FILM RETROSPECTIU

Lerrou.x dipositant el seu vot, en els temps en qué es z otava

ELS BAIXISTES ES ,COBREIXEN

Any II. Núm. 91 • Barcelona, dijous, 23 octubre 1930

La lliura va fer caure laDictadura.

La lliura farà obrir elParlament.Preu : 20 cèn4ims • Pelai, 62. Telèfon 15300. = Subscripció : 2`50 pessetes frimesire

El Govern anyncia eleccions per auansde Nadal i dóna com a data probable eldia sl de desembre. Algú, interessat se-gurament a ajornar-les, ha dit que certesprescripcions legals impedeixen fer les elee-cions en aquesta data, • però com que desde fa set anys que no vivim en un ritmelegal, un senzill reial decret pot modificarel mecanisme de la llei electoral.

Des del punt de vista del Govern, ladata del 21 de desembre no era mal triadas'especulava amb el fred i possibles neva-

des, amb la vigília de festes i àdhuc ambl'in •erès de l'elector rnràl de convertir elvot en un parell de pollastres. Si les elec-cions s'ajlunyen,. només es _ter càl-.culs sobre nevades eventuals.

Sigui com sigui, les eleccions probable-ment no es faran més enllà del febrer.1, sobretot, sembla que pot assegurar-se que,si no ve un cataclisme o un seisme, hihaurà eleccions. Creiem sincerament que elshomes que formem part del Govern volenles eleccions, i ho creiem encara que aqucstGovenn s'hagi convertit en una dictadureta.Creiem sincerament que el general Beren-guer, ni en el camp de la legalitat, ni enel de la illegalitat, no veu altra sortidaque les eleccions. I cal no oblidar queel ministre senyor Matos és l'advocat dola casa reial. Si haguessin existit discre-pàncies antre l'advocat i el seu client, hiha hagut un factor que aha decidit l'afer.Aquest factor és la malatia de la pesseta.

Cal no oblidar que la crisi de la nostradivisa, el fet que una lliura esterlina val-gués qa pessetes, va determinar la caigudade la Dictadura. I encara ara, la pessetaha estat l'ele •ent misteriós del drama. Unsquants punts més .sobre 5o, respecte lalliura, i el mal hauria estat catastròfic. Unacatàstrofe amb víctimes a dintre i a fora.I en tractar de cercar seriosament el remei,la 'lliura ha exigit per a recular que hi hagiun Parlament. Ha estat, doncs, la davalladaràpida de la pesseta la causa determinant del'anunci d'eleccions pròximes, que ha pre-cedit a collaboracions urgents d'un efectegairebé immediat.

A dotzenes de vegades, la premsa estran-gera, i sobretot les seccions financieres delsdiaris anglesos, ham indicat que el retorna la normalitat política i a la gerènciaparlamentària de les finances restabliria lasituació. Encara que els dictadors i dicta-dorets fingeixin que no s'ho volen creure,i els financiers d'aquí se'n reien, el fetés que un règim de finances secretes re-pugna al sentit comú i a la normalitatfinanciera. Adhuc a Itàlia, i encara quesigui davant una caricatura del Parlament,es presenten uns pressupostos d'ingressosi despeses. No hi ha cap casa comercial queresisteixi el règim de clandestinitat en elsllibres i la caixa. No hauríem d'oblidarque el principal estímul dels mostres dicta-dors era poder manipular el pressupost del'Estat i els pressupostos locals. I ara enpaguem les conseqüències.

De bon grat o per força, anem doncs ales eleccions. Davant d'aquest esdevenimentque en els països políticament educats, iper consegüent més civilitzats, seria de con-seqüències definitives, els monàrquics par-len d'un front únic. Aquest front únic, simo es fa a l'hora de les eleccions, es fariaal Parlament en cas de perill i no hi hacap dubte que englobaria els pupins, elsliberals, els conservadors i la dreta cata-lanista. Per part dels republicans, algunsdels seus sectors han iniciat ja la idea delretraïment.

Retraïment vol dir que els partits repu-blicaïs s'abstindrien d'intervenir en les elec-cions. Val a dir que no hi ha encara capmena d'acord sobre aquest punt de vistacompartit només per alguns grups. Si s'ar-ribés a un acord en el qual es comprome-tessin tots els partits republicans, ens cal-dria suposar que hi hauria raons per mo-tivar aquest acord. Però, si darrera el te-traimant no hi hagués res niés, o sigui sino hi hagués raons positives, pensaríenti,

encara que no ho diríem, perquè la nostramissió no és la de criticar els partits d'es-querra, que el retraïment és un miratge,una fallàcia, una illusió, un mite innocent.

(Entre nosaltres ja s'han fet proves de re-traïment. Quan Lerroux va arribar per pri-mera vegada a Barcelona, un parell d'anusabans de les famoses eleccions catalanistes,venia amb la bandera del retraïment dels re-publicans. I després del retraiment no havingut mai cap revolució, sinó el penedimenti alguns cops la negociació secreta amb el

Govern per tal d'obtenir unes quantes acteseu eleccions parcials.

A Europa mateix tenim un cas de re-traïme.nt. compiet en , ttot els áspecte,s, i lesdiferències de coiñparació amb't 1' cas- 'es-panyol no són gaire profundes. Aquest exem-ple ens l'ofereix Itàlia. Quan va produir-sel'assassinat de Matteotti, l'oposició va re-tirar-se del Parlament, va ((retirar-se a 1'A-ventí ) . Diguem, entre parèntesi, que segu-rament s'ha fet un mal ús d'aquesta frase.Un dia el poble de Roma, cansat de latirania dels patricis, va retirar-se, o reunir-se, a la muntanya coneguda amb el nomd'Aventí, però, segurament no es retiravaper dedicar-se a la vida rupestre ni perfilosofar sabre el bé i el mal, sinó per con-centrar-se i donar la batalla. 'L'oposició delParlament de Mussolini va entendre queretirar-se a l'Aventí volia dir anar-se'n acasa. I aquest fou l'error. Sense cap esforç,Mussolini va desfer-se dels seus adversaris.I quan l'enemic es va donar per vençut,Mussolini va poder fer una llei electoralexcloent els adversaris. Si recordeu la im-portància que va tenir l'afer Matteotti, laconfessió posterior de Mussolini segons laqual només en aquella època va passaralgunes nits sense dormir, i si compareula importància i les possibilitats d'aquellfet amb les conseqüències, tindreu una ideaclara del resultat que ha donat a Itàliael gest de retirar-se a l'Aventí. Des dellavors ha desaparegut tot obstacle d'ordreinterior, i d'un fet que podia tenir conse-qüències cátastràfiques n'ha sortit reforçatel feixisme. IEl cas d'Itàlia ens ve a lamida : hi ha hagut retirada a l'Aventí ambParlameht obert i l'error no fou corregitoportunament abans d'anar a les eleccions.L'Aventí italià senyala una etapa en lahistoria de la Dictadura feixista.

.Entre nosaltres, un Aventí significaria lamanca de fe absoluta en el parlamentarismei deixaria el camp Jliure als enemics de lademocràcia i del sistema parlamentari. Po-dreu objectar que el Govern guanyarà perurna enorme majoria que li proporcionaranels districtes rurals. Això és segur, peròtambé és segur que si no hi ha oposicióal Parlament no hi haurà ningú que de-mani responsabilitats als homes de la Dic

-tadura. Amb trenta homes n'hi ha prouper controlar el Congrés. No se'n neces-siten més. Els carlins havien tingut mino-ries imponents i no varen anar més enllàdel que haurien obtingut trenta homes de-cidits.

Tan irnnocent seria l'Aventí com volerajornar les eleccions fins que es convoquinunes (orts Constituents. 'Els que demanenunes Constituents fan jocs de paraules i noe; fixen amb el que diuen o escriuen. Esevident, evidentíssim, que ens podem estal-viar aquest engany, perquè, sense fer focnou, unes Constituents donarien el mateixresultat que unes eleccions vulgars. ElsParlaments s(n cosobirans, i quan hi hauna situació revolucionària real es sentenconstituents i sobirans, i d'això n'hi hamil exemples. L'etern problema espanyolde la sobirania no es solucionarà amb unallei més, perquè ja hi ha lleis escrites sobreaquest punt. Només podrà solucionar-sequan el Parlament es senti cosobirà o so-bià. 1 amb trenta demòcrates de debò, siel poble els ajuda, n'hi ha prou, si no percrear una legalitat, almenys per senyalaral país el camí de la legalitat.

Francament, no creiem en l'efichcia d'unAventí negatiu, equivalent a rentar-se lesmans amb l'aigua i la tovallola de la irres-ponsabilitat.

Costaria classificar la publícitat. Encava-llada entre l'art i la tècnica, participa detotes les altres activitats del nostre temps.

Moltes vegades, però, els papers es cap-giren, i és la publicitat qui influeix les méspures manifestacions de l'esperit. L'anuncilluminós, el cartell i el maniquí són pre-sants en la literatura i en la pintura noves.

Pels habitants de la ciutat la publicitatesdevé una obsessió. Ens escanyen els colls((Simplexn, ens tallen les ((Gillette,>, cris mu-lla ]'«Orange-Crushn i ens atropellen els<<Citroénu. Vivim sota el signe del reclam.

Malauradament, la publicitat indígena ésencara una cosa lamentable. 'Els comerciantsbarcelonins n'estan tot just a les beceroles.

Això fa que sovintegi la pregunta : Es quea Barcelona no hi ha projectistes, ni deco-radors, ni impressors, ni simples pinta-pa-rets? Podem afirmar que a casa mostra te-nim elements suficients per a fer-nos que-dar bé en l'especialitat del reclam. El queescasseja són comerciants que vulguin i sen-tin la necessitat de servir-se'n.

('ai encetar aquesta nota dedicada a lapublicitat, parlant del reç^m d'un ,producteque ens afecta a tots : Bárcelona. '" .

Volem denunciar el material carrinclóamb el qual l'Atracció de Forasters intentapendre part pn la batalla de la competènciaturística.. Cal veure els fullets, llibres i re-vistes editades per aquesta entitat'

Les arts . gràfiques es troben avui en elpunt dolç de llur perfecció, Els mous proce-diments d'impressió creen petites merave-lles. IEl cinema ha renovellat la tècnica fo-togràfica. Les més atrevides realitzacions del'art modern s'infiltren en .la publicitat...Però de tot això no m'estan assabentats elssenyors que regeixen la venerable Atraccióde Forasters. Avui com ahir, segueixen pu-blicant misèrrims fullets, amb mitja dot-zena de fotografies voltades amb orletes d'untendre color blau cel.Í quines fotografies ! Alguns industrials

han editat excellents vistes ciutadanes ; peròno són aquestes les de què es serveix l'Atrac-ció de Forasters per a la seva propaganda.Del seu arxiu particular desempolsa aquellclixé de la Rambla de les Flors a primerahora det`mttí, tom .^. inics vianants, unsguàrdies de sego: nat r x.;a emblanquinador.o bé aquell altre del monument a Colom,al seu °peu les raquítiques palmeres i qua-tre carros d'indústria.

Hem tingut a les mans altres publicacionsde l'Atracció de Forasters. Un 'llibre degran format, pretesa edició de luxe, la tipo-grafia del qual fa pena. D'idèntica qualitatés la revista que edita amb el nom deBarcelona Atracción.

Les desventures de l'Atracció de Foras-ters no acaben en la part gràfica. Mentrea tot arreu del món els arquitectes jovesprojecten per a les oficines de turisme (mesinstallacions atractives i adequades, la nos-tra entitat està domiciliada en una caver-nària escala de la Rambla, exhibint a forael carrer uns rètols d'època.

Sortosament, els mitjans d'expansió del'Atracció de Forasters deuen estar en pro-porció directa amb el bon gust i clarivi-dència que li són peculiars. Si la seva pro-paganda amés més enllà del Besòs i delLlobregat, n'hi hauria per desesperar-se!

A. A.

Ara es comprènEl general Weyler tenia la característica

d'ésser un home molt gasiu. La seva avarapovertà' era el signe sota el qual els carca-turistes polítics el dibuixarem tota la vida.D'anècdotes d'aquest ram, en podríem con-tar fins demà passat.

Una vegada Marcelí Domingo . enraona-va amb el general Weyler. Ep.;"aquests

darrers anys el líder republicà ha tingutllargues converses amb ell. Marcelí Do-mingo, curiós, li preguntava' detalls delshomes i els fets de la guerra de Cuba.

—Máximo Gómez fué un valiente, ¿ver-dad?

—¿Gómez? Quid, Gómez era un sinver-güenza!

—i Hombre, pasados los años, la pasiónsz aquieta y se dibuja la figura del héroe!...—Nada, nada, era un bandido. Figúrese

usted que cuando se lanzó al campo medebía trescientas pesetas...

TossuderiaTothom sap que el general Primo de

Rivera tenia ]'ambició d'arribar a ésser ca-pità general de ,1'@xèrcit espanyol, Per dretli pertocava al general Berenguer, peròquan va passar el que va passar, aconse-guí posar-se en el número u de l'escala.Cada cop que el general Weyler estavamalalt;' la Presidència dictatorial telefona-va matí, tarda i nit, preguntant per la salutdel .malalt illustre, IEn Weyler feia mitjarialleta i no donava les gràcies. ;L'únicafrase coneguda respecte a la sollici'tud dic

-tatorial va ésser quan li va posar el Governla famosa multa extrareglamentària.—Este hombre parece que se ha pro-

puesto matarme a disgustos con tal dGllegar al entorchado definitivo de su carre-ra; pues no lo va a. conseguir. Voy a seryo quien. vaya a su entierro. Y cuando seme mete una cosa en la cabeza es difícilque se me arranque. Viviré tan 'solo porhacerle la contra hasta que se muera él.

MarcialifafEl mariscal Joffre vingué a Barcelona

essent capità ganerai de Catalunya el ge-neral Weyler. S'estrenyerçn la mà en elbalcó de la Capitania General, on es va es-tatjar el mariscal francés. Veient aquestamb aqual] posat de vinater del Midi i elgeneral Weyler amb .aquella figura poc mar-cial, el senyor Puig i Cadafalc va dir alsenyor Martínez Domingo, llavors batlle deBarcelona

— Certament, això de la marcialitat guer-rera queda bastant mal parada, no troba?

—'Sí. Es més militar en Ribé que els dosmilitars plegats.

Homes pefifs

La nit dels successos de Belles Arts, els se-nyors Puig i Cadafalch i Martínez Domingoamaren a Capitania general a visitar el ge-neral Weyler per a protestar de la conductadel governador civil, senyor comte de Salva-tierra.

Quan el general Weyler va rebre la vi-sita de les autoritats civils barcelonines, vadir la frase més extraordinària que aquellanit va sortir de la seva boca

—Si, sí, ya me hago cargo, pero no com-prendo como el Gobierno nombra para esos

1*

cargos a hombres bajos de estatura, porquenunca Queden alcanzar a comprender cómose debe dirigir una fuerza.

Imporfància .E1 general Weyler estava convençut de la

seva importància militar. 1 creia, no pasper vanitat, sinó per obligació del càrrec,que per disciplina se li devien mantenirsempre els miraments protocolaaris que ca-lien a la primera figura militar de l'Estat.Un dia que en sortir de Palau un saldat deguàrdia no li presentà armes, el va fer qua-drar i li va dir

—i Cuádrate! ¿No ves que pasa el Ca-pitán General de España?

La democràcia de WeylerEn aquests temps darrers es conspirà

molt a casa del general Weyler. SànchezGuerra, Villanueva, Romanones, el duc deSan Pedro de Galatino, el marquès de Cor-tina, etc., tots anaren un dia, si més nò,a la reunió clandestina del despatx del gé-neral Weyler a xafardejar sobre els estira-bots del Dictador o dels seus assistents.Darrerament Weyler va fer aquesta daca-ració que ha portat algun diari d'Amèrica

—Por mi situación especial yo no puedoahora pasarme al republicanismo. Soy viejoy no servirla para nada tampoco, pero sídigo que en el caso de que se proclamasela República, yo sería el primer soldado enacatarla y respetarla para siempre.

CasualifafsRepassant l'altre dia la llista de la guar-

nició de Cuba quan Weyler pa arribar -hiP°' a ésser General en cap, l'any ISc^qtrobem que era coronel d'aquella Guannicióel general Eduardo López Ochoa, avui pro-cessat per haver escrit un •llib •e titulatDe la Dictadura a la República, ï que eraoficial de la primera brigada de Santa Clarai a les ordres del general Agiystí Luque , •iCoca, el primer tinent 'de cavalleria,' dohDamaso Berenguer y Fusté, ï possible suc-cessor del general Weyler en la milícia.

E1 boxador esplèndid

Ai. Brown, c c;nnpíó mundial pes gall,que vingué a la nostra ciutat per enfrontar-se amb En Gironès, el nostre campió euro-peu, tat passejant per la Rambla es vaenamorar (amb aquella ingenuïtat clàssicaen la gent de color de cafè amb llet) d'ungosset llop sense importància, i per tald'aconseguir-lo oferí a 'llur propietari nomenys que dues cadires de ring que portavaa la butxaca, el preu de les quals pujavaloo pessetes.Com és de suposar, el propietari del gos

acceptà la proposició immeditament i si no1i oferí una gosseta per a si volia tenir laparella, fou perquè la mateixa esplendidesadel popular boxador va emocionar-lo.

