reportatge - metges de catalunya · reportatge albins en terra africana entrevista antoni trilla...

Núm. 6 Novembre 2016SEGONA ÈPOCA

ReportatgeAlbins en terra africana

EntrevistaAntoni Trilla

Cara a caraMC – Consell de Col·legis

L a r e v i s t a d e l s i n d i c a t

Sumari13

Metges de Catalunya Consell de Cent, 471 -475, esc B entl.08013 BarcelonaTel. 93 265 11 77

[email protected]

Equip de redacció i imatges:Albert Torres, Hèctor Calvet i Eva Martínez

Coordinació: Elisa de Frutos

D.L.: B 11121-2015

Producció Editorial:

05 Editorial La precarietat laboral

06 Entrevista Josep Vilaplana i Josep Maria Puig,

cara a cara entre sindicat i col·legis

10 Reportatge Albins en terra africana

13 Entrevista Antoni Trilla Garcia, cap de servei de medicina

preventiva de l’Hospital Clínic de Barcelona

16 Article Repercussions del Brexit

18 Metges Sense Fronteres Situació als hospitals de l’est d’Alep, Síria

20 Espai Jurídic Abusos en la contractació temporal

22 Medicina i Catalunya, una mica d’història Hermenegild Puig i Sais: el president inesperat

24 Hem dit MC a la premsa

26 Humor gràfic per Napi

28 MC Magazine Sèries de metges (1956-1983)

EntrevistaTrilla: “Espero que el reconeixement de l’esforç mèdic estradueixi en fets”

ArticleRepercussions del Brexit

Medicina i Catalunya, una mica d’històriaHermenegild Puig i Sais: el president inesperat

16

22

Editorial

La precarietat laboral

Segons J. Fudge i R. Owens, la precarietat laboral és un concepte que descriu la feina no convencional que està mal pagada, és insegura, no té protecció i no pot sostenir amb seguretat una llar. La globalització, el pas de la indústria

manufacturera al sector serveis, i la difusió i massificació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació en les últimes dècades, han contribuït de forma decisiva a l’increment d’aquest tipus de treball. Aquesta nova forma d’entendre l’economia exigeix una gran flexibilitat en el lloc de treball i, en conseqüència, ha provocat una gran debilitat de la relació laboral establerta i un augment del treball precari, especialment en segments de la població ja discriminats laboralment com són les dones, els estrangers i els joves, tots ells sobrerepresentats en aquest tipus d’ocupació. Una de les formes més esteses de precarietat és la temporalitat que, a més, s’acompanya de salaris inferiors, manca de protecció sindical efectiva, menor protecció social, incertesa en la durada dels contractes, horaris canviants, etc.

Davant d’aquesta realitat, podem considerar la precarietat laboral com una mena d’esclavatge modern de baixa intensitat. En el cas dels metges, aquest fet és encara més punyent perquè es practica precisament per part d’institucions públiques que haurien de donar exemple al món empresarial que, per definició i en contraposi-ció a l’Administració, té com a principal -sinó únic- objectiu la maximització dels beneficis, a diferència de les institucions públiques. Que l’Administració practiqui aquest tipus d’explotació laboral de forma conscient, saltant-se lleis i normatives, és especialment pervers i denota fins a quin punt s’ha perdut el sentit de la bona gestió pública. Que hagi de ser Europa la que ens hagi de protegir perquè el país no compleix una mínima regulació dels drets personals i laborals, posa de manifest la baixa qualitat de la nostra democràcia. Probablement, la causa primera o fonamen-tal d’aquesta situació és la gran influència del poder econòmic sobre la legislació, en general, i de forma especial sobre la regulació de l’àmbit laboral. I a continuació trobem l’elevat grau d’incompliment de les degradades i esbiaixades lleis laborals, fent necessari el continu recurs a la justícia per aconseguir el compliment d’aquests drets devaluats.

Aplicar els criteris de gestió privada als ens públics té una bona sonoritat i possi-blement seria positiu si no fos perquè els valors de la gestió privada comporten, in-trínsecament, la maximització del rendiment de la força de treball, amb indiferència vers els drets individuals i de vida familiar dels seus treballadors. Només la defensa activa per part dels treballadors, agrupats en sindicats, pot aturar o frenar aquesta tendència malèvola a què el món occidental ens ha empès des de fa masses anys. Necessitem reforçar la nostra unitat i ampliar al màxim el camp de cobertura sin-dical dels treballadors. El financer George Soros, amb la seva habitual franquesa i lucidesa, va definir de manera precisa el que ens està passant: “És una guerra entre el món del treball i el del capital, i per ara, anem guanyant”.

5 | METGES DE CATALUNYA

Situació críticaJosep Vilaplana trenca el gel. “La professió mèdica es troba en una situació crítica”, afirma amb amargor. “La precarietat, la pressió assistencial i les retallades salarials l’han deixada malmesa, i no es podrà recuperar fins que el pressupost sanitari no retorni, almenys, al nivell de l’any 2010”. La reinversió, a més, és necessària per “aturar la fugida de metges joves, perfectament capacitats i preparats”. Aquesta visió, assegura, és compartida pels quatre col·legis catalans i pel sindicat. Josep Maria Puig assenteix. “Els polítics i els directius d’empreses sanitàries han d’entendre que els facultatius som responsables del 85% de la despesa, i alhora som els

garants de la qualitat. Per tant, no som com la resta d’empleats, som uns socis estratègics”. Tot i així, corrobora l’afirmació de Vilaplana: “la situació és crítica perquè ens tracten com a mers treballadors, sense veu ni vot i diluïts amb altres professionals que poc tenen a veure amb la nostra feina”.

La sortida d’aquesta situació és, segons Vilaplana, l’entesa de tres actors: proveïdors sanitaris (públics i concertats), Departament de Salut i professionals mèdics. “Tots han d’implicar-s’hi i teixir complicitats”. Els metges han de ser proactius: “No pot passar com en el Regne Unit, on gairebé tota l’atenció primària són Ebas però costa trobar metges que vulguin

Sindicat i col·legis, cara a cara ser socis”. Per a Puig, no és necessari que els facultatius esdevinguin empresaris, la clau és “tornar a la idea de la cooperativa, compartint tothom els mateixos riscos i beneficis, amb transparència en la gestió i amb un codi de bones pràctiques”.

Tots dos coincideixen que els professionals s’han de sentir empoderats, amb autonomia real i pràctica. “Els metges de les àrees bàsiques d’atenció primària es queixen que no són autònoms, que tot els hi ve marcat. El sistema esta acostumat a obtenir grans resultats a baix cost i els canvis per fer-lo sostenible poden fer por a alguns”, diu Vilaplana. “Doncs s’hauran d’arriscar perquè, pel contrari, es quedaran amb una plantilla mèdica cremada i desmotivada. A més, segur que els metges poden fer que el sistema encara sigui més eficient”, respon Josep Maria Puig.

ParticipacióEl president del CCMC explica que en una recent reunió amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, els presidents dels quatre col·legis de metges catalans van traslladar la tríada de prioritats que, al parer de les seves respectives institucions, requereix el sistema públic de salut de Catalunya. En primer lloc, la recuperació del pressupost de l’any 2010, a continuació, introduir mecanismes efectius de participació dels professionals i, en tercer lloc, establir un conveni col·lectiu propi per als facultatius

Entrevista

Tots dos han accedit al càrrec aquest estiu i seran els responsables de dirigir les dues principals organitzacions mèdiques de la sanitat catalana en els pròxims anys. Josep Vilaplana, president del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), i Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC) dialoguen sobre les inquietuds professionals i laborals dels facultatius. Les certeses del present i les incerteses del futur en una conversa oberta i sense preguntes.

Vilaplana: “Plantegem tres prioritats al Govern: recuperació del pressupost, participació efectiva dels professionals i conveni mèdic”

METGES DE CATALUNYA | 6

que ajudi a “cosir” el sistema. Vilaplana assegura que la conselleria faria bé en recuperar el Consell de la Professió Mèdica de Catalunya i sosté que, per arribar a assolir el conveni, “cal anar pas a pas, traient temes específics de la negociació sindical i portant-los cap el Consell”, mèdic.

Segons Puig, conveni sembla una paraula “maleïda” i creu que “és millor que de moment l’abandonem”. En aquest sentit, dóna poca importància al concepte i valora més l’instrument. “Es tracta que tinguem una mesa pròpia de negociació per als temes essencialment mèdics, els nostres trets diferencials”. El secretari general de MC reclama que els facultatius també tinguin dret a decidir. Per això, vol que aquest concepte polític s’apliqui al col·lectiu mèdic perquè “altres col·lectius no poden decidir per nosaltres”. Puig demana que les institucions sanitàries del país s’emmirallin en altres països de la UE. “A França, al Regne Unit... no funcionen com nosaltres, allà els metges tenen capacitat de decisió. I aquí també en podríem tenir, només cal voluntat política per promoure que l’ICS i les empreses pròpies i concertades del CatSalut posin en marxa aquesta mesa de negociació mèdica”. El dirigent sindical veu amb bons ulls la reactivació del Consell de la Professió Mèdica de Catalunya, però vol que les decisions que es prenguin en l’organisme siguin operatives i vinculants.

