1 núm 1 20101 euro

2

SumariCol.lecta per Haití VII Setmana Cultural Des de fora Viatge a París Correccions agressives T’estimo, t’estime, t’estim Anorèxia Ressenya literària Sant Jordi Riu viu sempre Les notes COR (Consultori Oferit per la Revista) Alice in Wonderland Ecoauditoria al centre El bon humor i el seu valor educatiu El valor d’educar “Una bona oportunitat per intentar reincorporar-me” Passatemps

3 4 6 7 8 9101213141617181922252830

Portada: Enrique Carbonell.

Col·laboracions: Pilar Bononat, Àngela Manzano, Celeste Carceller, Guillem Mollà, Neus Aparicio, Mi-reia Martínez, Josep Sunyer, Mònica Richart, Felip Campos, Davínia Calvo, Aida Pons, Selene Cuenca, Carla Servat, Josema Gonzàlez, Ana Maria Peris, Jesús Fernández, Luis Suñer, Moisés Martínez, Mª José Peidro

AgraïmentsVolem agrair a Lidia Copete, Reme Copoví i Amparo Briz l’ajuda que ens han prestat.

“Costa poc de llegir. Però quant ha costat d’escriure?” Joan Fuster

Podríem reflexionar sobre aquesta afirmació de Fuster i aplicar-la a la revista que teniu a les mans.

Tots els qui han col.laborat han dedicat part del seu temps de manera altruista per omplir aquests fulls. Han fet un esforç per aconseguir que aquest projecte plural puga convertir-se en una realitat. I ací la teniu: uns fulls en blanc i negre, relligats, pastats com el forment i l’aigua a la manera antiga, però ben actuals, reinventats. Senzills i dignes. Plens de tota la il.lusió que han sigut capaços de generar per tal d’expressar les opinions i tot allò que té sentit de ser dins d’una revista, d’una manera harmonitzada, raonada fins i tot divertida.

Gaudiu de la possibilitat que teniu de participar en aquest propòsit de canalitzar les iniciatives i les veus diferents i diverses.

Endavant, doncs, que Gairebé – gairebé siga una feina ben feta.Pilar Bononat

3

Col·lecta per Haití1.000 euros

4

El passat divendres 26 de març, s’engegaven les Jornades Culturals de l’IES Càrcer, amb un con-cert al Centre Cultural que ens oferiren alguns dels alumnes músics del centre que participen en la ban-da, dirigida per José Ramón. Interpretaren obres molt congudes com “Da Capo”, “El rey león” o “El último mohicano”- entre d’altres-. Va ser un acte molt emotiu perquè ens dedicaren unes paraules la nos-tra directora, Mª José, José Ramón, Ferran- antic director del centre- i Aurelio Hernández, alcalde de Càrcer en el moment en què l’institut va ser cons-truït, ara fa 10 anys.

Finalitzat l’acte tots els assistents acudírem al cen-tre on ens esperava una magnífica picadeta. I així quedaren inaugurades les Jornades Culturals.

Després de l′últim cap de setmana de març, per fi començaren les activitats al centre, en les quals participàvem nosaltres: tots els alumnes. Cada curs feia o preparava una activitat diferent, per a després poder compartir-les totes en aquesta revista. Uns es dedicaren a aprendre a elaborar crema hidratant,

Jornades Culturalsutilitzant productes i recursos aportats del centre. Altres feren perfums. També es va muntar una ten-deta a la biblioteca, on venien productes artesans d′Àfrica i els beneficis arreplegats van anar a les seues mans, les mateixes que els havien elaborat. A la cafeteria, alguns alumnes de 1r de Batxillerat A, insta.laren una tendeta de comerç just. Ens va visi-tar un xic anglés, que ens explicava els costums del seu país, és a dir, els seus horaris, els menjars més típics i moltes coses més. A més, al gimnàs se’ns va donar l′oportunitat de relaxar-nos i divertir-nos, al mateix temps, fent ioga amb els nostres companys i companyes.

El segon dia era per a molts el més esperat, ja que es celebrava per primera vegada una activitat que no tots els centres fan: les paelles. Uns quants assistien a una festa romana que celebraven els alumnes de primer i segon de batxillerat humanístic, preparada dies anteriors, amb productes típics i plats fets pels propis alumnes! A l’entrada de la festa ens donaven la benvinguda amb uns detalls, també elaborats per aquestos alumnes. Mentre uns gaudien de la festa, altres preparaven els ingredients per a fer bunyols, i encara que els primers intents van ser sols això, in-tents, després tota persona del centre que volguera tastar aquest producte tan típic en aqueixa època de l’any a la nostra terra, ho va poder fer, i per cert va quedar bocabadat! A més a més, van anar arri-bant els materials perquè cada grup d’alumnes fera la seua pròpia paella al pati, on després, d’aquesta agradable dinada, actuaria una xaranga compos-ta per alumnes del centre, que van donar llum a aqueix dia, i va començar a moure pel pati la gent jove i plena de vida de l’institut de Càrcer.

5

Últim dia d’aquestes Jornades Culturals. Va co-mençar el dia ja amb emocions, tothom va acudir al gimnàs per a presenciar l’actuació d’acrogimnàstica que havien preparat amb molt d’esforç, constància i il.lusió els alumnes de 4t d’ESO A. La paraula que ben bé ho definiria és: “Espectacular”.

Tot seguit, vam continuar amb els diferents premis que es van atorgar a l’alumnat que va participar i guanyar en qualsevol dels concursos organitzats.

Mentre, a la pista de bàsquet del centre es muntava l’escenari amb tot el que cal per a fer un concert en acústic del grup conegut com Obrint Pas, un grup d’ací del País Valencià que compon temes en la

nostra llengua. Ens van emocionar i, fins i tot, ens van fer ballar a tots, però no sols alumnes sinó que molts professors també s’hi animaren.

Al finalitzar el concert, i amb el ritme en el cos, vam anar a realitzar la Volta a Peu, acompanyats per la xaranga del centre.

Aquest va ser l’acte de cloenda d’unes jornades cul-turals molt mogudes, amb molta festa i amb molt d’ànim.

Àngela Manzano 3r ESOB

Celeste Carceller 1r Bat.A

6

En un principi jo anava a fer una xarrada als alumnes de 2n de Batxiller perquè es matricularen a la Universitat en valencià, i ací s'acabava la meua visita a l'IES Càrcer, però la possibilitat d'assistir a unes Jornades Culturals s'obria davant meu, i eren molts els al.licients per quedar-me els dos dies següents.

Decidit, hi aniria. No sabia si m'arrepentiria o no, però en tenia ganes. Prompte vaig descobrir que vaig fer molt bé d'anar.

Dilluns va ser el primer dia. Vaig fer la xarrada i em vaig divertir fent-la. Quan vaig acabar, els alumnes de segon em van fer de guia pel centre, mostrant-me totes les activitats que s'estaven preparant. Una d'aquestes era les paelles que es cuinarien l'endemà, però abans s'havien d'organitzar les caixes on estava tot el que calia per fer una bona paella. Ací vaig prestar la meua discreta ajuda. L'últim que puc dir del dilluns és que vaig retro-bar alguna vella amistat i en vaig fer de noves que em convidaren a dinar l'endemà.

Dimarts jo tenia classe. Era dia de menjar paella, ja havia quedat i cap allà que me'n torne. Per mi va ser un dia més descansat que dilluns ja que només vaig anar a dinar, però tampoc m'ho vaig passar malament. Les paelles les van fer els alumnes per grups al pati, jo mai he cuinat a l'institut, i menys en-cara amb llenya, com a molt preparar entrepans per una festa que vam fer i gràcies... O siga que pense que per comparació podeu sentir-vos afortunats d'aquesta oportunitat que vau tindre.

Dimecres era l'últim dia de les Jornades, l'últim dia abans de pasqua. Era el dia de vore l'exhibició de gimnàstica que farien a dins del gimnàs (la meua enhorabona als gimnastes!) i només eixir d'aquella meravellosa actuació i l'entrega dels diferents premis... Sorpresa! Allí fora ens esperaven els Obrint Pas, disposats a complaure'ns amb un concert acústic amé i molt familiar, com sempre ho fan i una vegada acabat el concert van deixar-se fotografiar amb tothom que ho desitjara. L'acte de cloenda de les Jornades va ser la Volta a Peu, on van córrer o caminar alumnes i professors seguits de la xa-ranga amb alguns músics de l'institut. I ací va arribar l'hora d'acomiadar-se de la gent, però preferisc un fins aviat que un adéu.

En definitiva, m'ho vaig passar molt bé perquè vaig poder participar en ac-tivitats que en l'institut on jo estudiava són impensables, tant per a alumnes com per a professors. Vaig tornar a vore gent que feia anys que no veia i vaig conèixer noves amistats. Des d'ací voldria agrair als professors l'esforç que fan cada any per poder fer altres coses a l'institut que no siga classe, i felicitar tots els alumnes que han fet possibles les Jornades assistint i parti-cipant als diversos actes que s'han fet.

Guillem Mollà Bononat.

Des de fora

7

Tots els anys, a l’IES Càrcer organitzen un viatge a París per als alumnes que estudien francés. Aquest any l’eixida estava prevista per al dia 16 d’abril, però amb els fums del volcà d’Islàndia ho vam haver d’ajornar per al dia 24 d’abril.