Els últims seran desgraciatsAl seu temps fou acordada l'adquisició

d'algunes obres d'art modern de les quefiguraven a l'IExposició de Montjuïc. Peròara, havent corregut que no hi ha prou di-ners per pagar-les, el pànic s'ha estès entreels artistes diguem-ne afavorits. Segons sem-bla, el pagament es fa seguint l'ordre alfa-bètic dels noms dels artistes, i els dinersnomés arriben fins a la tlletra C. De maneraque els últims artistes de la llista no seranpas els primers, com els promet llEvan-geii, sinó que es quedaran sense cobrar.Algú ha opinat que era preferible un paga-ment a prorrateig que no exclouria cap ar-tista. Naturalment, el nom d'aquest opi-nant no començava per A, B, o U.

Diguem als darrers de la llista, per siaixò els pot donar alguna esperança, queen els pagaments de Montjuïc hi ha prece-dents d'alteracions de l'ordre alfabètic.

Sugrañes, críficHem sorprès la següent conversa entre

Sagarra i el produceur Sugrañes; parlavende l'estrena de la revista Atlantic City

—I doncs, com ha estat això ?—preguntal'autor de La corona d'espines.

—Ja veurà, don Josep—feia En Sugra-ñes—, Jo me l'estimo molt a vostè, donJosep. Però imagini's que vull obsequiar-loi m'empenyo a fer-li unes sabates,., Jo noli cobro ni el cuiro, ni la sola, ni la feina,perquè jo me l'estimo molt; però quan lesFui porti i li digui : ((Don Josep, aquí téIcs sabates», vostè no tindrà més remeique llençar-me-les pel cap. Comprengui'me'. sentit : les sabates són la revista de1'Olvmpia.

La gorra de Josep Pla

Josep Pla—autor de Coses vistes, Cartesde Lluny i, també, de coses vistes de Ilunyi c. rtes vistes, com és ara la trilogia Cambó—Josep Pla sempre ha tingut una cartapredilecció pel vestir derrotat. Quan baixadt Palafrugell ve amb gorra. Tant és aixíque un dia, estant de visita al obuildingude la Laietana, fou invitat a pendre el solpel senyor Cambó, i hagué de pendre man-llevat un barret de l'.Estelrich.

Perd Josep Pla és també un excellent hu-morista i sap .treure partit de les sevespeculiaritats. Ara, recentment, en una en-trevista tinguda amb el senyor Soliguer, apropòsit d'uns negocis, Pla va exclamar desobte :

—Mare de Déu 1 Veiam si a l'últim jo,pobre periodista, podré comprar-me un bar-ret i no anar amb aquesta gorrota 1

S'ANUNCIEN ELECCIONS

Els perills d'un retraïmentdels. partits d'esquerra

Els Dijous —Blancs MIRADOR INDISCRET

Vista general del Gran Palau on ha tingut lloc el XXV Saló de l'Automòbil

. I,)

.

Mafrimoni feministaJa fa algun temps, la nostra antiga co-

neixença, la redactora de la secció Món fe-mení de La i'eu de Catalunya, la senyoretaLlucieta Canyà, es queixava a un redactorde MIRgooR que el seu nom feia mesos que

•no havia sortit en aquestes columnes. Aquestoblit nostre fins la feia dubtar de la sevaexistència.

Suposem que d'ara endavant tindrà en-cara més motiu per plànyer-se que l'anome-r em poc perquè altres coses l'interessaranmés que el periodisme.

Sí, senyors, l'escriptora feminista se'nscasa, amb un escriptor també feminista, ?li•quel Poal Aregall.

Per molts anys.

La popularifaf indesifjadaA les pàgines centrals del número d'Imat•

ges de la setmana passada, hi havia unesquantes fotos ilustrant 1a lletra d'un arti-cle, El ciutadà davant l'objectiu. Entre elleshi havia la d'un matrimoni, típica fotogra-fia de noces, d'intenció ben seriosa, almenysper part dels retratats.

El ciutadà objecte d'aquesta popularitza-ció de la seva figura i de la de la seva donafou aviat reconegut per un veí. La nova cir-culà pel barri i tothom s'afanyà a proveir

-se d'un número d'Inudges i mirar-se'l dis-eretament quan passava l'interessat, el qualhem pogut identificar : és el senyor AlfredFoglietti i es va casar fa cosa d'un parelld'anys.

Sembla que està un xic molestat, no pasd'haver-se vist la seva fotografia a Imat-ges, sinó de l'ús que en fan els seus veïns.

L'arf a l'aire lliure

El concurs del Cercle Artístic, Barcelonavista pels seus artistes, ha desvetllat l'inte-rès que era d'esperar. 'En els medis artís-tics es parla de si Tal pinta tal recó deBarcelona, o Tal Altre tal altre recó. Nos-altres podem assegurar que Josep Mompouha pintat la plaça de Catalunya perquè hoha fet des del terrat de la casa on tenimla redacció i administració.

Però els pintors heroics són els que fanla feina al mig del carrer. Com, per exem-ple, el pintor Planas Dòria, que s'ha pogutveure aquests dies en plena Via Laietana,i com que aquest carrer és de molt tràn-sit, un massís grup de badocs voltava pin-tor i cavallet:

Un dels transeünts que s'havia aturat aNadar, es dirigí al pintor, ingènuament

—Que el rifarà, després, aquest quadro?—va preguntar-li,

Represàlies

Com tota biblioteca pública que s'estima,la Biblioteca Arús té el seu reglament.Aquest està exposat pengim-penjam, un pa-ràgraf ací, um altre més enllà, per les pa-rets i columnes de la sala de lectura. Hi haun article sobre la indumentària dels lee-tors, amb rensenyaments concrets sobre lescamises d'esport, i n'hi ha un altre, sobre-tot, que volem transcriure per als pares quetenen fills, redactat en la forma següent

«Se advierte a los niños que leen obwas deJulio Verne y de Emilio Salgan que si es-tropean los libros o los empuercan con lápi-ces, se les expulsará 'de la biblioteca y ade-más se dará parte a la guardia civil.»

En una antologia dels f pus no podriafaltar aquest espècimen literari que no seriaindigne d'interpolar-se en alguna pàgina deD'ckens.

DipufafEn Paquito Aldsz té la . deria d'ésser di-

putat provincial. I sembla que el partit ra-dical pensa presentar-lo quan hi hagi elec-cions, si és que n'hi ha. L'altre dia, EnSalanova, que no sabem per què té afició afer-li brometes, li va dir

—Paquito, ja sé que et presentes per di-putat, oi?

--Sí; això, diuen.--Però a tu, amb - la teva pinta d'home

elegant i distingit no et pgden presentarper enlloc més que per Hollywood!

EI zel del senyor FinaDel setmanari empordanès de la familia

Pla((ES molt de lloar aquest zel del senyor

Fina en pro la higiene i bones condicionsdels aliments carnívors destinats al públic.»

I•gmorem si la Protectora d'Animals,Plantes i Ancians, ha protestat d'aquest autode fe comès en la persona d'una innocentovella tarada,. que. no és altra bèstia l'ano-menat aliment carnívor.

Durant uns quants dies, a París, l'escam-pall de papers ha clapat la negror de l'asfaltdels Camps Elisis, des de l'Estrella a lesTulleries, i encara el Sena se'n duia els pa-pers que hi queien pel pont d'Alexandre III.Es que al Gran Palau estava obert el Salóde I:Automóbil, la primera manifestació dela rentrée, ocasió triada pels constructors de

1900, la infús i« rn!crnidnra de

presentar els nous models. Perquè, com lamoda o la pintura, l'auto s'acull a la no-vetat, una novetat que no sols és feta deprogrés tèenic—obra de projectistes obscurstreballant tot l'any en un departament deproves—, sinó també dels gustos que elsconstructors hàbils fan creure a la clientelaque són els d'ella.

Aquesta gran parada dé l'auto té la virtutde xuclar gent de tot el món, Altres anys,a tren i al Quai d'Orsay sentíeu parlar

molt en català. Tots els que a Barcelonatenen a veure alguna cosa o altra ambl'auto—i Déu sap quants són—feien el seuviatget a Paris, baldament la visita al Salóno fos més que un pretext. Els més privi

-legiats s'arribaven a Londres, al Saló deI'Olvmpia que té lloc en dates semblants.Aquest am, entre la baixa de la pessetai els nous aranzels, la gent de Barcelonas'ha sentit molt poc animada. De totes ma-ocres, tot sabent-nos greu aquest cop a lanostra vanitat, l'animació del Saló no sen'ha ressentit. A qualsevol hora el Gran Salóera ple que no s'hi podia dar un pas. L'arre-plega de prospectes adquiria unes propor-cions esgarrifoses, prosseguida amb un unte-rès absolutament en contradicció amb la fide tots ells, vessant de les paneres de lavia pública. En canvi, sospitem que erenabsolutament introbables, llançats així pelcarrer, els llapis que regalaven al «stand»del diari L'Auto o les mostres de sabó «pourmécanieiens» i altres propagandes a base decoses més o menys aprofitables a casa.

e 5

Prop de set milions anuals de cotxes ésla xifra de la producció mundial, i bé deuentrobar comprador quan les xifres de cada anysuperen les de l'anterior.

Si aquesta no és l'època de l'auto, 1'atdués una de les característiques de l'època. Talcom la troballa d'una manera racional d'en

-ganxar les bèsties contribuí a l'extinció del'esclavitud, la utilització creixent de l'autoinflueix en l'ordre social i moral. Però deparlar d'això ja se'n preocupen els que hotenen per ofici. Dels milers de ciutadans queaquests dics han passat pel Gran Palau, laimmensa majoria només hi han anat percontemplar «el moble més bell de la nostraèpoca», clixé destinat a fer sort entre els ar-ticulistes. I com desentona l'estil d'aquestmoble amb el de l'arquitectura que l'estatja!L'auto modern té unes línies netes, sense

Ornaments ; variacions de detall a part; sem-bla haver trobat la seva forma definitiva,com fa anys que l'han trobada les locomo-tores de vapor. Segueixen fent -se les carros-series baixes, però no tant com l'any passat,perquè ha començat a passar de moda haverde sortir de l'auto com qui s'alça del- llit otopar de cap amb el sostre d'una conducció

interior al menor sotrac, Leslínies són més arrodonides iels carrossadors comencen depensar com incloure en el per-fil del cotxe la maleta del dar-rera i les rodes de recanvi. Detotes maneres, excepcions d'a-questa simplicitat tan lògica itan al gust del dia, si ara fados anvs es podia veure al Sa-ló un Studebaker horriblementdaurat copiant una carrossadel segle xvtn, en el d'en

-guany Kellner ha carrossat unHispano per al marajà de Ba-roda i un Rolls per al de Ka-purtala, que farien morir d'e-nyorança el senyor Milà iCamps, el qual, en plena fo-

1 aa < o llia sumptuària, volia uns tras-tos així per a la Diputa-ció.

Però els carrossadors, quan no tenen en-càrrecs així, segueixen el bon camí, a l'a-guait de la clientela internacional de gransdames que s'emproven les carrosseries comqui s'emprova wt abric de skungs, amb elsIlums • i,nteriors del cotxe encesos i mirant

-s, al mirall per veure si els seus cabellsfan joc amb la tapisseria del cotxe.

A més a més d'aquests visitants, queprefereixen anar al Saló els dies de modaen qué el preu d'entrada és triplicat, n'hi

•RELLOTGES

R61a. del Centre, 33Passa1ee Bacardí, 2

constructor i el públic el segueix amb lamirada : M. Louis Renault, amb el seuposat de grand franfaüs d'ençà que elsdiaris s'han acostumat a dir-li-ho ; M. An-dré Citroen, menut i viu, amb un fill seua cada mà, explicant-los el funcionamentd& seu nou tipus de cotxe davant aquellalàmina d'anatomia automobilística que ésel C6F partit pel mig de llarg a llarg; M.Gabriel Voisin, decantant el seu cap grisper trobar millors motius de rondinar da-vant dels cotxes americans; M. Ettore Bu-gatti, amb la seva cara clownesca coronadaamb un bombí diferent de color cada dia...Qui ha vist aquest apassionat dels cavallsi dels cotxes de cursa en les grans provesintentacionals on figurem inscrits autos dela seva marca, sospíta que M. E. Bugattiha deixat al guarda-roba un d'aquells gossosque l'acompanya, gos que varia també se-gons el color del barret fort. Perquè elsgossos no poden entrar al Gran Palau, enseureu el guarda-roba ple, on ja els tapenamb mantes. Les bestioles que no dormen,inicien idilais que les encarregades del serveitallen severament , Quin conflicte per l'amo,un mestissatge de llebrer afganès i de chow-chow, per exemple!

A fora del Gran Palau, encara dura elSaló. Les cases tenen cotxes en els empla-çaments reservats dels Camps Elisis, a dis-posició dels clients en curs de convenciment.Algunes marques els fau conduir per dones.Aquest truc el va inventar una casa quefabrica uns cotxets baratets i estretets, i,si ens falten dades per saber si és la queha fet més xifra de vendes, podem asse-gurar que ha batut llargament el rècord depassejar clients més o menys efectius. Totés qüestió que les chauffeusesn no siguin

massa feréstegues; el cap del personal jales deu triar bé.

Es una conquista més del feminisme,com també ho és l'existència d'alguna donad'aire molt distingit, amb imfallible copd'ull per evaluar les rendes del futur com

-prador i acabar-lo de decidir a favor d'unamarca determinada, gràcies .a una excursióen el nou cotxe, tan llarga com el clientvulgui, si el tracte es conclou. Aix1, siaquesta agent de vendes percep una comis-

la mecànica aprofitada i l'elegància

sió, el comprador percep una indemnització,i ks de suposar que tothom queda content.

Ara podríem allargar-nos indefinidamentamb allà que se'n diuen els comentaris tèc-n ics.

Però està demostrat que, si hi ha propde set milions d'autornobilistes al món, non'hi ha gaires milers que s'hagin decidita triar un cotxe per consideracions tècni-ques, sinó que ho han fet pensant en elsdiners o en el confort o en l'espeterrament(perquè també es compren cotxes pensanten ta cara que faran els altres). AI capdavall,per conduir, no cal posseir els misteris áela carburació, com no cal conèixer el com-plicat joc dels selectors per utilitzar el tdè-fon ,automàtic.

JOAN SOLER

L'APERITIUGrasso. — Ha mort Giovanni Grasso!

Aquest sant home havia arreplegat unes dol-ces hores orfeòniques, petritxolesques i gui-

meranianes del nostre infantil i anàrquic noucents ! Grasso havia vingut a Barcelona arebolcar-se pels escenaris com un lleó, ambun ganiv et de set molles a les dents, iamb una llàgrima verda, vibrant, que liqueia dels ulls i li seguia les galtes plenesde cicatrius i de butllofes com les munta-mes de Montserrat. La darrera vegada queel vaig veure al teatre Barcelona s'haviainflat tot ell, duia un bigoti que semblavaunes sabates de xarol i encara tenia forçaper recitar uns versos de pólvora, per ferl'amor a una característica confitada i perobrir de dalt a baix un galan jove.

Jo he vist pocs homes tan dionisíacs, tanfulminants i tan tendres com Grasso. M'ima-gino que aquest comediant hauria anat moltbé en l'època dels antics emperadors, perrepresentar un drama a les postres d'unàpat de vint hores, per fer d'Hèrcules o deNeptú amb una esquena lluenta i oscillanti amb un ventre tot ple d'improperis.

L'amabilíssim Giovanni Grasso s'havia fetamic de totes les castanyeres del país, anavaa menjar cacauets a la Porta de la Pau,i fins si estava de bon humor es compravaun llucet de palangre a la Boqueria. Com abon meridional, era partidari del pintoresei de totes les manifestacions afectuoses ; alshomes més importants del teatre i del peno-disme els esclafava els pulmons a força d'a-braçades i no li costava res de besar enuna forma explosiva el- clatell d'un diputarprovincial o els pèls d'aquelles barbes queencara es portaven i servien perquè RamonCases. les reproduís amb quatre ziga-zaguesde carbó.

Grasso està lligat amb delicades anècdotesa la història del nostre teatre; una de lesque ara se m'acut és la que fa referènciaa l'estrena de La Santa Espina. Tothom sapla fama i la importància de ]'èxit d'aquestaobra, perpetuat amb la famosa sardana delmestre Morera. El que potser ignoren elsmeus lectors és que l'obra va marxar grà-cies a la intervenció de Grasso. Mentre du-raven els últims assaigs de l'obra, Grassoera al Novetats i la tarda del seu beneficies va deixar caure al Principal acompanyatd don Angel Guimerà ; Grasso, al nostregenial dramaturg li deia «Angelo» i el sae-sejava i ]'aixecava enlaire amb tota la facè-cia d'un atleta de fira,

A ]'escenari del Principal no s'hi veien defeina, els assaigs eren allò que se'n diuparlant en plata una olla. El director eradon Modest Urgell, que només feia quesomiar cementiris, pallers de color de pe-taca i fi91es naturals amb esclops i neu al'esquena. L'excellent don Modest Urgell erahome de cabellera, pràctic i confortable i nopodia fer creure els comediants i els com

-parses, i ben mirat ni ell mateix sabia elque s'empescava. Don Angel no deia res,només estossegava malenconiosament i espenjava del braç de l'Aldavert amb la sen-sació trista que tot allò no podia amar niamb rodes. El mestre Morera duia unes cor

-bates que semblaven una caixa de morts en-vernissada i feia grinyolar els violins a força.de caliquenyos. En Grasso va arribar, vadonar un cop d'ull a tot, i com que s'esti-mava don Angel .igual que si l'hagués posatal món, va començar a bufar com un bou.Dom Modest Urgell, 'En Graner i tots ple-gats van mirar a Grasso perquè els donésun cop de mà i endegués la cosa, peròGrasso havia ele fer el seu benefici a la nitamb la Morte civile i els seus minuts erenpreciosos.

