, y del Despacho de Marina, al Intendente de ella en Cadiz, disponga, que en los Oficios de aquel Departamento se tome razon, y note lo conveniente en su asiento. Dado en el Pardo aveinte y nueve de Febrero de mil setecientos ochenta y quatro.V.M Con este grado de Alferez de fragata de la Real Armada a Dn Sinibaldo Mas.”46

46AMAB: Expedient Sinibald Mas. Fol. 16.

47

12. Nomenament reial d’Alférez de Fragata. 1784.


48


A pesar de la seva petició a la Junta i de l’informe favorable del Capità General del Departament de Cartagena, no va obtenir una millora de sou que li corresponia per l’obtenció d’aquest títol de Primer Pilot i Alférez de Fragata.

El 29 de maig de 1792 Sinibald veuria re-compensada la seva carrera de docent amb l’obtenció del títol d’Alférez de Navío, igual que els primers mestres de les Escoles Nàutiques de Corunya i Santander. El motiu era “su zelo y interes con que desempeña su encargo los 1º Maestros.”47

Posteriorment encara fou ascendit a Tinent de Fragata, segons consta en l’Estat General de l’Armada de 1795-1796 i els següents. 48 13.En el Estado General de la Armada de l’any 1797, pàgina 98,

com es pot veure en la imatge, figurava com a Tinent de Fragata.

47AMAB: -Fons Colegio de San Telmo. Lligall 1020. (Aranjuez, 29 de maig de 1792) Conferiendo grado de Alferez de navio a los 1os Maestros de las Escuelas Náuticas de Santander, La Coruña, Barcelona.-Asuntos Particulares de Pilotos. Lligall 3374. (29 de maig de 1792) 1os Maestros de las Escuelas de nautica de Santander, La Coruña y Barcelona todos tres Alferez de Fragata. Concede S.M. grados de Alferez de Navio, a propuesta del Comandante en Xefe de Pilotos de la Armada que ha recomendado su particular mérito. 48MNM: Armada Real (1797): Estado Generales de la Armada. Imprenta Real. Madrid. pág. 98.

49

L’activitat de Sinibald per a la millora de la navegació.

Sinibald, a més de dirigir l’Escola Nàutica, va col·laborar en la millora i seguretat de la navegació a nivell internacional i a nivell català.

Una de les aportacions de Sinibald a la navegació la va dur a terme al 1771 quan va fer un derroter de navegació des de la badia de Cadis a Nueva Veracruz. Sinibald es va preocupar també per millorar les cartes i plànols nàutics i per això mantenia contactes amb els navegants i pilots.

Aquest treball tenia com a finalitat evitar naufragis i retards en els viatges a Amèrica. Va enviar 10 quaderns al Rei. Amb aquesta obra volia també demostrar al Rei que l’Escola Nàutica de Barcelona era una institució pràctica i de qualitat.

En aquests quaderns Sinibald Mas va recopilar “las noticias mas conformes de los Pilotos Prácticos de America Septentrional en la situacion de las Latitudes y Longitudes en que están en sus costas, Yslas, Baxos, Sondas, y Placeres de las quales ha formado el Plano que presente a V.S.; asi mismo ha procurado recopilar las derrotas hechas, y dadas a las que navegan en dichos Mares: con las advertencias, y precausiones que se deven tener según las Estaciones del Año, acaecimientos de la Navegacion, entradas de Puertos, con algunas figuras en que van demostradas las marcas de los recalos”.49

Segons explicava l’any 1802 en una carta a les autoritats de marina, molts mariners catalans li havien demanat que fes aquest treball per facilitar la navegació. Aquest mateix any un ex-alumne seu, Jaume Puig, li havia enviat una carta informant-li que en el seu viatge a Veracruz, prop d’una illa de les Caiman hi havia una escull que havia provocat el naufragi d’alguns vaixells:

49BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 6. fol. 3.


50


14 i 15. Carta de Sinibald Mas a les autoritats de marina.1802.50

51

50AMN: Manuscrit: 323/19.


52


16.Carta del pilot Jaume Puig al seu mestre Sinibald Mas, en la que li explica alguns nous esculls advertits en la ruta al port de Veracruz. 1802.51

51Ibídem.

53

El 1775, després de fer uns sondejos de la zona marina entre el Besòs i el Llobregat, va dibuixar i publicar un plànol del Port i la badia de Barcelona per tal de millorar la seguretat de navegació de les embarcacions que hi entraven: “Plano del puerto y bahía de Barcelona:”Comprehendiendo des de la punta del Río Besos hasta el Llobregat.” 52

El plànol estava dedicat al Rei per part de la Junta de Comerç de Catalunya, entitat patrocinadora de l’Escola Nàutica. En ell s’hi representava, a més a més d’indicacions geogràfiques i topogràfiques, la diversa profunditat de la badia i s’aconsellava el lloc més segur per ancorar els vaixells de guerra.

17.Plànol del Port i Badia de Barcelona fet per Sinibald Mas el 1775.53

52AMN (Archivo Museo Naval de Madrid) : Secció Cartogràfica. Atlas del dipósito hidrográfico. Nº 4. Sig. A-10008-4 .53AMN (Madrid): Plànol E-29-35.


54


18.Detall de l’anterior

55

19.Detall de la llegenda del plànol de 1775.

L’any següent Sinibald va presentar un projecte de reformes del port de Barcelona per impedir l’entrada de sorra: “Plano del puerto de Barcelona con el proyecto de las obras que debían hacerse por la seguridad de las embarcaciones que entraren en él y para impedir el ingreso de las arenas que los temporales introducen, que acompaña con reflexiones Dn. Sinibaldo Mas, primer piloto de altura y Maestro de la Escuela de Navegación establecida con permiso de S.M. en esta ciudad.” 54

Si comparem el seu projecte de reformes de 1785 amb el seu plànol del port de Barcelona del 1775, veurem que en el seu projecte proposava la construcció d’un moll de llevant i un moll aïllat davant de l’entrada del Port per tal d’impedir l’entrada de la sorra dins el port. A més d’altres canvis menors, com la construcció d’uns espigons als extrems dels dos grans molls.54AGS: Secretaria de Marina: Mapas, Planos y Dibujos. Lligalls II-55 y X-66.


56


20.Plànol del projecte de m

illora del Port de Barcelona fet per Sinibald Mas el 1785. 55

55AM

N (M

adrid): E-29-15.

57

21.Llegenda i explicació del projecte de millora del Port de Barcelona de Sinibald al 1785.


58


El mal estat del port de Barcelona era degut a “La abundancia de Lluvias qe han causado espantosas[…] en los ríos de Llobregat y Besós que desaguan en el Mar inmediatos a este Puerto, y los temporales que se han experimentado [han aumentdo] mucho la incomodidad, y riesgos de las Embarcaciones que buscan este destino”. 56

El port de Barcelona durant l’últim terç de segle XVIII s’havia manifestat insuficient a causa del creixent comerç cap a Amèrica i Europa. Sinibald va realitzar altres sondejos i estudis sobre el port per ordre del Ministeri de Marina fins l’any 1787.

El 1799 el Capità del Port de Barcelona li va encarregar un altre plànol del port i la Junta el va alliberar de la docència mentre el feia.57

Sinibald també va realitzar estudis d’altres ports catalans: el 1771 en va fer un del port de Salou per encàrrec de l’Intendent del Principat de Catalunya; el 1777 en va fer dels ports de Tarragona58 i de la platja de la Mora,59 ben a prop de la seva vila natal, Torredembarra.

Sinibald, una personalitat forta.

Sinibald Mas era un home de caràcter tal com es desprèn d’alguns conflictes que va patir amb la Junta de Comerç i amb altres personalitats com Josep Llauger o amb el Marquès de Gironella. Fins i tot en una ocasió fou suspès de la seva feina per la Junta.

Josep Llauger era al 1787 l’inspector de les escoles nàutiques que el Capità General del Departament de Marina de Cartagena havia nomenat per inspeccionar l’estat de la instrucció que rebin els alumnes a les escoles nàutiques catalanes d’Arenys de Mar, Mataró i Barcelona.

Sinibald va facilitar a l’inspector el llistat dels 287 alumnes que havien estat a l’Escola des de la seva fundació60 i una còpia de les ordenances 56BC: Fons reservat: La Junta de Comerç. Lligall LIX, caixa 83: “ Oficio de D. Sinibaldo Mas en que expresa el mal estado en que se halla el puerto de esta ciudad y los reparos que lo pronto se necesiten (1779)”.57BC: Junta de Comerç: Lligall XXVII. Doc. 58. Fol. 35 i 36.58BC: Junta de Comerç: Lligall LVIII. Doc. 22. Fols. 9-19. 59BC: Junta de Comerç: Lligall LVIII. Doc. 22. Fol. 18. Es refereix a la platja de la Mora, que pertanyia aleshores al terme de Tamarit, amb aquestes paraules: La Mora distante de Tamarit acia el Oeste media hora de Tarragona una hora y media acia el este.60Se’n conserva un de similar del mes d’agost de 1787 a BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 30. Fols. 1-4.

59

de l’Escola, però l’inspector Josep Llauger va considerar que li faltava una informació sobre els “Instrumentos en que consta haver sido examinado para las plazas que en dicha Lista se le señalan”.61 Sinibald es va negar a lliurar-li aquesta informació perquè considerava que no l’havia sol·licitat en el seu moment i va demanar al Capità General del Departament de Cartagena que intervingués en la qüestió. L’inspector va continuar reclamant aquesta documentació, però Sinibald s’hi va negar una altra vegada i la Junta de Comerç el va suspendre de feina el dia 17 de gener de 1788 per “falta de sumisión y servicio”. Sinibald va demanar perdó i va ser readmès a la feina una setmana després.

El 1794 va tenir un altre conflicte amb el Marquès de Gironella, un dels cònsols o dirigents de la Junta de Comerç, entitat de la que depenia l’Escola. Segons Sinibald,62 el Marquès el tractava davant els alumnes amb menyspreu i falta del respecte quan visitava l’Escola. Fins i tot demanava als alumnes que en cas de tenir alguna queixa contra Sinibald la fessin pública. Segons Sinibald volia descobrir-li alguna falta per expedientar-lo.

Un altre cop, el Marquès de Gironella va observar que els alumnes de l’Escola no es treien el seu barret davant seu en senyal de respecte i en va culpar de forma escandalosa “con improperios” a Sinibald davant dels alumnes. En la carta de queixa a la Junta demanava un millor tracte del Marquès tot fent valer el seu rang en l’Armada “no por mi haver que no lo desmerezco se me trate bien, sino por el Carácter oficial de la Real Armada, que se vio me seria preciso acudir en donde corresponde para vindicar mi honor ultrajado, que a mas se parece a Razon y Justicia lo recibire a Merced de la notoria actitud, y justificado proceder de Vs.”

El 18 de febrer de 1802 fou suspès de nou de feina durant dotze dies per la Junta. Aquest cop sembla que el motiu era força raonable: havia admès aquell any tres alumnes nous sense haver demanat autorització a la Junta de Comerç.

Aquell mateix any la Junta va acusar Sinibald de mostrar-se excessivament rigorós en els exàmens de pilot. Fins i tot la Junta va consultar al Consolat de la Corunya sobre aquesta qüestió.

61Devien ser documents sobre exàmens realitzats per adjudicar algunes places. 62Només coneixem la seva versió que va escriure en una carta del 19 d’octubre de 1794 dirigida a la Junta. BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 37. Fol. 5.


60


Altres cops la Junta li va fer arribar les seves queixes per haver imposat càstigs als alumnes sense la supervisió dels cònsols.

Una altra qüestió el va enfrontar amb la Junta. Volia que el seu fill Rafel fos el segon professor de l’Escola i que el succeís posteriorment a ell en la direcció de l’Escola. Però ni el segon mestre Manuel Sans ni la Junta hi estaven d’acord. Ben al contrari, malgrat de les reiterades peticions de Sinibald a favor del seu fill, el 15 de novembre de 179863 la Junta va publicar un document pel qual Manuel Sans es convertia en el successor de Sinibald en el càrrec de director i primer professor de l’Escola Nàutica. La Junta es va decantar per Manuel Sans perquè era primer pilot de l’Armada i havia fet molts mèrits a l’Escola com a segon professor.

En aquest document la Junta acusa Sinibald de menystenir en el seu informe preceptiu la feina feta per Manuel Mas a l’Escola per tal d’afavorir la candidatura del seu fill a l’hora d’escollir el seu successor: “ya porque la estimo sugerida por el mismo Mas con el objeto de frustar la recompensa a que por sus muy buenos servicios tenia en cierto modo derecho a esperar, sea por resulta en Mas de su animadvesión o desafecto hacia Sans, o con la mira de prepararse succesor en su hijo Dn Rafael Mas, de ningun merito en la Escuela, ni primer Piloto de la Real Armada efectivo, ni honorario, siéndolo honorario Sans [ ... ] “

La seva família.

Fins que es va establir a Barcelona per ser professor i director de l’Escola Nàutica no va poder formar una família. Es va casar el 18 d`’abril de 1870 amb Gertrudis Massana Gaudeans.64Ell tenia 34 anys i ella uns 33.

El document sagramental deia textualment:“Sinibaldo Mas Mestre de Escola fill de Isidro [Mas] y Tecla Gas conj= ab Gertrudis Massana, Donzella, filla de Jacintho [Massana], y Gertrudis Gaudeans conj, Parr. de Sant Jaume.”No coneixem ni els noms ni les dates de naixement dels seus fills amb

exactitud perquè els registres parroquials corresponents foren destruïts durant la Guerra civil. Sabem que van tenir cinc fills que van arribar a l’edat adulta. 63BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 45. Fols. 1-2.64ACCB (Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona): Llibre d’esposalles: 1770-1772. Lligall 149. Fol. 57.

61

El seu fill primogènit Rafael devia néixer cap al 1771.65 Va ser el fill que va seguir la carrera de la marina de guerra i al qual Sinibald va intentar infructuosament cedir la seva tasca de professor i director de l’Escola Nàutica.

Rafael va estudiar a l’Escola Nàutica de Barcelona66 i després a la de Marina de Cartagena per tal de poder accedir a l’Armada.67 Durant la seva vida va alternar la seva vida militar amb la de la marina mercant i la docència a l’Escola de Barcelona. Rafael va ser el pare del diplomàtic, políglota, lingüista, iberista i escriptor Sinibald de Mas i Sans (1809-1868) que va aconseguir un títol nobiliari que li va valer l’ús del de davant del seu cognom Mas.

Sinibald i Gertrudis van tenir un altre fill que va ingressar al Regiment d’Infanteria.68

Van tenir també tres filles.69

Sinibald Mas va morir el 31 de juliol de 1806 als 71 anys d’edat. Feia quatre mesos que estava malalt. Havia estat professor i director de l’Escola Nàutica durant 39 anys.

El seu fill Rafael Mas, que es trobava a Barcelona, es va encarregar de comunicar la notícia de la seva mort a la Junta de Comerç i de lliurar-los la clau i els documents de l’Escola.

Gertrudis, la seva dona, estava cega i impossibilitada i encara havia de mantenir una filla soltera, també anomenada Gertrudis. Per això aquesta, en el nom de la seva mare i en el seu propi, va sol·licitar el 2 d’agost de 180670 una pensió a la Junta com la que aquesta ja havia atorgat a altres mestres i personal contractats. Per justificar la seva petició va fer valer els mèrits 65L’any següent, el 1772, va morir a Torredembarra Tecla Gas, la mare de Sinibald. Se li va fer un notable enterrament amb l’assistència de set capellans i una deixa de 30 lliures per celebrar misses. Informació extreta dels registres parroquials de l’AHAT.66BC: Junta de Comerç: Lligall XXVII. Doc. 30. Fols. 1-4.67AHNAC: Expedient de Rafael Mas.68BC: Junta de Comerç: Lligall XXVII. Doc. 45. Fol. 6 69L. Carbonell Relat considera que només va tenir dos fills: Gertrudis i Rafael. Però les nostres investigacions indiquen que foren cinc. CARBONELL RELAT, L.“Els llibres emprats a l´antiga Escola de Nàutica de Barcelona fins l´any 1800” a NIETO, P.¸PIERA, CH. Y URGELL, C. (2004) Catàleg del fons històric Biblioteca de la Facultat de Nàutica de Barcelona. UPC. Barcelona. pàg. 15. 70BC: Junta de Comerç. Lligall XXVII. Doc. 57. Fol. 8-9.


62


contrets pel seu pare al llarg dels 39 anys de docència i direcció de l’Escola Nàutica: que havia format uns 800 pilots, la majoria dels quals havien dedicat la seva vida al comerç amb les colònies americanes, i que havia col·laborat en la defensa dels vaixells mercants catalans i en l’elaboració de plans i projectes de millora de la navegació.

Muy Ilte Sor = Da Gertudis Mas de estado soltera con la veneracion devida à V.S. hace presente que con motivo de haber en el dia de ayer pasado a mejor vida su Padre Dn Sinibaldo Mas, teniente de Fragata graduado de la Rl Armada y Primer Maestro Director de la Academia de navegacion de esta Ciudad, creada baxo la proteccion de V.S. ha quedado la exponente en un total desamparo y sin auxilio alguno por subsistir en lo venidero, siendo tanto mas deplorable este estado quanto se halla la Madre de la exponente Dª Gertrudis demente, ciega y postrada en cama de mucho tiempo a esta parte de modo que su triste situacion excita la compasion general.Sin embargo Iltmo Sor de que es notorio y que tiene la exponiente suficientes pruebas y exemplares exponentes por no dudar ni un solo instante de la magnificidad con que atender la Rl Junta de Comercio y la Suprema del Reyno a la subsistencia y amparo de las Viudas y huérfanos de aquellos dependientes beneméritos, con todo no halla superfluo no hacer a V.S. una sucinta narración de los servicios de su difunto Padre ha contrahido el dilatado tiempo de 39 años, que es el que se cuenta establecida la Academia de Nautica y des de el que ha progresado notablemente el comercio marítimo de esta Ciudad con conocidas ventajas de todos sus conciudadanos y de los Rs intereses por que se puede asegurar que de los 800 alumnos que ha presentado para la Navegación el Padre de la exponente la mayor parte de ellos se hallan en barco propio adquirido con las ganancias que les han reditado los muchos viajes que han hecho en las Américas o girando crecido fondo adquirido del mismo modo, de suerte que a este establecimiento y a quien le ha dirigido debe la industria manufacturar y fabricar su fomento y resistencia.Al mérito y desvelo con que el Padre de la Exponente se ha dedicado en todo tiempo en la enseñanza de su profesión se agrega el que siempre tomó a su cargo con el mayor gesto la enseñanza de más número de Alumnos del que prescribía la Ordenanza; porque su principal fin no era otro que fomentar por todos medios establecidos y llenar en todas sus partes la confianza que en todos tiempos ha merecido â la Rl Junta.No menos se hace recomendable desempeño de las comisiones que la misma Junta ha puesto a cargo del padre de la exponente acerca el levantamiento de planos y proyectos para remediar con que procedió quando por disposición de las propias tomó el mando de la Fragata de 32 cañones, y del Pingüe Sn Antonio para hostilizar los enemigos de S.M. y del Comercio.Por todo lo referido y afianzada la recurrente en la rectitud y justificación de V.S. se

63

acoje a su patrocinio suplicándole se digne elevar a quien corresponda su miserable situación y la de su pobre madre par qe con su conocida bondad y graduando el mérito de su padre con el qe contrajeron los Maestros de Dibujo Pasqual Molas, y Dn Pedro Pablo Montaña, y el contador de la Junta Dn Mariano Gaccelli a cuyas viudas e hijas se dignó dispensar algún subsidió tenga a bien señalar á la recurrente el que crea más proporcionado a los servicios de su padre y al lastimable estado de su madre â fin de poder asistir a estar el corto tiempo que dure su existencia. Así lo espera conseguir la supte de V.S.

Barna, 1º de Agosto de 1806= Gertudris Mas, menor.”

La Junta de Comerç va concedir una pensió de 500 lliures catalanes a la vídua. La seva filla soltera Gertrudis, quan faltés la seva mare, rebria 200 lliures anuals de pensió fins que es casés.

Conclusió.

Sinibald Mas va fer mèrits perquè el recordem com un personatge històric, que amb un gran esforç personal va aconseguir un objectiu de gran abast històric. Nascut en el si d’una família humil de Torredembarra, va arribar a fundar i dirigir l’Escola Nàutica de Barcelona, una institució, encara existent, que va tenir un paper cabdal en la vida econòmica i social catalana dels segles XVIII i XIX. Durant aquells segles es va produir la modernització de la vida econòmica i política. Es va passar de l’antic règim a una societat moderna i liberal. En aquest canvi revolucionari la formació de navegants en fou una eina fonamental. Perquè l’economia va créixer i es va modernitzar en bona part gràcies al comerç dels productes catalans per mar des de la costa catalana cap a Amèrica i Europa i dels americans i europeus cap a Catalunya.

Amb aquest treball volem fer conèixer una mica més la figura de Sinibald Mas i Gas, un personatge que es mereix els títols de torrenc i de català il·lustre.


64


Abreviatures dels noms dels Arxius:

ACA Arxiu de la Corona de Aragó (Barcelona).ACCB Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. AGI Archivo General de Indias (Sevilla). AGS Archivo General de Simancas. AHAT Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.AHMB Arxiu Hístòric Municipal de Barcelona (Casa Ardiaca).AHNAC Archivo Histórico Naval del Arsenal de Cartagena.AHPB Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.AHRACAB Arxiu històric de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.AMAB Archivo Museo “Dn Alvaro de Bazán“. Viso del Marqués (Ciudad Real).BC Biblioteca de Catalunya. (Barcelona).BMM Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona.BUB Biblioteca de la Universitat de Barcelona.FF Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar.FNB Biblioteca de la Facultat de Nàutica de Barcelona.IBB Institut Botànic de Barcelona.AMN Archivo del Museo Naval de Madrid.

66


67

L’exhumació de les fosses dels forasters assassinats a Torredembarra el 1936

i la seva identificació.Jordi Valls Pedrol

IntroduccióDurant els primers mesos després de l’aixecament de l’exèrcit que es

produí el 18 de juliol de 1936 i que provocà l’última guerra civil espanyola es produiren, en els dos bàndols, assassinats descontrolats de ciutadans contraris a la facció dominant en la zona. En la part fidel a la República foren en especial religiosos, propietaris i persones que en el llenguatge corrent en consideraren de dretes les que foren detingudes i després d’una mena de detenció mig oficial enviades a alguna presó, jutjades precàriament i posteriorment executades. Alguna vegada se saltava aquesta semi legalitat i directament se’ls portava, en un fatídic i precari transport, a algun indret desert i eren assassinades per grups de persones que es prenien la justícia per la seva mà.

Torredembarra no s’escapà que es produissin actes d’aquesta mena dins el seu terme municipal i el tema ja va ser tocat en un interessant treball de Lluís Català Massot, publicat junt amb altres en el llibre II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra (1931-1945) editat per aquest mateix Centre l’any 2010. Es parlava dels torrencs que patiren aquesta il.legalitat i es tocava també els casos de les persones, diríem forasteres, que van ser portades aquí, assassinades i enterrades anònimament en el nostre cementiri, encara que segurament per la limitació d’espai no s’incidí massa en un altre aspecte posterior, com va ser l’exhumació, l’any 1941, de les fosses que contenien els cossos d’aquestes persones i que guiarà la major part d’aquest treball, que el podríem dividir en dues parts.

68

Recull de Treballs · 16 (2015) M.Teresa Minguijón

La primera serà la descripció de les gestions oficials que es feren per a l’exhumació, identificació i posterior retorn a les famílies o als col.lectius a què pertanyien de les restes, guiant-nos per la informació que figura en el dossier de Torredembarra de la Causa General, que conté tota la burocràcia que s’originà. I la segona la confecció definitiva de la relació, amb noms i cognoms, de les persones executades a Torredembarra, valent-nos d’aquestes dades i de les tretes d’altres fonts més modernes, com és per exemple tota la documentació generada arran de la beatificació de l’any 2013 de 522 religiosos i seglars morts a tot l’estat espanyol durant el període bèl.lic i que va tenir lloc precisament a Tarragona el 13 d’octubre, a més d’investigacions personals, sobretot als llocs definitius d’inhumació. No parlarem dels torrencs que patiren també aquest tràgic final, tema que ja ha estat tocat en el citat treball de Lluís Català.

Què era la causa general?

Una vegada acabada la guerra civil l’Estat que es va establir després de la victòria va aprovar, en data 26 d’abril de 1940, un decret segons el qual el Ministerio de Justícia obria una sèrie d’accions per investigar els fets que s’havien produït durant la guerra. Aquest procés d’investigació, nomenat oficialment Causa General instruida por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España, coneguda abreujadament com Causa General, tenia com a missió investigar los delitos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja. Aquests processos, que van abastar tot España, tenia la honrosa y delicada mision de fijar, mediante un proceso informativo fiel y veraz [...] el alcance y manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de las fuerzas subversivas que en 1936 atentaron contra la existencia y los valores esenciales de la patria, salvada providencialmente por el Movimiento Liberador. Pel que fa al cas de Torredembarra, seguirem la documentació continguda en el que judicialment és la Rama Separada núm. 183 de la Causa General i que actualment es troba custodiada al Archivo Histórico Nacional, caixa 1.499, exp. 37.

Aquestes investigacions es van portar a terme per fiscals especialment nomenats a cada província i la recopilació de dades es van dur fins el 1969 quan el govern franquista va aprovar un decret-llei pel qual els delictes comesos abans de l’1 d’abril de 1939, data del final de la guerra civil, quedaven prescrits, o sigui després d’haver passat trenta anys. Fins aquesta

69

data les actuacions de les autoritats republicanes durant la guerra encara podien ser perseguides i en el dossier de Torredembarra hi ha nombrosos escrits on es demana informació per localitzar molts torrencs. Tant, que encara el mes d’octubre de 1967 des de la fiscalia del Tribunal Suprem de Madrid, l’Inspecció de la Causa General encara demana informes tant al comandant de la caserna de la Guàrdia Civil de Torredembarra com a l’ajuntament sobre una persona que presumiblement havia format part del comitè revolucionari. Aquest gran procés va acumular una enorme quantitat de documentació, que l’any 1980, en més de 4.000 caixes, va passar del Ministerio de Justicia al Archivo Histórico Nacional de España, on ara es pot consultar via internet.

La investigació d’aquests fets començava per les declaracions que les noves autoritats locals, a l’acabament de la guerra, feien per ordre del fiscal de la província. Els nous ajuntaments redactaven informes del què havia passat al poble a partir de l’aixecament militar, sempre també citant els noms de les persones afectades: qui havia estat fidel al Movimiento, qui s’havia destacat fent requises, qui havia portat armes, qui probablement havia fet algun assassinat, etc. Com exemple, a l’expedient de la Causa General que ens afecta podem llegir: A los pocos momentos de haber estallado el Movimiento empezó a actuar un Comité Revolucionario del que recordamos como elementos más destacados a: (i cita diversos noms). S’informava també de qui havia format part de l’Ajuntament, de l’actuació dels partits polítics, dels comitès revolucionaris, etc.

Dins aquest informe de les noves autoritats de Torredembarra es diu que hay que anotar el asesinato que casi diariamente se cometia en las puertas del cementerio de personas que eran traidas de otras poblaciones. En un solo dia hay que registrar el asesinato de más de 20. Sin temor a equivocarnos creemos se pueden calcular en unos 60 cuando menos los que fueron asesinados en el citado sitio. A ninguno se le identificó. Aquest informe preliminar de les noves autoritats ocupa a Torredembarra deu folis mecanografiats i està signat pels membres de l’alcaldia del moment i datat el 31 de gener de 1939, III Año Triunfal.

Seguint la causa generalDins l’expedient figuren també tres relacions, redactades en unes plantilles

oficials, sense data però que és segur que estan fetes contemporàniament

Jordi Valls Pedrol

70


al citat informe de 31 de gener. La primera, Estado Número 1, recull els torrencs morts o desapareguts; l’altra, Estado Número 3, la relació de les actuacions fetes durant la guerra per les autoritats del moment. I en la que ens interessa, marcada com Estado Número 2, es detallen les dades de dotze persones que no pertanyen al terme municipal i que foren mortes aquí, on es consignen el nom, població d’origen, professió i data de trobada del cadàver. Al peu d’aquesta relació es diu també que además fueron enterrados cuarenta cadáveres de los cuales no se tiene entecedentes de ninguna clase para su identificación.

Les dades d’aquestes dotze persones és segur que es van treure del llibre de defuncions del registre civil, ja que són les úniques que hi estan inscrites i tret d’una, que es va fer en el mateix moment de la mort, les altres ho són en diverses dates de l’any 1939, algunes per ordres que venien del jutjat del Vendrell i d’altres. Aquesta manca d’inscripcions de les persones assassinades a Torredembarra es deu a què en aquells moments el jutge suplent, que era Jaume Recasens Fortuny, va rebre coaccions per part del Comitè de Torredembarra en el sentit que no es fessin aquestes anotacions, segons manifestà ell mateix en defensa seva en el procés sumaríssim d’urgència que se li va fer el 21 de juny de 1939 en el jutjat militar núm. 4 de Tarragona, davant l’acusació de les autoritats franquistes de no haver anotat les morts.

Ja que parlem del llibre de defuncions del registre civil, volem destacar un aspecte curiós del format que aquest tenia l’any 1936 i abans i fins el 1939. A cada full o foli del text imprès i que deixava en blanc els apartats que calia omplir amb les dades del difunt, la cara senar, marcada a estava impresa en català i la parell, al darrera, marcada b en castellà, i per tant es feien dues inscripcions de cada defunció. La cara a es considerava original i la de la cara b constava com a copia literal de l’original, text que s’escrivia a mà. La primera estava firmada pel jutge, el secretari i a vegades per un o dos testimonis, i la segona només pel jutge o secretari. Això va funcionar aixi fins que a partir de l’abril de 1939 ja només s’omplia la cara b, en castellà, mentre que la cara a, en català, s’anul.lava amb una ratlla creuada. Alguns llibres que tenen aquest format de plantilla no s’acaben d’omplir i les últimes pàgines es deixen totalment en blanc (tant les a com les b) i els llibres a partir de mitjans de 1939 ja només s’imprimeixen en castellà. Fins en la mort de les persones havia arribat la “normalització” imposada pels guanyadors.

71

Per la documentació posterior i per les investigacions fetes ara sabem que d’aquestes dotze persones cinc van ser enterrades a les fosses comunes que l’any 1941 s’exhumen i que després dues queden a la fossa comuna actual de la Torre, dues són traslladades a Tarragona i l’altra queda en un nínxol de la Torre. De les altres set, que deurien ser enterrades primer a la Torre, en alguna fossa exhumada abans de les actuacions del fiscal o en nínxols, tres es traslladen a Tarragona, dues a Creixell, una a Vilanova i la Geltrú i una al Pont d’Armentera.

Recuperar els cossosAl marge de les accions de repressió contra persones i entitats que com

hem dit tenia com a finalitat aquesta Causa General, una altra de les missions de la seva actuació era establir els indrets on podien estar enterrades les víctimes que s’havien produït els primers dies després de l’aixecament militar i recuperar-ne les restes, víctimes però sempre d’ideologia afí a qui havia estat la part vencedora de la guerra. De les persones executades pels

iniciadors de la guerra ningú no se’n va preocupar i com tots sabem encara avui queden per obrir moltes fosses de per-sones d’ideologia es-querrana que també foren assassinades, per poder-lis donar el merescut homenatge.

1.-L’indret de la fossa comuna actual al cementiri de Torredembarra, amb la creu i la làpida que porta els noms dels quatre ciutadans de Batea (Foto de l’autor) .

Jordi Valls Pedrol

72


Les gestions oficials per recuperar i identificar les restes d’aquestes persones va començar el 10 de febrer de 1941, quan el fiscal instructor de la Causa General a Tarragona, Sr. Luís Solano Acosta, envia un ofici a l’Ajuntament de Torredembarra en el qual s’ordena que de cap manera i sense les seves ordres es faci cap mena d’exhumació al cementiri de cadáveres de personas asesinadas durante la dominación roja, els enterraments de les quals s’haguessin fet de forma col.lectiva dins o fora del cementiri. Per aquesta ordre taxativa i per actuacions que podem deduir d’accions posteriors poden creure que abans d’iniciar-se l’acció oficial ja s’havien fet al cementiri de la Torre exhumacions de fosses comunes o retirada de restes d’alguns nínxols, segurament a petició de persones que coneixien el parador dels seus familiars.

El 6 de març el mateix fiscal adreça un altre escrit a l’Ajuntament comunicant que el dia 11 de març i en el tren que arriba a Torredembarra sobre les nou del matí des de Barcelona farà cap a la vila el Sr. Miguel Torrents per tal de fer una visita al cementiri per determinar l’existència de fosses comunes, i demana al rector del poble que el rebi i que li faciliti els mitjans necessaris per a aquesta tasca i que li posi el seu servei l’enterramorts juntament amb dos peons. En el mateix escrit comunica que ell mateix, el fiscal, arribarà des de Tarragona sobre tres quarts de deu del matí, que el vagin a recollir a l’estació, des d’on anirà amb el Sr. Torrents a inspeccionar el cementiri. L’alcalde acusa rebut de l’ofici, debiendo significarle que seran dadas cuantas facilidades sean necesarias, acomiadant-se amb la fórmula usual aleshores de Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista. El Sr. Torrents, com veurem posteriorment, és un empleat de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona, entitat que portava el servei públic de pompes fúnebres de Barcelona. És curiós veure que tothom es trasllada en tren: ara dominarien els cotxes oficials.

El mateix 11 de març el fiscal reitera a l’alcalde l’ordre de no autoritzar a ningú el reconeixement de les restes cadavèriques que han estat examinades en aquesta visita, la qual cosa indica que ja el mateix dia 11 deurien haver fet alguna cata en els llocs on se suposava hi havia les fosses. El 28 de març el fiscal torna a enviar un escrit a l’alcalde en el que li demana que s’informi per mediació de l’enterramorts de cuantos elementos de conocimiento pueda aportarse para determinar datos referentes a las personas enterrades y exhumaciones verificadas [...] con el destino dado a los cadáveres exhumados, ja

73

que segurament en el primer reconeixement deurien veure que s’hauria fet alguna exhumació. També demana que es faci un planell amb la situació de les fosses, que es numeren de l’1 al 6.

2. Pl

a orig

inal

de l’a

ny 1

941,

que m

arca

el ll

oc o

n es

tave

n les

sis f

osse

s com

unes

, am

b l’a

ntig

a ent

rada

al ce

men

tiri.

Jordi Valls Pedrol

74


Aquest planell, que publiquem, pot portar a una certa confusió, ja que senyala que les fosses estan a l’esquerra tot entrant al cementiri, però cal tenir en compte que va ser dibuixat a principi dels anys 40, quan al cementiri de Torredembarra s’hi entrava per on actualment és la paret sud, que mira a mar. Posteriorment, sobre els anys 60, la porta es canvià de lloc, fent-se a la banda que mira a la carretera de la Riera. Actualment, doncs, la fossa que conté les restes de persones no identificades està entrant a l’esquerra, al quadre posterior, senyalat només pel petit monument rematat per una creu que recorda uns ciutadans de Batea enterrats allí. Seria bo que es delimités una mica millor aquest espai, encara que només fos per un petit requadre de pedres, amb una làpida on es fes constar la presència allí dels cossos de vuit persones no identificades més les altres que es va decidir de deixar aquí.

Continuant les gestions oficials, el dia 4 d’abril el fiscal demana al jutge municipal que li enviï les inscripcions de defunció corresponents al periodo comprendido entre el comienzo de la dominación roja y mediados de noviembre de 1936, ja sigui de persones nominalment designades o de cadávers de desconeguts, sempre que es pugui deduir que es tracta clarament de persones assassinades. El jutge contesta, en un escrit sense data, enviant el certificat de defunció de Carlos Vidal Estivill, única inscripció que cumpleix aquests requisits realitzada en el període que li demanen, dient que els altres cadàvers que es van trobar en aquest terme van ser enterrats sense la intervenció del jutjat municipal, com hem comentat més amunt, i per tant sense deixar constància. Al darrera d’aquest escrit el fiscal, el 17 d’abril, fa una diligència fent constar que la còpia de la partida de defunció a què fa referència l’escrit del jutge correspon a l’esmentat Carlos Vidal Estivill, veí de Tarragona.

El dia 27 de maig la fiscalia fa quatre oficis. El primer adreçat al governador civil de Tarragona, en el qual, degut a què ja té dades que permeten suposar qui poden ser les persones enterrades en el cementiri, demana permís per poder obrir les fosses per tal d’identificar-ne el major número possible i poder lliurar les restes als familiars per tal que les enterrin on vulguin o si no és possible es quedin en el mateix cementiri. En aquest ofici diu que suposa que poden ser 48 les persones enterrades. Comunica que les operacions les dirigirà ell mateix, amb l’auxili de cooperacions que ja s’han obtingut, demanant que se li doni autorització quan més aviat millor per tal que es pugi fer l’operació el dia 5 de juny proper.

75

El segon escrit el dirigeix a l’Inspector Provincial de Sanitat de Tarragona, dient que ja ha demanat permís al governador per fer aquestes exhumacions, per si considera oportú destacar algún elemento facultativo para que pueda presenciar e intervenir en tales trabajos y asegurarse que se realizan en condiciones sanitarias. El tercer escrit va adreçat a l’alcalde de Torredembarra en el qual li comunica també que ha demanat aquest mateix permís, que la feina es farà el dia 5 de juny, que ell arribarà en el tren de tres quarts de deu, així com el Sr. Torrents que arribarà el mateix dia. Que es fa necessària la col.laboració de l’enterramorts i de dos jornalers, que poden ser els mateixos que ja van fer algun treball, los cuales seran pagados por cuenta del presupuesto de estos trabajos, demanant-li la major economia possible, pues tales gastos son satisfechos exclusivamente por las aportaciones voluntarias de los familiares de los caidos, i dient que calcula que la feina durarà una setmana (en realitat va durar dos dies). El quart escrit el dirigeix al cap del servei públic de pompes fúnebres de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona, demanant-li la cooperación técnica del Sr. Miguel Torrents Roig que por sus trabajos de esta índole realizados con tanto acierto viene dando realce a esa empresa que Vd. tan dignamente dirige. Aquesta Casa Provincial autoritza, el dia 30 de maig, que el Sr. Torrents vagi a Torredembarra.

El dia 29 de maig el fiscal rep un ofici de la Jefatura Provincial de Sanidad de Tarragona en el qual delega en la persona del metge de asistencia pública domiciliaria Dr. Eugenio Martín Quintana que actua a Torredembarra la tasca de presenciar i intervenir en els treballs d’exhumació i el mateix dia comunica directament al metge que ha estat designat per intervenir en el fet, per tal que es faci en condicions sanitàries.

El dia 3 de juny, o sigui dos dies abans de començar l’exhumació, el govern civil de Tarragona, vistos diversos informes que fan al cas, autoritza la feina de desenterrar els cossos que puguin estar en aquelles sis fosses comunes, aclarint-li sobretot que si una vegada feta la identificació dels cossos aquests s’han de traslladar fora de la provincia els familiars han de presentar la documentació corresponent. El mateix dia 3 el fiscal comunica al rector de Torredembarra que el dia 5 es farà aquesta exhumació, i com que s’ha de realitzar en el interior del cementerio y por tanto en terreno sagrado, autorice tales trabajos en beneficio de la mision propia de esta fiscalia y de la Causa General. És curiós que el rector sigui el darrer en ser comunicat i que a sobre se li demani permís en l’últim moment.

Jordi Valls Pedrol

76


S’obren les fossesFinalment el previst dia 5 de juny de 1941 es comencen a obrir les

fosses seguint el planell de què hem parlat. Una àmplia diligència relata tot el procediment, dient en primer lloc les persones que en són testimonis i que col.laboren en la feina, que són el mateix fiscal i el secretari de la fiscalia. Hi són també per Torredembarra el metge titular Sr. Martí, l’alcalde i el secretari de l’ajuntament i el rector. El director tècnic és el Sr. Torrents auxiliat per dos empleats de la Casa de Caritat de Barcelona i per l’enterramorts del poble i dos ajudants. Es localitzen les sis fosses per part de l’enterramorts, que també ho havia estat durant l’època de la guerra.

3.- Detall de la localització de les fosses exhumades al 1941.

Comencen per la fossa núm. 1 que ja està senyalada per una làpida vertical rematada per una creu, en la qual es poden llegir els noms de quatre persones de Batea. Aquesta làpida és la que encara hi ha al cementiri marcant la fossa comuna on van tornar a posar els cossos d’aquestes quatre persones més les altres no identificades. Pels antecedents de la fiscalia se suposa que en aquesta fossa hi ha també els cossos de setze persones més, que van ser tretes del vaixell-presó Riu Segre i assassinades a la nit del dia 11 de novembre de 1936 o matinada del dia 12.

En la diligència es fa constar els nom d’aquestes 20 persones, que estan sense caixa ni cap mena d’embolcall i amb tota cura es recullen els ossos, que es col.loquen en uns taüts de fusta blanca, que es numeren del l’1 al 20.

77

El Sr. Torrents registra minuciosament la roba tot buscant inicials o altres signes característics per facilitar la identificació, com medalles, sivelles i cinyells, si n´hi ha, anotant acuradament les característiques físiques, retallant un tros de roba que guarda dins una bossa amb la mateixa numeració de la caixa, així com els altres articles.

En els cadàvers numerats amb els números 5 i 7 s’han trobat uns ponts d’or tant al maxilar superior com a l’inferior, dels qual se’n fa càrrec el fiscal. Al cap de tres anys, l’1 de juny de 1944, el fiscal de Tarragona demana al fiscal en cap de la Causa General de Madrid què se n’ha de fer d’aquestes peces, tota vegada que l’or contingut pot tenir un valor o utilitat. Des de Madrid es contesta el 7 de juny que es guardin als arxius de la fiscalia de Tarragona.

S’obren després les fosses núm. 2 i 3. En la primera hi ha cinc cadàvers dels quals la fiscalia no en té cap antecedent, procedint amb la mateixa cura al control de les restes i numerant les caixes del 21 al 25. A la fossa núm. 3 hi ha dos cadàvers, dels qual pels antecedents se saben els noms i que són dos veïns de Tarragona assassinats el 28 d’agost. Es numeren les caixes amb el 26 i el 27.

A la fossa núm. 4, sense referències a la fiscalia, es troben 5 cadàvers i un altre pont d’or, però que per estar separat de la mandíbula no és possible atribuir-lo a cap dels cossos, quedant també en dipòsit a la fiscalia. Es numeren del 28 al 32. A la fossa núm. 5, també sense antecedents, el mateix enterramorts avança que hi ha un sol cadàver, confirmant-se el fet i trobant-se 11 pessetes de plata i un encenedor, quedant-li assignat el número 33.

Finalment s’obre la fossa núm. 6 sobre la qual ja hi ha una creu de fusta negra amb el nom de Federico Pastor Pallarès, que segons els antecedents va ser mort al dia 15 d’agost de 1936. Per la documentació de la fiscalia se saben també els noms de tres persones més i es confirma que estan allí dipositades. No es diu la data de la mort, però pel fet d’estar els quatre junts podem creure que tots deurien haver estat assassinats el mateix 15 d’agost. Les caixes es numeren del 34 al 37.

Una vegada buides totes les fosses les caixes amb les restes són dipositades dins la capella del cementiri, que va ser cremada els primers dies de la guerra i que segons es manifesta en la diligència todavia no està reconciliada de la profanación sufrida en la época roja. Es tanca en clau, que es

Jordi Valls Pedrol

78


lliura a l’enterramorts, a qui es donen les instrucciones per evitar qualsevol mena d’intromissió. Pel que fa a les mostres de roba, se les emporta el Sr. Torrents, les quals, una vegada rentades, desinfectades i manipulades químicament perquè recuperin el color original s’uniran a una fitxa on constarà el número de la caixa i on es descriurà també la roba, cabell i altres dades anatòmiques dels cossos, fitxes que seran lliurades a la fiscalia per ajudar a la identificació. Aquestes fitxes fan cap finalment a la fiscalia entre el dia 13 i el 19 de juny de 1941. Mentre, el dia 13 es publica, en dos diaris diferents, un d’ells de Barcelona, la notícia d’aquestes exhumacions, dient que a partir del dia 20 de juny ja es pot passar per les oficines de la fiscalia de Tarragona per identificar les fitxes, gestions que es va recollint en les diverses diligències que es van unint a la principal i que anirem comentant en tractar de cada cas.

Vuit cossos no identificatsDels 37 cossos que hi havia a les fosses, fins el 10 d’octubre de 1941 se

n’identifiquen 29 i el fiscal, continuant amb la seva tasca, redacta en aquesta data un edicte en el qual detalla les característiques físiques completes dels vuit cossos que queden pendents d’identificació, convidant a tothom que pugui contribuir a aquesta identificació a que es presenti a les oficines de la fiscalia de Tarragona per fer-la possible. Com a curiositat direm que l’horari d’obertura de les oficines era tots els dies hàbils, d’11 a 1 i de 4 a 8 de tarda, tret del dissabte a la tarda. O sigui que el dissabte al matí també treballaven. I per fer aquestes identificacions tenien temps fins el 15 de novembre de 1941, ja que després d’aquesta data s’ordenarà el reenterrament de les restes que no hagin estat reconegudes.

La descripció de les restes es fa amb tota mena de detalls, com per exemple les de la caixa núm. 28, quan diu que és un cadáver de varón con abundante pelo negro en el pubis y maxilares destruidos, de talla aproximada 1,62 m. Viste pantalón rayado, camiseta fina de punto, calzoncillos de tela abrochados con dos botones, y americana. Dos cinturones de cuero, uno más ancho que otro y apareciendo aquel con la hebilla forrada de tela. D’altres són més senzilles, com els de la caixa núm. 22, restos de un varón de talla aproximada 1,64 m., de pelo castaño y presentando ambos maxilares destruidos. No existen restos de ropa. Alguns detalls resulten curiosos. Del de la caixa núm. 29 es diu que tiene la cabeza algo grande. El de la caixa núm. 30 diu que lleva un vaso de celuloide de color marrón.

79

La descripció més completa és la de la caixa núm. 31: Cadáver de varón, talla 1,60 m., maxilar superior destruido, maxilar inferior incompleto con dos piezas gastadas rellenas de plata; pelo negro. Viste camisa con cuello fijo a caudritos, muy característica; camiseta fina; pantalón; cinto de cuero con hebilla ovalada y alpargatas con suela de goma al parecer. Se cree que dicho cadáver pueda corresponder a un alcalde de un pueblo de Tarragona, ignorándose más datos. Aquest cadáver comportará més indagacions i gestions posteriors, que més endavant comentarem.

Pel que fa al cadáver de la caixa núm. 36, apart de la descripció de les restes, comenta que parece corresponder a un militar retirado llamado Manuel Fuster, vecino de Tortosa, partida de Aldea, y que tiene una hermana en Barcelona y un hermano en Sevilla, ignorándose más datos. L’edicte no aclareix d’on treu el fiscal aquestes dades.

Aquest edicte, per tal que tingui un coneixement general, es fa que es publiqui al butlletí oficial de la província, als diaris La Vanguardia de Barcelona i Diario Español de Tarragona i s’envia també a l’emissora EAT33 de Radio Tarragona per a la seva emissió. De tots es reben posteriorment els corresponents justificants, tant sigui la certificació del responsable de la ràdio com els retalls dels diaris.

Buscant l’alcaldeL’interès per saber si les restes de la caixa núm. 31 corresponen a un

alcalde d’algun poble de la província de Tarragona comencen el mateix dia 10 d’octubre de 1941, quan el fiscal envia al comandant de la caserna de la Guàrdia Civil de Torredembarra un ofici en el qual li demana faci averiguacions davant l’enterramorts del poble o altres persones que puguin donar alguna informació sobre quin sigui el poble del suposat alcalde, sobretot tenint en compte que abans de fer les exhumacions actuals algú va fer averiguacions davant el mateix enterramorts per saber si a Torredembarra estava enterrada una persona que tenia la particularitat de portar dues peces dentàries gastades i arreglades amb plata, detall destacable.

Al cap d’uns dies, el dia 20, el sergent comandant d’aquesta caserna de Torredembarra, afecte a la 214 comandància d’aquest cos, comunica que interrogat l’enterramorts ignora el que li pregunten, si bé una vegada es va presentar un home, acompanyat d’un fill seu, en busca d’un cadàver d’un altre fill que sí era alcalde, però que no recorda a quin poble residien. El

Jordi Valls Pedrol

80


mateix sergent manifesta que ha preguntat també al rector del poble i al secretari del jutjat i a diversos particulars, que tampoc no han aportat cap dada d’interès.

Davant d’això el fiscal, el dia 23, repeteix la petició als caps de la Guàrdia Civil de Reus, el Vendrell, Valls i Montblanc, donant la descripció completa de les restes, insistint en el fet de les dents arreglades amb plata. Els diferents comandaments contesten que passen la petició a les diferents casernes que d’ells depenen, com fa el de Reus o als 9 que depenen de Valls. En els dies successius i fins el 12 de novembre es reben a la fiscalia escrits de les comandàncies on s’havien fet les peticions, totes negatives en el sentit de no poder donar cap informació. Alguns aclareixen alguns punts locals, com és el cas de Montblanc, que diu que en la seva demarcació només va ser assassinat l’alcalde de Blancafort, el cadáver del qual va ser trobat i dentificat al cementiri de Reus.

Es tanca el casFinalment el dia 13 de juny de 1942, al cap d’un any, tornen al cementiri

de Torredembarra el fiscal i el secretari, que aixeca acta, per tal de fer la inhumació definitiva de les caixes que contenen les restes no identificades o no reclamades. Cal aclarir que si bé hi ha vuit persones que no s’han identificat per ningú, n´hi ha tres que tot i estar identificades s’enterren a la Torre. Una l’identifica el fill però desprès no reclama les restes (caixa núm. 26) i dues només s’identifiquen per les dades que ja té el fiscal (caixes núms. 27 i 36) i tampoc no es reclamen, segons comentarem més endavant. A més hi ha les quatre caixes dels habitants de Batea, que a petició de les famílies també es deixen a la fossa comuna de la Torre. En total són quinze els taüts que hi ha per enterrar.

Les caixes continuen a la capella del cementiri on es van guardar el juny de 1941. Seran dipositades, conjuntament, a la fossa comuna núm. 1, que ja està marcada amb la làpida i la creu que identifica els quatre ciutadans de Batea. En aquest moment el rector mossèn Joaquin Boronat demana fer-se càrrec de les restes identificades del capellà Antoni Pujol Ferré per dipositar-lo, enlloc de a la fossa comuna, en un nínxol del cementiri de la Torre, tenint en compte el caràcter de sacerdot de la víctima, cosa a la qual accedeix el fiscal, quedant finalment al nínxol 51 de la tercera fila. En la làpida d’aquest nínxol es pot llegir encara que hi reposa Mn.

81

Manuel March Cavallé, pbre.,rector de Clarà. Morí el dia 18 de jane de 1915. RIPA. Podem deduir que assabentat Mn. Boronat que en el cementiri hi ha aquest nínxol amb les restes antigues d’un mossèn decideix enterrar-lo amb un altre sacerdot. Però a làpida no s’afegeix el nom de Mn. Pujol. Per tant definitivament són catorze els taüts que queden dipositats a la fossa comuna.

La diligència contiua dient que l’enterramorts, junt amb un altre treballador, col.loquen els féretres a la fossa, fent-ho amb una precisió exacta i que la diligència descriu al detall, degut probablement a la possibilitat que després d’aquest acte es pugui fer alguna identificació posterior. El llenguatge legal pot sorprendre i només com exemple copiem una part: En el segundo segmento de la zanja, es decir, contando des de su cabecera del trozo donde estan enterrados los vecinos de Batea se colocan seis cajas: en el fondo y a la derecha [...] la número 36, y encima de esta [...] las números 31 y 29. A la izquierda y con los pies de la caja orientados hacia la lápida ocupando el fondo la caja núm. 32 y superpuestas las núms. 31 y 29. Una vegada situades totes es cobreix la fossa i es dóna per acabat l’acte.

Identificació amb noms i cognomsIndicarem primer les identitats de les 37 persones que van ser les

protagonistes d’aquestes gestions oficials d’exhumació, amb les seves circumstàncies personals, seguint l’ordre de les fosses comunes, començant doncs per la número 1, on es trobaren 20 cossos executats l’11 de novembre de 1936, procedents del vaixell-presó Riu Segre, de Tarragona.

Tenim primer a Edilberto Martí Lapeña, de 54 anys, tinent d’infanteria, de Tarragona. Consignat en el citat Estado Número 2. Identificat el 19 de juny de 1941 per la seva esposa Raimunda Martí Diego, a la que pel BOE del 20 de maig de 1939 se li concedeix pensió de viduïtat a partir de l’1 de desembre de 1936. Consta al registre civil en una anotació del 5 d’abril de 1939, volum. 21, foli 168. Reenterrat a Tarragona el 1941.

Hi ha també dos escolapis. Josep Boschdemont Mitjavila, natural de Cassà de la Selva, de 42 anys, conegut en religió com germà Gilbert de Jesús. Identificat el 5 d’agost de 1941 per Joaquim Donato Picó, escolapi. I Mariano Navarro Blasco, de 33 anys, natural de Tortajada, Teruel, conegut com Germà Jenaro. S’identifica també el 5 d’agost de 1941 per Francisco Bertran Giménez, escolapi. Si bé en la documentació de la fiscalia es diu

Jordi Valls Pedrol

82


que es porten les restes al col.legi de Sant Josep, a Cambrils, definitivament els dos són enterrats a la Cripta Martirial de la casa que l’ordre té prop de Sant Martí de Sesgueioles, a l’Anoia, en els sarcòfags VI i II respectivament. Els dos són beatificats l’any 2013.

4.- Cripta martirial de la casa de Sant Martí de Sesgaioles dels Germans de la Salle, amb els sarcòfags que conntenen les restes de capellans assassinats. (Foto de l’autor).

Els quatre ciutadans de Batea que tenen els noms gravats en la creu són Miguel Freixas Monlleó, identificat el cos per l’esposa Constanza Mullerat Martí; Baldomero Vaquer Peris, identificat el 30 de juliol de 1941 per Mariana Soler Monlleó; Santiago Vilanova Vaquer, identificat el 8 de juliol de 1941 per la seva germana Amparo, tot i que es fa constar que no s’ha aconseguit el total reconeixement; i Pablo Aguiló Vaquer, identificat el 8 de juliol per la seva esposa Josefina Grau Aguiló. A petició dels familiars, les restes dels quatre es deixen al cementiri de la Torre, a la mateix fossa que continua marcada per la creu que ja hi havia.

83

L’orde dels carmelites tenen vuit assassinats en aquesta fossa: Pedro Heriz Aguiluz, de 69 anys, de nom de religió Pere de Sant Elies. Originari de Barajuén, Aramaio, Àlaba; Damian Rodríguez Pablos, de 40 anys, que adoptà el nom de Damià de la Santíssima Trinitat. Originari de Pedroso de la Armuña, Salamanca. I Elipi Arce Fernández, de 58 anys, de nom de religió Elipi de Santa Teresa, originari d’Arroyo de Valdivielso, Burgos. En la relació del fiscal consta com a Felipe. Els tres eren carmelites descalços i van ser identificats el 4 de juliol de 1941 per Antònia Rovira Vidal, segurament una persona relacionada amb el convent de Tarragona, on vivien.