Enguany hem anat alguns dels alumnes de 2n i 3r d’ESO de l’IES Càrcer amb alumnes de l’IES Josep de Ribera de Xàtiva i els professors Benja-min Martínez, actual professor de francés i Carola Boixader, antiga professora de l’IES i actual profes-sora al Josep de Ribera. El viatge es va realitzar en cinc dies, de dissabte a dimecres.

Aquest viatge ha sigut molt divertit i molt enriqui-dor per a nosaltres, tant culturalment com perso-nalment, encara que ens hem cansat moltíssim amb

tantes voltes com hem donat, ha valgut la pena per veure tals meravelles com hem tingut l’oportunitat de contemplar.

En aquestos cinc dies hem visitat tota classe de llocs, com el museu de Louvre, Versailles, la To-rre Eiffel, el Parc Disney, La Défense, Les Champs Elysées, Montmatre entre d’altres, a més dels mo-numents més representatius de la ciutat de París.

El palau de Versailles és el gran palau dels reis de França, que primer sols era un xicotet lloc on caçar, però poc a poc, van començar a fer més estances fins que va arribar a ser com tots el coneixem en l’actualitat. Dels seus jardins ja ni parlar-ne, perquè són una meravella. També destaquem la Catedral de Notre Dame, que és un estil d’art gòtic de tots els

temps, ressalta la seua construcció, les gàrgo-les, les torres i, sobretot, els rosetons. L’estàtua de la Llibertat està a Nova York, però també a París. És més xicoteta, per això va ser un regal que els francesos van fer als americans. Està situada a un costat del riu Sena que travessa París, pel qual passa el Bateau Mouche, un vaixell que fa un recorregut molt bonic en el qual vam poder apreciar molts monuments i ponts com Les Invalides o el pont de La Con-corde.

A banda de visitar tots aquests monuments, també hem aprés a conviure tots junts, i ens hem esforçat per entendre i parlar la llengua.

Personalment, pensem que aquest viatge és molt enriquidor i animem tots els alumnes que estudien aquesta llengua i vagen també a París.

Neus Aparicio Mireia Martínez

3r ESOA

Viatge a París

8

Com bé diu el títol, parlaré, o més ben dit, denun-ciaré les correccions agressives que rebem de la gran part dels mestres. Què vull dir amb correc-cions agressives? No parle de com alguns mestres baixen la nota en els exàmens als alumnes ganduls (aquest tema me’l reserve per un altre dia), no. Par-laré sobre aquelles correccions que quan les veiem, sentim el mateix que quan fem un deure que no ha-vien manat o quan estudiem per a un examen i des-prés ens adonem que era per la setmana següent. Encara no m’enteneu? Em referisc al típic examen que quan l’acabes el mires amb cara de: “Déu meu, quina cosa més ben feta”. I que quan te’l tornen co-rregit el veus amb uns tatxons de tot tipus de colors i formes embrutant la teua xicoteta obra d’art que, si no amb hores d’estudi, almenys durant l’examen, tant d’esforç li vas dedicar.

Correccions agressivesL’interessant del tema és que, inclús, hi ha diferents tipus de correccions agressives:

- Primer trobem la típica que t’equivoques de res-posta i poses alguna cosa totalment diferent, en aquest cas veiem una “X” enorme arrasant el teu raonament.

- També n’hi ha una que és com un tipus de crit per escrit, em referisc a quan et posen coses com “falta explicar”, o “et falta tal”, acompanyats de mil ex-clamacions (!!!!!!!), amb el puntet en forma de cercle ben gran perquè et sentes culpable d’haver errat.

- N’hi ha una altre tipus que també sol aparéixer quan poses alguna resposta que no hauries de posar o expliques alguna idea que no tocava. Aquesta és,

amb diferència, la més punyent, aquesta és, in-clús, per humiliar. L’alumne, tan innocent i sen-se ganes d’ofendre, clava la pota i rep com a res-posta: “I a mi què?” o “A mi què m’importa?”

Jo crec que aquestes correccions creen ferides psicològiques a l’alumne i el desanima a estudiar per al proper examen. S’hauria de mirar, ja que el pobre alumne, que treballa i es sacrifica per aprovar, no es mereix aquest maltractament.

Aquest article és un intent de justificar a tots aquells alumnes malferits, que després de su-portar tal maltractament en les correccions, encara els diuen que són “un tall de ganduls i malfaeners”.

Josep Sunyer2n Bat.A

9

Des que tinc un accés regular a Internet he obser-vat que la gent, quan entra a la xarxa, canvia de llen-gua. Em provoca curiositat i preocupació l'actitud d'aquells que, utilitzant fonamentalment (per no dir íntegrament) la llengua del tio Canya per a comu-nicar-se en la vida diària, adopten de sobte una de forània sempre que engeguen el router. Això em fa parar-me a pensar: és una moda? És autoodi? O potser és que la nostra llengua va bé per comprar el pa, però no té recursos suficients quan el que vols és traure a la llum coses que guardes molt endins?

A mi, el que em passa, és que em costa: no sóc capaç de pensar en tu en una llengua que no siga la del poble, la del meu poble. No puc utilitzar-ne una altra ni tan sols ara que, potser, cada dia em fal-tes menys. T'ho pots creure? Jo tampoc. Jo tampoc no em crec que ja no em faces falta. Voldria obli-dar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te, però crec que no serà tan fàcil perquè des que et conec pots entendre el meu món, i m'has obert el teu, he tornat a somiar. Si és que, vulga jo o no vulga, eres el safrà de la paella, la creïlla del putxero. Però, i tu? Què en penses, què vols? No sé si saps prou bé que aquí em tens, que no em moc o sempre sóc a prop. Eres conscient que no canviaria res per poder despertar i que m'estiguis mirant? Perquè si és així, si tu vols i jo vull, no has de fer-me patir, no ho deixem refredar...

T’estime, t’estimo, t’estimI ara és quan ve la repetitiva llista dels potsers, que ara per ara és l'única cosa que em recorda que la negror de la nit és el prel.ludi de l'alba. Ai, si no fóra per aquesta estranya mania de somiar per so-breviure!

Potser no està tot perdut. Al cap i a la fi, encara em queda temps per descobrir tot allò que t'he amagat i que no t'he volgut dir. I diuen per ahí que arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i Trinaranjus amb qui més has estimat...

Potser tu i jo sí que ens assemblem en una cosa i és què, d'una manera o d'una altra, no ens assemblem a la resta. Que no t'atrape el prototip, eres el millor! Sí, tu eres el millor i jo hauria d'actuar, perquè ja se sap que un llapis mai no dibuixa sense una mà...

Potser si moc fitxa aconseguisc alguna cosa, encara que siga que em faces cas, que ignores l'opinió de la resta, com si tan sols existírem en el món nosaltres dos...

Potser, ara que hi pense, sí que hi ha maneres de dir tot açò en la meua llengua.

I, potser, ja saps què passa...

T'estime, t'estimo, t'estim.

Mònica Richart2n Bat.A

Fonts (d'inspiració), per ordre d'aparició: Camals mullats (La Gossa Sorda), Ara (Sergi Contrí), El pes d'un somriure (Feliu Ventura), Diferent (Sant Ga-txo), El Rock Sva (Sva-ters), Puc ser jo (Whysky'ns), Més que la meva sang (Lax'n'Busto), Esperança (Sva-ters), Avui serem el món (Cesk Freixas), Co-rren (Gossos), Viure sense tu (Antònia Font), Fra-cassat (Mugroman), Llença't (Lax'n'Busto), Tinc una mania inconfessable (Pau Alabajos), Camals mullats (La Gossa Sorda).

10

Anorèxia: Consisteix en una alteració greu de la per-cepció de la pròpia imatge, amb una por morbosa a l’obesitat, el que fa que condicione una alteració.

Tu, la grosseta de la classe, la que tothom insulta, la que deixen de costat, la que no es sent a gust amb ella mateixa, la que ho passa malament, la que ne-cessita urgentment escapar, la que no aguanta ni un minut en aquest món ple de gent repugnant i amb prejudicis.

Tu, bonica.

Tu decideixes i et proposes escapar d’aquesta mer-da de vida negant la teva funció alimentària. Co-mences per eliminar de les teues menjades, aquelles més calorífiques, per tu sola, com ja he dit, necessi-tes escapar, no pots més.

Tu, xiqueta intel.ligent i bonica.

Tu, que encens la televisió i et deprimeixes. Sols apareixen dones a les quals se’ls poden diferenciar tots els ossos a través de la pell. Tothom va darrere d’elles, tenen èxit, fama i diners.

En aquesta societat hi ha un gran, abrumador, des-pietat problema, i és que a una persona se la jutja per la imatge. La televisió, els mitjans de comuni-cació, la gent i la societat, en general, han imposat un estereotip i si no ets així, no serveixes per a res. Es deixa de banda el que una persona és per din-tre, el més important, els sentiments, el caràcter, el carisma.

Tu, nineta.

Cada dia tens menys ganes de sortir al carrer. El teu cos i la teua vida s’apaguen, s’esvaeixen, però al mateix temps la roba et ve una mica més gran, cada volta més i més. Cap roba t’està a la teua talla.

Et tanques a la teua habitació i t’aïlles del món, mi-rant-te i remirant-te a l’espill i veient a una xiqueta grossa i repugnant.

Sols la veus tu.

Tu, estimada.

La gent del teu voltant, la teva família, t’observa i decideix que et fa falta una ajuda mèdica, ja que si continues així i tot aquest infern va a més, acabaràs prompte dins d’una caixa de fusta. La mateixa que impedirà que veges la llum, que conegues persones meravelloses, que et relaciones, que t’enamores i moltes més sensacions dolces i boniques que enca-ra no has experimentat per la teua joventut.

