treball curs clàssics oreto revisat

TRES MIRADES SOBRE EL MITEUlisses en tres poemes

El vaixe! d ’Ulisses. Matisse. 1935

Revisitem els clàssics: un viatge per la literatura9 i 11 de juliol

Universitat d’estiu Ramon Llull, 2012

Professora: Laura Borràs

Alumna: Oreto Doménech

Tres mirades sobre el mite. Ulisses en tres poemes." 1

TRES MIRADES SOBRE EL MITEUlisses en tres poemes

El mite d’Ulisses com a metàfora de la creació literària

Ulisses emprén el retorn definitiu cap a Ítaca, després d’haver-se deslliurat del segrest amorós de la nimfa Calipso, en haver perdut tota la tripulació i una vegada arribat sol a Sicània, tot remant amb els seus propis braços sobre un parell de fustes de la nau que la nimfa li havia ajudat a construir. Després de les aventures viscudes amb els seus companys de viatge, a Ulisses li queda encara el desig de tornar a la seua pàtria mentre tinga encara un alé de vida. Acceptar l’oferiment de Calipso, acceptar aquell amor regalat i no guanyat ni, a poc a poc, construït, hagués suposat renunciar a la pròpia memòria, cosa que Ulisses no fa mai: ell fa el viatge sempre ben conscient de qui és i d’on ve; el dubte només es presenta en cap on va, en com hi arribarà.

A Ulisses, doncs, li han donat permís per retornar. Tanmateix, encara haurà de superar la darrera gran tempesta que el colèric Posidó li té preparada com a últim intent d’aturar el retorn de l’heroi a Ítaca. Ulisses, que ara és ajudat per la deessa Atena, aconsegueix sobreviure a la tempesta i arriba a un lloc desconegut on es resguarda del fred de la nit soterrat de fulles a la vora d’un riu. La bella princesa Nausica el troba i, malgrat l’aspecte brut i sense forces d’Ulisses,

li salva la vida introduint-lo en el palau del rei dels feacis, Alcínous. Els feacis són un poble feliç i el seu regne és com una mena de paradís terrenal on la navegació, el bon menjar, els jocs i la música són elements de la vida quotidiana la qual viuen en pau i harmonia. Els feacis reben Ulisses com a hoste i respecten els seus silencis, encara que no saben qui és, cosa que Ulisses agraeix perquè no vol presentar-se encara.

Ulysses before Nausicaa, Marc Chaga!, 1974

Ulisses, al regne dels feacis, mentre li ofereixen menges i bon vi en abundància i, fins i tot, li preparen una jocs esportius, com pertoca fer amb els viatgers que arriben a casa d’altri, ha quedat fascinat amb Demòdoc, l’aede. Ulisses, sembla que vulga posar a prova definitivament


les aptituds del versificador, quan demostra la curiositat que sent per saber com explicarà el poeta uns fets fonamentals per a ell:

”Vinga, canvia de tema i canta la història d ’aque!a obra de fusta, el cava! que va fer Eteu, amb Atena, el que portà Ulisses l’heroi com a trampa a la vila alta, farcit dels guerrers que arrasaren Troia sencera. Si em descrius tot això com cal i de forma correcta, jo contaré sense dubte, a tota persona, que trobe, que un déu benèvol t’atorga aquest art del cant quasi màgic”.

Demòdoc “inspirat desplegava el poema”. Profundament conmogut per les dots recitatives del poeta, Ulisses no pot reprimir més els seus records i sentiments:

“Mentre cantava aquests fets el cantor famossíssim, Ulisses es consumia, i el plor, des dels u!s, li mu!ava les galtes.Tal com plora una dona abraçada al marit que va caure quan, davant dels seus soldats, defensava la ciutade!a i els fi!s contra el dia fatal i implacable , i e!a, que abans ha vist com s’estremia i moria, xiscla i sanglota abocada al seu cos, metre uns homes, darrere, tot colpejant-la amb les !acens als muscles i enmig de l’esquena volen endur-se-la esclava, a patir més misèria i fatigues, i pel dolor i la pena angoixosa es fonen les galtes, un plor així, !astimós, vessà Ulisses per sota les seues ce!es”.

