tribuna d'arqueologia 2009

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2009

Servei d’Arqueologia i PaleontologiaDirecció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2009

Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura

Barcelona 2011

© Generalitat de Catalunya i autorsEdició del Departament de Cultura de la Generalitat de CatalunyaPreimpressió: Gràfiques 92, S.A.

Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. BarcelonaDipòsit legal: B. 10.669-2011ISSN: 1130-7781

Sumari

Presentació del volumGemma Hernández HerreroCap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia 7

Els amfibis més antics de Catalunya: recerca, divulgació, protecció i reconstrucciódigital dels fòssils del jaciment paleontològic de la Móra (Tagament, Vallès OrientalJosep Fortuny, Àngel Galobart, Josep Marmi, Rodrigo Gaete, AlfredoLópez-García) 11

La Roca dels Bous i els neandertals del sud del PirineusJorge Martínez-Moreno, Rafael Mora i Ignacio de la Torre 29

Sant Benet de Bages. Evolució arquitectònica del monestir a partir de les dadesarqueològiquesCarme Subiranas i Goretti Vila 55

L’explotació del camp a l’època ibèrica al nord-est de Catalunya: els camps deSitges trobats durant la construcció del TGV a les comarques de GironaSílvia Callavé, Dolors Codina, Maribel Fuertes, Joan Llinàs, Estíbaliz Monguiló,Albert Roncero, Marina Sánchez, Anna Tarrés i Marta Zabala 81

El Forat de la Conqueta, poblament neolític i usos funeraris del 3r i 2n mil·lennien el Prepirineu de LleidaPaloma González, Elena García i Jezabel Pizarro 99

Resultats de les darreres intervencions arqueològiques a la Neàpolis de la ciutatgrega d’Empòrion (Empúries, l’Escala, Alt Empordà)Xavier Aquilué, Pere Castanyer, Marta Santos i Joaquim Tremoleda 121

Excavacions a la ciutat romana de IESSO (Guissona, Segarra). Les termespúbliques i les darreres intervencionsJosep Guitart, Joaquim Pera, Josep Ros i Núria Padrós 149

L’aqüeducte del pont de les Caixes i la vil·la romana de Centcelles (Constantí,Tarragonès)Josep Anton Remolà, Paloma Aliende i Josep Francesc Roig 187Excavació arqueològica al solar de la biblioteca municipal de Sant Vincençdels HortsJordi Morera 213

Els Pinetons, un assentament prehistòric i medieval a la plana del Vallès(Ripollet, Vallès Occidental)Raül Balsera, Oscar Matas i Jordi Roig 237

El jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre). Resultat de lesintervencions arqueològiques efectuades durant el període 2000-2008Jordi Diloli, David Bea, Samuel Sardà, Ramon Ferré i Jordi Vila 285

L’excavació del carrer del Pont, 23 (Torelló, Osona): un exempled’arqueologia protoindustrialJudit Vico i Jordi Amorós 317

El SIGDGPC. Eina de gestió del patrimoni cultural immoble catalàJosep Castells, Àlex Fernández i Núria Sala 339

6 TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009

Presentació del volum

L’1 D’OCTUBRE DE 2008 vam celebrar els 25 anys de la Tribuna d’Arqueologia. I ho vamfer amb una gran festa. Una festa a la qual vam convocar els arqueòlegs i arqueòloguesi altres especialistes protagonistes de la recerca a Catalunya, els diferents caps delServei d’Arqueologia de la Generalitat, que des de la seva creació— un cop restabler-tes les llibertats a casa nostra—han esmerçat els seus esforços per tirar endavant unaarqueologia capdavantera quant a recerca i gestió, i tots els col·legues, amics i amiguesque ens han seguit de prop per fer-nos veure encerts i febleses, mancances i necessitats.Sense ells, res del que ara som no hauria estat possible.Vam tenir la sort, també, de poder comptar amb la presència del catedràtic de

Prehistòria de la Universitat de Valladolid, Germán Delibes de Castro—mestre admirati amic—, que va fer possible que l’acte fos alhora un homenatge al Dr. Joan Maluquerde Motes, del qual va prendre el testimoni sobre la recerca del grup Cogotas I, iniciadaper ell fa 50 anys. També fou el Dr. Maluquer de Motes qui ara fa 25 anys el va fer venira dictar-nos una lliçó magistral sobre el tema, tals eren el respecte i l’admiració mutus.Vam aprofitar per muntar una petita mostra o exposició, presentar l’audiovisual Tribunad’Arqueologia. Els protagonistes, dedicat especialment a aquells companys que ja nosón entre nosaltres i reeditar el curtmetratge Història d’ahir.Celebràvem d’una banda la “permanència en cartellera” d’aquest fòrum, que té la

humil pretensió de donar a conèixer els resultats d’algunes de les investigacions arqueo-lògiques recents fetes a Catalunya, així com també els treballs fets a l’exterior quepuguin ser d’interès amb relació a l’arqueologia catalana, i de l’altra, el mèrit de publi-car sempre les conferències impartides, tot i que de vegades amb un cert retard. Tantuna cosa com l’altra esdevenen en ocasions una proesa i com a tal mereixen ser reco-negudes. A més, fèiem saber que la publicació passava a ser, també, accessible en for-mat digital. Abans de començar l’edició de la Tribuna que dóna lloc a la publicació queteniu a les mans, eren més de 500 els arqueòlegs que ens havien explicat, en gairebé 300conferències, els resultats de la seva recerca. A hores d’ara continuem sumant.En aquest marc vam programar un cicle que fos representatiu dels eixos que mar-

quen actualment el desenvolupament de l’arqueologia i la seva gestió a Catalunya. Així,la primera sessió fou dedicada a la paleontologia, les restes materials de la qual—assi-milada a l’arqueologia des del marc legal—es gestionen des del Servei d’Arqueologia iPaleontologia. I de la seva mà, l’ús de les tecnologies més innovadores: s’exposaren elsresultats obtinguts a partir de la reconstrucció digital de les restes fòssils dels amfibis

del Triàsic recuperats fa dues dècades al Pla de la Calma, on s’han reprès les excava-cions sota el marc d’un nou projecte d’investigació. Ja dins l’àmbit propi de l’arqueo-logia, i com a representant del que és una recerca modèlica arreu per sumar a la inves-tigació el plus de difusió i docència, vam gaudir de la posada al dia del projecte entorndels neandertals de la Roca dels Bous (Camarasa, Noguera), jaciment clau per com-prendre la forma de vida dels darrers neandertals de la península Ibèrica. Altres inter-vencions dutes a terme en el marc d’un projecte d’investigació previ han estat les exca-vacions arqueològiques a la ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra) per part de laUAB i les del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre) a càrrec de la URV.Els treballs a la ciutat romana de Iesso des del 1990 van descobrint el seu urbanis-

me: la muralla devia englobar un recinte urbà d’unes 14 hectàrees, amb les restes d’unbarri de cases (segle I aC) sobre el qual es va construir, en els primers segles de l’Imperi,una gran domus senyorial, un edifici termal i part de la xarxa viària de la ciutat. La pre-sentació del conjunt termal amb l’ajut de noves tecnologies va ser d’una qualitat docu-mental per recordar. Pel que fa a l’Assut, les intervencions (2000-2008) han posat aldescobert un poblat ibèric amb un complex sistema defensiu, on una torre circular esrelaciona amb un edifici singular en un estat de conservació excepcional que aporta,també, un ric repertori ceràmic i de manufactures metàl·liques.Com no podia ser d’una altra manera, els resultats de les intervencions anomenades

“preventives” van tenir un espai notable: el monestir de Sant Benet de Bages (SantFruitós de Bages); els camps de sitges trobats durant la construcció del TGV a lescomarques de Girona durant els anys 2007 i 2008, que ens ha permès de descobrir iexcavar diversos jaciments amb aquesta funció per tenir una nova visió de l’explotacióagrària en aquesta zona en època ibèrica; les excavacions al solar de la biblioteca muni-cipal de Sant Vicenç dels Horts, que han exhumat les restes d’una terrisseria, una prem-sa i sitges romanes, entre altres, sense oblidar els Pinetons, un assentament prehistòrici medieval a la plana del Vallès, o els resultats de l’excavació del carrer del Pont, 23, unexemple d’arqueologia protoindustrial que ens han permès conèixer les restes d’una tin-toreria de la llana dels segles XVII-XIX, al nucli urbà de Torelló.Tot i que en un afortunat descens, les anomenades “intervencions d’urgència” con-

tinuen existint i aportant coneixement: l’ensulsiada de part d’un mur de maçoneria delPont de les Caixes, a Constantí, ha permès descobrir l’existència d’un aqüeducte d’è-poca romana, excepcionalment ben conservat i relacionat amb Centcelles. Havia quedatemmascarat per les reformes del segle XV, quan es va aixecar la cota de la conducciód’aigua per al funcionament dels molins.Però en aquesta edició de la Tribuna vam voler mostrar, de manera significativa, la

recerca pròpia, la institucional i la seva aportació a programes I+D. D’una banda, hi haels clàssics, com ara la recerca a la Neàpolis d’Empúries de la mà del MAC, que hi vaser representada amb una lliçó magistral sobre els resultats de les excavacions a l’edifi-ci de la stoa, que tancava per la banda nord l’àgora d’època hel·lenística de la ciutatgrega, i les característiques constructives i cronològiques de l’urbanisme de la ciutatanterior a les grans reformes del segle II aC, així com d’altres construccions anteriorsvinculades amb el port de la ciutat. Però també vam presentar els resultats de projectespropis com l’estudi del Forat de la Conqueta, en col·laboració amb el CEPAP—Centred’Estudis de Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la UAB. Aquest jaciment, loca-litzat al Prepirineu de Lleida (les Avellanes i Santa Linya, Noguera) ens proporcionauna informació rellevant quant al poblament neolític i els usos funeraris del 3r i el 2n

8 TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2009

mil·lennis en aquesta zona. Vam concloure el cicle i la mostra de projectes institucio-nals amb la presentació del Sistema d’Informació Geogràfica de la Direcció General delPatrimoni Cultural (SIGDGPC), una eina de gestió del patrimoni cultural immoble cata-là que neix d’un projecte formulat i liderat pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia, enun acte que vaig tenir el plaer de moderar.Malgrat la poca objectivitat que em pugui donar el lloc de treball que ocupo quant

al tema que ara us presento, i des de la informació global que acumulo, la feina feta il’esperit crític que sempre he intentat cultivar, crec que el llibre que ara teniu a les mansés un bon indicador de l’estat de la recerca de l’arqueologia a Catalunya avui, en un sen-tit ampli, de la implicació institucional a través del Servei d’Arqueologia iPaleontologia, i una bona mostra que, tot i les moltes mancances, l’arqueologia a casanostra va per bon camí. I ho fa gràcies a l’esforç de tots.

GEMMA HERNÁNDEZ HERREROCap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia

Barcelona, desembre de 2009

PRESENTACIÓ DEL VOLUM 9

Els amfibis més antics de Catalunya:recerca, divulgació, protecciói reconstrucció digital dels fòssilsdel jaciment paleontològic de la Móra(Tagamanent, Vallès Oriental)JOSEP FORTUNY,1 ÀNGEL GALOBART,1 JOSEP MARMI,1 RODRIGOGAETE,2 ALFREDO LÓPEZ-GARCÍA3

RESUM

Aquest treball vol constituir una síntesi de la història de la recerca paleontològicaal Triàsic del Montseny, i alhora mostrar l’estat actual dels coneixements científics,incidint en la importància d’aquest territori per la seva gran diversitat fossilífera. Unpunt essencial d’aquest article correspon a la descripció de les restes de l’amfibi mésantic conegut a Catalunya, recuperades al jaciment de la Móra, i assignades al grup delsCapitosaures. Per aquest motiu es fa una aproximació sobre aquest grup d’amfibis.Finalment, es descriuen tècniques no invasives per a l’estudi dels fòssils (en especial latomografia computeritzada) amb els consegüents beneficis que ofereix aquest mètodeaplicat als Capitosaures de la Móra.

1. INTRODUCCIÓ

Les primeres evidències fòssils de vertebrats en el Triàsic del Montseny es remun-ten a l’any 1933, amb la descoberta al terme municipal de Centelles de restes de peixos(fauna ictiològica) (Figura 1), acompanyada d’altra fauna invertebrada, en les fàciesMuschelkalk, per part dels doctors Josep Fernández Villalta i Noel Llopis Lladó, durantel transcurs d’un estudi geològic de la vall del Congost (Llopis-Lladó, 1942; Bauza-

1. Institut Català de Paleontologia - Mòdul ICP - Facultat de Biociències Campus de la UniversitatAutònoma de Barcelona

2. Museu d’Isona i Conca Dellà3. Hospital Mútua de Terrassa

Rullan, 1954). No fou, però, fins a la dècada dels anys vuitanta que se citen a la biblio-grafia les dues primeres evidències de la presència de tetràpodes al Triàsic delMontseny. En la primera d’aquestes (Sanz, 1980) es posa en evidència la presència d’unrèptil marí, de tipus notosàurid, en fàcies Muschelkalk (actualment dipositat al Museu

12 J. FORTUNY, A. GALOBART, J. MARMI, R. GAETE, A. LÓPEZ-GARCÍA

Figura 1. A la part superior, fragment de peix recuperat a les fàcies Muschelkalk deCentelles; a sota, petjada assignada a l’icnogènere Chirotherium, recuperada a les

fàcies Buntsandstein de Tagamanent

Geològic del Seminari de Barcelona); en la segona (Calzada, 1987), es mostra el poten-cial fossilífer de les fàcies Buntsandstein, formades en ambients continentals, en des-cobrir una abundant diversitat de petjades (Figura 1), entre les quals es reconeix la pre-sència dels icnogèneres Chirotherium (tradicionalment interpretats com pertanyents auna forma reptiliana de tipus arcosauriforme) i Rhynchosauroides (assignat a formesreptilianes de tipus lepidosauriforme), a més de la possible presència de l’icnogènereSynaptichnium (una altra tipologia arcosauriforme).

Un gir remarcable en el coneixement de la fauna de vertebrats fòssils a la zonatindrà lloc a partir l’any 1989, quan dos grans afeccionats a l’arqueologia i coneixe-dors al detall de l’orografia del Montseny, Emili Ramon i Pere Font (Figura 2), en eltranscurs d’una de les seves habituals excursions a la zona, varen descobrir duesestructures que identificaren com a ossos fòssils. La primera corresponia a un esque-let parcial articulat de grans dimensions, en tant que la segona consistia en un con-junt d’ossos no identificables prop de l’ermita de la Móra, totes dues situades en elssediments vermells de les fàcies Buntsandstein. Aquestes troballes foren notificadesal conservador del Museu de Ciències Naturals La Tela de Granollers, AntoniArrizabalaga, qui al seu torn va donar avís al Servei d’Arqueologia de la Conselleriade Cultura de la Generalitat de Catalunya, organisme competent en el camp de laprotecció del patrimoni paleontològic. Aquest organisme va contactar ràpidamentamb Josep Santafé, investigador de l’Institut de Paleontologia de Sabadell MiquelCrusafont, que en aquell moment era l’organisme que portava a terme el gruix de lesexcavacions de vertebrats fòssils a Catalunya. A causa de l’escàs registre fossilíferd’aquests sediments triàsics, la primera impressió de Santafé va ser que podrien cor-respondre a les restes d’un cocodril molt primitiu, que en tot cas devia tenir una granimportància científica. Davant del fet que no hi havia cap especialista en l’estudi decocodrils i amb el perill evident de degradació del jaciment, es va sol·licitar unaexcavació d’urgència que es va fer entre els dies 27, 28 i 29 de juny de l’any 1990(Galobart et al. 1990). En aquesta excavació hi va participar un equip de paleontò-legs i geòlegs format per Àngel Galobart, Rodrigo Gaete, Xavier Ros i JordiPalomar. El jaciment va lliurar centenars de restes òssies que varen ser dipositades al’Institut de Paleontologia M. Crusafont. Posteriorment, l’any 1996, durant el trans-curs d’una jornada de camp per conèixer millor la geologia de la zona, l’equip for-mat per Carles de Santisteban, Rodrigo Gaete i Àngel Galobart va descobrir, a pocsmetres de la localitat fossilífera, noves petjades assignades a l’icnogènere Chiro-therium.

Un cop acabada la campanya d’excavació de 1990, els membres de l’equip d’ex-cavació varen ser conscients de la importància del jaciment, el qual podia aportar unavaluosa informació que ajudaria a omplir el buit de coneixements sobre paleontolo-gia de vertebrats del període Triàsic. Tot i que hi va haver un gran interès per part dela que aleshores era l’arqueòloga territorial de la zona del Vallès, Aracel·li Martín, pertirar endavant un pla de preparació i estudi del material, la falta d’un investigadorinteressat en els possibles “rèptils triàsics” en el si de l’Institut de Paleontologia M.Crusafont i, també el fet de no disposar d’un pressupost dedicat a les tasques de pre-paració d’aquests fòssils, van fer que, a partir d’aquell moment, tant les feines de pre-paració com l’estudi dels fòssils es fes sense cap tipus de suport econòmic. Pel que faa les feines de preparació, aquestes mai no han estat senzilles, principalment a causade la duresa de la matriu que envolta els ossos i de la pròpia fragilitat d’aquests, que

ELS AMFIBIS MÉS ANTICS DE CATALUNYA: RECERCA, DIVULGACIÓ, PROTECCIÓ I RECONSTRUCCIÓ DIGITAL... 13

es fracturen amb molta facilitat impedint una òptima preparació dels materials ambl’ús de tècniques mecàniques. El sediment que envolta els fòssils és un gres quarsíticamb una matriu molt carbonatada i molt cimentada, de gra molt fi i amb una presèn-cia important d’òxids de ferro. Això fa que bona part del material només s’hagi pogutpreparar en superfície, deixant a la vista el contorn d’alguns ossos, ja que no s’hanpogut extreure completament de la matriu. El fet que algunes de les plaques mostrenuna gran acumulació d’ossos, molt propers entre ells, encara complica més la prepa-ració dels fòssils.

Les primeres observacions sobre el material preparat varen deixar clar que la major


Figura 2. Els descobridors de la primera troballa, Emili Ramon i Pere Font, en l’acted’homenatge on se’ls va lliurar una rèplica del material que varen descobrir

part dels ossos podrien pertànyer a algun membre del grup dels laberintodonts, literal-ment “dent amb forma de laberint” (actualment aquesta nomenclatura es troba en desús,i és més correcte la utilització del terme Capitosaure (vegeu més endavant)), la qualcosa constituïa la primera documentació d’àmbit triàsic peninsular. D’acord amb lesrestes cranials, es va proposar l'assignació del material al gènere Parotosuchus (Gaeteet al., 1993a, 1994, 1996), tot i destacar-ne algunes diferències respecte d’alguns caràc-ters que el definien.

Des d’aleshores aquest grup d'amfibis fóssils ha sofert àmplies revisions per partd’investigadors d’arreu del món, de manera que se n’ha pogut augmentar, en gran mesu-ra, el coneixement taxonòmic, sistemàtic i també les relacions filogenètiques que esdonen entre els taxons que el componen (Schoch, 2000; Damiani, 2001a). Aquesta siner-gia també ha tingut lloc a casa nostra, on recentment es va reprendre l’estudi d’aquestmaterial per part de noves generacions de paleontòlegs (Suñer, 2006; Fortuny, 2007) quehan permès demostrar que els trets morfològics estudiats en les restes fòssils descartenla seva atribució al gènere Parotosuchus alhora que aporten nova llum sobre la sevareconstrucció i la seva posició filogenètica. L’ús de tècniques no invasives (com la tomo-grafia computeritzada) ha permès observar caràcters inèdits en alguns dels fragmentsossis que es troben inclosos a la matriu (Fortuny i Galobart, 2008; Fortuny et al., 2009b).

També, des d’un bon inici, es va tenir en compte l’atractiu potencial divulgatiu deljaciment i de les seves faunes (Gaete et al., 1993b). La primera reconstrucció del cranide l’amfibi (d’uns 40 cm de longitud) es va fer a principis dels anys noranta amb mot-


Figura 3. Instantània de l’exposició sobre el Capitosaure del Montseny. S’hi observauna reconstrucció de l’animal i de com devia ser l’hàbitat on vivia

lles de silicona, a partir de diversos fragments de crani identificats entre les restes. Aixímateix, l’escultor Ricardo Batista va fer un model de la reconstrucció de l’amfibi envida (Figura 3), a partir de les instruccions anatòmiques proveïdes pels autors de l’es-tudi, el qual es va mostrar en un diorama amb la reconstrucció de l’ambient on podrienhaver viscut aquests animals, feta pel també escultor i especialista en models prehistò-rics Ramon Lòpez. Aquests materials gràfics varen formar part de l’exposició itinerant“Triàsic” promoguda pel Museu de Ciències Naturals La Tela de Granollers i l’Institutde Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell l’any 1995.

2. CONTEXT GEOGRÀFIC I GEOLÒGIC

El jaciment de la Móra està situat al municipi de Tagamanent (Vallès Oriental) iforma part del pla de la Calma, que es troba inclòs dins el Parc Natural del Montseny.La unitat geogràfica del Montseny pertany a la serralada Prelitoral catalana, que s’esténen direcció NE-SO (serralades costaneres catalanes, anteriorment anomenades elsCatalànids). En el si de les serralades costaneres catalanes es delimiten sis unitats litos-tratigràfiques pel Mesozoic, que des de la seva base fins al seu sostre corresponen a:fàcies Buntsandstein (conglomerats, gresos i lutites vermelles), fàcies Muschelkalkinferior (dolomites i calcàries), Muschelkalk mitjà (detrítiques i evaporites),Muschelkalk superior (dolomites i calcàries), fàcies Keuper (Evaporites detrítiques) i laformació d’Imón (Virgili, 1958; Marzo i Calvet, 1985). Segons la potència i les carac-terístiques litològiques, els afloraments del Buntsandstein de les serralades costanerescatalanes poden agrupar-se en tres dominis: Montseny-Llobregat, Garraf i Miramar-Prades-Priorat.

El jaciment de la Móra (Figura 4) forma part del domini Montseny-Llobregat(Calvet i Marzo, 1994), que correspon a una unitat paleogeogràfica inclosa a la sub-conca situada al sector més oriental de la placa ibèrica. En aquest sector, els dipòsits deles fàcies Buntsandstein es troben adaptats a un substrat irregular format per materialsdel massís Ibèric, i mostren un increment de potència des del NE (145 m) al SW (310m), en relació amb l’activitat sinsedimentària del sistema de fractures de sòcol (Calveti Marzo, 1994). Els materials sedimentaris d’aquesta subconca són principalment gre-sos, llims i argiles vermelles (unitat de gresos i lutites del Figaró), tot i que localments’ha descrit la presència de conglomerats (unitat de gresos conglomeràtics de Caldes) ibretxes (unitat de bretxes basals). Segons diversos autors (Marzo, 1980; Calvet i Marzo,1994) aquests materials són dipòsits fluvials distribuïts per un sistema d’aportacionsdirigit de NW-NE cap a SE-SW. Per les seves característiques litològiques, podem afir-mar que la secció de la Móra està formada únicament per materials de la unitat de gre-sos i lutites del Figaró, d’uns 25 metres d’espessor, amb intercalacions de nivells d’ar-giles, llims i gresos.

L’edat absoluta atribuïble al jaciment de la Móra no és del tot clara, els primersestudis palinològics a la zona (Solé de Porta et al., 1987) varen caracteritzar-lo comAnisià, que és el primer estatge del Triàsic mitjà. Més recentment, un estudi combinatde magnetostratigrafia i biostratigrafia en aquest sector (Dinarès-Turell et al., 2005) haexclòs la possibilitat que es tracti de Triàsic inferior, i torna a inferir una edat d’Anisià,en aquest cas amb una major aproximació a la seva franja inferior-mitjana (entre 246 i240 milions d’anys) per la unitat de gresos i lutites del Figaró.


3. APROXIMACIÓ AL GRUP DELS CAPITOSAURES (AMPHIBIA: TEMNOSPONDYLI)

Els Capitosaures foren un extens grup d’amfibis que varen existir durant gairebé totel període Triàsic. Pertanyen a l’ordre d’amfibis conegut com a Temnospòndils, abun-dant a finals del Paleozoic i que va resistir la gran extinció permiana i va perdurar finsal Cretaci. Els Temnospòndils, segons la literatura més clàssica, han estat inclosos dinsdel grup dels laberintodonts, per la seva morfologia dental on l’esmalt dibuixa unaestructura que recorda un laberint, la qual és present també en altres taxons com elsIchthyostegàlids (on trobem els primers tetràpodes com Ichthyostega o Acanthostega) oels Antracosàurids. El primer exemplar trobat amb aquesta característica fou precisa-ment un Temnospòndil, descrit com a Mastodonsaurus, per les seves dimensionsimpressionants (uns 6 metres de longitud del cap a la cua), per Jaeger l’any 1828. Mésendavant, l’any 1841, el famós paleontòleg Richard Owen va redescriure aquest taxó il’anomenà Labyrinthodon. Un any després, mentre aquest mateix paleontòleg encunya-va el terme Dinosauria, von Meyer erigia el superordre Labyrinthodontidae, que ha estat


Figura 4. Mapa geològic del Montseny. Emmarcada es pot veure l’àrea on es troba eljaciment de la Móra. Font: Institut Geològic de Catalunya 2009, www.igc.cat


Figura 5. Origen dels amfibis actuals. A dalt: hipòtesi que defensa que els actualsamfibis tenen el seu origen en els Temnospòndils. Al centre: hipòtesi on els

Lepospòndils són el grup basal dels actuals amfibis. A baix: hipòtesi que defensa unorigen polifilètic, on els Temnospòndils es troben a la base dels ordres Anura (grano-tes i gripaus) i Caudata (salamandres, axolots i tritons) i els Lepospòndils en l’ordre

Gymnophiona (cecílies)

acceptat i freqüentment utilitzat durant més d’un segle. No obstant això, les revisionsfilogenètiques recents del grup, des d’una perspectiva cladística, han demostrat queLabyrinthodontidae es tracta d’un grup parafilètic (Milner et al. 1986), és a dir compostper un grup on tots els seus integrants tenen un ancestre comú, però no tots els descen-dents d'aquest ancestre són presents al grup, fent que aquesta terminologia sigui actual-ment obsoleta. En conseqüència, s’ha reinterpretat la filogènia dels grups basals delstetràpodes i recuperat el nom inicialment usat per Jaeger per al primer delsTemnospòndils descrits (Mastodonsaurus). Per tant, el terme Capitosaure és el correc-te per referir-nos a les restes recuperades al Montseny, que pertanyen a l’ordre delsTemnospòndils, en lloc de parlar de Laberintodonts.

Pel que fa a l’origen dels amfibis actuals, aquest ha estat motiu de gran controvèr-sia (Figura 5). La hipòtesi més acceptada és que els Temnospòndils són el grup que vadonar lloc als lissamfibis, on trobem els ordres actuals Anura (granotes i gripaus),Caudata (salamandres, tritons i axolots) i Gymnophiona (cecílies) (Ruta et al., 2003).Per contra, alguns autors han plantejat la possibilitat que siguin els Lepospòndils (unimportant grup de tetràpodes del Paleozoic) els veritables antecessors dels actuals lis-samfibis (Vallin i Laurin, 2004). Recentment, també s’ha plantejat un origen polifilètic,el qual situa els Temnospòndils com l’origen d’Anura i Caudata i els Lepospòndils comorigen de Gymnophiona (Anderson, 2007).

Entre els Temnospòndils, el grup més abundant i divers foren els Capitosaures, ani-mals amb morfologies majoritàriament de tipus cocodriloforme, i amb alguns subgrupsque mostraren tendències vers la neotènia, és a dir que els individus adults d’alguns taxonstenien trets morfològics propis de les formes juvenils, com es dóna avui en dia en l’axo-lot (Ambystoma mexicanum), on els adults mantenen presents i visibles les brànquies,donant-los un aspecte de capgrossos gegants. Tot i algunes excepcions, els Temnospòndilstenien un rang de mides d’entre 1 i 3 metres de longitud, amb un musell allargat. El troncd’aquests animals era dorsalment aplanat i molt ample, i les vèrtebres presenten proces-sos transversos allargats i costelles extenses, amb una cua moderadament llarga la qualestava lateralment comprimida. Els integrants del grup dels Capitosaures mostren unesextremitats relativament més llargues que les observades en altres Temnospòndils, peròamb unes cintures escapulars i pèlviques que mostren els ossos escapulocoracoides, ili ipubis sense gran desenvolupament. Aquesta estructura probablement no estava preparadaper suportar grans tensions (Schoch i Milner, 2000). Aquests animals probablement erenactius nedadors, i devien mostrar semblances locomotores amb certes formes actuals decocodrils. Tant per la seva estructura cranial com per la postcranial, se suposa que la sevaalimentació es basava en la captura d’invertebrats i vertebrats de mida petita, tot i que elsanimals de major mida podrien depredar vertebrats més grans, com ara dipnous (peixospulmonats) o petits rèptils (Damiani, 2001b).

Un fet distintiu del grup dels Temnospòndils (i per tant, també dels Capi-tosaures) és la presència d’una profunda escotadura o incisió òtica en la regió pos-terior del crani. La gradació d’aquest caràcter, en funció de la seva oclusió poste-rior, ha estat durant molts anys la característica principal en què s’ha basat la taxo-nomia d’aquest grup. Noves filogènies, que tenen en compte el caràcter de l’esco-tadura òtica, i també altres caràcters cranials, demostren que aquest grup posseeixun important grau d’homoplàsia, és a dir que una mateixa forma d’una estructuraòssia no ha de tenir el mateix origen evolutiu, de forma que espècies que clàssica-ment havien estat classificades en un mateix grup, ara s’ha pogut demostrar que no


necessàriament tenien un avantpassat comú. Amb aquestes noves anàlisis filogenè-tiques es van clarificant, en gran mesura, les relacions entre els taxons inclosos algrup dels Temnospòndils.

Com hem vist fins ara, la classificació taxonòmica dels fòssils no està exempta dedificultat i el cas dels materials del jaciment de la Móra no en són una excepció. Lesrestes varen ser assignades inicialment al gènere Parotosuchus (Gaete et al., 1993a,1994, 1996), en clara sintonia amb les classificacions vigents a finals de segle XX, onnomés es tenien en consideració els caràcters derivats de l’escotadura òtica, provocantque aquest gènere es convertís en un calaix de sastre. Una nova revisió del material,i ja en consonància amb les darreres aportacions sistemàtiques sobre aquest grup, vaconferir temptativament el material al gènere Eryosuchus (Suñer, 2006). Aquestamateixa assignació del material del Montseny ja havia estat donada en un treball derevisió del grup (Damiani, 2001a), a partir dels caràcters observats en les publicacionsprèvies del material (Gaete et al. 1993a, 1994, 1996). Tot i així, i tal com aquestmateix autor—i d’altres (Damiani, 2008; Schoch, 2008)—va observar posteriorment,les restes fòssils adscrites al gènere Eryosuchus es restringeixen a la plataforma esteuropea (principalment als països de l’antiga Unió Soviètica), fet que exclouria elsmaterials del Montseny d’aquest gènere. Aquesta redefinició del gènere Eryosuchusha impulsat de nou l’estudi del Capitosaure del Montseny, on l’ús de noves metodo-logies ha estat clau i ha permès obtenir una informació nova i inèdita (Fortuny, 2007).

4. METODOLOGIES DIGITALS EN L’ESTUDI DELS FÒSSILS DEL TRIÀSIC

4.1 Introducció a les tècniques no invasives

La paleontologia, entesa com una ciència multidisciplinària, ha aprofitat, des delsseus orígens, les innovacions i els recursos tecnològics emergents d’altres disciplines,com la medicina o l’enginyeria, incorporant-los i adaptant-los a les seves particularitatsper tal d’obtenir noves dades del registre fòssil.

Aquest és el cas de la tomografia computeritzada (Figura 6); es tracta d’una tècni-ca d’anàlisi i visualització basada en la quantificació de l’absorció de raigs X al seu pasper una mostra. Els raigs X provenen de l’acceleració d’electrons (-), generats en unfilament incandescent (càtode), i que frenen bruscament en xocar contra un ànode (+)d’un tub de raigs X. En passar per la mostra en exposició, els raigs X pateixen una ate-nuació diferencial, la quantificació de la qual és la base per a l’elaboració de la visua-lització per densitats. Aquesta atenuació depèn dels factors següents: energia del raigemès, densitat i gruix de la mostra i nombre atòmic dels elements que la componen.Tots els raigs X, tan si travessen la mostra de forma perpendicular, com si no ho fan,són recollits pels detectors. La suma de tots els raigs X emesos (i posteriorment reco-llits) permet a l'equipament realitzar una mitjana i obtenir una informació real del objec-te d'estudi. Aquesta informació queda recollida en imatges bidimensionals i/o tridi-mensionals. En conjunt, s’obtenen múltiples talls o seccions de la peça, amb una dis-tància entre tall determinada prèviament.

En resum, els tomògrafs computeritzats combinen per una banda les característi-ques pròpies dels aparells de raigs X (visualització de l’interior de cossos opacs), ambla composició tridimensional generada gràcies a la combinació d’imatges preses radial-


ment a l’eix de la mostra; això permet obtenir models tridimensionals per treballar ensistemes CAD.

Quan es treballa amb material paleontològic s’han de tenir en compte els processosque han patit les restes pel procés de fossilització (fossildiagènesi), que poden generarcanvis en la densitat del fòssil, fins a confondre’l amb la matriu que l’inclou. El princi-pal problema a l’hora de processar les imatges consisteix a establir correctament el llin-dar de densitats entre les restes fòssils i la matriu, per tal de discernir, amb la major pre-cisió possible, les zones de contacte entre la matriu i l’os. Cal puntualitzar que hi ha enl’actualitat diverses tipologies de tomògrafs. Els tomògrafs mèdics aconsegueixen unaescala de resolució de mil·límetres, amb aparells que arriben a fer talls de 0,1 mm.Aquest és el tipus d’aparell utilitzat en aquest treball. D’altra banda, hi ha tomògrafsindustrials d’alta resolució que permeten l’ús de grans dosis de radiació sobre materialsinerts. Aquest tipus d’aparells tenen usualment una resolució de 100 a 10 micres, men-tre que els aparells considerats com a microtomògrafs arriben a resolucions d’1 micra,però és possible millorar aquesta resolució si els microtomògrafs treballen amb radia-cions derivades d’un sincrotró.

Les mesures digitals obtingudes amb l’ús de tècniques digitals són més precises ialhora permeten la creació de sistemes de representació i simulació d’alta resolució,obrint noves línies d’investigació en camps com la paleobiologia, la biomecànica o latafonomia, per citar-ne algunes.


Figura 6. CT mèdic: esquema del funcionament d’un sistema de tomografia mèdic


Figura 7. Procés de reconstrucció. A dalt, a l’esquerra: fragment de crani en vistaventral; a la dreta: reconstrucció del crani en vista ventral, s’observa la reconstruc-ció de la zona anterior. A baix: secció de crani on s’observa la diferència de densitat

entre os i matriu

4.2 Metodologia usada en l’estudi del capitosaure del Montseny

En el cas dels fòssils recuperats a la Móra, es varen seleccionar 5 peces diferentsper tal d’avaluar-les digitalment. Es varen incloure els fragments cranials més ben pre-servats i una hemimandíbula completa. El material fou escanejat amb un tomògraf com-puteritzat (en endavant TC) multidetector (Sensation 16, Siemens) a la Mútua deTerrassa. L’amplada i alçada del tall en tots els escàners fets va ser de 512 x 512 píxels.En funció del volum i la superfície de cada peça escanejada es van ajustar els diferentsparàmetres de treball com: mida de píxel (resolució), gruix dels talls o algoritme dereconstrucció. Aquesta última variable afecta la qualitat de les imatges obtingudes, pertant, és de gran importància l’elecció del més idoni en cada cas, per tal de poder obser-var amb millor definició la zona de contacte entre diferents restes òssies i poder-lesseparar adequadament. Les dades obtingudes del TC foren compilades posteriormentamb el software Mimics® 11.11 de Materialise. La metodologia de treball es va centraren l’eliminació de la matriu que envolta el fòssil, aprofitant les ínfimes variacions quehi ha entre la densitat de l’os i la de la matriu (Figura 7). Per aquest motiu, l’obtenciódel llindar entre el patró observat per la matriu i el de l’os va ser un objectiu important,i es van cercar protocols que permetessin discernir les zones límit, sense que es provo-quessin artefactes que poguessin provocar problemes de visualització.

Aprofitant els plans de simetria es varen reconstituir parts desaparegudes a partir del’efecte mirall, que permet visualitzar la morfologia de parts d’interès taxonòmic o sen-zillament reconstruir els elements no conservats. Després es va fer un reposicionamentvirtual de les peces, provant de situar-les en la que seria la seva posició anatòmica natu-ral. Un exemple d’aquestes accions és el reposicionament i la duplicació posterior delfragment de paladar recuperat, que permet observar la doble vacuïtat anterior que pos-seïa el taxó estudiat. Finalment, es va obtenir un model tridimensional que permetvisualitzar un crani pràcticament complet (Figura 8) del capitosàurid recuperat alMontseny, i que va servir de base per redescriure el material (Fortuny, 2007. Vegeu mésendavant).

5. ESTAT ACTUAL DE LA RECERCA

5.1 Resultats científics

Gràcies a la creació d’aquest model digital, es va poder dur a terme una reava-luació dels caràcters diagnòstics d’aquest taxó per tal de comparar-lo amb la resta demembres d’aquest grup d’amfibis, d’acord amb la bibliografia, i també amb les obser-vacions directes dels caràcters d’altres gèneres i espècies d’aquest grup. Caràcters queeren desconeguts o confusos pel fet que estaven coberts per la matriu que embolcallaels fòssils varen poder ser avaluats correctament. D’acord amb totes les dades obtin-gudes, es varen identificar les restes cranials com a pertanyents a un nou taxó, actu-alment en fase de publicació (Fortuny et al. en revisió) fet que prova l’única combi-nació de caràcters observada. Una anàlisi cladística preliminar (Fortuny et al., 2009c)ha demostrat una posició més derivada d’aquest taxó respecte del gènereParotosuchus i una clara diferenciació filogenètica respecte Eryosuchus, on s’haviaassignat anteriorment.


No hem d’oblidar, però, que en la primera campanya d’excavació, el jaciment valliurar restes de rèptils. Actualment aquestes restes es troben en fase d’estudi, i de formatemptativa, s’han assignat gràcies, a les restes dentàries recuperades, a dos grups taxo-nòmics: els arcosauromorfs i els procolophonids (Fortuny et al., 2009a). La presènciad’aquest darrer grup al Triàsic del Montseny representa la primera cita a la penínsulaIbèrica i, per tant, una troballa important que ens esperona a continuar la recerca enaquesta àrea.

A més, tal com s’ha comentat prèviament, a les fàcies Buntsandstein del Montsenys’ha citat la presència d’icnites de tetràpodes. Una revisió recent i preliminar d’aquestesicnites (Valdiserri et al., 2009) ha corroborat la presència dels icnogèneres


Figura 8. Reconstrucció tridimensional del crani del Capitosaure recuperat alMontseny

Rhynchosauroides, Chirotherium barthii i Synaptichnium, però també ha mostrat la pre-sència de diversos icnogèneres, com Isochirotherium, en especial I. soergeli, Proco-lophonichnium, Dycinodontipus o Rotodactylus, en alguns casos preservats de formaexcepcionalment bona, fins al punt que en alguns casos s'han preservat traces de pell.

5.2 Treballs de camp

D’ençà de la primera campanya d’excavació, l’any 1990, no s’havia fet cap novaactuació paleontològica al massís del Montseny. Aquesta dinàmica va canviar l’any2008, quan es va encetar el Projecte d’Investigació dels Afloraments Triàsics ambFauna de Vertebrats de Catalunya 2008-2011. Gràcies a aquest projecte, al juliol del’any 2008 es va fer una segona campanya d’excavació al jaciment de la Móra, codiri-gida per Àngel Galobart, Josep Marmi i Josep Fortuny, que va permetre recuperar unimportant nombre de restes cranials i postcranials d’amfibis i rèptils, a més de confir-mar la presència de restes vegetals i de descobrir una segona localitat fossilífera a pocadistància del primer jaciment, que haurà de ser excavada en el futur.

Durant el mes de juny de l’any 2009 es va fer una nova actuació paleontològicade prospecció als materials triàsics del Montseny, dirigida per Albert Garcia-Selles,Arnau Bolet i Josep Fortuny. En aquesta campanya es varen prospectar els sedimentsde les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk, a les comarques del Vallès Oriental iOsona, incloent-hi els termes municipals de Tagamanent, Aiguafreda, el Brull,Figaró-Montmany, Seva, l’Abella i Centelles. En total, es varen localitzar una trente-na de punts on es conservaven evidències fòssils directes (restes òssies, vegetals iinvertebrats) i indirectes (icnites), amb diferents graus de conservació en ambduesfàcies. Aquestes evidències mostren, una vegada més, l’important potencial que pre-senten les fàcies triàsiques del Montseny, la majoria de les quals incloses en el ParcNatural del Montseny.

6. CONCLUSIONS

D’ençà de les primeres troballes ictiològiques durant la dècada dels anys trenta, lesfàcies Muschelkalk i Buntsandstein han demostrat un important potencial fossilífer devertebrats. La major part de restes fòssils provenen de les fàcies Buntsandstein, que hanlliurat interessants restes òssies d’amfibis i rèptils, alhora que mostren una gran diver-sitat en el registre icnològic de tetràpodes. En un context més ampli, el Buntsandsteindel Montseny és l'àrea de la península Ibèrica on s’està recuperant un major nombre detaxons i material fòssil d’ecosistemes no marins del període Triàsic.

L’amfibi capitosàurid recuperat al Montseny representa un nou taxó que pot resul-tar clau en els estudis filogenètics d’un grup que va tenir una gran diversificació just alTriàsic mitjà, edat del jaciment de la Móra.

Aquestes noves troballes paleontològiques estan íntimament lligades als avençostecnològics que han permès superar notablement les problemàtiques derivades de lapreparació dels materials. En especial, la tomografia computeritzada ha permès obser-var regions inexplorades fins al moment. A més, s’han iniciat treballs que tenen perobjectiu la preparació física i química de les restes òssies recuperades (Fortuny et al.


2009b), usant noves metodologies que permetin superar els problemes derivats de lapreparació mecànica dels materials. Finalment, les noves intervencions paleontològi-ques a les fàcies Buntsandstein del Montseny han posat de manifest la necessitat de con-servar i protegir les àrees susceptibles de contenir restes fòssils. La major part de les res-tes de vertebrats han estat recuperades en les comarques del Vallès Oriental i Osona,incloses sovint en el Parc Natural del Montseny. Ocasionalment, els treballs de recupe-ració o manteniment de vies rurals i urbanes o construccions arquitectòniques afectenles fàcies Buntsandstein i Muschelkalk en àrees que són altament susceptibles de con-tenir restes fòssils. És per aquest motiu que, davant de l’especificitat paleontològica d’a-questa zona, considerem que s’hauria de proposar alguna de les figures de proteccióestablertes a la Llei de patrimoni cultural català (Llei 9/1993) i en el Reglament de pro-tecció del patrimoni arqueològic i paleontològic (78/2002), com podrien ser un espai deprotecció arqueològica (zona paleontològica).

AGRAÏMENTS

Els autors volen agrair especialment a Pere Font, Emili Ramon i AntoniArrizabalaga l’interès i l’entusiasme que han dedicat al jaciment de la Móra. Les tas-ques d’excavació no haurien estat possibles sense el treball de tot l’equip que en va for-mar part i en especial, d’Albert Garcia-Selles, Arnau Bolet, Manel Mendez, Xavier Rosi Jordi Palomar. Les tomografies del material fòssil de la Móra s’han fet en les ins-tal·lacions de l'Hospital Mútua de Terrassa, gràcies al conveni de col·laboració entreaquesta institució i l’Institut Català de Paleontologia. Finalment volem agrair a ElisabetBlaya la seva invitació a participar a la Tribuna d’Arqueologia.

BIBLIOGRAFIA

ANDERSON, J. S. (2007). “Incorporating ontogeny into the matrix: A phylogenetic eva-luation of developmental evidence for the origins of modern amphibians”. A:ANDERSON, J. S.; SUES H.-D. (ed.) Major transitions in vertebrate evolution.Bloomington: Indiana University Press, p. 182-227.

BAUZA-RULLAN, J. (1954) “Contribuciones al conocimiento de la Ictiología fósil deEspaña. Los peces triásicos de Gorg Negre de Centelles”. Boletín de la RealSociedad Española de Historia Natural (Tomo homenaje a E. Hernandez-Pacheco),p. 97-103.

CALVET, F.; MARZO, M. (1994) “El Triasico de las Cordilleras Costero Catalanas: estra-tigrafia, sedimentologia y analisis secuencial”. A:Arche A. (ed.) Excursiones del IIIColoquio Estratigrafico y Paleogeografico del Permico y Triasico de España.Cuenca, 53 pàgines.

CALZADA, S. (1987) “Niveles fosiliferos de la facies Buntsandstein (Trias) en el sectornorte de las Catalanides”. Cuadernos de Geologia Ibèrica, núm.11, p. 256-271.

DAMIANI, R.J. (2001a) “A systematic revision and phylogenetic analysis of Triassicmastodonsauroids (Temnospondyli:Stereospondyli)”. Zoological Journal of theLinnean Society, núm. 133, p. 379-482.

DAMIANI, R.J. (2001b) “Cranial anatomy of the giant middle Triassic temnospondyl


Cherninia megarhina and a review of feeding in mastodonsauroids”.Palaeontologia Africana, núm.37, p.41-52.

DAMIANI, R.J. (2008) “A giant skull of the temnospondyl Xenotosuchus africanus fromthe Middle Triassic of South Africa and its ontogenetic implications”. ActaPalaeontologica Polonica, núm. 53 (1), p. 75-84.

DINARÈS-TURELL, J; DIEZ, J.B.; REY, D.; ARNAL, I. (2005) «“Buntsandstein” magnetos-tratigraphy and biostratigraphic reappraisal from eastern Iberia: Early and MiddleTriassic stage boundary definitions through correlation to Tethyan sections».Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, núm. 229, p. 158-177.

FORTUNY, J. (2007) “Reconstrucció digital del crani de l’estereospòndil capitosàurid deljaciment de la Móra (pla de la Calma, Barcelona)”. Memòria de DEA. Universitatde Barcelona. Inèdit.

FORTUNY, J.; GALOBART, A. (2008) “CT tools for the vertebrate virtual preparation: thecase of the temnospondyl capitosaur skulls in the Buntsandstein rocks”.Progressive Paleontology, Manchester, p. 16.

FORTUNY, J.; GALOBART, À.; DE SANTISTEBAN, C.; SELLES, A.G. (2009a) “The vertebra-te assemblage of La Mora (Middle Triassic, NE of Iberian Peninsula): Preliminaryresults”. 10th Mesozoic Terrestrial Ecosystems Symposium abstract book, Teruel,p.161-162.

FORTUNY, J.; GARCIA-ALIX, A.; GARCIA MARTINEZ, R.; VAL, S. (2009b) “MATRIX:Technological world against the hard sediments”. I Conservation Workshop,Sabadell.

FORTUNY, J.; GALOBART, À.; DE SANTISTEBAN (2009c) “New capitosaur taxa(Amphibia:Temnospondyli) from the middle Triassic (early-middle Anisian) ofIberian Peninsula”. Journal of Vertebrate Paleontology, núm. 29(3), p. 97A.

GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993a) “Primera noticia del hallazgo de unParotosaurus (Capitosauridae, Amphibia) en el Triásico inferior del Macizo delMontseny”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, núm. 3, p. 61-66.

GAETE, R.; GALOBART, A.; ROS, X. (1993b) “El laberintodont de la Calma: Un amfibide 230 milions d’anys trobat al Montseny”. Lauro, núm. 5, p. 27-40.

GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1994) “Hallazgo de Parotosuchussp. (Amphibia, Temnospondyli) en las facies Buntsandstein del Pla de la Calma(Cordilleras Costeras Catalanas): Resultados preliminares”. Geogaceta, núm. 16,p. 61-63.

GAETE, R.; GALOBART, A.; PALOMAR, J.; MARZO, M. (1996) “Primeros resultados siste-máticos y bioestratigráficos del yacimiento de tetrápodos fósiles de la faciesBuntsandstein de La Mora (Pla de la Calma, Barcelona)”. Cuadernos de GeologíaIbérica, núm. 20, p. 331-345.

GALOBART, A., GAETE, R. ; ROS, X., (1990) “Informe sobre l’extracció de les restes d’unvertebrat fòssil del Buntsandstein a l’ermita de la Mora (Tagamanent, VallèsOriental) el 27, 28 i 29 de Juny de 1990”. Memòria de la intervenció paleontològi-ca. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat deCatalunya, p.1-8.

LLOPIS-LLADÓ, N. (1942) Estudio geológico del Valle del Congost, Instituto GeológicoTopográfico. Diputació de Barcelona. Barcelona, 102 pàgines.

MARZO, M. (1980) El Buntsandstein de los Catalánides. Estratigrafía y procesos desedimentación. Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona, 317 pàgines.


MARZO, M.; CALVET, F. (1985) Guía de la excursión al Triásico de los Catalánides. IICol·loquio de Estratigrafia y Paleogeografia del Pérmico y Triásico de España. LaSeu d’Urgell. 175 pàgines.

MILNER, A.R.; SMITHSON, T.R.; MILNER, A.C.; COATES, M.I.; ROLFE, W.D.I. (1986).“The search for early tetrapods”. Modern Geology, núm 10, p. 1-28.

RUTA, M.; JEFFREY J.E.; COATES, M.I. (2003) “A supertree of early tetrapods”.Proceedings of the Royal Society of London B, Biological Sciences, núm. 270, p.2507-2516.

SANZ, J.L. (1980) Los notosaurios españoles, análisis filogenético y sistemático de lossauropterigios triásicos. Tesis Doctoral. Madrid: Universidad Complutense deMadrid, 442 pàgines.

SCHOCH, R.R. (2000) “The origin and intrarelationships of Triassic capitosaurid amphi-bians”. Palaeontology, núm. 43(4), p. 705-727.

SCHOCH, R.R. (2008) “The Capitosauria (Amphibia): characters, phylogeny and strati-graphy”. Palaeodiversity, núm.1, p. 189-226.

SCHOCH, R.R.; MILNER A.R. (2000) Stereospondyli. A: Wellnhofer, P. (ed.)Encyclopedia of paleoherpetology. Munich, núm. 3B, 203 pàgines.

SOLE DE PORTA, N.; CALVET, F.; TORRENTÓ, L. (1987) “Análisis palinológico del Triásicode los Catalánides (NE España)”. Cuadernos de Geologia Ibérica, núm. 11, p. 237-254.

SUÑER, M. (2006) “Revisión de Parotosuchus sp. (Amphibia,Temnospondyli“Capitosauroidea”, “Capitosauridae”) del yacimiento de La Mora de faciesBuntsandstein (Pla de la Calma, Barcelona)”. Memoria de DEA. Universitat deValencia. Inèdit.

VALDISERRI, D.; FORTUNY, J.; GALOBART, A. (2009) “New insight on old material:Triassic tetrapods footprints in Catalonia (NE Iberian Peninsula)”. 10th MesozoicTerrestrial Ecosystems Symposium abstract book. Teruel, p. 163-164.

VALLIN G.; LAURIN, M. (2004) “Cranial morphology and affinities ofMicrobrachis, anda reappraisal of the phylogeny and lifestyle of the first amphibians”. Journal ofVertebrate Paleontology, núm. 24, p. 56-72.

VIRGILI, C. (1958) “El Triásico de los Catalánides”. Boletín del Instituto Geológico yMinero de España, núm. 69, p. 1-856.


La Roca dels Bous i els neandertalsdel sud dels PirineusJORGE MARTÍNEZ-MORENO1, RAFAEL MORA1 I IGNACIO DE LA TORRE2,1

EL PALEOLÍTIC MITJÀ AL VESSANT SUD DEL PIRINEU ORIENTAL

Els darrers anys hem tingut l’oportunitat de presentar a Tribuna d’Arqueologia elsresultats inicials del projecte El poblament prehistòric del Prepirineu Oriental, que por-tem de forma conjunta el Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòriade la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institute of Archaeology de l’UniversityCollege de Londres. Aquest projecte, que formalment es va iniciar l’any 2004, té coma objectiu bàsic analitzar la instal·lació humana al vessant sud dels Pirineus durant elPlistocè superior i l’Holocè.

Han transcorregut més de 20 anys des que vàrem arribar a la Roca dels Bous seguintun article en què s’esmentava l’existència d’una seqüència estratigràfica de 20 metresde potència amb abundants estris lítics, atribuïda al Mosterià (Sunyer, 1973). A part d’a-questa menció, la presència d’aquests tecnocomplexos en el contacte entre el Prepirineui la depressió de l’Ebre era poc coneguda. Una excepció la constitueix l’important nuclide jaciments a l’aire lliure de la vall de la Femosa, alguns dels quals atribuïbles alPaleolític mitjà (Mora, 1988), detectats a partir de la intensa activitat de prospecció dutaa terme des dels anys setanta per l’Associació Cultural la Femosa d’Artesa de Lleida.Igualment, la revisió dels materials extrets pel Dr. Maluquer a finals dels anys seixantaa la Cova dels Muricecs, confirma la presència d’instruments atribuïts a aquest període(Fullola i Bartroli, 1989).

Aquestes mencions no feien sospitar que en aquesta regió hi podia haver un impor-tant focus d’assentaments del Paleolític mitjà, possibilitat que s’ha consolidat en elsdarrers anys. Actualment, a les serralades exteriors del Prepirineu oriental d’Osca iLleida es comptabilitzen un nombre significatiu de jaciments mosterians. Malgrat que

1. Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. UniversitatAutònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra

2. Institute of Archaeology. University College London. 31-34 Gordon Square. London, WC1H-0PYUnited Kingdom

no volem ser exhaustius, esmentem per al Prepirineu d’Osca els jaciments de Gabasa 1(Montes et al., 2001), Fuentes de San Cristóbal (Rosell et al., 2000), Fuente del Trucho(Mir, 1987; Mir, Salas, 2000; Montes et al., 2006) o el jaciment a l’aire lliure deCastelló de Pla (Mir, 1985). Contigües a aquestes serres, al sector occidental de la sub-comarca dels Aspres de la Noguera (Observatori del Paisatge, 2006), es localitza l’àreageogràfica on es desenvolupa el nostre projecte. Aquesta regió es conforma per unseguit de petites valls compartimentades per serralades de mitja alçada que se succeei-xen en el contacte entre la depressió de l’Ebre i el Montsec, i delimitades pels tributa-ris del Segre, la Noguera Ribagorçana a l’oest i la Noguera Pallaresa a l’est. En aquestsector podem esmentar la Cova de l’Estret de Tragó (Casanova et al., 2009), la CovaGran de Santa Linya (Martínez-Moreno et al., 2008), o la seqüència inèdita de l’abricd’en Pizarro (Vilamajor, Noguera). Al Cingle de la Cascalda—penya-segat en el qual estroba la Roca dels Bous—hem detectat un altre dipòsit del Paleolític mitjà: l’Abric d’enVidal (Roda et al., 2009) (Fig.1).

Aquest nombre creixent de jaciments localitzats al sector oriental del Prepirineusuggereix que aquesta àrea està cridada a tenir un paper important en la construccióde la història dels neandertals que habitaren la península Ibèrica. Entorn a aquestaqüestió, en els darrers anys ha pres cos la noció que les penínsules mediterrànies—ien especial, la Ibèrica—funcionaren com a possibles refugis d’aquestes poblacionsfins a la seva desaparició. Les causes d’aquest procés segurament foren diverses. Lesdades obtingudes tant als fons marins de l’Atlàntic nord i del Mediterrani occidentalcom als nuclis de gel de Grenlàndia permeten reconstruir l’evolució paleoclimàtica del’Estadi Isotòpic Marí 3 (MIS 3) (Van Andel, Davies, 2004), i durant aquest períodefred, es detecten diverses crisis climàtiques que podrien haver provocat la contracció

30 J. MARTÍNEZ-MORENO, RAFAEL MORA I I. DE LA TORRE

Figura 1. Localització dels jaciments de Paleolític mitjà detectats a les serralades delPrepirineu d’Osca i Lleida (els jaciments a l’aire lliure en blanc)

i la fragmentació de les poblacions neandertals. Aquestes crisis (anomenadesHeinrich events) assenyalen unes condicions ambientals molt adverses entre 50-30ka, amb sobtades baixades de la temperatura i una reducció dràstica de les precipita-cions, que produí una intensa aridificació de la vall de l’Ebre (d’Errico, Sánchez-Goñi, 2003).

Paradoxalment, en aquest tram cronològic, sembla que no es rarifiquen els indica-dors de la presència neandertal en aquesta regió. Els registres cronomètrics de Tragó(Martínez-Moreno et al., 2004), Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2006), CovaGran (Martínez-Moreno et al., 2008), Fuentes de San Cristóbal (Rosell et al., 2000) oGabasa 1 (Montes et al., 2006) permeten ubicar-los dins del tram final del Paleolíticmitjà, grosso modo entre 45-35 ka.

En aquest interval temporal sembla produir-se un procés de canvi biològic, tècnici social que s’ha posat en relació amb l’aparició d’Homo sapiens anatòmicamentmodern, segons s’argumenta a l’Arbreda (Bischoff et al., 1989). Recentment, aFuente del Trucho s’han recuperat artefactes atribuïts a aquest Paleolític superiorantic (Montes et al., 2006). Igualment, a la Cova Gran de Santa Linya s’està excavantuna seqüència amb tres nivells atribuïts al Paleolític superior antic superposats a 5unitats de Paleolític mitjà. Aquí, entre el darrer nivell de Paleolític mitjà (S1B) i elprimer nivell de Paleolític superior antic (497D), es visualitzen un seguit de canvisimportants com l’aparició d’una nova panòplia d’instruments elaborats en làmina ilamineta, així com la presència d’ornaments marins (Martínez-Moreno et al., 2008;2010). Aquests atributs suggereixen una ruptura, que alguns autors posen en relacióamb la dispersió d’Homo sapiens anatòmicament modern pel continent eurasiàtic(Mellars, 2004 i 2006).

Un element bàsic amb relació a aquesta qüestió és determinar quan i de quinamanera es va produir aquest reemplaçament. Les datacions radiomètriques que dispo-sem a la Roca dels Bous permeten suggerir que correspon a un Paleolític mitjà tardà,en concret l’obtinguda a la unitat R3 (Taula 1). Paral·lelament, ens adverteix de lesdificultats relatades amb l’obtenció d’un marc cronomètric fiable per a ocupacions quees troben al límit del mètode del radiocarboni. Les noves datacions obtingudes sobreos de la Roca dels Bous (Taula 1) presenten problemes similars a les de 2 datacionsper carboni 14 AMS publicades a Fuente del Trucho que portaren els excavadors a ads-criure aquesta seqüència al Paleolític superior final (Mir, Sala, 2000), atribució defen-sada per l’anàlisi funcional d’alguns instruments lítics aïllats (Gibaja et al., 2002).Pensem que aquests estudis no permeten fer inferències d’ordre cronocultural en elsentit proposat per aquests autors. Els materials publicats d’aquest jaciment(Baldellou, Mir, 1986; Mir, 1987) ens remeten al Paleolític mitjà, amb fortes conco-mitàncies amb els recuperats en altres jaciments d’Osca i de Lleida. Igualment, hemassenyalat que aquesta errònia atribució al Paleolític superior final es podria fonamen-tar en datacions amb problemes en la conservació del col·lagen ossi (Martínez-Morenoet al., 2006c). De fet, als treballs recents fets a Fuente del Trucho s’han recuperat ins-truments lítics i ossis tipològicament característics del Paleolític superior antic i recent,malgrat que en posició secundària. En aquest estudi es remarca que aquests estris noprocedien de l’àrea excavada per Ana Mir, sector que correspon al Paleolític mitjà(Montes et al., 2006).

LA ROCA DELS BOUS I ELS NEANDERTALS DEL SUD DELS PIRINEUS 31

Taula 1

Nivell Referència 14C ka BP σσ δδ13 C 14C Mostra Observacions

R3 AA-6481 38800 1200 AMS carbó • carbó aïllat• fogar R3

S1 AA-6480 > 46900 AMS carbó • carbó aïllat• fogar S1

R3 Ua-21493 18110 170 - 19,5 AMS os • os aïllat• lleugerament cremat

N-10 Ua-21494 16515 145 - 12,5 AMS os • os aïllat• lleugerament cremat

N-10 Ua-21899 > 43000 - 25,6 AMS carbó • carbó aïllat• fogar E2 N10

Taula 1- Sèrie radiomètrica de Roca dels Bous. S’aprecien important diferències cro-nomètriques en les datacions obtingudes a partir de mostres de carbó o de restes

òssies.

Malgrat aquests problemes, que no són exclusius dels jaciments del Prepirineuoriental, sospitem que en els propers anys aquesta regió proporcionarà arguments peravaluar diverses proposicions amb relació a la desaparició dels neandertals, l’apariciód’Homo sapiens anatòmicament modern, i sobretot, si aquests dos fenòmens estaninterconnectats. Sota aquesta perspectiva, Roca dels Bous i la resta d’assentaments delPaleolític mitjà del Prepirineu, aportaran claus amb les quals es podran analitzar lescauses relacionades amb la desaparició d’Homo neanderthalensis.

EL DIPÒSIT ARQUEOLÒGIC DE LA ROCA DELS BOUS

En paral·lel a aquesta qüestió d’ordre paleoantropològic, la Roca dels Bous permetdesenvolupar una recerca que ens endinsa en l’estudi de les estratègies desenvolupadespels neandertals a l’hora d’emprar un punt del paisatge de la Noguera amb unes carac-terístiques molt especials: la cinglera de la Cascalda (Fig. 2).

L’excavació de les unitats arqueològiques ens informa de les decisions presesper la gent del Paleolític mitjà. Els artefactes lítics, les restes òssies, els indicadorsd’hàbitat com els fogars i la configuració dels contextos en què quedaren diposita-des aquestes restes, permeten analitzar la captació, la transformació, l’ús i l’abando-nament dels instruments amb els quals obtenir, processar i consumir recursos bàsicsper assegurar el sosteniment i la continuïtat biològica i social d’aquests grups. Sotaaquesta perspectiva, hem defensat que la Roca dels Bous adquireix sentit en la mesu-ra que ens permet anar més enllà del propi espai físic representat pel jaciment, vehi-culant-t'ho amb un rang geogràfic més ampli (Martínez-Moreno et al., 2004; Moraet al., 2009). Considerem que aquesta perspectiva converteix aquest assentament en


un lloc privilegiat per investigar diverses implicacions referides al comportamentdels neandertals de la vessant sud del Pirineu, que poden servir per testar algunsindicadors relacionats amb l’entorn tècnic, subsistencial, social i cognitiu d’aquestaespècie.

Hem indicat que la Roca dels Bous és un dels jaciments localitzats dins d’aquestcingle, però sospitem que és possible que aquest entorn fos ocupat de forma reiteradaal llarg del Paleolític mitjà. De fet, recentment, a menys de 200 m hem identificat unaltre dipòsit mosterià: l’Abric d’en Vidal (Roda et al., 2009) (Fig. 2). Les diferències enels processos de formació que afecten aquest sector de la cinglera, així com en el tipusde gestió dels recursos lítics, malgrat que permeten la seva atribució al Paleolític mitjà,assenyalen que és un dipòsit amb uns trets diferenciats del de la Roca dels Bous. Almateix temps, ens adverteix que les condicions geològiques i geomorfològiques d’a-quest paratge permeten la formació d’altres dipòsits susceptibles de ser ocupats durantla Prehistòria, i que actualment estem prospectant.

La Roca dels Bous—Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera)—té unes coor-denades UTM H31N ED50 X=321257 Y=4638073 i es troba a una altitud de 280 msobre el nivell del mar . Es localitza a la cinglera de la Cascalda, un relleu calcari al peude la serra del Mont-roig en els contraforts de les serres marginals exteriors delPrepirineu oriental (Peña, 1983). El Mont-roig és la primera elevació important del ves-sant sud dels Pirineus orientals i en aquest paratge convergeixen les formacions calcà-ries del Prepirineu en contacte amb els materials detrítics de la depressió de l’Ebre. Unelement significatiu d’aquest paisatge és la xarxa hidrogràfica que conformen la concadel Segre i els seus tributaris, que capta les aigües dels Pirineus sud-orientals i conflueixen aquest sector amb la Noguera Pallaresa (Fig. 3).


Figura 2. Cinglera de la Cascalda amb la ubicació de la Roca dels Bous i Abric d’enVidal

El dipòsit quaternari s’adossa a una volta calcària de grans dimensions, substratgeològic que aflora al llarg del vessant i conforma un carst poc desenvolupat. La sedi-mentació quaternària se situa per sobre de la terrassa fluvial del Segre que retalla elsubstrat calcari, 20 metres per sota la zona d’on es localitzen els dipòsits que preservenles ocupacions arqueològiques. La posició altimètrica i la geometria intrusiva d’aques-ta formació fluvial impedeix fer atribucions relatives a la cronologia del dipòsit arque-ològic a partir de la seva correlació amb els dipòsits fluvials del Segre i les Nogueres(Peña, 1983) (Fig. 4a).

Les ocupacions arqueològiques treballades fins al moment es localitzen al sostre dela sèrie quaternària i conformen una plataforma horitzontal amb unes dimensions apro-ximades de 20 x 10 m, on es reconeix una seqüència estratigràfica conformada per unasuccessió monòtona i aparentment contínua de sediments generats per l’alteració delsconglomerats i les calcàries del substrat. La meteorització provocada pels agentsatmosfèrics genera bretxes no consolidades de geometria irregular, compostes per lito-logies de gruix variable que configuren llits de sorres amb abundants blocs angularsheteromètrics caiguts per gravetat (clastos inferiors a 5 cm, blocs decimètrics i mètrics).És a dir, és un medi sedimentari típic d’un carst poc desenvolupat (Benito Calvo et al.,2009) (Fig. 4b).

Aquests materials s’organitzen a partir de dos cons de dejecció que es localitzen alsextrems est i oest del jaciment, i configuren dues plataformes subhoritzontals amb pen-dents oposats, la primera a la part oest de l’abric amb direcció sud-est, la segona al sec-tor est amb pendent sud-oest (Jordá et al., 1994). Aquests medis porten càrregues sedi-


Figura 3. Localització topogràfica de la Roca dels Bous

mentàries variables que s’entrellacen en funció de fluxos irregulars, i provoquen canvisen la delineació i en l’espessor dels nivells, que finalment generen una microtopografiamolt irregular.


Figura 4. a) Perfil longitudinal del jaciment. Es posiciona la terrassa del Segre ambrelació al dipòsit arqueològic. b) Detall de la sèrie estratigràfica amb la posició deles unitats N10 i N12. Al marge oest de l’N10 s’aprecia la depressió natural on esdetecta l’acumulació de fogars (vegeu Fig.5) Clau: (1) substrat, (2) terrassa fluvial,(3) clastos angulosos, (4) sorres, (5) carbonatacions, (6) discontinuïtat, (7) línia d’es-

tratificació, (8) pantà

Paral·lelament, es detecta una intensa carbonatació postdeposicional per degoteig oexsudació de la paret, i en funció de l’activitat d’aquests punts de caiguda d’aigua elssediments es consoliden de forma diferencial, generant fàcies sedimentàries amb pro-pietats diferents; així, hi ha zones molt carbonatades i endurides en contacte directe ambaltres amb sorres no consolidades. Aquestes diferències en la compactació dels sedi-ments és molt irregular i variable, no afectant tota la superfície. Aquests processos deformació dinàmics assenyalen que l’excavació de les unitats arqueològiques de la Rocadels Bous no és una tasca senzilla a causa de les variacions laterals de fàcies i canvismicroestratigràfics, en què es detecten depressions i altres accidents topogràfics pelsquals transcorren les unitats arqueològiques (Fig. 4b).

L’escassa visibilitat litoestratigràfica de la seqüència ens ha portat a desenvoluparuna estratègia en la qual la definició d’unitats arqueològiques la determina una meto-dologia estructurada a partir de l’excavació en extensió de superfícies en les quals esposicionen sistemàticament els instruments lítics, les restes faunístiques i les estructu-res associades. En considerar aquests punts com a partícules sedimentàries, l’estudi dela dispersió horitzontal i vertical permet definir conjunts amb geometries definides idelimitades per sediments estèrils.

Les restes de fauna i lítiques ens informen d’un trànsit tafonòmic traumàtic derivatd’uns processos de formació agressius. Aquests materials exposats en superfície o enprocés d’enterrament, foren sotmesos a la caiguda cíclica i massiva de blocs de la cin-glera, al trepig (trampling) d’unes superfícies fortament antropitzades, i la compactaciómecànica i química que pateixen aquests sediments. Aquests factors condicionen la pre-servació de les restes de fauna, i és habitual que els ossos es fragmentin fins a conver-tir-se en porcions de difícil determinació anatòmica i/o específica, dificultant fer esti-macions sobre la diversitat taxonòmica, el nombre de restes o d’individus presents enaquests conjunts; paràmetres d’altra banda essencials per analitzar les tàctiques de sub-sistència desenvolupades pels ocupants de l’abric.

En contraposició, aquests mecanismes d’enterrament són relativament ràpids i nosemblen afectar les restes lítiques i els fogars. És així que artefactes lítics, estructuresde combustió i la seva disposició espacial es converteixen en elements privilegiats ambels quals establir associacions i relacions de temporalitat que defineixen aquestes uni-tats arqueològiques. Fins al moment hem excavat les unitats arqueoestratigràfiques R3,N10 i N12; en aquest article presentarem alguns indicadors reconeguts a les unitats N10i N12, en els quals estem treballant en els darrers anys.

ELS CONTEXTOS ARQUEOLÒGICS N10 I N12

N10 i N12 corresponen a dues unitats arqueològiques interestratificades diferencia-des per un estèril sedimentari de 20-50 cm de gruix. Aquests nivells subhoritzontals, iamb un pendent entre 5º-10º en sentit sud-oest, se superposen i es distribueixen persuperfícies desiguals (Fig. 5). Aquesta configuració horitzontal és provisional, i depenentde la superfície excavada, l’N10 es reconeix al llarg de 60 m2, mentre que l’N12, fins almoment, s’ha recuperat en 20 m2 malgrat que diversos sondejos indiquen que la unitat téuna extensió en planta possiblement superior a l’N10. Una característica comuna d’amb-dós nivells és la seva baixa dispersió vertical, amb gruixos mitjans que oscil·len entre 10-15 cm, tot i que en determinats sectors de l’N10 s’aprecien fortes variacions verticals.


Hem tractat aquests nivells com a geometries volumètriques delimitades per sedi-ments estèrils. Això no implica que aquestes unitats arqueològiques siguin necessària-ment sincròniques i assimilables a ocupacions configurades per esdeveniments discrets(Mora, 1988, 1991; Vallverdú et al., 2005). Possiblement, les ocupacions de la Rocapodrien correspondre a aquest tipus d’estades breus, però la reiteració en l’ocupació dellloc dóna lloc a la formació de palimpsests.

La detecció d’estructures de combustió ha estat clau per donar suport a aquestanoció. La presència de fogars en jaciments del Paleolític mitjà no és un fet excepcional,tal com s’ha assenyalat en altres dipòsits de la península Ibèrica com, per exemple,Bolomor, el Salt, l’Abric Romaní o la Cova Gran de Santa Linya. Les condicions de for-mació del dipòsit de la Roca dels Bous ha permès la conservació d’estructures de com-bustió. Aquestes generalment són instal·lades directament sobre el sòl (fogars plans) itenen unes dimensions que oscil·len entre 50-100 cm de diàmetre màxim, malgrat quehem detectat fogars excavats al terra (Martínez-Moreno et al., 2004).

En la unitat arqueològica N10 hem excavat 20 fogars, dels quals 10 es trobaren enuna zona de dimensions reduïdes a la part oest del dipòsit, i s’hi aprecià que alguns d’a-quests apareixien estratigràficament superposats dins d’una depressió natural (Fig. 6).Aquest element permet visualitzar que aquest nivell es configura per un nombre inde-terminat d’ocupacions (Martínez-Moreno et al., 2004 i 2006). A l’N12, detectem lasuperposició d’estructures de combustió, suggerint que els patrons d’acumulació delmaterial arqueològic es regeixen per mecanismes no gaire diferents als de l’N10.

Aquests indicadors ens porten a pensar que els nivells arqueològics de la Roca delsBous estan condicionats per uns ritmes de sedimentació que no són homogenis a tota lasuperfície de l’abric. En funció de la zona excavada els nivells configuren dispersionsverticals que podrien ser interpretades en termes d’ocupacions de curta durada, però enzones adjacents reconeixem indicadors que permeten inferir ocupacions temporalmentdiferents. Aquests fenòmens s’exemplifiquen a partir de l’interestratificació de fogars oa partir de les relacions que poden establir-se de la dispersió vertical de coordenats i ladisposició d’estructures de combustió, tal i com hem argumentat en altres ocasions(Martínez-Moreno et al., 2004, 2006).

Una altra via per avaluar el grau d’homogeneïtat d’aquests conjunts pot establir-seamb l’estudi dels remuntatges dels artefactes lítics. L’estudi de les connexions fet al’N10 permetia relacionar espacialment aquesta superfície (Fig. 7). Així, la majoria deles connexions entre restes estaven compostes per 2 o 3 peces, i no es disposava desèries llargues de productes. Igualment, s’apreciava que els remuntatges relacionats


Figura 5. Dispersió vertical de les unitats N10 i N12 al sector est de l’abric on s’aprecia el pendent subhoritzontal dels nivells i l’estèril entre ambdós

directament amb la talla (connexions entre nuclis i ascles) eren escassos i sempre rela-cionats amb la darrera fase d’extracció de suports; però altres indicadors, com fracturesi accidents de talla, informen que aquestes activitats s’havien fet in situ. Per superaraquesta contradicció suggerim que part dels suports associats a aquests esdevenimentsde talla no deixen rastre al jaciment perquè són portats a altres llocs. Aquesta inferèn-cia permet sostenir que era més parsimoniós considerar aquests nivells com el resultatde diferents visites produïdes al llarg d’una escala difícil de precisar, que acumulacionssincròniques generades en un únic moment (de la Torre et al. 2006).


Figura 6. a) Distribució en planta de les estructures de combustió detectades a l’N10.S’aprecia l’acumulació de diversos fogars a la part oest de l’abric. b)

Interestratificació de fogars i artefactes en les acumulacions oest i sud en l’eixY=34.000-34.250. A la part inferior es posiciona l’N12

Insistim en la importància d’aquests indicadors ja que condicionen directament lamanera d’apropar-nos a l’estudi d’uns conjunts arqueològics que representen superfí-cies dinàmiques i on és arriscat fer lectures directes a partir de la disposició espacialdels instruments (Villa i Courtin, 1983). Aquestes acumulacions o la seva relació ambestructures de combustió poden ser el resultat d’esdeveniments generats en temps dife-rents; és a dir, artefactes coetanis des del punt de vista espacial poden estar separats perun lapse temporal desconegut. Malgrat aquesta limitació, la redundància dels processosassociats en la conformació d’aquestes unitats permet apropar-nos a aspectes com ladurada de les ocupacions o les activitats fetes a l’assentament.


Figura 7. a) Línies de connexió establertes a partir dels remuntatges lítics reconegutsa l’N10. b) Exemple d’una sèrie dorsoventral que connecta les acumulacions est i sud

(escala gràfica 1 cm)

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DELS CONJUNTS LÍTICS

Una característica que vàrem detectar a la Roca dels Bous són les diferències en lapresència de matèries primeres que variava en funció dels nivells (Mora, 1988), feno-men igualment reconegut a Tragó (Castañeda, Mora, 1999), per exemple. La noció decanvi en l’elecció de matèries primeres al nord-est de la península Ibèrica habitualments’ha considerat un indicador—directe o indirecte—de l’aparició del Paleolític superior(Rodríguez et al. 2004). Alternativament, propossem que el canvi detectat entre l’N10i l’N12 ens permetia explorar si es podia relacionar amb les estratègies que dissenyarenels ocupants de la Roca dels Bous.

Els artefactes lítics recuperats conformen conjunts numèricament significatius; a l’N10s’han recuperat més de 3.000 artefactes i a l’N12, fins a més de 8.500. En ambdós nivellsapareixen representats tots aquells segments relacionats amb l’aportació, l’elaboració i laconformació de l’instrumental lític: percussors, nuclis, ascles i fragments, retocats i micro-débitage (microrestes de talla inferiors a 2 cm). Ascles, fragments d’ascles i microdébita-ge conformen més del 90 % del material, cosa que permet inferir que la talla fou una acti-vitat feta dins del dipòsit. Al mateix temps, assenyala que els processos postdeposicionalsno semblen prou actius com per transportar material en funció de la mida o el pes dels arte-factes; o que aquests conjunts foren recollits de manera selectiva durant l’excavació. De fet,tot el sediment és sistemàticament garbellat per aigua amb malla de 0,5 mm,1 cosa que per-met descartar que hi hagi biaixos en la seva recuperació.

Un indicador interessant el proporcionen paràmetres com el nombre i el pes globald’artefactes en funció de la superfície excavada; es diferencien dos grans categories dematèria primera que es poden reconèixer visualment: roques silícies i roques metamòr-fiques (Fig. 8). Més avall insistirem en algunes propietats d’aquests materials, ja quesón rellevants dins la nostra argumentació.

En comparar aquests paràmetres, s’aprecia que a l’N10 el nombre de restes en roquessilícies representa el 66 % del conjunt, malgrat que a la variable pes, les roques silícies imetamòrfiques estan equilibrades. Una dada gens secundària és el pes global dels artefactesque ascendeix a poc més 7 quilos de matèria primera recuperada en una superfície de 60 m2.Per contra, la composició de l’N12 és diferent i, tant pel nombre de restes com pel pes, lesroques metamòrfiques representen més del 90 % del conjunt. Igualment, el pes global aug-menta de forma significativa: es comptabilitzen més de 22 quilos de roques aportades.

Aquest increment de roques metamòrfiques és encara més marcat si tenim encompte que el conjunt N12 s’ha recuperat en una superfície que representa aproxima-dament la tercera part de la superfície excavada de l’N10. Aquests paràmetres generalsens informen de:

a) la variació en el tipus de roques: predomini de les metamòrfiques a l’N12; percontra, a l’N10 l’aportació de sílex es complementa amb l’aportació de metamòrfiques;

b) la quantitat de materials lítics transportats suggereix que l’N12 és un nivell ambmajor densitat de restes que l’N10 i, per tant, amb una intensitat d’ocupació major.

El canvi en la selecció del tipus de roques tallades i l’increment en la densitat d’ar-tefactes abandonats en aquests nivells, permet plantejar si aquestes variables estan inte-rrelacionades. Si són fenòmens que covarien, seria pertinent analitzar les causes que sónal darrere d’aquests canvis relativament sorprenents quan es refereixen al Paleolíticmitjà. Paral·lelament, aquestes diferències ens remeten a una altra discussió clàssica: elsignificat de l’anomenada “variabilitat musteriana” (Mora et al., 2008).


INSTRUMENTS I COMPORTAMENTS

Els conjunts lítics de les unitats N10 i N12 contemplen tota la seqüència de produc-tes resultants de les activitats de talla. Una característica comuna a totes dues, malgrat elcanvi en l’aportació de matèries primeres, és l’orientació dirigida a elaborar estris de midareduïda. Aquest atribut es fa palès als nuclis i als retocats, però afecta també les ascles,per la qual cosa considerem que és un tret general que afecta tot el sistema tècnic (Moraet al., 2004). Malgrat que durant el Paleolític mitjà aquest tipus de resposta no és estran-ya (Dibble, McPherron, 2006), tradicionalment se li ha prestat una atenció escassa i esconsidera el resultat de constriccions mediambientals, tal com l’absència de matèria pri-mera a l’entorn (Stiner, Khun, 1992). Per analitzar els principis que afecten aquesta opciótècnica a l’N10 i l’N12 ens centrarem en les informacions que deriven dels nuclis i reto-cats. Aquestes categories, malgrat que numèricament són escasses—representen poc mésde l’1 % del conjunt—permeten identificar pautes amb les quals analitzar les opcions tèc-niques desenvolupades pels ocupants de la Roca dels Bous.

Els nuclis de l’N10 i l’N12 presenten unes mides molt reduïdes, generalment infe-riors a 5 cm de longitud màxima. Aquesta tendència, reconeguda ja amb anterioritat(Martínez-Moreno et al., 1994), no és exclusiva de la Roca dels Bous: també s’observaa altres jaciments de la Noguera (Casanova et al., 2009). Aquestes mides dels nuclis noentren en contradicció amb les mètriques de les ascles, amb unes freqüències de repre-sentació màxima entorn als 3-4 cm de longitud. Aquestes dimensions reduïdes són rela-tivament sorprenents, i conviden a reflexionar sobre el significat d’uns instruments quesón difícils d’emprar directament amb la mà, tal i com es refereix per al Paleolític mitjà


Figura 8. Nombre de restes i pes dels artefactes de l’N10 i l’N12 en funció de lesmatèries primeres

(Stringer, Gamble, 1993) de forma habitual. Aquests mòduls mètrics i alguns indicadorsobservats en els retocats recuperats al jaciment, fan sospitar que hi podia haver estriscompostos i/o emmanegats (Mora et al., 2004; de la Torre et al., 2006). Aquesta qües-tió haurà de ser abordada en els propers anys, per les implicacions respecte al bagatgetècnic i cognitiu d’Homo neanderthalensis.

Dins dels nuclis podem diferenciar dos tipus de sistemes de reducció amb orienta-cions i implicacions diferents. Aquests sistemes s’han descrit recentment (Mora et al.,2008) i a continuació explicitarem algunes característiques rellevants. En el primer tipuss’aprecia que són mètodes de talla bifacial amb els quals es poden obtenir sèries llarguesi als quals s’apliquen una sèrie de principis tècnics: jerarquització de les superfícies detalla, reducció del volum a partir d’una aresta bifacial, manteniment de convexitats, dis-tinció entre fases de preparació i d’extracció; és a dir, complimenten els principis defi-nits per Boëda (1993) respecte als mètodes Levallois i Discoide. Atesa la revisió d’a-quests conceptes que s’està fent hem preferit utilitzar una categoria més genèrica quehem anomenat bifacial centrípet jeràrquic (BJC) (Castañeda i Mora, 1999; Casanova etal., 2009). El segon tipus de reducció és més expeditiu i s’organitza a partir de platafor-mes que es tallen només sobre una cara i dels quals s’obtenen sèries molt reduïdes d’as-cles. Malgrat que aquests mètodes unifacials són comuns al Paleolític mitjà (Wallace,Shea, 2006), habitualment se’ls ha prestat poca atenció. Al contrari, a la Roca dels Bousi Tragó aquests nuclis expeditius són abundants (Casanova et al., 2009).