Però tu, bonica, et negues rotundament i et pareix una barbaritat això de portar-te a un especialista, tu no estàs tant malament per a anar a aqueixos llocs. El que tu no saps, és que si vas allí, et donaran el suport que necessites, t’ajudaran a sortir d’ací dins, d’aquest parany de la societat i el teu propi cervell, però tot això no serà possible fins que tu no sigues conscient de per on estàs passant.

Tu, ho negues, negues l’evidència que els teus ulls no veuen.

El que tu no saps és que les teues cames comencen a flaquejar i a paréixer dues agulletes, i amb açò, va la resta del cos. Ja no et ve la menstruació.

Tu, meravellosa.

Per fi, te n’has adonat que estàs passant per un pro-blema molt seriós, que no és una ximpleria de xi-queta adolescent, que estàs malament. Llàstima que per a adonar-te’n hages hagut de desmaiar-te men-tre els teus pares treballaven, i t’has vist sola, t’has vist agonitzant a terra, sense ningú que t’ajudara a alçar-te, sense ningú que et pregunte si estàs bé, si necessites alguna cosa. Sola, acompanyada pel si-lenci .

Estàs torturant-te pensant si, realment, els teus pa-res tenien raó i necessitaves anar a un especialista. Passes hores tancada, meditant, cavil.lant què fer. Barrejant opcions que tenen tan poc sentit com la teua vida en aquests moments.

Tu, valenta.

Anorèxia

11

Decideixes recórrer als pares, per fi, i demanes, per favor, que et porten a un especialista. Necessites ajuda.

Passat un temps, refàs la teua vida, tornes a co-mençar de zero. Ara aquell que t’insultava i et deixa-va de costat, va darrere de tu. Ara tota aqueixa gent que es reia de tu, intenta ser com tu. Ara, tothom vol ser amic teu, tothom s’enamora de tu.

La gent és cruel, amb prejudicis i odiosa, general-ment parlant. Però tu ara has reflexionat després d’haver passat per tot aquest infern i ets una per-sona nova, decidida a afrontar la vida que et ve de cara, gaudint al màxim de totes i cada una de les etapes i experiències.

Per a tota aquella gent que no es sent a gust amb el seu cos...

Sabies que...

- Si Barbie fóra real, les seues proporcions l'obligarien a caminar de quatre grapes perquè les seues cames, tan primes, no suportarien el pes del seu cos?

- Marilin Monroe utilitzava una 44! Qui es fixà en la talla?

-Si els maniquins de les botigues foren reals, esta-rien massa prims per menstruar.

No et creus ara que tu estàs bé com estàs?

Text: Àngela Manzano 3r ESOBIl.lustració: Felip Campos 3r ESOA

12

Jordi Sierra i Fabra. Els focs de la memòria

En un petit poble hi ha una fossa comuna co-neguda com la d’«Els Tretze de San Agustín», perquè hi van soterrar tretze homes del bàndol republicà torturats i assassinats durant la Gue-rra Civil. Però quan comencen les exhumacions, dins del programa de recuperació de la memòria històrica, només apareixen les restes de dotze cossos. On és el que hi falta? Paral.lelament, el nét de l’afusellat desaparegut malviu a la gran ciutat, on tracta de forjar-se un futur propi, lluny del poble i del passat. Tanmateix, el passat retor-narà ara, malgrat tot, amb més força que mai.

Els focs de la memòria és una novel.la que reflec-teix una de les conseqüències més terribles de la Guerra Civil: l'extermini sistemàtic dels republi-cans i el posterior abandonament dels seus cos-sos sense cap mena de respecte a les famílies, que no pogueren soterrar els seus morts i que en molts casos encara no saben on es troben; men-tre que els cadàvers dels franquistes descansen tranquil.lament entre la pompa del Valle de los Caídos, construït, segons una macabra paradoxa, per presos republicans.

Ressenya literàriaDedicarem la ressenya literària d’aquesta entrega al català Jordi Sierra i Fabra. És autor de nombroses novel.les juvenils molt ben rebudes pel públic lector adolescent, per la facilitat d’identificar-se amb els personatges que suposa un context temporal i espacial realment similar al nostre.

Jordi Sierra i Fabra. Soletats de l'Anna

Per a Victòria, els agradables dies d'aprenentatge d'anglès a Londres s'esvaeixen sota la terrible notícia que la seua germana de quinze anys ha mort víctima d'un avortament. Victòria es veu obligada a tornar al seu poble natal del qual tant anhelava fugir. No dubtarà a investigar tots els factors de la mort de la seua germana ni a re-construir l'infern pel qual hagué de passar, men-trestant, no pot evitar retrobar-se amb els seus antics fantasmes...

De lectura fàcil però colpidora, Soletats de l'Anna aconsegueix que el lector se situe en el punt de vista d'una adolescent víctima d'un embaràs no desitjat. Fa reflexionar sobre els entrebancs que la societat posa a les joves que volen practicar el sexe de manera segura. Recomanable no sols per a les xiques, sinó també pels xics, donat que el sexe masculí juga un paper important en aquesta novel.la.

Mònica RichartDavínia Calvo

2n Bat.A

13

“En algún lugar de un libro hay una frase esperándonos para darle un sentido a la existencia.” (Cervantes)

El passat 23 d'abril es commemorà la defunció de tres escriptors: l'espanyol Miguel de Cervantes, l'anglés William Shakespeare i el cronista Garcilaso de la Vega (l'Inca), tots ocorreguts en 1616.

Hi ha una llegenda que conta...

Que un feroç drac tenia aterrits els habitants del regne, cremava els boscos, es menjava al bestiar, destrossava els cultius… Es va decidir, llavors, que calia donar fi a eixa ànsia destructora i van negociar un acord després de dures hores de discussió.

El pacte consistia en el fet que tots els dies entrega-rien al drac una jove per a saciar la gana del mons-tre. Així van estar un temps i, a poc a poc, el regne es va anar quedant sense dones joves.

Perquè no hi haguera problemes ni altercats, sem-pre es feia l'elecció per mitjà d'un sorteig per a triar la dona que havia de ser entregada. Un dia, la sort va voler que fóra la dona del rei qui havia de ser entregada al drac. Després de deixar-la en el lloc assenyalat, se’n van anar al poble per temor que el drac els fera mal.

Al cap d'un estona, este va aparèixer i, quan anava a menjar-se la donzella, un cavaller que muntava un cavall blanc va atacar el drac. Ambdós van estar barallant-se per llarga estona i en un dels casos del combat, Sant Jordi, que així s’anomenava el cava-ller, va clavar la seua llança en el ventre del malvat drac i el matà en l'acte.

De la ferida que la llança li havia produït al monstre brollava molta sang, que quan va entrar en contacte amb el sòl, es va convertir en roses.

Sant Jordi va agafar una d'aquelles fabuloses roses i li la va regalar a la donzella que la va portar al poble entre grans crits d'alegria.

Des de llavors fins ara, cada 23 d'abril els homes regalen una rosa a la dama que reina en el seu cor. Les dames, per a correspondre tal detall, regalen un llibre als seus amats.

Vull que tots sapigueu que quan comences a llegir un llibre no sols comences una història apassionant, sinó que et submergeixes en un món que tan sols és teu, fet a la teua mesura i segons els teus gustos.

Un lloc en què tan sols tu, eres amo d'assaborir una de les experiències més belles que els essers vius poden experimentar: La capacitat de somiar.

Aida Pons Aliaga 3r ESOA

Sant Jordi, llibre i roses

14

Un vell amic està malalt. Es tracta d’un conegut que fins ara ens ha proporcionat tot allò que necessita un poble de ribera: aigua neta i clara, per regar els nostres camps i per veure els seus habitants, possi-bilitat de gaudir de la seua frescor quan la calor a l’estiu es fa insuportable, punt de reunió del veïnat i centre de diversió dels nostres esportistes i infants.

Però no sols això, l’aigua d’aquest riu és l’element fonamental per al desenvolupament d’un ecosiste-ma aquàtic ric en espècies que viuen en ella, que de-penen de la seua presència. Aquest vell amic manté un bosc de ribera, ple d’arbres: alvers, oms i matolls que nosaltres, els seus companys, hem substituït per canyar, terra de conreu o el que és pitjor, pedra i formigó. Estic parlant del RIU XÚQUER de mal-nom el “Devastador” perquè en els seus rampells d’ira s’ha emportat el que és d’ell sense parar-se a donar cap explicació. Nosaltres, els que ens considerem els seus amic ens preguntem: Què li passa al nostre vell company? I anem a sa casa i observem, no calen paraules, les imatges ens donen tota la informació. El nostre riu està malalt i un grup de voluntaris des de la seua naixença fins a Cullera organitzats per la FUN-DACIÓ LIMNE. PROJECTE RIUS, s’encarrega d’avaluar el seu estat.

El tram escollit pels voluntaris del CILIM el troba delimitat entre el Clot de Morrió i la primera revol-ta del riu. Les coordenades (UTM) són:

Tram d’inici: X:708.000 Y: 4.327.575.Tram final : X: 707.863 Y: 4.327.216.

El mateix que de petits els nostres pares ens porten al pediatra i ens controla el creixement, nosaltres hem mesurat la longitud de la llera, la profunditat de l’aigua, la velocitat i el cabdal que transporta. Les mesures es feren el 30 de setembre quan les com-portes de Tous romanen pràcticament tancades per retenir l’aigua en cas de possible avinguda i abastir als ciutadans de València d’aquest bé tant preat.