3r Congrés de la Professió Mèdica de CatalunyaCom a president del CCMC i del Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG), Josep Vilaplana convida la professió a participar en el 3r Congrés de la Professió Mèdica que se celebrarà el dia 10 de novembre al Palau de Congressos de Girona. El Congrés, afirma, arriba en un moment clau després que en els darrers 10 anys s’hagin produït grans canvis socials, tecnològics i demogràfics, i després d’una gran crisi econòmica que ha afectat la professió mèdica com poques altres. “Ens enfrontem a enormes reptes de futur, com l’atenció a la cronicitat i l’envelliment de la població. En aquest moment d’incertesa, hem de renovar el nostre contracte social i reafirmar que, malgrat les dificultats,

ens seguim fent responsables de la cura de la salut de la població. Els ciutadans han de saber que només gràcies als nostres esforços la qualitat de l’assistència s’ha mantingut”.

Josep Maria Puig confirma la seva assistència al 3r Congrés de la Professió Mèdica i la seva participació com a ponent en una de les taules de debat de la jornada, concretament la dedicada al ‘Lideratge i participació’. La resta de taules es dedicaran a: ‘Noves realitats, nou professionalisme’, ‘La formació del metge del futur. Instruments de garantia’ i ‘Actualització del Codi de Deontologia’.

PrivatitzacióUna de les polèmiques més arrelades en l’àmbit sanitari és la que fa referència al suposat procés de privatització del sistema. Per a Puig es tracta d’un debat molt ideològic i reclama que s’apliqui el sentit comú. “Des del punt de vista social, sembla poc adequat deixar l’educació i la sanitat de la població en mans de l’ànim de lucre. Tampoc s’ha demostrat que l’alternativa privada sigui més eficient ni que gestioni millor els recursos”. Amb tot, Vilaplana recorda que les entitats privades sense ànim de lucre són punteres en innovació i recerca -especialment als Estats Units-, i considera que la sanitat privada de casa nostra també s’ha de cuidar. “No oblidem que és el canal que utilitza el 27% dels catalans i que tenim molts metges que hi treballen”.

Puig hi està d’acord, però pensa que quan hi ha restricció pressupostària no es poden desviar recursos econòmics per al benefici particular. “Però estic d’acord que no s’ha de demonitzar la sanitat privada”, afegeix.

La decisió del conseller de Salut, Antoni Comín, de treure del Siscat els centres privats amb ànim de lucre apareix en la conversa. “El 17% de l’activitat de l’Hospital General de Catalunya és pública. És lògic moure-ho i provocar un trasbals al centre, a la població de la referència i als hospitals que acolliran aquesta activitat? No seria millor revisar com, de quina manera i a quin preu es fa aquesta activitat a Sant Cugat (HGC)?”. Vilaplana deixa aquestes preguntes en l’aire i defensa que el model sanitari mixt, amb col·laboració publicoprivada, ha demostrat la seva agilitat i eficiència.

A parer del president del CCMC, les aliances territorials en són un bon exemple. Vilaplana reivindica la necessitat de disposar d’entitats potents, descentralitzades i amb autonomia de gestió. Un plantejament, assegura, que ja es preveia en la llei de l’ICS de 2007 però que no s’ha desenvolupat. Puig hi coincideix, però introdueix el temor que existeix en el sector que aquestes aliances territorials s’utilitzin per laboralitzar els treballadors. Amb tot, el secretari general del sindicat mèdic opina que la contractació laboral no hauria de ser un obstacle, ja que el metge “no necessita forçosament ser un funcionari”.

La participació dels metges en la gestió d’aquestes agrupacions territorials de dispositius és “imprescindible”, assevera Puig, perquè esdevindrà un element de motivació i “contribuirà decisivament a la qualitat i l’eficiència del model”.

Reformes Vilaplana i Puig coincideixen que el sistema sanitari català requereix algunes reformes, però sense modificar les bases del model. Vilaplana concreta que els canvis s’haurien d’encaminar a posar les condicions per implantar un sistema de clústers sanitaris “territorialitzats i tecnològicament potents”. El mandatari col·legial afirma que la integració és el futur. Puig també ho creu i aposta per potenciar l’economia d’escala en el sistema. “Tenim uns bons exemples en aquest sentit com són els exitosos codi ictus i codi infart.

Josep Vilaplana també assenyala altres punts que hauria de contemplar una

Puig: “Des del punt de vista social, sembla poc adequat deixar l’educació i la sanitat de la població en mans de l’ànim de lucre”


eventual revisió del sistema: reforma de l’atenció primària (perpètuament reivindicada), orientació cap a l’atenció a la cronicitat i la dependència i integració de l’assistència sanitària i social. “La pobresa és la pitjor malaltia que tenim”, sentència.

Així mateix, defensa que el metge pot liderar i coordinar una assistència que va més enllà de l’estrictament sanitari. “Avui dia, el metge ha de tenir en compte tots els determinants de salut, no només els aspectes clínics”.

Per la seva part, Josep Maria Puig apunta que “no cal inventar res” sinó fer un estudi comparatiu de sistemes sanitaris i importar allò que s’està fent bé en altres països. I sobretot, reitera, “necessitem voluntat política per tirar endavant les reformes”.

FormacióEls canvis en la professió han de començar des de la universitat. “Els col·legis hi insistim i veiem que les universitats, mica en mica, s’estan adaptant a les noves formes d’exercir la medicina: coneixements sobre comunicació, ús d’aplicacions virtuals, avaluacions objectives ... Un ensenyament centrat en la resolució de problemes i no tan sols en les malalties”. Una adaptació lògica, ja que “el 70% de la formació mèdica és pràctica”, segons Puig. “Per això el MIR és exitós”, afegeix.

Per a Vilaplana, l’accés als estudis universitaris de medicina també s’hauria de replantejar: “Els numerus clausus són discriminatoris perquè hi ha gent amb capacitats i habilitats que queda fora. S’ha de tenir en compte l’expedient acadèmic, per descomptat, però també caldria afegir l’actitud, l’empatia, la motivació... valors que s’han de detectar de manera individualitzada, per mitjà d’una entrevista o un vídeo de presentació, amb una aproximació més personalitzada de l’alumne.

L’etapa de formació especialitzada també necessita millores per avançar en la troncalitat i convergir les especialitats a nivell europeu. De nou, Vilaplana incideix en l’actitud. “Una cosa són els coneixements i les habilitats, que sumen, però el que fa multiplicar l’èxit és l’actitud”. Per aquest motiu, aposta perquè en el MIR també es treballin i s’avaluïn els valors i les personalitats.

Pel que fa a la formació mèdica continuada, Vilaplana es mostra partidari d’establir un mecanisme que certifiqui periòdicament la qualificació dels professionals per exercir amb coneixements renovats la medicina. Des del punt de vista sindical es comparteix la base teòrica, diu Puig, però “hi ha la sospita que d’això alguns en vulguin treure profit econòmic”. El secretari general de MC, a més, qüestiona que la recertificació sigui la millor eina i posa com a exemple els EUA, on el sistema d’acreditació està en crisi i alguns estats l’han suprimit. “Sóc favorable a l’avaluació dels coneixements de forma continuada, però escollint bé les eines i els avaluadors”. En aquest sentit, respon Vilaplana, la proposta dels col·legis és que en el sistema de recertificació s’impliquin les empreses, les societats científiques i els òrgans col·legials, tots tres sota la direcció del Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries.

Prescripció infermera El president del CCMC vol transmetre al sindicat la posició col·legial sobre el decret català de prescripció infermera que en aquest moment es troba en fase de revisió i consens per a la seva aprovació. “Per als col·legis, el decret no és prioritari, ni assistencial ni normativament, però si es fa cal que sigui amb rigor i vetllant per la seguretat clínica del pacients. No veiem que en els centres hi hagi una demanda per part de personal d’ infermeria, ni que sigui un dels principals problemes que els afecten. Si es fa bé, no direm res, si es fa malament, direm la nostra”, assegura.

I segueix: “Els esborranys previs que hem vist eren molt millorables i pensem que el treball que es fa en els equips, amb coordinació i col·laboració, ve avalat per la LOPS amb les condicions que determina. Junt amb això, la

delimitació estricta dels àmbits d’acreditació de la infermeria per la utilització i us de medicaments són claus. La prescripció dels fàrmacs es una competència mèdica que es fa després de un procés diagnòstic i de la ponderació d’altres aspectes associats”.

Vilaplana assenyala que els col·legial no veuen inconvenients en la prescripció de productes sanitaris i medicaments per les cures que habitualment utilitza la infermeria. “Però pensem que la acreditació i la formació especifica de la infermeria en els àmbits determinats ha de ser real, per poder indicar, usar i utilitzar fàrmacs no subjectes a recepta mèdica”.

La posició del sindicat és concordant. Josep Maria Puig reforça l’argument que la prescripció de fàrmacs és posterior al diagnòstic i “la capacitat de diagnosticar s’adquireix estudiant i practicant la medicina, no de cap altra manera ni des de cap altra professió”.

Vilaplana: “Avui dia, el metge ha de tenir en compte tots els determinants de salut, no només els aspectes clínics”

Puig: “Hi ha la sospita que amb la recertificació alguns en vulguin treure profit econòmic”


Allà sóc mama Chus. Aquí la doctora M. Jesús Torres, dermatòloga de professió i

vocació que, per atzars de la vida, he tingut el plaer de desplaçar-me a la República Democràtica del Congo amb l’ONG Projecte Ditunga, fundada l’any 2006 per al desenvolupament integral de les comunitats rurals d’aquell país. L’objectiu era atendre principalment la població afectada per albinisme a l’hospital de Ngandanjika, localitat de la província del Kasai-Oriental.

