“No, escolta, el que succeí fou això: et mentiren, et

vengueren idees sobre el bé i el mal, et feren desconfiar del teu cos i t’avergonyiren de la

teva professió del caos, s’inventaren paraules de

fàstic pel teu amor molecular, t’hipnotitzaren

amb la seva indiferència, t’avorriren amb la

civilització i amb totes les seves ronyoses emocions.”

HAKIM BEY

«Volen convertir­nos en éssersindiferents»

They Live és, sens dubte, una

d'aquelles pel∙lícules

oblidades per Hollywood.

Amèrica és una història

d'horror: «Ens han encegat ambla mentida!».

Dirigida per John Carpenter i

produïda per qui després seria

la seva esposa,

Sandy King, el

film fou estrenat

l'any 1988 i

retorna als nostres

dies amb estrident

actualitat, si és

que es pot dir que

el seu missatge mai

arribà a formar part

del passat.

L'argument no té cap

secret i

probablement per

la seva

senzillesa es

mostra tan

proper: John

Nada, el

protagonista,

un rodamón

que viatja amunt i avall en

busca de feina arriba a Los

Angeles per treballar al

sector de la construcció. A

l'espectadora no se li escapa

que el protagonista du la

despossessió gravada al nom,

no per casualitat el seu

cognom és Nada i el personatge

encarna el perfil ideal per

percebre les incongruències

del sistema: desproveït d'allò

material, sol, sense llar i

sense grans projectes vitals.

Havent detectat moviments

estranys en una església, en

Nada (oi que em deixeu que li

digui així? És que sona més

pària que no pas John!)

descobreix una caixa plena

d'ulleres de sol, unes ulleres

que, quan se les posa, li

permeten veure una realitat

deconstruida: estem envaïdes

per aliens que ens mantenen

sota control per mitjà del

consumisme i la indiferència

política: «els rics i elspoderosos els pertanyen!».

They Live és una divertida i

avançada lliçó sobre

ideologia però, per molt que

estigui cuita amb un toc

d'humor negre, la seva és

una visió força pessimista:

Nada només es capaç

d'adonar­se de la realitat

quan es posa les ulleres. En

efecte, desprendre'ns de la

ideologia és una tasca

realment

complicada.

L'ordre social no

tan sols ens és

imposat, sinó que

constitueix el

nostre filtre a partir

del qual comprenem i ens

relacionem amb la

realitat. Probablement

el mes

dolorós de

tot plegat

és quan

creiem que

estem

complint els

nostres

somnis, quan

estem

convençudes

que entenem el funcionament

de la màquina i que formem

part de l'engranatge

decisori. No és que siguem

estúpides, el que passa

llavors és que estem

immerses en la ideologia. Hi

ha una escena insòlita a la

pel∙lícula en la qual Nada i

el seu company, Frank

Armitage, es barallen perquè

aquest darrer no vol posar­

se les ulleres. Una escena

insòlita perquè dura uns 9

minuts. Frank Armitage sap

que el que veurà no li

agradarà, perquè el nostre

espai de confort està

compost d'ignorància i de

nul∙litat política, però

sobretot esta compost de

comoditat.

Un cop et poses les ulleres

ja no pots oblidar el que

veus a traves d'elles.

«Ara els podem veure!»

HELENA REILLY

5

EDITORIAL

Com l’esgarip sorneguer d’una garsa tipa,

una veu surt del Parlament:

—Ja podem tirar l’arròs! —

L’escàndol precedeix un gran moment:

—Ja hi som tots! —

—I totes! — Li respon un altre.

En efecte, ha arribat el gran moment.

Moviments socials i moviments polítics a

l’esquerra de l’esquerra senten el goig de

veure caricaturitzades les seves

representants al Polònia, al temps que la

majoria nacionalista d’aquest país té la

convicció que obtindrem la independència

política per mitjà del vot. Benvingudes a...

LA DEMOCRAAAAAÀCIA

Tranquils i tranquil·les, ja sabeu que ens

agrada ficar el dit a la nafra... En un

moment de tants partits emergents,

pseudoreferèndums, i eleccions més

freqüents que un partit de Champions, es

feia obligat dedicar un número a

l’oxímoron aquest que està tant de moda.

—oxímoron perquè, precisament quan el

poble és a punt d’aconseguir el poder, és

quan s’acostuma a suspendre la

democràcia...— Maquiavel senyala amb el

dit, es parteix i exclama: —Quina

demogràcia!! —

Des de l’originària democràcia grega fins

la democràcia zombi actual, mirarem de

treure’n l’entrellat. Potser descobrirem que

el que realment s’amaga rere aquests

rostres carismàtics de somriure profident

són horribles extraterrestres, lacais o

directes responsables de l’esclavitud

humana sota el capitalisme. Llàstima que

naltros no els mirarem a la cara amb una

escopeta a la mà i els direm allò de:

—Encomendad el alma a vuestro

creador. He venido a

aniquilaros— En comptes

d’això ens farem una foto

introduint la papereta del SÍ a

l’urna per a poder-la penjar al

Facebook.

Ara que som més feministes que

mai potser seria el moment de

repassar una de les escasses

filòsofes conegudes en aquest

món d’homes pensants; Simone

Weil, socialista, al seu Assaig

sobre la supressió dels

partit polítics. No cal tenir

una carrera universitària per

veure que la democràcia, entesa

com a poder de la majoria, no és

una finalitat en si mateixa, sinó

tan sols un mitjà per al bé. I si

els criteris del bé són la veritat,

la justícia i la utilitat pública,

preguntem-nos si la democràcia

representativa, la nostra, la

partitocràcia, és un bon mitjà per

arribar-hi. Algú encerta la

resposta?

Els partits, sorgits de la tradició

de la Revolució Francesa, són

màquines de fabricar passions

col·lectives, la millor manera de

convèncer. Bastits de manera que

6

exerceixen una pressió col·lectiva

sobre el pensament de cadascun

dels seus membres, per nobles que

siguin els seus orígens, la seva

prioritat va esdevenint el seu propi

creixement, invertint-se així la

finalitat i el mitjà. És això diferent

en aquest moment de procés cap a

la independència de la CAC?

Es fa obligada una cita: Suposem

que un membre d’un partit

es compromet en públic al

següent: “Cada cop que

examini el problema que

sigui, polític o social, em

comprometo a oblidar per

complet que sóc membre

d’aquest grup i a

preocupar­me exclusivament

per discernir el bé comú i

la justícia”.[...] Els seus,

i fins i tot molts altres,

l’acusarien de traïció. Els

menys hostils dirien: “Per

què s’ha afiliat a un

partit llavors?”,

reconeixent així

ingènuament que entrant a

un partit es renuncia a

buscar només el bé i la

justícia.

Això no afecta només als partits que

es presenten a les eleccions... Sovint,

aquell dels seus membres que

s’atreveix a pensar fora del marc és

sotmès a l’exclusió. Té sentit

organitzar i assistir a actes de

campanya als que només hi anem les

que ja estem convençudes? No en fem

també nosaltres un espectacle?

Escollim com a caps de llista les

persones més íntegres, crítiques i

responsables? o bé les que

acompleixen amb “el perfil”? Potser

en això no hem avançat tant a la

demagògia atenenca de l’època de

Pèricles; acostumem a preferir el

personatge carismàtic.

Hem d’acceptar que els bells principis,

a cop de pronunciar-se des de tarimes

i micròfons, corren més perill que mai

de transformar-se en retòrica, que

serveixen per arrencar aplaudiments,

però als que costa posar data per a

realitzar-se de debò. Mentre des del

faristol repetim més que mai des que

participar a les institucions no té

sentit sense la lluita al carrer, ens

hem de preguntar si la vitalitat dels

moviments socials i polítics als que

pertanyem augmenta, parant atenció

sobretot al jovent.

Ens haurem ficat a la gola del llop?

Però tinguem clara una cosa, si el

mateix Sòcrates va cagar-se en la

democràcia, devia ser per algun

motiu.

Si confiéssim al diable

l’organització de la vida

pública, aquest seria incapaç

de pensar en res més enginyós.

7

PARLAR de la democracia

comen�ant per l' Antiga

Grecia pot semblar

recurrent, un terreny

matxucat, pero confiem que

fent-ho des d'un punt de

vista crític i radical poden

aflorar reflexions poc

habituals. En primer lloc,

per entendre que el seu

sorgiment és correlatiu al de

la filosofia, formant un

mateix procés historie, i que

aquest és fruit d'un genuí

episodi de lluita de classes.

Pero també per veure com no

cal sortir del món grec per

contemplar la perversió a la

que el nou regim es veié

abocat ben aviat, generant

una serie d'aberracions

polítiques,

epistemologiques i etiques

que encara avui

arrosseguem.

ELS FACTORS OBJECTIUS PORTEN A UN NOU TIPUS SUBJECTIU

L'acaparament de les poques terres cultivables a les polis de l'Hélade per part de les diverses aristocracies, l'absencia de moviments poblacionals des de l'Edat Fosca (1200-800 aC) que genera grans masses necessitades d'aquestes terres, així com el creixement de les classes artesanes i comercials, són alguns dels factors economics que expliquen que a l'Epoca Arcaica (VIII-V aC) comencés un procés de colonitzacions que s'estendria fins a l'Epoca Classica. Així sorgirien noves polis, primer a la Magna Grecia (Sicília i sud d'ltalia) i més tard a la costa occidental d' Asia Menor, la Jonia, no sense el subsegüent enfrontament militar entre elles i amb els pobles autoctons.

Fou l'estretor d'aquesta costa i la impossibilitat d'envair més profundament cap a l' interior contra lidis, frigis i carians, que porta les ciutats de la Jonia a orientar-se cada cop més cap al comen;: marítim, convertint la seva noblesa en empresaria. En aquelles ciutats hi cresqué l'artesania al temps que minvava !'agricultura, i el comen; es sofisticava grades a l'encunyació d' or de la ve'ina Lídia, desenvolupant-se l' intercanvi monetari. Segons W. Jaeger és tot aixo el que ana configurant un nou tipus huma en aquelles polis, obert a nous horitzons, d'idees agosarades, plasmat en l'esperit de crítica independent, que podem rastrejar en la poesia d' Arquíloc i, sobretot, en la primera filosofia occidental coneguda, la de la polis de Milet (Jaeger, 1933-47).

8

trencant-se així el misteri i la magia que els

GERMEN DEMOCRÁTIC 1 FILOSOFIA NOUNADA, FILLES DE LA REVOLTA

L'eminent filoleg repassa les nombrases al-lusions a la justícia com a fonament de la societat per part de poetes i filosofs jonis des del VIII fins el V aC, concloent que alguna cosa devia fer que aquest concepte adquirís tanta importancia en la vida pública de les ciutats. Podria ser la stasis o culminació de la tensió social, com a resultat del xoc entre els interessos objectius de diverses classes socials. Era el resultat inevitable de l'enriquiment de nous sectors dins els ciutadans lliures no pertanyents a la noblesa.