Les dades són:

Velocitat de l’aigua (m/s): 0.5 m/s.Cabdal d’aigua (m3/s): 2 m3/s

Els camps de conreus han d’esperar les desitjades pluges de la tardor que de vegades no hi arriben. El seu cabdal quasi no supera el valor ecològic ne-cessari per mantenir la vida. Tinc la impressió que el nostre vell amic té un degoteig posat que de ve-gades s’obtura i que ningú es capaç de canviar-li la via.

No sols d’aigua viu el riu, tanmateix és important

Riu viu sempre

15

l’estat de les ribes. En el punt de mostreig els ga-bions són substituïts per canyar, espècie alòctona que veu l’aigua amb avidesa i li la furta als vertaders representants del bosc de ribera. La manca de les arrels dels arbres substituïts pel canyar, afavoreixen l’erosió dels marges.

Les vores del riu mare presenten un aspecte des-encantat, plens de deixalles que els seus “amics” aboquen sense temor. Tota mena de residus: plàs-tics, ferralla, roba, restes que acompanyen la seua vida embrutant el seu aspecte i que romanen per recordar-nos uns dels motius de la seua malaltia.

En aquest informe anotem també els usos que es fan de les riberes, la presència de canals d’irrigació, sèquies i camps de tarongers que ens parlen d’un passat agrícola esplendorós que avui acompan-ya el riu en la seua agonia. Els llauradors abans es preocupaven per mantenir el seu company net de brutícia i matolls. Avui els accessos estan perduts, sembla que els dos estimats; aigua i terra de con-reus siguen separats.

Per diagnosticar la seua malaltia el grup de volun-taris hem realitzat una anàlisi de les seus aigües. En primer lloc hem avaluat les característiques orga-nolèptiques de l’aigua. El color és verd amb poca transparència. L’olor a peix és evident, encara que el nombre d’espècies d’aquest vertebrat és reduït. És característica la presència d’escumes en alguns trams. Després mesuràrem les propietats físiques i químiques. La temperatura de l’aigua era de 21 º© i l’anàlisi de les propietats químiques de l’aigua ens donà els següents resultats NITRATS 10 mg /lNITRITS 1mg/lPh 8-9DURESA (Ca CO3) 450 mg/l

La quantitat de nitrats i nitrits és fruit de l’excés d’adobament de les terres de conreu. Aquestes sals contaminen els aqüífers i afecten la salut dels nos-tre amic. Cal remarcar l’elevada concentració de carbonat calci superior a 450 mg que resulten del llavat constant de les roques que predominen en el nostre relleu.

Un indicador a tenir en compte per avaluar l’estat del nostre riu és la vida que hi trobem baix el con-

cepte de biodiversitat, tenint en compte tant el nombre d’espècies com l’abundància d’individus en cada taxó Els microinvertebrats són abundants més en la primavera que en la tardor.

A la tardor trobem: Decàpodes (gambeta d’aigua dolça) i Melanopsis (caragolet negre) principal-ment, mentre que a la primavera són abundants els plecòpters, les larves de colepters i odonats a més d’algun efemeropters. També els mol.luscs són protagonistes; trobem gasteròpodes i gran bivalves (uniònids). Cal tenir en compte l’elevada presència de cucs del fang (Tublifex) indicadors d’aigües con-taminades.

Respecte a la resta d’animals, la disminució del cabdal ha minvat la població dels peixos, la major part dels quals són alòctons. Trobem ocells típic de qualsevol ecosistema aquàtic com, la polla d’aigua i el coll verd també introduïts per la mà de l’home, a més d’ocells de canyar que alegren el capvespre i canten al trenc de l’alba.

Els mamífers més abundants som, nosaltres, els homínids que al llarg de l’estiu es diversifiquen en races diferents amb una finalitat comuna, aprofi-tar-nos del vell amic i amb un sentiment d’espècie superior, depredadora i irresponsable d’un ecosis-tema

Una vegada reunides totes les dades sols cal in-terpretar-les i proposar un diagnòstic. Segons els individus que hi trobem i l’ÍNDEX FBILL l’estat de l’aigua del nostre riu és MALALT i segons L’ÍNDEX DE QUALITAT DE LA ZONA DE RIBERA (QRISI) la qualitat de la ribera és IN-TERMÈDIA.

El diagnòstic és clar i la solució està en les nostres mans. No es tracta d’una malaltia que s’ha d’amagar.Hem de ser conscients, grans i xiquets, de la situa-ció i si de veritat l’estimem buscarem la solució.

Tu que faries per un vell amic que t’ho dóna tot a canvi de res?

Selene Cuenca1r Bat.A

16

Carla Servat 3r ESOA

Les notes

17

Benvinguts a la primera edició d'aquesta nova secció de la Gairebé, el COR (Consultori Oferit per la Revista). Recordeu que podeu enviar les vostres consultes al correu electrònic iescarcer@gmail.com, i rebreu una resposta en el següent número de la nostra publicació. No tingueu vergonya, si no poseu el vostre nom ningú coneixerà la vostra identitat

Ací tenim les dues primeres cartes, que ens arriben signades per dos pseudònims diferents.

COR(Consultori Oferit per la Revista)

Hola, companys!

En primer lloc vull felicitar-vos per la propos-ta del consultori sentimental a la revista, crec que és una bona idea. Bé, La finalitat de la meua carta no és altra que fer-vos una pregun-ta: Jo visc a Antella, i m'agrada una xica (enca-ra no li he dit res, encara que note que els dos estem molt a gust) però ella viu a Sumacàrcer. El meu problema és que no podem vore'ns a no ser que siga a l'institut, que és durant poc de temps. Què m'aconselleu que faça?

Espere la vostra resposta al següent número. Moltes gràcies.

Un foraster familiar.

Hola, foraster! Gràcies per la teua felicitació, encara que en realitat no feia falta que ens fe-res la pilota, t'anàvem a contestar igualment. Quant a la teua pregunta, és un cas interes-sant. Bé, pense que veure's a l'institut no està malament per començar. Pensa que passem ací 6 o 7 hores al dia, 5 dies a la setmana. Re-colló, no en tens prou? T'aconselle que passes amb ella tanta estona com pugues entre classe i classe i, als patis, que vages a buscar-la sem-pre que pugues. Després, un dia, no hi vages. Si va ella a tu, sabràs que també li agrades. Quan ho tingues clar, busca alguna excusa per quedar-te sol amb ella i declara't. Si acabeu junts, d'Antella a Sumacàrcer no ho tens tan malament, eh? Que la meua iaia de menuda anava a Bolbaite a peu!

No vos diré el meu nom ni el meu curs per si de cas, però un professor em té molta mania i em suspén sempre. Què faig?

Gràcies.

Anònim.

Hola, anònim! Una coseta: t'has plantejat, no sé, estudiar? Potser t'ajudaria un poc per aprovar. Si ja estudies i així i tot suspens... Et recomane que busques reforç fora de classe. Pensa que, com millor ho faces, més difícil ho tindrà per suspendre't. Si creus que ho fas prou bé com per aprovar i que així i tot traus mala nota, parla amb el teu tutor o tutora. Potser podeu demanar que et corregisca els exàmens un altre profe de la mateixa assig-natura. Ara que, amb aquest consell, si el que suspens és Francés o Grec, vas apanyat... he, he.

18

Aquesta pel.lícula encara es troba als cinemes, es pot veure en 2-D i en 3-D. La història està inspi-rada en els famosos llibres de Lewis Carroll. Entre els personatges principals trobem el millor amic de Tim Burton, Johnny Deep, que interpreta el barre-ter boig, a Mia Wasikowska en el paper d’una Alícia de 19 anys, a la seua esposa Helena Bonham Carter que interpreta la Reina de Cors Roja, i a Anne Ha-thway amb el paper de la Reina Blanca.

Aquesta pel.lícula es veu com la segona part, és a dir, han passat 13 anys des que Alícia va visitar el País de les Meravelles. Està a punt de casar-se amb un lord, quan escapa perseguint un conill blanc i cau per un forat que la porta al Submón. Serem testimonis dels diversos canvis de grandària que hi fa, i descobreix que en eixe món reina el caos sembrat per la Reina de Cors i el seu dragó, i sols ella pot ser l’única de parar-li els peus. Ella no se’n recorda de la primera vegada que ha estat allí, però anirà trobant-se amb vells amics, com el barreter i la llebre que l’ajudaran a acabar amb la malvada Reina. Tim Burton li dóna un toc humo-rístic i fantasiós a la pel.lícula, on podrem obser-var criatures mai vistes. Podem trobar també els bessons Tweedledee i Tweedledum i l’eruga Abso-len que li donarà savis consells per a continuar el seu camí, i descobrir qui és ella en realitat: l’única capaç d’acabar amb la maldat estesa per la Reina Roja i ajudar tots els habitants del Submón que la Reina Blanca torne a regnar perquè hi haja pau. La pel.lícula va dirigida més aviat als més menuts quan parlem del diàleg, però podríem dir que va dirigida als adolescents quan es veu tot el món que ha creat Tim Burton i els tocs humorístics que hi ha. Amb la pel.lícula et dones compte que mai eres menut per a somiar. Si una ado-lescent de 19 anys pot veure un coni-ll que la porta a un Submón, per què no nosaltres?

