tema 2.a. histÒria espanya. al-andalus

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 2. A Edat mitjana

AL-ANDALUS Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

TEMA 2. AL-ANDALUS I ELS

REGNES CRISTIANS EDAT MITJANA

TEMA 2.- AL-ANDALUS I ELS REGNES CRISTIANS

2.1.- Etapes de l’evolució política d’Al-Andalus. L’ocupació musulmana (711) i la creació de l’Andalus (711-1492).

2.2.- Diversitat ètnico-social en Al-Andalus.

2.3.- Formació i localització geogràfica dels primer nuclis cristians al nord: Astúries-Lleó, Castella, Navarra, Aragó i

comtats catalans.

2.4.- L'expansió cristiana del segle XIII.

2.5.- La conquesta i repoblació de les Illes Balears.

2.6.- El diferent paper de la corona i les corts a Castella i a la Corona d'Aragó.

BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Història Espanya



PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

2.1.- ETAPES DE L’EVOLUCIÓ POLÍTICA AL-ANDALUS

► Als 40 anys Mahoma va començar a predicar l’Islam, una nova religió.


► L’any 622 Mahoma va fugir de la

Meca, la seva ciutat natal, a Medina

(hègira).

► Mahoma (571-632) funda un Estat

teocràtic (el califa té el poder

religiós i el polític), uneix els pobles

d’Aràbia i comença una ràpida

expansió territorial per la península

d’Aràbia.


► A la seva mort, l’any 632, els seus seguidors

es van llençar a la conquesta del món.

► La seva expansió en 150 anys va ser

impressionant. Després d’aquesta fulgurant

expansió des d’Aràbia, l’Islam desembarcà

des de la plataforma magrebí (711) i va

conquerir el regne dels hipanovisigots de

Toledo, i es passà a denominar Al-Andalus.


► Barrejant efectivitat militar (cavalleria) i habilitat política (pactes de

capitulació), els musulmans (àrabs, siris, berebers) aconseguiren dominar

pràcticament tota la península. Començava així una llarga etapa de vuit segles

que ens ha deixat una empremta cultural de gran importància, afavorida per la

gran riquesa econòmica del món andalusí.

IMPERI ISLÀMIC

2.1.- ETAPES DE L’EVOLUCIÓ POLÍTICA AL-ANDALUS EXPANSIÓ ISLÀMICA

► L’any 711 entraren a la península Ibèrica per l’Estret de Gibraltar pobles àrabs, siris i berbers,

la invasió fou molt ràpida i en 3-4 anys ocuparen tota la península, perquè es van saber aprofitar

dels conflictes interns de la monarquia visigoda i la indiferència de la població davant la seva

caiguda. Gairebé no hi va haver resistència.


► En el nord d’Àfrica, recentment islamitzat, es trobava com a

governador el valí Musà, que va enviar al seu lloctinent, Tariq, a la

conquista de les terres hispanes, entre el 711 i el 714. Va venir per

ajudar a una facció del visigots, als fills de Witiza, que es disputaven

el tro amb Roderic (don Rodrigo), darrer rei visigot. Una vegada

establerts, obligaren a tots els habitants a convertir-se a l’Islam, tot i

que van permetre la no conversió als jueus i als cristians, a canvi de

pagar uns impostos.

EXPANSIÓ ISLÀMICA


► 2 fases de conquesta i expansió:

► - Primera fase (711-716): Es va iniciar

després de derrota de Roderic a Guadalete

davant l’exèrcit dirigit per Tariq. Els

musulmans feren expedicions de pillatge i

comprovaren la feblesa de l’estat visigot, per

la qual cosa un nou conjunt d’homes s’afegí

als vencedors. Es formà un nou exèrcit

musulmà, que va recórrer la península amb

poques dificultats. Cap a l’any 716, la major

part de la península Ibèrica havia estat

conquerida. Molts nobles visigots firmaren

contractes que els permetien conservar les

seves propietats.

► - Segona fase (716-732): Va ser més dura, es

tractà de la conquesta de terres properes als

Pirineus. L’any 725 la conquesta continuà

caps als regnes francs, on foren derrotats per

Carles Martell (Poitiers, 732), i recularen

cap a la península Ibèrica. Tampoc van ser

capaços de conquerir la franja cantàbrica.


