LA TRANSICIÓ DE ESPANYA

FINS LA ACTUALITAT

ÍNDEX

Final del franquisme i oposició………...1

Inici de la democràcia……………………….2-3

Arias Navarro (Primer Govern)………….4-5

Fernando de Santiago y Díaz de Mendívil 6-7

Adolfo Suárez……………………………………...8-9

Leopoldo Calvo-Sotelo………………………..9-10

Felipe González Márquez…………………...11-12

Reforma Política………………………………..13-14

Constitució espanyola………………………..15-16

Govern de UCD………………………………….17-18

Governs del PSOE……………………………...19-20

Jose Luis Rodríguez Zapatero……………..21-22

Els Governs del PP……………………………..23-24

José Maria Aznar……………………………….24-25

Mariano Rajoy Brey…………………………..26-27

Crisi 2008-2012………………………………….28-29

Opinió personal………………………………...30

Bibliografia………………………………………...31

Ja a la dècada de 1970, la proximitat que s'esperava de l'

extrem biològica de dictadura franquista precipità la coordinació de nombrosos encara que poc grups d'opo-sició representativa, que van començar a parlar d'una transició a la democràcia. Es van formar dues institu-cions de diàleg: la plataforma demòcrata i la Junta De-mocràtica, que al seu torn va coordinar amb el nom excèntrica de Platajunta. L'atac mortal que ETA dut a terme contra Luis Carrero Blanco frustrat la possibilitat d'un llegat de la dictadura i els governs de Arias Nava-rro, estès fins i tot en els primers mesos de la monar-quia de Juan Carlos I, preveu una política reticents entre l'obertura (l'esperit de febrer de 1974, que es preocupa-ven per la legalització de les parts no)(,però d'alguna classe de polítiques de col·laboració que respectin els principis fonamentals del moviment) i l'ortodòxia de la qual va anomenar el bunker. Moviments d'oposició no

van ser proporcionats per col·laborar.

FINAL DEL FRANQUISME

(1975-1979) Inici democràcia

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repressió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmos-fera de terror, ja quinze minuts abans de la hora en què ha-via de començar el judici, el president del govern, l'almirall

Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA. Aques-ta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa que es va veure parcialment trun-cada. El nomenament a la presidència del govern de l'ante-rior director general de seguretat, Carlos Arias Navarro no

deixava dubtes sobre la resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement repri-mides, van ser una altra constant de les acaballes del règim.

El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic - tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un altre dels elements caracterís-

tics del període 1969-1975.

Des del 22 de juliol de 1969, el dictador havia proclamat com al seu successor oficial al príncep Joan Carles de Borbó,

nét d'Alfons XIII, que a l'endemà va prestar jurament de lleialtat a Franco, als principis del "Movimiento" i a les lleis

fonamentals de l'Estat.

Arias Navarro

71è President del Govern d’Espanya i 1er de la monar-quia

4rt de la Dictadura Franquista (1939-1975)

1r de la Transició (1975-1977)

Des de 1929, Arias Navarro estigué actiu jurista de com a Màlaga I a Madrid. Durant la Guerra Civil es-panyola la seva dretes féu a suport donés orientació política per general Franco, exercint com fiscal de la mateixa Màlaga durant la Guerra Civil.

L’ultim govern del franquisme s’entrenà amb un dis-curs d’Arias el 12 de febrer del 74. En el discurs Arias exposava un programa moderadamente reformista que es conegut com l’esperit del 12 de febrer, Arias Navarro era la promesa d’un assacionisme politic que s’haura de concretar posteriorment. Malgrat aquests inicis esperançadors el govern canvia l’actitud i endurí la politica, primer amb l’enfrontament amb el bisbe Añoveros i despres amb l’execució de l’anarquista Sal-vador Puig Antich.

Això va ser composta d'una majoria dels polítics ideo-lògicament vinculats a la dictadura, ja inclòs alguns reformistes.

El 22 de novembre de l’any 1975 es proclama el pri-mer president d’Espanya amb l’entrada de regnat de Joan Carles I.

Fernando de Santiago

Fou un polític i militar espanyol, president interí del Govern espanyol entre l'1 juliol i el 3 de juliol de 1976.