Hem dit que els nuclis foren treballats fins a dimensions reduïdes (Fig. 9a i 10a). Enaquells que foren reduïts seguint sistemes bifacials són freqüents els rebutjos i la platafor-ma de talla esmussada, accidents que ens informen que, malgrat la seva mida, es va inten-tar continuar amb l’extracció de suports. Al mateix temps, alguns nuclis unifacials corres-ponen a ascles que serveixen per generar-ne de noves. Aquesta panòplia de mètodes com-parteix una intenció dirigida a sobreexplotar aquests volums fins a convertir-los en formesresiduals, abandonades solament quan la seva petitesa fa difícil continuar amb la seva talla.

Aquests sistemes de reducció bifacial i unifacial són aplicats sobre roques silícies imetamòrfiques; per tant, no considerem que la matèria primera sigui un factor determi-nant a l’hora de seleccionar un mètode de talla. Malgrat això, s’aprecia que en els nuclissobre roques metamòrfiques es tendeix a aplicar mètodes estereotipats: s’hi aprecienextraccions finals que corresponen als negatius deixats per ascles predeterminades detipus Levallois o pseudo-Levallois. Al mateix temps, els sistemes expeditius es correla-cionen sovint amb les roques silícies.

Els retocats també es conformen a partir de suports de mida reduïda i dins d’aquestsconjunts els artefactes més grans de 5 cm són excepcionals. Es detecta la selecció inten-cional d’ascles grans per retocar, però finalment diferents processos (com les fractures)els converteixen en suports residuals (Mora et al., 2004). En comparar els elaborats ensílex i en roques metamòrfiques es visualitzen dues tendències interessants. D’unabanda, els retocats sobre roques metamòrfiques són més grans, i sobretot estan menysretocats que els de sílex (Fig. 9b i 10b). Habitualment, els suports retocats de sílex tenenel perímetre retocat per complet, la qual cosa genera peces amb retoc bilateral i latero-transversal conformant vores denticulades, mentre que les peces amb retoc continu (ras-cadores) són escasses. La segona tendència és la preferència pel sílex a l’hora de confi-gurar els retocats. Això és concordant amb la distribució general del registre de l’N10,però és evident respecte a l’N12. Dels 145 retocats recuperats a l’N10, 107 es varen ela-borar en sílex; mentre que dels 105 de l’N12, 54 eren de sílex. Aquesta gestió prefe-



Figura 9. a) Nuclis recuperats a l’N10. S’aprecia l’aplicació de sistemes de reduccióbifacial sobre roques silícies i metamòrfiques. b) Retocats de sílex de l’N10 on s’obser-va la seva talla reduïda així com la varietat de colors i qualitat de la matèria primera


Figura 10. a) Nuclis de l’N12. S’observa la relació entre roques metamòrfiques i siste-mes de reducció bifacial i amb presència de negatius finals d’ascles predeterminades,per contra els de sílex són tallats de forma expeditiva. b) Retocats de l’N12 on s’aprecienles diferències de talla i intensitat en el retoc entre els elaborats en roques metamòrfiques

i silícies. Els retocats de sílex no poden relacionar-se amb els nuclis recuperats

rencial del sílex per dissenyar retocats augmenta si tenim en compte que el 80 % delconjunt de l’N12 s’elabora sobre roques metamòrfiques.

Comportaments de tipus similar, en els quals es descriu una gestió diferencial de lesmatèries primeres, s’han assenyalat per al Paleolític mitjà (Tavoso, 1984; Geneste,1992) i, a la Roca dels Bous, ens permet introduir-nos dins d’un altre nivell de reflexió:la relacionada amb les decisions de transport i consum de l’instrumental lític.

IMPOSICIÓ DEL MEDI O DECISIONS?

Determinar les causes subjacents a aquesta tendència a obtenir instruments de midapetita visualitzada a l’N10 i l’N12 es converteix en un element central. En aquest sentit,és necessari determinar si els factors tecnoeconòmics—els relacionats amb la presèn-cia/absència i qualitat de la matèria primera—estan darrere de les dimensions reduïdesde l’instrumental. Si aquests recursos foren difícils d’adquirir, o si les seves propietatsimposaren determinades constriccions (per exemple, la mida dels nòduls), podrien cons-tituir condicionants de les possibilitats que tenien els neandertals per gestionar aquestsmaterials. Al contrari, si no hi ha aquestes limitacions podem pensar que els neandertalsdesenvolupen un seguit d’estratègies per assegurar-se aquests recursos bàsics i que laconfiguració d’aquests estris està relacionada amb la seva esfera conductual.

Per tal d’avaluar el significat d’aquesta pauta era necessari disposar d’uns coneixe-ments mínims sobre la distribució de matèries primeres a la Noguera, tasca que en elsdarrers anys ha rebut una important empenta a les serralades exteriors i marginals delPrepirineu oriental. El treball pioner de J. L. Peña (1983) que elaborà una detallada car-tografia de les terrasses fluvials del Segre i les Nogueres, advertia d’importants aflora-ments silicis en les formacions del Garumnià de la zona, donant la idea que aquestsrecursos són abundants dins de l’àmbit regional.

De fet, al llarg del congost de Camarasa-Sant Llorenç de Montgai, es diferenciendiversos nivells de terrasses que el Segre diposita amb litologies metamòrfiques delmassís pirinenc. Hem assenyalat que una d’aquestes formacions retalla el substrat cal-cari de la cinglera de la Cascalda; i, aigües avall de Sant Llorenç, el riu construeix unsistema de dipòsits escalonats important que es ressegueix per tot el seu curs baix.

Diversos programes de prospecció dirigits a reconèixer dipòsits de roques silíciescoincideixen a assenyalar almenys dos afloraments amb propietats i qualitats diferents(Mangado, 1998; Parcerisas, 1999). D’una banda, un primer tipus de sílex es localitzaa la serra Llarga, un relleu marginal en el contacte directe amb la depressió de l’Ebre.El segon tipus són materials amb qualitats macroscòpiques i aptitud per a la talla moltvariables i que apareixen a les formacions del Cretaci superior i Paleocè—els dipòsitsGarumnians esmentats per Peña (1983)—; i que semblen ser molt comuns al marge dretde la Noguera Pallaresa (Mangado, 1998). Les prospeccions que hem portat al margeesquerre d’aquest riu i per la conca de la Noguera Ribagorçana confirmen que aquestsmaterials es poden resseguir al llarg de les serralades prèvies al Montsec, i aquestes for-macions poden continuar per les valls adjacents del Cinca, a Osca.

La cartografia inicial sobre la disposició d’aquests recursos indica que, dins unaescala regional, el sílex és un recurs abundant (Mora et al., 2008). Un indicador inte-ressant que deriva d’aquest mapa és que, en funció de la distància, poden establir-sedues grans categories. La primera, les roques metamòrfiques associades a la xarxa flu-


vial es troben dins l’entorn immediat del jaciment. La segona, la dispersió dels aflora-ments actualment coneguts de roques silícies impliquen distàncies que oscil·len entreels 15 quilòmetres de les formacions garumnianes i 20 quilòmetres de la serra Llarga.Aquestes distàncies suggereixen que l’aprovisionament de matèries primeres és essen-cialment de caràcter local: de fet no hem identificat materials al·lòctons (Fig. 11).

Aquesta dualitat permet associar tipus de materials que, per la seva ubicació dins delpaisatge i la seva distància al jaciment, poden ser tractats de forma diferent: les roquesmetamòrfiques, molt abundants i d’accés immediat; i el sílex, la presència del qual, malgratque és igualment abundant i té un accés directe, implica una certa distancia de transport.

Si relacionem aquestes distàncies amb els artefactes recuperats observem algunselements rellevants. En primer lloc, s’aprecia que les roques metamòrfiques de l’N12 ide l’N10 tendeixen a ser reduïdes seguint la sistemàtica dirigida a mantenir una extrac-ció perllongada de suports, i que genera artefactes estereotipats (les clàssiques asclesLevallois i pseudo-Levallois) (Fig. 10a). En segon lloc, malgrat que aquests tipus de sis-temes s’apliquen també als nuclis de sílex (Fig. 9a), són comunes les formes residualsque relacionem amb sistemes expeditius orientats a obtenir sèries reduïdes de suports(Fig. 10a). En ambdós casos, la talla continua fins que els nuclis pràcticament són esgo-tats (Fig. 9a i 10a). Aquest comportament no deixa de ser curiós, sobretot en el cas deles roques metamòrfiques, ja que semblaria més “lògic” no continuar gestionant aquestsnuclis residuals quan aquests materials es troben literalment al peu del jaciment.

Igualment, els retocats permeten reconèixer altres indicadors. Els de sílex presen-


Figura 11. Cartografia de matèries primeres de les serralades exteriors delPrepirineu. Es posicionen els afloraments de roques metamòrfiques, així com elsdipòsits de sílex de la serra Llarga i del Cretaci de San Mamet, Montclús i Tragó

(vegeu Mora et al., 2008)

ten una gamma ampla de textures, colors i qualitats, que indiquen que procedeixen dediferents nòduls (Fig. 9b). És habitual trobar ascles o peces retocades de sílex que mètri-cament i morfològica no es poden relacionar amb els nuclis abandonats (Fig. 10b).Aquestes peces que anomenem “incongruents” indiquen el transport d’artefactes elabo-rats fora del jaciment i introduïts per ser consumits a l’assentament. Paral·lelament nodescartem que part del conjunt elaborat al jaciment es porti a un altre lloc. Això expli-caria les incongruències reconegudes en els remuntatges lítics que hem esmentat.

A l’N10 i l’N12 s’aprecien diferències d’intensitat en el retoc dels objectes elaboratsen sílex (Fig. 10b). En els artefactes de roques metamòrfiques en general els retocs eslocalitzen en zones específiques de les vores i no afecten tot el perímetre de la peça; alcontrari dels de sílex on són habituals estris completament retocats, en alguns casos ambfractures induïdes per l’ús, donant la sensació que aquest instrumental està fortament“estressat” (Fig. 9b i 10b) (Mora et al., 2004). Aquesta noció implicaria un interès cons-cient per mantenir aquestes peces fins a deixar-les a la pràctica inutilitzables, sotmetent-les a processos de reparació, reelaboració i reciclatge tal i com hem determinat en algunsremuntatges (de la Torre et al., 2005) (Fig. 12). Igualment, la presència de peces ambdoble pàtina suggereix la recuperació i reactivació d’artefactes abandonats en ocupacionsanteriors. Tots aquests atributs defineixen l’anomenat lithic scavenging, un tipus de pràc-tiques que relacionarem amb estades breus a les quals s’aporta un limitat conjunt d’arte-factes. A la vegada, implica que aquests grups sabien que a l’assentament trobarien mate-rial per tallar. Si acceptem aquesta inferència, podem pensar que el jaciment es conver-teix en un altre punt d’aprovisionament de matèria primera (Mora et al., 2004).


Figura 12. Exemples de peces amb dobles pàtines (ratllat) i artefactes trencats i repa-rats al jaciment

USOS DE L’ASSENTAMENT, USOS DEL PAISATGE

Aquests indicadors ens descriuen les estratègies subjacents a l’hora d’elaborar arte-factes. Malgrat que poden semblar il·lògiques, decisions com l’extrema reducció a quèsotmeten el material no responen a una manca de matèria primera. Així, podem propo-sar que aquestes restes reflecteixen les decisions preses per aquests grups a fi de ges-tionar un recurs, que malgrat que és abundant no apareix disseminat aleatòriament pelpaisatge. Els ritmes d’aportació i els mòduls mètrics dels suports de sílex transportatsens fan sospitar que varen privilegiar el pas per determinats paisatges a fi de proveir-sed’aquests materials, denotant que en els seus desplaçaments els neandertals disposavende certa capacitat de previsió de les activitats a desenvolupar en el jaciment (Mora et al.,2004, 2008).

Aquests processos d’entrada i sortida de materials, la recuperació d’artefactesresiduals i sobreexplotats, la presència d’estris que només tenen un sentit funcional siformen part d’eines compostes o emmanegades, suggereixen que aquests instrumentsno responen a principis restrictius derivats d’una lectura de tipus cost/benefici. Així,malgrat que acceptem que ens trobem davant de conjunts que aparentment semblencoherents aquesta perspectiva no és del tot explicativa. Pensem que és més parsimo-niós considerar-los agregats conformats al llarg d’un nombre indeterminat de visitesa l’assentament dins d’una escala temporal difícil d’avaluar. En aquest sentit, lessuperposicions de fogars detectats a l’N10 (Fig. 6) indiquen que ens trobem davantd’acumulacions dinàmiques, resultants de diferents esdeveniments, que finalmentconfiguren palimpsests.

Sota aquesta perspectiva, el canvi en l’aportació de matèries primeres és interessantper analitzar la manera com gestionen aquests grups aquest punt del paisatge que és laRoca dels Bous. Malgrat la disponibilitat de roques per tallar, no es troben ni als matei-xos llocs ni impliquen el mateix tipus de gestió. Les roques metamòrfiques es localit-zen al peu del jaciment, mentre que les silícies impliquen distàncies de transport noinferiors a 15 quilòmetres. Aquest fet ens permet diferenciar entre roques locals(metamòrfiques) enfront d’altres situades a la perifèria (silícies). Aquesta diferenciacióens descriu l’àrea de dispersió de les activitats que fan els ocupants de l’abric, o com amínim aquelles relacionades amb l’obtenció de roques per elaborar instruments. Aquestaspecte no és secundari ja que la presència/absència de matèria primera segurament fouun factor decisiu a l’hora de seleccionar un assentament. Tampoc podem entendre laseva ocupació recurrent sense que prèviament s’hagi solucionat l’aprovisionament regu-lar de matèries primeres.

Si apliquem aquestes nocions als conjunts de l’N12 i l’N10, sembla que el rol pre-ponderant de les roques metamòrfiques a l’N12 assenyala que les activitats d’aquestsgrups es focalitzen essencialment dins l’àrea adjacent al jaciment. Aquest no sembla serel cas de l’N10, on la presència de roques silícies indica un radi de dispersió més ampli.Aquest fenomen implicaria que entre l’N12 i l’N10 s’ha produït un canvi en la zonacióde les àrees de captació de matèries primeres. Però aquesta aproximació no explica lesdiferències observades en ambdós conjunts. Si es comparen els tipus de reducció a quèse sotmeten les roques silícies de l’N12 i l’N10 es veu que no són gaire diferents. Al’N12 recuperem fragments residuals de sílex tallats seguint mètodes expeditius aixícom ascles i retocats que no es poden relacionar amb els nuclis recuperats. Aquestsindicadors els relacionem amb el transport de suports de mida petita i peces seleccio-


nades que són portades al jaciment amb una finalitat funcional (Fig. 10). Aquestatendència es repeteix a l’N10, on apareixen nuclis amb sistemes de reducció volumètri-ca dirigida a obtenir sèries llargues d’ascles i que arriben exhaurits al jaciment (Fig. 9).Aquesta voluntat per mantenir aquests formats residuals permet inferir un interès perconservar uns materials difícils de trobar a l’entorn immediat.

Sota aquesta perspectiva, la diferència entre els dos conjunts l’establim en l’apor-tació massiva de roques metamòrfiques a l’N12. Hem assenyalat l’increment en el pesglobal dels materials detectat en aquest nivell, malgrat que en relació a l’N10 s’ha exca-vat una tercera part (Fig. 8). Aquesta diferència ens porta a pensar que en aquest nivellles roques metamòrfiques complimenten les necessitats derivades de les activitats quedesenvolupen els ocupants del lloc. Això no sembla passar a l’N10, on la importànciade les roques silícies denota altres implicacions. Temptativament, proposem que aques-tes variacions poden relacionar-se amb canvis en la funció de l’assentament dins delspatrons de mobilitat dels neandertals del sud-est del Prepirineu.

Per la seva posició topogràfica, l’enclavament de la Roca dels Bous ocupa unlloc privilegiat dins del paisatge de la Noguera. El Segre i els seus tributaris són viesde connexió directa entre les valls interiors del Prepirineu amb la depressió del’Ebre; i els penya-segats construïts per la Noguera Pallaresa i el Segre, en els vol-tants de la Roca dels Bous, converteixen aquest lloc en un punt interessant des delqual es poden controlar els moviments estacionals de petits grups de cérvols, cavallso ases que s’internen vers els Pirineus o que baixen a la plana de Lleida. Aquestsfenòmens predictibles podrien explicar l’ocupació recurrent d’aquest lloc. S’haargumentat que els sistemes de cacera del Paleolític mitjà estan estretament vincu-lats amb l’ús de paisatges on poder emboscar animals (Stiner i Khun, 1992), i elscongostos pels quals transcorre el Segre semblen apropiats per organitzar aquestesactivitats. Possiblement, per a aquestes tasques dirigides a transportar i processarpreses, serien suficients els estris elaborats a partir de còdols de riu. Sota aquestaperspectiva, podem pensar que l’N12 representaria el tipus de tasques que habitual-ment es fan dins d’un lloc residencial.

Aquest escenari no és exactament el mateix a l’N10. L’interès per retenir nuclis desílex de petit mòdul i accions com la retalla i la reparació d’estris, impliquen una bonarepresentació dels materials que procedeixen d’una àmplia escala regional. Aquest fetimplica un profund coneixement del paisatge i mapes mentals precisos sobre la localit-zació dels afloraments de sílex, un recurs abundant, però associat a formacions geolò-giques, és a dir, a paratges concrets. Aquests coneixements són ja presents a l’N12, jaque les fonts d’aprovisionament de roques silícies d’ambdues unitats arqueològiquessón les mateixes.

Al mateix temps, opten per un aprofitament intensiu d’uns materials que en prin-cipi podien ser substituïts per les roques metamòrfiques locals. Malgrat que aquestadecisió pot semblar irracional, ens informa que els neandertals articulen alternativescom són el transport de materials específics, ja sigui pel seu potencial plurifuncional,o bé perquè poden ser reciclats a fi de perllongar la seva vida útil. En aquest sentit,els pocs estris recuperats a l’N10 podrien relacionar-se amb estades breus, tal coms’intueix a partir de la superposició de fogars detectats en aquest nivell. Si és així, laRoca podria ser un lloc ocupat de forma tàctica dins dels desplaçaments entre dife-rents llocs residencials.


PERSPECTIVES DE FUTUR

La Roca dels Bous no és un jaciment excepcional, més aviat al contrari. Les impor-tants mancances del seu registre dificulten que es pugui obtenir una imatge complertade la forma de vida dels neandertals del sud-est dels Pirineus. Especialment, la baixapreservació de les restes de fauna és un element important a l’hora d’avaluar els esce-naris que hem proposat per a l’N12 i l’N10. No obstant això, pensem que altres indica-dors, com els explicats en aquest article, aporten elements amb els quals es poden conèi-xer segments de les activitats d’uns ocupants que de forma recurrent i durant un perío-de temporal perllongat visitaren aquest assentament.

Són diversos els reptes que implica aquesta línia de recerca. D’una banda, consi-derem que dels canvis observats en l’aportació de matèries primeres deriven diferentsnivells d’inferències. La primera, continuar elaborant una cartografia detallada de lesroques aportades al jaciment, un element clau per conèixer els paisatges de la Nogueraper on transitaren els neandertals. En paral·lel a aquesta premissa, proposem la neces-sitat de reintegrar aquests artefactes dins d’una perspectiva regional ja que les opcionsde transport que varen prendre aquella gent estan estretament relacionades amb l’ocu-pació d’aquest lloc.

Si tal com considerem, aquests canvis poden posar-se en relació amb variacions enels patrons de mobilitat dels grups que ocupen el Prepirineu i la depressió de l’Ebre, enaquesta reflexió és necessari l’anàlisi global de conjunts contextualitzats, vinculant-losamb les inferències que deriven dels atributs reconeguts en aquests artefactes. Per abor-dar l’estudi de les opcions tècniques desenvolupades pels neandertals, les informacionsobtingudes als contextos de deposició—com la presència de fogars o la recuperació noesbiaixada d’aquests conjunts—són essencials per avaluar nocions que no es podenvisualitzar de forma directa com és el tipus d’ocupació, noció que per una altra bandaés informativa de l’organització de la forma de vida d’aquests grups.

Aquesta inferència s’articula a partir de l’anàlisi d’atributs reconeguts especialmentals nuclis i als retocats. Hem assenyalat la variabilitat que registren els mètodes dereducció, diferenciant aquells dirigits a obtenir un nombre limitat de peces i que rela-cionem amb sistemes expeditius, en oposició a altres mètodes que permeten extreuremúltiples suports (Mora et al., 2008). En aquest sentit, pensem que la selecció desuports en sílex per retocar és deguda a propietats com la seva facilitat per renovar elsfils, i d’aquí aquest interès d’accions com la retalla o la reparació d’aquests suports,sempre amb uns mòduls mètrics molts petits. Aquestes nocions podrien respondre aintencions que relacionem amb una limitada capacitat de transport d’aquests grups.

Aquest fenomen conegut com micromusterià (Dibble, McPherron, 2006), no esrelaciona amb imposicions derivades de la matèria primera; proposem que és el resul-tat i la conseqüència de les opcions tècniques d’aquests grups. Darrerament hem par-lat de la necessitat de considerar aquestes opcions com una part important dels conei-xements socialment sancionats de què disposen aquests grups—o si es prefereix, unatradició tècnica (Boëda, 1991)—que caracteritza els jaciments del Paleolític mitjà queestem estudiant a la Noguera (Mora et al., 2008; Casanova et al., 2009). Aquestaobservació supera apropaments de tipus cost/benefici emprats per definir el compor-tament dels neandertals, i que no considerem explicatius. El canvi en la zonació de lesàrees de captació de matèries primeres constatat en aquests dos conjunts, o la mane-ra com els neandertals ajusten aquesta captació en funció de l’ús que donen a l’as-


sentament, impliquen certa capacitat de previsió i d’antelació amb relació a les futu-res tasques a desenvolupar.

Sota aquesta perspectiva, l’interès que té aquest jaciment resideix en el fet que tren-ca amb alguns plantejaments normatius emprats sovint per caracteritzar la forma devida de la gent del Paleolític mitjà (Rodríguez et al., 2004). En futures aportacions espe-rem aprofundir en aquests aspectes. En aquesta tasca la Roca dels Bous no és un casaïllat. Altres projectes que s’estan desenvolupant en l’actualitat al nord-est de la penín-sula Ibèrica promouen una perspectiva alternativa que permetrà construir una novaimatge sobre aquests desconeguts éssers que varen perdurar més de 100.000 anys.Aquesta tasca que s’està gestant entorn als jaciments de les valls dels Pirineus d’Osca iLleida ens fa sospitar que en els propers anys aquesta àrea serà clau per contextualitzarel llegat biològic, cultural i social d’Homo neanderthalensis. Sota aquesta perspectiva,la Roca dels Bous està cridada a aportar elements de reflexió amb els quals superaralguns dels malentesos que han llastrat aquesta espècie (Stringer, Gamble, 1993).

AGRAÏMENTS

El coneixement sobre la localització de matèries primeres de la Noguera que tenenJezabel Pizarro i Quim Parcerisas, és a la base de moltes de les idees aquí exposades.

L’excavació a la Roca dels Bous és finançada pel Servei d’Arqueologia iPaleontologia de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Ilerdencs-Diputacióde Lleida. Aquests resultats s’integren dins del projecte Asentamiento humano en elPirineo oriental durante el Pleistoceno superior y el Holoceno, reconegut pel Ministerid’Educació i Ciència (HUM2007-60317/HIST). Aquesta és una publicació del grupCultura material i comportament humà reconegut pel Vicerectorat d’Investigació de laUniversitat Autònoma de Barcelona.

BIBLIOGRAFÍA

BENITO-CALVO, A.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; JORDÁ PARDO, J.; TORRE, I. DE LA; MORA

TORCAL, R. (2009) “Sedimentological and archaeological fabrics in Palaeolithiclevels of the South-Eastern Pyrenees: Cova Gran and Roca dels Bous Sites (Lleida,Spain)”. Journal of Archaeological Science, núm 36, p. 2566-2577.

BINFORD, L.R. (1983) In Pursuit of the Past. London: Thames & Hudson.BISCHOFF, J.; SOLER, N.; JULIA, R.; MAROTO, J. (1989) “Abrupt Mousterian/ Aurignacian

at c. 40 ka BP: 14C dates from l’Arbreda cave”. Journal of Archaeological Science,núm. 16, p. 563-576.

BOËDA, E. (1991) “Approche de la variabilité des systèmes de production lithique desindustries du Paléolithique Inférieur et Moyen: Chronique d´une variabilité atten-due ». Techniques et Culture, núm. 17-18, p. 37-86.

BOËDA, E. (1993) “Le débitage discoïde et le débitage Levallois récurrent centripète”.Bulletin de la Société Préhistorique Française, núm. 90, p. 392-404.

CASANOVA, J.; MARTÍNEZ-MORENO, J.: MORA, R., TORRE, I. DE LA (2009) “Stratégiestechniques dans le Paléolithique moyen du Sud-est des Pyrénées”. L’Anthropologie,núm. 113, p. 313-340.


CASTAÑEDA, N.; MORA, R. (1999) “Un modelo de explotación de los recursos minera-les en el Paleolítico Medio: la Cova de l’Estret de Tragó (Lleida)”. A: PALLÍ, L.;ROQUÉ, C. Avances en el estudio del Cuaternario español. AEQUA, p. 265-270..

DIBBLE, H.; MCPHERRON, S. (2006) “The missing Mousterian”. Current Anthropology,núm. 47, p. 777-803.

D’ERRICO, F.; SÁNCHEZ GOÑI, M.F. (2003) “Neanderthal extinction and millennial scaleclimatic variability of OIS 3”. Quaternary Science Reviews, núm. 22, p. 769-788.

FULLOLA PERICOT, J.M.; BARTROLI, R. (1989-1990) “La Cova dels Muricecs (Llimiana,Pallars Jussà, Lleida) y el Musteriense en el Noreste Peninsular”. Anales dePrehistoria y Arqueología, núm. 5-6, p. 35-48.

GENESTE, J.M. (1992) “L’approvisionnement en matières premières dans les systèmesde production lithique: la dimension spatiale de la technologie”. A: Mora, R. [et al.](ed.) Tecnología y Cadenas Operativas líticas. Bellaterra, p. 1-36.

GIBAJA, J.F.; CLEMENTE, I.; MIR, A. (2002) “Análisis funcional de instrumentos de cuar-cita: el yacimiento de Paleolítico superior de la Cueva de la Fuente del Trucho”. ACLEMENTE, R.; RISCH; GIBAJA (ed.) Análisis Funcional: su aplicación al estudio desociedades prehistóricas. Oxford. (BAR International Series; 1073)

JORDÁ, J.F.; MARTÍNEZ, J.; MORA, R.; SÁNCHEZ, F. (1994) “Modelos deposicionales yocupación antrópica en el NE de la Península Ibérica durante el Paleolítico Medio.Geoarqueología”. A: JORDÁ, J.F. (ed.) Actas de la 2a Reunión Nacional deGeoarqueología. Madrid, p. 35-48.

MANGADO, X. (1998) “La arqueopetrología del sílex. Estudio de caracterización demateriales silíceos. Un caso práctico: el nivel II de la Cova del Parco (Alòs deBalaguer, La Noguera)”. Pyrenae, núm. 29, p. 47-68.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; TERRADAS, X.; MORA, R. (1994) “El jaciment del paleolíticmitjà de la Roca dels Bous”. A: Tribuna d’Arqueologia 1992-1993. Barcelona:Generalitat de Catalunya, p. 7-13.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2004a) “El marco cronométrico de laCueva de l’Estret de Tragó y la ocupación de la vertiente sur de los Prepirineosdurante el Paleolítico Medio”. Saldvuie, núm. 4, p. 1-16.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2004b) “Methodological approachfor understanding Middle Palaeolithic settlement dynamics at Roca dels Bous”. A:CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle StoneAge. Tübingen, p. 393-413.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA; CASANOVA, J. (2006) “La Roca delsBous en el contexto del Paleolítico Medio final del Noreste de la PenínsulaIbérica”. Zona Arqueológica, núm. 7, p. 253-262.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2008) “La Cova Gran de Santa Linyai el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al Plistocè superior i a l’Holocè”.A: Tribuna d’Arqueologia 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 69-92.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; TORRE, I. DE LA (2010) The Middle-to-UpperPalaeolithic Transition in Cova Gran (Catalonia, Spain) and the extinction ofNeanderthals in the Iberian Peninsula. Journal of Human Evolution, núm. 58, 211-226.

MELLARS, P. (2004) “Neanderthals and the modern human colonization of Europe”.Nature, núm. 432, p. 461-465.

MELLARS, P. (2006) “A new radiocarbon revolution and the dispersal of modern humansin Eurasia”. Nature, núm. 439, p. 931-935.


MIR, A. (1985) “El yacimiento paleolítico de superficie de Castelló del Pla, Pilzan(Huesca)”. Bolskan, núm. 2, p. 3-26.

MIR, A.; SALAS, R. (2000) “La cueva de la Fuente del Trucho y su industria lítica arcai-zante del Pleniglacial superior (Colungo, Huesca)”. Bolskan, núm. 17, p. 9-32.

MORA, R. (1988) El Paleolítico Medio en Catalunya. Tesi doctoral inèdita. Universitatde Barcelona.

MORA, R. (1991) “Aproximación a los procesos de trabajo en el Paleolítico MedioCatalán”. A: MOURE ROMANILLO (ed.) Elefantes, ciervos y ovicápridos. Santander:Ed. Universidad de Cantabria, p. 97-116.

MORA, R.; TORRE, I. DE LA; MARTÍNEZ-MORENO, J.(2004) “Middle Palaeolithic mobilityand land use in the South-western Pyrenees: the example of Level 10 in Roca delsBous”. A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic andMiddle Stone Age. Tübingen, p. 415-435.

MORA, R.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; CASANOVA, J. (2008) “Abordando la noción de“variabilidad musteriense” en Roca dels Bous (Prepirineo suroriental, Lleida)”.Trabajos de Prehistoria, núm. 65, p. 13-28.

MONTES, L., UTRILLA, P., MARTINEZ-BEA, M. (2006) “Trabajos recientes en yacimien-tos musterienses de Aragón: una revisión de la transición Paleolítico Medio/Superior en el Valle del Ebro”. Zona Arqueológica, núm. 7, p. 215-232.

PARCERISAS, J. (1999) “Análisis petroarqueológico de la unidad UAS5 de La Cova del’Estret de Tragó”. A: Avances en el estudio del Cuaternario Español. Girona, p.271-276.

OBSERVATORI DEL PAISATGE (2006) Catàleg de paisatge de Terres de Lleida. Unitat delpaisatge: Aspres de la Noguera. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departamentde Política Territorial i Obres Públiques.

PEÑA, J.L. (1983) La Conca de Tremp y Sierras Prepirenaicas comprendidas entre losríos Segre y Noguera Ribagorzana. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses.

RODA, X.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R. (2009) Abric d’en Vidal (Camarasa,Lleida). Barcelona: Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Generalitat de Catalunya.

RODRÍGUEZ, X.; VAQUERO, M.; SALA, R.; GARCÍA, J.; MAROTO, J.; ORTEGA, D. (2004) “Elpaleolític inferior i mitjà a Catalunya”. Fonaments, núm. 10/11, p. 23-66.

ROSELL, J.; HUGET, R.; AIMENE, M.; ANGELUCCI, D.; CANALS, A.; PASTO, I.; RODRÍGUEZ,X. (2000) “El yacimiento de Fuentes de San Cristóbal (Veracruz, Huesca): Unnuevo enclave del Paleolítico medio en el Prepirineo”. A: III Congreso deArqueología Peninsular Vol. 2, p. 236-245.

STINER, M.; KUHN, S. L. (1992) “Subsistence, technology and adaptative variation inMiddle Palaeolithic Italy”. American Anthropologist, núm. 94, p. 306-339.

STRINGER, E.; GAMBLE, C. (1993) In Search of Neanderthals. Solving the puzzle ofHuman Origins. Thames & Hudson.

SUNYER, E. (1973) “Un nuevo yacimiento musteriense en Catalunya”. Géologie desPays Catalans, núm. 1, p. 1-12.

TAVOSO, A. (1984) “Réflexions sur l’économie des matières premières au Moustérien”.Bulletin de la Société Préhistorique Française, núm. 81, p. 79-82.

TERRADAS, X.; MORA, R.; MARTÍNEZ, J.; CASELLAS, S. (1993) “La Roca dels Bous en elcontexto de la transición Paleolítico Medio-Superior en el NE de la PenínsulaIbérica”. A: CABRERA (ed) El origen del hombre moderno en el suroeste de Europa.Madrid: UNED, p. 247-258.


TORRE, I. DE LA; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; PIZARRO, J. (2006) “Los remontajesdel nivel 10 de Roca dels Bous: una herramienta analítica para reconstruir los pro-cesos de formación de los yacimientos”. A: O Paleolítico. Actas do IV Congressode Arqueologia Peninsular. Vol. 2. Faro: Universidad de Algarve, p. 397-406.

VAN ANDEL, T.; DAVIES, W. (ed.) (2004) Neanderthals and Modern Humans in theEuropean Landscape during the Last Glaciation. Cambridge: McDonald InstituteMonographs.

VALLVERDÚ, J.; ALLUÉ, E.; BISCHOFF, J.L.; CÁCERES, I.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ, A.;GARCÍA-ANTÓN, D.; HUGUET, R.; IBÁÑEZ, N.; PASTÓ, I.; ROSELL, J.; SALADIÉ, P.;VAQUERO, M. (2005) “Short human occupations in the Middle Palaeolithic level Iof the Abric Romaní rock-shelter”. Journal of Human Evolution, núm. 48, p. 157-174.

VILLA, P.; COURTIN, J. (1983) “The interpretation of stratified sites: a view from under-ground”. Journal of Archaeological Science, núm. 10, p. 267-281.

WALLACE. I.; SHEA, J. (2006) “Mobility patterns and core technologies in the MiddlePaleolithic of the Levant”. Journal of Archaeological Science, núm. 33, p. 1293-1309.


Sant Benet de Bages.Evolució arquitectònica del monestira partir de les dades arqueològiquesCARME SUBIRANAS FÀBREGAS i GORETTI VILA FÀBREGASARQUEOCIÈNCIA Serveis Culturals SL

INTRODUCCIÓ

Les intervencions arqueològiques fetes entre els anys 2001 i 2007 al monestir deSant Benet de Bages s’inclogueren en el marc d’actuació del Projecte de restauració delmonestir de Sant Benet de Bages, promoguda per la Fundació Caixa de Manresa, pro-pietària del monestir.

Com en qualsevol projecte d’aquestes característiques, els treballs de restauracióarquitectònica implicaven fer importants rebaixos al subsòl a gran part dels edificis iespais del recinte, per la qual cosa era imprescindible dur a terme excavacions arqueo-lògiques així com el seguiment constant de les obres de restauració arquitectònica.Recordem també que el monestir de Sant Benet de Bages es troba catalogat com a bécultural d’interès nacional.

Zones d’actuació. Periodització

Des de l’any 2001, es dugueren a terme al conjunt monàstic de Sant Benet de Bagesnombroses intervencions que, tot i ser intermitents, han permès excavar i estudiar granpart del conjunt i interpretar-ne novament la història, l’evolució i les fases constructivesexistents. En aquest sentit, ja des de les primeres intervencions i a mesura que s’avan-çava en l’excavació de nous espais, es posava de manifest la riquesa arqueològica delsubsòl de Sant Benet i la importància de fer estudis arqueològics en qualsevol de leszones del monestir.

En les tasques arqueològiques previstes al llarg d’aquests es distingiren tres tipusd’actuació: excavacions al subsòl de totes les zones afectades, l’estudi d’arqueologiavertical dels edificis objecte de restauració i el seguiment arqueològic de les obres derestauració arquitectònica.

Com és lògic, en actuacions d’aquest tipus i en monuments d’aquesta importància,la quantitat de dades històriques aportades per a l’estudi és notable i difícil de detallaren un article de síntesi com el que ara es presenta. Són moltes les dades obtingudessobre les fases, les interfases i l’evolució dels diversos espais, fet pel qual caldria unamonografia molt més extensa per explicar detalladament el perquè de les nostres inter-pretacions respecte de l’evolució de cadascun dels edificis. Per aquest motiu, presentemuna síntesi general sobre les dades més significatives i que més caracteritzen cadascundels moments històrics del monestir.

Cal tenir present que només a partir de l’arqueologia s’ha pogut dur a terme unareinterpretació del conjunt, amb canvis importants sobre la seva evolució i la reconsi-deració d’interpretacions que durant anys s’han considerat inamovibles. Així doncs, lesexcavacions i els estudis arqueològics han donat nova llum sobre l’evolució i la trans-formació del conjunt tant de la seva llarga faceta com a cenobi com de les seves últimesfases com a residència d’estiu de la família Casas.

56 C. SUBIRANAS I G. VILA

Figura 1. Planta del monestir amb indicació de les zones excavades durant les diver-ses campanyes arqueològiques

El monestir preromànic

A través de les dades arqueològiques obtingudes podem afirmar ara, d’acord ambla documentació escrita ja existent, que el primer assentament monàstic establert al llocde Sant Benet correspon al segle X i que les restes més antigues conservades al subsòlde l’actual conjunt corresponen a aquest moment.

No hi ha cap indici ni evidència arqueològica que permeti interpretar l’existènciad’assentaments anteriors al segle X, hipòtesi que s’havia apuntat en alguns estudis his-tòrics anteriors referents a Sant Benet de Bages. Si bé és cert que durant les excavacionsarqueològiques fetes es documentà la presència d’alguns materials de ceràmica roma-na, cal considerar-los com a residuals i procedents d’alguna aportació propera —possi-blement de la muntanya de Montpeità, situada a ponent i que no podem relacionar ambl’existència d’una ocupació anterior.

La consideració que molts monestirs dels segles IX-XI se situaren en llocs o espaisamb assentaments anteriors, d’època romana o visigòtica, és una teoria molt habitual enla historiografia. Tot i això, els estudis arqueològics actuals tendeixen a desmentiraquesta afirmació, que esdevé en molts casos buida de fonament històric i arqueològic.

Com esmenten alguns estudiosos del tema “... cap dels cenobis que hi va haverentre els segles IX-XI al nord-est de la Catalunya Vella, poden ser retrocedits, en el seuorigen, fins a època visigòtica, sinó que contràriament tots ells semblen implantacionsfetes de cap i de nou després de la conquesta carolíngia... Tampoc cap dels nous bisbatso monestirs va intentar formular una memòria històrica que es relligués al passat pre-musulmà...” (Riu, 2000)

Desmentida, doncs, la possible vinculació de Sant Benet de Bages amb ocupacionsmés antigues, cal ja fer referència al primer cenobi benedictí que es fundà en aquestlloc. L’existència d’un primer assentament monàstic a Sant Benet de Bages era un fetconegut a través de les fonts escrites existents i ja estudiades. Les primeres fonts cone-gudes i referents a la fundació del monestir de Sant Benet de Bages corresponen de feta l’any 950, quan Gundric i la seva esposa Ermesinda van permutar amb Sal·la una peçade terra coneguda amb el nom de l’Angle, a tocar del Llobregat i prop del Montpeità,per unes altres que tenia a Sant Iscle. És possible que la permuta ja estigués pensada perconstruir-hi el monestir (Benet, 1984).

Tot i això, la fundació del monestir no serà efectiva fins a l’any 967, quan sota elpatrocini i la direcció del noble Sal·la, es constituirà definitivament la comunitat monàs-tica de Sant Benet de Bages. El 28 de setembre del mateix any es redactà l’acta de dota-ció del monestir i uns anys més tard, el 3 de desembre del 972, fou consagrada l’esglé-sia i es confirmaren les dotacions de béns anteriors. També en l’acta es fa relació delprocés de construcció del temple i de l’atri.

Tot i això, no hi havia fins ara cap indici arquitectònic clar i visible que permetéscorroborar aquestes fonts o intuir alguna de les característiques del cenobi primitiu.Recordem que, dins el complex conjunt arquitectònic que ha perdurat fins als nostresdies, les edificacions més antigues corresponen a construccions romàniques, de finalsdel segle XII i inicis del segle XIII.

Era obvi, per tant, que només amb les intervencions arqueològiques podien identificar-se restes del primer conjunt preromànic. Esdevenia, doncs, imprescindible i d’especial in-terès que es fessin aquests estudis per tal de documentar i estudiar amb metodologiaarqueològica les possibles restes conservades d’aquesta fase, notablement desconeguda.

SAN BENET DE BAGES. EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA DEL MONESTIR 57

Com era d’esperar, les nombroses actuacions fetes a gran part del que és avui elconjunt monàstic permeteren documentar algunes restes arqueològiques que correspo-nen, indubtablement a construccions d’època preromànica. La identificació d’aquestsvestigis permeté d’una banda, evidenciar l’existència de construccions d’aquesta èpocai de l’altra, malgrat la residualitat i l’aïllament de moltes d’aquestes restes, situar sobreplànol aquests vestigis per fer-nos una lleugera idea sobre la situació de les restes i lespossibles dimensions del conjunt del segle X.

Segons els treballs fets, sabem actualment que l’antiga església preromànica delmonestir se situava al mateix lloc que la construïda en època tardoromànica. Només esdetecta un lleu desplaçament vers el sud de l’església romànica respecte de la preromà-nica. Aquest lleuger canvi de localització podria relacionar-se amb la necessitat d’as-sentar el nou edifici en un terreny més estable, ja que en el lloc on se situava el mur detancament nord de l’antic temple s’iniciava un cert pendent que devia provocar proble-mes d’estabilitat i algunes falles estructurals a l’edifici. És possible que per aquestmotiu, la nova construcció romànica se situés una mica més al sud, ocupant la part mésplana d’aquesta zona.

Els vestigis constaten l’existència d’un edifici de planta rectangular, que s’ha d’as-sociar sens dubte a l’antiga església preromànica. D’aquest antic temple, foren docu-mentats el mur perimetral nord, situat fora dels límits septentrionals de l’església romà-nica, i un mur que, en direcció est-oest, podria correspondre al mur de tancament sudde l’edifici preromànic i que fou localitzat al subsòl del temple del segle XII.

Malgrat la localització d’aquests dos murs, que s’han de relacionar cronològica-ment amb la primera fase constructiva, no aparegué cap indici sobre la forma i la tipo-logia de la seva capçalera, ja que aquesta devia situar-se molt probablement al lloc on,a finals del segle XII fou construïda la cripta. Per aquest motiu, és difícil interpretar laplanta d’aquesta primera església de Sant Benet i saber quina de les hipòtesis sobre siconstituí un edifici d’una sola nau o per contra un edifici amb tres naus és certa. Enaquest sentit, les dades arqueològiques són insuficients i confuses. Si bé algunes de lesrestes documentades al subsòl del transsepte sud podrien correspondre als murs d’unantic transsepte de l’església preromànica, aquesta és una hipòtesi que no ens atrevim acorroborar, com tampoc podem afirmar ni desmentir que les restes del mur documentaten direcció est-oest a l’interior de l’església, corresponguin al mur de tancament sud del’antiga església o puguin associar-se a una estructura de murs associada a l’existènciade diverses naus. Aquesta possibilitat implicaria situar els límits meridionals de l’anti-ga església més enllà dels de l’actual, dins del claustre d’època romànica. No és, però,possible verificar aquesta hipòtesi atès que l’espai del claustre ha estat un dels pocsespais on no s’han fet intervencions arqueològiques extensives.

Així doncs, tot i l’interès dels resultats, les dades arqueològiques només fan possi-ble apuntar la hipòtesi sobre l’existència d’un edifici de planta rectangular orientat est-oest, la capçalera del qual, tot i no haver estat documentada, devia estar situada a lle-vant. Si considerem aquesta hipòtesi, les seves dimensions inicials serien molt similarsen amplada a les de l’església romànica posterior. Per altra banda és probable que el tan-cament o façana de ponent de l’església preromànica se situés exactament al mateix llocon se situa la façana de l’església romànica, ja que les restes documentades de la can-tonada nord-oest de l’edifici ens permeten dibuixar la línia que seguia aquesta façana.La prolongació d’aquesta línia sobre el plànol ens permet visualitzar que la façana deponent de l’antiga església se situaria al mateix lloc on s’ubica la façana oest de l’es-


glésia romànica i que és probable que aquesta es fonamentés sobre les restes del muranterior. Tot i això aquest fet no ha pogut ser constatat arqueològicament.

La interpretació sobre el tancament oest de l’església preromànica i la seva repre-sentació sobre el plànol, ens ha permès també observar la probable relació entre les res-tes de la cantonada sud-oest d’aquesta església i la base de la torre-campanar, elementsque nosaltres considerem constructivament coetanis. Segons els estudis fets no es trac-taria, doncs, d’una torre o construcció associada a època romana o tardoromana, tal icom indiquen alguns dels estudis o interpretacions previs.

Per una banda, és clara l’anterioritat constructiva d’aquesta torre respecte de l’es-glésia romànica, atès que la façana de ponent d’aquesta s’adossa clarament als murs dela torre. Tot i això, ateses les dades arqueològiques que tenim, no considerem que la partbaixa d’aquesta correspongui a una construcció d’època romana o tardoromana.L’aspecte visual, a base de grans carreus a la part baixa del campanar, correspon enrealitat a un aplacat de grans lloses que se sobreposa i oculta uns murs construïts ambpedra i calç de factura poc acurada, però ferma. Tampoc les excavacions arqueològiquesfetes a l’interior de la torre no indicaren una cronologia constructiva de la torre asso-ciada a moments anteriors al segle X.

Basant-nos en aquestes dades creiem que la part baixa de la torre ha de relacionar-se amb l’existència de l’església preromànica del segle X, el mur de ponent de la quales devia adossar a l’estructura d’una torre, amb funcions o no de campanar.

L’existència del monestir del segle X i de la seva església queda constatada també apartir dels diversos enterraments documentats durant l’excavació de la necròpolis, en laqual s’identificaren, en els nivells més baixos, tombes corresponents a la fase més anti-ga (segles X-XII) i anteriors a la construcció de l’església romànica.

A banda de l’existència clara de les restes de l’antiga església preromànica, poquessón les dades i els indicis sobre les característiques del primitiu recinte monàstic i de lesseves dependències. Durant les diverses intervencions arqueològiques fetes es docu-mentaren algunes restes d’estructures aïllades que corresponien cronològicament alssegles X i XI, però que no es poden interpretar clarament des del punt de vista funcio-nal, atesa la seva total desconnexió i el seu nivell d’arrasament.

En realitat només es documentaren un total de dues estructures o murs, ambdóssituats a una notable distància, al sud de l’església i sota nivells o estructures d’èpo-ca romànica o moderna. En tots dos casos es tractava de restes de murs en direccióest-oest, d’amplada notable i construïts a base de carreuons sense lligam aparent decalç.

Si bé no hi havia relació entre l’un i l’altre mur—un se situava a l’ala de llevant il’altre al lloc de la “infermeria”, a ponent—per la seva direcció i alineació podria apun-tar-se la hipòtesi que corresponguessin a un primitiu tancament sud del recinte monàs-tic d’època preromànica. Tant per les seves dimensions en amplada com per la inexis-tència d’altres estructures que s’hi relacionessin, no podem interpretar si podien formarpart d’alguna edificació associada a les dependències monàstiques primitives o si hipo-tèticament aquests dos murs formaven part d’un tancament que, a manera de clos omuralla, delimitava pel costat sud el primitiu recinte monàstic.

Així doncs i malgrat l’existència encara de molts dubtes sobre el monestir prero-mànic que se situava al lloc entre el segle X i finals del segle XII, les actuacions arqueo-lògiques han permès posar al descobert i aportar noves dades sobre aquesta construccióinicial, la situació i característiques de l’església i l’existència de construccions que,


malgrat la incògnita sobre la seva funció, constaten la presència ja des d’un primermoment d’algun tipus d’edificació a l’entorn sud de l’església. Cal recordar en aquestsentit que la interpretació dels monestirs preromànics no pot fer-se sobre la base, laforma i l’organització dels monestirs d’època romànica, on els edificis monàstics s’or-ganitzen d’una manera molt clara i estandarditzada (Riu, 2000).

Les excavacions arqueològiques fetes en els últims anys han permès explicar ireplantejar novament la forma arquitectònica d’alguns monestirs catalans en la sevaèpoca inicial (segles IX-XI). En els casos dels cenobis de Sant Cugat del Vallès o de SantPere de Rodes, la construcció del monestir al segle IX s’inicia amb l’edificació d’edifi-cis exempts que, gradualment aniran configurant un recinte de morfologia claustral queserà culminada al segle XI.


Figura 2. Planta del monestir actual. En negre les restes dels segles X-XI

És molt probable que en el cas de Sant Benet de Bages es produís una evoluciósimilar, en què el primitiu recinte monàstic estigués configurat per edificacions exemp-tes a l’edifici de l’església, configuració que es mantingué fins a finals del segle XII. Enaquest cas, però, sembla que la nova arquitectura romànica es dugué a terme de novaplanta, eliminant les antigues construccions existents i configurant una disposició delmonestir típica ja del període romànic.

El monestir romànic i les construccions defensives (finals del segle XII – segle XIV)

El nou recinte monàstic, bastit entre finals del segle XII i principis del segle XIII esconfigurà ja segons la típica disposició monàstica d’època romànica, amb l’esglésiasituada al nord i un claustre adossat, a l’entorn del qual es disposaven les diferentsdependències (el dormitori, la sala capitular, el refectori, la cuina...).

Els edificis que conformaven aquest recinte monàstic foren tots construïts de novaplanta, sense aprofitament de cap de les estructures primitives que devien configurar elprimitiu monestir del segle X. Segons s’entreveu de les dades arqueològiques les cons-truccions antigues foren enderrocades per a l’edificació del nou monestir.

Malgrat les múltiples reformes i la transformació del conjunt en èpoques posteriors,la configuració actual del monestir permet encara identificar gran part dels edificis queformaven part del conjunt d’època romànica, ja parcialment interpretable en termesarquitectònics. Tot i això les excavacions arqueològiques han permès identificar tambéla delimitació de gran part del recinte monàstic, definida per una línia de muralles finsara desconeguda.

Els estudis han permès identificar restes d’aquesta època tant en el subsòl d’algu-nes zones com en la complexa arquitectura actual dels recintes a l’entorn del claustre,on malgrat les reformes d’època moderna, s’identifiquen encara les traces dels mursmés antics, bastits en època romànica. Així, durant les excavacions arqueològiques fetesa l’ala de llevant (on no es conserva actualment cap edificació dempeus) es van trobarles restes dels antics murs de la possible sala capitular d’època romànica, concretamentdels murs de tancament oest i est, així com restes de tres arrencaments que indicavenl’existència d’una antiga sala o edifici coronat per sengles arcades. Aquestes restes demurs es relacionaven amb un petit nivell d’ús cronològicament associat al segle XIII perla qual cosa és indubtable l’existència d’una edificació medieval en aquest lloc que, siens atenem a la disposició i l’ordenació dels monestirs benedictins podria relacionar-seamb l’antiga sala capitular.

L’existència, però, d’aquest edifici romànic a l’ala de llevant fou relativament curta,fet que es constata tant per les dades arqueològiques com per algunes notícies docu-mentals. En aquest sentit, les fonts assenyalen puntualment que a la segona meitat delsegle XIV, quan ja s’iniciava el declivi del monestir, la sala capitular es trobava enruna-da fet que corroborarien les dades arqueològiques. L’excavació en aquesta zona ha posatde manifest la inexistència de restes i/o estratigrafia associada als segles XIV i XV. Noserà fins al segle XVI i essencialment als segles XVII i XVIII quan es tornaran a recons-truir les edificacions d’aquesta zona.

Pel que fa a les altres dependències monàstiques que se situaven a l’entorn delclaustre i malgrat que en aquests llocs les actuacions al subsòl van ser parcials i relati-vament superficials, l’anàlisi dels paraments dels edificis existents ha proporcionat


dades interessants sobre això. Es constata la conservació de gran part del mur romànicque separava aquesta ala del claustre de l’edifici possiblement destinat a menjador delsmonjos i la posterior remodelació i ampliació d’aquest edifici en època moderna.

Quant a les edificacions situades al costat de l’ala de ponent del claustre, les refor-mes modernes emmascararen notablement la fisonomia romànica d’aquesta ala, però laseva existència segura la denota la tipologia constructiva i dels paraments d’alguns delsseus murs. Així mateix, en aquest lloc es constatà l’existència d’un pis superior ja enèpoca romànica, evidenciat per la localització d’una antiga porta i unes escales de car-gol, reformades en època moderna i anul·lades posteriorment. Aquesta porta se situa al’extrem sud-oest del mur que separa l’ala de ponent de la galeria del claustre. Tot iaixò, no ha estat possible interpretar on se situava el nivell de circulació d’aquest pissuperior, ja que les modificacions del segle XIX reformaren totalment les plantes supe-riors de les antigues dependències. Respecte de l’existència d’un pis o sobreclaustre,s’ha pogut constatar que, a més d’existir el de l’ala de ponent s’hauria construït tambéun pis superior a l’ala nord, zona on se situa l’església. En aquest lloc es constatà tambél’existència d’una antiga porta romànica que, des de la torre campanar, hauria comuni-cat amb unes dependències superiors situades sobre la galeria nord del claustre.

El conjunt construït, doncs, a finals del segle XII devia presentar ja la forma i fiso-nomia característiques de l’època, amb una església de nova construcció amb planta iestil clarament associat al romànic tardà i en la qual s’hi afegia una cripta bastida i orna-mentada també amb elements de l’època.

L’existència d’aquesta cripta, fins ara desconeguda i oculta rere les reformes d’è-poca barroca, fou descoberta durant les excavacions i les obres de restauració de l’es-glésia i ha estat un dels elements d’especial interès en la recuperació del conjunt monàs-tic de Sant Benet de Bages.

És també en aquest moment, amb la construcció de la nova església, quan es deviaintegrar i aprofitar com a fonamentació la base de l’antiga torre situada al costat oest.Aquesta antiga edificació fou reaixecada també en estil romànic i reconvertida en elcampanar de l’església. Al costat sud d’aquesta es construïren les diferents dependèn-cies romàniques, organitzades a l’entorn d’un claustre, format per quatre galeries por-xades amb arcuacions.

Però paral·lelament a la construcció del clos monàstic, es construïren pocs anysmés tard altres edificacions i també elements defensius, aquests últims exempts de lesconstruccions pròpiament monàstiques però que foren els precedents de l’edificacióposterior de la línia de muralla que encerclava el recinte. La documentació al sectoroest d’un edifici quadrangular on es documenten diverses espitlleres als murs i al quals’adossava la línia de muralla de ponent, construïda a finals del segle XIII, semblenindicar la presència d’alguna torre de defensa o vigilància a l’entorn del recinte d’è-poca romànica.

Malgrat la imprecisió de les dades històriques i arqueològiques és també probableque hi hagués altres edificacions similars, tipus torre, en altres zones properes a lesdependències monàstiques.

Poc temps després, entre finals del segle XIII i principis del segle XIV, el monestirromànic fou encerclat per les línies de muralla que protegien i definien alhora els límitsdel recinte monàstic.

Per les dades arqueològiques sabem ara que en aquesta fase hi havia les línies demuralla que tancaven el recinte pel costat oest, sud i est. No sabem amb certesa si hi


havia i on era una línia de muralla al costat nord, ja que les dades arqueològiques sobreaixò són més que imprecises. Tot i així, cal suposar-ne l’existència si tenim en comptela presència de murs de muralla a ponent, a llevant i a migdia.

La definició d’aquesta línia de muralla devia implicar immediatament la construc-ció i l’aparició de la gran sala gòtica—coneguda avui com a celler—que se situava enl’espai creat entre la línia de tancament de les dependències de migdia i la línia de tan-cament sud de la nova muralla. L’existència d’aquests espais permeté configurar, en unmoment indeterminat de la segona meitat del segle XIV, una sala d’enormes dimensions,coronada per sengles arcs apuntats (actualment nou) i que tal com s’ha constatat a tra-vés de les excavacions arqueològiques, s’estenia originàriament d’oest a est al llarg detot el costat sud del recinte. La gran sala gòtica també era delimitada a ponent i a lle-vant pels murs de les noves muralles, de manera que quedava així tot el recinte medie-val perfectament delimitat i definit. Així mateix, pel costat sud-est, la sala podia comu-nicar-se a través d’una porta a la planta baixa, amb una torre quadrada adossada a lamuralla però de construcció coetània a la línia de fortificació.

A partir de tots els elements estudiats—arquitectura conservada i restes del sub-sòl—la configuració del monestir entre finals del segle XII i el segle XIV, respon essen-cialment a la tipologia i les característiques dels conjunts monàstics d’època medieval,amb unes dependències situades al sud de l’església que es disposaven de forma orga-nitzada a l’entorn de les quatre galeries d’un claustre quadrangular. Progressivament,aquest conjunt d’edificacions pròpiament monàstiques, foren protegides i encerclades,al menys per tres costats, per línies i estructures de fortificació que definien claramentels límits del recinte i permetien també protegir-lo. L’espai que hi havia entre les depen-dències pròpiament dites i la línia de fortificació fou aprofitat per crear-hi noves edifi-cacions, la més important de les quals, per la seva grandesa i monumentalitat, fou laconeguda sala gòtica. Desconeixem les funcions originals d’aquesta sala ja que no esconservava estratigrafia anterior al segle XVI. Sí que sabem, però, que el seu ús com aceller correspon a l’època moderna —a partir del segle XVI—, moment que coincideixamb l’inici de les grans reformes a la sala i al monestir en general.

La transformació del monestir medieval. El creixement i les noves construccionsmodernes (segles XVI-XVIII)

Després d’un llarg període de decadència, iniciat a finals del segle XIV i que es man-tingué fins a la segona meitat del segle XVI, el conjunt monàstic fou objecte d’un impor-tant procés de recuperació econòmica que es reflectí també en la construcció de nousedificis a l’entorn de les antigues dependències romàniques i la transformació-recons-trucció de molts dels antics edificis medievals.

A mitjan segle XIV, algunes fonts documentals fan referència al mal estat d’algunesde les dependències monàstiques i al llarg del segle XV, la profunda crisi en la qual estrobava immers el monestir no devia ajudar a millorar la situació.

Els edificis medievals construïts entre finals del segle XII i el segle XIV devien deterio-rar-se progressivament a causa de la manca de manteniment, la falta de mitjans econòmicsi la deixadesa dels abats d’aquest període. Malgrat que no hi hagi evidències específiquesd’això, les dades arqueològiques semblen indicar la manca de grans construccions asso-


ciades a aquest període, situació que es mantingué fins a la segona meitat del segle XVI. Toti això, malgrat la crisi i l’estat de certa deixadesa, l’arqueologia evidencia una mínima, peròcontínua existència d’actuacions de caire menor potser més relacionades amb el manteni-ment o les reparacions que amb reformes importants. No podem, doncs, considerar que, enel fosc i llarg període que va entre finals del segle XIV i mitjan segle XVI, no es dugués aterme cap tipus d’actuació arquitectònica al recinte ni que el monestir restés sense cap tipusd’activitat i/o manteniment. El que sí sembla evident és que les actuacions puntuals noforen suficients per mantenir en condicions els edificis existents i que, arribats al segle XVI,el conjunt devia patir seriosos problemes arquitectònics.


Figura 3. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XII-XIV, segonsles restes arqueològiques documentades

No serà fins als anys 1554 i 1576, durant l’abadiat de Pere Frigola, que es produiràuna nova i important represa de l’activitat constructiva, que implicarà l’arranjamentd’antigues edificacions, però també la construcció d’edificis de nova planta.Corresponen a aquest moment les reformes de les antigues dependències romàniques al’entorn del claustre, el nou sobreclaustre, l’annexió d’un nou cos d’edificis al costat deponent i la construcció del Palau de l’Abat—conegut avui com el Palauet de l’Abat—,adossat al costat sud-oest de les dependències romàniques de ponent. La cronologia d’a-quest edifici ha pogut replantejar-se a partir de les excavacions arqueològiques que s’hivan fer constatant, a partir de l’estratigrafia, que, contràriament al que s’havia afirmatfins ara, l’edifici no correspon a una construcció del segle XIV sinó a la fase de reformesde la segona meitat del segle XVI, associades a l’abat Pere Frigola.

Malgrat la fisonomia gòtica del palauet de l’abat, la construcció del qual els estu-dis existents situaven als segles XIV o XV, hi ha paral·lels d’edificis d’aquest tipus, cons-truïts en estil gòtic, a finals del segle XVI.

Aquest és el cas per exemple de l’edifici del palau de l’abat del monestir de SantaMaria de Vilabertran, que els darrers estudis arqueològics situen com una construcció delsegle XVI. No és, per tant, estrany situar aquest tipus de construccions en una època tan tar-dana: “...una aproximació a l’arquitectura del XVI a Catalunya, que vulgui considerar elsfets en el seu conjunt, haurà de constatar que la major part de l’activitat constructiva fins aldarrer terç de la centúria es resol en edificis fonamentalment gòtics...” (Garriga, 1986).

Per altra banda, en el cas de Sant Benet, vindria reforçat per circumstàncies par-ticulars.

És poc probable la construcció d’un edifici d’aquestes característiques, amb certamonumentalitat i luxe en un moment de plena decadència del monestir (segles XIV-XV).Seria en canvi més lògic la construcció d’aquesta edificació en un moment de certa recu-peració i reformes com el que representà l’abadiat de Pere Frigola (entre 1554-1578).

També correspon a aquest moment la construcció de l’edifici de la “Infermeria”, unedifici també considerat fins ara d’origen medieval, però la construcció del qual, a par-tir de les excavacions i estudis efectuats, podem situar al segle XVI.

Finalment cal situar també dins aquesta gran fase de canvis, la reforma de la gransala gòtica. És en aquest moment quan es duen a terme les primeres divisions internesde la sala, moment a partir del qual perdé part de la seva unitat i grandiositat inicial.També s’inicià al segle XVI la seva funció com a celler, funció que es consolidà defini-tivament al segle XVII.

Totes aquestes construccions seran en realitat el preludi d’una reforma molt mésimportant que afectarà tot el conjunt, adaptant les antigues construccions a l’estil inecessitats de l’època i construint noves edificacions que responien als requeriments ial fort creixement que experimentà el monestir al llarg dels segles XVII i XVIII.

A partir de l’any 1593, l’annexió del monestir de Sant Benet al de Santa Maria deMontserrat representà l’inici d’una gran reforma arquitectònica que canvià notablementla fisonomia de l’antic conjunt romànic, amb la incorporació de nous edificis que s’a-naren annexant gradualment al costat oest i sud del clos inicial i definiren un perímetremonàstic de dimensions bastant més grans.

Entre moltes de les reformes fetes al segle XVII sota el patrocini del monestir deMontserrat, es dugué a terme la reforma de l’església i de la cripta, afectades notable-ment per un incendi, la construcció d’un nou palau de l’abat, la creació del pati de laCreu, la reforma dels paviments de les galeries del claustre, l’edificació de les noves


dependències de migdia o la construcció d’un nou edifici a l’ala de llevant. Respectedels antics edificis medievals, es produïren canvis notables en les línies de muralla, granpart de les quals foren parcialment enderrocades i amortitzades sota potents nivells dereompliment. Les dependències monàstiques primitives, ja reformades al segle XVI, esmantingueren amb algunes reformes puntuals, però deixaren de ser essencials, ja quemoltes de les funcions es desplaçaren a les edificacions de nova planta.

Totes aquestes reformes reafirmaven la recuperació, el creixement i l’esplendor delmonestir de Sant Benet, situació que es mantingué al llarg del tot el segle XVII i bonapart del XVIII, moment en el qual encara es mantenia la construcció de nous edificis.

El període de creixement experimentat al llarg del segle XVII continuà també alsegle XVIII, moment en el qual es construïren edificis com la nova ala de ponent i el noumur de tancament oest del recinte, el nou edifici de llevant i una nova ala meridional,annexada a l’edifici de migdia que s’havia construït al segle XVII. Corresponen també aaquest moment la pavimentació de còdols del Pati de la Creu, la construcció de la grancisterna al costat sud-oest o la transformació del celler.


Figura 4. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XVI-XVII, segonsles restes arqueològiques documentades

El nou projecte constructiu i de recuperació contemplà també la necessitat d’ade-quar i regularitzar la difícil orografia de l’antic recinte medieval, que es creà en unazona on els importants desnivells de nord a sud i d’oest a est representaven considera-bles diferències de cota i notables dificultats de comunicació.

Així, les excavacions arqueològiques posaren de manifest que, malgrat la regulari-tat del terreny on se situen l’església i el claustre, situats al punt més alt d’un petit pro-montori, la resta de dependències d’època medieval s’adaptaven als desnivells que hihavia a l’est, a l’oest i a migdia, fet que creava una diferència de cotes força notablesque dificultaven la circulació.

Per aquest motiu, les grans reformes que s’iniciaren al segle XVII implicaren i prio-ritzaren la regularització d’aquesta difícil orografia. Aquest fet ha estat constatat en el


Figura 5. Planta del monestir actual. En negre el monestir als segles XVII-XVIII, segonsles restes arqueològiques documentades

subsòl de gairebé totes les zones excavades—excepte la zona de l’església i la meitatnord del monestir. En tots aquests llocs es documentà l’existència de grans nivells deterra funcionalment dedicats a reomplir i terraplenar les zones oest, est i sud, per tal d’a-conseguir una certa igualtat de circulació en tot l’espai ocupat pel recinte monàstic.

Aquesta uniformització de cotes i nivells de circulació permeté tant la comunicaciócorrecta entre les antigues dependències i les noves, com la transformació d’algunes deles edificacions medievals, l’enderroc de les muralles o el rebliment d’antigues cons-truccions que quedaren en l’oblit i foren substituïdes per edificis de nova planta.

La nova cota on se situaven els nivells de circulació de gran part del monestir i lesnoves construccions d’aquest moment implicaren també el canvi en molts dels edificis,amb l’obertura de noves portes, el tapiat d’altres, la reducció i eliminació de part de lasala del celler o el canvi d’alguns circuits de comunicació entre els diversos espais.

L’abandonament del segle XIX i la recuperació del conjunt com a propietat priva-da (segle XX)1

Culminat ja el seu màxim creixement al segle XVIII, els esdeveniments històrics delsegle XIX representaren per al monestir de Sant Benet, com per a tants altres monestirsde Catalunya, un punt i a part en la seva història, en la qual fou determinant la pèrduadefinitiva de la seva funció religiosa i la condició de monestir.

Segons el Reial decret del 19 de febrer de 1836, s’inicià la coneguda “desamortit-zació de Mendizábal” que afectà els béns del clergat regular i que tornava la condicióde béns lliures als béns que pertanyien a l’església. En relació amb aquest reial decret,l’1 de maig de 1855 es posaren a subhasta, entre d’altres, els béns del clergat.

A Catalunya, de forma general i en concret també a Sant Benet de Bages, l’aplica-ció d’aquest decret implicà la pèrdua total de les rendes del monestir, de les quals depe-nia, i també de retruc representà la impossibilitat de mantenir el conjunt arquitectònic ila comunitat monàstica, que depenien òbviament d’aquests ingressos. Paral·lelament esperdé la propietat dels edificis monàstics i els monjos hagueren d’abandonar el cenobi.

A partir d’aquests fets i a causa de l’abandonament del monestir per part de lacomunitat, es produïren de forma immediata importants saquejos a conseqüència delsquals desaparegué gran part del mobiliari i d’altres peces de valor. A partir del 1845 esféu càrrec del monestir Antoni Blaha, que el va comprar a l’Estat. La mala situació eco-nòmica d’Antoni Blaha va propiciar que el monestir es mantingués en un estat d’aban-dó i fins i tot que part del seu conjunt fos posat a la venda per afrontar la situació delpropietari. Algunes fonts de l’època fan esment de la lamentable situació del monestiren aquest moment (Barraquer, 1893)

Arquitectònicament aquesta situació fou determinant en la degradació i l’enderro-cament dels edificis monàstics, que passaren un llarg temps sense manteniment ni repa-racions, i configuraren un conjunt degradat i arruïnat, molt diferent del que hi havia


1 Totes les referències històriques corresponents a les reformes del segle XX han estat extretes del Pladirector del monestir de Sant Benet de Bages. Caixa de Manresa (2001).

només uns anys abans. Aquest estat pot encara observar-se en algunes de les fotografiesde principis del segle XX, abans de la restauració de Puig i Cadafalch on poden veure’salguns edificis parcialment enderrocats, sense teulades ni sostre.

Després de la infortunada empremta del segle XIX, l’any 1908, Elisa Carbó, maredel pintor Ramon Casas comprà el conjunt i n’encarregà la restauració a l’arquitecte J.Puig i Cadafalch. Sota un altre projecte, d’objectius diferents als de l’arquitecturamonàstica, el monestir es veié immers en una nova transformació, els principals objec-tius de la qual eren la recuperació de l’estètica romànica i la seva conversió en una sego-na residència o casa d’estiueig.

L’empremta d’aquesta restauració fou notable en el conjunt històric, malgrat queen el seu moment la mateixa família Casas la considerà una obra menor. La documen-tació conservada de Puig i Cadafalch i l’estudi actual de l’edifici evidencien actuacionscontundents com la remodelació de les façanes del Pati de la Creu, reconstruint anticsmerlets i afegint-ne de nous, l’enderroc de l’edifici barroc de llevant o la implantacióde les finestres copiades de la façana del palauet que es reproduïren en altres llocs delmonestir.2

Totes aquestes actuacions van fer-se efectives amb moltes d’altres, que en algunscasos afegien edificacions que copiaven l’estil romànic o integraven elements d’aques-ta època procedents d’altres llocs.

La voluntat de Puig i Cadafalch se centrà, segons pot interpretar-se a partir de l’ob-servació de gran part dels edificis on actuà, en la recuperació de la imatge romànica delconjunt que, segons la seva concepció, requeria la restauració d’edificis conservats d’a-questa època, però també l’annexió d’altres elements o construccions que copiessinl’estil, per tal de donar al conjunt monàstic la imatge dels seus orígens.

Els treballs de recuperació van fer-se immediatament després de la compra delmonestir per part de la família Casas. Des de l’any 1907 les obres al monestir se suc-ceïren i afectaren gairebé tots els espais del recinte, tant per adaptar els espais al seu nouús com a habitatge com per recuperar la imatge romànica del conjunt. El procés dereformes és extens i impossible de detallar en aquest article, però per les dades escritessobre això, que esmenten el gran nombre d’enderrocs i d’obres que es van fer, podemfer-nos a la idea de la transformació soferta i de la complexitat de les obres de recupe-ració que s’hi dugueren a terme. El procés finalitzà l’any 1961.

Totes aquestes reformes, enderrocs, adequacions, els afegits referenciats i d’altresno esmentats en la documentació històrica, han pogut ser identificats a partir dels estu-dis arqueològics. En aquest sentit pot observar-se una profunda transformació del con-junt que, malgrat la voluntat “restauradora” del moment, implicà la desaparició d’al-guns dels edificis que, pel seu mal estat o perquè corresponien a èpoques posteriors alromànic o gòtic, foren enderrocats. Algunes restes d’aquests edificis han pogut serdocumentades al subsòl de les diverses zones on se situaven i que han estat excavades.

S’evidencia també en alguns casos—com a la zona de llevant del Celler—l’oculta-ció d’alguns elements monumentals d’època medieval que, possiblement a causa de laseva degradació o semienderroc i la dificultat de conservar-los, foren amagats dins lesnoves construccions de l’època.


2 Pla director del monestir de Sant Benet de Bages. Caixa de Manresa (2001), pàg. 164.

Finalment, cal destacar també la constatació que, a principis del segle XX, J. Puig iCadafalch afegí al conjunt elements o edificis construïts de nova planta però imitantl’estil romànic que òbviament no corresponen ni expliquen cap construcció medievalpreexistent. També es detecta que algunes llindes antigues inscrites han estatrecol·locades fora del seu lloc original i reaprofitades en la construcció de les novesobertures fetes al segle XX. En tots els casos es tracta, per tant, d’elements inventats,fruit de la interpretació del moment i de la voluntat de donar al monestir una imatged’antiguitat i autenticitat.

La necròpolis del monestir de Sant Benet de Bages. Segles X-XIX

L’excavació arqueològica extensiva de la necròpolis medieval i moderna es va ferdins una àrea de 285 m2 que ocupava gran part del pati exterior de l’església del mones-tir de Sant Benet de Bages. La potència arqueològica era d’uns 2 m de fondària màxi-ma. La necròpolis de Sant Benet de Bages es troba emmarcada cronològicament en unllarg període de temps que comprèn des del segle X fins al XIX, i és aquest darrer nivellel més mal conservat. Els treballs d’excavació van permetre identificar fins a vuit nivellsd’enterraments afectats per múltiples sobreposicions i destruccions d’unitats funeràries,establerts principalment a partir de criteris estratigràfics, topogràfics, tipològics, mate-rials i històrics. El nombre de tombes excavades a la necròpolis de Sant Benet de Bagesva arribar a la xifra de 442, amb una població de 464 individus registrats, de les quals259 eren fosses excavades al terra; 172, caixes i 11, estructures més complexes. Elsresultats de l’anàlisi antropològica de camp van permetre determinar un total de 464individus repartits en 425 fosses individuals, 18 fosses dobles i una de triple (Pla, 2006).La majoria dels individus recuperats corresponien a l’edat adulta (87,5 %), més del queseria considerat normal en una necròpolis típica, enfront d’un 2,7 % de juvenils (13-20anys), 2,4 % d’infantils II (de 7 a 12 anys), 5,6 % d’infantils I (de 6 mesos a 6 anys) ifetals (de 0 a 6 mesos).

Necròpolis de l’església preromànica

La intervenció arqueològica a la necròpolis de Sant Benet ens va permetre docu-mentar un conjunt de tombes que relacionem amb la primitiva església del segle X i elseu funcionament com a espai sagrat, que perdura amb l’edifici fins a la construcció delnou temple, a finals del segle XII. Aquestes es trobaven localitzades a la façana nord iponent de l’antic edifici.

Fase segles X-XI. Primer moment de funcionament del cementiri coetani al templepreromànic amb una gran concentració de tombes properes a l’edifici del segle X, justa la cantonada amb la façana oest. Es van documentar fins a 44 sepultures, de les quals27 pertanyien a fosses ben delimitades, 17 eren caixes de lloses o pedres i una ossera deplanta circular a l’interior de la qual es va recuperar un anell de plata amb una pedrasemipreciosa incrustada. Destaquem també una punta de llança de ferro que acompa-nyava un dels sebollits. Aproximadament la meitat de les fosses conservaven bé la cap-çalera antropomorfa, mentre que les caixes amb capçalera antropomorfa eren la majo-


ria. Les tombes en caixa de lloses o pedra estaven formades per diverses pedres grui-xudes sovint falcades amb pedra més petita. En onze casos la presència de morter decalç era molt evident tant a la coberta com a la caixa. En les tombes d’aquest nivell esvan identificar 19 homes, 9 dones i 16 indeterminats. Tipològicament adscrit a aquestnivell de tombes es conservava també un sarcòfag de pedra de planta antropomorfarecuperat del mur de tanca del cementiri del segle XVII (Vila, Subiranas, 2007).

Fase segles XI-XII. Correspon al darrer moment de funcionament del cementiricoetani al temple preromànic. En una de les tombes d’aquest nivell s’hi va trobar undiner de billó de Ramon Berenguer II - Berenguer Ramon II, que proporciona una data-ció postquem per a la construcció de l’esmentada tomba entorn dels anys 1076-1082 /1076-1096. Entre els materials recuperats en aquesta fase destaquem també ceràmica atorn lent reduïda, olles de vora exvasada i fons pla (segle XI), claus de ferro, una pla-queta de bronze i fragments de teula. Es van recuperar fins a 78 sepultures, de les quals18 eren fosses, 11 eren fosses no conservades i 49, caixes de lloses o pedres. Les tom-bes que caracteritzaven aquest nivell eren majoritàriament construïdes en caixa de llo-ses o pedra, amb una conservació de les cobertes molt superior a la fase anterior, queper regla general estaven formades per diverses pedres gruixudes sovint falcades amb


Figura 6. Vista aèria de la necròpolis de Sant Benet de Bages.

pedra més petita. Només trobem un cas molt clar de presència de morter a la coberta idos on aquest material era ben present en la construcció de la caixa. Les tombes esta-ven disposades seguint una orientació longitudinal, molt evident en les cobertes. Erenfreqüents alineacions de dues fins a sis tombes. També es van poder identificar caixes al’interior de grans fosses ovalades força profundes, caracteritzades pel fet que estanconstruïdes la majoria amb pedra de mida mitjana, estan força retocades i tenen la cap-çalera antropomorfa, que corresponen als exemples més antics, la datació de les qualsno va més enllà del segle XI.

Les caixes construïdes amb pedra i morter i capçalera antropomorfa eren escassís-simes en nombre, però es trobaven presents en els nivells VI-VII-VIII de la necròpolis.També es van identificar allargaments o alineaments d’una o més tombes, produïts perles afectacions molt freqüents entre tombes que desvirtuaven la caixa original deixant-la molt modificada.

Les tombes de fossa eren bàsicament de dos tipus per un costat les de capçaleraantropomorfa i les fosses de planta ben marcada sense distinció de la capçalera, altra-ment conegudes com a piriformes o pisciformes. Presentaven una major amplada a l’al-çada de les espatlles i més estreta arran dels peus.

En aquest nivell es van identificar 18 homes, 33 dones i 27 indeterminats, amb unatotal absència d’infantils I i II, així com de perinatals.

Necròpolis de l’església tardoromànica

Fase finals del segle XII i segle XIII. Correspon a un dels nivells de la necròpolis ones concentrava més activitat funerària i de més llarg abast, emmarcat en un períodecomprès entre finals del segle XII i finals del segle XIII. Conformava el primer nivell dela necròpolis relacionat amb el temple actual, que és obra de finals del segle XII – prin-cipis del XIII. Datat per la presència de materials ceràmics d’aquesta època com la cerà-mica a torn lent reduït, de la qual destaquem dues olles amb broc alt (finals segle XII –primera meitat segle XIII) i un òbol i un diner d’Alfons I (any 1185). Una de les tombesafectava el mur perimetral nord de l’edifici preromànic, part de la coberta de la tombai de la mateixa fossa escapçaven el mur esmentat. En el moment en què es va fer aques-ta tomba el temple preromànic es trobava totalment enrunat. L’enderrocament de l’an-tic temple, l’anivellament de l’entorn i l’inici de la construcció del temple actual, es por-taren a terme en una data no anterior a l’any 1185. Recordem que la historiografia delmonument estava d’acord que el temple actual és una obra de finals del segle XII, pro-


Figura 7. Secció nord-sud de la necròpolis de Sant Benet de Bages

bablement ja finalitzada a principis del segle XIII. L’any 1212 és la data convinguda enquè el temple es dóna per acabat (consagració de l’altar lateral de Santa Maria).

En aquest nivell es van recuperar fins a 102 tombes, 22 fosses simples, 6 fosses novisibles, 1 caixa de fusta?, 69 caixes de pedra o lloses, 1 enterrament en tombacol·lectiva, i fins a 7 casos de reutilitzacions i/o sobreposicions.

Les tombes es caracteritzaven pel fet d’estar majoritàriament construïdes en caixade lloses o pedra, amb cobertes molt irregulars i fragmentades, que en algun cas con-servaven la coberta o la caixa lligada amb morter de calç. En un cas era el rebliment dela fossa on estava encabida la tomba el que presentava restes de morter. En general con-trastava la diferència numèrica detectada entre les cobertes i el nombre de tombes ienterraments documentats. Això s’explica per l’alta densitat d’enterraments i la desta-cable reutilització de les mateixes caixes o fosses. En les tombes d’aquest nivell es vanidentificar 31 homes, 42 dones, 20 indeterminats i 3 infantils I.

Fase segle XIV. Entre les tombes excavades en la necròpolis medieval destacava unpetit conjunt que podríem qualificar d’estructures nobles, de gran qualitat arquitectòni-ca. Es tractava de petits edificis complexos destinats a enterraments dobles o col·lectius


Figura 8. Detall d’algunes de les tombes de la necròpolis dels segles XII-XIII, en cursd’excavació

en sostres. Són construccions d’època gòtica, fetes en pedra, de planta rectangular o tra-pezoïdal, d’un sol vas o de diversos vasos disposats en bateria. La resta de tombes cor-responents a aquesta fase es caracteritzaven pel fet que eren majoritàriament caixes delloses o pedres. Es detectava una gran reutilització de les tombes i una absència gene-ralitzada d’aixovar.

Fase segle XV. Correspon a un nivell de tombes que afectaven un estrat (6384-6176)datat per la presència de ceràmica blava catalana (segle XV), de torn lent reduït, vidria-da en verd gòtic (segles XIV-XV), vidriada en verd melat (segles XIV-XV), ceràmica grisamajoritàriament del segle XIII, ceràmica a torn reduït (segles XIV-XV) i un fragmentd’una base de ceràmica vidriada monocroma amb l’interior verd melat i l’exterior entremelat i groc. Quant a l’aixovar, només podem considerar com a tal la trobada de dosenterraments que duien petxines. Pel que fa a la resta de materials localitzats a l’inte-rior de les tombes es redueixen a materials ceràmics de caràcter residual barrejats ambel rebliment de terres, dels quals es conserven només alguns fragments informes. Lamajoria corresponien, però, a ceràmica feta amb torn lent reduït.

Es van recuperar fins a 71 tombes, 15 en fosses no conservades, 24 en fosses sim-ples i 26 en caixa de pedra. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 20 homes,31 dones, 2 perinatals, 5 infantils I, 4 infantils II i 7 indeterminats.

Les tombes construïdes en caixa de pedres eren de planta rectangular o lleugera-ment trapezoïdal. Conservaven en pocs casos les cobertes senceres, també a base depedres lleugerament retocades. Es trobaven disposades formant alineacions en sentitlongitudinal. S’observava una gran presència de restes de sexe femení i també una con-centració en l’espai d’aquestes per sobre de les d’altres individus. En un cas semblavaapreciar-se un individu masculí disposat en un punt central, a partir del qual arrencavendues alineacions de dones. Les orientacions generals eren est-oest.

Fase segle XVI. Correspon al nivell de tombes, anterior a la construcció i entrada enfuncionament del cementiri del segle XVII. Es van recuperar fins a 46 tombes, majorità-riament fosses simples. En les tombes d’aquest nivell es van identificar 12 homes, 21dones, 2 perinatals, 1 infantils I, i 13 indeterminats. La presència de materials queacompanyaven els difunts era pràcticament nul·la. Destaquem solament una petxina iuna figureta de fusta que iconogràficament es va poder identificar amb l’apòstol santJaume.

Fase segle XVII. Les tombes d’aquesta fase afectaven un estrat contemporani al fun-cionament del mur de tanca del cementiri construït cap a inicis del segle XVII, momenten què es redueix el recinte cementirial d’època medieval. Són importants per a la con-textualització de les tombes els materials ceràmics localitzats en el rebliment de la rasade fundació de l’esmentat mur: ceràmica vidriada monocroma XIV-XV, blava catalanadel segle XV, ceràmica vidriada en verd gòtic (XIV-XV) i, com a fòssil director, ceràmi-ca vidriada de reflexos metàl·lics decorada amb pinzell-pinta (inicis del segle XVII). Esvan recuperar fins a 49 tombes. Les tombes es caracteritzaven pel fet que eren fossessimples o dobles, excavades al terra amb escassa presència de materials que acompa-nyaven el difunt, com a molt claus de ferro, petxines i una anella de bronze, etc. En lestombes d’aquest nivell es van identificar 12 homes, 21 dones, 9 infantils I, 3 infantils IIi 14 indeterminats.


