Som un grup de joves alt empordanesos, amb afició pels jocs de taula, pels jocs de cartes i pels jocs de rol, que un bon dia, vam decidir que ens agradaria disposar d’un local on poder reunir-nos, fer les nostres partides, xerrar, passar l’estona... tot sense haver de de-pendre de l’horari comercial d’una botiga, de

les consumicions en un local, o de les molèsties que puguem causar a familiars o companys de vi-

venda.

Així que ens vam preguntar... caram, ja posats... per què no creem una associació?

D’aquesta manera és com va néixer la Caverna del Troll. I d’aquésta aprofitem per a presentar-nos. Som una associació recent nascuda (ens unim al voltant del mes de Setembre). El primer pas fou la redacció dels nostres estatuts, ja aprovats; i l’obtenció del nostre local de reunió. Aquest es troba a les instal·lacions del Boulevard 32 (C/ Sant Llàtzer 32) Local nº 15.

Tot i el poc temps ja hem organitzat una lliga del joc de taula Formula D, realitzem cada setmana una nit fixada de jocs de taula i es segueixen realitzant setmanalment partides de rol, cartes i wargames.

Entre els nostres objectius es trobaria la unió d’una comunitat forta i cohesionada de les nostres aficions. Un petita ludoteca pròpia de l’associació i la creació d’esdeveniments, tals com xerrades, projeccions i sortides (per citar-ne algunes). Conèixer tant gent com entitats per a col·laborar i participar activament en diferents esdeveniments cultu-rals a la ciutat i comarca.

No dubteu en vistiar-nos tant al local com als perfils de facebook o twitter i a la nostra plana web.

Facebook: http://www.facebook.com/pages/La-Caverna-del-Troll/290885190929282Twitter: @CavernadeltrollPàgina Web: http://www.cavernadeltroll.org/blog/

Associació Juvenil lúdico-cultural “La Caverna del

Troll”

Sa Tramuntana1

EditorialÍndex

Fa uns mesos ens va arribar la noticia de que enguany, Figueres es convertiria en la seu de la primera edició del Festival Internacional del Circ. Aquesta, era una bona noticia per partida doble. Per una banda, iniciatives cul-turals s’instal·len a la nostra ciutat. Per altra banda, es corrobora el que tots sabem; el Castell de Sant Ferran serveix per molt més a banda de projectes de caire mi-litar.

Aquest projecte podria igualar la capital empordanesa a capitals europees com París, Montecarlo o Budapest, que acullen festivals de talla similar. El festival comptarà amb un jurat internacional i amb 22 actuacions d’artistes provinents de 13 països diferents, com per exemple Rús-sia, Estats Units, Vietnam, Etiòpia o Mongòlia. A més, totes elles seran inèdites a Europa, cosa que pot supo-sar una oportunitat per noves promeses del món del circ.

Fins ara semblava que Promoarts era l’única empre-sa que podia produir grans esdeveniments per la ciutat, però aquest projecte sembla que trenca el seu monopoli. No obstant no és tot de color rosa. L’Ajuntament invertirà uns 25.000 € perquè aquest projecte s’instal·li a la ciutat, en plena època de retallades.

Sembla ser que l’Ajuntament de Figueres fa inversions amb efecte retroactiu, ja que segueixen la mateixa tòni-ca que tots els espectacles que es celebren a Figueres. Tots sabem que la majoria de regidors del consistori re-ben entrades de tots i cadascun dels esdeveniments que es celebren a la capital i el Festival Internacional de Circ no en serà una excepció.

En resum, els representants de la ciutadania no només cobren sous i dietes per la seva feina, sinó que, a més, es beneficien del seu càrrec. On acaba la feina i comen-ça l’esbarjo? Pot ser més evident la desproporció entre responsabilitats i privilegis desmesurats?

Contro, recontro, Sant Vicenç 2

Qüestió d’actitud 3

La cara neta 4

Tira còmica 4

Bits 5

Paraules de ... 6

16mm 8

De tu a tu 9

Converses de llit 10

La catenària 11

Historias del Planeta Piruleta 12

El racó del lector 12

Sa Tramuntana 2

Alguns em diran “tribunero”, o fins i tot “malbarsalu-nista”. Jo més aviat em considero un culer social, un seguidor d’aquells que s’alegra amb les victòries però que continua sopant malgrat les derrotes. Denomi-neu-me com vulgueu, el cas és que, al no considerar-me un fanàtic ni del Barça ni del futbol, no em vaig deprimir per la possible desaparició del canal Esports 3. Així com tampoc ho vaig fer pel més que probable fi dels drets del futbol, per part de Televisió de Catalunya fruit de les retallades a “la Nostra”. A més, veient la que està caient, no només en el tema de les retallades, sinó també per la crisi de valors del sector audiovisual, crec que és la més insignificant preocupació i la menor de les conseqüènci-es de la reestructuració de TV3.

Mentre Catalunya sencera s’encenia per la fi del futbol a la televisió (sense pa, ara ens volen treure el circ…), a mi se m’arrufava el nas. Les retallades a la televisió pú-blica no són cap bona notícia, certament, i menys en un canal amb intenció de treballar per la qualitat audiovisual com és aquesta, però intuïa que el pitjor havia d’arribar. Diga-li defecte professional o desconfiança de mena…

Tres dies després, Televisió de l’Hospitalet anuncia-va el seu tancament. D’aquesta manera, i passant molt més desapercebut que la fi d’un canal esportiu, es con-firmaven els pitjors auguris. Sé que l’Hospitalet queda molt lluny, però és simptomàtic que el tancament de la televisió local de referència a Catalunya (informatius exclusivament locals, producció pròpia de qualitat i in-novació inusual d’un mitjà petit) fos després que les retallades de pressupost de “la Nostra”. Novament, quan els grans esternuden, els petits es refreden.

El cas de l’Hospitalet no és l’únic. Blanes, Gavà, Ma-llorca, la que ens toca de més aprop, la privada Canal

Nord, i la llista és molt més llarga si comptem les te-levisions que han d’aplicar sagnants retallades. TV3 va obrir la veda i les més petites (bé, més aviat els seus dirigents) han executat la sentència. És innegable que cal un replantejament del mapa comunicatiu, però tancar no és la solució, així com tampoc l’audiència ha de ser l’argument a l’hora de prendre aquestes decisions. En un moment en el que la informació és més barata que mai i la mà d’obra està més desprestigiada, s’ha de canviar el model, però seguir amb la idea de proximitat i paper d’aglutinador social que proporcionen les televisions lo-cals. Ens cal més autocrítica, però sí bé les televisions locals no es poden comparar amb TV3 pel que fa a re-sultats (sí que s’hi han d’emmirallar), tampoc s’hi poden inspirar a l’hora de retallar.