L’aede ha situat els oients (els lectors) en una ficció versemblant, que està feta de realitats amb les quals els qui l’escolten s’hi enmirallem, a les quals es contraposen o a través de les quals es reconeixen. Pel públic que escolta, això és un fet històric de primera magnitud, i atenen amb respecte, emoció i atenció. Per a Ulisses, però, allò que canta l’aede és un fet viscut en carn viva, és la ferida de la mort burxada amb les paraules que desperten el record. I, mentre Demòdoc explica amb tot luxe de detalls els fets, Ulisses està revivint aquella experiència duríssima, terrible, cosa que fa que no puga evitar posar-se a plorar.

El poeta ha triomfat davant del seu públic per la perfecció del seu exercici literari però, sobretot, ho ha fet davant d’Ulisses per la versemblança amb què ha estat capaç d’explicar els fets. La versemblança és el component de la ficció que fa possible l’empatia, la connexió quasi màgica entre els lectors i els fets que s’hi narren. La màgia consisteix a teixir el fil que connecta esdeveniments llunyans en el temps, en l’espai i, fis i tot, apartats de l’experiència viscuda amb les persones concrees que s’hi senten conmogudes en llegir o escoltar la narració. És a dir, els lectors, enfront de la ficció literària, s’hi reconeixen en la part humana més essencial de maneres diverses: s’identifiquen amb el dolor dels altres, o riuen amb els acudits i les situacions gracioses, o bé, admiren les qualitats dels protagonistes o potser s’enyoren de temps viscuts o, encara, descobreixen allò desconegut per a ells i, per això, s’hi enriqueixen. La màgia de la versemblança consisteix a “desplegar el poema” com un mirall únic que reflecteix tots els lectors (en aquest cas, els oients) com si cadascun d’ells s’hi reconeixés en la petita tesel·la d’un magnífic mosaic que reflecteix la complexa realitat:


“Entre els mortals, Demòdoc, ets tu a qui tinc més respecte T’han ensenyat la fi!a de Zeus, la Musa o Apol·lo, vist que has cantat la sort dels aqueus de manera perfecta -amb tot a!ò que van fer i patir i quant suportaren-, com si hagueres estat o ho hagueres sentit d ’algú altre”.

En acabar Demòdoc, Alcínous, que ha estat observant Ulisses amb atenció, ha comprés que l’efecte que li provoca el poema que han escoltat ha d’estar relacionat, per força, amb la identitat de l’hoste desconegut que allotja. De nou, la connexió entre versemblança i empatia se’ns mostren lligades a la ficció literària i ambdues apunten cap a la preguna de “qui sóc jo”. Alcínous, després de fer una reflexió sobre la identitat lligada a la consciència i a la voluntat de pertinença a una terra (a les quals, però, sobreposa el poder del destí -o els déus- sobre la voluntat dels homes fins i tot de pertànyer a un lloc), s’adreça a Ulisses per preguntar-li qui és. Ho fa, tanmateix, d’una manera molt particular:

“Digues què et feia plorar i per què el teu cor gemegava

en escoltar el destí dels argius, dels dànaus i d’Ílion:

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes

la destrucció perquè en el futur se’n cantaren poemes”.

Aquests versos tanquen la reflexió implícitament subtil sobre la creació literària que l’aparició de Demòdoc ha deixat anar en el relat de l’arribada d’Ulisses al regne dels feacis al qual ha entrat, no ho podem oblidar, a través del patiment i de la contemplació de la bellesa: Ulisses soterrat de fulles mostra el seu cos nu i maltractat pel furor de la mar, del viatge i del destí, mentre contempla la bellesa de la jove Nausica.