Fins aquell moment la interpretació de la llei -que no era escrita- era en mans de la noblesa, única que podia accedir a les magistratures, i en aquell moment de stasis ho aprofita per abusar de la seva posició. És en aquest xoc d'interessos objectius, on el nou tipus subjectiu d'huma esclafa en una serie de reivindicacions que canviaran la historia. La paraula diké (dret), es converteix en el lema de la lluita de classes. Diké és !'exigencia d'una llei escrita, i per tant igual per a tothom, en contraposició a themis, la paraula que empra Homer per designar el dret que Zeus donava als reis i nobles, una capacitat d'impartir justícia basada només en el seu bon criteri.

Diké esdevindra la consigna de combat en aquells moments convulsos de lluita social, elevant !'exigencia d'un dret igual per a tothom com el fi més elevat de l'antiguitat grega. Pero no era una mera "igualtat davant la llei". Volia dir la fi de privilegis polítics per raó economica o de llinatge, equiparant el valor i la participació política de tots els qui tenien la condició de ciutada, el que es tradufa en un igual dret per participar en tots els organs polítics, administratius i judicials. Davant de la monarquia i l' oligarquia, dones, els grecs s' obriren pas a l' agora, on la diké es traduí en isonomia, igualtat davant la llei, i isegoria, igualtat a l'hora de parlar a l'assemblea.

Pero a la Jonia aquest xoc de factors objectius i subjectius no només dugué a noves reivindicacions polítiques. El naixement mateix de la filosofia occidental a Milet fou la primera conseqüencia del qüestionament del poder. Aquest discurs, el del poder, se sustentava en l'explicació mítica de l' origen del món, monopolitzat pels grups religiosos i ancorat en l'autoritat de la tradició. La filosofia presocratica no és més que aixo, el primer qüestionament crític d'aquest discurs hegemonic, l'atrevir-se a pensar altres orígens i explicacions del món

que els envoltava. Fou també una filosofia preocupada per l'explicació física dels fenomens naturals, i que per tant era també ciencia, un pensament trencador que reivindicava un nou esperit laic i racional contra les explicacions mítiques que legitimaven el poder de !'aristocracia.

LA DIGNIFICACIÓ 1 REIVINDICACIÓ DEL TREBALL

L'ideal de ciutada que va forjant-se en aquests temps convulsos, per altra banda, no pot continuar basant-se només en el vell ideal aristocratic. Ara la majar part del subjecte polític treballa productivament, a diferencia dels aristocrates. En els seus poemes, Hesíode (Beocia, s. VIII-VII aC), centra l' areté (virtut) en l' ethos professional de la classe treballadora, a la qual es dirigeix. El treball deixa de ser una vergonya i esdevé "l'únic fonament de l'estimació ciutadana" (Jaeger, 1933-47), el que té una gran transcendencia i es deixa notar en les idees polítiques de tots els filosofs grecs classics.

Així, el nou moviment accepta el programa d'Hesíode. Pero la formació política continua conservant molt de la vella educació aristocratica, que ara s'estén a tota la ciutadania, donat que la virtut de l'home polític ha d'abra<_;:ar la persona sencera en tates les seves facultats, tenint en compte el treball, pero també les capacitats de lideratge, de pronunciar belles paraules, i d' implicar-se en l'acció política.

ELS PROCESSOS PREVIS DE SOCIALITZACIÓ •••

1 LA COSA BEL·LICA

Pero abans que tot aixo, cal deixar dar que la democracia sorgeix com el desenvolupament d'una serie de processos previs de socialització. En primer lloc, una socialització de l'escriptura i, per tant, de l'accés al saber. L'escriptura deixa de ser l'especialitat d'una classe d'escribes (com en temps de l'imperi Micenic) a partir del IX aC, i es difongué per divulgar els diversos aspectes de la vida social i política a les ciutats, el que posteriorment va fer possible la reivindicació de posar les lleis per escrit.

Aixo alimenta una segona socialització, la de l'accés a allO sagrat, dones a partir de llavors tothom podia llegir els llibres sagrats directament. Pero en aquest procés de lluita de classes la cosa ana més enlla, i es conquerí el dret de qualsevol ciutada a accedir lliurement als llocs i objectes de culte,

envoltava, cosa a la que contribui:ren les 9

reflexions dels filosofs, debilitant-se així el poder religiós (cosa que no vol dir que desaparegués).

Hem vist ja la progressiva socialització de l' accés a alfo polític. Pero potser un dels processos previs de socialització a la democracia més cabdals, fou el de socialització de la guerra. El VIII aC, poc abans de les colonitzacions esmentades, la guerra a l' Antiga Grecia va viure una autentica revolució. El combat a cavall perdé importancia tactica, desenvolupant-se una infantería pesada amb escut, case, cuirassa, llarn;a i espasa curta, que esdevingué la pe<;:a clau de qualsevol exercit, els hoplites. Així, la guerra deixa de ser un privilegi de l' aristocracia ( els únics que podien pagar-se un cavall), i l' efectivitat de les operacions militars exigí la participació de tots els hoplites possibles.

Pertanyents al gruix de la classe mitja ciutadana, incloi:en tot home que pogués pagar-se l' equipament. Així, els hippeis perderen prestigi, i la classe social dels hoplites, que estrenyia la seva cohesió a cada batalla, adquirí un major pes en les decisions polítiques, ja que eren ells els qui garantien la defensa de la ciutat. És aquest el factor objectiu i subjectiu clau a l'hora d' explicar

l'atreviment del gruix de la ciutadania a desafiar el poder de !'aristocracia i exigir un repartiment igualitari dels drets polítics.

I és un fet més rellevant del que sembla, dones en el progressiu desenvolupament de la democracia, la condició política de ciutada (per oposició a la d'estranger, sense drets polítics ni de propietat de la terra, i a la d'esclau) romandra sempre lligada a la participació militar. Només és ciutada d'una polis (amb igual dret per a participar políticament) aquell qui, també en igualtat amb els demés, acudeix a defensar-la amb la vida quan la situació ho exigeix. Així, són els mateixos ciutadans arriscant la vida per igual els qui van a la guerra, i no un exercit professional, mercenari o de lleva obligatoria. El qui desobeeix les obligacions militars perd automaticament la ciutadania.

No VIVIM EN DEMOCRACIA

En efecte, la democracia té el seu germen a l' Antiga Grecia, pero no a la Grecia continental, com insinuava Tsipras en els seus discursos abans del referendum, sinó a la Jonia, a les costes de l'actual Turquía. Des d'allí les reivindicacions van estendre's per gran part del món grec, amb la particular excepció espartana i el seu regim comunal.

que Dins

10

Des del punt de vista actual, la revolta democratica grega esta plena de mancances, no cal dir-ho, comen<;:ant pel fet que els drets i deures polítics i militars marginaven les dones ciutadanes que, exceptuant algunes funcions públiques de tipus religiós, eren relegades a l'administració de l' oikos1 i a la fundó d'engendrar hereus legítims. I continuant pel fet que a la majoria de polis les persones que gaudien d'estatus polític ciutada eren menys d' una tercera part, sent la resta estrangeres (sense cap dels drets esmentats, relegades als sectors de l'artesania i el comer<;:), o esclaves, treballant la terra dels ciutadans acomodats. Ambdues opressions van romandre inqüestionades, fins i tot dins el pensament filosofic, almenys fins el període heHenístic (s. IV aC).

Tot i així no hem de perdre de vista que va significar una autentica revolució, una presa de consciencia política inedita, correlativa a un esclat de la lluita de classes sense precedents a occident. El moment de reflexivitat crítica que s' obrí en consequencia va ser un cop dur per a la cosmovisió tradicional grega, inaugurant la propia filosofía occidental, pensament autonom qüestionador del poder. I també va comportar una profunda resignificació d'allo político-moral que va tomar el valor etic al treball, i que va inaugurar una nova filosofía política. A partir d'aleshores el poder polític ja no seria el privilegi d' uns pocs, sinó un dret en permanent discussió crítica pel qual calia lluitar.

Pero potser el més important és entendre que el que avui anomenem democracia no té res a veure amb aquells regims. En aquest sentit, respecte de la democracia originaria tenim moltes més coses a reivindicar que a criticar. Després de les reformes a Atenes liderades per Clístenes cap al 508 aC, per exemple, aquesta va passar a ser governada per la Boulé, un consell de 500 ciutadans escollits totalment per sorteig, que realitzava el tractament preví de les qüestions a debatre a l' ekklesia o assemblea, maxim organ de decisió de la que formaven part tots els ciutadans (López Melero, 2011).

Així, el nucli central de la democracia era el govem a través del sorteig, la rotació de responsabilitats en els diversos organs (incloent els tribunals), i Yassemblea com a maxima instancia. Es veu facilment que aixo poc té a veure amb els governs representatius d'avui en día, als que només s'accedeix a través de la jerarquía i

1 Conjunt format perla llar, la familia extensa, terres i esclaus que en formen part, era la unitat basica de Yeconomia grega. Dins Yoikos es prodtiia tot el necessari per viure a excepció dels productes artesanals.

clientelisme dels partits, i en els que els drets polítics de la ciutadania van poc més enlla que escollir cada quatre anys entre els qui opten al lideratge (Quesada, 2008).

Els grecs es van atrevir a regir-se per un model en el que tots (aquí no podem dir "i totes") els ciutadans es feien carrec de les responsabilitats polítiques per igual. I aquest dret no era gratu"it o automatic, cosa que l'hagués envilit. Tenia dret a participar per igual només aquell qui arriscava la vida i lluitava en la defensa de la ciutat per igual, quan aixo era necessari. Pero n'hi ha més; sabem per Aristotil que ja en la primera reforma atenenca d' orientació democratica, la de Soló, cap al 580 aC, va incloure' s una llei segons la qual aquell que, havent-hi discordia a la ciutat, no prengués partit ni per uns ni pels altres, quedava sotmes a atimia i deixava de ser ciutada.

Com es veu, la participació política era un honor, no una professió. Un honor i un dret pel qual s'havia hagut de vessar molta sang i del que calia fer-se mereixedor cada día. La distancia amb els nostres regims, que fomenten l'apatia i la ignorancia polítiques per tal d'apuntalar el poder de la classe capitalista, és abismal. Potser ara s'entén millor aquell lament de Maquiavel -el més utopic de De l'art de la guerra, i no pas el Maquiavel pragmatic de El príncep- quan senyala que el principal factor per a la decadencia de les nostres societats és haver separat l'esfera civil de la militar.

Aquesta "democracia" liberal nostra ens ha fet creme que no se' ns pot exigir res per tal de participar amb el nostre vot, ni tan sols lluitar. I ens ho hem cregut. Sovint, també dins els moviments que ens reivindiquem revolucionaris. Les conquestes democratiques dels grecs van ser el resultat de portar fins a les últimes conseqüencies el seu valor més estimat, l'autosuficiencia. Una autosuficiencia de l' oikos que, en la dimensió col·lectiva de la polis es convertía en autarquía (autarkeia), i que en els nostres temps podría ben bé traduir-se per "independencia", en el sentit socialista de la paraula. Seríem capaces avui de governar-nos com ells, estenent els drets a totes?

No hem d'oblidar que el que busquem no és només la justícia a seques, sinó la justícia

política. Aquesta existeix entre persones que participen d'una vida comú per a fer possible

['autarquía, persones lliures i iguals, ja proporcionalment ja aritmeticament.