Fase segle XVIII. En aquest nivell es detectaren tombes que afectaven un estrat, datatper la presència de materials ceràmics d’aquesta època (ceràmica vidriada policroma),amb una orientació general est – oest. Només en dos casos es podia parlar d’aixovar queacompanyava el difunt: un dau i un rosari. Es van recuperar fins a 33 tombes, majorità-riament enterraments en fosses no conservades. Dues presentaven claus de ferro al seuinterior que ens permeten apuntar l’enterrament en caixa de fusta. En les tombes d’a-quest nivell es van identificar 13 homes, 12 dones, 2 infantils I, 3 infantils II, i 5 inde-terminats.

Fase segle XIX. Datada per la presència de materials ceràmics d’aquesta època (cerà-mica de dol, porcellana, etc.), i afectada majoritàriament per tombes fetes al segle XIX.Quant a aixovar, només podem destacar la presència d’un rosari associat a una tomba.Es van recuperar fins a 27 tombes, de les quals 23 no conservaven la fossa, i 3 fossessimples; i en 1 s’hi van recuperar 4 claus. Presentaven una orientació general est – oest.

En les tombes d’aquest nivell es van identificar 9 homes, 9 dones, 2 infantils I, 3infantils II, i 11 indeterminats.

Tipologia – resum de les tombes de la necròpolis medieval

Relacionades sempre amb el temple preromànic, amb una cronologia que no vamés enllà de finals del segle XI, es trobarien, entre les tombes més antigues, les tom-bes de fossa amb capçalera antropomorfa i les piriformes, si bé durant anys s’ha con-vingut que els tipus esmentats són posteriorment substituïts per altres estructures méscomplexes com són les caixes. Observem al jaciment que si bé aquesta és la tendènciaprincipal no es tracta simplement de la substitució d’un tipus per un de nou, sinó d’unaconvivència temporal d’ambdues. L’existència de caixes de pedra de capçalera antro-pomorfa és ben documentada tant aquí com en altres jaciments fins i tot amb anterio-ritat al segle X i fins a finals del segle XIII. Així a Sant Llorenç prop Bagà (Bagà,Berguedà) s’ha pogut documentar un conjunt de tombes d’aquest tipus associades auna primera església anterior a la primera meitat del segle X, amb tombes ben centra-des respecte de la capçalera d’aquesta, fetes amb paret de pedra o murets (López,Caixal, Vila, 2003).

A Sant Benet s’ha documentat una tomba de fossa antropomorfa construïda just persobre d’una caixa de pedra de capçalera antropomorfa de factura molt acurada i fetaamb una gran abundància de morter de calç. Aquest exemple ens porta a pensar que defet el canvi de tendència tipològica pot ser degut més a una distinció de tipus social queno pas a un motiu de tipus cronològic. Trobem com a explicació una via interpretativaen la qual apuntem que, de fet, la seva obra podria haver intentat imitar una gran fossaantropomorfa però de forma artificial, per tal d’assegurar la seva perdurabilitat en eltemps i acostar-se a l’opulència de les sepultures més costoses, com serien els sarcòfagsde pedra. A Sant Benet se’n conserva un, que va ser localitzat fora de context, però enel mateix pati de l’església i que podria relacionar-se, si tenim en compte la documen-tació existent, amb la tomba del fundador del monestir, el noble Sal·la, al segle X.

Les tombes en caixa apareixen des del primer moment de fundació del monestiramb la construcció de la primera església documentada al segle X. La seva tendència ésprogressiva i esdevé un sistema d’enterrament molt emprat fins a l’època baixmedieval,


que té el seu moment més àlgid en el període que situem entorn del segle XIII, plena-ment relacionat amb la segona església de finals del segle XII i inicis del segle XIII. Ésen aquest període on es detecta també una elevadíssima reutilització d’aquestes i unabandó de les construccions en mal estat. Recordem que la necròpolis del monestir deSant Benet forma part d’una església parroquial almenys des del segle XIII que perduratot i que amb problemes fins al segle XIX.

La presència de tombes de caixa amb capçalera antropomorfa esdevé ininterrom-puda des del segle X fins al segle XIII, amb un moment de partida important ja des debon començament i un punt àlgid que situaríem entre finals del segle XI i el segle XII.En nivells de la necròpolis del segle XIII encara n’identificàrem alguns exemplars. Lescaixes fetes amb paret de pedra o murets presenten una forta presència entre els seglesX i XII i una davallada significativa a partir del segle XIII. La presència de morter de calçen les caixes és ben present sobretot al segle X i perdura, sembla, fins a finals del segleXI i inicis del segle XII.

Finalment creiem que cal relativitzar les tipologies existents, si no es disposa dedatacions absolutes per a cadascuna de les tombes d’una necròpolis. La recerca deparal·lels en aquest tipus de jaciments esdevé un recurs d’emergència quan en el propino es donen prou elements que permetin ni tan sols a vegades datacions relatives prouclares. La manca sovint d’estratigrafies ha fet que abusem d’aquest recurs. Hem de teniren compte la presència de moltes variables que sovint no es tenen en compte, compodria ser la necessitat d’adaptació a la topografia, el tipus de sòl, la presència o absèn-cia de matèries primeres, la qualitat de la factura com a possible indicador d’una certadistinció social, el tipus de necròpolis, la seva durada, etc., que poden haver motivat lesgrans diferències tipològiques que trobem entre les necròpolis.

BIBLIOGRAFIA

AUTORS DIVERSOS (1994) Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica.Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1994, p. 89,137.

AUTORS DIVERSOS (1999) Temps de monestirs. Els monestirs catalans entorn a l’any mil.Catàleg de l’exposició. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, Editorial Pòrtic,Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

AUTORS DIVERSOS (2003) Actes del II Congrés d’arqueologia medieval i moderna aCatalunya. Els conjunts monàstics. Vol. I. Sant Cugat del Vallès: ACRAM /Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.

ARTIGUES, P. Ll. (2003) “El monestir de Sant Cugat del Vallès, L’evolució arquitectòni-ca a partir de l’arqueologia” A: Actes del II Congrés d’Arqueologia medieval imoderna a Catalunya. Sant Cugat del Vallès: ACRAM, p.18

BARRAQUER I ROVIRALTA, G. (1893) Las casas de religiosos en Catalunya durante el pri-mer tercio del siglo XIX. 2 vols. Barcelona. p.169-170.

BENET, A. (1984) “Sant Benet de Bages”. A: Catalunya Romànica. Vol. 11: El Bages.Barcelona: Enciclopèdia Catalana..

BENET, A. (1988) “El monestir de Sant Benet de Bages”. A: Història del Bages.Manresa.BENET, A. (1994) Diplomatari de la ciutat de Manresa. Barcelona: Fundació Noguera.CABALLÉ, G. (2001) Memòria dels sondejos arqueològics a Sant Benet de Bages.


Inèdita. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia.Generalitat de Catalunya. Arqueociència Serveis Culturals S.L. Manresa.

CARRETERO, M.; SUBIRANAS, C.; VILA, G. (2007)Memòria de les intervencions arqueo-lògiques al monestir de Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages). Octubre de2007. XXIV Vols. Inèdit. Direcció General del Patrimoni Cultural. Serveid’Arqueologia i Paleontologia. Arqueociència Serveis Culturals SL.

ESPAÑOL, F. (1995) Sant Benet de Bages. Manresa: Fundació Caixa de Manresa. AngleEditorial.

FERRER, LL. (2001) “Estudi històric”. A: Pla director del monestir de Sant Benet deBages. Caixa de Manresa, p.15.

GARRIGA, J. (1986) “L’època del Renaixement. Segle XVI”. A: Història de l’ArtCatalà. Vol. IV. Barcelona: Edicions 62, p. 17

GUITART I DURAN, J (1923) “Sant Benet de Bages”. Butlletí del Centre Excursionista dela Comarca del Bages. [Manresa Centre Excursionista de la comarca del Bages],núm. 76.

LLORENS, C. (1982) “La Desamortització de Mendizábal a Manresa”. A: Miscel·làniad’Estudis Bagencs. 2. Manresa: Centre d’Estudis del Bages.

LÓPEZ, A.; CAIXAL, A.; VILA, J.M. (2003) “El monestir de Sant Llorenç prop Bagà(Guardiola de Berguedà). Assaig d’evolució històrica”. A: Actes del II Congrésd’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Volum I. Sant Cugat del Vallès:ACRAM, p.35-48.

LORANS, E. (2000) “Le monde des morts de l’antiquité tardive à l’époque moderne (IVe-XIXe S.)”. A: Archéologie funéraire. Paris: Edicions Errance, p. 155-197.(Archéologiques)

MARCA, P. Marca Hispánica ap. CXII.MONTSALVATGE, F. Noticias, Vol. V, ap. XI.NAVARRO, R.; MAURI, F.; FARRENY, M. (1999) “Basílica de Santa Margarida de

Martorell” A: Del Romà al Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconensemediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 186-188.(Catalunya Romànica)

PADILLA, J.I.; VILA, J.M. (1997) “El tester 378-b de Cabrera d’Anoia. Anàlisi d’una fasede la producció d’aquest centre artesanal”. A: Quaderns Científics i Tècnics, 9.Diputació de Barcelona, p. 143-158.

PALOL, P. DE. (1999) “Basílica de la Vil·la Fortunatus” A: Del Romà al Romànic.Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 193-194. (Catalunya Romànica)

PASCUAL, J. Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumenta, Biblioteca de Catalunya, Ms.729, vol. III, folis 132-133.

PLA, A. (2006) “Anàlisi antropològica de camp”. A: Memòria de les intervencionsarqueològiques al Monestir de Sant Benet de Bages (Necròpolis – Pati de l’esglé-sia). Annex 4. Registre antropològic. Servei d’Arqueologia. Direcció General delPatrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

PUJADES, J.; SUBIRANAS, C. (2000) “La domus d’Olivet (Canovelles) l’excavació i elsmaterials arqueològics”. A: Actes del I congrés d’Arqueologia medieval i modernaa Catalunya. Igualada: ACRAM, p. 406, Fig. 1, núm. 3.

PUIG I CADAFALCH, J.; FALGUERA, A. DE; GODAY, J. (1918) L’arquitectura romànica aCatalunya. 3 vol. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.


REDÓ I MARTÍ, S. (1997) “L’abat Pere Frigola (1556?-1576). Una aproximació a l’últimabat claustral de Sant Benet de Bages”. Dovella [Manresa Centre d’Estudis delBages], núm. 57.

RIU, E. (1999) “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès” A: Del Romà al Romànic. Història,art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona:Enciclopèdia Catalana, p. 184-185. (Catalunya Romànica)

RIU, E. (2000) “Implantació territorial i forma arquitectònica dels monestirs de laCatalunya Comtal (s. IX-XI)” A: Actes del I Congrés d’Arqueologia Medieval iModerna a Catalunya. Igualada: ACRAM, p. 300-306.

ROIG, A.; ROIG, J. La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI). Dotze anysd’Arqueologia a la ciutat (1988-2000). Sabadell: Museu d’Història de Sabadell,2002, fig. 119/18, fig. 170, p. 85. (Quaderns d’Arqueologia; 1)

SERRA I SELLARÈS, F. (2005) Sant Benet de Bages en època montserratina (segles XVI-XIX). Tesi Doctoral d’Història Moderna. Universitat de Barcelona. Departamentd’Història Moderna i Contemporània. Inèdita

SITJES, X. (1975) Sant Benet de Bages. Estudi arqueològic. Manresa: Caixa d’Estalvisde Manresa.

SOLÀ, F.(1955) El monestir de Sant Benet de Bages. Manresa: Centre Excursionista dela Comarca del Bages.

SUBIRANAS, C. (2004) Informe de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benetde Bages (Sant Fruitós de Bages). Gener de 2004. Arqueociència Serveis CulturalsSL. Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat deCatalunya. Inèdit.

SUBIRANAS, C. (2004) Informe de l’excavació arqueològica d’una estructura fune-rària a la zona exterior nord de l’església de Sant Benet de Bages (Sant Fruitósde Bages). Gener de 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Serveid’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Cata-lunya. Inèdit.

SUBIRANAS, C.; VILA, G. (2005) Memòria de les intervencions arqueològiques almonestir de Sant Benet de Bages. Església – Pati exterior nord – Ala Est. (SantFruitós de Bages, Bages). Campanyes 2004. Arqueociència Serveis Culturals SL.Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat deCatalunya. Inèdit.

TORRENTS, A.; LLUVERAS, A.; GIRÁLDEZ, P.; VENDRELL, M. (2004) EsglésiaPreromànica de Sant Benet de Bages. Caracterització dels morters. PATRIMONI-UB Recerca aplicada al Patrimoni Històric. Universitat de Barcelona.

VILA, G. (2002) Memòria de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet deBages. Sondejos arqueològics entorn el campanar. Campanya juny 2002.Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció General delPatrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

VILA, G., GUÀRDIA, J. (2003) Memòria de les intervencions arqueològiques al mones-tir de Sant Benet de Bages de gener-març de 2003. (Sector planta baixa de CanRocamora i pati de l’església – Necròpolis). Arqueociència Serveis Culturals SL.Servei d’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat deCatalunya. Inèdit.

VILA, G. (2004) Projecte d’Intervenció Arqueològica al monestir de Sant Benet deBages. Campanya de 5 de maig a 5 de novembre de 2004. Manresa, 26 d’abril de


2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció Generaldel Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

VILA, G. (2004) Informe preliminar de la intervenció arqueològica al monestir de SantBenet de Bages. Sota escala - nau principal de l’església. Manresa, 21 de juliol de2004. Arqueociència Serveis Culturals SL. Servei d’Arqueologia. Direcció Generaldel Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

VILA, G. (2005) Informe preliminar de les intervencions arqueològiques a la necròpo-lis del monestir de Sant Benet de Bages. Campanyes novembre 2004 – juny 2005.Manresa, 8 de juliol de 2005. Arqueociència Serveis Culturals SL. Serveid’Arqueologia. Direcció General del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.Inèdit.

VILA, G. (2006) Memòria de la intervenció arqueològica al monestir de Sant Benet deBages. Sant Fruitós de Bages. Pati de l’església. Necròpolis. Setembre de 2006.Inèdit. Direcció General del Patrimoni Cultural. Àrea de Coneixement i Recerca.Generalitat de Catalunya. Arqueociència Serveis Culturals SL.

VILA, G., SUBIRANAS, C. (2007) “Interpretació arqueològica d’un sarcòfag de pedra delsegle X i una tomba del segle XIII, coneguda com a tomba del fundador, del mones-tir de Sant Benet de Bages”. Dovella (primavera - estiu 2007), núm. 93.

Crónica de la Historia Reciente de Sant Benet de Bages. Feta per la família Codina


L’explotació del camp a l’època ibèricaal Nord-Est de Catalunya:els camps de sitges trobats durantla construcció del TGV a les comarquesde GironaSÍLVIA CALLAVÉ, DOLORS CODINA, MARIBEL FUERTES, JOAN LLINÀS,ESTÍBALIZ MONGUILÓ, ALBERT RONCERO, MARINA SÁNCHEZ, ANNATARRÉS I MARTA ZABALA (JANUS, SL

1. INTRODUCCIÓ

Al llarg dels anys 2007 i 2008 van començar les obres de construcció de la plata-forma de nou trams successius del tren de gran velocitat a les comarques de Girona,entre Figueres (Alt Empordà) i Riudellots de la Selva (Selva). El control arqueològicd’aquestes obres fou adjudicat per les diverses empreses constructores a Janus SL, iencara a l’hora de tancar aquest article (setembre de 2009) es manté obert en algunstrams.

La llista dels nou trams, de nord a sud, amb els jaciments localitzats i els arqueò-legs que han fet els treballs, és la següent:

1. Borrassà-Figueres (Alt Empordà). Direcció del control: Sílvia Callavé i OlegasUsaciovas. Jaciments localitzats:

—Mas Veí (Vilafant) - bòvila contemporània. Direcció: Sílvia Callavé i MaribelFuertes.

—Els Pins (Vilafant) - fossa de l’edat del bronze. Direcció: Elisenda Moix.

2. Pontós-Borrassà (Alt Empordà). Direcció del control: Ferran Díaz. Jacimentslocalitzats, tots d’època contemporània:

—Can Cortada (Borrassà). Direcció: Josep Frigola.—Rec de la Font Vella (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix.—Pou del Rec de la Font Vella (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix.—La Rabassada (Garrigàs). Direcció: Elisenda Moix.—Riera de Santa Anna (Pontós). Direcció: Isabel Muñoz.

3. Vilademuls-Pontós (Pla de l’Estany, Alt Empordà). Direcció del control: SílviaCallavé i David Valldaura. Jaciments localitzats, tots en el municipi de Bàscara:

—Camp Gran (ferro I - ibèric). Direcció: Maribel Fuertes, Estíbaliz Monguiló.—Camp d’en Pitu Porusia (bronze - ibèric). Direcció: Maribel Fuertes.—Camp del Bosc (tardoromà). Direcció: Isabel Muñoz.—Mas Costa (modern). Direcció: Maribel Fuertes.—Molí del Mas Xibeca (modern). Direcció: Sílvia Callavé, Maribel Fuertes i Quim

Grau.—Rentador de can Xibeca (contemporani). Direcció: Maribel Fuertes.

4. Cornellà del Terri-Vilademuls (Pla de l’Estany). Direcció del control: AnnaTarrés. Jaciments localitzats:

—Camp del Pla de Sant Esteve (Vilademuls) - tardoibèric. Direcció: DolorsCodina.

—Pou del Pla de Sant Andreu (Cornellà del Terri) - contemporani. Direcció:Maribel Fuertes.

5. Sant Julià de Ramis - Cornellà del Terri (Gironès-Pla de l’Estany). Direcciódel control: Albert Roncero. Jaciments localitzats, tots dos d’època ibèrica i en el muni-cipi de Cornellà del Terri:

—Serra de Sant Andreu. Direcció: Joan Llinàs.—Mas Vedruna. Direcció: Albert Roncero.

6. Girona - Sant Julià de Ramis (Gironès). Direcció del control: Albert Roncero,Isabel Muñoz i Karim Tarbai. Jaciments localitzats:

—Mas Boscosa (Sarrià de Ter): ibèric/contemporani. Direcció: Maribel Fuertes.—Turó de la Bateria - sector Fontajau (Girona). Direcció: Eduard Clemente i Anna

Tarrés.

7. Estació de Girona i túnels urbans. Direcció del control: Gerard Prados.Jaciments localitzats: cap.

8. Carrer Joan Torró-Rotonda Mas Gri (Girona). Direcció del control: NatàliaColomeda i Rosa Amigo. Jaciments localitzats:

—Mas Xirgu (bronze/romà). Direcció: Natàlia Colomeda i Estíbaliz Monguiló.—Mas Xirgu Nord (bronze/romà). Direcció: Dolors Codina.

9. Riudellots de la Selva (Selva) - Carrer Joan Torró (Girona, Gironès). Direcciódel control: Marina Sànchez. Jaciments localitzats:

—Mas Xirgu Sud (Girona) - bronze/romà. Direcció: Maribel Fuertes.—Pont de la Renfe (Girona) - contemporani. Direcció: Joan Llinàs.—Camps de Mas Gri (Fornells de la Selva) – bronze - ferro I. Direcció: Marina

Sànchez.—Bosc de la Torre de Bac (Fornells de la Selva) - romà. Direcció: Marta Zabala.—Camps d’en Nadal (Fornells de la Selva) - paleolític inferior-mitjà. Direcció:

Isabel Muñoz, Miquel Rovira i Anna Tarrés.—Pont d’en Rubau (Aiguaviva) - modern. Direcció: Jordi Merino.

82 S. CALLAVÉ, D. CODINA, M. FUERTES, J. LLINÀS, E. MONGUILÓ, A. RONCERO, M. SÁNCHEZ...

L’EXPLOTACIÓ DEL CAMP A L’ÈPOCA IBÈRICA AL NORD-EST DE CATALUNYA 83

Figura 1. Situació dels jaciments ibèrics localitzats a la traça del TGV entre Figueresi Riudellots de la Selva. 1-Camp Gran, 2-Camp d’en Pitu Porusia, 3-Camp del Pla deSant Esteve, 4-Serra de Sant Andreu, 5-Mas Vedruna, 6-Mas Boscosa, 7-Camp de

l’Abadia

—Can Gelats (Aiguaviva) - neolític. Direcció: Anna Augé.—Camp de l’Abadia (Aiguaviva) tardoibèric - romà altimperial. Direcció: Marta

Zabala.—Camps de Mas Figueres (Aiguaviva) - bronze. Direcció: Elisenda Moix.

Si exceptuem les estructures agrícoles d’època contemporània, la major part d’a-quests jaciments constitueixen troballes molt interessants, independentment de la sevamagnitud, característiques i estat de conservació. A banda del seu valor arqueològicintrínsec, cal tenir en compte que la immensa majoria d’aquests jaciments eren total-ment desconeguts i, per tant, incrementen notablement el coneixement que fins arateníem sobre la prehistòria i l’antiguitat a les planes de l’entorn de la ciutat de Girona idel sector meridional de la plana altempordanesa.

En aquest article destaquem els set jaciments que han proporcionat cronologies d’è-poca ibèrica (Camp Gran, Camp d’en Pitu Porusia, Camp del Pla de Sant Esteve, Serrade Sant Andreu, Mas Vedruna, Mas Boscosa i Camp de l’Abadia; Fig. 1). Tot i desen-volupar-se en l’àmplia forquilla cronològica que abasta des de la primera edat del ferrofins al segle I dC, tots tenen en comú que es tracta de sitges o camps de sitges, la qualcosa ens permetrà extreure algunes conclusions generals entorn de l’aportació d’aques-tes noves troballes al coneixement de l’extensió de l’explotació agrícola al nord-est deCatalunya en aquests períodes històrics.

2. EL CAMP GRAN I EL CAMP D’EN PITU PORUSIA (BÀSCARA, ALT EMPORDÀ)

El Camp Gran i el Camp d’en Pitu Porusia (o Camp de la Càndia) es troben ubicatsen dos camps contingus i, ateses llurs similituds tant físiques com cronològiques, ambpocs dubtes formen part d’un mateix jaciment, i per això els tractem conjuntament.

Tots dos foren localitzats la tardor de 2007 per Sílvia Callavé durant el seguimentdels moviments de terres fets per a la construcció de la plataforma del TGV al tram quediscorre de Vilademuls a Pontós, entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà. El CampGran va ser excavat entre el 18 de febrer i 20 de juny de 2008 sota la direcció primer deMaribel Fuertes i després d’Estíbaliz Monguiló, i el Camp d’en Pitu Porusia entre el 10i el 18 de gener del mateix any sota la direcció de Maribel Fuertes.

L’indret on s’efectuaren les troballes és a poc menys d’un quilòmetre al sud-oest delnucli urbà de Bàscara (Alt Empordà), en un replà enlairat entre la riera Cassinyola a ponenti el rec d’en Llorenç a l’est, tots dos afluents del Fluvià, riu que discorre al nord i a tocardel poble. En aquesta zona no s’hi havia efectuat mai cap tipus de troballa arqueològica.

Al Camp Gran, situat a l’oest, prop de la riera Cassinyola, s’hi van excavar 5 rases,107 petits retalls de planta rectangular i 106 fosses, totes retallades al subsòl, gran partde les quals corresponien a sitges. La zona d’intervenció es va dividir en quatre sectorsa causa de la seva gran extensió (35.607 m2): el sector 1 corresponia al camí construïtper al pas de vehicles de l’obra; el sector 2 es trobava situat al sud del Camp Gran, alparatge conegut com els Camps d’en Xec; el sector 3 estava situat al centre del CampGran, i el sector 4 corresponia a la part nord del jaciment (Fig. 2 i 3).

Al sector 1 es van localitzar 3 estructures: dues de combustió i una de funció inde-terminada, totes d’època ibèrica.

Al sector 2 es van documentar un total de 116 estructures, 107 de les quals corres-



Figura 2. Planta del jaciment del Camp Gran

Figura 3. Vista general del Camp Gran

ponien a petits forats de planta rectangular de cronologia indeterminada, que seguramenttenien a veure amb feines modernes de tipus agrícola, igual que 5 rases properes. Hihavia, també, dues sitges (una del ferro I i l’altra d’un període indeterminat) i, finalment,dues cubetes de funció indeterminada, una d’època ibèrica i l’altra, indeterminada.

Al sector 3 es van localitzar 52 estructures, 46 de les quals eren sitges (9 del ferroI, 27 d’època ibèrica, 1 tardoibèrica i 9 indeterminades). També hi havia una cubeta decombustió del ferro I, dues cubetes de funció i època indeterminades i 3 estructuresindeterminades, una del ferro I, una altra d’època ibèrica i l’altra indeterminada.

Al sector 4, finalment, es van localitzar 46 estructures, 21 de les quals eren sitges(7 del ferro I, 7 d’època ibèrica, 1 tardoibèrica i 6 indeterminades). També hi havia unforat de pal d’època indeterminada, 14 cubetes de funció indeterminada (3 del ferro I,2 d’època ibèrica i 9 indeterminades), i 10 estructures de cronologia i funció indeter-minades.

Així doncs, s’observa que la majoria de les sitges es concentraven a la part cen-tral del jaciment i que a més, la major part corresponien a època ibèrica. Resumint,de les 69 sitges excavades, 34 van proporcionar material d’època ibèrica (segles VI-III aC), mentre que 17 eren del ferro I; 2, dels segles II-I aC, i 16, indeterminades.També del moment ibèric ple cal remarcar les dues estructures de combustió localit-zades al sector 1.

El Camp d’en Pitu Porusia/Camp de la Càndia es trobava a tocar i a llevant delCamp Gran, a l’altra banda del camí veïnal que els separava. Les excavacions van docu-mentar-hi un conjunt de 15 fosses i una gran rasa transversal que creuava el camp. Laubicació d’aquestes fosses dins la superfície del camp era aleatòria i es trobaven moltdisperses.

Tal com passa amb les restes del Camp Gran, aquestes fosses foren obliterades endiferents moments: dues (fosses 4 i 8) pertanyien al període bronze final-ferro I, quatremés (fosses 2, 3, 9 i 17), de secció troncocònica, eren d’època ibèrica plena, i dues més(fosses 12 i 16), de secció cilíndrica, pertanyien als segles II-I aC. Les fosses restants noes van poder datar amb fiabilitat.

Ara com ara, les datacions precises de cadascuna d’aquestes 84 sitges resten a l’es-pera dels resultats dels estudis ceramològics que actualment s’estan fent. En tot cas, demanera general, cal remarcar que les estructures amb datació més antiga, de la primeraedat del ferro, van proporcionar un conjunt força notable de peces fetes a mà, amb dife-rents formes (tant obertes com tancades) i unes tècniques decoratives variades (acana-lats, pentinats, cordons amb digitacions...). Altrament, el material de les estructures d’è-poca ibèrica plena fou en conjunt força més escàs.

3. EL CAMP DEL PLA DE SANT ESTEVE (VILADEMULS, PLA DE L’ESTANY)

El jaciment del Camp del Pla de Sant Esteve fou localitzat al novembre de 2007 enel tram de TGV entre Cornellà del Terri i Vilademuls, i excavat completament entregener i abril de 2008. Estava situat al sud-est de la localitat de Sant Esteve de Guialbes,en el municipi de Vilademuls (Pla de l’Estany), en el vessant d’un turó molt suau. Lasingularitat topogràfica i geològica del terreny va fer dividir el jaciment en tres sectors:el sector 1 ocupava la part més alta del vessant, a la part més occidental de la traça; elsector 2 es localitzava a la part central del jaciment i quedava separat del sector 1 per


una franja de subsòl de grans dimensions en la qual no es va localitzar cap resta, i elsector 3 ocupava la part inferior del pendent, separat del sector 2 per un tall transversalen el subsòl.

La intervenció arqueològica va permetre excavar una sèrie d’estructures retallades enel subsòl, a banda d’un nivell arqueològic de grans dimensions amb restes de materialceràmic que es localitzava íntegrament en el sector 1. En els sectors 2 i 3 s’hi van localit-zar un total de 69 sitges, una estructura funerària i 7 retalls de grans dimensions (Fig. 4).

Pel que fa al sector 1, estava tot ocupat per un nivell arqueològic molt extens que,en superfície, presentava grans concentracions d’argila i terres cremades i ceràmicaescampada. Mesurava uns 24 metres de llarg per 5 metres en la part més ampla i 1,75metres en la part més estreta. La seva profunditat era variable i oscil·lava entre els 20centímetres a la seva part més meridional i 70 a la part més septentrional. L’excavaciód’aquest estrat no ens va donar cap indici sobre la seva funció, però sí que va ser inte-ressant poder constatar que es perllongava per sota de la capa vegetal actual, fora de latraça del TGV. El material arqueològic que s’hi va recuperar, força escàs, va proporcio-nar una cronologia dels segles II-I aC, idèntica a la de les sitges.


1 Les restes de cendres i carbons es troben, actualment, en fase d’estudi.

Figura 4. Planta del jaciment del Camp del Pla de Sant Esteve

El sector 2 estava situat a la part central del vessant i havia patit molt poc l’acciódels treballs agrícoles posteriors, de manera que les sitges i els retalls que s’hi van loca-litzar es trobaven en molt bon estat de conservació. Tipològicament, les sitges localit-zades es corresponien perfectament amb la tipologia d’aquestes estructures d’època ibe-roromana: grans retalls en el subsòl, globulars o piriformes, amb el fons pla o còncau.Els nivells que les amortitzaven contenien gran quantitat de material ceràmic, així commoltes restes de fauna, cendres i carbons.1

Hem de destacar la trobada, al nord-est del sector, d’una sepultura (UE 2103), queretallava una estructura de forma més o menys rectangular, de grans dimensions (UE2026). Es tractava d’una tomba de lloses que presentava dues pedres posades planesfent la funció de coberta i llosetes posades verticals pels laterals. Les seves dimen-sions eren de 82 cm de llarg per 32 cm d’ample i contenia les restes d’un individuinfantil que, a hores d’ara, es troba en fase d’estudi. Remarquem la presència, al nivelldels coxals, d’una moneda de bronze que provenia de la Gàl·lia, exactament de lazona dels sèquans, habitants del sud de l’actual Lió, amb una cronologia de mitjansegle I aC (fig. 5).

El sector 3, situat a la part inferior del vessant, presentava tot un seguit de sitgesmolt alterades per l’efecte dels treballs agrícoles posteriors. Destaquem que les sitgesestaven envoltades per grans retalls que tancaven aquest espai agrari i, igual que les sit-ges del sector 2, contenien gran quantitat de materials antròpics.

En conjunt, l’excavació de les sitges del Camp del Pla de Sant Esteve ens va per-metre datar el seu moment d’amortització entre els segles II i I aC. En efecte, els mate-


Figura 5. Anvers i revers de la moneda gal·la trobada al Camp del Pla de Sant Esteve

rials ceràmics localitzats, encara pendents d’un estudi detallat, són els típics d’aquestmoment: produccions locals, amb diverses formes de comuna oxidada i càlats (kalat-hos) pintats, àmfores ibèriques, itàliques, campaniana A, dolis.... Algun fragment d’àm-fora tarraconesa constituiria el material més tardà localitzat en el jaciment.

El material metàl·lic, tot i que bastant escadusser, està molt ben representat. Es vanrecuperar restes d’eines agrícoles (podalls, aixades...), objectes d’ús personal (ganivets,navalles...) i armes (una punta de llança...). Pel que fa als bronzes, destaquem la pre-sència de dues fíbules, molt malmeses, claus de cabota plana i agulles de cap, entre d’al-tres. Les troballes numismàtiques, en canvi, foren molt més escasses ja que tan sols esva localitzar un as emporità i la moneda sèquana abans esmentada. Remarquem, igual-ment, la presència en diverses sitges de molins, tant rotatoris (tant la part activa com lapassiva), com de vaivé.

Pel que fa a la distribució espacial, les sitges apareixien agrupades, sense que hihagués uns alineaments clars. Destaquem en tot cas que, mentre que en el sector 2 hihavia grups de fins a tres sitges que es retallaven entre si, en el sector 3, en canvi, tansols vam trobar un cas en què dues sitges es retallaven.

Destaquem el fet que, per la part nord, nord-est i sud-est, les sitges estan envolta-des per grans retalls, relacionats segurament amb tasques agrícoles posteriors i que sem-bla que clausuraven aquest espai.

4. LES SITGES DE LA SERRA DE SANT ANDREU, MAS VEDRUNA (CORNELLÀ DELTERRI, PLA DE L’ESTANY) I MAS BOSCOSA (SARRIÀ DE TER, GIRONÈS)

El jaciment de la Serra de Sant Andreu es trobava situat al sud del terme municipalde Cornellà del Terri (Pla de l’Estany), dins de l’antic municipi de Sant Andreu delTerri, al marge d’un camí que discorria per la part alta del vessant nord de la vall deltorrent de Marmanya, afluent del Terri, i en un punt afectat per les obres del TGV en elseu tram Sant Julià de Ramis - Cornellà del Terri. Es componia de dues sitges que jahavien estat afectades antigament per la construcció del camí i que es veien retalladesal marge. La seva excavació arqueològica es va fer al mes de maig de 2008, sota ladirecció de Joan Llinàs i Pol.

La primera sitja estava considerablement afectada pel propi camí i només se’n con-servava, aproximadament, un 10-15 %. Excavada al terreny natural, el seu farcit va pro-porcionar un únic fragment de ceràmica comuna ibèrica.

La segona sitja es trobava a uns 4 m a l’est de la primera. Tot i que també estavaafectada pel tall del camí, estava més ben conservada, donat que se’n van poder docu-mentar unes tres quartes parts. L’escàs material arqueològic que va proporcionar eraigualment d’època ibèrica, sense majors precisions.

Cal remarcar que, tot i la presència d’aquestes dues sitges, no en va aparèixer capmés durant el posterior rebaix del camp adjacent.

Pel que fa a la sitja de Mas Vedruna, fou localitzada la tardor de 2007 durant el con-trol de les obres del mateix tram de TGV. Es trobava situada al vessant sud de la matei-xa vall del torrent de Marmanya, prop del mas Vedruna, que va donar nom al jaciment,i la seva excavació arqueològica va tenir lloc a finals de novembre del mateix any, sotala direcció d’Albert Roncero.

Es tractava d’una sitja de forma globular, parets divergents i fons pla. Tenia una


planta rodona d’1,60 metres de diàmetre, 1,14 metres de fondària màxima, i una basecompletament plana de 0,5 metres de diàmetre. Es trobava seccionada en la seva majorpart, tant a la part superior com en un dels costats (Fig. 6).

Estava farcida per tres estrats. El superior (UE 1001), flonjo i argilós, conteniaabundant material arqueològic. A continuació, hi havia un petit estrat de cendres d’en-tre 2 i 4 cm de potència (UE 1002) i, a sota, un estrat compacte (UE 1003), d’uns 50 cmi igualment força ric en material arqueològic.

La ceràmica apareguda, tot i ser abundant, era majoritàriament informe. No hi haviacap importació, ni entre les àmfores ni entre la vaixella de taula i de cuina, tota indíge-na. L’únic element destacable era una base d’escif (skyphos) en ceràmica reduïda, queva permetre acotar la datació d’aquest farcit entre els segles IV i III aC.

Finalment, la sitja de Mas Boscosa es trobava al sud del Pla de Sarrià, a l’extremmeridional del terme municipal de Sarrià de Ter (Gironès), en un indret proper al cursdel Ter i a 1 quilòmetre al nord del nucli urbà de Girona.

Va ser localitzada a principis de 2009 arran dels rebaixos del tram del TGV entreGirona i Sant Julià de Ramis, durant la realització d’una rasa per a l’evacuació d’aigü-es. La seva excavació arqueològica, dirigida per Maribel Fuertes, es va fer durant el mesde març.


Figura 6. La sitja del Mas Vedruna

Excavada a les argiles naturals de la zona, la sitja presentava una planta circulard’1,50 metres de diàmetre, les seves parets eren lleugerament còncaves i la base plana.Afectada per l’excavació de la rasa, conservava 140 centímetres de profunditat. A l’in-terior s’hi documentaren tres nivells de farciment, i el material arqueològic que s’hi varecuperar, força abundant, va permetre’n una datació dels segles IV-III aC.

5. EL CAMP DE L’ABADIA (AIGUAVIVA, GIRONÈS)

El jaciment del Camp de l’Abadia és el de cronologies més recents, ja que es dataentre els segles II aC i I dC, en època romana. Situat al sud-est del terme municipald’Aiguaviva, a uns 100 metres al nord-est del mas de l’Abadia, fou descobert perMarina Sànchez entre el juny i el juliol del 2008 arran del control arqueològic de lesobres del TGV entre Riudellots de la Selva i el carrer Joan Torró (Girona). L’excavacióde les restes localitzades es va fer entre els mesos de juliol i setembre del mateix any, iva ser dirigida per Marta Zabala.

En el procés d’excavació es van documentar l’esmentat camp de sitges d’èpocaromana i un forn baixmedieval, situat al sud del jaciment. En total, la part excavadaocupà una superfície de 2.760 m2.


Figura 7. Planta del jaciment del Camp de l’Abadia

El camp de sitges, al nord del jaciment i de 2.480 m2, estava format per una agru-pació de 33 sitges, totes de planta circular i amb un diàmetre que oscil·lava entre 1,35metres i 2,50 metres (Fig. 7 i 8). Excavades en el terreny natural, tenien generalmentuna secció entre cilíndrica i globular i una fondària conservada d’entre 0,20 i 2 metres.Unes 6 sitges presentaven excavada al fons una petita cubeta circular, d’entre 10 i 25centímetres de fondària, amb la funció de facilitar la recollida del gra i la neteja delsfons en el moment en què es buidava la sitja.

Com ja hem mencionat, les 33 sitges se situaven en un marc cronològic que podemallargar del segle II aC a l’I dC. L’estudi dels materials recuperats en els nivells de far-ciment ens permet donar una cronologia força precisa de 26 sitges del total de 33; laresta, ja sigui per l’escassetat de materials recuperats o per les datacions extenses queaporten les ceràmiques que s’hi van recuperar, les podem situar dins l’horitzó cronolò-gic general esmentat, però no en un moment d’ús concret.

Les sitges datades ens mostren dos moments d’ús successius del jaciment, entrefinals d’època ibèrica o romanorepublicana i l’època romana altimperial. Tenim unaetapa antiga, situada entre la segona meitat del segle II aC i finals de l’I aC, de la qualen vam documentar un total de 16 sitges, la majoria de les quals estaven concentrades


Figura 8. Vista general del Camp de l’Abadia, des del nord

a la meitat sud i de llevant del conjunt. En els nivells de farciment d’aquestes sitges s’hiva recuperar abundant ceràmica d’importació, on destacava la campaniana B i, de formamés minoritària, campaniana C (formes Lamboglia 1, 3, 5 i 7), així com alguns frag-ments de ceràmica de parets fines i de comuna itàlica. D’altra banda, hi havia una granabundància d’àmfora, principalment itàlica (formes Dressel 1 A, B i C i Lamboglia 2),tot i que també es va recuperar, de forma molt escadussera, àmfora grecoitàlica, tripo-litana, punicoebussitana i ibèrica.

Tot i això, la ceràmica més abundant era la vaixella de producció local —ambalguns fragments decorats amb pintura a l’òxid—, la reduïda de la costa catalana,imitacions locals de vaixella importada (campaniana B i C), les ceràmiques comunesi les de cuina. També s’hi van recuperar molins de pedra, tant de mà com del tipusrotatori, i molts elements metàl·lics, generalment de bronze i plom i amb una funcióornamental o de luxe: un possible braçalet, un colador, un mirall, dues nanses devasos o petits calders i diverses monedes de bronze, tres grapes de plom i una agu-lla d’os (acus crinalis o comatoria). Finalment, cal esmentar la trobada de diversosfragments d’eines de ferro: podalls, ganivets, petites aixades i una gran abundànciade claus.

De la segona fase d’ús vam documentar un total de 10 sitges, que se situarien agrans trets a la primera meitat o mitjan segle I dC, concentrades al terç nord-oest delcamp. En els nivells de farciment d’aquestes sitges hi vam trobar abundant materialconstructiu (tègules i ímbrexs) i vaixella d’importació romana (terra sigil·lada itàlica,terra sigil·lada sudgàl·lica, ceràmica de parets fines i, de forma residual, algun fragmentde campaniana B). També hi vam recuperar àmfora itàlica, tarraconesa (Pascual 1,Dressel 2-4), bètica (Dressel 7/11) i, com és habitual, una gran quantitat de ceràmica deproducció local o regional, entre la qual hem de destacar algun fragment de ceràmicareduïda emporitana tardana, ceràmica de cuina i dolis. Cal destacar la total absència deceràmiques africanes, la qual cosa ens ajuda a situar el moment final del jaciment pocdesprés de mitjan segle I dC.

Com en les sitges de la fase precedent, hi vam recuperar diversos fragments demolins de pedra, principalment del tipus rotatori, tot i que el molí de mà també hi erapresent. L’utillatge agrícola de ferro (aixades, podalls, ganivets i claus) també era forçaabundant i, alhora, hi vam recuperar diversos elements de bronze d’ús quotidià: 4 mone-des, 3 anelles, 2 espàtules (possiblement d’ús cosmètic) i una fíbula. Finalment, enaquesta darrera fase hi vam documentar la presència de vidre, força més escassa en lafase anterior, entre la qual destaca la base d’un lacrimatori i el fragment d’un petit envàsde vidre de color blau, potser un ungüentari o un altre lacrimatori.

6. CONCLUSIONS

La descoberta i excavació dels diferents jaciments que acabem de descriure ha con-tribuït a enriquir i a precisar una mica més el compendi de coneixements que actualmenttenim sobre l’època ibèrica al nord-est de Catalunya. Cal remarcar en primer lloc quecap d’aquests jaciments era conegut abans del nostre seguiment, ni tan sols per troba-lles superficials, i que la seva localització i excavació s’ha degut exclusivament a l’at-zar dels treballs de construcció de la línia fèrria. Així, la primera conclusió que n’ex-traiem és que podem pressuposar l’existència no gaire llunyana d’un nombre indeter-


minat d’altres jaciments afins dels quals ara com ara no en tenim cap dada perquè, pre-cisament, no els ha afectat cap moviment de terres. La conseqüència òbvia de tot ple-gat, per tant, és que, tot i la important informació proporcionada per les nostres troba-lles, continuem sense poder elaborar (o reelaborar) amb un mínim de garanties el dis-curs sobre la gènesi, l’evolució i el final del món ibèric a l’Empordà, el Gironès i el Plade la Selva, més enllà d’on l’han precisat els investigadors que ens han precedit. És evi-dent que cal prospectar i excavar molt més.

Podem, això sí, inserir les noves troballes en el seu context històric i geogràfic ade-quat (tenint sempre present l’estat actual dels coneixements) i provar d’avaluar fins aquin punt incrementen el volum d’informació que ara com ara posseïm entorn de l’è-poca ibèrica a la zona.

En primer lloc, pel que fa a les troballes del Camp Gran i del Camp d’en PituPorusia (Bàscara, Alt Empordà), cal remarcar que s’allarguen en conjunt des de finalsde l’edat del bronze fins als inicis de la romanització. La vàlua principal d’aquests jaci-ments és que evidencien la continuïtat de l’explotació humana d’aquest sector del’Empordà al llarg de pràcticament tot el I mil·lenni aC i que, si més no per als períodesmés pròpiament ibèrics, molt probablement s’hi va deixar sentir la influència de l’as-sentament amb diferència més destacable de la zona, el Mas Castellar de Pontós, situata tan sols 4 quilòmetres al nord-est, i amb una cronologia que, en general, s’estén entrefinals del segle VII i les primeres dècades del segle II aC (Pons, 2002: 58).

En tot cas, hem de remarcar el fet —destacable— que les sitges més antigueslocalitzades en aquests jaciments pertanyen al bronze final i, sobretot, al primer ferro(i, per tant, són anteriors a Mas Castellar i a la fundació de l’Empòrion focea).Jaciments propers d’aquest moment els trobem a la N-II, km 752 (Pontós), on es loca-litzaren dues fosses del bronze final (Pons, 1984: 52; Pons, 2002: 168), i a l’Estanyde Camallera, amb restes d’urnes cineràries de la primera edat del ferro (Pons, 1984:41), sense oblidar una sitja del segle VII aC al mateix emplaçament de Mas Castellar(Pons, 2002: 168), la més antiga de les localitzades fins ara al jaciment. Gràcies a lestroballes més antigues del Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia, per tant, podemafirmar que ja als primers segles del primer mil·lenni també la zona de Bàscara es tro-bava ja en plena activitat.

Pel que fa al període ibèric ple, les nostres troballes no pertanyen a cap dels grupsde camps de sitges fins ara documentats que s’han relacionat amb Mas Castellar, ja quea la dreta del Fluvià hi trobaríem tan sols l’anomenat “grup de Saus-Camallera” (Pons,2002: 211-213), força allunyat de l’assentament ibèric i on hem de destacar-hi el jaci-ment, recentment excavat del Camp d’en Dalmau (Casas, Soler, 2008). Podem consi-derar, doncs, que les troballes del Camp Gran i del Camp d’en Pitu Porusia permetrienestablir un nou grup de camps de sitges vinculat a Mas Castellar, que podríem anome-nar, per seguir la nomenclatura en ús, “grup de Bàscara”.

És remarcable, finalment, l’escassetat de sitges posteriors a l’any 200 aC (només 4de segures entre els dos jaciments excavats per nosaltres), la qual cosa ens remet al fetque l’assentament rural de Mas Castellar s’abandona vers l’any 175 aC. D’aquestamanera, la localització d’un possible petit hàbitat de plana tardoibèric al Puig de laPerdiu (Nolla, Casas, 1984: 71), dins del mateix municipi de Bàscara i a uns 2 quilò-metres al sud-oest del Camp Gran, sembla que l’hauríem de situar ja en un nou marchistòric, dins del qual sí que s’inseriria el següent camp de sitges que ens ocupa, el delCamp del Pla de Sant Esteve (Vilademuls, Pla de l’Estany).


A quasi 6 quilòmetres al sud-oest del Camp Gran, el Camp del Pla de Sant Estevees troba en un sector d’indecisió geogràfica. Si bé estrictament la zona pertany ja a laconca hidrogràfica del Ter, les elevacions que la separen de l’àmbit del Fluvià no sónencara gaire llunyanes. El jaciment és equidistant (a uns 10 quilòmetres en línia recta)entre Mas Castellar al nord i l’oppidum de Sant Julià de Ramis al sud. A diferència delprimer, tanmateix, que no depassa el primer terç del segle II aC, l’assentament de SantJulià continua en ple funcionament fins entrat el segle I aC i, per tant, la seva relacióamb el camp de sitges excavat per nosaltres esdevé ben probable. Tanmateix, no podemdescartar que la ubicació geogràfica abans comentada permeti relacionar també elCamp del Pla de Sant Esteve amb alguns establiments empordanesos contemporanispropers, i més tenint en compte que per aquella zona hi passava el camí d’Hèracles,principal via de comunicació terrestre de l’època, i que tampoc era gaire lluny del Camíd’Empúries.

De fet, la zona mostra signes d’especial vitalitat durant el període ibèric tardà, queés quan el camp de sitges del Pla de Sant Esteve va funcionar. A banda de l’assentamentrural de Pontós en la seva darrera fase d’ocupació, són remarcables les troballes deFellines, en el veí municipi de Viladasens, on s’hi desenvolupà entre finals del segle IIIaC i principis del II aC un taller de ceràmica emporitana (Martín, 1981). També hi harestes de petits assentaments tardoibèrics de plana una mica més a llevant, però prouben comunicats amb el nostre assentament, a Saus-Camallera (Camp del Bosquet) iViladamat (la Muntanyeta, l’Olivet d’en Pujol), ja prop d’Empúries (Nolla, Casas,1984: 94-101; Casas, Soler, 2008: 215), sense oblidar algun camp de sitges, com el dela Carretera d’Orriols, a Llampaies (Nolla, Casas, 1984: 101-102). Tampoc és lluny, ansal contrari, el possible hàbitat del Puig de la Perdiu (Bàscara), comentat més amunt. Lafi del funcionament del camp de sitges del Pla de Sant Esteve és en general contempo-rània amb l’abandó de tots aquests altres jaciments.

Les sitges de la Serra de Sant Andreu, Mas Vedruna i Mas Boscosa sembla que síque cal relacionar-les més clarament amb l’entorn ampli del gran hàbitat ibèric de lazona: Sant Julià de Ramis. Aquest oppidum, situat en un indret estratègic, amb un boncontrol visual, dominant el congost del Ter i en una zona de pas obligat, sembla que fouel més gran de la zona al llarg de tot el període ibèric i, àdhuc, va ser promocionat enun primer moment arran de la conquesta romana. El seu abandó a principis del segle IaC s’ha posat en relació amb la fundació de la ciutat de Gerunda a l’entorn del 80-70aC (Autors diversos, 2001).

Ara com ara, no es coneixen al voltant de l’oppidum de Sant Julià de Ramis altresassentaments destacables, i sí alguns camps de sitges com Can Figa, la Bòbila de CanRafael Ginesta (tots dos al terme de Cornellà del Terri), el Camp del Camí i, sobretot,el Bosc del Congost (al municipi de Sant Julià de Ramis). La majoria d’aquests jaci-ments van proporcionar materials d’època tardoibèrica (segle II - principis de l’I aC),encara que algunes de les sitges del Bosc del Congost es van poder datar en el períodeibèric ple, als segles V-III aC (Nolla, Casas, 1984: 173-174; Alberch, Burch, 2002: 140).

Prop de Mas Boscosa cal remarcar, igualment, l’existència d’una necròpolis ibèri-ca al Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), de la qual es recuperaren fins a 4 urnes d’incinera-ció amb cronologies dels segles VI-V aC (Martín, 1994: 93-99). Aquest jaciment foulocalitzat a menys d’un quilòmetre al nord de la nostra sitja i a uns tres quilòmetres alsud de la muntanya on s’alça l’oppidum de Sant Julià de Ramis. Tot i que amb les degu-des reserves, no podem, doncs, evitar de relacionar entre si tots tres jaciments.


Finalment, el jaciment del Camp de l’Abadia (Aiguaviva) té unes característiquespròpies i ben diferents. D’una banda, la seva situació geogràfica, al sud de la ciutat deGirona i al sector nord de la plana de la Selva, i, de l’altra, la seva cronologia tan tar-dana (segles I aC i I dC, principalment) li confereixen un entorn històric sensiblementdiferent del que fins ara hem analitzat.

Difícilment podem lligar l’existència d’aquest jaciment a un oppidum més omenys proper com els que podríem trobar a la Creueta (Quart), al Puig de CanCendra (Bescanó) o al Puig del Castell (Cassà de la Selva), sinó que, tant per ubica-ció física com per cronologia, més aviat sembla que l’hauríem de relacionar ambalgun assentament agrícola que ara com ara desconeixem. El mateix passa ambcamps de sitges pròxims, com Can Serra (Vilobí d’Onyar) o la Carretera d’Aiguaviva(Vilobí d’Onyar - Riudellots de la Selva), clarament més antics (Ortega, Rojas,2006). Donada la cronologia del Camp de l’Abadia, tant podríem estar parlant d’unassentament de plana tardoibèric—del tipus que hem comentat més amunt, comFellines, Camp del Bosquet o la Muntanyeta o, més adequadament per proximitatgeogràfica, Can Pons, a Arbúcies (Font et alii, 1994), o Can Castells, a Vidreres(Frigola 2009)—, com del període més reculat d’una hipotètica vil·la romana, comles que s’han documentat a Vilablareix, Bell-lloc del Pla (Girona) o Montfullà(Bescanó), per citar els exemples més propers. Finalment, a tall de paral·lel, calremarcar la sitja romana de Fornells de la Selva (Burch et alii, 1992), una troballaaïllada i amb una cronologia de finals del segle I dC, una mica més tardana que lesmés recents del Camp de l’Abadia.

En tot cas, les troballes del Camp de l’Abadia denoten una activitat agrícola quepodria haver estat esperonada a partir de la fundació de la veïna ciutat romana deGerunda a la primera meitat del segle I aC i per la proximitat, de bell nou, del Camíd’Hèracles, la posterior Via Augusta. Sigui com sigui, l’existència d’aquest jaciment ésun testimoni més del creixement de l’explotació del territori que es va produir entrefinals de l’època ibèrica i inicis de l’època romana al pla de Girona i a la plana de laSelva, un procés històric fins ara molt mal conegut i que tot just comencem a dilucidar,i que va tenir continuïtat més enllà, fins a època imperial.

BIBLIOGRAFIA

AUTORS DIVERSOS (2001) Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià deRamis. 1: El sector de l’antiga església parroquial. Girona: Ajuntament de SantJulià de Ramis-Diputació de Girona-Universitat de Girona.

AUTORS DIVERSOS (2006) Excavacions arqueològiques a la muntanya de Sant Julià deRamis. 2: el Castellum, Girona: Ajuntament de Sant Julià de Ramis-Diputació deGirona-Universitat de Girona.

AGUSTÍ, B.; BURCH, J.; MERINO, J. (1995) Excavacions d’urgència a Sant Julià deRamis. Anys 1991-1993. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques deGirona. (Sèrie Monogràfica; 16)

ALBERCH, X.; BURCH, J. (coord.) (2002)Història del Gironès.Girona: Diputació de Girona.AUGÉ, A.; LLINÀS, J.; MOIX, E.; SÀNCHEZ, M.; ZABALA, M. (2009) “Prehistòria recent i

antiguitat a Aiguaviva i Fornells de la Selva: les troballes arqueològiques a les obresdel TGV”. Quaderns de la Selva, 21.


BURCH, J.; CARRASCAL, C.; CASELLAS, L.E.; MERINO, J; NAVARRO, N. (1992)“Excavacions a la variant-est de Girona: la sitja romana de Fornells”. Quaderns dela Selva, 5, p. 21-29.

CASAS, J.; SOLER, V. (2008a) “La Muntanyeta (Viladamat, Alt Empordà)”. A: IXJornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. L’Escala-Empúries, p. 211-215.

CASAS, J.; SOLER, V. (2008b) “Les sitges ibèriques de Saus II o Camp d’en Dalmau”.A: IX Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. L’Escala-Empúries, p.91-98.

FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J.M.; TURA, J. (1994) “Can Pons (Arbúcies).Una nova aportació al coneixement del poblament antic del Montseny”. Quadernsde la Selva, 7, p. 131-141.

FRIGOLA, J. (2009) “El jaciment de Can Castells”. El Rec Clar. Revista de Vidreres,núm. 46, p. 4-7.

MARTÍN, A. (1981) “El taller de ceràmiques emporitanes de Fellines”. Estudi General,núm. 1, p. 37-49.

MARTÍN, A. (1994) “Els antecedents ibèrics de la ciutat de Gerunda”. Annals del’Institut d’Estudis Gironins, XXXIII, p. 89-108.

NOLLA, J.M.; CASAS J. (1984) Carta Arqueològica de les comarques de Girona. ElPoblament d’època Romana al NE de Catalunya. Girona: Centre d’investigacionsArqueològiques de Girona.

ORTEGA, D.; ROJAS, A. (2006) El camp de sitges de Can Serra. Un jaciment ibèric i altmedieval. Girona: Universitat de Girona. (Estudis Arqueològics; 7)

PONS, E. (1984) L’Empordà. De l’edat del bronze a l’edat del ferro. Girona: Centred’Investigacions Arqueològiques de Girona. (Sèrie Monogràfica; 4)

PONS, E. (dir.) (2002)Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològicd’època ibèrica (Excavacions 1990-1998). Girona: Centre d’InvestigacionsArqueològiques de Girona. (Sèrie Monogràfica; 21)


El Forat de Conqueta, poblament neolítici usos funeraris del 3r i 2n mil·lennien el Prepirineu de LleidaPALOMA GONZÁLEZ MARCÉN1, ELENA GARCÍA GUIXÉ1, JEZABELPIZARRO BARBERÀ1

DESCOBRIMENT DEL JACIMENT I CAMPANYES D’EXCAVACIÓ

Durant una prospecció geològica al mes d’agost del 2004, al terme municipal de lesAvellanes-Santa Linya (Noguera), es va descobrir una petita escletxa amb restes òssieshumanes i fragments de ceràmica i de sílex en superfície. La inspecció externa de laparet calcària va plantejar la possibilitat que aquesta escletxa fos l’entrada a un passa-dís natural d’accés a una cavitat de dimensions més grans, la qual era visible des d’unasegona obertura situada per sobre de l’escletxa. Una primera inspecció d’aquests mate-rials arqueològics va suggerir que es tractava d’un enterrament col·lectiu d’adscripcióal calcolític-bronze antic, en què destaca el bon estat de conservació del dipòsit senseaparents alteracions antròpiques recents.

Aquest fet va resultar especialment rellevant en la primera valoració del jacimentatès que, malgrat l’abundància de coves i abrics d’ús sepulcral coneguts al Prepirineulleidatà des de la primera meitat del segle XX (Serra i Vilaró, 1924; Maluquer, 1945),pocs d’ells havien estat excavats seguint un protocol metodològic rigorós i, fins i tot, elconeixement que es té de molts d’aquests es limita a conjunts de materials descontex-tualitzats.

Arran d’aquesta troballa i donat l’interès de la seva excavació, es va dur a terme, del’1 al 15 de juliol de 2005, una primera intervenció arqueològica al jaciment, que vapassar a ser denominat Forat de Conqueta, per tal d’avaluar tant la potencialitat com lescaracterístiques del conjunt arqueològic així com per definir de forma més ajustada elseu enquadrament cronocultural.

1 Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. UniversitatAutònoma de Barcelona. 08193 Bellaterra

Aquesta primera intervenció al Forat de Conqueta (Pizarro et alii, 2005) es va limi-tar a l’excavació de la part distal del passadís d’accés a la cavitat i es van recuperar res-tes humanes pertanyents a un mínim de set individus. En el que fa referència a les tro-balles artefactuals d’aquesta primera intervenció, el material arqueològic recuperat esta-va format per indústria òssia, indústria lítica i restes ceràmiques (entre les quals desta-caven un fragment de vora amb decoració campaniforme regional i diversos fragmentsd’un vas decorat amb ungulacions), la qual cosa va reforçar la hipòtesi inicial de lacaracterització del jaciment com un enterrament col·lectiu amb una probable adscripciócronocultural al període calcolític-bronze antic.

Des del mes d’abril al mes de juny de 2006 es va fer una segona intervenció arqueo-lògica que va finalitzar l’excavació del corredor que donava accés a una cavitat o sala,que també va ser objecte d’excavació. Aquesta sala va passar finalment a caracteritzar-se com a part d’un sistema càrstic en el qual només els darrers nivells de rebliment cor-responien a l’ús funerari detectat a la primera campanya d’excavació i que, juntamentamb un conjunt de materials adscrits al neolític, es relacionava amb les dues oberturesd’accés exterior detectades.

Al llarg dels darrers mesos de l’any 2006 i el 2007 es va fer una darrera interven-ció arqueològica, tant a l’interior de la cavitat com a les àrees circumdants, per tal decaracteritzar la totalitat del sistema càrstic del Forat de Conqueta (Mora et alii, 2008).

L’objecte d’aquesta publicació és la presentació dels resultats preliminars de lescampanyes d’excavació de 2005 i 2006, en les quals es va confirmar la hipòtesi del dila-tat ús funerari com a enterrament col·lectiu d’aquesta cavitat amb la recuperació de lesrestes antropològiques de més de 40 individus i de material artefactual relacionable tantamb ofrenes funeràries com amb indicadors de les activitats rituals que s’hi feien, en lesquals l’encesa de foc i la cremació dels morts sembla haver tingut un paper central. Amés, es va documentar un nivell d’ús anterior de la cavitat com a espai d’emmagatze-matge que s’ha pogut ubicar en un moment avançat del Neolític antic.

EL JACIMENT DEL FORAT DE CONQUETA: SITUACIÓ I CARACTERÍSTIQUES GENERALS

El Forat de Conqueta se situa al terme municipal de les Avellanes-Santa Linya, a lacomarca de la Noguera, província de Lleida. El jaciment és a l’anomenat barranc deConqueta, a la serra de les Forques, a una altitud de 500 metres sobre el nivell del mar.Es tracta d’una zona muntanyosa, amb valls com les d’Àger i la Coma de Meià i unseguit de serres intermèdies com Montclús, Sant Mamet, Sant Miquel, Mont-roig, laCarbonera, que acullen coves i avencs de diferent entitat. Forma part del sistema càrs-tic de massissos calcaris al curs mitjà del riu Segre, localitzat a les serres marginalsexteriors de la serralada pirenaica i dins la zona de contacte entre la depressió Central iels Prepirineus.

El jaciment es troba a 100 m de la carretera LV-9042, amb un desnivell respected’aquesta d’uns 30 m. Hi ha una espessa vegetació arbustiva, formada per alzines i rou-res, que en fa difícil la localització. Accedir a la cavitat és un segon obstacle ja que sesitua a uns 3 m del sòl en una paret vertical orientada al sud-oest.

La cavitat, d’origen natural, presenta un passadís d’accés en forma de tubel·lipsoïdal, amb una orientació SW/NE, amb unes dimensions de 7,05 m de llargàriai d’una alçària que oscil·la des d’uns 4 m a l’extrem exterior fins a 1,5 m en la seva

100 P. GONZÁLEZ, E. GARCÍA I J. PIZARRO

part final, amb sectors, al llarg del passadís, on l’alçària no arriba als 0,5 m. La sevaamplada oscil·la entre 1,29 m a l’entrada de la cavitat i 0,38 m al tram més estret delpassadís. Al final del passadís s’obre un espai en direcció nord que conforma unapetita galeria que hem anomenat “sala”. Presenta una planta arrodonida i un sostre enforma de xemeneia que conforma una cúpula. Les seccions de les parets no són uni-formes a causa de l’erosió i de la pròpia morfologia de la cavitat. A la superfície dela sala, s’hi van trobar també blocs caiguts del sostre procedents de l’erosió de lesparets. El diàmetre màxim de l’espai interior excavat a la campanya de l’any 2006 és,en el seu eix SE-NW, de 2,78 m i, en l’eix SW-NE, de 2,80 m. En iniciar l’excavació,la sala mostrava un espai no reblert d’uns 6 m d’alçària fins arribar a la roca del sos-tre (Figura 1).

La cavitat està reomplerta de material sedimentari de gra fi, l’origen del qual esrelaciona amb l’alteració de les seves parets i les aportacions que s’han pogut introduirdes de l’exterior, així com alguns blocs de mida heterogènia que es documenten al llargde tota la seva seqüència produïts per la descamació de les parets. Els sediments mos-tren una inclinació SW-NE, poc marcada als seus sectors inicials (entorn als 5º), peròque augmenta gradualment fins als seus sectors finals, que arriben als 46º.

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I FORMACIÓ DEL JACIMENT

Estratigrafia

L’estratigrafia holocènica de l’àrea excavada ha estat estructurada en tres nivellsarqueològics per sota d’una fina capa superficial amb aportacions recents (Figura 2):

EL FORAT DE CONQUETA, POBLAMENT NEOLÍTIC I USOS FUNERARIS DEL 3R I 2N MIL·LENNI 101

Figura 1 - Planta del jaciment del Forat de Conqueta amb els individus articulatsdocumentats

Nivell 1: Presenta un gruix que varia entre 10-15 cm i una coloració gris-negre. Estàformat per un sediment arenós amb blocs de mida mitjana (15-20 cm) i gran (>20 cm),amb una crosta de carbonat càlcic, que es distribueix per tota la seva extensió.Correspon a la part superficial de la seqüència i es troba molt alterat per un seguit deprocessos postdeposicionals naturals i antròpics, tal com mostra el seu rebliment ambblocs calcaris, i la presència de bioturbació, com excrements d’aus, nius i branques

Nivell 2: Presenta un gruix entre els 60 i els 80 cm i una coloració heterogènia entregris, amb taques blanques de carbonat càlcic, i negre en aquelles zones on hi ha hagutcombustió. Està format per un sediment arenós amb clastos de mida petita (5-10 cm) imitjana (15-20 cm). No és un nivell uniforme pel que fa a la coloració i textura ja quepresenta bosses de sediment cendrós i àrees de coloració negra i, ocasionalment, ambrubefacció. En aquest nivell és abundant la presència de microfauna, que es distribueixper tot el nivell, amb una marcada acumulació cap a les parets de la cavitat. Aquestamicrofauna es presenta tant termoalterada com sense senyals d’alteració tèrmica.

Nivell 3: Presenta un gruix variable entre 25 i 40 cm d’un sediment amb matriuargilosa, amb una coloració vermellosa. Hi ha presència de clastos de mida mitjana (15-20 cm). Mostra una coloració i textura semblants en tot el nivell estratigràfic. Només esva detectar al tram final del passadís i a la sala, que té unes dimensions menors que al


Figura 2. Secció S-N de la cavitat del Forat de Conqueta, amb indicació dels nivellsarqueològics holocènics (1, 2 i 3) i plistocènics (P1, P2 i P3)

nivell 2, a causa de l’aparició de la roca mare en la seva part més occidental. Aquestsediment provindria de colades procedents de l’est a través d’escletxes produïdes perfractures. En el sector central de la sala es va documentar una depressió oval de 75 cmd’amplada, 65 cm de longitud i 35-40 cm de profunditat, amb un rebliment format perun sediment argilós de color marró fosc. Aquest nivell està delimitat per un sostre ambrubefacció que correspon a l’espai de combustió E5 del nivell 2.

Pel que fa a la base d’aquest nivell, mostra un canvi marcat de coloració i una majorcompactació del sediment. De fet, per sota d’aquest dipòsit del nivell 3 es va documen-tar un paquet sedimentari la formació del qual es podria situar, de forma genèrica isegons les característiques de les restes faunístiques registrades, en un moment avançantdel Plistocè, que va ser objecte d’una recerca específica (Mora et alii, 2008).

Tot i aquesta diferenciació estratigràfica establerta al registre de camp, el materialarqueològic (tant artefactual com paleoantropològic) dels nivells 1 i 2 presenta una granhomogeneïtat amb abundants remuntatges verticals que són el resultat d’intenses remo-cions al llarg de l’ús funerari de la cavitat i que permeten, per tant, de fer-ne una anàli-si conjunta. Per contra, el nivell 3 es presenta com una unitat arqueològica nítidamentdiferenciada, no sols per les seves característiques sedimentàries, sinó també per unregistre material singularitzat per l’absència de restes paleoantropològiques i faunísti-ques, a més d’un conjunt artefactual homogeni.

L’ús natural de la cavitat

L’excavació del Forat de Conqueta ha proporcionat un abundant conjunt microfau-nístic que supera les 5.000 restes, amb presència de lagomorfs, rosegadors, quiròpters,un ampli espectre d’aus no determinades de diverses mides (i que possiblement repre-senten distints nivells tròfics), rèptils i amfibis.

Sota aquesta perspectiva, s’ha d’assenyalar que el Forat de Conqueta és una petitacavitat en la qual regularment s’instal·len i niuen aus predadores. En conseqüència estracta d’un dipòsit natural en el qual es poden analitzar les relacions tròfiques dels eco-sistemes del seu entorn. L’abundància de lagomorfs i aus de talla mitjana suggereix queuna au rapinyaire de mida gran és un acumulador principal. Concretament pensem queal Forat de Conqueta, va instal·lar-s’hi de forma regular un gran duc (Bubo bubo). Defet, aquestes aus continuen instal·lant-se en la cavitat, i en altres properes de la mateixaparet calcària, segons informacions dels agents forestals del Departament de MediAmbient de la Generalitat de Catalunya. A l’estudi arqueofaunístic que s’ha fet fins i tots’hi han constatat modificacions sobre vèrtebres cervicals d’una guineu, la qual cosaindica que aquest predador també transporta i diposita aquest carnívor.

D’altra banda, l’abundant conjunt de microvertebrats recuperat mitjançant els mos-trejos fets van permetre recuperar una quantitat no determinada de restes, però que escomptabilitza per milers. Aquestes restes segurament van ser acumulades per diferentsespècies d’aus predadores que podran determinar-se a partir de l’estudi de la composiciódel conjunt i de les modificacions que hi apareixen, la qual cosa ens permetrà derivarinferències d’ordre ecològic sobre l’Holocè recent en el sector sud-oriental dels Pirineus.

Cal detenir-se aquí breument en la relació que pot establir-se entre les restes micro-faunístiques documentades i la dinàmica de formació del jaciment. L’abundant micro-fauna dels nivells 1/2 no es presenta com a paquets uniformes afectats o no per altera-


cions tèrmiques, sinó que es presenta aleatòriament amb una disposició tendent a estaren contacte amb les parets de la cavitat. La reiteració d’indicadors de termoalteracionsno estructurades sobre un conjunt que s’acumula de forma natural, com sembla que ésel cas, implica la recurrència d’episodis d’acció de foc seguits de remocions de sedi-ments orgànics i inorgànics en la formació del dipòsit.

Indicadors de l’acció de foc

Al nivell estratigràfic 1/2 del Forat de Conqueta, hi abunden els indicadors de l’ac-ció del foc, així com la presència de cendres i bosses carbonoses dins de la matriu sedi-mentària. Allà on aquests indicadors estan més definits s’han pogut delimitar fins a cincespais (E1, E2, E3, E4, E5) que mostren, en diversos graus, una forta afectació pel foc(tant en extensió com en intensitat) amb grans acumulacions de cendres, sediments car-bonosos i zones amb rubefacció. També s’han documentat diverses taques disperses,tant al passadís com a la sala, de coloració negra intensa i de mides màximes queoscil·len entre els 3 cm i els 15 cm d’amplada, probablement originades per la desinte-gració de material orgànic cremat.

S’ha optat per definir aquests paquets sedimentaris amb indicis d’afectació pel foccom a espais de combustió ja que mostren clars indicadors d’haver estat sotmesos a unaintensa acció tèrmica, però sense presentar elements de delimitació ni d’altres indicadorsque demarquin àrees d’activitat o estructures relacionades amb l’ús d’energia tèrmica.

Dels cinc espais de combustió definits, un es troba al passadís de la cavitat (E1) ila resta, a la sala (E2, E3, E4, E5). En tots els casos, aquests espais s’associen a bossesde cendres i/o sediment carbonós i la seva distribució és tant horitzontal com vertical,per la qual cosa sembla que es tracta de moments successius en els quals hi va haveruna forta afectació pel foc a l’interior de la cavitat. L’associació que es dóna a tots elsespais de combustió delimitats, a excepció de l’espai E5, amb conjunts esquelètics arti-culats parcialment o total apunta al fet que es tracta de sectors que han patit processospostdeposicionals de menys intensitat que la resta de la cavitat.

L’espai de combustió E1 s’associa a les restes esquelètiques d’un individu infantil(Articulat I2) trobat en connexió anatòmica i dipositat als sectors centrals del passadísque mostra una cremació parcial. Les dimensions d’aquest espai són de 30 x 15 cm i escaracteritza per un sediment gris-negre, de 3 cm d’espessor, i per la presència de car-bons, punts blanquinosos i roques cremades amb sediment negre adherit.

L’espai de combustió E2, de forma aproximadament circular, de 15 cm de diàme-tre, i 10 cm d’espessor, és el que mostra unes dimensions més reduïdes. Mostra unamillor conservació que la resta d’espais delimitats. El seu sediment és de coloració hete-rogènia que abraça des del gris al negre i conté carbons de mida petita i zones amb rube-facció. Al seu interior es va trobar una extremitat posterior de Canis familiaris, total-ment cremada i en connexió anatòmica.

L’espai de combustió E3 té forma semicircular, amb unes mesures màximes de 20x 35 cm i un gruix de 8-10 cm. Es caracteritza pel fet que mostra una gran acumulacióde sediment gris-negre amb taques blanques dins una matriu sedimentària més argilosaque la resta del nivell estratigràfic. En el límit occidental d’aquesta àrea de combustióes va documentar una mandíbula humana totalment cremada amb les dents estelladesper l’acció de foc.


L’espai de combustió E4 és de forma oval (1,20 m x 0,50 m) i s’associa a l’indivi-du Articulat 1. El sediment, amb un gruix màxim de 18 cm, té una coloració que com-bina el gris, el negre i el vermell i presenta signes clars de combustió. L’esquelet estàenvoltat d’aquest sediment, el qual està barrejat amb microfauna cremada. En extreurel’individu Articulat 1 es va documentar una capa de rubefacció estèril que es va ano-menar àrea de combustió E5. Aquesta àrea de combustió E5 conforma la base del nivell2. Presenta una planta arrodonida amb una amplada màxima de 76 cm i una ampladamínima de 50 cm i es troba per sota i en contacte amb els individus Articulats 2 i 3. Estracta d’un sediment estèril de composició argilosa-sorrenca i coloració marró fosc-negre amb una espessor variable que oscil·la entre els 10 cm i els 15 cm i que separa,en aquesta zona del jaciment, el nivell 2 del nivell 3.

Els indicadors de l’existència de processos intensos i reiterats de combustió a l’in-terior de la cavitat que conforma el jaciment del Forat de Conqueta es constaten no solsen les característiques sedimentàries del nivell arqueològic 1/2 i en els espais de com-bustió delimitats, sinó que també s’han evidenciat clarament alteracions produïdes peracció tèrmica d’intensitat variable en el conjunt de restes recuperades amb una inci-dència diferenciada segons els tipus de material. La distribució per sectors dels mate-rials arqueològics amb alteracions tèrmiques mostra en el cas de les restes humanes unaconcentració quasi exclusiva als sectors finals del passadís, especialment a la sala, men-tre que en el cas dels altres conjunts, tot i la significativa concentració en els mateixossectors, presenta pics de freqüència relativa al tram central del passadís, malgrat que entots els casos estan pràcticament absents en els sectors inicials de la cavitat més propersa l’obertura d’accés.

Disposició i distribució de les restes humanes

La major part de les restes humanes documentades es troben desarticulades i con-centrades en els sectors del final del passadís i, majoritàriament, a la sala. La dispersióde les restes humanes i la fragmentació de les diferents parts esquelètiques dels indivi-dus és molt marcada. Com ja s’ha fet esment, només s’han documentat quatre individusarticulats i, per tant, en posició primària: un al passadís (Articulat I2), i tres a la sala(Articulats 1, 2 i 3) i en cap dels quatre casos s’ha pogut recuperar la totalitat de lesseves parts esquelètiques. Als tres individus articulats de la sala els manquen, en tots elscasos, els ossos del crani, mentre que només es van poder recuperar fragments de midapetita del crani de l’Articulat I2.

Malgrat la intensa desarticulació que mostra, de forma majoritària, el conjuntpaleoantropològic, la conservació en situació primària d’aquests quatre individus s’as-socia a ubicacions singulars dins de la cavitat. L’Articulat I2, un individu infantil de 8-9 anys, es va trobar en els sectors de menys amplada del passadís, i s’ajustava de talmanera a les seves parets que taponava l’accés als sectors interiors i a la sala. Per con-tra, els Articulats 1, 2 i 3—tots tres individus masculins adults o juvenils—es vandocumentar en la base del nivell 1/2 de la sala en contacte amb un sediment fortamenttermoalterat que separava, en aquesta zona, el nivell 1/2 del nivell 3 (espai de com-bustió 5). La seva disposició indica l’anterioritat dels Articulats 1 i 3 respecte al’Articulat 2, tot i que sembla que es tracta de tres deposicions fetes en un interval detemps força reduït.


Quant a la dispersió vertical de les restes esquelètiques humanes, aquestes es tro-ben únicament associades al paquet sedimentari corresponent al nivell 1/2 de laseqüència estratigràfica, sense que s’hagin documentat associacions microestratigràfi-ques internes a excepció dels tres individus articulats de la sala. Esporàdicament es vanregistrar restes paleoantropològiques de mida petita, fonamentalment peces dentàries,associades al nivell estratigràfic inferior. Per tal de confirmar la hipòtesi que es tracta-va de percolacions produïdes per la forta acció antròpica i bioturbació evidenciada alllarg de tot el dipòsit, es va procedir a la datació de dues mostres d’aquest material des-plaçat, que confirmà la seva coherència cronomètrica amb el material recuperat alnivell 1/2.

El 84 % dels ossos humans desarticulats determinables registrats a l’excavació delForat de Conqueta mostren l’acció del foc sobre ells. Les seves diverses coloracions,que van del marró clar fins al blanc passant pel negre, han permès estimar la tempera-tura a la qual van estar exposats i constatar que estan representades totes les coloracionspossibles i, per tant, tots els estadis i graus de combustió, que arriben a superar els 900ºC en més del 10 % dels ossos humans recuperats.

Disposició i distribució del material arqueològic

De forma general, un dels elements més caracteritzadors del jaciment del Forat deConqueta és l’escassa presència de materials artefactuals, que contrasta amb l’abun-dància de restes humanes a la majoria de sectors del jaciment en el nivell 1/2 (Taula 1).Tant els uns com els altres es troben, majoritàriament, en posició secundària i amb sig-nes d’una forta alteració postdeposicional. La distribució dels materials artefactuals delnivell 1/2 a la cavitat presenta, a l’igual que en el cas de les restes humanes, la sevamàxima concentració a la sala, malgrat que es distribueixen de forma més homogèniaal llarg del passadís. Pel que fa als materials del nivell 3—exclusivament material cerà-mic i material lític amb total absència de restes faunístiques i humanes—si bé presen-ten també una marcada concentració a la zona més interior de la cavitat, el nombre méselevat d’efectius se situa a l’angle nord-oriental de la sala que coincideix amb el sectorde la cavitat amb major pendent i profunditat.

Prenent com a referència les característiques del conjunt ceràmic, el del nivell 1/2mostra unes marcades diferències amb les del nivell 3—el primer amb fragments cor-responents a una major diversitat de vasos (un màxim de 19), mentre que el nivell basalmostra un ventall més reduït de vasos representats (un màxim de 8). Cal destacar que,a més, més de la meitat dels fragments ceràmics del nivell 3 corresponen a un únic con-tenidor de mida gran. També el conjunt ceràmic del nivell 1/2 presenta un grau més ele-vat de fragmentació, desarticulació i dispersió dels vasos al llarg del passadís de la cavi-tat. Només en un cas s’ha conservat un vas sencer, de mida petita, i només en dos casoss’ha pogut reconstruir el perfil complet de les peces. Per la seva banda, els fragmentsceràmics del nivell 3 presenten també una marcada fragmentació i no s’ha pogut recons-truir el perfil sencer de cap de les peces.


Nivell 1/2 Nivell 3

Fauna (NR) 382 0

Fragments ceràmics 283 233

Suports de foc 197 0

Industria lítica 14 25

Indústria òssia 5 0

Ornaments 39 3

Elements metàl·lics 2 0

Destrals 7 0

Altres elements macrolític 13 6

Taula 1. Freqüència absoluta de materials arqueològics documentats als nivells 1/2 i3 del Forat de Conqueta

CRONOLOGIA ABSOLUTA

El programa de datacions radiocarbòniques del jaciment de Forat de Conqueta s’hafet sobre material orgànic humà, concretament sobre col·lagen extret de la dentina,exceptuant en un cas que comentarem més endavant en el qual s’ha fet la datació sobrematerial ossi humà. El col·lagen, a causa de la seva naturalesa química, és incapaç debescanviar carboni amb el medi exterior i això redueix molt la possibilitat de contami-nació de les mostres i augmenta les garanties que la data experimental sigui equivalenta la data física. Per altra banda, s’han escollit les dents i no els ossos perquè la majoriade restes humanes estaven cremades i les dents, per la seva duresa i estructura, ajudena mantenir la integritat del col·lagen i el protegeixen de la termoalteració. Les elevadestemperatures destrueixen l’estructura del col·lagen, però el càlcul de la ràtio carbo-ni/nitrògen monitoritza si la proteïna extreta s’ha desnaturalitzat a causa de les elevadestemperatures i no reflecteix, doncs, les condicions in vivo.

S’ha triat la peça dental més repetida en el conjunt de restes humanes per tal dedatar el nombre màxim d’individus diferents i poder establir amb més precisió laseqüència d’ús de la cova com a contenidor funerari. Per aquest mateix motiu, s’hanseleccionat tant peces dentals definitives com temporals, és a dir, tant d’individus adultscom de subadults. Del total de 13 mostres seleccionades per a l’anàlisi de carboni 14,tres van donar un rendiment de col·lagen tan baix que no s’han pogut analitzar.

Quant als quatre individus articulats parcialment conservats, nomes en un cas s’hapogut fer una datació, ja que no tenien dents conservades i els seus ossos presentavenun grau de cremació tan elevat que impedia l’extracció de col·lagen. Tot i així, es vapoder datar una única mostra de l’Articulat 2 que va permetre ubicar cronomètricamentl’inici de l’ús funerari de la cavitat.

Les datacions obtingudes (Taula 2) mostren un ús funerari molt perllongat que


abraçaria més de 2.000 anys. En termes de periodització cultural, l’ús funerari del Foratde Conqueta s’iniciaria en el Neolític final per finalitzar en un moment avançant delBronze recent. No obstant això, cal remarcar que, atenent-nos a la sèrie de datacionsdisponible, aquesta utilització apareix com a intermitent i d’intensitat diversa, amb eta-pes d’ús més freqüent seguides de fases sense constància de deposicions funeràries.

14CAge STD CalAge p(95%) CalAge p(95%) 14C Mostra Observacions[BP] [BP] [calBC/AD] [calBP(0=AD1950)]

Ua-34287 2960 ± 35 1310 - 1070 calBC 3260 - 3020 calBP AMS Dent Tooth, 11








Ua-34295 3340 ± 35 1740 - 1500 calBC 3690 - 3450 calBP AMS Dent Tooth, PM

Ua-34296 3285 ± 35 1650 - 1490 calBC 3600 - 3440 calBP AMS Dent Tooth, PM

Beta - 243284 4060 ± 35 2890 - 2570 calBC 4840 - 4520 calBP AMS Os Talus- Articulat 2

Taula 2. Sèrie cronomètrica del Forat de Conqueta

L’ÚS DE LA CAVITAT COM A ESPAI D’EMMAGATZEMATGE: L’ORGANITZACIÓ DE L’ES-PAI NEOLÍTIC

El material arqueològic del nivell 3

En el repertori material del nivell 3 només estan representats fragments ceràmics iun conjunt reduït de materials lítics. També es van documentar tres penjolls (dos ela-borats sobre petxina i un elaborat sobre marbre verd), que, interpretem, però, com a pro-bables percolacions procedents del nivell superior. No es va documentar cap resta òssia(Taula 1).

Els dos nuclis de sílex registrats van ser destinats a la configuració de suports lami-nars, en concret, deu laminetes senceres i tres fragmentades (Figura 3). Quant a les varia-bles tipomètriques, presenten en conjunt unes mides de longitud i amplada entre 3 cm i0,5 cm, amb espessors de menys de 0,5 cm. Les seccions que predominen són seccionstrapezoïdals amb arestes paral·leles, amb algunes laminetes de seccions triangulars, en elque fa referència a les seccions transversals. Les seccions sagitals es caracteritzen pel fetque presenten una morfologia plana i lleugerament corbada. S’han registrat també sisobjectes retocats tots els quals estan configurats sobre suport laminar. Hi ha dues lami-


netes fragmentades retocades amb unes longituds i amplades de menys de 2,5 cm i deseccions trapezoïdals i arestes paral·leles, amb plataformes de percussió planes i extrac-cions longitudinals proximals. Els altres quatre objectes retocats, tots de sílex, pertanyenal grup de micròlits geomètrics: dos segments de cercle, un trapezi rectangle i un burí.Altres materials lítics documentats són un fragment d’allisador de corniana i sis einespetites de diverses litologies i tipologies, majoritàriament fragmentades.