Hi ha també tres carmelites terciaris de l’ensenyament: Lluís Domingo Oliva, de 44 anys, nascut a Reus. Isidre Tarsà Giribets, de 70 anys, originari de Fontanet, Lleida (en la diligència de la fiscalia es posà el nom de Isidro Tarzán); I Juli Alameda Camarero, de 25 anys, original de Castroceniza, Burgos (en les primeres diligències consta només amb el nom de Julio Camarero). Posteriorment, 2 de gener de 1942, un afegit a la diligència principal aclareix aquests dos errors en els noms. Els tres van ser identificats el 22 d’octubre de 1941 pel germà Francisco Navarro Bonilla. Aquests sis carmelites en principi havien de ser enterrats a l’església d’aquesta comunitat de Tarragona, davant l’altar de sant Elies, però en no ser en aquell moment persones objecte de veneració es van enterrar en una paret del cor. Després de la seva beatificació es projectà novament traslladar-los a la nau de l’església però per raons sanitàries s’han deixat al cor, on una gran làpida els recorda, amb la indicació que van ser morts a Torredembarra.

Un altre carmelita terciari de l’ensenyament és Bonaventura Toldrà Rodon, de 40 anys, originari del Pla de Santa Maria. Identificat el 26 de juny de 1941 per Teresa Rodon Inglès, la mare, demana sigui enterrat al cementiri de Tarragona, si bé després és traslladat al convent de les Carmelites Missioneres Teresianes de Tarragona.

I finalment Josep Alberich Lluch, de 71 anys, de Benicarló, carmelita descalç de nom de religió Josep Cecili de Jesús i Maria. Identificat el 5 d’agost de 1941 per Miguel Agost Alonso, també carmelita. Estava al convent de San Clemente, a Cuenca, es va traslladar al seu poble natal i posteriorment a Tarragona, d’on el van empresorar al Riu Segre. En ser d’una altra província carmelitana és reenterrat al panteó del Convent Carmelita del Desert de les Palmes, a Benicàssim. Tots vuit carmelites van ser beatificats l’any 2013.

Jordi Valls Pedrol

84


Frederic Vila Bartolí, de 52 anys, natural de la vall de la Castanya, al municipi del Brull, a Osona, però exercint en aquells moments al col.legi claretía de Valls, de l’orde del Sagrat Cor de Maria. Identificat el 3 de juliol de 1941 pel pare Jesús Maria Companys. Reenterrat a Vic, a la cripta del temple de Sant Antoni Maria Claret, al costat del sepulcre del sant, encara que en la documentació original de 1941 es diu que serà traslladat a Tarragona. Beatificat.

Josep Mª Domingo Soler. Natural de Reus, capellà, vicari de l’església de Sant Joan de Tarragona. Identificat el 26 de juny de 1941 per la seva assistenta Dolors Saumell Prats i reenterrat a Tarragona. Beatificat.

Joan Roca Vilardell. Capellà, de 31 anys, beneficiat de la catedral de Tarragona, natural de Sant Mateu de Bages. Identificat el 4 d’agost de 1941 per Josep Masgrau Manso, familiar. Traslladat el 30 d’octubre de 1941 al cementiri de Gurb, Osona, al nínxol núm. 4. Beatificat.

Antoni Pujol Ferrer. Capellà, natural del Pla de Santa Maria. En les diligències d’identificació de 14 de novembre es diu que s’identifiquen les restes por eliminación o exclusión. Enterrat en un nínxol de la Torre per Mn. Boronat, com ja hem dit. Beatificat.

Vicente Loscos Pardo. Natural de Monroy, Terol, metge de l’Horta de Sant Joan. Identificat el 4 de juliol de 1941 per Josep M. Loscos Loscos, fill. Relacionat el citat Estado Número 2 enviat per l’Ajuntament, encara que allí fan constar que el van matar el 30 de novembre, tal com consta en l’anotació al registre civil de la Torre que es fa el dia 28 de setembre de 1939. Volum 21, foli 195. Reenterrat a Tarragona.

A la fossa número 2 hi ha cinc cossos, tres dels quals no s’identifiquen mai i queden a la fossa comuna actual de Torredembarra. Els altres dos són Pedro Sampietro Sastre, identificat el 5 d’agost de 1941 per Ana González Acosta, esposa, i reenterrat el 5 de desembre de 1941 a Tarragona, nínxol. 144 de l’illa de Sant Agustí. I Manuel Romaní Valls. L’identifica el 4 de juliol de 1941 la seva germana Emília i és reenterrat a Tarragona. S’ignora la data de mort dels cinc.

A la fossa número 3 hi ha dues persones que ja consten en la relació que facilita l’ajuntament, on es diu que van morir el 28 de setembre de 1936, encara que el fiscal diu que va ser el 28 d’agost. Van ser trobats a la carretera del Catllar. Són Pau Barbarà Altadill,

85

de 45 anys, empleat municipal de Tarragona. El 19 de juny de 1941 és reconegut per un fill seu, però no es reclamen les restes i queden a la fossa comuna. La inscripció al registre civil es fa el 5 d’agost de 1937, vol. 21, foli 86. I Josep Amorós Clua, de 52 anys, comerciant. El nom el facilita el fiscal i només diuen que és de Corbera (segurament Corbera d’Ebre). Ningu no el reclama i queda a la fossa comuna actual. És registrat el 5 d’agost de 1937 al vol. 21, foli 87 del registre civil de Torredembarra.

A la fossa número 4 hi ha cinc cadàvers dels quals ni la fiscalia ni l’ajuntament en dóna cap notícia, tret de la descripció de les restes i que es tracta d’homes. Queden com a desconeguts a la fossa definitiva.

A la fossa número 5 hi ha només Andreu Llambrich Vives, de l’Ametlla de Mar. Identificat el 3 de juliol de 1941 per l’esposa Leonor Estrada Rodríguez i traslladat el 30 de juliol de 1941 al cementiri de l’Ametlla de Mar, nínxol 13, fila 1ª. No se sap quan el maten.

Finalment a la fossa núm. 6 hi ha quatre cossos. Federico Pastor Pallarès. Mort el 15 d’agost de 1936. Segurament de Tarragona, ja que una vegada identificat el 19 de juny de 1941 per la seva esposa és traslladat a aquest cementiri, nínxol 1.512 de l’illa de Santa Cayetana.

Enrique Borràs Esteve. Tinent coronel d’infanteria, de 58 anys, de Tarragona. Identificat per la seva esposa el 19 de juny de 1941 queda enterrat al cementiri de Torredembarra, nínxol 145 fila 3ª. A la làpida hi consta el seu grau militar, diu que va morir el 15 d’agost de 1936, i amb l’afegit de Caido por Dios y por España. Consta en el Estado núm. 2. Queda anotat al registre civil el 30 de maig de 1939, vol. 21, foli 179.

Manuel Fuster. Militar retirat de Tortosa. El nom el dóna el fiscal, com comentem més amunt, però ningú no ho confirma ni l’identifica i queda a la fossa comuna.

Antonio de Aguilera Pardo de Donlebún. 2n comandant de Marina de Tarragona. És el primer en ser identificat, el 13 de juny de 1941, per la seva esposa Maria Dolores de Fontcuberta y de Pascual. És traslladat al cementiri del poble Nou de Barcelona. D’aquests dos últims es pot pensar que van morir el dia 15 d’agost de 1936 pel fet d’haver estat enterrats amb les altres dues persones de les quals es coneix la data exacta.

Jordi Valls Pedrol

86


Més assassinatsApart d’aquestes exhumacions i identificacions oficials és segur que

abans de l’actuació de la fiscalia ja se n’havien fet, tenint en compte la insistència del fiscal sobre que no se’n facin sense el seu coneixement (oficis del 10 de febrer i de l’11 de març de 1941). Pel que sabem ara, abans d’iniciar-se aquesta feina oficial ja s’havien extren alguns cadàvers del cementiri, segurament perquè els familiars ja coneixien la circumstància i en acabar la guerra a Torredembarra el gener de 1939 van fer immediatament gestions per recuperar les restes. No sabem si aquestes personas van ser enterrades en altres fosses, que l’any 1941 ja havien estat obertes, o si es van dipositar en nínxols, i per les circumstàncies personals podem creure que en algunes va ser així.

Un primer cas és de el tres ciutadans de Tortosa, Pedro Bigorra Arbós, Miguel Agulló Brull i Tomàs Homedes Llopis, trets del vaixell-presó Riu Segre i assassinats el 25 d’agost de 1936. Van ser enterrats i posteriorment exhumades i col.locades les seves restes, barrejades, en el nínxol 145 fila 3ª del mateix cementiri. Els familiars demanen, en el moment en què actua la fiscalia, que se’ls lliurin les restes per ser traslladades a Tortosa, cosa que el fiscal autoritza, sent definitivament enterrades el 28 de juny de 1941. Curiosament aquest nínxol és el mateix que s’usà posteriorment per al tinent coronel Borràs.

Un altre cas és el de tres ciutadans del Pont d’Armentera. Mn. Jaume Tarragó Iglesias, de 68 anys, rector d’aquesta població, Maria Torelló Duch i Joan Rovira Tudó. El dia 26 d’agost de 1936 van ser portats a la Torre i executats, si bé a Joan Rovira el van deixar per mort però va poder anar fins la Nou de Gaià. Des d’alli es va avisar al Pont però abans d’arribar la família van ser membres del comitè els que hi anaren i el van rematar. Els dos primers es diu que van ser enterrats a la Torre però és quasi segur que Joan Rovira va ser enterrat a la Nou (seria estrany que el tornessin a la Torre). Només Maria Torelló figura a la ja citada relación núm. 2 enviada per l’ajuntament, sense data de mort, però no hi figura Jaume Tarragó. Segons informacions facilitades ara per una veïna del Pont, testimoni del reenterrament de l’any 1939, una vegada acabada la guerra tots tres van ser enterrats al Pont d’Armentera amb la pompa falangista del moment. Estan en un sepulcre comú al centre del cementiri, junt amb un soldat anònim que es va trobar al camp. Mn. Tarragó va ser beatificat el 2013.

87

5.- El sepulcre dels tres ciutadans del Pont d’Armentera. (Foto de l’autor).

El 6 de setembre de 1936 són assassinats dos capellans. Són Pau Bertran Mercadé, de 61 anys, originari de Creixell i que en aquell moment exercia a la Selva del Camp, tot i que estava amagat al seu poble. I Francesc Vives Antich, de Valls, de 64 anys, que era el rector de Creixell. Els van matar a la parets de cal Llovet. Les seves inscripcions al registre civil es fan el dia 15 de setembre de 1939, al vol. 21, folis 189 i 190 respectivament. Aquí consta que la mort es va produir el 6 d’agost. Consten en el Estado núm. 2. Posteriorment, el 27 de novembre de 1939, són traslladats al cementiri de Creixell. Tots dos són beatificats el 2013.

L’11 de setembre de 1936 és Josep Bru Ralduà, de 66 anys, canonge de la catedral de Tarragona. En el registre figura com a data de mort l’11 de novembre de 1936 i tot i això no està en la gran fossa núm. 1. S’inscriu el 2 d’agost de 1939, al vol. 21, foli 183 i l’11 de setembre de 1939 es traslladen les seves restes al cementiri de Tarragona. També és beatificat el 2013.

Jordi Valls Pedrol

88


Repassant la documentació de la citada beatificació de 2013, consta la mort del capellà Miquel Saludes Ciuret, de 69 anys, originari d’Alforja i que en aquell moment era rector de Riudoms. Es diu que del Riu Segre el van portar a Torredembarra el ja citat 11 de novembre i el 16 de juliol de 1939 les seves restes van ser traslladades a les Borges del Camp. Si no es trobava a la fossa núm. 1 potser deuria haver estat col.locat en un nínxol.

Hi ha també tres persones més que ja figuren en la Estado núm. 2 de l’ajuntament. Una és Casiano Andréu Gestí, que a la relació figura com Casiano Andrés, de 57 anys, guàrdia municipal nocturn de Tarragona, originari de Montferri, assassinat segons la citada relació el 28 de setembre de 1936, encara que al registre civil consti el 28 d’agost. La seva inscripció es fa el 26 de juny de 1939, al vol. 21, foli 182. Segons informació de familiars actuals residents a Montferri va ser exhumat abans del 1941 i traslladat a Tarragona.

L’altra és Carles Vidal Estivill, natural de la Riera però amb família al Catllar, de 21 anys, estudiant de medicina a Saragossa però que aquells dies residia a Tarragona. Activista d’Acció Católica és detingut i mort el 9 de novembre de 1936, i identificat pel seu oncle Ramon Vidal Ferrer, del Catllar, que l’inscriu al registre civil al cap de quatre dies, al vol. 21 foli 60, sent l’única anotació que es fa en el mateix moment de la mort. Enterrat a la Torre, al cap d’uns anys la família el trasllada al cementiri de Tarragona.

I la tercera Raimunda Basa Soler, de Vilanova i la Geltrú però resident al Vendrell i de professió fornera, assassinada el 30 de novembre de 1936 i registrada el 15 de setembre de 1939, al vol. 21, foli 191. Enterrada primer a Torredembarra el 16 de juliol de 1939 les seves restes són traslladades al cementiri de Vilanova i enterrades al nínxol 1.047.

Algunes de les diferències en les dates de mort que hi ha entre la informació que dóna l’ajuntament i les que es donen en altres fonts (fiscalia, registre civil) potser venen de una mala “traducció” de la data escrita en lletres als llibres i la data que s’escriu en números per l’ajuntament en el citat Estado núm. 2, donant al mes d’agost el número 9, com passa quatre vegades.

Casos dubtososUn cas del que només en sabem el nom: Ignacio Centelles. En la

biografia del religiós Frederic Vila, un dels religiosos executats l’11 de

89

novembre i enterrat a la fossa núm. 1, se cita que entre els morts d’aquella nit hi estava aquesta persona, que només va quedar malferit i que va poder arribar fins el centre de Torredembarra on va demanar auxili per les seves ferides. Però segons van explicar tres homes que l’endemà van fer cap al vaixell Riu Segre va ser localitzat i rematat. Aquesta informació també la dóna el primer ajuntament en l’informe inicial, quan diu que un dia un señor de unos 50 años logró escapar herido y llegar a la farmacia de este pueblo y por orden de (i se cita dos noms) trasladarle en un camión y consumar el crimen en la carretera de Roda de Barà. Si va ser enterrat al cementiri de la Torre, el podem considerar entre els no identificats, tot i que els morts l’11 de novembre ho estan tots?.

Un altre cas és el de Josep Moreno. Surt el seu nom en la biografia de Miquel Saludes Ciuret ja citat, quan diu que va ser mort junt amb aquest i altres vint-i-dos companys més l’11 de novembre de 1936. Tot i que es diu que era capellà, en els documents de la beatificació de 2013 no hi ha cap referència d’ell, ni consta en l’exhumació de 1941.

L’últim executatUn altre cas diferent, que s’aparta de l’onada inicial de execucions dels

primers dies, fou el que afectà a Víctor Pardo Wehrle. Segons testimoni que va fer la seva esposa Maria Nin Lluch davant el fiscal de la Causa General de Barcelona el 26 de juny de 1943, el Sr. Pardo, que era secretari de la Federació de Fabricants de Filats i Teixits, estava estiuejant a Torredembarra el 18 de juliol de 1936 i durant tota la guerra no es va moure de la Torre. Però el 17 de gener de 1939, dos dies abans de l’entrada de les tropes nacionals va fugir, segons la seva esposa, para no tener que seguir a las fuerzas rojas en plena retirada. Localitzat a dos quilòmetres del poble va ser assassinat de dos trets. Aquesta afirmació contradiu el que es deia fins ara que podia haver mort a causa d’un suposat bombardeig mentre guiava les forces republicanes que sortien de la Torre. Finalment el testimoni manifesta que se supone que lo mataron al poder comprobar que se escondia para eludir las órdenes del denominado gobierno rojo. Aquesta versió potser amaga algun intent de dissimular el fet real, per guanyar el favor de les noves autoritats.

El cos va ser enterrat primer al cementiri de la Pobla de Montornès, si bé posteriorment va ser traslladat al cementiri torrenc, al nínxol 26 de la

Jordi Valls Pedrol

90


primera fila del primer recinte i la seva inscripció al registre civil es va fer el 20 d’abril de 1939, en el vol. 21, foli 172. Pel que es llegeix a la làpida del ninxol, en el mateix lloc hi ha ara la citada esposa Maria Nin, que era originària del Vendrell i que va morir el 16 de maig de 1969, constant també el nom de César Fancelli Pardo.

ConclusióSi fem un resum cronològic, tenim que els primers quatre morts són

del 15 d’agost de 1936, enterrats a la fossa núm. 6. El 25 d’agost són tres ciutadans de Tortosa que no sabem on s’enterren i que després es traslladen a la seva població. El 28 d’agost tres persones del Pont d’Armentera, dues de les quals en principi queden a la Torre, i l’altra segurament a la Nou, i que els primers dies d’acabada la guerra es traslladen tots al Pont. El 26 d’agost (o de setembre) dos homes s’enterren a la fossa núm. 3, i finalment queden a la fossa comuna de la Torre.

El 6 de setembre moren dos capellans, que no se sap en quin indret de cementiri s’enterren i que finalment es traslladen a Creixell. L’11 de setembre (o de novembre) mor un canonge, que finalment es trasllada a Tarragona. El 28 de setembre i el 9 de novembre moren dues persones més. Aquestes cinc últimes tampoc no se sap on s’enterren en principi.

L’11 de novembre moren vint persones, que s’enterren a la fossa núm. 1. Quatre, que són de Batea, per indicació dels familiars queden a l’actual fossa comuna; un capellà, per indicació de Mn. Boronat queda en un nínxol de Torredembarra, mentre que les altres quinze es traslladen a diferents indrets. Segons alguns documents, el mateix dia 11 de novembre moren dues persones més, però no es dipositen a aquesta fossa núm. 1. Un capellà finalment es trasllada a les Borges del Camp, mentre de l’altra no se’n sap res més. El 30 de novembre mor una dona, que no se sap on s’enterra dins la Torre però que finalment es trasllada a Vilanova i la Geltrú. L’últim del que tenim data mor el 17 de gener de 1939, que queda en un nínxol de Torredembarra.

Sense data de mort tenim primer un home que, en principi, ocupa la fossa núm. 5 i finalment va a l’Ametlla de Mar i dos homes que primer resten a la fossa núm. 2 i després es traslladen a Tarragona. També tenim el nom d’un capellà del que no hem més trobat referències i finalment vuit persones més que no s’arriben a identificar, tres que estaven a la fossa núm.

91

2 i cinc a la fossa núm. 4, i que com a no identificats queden tots a la fossa comuna definitiva de la Torre.

En total tenim els noms de 53 persones forasteres que podrien haver mort a la Torre. Però hem de refer aquest número tenint en compte dos casos dubtosos: els d’Ignasi Centelles i Josep Moreno, dels que només tenim referències indirectes que foren morts a Torredembarra. Dels dos no tenim informació ni del seu lloc d’enterrament inicial dins el nostre cementiri ni de la seva exhumació ni si després es va fer el trasllat a un altre cementiri. Aquestes dues persones, ¿podrien ser algunes de les vuit no identificades, encara que no coincideixin ni les dates de mort ni el lloc d’enterrament a les nostres fosses?. Si fos així el número final de morts a Torredembarra podria quedar només en 51.

Totes van ser assassinades al voltant de Torredembarra i a les parets del seu cementiri. Portades sobretot des de Tarragona, del fatídic vaixell-presó Riu Segre, van trobar la mort a mans de persones que, de forma descontrolada i agafant-se la justícia per la seva mà, ostentaven en aquells moments el poder que els donavn les armes i que, paradoxalment, es revelaven contra la injustícia que era el cop d’estat que uns militars havien proclamat feia uns dies.

Els vaixells presóEn períodes de conflicte, en què les presons normals eren plenes, fou una

pràctica habitual l’ús de vaixells ancorats en ports per a l’arrest de presos, tenint en compte el que es podria considerar el bon aïllament que suposava estar en un lloc rodejat d’aigua. Recordem que el president Companys i el seu govern varen ser empresonats arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 al vapor Uruguay, a Barcelona.

Per això, i desviant-nos potser una mica del tema, creiem que cal citar que a Tarragona s’usarem també alguns vaixells que estaven atracats al port, exactament al parament del dic Transversal, actualment moll de Reus. Eren vaixells que els propietaris havien abandonat, com el Cabo Cullera, de la companyia Ibarra, abandonat a causa de la crisi de la naviliera. Aquest vaixell ja havia servit de presó a Tarragona durant els citats fets d’octubre de 1934, i ara, juntament amb el Manuel Arús, va servir també per a aquest comès. Però el mal estat dels dos era tan gran que els presos hi van ser pocs dies i van ser traslladats al Riu Segre. Aquest és potser el més important i el

Jordi Valls Pedrol

92


que té més relació amb els fets que ens afecten. En aquest vaixell fins i tot es van fer judicis, a conseqüència dels quals es calcula que van ser executades unes 200 persones.

No es conserven llistes dels presos que van ser confinats en els vaixells-presó, però segons alguns testimonis quan aquests van ser traslladats del Cabo Cullera al Riu Segre el nombre de detinguts no era inferior a 250. El Riu Segre, que primer portava el nom de Santamaña, va ser propietat de la Transmediterrànea i el 1935 va ser venut a Ibarra. En declarar-se el port de Tarragona zona de guerra va deixar de ser presó i es dedicà a transportar menjar entre la URSS i ports espanyols. Posteriorment es va rebatejar com a Cabo San Sebastián i recuperat per la propietat el 1939 en ser a Barcelona quan entraren els nacionals, sent finalment desballestat el 1964.

Uns altres vaixells-presó foren el Mahón i el Isla de Menorca. Tots aquests vaixells van patir els bombardeigs que l’aviació franquista, sobretot la italiana que amb base a Mallorca, va fer sobre Tarragona i el seu port entre els any 1937 i 1938. Se sap que el Mahón va patir 25 atacs i el Isla de Menorca 18. El primer va ser finalment enfonsat el gener de 1939 mentre estava al port de Barcelona i el segon el febrer de 1938 va salpar del port de Tarragona i uns dies més tard fou bombardejat i va embarrancar prop de Cambrils.1www.religionenlibertad.com/articulo_imprimir.asp?idarticulo=18824 (juliol 2015).

6.- El Riu Segre a Barcelona, quan portava el nom de Cabo San Sebastián.1

93

Bibliografia.

Català Massot, Lluís. L’impacte de la Guerra Civil (1936-1939) en la població de Torredembarra.Miquel Solé, Carme. La represió franquista a Torredembarra. Aproximació a l’actuació dels tribunals militars (1939-1944). Ambdos treballs publicats en el llibre II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra (1931-1945). Torredembarra, Centre d’Estudis Sinibald de Mas.Diversos autors. Ferms i Valents. Testimonis de la Fe. Germans de la Salle. Edició amb motiu de la beatificació de Tarragona de 2013.Carmelites Descalços de Catalunya i Balears. Mecanoscrit que recull la vida i mort dels germans Carmelites beatificars el 2013.Causa General. Rama Separada núm 183. Archivo Històrico Nacional, caixa 1.499, exp. 37.www.transmeships.es/224.html

Jordi Valls Pedrol

94


95

Plaça de Mossèn Joaquim Boronat

Josep Gual Gallofré

Tal com vaig fer amb la plaça de la font, també m’agradaria ara fer-ho amb la plaça de mn.Boronat -popularment anomenada “de les monges”-.

Si m’atrevia a escriure de la plaça de la font perquè em semblava que en sabia moltes coses, potser també em puc atrevir amb la de mn. Boronat.

Vaig viure fins que em vaig casar a tocar a la de la Font. A la de mn. Boronat hi vaig treballar ben bé durant trenta anys en un taller que hi tenia el meu pare. Però així com a la de la Font hi havia moltes coses per explicar, de la gent i el seu moviment, la plaça com a espai, va estar sempre intacta llevat de remodelar alguna façana; en canvi la dedicada al mossèn ha sofert diverses modificacions estructurals de la mateixa plaça. I poca cosa puc dir de la gent.

96


Per començar cal referir-nos a la capella del Roser que estava situada a continuació seguint el traçat del costat de les cases que porten els números parells del carrer d’Antoni Roig, trencant la línia tot fent una mica de sortint, i deixant un pas de carrer estret entre la darrera casa del carrer Roig i la capella. La capella tenia tots els números de perdedora. S’havia parlat de derruir-la pel seu estat decrèpit; el carrer Roig era una barrera sencera, sense interrupcions, des de la plaça de la Font fins a l’actual carrer Lleida, llevat d’aquest carrer estret entre la capella i la darrera casa del carrer Roig, i si hi havia algun pas a la barrera eren entrades a finques particulars. Amb aquests antecedents la capella estava sentenciada, més encara quan al juliol del 1936 es va desencadenar la bogeria de la guerra que ja en el seu principi va afavorir aquell afany destructor que porten totes les guerres. La capella va anar a terra. Aquell carrer estret que era tota la comunicació des del carrer Antoni Roig cap a les finques i fàbriques de l’altre costat de la barrera, es va eixamplar.

Va ser important per la fàbrica CEMSA i pel taller del meu pare on vaig treballar jo, durant trenta anys.

En enderrocar la capella es va descobrir una fossa amb nombrosos enterraments antics. Es van treure totes les restes humanes i es van portar al cementiri. Aquesta fossa de forma cúbica, era excavada en la roca viva de la zona, tan dura que quan el 1937 amb la necessitat d’obrir refugis subterranis per protegir-se dels bombardeigs, es va pensar d’aprofitar-ne l’excavació com a inici d’un refugi, però en van desistir en trobar la roca d’una duresa massa difícil d’aprofitar.

En derruir la capella, la plaça es va veure ampliada; abans només era una placeta darrera la capella. Es va transformar en una plaça prou gran on diversos anys s’hi va fer el ball de festa major.

El taller del meu pare i de l’oncle Francesc, tancava amb la seva façana tota la part del costat sud de la plaça. L’edifici del taller tenia la seva important història. Era una mostra de la incipient industrialització del nostre país, XVIII o XIX.

Com que aleshores no hi havia encara la xarxa elèctrica, ni potser prou producció d’aquesta força, les fàbriques tenien màquines de vapor o aprofitaven la força hidràulica dels rius. La fabrica de la Torre se servia de la força d’un animal que com si rodés la sínia, feia anar la barra amb les politges que transmetien la força als telers. Costa de creure, però jo encara

97


98


vaig poder veure els vestigis d’aquella instal·lació, tan primitiva, que ho demostraven.

Vaig veure encara el punt del sostre on hi havia el rodament de l’eix vertical, com també una part de la corba circular pel pas del rodar de l’animal.

D’aquest sistema motriu en deien un “vògit”. Els fusters del serrar en cercle en diuen “vogir”. El diccionari diu “vogi”: Volt, circumferència d’una cosa/ pista de l’animal que dóna voltes a una sínia, etc.

Dediquem un record cap aquell matxo o mula que en lloc de rodar a la sínia al sol a l’aire lliure i sentint els ocells i olor d’herba fresca, restava tancat en una fàbrica amb pudor del greix de les màquines i el soroll eixordador dels telers.

La nau de la fàbrica devia tenir una llargada total d’uns 360m. i una amplada de 10m., el taller de fusteria Gual només n’ocupava una quarta part, i al seu damunt un seguit d’habitatges pels treballadors de la primitiva fàbrica i les seves famílies. Ben bé com una petita colònia fabril. La nau estava situada al costat i al llarg del carrer que s’iniciava tocant la Capella. La façana que donava a la plaça formava una L i devia ser la part de l’edifici destinat a oficines, magatzem i altres habitatges, etc.

Durant molts anys el taller de fusteria Gual va tancar, com hem dit, la part del costat de mar de la plaça, fins que tot el que era la fusteria, restes d’habitatges i un ampli pati interior va anar a parar a CEMSA, i als pocs anys, atès que ja estava afectada aquesta finca per l’ampliació de la plaça i del carrer, es va procedir a l’execució de l’enrunament de la primitiva fàbrica quan CEMSA va acabar la seva activitat.

Amb tot això es va obtenir una plaça ja de bones dimensions. S’hi va fer un brollador al centre, que en principi i per mitjà d’un programa que imagino electrònic, canviava diverses formes i figures dels rajos d’aigua, fins que es devia espatllar. Darrerament, després de treure el brollador i refer l’enrajolat, s’ha proveït una part de la plaça de mobiliari d’aparells gronxadors i jocs infantils.

La plaça per fi està ben acabada i polida, podem dir. Si ens fixem en els edificis que la tanquen no podem estar tan contents, si em permeteu que ho digui. La paret que tanca la part de llevant, una paret rústega de l’edifici de

99

l’hospital, té tota la dignitat que li cal a un edifici com aquest. La paret que tanca pel costat de garbí, malgrat que no és la façana principal d’aquella casa, no queda malament. Té una qualitat prou bona, i a més té la pàtina dels anys. Llàstima que la caseta que hi havia fent cantonada amb el carrer del Rosari, que en dèiem ca la Zeta, una caseta primitiva com una mostra de construcció senzilla i rural del país, va anar a terra. S’hi ha fet una casa de pisos que s’allarga pel carrer del Rosari. S’han aplicat molts diners a construir, aquí i arreu, cosa que sabem que ha acabat malament, però és que també el que s’ha construït ha estat amb la ràbia d’anar a guanyar milions de pressa tot potinejant com qualsevol corrupte imputat. Encara hi queda un solar en aquest costat, veurem què hi faran.

El que sap més greu és que la casa de nova construcció que tanca la plaça per la cara sud, no està al nivell que la seva ubicació mereixeria. En altre temps un lloc tan ben situat era el que buscaven els bancs o grans firmes comercials, o centres oficials per fixar-hi la seva seu. O que un senyor amb diners hi bastís la seva gran casa per enorgullir la seva vanitat.

Potser tot això només eren coses que passaven abans.


100


101

BaixaMar de Torredembarra:Records dels anys 1960

Gerda K. PriestleyContext Personal: Primeres Impressions

Vaig arribar a Torredembarra al juliol de 1963 per passar l’estiu a casa d’una família d’estiuejants (era de les poques que tenien casa pròpia allí des d’abans de la Guerra Civil) a BaixaMar, tot i que jo sempre m’he referit al barri com “La Marina” perquè així figurava als mapes, plànols i estadístiques que manipulava en els meus estudis. El meu objectiu era fer pràctiques de castellà i el de la família era que tingués cura del seu fill que estudiava en una escola anglesa de Barcelona i un altre nen mes petit. (Imatge pàg. esq.). L’estiu següent vaig tornar amb el mateix objectiu. Estudiava geografia a la Queen’s University de Belfast, Irlanda del Nord, però havia escollit la llengua espanyola com a segona especialitat. Em sentí atreta pels canvis que s’estaven produint en aquell petit barri de pescadors amb l’aparició d’un turisme incipient i escollí aquest tema per a la meva tesina de llicenciatura l’any 1965. Vaig continuar aprofundint en el tema de la planificació i el desenvolupament de les destinacions turístiques a la costa catalana en les meves tesis de Màster i Doctorat. He seguit investigant sobre temes similars -amb diverses variacions- al llarg dels més de 40 anys que he estat professora a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Inicialment, topava amb certes reticències entre la població quan els feia preguntes sobre la seva vida social i econòmica, una actitud corrent i comprensible en aquells temps del règim franquista, quan la gent temia que els curiosos fossin inspectors d’hisenda. Per sort, la bona disposició d’algunes persones que em coneixien des de la primera visita es va contagiar àmpliament i vaig aconseguir que totes les famílies col·laboressin en la meva enquesta. El nivell de detall de la informació que van aportar fou molt alt i els seus comentaris al marge em van permetre aprofundir moltíssim en les seves vides, esperances i sentiments. Aquell BaixaMar dels anys 60 sempre restarà en el meu cor.

Em considero, en aquest aspecte, una persona privilegiada, perquè he “viscut” de primera mà les transformacions que s’han seguit de l’expansió

Gerda K. Priestley

102


del turisme a Espanya i, particularment, a Catalunya. Em vaig adonar d’això a mesura que anaven passant diferents promocions d’estudiants per les meves classes de “Geografia del Turisme” a la universitat. Els primers estudiants també foren testimonis dels canvis inicials, però, poc a poc, calia explicar com havia estat la costa originalment, fins arribar al punt que alguns alumnes veien aquestes explicacions només com a una espècie de “contes i batalletes de gent gran”! Aquest és el testimoni d’una persona vinguda d’una cultura que aleshores era bastant diferent: en definitiva, és la interpretació d’una “guiri”, per una banda, i d’una estudiant de l’època per l’altra.

La costa catalana: l’entorn físicL’estiueig de platja dels primers anys del segle XX fins la Guerra Civil

s’instal·là originalment als pobles de costa on hi havia activitat comercial i industrial i on gaudien de relativament bones comunicacions, especialment per ferrocarril. Així, trobem que van acollir famílies d’estiuejants Palamós, Sant Feliu de Guíxols i diversos pobles del Maresme, juntament amb Sitges i Vilanova i La Geltrú.

És digne de ressaltar que la resta de la costa entre Barcelona i Tarragona no esdevingué popular a l’època, tot i tenir línia fèrria1. La raó rau en gran mesura en què els pobles no estaven ubicats arran de costa i que eren principalment agrícoles. En l’etapa inicial del turisme modern -es pot dir que arrenca al voltant de 1954/1955- la majoria d’aquestes destinacions no reunien les condicions necessàries per atraure als nous turistes, que volien hotels a primera línia i platges desocupades. Però aleshores les comunicacions per carretera van assumir protagonisme per al trasllat dels turistes des de l’aeroport de Barcelona i, en aquestes circumstàncies, el Massís del Garraf suposava un obstacle important. Així doncs, les magnífiques platges entre Vilanova i la Geltrú i Tarragona restaren desocupades fins que a mitjan els anys 70 arribaren estiuejants espanyols i turistes estrangers en els seus cotxes particulars. Als països centre-europeus i Gran Bretanya, hi havia molta afició per l’acampada i en especial per les caravanes; la qual cosa va estimular l’establiment de molts càmpings, mentre que els espanyols es mostraven més partidaris del lloguer d’apartaments, pisos i cases.

La creixent prosperitat espanyola va conduir a una forta demanda de segones residències al llarg de la costa. Per tant, quan jo vaig arribar per 1El ferrocarril ja havia arribat a Torredembarra al 1865.

103

primer cop al 1963, destacava la platja blanca d’un total de set quilòmetres, entre els turons de Els Munts de Torredembarra i el Roc Sant Gaietà de Roda de Berà, delimitada per dunes i llacunes d’aigua salada (vegeu les Figures 1 i 2). El paisatge natural només estava interromput pel barri de BaixaMar i una petita filera de cases blanques a Creixell. La plana interior amb una amplada de dos quilòmetres de suaus pendents estava composada per terres de secà -oliveres i garrofers principalment- i també estava pràcticament buida d’edificacions amb l’excepció del poble de Torredembarra i la petita agrupació d’habitatges de Clarà. Entre BaixaMar i Els Munts hi havia una fàbrica de conductors elèctrics de la companyia SACE, que va tancar el 1960 després de 50 anys d’activitat, però aquella fàbrica estava envoltada de pins i gairebé no es veia per aquest entorn. Al 1960 la població dels diferents nuclis habitats de la vila era la següent: Nucli antic i poble, 2.162; BaixaMar (La Marina), 449; Clarà, 76 i Els Munts, 16. (INE, 1961).

Figura 1. El terme municipal de Torredembarra, (1965)

Gerda K. Priestley

104


Figura 2. Els nuclis habitats de Torredembarra: Nucli antic i poble, BaixaMar (La Marina) i Els Munts, (1965)

105

Les comunicacions: un accés difícilSense cap mena de dubte, les comunicacions a principis dels anys 60

eren deficitàries. El servei de ferrocarril era lent i amb poca freqüència de circulació de trens. Encara seguien en funcionament molts vagons de fusta, amb finestres de guillotina, bancs de fusta i plataformes per accedir als dos extrems. Em recordaven els trens que es veien a les pel·lícules americanes de l’Oest Salvatge. Sempre pensava que només faltava que els indis apareguessin per l’horitzó !

Les comunicacions per carretera tampoc eren molt diferents. Com ja s’ha explicat, el Massís del Garraf constituïa una dificultat per les connexions amb Barcelona. La carretera “de la costa” que passava per Sitges era estreta i desprotegida dels penya-segats sobre el mar, mentre que la n-340 era una ruta més llarga i havia de travessar el pas de l’Ordal (487 m). Fins la dècada dels 60 la mateixa carretera passava per sota de l’Arc Romà de Berà, la qual cosa, vist des l’actual perspectiva era una falta de respecte per un monument històric de tant valor2. La carretera també passava pel centre dels pobles, com Torredembarra mateix, on es va inaugurar la variant exterior el març de 1963. Fins aleshores, el trànsit -força apreciable- havia de fer torns en cada direcció, regulats per un semàfor, per passar pel carrer de la Muralla.

El servei telefònic era molt limitat. Per sol·licitar una conferència s’havia de trucar des del bar de davant de la Cooperativa Marina de BaixaMar a la centraleta del poble i normalment hi havia una demora considerable. Això em va sorprendre moltíssim, perquè estava acostumada, tant des de casa com des d’una cabina telefònica, a marcar el número i que es connectés directament. Recordo una trucada que vaig fer des de Torredembarra a Sitges l’estiu del 1964 i que vaig haver d’esperar uns 45 minuts.

2De fet, a finals dels anys 1930 ja s’havia construït un desviament al voltant del monument, semblant al que existeix actualment, però els propietaris dels terrenys després de la Guerra civil van denunciar l’expropiació republicana i es va haver de restaurar el pas del trànsit per sota de l’arc. (https: fronterasblog.wordpress.com/…/n-340-la-carretera-mas-larga-de-españa o insertant como a clau de busca: “arco de bara carretera debajo”, hi surt la pàgina corresponent a “fronterasblog” en la llista d’opcions).

Gerda K. Priestley

106


Activitats econòmiques: la pesca com eix vertebradorA començament de la dècada dels 1960, BaixaMar era un poble pesquer

-o millor un barri, ja que li mancaven molts serveis- que s’adaptava als vents de canvi provocats pel turisme. Però no sempre fou així. Durant el segle XIX el seu principal mitjà de vida fou la fabricació de bótes de vi, una indústria que arribà a donar feina a unes 300 persones a mitjan d’aquell segle. Durant els anys de canvi al segle XX aquesta activitat fou substituïda gradualment per la pesca, de tal manera que al 1965 només restaven dos boters (vegeu la Fotografia 1).

Fotografia 1. L’últim boter de BaixaMar al 1965. 3

3Fotografia feta per l’autora.

107

El moment culminant de la indústria pesquera s’assolí durant el primer quart del segle XX. A l’any 1920 hi havia 185 pescadors registrats a Torredembarra, un nombre que va augmentar fins a superar els 250 al 1955, als quals cal sumar els tallers de fabricació de veles i xarxes i el treball de les dones que les reparaven. No obstant això, a partir de 1940 es va iniciar el declivi del sector pesquer (Bas et al., 1955), de tal manera que al 1965 només restaven 73 pescadors. Primer es va registrar una forta caiguda de les captures fins el 1950, que es van recuperar durant la dècada següent per tornar a caure definitivament a partir de 19604 (vegeu la Figura 3). Tot i que és veritat que els preus obtinguts van registrar un fort augment a partir del 1955, aquests només es van mantenir en valors similars a la inflació dels mateixos anys (vegeu les Figures 4 i 5).

Figura 3. Volum de captures de pesca, 1940-1964.

4Les dades referents a la indústria pesquera de BaixaMar han estat confeccionades a partir de les informacions de Bas (1955), de les estadístiques facilitades pel CSIC de Barcelona i per les Confraries de Pescadors de Torredembarra i Tarragona i pel treball de camp.

Gerda K. Priestley

108


Figura 4. Preu mitjà de venda de captures de pesca, 1940-1964.

Figura 5. Índex del cost de la vida, 1940-1960 6

6Elaborat per l’autora a partir del Sistema de Índices de Coste de la Vida del INE.

109

Tot i així, la desaparició de les embarcacions fou molt més gradual, sobretot en el cas de les d’arrossegament i peces de tresmall, perquè moltes eren petites i operaven sense tripulació a sou o contractada. En aquestes circumstàncies, els seus propietaris van continuar sortint al mar tot i la disminució dels recursos. Prova d’aquest retrocés és el fet que al 1963 només el 10 % de les captures eren d’espècies de fons. En canvi, el nombre d’embarcacions d’encerclament -dedicades principalment a la pesca de la sardina- es va mantenir en 14 fins al 1950, per a caure ràpidament a 8 al 1960 i a 3 al 1965 (vegeu la Figura 6). Durant diversos anys es va continuar celebrant la subhasta diària de les captures, tot i que al 1965 la meitat de la captura de les barques d’encerclament es dipositava diàriament a la llotja de Tarragona, i en total el 70 % de les captures es venien fora de la província de Tarragona (vegeu la Fotografia 2).

Figura 6. Evolució del nombre d’embarcacions segons l’art de pesca, 1940-1965.

Gerda K. Priestley

110


Fotografia 2. Subhasta de la captura del peix a BaixaMar, 1965.

Cal assenyalar que aquest retrocés no obeïa tant a l’abandó general de l’activitat sinó més aviat a la concentració de les flotes en ports grans, que disposaven d’embarcadors i que oferien els avantatges derivats de les economies d’escala. De fet, el cabrestant manual instal·lat el 1915 a la platja -l’única ajuda que hi havia per treure les embarcacions de l’aigua- no fou motoritzat fins el 1962 i, tot i així, els pescadors havien d’ajudar en l’operació posant fustes per fer lliscar l’embarcació i fixant manualment els cables. Aquesta escena diària és un dels meus records més preuats d’aquella època7. (Vegeu la Fotografia 3).

7Per a una millor informació sobre la maquinària i aquesta operació es recomana consultar Gabriel Comes Nolla, Recull de Treballs 14 (2013).

111

Fotografia 3. Arribada d’una embarcació d’encerclament.

Com a resultat de les tendències a la concentració, molts dels pescadors que havien immigrat en l’època de major activitat abandonaren BaixaMar per establir-se a Tarragona i l’Ametlla de Mar, de manera que al 1965 el 68 % dels 73 pescadors que treballaven a Torredembarra eren veïns de BaixaMar i un 17 % eren de dalt la vila, Altafulla, Creixell o La Pobla de Montornès. La resta, el 15 %, havien vingut de l’Ametlla de Mar o de Tarragona. De les 99 famílies que residien a BaixaMar al 1965, 42 encara estaven vinculades a la pesca, però d’aquestes solament 9 tenien membres menors de 40 anys involucrats en ella. En altres 33 famílies tots els seus membres havien abandonat el mar i n’hi havia 24 en les quals mai cap membre havia estat pescador.

Gerda K. Priestley

112


No obstant això, al barri es respirava un ambient pesquer amb la sortida vespertina de les embarcacions d’encerclament amb els seus bots auxiliars il·luminats, amb la seva tornada al dia següent a l’alba, amb la imatge d’algunes dones (algun cop també algun home) arreglant les xarxes durant el dia. Després era el torn de la sortida de les petites embarcacions de tresmall i les d’arrossegament al migdia -la majoria eren propietat dels tripulants de les embarcacions d’encerclament que havien sortit per la nit- i, finalment, la subhasta de les captures davant de la Confraria de Pescadors.

Tot i la seva ubicació al costat del barri de BaixaMar, la fàbrica SACE havia ofert pocs llocs de treball als seus habitants perquè requeria principalment mà d’obra femenina sense formació que es trobava majoritàriament a dalt la vila. No hi havia cap més indústria a BaixaMar tret de la fàbrica de gel -essencial per a la pesca però també per a l’ús domèstic-, una activitat que datava de 1945 i que tenia la seva seu a la Societat Cooperativa de Pescadors (fundada el 1880) i regentada pel “Manel del Gel”. Amb l’absència d’un sector industrial la caiguda del sector pesquer va ser compensada pel creixement del turístic.

Creixement de Baixamar 1865-1965Al 1965 el barri de BaixaMar ocupava pràcticament la mateixa extensió

al llarg de la costa que al 1865 a pesar de què els 81 edificis existents al 1920 van augmentar fins un total de 143 al 1965 (vegeu les Figures 7, 8 i 9 i el Quadre 1). Durant el segle transcorregut des del 1865 només s’havia construït en els solars buits entre els edificis existents i s’havia estès cap a l’interior fins a completar 3 fileres de cases, una expansió limitada per la via fèrria.

L’etapa de major construcció es va iniciar el 1950, un procés que es va accelerar a partir de 1960. Fins al final d’aquest període la reconstrucció i rehabilitació d’edificis en mal estat i el creixement en alçada foren importants. Es varen començar a veure edificis de pisos de fins a 5 plantes (la màxima alçada permesa sense disposar d’un ascensor era d’edificis de 6 plantes) construïts en els llocs que ocupaven les casetes tradicionals de 1 o 2 plantes (vegeu la Figura 10 i Quadres 2 i 3).

113

Figura 7. BaixaMar, 1865.

Figura 8. BaixaMar, 1915

Gerda K. Priestley

114


Figura 9. BaixaMar, 1965.

Figura 10. La construcció d’edificis d’habitatges, 1950-1965.

115

Quadre 1. Població i edificis, 1940-1965Any Població de fet Nombre d’edificis Habitables Altres usos1940 473 106 231950 464 109 191960 476 124 181965 449 129 14Font pròpia a partir d’INE (1941, 1951, 1961). Quadre 2. Obres de construcció d’edificis, 1950-1965 Obra realitzada 1950-1959 1960-1965Nova construcció en solar buit 3 5Reconstrucció en solar ocupat 3 9Ampliació d’edifici existent 9 19Rehabilitació d’edifici - 6

Font: Elaboració pròpia.

Quadre 3. Alçada dels edificis, 1940-1965Nombre de plantes 1940 1965 (Tots els edificis = 129) (edificis habitables = 129)1 33 172 87 713 8 304 1 75 - 4

Font: Elaboració pròpia.

És significatiu que el barri no s’estengués al llarg de la costa ni darrera de la via fèrria. Per l’est, hi havia una zona de dunes i terrenys una mica pantanosos, darrera de la qual es trobaven grans solars plans on s’establiren diversos càmpings (vegeu la Fotografia 4). Aquest tipus d’instal·lació tenia l’avantatge de servir de barrera a la construcció continuada i així s’ha pogut conservar el medi natural. De manera semblant, la fàbrica SACE, parcialment tapada per uns pins, havia servit per limitar l’expansió urbanística de BaixaMar per l’oest fins el seu tancament al 1960 i el seu posterior enderrocament al 1964 (vegeu la Fotografia 5).

Gerda K. Priestley

116


Fotografia 4. Vista des de BaixaMar cap a l’est, 1965.

Fotografies 5 i 5 b. Vista des de BaixaMar cap a l’oest, al 1960 i al 1965.

117

Per tant, BaixaMar seguia sent un conjunt de cases totalment separat del poble, com una illa assentada a la platja, amb una economia centrada en la pesca i amb personalitat pròpia. Entre el poble i BaixaMar hi havia camps de secà i hortes, la barrera de la via fèrria, franquejable a peu a l’alçada de l’estació o en cotxe per un pas a nivell. A això s’hi havia afegit la barrera de la variant de la n-340. Així doncs, a mitjans dels anys 1960, tot i que ja es veien els primers impactes de l’incipient sector turístic, no s’havia traduït encara en una forta expansió urbanística (vegeu la Fotografia 6). De fet, gran part de l’encant que el barri tenia per als primers visitants era precisament la seva senzillesa i autenticitat, on predominaven les cases de pescadors assentades literalment sobre la sorra de la platja, sense la barrera d’un passeig marítim, ni trànsit de vehicles en els seus estrets carrers de sorra que, a més a més, no tenien enllumenat públic. (Vegeu les Fotografies 7 i 8).

Fotografia 6. Vista aèria de Torredembarra, 1963. (Facilitada per Sistemas Aéreos Comerciales Españoles, Barcelona).

Gerda K. Priestley

118


Fotografia 7. Primera fila de cases de BaixaMar, 1957.

Fotografia 8. La mateixa vista de la primera fila de cases de BaixaMar, 1965.

119

L’oferta i demanda turístiques: un desenvolupament incipient

El desenvolupament del sector turístic fins el 1965 fou un procés lent i de baixa intensitat. L’arribada de famílies espanyoles a BaixaMar a l’estiu va començar cap al 1915, es podem comptar unes 20 famílies d’estiuejants en els anys anteriors a la Guerra Civil espanyola i seguia sent el mateix nombre durant els anys posteriors de la guerra. Alguns llogaven cases i altres construïen les seves pròpies. És a partir de 1945 que va créixer l’oferta d’allotjament a poc a poc. I es va accelerar a partir de 1960. Al 1965 es va assolir la notable xifra de 120 pisos, 41 apartaments i 13 habitacions disponibles (vegeu la Figura 11 i el Quadre 4). Al mateix temps, el poble també començava a créixer cap a l’est amb l’addició d’uns carrers de cases unifamiliars que ampliava l’oferta total d’habitatges utilitzables per estiuejar a Torredembarra.

Figura 11. Allotjament turístic segons la seva tipologia, 1965. Elaboració pròpia.

Gerda K. Priestley

120


Quadre 4. Oferta d’allotjament per a ús turístic, 1965Procedència Nombre de Nombre Nombre Nombre del propietari propietaris de pisos d’apartaments d’habitacions

Resident a 50 81 29 5BaixaMar No resident a 23 38 12 8BaixaMar (Lloguer)No resident a 10 10 - -BaixaMar (per a ús propi)Font: Elaboració pròpia.

El fet que la gran majoria d’habitants fossin propietaris dels seus propis habitatges va fer possible que els cada cop més petits beneficis que obtenien de la pesca es poguessin complementar amb el lloguer de pisos. Aquells que disposaven de suficients mitjans van construir petits blocs d’apartaments o van afegir algun pis sobre del seu propi habitatge. Tots eren edificis de façana estreta perquè els solars eren així i els pisos eren senzills amb els serveis bàsics i sense ascensor. Fins i tot hi havia famílies amb menys recursos que van arribar a llogar la seva pròpia casa a peu de platja durant l’estiu, mentre ells anaven a viure amb parents al poble o es conformaven a passar l’estiu en un habitatge precari al terrat de la seva llar. En aquesta etapa inicial no es va registrar una important invasió ni de capital ni de persones de fora de BaixaMar. Els propietaris forasters de pisos de lloguer solien ser alhora estiuejants ells mateixos.

El sector hoteler no era significatiu perquè només hi havien dos petits establiments que eren propietat de famílies locals. Van obrir al 1939, amb 40 places, i al 1965, amb 23 places, respectivament, encara que el lloguer de pisos i habitacions en cases particulars en temporada alta ampliava l’oferta fins a 180 i 100 llits respectivament. A l’hivern la capacitat es reduïa a les 23 places de l’hotel més nou. La gran majoria del personal empleat durant l’estiu provenia de Castella i Andalusia.

L’oferta es dirigia essencialment a una demanda espanyola per a habitatges d’estiu. Uns dos terços dels visitants s’instal·laven durant dos mesos o més.

121

Procedien principalment de Barcelona (unes 50 famílies), Saragossa (40) i Lleida (15). A més a més, a partir del 1957, venien estrangers procedents de països europeus (40). Els “descobridors” foren suecs, però després van venir alemanys i, sobre tot, francesos. Els seus costums de fer les vacances eren diferents. Al principi buscaven allotjament als hotels, però després, durant els anys 1960, llogaven pisos i apartaments i també se sentien atrets per les noves urbanitzacions construïdes als Munts i pels càmpings dels voltants.

El sector comercial es va veure afavorit i, conseqüentment, ampliat per l’arribada de la cada cop més nombrosa població de temporada. Anteriorment havia estat molt limitat i tradicionalment es concentraven els serveis al poble. Al 1955 hi havia 14 establiments, que consistien gairebé exclusivament en botigues de comestibles, a més dels bars o restaurants i una barberia. Al 1965 l’oferta ja havia crescut fins totalitzar 27 negocis i es notava la influència del sector turístic en aquest creixement ja que el nombre de bars o restaurants havia augmentat fins a 9, s’havia instal·lat un petit club nocturn i dues botigues addicionals per la venda d’objectes per a la platja. L’obertura d’un quiosc de periòdics, una perruqueria femenina, una perfumeria i una botiga de roba eren una prova no solament del desenvolupament turístic sinó d’una major prosperitat i certs canvis socioculturals. Dels 27 establiments, 19 es mantenien oberts durant tot l’any. La relació amb el turisme va quedar molt clara amb el fet que solament tres dels set bars van continuar oberts a l’hivern. La gran majoria dels negocis estaven regentats per persones originàries de BaixaMar i tant sols tres eren propietat de persones que no residien allí (vegeu el Quadre 5 i la Fotografia 9).

Quadre 5. Procedència dels propietaris d’hotels i comerços a BaixaMar, 1950-1965Procedència 1950 1960 1965del propietari Hotel Comerç Hotel Comerç Hotel Comerç

BaixaMar - 9 1 14 1 22Resident a BaixaMar 1 1 1 1 1 2en obrir el negoci No resident - 1 - 1 - 3a BaixaMarFont: Elaboració pròpia.

Gerda K. Priestley

122


Fotografia 9. Carrer de la Indústria, principal eix comercial de BaixaMar, 1965

És il·lustrador que el primer bloc de pisos de façana ampla i de concepte més urbà -amb un total de 15 apartaments- es va començar a construir al 1965 en l’extrem occidental de la primera fila d’edificis (vegeu la Fotografia 8). Aquest fet és un indicador d’una nova tendència cap a la inversió capitalista que ha dominat des d’aleshores, a mesura que s’ha implantat el turisme residencial als voltants de BaixaMar.

123

Fotografia 10. Bloc de pisos en construcció a la primera línia al 1965

Fins el 1965 la població local gairebé no havia trobat feina estable en el sector turístic, amb l’excepció de l’obertura d’algunes botigues i bars. Un dels hotelers, el propietari d’un dels bars i els de tres comerços no tenia cap altra font d’ingressos. Però per regla general, els propietaris dels comerços complementaven els seus ingressos amb d’altres activitats que podien ser fins a tres de diferents. Destacaven entre aquestes fonts d’ingressos la pesca, el treball a la indústria i el lloguer d’habitatges. Ara bé, al 1965 totes les famílies en general reconegueren que, com a mínim, havien pogut millorar el seu nivell de comoditat material gràcies al turisme i sobretot mitjançant el lloguer de pisos i apartaments. En canvi, per altra banda, entre els que no tenien la possibilitat de llogar un habitatge, pocs havien pogut realitzar obres d’ampliació o modernització de la seva llar (12 sobre un total de 36). Ningú s’havia fet ric, però el turisme els proporcionava uns ingressos suplementaris a l’economia familiar de la majoria dels habitants.

Gerda K. Priestley

124


Societat: cohesió i perspectives de futurAl 1965 la població de BaixaMar continuava sent estable, mantenint-se

al voltant dels 450 habitants. Gairebé no es registraven casos d’emigració ni d’immigració -excepte a per motiu de matrimoni- i cap família sencera havia abandonat el barri en els 50 anys anteriors. A més a més, la gran majoria dels residents eren propietaris dels seus habitatges. Era una comunitat molt cohesionada; de fet, el 80 % de les famílies estaven emparentades amb una o amb diverses del mateix barri. Alhora, existia una interdependència econòmica entre ells, perquè la pesca requeria la col·laboració de tots els implicats.