Aquests quatre versos ens parlen del mite i, alhora, són una declaració sobre la matèria de què està feta la creació literària: els relats provenen dels fets viscuts però l’elaboració literària fa que aquests fets transcendesquen l’abast de la vivència particular i esdevinguen matèria universal. Aquesta capacitat de la creació


Ulisses i Nausica, John Flaxman, 1810

literària és allò que ens la fa “útil”: la llegim, l’escoltem, l’observem, en la mateixa disposició d’esperit que la cort d’Alcínous escoltava Demòdoc però també ens reconeixem en la figura d’Ulisses que no pot sostraure’s al dolor que li provoca formar part de la història que li conten i, per això, l’efecte de la recitació de Demòdoc és tot un altre per a ell. Per a ell, que és ficció, la ficció de Demòdoc és la vida que ha viscut: de nou un intricat joc de miralls que dóna compte de l’essència de la creació literària i dels efectes que aquesta provoca en el lector. La ficció dins de la ficció; la vida dins de la vida. La ficció com a espill de la vida i la vida com a matèria de ficció. I la creació literària com un llegat per al futur dels homes, com afirma Alcínous, que se situa gairebé al marge d’ells: “És com els déus decidiren”.

En aquest cant de l’Odissea, assistim de manera sorprenent a la revelació de l’origen dels mites, en un moment en què l’heroi se’ns presenta viu allà mateix. Si no hi ha cap altra matèria de la creació literària que la vida mateixa, i això és un fet que Homer s’encarrega d’explicar de manera contundent al llarg de tota l’Odissea bastint una narració dels fets que no respecta ni tan sols que el mateix protagonista del poema siga presenta allà mateix, sinó que, pel contrari, usa aquest fet com a recurs de ficció, el cant VIII és l’expressió transparent de la consciència clara de la creació literària en boca d’un poeta cec que es mira a si mateix. Com una revelació.

L’Odissea és una narració que podria exemplificar tota ella multitud d’aspectes de qualsevol procés de creació literària: des de la navegació com a lectura fins eal viatge com a escriptura, passant per l’heroi com a jo líric o narratiu. Fins i tot, altres elements de les aventures d’Ulisses, d’altra banda, també poden ser usats anàlogament als processos de composició poètica o narrativa, com ara el teler i el teixit si l’acomparem amb l’estructura i l’elaboració dels textos. Alguns monstres i déus també es poden relacionar amb aspectes de l’escriptura, com per exemple les sirenes i Calipso com a idealitzacions de la inspiració. I la força de la paraula es manté al centre de tota l’aventura que és narrada en primera persona, recitada o dialogada.

Però aquest cant VIII, concretament, és com una revelació que evidencia aspectes essencials que la literatura ha de tenir: versemblança, empatia, construcció, emoció, màgia... Per això hem triat tres poemes que parlen del mite des de tres punts de vista centrals: el del poeta, el de l’heroi i el de l’esposa. Tres punts de vista que són, alhora, tres mirades sobre el fet poètic i, per extensió, sobre la creació literària. Tres mirades reveladores a través de les quals podem llegir, encara avui, la declaració extraordinària d’Alcínous sobre la matèria de la literatura.

El poeta i la imaginació: la mirada sobre Homer

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

Vas arribant a l’illa i ara sapsel que vol dir la vida, el que és l’atzar.


El teu arc serà pols damunt la lleixa.Pols seran el teler i la seva peça.Els pretendents que acampen a l’eixidasón ombres que Penèlope somia.Vas arribant a l’illa: els roquerars,com el temps l’Odissea, els bat la mar.Ningú no ha teixit mai la teva absènciani ha desteixit l’oblit sense cap fressa.Per més que, a voltes, la raó ho ignori,Penèlope és una ombra del teu somni.Vas arribant a l’illa: els gaviansque cobreixen la platja no es mouranquan la travessis sense deixar empremta,perquè no has existit: ets la llegenda.Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,i potser va plorar lo alguna dona,però en el somni d’un poeta ceccontinues salvant-te. Al front d’Homer,etern i rigorós, cada trenc d’albaun solitari Ulisses desembarca.