B.S.O. Paral.lelament, amb l’estrena de la pel.lícu-la s’ha tret la banda sonora original on participen diversos cantants. Les cançons estan relacionades amb la pel.lícula. El disc es diu Almost Alice. En-tre els cantants cal destacar a Avril Lavigne i el seu tema Alice, també a The All-American Rejects amb la cançó The posion, i a Tokio Hotel amb la cançó Strange amb la qual fa un duet amb Kerli i aixífins a 16 cançons.PREGUNTA CLAU Aquesta secció tracta de vo-tacions. Els resultat són els percentatges de gent que ha votat. Per a la pregunta d’aquest número he triat la següent: Quina pel.lícula de Tim Burton t’ha agradat més?

1. THE NIGHTMIRE BEFORE CHRISTMAS (Malson abans de Nadal)2. CORPSE BRIDE (La núvia cadàver)3. ALICE IN WONDERLAND (Alicia en el país de les Meravelles)El resultat ha estat el següent:1. 42’86%2. 23’81%3. 33’33%La votació ha estat prou renyida, ja que les tres són grans pel.lícules de Tim Burton, però la gent es re-munta al clàssic, i prefereix Pesadilla antes de Navidad. La veritat és que no m’estranya, ja que, tot i que vaja dirigida als més menuts, la crítica i l’opinió pú-blica coincideixen que són més pel.lícules tirant a adolescents, i els personatges originals, inoblidables i divertits, fan que es tracte d’una pel.lícula extraor-dinària.

Josema Gonzàlez1r Bat.B

Alice in Wonderland

19

Ecoauditoria al centreNormalment és el centre, és a dir, els professors, els qui avaluen els alumnes. Aquest vegada són els alumnes de 4t d’ESO que el curs passat assistiren a l’assignatura de “Treball Monogràfic” en el Depar-tament de Biologia i Geologia els qui han avaluat el centre.

Es realitzà una ecoauditoria, és a dir, s’analitzaren una sèrie de factors que intervenen en el medi am-bient. Aquestos són: El soroll, l’energia i els resi-dus. De tots, obtinguérem unes dades que ens fan pensar en una problemàtica ambiental i hem resolt una sèrie de mesures per poder-la evitar.

1.- ECOAUDITORIA ACÚSTICA

El soroll és un so excessiu intempestiu que pot pro-duir efectes fisiològics i psicològics no desitjats so-bre una persona o grup de persones.

Els efectes de la contaminació acústica són:

- Alteracions fisiològiques com la pèrdua d’audició.

- L’augment del ritme cardíac, augment de la pres-sió arterial i risc coronari.- A l’aparell digestiu, produeix disminució de la se-creció salival, nàusees, vòmits, pèrdua de la gana i, fins i tot, úlcera gastroduodenal.- El sistema endocrí provoca una alteració dels fun-cionament de les glàndules, que fa que augmente la secreció d’adrenalina.- Alteracions psíquiques com la neurosi, la irritabi-litat i l’estrès.- Altres alteracions, com les dificultats en la comu-nicació oral i alteracions del son, que poden ser causa d’accidents. Al centre, els principals productors de soroll intern són les persones que hi convivim: alumnes, profes-sors i alguns mecanismes com la sirena que ens avi-sa del canvi de classe. A l’exterior la nostra situació privilegiada ens permet gaudir d’una barriada sense problemes acústics.

El protocol que seguírem per realitzar l’ecoauditoria ve ser el següent:- Obtenció de mesures mitjançant un sonòmetre (aparell proporcionat pel Centre de Formació del Professorat d’Alzira) que valora el soroll en deci-bels. Les mesures es realitzaren al llarg del primer trimestre de curs pels alumnes de l’assignatura. Les dades s’obtingueren: pels corredors, tant quan els professors són a les classes com quan són absents. També a la sala de professors.- Realització d’un mapa de soroll per detectar pos-sibles fonts externes. Així, es va detectar que la zona del gimnàs i un extrem on estaven realitzant

20

una obra és on es concentra un major índex de de-cibels.- Interpretació de dades. Amb l’estudi dels resultats es proposen unes mesures per minvar els decibels.

Segons la Unió Europea, el límit de contaminació acústica admissible és de 65dB. Per tant alguns dies es va superar el límit permès encara que la mitjana trimestral, en la majoria dels casos, era inferior.

Les solucions proposades són:

- Disminuir el to de veu per part de tota la comu-nitat educativa (professors, alumnat), sobretot a l’eixida i entrada a les classes.- Utilització de sistemes que permeten una dismi-nució del soroll. Sirenes amb altre tipus de so.- No arrossegar taules i cadires al traslladar-los d’un lloc a un altre.- Aïllar les aules de música amb suro o cartró d’ous.- Informació i educació ambiental, que sensibilitze l’alumnat i professorat mitjançant campanyes pu-blicitàries.- Introduir a les aules el coneixement del so i els danys que aquest pot provocar. Així podrem for-mar actituds que impliquen la supressió de com-portaments excessivament sorollosos.

2.-ECOAUDITORIA ENERGÈTICA.

Al centre s’utilitzen dos tipus d’energia: l’energia elèctrica i l’energia calorífica. L’energia elèctrica és utilitzada per:

- La il.luminació: s’obté a partir dels tubs fluores-cents a les aules i els halògens que trobem al Saló d’Actes.- El funcionament d’aparells: fotocopiadora, ordi-nador, impressora.- Obtenció de calor: els radiadors que trobem als departaments, aules de dibuix, de música i labora-toris de Biologia i Física i Química.- Obtenció de fred: aparells d’aire condicionat.

L’energia calorífica s’obté a partir de combustible fòssil (gasoil) i s’utilitza per fer funcionar els radia-dors que escalfen les aules, corredors i resta de de-pendències del centre.

Els alumnes inventariaren tots els aparells que pro-

porcionen llum i calcularen les hores que resten en-gegats al llarg del dia i així poder comptabilitzar el consum en Kwats. al llarg del dia i fins i tot al llarg de l’any escolar. Un entrebanc va ser la impossi-bilitat d’accedir al comptador elèctric al romandre tancat i només tenir la clau l’empresa elèctrica.

Per una altra banda els alumnes visitaren les calderes que escalfen l’aigua per fer funcionar els radiadors del centre. Hi ha dues calderes, una al pati dintre d’un magatzem i l’altra al gimnàs, que proporciona aigua calenta a les dutxes dels vestidors.

El protocol que es va seguir fou el següent:

- Observació de les llums enceses en cada aula. El registre es realitzà en dues ocasions .- Càlcul de les fotocopies realitzades al dia per sa-ber el consum de les fotocopiadores.- Avaluació de les hores que estan engegats els ra-diador a l’hivern i els aires condicionats a l’estiu.- Estudi de la quantitat d’ordinadors i el seu ús.- A nivell de l’energia tèrmica s’avaluà la quanti-tat de gasoil consumit al llarg del dia que oscil.la entre 90-100 euros. A més, es comptabilitzaren les finestres que estan obertes quan els radiadors estan engegats.

Dels resultats obtinguts traguérem les següents conclusions:

- Els llums resten encesos després del primer pati quan la llum natural és suficient.- Els calefactors s’encenen en les aules orientades cap al nord durant tres mesos a l’any, en l’hivern, el mateix que l’aire condicionat.- Les finestres queden obertes quan els radiadors estan engegats

21

Les solucions proposades són:

- Apagar els llums a l’hora del primer pati.- Tancar les finestres mentre la calefacció funcio-na.- No deixar els ordinador engegats mentre no s’utilitzen.- Deixar les fotocopiadores en stand-by.

3.- ECOAUDITORIA DEL RESIDUS.

Un residu es defineix com tot material resultant d’un procés de fabricació, transformació, utilitza-ció, consum o neteja, quan el seu posseïdor o pro-ductor el destina a l’abandonament.

Els alumnes del treball monogràfic situaren en llocs estratègics del centre contenidors blaus per a la re-collida de paper i grocs per recollir envasos (brics, llaunes i bosses de plàstic). A més, realitzaren una pancarta d’informació i elaboraren unes enquestes

per recollir la informació dels hàbits de consum de l’alumnat i els professors.

Els resultats foren els següents:

- La majoria reflexionen, de vegades, si tenen ne-cessitat d’alguna cosa abans de comprar-la i abans de tirar alguna cosa al fem, si pot ser utilitzada de nou.- La majoria es qüestiona quin és l’origen de les coses que consumeix i el seu destí després de tirar-les al fem.- De vegades els molesta la brutícia que hi ha al te-rra i un 50% consideren que si hi ha persones que fan la neteja, tenen dret a embrutar- Per una altra banda, un 54% mai llança l’oli usat a l’aigüera, però per una altra el mateix percentat-ge no aprofita una altra vegada l’envàs de l’entrepà d’esmorzar com sovint feia a l’escola.- Al voltant del 20% estan d’acord a reciclar: paper, vidre, piles de botó, plàstic... i la majoria no tenen molt clar si participarien en una campanya de re-ducció de residus. El percentatge baixa si es tracta de recollir deixalles en diferents llocs del centre.- Els residus que més s’obtenen al centre són: el paper, els brics, les bosses de plàstic i les llaunes.- Els professors són els qui més paper reciclen.

Aquesta informació obtinguda ens fa pensar que les coses no estan fent-se bé i que, amb voluntat per part de tots, els hàbits de consum es poden mi-llorar.

Ana Maria PerisBiòloga per devoció

Els alumnes han participat en un projecte de ressò internacional anomenat “Young People Energy” i aquest any han portat les seues pro-postes de millora a una cimera realitzada en l’Agència Energètica de la Ribera a Algemesí. Allí, alumnes de cinc centres de la comarca ex-posaren les seus inquietuds al voltant del con-sum excessiu i l’estalvi d’energia. Prèviament s’havia realitzat l’ecoauditoria al centre i a les dependències de l’Ajuntament de Càrcer, que va participar en el projecte.

