DUES peces breus

i UN sol autor:

Santi RICARTMiquel AGELLGemma BRIÓQueco NOVELLDirecció:Artur TRIAS

La Mirada de

Sense cap mena de dubte, podem considerar Joan Oliver com un dels més grans poetes en llengua catalana (Pere Quart). El poeta també va conrear altres gèneres literaris, entre ells el teatre. La seva producció és bastant extensa i les obres curtes, com les que en aquest espectacle presentem, són moltes. Ens jactem d'estrenar dues de les peces breus més significatives en les quals Joan Oliver combina la influència de l'avantguardisme amb l'humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals esta-blers per una societat tancada i endarreri-da. També reivindica el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista, amb un estil provocador i rebel que rebut-ja la burgesia. Creiem imprescindible la reivindicació de Joan Oliver, un gran home de lletres que lluny del seu estudi des d'una perspectiva localista, com el que sovint es fa, amb una mirada més àmplia descobri-ríem un literat que mereix un lloc atemporal en la literatura universal. La concreció que demana la poesia, Joan Oliver la fa extensiva a les seves obres d'un sol acte i aconsegueix vestir-les de la mateixa síntesi. Les seves obres llargues, la majoria sorgeixen d'un intent de comercialització d'aquestes mes breus i resul-tarien menys reeixides.

Artur Trias, director

Tercet en re (1957) és un text que planteja per damunt de tot proble-mes de tècnica teatral però que s’inscriu de ple, encara que en to menor, en el món de les preocupacions temàtiques d’Oliver i, alhora, es constitueix en modest, però convençut homenatge al teatre. L’au-tor idea un personatge únic que, alhora, ens suggereix d’altres, i a les mans del qual posa recursos diferents: d’una banda, els trucs ja acceptats plenament –la conversa telefònica (que el mateix Oliver havia utilitat a Ball robat), el diàleg amb una hipotètica veïna a través de la finestra-, de l’altra, uns recursos no gaire freqüents –el diàleg amb uns personatges invisibles que sembla que tingui davant. L’au-tor, doncs, s’envolta de solucions prou conegudes per aproximar-se, aparentment, com ja fa anys que va ser assenyalat, a la tècnica de l’Eigène Ionesco de Les chaises (1951), estrenada pocs anys abans que Oliver redactés aquesta peça.

Xavier Fàbregas assegurava que Marit i muller, Una mena d’orgull i Gairebé un acte... són exemplars perquè ho són a l’inrevés. De fet hauríem de dir el mateix de la majoria de les peces escrites per Oliver abans de la Guerra Civil. Tote4s tenen aquesta voluntat –més o menys aconseguida, naturalment- d’esdevenir antiexem-ples dels models que reflecteixen- A Gairebé un acte... l’escriptor recorre a una solu-ció que ja ha utilitzat anteriorment –en Una mena d’orgull- i que tornarà a emprar amb posterioritat –El 30 d’abril, Primera representació-; el trencament de la con-venció dramàtica per convertir la peça en “teatre dins el teatre”.

D’altra banda, l’autor també s’allibera, general-ment, del final feliç de la tradició burgesa per deixar pas a una fi dolorosa o problemàtica. No cal dir que el desenllaç positiu era fonamental si la comèdia havia de ser entesa, únicament, com un reflex teatral del món civilitzat. Això sí; considerant l’adjectiu com a referit a allò que és harmònic o, almenys, mancat de tensions insu-perables: una realitat, en definitiva, que fa impossible que l’angoixa i el dolor depassin els límits moderats d’unes qüestions estrictament personals i domèstiques.

Gairebé un acte o

Xavier Fàbregas assegurava que Marit i muller, Una mena d’orgull i Gairebé un acte... són exemplars perquè ho són a l’inrevés. De fet hauríem de dir el mateix de la majoria de les peces escrites per Oliver abans de la Guerra Civil. Tote4s tenen aquesta voluntat –més o menys aconseguida, naturalment- d’esdevenir antiexem-ples dels models que reflecteixen- A Gairebé un acte... l’escriptor recorre a una solu-ció que ja ha utilitzat anteriorment –en Una mena d’orgull- i que tornarà a emprar amb posterioritat –El 30 d’abril, Primera representació-; el trencament de la con-venció dramàtica per convertir la peça en “teatre dins el teatre”.