JOSEP SALLERAS

El refredat de les locals

Periodista

Contro, recontro, Sant Vicenç

Amb el tancament de Televisió de l’Hospitalet es van confirmar els pitjors auguris per les televisions catalanes. Novament, quan els grans esternuden, els petits es refreden

Sa Tramuntana3

Qüestió d’actitud

“33.000 catalans emigren cap a l’estranger per raons laborals”, deia el diari El Punt Avui a mitjans de gener.

No crec que sigui només per qüestions de feina. Vaja, estic convençuda que des del 20 de novembre de l’any passat aquesta xifra s’ha disparat. I si encara no ho ha fet, no tardarà. És simple: aquesta gent del PP no tenen vergonya i no tothom aguantarà la seva incompetència. Durant aquests primers mesos, totes les mesures que han pres només han aconseguit una cosa: fer-nos anar cap a enrere. Es preveu tornar a prohibir la lliure deci-sió d’avortar, els corruptes són considerats no culpables (continuant a la política i quedant-se tan amples) i la des-centralització de l’Estat es va convertint poc a poc en un somni del passat, en una realitat difícil de concebre. Els aeroports perifèrics, El Prat o Girona sense anar més lluny, en són un exemple: “No habrá privatización: Barce-lona no competirà [jamás] con el Areopuerto de Barajas”. Queda molt clar: si no ets Madrid, no ets res; no hi tens res a fer. No m’estranya que la gent decideixi abando-nar una Catalunya totalment asfixiada pel nou govern de centre-dretes. He dit “nou”? He dit “centre-dretes”? Disculpeu: volia dir el govern de tota la vida, el de cap quadrats (per no dir fatxes) que defensen la irònica Es-paña grande y libre.

És impossible avançar en una Espanya malalta de bi-partidisme, en la que el bàndol que arriba al poder tira pel terra tot el que ha fet l’altre (i viceversa). És un camí sense sortida, un bucle, un peix que es mossega la cua. Mai evolucionarem com a país (ni Espanya ni Catalunya) si no es trenca amb el passat i es comença a plantejar un funcionament adaptat al món actual: un món global, ca-pitalista i, sobretot, descentralitzat. Que Barcelona tingui prohibit superar a la capital madrilenya és un obstacle com una Sagrada Família, igual que ho és per ciutats com Sevilla o Bilbao. S’ha d’aprofitar la riquesa d’aques-

tes zones i potenciar-la. S’ha de ser democràtic. S’ha de tenir vista i descentralitzar. A vegades penso que, el dia que el rei estiri la pota (algun dia passarà, a tots ens arriba l’hora), caurà la monarquia i el Príncipe de Astu-rias, educat i persuadit per Leticia en la clandestinitat, proclamarà la República Federal i salvarà a la península i, en certa manera, als països catalans. No, no serà el mateix que la cobejada independència, però significarà una certa autogestió de les comunitats, les quals tindran més poder de decisió a les seves mans i podran créixer independentment del que faci o digui el centre.

Davant d’aquesta situació, la qual no té massa pinta de canviar o millorar, se’m plantegen tres opcions a triar, tres vies d’escapament mentre espero l’utòpic miracle:

a) passar de tot i viure en la ignorànciab) ser intel·ligent i fer el mateix que els altres 33.000

catalansc) comprar-me una màscara de Guy Fawkes (ara uti-

litzada pels grandíssims Anonymous) i començar la revolució

Aquest tercer punt és el més atractiu amb diferència, però també és el menys viable i el més difícil d’assolir. El primer és el més còmode, però, no fotem, la indiferència acaba sent esgotadora i no porta enlloc. I la segona... sí, probablement és la opció més sensata, però s’ha de descartar per una simple raó:

Si no lluitem nosaltres per l’èxit i la supervivència del nostre país, qui ho farà?

IRENE CAAMAÑO

Delicada decisió

Periodista

A Espanya el bàndol que arriba al poder tira pel terra tot el que ha fet l’altre i viceversa.

Aquesta situació no té pinta de canviar i només hi ha tres vies d’escapament: el passotisme, l’exili o la revolució.

Sa Tramuntana 4

Tard o d’hora havia d’arribar el moment de netejar la cara al poble. A tots nosaltres. La crisi actual només ha portat retallades a les classes baixes, mentre la classe alta segueix mirant-s’ho de lluny, queixant-se i gaudint de tota mena de luxes. Per això, crec que és oportú pre-guntar-se, i que tothom conegui qui són els culpables de la crisi.

Perquè s’entengui, començaré simplificant el funcio-nament del sistema en el que vivim. El capitalisme és com un motor en el que els diners són l’únic combustible. Això vol dir que, si aquest deixa de funcionar només pot existir-ne un motiu: la falta de diners. No obstant això, cal recordar que els diners són com l’energia: no es po-den destruïr, sinó que, en aquest cas, s’acumulen. Per fer-ho més gràfic; Què passaria si el dipòsit del nostre cotxe decidís no deixar anar benzina? Exacte, el motor s’aturaria.

Un cop vist això, només cal preguntar-se qui té aquests diners emmagatzemats i ha decidit no deixar-los anar. Per respondre aquesta pregunta caldrien moltes pà-gines, però per fer-ho ràpid em limitaré a dir qui no té aquests diners: la classe treballadora. És a dir, nosaltres:

els estudiants, periodistes, flequers, obrers, professors, etc.

Malgrat això, l’antic govern “socialista” va decidir que els qui havíem de pagar la crisi érem nosaltres. Un atac en tota regla que només va servir per una cosa: per-què pugés la dreta al poder. Així, l’estat del benestar va passar de ser atacat pel color vermell (no roig) a ser as-sassinat pel color blau, però la gent segueix escarxofada al sofà de casa. És cert que hi ha protestes, però hi falta molta gent i el govern no en fa cas. La gran part de les crítiques es segueixen fent des de les barres dels bars i la gent no surt al carrer.

Què podem fer tots nosaltres sense poder? Molt fàcil. Tal i com he dit abans, el sistema és un motor i aquest tampoc pot funcionar sense els engranatges. Exacte, nosaltres som qui tenim la força motora, i sense nosal-tres, el sistema no es sosté. Cal que fem vagues, deixem de consumir inconscientment i, el més important, ens posem d’acord per la insubmissió fiscal. Sense els nos-tres impostos això s’enfonsa. El poder es sostè amb uns pilars clars: banca, asseguradores, petroli i consum, en-tre alguns altres. Dit això, només em queda fer-vos una pregunta: què més ens han de fer perquè sortim al carrer d’una vegada per totes? Ens veiem a les següents mo-bilitzacions!