Així doncs, al 1965 la població de BaixaMar seguia vinculada a les seves arrels i al seu entorn, tot i que aquesta situació estava començant a canviar. Tots els homes jubilats havien estat pescadors i, encara que molts seguien pescant, les generacions més joves per regla general buscaven feina a terra, quasi exclusivament en activitats industrials a dalt la vila. El comerç i els serveis locals donaven per viure als que no havien estat mai pescadors. Els nois joves, en molta menor mesura que les noies, van expressar la seva disposició a ampliar els seus horitzons i buscar els seu futur més enllà de Torredembarra. Entre 1955 i 1965 vuit dones havien deixat BaixaMar -totes en casar-se- i, de fet, cinc d’elles van establir la seva residència a dalt el poble. Solament quatre nois joves van deixar el barri en el mateix període, tres per viure al poble, tot i que seguien treballant com a pescadors a BaixaMar, i un es va establir a Tamarit. És significatiu que ningú veiés el turisme com una solució econòmica per a ells, ni tan sols com una feina. La seva funció era la d’aportar ingressos suplementaris a les famílies, però res més.

És digne de menció que el gran buit després de la temporada de vacances, que era típic de les destinacions turístiques de nova creació, no es donava a BaixaMar. De fet, el 70% dels edificis estaven habitats durant tot l’any, donant un total de 109 habitatges d’ocupació permanent, 89 de les quals eren propietat dels seus ocupants. Així la vida allí segui el seu ritme i les seves pautes normals a l’hivern. El turisme proporcionava ingressos als habitants, però no havia canviat en l’essencial ni l’estructura del treball ni la seva manera de viure.

El fet que entre els visitants predominessin famílies espanyoles de tall tradicional va portar que l’impacte social entre la població local fos limitat.

125

Els estiuejants tendien a integrar-se a l’estil de vida local: sortien a pescar en petites embarcacions, es barrejaven amb els habitants als bars, feien les compres a la Cooperativa, etc. Estiuejants i locals plantaven els seus tendals personalitzats en fila a la platja. Gairebé no es veien bikinis al 1963, que eren socialment inacceptables per a les espanyoles fins que va arribar una dotzena d’amigues meves per les quals vaig llogar una caseta l’estiu de 1964. Van causar un gran enrenou !!!

Fotografia 10. Estiuejants sota els seus tendals a BaixaMar, 1963 o 1964.

Gerda K. Priestley

126


No hi havia una oferta lúdica sofisticada; només hi havia la “bolera”, un petit espai a cel obert amb una tanca o paret al voltant, amb una pista precària en la qual un nen plantava al seu lloc les bitlles caigudes.

Els estiuejants “baixaven” a la platja al matí i a la tarda les senyores, majoritàriament sense l’acompanyament dels seus marits dels dilluns fins els divendres, feien tertúlia i ganxet o jugaven a cartes. Les meves tardes amb els nens van transcórrer entre excursions a Els Munts per la platja o al poble travessant la via del tren a l’alçada de l’estació i els camps de secà i horta. L’ambient a dalt la vila contrastava molt amb el de BaixaMar. Es veien cases grans, perquè moltes eren o havien estat cases de pagès amb dependències adjuntes per als animals, collites i maquinària agrícola. Es notava, fins i tot, la olor del camp i la influència de les activitats agrícoles. El carrer Nou, que era l’autèntic carrer Major, estava asfaltat perquè formava part fins feia poc de la n-340. Però era un carrer de traçat irregular que variava en amplada; es notava que originalment s’havia anat construint les cases sense cap pla clarament preconcebut. Destacava també el pas estret del carrer de la Muralla, que era de doble sentit, on un semàfor regulava els pas dels vehicles.

En aquest context, els petits beneficis del turisme es van repartir entre un ampli ventall de la població, sense crear grans desigualtats entre les famílies. Així doncs, aleshores els impactes urbanístics i socials havien estat graduals i d’efecte limitat, pel que no s’havia produït cap impacte profund. Els habitants no havien pres consciència dels grans canvis que estaven a punt d’arribar i que, de fet, ja estaven previstos.

Aquesta previsió es va plasmar en un “Pla d’ordenació de la costa de Tarragona” que la Diputació Provincial va redactar el 1965 (DPT, 165). En aquest pla, Torredembarra fou designat com un dels principals pols de desenvolupament de la província (vegeu la Figura 12). Tota la superfície del terme municipal entre la via del tren i la platja estava designada per a ser urbanitzada com “ciutat jardí”, principalment d’habitatges unifamiliars de 1 o 2 plantes, que havien de deixar a BaixaMar com un “far” visible per damunt dels edificis dels voltants, mentre que la resta del terme estava classificat com a terreny urbanitzable, amb l’excepció d’unes zones reservades a usos comercial, industrial, esportiu i a jardins. El procés pretenia ser executat amb gran rapidesa: la variant de la n-340 com a eix de comunicació ja era una realitat i feia més fàcilment accessible BaixaMar. S’estava estenent

127

el Nucli antic cap al sud-est amb una urbanització de 2,5 hectàrees, que proporcionaria 262 habitatges, 106 de les quals s’estaven acabant a finals del 1965. Es preveia completar la urbanització de la zona costanera entre BaixaMar i Els Munts al 1968 i la resta del sector a l’est entre 1970 i 1980.

Reflexió final: perspectiva històricaAl meu parer, BaixaMar ha perdut gran part de la seva identitat al restar

atrapat i engolit per l’expansió urbana que l’envolta, no solament al llarg de la costa sinó també cap a l’interior. Unes urbanitzacions de baixa densitat han ocupat els suaus pendents al voltant de Clarà, formant un continu des de Torredembarra fins Roda de Berà. Els càmpings han salvat part de la costa de l’edificació, però no de l’ocupació turística. Pel costat del mar, BaixaMar està delimitat per un ampli passeig de vianants que separa les cases de la platja -enlloc de la carretera que figurava en el Pla d’Ordenació, el que és un mínim consol-. Tot i això, seria superficial i injust adjudicar una valoració totalment negativa a les conseqüències del desenvolupament. Suposo que la majoria dels que varem conèixer BaixaMar abans del 1970 -encara en quedem alguns- enyorem la seva personalitat i la seva senzillesa, incloent la possibilitat i el plaer de seure al llindar de la casa amb els peus sobre la sorra.

Gerda K. Priestley

128


Figura 12. Pla d’ordenació de la costa de Tarragona: sector de Torredembarra, 1965

129

Foto 11. La plaça i l’església al 1965.

Ara bé, no s’ha d’infravalorar els indubtables beneficis que ha aportat a la població, tant directes de tipus econòmic com en termes de benestar. Al llarg de la costa catalana el major defecte d’aquesta etapa d’expansió turística fou l’absència d’una planificació adequada. En algunes destinacions ha estat inexistent i on s’ha planificat, per regla general, ha estat excessivament expansionista, com en el cas de Torredembarra. És fàcil criticar a posteriori, però cal entendre el context del moment. A nivell polític i econòmic nacional es pot recordar la pobresa força general que hi havia a Espanya, la necessitat de desenvolupament econòmic de tot tipus que l’entrada de divises del turisme facilitava i el desig d’acceptació internacional del règim polític a la que el turisme contribuïa. Per un altre costat, no existien unes estructures de planificació urbanística arrelades en el país -només cal comparar el procés amb l’historial d’expansió urbana programada, per exemple, dels Països Baixos o del Regne Unit-. Un altre factor desfavorable fou el desconeixement del sector turístic perquè era una novetat al país. Això va fer que el desenvolupament fos espontani i que els

Gerda K. Priestley

130


governs municipals, molt necessitats de finançament per la manca d’ajut estatal, acceptessin les ofertes de noves iniciatives i inversions privades per tal d’augmentar els seus ingressos mitjançant la concessió de permisos d’obres i impostos locals. Hi ha poques destinacions turístiques de la costa que hagin actuat amb un millor criteri i que hagin resistit les pressions de la febre constructora. Sitges i Cadaqués són uns bons exemples de dues escales de mida de destí diferent amb un bon nivell de conservació de l’existent davant les pressions del creixement turístic.

Una dada certament curiosa i significativa és que la base del sector turístic de cada destinació ha canviat poc des de 1973; concretament, va quedar establerta abans que la crisi del petroli de 1973 provoqués la primera frenada en el desenvolupament turístic al 1974. És a dir, la forma i el tipus de desenvolupament que va tenir lloc els 15 o 20 primers anys han modelat cada destinació i han definit el seu perfil. El perfil de l’oferta turística dels primers anys de Torredembarra era residencial, dirigida principalment a estiuejants espanyols i així segueix avui dia, certament a una altra escala, molt a pesar meu i molt probablement també de molts veïns de Torredembarra.

131

Referències

Bas, Carlos; Morales, Enrique y Rubio, Manuel (1955). La Pesca en España. I. Cataluña. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas - Patronato Juan de la Cierva.Comes Nolla, Gabriel (2013). “El “bloc” i la treta i varada de embarcacions a BaixaMar”. Recull de Treballs, 14, 117-132.(DPT) Diputació Provincial de Tarragona -SOFEMASA y CEDEC- (1965). Tarragona: Ordenación de la costa. Barcelona: DPT. (INE) Instituto Nacional de Estadística (1961). Censo de población y viviendas de España de 1960. Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población. Madrid: Presidencia del Gobierno, INE.(INE) Instituto Nacional de Estadística (1951). Censo de población y viviendas de España de 1950. Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población. Madrid: Presidencia del Gobierno, INE.(INE) Instituto Nacional de Estadística (1941). Censo de población y viviendas de España de 1940. Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población. Madrid: Presidencia del Gobierno, INE.

NOTA: La professora Gerda K. Priestley va escriure, ja fa 50 anys, una tesina

de Llicenciatura i una tesi de màster que eren uns estudis socioeconòmics sobre el barri de BaixaMar de Torredembarra als anys 1963-1965. Ambdós treballs són inèdits i foren presentats a la Departament of Geography de la Queen’s University de Belfast. El Centre d’Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra, gràcies a la generositat de l’autora, farà pública la versió original del seu inèdit treball de llicenciatura a la Web del centre:

Torredembarra, SpainA study of a coastal settlement with particular reference to socio-economic

change. 1965. (Treball de Llicenciatura).

Gerda K. Priestley

132


133

La fàbrica La Rosalia,

Del taller artesà a la indústria moderna a Torredembarra (1854-1893)

Lluís Català MassotA mitjan segle XIX, mentre el nostre país s’estava recuperant de les

guerres internacionals i de la civil entre liberals i carlins, es va produir a la província de Tarragona el pas del taller artesà a la indústria tèxtil moderna, o sigui la concentració en una fàbrica d’una bona quantitat de telers mecànics i de nombrosos treballadors i treballadores. A Torredembarra també es va intentar la creació d’una fàbrica tèxtil. Com veurem, en la experiència hi van confluir uns torrencs enriquits en bona part a Amèrica o amb el comerç americà i uns fabricants reusencs amb experiència industrial tèxtil.

Reus va ser la ciutat capdavantera en la industrialització moderna a les comarques tarragonines. De fet, era aleshores la segona ciutat catalana en nombre d’habitants i en l’activitat industrial tèxtil. El 1843 s’inaugurà allí La Industrial Reusenca o Vapor Vell, primera fàbrica de vapor a Reus. El 1846 s’inaugurà la fàbrica Matias Vila, Subirà y Comas o Vapor Nou. El 1854 es va transformar en La Manufactura de algodón. La vida de la indústria tèxtil no va ser fàcil a les nostres comarques. El 1857 es va produir una de les tantes crisis industrials que va provocar l’acomiadament de la major part dels treballadors de les fàbriques a Reus. La Fàbrica Algodonera, per exemple, restà tancada tot l’any.1

Mentrestant, Torredembarra gaudia d’una notable indústria artesana: la dels boters, auxiliar dels negocis comercials amb les colònies americanes i amb la resta d’Europa, la dels corders i la dels mestres d’aixa i calafats per a la construcció i manteniment de barques. També hi havia un bon nombre de torrencs dedicats a teixir lli, cànem o cotó. Tot i així, les activitats econòmiques predominants eren l’agricultura i la marineria o transport comercial per mar.1Anguera, Pere i altres (2003): Història General de Reus. Volum III. Ajuntament de Reus. Pàgines 42-45.

134


Dades sobre la població activa torrenca al 1860. Ofici Torredembarra 1860

Pagès 188Jornaler del camp 112Propietari 52Mariner 80Teixidor 33Serventa 37Boter 34Paleta 25Corder 16Traginer 23Pescador 32

Quadre elaborat per l’autor.3

La vila havia estat una de les poblacions tarragonines amb més activitat comercial amb les colònies americanes des de finals del segle XVIII i durant els primer anys del XIX. Per això a la meitat del segle XIX trobem una generació de torrencs emprenedors en el camp de l’economia, i no sols en la d’àmbit local, sorgits en bona part d’aquella activitat comercial amb Amèrica, Cuba principalment. Uns com “americanos” o emigrants a Amèrica i retornats amb èxit, i altres exportant o important productes des de la vila. Destacaren a nivell català i estatal Joan Güell i Ferrer i Jaume Badia i Padrines. Altres intervengueren en el camp econòmic en un nivell local, com Esteve Gatell i Roig, Joan Oliver i Guardiola, Bernat Saguñolas i Fuster i Francesc Gatell i Moragas, entre d’altres. Era una generació nascuda cap a l’any 1800 i que va tenir els anys més emprenedors de la seva vida a mitjan del segle XIX.

Esteve Gatell i Roig fou pilot i comerciant. Havia nascut el 8 de juliol de l’any 1797. Era fill d’Esteve Gatell i Huguet, també pilot, i de Rosalia Roig i Mata, hereva aquesta de dues famílies torrenques de gran tradició comercial. Es va casar amb Antònia Padrines i Roig. Va anar a Amèrica i en tornà amb una fortuna considerable. Residí a Barcelona a partir del 1846, quan era el comptable de la fàbrica tèxtil de Sants, el Vapor Vell, propietat del torrenc Joan Güell i altres socis.2Sorprén que només figurin 3 pescadors al padró de 1860 quan al de 1889 en figuren 83. Pot ser que en la confecció del padró de 1860 els pescadors s’hagin registrat dins el concepte de mariner. 3Utilitzo les dades de la població activa de Torredembarra de l’any 1860 perquè són les més properes a l’any 1854, quan es va fundar la fàbrica La Rosalia.

135

Va morir el 16 de juliol de 1865 a Barcelona a la seva casa del carrer del Parc.4 Va deixar una herència d’un valor de 310.252 duros, una fortuna a l’època.

Joan Oliver i Guardiola va néixer el 16 de maig del 1800. Era fill de Joaquim Oliver i Martorell, pescador, i de Teresa Guardiola i Porta. De jove es traslladà a l’Havana on hi residí, segons la documentació trobada als protocols del notari F. Barado, entre l’any 1825 i el 1842 com a mínim. A partir del 1845, tot i que es va fer construir una casa al carrer Nou, al solar de la casa del seu pare, per valor de 5.300 duros, el trobem residint a Tarragona. El 1858 comprà bona part de les finques de la família Fontanilles de Torredembarra per 8.960 duros. Participà en nombrosos negocis a la nostra vila. Devia tornar d’Amèrica amb una riquesa notable. Va morir solter a Torredembarra el 2 de novembre de 1866.

Bernat Saguñolas i Fuster va néixer el 4 de setembre de 1792 Era fill de Josep Saguñolas i Bertran i Teresa Fuster i Baldrich, de Clarà. L’any 1810 ja estava establert a l’Havana continuant els negocis de la seva família. El 1843, quan ja havia tornat a Torredembarra i tenia 51 anys, es va casar amb Josepa Oliver Guardiola, germana de l’anterior. Van tenir tres filles. El 1857 vivia al carrer Ample 42 i ja era vidu. El Bernat Saguñolas va morir el 20 d’octubre de 1863 als 72 anys.

Va participar activament en l’economia local prestant diner a crèdit, principalment. En la vida social, l’any 1850 fou regidor a l’ajuntament torrenc i el 1857 va prestar 2.120 rals per construir el teatre i el saló de la Societat El Círculo [El Recreo del carrer Santa Rosalia].

Francesc Gatell i Moragas va néixer el dia 1 de març del 1808. Era fill del comerciant torrenc Magí Gatell i Porta i de Rosa Moragas, de Valls, filla aquesta d’una de les famílies de comerciants més importants de les comarques tarragonines.5 Va rebre una herència considerable de la part del seu pare. Aquest havia compartit la seva activitat comercial amb els Moragas de Valls. Fidel Gatell i Moragas, germà del Francesc, es va establir el 1834 a Puerto Rico. El Francesc residia a Tarragona tot i que tenia en propietat la casa de la família al carrer Ample número 44.4Va tenir tres fills: Esteve, l’únic dels seus fills nascut a Torredembarra, el 1843. Els altres nasqueren a Barcelona on ja havia traslladat el seu domicili: Carolina i Josep. Sempre va relacionar-se amb gent de Torredembarra. Era veí de Jaume Badia i Padrines i la seva casa barcelonina al carrer del Parc número 3 l’havia construït un paleta torrenc, l’Esteve Huguet l’any 1858. Abans havia viscut en un pis del carrer Unió de Barcelona. La seva casa de Torredembarra, en la que hi passava temporades, era al número 34 del carrer Nou.5El seu oncle vallenc Fidel Moragas li va pagar els estudis als escolapis de Mataró.

Lluís Català Massot

136


Aquests emprenedors torrencs, i altres amb menys pes econòmic, l’any 1854 van fundar a Torredembarra la fàbrica tèxtil de cotó coneguda amb el nom de La Rosalia. En la creació de l’empresa hi participaren uns socis industrials reusencs que tingueren un paper important en el seu funcionament perquè tenien experiència en la indústria tèxtil. Com veurem, era una fàbrica equipada amb una trentena de telers que eren moguts per força animal,6 una font d’energia que ja estava superada aleshores per la força del vapor.

La construcció de la fàbrica.Les primeres passes conegudes són de l’any 1853 quan Mariano Bellvé

Masias, un fabricant natural de Montblanc i resident de Reus, va començar a llogar, i en alguns casos comprar, terrenys al costat de ponent de l’Hospital Pere Badia7 i al darrera de la capella del Roser, actualment desapareguda, per construir una fàbrica. 8

1.En aquest plànol de 1901 es pot veure la planta de la fàbrica al costat occidental de l’hospital Pere Badia. L’edifici tenia forma de ela que tancava un pati que limitava amb l’hospital.

6En Josep Gual encara, als anys trenta i quaranta del segle XX ,va veure en l’edifici de la fàbrica, que aleshores era el taller de la fusteria Gual, els forats on estava ancorat el vògit que movien els animals. 7Correspon en bona part al lloc on ara hi ha la plaça de mossèn Joaquim Boronat.8ACVE: Protocols del dia 6-8-1853, volum 97, folis 192 i 194, del notari Francesc Barado i Gatell.

137

2.Detall d’una foto aèria de 1965 en la qual encara es pot veure l’edifici de la fàbrica tèxtil la Rosalia, ja molt transformat, al costat de l’Hospital Pere Badia. Aleshores formava part de la fàbrica Mercadé o CEMSA.

3.La fàbrica La Rosalia ocupava bona part de l’actual plaça Mossèn Joaquim Boronat.


138


Francesc Gatell i Moragas el 6 d’agost de 1853 establí “y emphiteusim concede” al Mariano Bellvé Masias, “una porción de terreno roquisa para fabricar con todas sus servidumbres, derechos y pertenencias universales [...] en la partida llamada Lo arrabal o de la Capella. (...) es de extensión quince centésimas [de jornal] poco más o menos según la última recanación y linda a oriente con el Santo Hospital de pobres de esta misma Villa, por mediodia con Juan Querol y Gatell, por poniente con los herederos de Jayme Mata y por el Norte parte con los herederos de Manuel Fontanilles y Benages y parte con la hermita de Nª Sª del Rosario, mediante la Calle.” 9

Els propietaris de la fàbrica havien de pagar al propietari cada mes d’agost 60 rals en concepte de lloguer anual i, a més, pagar les contribucions de les terres.

El mateix dia Mariano Bellvé va comprar a Joan Argilagós Mascaró per 600 rals “un patio o solar roquisa para fabricar, con todos sus derechos y pertenencias a el universales, situado en los arrabales de esta misma Villa, y en la partida nombrada de la Capella, que contiene veinte y seis palmos de ancho y todo el fondo que tiene dicho terreno, que linda de un lado con terreno de los herederos de Pedro y Rosalia Argilagós, de otro todo con un patio de Antonio Borrull, por la parte de detras con el huerto de Marina Plana y por delante con la Calle”. 10

Un cop adquirits els terrenys, el 7 d’octubre d’aquell 1853 al ple municipal s’estudià la sol·licitud de llicència per construir la fàbrica tèxtil. La signaven els torrencs Joan Oliver i Guardiola i Bernat Saguñolas i Fuster. Aquests explicaren el projecte a l’alcalde Josep Casals i Dolsa i als regidors. També hi assistien els membres de la Junta de Beneficència perquè els sol·licitants demanaven que l’hospital Pere Badia cedís a l’empresa uns quants metres per tal de construir la fàbrica amb parets ben aliniades. Com es pot llegir en el text següent, ni regidors ni membres de la Junta de Beneficència ho van acceptar.

Aquests per la seva banda, en canvi, van aprofitar l’ocasió per demanar als empresaris que fossin ells qui cedissin part del tereny per tal de millorar la ventilació de l’hospital.

“con respecto a la edificación de una fábrica de tejidos que se intenta colocar al 9ACVE: Protocol notarial, foli 194 del volum 97 del notari de Torredembarra Francesc Barado Gatell. 10Ibídem, foli 192.

139

costado del Hospital de Pobres enfermos de esta Villa y teniendo noticia de que los referidos sres. Olivé y Saguñolas se encontraban en el ante salón del lugar donde las corpor.[sic] se hallaban reunidos, se ordenó pasasen adelante, e invitados a que tomasen asiento, por el sr. presidente les fue manifestado que tubiesen la bondad de proponer ante el Ayuntamiento y Junta de Beneficencia ambas corpor. presentes todo aquello que tubiesen por combeniente con respecto a las intenciones de que estaban poseidos para la edificación de la fábrica de tejidos que intentan hacer o fabricar contigua al hospital de esta villa, de que ya habían hablado días antes a dicho sr presidente. Dichos sres dijeron que su pretensión consistía tan solo en reclamar se les permitiese el edificar una pared contigua al hospital en los terminos siguientes: comenzar esta por la parte de mediodía y a distancia de unos doce palmos de la pared maestra del hospital y seguir la linea recta hasta la parte de tramuntana, biniendo a rematar a diez palmos de luz de la mencionada pared maestra de dicho establecimiento; con mas, se les permitiese así mismo y para adorno tanto de la fábrica com de la población, pasar una pared des de la cantonada de la Capilla del Rose a la otra de la muralla que tiene el hospital al costado de la Sinia, con el objeto de hace en la misma una portalada. Por los individuos de las corpororaciones antedichas fueron contestados los sres Olive y Saguñolas que por ninguno de los conceptos podían accedérseles lo que pedían en virtud de no resultar beneficio alguno al Hospital y sí perjuicio porque estando ya en el día el dicho Hospital en posesión de cierta parte de terreno, el cual lo tiene cercado con pared, consistiendo este de diez y ocho palmos de luz por la parte de mediodía, viniendo a quedar cerrado del todo por la parte de tramuntana, resultaría de aquí que el Hospital en lugar de procurar adquirir cuanto terreno pueda para alcanzar mas bentilación que no la que tiene, bendria el haber de tener que ceder terreno a los reclamantes para lograr su fin, prescindiendo de los cinco o seis que dichos sres condonarian por la parte de tramuntana, pero sin tener en consideración el grande número de palmos de tierra en que aprobecharían con pasar la pared que pretenden des de la Capilla al hospital: por lo tanto que no tan solo se ratifican en lo dicho de no consentir en lo que reclaman, si no que por el terreno que contiene el patio de entre la Capilla y el Hospital pretenden las corporaciones sea cedido por los reclamantes y en beneficio del Hospital doce palmos de terreno esto es de tramuntana a mediodiá y línea recta sin contar lo que en día ya lo es de propiedad del dicho Hospital, [...].

A dichas proposiciones manifestaron los reclamantes no tenían facultades para accederlas y en este caso retiraron y las corporaciones resueltas en no rebocar lo arriba dicho lo firman de que certifico... 11

11AMTO: fons municiapal, acta del ple municipal del dia 7-10-1853.


140


Un any després l’empresa Sociedad de Gil, Tegero y Compañia,12 societat promotora de la creació de la fàbrica, va arribar a un acord amb l’ajuntament i la Junta de Beneficiència pel qual aquella cedia a l’hospital un terreny per tal que el mur que envoltava l’hospital es construís a més distància i permetés una millor il·luminació i ventilació. A canvi, l’Hospital havia de construir una nova porta d’entrada a la fàbrica.

“Se presentaron Juan Subirá, alcalde de Torredembarra13 y Jose Tegero, administrador gerente de la “Sociedad de Gil Tegero y Compañia” y dijeron: Que habiendose acordado por el Ayuntamiento y Junta de Beneficiencia de dicha población (...) retirar a la distancia conveniente la pared de cerca que en el dia circuye por la parte de poniente el citado edificio [l ’hospital], único medio para procurar a las salas de dicho pio Establecimieno la luz y ventilación necesarias y de que se hallan privadas en el dia con grave detrimento de los pobres enfermos que en ellas se albergan; y en atención a que el terreno lindante con la referida pared y en el que debería levantarse la nuevamente proyectada es de propiedad de la sociedad que D. José Tejero representa; el prenombrado D. Juan Subirà en su citada calidad de Alcalde y como tal encargado de la ejecución de los acuerdos tomados por las dos espresadas Corporaciones de su presidencia se dirigió a D. José Tejero para tratar de la adquisición del entendido terreno y habiendose convencido este último de la apremiante necesidad de la obra de que se trata, convenció a los demás interesados en la Sociedad que representa la proposición que a dicho objeto la había sido dirigida; (...) resolvieron ceder al mencionado Hospital la parte de solar o terreno de su propiedad que sea necesario para construir en la parte de poniente de dicho Establecimiento una pared de cerca de dos y medio palmos de espesor paralela a la del edificio del Hospital y a la distancia de quince y medio palmos catalanes entre ambas... en la Villa de Torredembarra a los once días del mes de Octubre del año mil ochocientos cincuenta y cuatro”.14 El mur seria doncs de 16 pams d’alçada i 2,5 pams de gruix. Es

construiria a 15,5 pams de l’hospital. Suposava la cessió de part de l’empresa d’uns 1.012 pams quadrats a l’hospital.

12José Gil era un fabricant reusenc i José Tegero, un adroguer natural de Brihuega (Guadalajara) resident a Torredembarra on treballava d’escrivent. 13Havia estat mestre públic del poble. Es va casar amb una filla d’una rica família torrenca i aleshores exercia d’alcalde en substitució del seu cunyat Josep Casals i Dolsa.14AHT: Protocol notarial del 23-8-1854: núm. 254, foli 495, capsa 552, notari Joan Francesc Albiñana de Borràs.

141

La constitució de la societat creadora de la fàbrica La Rosalia.

Feia pocs dies, el 14 d’agost de 1854, que s’havia constituït la Sociedad de Gil Tegero y Compañia15. Havien estat els seus socis fundadors: Francisco Gil y Mercader, natural i veí de Reus; José Tegero del Cerro, natural de Brihuega (Guadalajara) i veí de Torredembarra i les torrencs Josep Oliver i Guardiola, resident a Tarragona; Esteve Gatell i Roig, resident a Barcelona; Francesc Barado i Gatell; Bernat Saguñolas i Fuster; Joan Palau, natural de la Bisbal i veí de Torredembarra; Josep Aleu, resident a Tarragona; Ramon Miràs i Pedro, mestre i propietari natural de Xerta i veí de Torredembarra i Antoni Borrull i Gibert, adroguer torrenc. En l’escriptura de constitució es va acordar:

-que la nova societat adoptaria la forma jurídica de societat en comandita.

-que el seu objectiu era establir a Torredembarra una fàbrica de teixits de cotó.

-que la fàbrica seria anomenada La Rosalia. -que el capital de la companyia estaria constituït per 206.000 rals de

billó o 103 accions de 2.000 rals cada una. -que la raó social seria “Gil, Tegero y Compañía”.-que la seva seu social seria a Reus.

Els socis comanditaris només responien amb el capital aportat, tal com establia el codi mercantil vigent. La contribució de capital dels socis fundadors fou la següent16:

Francisco Gil Mercader: 14 accions o 28.000 ralsJosé Tegero del Cerro: 5 accions o 10.000 ralsJuan Oliver i Guardiola: 24 accions o 48.000 ralsEsteve Gatell i Roig: 24 accions o 48.000 ralsFrancesc Gatell i Moragas: 6 accions o 12.000 ralsFrancesc Barado i Gatell: 6 accions o 12.000 ralsBernat Saguñolas i Fusté: 6 accions o 12.000 ralsJoan Palau: 6 accions o 12.000 ralsJosep Aleu: 5 accions o 10.000 ralsRamon Miràs i Pedro: 5 accions o 10.000 ralsAntoni Borrull i Gibert: 5 accions o 10.000 rals

15AHT: Protocol notarial del 14-8-1854: núm. 163, foli 323 i ss, capsa 552, notari Joan Francesc Albiñana de Borràs.16Perquè pogueu valorar el valor del diner a l’any 1854 heu de saber, per exemple, que un mestre de Torredembarra cobrava 2.800 rals a l’any.


142


Els torrencs Juan Oliver i Guardiola i Esteve Gatell i Roig eren els socis que aportaven la major part del capital, un 46,60 %.

D’aquest capital es destinarien 40.000 rals a la construcció de la fàbrica i a la compra de telers i eines i els restants 166.000 rals a capital circulant. En total sumaven els 206.000 rals, que els socis gerents certificaven en l’acte de constitució que els socis ja havien lliurat entre efectiu i efectes.

Els socis gestors i directors eren Francisco Gil Mercader i José Tegero del Cerro i la resta, serien només socis comanditaris.

Els socis gestors eren els únics autoritzats a usar la firma i era a càrrec seu comprar la matèria primera i la venda dels productes elaborats. N’haurien d’informar o donar comptes la Junta Inspectora i Consultiva, formada per tres socis comanditaris.

Els socis gestors també havien de dur la comptabilitat i el 31 de desembre de cada any fer l’inventari i el balanç de la companyia, que devien sotmetre a l’aprovacio de la Junta General de Socis. La qual havia de ser convocada dintre dels primers quinze dies del mes de gener de cada any.

Gil Mercader, com a soci gestor, cobrava 500 rals mensuals. El gestor Tegero del Cerro tenia assignat un sou de 80 rals mensuals. Aquestes mesures, però, les hauria d’aprovar la Junta Inspectora quan fos constituïda. Es preveia en l’acta de constitució que si la producció havia de cessar per manca de treballadors, epidèmies o guerres, els gestors no cobrarien el sou mensual.

La Societat havia de pagar el local o magatzem que es llogués a Reus per tal de dipositar els gèneres elaborats, les despeses de transport i els viatges necessaris per tal de comprar matèria primera o vendre els productes elaborats.

A la fàbrica també hi hauria un majordom o tècnic que s’encarregava de dirigir el funcionament diari de la producció a la fàbrica, que estaria a les ordres dels gestors. La Societat fixaria el seu sou.

S’acordava nomenar una Junta Consultiva de tres socis per tal d’evitar al reunió de la Junta General de socis amb massa freqüència. Aquesta Junta inspeccionaria la gestió dels administradors i exerciria altres funcions que determinessin altres articles dels estatuts.

143

Segons els estatuts aquesta companyia havia de durar 4 anys. Aleshores es liquidaria. També es dissoldria quan es perdés una quarta part del capital. Si la Junta General aprovava continuar a pesar de tenir una pèrdua superior a una quarta part del capital, els socis dissidents tindrien dret a rebre tres quartes parts del seu capital aportat. Però la societat els podria pagar en diners o en béns i productes de la societat.

Les utilitats (beneficis) o les pèrdues de la societat es repartirien de manera proporcional al capital aportat.

Si es donés el cas de liquidar la societat, es formaria una comissió liquidadora de tres socis o no socis escollits per la Junta General i els administradors, que efectuaria la liquidació.

La Societat seguiria funcionant tot i que morissin alguns socis. Aleshores els seus hereus ocuparien el seu lloc.

A l’hora de votar per cada 10.000 rals de capital el seu propietari tindria un vot.

Cada 6 mesos els gestors havien de convocar Junta General per donar comptes del funcionament de l’empresa


144


4. Protocol notarial de la constitució de l’empresa creadora de la fàbrica La Rosalia del 14 d’agost de 1854.5. Ídem.

145

Continuació.


146


6. Ídem. Continuació.

147

El mateix dia 14 d’agost de 1854 es va signar davant el notari el contracte amb el que havia de ser el majordom de la fàbrica La Rosalia: el barceloní establert a Torredembarra Carles Galofré. Al que pagarien 360 rals al mes mentre el nombre de telers no superessin els 40. Si augmentava el nombre, cobraria 80 rals més per cada 20 talers. A més percebria un 8 % dels beneficis líquids dels balanços anuals. D’aquest 8 % només en podria disposar d’una quarta part, les altres restarien en poder dels gerents en garantia per la seva feina i només les cobraria quan acabés el seu treball.

7. Protocol notarial del nomenament del majordom Carles Galofré. 1854.

17AHT: Protocol notarial del 14-8-1854: núm. 164, foli 329 i ss, capsa 552, notari Joan Francesc Albiñana de Borràs.


148


El majordom havia d’avisar 15 dies abans si volia deixar la seva feina. Si els gerents volien castigar o acomiadar el majordom havien de convocar una Junta General. El majordom podia nomenar un soci de la seva confiança que supervisés la seva liquidació, balanç o gestió junt amb els administradors a l’hora de calcular el 8% que corresponia al majordom.

8.Aspecte que deuria tenir la façana de la fàbrica La Rosalia al 1854. 18

La fàbrica tenia 30 telers de teixir cotó de llançadora volant a mà. Però, com veurem, no sempre va funcionar a ple rendiment, segons consta als registres de màtricula industrial.

Per fer moure els telers la fàbrica disposava d’un vògit mogut per mules19 que a través d’un embarrat transmetia el seu moviment als telers i les altres màquines de la fàbrica. Els teixidors encarregats dels telers havien de fer passar a mà la llançadora volant.

9.Un model de vògit mogut per mules semblant al que devia moure els telers de la fàbrica La Rosalia.

18Aquest i tots els dibuixos i plànols han estat realitzats per l’autor de l’article.19Josep Gual i Gallofré, un dels últims artesans que va ocupar la fàbrica des de l’any 1934 fins l’últim terç del segle XX, recorda haver vist al terra i al sostre els forats on s’ancorava el vògit. També en algun document es parla de fer obres a la quadra o estable dels animals.

149

10.Plànol de la planta de la fàbrica La Rosalia al 1854.

La difícil vida de la fàbrica La Rosalia.La vida de l’empresa, però, va començar amb força problemes. Pocs

mesos després de la seva constitució, al 16 de maig de 1855, es va haver de reconstituir la societat perquè els socis Francesc Gatell i Moragas, Francesc Barado, Joan Palau i José Tegero del Cerro van abandonar l’empresa. Van vendre les seves accions a20 Joan Oliver i Guardiola i a Esteve Gatell i Roig, que es van constituir en els majors accionistes.

20ACBP: Protocol notarial del 16-5-1855 núm. 63, notari Francesc Barado.


150


El capital va restar modificat d’aquesta manera:El capital de la compañía es de doscientos diez [hauria de dir seis] mil reales vellón o sean ciento tres acciones de dos mil reales cada una, para lo cual han contribuido los socios otorgantes, a saber: Dn. Francisco Gil y Mercade, catorce acciones o sean veinticocho mil reales vellón ....28.000.Dn. José Tegero del Cerro, como Socio Industrial.Dn. Bernado Saguñolas, seis acciones o sean doce mil reales velon.................12.000.Dn. Antonio Borrull, cinco acciones o sean diez mil reales vellon..................10.000.Dn. Ramon Mirás, cinco acciones o sean diez mil reales vellón.....................10.000.Dn. José Aleu, cinco acciones o sean diez mil reales vellón.............................10.000.Dn. Juan Oliver y Guardiola, 37 acciones o sean setenta y cuatro mil reales vellón.... 74.000.Dn. Esteban Gatell y Roig, 31 acciones o sean sesenta y dos mil reales vellón.... 62.000.Suma total: doscientos seis mil reales vellón ............................................. 206.000.El dicho capital está distribuido a saber: en cuanto a cuarenta y seis mil reales vellón para la construcción de la fàbrica y adquisición de los telares y demás útiles y en cuanto a ciento sesenta mil reales vellón como capital circulante; de cuyo capital de doscientos seis mil reales vellón se dan por satisfechos en efectos y efectivo a su entera satisfacción los Socios gerentes.

Joan Oliver Guardiola i Esteve Gatell Roig van adquirir les accions dels socis que havien abandonat la societat i es convertiren en els màxims propietaris ara amb un 66 % del capital entre ambdós.

Els gestors continuaven sent els mateixos Francesc Gil i José Tegero. Aquest ara deixava de ser accionista i es convertia en soci industrial i percebria el 6 % dels beneficis. Gil Mercader veia augmentar el seu sou fins els 500 rals al mes, que no cobraria si no es podia fer funcionar la fàbrica “siempre y cuando por falta de trabajadores, y en los casos de peste, guerra, o cualquier otro caso imprevisto, dejase de trabajarse en la Fábrica”.

Es repetien la resta de punts de l’anterior escriptura fundacional la qual quedava anul·lada, però s’afegia un punt nou que permetia traspassar les accions a un altre soci sense haver de demanar autorització a la societat, només calia presentar l’escriptura de venda:

Capítulo adicional. Se reservará a cada uno de los Socios la facultad de ceder su acción a otro Socio, sin otro requisito que el presentar la Escritura de cesión ante la Junta Consultiva. Si la cesión se hiciera a otra persona que no fuera Socio Comanditario no podrá tener efecto dicho acto a no ser que lo apruebe la mayoria de Socios en Junta General.

151

Y dichos Socios loando y aprobando la precedente Sociedad y todo lo en cada uno de los antecedentes capítulos aordado, prometen cumplirlo y observarlos con enmienda de daños y pago de todos gastos, bajo obligación de todos sus respectivos bienes y derechos muebles y sitios presentes y futuros, renunciando a cualquier ley y derecho que favorecerles pudiere. Declarando quedar advertidos por el suscrito Notario que la presente debe tomarse razón en la Contaduría de hipotecas del partido de la Villa del Vendrell dentro el término de cuarenta días contados des de el siguiente inclusive al de su otorgamiento. En cuyo testimonio así lo otorgan y firman dichos señores contryentes conocidos de mí el autorizante Notario; siendo presentes por testigos Agustín Mascaró y Alberto Morgades Maestros Sastres ambos de esta vecindad.”

Aviat van començar també els problemes econòmics. El 17 de maig del mateix 1855 els gerents van necessitar un crèdit “para darle mayor impulso”de 1.500 duros de plata que va prestar el soci majoritari Joan Oliver i Guardiola

Francisco Gil i Mercadé i José Tegero del Cerro, adroguer d’ofici, com a socis gestors de la fàbrica de teixits, es comprometeren a tornar els diners el mes de maig de 1856 i com a fiança hipotecaven la fàbrica amb els seus telers establerta “detrás de la Capilla de Nuestra Señora del Rosario”.21

L’any 1857 la crisi econòmica va obligar l’empresa a donar de baixa de llicència fiscal els 30 telers de llançadora volant durant la primera meitat de l’any i durant el tercer trimestre en funcionaven només 20, segons declarà el majordom Carles Galofré al registre de matrícuula industrial d’aquell any.22 Tot i això La Rosalia fou la fàbrica que pagava la contribució industrial més alta de la vila: 760,2 rals a l’any.

Tot i els esforços dels gestors i propietaris, l’empresa Gil Tejero y Cia va tenir una curta durada. El novembre de 1859 els propietaris van liquidar l’empresa.23 Joan Oliver, Bernat Saguñolas, Antoni Borrull i Ramon Miràs, socis de l’empresa, donaren poders a Esteve Gatell i Roig, soci resident a Barcelona, per demanar, liquidar i definir comptes a qualsevol persona que hagi administrat interessos o gènere de la fàbrica. De fet, en els estatuts ja es contemplava que en principi l’empresa es liquidaria en el termini de 4 anys.

21ACBP: Protocol notarial del 17-5-1855, núm. 65, notari Francesc Barado.22AMTO: Fons municipal. Llibre de matrícula industrial. Top. 242/2.23ACBP: Protocol notarial del 4-11-1859 núm. 139, notari Francesc Barado.


152


Canvi de propietat de la fàbrica tèxtil La Rosalia (1866-1886).

Mentre l’empresa ja estava liquidada, l’edifici de la fàbrica i els telers encara eren patrimoni dels accionistes i estaven valorats en uns 1.568 duros, segons consta en l’inventari dels béns deixats en herència per l’Esteve Gatell i Roig realitzat aquell any i en el qual es diu que hi tenia accions:

“En una fábrica de algodón establecida en la villa de la Torredembarra provincia de Tarragona nombrada Rosalía que no funciona y en la que se hizo la correspondiente liquidación quedando tan solo para realizar el edificio, los telares y demás maquinaria, que están en balance de valorados en mil quinientos sesenta y ocho duros diez reales cuatro maravedíes que a proporción del capital por que interesaba dicho Sr Gatell le corresponde quinientos un duros un real, en el balance sobredicho tan solo son apreciados en cincuenta duros.” 24 Sabem que l’any 1866 la fàbrica de teixits ja era propietat del fabricant

barceloní Joan Baptista Pons i Torres perquè hi va fer unes obres importants que van durar entre l’abril i el setembre de 1866.

El serraller Joan Arbòs i Farré, va fer obres a la fàbrica per valor de 2.828 rals pels “jornalers, hierros y demas materiales que tiene empleados en las obras correspodientes a su oficio que de su orden y cuenta hizo en la Fábrica de tegidos que el propio Señor Pons tiene establecida en la presente Villa y Calle llamada detras de la Capella”:“1866 Abril 15: Por jornales y hierros de la presente semana, doscientos cuatro..205

30: Por canales y caños de zinc, trescientos sesenta ..........................360 Mayo 6: Por rejas de alambre a la fábrica, trescientos ochenta y siete .......387 Julio 22: Por jornales, hierros y demas, ciento ochenta y cinco ..................185 27: Por cristales y jornales, seiscientos cuatro, cincuenta ...................104,50 Setbre. 6: Por jornales en la canal y demas, cuarenta y seis .......................... 46 30: Por jornales y varios herramientos y demas,............................... 1.041,5025

També el paleta torrenc Manuel Ramon i Huguet en un altre protocol de l’abril del mateix any reconeix haver cobrat 18.266 rals i 9 cèntims de Joan Baptista Pons Torres, de 40 anys i veí de Barcelona: “en pago satisfaccion del importe de jornales, ladrillos y demas materiales que tiene empleados en las obras correspondientes a su oficio, que de su orden y cuenta hizo en la Fábrica de 24Arxiu Notarial de Barcelona: Protocol notarial del 29-7-1865, núm. 431, notari Soler Gelada.25ACBP: Protocol notarial del 15-8-1867, núm. 32, notari Francesc Barado.

153

Tejidos que el propio Señor Pons tiene establecida en la presente Villa y Calle del Rosario o detras de la Capella.26

En el protocol s’especificava que era pels jornals i materials per Rebajar piso cuadra, tubos y ladrillos barnizados. Les dates del seu treball anaven des del dia 1abril de 1866 fins el 29 de setembre del mateix any.

El fuster Francesc Foguet i Garcia va cobrar del Pons 11.322 rals i 50 cèntims. Per “jornales, puertas, maderas y demas materiales...” : dues bigues, fusta per la teulada, portes, balcons, portes vidrieres. Les obres les va efectuar durant les mateixes dates.27

Aquell mateix any de 1866 Joan Baptista Pons va adquirir també la propietat dels terrenys sobre els que estava edificada la fàbrica i que els primers propetaris només havien llogat atenent que la seva empresa tenia un caire experimental i un termini previst inicialment de quatre anys.

Va comprar a Joan Oliver i Guardiola per 300 duros els 1881 metres quadrats de darrera de la Capella del Roser sobre els quals estava edificada la fàbrica.28

L’any 1870 va comprar encara a Anna Tremul Elias per 600 duros els restants 4.733,22 metres quadrats que ocupava la fàbrica.29 Segons el llibre de matrícula industrial, l’any 1870 Pons declara que hi tenia 30 telers comuns de llançadora a mà o volant funcionant i que pagava per ells 59,63 pesetes de contribució a l’any.

El nou propietari l’any 1871va fer algunes reformes a la fàbrica de les quals no en coneixem les característiques. Va pagar 9.533,03 pessetes al mestre d’obres Manuel Ramon Huguet per les obres fetes al la fàbrica “que este tiene establecida en la presente villa y calle del Rosario o sea detrás de la Capilla”.30

Els anys 1878 i 1879 Pons declarava que a la fàbrica La Rosalia hi havia 14 telers de teixir cotó de llançadora volant, pels que pagava 146,90 pessetes, i 14 telers de llançadora per teixir llenços ordinaris. Per aquests pagava 122,49 pessetes.31 26ACBP: Protocol notarial del 15-4-1867, núm. 33, notari Francesc Barado.27ACBP: Protocol notarial del 15-4-1867, núm. 34, notari Francesc Barado.28ACBP: Protocol notarial del 14-9-1866, núm. 82, notari Francesc Barado. 29ACBP: Protocol notarial del 18-4-1870, núm. 45, notari Francesc Barado.30ACBP: Protocol notarial del 27-3-1871, núm. 40, notari Francesc Barado.31AMTO: Fons municipal. Llibre de matrícula industrial. Top. 242/2.


154


Aquell any a Torredembarra hi havia altres 3 teixidors que declaraven en total la propietat de 6 telers. Segons la mateixa font, l’any 1882 la capacitat productiva de la fàbrica era la mateixa. A partir d’aquest any no trobem cap més informació sobre el funcionament de la fàbrica perquè no es conserven els llibres de matrícula industrial entre els anys 1883 i 1885. En el de l’any 1886 ja no apareix activa la fàbrica. És el certificat de la mort definitiva de la fàbrica tèxtil torrenca. Precisament la dècada dels anys 80 del segle XIX fou una de les més esplèndides per a l’activitat econòmica de la vila, principalment pel que fa a la comercialització del vi i de l’aiguardent i, per tant, per a la indústria botera.32

Transformació de fàbrica tèxtil en tallers de boters, de fusters i altres (1892-1946).

L’any 1892 el mateix propietari Joan Baptista Pons va decidir dedicar la fàbrica a una altra activitat. Davant el creixement de la indústrica de construcció de bótes, va fer construir un pis superior i 10 habitatges, 9 d’ells en el pis sobre la fàbrica i l’altre a la planta baixa33, i 6 botigues (tallers) per a boters en la nau de la planta baixa on hi havia hagut la fàbrica tèxtil.

Per unes escales que es van construir al costat de la porta principal s’accedia al nou pis superior on hi havia una galeria exterior que portava als habitatges.34 Segons l’acta del ple municipal del dia 2 de juny de 1892, Pau Borràs en nom de Joan B. Pons presentà una sol·licitud per obrir una “puerta de escalerilla en la casa que posee en la calle del Rosario”. Se li donà autorització.35

En el protocol36 que testificava els pagaments realitzats per les obres s’especifica que el paleta Pere Cañellas Gras cobrà les 3.327,65 pessetes “en completo pago de un ajuste o contrata de obras de albañilería realizadas en la construcción de diez pisos con una galeria y seis tiendas para cuberos edificados en la finca que antes fue fábrica, que posee el solvente en esta villa, Callejón del Rosario número uno...” (Vegeu les figures 12 i 13).32Els torrencs van poder aprofitar que la vinya a França ja havia estat afectada per la fil·loxera i els preus del vi espanyol van pujar considerablement abans que la seva vinya es veiés afectada per la mateixa malaltia. 33Aquest habitatge cap a l’any 1960, quan l’empresa Mercadé ja havia comprat la vella fàbrica, va ser convertit en un economat per als seus treballadors.34A la dècada dels anys 50 del segle XX encara hi habitaven 8 famílies, segons testimoni de Roser Solé i Pijuan, que hi va néixer i viure fins als 17 anys.35AMTO: Fons municipal: Acta del ple municipal del dia 2 de juny de 1892. 36ACBP: Protocol notarial del 4-9-1894, núm. 96, notari Toribi Ribalta.

155

11.Aspecte de la façana principal al 1894.37

12.Plànol de la reforma de la planta baixa feta al 1894.

37Dibuix de l’autor.


156


13.Plànol del pis superior d’habitatges destinats en principi a boters al 1894.38

38En el dibuix de les escales, com que no he localitzat cap plànol, he seguit les indicacions de Josep Gual, que les havia utilitzat molt sovint. Però resten dubtes en la distribució, mesures i localització dels habitatges del pis superior.

157

En el mateix protocol Joan Baptista Pons Torres fa constar que també ha pagat diversos treballs per les anteriors obres a altres menestrals:

-55 pessetes a Pau Soler, al qual Pere Mateu li havia pagat en nom de Pons.

-16,50 pessetes a Francesc Bosch.-231,14 pessetes a Francesc Bocsh.-317 pessetes als senyors Fabra i Ortega en una lletra girada per

Jaume Figuerola.-2.485,61 pessetes pagades per Pere Mateu en nom del Pons Torres.-7 pessetes pagades al Pere Cañellas de la casa Malfrida i Caselles.-1.226 pessetes pagades a diverses persones per Pere Mateu en nom

del Pons.-1.616,50 pessetes pagades per Pere Mateu en nom del Pons.-368,51 pessetes a José i Lorenzo García.-211,50 pessetes a la vídua d’Ignasi Marquès.-513,10 pessetes a Josep Ballesté.-37,50 pessetes a M. Colom.-1.077 pessetes al paleta Manuel Ramon Huguet.-1.768,12 pessetes a Mariano Gual.-52,27 pessetes a G. Solà Esacayola.El llibre de matrícula industrial de l’any 1894 confirma el canvi

d’activitat: hi apareixen registrats tres boters residents al carrer Rosari, número 1, que era el domicili de l’antiga fàbrica. Els boters que declaren la seva activitat en aquests tallers eren Josep Gené Domingo, Pau Gabardòs i Josep Olivé Cañellas.

A finals del segle XIX, però, la fabricació de bótes també va patir una forta crisi degut a la fil·loxera que va arribar a les nostres terres i per la pèrdua de Cuba, un dels mercats més important del vi torrenc i de la seva rodalia. Els tallers de la fàbrica devien restar pràcticament inactius aleshores.

Per això, a partir del 1895 i fins al 1914, als llibres de matrícula industrial només hi apareix registrat un sol taller de ceràmica de Josep Gual Lluch. Possiblement alguns boters encara hi tenien el seu taller perquè molts anys després encara n’hi treballava algun, però no devien declarar la seva activitat en el registre industrial municipal, possiblement per manca de feina.39

39L’últim boter que va treballar en un taller de la vella fàbrica fins la meitat del segle XX fou Esteve Rovira, segons testimoni del seu fill Esteve.


158


L’any 1924 una part de les restes de la vella fàbrica La Rosalia van recuperar per poc temps la indústria tèxtil: s’hi va establir per uns mesos Hermen Cortassa que hi tenia un teler mecànic sense fusos per fabricar cintes.

En el llibre de matrícula de l’any 1925 consta que Antoni Fité López hi tenia funcionant 3 telers de texir cotó i 3 telers de teixits de mescla. A l’any següent hi tenia un teler de cintes, a més a més dels 6 anteriors.

Al 1927 Antoni Fité en declara 3 de cotó i 2 de seda. Aleshores ja tenia també funcionant la seva fàbrica al carrer Pere Badia número 63 des de l’any 1924 amb més telers.

14.Detall del llibre de contribució industrial de l’any 1927 on es pot veure que Antoni Fité tenia dos telers de cotó instal·lats a l’antiga fàbrica La Rosalia, al carrer Rosari,1.

A l’any 1934 els germans Josep i Francesc Gual van establir el seu taller de fusteria en la vella fàbrica. Hi ocupaven tres dels antics tallers. Els altres tallers o botigues estaven ocupats per un boter, l’Esteve Rovira, i un pagès.

15.Detall de la façana de l’antiga fàbrica La Rosalia, a la plaça Joaquim Boronat, ja molt modificada tot i que encara no pertanyia a CEMSA. Cap a l’any 1941.41

41Foto cedida per la família de Josep Farré Morán.

159

CEMSA compra la vella fàbrica La Rosalia (1946-1984)Pocs anys després de la Guerra civil, cap a l’any 1941, els germans Gual

es van convertir en els propietaris de tota la fàbrica. L’any 1946 la veïna empresa CEMSA (Conductors Elèctrics Mercadé S.A.) confessava en un document que feia poc que l’havia comprat als Gual per tal d’ampliar les seves instal·lacions. Durant uns anys els germans Gual i la resta de veïns, artesans i pagesos van continuar ocupant els mateixos espais. Però poc a poc CEMSA els va desallotjar i va ocupar tota la vella fàbrica.

16.Escrit de l‘any 1946 dels Mercadé a l’ajuntament en la que comunica que acabava de comprar la fàbrica La Rosalia i demana que es consulti a l’empresa abans de reformar la plaça del davant de la fàbrica.

41AMTO: Fons municipal. Urbanisme. Llicències d’Obres.


160


17.Plànols dels habitatges i llogaters del pis superior de la vella fàbrica cap al 1950.42

Al 1953 CEMSA va ampliar la porta d’entrada principal i va construir al pati de la vella fàbrica un magatzem per a les seves mercaderies.

18. Plànol de l’ampliació de la porta d’entrada al 1953. 42Informació facilitada per Roser Solé Pijuan.

161

19. Anton i Tecla, avis materns de Roser Solé Pijuan, que habitaven a la planta baixa, on després es va construir l’economat, fotografiats al pati de la fàbrica. A dalt al fons es pot veure el tram final de la galeria que donava accés als habitatges de la planta superior construïda l’any 1894.43

20. Ernest Anglès, Roser Solé i Lola Pijuan, mare de la Roser, a la galeria d’accès als habitatges, als anys 50.

43Foto cedida per Roser Solé i Pijuan.


162


Poc a poc, els últims anys de la dècada dels 50, els vells habitatges del pis superior van ser ocupats per treballadors de la seva fàbrica que van substituir als antics llogaters,44 fins que es van convertir en inhabitables i van haver d’abandonar tots els habitatges.45 Com hem dit, CEMSA va instal·lar un economat per als seus treballadors a la planta baixa, al costat de l’Hospital, al lloc on hi havia hagut un habitatge ocupat després de la guerra civil pels avis materns de la Roser Solé i Pijoan.

21.A l’esquerra de la fàbrica Mercadé o CEMSA es pot veure el final de la nau de la fàbrica La Rosalia.46

44La famíla de Roser Solé i Pijuan, que va ser una de les últimes velles llogateres a marxar: ho va fer al 1957.45Cap a l’any 1965 CEMSA va construir per als seus treballadors un edifici nou d’habitatges al carrer Alt de Sant Pere. 46Foto cedida per Lluís Mercadé Planas.

163

22.Celebració de la processó del Corpus al 1969 davant de la façana de la fàbrica vella que ja havia adquirit i transformat CEMSA.47

23.Ídem.47Foto cedida per Roser Soler Pijuan.