Va participar a la Campanya del Marroc, i posterior-ment lluità al bàndol nacional durant la Guerra Civil

Espanyola (1936-1939). Fins al seu ascens a tinent ge-neral va fer de militar en diversos llocs i ocasions. Ja dipolmat d'estat major, va ser professor, i també di-

rector de l'Escola Superior de l'Exèrcit Espanyol.

Carlos Arias Navarro el va nomenar Vicepresident d'Assumptes per la Defensa el 1975. Després de la di-missió forçada de Carlos Arias Navarro, va ser nome-nat interinament President del govern espanyol pel

Rei Joan Carles I des del 1 de juliol fins el 3 de juliol de 1976, fou succeït per Adolfo Suárez González. Poste-riorment va ser nomenat un altre cop Vicepresident d'Assumptes per la Defensa, però dimití al setembre de 1976 per les reformes polítiques d'Adolfo Suárez.

El 4 de març de 1971 succeí al general José María Pérez de Lerma com a Governador General de Sàhara Espanyol, i va fer restaurar la confiança del poble del Sàhara en l'im-peri espanyol. Més tard va aconseguir una autonomia interna per al govern saha-raui. El propi Santiago va transmetre aquesta missió al president de l'assemblea saharaui, Khatri Ould Said Ould Joumanien. Va ser subs-tiuït el 24 d'abril de 1974 per Federico Gómez de Salazar.

Va morir a Madrid el 6 de novembre de 1994 als 84 anys d'edat.

Adolfo Suárez

(1976-1979)

El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espanya des

de 1936, es van celebrar eleccions generals lliures. Adolfo

Suárez surt guanyador de les mateixes, al capdavant d'un

conglomerat de formacions de centredreta, aglutinades

entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de

Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles elec-

cions, convertides en constituents, van aprovar la Consti-

tució, que el poble espanyol confirmava el 6 de desembre

de 1978. El 3 de març de 1979, Adolfo Suárez guanyava

per segona vegada unes eleccions generals, i iniciava el

seu tercer mandat com president del Govern.

Va ser una etapa de govern plena de di-

ficultats polítiques, socials i econòmi-

ques, que ho van conduir, davant les

tensions sorgides en el seu propi partit,

a presentar la seva dimissió el 29 de

gener de 1981. En el seu missatge al

país va afirmar: «Jo no vull que el siste-

ma democràtic de convivència sigui,

una vegada més, un parèntesi en la

Història d'Espanya».

El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espanya des

de 1936, es van celebrar eleccions generals lliures. Adolfo

Suárez surt guanyador de les mateixes, al capdavant d'un

conglomerat de formacions de centredreta, aglutinades

entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de

Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles elec-

cions, convertides en constituents, van aprovar la Consti-

tució, que el poble espanyol confirmava el 6 de desembre

de 1978. El 3 de març de 1979, Adolfo Suárez guanyava

per segona vegada unes eleccions generals, i iniciava el

seu tercer mandat com president del Govern.

Va ser una etapa de govern plena de di-

ficultats polítiques, socials i econòmi-

ques, que ho van conduir, davant les

tensions sorgides en el seu propi partit,

a presentar la seva dimissió el 29 de

gener de 1981. En el seu missatge al

país va afirmar: «Jo no vull que el siste-

ma democràtic de convivència sigui,

una vegada més, un parèntesi en la

Història d'Espanya».

Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo

Després de la dimissió de Suárez va ser nomenat Presi-dent del Govern. Durant la sessió de la seva investidu-ra, realitzada el 23 de febrer de 1981, es va produir un intent de cop d'Estat amb l'entrada al Congrés de Diputats d'un grup de guàrdies civils dirigits pel Tinent Coronel Antonio Tejero Molina. Els trets més característics del seu govern van ser l'ad-hesió d'Espanya a l'Organització del Tractat de l'Atlàn-tic Nord (OTAN) i la creació de la Llei Orgànica d'Har-monització del Procés Autonòmic (LOAPA), aprovada amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). L'impuls de la Llei sobre el divorci va suposar el principi de la descomposició de l'UCD en produir-se el primer cas d'indisciplina parlamentària. Tot això, unit a la profunda crisi econòmica, va fer que dissol-gués les Corts i convoqués eleccions anticipades. La victòria del PSOE a les eleccions generals espanyo-les de 1982, no tant sols va desplaçar la UCD del poder i a ell de la direcció del Govern, sinó que va suposar la pràctica desaparició d'aquest partit. Tot i la seva re-elecció com a diputat al Congrés aquell mateix any va dimitir com a president de la seva formació política.