Margarit elabora “Ulisses en aigües d’Ítaca” en decasíl·labs amb rima assonant. Encara que el poema està format per una estrofa única de 22 versos, la rima fa l’efecte d’aplegar-los de dos en dos, com si foren apariats. El decasíl·labs és un tipus de vers clàssic i el ritme que marquen és molt formal, encara que en aquest poema no es marca una cesura accentual en tots els versos, cosa que fa que discórreguen més fluïdament. La repetició a què ens obliga la rima AA, BB, CC, DD, EE, etc. dota la composició d’un certa sonoritat com de salmòdia.

Joan Margarit, en aquest poema, situa l’heroi en el moment del retorn a Ítaca. És el final del viatge i, gairebé, el final de la ficció. El poema es va descabdellant, pel que fa al significat, en quatre parts diferenciades, les dues primeres de les quals són molts semblants. Els sis primers versos expressen, en aquest ordre i en parelles, el valor de l’experiència de la vida, la força del temps i de l’oblit i el poder de la imaginació per a construir somnis, irrealitats. Els sis següents versos, així mateix, també fan referència al temps, a l’oblit i, de nou, a la imaginació: Ulisses torna del viatge carregat de l’experiència de la vida, la qual li ha ensenyat que el temps passa i que l’oblit s’ensenyoreix del món. Aquests 12 versos en espill mostren un panorama desolador en els quals fins i tot la imaginació és despullada de qualsevol càrrega positiva: Penèlope ha imaginat els pretendents, que no existeixen i, alhora, Penèlope, que tampoc existeix, és imaginada per Ulisses:

“Els pretendents que acampen a l’eixida


són ombres que Penèlope somia (...)

Per més que a voltes la raó ho ignori,

Penèlope és una obra del teu somni”.

Després d’aquests primers versos en els quals el temps i l’oblit són els protagonistes, en vénen quatre que provoquen un gir en el significat del poema. Ara, l’oblit és substituït per la no-existència i, paradoxalment, això li dóna una injecció de vida a un heroi que ja imaginàvem movent-se en un desert de solitud:

“Vas arribant a l’illa: els gavians

que cobreixen la platja no es mouran

quan la travessis sense deixar empremta

perquè no has existit: ets la llegenda”.

L’heroi potser no ha existit però, per això mateix, existirà sempre. El mite, la llegenda, es lliga en aquest poema amb la creació poètica, amb la imaginació del poeta que converteix la irrealitat en alguna cosa més important que la realitat mateixa, ja que la realitat “serà pols damunt la lleixa” i, en canvi, la imaginació esdevindrà llegenda. Els darrers sis versos així ens ho confirmen, ja que la mort d’un possible Ulisses real i el dolor de la seua esposa per l’absència no s’arriben a dur a terme mai perquè la imaginació del poeta ha fet possible la immortalitat de l’heroi:

“Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,

i potser va plorar-lo alguna dona,

però en el somni d’un poeta cec

continues salvant-te. Al front d’Homer,

etern i rigorós cada trenc d’alba

un solitari Ulisses desembarca”.


L’Apothéose d ’Homère, Ingres, 1827

Margarit, en aquest magnífic poema precís, tancat, redó, posa de manifest el poder de la literatura com a fet transcendent. I, tot seguint una estructura sintetitzat, situa el poeta, gairebé inesperadament, en un lloc privilegiat, en el lloc del creador, de qui atorga la vida. Sense la imaginació del poeta no hi ha l’impuls necessari perquè el poema, l’heroi, el mite, puga existir.

El poeta i el text: la mirada sobre Penèlope.