► L’evolució política d’Al-Andalus es va caracteritzar per la inestabilitat. Al-Andalus mai va

poder superar els enfrontaments i les disputes pel poder entre els diferents grups tribals àrabs,

als quals es van sumar els nous musulmans de diferent origen ètnic presents a la península:

sirians, jordans, diferents tribus berbers i, finalment, musulmans d’origen hispà, que eren

coneguts com muladís. Aquests grups es van assentar a Al-Andalus mantenint les seves identitats

tribals i ètniques, i no van arribar a cohesionar d’una manera completa. Per això, quan el poder

central donava mostres de feblesa, cada grup intentava assentar el seu propi poder polític

independent, i s’enfrontava als veïns.

► La seva història política es divideix en DIVERSES ETAPES, segons l’organització política

d’Al-Andalus: Fases del domini musulmà de la península Ibèrica

1-Emirat dependent del califat Omeia de Damasc (711-756).

2-Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929).

Abd al-Rahman I.

3-Califat de Còrdova (929-1031). Abd al-Rahman III.

4-Primers regnes de Taifes (1031- 1086).

5-Període Almoràvit (1086-1144).

6-Segons regnes de Taifes (1144-1157).

7-Període Almohade (1157-1212). “Navas de Tolosa”.

8-Terceres Taifes (1212-1238).

9-Regne nassarita de Granada (1238-1492). Reis Catòlics.


► 1.- Emirat dependent del califat Omeia de Damasc (711-756). Província (o waliat).

► Els musulmans varen crear un imperi amb capital a Damasc (Síria). El califa de la família Omeia

era la màxima autoritat política i religiosa de l’imperi islàmic. Al-Andalus es va convertir en una

província (o waliat) més, d’aquest imperi, un territori comandat per un governador polític i

militar, nomenat pel califa, un emir que dirigirà la política en nom del califa i depenent d’ell.

1



► En aquesta etapa es produeix la invasió de la península i d’una part de França.

► En un principi, no crearen una colònia de poblament, sinó d’explotació perquè els ajudés a

expandir-se per Europa. Però, en el 732, els musulmans foren derrotats per Carles Martell, padrí

de Carlemany, en la batalla de Poitiers, que frena l’expansió musulmana pel regne dels francs.

Després de la derrota a Poitiers, es plantejaren l’assentament definitiu.

BATALLA DE POITIERS, 732



► Al territori peninsular ocupat, entre el 714-749, hi va haver lluites constants entre els diferents

grups invasors, ja que les tribus àrabs volien controlar el govern, a més hi havia discriminacions a

l’hora de repartir els territoris (els àrabs reberen terres fèrtils i els berbers es varen veure relegats

a les zones de muntanyes, menys propicies pel desenvolupament).



► La tasca dels emirs dependents fou controlar el territori per

organitzar un nou estat, i implantar la nova forma política, religiosa

i econòmica de l’administració califal. Necessitaven promoure la

convivència amb els autòctons hispanovisigots, per ser els

invasors una minoria (30.000?), front a una majora d’autòctons

(4.000.000?). Els antics camperols que depenien dels latifundistes

gots passaren a ser lliures, de parlar llatí a àrab, i de ser cristians

molts es convertiren a l’Islam (MULADÍS, per matrimonis mixtes,

per no pagar impostos, etc).


► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929).

► La família Omeia governava el califat de Damasc des

de la mort de Mahoma. L’any 750 es produeix un cop

d’estat: la dinastia Omeia és destronada pels

Abbàssides, que varen assassinar tots els Omeies,

menys un, i varen traslladar la capital a Bagdad. El

príncep Omeia Abd al-Rahman I, únic supervivent de

la matança, es refugia en Còrdova, aconsegueix ser

reconegut com a governant del territori i es proclama

emir (títol equivalent a príncep o cap militar),

políticament independent dels Abbàssides de Bagdad,

però sotmès a nivell religiós al califa.

► 2.- També anomenat

Emirat de Còrdova.

2



► Abd al-Rahman I inicia la tasca de construcció d’un

estat independent en Al-Andalus, per la qual cosa

necessita tres coses, exèrcit, doblers i sufocar possibles

revoltes enemigues, a tal fi,

va augmentar la recaptació d’imposts,

va formar un nucli sòlid de fidels que ocuparen

càrrecs públics,

va organitzar un exèrcit mercenari

i va introduir el sistema dinàstic de successió.