LLUÍS CHAMORRO

Crisi o capitalisme?

caraneta.blogspot.com

La cara neta

La Tira

ALBERT TORRESDirector de cinema

Sa Tramuntana5

Bits

El llibre digital. Ebook, llibre electrònic, iBook per als afèrrims a la poma. Ens trobem davant d’un nou produc-te que de manera inevitable s’està fent un lloc al mercat.

Quan parlem de llibre digital podem referir-nos a dues coses: el dispositiu lector, aparell o estri utilitzat per a llegir; o bé la obra, contingut que s’executa o és visualit-zat en l’aparell anteriorment esmentat. Tenim doncs, dos punts de vista des dels quals tractar el tema.

El primer, el del maquinari, es troba diferenciat clara-ment en diferents tipus de dispositius segons dos factors: interactivitat i ergonomia. A hores d’ara, degut a la ne-cessitat d’avançar més tecnològicament, és impossible obtenir un dispositiu que sigui capdavanter en tots dos aspectes. Parlem d’interactivitat per anomenar tots els aspectes de valor afegit que ens podem trobar en la lec-tura digital davant de la tradicional, bàsicament contingut audiovisual i dinàmic. Els exemples clars són els projec-tes en educació portats a terme a Catalunya des de fa un parell d’anys a les aules de l’E.S.O. (amb netbooks com a dispositius lectors), així com la nova aposta de la macroscòpica Apple, de dur el llibre electrònic als seus iPads. El principal inconvenient d’aquests dispositius és que la pantalla en la qual llegim és retroil·luminada, característica que comporta una lectura incòmoda en ambients amb poca llum i que es tradueix en cert dolor als ulls en cas d’ús perllongat.

En aquest darrer aspecte és on destaca el model de llibre digital amb pantalles de tinta electrònica, que és l’altre tipus de dispositiu. El dispositiu d’aquest tipus amb més èxit és el Kindle d’Amazon. Parlem de dispositius molt lleugers amb unes bateries que ens ofereixen au-tonomia per a uns quants dies i que presenten unes pantalles monocromes amb velocitat de refresc molt bai-xa, enfocades principalment a la lectura més seqüencial i tradicional.

Aquests dispositius (tant de pantalla retroiluminada com

de tinta elctrònica) ens permeten l’emmagatzemament de biblioteques senceres en tan sols uns mil·límetres de gruix. Els avantatges en l’estalvi d’espai físic i de pes són doncs, indiscutibles.

A l’altre costat de la moneda hi trobem el contingut. Independentment del tipus de dispositiu al que voluem destinar el llibre, si l’hem adquirit legalment ens trobarem, en massa ocasions, amb molts inconvenients. El mercat es troba segmentat en moltíssims formats amb diverses proteccions. Amazon, que ofereix la botiga de llibres digitals comercials més gran del món, opta per vendre llibres amb format propi només apte per als seus dis-positius, mentre que altres companyies utilitzen formats amb DRM (Gestió Digital de Drets) bastant restrictius. Deixant apart les restriccions a l’hora de compartir llibres i les incompatibilitats entre diferents formats creats per a dispositius específics, ens trobem també amb falta de consens en els formats dels llibres digitals interactius. Aquests, es presenten de maneres molt diverses, tam-bé amb formats específics creats per a certs dispositius (iPad) o amb llibres digitals que en realitat són pàgines web, que són els utilitzats en educació secundària a Ca-talunya.

Des del punt de vista del format de la obra ens trobem doncs, encara més desconcertats, a causa de la falta de normalització i als enormes interessos de les multinacio-nals en aquest mercat emergent.

Així doncs, tenim davant nostre tot un nou món de possibilitats on els avantatges són indiscutibles (espai, lleugeresa, interactivitat, còpies de seguretat), però on l’usuari final es troba de moment desconcertat i en certa manera perjudicat, degut a la falta de consens internaci-onal entre fabricants que fan el que volen i governs (com l’espanyol) que apliquen taxes abusives al llibre digital.

És raonable preveure que el llibre en paper continuarà tenint molts adeptes. I sempre n’hi haurà que, en defensa del llibre de tota la vida, diran: “És que a mi m’agrada la olor que fa el paper nou, quan surto de la llibreria”. Doncs genial, perquè resulta que el meu Kindle també fa olor, i a mi m’encanta.

El llibre digital

ALBERT RUBIOEstudiant de Informació i Documentació

La pantalla retroil·luminada d’alguns dispositius comporta una lectura incòmoda en ambients amb poca llum

Els avantatges són indiscutibles: espai, lleugeresa, interactivitat i còpies de seguretat

Sa Tramuntana 6

Paraules de ...

Si us diguéssim que hem compartit una tarda amb un dels màxims exponents del panorama indie emporda-nès us estaríem enganyant. Són un exponent, sí, però prefereixen evitar aquesta etiqueta que, a dia d’avui, ho engloba tot i no es casa amb ningú. Ho consideren, més aviat, una manera de fer. Una filosofia. Posats a classi-ficar, estiren l’acudit que sorgeix d’aquesta espècie de convenció social que obliga a etiquetar-ho tot i, al final, s’acaben definint com a autors de post-punk revival. No hi ha res millor que tenir les coses clares. En qualsevol cas, els Hot Penguins són l’Aleix Turón (veu i guitarra), l’Adrià Congost (guitarra), l’Adrià Margall (baix) i en Joan Oliva (bateria).

Amants de les contradiccions i dels dobles sentits, Hot Penguins beuen directament de grups com Arctic Mon-keys, The Strokes, Radiohead i The Who. Tant és així que van començar a flirtejar-hi fent-ne versions i s’han acabat casant amb l’idioma. L’anglès els resulta molt més còmode i acaba de definir-ne les seves composicions. Els atorga un estil particular i certa sonoritat caracterís-tica que mou masses al Regne Unit. Val a dir, però, que també s’han vist tocats, en certa mesura, per les cançons de conjunts bastant més propers, com Without o Miau Miau. De

fet, els primers treballs propis, que els van permetre descartar el català i el castellà com a opcions a l’hora de compondre, hi tenen força retirada.

El grup en sí es va constituir el novembre de 2007. Però el seu embrió; aquell coincidir, aprendre, experi-mentar... Venia de bastant abans. Tot plegat sorgeix de la combinació adequada de companys de classe, companys de tota la vida i la possibilitat d’encomanar i transmetre la devoció per a tocar instruments. Ens expli-quen que l’Aleix Turón tocava la guitarra des dels 8 anys i pels volts de la ESO, un bon dia va anar a classe, a on coincidien amb l’Adrià Congost i l’Adrià Margall, amb la guitarra al damunt i els va tocar un parell de temes. No va fer falta res més. Bé, sí, un bateria. En Joan Oliva, antic company de classe d’en Margall que no s’ho va pensar dues vegades.