A la fi el bon cor de Grasso triomfà,i va prometre que tornaria després de larepresentació. Va anar a Novetats i va ferplorar la multitud ; al final de l'obra s'em-passà quatre quilos de magnèsia eferves-

cent i vi;nga treure bromera per la boca comun perdiguer genial que li han donat labola. Sortint del triomf i tot ple de l'esgar-rifor de ]'estricnina falsificada, Grasso vacórrer al Principal. ((Angelo mion per aquí,((Angelo adorato» per allà, salta a l'escenaricom una fúria i comença a distribuir elec-tricitat i entusiasme. D'una gambada va es-tar a punt d'endur-se les ulleres de l'apun-tador, que tremolava com un conill dintrela gàbia. Li deien : «Senyor Grasso, ara hande sortir les bruixes», i Grasso a cavalld'una escombra, amb les màgiques gesticu-lacions, empeny les desgraciades que han defer de bruixes, «Senyor Grasso, que aquesta

sirena no canta)), i Grasso a remenar la cuai a fer cantar la sirena. «Scmyor Grasso,que IEn Santpere no plora prou», i Grassomossega materialment l'espatlla de Santpereper fer-lo plorar. 1 així fins a les set delmatí. A última hora Grasso parlava en ca-talà i corregia la fonètica de l'apuntador i

dels comediants. Don Angel estava merave-llat, injectat d'entusiasme; el mestre Mo-rera tremolava i atiava les multituds comels caçadors que dominen una gossada im-portant i els plouen les llebres del cel. S'olo-rava un triomf autèntic. Grasso es treia elcoll, la corbata, la camisa, amb una samar-reta de color de sàtir, reia i plorava abra-çant al seu «Angelon. De tant en tant esrentava la ]lengua dintre d'una copeta d'ai-guardent que li servia la dependència.

Don Modest Urgell, pàllid, com un espec-tre de fum i glassa, es va immobilitzar igualque els seus paisatges fets de llàgrimes.

L'endemà l'èxit de La Santa Espina vaésser un fet. Jo recordo que vaig anar aaquesta estrena; tenia dotze anys i duia u^nvestit i una gorra de mariner amb unes lle-tres daurades que deien «H. M. S. Hèctorn.

JOSEP MARIA DE SAGARR \

RAMON BES & C.A

Maquinaria, Tipus, Filetatpede bronze, Tintes i utillatge

per les Arts Grdfiques

A uH.rs,1,1 ni Wduw, l BAICLl111ATenle. 15524 • Aput sl 84Dlreccl6 tet.trifc DANI113

EL MOBLE MES BELL DE L'EPOCA

La gran parada de l'automòbil

^Illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllilllllllllllllllllllll^

=

Vialges1 Rambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

L- Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Es-trangers - Passatges Marítims i aerisViatges a "Forfait tt - Excursions acom-

panyades - Peregrinacions, etc,

INFORMES =PRESSUPOSTOS GRATIS

11111IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIUIIIIIIIIIIIIIIIIIllll111(111111111111111111111111!IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIl

ha de totes les menes que puguem imaginar.Comença per haver-hi la quitxalla, qu_

passen entre cames i entre rodes, carregatsamb tres o quatre quilos de paper, quegairebé aprenen de llegir en un idioma eri-çat de tecnicismes, de paraules que encarano són als diccionaris i de xifres.

Hi ha els que Cenen un vernís de conei-xements tècnics, gent que generalment vaa • peu, i que prefereix els stands de cotxesamb solucions are plucioñàries,) : rodes da-vanteres motrius, `iodes inde-pendents, etc,

El bon burgès, en canvi,s'informa abans que de cap al-tra cosa del consum de l'autoi de les càrregues fiscals.

Els que no tenen cotxe, nigaires probabilitats d'arribar

-ne a tenir, no s'aturen mai amirar un Rosengart o un Aus-tin Seven, tan petits que faml'efecte que es poden tenir alpis, sinó que s'aturen llarga- 1930,ment clavant del q litres gooBugatti, el Renault Reinastel-la o el Duesenberg. Posats a ésser platò-nics, ja no ve d'uns quants milers de francs.

També són ben platònics els més fermsbadocs davant dels pocs cotxes de cursa odels molts tipus gran esport. Però, per micaque puguin, atabalen el primer que se'lsposa a tret .amb mitjanes horàries faütasis-tes, de comptavelocitats sobrealimentat.

Tota aquesta gent roda, palpa, arreplegapapers i s'empenteja mentre els feliços vi-sitants que han pogut arreplegar una ca-dira, mal que sigui al bar i els calgui feruna consumació, s'hi passen hores escoltantla música, la ràdio i fent becaines.

I entremig de tot això, i del soroll i elbaf de multitud, la gent dels stands dónallargues explicacions matisant el tracte alspossibles clients segons la cara que fan.

De tant en tant, és reconegut un gran

J. ROCA

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORS^.ORTs, 481 : Telèfon 33421

GRAVATS TIAOGRAFTCS BADAL I CAMATS París, 201. - Telèfon 74071

Iconografia del DuceA dutzene,, de vegades els escriptors fe el violi. Repassant L'Illustrazione

xistes han comparat . tlussolini amb Na- Italiana trobaríem peces magnífiques. Re-poleó. 1 en fer aquesta comparació s'ha centment hi havia una fotografia presa du-insistit més en els trets físics que .en les rant unes maniobres que era un documentcàracterístiques espirituals i morals que, eloqüentíssim. Amb el cap dret, talment comevidentment, no resisteixen .comparança de si per dintre les vèrtebres cervicals hi ha-cap mena. Quant a la semblaaça física, gués una ànima de ferro, el Duce escoltanomés pot dir-se que Mussolini, com Ju- un general. Es imponderable la quantitatlien Sorel, s'haurà passat 'la vida pensant . de comèdia que hi ha en el rostre del Duce,en Bonaparte i altres grans homes. Peró i el que més us admira és que hi hagiés realment curiós e! cas de l'individu que home que pugui sofrir aquell imperatiu tanha cregut que per arribar a ésser un home pujat sense reaccionar. d'una manera o al-

tra ; sense esclafir a riure, osonsa obeir a la temptació de

_>- modificar aquell tros d'escul-- tura en forma de màscara de

l'home enèrgic que Mussolinies posa i maquilla a l'horade llevar-se.

A la segona part de l'àlbum ' hauria d'haver-hi les obres depintura i escultura que li handedicat els artistes. Com quetots li coneixen la tendència,

- tots han accentuat els trets de- - la careta -que usa el senyor

= Mussolini. Si el pintor o I'es-cultor ha estat influenciat perles formes anguloses del cu-bisme, coloca al retrat unmentó que té proporcions d'ar-mani. 1 els ulls són aquellamena d ulls d'esfinx que us-segueixen a tot arreu, tant sius situeu a la dreta com al'esquerra del retrat, i que fantanta por als nens i tanta im-pressió a les senyores.

Veurem en aquesta segonapart molts Mussolini vestitsd'emperador romà i a cavall.I el veuríem dirigint batalles!Aquest exces se l'han permèsuns pintors que han concor-regut a l'Exposició de Venè-cia, tots molt dolents, detallque demostra que tenen la fefeixista. Contemplant el gra-vat que reproduïm tindreu unaidea del grau de follia on haarribat el feixisme. El feixis-me no declararà cap guerra,però tindrà una ((Galeria deles batalles», amb batalles

Primo Conti. — «La prima ondatau més dignes que les de la Ga-leria de Versalles. Mirantaquests uadros rosses mà

'

U L

D

UN MILITAR 100 °'o

Elgenere11 WeylerAmb la mort del general Weyler desapa- tent-li la dimissió», com es sol fer en aquestsreix una de les figures cabdals de la milí- casos. Hi hagué una manifestació el Pas-cia espanyola dels segles xix i xx. Feia, a seig de Colom, on tots els patrons de Catal'hora de la seva mort, setanta set anys de lunva cridaven contra el Govern, i aquest

serveis efectius militars sense haver tingut, nomenà Weyler . Era l'únic .nom que po-segons pròpies declaracions, ambicions de dia merèixer respecte a les gents. Però el,cops d'Estat, Pronunciamientos o cuartela- ànims estaven excitadíssims. Hi havia unadas. El general Weyler no ha estat més que part jove de la guarnició disposada a queún soldat disciplinat, però dur, que ha com - no arribés a Barcelona. La nit del 9 al toplert sempre les ordres que rebia dels Go- de febrer els periodistes la vàrem passarEp erns. stasa adaptat, sotmes al regim, ihavia vinculat el seu propi pensament alsreglaments i les ordenances. No el van en-lluernar els èxits fàcils i populars d'0'Don-nell, Espartero, Prim o Pavia ; no va exci-tar la seva cobejança una Presidència delConsell. Ell era un soldat amb qui el Go-vern podia comptar sempre. Si li deien quecalia anar a Cuba, a Filipines, a Baree-lona, a Madrid, al ministeri, ]'home deia,davant d'una ordre: ((Jo no sóc més queun soldat.»

I potser per ésser exclussivament un sol-dat dur, trobem en la seva vida la paradoxaque, essent o dient-se un home liberal.a la manera dels liberals monàrquics, fosel cap dels conservadors, senvor Cànovas delCastillo, per indicació del general MartínezCampos, qui l'enviés a Cuba a reprimirla insurrecció independentista 1 que, essentliberal, fos el govern S.agasta qui el desti-tuís, per considerar la seva obra políticai militar en els maniguals cubans perfec-tament reaccionària ; encara que, més tard,adonant-se Sagasta que en treure'l de lailla i 'llençar-lo a la vindicta pública, vafer-ho massa fort, el pujà al ministeri dela Guerra l'any 1901 i el mantingué els vint

-i-un mesos que va governar, .amb tot el se-guit de crisis parcials que va resistir.

Weyler ha estat considerat un liberal quanes treia l'u.niforme i es posava la levitad'amples faldons que era moda ara fa tren-ta anys. I potser aquesta consideració livenia de l'horror .als pronunciamientos,d'haver negat sempre la fama que li va-ren penjar de sanguinari. Aquesta llegen-da no la podia admetre. 'Es posava groc,nerviós, violent. «En cumf 1im^iento . de mipenoso, pero honrado deber, procuré siem-pre batir al enemigo, privarle de recursos y N1 general Weyler arribant a Barcelonaevitar e'n lo posible las bajas de mis solda- .en 1920dos», escrivia en el pròleg de Mi atando en .Cuba, una obra de cinc volums que va pu- amb ànsia. Francesc Aguirre i. jo no vàremblicar l'any 1910 per a justificar tat el que pas dormir.havia passat a la illa antillana el 97. El --Le vanios a rogar que se apee en Za-general terrible segons les multituds ingè- ragoza...—deien certs militars.nues, no volia passar per assassí i cruel --Vamos a levantar los rieles...inútil, sinó com un home complidor del seu —No tomará posesión del cargo...deure; encara que aquest fos penós. E1 varen anar a trabar a Saragossa? Li

Tota la fama sinistra de Weyler la hi varen parlar al tren? No ho sé pas. El quevan penjar, segons ell, els lEstats Units, sí recordo és l'arribada de l'exprés a l'esta

-que volien apoderar-se de 'Cuba. No podia ció de França. Esperaven al nou capità ge-suportar els nord-americans, menyspreant- eeral tot l'element civil: l'alcalde, el go-los considerablement. vernador civil, el president de la Mancomu-

Tant d'odi els tenia, que en una declara- nitat, el president de la Diputació, el rec-ció que va fer al Senat va descobrir el seu tor de la Universitat... Però no hi haviaesperit dient' « Va tenía yo manifestado al un sol militar. La guarnició s'havia negatseñor Cdnovas que podíamos, llegado el ca- a anar a rebre a qui era considerat per totsso, vencer; porque los EE. UU., ni en su príncep de la milícia, i no dula al pit totesEjército, ni en su Marina, ni en, sus condi- les condecoracions que tenia perquè el pesciones de rasa, pueden igualarse de ninguno no li ho hauria permès.manera a lo que somos los españoles», i

El general Weyler no es va immutar. Sa-

aconsellava que amb so,00a homes i amb

ludà les autoritats i v.a dirl'ajut de la Companyia Transatlàntica, se'ls —Yo no soy más que un sole'hdo que vie-podia batre, ((porque los EE. UU. abando- ne a cumplir con su deber, acata,zdo lo quenarían su insolente actitud, y en vez de ame- le mandan.nasa cota sus buques, los llevarían a sus cos - Les autoritats volgueren ésser amables,tas para defenderlas de cualquier ataque però totes oferien un somriure de temença.nuestro. Per cert que l'ajudant, en baixar del tren,

Llegint això, es comprenen molts dels fra - volgué ajudar-lo a baixar, i En Weyler elcassos polítics i militars de l'Estat Espa-reptà, dient:ryol, car els homes directius posseïen una —¿Qué es eso? ¡Firmes!trista incomprensió dels fets que vivien. I com si fos un home de vint anys va

baixar del tren i caminà amb fermesa. Ensortir de l'estació es dirigí immediatamenta Capitania General, on l'esperaven els capsAcabat aquell període de Cuba, el general i

oficials de la guarnició barcelonina. AbansWeyler visqué a la Península i segut essent d'arribar, tothom estava disposat a dir iel soldat que a tothora estava a disposició fer,

perú quan es trobaren en presència d'a-de'. Govern pe] que fos. Fou tres cops mi- quel l home petit, però de mirada dura iristre de la Guerra, en situacions liberals,

puix estava afiliat al partit de Montero Rios

penetrant, es glaçà la sang en tots ells,i tan sols es va oir la veu del general Wey-i més tard al de Garcia Prieto. Amb leslee, que va dir al seu ajudanttres situacions aconseguí tant sols ésser tren-

te vuit mesos ministre de la Guerra. També —Diga usted que el general no quierefou tres cops Capità General de Catalunya recibir hoy a nadie. ¡ Que se retiren 1i les tres vegades en situacions ben difícils. Tothom va sortir sense cap aire de pro-La rrimera vegada succeí a Martínez 'Cam- testa.pos, com a Cuba, en el moment anàrquic deles bombes; la segona per apaivagar la in-

Els darrers temps de la seva vida els hatranquillitat repressiva de La Cierva l'any1909, i la darrera l'any 1920. passat, si no conspirant, almenys sabent el

EI norn de Weyler va, doncs, vinculat a la

que es conspirava. L'anaven a visitar elselements lilíerals i revolucionaris que duienpolítica catalana en tres moments d'agudes

dificultats socials més que polítiques : a) el

la darrera nova política. Això recordava elsterrorisme anàrquic ; b) la revolta anti-mili- anys aquells en què Olòzaga, Sagasta, Ruiztar, i e) el terrorisme social nat amb les ban- Zorrilla, Salmeron, dan Carles o Vàzquezdes de ]'espionatge alemany fundades pel ba- Mella eren com una mena de bruixes deró de Koenig i Bravo Portillo. Macbeth que l'anaven a trobar per a exci-

El general Milans del Bosch, que havia tar-lo a la sublevació, i a casa sa ya hi ha-admès en audiència els patrons de Catalunya,

via cua de polítics que en les hores terri-bles de 1a repatriació cubana, sabent -lo fe-que porugament consideraven que era molt

millor cercar en la força militar la solució rit en el seu amor propi pel que va passardels problemes socials, que no pas en la in- el q^, anaven a trucar-hi dient-li que sitervenció governativa, anà a Madrid a trac- volia ho podia ésser tot. Però, abans, com

ara, Weyler es limitava a polsar-los i a fertar amb el Govern, com a plenipotenciari,com a virrei. 'Et Govern el destituí aadme-

anys sempre endinsat en la disciplina ca-sernària, que havia après del seu pare.

Els homes no tenen mai un caire definitpel que fa referència a les seves passions oambicions, per les seves idealitats o desigs.Aquest cas de Weyler és ben clar : liberal,però enemic de l'autonomia cubana, que erade fet un cas liberal; continuador de la po-lítica conservadora colonial i enemic de lesclasses privilegiades e l'Exèrcit; enemic detota dictadura, més que per altra cosa, per-32, Ada. Portal de I'Angel,34 qué trencava la disciplina de l'Exèrcit ; con-

7, Plaça Universitat, 7 siderat com un home terrible, i en canvili donaven els càrrecs per a fer una política

fia posat a fa venda un extens as- de pacificació.Milionari, i la seva avarícia és prover-sortil en SUETERS, P11LLOUERS bial. Ha demanat que se ]'enterri en un

i TRAEOS DE P1/NT, per a home, bagul de tercera classe. No sabem si és mo-dèstia o estalvi pòstum.dona i nen a ,creus bara1[sstms E1 que sí es pot dir d'aquest home, ésque amb ell mor potser l'únic general que

MODELS EXCLUSIUS no ha volgut ésser altra cosa que militar.

FRANCESC MADRID

mirani_a

ora •Aforismes sobre l'Assemblea

de la Sociefaí de Nacíons

.{ndré -llaurois f assci una teniporada a Gi-nebra mentre estava reunida l'Assen:blea dela Societat de Nacions. Fruit d'aquesta es-tada són els aforismes que ha publicat aL'Europe Nouvelle, :ma tria dels quals re-produïm.