► L’Emirat de Còrdova

d’Abd al-Rahman I, fou la

primera escissió política

del món musulmà.


► És amb Abd al-Rahman II quan Al-Andalus va adquirir una

organització estatal completa, que perillava constantment, perquè

les províncies frontereres (cores, com les marques) pretenien

independitzar-se de Còrdova. Una sèrie de revoltes i de

rebel·lions, per part de la població indígena muladí i cristiana, a

causa de la pressió fiscal i la intransigència religiosa,

evidenciaren les mancances del poder central. Tot això provocà la

feblesa de la política de l’emir fins que, cap al final de l’any 900,

Al-Andalus es va convertir en un retaule de nombrosos regnes

(taifes). El poder de l’emir es limitava a Còrdova.



► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929), també anomenat Emirat de

Còrdova.

► Dins aquesta segona etapa,

conqueriren les Illes Balears

l’any 902.

► L’avanç dels cristians del nord

començava a suposar una

amenaça cada cop més gran.

► I a nivell artístic i cultural, es va

començar la construcció de la

Mesquita de Còrdova en el

784.


► 2.- Emirat independent del califat Abbàssida de Bagdad (756-929), també anomenat Emirat de

Còrdova.

► Dins aquesta segona etapa, conqueriren les Illes Balears l’any 902.

MESQUITA DE CÒRDOVA

MINARET, AL PATI DELS

TARONGERS, I HÀRAM


► 3.- Califat de Còrdova (929-1031).

► Abd al-Rahman III es proclama califa, assumint el poder religiós i encetant el període més

brillant d’Al-Andalus. És l’època de màxima esplendor cultural i econòmica fins a principis de

segle XI. L’adveniment de l’emir Abd al-Rahman III (912/929-961) va suposar un canvi de rumb

en la dinàmica que amenaçava amb la disgregació de l’estat.

3



► Abd al-Rahman III va posar fi a les rebel·lions

internes. En 20 anys va aconseguir sotmetre tots el

territori andalusins, va aturar l’avanç dels cristians

i va convertir els reis i comtes en vassalls que li

havien de pagar tributs.



► Va tenir autoritat absoluta a partir del 929, quan s’autoproclama

califa (cap religiós i príncep dels creients musulmans), per ser

descendent del profeta Mahoma (era de la dinastia Omeia

enfrontada a l’Abbàssida, que els havia deposat). Amb això va

assumir tant el poder polític com jurídic, militar i religiós; va

declarar la independència total, el que suposa la ruptura dels

vincles religiosos amb el califa de Bagdad.



► La política exterior es caracteritzà per... l’establiment de relacions diplomàtiques amb Constantinoble

i la imposició de la seva autoritat al nord d’Àfrica enfront del nou

califat a Tunísia,

i entorn al 950 el Sacre Imperi Romano Germànic intercanviava

ambaixadors amb Còrdova, ciutat que va passar a ser la més

important del califat, arribà als 100.000 habitants, essent

probablement, la concentració europea més important de l’època.

Va edificar la seva pròpia ciutat palatina: Medina Azahara (Medinat

al-Zahira).

► En l’aspecte militar, destaca el seu lloctinent Almanzor, que va tenir

molts èxits front als cristians. Tot això... va enfortir l’estat i el poder califal, fent efectiva una centralització fiscal

que va ampliar els recursos econòmics.

Va reorganitzar l’exèrcit amb tropes mercenàries i va reforçar la fidelitat

dels seus oficials fracturant els vincles socials, creant una aristocràcia

palatina vinculada a la seva persona.

MEDINA AZAHARA

MEDINAT al-ZAHIRA


► El seu successor i fill, Al-Hakam II (961-976) va recuperar gran part dels territoris

perduts al nord d’Àfrica i va afegir, a la fortalesa política i militar, una esplendor

cultural i artística, convertint Al-Andalus en la societat més avançada de la seva

època (creà una biblioteca de devers 400.000 volums, es va assumir la filosofia

grecollatina, Averroes, Maimonides, etc). Va ampliar la Mesquita de Còrdova.