164


24.En aquest detall d’una altra foto es pot veure al fons el costat dret superior de la mateixa façana uns anys més tard, cap al 1965 quan ja era propietat de CEMSA i aquesta ja havia eixamplat la porta d’entrada.48

25.Al fons d’aquesta foto es pot veure el costat dret de la façana i la gran porta d’entrada que va construir CEMSA al 1953.

48Foto cedida per Maria Rosa Wennberg. Aquell any va passar el Rally de cotxes antics que cada any es feia entre Barcelona i Sitges. El Centre d’Iniciatives i Turisme va convidar a un dinar als participants al Rally, segons informació facilitada per Josep Gual i Galofré.

165

Finalment, el 1984 CEMSA va tancar les portes i va vendre tota la seva fàbrica (inclosa la vella fàbrica La Rosalia) a una empresa que hi va construir habitatges, el nou carrer la Fàbrica i part de l’ampliació de la plaça de Mossèn Joaquim Boronat.

26.Fotografia de l’enderrocament de la nau llarga de la vella fàbrica. A l’esquerra es pot veure les restes de l’escala per la qual s’accedia als habitatges del pis superior del damunt de la nau. 1986.49

49AMTO: Obres municipals.


166


27.Una altra imatge del mateix enderrocament. A la dreta es pot veure el mur de maons del magatzem que va construir CEMSA al pati de la fàbrica vella.50

28. La Plaça de Mossèn Joaquim Boronat eixamplada, un cop enderrocada la vella fàbrica La Rosalia.1986.

50Ibídem.

167

FONTS CONSULTADES:

ARXIUS:

ACBP: Arxiu Comarcal del Baix Pendès: Notaris Francesc Barado i Gatell (consultats els protocols entre l’any 1836 i 1875) i Toribio Ribalta i Capell (consultats els protocols entre els anys 1892 i 1894).

AHT: Arxiu Històric de Tarragona: Notari Joan Francesc Albiñana (entre el 1836 i el 1868)

AMTO: Arxiu Municipal de Torredembarra; Actes Municipals entre el 1842 i el 1984. Llibre de Contribució Industrial (1840-1984) i Registre de llicències Municipals d’obres entre el 1840 i el 1992.

ANB: Arxiu Notarial de Barcelona: Notari Magí Soler Gelada (any 1865).

FONTS ORALS:Roser Soler i PijuanJosep Gual i GallofréEsteve Cañellas i CañellasLluís Mercadé i PlanasJoan Solé i Mateu

BIBLIOGRAFIA:

Anguera, Pere i altres (2003): Història General de Reus. Volum III. Ajuntament de Reus.

Català Massot, Lluís (2007): Societat, urbanisme i serveis públics a la Torredembarra del segle XIX. Centre d’estudis Sinibald de Mas. Torredembarra.


168


169

Aproximació a la gent de mar de Torredembarra i Altafulla al segle XVIII.

El reglament de navegació i pesca de Manuel de

Zalvide (1773)Pedro Otiña Hermoso

Amb el present article es pretén donar a conèixer el Reglamento de la navegación, y pesca, y reglamento político y económico para los gremios de mareantes de Altafulla y Torredembarra realitzat l’any 1773 per l’inspector de matrícules Manuel de Zalvide. També es realitzarà una breu aproximació a la gent de mar de tots dos municipis amb l’objectiu d’il·lustrar breuement l’evolució de l’activitat marinera a totes dues viles.

La matrícula de marEls primers intents d’establir una matrícula de mariners es va produir

al segle XVII, en època dels Àustrias. L’any 1606, Felip III va promulgar l’Ordenança per a les Armades del Mar Oceà, i en 1625, Felip IV, va intentar establir una matrícula voluntària. En tots dos casos, l’intent va resultar fallit. Amb l’arribada dels borbons a la corona es va recuperar la idea de la matrícula de mar. En aquesta ocasió el projecte va comptar amb cert suport polític i administratiu per imperiosa necessitat de tenir un control exacte de la quantitat d’homes que poguessin ser utilitzats en la Reial Armada. En línies generals, el concepte de la matrícula de mar borbònica resultava de pactar una sèrie de compensacions entre la monarquia i els diferents col·lectius implicats directament amb els oficis del mar. A canvi d’un servei regular en l’Armada, que podia arribar fins als trenta anys de servei actiu, la monarquia oferia tot un seguit de privilegis dels quals no podrien gaudir aquells que no formessin part de la matrícula.1

1FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “Las revistas de inspección de la matrícula de mar en el siglo XVIII”. En El Derecho y el mar en la España moderna. Granada: Universidad de Granada, 1995, p. 244.

170


Sota les ordres de José Patiño2 es va iniciar al segle XVIII una reforma i reforç de l’Armada espanyola. L’any 1717 es va publicar el Decret d’Empadronament de Gent de Mar i posteriorment, en 1726, la Instrucció per a l’establiment de Comissaris de Marina. Amb aquesta última Instrucció, el comissari de marina tenia per funció, entre altres tantes, matricular als mariners, calafats i altra gent relacionada amb els oficis del mar. En 1737, mitjançant l’Ordenança de Matrícula de l’Almirall General l’Infant Don Felip, es pretenia eliminar tots els aspectes que des de 1726 no s’havien pogut executar per ser la Instrucció deficient respecte a reglament per realitzar la matrícula, falta de personal per portar-la a terme i les compensacions poc atractives que la monarquia oferia als matriculats.

L’any 1748 el Marqués de l’Ensenada va promulgar les Ordenances Generals de la Reial Armada i en 1751 l’Ordenança per al règim i foment de la marineria matriculada. Objectivament, aquesta última ordenança no era més que el títol III del Tractat X de les Ordenances generals de 1748 i la seva importància radicava en què s’especifica la manera de realitzar la revista de matrícula. En aquest sentit, s’indicava que just després de prendre possessió el Ministre de Marina de la província corresponent havia de realitzar una revista de la gent de mar i mestratge de tots els pobles de la seva jurisdicció. Aquesta jurisdicció, en el cas de la Província Marítima de Tarragona estava dividida en diferents subdelegacions: al marge de la capital, estaven les de Sitges, Vilanova, Altafulla, Cambrils i, en règim especial, la de Tortosa.

Quedava clar que la inspecció havia de realitzar-la personalment, sense poder delegar en terceres persones. Per dur a terme la inspecció havia d’avisar amb la deguda antelació al Subdelegat de Marina de cada població per a coordinar l’acció i que aquest, a la vegada, tingués temps d’avisar a les diferents poblacions que formaven part de la seva jurisdicció.

El dia assenyalat, tot home de mar havia de presentar el certificat de Matricula i el passaport o passaports que acreditessin les campanyes que havia realitzat en els vaixells del Rei amb l’objectiu de reconèixer els seus mèrits. Els que demanaven inutilitat o jubilació per serveis competents, combat o accident havien de presentar instància justificativa del succés i les certificacions corresponents.

2L’any 1717 José Patiño va ser nomenat Intendent General de la Marina espanyola.

171

Els patrons de vaixells de més de dos-cents quintars havien de presentar el certificat de la patronia, certificat dels seus serveis, l’arqueig del vaixell i els documents que demostren la propietat de l’embarcació. Els patrons de xàvegues i llaüts palangrers a més de la documentació comentada anteriorment, també havien de presentar certificacions –que emetia el Ministre de la Província o el Subdelegat – que declaraven tenir d’acord a les regles els arts de pescar. La resta de patrons únicament havia d’exhibir els certificats de patronia i serveis prestats.

Els calafats i mestres d’aixa havien de presentar la seva matrícula i els instruments que demostraven els seus serveis en vaixells o en arsenals. Els nois joves allistats – d’entre 9 i 14 anys -, únicament s’havien de presentar a la Revista el dia assenyalat. Els pilots i resta d’oficials així com els representats escollits dels gremis havien de presentar igualment els seus nomenaments. Aquests últims, a més, havien de presentar l’estat de comptes i declarar si es complia el reglament gremial, en cas d’haver-hi.

També durant la Revista d’Inspecció de Matrícula era el moment de queixar-se i denunciar qualsevol perjudici existent entre matriculats; també aquells patrons del comerç que tinguessin idèntica situació respecte a port estranger o embarcació de qualsevol nacionalitat, el podia exposar.

La funció del Ministre de Marina de la Província en aquest cas era verificar la identitat dels matriculats, els vaixells existents en la població, comprovar els reglaments de pesca i càrrega, etc. Al final de la revista d’inspecció s’havia de confeccionar un document que havia de reflectir detalladament els resultats del procediment: escrupolosament havia d’indicar els mariners hàbils, els inhàbils, la quantitat de nois, aquells que justificaven invalidesa, etc. L’objectiu final era conèixer l’estat dels homes que podien ser útils en la població en cas de necessitat per l’Armada Reial.3

L’inspector de matrícules Manuel de ZalvideManuel de Zalvide va iniciar els seus serveis a la Marina l’any 1751.

Aquell any va obtenir el títol d’oficial supernumerari de la comptadoria principal de Cadis. L’any 1753, es va embarcar amb funcions d’agregat al ministeri a l’Escuadra de Barlovento i al juliol de 1754 va ser nomenat

3La descripció de les funcions del Ministre de Marina en el procediment de la revista de matrícula queden presentades a FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “Las revistas de inspección…”, p. 241 – 272.

Pedro Otiña Hermoso

172


Comptador de Navío. L’any 1760 va passar a El Ferrol on va desenvolupar diferents càrrecs: secretari d’intendència, fàbriques, ministeri de les drassanes, inspecció d’hospitals, etc. L’any 1761 va promoure a oficial primer i en 1767 a comissari de província. Posteriorment va passar a Cartagena i en 1772 va assolir el grau de comissari de guerra de Marina. Mitjançant aquest grau va quedar habilitat per a realitzar inspeccions de matrícules del Departament Marítim de Cartagena.

L’activitat de Manuel de Zalvide l’any següent va ser molt intensa, ja que va realitzar la revista d’inspecció de matrícules de tot el Departament. Producte d’aquesta activitat, va deixar escrits diversos reglaments de navegació, pesca, càrrega i descàrrega així com reflexions diverses orientades a descriure la problemàtica que s’havia trobat en el moment de realitzar la revista de matrícula. Sembla que durant el procés d’elaboració de la mateixa, Zalvide va treballar pel seu compte, seguint un procediment d’execució irregular que li va reportar diferents amonestacions dels seus superiors. Amb tot, a finals de l’any 1784 va ascendir a Comptador Principal. Va morir el 9 de novembre de 1787 a l’edat de 54 anys.

El reglament de navegació i pesca d’Altafulla i Torredembarra de 1773

Davant del desordre existent a les diferents viles marineres de Catalunya, en aspectes tan importants com la pesca i el tràfic comercial, així com les incidències derivades pels drets de càrrega i descàrrega, l’inspector de matrícules Manuel de Zalvide, aprofitant la revista d’inspecció de matrícula de l’any 1773, va realitzar diversos reglaments, d’acord a les necessitats que ell considerava en cada vila i ciutat.

El reglament que presentem en aquest treball es conserva a l’Arxiu Naval de Cartagena i porta per títol Reglamento de la navegación, y pesca, y régimen político, y económico para los gremios de mareantes de Altafulla y Torredembarra. Año de 1773.5 4Archivo General de Simancas (AGS). Secretaría de Marina. Puntos esenciales que propuso don Manuel de Zalvide de resultas de la Inspección de matrícula del Departamento de Cartagena y Apuntes para la Instrucción del Inspector de Matrículas, según propuesta de Don Manuel de Zalvide. Lligall 300; FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “Las revistas de inspección…”, p. 258, nota 16; VÁZQUEZ LIJÓ, José Manuel: La matrícula de mar en la España del siglo XVIII. Registro, inspección y evolución de las clases de marinería y maestranza. Madrid: Ministerio de Defensa, 2007, p. 501 – 502.5Archivo Naval de Cartagena (ANC). Secció Pesca, YM VIb lligall 2.

173

Durant la segona meitat del segle XVIII, la subdelegació de marina d’Altafulla va estar gestionada per la família Soler. Administrativament depenien d’ella el territori costaner existent entre la partida de Monars, que actuava de límit amb la de Tarragona, fins a Calafell, on començava el territori administrat per la subdelegació de marina de Vilanova. Així doncs, dins d’aquesta subdelegació quedaven inclosos els llocs de Clarà, Creixell, Calafell, Torredembarra i Altafulla.

Tenint present Zalvide que existien llistes de matriculats tant a Altafulla com a Torredembarra va considerar oportú tractar-los d’una manera independent, però compartint un mateix reglament d’acord a la proximitat geogràfica i a les característiques comunes existents entre ambdues comunitats marineres en relació al tipus de pesqueres que es realitzaven en ambdues localitats. Remarcava l’inspector de matrícules que el terme de Torredembarra comprenia en la seva extensió “los Lugares de Clará à tiro de escopeta, Creixell media hora, y Calafell dos y media, donde sin embargo de no ser litorales, hay matricula”.

· La pescaSegons el Reglament que ens ocupa, la vila d’Altafulla comptava l’any

1773 amb tres xàvegues, vint sardinals, vint-i-quatre palangrers, cinc barques de bolig i onze artets, artons o bouets. En el cas de Torredembarra, el Reglament no especifica la quantitat d’embarcacions destinades a la pesca. Indica, però, que existien els mateixos arts que en Altafulla. Destaca el Reglament que a la jurisdicció de Torredembarra i al terme del Vendrell ”existen ocho albuferas, estanques, ò balsas llamadas Comarruga, y Madrigueras, que disfruta el Monasterio Benedictino de San Cucufate. Estañi-gran, otro de Juan Borrell, otro de San Salvador, otro de Josef Rubiò, otro de Juan Alegret; y otro de Felix Carbonel, y aunque después de algunas ocurrencias, des de mil setecientos cincuenta y seis con el abad, se halla su desfrute segregado de la Matricula, no considerandose todavía bastantemente justificado el derecho”. L’ordenança pel seu ús manifestava que s’havia de demostrar mitjançant escriptura, títols originals o ordre expressa del monarca la propietat dels mateixos, ja que l’Ordenança de Marina vigent l’any 1773 establia que “pertenece privativamente à los Matriculados la pesca hasta donde alcanza el agua salada en las mayores mareas, ò en aguages extraordinarios, que en el Mediterraneo equivalen, y para concretar las razones opuestas por el pescador, de no reconocerse de ordinario el acceso al mar, no són ovias y eficaces, pues hasta


174


le tenga en los tiempos extraordinarios, ò subterráneamente de que pueden reconocerse ejemplares en los dos estanques, y tres balsas de los Terminos de Tortosa”.

En el moment de realitzar la revista de matrícula, indicava Zalvide que únicament molestava als pescadors d’Altafulla una àncora de gran tamany que un vaixell anglès havia deixat en el lloc i que no s’havia pogut retirar per no existir a la vila cap embarcació proporcionada. La mesura adoptada per l’inspector va ser la d’ordenar al Subdelegat de Marina d’Altafulla que enviés bussejadors per tal de portar a terra l’àncora i deixar d’aquesta manera el fons marí lliure d’objectes perjudicials per la pesca.

Les xàvegues pescaven a les llargues platges, a una hora a llevant de la ciutat de Tarragona, confonent-se les d’aquest municipi amb les de la capital. Considerava que una vegada retirada la gran àncora de la platja altafullenca, pescarien a la platja de la seva vila, evitant-se d’aquesta manera possibles conflictes amb els de Tarragona. Respecte als sardinals, majoritaris en Altafulla i probablement també a Torredembarra, indicava el Reglament que d’ “ordinario no cogen sardina sino por setiembre, que es quando hace la derrota de Levante á Poniente, se procurará observar, si puede inquirirse donde se haria buena consecha al paso para Levante por Abril, Mayo y parte de Junio, y a su regreso en los sucesivos meses; pues constando que es periodica, y fija su navegación de ida, y buelta, resta solo averiguar el rumbo, á fin de salir al encuentro”. Estava permesa la pesca de la sardina durant el mes de setembre els diumenges i “fiestas enteras, sacando como hasta aquí una parte: la mitad para la fiestas del patrono, y la otra para el Cura Rural, por la licencia de ejercitar la pesca en dia prohibido por la Iglesia”.

Els vaixells que es dedicaven al palangre i bolig, tenien llibertat de pescar allà on consideressin més convenient per no molestar amb les seves arts a altres pescadors. Pel contrari, en el cas de l’artet, artons o boubet, Zaldive s’hi oposava a la seva utilització. Aquest art d’arrossegament era molt semblant al del bou, però s’utilitzava en vaixells més petits i, per tant, tenien un rendiment menor que les parelles del bou. Tot i que no va arribar a establir cap prohibició en relació amb aquest art a les viles d’Altafulla i Torredembarra, d’una manera similar a les viles on hi havia parelles del bou, va prohibir la seva utilització entre els mesos de maig i setembre. L’objectiu d’aquesta mesura era permetre la reproducció i creixement de les diferents espècies marines que eren capturades mitjançant les arts d’arrossegament.

175

Molt probablement, aquest art no el va prohibir per estar implantat en totes dues viles des de feia algun temps, i no eren poques les famílies que en depenien del rendiment de la utilització d’aquesta pesquera. La seva utilització havia estat discutida durant els anys quaranta del segle XVIII a instàncies de l’Audiència de Barcelona. En 1752, el Ministre de Marina de Tarragona, Andrés Chereguini també va instruir expedient per considerar aquest art com perjudicial per a la cria de peixos. Finalment l’any 1768, després de diversos recursos dels matriculats d’Altafulla – als que l’any 1754 se’ls havia denegat una parella del bou -, que la feien servir, igual que els de Vilanova i la Geltrú i probablement també els de Torredembarra, es va permetre la seva utilització. 6

Si que va prohibir, i així ho manifesta en parlar de Torredembarra, “los boliches, que llaman nuevos de Barcelona”, així com qualsevol altre art desconegut fins aquell moment. A més, feia una crida als representats del gremi per evitar fer servir xarxes inadequades i arts desproporcionats.

La distribució del producte de la pesca s’havia d’aplicar lliurant un terç al propietari qui, a la vegada, havia de lliurar una quarta part al patró, i la resta “partible entre Patrón, y gente; bien entendido que al Mozo, ò Muchacho señalarà el Subdelegado, con informe, y conocimiento de cuerpo, y aplicación, un quartòn, dos, ò tres; pero para ganar parte entera ha e haver hecho precisamente Campaña”.

Les mesures d’auxili social entre els pescadors quedaven reduïdes a garantir que qualsevol pescador que desenvolupés malaltia una vegada iniciada la setmana, tenia dret a què se li abonés la seva part corresponent del producte de la pesca fins al diumenge següent.

· Tràfic i comerçA la vila d’Altafulla l’any 1773 únicament havia una embarcació

destinada al tràfic de mercaderies. Es tractava d’un canari de sis-cents

6ANC. Secció Pesca, YM VIb lligall 2. Reglas que deberan observar los matriculados de esta Ciudad dedicados á la pesca así por lo que mira a Instrumentos y tiempos de su ejercicio, como para el régimen político y económico del cuerpo separado é independiente que quiere el Rey formen: concretadas en revista de inspección celebrada y concluida hoy con arreglo al art. 198 título 3º tratado 10 de la ordenanza en virtud de Real Orden de trece de noviembre ultimo, teniendo presente los estatutos y acuerdos de ocho de abril de mil quinientos y veinte y los de los años de mil quinientos cuarenta y tres, cuarenta y quatro y sesenta y dos y mil seiscientos y diez, onze. Tarragona, 3 de maig de1773. Manuel de Zalvide.


176


quintars. La tripulació estava formada per un patró, cinc homes i dos nois. Altrament, Torredembarra disposava d’onze embarcacions d’entre dos-cents i quatre mil quintars que circulaven per tota la costa peninsular, arribant a les costes gallegues; altres navegaven fins al mediterrani central, sent l’illa de Sardenya un lloc principal; per últim, com és conegut, altres creuaven l’Atlàntic fins al continent americà.

S’estableix que per norma general, en la distribució del producte, que a les embarcacions de menys de dos mil quintars d’arqueig, per cada deu pipes que carreguin, es reservi una part pel propietari, que lliurarà un quartó al patró. En el cas de malaltia d’algun tripulant del vaixell, i sempre que la malaltia no pugui ser imputable per “incontinente, ò pendenciero”, se li pagarà la part corresponent pel viatge; i si el gremi tingués caudals propis, i sempre a judici del mateix, se li podia socórrer a raó de dos rals diaris “des de el dia que reciba el Viatico, hasta su restablecimiento, ò restitucion à casa, ò a embarcacion en que tome partido”. En qualsevol cas, el mariner no podia exigir al gremi aquesta quantitat ja que quedava a la bona disposició econòmica del mateix.

El gremi de matriculats de Torredembarra tenia per la càrrega i descàrrega a la seva platja dos gòndoles i un magatzem on guardaven els pertrets propis de la seva activitat.

· El govern dels gremisPel govern de tots dos gremis, anualment s’havia de triar en Junta

presidida pel Subdelegat de Marina, dos prohoms, el primer i segon, la funció dels quals era cuidar del bon ordre i de cobrar els deutes del gremi, i un clavari, que tenia per missió rebre els diners i pagar el que fos oportú. El clavari també havia de portar un llibre de comptes, en el qual apuntava clarament els diners que rebia i lliurava a més de lliurar els corresponents rebuts justificatius de cada transacció econòmica. A la vegada, i com a mesura de control econòmic, el Subdelegat de Marina també havia de portar un compte puntual de tot el que entrava i sortia de la caixa, amb l’objectiu que el gremi no quedés descuidat econòmicament, ja fos per negligència, robatori o incapacitat en qualsevol aspecte de les persones triades. Al final de l’any s’havia de rendir comptes públicament sempre amb el coneixement del subdelegat de marina. Els càrrecs representatius del gremi presentats anteriorment també estaven regulats als reglament, de tal manera que no

177

podien ser “prohombres á un tiempo, ni sucesivamente, sin el intermedio de tres años, uno mismo, padre y hijo, hermanos, cuañados, tio y sobrino, por deberse eludir los daños de conexiones, y parcialidades”.

Segons el reglament, els diners de cada gremi havia de quedar custodiat dins de l’arca de tres claus. Aquestes claus quedaven en mans del clavari, com a responsable, una segona clau la custodiava el Prohom primer – o alternativament per mesos en el Prohom segon -, mentre que la tercera clau quedava en possessió del Subdelegat, “y sin la concurrencia de las tres no deberà sacarse dinero”. Per realitzar una despesa no prevista o extraordinària, el subdelegat de marina havia de formar Junta i acordar en ella el que fos precís.

· Religiositat i mortEn ambdues viles, les normes per les quals havien de regir-se sengles

gremis van ser les mateixes. En el cas d’Altafulla, el gremi va quedar sota l’avocació de Sant Antoni de Pàdua. A Torredembarra, el gremi estava sota l’advocació de Sant Telm. En tots dos casos devien realitzar-se misses la vespra de la seva commemoració; i missa cantada, sermó i processó el dia de l’onomàstica. Tots els actes havien de realitzar-se en les corresponents capelles i les despeses no havien d’excedir dels noranta reals de billó; el Reglament permetia assolir els cent reals de billó excepcionalment, però mai superar aquesta quantitat. Tampoc estava permès excedir-se de la quantitat fixada a conseqüència de donació de diners de particular o prohom.7

Al marge dels càrrecs directius del gremi, també s’havia d’escollir dos persones que “por meses, ò de otro metodo de alternativa”, desenvolupessin funcions de “sacristan en la Iglesia, Viaticos, y Entierros”. Quan s’administri a un matriculat o a la seva vídua, havia d’acudir “una Acha, y deberà asistir el Gremio, pena de una libra de cera al que dexare de ir”. Als enterraments han d’assistir “quatro Achas, y quatro velas, y asistiràn todos, bajo doble pena”. També especifica que “por cada uno que muera hara el Gremio un anniversario, mediante la limosna de siete reales”. A les processons, en el cas d’Altafulla, havia de concórrer el gremi alternant amb el de “labradores, y asi continuaran poniendose unos à la derecha en un año, y otros en el sucesivo”.8

7Respecte a la confraria de Sant Telm vegeu el treball de SANET I JOVÉ, Josep Maria: “Apunts sobre la confraria de Sant Elm de Torredembarra. Segle XVIII”. A: Recull de treballs, 10 (Torredembarra, 2009), p. 33 – 38.8Sobre aquest tema vegeu ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar d’Altafulla (segle XVIII). Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla, 1993, p. 127 – 133.


178


· Auxili gremialManifestava el reglament que sempre que el gremi tingués fondos,

“convendra acordar en la Intendencia general la quota, ò reparto de los Matriculados”, amb l’objectiu de fer els pagaments d’una manera comuna “paraque los morosos, o imposibilitados no hagan irremediable el exercicio de otra jurisdicion”. Pels malalts, vídues, orfes, ancians i incapacitats “se darà el socorro que se pueda sia acaso huviere en adelante caudales competentes”.

Pels captius estableix el reglament que havent-hi diners en la “Sagrada Religion de la Merced” es considerarà establir l’auxili que al gremi li sigui possible lliurar al captiu o a la seva família. Per tal que el gremi pugui atendre les seves obligacions, manifesta el reglament la retenció de dos diners de cada deu rals, del producte total de guanys de navegació i pesca. El pagament l’havia de fer preferiblement el patró.

· Càrrega i descàrregaEl reglament coincideix gairebé temporalment amb la supressió de la

duana de Torredembarra, de tal manera que Zalvide, atenent al conseqüent descens del tràfic comercial, va considerar oportú no establir regles per la càrrega i descàrrega, però “podrán adaptarse las de esta Villa [Altafulla], y de Torredembarra, ò las de la Capital”.

Consideracions finals. Aproximació als matriculats d’Altafulla i Torredembarra durant el segle XVIII.

Com és conegut, a partir dels últims decennis del segle XVII comença a poblar-se la costa amb les botigues dels pescadors. Aquestes botigues, en origen no eren més que espais adequats per guardar les arts i els estris de pesca. Amb la progressiva desaparició de la pirateria, la costa va deixar de ser un lloc insegur, donant pas a la construcció de cases i en conseqüència a l’aparició de barris. En aquest sentit, la platja de Torredembarra, amb l’establiment de la duana l’any 1717, amb dret a comerciar amb mercaderies estrangeres va esdevenir un important focus comercial de la costa tarraconense. L’any 1771, es suprimeix el dret a comerciar amb Amèrica i l’activitat comercial se centra en productes del país. Posteriorment va comptar amb una duana de 4a classe, fet que permetia als torrencs importar i exportar productes del país.9

9TOLDRÀ I DALMAU, Mercè: “Els barris mariners de la nostra costa”. A: Recull de treballs, 8 (Torredembarra, 2006), p. 7 – 19.

179

Dins d’aquest marc històric i en línies generals, les anotacions de les diferents revistes d’inspecció de matrícula que es van dur a terme durant el segle XVIII, ens ofereixen una informació global de l’estat de la població depenent econòmicament de les activitats professionals relacionades amb el mar o matriculats. Cal senyalar, però, que les dades que aporten les diferents matrícules no sempre es presenten de la mateixa manera i tampoc es presenten d’una manera regularitzada. Així doncs, per tal de realitzar aproximacions a la població marinera es tendeix a utilitzar els recomptes finals que presentaven els diferents ministres de les províncies als seus superiors.

D’acord amb aquesta exposició, l’any 1726 es comptabilitzaven seixanta persones dedicades a les activitats del mar en Torredemdarra i seixanta-sis en Altafulla. A més, a Creixell es comptabilitzaven quinze matriculats i nou a Tamarit. Una dècada després, a Torredembarra la xifra augmentava fins al noranta-quatre mentre que Altafulla tenia vuitanta-dos individus.10

La revista de matrícula de patrons que va dur a terme l’any 1749 Andrés Chereguini, que posteriorment seria Ministre de Marina de la Província de Tarragona, indica que en tota la província marítima de Tarragona hi havia dos-cents noranta-set vaixells destinats a la pesca dels pocs més de nou-cents que hi havia en tota la costa catalana; això significa que gairebé un terç del total dels vaixells de pesca catalans censats es concentraven en la costa sud catalana. Convé matisar en aquest sentit, que a Tortosa, Chereguini va documentar cent nou vaixells de pesca, molts d’ells probablement dedicats a la pesca en el riu.11

El resum d’aquesta revista de patrons ens permet identificar que dins de la província de Tarragona clarament hi havia tres sectors on es concentrava la flota pesquera: el primer sector ho formen les viles de Sitges i Vilanova amb un total de cinquanta-dos vaixells; el segon sector ho formen les viles de Torredembarra, Altafulla i la ciutat de Tarragona, amb un total de cent trenta-dos vaixells: trenta-set a Torredembarra, vint-i-sis a Altafulla i seixanta-nou a Tarragona; el tercer sector ho formava la costa depenent de Tortosa, sent aquesta ciutat la que concentra la totalitat de les embarcacions. 12

10ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar de Torredembarra (segle XVIII). Tarragona: Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·logia,1992, p. 17; ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar d’Altafulla…, 1993, p. 17. ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.; ANGUERA, Pere: Història de Torredembarra. Segles XVIII – XX. Torredembarra: Ajuntament de Torredembarra, 1984, p. 44.11AGS. Secretaria de Marina. Estado de embarcaciones. Lligall. 300.12A la vila de Cambrils, Chereguini registra quatre llaüts de pesca.


180


Pel que fa a les embarcacions de tràfic, es van comptabilitzar un total de cinc-centes vuitanta-tres embarcacions al llarg de la costa catalana, pertanyent cent noranta-nou d’elles a poblacions de Tarragona. En aquest cas es detecta una gran concentració d’embarcacions en el sector Sitges – Vilanova, amb cinquanta-quatre i noranta-quatre embarcacions en cada població, respectivament. A Torredembarra, Chereguini ens documenta divuit embarcacions: quatre llondros, sis canaris, cinc tartanes i tres llaüts:Tipus de vaixell Nom Patró Quintars

Llondro Santa Rosalia Francesc Coll 1150Llondro Santa Rosalia Antoni Casas 1150Llondro Santa Rosalia Esteve Roig 800Llondro Santa Rosalia Francesc Porta 800Canari N.S. del Rosario Josep Flaquer 500Canari N.S. del Carmen Josep Piñol 500Canari N.S. del Rosario Joan Mascaró 550Canari Santa Rosalia Josep Casals 700Canari Las Almas Isidre Güell 400Canari Santo Cristo Jaume Gatell 300Tartana Santo Cristo Jaume Rabasa 300Tartana Santa Rosalia Francesc Roig 300Tartana San Antonio Manel Roig 250Tartana N.S. del Rosario Marcos Robira 250Tartana Santa Rosalia Joan Gibart 250Llaüt N.S. del Rosario Magi Mascaró 150Llaüt N.S. del Rosario Francesc Roig 150Llaüt San Antonio Marcos Robira 60

A Altafulla la navegació comptava amb cinc embarcacions, tres tartanes, un llondro i un canari. Tipus de vaixell Nom Patró Quintars

Tartana N.S. del Rosario Sebastià Solsona 800Canari San Antonio Rafael Clos 500Llondro San Antonio Josep Pijuan 500Tartana San Antonio Mariano Camps 300Tartana San Antonio Baltasar Basada 150

181

La revista de l’any 1754, feta igualment per Chereguini, ara com a Ministre de Marina de la Província, posa de manifest la presència de mil tres-cents mariners a les diferents localitats de la província marítima de Tarragona i Tortosa. D’ells, cent onze eren de Torredembarra i vuitanta-dos d’Altafulla. Apareixen inscrits un total de dos-cents cinc patrons, dels quals vint-i-set eren de Torredembarra i trenta-dos d’Altafulla. Pel que fa als calafats i mestres d’aixa en registra un total de cinquanta-dos, sent Torredembarra la segona localitat amb més personal especialista en la construcció i manteniment de vaixells a la província amb onze, només superada per Tortosa on hi havia una vintena. 13

Segons ens indica Salvador Rovira, a Torredembarra predominaven els mestres d’aixa davant d’un reduït nombre de calafats. Aquests professionals treballaven a baix a mar i cada grup ocupava un sector de la platja, la qual, estava dividida en dos espais: un reservat pel dipòsit de la fusta i un altre ocupat pels vaixells en construcció i/o reparació. A les drassanes torrenques s’utilitzava fusta d’alzina, avet per l’arboradura del vaixell i diverses varietats de pins pel casc. Segons el mateix autor, durant tot el segle XVIII es van mantenir actius una mitjana de quatre o cinc calafats i nou o deu mestres d’aixa. 14

Segons Roberto Fernández i Carlos Martínez, l’any 1765, la flota pesquera de Torredembarra estava formada per un total de vint-i-set embarcacions mentre que la d’Altafulla estava formada per quaranta-vuit. La població matriculada, pescadors, mariners, nois, mestres d’aixa, calafats, etc..., s’havia incrementat notablement respecte a la revista de Chereguini de 1754. Ara Torredembarra tenia dos-cents vint homes, trenta-quatre patrons i vint-i-set nois d’entre 9 i 14 anys. Per la seva banda, Altafulla comptava amb cent trenta pescadors i mariners, trenta-dos patrons i quaranta-vuit nois d’entre 9 i 14 anys. 15

Seguint el treball de Joaquim Llovet, la revista de matrícula de 1786 posava de manifest la presència d’una gran concentració de sardinals a les

13AGS. Secretaria de Marina. Estado de embarcaciones. Lligall. 300.14ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar de Torredembarra…, p. 60 – 61.15FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “La gente de mar en la Cataluña del XVIII”. A Actes Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (Barcelona, 1984: vol.1) p. 560 – 567; FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos:” La pesca en la España del siglo XVIII. Una aproximación cuantitativa (1758 – 1765). A Revista de Historia Económica, 3, (Madrid, 1984), p. 183 – 201.


182


poblacions de Calafell, Creixell i Torredembarra; per contra, a conseqüència de la presència de roques no podien utilitzar el bolitg o bogueres. Ens indica també que seguia havent-hi artetes, artons o bouets, tal com havia manifestat Zalvide l’any 1773, així com palangrers i nansers. A Altafulla, igualment, havia entre vint-i-dos a vint-i-quatre d’aquestes embarcacions, un nombre similar al documentat en 1773 per Zalvide, tres o quatre bouets que, en aquesta localitat sembla ser que els anomenaven chinchorros, divuit palangrers i dos nansers.16

Seguint els treballs de Salvador-J. Rovira, sabem que cap els anys 1795 i 1796, la Província Marítima de Tarragona presentava dos mil quaranta-sis matriculats i 384 barques entre les de pesca i tràfic. Del conjunt de matriculats, vuitanta-tres eren de Torredembarra.17

L’any 1799, en una relació de les embarcacions de creu llatina i de tràfic existents a la ciutat de Tarragona i les subdelegacions que en depenien figuraven dins la subdelegació d’Altafulla, tot i que sense especificar en quina vila, dos canaris de setze i deu tones respectivament, viatjant en aquell moment cap a Barcelona; una tartana de vuit tones igualment en viatge cap a Barcelona; un llondro de trenta dos tones varat a la platja i dos llaüts de tràfic de deu tones igualment varats a la platja.18

16LLOVET, Joaquim: “La Catalunya marítima a la segona meitat del segle XVIII. La revista de matrícules de Luis Muñoz de Guzmán (1786)”. A: Actes Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (Barcelona, 1984: vol.1) p. 717.17ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.; ANGUERA, Pere: Història de Torredembarra…, p. 46.18Arxiu del Museu Naval (AMN). AMN 0083 Ms, 0080/43. El document estat datat a Tarragona el 22 de gener de 1799.

183

BibliografiaFABREGAT GALCERÀ, Emeteri: La pesca a la regió de l ’Ebre: el riu, el Delta i el mar. Barcelona: Museu Marítim de Barcelona, 2011.FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos:” La pesca en la España del siglo XVIII. Una aproximación cuantitativa (1758 – 1765). A Revista de Historia Económica, 3, (Madrid, 1984), p. 183 – 201.FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “La gente de mar en la Cataluña del XVIII”. A Actes Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (Barcelona, 1984: vol. 1) p. 553-567.FERNÁNDEZ DÍAZ, Roberto; MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “Las revistas de inspección de la matrícula de mar en el siglo XVIII”. A: El Derecho y el mar en la España moderna. Granada: Universidad de Granada, 1995, p. 241 - 272.MARTÍNEZ SHAW, Carlos: “La pesca en la Cataluña del siglo XVIII. Una panorámica”. A Pedralbes. Revista de Història Moderna, 8 (Barcelona, 1988), p. 323 – 338.NOLLA AGUILÀ, Joaquim: “Les barques de pesca a Torredembarra a finals del segle XIX i principis del segle XX”. A Recull de Treball, 13 (Torredembarra, 2012), p. 59 – 71.LLOVET, Joaquim: “La Catalunya marítima a la segona meitat del segle XVIII. La revista de matrícules de Luis Muñoz de Guzmán (1786)”. A: Actes Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (Barcelona, 1984: vol.1) p. 711 – 720.ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.; ANGUERA, Pere: Història de Torredembarra. Segles XVIII–XX. Torredembarra: Ajuntament de Torredembarra, 1984.ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar de Torredembarra (segle XVIII). Tarragona: Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·logia, 1992.ROVIRA I GÓMEZ, Salvador – J.: La gent de mar d’Altafulla (segle XVIII). Altafulla: Centre d’Estudis d’Altafulla, 1993.SANET I JOVÉ, Josep Maria: “Apunts sobre la confraria de Sant Elm de Torredembarra. Segle XVIII”. A: Recull de treballs, 10 (Torredembarra, 2009), p. 33 – 38.SERRA MASDEU, Anna Isabel: “L’ermita de Sant Antoni d’Altafulla: aspectes artístics i constructius”. A: Estudis Altafullencs, 38 (Altafulla, 2014), p. 35 – 52.TOLDRÀ I DALMAU, Mercè: “Els barris mariners de la nostra costa”. A: Recull de treballs, 8 (Torredembarra, 2006), p. 7 – 19.VÁZQUEZ LIJÓ, José Manuel: La matrícula de mar en la España del siglo XVIII. Registro, inspección y evolución de las clases de marinería y maestranza. Madrid: Ministerio de Defensa, 2007.


184


185

Apunts sobre els balls de la festa Major de Santa

Rosalia de Torredembarra (anys 1932 i 1933)1

Gabriel Comes Nolla

1- IntroduccióAquest article, pretén aportar uns apunts sobre la Festa Major de

Torredembarra, Santa Rosalia, que esdevé el 4 de setembre, a partir de, principalment, dos documents que si no m’erro, són inèdits. L’un, cedit amablement per Antoni Roig fa referència a les despeses i ingressos (amb factures incloses) que dues de les societats recreatives de la Torre, “La Joventut Torredembarrense” i “La Nova Germanor”, varen tenir l’any 1932, per tal de poder realitzar conjuntament balls de Festa Major.

L’altre document, també cedit amablement per Joan M. Mercadé, presenta l’estat de comptes de la celebració de balls de Festa Major de l’any 1933, a càrrec de la societat recreativa “Els Tranquils”.

Cal recordar que a Torredembarra pels anys 30, existien tres societats recreatives: “Els Tranquils”, “La Joventut Torredembarrense” i “La Nova Germanor”. Les tres societats, que disposaven totes elles de sala de ball i teatre, competien entre sí, i a més de les activitats que programaven per al seu socis (balls, sessions de cinema, teatre i altres activitat recreatives i culturals), eren les encarregades d’organitzar les festes de Carnaval i, especialment, els balls de la Festa Major de Santa Rosalia.

1Aquest article, no hagués estat possible sense la col·laboració d’Antonio Roig i Joan M. Mercadé, persones molt sensibles en tenir cura i guardar documents històrics, que ens permet refer el patrimoni cultural de Torredembarra. El meu agraïment. També agrair, les informacions de Maria Pujol, M. Teresa Valls i de l’Anton Gras, més conegut com Anton Sagal, que per ser torrenc, per edat, va néixer l’any 1928, i per ser músic professional, coneix molt bé el tema que estem tractant.

186


Els balls de la Festa Major no es celebraven sempre al mateix lloc, així, a més dels que podien tenir lloc als locals de les entitats, s’aixecaven envelats espaiosos (llogats a empreses, la de l’any 1930 va córre a càrrec de la casa F. Aguilá de Valls) a altres indrets per donar cabuda a la gran quantitat de persones del poble i forasters que volien gaudir de la Festa. Segons Sonsona , l’any 1932, per Santa Rosalia, es varen plantar dos envelats : l’un a la plaça de La República (actual plaça del Castell) i l’altre al camp d’esports.

En aquelles èpoques, la Festa Major era molt esperada i molt participativa: tot el poble i molts forasters, celebraven entusiàsticament aquells dies de divertiment. Entre els actes més esperats i desitjats, s’hi trobaven els balls. Balls de gala on tota la gent feia cap ben mudada (era freqüent, que tant nois com noies estrenessin alguna peça de roba) per veure i ser vist. L’arribada dels balls de Festa Major eren especialment desitjats per part dels joves, ja que molts d’ells aprofitaven l’avinentesa per començar o enfortir relacions sentimentals.

Es feien balls pràcticament cada dia dividits en dues sessions: tarda i nit. Segons l’Anton Gras, la sessió de tarda constava de 8 balls de 16 peces (16 ballables se’n deia), això comportava que la parella que sortia a la pista s’assegurava ballar dues peces com a mínim. Per cert, les dues peces s’havien de poder ballar de la mateixa manera, o sigui, que si es començava amb un vals, s’acabava també amb un vals, no fos el cas que el ballador es trobés que el segon ball no el sabés ballar i quedés malament davant la seva parella.

La sessió de la nit tenia el doble de durada: 16 balls de 32 peces amb un descans al mig, li deien “mig hora” perquè aquest era el temps que solia durar i que la gent aprofitava per descansar o prendre algun refresc. El noi acostumava, si hi havia diners, a convidar la noia que havia ballat amb ell l’últim ball d’aquella sessió a un refresc durant aquest descans.

Es tocaven tot tipus de cançons i s’organitzaven diversos balls per fer encara més divertides i atractives les sessions:3

- ball de casats- ball del “guapo”- ball del “pito”, de barreja

2SONSONA,LL.(2005): La festa Major de Torredembarra(1849-1950), segons la Premsa. Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.(p.89)3Cf. COMES,G. (2007): Dones. Torredembarra, BaixaMar. 1900-1936. Ed. El Mèdol Tarragona.

-ball de l ’escombra- ball del ram,- ball de la toia...

187

Els documents que presentem són molt humils, però que tenen força valor, des del meu punt de vista, ja que ens permeten salvar de l’oblit dades, dates i coneixements d’uns esdeveniments que són importants per a l’estudi de la Festa. En el nostre cas, sobretot, ens permeten conèixer una mica millor la vida associativa de les entitats torrenques, com s’organitzaven els balls de Festa Major en aquells anys i les despeses i ingressos que varen tenir. A més, proporcionen dades que, per a posteriors recerques, també poden resultar molt valuoses, com són: el nom i la composició d’orquestres d’aquella època, el nom i l’adreça d’algunes cases comercials, els materials que servien, els preus d’alguns productes de l’època: begudes, lloguers de cadires...

2- La participació de les societats recreatives “La Joventut Torredembarrenca” i “Nova Germanor”en els balls de La Festa Major de Santa Rosalia de l’any 1932

La “Joventut Torredembarrense” ( en el document que presentem apareix amb el nom de “Joventut Torredembarrenca”), va néixer l’any 1917. Era una entitat vinculada al Centre Republicà Democràtic Federal, amb seu al “Sabó”, a la plaça de la Font, anomenada per aquelles dates, Plaça de Pi i Margall. Els socis del “Sabó” disposaven d’un cafè al primer pis de la seva seu i d’una sala de ball a la part posterior del mateix edifici. La majoria dels seus parroquians eren pescadors de BaixaMar, homes d’esquerres.

Sala de ball del “Sabó”. Foto extreta del llibre Imatges per recordar.

Torredembarra:1900-1975 de Carme Miquel i altres.(2002) Ed. Centre d’Estudis Sinibald De Mas. Torredembarra.

L’altra societat recreativa, “La Nova Germanor”, liderada per Josep Gallofré Solé i Josep M. Figuerola4 5, es va crear a causa de les divergències sorgides entre els socis de la societat “Els Tranquils”: van ser tan profundes les desavinences que es va produir una escissió l’any 1930 i va donar lloc al naixement d’aquesta nova societat recreativa . “La Nova Germanor”, tenia com a seu social, el cafè “El Recreo”, conegut popularment pel “Cafè de Dalt”, ubicat al carrer de Santa Rosalia.4SUÑÉ, J. (2008): La Torredembarra Republicana i Federal. Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.(p.106).5Una àmplia referència sobre les societats de “els Tranquils” i “Nova Gernanor”, la podeu trobar a l’article titulat: ¿Quien organizaba la “Festa Major” a principios de siglo? de GARCÍA PUERTO, J. (1997). Anvara. nº1. Torredembarra.

Gabriel Comes Nolla

188


Abans de centrar-nos en el document sobre les despeses i ingressos que van tenir aquestes dues societats per organitzar conjuntament balls de Santa Rosalia, volem fer un resum , seguint a Sonsona6 i Morlà7, de quins van ser els actes més rellevants d’aquella Festa Major del 1932. La Festa va ser organitzada per l’Ajuntament i per les societats recreatives “Joventut Torredembarrense”, “Nova Germanor” i “Els Tranquils”. El dia 3, començà la festa amb les completes, encara que no es té constància que sortís la processó: eren dies molt polititzats. A les 12 del migdia repic de campanes i esclat de morterets anunciant la festa. A la nit, es van fer balls públics i es van ballar sardanes a la plaça de l’Ajuntament. El dia 4, a les 7 matinades i, a les 8, van arribar els nans i la colla castellera Els Mirons de Vendrell. A les 10 solemne ofici.

Sala de ball del “Sabó”. Foto extreta del llibre Imatges per recordar. Torredembarra:1900-1975 de Carme Miquel i altres.(2002) Ed. Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Torredembarra.

6SONSONA,LL.(2005): La festa Major de Torredembarra(1849-1950), segons la Premsa. Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.(p.90).7MORLÀ, D. (2010) “ Les festes populars i tradicionals a Torredembarra durant la II República (1931-1936)” a CATALÀ, MIQUEL,MORLÀ, NOLLA i SUÑÉ: II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra (1931-1945). Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Monografia 10. Torredembarra.

189

A les 12, exhibició castellera. A les 4, les orquestres “Nois d’Olesa” i “Renaixement” van oferir un concert al Saló Recreo i al de la Unió; a les 6, ball als envelats. A les 11, serenates en honor a l’autoritat local i, a continuació, ball als envelats. Com anècdota, em conta el torrenc Anton Gras, que les serenates que es feien abans del ball de nit a la plaça de la Vila on hi havia l’antic ajuntament, l’orquestra acostumava a tocar dues composicions: una, la rapsòdia de Litz, i l’altra, una selecció d’una sarsuela o d’una òpera. Doncs, resulta que a Torredembarra, només a Torredembarra, s’exigia a l’orquestra que la Rapsòdia Hongaresa núm.2 de Listz, fos interpretada amb els instruments que l’autor de la composició va contemplar en la seva creació, especialment, no hi podia faltar el fiscorn. En cas contrari, l’orquestra no es contractava.

El dia 5, el actes varen començar a l’església: es va celebrar l’ofici en honor a Sant Adrià amb la interpretació de la Missa Laudate Pueris Domino, del mestre Brunet.; a les 11, sardanes interpretades per la cobla Tarragona; a les 4, cursa de cintes amb bicicleta i concerts al Centre Republicà i Federal i a la societat Els Tranquils, i a les 6, balls. A les 11, serenates i balls de gala als envelats. I el dia 6, sortida al camp i castell de focs artificials per posar punt final a la festa.

El document que presentem a continuació, com dèiem, fa referència a l’estat de comptes efectuat per les societats “Nova Germanor” i “Joventut Torredembarrenca”, i com es pot apreciar, es detallen de forma sistemàtica i rigorosa totes les despeses i ingressos que varen tenir aquestes societats per tal d’organitzar una part de la Festa Major de Santa Rosalia de l’any 1932. En concret, per a la celebració dels seus balls de Festa Major, que si ens atenem al document, van ser dos dies de balls en sessió de tarda i de nit. Cal dir que aquell any, aquestes dues societats van decidir organitzar els balls plegats: segons Morlà8, el 30 de juliol, Joan Soler Roig, en representació d’ambdues entitats va demanar permís a l’Ajuntament per poder instal·lar un envelat a la plaça de la República els dies 4 i 5 de setembre, permís que va ser concedit.

Tornat al document, dir que en el capítol d’entrades comprovem que els ingressos provenen de sis conceptes:8MORLÀ, D. (2010) “ Les festes populars i tradicionals a Torredembarra durant la II República (1931-1936)” a CATALÀ, MIQUEL,MORLÀ, NOLLA i SUÑÉ: II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra (1931-1945). Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Monografia 10. Torredembarra.

Gabriel Comes Nolla

190


-ingressos pel lloguer de les cadires-ingressos pel lloguer de les llotges-ingressos per part dels socis-ingressos pel part dels forasters-ingressos pels rams. Es refereix als rams (per exemple, rams de flors de

roba) o petits objectes (per exemple, una figureta de guix pintada) que permetien fer el que s’anomenava ball de rams consistent en què el noi per poder ballar amb la seva parella, havia de comprar el “ram”. Els organitzadors, per fer més caixa, triaven com a ball de rams, que sempre era el segon “ballable”, quan veien que la pista estava plena perquè la primera cançó havia estat una de molt coneguda i animada i tothom havia sortit a ballar-la, posem per cas, un pasdoble.

- ingressos per les toies. Les toies eren diversos regals d’un cert valor que es rifaven entre el públic assistent (figures, moneders, pastissos, braçalets...). Qui la treia ( se’n rifava una per sessió), la regalava a una noia i tenia el privilegi d’encetar el ball. Pel que em conten, també podia triar el tipus de ball que desitjava ballar: un vals, un tango, un pasdoble...

“Esclava” amb un bany d’or que va ser la toia que es va rifar un any per Santa Rosalia abans de la guerra. Gentilesa de Maria Pujol Valls.

191

La partida més quantiosa d’ingressos va correspondre a la recaptada pel lloguer de les llotges (1.460 pessetes), seguida de la recaptació de la quota dels socis (1.112 pessetes). El total d’ingressos, va pujar a la quantitat de 4.620,40 pessetes.

Estat de comptes efectuats per les societats “Nova Germanor” i “Joventut Torredembarrenca” per organitzar els seus balls de Festa Major de l’any 1932.

Respecte a l’apartat de despeses, la quantitat més important, 1.160 pessetes, se la va endur la factura de Magí Guasch, sota el concepte de pagar el muntatge de l’envelat, que comprèn : 74 llotges, l’estora i el transport. Seguida de la quantitat corresponent a la factura emesa per l’orquestra “Renaixement de Barcelona”. “Jazz-Band”, formada per 11 músics i que va ascendir a 708,75 pessetes, i en tercer lloc, la factura d’Anton Roig, en concepte d’objectes de regals que va pujar a 352 pessetes. En total, les despeses varen sumar: 3.911,80 pessetes.

Gabriel Comes Nolla

192


A continuació, com a curiositat, presentem el detall d’algunes factures que es varen pagar:

Rebut de les despeses de llogar l’envelat per un import de 1.160 pessetes.

Factura dels honoraris de l‘Orquestra Renaixement de Barcelona pel valor de 708,75 pessetes.

193

Factura de la indústria Casa Roig en concepte d’objectes de regals que va pujar a 352 pessetes. Eren els objectes que es rifaven o venien durant les sessions de ball.

Factura del Bar Fonda ”Orient”, propietat del Sr. Ciuró ubicada a la plaça Dr. Robert, 4 consistent en les despeses de l’allot-jament i manutenció de l’orquestra durant els dies que va durar la Festa Major i que va pujar a 273,95 pessetes.

Gabriel Comes Nolla

194


Factura del Bar “Francisco Pujol” referents a les despeses de les begudes i “resupó” dels músics i personal de l’envelat per un import de 59 pessetes.

Factura del cafè del Centre Republicà Federal referent a les despeses de refrescs i cafès. El signa el President, Damià Virgili i puja a 15 pessetes.

195

Factura del transportista Josep Roigé, pel trasllat de les cadires que es varen necessitar per als balls. Total: 51 pessetes.

Factura del taller d’Antoni Solé, pel lloguer de 450 cadires (a 0,10 pessetes diàries cada cadira) que es varen necessitar als envelats. Despesa final: 90 pessetes.

Gabriel Comes Nolla

196


Factura de Carles Miret, per pujar i baixar els instruments musicals per un import de 4 pessetes.

Si tenim en compte que el capítol d’entrades puja a 4.620,40 pessetes i els de despeses a 3.911,80 pessetes, resulta un saldo positiu de 708,60 pessetes.

197

3- La participació de la societat recreativa “Els Tranquils” en els balls de La Festa Major de Santa Rosalia de l’any 1933

La Societat recreativa “Els Tranquils” va néixer l’any 1918 i tenia com a seu el Café de Dalt, al carrer Santa Rosalia, posteriorment es va traslladar a Cal Maiam, o sigui al Café de la Unió amb domicili al carrer Gibert. Segons Suñé (2005)9, el primer President de “Els Tranquils” va ser Josep Brulles i el seu secretari Silvestre Morros, acompanyant-los en la Junta directiva els membres següents: Eugeni Fortuny, Jaume Miracle, Domingo Burchelo, Josep Garriga i Manuel López. Però a l’any 1933, segons un estat de comptes que analitzarem a continuació, la societat era presidida per Pere Papiol, sent secretari Joan Mercadé i tresorer Joan Griñó.

També sabem que en aquest any, la quota que havien de pagar els socis ascendia a 3 pessetes mensuals i que al mes d’abril d’aquell any varen recaptar, per aquest concepte, 144 pessetes, el que equival al cobrament de la quota de 48 socis.

Matriu dels rebuts pel cobrament de la quota de soci de la societat recreativa ”Els Tranquils” l’any 1933. Gentilesa de Joan M. Mercadé.9SUÑÉ, J. (2005): Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra(1895-2004). Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.(p.26)

Gabriel Comes Nolla

198


Tal com hem fet anteriorment, contextualitzarem el document que estudiarem seguidament, amb la programació que, segons Sonsona10 i Morlà11, es va dur a terme durant la Festa Major de l’any 1933. La Festa Major, que l’alcalde Josep Olivé va intentar sense èxit que només es fes un sol ball, va començar el dia 3 amb tritlleig de campanes, morterets, nans acompanyats pels grallers i, a les 4 de la tarda, solemnes completes. A les 5, presentació oficial amb concert públic de l’Agrupació Coral La Veu del poble l’orfeó de la vila dirigida pel Sr. Ferrari a la plaça de la República. A les 6, castells a càrrec dels Mirons del Vendrell. Seguidament, al Centre Republicà i Federal, actuació d’una companyia de revista i ball. Als envelats de les altres dues societats es varen fer concerts i balls a càrrec de les orquestres-orquestrines Nois d’Olesa (Salas) i Levvi Winy. A les 10 de la nit, concerts públics, il·luminacions extraordinàries, balls i atraccions i l’espectacle “Cock-Tail”. Al dia següent, matinades, cercavila amb les dues colles castelleres contractades, ofici cantat en honor a Santa Rosalia amb la intervenció musical de la Capella de la Catedral de Tarragona, i en sortir, una actuació castellera a càrrec dels Xiquets de Valls (Colla de l’Escolà) i dels Mirons del Vendrell. A la tarda i a la nit, es varen fer festes populars, concerts, serenates, balls als dos envelat amb les orquestres Nois d’Olesa i Demon’s Jazz i un espectacle de revista al Centre Republicà Federal.