I -lssemblea anual és orés una cerimòniaque un debat parlamentará ; els oradors Qre-nen sense adonar-se'n el to del predicadorla paraula )pau n surt a cada frase com eualtres temples la paraula aDéau,, i pronun-ciada de la mateixa manera.

b&Cada any, la primera setmana de setem-

un orador sagrat (el Pare Beiand, elReverend Ilenderson) predica a l'Assembleaun sermó solemne sobre un text del pacte.Després la congregació canta els psalrns fa-vorits : psalin 159, Desarmament-Seguretatpsalm 137, Cal, senyors, que la Política pas

-si davant de l'economia?Es excellent, pel desoregut, de plegar-se

a la disciplina de les Esglésies ; tota ceri-mònia endormisca i apaivaga les passions.

***'

A Ginebra, l'atreviment de les dites had'ésser inversament proporcional al pressu-post de guerra de la otèucia de la quall'orador és mandatari.

s*+Encara que la institució de Ginebra no tin-

gués altra utilitat que la de reunir homesd'Estat hostils d trobar-se, ja fóra indispen-sable. La imatge d'un enemic desconegut esforma, a distància, de faccions odioses. Po-sats davant per davant, un romanès i uihongarès s'estranyen de trobar uns Bones,i que són agradables.

***

a Ginebra, .les decisions han d'ésser pre-ses per unanimitat. Cal doncs trobar unesfórmules que semblen buides (cosa que per-net a tothom de votar-les) i que tot i aixúcontenen; ben amagat, el compromís quedesitjava el .Secretariat. S'hi arriba.

Passadissos de Ginebra : primer esbósduma opinió pública mwndial.

Ha estat reprotxada sovint a. la S. de N.la lentitud dels seus mètodes; jo ena decan-taria més aviat a lloar-l'hi. Tota civilitza

-ció ha d'esmorteir els reflexos de la bèstiahumana, per te joc d'engranatges demulti-plicad'ors. En l'ordre de les reivindicacionsterritorials, tota qüestió ajoraada ja és migresolta, ((ES urgent d'esperar», deia un di-Qlonràtie antic model.

*s*

El Inés gran error que podria cometre la5. de N. seria creure's obligada a tenir cadaany un gran designi, per ocupar els seushostes. El deure d'un escriptor no és pasPublicar un llibre cada tardor, sinó el deno publicar més que bons llibres.

***

La S, de N. no pot garantir la dau mésque Un 'n2etge la curació. Que és cap raóaixò per estar-se dels metges?

***Tant si els pobles volen com no, llurs des-

tins estaar a hores ct'ara tan barrejats quela S. de N. ja no pot desaparèixer. Si demàalguna catàstrofe se l'emportés, ressuscita -ria sota un altre nom. «La Lliga—diu moltbé Gilbert Murray—potser no és eficaç, perúcertament és indis^ensable.r)

:os a la presó

L'antic cap del govern polonès, Witos,va fent temps en el seu empresonament de

•la fortalesa de Brest-Iiitovsh.Un dia, preguntat sobre si estava coar-

tent del tracte que hi rebia, respongué—El menjar que enr donen és el mateix

que quan guardava el ramat dels meus pa-res. Això m'ha tret quaranta anys de sobre..,

***Un dia, al pati de la fortalesa, veié passar

entre dos guardians un ex-diputat ucranià,Paliev. Aquest es deturà a saludar-lo i lidigué:

—Ja us ho vaig dir, fa nou anys, que undia o altre ens trobaríem a la mateixa presó.

En 1921, Paliev havia estat condemnatper injúries a 1Vitos, llavors president delConsell.

—Això pro 'a — contestà l'ex-president —que els governs i el règims canvien, Aer i) les

presons queden...

El fals coronel Lawrence

De vegades és perillós assemblar-se a unpersonatge cèlebre. Un pacífic comerciantsals anomenat Miller fou mort pels carrersde Ginebra per un terrorista rars que elconfongué arnb Durnovo, ministre de l'In-terior en temps del tsar. La semblança delsuís i del rus tingué la culpa de tot.

Darrerament, un periodista alemany, cor-responsal de la Vossische Zeitung, viatjavapel Kurdistan. Arribat a la frontera de Pèr-sia, fou detingut sense rebre cap explicació.Protestà enèrgicament, exhibí la seva do-cumentació, etc., però no li serví de res.Ben custodiat, foit conduït a Teheran i em -presonat, fins que al cali d'una setmana esdesféu l'equívoc. El desgraciat periodistas'assemblava, com una gota d'aigua a unaaltra, al célebre co ronel Lawrence, famósen tot l'Orient i considerat pel govern persaconi 1'inst'igador de la revolta del Kurdistan.Ei periodista alemany encara ha estat desort d'haver-se escapat a tan poc preu d'unarcmblaeça tan perillosa segons on.

important calia abans çompondre's una fe-somia d'home important. 1 encara és mésextraordinari que els italians, en veure unhome que sap nn dia i un altre dia, senseun moment d'oblit ni de fatiga, anar ambel mentó avençat i la boca dura, s'hagincregut que aquest home és realment moltimportant, l'hagin aclamat, li hagin ditDuce i li hagin posat unes xurriaques a lamà. No m'atreviria, però, a deduir d'aquestfet conclusions desfavorables per als ita-lians. Més aviat em decantaria a veure-hiuna infuència d'una llarga tradició d'aca-dèmies de Bolles Arts. Qui no sap que ales acadèmies tenen esterotipades les carac-terístiques fisonòmiques dels homes de vo-luntat enrègica? El mentó prominent, im-peratiu, i la boca plegada amb un ondulatde cortinatge són senyals típics dels homesde voluntat, que aplicarem a Zeus encaraque ino l'haguem vist mai.

1 ara, lector, imagina que som a l'any1990, ó 1980, ó 1970, o potser no tan enllà,quan als iflostres fills o als nostres néts,o potser a nosaltres mateixos, ens serà fà-cil de distingir la part tràgica i la partcòmica del feixisme. Per molt• mal quepugui fer el feixisme, m'atreviria a dirque ]'element grotesc té assegurat un pre-domini en el record dels homes. iEl materialgràfic de la història del feixisme serà tanabundós i divertit! Ja sembla que serial'hora de publicar un gran álbum d'icono-grafia tnussoliniana. Si no el fent nosaltresaquest àlbum, e1 faran els mostres néts,perú en aquest moment podria tenir, contrael règim feixista, més eficàcia que mil dis-cursos. Podríem prescindir de les fotogra-fies de la vulgar aadunatan on es veuenadolescents alçant punyals i cridant comenergúmens.

L'àlbum podria limitar-se a la iconografiadel senyor Mussolini i hauria de tenir duesparts. A la primera part caldria reunir lesfotografies del Duce. El veuríem a çavall,com un tiomfador, passant revista a lescamises negres ; el veuríem fent discursosel veuríem fent pràctiques d'equitació; veu

-rícm la seva afició a les bèsties grosses—lleons i tigres, perquè un césar no pot

decentment perdre el temps criant i con-tcmplant canaris o verdums ; i el veuríem

q gquines alguna de les quals fa set metres,no sentireu olor de sang ni de pólvora,però sentireu la cridòria d'una uadunata>,feixista.

El conjunt de l'àlbum d'iconografia mus-solimiana contribuiria a sepultar el feixismesota un feix de rialles i seria una demos-tració definitiva de la grolleria pedant delfeixisme. Si Mussolini fos un home delicat,UI) home normal, ni es deixaria pintar aixíni faria la cara que fa. Afortunadament,el càstig que se n'emporta és proporcionata la immensitat del seu orgull ridícul.

MaNOrt. BRUNET

-- \\ /- ,, ", conta raptrt-dnvngpmn!'nlre

w

A POLONIAPilsudshi.—Em veig capaç de devorar l'o -

posició tota sencera!L'uixer fa part). —I d'això en diuen la

((Dieta))? (Guerin Mese/uno, Milà.)

Foniberna!Sastre

CUCURULLA, 2, 1.°

LA CASA

F. VEHILS VIDAL

Evitareu intervenció de mecánicsadquirint una

TOpyEDOFORTA

yr•'+1 ^ J

RAPIDA

una mer,.vella de la Lècníca alemanya

Albiol G. i Riera S. L.Passeig de Gràcia, núm. 42 = Telèfon núm.15345

RESTAURANT 1 VEN D A 7, QUINTANA, 7. - TELEF. 16102DE PEIX, OSTRES MARISC N T E EnEntre carrers rens Ferran 1 Boqueria

Experiencias clínicas efectuadas por los más eminentespediatras españoles, han demostrado que Harina Lac-teada Nestlé reune en sí todos los elementos necesariosal sustento del organismo y que es positivamente ricaen vitaminas A. favorables al crecimiento y desarrolloy en vitaminas D. específicas contra el raquitismo.

Ni superada ni superable por ninguna imitaciónPídase folleto y muestra a Sociedad Nestlé A. E P. A. Vía l a,etana, 41, Barcelona

e

1 U /

* LES- LLETRES

D'ençà que el món és món, existeix elfenomen líric. I tot fa preveure que, peranys que el món duri, el fenomen líric exis-tirà. Hi ha, doncs, un etern punt de par-tida líric, tan vell com els homes que l'in-terpreten. Davant d'ell, que és essència purad'art verbal, fallen tota mena d'avantguar-dismes i d'arreraguardismes. L'autèntic líricpur -és un sintetitzador de tota la històriauniversal de les literatures. En pur lirisme,tot allò que calia que fos dit, ja ha estatdit fa temps. La gràcia del líric interpreta-dor del moment d'ara consisteix a dir-hod'una altra manera, que és o cal que siguila seva. Creiem, doncs, en l'existència d'unnervi líric etern, que va dels més antics alsmés moderns. 1 creiem, encara, que tot líricpur, en l'acte poètic, acompleix un experi-ment inteNectual a través i pel fons del qualpassa tota la història universal del lirisme,per a finir sintetitzant-se en un mou actalíric que serà sempre, i molt més plena-ment com més intelligent sigui l'actual líricsintetitzador, pura substància de lirismeetern resolta en art d'avui, sense trencarmai la interminable cadena tradicional delsexperiments lírics. Resumint : quan el líricactua, té el deure de creure que tota la his-tòria universal de la poètica ha viscut i harestat només perquè ell, ara, en aquest ins-tant que fuig, pogués fer-ne un resum líricincorporable a la feina tradicional dels líricsque vindran després d'ell. Aquesta, i no capaltra, és la meva posició mental en susci-tar-se, damunt la pàgina blanca, el „meupersonal. fenomen líric.

No crec, sistemàticament, en la lírica pro-ducte d'inspiració, .i, per tant, denatura.Crec, cada dia més, en el fenomen líric pro-ducte de raó, i, per tant, de cWtur•a. Unpoema (en el meu cas, cada un dels Rit-mes) és, gairebé sempre, la síntesi subli-niada líricament d'una lectura. Neo-acade-místicament, vers és refinació de prosa. Totescrit en prosa és una futura pauta i unpossible feix de possibilitats per a escriureen vers: Quaan l'acte líric no és prou fort,la transformació mental de la lectura restapura prosa, i aleshores, possiblement, neixPacte crític. Quan l'energia sublimadora deLa prosa és prou potent, neix el vers, i ales-hores es produeix Pacte líric perfecte. IEs-criure en prosa, per tant, •és una feina rela-tivamént. simple. Escriure en vers, en canvi,és un treball dificilíssim i veritablement ex-haucidor. Hi ha Ritmes qua em costen cinci sis hores de treball ininterromput (si elpoema resta á mig fer, no el sé rependre).Els Ritmes n:° 15, per exemple, van costar-me dotze hores de treball sense repòs. Quinlíric, doncs, jo si més no, s'atreviria a par-lar amb indiferència d'aquest acte sublimi

-tal, profundament inexplicable? Jo sác.cons-cient a l'hora de teoritzar. A l'hora de crear,hi ha quelcom superior a mi mateix, com elpas afuat d'una aura càlida, que mou dinsde mi i posa en vibració un sisè sentit gai-rebé ignorat de mi mateix ien les hores delviure en fred, però perfectament recognosci-ble en el moment vibratori de la creacció in-tellectualitzada.

Cada un dels meus Ritmes és un esforçnovell, un perfecte anhel truncat vers l'ob-tenció d'un nou fr.agmcnt més o monys benresolt del càinon líric al qual hom aspira sis-temàticament. La meva psicologia lírica, pelque fa a la forma, ha cristallitzat en el pe-ríode rítmic de 3 x 5. Es el joc acompassatque s'avé millor amb la meva íntima manerad'interpretar aquest inefable cant-pla que ésel meu sil.Iabeig sistemàtic . Algú, en publi-

Excursió de diumenge vinent enAUTOCAR PULLMAN

i TURISMESDos grans objectius turístics

TARRAGONA iESCORNALBOU

Viatges CATALONIARambla del Centre, 37. - Telèfon 23252

-!IIIEIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIJIIIIIIII r.

E_ llegiu I'interessantíssim llibre =_de E

Josep Ortega i Gasset

LA REBELIÓNDE LAS MASASPreu . 9 pessetes

DE VENDA:

Llibreria Catalòniac 17, Plaça de Catalunya, 11

I.

.illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll^

Agència exclusiva

per a la venda de

MIRADORSocietat General

Espanyola de llibreria

Barbarà, 16 • BARCELONA • Tel. 12781

car-se el meu Primer llibre de Ritmes, parlàde monotonia. No ho entenc. Es com si di-guessin que vint-i-cinc columnes dòriques po-sades en filera són monòtones. 0 que dotzeatletes nus, ajeguts a la platja de cara alsol, l'un al costat de ]'altre, són monòtons.D'altra part : tot Homer, tot Petrarca, totRacine, entre cent altres, han vessat sempreel personalíssim contingut líric dins un ma-teix cànon formal. Algú també ha parlatd'una possible similitud de técnica entre elsmeus Ritmes i els Himnes homèrics de Ma-

A. Esclasa,ns

ragall, He llegit una infinitat de vegades enla meva vida d'obra de Maragall. He rellegitfa poc els seus Himnes homèrics. No hi hesabut trobar ni un sol vers construït segonsla tècnica, tan simple i tan bella, dels meusRitmes. S'erra, també, qui parla d'hexàme-tres davant dels uns o dels altres. Els Him-nes homèrics són una lliure, fresca i catala-nesca adaptació del metre i del ritme antic.El meu ritme de 3 x 5 és, simplement, un en-granatge verbal idoni 'per a suscitar, sistemà-ticament, la meva personal divagació líricaén jocs de voluptat verbal a l'entorn delssignes expressius. I això és tot; Les mètri-ques clàssiques són mortes i enterrades...

Dintre el líric hi ha sempre l'home. Sinomés hi hagués el líric, 1'intellectualismeseria sempre una victòria completa. L'home,però, en el meu cas personal almenys, hiaporta sempre un germen, més o menystransformat, d'interior tendresa inaplicada,que és aquesta tendresa aureoladora delsmots. De vegades, .aquesta vibració llumi-nosa de la paraula recobreix la matòrLa finsa dissimular-la o esborrar-la. Aleshores lapura expressió lírica intellectualitzada, reco

-bridora del fons, guanya un contorn entrehomèric i pindàric, segoins sigui fixa o mò-bil. Això és fonamental. Davant el líric gru-moll de matèria que cal transformar, jo nosé mai quin resultat expressiu pot obtenir

-se. Això depèn sempre de la meva íntimavibració en construir d'edifici dels mots.Aquests darrers temps, s'ha posat de modasomriure en interpretar el concepte varia-ble d'això que en diuen ,gla bellesa». Jo nosabria pas somriure. Hi ha coses que s'en-tenen o no s'entenen, però no s'expliquen.En el cas concret de la construcció, pedraa pedra, mot a mot, dels meus Ritmes, labellesa és una d'aquestes coses inexplicables.I jo sento, i ho explicaria encara que nofos entès o que algú es rigués de mi, queestic fent, palpablement, concretament, geo-mètricamertt, essència i síntesi de bellesa.Al costat d'això, avantguardismes i arrera

-guardismes resten reduïts i transformats, té-citament, en essència d'etennitat.

Qui hagi fullejat els clàssics, recordarà lablanca ironia d'Ovidi prometent en vers noescriure mai més versos. Construir Ritmesés cosa d'ofici i d'escriure'n molts. A me-sura que hom m'escriu, s'acostuma a pensarrítmicament. I .a sentir els pensaments através i pel mig de la divagació sillàbica.La cruel voluptat transformadora de la ma-tèria en forma, doncs, va fent-se més cor

-recta i més normal a mesura que hom es-criu Ritmes. Es evident que quan m'hagiescrit molts, acabaré no podent escriure d'al-tra manera. I aleshores, com Ovidi, quanels crítics ja es sentin excedits per tantsRitmes, jo els podré prometre, en versosrítmics, no escriure'n més.

Hi ha un vers de Boileau que diu : « Soyesriche et pompeux daus vos descriptionso.Heus ací un noble programa líric. Si elsmeus Ritmes poguessin aportar a la líricacatalana, tan hàbilment intel.leetualitzada jaen alguns sectors, però tan popularescamentsimplista encara en altres, una certa doside riquesa i de pompa descriptiva, em con-sideraria perfectament benaurat. Obtenir uncànon estètic és quelcom que ajuda a viureen pau amb si mateix. I cada vegada queescric un simple vers dels meus Ritmesem fa el mateix efecte que si m'obrissinuna finestra a la consciència, de cara a l'airepur d'un altre món més canònic i més benordenat que aquest en el qual vivim, llegimi escrivim. Un desig d'ordre : heus ací laclau li això no té res d'esotèric!) de moltsdels meus versos. Tot acte líric, a fi decomptes, és una baralla o una batalla deldesordre humà contra l'ordre líric, avui comsempre. Perd això no s'obté en un sol diani en cent combats. AlIò que no era encara,potser, en el meu Primer llibre de Ritmes,ja és en aqúest Segon i hi serà més encaraen el Tercer que estic escrivint . Perd d'acíaleshores, on seran les modes actuals? Pas

-sa la moda, però resta el cànon. I el cànonrítmic, per cloure cenyidament aquesta sub-jectivíssrma autocrítica, potser no caldrà quesigui, després de tot, res més que el colofód'aquests cinc mots : una harmoniosa ma-temàtica verbal illuminada...