MESQUITA DE CÒRDOVA AMPLIACIONS

► “… Como cifras ilustrativas del apogeo de Córdoba, durante la época islámica, se afirma que

ésta llegó a tener casi un millón de habitantes (hoy tiene menos de 300 mil), con 3.000 mezquitas,

800 de las cuales estaban en el arrabal de Saqunda. El número de sus baños públicos era de 600,

el de sus fondas y hospederías era de 1.600 y había además 4.000 tiendas y comercios, 213.000

casas de clase media y obrera y 60.300 residencias de oficiales y aristócratas. Las escuelas

públicas sumaban 25. El circuito amurallado de la ciudad tenía una superficie de 2.690 Ha …”.

CÒRDOVA: ESPLENDOR CALIFAL

► “… Córdoba poseía un notable y

revolucionario sistema de albañales y aguas

corrientes, a lo que se sumaba una red de

alumbrado público y un ingenioso método de

irrigación de la vega circundante, a través de

norias y acequias, que extraían el agua del

río Guadalquivir. Debe destacarse que en esa

época, a mediados del siglo X, París y

Londres eran aldeas casi desconocidas, y la

gran mayoría de las ciudades de la Europa

no musulmana se hallaban en las más

absolutas condiciones de insalubridad y

primitivismo.

► La biblioteca del califa cordobés al-Hakam II

llegó a contener 400.000 tomos, 44 de los

cuales formaban el catálogo de los restantes.

Y al-Hakam los había leído todos. Las

bibliotecas de la Europa no musulmana

tenían menos de cien libros en esa época”.


► En la darrera etapa del califat de Còrdova, esclatà una guerra civil

entre els partidaris del tercer califa legítim Al-Hixam II (fill de Al-

Hakam II, 976-1013?) i el seu primer ministre o hachib Ibn Abí Amir,

més conegut com Al-Mansur o Almanzor (940-1002), un aristòcrata,

que va aconseguir monopolitzar el poder i traslladar l’administració

de l’estat al seu palau (vivia reclòs al palau de Madinat al-Zahra).


ALMANZOR,

OLI DE ZURBARAN


► Al-Mansur va establir una dictadura militar, fomentada en els èxits bèl·lics,

que van anar adquirint continguts de Guerra Santa, contra els cristians.


► Va emprendre accions militars

contra els cristians del nord

peninsular (ràtzies) amb les que

buscava castigar als infidels i

consolidar el seu prestigi, a més

de recursos econòmics. La

destrucció de Barcelona (985) i

Santiago de Compostel·la

(997) van ser les campanyes

més desastroses.

► La màquina militar del califat

es ressaltava en una estructura

defensiva de fronterera, que

dominava les vies d’accés des

del nord i servia de base per a

les seves ofensives.


► La mort d’Almanzor (1002) i, posteriorment, la d’Al-Hixam II (1013?) marquen el declivi del

califat, en desaparèixer un poder centralitzat i fort, així, comença un període de guerres civils

(1009-1031), enfrontaments interns que duran a la desintegració del califat de Còrdova i a l’inici

del regne de Taifes.


Creador del califato, tras

conseguir sofocar las

revueltas que hacían

peligrar la integridad de Al-

Ándalus, y de tener el

valor de autoproclamarse

califa, hizo frente a los

reinos del Norte que

estaban en un proceso de

avance reconquistador,

llegando a imponerles

tributos.

Construyó el palacio de

Medina al-Zahara.

Su política se caracterizó

por el amor a la paz y a la

cultura. Mantuvo el dominio

militar sobre los cristianos,

que visitaron o enviaron

embajadores a la corte

califal en varias ocasiones.

Su amor por la cultura, por

las artes y las letras, se

reflejó en la ampliación de

la mezquita de Córdoba y

en la fundación de una

espléndida biblioteca.

Hijo de Al-Hakam II, fue el

más débil de los califas de

Córdoba. Tuvo como

regente a Almanzor, que

se hizo cargo del poder

poco después de heredar

el trono Hisam, y fue el

auténtico mandatario del

califato hasta su muerte

en el año 1002.

Almanzor llevaría a cabo

una política muy agresiva

contra el Norte, lo que le

dio gran poder y el apoyo

total del ejército.