L’últim dia, es varen realitzar els actes següents: ofici cantat en honor a Sant Adrià amb la intervenció de la capella de música de la vila, festes populars, concerts, serenates, atraccions, balls de gala al dos envelats i tronades.

El document que presentem a continuació fa referència a l’estat de comptes efectuat per les societats “Els Tranquils”, aquest document, a l’igual que el que hem analitzat anteriorment, es detallen de forma sistemàtica i rigorosa totes les despeses i ingressos que va tenir aquesta societat per tal d’organitzar els Balls de Festa Major de Santa Rosalia de l’any 1933. En total es varen celebrar 3 dies de ball ( 3, 4 i 5 de febrer) en sessió de tarda i nit.

10SONSONA,LL.(2005): La festa Major de Torredembarra(1849-1950), segons la Premsa. Patronat Municipal de Cultura de Torredembarra.(p.88).11MORLÀ, D. (2010) “ Les festes populars i tradicionals a Torredembarra durant la II República (1931-1936)” a CATALÀ, MIQUEL,MORLÀ, NOLLA i SUÑÉ: II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra (1931-1945). Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Monografia 10. Torredembarra.

199

En el capítol d’entrades, destacar que provenen dels conceptes següents:-recaptació de quotes de socis-recaptació pel lloguer de les llotges-ingressos pel lloguer de cadires-ingressos per “vales” i “pensaments”-ingressos per toies En aquest cas, no s’especifica la recaptació que es va obtenir per entrades de

forasters. La partida amb més ingressos correspon al lloguer de les llotges (851 pessetes), seguida de la quantitat que varen pagar els socis per participar (1.112 pessetes). El total d’ingressos va ascendir a la quantitat de 3.092,95 pessetes.

Respecte a l’apartat de despeses, la quantitat més grossa, correspon al lloguer de l’envelat (1.025 pessetes) seguida de la que correspon a la factura per pagar l’orquestra, que aquell any va anar a càrrec de l’Orquestrina d’Olesa i que va ascendir a 920 pessetes, i en tercer lloc, la factura de Fonda Coca que va pujar a 300 pessetes, suposem que és el que va valer allotjar els músics. En total, es varen gastar 3.082,40 pessetes.

Si tenim en compte que es varen ingressar 3.092,95 pessetes, resulta que els organitzadors dels balls varen tenir un superàvit de 10,35 pessetes.

4- Consideracions finalsDe tot plegat, em podríem extreure, entre d’altres, algunes consideracions.

La més important al nostre parer, és la referent a la constatació que en aquelles èpoques, la Torre gaudia d’un notable teixit associatiu amb gran poder de participació i organització, com ho demostra, l’existència de tres societats recreatives i la capacitat que tenien per poder portar a terme activitats complexes com eren la d’organitzar els balls de Festa Major. I fer-ho, amb notable èxit, especialment, en l’apartat econòmic: en tots els casos que hem estudiat, malgrat la diversitat de despeses que es varen realitzar (es pagaven tot tipus de treball, fins i tot, cobrava el subhastador de toies), perquè els balls fossin un èxit, no es va produir cap pèrdua, i en totes les ocasions, va haver beneficis. És d’admirar, i més en els temps actuals, el gran control i detall que es tenia, per part de les societats recreatives, de totes les despeses que es realitzaven encara que fossin minses (per exemple, quan es fa constar que es varen pagar 2,5 pessetes per un pregó o quan es van consignar les 4 pessetes que es varen pagar per pujar i baixar els instruments dels músics) i la claredat i transparència en què es presentaven els comptes. Un model a seguir.

Gabriel Comes Nolla

200


Estat de comptes presentat per la societat “Els Tranquils”, on es justifiquen les entrades i sortides que es varen tenir durant els balls de Festa Major de l’any 1933.

201

Gabriel Comes Nolla

202


203

Patiment i esperança d’una família torrenca durant la guerra civil

Antonio Roig Morros

Introducció

Aquest article tracta de les cartes que es van enviar el matrimoni format per Josep Roig i Rosalia Ciuró a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola, concretament des d’octubre de 1938 a gener de 1939. Josep es trobava fent fortificacions per a la guerra i la seva dona, amb els fills, es va quedar a Torredembarra.

Les cartes les vaig trobar casualment barrejades amb tota la documentació de l’empresa de construcció del meu avi, en Josep Roig Virgili. La seva esposa -la meva àvia- va ser la responsable de l’administració de l’empresa des del dia que es van casar fins que els fills i néts van agafar el relleu. Per tant, molt possiblement, va ser ella la que deuria pensar que, juntament amb els papers de l’empresa, les cartes sobreviurien més fàcilment el pas dels anys amagades entremig de plànols, dietaris i factures.

Sempre m’ha agradat conservar documentació que faci referència a la meva família o a Torredembarra i intento tenir prou cura d’arxivar-ho perquè que no es perdi en l’oblit.

El cas de les cartes de la guerra vaig creure que eren prou significatives perquè poguessin interessar i és per aquest motiu, i animat per l’amic Gabriel Comes, que he decidit que vegin la llum ja que són un testimoni de primera mà de la vivència d’una família davant d’una guerra, el seu dia a dia, el sofriment i l’esperança que vindrien temps millors.

204


Els personatges

Josep Roig. Any 1930.Arxiu Antonio Roig Morros

Rosalia Ciuró. Any 1938. Arxiu A.Roig

Josep Roig Virgili va néixer a Torredembarra el dia 3 de desembre de 1900 en el sí d’una família del poble on el renom patern era de Cal Rem i per part de mare de Cal Tou. El seu pare, Anton Roig Babot, era un industrial de la construcció amb empresa pròpia i treballadors al seu càrrec. Va anar al col·legi i després va continuar amb l’ofici del pare convertint-se en paleta de ben jove. Es va casar a Torredembarra amb la donzella Rosalia el dia 12 d’abril de 1930 i gràcies al dot que ella va rebre, estipulat pel patrici Antoni Roig Copons(1) , van decidir comprar una bicicleta per poder anar a treballar.

Rosalia Ciuró Casasús va néixer a Torredembarra el dia 13 d’octubre de 1902, filla de Manuel Ciuró Gatell, mariner de renom “el Xaveia“, i de Maria Casasús Gibert de l’hort de la Premsa. Després de passar pel col·legi es va posar a treballar primer a la Fàbrica dels Brodats i més tard a la Fàbrica SACE de BaixaMar, on estava de comptable amb el Sr. Álvarez. Al casar-se va deixar la seva feina per dedicar-se a l’administració de l’empresa de construcció del seu marit, el Josep.

1-L’indià Antoni Roig Copons va estipular en el seu testament, datat el 3-07-1878, que les donzelles filles de Torredembarra cobrarien un dot l’any del seu casament.

205

Manuel Roig, Montserrat Brulles i Francisco Roig. Foto Ferrari. Any 1938. .Arxiu A.Roig

Manuel i Francisco són els fills del matrimoni que al final de la guerra tenien 8 i 5 anys, respectivament. La Montserrat era una cosina dels nens, nascuda l’any 1932- filla del Josep Brulles i la Pepita Roig- que vivia amb ells mentre els seus pares eren a Barcelona.

La foto que presentem amb els nens, és la que el Josep Roig es va endur per poder-los recordar.

Imatges

Josep amb la bicicleta que es va comprar amb el dot. Any 1931. Arxiu A.Roig

Antonio Roig Morros

206


Rosalia, asseguda al terra, la quarta per la dreta, als Brodats. Anys 20. Arxiu A.Roig

Els fets L’estiu de l’any 1937, quan els bombardejos començaven a ser més

constants, moltes famílies del poble van decidir marxar a les casetes, masos i refugis que tenien al camp. La família Roig Ciuró també ho va fer i va anar a la caseta que tenien a la partida de l’Arbosserà, una peça de terra de secà -als afores de Torredembarra- amb garrofers, ametllers i una mica d’horta, que s’alimentava de dues cisternes que recollien l’aigua del cel quan plovia. Els acompanyava el pare de la Rosalia, l’avi Xaveia, de 67 anys i, en ocasions, part de la família Brulles Roig.

L’any 1938 Josep va ser cridat a fortificacions dins la “ quinta del sac “. Es tractava d’homes nascuts entre el 1895 i 1900 aproximadament, que al ser reclutats i a falta ja d’uniforme donat que la guerra estava molt avançada, arribaven al seu destí amb un sac on portaven els quatre objectes personals, d’aquí , possiblement, vingui el nom d’aquesta lleva.

Les cartes, doncs, comprenen quasi el final de la Guerra Civil quan les tropes del General Franco poc a poc anaven guanyant terreny i els republicans necessitaven atrinxerar-se per defensar les seves posicions. La feina del Josep era reparar carreteres, fer refugis, trinxeres, etc.

207

Les cartesEn total trobem 9 cartes del matrimoni, 6 dirigides de la Rosalia al

Josep i 3 del Josep a la Rosalia.En tenim dues del Josep que porten el sobre inclòs en la mateixa carta,

de manera que obrint per una llengüeta el sobre, la despleguem convertint-se en carta. No sembla que es pogués tancar mai del tot, el que podria comportar que les pogués llegir qualsevol curiós que ho desitgés. El segell republicà té un valor de 45 cèntims, porten l’adreça per davant i el remitent al darrera.

Les del Josep són signades per ell, però estan escrites per un company seu, segurament deuria ser una persona que es dedicava a fer això a canvi d’alguna cosa. L’idioma emprat és el castellà, i pel context, es constata que realment el Josep les està redactant. Els textos, escrits amb tinta, amb una cal·ligrafia prou bona, contenen algunes errades ortogràfiques sense importància; val a dir que totes les cartes s’entenen perfectament.

Les de la Rosalia són del seu puny i lletra, escrites en tinta i totes en un català quasi actual, tenint en compte que estem parlant d’abans del català normatiu, i que estan molt ben estructurades, donen fe que la Rosalia tenia uns notables coneixements culturals per l’època.

Les cartes ens parlen del seu dia a dia, del neguit que tenen els dos a l’estar separats, tot i que també s’envien missatges de tranquil·litat per no angoixar-se encara més, dient ella que allà on estan no bombardegen els avions, i ell que entre els companys tenen bona sintonia...

Són molt emotives les mostres d’estimació que es manifesten, sobretot en els comiats on desitgen retrobar-se per no separar-se més. Destacarem un moment en què la Rosalia denota el seu sofrir quan diu que els nens estan prou grassonets, que el petit de 5 anys ja té un cos com un home i que en canvi ella no puja ni una onze de carn per culpa de la situació que viuen. Tot i això intenta tirar endavant donant lliçó cada dia, i el fill gran que té 8 anys, li envia al seu pare una mostra de què ja sap escriure el seu nom acompanyat d’un dibuix (veure annex), on s’aprecia una caseta amb xemeneia i fum amb arbres al costat.

Colpidora la carta de l’endemà del dia de Nadal del 1938, quan les glaçades estan fent estralls al territori, la Rosalia es resigna a no tenir el

Antonio Roig Morros

208


marit a casa, tot i que no perd l’esperança que es presentarà en qualsevol moment i li té preparada una olla de fesols. Se li nota que es preocupa perquè al marit no li falti de res, demanant roba de vellut a Barcelona, unes sabatilles del seu número, una caixa de sardines, li pregunta com va la migranya... i sobretot li recalca que no intenti baixar a casa si no té permís, que és molt perillós.

També quan parla de l’economia domèstica la Rosalia li explica que, tot i tenir diners que li donen a la fàbrica, el més important en aquell moment per poder sobreviure és que ja té llavor de faves per plantar, alls i cebes, garrofes per collir, moniatos i avellanes per menjar, un litre de llet diari, i fins i tot, ocells pel “caldo”.

Reproduïm les cartes tal com varen ser escrites i us convidem a llegir-les per poder entrar per una estona a la vida quotidiana d’una família en temps de guerra.

Fortificaciones 14 de Octubre de 1938Apreciada esposa: sabrás que el dia 13 por la mañana salimos del Coll de Balaguer para Gabadà(2) que es un pueblo que hay 20 casas que hemos encontrado muy buena gente. Estamos aquí para recuperar una carretera que dicen que estaremos unos dos meses.Sabrás que de los seis compañeros no mas hemos salido yo y el de la Secuita, que los otros se han quedado en el Coll, pero han venido algunos de Altafulla i La Pobla de Montornés.Aquí estamos mejor porque solo somos 60 hombres, es mejor porque no tenemos que esperar tanto tiempo para comer y para dormir estamos en una casa 30 y tenemos una habitación yo y Secuita los dos solos. También sabrás que es un terreno que hay muchas figas y por la mañana antes del café salimos a comer unas cuantas.Aquí estamos más separados de la carretera y del ferrocarril y no podré venir pero haré lo que pueda por una ocasión.Manel y Francisco : me diréis si ya habéis cabado el huerto y cuando venga estén las coles grandes.Muchos recuerdos para la Montserrat y demás familia y tu lo recibes de tu esposo que lo es para siempreJosé Roig

Sector de ingenieros Base Turia nº 3 3 compañia 1 grupo 3 escuadra

(2)-Gavadà és un llogaret, actualment abandonat, que pertany al municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, al Baix Camp (veure fotos annex)

209

(3)- El germà del Punsoda era Albert Punsoda, xofer, natural d’Altafulla.(4)-El Ros de Paton era Pere Mercadé,pagès de Torredembarra(5)-L’Anton era Anton Rovira, de renom “Anton de l’Isabel” , que vivia al carrer Alt de Sant Pere 12 de Torredembarra.

En fortificaciones 20 de Octubre de 1938Querida esposa: deseo que al recibir esta te encuentres bien de salud como es la mía por ahora.Sabrás que el día 19 salimos de Cambrils para el Coll de Balaguer, el cual me encuentro con cuatro compañeros, dos de La Canonja, uno de Bonastre y otro de la Secuita, encontramos una caseta y estamos los 5 como hermanos. Sabrás que marché muy disgustado y ahora me encuentro muy animado esperando que se acabe esta guerra que pienso que será muy pronto.Manuel y Francisco a ver si hacéis mucha bondad y no hacéis enfadar a vuestra madre que es lo que desea vuestro padre.Sabrás que está el hermano del Punsoda(3) y el Ros de Paton(4)

Ya puedes estar tranquila que aquí no han venido nunca a bombardear ni hemos visto la aviación facciosa.Sin mas por hoy muchos recuerdos a la Montserrat y demás familia, besos y abrazos a los niños y tu los recibes de tu esposo que te quiere mucho y nunca te olvida

Jose Roig

Torredembarra 27-10-1938Molt estimat marit: fins avui no he rebut la teva esperada carta, la que m’apreso a contestar seguidament, pensant lo ansiós que estaràs pensant noves de nosaltres. De salut bé tots, encara com pots pensar poca alegria de tenir que estar separats, però ja ens hi anirem acostumant, esperant no serà gaire llarga la separació, segons l ’opinió estem ja als finals de la guerra.Segons em dius en la teva que teniu una caseta lo que ha estat per mi un bon consol puig era el que em feia patir més, passar totes les nits quan jo m’arropava al llit que tal vegada tu dormies al camp, rebent la glaçada i el fred que ja comença a fer-se sentir. També m’ha tranquil·litzat molt el que tinguis bons companys, perquè m’entristia molt pensar lo sol que vares marxar d’aquí casa. Al ensems agraeixo de tot cor aquest bon company que t’escriu les cartes que espero que una mica molestos és una bona obra que fa si com suposo ell te una esposa que també estarà esperant amb ànsia noves seves.Dilluns va venir l ’amic que va marxar junt amb tu i jo vaig anar a veure’l per saber noves teves suposant que ell ja et digué que m’havia vist. Ell em digué que cada setmana vindria amb bicicleta si et fa falta alguna cosa pot ser que ell tal vegada podria portar-ho, encara que em feu la impressió que no havíeu simpatitzat gaire.Amb el pare anem recollint les garrofes, l ’Anton(5) em baixà ja 22 sacs al magatzem

Antonio Roig Morros

210


(6)-“L’Isidro” es refereix als hidroavions Heinkel HE-59 que eren els encarregats de bombardejar la costa i, principalment, el ferrocarril i l’estació.(7)-El “ Churet” era Josep Solé del carrer dels Munts de Torredembarra.(8) i (9)- L’Emilia Virgili era la dona del Fernando Ciuró, de renom “Fernando del Racó”, que vivia al racó del Carrer Freginal de Torredembarra.(10)-El Borras era el veí del terreny del costat, oriünd de la Pobla de Montornès, que tenia una caseta que aprofitaven per anar a dormir.

però em tingut de parar uns dies de recollir-ne per el temps, puig ha plogut tres dies seguits, però una pluja tremenda que fins i tot aburria .Com que el temps ha donat a frescos i asseca tornem a recollir-les i ja portem 12 sacs plens encara que van quedar bastants per recollir, però ja s’anirà fent.Els nens sempre parlen del pare, el Manel em donava una mica de quimera puig estava com una mica enyorat, però ara ja s’està acostumant i ja comença a està tant alegre com sempre.Per aquí tranquils si no fos l ’Isidro(6) que alguns dies a la nit ve a moure raons i a fer córrer la gent.El Churet(7) i dos tortosins més marxaren dilluns també a fortificacions, suposo que també seran destinats al Coll de Balaguer entre vosaltres.M’encarrega l ’Emília(8) que et digui que el Fernando(9) està millor i que per fi el varen trobar evacuat en un Hospital de Barcelona a la Bona-nova.La Pepita no puja a dormir aquí a la vinya perquè el Borràs(10) necessita la caseta que l ’omple de garrofes, però alguns dies venen ella i la Montserrat i dormen amb nosaltres.He fet mirar a Tarragona per comprar-te vellut per fer-te uns pantalons i no en troben enlloc i penso tindré ocasió d’enviar a algun que mirin si a Barcelona en trobo puig penso que deus començar a tenir fred per aquestes dates.Quan m’escriguis em dius com va la migranya i si es que et trobes bé, li vaig preguntar amb aquell tortosí si sabia si et trobaves bé i no em pogué donar raó.Rebràs molts petons de tota la família i els donaràs de part meva als teus companys i tu rebràs els petons que els teus fills t’envien i amb un fort abraç de la teva esposa que molt t’estima

R.Ciuró Torredembarra 6-12-1938

Estimat marit: per el Salvadó he sapigut que no t’havia passat res durant el viatge, lo que ha estat un alivio per mi, puig he passat dos dies de molta ànsia pensant si et tornarien a molestar com l’altre viatge, encara que tu em diguis que no et pot passar res, no voldria pas que et tornessin a detenir, podries trobar un mal ànima i que et destinessin als frons, com diu que amb algú ha passat , així és que si no pots fer-te amb algun permís prefereixo que no vinguis, perquè per nosaltres no tens que patir, que ja veus que no ens fa falta i estem bons, no cal que t’exposis, i tenir que viatjar

211

(11)-L’Antoñita era Antonia Roig Virgili, germana del Josep.

amb el mal temps que ara ve, et serà més difícil mentre siguis aquí a Gavadà.Encara que em digueren que tingueres bon viatge suposo que fins a les 4 del matí estigueres a l’estació puig fins aquesta hora no vaig sentir el tren.També et participo que a la fàbrica m’han donat 200 pts. del mes d’octubre, que és el que em donaran cada mes, es la disposició del govern segons la gaceta que sortí a l’agost i feien el tonto de pagar-ho. Es compren que l’Antoñita(11) ha mogut la llebra i ara ens pagaran cada mes.Aquí t’envio 50 pts. per si trigaven a pagar-te no anessis una miqueta just, encara que tu no vulguis no m’agrada que no en portis de sobres.Per nosaltres no pateixis, ja veus que ara mensualment cobraré 200 pts. que ja és comptar amb algo i a més de menjar també anem tirant bé, i de salut, gràcies a Déu, ni un mínim constipat arrepleguem.El Manel és un bon caçador, cada dia para rateres i sempre hi cau algun infeliç ocellet per fer caldo, ja pots suposar l’alegria que té quan fa cacera.Rebràs molts petons dels nens i també tot l ’afecte i gran estimació que saps et porta la teva esposa

Rosalia Ciuró

Gavada 9-12-1938Querida esposa: salud la mía es buena por la presente.Sabrás que el compañero de Altafulla llegó sin novedad y me entregó la carta con las 40 pts. y me entero que la fabrica te han dado 200 pts. que según dices te las darán todos los meses, que es una alegría que he tenido.También sabrás que han venido 30 mas del Coll de Balaguer que son los de la sección que yo pertenecía y nos hemos reunido otra vez con los dos de La Canonja.Esposa sabrás que el día que marché me tuve que esperar hasta las 4 de la mañana en la estación y llegué a Tarragona a las 5 y no pude marchar hasta las 8 porque estaba con alarma y me marché con un camión directo hasta aquí si molestarme nadie y llegué a tiempo para comer.De lo que me dices que no baje más sin permiso no tienes que alarmarte porque no tienen que pasarme nada y si no hay novedad y hace buen tiempo no me esperes hasta el día 23 o 24 porque a estas horas que te escribo esta lloviendo.Si no pudiera escribirte carta mañana que es el día que hacemos fiesta que no podemos escribir ningún día mas porque solo tenemos una hora para comer y por la noche tenemos muy poca luz.Manel y Francisco estoy muy contento que vais a coger pájaros y a ver si para el día que yo baje, cogeis para hacer un arroz.Nada más se despide tu esposo que desea ser pronto juntos

José Roig

Antonio Roig Morros

212


Torredembarra 16-12-1938Mot estimat espòs: fins avui no he rebut la teva del dia 9, la que contesto tot seguit amb la fi que la puguis rebre antes que vinguis.Nosaltres bé per aquí, encara que ja comença a fer fred el temps és molt plujós, ja suposo que vosaltres aquí dalt encara deveu tenir més fred.També sabràs que hem plantat bastanta cosa a l ’hort, havem fet més faves, ademés alls i cebas i la collita de fesols l ’hem recollida, que Déu n’hi do, una sanalleta plena i molt grosses. També tinc ja les 2 kg de patates de llevo, i al Martin(12) li demano una carretada de fems que em diu que per poc que pugui sortir de compromís m’els donarà, com pots suposar tenen que ser a canvi.(13)

Ademés sabràs que el Manel comença ja a llegir bastant bé , tots els dies dona dos cops lliçó i sembla que arribaré a fer-ni aprendre. Aquest dibuix l ’ha fet ell de memòria i ademés t’inclou el seu nom que ja veus que comença a dominar la pluma.Els nens estan molt grassons, la gana els apreta com a tothom però nosaltres vinga moniatos i avellanes que tothom no pot menjar-ne.Rebràs molts records de tots i molts petons dels teus fills i esposa que molt t’estima i enyora

Rosalia Ciuró

Torredembarra 26-12-1938Molt estimat espòs: amb diades com aquestes no puc per menys d’escriure’t, quan encara que no poguem estar junts vegis que el record teu no em deixa i escrivint em sembla que amb tu parlo.El dia 23 i 24 t’esperàvem, encara que suposant que amb la fredó que feia i les circumstàncies sembla que no es presentin molt bé per poder venir, no en refiàvem gaire, n’obstant jo tenia l ’olla de fesols per si et presentaves a la nit i també vaig fer dinar per si venies l ’endemà, no tinguérem el goig de poder estar junts, resignem-se potser el dia que puguis venir serà per no separar-nos més.Fa uns dies que la maleïda aviació ens molesta bastant, a la nit passada vingué l ’Isidro i llençà unes incendiàries al camí fondo de l ’estació, hi havia el tren a la via, el que afortunadament no tocà i de dia també passa i ens fa córrer al refugi.Esperem que tu estaràs bé, nosaltres estem ben bons i tenim molta gana i de menjar no ens falta per omplir l ’olla. L’Adolfo(14)ens donar els moniatos promesos i els oncles només cal que demani que del que tenen m’afavoreixen , i ademes tres cops pa a la setmana no ens falta i llet també em tenen un litre cada dia, els nens estan grasos, el Manel hasta fa galtes i el petit també té un cos com un home, la única que es conserva prima soc jo, però no t’estranyis el sofrí és el que no em deixa posar una onze de carn.

(12)-El Martín era Martín Arahuete, pastor de Torredembarra.(13)-El canvi volia dir que deixaria pasturar el ramat per la finca.(14)-L’Adolfo era Adolfo Mercadé de cal “Bolesa”.

213

Tinc ja les patates de llevo, una carretada de fems aquí a la vinya per fesols, faltarà el pagès que me les planti, ho digué al “ Mal lladre”(15) i em va dir que no podia, quan sigui el temps potser entre jo i el teu germà(16) les podrem fer.Fa 5 dies que cada dia hi ha una glaçada tremenda, em sembla que de faves primerenques no en menjarem puig tenen totes el coll tort.A la fàbrica m’han donat unes sabatilles de llana per mi, i com que el teu número no el tenien l ’Álvarez(17) m’ha dit que mirarà si a Vilanova el tenen, del contrari me’n donaran unes altres per mi, però m’han promès de buscar-me unes per tu, que creu que si va molt bé i calent.El Reverte(18) és aquí amb permís i el Paton (19) el feu la setmana passada.El Vernet em digué que havia anat a Mas Boquera(20) i li havien dit que tu hi havies anat a veure’ls i que havien estat molt contents.Espero que escriuràs que tinc moltes ganes de saber de tu.La Pepita(21) son a passar aquests dies a Barcelona tots, suposo que demà ja vindran.Rebràs molts petons dels nens i tu els rebràs també de la teva esposa que molt t’estima

R. CiuróTorredembarra 30 de desembre de 1938

Molt estimat espòs: avui dia 30 he rebut la teva data del 24, que contesto tot seguit complint l ’encàrrec que em fas demanant-me el caixó de sardines, com podràs veure hi col·loco totes les que tinc amb la fi de que et durin més temps, perquè com suposo et deuran fer molta falta amb l ’escasés que hi ha de menjar.Com em dius amb la teva que tardaràs en venir pel motiu del fred (si tens raó !!!) i ademes és perillós viatjar per l ’aviació, t’exposes a passar un viatge desastrós puig tens de saber que fa ja 8 nits seguides que l ’aviació no ens deixa de bombardejar , a la nit passada a Altafulla han tirat dos cases a terra, la del Carreter i Seguidill, no hi ha víctimes afortunadament, sols algun ferit lleu. Aquí a la Torre les sínies del Farrucu(22) , Adolfo(23) i Faretes(24) estan plenes de bombes, els que viuen al poble quan són les 6 de la tarda ja van al refugi i fins les 7 del matí no en surten.

(15)-El ”Mal Lladre” era el renom d’ un pagès del poble.(16)-El germà del Josep era Francisco Roig Virgili, que treballava a la Fàbrica SACE.(17)-L’Álvarez, era Alfredo Àlvarez, Director Administratiu de la Fàbrica SACE.(18)-El Reverté era Joan Reverté Papiol, boter d’ofici.(19)-El Paton era Pere Mercadé, pagès.(20)-Masboquera és un poble prop de Gavadà, entre Masriudoms i Vandellòs.(21)- La Pepita era una germana del Josep, casada amb Josep Brulles Jasans.(22)-La Sínia del “ Farrucu” era propietat de la Família Toda Salvat.(23)- La Sínia de l’Adolfo era propietat de Adolfo Mercadé, de cal “Bolesa”.(24)-La Sínia de “ Faretes” era propietat de la família Solé Roig. Nota: Totes aquestes sínies estaven situades prop de la via del tren de Torredembarra, passat l ’estació en direcció Creixell.

Antonio Roig Morros

214


(25)- Aquí faltaria un adjectiu que la Rosalia deuria preferir no posar-lo.(26)-El Lluís Sumoy estava casat amb Ramona Roig Virgili, germana del Josep.(27)-El pis que tenien era llogat al Sr. Piqué, al carrer Ample nº 18 i els de casa el Sr Juanito eren els Ibern de la plaça de la Font.(28)-El Pepito ” Bassa” era Josep Solé de Clarà.

La Montserrat la primera nit que hi passà va agafar un constipat tremendo i jo l ’he pres al Mas i aquí s’està molt bé entre nosaltres, puig per aquí a dalt no hi arriben a passar els avions i quan almenys un dorm tranquil.Prefereixo, estimat meu, a que no vinguis, antes no t’exposis és preferible sofrir la separació. Tu estiguis alerta amb aquests ........... (25) d’avions, pensa que aquí hi ha una dona i dos fills que t’esperen i necessiten de tu.Rebràs molts petons dels teus fills i nebodeta i junt amb els de la teva esposa, amb tot l ’afecte i estimació que et té la teva muller

R.Ciuró

Torredembarra 6-01-1939Molt estimat marit : suposo que ja hauràs rebut el caixó de les sardines, si no és així a no tardar gaire les rebràs, puig el dia 4 les prengué el Joaquim tortosí, em digué que era a tres hores de Gavadà i que si no tenia ocasió de enviar-te-les, ell mateix amb bicicleta te les portaria.Suposo estaràs bé puig estic enterada hi ha molta calma, nosaltres no podem dir el mateix puig si no fos l ’aviació també estaríem bé, encara que per nosaltres no pateixis que aquí al Mas, ni els avions, ni les bombes no hi arriben. També sabràs que estic molt ben acompanyada, el pare i la Pepita estan aposentats a tot estar aquí a la vinya i tots junts estem molt bé.També sabràs que a la fàbrica són molt esplèndids en regalar-me papers, l ’altre dia del mes em foren entregades 600 pts. i avui m’han estat entregades com a propina d’any nou 200 més, així és que ja em digué el Joaquim que havíeu cobrat no estiguis de comprar-te tot el que et sigui necessari, que nosaltres no en tenim que menester, que no se en que gastar-los els diners.El Lluís Sumoy(26) treballa a Valls, ja veus que encara que hagi pogut entrar a intendència també té que ser fora de casa.La teva germana Antoñica dormen al nostre pis junt amb les de casa del Sr. Juanito(27) puig diuen que per aquells barris del carrer Ample estan més tranquils.El Pepito Bassa(28) han tingut la desgràcia de que al front els hi han mort el seu únic fill.Els nens estan molt bé, amb la Montserrat són molt feliços, estan tots tres molt grasons, la nena aquí dalt està molt més bona, que com vingué estava molt desmillorada.He comprat 20 kg més de patates al Sindicat i les 2 kg. que em va donar l ’oncle

215

6- Joan Ballesté. Any 1936. Arxiu A.Roig

Josep(29) em sembla que ja en tindré prou, ja no en patirem si les podem plantar. Rebràs molts records de tots i molts petons dels nens i nena i tu rebràs una abraçada que de tot cor t’envia la teva esposa

R. CiuróEntre les cartes que varem trobar, n’hi ha una d’un nebot del Josep, el

Joan Ballesté Roig(30), que des del front escriu al seu oncle per explicar-li com es troba i quina és la seva situació. Hem pensat que és interessant afegir-la perquè també ajuda a entendre la situació que vivien.

En Campaña dia 30-12-1938Estimat oncle Pepet: t’escric per dir-te que estic molt bé de salut, com fins ara deu ser la vostra bona.T’escric per dir-te que avui dia 30, he rebut una carta de “ la Madre” i em proporcionà la teva direcció. Jo en cada carta li posava que m’enviessin la teva direcció perquè jo tenia ganes d’escriure’t i saber notícies teves, però penso que deus estar bé.I quan em va donar la teva direcció vaig estar molt content i desseguida em vaig posar a escriure’t.Jo ara et posaré la meva direcció que es aquesta:Joan Ballesté 32 Div. 142 Brigada MixtaBateria de Morteros Base 8 C.C. Nº 11 CI aquesta és la meva i si em vols escriure ja ho saps, i em penso que m’escriuràs deseguida, i és que a mi em faràs molt content si és que puc tenir carta teva que en tinc moltes ganes.I també em diràs si vas passar bé el Nadal i naltrus el vam passar molt bé i ens van donar una coca entre dos i en acabar galetes i conyac i també tabac i també es portaren bé de menjar , que ens donen hi ha dies arròs i llenties i cigrons, i xocolata per esmorzar i hi ha dies cafè i també es deuen donar el mateix a vosaltres.I també t’haig de dir que jo sóc del sector del tren, que estem molt bé i tu ja em diràs com et va, sent aquí a dalt a les trinxeres o sigui fortificant, em penso que deus estar bé i per avui no et poso res més i fins la teva carta salut.

(29)-L’oncle Josep era Josep Casasús Gibert, pagès, oncle de la Rosalia (30)-Juan Ballesté Roig, era fill de Joan Ballesté i Antonia Roig Virgili, germana del Josep

Antonio Roig Morros

216


Records de la teva dona i dels nens i de la Madre i germana i de tots els oncles i tias i aquí em despedeixo el teu nebot que sempre pensa en vosaltres i per avui res més, salut i sort i ara em despedeixo

Joan BallestéEpíleg

Josep es va quedar a Torredembarra quan els seus companys reculaven en direcció a Barcelona. La seva lleva -la del sac- al no estar comptabilitzada per l’exèrcit republicà , no va tenir cap problema per tornar a fer vida normal un cop acabada la guerra.

El matrimoni format pel Josep i Rosalia continuaren el negoci de construcció i, poc a poc, amb molta voluntat i ganes de tirar endavant van prosperar i aconseguiren tots els reptes que s’anaven proposant, intentant transmetre als fills i néts aquells valors que els van ajudar a superar una guerra.

Josep Roig va morir el 9 de febrer de l’any 1976, quan tenia 75 anys.Rosalia Ciuró va morir el 7 de febrer de l’any 1991 als 88 anys

Josep i Rosalia. Any 1962. Arxiu A.Roig

217

Sobre de la Rosalia.

Annex:Reproduïm un sobre i una carta del Josep i una de la Rosalia.

Sobre del Josep.

Antonio Roig Morros

218


Carta del Josep (1a.part)

Des de Gavadà dia 9 de desembre de 1938.

219

Carta del Josep (2a.part).

Antonio Roig Morros

220


Carta de la Rosalia. 1a. part.

Des de Torredembarra dia 16 de desembre de 1938 (aquesta és la que conté els dibuixos i el nom del fill).

221

Carta de la Rosalia. 2a. part.

Antonio Roig Morros

222


Llogaret de Gavadà, actualment abandonat. Octubre 2015. A. Roig.

Part del nucli de Gavadà. Octubre 2015. A.Roig.

223

Rosalia Ciuró, el seu fill Francisco, Antonio Roig - amb barretina- i Lolita Morros fent una paella a la caseta que va servir de refugi a la familia durant la Guerra. Febrer de 1978 . Arxiu A.Roig.

Antonio Roig Morros

224


Fig. 1 (Font: pròpia)

Lliurament del Premi Recerca de Batxillerat URV Antena del Coneixement Sinibald de Mas 2015. La Sra. Maria Font, en nom de la Universitat i el Sr. Albert Bonet, president del Centre.

225

La vegetació al Gorg de Creixell

Gabriel Lorenzo Herranz

IntroduccióLa introducció del Gorg de Creixell al PEIN de Catalunya i la

modificació del pla urbanístic de Torredembarra han estat el primer pas d’un lent i llarg procés de recuperació. Tot i que encara no han començat les tasques de restauració, la protecció de les dunes amb tanques i la prohibició de l’entrada de vehicles han fet que l’espai presenti ja les primeres millores.

Es tracta precisament de la recuperació de la vegetació endèmica de les platges i maresmes litorals catalanes, fortament amenaçada a causa de la indiscriminada urbanització costanera. L’objectiu d’aquest treball és fer-ne un estudi exhaustiu per diferents mètodes, com la identificació i la ubicació en l’espai de les diferents comunitats existents en un mapa de vegetació o veure’n l’evolució en l’espai a través d’un transecte.

El Gorg és la continuació natural de la perfectament conservada platja natural de Els Salats i Els Muntanyans de Torredembarra. Comparant els resultats de l’estudi realitzat al degradat Gorg de Creixell amb el de la zona de Torredembarra, s’espera aconseguir una visió clara de l’efecte de l’ésser humà sobre la vegetació.

Però el que realment ha motivat la realització d’aquest treball és l’esperança que sigui útil a les tasques de recuperació del Gorg, ja que es tracta del primer i únic estudi de la vegetació d’aquesta zona. D’aquesta manera espero aportar el meu gra de sorra a la recuperació i conservació dels espais naturals que tenim a prop nostre.

226


Introducció teòrica als sistemes dunars i de maresmes costaners i a la dinàmica de la seva vegetació

1. Sistemes dunars1.1 EstructuraEl sistema dunar és l’hàbitat que

es forma a les platges sorrenques mitjançant l’acumulació de la sorra. Aquestes acumulacions de sorra són el que anomenem dunes, i es formen gràcies a l’acció estabilitzadora de les arrels de les plantes.

El procés de formació de les dunes comença amb la germinació de llavors o el desenvolupament de fragments de plantes a la sorra. Els grans de sorra empesos pel vent xoquen amb la planta i cauen a la seva base, on comencen a formar-se petits desnivells per acumulació. Quan hi ha una densitat de vegetació prou abundant, aquests petits desnivells s’ajunten i formen la duna embrionària, petita i inestable (Fig. 1). Si la densitat segueix augmentant, aquestes dunes creixeran i es faran més estables. Si avancem des del mar cap a l’interior,

Fig. 2: Dunes embrionàries. (Font: pròpia)

els sistemes dunars solen estar formats per petites acumulacions de sorra a primera línia de mar, tot seguit apareix un cordó de dunes embrionàries, precedides per les dunes altes i estables, i finalment la rereduna.

La rereduna està caracteritzada per tenir una densitat major de vegetació, ja que el sòl és molt més estable que a les dunes i una quantitat més gran de nutrients. Tot i que la part frontal de les dunes té un fort desnivell, la rereduna té un desnivell lleu, ja que la cresta de les dunes la protegeix de l’acció dels forts vents marins.

227

1.2 Característiques ambientals dels sistemes dunars i adaptacions de la seva vegetacióEls sistemes dunars són un hàbitat extrem, amb molts factors en contra

de la vida i pocs a favor, però tot i això un seguit d’espècies han desenvolupat diferents adaptacions per poder sobreviure-hi.

Aquests factors són principalment el vent, l’acumulació i l’erosió de sorra, la mobilitat del substrat, la presència d’aigua, spray i sòls salins, inundacions, estrès hídric i substrats molt permeables i amb pobresa de nutrients.

El vent, la presència d’aigua, spray i salinitat del sòl decreix cap a l’interior, ja que augmenta la distància respecte al mar, també disminueix la mobilitat

Fig. 3: Fulles de Calystegia soldanella. (Font: pròpia)

del substrat, ja que la colonització per part d’espècies pioneres estabilitza la sorra. En canvi, el contingut en matèria orgànica i nutrients del sòl augmenta pel mateix motiu.

1.2.1 VentEls forts vents carregats de sorra

limiten el creixement de la planta i provoquen el trencament de les seves parts aèries. Juntament amb l’spray, produeix l’abrasió d’aquestes parts i la seva dessecació amb un augment de l’evaporació. Davant d’aquest problema les plantes han desenvolupat adaptacions morfològiques, adquirint formes aerodinàmiques, tornant-se pro-cumbents i de baixa alçada per evitar l’impacte de la sorra transportada pel vent, i tornant-se resistents amb l’aparició de cutícules gruixudes i dures o pubescència. Algunes espècies també han adquirit sistemes de pol ·linització i dispersió de llavors a través del vent.


228


1.2.2 SprayQuan les onades trenquen a la platja, el vent agafa una gran quantitat

de sals que transporta platja endins. Aquest vent carregat de sals s’anomena spray, i causa necrosis a les parts exposades de la planta per acumulació de sals. La principal resposta és la suculència, que les fa tolerants a les sals, tot i que algunes espècies també han desenvolupat cutícules i pubescència, i han canviat l’orientació de les fulles.

1.2.3 Salinitat del sòlLa salinitat del sòl s’incrementa per les sals aportades pel vent i per

les inundacions d’aigua marina, tot i que les pluges (molt poc abundants) fan que disminueixi. Per afrontar les temporades de salinitat elevada han desenvolupat estructures que permeten l’excreció dels excessos de sal i de teixits on emmagatzemar-la, suculència i diferents adaptacions osmòtiques.

1.2.4 Pobresa en nutrients La majoria dels nutrients que necessiten les plantes estan continguts

a l’aigua marina, però la sorra és molt porosa i té molt poca capacitat de retenció. Per això moltes espècies han desenvolupat sistemes radicals laterals o rizomes per aconseguir la quantitat més gran possible d’aquests escassos nutrients, a més de permetre a la planta dominar una certa extensió de terreny i impedir el creixement d’altres plantes, eliminant la competència. Altres espècies practiquen la translocació de nutrients des de parts formades a parts en creixement o associacions amb bacteris per a fixar el nitrogen.

1.2.5 Disponibilitat d’aiguaLa gran permeabilitat de la sorra fa que les reserves d’aigua de què

disposen les plantes siguin molt limitades, a més que les altes temperatures i els forts vents contribueixen a la seva ràpida evaporació. Davant d’aquest problema, algunes espècies han perdut les fulles o han disminuït molt el seu tamany per evitar la pèrdua d’aigua per transpiració, altres les han conservat però s’han tornat suculentes, emmagatzemant-ne a l’interior de les seves fulles. Moltes espècies també han adaptat les seves arrels, sobretot amb diferents ajustos osmòtics, o s’han tornat extremadament eficients en l’ús de l’aigua.

1.2.6 Enterrament sota la sorraA vegades, els vents poden arribar a transportar una quantitat suficient

de sorra per enterrar la planta sencera. Moltes espècies han desenvolupat òrgans de reserva subterranis, com rizomes (Fig. 4) o bulbs, que aporten

229

energia per a créixer cap a la superfície un cop enterrades. Una altra adaptació habitual entre les espècies pioneres és la capacitat de les seves llavors capaces de perdurar més anys fins que disminueixi la distància fins a la superfície i s’activi la germinació.

1.2.7 Erosió per onatgeSobretot a l’hivern, les tempes-tes fan que els sediments acumulats a les

platges s’erosionin fortament i siguin transportats mar endins, mentre se n’aporten de nous. Això provoca freqüentment la desaparició per l’impacte

Fig. 4: Rizomes de Sporobolus pungens. (Font: pròpia)

de les ones o per inundació d’aigua salada de les espècies presents a la zona afectada. D’aquesta manera es seleccionen aquelles espècies que han desen-volupat resistència o tolerància a la salinitat. Altres han adoptat un cicle de vida anual, ja que les fortes tempestes i inundacions solen produir-se a l’hivern. És molt comú també que les diferents espècies afectades per aquest problema hagin desenvolupat llavors (Fig. 5), bulbs, rizomes i altres òrgans flotants i resistents a l’aigua salada, de manera que durant els temporals aquests són transportats pel mar fins a altres platges, on donaran lloc a un nou individu.

Fig. 5: Llavors de Pancratium maritimum.(Font: pròpia)


230


1.2.8 Alta intensitat de llum i altes temperaturesUn altre factor present a les platges són la directa i continuada exposició

al sol a causa de l’absència d’ombra i les altes temperatures incrementades per l’escalfament de la sorra. Davant d’aquests problemes moltes espècies han desenvolupat adaptacions principalment morfològiques. Les més habituals són l’encorbament i la disminució del tamany de les fulles i l’aparició de pubescència i colors clars. Moltes plantes són de colors esgrogueïts, ja que a causa de l’alta intensitat de llum necessiten molt poca clorofil ·la a les seves cèl·lules.

2. Maresmes2.1 EstructuraLes maresmes o salobrars són terrenys humits i parcialment inundats

una part de l’any per aigua salada (Fig. 7 i 8). A les platges mediterrànies, les maresmes solen aparèixer després del sistema dunar.

La salinitat en els sistemes de maresmes costaners és marí. L’aigua salada prové principalment del mar, que durant les tempestes hivernals travessa les dunes i forma estanys salats més o menys grans, tot i que també pot provenir de capes freàtiques salines poc profundes. Els vents marins també contribueixen a la salinització aportant grans quantitats de sals. Durant l’estiu, les aportacions d’aigua marina provinents del mar són molt escasses, el que produeix la total o parcial dessecació dels estanys salobres. El contacte dels fangs amb l’aire i els rajos del sol permeten la seva depuració. En canvi, si els estanys no perdessin l’aigua durant l’estiu, s’acumularien toxines i s’esgotaria l’oxigen, reduint-ne dràsticament la biodiversitat.

Fig. 6: Dunes i vegetació a Els Salats i Els Muntanyans de Torredembarra. (Font: pròpia)

231

El nivell de salinitat de les aigües és molt variable, depenent de les taxes d’evaporació, de les proporcions d’aigües de pluges i de mar i de les filtracions freàtiques. D’aquesta manera, el nivell de salinitat és molt elevat després de temporals marins en els que es produeixen aportacions d’aigua del mar, i disminueix després de pluges abundants.

Els sòls salins de les maresmes costaneres es formen principalment per processos de sulfatoreducció.

La capa d’aigua salada que cobreix el sòl adquireix caràcter reductor i als fangs que es formen s’hi acumulen gran quantitat de sulfurs i els seus productes d’oxidació.

2.2 Característiques ambientals dels sistemes dunars i adaptacions de la seva vegetacióEl principal factor que afecta el desenvolupament i el metabolisme de

les plantes és l’alta concentració de sals al sòl. Això provoca un desequilibri iònic i un estrès osmòtic, ja que altera l’homeòstasi del potencial hídric i la distribució dels ions.

L’estrès salí trenca l’homeòstasi provocant un excés tòxic de sodi al citoplasma i, conseqüentment, una deficiència de ions potassi. Aquest excés de sodi inhibeix molts enzims, i té un efecte nefast sobre el metabolisme de la planta. Moltes espècies opten per emmagatzemar la quantitat de ions sobrants als vacúols, on fan d’osmòlits per mantenir l’homeòstasi iònica. A més d’aquesta estratègia, també es prevé i es redueix l’entrada de ions sodi a la cèl ·lula mitjançant canals no selectius de cations.

L’excés de sals també inhibeix el creixement de la planta, pel que moltes espècies presenten un baix creixement per poder sobreviure. La reducció del creixement està causada pel tancament dels estomes, que limita l’entrada del CO2, limitant el procés de la fotosíntesi. A més, l’estrès inhibeix directament la divisió cel·lular, i per tant la creació de noves estructures.

Fig. 7: Aigües salabroses a Els Muntanyans. (Font: pròpia)


232


Un altre problema és el descens del potencial hídric del sòl per efectes osmòtics. Moltes espècies s’han tornat suculentes i contenen una quantitat elevada de sals al citoplasma de les seves cèl·lules, sobretot de les arrels, per disminuir la diferència de concentració amb el sòl. Moltes d’aquestes plantes també han desenvolupat estructures com glàndules excretores de sal per eliminar-ne els excessos.

Davant d’aquest estrès hídric, altres plantes han adquirit cutícules gruixudes i la disminució del tamany de les fulles per disminuir els nivells de transpiració, i han reduït el nombre de nervis i estomes.

Algunes espècies han optat per adaptar el seu cicle vital, retardant la floració, la germinació i la maduració en condicions desfavorables i adquirint un període de creixement anual.

3. Les comunitats vegetalsLes plantes no creixen soles ni aïllades, sinó que es troben agrupades

en associacions que es van repetint a tots els indrets amb les mateixes característiques ecològiques. Aquestes associacions són les comunitats vegetals que podem definir segons Mueller-Dumbois com una combinació de plantes que són dependents del seu ambient, que s’exerceixen una mútua influència i modifiquen el medi.

4. Formes vitals de RaunkjaerBasant-nos en les estratègies de supervivència de cada espècie vegetal,

podem classificar-les en diferents formes vitals. Aquestes van ser descrites per Raunkjaer i publicades el 1934.

Fig. 8: Estany del Saler, Torredembarra. (Font: pròpia).

233

-Hemicriptòfits: Plantes herbàcies amb les gemmes perdurants arran de terra o enterrades molt superficialment. Les tiges aèries desapareixen o es conserven parcialment.

-Criptòfits: Plantes que perden totalment les tiges aèries durant l’època desfavorable.

-Geòfits: Presenten òrgans perennes subterranis on es troben les gemmes i s’acumulen substàncies. Segons la tipologia dels òrgans enterrats, poden ser rizomatosos, tuberosos o bulbosos.

-Hidròfits: Conserven les gemmes dins l’aigua. Poden ser flotants, si suren a la superfície, o radicants, si estan arrelades al fons. Si tenen les arrels i la base de la tija dins l’aigua però la resta de la planta és aèria, s’anomenen halòfits.

-Camèfits: Plantes herbàcies o llenyoses que viuen més d’un any i tenen les gemmes perdurants a menys de 25 cm. del terra. La majoria són mates.

-Teròfits (o espècies anuals): Completen el cicle vital durant l’època favorable, i durant la desfavorable moren i perduren en forma de llavor.

-Faneròfits: Arbres i arbusts amb les gemmes perdurants a més de 25 cm. del terra.

Fig. 9: Formes vitals de Raunkjaer. (Font: http://botanicavirtual.udl.es/fbio/fbio.htm)


234


Àrea d’estudi1.Els Salats i Els Muntanyans

La platja dels Salats i Muntanyans de Torredembarra és un dels últims reductes de costa verge que queden al nostre territori. Situada al municipi de Torredembarra, conta amb uns 3.5 kms. i una amplada d’uns 200 m de mitjana. L’any 1992 es va reconèixer com a zona d’interès natural, i es va incloure al PEIN (Pla d’Espai d’Interès Natural), iniciant-se una sèrie de mesures per a la seva restauració i conservació, les quals han estat un gran èxit. La zona protegida esta delimitada per la via del tren, el mar, el barri marítim de Torredembarra i la frontera amb el municipi de Creixell.

2.El Gorg de Creixell2.1 HistòriaEl Gorg de Creixell està situat al municipi de Creixell, a la comarca del

Tarragonès, segons el sistema UTM a E(x): 369576.60 - N(y): 4557728.40 a 0 metres sobre el nivell del mar, i té una àrea total de 26,26 Ha. Hidrològicament forma part de la Riera de la Bisbal.

A mitjans del segle vint, el Gorg de Creixell era la llacuna més gran entre el Delta de l’Ebre i el del Llobregat, i formava part de la zona d’aiguamolls inclosa en els municipis de Torredembarra i Creixell (Fig. 12). Malauradament, l’any 1991 va ser classificat com a sòl urbanitzable pel PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) de Creixell. La construcció del càmping Gavina i la urbanitatzació Port Romà a cada costat i el colgament de la llacuna amb runa l’han convertit en una zona fortament degradada (Fig. 13).

Fig. 10: Vista general d’Els Salays i Els Muntanyans. A l’esquerra, estany de Clarà. (Font: pròpia)

235

El 2005, sobretot gràcies als esforços del GEPEC, que ja havia aconseguit anys enrere la protecció dels Muntanyans, s’aconsegueix que el Departament de Medi Ambient i Habitatge aprovi el decret que l’inclou al PEIN Platja de Torredembarra, i l’ajuntament de Creixell aprova una modificació del PGOU. Així neix la platja Els Muntanyans - Gorg, compartida pels municipis de Torredembarra i Creixell, que consta actualment de 62 Ha. L’associació Gorg de Creixell del GEPEC ha protegit les dunes amb tanques, i el SAC (Seguiment d’Amfibis de Catalunya) n’està fent un seguiment de biodiversitat.

Fig. 12: Gorg l’any 1956. (Font: http://www.icc.cat/)Fig. 13: Gorg l’any 2013. (Font: http://www.icc.cat/)


236


2.2 Estat de conservacióL’espai presenta un estat de conservació molt deficient (Fig. 11). L’ésser

humà està fent una gran pressió sobre la zona, causant greus alteracions sobre els ecosistemes existents.

En l’aspecte hidrològic, l’espai ha estat modificat per l’alteració de la circulació de l’aigua i l’abocament de runes, residus, terres i altres materials. La qualitat de l’aigua també ha estat afectada pels vessaments de residus de tota mena, com aigües industrials i carburants i lubricants de motors entre altres.

La fauna i la flora, lògicament, ha quedat ressentida per les alteracions esmentades anteriorment, a més de la hiperfreqüentació antròpica de banyistes i esportistes i per la proximitat del càmping Gavina i la urbanització Sant Romà. La vegetació ha sofert greus modificacions causades sobretot per la introducció d’espècies invasores provinents de jardins de cases properes i dels camps de conreu que ocupen l’espai immediat a la via del tren.

Fig. 11: Gorg actualment. (Font: https://www.facebook.com/associacio.salvemelgorg? fref=ts)

237

Tot i el seu precari estat de conservació, l’espai té sobretot un gran valor botànic, ja que moltes de les comunitats vegetals endèmiques de les platges i maresmes mediterrànies hi han sobreviscut, a més de tenir gran importància ecològica per ser la continuació natural de la platja dels Muntanyans de Torredembarra.

S’han considerat actuacions prioritàries la revegetació de les zones degradades, el control dels abocaments i les invasions a la zona humida i la seva recuperació, mitjançant sobretot la retirada de les runes i les estructures artificials construïdes.

Treball de camp 1: Caracterització de les comunitats del Gorg de Creixell

1. ObjectiusL’objectiu d’aquest treball és diferenciar i identificar les diferents

comunitats vegetals que conformen la unitat del Gorg de Creixell com a ecosistema i determinar-ne l’estat de conservació.

Amb aquest treball s’intentarà respondre la següent pregunta: La pressió antròpica (abocaments de residus, hiperfreqüentació) afecta al desenvolupament natural de les comunitats de dunes i maresmes? En cas afirmatiu, quins efectes ha causat a la vegetació del Gorg?

2. MaterialPer a la delimitació de les parcel·les han estat necessàries 4 vares de

ferro per marcar-ne els extrems i una cinta per marcar-ne els límits, a més d’una cinta mètrica per mesurar la distància entre les vares de ferro.

Per a la identificació de les espècies vegetals s’ha fet servir un herbari fotogràfic d’elaboració pròpia, que inclou un llistat facilitat pel GEPEC de les espècies identificades a la zona. Per identificar les espècies que no apareixen a l’herbari, s’ha d’utilitzar una clau dicotòmica.

També ha estat necessari imprimir un ortofotomapa per marcar-hi amb un retolador la ubicació dels inventaris i de les diferents comunitats mentre es feia el treball de camp.


238


3. MètodeEn primer lloc es procedirà a diferenciar les diferents comunitats

vegetals presents al Gorg. Després se’n farà un estudi pel mètode del relevé amb el qual s’identificarà la comunitat i es calcularan els índexs de diversitat i equitativitat, a més de l’índex de fidelitat i el grau de constància de totes les espècies identificades a cada comunitat.

Finalment s’editarà un mapa de vegetació on hi quedarà reflectida la ubicació geogràfica de les diferents comunitats al Gorg.

3.1 Delimitació de les comunitats vegetalsEn primer lloc, es delimiten visualment les diferents comunitats vegetals.

Cada una té un aspecte diferent, pel que són relativament senzilles de reconèixer. Cada espai amb una cobertura vegetal homogènia diferenciada és considerat una comunitat vegetal. Segons Roig (1973) una comunitat és homogènia si ho és fisonòmicament (té el mateix aspecte en tota la seva extensió), florísticament (en tota la seva àrea trobem la mateixa combinació d’espècies) i ecològicament (tot l’espai que ocupa està regit pels mateixos factors ecològics). Tot i això, saber de quina comunitat en concret es tracta és més complicat. Per esbrinar-ho s’ha utilitzat el mètode del relevé.

3.2 Identificació de les comunitats pel mètode del relevéUn cop diferenciades les diferents entitats de vegetació, s’hi realitzen

inventaris (o relevés) per a la seva identificació. Un inventari és una llista de totes les espècies que trobem en un espai delimitat, que anomenem parcel·la, amb un seguit d’informació sobre la seva relació amb la resta de la comunitat.