Felipe González Márquez

75è President del Govern d’Espanya (1982-1996)

Fou el secretari General del PSOE. El seu mandat va

Establir-se des de 1974 a 1997.

Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufragis i 202 diputats, la primera majoria absoluta d'un par-tit a la democràcia, va ser escollit president del go-vern espanyol pel Congrés dels Diputats, i va en-capçalar un govern en el qual Alfonso Guerra fou designat vicepresident. Posteriorment va guanyar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les dues primeres amb majoria absoluta. Va seguir una polí-tica econòmica liberal, combinada amb reformes so-cials d'esquerres. Els seus governs van portar a ter-me la reconversió industrial, i la universalització tant del sistema educatiu espanyol, com del sistema sanitari i de seguretat social, així com una moderni-tzació de les infraestructures, finançada mitjançant un controvertit augment del deute públic. Va portar a terme una important tasca de modernització i acostament a la societat de l'exèrcit, acabant amb el fantasma permanent d'un nou cop d'estat. Sota el seu mandat, Espanya es va unir a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1985, l'entrada efectiva de la qual es va produir l'1 de gener de 1986.

Reforma política (1976-1977)

El procés de reforma política espanyola de 1977 és un conjunt d'esmenes a la legislació vigent a Espanya fins aquell moment, les lleis fonamentals del Regne de caràcter autoritari, per acabar amb l'entrada en vigor de una constitució, que es va tornar el país en

un estat social i democràtic de dret. La reforma tenia com a objectiu reconèixer i garantir l'exercici dels

drets fonamentals i les llibertats civils (restringits en gran mesura amb la legislació vigent en el moment), a legalitzar tots els partits (el partit només legal va

ser la Falange) i permet als treballadors a la seva sin-dicació i els seus drets laborals (hi va haver una sola vertical sindicals, l'organització Sindical, i no s'ha re-conegut el dret de vaga). Aquesta reforma comportà l'adopció d'una Llei Electoral per regular les eleccions i la reforma del codi penal per eliminar crims consi-

derats polítics, a més de subvenció una Amnistia per presoners d'aquests delictes. La pedra angular del

procés va ser una llei com una qüestió d'una llei bàsi-ca: la Llei de reforma política (Llei 1/1977 de 4 de ge-

ner), adoptat el 18 de novembre de 1976 per les Corts Generals i d'en el referèndum sobre la Llei de reforma política de 15 de desembre de 1976, amb

una participació de 77% del cens i el 80 per cent dels vots a favor.

El govern d'Adolfo Suárez no era una fórmula viable per portar sobre la reforma urgent de la franquista sis-tema, malgrat els esforços de Manuel Fraga i Alfonso Osorio eren amb dos diferents projectes de reforma. L'hora faltava per sobre i va prometre reformes fets en els grups de l'oposició democràtica ha fallat a causa de la forta oposició de l'anomenada bunker. No va ser si-nó la representació gràfica del franquista immutable sector que va veure que desmoronaba d'ell durant la seva. Per aquest motiu, des de les agències de poder es controla, Consell Nacional del moviment, el Consell del Regne i el Parlament espanyol, mantingut una dura resistència a qualsevol canvi. El President de les Corts, Torcuato Fernández Miranda va escriure un text breu amb la corresponent declaració explicatiu, lliurament a Adolfo Suárez. Durant el procés d'estudi i aprovació al Consell de ministres, algun programa de detalls s'han de realitzar massatge i varia la declaració explica que, seguint l'informe del Consell Nacional del movi-ment i abans de la seva submissió als jutjats i tribunals és, sens dubte va abolir.

Constitució espanyola de 1978 El 1978 constitució espanyola és la llei suprema de l'estàndard de Regne d'Espanya, que estan subjec-tes a les autoritats públiques i els ciutadans d'Es-panya, 2 en vigor des del 29 de desembre, 1978.3 La Constitució va ser ratificat en un referèndum el 6 de desembre de 1978, sent posteriorment sancionat pel rei Joan Carles I el 27 de desembre i publicat en el butlletí oficial de l'estat el 29 de desembre del ma-teix any. La promulgació de la Constitució amb la culminació de la transició espanyola anomenada a la democràcia, que va tenir lloc com a resultat de la mort, el 20 de novembre de 1975, de l'anterior cap d'estat, general Francisco Franco, precipitant una sèrie d'esdeveniments històrics i polítics que va trans-formar el règim de Franco ex en un estat Social i legali-tat Democràtica, la forma polític de la monarquia par-lamentària.