Llavors, el fenomen va anar-se gestant entre classe i classe. Quins grups escoltar, quins versionar; fins i tot l’origen del nom. Una simpàtica contradicció que ens po-dria remetre perfectament als mateixos Arctic Monkeys dels quals en són les versions que inclouen al primer cd. Van seguir una progressió gairebé automàtica. No

era necessari parar-se a decidir. Les versions van passar de ser un exercici d’aprenentatge i adquisició de confiança i seguretat a formar part del seu repertori. Repertori que, temps després es veuria complementat per creaci-ons pròpies. Tal com ells mateixos afirmen: “Arriba un punt que dius... tinc ganes de fer algo més, anem a fer temes que ens agra-din”.

La seva evolució ha anat fortament lliga-da amb els escenaris. I és que tant sols van passar sis mesos entre el primer as-saig oficial a finals del 2007 i el primer bolo, que va tenir lloc el maig de 2008. Era la primera vegada per a tots, excepte per a l’Aleix. No obstant, per a ell represen-tava el seu debut com a cantant. Malgrat això, els nervis no els van jugar cap mala passada.

El factor “cantant” se l’havien plantejat relativament.

Sa Tramuntana7

Els Hot Penguins creien que ja trobarien a algú i, men-trestant, l’Aleix posava veu als assajos, res més. Van intentar combinar el seu so amb una veu femenina però no va resultar tal i com s’esperaven. Al final, van creure convenient deixar-ho tal i com estava i, simplement, van traslladar la seva essència dels assajos als escenaris.

Dels assajos van passar als directes i dels directes a l’elaboració de la seva primera maqueta. El primer estudi de gravació va ser el propi local d’assaig, la casa del ba-teria, en Joan. Hi va haver, temps després, una segona i una tercera oportunitats d’ampliar la seva discografia. Ara bé, tal com ens recorden ells mateixos “a mesura que vas avançant, les teves exigències són més eleva-des” i, per aquest motiu, el darrer àlbum el van anar a gravar a un estudi de Sabadell.

Els Hot Penguins segueixen una màxima universal: carpe diem. Això es deriva del fet que, quan els pre-guntem sobre com veuen el seu futur, responen amb un simpàtic “fent coses que vagin sorgint”. No tenen un pro-grama estipulat en el qual s’especifiqui quan idear temes i quan tocar als escenaris. Simplement, es deixen guiar per la motivació del dia a dia. Amb una única condició: ampliar fronteres. Sense anar més lluny, ja han fet algu-na què altra incursió a Barcelona. I això tant sols és el principi. Un dels seus somnis seria tocar al Primavera Sound. L’altre, poder formar part del panorama musical del Regne Unit. Temps al temps.

No podríem disseccionar completament el conjunt alt-empordanès si no tenim en compte les seves lletres. En Turón treu la inspiració de la humanitat. Les relacions interpersonals esdevenen el pilar fonamental de la ma-joria dels seus temes. Històries que parteixen del no res i a les quals es dedica a explorar-ne totes les possibili-tats. Cal tenir en compte que un dels punts de partida, principalment, són

les melodies, que sorgeixen abans que la lletra. El tí-tol de les cançons, en tot cas, esdevé el punt final, el complement per acabar de dotar de significat les composicions.

La solide-sa dels temes podria anar perfectament associada a la cohesió del grup. No s’han deixat influenciar fàcilment per la opinió popular. Ells, simplement, han seguit fent allò que els agrada, tal i com els agrada. I en aquest aspecte re-tornem a l’idioma. És ben cert que d’altres grups d’aquí han començat en anglès i després han retornat als orí-gens emprant el català o el castellà per als seus àlbums més exitosos. No obstant, els Hot Penguins no creuen que aquest sigui un pas obligatori ni, molt menys, ne-cessari. Saben que el seu estil tot just ara comença a despuntar al nostre territori i estan plenament conven-çuts que, de la mateixa manera que alguns grups fan tot el possible per a adequar-se al públic majoritari, el pú-blic també pot evolucionar per a adequar-se al seu estil transgressor.

Sa Tramuntana 8

16 mm La seqüela del mite

DANI SERRATècnic en producció audiovisual

Ajuntar “cinema d’acció” i “segones parts” podria sem-blar una combinació bastant explosiva i indigesta per a determinats cinèfils. Però si tenim en compte que el con-cepte “acció” engloba una quantitat ingent de subgèneres i d’estils cinematogràfics, i que existeixen irrepetibles i memorables segones parts que han fet història al món audiovisual com, per exemple, “Terminator 2: Judgment Day” o “The Godfather: Part II”, la cosa canvia una mica.

La clau està en el fet de partir d’una base sòlida com, per exemple, la literatura britànica. Ep, no marxeu en-cara. No he dit res d’adaptacions de novel·les a la gran pantalla. Llavors, la qüestió radica en escollir un, de tots els mites i referents de la narrativa anglesa, i aconse-guir destil·lar-ne l’essència. Finalment, l’únic que cal és documentar-se àmpliament. A partir d’aquí, el que toca és elaborar-ne una història que hi estigui INSPIRADA. Aquest és el principal encert de la, ara ja ho podem dir, nova entrega de l’actual saga cinematogràfica de Sher-lock Holmes. És veritat que podria semblar un simple encàrrec. I ho veuríem en la impersonalitat que acompa-nya el treball i, també, en el fet d’haver arribat a rodar-ne una seqüela, però més aviat fa olor d’obsessió duta a terme o d’espina finalment desclavada. Dur un personat-ge emblemàtic nacional, amb més o menys honors, a la gran pantalla; és d’aquells projectes que encapçalen les arxiconegudes “llistes de coses a fer abans d’anar a l’altre barri”. I, en aquest cas, al mestre del videoclip i de la sobredosi d’acció desenfrenada, la cosa li ha sortit de primera, si més no econòmicament parlant. El director ha pogut convertir l’experiment en franquícia i, si les xi-fres quadren, és bastant probable que ho pugui allargar fins a trilogia.