Aristotil, Etica a Nicomac

JosEP MARIA MARTORELL 11

Hi ha alguns que mentre

van caminant cap a la

feina o van a recollir les

seves filles al col·legi de

monges pensen en les

seves coses, van

rumiant en les seves

merdes personals. Uns

van barrinant sobre les

lletres de la tele o en els

pocs cèntims que els hi

queden a les seves

comptes bancaries.

Altres pensen en tetes,

en unes que van veure

ahir per la nit a la tele, o

les d’un anunci d’una

revista, o les de la veïna

del tercer, tant se val.

Jo busco la visió fugaç

d’alguna aixella nua;

amagades sota els

braços, sols visibles uns

segons preciosos, quan

la propietària es rasca el

cap, parla pel mòbil o

s’agafa a la barra del

bus. Peludes, rasurades,

calbes, arrugades,

terses… n’hi ha per

triar i remenar. Pot ser

que la idea d’unes

aixelles boniques em

rondi el cap durant tot

el dia, i me les puc

creuar en qualsevol

moment. La dona

s’allunya, però les

seves axil·les m’han

marcat, com un segell

de cautxú,permaneixen

esculpides a les meves

neurones. Vaig

caminant i a la vegada

estic recordant aquelles

aixelles venusianes,

durant una bona

estona. El meu cervell

sembla no servir per

res més que pensar en

les seves axil·les iesperar a que elmaleit semàfor es

posi verd. Amb això jaen tinc prou, massescoses al cap. Es en

aquests moments queel meu cap i el cos

s’enriuen de mi.Submergit en la meva

fantasia aixellera,m’imagino mil

xorrades i casi pucsentir el seu tacte. És

llavors, quaninconscientment i

innocentment se’mmouen els dits iacaricien l’aire.

L’aixella fugaç. Lafantasia colpeja la

realitat I la desplaça,estic esperant el coi

de semàfor i acaronantl’aire que em passaentre els dits, com siuna aixella superbam’esperés a l’altra

banda del carrer. Ésquelcom infantil i

inconscient, no te capni peus fer aquest

moviment amb la mà,no en trec res. Potserestic esperant sentir-les a les puntes delsdits? És una quimera,my friend. Però vivimdels somnis, pot ser

per això faig aquestesximpleries camí de la

feina.

THIBAUT

L'AIX

ELLA

FUGAÇ

12

13

Utopías piratas

Los piratas y corsarios del siglo xviiicrearon una «red de información» queenvolvía el globo: primitiva ydedicada primordialmente a losnegocios prohibidos, la red funcionabaadmirablemente. Repartidas por ellahabía islas, remotos escondites dondelos barcos podían ser aprovisionados ycargados con los frutos del pillajepara satisfacer toda clase de lujos ynecesidades. Algunas de estas islasmantenían «comunidadesintencionales», completas mini-sociedades que vivíanconscientemente fuera de la leyy mostraban determinación amantenerse así, aunquefuera sólo por una corta-pero alegre- existencia.Hace algunos añosinvestigué unmontón dematerialsecundariosobrepiratería,intentandoencontrar algúnestudioso

bre estosenclaves, pero parece que todavíaningún historiador los habíaencontrado merecedores de análisisserio. (William Burroughs habíamencionado el tema, como lo hizoel anarquista inglés Larry Law -perono se había hecho ningún estudiosistemático). Me remití a la fuentesdirectas, y construí mi propia teoría,algunos de cuyos aspectos analizaréaquí. Decidí llamar a aquellosasentamientos «utopías piratas».

Recientemente Bruce Sterling,uno de los máximosexponentes de la ciencia-ficción cyberpunk,publicó el relato de unfuturo cercanopartiendo de asumirque la decadenciade los sistemaspolíticosdesembocaríaen unaproliferacióndescentralizadade

experimentos sobre

formas de vida:gigantescas

corporaciones depropiedad obrera,

enclaves independientesdedicados a la piratería de

datos, enclaves verde-socialdemócratas, enclaves de trabajo

cero, zonas anarquistas liberadas, etc. Laeconomía de la información que sostenía esa

diversidad era llamada «la red»; sus enclaves -yel título mismo del relato- era «Islas en la Red».

Los proscritos medievales fundaron un «Estado» queconsistía en una red de remotos valles y castillos, separados

por miles de kilómetros, estratégicamente invulnerables a lainvasión y conectados por un permanente flujo informativo de

agentes secretos, en guerra con todos los gobiernos y dedicadoexclusivamente al conocimiento. La tecnología moderna, culminando con

el satélite espía, convierte esa especie de autonomía en un sueño romántico.14

¡No más islas piratas! En el futuro, lapropia tecnología -liberada de todocontrol político- hará posible unmundo entero de zonas autónomas.Pero por ahora el concepto es todavíajustamente ciencia ficción,especulación pura.

¿Es que estamos condenados, los quevivimos el presente, a nuncaexperimentar la autonomía, a nuncahabitar ni por un momento una tierralegislada sólo por la libertad? ¿Nonos queda otra opción que lanostalgia del pasado o lanostalgia del futuro?¿Tendremos que esperar aque la totalidad delmundo sea liberado delcontrol político antesde que uno sólo denosotros puedaexigir conocer lalibertad? Lalógica y laemoción sealíanparanegarnosla

posibilidad. La razón estableceque uno no puede luchar poraquello que no conoce, y nuestrocorazón se rebela frente a ununiverso tan cruel como paraimponer tal injusticia a nuestrageneración, sola ante lahumanidad.

Decir algo así como «no seré librehasta que todos los humanos -otodas las criaturas sensibles- losean» es, simplemente,

condenarnos a una especie deestupor-nirvana, abdicar de

nuestra humanidad,definirnos como

perdedores.

Creo queextrapolando

las historiasdel pasado

y elfuturo

sobre

las«islas en

la red»podríamos

acumularsuficientes evidencias

como para afirmar queuna especie de «enclave

libre» no sólo es en nuestrotiempo posible, sino de hecho ya

existente. Toda mi investigación hacristalizado en el concepto de «Zona

temporalmente autónoma» (que a partir deaquí abreviaré TAZ). Pese a su carácter

sintético forzado por mi propio pensamiento, nopretendo que el TAZ sea tomado como un ensayo

-en el sentido también de «intento»-, una propuesta ouna fantasía poética. Pese al entusiasmo oratorio de mi

lenguaje, no pretendo elaborar ningún dogma político. Dehecho, renuncio a definir el TAZ: planeo alrededor del concepto,

pasando de reflejos exploratorios. Al final, el TAZ es prácticamenteauto-explicativo. En el contexto del mundo contemporáneo, podría ser

entendido sin dificultad ... entendido en la acción. 15

� .. ,.. Pitt i� JJlurdocla

:;i:� UN NEN

TRA pe E

filI wr, l.' "" �

,E:: mr· �

LLA Hola estimat diari,

ja torno a ser aquí. Avui m'ho he passat d'allo més bé fent el que més m'agrada. Ja fa 2 mesos que ho estic fent i em sembla que cada vegada em surt millor.

He descobert una nova manera de tallar els ossos que va molt més bé, i així puc fer el menjar als nens orfes molt més de pressa i millor, perque m 'han dit que el menjar ha millorat. Només haig d'agafar un ganivet amb dents i fer com si serrés fusta. És tres vegades millor. Ja fa 2 setmanes que faig de cuiner i m'agrada molt, perque així m'ho puc compagmar amb la meva afició preferida.

Un altra avene; ha estat el de la pell. He utilitzat el ganivet per tallar el pernil, ben esmolat, i he fet unes tires perfectes que he posat a la sopa dels nens. La part de les costelles també ha estat diferent, ho he fet amb un martell, i encara que és més divertit que amb les tisores de podar, és menys útil, perque el cor i els pulmons han explotat i part del seu suc característic s'ha perdut pel terra.

Tota la resta d'organs han anat com sempre, amb les tisores de paper. Ho he posat tot al brou i al acabar m 'han felicitat. M'he posat molt content.

Ara l'únic que em preocupa és la policia. No se que hauré de fer amb ells. He pensat en agafar un agent i fer-li el ritual, pero cree que seria pitjor, perque llavors buscarien encara més.

Dema ho faré diferent. Agafaré un nen al pare i me l' enduré al hose dels tres pins, al vell hort del meu avi, alla hi ha tot tipus d'eines i encara m'anira millor, perque portaré menys pes a l'esquena.

La meva mare també esta espantada, cada vegada li fa menys gracia que un nen de 13 anys vagi pel carrer amb un assassí rondant.

Quina ironia, si sabés que sóc jo em mataria a mi.

16

17

La invitació no podia ser mes idònia. Enmig d'una jornada laboral de 10h el meu

company de feina em va dir: “Ep, a tu no t'agrada la novel∙la històrica? Doncs

has de llegir Q”. Però la veritat és que si hagués de definir aquest llibre no

començaria pas per aquí.

Aquesta novel∙la és una oda a la insurrecció, un homenatge a les més humils, a

l'escòria social tan temuda i tan criminalitzada pel poder.

Ambientada al segle XVI, l'obra és fruit d'una tasca col∙lectiva

d'escriptors italians que ens narren les revoltes de les

anabaptistes i les camperoles de l'Europa Central,

en plena Reforma Luterana.

La novel∙la està signada per Lutter Blisset, un

paio estrany que, segons la seva “única

imatge veritable” sembla que hagi vingut

expressament de Mart per dur­nos el

detergent definitiu que ens permetrà

guanyar la batalla a la merda incrustada

a les entranyes dels nostres

electrodomèstics polítics.

urt, qualsevol pot ser Lutter Blisset,

aquest és un pseudònim multifuncional

compartit per artistes i activistes europees

des del 1994 i Q, sens dubte, fa justícia al

moviment que l'ha creat. El protagonista és

camperol, comerciant, rodamón, proxeneta, en

definitiva, forma part de la massa humil que, en

l'anonimat, prepara la revolta. Mil personatges

en un de sol i amb un sol objectiu: acabar amb la

oligarquia religiosa i política, implantar un nou model social

basat en la democràcia participativa que tingui com a avantguarda

l'escòria social, les que ja no tenen res a perdre i estan disposades a jugar­se

el poc que els queda.

A Q les idees corrent, la impremta acaba d'irrompre a l'escenari polític com un

mecanisme de difusió dels canvis. Els llibres prohibits reprenen la força dels

canons de la Batalla de Münster, la ciutat que, per uns mesos, fou el bressol de18

l'anabaptisme polític i, a la seva fi, una caricatura de la bogeria comunitària: amb el

bufo per rei els projectes comunitaris fan estralls.

Aquest llibre fou la primera proposta del que després seria el grup Wu Ming (amb

títols igualment imprescindibles com Mauritania i el famós 54), un projecte artístic

carregat de contingut polític, amb la co­individualitat com a teoria i com a pràctica.

La creació no té amo, sinó que es deu a ella mateixa, Wu Ming es una expressió

xinesa que significa “sense nom” o “cinc noms”, una clara aposta per la

dissidència, ja que, no per casualitat, aquest es un terme

adoptat per diversos moviments xinesos que

reclamen la democràcia i la llibertat d'expressió a

la República Popular de la Xina contemporània.