La Constitució estableix una organització territorial ba-sada en l'autonomia dels municipis, províncies i les co-munitats autònomes, 8 regeixen incloent-hi el principi de 10 solidaridad.9 després del procés de formació de l'estat de les autonomies, les comunitats autònomes tenir autonomia de caràcter polític que posa en marxa a Espanya com un estat regional. Entitats locals com

municipis i les províncies tenir autono-mia de caràcter administratiu, les institu-cions d'actuar sobre la base de criteris d'oportunitats en el marc legal establert per l'estat i les comunitats autònomes. 11 el rei és el cap d'estat, una xifra que realitza les funcions de caràcter eminent-ment simbòlic i que té poder eficaç deci-sió. 12 retre comptes són formal a la na-turala validesa depèn de l'aprovació de

l'autoritat competent que, segons els casos, és el President del govern, el President del Congrés dels Diputats, o un ministre.

Govern de UCD (1979-1982)

UCD regnà Espanya del 1977 i 1982. A les eleccions ge-nerals de 15 de juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i 166 escons. En aquests, dels seus candidats 36 per cent són independents de sectors moderats de dictadura franquista, 17% eren membres del partit de la gent i el 12% dels sectors demòcrata cristians. Final-ment, després de les eleccions, 17,5% dels seus mem-bres electes prèviament havia estat financers i fiscals de les Cortes de franquista.

El 29 de gener de 1981, fruit dels conflictes interns dins de la UCD, entre d'altres raons, Adolfo Suárez resigns

com a primer ministre, com el seu reemplaçament fins al final de la legislatura Calvo-Sotelo després de l'in-

tent de cop d ' estat el 23 de febrer del mateix any. Des d'aquest moment es gestated la inevitable desaparició del partit, després d'haver cregut que l'única cosa que

manté la coalició junts era l'elaboració de la nova Constitució, que era ja en vigor. Al mateix temps, va

acabar sent un joc amb la popularitat de baix i rebuig estesa, a causa de l'augment en l'atur, la inflació seriós i general crisi econòmica que el país estava vivint. El fe-brer de 1982 4 diputats encapçalats per Miguel Herre-ro y Rodríguez Mignon, s'integren a les files de l'Alia-nça Popular i altres 10 membres del sector dirigits per

Francisco Fernández Ordóñez UCD Ursula fundar el partit de l'Acció Democràtica (més tard integrat en el PSOE) al març, ella és per construir la crisi interna de

vegades. Landelino Lavilla juliol es va convertir en Pre-sident de la UCD, coincidint amb l'abandonament de la festa d'Adolfo Suárez i l'establiment per aquest Centre Democràtic i Social (CDS). D'altra banda, el sector de la

CDA crea el Partit Demòcrata Popular.

Governs del PSOE (1982-1996)

La victòria del PSOE en les eleccions generals de l'octubre de 1982 va ser espectacular, amb més de deu milions vots, que van representar el 48,2 per cent dels vots emesos i se li va concedir una gran

majoria absoluta: 202 seients. En segon lloc, però a distància considerable, va ser l'Aliança Popular con-servador (26,2% dels vots i 106 membres). La UCD i el Partit Comunista va patir una gran derrota a cau-sa de la desunió i problemes interns.Per primera ve-gada en la història d'Espanya els socialistes podria

formar un govern únic. Tretze anys enrere, el seu lí-der, Felipe González, era el President del govern es-panyol.L'hegemonia Socialista era reforçats amb les Eleccions regionals i municipals de maig de 1983, ce-lebrada a totes les comunitats (excepte a Catalunya,

País Basc, Andalusia i Galícia, que ja havia Parla-ment), i que va assolir els resultats també excel lent

de PSOE.

PSOE actualment governa sol en: Andalusia i l'euske-ra país, l'últim en el suport parlamentari de minoria

del Partit Popular. És part de la coalició de govern en: Illes Canàries amb CC i de Navarra amb membre. És en l'oposició a: Aragó, Astúries, Illes Balears, Canta-bria, Castilla - La Mancha, Castella i Lleó, Catalunya, Ceuta, Comunidad Valenciana, Extremadura, Galícia, La Rioja, la Comunidad de Madrid, Melilla i de Múr-

cia.