Tot va començar per casualitat. Hi vaig arribar l’any 2015 mitjançant la Academia Española de Dermatología y Venereología que sol·licitava un dermatòleg per formar part d’una expedició quirúrgica coordinada per un grup de metges de l’Hospital Ramon y Cajal de Madrid. El motiu? La presència en aquella regió africana d’un nombrós grup de persones albines que necessitaven ser ateses, en la

La dermatòloga M. Jesús Torres, delegada de Metges de Catalunya (MC), narra la seva experiència cooperativa a la República Democràtica del Congo

Albins en terra africana

seva majoria per lesions precanceroses a la pell. No m’ho vaig pensar dues vegades. Tenia poc temps per fer tots els tràmits de visats, permisos de treball, vacunes i bitllets.

Per bé que pot semblar estrany, l’albinisme és molt més freqüent a l’Àfrica que a Europa o als Estats Units d’Amèrica (EUA), amb el handicap que els africans que pateixen aquesta alteració genètica, que causa l’absència de pigmentació en ulls, pell i cabell, són discriminats tant en l’àmbit social, com en l’educatiu i en el de la salut, de manera que la seva vida està totalment condicionada.

En molts països del continent, com Tanzània, Moçambic o Ruanda, els prejudicis, les supersticions i la bruixeria, fortament arrelada a la societat, han forjat la creença que les parts del cos de les persones albines tenen poders màgics i porten bona sort, motiu pel qual molts albins són víctimes de

segrestos, homicidis o mutilacions, tal com ha denunciat Amnistia Internacional (AI). Però, sortosament, aquesta realitat africana no ha penetrat a la República Democràtica del Congo.

La vintena de professionals sanitaris que integràvem l’expedició vam arribar a la seu de Projecte Ditunga una tarda de primavera. La comunitat ens va rebre amb cants, música i flors. Una benvinguda commovedora. L’endemà la jornada de feina començava amb la sortida del sol. Ràdio Ditunga havia fet difusió de la nostra arribada i les sales d’espera de l’hospital (si és que així les podem anomenar) eren plenes a vessar. Les instal·lacions estaven atrotinades i brutes. Els mitjans eren escassos o gairebé inexistents, si bé el centre acabava d’estrenar la llum elèctrica produïda per un generador que hi havien instal·lat.

La meva sala d’espera era diferent a la resta. Mai no havia vist tants albins junts. Alguns venien caminant de molt lluny i havien fet nit a l’hospital, dormint a terra. Les seves mirades esperançades, repletes de consideració, es dissolien entre el mosaic multicolor de les seves vestimentes. Només tenien ganes de viure. Aquest era el meu millor antídot contra l’esgotament d’unes jornades intenses.

En un dia, podia arribar a veure més de 100 pacients. Alguns, amb grans tumors a les parpelles o amb inflamacions crostoses i erosives dels llavis que, molt probablement, derivarien en tumors malignes i d’altres, sobretot nadons, amb cremades solars que, de ben segur, els produirien lesions precanceroses en edats molt primerenques.

Per bé que pot semblar estrany,

l’albinisme és molt més freqüent

a l’Àfrica que a Europa o als EUA


Des d’una perspectiva sanitària, la majoria d’albins no tenien cap tipus d’informació ni sobre la seva malaltia ni sobre com tractar-la. Aquest era el cas de Georges Mulumba, un jove congolès de 25 anys que no es va poder desplaçar fins a l’hospital. Era molt intel·ligent. Parlava dos idiomes (anglès i francès) i sabia escriure i llegir. Però no es podia moure de casa seva. Tenia dos

càncers cutanis molt avançats i estava en fase terminal.

Vaig decidir d’anar-lo a veure. Vivia en una cabanya feta amb fang i palla, a vint minuts en cotxe de l’hospital. Jeia al llit, envoltat per la seva dona i els seus dos fills. Conservava el seu caràcter lluitador, malgrat l’estat crític en què es trobava. Em va preguntar per

què no havia anat a visitar-lo abans, però, seguidament, em va donar les gràcies per ser allà i no deixar-lo morir com un animal. Un mes més tard vaig saber de la seva mort.

Una mort, com la de molts altres albins africans, que es podria evitar amb campanyes educatives a les escoles i formant els metges locals, perquè puguin actuar i fer un seguiment dels pacients des de la seva infància amb revisions periòdiques. Estem parlant d’un cost insignificant que pot salvar moltes vides i prevenir patiments innecessaris. Estem parlant de nens albins que no arriben a adults, senzillament perquè no saben que s’han de protegir del sol.

A l’Hospital de Ngandanjika vam fer mans i mànigues per obrir camí en aquesta necessitat. Tant l’equip mèdic com el personal d’infermeria vam redoblar esforços. Un visitava, l’altre feia les cures, el de més enllà la cirurgia menor i l’últim explicava als albins com protegir-se dels rajos solars (missió força difícil al tròpic), mentre els repartia gorres, ulleres de sol i cremes fotoprotectores, autèntics béns de luxe a l’Àfrica.

Estem parlant de nens albins que no arriben a adults, senzillament perquè no saben que s’han de protegir del sol


Quan acabàvem la jornada a l’hospital, arribava el moment de tancar els informes mèdics, registrar-los en una llibreta, estudiar els casos més greus i analitzar quines possibilitats quirúrgiques tenien, en una espècia de sessions clíniques (i alhora vitals) que fèiem a

Feies de metge en el seu estat més pur, sense burocràcia, sense gerents, fent servir l’enginy i la cooperació

la seu de Projecte Ditunga, on també participaven facultatius autòctons.

Van ser vuit dies sencers d’experiències que t’omplien de vida. Feies de metge en el seu estat més pur, sense burocràcia, sense gerents, fent servir l’enginy i la cooperació. Allà ningú coneixia la paraula competitivitat. Només tractaves de donar oportunitats de vida a qui no les tenia. Tothom hi col·laborava, tant professionals com pacients. Va ser molt satisfactori.

Des d’aleshores, he continuat vinculada a l’ONG Projecte Ditunga, intentant promoure la comunicació i la unió entre els albins de la regió. Recentment, la comunitat albina ha constituït la

Societat d’Albins del Kasai Oriental (SAKOR) per ajudar-se mútuament, buscar ajudes econòmiques i promoure l’educació sanitària i la integració amb xerrades als centres de salut, escoles i esglésies. Queda molta feina per fer, però entre tots hem començat a construir un nou futur.


Ebola, Zika, enterovirus, diftèria, febre hemorràgica...ens hem d’acostumar a conviure amb epidèmies infeccioses virulentes?Fa més de 30 o 40 anys, quan els antibiòtics van començar a ser molt potents i teníem ja moltes vacunes, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer un pronòstic d’aquells que es guarden. Va dir que en pocs anys no hi hauria malalties infeccioses en el món. Uns anys després, no només no havia passat això sinó que el nombre de malalties infeccioses havia augmen-tat de forma molt notable i ha seguit augmentant des d’aleshores. Algunes noves, altres que reapareixen, altres que crèiem tenir controlades. L’escenari és el món i les distàncies s’han escurçat fins pràcticament fer-se inexistents. Vivim en el món global on hi ha moltes malalties i ens hem d’acostumar a que,

de manera excepcional, arribin aquí. No ens hem d’alarmar, hem de conèixer que existeixen i establir els mecanismes de control i prevenció més elementals: higiene personal, utilitzar amb prudèn-cia els antibiòtics, vacunar-se, etc. Amb això i el nostre sistema sanitari, podem dir que estem raonablement preparats, encara que mai s’hi està del tot.

El següent problema a nivell de salut pública serà, com ja s’anuncia, la resis-tència bacteriana als antibiòtics?És un problema real, que tenim ja aquí, el que els americans diuen a present and real danger, i que malauradament no és fàcil de resoldre. La preocupa-ció de cara al futur està absolutament justificada. La ciència haurà d’avançar molt per trobar antibiòtics, totalment diferents als que tenim ara. La realitat és que ens anem menjant els fàrmacs, per

mal ús, per abús, per la pressió selectiva i per la pròpia evolució dels bacteris. Els meus companys de l’hospital i també els d’atenció primària de vegades reben uns informes amb antibiogrames de pacients en què tot està marcat com a “R”, és a dir, resistent. Aleshores s’han de provar antibiòtics antics o combinacions atípi-ques fins a trobar el que és eficient. Si la infecció és lleu, la podem arribar a curar, si la infecció és greu, la situació és molt més perillosa.

Hi ha cap altra malaltia vírica descone-guda que ens hagi de preocupar?Cada vegada coneixem més malalties, però això no significa que no haguem d’estar sempre alerta. Una gran quanti-tat d’aquestes malalties provenen dels animals, el que es coneix com a zoonosi. En algun moment es produeix un contagi de l’animal a l’home i aquest és

“Espero que el reconeixement de l’esforç que hem fet els metges aquests últims anys es tradueixi en fets”

Entrevista

Antoni Trilla Garcia (1956) cap de servei de medicina preventiva i epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. Professor del Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona (UB).


l’origen de la malaltia. Per tant, és molt important treballar de manera coordi-nada amb els sistemes de vigilància de salut animal i portar aquests controls on majoritàriament s’originen, com l’Àfrica subsahariana i el sud-est asiàtic.

La societat mediatitzada en què vivim sobredimensiona els riscos reals d’aquestes epidèmies?El risc que nosaltres podem estimar com a metges és una cosa i la percep-ció que la societat pot tenir-ne és una altra. De vegades, un risc real es percep com a banal, i hi ha altres que semblen excepcionals però que la reacció que es produeix és de pànic. Un exemple del primer seria el risc de patir un accident de trànsit. N’hi ha molts més morts per accident que per malalties exòtiques, en canvi uns es valoren com una desgrà-cia i els altres ocupen titulars i pàgines de diaris. Els mitjans de comunicació juguen el seu paper. Personalment, penso que en molts d’ells manquen pro-fessionals que tinguin un coneixement bàsic, no han de ser metges o epide-miòlegs, però sí han de ser capaços de valorar la rellevància d’una informació, contrastar-la amb especialistes i pon-derar la manera en què es transmet a l’opinió pública.