Del conjunt ceràmic, del qual no ha pogut recuperar-se cap perfil sencer, destaca elfet que dels 233 fragments recuperats, 133 fragments corresponen a un únic vas (FC-3-VG), del qual també es van documentar 14 fragments, molt alterats per l’acció tèrmica,al nivell 1/2 . Es tracta d’un vas globular de grans dimensions amb coll i fons convex,de pasta vermella i acabat exterior espatulat i amb una amplada màxima que podriaestablir-se entorn dels 50 cm. S’ha recuperat el fragment d’una nansa de cinta, corres-ponent a aquest mateix vas, que devia estar situada a la seva part superior (Figura 3).Aquest recipient ceràmic presenta una gran similitud amb un vas trobat fora de contexta l’àrea del Coll de Porta, a Vilanova de la Sal, a uns 5 km en línia recta del jacimentdel Forat de Conqueta (Alós, 1991). El vas del Coll de Porta presenta unes característi-ques morfològiques, mètriques i tecnològiques pràcticament idèntiques al documentatal nivell 3, així com unes nanses de cinta (dues en el cas del Coll de Porta) en una ubi-cació similar.


Figura 3. Materials arqueològics del nivell 3 del Forat de Conqueta. Conjunt cerà-mic: 1 – FC-3-VG; 2 – FC-3-VD1; 3 – FC-3-VD2; Material lític: 4 – Nucli i lamine-

tes de sílex

De la resta de fragments ceràmics del nivell 3 destaquen el coll d’una ampolla glo-bular (FC-3-VD1) de pasta fosca i brunyida i diàmetre de boca de 9 cm, amb vora refor-çada, i una altra vora d’un gran recipient subesfèric (FC-3-VD2), de pasta clara, acabatespatulat i diàmetre de boca de 30 cm, amb un cordó llis situat de forma paral·lela persota del llavi del qual surt un altre cordó llis vertical (Figura 3).

La tipologia d’aquest conjunt material, tant lític com ceràmic, permet ubicaraquest nivell de forma clara en una etapa avançada del neolític antic, com el quepodem trobar a les properes Cova Colomera (Oms, 2008) i Cova del Parco (Petit,1996), a les coves de Chaves i Olvena, a Osca (Baldellou, Ramón, 1995) o, ja a l’àreade la Garrotxa, a la Cova 120 (Agustí et alii, 1987) o al jaciment de Plansallosa (Boschet alii, 1998).

L’organització de l’espai neolític

Tant les característiques dels materials del nivell 3 com la seva ubicació al sectorfinal de la cavitat que conforma el jaciment del Forat de Conqueta, apunten cap a uncontext relacionat amb l’ús d’aquest espai per a un tipus d’emmagatzematge que hau-ria requerit unes condicions de conservació específiques.

L’emmagatzematge en coves és una pràctica habitual en societats agrícoles i rama-deres i està àmpliament documentat en època prehistòrica, tot i que el seu estudi s’as-socia principalment a l’emmagatzematge de gra (Bouby et alii, 2005). En el cas delnivell 3 del Forat de Conqueta no s’han documentat restes paleocarpològiques, però síelements relacionables amb aquesta funció de magatzem en cova com la presència decontenidors ceràmics de gran capacitat i l’absència d’indicadors d’activitats in situ. L’úsde cavitats com a espai d’emmagatzematge sembla haver constituït una pràctica comu-na a la zona que es perllonga fins a cronologies més tardanes, tal com s’evidencia a l’es-tudi recent dels materials de la propera Cova dels Geguins, situada també al termemunicipal de Santa Linya (Garcés et alii, 2005).

Aquesta funció de magatzem o amagatall, associada a tenalles de mida gran ambfortes similituds amb la documentada al Forat de Conqueta, s’ha establert també per atota una sèrie de jaciments corresponents a les fases finals del Neolític antic a ambdu-es bandes dels Pirineus orientals. Es tracta tant de dipòsits en cavitats de petites dimen-sions amb un o dos vasos de mida gran, com el de Réseau Mitjaville al Conflent o laCova de la Font Calde al Vallespir (Treinen-Claustre, 1984) com en cavitats mésàmplies, com la ja esmentada Cova 120, amb una sèrie extensa de grans contenidorsceràmics (alguns dels quals clarament relacionables amb el vas del Forat de Conqueta)i altres dispositius d’emmagatzematge.

Tot plegat, aquest conjunt de dades de jaciments neolítics pirinencs i prepirinencs,que semblen compartir una tradició de manufactura ceràmica comuna, estan mostrantuna concepció de l’espai complexa, en la qual l’ús de coves podria abraçar un ventalld’activitats complementàries als assentaments a l’aire lliure com, entre d’altres, l’em-magatzematge especialitzat de curt o mitjà termini o l’estabulació d’animals (Bosch etalii, 1998; Oms et alii, 2008).


L’ÚS FUNERARI DE LA CAVITAT: PRÀCTIQUES RITUALS AL III I II MIL·LENNIS

Les dades paleoantropològiques

Al nivell 1/2 del jaciment del Forat de Conqueta s’han analitzat un total de 5.726ossos, dels quals 4.060 estaven incomplets (73.2 %) i 1.486 complets (26.8 %). Laresta (180) són remuntatges que, en formar part d’una altra peça, no s’han comptabilit-zat a la base de dades. Aquest elevat percentatge de fragmentació ha constituït un seriósproblema a l’hora de fer l’estudi antropològic i ha compromès, especialment, l’estudimètric.

L’estudi paleoodontològic del jaciment del Forat de Conqueta també ha estat moltlimitat a causa de la tipologia funerària (enterrament col·lectiu en cova) i del ritual d’en-terrament (cremació parcial). La majoria de les dents s’han trobat aïllades, fora delsuport ossi, la qual cosa n’ha dificultat la identificació i l’estudi. De manera provisionalels resultats obtinguts en aquest estudi permeten afirmar que el nombre mínim d’indi-vidus representats per la mostra estudiada és de 41 i que d’aquests, fins a 6 individuspodrien pertànyer a un grup d’edat infantil o juvenil.

Per al diagnòstic del sexe s’han valorat caràcters aïllats i la majoria de les vegadesno ha estat possible emprar més d’un paràmetre. Per exemple, s’ha determinat el sexed’un fragment de crani per la morfologia de la glabel·la o l’ini; o el d’un fragment decoxal, per l’amplada de l’escotadura ciàtica major o per la morfologia del pubis. S’hade tenir en compte que en analitzar caràcters aïllats també baixa la precisió dels mèto-des d’estimació del sexe, per això s’han de prendre els resultats com a aproximats, jaque les característiques del material no han permès un estudi més precís. Bàsicaments’han utilitzat mètodes morfològics, però també mètrics en algun cas concret, i handonat com a resultat la presència tant d’individus femenins com de masculins, amb unatendència a una major freqüència d’indicadors relacionats amb aquests darrers.

Per a l’estudi de l’edat s’ha contemplat el grau de sinostosi, que fa referència algrau d’unió de les epífisis a les diàfisis dels ossos llargs i que inclou tres categories: epí-fisis lliures, epífisis fusionades, però presència de línia metafisària, i epífisis fusionades.Així s’han establert dues categories àmplies, adults i subadults, basades en el fet quel’individu hagi completat el creixement o no. En la majoria dels casos d’individus sub-adults, s’han valorat la presència de centres d’ossificació i la manca de fusió de les epí-fisis, encara que en casos concrets s’ha emprat la mètrica (Alduc-Le Bagousse, 1988).Els resultats preliminars per a les dues categories d’edat emprades (adults/subadults)mostren una relació de presència aproximada de 3:1.

Totes les restes humanes recollides van ser examinades per detectar possibles ras-tres deixats per malalties, però les troballes paleopatològiques han estat esporàdiques iaïllades i no es poden treure conclusions sobre l’individu que les patia ni sobre les fre-qüències en el grup. Dins d’aquestes patologies documentades destaca la presència d’unradi dret, parcialment conservat i pertanyent a un individu adult, probablement jove, enel qual s’observa una petita punta de sílex clavada en la tuberositat bicipital. És evidentque l’individu va patir una ferida per fletxa i va sobreviure. Sembla probable que, o béell mateix o bé algun membre del grup, va arrencar la fletxa, però la punta es va tren-car i un petit fragment va restar clavat en l’os.

Hi ha diferents indicadors del fet que els ossos humans es van cremar in situ, a dinsde la cova, com ara la recuperació de peces òssies i dentals de mida molt petita (fins i


tot fragments de corona que van explotar durant la combustió dels cranis), el manteni-ment d’algunes connexions anatòmiques estretes i els contextos sedimentaris dels qua-tre individus articulats, que mostren una intensa rubefacció. Alguns ossos humans pre-senten en la superfície la descamació típica de la cremació d’ossos en fresc, sense quees pugui diferenciar si es van cremar amb carn o quan aquesta ja es trobava en una pri-mera fase de descomposició immediatament posterior a la mort de l’individu.

Com ja s’ha fet referència només s’han recuperat quatre individus articulats par-cialment conservats—tres individus masculins adults o juvenils i un infantil—i algunsaltres ossos aïllats que mantenien parcialment la connexió anatòmica, distribuïts al llargde tota la seqüència estratigràfica. Tres dels quatre individus articulats estaven enterratsen una posició forçada de les extremitats inferiors, dos d’ells amb les cames flexiona-des cap endarrere i l’altre amb les cames flexionades sobre del pit. Per aquesta posiciódels ossos de les extremitats inferiors i les estretes relacions anatòmiques, tot semblaindicar que els enterraven lligats o embolcallats, forçant la postura per aconseguir unfarcell. Pel que fa als individus articulats parcialment conservats es pot dir que els vandipositar en posició de decúbit supí. L’individu infantil de l’entrada (Articulat I2) esta-va amb els genolls replegats per sobre del pit. Els cossos eren dipositats directamentsobre el terra de la cova o sobre algun tipus de teixit vegetal o animal que no ha perdu-rat. En cap cas s’ha documentat l’existència de fosses excavades en el sòl de la cova.

No s’ha documentat l’existència de fenòmens de selecció i acumulació de restesòssies (cranis, ossos llargs, etc.) en cap sector de l’ossera, com podrien haver estat enter-raments secundaris o desplaçaments antròpics de les restes, ni reduccions, ja siguin ambfinalitat ritual o per guanyar espai en l’interior de la sala per a noves inhumacions, espe-cialment tenint en compte la gran reutilització de l’espai durant un ampli període detemps. En aquest sentit, el fet que la majoria dels cossos fossin cremats va contribuir auna gran fragmentació del material, d’una banda dificultant la selecció de cranis o ossosllargs i, de l’altra, contribuint a disminuir l’espai que ocupava el cadàver mitjançant lacombustió, fent segurament innecessària la seva reducció posterior. Tampoc s’han tro-bat indicis de descarnament ni de desmembrament dels cadàvers.

Indicadors d’ús del foc: el procediment tècnic

Un nombre significatiu de materials lítics del nivell 1/2 del Forat de Conqueta pre-senten unes característiques singulars que van exigir un estudi específic. Es tracta denòduls o fragments de mides i matèria primera diferents que presenten alteracions perpercussió o copejament en la seva superfície, així com resquills producte d’una accióantròpica intencionada entre ells. Els estigmes que presenten aquests materials vanplantejar la possibilitat que es tractessin de suports actius i passius implicats en l’ob-tenció de foc. Indirectament, aquest procés generaria un conjunt de productes lítics ambestigmes clars de ser producte d’una activitat de percussió i no d’una talla intenciona-da. Aquesta activitat de percussió concorda amb un dels dos grans mètodes documen-tats en la prehistòria per a l’obtenció de foc, tenint present que l’altre seria la fricció(Collina-Girard, 1998).

Així s’han diferenciat entre aquells suports actius o passius el paper dels quals es potintercanviar en funció de la matèria primera implicada; a més, s’han pogut diferenciar elssuports lítics generats de manera involuntària per l’activitat de percussió duta a terme per


tal de generar l’energia necessària per obtenir combustió, així com els suports lítics gene-rats com a conseqüència dels processos tèrmics que s’originaren a l’interior de la cavitat.

El grup considerat com de percussors actius (SF-1) és el que pren la funció de mar-tell, és a dir, és el grup format per suports amb els quals es copeja. Aquest grup estàdominat per les roques ígnies subvolcàniques que es documenten i que hem identificatcom a dolerites, també conegudes com a ofites. Però igualment hem d’assenyalar quees documenten alguns d’aquests suports de sílex, amb estigmes d’ús similars als analit-zats en les dolerites (Figura 4).

El grup corresponent als percussors passius (SF-2) està constituït per aquellssuports de mesures inferiors als actius i que han estat els receptors dels cops o l’abrasióamb la finalitat de generar l’energia necessària per encendre foc. S’han anomenat pas-sius per analogia amb els percussors coneguts com a dorments o encluses (Brumm,2006), ja que corresponen a un suport que és copejat però que, a diferència d’aquells,actua de forma directa en l’activitat de generar energia o guspires per a l’obtenció defoc (Figura 4).

En el grup SF-3 s’inclouen els suports d’origen antròpic involuntari. Aquestssuports han estat el resultat ocasional i no intencionat causat per l’acció de percudir elsSF-1 (dolerites i sílex) contra els SF-2 (nòduls de sílex). En aquest procés es generen,involuntàriament, fragments amb resquills i positius molt similars als productes líticshabituals del procés de talla.


Figura 4. Suports de foc del nivell 1/2 del Forat de Conqueta. 1 – SF-1; 2 – SF-2

Els processos tèrmics que es van originar a l’interior de la cavitat van provocar quetots els materials arqueològics que conformen la unitat patissin fortes alteracions tèr-miques. S’han anomenat suports generats o alterats tèrmicament (SF-4) els efectiuslítics que no corresponen a cap dels grups descrits anteriorment i que es van alterar ogenerar a partir de processos tèrmics. Cal destacar el remuntatge de nou efectius entresi, que pertanyen a un nòdul de sílex i que presenten indicadors visibles de les altera-cions produïdes per l’acció del foc.

En total aquests suports de foc representen un 81,9 % dels efectius lítics del nivell2, dels quals un 6 % correspon al grup dels SF-1 (percussors actius), un 10,9 % corres-pon als SF-2 (percussors passius), un 47,2 % al grup SF-3 (suports d’origen antròpicinvoluntari) i un 35,7 % al grup SF-4 (suports generats o alterats tèrmicament).

La distribució espacial dels percussors actius (SF-1) i dels percussors passius (SF-2) a la cavitat mostra que ambdós grups de suports es troben relacionats i agrupats a lazona de l’entrada i del passadís de la cavitat, mentre que la recuperació dels elementsSF3 indica que la percussió dels suports es va fer a l’interior.

Els materials arqueològics: aixovars i ofrenes

Els materials artefactuals recuperats al nivell 1/2 són, com ja s’ha fet esment, forçaescassos amb relació al nombre mínim d’individus dipositats (Taula 1).

Concretament, el conjunt d’indústria lítica documentat es redueix a tres puntesde projectil, dues fulles foliàcies, un nucli, tres objectes retocats, una microlàminai quatre ascles, tots fets sobre sílex (Figura 5). Per la seva banda, el conjunt dematerials macrolítics està compost, quasi en la seva totalitat, per peces fragmenta-des. El grup d’eines polides de format gran i mitjà correspon, en la majoria delscasos, a eines de tipus destral o aixa tot i que cap d’aquestes es conserva sencera.Dins d’aquest grup, cal destacar una destral que presenta una clara presència de pig-ment d’ocre vermell a la part distal, a més d’estar a diferència de les altres, polidatotalment. Aquesta peça es va documentar en el sector del passadís adjacent al’Articulat I2. Les eines de format reduït d’aquest grup estan representades nomésper dos exemplars. Comparteixen la particularitat, a diferència del grup anterior,d’estar completament polides, a més de no presentar cap marca d’ús primari osecundari. Es tracta de destrals molt petites o destralons, una de dolerita, de colorverd fosc, i una de marbre blanc impur (FC-M2-3637) (Figura 5). La resta de mate-rials del registre macrolític del Forat de Conqueta es pot englobar sota la definiciód’eines sobre roca; s’han pogut distingir quatre grups funcionals: mans de morter,peces passives de molins, percussors i polidors.

Com ja hem dit, el conjunt ceràmic del nivell 1/2 és força reduït (283 fragments)i amb només 3 perfils sencers reconstruïts. Prenent com a referència aquells frag-ments que han proporcionat informació mètrica, la majoria del material correspon avasos de mida petita o mitjana, com el petit bol, de factura grollera i de 7,5 cm dediàmetre i 4,4 cm d’alçària, associat a l’individu articulat I2, o com les dues tassescarenades de pasta negra i superfície exterior brunyida (FC-VD7 i FC-VD8) i l’ollatroncocònica amb decoració d’ungulacions i mamellons a la vora (FC-VD9) moltsemblant, entre d’altres, als materials procedents del jaciment del Collet de Bricsd’Ardèvol, al Solsonès (Castany et alii, 1992) (Figura 5). Entre els fragments pels


quals no s’ha pogut reconstruir el perfil, cal destacar part d’una vora d’un vas cam-paniforme (FC-VD13), amb decoració en bandes alternes d’impressions en crema-llera i incisions de línies obliqües, que recorden els motius decoratius dels vasoscampaniformes del Solsonès (Serra i Vilaró, 1924) i uns fragments de la vora d’unvas de parets molt fines i brunyides (FC-VD10), amb decoració acanalada de grupsde línies paral·leles en zig-zag, pràcticament idèntic a un vas publicat per Maluquer(1945) procedent del dolmen de la Cabana del Moro de Bescaran a l’Alt Urgell(Figura 5).

El conjunt d’artefactes ossis està format per tres instruments apuntats i dos espatu-lats. Els tres instruments apuntats estan confeccionats sobre suports diversos: sobre tíbiade lagomorf, sobre diàfisi de mamífer mitjà no determinat (possiblement ovicaprí) isobre metàpode de mamífer de talla gran que conserva la politja articulatòria. Quant alsdos artefactes espatulats, el primer correspon a un fragment de diàfisi amb vora semi-circular. El segon (FC-G2-402) s’elabora sobre tíbia d’ovicaprí. La configuració de laseva vora activa es fa per percussió, separant el terç superior de la diàfisi i l’epífisi pro-ximal de l’os (Figura 5).


Figura 5. Materials arqueològics del nivell 1/2 del Forat de Conqueta. Conjunt cerà-mic: 1 – FC-3-VD9; 5 – FC-3-VD10; 6 – FC-3-VD13; 7 – FC-3-VD8; Material lític:2 – FC-M2-3637; 3 – FC-S2-6565; 4 – FC-S2-2330-VD; Indústria òssia: 8 – FC-G2-402; Ornaments: 9 – FC-K2-753. Tots els dibuixos a la mateixa escala, excepte 3 i 4

Cal destacar la presència de 42 artefactes que es poden incloure dins la categoriad’elements ornamentals. Es tracta d’un grup molt heterogeni que s’ha elaborat sobrediferents tipus de materials minerals, ossis i malacològics: dos canins de suid, 29 pet-xines marines (1 Columbella rustica i 28 Dentalium sp), una placa-penjoll sobre petxi-na marina (FC-K2-753), un penjoll quadrangular de resina fòssil i set penjolls de midapetita (tres denes sobre petxina marina, una sobre os, dues sobre marbre verd i una frag-mentada de resina fòssil) (Figura 5).

Els únics objectes metàl·lics documentats al jaciment del Forat de Conqueta sóndues anelles de 2 cm de diàmetre que es van localitzar al nivell 1/2, en posició secun-dària, als sectors finals del passadís. En tots dos casos, l’anàlisi metal·logràfica ha mos-trat que es tracta de bronzes binaris (Cu+Sn) amb elevades impureses de plom.

Dins d’aquest apartat d’ofrenes funeràries cal plantejar la possibilitat que part deles restes de macromamífers registrades al nivell 1/2 puguin relacionar-se amb pràcti-ques rituals concretes. El nombre de restes recuperades al nivell 1/2 del Forat deConqueta és de 285, de les quals 206 s’han determinat des del punt de vista anatòmic iespecífic. L’espectre d’espècies determinades està format essencialment per espèciesdomèstiques: Canis familiaris, Sus domesticus, Bos taurus i ovicaprins (almenys Ovisaries hi és representada). També s’han reconegut diverses espècies salvatges, malgratque a partir d’escasses restes com succeeix amb Vulpes vulpes, o a partir de restes selec-cionades com a suports per a l’elaboració d’instruments—com succeeix amb Sus scrop-ha, Cervus elaphus i Oryctolagus cunniculus.

L’anàlisi de la representació anatòmica i de l’edat de mort de les espècies domèsti-ques apunta diversos aspectes. En el cas dels ovicaprins i suids es dipositen individusinfantils amb edats inferiors als deu mesos, i un patró similar es reconeix almenys en unboví. Les connexions anatòmiques reconegudes permeten inferir que s’introdueixenprincipalment extremitats, malgrat que també s’han recuperat fragments que assenyalenel dipòsit d’un crani d’ovicaprí i un altre de porc.

Donades les característiques tafonòmiques del nivell 1/2, resulta problemàtic deter-minar la disposició primària de materials arqueològics (artefactuals i faunístics) que enspugui informar de forma inequívoca sobre conjunts o elements que haguessin formatpart d’ofrenes relacionades amb individus concrets o sobre seqüències de deposició dematerials relacionables amb el ritual funerari. Només en el cas de l’Articulat 2 podemestablir, amb seguretat, la seva disposició contemporània i associada amb un destraló decornubianita (S2-6150) que es va trobar agafat per la seva mà. Més dubtosa, malgrat queprobable, és l’associació temporal i espacial amb l’Articulat 3 d’una punta foliàcia desílex (S2-6209).

De la distribució per sectors del jaciment d’una selecció d’aquells materials arqueo-lògics que s’han considerat diagnòstics quant a la seva caracterització com a possiblesofrenes funeràries, es desprèn la possibilitat de formular, com a hipòtesi, la intenciona-litat ritual de la concentració i la disposició d’alguns d’aquests materials en els sectorsimmediatament adjacents on es va documentar l’Articulat I2 (un petit bol, 28 denes deDentalium, un botó de resina fòssil, un caní de suid perforat, un punxó d’os, un penjollsobre petxina i tres fitxes ceràmiques discoïdals), mentre que en la resta de sectors nos’aprecien concentracions o disposicions de materials que es puguin interpretar en elmateix sentit.


Ritual funerari i territori

El Forat de Conqueta és una cova d’enterrament col·lectiu, d’ús diacrònic, ambenterraments successius durant un dilatat període de temps, que es devia començar ausar a la darrera meitat del 3er mil·lenni per donar fi al seu ús funerari en un moment al’entorn del 1400-1300 cal BC. Si bé el final cronomètric del seu caràcter sepulcral elmarquen les datacions radiocarbòniques, des de la interpretació sociocultural de lesdades arqueològiques podem parlar d’un tancament ritual de la cavitat amb la inhuma-ció/cremació d’un infant (l’Articulat I2) que segella de forma definitiva l’accés al seuinterior.

Aquest fet suggereix un canvi radical en els rituals funeraris i, possiblement, en lesformes d’organització social dels pobladors d’aquesta zona prepirinenca, on, a finals del2n mil·lenni i, principalment, al llarg dels primers segles del 1r mil·lenni, es generalit-za l’aparició de poblats associats a necròpolis tumulàries d’incineració, com el properjaciment de la Colomina a Gerb (Ferrández et alii, 1991)

Per altra banda, el registre arqueològic del Forat de Conqueta ha fet possible plan-tejar amb força precisió quin seria el procediment mitjançant el qual es portava a termeaquest ritual funerari. Els cadàvers eren introduïts lligats i/o amb farcells a la sala de lacavitat, i portaven amb ells algunes de les seves pertinences o ornaments. Probablementes dipositaven a l’interior de la cova alguns elements com ofrenes—potser d’aliments—i fins i tot es pot proposar que es feien rituals que implicaven pintures amb ocre sobreels cossos dels morts o dels participants del ritual. Amb posterioritat s’encenia el foc al’entrada de la sala, en què servia com a combustible tant la fusta aportada com la matei-xa acumulació de material orgànic existent a la cavitat—ossos de microfauna. Lescaracterístiques específiques d’aquesta galeria d’un sistema càrstic amb dues oberturesa l’exterior haurien possibilitat la circulació d’aire fent que a l’interior de la sala s’arri-bés a temperatures molt elevades.

En canvi, la dinàmica d’utilització de Forat de Conqueta com a espai funerari plan-teja més interrogants, ja que l’ampli arc temporal que abraça contrasta amb el nombrerelativament baix d’individus documentats. La deposició, quasi coetània, dels primersindividus (Articulats 1, 2 i 3) i les tendències d’agrupació de les datacions radiocarbò-niques obtingudes, fan, de moment, més plausible plantejar com a hipòtesi un ús fune-rari puntual, al llarg d’una sèrie d’anys, i intermitent, és a dir, que hi havia llargs perío-des de temps en què no es devia produir cap deposició. És possible que en aquests perío-des en què no s’utilitzava el Forat de Conqueta, altres cavitats properes assumissinaquesta funció i s’alternessin com a lloc ritual.

En qualsevol cas, tant la llarga duració del Forat de Conqueta com a espai funera-ri, com la pervivència d’un mateix procediment ritual (la cremació a l’interior de lacavitat), indiquen l’alt grau d’arrelament d’unes mateixes poblacions a un territori espe-cífic i del seu conservadorisme cultural, malgrat els canvis i contactes regionals evi-denciats en el seu repertori artefactual i, probablement, en alguns dels aspectes que con-formaren la seva organització socioeconòmica per a la caracterització de la qual lesdades encara són molt escasses.


AGRAÏMENTS

L’excavació del jaciment del Forat de Conqueta forma part d’un projecte coordinatpel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya i el Centred’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria de la Universitat Autònoma deBarcelona. Els treballs de camp van ser dirigits per Jezabel Pizarro, Anna Daura i ElenaGarcia Guixé i han participat en el seu estudi Rui Albuquerque (estudi paleoodontolò-gic), Ethel Allué (estudi antracològic), Eduardo Chimenos-Küstner (estudi paleoodon-tològic), Elisabet Díaz Pila (restauració i dibuix), Romao Esteves (estudi paleoodonto-lògic), Elena García Guixé (estudi paleoantropològic), Paloma González Marcén (coor-dinació i estudi del material ceràmic), Jesús Jordá (estudi geològic), Mònica López Prat(restauració i tractament gràfic), Maria Lou (registre), Jorge Martínez Moreno (estudiarqueofaunístic, d’indústria òssia i d’ornaments), Cristina Masvidal (estudi del materialmacrolític), Rafael Mora (coordinació), Ignacio Montero (estudi arqueometal·lúrgic),Jezabel Pizarro (estudi del material lític) i Sofia Semper (estudi arqueofaunístic).Aquesta és una publicació del grup de recerca Cultura material i arqueologia del com-portament humà (2009SGR729)

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, B.; ALCALDE, G.; BUXÓ, R.; JUAN-MUNS, N.; OLLER, J.; ROS, M.T.; RUEDA,J.M.; TOLEDO, A. (1987) Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home enels darrers 6.000 anys. Girona: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona.

ALÓS, C. (1990) “Revisió dels materials arqueològics del Museu Comarcal de laNoguera: el vas neolític de Coll de Porta”. La Noguera Estudis 4: 5-8.

ALDUC-LE BAGOUSE, A. (1988) “Estimation de l’âge des non-adultes: maturation denta-ire et croissance osseusse. Données comparatives pour deux nécropoles médiévalesbas-normandes”. Actes des 3èmes Journées Anthropologiques. Notes etMonographies Techniques 24: 81-103. Paris: Éditions du CNRS.

BALDELLOU, V.; RAMON, N. (1995) “Estudios de los materiales cerámicos neolíticos delconjunto de Olvena”. Bolskan 12: 105-169.

BOSCH, A.; BUXÓ, R.; PALOMO, A.; BUCH, M.; MATEU, J.; TABERNERO, E.; CASADEVALL,J. (1998) El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels primersagricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa. Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa.

BOUBY, L.; FAGES, G.; TREFFORT, J.-M. (2005) “Food storage in two Late Bronze Agecaves of Southern France: palaeoethnobotanical and social implications”.Vegetation History and Archaeobotany 14: 313–328.

BRUMM, A. (2006) “Fire-making using a stone ‘strike-a-light’ in the Soa Basin ofFlores, Indonesia”. Indo-Pacific Prehistory Association Bulletin 26: 168-170.

CASTANY, J.; GUERRERO, L.; ALSINA, F. (1992) El Collet de Brics d’Ardèvol: un hàbitatdel calcolític a l’aire lliure (Pinós, Solsonès). Barcelona: Departament de Cultura.

COLLINA-GIRARD, J. (1998) Le feu avant les allumettes. Expérimentation et mythes tec-niques. Paris: Éditions de la Maison des Sciences de l’Homme.

FERRÁNDEZ, M.; LAFUENTE, A.; LÓPEZ, J.B.; PLENS, M. (1991) “La necròpolis tumulard’incineració de la Colomina 1 (Gerb, la Noguera)”. Revista d’Arqueologia dePonent 1: 83-150.


GARCÉS, I.; GONZÁLEZ, J.R.; RODRÍGUEZ DUQUE, J.I. (2005) “El jaciment de l’edat delferro de la cova de Geguins (les Avellanes i Santa Linya, la Noguera)”. Revistad’Arqueologia de Ponent 15: 201-233.

MALUQUER DE MOTES, J. (1945) La provincia de Lérida durante el eneolítico, bronce yprimera edad del hierro. Lérida: Instituto de Estudios Ilerdenses.

MORA, R.; MARTÍNEZ MORENO, J.; VEGA, S.; LOU, M. (2008) Sondejos geoarqueològicsal barranc de La Conqueta (Les Avellanes-Santa Linya, la Noguera). Memòria dela campanya 2007. Cerdanyola del Vallès: CEPAP-UAB.

OMS, F.X. (2008) Caracterització tècnica, tipològica i cronològica de les ceràmiques delNeolític antic de la Cova Colomera (Prepirineu de Lleida). Archivo de PrehistoriaLevantina XXVII: 51-80.

OMS, F.X.; BARGALLÓ, A.; CHALER, M.; FONTANALS, M.; GARCÍA, M.S.; LÓPEZ, J.M.;MORALES, J.I.; NIEVAS, T.; RODRÍGUEZ, A.; SERRA, J.; SOLÉ, A.; VERGÈS, J.M.(2008). “La Cova Colomera (Sant Esteve de la Sarga, Pallars Jussà), una cueva redilen el prepirineo de Lérida. Primeros resultados y perspectivas de futuro”. A:HERNÁNDEZ, M.S.; SOLER, J.A.; LÓPEZ PADILLA, J.A. (ed.) IV Congreso delNeolítico de la Península Ibérica (Alicante, 2006): 230-237. Alicante: MARQ.

PETIT, M.A. (ed) (1996). El procés de neolitització a la vall del Segre. La cova del Parco(Alòs de Balaguer, la Noguera). Estudi de les ocupacions humanes del V al IImil·lenni aC. Barcelona: SERP/Universitat de Barcelona.

PIZARRO, J.; GARCIA GUIXÉ, E.; LOU, M.; VEGA, S. (2005) Memòria de l’excavació delForat de Conqueta (les Avellanes - Santa Linya, la Noguera) 1-15 juliol, 2005.Cerdanyola del Vallès: CEPAP-UAB.

SERRA I VILARÓ, J. (1924) El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcralseneolítiques. Solsona: Museum Archaeologicum Dioecesanum.

TREINEN-CLAUSTRE, F. (1984) “Nouveaux éléments pour le Neolitique ancien duRousillon”. L’Anthropologie 88: 449-455.


Resultats de les darreres intervencionsarqueològiques a la Neàpolis de la ciutatgrega d’Empòrion(Empúries, l’Escala, Alt Empordà)XAVIER AQUILUÉ, PERE CASTANYER, MARTA SANTOS,JOAQUIM TREMOLEDA(MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA-EMPÚRIES)

INTRODUCCIÓ

Al llarg dels darrers anys, les excavacions arqueològiques a la Neàpolisd’Empòrion s’han centrat en dos sectors diferents. El primer sector correspon a l’edifi-ci de l’estoa, que tancava per la banda nord l’àgora hel·lenística de la ciutat grega, edi-fici que ja havia estat objecte d’excavacions arqueològiques en extensió per part deJosep Puig i Cadafalch i Emili Gandia, durant els anys inicials de la recuperaciód’Empúries, i de diversos sondejos per part de Martín Almagro, després de la GuerraCivil espanyola. Les excavacions en aquest sector de l’estoa es varen iniciar l’any 2005,dins el programa de recerca núm. 2 establert pel Pla director del Museu d’Arqueologiade Catalunya-Empúries. Un projecte pel primer centenari de la recuperaciód’Empúries (1998-2008), i continuen encara en l’actualitat (Aquilué et alii, 2006a, 249-252; Aquilué et alii, 2008, 185-191). El segon sector és l’extrem nord-occidental de laNeàpolis, un sector totalment desconegut fins ara, que es trobava sota la terrassa de l’ac-tual Museu i que va ser excavat i recuperat arran dels treballs de construcció de l’edifi-ci dels nous magatzems arqueològics d’Empúries els anys 2007 i 2008 (Aquilué et alii,2006a, 192-194).

Abans de comentar els resultats assolits en aquests projectes d’excavació, volemcomentar breument que l’any 2008 ha estat un any molt significatiu per a Empúries.L’any 2008 ha estat l’any de la commemoració del centenari de la recuperació insti-tucional d’Empúries, iniciada el 23 de març del 1908 per la Junta de Museus deBarcelona, sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba i la direcció de Josep Puig iCadafalch. Amb motiu d’aquesta efemèride el Departament de Cultura i Mitjans deComunicació de la Generalitat de Catalunya, al qual està adscrit el Museu

d’Arqueologia de Catalunya, va programar tot un seguit d’actuacions culturals i unprograma d’inversions importants per dotar Empúries dels equipaments necessarisper al segle XXI, actuacions que finalitzaran aquest any 2010. El fet més simbòlic,amb el qual es van iniciar els actes commemoratius, va ser el retorn a Empúries, eldia 15 de març de 2008, de l’estàtua original del déu grec de la Medicina, Asclepi,trobada l’any 1909 a la zona dels santuaris de la Neàpolis emporitana i que, fins ara,es trobava exposada a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya.El retorn de l’estàtua del déu Asclepi a Empúries, després d’un acurat procés de res-tauració i recerca arqueològica fet pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i elMuseu d’Arqueologia de Catalunya, va significar l’adequació museogràfica d’unasala de l’exposició permanent del Museu (reforma finançada per la Diputació deBarcelona) que en facilita la contemplació i la contextualització històrica. L’any2009 es va finalitzar la construcció de l’edifici dels nous magatzems arqueològics,segons el projecte redactat pel despatx de Brufau, Obiol, Moya i Associats, amb lafinalitat d’ordenar en un únic edifici tots els materials arqueològics d’Empúries; depoder continuar amb les excavacions arqueològiques i alliberar els antics espais demagatzem per multiplicar, en un futur, l’exposició permanent del museu; de crearuna sala d’exposicions temporals, i d’ubicar els tallers didàctics. I aquest any 2010s’inicia la construcció del nou centre de visitants d’Empúries a l’entrada del conjuntarqueològic, segons un projecte redactat pel despatx d’arquitectura de Fuses iViader, que facilitarà la comprensió del jaciment i també que els més de 200.000visitants anuals que vénen a Empúries tinguin uns serveis de major qualitat en laseva estada al jaciment (botiga, lavabos, bar-cafeteria, informació multimèdia...).Respecte als treballs de museïtzació del conjunt arqueològic, cal ressaltar que, grà-cies a l’aportació del Ministeri de Foment, a través de l’1 per cent cultural, s’ha obertal públic el fòrum de la ciutat romana un cop executat el “Projecte de restauració,consolidació i adequació museogràfica del fòrum romà d’Empúries”, redactat perl’equip tècnic del MAC-Empúries (X. Aquilué, P. Castanyer, J. Monturiol, M. Santosi J. Tremoleda) amb el despatx d’arquitectura de Lola Domènech, el qual facilita lacomprensió del centre polític, econòmic i religiós de la ciutat romana d’Empúries,després de gairebé 40 anys d’excavacions arqueològiques (Aquilué et alii, 2005, 89-95). I també, gràcies al finançament de la Diputació de Girona, s’ha donat un impulsimportant a l’excavació arqueològica dels carrers que delimiten l’anomenada insula30 de la ciutat romana d’Empúries, excavació que facilitarà la connexió de tots elssectors excavats fins ara a la ciutat romana en un mateix itinerari de visita i, sobre-tot, recuperar la cota de circulació d’època antiga, fet que ajudarà a la comprensióde la seva estructura urbana (Aquilué et alii, 2006b: 203-214; Aquilué et alii, 2008:194-201).

Tanmateix, l’any del centenari ha estat també un any ple d’activitats culturals i cien-tífiques que han possibilitat fer diversos congressos, exposicions, espectacles de músi-ca, dansa i teatre i publicacions que han permès valorar la història de la recuperaciód’Empúries, el seu estat actual i la seva projecció futura (Autors diversos, 2008: 11-149;Aquilué, 2008a: 58-62; Aquilué, Monturiol, 2008).

122 X. AQUILUÉ, P. CASTANYER, M. SANTOS I J. TREMOLEDA

LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL SECTOR NORD-OEST DE LA NEÀPOLIS

Les obres de construcció d’un nou magatzem per a objectes arqueològics al Museud’Arqueologia de Catalunya-Empúries motivaren un seguit d’intervencions arqueològi-ques que, entre els anys 2007 i 2008, deixaren al descobert diverses edificacions situa-des a l’antic límit nord-oest de la ciutat grega (Fig. 1).

El projecte inicial dels nous magatzems, redactat i aprovat l’any 2006, comportavala construcció d’aquest nou equipament a l’espai ocupat per la gran terrassa artificialque hi havia a la part nord del museu actual o, dit d’una altra manera, de l’antiga esglé-sia de Santa Maria de Gràcia, edificada l’any 1606 damunt de les restes de la Neàpolisi avui reconvertida en equipament museístic.

L’escassa probabilitat de trobar restes més antigues en aquesta zona es fonamenta-va, d’una banda, en el fet que les obres fetes pels mateixos monjos servites havien cau-sat ja la destrucció parcial dels nivells precedents i, de l’altra, en el fet que les obres decondicionament d’aquest sector efectuades els anys 60-70 del segle passat comportarenla creació d’una gran terrassa artificial que amagava al seu subsòl diverses cisternes queproveïen d’aigua les instal·lacions d’Empúries.

Tanmateix, la recerca preliminar als diaris d’excavació d’Emili Gandia i de M.Almagro o a l’arxiu de documentació fotogràfica no permetien tampoc determinar amb

RESULTATS DE LES DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA NEÀPOLIS 123

Figura 1. Foto aèria del sector nord de la Neàpolis. El requadre assenyala la inter-venció feta els anys 2007-2008

claredat l’existència de restes arqueològiques significatives en aquesta àrea (diarisd’excavació de 1912 i 1921; diaris d’excavació de 1955-57). Fins aquell moment,doncs, les úniques traces susceptibles d’aparèixer eren els fonaments de la muralla quetancava per la banda oest la Neàpolis i a la qual podien pertànyer, hipotèticament, unsgrans blocs de pedra visibles a la part inferior del mur que aguantava el talús d’èpocamoderna. Els resultats negatius de les recerques fetes pels excavadors d’inicis del segleXX amb relació al traçat d’aquesta muralla i, també, de les prospeccions geofísiquesfetes al peu del talús i a l’àrea de l’antic port no feien preveure, però, resultats gairepositius amb relació a aquesta problemàtica (Blech, Hoffmann, Marzoli, 1991: 75-85;Nieto et alii, 2005: 71-100; Blech, Marzoli, 2005: 45-58; Marzoli, 2005; Rambaud,2005: 59-70).

El projecte inicial dels nous magatzems afectava, doncs, el gran rectangle ocupatper tota la terrassa situada al nord del museu i, a la pràctica, feia necessari, en primerlloc, desmuntar totes les obres precedents i, tot seguit, construir una nova nau amb dosnivells que, una vegada finalitzades les obres, conformarien una nova terrassa d’aspec-te i acabat idèntics a l’anterior (Aquilué, 2008b: 59-61).

Les obres de rebaix dels nivells superiors de la terrassa i, més endavant, l’enderrocde les dues grans cisternes, la primera feta pels servites i la segona construïda els anys1955-57, van posar al descobert un imponent llenç de la muralla oest de la Neàpolis, enun estat de conservació excel·lent que, a més, enllaçava amb una gran torre de plantaquadrada de 8 metres de costat. La magnitud de les restes localitzades obligà, lògica-ment, a modificar el projecte inicial i a desplaçar els nous magatzems més a l’oest, fora,doncs, del perímetre que marcava el nou tram de muralla.

Paral·lelament, es plantejà la necessitat de fer una excavació arqueològica en exten-sió en tot aquest sector nord-occidental de la Neàpolis, que començà el 5 de novembrede 2007 i que finalitzà al mes d’abril de 2008 (Fig. 1) (Aquilué et alii, 2008: 192-194).L’objectiu d’aquesta actuació era descobrir, en una primera fase, tot l’espai que queda-va entre la muralla i la rampa actual d’accés a la zona de l’antic port i, més endavant,de desmuntar també aquesta obra moderna per tal d’integrar aquest nou sector dins elconjunt arqueològic de la Neàpolis. Resumim ara la complexa seqüència estratigràficai estructural localitzada en aquesta àrea, que abasta un període comprès entre el segle VIaC i fins a l’abandonament del convent servita, l’any 1838, com a conseqüència de lallei de desamortització.

L’excavació del solar que s’estenia immediatament al nord de la terrassa del museuocupava una superfície d’uns 600 metres quadrats i s’individualitzà, seguint la nomen-clatura topogràfica interna d’Empúries, com a sector 22. A priori, l’objectiu de la inter-venció era intentar posar al descobert les possibles restes conservades, especialment dela trama urbana d’aquest sector de la ciutat grega, així com també les transformacionsposteriors.

Les restes del convent servita de Santa Maria de Gràcia (segles XVI-XIX)

De bon començament, el seguiment arqueològic de les obres d’enderroc de la ter-rassa moderna va permetre descobrir diverses estructures relacionades amb la construc-ció del mateix convent servita a inicis del segle XVII, visibles encara en els primers anysd’excavacions d’Empúries (diari d’excavacions de 1912). Destacarem el conjunt d’es-


tances disposades de forma correlativa al costat de la nau de l’església, avui museu,delimitades per murs de pedres unides amb morter i pavimentades, sovint, amb rajolesde terrissa. Les fotografies aèries del conjunt d’Empúries, fetes l’any 1929, permetenobservar encara dempeus bona part dels alçats dels murs localitzats a l’excavació, aixícom també la llarga paret de contenció del terraplè damunt del qual s’emplaçava el con-vent i les edificacions annexes (Fig. 2).

La gran cisterna fou especialment interessant, feta d’obra i coberta amb volta demaons, de cinc metres de longitud i de sis metres de fondària que s’havia mantingut enús fins avui i que, en origen, constituïa la reserva d’aigua necessària per al funciona-ment del convent. Ara sabem que els seus constructors recolzaren aquesta estructura enl’angle que conformaven, molts segles abans, el parament de la muralla i de la torre quelimitava el sector nord-oest de la ciutat grega.

El cementiri tardoantic de la Neàpolis

L’excavació dels estrats d’anivellació previs a la construcció de les estances asso-ciades al convent va permetre localitzar diverses tombes d’inhumació que, estratigrà-ficament i cronològicament, podem associar al cementiri d’època tardoantiga queocupà gran part dels solars de la Neàpolis a partir del segle IV dC i fins als segles VII-


Figura 2. Vista aèria de la ciutat grega presa l’any 1929. A la dreta es poden veureles restes de l’antic convent de Santa Maria de Gràcia, avui convertides en dependèn-

cies del Museu (Institut Cartogràfic de Catalunya)

VIII dC (Nolla, Sagrera, 1996). L’estat de conservació d’aquestes restes era molt irre-gular i, en alguns casos, es trobaven clarament afectades per les obres relacionadesamb les diverses reformes i ampliacions de les instal·lacions del museu. Les descober-tes recents complementen els treballs fets els anys 1914, 1916 i 1919 a l’entorn de l’an-tic monestir i dins del claustre, que permeteren documentar fins a un total de catorzetombes d’aquest cementiri tardà (Diari d’excavacions de 1916: 197; Diari d’excava-cions de 1919: 97-100).

Mereix especial atenció l’excavació de l’espai que hi havia al peu de les escalesd’accés al museu i dels lavabos on, una vegada aixecats els paviments de rajols de lesestances del convent servita es descobrí una cambra funerària, ben delimitada per sen-gles murs d’obra i segellada amb un paviment d’opus signinum que, alhora, cobria tresenterraments, dos d’ells en sarcòfags monolítics de pedra i amb tapadora a dos vessantsi acroteris ornamentals (Fig. 3). Una seqüència similar es documentà, malgrat les remo-cions modernes, al costat de la rampa actual de baixada a l’àrea de l’antic port. Enaquest espai, a tocar de l’anterior, es localitzà una segona possible cambra funeràriaamb dos pisos d’inhumacions separades també per un sòl d’opus signinum. Totes lestombes documentades seguien unes pautes similars, amb el cap a ponent i els peus a lle-vant i amb inexistència manifesta d’ofrenes. Pel que fa a la tipologia dels enterramentses tractava, majoritàriament, de fosses simples, amb estructura de teules, pedres o llo-ses i de sarcòfags.

La distribució de totes les tombes del cementiri de la Neàpolis (Nolla, Sagrera,


Figura 3. Enterraments del cementiri d’època tardoantiga que ocupà gran part delssolars de la Neàpolis a partir del segle IV dC i fins als segles VII-VIII dC

1996: 281-284, fig. 146) revela, d’una banda, l’existència d’un espai privilegiat situatentorn de la basílica funerària i, de l’altra, també d’algunes agrupacions que, com perexemple les aparegudes a l’excavació del sector nord-occidental, podrien correspondrea areae familiars, qui sap si agrupades igualment al voltant d’altres petites edificacionsde culte.

L’Empòrion d’època republicana (segle II aC)

Les restes de la fase tardoantiga se superposaven, en alguns punts, directamentdamunt del nou tram de muralla descobert en aquest sector. El procés d’espoliació del’alçat d’aquesta estructura devia començar, doncs, poc temps després de l’abandona-ment de l’activitat urbana a la Neàpolis i paral·lelament a la construcció de la cellamemoriae i a la configuració del cementiri adjacent.

Tanmateix, els treballs de supressió de la cisterna del convent servita adossada a lacara oest de la muralla van servir per deixar totalment a la vista l’alçat exterior d’a-questa estructura, en un excel·lent estat de conservació. L’obra, d’una amplada de propde dos metres, estava feta amb un doble parament de blocs irregulars de pedres calcà-ries unides en sec i amb la cara exterior regularitzada (Fig. 4). Malgrat que no era pos-sible associar aquest tram de muralla amb la sedimentació arqueològica, desaparegudaper les obres servites i per la construcció de la segona cisterna als anys seixanta, les


Figura 4. Detall de l’alçat de la muralla que delimitava l’angle nord-occidental de laNeàpolis al segle II aC

diferències en l’acabat d’aquest parament, amb una part inferior feta amb pedres méspetites, permetia refer la cota de circulació original del monument. L’existència d’undesguàs a la primera filada per evacuar les aigües a l’exterior del recinte ho confirma.

L’eliminació de la cisterna servita i, més endavant, també l’excavació arqueològicad’una bona part del camp situat als peus de la terrassa moderna, van permetre compro-var que aquest tram de muralla acabava en una gran torre d’angle, de 8 x 10 metres,més afectada per les obres recents a la meitat nord. A l’espera de l’estudi definitiu, elsmaterials recuperats a l’interior de les trinxeres constructives d’aquest monument, ques’assentava directament sobre la roca natural, van permetre situar la seva construccióvers mitjan segle II aC, és a dir, contemporàniament a l’edificació de la muralla meri-dional (Sanmartí, Nolla, 1986: 81-110), a la reforma del sector dels temples (Sanmartí,Castanyer, Tremoleda, 1990: 117-144) i de la part central de la ciutat, amb la configu-ració del conjunt àgora-estoa (Aquilué et alii, 2008: 185-191). En el panorama de res-tes defensives de la Neàpolis emporitana, el paral·lel més proper el tenim en les matei-xes torres que flanquegen l’entrada del llenç meridional o en el bastió que completavala muralla del segle IV aC, localitzat l’any 1992 sota el passeig de les dunes que limitaper llevant la ciutat (Sanmartí et alii, 1996: 243-250).

La posterior excavació del camp situat al peu de la terrassa moderna del museu vapermetre completar la continuació de la muralla i definir els límits de la ciutat antiga enaquest punt. Aquí, el simple rebaix mecànic del nivell superficial, format per sorres d’a-portació eòlica, va permetre anar deixant al descobert una alineació de grans blocs depedra calcària que, a partir del bastió d’angle, confirmaven la continuïtat de la murallavers l’est. D’aquest tram, d’uns 19 metres de longitud, es conservaven només les fila-des inferiors que s’assentaven directament damunt de la roca natural. El parament de lacara nord és format per grans blocs, mentre que el reble i la cara sud estan constituïtsper pedres de mides inferiors.

La troballa de la torre d’angle i d’aquest mur de tancament nord, que definien total-ment l’antic perímetre de la ciutat en aquest sector, aportava noves dades amb relació aalguns dels grans interrogants de la recerca arqueològica emporitana. En efecte, ni elsesforços fets pels primers excavadors ni, anys més tard, els successius treballs de pros-peccions electromagnètiques no havien permès confirmar, més enllà de les simpleshipòtesis de treball, la possible existència de cap mur de tancament en aquesta zona(Nieto et alii, 2005: fig. 13, perfil 11).

L’excavació de les terres que cobrien la muralla posà de manifest la diferenciacióestratigràfica entre la part que podem anomenar intramurs i la zona “exterior” o situa-da més al nord. Aquí, el rebaix d’un gran estrat de sorres, d’una potència de prop de4 metres, començà a deixar a la vista un gran nombre de blocs de pedra calcària pro-vinents, amb tota seguretat, de l’enderroc o espoliació del mur esmentat. El nivellinferior sobre el qual descansaven aquests blocs coincidia amb l’aparició d’un estratcompost bàsicament per còdols i sorres que, per nosaltres, marcava la cota de la plat-ja que s’estenia en aquest sector durant l’època antiga, que devia ser més baix que elde la muralla. Malgrat que fins al moment no podem saber encara on se situava ellímit del mar, suposen que aquest es trobava més al nord i que al peu de la ciutat hihavia una petita platja.

Cronològicament, aquestes restes de la muralla es poden posar en relació amb untram de carrer, orientat de nord a sud, conservat també just a tocar de les escales queavui porten al museu, i que antigament comunicava la ciutat amb la zona del port.


Estava format per replans enllosats que alternaven amb altres esglaonats, fets amb blocsde pedra sorrenca, delimitats a l’oest per un mur, al peu del qual es conservava unacanalització feta amb àmfores, descoberta ja anys abans (diari d’excavació de 1955).

Les evidències arqueològiques descobertes en aquest sector són de gran interès percontrastar les hipòtesis relatives a l’antic port natural d’Empúries. Les dades obtingu-des en l’excavació confirmen les hipòtesis que, a través dels diversos perfils geofísics itambé dels sondejos de perforació mecànica (Nieto et alii, 2005: 82-89, fig. 13-14 i 15,4; Blech, Marzoli, 2005: fig. 4 i 7) indicaven ja l’existència d’aquesta paleoplatja quedevia permetre acostar els vaixells just a tocar del límit nord-oest de l’antiga ciutat.

L’Empòrion dels segles VI-V aC

L’excavació de la zona intramurs posà de manifest que la sedimentació arqueològi-ca més antiga havia patit moltes alteracions, com a conseqüència, sobretot, dels treballsd’edificació del convent servita el segle XVII i de la seva posterior adequació com a equi-pament museístic al llarg del segle XX. Aquestes obres comportaren la desaparició debona part de la seqüència estratigràfica i expliquen el salt cronològic existent entre l’o-cupació del segle II aC i la següent etapa enregistrada, datada ja al segle V aC.

Així, a la faixa central del quadre de treball, es localitzaren diversos estrats i estruc-tures corresponents a l’època grega. Cridava l’atenció el fet que la muralla ciclòpia delsegle II aC recolzava, al llarg de tot el seu perímetre oest i nord, en un altre mur, d’as-pecte i amplada diferents. Es tractava d’una paret d’uns 80 centímetres de gruix i fetaigualment amb blocs de pedra calcària de dimensions mitjanes units en sec i amb la caraexterior perfectament carejada. Més sorprenent fou encara constatar l’existència d’untercer parament interior, conservat a la mateixa cota que els altres i bastit amb pedresde dimensions més petites que els dos anteriors, però amb un acabat força ben acurat.L’existència d’aquests tres murs successius suggereix que el límit d’aquest barri de laNeàpolis es va anar reformant i modificant en el transcurs del temps.

L’excavació de la faixa central d’aquest sector 22, on la sedimentació arqueològicaconservada era superior als tres metres, va permetre determinar diverses etapes en l’o-cupació d’aquest barri. Els nivells superiors conservats, que cronològicament podemsituar vers les acaballes del segle V aC s’associen a unes restes d’unes construccionsmolt afectades per les obres modernes. Es tractava de parets o sòcols de pedres unidesamb fang, de diversos nivells de paviment d’argila, llars de foc i altres estructures d’em-magatzematge. Malgrat que la fragmentació de les restes en dificultava la interpretaciói feia pràcticament impossible poder refer la planta i l’organització dels diferents espais,era possible identificar la traça d’un possible carrer a la banda est, disposat, igualmentque el tram de vial amb escales del segle II aC, en sentit nord-sud.

D’aquesta fase d’ocupació, que abasta d’ençà dels inicis del segle V aC fins a lesacaballes d’aquesta mateixa centúria, en volem destacar la trobada de nombrosos objec-tes de tipus ritual i de nombroses ofrenes votives (Fig. 5), així com també la presènciad’una llar que es manté en ús durant tota aquesta etapa i d’un espai obert amb un petitporxo que podrien relacionar-se, hipotèticament, amb un recinte de culte situat just alcostat de la platja del port.

Dessota aquestes estructures hom documentà diversos estrats d’anivellació quecobrien les restes d’unes edificacions més antigues. Malgrat que la seva excavació no ha



Figura 5. La trobada de nombrosos objectes rituals i d’ofrenes votives podria indicar,hipotèticament, l’existència d’un lloc de culte en aquest sector relacionat directament

amb l’antic port d’Empòrion

finalitzat encara, podem confirmar l’existència d’una primera fase del carrer o zona de pasque podria remuntar-se al segle VI aC i que devia comunicar aquest barri nord-occidentalde la Neàpolis amb la zona del port. En relació amb aquest vial hi havia també altres edi-ficacions, la funció i la planta de les quals és, ara per ara, de difícil interpretació.

Les evidències descobertes en l’excavació d’aquest sector, estretament lligat al’antic port natural, semblen confirmar que la primera configuració urbana de laNeàpolis ha de situar-se, cronològicament, vers finals del segle VI aC i els inicis delsegle V aC, és a dir, poc temps després de l’ocupació grega de la paleàpolis (palaiápolis) (Castanyer, Santos, Tremoleda, 1999, 217-330). Els contextos recuperats hande permetre contrastar, d’una manera més àmplia i segura, les dades més parcialsobtingudes en els diferents sondejos estratigràfics fets d’ençà dels inicis de les exca-vacions emporitanes (Ruiz de Arbulo, 1994, 59-72). La descoberta de les estructuresque definien l’angle nord-oest de l’hàbitat des de l’època tardoarcaica i fins a l’anti-guitat tardana, de la paleoplatja situada al sud del port d’Empòrion i d’un possiblesantuari relacionat amb l’activitat marinera, són una novetat en el panorama de larecerca emporitana i justifiquen plenament la necessitat de fer ben aviat un estudimonogràfic més exhaustiu.

EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE L’ESTOA

El projecte actual d’intervencions arqueològiques a l’estoa de la Neàpolis s’estàdesenvolupant des de l’any 2005 i el treball de camp s’ha dut a terme exclusivament enel marc dels Cursos d’Arqueologia d’Empúries que es fan cada any durant el mes dejuliol, amb un equip format per una selecció d’estudiants universitaris.

Objectius de la intervenció

L’objectiu fonamental de l’excavació és el de posar en valor el sector públic centralde la ciutat grega, ocupat pels espais de l’àgora i l’estoa hel·lenístiques (Fig. 6). Aquestdarrer edifici, del qual únicament es conserven els fonaments, és una construcció deforma rectangular en planta, que mesura 52 metres de llarg per 14 d’amplada. Es dis-posava en sentit est-oest i tancava i monumentalitzava la banda nord de l’àgora, a lavegada que protegia de la tramuntana les activitats que es feien en aquest espai.

Dins aquest marc genèric, els objectius específics es concreten, en primer lloc, enl’obtenció de les dades estratigràfiques i cronològiques que permetin una datació preci-sa del moment en què es bastí el gran edifici monumental.

En segon terme, l’actual projecte d’excavacions es proposa completar la seqüènciaestratigràfica d’aquest sector de la Neàpolis fins als nivells fundacionals, per recollirdades sobre l’urbanisme i la cronologia de les diverses fases d’hàbitat que s’havien des-envolupat en aquest punt anteriorment a la construcció de l’edifici de l’estoa.

Finalment, aquest projecte hauria de permetre fer una proposta d’adequació muse-ística per fer visible i facilitar la comprensió del conjunt monumental del qual formapart aquest edifici dins el circuit itinerari que es mostra als visitants d’Empúries, teninten compte la seva importància i l’espai central que ocupava en l’estructura urbana de laciutat grega definida per les grans reformes fetes durant el segle II aC.


Sectorització de la zona i treballs arqueològics previstos

El projecte d’intervencions al sector de l’estoa contempla cinc grans zones(Aquilué et alii, 2006a: 249-252; Aquilué et alii, 2008: 185-191) (Fig. 7), per a cadauna de les quals es preveuen els treballs d’excavació que a continuació es detallen:

Zona A. Correspon al sector occidental de l’edifici hel·lenístic, entre el mur defaçana oest i la primera de les cisternes. En aquesta zona, les excavacions prèvies,sobretot les de l’any 1916 d’Emili Gandia, havien deixat ja al descobert, juntament ambles restes constructives corresponents a l’estoa, altres estructures diverses que pertany-en a etapes diferents de l’ocupació anterior del sector, en alguns casos sense conservarcap resta de l’estratigrafia originàriament associada.

Zona B. Correspon a la part de l’estoa situada entre les dues grans cisternes avuivisibles, que formaven part de l’edificació hel·lenística. En aquest sector, els farcitsrelacionats amb la seva construcció varen ser també rebaixats parcialment per EmiliGandia l’any 1916, deixant al descobert les restes dels fonaments del porticat i delsàmbits de l’estoa, que en aquest espai es trobaren especialment arrasats i espoliats. Defet, la majoria d’aquestes estructures varen ser restaurades i remuntades amb posterio-ritat a aquelles excavacions prèvies. En començar les noves intervencions en aquest sec-


Figura 6. Fotografia aèria del sector central de la Neàpolis d’Empúries, on es trobenl’àgora i l’estoa


Figura 7. Planta general de l’edifici de l’estoa on s’assenyalen les zones i els quadreson s’han fet les intervencions arqueològiques des de l’any 2005

tor, hi eren visibles també diverses restes de construccions corresponents a l’ocupacióprecedent a l’estoa, entre aquestes els sòcols que delimitaven un carreró de la ciutatgrega orientat de nord a sud i també part del parament d’una cisterna segurament situa-da sota el pati d’una edificació domèstica.

Zona C. Correspon a la part de l’estoa situada entre la cisterna oriental i la zonaocupada per les cambres funeràries d’època tardoromana. Aquesta zona es trobavamenys rebaixada que la resta, ja que a penes havia resultat afectada pels sondejosd’Emili Gandia, a excepció de l’angle sud-est. Per tant, es conservava amb major ampli-tud l’estratificació de nivells relacionada amb la construcció del gran edifici hel·lenístic,tal com ja es va poder documentar a l’excavació efectuada el 1990 en una estreta fran-ja transversal que cobria part d’un dels àmbits de l’estoa i els dos ambulacres del porti-cat.

La intervenció arqueològica prevista en el projecte engegat l’any 2005 concentra eltreball de camp especialment en les tres zones definides anteriorment i consisteix en:

Excavació de les restes d’enterraments d’època tardoromana que encara es conser-vaven molt puntualment en aquestes zones, superposades a les estructures de l’estoa.

Comprovació de la possible existència d’estructures que corresponguin a la reocu-pació del sector en època romana, una vegada enrunat l’edifici hel·lenístic.

Excavació en extensió de les restes dels farcits constructius de l’estoa, tant a l’es-pai dels àmbits que s’alineaven al fons de l’edifici com en tota la zona que correspon alporticat, allà on això sigui possible, perquè l’excavació efectuada per Gandia no hi vaprofunditzar.

Documentació de les estructures constructives anteriors a l’estoa i excavació de laseqüència estratigràfica corresponent fins als nivells fundacionals.

Zona D. Aquesta zona cobreix la part sud del terç oriental de l’estoa, i correspon ala part del porticat no afectada per la reocupació d’època tardoromana. Una bona partd’aquest sector va ser rebaixada fins a cotes força profundes, una intervenció que hemde situar també entre els treballs d’excavació efectuats a la Neàpolis abans del 1936, sibé no en tenim referències als antics diaris d’excavació. D’altra banda, també en aques-ta zona se situa un sondeig estratigràfic dirigit per Martín Almagro l’any 1949.

La intervenció prevista en aquest sector consisteix en un sanejament de les excava-cions antigues i una documentació planimètrica de les restes estructurals conservades.

Zona E. Correspon a les cambres funeràries que pertanyen a la necròpolis tardanaque s’estén al voltant de la cella memoriae d’època paleocristiana situada al nord del’estoa (Nolla, Sagrera, 1996). Aquestes cambres, que reaprofitaven en part les estruc-tures de l’antiga estoa, es trobaven, en època tardoromana, per sota de la cota de circu-lació de l’àrea circumdant i s’hi accedia mitjançant unes escales que foren construïdesespecíficament per a aquesta funció, parcialment conservades. La cambra més occiden-tal es troba rebaixada fins a cotes força profundes i no conserva cap resta d’enterramentin situ. En canvi, les altres dues cambres, també situades en els antics àmbits de l’estoa,estan en bona part ocupades per sarcòfags de pedra i altres tombes d’inhumació, docu-mentades exhaustivament durant la campanya de juliol de 1990. Una altra cambra fune-rària situada a l’ambulacre interior de l’estoa va ser objecte, l’any 1948, d’un sondeigestratigràfic per sota del nivell corresponent a la necròpolis, dirigit també per MartínAlmagro, que va documentar les restes d’una estructura construïda i diferents nivellsque pertanyen a l’ocupació grega d’aquest sector.

Atès que les evidències de l’ocupació tardoromana varen ser ja documentades el


1990 i que en aquesta zona no es conserva pràcticament cap resta dels nivells construc-tius de l’estoa, la intervenció prevista en aquest sector es limita a sondejos estratigràficsen les zones no ocupades per enterraments conservats in situ, amb l’objectiu de recu-perar el màxim d’informació possible sobre els nivells inferiors de la seqüència rela-cionada amb l’ocupació d’aquest sector entre els segles VI i II aC.

TREBALLS PREVIS DESENVOLUPATS A L’ESTOA

a) Excavacions fetes per la Junta de Museus de Barcelona

Entre els diferents treballs d’excavació arqueològica endegats al jaciment durant laprimera campanya de l’any 1908, es varen rebaixar els nivells superficials al voltant dela cella memoriae paleocristiana situada al nord-est de l’estoa, bastida sobre les restesd’un antic edifici termal que havia format part del mateix bloc d’edificació de la ciutatd’època hel·lenística. El diari d’excavacions d’aquella campanya, redactat per EmiliGandia, esmenta la localització de diversos enterraments d’època tardoantiga, relacio-nats amb l’esmentada capella funerària. Igualment, cal destacar la trobada d’un brocalde pou i de restes de paviments de mosaic tessel·lat bicrom, en una zona situada al cos-tat del límit nord de l’estoa.

L’any 1913, entre els treballs d’excavació fets a la zona de l’àgora, es va posar aldescobert el gran mur que fonamentava la columnata de la façana de l’estoa, juntamentamb la claveguera que discorria just al davant, així com la capçalera sud d’una de lescisternes construïdes sota l’edifici hel·lenístic. Es va excavar també el carrer que, endirecció nord-sud, voreja per l’oest l’estoa, de manera que quedaren al descobert les res-tes del fonament que delimita l’edifici en aquesta banda, el qual es va trobar tallat perun enterrament tardà cobert per teules a doble vessant.

Hem de destacar a més, que els rebaixos fets a l’espai de la plaça de l’àgora durantles primeres campanyes de les excavacions emporitanes varen permetre també identifi-car les restes d’un carrer anterior de la ciutat grega que discorria, d’est a oest, a una cotainferior i just a davant del límit meridional de l’edifici de l’estoa.

Posteriorment, l’any 1916, Emili Gandia va decidir continuar l’excavació d’aquestsector, amb la intenció de profunditzar fins als nivells relacionats amb les estructuresanteriors a l’estoa (Diari d’excavacions de 1916, p. 47-126). Com a conseqüència d’a-quests treballs, es varen extreure, de manera gairebé completa, els estrats relacionatsamb la necròpolis tardoantiga, així com també amb l’abandonament del sector en èpocaimperial romana, una vegada enderrocat l’antic edifici hel·lenístic, fet que havia donatinici a una intensa activitat d’espoliació dels materials constructius que havien formatles seves estructures arquitectòniques. És interessant esmentar, en aquest sentit, el con-text de materials arqueològics aportat per l’excavació dels farcits que varen colgar l’in-terior de les dues cisternes visibles de l’estoa, una vegada desmuntades les seves voltes,i que trobem descrit succintament per E. Gandia en el diari de la intervenció (Diari d’ex-cavacions de 1916: 75 i s., i 122 i s.; Mar, Ruiz de Arbulo, 1993: 423-424). Mentre quela cisterna oriental va aparèixer omplerta sobretot amb pedres i materials constructius,a dins de la cisterna occidental es va recuperar un conjunt significatiu de terra sigillatasud-gàl·lica—de la qual pels dibuixos inclosos en el diari podem reconèixer les formesDrag. 24/25, 27, 36 o 37—, a més d’altres vasos de parets fines i ceràmiques comunes


de cronologia altimperial, així com també algunes monedes (entre aquestes, un as deVespasià i diverses encunyacions emporitanes de bronzes amb llegenda llatina i contra-marques). Aquest context, de manera similar a altres conjunts d’abandonament docu-mentats en diversos sectors del nucli de la Neàpolis (Mar, Ruiz de Arbulo, 1993: 420-455), demostra la completa inutilització i l’enrunament de l’espai de l’antiga estoa ja enèpoca flàvia, moment a partir del qual es devia intensificar el procés d’espoliació de lesseves estructures arquitectòniques. Cal recordar que una altra excavació recent del far-cit de colgament d’una cisterna situada més al nord del nucli urbà va permetre detectartambé l’abandonament primerenc d’un sector molt proper a l’estoa en aquest mateixperíode o, més aviat, ja durant la dinastia julioclàudia (Nolla, 1992).

Gandia es refereix també en el diari de la campanya de 1916 a l’excavació de far-cits i estrats remoguts per la construcció de l’estoa, i en destaca el caràcter heterogeni ila presència d’un context de materials arqueològics força barrejat, amb presència denombrosos elements residuals de cronologia antiga. Els sondejos fets en aquesta cam-panya se situen a la zona situada entre les dues cisternes de l’estoa avui visibles i tambéa l’extrem occidental de l’edifici (sectors A i B del projecte actual), on varen quedar aldescobert diverses estructures sobreposades que, com s’ha dit abans, corresponen a suc-cessives fases d’ocupació prèvies d’aquest sector de la ciutat grega. Les cotes inferiorsd’aquests sondejos no corresponien a un nivell més o menys regular, sinó que només endeterminats punts es pogué excavar fins a estrats profunds, sense que en cap cas s’arri-bés al subsòl natural de roca calcària.

Més a l’est, el límit del terreny que aleshores es trobava sota el control del ServeiHidrològic i Forestal, encarregat dels treballs de fixació de les dunes litorals, va impe-dir que les excavacions fetes l’any 1916 s’estenguessin a la meitat oriental de les fona-mentacions de l’estoa. Això explica la millor conservació de l’estratigrafia relacionadaamb els treballs constructius de l’estoa en el sector C de la intervenció actual.

No hem trobat en els diaris d’excavació redactats per Emili Gandia cap altra refe-rència a treballs d’excavació al sector de l’estoa posteriors a l’any 1916. Tot i així, ésmolt possible que un gran rebaix que avui s’aprecia al terç est de l’estoa (zona D, entreel novè i el desè basaments de la columnata interior, des de l’oest) fos efectuat tambéabans del 1936, any en què Gandia deixà les excavacions emporitanes.

b) Sondejos estratigràfics efectuats els anys 1948 i 1949

La represa dels treballs a la zona de l’estoa no es va produir fins a l’any 1948,quan Martín Almagro, aleshores director del Museu Arqueològic de Barcelona i deles excavacions d’Empúries, va decidir fer un petit sondeig a la zona oriental de l’e-difici amb l’objectiu de documentar-hi la seqüència estratigràfica. Abans havia fettambé unes altres cales estratigràfiques a l’espai de l’àgora i a l’entorn de la cellamemoriae paleocristiana (Almagro 1951: 104-124; Ruiz de Arbulo, 1994: núm. 15,16, 18 i 19). El lloc triat per fer el nou sondeig va ser una de les cambres funeràriesdisposades durant l’antiguitat tardana a l’extrem est de la superfície ocupada per l’es-toa. La cambra, de forma rectangular en planta, està delimitada per murs construïts enaquesta fase tardana i recolzats en els fonaments de l’antic porticat. Concretament lazona excavada es limitava a la franja central d’aquell espai, entre enterraments situ-ats a cada banda i que es varen mantenir in situ. Els resultats d’aquest sondeig no


varen ser mai publicats, però estan detallats en els diaris d’excavació que es varenredactar durant els treballs.

Per sota dels nivells aportats o remoguts en època tardana, l’estratigrafia documen-tada en aquest sondeig correspon ja a l’ocupació de la zona durant l’època anterior a l’e-dificació de l’estoa i es relacionava amb les restes d’una estructura construïda.L’excavació, però, va finalitzar sense que s’arribés a la cota de base del mur ni a la rocanatural del subsòl. A l’est del sondeig es varen destapar les restes d’un altre enterramentcobert amb pissarres i amb una capa d’opus signinum, així com les escales que perme-tien l’accés a la cambra funerària d’època tardoromana, fet que va impossibilitar de pro-funditzar més en aquest punt. Més a l’est, fora ja de l’espai de la cambra, es varen des-cobrir altres inhumacions, al sud de les quals es va intentar practicar un nou sondeigestratigràfic, la situació del qual correspon al darrer intercolumni del porticat de l’estoa.L’aparició, però, de les restes d’una cisterna, relacionable també amb l’edificihel·lenístic, va motivar la finalització de la intervenció en aquest sector.

L’any següent, Martín Almagro va decidir emprendre un nou sondeig a la zonasituada justament al sud de la cambra funerària esmentada. Aquesta zona se situa a l’es-pai de l’ambulacre exterior del porticat de l’estoa i ja havia estat rebaixada per les exca-vacions prèvies. Així, just a sota de l’estrat superficial, aflorava ja la part superior d’unmur anterior a l’estoa, orientat d’est a oest, que assenyalava, a més, un canvi evident enl’estratigrafia. Al nord del mur citat, els nivells conservats, segurament equivalents alsdocumentats l’any abans a l’interior de la cambra funerària, semblaven aportar mate-rials més antics, de cronologia grega. Al sud de l’estructura, en canvi, l’estratigrafiareflectia els rebaixos i moviments de terres ocasionats per la construcció de l’estoa enel segle II aC (Mar, Ruiz de Arbulo, 1988: 49-50). El sondeig fet l’any 1949 es va con-centrar, doncs, en aquesta zona concreta, entre el mur grec i la fonamentació de façanade l’estoa. En aquell punt es varen documentar restes del farcit constructiu de l’edificihel·lenístic, així com l’existència d’una àmplia trinxera paral·lela a la fonamentació delmur de l’estoa, que tallava tota l’estratificació anterior. Cal esmentar, a més, la presèn-cia d’una conducció construïda amb fragments de colls d’àmfores itàliques.

Després de 1949 i fins a l’any 1990, no hi ha constància en la documentaciód’Empúries que es fes cap altra intervenció arqueològica en el sector de l’estoa.

c) Treballs d’excavació fets l’any 1990

Finalment, les excavacions més recents havien estat fetes l’estiu de 1990, ambmotiu de la 44a edició del Curs d’Arqueologia d’Empúries. A més d’alguns treballs méspuntuals fets a la part occidental de l’estoa, les excavacions varen afectar aleshores unapart del farciment constructiu conservat a la part central, a la zona que avui anomenemsector C, mentre que a la banda oriental es va procedir a netejar i documentar el sectorde les cambres funeràries d’època tardoromana.

RESULTATS DE LES NOVES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A L’ESTOA

Els treballs d’excavació engegats l’any 2005 arran de la redacció del nou projected’intervencions al sector de l’estoa hel·lenística s’han portat a terme, tal com s’ha dit


abans, com a part dels treballs de pràctica arqueològica fets pels alumnes del CursInternacional d’Arqueologia d’Empúries, que es desenvolupa anualment durant tres set-manes del mes de juliol. Una vegada que, en properes campanyes, hagin finalitzat totsels treballs previstos, la nova documentació arqueològica aconseguida en aquest sectorpermetrà reinterpretar el procés constructiu d’aquesta important estructura arquitectò-nica que formà part de la renovació urbanística del nucli en època tardohel·lenística.Igualment, l’estudi conjunt de la complexa seqüència estratigràfica que el registre del’excavació està documentant en els diferents sectors farà possible reconstruir l’evolu-ció constructiva i les diverses fases ocupacionals d’aquest sector central del nucli grec,en el llarg període que s’estén entre la segona meitat del segle VI aC i mitjan segle II aC,tot aportant dades de gran interès sobre les característiques de l’urbanisme i de les cons-truccions d’hàbitat. Tot seguit esmentarem algunes de les conclusions més significati-ves que ja es desprenen dels resultats d’aquests treballs arqueològics, encara en curs.

La construcció de l’estoa, en el context de la remodelació urbana del segle II aC

Un dels períodes més actius d’Empòrion fou el període tardorepublicà, durant elqual el nucli grec redistribuïa els productes itàlics que arribaven al seu port mercès a uncomerç directe que estava establert amb els principals centres de la Itàlia tirrènica.Probablement aquest flux de mercaderies va motivar l’ampliació de l’estructura portuà-ria, amb la qual es relaciona la construcció de l’anomenat espigó sobre les muscleres.

En el segle II aC, quan encara la ciutat romana no ha estat fundada, la riquesa gene-rada per aquest comerç es reinverteix en una profunda remodelació urbana que, a mit-jan segle, renova i amplia el límit fortificat que protegeix la ciutat, especialment a labanda sud, la qual cosa permetrà una renovació de l’espai religiós intramurs seguint lestendències urbanístiques del període hel·lenístic. Paral·lelament, també es reformarenles construccions privades que conformaven l’interior de l’espai urbà. En el marc d’a-questes millores, es va crear un nou centre públic format per la plaça espaiosa de l’à-gora, dominada al nord pel gran edifici porticat de l’estoa. Per disposar de la superfícienecessària per crear aquests nous espais arquitectònics, es va fer una zona àmplia quefins llavors havia estat ocupada per construccions d’hàbitat privades, així com per diver-sos trams de carrers de la trama urbanística precedent i, possiblement, també per l’es-pai d’una àgora anterior, segurament de dimensions bastant més reduïdes. Per bé que notenim evidències segures d’aquesta plaça anterior, potser situada sota la banda occiden-tal de l’àgora posterior, les excavacions fetes per part de la Junta de Museus varen posaral descobert les restes d’aquestes construccions domèstiques precedents, les quals varenrestar visibles fins a l’any 1991, en què varen ser novament soterrades per recuperar elsnivells corresponents a la gran plaça creada en el segle II aC.

No insistirem ara en les característiques planimètriques i arquitectòniques de l’edi-fici de l’estoa, prou conegudes (Puig i Cadafalch, 1920; Almagro, 1951: 96, fig. 24-25;Mar, Ruiz de Arbulo, 1988 i 1993: 169-170; Aquilué et alii, 1999: 52-55), i que podemreconstruir únicament a partir de les restes de les seves fonamentacions (Fig. 8), ja quede l’alçat no n’ha quedat cap resta. Ens referirem sobretot al seu procés constructiu, d’a-cord amb les informacions aportades per l’excavació.

La seqüència estratigràfica que es troba en relació amb l’edifici de l’estoa es potdividir en diversos horitzons que es poden diferenciar clarament. Si bé en els tres sec-


tors on s’ha centrat la intervenció hi havia hagut nivells i estructures relacionades ambla reutilització d’aquest espai, especialment en relació amb la creació del complex fune-rari d’època tardoromana i també estrats relacionats amb l’abandonament de l’edifici,els quals foren excavats durant les intervencions prèvies, les campanyes iniciades el2005 han actuat directament a partir dels estrats i les estructures que es posen en rela-ció amb la construcció de l’estoa.

Si ens centrem en el registre de les nombroses unitats estratigràfiques que propor-cionen l’horitzó cronològic de la creació de l’edifici de l’estoa, hem de dir que en totsels sectors fou possible localitzar les diverses rases constructives i fer-ne el buidatge,tant a l’espai del porticat com a l’espai dels diversos àmbits interiors (zona A, quadres32000, 31000 i 13000; zona B, quadres 10000 a 12000 i 1400; zona C, quadres 9000 i1800). Aquests rebaixos es varen fer per fonamentar tant els murs perimetrals com elsmurs que defineixen les estances alineades al fons de l’estoa; s’afegiren també les rasesper col·locar els grans basaments formats per blocs calcaris on s’assentava la grancolumnata central, així com les profundes rases fetes per bastir les grans cisternes rela-cionades amb l’estoa.

La tècnica constructiva consistia en l’obertura d’unes trinxeres molt potents, queseccionaren tota la seqüència estratigràfica acumulada per les diverses etapes històri-


Figura 8. Aspecte de les restes conservades de l’edifici de l’estoa de la ciutat gregad’Empúries des de l’oest. S’observa també com tallen les estructures que pertanyen a

les fases d’ocupació anterior

ques anteriors en el sector, fins arribar sovint a fonamentar els murs sobre la roca natu-ral. L’amplada d’aquestes trinxeres és variable: mentre que a la part superior el seulímit pot trobar-se a més d’un metre de distància respecte al parament del mur, a mesu-ra que s’aprofundeix en l’excavació es van fent més estretes, fins arribar al mínimimprescindible per construir, des de l’interior d’aquestes trinxeres, els fonaments delsmurs, fets amb blocs de pedra calcària tallada, units en sec. Una vegada construïdesaquestes sòlides fonamentacions, es va omplir la resta de l’espai de les trinxeres ambterres aportades d’abocador i amb les mateixes terres extretes dels retalls fets en elsnivells precedents. A més dels materials ceràmics, relativament abundants, és tambéfreqüent trobar en aquests farcits els resquills de talla de les pedres utilitzades per bas-tir els murs.

Cal dir que l’excavació de les rases constructives abans esmentades degué anar pre-cedida per un cert rebaix parcial del terreny, que afectaria únicament la part occidentalde la superfície ocupada per l’estoa, i que s’explica per les característiques topogràfi-ques d’aquest sector prèviament a la construcció de l’edifici, a les quals ens referiremmés endavant. Aquest fet, juntament amb els rebaixos fets durant les excavacions prè-vies, justifica que només a la zona C fou encara possible excavar una part del farcimentque va servir per acabar de terraplenar i aixecar el nivell fins a la cota de circulació del’estoa. Estratigràficament, s’observava com aquests paquets de sediment, de composi-cions diverses, cobrien els talls i els farciments de les trinxeres i s’entregaven contra elsfonaments ja construïts al seu interior.

La relació estructural demostra que, si bé es tracta d’una obra unitària, primer esvaren construir els murs que defineixen el perímetre de l’estoa—incloent-hi la fona-mentació de la columnata exterior—i, finalment, ho foren els que marquen la distribu-ció interna de l’edifici, és a dir, els locals interiors i les cisternes, a més dels basamentsde les columnes, que troben la seva correspondència en els eixamplaments que, a mane-ra de pilars, duia incorporat el fonament frontal. Fou d’interès veure com per a la cons-trucció dels murs frontals dels diversos locals interiors es va obrir primer una gran rasaovalada en sentit est-oest. Posteriorment, treballant des de l’interior d’aquest rebaix,s’anaren obrint les trinxeres específiques per a cadascun dels trams de fonaments, evi-tant d’aquesta manera la incomoditat d’una única trinxera massa profunda.

Pel que fa a la cronologia, ens hem de centrar en els materials arqueològics recu-perats en les UE que estan relacionades amb la fase constructiva de l’estoa, especial-ment els farciments de les trinxeres i els terraplenaments de les fonamentacions.Aquests conjunts estan gairebé sempre formats per dos grups de materials: per unabanda, el material residual, sempre abundant, procedent de l’estratigrafia tallada perles trinxeres i que s’havia acumulat en aquest sector durant les fases anteriors a laconstrucció de l’estoa, i que abasta un ampli espectre cronològic, des del segle VI finsal segle II aC. Òbviament, les terres resultants d’obrir les trinxeres, una vegada cons-truïts els fonaments de l’estoa, foren un altre cop abocades al seu interior per com-pactar les fonamentacions. Per altra banda, en aquests conjunts es constata sempre lapresència de material coetani a la construcció, encara que de vegades sigui quantita-tivament minoritari.