Alhora, i això és el que ens interessa, suposa

un rebuig a la “màquina­fàbrica­celebritat” que

produeix estrelles artístiques i que converteix

l'autoria en un abocador econòmic, una

perversa parodia de la dictadura del capital.

Q ho té tot: un enemic polític i un projecte

comunitari, dones amb forques i criatures

a l'esquena, una economia emergent

monopolitzada pels bancs

moderns. L'estafa esta

servida; els diners han de

desaparèixer, mentrestant

però, cal fotre fins al fons a

aquells qui s'aprofiten de les

mes humils.

Ens quedem amb la in­

dividuum que clama en les

obres de Wu Ming, els

escriptors no son importants,

però si voleu saber­ne mes,

aquí us els deixem: Roberto

Bui, Giovanni Cattabriga,

Luca Di Meo, Federico

Guglielmi. Aquests son els

quatre components de la Banda de Novel∙listes que donaren vida a Q.

I com deien els anabaptistes: “Omnia sunt communia!” Tot és de totes, així doncs,

prendre­ho és el nostre deure.

HELENA REILLY19

I

En Robert tornava animat del gimnas aquella tarda. Els seus passos endrec;ats i silenciosos avanc;aven rapids per la pendent lleugera. Havia estat una tarda agradable al gimnas. El mestre els havia fet treballar de valent, i encara tenia al timpa els seus crits eixordidors retronant per tota la sala: -Itx!, ni!, san!, si!, gol ... - Així sonaven els números vociferats en japones marcant un ritme frenetic a les tecniques que executaven els alumnes. -Iazaaaah!- ... cridava ben fort, al darrer cop, quan volia que acabessin la tecnica amb un kiai. ¡Quina tarda més agradable! Havia suat el karategui fins a les costures. 1 en Pol, el seu company de cinturó amb el qual feia gran part dels exercicis en parella, fins i tot havia hagut de parar una estona, esva1t i pal lid com estava per l'esforc;. Quan semblava que hauria d'estar més cansat que mai, en Robert tornava excitat, eufüric, com si un doll de vida hagués penetrat al seu cos i posat una flama al seu pit.

Tan sols el molestava aquell mal al cap. No era pas un mal de cap, sinó un dolor a l'os, en aquell punt on es troben el clatell amb el crani, a la part esquerra del cap. No l'havia percebut durant tot l'entrenament, pero al sortir per la porta del dojo aquell dolor l'havia assaltat com si fos un bandit.

Els carrers eren molls, havia plogut. 1 el cel era gris, esmorte1t. Per alguna bretxa en el cel nuvolós, una claror rogenca del capvespre tenyia aquella mortalla de sang. El cel era depriment i aclaparador. L'aire humit li esborronava la pell. De sobte un calfred li recorria !'espinada i una punxada en aquell lloc adolorit el feia tocar altre cop de peus a terra, en aquell tros de carrer.

Les anades i vingudes caminant pel carrer eren els seus moments preferits per a pensar en profunditat, per formular-se aquelles preguntes que qüestionen el més fonamental, preguntes estranyes, i mirar de respondre-les fent grans tombs a la qüestió abans d'aproximar-s'hi per emetre el seu veredicte. Ell vivia lluny, al Passeig Marítim Rafel de Casanova, just abans del pont que creuava la via del tren. Era un lloc que, tot i estar dins de la ciutat, quedava ben bé a la seva zona limítrof, alla on acaba la platja del Miracle i on els blocs d'edificis s'assemblen més aviat a apartaments de platja barats que no pas a primeres residencies. Anés on anés, ja fos a agafar el bus, a fer qualsevol compra o a trobar-se amb els seus amics, en Robert havia de fer grans trajectes a peu. 1 sempre, sempre, sempre, degut a !'arquitectura de la ciutat, havia d'anar i tornar per la llarga Via Augusta: un trajecte llarg i recte, una mica costerut, vorejat per grans cases unifamiliars, durant el qual podia abstreure's completament, posar el pilot automatic i submergint-se placidament en les seves dissertacions.

Odiava aquell lloc, el lloc on vivia. Era un barri completament impersonal. De fet, no era ni tan sols un barri. Es devia tractar del lloc més silenciós de la ciutat, on un dels pocs sorolls que algú podia percebre en tot un dia a l'empit de la finestra, era el

'l 1 I I

.

·

. c

...

20

'l I

.

·

. c ..

del camió de la brossa a mitja nit. L'ensucrada i aguda melodia de l'esmolet, que devia passar per aquell indret un cop al mes, el so d'aquella harmónica de fireta, destacava com ho fa un girasol solitari en un camp de roselles florides i aportava una mica de varietat a aquell pobre paisatge sonor que tant ensopia en Robert. A la resta de barris que coneixia hi havia noies i nois al carrer, gent a la qual saludar, i companys amb els quals jugar, trapelleries per fer, adults dels qui fugir. Pero aquest no era el seu cas. Acostar-se a casa seva era com enfilar el camí del cementiri. Baixar al carrer i buscar algú amb qui jugar era el bue insígnia dels absurds. Li quedaven la tele i la consola: absort al davant seu, les llargues hores passaven volant i el distreien del seu avorriment. Apagar aquells aparells, sempre per imperatiu dels seus progenitors, era semblant a arrancar-se una ventosa. Una estranya sensació de desorientació i de frustració acompanyava sempre els minuts posteriors a la desconnexió.

L'endema en Robert va baixar rapid de casa i, mirant a banda i banda com sempre feia, va saltar furtivament dins el solar abandonat que hi havia just davant del seu portal, aprofitant una escletxa en el mur de maons. No tenia temps, s'havia entretingut i perdria l'autobús, que sortia des de la Plac;a Imperial. Es tractava d'un solar ple de matolls i de brutícia, amb dos o tres pins esparsos i un gran garrofer gairebé al mig. A !'esquerra el limitava un hotel turístic de tres estrelles i, per l'altra banda, una reixa el separava de la via del tren, que passava enclotada al capdavall d'un séc que havien excavat a tal efecte; les seves parets boterudes cobertes de ciment.

Esquivant filferros, llaunes rovellades i condons va fer cap al seu indret preferit: aquella cavitat secreta que els matolls i les branques baixes definien sota el garrofer. Alla va canviar-se rapidament les bambes, la jaqueta i, amb una pinta que duia a la butxaca, va moure's la ratlla de lloc per deixar-la just al mig, com ell volia. Li agradaven les seves bambes velles i estripades, no pas aquelles altres noves que li havien fet comprar per obligació. Eren massa amples, com les que porten els "skaters". El mateix passava amb la jaqueta. El canvi de pentinat, per estrany que sembli, no tenia una explicació facil; tot i que mai li havien prohibit explícitament que dugués la ratlla al mig, ell sabia que l'autoritat paterna no ho aprovaria. 1 d'aquella manera, cada dia, al sortir o en arribar a casa seva, en Robert patia aquella transformació mediocre. Va cordar-se les bambes rapid, massa rapid i, en fer-ho, un dolor agut va recórrer els seus dits. En portar la ma davant els ulls, va observar com se li havia esquinc;at la pell profundament, i un degoteig de sang li tacava el calc;at atrotinat. Tot es devia a uns pocs fragments de vidre tintat de ros que omplien els recs de les soles. Era estrany. Pero el temps volava; va desenterrar la seva navalla de sota una arrel prominent i, ficant-se-la al trot dins la butxaca, va saltar el mur per recórrer veloc; la Via Augusta.

21

Aquell va ser un dia tediós a l' e seo la concertada, el segon de la setmana. Va comenc;ar amb un xiclet volgudament posat a la seva esquena, que li havia empastifat la jaqueta. La seva innocencia li havia impedit lligar caps fins una estona després d'haver baixat de l'autobús. Una estona de xafogor incomoda a mig matí, reminiscencia esteril de l'estiu caduc, havia deixat pas a una grisor i una brisca humida que recordaven l'inici d'un nou curs.

Més mirades i rialles maliciases per part de l'alta societat estudiantil. Efectivament, l'alumnat d'aquella escala estava organitzada en una escarida serie d'estrats, tots ells ben definits dins una vertiginosa piramide social. Els nois esportistes, de complexió més o menys atletica, fills consentits d'uns pares adinerats, n'ocupaven el cim, formant un grup compacte. Com els xacals, empraven aquesta consciencia col lectiva per alimentar el seu ego, encebant-lo, a costa del maltracte de les capes masculines inferiors. L'escassetat d'ego en aquesta base més amplia, que era consumit a grans quantitats per l'elit, n'impedia la cohesió que hagués possibilitat una revolta.

En Robert havia dedicat moltes hores a observar aquests fenomens, així com el comportament de tota aquella xusma. Les particularitats del concert del col· legi amb l'administració i la seva situació geografica, condicionaven la procedencia de l'alumnat i definien el caracter i els costums del cim de la piramide, així com de la resta de les capes. Es tractava de nois malcriats, generalment espanyolitzats, de cervell colonitzat, amb afició pels esports, sobretot pel futbol. Les cadenetes daurades, les polseres, el ciclomotor de 49 ce., el pentinat, la roba ajustada i espanyola del Blue Denim i altres marques per l'estil servien per distingir-se en aquest estament i atemorir el bestiar del qual s'alimentaven com vampirs. Majoritariament aquesta elit estava constitu'ida per energúmens d'un tipus anomenat pelao, pero hi havia individus provinents de llars més cultes que no cabien dins aquesta classificació. La norma general era el cabell rapat a l'u o al dos, potser amb cendrer tocant la testa, pero als de més personalitat també se'ls permetia dur el cabell a capa o d'altres maneres. Aquesta classe també constitufa una de les principals fonts d'entrada de droga dins el col· legi, tot i que no n'era l'única. Si no representava la primera font d'estupefaents en quantitat, sí que n'era la primera en la seva legitimació.

Per formar-ne part, no hi havia uns requisits estrictes en relació a la procedencia, sempre i quan hom sabés adherir-se rapidament als costums i opinió de la tropa. Calia ser bo en algun esport, poder-se engalanar amb allo descrit, acostumar-se a parlar castella (si aquesta no era la llengua materna), no tenir gaire escrúpols ni criteri, ser capa<; d'allo més baix, i un caracter decidit, arrogant, que impedís ser devorat pels propis companys.

El grup femení d'aquesta alta societat estava format per les noies que l'elit masculina seleccionava per al seu entorn, atorgant-los legitimitat a canvi d'aparellaments més o menys esporadics. Per l'origen de la seva condició -l'arbitrarietat dels homes- aquestes noies no tenien gaires qualitats en comú.

22

A banda, no cal dir-ho, de la d' estar prematurament desenvolupades i gaudir de bona presencia. Hi havia noies d'alt rendiment escolar i altres de molt baix, de nacionalitat catalana o castellana, dels barris o del centre,amb afició per unes coses o per unes al tres ... Era igual. Calia admetre que la pressió social per a les noies era molt més alta, i ser acceptada en aquest cercle privilegiat oferia garanties d'acceptació, per bé que comportava l'adopció de certs habits viciosos. Tan era així que brillants currículums escolars es veien arru'inats, els darrers cursos, pels habits denigrants a les que se'ls havia incita t.