D’altra banda, l’autor també s’allibera, general-ment, del final feliç de la tradició burgesa per deixar pas a una fi dolorosa o problemàtica. No cal dir que el desenllaç positiu era fonamental si la comèdia havia de ser entesa, únicament, com un reflex teatral del món civilitzat. Això sí; considerant l’adjectiu com a referit a allò que és harmònic o, almenys, mancat de tensions insu-perables: una realitat, en definitiva, que fa impossible que l’angoixa i el dolor depassin els límits moderats d’unes qüestions estrictament personals i domèstiques.

El món ha estat ordenat i dominat gràcies al treball i al

sacrifici d’uns determinats esta-ment i, per tant, cal que els conflictes

tinguin unes fronteres que no han de ser mai vulnerades, perquè la consolidació de

l’ordre burgès -incompatible amb tota mena d’anar-quia- així ho exigeix. Què hi pot haver de més evidentment

pertorbador d’aquest missatge que el final desventurat d’una història? Oliver sap això i, per posar en qüestió la placidesa d’aquest món, es desfà de la solució positiva i restauradora final. I, alhora, sovint trenca la convenció dramàtica per apuntar –i només apuntar- cap a noves fórmules teatrals que suposaran la superació formal del teatre burgès.

Això és el que subratlla l’autor en els últims moments de Gairebé un acte...: hi fa explícita una crítica moral i social i, molt secundàriament, dramàtica. No es tracta d’un exercici veritablement pirandellià, sinó d’una reflexió humanament crítica que es manifesta mit-jançant una estructura teatral ben establerta i acceptada que potser comença a tronto-llar, però que encara és viable i, sobretot, útil.

Però la clau de la comèdia es troba en l’aparició, en l’última escena, d’una figura: Pau, el tramoista; un personatge del tot necessari, perquè serà l’encarregat de fer baixar el teló, amb la qual cosa no solament quedaran ridiculitzades les figures de l’obra, especial-ment aquella que sol·licita que el tramoista deixi anar el teló, són que desapareixeran davant d’un problema irresoluble –en definitiva, un triangle amb Joana i Joanet que lluiten per atreure’s Joan- des d’una perspectiva que combini honestedat personal i respecte a les habituds d’una classe.

Mentre Pau –tot i els dubte, ben humans, que té sobre l’oportunitat de l’acció- va abaixant el teló, Joana li demana a crits que aturi aquell acte tan poc raonable. Però en aquest instant ja no sabem del tot si parla el personatge esverat davant del perill de frustració d’un casament avantatjós o l’actriu que s’adona del disbarat de fer caure el teló sense que la peça hagi acabat...

Amb la recuperació d’un to lleuger i el trencament de la convenció dramàtica i, sobretot, amb la renúncia al final feliç, Joan Oliver concreta el desig de sotmetre a anàlisi crítica una classe social, la burgesia, i alhora d’assenyalar les insuficiències d’unes fórmules teatrals adreçades a aquesta classe. En altres peces recorrerà, per fer el mateix, a històries bíbliques o a relats de política-ficció... Però, sigui com sigui, l’obra dramàtica d’Oliver sempre s’inscriu en una forma o altra de tradició ben establerta, encara qeu ho faci en un vessant crític. En aquest sentit, doncs, Gairebé un acte... és una síntesi, que en precisa l’abast, de l’inconformisme formal i temàtic de l’autor

El món ha estat ordenat i dominat gràcies al treball i al

sacrifici d’uns determinats esta-ment i, per tant, cal que els conflictes

tinguin unes fronteres que no han de ser mai vulnerades, perquè la consolidació de

l’ordre burgès -incompatible amb tota mena d’anar-quia- així ho exigeix. Què hi pot haver de més evidentment

pertorbador d’aquest missatge que el final desventurat d’una història? Oliver sap això i, per posar en qüestió la placidesa d’aquest món, es desfà de la solució positiva i restauradora final. I, alhora, sovint trenca la convenció dramàtica per apuntar –i només apuntar- cap a noves fórmules teatrals que suposaran la superació formal del teatre burgès.