22

- Prenent-se la vida amb filosofia - Jesús Fernández ZamoraProfessor de filosofia “Benaventurats els qui es riuen de si mateixos perquè mai els faltarà motiu de què riure.”

La importància del bon humor 1

Diuen que les meues classes semblem un monòleg humorístic i que entre lliçó i lliçó mai falta un acu-dit. També diuen que els acudits són prou dolents. Què li anem a fer. Al cap i a la fi dir acudits dolents és una forma de tindre una certa grà-cia –que li ho diguen al Buenafuen-te–. Però la veritat és que amb esta actitud el que intente és donar una altra visió de la realitat enfrontant-me a un món en què només aque-lles activitats professionals que pro-porcionen diners semblen útils a la societat. L’humor és una cosa que té valor per sí mateix, igual que les persones, i per tant la lliçó és cla-ra: no sempre té més valor allò que dóna més diners, encara que molts no ho tinguen clar. Alguns humoristes recorden que en els seus inicis la gent els comentava com s’ho passaven de bé escoltant les seues idees o llegint les seues vin-yetes, però sempre solia sorgir després la pregunta: “I això dóna de menjar?” Com si fóra insensat que algú estiguera disposat a pagar a un altre per fer-li riure. Algun humorista trobava llavors una eixida aguda a eixa pregunta. Així quan li preguntaven a

1 En este article faig un resum de les principals idees exposa-des per Juan Carlos Siurana en la ponència “La importancia del buen humor para vivir a gusto”, donada en el curs “La educación del buen gusto”, de la seu de València de la Uni-versidad Internacional Menéndez Pelayo en juliol de 2006, el mateix que de les idees principals del següent llibre: Ángel Rodríguez Idígoras (ed.), El valor terapéutico del humor, Desclée De Brouwer, Bilbao, 2002.

l’humorista Julio Carabias si l’humor li donava di-ners, ell solia respondre: “Amb mi és just el contra-ri, a mi els diners són els que em posen d’un humor magnífic”. En realitat, és cert que alguns professionals de l’humor poden guanyar-se la vida fent bromes, però l’important és que tots podem desenvolupar el nostre sentit de l’humor. Tots hauríem de fer-ho, perquè desenvolupar el sentit de l’humor és un gran agent de transformació de la vida personal i,

per extensió, de la societat. Comprendre en què consistix i en-senyar a desenvolupar el gust per l’humor és una activitat en què s’estan embarcant en l’actualitat filòsofs, metges i psicòlegs, entre altres professionals. La veritat cien-tífica i la rialla es donen, per tant, la mà. Per això no deixa de resultar hui atractiva la frase de Nietzsche en la seua obra Així va parlar Zaratustra: “Siga falsa qualsevol veritat en què no hi haja hagut una carcallada”.

Què és l’humor ? És impossible definir l’humor. Enrique Jardiel Pon-cela opinava que “definir l’humor és com intentar travessar les ales d’una palometa amb un pal de te-lèfons”. Alguns humoristes l’han definit així:- Alfonso Ussía: “L’humor és l’essència de la sensi-bilitat, i per això la millor arma, mai destinada a fer sang, contra els insensibles”. - Miguel Mihura: “En realitat l’humor no és res; un capritx, un luxe, una ploma de perdiu que es posa un en la cinta del barret”.- Mingote: “L’humor és no tindre por a pensar”.

El bon humor i el seu valor educatiu

23

El filòsof Bergson va assenyalar que la rialla, que a vegades es convertix en expressió del bon humor, ha de procedir sempre de la intel•ligència. Però l’humor necessita no sols intel•ligència, necessita també llibertat. Alfredo Bryce Echenique, en un jocós article, assenyala que “la llibertat, per exem-ple, és font de molt d’humor , ja que este resulta de l’observació dels molt estranys, diversos i incon-gruents comportaments de la gent”.

L’humor i l’alegria són beneficiosos per al bon es-tat del cos i, per descomptat, encara més per al be-nestar psíquic. Es tracta d’una activitat intel•lectual, i un dels seus principals ingredients és la capacitat per a captar la relativitat de les coses.

Alguns dels beneficis que aporta veure el costat di-vertit de les coses són els següents:-L’humor ensenya les persones a ser menys arro-gants, i per tant, més humils.- L’humor ajuda a relacionar-se amb els altres de manera més distesa i a allunyar-se d’un excessiu in-dividualisme. - L’humor relativitza contra la por al ridícul. Per això, hem de començar per riure’ns de nosaltres mateixos. D’esta manera, l’humor actuarà com un remei davant de la timidesa.- L’humor ajuda a trobar solucions als problemes de la vida quotidiana.- L’humor afavorix l’adaptació al canvi.- L’humor servix per a rebaixar el sentiment de frustració que provoca la percepció de les nostres pròpies limitacions, perquè tots solem situar les nostres aspiracions en un llistó més alt del que podem superar.- També és molt valuós l’humor quan es tracta de

defendre’s davant d’una crítica o una ofensa que desafia l’equilibri emocional. Desarma a l’atacant.- L’humor pot ajudar a previndre conflictes, ac-tuant com a matalaf per a rebre la invasió de les situacions negatives de manera menys violenta.- I encara quan l’humor no servira per a res del que hem dit en este article, continuaria complint una missió: gaudir del moment en què sorgix, per a fer esbossar un efímer somriure, fer aparéixer una sorpresa o trencar el rutinari amb una carcallada. Com ocorre amb el següent exemple dels germans Marx: - Ací a fora hi ha un senyor amb bigot. - Diga-li que ja en tinc un.

Pedagogia de l’humor

Aplicar el sentit de l’humor en l’educació ens ajuda a superar les frustracions, a relativitzar els fracassos, a suportar els desencants, a desterrar els moments d’apatia i desànim amb l’objectiu d’establir una bona comunicació amb nosaltres mateixos i amb l’entorn on realitzem la nostra labor educativa.

El sentit de l’humor és un requisit imprescindible en la tasca educativa. A continuació enunciaré al-gunes de les poderoses raons que justifiquen esta afirmació:- Oferix una resposta positiva. Davant d’una so-cietat desencantada, pessimista i passiva, el sentit de l’humor ens mostra l’altra cara d’eixa mateixa societat desbordant d’esperança, il•lusió i optimis-me realista.- Oferix pistes sobre un model d’educador . Alegre, pròxim, entusiasta, motivador i divertit. Arriscada però interessant tasca si es desitja conjugar la cièn-cia amb la trobada entre l’educador i els educands.- Ajuda a suportar els contratemps. Desdramatitza els conflictes. No pren les coses tràgicament. Aju-da a descarregar l’excés d’estrés. La dificultat és viscuda com un altre objectiu ocult dins de la pro-gramació.- Mostra noves pistes d’actuació. Dissenya exercicis innovadors. Proposa continguts alternatius. Sugge-rix actuacions emprenedores.- Ajuda a estar despert. El sentit de l’humor aju-da els educadors a ser persones lúcides i per tant despertes. Conscients de la realitat en què viuen. Coneixedors de les seues limitacions i avantatges. - Obri la ment. Desterra prejuís irracionals. Ajuda

24

a pensar des de diferents perspectives. S’arrisca a afrontar noves fórmules d’ensenyança. Inventa me-todologies creatives.- Genera un estil d’ensenyança. Oferix una forma peculiar d’educar. - Estimula el reciclatge permanent. Al marge dels cursos oficials, el sentit de l’humor impulsa i es-timula els educadors en la formació contínua dels mateixos. Formació i reciclatge que perseguixen la tan anhelada renovació pedagògica.- Ajuda en l’autoanàlisi del rol de l’educador. Fa una radiografia professional de l’educador. L’educador s’interessa llavors per saber què és el que realment els agrada, interessa i aprenen els alumnes.

En definitiva, l’humor ensenya les persones a ser més humils enfront de l’arrogància, més pròximes enfront de l’aïllament i menys vergonyoses al poder riure’s de si mateixes sense prendre’s massa serio-sament . Des d’este article, per tant, invite a tota la nostra co-munitat educativa, alumnes i professors, a prendre’s les coses amb més humor, amb filosofia, a acceptar que l’humor pot ser una bona teràpia, a riure’s de si mateixos i convertir les aules –eixes lúgubres sales de tortura com en algun moment ens han pogut parèixer– en jocosos llocs d’afable reunió on mai falta l’humor. En definitiva, invite a tots a començar les nostres classes amb un somriure i, per què no? amb un acudit. I per a mostra un botó. Potser la fi-losofia puga paréixer d’allò més seriós, però també té la seua part divertida. Així, conclouré amb un

parell d’acudits de filòsofs:

- Un professor de filosofia entra en classe per a fer l’examen final als seus alumnes. Posant la cadira da-munt de la taula diu a la classe: “usant qualsevol cosa aplicable que hagen aprés durant este curs, demostren-me que esta cadira no existix”. Tots els alumnes es posen a la tasca, aventurant-se en argu-ments per a provar que la cadira no existix. Però un alumne, després d’escriure ràpidament la seua resposta entrega el seu examen davant de la sorpre-sa dels seus companys. Quan passen uns dies i en-treguen les notes finals, davant de l’estupefacció de tots, l’alumne que va entregar el seu examen en 30 segons obté la millor qualificació. La seua resposta va ser: “Quina cadira?”- Un enginyer, un físic experimental, un físic teòric i un filòsof estan passejant en les muntanyes d’Escòcia. Quan arriben a dalt d’un cim, veuen en un altre cim una ovella negra. L’enginyer diu: “està vist que les ovelles a Escòcia són negres”. “Millor seria dir que ‘algunes’ ovelles escoceses són ne-gres”, respon el físic experimental. El físic teòric pensa un moment i exclama: “és més correcte dir que almenys una de les ovelles escoceses és negra”. Per fi el filòsof respon: “almenys per un dels seus costats”.