A en Robert el distreia i l'apassionava estudiar aquells comportaments, encara que ell en patís les conseqüencies, i frufa trobant-hi les similituds amb el món animal. Un cop analitzat, tot resultava tan primari, tan ridícul! Pero, per altra banda, havia apres que comprendre la cinetica del xurriac no el feia immune al dolor que provocava. De sobte un estrepit va fer-li aixecar l'esguard del paviment. Havia tornat a posar el pilot automatic; era a la Via Augusta. I aquell dolor... En alc;ar la vista una quilla enorme sobrevolava el seu cap. Manats de rems sortien del bue, remant amb parsimonia en l'aire, contra aquell cel rogent. I unes siluetes negres, vertaderes ombres que s'inclinaven sobre la barana, traient el cap per la borda, el mira ven fixament, inexpressives, amb una mirada feridora.

WILLIAM FOSTER

23

Com és sabut, dels regims democratics a les diverses polis gregues, només coneixem en detall el d' Atenes. Aquest va anar formant-se i evolucionant a través de diverses i conflictives etapes, que iHustren de forma esplendida la correlació entre presa de consciencia i conquestes polítiques, i la lluita de classes subjacent. Pero resumir-ha aix1 seria simplificar. Els diversos episodis de l'evolució democratica d' Atenes ens permeten reflexionar sobre moltes altres qüestions políticoestrategiques, així com qüestionar la propia democracia com a finalitat en si mateixa.

BREU REPÁS DIACRÓNIC DE L'ORIGEN 1

EVOLUCIÓ DE LA DEMOCRACIA A ATENES

Atenes, influenciada per aquelles noves idees que arribaven de la Jonia, sembla que visqué un moment de ruptura del consens cap al VII aC. Part d'aquesta tensió es <legué a les noves elits comercials de la costa, amb capacitat per arrossegar els seus blocs de ciutadans dependents. La stasis (tensió social límit) coincideix amb un moment de prosperitat de la producció artesanal i del comer\: marítim. Hi havia, per tant, alguns aristOcrates d'aquest sector que no compartien interessos amb la resta. Pero també ana creixent un sector de ciutadans pobres, amos de les terres ermes de les muntanyes. Molts d'aquests es convertien en hektemoroi, un tipus especial d'esclau, per una nova practica usurera que prenia la persona com a garantia del préstec.

Així dones, tot indica que es visqueren episodis conflictius i violents, que van exigir

PART 11.

El rapid pas de la democracia a la demagogia; la nostra herencia

a la classe dominant fer algun moviment. Per Aristotil sabem que les elits buscaren mediadors polítics per evitar una autentica revolució1. Així, l'aristOcrata i arcont Soló (640-558) és escollit per a mediar en la revolta. Davant les ex1gencies d'un repartiment de terres entre els ciutadans que modifiqués les bases objectives de l' opressió, opta tan sols per la prohibició dels préstecs sobre la persona, alliberant els hektemoroi.

El conjunt de reformes van atorgar una participació política merament formal a tota la ciutadania, ja que dividí els ciutadans en quatre classes segons la renta i només les dues més altes podien accedir a les magistratures. Tanmateix, va acabar amb tota distinció per raó de llinatge, va crear una llei igual per a tothom, que es posa per escrit en uns blocs de pedra giratoris al carrer, i posa un maxim legal a l'acaparament de terres.

Les mesures poden semblar del tot insuficients, i certament aixo no atura el procés revolucionari, pero ni tan sols aixo acceptava l'aristocracia, que movia la majoria social per mitja del clientelisme. Per aquest motiu Soló va haver d'exiliar-se, i les seves lleis s' haguessin derogat si no fos pel cop d'estat de Pisístrat (600-527), que ho impedí. La tradició divideix la ciutadania atenenca en tres sectors; els de la plana, dependents de !'aristocracia latifundista tradicional, els de la costa, dependents de la nova aristocracia artesanal i comercial, i els

1 ARISTÓTIL, La Constitució d'Atenes, 5.

26

"de la muntanya", que englobaria els ciutadans amos de terres pobres i els ciutadans sense terres. En aquests es recolzava Pisístrat.

Un primer element de reflexió el trobem

en el fet que fos un tira, representant d'una minoria i per la for\:a, qui garantís uns drets que beneficiaven la majoria i que, a més, foren la base de la futura democracia. En finalitzar la tirania el conflicte es reobrí. Clístenes (570-507), ex-arcont, de la facció de la costa, s'enfronta a la facció d'Isagores, defensora dels interessos de l' oligarquia. En imposar-se Clístenes, aquest va aprovar un conjunt de reformes tan radicals que li han valgut el títol de "pare de la democracia".

El 501 aC crea un nou organ executiu, la Boulé, que constava de 500 membres escollits cada any per sorteig i sense possibilitat de reelecció, a raó de 50 per circumscripció (tribu). Realitzaven el tractament previ de les qüestions a debatre a l'assemblea (ekklesia). Ja que l'any era dividit en deu mesos, cada mes exercien el govern els 50 membres d'una de les deu tribus rotativament i, entre ells, cada dia es realitzava un sorteig per veure qui seria el maxim responsable, a qui es lliuraven les claus de la ciutat, i presidia tant la Boulé com l'Ekklesia (si aquell dia es reunia).

L' Ekklesia o assemblea continua va sent el maxim organ. Escollia els magistrats, aprovava les noves lleis, declarava de guerra i signatura de pau, i escollia els estrategues (únics carrecs importants que aleshores no se sortejaven). Es reunia entre un i tres cops al mes, a petició de la Boulé, i en formaven part tots els ciutadans majors d'edat, que aleshores devien ser més de 40.000. Tanmateix, només una petita part hi assistia regularment, degut en gran part a motius economics; ja que els adinerats podien absentar-se més facilment de les tasques agrícoles de l' oikos o dels seus oficis. Finalment, també els tribunals estaven integrats per ciutadans escollits per sorteig.

IMPERIALISME, CULMINACIÓ DE LA DEMOCRACIA EXTREMA, 1 ADVENIMENT DE LA DEMAGOGIA

Atenes sortí de la 2a Guerra Medica ( 480-479) amb una flota immensa, el que li permeté establir la seva "protecció" sobre la multitud de polis del mar Egeu. Així nasqué un imperi marítim en el que Atenes intervenia en la política d'aquests estats, els cobrava grans tributs, i en saquejava alguns. El tresor d' Atenes creixia exponencialment i comen\:ª una epoca d'esplendor que duraria uns 50 anys. Era l'epoca de Pericles

496-429), l'estrateg més vegades reelegit i que, indirectament, exercí el poder personal des de les files de la facció "democrata".

La classe ciutadana inferior, els thetes (sense terres), que en la guerra tenien la fundó de remers, obviament sortiren refor\:ats d'aquest procés, despla\:ant els hoplites. Aixo facilita que s'acceleressin les reformes en la direcció d'una democracia extrema, seguint el procés iniciat des de Soló, i més tenint en compte la facció a la que pertanyia Pericles. La diferencia és que ara Atenes era rica, podent-se aplicar noves mesures.

La principal reivindicació era superar la mera formalitat de la democracia: si bé, a dreta llei, tots els ciutadans podien participar per igual a l'assemblea i els tribunals, a la practica només els que tenien una situació acomodada podien dedicar tant de temps a la política. Així que Pericles instaura la reforma de pagar una retribució a cada ciutada per cada dia que participés en aquests organs. Ara un ciutada podia deixar un jornaler a carrec de la seva terra el dia de l'assemblea, o podia deixar de treballar aquell dia si el jornaler era ell. Les consequencies d'aixo trastocaren per sempre la democracia grega.

Les assemblees no només esdevingueren multitudinaries, almenys triplicant-se els assistents (més de 6000 persones), el que impossibilita la lliure i espontania participació activa de qualsevol ciutada, sinó que aquests dos ter\:os de nous assistents no tenien cap experiencia política, pel que esdevingueren passius i facilment manipulables. En contra de la polypragmosyne, la participació intensa en l'activitat política, ara es convidava a la apragmosyne, l'absencia de participació; els ciutadans es limitaven a aixecar el bra\: per votar a favor d'una o altra proposta.

27

La democracia muta. Allo característic de la democracia extrema no es que l'estat es trobi sota el domini de la llei, sinó de la massa2•

ParaHelament, Atenes havia esdevingut una polis molt complexa, de tal manera que per a influir-hi políticament calia molta formació i informació. Aquells ciutadans adinerats que comptaven amb el temps i recursos necessaris podien fer-ho, pero el seu vot era irrellevant. És així com neix el demagog ("el que arrossega el poble"), figura clau en la democracia extrema que, servint-se del seu carisma, convencera la

majoria de l'assemblea aprofitant la seva condició de massa ignorant i influenciable. Els demagogs que succelren a Pericles manipularen en benefici propi, cediren a suborns i pressions, compraren testimonis, etc. inaugurant una tradició que arriba als nostres dies.

Per si no fos poc, aparegué una classe sencera de ciutadans que no tenien altra manera de sostenir-se economicament que desenvolupant aquestes funcions públiques. Així, ja no es participava políticament per un interes propiament polític, en vistes al bé

coHectiu, sinó com a mitja per sostenir-se un mateix economica ment. La política s'envileix, així com la justicia, i proliferen fenomens com el de la compra-venda de vots.

28

LES REPERCUSSIONS EN ELS CAMPS DE L1 ARGUMENTACIÓ 1 EL SABER

Abans d'anar a lo polític, cal destacar les implicacions que aixo tingué per al propi pensament. En primer lloc, resulta obvi que la manera d'argumentar, la manera en la que es debat en vistes a formar-se una imatge del món i prendre decisions, canvia totalment. El debat a l'assemblea es mou des de la dialectica, entesa en sentit aristotelic, és a dir, com a debat raonable entre diversos interlocutors al voltant d' una qüestió oberta, a la retorica, art que consisteix a incluir creences o disposicions en un auditori, al voltant d'una qüestió tancada que, per norma general, no admet replica.

Un discurs mal format lügicament pot captivar tant o més que un de ben format. Alfo del que es vol convencer no es qüestiona, es pren com a premissa. Els interessos reals que motiven la proposta no tenen ni per que figurar en l'argumentació. El discurs és només el conjunt d'estrategies argumentatives més eficaces de cara a l'aprovació del públic, al que s'afalagara i atemorira sistematicament amb aquest

2 WERNER JAEGER, Paideia: los ideales de la cultura griega, Mexic, FCE, 2012, pag. 108

3 DIEGO SÁNCHEZ, Teoría del conocimiento, Madrid, Dykinson, 2012, pag 19 i ss.

aquest proposit. L'assemblea ja no decideix després d'un debat obert i racional, sinó que ven<; la proposta, sigui quin sigui el seu contingut, defensada amb el discurs més seductor.