La presència de ceràmica importada, especialment de procedència itàlica, com arala campaniana A (amb les formes clàssiques Lamb. 23, 25, 27, 27B, 28, 31, 33b, 34, 36,48, 55 i Morel 3421) i produccions derivades (“tipus D” de la classificació d’E.Sanmartí, 1978: 24-25)—mentre que, de moment, constatem una absència total de frag-


ments de la producció B “vera” o “etrusca”—, exemplars de ceràmica de vernís negrede Cales, ceràmica comuna itàlica, les primeres formes de la ceràmica de parets fines,àmfores grecoitàliques i Dressel 1A antigues; juntament amb ceràmiques d’ambientpúnic, com vernissos negres, ceràmiques comunes púniques, àmfores del Mediterranicentral, àmfores punicoebussitanes, àmfores meridionals del tipus dels campamentsnumantins (tipus CCNN); aquestes i altres importacions més puntuals, com ara àmfo-res ròdies, es combinen amb un alt percentatge de ceràmica de producció ibèrica: cerà-mica comuna ibèrica i pintada, ceràmica d’engalba blanca, grisa de la costa catalana iàmfores ibèriques de boca plana. La composició d’aquest conjunt permet proposar, ambcerta precisió, una cronologia per a la construcció de l’estoa que se situa a inicis del ter-cer quart del segle II aC, per tant un xic més recent respecte altres propostes cronològi-ques que situaven la construcció de l’àgora i l’estoa encara en la primera meitat d’a-questa centúria (Mar, Ruiz de Arbulo, 1988).

Podem dir, en definitiva, per les dades topogràfiques que aporta aquesta intervenció,que la reforma del centre públic del nucli grec, amb l’edificació del conjunt format perl’àgora i l’estoa, va representar un canvi fonamental en l’urbanisme de la ciutat. Mentreque l’hàbitat anterior s’adaptava a la topografia irregular del perfil de la roca de base,l’arrasament de les construccions precedents i els importants treballs d’anivellació i deterraplenament que van comportar aquestes obres públiques en el segle II aC, varen cau-sar una profunda modificació de la topografia urbana d’aquest sector d’Empòrion. Si aaquesta actuació hi sumem les reformes portuàries, l’aixecament de les noves muralles ila remodelació dels santuaris del sector meridional del nucli, podem avaluar la impor-tància d’aquesta fase tardohel·lenística, o tardorepublicana, per a la ciutat grega, anteriora la fundació de la ciutat romana a la part alta del turó d’Empúries.

Les fases d’ocupació anteriors a l’estoa

Si les primeres campanyes d’excavació en el marc del nou projecte d’intervencionsa l’estoa es varen centrar especialment en la documentació de les evidències relaciona-des directament amb el procés constructiu de l’edifici, els treballs més recents han per-mès avançar sobretot en el registre de la seqüència estratigràfica corresponent a l’ocu-pació precedent de la zona. Tot i això, cal esperar encara a completar la documentacióde les diverses estratigrafies conservades en cada sector, sovint aïllades i molt seccio-nades pels diferents rebaixos constructius de l’estoa, per poder així establir les correla-cions necessàries i definir les fases d’ocupació successives d’aquesta zona de la ciutatgrega. Malgrat tot, podem ja avançar algunes consideracions que, per si mateixes, apor-ten una perspectiva nova per al coneixement de l’urbanisme de la Neàpolis emporitanaamb anterioritat a les importants reformes urbanes del segle II aC.

En primer lloc, tal com s’ha avançat abans, la topografia anterior d’aquest sector delnucli era ben diferent a l’aspecte que avui podem veure, conseqüència dels anivellamentsproduïts amb la construcció de l’àgora i l’estoa. Així, es tractava originàriament d’un ter-reny en declivi, que formava part del vessant del turó emporità, proper al litoral, on es vaestendre el nucli grec, i que des del seu punt més elevat a l’oest—l’anomenada TorreTalaia—descendia en direcció al mar. A això s’afegia també un desnivell progressiu desde la zona nord-est del nucli, limítrof amb l’antic port, en direcció al sud.

Les estructures de la ciutat grega conservades enmig de les rases constructives de


l’estoa estan mostrant com l’urbanisme precedent s’adaptava perfectament a aquest des-nivell del terreny natural, formant diferents terrasses on s’assenten les construccionsdomèstiques i els espais de circulació. Encara que l’excavació únicament ha arribat a laroca natural en alguns punts concrets, podem dir ja que, entre l’extrem occidental del’estoa i el límit entre els sectors B i C de la intervenció, la diferència de cota arriba aser de 2,5 m, mentre que, més a llevant, el declivi encara podria ser més marcat.

Aquestes característiques topogràfiques, juntament amb els probables rebaixosprevis fets per a la construcció de l’edifici públic, i també l’extracció dels nivells méssuperficials durant les excavacions prèvies, tot això explica que les estructures mésrecents d’aquest urbanisme anterior, corresponents a la fase d’ocupació immediata-ment anterior a la construcció del complex àgora/estoa, únicament s’han pogut docu-mentar, amb una certa extensió, en el cas del sector C, situat més a l’est. Es tracta derestes de sòcols associades amb nivells constructius i d’utilització, que semblen cor-respondre a espais d’ús domèstic que es daten entre la darreria del segle III aC i mitjansegle II aC.

Tot i això, més a l’oest, al quadre 13000 del sector A, també s’han trobat algunesrestes puntuals atribuïbles a aquesta fase més recent, entre les quals un petit tram de murassociat amb revestiments hidràulics d’opus signinum, restes d’una conducció de plomi també d’un paviment de mosaic fet amb tessel·les blanques i amb tessel·les ceràmi-ques, que es relaciona amb altres evidències semblants situades més enllà del límit nordde l’estoa. La hipòtesi inicial que pogués tractar-se de restes d’una reocupació posteriorde la zona en època romana ha estat absolutament rebutjada en observar-se claramentcom aquestes restes varen ser tallades per les rases constructives de l’estoa. Val a dir, amés, que dins dels farcits d’aquestes rases s’han recuperat també restes del paviment demosaic esmentat, així com també fragments d’opus signinum tessel·lat i altres restesconstructives que segurament provenen d’aquesta edificació precedent que, potser,podria relacionar-se amb les fases més antigues de l’edifici balneari situat més a llevant,reutilitzat en època tardoantiga per bastir una capella funerària (Nolla, Sagrera, 1996).

L’anàlisi detallada d’altres estructures posades al descobert per les anteriors exca-vacions a la zona occidental del porticat de l’estoa (sector A) ha permès igualment des-cartar la possible posterioritat d’alguns d’aquests murs respecte a l’edifici hel·lenístic.Efectivament, les restauracions contemporànies d’aquestes restes constructives havienemmascarat i falsejat les relacions estratigràfiques reals entre les diferents estructures.S’ha pogut demostrar, així, que totes resultaren tallades per les trinxeres fetes per fona-mentar l’estoa.

Un altre aspecte que podem destacar és l’existència de diversos eixos viaris quearticulaven, sembla que amb una certa regularitat, l’urbanisme d’aquest sector de la ciu-tat grega. El traçat d’aquests espais de circulació arrenca d’un moment cronològic moltantic—que de moment podem remuntar, com a mínim, a la fase tardoarcaica del nucli,entre finals del segle VI i els inicis del segle V aC—i es manté, amb algunes modifica-cions, fins al moment precedent a l’inici de la construcció de l’estoa. Es tracta d’espaisclarament identificables com a carrers, orientats de nord a sud, que s’han pogut docu-mentar a l’extrem occidental del sector A, just al costat del límit posterior de l’estoa, itambé a la part central del sector B. En ambdós casos, en relació amb les estructures quedefineixen aquestes vies de pas, s’ha documentat una estratificació de sòls de circula-ció, sovint formats amb graves, petits còdols i fragments ceràmics rodats. En el primercas, l’espai del possible carrer únicament s’ha conservat de manera parcial i podria trac-


tar-se de la via urbana que va precedir al carrer nord-sud que des del segle II aC voreja-va la façana occidental de l’estoa, desplaçat una mica per la nova construcció.

En el cas del sector B, l’existència d’un altre espai de circulació urbana apareixmolt ben definida, documentada tant a la zona del porticat de l’estoa (Fig. 9) com a l’es-tratigrafia respectada per les rases constructives de l’àmbit situat al fons (quadre11000). En aquest cas es tracta d’un simple carreró, de només 1,70/1,80 m d’amplada,lleugerament ampliat en l’última etapa fins a 2,35 m. En les etapes més recents d’ús d’a-quest carreró, entre els segles IV i II aC, s’havia habilitat una senzilla claveguera per ala conducció de les aigües residuals, delimitada amb pedres. A l’excavació del quadre11000, l’excavació d’aquest carrer ha arribat, de moment, fins a nivells d’ús que remun-ten, com hem dit, al pas del segle VI al segle V aC. Els límits d’aquest espai de pas, alllarg del temps de la seva utilització, els formaven sòcols superposats construïts ambpedres que formaven la base de les façanes de construccions domèstiques successives,de les quals únicament es conserva una petita part de la seva superfície a l’estratigrafiaexistent a la part del porticat de l’estoa.

Resta encara per definir l’existència d’altres carrerons paral·lels situats més a l’est.El que sembla segur és que aquestes vies nord-sud desembocaven en un altre carrer ensentit perpendicular, d’est a oest, el límit nord del qual es troba just al costat de la trin-xera constructiva del fonament frontal de l’estoa. La continuació d’aquesta via, sensdubte més ampla i de major importància dins l’urbanisme de la ciutat, no és altra que el


Figura 9. Vista de la zona B de l’excavació de l’estoa, on s’aprecien les estructuresd’un carrer anterior que fou tallat per la construcció de l’edifici

carrer documentat per Emili Gandia a les excavacions de l’àgora, just a sota i per davantde la façana de l’estoa.

En els diversos sectors que són objecte d’excavació s’han documentat, amb menoro major extensió, restes de construccions aparentment de caràcter domèstic que corres-ponen a diferents etapes d’ús, entre el segle V i el segle II aC. Sense voler insistir aquíen la complexitat de l’evolució constructiva d’aquests sectors, en destacarem breumentalgunes de les evidències més significatives.

Pel que fa al sector C, a l’est, a sota dels nivells abans esmentats de cronologiaencara baixrepublicana, s’han excavat restes d’estances de cases anteriors de la ciutatgrega, datades en els segles IV i V aC, pavimentades amb sòls d’argila i delimitades ambmurs aixecats amb sòcols de pedra i alçats de tovots, de vegades conservats in situ.

En el sector B, a banda i banda del carreró grec es documenta una superposiciód’estructures de compartimentació, paviments i farcits d’anivellament que corresponena espais d’habitació, molt escapçats per la construcció hel·lenística. Destaquem, per l’e-tapa més recent molt parcialment conservada en aquest sector (segle III/II aC), la pre-sència d’un possible pati amb una cisterna inferior, documentada ja durant les excava-cions d’Emili Gandia i que va ser tallada per les rases de l’estoa. A cotes més profun-des, altres restes pertanyen a estances de cases del nucli grec datades també en els seglesIV i V aC. Resten encara per documentar els nivells més profunds de l’estratigrafia, decronologia arcaica. Només podem destacar un estrat localitzat al fons de la rasa feta per


Figura 10. Vista general del sector A de l’estoa. A la part central, en l’excavació delquadre 32000, s’ha pogut documentar la superposició de nivells d’ocupació. A la foto

es pot observar un àmbit domèstic amb una llar central, datat al segle V aC

a la construcció de la cisterna de l’estoa situada a l’oest d’aquest sector, just a sobre del’estrat de sorres estèrils que cobreix la roca natural, i que, malgrat les seves limitacions,sembla confirmar un horitzó cronològic dins del tercer quart del segle VI aC per a la fre-qüentació més antiga d’aquesta zona de la Neàpolis.

Finalment, al sector A, a l’oest de l’estoa, per bé que els rebaixos de les excava-cions prèvies han impedit documentar bé les fases més recents de l’urbanisme anteriora l’estoa, en canvi les restes de l’hàbitat anterior, a partir del segle V aC i fins als nivellsarcaics, es conserven amb una certa amplitud, limitant amb l’espai del possible carrernord-sud abans esmentat. Destaca especialment una estança relativament espaiosa,pavimentada amb un sòl d’argila vermellosa, dur i ben conservat, al centre de la qual hihavia una llar de planta rectangular i lleugerament alçada respecte al sòl (Fig. 10).També es poden esmentar altres nivells d’habitació datats en la primera meitat del segleV aC que es documentaren de manera més limitada a l’estratigrafia excavada dins del’àmbit 13000, amb paviments que de vegades es relacionen amb altres restes de llarsde foc i sobre els quals es trobaren alguns vasos ceràmics esclafats, així com tambéfragments d’una àmfora àtica de figures negres de cronologia anterior que, pel seu estili iconografia, s’apropa a l’anomenat Cercle d’Exèquies. La seqüència excavada, a causade la fragmentació causada per les rases constructives de l’estoa, no permet de momentdeterminar si aquestes estances pertanyen a una sola casa o si, per contra, corresponena unitats domèstiques diferents.

Els nivells més antics excavats fins ara en aquest sector es localitzen a l’espai del’àmbit més occidental de l’estoa (quadre 32000), una zona molt rebaixada com a con-seqüència dels sondejos fets per E. Gandia. En aquesta zona, del sòcol que formava lafaçana del carrer grec arrencaven dos altres murs transversals que delimiten un àmbitd’habitació que continuava més cap a l’est, pavimentat amb argila de color vermellós iproveït d’un basament de pedres de forma quadrangular adossat a la paret. Les ceràmi-ques aparegudes en l’estrat d’abandonament permeten remuntar la cronologia d’aques-tes restes, com a mínim, fins a finals del segle VI aC o inicis del segle V aC.

BIBLIOGRAFIA

AUTORS DIVERSOS (2008) Dossier. Cent anys d’excavacions arqueològiques a Empúries.Hipòtesis i certeses, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. 39 (2008).Figueres, 11-149.

ALMAGRO BASCH, M. (1951) Ampurias. Historia de la ciudad y guía de las excavacio-nes. Barcelona, 1951.

AQUILUÉ, X. (2008a) «Empúries, cent anys de la recuperació institucional». L’Avenç[Barcelona], núm. 333, p. 58-62.

AQUILUÉ, X. (2008b) «Empúries 2008. Present i futur». A: AQUILUÉ, X.; MONTURIOL, J.(coord.) 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries (1908-2008), catàlegde l’exposició (Empúries, juliol-setembre de 2008). Girona: MAC-Empúries;Ajuntament de l’Escala, p. 59-63.

AQUILUÉ, X.; MONTURIOL, J. (coord.) (2008) 100 anys d’excavacions arqueològiques aEmpúries (1908-2008), catàleg de l’exposició (Empúries, juliol-setembre de 2008).Girona: MAC-Empúries; Ajuntament de l’Escala.


AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (1999) Guies del Museud’Arqueologia de Catalunya. Empúries. Tarragona.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2006A) «Intervencionsarqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys 2004 i 2005». A:Vuitenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (Roses 6 i 7 d’octu-bre de 2006). Girona, 249-267.

AQUILUE, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2006B) «Resultats delprojecte d’excavacions arqueològiques a la Insula 30 de la ciutat romanad’Empúries (l’Escala, Alt Empordà). Anys 2000-2004». A: Tribuna d’Arqueo-logia 2004-2005. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura,p. 203-214.

AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (2008) «Intervencionsarqueològiques a Empúries (l’Escala, Alt Empordà) als anys 2006 i 2007». A: Actesde les Novenes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (l’Escala-Empúries, 6 i 7 de juny de 2008). Girona,185-209.

AQUILUÉ, X.; et al. 2005AQUILUÉ, X.; CASTANYER, P.; DOMENECH, L.; MONTURIOL, J.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J.

(2005) «El proyecto de restauración, consolidación y adecuación museográfica delforo romano de Empúries». A: III Congreso Internacional sobre Musealización deyacimientos arqueológicos. De la excavación al público. Procesos de decisión y crea-ción de nuevos recursos (Zaragoza, 15-18 de noviembre de 2004). Zaragoza, 89-95.

BLECH, M.; HOFFMANN, G.; MARZOLI, D. (1991) «Primera campaña de investigación enla costa del Ampurdán». Huelva Arqueológica XII, 2, p. 75-85.

BLECH, M.; MARZOLI, D. (2005) «Cambios en el paisaje costero del Empordà. Lasinvestigaciones interdisciplinares llevadas a cabo por el Instituto ArqueológicoAlemán, Madrid». Empúries 54, p. 45-58.

CASTANYER, P.; SANTOS, M.; TREMOLEDA, J. (1999) «L’assentament d’època arcaica:Fase III». A: AQUILUÉ A. (dir.) Intervencions arqueològiques a Sant Martíd’Empúries (1994-1996). De l’assentament precolonial a l’Empúries actual.Girona, p. 217-330. (Monografies Emporitanes; 9)

MAR, R.; RUIZ DE ARBULO, J. (1988) «Sobre el ágora de Emporion». Archivo Españolde Arqueología [Madrid] (1988), núm. 61, p. 39-60.

MAR, R.; RUIZ DE ARBULO, J. (1993) Ampurias romana. Historia, Arquitectura yArqueología. Sabadell, 1993.

MARZOLI D. (2005), Die Besiedlungs- und Landschaftsgeschichte im Empordà von derEndbronzezeit bis zum Beginn des Romanisierung. Mainz-am-Rhein. (IberiaArchaeologica Band; 5)

NIETO, X.; REVIL, A.; MORHANGE, CH.; VIVAR, G.; RIZZO, E.; AGUELO, X. (2005) «Lafachada marítima de Ampurias: estudios geofísicos y datos arqueológicos».Empúries núm. 54, p. 71-100.

NOLLA, J. M. (1992) «L’abandonament de la Neàpolis emporitana. Estat de la qüestió inoves dades». A:Miscel·lània Arqueològica a Josep M. Recasens. Tarragona, 1992,p. 83-89.

NOLLA, J. M.; SAGRERA, J. (1996) Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolistardanes de la Neàpolis. Girona: Universitat de Girona. (Estudi General; 15)

PUIG I CADAFALCH, J. (1920) «La colonia grega d’Empúries». Anuari de l’Institutd’Estudis Catalans (1915-20) [Barcelona], núm. VI, p. 694-712.


RAMBAUD F. (2005) «Reconstrucción de la línea de costa en el territorio de Ampurias».Empúries [Girona], núm. 54, p. 59-70.

RUIZ DE ARBULO, J. (1994) «Situación de sondeos estratigráficos en la Neàpolis deAmpurias (1908-1983)». A: Huelva Arqueológica 13.2. Iberos y griegos. Lecturasdesde la diversidad. Simposio Internacional celebrado en Ampurias, del 3 al 5 deabril de 1991. Huelva, 1994, p. 59-72.

SANMARTÍ GREGO, E. (1978) La cerámica campaniense de Emporion y Rhode, I-II.Barcelona. (Monografies Emporitanes; 4)

SANMARTÍ E.; NOLLA, J.M. (1986) «La datation de la partie centrale du rempart méri-dional d’Emporion. (L’Escala, Alt Empordà, Catalogne)». Documentsd’Archéologie Méridionale núm. 9, p. 81-110.

SANMARTÍ-GREGO E.; CASTANYER P.; SANTOS M.; TREMOLEDA J. (1996), «Nota sobre elbastió oriental de la muralla grega d’Empúries». Fonaments [Barcelona], núm. 9, p.243-250.

SANMARTÍ-GREGO, E.; CASTANYER, P.; TREMOLEDA, J. (1990) «Emporion: un ejemplo demonumentalización precoz en la Hispania republicana. Los santuarios helenísticosdel sector meridional». A: ZANKER, P.; TRILLMICH, W. (dir.) Stadbild und Ideologie.Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Keiserzeit,Kolloqium in Madrid vom 19. bis 23. Oktober 1985. München, p. 117-144.


Excavacions a la ciutat romana de IESSO(Guissona, Segarra). Les termes públiquesi les darreres intervencionsJOSEP GUITART I DURAN, JOAQUIM PERA I ISERN, JOSEP ROS I MATEU,NÚRIA PADRÓS I FONT

L’estudi arqueològic de la ciutat romana de Iesso i el seu territori va ser impulsatdes de l’any 1990 pel Grup de Recerca d’Arqueologia de la Universitat Autònoma deBarcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana, encol·laboració amb l’Ajuntament de Guissona. A hores d’ara el podem considerar, dinsel mapa de l’arqueologia romana de Catalunya, com un programa de recerca consolidatque es desenvolupa amb objectius a mitjà i llarg termini. Fins a l’actualitat s’han portata terme 23 campanyes d’excavació programades en el jaciment, la major part fetesdurant els estius. Ha estat un treball de recerca ininterromput de més de 20 anys que vadonant els seus resultats científics. A partir del 1995 es van sumar al projecte l’Institutd’Estudis Catalans, que ha situat la recerca arqueològica de Guissona com un dels seusobjectius en el camp de l’arqueologia, i també les altres institucions incorporades alPatronat d’Arqueologia de Guissona constituït aquest mateix any. Des dels inicis el pro-jecte ha rebut el suport de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitatde Catalunya i del Ministeri de Ciència i Innovació.1 En els darrers anys s’ha incorpo-rat a aquesta recerca l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, amb la participació d’al-guns dels seus investigadors i becaris.

Amb aquesta ocasió és la tercera vegada que el Servei d’Arqueologia iPaleontologia de la Generalitat ens convida a presentar els resultats dels nostres treballsdins el fòrum de debat que constitueix la Tribuna d’Arqueologia. Per això, i per tal deno repetir aspectes que ja s’han explicat i publicat en edicions anteriors (Tribunad’Arqueologia, 1991-1992; Jornades d’Arqueologia i Paleontologia de Lleida, 2000)hem optat per iniciar la nostra exposició amb un recordatori de la producció bibliogrà-

1 En l’actualitat hi col·labora mitjançant el projecte d’investigació fonamental, referència: HAR2009-10752.

fica més destacada que recull l’estudi dels resultats de la recerca de camp anterior al’any 2003, i dedicar aquesta Tribuna a les intervencions arqueològiques més rellevantsfetes en el jaciment des d’aquesta data. Ens referirem tant a les excavacions programa-des dutes a terme en el Parc Arqueològic de Guissona, amb especial atenció a les res-tes de les termes públiques que són una de les peces més significatives treballadesaquests darrers anys, com a les novetats més destacables que ens han reportat les inter-vencions efectuades, en el marc d’una arqueologia preventiva, dins el sector protegit perla declaració de bé cultural d’interès nacional, un sector que inclou una bona part delnucli urbà de l’actual vila de Guissona.2

L’equip de recerca responsable d’aquests treballs està estructurat a partir d’unadirecció estable que ha donat continuïtat al projecte des de l’any 1990. Aquest equip dedirecció coordina un grup més ampli i de perfil multidisciplinari, que comprèn fona-mentalment alumnes en formació, investigadors i becaris, així com especialistes endiferents disciplines auxiliars. Per la pròpia estructura d’un grup universitari ampli lacontinuïtat dels membres, tret de l’equip de direcció, la marquen les necessitats de l’ex-cavació i sobretot la vinculació d’aquests amb la universitat. Els especialistes es vincu-len a partir de projectes puntuals i la seva intervenció es fa via contractual o via conve-ni en el cas que estiguin vinculats professionalment a una altra institució.

Paral·lelament als objectius científics, el projecte arqueològic té també com aobjectiu prioritari posar en valor el jaciment i consolidar a la zona nord de Guissona unParc Arqueològic dedicat a la ciutat romana de Iesso; tot aprofitant les possibilitats queofereixen uns camps no urbanitzats situats dins el nucli urbà actual i que quedaven dinsel perímetre del que havia estat el recinte de la ciutat romana. Aquest objectiu de pre-servació i difusió patrimonial també s’està assolint, i gradualment s’han anat incorpo-rant parcel·les per part de l’Ajuntament i de la Generalitat de Catalunya. L’extensióactual d’aquesta àrea protegida i destinada a Parc Arqueològic s’acosta a les dues hec-tàrees d’extensió, de les quals més d’una hectàrea correspon a zona de jaciment. Elrecinte ha estat tancat i protegit, i s’ha aconseguit així assegurar una reserva arqueolò-gica amb moltes potencialitats de cara a la seva museografia i posada en valor com a bépatrimonial visitable.

EXCAVACIONS AL PARC ARQUEOLÒGIC DE GUISSONA 1990-2002

Durant els primers anys d’excavacions en els terrenys que havien d’acabar essent elParc Arqueològic de Guissona es perseguien dos objectius. El primer se centrava en ladelimitació del perímetre de la ciutat per la banda nord. Aquest objectiu es va veureacomplert a partir de l’excavació de la porta nord, una torre defensiva del portal i dostrams de muralla situats a ponent de la porta; aquesta intervenció va permetre tambédocumentar com la muralla que s’aixecava a la banda de llevant de la porta va ser total-ment arrasada i espoliada en el transcurs dels segles i per això només en queden escas-sos vestigis. El segon objectiu era l’excavació en extensió de la zona coneguda com

150 J. GUITART, J. PERA, J. ROS I N. PADRÓS

2 La planimetria referida a les termes públiques de Iesso utilitzada en aquest article ha estat elaboradaper la Unitat de Documentació Gràfica de l’ICAC, dirigida per Josep Puche.

Camp Primer (el primer camp comprat per l’Ajuntament i la Diputació de Lleida), l’ú-nica propietat on va ser possible fer excavacions programades durant la dècada delsnoranta. En aquesta zona es va completar una excavació de 2.000 m2 que ha permèsveure l’evolució urbanística i cronològica d’aquest sector de la ciutat. En aquesta zonal’entitat construïda més important entre les restes trobades ha estat una gran domus quehem anomenat “Casa senyorial”.

Bona part d’aquests objectius científics es van anar assolint. A continuació fem unaselecció de la bibliografia més destacada que ha recollit i publicat aquests resultats dela recerca arqueològica de Iesso.

Pera, 1993PERA, Joaquim. La romanització a la Catalunya interior: estudi històrico-arqueològicde Iesso i Sigarra i el seu territori. Tesi doctoral, UAB, 1993. Edició en microfitxa.

Guitart, 1994GUITART, Josep. “Un programa de fundacions urbanes a la Hispania Citerior del princi-pi del segle I aC”. A: La ciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacionald’Arqueologia Clàssica. Tarragona 1993, vol.1. Tarragona 1994, p. 205-213.

Guitart, Pera, 1994GUITART, Josep; PERA, Joaquim. “La ciutat romana de Iesso (Guissona, Segarra)”. A: Laciutat en el món romà. Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica.Tarragona 1993, Vol.2. Tarragona 1994, p. 186-187.

Guitart, Pera, 1995GUITART, Josep; PERA, Joaquim. “En torno a la urbanización romana en el interior de laactual Cataluña. La arqueología de Iesso (Guissona, Lérida)”. Actas del I Congresso deArqueologia Peninsular (Porto, 1993). Trabalhos de Antropologia e Etnologia, vol. 35,1. Porto, 1995, p. 339-354.

Guitart 1997GUITART, Josep. “L’antiga Iesso: seqüència evolutiva constatada a l’excavació delCamp Primer”. A: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XXXVII. 1996-1997,Girona, p. 815-823.

Pera, 1997PERA, Joaquim. “Iesso i Sigarra en el marc de la romanització de la Citerior”. Revistad’Arqueologia de Ponent (1997) [Lleida], núm. 7, p. 229-236

Pera, 1998PERA, Joaquim. “Iesso i Sigarra. Aproximació a la xarxa de comunicacions en èpocaantiga d’aquests dos centres romans de la Catalunya central”. A: Comerç i Vies decomunicació (1000 aC - 700 dC). XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia dePuigcerdà, 31 d’octubre a 1 de novembre de 1997. Puigcerdà 1998, p. 165-174.

Guitart, Pera, Carreras, 1998GUITART, J.; PERA, J.; CARRERAS, C. “La presència del vi itàlic a les fundacions urba-

EXCAVACIONS A LA CIUTAT ROMANA DE IESSO (GUISSONA, SEGARRA). 151

nes del principi del segle I aC a l’interior de Catalunya: l’exemple de Iesso”. A: El vi al’Antiguitat. Economia, producció i comerç al Mediterrani occidental. Actes del IICol·loqui Internacional d’Arqueologia Romana (Badalona, 6/9 de maig de 1998).Museu de Badalona, 1999, p. 39-65. (Monografies Badalonines; 14)

Guitart, Pera, Grau, 2000GUITART, J.; PERA, J.; GRAU M. “La ceràmica de vernís negre de la ciutat romana deIesso (Guissona, Segarra)”. A: AQUILUÉ, X. et alii (ed.) La ceràmica de vernís negredels segles II-I aC: Centres productors mediterranis i comercialització a la PenínsulaIbèrica. Taula rodona. Empúries, 4 i 5 de juny de 1998. Mataró, 2000, p. 217-223.

Pera, 2001PERA, Joaquim. “Aproximació a la circulació monetària de la ciutat romana de Iesso(Guissona, Lleida)”. A: Moneda i vida urbana. V Curs d’Història Monetàriad’Hispània. Barcelona, 2001.

Guitart, Pera, Ros, 2004GUITART, Josep; PERA, Joaquim; ROS, Josep. “Arqueologia a l’antiga ciutat romana deIesso (Guissona, Lleida)”. A: Primer Simposi Patrimoni i turisme Cultural: arqueolo-gia viva de les ciutats de l’Antiguitat:Lleida, 4, 5 i 6 d’octubre de 2001. Barcelona,2004, p. 153-192.

Guitart, Pera, 2004GUITART, Josep; PERA, Joaquim (ed.) Iesso I. Miscel·lània arqueològica. Barcelona:Patronat d’Arqueologia de Guissona / Institut d’Estudis Catalans, 2004, 284 p.

Guitart, 2006GUITART, Josep. “Iluro, Baetulo, Iesso, and the establishment of the Roman town modelin Catalunya”. A ABAD, L.; KEAY, S.; RAMALLO, S. (ed.) Early roman Towns in HispaniaTarraconensis. Journal of Roman Archaeology. Portsmouth, Rhode Island, 2006, p. 51-61. (Supplementary Series; 62)

Guitart, 2007GUITART, Josep. “L’utilisation de l’eau en Catalogne romaine: le cas de Iesso(Guissona)”. A: BRUN, J.-P.; FICHES, J.L. (ed.) Énergie hydraulique et machines d’eaudurant l’antiquité. Actes du Colloque International, Vers-Pont-du-Gard 20-22 septem-bre 2006. Naples: Centre Jean Bérard, 2007, p. 33-49.

EXCAVACIONS AL PARC ARQUEOLÒGIC DE GUISSONA 2003-2009 (Fig. 1)

La intervenció arqueològica en aquests darrers anys s’ha centrat en el sector occi-dental del Parc Arqueològic. El coneixement d’aquest sector del jaciment tenia unsantecedents prou sòlids que el feien especialment interessant per al coneixement de laciutat romana. Els treballs arqueològics que s’havien portat a terme entre els anys 1975i 1976 en el pati de davant de la fassina de can Mercadé, ja havien posat al descobertrestes d’un edifici, que va ser interpretat des del primer moment com a corresponent a


un conjunt termal de caràcter públic. Tot i la importància de les troballes fetes en aquellsmoments, les restes excavades aleshores es van tornar a tapar, i la zona va ser novamentdestinada a usos agrícoles; també durant uns anys aquest camp va ser utilitzat per unaindústria de desballestament de vehicles; finalment a mitjan els anys noranta s’hi cons-truïren alguns barracons provisionals de l’IES Guissona, situació que es va allargar finsa l’any 2002. També des de l’any 1983 teníem coneixement de la presència en aquestsector d’un carrer, un cardo minor (cardo 2) de la ciutat romana.

Tots aquests antecedents servien per deixar constància de l’interès d’aquesta partdel jaciment de l’antiga Iesso. Tot i així, el fet de tractar-se de diferents propietats pri-vades, va ser un argument dissuasiu per deixar els terrenys en reserva durant més d’unadècada, donada la impossibilitat d’accedir-hi. Després d’anys de negociació, l’any 2000es va arribar a un acord amb alguns propietaris i una part dels terrenys van ser compratsi passaren a ser de titularitat pública. L’única finca que no va entrar en el tracte de com-pravenda va ser justament el pati de can Mercadé, on hi ha les restes de les termes, unsector que en aquells moments encara estava ocupat per part de l’IES Guissona. Dosanys més tard amb motiu del trasllat de l’IES Guissona a unes noves instal·lacionsdocents, va ser possible plantejar un projecte de recerca arqueològica centrat en aquestsector de la ciutat; a tal efecte es van projectar un seguit de campanyes d’excavació ques’han succeït de forma sistemàtica des de l’any 2003 fins a l’actualitat.

Els objectius marcats per a aquestes campanyes han estat: l’excavació del conjunttermal, l’excavació del cardo 2 i l’obertura d’un nou tram de muralla a l’extrem deponent del parc arqueològic, just a tocar de la zona d’aparcament, lloc en el qual previ-siblement el cardo 2 havia de desembocar a l’intervallum.


Figura 1. Vista general dels terrenys destinats a parc arqueològic, amb la vila deGuissona al fons

EL CARDO 2 I LA MURALLA

L’excavació d’aquest carrer de la ciutat ofereix una oportunitat única per al conei-xement de l’urbanisme de Iesso, ja que permet avançar en el coneixement de la modu-lació de la ciutat i de retruc permet plantejar l’excavació de les diferents insulae d’unamanera planificada. La recuperació dels carrers antics de la ciutat està pensada tambéperquè aquests funcionin com a eixos de comunicació en els circuits dissenyats per ales visites del públic. Pel que hem pogut documentar en els trams de carrers excavatsfins ara, els paviments dels carrers de Iesso estaven formats per successives capes degraves ben piconades i llosses en alguns punts. Hem optat per estudiar-los a partir d’unstalls estratigràfics, fets en punts seleccionats del carrer per veure’n la successió estrati-gràfica i l’evolució en el temps, la resta dels seus recorreguts es deixen a nivell d’un delspaviments prèviament seleccionats. Amb aquests criteris d’actuació, en aquest momentresta acabada la intervenció en el cardo 2.

L’estudi d’aquest eix viari ha rebut l’aportació feta per Núria Romaní i Sala(ICAC), que ha treballat a fons l’estratigrafia d’un sector del carrer situat darrere de l’e-difici termal. Sintetitzant molt els resultats d’aquest estudi, encara inèdit en el momentde redactar aquestes ratlles, podem avançar les conclusions següents:

Aquest cardo minor de Iesso mostra com a mínim set fases evolutives, identifica-des a partir de les diferents capes de pavimentació. La seva evolució temporal començaen un moment que hem de situar entre la fundació de la ciutat a l’inici del segle I aC iel 30 aC. A partir d’aquí hem observat successives pavimentacions que arriben fins alsegle II, tot i que probablement el seu funcionament com a eix viari devia perdurar finsa època tardoantiga; un extrem que resultarà difícil de contrastar, ja que en aquesta partdel jaciment ha desaparegut bona part de l’estratigrafia posterior al segle II dC. Aquestahipòtesi, que trobem contrastada en altres trams de carrers conservats de la ciutat, perexemple al cardo maximus veí, resulta també reforçada si observem les restes de lescases que tenen façana a aquest cardo 2, ja que les trobem arrasades pel conreu fins a lacota dels seus paviments.

El carrer mostra una formació a partir de diferents capes de graves compactades queconstitueixen els ferms successius. En l’aspecte urbanístic hi hem pogut veure canvissignificatius: l’amplada del carrer en el moment inicial és de tan sols 3,7 metres, certa-ment el podem considerar un carrer estret. Però en època de Tiberi hem documentat unaimportant reforma urbanística en aquest sector de la ciutat que entre altres novetatscomporta: un eixamplament de l’eix viari per la banda est fins arribar als 5,50 metresd’amplada, i també la construcció d’una important claveguera de desguàs de les termes,que es va bastir adossada a la façana exterior d’aquestes. Igualment és a partir d’aquestmoment que el carrer mostra una estreta franja adossada a les façanes que devia fun-cionar com a vorera per als vianants, protegint-los del trànsit rodat. També s’ha pogutdocumentar en diferents punts del carrer el pas de com a mínim dues canonades de plomper a l’abastiment d’aigua corrent a les cases i sobretot al recinte termal.

L’excavació del cardo 2 va estendre’s vers el nord amb l’extracció de les capessuperficials que cobrien el primer dels paviments conservats; aquesta extracció superfi-cial va fer-se fins al punt on el carrer arriba a la muralla. El resultat d’aquesta interven-ció fou tenir delimitada la línia de façanes a ambdós costats de carrer, documentant totsels trams en què aquesta s’ha conservat i establint la seva projecció alineada. El cardodesembocava a l’intervallum, la via que circumdava la muralla per la cara interior en


aquest sector. Igualment va considerar oportuna l’excavació d’un nou sector de murallacorresponent a l’alçada del frontal d’aquest cardo 2, un sector que correspon també allímit occidental excavable per ara dins el parc arqueològic de Guissona (Fig. 2). Enaquest sector s’ha pogut comprovar com la muralla segueix la mateixa direcció SW-NEque s’apuntava en la zona de muralla excavada anteriorment (anys 2000-2001), quan esva documentar la porta i la torre. En aquest nou tram la muralla romana, tot i mostrarsignes evidents d’haver estat desmuntada per tal d’aprofitar la pedra, conserva encara insitu un mínim de quatre filades de carreus. Això proporciona a les restes d’aquest ele-ment defensiu una gran potencialitat de cara a la difusió pública, donada la seva espec-tacularitat. El punt de connexió entre el cardo 2 i l’intervallum ha pogut ser excavat enprofunditat i ha mostrat una superposició de quatre pavimentacions successives fetes degraves reforçades amb còdols.

LES TERMES PÚBLIQUES DE IESSO

A l’oest del cardo 2 han estat descobertes les restes d’unes termes públiques de laciutat romana, ubicades sota el que havia estat el pati de la fassina Mercader. Tal comhem apuntat més amunt, en aquest solar ja s’hi havien portat a terme unes campanyesd’excavació els anys 1975 i 1976, les quals, malgrat haver estat una intervenció limita-da que no va poder tenir continuïtat, van permetre ja interpretar que s’havien localitzatles restes d’un edifici termal.

La incorporació d’aquest solar al Parc Arqueològic l’any 2004 ha fet possible repren-dre l’estudi d’aquestes restes. Actualment, en el moment de presentar-les en aquestaTribuna d’Arqueologia s’hi han fet ja diverses campanyes d’excavació, que hauran de


Figura 2. Vista aèria de l’excavació del cardo 2 i dels dos trams de la muralla de laciutat descoberts fins ara

continuar encara per completar la seva excavació en extensió (Fig. 3). Mentrestant, però,ja és possible intentar, com farem aquí, una primera aproximació a les restes que van apa-reixent i a la seva interpretació, malgrat que en alguns aspectes aquesta hagi de ser enca-ra parcial i provisional a l’espera de completar la seva excavació i estudi (Fig. 4).

Una primera constatació, que es desprèn amb claredat dels treballs fets fins ara, ésque aquestes termes públiques van tenir diverses fases evolutives que van anar canviantsubstancialment el seu aspecte i les seves dimensions. A les ciutats romanes era habi-tual que aquest tipus d’edifici públic fos objecte de remodelacions successives, ja que,pel fet que usaven quotidianament el foc i l’aigua per desenvolupar la seva funció, lesinstal·lacions tenien un desgast important i calia renovar-les periòdicament.

La conservació de les nostres termes és força bona pel que correspon a les fases mésantigues, mentre que la darrera fase es troba quasi totalment arrasada i en queden nomésrestes dels fonaments i d’algun element que estava per sota de la cota dels seus nivellsde circulació. Malauradament la monumentalitat d’aquest tipus d’edifici romà, constru-ït en el nostre cas en bona part amb carreus tallats, ha fet que el monument hagi estatsotmès a una espoliació continuada des de temps immemorials, que ha afectat la con-servació íntegra del conjunt. Però, tot i així les restes conservades enriqueixen de mane-ra molt decisiva les potencialitats museogràfiques del parc arqueològic.

Bàsicament tenim un edifici inicial (fase 1), que va ser remodelat i ampliat consi-derablement al cap d’uns anys (fase 2), i finalment uns decennis més tard va tornar a serprofundament transformat i en part enderrocat per aixecar un nou edifici termal quemalgrat tot reaprofitava encara alguns dels elements anteriors (fase 3).


Figura 3. Vista general de les restes de les termes públiques de Iesso després de lacampanya d’excavació del 2008


Figura 4. Planta general de les restes de les termes descobertes fins ara


Figura 5. Planta de les termes; destacades en negre les restes corresponents a la fase1 de les termes, i les de les altres construccions del seu entorn contemporànies d’a-

questa mateixa fase

Vegem sintèticament el que hem pogut documentar fins ara de cadascuna d’aques-tes fases.

Fase 1 (Fig. 5 i 6): L’edifici primigeni estava format per diverses sales de les quals,malgrat que quedin cobertes en bona part pels paviments i les restes de les fases suc-cessives, en tenim ben identificades tres: una sala circular d’uns 6 metres de diàmetre(núm. 4 de la Fig. 6), comunicada per una porta de només 0,70 metres d’ample amb unasala rectangular de 6,10 metres de llargada (núm. 3), que a la vegada mitjançant unaàmplia obertura de 3,60 metres donava a una altra sala rectangular de dimensions mésreduïdes, uns 2,70 metres de llargada (núm. 2). De les dues sales rectangulars no hempogut encara documentar el seu límit cap al sud, però tal com fem a la planta esquemà-tica de la figura 6 podem plantejar la hipòtesi que aquest límit coincidia i estava alineatamb el de la sala circular. Al sud d’aquestes sales segurament n’hi havia unes altres tres,la més oriental de les quals es comunicava amb la sala circular mitjançant una portatambé de 0,70 metres d’amplada. Però aquesta zona encara resta pendent d’excavació i,per tant, no en coneixem amb precisió ni l’estructura ni el detall.

Les sales documentades conserven la base d’un paviment fet amb la tècnica de l’o-pus signinum. Però a més, l’excavació ha documentat diversos vestigis que demostren quea les tres sales sobre aquesta base hi anava un revestiment fet a base de peces ceràmiquesde forma romboïdal de 16 centímetres de llargada màxima; d’aquestes peces unes són decolor groc pàl·lid i les altres de color vermellós, de tal manera que la seva combinaciódonaria una certa policromia al paviment i traçaria motius geomètrics dels quals no podemprecisar les formes atesa l’escassetat de les peces trobades in situ (Fig. 7).

Els murs de l’edifici són molt sòlids i van ser construïts amb una tècnica acuradaque combina l’opus caementicium amb grans carreus emprats en els punts més sensi-bles de l’edifici, com els angles i la base de la sala circular, que molt probablement esta-ria coberta amb cúpula.

Sembla bastant evident que en aquesta fase 1 estem en presència ja d’un primer edi-fici de termes, l’extensió del qual no podem encara precisar amb certesa. No hem estèsencara l’excavació cap al sud, però sí que hi hem fet un petit sondeig que ha permèsestablir el límit sud de la segona fase, que podria ser el mateix que el del primer edifi-ci. A l’oest, la construcció moderna de la fassina va destruir sens dubte les restes queeventualment s’hi haguessin conservat.

Cap al nord, l’excavació ha pogut estendre’s amb amplitud i ha permès documen-tar bé les restes de les termes de la segona fase. En principi, pensem que en el momentoriginari aquesta part quedava fora del primer edifici termal, malgrat que es fa difícilafirmar-ho amb rotunditat, ja que a la zona immediata al nord de les sales descrites, elspaviments i les estructures de la segona fase ens han impedit documentar amb l’ampli-tud suficient les restes de la fase anterior. En canvi, vuit metres més al nord hem pogutaprofundir l’excavació sota els àmbits 2 i 3 de l’edifici termal de la segona fase (Fig. 9),i allà hem pogut documentar les restes de diversos elements constructius que cal rela-cionar amb possibles cases d’un barri d’època republicana, que va perdurar fins queaquell primer edifici termal va ser remodelat i ampliat, fet que va comportar que aques-tes cases fossin enderrocades i el seu espai ocupat per l’ampliació d’aquell equipamentpúblic. Molt probablement, i malgrat la impossibilitat d’afirmar-ho amb seguretat,aquest barri més antic arribava fins a la paret nord de les esmentades sales, i per tantaquesta paret era el límit nord de les termes durant la seva primera fase.



Figura 6. Planta amb una hipòtesi restitutòria de les termes en la seva fase 1. (1-pati, 2- vestíbul. 3- apoditeri, 4.- frigidari, 5- tepidari, 6- caldari, 7- praefurnium)

Així doncs, si acceptem aquests dos supòsits per als seus límits sud i nord, l’edi-fici termal es devia estendre des de la façana que donava al cardo minor cap a l’oest,amb una amplada propera als 16 metres i amb una longitud al voltant dels 37 metres,que plantegem hipotèticament a la nostra planta restitutòria segons l’amplada quepodria tenir aquesta insula si atenem alguns vestigis trobats a l’excavació, malgratque no donin encara una evidència definitiva per establir amb tota seguretat aquestalongitud.

A la figura 6 hem dibuixat una primera aproximació hipotètica del que podria serl’estructura en planta d’aquest conjunt termal. Molt probablement tenia la seva entra-da per l’oest, que devia donar a un pati que feia les funcions de palestra (núm. 1). Alfons d’aquest pati hi devia haver l’edifici termal pròpiament dit, amb un vestíbul(núm. 2), que devia donar a la sala rectangular que podríem interpretar com l’apodi-teri (núm. 3), que a la vegada devia comunicar amb la sala circular, el possible frigi-dari (núm. 4). Des d’aquesta sala circular, fent un gir de 90 graus, es devia entrar capal sud a la zona encara no excavada, però on tindríem molt probablement les salescalentes de les termes: el tepidari (núm. 5) i el caldari (núm. 6). La superfície quedevien ocupar les termes, pati inclòs, d’acord amb aquesta hipòtesi s’apropa a 580metres quadrats


Figura 7. Restes de les peces ceràmiques de forma romboïdal que constituïen l’acabatdels paviments de les diverses sales de les termes en la primera fase d’aquestes

Malgrat la precarietat de les dades que tenim d’aquestes primeres termes es prefi-gura clarament una distribució ben clàssica que va adoptar el model que s’ha anome-nant de “planta amb sales paral·leles i itinerari retrògrad”, d’acord amb la tipologia deD. Krenker,3 seguida també per I. Nielsen4 i per P. Gros.5

Per establir amb precisió la cronologia d’aquest primer edifici termal no disposemencara d’evidències definitives. No ha estat possible fins ara excavar cap estrat que espugui relacionar directament amb el moment de la seva construcció. Malgrat tot, si assa-gem una primera aproximació, sembla clar que cal remuntar-nos almenys a l’èpocad’August, però l’observació bastant evident que no utilitzava encara el sistema de cale-facció amb hipocaust, ens fa pensar més aviat en una data anterior, potser en el tercerquart del segle I aC. En època d’August l’absència en unes termes públiques de lesnoves tècniques de calefacció ja ben difoses a les províncies occidentals de l’Imperi cal-dria interpretar-la ja com un anacronisme,6 que no creiem que estigui avalat en el nos-tre exemplar ni per la bona factura de la construcció, ni per la pulcritud en l’aplicaciódel model d’itinerari i de distribució emprat. De totes maneres caldrà esperar a con-cloure l’excavació per acabar de precisar aquesta cronologia.

Fase 2 (Fig. 8 i 9): Aquesta fase està marcada per una gran reforma que va afectarprofundament tot el complex termal i va comportar una ampliació considerable cap alnord i cap a l’oest, probablement triplicant gairebé la superfície de les termes anteriors.

Aquesta reforma va reutilitzar l’edifici termal primigeni que va quedar englobaten el nou, tot respectant la seva estructura bàsica, però aixecant el nivell de circula-ció uns 0,80 metres respecte als paviments originaris. A la sala rectangular núm. 7(Fig. 9) aquesta elevació va ser aprofitada—i segurament ja es va fer amb aquestafinalitat—per construir el nou paviment sobre suspensurae i dotar-lo d’un sistema decalefacció amb hipocaust. El mateix es devia fer segurament a la sala núm. 6, encarano excavada, que ja a les primeres termes devia tenir la funció de tepidari. A la salanúm. 7 també es va completar el seu mur occidental per separar-la de l’antic vestíbulde la primera fase, l’espai del qual devia quedar ara incorporat al praefurnium quedevia tenir ara les dimensions necessàries per escalfar i abastir aquelles sales calen-tes de les termes renovades.

A la sala circular (núm. 5), en canvi, el paviment es va elevar també fins a aquellmateix nivell, però sense construir-hi hipocaust, sinó que simplement es va emplenaramb pedres i terra compactada, i al damunt s’hi va assentar un nou paviment d’opus sig-ninum de molt bona qualitat, que s’uneix a les parets amb la típica vora en mitja canya.


3 KRENKER, D. [et alii] Die Trierer Kaiserthermen I. Ausgrabungsbericht und grundsätzlicheUntersuchungen römischer Thermen. Augsbourg, 1929.

4 NIELSEN, I. Thermae and Balnea. The Architecture and Cultural History of Roman Public Baths.Aarhus, 1990, vol. II, p. 51-52.

5 GROS, P. L’architecture romaine, du debut du IIIe. Siècle av. J.-C. à la fin du Haute Empire,1: Le monu-ments publics. Paris, 1996, p. 389.

6 Les termes de Glanum al sud de les Gàl·lies, a l’actual Provença, i les de Conimbriga a Portugal, al’extrem occidental del Imperi, ens il·lustren molt bé aquesta difusió. Les de Glanum tenen ja hipocaust altepidari i al caldari i es daten en el segon terç del segle I aC (ROLLAND, H. “Observations sur les mosaiquesde Glanum”. A: Archivo Esapañol de Arqueología XXV, 1952, p. 3-14). Les de Conimbriga es daten en èpocad’August i tenen també tepidari i caldari amb suspensura, i a més dos forns per escalfar el caldari (ALARÇAO,J.; ETIENNE, R. Fouilles de Conimbriga I. L’Architecture. Paris, 1977, p. 48 i s.).


Figura 8. Planta de les termes en què destaquen amb negre les restes corresponents ala fase 2

Pel que hem pogut observar a la petita part que hem destapat del paviment inferior cor-responent a la primera fase, sembla que, abans de cobrir-lo, li van extreure el seu reves-timent de petites peces ceràmiques romboïdals, segurament per reaprofitar-les, ja quenomés se’n conserven algunes in situ a la zona més propera a la paret.


Figura 9. Planta amb una hipòtesi restitutòria de les termes en la seva fase 2. (1- frigi-dari, 2 i 3.- apoditeri, 4.- palestra coberta, 5.- sala de transició cap al tepidari, 6.-

tepidari, 7.- caldari, 8.- praefurnium, 9.- pati, 10.- natatio, 11.- altres sales de serveis)

Prèviament a aquest aixecament del nivell es va procedir a tapiar la porta que a laprimera fase comunicava aquesta sala amb la sala núm. 3 de la fase 1 (Fig. 6); aquesttancament es va fer amb petits carreus de pedra que arrenquen des de la solera del pavi-ment inferior. També es va tapiar l’altra porta d’aquesta sala, que l’havia comunicat ambl’àmbit contigu al sud (sala núm. 5 de la fase 1), el qual tal com hem apuntat més amuntsegurament es dotaria de paviment hipocaust en la nova sistematització de l’edifici. Lacomunicació de les dues sales es faria a partir d’aleshores per una nova porta oberta al’extrem oriental de la paret comuna (Fig. 9).

Als cantons nord i est d’aquesta sala circular s’hi va construir una banqueta d’uns40 cm d’amplada adossada a la paret, i es va obrir una nova porta cap al nord, per tal decomunicar amb les noves dependències resultants de la gran ampliació de les termes peraquesta banda.

Aquesta porta donava a l’àmbit núm. 4 (Fig. 9), que era una sala àmplia, gairebéquadrangular de 7,80 per 7,70 metres, que tenia la disposició d’un atri tetràstil amb uncompluvi central de 2,50 per 2,50 metres. En el seu paviment d’opus signinum s’himarca clarament, amb pedra encaixada al paviment, l’estructura de l’estança, així coml’empremta de les columnes que sostenien el compluvi. Al centre un forat de desguàsrecollia les aigües i les canalitzava mitjançant la claveguera que discorria cap a l’oest;aquesta claveguera s’estenia per sota el paviment fins a la sala núm. 5, en la qual hi haun altre forat de desguàs al costat de la porta.

Aquesta estança (núm. 4) es comunicava cap a l’oest amb l’àmbit núm. 1, que erauna sala també gran i quadrangular, d’uns 50 metres quadrats. Malgrat que aquí el pavi-ment està molt erosionat i malmès per les activitats posteriors, els vestigis que en que-den permeten afirmar que estava també pavimentada amb opus signinum.

Adossada a l’angle sud-est d’aquesta sala hi ha una piscina rectangular molt benconservada, de 4,80 per 3 metres, que ocupa gairebé un quarta part de la seva superfí-cie; les seves vores quedaven enrasades amb el paviment de la sala, i té una profunditatmàxima de poc més d’un metre. Aquesta piscina tenia solera d’opus signinum ambmitja canya a les juntures, i parets amb revestiment hidràulic de molt bona qualitat. Nohi ha cap dubte que cal interpretar aquesta sala com el frigidari de les termes amb laseva corresponent petita piscina d’aigua freda.

Remarquem pel seu interès el desguàs de la piscina, que es va construir amb unapeça de plom encaixada a la paret, tocant a l’angle nord-est. Aquest desguàs dóna a sotadel paviment de l’estança núm. 4, però a una profunditat superior a la de la clavegueraque recollia les aigües del compluvi i les portava cap a l’oest; per això creiem que l’ai-gua de la piscina del frigidari anava a parar directament a la claveguera del cardo 2, quesí que tenia la profunditat suficient per rebre aquest desguàs.

La sala del frigidari s’obria a un gran pati obert (núm. 9 de la Fig. 9) del qualhem excavat només una part, ja que pel sud s’estén sota l’edifici de la fassinamoderna i cap a l’oest no hem conclòs encara l’excavació. Possiblement la paretque comença a aflorar a 26 metres del frigidari ens marqui el límit oest d’aquestpati i també de tot el complex termal. És probable també que en aquest punt hihagués l’entrada principal de les termes, ja que és el lloc on conflueixen algunes deles clavegueres de desguàs de l’edifici. En qualsevol cas caldrà concloure l’excava-ció per poder verificar-ho amb plena seguretat, però si aquest límit es confirma, lallargada del complex termal, que en aquesta fase s’estenia entre aquest punt i elcardo 2, devia ser de 44,50 metres.



Figura 10. Vista de les termes amb la natatio del pati en primer terme i, al darrere,les restes de les sales de l’edifici termal

Al cantó nord del pati i tocant a l’edifici termal pròpiament dit, tenim les restes moltben conservades d’una àmplia piscina, la natatio de les termes (núm. 10): les sevesdimensions interiors en planta són de 9,35 per 6,30 metres i tenia una profunditat màxi-ma d’1,15 metres (Fig. 10). Dues escales de cinc graons construïdes amb carreus depedra permetien als banyistes accedir còmodament a l’interior de la piscina: una d’a-questes escales està situada a l’angle sud-est i orientada cap al nord, i l’altra a l’anglesud-oest i orientada cap a l’est. El fons és un paviment d’opus signinum amb mitjacanya a les vores, i les parets estaven revestides amb enlluït hidràulic.

La construcció de la piscina va ser molt acurada i buscava una solidesa considera-ble: les parets mesuren 1,30 metres d’amplada i tenen una base de grans carreus a sobredels quals es van aixecar les parets amb opus caementicium fins al seu coronament,damunt del qual hi devien anar col·locades grans peces allargades de pedra tallada, quedecoraven la vora de la piscina amb un punt rodó. D’aquestes peces n’hem trobat cincexemplars caiguts a l’interior de la piscina; és interessant l’observació dels extrems d’a-questes peces amb la seva superfície convexa, sens dubte per facilitar un encaix acuratentre si (Fig. 11). També en aquesta piscina el forat de desguàs està construït amb unapeça de plom—en aquest cas d’envergadura considerable—encaixada a la paret i en parttambé al paviment; el forat és circular i abocava les aigües cap al nord, on hem trobat,a l’altra banda de la paret, les restes de la claveguera corresponent. (Fig. 12)


Figura 11. L’interior de la natatio de les termes i, caigudes a dintre, algunes de lespeces de pedra tallada que havien coronat la part superior de les vores d’aquesta pis-

cina

El nivell de circulació del pati tenia un paviment de terra piconada, que coincideixen cota amb el de la sala del frigidari. En alguns punts d’aquell nivell hi hem fet son-dejos en profunditat per tal d’establir la seqüència estratigràfica anterior a aquestaampliació de les termes.

Especialment significativa ha estat la cala feta al costat exterior de l’angle sud-oest de la natatio, en la qual hem aprofundit l’excavació fins al terreny natural.L’estratigrafia documentada ens mostra una llarga seqüència anterior al pati, amb treshoritzons d’utilització. El darrer apareix a 0,80 metres sota el nivell del pati, ambalgunes restes constructives i un paviment de terra piconada, que es poden datar enèpoca d’August i que serien enderrocades i terraplenades a mitjan segle I dC per cons-truir la natatio i establir el nivell del pati. Sota d’aquest horitzó n’apareix un altre a0,90 metres més de profunditat, també amb restes constructives i el corresponentnivell d’utilització, que es pot datar en un moment no gaire allunyat de mitjan segle IaC. Per sota d’aquest encara tenim vestigis d’activitat anterior que cal situar en la pri-mera meitat del segle I aC.

A l’edifici termal, al nord del frigidari i de la sala núm. 4, l’excavació ha docu-mentat encara altres dues sales: la núm. 2 i la núm. 3 (Fig. 9), ambdues rectangulars ide mesures idèntiques: 7,80 per 5 metres. Són també de construcció sòlida: els seusmurs tenen un fonament de carreus sobre els quals s’aixecaven els murs en pedra méspetita lligada amb morter de calç. El nivell de circulació d’aquestes sales, que lògica-


Figura 12. Vista del forat de desguàs de la natatio, construït amb una peça de plomde notables dimensions

ment havia de coincidir amb el del frigidari, no estava pavimentat amb opus signinum,ni tampoc l’excavació ens ha permès documentar amb claredat un nivell de terra pico-nada; pensem que probablement hauria tingut en el seu moment un paviment de fusta,del qual l’escassetat de sediment arqueològic acumulat en aquesta part del jacimenthauria impedit que se’n conservés cap vestigi detectable. La sala núm. 2 es comunica-va amb el frigidari, mitjançant una porta de gairebé dos metres d’amplada, i també ambla sala núm. 3. No tenim en canvi cap evidència conservada que hi hagués comunicacióentre la sala núm. 3 i la sala núm. 4, encara que semblaria lògic que hi fos.

Tal com ja hem esmentat en comentar la fase 1, també en aquestes dues sales heminiciat un sondeig estratigràfic en profunditat per sota del seu nivell de circulació, itambé aquí se’ns documenta una intensa ocupació prèvia i llarga d’aquesta zona, abansde la seva ocupació arran de l’ampliació de l’edifici termal en la fase 2.

Per tal d’establir amb seguretat els límits de les termes pel cantó nord, hem iniciatdarrerament l’extensió de l’excavació en aquella direcció. De moment, però, hem extretnomés els nivells superficials i caldrà continuar els treballs en properes campanyes perresoldre aquesta qüestió. Notem per al moment només que ja sembla clar que a la zonacontigua al cardo 2, a continuació de les sales núm. 2 i núm. 3, s’estendrien encara altresdependències de l’edifici termal. Més cap a l’oest en canvi, es comença a documentarun desnivell en profunditat, la interpretació del qual es fa difícil encara de concretar,però no descartem que sigui ja un espai extern al conjunt termal.

A la Figura 9 avancem una hipòtesi, elaborada amb les dades disponibles fins ara,de com podria haver estat la distribució bàsica d’aquestes termes després de l’amplia-ció corresponent a aquesta segona fase.

Segurament l’entrada continuava essent al cantó oest, la porta o una de les portesd’ingrés ens vindria indicada pel punt de sortida de la claveguera principal, construïda,en el moment de l’ampliació, en substitució en bona part de la claveguera del cardo 2.Aquesta porta donaria a un pati ampli (núm. 9) que disposava d’una natatio (núm. 10)de dimensions notables situada a l’angle nord-est, és a dir, molt ben orientada per apro-fitar el sol la major part del dia i especialment a la tarda. És possible que a la part meri-dional d’aquest pati, que devia fer també les funcions de palestra oberta, hi haguessinaltres dependències relacionades amb les activitats d’oci i de servei de les termes.

Cap a l’est, just al costat de la natatio hi havia l’entrada a l’edifici termal, en el qualhi devia haver una primera sala que tenia la funció de frigidari (núm. 1), cobert i ambuna piscina de dimensions modestes situada en el seu angle sud-est. D’aquí es passavaa l’est a una àmplia estança disposada amb forma d’atri tetràstil, que molt possiblementva tenir la funció de palestra interior (núm. 4). Cap al sud una porta estreta donava pasa la sala circular (núm. 5), l’antic frigidari de les termes de la primera fase, que ara deviafer simplement la funció d’estança de transició cap a les sales calentes: el tepidari (núm.6) i el caldari (núm. 7), que havien estat remodelats i ampliats en aquesta fase, sobretotel caldari que havia annexat la totalitat de l’espai de l’antic apoditeri de la fase 1.Tepidari i caldari estaven ara dotats de calefacció mitjançant el sistema de pavimentshipocausts que eren escalfats des dels forns situats en l’espai contigu cap a l’oest (núm.8). Per conèixer la disposició exacta d’aquestes sales de l’extrem sud de l’edifici termal,caldrà esperar l’excavació en extensió d’aquesta part del jaciment encara pendent.

L’apoditeri de les termes era situat probablement a les estances situades al nord delfrigidari i de la palestra interior (núm. 2 i 3). Més al nord hi havia encara seguramentsales de massatge o altres serveis de les termes (núm. 11).


És ben evident que l’estructura i la distribució en aquesta segona fase estan marca-des pel fet mateix de no ser unes termes de nova planta, sinó l’ampliació d’un edificitermal més antic, del qual es va voler aprofitar l’estructura arquitectònica bàsica, cons-truïda en el seu moment amb molta cura i amb una notable solidesa. Interiorment aquestedifici preexistent es va remodelar per instal·lar-hi, ocupant quasi tota la seva superfí-cie, les sales calentes de les noves termes, dotades ara totes de paviments hipocausts.L’ampliació, amb les seves noves dependències i els diferents espais de serveis, va haverd’adaptar-se a aquesta voluntat de reaprofitament. A la planta de les noves termes no hihem de buscar la importació d’un nou model de disposició termal, sinó més aviat unacreació generada in situ, però incorporant, això sí, les innovacions tècniques que els edi-ficis termals havien anat desenvolupant, estandarditzant i estenent cap a les provínciesoccidentals, sobretot a partir de l’època d’August.

Pel que fa a la cronologia de la fase 2, és a dir el moment en què es va portar a termeaquesta remodelació i ampliació de les termes públiques de Iesso, tenim dades suficientsque ens permeten datar-la entorn de mitjan segle I dC, dins una forquilla cronològica queens situa entre un moment ja avançat del principat de Tiberi i el principat de Neró.

Aquestes dades ens les proporciona bàsicament l’estudi estratigràfic dels sondejos,encara limitats, però molt significatius, fets en alguns punts profunditzant sota elsnivells de circulació d’aquesta segona fase. Els estrats de terraplenament de les estruc-tures preexistents en els espais que van ser ocupats per l’ampliació, ens donen un horit-zó cronològic definit per la presència de ceràmica sigil·lada itàlica i sudgàl·lica i vasosde parets fines, entre els quals tenim ja representats els anomenats de clofolla d’ou dela forma Mayet XXXIV.

Tenim també indicis per pensar que probablement la construcció de la natatio delpati, encara que podem situar-la dins la mateixa forquilla cronològica esmentada, va seruna mica posterior a la construcció de l’edifici termal pròpiament dit. Ens porta a aques-ta deducció la presència de les primeres produccions de terra sigil·lada hispànica sota elnivell de circulació del pati en el sondeig fet tocant a l’angle sud-est de la natatio, en elqual tanmateix no hi tenim encara ceràmica comuna africana, que a Iesso comença aarribar en el darrer terç del segle I dC.

Fase 3: L’excavació ens ha proporcionat també diverses restes que podem identifi-car sense cap mena de dubte com el testimoni que les termes van tenir encara una terce-ra fase. Malauradament d’aquest tercer edifici termal no en queda gran cosa conservada,com a conseqüència de l’arrasament de les ruïnes antigues en aquests terrenys, segura-ment primer per aprofitar la pedra en la construcció de la Guissona medieval i moderna,i després per convertir la zona de l’actual parc arqueològic en camps de cultiu.

Els vestigis que ens queden d’aquest tercer edifici termal són només restes d’ele-ments que baixaven per sota dels seus nivells de circulació, els quals estaven a una cotamés alta que la superfície dels camps de cultiu que han estat el punt de partida de la nos-tra excavació, és a dir foren destruïts per l’acció antròpica medieval i moderna.Documentats fins ara tenim alguns elements de la seva fonamentació, que en bona partaprofitava també les construccions anteriors. Queden també les restes d’una clavegueraque travessava pel damunt de la piscina del frigidari de la segona fase i destruïa en partalgunes de les seves parets, i les restes de la part més baixa d’una piscina quadrada desis metres de costat construïda ocupant l’angle nord-oest del que havia estat el caldaride la segona fase (Fig. 13). Al sud d’aquesta piscina hem pogut constatar la presència


de la part inferior d’un nou paviment hipocaust que conserva encara la base de les pilae,i que se sobreposa a les restes de l’hipocaust del caldari de la segona fase. Tal com hemdit abans, l’extrem sud de les termes, que correspon a aquestes sales calentes, està enca-ra pendent d’excavació; una excavació que és possible que pugui donar alguna indica-ció més sobre l’estructura d’aquesta part després de la tercera remodelació, en la quales devien continuar situant en la mateixa zona les funcions de caldari i tepidari.

També d’aquest moment és la instal·lació d’una canonada de plom per a aigua cor-rent, que es va col·locar mitjançant una rasa que va trencar el paviment d’opus signinumde l’atri-palestra de la segona fase. D’altra banda sembla que es pot concloure que lanatatio del pati seria aprofitada i continuaria en ús després de la nova reforma.

En qualsevol cas, però, és difícil, sinó impossible, que puguem arribar a aconsegu-ir una visió de conjunt de la planta de les termes d’aquesta darrera fase, encara que elsescassos indicis conservats facin pensar que probablement superaria en monumentalitatles anteriors.

Pel que fa a la cronologia d’aquesta reforma podem avançar una data post quem definal del segle I dC. Els estrats que reomplien la vella piscina del frigidari de la segona faseens porten a aquesta conclusió, ja que entre els materials que han proporcionat hi tenim jaceràmiques de cuina africanes i algun fragment de ceràmica sigil·lada africana A.


Figura 13. Restes d’una claveguera de la fase 3 superposada a les restes de la piscinadel frigidari de la fase 2. Al costat, a la dreta, les restes del fons d’una altra piscina,

aquesta de la tercera fase

INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 2001-2009

El Patronat d’Arqueologia de Guissona, per encàrrec del Departament de Culturade la Generalitat de Catalunya, ha continuat desenvolupant un programa d’arqueologiaurbana preventiva amb un doble objectiu. D’una banda facilitar la gestió d’un patrimo-ni arqueològic que ha de conviure amb una realitat urbanística actual molt dinàmica. Id’una altra banda, procurar l’aprofitament i la integració científica dels resultats de lesintervencions preventives que cal anar fent.

El patrimoni arqueològic de Guissona està format sobretot per les restes de la ciu-tat romana de Iesso fundada a l’inici de segle I aC, que són el subjecte primordial de ladeclaració de Guissona com a BCIN. Però en el subsòl d’aquesta vila es documententambé altres dos horitzons arqueològics. Sota la ciutat romana hi trobem les restes d’unpoblat que es va desenvolupar amb una extensió propera a 1 hectàrea en el període pro-tohistòric que va des del bronze final fins a l’ibèric antic. D’altra banda, sobre la Iessoromana hi tenim les restes de la vila closa medieval, que encadena una ocupació de l’es-pai des del segle XI, i que va anar creixent fins a assolir unes 4 hectàrees d’extensió. Unarealitat arqueològica i urbana molt complexa pròpia dels assentaments que han tingutdiverses refundacions i han anat superposant diferents trames urbanes.

Si analitzem el catàleg de les diferents intervencions preventives fetes des de 1994podem agrupar-les en cinc tipologies caracteritzades en funció dels seus resultats.

Un primer grup són les intervencions amb resultats positius localitzades dins delpossible perímetre de la Iesso romana, que ens documenten la topografia arqueològicad’aquesta ciutat.

Un segon grup el constitueixen les intervencions també positives que ens eviden-cien la presència d’ocupació i d’estructures constructives també d’època romana foradel perímetre emmurallat de la ciutat.

Un tercer grup són les intervencions a la part més central de la vila actual, des dela plaça del Vell Pla fins a la plaça de Capdevila, que proporcionen una seqüència estra-tigràfica complexa que s’inicia amb les restes del poblat del bronze final (segles VIII /VII aC), segueix amb l’època romana i, en alguns casos, es prolonga fins a l’èpocamedieval.

Un quart grup correspon a les intervencions arqueològiques que permeten docu-mentar l’evolució de la trama urbana medieval.

I finalment un cinquè grup amb les intervencions amb resultat negatiu, que obser-vem que s’agrupen a la zona sud del possible perímetre de la Iesso romana i a l’entornde la muralla medieval. Per aquestes zones properes a la muralla medieval interpretemque molt probablement la construcció d’aquesta fortificació va comportar el desmun-tatge i la desaparició de les ruïnes preexistents. Pel que fa la zona sud del perímetre éspossible que la seva situació a una cota més alta que la resta del jaciment comportéstambé en època medieval la completa eliminació de les restes de la ciutat romana. Nodescartem tampoc la possibilitat que dins del recinte de la fortificació d’època romanahi hagués espais sense urbanitzar.

L’any 2001 ja vàrem publicar una relació de les intervencions arqueològiques pre-ventives fetes entre els anys 1994 i 2000,7 i ja remarcàvem la seva contribució al conei-


7 GUITART, PERA, ROS, 2004, p. 180-191.

xement del perímetre i de la topografia de la ciutat romana. Des del 2001 fins avuiaquesta activitat d’arqueologia preventiva s’ha vist incrementada com a conseqüènciad’un augment de l’activitat constructiva que ha viscut la vila durant aquests anys. Coma exemples més destacats de les intervencions arqueològiques preventives fetes aquestsdarrers anys podem destacar les següents:

SOLARS ENTRE EL CARRER DE SANTA MARGARITA I LA PLAÇA DE CAPDEVILA. UNASEQUÈNCIA ARQUEOLÒGICA COMPLEXA. (Fig. 14, núm. 1)

L’enderroc de cinc cases antigues del nucli històric de Guissona amb la finalitat deconstruir un nou edifici va deixar lliure un gran solar entre el carrer de Santa Margaridai la plaça de Capdevila. Aquest solar presentava un gran desnivell, amb dues cotes cla-rament diferenciades: les cases número 10, 12 i 14 del carrer de Santa Margarita es tro-baven a una cota de 5 metres per sota respecte de les antigues cases número 8 i 9 de laplaça de Capdevila.


8 TRULLÀS, Òscar. Informe de la intervenció arqueològica realitzada al solar de la plaça Capdevila deGuissona. Juliol 2007. Document inèdit.

Figura 14. Planta de situació de les intervencions arqueològiques preventives recolli-des en aquest article

Entre març i juliol de 2007 es va portar a terme l’excavació d’aquest espai, que vaser dirigida per l’arqueòleg Òscar Trullàs.8

Els treballs van consistir en primer lloc a obrir 6 cales en la part del solar que dona-va al carrer de Santa Margarida, que van resultar quasi totalment estèrils arqueològica-ment, ja que el terreny natural apareixia a molt poca profunditat. Només es va localit-zar una petita sitja en el sondeig número 5.

A continuació es va centrar el treball en els solars números 8 i 9 de la plaça de


Figura 15. Planta general de la intervenció arqueològica al carrer de SantaMargarida números 10, 12 i 14, i plaça de Capdevila números 8 i 9

Capdevila, en els quals va documentar una seqüència estratigràfica complexa que abasta-va des d’època protohistòrica fins al segle XVII/XX data dels edificis enderrocats. (Fig. 15).

La intervenció ha permès constatar l’evolució cronològica següent:

Fase I (bronze final - primera edat del ferro)L’excavació ha documentat la presència en aquest solar de restes del poblat del

bronze final, encara que molt malmeses per les construccions posteriors. Concretaments’han pogut observar tres murs (UE 3, 36 i 26) que delimitaven un àmbit, a l’interior delqual se superposaven diferents nivells d’ús successius, associats amb ceràmiques d’a-quest període.

Fase II (segle i - iv dC)Sobre les restes d’aquest poblat protohistòric es van construir estructures correspo-

nents a la ciutat romana, de les quals es conserva un àmbit emmarcat també per tresmurs (UE 3, 67 i 68).

Fase III (medieval)Corresponent a la construcció del mur UE 65 que és el límit entre la terrassa supe-

rior a nivell de la plaça de Capdevila, i la terrassa inferior que dóna al carrer de SantaMargarita i és a una cota 5,50 metres més baixa. La construcció d’aquest mur va reta-llar els murs anteriors d’època romana. Pel que fa a la cronologia, el material docu-mentat és escàs, però ens situa genèricament en una època anterior al segle XVII.

Fase IV (segles xvii – xxi)Correspon al moment de construcció de les diferents cases que es van enderrocar per

a aquesta promoció immobiliària i que algunes tenien cups soterranis que han afectatnegativament les estructures arqueològiques relacionades amb la seqüència esmentada.

SOLARS DEL CARRER DE TAPIOLES. RESTES ROMANES MÉS ENLLÀ DE LES MURALLESDE LA CIUTAT

A banda i banda del carrer Tapioles s’han fet, entre el 2005 i el 2008, tres inter-vencions arqueològiques preventives. Aquesta zona, tot i el fet de trobar-se fora de latrama urbana de la ciutat romana de Iesso, oferia l’expectativa de documentar el traçatdel límit nord de la muralla romana de la ciutat per aquest sector i localitzar una possi-ble àrea de necròpolis d’època romana. Les tres intervencions fetes han estat dirigidesper l’arqueòleg Oscar Trullàs de l’empresa Arqueociència.

Solars al sud del carrer de Tapioles, s/n (horts Mercader)9

La primera intervenció es va fer al desembre i gener de 2005/2006, en uns solars destinatsa horts, propietat de la família Mercader, al costat sud del carrer Tapioles. (Fig. 14, núm. 2)


9 TRULLÀS, Òscar. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Unitat d’Actuació 8, solarsav. Verge del Claustre i carrer Tapioles i Pau Casals. Treball inèdit. Juny 2007

Es va portar a terme l’obertura d’un total de cinc rases en sentit est–oest, d’1,80metres d’amplada i unes llargades que anaven entre els 8,20 i els 27,20 metres la mésllarga; i dues rases en sentit nord-sud, de 8,70 i 16 metres de llargada, respectivament.

Gairebé a totes les rases, després d’extreure el nivell superficial que corresponia ala terra de conreu dels horts de la zona, va aparèixer un estrat amb materials d’enderroci amb abundants restes ceràmiques d’època romana, que ens donen una cronologia moltàmplia que va des del segle I aC fins al segle IV dC. Per sota d’aquest estrat l’excavacióva posar al descobert un abocament de pedres de mida mitjana, tegulae i algunes restesceràmiques. En un primer moment la uniformitat i consistència d’aquest nivell donavenl’aparença d’un possible paviment, però el fet que s’estengués per tot el solar ens vaportar a interpretar-lo com un anivellament del terreny amb uns materials i una texturaque facilitessin un bon drenatge d’aquesta zona situada davant de la muralla de la ciu-tat. Encara avui per sota d’aquest pedregar apareix de seguida la capa freàtica, que d’al-tra banda ha impedit aprofundir l’excavació més enllà d’un metre de fondària.

Solar de can Rafaelet del carrer de Tapioles, s/n10

De maig a juny de 2006 es va fer una segona intervenció en aquesta zona, en unsolar conegut com a can Rafaelet, que dóna al cantó sud del carrer de Tapioles, a uns150 metres de distància del carrer del Tint. (Fig. 14, núm. 3)

La intervenció va consistir inicialment en l’obertura d’una sèrie de rases que vandocumentar que a la meitat sud del solar hi tenim, sota el nivell superficial, un potentestrat format per llims de coloració fosca amb una potència de més de dos metres defondària i totalment estèril pel que fa a materials arqueològics. En canvi a la meitat norddel solar van aparèixer a molt poca fondària les restes d’una construcció que es va poderexcavar en extensió (Fig. 16). Es tractava d’un edifici de planta en “U”, amb un cosprincipal rectangular orientat de sud a nord, de divuit metres de llargada per cinc d’am-plada, subdividit en quatre estances d’amplades que oscil·len entre els 3,90 metres, lamés gran, i els 2 metres, la més petita. Tres d’aquestes estances conservaven restes delseu paviment d’opus signinum de molt bona factura. A cada extrem d’aquest cos prin-cipal hi havia cap a l’oest una estança de dimensions semblants.

Les restes estaven molt arrasades, dels murs només es conserven els fonamentsconstruïts amb pedra lligada amb calç, i en una bona part del costat est han desaparegutfins i tot els fonaments i només es va poder observar la negativa de la caixa de fona-mentació; suficient, però, per poder dibuixar la planta completa de l’edifici. (Fig. 17).

A l’extrem nord del conjunt es van documentar les reses de dos conductes d’aigua, unde principal que anava orientat d’est a oest i passava tocant l’edifici, i un segon que des del’interior de l’estança més al nord del cos principal anava a connectar amb el primer.

L’observació de l’estratigrafia va permetre constatar que la construcció d’aquest edi-fici es va fer sobre el nivell geològic, que aquí apareix a una fondària màxima de poc mésd’un metre respecte de la cota actual del carrer de Tapioles, i sobre uns estrats que reom-plen forats diversos al terreny natural anteriors a la construcció. Els materials arqueolò-


10 TRULLÀS, Òscar. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada a la Unitat d’Actuació 8 solarsav. Verge del Claustre amb carrer Tapioles (Can Rafalet). Treball inèdit. Novembre 2008.


Figura 16. Planta general de les restes documentades amb la intervenció arqueològi-ca preventiva feta al carrer de Tapioles, s/n (solar de can Rafaelet)


Figura 17. Vista general de les restes constructives trobades al carrer de Tapioles, s/n(solar de can Rafaelet)

gics recuperats en aquestes bosses es daten en els segles I aC i I dC i ens donen una datapost quem per a la construcció de l’edifici. Pel que fa als estrats que cobrien els nivellsd’utilització, aquests contenien materials que ens donen una datació de mitjan segle III dC,moment en què l’edifici segurament es va deixar d’utilitzar i va quedar abandonat.

Així doncs, aquesta intervenció, malgrat el mal estat de conservació de les restes, ensmostra la presència en època altimperial d’un edifici singular fora del recinte emmura-llat de Iesso, a un centenar de metres de distància de la seva muralla i situat en una posi-ció lleugerament elevada respecte a aquesta. Es fa difícil interpretar-ne la funció, ja que,ni per l’estructura de la seva planta ni per la qualitat de la construcció, no sembla que estracti d’un establiment rural, sinó més aviat potser d’una construcció pública. Ens pre-guntem si tal vegada podríem ser davant d’un petit santuari situat a la perifèria de la ciu-tat, però queda clar que de moment no tenim cap evidència que ens ho confirmi.

Solar del carrer de Tapioles, números 8 a 1011

Els mesos de març i abril de 2008 s’ha portat a terme una nova excavació arqueo-lògica a l’entorn del carrer de Tapioles, concretament al solar corresponent als números8 a 10 d’aquest carrer. (Fig. 14, núm. 4)

També aquesta intervenció es va iniciar amb l’obertura de tres rases orientades de norda sud, d’1,80 metres d’amplada i amb una llargada entre els 27 i els 21 metres. (Fig. 18)


11 TRULLÀS, Òscar.Memòria de la intervenció arqueològica preventiva realitzada als números 8-10 delcarrer Tapioles. Treball inèdit. Maig 2009.

Figura 18. Planta general de la intervenció arqueològica preventiva al solar delcarrer de Tapioles, núm. 8-10, amb la situació de les rases fetes


Figura 19. Un moment del procés d’excavació de les restes constructives trobades alsolar del carrer de Tapioles, núm. 8-10


Aquests sondejos van permetre documentar d’una banda l’existència, en la quasitotalitat del solar, de diversos estrats d’abocament amb pedres, material constructiu imaterials ceràmics que donen una cronologia dels segles I al III dC, però sense capestructura associada. Uns nivells que tenen molta similitud amb els estrats documentatsen la intervenció als horts Mercader, que es troben a la banda sud del carrer de Tapiolesdavant d’aquest solar.

D’altra banda, a l’extrem nord del solar, en una franja de 8 metres, es van docu-mentar diversos murs orientats de nord-est a sud-oest que dibuixaven una estructuraamb àmbits interiors, dels quals com a mínim se’n poden identificar dos, un dels qualsamb un pou en un dels angles. També aquí aquestes restes estan molt arrasades i ensqueden només les fonamentacions d’un edifici d’època altimperial, del qual, amb el ques’ha descobert fins ara, no en podem interpretar la funció. Constatem només la sevasituació també fora del recinte emmurallat de la ciutat, a una distància d’uns seixantametres davant de la muralla i amb la mateixa orientació que aquesta (Fig. 19).

RESTES DEL CARDO MAXIMUS DE IESSO. AL SOLAR DEL CARRER DE L’ONZE DESETEMBRE, NÚM. 1112

Des de l’agost de 2007 s’han fet, dirigides pels arqueòlegs Òscar Trullàs i CristinaBelmonte, dues intervencions arqueològiques preventives motivades per la petició dellicència d’obra per a la construcció d’un edifici d’habitatges al solar del carrer del’Onze de Setembre, núm. 11 (Fig. 14, núm. 5)

Aquest solar limita pel nord amb el parc arqueològic, encara que està a una cotamés de dos metres per sobre de la superfície d’aquest. Les tres rases que es van obriralineades a l’eix central del solar—una a l’extrem sud, una altra al mig i la tercera al’extrem nord (Fig. 20)—, van mostrar clarament com aquesta diferència de cota res-pecte als terrenys del parc és deguda al fet que aquí, en aquest solar i sens dubte tambéen la sèrie de solars veïns cap a l’est i cap a l’oest, el sediment arqueològic antic i lesruïnes de la ciutat romana s’han conservat amb una potència molt considerable.Segurament les restes en aquesta zona van quedar reblertes molt aviat en època altme-dieval i no van ser destruïdes i arrasades, a diferència del que va succeir en els terrenysde l’actual parc quan van ser convertits en camps de cultiu, previ desmuntatge de lesruïnes que hi afloraven, les pedres de les quals es van reaprofitar per a les construccionsde la Guissona medieval i moderna.

Consegüentment, en aquest solar els sondeigs fets fins ara han documentat unapotent seqüència arqueològica, que va fins a una profunditat que supera els tres metres,i que abasta una amplitud cronològica des de l’inici del segle I aC fins a l’època bai-ximperial. D’altra banda l’estat de conservació de les restes constructives descobertesés notablement bo.

A la rasa oberta inicialment a l’extrem sud del solar van aparèixer, tal com espe-

12 TRULLÀS, Òscar; BELMONTE, Cristina. Memòria de la intervenció arqueològica realitzada als núme-ros 11 de l’avinguda Onze de Setembre. Treball inèdit. Març 1.