Primer, es delimita una parcel·la. S’ha escollit el tamany de 16m2, seguint les recomanacions de l’apartat de geobotànica de la web de la Universidad de Murcia. És important que les parcel·les siguin homogènies, tal com s’ha descrit anteriorment. Referent a la forma, s’han aixecat parcel·les quadrades, de 4 m de costat. Es podria haver escollit qualsevol altra forma, ja que no influeix en els resultats. La seva ubicació a l’àrea ocupada per la comunitat s’ha decidit de manera subjectiva, per tal de reflectir en l’estudi totes les zones diferents de vegetació. Si s’hagués optat per un mostreig a l’atzar, s’hauria corregut el risc que les parcel·les s’ubiquessin sobre runes ermes o al límit entre dues comunitats (o un espai de vegetació no homogènia). També hi hauria la possibilitat que zones rares i de petita extensió no haguessin estat estudiades.

239

Amb una cintra mètrica es mesuren les dimensions de la parcel·la i es delimita amb una cinta lligada a quatre vares de ferro, una per cada extrem del quadrat. Tot seguit es realitza l’inventari (Fig. 14), on ha de constar la ubicació geogràfica de la parcel·la estudiada, la seva superfície, la data, el tipus de comunitat, una descripció de l’ambient, l’estructura de la vegetació, i el llistat florístic.

Nº d’inventari Coordenades Àrea DataTipus de comunitat: Breu descripció de la seva fisonomia i de les espècies dominants. Ambient: Tipus de sòl, exposició, pendent, posició topogràfica, altitud, relleu de la parcel·la, i tots aquells factors (biòtics o abiòtics) que puguin influenciar la vegetació. Estructura de la vegetació: Estrats en què s’organitza la vegetació, amb l’altura i la cobertura.

Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)

Fig. 14: Inventari model. (Font: pròpia)

El Gorg de Creixell és una àrea protegida, per tant no s’han pogut agafar mostres de plantes i la identificació s’ha hagut de fer in situ. A partir d’un llistat de les espècies identificades a la zona proporcionat pel Gepec, s’ha fet un herbari fotogràfic d’elaboració pròpia. D’aquesta manera cada planta s’indentificava per comparació de les imatges. Aquelles plantes que no apareixien a l’herbari s’han identificat mitjançant una clau dicotòmica.

Un cop identificades totes les espècies presents a l’àrea de la parcel·la, se li assigna a cada espècie un valor d’abundància i un de sociabilitat.

Per a valorar l’abundància s’utilitza l’escala d’abundància-dominància de Braun-Blanquet (Fig. 15).

Aquesta fa correspondre un índex d’abundància (r, +) o dominància (1, 2, 3, 4, 5) segons l’àrea coberta per cada espècie.


240


Escala d’abundància-dominància de Braun-Blanquet

Índex Cobertura

r Un sol exemplar. Cobertura depreciable.+ Més d’un exemplar. Cobertura molt baixa.1 Nombrosos. Cobertura menor al 5% de l’àrea o dispersos amb cobertura superior al 5%2 Qualsevol nombre d’individus. Cobertura entre el 5% i el 25% de l’àrea estudiada.3 Qualsevol nombre d’individus. Cobertura entre el 25% i el 50% de l’àrea estudiada.4 Qualsevol nombre d’individus. Cobertura entre el 50% i el 75% de l’àrea estudiada.5 Qualsevol nombre d’individus. Cobertura major al 75% de l’àrea estudiada.

Fig. 15: Escala d’abundància-dominància de Braun-Blanquet (Font: pròpia)

Aquest mètode de determinar l’abundància és molt subjectiu. Per aquest motiu s’ha traçat una diagonal entre dos vèrtexs oposats del quadrat que compon la parcel·la i s’ha mesurat la distància interceptada per cada espècie. Dividint aquest valor entre la longitud total de la diagonal i multiplicant-lo per 100 obtenim un percentatge objectiu de cobertura, que ens servirà per comprovar que els valors assignats amb l’escala siguin correctes.

Per a valorar la sociabilitat, també s’usa una escala de Braun-Blanquet (Fig. 16). Aquesta fa correspondre un índex a cada espècie segons si els seus individus creixen més o menys agrupats en l’espai.

Escala de sociabilitat de Braun-Blanquet

Índex Agrupació en l ’espai

1 Creixen solitaris.2 Formen grups petits més o menys densos.3 Formen petites taques o coixins.4 Creixen en petites colònies o formant prats o mates.5 Creixen formant grans poblacions gairebé pures de l’espècie, cobrint tota l’àrea estudiada.

Fig. 16: Escala de sociabilitat de Braun-Blanquet. (Font: pròpia)

241

Un cop s’han aixecat els inventaris o relevés, es comparen els resultats amb inventaris estàndards de diferents comunitats, per poder classificar l’àrea estudiada. Per a la realització d’aquest mapa de vegetació s’han utilitzat les fitxes del Gencat de les comunitats presents a Catalunya, que contenen una breu descripció, model de la comunitat i un inventari estàndard.

3.3. Estudi de les comunitats identificadesUn cop identificada cada comunitat, es fa servir la informació recollida

als inventaris per calcular els índexs de diversitat i equitativitat de Shannon, de cobertura i de fidelitat de totes les espècies identificades a cada comunitat, i així apreciar-ne l’estat de conservació.

3.3.1 DiversitatLa diversitat és la característica que posa en relació la riquesa i varietat en

espècies d’una comunitat i l’abundància i distribució dels individus. Els ecòlegs han sintetitzat aquesta diferència entre el nombre d’espècies i d’individus en els índexs de diversitat. L’índex més comú és el de Shannon (H).

Per calcular l’índex de Shannon, primer cal calcular per a totes les espècies trobades a la comunitat estudiada la probabilitat que a l’extreure un individu a l’atzar de la població sigui d’una o altra espècie (pi). Per fer-ho es relaciona el nombre d’individus totals de l’espècie i el nombre total d’individus de qualsevol espècie presents a la parcel·la. Com que de cada espècie se n’han aixecat diversos inventaris, perquè els valors de l’índex siguin el més representatius possibles de tota la comunitat, es treballarà amb les mitjanes aritmètiques del nombre d’individus de cada espècie en tots els inventaris de la comunitat estudiada.

pi = (Ni / N)Ni = Mitjana aritmètica del total d’individus de la espècie i en els inventaris de la comunitat.N = Mitjana aritmètica del nombre total d’individus de qualsevol espècie en els inventaris de la comunitat.

Un cop hem calculat per a totes les espècies presents la probabilitat que un individu extret a l’atzar de la comunitat sigui de l’espècie (pi), calculem l’índex segons la fórmula:


242


Segons Greig-Smith, l’índex de Shannon mesura la probabilitat de seleccionar totes les espècies en la proporció en què existeixen en la població, és a dir, la probabilitat que la mostra d’una població contingui exactament nº d’individus de l’espècie N (n1 individus de l’espècie 1, n2 de l’espècie 2…).

Per tant, l’índex mesura la relació entre les espècies i el nombre d’individus de cada una. Com més equitativament estiguin distribuïts els individus de cada espècie, és a dir, no hi hagi espècies dominants, el valor de l’índex serà més alt, ja que la probabilitat de trobar diferents espècies serà més elevada i la diversitat de la comunitat més gran. En canvi, si les espècies estan repartides de forma molt desigual a la comunitat, és a dir, algunes hi estan molt representades i d’altres molt poc, l’índex serà baix perquè tindrem una diversitat més petita, ja que si agafem un individu a l’atzar hi haurà una probabilitat elevada que sigui d’una espècie dominant i baixa d’una de les secundàries.

El valor màxim sol estar al voltant de 5, tot i que comunitats molt riques poden arribar a superar-lo. Com més alt sigui l’índex, més diversa serà la comunitat estudiada.

3.3.2 EquitativitatL’equitativitat de Shannon (E) és el quocient entre l’índex de diversitat

de Shannon (H) real d’una població i la diversitat que li correspondria si totes les espècies tinguessin el mateix nombre d’individus, és a dir, el valor màxim possible de H, que anomenarem I.

E = Equitativitat de ShannonH = Diversitat de ShannonI = Valor màxim possible de diversitat

El valor màxim de H’ s’obté amb la següent fórmula, on S és la mitjana aritmètica del nombre d’espècies trobades en els inventaris de la comunitat.

L’índex d’equitativitat serà sempre un nombre positiu entre 0 i 1, ja que I és el valor màxim possible de H’ i per tant no podrà superar-lo. Els valors propers a 1 ens indicaran l’equitativitat en les espècies de la zona estudiada, que estaran repartides de forma homogènia.

243

Els valors propers a 0 ens indicaran l’heterogeneïtat de la comunitat, ja que hi haurà espècies dominants i molt abundants i d’altres solitàries i molt poc freqüents.

3.3.3 ConstànciaLa constància es refereix al grau de regularitat amb què apareix una

espècie en una comunitat. Segons el percentatge de les vegades que apareix una espècie determinada en el nombre total d’inventaris d’una comunitat, podem assignar a l’espècie un grau de constància segons la següent taula:

Grau Percentatge d’inventaris d’una comunitat de constància on trobem l’espècieI 1-20% RaraII 20,1-40% Poc presentIII 40,1-60% Sovint presentIV 60,1-80% Normalment presentV 80,1-100% Present constantmentFig. 17: Graus de constància. (Font: pròpia)

3.3.4 FidelitatLa fidelitat és l’exclusivitat que presenta una espècie davant d’una

comunitat determinada. Si una espècie només és present en un sol tipus de comunitat, direm que és molt fidel, mentre que si la trobem a diferents comunitats direm que és poc fidel.

Per valorar-la s’usa la següent taula proposada per Braun-Blanquet, on cada espècie es classifica en un dels 5 grups per ordre creixent de la seva fidelitat en relació a la comunitat estudiada.

Fidelitat segons Braun-BlanquetClasse Exlusivitat a la comunitat estudiadaF1 Espècie accidental. Intrús d’una altra comunitat.F2 Espècies indiferents. Sense afinitat a cap comunitat en concret.F3 Espècies preferencials. Present en diverses comunitats, però només en abundància i vitalitat òptima a la comunitat estudiada.F4 Espècies selectives. Es troben principalment a la comunitat estudiada, tot i que ocasionalment també en altres.F5 Espècies exclusives. Completament o gairebé restringides a la comunitat estudiada.

Fig. 18: Taula de fidelitat segons Braun-Blanquet. (Font: pròpia)


244


S’han determinat com a F1 aquelles espècies que tot i estar en diverses comunitats tenen grau de constància com a mínim dos graus més elevat en una altra comunitat en relació amb la estudiada, on el valor és inferior o igual a II. S’han determinat com a F2 les que estan presents a diverses comunitats amb un valor de constància del mateix grau o d’un grau de diferència entre la comunitat estudiada i una altra. S’han determinat com a F3 les espècies que es troben en diferents comunitats amb un valor de constància diferent, però amb una diferència de com a màxim II graus. S’han determinat com a F4 aquelles espècies que es troben a diferents comunitats i tenen una diferència del valor de constància més gran o igual a III respecte a la comunitat estudiada. S’han determinat com a F5 les espècies que només estan presents a la comunitat estudiada.

L’estudi de la fidelitat de les espècies d’una resulta interessant en el fet que ens permet trobar les espècies diferencials o representatives d’una comunitat. Aquestes poden tenir gran valor, ja que poden indicar-nos característiques ecològiques del lloc on es troba la parcel·la. Si una espècie es troba exclusivament en una sola comunitat, podem afirmar que aquesta és l’única que cobreix les seves necessitats ecològiques, com per exemple la composició del sòl.

3.4 Edició del mapaSobre un ortofotomapa descarregat a la web de l’ICC (Institut Cartogràfic

de Catalunya) es delimiten les diferents comunitats identificades amb un editor de mapes i imatges, en aquest cas s’ha treballat amb el programa Inkscape. S’assigna un color característic a cada comunitat i s’afegeix la llegenda al costat.

3.5 Resultats3.5.1 Estat de conservació de les comunitats estudiadesPer a cada comunitat s’exposaran en primer lloc tots els inventaris de

cada comunitat estudiada. Tot seguit es mostraran els resultats dels índexs de diversitat i equitativitat de Shannon i de constància i fidelitat, i finalment es concluirà amb una conclusió.

3.5.1.1 Agropyretum mediterraneumInventarisA continuació es mostren els inventaris realitzats a la comunitat

Agropyretum mediterraneum. El llistat florístic es presenta en l’ordre en que van ser identificades les espècies.

245

Inventari 1 E(x): 369840 m - N (y): 4557552 m 16 m2 15-12-13Comunitat: Agropyretum mediterraneum. Ambient: Superfície sorrenca i plana a nivell de mar.Estructura de la vegetació: vegetació molt poc densa i dispersa en la sorra, totalment procumbent o de mida molt petita.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. interceptada (cm.)Medicago marina 1 3 8 95Elymus farctus + 2 7 -Sporobolus pungens 1 4 18 40Echinophora spinosa + 1 1 -Eryngium maritimum + 1 3 -

Inventari 2 E(x): 369824 m - N(y): 4557545 16 m2 15-12-13Comunitat: Agropyretum mediterraneum. Ambient: Superfície lleugerament inclinada, a uns 0.3 m sobre el nivell el mar. Estructura de la vegetació: Vegetació molt poc densa i dispersa sobre la sorra, totalment procumbent o de mida molt petita.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. interceptada(cm)

Medicago marina 1 2 15 50Echinophora spinosa + 1 3 -Eryngium maritimum + 1 1 -Calystegia soldanella 1 2 13 25Sporobolus pungens + 1 3 20Ammophila arenaria + 2 4 -


246


Inventari 3 E(x): 369795 m - N(y): 4557535 16 m2 15-12-13Comunitat: Agropyretum mediterraneum. Ambient: Terreny lleugerament inclinat. Estructura de la vegetació: Molta varietat d’espècies però poca densitat, espècies de mida petita.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. interceptada (cm.)Polygonum maritimum 1 2 3 90Salsola kali + 1 1 -Elymus farctus 3 4 23 130Juncus maritimum r 1 1 -Crucianella maritima r 1 2 -Teucrium polium r 1 1 -Medicago marina 1 2 6 -Echinophora spinosa 1 2 4 40Eryngium maritimum 1 1 2 -

Inventari 4 E(x): 369771 m - N(y): 4557522 m 16m2 26-12-13Comunitat: Agropyretum maritimae. Ambient: Depressió entre dunes, canal per on entra l’aigua marina a les maresmes. Estructura de la vegetació: Vegetació poc densa i de poca alçada.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm.)

Medicago marina 3 3 6 90Elymus farctus 2 4 37 80 Eryngium maritimum 4 2 20 130Teucrium polium r 1 1 -Ononix natrix r 1 1 -Salsola kali 2 2 12 60Euphorbia paralias + 1 3 -

Inventari 5 E(x): 369733 m - N(y): 4557510 m 16m2 26-12-13Comunitat: Agropyretum mediterraneum. Ambient: Entrada de la platja entre les dunes. Estructura de la vegetació: Vegetació prou densa però amb molta poca varietat d’espècies.

Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)Sporobolus pungens 4 5 72 210Elymus farctus 2 4 24 84

247

Inventari 6 E(x): 369648 m - N(y): 4557468 m 16m2 26-12-13Comunitat: Agropyretum mediterraneum. Ambient: Entrada de la platja entre les dunes. Estructura de la vegetació: Vegetació prou densa però amb molta poca varietat d’espècies. Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)Sporobolus pungens 3 5 64 185Elymus farctus 2 4 21 76Polygononum maritimum 1 3 3 40

Diversitat i equitativitatPer calcular l’índex de diversitat de Shannon s’ha calculat la mitjana

aritmètica dels nombre d’individus totals que apareixen a cada inventari (N). Aleshores s’ha calculat per separat el tant per u de cada espècie (pi) i el seu log2, s’ha fet la multiplicació i finalment el sumatori.

N = 63.83 Ni pi log2 pi pi · log2 pi

Ammophila arenaria 0.6 0.0094 -6.7331 -0.0633Calystegia soldanella 2.16 0.0338 -4.8868 -0.1652Crucianella maritima 0.3 0.0047 -7.7331 -0.0363Echinophora spinosa 1.3 0.0203 -5.6224 -0.1141Elymus farctus 18.6 0.2913 -1.7794 -0.5183Eryngium maritimum 4.3 0.0673 -3.8932 -0.2620Euphorbia paralias 0.5 0.0078 -7.0023 -0.0546Juncus maritimum 0.16 0.0025 -8.6439 -0.0216Medicago marina 5.83 0.0913 -3.4532 -0.3152Ononix natrix 0.16 0.0025 -8.6439 -0.0216Polygonum maritimum 1 0.0156 -6.0023 -0.0936Salsola kali 2.16 0.0338 -4.8868 -0.1651Sporobolus pungens 26.16 0.4098 -1.2870 -0.5274Teucrium polium 0.3 0.0047 -7.7331 -0.0363

-2.3943


248


Constància i fidelitatPer determinar el grau de constància de cada espècie s’ha calculat el

percentatge d’inventaris de la comunitat en què apareix l’espècie, i per determinar el de fidelitat s’ha comparat el nombre de comunitats on apareix i el grau de constància que té l’espècie a les altres comunitats.

Ammophila arenaria Calystegia soldanella Crucianella maritima Echinophora spinosa Elymus farctus Eryngium maritimum Euphorbia paralias Juncus maritimum Medicago marina Ononix natrix Polygonum maritimum Salsola kali Sporobolus pungens Teucrium polium

Discussió de resultats i conclusióSegons el valor N, cada 16m2 hi ha una mitjana de 63.83 individus de

14 espècies diferents.L’índex de Shannon té el valor de 2.394, per tant la diversitat d’aquesta

comunitat és bastant pobre. El valor d’equitativitat és de 0.6289, el que ens indica que les espècies presents estan repartides de forma molt desigual. Per exemple, hi ha un 41% de probabilitat de trobar un individu de Sporobolus pungens cada 16 m2, però només un 0.47% de probabilitat de trobar un individu de Crucianellamaritima.

% I

nven

taris

on

apa

reix

Gra

u de

co

nstà

ncia

Nom

bre

de

com

unita

ts o

n ap

arei

x

Con

stàn

cia

en

altr

es c

omun

itats

Índe

x de

fide

litat

16.6 16.616.6 5083.366.616.6 16.666.616.633.3 33.3 50 33.3

III

III V IVII

IV IIIIIIII II

33333353341143

IV, IIII, IIIII, IVIV, II

III, IIIIV, III

II, II, II, II, I

V, IIII, V, I

--

I, III, IIIII, V

F1F1F1F2F3F2F1F2F2F1F5F5F2F1

249

Les espècies exclusives d’aquesta comunitat són Polygonum maritimum i Salsola kali, però no en són representatives perquè tenen un grau de constància molt baix.

L’única espècie amb valor de constància V és Elymus farctus, per tant la considerarem representativa, ja que la trobem sempre acompanyant la resta d’espècies de la comunitat.

Segons la bibliografia, Cyperatus capitatus hauria de ser una espècie abundant, però no se n’ha trobat cap exemplar en tota l’extensió del Gorg, tot i que sí que és present a Torredembarra. També cal destacar que Polygonorum maritimum també apareix com a espècie abundant a la taula model i en canvi la seva població al Gorg és bastant reduïda.

3.5.1.2 Ammophiletum arundinaceaeInventarisA continuació es mostren els inventaris realitzats a la comunitat

Ammophiletum arundinaceae.Inventari 7 E(x): 369837 m - N (y): 4557556 m 16 m2 15-12-13Comunitat: Ammophiletum arundinaceae. Ambient: Superfície més o menys plana a la part superior de la duna, a 1.3 m sobre el nivell del mar. Estructura de la vegetació: Vegetació bastant densa, la majoria d’espècies creixen formant mates d’uns 40 cm., sobre les que sobresurt Ammophila arenaria.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm)Echinophora spinosa 2 3 20 170Medicago marina r 2 5 60Plantago crassifolia + 2 1 -Ononix natrix 2 3 15 110

Fig. 19: Comunitat Agropyretum mediterraneum. (Font: pròpia)

... /...


250


Eryngium maritimum 2 3 12 200Pancratium maritimum + 1 8 10Calystegia soldanella + 2 8 -Crucianella maritima 1 1 3 -Aetheorhiza bulbosa + 1 3 -Ammophila arenaria 1 4 2 -Teucrium polium + 1 1 -

Inventari 8 E(x): 369822 m - N(y): 4557550 16m2 15-12-13Comunitat: Ammophiletum arundinaceae. Ambient: Superfície amb petits desnivells de sorra, a la part superior de la duna, a 1.4 m sobre el nivell del mar. Estructura de la vegetació: Vegetació bastant densa, mates baixes de les que sobresurt Ammophila arenaria.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. interceptada (cm.)Medicago marina 2 3 13 120Echinophora spinosa 1 2 11 70Eryngium maritimum 1 2 10 50Ononix natrix + 3 5 -Calystegia soldanella + 2 13 -Aetheorhiza bulbosa 1 3 15 70Ammophila arenaria + 2 2 -Pancratium maritimum + 1 1 -

Inventari 9 E(x): 369730 m - N(y): 45504 m 16m2 26-12-13Comunitat: Ammophiletum arundinaceae. Ambient: Ocupa la primera part de la duna, ja que de seguida la colonitza Crucianelletum maritimae. Estructura de la vegetació: Bastant densitat de vegetació en dos estrats, mates baixes i mates que sobresurten d’Ammophila arenaria.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)Medicago marina 1 1 1 5Ammophila arenaria 2 4 3 -Elymus farctus 1 2 8 -Eryngium maritimum 3 4 30 80Pancratium maritimum 1 1 3 20Silene nicaeensis 2 1 4 30Euphorbia paralias 2 1 8 -

... /...

... /...

251

Pseudorlaya pumila r 1 1 -Tecrium polium r 1 1 -Calystegia soldanella 3 1 24 40

Inventari 10 E(x): 369647 m - N(y): 4557489 m 16m2 26-12-13Comunitat: Ammophiletum arundinaceae. Ambient: Zona de dunes baixes, de només 0.5 m d’alçada. Estructura de la vegetació: Mates baixes entre les quals sobresurt Ammophila arenaria. Medicago marina molt més present que a les altres zones.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Aeluropus littoralis 1 1 3 -Ammophila arenaria 2 4 2 90Euphorbia paralias 1 1 15 5Olea europaea 1 1 1 -Medicago marina 4 4 55 175Pancratium maritimum 1 1 9 -Silene nicaeensis 1 1 18 -Oenothera biennis 1 1 8 -Echinophora spinosa 2 3 14 105Elymus farctus + 1 11 -Hypochoeris radicata + 1 2 -

Inventari 11 E(x): 369629 m - N(y): 4557468 m 16m2 26-12-13Comunitat: Ammophiletum arundinaceae. Ambient i estructura de la vegetació molt semblant als de l’inventari 10.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Crucianella maritima + 1 2 -Pancratium maritimum + 1 4 -Medicago marina 4 4 64 190Aeluropus littoralis + 1 2 -Echinophora spinosa 2 3 15 80Eryngium maritimum 1 1 7 -Elymus farctus 2 2 14 80Sporobolus pungens + 1 6 -Euphorbia paralias 2 1 12 50Silene nicaeensis + 1 4 -

... /...Gabriel Lorenzo Herranz

252


Diversitat i equitativitat

N = 99.8

Ni pi log2 pi pi · log2 pi

Aeluropus littoralis 1 0,01 -6,6439 -0,0664Aetheorhiza bulbosa 3,6 0,0361 -4,7919 -0,173Ammophila arenaria 1,8 0,018 -5,7959 -0,1043Calystegia soldanella 9 0,0901 -3,4723 -0,3129Crucianella maritima 1 0,01 -6,6439 -0,0664Echinophora spinosa 12 0,1202 -3,0565 -0,3674Elymus farctus 6,6 0,0661 -3,9192 -0,2591Eryngium maritimum 11,8 0,1182 -3,0807 -0,3641Euphorbia paralias 7 0,0701 -3,8344 -0,2688Hypochoeris radicata 0.4 0.004 -7.9658 -0.0319Medicago marina 27,6 0,2766 -1,8541 -0,5128Oenothera biennis 1,6 0,016 -5,9658 -0,0955Olea europaea 0,2 0,002 -8,9658 -0,0179Ononix natrix 4 0,0401 -4,6403 -0,1861Pancratium maritimum 5 0,0501 -4,319 -0,2164Plantago crassifolia 0.2 0.002 -8.9658 -0.0179Pseudorlaya pumila 0,2 0,002 -8,9658 -0,0179Silene nicaeensis 5,2 0,0521 -4,2626 -0,2221Sporobolus pungens 1,2 0,012 -6,3808 -0,0765Tecrium polium 0,4 0,004 -7,9658 -0,0319 -3.4093

253

Constància i fidelitat

Aeluropus littoralis 40 II 2 II F2Aetheorhiza bulbosa 40 II 1 - F5Ammophila arenaria 80 IV 3 I, I F4Calystegia soldanella 60 III 3 I, III F2Crucianella maritima 40 II 3 I, IV F1Echinophora spinosa 80 IV 3 III, II F2Elymus farctus 60 III 3 V, III F2Eryngium maritimum 80 IV 3 IV, III F2Euphorbia paralias 40 II 5 I, II, II, I F2Hypochoeris radicata 20 I 2 I F5Medicago marina 100 V 3 IV, II F2Oenothera biennis 20 I 2 II F1*Olea europaea 20 I 1 - F1*Ononix natrix 40 II 4 I, V, I F1Pancratium maritimum 100 V 2 IV F2Plantago crassifolia 20 I 5 IV, V, V, I F1Pseudorlaya pumila 20 I 1 - F5Silene nicaeensis 40 II 2 I F2Sporobolus pungens 20 I 4 III, III, III F1Tecrium polium 40 II 3 II, V F1

Discussió de resultats i conclusióLa mitjana d’individus de qualsevol espècie per cada16 m2 és de 99,8, la

més alta en relació amb les altres comunitats del sistema dunar.L’índex de Shannon té un valor de 3,4093, més d’una unitat per sobre de

la de Agropyretum mediterraneum i, per tant, té una diversitat més elevada. El valor d’equitativitat és de 0,7888, bastant proper a 1, el que ens indica que les espècies estan repartides de forma bastant homogènia, la majoria de les espècies hi estan representades en una proporció semblant.

% In

vent

aris

on ap

arei

x

Gra

u de

cons

tànc

ia

Nom

bre d

eco

mun

itats

on ap

arei

x

Con

stànc

iaen

altre

sco

mun

itats

Índe

x de

fideli

tat


254


Les espècies exclusives són Aetheorhiza bulbosa i Hypochoeris radicata, però no es consideren característiques perquè tenen un valor de constància igual o inferior a II.

Les espècies més constants són Medicago marina i Pancratium maritimum, amb valor de constància V i per tant presents en tots els inventaris realitzats a la comunitat. Les espècies Echinophora spinosa, Eryngium maritimum i Ammophila arenaria estan presents constament i tenen un percentatge alt d’aparició, tot i que també han aparegut en inventaris d’altres comunitats.

Les espècies Anthemis maritima i Stachys maritima, que teòricament són abundants a la comunitat, no estan representades al Gorg. La població d’Euphorbia paralias és bastant reduïda a la comunitat, i apareix per tot el Gorg sense afinitat cap a comunitat en concret. És molt present Pancratium maritimum, tot i que és pròpia de la rereduna.

Les espècies Olea europaea i Oenothera biennis han estat introduïdes de forma artificial a la comunitat. L’aparició d’Olea europaea no és preocupant, ja que és una espècie autòctona del nostre país, en canvi Oenothera biennis és una espècie invasora que també ha aparegut a la zona de Torredembarra, on s’han fet actuacions per eliminar-la.

Fig. 20: Comunitat Ammophiletum arundinaceae. (Font: pròpia)

255

3.5.1.3 Crucianelletum maritimaeInventaris

Inventari 12 E(x): 369822 m - N(y): 4557562 16 m2 15-12-13Comunitat: Crucianelletum maritimae. Ambient: Rereduna, sòl menys sorrenc i més dur que a la part superior de la duna. Terreny lleugerament inclinat. Estructura de la vegetació: Bastant densitat de vegetació, amb molts individus aïllats, i de baixa alçada.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. iterceptada (cm.)Echinophora spinosa 1 2 2 40Sporobolus pungens + 2 4 -Eryngium maritimum + 1 1 -Crucianella maritima 3 3 39 12Teucrium polium 1 3 5 60Pancratium maritimum + 1 3 -Carpobrotus edulis r 1 1 -Ononix natrix 2 3 22 130Elymus farctus + 1 3 -Plantago crassifolia + 3 8 -

Inventari 13 E(x): 369803 m - N(y): 4557552 16 m2 15-12-13Comunitat: Crucianelletum maritimae. Ambient: Rereduna, sòl menys sorrenc i més dur que a la part superior de la duna. Terreny lleugerament inclinat. Estructura de la vegetació: Bastant densitat de vegetació, amb molts individus aïllats, i de baixa alçada. Domina clarament Teucrium polium.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. interceptada (cm)Teucium polium 3 2 34 230Crucianella maritima + 2 5 30Ammophila arenaria 1 4 6 40Calystegia soldanella + 1 1 -Plantago crassifolia + 2 12 -Ononix natrix 1 1 5 10Pancratium maritimum + 1 2 -Sporobolus pungens + 2 4 -


256


Inventari 14 E(x): 369747 m - N(y): 4557520 m 16m2 26-12-13Comunitat: Crucianelletum maritimae. Ambient: Ambient molt semblant a l’inventari 13 i, igual que en aquest, és destacable la poca presència de Crucianella maritima. Estructura de la vegetació molt semblant a l’inventari 13.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm)Teucrium polium 4 3 39 130Ononix natrix 2 2 3 -Plantago crassifolia 1 1 7 30

Inventari 15 E(x): 369795 m - N(y): 4557535 16m2 15-12-13Comunitat: Tot i que estem sobre la duna, Crucianelletum maritimae i no Ammophiletum arundinaceae (present només just al principi de la duna). Ambient: Terreny on la sorra forma lleus desnivells. Estructura de la vegetació: Vegetació bastant abundant dominada per mates d’uns 40 cm. d’alçada.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm.)Teucrium polium 3 3 19 170Crucianella maritima 3 4 17 120Ononix natrix 1 2 13 -Eryngium maritimum + 1 4 -Medicago marina + 2 3 -Lagurus ovatus + 2 4 -Calystegia soldanella r 1 1 -Elymus farctus + 2 3 -Pancratium maritimum r 1 1 -

Inventari 16 E(x): 3697740 m - N(y): 4557530 m 16m2 26-12-2013Comunitat: Crucianelletum maritimae. Ambient: Rereduna, terreny lleugerament inclinat, al costat d’una depressió no entra la sorra de la platja. Estructura de la vegetació: Domina Teucrium polium i Crucianella maritima està poc present, molt poc Ononix natrix, a diferència dels altres inventaris d’aquesta comunitat.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)

Lagurus ovatus 1 2 19 30Teucrium polium 4 2 49 260Crucianella maritima 1 1 5 -Sporobolus pungens + 2 6 -Ononix natrix + 1 4 -Plantago crassifolia r 1 1 -

257

Hypochoeris radicata r 1 1 -Euphorbia paralias r 1 1 -

Inventari 17 E(x): 369750 m - N(y): 4557517 m 16m2 26-12-13Comunitat: Crucianelleum maritimae. Ambient: Part central de la duna, a uns 2 metres d’alçada. Estructura de la vegetació: Presència d’espècies d’Ammophiletum arundinaceae, però formant una zona de vegetació homogènia i per tant no considerada frontera.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)Eryngium maritimum 3 3 15 80Teucrium polium 3 3 20 60Ononix natrix 1 2 2 37Elymus farctus 1 3 19 -Echinophora spinosa 2 1 5 -Pancratium maritimum 1 1 7 20

Inventari 18 E(x): 369722 m - N(y): 4557511 m 16m2 26-12-13Comunitat: Crucianelletum maritimae. Ambient: Ocupa la part posterior d’una duna de poca alçada. Terreny amb petits desnivells. Estructura de la vegetació: Vegetació bastant densa.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm)Calystegia soldanella 2 3 32 70Pancratium maritimum 2 1 15 30Crucianella maritima r 1 1 -Teucrium polium 2 2 10 45Ononix natrix 1 2 5 25Medicago marina 1 3 6 -Euphorbia paralias 3 2 27 110Plantago crassifolia r 1 1 20Elymus farctus + 1 6 -

... /... Gabriel Lorenzo Herranz

258

Recull de Treballs · 16 (2015)Diversitat i equitativitat

N = 75.4286 Ni pi log2 pi pi·log2 pi

Ammophila arenaria 0,8571 0,0114 -6,4548 -0,0929Calystegia soldanella 1,619 0,0215 -5,54 -0,1191Carpobrotus edulis 0,1429 0,0019 -9,04 -0,0172Crucianella maritima 9,5714 0,1269 -2,9782 -0,3779Echinophora spinosa 1 0,0133 -6,2324 -0.0829Elymus farctus 1,7142 0,0227 -5,174 -0,1174Eryngium maritimum 2,8571 0,0379 -4,22 -0,179Euphorbia paralias 4 0,053 -4,238 -0,2246Hypochoeris radicata 0,1429 0,0019 -9,0398 -0,0172Lagurus ovatus 3,2857 0,0436 -4,52 -0,1971Medicago marina 1,2857 0,017 -5,8783 -0,0999Ononix natrix 7,7143 0,1023 -3,2891 -0,3365Pancratium maritimum 3,8571 0,0511 -4,2905 -0,2192Plantago crassifolia 4,1429 0,0549 -4,1871 -0,2299Sporobolus pungens 2 0,0227 -5,1739 -0,1174Teucrium polium 25,14 0,3333 -1,5851 -0,5283 -2,9565


Ammophila arenaria 14,29 I 3 I, IV F1Calystegia soldanella 42,89 III 3 I, III F2Carpobrotus edulis 14,28 I 2 II F1Crucianella maritima 71,43 IV 3 I, II F3Echinophora spinosa 28,57 II 3 III, IV F1Elymus farctus 57,14 III 3 V, III F2Eryngium maritimum 42,89 III 3 IV, IV F2Euphorbia paralias 28,57 II 5 I, II, II, I F3Hypochoeris radicata 14,29 I 2 I F2Lagurus ovatus 28,57 II 2 I F2Medicago marina 28,57 II 3 IV, V F1Ononix natrix 100 V 4 I, II, I F3Pancratium maritimum 71,43 IV 2 V F2Plantago crassifolia 71,43 IV 5 I, V, V, I F2Sporobolus pungens 42,89 III 4 III, I, III F2Teucrium polium 100 V 3 II, II F4

% Inve

ntari

son

apare

ix

Grau

deco

nstàn

cia

Nom

bre d

eco

mun

itats

on ap

areix

Cons

tància

en al

tres

com

unita

ts

Índe

x de

fideli

tat

259

Discussió de resultats i conclusióLa mitjana d’individus per cada 16 m2 és de 75.42 individus. L’índex

de Shannon té un valor de 2,9565, un valor mitjà de diversitat. El valor d’equitativitat és de 0,7391 molt proper al d’Ammophiletum arundinaceae, el que ens indica que les espècies estan presents en proporcions semblants.

No hi ha cap espècie exclusiva d’aquesta comunitat. Les espècies presents en tots els inventaris són Teucrium polium i Ononix natrix. Altres espècies presents constanment són Crucianella maritima,

Pancratium maritimum i Plantago crassifolia. Tot i que normalment es relaciona Pancratium maritimum aquesta comunitat, al Gorg el trobem encara més present a Ammophiletum arundinaceae. Plantago crassifolia, tot i ser molt abundant, no es considera característica d’aquesta comunitat perquè esta molt present a les comunitats de les maresmes, sobretot a Eriantho-Holoschoenetum australis.

Les espècies Ephedra distachya, Scabiosa maritima i Helichrysum stoechas no estan presents al Gorg tot i que a la bibliografia apareixen com a significatives. L’arbust Thymelaea hirsuta, molt present a Torredembarra, només està representat per uns quants brots introduïts artificalment per intentar recuperar l’espècie, dels quals només n’han sobreviscut dos, que a més no es troben en bon estat.

S’han trobat dos indivius de l’espècie invasora Carpobrotus edulis. Segurament provenen de jardins propers, ja que tant els jardins del càmping La Gavina i de les cases properes tenen exemplars.

Fig. 21: Comunitat Crucianelletum maritimae. (Font: pròpia)


260


3.5.1.4 Eriantho-Holoschoenetum australisInventaris:

Inventari 19 E(x): 369825 - N(y): 4557566 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Final de la rereduna. Estructura de la vegetació: Prat de Plantago crassifolia d’on sobresurten joncs petits. Densitat de vegetació alta.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm)Plantago crassifolia 4 4 106 190Scirpus holoschoenus 2 2 26 60Euphorbia paralias r 1 1 -Carpobrotus edulis r 1 1 -

Inventari 20 E(x): 369825 - N(y): 4557566 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Superfície plana de sorra més o menys fixada. Estructura de la vegetació: Jonquera amb el terra cobert per Plantago crassifolia.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada (cm.)Plantago crassifolia 3 4 82 110Scirpus holoschoenus 1 2 18 70Juncus subulatus 2 4 23 80Juncus acutus 2 3 8 60Salicornia fruticosa + 1 4 -Sporobolus pungens 2 3 57 60

Inventari 21 E(x): 369765 - N(y): 4557548 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Superfície plana. Estructura de la vegetació: Prat de Plantago crassifolia del qual sobresurten joncs i canyís.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Plantago crassifolia 4 4 204 310Scirpus holoschoenus 2 3 18 70Juncus maritimus 1 1 2 -Sporobolus pungens + 1 13 -Phragmites australis 1 3 7 -

261

Inventari 22 E(x): 369756 - N(y): 4557540 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Superfície plana. Estructura de la vegetació: Dos estrats: un de baix amb Plantago crassifolia i altres plantes baixes i un altre d’alt amb joncs.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Plantago crassifolia 3 4 112 170Scirpus holoshoenus 3 4 52 180Lagurus ovatus 1 2 29 40Limonium virgatum r 1 1 -Ononix natrix r 1 1 -Sporobolus pungens + 1 0 -Inula crithmoides + 1 4 -Euphorbia paralias r 1 4 -Carpobrotus edulis 1 1 1 50

Inventari 23 E(x): 369707 - N(y): 4557523 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Identic al de l’inventari 22. Estructura de la vegetació: Prat de plantatge d’on sobresurten joncs.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Scirpus holoshoenus 2 3 35 45Plantago crassifolia 5 5 286 490Sporobolus pungens + 2 16 10

Inventari 24 E(x): 369692 - N(y): 4557512 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Igual que el de l’inventari 22. Estructura de la vegetació: Densitat de vegetació alta en dos estrats, un de plantes inferiors als 10 cm. i l’altre fins a 100 cm..Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Euphorbia paralias + 1 3 -Aeluropus littoralis 2 2 28 80Oenothera biennis + 1 6 10Silene nicaeensis + 1 2 -Scirpus holoshoenus 3 4 24 165Plantago crassifolia + 1 3 -


262


Inventari 25 E(x): 369620 - N(y): 4557480 16 m2 5-1-14Comunitat: Eriantho-Holoschoenetum australis. Ambient: Espai pla després de les dunes. Estructura de la vegetació: Igual que a l’inventari 24. Destaca la presència de Oenothera biennis.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Scirpus holoshoenus 2 3 6 120Plantago crassifolia 3 4 58 130Aeluropus littoralis 1 2 21 -Oeonothera biennis 1 1 17 85

Diversitat i equitativitat

N = 182,85714

Ni pi log2 pi pi· log2 pi

Aeluropus littoralis 7 0,0383 -4,7065 -0,1803Carpobrotus edulis 0,2857 0,0016 -9,2877 -0,0157Euphorbia paralias 1,1429 0,0065 -7,2653 -0,0472Inula crithmoides 0,5714 0,0031 -8,3335 -0,0258Juncus acutus 1,1429 0,0063 -7,3104 -0,0461Juncus maritimus 0,2857 0,0016 -9,2877 -0,0157Juncus subulatus 3,2857 0,018 -5,7959 -0,1043Lagurus ovatus 4,1429 0,0227 -5,4612 -0,124Limonium virgatum 0,1429 0,0008 -10,2877 -0,0023Oenothera biennis 3,2857 0,018 -5,7959 -0,1043Ononix natrix 0,1429 0,0008 -10,2877 -0,0023Phragmites australis 1 0,0055 -7,5064 -0,0413Plantago crassifolia 121,5714 0,6648 -0,589 -0,3916Salicornia fruticosa 0,5714 0,0031 -8,3335 -0,0258Scirpus holoschoenus 25,5714 0,1398 -2,8386 -0,3968Silene nicaeensis 0,2857 0,0016 -9,2877 -0,0149Sporobolus pungens 13,2857 0,0727 -3,7819 -0,2749 -1,8133

263


Aeluropus littoralis 28.57 II 2 II F2Carpobrotus edulis 28.57 II 2 I F1Euphorbia paralias 28.57 II 5 I, II, II, I F2Inula crithmoides 14.29 I 3 III, II F2Juncus acutus 14.29 I 3 V, II F1Juncus maritimus 14.29 I 2 I F2Juncus subulatus 14.29 I 2 I F2Lagurus ovatus 14.29 I 2 II F2Limonium virgatum 14.29 I 1 - F4Oenothera biennis 28.57 II 2 1 F1Ononix natrix 14.29 I 4 I, II, V F1Phragmites australis 14.29 I 1 - F1Plantago crassifolia 100 V 5 I, V, IV, I F2Salicornia fruticosa 14.29 I 3 III, V F1Scirpus holoschoenus 100 V 1 - F5Silene nicaeensis 14.29 I 2 II F2Sporobolus pungens 57.14 III 4 I, III, III F2

Discussió de resultats i conclusióLa mitjana d’individus per cada 16 m2 és de 182,8571, la més elevada

de les comunitats estudiades.Això és degut a què l’espècie Plantago crassifolia creix formant extensos

prats purs de l’espècie que tenen una gran densitat d’individus, fet que fa augmentar la mitjana.

L’índex de Shannon té valor de 1,8133, per tant es tracta d’una comunitat amb una diversitat molt reduïda. El valor d’equitativitat és de 0,4437, el que ens indica que les espècies estan repartides de forma molt desigual. Trobem una espècie clarament dominant, Plantago crassifolia, que té un 66,5% de probabilitat d’aparició, i moltes espècies secundàries de baixa presència, com Silene nicaeensis, amb un 0,16%.

% Inve

ntari

son

apare

ix

Grau

deco

nstàn

cia

Nom

bre d

eco

mun

itats

on ap

areix

Cons

tància

en al

tres

com

unita

ts

Índe

x de

fideli

tat


264


També s’ha considerat característica de la comunitat Scirpus holoschoenus, ja que és present en tots els inventaris i té una probabilitat d’aparició del 13,98 %, molt més alta que la de la resta d’espècies presents a la comunitat.

Igual que a Crucianelletum maritimae, s’han trobat exemplars de Carpobrotus edulis, i també d’Oenothera biennis, espècies invasores que en un futur s’hauran d’eliminar per a la bona conservació de l’ecosistema.

La població d’Hypochoeris radicata, que a la bibliografia apareix com a significativa d’aquesta comunitat, apareix desplaçada cap a les dunes, i no és present en aquesta comunitat. Una altra que hauria d’estar present a la comunitat i tot això no és present al Gorg és Saccharum ravenna.

3.5.1.5 Schoeno-Plantaginetum crassifoliaeInventaris:

Inventari 26 E(x): 369817 - N(y): 4557572 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Zona bastant plana just al costat d’una petita depressió on hi queda estancada l’aigua de mar. Estructura de la vegetació: Jonquera de jonc agut.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 5 4 17 420Atriplex portulacoides 1 4 8 40Inula crithmoides + 1 1 - Salicornia fruticosa + 1 8 -Plantago crassifolia 2 4 43 105

Fig. 22: Comunitat Eriantho-Holoschoenetum australis. (Font: pròpia)

265

Inventari 27 E(x): 369762 - N(y): 4557533 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Terreny sense desnivells. Estructura de la vegetació: Terreny dominat pel jonc agut.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 5 5 9 460Plantago crassifolia 1 4 32 40Atriplex portulacoides 1 5 6 105Salicornia fruticosa 1 1 4 -

Inventari 28 E(x): 369701 - N(y): 4557511 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Al límit d’una sèquia d’aigua salada. Estructura de la vegetació: Jonquera densa.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 5 5 11 513Plantago crassifolia + 1 7 -Salicornia fruticosa 1 2 6 40

Inventari 29 E(x): 369689 - N(y): 4554523 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Al costat d’una sèquia d’aigües salabroses. Estructura de la vegetació: Jonquera molt densa de jonc agut.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 5 5 24 525Atriplex portulacoides 2 5 6 30Plantago coronopus + 1 5 -Plantago crassifolia 1 4 9 -Paspalum vaginatum + 4 14 8Euphorbia paralias + 1 2 -Inventari 30 E(x): 369664 - N(y): 4557497 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Terreny humit just al costat d’una sèquia d’aigua més o menys salada. Estructura de la vegetació: Jonquera de jonc agut amb espècies secundàries.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 4 4 9 380Juncus maritimus + 2 2 -Juncus subulatus + 2 3 -Inula crithmoides 1 3 7 -Tamarix canariensis 2 1 1 18Plantago cronopus + 2 3 -Plantago crassifolia + 4 12 5


266


Inventari 31 E(x): 369625 - N(y): 4557489 16 m2 5-1-14Comunitat: Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Ambient: Zona de sòl humit (però no inundat). Estructura de la vegetació: Jonquera molt densa de joncs agut.Llistat Florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Juncus acutus 5 5 14 490Inula crithmoides 1 3 7 -Atriplex portulacoides 2 4 9 60Plantago crassifolia 1 4 14 17

Diversitat i equitativitatN = 48,83 Ni pi log2 pi pi· log2 pi

Atriplex portulacoides 4,83 0,0989 -3,3379 -0,3301Euphorbia paralias 0,3333 0,0068 -7,2 -0,049Inula crithmoides 2,5 0,0512 -4,2877 -0,2195Juncus acutus 14 0,2867 -1,8023 -0,5167Juncus maritimus 0,333 0,0068 -7,2 -0,049Juncus subulatus 0,5 0,0102 -6,6153 -0,0675Paspalum vaginatum 2,333 0,0478 -4,3869 -0,2097Plantago coronopus 1,3333 0,0273 -5,195 -0,1418Plantago crassifolia 19,5 0,3993 -1,3245 -0,5289Salicornia fruticosa 3 0,0614 -4,0256 -0,2472Tamarix canariensis 0,1666 0,0041 -7,9302 -0,0325 -2,3919


Atriplex portulacoides 66.66 IV 2 V F2Euphorbia paralias 16.66 I 5 I, I, II, I F2Inula crithmoides 50 III 3 I, II F2Juncus acutus 100 V 3 I, II F4Juncus maritimus 16.66 I 2 I F2Juncus subulatus 16.66 I 2 I F2Paspalum vaginatum 16.66 I 2 I F2Plantago coronopus 33.33 II 1 - F5Plantago crassifolia 100 V 5 I, V, IV, I F2Salicornia fruticosa 50 III 3 I, V F1Tamarix canariensis 16.66 I 1 - F1

% Inve

ntari

son

apare

ix

Grau

deco

nstàn

cia

Nom

bre d

eco

mun

itats

on ap

areix

Cons

tància

en al

tres

com

unita

ts

Índe

x de

fideli

tat

267

Discussió de resultats i conclusióSegons el valor d’N, la mitjana d’individus és de 48,83 per cada 16

m2. L’índex de Shannon té un valor de 2,3919, el que ens indica que la diversitat d’aquesta comunitat és bastant baixa. El valor d’equitativitat és de 0,6914, el que indica un repartiment bastant heterogeni de les espècies, tot i que no tan pronunciat com a Eriantho-Holoschoenetum australis.

Les espècies presents a tota l’extensió de la comunitat són Juncus acutus i Plantago crassifolia.

Plantago crassifolia no s’ha considerat característica d’aquesta comunitat perquè té un percentatge d’aparició molt més elevat a Eriantho-Holoschoenetum australis. Atriplex portulacoides té un grau de constància IV, però tampoc se la considera característica de la comunitat perquè té un grau de constància més elevat a la comunitat Arthrocnemetum fruticosi.

Per tant, l’única espècie que s’ha considerat característica és Juncus acutus. Cal esmentar que el nombre d’individus d’aquesta espècie no és elevat perquè cada individu té un diàmetre que pot arribar a excedir els 2 m, el que limita la seva concentració en l’espai.

Schoenus nigricans, Blackstonia perfoliata, Linum matirimum, Dorycnium pentaphyllum, Centarium pulchellum, Centaurea jacea i Oenanthe lachenalii no han aparegut en cap dels inventaris d’aquesta comunitat, tot i que a la bibliografia apareixen com a significatives. Les espècies secundàries trobades són o bé accidentals d’una altra comunitat o espècies sense afinitat a cap comunitat i que apareixen en tota l’extensió del Gorg. Tinc la hipòtesi que aquestes espècies van desaparèixer durant el període d’abocament de runes per colgar l’estany i encara no han tornat a aparèixer (segurament moltes d’aquestes espècies s’hauran de reintroduir artificalment). En canvi Juncus acutus i Plantago crassifolia són espècies resistens que necessiten un temps de recuperació més curt, a més de ser molt abundants a la zona de Torredembarra.

3.5.1.6 Arthrocnemetum fruticosiEn els inventaris d’aquesta comunitat no s’ha inclòs el recompte

d’individus a causa de la impossibilitat de contar individus serparats em una mata de vegetació molt extensa i densa. Això ha fet que no es poguessin calcular ni l’índex de diversitat ni el valor d’equitativitat.


268


Inventari 32 E(x): 369817 - N(y): 4557572 16 m2 5-1-14Comunitat: Arthrocnemetum fruticosi. Ambient: Superfície de sòl pla, humit i fosc. Estructura de la vegetació: Superfície coberta per salicòrnia.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Salicornia fruticosa 4 5 - 450Juncus acutus 2 2 - 80Plantago crassifolia + 1 - -Paspalum vaginatum + 3 - 20Atriplex portulacoides + 4 - 45Inventari 26 E(x): 369628 - N(y): 4557579 16 m2 5-1-14Comunitat: Arthrocnemetum fruticosi. Ambient: Terreny pla de sòl molt humit i de color marronós. Estructura de la vegetació: Extens prat molt dens de salicòrnia.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Salicornia fruticosa 5 5 - 550Atriplex portulacoides + 4 - -Inula crithmoides + 2 - 10

Inventari 27 E(x): 369743 - N(y): 4557609 16 m2 5-1-14Comunitat: Arthrocnemetum fruticosi. Ambient: Terreny pla de sòl molt humit i de color marronós. Estructura de la vegetació: Extens prat molt dens de salicòrnia.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Salicornia fruticosa 5 5 - 485Atriplex portulacoides 2 4 - 185Inula crithmoides + 2 - -

Fig. 23: Comunitat Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. (Font: pròpia)

269

Inventari 28 E(x): 369748 - N(y): 4557624 16 m2 5-1-14Comunitat: Arthrocnemetum fruticosi. Extens prat molt dens de salicòrnia. Terreny pla de sòl molt humit i de color marronós.Llistat florístic Cobertura Sociabilitat Individus Dist. Interceptada(cm)Salicornia fruticosa 5 5 - 547Atriplex portulacoides 1 4 - 15


Salicornia fruticosa 100 V 3 I, III F4Juncus acutus 40 II 3 I, V F2Plantago crassifolia 20 I 5 I, I, IV, I F2Paspalum vaginatum 20 I 2 I F1Atriplex portulacoides 100 V 2 IV F2Inula crithmoides 40 II 3 I, III F2

Discussió de resultats i conclusióArthrocnemetum fruticosi té un nombre molt baix d’espècies. De les 6

identificades, només dues estan presents en tota l’extensió de la comunitat, Salicornia fruticosa i Atriplex portulacoides.

Aquesta última no la podem considerar característica perquè també està present amb un elevat grau de constància a la comunitat Schoeno-Plantaginetum crassifoliae.

Per tant, l’única espècie dominant i característica és Salicornia fruticosa, que a més constitueix més del 90% del terreny ocupat per la comunitat. En aquest prat dens i quasi pur hi trobem espècies secundàries sense afinitat especial a aquesta comunitat, ja que també han estat identificades en els inventaris d’altres comunitats de les maresmes. Aquestes són Juncus acutus, Plantago crassifolia, Paspalum vaginatum i Inula crithmoides.

% Inve

ntari

son

apare

ix

Grau

deco

nstàn

cia

Nom

bre d

eco

mun

itats

on ap

areix

Cons

tància

en al

tres

com

unita

ts

Índe

x de

fideli

tat


270


271

3.5.2 ConclusióLes comunitats identificades són Agropyretum mediterraneum,

Ammophiletum arundinaceae, Crucianelletum maritimae, Eriantho-Holosho-enetum australis, Shoeno-Plantaginetum crassifoliae, Arthrocnemetum fruticosi, Tamaricetum canariensis, Phragmitetea australis, Artemisio-Limo-nietum virgatii, totes elles també presents a la zona de Els Muntanyans de Torredembarra.

La distribució de les comunitats també és gairebé idèntica a la de la zona de Torredembarra, i a la dels sistemes de dunes i maresmes litorals. Al sistema dunar hi trobem Agropyreum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae i Crucianelletum maritimae. Després de les dunes, a les zones humides hi trobem Eriantho-Holoshoenetum australis, Shoeno-Plantaginetum crassifoliae i Arthrocnemetun fruticosi principalment. Shoeno-Plantaginetum crassifoliae envolta les zones temporalment inundades, el que ens indica que la salinitat de les aigües. L’aparició d’una franja de Phragmitetea australis a la sèquia al límit del Gorg amb el càmping La Gavina ens fa pensar en una alteració de la salinitat de l’aigua, molt probablement produïda per l’entrada artificial d’aigües dolces (segurament residuals).

Les comunitats psammòfiles (Agropyreum mediterraneum, Ammo-philetum arundinaceae i Crucianelletum maritimae) tenen un nombre d’espècies molt superior a les halòfiles (Eriantho- Holoshoenetum australis, Shoeno-Plantaginetum crassifoliae i Arthrocnemetun fruticosi). En canvi, la densitat de la vegetació és superior a les comunitats halòfiles.

Artemisio-Limonietum virgatii segurament devia dominar la zona propera a la carretera, sent la petita franja que trobem actualment un últim reducte que ha aconseguit sobreviure a l’abocament de runes i la pressió antròpica en general.

Una part important del Gorg està tan degradada i contaminada que no respon a cap comunitat. La contaminació d’aquest espai és deguda sobretot pel gran nombre d’espècies no autòctones invasores, com ara plantes exòtiques com Yucca schidigera o Aloe vera, o plantes de cultiu com Olea europaea i diferents arbres fruiters. Com que els voltants del Gorg abans eren camps de conreu (tot i que ara es troben fortament urbanitzats), i després va fer-se servir com a abocador, suposem que la presència d’aquestes espècies es deu a l’acció involuntària de l’home.


272


Treball de camp 2: Realització d’un transecte1. Objectius

L’objectiu d’aquest treball és fer una representació de la vegetació en relació amb l’altimetria del Gorg i la distància ocupada per cada comunitat.