Aquestes crisis sanitàries estimulen la investigació? N’aprenem molt, són un estímul per fer progressar el coneixement, però, des del punt de vista de la recerca, fins que no apareixen, estan al calaix dels records.

En el moment que aquestes malalties apareixen, tothom corre, com en el cas paradigmàtic de l’Ebola. Però la investi-gació és reactiva i sobretot es potencia mentre dura l’epidèmia. Hi ha recerca bàsica continuada -estudi de virus, etc.-, però la recerca en tractaments, medica-ments o vacunes es fa moltes vegades a demanda i com a conseqüència d’un brot.

Potser seria més eficaç invertir en millorar els sistemes sanitaris de països que molts cops són l’origen d’aquestes malalties i introduir allà mecanismes bàsics d’higiene i prevenció. Totalment d’acord. Un dels tres paï-sos africans que van patir l’epidèmia d’Ebola, Guinea-Conakry, té tants metges a tot el país com nosaltres a l’Hospital Clínic. El seu sistema òbvia-ment es va col·lapsar. La debilitat d’aquests sistemes sanitaris provoca el risc de l’extensió de les malalties. Invertir en instal·lacions bàsiques i establir programes de prevenció és molt necessari, però alhora és molt complex perquè els governs d’aquests països no sempre ajuden per la seva manca de qualitat democràtica. S’han d’enfortir les capacitats sanitàries a l’Àfrica i en altres llocs del món i també s’han de formar professionals perquè treballin allà, i en això també podem contribuir-hi decisivament.

Veuria amb bons ulls una llei catalana de mecenatge?En l’escenari de futur en què se situï

Catalunya espero que es reconegui que la investigació és fonamental perquè genera coneixement i riquesa. Cal que la indústria farmacèutica aposti de manera més decidida per la recerca a casa nostra, i també que el sistema impositiu català doni avantatges fiscals a qui aporti diners a la investigació. Tenim exemples extraordinaris, com el cas de Pere Mir, un enginyer que es pot comparar amb Bill Gates per la quantitat

d’aportacions que ha fet per la recerca biomèdica a Catalunya. No hi ha dubte que una llei de mecenatge ajudaria molt, com sempre amb transparència en la gestió dels fons i rendició de resultats, que en recerca sempre hem de tenir en compte que són incerts.

Com veu la sanitat catalana?Sempre he treballat per a la sanitat pública, tant a nivell assistencial com de docència. Sóc un ferm defensor del sistema públic i estic convençut que el sistema sanitari català és una veritable estructura d’estat. Els ciuta-dans també ho reconeixen i aprecien que el nivell de la nostra sanitat és molt bo. Evidentment hi ha mancan-ces i qüestions que s’han de millorar i repensar, però qualsevol idea de futur ha de passar per mantenir les bases del sistema actual. Es pot perfeccionar, però sense tocar massa el que ja funciona. Hi ha dues coses a remarcar del que ha passat en els últims anys. Una és que si el sistema ha aguantat ha estat gràcies als esforços dels professionals. Això està clar i ens ho reconeix tothom. De moment només ens ho reconeixen, esperem que algun dia es tradueixi en fets concrets. La segona qüestió és que el sistema sanitari s’ha instrumentat políticament i s’ha utilitzat com a arma llancívola entre partits. Necessitem un pacte d’estat per preservar-lo, amb transparència, amb controls, amb tot el que faci falta, però hem de deixar d’esbroncar-nos per la sanitat perquè és trist i profundament injust.

“Estic convençut que el sistema sanitari català és una veritable estructura d’estat”


I el futur de la medicina?Als meus alumnes sempre els hi dic que han escollit una magnífica professió. Tenim moltes obligacions, però, amb la voluntat de servei a les persones, de millorar els nostres coneixements i d’es-tar al dia, podem fer multitud de feines pel benestar de la població: des de ser cirurgià, metge cooperant o investiga-dor, a, fins i tot, conseller de Salut. L’ofici de metge impregna de valors i d’ètica, perquè per davant de tot s’ha de ser bona persona, els coneixements tècnics ja vindran. Un metge mai serà excel·lent si no és una bona persona. La professió té futur, però aquest s’ha de cuidar per-què ara existeix un drama real, que no es pot consolidar, que és el de la preca-rietat laboral de molts companys, espe-cialment joves. Jo els veig cada dia a la facultat, sé la capacitat que tenen, i veig que després de sis anys d’estudis i d’una dura residència, quan han estat 10 o 11 anys de la seva vida formant-se, els hi oferim contractes de substitució, per hores, per guàrdies... és com si tenim a Iniesta o Messi jugant al Barça B però quan arriba el moment de jugar al pri-mer equip els hi diem que no perquè no els podem pagar el salari i els convidem a marxar a jugar al Manchester United. El sistema ha de tenir la capacitat de retenir els professionals o, com a mínim, oferir-los unes condicions mínimament dignes per desenvolupar la seva carrera professional a Catalunya.

L’Administració diu que el problema és de finançament. Seria partidari d’alguna mena de canvi en el model de presta-ció sanitària que contribuís a fer més sostenible el sistema? Estic convençut que la gran majoria de la societat estaria d’acord amb prio-ritzar més el sistema sanitari a l’hora d’assignar els recursos, redistribuint els que tenim. Si diuen que això no pot ser i demostren, amb transparència, que tot el que es gasta està perfectament justificat, podem parlar si aquells que poden han de pagar alguna cosa més. Però abans s’hauria d’haver esgotat la fase prèvia i veure que, efectivament, no es malbarata res i tota la despesa

és pertinent. I perseguir el frau fiscal perquè no es produeixi la gran injustícia que alguns que tenen molts diners, per mitjà d’instruments legals o paralegals, no paguin quasi bé impostos.

Veuria bé la implementació de fórmules que s’han aplicat en altres països, com el pagament de determinats serveis o la revisió de la cartera?Primer demanaria dues condicions: un estudi seriós previ de l’impacte de mesures com aquestes i que els partits intentessin objectivar-ho i no ho utilitzessin políticament. Si és bo per als ciutadans, hauria de quedar exclòs d’objectius electoralistes.

Segur que més d’un cop ha estat temptat per la política. Algun cop s’ho ha plantejat? Moltes vegades em diuen que sóc molt “polític” i jo l’únic que intento és ser un bon ciutadà. Crec que els siste-mes democràtics, transparents i amb meritocràcia, funcionen. La política és complicada. Jo vaig triar una feina que m’apassiona i sincerament crec que és la que faig menys malament. Respecto i admiro els polítics que fan una feina honesta, penso que són molt valents perquè gairebé sempre són l’ase dels cops. A mi m’agradaria que els polítics s’assessoressin sempre per professio-nals experts. Si és en l’àmbit sanitari, que demanin consell a Metges de Catalunya, als col·legis professionals o a les societats científiques, per exemple. És cert que algun cop m’han fet alguna

“proposta”, però crec que sóc més útil per al país i per al sistema fent la meva feina diàriament. I si mai em consulten alguna cosa, encantat de respondre, si és que sé la resposta.

Una de les demandes que haurien d’atendre els polítics és la d’establir un conveni propi per al col·lectiu mèdic? Metges de Catalunya ha fet i en fa d’aquesta reclamació una bandera, i em sembla molt bé que ho faci. Sé que pot aixecar ampolles, però puc posar un exemple ben conegut. A l’Hospital Clínic tenim un conveni propi per als metges i possiblement ha estat l’ele-ment més determinant per al desen-volupament de l’hospital i dels propis facultatius, òbviament. El nostre con-veni ens permet fer demandes econò-miques raonables, ens permet finançar beques per als residents que acaben el MIR, molts professionals hem pogut fer estades a l’estranger i tenim la capa-citar d’ajustar aspectes amb l’empresa com, per exemple, la nostre carrera professional. Aquest és el conveni dels metges, si altres col·lectius demanen el seu, cap problema. El conveni mèdic és la nostra pedra filosofal i no entenc com encara no el tenim per a tot el col·lectiu. Amb un instrument que ens permetés participar amb autoritat en la gestió clínica, estic convençut que les coses anirien millor. Animo als com-panys del sindicat a continuar treba-llant per aconseguir-ho, amb prudència i persistència, perquè és un objectiu que s’ha d’assolir sí o sí.

“La professió té futur, però aquest s’ha de cuidar ”


Un dels principals motius del Brexit ha estat la forta immigració que acull el Regne Unit: hi resideixen

més de 3,6 milions de ciutadans només de la Unió Europea (EU), dels quals més de 102.000 són espanyols. Dels prop de 300.000 metges que estan treba-llant a l’illa, el 37% són estrangers –la Organización Médica Colegial (OMC) calcula que uns 5.000 són espanyols–, de manera que el país difícilment es pot plantejar fer-los fora sense col·lap-sar el sistema sanitari, malgrat el desig expressat per la primera ministra Theresa May que vol que, d’aquí a 10 anys, tots els metges del National Health Service (NHS) siguin britànics. Una afirmació que després ha hagut de rectificar, davant l’allau de crítiques que han titllat el seu propòsit de xenòfob i racista, ja que recorda els deliris d’obtenir una raça pura. Ara, May només parla d’una amnis-tia per als ciutadans que ja hi resideixen.