Això és el que subratlla l’autor en els últims moments de Gairebé un acte...: hi fa explícita una crítica moral i social i, molt secundàriament, dramàtica. No es tracta d’un exercici veritablement pirandellià, sinó d’una reflexió humanament crítica que es manifesta mit-jançant una estructura teatral ben establerta i acceptada que potser comença a tronto-llar, però que encara és viable i, sobretot, útil.

Però la clau de la comèdia es troba en l’aparició, en l’última escena, d’una figura: Pau, el tramoista; un personatge del tot necessari, perquè serà l’encarregat de fer baixar el teló, amb la qual cosa no solament quedaran ridiculitzades les figures de l’obra, especial-ment aquella que sol·licita que el tramoista deixi anar el teló, són que desapareixeran davant d’un problema irresoluble –en definitiva, un triangle amb Joana i Joanet que lluiten per atreure’s Joan- des d’una perspectiva que combini honestedat personal i respecte a les habituds d’una classe.

Mentre Pau –tot i els dubte, ben humans, que té sobre l’oportunitat de l’acció- va abaixant el teló, Joana li demana a crits que aturi aquell acte tan poc raonable. Però en aquest instant ja no sabem del tot si parla el personatge esverat davant del perill de frustració d’un casament avantatjós o l’actriu que s’adona del disbarat de fer caure el teló sense que la peça hagi acabat...

Amb la recuperació d’un to lleuger i el trencament de la convenció dramàtica i, sobretot, amb la renúncia al final feliç, Joan Oliver concreta el desig de sotmetre a anàlisi crítica una classe social, la burgesia, i alhora d’assenyalar les insuficiències d’unes fórmules teatrals adreçades a aquesta classe. En altres peces recorrerà, per fer el mateix, a històries bíbliques o a relats de política-ficció... Però, sigui com sigui, l’obra dramàtica d’Oliver sempre s’inscriu en una forma o altra de tradició ben establerta, encara qeu ho faci en un vessant crític. En aquest sentit, doncs, Gairebé un acte... és una síntesi, que en precisa l’abast, de l’inconformisme formal i temàtic de l’autor

- Pere Quart

Sabadell, (1899 - 1986). Va ser besnét dels dos Peres més rics de Sabadell del segle XIX: Pere Oliver i Pere Turull. No és estrany que un dels seus noms de bateig fos Pere, que va adoptar per nom i el pseudònim Quart per ser el quart de deu ger-mans. A més, era nét de Joan Sallarès i Pla, capdavanter del proteccionisme i un dels fundadors del Banc de Sabadell.Tot i provenir de l’alta burgesia industrial i financera sabadellenca i d’haver estu-diat dret, Joan Oliver, va preferir la literatura. Va exercir de periodista, de traductor i de director literari. Va ser redactor del Diari de Sabadell i corresponsal de La Veu de Catalunya i de La Publicitat. Tenia un talent innat que el feia capaç d’entendrir

els cors amb “Les corrandes de l’exili” o de fer barrinar la imagina-ció amb la “Tirallonga de monosíl·labs”. Va esdevenir,

com poeta i dramaturg català, un dels més importants del segle XX. Són obra seva:

“Una tragèdia a Lil·liput”, “Les decapi-tacions”, “Cataclisme”, “Allò que tal vegada s’esdevingué”, “Bestiari” i “La fam”. Durant la guerra també va ser membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, de la Institució de les Lletres Catalanes i del Servei de

Biblioteques del Front.Després de la guerra va estar exiliat,

com el seu amic Francesc Trabal, junt amb altres intel·lectuals catalans a

Roissy-en-Brie, prop de París. A finals de 1939 va marxar a Santiago de Xile, d’on va tornar

l’any 1948.L’any 1970 va ser guardonat amb el Premi d’Ho-

nor de les Lletres Catalanes.Segons l’advocat Lluís Casals, Pere Quart

es va deixar barba quan va tenir la certesa que seria ben blanca.