Amb “Sherlock Holmes: A Game of Shadows”, Guy Ritchie ha estat de sort. Aquest ha tornat a coincidir amb

un Robert Downey Jr. que segueix en ple apogeu i l’ha sabut aprofitar de nou. No n’ha hagut d’extreure ni tan sols la part més vanitosa. Entre altres coses, perquè ja la té sobradament potenciada des de les darreres en-tregues d’”Iron Man” i perquè és bastant probable que ja li vingui de fàbrica. Només l’ha hagut de fer tornar una mica més excèntric per a arrodonir el caràcter de l’investigador privat. Ho ha completat amb un equip ar-tístic d’allò més digne (Jude Law, Jared Harris, Noomi Rapace, Stephen Fry...) i amb una ambientació d’època calculada al mil·límetre. Tot i això, a vegades no n’hi ha prou, sinó que cal donar-li una volta més a la història, o justificar totes les voltes que se li han donat amb argu-ments una mica més consistents. La base era bona. Es partia dels incidents de la primera entrega per fer cap a un dels puntals del mite: Moriarty, la deliciosa antítesi del protagonista. I s’ampliaven horitzons: aquest cop, a més de Londres, també es trepitgen els carrers de París d’aleshores. Però hi falta quelcom. Potser la causa es troba rere l’abús de focs d’artifici típicament americà per a tapar forats, potser el temor a espatllar-ho implicant-hi massa teca de l’autor (Sir Arthur Conan Doyle) o potser les ganes excessives de fragmentar el que podria haver estat una excel·lent única filmació. El cas és que la fór-mula no està lligada del tot.

No és la pel·lícula de la nostra vida, per descomptat. Però cal destacar que tampoc esdevé un simple passa-temps per fer baixar les crispetes. No és una cinta d’acció més. És una aportació bastant notable al mite de Sher-lock Holmes i, en comparació, molt millor que la seva predecessora. Això sí; el que està clar és que no és Guy Ritchie. Sí; hi ha càmeres lentes i plans seqüència de complexitat malabarística amb regust digital, però això també t’ho farà un Zack Snyder o un Uwe Boll. El que dic és que és positiu el fet de que, en aquest cas hagi reduït la marca de la casa a unes poques floritures. Al cap i a la fi, els personatges no són seus. I quan els personatges no són teus, corres el risc d’aplicar malament un excés de personalitat al conjunt que hauria convertit la filmació en un despropòsit elemental.

La seqüela de Sherlock Holmes fa olor d’obsessió duta a terme o d’espina finalment desclavada

Sa Tramuntana9

De tu a tu

ANDREU VIARNÉS MACH, 19 anys. MúsicViu el present, i amb el present, la música. Tocar, as-

sajar, composar, improvisar... Són alguns dels verbs que més apareixen entre les seves paraules. A l’esce-nari és una font de creació harmònica. Durant la nostra conversa, m’explica moltes anècdotes musicals. Ignora que aquestes experiències seran el record de la seva joventut. Ara no ho sap i només fa música, i el futur no és present. És el millor? No ho sé, però sembla molt sa-tisfet amb la seva vida. Deu ser cosa de la intensitat de la joventut.

Podeu trobar més informació a facebook.

-Com va començar la teva relació amb la música?Vaig començar a tocar la guitarra perquè la meva

germana es va demanar una guitarra per reis. No li va agradar i després m’hi vaig posar jo. Tenia catorze anys.

-Fa molt poc que toques!Quan la meva germana va deixar la guitarra arracona-

da, em va cridar l’atenció. En aquell moment tenia uns amics que tocaven i vaig pensar que si començava a tocar la guitarra podríem muntar un grup.

-I en aquell moment ja sabies que volies ser mú-sic?

No. Era un hobbie. Vaig tocar amb alguns grups, un d’ells els Washing Machine. Vam fer molts concerts i a partir d’aquell moment vaig veure que volia ser músic.

-Ets estudiant de guitarra al conservatori de Perpi-nyà. Per què vas decidir estudiar allà?

Abans d’anar a Perpinyà vaig estudiar un any a Bar-celona, a l’Aula de Música Moderna. Vaig veure que estudiar i viure a Barcelona era molt car, per això vaig decidir anar a Perpinyà. Allà hi estudio jazz. A Perpinyà aprenc molta més música.

-Què fem malament aquí?Al nostre país se segueix un temari i un mètode, i per

tant l’aprenentatge és més lent. A França, l’ensenyament i l’aprenentatge és més lliure i el procés és més creatiu. S’adapta més a l’alumne.

-També fas de professor de guitarra. Ser professor de música no és el que m’acaba d’agra-

dar, tot i que m’ajuda a viure de la música. També hi ha bons alumnes i et reconforta, perquè ets tu qui els ha ensenyat a tocar.

-El teu últim projecte important és el grup Cros-

sing Roads. Va començar per casua-

litat. El meu pare coneixia el pare de l’Ernest Pratco-rona, el cantant. Un dia, l’Ernest i jo vam quedar per tocar. Jo en aquell mo-ment estava buscant un grup per tocar i vaig pen-sar: “aviam què passa”. L’Ernest es va presen-tar amb una caixa verda plena de cables i una gui-tarra. També va venir la

Marina, la germana de l’Ernest. Quan els vaig sentir, vaig saber que havíem de fer alguna cosa junts. Després es va incorporar en Joel Riu, també per casualitat. I més recentment, s’hi ha incorporat el baixista, en Pau Pérez.

-I aleshores es va formar el grup de música. S’ha creat també un grup d’amics?

S’ha creat una amistat molt forta. És un grup de músi-ca, però també de companys. És tot alhora. Compartim molts moments. Des del dia que va venir l’Ernest, no ha passat una sola setmana que no ens haguem vist. Hem creat una amistat.

-Això és bo per un grup?Aquest estiu vam fer vint-i-cinc concerts i ens vèiem

molt sovint. Hi ha moments de tensió, però com que som amics...

-Com treballeu?A partir de la improvisació. Ens avenim tots tan bé, que

això ajuda molt a l’hora de tocar i crear música. A ve-gades un comença a tocar i els altres s’hi van afegint. A partir d’aquí, treballem els temes. Cadascú té un estil i tots som diferents, però la barreja de tots nosaltres fa que sorgeixi Crossing Roads.

-On vols arribar?Vull ser músic, però veig que viure bé de la música és

molt difícil. Ser professor de guitarra o tocar a hotels no és el meu objectiu. M’agradaria arribar a fer alguna cosa amb un grup o una banda.

-Tens un pla B?No. A casa hi ha un negoci familiar, però tampoc és el

meu objectiu. Si la música no va bé, ja veurem. -Dóna’ns un consell.Poder crear música és una cosa molt especial. Dedi-

car-se a la música, si vols fer-ho bé, és molt difícil. S’hi ha de posar molt esforç.

“Dedicar-se a la música, si vols fer-ho bé, és molt difícil. S’hi ha

de posar molt esforç”.

ALBA BLANCOLlicenciada en Filologia Hispànica

Sa Tramuntana 10

Converses de llit

Encetem un nou apartat a la revista “Sa Tramuntana” que s’anomena Converses de llit.