25

El valor d’educarPer Luis Suñer (Mestre, Llicenciat en Psicologia i Màster en Intervenció Psicoeduca-tiva per la Universitat de València).

Li demane, en primer lloc, prestat el títol del seu llibre1 a Fernando Savater2 i, a més a més, alguns comentaris per a l’article. És un autor que parla d’educació molt seriosament i amb el qual no és difícil coincidir en moltes de les coses que diu.

Diem el valor d’educar en el doble sentit de la paraula “valor”: l’educació és valuosa, però tam-bé valerosa, un acte de coratge, un pas endavant de la valentia humana perquè per a dedicar-se a l’ensenyament hui en dia cal ser valent —“qui no vulga pols que no vaja a l’era”—. I d’educació vos parlaré incidint en els primers anys, que és quan es posen les bases perquè tot funcione després molt millor, i de la gran importància que té la família en eixa etapa de desenvolupament.

Distingirem el que és la socialització primària de la socialització secundària. Els xiquets i les xique-tes abans de posar-se en contacte amb els mestres ja han experimentat de forma àmplia la influència educativa de l’entorn familiar i del seu medi so-cial, el qual serà determinant —encara que no de-cisiu— durant la major part de l’educació infantil i primària. En la família, els xiquets i les xiquetes aprenen —o haurien d’aprendre— aptituds tan fo-namentals com parlar, vestir-se, polir-se, obeir els majors, saber estar segut sense alçar-se, distingir a nivell primari el que està bé del que està mal, etc. Això conforma el que diem socialització primària. Després, l’escola, el grup d’amics, el lloc de treball, etc. duran a terme la socialització secundària: co-neixements i competències més especialitzades.

Si la socialització primària a l’àmbit familiar, i en col•laboració amb les escoles infantils i de primària, s’ha fet de forma satisfactòria, aleshores l’altra, la socialització secundària, serà molt més productiva ja que hi haurà més base i els mestres tindran més temps per a dedicar-se a ella. Però, en cas contrari,

1 El valor de educar, Ariel, 1997, Barcelona.2 Catedràtic de Filosofia de la Universitat Com-plutense de Madrid.

els mestres hauran de perdre molt de temps ensen-yant i polint a qui deuria estar ja llest —o quasi llest— en eixos elementals aprenentatges. Per molt que a l’escola vulguem imitar l’àmbit familiar, en la família eixes coses s’aprenen d’una forma diferent a l’aprenentatge escolar: el clima familiar està, ha d’estar, ple i recalentat d’afectivitat, i l’ensenyament es recolza més en el contagi i la seducció.

L’afectivitat és una necessitat primària que no li ha de faltar a ningú al llarg de la seua vida, i més en els primers anys, perquè eixa carència tal vegada puga manifestar-se de forma patològica en distintes cir-cumstàncies de la vida, tal com s’ha demostrat en moltes investigacions psicològiques. I també el que funciona molt és la via de l’exemple, el qual pot ser positiu o negatiu. Si l’exemple dels pares i familiars, mestres... és positiu, això té una gran força persua-siva i conforma els principis moralment estimables que resistiran els moments difícils de la vida. Pel contrari, si l’exemple és negatiu, això fa prendre prejudicis que més tard seran quasi impossibles de traure.

En suma, millorar la socialització primària en la família, afectivitat i exemple, participació i col•laboració més intensa amb les mestres o els mestres dels primers cursos de l’escola per a for-mar o polir eixes pautes mínimes necessàries per a començar un bon aprenentatge. La implicació dels pares i mares en els centres ha de ser real, constant i efectiva. La família es considera peça fonamental de l’objectiu de l’escola per aconseguir una escola oberta i, on la comunicació entre les famílies i el professorat és importantíssima per al desenvolupa-ment dels nostres escolars. La societat tampoc pot educar els seus ciutadans, sense l’ajuda dels pares i del sistema educatiu. Per tant, és imprescindible una mobilització educativa de la societat civil que reprenga l’esperit del vell proverbi africà: “Per a educar un xiquet és necessària la tribu sencera”.

En qualsevol cas, eixe protagonisme de la família en la socialització primària dels menuts sofrix un

26

eclipsi —diu Savater— en la majoria de països, el que produix un seriós problema per a l’escola i els mestres. Cada vegada més, els pares i altres fami-liars a càrrec dels menuts experimenten desànim o desconcert davant la tasca de formar les pautes mínimes de la seua consciència social i les abando-nen als mestres, perquè siga l’escola qui se n’ocupe. Així es referix sobre els efectes d’eixe dèficit Juan Carlos Tedesco, director general de l’Oficina Inter-nacional d’Educació de Ginebra: “Els docents per-ceben eixe fenomen quotidianament, i una de les seues queixes més recurrents és que els xiquets ac-cedeixen a l’escola amb un nucli bàsic de socialit-zació insuficient per a encarar amb èxit la tasca de l’aprenentatge”.

I quines són les causes que confluixen a eixa des-gana de la família davant les seues funcions educa-tives? A banda de causes de tipus sociològic, com la incorporació de la dona al món del treball, la reduc-ció del número fix d’altres familiars en la família, la prestació puntual del servei domèstic, etc., podem citar alguna causa de tipus més psicològic o estric-tament moral com el fanatisme per la cosa jove en els models contemporanis de comportament: allò que és jove, la moda jove, els cossos “danone” en homes i dones encara que siga a base de dietes i ape-daçaments —que bé ho saben les artistes i d’altres que no ho són—, els es-ports... que són els ideals de l’època actual. No hi ha ja —o a penes— ideals “seniors” en les societats avançades; “lo vell, foc amb ell” —diuen.

Això ha desarmat els adults que renuncien a trans-metre el molt o poc que saben i s’autoinvaliden com a font de coneixement vital per als seus fills, els quals, en correspondència, no pareixen esperar gran cosa d’ells i confien en altres fonts. Fins fa unes dècades les dos principals fonts d’informació eren, per una banda els llibres, i per l’altra les lliçons orals de pares i mestres. Però la televisió —un al-tre motiu de l’eclipsi de la família com a factor de socialització primària— trenca eixa línia d’actuació i ho conta tot: deixa tots els misteris que es desta-paven a poc a poc amb el cul a l’aire. La revolució que la televisió causa en la família, i sobretot en

els xiquets, prové de la seua eficàcia per a comu-nicar coneixements. També hi haurà qui diga que la televisió no educa, sinó el contrari degut als ne-gatius programes que ens passen de vegades per allò de l’audiència; programes —que diuen— que vol la gent. Hem d’apagar, per això, el televisor? Pense que no. Hem d’ensenyar a vore televisió que és molt diferent, a establir una relació crítica entre adults i joves, i el dret a fer “zapping” quan algun programa no siga educativament molt convenient. I no diem també d’ensenyar a utilitzar Internet i les xarxes socials.

Una de les conseqüències d’eixe desestiment és el traspàs de responsabilitats a altres àmbits, com puga ser l’Estat i l’escola. Segurament haurem es-coltat comentaris del tipus següent: “Quan vages a la mili ja t’arreglaran”, “el mestre ja t’apanyarà quan li conte el que has fet”, “haurien de tancar totes les discoteques i bars a les dotze de la nit”, “el tabac s’hauria de prohibir a totes les joves” —la mare no volia que la filla fumara, però la mare era una gran fumadora—, etc.

De tota manera, perquè una família funcione edu-cativament és impres-cindible que algú en ella es resigne a ser adult. Anem a dir-ho clar, el pare que vol figurar no-més com “el millor amic dels seus fills” servix per a poc; i la mare, l’única vanitat de la qual és que la confonguen amb la germana lleugerament

major de la seua filla, tampoc val per a molt més. D’acord que amb eixes actituds la família és més informal, menys frustrant, més simpàtica i falible: però en canvi la formació de la conciència moral i social dels fills no ix molt ben parada. Les ins-titucions públiques de la nostra societat sofrixen una sobrecàrrega. Quants menys pares volen ac-tuar com a pares, més paternalista s’exigix que siga l’Estat. Dins de l’eclipsi actual de la família com a unitat educativa, la figura del pare —pense— és la més eclipsada de totes: el paper més qüestionat i menys grat d’assumir.

És que no hem d’intentar ser amics dels nostres fills? Per suposat que sí, però sense renunciar a ser

27

pares. Pares i amics; amics i pares. L’ordre de prio-ritat, pense que seria qüestió personal ja que el pro-ducte final seria el mateix sempre que no es renun-cie a educar com a pares. Els pares joves haurien de passar el major temps possible amb els seus fills —i més quan són xicotets— perquè eixe temps ja no el recuperaran mai; el pas del temps ho confirma. Aleshores, de què es tracta?

Es tracta, com es sol dir, d’una crisi d’autoritat en les famílies. Per exemple: qui no ha tingut alguna discussió o desavenència amb algun fill o filla per-què volen eixir per la nit fins a la matinada sent encara massa jove? Quin pare o mare no ha dubtat, per deixar-lo o no? Què és el que és correcte? A més a més molts d’altres aspectes familiars.