ALMANZOR ► “… Cuando Al-Hakam II falleció (976) dejó el trono cordobés a un muchacho de once años sin ninguna

experiencia política llamado Hixam. Almanzor es nombrado visir y tutor del joven califa, en el 981 consigue que

el joven Hixam le otorgue públicamente los poderes absolutos del gobierno. Desde ese momento y durante más

de 20 años Almanzor ejerció el poder absoluto en Al Andalus. Puso en marcha un programa de reformas tanto en

la administración civil como militar. Supo atraerse a las clase populares con una política de intensa actividad

militar contra los cristianos del norte. Las crónicas hablan de 57/55 expediciones victoriosas con las que

extendió el dominio musulmán a buena parte de la península, imponiendo fuertes tributos a los monarcas de

Navarra y León. Incluso forzó a éstos a la entrega de sus hijas para imponer la paz en sus dominios. Los ataques

de Almanzor llegaron hasta Barcelona (985), Coimbra (987), los monasterios leoneses de Sahagún y Eslonza

(988), Santiago de Compostela (997) y Pamplona (999). En estas últimas correrías Almanzor atacó el

monasterio de San Millán de la Cogolla (1002) y de regreso a Córdoba falleció, en las cercanías de Medinaceli

(Soria). La fortaleza con la que Almanzor dirigió los designios de al-Andalus se manifiesta en el intenso

programa de construcciones que llevó a cabo, ampliando la mezquita de Córdoba y edificando un nuevo palacio

en Medinat al-Zahira, donde trasladó la administración para evitar que Hisham tuviera tentaciones de dirigir el

gobierno El gobierno dictatorial de Almanzor se considera como una de las causas que motivaron el estallido de

la Gran Fitna (fraccionamiento) y la guerra civil entre los años 1009 y 1031”.

ALMANZOR,

OLI DE ZURBARAN

► 4.- Primers regnes de Taifes (1031-1086).

► La política militar de Al-Mansur tenia un cost molt alt per la quantiosa despesa de l’exèrcit

professional. A més, necessitava activitat constant, continues victòries i els ingressos que

aquestes reportaven per mantenir l’equilibri entre els clans. La seva autoritat garantia l’ordre,

però quan va desaparèixer (1002), la situació va canviar, radicalment, i el seu fill i successor,

Abd al-Malik, no va saber mantenir l’autoritat. Després d’això, les tensions contingudes van

esclatar quan l’aristocràcia àrab es va alçar contra el segon fill d’Al-Mansur. Els berbers

combatien contra els àrabs amb l’ajuda de Castella, a canvi de la cessió de fortaleses a la

frontera. La intervenció cristiana en els conflictes interns d'Al-Andalus s’inicia quan els comtes

catalans ajudaren als esclaus en la lluita contra els altres grups, a canvi de pagaments.


4



► Així, a la mort d’Almanzor (1002) es romp la unitat

política i, l’any 1031, es va formalitzar la desaparició del

califat de Còrdova i va culminar el procés de

desintegració d’Al-Andalus en una vintena de taifes (fins

a 39, segons èpoques, els més grans foren Toledo,

Badajoz i Saragossa). El terme “taifa” deriva de la

paraula àrab tawa’if que significa “bàndol” o facció.


► Deposat el darrer califa legítim Hixam II, totes les províncies (cores) es van auto independitzar

dirigides pels clans o les dinasties àrabs, berbers i eslaves.


► Les taifes són

regnes o estats

hispanomusulmans

independents,

classificats segons

la composició

ètnica i cultural.

► Balears pertanyia a

la taifa de Dènia.



► Com els regnes de Taifes no tenien

tropes contractaven mercenaris

perquè, sovint, aquestos regnes

lluitaven entre ells o contra els

cristians (Cid Campeador).


► Aquesta fragmentació va afeblir Al-Andalus i va ser aprofitada pels regnes

cristians (afavorint la reconquesta cristiana), que van passar de la col·laboració

puntual a l’exigència de pagament de pàries (eren uns impostos), que pagaven

les taifes als regnes cristians del nord, a canvi de no ser ocupats, o bé, a canvi

de la seva protecció i ajut militar contra altres taifes. Aquests tributs reforçaren

el poder militar cristià, que va dur a l’ocupació de Toledo (1085) per Alfons

VI de Castella i a l’ensorrament de la línia defensiva del Tajo (importància

simbòlica recuperar l’antiga capital dels visigots).