Amb independència de l’aspecte moral d’aquesta faceta xenòfoba del Brexit, la nova situació política pot tenir

Repercussions del BrexitJosep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya (MC)

profundes repercussions pràctiques sobre els metges i els pacients, així com també sobre la recerca, la indústria far-macèutica i la salut pública. El setma-nari anglès The Economist ha calculat que el Brexit provocarà una reducció en la despesa sanitària per capita de 135 lliures/any (uns 155 euros) que, si es confirma, tindrà conseqüències importants sobre l’assistència.

Poc abans del referèndum, la conferèn-cia de rectors de les universitats brità-niques, el Royal College of Physicians i les revistes British Medical Journal (BMJ) i Nature van fer públic diferents posicionaments de rebuig al Brexit. Era la primera vegada que dues publicacions científiques participaven en el debat polític, aconsellant votar en contra de la sortida de la UE.

ConseqüènciesEl Regne Unit perdrà influència i control en les polítiques transfron-tereres sobre Salut Pública, en casos com l’Ebola o la grip H1N1, i s’haurà

d’afanyar a crear la seva pròpia legisla-ció sobre malalties infeccioses.

Pel que fa a la recerca, els britànics han atret molts dels millors investigadors del món que o bé marxaran del país, o

no hi podran anar en el futur. A més, el 62% de la recerca que s’hi ha fet ha estat en col·laboració amb la resta de la UE. A partir d’ara, però, el Regne Unit no tindrà tant de pes polític en el disseny europeu dels programes estra-tègics d’investigació i, per tant, acabarà

Els sindicats mèdics britànics temen que la sortida de la UE empitjori les condicions laborals dels professionals


marginat, amb tota probabilitat, de les xarxes i els clústers d’excel·lència, ja que es posarà fi a l’intercanvi d’estudiants i investigadors, circumstància que dan-yarà les universitats britàniques.

A banda d’això, perdrà el 16% de les ajudes que rep actualment del programa Horizon de finançament de la investi-gació i la innovació a la UE, dotat amb 80.000 milions d’euros.

Qui també s’ha posicionat en contra del Brexit ha estat la indústria farmacèutica britànica que depèn molt del mercat interior europeu (un 27% del total de vendes) i de l’harmonització reguladora de la European Medicines Agency (EMA), radicada a Londres, que haurà d’abando-nar la city. Consegüentment, els britànics deixaran d’incidir en les decisions que prengui aquest organisme europeu a l’hora d’aprovar nous fàrmacs.

El bufet d’advocats Faus & Moliner ha analitzat el panorama que pot desplegar el Brexit en l’àmbit de la regulació far-macèutica europea. Les repercussions poden ser diferents, segons quina sigui la relació que estableixi el Regne Unit amb la UE.

Si aconsegueix una connexió com Noruega o Islàndia, tindrà pocs efec-tes pràctics atès que la regulació dels productes farmacèutics estarà subjecte a l’àrea econòmica europea. Si adopta el model suís, la legislació serà molt més restrictiva i si accepta el model de relació que té actualment la UE amb els Estats Units, els acords cauran sota les regles de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i les dificultats seran encara superiors.

A causa del finançament I+D a Europa, algunes empreses establertes al Regne Unit podrien prendre la decisió de traslla-dar la seva seu a un estat de la UE, per

tal de no perdre aquest abundant mannà, i d’altres podrien descartar d’establir-se al país britànic per fer-ho en alguna altra regió dins del marc europeu.

D’altra banda, els titulars d’autoritza-cions de productes biofarmacèutics, obtingudes pel procediment centralitzat de la UE, hauran de transferir el procés a algun dels països membres, en com-pliment de la legislació comunitària que obliga el propietari d’una autorització a tenir la seva seu en territori europeu.

Col·lectiu mèdicEls sindicats mèdics britànics temen que la sortida de la UE empitjori les condicions laborals dels professionals, sobretot en termes d’hores de treball. El límit de les 48 hores setmanals podria saltar pels aires en un escenari de falta de metges i sense canvis en la demanda assistencial. “Ningú no vol tornar als temps en què els facultatius treballaven tantes hores que s’havien convertit en un perill per als pacients”, ha afirmat la British Medical Association (BMA).

Com ja és sabut, el Regne Unit és el destí favorit dels metges espanyols que demanen el certificat d’idoneïtat professional –document necessari per col·legiar-se i treballar com a facul-tatiu en altres països de la UE– a la Organización Médica Colegial (OMC). Exactament, el 39% dels certificats emesos en els últims cinc anys són per anar a exercir a la sanitat britànica.

El problema, si és que s’acaba produint, serà per als professionals que en el moment de la desconnexió definitiva, prevista per a finals de 2019, portin menys de cinc anys residint al país, ja que quan se supera aquest temps s’adquireix automàticament el dret de residència. Per a aquests metges, no se sap si el govern britànic mantindrà el reconeixement del títol de medicina, de

manera que la incertesa –la paraula més repetida en aquests moments en l’àmbit sanitari britànic– continuarà fins que no es concretin definitivament les condi-cions de la sortida de la UE.

De tota manera, el més previsible és que els facultatius espanyols puguin continuar incorporant-se al NHS, amb un augment, això sí, de la complexitat dels tràmits administratius.

Un altre motiu de preocupació afecta els metges que han treballat i han cotit-zat durant anys al Regne Unit, però que han tornat a Espanya i ara pateixen per la seva jubilació. En aquest cas, no hi hauria d’haver cap mena de problema, ja que, segons sembla, els acords sobre Seguretat Social són previs a la constitu-ció de la UE. Malgrat això, tots recor-dem l’exprimer ministre David Cameron advertint a l’agència de notícies Reuters, poc abans del referèndum sobre el Brexit, que les pensions podrien patir fortes retallades si guanyava el “sí”, a causa del forat que es produiria en les finances públiques.

En un editorial recent, la BMJ afir-mava que “molts dels oponents al Brexit estan d’acord que Europa no és perfecta i que necessita reformes, particularment pel que fa a la demo-cratització de les institucions europees, però defensen que una participació activa en la reforma de la UE seria una opció millor que no pas l’aïllament de l’illa com passarà amb el Brexit”.

Així doncs, podem concloure que els promotors del Brexit han actuat com el moviment antivacunes, oblidant el potencial destructiu de la verola o la poliomielitis i centrant-se exclusiva-ment en els possibles efectes adversos de la vacunació.

The Economist ha calculat que el Brexit provocarà

una reducció en la despesa sanitària per capita de 135

lliures/any

La nova situació política pot tenir profundes repercussions pràctiques sobre els metges i els pacients, així com també sobre la recerca, la indústria farmacèutica i la salut pública


Quina és la situació a l’est d’Alep? Des del passat mes de juliol vivim en estat de setge i cobrir les necessitats bàsiques, com aconseguir menjar, s’ha convertit en una missió impossible: les llargues cues davant de les fleques són una escena habitual. I el mateix passa amb altres necessitats bàsiques. La ciutat ha estat sense electricitat durant sis mesos i la gent feia servir generadors, però aquests no podien donar servei durant molt de temps per falta de combustible. Aquest setge i la campanya de bombardejos tan ferotge que estem vivint han convertit aquesta ciutat en un infern.

En aquestes circumstàncies, com funcionen els hospitals? Els bombardejos d’aquests dies són els més brutals dels últims tres anys, de manera que els hospitals funcionen 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, sense parar. Únicament tenim tres quiròfans i, fa poc, vam haver de realitzar més d’una vintena de cirurgies abdominals greus. El problema principal és que no estem preparats per a nivells tan cruels de violència. Per començar, es consumeixen enormes quantitats de subministraments mèdics.

Com fa front a una situació així el personal mèdic de l’hospital? Els metges estan treballant més del que un ésser humà pot suportar. De vegades treballen fins a 20 hores al dia. Simplement, no poden anar-se’n a casa i deixar que la gent mori. Estem aclaparats i, alhora, hi ha un nivell de compromís

Els pacients han d’esperar que altres morin per ser traslladats a les unitats de cures intensives

Abu Waseem,gerent d’un hospital de traumatologia a l’est d’Alep (Síria)

El doctor Abu Waseem és gerent d’un hospital de traumatologia a l’est d’Alep (Síria) que rep suport de Metges Sense Fronteres (MSF). Aquest centre és un dels vuit hospitals en funcionament que queden a la zona, on 250.000 persones viuen assetjades i atrapades entre les bombes.

trobar cap. Ens vam assabentar que un hospital havia patit danys per un bombardeig: la seva unitat de cures intensives estava parcialment danyada, però el respirador havia quedat intacte. No ens ho podíem creure. Immediatament vam anar cap allà, set quilòmetres a la foscor, sota les bombes i vam aconseguir el respirador. Vam salvar la vida a la nena.

Com veu el futur la població i el personal mèdic? La gent està desesperada. Viuen com poden en el dia a dia i esperen que aquesta guerra acabi. Pel que fa a nosaltres, continuarem treballant mentre tinguem alguna manera d’aconseguir subministraments i material mèdic, o puguem anar derivant als ferits i els malalts, o fins que ens quedem sense res. La gent de l’est d’Alep està atrapada i nosaltres ens quedem aquí per ells.

que em fa sentir orgullós de la nostra tasca. Fem tot el que podem per salvar vides, però ens enfrontem a la mort cada dia.

Quins són els principals reptes als quals s’enfronta com a metge? La ciutat en el seu conjunt s’enfronta a una greu falta d’unitats de cures intensives (UCI). Amb el nivell brutal de bombardejos que vivim, totes les UCI estan plenes. Els pacients han d’esperar a que altres morin per poder ser traslladats a un llit disponible. A vegades hem de prendre decisions molt difícils com deixar a un pacient en estat crític morir perquè un altre pugui tenir una oportunitat de viure. Un altre problema molt important és que ara mateix no tenim cap centre on referir als nostres pacients. Alguns d’ells pateixen cremades molt greus o altres condicions mèdiques que no podem tractar a l’est d’Alep. Estan atrapats aquí amb nosaltres. Fem el que podem per salvar-los, però no sempre ho aconseguim.