A. 'ESCLASANS

Es el mes vinent que l'Acadèmia Suecaha d'otorgar el Premi Nobel. Segons deia elNya Dagligt Allehanda, i han copiat dia-ris més assequibles, l'escriptor nordamericàTheodor Dreiser és el que compta amb mésprobabilitats. Un altre candidat en favor se-ria el danès Johannes Jensen. Però la porde la l'Acadèmia Sueca que li sigui reprot-xada una predilecció pels escriptors escandi-naus, seria un obstacle per a aquesta can-didatura com per a la de l'islandès Gun-narson. Es citen també com a candidats ambprobabilitats l'holandès Van Seden i els fran-cesos Paul Valéry i Roger Martin du Gard.Però essent francés Henri Bergson, els aca-dèmics es decantarien més aviat envers unescriptor d'una altra .nacionalitat. Tambées diu que estan en candidatura Paul Bour-get, J. H. Rosny aïné i Eduard iEstaunié,tots francesos.

El cèlebre inventor de la dinamita, volemdir Nobel, fundador del Premi del seu nom,deia em una clàusula del seu testament quela recompensa era destinada a l'autor quehagués escrit cd'obra més distinguida de ten-dència idealista, durant l'any transcorregut.Però generalment el Premi és atorgat a cmautor pel conjunt de tota la seva obra,

L'Acadèmia Sueca és l'encarregada d'a-questa delicada determinació. Aquesta Aca-dèmia, fundada en el segle xvttr per Gus-tau III, només compta amb divuit mem-bres, i entre ells no hi ha només que lite-rats. 'En realitat, però, el jurat del PremiNobel de Literatura els formen els vuitliterats de la corporació : els novellistes TerHallstroem i Werner van Heidenstamm, elscrítics H. Schück i Hans Larsson, el dra-maturg Tor Hedberg, la novellistet ja 'flo-rejada amb el Premi Selma Lagerloff, elspoetes Karfeldt i Anders Desterling • Aquestjurat, si cal, s'informa prop d'un serveid'experts.

Pero essent el Premi internacional, calque ]'Acadèmia obri amb una certa diplo-màcia i estableixi una mena d'altennànciaentre les inacions. Gràcies a aquesta aritmè-tica una mica especial, el polonés LadislasReymont i la italiana Grazia Deledda hanpogut obtenir el Premi, i sovint considera-cions extraliteràries han influït en la sevaatorgació. De totes maneres, l'Acadèmia noobeeix a cap pressió, mal sigui una cam-panya de premsa mundial com la que provàde crear una opinió a favor de ThomasHardy,

Ara que l'Acadèmia Sueca fa cas de lesAcadèmies estrangeres i de les Universitats,actitud explicable, d'altra banda, per la im-possibilitat en què es troben, tant els aca-dèmics com els seus auxiliars ocasionals,dr filtrar tota la copiosa producció literàriamundial,

Malgrat la importància metàllica'd'aquestPremi, no suscita mai gaires raons. Aquestsúltims anys, però, sembla Bayer guanyat en]'interés amb què és seguit, segurament be-nificiant en això del corrent de simpatiesmútues nascut després de la guerra, l'espe-rit del qual ha donat lloc a fundacions taninteressants com l'Institut de Cooperació In-tellectual.

Crifica severaIE1 difunt Paul Souday tenia, si més no,

una apreciable qualitat : la seva indepen-dència, i per tant la seva severitat. Mort ell,els -representants més notables d'aquestaseveritat són Fernand Vandérem i AndréThérive. El primer, però, la combina ambla sàtira una mica feroç, que molt tempsdesentonava de la general indulgència. Peròs'ha girat un altre vent, i ano fa gaire, uneditor, Bermard Grasset; un crític, AndréBilly; un assagista, Henri Massís, per citarels més coneguts, es planyien de la feblesaele la crítica. Al cor s'han afegit moltes veusmés.

S'atribueix a la benevolença sistemàticala invasió en el mercat literari de genis in-flats, obres mestres problemàtiques i obli-dades l'endemà, glòries exagerades. I, coma conseqüència, el fastigueig que el públicha sentit per la lectura, seguit de la minvade les xifres de venda que actualment pre-ocupa els editors.

Això, com es veu pels inoms transcrits,passa a França. Però aquí, quant a les fa-ludes de la crítica—de totes les crítiques

encara estem pitjor.

Crísi del llibre de luxeRepassant la Bibliograpla'ie de la France,

es veu que encara s'anuncien tantes obresde luxe com abans. Però és que es tracta dellibres encarregats a l'iliustrador, a l'impres-sor i al paperer ja fa un quant temps, per-qué el cas és que el llibre de luxe illustratfrancès mima. El bibliòfil, excedit, es dedicaa l'edició original, germana pobra del llibrede luxe.

La causa cal cercar-la en la desproporcióentre el preu de' llibre de luxe i la pobresadel seu contingut. Anys enrera només lesgrans obres eren editades en grans papers,ben ifustrades i ben impreses. L'afany d'es-peculació, la moda adoptada sobretot pernous rics, motivaren una sobreproducció demitjanies quant a text i a iliustració. Bas

-tava que el tiratge fos limitat i el preu car.Es pot dir que aquests darrers anys hi hahagut una mena de dumping bibliofílic. Lareacció no podrà tardar. A les subhastes del'Hotel Drouot s'han vist molts llibres quehan hagut de saldar-se a preus inferiors alsde sortida. I els aficionats al llibre de luxenomés perquè era de moda s'han retret, itambé els que hi entenen de debò.

En definitiva, el llibre de luxe no en patirà.Al contrari, la seva producció no serà tanabundant, però serà més triada.

BBANS NDVETATS ENCORBATES INARRUGABLES1 Jaume I, 11

Telèf.11655

sobrerealísmeo classicisme

Tanmateix ens caldria saber si els autorsprenen el lector per un imbècil o per cmgeni:.

Robert Desnos acaba de publicar Corpset Biens (N. R. F.), recull de poemes. Sóntrossos escrits entre 19t9 i 1929. Els pri-mers són versos regulars, rimats i que ca-minen en quatrains com dues bones pare-lles de bous enganxades al carro d'una im-pressió que vol anar d'un indret conegut aun destí incert, al llarg d'un camí variati capritxós, poètic. 'Els darrers poemes sónigualment rimats i regulars. Robert Des-nos, doncs, sembla presentar-se com un jovepoeta clàssic. Però aleshores existeix entreaquests dos extrems una tria d'escrits enquè ni la fantasia ni la inspiració no man-quen, i dels quals només el burgès odiat

—si entenc bé el pensament i l'opinió delpoeta—s'adonarà de la presentació anti-for-malista, i que encarnen la recerca en leszones misterioses, inquietants, prohibidesàdhuc, del laboratori del nostre inconscient."Pot seguit poso a :banda alguna cosa queés més apotegma que poesia, la frase-defi-nició, que em recorda aquelles essènciesd'assaigs que Barcelona m'ha fet conèixerabans que Desnos, per López-Picó,. perexemple, i que cavalquen sobre l'endevinahlai sobre la nota de lectura, amb el desigd'atènyer l'epigrama, però que—encara quejo hagi de passar per idiota-no poden en-trar en el domini de la poesia, puix queaqúestes curtes frases no tenen ni el . secretmoviment de la seva melodia, ni la imatgeextraterrestre, puix que vénen a ésser lainserció metàllica d'un judici intellectual enallò; que la prosa pot tenir de més net, i totaquest conjunt està expressat amb l'ajutd'imatges vives, ho reconec, però absoluta-ment apoétiques.

Aquests assaigs (no trobo altra categorialiterària en què millor collocar-los) podenanomenar-se poemes de la mateixa maneraque una patineta d'infant entra en la cate-goria general de vehicles. Però hi mancaràsempre aquella impulsió natural que cons-titueix el fons de la poesia, car caldrà, perfer entrar en .aquesta les pàgines d'aquestamena, que el lector, com l'infant, doni unbon cop de cama... També hi 'ha en aquestaliteratura intermediària entre dues sèriespoemes corregits i reflexionats abans i des-prés d'ésser escrits, obres que es refereixenal que no és ni una manera de presenta-ció literària, ni una nova mena d'estil, vulldir el sobrerealisme, mode d'expressió d'unclan social especial, els orígens especialsdel qual no és oportú de definir a horesd'ara, ni els aliments, ni les begudes, niels objectius humans, com tampoc els par-ticulars procediments d'entrenament. 'Elque no comprenc és que un autor que s'em-para en el sobrerealisme prengui els lec-tors sobrerealistes per tan estúpids que po-dran fer entrar en la poesia sobrerealistauns poemes tradicionals, ni gendre alhoraper tan estúpids els lectors ordinaris quegosi oferir-los com poesia regular els refie-

Desde loso meses hasta los

lo años

sos dels seus estats subconscients. Dit això,i amb risc que a Robert Desnos li sàpigagreu, em cal dir que en els seus poemes hiha, sobre el pla de la lògica poètica, felicesdescobertes.

Roberf TelinTrobo en el meu correu poètic, tramès per

les edicions que fins ara m'eren descone-gudes del «Lys Rouge (París), un llibretintitulat Apparences et Paradoxes, de Ro-bert Telin ; no em sé estar de dir el béque en penso. L'autor desembarassa el ter-reny de les especulacions de la sensibilitatpoètica amb un examen sense pietat de duesensopegades molt modernes : la sensualitati l'Homosexualitat. Llegint aquestes pàginessembla que el filòsof no tingui cap condes-cendència amb les colles i capelles literà-ries . Certament, aquest eseriptor deu haverrespirat fora de la cambra estreta de lesreputacions parisenques. Diferencia l'obra

de l'estilista i la de l'home en el cas dePierre Louvs. Una severitat igual li fa es-corxar Ginebra i la riba esquerra del Sena.Tallemant des Réaux, les gasetes dels se-gles xvrr i xvrrr? Sí, potser hi ha algunacosa de'lur gràcia i de llur maliciosa pers

-picàcia gratuita en aquest encantador lli-bret; Però hi trobo, i voldria que els pari_

sens sabessin que hi trobaran, l'amor poè-tic de la França : el que voluntàriamentamaga petites lletjors sota la finor del pen-sament i la força d'una veritat gairebé lí-rica.

"Les Texfes Françaís"Sense reserves recomano una collecció no-

va, digna de la consideració que els cata-lans (els quals ham honorat Molière més queParís, en proporció!) guarden envers elsclàssics de llurs veïns. En aquesta collee-ció, dirigida per Fernand Roches, dita de«Les Textes Françaisn, acaba de sortir elprimer volum de les obres completes d'Al-fred de Vigny, poemes agrupats i revisats,quant a la mïilor versió i a les variants, perJean ,Chuzeville. Malgrat la nostra bonavoluntat, la part caduca de poemes histò-rics afeixuga l'obra de Vigny. Quant a laseva por de la Naturalesa, crec que calveure-hi una reacció d'un noble contra l'ae-ceptáció massa fàcil de Rousseau, que nofou un innovador, sinó un inspirat a des-

pit d'ell, un profeta. Anunciava la revolu-ció obligant les persones más estables, méspolides i educades del món, a acceptar perendavant la fugida a la Naturalesa. Voliapreparar-les a trobar-hi encís, a creure quehi descobririen l'Home. Rousseau, Iniciatde figura de dimoni. Vigny reacciona encontra. Amb una curiositat feliç, Chuzevilledefineix el pensament -poesia pura, que se-para de la poesia pura. També es reconeixque té raó quan denuncia l'esperit geomè-tric dels poemes de Vigny. Quin poeta con-temporani és capaç de suportar un examensemblant?

ADOLPHE DE FALGAIROLLE

"Segon llibre de Ritmes"(AUTOCRÍTICA)

VARIETATSEI Premi Nobel de Lifera4ura

Oi=:UÅ

Ties litros. Dos kilos Un kilo Una docena

5,^9

leche pan carne huevos

= t

todos los niñoadeberían tomarla

a diario

TEATRE COYACOMPANYIA DE COMEDIA 1 FARSA D'EN

ALFONS VIDAL 1 PLANAS

Cada nit, la farsa còmica en tres actes d'enA. GUZMÁN MERINO

EI marido, la mujer yel fantasmaGran presentació. Combinats en funcions de tarda

EL LOCO DE LA MASIA1 SANTA ISABEL DE CERES

Paca laTelefonista

PEAMATILDE VAZQUEZ, EMPAR SAUSPERE SEGURA. RODOLF BLANCA,ROBERT UGHETTI, MARIAN AZ-

NAR i MIQUEL ARTEAGA

r

M^)

LIES ^^^a^^^^¡Un interviu înesperat LA MUSICA"La corona d'espines ", comedía en tres actes,

de Josep Maria de SagarraLa corona d'espines, de Josep Maria de

Sagarra, ha estat—ell mateix ho ha dit—una corona de roses. El públic—sobretot el

públic femení—en surt entusiasmat. MariaMorera diu que mo recorda un èxit tanesclatant d'ençà de l'estrena de La reinavella. Amb èxits com aquest aviat podríemdir com Corneille en el seu temps

A présent le théátreest en un point si haut que chacun l'idolátre

No ens vindria de nou que La coronad'espines es mantingués en el cartell delNovetats més temps que els al-tres èxits de l'autor de La filladel carmesí. Hi ha, més que enaquesta obra mateixa, tots els-elements infalliblement capaçosd'establir un corrent de simpa-tia entre l'autor i la seva obrai l'espectador. Corrent de sim-patia que l'autor expandeix pertot el teatre amb els giravoltsde les rodes espiralades delsseus versos.

Amb un contingut preciós de-gustat de vegades en el caired'un vas desproporcionat o ambun continent de plata, drin-grant, d'un contingut que nohumiteja de sabor el paladar.

Són defectes inherents a laprecipitació — o a la improvi-sació—. Josep Maria de Sagar-ra ha dit sovint que escriu unacte en set o vuit hores. Nose n'envaneix, únicament ho faconstar. Fem constar nosaltres,també, aquests defectes inhe-rents a la precipitació— o a laïmprovisació—. Defectes que,recordem-ho de passada, els tro

-bem en les obres de tots elsautors fecundíssims. Lope deVega, per exemple, n'és pla

-g,adíssim i, no obstant, en elseu temps corria un Credo pro-hibit per la Inquisició de Tole-do que començava així : Creoen Lote 'de Vega, todopoderoso,poeta del cielo y de la tierra.Josep Maria de Sagarra coneixaquesta popularitat.

Un altre detall que hom sol -anotar com a defecte a cadaestrena del poeta es la vulgaritatd'algunes expressions, o la crue-sa d'algunes—molt poques en La corona d'es-piñes—altres expressions. Alguns comenta-ristes Jhan pensat en Pitarra, davant d'a-quests detalls. Per què precisament ha d'és-ser Pitarra el punt de comparació? Que norecordeu el

que no se me da por vosni por vueso amor un pito,

exemple vulgaríssim, i el menys cru, demestre Tirso de Molina, i d'altres expres-sions de tants d'altres autors molt mésfamosos, naturalment, que Soler, dels tempsvells i moderns? Però a un autor no se'ljutja per aquests fragments ordinaris quanno tota l'obra és escrita amb un estil or-dinari .

Que no és el cas, evidentment, de JosepMaria de Sagarra. Els diàlegs teatrals de]'autor de Les llàgrimes d'Angelina oscil•len,.millor dit alternen, entre un grafisme nui unes imatges diàfanes, clares. Aquestsquatre versos de Les llàgrimes d'Angelinaens donen la pauta:

Angelina que cantes i que cridesdintre una casa que fa olor de mort!Estripa aquesta capa de mentidesi ensenya'ls-hi una paica del teu cor.

Llenguatge que va de la boca dels per-sonages directament a les oïdes i al corde l'espectador. L'espectador s'hi troba apleret. L'autor àdhuc s'avança als seus de-sigs. Les tirades 'llargues de versos semblen'desmentir aquest fet. Es una aparença.L'espectador sap que la réplica vindrà mésplena i més contundent al final i l'esperaï la saboreja per endavant.

Qui gosarà afirmar que això no és tea-tre? L'espectador es deixa emportar, di-ríem que intervé, pren part em el conflictei s'emociona o es diverteix. "La peça agradad'allò més. Ja Moliére es demanava si lagran regla de totes les regles no seria lade plaure i si una peça de teatre qua hohagi aconseguit no ha anat pel bon camí.

Ha estat remarcat que La corona d'es-pines no presenta en el fons cap conflictenou. !Es una remarca perfectament ociosa:Josep Maria de Sagarra no presenta capconflicte nou, però fixa definitivament allò

Teatre Català NovetatsCompanyia catalana, direcció:CARLES CAPDEVILA

Cada nit, a les 10, l'èxit grandiós d'en

JOSEP M DE SAGARRA

Corona d'espinesPoema en tres actes

Creació formidable de Maria MORERA

Cada dijous:

El reí que no reia

que en conflictes semblants era confús idispers. Fixar, no en profunditat de pou

—que és obscuritat—sinó en profunditat desuperfície—que és destriament i claredat—,heus ací el mèrit dels grans autors de tea-tre. Heus ací el mèrit de La corona d'es-pines i de La filla del carmesí, per noesmentar sinó els dos últims grans èxitsdel nostre poeta.