Jose Luis Rodríguez Zapatero

Fou president del govern de Espanya des de el 17 de abril de

2004 fins el 21 de decembre de 2011.

Les eleccions generals van tenir lloc el 14 de març de 2004 i el sindicat Convocant va ser Comissions Obreres, encara que sense la majoria absoluta. Aquesta situació va obligar-lo a buscar pactes amb altres formacions de política de minoria, inicialment, get que Zapatero va arribar a primer ministre i llavors mantenir la governabilitat del país. El PSOE va sortir victoriós arribant a 164 escons i 43,27% dels vots emesos, contra 146 escons i 37,81% dels vots que s'obté mitjançant el PP en el Senat, el PP perdut 25 senadors, l'obtenció d'una majoria relativa malgrat el declivi. Durant la presidència de Rodríguez Zapatero, va abordar en particular les polítiques socials. Es ha legalitzat el matrimoni entre persones del ma-teix sexe, 30 la llei contra la violència de gènere, 31 de la Llei de dependència (l'ajuda a les famílies amb persones de-pendents a càrrec), 32 va ser modificat l'acte de divorci a eli-minar els obstacles, 33 han canviat diferents Estatuts d'au-tonomia, incloent-hi la Junta d'Andalusia i català, sent aquest últim probablement la majoria controvèrsia plante-jades. També ha estat la regulació d'estudis universitaris per posar-los en línia amb el procés de Bolonya. Cal assenyalar que ha augmentat el salari mínim, ha establert a la Llei d'igualtat efectiva entre dones i homes,contra el tabaquis-me, hi ha estat un gran regularització d'immigrants i va ser destinat a reformar la Constitució en els quatre punts.

Governs del PP (1996-2004)

Partit Popular té el seu origen en l'Aliança Popular (AP), partit polític fundat en 1976 com una Federa-ció de partits petits conservadors, dirigits per ex lí-

ders del règim de Franco. Punt culminant que seu lí-der era Manuel Fraga, ministre d'informació i Turis-me entre 1962 i 1969, així com a vicepresident del

govern i ministre de l'Interior entre 1975 i 1976, així com President i candidat per AP des del seu naixe-ment fins al 1987. En el seu primer electorals dates

tenia uns resultats discrets, posar-se en les elec-cions generals de 1977 1.526.671 vots (8,34%) i 16 membres i en els vots de 1979 1.094.438 (6.10%) i

10 membres dins de la Coalició Democràtica (coalició de l'Aliança Popular, l'Acció Ciutadana Libe-

ral, Democràtica Partit Progressista, renovació es-panyol i partit de Catalunya popular).

El PP va guanyar per primera vegada amb eleccions ge-nerals de majoria simple de 1996, presentant conjun-

tament amb la Unió del poble Navarro i el Partido Ara-gonés, l'obtenció de 9.716.006 (39,18% dels vots total) i 156 escons. Després de les eleccions, José María Az-nar López va prestar jurament primer ministre amb 181 vots a favor, superant la majoria absoluta (176), amb el suport dels 16 membres de Convergència I

Unió, 5 del Partit Nacionalista Basc i coalició Canaria.

El dimecres, 26 d'abril de 2000 es va inaugurar José María Aznar López President per segona vegada, per majoria absoluta del seu partit. També que donaven

suport Aznar socis de l'anterior legislatura, coalició CiU i Canarian. Fins avui en dia, aquest ha estat el vot únic de l'acte d'investidura en quins 350 membres elegits van votar sí o no, sense cap abstencions o les absèn-

cies.

Jose Maria Aznar

President del govern d'Espanya 4 maig 1996-17 abril 2004

Es va convertir en les eleccions generals de 3 de març de 1996, PP en el partit més gran en la Cambra, enca-ra que sense l'obtenció d'una majoria absoluta en la

Cambra (156 diputats en un total de 350). Després de diverses negociacions amb les principals nacionalistes formacions de Catalunya (CiU), Euskadi (PNB) i les Illes

Canàries (CC), va aconseguir el suport de la mateixa en la sessió de l'acte d'investidura el 4 de maig de

1996, així l'endemà jurament com a nou President del govern d'Espanya.