TERRITORIS

D’ALFONS VI DE

CASTELLA I LLEÓ

(1077-1109 dC)

ARBRE GENEALÒGIC D’ALFONS VI


► En l’aspecte de la creació artística, al començament dels regnes de Taifa es va donar una

prosperitat econòmica, que es va traduir en la vida cultural i artística. Exemples són que a les

corts de Sevilla i Saragossa es construïren grans palaus, com l’Aljaferia i es promogueren les

lletres i les ciències.

Palau Aljaferia o “Alfareria”, Saragossa.

Alcassabes Màlaga, Almeria i Granada.

Banys àrabs de Palma, Mallorca.


2n.-REGNES DE TAIFES

(SEGLE XI, 1031-1086)

ORNAMENTACIÓ

CARREGADA

PALAU DE LA ALJAFERIA o “ALFARERIA”

(SARAGOSSA)

PALAU DE LA ALJAFERIA o “ALFARERIA” (SARAGOSSA)

PALAU DE L’ALJAFERIA - SARAGOSSA

ALCASSABA D’ALMERIA

ALCASSABA DE MÀLAGA I GRANADA

ALCASSABA DE MÀLAGA

Jardins de Can

Fontirroig, carrer

Can Serra, 7.

De les poques restes

d’arquitectura

musulmana

conservades a l’illa.

Una sala quadrada

amb 12 columnes que

sustenten una cúpula

amb diverses

obertures rodones.

BANYS ÀRABS DE PALMA

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA SEGLE XI (B1-T2)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la península Ibèrica al segle XI: origen dels regnes

cristians i Al-Andalus.

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA SEGLE XI (B1-T2)

ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa de la península Ibèrica al segle XI: origen dels regnes

cristians i Al-Andalus.

El MAPA 4 és de l’Espanya del segle XI.

Cal recordar que aquest període és força canviant, des del punt de vista

territorial (expansió cristiana), i el mapa pot ser des del moment en què es va

desintegrar el califat de Còrdova d’Al-Andalus (929-1031) en Taifes (1031)

fins un mapa del final del segle XI, quan la fragmentació va afeblir Al-Andalus,

els cristians exigeixen el pagament de pàries (impostos), cosa que afavoreix

l’expansió cristiana, perquè a finals d’aquest segle els castellans arriben fins a

Toledo (1085, Alfons VI de Castella), que du a l’ensorrament de la línia

defensiva del Tajo (importància simbòlica recuperar l’antiga capital dels

visigots).

En l’etapa de Taifes (1031-1086) les Illes Balears pertanyia, durant un temps,

a la taifa de Dènia.

Al començament, he introduït dos mapes previs, dels segle X, amb la finalitat

de què observeu l’evolució dels territoris dominats per Al-Andalus i, també,

l’evolució de l’expansió cristiana; al final, he afegit dos models de mapa

d’enllaç amb els territoris de l’Imperi almoràvit (1086-1144).

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 1) etapa prèvia, durant el segle X, CALIFAT (929-1031)

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 2) etapa prèvia, durant el segle X, CALIFAT (929-1031)

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 3) REGNES CRISTIANS I REGNES DE TAIFA (1031-1086)

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 8) REGNES CRISTIANS I IMPERI ALMORÀVIT (1086-1144)

MAPA 4.- PENÍNSULA IBÈRICA S. XI (model 9) REGNES CRISTIANS I IMPERI ALMORÀVIT (1086-1144)


► 5.- Domini o Imperi almoràvit (1086-1144). Els Regnes de taifes i la seva vinculació amb els

imperis nord-africans (1031-1236).

► A causa de la pressió dels

regnes cristians del nord de la

península (presa de Toledo

l’any 1085 pel rei Alfons VI),

alguns regnes musulmans de

les Taifes demanen ajut als

seus correligionaris del nord

d’Àfrica, els Almoràvits, que

desembarquen en 1086 i, més

tard, als Almohades (1147).

5




► Els Almoràvits varen

travessar l’Estret de

Gibraltar, van vèncer

als cristians en la

batalla de Sagrajas

(Badajoz, 1086) i Uclés

(Conca, 1108), van

aturar la reconquesta,

sotmetent les Taifes al

seu poder, restablint la

unitat d’Al-Andalus,

que passà a formar part

de l’Imperi almoràvit.




► Els Almoràvits entraren diverses vegades a la

península i derrotaren als reis cristians, però

no pogueren evitar que Alfons I el Bataller

ocupés Saragossa (1118).