Figura 20. Planta de situació dels sondejos arqueològics efectuats al solar de l’avin-guda Onze de Setembre, núm. 11

ràvem, les restes d’un carrer que correspon al cardo maximus de la ciutat romana, ies va procedir a l’ampliació de la rasa convertint-la en un sondeig més ampli de propde 15 metres de llargada per 7 d’amplada (Fig. 21). Això ha permès documentar partd’un tram d’aquest carrer: el mur que marca la seva façana oriental i bona part de lacalçada, però no el mur de façana occidental, que queda ja sota la vertical de la casaveïna actual. A la part de la calçada que s’ha pogut excavar en profunditat s’ha docu-mentat una estratigrafia de més d’un metre de potència, ben relacionada amb el murde façana. Cal remarcar que no s’ha aprofundit fins al nivell natural, ja que l’exca-vació es va aturar en trobar una de les pavimentacions del cardo feta amb lloses depedra, que lògicament no s’han aixecat. Així doncs, aquest paviment és el més anticd’aquest carrer documentat fins ara, però no podem descartar que n’hi hagi algunaltre d’anterior.

Per damunt d’aquest paviment de lloses s’ha pogut observar una interessant estra-tigrafia que ens il·lustra molt bé l’evolució del cardo maximus amb les seves diferentsfases o nivells de circulació, evidenciats per les successives repavimentacions.

Essencialment la seqüència constatada, tal com es descriu en l’esmentada memòriad’excavació, es pot agrupar esquemàticament en les tres fases següents (Fig. 21):

Fase 1 (segles I-II dC): en aquesta fase el cardo maximus estava pavimentat amblloses de pedra ben encaixades (UE 65), en les quals s’observen evidències claresde roderes i nombroses reparacions. És possible, encara que no ho podem afirmaramb seguretat, que aquest sigui el paviment originari del carrer, però en qualsevolcas no podem precisar encara la data de la seva construcció, ja que l’excavacióestratigràfica no s’ha aprofundit de moment per sota de la cota d’aquestes lloses(Fig. 22).

Aquest paviment es relaciona amb un primer mur de façana (UE 101), que s’hadocumentat únicament en un petit tram del sondeig, i que té per sobre el mur de façanaposterior que va eixamplar lleugerament el carrer (UE 24).

Fase 2 (segles II-III dC): en aquesta fase es dugué a terme una modificació de lafaçana i del traçat del cardo, almenys en aquest punt del seu recorregut. En primer lloces desmuntà l’antiga línia de façana (UE 101), es va aixecar el nivell del carrer gairebémig metre amb abocament de terres, es va fer una nova pavimentació i es va construirun nou mur de façana (UE 24), una mica desplaçat cap a l’est respecte a l’anterior.Aquesta nova façana presenta en direcció sud l’inici d’una lleugera corba cap a l’est,que tal vegada pugui ser l’inici de la connexió amb un dels decumani que podria dis-córrer una mica més al sud de la zona excavada.

L’estrat de terraplenament per aixecar el nivell del cardo ens dóna, mitjançant l’es-tudi dels materials que contenia, una datació per a aquesta reforma en els darrers anysdel segle II dC o a la primera meitat del segle III dC.

Fase 3 (segle III - inici del segle IV dC): aquesta fase la marca una nova repavimen-tació molt compacta feta amb pedra petita, bàsicament còdols alternats amb alguns frag-ments de tegulae.

Sobre aquest darrer paviment del cardo l’excavació va documentar un potentestrat d’enderroc format per pedres grans i mitjanes de formes irregulars i terres decolor fosc que cobrien les pedres i omplien els espais resultants entre aquestes.L’enderroc tenia el seu origen en el mur de façana oriental del carrer (UE 24) i sensdubte era el resultat de la caiguda del mur en direcció oest cap al centre del carrer.Així, el pendent dels blocs de pedra s’allargava uns dos metres en direcció a l’eix cen-



Figura 21. Planta de detall de les restes del cardo maximus amb les seves diversesrepavimentacions, documentades en el sondeig fet al solar de l’avinguda Onze de

Setembre, núm. 11

tral del carrer, disminuint progressivament en nombre de blocs i augmentant el gruixde terres. Però a mesura que l’estrat s’apropava al límit occidental del sondeig elnombre de pedres tornava a augmentar i el pendent pujava en sentit est-oest, la qualcosa ens indica clarament que es tracta de l’enderroc simultani de la façana occiden-tal del cardo. (Fig. 23)

Pel que fa a la cronologia, sembla que cal datar aquest moment d’enderroc de lesfaçanes del cardo maximus en aquest punt del seu recorregut als darrers anys del segleIII o a l’inici del segle IV.

Acabem aquesta breu exposició de resultats remarcant l’interès i la importància queté aquesta arqueologia preventiva en aquest jaciment, per aconseguir documentar d’unamanera global i més extensiva el patrimoni arqueològic de Guissona, i per entendre entota la seva significació arqueològica i històrica el conjunt del que va ser la ciutat roma-na de Iesso.

No cal dir que el repte més important de la gestió d’aquest important jaciment dela nostra arqueologia per als propers anys, és aconseguir harmonitzar els valors d’aquestpatrimoni arqueològic amb el planejament i la gestió urbanística de la vila de Guissona,que creix molt i molt de pressa des de fa uns anys. Només així es podrà assolir amb ple-nitud l’aprofitament de totes les potencialitats de l’arqueologia guissonenca, tant per ala recerca científica com per a la seva explotació cultural i turística, i també com a einade desenvolupament econòmic i social.


Figura 22. Una vista del sector del cardo maximus de Iesso, amb les seves diversespavimentacions superposades, descobert en el solar de l’avinguda Onze de Setembre,

núm. 11

En aquesta línia treballen amb empenta l’Ajuntament de Guissona i el Serveid’Arqueologia de la Generalitat, amb la col·laboració ben valuosa de les altres institu-cions que formen el Patronat d’Arqueologia de Guissona: el Consell Comarcal de laSegarra, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, la UniversitatAutònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans.


Figura 23. Vista de les restes de l’enderroc caigut sobre el darrer paviment del cardomaximus de Iesso, documentat en aquest punt del seu recorregut

L’aqüeducte del pont de les Caixesi la vil·la romana de Centcelles(Constantí, Tarragonès)JOSEP ANTON REMOLÀ (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona),PALOMA ALIENDE (Institut Català d’Arqueologia Clàssica),JOSEP FRANCESC ROIG (Codex-Arqueologia i Patrimoni)

1. INTRODUCCIÓ

L’esfondrament parcial, l’any 2007, d’un tram del parament oriental del pontmedieval de les Caixes (Constantí)—part de la séquia dels Molins—va permetre obser-var que l’obra medieval era, en realitat, una reforma d’un pont precedent, associat auna conducció hidràulica d’època romana. Un aqüeducte romà, hipotèticament rela-cionat amb la propera vil·la romana de Centcelles, del qual fins aleshores no se’ntenien notícies i que representa una excepcional descoberta tant des del punt de vistacientífic com patrimonial. L’atzar ha tret a la llum el que fins aleshores s’havia man-tingut ocult sota successives reconstruccions. Una conducció que, de forma marginal iprecària, s’havia mantingut en ús fins a aquell moment, i que conforma prop de dosmil·lennis d’història de la humanització de l’aigua en un entorn que, malgrat les pro-fundes transformacions que està patint, és un veritable parc temàtic d’aquest elementi del seu paper en l’explotació agrària tradicional i en l’obtenció d’energia hidràulicaal llarg de la història.

Per tal de valorar l’estat de l’estructura i aprofundir en el coneixement—aspectesbàsics previs a la redacció del projecte de restauració1—es van excavar diversos son-deigs al peu de la façana oriental i als extrems del pont, on la canalització medieval dis-

1 Actualment s’està redactant, per iniciativa de l’Ajuntament de Constantí, el Pla director de la séquiadels molins (antic terme de Centcelles, Constantí) i l’avantprojecte de restauració del pont de les Caixes acàrrec de J. A. Remolà i els arquitectes M. Orellana i P. Jansà. També s’està tramitant per part de la DireccióGeneral del Patrimoni Cultural la declaració de BCIN que, esperem, pugui evitar futurs danys al monumenti al seu entorn més immediat.

corre en rasa sobre terraplè (extrem septentrional) i en superfície (extrem meridional).2

Uns resultats encara en fase d’anàlisi que, complementats amb les dades obtingudes endiverses actuacions i observacions prèvies, avancem amb caràcter preliminar en aques-ta contribució.

2. SITUACIÓ I ENTORN

Tant la vil·la romana de Centcelles com el pont de les Caixes comparteixen un espaiuniforme (l’antic terme medieval de Centcelles) que s’estén pel marge dret del cursinferior del riu Francolí, a uns cinc quilòmetres en línia recta al nord-oest de Tarragonai a poc més d’un quilòmetre al nord-est de Constantí (Fig. 1 i 2). Un territori de perfilsuau i planer—només episòdicament alterat per turons aïllats d’escassa alçada—moltapte per a l’explotació agrícola i, fins a finals del segle XIX, camí natural de comunica-ció entre la costa i les planes de l’interior3 (Fig. 2). Per aquest corredor natural discor-ria la via De Italia in Hispanias que, seguint la llera del riu pel marge dret creuava laserralada que tanca el camp de Tarragona en direcció a Lleida (Ilerda) (Roig, 2005). Untraçat que es reprèn, aproximadament, en època medieval amb el nom de camí deMontblanc, via d’intens trànsit i a la vora de la qual sorgeixen diversos nuclis de pobla-ment a partir de la restauració de la seu metropolitana a mitjan segle XII.

3. LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

Les excavacions arqueològiques de l’Institut Arqueològic Alemany van posar derelleu indicis, molts escassos, d’un assentament rural d’època tardorepublicana (seglesII-I aC) localitzat a l’entorn del lloc on s’alçarà posteriorment el cos central de la vil·latardoromana (Hauschild, 1964-1965, 1965, 1966 i 1972; Hauschild, Arbeiter, 1993;Schlunk, 1965, 1966 i 1988; Schlunk i Hauschild, 1962). També es va poder documen-tar, al sud d’aquest cos central, les restes d’una vil·la d’època altimperial (segles I-IIIdC). Un dels àmbits identificats corresponia a una àrea d’emmagatzematge en dolia

188 J.ANTON, P. ALIENDE I J.F. ROIG

2 Excavació a càrrec de Codex-Arqueologia i Patrimoni sota la direcció tècnica de J.F. Roig i la coordi-nació de J.A. Remolà (2008). Anteriorment s’havien dut a terme treballs de neteja i documentació gràfica iplanimètrica a càrrec de P. Aliende, aleshores topògrafa de Codex, arran dels treballs de soterrament d’unacanalització contemporània aèria que emmascarava la façana oriental del pou. Aquesta fou la primera de lesactuacions promogudes per l’Ajuntament de Constantí després de l’adquisició dels tros de terra on es trobael pont (2004), amb el finançament de Repsol SA.

3 En el segle XIX el traçat de la carretera nacional que unia Tarragona i Lleida es desplaçà al margeesquerre, un sector de perfil sinuós i menys apte orogràficament per al traçat d’una via d’aquesta entitat.Els interessos de la puixant vila de Valls van tenir molt a veure en aquesta decisió. Ara, a inicis del segleXXI, la nova autovia que unirà Tarragona i Lleida (C-27) torna al marge dret seccionant en rasa el camí deMontblanc que fins aleshores havia unit la coneguda vil·la romana de Centcelles, patrimoni mundial desdel 2000, amb l’amagat i camuflat pont de les Caixes. Ho farà acompanyada, en un espai molt reduït, de lalínia fèrria del corredor de Mediterrani, que també ha vist les bondats de creuar per aquest punt, i, si ningúno ho evita, d’una carretera internodal entre l’estació del TAV a Perafort i l’aeroport de Reus i d’unaampliació del corredor ferroviari.

L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES 189

Figura 1. Tram baix del riu Francolí on s’indica la posició del pont de les Caixes i dela vil·la romana de Centcelles (Imatge base: Google)

associada, probablement, a uns equipaments productius. A l’oest, es documentà, tambéparcialment, un edifici de planta rectangular compartimentat internament que els exca-vadors atribueixen al segle III dC. Aquesta darrera fase de l’edifici altimperial estàcaracteritzada per murs de maçoneria, paviments gruixuts d’opus signinum i canalitza-cions de morter i sòl de teules. Es tractaria, doncs, d’una vil·la estretament vinculada alprocés d’explotació agrícola que no devia diferir substancialment del model evidenciaten altres establiments rurals d’època altimperial del camp de Tarragona com, per exem-ple, la vil·la romana del Moro (Torredembarra) o la primera fase de la vil·la dels Munts(Altafulla) (Remolà, 2004 i 2007; Tarrats, Remolà, 2007). El final de la vil·la altimpe-rial el fixen els mateixos excavadors en un moment avançat del segle III.

En un moment encara incert del segle IV (o inicis del V?) (Remolà, 2002), al nord ia l’est de la ja enderrocada vil·la altimperial s’alça un nou edifici—la vil·la tardoroma-


Figura 2. Terme municipal de Constantí (1966) on s’aprecia el bon estat de la tramacenturiada romana a l’oest del poble (J. A. Remolà, a partir del plànol del terme

municipal de 1966)

na de Centcelles—amb un cos principal de planta rectangular que s’estenia en una lon-gitud de 90 metres en sentit E-O (Fig. 3 i 4). Els murs que arrenquen en sentit N-S delsextrems d’aquest cos principal semblen indicar l’existència de dues ales que deviendelimitar, almenys en part, un gran jardí central. Cal destacar la contundència i la qua-litat de l’obra, especialment si la contextualitzem en el marc de l’arquitectura d’èpocatardoantiga coneguda a Tarraco i el seu entorn (Remolà, 1998, 2002 i 2007).

La part més destacada del cos principal estava formada per dues sales comunica-des—de planta circular amb cúpula decorada amb mosaics, la primera, i de planta qua-drilobulada, la segona—, la funció original de les quals no ha estat definitivament resol-ta, tot i el seu indubtable caràcter representatiu. En tot cas, la presència d’obertures persota del nivell de sòl indica que van ser concebudes per ser calefactades mitjançanthipocausts. Aproximadament en el centre de la sala de la cúpula es localitza un àmbitsoterrat de planta quadrangular amb les parets internes revestides amb una potent capa


Figura 4. Façana nord de la vil·la tardoromana de Centcelles (J. A. Remolà)

Figura 3. Planta esquemàtica de la vil·la tardoromana de Centcelles (a partir deHauschild, Arbeiter 1993)

d’opus signinum. S’hi accedia a través d’una porta d’arc de mig punt oberta en el muroriental i connectada amb unes estretes escales. A través d’un forat contemporani en elpaviment s’observa la presència d’una “subcripta” de dimensions reduïdes, amb unacompartimentació interna amb arcs, possiblement relacionada amb el propi procésconstructiu i destinada a protegir de la humitat i les filtracions d’aigua la cripta. A tra-vés d’una porta oberta en el mur oest de la sala amb cúpula s’accedia a la sala quadri-lobulada, un àmbit del qual s’havia extret gairebé tota la seqüència estratigràfica enèpoca contemporània.

A l’extrem occidental de l’edifici se situen dos banys. El primer, que ocupa l’ex-trem occidental del cos principal, està format per dos àmbits tebis (tepidari), dosescalfats (caldari) i dos freds (frigidari) i, segons els excavadors, no van ser mai ope-ratius (no es va identificar el praefurnium ni es van trobar evidències d’ús). Aquestsbanys estaven comunicats amb un departament contigu format per una sèrie d’àmbitsd’interpretació incerta. En aquests àmbits es van localitzar nombroses tessel·les i evi-dències de producció que van ser relacionades amb la fabricació de tessel·les de vidreper a la decoració de la cúpula. Les excavacions arqueològiques dels anys 2005-2006del que restava de seqüència estratigràfica d’una de les estances va reportar una nota-ble quantitat de tessel·les en els nivells de rebliment d’un rebaix del nivell de pavi-mentació original de l’àmbit. Una presència que interpretem com un indici de reapro-fitament en un moment encara per precisar. Aquest rebaix del nivell d’ús es docu-menta també en les estances veïnes i en altres àmbits excavats per l’InstitutArqueològic Alemany, a l’est de la sala de la cúpula. En aquest darrer cas es van rela-cionar amb l’ocupació medieval del conjunt. En un segon moment, segons els res-ponsables de l’excavació, sembla que es construeix un segon conjunt balneari, ados-sat a l’anterior i formant un cos emergent i perpendicular al cos principal. Dues de lesestances s’han identificat, per la seva proximitat al praefurnium, com a caldaris, men-tre que les altres dues devien conformar el frigidari amb la corresponent piscina d’ai-gua freda al costat de les latrines. En aquest cas es van localitzar evidències d’ús quepermeten establir el funcionament d’aquest conjunt.

L’evolució posterior de l’edifici no ha estat clarificada per les intervencionsarqueològiques fetes fins al moment ja que no tenim evidències estratigràfiquesimmediatament posteriors als nivells constructius, tot i que coneixem l’existència,fora de context o en posició secundària, de monedes d’època visigòtica (Recesvint,649-672) (Zedelius, 1980).

Al voltant de les ruïnes de la vil·la tardoromana, a mitjan segle XII, s’estableix unnucli de població—la vila medieval de Centcelles—que s’extingeix a finals del segleXIV (Cortiella, 1981; Remolà, 1998). La sala de la cúpula es va adaptar com a esglésiaparroquial i la resta de l’edificació es va aprofitar per a habitatges i altres usos. La vilas’estenia més enllà dels límits de la vil·la tardoromana i se’n documenten restes d’unacerta entitat a l’oest, a l’altra banda de l’actual traçat del camí de Montblanc.

En el segle XIV, el despoblat de Centcelles i el seu terme passen a formar part delterme municipal de Constantí i l’església parroquial, sota l’advocació de SantBartomeu, esdevé una ermita en litigi entre els pobles de Constantí i Vilallonga delCamp (Cortiella, 1981). Entre els segles XVI i XVIII sembla que es van fer diversos tre-balls de remodelació de l’ermita. Concretament, l’aspecte exterior es va modificaramb el revestiment de la cúpula amb un octògon i la construcció d’un campanar d’es-padanya. En el segle XVI els mosaics no devien ser visibles ja que no són esmentats


per Lluís Pons d’Icart, el primer que ens va deixar constància de la romanitat de l’e-difici en el seu manuscrit sobre les Grandeses de Tarragona (c. 1564), posteriormentpublicat, en castellà, a Lleida (1572-1573). L’activitat litúrgica va continuar fins afinals del segle XVIII i inicis del XIX. La desamortització va tenir lloc l’any 1855 i l’a-lienació, quatre anys després (1859). A finals d’aquest any 1859 o a inicis del segü-ent, és adquirida per Antoni Soler i Soler, qui a finals del segle XIX la transforma enmas (Cerdà et alii, 1992; Massó, 1991).

A mitjan segle XIX corresponen les primeres referències a troballes arqueològiquesa càrrec de B. Hernàndez Sanahuja, que l’any 1859 va visitar el monument i féu diver-sos dibuixos—no localitzats—que li van permetre constatar la posterior destrucció depart de les restes per adequar la finca als treballs agrícoles (Albiñana, Bofarull, 1849;Hernández Sanahuja, 1888). En aquesta mateixa visita va poder observar les restesd’una cripta i una subcripta en l’interior de la sala amb cúpula, així com l’enderroc dela sala quadrilobulada. Per B. Hernàndez Sanahuja, la vil·la de Centcelles devia serconstruïda per Marcus Fulvius Musaeus en època d’Adrià i destruïda per la invasiófranca del 260 dC. Després d’un període d’abandonament s’hauria alçat, durant l’im-peri de Constantí, “un espacioso monasterio de ascéticos cenobitas (...) con su corres-pondiente basílica ó templo, y baptisterio contiguo,…”. La basílica, d’arquitectura ple-nament bizantina, correspondria a la sala amb mosaics, mentre que la sala quadrilobu-lada tindria la funció de baptisteri i els àmbits a l’est de la sala de la cúpula correspon-drien a les habitacions dels monjos.

El 23 d’octubre de 1877, Antoni Soler descriu en una carta adreçada al seu fillConrad les circumstàncies del descobriment del mosaic: “Hace algún tiempo habíanotado que habiéndose desgajado algunos pedazos de yeso de la cúpula de SanBartolomé, se observaban varios dibujos, pero creyendo que serían pinturas gastadasy de poco mérito, no di importancia a aquel suceso, mas días atrás estuvo el PadrePallarés con otros compañeros suyos a visitar aquellas ruinas y la casualidad les hizodescubrir que toda la cúpula era un mosaico de mérito.” (Schlunk, Hauschild, 1962;Massó, 1991). A través de la seva correspondència (1877-1888) podem constatar tambél’estat ruïnós de l’edifici—que va obligar a diverses reparacions—i l’eliminació de l’en-lluït que cobria el mosaic i de la cornisa, molt degradada.

Possiblement l’any 1893, E. Morera va visitar el monument (unes “thermas” en laseva opinió)—on encara no s’havien construït els pisos que, més endavant, comparti-mentaran l’espai —, i posà de manifest la dificultat de fer una interpretació iconogrà-fica correcta d’unes figures conegudes molt parcialment (Morera, 1894, 1897 i 1911?).Entre 1893 i 1898, Ángel del Arco emprèn nous treballs de neteja que aquest cop vantenir un resultat més satisfactori (Arco 1898). A través de les fotografies publicadespodem observar que en el moment de dur a terme aquesta intervenció l’interior de lacúpula ja havia estat compartimentat en planta baixa i dos pisos, una distribució que esva mantenir fins a l’any 1969 (Schlunk, Hauschild, 1962). Pel que fa a la interpretació,Ángel del Arco insisteix en el caràcter termal de l’edifici i la seva relació amb Adrià.

Les actuacions posteriors es van centrar, bàsicament, en la documentació i la des-cripció de la iconografia de la cúpula. Així, l’any 1901 Antoni Gallisà va fer els primersdibuixos i fotografies dels mosaics, una notícia recollida per Josep Gudiol (1926), quiva visitar el monument l’any següent. L’any 1906, Joan Molas va fer, a petició del baróde les Quatre Torres, un dibuix complet del mosaic que és reproduït per E. Morera(1911?) i Lluís Domènech i Montaner (1921). Aquest darrer autor va visitar Centcelles


l’any 1909, juntament amb els seus alumnes de l’Escola Superior d’Arquitectura deBarcelona. En aquesta visita es van fer diverses aquarel·les del mosaic, reproduïdes perDomènech i Montaner (1931). Per aquest darrer autor, Centcelles són les restes d’unainstitució religiosa cristiana dels segles IV-VII que incloïa un gran baptisteri, una cellaememoriae i una basílica, probablement de tres naus, que va servir temporalment de resi-dència episcopal de Tarragona. Més tard, F. Camprubí descarta les hipòtesis precedentsi proposa una funció funerària: “La importància arquitectónica y decorativa del monu-mento, juntamente con la toponomástica, nos lleva a sospechar que fué el mausoleo dealgún noble cristiano, quizá de la familia imperial de Constantino, cuyas posesiones enla comarca de Centcelles bien pudieran haber dado origen y nombre al antiquísimopueblo de Constantí” (Camprubí, 1953).

A finals de la dècada dels cinquanta, s’inicia el període més rellevant per a la his-tòria recent del monument, des del descobriment dels mosaics l’any 1877, de la mà del’Institut Arqueològic Alemany (DAI) (Schlunk, Hauschild, 1962). L’interès del DAI esva començar a concretar amb el calc complet del mosaic i una sèrie d’aquarel·les a gran-dària natural fetes entre els anys 1956 i 1958, amb l’autorització del propietari GuillemSoler i Bas. A partir del 1959, amb l’adquisició del monument a la mort del propietari,s’inicia un programa d’intervenció sistemàtica que inclou tant les excavacions arqueo-lògiques com la recuperació i rehabilitació de l’edifici. En un primer moment, els tre-balls es van centrar en la neteja dels mosaics, sota la direcció d’Ernest Hawkins, assis-tant field director del Byzantine Institute of America a Istanbul. Mentre es van feraquests treballs de neteja i consolidació, les excavacions es van concentrar al sud-oest ia l’est de l’edifici, concretament a l’àrea ocupada per la vil·la altimperial (dolis, mursde pedres irregulars, canalitzacions excavades al tapàs…), restes que en determinatscasos eren tallades pels murs associats a l’edifici tardoantic (Schlunk, Hauschild, 1962).

Després d’aquestes primeres actuacions, les excavacions es van traslladar a l’interiorde les sales amb cúpula i quadrilobulada. En aquesta segona, la seqüència estratigràficacorresponia a època contemporània, concretament a un moment que podem situar entre el1859 i el 1898. Dins de la sala de la cúpula es va intervenir en les anomenades “cripta” i“subcripta”, molt desfigurades per la construcció d’un cup de vi al qual s’accedia a travésd’un forat obert en el vèrtex de la cúpula de la cripta. Les excavacions van continuar alcostat de la porta de l’edifici de la cúpula. No es van localitzar estructures antigues, tot ique continuava el nivell de construcció documentat a l’interior. També es van localitzarnou enterraments d’època medieval-moderna i es va excavar en l’absis de l’àmbit situat alnord-est de l’edifici de la cúpula. En el sector occidental, a una cota més alta, es van loca-litzar diversos àmbits corresponents a un conjunt balneari perpendicular a l’eix longitudi-nal de l’edifici, afegit en una fase posterior al projecte original.

Les campanyes següents es van centrar en el sector situat al sud-oest de la sala dela cúpula. A més de completar l’excavació dels banys ja identificats es va intervenir enel conjunt de banys que ocupava l’extrem occidental del cos principal de l’edifici. Esvan fer, també, diversos sondeigs per determinar la possible existència d’un porticat enla façana meridional—sense obtenir resultats—i rases de delimitació per establir l’ex-tensió de l’àrea arqueològica. També es va intervenir a l’altra banda del camí deMontblanc on s’identificà un interessant conjunt d’edificacions d’època medieval(segles XII-XIII).

A partir d’aquests treballs es conclou que “parece probable que se dió un nuevodestino al edificio de la villa antes de terminar su construcción y se usó la sala de la


cúpula, por su semejanza con un mausoleo, como panteón”. Ja a l’informe publicatl’any 1962, H. Schlunk i Th. Hauschild assenyalen que “lo único definitivo es que noshallamos frente a una gran villa, provista de baños, de una sala absidal solemnementeabovedada y de un sector destinado a vivienda, siendo parte integral de esta villa tantola sala cuadrilobulada como la de la cúpula. (…) La escalera que conducía a la crip-ta, la puerta que la cerraba y las dimensiones de la cámara misma desvanecen, a nues-tro parecer, toda duda sobre el hecho de que esta parte de nuestro monumento fue cons-truída con el fin de que sirviera de tumba a un personaje de rango”. Més endavant, espregunten si “¿Será factible identificar esta cabeza [el personatge central del grup decaçadors], caracterizada por la mirada elevada al cielo y las profundas arrugas en lafrente, con el retrato de un emperador o príncipe? Nosotros pensamos sobre todo enConstante († 350), al cual, por razones especiales, ya mucho antes de conocer la cabe-za, queríamos atribuir el mausoleo”.

Posteriorment, A. Arbeiter profunditza en l’atribució imperial del mausoleu a par-tir, bàsicament, dels panells on es representen personatges “entronitzats” dibuixant unacomplexa interpretació històrica del monument (Arbeiter, Korol, 1988-1989,Hauschild, Arbeiter, 1993). En poques paraules, segons aquesta tesi, Magnenci, induc-tor de l’assassinat de l’emperador Constant, impulsa l’erecció d’un mausoleu per aco-llir les despulles del sobirà mort. Per motius que no queden prou clars, el lloc escollitper ubicar aquest monument funerari seria una vil·la en construcció situada en les pro-ximitats de Tarraco. Es tractaria d’un intent de conciliació amb l’emperador legítimConstanci II, germà de Constant, i una representació d’una desitjada tetrarquia:Magnenci, Constanci II, Vetrani i Decenci.

Aquesta proposta ha generat una encesa resposta per part d’altres investigadors queveuen en els personatges entronitzats la representació d’un bisbe (Arce, 1994) o d’unmatrimoni de l’alta aristocràcia (Warland, 1994). Fruit d’aquest debat va ser la reuniófeta a Roma l’any 1996 on es van exposar els arguments de base de cadascuna de lespropostes existents. Posteriorment, el debat encetat sobre la funció de Centcelles hagenerat diverses contribucions centrades, principalment, en l’anàlisi iconogràfica de ladecoració musiva que no fan altra cosa que refermar la necessitat de profunditzar enl’estudi arquitectònic i estratigràfic del monument.

Pel que fa a les activitats arqueològiques posteriors a la cessió del monument a l’Estatespanyol (1978), podem destacar l’excavació de distints sondeigs previs a la construccióde la tanca perimetral del monument (1996-1997) (Remolà, 1998) i l’adequació i excava-ció de diverses estances del sector de banys (2005-2006) (Remolà, Sánchez, 2006).

4. L’AQÜEDUCTE ROMÀ DEL PONT DE LES CAIXES

A uns 700 m al nord de la vil·la romana de Centcelles i al costat del camí deMontblanc es localitza el pont de les Caixes (també conegut com a pont de Pontons),part integrant de la séquia medieval dels Molins, a la qual ens referirem més endavant(Fig. 1-2 i 5).

Aquesta construcció medieval—“redescoberta”, juntament amb els molins i laséquia, a partir de la publicació d’un estudi sobre els molins de l’antic terme deCentcelles (Cerdà et alii, 1992)—va patir, l’any 2007, l’esfondrament parcial del para-ment oriental, entre el doble arc de pas i l’arc de pas de la riera, coincidint amb un arc


de descàrrega repetidament reparat (Fig. 6-8 i 12-13). L’enderroc va posar de manifestque, sota les reformes d’època medieval i posterior, romanien traces notables d’un pontoriginal d’època romana. Un pont associat a una canalització que, en part, devia seguirl’alineació de la séquia medieval i que permetia salvar l’abrupte desnivell format pelbarranc de la Ferrarota. Les intervencions arqueològiques fins ara desenvolupades nohan aportat indicis que aquest fos també el lloc de pas de la via romana ni l’eventualrelació que hi podia haver entre ambdós elements.

Amb les dades actuals podem concloure que la canalització romana creuava la partseptentrional del desnivell, més suau, sobre un terraplè en talús (actualment ocult sota elterraplè medieval). En aquest punt, la caixa—amb una alçària superior als 80 cm i unaamplada no determinada—conservava restes d’un revestiment de morter, molt degradat,amb una cota de paviment a l’entorn dels 47,70 metres sobre el nivell del mar. L’interiorpresentava una successió de capes de sedimentació de matriu argilosa i llimosa, amb colo-


Figura 5. Planta on s’indiquen els distints elements relacionats amb el traçat de laséquia dels Molins pel terme municipal de Constantí (Imatge Base: Google)

ració predominantment grisa, i pràcticament estèrils.4 El terraplè enllaçava amb un pontconstruït que coneixem, principalment, en la seva configuració medieval i moderna.Només en punts molt concrets s’ha pogut verificar la seva romanitat. Tot i aquestes limi-tacions, podem determinar que la base del pont, exceptuant els llocs on es van obrir elsarcs actualment visibles, correspon bàsicament a l’estructura romana.

Per facilitar la comprensió, articulem la descripció a partir de les dues façanes prin-cipals, oriental i occidental, i dins de cadascuna per trams de nord a sud. La façanaoriental del pont romà (Fig. 7-10 i 12-13), en el tram que s’estén entre el final del ter-raplè medieval i l’arc doble de pas, presenta una base formada gairebé exclusivamentper grans còdols mentre que la part superior combina carreuons esporàdics amb pedresirregulars (Fig. 7).5 Aquest mur enllaça amb un parament de certa qualitat, amb petits


4 L’excavació d’un sondeig en el terraplè va permetre recuperar, en els darrers nivells de deposició, unfragment de ceràmica vidriada d’aspecte medieval. La fragmentació impedeix afirmar-ho o precisar més. Estracta d’una dada molt rellevant ja que permetria pensar que l’aqüeducte romà va estar en ús—probablementprecari i marginal—fins a l’època medieval. En un document del 1167 s’assenyala la presència, en una datatan primerenca, d’un molí en el terme de Centcelles (v. infra).

Figura 6. Detall del tram del parament medieval-modern de la façana oriental esfon-drat (J. A. Remolà)

blocs més o menys regulars de pedra calcària (similar a l’opus vittatum), amb la caixade la canalització que reentra respecte a una base lleugerament atalussada. La seva con-tinuïtat vers el sud queda interrompuda pel doble arc de pas medieval que talla fins a lafonamentació l’estructura romana. Per aquest motiu no es van poder obtenir dades prouclarificadores sobre una hipotètica obertura romana associada a aquest tram de para-ment, d’aspecte constructivament més acurat. La disposició transversal/obliqua de lacanalització romana respecte al traçat de la via romana fossilitzada en el camí deMontblanc, paral·lela al riu, fa que en algun punt o altre s’haguessin d’encreuar demanera que s’havia d’adoptar una solució (pont o soterrament de la canalització) queno hem pogut identificar fins al moment.

En el tram entre l’arc de pas meridional i l’arc de la riera és on s’ha pogut visualit-zar la caixa romana a conseqüència de l’esfondrament parcial d’un refet posterior queno formava part de l’obra romana original (Fig. 8).6 El nucli de la base que sostenia la


5 Aquest parament només és visible parcialment ja que està cobert per un refet posterior que combinacarreuons de l’obra original—potser producte del mateix esfondrament—amb còdols esporàdics.

Figura 7. Tram de la façana oriental del pont entre el talús i l’arc de pas septentrio-nal (Codex)

caixa romana estava format per còdols i pedres irregulars de dimensions petites i mitja-nes lligades amb morter que recolzava, possiblement, sobre un terraplè de terra. Delparament romà, en aquest punt, no en restaven, com hem dit, evidències. Però sí ques’ha conservat gairebé íntegrament el tram de pont romà que s’estén entre l’arc de des-càrrega i una mica abans de l’arc de pas de la riera (Fig. 9). L’estructura és similar a ladetectada al nord de l’arc doble de pas, amb una base on predominen els grans còdols,de perfil lleugerament atalussat, sobre la qual recolza una caixa feta amb petits blocsmés o menys regulars de pedra calcària. La caixa està revestida amb una capa d’opussigninum de gra fi amb la característica mitja canya (Fig. 10). La superposició de lareforma medieval fa que només s’hagi pogut visualitzar, amb dificultats (pèrdua delparament occidental i fissura longitudinal del paviment), en un punt, on mesura aproxi-


6 La major part de restes que poguessin quedar en aquest punt del pont romà (carreuons irregulars depedra calcària lligada amb morter) s’haurien esfondrat en un moment posterior a la construcció del doble arcde pas i de l’arc de descàrrega adjacent. Es va reparar de forma precària amb un talús de còdols i argila, unatècnica constructiva ja observada en altres punts del pont.

Figura 8. Vista del tram esfondrat del parament medieval-modern on s’aprecia el sòlde la conducció romana, els sediments que la rebleixen i el recreixement medieval

associat a l’arc de descàrrega (J. A. Remolà)

madament 2 m. Pel que fa la cota de base del paviment, en els pocs llocs on s’ha posatal descobert (sempre coincidint en la part deixada al descobert per l’esfondrament) sesitua a l’entorn dels 47,30 metres sobre el nivell del mar. La caixa romana es trobavareblerta per un paquet de sediments d’aproximadament un metre de potència, com jas’havia pogut observar al sondeig del terraplè.

La part de la façana occidental del pont romà no afectada pels arcs de pas i rieraqueda gairebé totalment oculta darrera un parament d’època possiblement modernarelacionat amb una ampliació/desplaçament de la caixa cap a l’oest (Fig. 11). En el puntde contacte entre el pont i el terraplè, un talús d’argila revestit amb còdols d’època pos-terior7 no ha permès visualitzar aquest tram.

El traçat de la canalització romana cap al sud no s’ha pogut identificar. De totamanera, les dades obtingudes indiquen que no devia pujar tant de cota i que devia girarcap a l’est seguint aproximadament en paral·lel el traçat del riu i de la via, passant a


7 Similar al que es va esfondrar en la façana oriental deixant a la vista la caixa romana.

Figura 9. Detall del tram de la façana oriental del pont entre la part esfondrada il’arc de pas de la riera. S’aprecia la base i el lateral de la caixa romana sota els

recreixements i refets medievals i moderns (Codex)

poca distància de la vil·la romana de Centcelles. Tampoc s’han recuperat indicis crono-lògics que permetin precisar-ne la cronologia. Només podem apuntar que el tipus deparament documentat entre el terraplè i el doble arc de pas medieval presenta semblan-ces als documentats a Tarraco en els segles I-II dC.

5. EL PONT DE LES CAIXES I LA SÉQUIA MEDIEVAL DELS MOLINS

Hem de suposar que a partir de finals de l’antiguitat tardana, amb l’abandonamentde les vil·les properes, la canalització—probablement deteriorada en una mesura que nopodem determinar—va continuar en ús de forma probablement marginal i precària. Laprimera referència escrita que tenim de l’existència d’un molí a Centcelles és del 1167.En el document de venda (27/04/1167) del lloc de la Guarda del Llentisclell a l’arque-bisbe Hug de Cervelló per part de Druiç d’Alançon (home d’armes de Robert deBordet) s’esmenta que a “més li dóna [a l’arquebisbe] un molí al riu Francolí, segonsle.y havia donat a ell lo dit príncep Robert [Bordet].” (AHAT, Índex Vell, 166v i 167r)(Cortiella, 1981). Una referència deu anys anterior al trasllat de Constantí al seu empla-


Figura 10. Detall del paviment en opus signinum de la caixa romana documentada ala part esfondrada (J. A. Remolà)

çament actual8 que indicaria la continuïtat d’ús de l’aqüeducte romà, com també hosembla suggerir la trobada d’un fragment de ceràmica vidriada possiblement medievalen els nivells de sedimentació que, finalment, rebleixen i inutilitzen la caixa romana.També del segle XII (1189) és el document en el qual l’arquebisbe i el veguer reial con-cedien a un matrimoni de Centcelles el dret de regar el terme amb les aigües delFrancolí els dilluns i divendres (calaix VIII, núm. 2 i 3, AHT) (Cortiella, 1981). A par-tir d’aquest moment es produeixen un seguit de reformes que modifiquen tant l’aspec-te del pont com el traçat de la canalització fins a conformar la séquia dels Molins (segleXIV), una infraestructura hidràulica de titularitat arquebisbal, com ho era Constantí i lamajor part del camp de Tarragona en època medieval.

La séquia medieval dels Molins—antigament anomenada de l’Arquebisbe


8 Per motius poc clars, el lloc on inicialment es fundà Constantí (1151) va ser abandonat i la poblacióes va traslladar a la Guarda del Llentisclell, unes terres suficients per a cent parells de bous, que limiten “dellevant ab lo terme de Centcelles; de migjorn, ab lo terme dels Mangons; de ponent, ab lo terme deConstantins (lo vell); de tramuntana, ab la montanya, y d’allí baixa al torrent de Centcelles” (AHAT, ÍndexVell, 166v i 167r). En l’extracte de la carta de franquícies a la vila d’1 de desembre de 1177 es fa referènciaa l’acte “ab què Berenguer, archebisbe de Tarragona, ab voluntat de son convent, mudà lo seu castell y vilaque.s diu Constantins al puig que.s diu Lentisclel” (AHAT, Índex Vell, 154v i 155r) (Cortiella, 1981).

Figura 11. Vista parcial de la façana occidental (Codex)

(Amigó, 1968)—permetia el rec d’una extensa franja de terres del marge dret delriu Francolí i el funcionament d’un seguit de molins hidràulics d’època medieval imoderna situats entre els termes municipals de Constantí i Tarragona (Fig. 5). Enaquest sistema s’inclouen la Resclosa (situada al terme de la Pobla de Mafumet, enel lloc anomenat la Siquieta), la bassa, la séquia o canal—que discorre al llarg demés de tres quilòmetres pel marge dret del Francolí fins a retrobar-se amb el riu jaen el terme de Tarragona—i els molins de Constantí (c. 1380-1407), paperer (ante-rior a 1412), de Reus (anterior a 1471), del Maset (anterior al segle XVI), i el molíde l’Horta (segle XII?), els dos darrers en el terme municipal de Tarragona (Cerdàet alii, 1992).9

Especialment destacable és el molí de Constantí, o molí de l’Arquebisbe, deno-minació emprada fins al segle XVIII quan la Mitra el va vendre a la Universitat deConstantí. Conserva gairebé íntegra l’estructura original, inclosos els escuts de l’ar-quebisbe Ènnec de Vallterra (1380-1407), promotor de l’obra. En la construcció dela planta baixa, on s’ubicava pròpiament el molí, es van emprar carreus de pedra delMèdol/Soldó que, en algun cas, presenten marques de picapedrer semblants a lesdocumentades en una de les reformes arquitectònicament més potents, com veuremmés endavant, del pont de les Caixes. És el molí més occidental del conjunt demolins de la séquia. La seva construcció hauria exigit una modificació del traçat dela canalització per permetre que l’aigua assolís l’alçada suficient. Aquesta inflexióva comportar un enlairament de la cota de base de la séquia que, com veurem, esreflecteix clarament en la més important de les reformes documentades del pont. Eltraçat romà, com ja hem indicat, giraria cap l’est un cop traspassat el pont seguint,en línia més o menys recta i paral·lela a la via romana fossilitzada en el camí deMontblanc, fins, aproximadament, l’emplaçament del molí paperer o d’Escaladei, jadocumentat, amb el nom de molí del Rodolat, a inicis del segle XV (1412) (Cerdà etalii, 1992).

El pont de les Caixes,10 com la séquia, experimenta en època medieval i modernadiverses reformes d’abast variable que li han donat el seu aspecte actual (Fig. 12-13).De la majoria d’aquestes només podem plantejar una seqüència arquitectònica relativai únicament la hipotètica correlació amb els molins ens permet una datació genèricad’alguna de les fases.

A grans trets, en època medieval, sobre la caixa romana completament reblerta pergairebé un metre de sediments, s’erigeix una nova canal i s’obren un pas de vianants irodat amb doble arc de punt (Fig. 14) i un arc apuntat de pas per la riera. En aquestareforma s’utilitzen carreus de pedra del Mèdol/Soldó (alguns amb marques de picape-


9 A l’altra banda del riu, tenim una conducció d’aigua de característiques similars, el rec Major, querecollia les aigües del riu i les portava fins als molins del Port, desguassant a la mateixa badia portuària. Unacanalització per a la qual també s’ha plantejat un hipotètic origen romà que pren força amb les dades actuals.També el marcat gir que s’aprecia en la planimetria anterior al segle XIX podria haver estat motivat per la cons-trucció dels molins. Una inflexió necessària per poder fer arribar l’aigua més amunt, modificant un hipotètictraçat romà que arribaria fins a l’extrem occidental del suburbi portuari de Tarraco (àrea entre l’avinguda delCardenal Vidal i Barraquer i el carrer de Jaume I).

10 El topònim “pont de les Caixes” es troba documentat en un document del segle XVI: “En lo terme deCentcelles en la part dita les Cayxes” (Manuals notarials de Constantí 19, f. 57v, 11 de gener de 1581)(Amigó, 1968).

drers)11 per a la caixa, els arcs i el paviment del tram corresponent a l’arc de pas de lariera (Fig. 15).

Pel que fa a la nova caixa, formada per blocs de pedra del Mèdol/Soldó amb encai-xos, es constata un primer paviment de còdols petits (a una cota aproximada de 48,30metres sobre el nivell del mar) i un segon de pedra i morter (a uns 48,80 metres sobreel nivell del mar). Per tant, la diferència de cota entre el paviment de la caixa romana iel segon paviment medieval indica un recreixement aproximat d’un metre i mig. Per ala construcció del doble arc de pas, fet íntegrament amb carreus de pedra delMèdol/Soldó, i de l’arc de descàrrega associat es desmunta un tram del pont romà, i s’e-limina tota evidència d’un hipotètic pas antic. En definitiva, una obra d’envergadurasens dubte impulsada pel titular dels drets sobre aquestes terres, l’arquebisbe deTarragona. Ens sembla versemblant posar en relació el recreixement de la cota de cir-culació de la caixa, la modificació del traçat i la construcció del molí de Constantí


11 En aquest marge del riu Francolí no hi ha afloraments d’aquest tipus de pedra tan utilitzat en èpocaromana i medieval. Sense una anàlisi més aprofundida no podem determinar si procedeixen de pedreres situa-des a l’altra banda de riu o del reaprofitament d’elements constructius procedents d’edificacions romanes del’entorn. L’única part, petita, del terme municipal de Constantí emplaçada a la banda esquerra del Francolírep el nom, precisament, de partida de la Pedrera i és a prop de les pedreres romanes de les coves de la Pedrerai de l’aqüeducte.

Figura 12. Planta i alçats del pont de les Caixes (Codex)


Figura 13. Vista del pont des del nord i des del sud. A sota, façana oriental (J. A.Remolà)

(abans de l’Arquebisbe) i situar aquesta profunda remodelació del pont entre finals delsegle XIV i inicis del XV, sota la prelatura de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra.

En èpoques posteriors es documenta la construcció de dos contraforts atalussats enel pilar que comparteixen els arcs de pas de mig punt (Fig. 14 i 16) i l’ampliació de lacaixa per la banda occidental amb l’afegit de dos arcs de mig punt adossats als existents(Fig. 16). Aquesta reforma fa que el parament romà sigui gairebé invisible per aquestafaçana. Es tracta de contraforts atalussats fets de pedra i morter de calç. Aquest reforçpodria relacionar-se amb problemes d’estabilitat ja que s’observen importants fissuresen aquesta part de l’obra. També s’aprecien les múltiples reparacions, d’abast i qualitatdiversos, fetes en moments difícils de determinar. Aquestes darreres reformes se cen-tren bàsicament en la reparació de la caixa, l’element més sotmès a la dinàmica funcio-nal de l’obra. A partir d’un determinat moment, la qualitat del manteniment disminueixi les reparacions es fan sense eliminar totalment els sediments dipositats a l’interior delconducte. És el cas del darrer paviment documentat (segona meitat del segle XX), unasimple capa de ciment revestint els sediments argilosos.

6. L’AQÜEDUCTE DEL PONT DE LES CAIXES I LA VIL·LA ROMANA DE CENTCELLES

Per concloure aquestes notes preliminars podem dir que, des del punt de vistapatrimonial, la descoberta de la romanitat del pont de les Caixes i de la canalitzacióde la qual forma part no fa res més que afegir rellevància a un espai ja de per si prou


Figura 14. Detall de la façana oriental on s’aprecia el doble arc de pas medieval(Codex)

significat. A la vil·la romana de Centcelles, hi hem d’afegir un tram de la via romanaDe Italia in Hispanias (segles II aC-V), una vil·la romana d’època altimperial (seglesI-III), un aqüeducte romà amb pont (segles I-V), les restes de la vila medieval deCentcelles (segles XII-XIV), una séquia medieval i moderna amb pont que aprofita enpart la d’època romana (segles XII-XX), dos molins fariners (molí de Constantí i molíde Reus) (segles XIV-XIX), un molí paperer (segles XV-XIX), el mas de la Ferrarota(segles XVII-XX), un tram del camí medieval de Montblanc (segles XII-XIX) i una colò-nia tèxtil de mitjan segle XX. I tot això en un espai molt reduït—un quilòmetre al vol-tant de la vil·la romana—i amb una certa centralitat respecte de la conurbació urbanaque conformen Tarragona, Reus i Valls, en un entorn general d’enorme significacióhistòrica i arqueològica, ben comunicat i que conserva les traces, lleugerament des-dibuixades, de l’ordenació territorial d’època romana i medieval. Una unitat de con-junt que està sent fortament alterada per les obres públiques en curs i previstes quehaurien de tenir com a principi de base el màxim respecte per mantenir intactesaquests valors indiscutibles.

Des del punt de vista científic, l’existència d’una canalització romana representauna rellevant aportació al procés de coneixement i restitució del paisatge antic i la seva


Figura 15. Detall de l’enllosat de pedra del Mèdol/Soldó que pavimentava el tram dela caixa medieval corresponent al doble arc de pas (Codex)

ordenació i explotació. Tenim pocs elements per establir una relació directa de la cana-lització amb la vil·la romana de Centcelles. La proximitat i el recorregut hipotètic (aracom ara només en coneixem amb precisió el traçat medieval) són indicis que s’han deconsiderar. La vil·la és l’aglomerat arquitectònic central d’una explotació agrícola(fundus) que s’estén al seu voltant, en el marc d’un territori ordenat i cadastrat. L’aiguacanalitzada estaria destinada principalment al rec de les terres que s’estenien peraquest sector del marge dret del riu. També, atenent la proximitat a la qual devia pas-sar en el traçat hipotètic que plantegem, podem considerar versemblant que una partde l’aigua es derivés per atendre les necessitats d’aigua de la vil·la. Els banys de lavil·la tardana estan ubicats, precisament, a l’oest de l’edifici, en el punt més alt i allu-nyat del riu.

Resta per resoldre a quina de les vil·les de Centcelles hem d’atribuir la construc-ció de la canalització. En favor de la vil·la altimperial podem adduir el tram de para-ment d’opus vittatum identificat, especialment emprat a Tarraco en els segles I-II dC.Una vil·la que, de fet, coneixem bàsicament a partir dels àmbits productius i d’em-magatzematge documentats en les excavacions de l’Institut Arqueològic Alemany.Òbviament, en època tardana la canalització es manté en ús i, com hem dit, podriahaver abastit d’aigua els banys i satisfet les altres necessitats hídriques de la magnífi-ca vil·la d’aquest període.


Figura 16. Detall de la façana occidental on s’aprecia l’arc de pas ampliat en èpocamedieval/moderna (Codex)

BIBLIOGRAFIA

ALBIÑANA, J.F; DE BOFARULL, A. (1849) Tarragona Monumental. Tarragona.AMIGÓ, R. (1968), Els topònims del terme municipal i del poble de Constantí, Instituto

de Estudios Tarraconenses «Ramon Berenguer IV», Tarragona.ARBEITER, A.; KOROL, D. (1988-1989) “El mosaico de la cúpula de Centcelles y el der-

rocamiento de Constante por Magnencio”. Butlletí Arqueològic, 5, 10-11 (1988-1989), p. 193-244.

ARCE, J. (1994) “Constantinopla, Tarraco y Centcelles”. Butlletí Arqueològic núm. 16,p. 147-166.

ARCO, A. DEL (1898) “Notas arqueológicas de la diócesis de Tarragona”. Revista deArchivos, Bibliotecas y Museos II, Tarragona.

ARCO, A. DEL (1923) “La vía romana de Tarragona a Lérida”. Diario de Tarragona, anyLXX, núm. 84, 85 i 86, d’11, 12 i 13 d’abril.

BLANCH, J. (1985) Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada deTarragona. 2 vol. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV(reedició facsímil: 1a edició. Tarragona: Agrupació de Bibliòfils de Tarragona,1951).

CABESTANY, J.F. (1979) “Vías de comunicación medievales en la cuenca del río Francolí(Tarragona)”. A: XVI Congreso Nacional de Arqueología, Lugo 1977, p. 1.203-1.210.

CAMPRUBÍ, F. (1942) “I mosaici della cupola di Centcelles nella Spagna”. Rivista diArcheologia Cristiana núm. 19, p. 87-110.

CAMPRUBÍ, F. (1953) El monumento paleocristiano de Centcelles (Tarragona).Barcelona.

CERDÀ, M.A.; ROCA, J.M.; SABATÉ, J.M. (1992) Notes per a l’estudi dels molins hidràu-lics de l’antic terme de Centcelles. Tarragona: Centre d’Estudis de Constantí.

CORTIELLA, F. (1981) Història de Constantí. Constantí.DOMÈNECH I MONTANER, L. (1921) Centcelles. Baptisteri i cellae-memoriae de la

primitiva església metropolitana de Tarragona. Discursos llegits en la ReialAcademia de Bones Lletres de Barcelona, el dia 5 de juny de 1921. Barce-lona.

DOMÈNECH I MONTANER, L. (1931) Centcelles. Baptisteri i cellae-memoriae de la pri-mitiva església metropolitana de Tarragona. Barcelona.

GUDIOL, J. (1926) “Centcelles”. Gaseta de les Arts 3, núm. 48 (1926), p. 4-6.HAUSCHILD, T. (1964-1965) “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”.

Noticiario Arqueológico Hispánico núm. 8-9, p. 169-171, làm. 26-28.HAUSCHILD, T. (1965) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (III). Der spätantike

Bau”. Madrider Mitteilungen núm. 6, p. 127-138, fig. 1-4, làm. 41-52.HAUSCHILD, T. (1966) “Die Grabungen in Centcelles”. Archäologischer Anzeiger, p. 86-

92.HAUSCHILD, T. (1972) “Untersuchungen im Monument von Centcelles”. A: Actes del

VIII Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana (Barcelona, 1969). P. 333-338, làm. 145-149.

HAUSCHILD, T.; SCHLUNK, H. (1986) La vil·la romana i el mausoleu constantinià deCentcelles. (Fòrum. Temes d’història i d’arqueologia tarragonines; 5)

HAUSCHILD, T.; ARBEITER, A. (1993) La vil·la romana de Centcelles. Barcelona.


HERNÁNDEZ SANAHUJA, B. (1888) “Basílica bizantina de Centcelles y duración del paga-nismo en la ciudad de Tarragona”, apèndix núm. 1 del llibre El pretorio de Augustoen Tarragona. Estudios Histórico-arqueológicos. Tarragona.

MADOZ, P. (1847) Diccionario geográfico-histórico de España y sus provincias deUltramar. Vol. 6. Madrid.

MASSÓ, J. (1989) “Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat”. A: XXXVAssemblea Intercomarcal d’Estudiosos de Catalunya (Valls-Vila-rodona, 24-26 denovembre de 1989). Valls, p. 201-218.

MASSÓ, J. (1990) Notes per a l’estudi del terme de Constantí a l’antiguitat. Tarragona:Centre d’Estudis de Constantí.

MASSÓ, J. (1991) “Centcelles a la darreria del segle XIX”. Estudis de Constantí[Tarragona] núm. 7, p. 9-22.

MENCHÓN, J. (1996) “Sobre Centcelles medieval, algunes notes”. Estudis de Constantí[Tarragona] núm. 12, , p. 15-26.

MORERA, E. (1894) Tarragona antigua y moderna. Tarragona.MORERA, E. (1897) Tarragona cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y del

territorio de su Província (Cataluña la Nueva). Vol. 1. Tarragona.MORERA, E. (1911?) “Provincia de Tarragona”. A: CARRERAS I CANDI, F. (dir.)

Geografia General de Catalunya. Barcelona.NIEMEYER, H. G.; RÜGER, C. (1962) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles 2.

Die Keramic der Grabungen 195901961”. Madrider Mitteilungen núm. 3, p. 101-118.

PIÑOL, LL. (1993) “El conjunto termal de Centcelles (Constantí)”. A: L’abastamentd’aigua a les ciutats romanes, DAC 0, p. 84-100.

REMOLÀ, J.A. (1991) “La documentació gràfica de Constantí al segle XVII”. Estudis deConstantí núm. 7, p. 25-40.

REMOLÀ, J.A. (1998) “Recents intervencions arqueològiques a Centcelles (1996-1997)”. Estudis de Constantí núm. 14, p. 29-60.

REMOLÀ, J.A. (2002) “Centcelles y las uillae de Tarraco durante la Antigüedad Tardía”.A: ARCE, J. Centcelles. El monumento tardorromano: iconografía y arquitectura.Roma: Biblioteca Italica, “L’Erma” di Bertscheider, p. 97-112. (Monografías de laEscuela Española de Historia y Arqueología en Roma; 25)

REMOLÀ, J.A. (2003) “Les vil·les romanes del Moro (Torredembarra)”. Butlletí de laReial Societat Arqueològica Tarraconense, època. V, núm. 25, p. 57-87.

REMOLÀ, J.A. (2007) “La vil·la romana del Moro (Torredembarra, Tarragonès)”. El ter-ritori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona. Tarragona, p. 119-132.(Forum; 13)

REMOLÀ, J.A.; SÁNCHEZ, J. (2006) Memòria d’excavació: vil·la romana de Centcelles(Constantí, Tarragonès), desembre 2005, inèdita.

ROIG, J.F. (2005) De Italia in Hispanias/Ab Asturica Tarracone entre Tarraco i Ilerda.Noves aportacions per al seu coneixement i aproximació del traçat. Tarragona:Arola Editors.

RÜGER, C. (1969) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (IV). Datierende römischeKeramik”, Madrider Mitteilungen 10, 251-275.

SABATER, S. (1888) Historia de la vila de Constantí. Tarragona.SÁNCHEZ REAL, J. (1996) “El molino papelero de Centcelles”. Estudis de Constantí

núm. 12, p. 27-40.


SÁNCHEZ REAL, J. (1973-1974) “El molino papelero en Tarragona”. BoletínArqueológico IV. 121-124, 119-130 (reproduït a Estudis de Constantí 1 [1985]).

SCHLUNK, H. (1959) “Untersuchungen im frühchristlichen Mausoleum von Centcelles”.Neue Deutsche Ausgrabungen im Mittelmeergebiet und im Vorderen Orient. Berlin,p. 344-365.

SCHLUNK, H. (1965) “Sucinto informe sobre las excavaciones de Centcelles”. NoticiarioArqueológico Hispánico núm. 7, p. 181-183.

SCHLUNK, H. (1966) “Sucinto informe de las excavaciones en Centcelles”. NoticiarioArqueológico Hispánico (1964-1965), núm. 8-9, p. 166-168, làm. 26-28.

SCHLUNK, H. (1988) Die Mosaikkuppel von Centcelles. Aus dem Nachlass für denDruck bearbeitet und mit Anmerkungen versehen von A. Arbeiter, Mainz, 2 vol.

SCHLUNK, H.; HAUSCHILD, T. (1962) Informe preliminar sobre los trabajos realizadosen Centcelles. Madrid. (Excavaciones Arqueológicas en España; 18)

TARRATS, F.; REMOLÀ, J.A (2007) “La vil·la romana dels Munts (Altafulla,Tarragonès)”. El territori de Tarraco: vil·les romanes del Camp de Tarragona.Tarragona, p. 95-117. (Forum; 13)

UDINA, F. (1951) El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, Barcelona.UNTERMANN, J. (1967) “Namenkundliche Bemerkungen zu Constantí und Centcelles”.

Madrider Mitteilungen núm. 8, p. 226-229.VILLANUEVA, J. (1851) Viaje literario a las iglesias de España, tom XIX, Madrid.WARLAND, R. (1994) “Status und Formular in der Repräsentation des spätantiken

Führungsschicht”. Römische Mitteilungen núm. 101, p. 175-200, taf. 71-75.ZEDELIUS, V. (1980) “Vorbericht über die Arbeiten in Centcelles (V). Die Fund-

münzen”. Madrider Mitteilungen núm. 21, p. 180-188, làm. 46 i s.


Excavació arqueològica al solarde la biblioteca municipalde Sant Vincenç dels HortsJORDI MORERA CAMPRUBÍ (Arqueociència SCSL)

1. SITUACIÓ

La zona objecte d’aquesta intervenció se situà a l’interior del nucli urbà de la pobla-ció de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat), a la zona coneguda com el barri de laVila Vella. Corresponia a l’espai de la nova biblioteca, que fins al 2006 estigué ocupatper l’antic Mercat municipal, i per un edifici adjacent que, en la darrera fase de la sevautilització, havia funcionat com a fleca, amb habitatge en la part superior. Ambduesconstruccions quedaven delimitades pel carrer Nou, a ponent, i el carrer del Riu, a solixent, i presentaven una planta de tipus rectangular, orientada de forma N-S i amb unasuperfície de 510 m2 aproximadament. La seva situació topogràfica segons el sistemade coordenades Universa Transversa Mercator (UTM) és: X=417457m, Y=4583074m,Z= 20m.

2. MOTIUS DE LA INTERVENCIÓ

La intervenció arqueològica a la zona del mercat municipal i l’edifici adjacent sesituà en el marc del projecte de construcció, per part de la Diputació de Barcelona,d’una biblioteca en l’espai ocupat per ambdós edificis. La zona en la qual se situavenaquests edificis es trobava dins de l’àrea d’expectativa arqueològica fixada en el pro-jecte de Catàleg i Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de Sant Vicençdels Horts, aprovat per l’Ajuntament en Ple en la sessió ordinària del 30 de gener de1991. Per aquest motiu, es feia imprescindible preveure una intervenció arqueològicaen el marc del projecte de construcció de la nova biblioteca. Així, els criteris i els con-tinguts d’aquesta actuació arqueològica van ser establerts per l’arqueòleg territorial dela Generalitat de Catalunya. Segons aquestes directrius, el projecte preveia un seguitd’actuacions arqueològiques que s’havien de dur a terme abans i durant els treballsd’enderroc dels edificis afectats i de preparació del solar per a la construcció del nou

Figura 1. Planta del mercat i edifici número 9 amb relació als carrers adjacents

equipament. Davant d’aquests condicionants imposats des de l’Àrea de Coneixement iRecerca del Departament de Cultura, la Diputació de Barcelona i l’empresa contractis-ta, Construccions Cots i Claret, es posaren en contacte amb l’empresa ArqueociènciaServeis Culturals, per tal que fes la intervenció.

3. TREBALLS FETS

3.1. La campanya de setembre de 2005

Es van fer un total de 27 cales parietals, distribuïdes entre les dues plantes de l’e-difici, intentant incidir en tots aquells punts i zones susceptibles d’oferir dades signifi-catives per a l’estudi. 9 de les cales es van fer a l’interior de la planta baixa; 14, al pri-mer pis, i 4 cales es van fer a l’exterior de l’edifici. Aquest estudi va ressaltar una com-plexa evolució constructiva de l’edifici, amb un esquelet estructural datable entre elssegles XVI-XVII però amb fins a 4 reformes posteriors, l’última de les quals ja en ple

214 J. MORERA

segle XX. D’aquestes estructures en destacava dues grans arcades apuntades, i un arc demig punt de 8 m de llum, que compartimentaven les estances en planta baixa. Totes treseren fetes amb blocs de pedra ben treballats i escantonats.

Per tal de completar l’estudi historicoarqueològic de l’edifici de la fleca, i aprofun-dir en la seva interpretació i coneixement sobre l’evolució de la finca al llarg del temps,es va procedir a fer alguns sondejos de prospecció en el subsòl. L’excavació va confir-mar la interpretació i cronologia de l’edifici, ja que es documentà una important seqüèn-cia estratigràfica compresa entre els segles XVI i XX. D’altra banda, l’estudi va posar demanifest que hi havia materials i estratigrafia romana en el subsòl dels edificis, en unacota que rondava els dos metres de potència. Tot i ser una visió parcial, oferta en un delssondejos, el subsòl evidenciava estructures d’època imperial romana (un mur i un pavi-ment d’opus signinum), i l’estratigrafia d’aquella cronologia semblava superar el metrede potència (Morera, 2005a).

L’edifici del mercat municipal resultava una construcció de planta rectangular,d’uns 305 m2 aproximadament. Es trobava a tramuntana de l’illa de cases que romaniaentre el carrer Nou a ponent, i el carrer del Riu a llevant, i ocupava oficialment elsnúmeros 1 a 7 del carrer Nou. Es tractava d’una edificació aixecada en un sol momentconstructiu—entre el 1928 i el 1929—sobre l’antic edifici conegut com de les Voltes.

3.2. L’enderroc dels edificis

En aquest enderroc es va tenir especial cura en la conservació, i no afectació, de 3arcs que hi havia a la planta baixa de l’edifici del carrer Nou, 9. Posteriorment, es va ferla documentació, numeració i desmuntatge dels 3 elements arquitectònics, els qualshavien de ser preservats segons marcava el projecte d’obra. Si bé aquest tan sols con-templava la conservació d’un dels arcs, el qual s’havia de reproduir mimèticament enuna de les parets internes del nou edifici, la intervenció arqueològica feta al setembrede 2005 mostrà que hi havia dos arcs més, fets amb blocs de pedra sorrenca de colorroig, perfectament escantonats i en un excel·lent estat de conservació. Aquestes estruc-tures, les quals no es veien a simple vista, quedaven amagades darrere dels arrebossatsi tapiats. Un cop coneixedors de la seva existència, el consistori municipal decidí queels dos arcs també es numerarien i desmuntarien manualment.

3.3. Fase moderna (gener-febrer 2006)

Després de la primera fase d’actuació arqueològica, es procedí al rebaix del solarde forma mecànica fins a assolir els primers nivells arqueològicament significatius. Enaquest cas, aquests nivells coincidiren amb els últims nivells de circulació dels edificispreexistents a la construcció del mercat (finalitzat el 1929), dels quals se’n localitzarenels fonaments, i de l’edifici adjacent.

Paral·lelament, i com a conseqüència de la celeritat que exigia l’obra, s’inicià l’ex-cavació arqueològica del solar simultàniament als treballs mecànics. Aquesta es per-llongà fins a finals de febrer i els treballs se centraren en l’excavació de l’estratigrafiacorresponent a l’època moderna. L’espai afectat corresponia a la totalitat del solar, uns510 m2 aproximadament.

EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA AL SOLAR DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL DE SANT VICENÇ DELS HORTS 215

Figura 2. Vista del jaciment en el decurs de l’excavació de la fase moderna

L’excavació mostrà que abans de la construcció del mercat municipal, l’any 1928,hi havia 4 parcel·les al solar intervingut, totes amb una orientació O-E amb entrada perl’actual carrer Nou. Aquestes finques corresponien a la casa de l’antic forn, que vamanomenar casa 1, i a les cases de sota el mercat que vam anomenar cases 2, 3 i 4, corre-lativament de sud a nord. Tanmateix, aquesta compartimentació de l’espai no es produífins a mitjan segle XIX. En anterioritat, tan sols hi havia dues cases, casa A i B, cons-truïdes entre finals de segle XVI i principis de la centúria següent. La primera devia ocu-par la superfície de la casa 1 i la casa 2, mentre que la segona devia correspondre a lacasa 4. A l’espai de la casa 3, abans de mitjan segle XIX no hi devia haver habitatge: eraun lloc de pati, de pas o de carrer.

En aquest ordre de coses, vam diferenciar cada casa en quatre zones (zones 1, 2, 3i 4, on la 1 era la situada més a l’oest i la 4, la més a l’est), divisió que es derivava dela compartimentació que hi havia a la casa del carrer Nou, 9, i que a grans trets, seseguia a les cases restants (tenint present que aquesta distribució no fou la primigènia,i que la correlació d’àmbits i àdhuc, la seva funció, varià al llarg del temps).

Al mateix temps, i pel fet que es desconeixia la seqüència estratigràfica antròpi-ca de tot el solar es varen iniciar 4 sondejos a diferents punts per tal que oferissinuna primera visió de la potencialitat del subsòl. Els sondejos mostraren que es con-servava més d’un metre d’estratigrafia d’època romana en el subsòl (en algun casfins a 1,30 m), i just a sota de les estructures i estrats d’època moderna. Es van docu-mentar diferents estructures d’època romana. Una d’aquestes fou un lacus els mursdel qual conservaven una potència de 80 cm. En un altre sondeig es documentà unnivell amb gran quantitat de fragments amfòrics de grans dimensions (a voltes quasisencer). Les àmfores corresponien a produccions laietanes, sempre de les formesPascual i Dressel 2-4, típiques de finals de segle I aC, i durant el primer segle de lanostra era.

216 J. MORERA

3.4. Eliminació i desmuntatge de les estructures modernes

L’excavació arqueològica que s’havia fet havia posat a la llum una gran comple-xitat de restes arqueològiques, totes corresponents a un període cronològic comprèsentre els segles XVI i XX. Tanmateix, els sondejos puntuals fets en el decurs dels tre-balls evidenciaven que hi havia una gran estratigrafia d’època romana per sota la fasemoderna, amb una potència d’entre 1 i 1,30 m. Consegüentment, per continuar l’ex-cavació arqueològica calia desmuntar totes les estructures d’època moderna per tal depoder documentar correctament la seqüència estratigràfica antiga. Tanmateix, adiferència de l’excavació de la fase moderna, en la qual s’intervingué a la totalitat delsolar, en aquest cas no s’excavà a tota la superfície. Atès que la previsió d’excavació(extreta dels sondejos previs) era que hi havia una potència arqueològica de 2,5 m, ladirecció facultativa de l’obra va considerar que hi havia la possibilitat que hi haguésesllavissades en el tall vertical del perímetre. Així, per motius de seguretat, es decidíque es deixaria un voral sense excavar de 3 m d’amplada a tot el perímetre del solar.D’aquesta manera, la superfície afectada en aquest moment, tenint en compte que l’à-rea del soterrani de la casa 3 també restà inutilitzada, era de 250 m2 aproximadament.

3.5. Fase romana (març-abril 2006)

Després del desmuntatge manual de les estructures modernes, s’observà que eslocalitzava un únic estrat per tota la superfície, UE 143. Consistia en un nivell d’ar-giles de color marró-verd, barrejades amb graveta petita, que tenia una potència defins a 80 cm. Aquest nivell ja cobria els diferents estrats i estructures d’època roma-na. Tanmateix, per la ceràmica que es va poder recuperar, corresponia a una cronolo-gia de segona meitat de segle XV o principis de segle XVI. La seva presència segella-va i diferenciava dos moments molt ben definits cronològicament: la fase romana dela moderna.

Les restes d’època romana es podien diferenciar, a grans trets, en dues parts: una amigdia i una altra a tramuntana. La diferenciació es feia a partir de l’existència d’es-tructures, ja que tant a la zona septentrional (el forn ceràmic) com a la meridional (zonadels lacus), s’hi localitzava una gran densitat d’estructures romanes. Tanmateix, a lapart central no n’hi havia (o n’hi havia molt poques), i tan sols es documentà una suc-cessió contínua d’estrats. Partint de les fases d’ocupació, les restes també es podiendiferenciar en dos: d’una banda comptàvem amb un forn romà productor d’àmfores,dels segles I-II dC; i d’altra banda, un segon moment d’ocupació, en els segles III-V dCque venia marcat per la presència d’una instal·lació productora d’oli. Aquesta ins-tal·lació es configuraria a partir d’una premsa i de diversos lacus amb revestiment d’o-pus signinum.


Figura 3. Vista de les estructures romanes de la part septentrional

4. CONCLUSIONS

L’estudi arqueològic provà una continuïtat d’ocupació a la zona que, des dels anysdel canvi d’era, es perllongà fins als nostres dies. La intervenció arqueològica va docu-mentar una seqüència estratigràfica de 2,5 m de potència, i una de les conclusions mésimportants que es va poder extreure fou que, en totes les fases, les restes conservadessobrepassaven els límits de la intervenció.

El primer metre i mig de potència arqueològica consistia en una estratigrafia d’è-poca moderna (segles XVI-XX). Aquí s’observà una primera etapa formativa, de princi-pis del segle XVI. Les restes d’aquest moment estaven molt arrasades i era del tot difi-cultós poder establir uns límits de finques, i una funció clara dels espais. Aquesta fasedonà pas a la creació d’un gran casal (casa A) que ocupà el que nosaltres anomenàremles cases 1, 2 i 3. A més, a la part més septentrional del solar es va identificar una altracasa que anomenàrem casa B. Aquesta finca, amb una cronologia constructiva tambédel segle XVII, originàriament ocupava bona part de l’actual carreró que comunica elcarrer Nou amb el del Riu, i per tant, la continuació de les restes documentades s’hau-rien de conservar a sota de l’asfalt actual.

Pel que fa a la fase romana del jaciment, corresponent fonamentalment a l’últimmetre de la seqüència estratigràfica, és important mencionar que no es va fer l’excava-

218 J. MORERA

ció de la totalitat del solar. Tal com hem exposat, per motius de seguretat la direcciófacultativa de l’obra va considerar necessari deixar tot un voral de 3 metres sense exca-var. Això va representar que la superfície d’intervenció es reduís quasi a la meitat.

En definitiva, doncs, aquest estudi, a part de la documentació de les restes localit-zades, la seva interpretació i valoració en funció de cada context històric, ha posat derelleu que al voltant de la zona d’intervenció hi ha una estratigrafia molt important quecom a mínim abastaria els dos mil·lennis de la nostra era. Aquesta estratigrafia, sensecap mena de dubte, conté dades que han d’ajudar en la comprensió d’aquest treball, ihan de permetre millorar el coneixement històric de Sant Vicenç dels Horts.

4.1. Horitzó I (segle I dC - mitjan II dC)

Aquest horitzó es caracteritza per la localització del forn ceràmic. Devien ser d’a-quest moment el mateix forn (UE 570), els murs perimetrals bastits amb blocs de pedrai argila de lligam (UE 561, 562 i 752), el mur 730, que delimitaria un espai annex, i ellacus 731, una de les estructures actives dins el procés productiu ceràmic. Possiblementtambé hi correspondrien els paviments d’opus signinum 103 i 761, l’empedrat 704 i elmur 758.

De fet, el forn ceràmic tan sols devia ser una part de tot un taller artesà, amb unesdimensions i àmbits que no hem pogut observar totalment, ja que sobrepassen els límitsde la intervenció. Tanmateix, sí que hem pogut documentar que el taller es configurà enuna zona planera, més o menys aterrassada pel riu Llobregat, propera al curs fluvial. Perfer el forn es féu un gran retall en el terreny argilós, el material del qual possiblementja serví per bastir el forn, la part més important de tot el conjunt artesà. Dins d’aquestretall, es creà una fossa rectangular d’un metre i escaig de potència on s’encastà l’es-tructura de cocció. L’estructura del forn era feta amb una doble paret de tovots, de 30cm d’amplada i 10 cm de gruix, els quals s’anaven disposant horitzontalment. Aquestsrevestien la fossa per tots els seus costats excepte la part de ponent (l’oposada al riu).Allà és on es configurà el praefurnium i l’espai per poder donar entrada al combustible.L’excavació arqueològica posà de relleu que el praefurnium no era a la part de llevant,zona més propera al riu i on, a priori, es podria pensar que havia de ser.

Pel que s’ha observat, el forn consistia en una estructura rectangular de 4,5 md’amplada, per una llargada que podria arribar als 6 m, orientat en sentit O-E.L’estructura estava configurada a partir de dos volums constructius relacionats entre sii ubicats de forma sobreposada: la cambra de cocció i la cambra de combustió. Elvolum superior consistia en la cambra de combustió o laboratori, i era el lloc on sesituaven les ceràmiques i material per a la seva cocció. Es va documentar un mínim de18 m2 de superfície, tot i que és possible que pogués arribar als 25 m2. La solera eraformada per una graella aconseguida a partir d’una gran plataforma de terra premsadai endurida per la calor. Tot un seguit d’orificis de 7-8 cm d’amplada comunicaven ambles cambres inferiors, i era on se situaven els tubuli. Aquests orificis estaven disposatsen filades de dos en sentit N-S, en un model que es podia haver repetit fins a 9 vega-des. L’excavació només va localitzar 5 dobles filades d’orificis. Tota la cambra de foci el forn en general estava delimitat per un mur perimetral fet amb blocs de pedra demides diferents, amb una amplada d’entre 65 i 75 cm, el qual es fonamentava en elsubstrat geològic.


Figura 4. Vista del forn des de la part de llevant

L’altre volum constructiu era definit per la cambra de combustió, el qual consistiaen un doble corredor d’1,5 m d’amplada. Aquests corredors s’aconseguien a partir dela successió d’arcades (possiblement amb un màxim de 9) que per una banda descan-saven en les parets laterals del forn i per la part central, en un mur que vertebrava la partinferior, la spina. Estava disposada seguint el sentit de l’eix principal del forn, i separa-va les dues cambres de foc. És en aquests arcs paral·lels on descansava la graella i pre-sentaven una alçada màxima d’1,5 m. En l’espai entre les arcades se situava la doblefilada d’orificis que comunicaven amb el laboratori. La solera de les galeries era fetaamb la mateixa argila del terreny, la qual havia quedat fortament endurida per la calor.

El forn documentat a Sant Vicenç dels Horts correspondria a la tipologia II/c o II/dde Cuomo di Caprio (recollit a Beltran, 1990). El fet de no haver pogut documentar elpraefurnium fa que no puguem valorar si es tractava d’una entrada simple o doblada delconducte de foc. Per les dades que tenim, podria haver fet entre 150 i 200 àmfores perfornada, tenint en compte que el diàmetre màxim de cada una és de 35 cm. En cas quees disposessin dos pisos de contenidors el resultat final es doblaria. Per tant, en cada for-nada es devien fer contenidors per emmagatzemar un mínim d’entre 3.300 litres per laforma Pascual I, i 3.900 per la forma Dressel 2-4.

Aquest forn s’ha d’assimilar amb el que historiogràficament s’ha anomenat de CanReverter, en referència a l’excavació feta a Sant Vicenç dels Horts els anys 1984 i 1995en un lloc anomenat així (Molist, 1988; Lledó, Barreda, 2004). En aquelles interven-

220 J. MORERA

cions ja es va plantejar la possibilitat que hi hagués un forn terrisser al municipi. Si béen aquelles actuacions no es va localitzar (però sí, gran quantitat de material amfòric),es van identificar tot un seguit d’estructures de producció i emmagatzematge (lacus, sit-ges, fons de cubetes de dolis...), que es vinculaven al taller ceràmic. Tanmateix, volemadvertir que és molt probable que al mateix municipi es localitzin altres forns ceràmicsamb una producció centrada en les àmfores. Aquesta afirmació es basa en el recull desegells amfòrics que al llarg dels anys s’han documentat al municipi (sobretot de lamateixa excavació de Can Reverter, i de les obres de Can Perals). D’aquests destacavenles marques THEOP, PH, AF, F, P, R, N, PR acompanyada de A, PR acompanyada deIR, i VT acompanyada de DH. Si bé algunes han quedat perfectament testimoniades enel forn de l’antic mercat (THEOP, F, P...), d’altres no en tenim cap exemplar (PH, AF,VT,...). Creiem que si només hi havia el forn que nosaltres hem localitzat hauríem d’ha-ver trobat totes les marques documentades al llarg dels anys, ni que fos de forma resi-dual en estrats i nivells més tardans. Aquest fet ens suggereix la possibilitat que fossinmarques originàries d’algun altre forn.

De fet, el forn del mercat tan sols devia ser una part de tot un taller artesà, amb unesdimensions i àmbits que no hem pogut observar totalment, ja que sobrepassen els límitsde la intervenció. La situació del forn és la pròpia que correspon als models d’ocupaciód’aquest tipus d’estructures en època romana, tant des d’un punt de vista micro commacroterritorial. Dins d’aquest marc, els tallers se situen en llocs densament poblats,però en l’espai rural i propers a la ciutat. En el cas de Sant Vicenç és òbvia aquesta dua-litat, ja que la seva posició li permet obtenir les matèries primeres molt fàcilment (argi-la, aigua, llenya), i a més, estar a una relativa proximitat d’una via fluvial (el riuLlobregat) i de la ciutat de Barcino.

Horitzó Ia (10 aC – 30/40 dC). D’aquesta fase tan sols coneixem el forn ceràmic,ja que no s’ha pogut documentar cap més estructura annexa. Cal pensar que aquestes,imprescindibles per al funcionament del taller, es devien trobar al voltant del taller, peròpossiblement estaven bastides amb materials periples (pals de fusta, encanyissats, bran-catge...). L’abocador i el tester del forn es devien situar a la part de llevant d’aquest, enel qual es devia aprofitar per reomplir un rebaix de terreny, segurament fet per extreureargiles. Pels materials recuperats de l’abocador, el forn devia tenir una producció quasiexclusiva d’àmfores Pascual I, tot i que en un percentatge molt menor (entorn del 5 %)també es feren àmfores Dressel 2-4, materials constructius (maons, ímbrexs i tègules),i ceràmiques comunes (bols, cassoles, gerres, olles...)

L’inici d’aquesta fase la situem a l’entorn del canvi d’era. Per alguns autors, eldesenvolupament dels tallers ceràmics a la zona catalana seria desigual i diacrònic depe-nent del lloc (Revilla, 1998). Així, si bé a la zona costera entre Empòrion i Baetulo, l’i-nici de les figlinae se situa en el període republicà (50-40 dC), els tallers de la zona delBaix Llobregat semblen desenvolupar-se a partir de la plena implantació de Barcino enel territori, a partir del període postaugustal i en els anys al voltant del canvi d’era.

Pel que fa als materials ceràmics comptem amb la quasi absència dels materialstípics d’època republicana, com podrien ser les ceràmiques campanianes o les àmforesitàliques. Pel que fa als materials típicament augustals, el registre és també bastantexigu ja que només es recuperaren 4 fragments de ceràmica itàlica (de les quals duesvores de les formes Conspect 21.2 i Conspect. 12, amb una cronologia d’entre el 15 aCal 20 dC). D’altra banda, l’anàlisi del material amfòric també és força significatiu en


aquest sentit. Destaca la preeminència de la forma Pascual I. Però a l’hora d’establir lacronologia del forn cal destacar la presència de la forma Dressel 2-4, i la total absènciade les formes típiques de segona meitat de segle I aC, com són les formes Laietana I, oimitació de Dressel I. Segons s’ha pogut saber per l’estudi de diferents forns ceràmics,la forma Dressel 2-4 es comença a produir a partir de l’últim decenni de segle I aC a lazona de la costa, sempre amb percentatges molt minoritaris respecte de la Pascual I,moment en què coincideix amb la desaparició de les formes anteriors (sobretot laLaietana I). Tanmateix, sembla que en alguns tallers de la zona prelitoral, la produccióde Dressel 2-4 s’inicià a finals del període augustal (Carbonell, Folch, 1998).

Ara bé, aquest inici de la producció d’àmfores Dressel 2-4 no va significar l’aban-donament de la forma Pascual I, sinó al contrari. Sembla que durant almenys el primerquart de segle I dC, les primeres encara es van mantenir a uns nivells molt ínfims res-pecte de les Pascual I. Al jaciment del mercat de Sant Vicenç dels Horts, tots els estratscorresponents a la primera fase del taller presenten uns percentatges de Pascual I noinferiors al 93 % respecte del total de les àmfores, la qual cosa permet situar aquesthoritzó en la forquilla cronològica d’entre el 15-10 aC i el 20-30 dC.

Per tant, per la conjunció d’aquests factors, i tenint present que no han estat exca-vats molts dels estrats associats i formatius, es proposa una datació de construcció delforn d’entorn el canvi d’era, i el període de funcionament d’aquesta fase estaria en elmarc del primer quart de segle I dC, amb un topall dels anys 30-35 dC a tot estirar.

Horitzó Ib (20-30 dC / finals segle I dC). Aquesta fase la marca l’amortitzaciódel tester del moment anterior. La documentació del mur 730, paral·lel a un dels mursperimetrals del forn, i del lacus 731, mostren que a la zona meridional del forn s’hidisposà una estança annexa, vinculada al taller artesà, amb un paper important en elprocés productiu ceràmic. La localització de diferents paviments i nivells de circula-ció (UE 737 i 753) mostra que efectivament es regularitzà l’espai i ja no actuà méscom a lloc d’abocador.