Així dones, va proliferar un nou tipus de filosofs, els sofistes, dedicats principalment a ensenyar l'art de la retorica als aspirants a demagog. La virtut més propia de l'ésser huma sera, per a ells, l'eloqüencia o capacitat de persuadir. El saber es converteix en una for<;a social i passa a estar en fundó de les exigencies practiques de la vida política. Finalment, la persuasió no es posa al servei de la veritat, sinó que esdevé un instrument per aconseguir el que a hom li interessi. Per aixo l'etica s'entén com quelcom totalment relatiu, i igualment passara amb el saber; no podem coneixer les coses com realment són, sinó només com són percebudes a cada instant per cadascú individualment3•

LES REPERCUSSIONS POLÍTIQUES: LES DEMOCRÁCIES REPRESENTATIVES ACTUALS

Des d'una perspectiva contemporania, podem observar com aquell poder que s'havia sostret a la noblesa després de lluites duríssimes, posant la llei per escrit i garantint la igualtat formal en la participació política, gestionat pel conjunt de la ciutadania mitjan<;ant el sorteig i la rotació de responsabilitats, ara torna, sota la disfressa de la igualtat, a la classe dominant. Aquesta ja no és la noblesa, pero sí l'aristocracia entesa com a conjunt de ciutadans ríes o propietaris dels mitjans de producció del moment. Aquesta classe exercira el control sobre un poble alienat i desinformat, mitjan<;ant el finan<;ament d'aquells demagogs amb més carisma i art retoric.

Potser és aquest és el vertader germen de les democracies representatives actuals: la demagogia, i no pas l' original democracia de Soló i Clístenes. Com a l' Atenes de Pericles, avui ens limitem a votar un o altre demagog i les seves propostes, pero la nostra capacitat d'intervenció directa no existeix. Com a l' Atenes de Pericles atorguem el lideratge a aquell o aquella més carismatic i més donat a la retorica del saber parlar en públic, i no pas a la persona íntegra, honesta i millor capacitada. Com a l' Atenes de Pericles, avui la política i l'administració és una professió remunerada, que acaba esdevenint exclusiva, i no pas un servei desinteressat i un honor envers la cosa pública.

JosEP MARIA MARTORELL 29

30

31

Des de la uns anys, es fa un ús de l'androgínia en el camp de la moda i la publicitat. 1 no em refereixo sois al canvi de peces de roba, sinó també a l'aspecte indefinit deis models, ni clarament femenins ni clarament masculins, que

En relació amb l'androgin, esta també la historia d'Hermafrodit, relatada per Ovidi a "La Metamorfosis". L'obra tracta del fill d'Hermes i Afrodita, el qual es resisteix a l'amor de la naiade Salmacis. Ella contrariada, l'arrossega al fons del

El mite de l'androgin

triomfen en els videoclips i en les desfilades d'alta costura. Així com antigament aquestes fronteres eren rígides i delimitaven les actituds i aparences de cada genere, amb el pas del temps, cada cop es van tornant més difuses i permeables. Aquesta ambigüitat de rols crea dones, uns sentiments d'atracció, morbo, curiositat i fins i tot rebuig.

Resulta curiós, com els mitjans de comunicació s'apropien deis referents filosofics, a rtístics i de la mitologia per utilitzar-los com a possibles models de la societat del moment. La figura del androgin no és cap idea nova, ni tant superficial com poden suggerir les imatges publicitaries, ja que apareix des de l'antiguitat en els mites que serveixen per a explicar els orígens de la humanitat. Així dones, el mite de l'androgin, té un caracter simbolic, que explica i representa la unió deis oposats i la conjunció deis sexes.

Aquest terme ja apareix en "El Banquet" de Plató, on descriu que la humanitat estava dividida en tres generes (masculí, femení i androgin). Segons el filosof, aquests primers humans eren uns éssers arrodonits, que tant podien ser masculí-masculí, femení-femení o l'androgin, que estava format pels dos generes. Revoltats contra els déus, Zeus els va castigar llen�ant-los un llamp que els va dividir en dos. Des de llavors diu el mite, que l'home i la dona es passen la vida buscant la seva meitat. Aquesta historia perviu en la cultura occidental i utilitza la figura de l'androgin separat per explicar la necessitat de complementació que els homes i les dones busquen entre sí.

Cristina Lavilla

32

llac i demana als déus la seva unio eterna, així els seus cossos es fusionen en un ésser de doble sexe.

Com diu Raimon Arola en el seu article sobre l'androgin, aquesta figura representa ria la forma completa de la creació, a la qual s'arriba després de superar la dualitat de la creació caiguda. Aquest ésser ha estat representat al llarg del temps per altres cultures i pensaments. Per citar tres exemples, ja a l'Índia,

l'ésser de doble sexe, representa la for�a i la llum de la qual sorgeix la vida, és a dir, el Lingam. També la civilització asteca coneixia aquest mite, Quetzalcóatl o la serp emplomallada representa la concepció que reuneix en sí els valors separats deis principis i deis sexes que existencialment es contraposen. Es tracta d'una divinitat generadora, íntimament lligada amb l'arquetip de Bessons (Geminis) (Cirlot, J. E. 1 978: 67). Per finalitzar, en la tradició alquímica, l'androgin és un deis símbols principals en la cerca de la pedra filosofal, el qual es representa amb dos caps i duu amb freqüencia la paraula Rebis o cosa doble. Així mateix el caduceu hermetic o de Mercuri, és un altre símbol de la unió deis contraris.

En el camp artístic, també trobem referencies d'aquest mite, ja en el Tarot, a la carta número XV, apareix el Diable amb pits de dona i organs sexuals masculins. Dins del simbolisme, trobem artistes com William Blake, el qual ens presenta una pintura de Satanes amb cos maculí, rostre femení i el sexe ocult. També són notoris els personatges de Leonardo Da V inci amb un caracter ambigu i androgin, especialment una de les seves pintures de Sant Joan Baptista.

Podria seguir citant més exemples, pero després del breu tast de la importancia d'aquest mite a través de la historia de la cultura humana, torno a la evident influencia deis mass media en la creació d'identitats. Un deis exemples més clars dones, és l'ús a nivell simbolic de la representació d'antics mites subvertits pel poder i inadvertits per la majoria de les persones que ho consumeixen. Tot i així, no entraré a aprofundir en quant l'ús del model de l'androgin. Podem pensar si aquestes modes estan prefabricades des de "dalt", o bé són el resultat d'una epoca de crisi. És cert que a l'actualitat no hi ha res definit ni segur i que es podria tractar d'una reacció a un model de societat més polar i més rígid. Una societat on els papers a interpretar estaven més delimitats i la vida transcorria encarrilada en un sentiment de seguretat encara que fos fals.

33

Després de vint­i­cinc dies plorant, les

llàgrimes havien fet pas per galtes i coll i

baixaven com per un camí segur i

conegut cap al terra, sense pressa però

tampoc preocupant­se massa de trillar el

pas, anaven sense esma cap al centre del

món. La primera determinació que va

prendre va ser deixar de lamentar­se i

anar a prendre una mica la fresca,

eixugar­se els mocs amb la màniga i les

llàgrimes que encara regalimaven amb

el mocador brodat marca Guash, un

regal de la Cinta que odiava

profundament per antihigiènics i

passats de moda. Ell els preferia de

paper. Es va incorporar, es va

aixecar i va deixar enrere el llit humit

on havia naufragat amb noses i

records setmanes senceres. Pudia com

tota ella. Amb un drap, va construir un

aplic de tela per aguantar­se les galtes

malmeses per tants dies de flonjor

contínua, de desgast constant, se les va

nuar al clatell ­ben fort­ i va baixar al

carrer. Havia decidit moure les cames

encarcarades per tant de plor i

immobilitat i ho feia. Les cuixes

fregaven el seu esvaïment una amb

l’altra i els turmells inflats reposaven

ara sí ara també menant el cos camí de

l’aire lliure. No, plorar no li havia fet

cap profit, ni al cos ni al cap.

Més aviat tot el contrari. El cos

no el podia ni moure

convalescent com estava de

tanta inactivitat i el cap ja no li

bullia per res, i quan dic per res

és d’això mateix del que parlo:

per res. La bogeria hi havia

senyorejat massa hores, massa

dies, massa setmanes inclús.

Lluny quedaven els primers dies

sense sol, les primeres nits de

vetlla, quan havia plorat

desconsoladament, odiant i

estimant alhora, fregant­se

les coves dels ulls fins a fer­

se mal, enrogint­los de sang;

després va perdre la noció del

temps, va perdre la noció de

l’espai i, quan va decidir tornar a

la llum del dia ho va fer sense

pensar­hi, com qui s’aparta de la

trajectòria d’un cop que li ve,

sense plantejaments ni grans

raonaments, així com sona, per no

rebre més foscor, pura

supervivència. Res del que era

part del domini corporal no li

responia, ni cames ni músculs ni

turmells ni genolls ni la

L'Oncle Ausèbio l'Ancès

34

necessària coordinació entre tots ells. A

més, les llàgrimes li havien estovat el

cervell... i els records, si hi eren, no

fluïen massa nets ni clars al seu

pensament. Hi feien cap retalls de sons,

de paraules, de cares, de converses, de

tot menys alguna cosa amb sentit

complet. Les cares no sabia a qui

corresponien, les paraules no s’afegien

una rere l’altra construint res

mínimament coherent i les escenes

semblaven tretes de mil i un retalls de

fotogrames de pel∙lícules velles sense ordre

ni concert. El terra de l’habitació s’omplia

de tot el que ja no servia, embolcalls

lluents tranquil∙litzants, botelles de ginebra,

cervesa i vodka, totes buides.... I una ferum

de deposicions humanes que va reblanir el

seu propi vòmit. Cartons de llet buits,

embolcalls de pastes buits, bosses de

patates buides, bosses de pa de motlle

buides i merda, molta merda que la gent del

teatre li havia desitjat sempre abans de fer

una bona actuació. Ara, però, era la seva

pròpia merda la que l’envoltava. El llit hi flotava enmig, tal

com el seu cervell s’entestava a no acabar ofegat enmig

d’ella. Vint­i­un graons més avall, el sol li va fer recordar

dolorosament els seus problemes amb la llum excessiva. Els

dies i les nits de tancament havien fet la seva feina. Si les

cames ben just l’aguantaven dreta, els ulls, de cap al bat de

sol i acostumats a una penombra més o menys constant

durant tant de temps, només interrompuda per la foscor total

de la nit, li responien a l’agressió de la llum amb un dolor

desconegut i absolutament molest. Fou com si algú els obrís

per omplir­los d’alcohol de 96 graus. Un dolor profund la va

obligar a abaixar el cap. Ni les ulleres de sol havien

aconseguit aturar el cop i les seves mans s’hi van haver

d’aplegar ràpidament per tal que les òrbites no li esclatessin.

El dolor, però, ningú el va poder alleugerir. Mentre intentava

recolzar­se al bastiment de la porta per no caure al terra.

­Somies o et ve de gust una excursió en bicicleta?

­Perdona..., ­Ei. ­Perdona però ara mateix no sé qui ets. Qui

ets? ­Va, no facis l’imbècil. Sóc jo. ­I qui ets tu? ­Sóc Maria.