Hi ha hagut alguna situació especial que recordi? Sí, hi havia una nena de 12 anys que necessitava atenció urgent a la UCI, però no teníem ventilació mecànica i era mitjanit. Fem una crida a tots els hospitals de la ciutat, però no vam

Hospital d’Al Quds, a Alep, després dels atacs aeris del 28 d’abril de 2016. Karam Al-Masri AFP


Espai jurídic

Col·lectiu d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha posat en qüestió el sistema d’interinitat que de

manera generalitzada han estat utilit-zant les administracions públiques per a la cobertura de molts dels seus llocs de treball. Tant és així que ha dictat tres sentències per les que, analitzant diferents situacions, declara que és contrària al dret de la Unió la situació que permet la renovació de contractes temporals sense establir-ne un número màxim i tampoc una durada màxima i limitada en el temps, així com la manca de concreció de la causalitat que necessàriament ha de regir la legitima-ció de l’ús de la contractació temporal.

Es tracta d’un avenç molt important cap a l’assoliment de la finalització de la precarietat permanent en què es troben les persones contractades

amb nomenaments d’interinitat, de la modalitat que sigui, en tant que si bé el Tribunal de Justícia estableix que la substitució temporal de treballadors per atendre necessitats de durada limitada en el temps pot ser una raó objectiva que empari l’ús de la interinitat, el que no ho pot ser és la seva renovació continuada per desenvolupar tasques de caràcter permanent. És a dir, per ocupar llocs de caràcter estructural, que responen a necessitats fixes i continuades en el desenvolupament normal de la feina, més encara si hom no oblida que la finalitat de l’Acord Marc sobre el Treball de durada determinada parteix de la necessitat que els Estats introdueixin mesures per prevenir els abusos que deriven de l’ús successius de contractes temporals, extrem que s’agreuja quan s’hi afegeix el dèficit

estructural de llocs de treball coberts per personal fix.

És el moment, doncs, que les administracions revisin amb urgència el seu sistema de contractació perquè està en risc l’obertura d’un procediment per incompliment del dret de la Comunitat Europea i, per tant, és el moment també que es portin a terme les consultes directes a l’assessoria jurídica per part de qui tingui una cadena de nomenaments d’interinitat, les conseqüències jurídiques de la qual encara no estan definitivament definides però han de comportar necessàriament l’adquisició d’una condició equivalent a la d’una persona indefinida no fixa, o al cobrament d’una indemnització si ja s’ha produït el trencament de la relació temporal.

Abusos en la contractació temporal


Medicina i Catalunya, una mica d’història

Hermenegild Puig i Sais: el president inesperat

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

La relació del Sindicat de Metges de Catalunya amb la política ha estat present des de la seva crea-

ció el març de 1920 fins a l’obligada clausura, el 1939. El primer exemple ja el podem trobar amb l’elecció del president de l’entitat. El bacteriòleg Ramon Pla i Armengol (1880-1956) era un dels majors impulsors de la funda-ció de l’entitat i principal candidat a la presidència però no va acabar sent-ho per motius polítics, ja que va refusar l’oferiment perquè alguns membres de l’entitat van considerar que la seva presència no seria aprovada pels sec-tors polítics conservadors degut al seu manifestat progressisme ideològic. Una tendència política molt allunyada, com veurem, a la que governava els màxims estaments de Catalunya.

Pla i Armengol formava part de l’Agrupació Socialista de Barcelona i s’havia presentat pel Partit Socialista Obrero Español (PSOE, 1879), seria president de la Federació Catalana entre 1931 i 1932, a les eleccions provincials del 6 de juny de 1919 pel districte de Vilanova i la Geltrú-Sant Feliu i on va quedar en darrera posi-ció respecte els set candidats que s’hi van presentar. Aquell mateix any va ser elegit delegat pel Sindicat Únic de Professions Lliberals al II Congrés de la Confederació Nacional de Treballadors (1910) a Madrid. El 1933 va abandonar el partit per ingressar a la Unió Socialista de Catalunya (1923-1936) i a les rellevants eleccions generals del 16 de febrer de 1936 va ser elegit diputat per Barcelona-ciutat representant al Front d’Esquerres. Malgrat la dolenta vivència inicial amb el Sindicat de Metges va for-mar part de la Junta de 1920 al 1924.

Com era previsible, davant d’aquest currículum polític “advers” als interes-sos polítics i fundacionals del Sindicat de Metges, l’entitat va creure pertinent atorgar la presidència a una per-sona amb un historial més propici als interessos de l’entitat per tal de tenir una major entesa política per a futurs tractes. L’escollit va ser l’especialista en malalties infeccioses Hermenegild Puig i Sais (1860-1941), el qual, a més del seu prestigi professional, era proper a la formació catalanista i conservadora de la Lliga Regionalista (1901-1936).

Cal tenir present que l’esmentat partit dirigia la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) presidida per l’advocat i ex president de la citada Diputació, Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917) i la Diputació de Barcelona (1907), dirigida per l’advocat i escriptor Joan Vallès i Pujals (1861-1966).

Tanmateix, Puig no era cap “rara avis” perquè comptava amb una dilatada expe-riència en el món de la política. El 1888 va ser un dels signants del “Missatge a la Reina Regent”, un document de to força conservador que demanava l’autonomia

de Catalunya i que va ser signat per 2.601 persones d’arreu del territori. Tres anys després va formar part del cercle fundacional del grup polític de la Unió Catalanista (1891-1936), la qual aplegava diversos sindicats i associacions catalanistes. Un any després, aquesta formació va ser impulsora de la primera Assemblea a Manresa que posteriorment va crear les Bases de Manresa. El 1906 també va participar en l’organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

Durant molts anys va estar vinculat políticament a la Lliga Regionalista, però el 1922 va unir-se a la novella formació d’Acció Catalana (1922-1931) sorgida arran d’una escissió de la Lliga. El 10 de juny de 1923 va presentar-se pel dis-tricte II de Barcelona, juntament amb els historiadors Lluís Nicolau d’Olwer (1888-1961) i Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939). Els excel·lents resultats obtinguts va comportar que els tres can-didats fossin elegits, Puig i Sais va quedar en segona posició amb 6.754 vots.

Malauradament la seva participació a la Diputació i la Mancomunitat va ser efímera per culpa del pronuncia-ment de l’aleshores Capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera Orbaneja (1870-1930). Tot i així, a la seva primera intervenció a l’Assemblea va versar sobre la necessitat que les banderes catalana i l’espanyola esti-guessin presents a les sessions, ja que per a ell l’espanyola només havia de ser present en les festes assenyalades de tot l’Estat. Com podem veure, tota una declaració d’intencions vers la defensa de Catalunya i, com veurem, el món de la medicina.


HEM DITMETGES DE CATALUNYA | 24

> 21/07/2016

Puig, nomenat secretari adjunt de Relacions Laborals de la CESMEl secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, ha estat designat secretari adjunt de Relacions Laborals de la Confederación Estatal de Sindicatos Médicos (CESM), per coordinar les polítiques sindicals autonòmiques de defensa i millora de les condicions laborals i professionals dels facultatius amb contracte laboral (no estatutari). Els continguts concrets d’aquesta nova secretaria s’han de fixar en la propera reu-nió de la Comissió Permanent de la CESM que tindrà lloc el dimecres 21 de setembre, a Madrid.

> 16/09/2016

MC reclama a Comín acabar amb la precarietat laboral dels facultatiusLa nova direcció de Metges Catalunya (MC), encapçalada pel president, Jordi Cruz, i el secretari general, Josep Maria Puig, ha man-tingut la seva primera reunió amb el conseller de Salut, Antoni Comín. Per part del departament, també han participat en la trobada el director i el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira i Josep Maria Argimon, respectivament. Els representats del sindicat mèdic han lliurat al conseller un document que recull les principals problemàtiques que hores d’ara afecten els facultatius. En primer lloc, l’organització ha situat la necessitat d’acabar amb la precarietat de les condicions laborals en què milers de metges exerceixen la professió en el sistema sanitari català. L’eventualitat i la inestabilitat contractual (contractes parcials i temporals, sovint amb una durada de dies o setmanes) que provoca que molts professionals mèdics “fins i tot tinguin dificultats en qüestions elementals, com l’accés a l’habitatge o la concessió d’un préstec bancari”.

> 09/09/2016

Nova plantofada de la justícia a les patronals sanitàries en el conflicte pel preu de l’hora de guàrdiaUn cop més, els tribunals de justí-cia han esmenat les patronals sanitàries en el conflicte obert amb Metges de Catalunya (MC) per la remune-ració de les hores de guàrdia que realitzen els facultatius de la xarxa sanitària concertada. Una nova sentència ha tornat a donar la raó al sindicat mèdic i ha condemnat el Consorci Assistencial del Baix Empordà a abonar les hores d’extraordinàries (les que superen la jornada anual de 1.826,27 hores) realitzades per dos facultatius els anys 2013 i 2014 amb un retri-bució econòmica que iguali el preu de l’hora ordinària de treball, més un 10% corresponent als interessos de mora. Malgrat que en aquests dos anys el VII Conveni col·lectiu de la XHUP (2005-2008) havia perdut la seva vigència i les relacions laborals es regien per pactes d’empresa o bé per modificacions de les condicions laborals imposades per via de l’article 41, el magistrat del Jutjat Social número de 3 de Girona referma que les hores de treball que superen el màxim legal de 1.826,27 s’han de retribuir d’acord amb l’article 35 de l’Estatut dels Treballadors.