Donant-li, així, un aire patriarcal.

Sabadellejant, Blog de Jaume Barberà Canudas

Escenografia: ELOI LINUESAVestuari: MARIELA SERNAGORAS

Il·luminació: DAVID BOFARULLEspai sonor: ROGER BLASCO

Ajudantia de direcció: LÍDIA LINUESAAnimacions: MIQUEL TEIXIDOR

Muntatge audiovisual: IGOR PINTO

Fotografies: XAVIER GARCIADisseny gràfic: ROBERT GARCIA

Estudiants en pràctiques: ÈRIC FIGARÓ, JOFRE GARNÉSComunicació: LÍDIA VERGE

Gestió de públics: GEMMA AMORÓSProducció executiva: MIQUEL AGELL, MARTA FÍGULS

Producció: LAZZIGAGS PRODUCCIONS

L’equip artístic

Esteve Callís: SANTI RICARTJoana Cantarell: GEMMA BRIÓ

Joan Replà: MIQUEL AGELLJoanet Diumaró: QUECO NOVELL

Direcció: ARTUR TRIAS

direcció

Ha dirigit una quinzena d'obres, entre les quals destaquem: La veu humana, 1993; Mirrad, un noi de Bòsnia, 1994; Nausica, 1997; Vexacions, 1999; Les trapelleries d'Escapí, 2000; Una altra Lolita, 2002; Història d’un soldat, 2004; Hilda, 2005; Sol, sota el sol, 2009; La nit de la Molly Bloom, 2018.

Actor amb una llarga i sòlida carrera professional va començar al Talle-ret de Salt i ha format part habitual a les companyies del Teatre Lliure, Centre Dramàtic de la Generalitat, Companyia Flotats, La Fura dels Baus i Teatre Nacional de Catalunya.

En televisió és una cara coneguda gràcies a les seves inter-pretacions a serials com ara 1995: Secrets de família. 1996-1999: Nissaga de poder. 1998: La memòria dels car-gols, La rossa del revolt. 1999: Sota el signe de..., Home-nots, Andorra, entre el torb i la gestapo. 2000: Des del balcó, Crims. 2001-2009: El cor de la ciutat. 2011: Kubala, Moreno i Manchón. En cinema ha treballat en més d’una vintena de pel·lí-cules, entre d'altres: Una nit a Casablanca d'A. Martí, 1987; Bar-cel-ona de F. Llagostera, 1987; Luces y som-bras de J. Camino, 1988; El largo invierno de J. Camino, 1991; Monturiol de F. Bellmunt, 1992; Mi amigo del alma de M. Barroso; Platillos volantes de O. Aibar, 2003; Miss Dalí de Ventura Pons, 2017. Curtmetratges: Ruedas de Dani de la Orden (2010) La jugada perfecte (2011) Ombres (2015) Elefants blancs direcció d'Artur Trias (2016)

Format a l’Institut del Teatre de Barcelona debut el 1988 al Teatre Lliure

amb Les noces de Fígaro, sota la direcció de Fabià Puigserver. També ha treballat

en cinema, ràdio i televisió, actualment al serial Com si fos ahir de Televisió de

Catalunya. Els seus últims treballs en teatre han estat: Desig sota els oms 2018

direcció de Joan Ollé; L’habitació del nen 2017 direcció de Víctor Álvaro;

Lehman Trilogy 2016 direcció de Roberto Romei; Maria Rosa 2016

direcció de Carlota Subirós; Caixes 2016 direcció de Montse Rodríguez i Un enemic del poble 2014 dirigit per

Miguel del Arco.

és Esteve Callís

Francesc Novell i Clausells, més conegut com a Queco Novell, és periodista, actor i humorista català. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i està a l’equip del Polònia televisiu des del 2006.En teatre ha participat a: “La família irreal” 2012; “Polònia, el musical” 2014; “Màgical History Club” 2014, “Confessió d’un ex president” 2016 i “Astronautes”2016.