En la seua essència, l’autoritat no consistix en ma-nar: etimològicament la paraula prové d’un verb llatí que significa alguna cosa així com “ajudar a créixer”. Per tant —diu Savater— “l’autoritat en la família hauria de servir per ajudar a créixer els membres més joves, configurant de la manera més afectuosa possible el que psicoanalíticament ano-menarem el seu “principi de realitat”. Eixe principi implica la capacitat de restringir les pròpies apetèn-cies en vista de les dels altres, i retardar o moderar la satisfacció d’alguns plaers immediats en vistes al compliment d’objectius recomanables a llarg termini... És natural que els xiquets manquen de l’experiència de vida imprescindible per compren-dre la sensatesa racional d’eixe plantejament i per això cal ensenyar-los-el. Els xiquets són educats per a ser adults, no per a seguir essent xiquets. Si els pares no ajuden els seus fills amb la seua autoritat amorosa a créixer i preparar-se per a ser adults, seran les institucions públiques les que es vegen obligades a imposar-los el “principi de realitat”, no

amb afecte sinó per la força”.La majoria de les formes d’aprenentatge impliquen un esforç que sols s’afrontarà si es compta amb un “principi de realitat” suficientment assentat. Tam-bé R. J. Sternberg, de la Universitat de Yale (EE.UU.) ja va dir, en la “II Conferencia Internacio-nal d’Intervenció Psicològica i Desenvolupament Humà” realitzada a València en juliol de 1993, que per a un bon aprenentatge és imprescindible “esforç i sacrifici”, això no pot faltar. Per conse-güent, l’escola ha de procurar que l’alumnat accep-te sotmetre’s a eixe “esforç”, i ho ha de fer amb mètodes motivadors i dins d’un clima que desperte la il•lusió i el pensament crític. Si no seguim eixe camí, tal vegada hauríem de reflexionar sobre el que apunta J.K. Galbraith, economista canadenc i premi Nobel d’economia: “Avui el gran perill és el de la ignorància”.

En definitiva, i per tancar l’article, transcric amb paraules de Fernando Savater, en El valor d’educar, un paràgraf del llibre que expressa la seua visió so-bre l’educació: “... els ciutadans no són un fruit natural de la terra que brota espontàniament sense més ni més. La democràcia ha d’ocupar-se també de crear els ciutadans, la voluntat política de la qual recolza la seua legitimitat, és a dir, ha d’ensenyar a cada ciutadà potencial allò imprescindible perquè arribe a ser ciutadà de fet. Per això, en les socie-tats democràtiques, l’educació no és alguna cosa merament opcional sinó una obligació pública que l’autoritat ha de garantir i vigilar. El sistema demo-cràtic ha d’ocupar-se de l’ensenyament obligatori dels neòfits per assegurar la continuïtat i viabilitat de les seues llibertats”.

28

El Programa de Qualificació Professional Inicial ha començat a caminar enguany al nostre Institut i, arribat aquest moment del curs, els seus integrants fan balanç. Un balanç que, a hores d’ara, conside-ren positiu perquè estan aconseguint allò que en un principi pretenien però que no deixa de banda les dificultats per les quals han hagut de travessar. El PQPI, per a qui no ho sàpiga, és un programa que vol integrar aquells alumnes que no s’adapten a les classes diàries, als horaris rígids i als vint-i-cinc professors diferents en un mateix dia. És una manera d’oferir una finestra (d’entrada i eixides) que els mostre un altre món escolar i, a l’hora, una punteta, un meset, del món laboral.

Al començament del curs, com molt bé explica Marcos, per als alumnes representava “una bona oportunitat per intentar reincorporar-me”, ja

“Una bona oportunitat per intentar reincorporar-me”

que la pràctica totalitat d’ells venien d’unes ma-les experiències educatives. És més, es presenta-va com una última oportunitat, puix “no podia fer res més” i “encara que no volia estudiar, sí que sé que vull tenir el Graduat. Ara tindré dos anys per aconseguir-ho”, afirmen Carles i Nerina.

Les expectatives al principi eren diverses: al-guns pensaven que el curs anava a ser més difícil però altres tenien assumit que seria com bufar i fer ampolles. La bona veritat és que ni una cosa ni l’altra. Per a alguns ha sigut més dur del que creien, com Carles i Marcos; per a altres més fà-cil, com Nerina i Nazari. Tots, però, coincideixen que han treballat més que mai, que han estudiat i, fins i tot, que s’han llegit més d’un llibre. De fet, una de les frases més repetides entre ells ha es-tat que “jo no havia treballat tant en ma vida”.

Primer any del PQPI a l’IES Càrcer. Una visió dels alumnes

29

Entre les assignatures que més els han agra-dat estan, evidentment, les de l’àmbit pràctic. Aquest és un Programa que ací a Càrcer se cen-tra en el muntatge d’equips informàtics i els mòduls relacionats amb això i amb el món del treballador, com FOL (Formació i Orienta-ció Laboral), els han resultat molt més atractius.

Durant el tercer trimestre és quan tenen el primer contacte amb una feina. Degut al caràcter d’aquesta qualificació professional i a les dificultats per a desplaçar-se, les pràctiques s’han realitzat majori-tàriament als Ajuntaments de cada poble. Nerina, Carles, Nazari i Vanessa han treballat als Ajunta-ments d’Alcàntera, Beneixida i Antella de diverses maneres: arreglant ordinadors, atenent el telèfon, enviant fax, passar currículums, realitzant feines pel poble... De tot açò, Nazari diu que “fer els “bandos” era la feina que més m’agradava” mentre que a Carles li encantava “anar d’esmorzar amb els de l’Ajuntament”. “A mi m’ha agradat tot el que he fet a les pràctiques”, explica Vanessa; “Anar pel poble d’ací cap allà ajudant els treballadors mu-nicipals era el que més odiava”, ens diu Nerina. Marcos, per la seua banda, ha pogut fer les pràc-tiques a una empresa d’Informàtica: MICROSAT. Està més que satisfet d’aquesta experiència ja que

“m’agradava tot el que fèiem (excepte quan no te-níem feina) i aprenia prou”. Durant un horari de 9 a 14 hores, que de vegades s’allargava fins a la vesprada, “reparava sais, tirava cables, recomponia aplicacions de memòria, substituïa els switch...”

I, l’any que ve, què? Doncs la majoria vol conti-nuar fent el segon curs del PQPI que dóna l’opció de traure’s el Graduat, encara que hi ha algú com Carles que “si traguera bona nota a la prova d’accés a Grau Mitjà me n’aniria a fer un Mòdul”. Nazari va tenint-ho clar: “Faré el segon any per-què necessite el títol per a entrar a l’Exèrcit”. I és que poc a poc (però molt poc a poc) es va ma-durant i es comença a valorar la necessitat de fer coses de profit: “La gent que està pensant ara en deixar d’estudiar està boba”, diu el mateix Naza-ri; “que no siguen tontos i no facen com vaig fer jo”, aconsella Marcos; “que almenys busquen la forma de traure’s el Graduat perquè fa falta per a tot”, recomana Vanessa; “que s’apunten al PQPI perquè és una molt bona ocasió i una altra eixida per a tindre un títol”, asseguren Nerina i Carles.

Moisés Martínez

30

PassatempsDeu monedes

Ramir es juga 6 € que, amb sols tres moviments de monedes aconsegueix la mateixa composició del di-buix, però invertida. Acceptes l’aposta?

Els mitjons de colors

Tenim deu mitjons blancs i deu mitjons negres barrejats en el caixó de l’armari. Els vint mitjons són exactament iguals, llevat del color. L’habitació està totalment a fosques i tu vols dos mitjons del mateix color.Quin és el menor nombre de mitjons que has de traure del caixó per estar segur que en tens un parell del mateix color?

Festa familiar

A una festa familiar acudiren un avi, una àvia, dos pares, dues mares, quatre fills, tres néts, un germà, dues germanes, dos fills, dues filles, un sogre, una sogra i una nora. A primera vista es diria que hi havia 23 persones, però en realitat sols n’hi havia set. Pots explicar-ho?

Per a elefants

Com podem retallar un full de periòdic perquè al seu través passe un elefant?

Nuc

Podries fer un nuc amb una corda sense soltar-la?

Puces

Dues puces estan separades 12 cm. La puça A dóna tres bots avant d’1 cm i dos arrere en un segon. La puça B dóna 2 bots avant d’1 cm i un arrere en un segon. Quan i on es trobaran per primera vegada?PENSA-HO UNA ALTRA VEGADA!

31

Pensa-ho una altra vegada!

11 12 11 2 1 11 1 1 2 2 13 1 2 2 1 11 3 1 1 2 2 2 1

Quina seria la línia següent? En quina línia apareix el 4 per primera vegada?

Criden a la porta

Resol la següent operació sabent que cada lletra representa una única xifra. Lletres distintes representen xifres distintes. Quant val cadascuna de les lletres?

TOC x TOC = ENTRE

Enigma lògic

- Pare, quan vindrà Jordi?- Et donaré 5 pistes de les quals sols una serà vertadera:1) No vindrà el diumenge.2) Vindrà el dissabte.3) Vindrà el divendres.4) No vindrà el dissabte.5) Vindrà el dilluns.

Sabries dir quan vindrà Jordi?

Soldats a files

Com posaries 10 soldats en 5 files de 4 soldats cadascuna?

Mª José Peidro

32

IES Càrcer