Què és una conversa de llit? Que jo sàpiga al llit s’hi pot parlar de qualsevol cosa sempre i quant vagis acom-panyat. Si ho fas amb el coixí també és lícit però potser queda estrany, millor no ho expliquis a ningú.

Al llit tot s’hi val, i tot i que a mi al llit m’agrada divagar sobre l’ànima humana i navegar per el món dels somnis, al llit tots sabem què s’hi cou i què s’hi fa. I s’hi couen les millors receptes sempre que hi hagi els ingredients adequats i la fogositat justa per a cada plat. Aquesta és doncs, la pretensió d’aquest apartat, parlar del que pas-sa als dormitoris (o a qualsevol lloc).

I és que la sexualitat té cabuda a tot arreu. El sexe és el motor del món. La gent afirma que són els diners que mouen al món, però abans dels diners ja existia el sexe i el món es movia. I qui més qui menys, ningú s’escapa de l’influx que genera aquest mot intrusiu que ens governa la conducta, a vegades, de manera descontrolada.

Com deia, el sexe té cabuda a tot arreu. Per exemple en la gastronomia n’hi ha centenars d’exemples. Des de la fruita amb forma fàl·lica procedent de les Canàries, passant per les ostres que simulen l’entrecuix femení, els melons o els cocos (sinònims estimables per igual) i no ens oblidem en cap moment del nap ni de la patata. La cuina és un rebost ple d’eufemismes sobre la sexualitat, i els àpats es poden convertir en un preàmbul interessant d’una nit de passions desenfrenades.

Posem connotacions sexuals a tots aquells verbs als quals s’hi afegeix la partícula “la”, com fica-la o endinya-la. Passen a tenir un altre prisma semàntic mots com penetració o membre, que són aplicables en diferents contextos però tothom apunta ràpidament en la mateixa direcció.

El nostre cos mateix, sense donar-nos compte, és tot sexe. La nostra pell conforma l’òrgan més gran del cos i té unes possibilitats d’estimulació erògena impensables. Des de qualsevol carícia o qualsevol petó, jugar a recór-rer la silueta de l’altre persona, l’auto estimulació, una abraçada...

El nostre pensament també és sexual. No només és sexual sinó que és absolutament necessari per a la sexu-alitat. Els pensaments involuntaris que ens transporten a imatges vives i excitants amb tota aquella persona que desitgem. El fet de poder dirigir el nostre pensament cap a la fantasia desitjada. O la traïció dels somnis que, com un Cupido cec, ens ajunten amb les persones menys es-perades i ens fabrica les situacions més estrambòtiques.

La nostra personalitat i la nostra identitat incorporen una part necessària en la que hi ha una relació de l’indi-vidu en el si de la sexualitat, en el què s’identifica amb uns gustos particulars en cada cas, que poden anar-se transformant i adquirint diferents matisos amb els anys i les experiències acumulades.

També adjudiquem valor sexual a altres objectes. Se-gons alguns experts, el cotxe és el suposat equivalent al fal·lus masculí. Tot i que no va mal encaminada l’ana-logia, si pensem en aquella competició de voler tenir el cotxe més car, més gran, amb més potència i el que pu-gui fer més quilòmetres sense haver de parar per omplir el dipòsit.

Aquesta competitivitat absurda ens cega d’allò que és més important, que és gaudir, tant sigui a la carretera, com sigui al llit. Amb la necessitat de voler demostrar una superioritat quantitativa, passem per alt que la gent que gaudeix més de l’activitat sexual és més per un cri-teri qualitatiu.

El cert és que a l’hora de la veritat, les persones que van amb un “Opel Corsa”, són els que van més tranquils i amb la total seguretat de que mai els voldran robar l’apa-rell. L’autoestima i la seguretat també són vitals al llit. Saber quines són les teves aptituds i saber-les aprofitar sempre és molt millor que voler allò d’un altre, que sovint pot semblar superior en aparença.

Per sort o per desgràcia no disposem d’una autoescola de sexualitat que ens ensenyi a maniobrar adequada-ment. Sort que encara no s’ha inventat un lloc que ens digui com s’han de fer les coses al llit i que permeti la lliure creativitat de la parella establir les normes.

Per desgràcia encara ens queda molt per aprendre.P.D. Qualsevol dubte respecte la sexualitat, qualsevol

proposta de tema que voldríeu que es tractés a la revis-ta, qualsevol consulta que us cremi a dins i necessiteu treure:

Eduard.molinet@gmail.com

EDUARD MOLINET

Sexualitat: la guspira de la vida

Psicòleg especialista en Sexologia Clínica Estudiant de Filosofia

La cuina és un rebost ple d’eufemismes sobre la sexualitat, i els àpats poden ser un preàmbul interessant d’una nit de passions desenfrenades

Els gustos poden anar adquirint diferents matisos amb els anys i experiències acumulades

Sa Tramuntana11

La catenària

Aquell matí, mentre veia arribar el tren, pensava com les coses tornen a la memòria. Com el record, que es-tava endreçat en l’últim calaix d’aquell armari que hi ha al fons de la teva ment, apareix de sobte, sense avisar.

Estava de mal humor i no només perquè era el primer dia de la setmana, gris i desencantat. El cap de setma-na no havia sigut gens profitós: l’Alfred, la Koa i jo ens havíem quedat a casa envaint l’espai vital els uns dels altres. Les males cares i les fredors estaven a l’ambient; un ambient que no podíem ventilar perquè a fora plovia en excés i la temperatura era extremadament baixa. Tro-bava a faltar les discussions de primavera, quan farta de respirar tensions obria les finestres i deixava entrar aire nou, renovat, ignorant de tot el que ocorria dins de casa.

La Koa, esquerpa i orgullosa, devia sentir el mal temps i no es deixava acariciar. Quan em veia les intencions corria ràpidament cap alguna altra part del pis, on ningú la pogués molestar. Això encara em deixava més gust d’amargor i resignada m’asseia al sofà, em tapava amb la manta i em posava a mirar per la finestra. Esperava que aquell cap de setmana acabés de passar, que sortís el sol una altra vegada i que ens escalfés l’ànima.

Però el dilluns no em sentia millor. Al contrari, em sen-tia buida, sobretot perquè, encara que l’Alfred estava al meu costat dormint i respirant compassadament, no el notava a prop. Em vaig llevar ràpidament: la sensació de buidor s’estava fent insuportable.