Amb el mapa de vegetació s’ha representat la ubicació geogràfica. Amb el transecte, a més a més, s’espera aconseguir una visió de la ubicació de les diferents comunitats en relació amb l’altimetria del Gorg i dels diferents ambients de què consta.

Amb aquest s’intentarà respondre la següent pregunta: Quins ambients ocupa cada comunitat?

Segueixen la mateixa distribusió que a Els Salats de Torredembarra? En cas negatiu, quines variacions hi trobem?

2. MaterialPer a marcar la línia del transecte es va fer servir una corda marcada

amb banderetes cada 2 m subjectada amb vares de ferro. Per comprovar que la corda estigues totalment recta va fer-se servir un anivellador. Finalment es va utilitzar una cinta mètrica per mesures les distàncies que ocupava cada comunitat.

Fig. 24: Cordill que marca la línia del transecte. (Font: pròpia)

3. MètodeUn transecte és la secció

transversal d’una àrea que s’utilitza per estudiar l’evolució de la vegetació al llarg de l’espai. Són molt útils per estudiar els límits de les comunitats vegetals i els efectes dels gradients ambientals, sempre que s’orientin en el sentit del canvi.

El tamany del transecte està determinat per les condicions de l’àrea d’estudi. Per a la realització d’un transecte que representés l’evolució de les comunitats de dunes i maresmes s’ha decidit fer-lo

273

perpendicular al mar i a la línia del tren i d’una longitud de 70 m a partir del principi de les dunes, a 30 m del mar.

A l’hora de fer l’altimetria, s’han disposat vares de ferro seguint la línia a estudiar, i s’hi ha lligat un fil marcat cada metre amb una bandereta. Amb un anivellador es comprova que el fil estigui totalment recte i es procedeix a mesurar l’alçada de cada punt de mesura sobre el terra. Per a la realització d’aquest transecte s’han pres mesures cada 2 metres. Un cop feta l’altimetria, es mesura la distància que ocupa cada comunitat sobre la línia, i es prenen anotacions sobre les espècies dominants a cada comunitat.

Amb el programa Microsoft Excel s’ha fet una gràfica linial amb les mesures de l’altimetra que reflecteix el desnivell del transecte. Sobre aquesta gràfica s’ha marcat manualment l’extensió i de cada comunitat i s’hi han dibuixat esquemàticament el perfil de les espècies dominants.

Fig. 25: Ortofotomapa del Gorg que mostra la ubicació del transecte. (Font: pròpia)


274


275

4. Discussió de resultats i conclusióLa hiperfreqüentació i la constant erosió causada per les onades del mar

fan que la platja sigui un espai inhabitable. Les primeres plantes comencen a aparèixer a uns 30 m de la línia del mar i aproximadament un metre per sobre seu. Aquesta primera comunitat és Agropyretum mediterraneum, dominada sobretot per la gramínia Elymus farctus, i ocupa un espai de fort pendent o depressions entre les dunes.

A la part superior de les dunes la vegetació canvia i apareix la comunitat Ammophiletum arundinaceae. Aquí trobem una altra gramínia de tamany superior, Ammophila arenaria. Altres espècies dominants són Echinophora spinosa i Eryngium maritimum. Medicago marina també és molt constant en aquesta comunitat, però sobretot cap a la part més propera a l’inici de la duna, ja que també és força present a la comunitat Agropyretum mediterraneum. La població de Pancratium mediterraneum, en canvi, està desplaçada cap a la rereduna.

La rereduna esta ocupada per Crucianelletum maritimae, amb Teucrium polium, Ononix natrix i Crucianella maritima. Aquesta comunitat ocupa un espai més extens que a la zona de Torredembarra, arribant a ocupar en alguns casos la part superior de la duna, reduïnt l’espai d’Ammophiletum arundineae.

Aquest espai té un suau pendent descendent fins a arribar al nivell del mar, és a dir, per sota del nivell de la platja. Això fa que els dies de vent o tempesta l’aigua travessi les dunes i quedi estancada en aquesta petita depressió. Aquí apareixen les comunitats halòfiles dominades per joncs i salicòrnia, amb una densitat i alçada majors a les comunitats de les dunes.

La primera comunitat halòfila és Eriantho-Holoschoenetum australis, un prat de Plantago crassifolia del qual sobresurt Scirpus holoschoenus. Tot seguit apareix la jonquera de Juncus acutus, Schoeno-Plantaginetum crassifoliae. Aquesta comunitat envolta també tota la sèquia del Gorg i les zones d’aigua estancada. L’últim tram de vegetació l’ocupa Arthrocnemetum fruticosi.

La part central del Gorg està ocupada per runes ermes amb espais aïllats d’Arthrocnemetum fruticosi. La part més posterior del Gorg, que està a tocar de la via del tren, torna a estar ocupada una franja per vegetació sense cap comunitat definida.


276


ConclusionsCom ja sabia abans de fer l’estudi, el Gorg de Creixell està molt degradat.

Tot i això, està en fase de recuperació, i comença a presentar les primeres millores.

La primera conclusió és que gran part de la vegetació del Gorg esta prou recuperada per constituir diferents comunitats reconeixibles i endèmiques dels sistemes dunars i de maresmes mediterranis.

Les dunes i la part immediatament posterior a les dunes són la zona més ben conservada. Això pot ser degut a diversos factors. Algunes de les característiques de les espècies psammòfiles poden haver-ne accelerat el procés de recuperació, com la dispersió de llavors per vent i per mar (provinents de la zona de Torredembarra), a més de la protecció de les dunes amb tanques.

La segona conclusió a la que arribo després d’aixecar 30 relevés és que una mateixa comunitat pot presentar variacions en l’espai sense arribar a perdre la seva identitat. Aquestes variacions poden referir-se a la presència o absència d’una espècie o a la seva dominància. Tot seguit n’exposaré alguns exemples que em semblen prou rellevants.

Medicago marina a la comunitat Ammophiletum arundinaceae és molt constant però té una cobertura baixa. En canvi, a la duna delimitada per la sèquia i el càmping La Gavina té una cobertura bastant superior al 50%, i predomina clarament per sobre de totes les altres espècies. A la comunitat Crucianelletum maritimae passa una cosa semblant amb Crucianella maritima. A les dunes més orientals del Gorg Crucianella marítima és molt més abundant que Teuctium polium. En canvi, a les dunes centrals del Gorg Crucianella marítima està molt poc present i Teuctium polium domina clarament sobre qualsevol altra espècie. La tercera conclusió derivada de

Fig. 26: Flor de Pancratium maritimum. (Font: pròpia)

277

l’estudi de concret de cada comunitat és que totes elles tenen una diversitat bastant baixa. Estan constituïdes per aquelles espècies dominants i més característiques que trobem a la zona de Torredembarra, però un bon nombre d’espècies secundàries no hi són presents.

Amb l’ajuda del transecte arribo a una quarta conclusió, que l’ordre d’aparició de les comunitats és el mateix que a Els Muntanyans (i el típic de vegetació costanera).

Al Gorg hi trobem zones molt degradades i zones en procés de recuperació. La zona dunar i les comunitats de la zona humida immediatament posterior estan en un estat prou òptim. La zona de la sèquia que recorre tot el límit del Gorg amb el càmping La Gavina esta en un bon estat de conservació. La meva hipòtesi és que la zona s’ha conservat en bon estat per la presència de l’aigua salabrosa de la sèquia, l’únic lloc amb aigua tot l’any després del colgament de l’estany antic. En canvi, tota la part posterior del Gorg està fortament degrada i necessita molta més ajuda per recuperar-se.

Les tasques de recuperació estan fent efecte. Tot i això, estem encara al principi del seu procés de restauració, que no serà ni curt ni fàcil. S’haurà d’excavar i treure runa fins que torni a aparèixer el sòl original i recuperar d’aquesta manera l’estany. També serà necessari eliminar totes les espècies invasores i reintroduir les espècies que no apareixin per si soles. Les dunes ja s’han protegit amb tanques, però jo crec que l’espai és insuficient, ja que la duna comença sobtadament just al límit de les tanques i Agropyretum mediterraneum queda reduïda a una petita franja. Finalment, tot això no tindria sentit sense la instal ·lació de passarel ·les com a Els Muntanyans, ja que es tracta d’una zona de platja amb una forta afluència de persones a l’estiu.


278


AgraïmentsAquest treball no seria el mateix sense l’ajuda de moltes persones que

han estat al meu costat per ajudar-me i aconsellar-me, i a qui m’agradaria agraïr els seus esforços desinteressats en aquesta pàgina.

En primer lloc, he d’agraïr a l’Ana de Pablo, la meva tutora, l’haver-me guiat i ordenat les meves idees, però sobretot el donar-me ànims constament. També he de donar les gràcies a la Carmen Altozano, qui va ser la meva professora de biologia el curs 2012-13, per haver-me donat la idea original d’aquest treball. He de mencionar també les professores Pilar Garcia i Maria Esther Andrés, que van ajudar-me tot i no tenir cap relació amb el meu treball.

Dedico el més sincer agraïment al Gepec per haver-me proporcionat material sense el qual l’elaboració de l’estudi hagués estat molt més laboriosa, i per haver-me presentat l’ecosistema d’Els Salats i Els Muntanyans.

He de donar les gràcies a en Miquel Brullas, per la seva aportació i ajuda a l’hora de fer l’altimetria del Gorg, i l’ajuda amb l’edició del mapa i el transecte amb programes informàtics.

Finalment, he d’agraïr als meus pares els seus esforços i l’haver estar sempre el meu suport no només en l’elaboració d’aquest treball.

Moltes gràcies!

279

Annexos1. Espècies característiques de les comunitats del Gorg de CreixellElymus farctus Jull de platja Geòfit Floració: abril-agostRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: LiliopsidaDescripció: Planta d’entre 3 i 8 dm amb llargs rizomes dels quals surten tiges verticals i rígides bastant fràgils. Fulles planes o convolutes, d’entre 2 i 6 mm d’ample, glauques i amb una densa vellositat al feix. Lígula molt curta. La inflorescència és una espiga erecta de fins a 20 cm.. Les espícules fan entre 15 i 25 mm, són també glauques i tened cadascuna entre 3 i 8 flors, i estan aplicades directament sobre la tija. La gluma és estreta i allargada, de fins a 15 mm.Adaptacions: Poseeix forts rizomes horitzaontals gràcies als quals crea prats. Aquests rizomes tenen resistència limitada a l’aigua marina, de manera que no pot suportar inundacions durant els temporals. Les fulles són de molt petit tamany per evitar la transpiració i l’abrasió per part del vent.Ecologia: Creix sobre sòls secs, lleugerament àcids, de pH 4-7.5, i amb una quantitat moderada de nitrurs.

Ordre: CyperalesFamília: PoceaeGènere: Elymus

Medicago marina Melgó marí Camèfit Floració: abril-junyRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: MagnoliopsidaDescripció: Planta perenne d’entre 1 i 5 dm, d’arrels profundes, coberta d’un dens toment de color blanquinós. Les tiges són robustes i llenyoses a la base, poc ramificades i procumbents. Té fulles trifoliades i carnoses, flabel·lades o obovades, molt tomentoses per les dues cares. Les flors són de color groc, hermafrodites i de fins a 8 mm de longitud, agrupades en denses

Ordre: FabalesFamília: LeguminosaeGènere: Medicago

inflorescències d’entre 5 i 15. El fruit és una llegum amb 2 o 4 espirals, d’entre 4 i 6 mm de diàmetre, subcilíndric, amb espines de fins a 1,5 mm. Les llavors són d’uns 1-5 x 3 mm, de color marronós.Ecologia: No suporta l’ombra, però tampoc les temperatures extremes (sobretot glaçades). Creix en sòls molt secs, de pH àcids d’entre 3.5-5.5 i pobres en nitrurs.Adaptacions: El dens toment que recobreix la planta la protegeix de la pèrdua d’aigua per tranpiració, i la protegeix de la sal. Aquest, juntament amb el seu color clar la protegeixen de l’altra intensitat de la llum i les elevades temperatures.

(Font: http://www.biodiversidadvirtual.org/herbarium/Medicagomarina- L.-img226396.html)


280


Regne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: LiliopsidaDescripció: El borró és una una planta perenne de llargs rizomes. Té fortes i erectes tiges que poden arribar al metre i mig, amb fulles convolutes, rígides, estretes i acabades en punta, d’un color verd grisós, unides a la tija per una lígula. La seva inflorescència és una panícula densa o espiga de color groc formada per un conjunt de petites espícules molt comprimides, la llargada dels quals varia entre els 12 i 14 mm. La inflorescència apareix al final de les tiges, a la part més alta de la planta, i madura a l’agost.Ecologia: Amb els seus forts rizomes contribueix a fixar la sorra i estabilitzar les dunes. Com que creix formant mates denses, crea barreres que impedeixen l’avanç de la sorra. No suporta les temperatures extremes, tot i que necessita calor moderat i insolació

Ammophila arenaria Borró, canya d’arenal Hemicriptòfit Floració: maig-juliolOrdre: CyperalesFamília: PoaceaeGènere: Ammophila

durant tot el dia. Viu en sòls secs, rics en bases però pobres en nitrurs, i de pH 5.5 - 8.Adaptacions: Té pol ·linització anemòfila, el que és de gran utilitat si tenim en compte que la part superior de les dunes està exposada a forts i continuats vents. La forma corva i convoluta de les fulles la protegeix de la forta intentensitat dels rajos solars i les altes temperatures. Els seus rizomes, la subjecten fortament a la sorra, de manera que pot resistir els forts vents i tempestes marines. Si queden desenterrats i acaben al mar, floten sobre l’aigua fins a arribar a una altra platja on, si les condicions són favorables, arrelarà i creixerà un nou exemplar.

281

Eryngium maritimum Panical marí Geòfit Floració: maig-abrilRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Liliopsida

Ordre: CyperalesFamília: PoaceaeGènere: Ammophila

Descripció: Planta perenne espinosa de 2 a 6 dm, d’arrels llenyoses, verticals i poc ramificades. Tiges de fins a 1.2 cm. de diàmetre a la base, ramificades a la part superior, de color verdós i blavós a la part superior. Fulles molt coriàcies i espinoses, tripartides, palmades i dentades, amb les dents oblíquament triangulars i espinosos. Les flors són de color blau, agrupades en capítols subesfèrics. Les bràctees són de la longitud del capítol, rígides i lanceolades, amb 3 lòbuls triangulars i espinosos de major tamany que el capítol i de texuta similar a les fulles, blavosos i sense espines. Bractèoles de fins a 14 mm, tantes com flors, i sèpals rígids i blavosos, d’entre 4 i 6 mm, més grans que els pètals, que són estrets i erectes. Fruit és escamós de fins a 8 x 6 mm.Ecologia: Creix en sòls secs i rics en bases, de pH 5.5-8, i pobres en nitrurs, és indicadora d’alcalinitat. No suporta l’ombra.Adaptacions: Quan arriba l’època desfavorable i els fruits ja han madurat, la planta s’asseca i es trenca molt fàcilment, de manera que les tiges es desprenen de la planta i són empeses pel vent, escampant les llavors.

Echinophora spinosa Equinòfora Hemicriptòfit Floració: juliol-setembreRegne: PlantaeDivisió: SpermatophytaClasse: Dicotyledones

Ordre: ApialesFamília: UmbelliferaeGènere: Echinophora

Descripció: Planta herbàcia perenne i carnosa, de tiges rígides i erectes, de fins a 2 cm. de diàmetre a la seva base, ramificades i estriades, i arrels llenyoses. Les fulles són pinnatistectes binnatisectes, amb 4 o 5 segments foliars oposats de fins a 15 mm, de forma cònica, amb la vaina blanquinosa i acabats amb espina. La inflorescència és una panícula amb forma d’umbel ·la aplanada o lleugerament còncava de fins a 10 cm. de diàmetre. Tenen entre 5 i 12 radis desiguals i apareixen al capdamunt de les tiges superiors. Les flors són blanques hermafrodites al mig i masculines a la perifèria.Ecologia: Creix en sòls de textura sorrenca o franca, amb pH àcid, neutre o alcalí.Adaptacions: Les seves tiges estan recobertes d’una cutícula que protegeix la planta de la sal que arriba amb la brisa marina i redueix la pèrdua d’aigua per transipració. Quan el fruit és madur, la planta es desprèn de la tija on es troba, de manera que aquesta s’asseca i pot anar rodolant empesa pel vent, escampant les llavors per la sorra.


282


Crucianella maritima Crucianel·la Camèfit Foració: abril-setembreRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Magnoliopsida

Ordre: RubialesFamília: RubiaceaeGènere: Crucianella

Descripció: Subarbust perenne d’entre 1 i 4 dm amb rizomes. Les tiges són procumbents o verticals, ramificades des de la base. Les fulles, d’uns 4.5 mm, en verticils de 4, lanceolades, coriàcies i densament imbricades, amb els marges cartilaginosos i blancs. La inflorescència d’entre 10 i 50 mm, és de forma subcilindrica o ovoidal allargada. Les bràctees són molt semblant a la resta de fulles però d’un tamany major, amb vellositat als marges. Flors sèssils, sense calze, la corol ·la de color groc i d’uns 11 mm, amb un tub de fins a 10 mm, que acaba amb 5 lòbuls. De cada flor s’obté un sol fruit, d’uns 3 mm i de color griós.Ecologia: Creix sobre sòls molt secs, lleugerament àcids, de pH 4-7.5, i amb una quantitat moderada de nitrurs. Viu a plena llum, tot i que suporta l’ombra.Adaptacions: Les seves fulles estan densament imbricades per evitar la pèrdua d’aigua per transpiració, a més de reduir la superfície de fulla on toca el sol, protegint-se de l’elevada insolació.

Teucrium polium Timó blanc Camèfit Foració: maig-agostRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Magnoliopsida

Ordre: LamialesFamília: LabiataeGènere: Teucrium

Descripció: Subarbust de tiges ascendents o decumbents, cobertes d’una pubescència blanquinosa, que es pot tornar groga al voltant de la inflorescència. Fulles oposades i disposades en verticilis variables, oblongues o lanceolades, disposades en fascicles. Inflorescència ramificada, que pot ser simple o en forma de panícula. Les bràctees són allargades i ondulades, més llargues que la flor. El calze, més ample que llarg, i de forma tubular i la corol ·la de color blanc o rosat.Ecologia: Creix sobre sòls molt secs, lleugerament àcids, de pH4-7.5, i amb una quantitat moderada de nitrurs. Viu a plena llum, tot i que suporta l’ombra.Adaptacions: Les seves fulles estan recobertes per una pubescència. La pubescència serveix per protegir-se de l’abrasió del vent i l’spray, a més de reduir la inslació sobre les fulles i evitar la pèrdua d’aigua a través de la seva superfície.

283

Pancratium maritimum Lliri de mar Geòfit Foració: maig-octubreRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Liliopsida

Ordre: LilialesFamília: AmaryllidaceaeGènere: Pancratium

Descripció: Planta perenne bulbosa d’entre 3 i 6 dm., amb el bulb enterrat a la sorra i de gran tamany (fins a 8 cm.). Les fulles carnoses i glauques, són basals, neixen directament del bulb, i tenen forma de cinta, d’uns 50 x 2. La inflorescència és una umbel ·la de fins a 15 flors, que són blanques, erectes o inclinades, i amb el pedicel molt curt. Només duren un dia. La corol ·la té 12 dents triangulars al marge. El fruit és una càpsula amb diverses llavors de color negre de fins a 12 x 16 mm.Ecologia: Creix sobre sòls molt secs, dèbilment àcids, de pH 4.5-7.5, i pobres en nitrurs. Necessita molta calor i no suporta l’ombra.Adaptacions: El seu fruit és molt lleuger i flota a l’aigua. Gràcies a aquesta qualitat, durant les tempestes l’aigua del mar se les pot emportar i transportar-les fins a una altra platja on, si les condicions són favorables, creixerà una nova planta.

Plantago crassifolia Pedrenca, plantatge marí Hemicriptòfit Floració: maig-setembreRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Magnoliopsida

Ordre: PlantaginalesFamília: PlantaginaceaeGènere: Plantago

Descripció: Planta perenne d’entre 5 i 30 cm. amb rizomes, pel que arriba a formar gespes bastant denses. Les fulles estan disposades en rosetes basals, són lineals, semicilíndriques, carnoses i glabres, poden tenir algunes dents al marge. La inflorescència és una espiga cilíndrica, amb el peduncle molt més llarg que l’espiga mateixa, i pubescent. Els sèpals són lleugerament lanceolats i diferents entre ells. La corol·la és un tub de fins a 4 mm, llis i pubescent, els lòbuls més o menys ovalats i glabres. Les llavors són més o menys elipsoidals, i tenen la cara interna plana.Ecologia: Creix en sòls de pH àcid, neutre o alcalí, i suporta els terrenys salins, de textura franca o argilosa, freqüentment humits, tot i que no suporta els entollaments. Necessita exposició directa al sol.Adaptacions: La suculència de les fulles és una resposta als alts nivells de salinitat del sòl. Té fortes arrels horitzontals gràcies a les quals forma densos i extensos prats gairebé purs, i així elimina possibles espècies competidores.


284


Scirpus holoschoenus Jonc boval Hemicriptòfit Floració: maig-agostRegne: PlantaeDivisió: MagnoliophytaClasse: Liliopsida

Ordre: CyperalesFamília: CyperaceaeGènere: Scirpoides

Descripció: Planta perenne d’entre 4 i 25 dm amb rizomes. Tiges simples, dures, d’entre 30 i 150 cm., llises, amb fulles només a les beines superiors, molt reduïdes. La inflorescència és laterals, compacta i de forma globosa, de fins a 12 mm de diàmetre, protegida per una o dues bràctees semicilíndriques, que semblen una prolongació de la tija i excedeixen la inflorescència. Les flors apareixen en espícules de fins a 4 mm, oboidals i obtuses, i són hermafrodites, amb 3 estams i 2 o 3 estigmes. El fruit és de color grisós-marronós i de forma ovoïdal, d’entre 0,6 i 1,3 mm.Ecologia: Creix en sòls lleugerament àcids, de pH 4.5-7.5, i pobres en nitrurs. Necessita terrenys humits, que estiguin habitualment entollats.Suporta grans variacions de temperatura.Adaptacions: Les fulles són allargades, dures i en forma de punxa. Això evita la pèrdua d’aigua i l’abrasió produïda pel vent, a més de servir com a defensa davant d’herbívors.

Salicornia fruticosa Salicornia, cirialera Nanofaneròfit Floració: juny, octubreRegne: PlantaeDivisió: TracheophytaClasse: Magnoliopsida

Ordre: CaryophyllalesFamília: ChenopodiaceaeGènere: Arthrocnemum

Descripció: Arbust de fins a 10 dm, erecte i molt ramificat. Les branques molt erectes i ascendents. Les fulles estan oposades, reduïdes a petites escames, disposades a l’àpex de cada artell, formant un anell. La inflorescència és una espiga terminal i lateral, i es disposa a la base dels artells. El fruit és de color grisós i està cobert d’una petita vellositat.Ecologia: Creix en sòls de pH neutre o alcalí, i arriba a suportar els terrenys salins. Aquests han de ser arenosos o franc, i estar freqüentment humits, tot i que suporta les sequeres. Suporta l’exposició directa al sol.Adaptacions: Guarda grans quantitats de sals en els seus teixits, el que li proporciona el característic gust salat. Entre les fulles té petites glàndules que excreten a l’exterior els excessos de sal.

285

BibliografiaFerré, R . Platja natural Els Salats i Els Muntanyans: Creixell, Roda de Berà i Torredembarra. Barcelona: Depana, 2000.Nuet, J. Claus per reconèixer la vegetació de Catalunya. Barcelona: Bubok Publishing, 2010.Polunin, O. Guía de campo de las flores de Europa. Tercera edició. Barcelona: ed. Omega, 1982.Ros, J, et altri. Enciclopedia de la Naturaleza y el Medio Ambiente. Única edició. Barcelona: el Periódico, 1992.

WebgrafiaGencat. 11003601 Gorg de Creixell.http://www20.gencat.cat/docs/DAR/MN_Medi_natural/MN14_Inventari_zones_humides/Documents/Riera_bisbal/Fitxers_estatics/11003601_gorg_creixell.pdfGencat. Hàbitats: Platges arenoses i dunes.http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Medi%20natural/Sistemes%20dinformacio/Habitats/Documents%20complementaris/Documents/Manual_16.pdfGencat. Hàbitats: Matollars i formacions herbàcies de sòls salins o guixencs.http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Medi%20natural/Sistemes%20dinformacio/Habitats/Documents%20complementaris/Documents/Manual_15.pdfAsturnatura. Lista de especies.http://www.asturnatura.com/lista-especies.phpDr. Francisco José Alcaraz Ariza, Universidad de Murcia. Geobotánica, tema 11: El método fitosociológico. http://www.um.es/docencia/geobotanica/ficheros/tema11.pdfDr. Francisco José Alcaraz Ariza, Universidad de Murcia. Geobotánica, tema 18: Salinidad y vegetación. http://www.um.es/docencia/geobotanica/ficheros/tema18.pdfUniversitat de Lleida. Formes biològiques.http://botanicavirtual.udl.es/fbio/fbio.htmManual de restauración de dunas costeras.http://www.magrama.gob.es/es/costas/publicaciones/cap03_ecologia_tcm7-198451.pdf


286


Cada dia hi ha menys sorra i més ciment. Més cigarretes i menys lliris de mar. Més bosses de plàstic i menys peixos.

Salvar el litoral és a les teves mans.

288


El jurat del Premi de Recerca ha destacat la vàlua d’aquests treball i n’ha aconsellat la seva publicació. Davant l’extensió i gran detall de processos i de la seva definició, optem per a oferir-vos l’índex complert i les parts del treball de camp així com les conclusions.

Aquest treball serà penjat íntegrament a la web del Centre.

Lliurament de l ‘accèssit del Premi Recerca de Batxillerat URV Antena del Coneixement Sinibald de Mas 2015. La Sra. Maria Font, en nom de la Universitat i el Sr. Albert Bonet, president del Centre.

289

Anàlisi del nivell d’intensitat acústica de

l’Institut TorredembarraIgnasi Piqué Muntané

Índex1. Introducció 2. El so i les ones sonores

2.1 Moviment vibratori harmònic simple (mvhs)2.2 Moviment ondulatori

2.2.1 Concepte i equació / 2.2.2 Aspectes dinàmics2.3 Les ones sonores

2.3.1 Concepte i característiques2.4 El so

2.4.1 Característiques del so2.5 La intensitat de les ones sonores2.6 Les sensacions i el nivell d’intensitat sonora

3. El sonòmetre3.1 Concepte, etimologia i funcionalitat3.2 Classificació dels decibelímetres

3.2.1 Segons la funció i l’ús / 3.2.2 Segons la precisió3.3 Característiques del decibelímetre emprat en el treball: “velleman” model dvm8080

4. El sistema auditiu4.1 Concepte i etimologia4.2 Procés d’audició

5. Contaminació acústica i problemes de salut5.1 Contaminació acústica5.2 Problemes de salut

5.2.1 Àmbit auditiu /5.2.2 Temps d’exposició aconsellat6. Apartat pràctic: anàlisi del nivell d’intensitat acústica

6.1 Introducció6.2 Mètode de treball6.3 Institut torredembarra

6.3.1 Introducció / 6.3.2 Mètode de treball /6.3.3 Durant les hores de classe als passadissos: mètode de treball i mapa gràfic del nivell d’intensitat acústica / 6.3.4 Dins de la classe i en els canvis de classe: mètode de treball i valoració dels resultats / 6.3.5 Esbarjo: mètode de treball i classificació dels resultats / 6.3.6 Conclusió final dels resultats obtinguts a l’institut torredembarra / 6.4 Solucions i mesures per protegir l’oïda dels alts nivells d’intensitat acústica obtinguts en els experiments / 6.5 Recomanació general

290


7. Errors, dificultats, curiositats i incoherències del treball7.1 Errors7.2 Dificultats principals7.3 Curiositats7.4 Incoherències

8. Conclusió9. Bibliografia10. Annex

1. IntroduccióEl present treball de recerca que he realitzat versa sobre un estudi o

una anàlisi del nivell d’intensitat acústica en el que ens veiem exposats tant alumnes com professors en ambients públics tals com un centre escolar de secundària. La part pràctica d’aquest treball es centra especialment en el centre on estudio, l’Institut Torredembarra, i consisteix en una captura exhaustiva dels valors sobre el nivell d’intensitat sonora de l’edifici en diferents jornades laborals en tots els ambients possibles i concloent amb una reflexió final aportant certs consells que es fomenten sobre els valors obtinguts.

Llavors, el treball es basa en l’aspecte físic del so i les seves qualitats, per tant, s’ha estructurat una part teòrica i inicial que condueix després a la part pràctica i experimental acabant amb una valoració final. Pel que fa referència a la part teòrica, en aquesta es tracten: aspectes físics amb fórmules i equacions del so o les ones sonores diferenciant els conceptes principals; aspectes tecnològics amb l’explicació del sonòmetre, que és l’aparell emprat en els experiments de la part pràctica i aprofundint en les seves característiques, els diferents tipus d’aparells que hi ha al mercat, el seu funcionament, etc.; aspectes fisiològics en els quals es parla de l’oïda i del sistema auditiu de les persones explicant el procediment d’audició així com les parts que hi intervenen; aspectes de salut, citant els problemes que pot produir la contaminació acústica sobre l’organisme; i per acabar, aspectes legals sobre els quals s’anomenen les lleis que s’han promulgat per garantir el benestar dels ciutadans mantenint una convivència sana evitant problemes de tipus sonor.

Després de l’explicació de tots aquests conceptes, s’inicia la part pràctica que consisteix en les anàlisis del nivell d’intensitat sonora. Tot i que aquest apartat comença amb l’obtenció de mostres d’altres ambients externs al centre de secundària que posteriorment s’han utilitzat per altres finalitats com per exemple problemes matemàtics; l’apartat pràctic, en general es

291

centra en l’anàlisi detallada de la quantitat de decibels de l’institut i es conclou amb la menció de diferents llocs característics. D’entre aquests llocs se’n destaquen: un menjador escolar de primària, un assaig musical de banda simfònica, etc. on tots comparteixen la presència d’alts valors del nivell d’intensitat acústica.

Per acabar, es realitza una valoració final dels resultats aportant alternatives per solucionar els problemes que es presenten i es justifiquen a la part pràctica amb els experiments. Finalment, es conclou l’estudi amb una citació dels problemes i dels errors que han aparegut al llarg de les mostres obtingudes. I com a annex, s’han agrupat totes les taules de valors, mapes i gràfiques en què es representen els valors de nivell d’intensitat sonora.

En general, d’aquest treball se n’espera demostrar numèricament un fet evident que ja es sap: vivim en un món amb massa soroll. Actualment, la societat del segle XXI es veu afectada per gran quantitat de sorolls i els índexs de contaminació acústica van en augment a mesura que passen els anys. Les noves tecnologies, les indústries i les innovacions tècniques sempre tenen una repercussió en el món sonor. També cal dir que ja s’han dut mesures per tal de reduir el nivell d’intensitat sonora, com per exemple els cotxes elèctrics, els quals a més de respectar els aspectes ambientals, redueixen el soroll aportant més confort pels usuaris. Tot i que en aquest darrer exemple poden sorgir discrepàncies com és el cas de si els vianants no escolten el cotxe elèctric aproximar-se perquè aquest és molt silenciós, hi ha més risc d’ésser atropellat. Aleshores aquí s’arriba a un dilema que no es tractarà ja que no té importància per aquest treball de recerca.

Llavors, el motiu de la realització d’aquest treball rau en l’intent de

Institut Torredembarrahttp://www.xtec.cat/iestorredembarra/indexprincipal.htm

conscienciar a la gent dels riscos als que es veu sotmès el sistema auditiu i la salut en general de la població. D’aquesta forma, si els ciutadans s’adonen d’aquesta situació, serà més fàcil realitzar canvis per tal de viure en un món millor.

Ignasi Piqué Muntané

292


6. Apartat pràctic: anàlisi del nivell d’intensitat acústica

6.1 IntroduccióL’apartat més important d’aquest treball consisteix en la part pràctica,

en la qual es realitza una anàlisi sobre el nivell d’intensitat acústica en ambients principalment públics. Com per exemple: una festa a l’aire lliure, un centre educatiu, com ara l’Institut Torredembarra o el Castillo de Maimón, un assaig d’una agrupació instrumental etc. Hi ha moltes maneres a l’hora de fer un mapa acústic o si més no, a l’hora d’analitzar el nivell d’intensitat sonora d’un lloc. A més, també hi intervenen moltes variables, és a dir, és comprensiu que els resultats siguin molt heterogenis ja que es veuen afectats per les condicions en què es prenen les mostres. Tot i així, el lloc en el qual s’hi ha destinat més interès és a l’Institut Torredembarra del municipi de Torredembarra realitzant una anàlisi profunda del nivell d’intensitat sonora en l’àmbit escolar.

L’ús del sonòmetre no va ser inicialment en el centre educatiu de secundària, sinó que es van fer unes primeres mostres en altres espais per poder aconseguir experiència a l’hora de prendre valors de nivell d’intensitat sonora. A més, es pot observar un canvi en el mètode de treball emprat si es comparen les primeres mostres de nivell d’intensitat acústica amb les darreres. Per exemple, en els primers experiments només es van prendre 8 mostres de decibels de cada situació concreta per poder fer-ne la mitjana, d’entre les quals 4 es mesuraven amb el mode MANUAL del sonòmetre i les altres 4 amb el mode AUTOMÀTIC; però en les últimes mostres, només per cada situació es van prendre 20 mostres en mode MANUAL i 30 en mode AUTOMÀTIC, passant de 8 mostres per fer la mitjana a 50. D’aquesta forma, les últimes mitjanes són més fiables que no pas les primeres, ja que les variacions puntuals estan incloses com fets inèdits i el valor mitjà no es veu influenciat notablement per valors extrems i espontanis.

6.2 Mètode de treballEl mètode de treball que s’ha utilitzat en tots els subapartats d’aquesta

secció és sempre el mateix. Amb el sonòmetre en funcionament, s’ha utilitzat una llibreta com a base de dades on s’apuntaven els valors de nivell d’intensitat acústica que apareixien a la pantalla de l’aparell. Aquests valors, estructurats en diverses taules i agrupats segons espai, dia, hora i tipus de

293

mostra (en mode MANUAL o AUTOMÀTIC) s’han passat a l’ordinador en diferents fulls tipus “Excel” per tal de poder manejar els valors numèrics i treure’n finalment conclusions. És a dir, de les taules transcrites de la llibreta a l’ordinador se n’han obtingut un conjunt de mitjanes aritmètiques que segons les característiques de la mostra s’han utilitzat amb una finalitat concreta. Algunes s’han agrupat en noves taules i a partir d’aquí en gràfiques de diferents tipus, mapes acústics... depenent de l’ús final assignat, de tal forma que se’n pugui tenir una bona comprensió. Totes aquestes taules i gràfiques, així com els plànols i els mapes de nivell d’intensitat acústica es troben a l’annex del treball de tal forma que es relacionen amb el contingut del text per mitjà d’un nombre romà.

6.3 Institut Torredembarra6.3.1 IntroduccióTal i com ja s’ha comentat a l’inici, l’anàlisi del nivell d’intensitat sonora

en un ambient escolar com el de l’Institut Torredembarra suposa un dels temes més importants del treball. Ja que aquest es basa en l’estudi de la quantitat de decibels que hi ha en un centre educatiu mostrant els perills que suposa en l’àmbit acústic. Llavors, en aquest subapartat s’explicarà de forma detallada com s’ha fet aquesta anàlisi acústica: l’obtenció de mostres, la seva classificació, resultats, problemes, conclusions...

6.3.2 Mètode de treballPer començar, el fet de dur a terme un experiment sobre el nivell

d’intensitat sonora en un centre educatiu de la magnitud de l’Institut Torredembarra, amb tot l’alumnat que comporta així com les instal·lacions, suposa que s’han de tenir molts aspectes en consideració. Per exemple, les mostres obtingudes poden variar notablement en relació a la quantitat de gent involucrada, així com de l’espai en què es prenguin els valors o fins i tot del moment en concret. És a dir, hi ha un canvi bastant considerable de les mostres que es prenguin del passadís quan a la classe del costat s’està fent un examen, on el nivell de decibels serà menor, que quan a l’aula del costat hi estiguin impartint classes, on el nivell d’intensitat acústica serà major1.1En general, el nivell d’intensitat acústica es considera que prové de tres factors:- El soroll que produeixen els alumnes.- El soroll de fons de l’aula que pot provenir de fonts externes com per exemple el carrer. En el cas

de l’Institut Torredembarra, l’única font externa és el soroll de la naturalesa, el qual no té molta repercussió en els resultats.

- I la reverberació, és a dir, l’efecte que produeixen els rebots de les ones sonores a les parets, les quals fan que s’acumuli un nivell d’intensitat acústica a la zona en concret incrementant els valors inicials.


294


Per aquest motiu, les mostres de nivell d’intensitat acústica s’han pres en diferents moments tenint en compte les variables que suposa cada situació. Com ara: en un inici, les primeres mostres estan dutes a terme en hores lectives per tot l’institut, és a dir, es pren el nivell d’intensitat acústica que hi ha pels passadissos quan els alumnes estan dins de les classes; després, hi ha mostres que fan referència al nivell d’intensitat sonora que hi ha dins de les classes al llarg del dia, així com en els canvis de classe, a l’entrada i a la sortida dels alumnes del centre; i finalment la quantitat de decibels pròpies de l’esbarjo, preses en diferents llocs com les pistes de futbol, la biblioteca o la sala de professors; i totes aquestes mostres preses al llarg de la setmana per poder observar l’evolució de cada situació depenent de l’exaltació dels alumnes en relació als dies i a les hores.

6.3.3 Durant les hores de classe als passadissos: mètode de treball i mapa gràfic del nivell d’intensitat acústica

En primer lloc, les primeres anàlisis al centre que s’han pres són les de nivell d’intensitat acústica durant les hores de classe “ANNEX:(XII)”. És a dir, el nivell d’intensitat sonora que hi ha a cadascuna de les diverses zones de l’institut quan la gent està estudiant. Per poder dur a terme aquest experiment, ha estat necessari fer una divisió de l’espai analitzat. De cadascuna de les 4 plantes, se n’han estructurat diverses zones dividides per diferents factors2 de tal forma que n’han sortit en total 37 espais3 “ANNEX:(XIII)”. A l’hora de dur a terme els experiments, de cada espai se n’han pres 10 mostres (com en les anàlisis anteriors) per poder fer-ne la mitjana, on 4 d’aquestes mostres estan agafades amb el mode MANUAL del sonòmetre i les altres 6 són del mode AUTOMÀTIC, d’aquesta manera tots els aspectes que influenciessin els valors s’han englobat en els resultats de les mitjanes.

Les 10 mostres de cadascun dels 37 espais s’han dut a terme durant una setmana, en una hora concreta de cada dia4. A partir d’aquests valors presos manualment se n’han obtingut moltes mitjanes: una de cada lloc 2La planta 4 no s'ha considerat degut al poc alumnat que presenta.3Aquests espais estan situats de forma estratègica per diferents motius. Alguns d'ells són: cadascun dels vèrtexs del quadrat que es forma al voltant del claustre de l'institut en tots els pisos; les escales de cada planta així com els lavabos; i alguns llocs de la planta 1 que corresponen a sales públiques i d'ús comú com la biblioteca, l'aula 102, la consergeria i la sala de professors.4En alguns casos com és el cas del dimecres 18 de setembre o del dilluns 23 de setembre, es van dur a terme el doble de mostres que la resta dels dies.

295

en cadascun dels dies. Llavors se n’ha fet la mitjana total de cada lloc al llarg dels diferents dies de la setmana de tal forma que les mitjanes finals de cadascun dels 37 llocs, es basen en 70 valors. D’aquesta manera si hi ha hagut valors erronis o molt extrems per diverses anomalies, aquests s’engloben per la gran varietat numèrica general. Posteriorment aquestes mitjanes finals s’han emprat en l’elaboració d’un mapa de nivell d’intensitat acústic.

Després de tenir una taula amb cadascuna de les mitjanes finals de cada lloc, se n’ha calculat una darrera mitjana entre tots aquests valors, per tal d’aconseguir un nombre orientatiu que servís com a valor mitjà per delimitar les mostres que es troben per sobre i les que es troben per sota. Aquest valor mitjà de totes les 37 mitjanes anteriors ha estat: 53,61 dB.

Mapa de nivell d’intensitat acústica i valoracions dels resultats:

Mostres de nivell d’intensitat sonora en hores de classe, planta 3 de l’Institut Torredembarra

A partir d’aquí, en l’elaboració del mapa de nivell d’intensitat acústica “ANNEX:(XIV)”, s’han situat les mitjanes de cada lloc en el mapa de l’institut i s’han representat amb color vermell si es trobaven per sobre del valor mitjà general o blau si es trobaven per sota. A més, aquest color varia la seva transparència depenent de la diferència de cada mitjana amb el valor mitjà, per tal de representar la transició entre zones i mostrar quines zones són les més silencioses o altrament, les més sorolloses.

És a dir, com més gran és la diferència de la mitjana amb 53,61 més intens serà el color i per tant tindrà menys transparència, en canvi, com més a prop es trobi d’aquest valor, més tènue es veurà representat. Per exemple, si la mitjana de la zona “X” és 53,78 i la de la zona “Y” és de 55,43, ambdues estaran representades amb el color vermell perquè els valors estan per sobre del valor mitjà 53,61. Però la transparència serà diferent ja que la diferència del valor mitjà amb el de la zona “X” és de 0,17 dB, mentre que amb la zona “Y” és de 1,82 dB; el que significa que el color d’“X” serà un vermell més


296


atenuat per la transparència que el de “Y”, que aquest correspondrà amb un vermell més intens. I en el cas del color blau, passarà el mateix: com més s’allunyi la mostra del valor mitjà, major intensitat representarà el color. Llavors es pot establir que la zones amb els colors menys transparents seran les més sorolloses si es tracta del color vermell, o les més silencioses si és el color blau.

Seguint aquestes bases, finalment s’ha aconseguit un mapa acústic de cadascuna de les plantes del centre en el qual es pot apreciar gràficament com varia el nivell d’intensitat sonora de cada zona respecte al valor mitjà.

D’aquests mapes acústics se n’han pogut obtenir diverses conclusions. Algunes són lògiques degut a l’estructura arquitectònica de l’edifici, a la quantitat d’alumnat per zona... Però d’altres són més aviat sorprenents.

Per començar, a la planta 3 hi ha una clara divisió de dues zones: la part de les aules 302, 301, 311, 312, 313, 314 i 315 el nivell d’intensitat acústica es troba per sota del valor mitjà general en canvi la resta de llocs, el nombre de decibels està per sobre. Segurament es pot atribuir aquest resultat al fet que la zona de color blau no té sostre, està exposada a l’exterior de tal forma que les ones sonores es dissipen fàcilment. A més, totes les aules excepte la 302 (classe on permanentment hi ha alumnes de 1r d’ESO) solen estar bastant buides d’aquesta manera, entre l’estructura arquitectònica i la manca d’alumnat en aquesta zona, és d’esperar que el nivell d’intensitat sonora es trobi per sota del valor mitjà general. Per contra, l’altra meitat de la planta que el nombre de decibels es troba per sobre, també és comprensible, ja que aquest espai té un sostre i per tant el so no es perd a l’exterior sinó que es manté i fa que els nivells d’intensitat acústica siguin prou alts com per superar el valor mitjà general. També se l’hi ha d’atribuir el fet que en aquesta zona hi ha classes de 1r d’ESO, 1r de Batxillerat i 2n de Batxillerat amb un nombre considerat d’estudiants per aula, de tal forma que és normal que el nivell d’intensitat sonora sigui elevat.

A diferència de la planta 3, a la planta 2 n’és molt característic el resultat obtingut. Tota la planta 2 mostra nivells d’intensitat sonora que es troben per sobre del valor mitjà obtingut. En algunes zones el nombre de decibels és major que en d’altres, però principalment totes presenten un nivell d’intensitat acústica elevada. El motiu pel qual es pot justificar aquest fet és que en aquest pis quasi totes les classes estan plenes de gent: alumnes de 2n i 3r d’ESO on l’aglomeració de tants alumnes repercuteix en

297

els nivells d’intensitat sonora. A més, els valors obtinguts també es veuen incrementats perquè les ones sonores no es dissipen per tot el centre com en altres llocs, sinó que es retenen i s’acumulen. Això és deu perquè aquest pis és molt hermètic, és a dir: no té finestres, ni el sostre descobert per on es puguin dissipar les ones sonores i a sobre el formen principalment passadissos tancats que incrementen aquesta acumulació d’ones repercutint en un nivell d’intensitat acústica molt elevat.

En relació a la planta 1 se’n poden distingir dues zones molt ben identificades tot i que principalment, la quantitat de decibels d’aquest pis es troba per sota del valor mitjà general. Per una banda les zones en les quals les mitjanes estan per sobre d’aquest valor són els llocs 18, 19, 21 i 25, és a dir, els passadissos que estan en contacte amb les aules 101, 102, 103, 104 i 105, segurament per l’alumnat que es troba en aquestes classes5; consergeria, en què hi és present contínuament la circulació

Mostres de nivell d’intensitat sonora de l’Institut Torredembarra en hores de classe

de persones (alumnes, professors, conserges...) i els nivells són alts; i finalment la sala de professors, que és semblant a la consergeria. La resta de llocs es troben amb un nivell d’intensitat sonora per sota del valor mitjà, ja que principalment són passadissos sense classes, l’exterior, la biblioteca o espais oberts com el balcó (lloc núm. 20).

Per acabar, a la planta 0 passa el mateix que a la planta 2, tot el claustre està de color vermell, és a dir el nombre de decibels es troba per sobre de 53,61 dB. En algunes zones hi ha major nivell d’intensitat sonora que en d’altres, però en general tot està bastant alt, segurament perquè al estar exposat al centre, tots els sorolls que es produeixen al llarg dels pisos conflueixen en el claustre.

Algunes zones que s’han de destacar són per exemple les escales, on en general els nivells d’intensitat sonora es troben per sota del valor mitjà6. I els lavabos, els quals tots estan bastant per sota de 53,61 dB. 5Exceptuant l'aula 102 on el nivell d'intensitat acústica que mostra es troba per sota de 53,61 dB.6Exceptuant algun pis en el qual això no es produeix. Pot ser per diferents motius encara que no són molt destacables ja que la variació tampoc no és significativa.


298


Això significa que tant les escales com els serveis, estan molt ben aïllats del nivell d’intensitat sonora dels passadissos i les classes.

I finalment, d’entre tot l’Institut Torredembarra, se n’han pogut aconseguir dos espais molt característics: el que té el valor màxim de nivell d’intensitat acústica, que és la zona 11, és a dir al 2n pis, amb 56,92 dB; i el que en té el valor mínim, que és la biblioteca, que no és d’estranyar ja que és un espai que obligatòriament ha de ser silenciós i per tant està molt ben aïllat amb 48,46 dB. La resta de mitjanes es troben compreses en aquests quasi 9 decibels de marge amb homogeneïtat en alguns llocs o amb diferències en d’altres, tal i com ja s’ha explicat.

Cal destacar que el lloc núm. 1 consisteix en el de la classe 309 i tot i que en un inici es va prendre com una zona més, posteriorment s’ha decidit prescindir d’ell ja que no dóna cap valor útil sobre la mitjana de nivell d’intensitat sonora que genera. Això és perquè prendre mostres de quantitat de decibels dins d’una classe només permet saber el nivell d’intensitat acústica que produeix la veu del professor en qüestió ja que els alumnes estan callats i per tant no dóna resultats importants ni tampoc es poden relacionar amb els altres valors dels passadissos. Per aquest motiu, el treball es basa en tots els llocs a partir de la zona 2.

Gràfiques i estudi dels valors obtinguts:Aquestes mesures de nivell d’intensitat sonora durant les classes a

més de representar-se en un mapa acústic a partir de colors, també s’han utilitzat en les gràfiques o diagrames de barres. En ells s’hi pot observar


com ha variat la quantitat de decibels al llarg de la setmana en un lloc concret, de tal forma que en total hi ha 37 gràfiques “ANNEX:(XV)”. Com que no és necessari explicar cadascuna de les gràfiques ja que totes són una mica diverses, alguns trets que se’n poden distingir són: un creixement de decibels en alguns diagrames en la columna de “DIVENDRES 20/09/2013 10h – 11h” i tot i així, sorprenentment, en molts altres gràfics el creixement es produeix

299

a la columna del “DIJOUS 19/09/2013 11:30h – 12:30h”; una diferència important entre les gràfiques és que algunes presenten moltes irregularitats i per tant variacions significatives de nivell d’intensitat acústica al llarg de la setmana, mentre que d’altres es mostra certa homogeneïtat i molt poca variació de valors, per tant, al cap i a la fi, hi ha bastant heterogeneïtat en els resultats; alguns llocs presenten un creixement de quantitat de decibels durant certs dies, com ara la planta 0 té normalment més decibels al llarg del dimecres que no pas en la resta dels dies...

Per acabar, també s’ha dibuixat una darrera gràfica, un diagrama de barres que conté tots els llocs de l’institut analitzats, cadascun amb un valor “ANNEX:(XVI)”. Aquesta gràfica representa la taula de les mitjanes que s’ha comentat a l’hora d’explicar el mapa acústic. Per tant, en total hi ha 37 columnes de les quals se’n pot extreure certa informació com ara: la variació gràfica i alhora numèrica de la quantitat de decibels que hi ha a l’institut relacionada amb els espais; poder distingir-ne els màxims i els mínims7, etc.

A més, en aquest diagrama s’hi ha dibuixat el valor mitjà general (53,61 dB) amb una línia verda. A partir d’aquí, totes les columnes que sobrepassen aquesta línia (i per tant, aquest valor) estan pintades amb un color vermell i les que es troben per sota, amb un color blau (tal i com s’ha pintat el mapa). D’aquesta manera, aquest diagrama suposa la representació en forma de gràfica del mapa acústic de l’institut.

Com a curiositat, cal afegir que s’ha creat una darrera i última gràfica d’aquest subapartat que relaciona les mitjanes del nivell d’intensitat acústica que hi ha a cada planta amb el seu valor “ANNEX:(XVII) i (XVIII)”. En aquest diagrama, tal i com s’ha fet en l’anterior, també s’hi ha situat una línia (de color verd) que representa el valor mitjà general, sobre la que es poden relacionar les columnes que sobrepassen aquest valor que estan pintades de color vermell, i les que es troben per sota, amb color blau. Aquesta gràfica ens permet identificar quina de les 4 plantes es consideraria la més sorollosa arribant a la conclusió que aquesta característica és pròpia de la planta número 2. I també quina és la que mostra menys nivell d’intensitat sonora, que és la número 1. Aquest fet es pot explicar de la següent manera: la planta 2 tal i com s’ha dit anteriorment és la que té més classes plenes amb una estructura molt tancada on les ones de so no es poden dispersar; 7Sense tenir en compte el màxim que es troba a la columna núm.1 ja que com s'ha explicat anteriorment, aquest valor es menysprea


300


i per altra banda, la planta número 1 és òbviament la que té menys nivell d’intensitat sonora, perquè hi ha poques classes amb alumnes (en relació a les altres plantes), té molts llocs oberts (entrada, balcó...) i principalment són zones buides (passadissos de secretaria, biblioteca...). D’aquesta manera, amb aquestes gràfiques es pot observar una relació directa entre la quantitat de decibels de cada planta en relació a les altres i també al valor mitjà general.

6.3.4 Dins de la classe i en els canvis de classe: Mètode de treball i valoració dels resultats

L’altra anàlisi que s’ha dut a terme al centre és aquella en què es representa el nivell d’intensitat acústica que hi ha als passadissos i en una aula en concret quan hi ha gent, és a dir, als canvis de classe.

Aquesta anàlisi va consistir en prendre mostres de nivell d’intensitat sonora mentre es produeix un canvi de classe i els alumnes surten al passadís augmentant, òbviament, el nombre de decibels inicial. Principalment, en aquest subapartat es poden treure algunes conclusions referents a

Captura de valors del nivell d’intensitat acústica en els canvis de classe

l’exaltació que mostren els alumnes al llarg del dia així com al llarg de la setmana. Els llocs que es van utilitzar per mesurar la quantitat de decibels dels canvis de classe van ser la porta de l’entrada de l’institut (per prendre les mostres de l’entrada i la sortida dels estudiants), el lloc 1 (aula 309) i el lloc 2 pels canvis de classe8.

En un inici, com que les mesures feien referència als llocs quan hi havia gent, les primeres mostres es van dur a terme dins de les aules però durant les classes. Aquesta anàlisi es dugué a terme a l’aula 309 i es prenien 50 valors (20 en mode MANUAL i 30 en mode AUTOMÀTIC) i se n’apuntava el nombre d’estudiants per fer relació de nivell d’intensitat sonora amb gent necessària per produir-la. Però al cap d’uns dies aquestes mesures es van menysprear ja que només aportaven informació 8Es va decidir agafar aquests llocs perquè són on conflueix molta gent i a més estan a prop de l’aula on imparteixo classes.

301

sobre la quantitat de decibels de veu que tenen els diferents professors quan imparteixen classes i no pas aspectes útils referents al comportament del conjunt d’estudiants. Per aquest motiu es va deixar de prendre mostres dins de la classe i l’anàlisi només es va centrar en els canvis de classe.

Per poder dur a terme aquestes anàlisis en els canvis de classe, durant l’interval de temps que hi havia entre les classes (uns 5 minuts aproximadament), es van prendre mostres de cada canvi d’hora durant una setmana. Es prenien 80 valors, d’entre les quals 40 s’agafaven dins de la classe “ANNEX:(XIX)” i 40 més fora “ANNEX:(XXII)”. En aquest cas, els valors obtinguts eren fiables i útils per extreure’n informació, ja que els resultats de les mostres de nivell d’intensitat acústica feien referència als estudiants i a la situació general. El motiu pel qual se n’agafaven 40 dins de l’aula i 40 al passadís era per observar com varia el nombre de decibels depenent del lloc. Llavors, en el primer cas, el nivell d’intensitat sonora ve relacionat amb un nombre d’estudiants concret, mentre que en el segon, el nombre de decibels està relacionat amb l’ambient general ja que és impossible comptar el nombre d’estudiants presents en un passadís. Aleshores, a partir de les mesures preses dins de la classe on es té el nombre d’estudiants i també la quantitat de decibels que produeixen, es poden obtenir diverses relacions entre estudiant-nivell d’intensitat sonora produïda que fins i tot es poden quantificar per dur a terme diversos problemes numèrics amb aquests valors9.

De cada 80 mostres, 40 es prenien en mode MANUAL i 40 en mode AUTOMÀTIC (20 de cadascuna dins de classe i les altres 20 al passadís) de tal forma que totes les variables (sons puntuals i sons generals) s’engloben i es tenen en compte per fer la mitjana.9Tot i així, aquests problemes numèrics no s'han pogut quantificar perquè els valors de les mitjanes obtingudes no són coherents amb el nombre d'estudiants implicats. Bàsicament això es produeix perquè en aquestes anàlisis amb poques persones, el nombre de variables que intervenen en els experiments és molt gran (l'excitació dels estudiants, el dia i la hora de la mostra en qüestió, etc). Llavors, en les anàlisis realitzades s'aprecien incoherències com ara: si en alguna mostra amb 20 estudiants la mitjana és de 70 dB, en una altra amb 25 estudiants, és d'esperar que la mitjana fos major de 70 dB, però en els valors obtinguts a part pràctica el resultat és menor de 70 dB. Aleshores no s'assegura que el nivell d'intensitat acústica és directament proporcional al nombre d'estudiants ja que hi ha molts factors que adulteren els valors de les mostres obtingudes. Conseqüentment, no se sap quina de les mostres és la més fiable per fer els problemes numèrics, fet que comporta que no es puguin realitzar aquests problemes, encara que per dur a terme observacions generals, no hi ha cap impediment ja que les incoherències es troben entre 1 i 2 dB de diferència i això no afecta a les conclusions finals.