> 08/09/2016

MC completa la nova direcció executiva amb el nomenament de cinc secretaries adjuntes

El Consell Executiu de Metges de Catalunya (MC) ha ratificat aquest dimarts el nomena-ment de cinc

secretaries adjuntes, proposades pel secretari general del sindicat, Josep Maria Puig, que contribuiran a desenvolupar la política de l’organització en aspectes de coordinació, formació, salut laboral, acció sindical i comunicació. La metgessa de família Aurora Palos (CAP Cappont) es fa càrrec de Coordinació Territorial, mentre que la pediatra Carmen Sánchez Ufarte (CAP Pl. Catalunya) assumeix Formació. Per la seva part, la metgessa de família Rosa Maria Alcolea (CAP Besós) es responsabilitza de l’àrea de Salut Laboral i el pediatre Josep Lluís Pi (CAP Casc Antic), d’Acció Sindical. Finalment, la pediatra Elisa de Frutos (CAP Doctor Lluís Sayé) s’encarrega de Comunicació, Imatge i Protocol.

> 06.10.16

El president de MC, Jordi Cruz, valora l’anunci d’una convocatòria d’oferta d’ocupació pública de 2.500 places de metges i infermersEl president de Metges de Catalunya (MC), Jordi Cruz, ha advertit a les forces polítiques parlamentàries que sense un increment de les partides de Salut difícilment es podran escurçar els temps d’espera sanitaris. “Qualsevol tipus de millora de les llistes que no passi per augmentar el pressupost és un cant de sirena”, ha afirmat Cruz a Redacción Médica, hores abans de la celebració del debat de política general al Parlament de Catalunya. Precisament, durant aquest debat el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha anunciat la convocatòria d’una oferta d’ocupació pública de 7.000 llocs de treball, dels quals 2.500 seran places de metges i

>14.09.16

La Sexta entrevista MC cinc anys després de l’eclosió de les retalladesEl programa Salvados de La Sexta ha tornat a entrevistar aquest dijous els delegats de Metges de Catalunya (MC) als hospitals de Bellvitge i Terrassa, Teresa Fuentelsaz i Josep Puey, respec-tivament, cinc anys després de la irrupció “inesperada i violenta” de les retallades sanitàries l’any 2011, per conèixer de primera mà quin és l’estat de salut del sistema. Els representants del sindicat han subratllat el sobreesforç que han hagut de fer els professionals per preservar l’assistència sanitària, davant la “barbàrie” de les retallades, amb una cai-guda del 14% del pressupost de salut, o el que és mateix, una disminució de 1.400 milions d’euros. “Hem aconseguit reorga-nitzar i estabilitzar el sistema, així com prioritzar l’atenció, cosa que en algun moment de l’any 2011 no vam poder controlar”, han reconegut. “Molts de nosaltres estem cansats, frustrats i resignats, però mantenim la lluita. La sanitat és un bé públic i no el podem perdre”. Malgrat això, s’han mostrat preocupats pel futur: “Tenim por, perquè aquest sistema no és suportable en el temps amb aquestes condicions”.

> 27.07.16

Puig, sobre la fuga de talent mèdic: “És una sagnia que pocs països es poden permetre el luxe de tenir”El secretari general de Metges de Catalunya (MC), Josep Maria Puig, ha afirmat a Onda Cero que la precarit-zació de les condicions de treball està fent créixer el nombre de facultatius que busquen una feina a l’estranger i ha alertat que es tracta d’una “sagnia que pocs països es poden permetre el luxe de tenir i menys de mantenir-la en aquest moment”, en referència a les darreres dades de la Organización Médica Colegial (OMC) que indiquen que els professionals que han sol·licitat el certificat d’idoneïtat per exercir fora de l’Estat espanyol han augmentat un 22% en els primers cinc mesos de 2016, respecte al mateix període de l’any anterior. “O es dóna un cop de timó realment important, i és una decisió política més que no pas econòmica, o realment hi haurà problemes greus al país per poder donar una assistència sanitària de qualitat”, ha assegurat en unes altres declaracions a Radio Nacional de España (RNE). L’avançament de dades de 2016 situa Madrid com a la comunitat autònoma líder en l’expedi-ció de certificats amb 322, seguida per Catalunya amb 314. Regne Unit, França i Irlanda són els destins preferits per als metges que volen treballar a l’estranger.

infermers, sempre que s’aprovin els pressupostos de 2017 que encara estan pendents de tramitar-se. Però aquesta convocatòria en cap cas suposarà un augment de plantilla a l’Institut Català de la Salut (ICS). Així ho ha clarificat Cruz al mateix diari digital, assegurant que no es crearan nous llocs de treball, sinó que es consolidaran aquelles places cobertes actualment per personal interí, el que es coneix com a procés d’aplantillament. Tot i així, el representant sindical ha celebrat l’aposta del Govern per donar estabilitat laboral als metges, però ha criticat que no s’augmenti la plantilla de facultatius que, des de l’inici de les retallades, ha perdut més d’un miler de professionals.


Humor Gràfic per N a p i

> 04.11.16


Sèries de metges (1956-1983)

MC MagazinePep Puey


En una època en què el cinema regnava en solitari, els “herois” de les pantalles s’adjudicaven

quasi exclusivament els papers de cowboy i policia. Amb l’arribada de la televisió i amb la producció de sèries, es van poder incorporar a l’elenc d’he-rois altres personatges que encarna-ven diferents professions. Una d’elles van les sèries de temàtica mèdica.El 28 d’octubre de 1956, començaren oficialment les emissions regulars a Espanya i unes poques famílies de Madrid van tenir el priviliegi de veure’n l’estrena oficial. Barcelona encara hauria d’esperar més d’un any perquè hi arribès el senyal.

Els mesos següents, les emisiones propagandístiques i adoctrinadores del sistema van alternar amb pel·lícules de molt baixa qualitat i amb serials, fins que a través un decret es va permetre la importació i emisió per televisió de les anomenades sèries.

A finals de 1957 s’emet la primera sèrie a la televisió, Patrulla de tráfico (Highway Patrol, 1955), una sèrie dramàtica basada en l’experiència de la policia de carreteres dels Estats Units. El 1958 s’estrenen 3 sèries noves: Recuerde usted (You Are There, 1953), Te quiero Lucy (I Love Lucy, 1951) i Identificación criminal (The Lineup, 1954).

La segona setmana de 1959 s’estrenen 8 sèries, una d’elles el diumenge 11 de gener, a les 22.15 hores. TVE estrenava, així, la primera sèrie de temàtica mèdica, Doctor Christian (Dr. Christian, 1956), una sèrie dramàtica nordamericana filmada en blanc i negre, i de 30 minuts de durada.

Durant 39 setmanes el públic va conèixer el Dr. Mark Christian, un metge rural de la ciutat de Rivers End (Minnesota) i el problemes amb què es

trobava en la pràctica mèdica en una petita ciutat del mig oest americà.

La sèrie es basava en el serial radiofònic Dr. Paul Christian (1937-1954), interpretat per Jean Hersholt, que havia aparegut en 6 pel·lícules del mateix personatge abans de produir-se la sèrie. En ella hi sortia Mark, el nebot de Paul, que es feia càrrec de l’assistència mèdica de la ciutat.

Un any després, TVE estrenava Médico (Medic, 1954) en què Richard Boone interpretava el Dr. Konrad Styner, qui a partir de fets reals presentava cada cas i n’explicava tot el procés. El creador de la sèrie, James E. Moser, va sol·licitar la col·laboració de Los Angeles County Medical Association (LACMA) per dotar-la d’una visió més realista.

Els qui llegiu aquest article probablement no recordeu, o ni tan sols vàreu veure, cap d’aquestes dues sèries. El senyal va arribar a Barcelona el febrer de 1959, pel que els primers episodis de Doctor Christian no es van poder veure. Médico es va estrenar l’octubre de 1960 i es va emtre fins el juny de 1961.

Doctor Christian, protagonitzada per MacDonald Carey

Entre 1963 i 1964 es van emetre 5 sèries de temàtica mèdica: Dr. Hennesey (Hennesey, 1959), Las enfermeras (The Nurses, 1962), La hora onze (The Eleventh Hour, 1962), Ben Casey (Ben Casey,1961) i Doctor Kildare (Dr. Kildare, 1961).

A manca de dades més fiables, és molt difícil assegurar el nombre de capítols que es van emetre d’aquestes 5 sèries. Les úniques fonts de què disposem provenen de la revista Tele-Radio i de la programació de TV de les diferents hemeroteques digitalitzades. Així que si a algú de certa edat li preguntessis si recorda la sèrie Doctor Kildare, molts d’ells et dirien que sí. I el cert és que amb les fonts esmentades anteriorment només podríem assegurar que es van emetre entre 11 i 16 episodis d’una sèrie que en comptava 191. Més rocambolesca és la sèrie Ben Casey, que no apareix a cap de les graelles de programació, ni de Tele-Radio ni dels diaris digitalitzats. A través d’una de les cartes publicades a Tele-Radio (revista núm 288, 1-7 de juliol de 1963) una espectadora fa esment de l’emissió d’un dels episodis. De La hora onze es van emetre molts pocs capítols el 1964, però va reaparèixer el 1970 amb un nou títol: El Laberinto del silencio.