La corona d'espines és la victòria de laparaula en el temple de la paraula : l'es-cenari. Josep Maria de Sagarra no necessitaun gran apareil escènic ; quatre bastidorsli basten i n'hi sobren. Decorats d'època,

mirinyacs, polissons, bicornis, desapareixena la vista de l'espectador, inundat pel dollde la paraula. Tot aixà en el teatre deSagarra, no compta—encara que la insis-tència de l'autor a situar les seves obresen èpoques passades sembli indicar el con-trari—o millor dit, no compta sinó en elsmoments en què l'abrandament espiralatde la paraula deixa lloc a les anècdotes decolor.

S'ha escrit que els personatges de Lacorona d'espin.es no són caràcters. Ens atre.viríem a dir que això ha estat escrit sotala influència del teatre genuïnament espa-nyol en el qual d'abstraccions se'n fan ca-ràcters. Josep Maria de Sagarra segueixel mètode oposat : de caràcters en fa abs-traccions. No cal recordar sinó les prota-gonistes de Fidelitat, de La filla del carmesíi de Gardènia, les mateixes Marta i Ma-riagneta de La corona d'espines.

Josep -Maria de Sagarra, poeta i creador,és un home de teatre. La corona d'espinesés una obra impecablement construïda, ésuna oJa eminentment de teatre. Davantd'una sala buida, Josep Maria de Sagarrapotser no m'hauria escrit gaites ratlles. Undels nostres crítics més perspicaços ha ditque aquest és el teatre que es salvarà dela invasió del cinema parlat. Potser aquestjudici és expressat d'una manera massacontundent, però és indubtable que té ungran fons de veritat.

L'èxit de La corona d'espines va lligatíntimament amb la gran actriu que ésMaria. Morera, creadora insuperable de lamare Marta. En la nostra curta experièn-cia teatral no l'havíem vista en una creacióde tanta volada com aquesta. Amb La co-rona d'espines ha debutat a l'escenari delNovetats el galan jove Sunyer, l'excel1entnòrdic de Maia. Té una veu agradable,recita força bé, però en els moments d'a-brandament té unes faccions terriblementinexpressives. Josefina Fornòs fa un paperde resignada amb una sobrietat que ensrecorda la seva creació de Martina. Bonsels conjunts amb l'Aymerich —Boscall—,Galceran — deliclós senyor del Miracle—,Gimbernat—cru de gest i vaciHant de pa-raula—i amb la senyora Baró.

RAMON PEL

PRINCIPAL PALACETELÈFON 11882

Tots els dies, a les 5 de la tarda i a les todel vespre, grans sessions de CINE SONOR,

(aparell Wesmon ELECratc) projectant-se

actualment l'entretinguda producció Fox

TENOR 1 TENORIOA l'escena com a fi de festa, escollidesatraccions, entre elles el formidable

ballarí excèntric

JOHN i i U X

Un amic nostre acaba de rebre una cartade Josephine Baker i una tarja de visita.Naturalment, ni la carta ni la tarja notenen res de vulgar. I és .que JosephineBaker és sempre absolutament inèdita. Ella,la duna dels escàndols, la dona que revoltà]'opinió catòlica de Viena, anava a missatots els matins, mentre va ésser a Barcelo-na, defugint la mirada dels transeünts. Ella,la dona del xàrleston, del cabaret, que haimprès a la nostra època d'un segell inobli-dable, refusa l'amistat dels homes i de lesdones per acostar-se a les criatures i repar-teix al seu voltant la major part dels guanysque obté...

Ara mateix ens tramet una tarja que éstot un símbol de cordialitat. Aquesta targetaque hem rebut de Josephine Baker és unmodel de seducció. Ella no fa com els al-tres que hi posen el nom i ]'adreça i prouella, us tramet la tarja amb el plànold'on està situada la seva casa, com con-vidant-vos a anar-hi, donant-vos facilitatsperquè no us perdeu per la banlieue pari-senca. Això és amable, original, curiós icordial. Francament mai hi havia pensat.De moment us trobeu amb una tarja decolor d'argent i en obrir-la ja esteu assa-bentat d'on està situada la villa «Le beauchéne». Només cal anar-hi. Hi sereu benrebuts. Us obrirà la porta una minyonablanca que us dirà que Josephine Bakerestà assajant unes cançons amb la sevanova partenaire i que el seu manàger ge-neral, Pepito Abatino, està relligant els re-taJls dels Argus de la Presse o •legint lacorrespondència, sempre nombrosa.

De totes maneres no us fan esperar gairei de cop i volta sentiu que algú baixa mun-tat a oavall del passamà de l'escala i ustrobeu amb una cara menuda, uns ulls gransi uns llavis vermells que us donen a conèi-xer a la menuda Baker de Harlem que haestat una hora de París i que ho tornaràa ésser.

La carta de Josephine Baker diu, perexemple

«Encara estic viva. No li he escrit, peròencara estic viva. Celebraré que quan rebiaquesta carta també ho estigui vostè. A Pa-rís fa una calor insuportable i suposo quea Sitges no en deu fer gens ni mica. He es-tat assajant matí, tarda i nit la revista delCasino de París, on donan a conèixer lacançó del mestre J. Demon Su¢pose. Ja l'hipot dir i a més a més assegurar-li que Un-drà un èxit meravellós i que serà ric. Dicric perquè aquesta cançó li donarà una for-tuna. Me n'alegro pel mestre Demon, querés un xicot charmant, i per Barcelona, onsé que l'estimen molt i de la qual guardoun gran record. Estic cansada, marejada icontenta perquè en la pròxima revista delCasino faig de tot: jocs de manis, acrobà-cia, fantasia, ball, comèdia, tragèdia... Ara,que el que m'amoïna més és la feina quetinc assajant amb la meva nova «partenaire>que s'anomena Chiquita, com aquell ((blues))que va fer popular Saint-Granier en un duoamb una de les germanes Cortesinas, i queés no menys que una pantera. Sí, una pan-tera de debò que estic civilitzant jo mateixaduent -la per tot arreu i presentant-la a lesmeves amistats. Figuri's que l'altre dia lavaig dur a l'IEmpire a veure nin programa

Un dels problemes més •greus a resoldre,a! meu entendre, quan un artista ha acon-seguit allá que la gent del «gallinera endiuen el cartel i els abonats a butaca jaqualifiquen de (aun cert prestigio, el cons-titueix aquest de passejar la popularitat perdavant del nas de la gent amb una magní-fica naturalitat.

Chevalier, enfrontant-se amb la seva po-pularitat immensa—ara més que mai—, pical'ullet, fa aquella rialla que té el cor robatals senyorassos de la «Paramount» i tira aldret.

El nostre futbolista Ricard Zamora, encanvi, és un xicot que sempre ha traginatuna popularitat fosforescent amb fosfores-cència de purpurines i vidres de cul de gotde la més baixa qualitat. I el públic espor-tiu l'abronca sense fer-se càrrec que ambaixò no s'hi pot fer res, que de tractats depopularitat no n'existeixen i que prou penaté el que li cau a sabre.Totes aquestes pseudo-di-vagacions ens les

ha suggerides la temporada de vacances—o vacances relatives, car enguany Marina

s'ha passejat triomfalment per tots els es-cenari s de poble estiuenc de bracet del se-nyor Làzaro—que el tenor català HipòlitLàzaro ha passat a Sitges.

L'home ha volgut jugar amb la popula-ritat i, inconscientment cal creure, s'hi ha

'cremat els dits.Ha ajudat els mariners on llurs tasques

marítimes, ha declarat que le gustaba elporrón y hacer barrila per espaordir- no-més que per espaordir—la seva muller, noha tingut, finalment, el més Bou inconve-nient a evidenciar uns coneixements perfec-tes en l'elaboració d'un allioli carregat, haengegat un pinyolet sempre que li ha sem-blat t si no sha encès ]'havà cremant unbitllet de cinquanta, cal creure que ha estatper allò de la dubtosa estabilització de lapesseta.

d; music-hall, i en aplaudir jo un número,comprenent que m'agradava, es llençà da-munt de l'escena per anar-lo a buscar i por-tar-me'ls a la llotja. Vàrem poder deturar

-la a l'orquestra. També vaig dur-la a Deau-ville, però amb por que se m'esbojarrés unamica perquè, veient aquella generació d'és-sers amb paiames mexicans o amb trajoscubistes es podia tornar a sentir pantera iportar-me un disgust amb M. Chiappe peralteració d'ordre públic. M. Citroin ja mel'ha volguda comprar per a fer-la servird'anunci pintant-li al damunt les set lletresdo la seva marca, i M. Hennessy també sela volia quedar... Però no la puc deixar. Me

Josephine Baker

ht van regalar Varna i Dufresne, que l'hanfeta venir per avió de l'Africa 'Central iaterrà fa cosa d'un mes .a Le Bourget...

»I per ara res més. Penso tornar a Bar-celona un dia o .altre, encara que noméssigui per a menjar 'en aquell bistro del barridel Port.»

Heus ací com, sense tenir necessitat demoure'ns de Barcelona hem pogut ben bécelebrar un interviu amb la vedette negraescandalosa i bon. enfant.

F. M.

D TL^ATIñTALHil>>lit Làzaro fa eina a la guixeta de

l'estació de Sitges, potser un xic admiratque els del seu davant no hagin tingut elgest amable de cedir-li el lloc preferent queells ocupen. Porta pomposament agafat ala mà dreta un bitllet de vint-i-cinc pesse-tes que s'agita entre els seus dits com da-lerós d'empendre la fugida. A la boca uncigar descomunal que cal encendre... i l'ho

-me s'ha oblidat els llumins! Aquest insig-nificant descuit del famós tenor permet aun homenet esquifit d'obtenir una propinadesproporcionada als seus serveis : natural-ment, li ha donat foc.

Uns senyors d'aquests que només se'nveuen en els pobles de la costa i especial-ment a Sitges i que porten uns «jipis» au-tèntics de quan varen venir d'Amèrica, in-tenten abrandar el caliu d'una conversafàcil

_¿Ya no lo veremos más por aquí, donHipólito?

—Sí, claro; ahora voy a cantar unas cuan-tas óperas en Olympia y luego volveré.

—No, don Ilipólito, nos referimos en in-vierno.

—Veremos. (I després d'un mutis que haservit per a xuclar àvidament el cigar i enun to planyívol) : ¡ Pero hay tan poca aguaen Sitges !

Dos sitgetans—cultura prima — que hansentit la conversa, han dit

—Es popular aquest home!I ]'altre—Massa!

M. A.

"La Damnació de Faust",Concerfs Pau Casals

E1 comte de Montesquiou, parlant d'Hèc-tor Berlioz, deia que, en música, aquestera com Gustau Doré en les arts plàsti-ques. Tots dos eren més dotats que la granmajoria d'artistes de llurs branques. Peròallò que mancava a l'un per ésser un ve-ritable dibuixant, mancava a l'altre per aésser un veritable músic.

Després de l'audició de La damnació deFaust a l'Orfeó, diumenge passat, ningúno deixarà de trobar inexacta aquesta frasedel refinat comte. Berlioz és molt més quetot això. 1 és que les frases brillants solensacrifivar l'exactitud a l'elegància del con-cepte.

No olístant, és evident que Berlioz ocupaentre els músics un lloc molt especial ; ésdifícil classificar -lo en una escala de mèrits.Dins de la història de la música ningú noho ha intentat fins ara. Tothom sap queWagner era el músic alemany més impor-tant de l'escola alemanya del segle passat;a França, Frank ¡ Gounod estan perfecta-ment classificats. Entre els antics, Mozarti Rameau. Però Berlioz, un es coloca?

Hi ha una raó d'aquesta incertitud. Ber-lioz és un home completament a part din-tre del seu país ; no ha fet escola ; encaraque s'hagi imposat el seu sistema orquestralarreu del món, el seu esperit, la seva men-talitat musical no ha tingut adeptes. Teniauna manera peculiar de veure el romanticis-me en colorista, que el diferenciava del ro-manticisme intern i somniador del seu artcontemporani. 'En aquest aspecte s'assemblamolt a Merimée, en les lletres, i, de lluny,a un altre músic, francès com ell, i, comell, isolat i Bizet.

I, sense cap mena de dubte, Bizet i Ber-lioz són els dos músics francesos més im-portants del segle passat. Un cop haginacabat de caure dels ulls dels crítics les últi-mes escates de romanticisme deliqüescent,aquestes figures pendran tot el .seu veritablerelleu.

La damnació és una mena de simfonia, dedesigni semblant a la novena de Beethovens'assembla més a ella que als oratoris clàs-sics. O, més ben dit, en La damnació Berliozva fer uña fusió de la simfonia dins l'ora

-tori ; com Wagner havia fos , la simfonia il'òpera. No va ésser escrita per veure's osce-nificada. Amb l'escenificació no guanya res;no hi ha cap mena d'acció dramàtica. A l'in-revés, Berlioz, autor de la lletra, ha simpli-ficat i a «des- accionat» els elements del Faustde Goethe, fins a fondre'ls dins el motllod'una mena de, gram cantata. Ja està bécom està ; no cal posar-hi additaments escè-nics qué, per força, seran sense cap monade sentit teatral. I,, es oert, allò que noafegeix, sustreu.

Ja n'hi .ha prou amb el colorit magníficde lá instrumentació i l'art sorprenent delrecital. Aquest és el seu veritable ambient.Dubtem que cap espectador sensible hagi po-gut perdre l'atenció ni un sol moment, nihagi deixat d'anar comprenent l'acció a tra-vés de la riquesa als «escenaris» instrumen-tals.

Ai contrari, Berlioz, si aixó pogués ésserretret, s'ha preocupat de fen una músicaexclusivament per ,als ulls i de vegadesprescindeix inclús dlalgunes profunditats,en honor a aquesta superfície. Però cal dirque mai no arriba a ésser superficial.

Aquesta visió de la música, com unamena de voluptat kle sonoritats ; aquestamor al so per al so, cosa què li fa semprepreterir-ho tot—emoció i filosofia—a la músi-ca, concepció molt moderna, era tot a l'in-revés del concepte de la música del seutemps. Com tots els precursors, Berlioz vaconèixer només l'hostilitat o un respecteglaçat per .l'imcomprensió.

De l'audició del diumenge només bonsrecords en tenim. Els cantants senyors Geor-ges Jouatte, Jean Kling, Charles Panzerade la senyoreta'Germaine Martinelli ; l'OrfeóGracienc, amb el mestre Balcells, i l'orques-tra Casals i el seu director, van estar al'altura.

R. LI,.

Palau de la Música Catalana

ORQUESTRA PAU CASALS

Diumenge, 26 d'octubrea les 5 de la farda

ÚLTIMA AUDICIÓ DE

la Damnació de faustde HECTOR BERLIOZ

Grandiós èxit de l'obra i dels in(èrpret

GERMAINE MARTINELLI, sopranGEORGES JOUATTE, tenorCHARLES PANZERA, baríton

JEAN KLING, baix

ORFEÓ GRÀCIENCDirecció: PAU CASALS

Teatre Català ROMEA

Avui nit, i totes les nits,el sorollós èxit còmic

La veïna dei terratPnotagonida: MARIA VILA Direcció: PIUS DAVI

L'autor i les principals intèrprets

TARDA, extraordinaris programes.Nit i totes les nits, l'èxit de l'any:

PANORAMALes nostres sessions

Tots els nostres amics saben l'èxit quevaren aconseguir les nostres sessions de ci-nema, èxit que no ens féu sinó refermar elpropòsit de millorar-les en tots santits cadavegada més. Actualment són molts els nos-tres lectors, habituals d'aquelles sessionsque se'ns han dirigit preguntant-nos quanserien represes, cosa que ens afalaga per-què ens confirma l'interès desvetllat per elles,que agraim com es mereix, i ens expliquemperfectament la impaciència per veure-les re-preses .

Encara que fins ara no n'hàgim parlat,no hem pas desistit de celebrar amb regu-laritat les nostres sessions. Però no podemcontinuar-les sota el mateix règim dels anyspassats, com oportunament explicarem alsnostres lectors. Les gestions que calen per-què l'organització de les sessions de cinemaserveixi millor els desigs del nostre públic,s'allarguen una mica.

De totes maneres, podem assegurar queels nostres amics no es quedaran sense ses-s ions MIRADOR aquest hivern i que el re-tard que sofreixen es traduirà beneficiosa-ment per tots.

Aviat podrem donar noves més concretes,les quals esperem que seran ben rebudespe's lectors que ens han testimoniat llurinterès i per tots els assistents en generala les nostres sessions.

"Redempcíó", no "Dinamita"Creiem que la majoria deis - .lectors es

davien adonar que l'epígraf que acompa-nyava la fotografia nupcial del número pas-sat estava errat. Havia de dir Redempcióen.!lioc de Dinamita.

.Algun desvaget podria interpretar aquestlapsus a la manera elegant del doctor Freud.No hi passaríem. Personalment som méspartidaris de les redempcions que de . ladinamita, que no és un obstacle perquè Di-namita, film de Cecil B. de Mille, ensplagui molt més que Redempció, film deFred Niblo.

IL'amor a 4of arreu

Em la versió cinematogràfica de La illamisteriosa hi ha un rol femení amb laconsegüent història d'amor. 'En la novella—no cal recordar ho—no hi ha res de totaixò. Però sembla que un film sense donesés una cosa contradictòria, a la manerad'un cercle quadrat.

Recordem a propòsit d'això que mentreprojectàvem en una de les .nostres sessionsCinc minuts de cinema pur, algú que te-níem a darrera exclamà amb una expressióde menyspreu i de fàstic : Això són pelli-celes. per a seminaristes!