► L’imperi almoràvit va aconseguir la màxima

expansió l’any 1110. El 1140 el domini

almoràvit es va desintegrar i va donar lloc a

unes segones Taifes que duraren 10 anys.

1110. MÀXIMA ESPANSIÓ IMPERI ALMORÀVIT

ALFONS I EL BATALLER

ARBRE GENEALÒGIC

ARBRE GENEALÒGIC D’ALFONS VI


► 6.- Segons regnes de Taifes (1144-1157). Sorgiren després de l’enfonsament del poder

almoràvit i perviuen fins la invasió almohade. D’existència efímera i de característiques

similars als primers regnes Taifes.

► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Els dos pobles

del nord d’Àfrica unificaren Al-Andalus durant un temps.

Després de la caiguda dels almoràvits, es tornaren a constituir

Taifes independents (les segones) i, després, el 1147 una

invasió almohade amenaçà greument els regnes cristians; els

almohades varen tornar a unificar Al-Andalus. Destaquen

dues batalles:

► - Derroten al rei cristià, Alfonso VIII de Castella, a la batalla

d’Alarcos (Ciudad Real, 1195) i ocuparen les Illes Balears.

6

7

IMPERI ALMOHADE


► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Destaquen dues batalles:

► 7.- Domini o Imperi almohade (1157-1212). Destaquen

dues batalles: ► - Derroten a Alfonso VIII de Castella, batalla d’Alarcos (Ciudad

Real, 1195) i ocuparen les Illes Balears.

► - La reacció cristiana, en la batalla de les Naves de Tolosa (1212).

IMPERI ALMOHADE

LAS NAVAS DE TOLOSA (1212)


► 7.- Domini o Imperi almohade (1147-1212). Destaquen dues batalles:

► - Derroten al rei cristià, Alfonso VIII de Castella, a la batalla d’Alarcos (Ciudad Real, 1195) i

ocuparen les Illes Balears.

► - La reacció cristiana, afavorida pel

papa Innocenci III, va suposar la

victòria cristiana, en la batalla de les

Naves de Tolosa (1212), que va ser la

batalla més important de l’edat

mitjana, i que va suposar la divisió

dels dominis musulmans en tres

regnes: Múrcia, València i Granada.

► Derrotats els almohades pels cristians,

es va iniciar el declivi polític i

territorial del domini musulmà a la

península, perquè a partir d’aquesta

batalla el regne de Castella va

ocupar tota Andalusia.

► En el camp artístic i cultural, foren

grans constructors (Giralda i Torre

del Oro) i es varen envoltar dels

millors homes de ciències i de

lletres.

GIRALDA DE SEVILLA (s. XII)

TORRE DE L’ORO. SEVILLA

IMPERIS NORDAFRICANS: Alfons VI Castella (Toledo , 1085). Almoràvits

(Sagrajas, 1086, Ucles, 1108). Alfons I el Bataller Aragó (Saragossa, 1118). Almohades (Alarcos,

1195). Cristians (Navas de Toledo, 1212, Alfons VIII Castella, Pere II el Catòlic d'Aragó, Sanç VII

el Fort de Navarra i el rei Alfons de Portugal).


► 8.- Terceres Taifes (1212-1238).

► S’inicia una nova etapa

taifa (terceres Taifes).

Fernando III va prendre

Còrdova en 1236 i

Jaume I inicia la

conquista de València

(que conclourà en 1238). 8



► Els almohades foren derrotats, en territori magrebí, pels

benimerines i aquests derrotats, a la vegada, per Alfonso

X en la batalla del Salado (1340).



► Els almohades foren derrotats, en territori magrebí, pels

benimerines i aquests derrotats, a la vegada, per Alfonso

X en la batalla del Salado (1340). Des d’aquest moment,

derrotats els almohades pels reis cristians, tot el territori

d'Al-Andalus cau sota el seu control, a excepció del regne

de Granada, ja no es pot parlar d’Al-Andalus sinó del...

► 9.- Regne nassarita de Granada (1238-1492).

► Fou el darrer regne de Taifa, governat per la família nassarita (fundat pel nassarí Muhammed I ibn

Nasr, l’any 1238), que resistirà encara dos segles i mig mantenint l’existència d'Al-Andalus a la

península.


9

► 9.- Regne nassarita de Granada (1238-1492).