Al pujar al tren de les vuit, el mal humor i la sensació d’un cap de setmana fracassat persistia i no aconseguia desfer-me’n. Per sort vaig poder seure. Llavors vaig ob-servar el meu voltant: tot eren cares semblants a la que devia fer jo. Tanmateix, hi havia una cosa atípica dels dilluns a primera hora del matí: a l’altra banda del pas-sadís, en uns seients disposats en direcció contrària al meu, una dona jove mirava atentament el nen que seia al seu costat. No podria dir quants anys deuria tenir el menut, mai se m’ha donat bé posar edat a les persones. Per la manera dolça que tenia la dona de mirar-lo, vaig deduir que era la seva mare. Ell, recolzant la llibreta a la falda d’ella, dibuixava, o això em semblava, perquè tenia la mà molt quieta. Se’l veia atent, concentrat en el que feia. No vaig donar-li cap importància: simplement era un nen que dibuixava. Endinsant-me de nou dins del meus pensaments, em vaig posar a mirar per la finestra. Definitivament, el temps no feia el dia més suportable.

- On som? - vaig sentir, de fons, com el nen li pregun-tava a la seva mare.

- A Flaçà. Saps com s’escriu?Vaig fixar la mirada en aquella escena que, com un

llampec, em va despertar un record. Vaig observar aten-tament la mà del nen, que ara estava completament quieta, i quan el tren va arrencar de nou, ho vaig veure clar: el nen estava jugant al mateix joc que jo jugava de petita. El meu llapis era el tren i el full eren els rails, i en el moment que els posava en contacte es creava el traçat. La meva mà viatjava al ritme i es parava a cada estació. Llavors escrivia el nom de l’estació al costat. Així, havia descobert a quin joc jugava del nen; ja que m’havia cridat l’atenció l’“On som?” i la resposta de la mare: “Saps com s’escriu?”. Per això el nen estava tan atent i quiet quan l’havia mirat per primera vegada.

Em va fer somriure, m’havia fet petita de cop. Sent una nena, moltes vegades feia coses que no se’ls acudia als altres nens i que els adults anomenaven, equivocada-ment, estranyes. M’estirava sota la taula amb un got ple i observava com l’aigua vibrava amb els passos de la gent, provocava guerres entre pèsols i patates, construïa coves dins del llit amb els llibres del meu pare, ... “No són coses estranyes, són originals” era el que jo pensa-va cada vegada que sentia dir aquesta paraula quan es referien als meus jocs. Potser el menut feia coses sem-blant a les meves i també creia que eren coses orginals. Veure’l, tants anys després d’aparcar els meus jocs in-fantils, com feia el mateix que jo em va fer sentir bé. Em va posar de bon humor i la grisor del cap de setmana va desaparèixer automàticament. La meva infantesa sem-pre havia estat allà, però no acostumava a reviure-la. Però aquell matí, la imatge del nen traçant el recorregut del tren era clara i em va retornar part d’aquella època.

Tanmateix, igual que jo quan era petita, al cap d’una estona el nen es va cansar i només es va dedicar a ob-servar el dibuix que havia fet, a resseguir el recorregut amb el dit, veient en quins llocs el moviment havia sigut més brusc.

Els fantasmes ja havien fugit i el pis semblava un altre. Per sorpresa meva, la Koa es va venir a passejar-se als meus peus mentre penjava la jaqueta. De seguida la vaig agafar i la vaig bressolar mentre m’asseia al sofà. Més tard va arribar l’Alfred, i només passar la porta em vaig llançar al seu damunt i el vaig besar llargament mentre l’abraçava.

- Sempre fas coses estranyes.- em va dir molt sorprès.- No són estranyes, són originals.

IRENE VALVERDE

Record d’un tren d’infantesa

Estudiant d’Humanitats

Sa Tramuntana 12

Historias del Planeta Piruleta

Atrás, lejos, presente del pasado;futuro impalpable prediciendo el deslizdel precio variable de una esperanza

que pide desquiciada un color, un matiz.

Bellos preludios de la infinidad inconcretaque se mide a palmos sin saber concretar

la manera de huir más allá del futuroy volver a tientas sin sentidos ni hogar.

Miedos atroces, allá, en lo imprevistoburlando la duda, vendiendo el error.

Atónita rutina que enloquece al son del vientoy arruina el camino hacia un norte traidor.

Invadida fortaleza de la vanidad forzosa,tomado el castillo al despertar un viejo son,

gusano entre hierbas, mariposa en el cemento,ave transatlántica en busca de su don.

Horizonte

ORIOL MORALESActor

El racó del lector

Amb D de diversitat

IRENE ARMANGUÉLlicenciada en Humanitats

Durant un any vaig viure al Raval, Barcelona, i en aquest temps vaig poder participar al Casal dels Infants, que fa una gran tasca tant en l’àmbit humà com en el so-cial. Alguna vegada m’havien preguntat si els nois i noies del casal es portaven bé. La resposta era que es porta-ven com tots els nens; no més lluny de qualsevol realitat.

Trobar un pis va ser difícil. Dues de les companyes amb qui en buscava eren argentines, i vam veure, amb impo-tència, com varis propietaris es negaven a llogar-nos un habitatge degut a la seva procedència. Alguns ho em-mascaraven, i d’altres ho deien sense complexes: no se’n fiaven. Gent que, possiblement, els diumenges ani-rien a aplaudir els gols d’en Messi. En definitiva, ja no era només un problema d’origen, sinó de classe. A sota del pis que al final vam trobar, hi havia una botiga on hi treballaven tots els dies de la setmana, del matí fins a la nit, dos homes pakistanesos molt amables. En més d’una ocasió ens van mostrar la seva gratitud per parlar amb ells; ens deien que això no acostumava a passar. Durant aquest temps, vaig respondre altres preguntes sobre el barri, i no, no vaig tenir mai cap problema; no és un barri insegur com ens volen fer creure alguns mitjans de comunicació. També vaig viure alguna discussió de-gut als falsos rumors que corren sobre la immigració, i que disparen contra els més febles.

Els temps canvien, però la història ens recorda que sempre hi ha hagut migracions en busca d’un futur millor. I ara més que mai, és bo explicar que la diversitat no és una cosa dolenta, sinó que hi podem trobar la riquesa. Jorge Drexler cantava que “en este mundo tan separado, no hay que ocultar de dónde se es, pero todos somos de todos lados, hay que entenderlo de una buena vez”. Per això, és urgent parar els discursos xenòfobs de partits d’extrema dreta, com PxC, que aprofiten la ignorància i els rumors, s’allunyen dels valors democràtics i fan pe-rillar la convivència. Només desfent-nos de prejudicis, tolerant, escoltant i tenint la ment oberta, podrem apren-dre i construir una societat més solidària, igualitària i justa.