302


Un cop va acabar la setmana de prendre mostres, aquests valors es van passar a una taula Excel i se’n van obtenir les mitjanes de cada hora de cada dia i de cada un dels dos llocs on es prenien els valors. Cal dir que falten les mitjanes del dimarts 24 de setembre de 2013 de l’entrada i de les 9:00 tant de la classe com del passadís, i del dimecres 25 de setembre de 2013 de l’entrada dins de la classe perquè aquests foren els primers dies que es prenien mostres i encara s’estava habituant el nou mètode de treball. A canvi, es van prendre mesures durant el dimarts i el dimecres de la setmana posterior per tal de compensar els primers dies dels quals en falten bastants valors. A més, per alguns fets puntuals com per exemple que a última hora no hi hagués professor i per tant, no s’impartís classe, el dilluns 30 de setembre de 2013 no té cap mitjana dins de l’aula a la sortida, ja que els alumnes van marxar del centre i no es van poder prendre valors d’aquell moment. Tot i així, sí que se’n van poder aconseguir mostres al passadís gràcies a la resta d’alumnat del centre.

Gràfiques:Després de tenir-ne les mitjanes de tota la setmana, aquestes es van

representar en forma de gràfica a través dels diagrames de barres. En un principi, les gràfiques representen l’evolució del nivell d’intensitat sonora al llarg del dia durant tota la setmana, de tal forma que hi ha 7 diagrames per les mostres de dins de classe “ANNEX:(XX)” i 7 més per les del passadís “ANNEX:(XXIII)”. A part d’aquestes gràfiques, també se n’han fet d’altres que no relacionen l’evolució de quantitat de decibels durant el dia, sinó que ho fan respecte la setmana en una hora en concret. Mitjançant aquest tipus de diagrames es poden treure conclusions com ara si el nivell d’exaltació de l’alumnat a les 9 del matí augmenta o disminueix durant la setmana o si aquesta exaltació va en augment a la sortida de les classes a mesura que s’aproxima el cap de setmana, etc. És a dir, es relacionen els valors amb els dies mesurats en una sola taula. D’aquests diagrames en surten 6, que és el nombre de franges horàries de canvis de classe que hi ha (comptant l’entrada i la sortida de la jornada). On finalment en total n’hi ha 12: 6 pertanyents a dins de la classe “ANNEX:(XXI)” i 6 més al passadís “ANNEX:(XXIV)”. Cal destacar que, les columnes de les primeres gràfiques en les quals es representa l’evolució del nivell d’intensitat sonora al llarg del dia utilitzen un color determinat, i aquest mateix color propi de cada diagrama s’ha mantingut a l’hora de crear les gràfiques que representen l’evolució d’una franja horària al llarg de la setmana.

303

De tal forma que, aquests darrers diagrames estan formats per columnes, cadascuna amb un color diferent que coincideix amb el color de les columnes de la gràfica d’on prové el valor que se n’ha extret. Per tant, són diagrames formats amb valors d’altres diagrames, i d’aquesta manera, visualment n’és més fàcil la comprensió dels resultats.

Per acabar, també hi ha unes últimes gràfiques que consisteixen en la mitjana dels valors obtinguts: les primeres relacionen la mitjana de nivell d’intensitat sonora de tota la setmana en una hora en concret “ANNEX:(XXVa)”; mentre que les darreres relacionen la mitjana de nivell d’intensitat acústica que hi ha al llarg d’un dia, situant tots els dies de la setmana en el mateix diagrama “ANNEX:(XXVb)”. Aquestes gràfiques es dupliquen depenent de si els valors són de dins de la classe o si són del passadís. A més, al diagrama se l’hi ha afegit una línia que representa el valor mitjà per tal d’establir una relació amb la columna, (si hi ha molta diferència, si n’hi ha poca, si el nivell d’intensitat sonora es troba per sobre o si es troba per sota...).

Estudi de les gràfiques:Un cop s’han dibuixat tots els diagrames se’n poden obtenir algunes

conclusions. Tot i així, cal dir abans que hi ha moltes variables en aquestes gràfiques que afecten els valors obtinguts i, conseqüentment, s’han d’interpretar de forma general i aproximada.

Per una banda, si ens centrem en les gràfiques que tracten sobre el nivell d’intensitat acústica des de dins de l’aula podem observar que els valors obtinguts es troben entre els 65 i els 85 dB. El valor mínim és 65,76 dB que es va produir el dijous 26 de setembre de 2013 a les 9:00 h, és a dir, entre primera i segona hora; i el valor màxim correspon a la sortida del dimecres 26 de setembre de 2013 amb 84,76 dB. En general, els valors que apareixen a cada dia són molt diferents els uns dels altres

Captura de valors del nivell d’intensitat acústica en els canvis de classe


304


així com els que hi ha en les diferents hores, aleshores n’és difícil la conclusió amb un patró que n’expliqui els resultats. Pràcticament, cada gràfica té un perfil i un dibuix diferent. Potser un dels factors que n’expliquen aquestes diferències tan grans és el fet que aquestes mostres s’han pres a dins d’una aula i aquest fet es veu influenciat per molts aspectes, com per exemple la quantitat de gent que hi hagi. Com que és un treball de recerca en una classe de 2n de Batxillerat, l’existència d’assignatures optatives implica que en algunes classes hi hagi només 8 persones mentre que en d’altres n’hi pot haver 28. Llavors tots aquests valors d’aquestes gràfiques no tenen una explicació senzilla ja que es veuen modificats per la quantitat de persones que hi hagi a la classe i com que no es repeteix la situació amb les mateixes característiques, els valors obtinguts no es poden relacionar d’una forma clara. Alguna utilització que tindrien aquests valors és per fer problemes matemàtics i físics sobre el nivell d’intensitat sonora o el nombre de decibels resultant però com ja s’ha comentat abans, aquests problemes es realitzaran.

Tot i així, en algunes d’aquestes gràfiques n’és característic el comportament del nivell d’intensitat acústica que hi ha al llarg d’un dia en concret, com per exemple el divendres. El divendres 27 de setembre de 2013 seria d’esperar que el nombre de decibels anés augmentant a mesura que passa el dia per l’exaltació dels alumnes abans de començar el cap de setmana, en canvi la gràfica mostra que el nivell d’intensitat sonora baixa a mesura que passa el dia tret de la “Sortida”. Llavors, la quantitat de decibels assoleix el valor màxim. O per exemple, seria normal que el dia més sorollós de la setmana fos el divendres pel motiu explicat anteriorment del cap de setmana, però res més lluny de la realitat, el dia que el nivell d’intensitat sonora és més alt és el dimecres. Aquest dia es caracteritza per assolir els valors màxims de decibels al llarg de la setmana i a més, aquestes mostres són molt diferents les unes de les altres a mesura que passen les hores del dia. La resta de dies, per contra, mostren valors bastant unànimes, encara que tal i com s’ha explicat abans, aquests resultats són més aviat orientatius i estarien dedicats a una part pràctica amb problemes físics i no pas a una anàlisi acústica que resultaria poc fiable.

Llavors, com que els valors de nivell d’intensitat acústica dins de l’aula no interessen, els que s’han d’estudiar són els propis del passadís. Aquests són més fiables ja que els resultats es basen en un comportament general de l’alumnat, i conseqüentment, el nombre d’alumnes que hi ha pels

305

passadissos normalment és el mateix. Per tant, és d’esperar que els valors siguin bastant semblants i no apareguin nombres molt diferents.

Per començar, els resultats d’aquestes gràfiques es troben compresos entre els 72 dB i els 86 dB. Paradoxalment, tot i que en un inici semblava que el dia més sorollós seria el divendres i després segons les gràfiques es desmentia convertint el dia amb més nivell d’intensitat sonora és el dimecres, en aquestes darreres gràfiques, tot i que mantenen nivells d’intensitat acústica molt semblants on la variació és d’un decibel, el dia més sorollós consisteix en el dijous, amb 85,99 dB durant la sortida10. Per altra banda, el valor mínim es troba el dimarts 24 de setembre de 2013 a les 10:00 h (entre la segona i la tercera classe) amb un valor de 72,88 dB.

En general, n’és característic que tot i que cada dia amb cadascuna de les hores es mostra un dibuix de la gràfica diferent, alguns resultats relacionats tenen comportaments similars, com per exemple: el divendres tot i que quasi sempre mostra més nivell d’intensitat sonora que no pas el dilluns, ambdós dies tenen valors molt semblants; gran part dels dies analitzats evidencien que els màxims valors de quantitat de decibels es produeixen a la “Sortida”, segurament per l’enrenou que es produeix per part de l’alumnat degut a l’alegria de tornar a casa; el dimecres mostra moltes diferències de nivell d’intensitat sonora al llarg del dia, amb valors molt dispars...

Conclusió:


10El dijous 26 de setembre de 2013 és característic perquè cap dels valors pertanyents a aquest dia baixa dels 80 dB.

Tot i així, aquestes gràfiques són orientatives i les poques conclusions que se’n poden extreure són les que s’obtenen amb les gràfiques finals, les que relacionen una franja horària amb la mitjana de tota la setmana o la mitjana de cada dia amb el nombre de decibels resultant. D’aquestes gràfiques se’n pot interpretar que el dilluns sí que és dels dies amb menys nivell d’intensitat sonora, i que el dijous és aquell que en té més, seguit pel dimecres. I que les hores


306


que presenten major nombre de decibels són, òbviament, les de “Sortida” amb l’acabament de les classes, seguit sorprenentment per “l’Entrada” , la qual té valors relativament alts. Finalment, respecte la resta d’hores, el canvi de classe que té un menor nivell d’intensitat acústica és el que es produeix a les 9:00 h del matí (entre la primera classe i la segona) i la resta del dia es manté bastant igualat al voltant dels 79 dB11.

Tot i que aquests resultats en realitat no són completament exactes per la quantitat de variables que intervenen en el treball, l’única conclusió fiable que se’n pot treure i que més endavant es presentarà és que vivim en un món amb massa decibels.

6.3.5 Esbarjo: Mètode de treball i classificació dels resultatsPer acabar, l’última anàlisi acústica que es va dur a terme a l’Institut

Torredembarra correspon a la mitja hora del pati. En aquest darrer subapartat es parla del nivell d’intensitat sonora que es produeix en el esbarjo. Com que aquest té diverses zones característiques, les mostres obtingudes es van prendre en determinats llocs durant una setmana. Llavors, és d’esperar que no hi hagi diferències molt significatives entre els resultats ja que el nombre d’estudiants sol ser el mateix en tots els experiments de tal forma que la variable referent a la quantitat de persones sobre les quals es realitza l’anàlisi desapareix. D’aquesta manera, els valors finals seran bastant generals perquè hi intervindrà molta gent sempre. I alhora, aquests valors també seran molt fiables ja que la mitjana estarà constituïda per una gran quantitat de mostres, de manera que tot i els fets puntuals que puguin ocórrer, aquests no afectaran gaire els resultats finals.

La recopilació de dades es va dur a terme en quatre llocs “ANNEX:(XXVI)”: el passadís (del qual se’n prenien mostres en l’inici del pati i en el final), la biblioteca,

Anàlisi del nivell d’intensitat acústica del pati de l’Institut Torredembarra

11En aquesta última valoració de les gràfiques finals, no s'han explicat les gràfiques corresponents a les mostres preses a dins de les aules, ja que es creu que aquests valors, tal com ja s'ha explicat, no són fiables i poden aportar informació puntual però no general, la qual cosa no tenen molta funció en el treball i no n'és necessària la seva explicació.

307

la sala de professors i les pistes de futbol del pati. Es prenien 50 valors de decibels per cadascuna de les zones (20 amb el mode MANUAL i els altres 30 amb el mode AUTOMÀTIC) de tal forma que per cada esbarjo se n’obtenien 25012. Per tant, cada valor que hi ha en una gràfica està constituït per la mitjana de 50 nombres.

Gràfiques: Aquestes dades a l’hora de

representar-les en una gràfica, s’ha fet de dues maneres: la primera consisteix en relacionar la quantitat de decibels amb els diferents llocs en un sol dia “ANNEX:(XXVII)”, i la segona relaciona el nivell d’intensitat sonora d’un sol lloc en els diferents dies “ANNEX:(XXVIII)”. Aquesta darrera és molt útil ja que permet veure l’evolució de cada lloc al llarg de la setmana. A més cal distingir-ne l’ús de diferents colors seguint el mateix criteri que s’ha explicat abans

12En surten 250 mostres ja que es prenien: 50 a l’inici del pati, 50 a el final del pati, 50 a la biblioteca, 50 a la sala de professors i 50 a les pistes de futbol del pati.

Anàlisi del nivell d’intensitat acústica de l’Institut Torredembarra

amb els diagrames dels canvis de classe i els colors de les seves columnes. Les mostres obtingudes a l’hora del pati són, en general, les que tenen els valors més alts de nivell d’intensitat sonora de tot l’experiment realitzat a l’institut. En aquestes anàlisis s’han obtingut nombres molt elevats, arribant als 90 i 100 dB en alguns casos. Però en realitat, els valors de les mitjanes es troben entre els 53 dB i els 85 dB.

Conclusió:De les gràfiques que se n’han obtingut, algunes conclusions són per

exemple: el moment en el que hi ha major nivell d’intensitat acústica unànimement és a la reentrada de les classes, és a dir, a l’acabament de l’hora del pati. Segurament es produeix aquest resultat per l’esvalotament de l’alumnat a causa del retorn del descans. Després de la fi del pati, el següent valor més gran és l’inici del pati, que òbviament, la quantitat de decibels és bastant alta degut a l’exaltació dels alumnes per sortir al pati a descansar o jugar. Per contra, la zona que mostra menys nivell d’intensitat


308


sonora és, lògicament, la biblioteca. A més, els resultats de la biblioteca es caracteritzen per ser molt dispars, aquest fet es deu a la quantitat de gent que hi havia, ja que no sempre era la mateixa i això repercuteix en els valors obtinguts. Per aquest motiu, la biblioteca no és del tot fiable ja que s’ha de tenir en compte cada valor en relació al nombre d’estudiants presents en el moment i no pas cada mostra en relació a les altres13. N’és destacable que en un dels llocs on el nombre de decibels és molt semblant al llarg de tota la setmana és a la pista de futbol del pati. Totes les mostres es troben al voltant dels 70 dB. Alhora, cal distingir que els valors de la sala de professors també són molt coherents entre ells, tots estan entre els 65 dB i els 70 dB14. Per aquest motiu, com que totes les mostres són molt semblants, no se’n pot distingir un dia en què es produeixi un valor molt exagerat en relació a la resta. Bàsicament potser el més característic és, tal com ja s’ha esmentat, la fi de l’esbarjo on cap valor no baixa dels 82 dB arribant a xifres molt elevades.

Finalment, cal dir que també s’ha representat en els dos últims diagrames, igual que en les altres anàlisis, la mitjana de totes les mostres. El primer dels gràfics representant la mitjana corresponent a tots els dies en cadascun dels llocs “ANNEX:(XXIXa)” i el segon representant la mitjana de tots els llocs en cadascun dels dies “ANNEX:(XXIXb)”. Però aquest darrer gràfic, en realitat no resulta gaire útil ja que no té cap finalitat coherent agrupar dos espais diferents en moments diferents com per exemple, l’acabament del pati al passadís amb la biblioteca. Llavors, l’únic motiu pel qual s’ha construït aquesta gràfica és per apreciar que els valors de les mostres preses a l’hora del pati al llarg de la setmana són molt semblants i alhora bastant fiables ja que les possibles variables dels experiments queden englobades amb la mitjana obtinguda. Tot i així, aquesta unanimitat s’ha aconseguit gràcies a la disminució de variables en l’experiment, com per exemple: la presa de gran quantitat de dades, la utilització de tot l’alumnat per agafar mostres (el nombre de persones no varia d’una forma substancial tal i com passa en les altres anàlisis)...15

13En aquest cas, es van apuntar el nombre d'estudiants presents en cada mostra ja que a partir d'aquí es poden utilitzar aquests valors per fer problemes físics tal i com s'ha explicat anteriorment.14Tret del divendres 27 de setembre de 2013 en el qual els valors s'eleven fins als 80 dB ja que aquell dia hi havia una celebració en aquella sala i l'exaltació del professorat influencià els resultats de les mostres.15Tot i la diferència de gent a la biblioteca i la festa de la sala de professors.

309

6.3.6 Conclusió final dels resultats obtinguts a l ’Institut TorredembarraPer acabar, d’entre totes les mitjanes que se n’han fet i totes les anàlisis,

s’arriba a una conclusió: vivim en un món on hi ha massa soroll16. Ens veiem afectats per un nivell d’intensitat acústica molt superior que pot arribar a produir-nos problemes d’audició i si no s’apliquen mesures aquests seran irremeiables. Tot i aquest alt nivell d’intensitat sonora, els estudiants, el professorat i els treballadors de l’Institut Torredembarra poden estar orgullosos ja que aquest centre està ubicat als afores d’un poble on no hi ha trànsit i el nivell d’intensitat acústica de l’exterior prové de la naturalesa; a diferència dels instituts de les ciutats que acostumen a estar afectats pel soroll del carrer incrementant notablement els valors de les mostres de nivell d’intensitat sonora. Llavors si s’hagués de fer alguna recomanació per millorar la situació seria intentar tranquil·litzar i corregir el comportament dels alumnes silenciant la seva eufòria i mantenint l’ordre i la calma a les classes, bàsicament perquè aquests factors són els que han format les anàlisis del treball demostrant que el nivell d’intensitat acústica és bastant alt. Especialment s’hauria d’actuar sobre els alumnes del 2n pis de l’institut (alumnes de 2n i 3r d’ESO) no perquè siguin els que més decibels provoquen, sinó perquè aquell pis és el que els dispersa menys. Aleshores, per preservar la seguretat auditiva, ja que aquella zona no aïlla el nivell d’intensitat sonora, s’ha d’intentar disminuir la quantitat de decibels produïda. També es podrien dur a terme mesures arquitectòniques com a solució de l’alt nivell d’intensitat acústica, amb l’ús de materials aïllants sonors, però això suposaria un cost econòmic molt elevat que es pot evitar aplicant mesures de comportament més dràstiques sobre l’alumnat.

Conclusió i recomanacions:Llavors, si s’hagués de fer una recomanació per intentar reduir la

quantitat de decibels en un assaig d’orquestra seria el mateix que en el de banda: intentar tocar “piano/fluix, posar-se taps, rehabilitar la sala perquè no ressoni tant, etc.16El fet que hi hagi massa soroll es relaciona amb la taula teòrica que agrupa el nombre de decibels amb la perillositat que suposa estar exposat a aquest nivell d'intensitat sonora. Però cal dir que aquesta taula és irreal ja que és impossible assolir-la. Per tant, tot i que teòricament els valors són massa alts, en realitat no ho són tant, sinó que són reals. Conseqüentment, és veritat que s'han d'adoptar mesures per disminuir aquests valors, però no fa falta que siguin mesures radicals perquè el nivell d'intensitat sonora no és tant exagerat com indica la taula i al cap i a la fi, la quantitat de decibels obtinguda en l'ambient escolar analitzat és bastant normal d'una zona amb el tràfic de molta gent.


310


Però aquests tipus de canvis per intentar assajar amb un nivell d’intensitat acústica menor són contraproduents, ja que si es toca amb sordina o si es toca fluix, no s’aconsegueix l’efecte que requereix el compositor en l’obra, i llavors els assajos no serveixen per res. Aquest dilema és un tant paradoxal ja que tocant fluix potser no se danya tant l’oïda, però el que es tocarà no tindrà cap finalitat, en canvi si es toca normal tal com indiquen les partitures s’està posant en risc el sistema auditiu dels intèrprets. També hi ha la possibilitat de dur taps per les orelles, però això segueix sent igual de paradoxal ja que si per exemple el director porta taps a les orelles, no pot fer les indicacions de matisos en els assajos ja que no sent els resultats dels seus moviments, el que significa que aquests assajos no serveixen per res, en canvi si no els porta, l’oïda es pot deteriorar tot i aconseguir els resultats musicals desitjats. Llavors, això es converteix en un problema important ja que els assajos són molt llargs i una exposició d’aquest tipus té efectes importants sobre la salut de la persona. Aleshores trobar una solució per aquest problema esdevé un procés molt difícil i complex17.

6.4 Solucions i mesures per protegir l’oïda dels alts nivells d’intensitat acústica obtinguts en els experiments

Un cop ja s’ha explicat totes les anàlisis acústiques i s’ha arribat a la conclusió que vivim en un món on el nivell d’intensitat sonora és massa elevat, aleshores es poden idear un conjunt de solucions per disminuir aquesta contaminació acústica. De solucions n’hi ha moltes i de molt variades. En l’apartat anterior de l’anàlisi acústica s’ha exposat alguna solució general en l’institut com ara rectificar el comportament de l’alumnat, o en el cas de l’orquestra i la banda, tocar amb sordina o taps (o fins i tot protegit per làmines de plàstic aïllant sonor, nota de peu núm.76), però en realitat existeixen moltes més solucions per tal d’arreglar la situació.

Especialment, aquestes solucions18 van dedicades al món de l’àmbit 17Darrerament, per tal d'arreglar aquest problema en l'àmbit dels instrumentistes es va idear un model de solució: l’ús de làmines de plàstic transparents i aïllants del so entre cadascun dels músics de tal forma que el nivell d'intensitat acústica no es multiplica sinó que es reparteix d'una forma equitativa encasellant-se en cadascuna de les cel·les dels intèrprets. El problema d'aquesta solució rau en que és poc pràctica per la comoditat del músic a l'hora de tocar, també són mesures que costen molts diners i juntament amb l'aïllament sonor, també es produeix un aïllament dels músics eliminant el contacte directe entre ells i per tant destruint la unitat en què es basa una agrupació instrumental.18Gran part d’aquestes solucions les ha ideat el Govern de la Generalitat de Catalunya per tal de tenir cura de la seguretat dels ciutadans i especialment dels estudiants, ja que aquests darrers resulten estar molt afectats per la contaminació acústica i necessiten mesures per canviar la situació.

311

escolar on en alguns casos ja s’estan aplicant. Alguns exemples són:- Incrementar les estructures aïllants augmentant les superfícies insonores. Això es pot aconseguir amb la ubicació de cartró, poliestirè expandit o suro a les parets.- Habituar les aules on es facin classes amb elements que disminueixin la reverberació (nota de peu núm. 58). Aquests elements que han de crear superfícies irregulars sobre les parets planes de les classes perquè així no es reflecteixin les ones sonores. Poden ser: penja-robes, llibreries, prestatgeries...- Proveir les potes de les taules i de les cadires amb taps de pelfa, d’aquesta forma si s’arrosseguen, s’evita generar sorolls que poden molestar les aules del voltant així com les inferiors.- Substituir les tarimes de rajola per les de fusta de tal forma que es redueixi el temps de reverberació. (En el cas dels menjadors escolars, és recomanable l ’ús d’esmorteïdors de soroll per tal que es redueixi el nivell d’intensitat sonora. Una forma de dur-ho a terme, és amb la ubicació d’estovalles sobre la taula, draps...19)- Mesures més dràstiques de comportament, tal i com ja s’ha explicat en l ’apartat de l ’anàlisi acústica a l ’Institut Torredembarra.- L’ús d’un indicador a l ’aula: últimament, s’ha posat de moda l ’ús d’un llum vermell visible per tots els alumnes de la classe, el qual s’encén quan es sobrepassa un nivell d’intensitat acústica determinat. D’aquesta forma la llum indica quan hi ha massa decibels a l ’aula. Aquest mètode permet motivar als estudiants a seguir una bona conducta per tal que no s’encengui la llum.- Promoure la consciència acústica mitjançant l ’explicació a través de campanyes informatives dels problemes que poden sorgir per culpa de la contaminació acústica; la importància del sistema auditiu; audiometries dels nivells sonors del centre...- La substitució del timbre en l ’inici i la fi de les classes per música, la qual resulta ser més atractiva auditivament i no té un so tant perjudicial, estrident i punyent com el del timbre .20

19Especialment els utensilis de roba absorbeixen gran part de l’energia de les ones sonores, i funcionen molt bé per insonoritzar, per això és profitós l’ús d’estovalles, tovallons, etc. en el menjador.20Les mesures de nivell d’intensitat sonora que genera el timbre de l’Institut Torredembarra es troben entre 103 i 104 dB, els quals són valors molt elevats que poden arribar a ser perjudicials per la salut


312


- La reorganització del funcionament del centre on per exemple s’hi habituïn zones de descans i silenci separades d’altres que siguin d’oci i esbarjo21.- I per acabar, en cas que encara s’hagi de construir el centre educatiu en qüestió, intentar situar-lo en una zona tant allunyada com pugui ser dels focus de soroll com per exemple carrers transitats, estacions de tren, llocs pròxims a aeroports... I tot i així, intentar utilitzar dispositius anti-soroll, com ara: pantalles anti-soroll, elements que esmorteeixin el soroll exterior, una fusteria eficaç a les finestres que produeixin un aïllament sonor22, etc.

6.5 Recomanació generalTotes aquestes mesures que s’han explicat tenen una funcionalitat

única: intentar disminuir el nivell d’intensitat sonora per tal de reduir la contaminació acústica del centre educatiu. Algunes solucions requereixen una inversió de capital important mentre que d’altres no. Llavors, ja que no s’invertirà econòmicament per disminuir el nivell d’intensitat sonora, és aconsellable que els centres intentin aplicar almenys totes aquelles mesures que no necessitin cap capital (o almenys tantes mesures com es puguin), perquè al cap i a la fi la seva única funció és la de protegir la nostra salut a més de crear-nos com a persones.

21En el cas de l’Institut Torredembarra, aquesta última mesura no faria falta aplicar-la, ja que el centre ja està repartit diferenciant zones de treball i silenci (la biblioteca) i espais d’esbarjo (les pistes de futbol).22També es recomana l’ús de juntes de goma a les finestres per tal de tancar hermèticament les obertures que donin al carrer.

313

7. Errors, dificultats, curiositats i incoherències del treball

Abans d’acabar, cal explicar les dificultats i els problemes que han aparegut en la realització d’aquest treball.

7.1 ErrorsPer una banda, com que es tracta d’un treball científic i analític que es

basa en una part pràctica, el més probable és que s’hi hagin produït els tres tipus d’error que s’associen amb l’obtenció de mesures:

-L’error instrumental: que representa el valor més petit que pot apreciar l ’instrument de mesura és a dir, la sensibilitat del decibelímetre. A partir d’aquí, les mostres que s’han pres fan referència al model de sonòmetre “DVM8080 Velleman” amb la sensibilitat d’un decimal en els valors obtinguts entre 30 i 120 dB. En cas que l ’experiment es dugués a terme amb un altre tipus de sonòmetre (ja sigui més especialitzat, o menys) els valors seran semblants però hi haurà variacions puntuals basades en la precisió de les mostres.-L’error sistemàtic: que fa referència a aquell que es produeix de la mateixa manera en tots els mesuraments que es realitzen d’una magnitud. Pot estar originat per un defecte de l ’instrument, per una particularitat de l ’operador o del procés de mesurament... Tot i que aquest tipus d’error no ha estat molt present en les mostres ja que l ’instrument de mesura emprat ha funcionat correctament, en la primera mostra de totes (el Concert de Can Bofill) segons les observacions anotades en la captura de mostres, aquella nit hi hagué molt de vent, fet que repercuteix en les ones sonores fent que es dispersin més de l ’habitual quan no hi ha vent. Aleshores, la presència del factor del medi en el qual es realitza l ’experiment ha tingut transcendència en els resultats ja que potser els valors variarien en una nit sense vent. De tal forma que l ’adulteració de tots els resultats d’aquella nit no es poden relacionar de forma directa amb els de la resta de les anàlisis fent que els valors obtinguts en tota aquella nit estan modificats de la mateixa manera originant l ’error sistemàtic produït pel medi.-I finalment, l ’error aleatori que consisteix en les causes de l ’atzar. Aquest error es pot minimitzar fent la mitjana aritmètica en les mesures obtingudes. Segurament, aquest tipus d’error és el que potser ha tingut més predominança en el treball perquè s’han agafat moltíssims valors per les anàlisis posteriors. Llavors, el fet de que hi hagi tantes dades suposa que hi pot haver errors a l ’hora passar-les del sonòmetre a la llibreta i després, de la llibreta a l ’ordinador, ja sigui per equivocació de tecla o per qualsevol altre motiu informàtic23.

23Aquest error també es pot quantificar definint-lo en: Error absolut, que representa la diferència entre el valor de la mesura i el valor pres com exacte. Té unitats i són les mateixes que les de la mesura, el problema rau en què no es sap quin dels valors és l’exacte, per això es pren com a valor exacte el resultat d’efectuar la mitjana aritmètica. I l’error relatiu en resulta del quocient entre l’error absolut i el valor exacte (el valor obtingut en la mitjana aritmètica). Si aquest resultat es multiplica per 100 s’obté el tant per cent d’error (%) el qual no té unitats.


314


Tot i així cal assegurar que encara que aquests errors hagin interferit en el treball, ja que són típics dels estudis científics i no es poden menysprear ni obviar, aquest no es veu quasi adulterat. Això es deu perquè aquest treball tracta sobre una anàlisi del nivell d’intensitat acústica de la qual se n’han extret conclusions generals, llavors el fet de la precisió no és un factor primordial. És per aquest motiu que s’han agafat moltes mesures en els experiments. D’aquesta forma s’ha pogut fer la mitjana aritmètica englobant les anomalies i aconseguint que aquestes no repercutissin en els valors finals gràcies a la gran quantitat de mostres capturades. A més, aquestes mitjanes tenen una funcionalitat principalment orientativa, aleshores els factors dels errors anteriors que es basen en fets pràcticament puntuals no tenen quasi transcendència, però tot i així s’han d’esmentar perquè hi han estat presents.

7.2 Dificultats principalsLlavors, d’entre les dificultats més rellevants del treball se’n poden destacar:

- El desconeixement del so en l’àmbit físic així com del moviment ondulatori: com que aquest treball es basa en continguts físics que s’estudien a 2n de Batxillerat, quan es va començar (al final de 1r de Batxillerat) hi havia molts conceptes que van ser difícils de tractar i d’entendre degut al desconeixement de la matèria. Especialment durant l’estiu, aquest treball va mostrar moltes dificultats perquè la part teòrica resultava molt difícil a l ’hora d’explicar. Finalment, aquest problema es va solucionar amb l’inici del nou curs i l ’estudi d’aquests nous aspectes els quals facilitaren posteriorment la realització completa del treball 24

- El començament de la part pràctica: potser la part més difícil d’aquest treball rau en la part pràctica la qual estigué aturada sense novetats durant bastant de temps. Per una banda, aquesta part pràctica es basa en l’anàlisi acústica del nivell d’intensitat sonora en un ambient escolar. Suposant que el treball s’inicia a l ’estiu, aquesta part pràctica no es podia efectuar ja que no hi havia l’ambient escolar on fer l ’anàlisi. Llavors es va idear agafar mostres de nivell d’intensitat sonora en algunes situacions concretes per tal de familiaritzar-se amb el decibelímetre encara que aquestes mostres, en un principi, no tinguessin importància posteriorment. Tot i així es va decidir fer les primeres mesures per començar la part pràctica a la festa de Can Bofill (on òbviament no és cap tipus d’ambient escolar) i al “Castillo del Maimón” caracteritzat per representar l’ambient escolar en l’àmbit musical 25.

Després, per tal de no menysprear les mostres que en un moment es van prendre, se’ls 24Per culpa d’aquest desconeixement en l’àmbit físic, el treball realitzat fins l’inici de curs va haver de ser reescrit i corregit notables vegades principalment pel mal ús de la nomenclatura emprada. Per exemple: escriure intensitat sonora considerant que és el mateix que nivell d’intensitat sonora, quan són dues coses ben diferents, etc.25A més, aquesta primera anàlisi va permetre aprendre molt en la presa de valors, com per exemple: saber dividir l’espai, corregir errors inicials, tenir en compte les múltiples variables de l’ambient en què es realitza l’experiment, mantenir una rutina sistemàtica en la captura de dades, establir un ordre entre els valors obtinguts...

315

hi va intentar donar una funcionalitat: els valors de la festa s’empraren en problemes matemàtics i físics i els del “Castillo de Maimón” foren per extreure conclusions generals semblants als de la resta d’anàlisis, encara que menys precises. Aleshores es pot dir que durant l’estiu es produí la inicialització a la part pràctica mentre que a l ’inici del curs aquesta es realitzà a fons.- El desconeixement informàtic: com que per tractar les dades fou necessari transcriure-les a l ’ordinador a un arxiu Excel, i treballar amb aquests aspectes era completament nou, la dificultat rau en el desconeixement a l’hora d’utilitzar les mesures en un ambient completament aliè26. Però gràcies a la pràctica constant i l ’ajuda de persones especialitzades en aquests formats de treball, aquest problema es va solucionar ràpidament i els resultats obtinguts foren òptims.

7.3 CuriositatsI per acabar, una de les curiositats més característiques en la realització

de les anàlisis és l’expectació de la gent del voltant en observar un decibelímetre. En un inici (especialment en les primeres mostres) les persones (tant professors com alumnes) en observar un aparell d’aquest tipus es sorprenien i actuaven de forma diferent per veure si la màquina funcionava de veritat o no. Els tres tipus de comportament característics que es presenciaven es regien pel criteri de l’edat:

Els alumnes d’ESO principalment en observar aquest aparell començaven a cridar per veure si podien aconseguir arribar al valor màxim.

Els alumnes de Batxillerat i els professors, s’encuriosien i preguntaven el motiu de les mostres i l’ús d’aquest aparell.

Els alumnes de Primària restaven callats en un començament. Això es deu segurament per la imposició d’un alumne de batxillerat davant dels nens de primària, però també pel desconeixement de la funcionalitat d’aquell aparell. Aquest desconeixement que alhora era intriga, inseguretat i fins i tot una mica de por es manifestava en un silenci expectant.

7.4 IncoherènciesI pel que fa referència a les incoherències, en aquest treball principalment

se n’ha trobat una al quadre teòric de relació de nivell d’intensitat acústica amb els exemples a la vida real. Segons un estudi de contaminació acústica s’ha realitzat un quadre teòric semblant al que s’ha mostrat a l’apartat de

26D’entre els problemes amb els arxius Excel, els més importants van ser: la creació de mitjanes, ja fos entre valors d’una mateixa taula o entre valors de diferents arxius agrupats en una mitjana general; la construcció de diagrames; l’ordenació de les dades...

316


“Moviment ondulatori”, però més especialitzat:

Però en el treball, a la part pràctica s’ha arribat a altres conclusions ideant un nou quadre27 28:

27Els valors d’aquesta taula també estan influenciats per la precisió del sonòmetre, però en general hi ha moltes discrepàncies amb els quadres teòrics.28A més, en aquesta taula no s’ha especificat els efectes que pot tenir l’exposició a aquests nivells d’intensitat acústica, perquè són (en teoria) els mateixos que en els altres quadres.29N’és característic que la mostra més petita que el decibelímetre emprat en aquest treball ha mostrat és de 43,1 dB. En teoria era un espai molt silenciós ja que aquest valor s’obtingué en una habitació a les 3 de la matinada mentre tothom dormia aïllant els decibels produïts per la respiració amb la porta de la cambra tancada. Tot i aquesta situació de silenci absolut, el valor obtingut es distancia més de 10 dB de diferència amb el que suposadament és el límit inferior de mesura del decibelímetre emprat (30 dB). El qual és un fet molt rar perquè només s’ha arribat a aquest valor una vegada i en un moment molt puntual de màxim silenci, mentre que segons la taula teòrica 40 dB s’assoleixen amb una oficina tranquil·la però no màxima silenciosa.

317

8. ConclusióEn general, en aquest treball s’han trobat moltes conclusions,

especialment a la part pràctica, a partir de les quals s’han establert les recomanacions per tal de solucionar la situació actual. Però pel que fa referència a la conclusió final en la qual es valora tot el treball en si, cal dir que aquest ha estat molt profitós en molts aspectes.

Per una banda, gràcies a aquest treball on ha estat necessari dur a terme una part pràctica, s’ha pogut estrènyer la relació dels conceptes teòrics que s’estudien a classe amb la vida real. S’ha pogut aprofundir i gaudir de la ciència a partir d’estudis exhaustius, establint un bon mètode de treball basat en la captura de dades, el seu processament i la conclusió final. A més, amb aquest treball s’ha aconseguit una millora general aportant molt de rigor en la realització dels experiments així com de la feina en general juntament amb una millora de l’ordre i la planificació a l’hora de treballar.


318


I per altra banda, s’ha pogut demostrar numèricament quin és el distanciament que hi ha entre els valors recomanats amb els valors obtinguts a la part pràctica, perquè des d’un bon inici, ja es sabia que els valors de nivell d’intensitat acústica a la vida real superarien els valors teòrics. On cal destacar que mitjançant aquest treball, s’ha descobert que les orientacions teòriques en realitat són impossibles de seguir a la part pràctica ja que es demostra que a la vida real el nombre de decibels sempre és major.

També, gràcies a l’estudi d’un tema físic que encara no s’havia estudiat a 1r de Batxillerat, l’ús de noves tecnologies, així com l’aprofundiment tecnològic en l’explicació del sonòmetre, fisiològic en l’explicació de l’oïda i fins i tot legislatiu amb les lleis del nivell d’intensitat sonora s’ha produït un enriquiment cultural notable.

Tot i així, cal dir que les condicions en les que es realitzaven els experiments no eren del tot confortables ja que les situacions requerien una posició de treball incòmoda, escriure dret, etc. Però en realitat ha estat una altra forma de veure la ciència i aquest aspecte preval per sobre de la resta acabant amb una sensació positiva d’aquest treball.

Per acabar, aquest estudi intenta reflectir i conscienciar a la població que l’oïda és un dels sentits més importants de les persones i que es pot danyar molt fàcilment, a més que a mesura que es danya, l’individu no n’és conscient, i quan se n’adona que se li ha atrofiat el sistema auditiu, ja no hi ha volta enrere. Per aquest motiu, la millor cura és la prevenció i amb aquest treball s’ha demostrat reiteradament que vivim en un món on hi ha massa soroll. Com que ja es sap que és impossible disminuir el soroll arribant als valors teòrics, doncs almenys aconsello disminuir-lo una mica, perquè aquesta mica pot arribar a ser molt, marcant la frontera entre la sordesa o l’audició. La decisió de cada persona és pròpia, però crec que és millor actuar ara que encara hi som a temps abans que sigui massa tard, i convido a tothom a què comenci a establir mesures i a canviar aquesta situació com més aviat millor.

319

AnnexEn aquest darrer apartat d’aquest treball de recerca s’hi ha agrupat

totes les dades i aspectes de la part pràctica sobre les quals se n’ha fet una anàlisi i se n’ha obtingut una conclusió. En general, aquests annexos estan compostos per gràfiques, taules de valors i plànols. Degut a la restricció d’espai només hi ha les gràfiques més importants que són els mapes acústics i la gràfica general dels valors d’intensitat acústica de les zones de l’institut Torredembarra.

M

apa d

el n

ivel

l d’in

tens

itat a

cúst

ica d

e l’in

stitu

t tor

rede

mba

rra (

xiv)


320


321


322


323


324


325

Activitats i projectes 20015El centre

Cada any, més de trenta mil visites consulten les nostres publicacions que han estat penjades a la pàgina Raco.cat. Aquest fet i el seguimemnt a les diferents iniciatives dels Centres de cada lloc, demostren que hi ha interès per la història més propera.

Com a usuaris, fet que impulsa els diferents treballs per rebre el necessàri “feed-back”, i com a agents de recerca ja que significa que es vol fer amb rigor, consultant fonts i altres treballs per enriquir cada projecte.

La recerca local ja s’ha graduat. La mateixa universitat ha comprés per fi la seva riquesa i necessària existència.

Però no és la recerca i la seva publicació l’únic sentit d’un centre d’estudis, és obrir espais a on debatre, a on documentar-nos, on crear opinió i contextualitzar el que ens han explicat o recordem.

Les activitats, des de les sortides culturals fins a les conferències, són elements que ens permeten descobrir o recuperar el nostre entorn o situar-lo i dimensionar-lo en la seva justa mesura.

El Centre d’Estudis Sinibald de Mas ho fa. Gestionant l’Antena del Coneixement de la URV a Torredembarra, treballem per posar en contacte el saber més acadèmic amb el sentiment més proper. Cal ser suport o ajut de les iniciatives ciutadanes i asssociatives que volen fer de la cultura una cosa ineludible i present a la societat.

Sempre estem disposats a col·laborar, en la mida de les nostres possibilitats, amb tots aquells que es plategin fer quelcom més que viure en societat, com és treballar per ella.

Podem dir que la societat torrenca compte amb el Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Som companys de viatge en algunes ocasions, co-organitzadors en d’altres i un bon lloc on valorar propostes i possibilitats.

326


Organització.-L’Assemblea General celebrada el 8 de juny de 2013 va procedir a la

renovació i elecció d’una nova junta directiva, que ha quedat composada de la següent manera:

President Albert Bonet Vicepresidenta Rosina Boronat Secretària Olga Esteso Tresorer Jordi Cubota Vocal Història Lluís Català Vocal Arts Visuals Eva M. Mohedano Vocal Biblioteca Emma Riambau Vocal Recerca Francesc Mercadé Vocal Formació Josep PujolVocal Joventut Somaya El Asri Zigaf Vocal Activitats culturals Eloi Nolla Subirats

A C T I V I T A T SEls eixos són incenivar la recerca mitjançant debat, sortides culturals, conferències i l’esforç de publicació i difusió. Tot seguit, agrupats per àmbits d’especialtzació, us els relacionem:

Aula de la Gent Gran8 de gener El efecte climàtic: Efectes sobre la vnya i el viJosep Ribes

22 de gener Viaje Al centro del universoOscar cadiach

5 de febrer Drets i deures de la gent granJordi Tous

19 de febrer Història de CatalunyaJosep Maria Sabaté

5 de marçMaria callasM. Carme Domingo

19 de marçEl futur de l’estat del benestarOliver Klein

9 abrilLes tres batalles crucials de la segona guerra mundialJoan M. Thomas

23 abril. Ens delata com escrivim?Celeste Pujol

327

7 de maig Descobrim la catedral de TarragonaJesús Martínez

21 de maig La sang del cordó umbilicalEnric Contreras

18 de junyÉs possible produir electricitat d’una manera neta i eficaç?Sergi Saladié

8 d’octubre Les primaveres àrabs: de Palestina a la Plaça TahrirOliver Klein 22 d’octubre Detectitus i ADN. Històries de la genética forenseJosé Luis Paternain

5 de novembre L’expedició de Sir Jhon Franklin: la gran tragedia de l’exploració Àrtica Francesc Bailon

19 de novembre Visitem l’Amazònia M. Isabel Miró 3 de desembre Les cèl.lules mare. Què són i quina utilitat tenen Enric Contreras 10 de desembre Origen del riu Ebre Alvaro Arasa

Espai de debat

Cicle: ‘Plegats... però junts?’11 gener “Agosto” dirigida por John Wells26 gener “La Boda del Monzón” dirigida por Mira Noir

Cicle: ‘Redescobri-nos de nou... ”8 de febrer “Los Descendients” dirigida por Alexander Payne22 de febrer “Entre copas” dirigida por Alexander Payne Cicle “Pares ”8 març. “Nebraska” de Alexander Payne22 març. “Un mundo mejor” de Susanne Bier

328


12 d’abril. . 150 aniversari Línia Tarragona MartorellCicle “TRENS...”“El Tren” de John Frankenheimer26 d’abril. . Pel·lícula “Imparable” de Tony Scott

3 de maig Cicle: ‘Mares... ”“Marsella” de Belén Macias31 de maig Cicle: ‘Mares... ”“Eclipse Total” de Taylor Hackford

14 de junyCICLE “Històries PROPERES...”“La isla Mínima” d’Alberto Rodríguez

6 setembre Any “OVIDI MONTLLOR”Acte inclòs en la programació de Correllengua 2015 “Furtivos” de José Luís Borau Modera

Cicle: ‘La música com expressió... ”4 d’octubre “Whiplash” de Damien Chazelle18 d’octubre “A propósito de Llewyn Davis” de Joel i Ethan Cohen

Altres

24/25 de juliol de 19.30 a 21h.Sessió tèorica i activitat “Observació de peixos i crancs de la platja de Torredembarra”

Sortida cultural 15 de generToràForn de la vila, actual museu del pa./Pontet del diable/Pont de les Merites./Aqüeducte del Frares./Convent de Sant Antoni de Padua./Capella de Sant Pere dels Murinyols./Església Parroquial de Sant Gil./Torre de Vallferosa.

19 d’abril . Estació de Trens TorredembarraViatge TREN COMMEMORATIU 150 aniversari Línia Tarragona MartorellAturada de 45 minuts. Descobriment Placa. Parlaments. Actuacions.Organitza: Comissió Aniversari - CESM

329

28 de junyCambrilsExposició “Jardins d’Empúries” Visita demostració del molí fariner hidràulicRuta dels Espais de la Guerra CivilVisita al Museu Agrícola de Cambrils guiada i tast de l’oli extra verge amb avellanes i vi.Visita a la Torre del Port.

15 de novembreUn tast de tortosa Una visió general de tot el patrimoni de la ciutat de l’ebre. Des del centre neuràlgic de la ciutat al voltant de la seu, fins les seves defenses, castell de la suda i avançades de sant joan. Per finalitzar la visita amb una teatralització i guiatge pel call jueu de la ciutat.

Sant Jordi23 d’abrilParada de llibres a la Plaça de Les Monges.

Exposició: Roda d’ArtDel 2 al 30 de maig.Exposició d’artistes en itinerància pel territori.Autors de referència en la demarcació com Marta Balañà, Orion Leim, Salvador Anton i Marcel Socias.L’any 1986 es va inaugurar la I Roda d’Art, amb la idea d’exposar obres d’artistes del Camp de Tarragona i de crear un circuit per tal de poder-ne conèixer les obres. Les poblacions en què es podrà visitar l’exposició són Altafulla, Alcover, Valls, Vila-rodona, la Canonja, Riudoms, Tarragona i Torredembarra.

2 d’octubre. Pati del CastellInauguració Exposició

Del 5 al 29 d’octubre150 ANYS DE LA LÍNIA Tarragona-MartorellPati del Castell

330


Presentacions

9 de juny19h. Auca Taverna.“Lluís Gausachs i Ramon” Patriota, republicà i secretari President Tarradellas (1954-1977)De Jaume RenyerPresenta i condueix el debat: Jordi Suñé Antropòleg

20/6/2015Concert – presentació del llibre:“Les cançons de taverna a Torredembarra”Monografia 15De Gabriel Comes NollaSecció d’etnografia. CESM

Reunions / Institucionals

18 de juliolReunió Comarcal de la Comissió organitzadora del 150ftm

Assemblea Ordinària de socis/es11 junyCal Maiam

Altres

Reunions Junta Coordinadora centres d’estudi de Parla CatalanaRecercatyIRMUAntena del Coneixement

331

Normes de publicació d’articles al “Recull de Treballs” del Centre

d’Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra

1. Consideracions Generals· La publicació d’articles en els “Recull de Treballs” del centre d’Estudis

Sinibald de Mas està oberta a qualsevol autor/a sense distincions.· Els temes tractats als articles hauran de fer referència a qualsevol

aspecte relacionat amb la vila de Torredembarra i, per extensió, amb la zona geogràfica del Baix Gaià o del seu interès.

· El consell assessor i de redacció de la publicació vetllaran per la qualitat dels articles publicats i podran admetre o denegar la publicació dels articles presentats.

· Els articles hauran de ser inèdits i no publicats amb anterioritat en cap altre mitjà escrit. En el moment de l’entrega hauran d’estar lliures de compromís de ser publicats en cap altre mitjà escrit.

· Els articles hauran d’estar escrits, preferentment, en llengua catalana.· La publicació d’articles al Recull de Treballs del Centre d’Estudis

Sinibald de Mas està exempta de remuneració econòmica.· Els autors rebran gratuïtament cinc exemplars de la publicació i

podran comprar, a preu de cost, el nombre d’exemplars que desitgin.

332


2. Entrega· Els articles es trametran al Centre d’Estudis Sinibald de Mas a través

del correu electrònic [email protected] o per correu convencional a l’adreça del Centre: C/ Capella 6. local 8, 43830 Torredembarra.

· Els articles s’hauran d’entregar, obligatòriament, en suport informàtic. Els formats acceptats són el .doc, .docx, .odt. Tanmateix també s’acceptarà, tot i no ser obligatòria, una còpia del treball en paper.

· El període d’entrega resta obert tot l’any. · A l’entrega s’hauran d’indicar les dades personals de l’autor/a o autors/

es: Nom i cognoms, adreça, DNI, telèfon i un correu electrònic de contacte.

· Un cop la publicació estigui acceptada es facilitarà una còpia de la maqueta a l’autor/a perquè la revisi. Les modificacions finals s’hauran d’entregar dins el termini que es marqui en el moment de l’entrega i no es podran modificar posteriorment.

3. Text· El text contindrà el títol del treball i el nom i cognoms de l’autor/a.

Voluntàriament es podrà afegir l’adreça electrònica.· La font utilitzada per la redacció del text haurà de ser Times New

Roman o Arial de 12 punts, en cas d’utilitzar el sistema operatiu Windows o l’equivalent si s’utilitza qualsevol altre sistema operatiu. Interlineat 1,5 espais. El color del text haurà de ser el negre.

· Les cites seran a peu de pàgina i hauran d’anar correctament numerades.· Els articles hauran de tenir un màxim de 50.000 caràcters amb espais.

Altres propostes seran estudiades pel consell assessor de la publicació.· El text s’haurà d’acompanyar d’un resum introductori de 800 caràcters

amb espais com a màxim.· El text no podrà contenir expressions violentes, classistes, racistes, ni

que vulnerin els drets humans.· Al final del text s’inclourà, si s’escau, la bibliografia consultada seguint

el format indicat al punt 5.

333

4. Imatges· Els articles es podran acompanyar d’imatges il·lustratives, fotografies,

gràfics, plànols, etc. Aquestes imatges no podran superar el 30% de l’espai total destinat al text. Altres propostes seran estudiades pel consell assessor de la publicació.

· Les imatges es podran entregar en format original (paper, negatiu, placa de vidre,...) o bé en suport informàtic. En aquest cas, només s’acceptaran imatges amb una amplada mínima de 10 cm, una resolució mínima de 300 ppp i amb format .jpg o .tif.

· L’autor/a podrà suggerir la localització de les imatges dins el text indicant el nom de la imatge (amb un color diferent al negre) al lloc del text on cregui convenient inserir-la. Aquesta situació quedarà supeditada, tanmateix, al disseny i la composició gràfica final de la publicació.

· Totes les imatges hauran de dur un peu de foto on haurà de constar, almenys, l’autoria i la procedència de la imatge.

5. Bibliografia· La bibliografia s’haurà d’indicar seguint el següent format: Cognom, Nom (any). Títol de la publicació. Editorial. Lloc de publicació.· En cas de dos o més autors/es s’indicaran seguint el mateix format

anterior però escrivint els autors separats per punt i coma.· En cas d’articles inclosos en revistes o reculls es seguirà el següent

format:Cognom, Nom (any) “Títol de l’article”. Inclòs a: Títol de la revista, núm. X, pàg. X. Editorial. Lloc de la publicació.· Les publicacions aniran ordenades alfabèticament tenint en compte el

primer cognom de l’autor/a.· A les referències a pàgines webs s’indicarà la URL completa i, entre

parèntesis, la data de consulta a la web.Qualsevol modificació d’aquestes normes haurà de ser aprovada per

la junta del Centre d’Estudis Sinibald de Mas prèvia proposta del consell assessor de la publicació o el seu coordinador.

Torredembarra, 30 de juny 2011

334


Publicacions del Centre d’Estudis Sinibald de Mas

Sèrie Recull de Treballs

Recull de Treballs 1 (1983)Recull de Treballs 2 (1984)Recull de Treballs 3 (1986)Recull de Treballs 4 (1996)Recull de Treballs 5 (1998)Recull de Treballs 6 (2003)Recull de Treballs 7 (2004)Recull de Treballs 8 (2006)Recull de Treballs 9 (2008)Recull de Treballs 10 (2009)Recull de Treballs 11 (2010)Recull de Treballs 12 (2011)Recull de Treballs 13 (2012)Recull de Treballs 14 (2013)Recull de Treballs 15 (2014)

Sèrie Monografies

· El Ball de Santa Rosalia. Josep Bargalló Valls i Montserrat Palau. 1983.

· Ranxets. La cuina a Torredembarra. Secció d’Etnologia i Folklore. 1985. 5a edició 2008.

· La festa major de Torredembarra a la segona meitat del segle XIX. Josep Bargalló Valls i Rosalia Gras Minguella. 1988.

· El Ball de Sant Bartomeu. Immaculada Cartañà i Josep Ma Martorell. 1989.

· 40 anys de teatre a Torredembarra. Manuel Crehuet Julià. 1996.· Passejant per vora mar. Guia per classificar petxines. Iris Gual i

Jaume Gual. 1998.

335

· El Ball de Sant Joan de BaixaMar. Gabriel Comes Nolla. 1999· Torredembarra des de mar. Guia de l’exposició. Iris Gual, Carme

Miquel, Josep Gual, Ramon Ferré i Iris Figuerola. 2001.· Peixos i altra vida marina de la platja de Torredembarra. Jordi

Corbera, Pere Abelló i Iris Gual. 2009.· II República, Guerra Civil i Repressió Franquista a Torredembarra

(1931-1945). Set estudis per al seu coneixement. Lluís Català, Carme Miquel, David Morlà, Joaquim Nolla i Jordi Suñé.

· La Mar dels pescadors de BaixaMar. Gabriel Comes Nolla i Iriris Gual Figuerola

· Botiguers i Comerciants Setcentistes de Torredembarra. Salvador-J. Rovira i Gómez.

· Altafulla i Torredembarra 1950-2010. Arxiu d’arquitectura moderna en el seu context urbanístic. Co-editat amb el C.E. d’Altafulla.Varis.

· La cançó de taverna a Torredembarra. Gabriel Comes Nolla· 150 anys del ferrocarril a Torredembarra. Lluís Català Massot

Altres publicacions

· Bonança, oblades... i sípia. Josep Gual Gallofré. 1985.· La Cruz de Término de Torredembarra. Rosalino Rovira Oliver. 1987

(fascímil de l’edició del 1929).· Imatges per recordar: Torredembarra 1900-1975. Carme Miquel,

Jordi Juan, Roser Guasch, Àngela Llorach i Francesc Pujol. 2002· L’aventura democràtica. Torredembarra 1979-2004. Josep Bargalló,

Carlos Blanco, Enric Bonan, Gerard Ciuró, Gabriel Comes, Josep Fortuny, Iris Gual, Santi Guasch, Carles Marquès, Joan Martí, Josep Mercadé, Carme Miquel, Joaquim Nolla, Albert Pujol, Magda Soler, Jordi Suñé, Ma Rosa Wennberg i Xavier Zaragoza. 2004

· Societat, urbanisme i serveis públics a la Torredembarra del segle XIX. Lluís Català Massot. 2007.

336