TOT ESPERANT ULISSES

.Ones que vénen, mar que s’allunya,tot és ben prop, tot és lluny.Plors que s’enceten, riures que es moren,quan creus que ho tens, tot s’esmuny..Verd el cel i fresc l’estiu,jove el gran i cec l’altiu, una taula fa de llit.Desescric tot el que he escrit!.Un ocell baixa l’amor,mils d’amors senten l’enyor,un enyor se sent ferit.Desescric tot el que he escrit!.Ones que vénen, mar que s’allunya,tot és ben prop, tot és lluny.Plors que s’enceten, riures que es moren,quan creus que ho tens, tot s’esmuny..Plou de baix i ens mulla el cap;juga i guanya qui menys sap;el cor no vol dir el pit.Desescric tot el que he escrit!.La raó es un moble vell;manar vol qui duu el martell.Amb el cap estabornit,


Lord Frederik Leighton, Invocation, 1889

desescric tot el que he escrit!Ones que vénen, mar que s’allunya,tot és ben prop, tot és lluny.Plors que s’enceten, riures que es moren,quan creus que ho tens, tot s’esmuny.

.5 i 5 mai no en fan 10;una església et marca el preu;un canó apunta amb el dit.Desescric tot el que he escrit!.Plora, plora, no hi ha draps;bé hi canta i trenca els plats;l’estratègia es cou de nit.Desescric tot el que he escrit!.Ones que vénen, mar que s’allunya,tot és ben prop, tot és lluny.Plors que s’enceten, riures que es moren,quan creus que ho tens, tot s’esmuny..Que més puc cantar-vos ja?si la festa no té pa;el meu cap és un neguit.Desescric tot el que he escrit!.La tristesa guanya el cant,l’esperança és un infant,llibertat: nom imparit.Desescric tot el que he escrit!

Aquest poema de Vicent Andrés Estellés, “Tot esperant Ulisses” consta de 48 versos aplegats en 12 estrofes, una de les quals es va repetint al llarg del poema a mode de tornada. Es tracta d’un poema que combina versos d’art major i d’art menor: hi ha quatre estrofes formades per decasíl·labs i octosíl·labs alterns (encara que al quart vers hauríem de trencar la sinalefa perquè sumara 8, cosa que no és cap problema i més si tenim en compte que això no afecta el ritme ni el resultat sonor de l’estrofa) i són, justament, les quatre estrofes repetides al poema. Aquestes es repeteixen cada dues estrofes de versos de set sílabes; a Estellés li agradava barrejar metres clàssics i populars i, en aquest poema concret en el qual Penèlope teixint i desteixint és ben present, aquesta mescla de metres i estrofes es presenta en forma d’un entramat. El poema és


un text, així doncs, ordit, en el qual les rimes assonants també s’entreteixeixen: en les estrofes de quatre versos heptasíl·labs la rima sempre és aa, bb i, en canvi, en les estrofes de decasíl·labs i octosíl·labs combinats l’esquema rítmic és de dos versos sense rima i dos versos rimats entre si i presentats de manera creuada.

Aquesta estructura que sembla teixida també es segueix pel que fa al significat del poema. La constant que es repeteix és la vida, vista des d’una perspectiva pessimista:

“Ones que vénen, mar que s’allunya,tot és ben prop, tot és lluny.Plors que s’enceten, riures que es moren,quan creus que ho tens, tot s’esmuny.”

Tot usant el moviment d’anada i retorn de la mar, el poeta deixa anar un missatge que expressa la impossibilitat d’apresar la vida tot parlant-li a un “tu” lector, a mode d’amonestació o, fins i tot, amb to de refrany o de dita popular (és l’efecte que fan els versos alterns units per la rima) sobre la impossibilitat real de fer plans per al futur.

La resta d’estrofes són totes diferents, però totes estan connectades per un vers clau en e l s i gn i f i ca t de l poema : “Desescric tot el que he escrit!”. Aquest vers enunciat en primera persona s’atribueix, per tant, al jo poètic. Un jo poètic que, com en altres poemes d’Estellés, de tant en tant s’adreça al lector per adver t i r- l o , in terpe la r- l o , interrogar-lo, com hem vist adès. Un poeta que, incapaç de copsar tota la real itat en els seus poemes , e l s f a i e l s re fà eternament. Un poeta que, potser, espera com esperava

Penèlope mentre desteixia allò que havia teixit prèviament.