Dr. Hennesey fou una comèdia amb episodis de 30 minuts de durada en què es narrava la vida a bord del portaavions US San Diego. La sèrie se centrava, sobretot, en el tinent Charles Hennesey, metge, i en la tinent Martha Hale, infermera.

Las enfermeras, drama amb episodis de 60 minuts de durada i filmada a Nova York, estava protagonitzada per Liz Thorpe, una experimentada cap d’infermeria, i per Gail Lucas, una estudiant d’infermeria. La temàtica abordava històries professionals i personals.


La hora onze o El laberinto del silencio era una sèrie dramàtica amb capítols de 60 minuts de durada i va ser de les primeres en abordar les malalties mentals. Els tres protagonistes eren el psicòleg Dr. Paul Graham i els psiquiatres Drs. Theodore Bassett i L. Richard Starke. Els primers episodis van tractar sobre la salut mental dels delinqüents. Aquesta sèrie va rebre el 1963 quatre nòminacions als premis Emmy i una al Golden Globe.

Les altres dues sèries, Ben Casey i Doctor Kildare, van ser un gran èxit als Estats Units i van sorgir de la competència entre dues emisores: NBC i ABC. En ambdos casos, els protagonistes són una parella de metges, un de jove i l’altre més madur, que representen el canvi generacional de l’època.

Doctor Kildare estava basada en un serial radiofònic i en diferents pel·lícules de cinema. En la sèrie, un jove Richard Chamberlain interpretava el Dr. James Kildare, sent la parella del protagonista el Dr. Leonard Gillespie. Kildare arriba com intern al Blair Hospital on conex el Dr. Gillespie, que serà el seu conseller i mentor. En cada episodi apareix l’enfrontament generacional entre ambdos metges: el jove, renovador, apasionat i dedicat, en contraposició del madur, conservador, fred i individualista.

Ben Casey és obra de James Moser, artífex de Médico, després de les

La Hora Once, protagonitzada per Jack Ging, Wendell Corey i Ralph Bellamy, en els papers de Dr. Paul Graham, Dr. Theodore Bassett i Dr. L. Richard Starke

diferències aparegudes entre la LACMA, l’NBC i ell. Amb el material sobrant de Médico va crear Ben Casey, interpretat per Vince Edwards, que també comptava amb un altre metge com a parella protagonista, el Dr. David Zorba. Com en el cas anterior, es mostra la dualitat del jove impetuós i improvitzador amb el madur assossegat i de mètodes més ortodoxes.

Però hi ha una gran diferència entre Casey i Kildare. El primer presta molta més atenció als aspectes hospitalaris mentre que el segon se centra més en les trames personals que en les històries mèdiques, i és per això que diuen que Kildare agradava més al públic femení d’entre 15 i 30 anys, mentre que Casey ho feia més entre les dones majors de 30.

Havien de passar 6 anys fins que TVE emitís noves sèries de temàtica mèdica, tot i que van ser dues sèries de gran impacte en la nostra societat: Centro Médico (Medical Centre, 1969), estrenada el 17 d’octubre de 1970 en la primera cadena, i Marcus Welby, Doctor en Medicina (Marcus Welby, M.D., 1969), estrenada l’1 de gener de 1971 però

Dr. Kildare, protagonitzada per Richard Chamberlain (Dr. Kildare) i Raymond Massey (Dr. Gillespie)

no emesa regularment fins el juliol del mateix any. En totes dues trobem, de nou, la parella de metges protagonistes: el madur i experimentat i el jove impulsiu.

Centro Médico estava interpretada per James Daly com el Dr. Paul Lochner i Chad Everertt com el Dr. Joe Gannon. La sèrie estava ambientada en un hospital universitari de Los Angeles. Lochner era el metge madur i amb experiència, i Gannon, el cirurgià jove, impetuós i vehement. La trama es barrejava amb temes personals i, malgrat les diferències, sempre triomfava la seva gran amistat.

Marcus Welby, interpretat per Robert Young, compartia protagonisme amb el Dr. Steven Kiley, James Brolin. Welby era un metge de família que,

de manera més o menys ortodoxa, feia brillants diagnòstics de malalties poc freqüents. Per la seva banda, Kiley era un metge molt més jove, i en aquesta ocasió més conservador, que s’enfrontava a Welby en cada episodi.

Marcus Welby se les va tenir en més d’una ocasió amb l’American Medical


Association (AMA) i amb l’American Board of Family Practice pels continguts mèdics de la sèrie. També va tenir molts problemes amb l’organització Gay Activists Alliance (GAA) que va ocupar la seu de la cadena ABC a causa de dos dels seus episodis, The Other Martin Loring (4-22, 1973) i The Outrage (6-5, 1974). En un d’ells, Welby aconsella a un home de mitjana edat combatre els seus impulsos homosexuals i, en l’altre, hi apareix un cas de pederastia, que s’associava a l’homosexualitat. Set dels patrocinadors es van negar a emetre-hi la seva publicitat i 17 afiliats a la cadena es van negar a emetre els episodis. I encara resulta sorprenent el que trobem en una de les millors webs americanes de sèries i pel·lícules, www.imdb.com, sobre els continguts d’aquests dos episodis: “Un diabètic s’enfronta a problemes que amenacen la seva família “ i “Welby tracta de convèncer una estudiant de secundària, violada pel seu mestre pedòfil, de revelar qui és el seu agressor “.

Els temps estaven canviant, tot i que és obvi que cap dels dos episodis es van arribar a emetre per televisió.

Fins aleshores, les sèries de temàtica mèdica havien pretès accentuar el to moralista i l’interés humà per sobre de tot. Eren sèries que elogiaven la professió, humanitzaven els metges i incitaven noves vocacions. Però hi ha una excepció, la sèrie MASH, emesa als EUA entre 1972 i 1983, tot i que nosaltres hauríem d’esperar 11 anys per poder-la veure i un cop ja havia acabat la seva emissió als EUA.

L’interés per les sèrie mèdiques va decaure als EUA els darrers anys de la dècada dels 70, fins l’emissió d’A cor obert (St. Elsewhere).

Marcus Welby, protagonitzada per Robert Young en el paper de Dr. Welby i James Brolin en el de Dr. Steven Kiley

Mentrestant, la nostra televisió emitia diferents sèries de temàtica mèdica que no van aixecar les pasions anteriors, potser a causa de la diferència d’anys entre l’estrena i l’emissió, com en el cas de MASH.

Entre aquestes sèries trobem Diagnosis (Diagnosi, 1975) i Dedicado a un médico (Dedicato a un medico, 1974), dues minisèries italianes emeses el 1975; Alta Temperatura (Temperatures Rising, 1972), una comèdia ambientada en un hospital i emesa el 1976; Historias médicas (Medical Story, 1975), drama emès el 1977 a la segona cadena; Quincy (Quincy, M.E., 1976), emesa per TVE el 1977, és la primera sèrie amb un metge forense com a protagonista principal i que serà l’antecedent directe d’altres sèries posteriors de forenses; Bob Crane (The Bob Crane Show, 1975), el 1980; Un médico en casa (Doctor in the House, 1969), emesa a la televisió 11 anys després, és una comèdia amb l’esteriotip de la conquesta d’inferemeres però, en aquest cas, no per metges sinó per estudiants de medicina; Doctor Locke (Dr. Simon Locke, 1971), emesa 9 anys després; El increíble viaje de la doctora Meg Laurel (The Incredible Journey of Doctor Meg Laurel, 1979), minisèrie dramàtica sobre la professió mèdica i la dona en un context de pobresa, emesa el 1980; i Rafferty (Rafferty, 1977), emesa en 1982 a la segona cadena.

L’altra sèrie de què haviem parlat és MASH, una comèdia negra que va sorgir de la pel·lícula del mateix nom, i que era crítica amb la Guerra del Vietnam, encara que estava ambientada a Corea, i que va ser considerada un dels pilars de l’antibelicisme de la història de la

televisió. La sèrie tracta d’un grup de metges militars en un hospital de campanya on, malgrat la seva situació, intenten no perdre el sentit de l’humor. Va rebre nombrosos premis i distincions durant els seus 11 anys d’emisió.

Les sèries i les matrícules en les facultats de MedicinaLa influència de la televisió com a gran mitjà de masses es va percebre des del primer moment. Aquell aparell, situat a l’estança principal de totes les cases, podia decantar el resultat d’unes eleccions, mobilitzar tot un país per una causa social o crear fenòmens culturals com el rock and roll. Les coses ja no s’explicaven o es llegien, es veien. L’apogeu de la televisió va contribuir decisivament a la modernització de la societat i a la profusió del pensament liberal. Els reporters i comunicadors joves, brillants i ben instruïts, ràpidament es van fer seu el mitjà. La televisió era sinònim de cosmopolitisme.

I com no podia ser d’altra manera, la televisió i en concret les sèries van causar un enorme impacte en les facultats de Medicina. El nombre de matrícules es multiplicava cada cop que s’estrenava una sèrie d’èxit de temàtica mèdica i va seguir així fins que es van començar imposar els números clausus.

La televisió sovint oferia una visió estereotipada de la professió mèdica, poc rigurosa a nivell científic o poc versemblant, però alhora va contribuir a incrementar les vocacions. Qui sap si debem a aquestes ficcions televisives algun premi Nobel de Medicina.

M.A.S.H., protagonitzada per Alan Alda (capità Benjamin Franklin Pierce), Loretta Swit (“major” Margaret Houlihan), Jamie Farr (Maxwell Kinger), William Christipher (Francis Mulcahy) i Harry Morgan (coronel Sherman Potter)

reportatge - metges de catalunya · reportatge albins en terra africana entrevista antoni trilla...

Documents