L'home, pel que es veu, àdhuc per cincminuts, enyorava la dona, el sofà i el petó.

Metro Goldwyn Mayer ha pensat que noera possible -fer acceptar tot un film sensela presència d'una dona, i és que ben mirat,de no imitar als Pares del desert, en elmón no és possible fer res sense elles ; aixòno vol dir que per elles ho fem desprésmalament, -com potser' serà el cas d'aques-ta moya edició, refosa i aug-ventada—peremprar el lèxic editorial—, de La illa mis-teriosa, de Jules Verne.

Nofi:ciarisEn la confecció dels actuals programes

de cinema no manquen mai ara els Noti-oiaris i els dibuixos sonors. Són al pro-

grama en qualitat d'aperitius, i per aixòmoltes vegades el públic no hi esmerçaaquella atenció i serietat que mereixen.Hem parlat molts cops del valor artísticde les curtes cintes de dibuixos sonors.Senyalem avui l'interès d'alguns noticiaris.Ara, amb l'addició del sonor, hem tingutl'ocasió de veure i sentir alguns númerosd'un cert valor folklòric. Com diu Para-moamt Nens, després d'havef estat els ullsdel món, el cinema és avui, a més a més,la veu del món. I sobretot jutgeu delvalor de document històric que aquests me-tres de celluloide posseeixen. Els mitjansd'investigació històrica entren en una novafase, en la qual la història serà—oh, para-doxa !—moltes vegades, matèria d'observa-ció, '.El passat, fixat, i per tant a l'a-bastde la mà, amb tots els caràcters d'un fetexperimental, registrat amb una certesa iexactitud satisfactòries.

J a ho sabeu...—que hom sent Lon Chaney en cinc veus

diferents en el seu «tallde» The Unholy1'hree?

—que hom enllesteix a Roma el film Lacantó d'anior, inspirat en una narració dePirandello?

—que Norma Talmadge ha dit a un re-pórter ; «La paraula és anti-sexual ; quanun està enamorat no parla gaire i a mésells homes xerraires són detestats per lesdones»? Es que a Norma no li plauen perara els talhies?

...que, pel que sembla; La parada del'amor té a Praga tant d'èxit com a Bar-celona?

...que La tragèdia americana serà el pri-mer film americà d'Einstein?

...que els estudis Warner Bross han tan-cat per uns quants mesos? Sembla que hiha excessiva producció, o sigui que el pú-bl ic no dóna l'abast.

NOVETATSEN CAMISES

Jaume I, 11Telèf.11655

L'assassinat de Loo Chaney ha colpitamb una inefable consternació els homes iles dones. No és pas cap secret. Lon Cha-nev ha estat assassinat pel cinema sonor.La serp, que bé podríem anomenar Fono-gènia, li ha clavat la ]lanceta a la gorja.La {lanceta era rígida i tenia forma debisturí. Uns homes blancs, asèptics, d'unaduresa elèctrica, varen fer sagnar aquellagorja ambiciosa d'una novela dimensió.Després, per aquell fil de sang, se li es-colava la vida.

Aquest assassinat ens produeix .un cal-fred impressionat. Hi ha una esgarrifosamonstruositat en aquesta mort, que retrunydins cada u de mosalti-es i ens fa covardsper a qualsevol audàcia que oms multipli-qui la humana vibració.

Altres assassinats encara. Sense melodra-ma i bisturí. Simplement per inhibició, perevasió, per manca de contacte. Es l'assas-sinat dels apuntadors. Ja m'enteneu • D'a-quella mena d'homes que, darrera el ,,ca-meramann, assenyalaven a l'actor el gest ila paraula.

L'apuntador del cinema era el més des-vergonyit, el més cínic de tots els apun-tadors. Els del teatre se'ls contemplavenamb rancúnia. lElls entaforats sota l'escena-ri ; els altres a ple sol, (Ells parlant en veubaixa, discretament; com si visquessin unaperpètua i anguniada conspinac ó ; trèmulssempre davant de l'avalot i d'aquell crit fatí-dic que ratlla la sala, des del galliner a l'es-cenari : «Aquest apuntador !» iEn canvi elsdel cinema podien cridar tant com volienimpúdicament, desvergonyits com eren ; enmànegues de camisa i una visera verda con-tra el sol artificial. Al teatre calia parlar amitja veu; i ells cridaven amb un altaveua la mà. Era veritablement escandalosa laimpunitat d'aquests apuntadors del cinema,que de vegades fins i tot veien honrat elgremi perquè el Director agafava el megà-fon i es posava la visera verda contra elsol artificial.

El cinema sonor ha anat assassinantd'un a un tots elsapuntadors del cinemamut, que eren els que parlaven més desa.foradament. Al costat d'ells ha collocat el

receptor, que és una mena d'índex acusa-dor, que recull implacablement totes lessonoritats, àdhuc aquells mots misteriosos,i gairebé inútils amb els quals l'apunta

-dor demanava una cigarreta al «camera-mann.

S'han acabat els apuntadors i ara calque rls actors s'aprenguin bé el seu paper,per tal que no els calgui apuntalar-se ambels crits cínics de i'apuntador. Ara els caldràun esforç extraordinari, perquè seguramentestaven molt mal acostumats amb aquelles

ordres trepidants que els convertien en ni-nots o en criatures. «Alci el cap !», «baixiel cap h,, «somriguis), «mogui ]a mà», «mésapassionat!» Eren apuntadors dobles: deparaules i de gest, i mecanitzaven l'actor.Ara potser ens en farem càrrec, perquèsabem de segur que l'actor no sent res, isi de cas l'apuntador li tramet alguna idea,és perquè deu gesticular com un d-esespe-rat. Altrament, el delataria d'una maneraimplacable i avergonyidora ]'aparell receptor.

Aquest ha estat el segon assassinat delcinema sonor.

El tercer—no en volem posar més quetres-és l'assassinat de la Universalitat dela imatge. El cinema tenia una valor uni-versal. Com la pintura. Com la música.(¿No era, potser, ambdues coses alliora?)Ara notem que sota la parpella expressivahi ha una boca que modula guturals inin-telligibles, amb les quals ells anbb ells s'en-tenen. Amb això ens omple una desoladorai tràgica angúnia ; i ens sentim aliens iforans davant l'écran, que havia esdevingutuna cosa familiar i pròxima per a nosaltres.

*e*Aquests són, esquemàticament, els tres

assassinats del cinema sonor que avui de-nunciem emportats per un esperit de jus-tícia. Això no vol pas dir que la condiciód^- delinqüent resti interés artístic al cinemanou nat. Ara fóra oportuna la memòria d'untítol famós : el d'una obra de Thomas deQuineey : De l'assassinat considerat conzuna de les belles arts.

GUILLEM DIAZ PLAJA

Els assassinats del sonor

Un «studio durant la Jilniació d'ema pellícula azuda

EL AMOR SOLFEANDOPER IMPERI ARGENTINA, VALENTÍ PARERA,

ORTIZ DE ZÀRATE, ALADY, FLORELLE, ETC.

DIRECCIÓ DE SUPERVISIÓ DE

ROBERT FLORELL X A V I E R G U E L L

CANÇÓ «COMO LAS ROSAS DE ABRIL» DE JOSEP M. DE SAGARRA, MUSICADA

PEL MESTRE VIVES

DIGA - DIGA - D00, AMB LA INTERVENCIÓ DE LES TILLER PLAZAGIRLS, MUTT & JEFE', LOLILOÜ GOULD, JEANINE MEREY, ETC.

Sonorítzacíó TOBIS KLANGFILM- __---

Vda. de Josep RibasU MOBLES I DECORACIÓ1ï

CASA, FUNDADA L'ANY X1850

oaoop^ ^^0000d

Consell de Cent, 327 i 329. Telèfon 14657.-BARCELONA

s

1 s Il) /

v EL CINEMA vVii film de Marcel L'Herbier

Ara que el cinema s'ha tornat xerraire i el que no és bo no pot ésser 'llarg, perquèer. tanta de manera, és quan més importa aleshores podríem dir que encara és menysdefensar-Id de tota infecció literària, tnfec- bo. Gracián deia al revés : «Lo bueno, sició que ja es féu sentir i ben virulenta en breve, dos veces bueno.»els primers i àdhuc segons passos del ci- En conjunt, Nit de prínceps interessa;nema silent. L'espectre de la literatura, el almenys .cal concedir que tot ell traspuamateix que el seu còmplice, l'espectre tea- una mateixa tonalitat i no és poc el mèrittral, semblaven ja per sempre foragitats dels de poder imprimir a tota la cinta aquestadominis cinematogràfics, tant aquests ha- unitat orgànica.cien prosperat i determinat amb rigorosa No coneixem el llibre de Kessel. De totesprecisió -llurs límits respecfe els dominis maneres és ohvi que L'Herbier té molt mésveïns. I ara vegeu com retornen aquests de t Inic que de poeta, iens fem clrrecespectres. Les paraules, tal-rtiiént microbis, ham penetraten el si del film i amenaconseriosament la seva existència.Pensar el que hauria estat elcinema si l'atzar hagués vol-gut portar els aparells sonorsvuit anys abans ! Poc hauriaviscut el cinema en la formaamb què ho ha fet. Gràciesa Déu, el verb ha vingut al'encontre del cinema quan iaquest era major d'edat, i es-perem que té ara prou vitali-tat per assimilar-se les parau-]el i no deixar-se intoxicar perelles,

Els que ara tenim. ]'herois-me d'anar a veure totes lesestrenes, ens passa que estemperdent de vista al cinema ;per això segurament conegué -rem una extraordinària frisan- ;ça al començ de la projeccióde Nit 'de prínceps, el film de +y ``Marcel L'Herbier que tenia \rk yper nosaltres la virtut de re- -tornar^nos al cinema en la se-va més pura expressió, latotal visualització, l'absoluta vtransposició imaginada d'unsuccés dramàtic.

Marcel L'Herbier juga amb ___________vles dificultats on esforçar -sea •^J'no evadir-se del món de lesimatges. Aquestes no són gai -.re generoses envers ell . L'es-t il iés cançoner, L'Herbier pro-codeix amb lentitud. La difi-cultat és grossa, la intenció

Gina Manesno pot ésser més sana, peròla realització reïx només d'uina.manera interrñitent. A nosaltres ens fa 1'e- que l'autor de El cors purs s'indignés enfecte que L'Herbier és un home que sap el veure el seu assumpte a la pantalla.que ha de fer, té la teoria, però no té prou Diguem, és justicia, que el film com -talent per a realitzar-ho. Tèonica i més tèc- porta un morceau de bravure. La gran festamica. Excés, mantes coses innecessàries. cosaca al Grand Paláis ha estat un bell pr-a-

La lentitud és en el cinema un trencacolls text de l'autor per treballar un excellentperillós. Íntèrprets de talent poden supor- motiu, amb una perfecta intelligència pro-tar-la dignament. Però ni Gina Manés n. fessioinal.Jacques Chatelaim serveixen massa a Marcel En el treball purament cinematogràfic,L'Herbier. Llurs rostres ens fatiguen aviat. Marcel L'Herbier és interessant.Un primer pla de Lillian Gish sí que pot Amèrica ha saquejat França, contractantprolongar-se sense inconvenient. ímteressa, els seus valors més positius : Abbadie d'Ar-us captiva i no us permet comptar el temps rast, Brabin, Dillon, Feyder i altres. Ambque s'esmuny, paralitzada com dstà la vos- llur cop d'ull expert, els americans no pen-tra atenció. Però diguem que l'experiència sen en Marcel L'Herbier. Potser a aquestés aventurada. No hi ha res més impeca- home li manca un collaborador !blement objectiu que la màquina ,filmadora, J. PALAU

Nota sobre "Amor Solfeando"Tots els crítics semblen haver-seposat painyol : assumpte, ambient, director, intér-

d'acord per qualificar Amor solfeando com prets, música, etc.una «producción nacional». Ara bé, ei Nacional o no nacional, Amor solfeandoaquest film, ni l'assumpte, ni el director, comporta un valor : el trehall de directorni els tècnics, ni els decoradors ni el com- a càrrec de Robert Florey. Florey ha fetpostor no són espanyols. Hom ha fet ,amb una bona feina amb una matèria tan in-intèrprets espanvols una traducció castellana grata com la que !i han posat entre mans.d'un film cosmopolita, i aquesta edició ha Un assumpte racialment anticimematogrà-estat costejada amb capital de dues em- fic, desenvolupat dins els cànons més cor-preses espanyoles de cinematografia. Es tot rents del vodevil al teatre. Diem expressa.el que phi ha. ment al teatre, perquè aquest gènere no

De totes maneres, no és que ens en pla- és exclusiu del teatre, susceptible com ésnyem. L'important és el film, i no està d'envair els dominis cinematogràfics i d'és-malament que es comencin a interessar ca- ser tractat amb esperit cinematogràfic, compitals espanyols en el cinema, ha provat René Clair amb Un barret de

Una producció nacional, al nostre enter- palla d'Itàlia que •donàrem l'any passat endre, és per exemple - La Bodega, no, llevat una de les sessions MIRADOR.d'alguns elements materials, tot hi era es- Lluitant amb la resistència que el tema

li oposava, Robert F!orcy ha fet el que hapogut. Dins la tessitura corrent del cinemaeuropeu, Florey és un bon mestre que hapensat bé l'experiència adquirida .a Amè-rica. Un decorador expert ha col.laborat ambell i els interiors que hem vist en el filmens han semblat de molt bona llei.

La resta no és ni millor ni pitjor queun film parlat corrent, de qualsevol pafsque sigui, fet amb un cert gust, però quedes del punt de vista cinematogrà fic noofereix encara un interès prou gran. Ambtot. és un film entretingut.

A Madrid, com a Barcelonacom a totes bandes,..

Telegrama rebuf per ExclusivesFebrer i Blav, del Real Cinema deMadrid:

"Estreno gran éxíEo, llenofarde y noche, público im=presionado. Saludos,

Ürgoifi".

tiegí vos% avuiaquest portenfós film a

CAPITOL

i,

A v í sPròximament es vendrà a la

SALA PARÉSun Iot de

10000iDf©mIbre^S

pC^rr^c^s^ajustades al canvi de lliuresde fa alguns mesos, i per tantamb un avantatge de preuper sobre de tots els stocks

normals del mercat

n,

TOTHOM ANIRA ENGUANY AADQUIRIR LES ALFOMBRES A

SALA f^QG3[ ^ D

F tr tx©D D 5A C LOA

4' :^.'.

^^;• :^,;

;;''

:• . ,,'

.•

.

•.1:4:1

9• .,.,•

,,; . .

¿/... . .

::•••..

;;•.;. • .. .

/i::..•,••... ••' ,

• • . • -

SUPREMACIA ......es lo que representa la Marca PHILIPS en un receptor de Radio. Entre los diversosmodelos PHILIPS, para ondas largas, cortas y extra-cortas, alimentados con comentealterna, contínua o con baterías, encontrará usted el receptor que desea poseer.La selectividad, sencillez, manejo y sensibilidad de los receptores PHILIPS no hanpodido ser igualadas. El Receptor 2511 no tiene rival. Pida usted una demostración

en los buenos establecimientos de radioInfórmese de las ventajosas condiciones de Venta a Plazos. Un pequeño desembolsole permitirá disfrutar inmediatamente del placer constante que ha de proporcionarle

un Receptor de primera clase

PHILIPS IBÉRICA, S. A. E.MADRID. BARCELONA. SEVILLA, vBILBAO. VALENCIA, LAS PALMAS PHILIPS

7

LES ARTS ïI:IILI: TiL'acfualifaf arfísfica IL llCO^Jacob Sureda i BarEomeu Ferrà

Dos pintors mallorquins que exposen llursobres a la Sala Parés. Dos pintors i duestendències, de les quals podríem anotaruna d'ahir i una altra, gairebé, d'avui. Lavisió pictórica de Bartomeu Ferrà s'acostaa la de Galwey i Rossinyol ; en canvi, lade Jacob Sureda l'hauríem d'anar a cercaren alguns pintors de l'actual escola de Pa-rís. Però, deixant de banda possibles in-fluències, limitem-nos a cada cas conc>et.Ferrà ens mostra una pinturadiscretament amable i potsergairebé res més. Pintura for-mulada per un sistema, en elqual es pretén presentar elmodel d'una manera agrada-ble, però hi manca expressi•vitat. I situant-nos, ara, enla sola plasmació del model,aconsellem a l'artista que vi- -gili la construcció dels arbressituats a primer terme perquèli surten excessivament plansde forma. Remarqueu, si no,les alzines dels quadros nú-meros z, q i 5 del catàleg.

L'obra de Jacob Sureda jaés tota una altra cosa. I nopas perquè els poncifs que s'hiendevinen siguin més actuals,sinó perquè a través de lesinfluències hi ha un tempera-ment de pintor d'una sensibi.litat rémarcable. Només és de doldra queaquesta sensibilitat no sigui mantinguda entots els moments de la seva producció. Hiha com una mena de tanteig en l'estil i enla concepció pictòrica que no acaba de cris-tallitzár. IEl més important, però, és que enel gresol hi hagi matèria, com en el cas d'a-quest pintor desconegut fins avui per nos-altres, i del qual esperem una major supe-ració. lEntre les teles exposades, distingimles retolades amb els núms, q, 8, u, 13,r{, iq i zt,,

J. Mas i MascaróLa Pinacoteca ha inaugurat la temporada

amb una exposició d'aiguaforts, monotips,dibuixos i aquarelles d'aquest artista. Unaproducció variada i extensa d'aquests diver-sos procediments. Creiem que l'exhibició

hauria guanyat en qualitat amb una selec-ció més exigent. Al nostre juí, hauríemsuprimit gairebé totes les aquarel.les, algunsdibuixos i aiguaforts, però, en canvi, con-servaríem quasi tots els monotips, on latraça es presenta amb més seguretat. Enels aiguaforts també cal anotar un mes-tratge convincent de la tècnica i una certaseguretat de dibuix, però, a vegades, d'in

-terpretació rutinària. Tot amb tot, l'esforçaconseguit per En J. Mas i Mascaró calapreciar-lo com es mereix.