S’ha de destacar que en aquesta fase les habitacions annexes i dependències delforn passen a ser estructures d’obra, clarament delimitades i definides, i els llocs de pro-ducció i obradors també estan curosament preparats. L’extensió de les estances noméss’ha pogut confirmar amb el mur i lacus abans mencionats, tanmateix, és molt probableque s’estenguin a la resta del solar, per sota els nivells dels diferents opus signinum, idel voral no excavat.

Horitzó Ic (primer terç segle II dC). Correspondria a l’última fase d’utilització delforn i segurament la d’abandonament. D’aquest període es documentaren diferentsnivells, amb una gran quantitat d’àmfores, que permeten pensar que l’abocador es tras-lladà una altra vegada respecte de la fase anterior, passant a ser ben bé a tocar del fornper la part septentrional. Estructuralment, però, no sembla que hi hagi canvis respectedel període anterior, i tant el lacus 731, com les dependències que formava el mur 730devien continuar en ús. Devia coincidir amb l’abandonament definitiu del taller cerà-mic, i es proposa l’amortització en el segon quart de segle II dC. En aquest sentit és sig-nificativa la documentació de la sitja 711, la qual tallava tota l’estratigrafia associada alforn, i estava reblerta d’àmfora majoritàriament, i fins i tot alguna de sencera. Pels mate-rials del farciment, podem considerar una cronologia centrada en la primera meitat desegle II dC. Però no només això, en la majoria d’estrats d’amortització, de cobriment, o

222 J. MORERA

relacionats amb els últims estadis de funcionament del forn, els materials ceràmics méssignificatius corresponien a sigil·lades sudgàl·liques tardanes (formes Drag. 27c i 37b),i sobretot a produccions africanes en la variant A (formes Hayes 131 i Hayes 196), i enels atuells de cuina (cassoles Ostia II, 306, i plats-tapadora Ostia I, 301 i Ostia II, 302),les quals s’engloben en un context de segon quart de segle II dC (agafant la part més tar-dana del ventall cronològic que proporcionen). En aquests nivells hi havia una majoriamolt qualificada d’àmfores Dressel 2-4 per sobre de les Pascual I.

La cronologia que proposem per a l’abandonament i el desús del taller ceràmic noés gens inusual, i de fet, ja ha estat documentat i proposat a altres tallers. Així, si bé hiha un abandonament important de figlinae en el tercer quart de segle I dC (jaciment delCollet de Sant Antoni de Calonge, taller de Fenals, jaciment de Can Feu...), molts tallersperduren almenys fins al primer terç de segle II dC (López, Martín, 2007).

La producció ceràmica del taller. El taller de l’antic mercat de Sant Vicenç delsHorts no només va produir àmfores (en les seves formes Pascual I i Dressel 2-4), sinóque també produí material constructiu (lateres, tègules i ímbrexs), ceràmiques comu-nes (bols, gerres de vora exvasada, plats, cassoles i olles), i materials de la vida quoti-diana com serien els pondus. Val a dir, però, que el seu nombre és molt inferior ambrelació a les àmfores. Aquesta producció és la prototípica de la gran majoria de tallersi forns documentats a Catalunya, els quals sovint afegeixen una petita producció dedolis.

Centrant-nos en el cas de les àmfores, les pastes identificades en les produccionsesmentades permeten distingir bàsicament tres grups: pasta groga o beix amb des-greixant de quars de mida variable, pasta ataronjada i pasta bicolor (interior rogenc iexterior beix). A part d’aquests tres grups, es poden atestar de forma notòria materialsque presentaven defectes de cocció (per excés de temps o temperatura, esquerdes,rebuig de forn...), que es manifestaven en pastes de color verdós, gris, exteriorsfumats, etc.

Pel que fa a les àmfores, és interessant observar que les Pascual I es trobaven fetesmajoritàriament en un 88 % en pasta beix o groga, seguides des del punt de vista numè-ric per un 7 % en pasta taronja (exterior de la peça també taronja) i un 5 % en pastesbicolor (exterior groc o beix i pastes taronja o rosades). Mentre que les àmfores Dressel2-4 es trobarien amb un 72 % fabricades en pasta i superfície taronja, i només un 27 %en pasta beix i 1 % en pasta bicolor. Observem, doncs, un canvi important de percen-tatges en les pastes segons la distribució formal d’aquestes. A partir de les dades ana-litzades podem atribuir aquest fet a una voluntat d’associar o diferenciar un tipus d’àm-fora no només per la seva forma sinó també pel seu aspecte exterior. Hem de tenir encompte que les pastes bicolor (exterior beix i pasta taronja) es troben en percentatgesmolt petits tant en àmfores Dressel 2-4 com en Pascual 1.

Al jaciment del Mercat de Sant Vicenç dels Horts, no només hi ha una correlaciómolt clara entre envàs i coloració de la pasta, sinó que la relació contenidor - cronolo-gia també és molt evident. De la seqüència estratigràfica associada al forn excavada aljaciment, es poden distingir dos grans grups. El primer grup d’estrats correspondrien atota una sèrie de nivells, amb una cronologia centrada en el primer quart de segle I dC,els quals majoritàriament s’excavaren a la part central, aquella identificada com el tes-ter del forn en la seva primera etapa. Dels estrats d’abocament i de cendres prop del 98% de fragments serien de la forma Pascual I.


D’altra banda, un segon grup d’estrats, amb una cronologia proposada de finals desegle I i primer quart de segle II dC, mantenien un percentatge de Dressel 2-4 d’entorndel 90 % Per tant, és evident que s’invertí la producció que se centrà ara en una formaque a principis de la centúria anterior era clarament minoritària i fins a cert punt excep-cional. Malauradament, no s’han pogut excavar ni documentar estrats propis del segle I

dC, els quals ens podrien donar una idea de l’evolució de la producció i dels percentat-ges de cada forma al llarg de la centúria.

Les marques d’àmfores. De la intervenció feta es va poder recuperar un total de128 marques en pivots d’àmfores. D’aquestes, 114 eren marques que es podien llegir,11 eren marques incompletes o inintel·ligibles, i dues eren unes cartel·les en blanc. Dinsd’aquest conjunt es pot distingir un mínim de 18 segells diferents: ALBA, CA, ENT, F(24 exemples), FE, HA, HC, LEAN, N, O, P (27 exemples), PLOC, PRI, PYR, SENE-SENEI, SYN-SYNE (20 exemples), THEOP i II-III (tot i ser complicat el seu desenvo-lupament, semblen correspondre’s a cognomina de personatges). D’aquestes, P, PRI (enuna de les dues versions), F (en la versió més estilitzada sobre cartel·la rectangular) i II-III, presenten una cronologia de primer terç de segle I dC a partir del registre estra-tigràfic. En quasi tots els casos es localitzaven en àmfores Pascual I on la pasta i lasuperfície presenten una tonalitat beix. Tanmateix, la resta es recuperaren de nivells queforen datats de finals de segle I dC o primer terç de segle II dC a partir del registre mate-rial. Quasi sempre les marques es trobaven en fragments de pasta i superfície de tonali-tat vermellosa, segurament Dressel 2-4.

La datació de les marques més antigues es féu a partir dels mateixos materials, deles relacions estratigràfiques i del paral·lelisme entre les pròpies dades en relació ambaltres tallers. La datació de les marques més tardanes es féu bàsicament a partir delregistre material (sudgàl·liques Hermet 25, Drag 27c, 29b..., africanes de cuina Hayes23A, 196...). On això no succeí, les relacions físiques entre els estrats permetia atorgarla mateixa cronologia. I ja com a últim element, tenim els paral·lels epigràfics de lesmarques, com seria el cas de THEOP, ben datada en l’excavació de la Vila Vella cap al’últim decenni del segle I dC (López, 2003); D’altra banda tenim un cippus amb ins-cripció localitzat al Castell de Castelldefels en què se’ns parla del llibert Caius TrocinaSynecdemus i de la seva esposa Valeria Haline, als quals podem atribuir les marquesSYN-SYNE i potser HA. Segons els autors de la troballa del cippus, i a partir de lesrelacions clientelars que la família Trocina tenia amb L. Licini Secundus, es proposauna cronologia de la primera meitat de segle II dC per a la inscripció. (López, Estany,Lacuesta, 2005).

No obstant això, cal mencionar que també n’hi ha paral·lels en alguns derelictes.El cas més exemplificador seria la marca SYN, localitzada en el derelicte de laGiraglia, amb una cronologia entorn de l’any 20 dC, però també a Chretienne H. Oel cas de la marca THEOP, de la qual, si es desenvolupa com THEOPhilus i s’assi-mila a IULI THEOPHIL, trobaríem paral·lels ben datats a l’entorn del canvi d’era alderelicte de Cap de Volt. No estem en disposició de solucionar aquesta dicotomiacronològica ja que els arguments serien vàlids per als dos casos. A tall d’hipòtesi espodria plantejar una perduració molt més àmplia de les marques, que englobés dife-rents generacions.

224 J. MORERA

4.2. Horitzó II (finals segle II – segle IV dC)

Corresponen a aquest moment els murs 723 i 740 que delimitaven l’opus signinum682, el paviment d’opus signinum 144, i el mur 706 que recolzava al 740 per la part pos-terior. També devia formar part d’aquest horitzó el mur 730, el qual bastia una de lesdependències del forn. En aquest moment és reaprofitat també com una de les paretsd’una habitació, conjuntament al mur 729, el qual es bastí de nou i es disposà ortogonal-ment a l’anterior. El mur 730 fou l’únic que s’aprofità de la fase del taller ceràmic, ja quetota la resta d’estructures i nivells de circulació quedaren amortitzats amb les estructuresd’aquesta fase. En aquest cas, la reparació i el remuntatge es van fer amb morter de calç.

Per les estructures que se’ns conservaven d’aquesta fase, comptem amb 4 gransespais o habitacions. L’estança principal devia correspondre a la que defineixen elsmurs 723 i 740, i està pavimentada per l’opus signinum 682. Aquest era un gran espaidiàfan, el qual podria arribar fins als 10 m d’amplada. L’habitació de tramuntana esta-va delimitada pels murs 723, i els 729 i 730, i presentava unes mesures de 4,3 m d’am-plada i un mínim de 6 m de llargada. A la part de ponent de l’estança principal, es podiadeduir l’existència d’una tercera estança. La presència d’un mur adossat al 740 fent fun-cions de banqueta indicaria un ús continuat de l’espai. Finalment, podem pensar que lazona del paviment d’opus signinum 144 esdevingué una quarta dependència, a tenor deles diferents cotes que presenta respecte de les restants. Tanmateix, aquesta estançaseria la més mal coneguda, ja que quedaria del tot inconnexa respecte de les restants.

És difícil atribuir una funció específica a aquests espais. L’anàlisi de les mostresrecollides del paviment 682 va donar negatiu pel que fa a l’elaboració de vi i d’oli. Pertant podria tenir una dedicació cerealística, tèxtil o d’una altra consideració. De totesmaneres, és òbvia la seva vinculació en el procés productiu en el marc de l’organitza-ció d’un centre productor

L’inici d’aquest horitzó l’hem de situar a finals del segle II o ja en la centúriasegüent a partir dels materials ceràmics recuperats (sigil·lades africanes A formesHayes 14, 15, 16, 26, i de cuina Hayes 182 i 196, cassoles 23B, 193 i 197, o plats de lesformes Hayes 181 o Ostia, I, 261). Tenint en compte que el taller ceràmic s’abandonàal tercer quart del segle II dC, i el conjunt material exposat, creiem que les estructuresd’aquesta fase es bastiren a finals del segle II, i molt possiblement durant el segle III dC.

4.3. Horitzó III (segles IV-V dC)

Corresponen a aquesta fase, pel que fa a la part septentrional del jaciment, els murs476, 481, 492, 547 i 553, el pilar 560, el paviment d’opus signinum 477, el lacus 493 ila canalera 482 que uneix aquests dos últims. A la part central devien continuar funcio-nant els murs 729 i 730, els quals delimitaven un àmbit amb un paviment de terra batu-da (UE 685). Aquest ferm és possible que ja s’hi disposés en un moment anterior, fetque no ha pogut ser confirmat. La localització del paviment d’opus signinum (en moltmal estat de conservació, ja que se’n documentà menys d’un metre quadrat de superfí-cie), també pot indicar que en algun moment es va impermeabilitzar la zona, o que alseu interior hi havia un petit lacus. Com diem, la mala conservació del sòl d’ocupacióno permet aprofundir en el particular. De totes maneres, aquest espai continuava deli-mitant-se a partir d’una habitació diferenciada de les restants.


Figura 5. Planta amb les estructures documentades d’aquest horitzó, amb les hipòte-sis de continuïtat

Pel que fa a la zona més meridional del jaciment, es van documentar algunes refor-mes. El paviment 682 és retallat per la construcció de la canalera 719, que discorria ensentit W-E, amb un pendent continu cap al riu. Aquesta canalera hauria fet dividir l’es-pai diàfan de l’etapa anterior en dues grans habitacions, una meridional i l’altra septen-trional. La primera no es va poder documentar. Pel que fa a l’altra estança just a sobre elferm es van construir tot un seguit de petits murs (UE 606, 671, 676 i 680) que encaracompartimentaren més l’espai precedent. Això motivà la fragmentació d’aquell espai.Aquesta nova gran estança quedava delimitada, doncs, entre el mur 723 i el muret 680,la qual cosa conformava una amplada de 5,1 m. L’habitació de ponent, documentada apartir de la banqueta 706, devia continuar actuant com a tal. Pel que fa als paviments d’o-pus signinum 27 i 144, és molt probable que continuessin funcionant en aquests segles.

Totes aquestes reformes en la part meridional del jaciment ens indiquen un canvi enles funcions dels diferents espais, a part d’una relativa reorganització d’aquests. Ara bé,també indiquen la continuïtat d’ocupació, ja que no s’amortitzen les estructures sinóque s’aprofiten per als nous usos.

El marc cronològic establert per aquest horitzó és de segona meitat de segle IV iprincipis de segle V dC. Ara bé, en aquest sentit hem de mencionar que l’estratigrafiad’aquest període és molt exigua, a banda d’estar molt fragmentada i alterada per lesconstruccions posteriors. Als nivells que cobrien les estructures de la part meridional es

226 J. MORERA

van recollir algunes ceràmiques pròpies del segle IV, però sobretot un conjunt de mone-des les quals s’havien encunyat a mitjan segle IV dC o en l’últim quart d’aquest segle:una GLOR IEXERC ITUS (330-348 dC), una SPESREI PUBLICAE (355-361 dC), idues REPARATIO REIPUB (383-387 dC). Donada la pervivència d’aquest tipus demonedes, es pot proposar una data entorn a la primera meitat de segle V dC per a l’a-mortització d’aquells espais. Pel que fa a les estructures de la premsa, en els nivells defonamentació es va recuperar alguna ceràmica africana del tipus D, com també algunplat de DSP en la forma Rigoir 2. Per tant, es pot definir una cronologia de l’últim terçde segle IV dC, com a període de bastiment d’aquestes estructures.

La producció d’oli. Les restes documentades corresponents a aquesta fase devienformar part d’un centre productor, ara sí possiblement vinculat a una vil·la rural. Enaquest moment podem assegurar que es dedicava a l’elaboració d’oli (almenys parcial-ment, ja que la gran majoria de vil·les tenen una gran diversificació en la seva produc-ció). Efectivament, es configurà una habitació (UE 476, 481, 492) pavimentada ambopus signinum (UE 477), on vam documentar la base d’una premsa (UE 560). Aquestaestança comunicava, a través d’una canal ceràmica (UE 482) amb un lacus situat a lapart posterior d’una de les estructures (UE 493). En la primera estança, el paviment pre-sentava un pendent continu en tota la superfície en direcció a la canal ceràmica. Per tant,semblava evident que a la primera estança s’hi feia una activitat que produïa un líquidel qual s’emmagatzemava al dipòsit de la segona estança.

Per les anàlisis de les mostres recollides, es va poder determinar que en la canal cerà-mica hi havia restes d’àcids grassos, el que indicava que per aquella canal havia circulatoli. Conseqüentment es podia deduir que l’estança del paviment d’opus signinum corres-ponia a la zona de premsatge del producte, el qual es devia recollir a l’habitació annexa.

La premsa corresponia a una versió de l’anomenada “premsa catoniana”, o de“palanca”. Les parts documentades són les del subsòl de la maquinària de la premsa: labase i el dipòsit de recollida del líquid. Com que no s’han documentat els encaixos delsarbores, cal pensar que el prelum podria haver estat encastat en un forat a la paret. Així,el pilar documentat devia ser una base de la maquinària, la qual es devia accionar, mit-jançant un sistema de politges, amb un torn manual desplaçat de la vertical on reposa elcontrapès. Aquest tipus de premses també s’han documentat a altres zones del territoricatalà com Vinebre a la Ribera d’Ebre (Prevosti, Genera, 1998), a Corbins, al Segrià(Marí, Mascort, 1988) o a la plaça del Rei de Barcelona (Beltran de Heredia, 2001).

Aquesta producció oleica s’ha de posar amb relació al conjunt del territori català,on sembla que hi ha efectivament una producció important d’aquest producte en elssegles IV i V dC (Casas et alii, 1995). De totes maneres, a diferència de la producció devi de la primera meitat de segle I dC, que sembla que monopolitzà el camp prelitoralcatalà, la producció d’oli no esdevé un monocultiu durant el baiximperi.

4.4. Horitzó IV (segles V - XI dC)

Correspon al període d’abandonament del jaciment. Durant aquests anys, la zonadel mercat de Sant Vicenç dels Horts no va estar ocupada. Contràriament, s’aprofità perespoliar algunes de les estructures de l’antiga vil·la, tal com s’ha pogut constatar ambels murs 723 i 740, els quals van ser desmuntats fins a nivell de fonamentació. Val a dir


que l’abandonament no va venir precedit d’una destrucció o d’un conflicte violent, jaque no es van documentar nivells de destrucció ni testimonis d’incendis.

4.5. Horitzó V (segles XI – finals XV)

Si bé la cronologia que proposem per a aquest horitzó devia començar al segle XI,creiem que l’ocupació important s’esdevingué a partir del segle XIII, moment del qual són lamajoria de les ceràmiques i materials recuperats (bàsicament vidriades en verd i manganès).

Els elements documentats consistien en un pou localitzat a la part central (UE 664),un fons de sitja (UE 654) i una gran fossa que discorria en sentit N-S (UE 690). D’altrabanda, també es van localitzar restes d’estrats no vinculats a cap estructura concreta(UE 480, 486, 488, 489, i 727). Totes les estructures van quedar reblertes per un potentestrat de fins a un metre de potència, que segellava aquesta fase i les precedents roma-nes. Consistia en un nivell molt homogeni format per argiles barrejades amb grava peti-ta, amb una datació de finals de segle XV o principis de segle XVI.

4.6. Horitzó VI (segle XVI)

A principis del segle XVI es produí la primera gran urbanització moderna d’aques-ta zona de Sant Vicenç dels Horts. L’excavació va mostrar traces d’una retícula de mursi estructures, fets amb blocs de pedra tipus còdols lligats amb fang, els quals en alguncas es lligaven perpendicularment. Evidentment, la majoria de parets quedaven talladesper les cases construïdes en èpoques posteriors. Formaven part d’aquest horitzó lesestructures MR-01, UE 311, 313, 374, i 647, localitzades a la que anomenàrem casa 1;UE 277 i 622, a la casa 2; i finalment els murs 613 i 653 a la casa 3.

També d’aquest moment són 5 sitges, o cubetes d’emmagatzematge, localitzades aljaciment. Són les UE 352 a la casa 1, les sitges 281, 319 i 328 a la casa 2, i la sitja 310de la casa 3. Associats a aquestes estructures i sitges es van documentar tota una sèriede nivells, que devien ser els paviments i nivells d’ús d’aquesta fase. La majoria erenferms de terra batuda fets amb argiles vermelloses, que es disposaven a sobre del nivellpreexistent. Per les estructures localitzades hi podria haver hagut un mínim de 3 cases.No creiem amb una construcció unitària d’aquest conjunt, ja que no es mantenen lesmateixes amplades de llum ni gruixos en les parets.

4.7. Horitzó VII (finals segle XVI – mitjan segle XVIII)

Aquesta fase comporta l’amortització de totes les cases i estructures anteriors. Alseu lloc, i en un moment que cal situar a finals de segle XVI o principis del XVII, es con-figurà una gran casa pairal, la casa A. D’aquest casal en documentàrem 265 m2 en plan-ta, però la seva superfície era molt més gran. A la part de tramuntana del jaciment esconstruí una segona casa, segurament pocs anys després de la primera, de la qual noconeixem els límits. De totes maneres, sembla que devia tenir una gran porta d’entradaper la part de migdia, a diferència del casal, amb l’entrada per ponent, i que ja des d’unbon principi, es devia construir una habitació soterrània de grans dimensions.

228 J. MORERA

Figura 6. Planta de les estructures d’aquesta fase amb les hipòtesis de continuïtat

La casa pairal. Devien formar part de la planta baixa de l’edifici les arcades UE54, 167, 314, 315, 316, 321, 322, 323, 618 i 638; i les estructures MR-01, 168, 182, 264,276, 302, 312, 317, 318, 324, 344 i 639. Pel que fa a la planta primera en formaven partels murs MR-12, 13, 15, 17 i 18. També s’ha observat que fins a 5 sitges funcionen enaquest moment (UE 234, 341, 352, 624 i 626) i que es va fer una fresquera en el terreny(UE 655). La característica més destacada d’aquest casal era que en planta baixa esta-va articulat per tot un seguit d’arcades que marcaven l’esquelet de l’edifici. Aquest con-junt d’arcades no només subdividien l’espai a la planta baixa sinó que també feien fun-cions de càrrega dels pisos superiors. Les arcades es disposaven de tal manera que mar-caven unes grans habitacions rectangulars que igualment podien estar subdividides.Aquesta orientació possibilitava que es diferenciessin tres espais: una nau central, unad’annexa i finalment un tercer sector entre les dues cases d’aquest moment, que nodevia tenir ocupació en planta baixa.

La nau central estava configurada a partir de 3 habitacions rectangulars de les qualsla del mig estava compartimentada per la meitat. Cada habitació rectangular tenia unesmesures de 9,75 m de llargada per 4,75 m d’amplada. Aquest cos devia ser el mésimportant del casal, no només per les dimensions, molt majors que els cossos annexos,sinó perquè presentava les entrades principals de tot l’edifici. Per la banda de ponent, hihavia l’entrada principal pedestre del casal (OC-12 segons la nomenclatura de l’estudi


de paraments), el qual donava accés a un gran vestíbul. Des d’aquí es podia anar a laresta d’habitacions de l’edifici. Per la part de llevant, la presència de l’arcada UE 316(de 8 m de llum), fa pensar que aquella esdevingué l’entrada dels carruatges. De fet, lescotes de circulació a l’habitació central d’aquesta nau, eren inferiors que les de la matei-xa habitació de la nau annexa. Aquesta nau fou l’única on es va poder documentar laplanta primera. Tot i que les últimes reformes d’aquell pis havien alterat les subdivi-sions internes d’una manera notable, cal pensar que la compartimentació seguia elmateix model que en planta baixa, amb 3 grans habitacions rectangulars. Els murs enaquesta planta devien estar fets amb tàpia, i es devien assentar damunt les arcades depedra del pis inferior.

Pel que fa a la façana cal fer notar una incidència interessant. La paret de façana delcarrer Nou fou l’única estructura que s’aprofità de les finques anteriors. Com que aque-lles presentaven una orientació general esbiaixada respecte de l’orientació que marquenel reticulat de les arcades (amb una diferència de 9º oest), la façana de la nau no segueixla mateixa perpendicular que les altres estructures. D’aquesta manera, la paret lateralnord de la nau era més llarga (16,4 m) que la de migjorn (14,6 m), i el vestíbul de l’e-difici no presenta una geometria regular.

Finalment s’ha de dir que en aquesta sala de recepció es van localitzar dues sitges.Una, ja localitzada en la fase anterior i que no sabem fins a quin punt va estar en ús enaquest moment. La segona correspon a una petita reforma dins d’aquest mateix horitzó,en la qual es va recréixer el sòl de circulació.

Figura 7. Vista d’algunes de les arcades de la casa pairal

230 J. MORERA

La nau annexa al cos central era la que posteriorment vam anomenar casa 2.Presentava uns 14 m de llargada i una amplada d’entre 6 i 6,5 m. Estava comparti-mentada en 3 grans habitacions rectangulars, definides a partir de la successió d’arca-des, de les quals les dues primeres estaven dividides per la meitat. Aquesta nau tambétenia una porta d’accés des del carrer Nou, independent de la principal. Tanmateix, lafaçana estava enretirada uns dos metres respecte de la nau principal, producte del biaixque presentava aquella.

Pel que fa a l’interior, val a dir que es documentaren dues sitges més, la primerarevestida tota amb maons. Pel que fa a l’habitació situada més a llevant, s’hi féu un rebaiximportant, de forma que tenia una cota de circulació inferior que les dues restants. Enaquest espai s’hi disposà una fresquera, de la qual tan sols vam documentar l’entrada

Finalment, mancaria la zona que el separa de l’altre casal documentat, i que fouocupat per la que hem anomenat casa 3. L’excavació ha provat que en aquesta fase nohi havia construccions en planta baixa. Tanmateix, sí que en algun punt es documenta-va algun arc. Això ens fa creure que més que un lloc de pas o vial, aquesta zona deviaser una mena de pati lateral de la casa pairal a partir del qual també es podia accedir ales habitacions i estances de la nau annexa.

Analitzades les diferents naus documentades i pel que s’observà durant la inter-venció, la nau central no només tindria un cos annex per tramuntana, sinó que tambén’hi devia haver un segon a la part de migjorn (a l’actual finca núm. 11 del carrer Nou).Si fos així, i en cas que es presentés una certa simetria, ens trobaríem davant un grancasal urbà amb una estructura típicament rural, i fins i tot amb una economia de tipusagrícola. Aquesta esdevindria una casa de 3 cossos (masia catalana) amb dependènciesannexes, i diferents pisos d’habitació.

Davant d’aquesta realitat hem de manifestar que els propietaris o constructors per-tanyien a una capa social alta dins de l’estratificació municipal. No només per lesdimensions del casal, sinó per la seva ornamentació i les riqueses materials. La pràcti-ca arqueològica ha permès recuperar enteixinats que decoraven habitacions, ceràmiquesimportades d’Itàlia, ponderals, o capitells petris amb decoracions geomètriques. Aixòpermet pensar en uns propietaris enriquits, potser a través de l’agricultura, els qualsdevien ocupar les esferes més altes dins la societat santvicentina dels segles XVII i XVIII.

La casa B. Formaven part d’aquesta casa els murs 256, 257, 258, 411, 414, 785, 786i 787. Es van poder documentar fins a 15 m de llargada de la finca tot i que és probableque arribés fins als 17,5 m. De totes maneres, aquesta casa va estar fortament afectadaper les reformes dels segles posteriors, en les quals es van fer importants rebaixos, i total’estratigrafia correspon als segles posteriors. Si bé hem de pensar que tenia una entradapel carrer Nou, l’únic accés documentat fou una porta lateral, de grans dimensions (3,25m d’amplada). A banda d’això, en aquesta casa és característica la documentació d’ungran soterrani de 16 m2, amb l’entrada lateral a la part septentrional.

4.8. Horitzó VIII (mitjan segle XVIII – mitjan segle XIX)

En aquesta fase es mantenen els dos grans casals del període anterior. Tanmateix,sobretot a la casa pairal es produeixen unes profundes transformacions estructurals, quealteraren completament la composició i l’esquelet de l’edifici.


Imatge 8: Planta de les estructures corresponents a aquesta fase amb les hipòtesis decontinuïtat

Tot i que hem posat com a inici d’aquest horitzó el marc cronològic de mitjan segleXVIII, sabem que les obres es feren i finalitzaren un xic abans. Tal com es veurà, a laboixa d’una de les tines de vi que es fan hi havia l’any de construcció—1742—, la qualcosa ens marca la data en què finalitzaren aquestes estructures. Ara bé, preferim man-tenir un marc més genèric, ja que no sabem si totes les reformes dels dos edificis es vanfer amb anterioritat a aquell any. La nova construcció manté bona part de l’estructuraantiga, i ara sí, amb una activitat agrícola prou important centrada en la vinya.

L’activitat i la localització de les dues grans cases en aquesta fase s’han de posar enrelació amb un document de compravenda del 1798, en el qual Vicenç Nadal venia uncasal situat al carrer Nou a Francisco Costa de la Muntanya. En aquesta referènciatambé s’indica l’afrontació per tramuntana, en la qual es diu que llinda amb la fondapropietat del marquès de la Manresana. Sembla evident assimilar aquesta fonda definals del segle XVIII amb la casa B que nosaltres identificàrem durant la intervenció.

Casal dels Costa de la Muntanya. L’anomenem així perquè és tal com surt a ladocumentació i és el nom que ens ha arribat als nostres dies. En aquest sentit, desco-neixem totalment qui era Vicenç Nadal i el temps que fou propietari del casal.

El primer que cal dir d’aquesta casa és que se n’augmentaren les dimensions perllevant, a la zona del carrer del Riu, i que es creà un altre cos adossat. Si bé és possibleque en la fase anterior ja existís aquest espai, i que s’utilitzés com un pati o una zonad’horts, és a partir de mitjan segle XVIII que se’n materialitza la definició estructural.

232 J. MORERA

Pel que fa a la nau central, destaca la creació de dues grans tines de vi a l’habitaciórectangular situada a llevant i on en la fase anterior suposàvem que hi havia una entra-da dels carruatges. Per tant és obvi el canvi en la funció d’aquell espai, que passa a serun lloc eminentment productiu. Aprofitant aquestes reformes s’anul·là l’arcada que hidevia haver separant la segona de la tercera habitació. Al seu lloc es va bastir una estruc-tura massissa, amb un espai de porta on se situaren unes escales per accedir a la zonade recollida dels líquids. Les dues primeres habitacions de la nau, ara sense comparti-mentacions excepte un petit envà a la part nord-occidental de la primera, feien funcionsde rebedor i distribució. Algunes de les arcades que donaven pas a les naus annexes que-den tapiades en aquest moment com podria ser el cas de les que comunicaven amb lafinca veïna.

En la nau annexa del casal, es manté l’entrada per ponent després de superar elporxo exterior. La primera de les sales ja no estava compartimentada en aquest moment,i es tancà l’accés per tramuntana, el que significava anul·lar l’arcada i que no hi haguéssortida cap al pati. També es va tapiar una de les dues arcades que donaven pas a lasegona sala horitzontal. A partir d’aquest punt és on els canvis estructurals són mésimportants, ja que quasi totes les estructures s’han de fer de nou, desmuntant totes lesarcades que hi havia hagut anteriorment.

Primerament, val a dir que com a conseqüència de la creació de les tines de vi a lanau central, el pas entre els dos cossos havia quedat tancat excepte en la primeraestança. Llavors, la superfície de la segona sala de la nau queda reduïda a la meitat, i escrea un gran pati interior a la part septentrional. Aquests dos espais se separaven del dellevant amb un potent mur (UE 183) creat de nou i que amortitzava les estructures ante-riors. A la zona de sol ixent també es diferenciaven dues zones. La més propera a la naucentral, que podria haver actuat per descarregar els carruatges, donat que estava a unacota molt més baixa, i la zona on hi havia la fresquera, la qual possiblement ja no s’u-tilitzava i que quedava en una mena de pati exterior. Pel que fa al pati al qual s’accediades del porxo del carrer Nou, és molt probable que tingués un espai anterior que servísd’abocador d’escombraries, ja que s’hi van documentar dos grans retalls en aquest sen-tit (UE 694 i 696)

Les dues grans tines permeten pensar en una producció important de vi, estandar-ditzada i amb uns objectius mercantilistes més enllà de l’autoproveïment. Aquesta acti-vitat s’ha de relacionar amb el context català de segle XVIII en què hi ha un fort augmentproductiu d’algunes activitats agrícoles, sobretot vi i aiguardent, els quals seran desti-nats a la comercialització.

Fonda del Marquès de la Manresana. L’anomenem així perquè és tal com surt ala documentació de finals de segle XVIII, i cal pensar que ja hi era amb anterioritat coma tal. Els canvis d’aquesta casa van afectar sobretot la zona del soterrani. Amb la cons-trucció d’una tina a la zona de llevant, aquest espai passa a ser un lloc de tractament delvi i relacionat amb la seva elaboració. A més es va crear un accés nou, amb unes esca-les enrajolades i una gran porta arquejada. Aquesta estança soterrada devia estar cober-ta en aquest moment per una volta de maons. Pel que fa a la resta d’estances, la distri-bució és força semblant a la de la fase anterior, i no s’observen grans reformes en l’es-quelet de l’edifici.


4.9. Horitzó IX (mitjan segle XIX - 1920)

Aquesta fase es caracteritza per la compartimentació del casal de la família Costade la Muntanya. La majoria de canvis se succeeixen a mitjan segle XIX o fins i tot abans.Tanmateix n’hi ha alguns, vinculats amb les activitats econòmiques, que es van produira l’últim quart del segle XIX. Les tines de vi documentades en la fase anterior, tant lesdues del casal com la de la Fonda del Marquès de la Manresana, queden amortitzadesjust després del període del Sexenni Democràtic (1868-1874).

Pel que fa al casal de la família Costa de la Muntanya, quedà dividit en un mínimde quatre finques. D’una banda, les cases que nosaltres vam identificar com les cases 1,2 i 3, i de l’altra, la casa que corresponia a la finca veïna del núm. 11 del carrer Nou.En aquest moment les quatre cases tenen evolucions i dinàmiques diferents, cadascunaamb la seva pròpia porta d’accés, i amb els límits ben tapiats. La distribució dels espaisno varia massa de la fase anterior, i la diferència rau en el fet que apareixen tot d’es-tructures d’emmagatzematge tipus dipòsits, fosses sèptiques o pous morts, i pavimentsenrajolats.

Finalment, en la documentació apareix que pels volts de 1920, la casa de les voltesera propietat de la família Pascual els quals la vengueren al consistori municipal per talque es pogués construir el futur mercat.

4.10. Horitzó X (1920 - 2003)

Correspon a l’última ocupació del solar intervingut. Pel que fa a la “casa de les vol-tes”, l’any 1920 havia estat venuda a l’Ajuntament santvicentí. Fou enderrocada i al1928 s’hi construí el mercat. Pel que fa a la casa Reverter, que havia estat la nau prin-cipal del casal, va continuar sent propietat d’aquella família fins al 1985, moment enquè fou venuda a la família Pascual. Durant tot aquest període la finca va estar suba-rrendada a altres persones. Una d’aquestes, Sebastià Ribera, donà d’alta l’edifici com afleca, activitat que s’hi va fer fins als últims estadis. Finalment, l’any 2003, la casa delforn fou adquirida pel consistori municipal.

5. BIBLIOGRAFIA

BERNI, Piero; REVILLA, Víctor (2007) “Los sellos de las ánforas de producción tarraco-nense: representaciones y significado”. A: LÓPEZ MULLOR, A.; AQUILUÉ, X.(coord.) La producció i el comerç de les àmfores de la Província HispaniaTarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch. Barcelona: Museud’Arqueologia de Catalunya, p. 95-112. (Monografies; 8)

CARRERAS, Cèsar; BERNI, Piero (1998) “Producció de vi i àmfores tardanes del NE dela Tarraconense”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi al’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occidental, Badalonadel 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p. 270-276.

234 J. MORERA

CARRERAS, Cèsar (2009a) “Preliminars: l’estudi del territori de la colònia i les primeresterrisseries”. A: GUITART, J.; CARRERAS, C. (coord.) Marques i terrisseries d’àmfo-res en el Pla de Barcelona. Barcelona: IEC, p. 9-18.

CARRERAS, Cèsar (2009b) Les marques de Sant Vicenç dels Horts. En premsaCASAS, Josep; CASTANYER, Pere; NOLLA, Josep M.; TREMOLEDA, Joaquim (1995) El món

rural d’època romana a Catalunya. L’exemple del nord-est. Girona: Centred’Investigacions Arqueològiques. (Sèrie Monogràfica; 15)

COMAS, Montserrat (1997). Baetulo. Les marques d’àmfora. Institut d’Estudis Catalans– Museu de Badalona. Union Académique Internationale - Corpus Unternationaldes timbres amphoriques. Fascicule 2.

FOLCH, Joaquim; CARBONELL, Elisenda (1998) “La producció de vi i d’àmfores a lavil·la de Can Feu”. A: II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana. El vi al’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occidental, Badalonadel 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p. 289-293

GENERA, Margarida; PREVOSTI, Marta (1998) “Restes d’un Torcular a la partida de laFontjoana (Vinebre, Ribera d’Ebre)”. A: II Col·loqui Internacional d’ArqueologiaRomana. El vi a l’Antiguitat: economia, producció i comerç al mediterrani occi-dental, Badalona del 6 al 9 del maig de 1998. Badalona: Museu de Badalona, p.294-299.

LÓPEZ, Albert; FIERRO, Xavier; LACUESTA, Raquel (2002) Les termes romanes deSant Boi de Llobregat. Pou Comú núm. 3, Col·lecció Carles Martí i Vilàd’Estudis Històrics. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat-Museu de Sant Boi deLlobregat.

LÓPEZ, Albert; ESTANY, Imma; LACUESTA, Raquel (2005) Castell de Castelldefels.Arqueologia, Història, Art. Barcelona: Diputació de Barcelona. (Monografies; 7)

LÓPEZ, Albert; MARTÍN, Albert. (2007) “Tipologia i datació de les àmfores produï-des a Catalunya”. A: LÓPEZ MULLOR; X. AQUILUÉ (coord.) La producció i elcomerç de les àmfores de la Província Hispania Tarraconensis. Homenatge aRicard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p.33-94. (Mono; 8)

LLEDÓ-BARREDA, Maria (2004): “Cal Reverter (Sant Vicenç dels Horts, BaixLlobregat)”. A: Actes de les Jornades d’arqueologia i paleontologia 2001.Comarques de Barcelona. Celebrades a la Garriga el 29 i 30 de novembre de2001. Barcelona: Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, p. 541-544.

MARÍ, L.; MASCORT, M. T. (1986) “Una instal·lació industrial oleícola d’època romanaal municipi de Corbins (Segrià)”. A: VII Col·loqui internacional d’Arqueologia.Puigcerdà, p. 267-274.

MOLIST, Núria (1993) “Cal Reverter (Sant Vicenç dels Horts)”. A: Anuari d’interven-cions arqueològiques a Catalunya. Època romana-antiguitat tardana. Campanyes1982-1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p.88.

MORERA, Jordi (2008) Memòria de les intervencions arqueològiques al solar de l’anticmercat de Sant Vicenç dels Horts. Setembre de 2005 - abril de 2006. Lliurat a l’À-rea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura el març de 2008. Treballinèdit.

REVILLA, Víctor (1995) Producción cerámica, viticultura y propiedad rural en HispaniaTarraconensis (siglos I aC – III dC). Barcelona. (Cuadernos de Arqueología; 8)


SCIALLANO, M. (2007) “Amphores de Tarraconaise: nouvelles découvertes sur le littoralde Gaule meridionale”. A: LÓPEZ MULLOR, A.; AQUILUÉ, X. (coord.) La producciói el comerç de les àmfores de la Província Hispania Tarraconensis. Homenatge aRicard Pascual i Guasch. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, p. 353-382.

TREMOLEDA, Joaquim (2000) Industria y artesanado cerámico de época romana en elnordeste de Cataluña (época augustea y altoimperial). Oxford: BritishArchaeological Reports. (BAR International Series; 835)

236 J. MORERA

Els Pinetons, un assentament prehistòrici medieval a la plana del Vallès(Ripollet, Vallès Occidental)RAÚL BALSERA MORAÑO,1 ÒSCAR MATAS PAREJA,2 JORDI ROIG BUXÓ3

1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA

El paratge arqueològic dels Pinetons es troba situat al terme municipal de Ripollet(Vallès Occidental), a la vall baixa del riu Ripoll, just abans de la confluència d’aquestamb el riu Besòs, i limita a l’est i sud-est amb Montcada i Reixac, al nord amb Barberàdel Vallès, i a l’oest i sud-oest amb Cerdanyola del Vallès.

El casc antic de Ripollet està situat a la part central del terme municipal, mentre quela zona arqueològica dels Pinetons es al nord del nucli urbà, al punt més alt del termemunicipal.

Aquest indret arqueològic, situat a la plana del Vallès, entre la serralada Litoral i laPrelitoral, és a la punta de llevant de la serra de la Salut, entre el torrent de can Duranal nord-est i el de can Grasses al sud-oest que conflueixen, aigües avall, a la riba norddel riu Ripoll. Orogràficament el jaciment dels Pinetons II es troba a unes altituds quevarien entre els 104.2 i els 113.4 metres sobre el nivell del mar, mentre que la zona delparc dels Pinetons (Pinetons I) assoleix cotes que superen lleugerament els 120 metresd'altura.

1 Director tècnic de la Intervenció Arqueològica de l’Avinguda del Mediterrani - Pinetons II (Arrago)[email protected]

2 Director tècnic de la Intervenció Arqueològica del Parc del Pinetons - Pinetons I (Arrago). [email protected]

3 Coordinador de les intervencions arqueològiques fetes als jaciments dels Pinetons I i II (Arrago sl)[email protected]

2. EL PARATGE ARQUEOLÒGIC DELS PINETONS. UN NOU COMPLEX ARQUEOLÒGICPREHISTÒRIC AL VALLÈS

Aquest jaciment prehistòric dels Pinetons era totalment desconegut fins ara. La sevadescoberta es produí a principis d’agost de 2006 per part d’un aficionat local que vaobservar com durant les tasques de rebaix d’una zona del parc on s’estava actuant (3afase d’ampliació del parc), apareixien les restes d’una possible sitja, de la qual va poderrecuperar algun fragment de material ceràmic. La troballa va ser comunicada al Serveid’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i a l’equip d’arqueòlegs de l’empresavallesana Arrago. D’aquesta manera, en una immediata visita sobre el terreny, va serpossible constatar que just en el límit de la part ja acabada del parc i en els campssegüents, objecte de la propera fase d’ampliació, hi havia més restes visibles.Concretament, en el marge del camí, just per sobre de la zona ja enjardinada, es vanobservar diverses sitges més, alguna de grans dimensions, tallades en el talús i rebler-tes de pedra, material ceràmic i fauna.

Així, un cop confirmat el valor del jaciment i l’afectació de certes estructures, lapromoció de l’obra del Parc dels Pinetons, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea

238 R. BALSERA, O. MATAS I J. ROIG

Figura 1. Ubicació del complex arqueològic de Pinetons (Ripollet, Vallès Occ.) a lacosta central catalana

Metropolitana de Barcelona, decidí fer una prospecció en extensió de la superfície afec-tada per la futura 4a fase d’ampliació, avui en dia encara sense executar, per tal de deli-mitar l’àrea del jaciment arqueològic. D’aquesta manera, es va prospectar una extensiód’1,6 ha i es van localitzar un total de 90 estructures arqueològiques, de les quals sen’excavaren 20 i la resta foren tapades de manera provisional per a la seva futura exca-vació. Aquests treballs de prospecció i d’excavació arqueològica d’una part de lesestructures les va fer al juliol de 2007 l’empresa d’arqueologia Arrago, sota la direcciótècnica de l’arqueòleg Òscar Matas Pareja, i la coordinació de Jordi Roig Buxó (Matas,Roig, 2007).

Per altra banda, i ja durant l’any 2008, es va fer l’excavació del jaciment dePinetons II, el qual se situa immediatament al sud de Pinetons I, a uns cent metres dedistància i a una cota més baixa. Aquest gran espai de camps erms—delimitat pelscarrers de Barberà a l’oest, i Puigmal a l’est, i per l’avinguda de Catalunya al Sud i ladel Mediterrani al Nord—es trobava sense urbanitzar i s’hi van trobar materials cerà-mics en superfície, que permetien plantejar que el jaciment continuava cap a aquestazona. La prospecció i excavació en extensió de tot aquest espai es va portar a termedavant la imminència dels treballs de construcció d’un Centre d’Atenció Integral per ala Gent Gran per part de l’Ajuntament de Ripollet. La tasca s’inicià al gener de 2008 iva acabar a l’agost del mateix any.

ELS PINETONS, UN ASSENTAMENT PREHISTÒRIC I MEDIEVAL A LA PLANA DEL VALLÈS 239

Figura 2. Vista aèria del paratge arqueològic i parc dels Pinetons al límit de l’àreaurbana de Ripollet, amb l’emplaçament del jaciment de Pinetons I (esquerra) i

Pinetons II (dreta) abans d’iniciar-se les excavacions

3. EL POBLAMENT PREHISTÒRIC A LA VALL DEL RIPOLL

A partir del període neolític, a la plana vallesana començà a detectar-se una ocupaciómés intensa del territori, com ho demostra l’augment de les evidències d’hàbitats a l’airelliure amb la presència de grups de sitges del Neolític antic en diferents punts de les terras-ses fluvials del Ripoll, com per exemple al pla de la Bruguera i a la plaça Major deCastellar del Vallès, i als paratges arqueològics de Can Roqueta i Can Gambús a Sabadell.Per altra banda, i ja de forma més evident, documentem durant el Neolític mitjà la pràc-tica d’un patró funerari concentrat que fa ús de tombes d’inhumació individuals que, endeterminats casos, formen necròpolis ben definides amb un elevat nombre de sepultures.


Figura 3. Planta general dels jaciments de Pinetons I i II amb les restesarqueològiques

Pel que fa a aquest tipus de necròpolis de sepulcres de fossa, tenim coneixement al mateixterme de Ripollet del sepulcre de la Bòbila Padró (Renom, 1944) i, a l’altra riba del Ripoll,els excepcionals conjunts i necròpolis de Bòbila Madurell i Can Gambús 1 de Sabadell(Roig, Coll, 2007). Aquests conjunts funeraris mostren, cap al final del període, els pri-mers signes de reutilització en ser incorporats seqüencialment diversos individus en unmateix sepulcre. Serà ja al Neolític final, quan identifiquem assentaments i llocs d’habi-tació de majors dimensions, amb la concentració de diverses sitges, fons de cabana iestructures de combustió independents, formant una agrupació homogènia. Aquest és elcas modèlic de l’assentament de Can Gambús 1, amb un total de 50 estructures, destacantuna cabana amb llar de foc i fornet intern, diversos retalls i estructures complexes, nom-broses sitges i prop d’una dotzena de forns independents, que han proporcionat en el seuconjunt, un extens i diversificat registre ceràmic que permet caracteritzar morfològica-ment les manufactures d’aquest període (Roig, Coll, 2007 i 2008).

Aquesta activitat de l’hàbitat durant aquest període del Neolític final, ens deixa unsindicis testimonials al paratge dels Pinetons, amb unes escadusseres i puntuals estruc-tures arqueològiques tipus sitja i cubeta.

Fins ara, els assentaments del Calcolític en el pla del Vallès eren molt poc coneguts,sobretot pel que fa a les evidències d’hàbitat, tal com succeeix a la resta del territori, ondels 160 enclavaments amb ceràmiques campaniformes dels diferents estils detectats aCatalunya, només 7 corresponen a ocupacions a l’aire lliure (Clop, 2001). Amb tot, en


Figura 4. Vista aèria de la zona de Pinetons I amb les restes arqueològiques en cursd’excavació al marge d’un talús del parc

els últims anys i gràcies a la dinàmica arqueològica i l’excavació de grans superfícies,s’han localitzat alguns nous jaciments, com ara l’hipogeu del carrer París deCerdanyola, amb un gran nombre d’inhumacions successives i ofrenes de material lítici vasos campaniformes (Francès et al., 2007), l’hipogeu amb campaniforme de CanFatjó dels Aurons, a Sant Cugat del Vallès, amb estructures d’habitació associades, il’estructura complexa del Vapor Gorina de Sabadell (Roig et al., 2008). Aquests jaci-ments ens confirmen, d’una banda, les òptimes capacitats mediambientals que posseeixaquest territori per a l’hàbitat i, d’una altra, els alts beneficis científics d’haver fet segui-ments arqueològics dels espais que s’han anat urbanitzant en els darrers anys.

A partir d’aquest període, que s’encavalca radiocarbònicament entre l’horitzó delNeolític final i el bronze antic, apareix una de les fases més intenses del poblamentprehistòric a la depressió Prelitoral catalana, el bronze inicial (2300-1200 aC), la quales troba ben documentada en els Pinetons II a partir de diverses estructures d’emma-gatzematge, i especialment, per un hipogeu funerari col·lectiu amb més de trenta indi-vidus inhumats, que el converteixen en l’estructura funerària de majors dimensionsconeguda en el nord-est peninsular.

Les dades de què disposem sobre el sistema ocupacional practicat durant el bronzeinicial en el territori del Vallès, conformen les millors evidències per entendre el fun-cionament socioeconòmic d’aquestes comunitats que ocupen la depressió Prelitoralcatalana. En aquest territori es disposa d’un coneixement molt exhaustiu d’amplisespais veritablement excavats en extensió, com els identificats en els complexos arque-ològics de Can Roqueta (Carlús et al., 2007) i de Can Gambús 1 (Roig, Coll, 2007),ambdós a Sabadell.

Aquestes evidències descriuen un hàbitat dispers amb petites concentracions depoblament de caràcter obert que utilitza la fossa complexa parcialment excavada perestablir les seves unitats domèstiques i productives. En aquest sistema d’hàbitat la fossatipus sitja correspon a l’estructura més ben documentada durant aquest període, encaraque no hem d’oblidar que aquest mecanisme de conservació de cereal conviu amb altresfórmules d’emmagatzematge, com l’ús de recipients ceràmics de grandària mitjana igran, molt habituals entre la fragmentació ceràmica, però a penes documentats in situ,que semblen haver-se reconegut en el jaciment de Pinetons II amb la detecció de possi-bles encaixos de tenalla.

Cal recordar que aquest patró d’assentament del bronze inicial conviu amb lesaccions funeràries practicades per aquestes comunitats, on les unitats domèstiques, lessitges o els diferents tipus de fosses d’ús quotidià, se situen en els voltants o fins i tot enels mateixos espais en els quals es detecten els hipogeus i les fosses funeràriescol·lectives on inhumen els seus difunts. És important destacar aquest factor, perquè elseu seguiment ofereix serioses conseqüències per entendre el desenvolupament social deles comunitats prehistòriques en aquest territori, ja que a partir del bronze final (1200-750 aC), es reconeix una ruptura amb el sistema ocupacional practicat prèviament.

Per als contextos adscrits al bronze final, hem de reconèixer que la major part delsdocumentats en aquest territori, es daten tardanament, i ens trobem en la gran majoriadels casos amb un horitzó cultural plenament conformat, caracteritzats per alts percen-tatges d’acanalats i l’existència de necròpolis d’incineració que, per primera vegada,evidencien la separació de l’hàbitat de la pràctica funerària, i en la qual la necròpolis deCan Piteu de Sabadell (López Cachero, 2005) sembla tenir un ús territorial en ser com-partida per diferents nuclis de població.


A la costa central catalana es coneixen un gran nombre de jaciments adscrits albronze final, encara que, en canvi, són molt pocs els que ofereixen dades útils que faci-litin construir un marc cronotipològic fiable en el qual situar les variacions socioeconò-miques desenvolupades durant aquest període (Francès, Pons, 1998). Molts d’aquestspertanyen a troballes antigues on s’han recuperat uns pocs fragments de ceràmica aca-nalada o corresponen a jaciments parcialment excavats. En aquest sentit, el jacimentmés pròxim conegut al complex arqueològic dels Pinetons és el del quilòmetre 1 de lacarretera de Ripollet a Santiga, descobert per V. Renom cap als anys trenta del segle XX

(Renom, 1944). Renom parla de fosses circulars d’uns 2 metres de diàmetre, reblertesde material ceràmic a mà del bronze final-ferro i molts fragments de tovot, però que, encap cas, corresponen per distància al mateix jaciment.

Però, per avançar qualitativament en el coneixement d’aquest període hem de cen-trar la nostra atenció sobre els grans complexos arqueològics detectats a la vall del riuRipoll, com els reconeguts en els paratges de Can Roqueta i Can Gambús a Sabadell,els quals ofereixen grans possibilitats d’anàlisi, tant a escala micro, com a escala semi-micro, facilitant visualitzar, per primera vegada, el comportament estratigràfic i tambéespacial d’aquestes concentracions d’hàbitat. Aquests contextos arqueològics amplis iben documentats a través de la utilització d’una metodologia arqueològica moderna,són els que han de precisar la profunditat i les característiques del canvi social que esdonen entre el bronze final i la primera fase del ferro I.

Durant la primera edat del ferro es documenta en aquesta zona una subtil alteraciódel funcionament ocupacional documentat prèviament, i es detecta un augment delnombre d’estructures que componen els jaciments situats al pla, amb un augment clardel nombre de fosses tipus sitja, on els assentaments semblen tenir un menor grau deconcentració i es redueix l’encavalcament estructural. Coincideix aquest procés amb laidentificació dels primers materials, encara que fora de context, situats en punts elevatsdel territori, detectats en les excavacions de poblats ibèrics posteriors, de manera que espot afirmar que es va produir una intensificació de l’explotació del territori durantaquest període, corroborat, al mateix temps, per un augment de la dispersió i el nombrede necròpolis adscrites al ferro I.

En el complex arqueològic de Pinetons I i II de Ripollet, les evidències adscrites albronze final semblen ser les majoritàries. Tanmateix, cal comentar que com que elsmaterials arqueològics estan pendents d’estudi, i considerant també l’alta complexitatestructural que mostren les restes, hem d’adscriure’ls, de moment i de forma genèrica iàmplia, al període del bronze final-ferro I, que cal distingir de la fase cultural de transi-ció del bronze final/ferro I.

4. INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PARC DELS PINETONS’2007 – PINETONS I

Així, la primera i puntual intervenció arqueològica a l’indret dels Pinetons deRipollet es desenvolupà durant l’agost del 2006, quan després de l’avís d’un aficionatlocal i la troballa de material en superfície i la presència d’estructures tallades al margedel camí, es va dur a terme un control puntual dels moviments de terres de la 3a fase deles obres de condicionament del parc dels Pinetons. A continuació, entre desembre de2006 i gener de 2007, es va portar a terme una prospecció arqueològica en extensió ambmitjans mecànics dels terrenys immediatament a l’est del límit de la tercera fase del


Parc, en una superfície d’1,6 hectàrees, on ja afloraven una desena d’estructures en elmarge del camí.

Els resultats de la prospecció arqueològica amb mitjans mecànics van ser positius,i en tota la meitat oest de la zona prospectada va ser possible localitzar un total de 90estructures, diferenciant-se dos sectors amb restes.

El sector 1 – Talús enjardinat inferior. Es tractava d’un espai de terres de formatriangular corresponent a un talús inferior on hi havia plantat romaní. En aquest sectores localitzaren un total de 20 estructures arqueològiques. L’excavació de les estructuresd’aquest sector es va fer entre el maig i el juliol del 2007, en una zona on s’havia d’in-tervenir per concloure la 3a fase del parc.4

El sector 2 – Camp superior i camí. Es tractava d’un espai configurat per un camírecent, amb una rasa/canal lateral, oberta també recentment, i per un camp pla situatimmediatament per damunt del camí. Amb la prospecció en extensió d’aquest sector esvan localitzar un total de 70 estructures arqueològiques de diversa entitat i característi-ques. Aquestes estructures, per motius de la dinàmica d’urbanització del parc i les prio-ritats de la promoció que no actuava en aquesta zona, van ser protegides i cobertes pro-visionalment amb geotèxtil i sauló. Aquest conjunt d’estructures hauran de ser excava-des en un futur, abans de l’execució de la propera fase d’ampliació del Parc delsPinetons.

Així doncs, amb la prospecció arqueològica en extensió d’1,6 ha, va ser possibledelimitar tot el perímetre del jaciment i determinar l’extensió de l’assentament prehistò-


4 Aquesta intervenció arqueològica la va fer l’empresa d’arqueologia Arrago, sota la direcció tècnica del’arqueòleg Òscar Matas Pareja i la coordinació de Jordi Roig Buxó, amb la promoció de la Mancomunitatde Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Matas, Roig, 2007).

Figura 5. Planta general de les restes arqueològiques Pinetons I

ric, que ocupa uns 6.000 m2. D’aquesta manera, va ser possible observar com tot aquestconjunt de 90 estructures conforma una agrupació compacta, densa i homogènia de res-tes, que configuren una concentració d'hàbitat del bronze final/primera edat del ferro,del qual s’han localitzat diferents tipologies d’estructures amb material associat carac-terístic del període. En línies generals es tracta d’un tipus de restes semisubterrànies,parcialment excavades al terreny natural, descrites com a fosses, cubetes, sitges, estruc-tures complexes i grans retalls.


Figura 6. Estructures tipus sitja del bronze final - ferro de Pinetons I


Figura 7. Estructures complexes del bronze final - ferro de Pinetons I

D’aquesta manera, del conjunt d’estructures arqueològiques identificades durant laprospecció, cal destacar-ne algunes de tipus complex, amb planta el·líptica i dimensionsconsiderables, com ara les E-13, E-19, E-45, E-63, E-65, E-81, E-83 o E-86, etc.D’aquestes destacaríem l’E-13, on hem identificat una sèrie de tres forats de pal a la sevabanda oest. Aquestes estructures que resten pendents d’excavació presenten uns rebli-ments de terres orgàniques amb pedres, i sovint nivells cendrosos amb presència abun-dant de fragments ceràmics visibles en superfície. La resta d’estructures presenten unaplanta circular, poden atribuir-se al tipus sitja d’emmagatzematge, i són les majoritàries.

En aquesta fase d’actuació a Pinetons I, tan sols va ser possible excavar un total de20 estructures, concretament les situades en el Sector 1 que quedaven afectades pel con-dicionament del parc. D’aquestes 20 estructures, 7 són d’emmagatzematge tipus sitja;6 són estructures complexes o grans retalls; 5 són estructures tipus fossa-cubeta i 2,estructures indeterminades.

4.1. Les estructures tipus sitja

Tenim un grup de 7 sitges (E-49, 50, 54, 79, 84, 88 i 90) que tenen unes caracte-rístiques totalment homogènies i presenten unes mateixes tipologies, amb un perfil tron-


Figura 8. Vista de l’estructura complexa E-86 del bronze final - ferro de Pinetons Iamb una abocada de cendres, torchis i argila termoalterada

cocònic en forma de campana de fons sempre aplanat, i unes dimensions considerables(diàmetre de boca conservat al voltant d’1 m, diàmetre màxim entre 1,80 i 2,50 m, i unafondària conservada entre 1,40 i 1,70 m). Estaven excavades en el terreny geològic dela zona (argiles amb nòduls de carbonats), i van ser amortitzades amb diferents aboca-des de terres i pedres, amb presència de material arqueològic, del qual destaca la cerà-mica a mà, la fauna, l’argila cuita i el tovot, i més puntualment petits fragments demetall (bronze).

4.2. Les estructures complexes i grans retalls

En aquest grup tenim diversos tipus d’estructures morfològicament diferenciades icaracteritzades per unes plantes el·líptiques irregulars amb retalls i cubetes interiors,amb un total de 6 estructures, de les quals destaquen l’E-45, 80, 83, i 86. En algunscasos s’observen elements i dispositius interiors i/o exteriors, com forats de pal, ban-quetes, lleixes, encaixos, restes d’estructures de combustió, nivells d’ús, que evidencienuna activitat antròpica de tipus domèstic i/o artesà al seu interior.

D’altres estructures, també de plantes el·líptiques i/o irregulars, però de dimensions


Figura 9. Vista final de l’estructura complexa E-86 del bronze final - ferro dePinetons I amb la seva estructuració interna de cubetes i retalls

més reduïdes que les anteriors i sense dispositius ni elements interns clars, es podrienrelacionar amb altres funcions complementàries de la vida quotidiana de l’assentament,tal vegada dispositius auxiliars d’emmagatzematge o retalls per encaixar-hi grans con-tenidors.

En primer lloc, corresponent al primer grup, tenim l’estructura E-45, consistenten un retall de planta irregular de tendència el·líptica, amb unes dimensions aproxi-mades d’uns 3,60 x 3 metres, i una potència de 40 centímetres. Presentava un per-fil semiesfèric i un fons de tendència plana, amb sis subcubetes o petites depressionsen el seu interior, i les restes d’un nivell d’ús de terra batuda. Els treballs agrícoles iels agents atmosfèrics havien afectat aquesta estructura i, per tant, estava rebaixadade la seva cota original i les seves dimensions, alterades. A més, abans de la inter-venció, va ser seccionada per una canal d’evacuació d’aigües a la banda nord delcamí i per la construcció del bordó del talús i d’un pou de registre del sistema de regdel parc. Tanmateix va ser possible recuperar força material arqueològic del sedi-ment que amortitzava aquesta estructura complexa, entre el qual cal destacar cerà-mica a mà, fauna, una agulla de bronze d’una fíbula, argila cuita i fragments demolins de vaivé.

L’E-83 presentava una planta irregular de tendència el·líptica, d’uns 3,50 x 2,10metres i un perfil de parets inclinades amb el fons irregular lleugerament bombat i unapotència conservada d’uns 45 centímetres. Es va localitzar un forat de pal d’uns 20 cen-tímetres de diàmetre i uns 30 centímetres de fondària en el seu extrem nord-oest.Presentava dos nivells de reompliment amb força material ceràmic fet a mà caracterís-tic d’aquest període, fauna i argila cuita/tovot/torchis.

Per altra banda, tenim una altra estructura complexa de grans dimensions i morfo-logia singular (E-86), que consistia en un retall de planta irregular de tendènciael·líptica, amb unes dimensions aproximades de 3,40 x 3,60 metres, i una potènciamàxima conservada d’1,25 metres. Tenia perfil semiesfèric i fons irregular, amb diver-ses banquetes i cubetes en el seu interior. En aquest cas, sembla identificar-se una pos-sible rampa d’accés a la seva banda est, que devia conduir a un primer replà o zona pro-ductiva i/o artesana; posteriorment, hi ha una zona de pas, i a l’est, el segon replà. A labanda oposada, a un nivell inferior, trobaríem l’espai principal. Aquesta estructura eraamortitzada per nombrosos estrats arqueològics, molts dels quals de composició orgà-nica, i capes de cendres, carbons i nivells d’argila cuita abocada, dels quals es van poderrecuperar abundants fragments de material ceràmic a mà, fauna, fragments de molins, iabundants restes d’argila cuita i torchís, tal vegada corresponents a algun fornet portà-til o estructura de combustió feta amb argila, així com un fragment de bronze. Aquestaestructura havia estat afectada pels treballs agrícoles i seccionada a la banda nord per laconstrucció del bordó del talús i algunes canalitzacions, i per tant rebaixada de les sevesdimensions originals.

Finalment tenim l’E-80, que presentava una planta superior de forma el·líptica,d’uns 2 x 1,60 metres i una inferior d’uns 1,60 x 1,20 metres, perfil globular ambles parets rectes i el fons pla, que la fan morfològicament diferent a les anteriors, igairebé 1 metre de potència. Presentava diversos nivells d’amortització, alguns delsquals de composició orgànica i cendrosa, dels quals es van recuperar abundants res-tes materials.


4.3. Les estructures tipus fossa-cubeta

Finalment, hem d’esmentar la documentació de cinc estructures més (E-75, 76, 77,78 i 87) que per les seves característiques no podem adscriure a cap de les categoriesanteriors. Es tracta de petites fosses-cubetes, de menys d’un metre, de plantesel·líptiques o irregulars, i de poca fondària. En aquest cas podríem pensar en una fun-ció domèstica auxiliar, orientada al manteniment i a l’emmagatzematge per al consumimmediat d’aliments.

Cal destacar primer les tres estructures localitzades a la zona del camí del sector-2.Primerament, l’estructura E-77, que té planta irregular de tendència circular d’un metrede diàmetre, amb fons arrodonit, i amb un estat de conservació pèssim, ja que resta unapotència d’entre 30/40 cm. A més, a l’igual de les estructures següents, estava afectadaa la seva banda sud, per la construcció del bordó del talús on hi havia planters recents.

L’E-76 presenta una planta circular d’uns 70 centímetres de diàmetre i una potèn-cia conservada d’uns 65 centímetres. L’E-75, situada a la banda més occidental delcamí, gairebé al límit del perímetre de la intervenció arqueològica actual, correspon auna estructura de planta allargassada de tendència el·líptica; però com que es troba talla-da pel bordó del talús, no disposem de la planta completa. Fa un mínim d’1,38 metresde longitud per uns 78 centímetres d’amplada, i una fondària conservada de només 16centímetres.


Figura 10. Vista aèria de la zona de Pinetons II amb les restes arqueològiques en pro-cés d’excavació


Figura 11. Vista aèria des del nord-oest del jaciment de Pinetons II amb els conjuntsd’estructures complexes 1 i 2 a primer terme, i la serralada Litoral al fons

Finalment, es varen documentar dues estructures més al Sector-1. L’E-78, unaestructura de planta irregular d’uns 60 cm de diàmetre i una potència conservada d’uns10 centímetres i l’E-87, situada a la zona més oriental del perímetre de l’excavació. Enaquest cas es tracta d’una estructura de planta el·líptica, d’uns 45 centímetres de dià-metre i amb només 40 centímetres de fondària conservada.

4.4. El material arqueològic

Malgrat que els materials es troben en fase d’estudi i l’elaboració de la memòriacientífica és encara en curs, podem apuntar algunes dades preliminars. El material cerà-mic és clarament predominant, i en un principi no hi hem identificat cap peça importa-da. Respecte a les formes ceràmiques cal destacar primerament, urnes globulars dedimensions mitjanes i petites, amb nanses i/o perforacions per sosteniment. Aqueststenen vores rectes curtes exvasades i convexes, algunes presenten peus anulars. Trobempeces sense decorar, però també amb acanalats i/o incisions exteriors. Les coccions sónfonamentalment reduïdes a l’exterior, però mixtes a l’interior.

El segon tipus de peces documentat, són els plats-tapadora. En aquest cas, presen-ten nansetes i vores bisellades, amb un acabament exterior groller, i amb una superfícieinterior allisada, amb méplats i decoració acanalada, tant horitzontal com obliqua ocombinada. Triangles, dents de serra i motius geomètrics completen el repertori deco-ratiu dels acanalats. Hem d’apuntar també la presència de decoració incisa, de motiusen forma d’espiga i bandes obliqües, i la combinació de motius acanalats i incisos.

L’últim tipus de peça més ben representada la constitueixen les tenalles i les urnes dedimensions mitjanes i grans de forma globular o ovoïdal, amb la vora recta exvasada, ambcordons aplicats digitats i amb incisions inclinades a la inflexió del coll de la peça o com-binacions de cordons: doble cordó, en vertical, en horitzontal, reticulars i garlandes.

En aquest apartat caldria apuntar l’escassetat del material metàl·lic de bronze d’en-tre els materials recuperats, i la total absència de ferro. Destaquem la trobada d’un frag-ment d’agulla de cap enrotllat al rebliment de l’estructura complexa E-45, on també esvan recuperar una dena de bronze, diverses laminetes i fragments més petits d’agulleteso punxons.

5. INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA A L’AVINGUDA DEL MEDITERRANI’2008 –PINETONS II

El 2 de gener de l’any 2008 varen començar les tasques de prospecció d’un espai moltpròxim a l’àrea intervinguda del Parc dels Pinetons, amb motiu de la construcció d’unCentre d’Atenció Integral per a la Gent Gran per part de l’Ajuntament de Ripollet. Aquestafectava un espai aproximadament de 2 ha de superfície, i estava delimitat per l’avingudadel Mediterrani, l’avinguda de Catalunya, el carrer Puigmal i el carrer de Barberà delVallès. Durant els deu dies següents, i fins al 15 de gener, es va portar a terme un rebaixacurat en extensió de la capa vegetal, retirant-se el terra superficial amb potències queoscil·laven entre 20 i 50 centímetres mitjançant una màquina del tipus tractor-tragella, undels millors sistemes controlats i dels menys agressius per detectar les anomalies arque-ològiques que resten de les antigues ocupacions humanes.



Figura 12. Planta general del sector 2 de Pinetons II amb les restes d’època prehistò-rica

Els resultats de la prospecció van ser positius, i es van localitzar un total de 72evidències arqueològiques, entre estructures aillades i concentracions d’estructures com-plexes, les quals es trobaven distribuïdes en dos espais a causa de l’existència d’un margeelevat que subdividia el terreny. Per una banda tenim el Sector 1 o Camp de Baix, ambun total de 51 estructures que corresponen a estructures negatives descrites com a fos-ses—entre les quals es distingeixen cubetes, sitges, estructures complexes isolades i tresgrans conjunts d'estructures complexes—, adscrites a períodes que van del Neolític a laprimera edat del ferro. Per altra banda, tenim el Sector 2 o Camp de Dalt, amb 20 estruc-tures arqueològiques inconnexes i les restes constructives d’un mas medieval abandonatal segle XIV, amb diverses estances delimitades per murs fets de pedra i morter.5

5.1. Estructures neolítiques

A aquest període corresponen 2 estructures (E-47 i 53), situades respectivament enel Camp 1 i 2, molt pròximes entre si, les quals es troben excavades en el sòl quaterna-ri compost per argiles i carbonats.

L’E-53 és una cubeta amb funció d'encaix de tenalla situada en el sector 2 i presentauna forma allargada d’1 metre de longitud, 0,60 centímetres d’amplada màxima i 0,40centímetres de profunditat. Aquesta estructura presenta una petita subfossa de formacircular de fons pla a la qual s’accedeix per mitjà d’un lleuger pendent. Aquesta carac-terística física que coincideix amb la morfologia de l’E-61, també molt pròxima, enca-ra que adscrita al bronze inicial, sumada a la recuperació en el seu interior de diferentsfragments pertanyents a un gran vas ceràmic, fan que ens inclinem a interpretar-la comun encaix practicat al terra per encabir-hi una tenalla. La seva adscripció cronològicarelativa prové de la identificació d’un fragment de mida gruixa i vora vertical amb cordóllis aplicat associable al període del Neolític final, encara que aquest tipus de cordó potperdurar durant el Calcolític i el bronze antic.

L’E-47 correspon a una fossa tipus sitja d’uns 0,80 centímetres de diàmetre, de paretslleugerament troncocòniques i fons pla, amb una potència màxima conservada de 0,60centímetres. La recuperació entre els seus sediments de diversos fragments amb nansatubular i perforació horitzontal d'un petit vas, permeten datar la seva amortització a partirde la fase del Neolític mitjà recent.

5.2. Estructures del bronze inicial

Les evidències corresponents a aquest dilatat període cronològic (2300-1300 aC) lacomponen un total de 6 estructures (E-5, 11, 15, 50, 55, 61 i 68) distribuïdes entre el Camp1 i 2, fet que ens descriu una ocupació laxa i poc concentrada si la comparem amb l’acti-tud habitacional que mostren les evidències identificades a partir del bronze final.


5 Aquesta intervenció arqueològica la va fer, entre gener i agost de 2008, l’empresa d’arqueologiaArrago, sota la direcció tècnica de l’arqueòleg Raúl Balsera Moraño i la coordinació de Jordi Roig Buxó, ambla promoció de l’Ajuntament de Ripollet (Balsera-Roig, 2008).

5.2.1. Cubeta/encaix de tenalla

L’E-61 posseeix una longitud de 1,35 metres, 0,95 centímetres d’ample i 0,35 centí-metres de profunditat màxima. Presenta una lleugera rampa que des de l’est dóna accés auna petita subfossa circular de base plana, en l’interior de la qual s’han recuperat diversosfragments d’un gran vas, un d’ells amb aplicacions de botons distribuïts per la seva paretexterior. Aquest contenidor ha estat tradicionalment associat a la fase del bronze antic,encara que a dia d’avui no disposem d’estudis tipològics recents que ens confirmin ambrotunditat aquesta afirmació i podria correspondre a un material ceràmic d'un periode mésantic. Per altra banda, aquesta estructura posseeix un grau d’erosió, unes evidències estruc-turals i uns components materials tan similars a l’E-53—la qual té un fòssil director cerà-mic que es pot situar en un horitzó cronocultural datat entre el Neolític final i el bronzeantic—, que ens permet establir un cert grau de contemporaneïtat entre si, al mateix tempsque corroboren la seva interpretació com una cubeta amb funció d’encaix de tenalla.


Figura 13. Estructura E-11 tipus sitja del bronze inicial de Pinetons II amb un primernivell horitzontal amb dos esquelets d’ovicaprí i un segon nivell amb un esquelet

infantil i un tercer esquelet d’ovicaprí

5.2.2. Fosses tipus sitja

S’han detectat també un total de 4 fosses tipus sitja (E-5, 11, 55 i 68), encara quel’E-11, com que conté restes antropològiques, és tractada més endavant dintre de lacategoria d’estructura amb funció funerària.

La sitja E-5 es troba parcialment arrasada, amb un diàmetre superior d’uns 0,76centímetres i un màxim interior d’1,03 metres calculat a 1,40 metres de profunditat,conservant una potència d’1,74 metres. Les seves parets es tanquen progressivament amesura que s’acosten a la boca i culmina en un fons còncau apuntat. La seqüència estra-tigràfica que l’amortitza mostra múltiples abocaments, interpretats com de formacióràpida i origen antròpic, encara que són escassos els materials que conté. En aquestsnivells es van extreure gran quantitat de pedra calcària, alguna de la qual, per les sevesdimensions i forma, podria haver format part de la tapa d’aquesta estructura.

L’E-55 i l’E68, molt més arrasades que l’anterior, se situen al Camp 2, pròximesl’una a l’altra, i es troben excavades sobre nivells miocènics compostos per llims car-bonatats, sorres i margues. L’E-55, situada en una zona de pendent elevat, conserva unapotència de 0,66 centímetres, un diàmetre d’1,01 metres i té un fons globular lleugera-ment apuntat, i en la seva formació estratigràfica destaquen diferents nivells de pedresi un estrat orgànic en el qual es van recuperar materials ceràmics molt fragmentats entre


Figura 14. Vista inicial de l’hipogeu funerari del bronze inicial E-15 de Pinetons II

els quals es distingeixen vasos carenats i fragments amb cordons aplicats pertanyents aun gran contenidor. L’E-68 té un diàmetre superior d’1,42 metres, una potència de 0,58centímetres i un fons còncau.


Figura 15. Detall del pou d’accés de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb els sedi-ments incorporats a la cambra funerària després d’haver-se enfonsat la volta del sostre


Figura 16. Darrer nivell d’ús funerari de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb l’os-sera UE 341 i els dos últims inhumats (UE 335 i 336)

5.2.3. Estructura complexa

També s’ha detectat una gran fossa (E-50) que presenta un elevat grau d’arrasamentque impossibilita extreure dades reveladores que ens ajudin a entendre un patró d’as-sentament que empra aquest tipus d’estructures parcialment excavades per establir lesseves unitats d’hàbitat o activitat. Aquesta estructura es compon de 2 fosses de grandà-ria diferent, englobades en una tercera i superior de dimensions més grans. Al seu cos-tat est es defineix una depressió aproximadament circular que genera un apèndix, quesi tenim en compte el grau d’erosió i la seva forma globular, bé podria correspondre auna fossa tipus sitja. Al seu costat oest apareix una fossa aproximadament el·líptica pocdestacada de l’horitzontalitat del sòl interior. Cal dir que els materials recuperats en elsseus sediments són difícils de datar ja que es troben rodats i en estat molt fragmentari,pero fan plausible aquesta adscripció cronològica.


Figura 17. Detall de la concentració de cranis apartats i disposats a sobre de la sego-na ossera (UE 341) de l’hipogeu del bronze inicial E-15


Figura 18. Vista des de l’interior de la cambra de la darrera fase d’ús funerari del’hipogeu del bronze inicial E-15. En primer terme tenim el darrer inhumat

5.2.4. Estructures amb restes antropològiques i estructures funeràries

És curiós que davant la baixa densitat d’evidències domèstiques detectades enaquest espai durant aquest període, s’hagi pogut testimoniar un nombre tan elevat d’in-dividus inhumats incorporats en una única estructura subterrània. L’hipogeu E-15 con-forma un conjunt funerari de dimensions excepcionals que es troba actualment en estu-di; per aquesta raó el nombre mínim d’individus inhumats referits en aquest treball hade ser considerat com a preliminar fins a la finalització de l’inventari i l’estudi antro-pològic. La comptabilització obtinguda en el moment de la intervenció va ascendir a unnombre mínim total de 32 individus.

L’estructura va ser excavada a les argiles quaternàries, i el seu accés estava situat alcostat sud integrat per un pou vertical que conservava una potència d’1,70 metres i undiàmetre irregular, fruit de l’erosió, d’uns 1,60 x 2,00 metres. Aquesta entrada va serdetectada totalment obliterada per un elevadíssim nombre de pedres llançades intencio-nalment. Aquest pou d’accés dóna pas a l’espai o cambra funerària situada al seu cos-tat nord, que té forma el·líptica i aproximadament 3,90 metres de llarg x 1,90 metresd’ample. El sòl del nínxol és totalment pla i, des d’aquí, les seves parets s’eixamplenlleugerament per, a continuació, tornar a tancar-se i conformar la volta de la cambrafunerària excavada al subsòl.

S’han pogut identificar dos nivells o grans moments diferenciats d’ús funerari, onla successió inhumativa presenta entre les seves dues fases un hiatus temporal molt inte-ressant. L’acció funerària es reprèn de manera idèntica, però establerta sobre un estrat(UE 361) que cobreix l’ossera més antiga (UE 394) i l’última inhumació de la primerafase (UE 381) que encara es conserva in situ. Així, de l’última fase s’han documentatdos individus en posició decúbit dorsal (UE 335 i 336) que afecten parcialment un ter-cer (UE 360), mentre que, en el sector oest, va continuar creixent l’acumulació de res-tes desplaçades (ossera 2, UE 341) per fer espai a les noves inhumacions, amb la pecu-liaritat que es van seleccionar els cranis dels diferents individus ja enterrats per dispo-sar-los en la seva part superior. El primer nivell d’ús funerari presenta l’ossera 1 (UE394) i, com dèiem, manté al seu costat l’inhumat UE 381, encara que lleugerament alte-rat, situat sota l’estrat UE 361. Aquesta ossera 1 presenta unes característiques de com-pactació, fins i tot de color, que corroboren la seqüència estratigràfica esmentada.

Les restes materials documentades en aquest hipogeu són molt reduïdes i es limi-ten a un total de 10 petites denes discoïdals amb perforació central fetes en os imol·luscos, mentre que una sembla feta sobre un tipus de pedra jaspiada de tonalitatblava. També es van recuperar 3 botons prismàtics amb perforació en “V” amb motiusincisos circulars. Totes aquestes denes, llevat d’una (UE 356), interpretada com a orna-ment personal de l’individu 1 (UE 336), van ser localitzades descontextualitzades,incorporades entre els sediments que componien les dues osseres. Per altra part, elmaterial ceràmic és molt escàs i s’ha detectat en la sedimentació que forma el segella-ment de la cambra funerària (UE 301) i entre les pedres que rebleixen el pou d’accés(UE 76), identificant-se restes de petits vasos carenats amb nansa i fragments informesamb botó aplicat.

Tot just a uns pocs metres d’aquest hipogeu E-15 es va detectar la fossa tipus sitjaE-11. Aquesta es troba parcialment arrasada i té un diàmetre superior d’1,20 metres iuna profunditat màxima d’1,48 metres. El seu fons és globular i una mica apuntat, i lesseves parets, bastant verticals, tanquen molt progressivament. Al seu interior s’ha iden-


tificat una cabra (caprahircus) d’aproximadament un any d’edat i un ovicaprí adult,ambdós en semiconnexió. Aquests dos individus es disposen a la UE 334, i s’assentena l’interestrat que defineix la part superior de la UE 343. Aquesta última unitat, d’uns0,20-0,28 centímetres, cobreix al mateix temps un nen d’entre un i dos anys, disposat almateix nivell de les restes d’una cabra d’entre un any i un any i mig en semiconnexió,que presenta traces d’espellament o escorxament als metatarsos i metacarps. Aquestasuccessió de restes faunístiques i antropològiques culmina amb la trobada al mateixfons de l’estructura, tot just on el sòl fa una petita concavitat, de la part superior d’uncrani humà d’adult (UE 357), disposat com si es tractés d’un bol, del qual s’ha de des-tacar també que estava en contacte directe amb el terreny geològic sense cap tipus desediment sota ell. Aquesta seqüència estratigràfica, sumada a la proximitat de l’hipogeufunerari (E-15), pot situar-nos davant l’evidència més clara amb què un arqueòleg pottrobar-se per identificar una acció ritual o cultual, encara que és molt aviat per fer afir-macions categòriques, ja que s’han d’estudiar amb cura la fauna, els sediments, la cro-nologia absoluta i les raons de per què dos dels ovicaprins joves, amb l’edat perfecta perser menjats, són incorporats en aquesta fossa al costat d’un individu infantil i les restesd’un crani d’adult.


Figura 19. Primer nivell d’ús funerari de l’hipogeu del bronze inicial E-15 amb la pri-mera ossera UE 394 i algunes restes antropològiques corresponents a la fase anterior,com ara l’individu 3 (UE 360) situat a sobre del nivell de terres UE 361 que cobreix

l’individu 4 (UE 381), que és el que resta in situ d’aquesta primera fase d’enterrament

5.3. Estructures del bronze final - ferro I

A causa del fet que el material arqueològic es troba en procés d’estudi, l’adscripciócronològica de les restes materials d’aquest període documentats al jaciment dePinetons II i també dels Pinetons I, han de ser assignats en aquest treball de maneragenèrica, englobant-los dintre de l’horitzó del bronze final-ferro I, que no ha de con-fondre’s com una asseveració que aquests contextos corresponen al període cultural detransició del bronze final/ferro I. Coneixent els criteris cronotipològics relatius actualssobre els quals s’han de diferenciar ceramològicament ambdós períodes, però també lesseves limitacions, i tenint en compte la complexitat estratigràfica, les alteracions post-deposicionals, les geoarqueològiques i les grans dimensions d’algunes de les estructu-res analitzades, hem de ser prudents per assignar als diferents contexts d’aquesta fase laseva adscripció cronològica.

D’aquesta manera, pertanyents a la fase bronze final-ferro I, i concentrades en elCamp 1, s’han documentat un total de 43 estructures, de les quals destaquem únicamenten aquest treball la fossa E-2, la fossa tipus sitja E-4, la gran cubeta E-29, 4 estructurescomplexes (E-1, 24, 45 i 46) i una agrupació d’estructures complexes que hem subdivi-dit en el Conjunt 1 (E-25, 26, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42 i 79), el Conjunt 2(E-9, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 27, 28, 30 i 31) i el Conjunt 3 (E-10, 13 i 14).

5.3.1. Fossa E-2

Aquesta estructura té un diàmetre de boca d’1,90 metres, una potència de 0,95 cen-tímetres i un fons lleugerament còncau que difereix dels habituals sòls plans de lesestructures d’emmagatzematge d’aquest període, encara que no és aquesta l’única ano-malia. Afectant la seva meitat nord es detecta un graó o banqueta, on a la seva paret inte-rior descansaven en vertical tot un seguit de pedres de mida mitjana i gran, i també deplaques d’argila cuita d’uns 10-15 centímetres de grossor amb ceràmiques planes dis-posades en una de les seves cares que varen formar part de la base refractària de la sole-ra d’una gran llar desmuntada. La disposició d’aquests elements dintre de l'estructura,encara que no puguem atribuir-los amb la construcció d’una estructura de combustió,tampoc podem descriure’ls com el resultat d’una amortització composta per aboca-ments aleatoris.