No diguis que no em coneixes. On t’havies fotut? ­He estat a

casa, plorant. ­Si ja fa un mes que no et vèiem, pensàvem

que t’havia passat alguna cosa. Inclús

vam venir a casa teva, però com que

sempre que vam trucar ningú ens va

contestar, al telèfon no s’hi posava ningú i

no volíem muntar el número de trucar a la

policia... ­Ja. ­Després de la festa a casa

de l’Anna, quan tu vas marxar amb el paio

aquell, que no t’havia vist... i d’això ja

deu fer dos mesos. Sabia que sortíeu

perquè altra gent que sí us havia vist m’ho

havia dit, però si no... ­Quin paio...? quina

Anna? ­Dona, no facis aquesta cara de

sorpresa, l’Anna de Castelló, la cabroneta

de l’Anna, organitzadora de festes al xalet

dels seus avis a la Móra. ­I quin noi? ­Em

sembla que es deia Carlo, però no cal que te

n’amaguis. Jo no sóc l’Anna i, és clar, a mi

m’és igual que t’enrotllessis amb el novi de

l’amfitriona. ­Mira, estic una mica

malament i tot això que ara em dius... Així

35

que me’n vaig anar amb el paio de l’Anna...

­Sí clar, tanta canya no és bona. Les amfetes ja

tenen això. I barrejar­les amb èxtasi, coca i

whisky, què més vols? ­Mira, perdona... Me’n

torno a dintre a casa que no em trobo massa

bé. ­Béo, ja ens veurem. A veure si fas cap

algun dia pel Cau. Quina boira pel cos. Ni

esma de tornar cap a dalt però en tens la

necessitat. No pots sortit al carrer si la gent et

coneix i tu no identifiques ni la seva veu.

Potser has rebut algun cop i ara no te’n

recordes de res. I el paio aquest de què parlava

aquesta veu... Un altre cop les escales cap a

dalt. Ara la boira mental et fa perdre i no saps

ben bé com sortir­te’n. Et cal molta força de

voluntat si no vols perdre­ho tot en la pujada.

La debilitat arriba a punts lamentables i ja no

saps com dirigir­la. T’arrossegues. El cos es

belluga amb més voluntat que tècnica. No en

cal massa per moure'l però és més que evident

que tu no en tens gens. T’imagines una

habitació plena de gent mirant­te mentre tu

entafores una polla de plàstic en el cos d’un

noi que es tomba i amb un gest de dolor el

demana que no paris. I tu no pares. Hi entres i

hi tornes a entrar. El lubricant s’ha esfumat i

ara és el cautxú dur que penetra en el seu cos i

s’engana a les parets del seu cul. Tu fas

d’home, amb el teu cinturó de cuir coronat

amb un penis immens que fa, però, la seva

funció benefactora: obrir­te a un món de

coneixement que saps pregon i fosc. T’hi

abandones perquè els que t’envolten et

demanen amb les seves mirades que en volen

més. Agafes el noi per la cintura i des de

darrere t’entafores tota tu dins d’ell mentre

claves les dents al seu coll des de darrere. El

crit esgarrifa però a tu només t’excita. Et fas

por però no t’atures. No t’atures perquè en els

abismes de la teva foscor la llum que hi

habitava és la teva vida i viu en els camins de

la por. La clau entra fàcilment i la porta es

reobre sense problemes. Però es llavors quan

ho sents. Vint­i­cinc dies convivint­hi t’hi

havien adaptat la sensibilitat, més encara te

l’havien adormit per no patir el fàstic, però la

sola baixada al carrer i la tornada al pis

ha obert les teves narius a noves olors

molt més normals. La bafarada gairebé

et tomba, però saps que cap a baix no

post tornar­hi i el pis és l’únic lloc segur

per a la teva debilitada anatomia.

Vomitaries si tinguessis res a dins, però

notes com les basques només remouen

el teu dedins i tot i que et rasquen

l’interior per arranca­hi alguna cosa

36

sòlida només hi troben el got d’aigua que

has engolit quan has obert els ulls.

Recuperada de la primera impressió, la

segona encara és pitjor. Notes una segona

fortor molt més concreta que penetra pel

nas, et rasca els conductes de l’olor, et

destrossa l’interior, et regira la panxa i

t’estira durament la mica de res que viatja

per l’estómac sense destinació. Si hi

hagués res més per expulsar ho hauries

vomitat ja, però la buidor de tants dies

plorant t’ha assecat l’ànima i

l'estómac. Ni saliva pots

treure tot i que les arcades

són tan accentuades que la

cara primer i el cos al darrere

piquen contra el terra i

t’aplanen les faccions enmig

del dolor. Les cames han

cedit. És normal, un a un els

cops de fuet han anat

amorosint al pell, fent­la

canviar de color, irritant­la,

escaldant­la, esberlant­la i

omplint­la, finalment, de

sang. La sang ha fluït

suaument per les natges del

noi i tu has tingut una

reacció que ha encantat els

ulls dels que et miren. Enmig

d’aquell brollador de sang li

has omplert el cul amb el teu

puny. No ha estat una

penetració suau i plaent. Ha

estat només producte de la força. Amb el

puny has vençut el seu cos, has entrat en

el seu cul i ell ja no s’ha queixat. Només

n’has sentit el crit esgarrifós de qui no

entén com les entranyes li cedeixen i els

teixits es trenquen, sense possibilitat de

tornar enrere. Un cop el joc tancat, ets tu

qui ha experimentat el plaer més sublim.

Amb el puny dins, ets tu qui mana. I ara

no és un joc més dels que tant t’agraden.

Ara la cosa va de debò. Ho saps tu i ho

saben els qui et miren. No pots anar­te’n

–el cos ja no respon després del sobreesforç­

però tampoc saps com suportaràs ni un segon

més allò. L’espessor de la pudor era tan

insuportable com la incertesa del seu origen.

Prenent força i abandonant tota mena de

sentiments a què fa temps que has renunciat,

tanques la porta darrere teu i mig

incorporant­te encamines passos arrossegats

cap a l’habitació que t’havia allotjat durant

els dies i les nits, els vint­i­cinc maleïts dies

de plors i llàgrimes. Llavors ho veus, alhora

que una olor fètida i

nauseabunda es fa més intensa i

remena fins els últims racons de

la teva panxa per extreure’n més

i més arcades, com si es tractés

d’una competició internacional.

El cos està trasbalsat, l'estómac

et demana alguna cosa per

llençar a l'exterior i aviat

t'adones, un cop més, que no hi

ha res de res. Ets buida, estàs

buida. El teu interior és buit del

tot. La taula del menjador està

coberta amb un mantell. I les

restes cobreixen tot el seu

damunt. No ho pots mirar però hi

fixes al vista. T’esveres. Com

pots haver estat tants dies al

costat mateix i no recorda­ho, o

com a mínim notar­ne les

conseqüències? No ho entens. Hi

has compartit la casa, l’aire, el dia

i la nit i no te n’havies adonat,

però, i qui era ell? Tens les mans gelades, les

hi apropes i les hi entafores. Quan ja les

treus tan fredes com quan les hi has posat,

una llàgrima se t’escapa i els teus llavis,

secs, deixen anar dues paraules: “Més lluny,

hem d’anar més lluny”. Busques el “Viatge

a Itaca” de Llach i recordes l’Oleguer. Rius

com una boja. “...dels arbres peduts, que

ara...” Mai la música havia tingut tanta raó ni

t’havia fet sentir tant. Carlo, damunt la taula,

riu bàrbarament.

37

DE

MAJORIES 1 MIN O RIES

-Mamaaaa ... Comprám aquestes bambes grogueeees!--1, per que, Manel?--Es que tothom a dasse porta bambes grogues--1 si tothom es llen�a per la finestra, tu també t'hi llen�aras?-

L'advertencia més dassica que intentava despertar l'esperit crític en nosaltres quan érem petites, perd for�a a mesura que ens fem grans. Alguns hi van veure només un consell per a conservar l' originalitat. Pero potser es tractava d'una alerta molt més vital: ¡la majoria no té per que tenir la raó! Aquest breu repapiejar va dirigit a tates aquelles que creuen que ens hem de governar segons el que digui la majoria, o bé pels partits més votats. Fins i tot a aquelles que pensen que la independencia s'ha de fer només quan la majoria ho vulgui ... i com la majoria vulgui.

Invoquem la majoria quan ens convé, és dar, pero en canvi ni tan sois l'anomenem quan els partits d'ultradreta guanyen en certs pa'isos europeus; aleshores simplement ho condemnem. La majoria només compta quan ens dóna la raó.

¿Hi ha potser una implicació IOgica entre que la majoria prengui una decisió, i que aquesta decisió sigui la correcta? Salta a la vista que no. L'experiencia ens ho confirma, per exemple, quan una majoria decideix torturar, esdavitzar o anihilar una minoria. La historia contemporania europea no esta mancada d'exemples; el partit nazi també va obtenir la majoria al parlament. Pero no cal arribar a aquest punt per entendre-ho.

Ja Socrates va cagar-se en la democracia. 1 la seva petita rebel-lió contra els sofistes marca, precisament, el naixement de la filosofia dassica. Examinem el seu raonament: Si el bé es pot aprendre aleshores consisteix, almenys en part, en un conjunt de coneixements. Si el bé es pot aprendre i és coneixement, aleshores no es dóna de forma espontania en els éssers humans. Si no tots els humans coneixen ni obren segons el b,é, quin sentit té que obe'im la decisió de la majoria? Es que tenim la certesa que la majoria té un coneixement o una intu'ició que li permet discernir sempre el bé? Nosaltres podem afegir: si fos així, segurament no viuríem en capitalisme.

En termes més contemporanis: si ens considerem revolucionaries i maldem per convencer la societat d'abandonar velles alienacions (religioses, de dasse, de genere i sexo-afectives, nacionals, racistes, etc.), aixo és perque partim de la base que la majoria de la societat -nosaltres indoses- no s'ha deslliurat de les esmentades alienacions. Quin sentit tindria aleshores basar la consecució deis nostres objectius en el suport "demacra.tic" de la majoria? Si la majoria s' o posa a realitzar aquests canvis, deixarem de persistir? Altre cop la majoria només compta quan ens dóna la raó. 38

Malgrat tot continuem posant-nos la democracia a la boca, potser perque intu'im que aquesta és la millar manera de guanyar-nos la gent. Pero en aquest joc nosaltres sempre tenim les de perdre; en els regims polítics demagogics com el nostre, la majoria ja fa segles que no és més que una justificació de caracter ideolOgic per a les polítiques de la dasse dominant, per al manteniment de l' statu quo. Conseqüentment, si volem ampliar els nostres suports socials en vistes a la consecució d'una majoria, aixo ens obliga a fer renúncies en el nostres plantejaments, que es veuen així minvats o arrossegats cap al que la gent "pot entendre". Pero la fundó d'un moviment polític no és adoptar els plantejaments de la majoria social, sinó precisament influir en la majoria social per traslladar-hi els nostres plantejaments!

Posem per exemple el cas del procés cap a la independencia. Podem justificar-la perque és el que vol la majoria. Pero aleshores trobarem diversos problemes. En primer lloc, potser la majoria no vol la independencia. Tan senzill com aixo. En segon lloc, aixo converteix el tema de l'alliberament nacional en una qüestió relativa: si la majoria pensa que la independencia s'ha de fer d'una determinada manera (un estat capitalista liberal, per exemple, o un estat totalitari), aleshores la bona independencia sera aquesta. ¿O la majoria sí que valdria per justificar la independencia, pero no quina independencia? Queda, és dar, la qüestió territorial. Com que, suposadament, una majoria al País Valencia no recolzaria la independencia, aixo ens autoritza a deixar de banda la població catalana d'aquell territori en el procés cap a la independencia. El que també es trasllada en una alteració del nostre discurs.