és Joanet Diumaró

Estudia interpretació amb Manuel Lillo, i veu a l’Institut del Teatre amb Coralina Colom i Matilde Miralles. En teatre ha treballat entre d’altres a: Tom Sawyer detectiu 2017; La importància de ser Frank 2011 dirigida per Ivan Campillo; Sol, sota el sol 2009 amb direcció d’Artur Trias; Un dia, mirall trencat 2008 direcció de Ricard Salvat; Boscos endins 2008 direcció de Joan L. Bozzo; Sherlock Holmes i el club dels pèl-rojos (2007), Actes indecents, els tres judicis d’Oscar Wilde 2005 i Aquells blaus turons 2002 amb direcció de Teresa Devant; Diez negritos 2001 direcció Ricard Reguant.; Chicago 1998 direcció de Coco Comín i Marc Montserrat.

és Joan Replà

Forma part de la Cia. Les Llibertàries amb la que ha estrenat LLIBERT (Almeria Teatre 2013, Biblioteca de Catalunya 2014 i Teatro de La Abadía, Madrid 2015) de la que n’és actriu i dramatur-ga; guardonat amb dos premis Butaca 2014 (Espectacle de petit format i Text teatral i nominada com a Actriu protagonista), el Premi Serra d’Or de teatre 2014 i nominada als Premios Max 2015 (Espectáculo Revelación i Texto Revelación). I ¿LA VIDA ES SUEÑO? O #GWENIS-MÜRFILA, de la que també n’és actriu i dramaturga, estrenada a la Sala Villarroel dins el Festival Grec de Barcelona 2018. Ha treballat amb diversos directors com Sergi Pompermayer, Norbert Martínez, Oriol Broggi, Julio Manrique, Sergi Belbel, Xavier Albertí, Marc Artigau, Derek Walcott, Albert Mestres, Joan Castells, Pep Tosar, Òscar Molina, Ivan Benet, Xavi Ricart, Joan Lluís Bozzo i Ricard Reguant. En televisió ha participat a les sèries de TV3: Kubala, Moreno i Manchón; Sagrada Família; El Cor de la Ciutat; Psico Express; Mirall Trencat; La Rosa; i Poblenou.

és Joana Cantarell

Espectacle subvencionat per la Generalitat de Catalunya

CIA. i PRODUCCIONS LAZZIGAGS, S.C.P.Olzinelles, 3 · 08014-Barcelona

Tel. 93 296 73 37

info@lazzigags.cat · www.lazzigags.cat

Companyia associada a I amb el suport de

Forma part de la Cia. Les Llibertàries amb la que ha estrenat LLIBERT (Almeria Teatre 2013, Biblioteca de Catalunya 2014 i Teatro de La Abadía, Madrid 2015) de la que n’és actriu i dramatur-ga; guardonat amb dos premis Butaca 2014 (Espectacle de petit format i Text teatral i nominada com a Actriu protagonista), el Premi Serra d’Or de teatre 2014 i nominada als Premios Max 2015 (Espectáculo Revelación i Texto Revelación). I ¿LA VIDA ES SUEÑO? O #GWENIS-MÜRFILA, de la que també n’és actriu i dramaturga, estrenada a la Sala Villarroel dins el Festival Grec de Barcelona 2018. Ha treballat amb diversos directors com Sergi Pompermayer, Norbert Martínez, Oriol Broggi, Julio Manrique, Sergi Belbel, Xavier Albertí, Marc Artigau, Derek Walcott, Albert Mestres, Joan Castells, Pep Tosar, Òscar Molina, Ivan Benet, Xavi Ricart, Joan Lluís Bozzo i Ricard Reguant. En televisió ha participat a les sèries de TV3: Kubala, Moreno i Manchón; Sagrada Família; El Cor de la Ciutat; Psico Express; Mirall Trencat; La Rosa; i Poblenou.