► Els Reis Catòlics conqueriren el darrer reducte musulmà, després de 10 anys d’enfrontaments i 9

mesos de setge, a la fi, en 1492, Boabdil el Nin capitulà i lliurà Granada, acabant l’expansió

cristiana en territori peninsular (l’anomenada, segons alguns, reconquesta).


Mª Victoria Landa

REGNE NASSARITA DE GRANADA SEGLES XIV I XV

► Organització del poder i la societat: L’emir o califa tenia el poder absolut, tant polític com

religiós, en el cas dels CALIFES, i polític en el cas dels EMIRS. El primer ministre o hayia

estava al cap de la casa reial. El control dels territoris conquerits es va dur a terme mitjançant la

divisió en províncies (CORES), governades per un WALÍ. Els CADIS eren els encarregats

d’administrar justícia en nom del califa.

► Societat: La societat andalusí estava constituïda per homes lliures, tot i que caracteritzada per una

clara estratificació social basada en la diversitat ètnica, una barreja de gent de diverses races,

cultures i religions. També els conqueridors eren diferents entre ells, però tots eren musulmans de

religió.

2.2.- DIVERSITAT ÈTNICO-SOCIAL EN AL-ANDALUS


► ELS CONQUERIDORS

► Hi havia ÀRABS i SIRIS, que eren poc nombrosos, sobretot els d’origen àrab varen apropiar-se de

les millors terres, van monopolitzar el gran comerç i varen ocupar els alts càrrecs polítics i

administratius.

► Un esglaó social més baix hi havia els BERBERS, procedents del nord d’Àfrica, eren més

nombrosos, però no van obtenir tants beneficis de la conquesta, varen ocupar terres i càrrecs amb

menor importància.

► ELS HISPANS

► Molts hispanovisigots, tot i que podien seguir practicant la seva religió cristiana, es van convertir

a l’Islam per gaudir d’avantatges econòmiques i socials, eren els MULADÍS o conversos, i

constituïen la majoria de la població d'Al-Àndalus. Els cristians que vivien en territori musulmà en

temps d’Al-Andalus es deien MOSSÀRABS, conservaren la seva religió. Tot i que molts es van

convertir, hi va haver grans grups de mossàrabs, alguns dels quals arribaren a adquirir un grau

elevat de riquesa. Però, a partir del segle IX els mossàrabs van patir persecucions religioses per

part dels emirs i molts van emigrar cap als regnes cristians del nord.


► Els musulmans, que quedaren en territori

peninsular cristià, foren anomenats

MUDÈJARS, els quals foren obligats a

convertir-se al cristianisme, passant a

anomenar-se MORISCOS, foren

expulsats en temps de Felipe III, en el

segle XVII.

► També hi havia els JUEUS, que vivien a

les ciutats, en barris separats, solien ser

artesans i comerciants, i varen arribar a

posicions destacades de caràcter econòmic

i intel·lectual, destacant en ciència i

medicina.

► A diferència de la resta d’Europa, molt més rural, Al-

Andalus es caracteritzava per les seves ciutats

importants. A la part més alta de l’escala social hi

trobem l’aristocràcia àrab, anomenada jassa, i la classe

popular s’anomenava amma. Finalment, els esclaus,

que treballaven al camp i podien adquirir la seva

llibertat, per això anaven a la guerra. Principalment, eren

d’Àfrica i Orient.


► Des del punt de vista religiós, els musulmans creients (àrabs, berbers i muladís) podien ostentar

càrrecs públics i estaven exempts del tribut personal (en els primers temps). Els DIMMIES o

no creients (mossàrabs i jueus) tenien propietats i pagaven impostos.


BLOC I. LES ARRELS HISTÒRIQUES

DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

Història Espanya



PREHISTÒRIA I EDAT ANTIGA TEMA 1.- Les arrels històriques (preromans i colonitzacions, Hispania romana)

EDAT MITJANA TEMA 2.- Al-Andalus i els regnes cristians

EDAT MODERNA TEMA 3.- El naixement de l’estat modern: RRCC

TEMA 4.- Auge i decadència de l’Imperi espanyol

TEMA 5.- L'Espanya del segle XVIII

ÍNDEX TEMES BLOC I

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC I – Tema 2. B

REGNES CRISTIANS Història Espanya



Edat mitjana

tema 2.a. histÒria espanya. al-andalus

Education