Pero el bé, l'etica, no pot ser una qüestió relativa a l' opinió de cadascú. Com es veu, el criteri de la majoria ens arrossega sempre cap a la retOrica que tot ho justifica. En principi volíem la independencia basant-nos en la nació; "a cada nació un estat" per dir-ho de senzillament. Pero acte seguit la nació (el poble treballador catala) deixa de ser el subjecte polític, donat que la població considerada és la d'una regió, i no pas la de la nació sencera. Vist així, resulta obvi que no hi ha fonament polític, ni de dret, per la independencia que s'intenta fer. 1 tot sovint ja no defensem el Dret a l' Autodeterminació, donat que aquest empara els pobles, sinó el Dret a Decidir, que empara les institucions reconegudes, i aixo s'adapta molt millar a la realitat de la Comunitat Autünoma de Catalunya. Buala! Pensavem que nosaltres influíem en la majoria, pero resulta que aquí la majoria condiciona el nostre discurs.

1 a tot aixo, com es forma l'opinió la majoria? "El que s'anomena opinió universal és, considerat clarament, l'opinió de dues o tres persones; ens en convenceríem si poguéssim observar la formació d'una d'aquestes opinions. Veuríem que són dues o tres les que al principi ['adopten o plantegen i afirmen, i amb qui es va ser tan benevol de suposar que l'havien examinat a fans: sobre el prejudici de la capacitat suficient d'aquestes, altres van anar adoptant l'esmentada opinió; i, per la seva part, a aquests els van creure molts altres, la indolencia deis quals els aconsella millar creure sense més que no pas comprovar fatigosament. Així cresqué día a día el nombre de tals partidaris indolents i creduls: dones com l'opinió ja tenia un bon nombre de veus a favor seu, els següents van pensar que només podía haver-ho aconseguit gracies a la bona fonamentació deis seus raonaments. Els que quedaven s'anaren veient obligats a admetre allo generalment admes, per no passar per caps inquiets que es rebel·len contra opinions de validesa universal, o subjectes impertinents que pretenen ser més llestos que el món sencer. En aquest punt l'assentiment es converteix en una obligació. D'aquí endavant, els pocs capar;os de jutjar es veuen obligats a callar: i als qui els esta permes parlar són aquells totalment incapai;os de tenir opinions propies i un criteri propi, que no són més que l'eco d'opinions alienes; aixo no obstant són els defensors més zelosos i intolerants de les mateixes. Dones el que odien en el que pensa d'altra manera no és tant l' opinió diferent que professa, sinó l'atreviment de valer jutjar per un mateix: cosa que ells mai es resalen a fer i del que en el fans són conscients. En resum, són molt pocs els que poden pensar [per si mateixos], pero tots valen tenir opinions: ¿quina altra cosa queda fer, dones, que agafar-les directament deis altres, ja del tot llestes, en comptes de forjar-les per si mateixos? Sent així les coses, ¿de que val la veu de cent milions de persones?" (Schopenhauer, El arte de tener razón, Madrid, Alianza Editorial, 2015, pags. 61-62)

La realitat apreta: podem esperar a que la majoria es decideixi a votar un nou model economic i polític, pero mentrestant aquest model continua explotant, oprimint i matant cada dia.

William Foster 39

40

41

42

43

Do you want a

guided tour?Me llaman educadora, pero puedesllamarme como tu quieras.Qué quieres que diga y lo diré.

Hablo de la estética postmoderna y suhorizontalidad rizomática aespeculadores. Otro día, de las lindezasde la pedagogía a unos estudiantes demagisterio que todavía tienen ideales.De la esencia de lo popular a viejitosque vienen a ver una época, si cabe,más triste que la de ahora.

Construyo castillos en el aire por dinero.Pero en vez de poner un tornillo en unatuerca, balbuceo contenidos dirigidos aunos usuarios, que no ciudadanos. Mepagan por contar cuentos. De castillos yprincesas, de héroes y malhechores, deprostitutas y queers.

La retórica, hoy, es la fábrica de lospobres. Los clowns de la sociedad de unespectáculo que no acaba. Dime quéquieres oír, porque soy toda tuya. Laprostituta de un saber que se pagadepende de quién tenga delante.Coleccionistas, miembros eméritos dedudosa moral, niños, niñas, profesores aquien educar.

De qué están hechas las ideas y te diréqué de dinero. Porqué el lugar que lasvende, las ofrece por muy poco. Treseuros la hora.

Qué duro está el oficio.

Laia Masó

44

r�titxi,$m� �igitílf be&

tttótf ,$ v-iv-�ttt,$ La doctrina de Manes (c.215-276) i la secta dels maniqueus ha perdurat i ressorgit sota diferents formes en la historia. Darrerament, ha trobat el definitiu caldo de cultiu en la construcció neoliberal de la realitat i les arrels metafísiques del capitalisme postindustrial. La relígíó uníversalísta defensava l'eternitat de la lluita entre el bé i el mal, dos princ1p1s irreductibles reflectits en el dualisme antropolügic radical. L'esperit huma prové de Déu sent la 11llum", a la qual apropar-se mitjan\ant la practica de l'ascetisme, és a dir, la progressiva separació de les pulsions corporals, representativa del menyspreu pel demoníac món físic i organic. Per al maniqueisme, tant Zoroastre, com Plató, Jesús i Buda haurien estat enviats a la humanitat per tal d'assistir-la en l'alliberament camal de l'esperit.

Les implicacions etiques d'aquesta escola del pensament han trobat una comunitat de fidels en la corrent transhumanista, una xarxa d'inteHectuals estesa globalment en institucions academiques, govemamentals, agencies reguladores, comites de bioetica i altres talaies de la producció cultural capitalista, la qual propugna la necessitat de progressar vers la posthumanítat mitjan\ant l'alliberament

de les constriccions de la corporeltat natural. Ha 11mort" el temps de la iHustració, l'educació popular, de la subversió dels valors i les condicions socials que els sustenten per canviar les consciencies; gracies a les tecnologies biomediques, cibernetiques i nano, assistim al naixement dels 11posthumans", per fi capa\OS de superar les penúries de la condició mortal: malaltia, dolor, frustració, lletjor, desigualtat, set i fam... ignorancia cosmica! De la mateixa forma que la moral transhumanista, el maniqueisme negava la responsabilitat humana vers els mals comesos en la corrupta societat, en tant que no els considerava fruit de la lliure voluntat, sinó del determini dels vicis d'allo físic sobre les nostres vides.

De la boca dels nous intel · lectuals tecnofils proliferen múltiples discursos fonamentats en una teoria del coneixement que -a partir de la generalització ín-extremís de conceptes com l' energia o la informa ció a nivells d'abstracció quasi metafísics­defensa la tangibilitat d'un pont explicatiu entre la realitat biologica del material genetic i la realitat cultural del pensament huma, concretada en la producció tecnica de la cibernetica. En aquest sentit, Raymond Kurzweil -enginyer en cap de Google- ha establert una serie de fases evolutives, cada vegada més accelerades, en que, al final, "els nostres processos d'informació saturen l'univers, i el transformem en materia intel·ligent. Aquell dia, l'univers despertara", prediu.

La supeditació de tot progrés social a la socialització mitjan\ant el mercat de la tecnologia per controlar i transcendir la naturalesa física, pretén aparcar tot projecte revolucionari /1 a la moderna", orientat a la subversió de l' ordre social i de la propietat capitalista dels mitjans. Els discursos centrats en l'autogestió comunal dels recursos, i l'educació popular com a mitjans

45

de conscienciació entorn a la necessitat de construir una altra forma de vida, passen a ser considerats fracassades utopies i 11vells" tipus de consciencia mancats de base científica.

La classe capitalista ha empres una nova ofensiva d'acumulació originaria o primitiva-en termes de Marx-, la qual es caracteritza per la introducció for\ada del mercat en un nou ambit de la vida mitjan\ant l'expropiació massiva d'aquest. La darrera fase d'acumulació originaria fixa el seu objectiu en la tecnificació medica de tot fenomen biolügic i genetic, entre els quals es troba la reproducció humana com la 11joia de la corona natural" dels fruits prohibits al mercat. La relació d'aquest procés amb la tecnificació de la reproducció humana i la vida en general, rau en la transició que s'efectua de la reproducció com a activitat autoadministrada, a la seva heteroadministració mitjan\ant el mercat i el sistema sanitari. El procés a través del qual la normalització del recurs a la procreació medicament assistida suposa un pas vers l' heteroadministració de l'activitat reproductiva té el seu origen en el descens generalitzat de la fertilitat en les societats postindustrials. La causa d'aquest fenomen rau en l'alta exposició quotidiana a substancies contaminants com els disruptors endocrins, així com l'estres sofert arran del ritme de vida i el creixement del retard en l'edat de concepció dels fills. De la mateixa manera que la burgesia extraterrestre de They líve, mitjan\ant la tecnificació industrial de tot el planeta, els capitalistes adapten el medi natural a les seves condicions d' existencia, una existencia paraHela a la de la classe treballadora, cada cop més a vessada al bolcatge de les consciencies i el pensament en el món digital, per tal de relegar el treball productiu i extractor de materies primeres al proletariat físic. Si la lügica capitalista exigeix la intoxicació del medi fins a la seva total insalubritat, així com la presencia instantania del treball contractat en qualsevol punt del planeta, el progrés passa indubtablement per l'ampliació de la frontera de possibilitats de producció mitjan\ant la digitalització de la consciencia i la personalitat per tal de ressituar la base d'una vida posthumana en servidors immortals.

Com ja criticava l'any 1819 !'economista socialista utopic Sismondi, «ens trobem en una situació totalment nova per a la societat... tendim a separar tota classe de propietat de tota classe de treball», i amb la darrera separació entre la fiscitat analügica del cos treballador i la direcció tecnica de la biologia humana sota lügiques i ritmes digitals, esdevé més difícil el procés de conscienciació sobre el valor social del propi treball; en altres termes, la classe capitalista aprofundeix la nostra alienació, degradant-nos en proletariat zombí.

La zombificació de les nostres vides es manifesta en les relacions socials mediades per l' ús de les xarxes socials i internet. El regne de la mentida triomfa i pren for\a constituent en el moment en que els perfils de facebook, twitter, instagram ... esdevenen la nostra identitat mitjan\ant el progressiu buidatge del valor de la presencia material en pro de la digital. El Comite Invisible anomena 11 crisi de la presencia" a la generalització d'aquest fenomen.

És si més no suggeridor que els maniqueus sacralitzessin el paó blau (Pavo crístatus), en base a la idea que els colors del seu plomatge revelaven els diferents estats espirituals pels que passava el cos en el curs vers la purificació i transformació en esperit diví. Som aus sobrecarregades de fútils ornaments que emmascaren la desertització de la nostra realitat social-material, i el fet que sota el pesant plomatge sols es troba una fofa forma, un pollet gros, que malgrat els múltiples discursos sobre la transcendencia, mai ha apres a volar en estol.

Dr Love & Mr Hate

46