J. Blas nfascaró. — Monotip -

Alvar PonsàLa tercera signatura, .actualment exhibi-

da a la 'Sala Parés, és la d'aquest pintorvalencià. Si haguéssim de comparar les tresproduccions dels tres expositors, diríem : lad1En Sureda és fortament emotiva en comp-tats moments i en tots els altres sempre in-teressant ; la d'En Ferrà és discretamentagradable en alguns fragments i en tots elsaltres massa superficial ; i la d'En Ponsàés decorativament embafadora en tots elsmoments.

Alvar Ponsà segueix o coincideix amb lavisió pictòrica de Genar Lahuerta i PereSànchez, els dos artistes valencians quetambé, fa temps, exposaren a la mateixagaleria. Serà, doncs, aquesta la nova visióde la jove pintura valenciana? No tenimprou elements de judici per contestar. Ens

fa l'efecte, però, que es tracta d'una reac-ció contra el usorollisme» i en aquest sentit

-l'hauríem d'aplaudir ; però... parlem-ne.El mestratge de Sorolla ocasionà, com

tots sabeu, l'anomenat sorollisme, sota elqual s'aixoplugaren molts artistes de Va-lència i altres llocs, de factura brillant, peròde migrada consistència. Si la jove pinturavalenciana vol despendre's del formulismedel seu mestre modern; cal 41oar-la, peròsi la renovació hagués d'empendre el camíiniciat per aquests tres artistes esmentats,diríem que és pitjor el remei que la ma-laltia.

Ja vam dir la setmana passada que nos-zdtres no som sectaris de cap escola. Adme-tem totes les llibertats i procediments plàs-tics mentre responguin a un temperament.E! senvor Ponsà pot pintar les soques delsarbres de vermell, estilitzar tant com vul-gui, simbolitzar els assumptes i fins, si aixòli plau, emprar la tècnica tipogràfica d'areò-graf en la pintura a l'oli, però si desprésde tot això, o si a dintre de les butxaques,no hi ha res més, haurem de convenir queés ben poca cosa i aconsellar-li, amb totsels respectes, que es fiqui les mans a lesbutxaques.

Junta de MuseusHa quedat constituïda la nova Junta de

Museus. La presència de Joaquim Folch iTorres i d'altres elements valuosos fan pre-veure una pròxima actuació eficient. Per lesreferències que ert tenim, sembla que aviatentrarà al Museu aquella tela de Josep To-gores adquirida per subscripció popular, laqual fou refusada per alguns elements del'anterior Junta dictatorial.

Msntus GIFREDA

L'Escola de Belles ArfsAltra vegada el començament de curs.

Però altra vegada ha fet la seva inaugura-ció en la mateixa Escola vella i inadequadade sempre. Les paraules de Joan Sacs, queno fa gaire a La Publicitat va parlar d'a-quest tema, i les d'altres escriptors en dia

-ric diversos, han caigut en el buit. I aquelledifici de la Llotja segueix aixoplugant el,estudiants que es dediquen a l'art.

Enguany l'augment de deixebles ha estatmés gros que cap altre any. La decepció defer-se cada vegada més dificil aconseguirlloc, ha dut als que comencen un cert des-coratjament. Es prometen llocs per més en-davant . Però alguns, qui sap 'si profitosos,no tornaran, o en tot cas llurs aspiracionssofreixen un retard, que vol dir un endar-reriment perjudicial a llur carrera.

I els alumnes tornen a treballar, submi-sos, amb les males conclicions de sempre.

Un fet curiós es remarca dins les classesde ]'Escola de Belles Arts, Les que sóndedicades a l'ensenyament dels bells oficis,estan gairebé desertes ; mentre que antanycurulles de deixebles. En canvi, les classesde dibuix artístic, antic i natural són ple

-nes fins al més petit retó; fins a l'extremque ha calgut posar davant llurs portes uncartó amb l'advertiment escrit que no hicaben més deixebles.

L'art aplicat ha minvat d'admiradors, dedeixebles? L'art de la figura ha agafat méspartidaris? Adhuc on la classe de composi

-ció decorativa hi ha una quantitat d'alum-nes com potser des de feia molts anys nohi havia hagut. L'art dit de la indústria ar-tística ha minvat per manca de condicionsta; vegada en les classes a ell destinades?Les classes de dibuix de la figura, tant alguix com al natural, tonen l'avantatge quees podem donar en qualsevol lloc per petitque sigui. 'En les classes dels delineants,no passa el mateix. Han de disposar forço

-sament d'un ample espai, i no el tonen.Doncs els deixebles no hi van.

Però, com ens expliquem aquest afanyper anar a les classes de dibuix? Si seguei-xen per aquest camí, hem de creure qued'aquí uns anys hi haurà una veritable in-vasió d'artistes purs. Però, i els dels bellsoficis mentrestant? Suposem que això serànomés un fet promogut pel que hem dit.Quan iotes les classes estiguin arranjades,i disposin del local que necessiten, aquestadesproporció minvarà o desapareixerà deltot.

La novella Associació d'Alumnes i Ex-alumnes creu poder aconseguir-ho. iEs undesig -en el qual l'ha -d'acompanyar tothomque s'interessi per l'ensenyament de l'art.

ELVIRA A. LEWI

raspalls per a tots els usos

articles de neteja —objectes per a presents

rambla de catalunya, 40

CATALANSIadquiriu un

JORDIETVal ó ptes. Novefaf deCLINICA DE BEBES

6, Tapineria, 6( a l

Música vocal i popularPocs han copsat tan bé l'esperit de Mont-

serrat com mossèn Cinto Verdaguer i EnNicolau, dos noms que sovint s'uneixen pro-duint obres úniques en la música choral.La senzillesa del músic en La Cançó delsEscolans s'uneix a la quasi ingenuitat dela lletra ; les veus de l'Escolania van se-guint la melodia clara sense vacillacions, ié, de notar el timbre especial de les veusd'infants, que no tenen substitució en lamúsica religiosa. El que és difícil és llurenregistrament per la seva cruesa, però enaquest disc, acompanyades per l'orgue, sesenten bé. Una melodia del segle xtv perals Goigs de iVlontserrat també és cantadaper l'Escolania ; '.es veus se senten tambéamb tota claredat en aquesta forma de cantpla.

També de Montserrat ens ve la SalveSolemne, de Pérez Moya, que canta totala Capella de la Basílica. Tota la músicade Pérez Moya arriba aviat a l'oient, i enaquesta Salvé replena tota d'una ampul-losi-tat que, unida a la ressonància especial quetenen els discos impressionats en l'interiorde l'església, en reproduir el gramòfonaquestes ,notes ho fa recordant molt l'am-bient.

Tants artistes que aquí cultiven el Hederi tan poques agrupacions de música choralde reduït nombre d'executants ! Aquí omtant s'ha estès la música choral, pocs •hanestat els intents reeixits en aquestes agra-•pacions. El disc molt pot fer per elles, puixels dóna un públic que difícilment acudiriaa sentir-les. Es la gran tasca del disc, jarepetida en altres gèneres, acostar la mú-sica a l'oient que no acudia al concert o alteatre a escoltar-la. A Amèrica aquestesagrupacions van formar-se amb la músicaexòtica i com a complement del jazz ; des-prés s'han individualitzat i, encara que culti-ven amb preferència un gènere frívol, hofan habitualment amb tsn to irònic de bongust. Aquí poden recolzar -se en la' cançópopular, amb la qual tindran més fàcil en-trada en el públic : el Quartet Vocal SantaCecília, agrupació formada en l'ambient del'Orfeó Català, és la que més aviat ha presestat de permanència en els programes dediscos. Els seus compen•ents, per la perfec-ció amb què canten, demostren haver pas-sat per un període d'assaigs profitós. Calsubratllar també la dificultat que suposa elcantar a quatre veus sense cap instrumentdo referència per la tonalitat i mo produiruna sensació monòtona. Tenen també unaltre aspecte simpàtic, rebutjant sempre unsentimentalisme efectista. L'Emigrant elsentiu sense aquelles notes patètiques ambquè es complauen els divos que cerquenla galeria. En el seu repertori també hi haels discos omplerts amb música humorís-tica, que no tots els artistes saben culti-var; en el catàleg del mes hi ha El Cava-ller Fatxenda, de dificultats d'execució i queavalora el perfeccionament per aquestaAgrupació assolit.

Dos lieders, en forma de pregària l'un il'altre format d'una melodia riallera i defàcil comprensió, són cantats per la senyo-reta Mas.

I ara cal passar a un altre gènere tot dis-par, però interessant. D'un temps ençà so-vintegen els discos anomenats de eflamen-con, i és que el disc és un gran elementper la seva difusió. Certament hi ha moltagent que no s'avé a encarar-se .amb l'am-bient on es cultiva, tot i reconeixent la và-lua del gènere. Hi ha alguns elements que

són artistes complets : és difícil superar lanota planyívola expressada en forma inimi-table pel «Niño de Marchena» en els seusufandangosn. En el programa del mes s'hitroben les més grans autoritats del gènere.A més del «Niño3), hi ha eAngelillon, quecanta unes «darantas» i uvidalita» amb veumés plena potser que l'anterior, però no tanexpressiva. Hom sent també amb ell unatocaor» que passa de virtuós, és un veri-table acròbata de les cordes. Manuel Va-llejo, també canta unes «malagueñas» ple

-nes de gràcia, i quan a aquests senyors elsdóna per l'humorisme, cal cordar-se.

-J. G.

Discos de la Companyia del Gramòfon

Caorfó dens Escolans. — Verdaguer -lau. — Escolania de Montserrat. — Goigsde N. S. de Montserrat. — Anònim. - Es-rolania de Montserrat. AE 3z36.

.Salve Solemne. — Pérez Moya. — Cape-ha de Montserrat, AB 600.El Cavaller Fatxenda. — Pujol Loewe. —

Quartet Vocal Sta. Cecilia. — La Marxadels Moliners. — Maragall-Zollner. — Idemídem. AE 3 228.

L'Emigrant. — Vives. — Quartet VocalSanta Cecília. AF 352, — Jovenivola. — Mi-llet. — Idem, íd., íd.

Oh, tu, Verge! -- E. Martín.-E. Mas.AE 3 203. — Romania sense paraules. —Idem, íd.

Vidalita «El Qajarillo» . — Angeltillo, —AE 3259. — Tarantas «La tortolilla». —Idem, íd.

Fandatzgos de cumbre aNiño de Marche-nan. — AE 3256. — Milonga. — Idem, íd.

Fandangos. — M. Vallejo. — AE 3252•-' Malague^ws. — M. Vallejo. — Idem, íd.

EI fonògraf a l'església

Després del cinema i del teatre, el fonò-graf ha entrat a l'església. Segurament quesi aquesta nova conquista de la màquinaparlant ha tardat una mica a realitzar -se,ha estat degut als mediocres enregistra-ments d'orgue que fins ara es trobaven alscatàlegs i a la pobresa . del repertori reli-giós enregistrat. Avui dia, però, la situa

-ció no és la mateixa, ja que t is procedi-ments elèctrics han fet possible la reproduc-ció dels fragments d'orgue amb una puresaabsoluta, i en els catàlegs de totes les granscases de discos figuren bons repertoris decants litúrgics enregistrats per les millorscorals religioses. A l'església de la Mare deDéu de Remichendorff i en molts altrestemples alemanys, s'han celebrat ja fun-cions religioses en les quals la màquinaparlant ha substituït completament l'orguei els cantants.Qui més beneficis podrà treure d'aquesta

innovació seran, certament, les esglésies ru-rals, els restringits ingressos de les qualsno permetien el manteniment d'un orga-nista ni d'un cor.

ESPECIALITAT1 EN LA MIDA

Jaume 1, 11Telèf.11655

—Ja està bé aquesta habitació, però latrobo baixa de sostre. •

—Però és que vostè dorrp dret, per ca-sualitat?

(The Passing Show)

y^yl6^ i,s

L'home-serpent es cus un botó.(Gazeta Nostra, Bucarest)

La dona, al nlarit empaperador d'afició.—Ja veig per què el paper no es posa pla.Has fet les pastetes amb els pólvors d'afai-tar-te.

(The Passing Show)

—A mi m'agradaria una dona que cadadia em portés el cafè al llit.

—Doncs jo més me m'estimaria una quecada dia em portés el llit al cafè.

(Le Rire)

AIGUADE ROGALLAURA

LA EVuu RICA oa MÓN

Si vosEè paíeix d'Al ,uminúria,Lifiasi úrica (mal de pedra),Bronquiíis parenquimafosesNefrifis crònica, es curarà ra=

dicalmenE amb

AIGUA DE ROCALLAURAS'expèn en ampolles de Ii&e i mig

i en garrafons de vuiE litres

(Das interessante Blatt, Viena)

Anuncieu a MIRADOR

Subscríviu=vos a MIRA D O R. . SETMANARI CÁZALA

Pelaï, 62. = BARCELONA

BUTLLETÍ DE SUBSCRIPCIÓ

ElSr.....

que viu a - _

carrer...._ _. ......_ _. L o _ . es subscriu a MIRADORpel preu fixat de 2`50 pies. frimestre,

de ........._.........._........_...._....__._ de 193'- Signatom

• l

Dlstrlbuldors generals

FORTUNY, S. A.Carrer Hospital, 32 1 Salmerorr, 133

mt tatarápido. Bidónti >,marillo • franja negra.

-1Els té bé els cabells així?—Voldria que me'ls deixés una mica més

llargs.

—Aquí té la medicina que el farà dormir.—Així la pendré abans d'anar a l'oficina.

(Gazeta Noastra, Bucarest)

0eJ

1e

Ella. — Aquesta nit che somniat que emcompraves quatre vestits.

Ell.—! després diràs que no 'sóc esplèn-did amb tu. -

(Ghendmi Mangivt, Tòquio)

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 °f o DE PURESA, Fàbriques

a Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriques aBarcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESI í FERROSILICE :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i peces seda, cotói altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIAL de laboratorisi domèstica :: GENERADORS, BUFADORS, MANOME-TRES, materials d'aportació per la SOLDADURA AÜTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS, GRATIS

CONVERTIU ELVOSTRA CERVELLEN INVULNERABLE AM9 EL

TÒNIC .

NERVIOS

CERA►

r11

5 ñ\

NO VOLGUEU QUE LES

^-• VOSTRES OCUDAUONS,\ ¡i ELS VOSTRES IIEGOCIS

( ELS VOSTRES f¿STU-\ \• DIS TRANSFORMIN LA

VOSTRA TAULÁ DE TRE-BALL EN UNA EnCLUSA

/ Oil EL CEQVELL HAGIDE REBRE LA TERRi-B LE MARTELLADAD'UNA ANEMIA CERE-

BRAL

f ^Q

—Qué t'ha passat?—.He fet un viatge a Itàlia i m'he mirat

massa estona la torre inclinada de Pisa.(Pages gaies; Yverdon)

Societat Espanyola de Carburs MetaI'IicsCorreus: Apartat 190 BARCELONATeleq„ "Carburos" Mallorca, 232 Telèfon 73m3

— ALIMENT CEREBRALDE L ASTÈNIC 1 DE

VENOAEN

L'ESGOTAT—RECONS-

) TITUIENT GENERAL

'!FA g MACICS ' ^LABORATO2IS CERA S.A. viColó 1 CO pEANIC 3537r39•BARCELONA

rP ¡NERVIOSOS!

Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRASEES POTENCIAIS DEL DRr SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç laNeurastenia Impotencia (en totes les seves manifestacions,r mal de cap, cansament mental, perdua dememòria, vertígens, fadigatremolors, dispepsia ,nerviosa

• } palpitacions, histerisme í traslorns nerviosos nerviosos en general de de les dones

f tots els trastorns orgànics que tinguin per causa o origen esgotamentnerviós.Les Gragees potencíais del Dr. Soivré,

més que un medicament són un element essencial del cervell, medul laitot elsístema nerviós, regenerantel vigor sexual propi de l'edat, conservant la salut i prolongant la vida; indicades especialment aleesgotats en la seva joventut per tota mena d'excessos, als que verifiquen treballs excessíus, tant físicscom morals o intel • lectuals, esportistes, homes de cinc, financíers, artistes, comerciants, industrials,pensadors, etc., aconseguint sempre, amb les Gragees potencials del Dr. Soivré, tots els esfourços oexeercícis jacilment i disposant l'organisme per revendre'ls sovint i amb el màxim resultat, arribant a l'ex-trema vellesa i sense violentar l'organisme, amb energies pròpies de la joventut.Basta pendre un flascó per convèncer-se'n

Venda a 5`50 píes, ,lasa& en fofes les principals farmàcies d'Espaaya, Portugal í América

NOTA.- Dirígins-se i trametentos píes. en' segells de correu Fer al franqueig o 0/ldnes LaboratorioSòkatarQ, carrer del Ter 16, Barcelona, rebreu gratis un fh^re exp/icatr'u sobre l'origen, desenrottlamenftractament d'aquestes malalties.