Sa Tramuntana13

Associacionisme juvenil

VICENTE SANCHEZMembre de la junta del CLJF

Una associació juvenil neix per acord vàlid entre 3 o més persones físiques o jurídiques, legalment constitu-ïdes. L’acord de constitució, s’ha de fer mitjançant acta fundacional, en document públic o privat. Aquesta acta fundacional haurà d’incloure els Estatuts, la seva funció és la de regir el funcionament i organització d’aquesta associació. A més, una associació ha de comptar amb un codi d’identificació fiscal o CIF.

Què vol dir això? Això vol dir que qualsevol grup de persones pot crear una associació sempre que tinguin un objectiu en comú. A Figueres hi ha moltes associ-acions esportives, juvenils, culturals, ... Cadascuna té el seu objectiu que, a poc a poc o més ràpidament, van assolint. Aquestes normalment neixen amb pocs recur-sos i depenen de l’administració. Seria una utopia que qualsevol associació, sigui de l’àmbit que sigui, fos au-tosuficient.

Què passa; que no en coneixes cap de Figueres? És normal, sempre s’ha dit que Figueres és una ciutat de pas i per això mai s’ha buscat la fórmula per aconse-guir reunir-les, si més no cadascuna amb el seu àmbit d’acció. Ja sigui pel NO interès de la mateixa adminis-tració o perquè mai s’hagin pogut conèixer del tot degut al continu canvi en les persones físiques que la formen. Personalment, i per experiència, parlo en concret d’en-titats juvenils, ja que en aquest cas són les que més canvis pateixen en un espai breu de temps.

Ara, farà aviat 2 anys, es va constituir el CLJF (Consell Local de Joventut de Figueres) donant la gran oportu-nitat a les entitats juvenils de poder tenir una eina de continuïtat i unió juvenil a Figueres, que tanta falta li fa

i que durant tants anys s’ha estat reclamant. Ara tot just comença a tenir regularitat, és un procés lent i costós però amb empenta i ganes de treballar tot és possible. Ara mateix, i des de fa uns anys, el jovent associat de Figueres reclama un punt juvenil, i tot i que fa 4 anys que es va comprar el Mas Torrent per fer-ne un hotel d’enti-tats, allà es va quedar. Aquest espai ja no només seria on les entitats tindrien una sèrie d’eines i espais sinó també un lloc on qualsevol jove es podria informar del ventall de possibilitats que té a la seva ciutat, del que li pot oferir i, el més important, del que pot oferir ell. Realment aquest espai és necessari i si no saben on posar-ho ni com fer-ho que ho preguntin al jovent que també tenim veu, vot i moltes propostes interessants.

Ara amb la crisi tenen l’excusa de que no hi ha diners però, durant anys, aquesta no els ha calgut. Tant uns com altres han estat marejant la perdiu i aprofitant la dis-continuïtat d’aquestes entitats. I què doncs? Haurem de fer com al 2009 quan van retallar l’Embarraca’t? Si no és amb una manifestació popular no ho entenen? Potser els polítics no saben escoltar? O els entra per una orella i els surt per l’altra? Esperem que les coses canviïn i ens deixin parlar com a jovent actiu de la ciutat.

La creació de noves entitats a Figueres és necessària, perquè són una eina de treball i fan una crítica positiva d’aquesta. Constituir una entitat serveix per fer-nos visi-bles a l’administració i que se’ns faci cas per a fer realitat els nostres projectes.

Des d’aquí animo a tots els joves i no tan joves a bus-car gent amb idees comunes i a associar-se o a buscar entitats ja constituïdes i ajuntar-s’hi. Doncs és la única manera que tenim els ciutadans de construir una ciutat digna a on viure.

Mai s’ha buscat la fórmula per aconseguir reunir totes les entitats, sigui per NO interès de l’administració o perquè aquestes mai s’han pogut conèixer del tot

Durant anys a l’Ajuntament no li ha calgut la crisi com excusa i ha anat marejant la perdiu

Calen noves entitats a Figueres perquè aquestes són una eina de treball i fan feina per la ciutat

Aviat farà 2 anys de la constitució del Consell Local de Joventut de Figueres

Promotors: Volats per la TramuntanaEditors: Albert Rubio, Irene Valverde, Oriol Morales, Iu Ruiz, Dani Serra, Lluís ChamorroFotografia: Ruben Bel Disseny: Lluís ChamorroPortada: Ruben BelContacte: satramuntana@gmail.comSegueix-nos a:

Volats per la Tramuntana som una associació juvenil que volem promocionar la cultura entre els joves de la comarca.A més de la cultura, tots nosaltres ens

hem marcat altres objectius com potenciar l’associacionisme, la no discriminació de cap mena (sexual, orientació sexual o origen) i la conservació del medi que ens envolta. Per tal d’aconseguir tot això hem pensat en crear un espai d’oci alternatiu on s’hi duguin a terme diferents activitats culturals (lectura, concerts, espectacles, xerrades, etc), així com la revista Sa Tramuntana.Mitjançant aquesta inscripció passareu a ser Volats, amb el conseqüent subscripció al nostre butlletí d’activitats, així com el dret a fer ús de tots els nostres serveis i activitats. Properament us facilitarem el carnet de soci.Esperem poder obrir aquest espai el més aviat possible i comptar amb la vostra col·laboració.

Atentament, Volats per la Tramuntana

Full d’inscripció

Nom: Cognoms: DNI: Correu electrònic: Telèfon:Direcció: Codi Postal: Població: Data de Naixement: Signatura i Data:

Signatura del Responsable:

El sol·licitant queda informat que les seves dades seràn utilitzades per l’Associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana de manera confidencial i informatitzada. Mitjançant la signatura d’aquesta sol·licitud i d’acord amb la legislació vigent el titular podrà exercir el dret d’accés, modificació, cancel·lació i oposició per correu electrònic a l’adreça satramuntana@gmail.com, amb el correu s’adjuntarà una fotocopia del DNI, passaport o targeta resident. L’exercici d’aquest dret no tindrà caràcter retroactiu.

L’associació Cultural de Joves Volats per la Tramuntana estem creant llistes de correu.

Aquestes llistes seran per distribuir informació de l’entitat. Per una banda, hi haurà la llista per subscriure’s a la revista, i per altra banda, la llista des d’on informarem de totes les nostres activitats, reformes, iniciatives, etc per si hi voleu col·laborar. Tant si només voleu rebre la revista al vostre correu electrònic, com si voleu estar informats de tota la nostra activitat envieu-nos un correu a satramuntana@gmail.com especificant quina de les dues opcions voleu rebre, el vostre nom i correu electrònic.

També aprofitem per tornar-vos a dir que estem totalment oberts a rebre textos vostres. Si aquests respecten els principis de l’entitat seran publicats a la revista Sa Tramuntana ben aviat.

T’esperem!