La figura de Penèlope al teler teixint i desteixint funciona de manera anàloga a la figura del poeta “desescrivint” tot el que ha escrit prèviament. Penèlope idea l’engany del teler per tal d’allargar el temps de la seua espera, per tal de donar-li temps a Ulisses per tornar, per tal de distanciar-se d’un futur infeliç casada obligadament amb algun dels seus pretendents. Estellés desescriu tot el que ha escrit fins i tot amb cert entusiasme o, si més no, amb força: com hem


Retorn d ’Ulisses, Pinturicchio, 1509

d’interpretar, sinó, l’exclamació final? Potser el jo poètic espera un futur millor per a una societat on tot és precari i dolorós, la societat de la postguerra. El jo poètic s’expressa des del sentiment d’impotència profunda (“amb el cap estabornit”; “el meu cap és un neguit”), com Penèlope, que li causa la pobresa (“una taula fa de llit”), l’enyor de l’amor expressat obertament (“mils d’amors senten l’enyor”), una situació injusta que no es regeix per la raó (“Plou de baix i ens mulla el cap, juga i guanya qui menys sap”; “La raó és un moble vell, manar vol qui du el martell”; “5 i 5 mai no en fan 10”), una falta de llibertat cruel (“una església et marca el preu, un canó apunta amb el dit”), la misèria, en definitiva, la falta de llibertat (“llibertat: nom imparit”). Tanmateix, com li passava a Penèlope, hi ha una xicoteta esperança: “l’estratègia es cou de nit” i “l’esperança és un infant”: tant el fill d’Ulisses com la seua esposa faran possible el retorn de l’heroi, l’un, deixant la infantesa quan emprén el viatge per cercar-lo, i l’altra, desfent cada nit, persistent i constant, el teixit del teler. Estellés fa, desfà i refà la seua obra, teixeix i desteixeix un tapís de realitat, tot esperant que torne l’heroi anomenat llibertat.

El poeta i el significat: la mirada d’Ulisses

LA MIRADA D’ULISSES

¿És aquesta realment la primera pel·lícula,la primera mirada?

TO VLEMMA TOU ODYSSEA

Potser tot coneixement no començaamb els ulls. Potser, quan la meua mirada esdevémirada, no hi ha cap responsable,algú a qui són degudes les coses. Potser sónels meus ulls avesats a les distàncies,orbs de tanta mirada, els qui no saben encabiraquest fragment de deliri, aquest rostreinèdit i il·legible, que al desordre de les imatgess’aferra. Potser, desitjós d’un esguard de xiquetque tot ho reinventa (aquella miradacapaç de, al caos, donar-li forma), no m’adonode la urgència del present, dels ulls de l’ara,del valor i dels límits de cada metàfora.Si sóc un col·leccionista de miradesdesaparegudes, ¿per què també sóc incapaçd’imaginar les mans que ara m’obliden,de retrobar la innocènciade qui mira per primera vegada?


.No sé on vaig. Sovint vaig creure que ho sabia.Ítaca és la fi del viatge, però el viatge continua.

To Vlemna Tou Odyssea

Aquest poema de Joan Elies Adell conté 20 versos sense rima organitzats en dues estrofes molt desiguals (de 18 i de 2 versos) la separació de les quals marca un punt i a part pel que fa al significat del poema.

“La mirada d’Ulisses” va encapçalat per una cita de la pel·lícula To vlemna tou Odyssea de Theo Angelopoulos (1995), en la qual Adell s’enmiralla, s’examina i s’inspira. La pel·lícula explica el particular viatge d’un director de cinema grec a la recerca de la primera pel·lícula grega que es va filmar. El protagonista ha d’arribar a Sarajevo, on han anat a parar les tres bobines sense revelar amb què els germans Manakis van enregistrar per primera vegada la realitat que els envoltava. El director de cinema fa, per tant, una mena de viatge d’Ulisses a la inversa: va de Grècia als Balcans; de la protecció de la llar, al màxim exponent del perill; de la relativa pau, a la guerra. És com si en lloc de posar la mirada sobre el retorn a Ítaca, Angelopoulos ens volguera mostrar l’allunyament d’Ítaca. Aquest allunyament, però, és un viatge de retrobament amb si

mateix per al protagonista de la pel·lícula, un tornar a l’ésser més pur, a l’infant, a l’home que es queda amb allò essencial i amb res més.