Va obtener majoria absoluta a les eleccions de l’any 2000.

Mariano Rajoy

En les eleccions generals de 20 de novembre de 2011 al Parlament de la legislatura X, partit popular resultar guanyador amb majoria absoluta d'escons 186 (100% dels vots comptats) El resultat es va convertir en a Ra-joy, candidat a primer ministre com a cap de llista per Madrid, virtual President del govern d'Espanya, el sisè de l'època Democràtica començat el 1977. Va ser no-menat President al Congrés dels Diputats el 20 de desembre de 2011 i va assumir el càrrec l'endemà. Im-mediatament abans que el rei Joan Carles I, el Presi-dent va anunciar la composició de l'armari, els mem-bres del qual va jurar o promès seves acusacions el dia siguiente.43 el 30 de desembre, el nou govern va adoptar les primeres mesures contra la crisi i anunciat un públic 8% o més alt que aquest dèficit. Anti-crisi mesures, important, l'augment dels ingressos d'im-postos (temporalment; 2012-2013) entre 0,75 per cent i 7 per cent i la de l'IBI, entre 4 i 10%. A més a més, també es pot mantenir l'augment de pagament fracti-onated de l'impost per a les empreses. Per dur a ter-me una reducció de la despesa.

Es el president del Govern Espanyol des de el 21 de desembre de 2011.

Crisi económica actual (2008-2012)

L'origen d'aquesta crisi, emmarcat en el context d'una crisi financera en l'àmbit global, gira al vol-tant de l'ajust fort en la indústria de la construcció després la punxada de la bombolla de l'habitatge. El declivi dràstic del crèdit a les famílies i les petites empreses pels bancs i caixes d'estalvis, una mica in-suficients despeses polítiques realitzades pel govern central, el dèficit públic alta de les administracions regionals i municipals, corrupció política, el deterio-rament de la productivitat i competitivitat i la alta dependència del petroli són altres problemes que també han contribuït a l'agreujament de la crisi.

Gran despesa pública en l'ajuda (juliol 2008 - maig 2010)

Seient històrics socials despesa (maig 2010 - agost 2011)

Reforma constitucional (agost 2011)

Canviar de govern i nou Remodelacions (novembre 2011-)

Els efectes de la crisi econòmica va començar a de-mostrar a l'inici del segon terme de José Luis Rodrí-guez Zapatero. Després de negar la crisi en els seus primers dies, i després d'invertir grans quantitats de diners públics en plans a xocar contra la crisi (injecció de 100.000 milions de euros15 a garanties per als bancs, euros16 50 mil milions en l'anomenat Pla-E), Zapatero es va veure obligat a prendre mesures econòmiques allunyat del programa electoral amb la qual va assistir a la pensió de elección:17 congelarre-ducció de salari dels empleats públics, retirat de l'es-trella de l'acció de l'anterior legislatura (xec-bebé, 400 euros en deducció d'impost sobre la renda), 18 a més d'una reforma de mà d'obra que va portar al re-buig de sindicat i l'empresari i això va conduir a una vaga general.

Opinió personal

El que més m’ha impactat de fer aquest treball es el gran canvi que va haver-hi si comparam la épo-ca franquista amb la que ve després. La gent i la población necesitaba expresar-se d’alguna mane-ra ja que durant el el governament de Franco no

van poder tenir opinió en res. He trobat molta in-formación ja que aquest treball compren molts de anys, democràcies, diferents polítics, monar-quies i diferents ideologies polítiques depenent de l’any. He aprés bastantes coses que no sabia

pero així tot, la política es un tema que no m’agrada gaire.

Bibliografia

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_econ%C3%B3mica_espa%C3%B1ola_de_2008-2012 (15/03/12)

http://es.wikipedia.org/wiki/Partido_Popular (15/03/12)

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola (15/03/12)

http://www.salman-psl.com/la-transicion-espa%F1ola/indexcast.html (16/03/12)

http://www.salman-psl.com/la-transicion-espa%F1ola/indexcast.html (16/03/12)

http://www.salman-psl.com/la-transicion-espa%F1ola/indexcast.html (16/03/12)

http://www.salman-psl.com/la-transicion-espa%F1ola/indexcast.html (16/03/12)