El joc intertextual entre la pel·lícula i el poema d’Adell és evident. El poeta, “col·leccionista de mirades”, es busca a través de la poesia. “Potser tot coneixement no comença amb els ulls”, potser el coneixement comença amb la imaginació, amb la capacitat de creació. I en aquesta recerca de si mateix que és, al capdavall, el fet de fer poemes, el poeta s’ha d’atansar molt a prop de la paraula, ha d’arribar a copsar allò que es revela essencial (“potser són els meus ulls avesats a les distàncies, orbs de tanta mirada, els qui no saben encabir aquest fragment de deliri, aquest rostre inèdit i il·legible, que al desordre de les imatges s’aferra”). Com quan en la pel·lícula el director ha de trobar les tres bobines i això no és suficient, perquè encara les haurà


de revelar amb l’ajuda d’algú altre, així el poeta ha de destriar les paraules entre tantes imatges i després les ha de revelar amb l’ajuda del lector.

El poeta es recerca a si mateix perquè busca una única i particular manera d’expressar allò que veu, allò que sent, allò que pensa, allò que és. La infantesa és l’època de la vivència sense interrogants, és la vida sense necessitat d’explicacions. El poeta desitja ser infant, desitja “aquella mirada capaç de, al caos, donar-li forma”, desitja recuperar aquesta disposició d’esperit capaç d’encabir en els “límits de cada metàfora” una realitat tan caòtica com la que vivim a cada moment. El director de cinema, al llarg del seu viatge, també es retroba amb la seua infantesa i ens la presenta, en la seua imaginació, com una oportunitat de “al caos, donar-li forma”: es retroba amb el seu pare, desaparegut, amb la seua mare i amb els tiets i familiars d’una època on allò essencial es mantenia en ordre.

El poeta, com va fer el director de cinema, ha de seguir el viatge, ha de seguir la vida. Un viatge d’incerteses, però també de moments on sembla que tot es reordena: “No sé on vaig. Sovint vaig creure que ho sabia”. Els moments d’ordre i de caos sembla que s’alternen de manera constant. La vida cabdella i descabdella el destí de l’ésser humà, amb la mateixa naturalitat quotidiana amb la qual les filadores filmades pels germans Manakis hi exercien l’ofici. Amb el

mateix mecanisme repetitiu amb què les Moires, teixidores dels fils de la vida, l’enceten, en decideixen la durada i, al final, la tallen.

El poeta, com el director de cinema de La mirada d ’Ulisses, espera retornar a Ítaca, retrobar allò essencial a través d’un exercici de creació que és un v i a tge p le de per i l l s , però també p le de coneixement. El cec, el poeta, veu dins de si allò que l’envolta. El poeta té la capacitat de crear i, per tant, pot ampliar les mirades sobre el món i sobre els altres.


A Golden Thread, J. M. Strudwik, 1885

BIBLIOGRAFIA

Homer. Odissea. Trad. Mira, Joan Francesc. Ed. Proa. Barcelona. 2012. ISBN: 978-84-75-88-259-8

Estellés, Vicent Andrés. “Tot esperant Ulisses”, [data de consulta: març de 2012] <http://detroiaaitaca.wordpress.com/?s=tot+esperant+ulisses

Margarit, Joan. Marbre d'aire. Ed. Andorra. Andorra. ISBN: 978-99920-53-63-8

Adell, Joan Elies. Un mateix cel. Ed. Set i mig Edicions S.L. Benicull. 2000. ISBN: 978-84-95043-84-9


http://detroiaaitaca.wordpress.com/?s=tot+esperant+ulisses

http://detroiaaitaca.wordpress.com/?s=tot+esperant+ulisses

treball curs clàssics oreto revisat

Documents