5.3.2. Fossa tipus sitja

En aquest assentament de Pinetons II únicament s’ha identificat una estructura ambaquesta funció, testimoniada per l’E-4. Aquesta conserva un diàmetre d’1,88 i unapotència d’1,26 metres, amb un perfil troncocònic i fons pla lleugerament còncau.Estratigràficament cal destacar la unitat superior 101, que mostra un rebliment homo-geni i molt potent, mentre que als nivells inferiors s’observa un abocament de cendresen disposició cònica (UE 181) que ha donat un dels pocs fragments de bronze recupe-rats en aquest jaciment, encara que termoalterat.



Figura 20. Vista aèria des del sud-est de la gran concentració de fosses del bronzefinal - ferro detectada als Pinetons Il. Al fons s’observa la zona del parc i l’àrea d’ex-

cavació de Pinetons I al marge del talús enjardinat

5.3.3. Gran cubeta E-29

S’han detectat diverses fosses en aquest jaciment que superen la grandària de lacubeta, i que no podem tampoc considerar que feien la funció de sitja ni descriure coma estructures complexes. Destaquem en aquesta categoria l’E-29 que presenta una formacircular, però amb certa tendència cap a la quadrangularitat, en la part superior de laqual es van detectar dos forats enfrontats (E-W) d’uns 15 centímetres de diàmetre, delsquals no tenim la certitud total que corresponguin a forats de pal, encara que la seva tra-jectòria sigui vertical.

Posseeix un diàmetre aproximat d’uns 2,80 metres i una profunditat màxima de0,94 centímetres. Destaquen al seu interior una banqueta situada a la banda oest i,a la mateixa altura, una fossa o cubeta el·líptica al sud. La seqüència estratigràficava mostrar amb claredat una formació perimetral molt marcada pel componentgeològic, a l’interior de la qual es van identificar nombrosos estrats de gra fi, gai-rebé llimosos, de formació lenta com els que habitualment s’identifiquen com aaportacions sedimentàries produïdes per decantació. La ubicació d’aquesta estruc-tura, situada entre el Conjunt 1 i el 2, amb opcions de pas entre elles, i la detecciód’una lleugera depressió o rampa d’aproximació pel seu costat nord-oest, fan plau-sible interpretar-la com una fossa destinada a l’acumulació d’aigua, encara que somlluny de poder afirmar que aquesta possibilitat sigui intencionada, ja que la sevaformació estratigràfica podria respondre també a un fenomen fortuït associat ambel seu abandó.

Són nombrosos els materials ceràmics, faunístics i constructius (arrebossats defang) recuperats en el seu interior, i tots han mostrat una constant en la seva posició, lad’assentar-se en el pla dels diferents interestrats que segueixen la suau concavitat delfons de l’estructura. Aquesta disposició dels materials no sol ser habitual en accionsd’abocament, on els estrats solen presentar volum, formant cons de dejecció perifèricsi les seves restes materials, adoptar posicions verticals dintre del sediment.

5.3.4. Estructures complexes

Adscrites al bronze final-ferro I s’han documentat en aquest jaciment un total de 4grans estructures individualitzades (E-1, 24, 45 i 46), conformades per una interrelacióde subfosses interiors amb un major o menor grau de solapament. Una anàlisi ràpida deles evidències que contenien ens duen a priori a decantar-nos per una datació dintre delbronze final, encara que, com ja hem comentat, no podem fer tal afirmació fins que noes faci un estudi exhaustiu dels seus materials. Descrivim breument en aquest apartattres d'elles: l'E-1, l'E-24 i l'E-46.

L’E-1 presenta una forma irregular amb lleugera tendència cap a la rectangula-ritat i unes dimensions generals màximes de 6,90 metres de llarg, 4,10 d’ample iuna profunditat de 0,85 centímetres. Les fosses que conformen aquesta agrupacióposseeixen diferents dimensions i formes i se situen a diferents altures, encara quesón englobades per un mateix retall superior (UE 79). Destaquen dues grans cube-tes oposades (UE 411 i 412), situades a sud i nord, respectivament, que claramentarticulen l’espai interior. Les seves dimensions i el grau d’horitzontalitat dels seusfons fan plausible la circulació humana interior, fins i tot és viable l’enllaç entre si,


encara que, en aquest espai intermedi lleugerament elevat, es detectin dues petitescubetes (UE 305 i 306) que podrien haver funcionat tranquil·lament com a encaixosde tenalla.

D’aquesta estructura complexa mereix destacar-se una altra fossa més, la UE291, situada en la seva part central i cap a l’oest, en contacte amb l’exterior i a lamateixa cota d’arrasament. Té una forma circular de fons pla que no afecta les dis-tintes cubetes que es distribueixen al seu entorn, ja que es troba excavada sobre unpaquet geològic en forma de morro disposat a una major altura. Si aquesta fossa (UE


Figura 21. Estructura complexa E-1 del bronze final - ferro de Pinetons II

291) hagués estat detectada aïllada no s’hauria dubtat a considerar-la com una fossatipus sitja, encara que hem d’advertir que l'estructura complexa E-1, es troba molterosionada.

Un altre aspecte que hem de tenir molt en compte per abordar en un futur d’unamanera renovada el funcionament d’aquest tipus d’estructures complexes, consisteix aobservar el grau de solapament que es dóna entre les diferents subfosses que conformenaquest patró d’hàbitat. Analitzant aquest factor, l’E-1 presenta el que podem considerarcom un baix grau de congruència subestuctural, on les diferents subfosses que la com-ponen pràcticament no s’afecten entre si, fet que dóna a entendre que les persones queles produeixen són conscients de la resta d’elements excavats, i per aquesta raó, el con-junt de cubetes i fosses han d’interpretar-se com a part d’un fet arqueològic contempo-rani amb una intenció i una funció coordinades.

L’estructura complexa següent que hem de destacar és l’E-24, molt útil per distin-gir que no totes les evidències que incloem dintre de la categoria d’estructura comple-xa puguin tenir funcions de residència i/o d’activitat, ratificant la importància de tractarels conceptes de dimensionalitat mínima i de grau d’horitzontalitat d’aquestes fossesper adscriure a una estructura parcialment excavada la capacitat de tenir al seu interiorcirculació humana. L’E-24 té unes dimensions de 5,20 metres de llarg per 2,80 metresd’ample i conté 3 fosses alineades: de major grandària les situades a est (UE 227) i oest


Figura 22. Vista final de l’estructura complexa E-1 del bronze final - ferro dePinetons II amb la seva estructuració interior de cubetes i retalls


Figura 23. Plantes de l’estructura complexa E-46 del bronze final - ferro de Pinetons II

(UE 205), amb una potència que varia entre els 0,78 i 0,64 centímetres, mentre que unacubeta més petita (UE 222) i lleugerament seccionada, s’estableix entre aquestes en unaelevació del nivell geològic. Aquesta concentració de fosses no pot considerar-se comuna unitat domèstica o d’activitat, per la senzilla raó que els seus espais enfonsats sónmolt reduïts i les característiques del seu interior fan inviable la circulació interna.


Figura 24. Seccions de l’estructura complexa E-46 del bronze final - ferro dePinetons II

L’última de les estructures complexes individualitzades que volem destacar enaquest apartat correspon a l’E-46. Les diferents subfosses que la componen produeixenuna forma general amb lleugera tendència cap a la circularitat dintre de la irregularitatgeneral que caracteritza aquestes formacions. Observem que les cubetes interiors demajors dimensions, són molt similars en mida i forma a les que constitueixen altresestructures d’aquest tipus; però és la seva particular distribució i organització la quegenera una composició morfològica que fa que mai ens trobem davant de dos “fons decabana” idèntics, aspecte del qual es poden extreure importants conseqüències ambrelació a la concepció de l’espai d’habitació per part d’aquestes comunitats. L’E-46 téunes dimensions de 5,30 per 6,20 metres (UE 160) i consta d’un total de 5 subfosses demés entitat (UE 211, 247, 250, 262 i 287), entre les quals destaca la UE 262 que deforma el·líptica i una profunditat de 0,86 centímetres, presenta al seu interior una estruc-tura de combustió (UE 282). Aquesta subestructura era amortitzada per un excepcionalcontingut de pedra que cal interpretar-lo com un clar testimoni de l’enderrocament delsmurs perimetrals superiors d’aquesta construcció.

5.3.5. Concentració d’estructures complexes

A part d’aquestes estructures complexes diferenciades, s’han documentat tres gransconcentracions de fosses d’unes dimensions excepcionals que han de ser estudiadesamb detall per intentar aclarir-ne correctament el funcionament. A causa de les carac-terístiques estratigràfiques i excepcional grandària d’aquest fenomen hem emprat elsconceptes Conjunt i Espai d’Anàlisi Artificial per extreure i registrar ordenadament lainformació obtinguda al treball de camp.

El Conjunt 1, de forma irregular amb orientació est-oest, es compon de les subes-tructures E-25, 26, 32, 33, 34, 36, 37, 38, 39, 40, 41, 42 i 79, i conforma una concen-tració amb unes dimensions màximes de 12,55 metres de llarg per 5,50 metres d’ample.Entorn a l’estructura de major entitat i sòl horitzontal que articula aquest conjunt (UE142), es distribueixen diferents forats, cubetes i fosses de difícil identificació funcional,entre les que destaca el subconjunt UE 144, situat en l’extrem oest, que disposa d’unarampa que dóna accés a una fossa que fa cavitat (UE 239) i que s’ha trobat reblerta depedres termoalterades. Aquesta possible estructura de combustió no s’encavalca a lagran fossa interior UE 142, per la qual cosa s’ha d’entendre com a contemporània d’a-questa i devia funcionar com un dispositiu exterior adossat i independent que no afec-tava el funcionament de l’espai intern.

Pel que fa als conjunts 2 i 3, amb unes dimensions màximes de 40 metres de llargper 23 metres d’ample, els correspon la major concentració de fosses d’aquestes carac-terístiques coneguda a tota la costa central catalana. Per poder fer una anàlisi arqueolò-gica i un registre acurat, la metodologia d’excavació va consistir a subdividir-ne l’inte-rior en espais artificials, encara que prou amplis com per poder aplicar coherentment elsistema d’excavació en extensió. D’aquesta manera, el Conjunt 2 el componen elsespais d’anàlisi 9, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 27, 28, 30 i 31, els quals s’interrelacionenentre si a partir de 12 seccions generals (4 oest-est i 8 sud-nord) i 4 plantes generals quehaurien de cobrar sentit cronològic després de l’estudi estructural, estratigràfic i delsmaterials arqueològics que contenien. Del Conjunt 3 cal dir que, a causa de la sevamenor grandària, el seu espai va poder ser excavat íntegrament en extensió, i va definir


estructuralment tres nivells de fosses perifèriques que culminava en una àrea transitablemés fonda situada a una cota mitjana d’1,45 metres.

Finalment, s’ha de comentar que un altre aspecte que ha estat possible reconèixeren aquests conjunts és l'alteració sedimentària que els afecta una vegada aquests es tro-ben amortitzats. Erosionant els estrats superiors, en contacte amb els nivells agrícoles,es va identificar la llera inferior d’un petit torrent, farcit per sorres i sediments fins, quediscorria seguint la caiguda natural observada en aquest paratge, amb indèntica orien-tació nord-oest als Conjunts 1, 2 i 3, evidència que tal vegada ens ajudi a entendre unade les possibles raons de ser d’aquesta gran concentració de fosses entrelligades.

5.4. Estructura del ferrro I

La fossa E-44, de 3,50 metres de llarg per 2,90 metres d’ample màxim, presenta unaorientació sud-oest/nord-est i té una forma el·líptica. Aquesta estructura té un fons moltpla i un petit graó o banqueta inferior molt ben definida, situada al costat nord-est, sobrela qual es va recuperar una urna esclafada de dimensions mitjanes de cos bicònic i vorallarga exvasada, clar exponent de la cultura material ceràmica adscrita al ferro I. Aquesta


Figura 25. Vista del procés d’excavació en extensió de l’estructura complexa E-46 delbronze final - ferro de Pinetons II, amb els diferents àmbits i retalls interiors


Figura 26. Estructura complexa E-45 del bronze final - ferro de Pinetons II

estructura es troba molt pròxima a l’E-45, la qual manté la mateixa forma, però presen-ta al seu interior dos subfosses farcides per una argila vermella molt compacta que esta-bleix un nivell horitzontal, idèntic al documentat a l’E-44, encara que, a causa de l’ele-vada fragmentació dels seus materials ceràmics, s’ha datat genèricament dintre del bron-ze final-ferro I. Finalitzem dient que no hem de descartar que, una vegada analitzats ambdetall els contextos materials dels conjunts 2 i 3, no es puguin reconèixer subestructureso formacions estratigràfiques associables a aquesta fase cronològica.


Figura 27. Vista final de l’estructura complexa E-45 amb els diferents àmbits i retallsinteriors


Figura 28. Plantes del conjunt d’estructures complexes 1 del bronze final - ferro dePinetons II


Figura 29. Seccions del conjunt d’estructures complexes 1 del bronze final - ferro dePinetons II


Figura 30. Vista final des del nord-oest del conjunt d’estructures complexes 1 delbronze final - ferro de Pinetons II

Figura 31. Vista final des del sud-est del conjunt d’estructures complexes 2 i 3 delbronze final - ferro de Pinetons II


Figura 32. Vista de l’enllaç entre el Conjunt 2 i el 3

Figura 33. Detall de l’alt grau d’encavalcament de fosses i cubetes que es detecta alsector sud-est del Conjunt 2


Figura 34. Materials de la fase del bronze final - ferro I del complex arqueològic dePinetons I i II: 1, copa bilobulada (P-II). 2, urna amb bandes d’incisions en espiga(P-II). 3, urna amb incisions i acanalats fins (P-II). 4, vas amb cordó aplicat (P-I). 5,

capfoguer (P-II) i 6, fragment de graella perforada (P-II)


Figura 35. Materials de la fase del bronze final - ferro I del complex arqueològic dePinetons I i II: 1, vas amb bandes d’incisions en espiga (P-I). 2, urna amb incisionsen espiga i acanalats fins (P-II). 3, vas amb nansa i bandes de triangles incisos o

acanalats fins dobles (P-I). 4, urna de vora recta i exvasada (P-I). 5, bol llis (P-I) i 6,bol llis de vora exvasada curta (P-I)

5.5. El mas medieval

Situat al Camp 2 es detecten les restes arquitectòniques d’un mas medieval (E-66).Les restes conservades corresponen als murs perimetrals i compartimentacions inte-riors, força arrasades a nivell de fonamentació i en alguns casos conservades entre 50 i70 centímetres d’alçària, que configuren un edifici de planta rectangular del qual s’i-dentifiquen sis grans cossos o àmbits construïts. Aquests àmbits es troben definits peruna sèrie de murs fets amb pedra cairejada i unida amb morter de calç, i presenten alseu interior diferents estructures d’emmagatzematge (E-38 i E-80) i de combustió (E-16 i E-27) incorporades dintre dels diferents àmbits.

Amb tot, no s’ha determinat l’extensió total de l’assentament del mas medieval pelfet que pel seu costat sud es troba seccionat, fruit dels treballs d’urbanització contem-porània d’aquest paratge. Aquest fet s’identifica arqueològicament amb l’interestrat UE589, que afecta els murs UE 564 i 585 dels àmbits 5 i 6, i part dels nivells d’enderro-cament detectats al seu interior. Igualment pel seu costat nord les evidències construc-tives mostren un grau d’erosió elevat, fruit dels treballs agrícoles continuats al paratgedes del seu abandó.

En el costat sud es troba situada la façana principal d’entrada, encarada al mig-dia, on ha estat possible identificar la porta d’accés principal, entre l’Àmbit 6 i el2. Per altra banda, a l’exterior de l’edifici i a la banda nord, s’identifica un altregrup de sitges amortitzades de forma successiva entre finals del segle XII i el segleXIV, amb material característic del període (E-32, E-34 i E-65), que podrien haverestat incorporades dintre d’alguna construcció, tal com indica la conservació d’al-gunes empremtes de calç de la part inferior de les trinxeres de fonament dels murs,els quals han desaparegut en aquest sector per l’elevada erosió que ha sofert elterreny.

Així mateix, limitant aquesta banda septentrional del mas, es documenta una granrasa o fossat (E-64) que s’orienta en direcció est-oest de dimensions considerables iplanta rectangular allargassada. Tanmateix, les restes recuperades en el seu interior nosón decisives a l’hora d’establir la seva funció, però el seu abandó cal situar-lo entre elssegles XIII-XIV.

Per últim, s’ha de comentar que a l’altra banda de la gran rasa E-64, es detecta unanova concentració de 3 sitges (E-56, E-57 i E-58), i una mica més avall, lleugeramentdesplaçada, una altra (E-67), amortitzades també entre finals del segle XII i entrat elsegle XIV.

D’aquesta manera, la totalitat del material arqueològic recuperat en els nivells inte-riors d’abandó del mas, així com en els estrats de rebliment i d’amortització de les sit-ges, indica un abandonament total del mas en un moment indeterminat del segle XIV, talvegada a causa de la pesta negra, sense que presenti cap nova ocupació ni reutilitzacióen èpoques posteriors. D’aquesta manera, l’edifici va entrar en un procés d’enderrocprogressiu i va desaparèixer totalment, sense deixar cap rastre en superfície fins al puntque es perdé, fins i tot, el topònim antic.



Figura 36. Planta de les restes del mas medieval (E-66) abandonat al segle XIV, ambles seves estructures de combustió i sitges associades

6. CONCLUSIONS

El paratge arqueològic dels Pinetons de Ripollet constitueix un nou jacimentprehistòric de la vall del Ripoll, que, sumat als ja coneguts de Can Roqueta i Can Piteua Sabadell, esdevé de gran importància a l’hora d’estudiar i comprendre les pautes il’organització del poblament al territori del Vallès entre el període del bronze inicial il’edat del ferro.

Aquest jaciment, amb un total de 162 estructures arqueològiques en el seu conjunt,70 de les quals resten pendents d’excavació, i amb una superfície prospectada en exten-sió d’unes 3,6 ha, presenta un elevat nombre de restes atribuïbles al bronze final/ferro,que constitueix així el període més ben representat del jaciment. Aquest assentament hapogut ser totalment delimitat, amb l’existència de dos grups o concentracions d’estruc-tures clarament homogènies i diferenciades espaialment, sense cap mena de continuïtataparent entre si.

Per una banda tenim el grup d’estructures del sector de Pinetons I situades a la partalta del parc, que forma una aglomeració homogènia de 90 estructures amb una super-fície d’ocupació de 6.000 m2, entre sitges d’emmagatzematge i estructures complexes


Figura 37. Vista zenital de les restes del mas medieval (E-66) abandonat al segle XIV

amb les seves sitges associades

de funcions domèstiques i/o de treball. Totes aquestes estructures van ser amortitzadescom a lloc d’abocador amb deixalles domèstiques i abocades de terres, cendres i pedres.D’aquestes resten per excavar un total de 70 estructures de les quals només coneixemla planta inicial i alguns materials del seu moment d’abandó localitzats durant la pros-pecció.

D’altra banda, tenim el grup d’estructures del sector de Pinetons II, situades a lapart baixa de la carena, a uns cent metres de distància del primer conjunt de Pinetons I,formant també una aglomeració homogènia de 72 estructures que ocupen un espai de4.500 m2 de superfície. Aquest conjunt presenta també estructures complexes i gransretalls individuals, amb la particularitat, però, d’oferir unes estructures singulars quehem denominat concentracions d’estructures complexes, les quals es caracteritzen peruna elevada i densa concentració de cubetes, fosses i petits retalls, que es distribueixenper tota la superfície de l’estructura, un a tocar de l’altre dins un espai de dimensionsconsiderables. Aquestes concentracions d’estructures complexes són, ara com ara, difí-cils d’interpretar i d’identificar funcionalment, per bé que poden atribuir-se a l’etapa delbronze final, i no les trobem representades a Pinetons I. Per altra banda, en aquest segonconjunt de Pinetons II també destaca de forma significativa l’absència d’estructurestipus sitja, contràriament al que succeeix en el conjunt de Pinetons I, on les sitges esde-venen l’estructura majoritària.

Aquest nou assentament a l’aire lliure del bronze final-ferro de Pinetons I i II, situata la plana del Vallès i concretament a la terrassa de la riba esquerra del riu Ripoll, pre-senta uns certs precedents i vindria a significar una continuïtat de poblament a la zona,amb presència d’ocupacions més antigues del Neolític final i especialment del bronzeinicial a l’àrea de Pinetons II. D’aquesta manera, caldria relacionar-lo amb els jacimentspropers de Can Roqueta, Can Piteu i Can Gambús a Sabadell, que s’estenen al llarg dela vall del riu Ripoll, entre la riba dreta i esquerra, i que configuren una densa ocupaciódel territori, especialment de les terrasses fluvials adjacents i els espais immediats deplanes fèrtils, que s’inicia ja a la seva part alta al terme de Castellar del Vallès amb elsjaciments del Pla de la Bruguera, fins al seu curs mitjà a la zona de Sabadell, Ripollet iCerdanyola.

7. BIBLIOGRAFIA

BALSERA, R. (2008) Informe tècnic final pel cobriment i/o eliminació d’estructures del’excavació arqueològica al Sector 2 del Camp delimitat per l’Avgda. delMediterrani, c/ Barberà del Vallès, c/ Puigmal i Avgda. de Catalunya. (Ripollet,Vallès Occidental). Barcelona: Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya,gener-febrer 2008.

BALSERA, R.; ROIG, J. (2008) Informe tècnic final de la intervenció arqueològica al jaci-ment delimitat per l’Av. del Mediterrani, c/ Barberà del Vallès, c/ Puigmal i Avgda.de Catalunya. Sector Pinetons (Ripollet, Vallès Occidental). Barcelona: Serveid’Arqueologia, Generalitat de Catalunya, setembre 2008.

CARLÚS, X.; LÓPEZ CACHERO, F. J.; OLIVA, M.; PALOMO, A.; RODRÍGUEZ, A.; TERRATS,N.; LARA, C.; VILLENA, N. (2007) Cabanes, sitges i tombes. El paratge de CanRoqueta (Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500. Sabadell: MHS. (Quadernsd’Arqueologia; 4)


CLOP, X. (2001) “La ‘cuestión del campaniforme’ en el Noreste de la PenínsulaIbérica”. A: ROJO, M.; GARRIDO, R.; GARCÍA, I. (Coord.) El Campaniforme en laPenínsula Ibérica y su contexto europeo. Salamanca: Universidad de Valladolid,2005, p. 297-320.

ESTRADA, J.; VILLARONGA, L. (1967) “La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves(Barcelona)”. Ampurias, núm. XXLX. Barcelona, p.178.

FRANCÈS, J.; PONS, E. (1998) “Habitat del Bronze Final i de la Primera Edat del Ferro ala Catalunya Litoral i Prelitoral”. Cypsela [Girona], núm. 12., p. 31-46.

FRANCÈS, J.; GUÀRDIA, M.; MAJÓ, T.; SALA, Ò. (2007) “L’hipogeu calcolític del carrerde París de Cerdanyola del Vallès”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona:Generalitat de Catalunya, 2007, p. 315-333.

LÓPEZ CACHERO, F. J. (2005) La necrópolis de Can Piteu-Can Roqueta (Sabadell) en elcontexto del Bronce Final y la Primera Edad del Hierro en el Vallès: estudio de losmateriales cerámicos. Tesis en xarxa. Universitat de Barcelona. Dep. dePrehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Barcelona.

MARCET, R.; PETIT, M.A. (1985) “Assentaments d’habitació a l’aire lliure de la comar-ca del Vallès. Del Neolític al Bronze Final”. Estudios de la Antigüedad [Bellaterra],núm. 2., p. 93-133.

MATAS, O.; ROIG, J. (2007) Informe tècnic final i de cobriment de les estructures arque-ològiques excavades del jaciment del Parc dels Pinetons (Ripollet, Vallès Occ.).Maig-Juliol 2007. Barcelona: Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

MAYA, J. L. (1990) “¿Bronce final o Primera Edad del Hierro? La problemàtica en elmarco de la Depresión Prelitoral”. Limes [Cerdanyola del Vallès], núm. 0, p. 31-43.

PETIT, M.A. (1985) Contribución al estudio de la Edad del Bronce en Catalunya(comarcas del Moianès,Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Barcelonès yBaix Llobregat). Barcelona. Tesi Doctoral Inèdita.

RENOM, V. (1934) “La secció de prehistòria”.Anuari delMuseu de Sabadell [Sabadell], p. 21.RENOM, V. (1944) “Prehistoria”. Revista del Museo de la Ciudad de Sabadell

[Sabadell], p. 23-57.ROIG, J.; COLL, J. M. (2007) “El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell, Vallès

Occidental”. A: Tribuna d’Arqueologia 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya,2007, p. 85-109.

ROIG, J.; COLL, J. M. (2008) Memòria de la intervenció arqueològica a Can Gambús 1(Sabadell, Vallès Occ.), abril 2003 – desembre 2004 i agost 2006. Memòria inèdi-ta dipositada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona,juliol 2008.

ROIG, J.; MOLINA, D.; COLL, J. M.; MOLINA, J. A. (2008) “El jaciment calcolític delvapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2007.Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 93-122.


El jaciment protohistòric de l’Assut(Tivenys, Baix Ebre). Resultat de lesintervencions arqueològiques efectuadesdurant el període 2000-2008JORDI DILOLI, DAVID BEA, SAMUEL SARDÀ, RAMON FERRÉ, JORDI VILÀ1

1. INTRODUCCIÓ

El jaciment arqueològic de l’Assut es troba situat al municipi de Tivenys (BaixEbre, Tarragona), just a l’extrem meridional de l’estret de Barrufemes, congost que con-figuren la serra de Cardó i les alineacions més septentrionals dels Ports de Tortosa-Besseit—serres d’Àguiles i Vallplana—, ocupant l’extrem superior i la vessant sud /sud-oest d’un turó que domina l’ampla terrassa fluvial que s’estén en aquest punt delmarge esquerre del riu Ebre.

L’àrea arqueològica, d’uns 3.500 m2, es veu delimitada de forma natural per la prò-pia orografia de l’altiplà, que descendeix abruptament pel nord i per l’oest, restant sepa-rat del tossal veí pel Ligallo de l’Assut, camí ramader que uneix les àrees de pastura devora el riu amb les serres de l’interior—Cardó i Boix—, derivant des d’allí al mar.L’accés més fàcil—a la vessant sud, on el turó descendeix suaument cap a les planesal·luvials que conformen la riba esquerra del riu Ebre, o a l’est, punt més alt del turó—és on l’activitat antròpica hauria d’haver delimitat l’àrea habitada separant-la de l’exte-rior mitjançant algun tipus de tancament, fet que s’ha pogut comprovar al cim del tos-sal, on se situen les principals estructures defensives del poblat ibèric.

La identificació de l’assentament protohistòric de l’Assut es va fer l’any 1988, enel transcurs d’unes prospeccions inscrites en el marc d’un projecte destinat a establiruna síntesi sobre el poblament del bronze final i del període ibèric al curs inferior del’Ebre, impulsat des de la Universitat de Barcelona i el Servei d’Arqueologia de laDiputació de Castelló (Mascort, Sanmartí, Santacana, 1990).

1 Grup de Recerca Seminari de Protohistòria i Arqueologia. URV.

El nucli, anomenat pels seus descobridors com a Ligallo de l’Assut, es descrivia,com d’altres d’aquesta zona, com a “molt arrasat, a causa dels treballs d’amargenamentper al conreu i altres remocions de terres fetes en els darrers anys” (Mascort, Sanmartí,Santacana, 1990: 173).

Si més no, malgrat aquesta sensació pessimista per l’estat del jaciment, l’estiu del’any 2000, un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili, després de fer unavisita a la zona, va decidir intervenir a l’assentament com a part del treball de camp ques’incloïa al projecte de recerca que estava portant a terme sobre els models d’ocupaciói l’evolució del poblament durant la protohistòria al curs inferior de l’Ebre. Es van ini-ciar així les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Assut, on s’han fet fins ara noucampanyes d’intervenció, especialment destinades a limitar l’àrea ocupada, definir l’ur-banisme del poblat, especialment el relacionat amb les estructures defensives, i clarifi-car-ne la seqüència ocupacional.

Els resultats d’aquesta tasca, que presentem en aquest article han permès, entred’altres, treure a la llum un complex ocupacional estructurat en diverses fases urbanís-tiques que presenta un element arquitectònic comú per a totes les èpoques, una torre deplanta circular que hem anomenat T3.2

EL MEDI NATURAL I ELS SEUS RECURSOS

Des del punt de vista geològic, el relleu on s’assenta el jaciment es forma durantel període Juràssic mitjà-superior, i està constituït per roques dolomítiques amb inter-calació al nivell mitjà d’argiles i margues, margocalcàries i margocalcàries dolomíti-ques. El tram dolomític superior, que és el que s’observa actualment sota la capa desediment que cobreix l’indret, està constituït per doloesparites i dolomies de l’edatNeocomiense.

Aquest tipus de formació, que afaiçona l’extrem més occidental de la serra de Cardó,amb un trencament provocat per la conca del riu Ebre aproximadament a l’alçada del bar-ranc de les Fonts, conforma les principals elevacions de vora el riu—coll de Som, 248metres—, i té el seu origen en les diverses emersions del Juràssic final i els movimentstectònics del Cretaci, que desapareixen en direcció sud, gairebé als peus del jaciment del’Assut, on la base natural del terreny està formada per conglomerats locals d’origen flu-vial que recolzen sobre un nivell de margues i argiles roges, de vegades vinoses, ambnivells eòlics basals de dunes, que constitueixen els materials quaternaris més antics d’a-questa zona. Els còdols que conformen aquests conglomerats són d’origen local, ambaportacions procedents dels massissos circumdants, i estan constituïts preferentment perpalets calcaris arrodonits units per una matriu argilosa de color rogenc.

Descendent cap al riu s’hi troben els terrenys al·luvials aportats per l’Ebre, formatsper materials predominantment margosos, amb presència de còdols, fonamentalmentcalcaris, i llits de sorres i graves, que creen la terrassa d’inundació del riu.

286 J. DILOLI, D. BEA, S. SARDÀ, R. FERRÉ I J. VILÀ

2 Actualment, els treballs de recerca que es fan al jaciment arqueològic de l’Assut s’inclouen al projec-te del MCINN “La arquitectura del poder en el Valle del Segre y en el Mediterráneo noroccidental entre el III

y el I Milenio ANE” HAR2008-05256.

És així que l’assentament de l’Assut es troba situat sobre un conjunt geològic d’o-rigen juràssic format per dolomies, amb presència de roques calcàries i els conglome-rats quaternaris típics de les terrasses del riu Ebre, amb una conca rica en dipòsitsal·luvials, que esdevindran essencials en els processos d’explotació agropecuària d’a-questa regió. Les formacions geològiques constituents del paisatge proporcionarantambé les matèries primeres amb les quals es bastiran les estructures del poblat proto-històric: la pedra calcària i l’argila.

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DE L’ASSUT (TIVENYS, BAIX EBRE) 287

Figura 1. Situació del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

Hidrològicament, i obviant el riu Ebre i el seu al·luvial, la zona és rica en vetes sub-terrànies i en fonts, tal i com es desprèn dels topònims de la zona, com són el barrancde les Fonts o les fonts del Carme, relacionades sobretot amb els trams del Lias inferiori del Juràssic, on s’hi poden trobar importants sorgiments d’aigua (deu de Cardó), senseoblidar els dipòsits quaternaris conglomeràtics, que, per la seva proximitat a l’Ebreconstitueixen un gran nivell hidrogeològic.

D’altra banda, en termes més economicistes, hem d’indicar que la ubicació del jaci-ment és excel·lent quant a l’explotació del territori que el circumda, ja que, com ja hemindicat abans, controla una ampla plana de més de 400 ha, formada per sòls al·luvialsplans i profunds, amb accés a l’aigua, que poden ser cultivats amb tècniques molt rudi-mentàries. Així mateix, les planes lleugerament més elevades que ascendeixen vers lesserres presenten un tipus de paisatge igualment acceptable per tal de desenvolupar-hitasques agrícoles, especialment conreus de secà, que són els que ocupen avui dia aquestespai. Estaríem davant de sòls del tipus I, II i III de Klingebiel i Montgomery, amb pos-sibilitat d’una explotació permanent (Klingebiel i Montgomery, 1961). La part més ele-vada de les serres, no apta per a l’agricultura, devia ser un bon lloc per practicar-hi lapastura, així com un excel·lent indret per a la captació de fusta, tal com informen elsespectres pol·línics de què disposem, que ens indiquen que hi havia alzinars (Quercusilex i/o Q. rotundifolia) més o menys esclarissats, que devien permetre que hi visques-sin pins i savines, càdecs, ginebrons, i, habitant les zones obagues i més humides de sòlsprofunds, roures (Quercus caducifolis) i potser algun avellaner. A les zones més desfa-vorides o degradades hi devia haver garrigues (Quercus coccifera) i brolles de bruc(Erica), així com prats i camps de conreu. Si més no, no hem de considerar la presèn-cia d’una gran cobertura arbòria, ja que els indicis d’obertura del paisatge es manifes-ten a través dels heliòfils pins i Juniperus, la presència de matolls de bruc i garric(Quercus coccifera), una majoria d’herbàcies (NAP), així com de camps de conreu decereals (Cerealia) que augmentaran amb el pas del temps.

L’accés a determinades matèries primeres de tipus mineralògic tampoc devia serdifícil per als habitants d’aquest nucli, perquè en les seves proximitats hi trobem algunsjaciments en forma de hard-grounds relacionats amb la gènesi de les laterites lligades ala llacuna estratigràfica del Juràssic mitjà-Cretaci mitjà, en què es destaquen les mine-ralitzacions de Bítem (Tortosa), al barranc de la Mina o riera del Coent, on hi ha un hardground a la base del Barremià amb presència d’hematites, goethita, calcita i quars;3 lesd’Alfara de Carles, on hi ha argiles laterítiques prop del Maset de Limo, abans d’arri-bar al castell de Carles, a la base del Barremià, amb goethita, hematites i calcita;4 lesconcentracions de galena amb barita, cerussita i calcita a la base del tossal del Puig(Paüls) o les mineralitzacions de plom de Xerta, semblants a les de Paüls, sobre les cal-càries del Muschelkalk, amb galena, goethita i calcita.

És important també destacar que la posició estratègica de l’assentament li deviaproporcionar un control visual absolut sobre el riu Ebre, immillorable via de comuni-


3 Val a dir que la presència d’aquestes mineralitzacions ferruginoses està perfectament constatada a l’ai-gua dels pous de la zona, que moltes vegades agafa un to vermellós produït per la presència del ferro.

4 La presència de mineral de ferro a la zona del Toscar-Carles està constatada des del segle XVI, i con-firmada a principis de segle, ja que als anys trenta es van trobar en aquell indret “senyals de minerals de carbói ferro, ciment i altres minerals” (Bayerri, 1934: 419).

cació entre la costa i l’interior, essent el camí pel qual arribarien els productes mediter-ranis durant tot el període d’habitació del poblat, que abasta des del segle VII fins a finalsdel II o inicis de l'I ANE. Així mateix, no s’ha de desestimar l’accés a les serres a tra-vés del ligallo de l’Assut, camí ramader que es dirigeix al cim de la serra de Cardó on,després d’enllaçar amb el ligallo de Quarts, procedent del Martorell, creua el coll delMurtero—762 metres—per descendir pel corriol de Punta d’Àliga i pel lligallo de laCaparreta fins a la plana del Burgar, i des d’allí al mar.

CONTEXT HISTORICOARQUEOLÒGIC DE LA ZONA

L’entorn immediat del riu Ebre al seu pas per les comarques catalanes es caracte-ritza per l’ocupació humana, amb diversos alts i baixos poblacionals, que s’ha desen-volupat a ambdues ribes del riu des de ben antic. Si més no, durant el bronze final l’ha-bitació d’aquesta àrea geogràfica manté, amb les dades actuals, uns paràmetres baixos,i és a partir de la primera edat del ferro que s’observa un sobtat creixement que ascen-dirà ja sense aturar-se fins a l’ibèric final, moment en què s’abandonaran la majoria denuclis ocupats per ser substituïts per tot un seguit de nous centres d’hàbitat inserits enun nou model ocupacional basat en plantejaments econòmics impulsats des dels puntsde poder romans. Serà també el moment de creació de nous establiments de caire mar-cadament urbà, des d’on es dirigirà políticament el territori seguint pautes d’ubicacióprecedents, sobretot en el sentit estratègic, com serà el cas de la fundació de Dertosa,possiblement al mateix solar on s’hi havia ubicat amb anterioritat un important nucliibèric (Diloli, 1996; Diloli, Ferré, 2009).

De fet, l’evolució del poblament en aquest territori ha estat clarament definida perla presència del riu Ebre i dels seus afluents, ja que a les seves ribes s’han disposat lamajoria de llocs d’hàbitat, i des d’allí s’ha dirigit la xarxa de comunicacions d’aquestagran regió. Encara i així, la penetració cap a l’interior mai no ha estat fàcil. En moltsllocs del Baix Ebre, especialment a l’alçada de l’estret de Barrufemes, les muntanyesarriben fins a les vores mateixes del riu, i en molts punts és impossible establir unaxarxa de comunicacions terrestre, factor que s’ha reproduït fins a l’actualitat. El mateixriu ha suplit aquesta mancança, ja que la seva navegabilitat, coneguda molt abans del’arribada dels romans, és descrita per autors com Aviè (Ora Marítima, 505) o Plini(Història Natural, III, 4, 21), reforçada pels símbols monetaris de la seca ilercavona, oper la ingent quantitat de restes materials d’origen fenici, cartaginès, grec o romà loca-litzades als distints jaciments arqueològics de la regió.

És així que el patró d’assentament durant la primera edat del ferro, a l’igual quesucceirà en època ibèrica, es defineix a partir de la necessitat de controlar el principalrecurs d’aquest territori: el riu Ebre i els seus afluents. Es genera així un model d’ocu-pació que cerca un bon domini d’aquest tram de la vall de l’Ebre a partir de la implan-tació d’un seguit d’assentaments que se situaran en turons elevats a ambdues bandes delriu, amb una interrelació visual entre si, que responen a característiques comunes queprioritzaran les condicions estratègiques—defensabilitat, visibilitat, etc.—i que perme-tran controlar el riu com a via de comunicació i distribució de productes.

Aquest patró d’assentament, bàsic durant la primera edat del ferro, evolucionaràdurant el segle VI ANE associat als canvis que afectaran la població d’aquesta regió,immersa en una intensa transformació que deixarà la seva empremta arqueològica en


l’abandonament de la major part de nuclis ocupats durant el segle anterior, alhora quees viurà un reajustament dels models sociopolítics fins a l’eclosió, a mitjan segle V

ANE, del que hem anomenat ibèric ple, moment en què s’establirà una organització ter-ritorial a partir de la jerarquització i l’especialització dels centres d’hàbitat (Diloli,2002; Noguera, 2006). Aquest model perdurarà fins a finals del segle II ANE, o fins itot en algun cas principis del segle I ANE, quan el nou ordre impulsat per Roma plan-tejarà una nova estratègia territorial, basada en uns paràmetres polítics i econòmicsforça diferents als ibèrics.

L’assentament de l’Assut serà un dels pocs assentaments que perduraran durant totala seqüència històrica que abasta des del segle VII ANE, que és el moment en què escomença a ocupar profusament aquest territori, fins a la conquesta i implantació delsnous models romans, ja a finals del segle II ANE o a inicis de l’I ANE.


Figura 2. Planta topogràfica del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

L’ASSUT. FASES D’OCUPACIÓ

Si bé les dades referents als primers moments del jaciment són encara força incer-tes, ja que es basen sobretot en la presència de determinats ítems, com ara la ceràmicafenícia procedent dels tallers sudpeninsulars, a partir del segle VI ANE l’activitat cons-tructiva es mostra de forma ininterrompuda, amb el bastiment d’un nucli representat peruna torre fortificada que podria tenir altres espais ocupacionals associats, per, a partirde mitjan segle V ANE convertir-se en el punt neuràlgic d’una remodelació urbanísticaque afectarà tot l’espai habitat. Aquesta reforma es fonamentarà en la necessitat de bas-tir un sistema defensiu que protegeixi l’accés al poblat en el seu punt més elevat, inte-grant-hi la torre construïda durant el moment cronològic anterior, i elevant una plata-forma erigida mitjançant murs adossats, separada de la zona d’hàbitat, que també s’or-ganitzarà urbanísticament durant aquest moment, per conservar el seu esquema distri-butiu fins a l’abandonament de l’assentament, durant el pas del segle II a l’I ANE.

Segons les dades proporcionades per les intervencions fetes fins ara a l’indret, tantde tipus material com urbanístiques i/o arquitectòniques, s’ha establert una perioditza-ció en fases que abasta des del segle VII ANE fins a finals del segle II ANE, que modi-fica un treball anterior en què plantejàvem l’inici de l’ocupació de l’indret durant elsegle VI ANE (Bea, Diloli, 2005), si bé la presència d’alguns fragments d’àmfora fení-cia, tots informes, pertanyents a produccions procedents del Cercle de l’Estret, ens feienser cautes deixant oberta la possibilitat que hi hagués una fase anterior. Amb les dadesactualitzades, s’ha confirmat l’existència d’un volum considerable d’aquests materials ila seva associació amb algunes estructures construïdes directament sobre els conglo-merats quaternaris que formen la base geològica del tossal, sense cap relació amb elsmurs posteriors, que devien formar part d’un primer nivell d’habitació, precedent de lesconstruccions posteriors.

Podem, doncs, amb les dades actuals, establir una periodització ocupacional en 4fases:

– Assut 0: Entre mitjan segle VII ANE fins a inicis del segle VI ANE o mitjan aquestsegle, s’iniciaria l’ús d’aquest espai com a lloc d’hàbitat estable. D’aquesta fase es con-serven molt poques evidències, bàsicament corresponents a dos murs, un que es trobasituat sobre la plataforma superior del turó, construït mitjançant ortostats, i un altre dis-posat per sota d’un habitatge datat durant el segle V ANE. Ambdues parets es relacio-nen amb la presència de ceràmiques fenícies i vasos a mà.

– Assut 1: A partir d’inicis del segle VI ANE o mitjan aquest segle s’observa unatransformació d’aquest espai i un replantejament de l’ocupació segons un patró urba-nístic nou, edificant-se una gran torre circular (T3) al punt més alt del tossal. Aquestaconstrucció podria associar-se a unes estructures muràries que delimiten un àmbit deplanta aparentment rectangular i que apareixen desplaçades al nord, sota l’urbanisme del’ibèric ple, encara que aquests murs podrien ben bé pertànyer a la fase 0. La construc-ció d’aquest edifici, que sembla isolat, representaria aquest moment d’ocupació, queperduraria fins a mitjan segle V ANE.

– Assut 2: Es tracta del període de màxim desenvolupament de les formes urba-nístiques de l’assentament. Entorn de mitjan segle V ANE es planifica una ocupa-ció organitzada del turó a partir de dues variables, la morfologia del tossal i el bas-timent d’un sistema defensiu que, com és habitual als assentaments ibèrics, primala protecció dels punts de més fàcil accés. És així que en el punt més elevat del


pujol, a partir de la torre circular erigida durant la fase anterior, s’edifica un siste-ma defensiu complex basat en la superposició de murs concèntrics formant una pla-taforma fortificada (P1) que engloba la torre T3, reforçant el seu perímetre. Sobreaquesta plataforma s’aixequen la resta d’elements defensius, conformant un espaide circulació que uneix la torre T3 amb un possible accés al poblat des d’aquestespai elevat, a través d’una porta i una escala. Els murs que delimiten aquest pass’associen recolzats els uns en els altres, i doten així l’estructura d’una major pro-tecció, de forma que ens podríem trobar davant d’un pas de ronda o camí protegitque devia comunicar tota la fortificació.

Pel que fa a l’espai habitacional, fins ara s’ha localitzat un barri d’habitatges a l’ex-trem nord de l’assentament (BN), associat al sistema defensiu, situat just a sobre delligallo de l’Assut. Les cases d’aquest barri delimiten, mitjançant la seva paret posterior,el recinte poblacional, amb reforços ocasionals que funcionen com a contraforts odonant més consistència al sistema de tancament. Aquesta bateria de cases s’obriria aun carrer (C1) que possiblement definia el trànsit per aquesta zona, que es devia orien-tar en sentit nord-est, des del sistema defensiu, en direcció sud-oest.

A partir de l’existència de certes remodelacions urbanístiques i la presència i/oabsència de determinats materials ceràmics, hem distingit dins d’aquesta fase dosmoments diferents d’ocupació. El primer, Assut 2A, des de mitjan segle V ANE fins ainicis del segle IV ANE, i el segon, Assut 2B, des d’inicis del segle IV ANE fins a finalsdel segle III o inicis del segle II ANE.

– Assut 3: A inicis del segle II ANE s’iniciarà una nova etapa, documentada per l’e-xistència de tot un seguit de modificacions urbanístiques i arquitectòniques tant al sis-tema defensiu com a la zona d’hàbitat. En el cas de la zona defensiva, hi haurà una des-trucció sobtada i molt violenta de la torre T3, on es produirà un incendi i un ensorra-ment de l’estructura, sense que es recuperi aquest espai. Possiblement com a conse-qüència d’aquest esdeveniment es reomplirà el passadís interior de la muralla, impedint-hi la circulació, i únicament restarà un àmbit obert a l’extrem nord del sistema defen-siu, on hi havia la porta que permetia l’accés des del poblat a aquest àmbit, portal queara es tapia des de fora amb un nou pany de murada. Al barri nord la modificació del’espai urbanitzat suprimeix el carrer de l’època anterior, que és ocupat per habitatgesmés grans que els de la fase 2, que donaran a un espai obert, possiblement una plaça,que se superposarà al carrer C1.

Aquesta fase finalitzarà a finals del segle II - inicis del segle I ANE, moment enquè l’assentament s’abandona pacíficament, com ho denota l’escassetat de materialarqueològic recuperat. Tanmateix, la presència en els darrers nivells d’ocupació degrans recipients d’emmagatzematge del tipus ilduradin, així com algun fragmentd’àmfora itàlica, ens situen en aquest espai cronològic, que es correspon al territoriamb la reestructuració ocupacional que segueix els paràmetres econòmics i organitza-tius romans.

És així que el poblat de l’Assut s’ocuparà, en una seqüència de quatre fases segui-des, entre els segles VII i I ANE, i la torre T3, bastida durant el segle VI ANE i destru-ïda per un violent incendi provocat a finals del segle III ANE, és pràcticament l’únic ele-ment arquitectònic que participarà en totes aquestes fases.



Figura 3. Planta de l’assentament de l’Assut amb detall ampliat de la torre T3

L’EDIFICI TORRE T3

Al punt més alt del turó de l’Assut, just on se situarà l’estructura defensiva que pro-tegirà aquest sector del poblat a partir de l’ibèric ple, s’hi basteix al segle VI ANE unedifici de planta circular, amb un diàmetre exterior que oscil·la entre els 9 i els 9,20metres i una superfície útil interior d’aproximadament 18 m2 per planta. Aquesta torrefuncionarà com un element possiblement aïllat fins a mitjan segle V ANE, moment enquè s’integrarà en la nova planificació urbanística de l’assentament, per perdurar fins afinals del segle III ANE o l’inici del II ANE, moment en què serà destruïda per un vio-lent incendi.

L’estructura constructiva

Els treballs fets al sector sud del sistema defensiu han permès posar al descobert,com ja hem indicat, una edificació que hem anomenat torre T3, bastida directament apartir del terreny natural, format per conglomerats quaternaris. Es tracta d’un edificiconstruït mitjançant un parament de pedres unides amb fang que conformen unaestructura pètria massissa des del seu basament, amb una amplada que oscil·la entre


Figura 4. Fotografia aèria del jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)

els 2 i els 2,20 metres. L’aparell està format per pedres, si no regulars, lleugeramentdesbastades per poder-les encaixar entre si i crear un mur molt sòlid, on a l’exteriorse situen les pedres més grans, que en cap cas superen els 80 cm de longitud.L’amplada del mur perimetral, entre d’altres dades que explicarem més endavant,indica que hi havia almenys un pis per sobre del nivell d’ús inferior. En aquest sentit,l’estructura constructiva és certament diferent a d’altres models contemporanis deregions veïnes, on s’ha constatat l’existència de torres aïllades semblants a la del’Assut, però construïdes mitjançant un doble mur perimetral reomplert de pedres iterra (Moret, Benavente, Gorgues, 2006).

A l’interior de la torre s’hi devia accedir a través d’una porta situada al costatsud-oest, que possiblement devia quedar elevada sobre els nivells de circulacióexterns. Es tracta d’una entrada amb una llum de 0,70 metres i una amplada de pasde 2 metres, enllosada. Pel que fa al sistema de tancament, suposadament es feia através d’una porta de fusta, si bé no s’ha localitzat cap indici de com aquesta se sub-jectava al mur perimetral.


Figura 5. Fotografia aèria de la torre T3

Dins de l’edifici es fa un anivellament del terreny mitjançant l’aportació de terres,per tal de superar la inclinació del sòl natural, que cau amb un fort pendent en direcciósud. Per sobre d’aquesta sedimentació hi trobem els paviments d’ús, coincidint l’últimd’aquests amb el nivell de l’enllosat de la porta.

Quant al nombre de pisos i al cobriment de l’edifici, el reompliment de la torre nopot provenir d’altre lloc que de l’enderroc de l’estructura mateix i la sedimentació deles restes que formaven els àmbits superiors. A una alçada aproximada de dos metresrespecte a l’últim paviment d’ús trobem a la paret interior tot un seguit d’obertures queens indiquen la disposició de l’entramat de bigues que sostenien el sostre del primer pis,i que devien recolzar en una biga travessera de direcció nord-est/sud-oest. Si conside-rem l’espessor dels murs perimetrals podem plantejar la hipòtesi de l’existència d’unaltre pis per sobre d’aquest, és a dir, una segona planta que podria portar l’alçada totalde la torre, des del punt més alt del turó, fins com a mínim als sis metres.

Pel que fa al sostre de l’edifici, no tenim actualment cap dada que ens permeti apun-tar quina era la seva forma, ja que no se n’han conservat restes. En aquest sentit, hemde recórrer a models mediterranis, considerant condicionants climàtics, atmosfèrics ofins i tot funcionals. No descartem que, com s’ha proposat per a la torre del TossalMontanyés, el sostre fos una terrassa plana, amb o sense una vora construïda a mode deparapet (Belarte, a Bonet, Benavente, Gorgues 2006: 44-45); aquest original el trobemben representat en àmbits de clima càlid, on l’acumulació de neu o pluja no constituei-xen un problema; si més no, a l’àrea de l’Ebre i més durant la protohistòria, un sostred’aquestes característiques hauria de tenir un molt bon drenatge per tal d’evitar l’em-bassament d’aigua de pluja que provoqués el seu ensorrament, amb desguassos lateralsque no afectessin l’estructura.

L’estratigrafia

A l’interior de la torre hi trobem tres grans nivells estratigràfics relacionats amb l’úl-tim moment d’ús de l’edifici i la seva destrucció: la UE 1304, formada per l’enderroc del’estructura, on s’han localitzat molt poques restes de l’incendi que va destruir l’edifici,i que devia formar part de les restes de l’ensorrament de les parets superiors, que s’hau-rien sedimentat in situ. Per sota hi trobem la UE 1306 i, sota d’aquesta, la 1308. Aquestsdos nivells tenen nombrosos residus associats a la deflagració de la torre, per tant esdevien formar en el moment de la destrucció d’aquesta. La UE 1308 se situa directamentper sobre de l’últim paviment d’ús (UE 1311) i cobreix part de la pedra que serveix debase a una columna central que devia sustentar la biga travessera sobre la qual es deviaconstruir el sòl del primer pis. Pensem a títol interpretatiu que el nivell 1308 podria pro-venir de l’ensorrament del sostre del pis superior de la torre, tant per les restes construc-tives que s’hi han localitzat com per la seva situació en el context estratigràfic.

Sota d’aquesta unitat estratigràfica hi trobem, com hem dit, el paviment 1311, l’úl-tim utilitzat en aquest espai d’hàbitat, fabricat amb argila molt fina piconada, disposa-da sobre una capa d’argila compactada, que cobreix el 1312, un paviment anterior ambuna llar associada (UE 1317). Per sota d’aquest hi ha un nivell de terra (1314), proba-blement l’adequació del paviment anterior, sota la qual es va localitzar part del quepodria ser el nivell d’ús més antic, la UE 1318. L’estrat que se situa directament sobreel nivell geològic (1315) per tal d’anivellar el sòl interior de la torre és el 1313.


La llar esmentada, UE 1317, presenta la planta ovalada amb unes mides de 70 x 64cm, constituïda per una base formada per fragments de ceràmica (bàsicament àmfora), persobre dels quals es disposa una capa d’argila amb vora, delimitant l’espai de combustió.Aquest foc va funcionar amb el paviment 1312, i fou suprimit en el moment en què es vafer la pavimentació posterior, UE 1311, l’últim nivell d’ús de l’interior de la torre.

Altres elements constructius destacables són un enlluït de color groguenc (UE1307), localitzat en contacte amb 1306 i 1308, que ressegueix el perímetre murari, situ-at directament sobre 1311. Possiblement es tracta de l’enlluït que devia cobrir les paretsinteriors de la torre, almenys durant els seus darrers moments funcionals; val a dir queno s’hi han localitzat restes de pintura associades.

També cal destacar la presència, al centre de l’estança, del pilar central (1350 i 1354)que suportava la biga sobre la qual recolzaven les travesses que formaven l’estructura quesostenia el sostre del primer pis. Aquest element, que va aparèixer carbonitzat in situ,però que conserva perfectament la seva forma i mida, estava constituït per dues peces,una de superior (1350), amb la secció quadrada, i una d’inferior (1354), més malmesa,que presentava una secció una mica més irregular, producte, però, del foc que la va afec-tar. La seva unió es produïa a partir de la preparació d’un encaix en ambdues peces, enforma de quatre, que permetia la seva unió perfecta, possiblement amb l’ajuda de cordes,tècnica emprada per lligar els pals d’algunes embarcacions antigues. La peça superiortenia al seu capdamunt un retall en forma d’U per tal d’encaixar-hi una biga travessera,la jàssera, destinada a suportar les bigues que sostenien el sostre, per sobre del qual s’ai-xecava el primer pis. Aquestes bigues s’encaixaven a la paret de la torre a través d’unesobertures, com hem indicat anteriorment, que penetraven al mur entre 20 i 50 cm, depe-nent de la seva posició, situades a intervals regulars i a una mateixa alçada a la cara inter-na del mur perimetral. El pilar central se sustentava sobre una pedra de grans dimensions(0,40 per 0,60 metres)—UE 1310—, falcada mitjançant altres pedres més petites.

L’ocupació de T3

El procés d’excavació del sector del sistema defensiu de l’Assut que ha comportatla descoberta i l’exhumació de la torre T3 no ha estat fàcil, sobretot a causa de la sevasituació geomorfològica i de l’afectació soferta durant la Guerra Civil, moment en quès’hi va situar un niu de metralladores de l’Exèrcit Republicà en el seu extrem superior,fet que va provocar l’esclat d’un projectil de morter del bàndol facciós a l’alçada de laseva porta. Si més no, el seu estat de conservació, amb més de 3,5 metres d’alçada pre-servada proporcionava d’antuvi unes possibilitats estratigràfiques espectaculars, si bé laseva perduració ocupacional feia entreveure una dificultat interpretativa considerable.

En aquest sentit, ja durant els primers moments d’intervenció en aquest espaiteníem clar que el volum més considerable de dades que ens podien permetre aproxi-mar-nos a la seva datació ens informarien sobretot del darrer moment d’ocupació, comaixí va ser, de forma que vam optar per cercar altres formes de concretar la cronologiacorresponent al bastiment de l’edifici. Fou així com vam optar per fer diverses anàlisisradiocarbòniques d’algun element que, en teoria s’hauria conservat des del primermoment d’ocupació, i fou el pilar central l’objecte que, per la seva relació directa ambla construcció de l’edifici com a principal suport del pis superior, podia ajudar-nos mésen aquesta tasca.



Figura 6. Secció estratigràfica de la torre T3

Figura 7. Vista interior de la torre T3, amb detall de la llar UE 1317

S’efectuaren, doncs, quatre anàlisis, amb mostres extretes de la columna central dela torre, la part superior, UE 1350 i la part inferior, UE 1354. Les dues mostres de 1350es van analitzar en laboratoris diferents, una al Beta Analytic Radiocarbon DatingLaboratory de Miami (Florida) i l’altra al Laboratori de Datació per Radiocarboni de laUniversitat de Barcelona, amb els resultats següents:

Laboratori UE Material Datació C14 BP C14 cal. (2s) BC

a) Beta-237599 1350 Fusta pinus h. 2770 640 BP 1010-820 / pro. 912

b) UBAR-992 1350 Fusta pinus h. 2590 635 BP 826-748 / pro. 793

En aquest cas, els resultats foren força diferents, i possiblement el de Beta Analyticés descartable per la seva distància cronològica de la resta.

Pel que fa a la mostra procedent de la part inferior de la columna, 1354, les anàli-sis es van efectuar també en laboratoris diferents, en aquest cas la primera mostra fouportada al Radiocarbon Dating Laboratory de la Lunds Universitet, de Suècia i l’altra alLaboratori de datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, i els resultatsforen els següents:

Laboratori UE Material Datació C14 BP C14 cal. (2s) BC

a) LuS 7769 1354 Fusta pinus h. 2481 630 BP 770-500/ pro.642

b) UBAR-992 1354 Fusta pinus h. 2570 635 BP 810-742 / pro. 788

Si bé també es contempla una petita diferència entre ambdues mostres, no és tansubstancial com en el cas de la UE 1350, malgrat que també hi ha una certa desviaciód’un laboratori a l’altre.

Tanmateix, a partir d’aquestes dades es pot proposar una data per a l’ús d’aquestelement arquitectònic en la construcció de l’edifici, que oscil·laria entre mitjan segle VII

ANE i mitjan segle VI ANE la més antiga (655-561 ANE) i entre finals del segle VII

ANE i finals del segle VI ANE (605-501 ANE) la més moderna, és a dir, un intervalforça ampli que oscil·laria entre mitjan segle VII i finals del VI ANE, amb una aproxi-mació mitjana a l’interval d’inicis del VI ANE.

Ens trobem així amb una datació per a la construcció de la torre que se situa als vol-tants dels inicis del segle VI ANE. En aquest sentit, som conscients que l’ús d’elementsde fusta procedents del mobiliari per tal de fer datacions radiocarbòniques pot portar aerrors produïts per la diferència cronològica entre la mort del vegetal i l’ús de l’objec-te, si bé pensem que no és probable que un element d’aquestes característiques fos tallati emmagatzemat molt de temps abans del seu ús funcional.

En el cas dels resultats radiocarbònics calibrats, el moment de construcció de latorre s’endarrereix encara més, de forma que hauríem de situar-ne l’edificació cap alsegle VIII o inicis del VII ANE, de manera que pensem que el seu ús s’ha de mantenircom a provisional fins que, com ja han indicat altres autors, no es faci un debat sobre lafiabilitat dels mètodes radiocarbònics en associació a les tipologies materials que per-meti redefinir la cronologia de la protohistòria peninsular (Molinos, Ruiz, 2007: 54).


L’altre mètode per tal d’aclarir les fases ocupacionals de la torre passava per l’es-tudi dels materials exhumats al seu interior. En aquest sentit hem d’apuntar que, un copexcavada pràcticament en la seva totalitat, els elements ceràmics que apunten a les fasesmés antigues es troben descontextualitzats, ja que es tracta majoritàriament de residusassociats a anivellacions o reformes estructurals, de forma que si bé hi ha alguns ele-ments en ús durant els segles VII i VI ANE, aquests han aparegut bàsicament formantpart de nivells d’enderroc, com ara el 1304 o el 1306. Si més no, és simptomàtica la pre-sència d’un lot de fragments d’àmfora fenícia sud-peninsular, entre els quals destacauna vora del tipus Vuillemot R-1, T-10-1-2-1. Aquests elements anirien acompanyatsper diversos bocins de ceràmica a mà, en què destaquen una gerra que presenta unadecoració de cordó amb incisions obliqües, així com alguns fragments brunyits, majo-ritàriament corresponents a plats carenats de vora exvasada, com els recuperats al Turódel Calvari (Vilalba dels Arcs), Sant Jaume (Alcanar), Barranc de Gàfols (Ginestar),necròpolis del Coll del Moro (Gandesa) o al Barranc de Sant Cristòfol (Maçalió), totsdatats en època preibèrica.

Ja d’un moment posterior, es van recuperar a la UE 1304 un seguit de materialsceràmics d’importació corresponents a un horitzó que se situaria en el moment de tran-sició entre els segles VI-V ANE. Entre aquests ítems destaca la vora d’un plat de cerà-mica grisa monocroma d’occident de tipus à marli, datada entre el 575-450 ANE(Arcelin, 1978) i la nansa d’una producció amfòrica grega indeterminada però quepodria correspondre’s amb la tipologia àtica de les àmfores à la brosse. Es tracta, en totcas, de recipients d’origen grec, l’arribada dels quals pot vincular-se a l’expansiócomercial foceomassaliota que es produeix a partir de mitjan segle VI ANE.

A banda d’aquests materials cal destacar la ceràmica ibèrica, que forma el conjuntmajoritari, si bé els tipus recuperats abasten un ventall cronològic molt ampli amb pocselements que ens permetin concretar la datació de l’edifici. En destaca un conjunt com-post principalment per fragments de gerres i plats amb una decoració pictòrica a based’amples franges de color roig vinós i en alguns casos regalims verticals, un tret habi-tual en aquest territori sobretot en produccions antigues, si bé les seves pastes, com-pactes, no es corresponen amb les característiques tècniques de les primeres produc-cions ibèriques de l’àrea de l’Ebre, fet que ens podria indicar una procedència exògenad’aquests materials.

Malauradament, l’excavació de l’estrat de reompliment entre el terreny natural i elpaviment més antic localitzat a l’interior de la torre no ha proporcionat materials mésaclaridors sobre el moment de construcció, ja que hi apareixen ceràmiques ibèriques dedifícil datació, si bé cal apuntar que majoritàriament s’hi localitzen fragments de vasosa mà, de factura antiga, així com algun bocí de ceràmica fenícia.

Ens trobaríem, doncs, amb aquestes dades, especialment les derivades de les data-cions radiocarbòniques, davant d’un edifici construït entre finals del segle VII i, possi-blement, mitjan segle VI ANE, gairebé cent anys abans que es planifiqués el sistemadefensiu que havia de ser un dels eixos urbanístics del poblat ibèric que s’instal·laria alturó de l’Assut.

Aquesta datació de T3 ens situa dins d’un marc cronològic caracteritzat en àreesveïnes per l’aparició d’un tipus d’hàbitat de nova planta, individualitzat i aïllat, que s’hadefinit com a “maison fortifiée”, identificat fins ara a la zona del Baix Aragó (Moret,2002, 2006), que podria tenir paral·lelismes a la Terra Alta si considerem les darreresinterpretacions sobre la cronologia de la torre del Coll del Moro de Gandesa5 i que l’e-


difici de l’Assut podria fer extensible al curs inferior de l’Ebre. El tipus constructiu dela torre de l’Assut ens indica una arquitectura singular diferent de la que trobem inte-grada als poblats d’aquesta època: es tracta d’un edifici aïllat, de planta circular, bastitamb una intencionalitat defensiva i de control territorial, però integrant també una fun-ció domèstica. Si cerquem paral·lels en aquesta àrea territorial, Tossal Montanyés, aValdeltormo, o la Guàrdia, a Alcorisa, semblen ser els models més propers a la torre T3de l’Assut, sense desestimar, com ja hem indicat, els moments més antics de la torre delpoblat ibèric del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta). L’existència d’aquests espaisarquitectònics dotats d’una singularitat tan visible, que els diferencia d’altres tipus d’hà-bitat d’aquesta època, tant per la forma com de fons, s’ha volgut explicar com la volun-tat d’un sector social elitista, que adquireix uns privilegis durant el segle VI ANE, i quepretén diferenciar la seva residència de la resta d’espais habitats mitjançant l’ús d’unaarquitectura simbòlica (Moret, Benavente, Gorgues, 2006: 244). Ens trobaríem, doncs,amb la plasmació física d’un trencament social, el sorgiment d’unes elits aristocràtiquesque utilitzarien aquest, entre d’altres mitjans, per representar el seu poder davant de laresta de la societat.

La torre T3 de l’Assut esdevindria, doncs, des de mitjan segle VI ANE fins a la sevaintegració dins del sistema defensiu del poblat, una residència aristocràtica fortificada,des de la qual es devia controlar el poblament humà circumdant i els seus mitjans deproducció i intercanvi.

A partir de mitjan segle V ANE, l’espai circumdant de la torre T3 es devia veureprofundament modificat amb la construcció d’un assentament que supera els 3.500 m2

de superfície habitada, bastit al punt més alt del poblat, on s’erigia T3, un sistema defen-siu complex destinat a salvaguardar l’accés al poblat. L’edifici turriforme es devia inte-grar dins d’aquest nou complex constructiu sense modificacions estructurals distingi-bles, i fou embolcallat per diversos murs que revesteixen la torre i la resta de construc-cions que participen de la funció defensiva d’aquest sector, reforçant-ne l’extrem sud,on durant el període ibèric es localitzarà una porta d’entrada a l’assentament.

Assistim doncs a la pervivència d’un espai simbòlic, associat a un dels sectors mésimportants de l’assentament, el destinat a la seva defensa. La pròpia situació de la torredevia servir per controlar l’exterior i dominar visualment l’interior del poblat, accentu-ant el seu paper fonamental.

La duració d’aquesta fase habitacional seria d’aproximadament de dos segles i mig,i ens n’ha quedat a l’interior de la torre un registre dels primers moments d’ocupació,representat per la llar (1317) i el paviment que s’hi associa (1312), així com pel nivellarqueològic situat per sota d’aquestes estructures (1314). És en aquests estrats on hanaparegut els materials ceràmics més interessants, dels quals destaquen sobretot envolum les ceràmiques ibèriques, fetes a mà o a torn. Si més no, és la presència de mate-rials d’importació procedents de l’àmbit mediterrani el que ens permet afinar la dataciód’aquests moments, sobretot la descoberta de diversos fragments de ceràmica àtica,entre els quals cal destacar una vora de cílix (kylix) stemless inset lip, un fons amb deco-ració i diversos fragments informes. A la UE 1314 es van localitzar 10 fragments d’untotal de dos vasos àtics, dels quals s’identifica una carena d’una cílix stemless inset lip,un fragment del peu d’una copa, possiblement una cílix, un fragment de la paret d’una


5 Informació oral de la Dra. Núria Rafel, en el transcurs d’aquesta conferència.

cílix, en què s’observa la ranura anular del peu, i un fragment decorat amb figures roges,que recorda l’estil Saint-Valentin.

D’altra banda, s’ha recuperat també algun fragment de ceràmica procedent de l’àm-bit púnic, una vora de bol punicoebussità, un fragment de vora de morter púnic, aixícom diversos fragments d’àmfora centremediterrània.

És del moment final d’ocupació, representat pel paviment UE 1311 i els estratsimmediatament superiors, procedents de l’enderroc de l’edifici, que tenim el conjunt dedades més extens, fet que ens permet reconstruir l’estat de l’interior de l’edifici en elmoment immediatament anterior a la seva destrucció, amb una habitació pavimentadaque devia tenir al seu bell mig una columna central que suportava el pis superior. A l’es-querra de l’entrada s’hi devia localitzar una estructura elevada construïda amb pedra, deplanta semicircular, possiblement relacionada amb tasques de combustió,6 ja que al seudamunt s’hi van localitzar diverses varetes de ferro que s’han interpretat com un o diver-sos asts o parts d’un possible capfoguer, fet que atorgaria a aquest espai una funció rela-cionada amb la cremació.

Seguint cap a l’interior de l’espai, just a l’extrem oposat a l’entrada de la torre,al costat oest, s’han localitzat les restes carbonitzades d’un element de fusta quesembla una escala de mà, que devia servir per accedir des d’aquest pis al superior,on també s’hi devia arribar en el moment de funcionament del sistema defensiu delpoblat, a través d’un passadís protegit que s’estén per aquest de nord a sud. Al cos-tat d’aquesta escala han aparegut uns altres ítems vegetals, de suro, de difícil ads-cripció funcional, si bé es tracta d’un element que en altres assentaments s’ha inter-pretat com un possible impermeabilitzant dels sostres (Contreras et al., 1996;Rivera, 2007), sense que puguem excloure el seu ús en altres paràmetres construc-tius o fins i tot formant part de mobles, com es proposa en el cas del poblat argàricde Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén) (Contreras et al,. 1996). En tot cas, hem dedestacar que el Quercus suber és una espècie que no està representada en l’ecosis-tema del baix Ebre i que es tracta d’un element adquirit mitjançant el comerç amitja distància, ja que els boscos de sureres més propers es troben al nord deCatalunya o a la Serra d’Espadà, a Castelló.

Els materials associats a aquest moment són també els més interessants: ceràmics ometàl·lics. Pel que fa a la ceràmica, és la ibèrica la que ocupa, com és natural, el volummés important, i abasta un espectre cronològic força ampli, ja que s’hi troben fragmentsd’atuells de tot tipus, com ara plats, bols, gerres, pithiskos, àmfores, etc. Bàsicament estracta de ceràmiques comunes oxidades fetes a torn, pintades en algun cas amb motiusgeomètrics i, com hem indicat, amb un espectre formal força variat, ja que hi ha pecesde tipologia arcaica, sobretot àmfores, barrejades amb vasos més moderns, com perexemple el càlat (kalathoi). Val a dir que els recipients més recents són els més ben con-servats, ja que si bé fragmentats, estan complets, pel fet que formaven part de la vaixe-lla en ús a l’interior de la torre en el moment de la seva destrucció.

Quant a la ceràmica d’importació, l’element més important que s’ha de destacar ésla presència d’una àmfora grecoitàlica del tipus Lyding-Will C (Lyding Will, 1982), quepodem datar amb total seguretat a finals del segle III ANE o inicis del II ANE, associa-


6 Cal recordar que la llar 1317 ja no funciona en aquest moment, i que es troba coberta pel paviment1311.

da al moment de destrucció de la torre i que va aparèixer descansant sobre el paviment(UE. 1311), trencada per l’enderroc del sostre.

L’altre conjunt material que cal realçar és el format pels elements metàl·lics. Sobreel paviment, UE 1311, a l’estrat que el cobreix, UE 1308, o al 1306, que podria formarpart del pis superior, han aparegut la major part d’ítems metàl·lics recuperats.

A partir de la seva funció podem distingir quatre grans grups:a) Els relacionats amb tasques econòmiques, essencialment agrícoles. Destaquen

un podall, una podadora i una aixadella.b) Els elements d’ús a la llar. Varetes d’ast, anelles, claus, frontisses, plaques de

ferro o bronze i grapes.c) Elements d’ús personal, armes o ornaments. S’ha recuperat una llança, un gani-

vet afalcatat, una fíbula, una placa que podria formar part d’una sivella o d’un altre estriindeterminat.


Figura 8.- 1. Ceràmica ibèrica procedent de la UE 1300; 2.- Ceràmica ibèrica proce-dent de la UE 1301; 3.- Materials procedents de la UE 1304: 1, plat de ceràmica

grisa à marli; 2, àmfora grega; 3, àmfora fenícia T-10.1.2.1; la resta, ceràmica ibèri-ca; 4.- Ceràmica ibèrica procedent de la UE 1308; 5.- àmfora grecoitàlica Lyding-

Will C, procedent de la UE 1308

d) Altres ítems diversos, com és el cas d’una moneda molt malmesa per l’efecte delfoc o diferents plaques de plom, bronze i ferro.

Entre els elements metàl·lics identificables que ens poden aportar més dades detipus cronològic destaquen la moneda i la fíbula; tanmateix, en el cas de la moneda,la destrucció de la torre va comportar que es cremés del tot, i és impossible identifi-car-la.

Pel que fa a la fíbula, es tracta d’una peça de bronze del tipus de ressort bilateral ipeu elevat amb botó terminal, amb arc de secció circular i corda externa. L’origen de latècnica del ressort bilateral i del peu alt sembla presentar-se com a paral·lel, si bé hom


Figura 9. Materials procedents de la UE 1306: 1, bols i plats ibèrics; 2, ceràmica fetaa mà; 3, gerres; 4, tenalles de coll de cigne; 5, àmfores

considera que les fíbules de peu alt són una variació de les de ressort bilateral. El seuorigen ha plantejat diverses controvèrsies, ja que si bé alguns investigadors han cercatel seu naixement com a concepte al centre d’Europa, altres proposen una gènesi medi-terrània (italiana, de la costa de la península Ibèrica o de la Mediterrània oriental). Enaquest sentit Schuele (Schuele, 1969) planteja com a peninsular l’origen d’alguns ele-ments apareguts a la Meseta entre els quals inclou la fíbula de ressort bilateral i de peualt i els punyals d’antenes. Considera que aquests elements són més antics a la penín-sula Ibèrica que a l’Europa central, i que provenen d’Andalusia per d’allí difondre’s ala resta de la península i d’Europa. Aquesta idea no és compartida per investigadors ale-manys com Mansfeld, que considera que les primeres fíbules d’aquest tipus són les detambor (paukenfibeln centreeuropees) i que d’aquestes deriven la resta de fíbules de res-sort bilateral europees, o Bergmann, que concreta el seu origen a l’est de França i al sudd’Alemanya (Ruiz, 1989). Darrerament s’ha proposat la idea de la creació del ressortbilateral al sud peninsular (Ruiz, 1989) a partir de dos models de ressort andalusos. Peruna banda el tipus Alcores, que ja posseeix un ressort bilateral amb cordat intern, enca-ra que efectuat en dues peces. Per l’altra, el plantejament que un ressort bilateral es potcrear amb tan sols girar 360° una fíbula de doble ressort, movent les voltes en el sentitde l’agulla del rellotge.

Quant al peu elevat amb botó terminal, sembla factible cercar un origen italià per a


Figura 10. Ceràmica àtica procedent de les UE 1313 i 1314

aquest subtipus de les fíbules de ressort bilateral. En el món etrusc són comunes a par-tir dels segles VIII i VII ANE, fíbules que van allargant progressivament el seu peu ambel pas del temps (Hus, 1975).

La fíbula de l’Assut presenta corda interna i, per tant, sembla que es pot emparen-tar amb les aparegudes en contextos sud-peninsulars, on es daten dins del segle VI

ANE). Les anteriors a mitjan segle VI ANE presenten un arc de secció en forma de cintaque sembla que fou substituït a partir del 550 ANE per arcs de secció circular. La peçade l’Assut presenta, com ja s’ha indicat, un arc de secció circular. Un exemple contex-tualitzat és la peça de Corno-Lauzo (Pouzols-Minervois, Llenguadoc), datada durant lasegona meitat d’aquesta centúria a partir de la presència en l’enterrament en la qual esva localitzar, d’una cílix (kylix) àtica del tipus dels “petits mestres” enquadrada entre el550 i el 540 ANE i d’una copa jònia B-2, de cronologia semblant. El seu final, per ainvestigadors com Ruiz Zapatero (Ruiz Zapatero, 1985) pot entrar ja dins del segle V

ANE, amb un exemple a la necròpolis de Mas de Mussols, encara que la revisió delsseus contextos no sembla poder datar-la més modernament al 530 ANE. Per tant, agrosso modo, la cronologia que es pot aportar per a la fíbula de l’Assut s’ha de situarentre el 550 i el 500 ANE.

Si bé sense connotacions cronològiques, és també interessant la concentració delsestris d’ús agrícola a l’interior de la torre. D’aquests elements hem de destacar dosobjectes de ferro amb una utilitat agrícola, el podall i la podadora. El primer, de fullacorba de secció triangular, presenta un mànec tubular amb un forat a l’extrem desti-nat a inserir un travesser de fixació i té una longitud màxima de 22 cm, amb unaamplada màxima de fulla de 4 cm i un gruix de 6 mm, mentre que el diàmetre màximde l’emmanegament fa uns 2,5 cm. La podadora és de dimensions reduïdes, i té unafulla estreta i corba i un mànec per inserir l’agafador de fusta; té una longitud màxi-ma de 9 cm, l’amplada de la fulla fa 2,3 cm amb un gruix de 5 mm. Si bé, com hemindicat, es tracta de dos elements que no ens poden indicar la cronologia, sí quesabem que podalls i podadores apareixen al llevant i al nord-est peninsular a partir definals del segle V ANE, ja que és en aquestes zones on s’han trobat la major quanti-tat d’aquests elements. Pla Ballester (Pla Ballester, 1968) fa una divisió cronològicadels podalls segons el seu mànec, els més antics tenen mànec de reblons i els mésrecents, mànec tubular; els elements de l’Assut coincideixen amb aquest darrermodel, fet d’altra banda normal si considerem la seva localització en l’últim nivelld’ús de la torre, datat a finals del segle III ANE.

Podalls i podadores comparteixen una funció molt semblant, només diferenciadaper les seves mesures, de manera que el podall, més gran, pot servir tant per desbrossarzones boscoses com per podar arbres, mentre que la podadora serveix per a la poda i lacollita de vinya i en alguns casos d’olivera (Rovira, 1994). Ambdós estris funcionen enles tasques agrícoles per a la preparació i el condicionament del camp o per al mante-niment del mateix, dues feines bàsiques en moments diferents del cicle agrícola. Ésinteressant apuntar que els estudis palinològics i carpològics fets a l’Assut ens mostrenun entorn paisatgístic canviant a partir del ple establiment humà a l’indret. Així, espassa d’un paisatge proper al poblat semiobert, amb presència d’alzinars (Quercus ilex– coccifera), pinars (Pinus sp.), roures (Quercus sp.), savines—càdecs—ginebrons(Juniperus) i avellaners (Corylus), cap a un entorn més obert possiblement provocat perl’activitat ramadera i per la creació de nous camps de conreu, en els quals s’explotavendiferents tipus de cereals, com ho assenyala la presència a l’interior de la torre de res-


tes d’ordi vestit (Hordeum vulgare) i de blat (Triticum sp.); també val la pena destacarl’existència de llavors de figuera (Ficus carica).

Fora dels elements ceràmics i metàl·lics, el darrer conjunt destacable el forma unlot compost per gairebé un centenar de pesos de teler o pondus, que haurien formatpart d’un o més telers ubicats al primer pis de la torre. Elaborats amb una argila forçadepurada, es poden diferenciar dos mòduls distints a partir del seu pes sense relacióamb la forma: el primer, amb un 80 % d’exemplars, seria del tipus mitjà, amb un pesque oscil·la entre els 275 i els 400 grams. L’altre grup estaria format pels pondus demés volum, enquadrats entre els 800 i els 1.000 grams. Aquest grup és més hetero-geni que l’anterior, ja que si bé el pondus més gran arriba fins als 1.025 grams, n’hiha d’altres que no arriben als 800, encara que es troben majoritàriament trencats, fet


Figura 11. Conjunt d’elements metàl·lics procedents de les UE 1306 i 1308: 1, frag-ments d’ast; 2, ast; 3, ganivet afalcatat; 4, podall; 5, frontissa; 6, fíbula; 7, grapa

que pot influir en el seu pes. Hem de destacar que es tracta de dos mòduls relaciona-bles, ja que dos pesos del grup A poden utilitzar-se per exercir la mateixa tensió queun pondus del tipus B. La utilització d’un dels tipus o la seva combinació es relacio-naria amb l’element tèxtil que es pretengués confeccionar. De fet hem de valorar elpes com la característica essencial d’aquests elements, ja que d’aquest depèn el graude tensió que suporten els feixos de fils sobre els quals s’efectua el teixit i el tipus detela elaborada. Tipològicament, hi ha peces trapezoïdals (Castro 1985; 1986), ambmesures que oscil·len aproximadament entre els 8-12 cm d’altura i els 6-8 cm d’am-plària, i elements de tipus quadrangular, de grandària semblant. Atesa la similitud deformes, no és arriscat pensar en l’existència d’uns motlles que explicarien també lasemblança dels pesos, de manera que la peça es devia elaborar a partir d’un bloc d’ar-gila del mateix tipus que la utilitzada per a la fabricació de les ceràmiques. D’altrabanda, alguns d’aquests elements presenten decoracions en la base o en la part supe-rior, generalment en forma de creu, encara que també hi ha exemplars amb un delscostats decorats, generalment amb dibuixos geomètrics del tipus de quadratsparal·lels, o amb puntejats o incisions.

Es tracta d’un tipus de peça habitual als assentaments ibèrics en general i als devora l’Ebre en particular, assimilables als documentats al jaciment veí del Castellot dela Roca Roja (Benifallet) (Belarte, Noguera, Sanmartí: 106; fig.20) o als de les Planetes(Diloli, Bea, Vilaseca, 2003: 60).

INTERPRETACIÓ DE L’OCUPACIÓ DE T3

La torre T3 de l’Assut s’ha interpretat com un espai simbòlic des d’on es va exer-cir el control d’un territori des de la seva construcció fins al seu abandonament. Tal comhem indicat, l’edifici es va bastir durant un horitzó cronològic que es pot situar aproxi-madament durant el segle VI ANE, tractant-se possiblement d’una edificació aïllada,ubicada en un punt altament estratègic, i que va perdurar, adaptant-se a un nou modelurbanístic associat a una planificació territorial organitzada dins d’un espai polític, finsa la seva destrucció als voltants del 200 ANE.

La construcció de l’edifici turriforme coincideix amb un moment de reajustamentsociopolític que afecta tot el sud de Catalunya i territoris circumdants, que s’expressa através de noves formes organitzatives i de poder que en aquest ampli espai geogràfic handeixat un registre arqueològic representat mitjançant una arquitectura diferenciada, les“maisons fortifiées”, fenomen circumscrit fins ara a la zona del Baix Aragó i la TerraAlta (Moret, 2002, 2006), que ha estat interpretat com el reflex arquitectònic d’un pro-cés de diferenciació social que es produeix durant la segona meitat del segle VI ANE,quan certs grups privilegiats fan palesa la seva superioritat mitjançant l’aïllament espa-cial dels seus habitatges respecte a la resta dels assentaments, monumentalitzant-los ifortificant-los. A les comarques riberenques de l’Ebre el mateix fet s’ha de cercar sobre-tot al món de la mort, a les necròpolis, a través d’uns aixovars representatius de l’exis-tència d’una aristocràcia guerrera que en vida devia ocupar aquests espais privilegiatsrepresentats per les cases torre.

Aquest model, però, ha estat criticat sobretot per la falta de dades alienes a lazona on s’apunta com un patró, ja que si bé a la zona de la Terra Alta, Matarranya iBaix Aragó el segle VI ANE és una etapa molt ben representada, amb una xarxa de


poblament densa, on destaquen assentaments com la Gessera (Caseres, Terra Alta), elPiuró del Barranc Fondo (Maçalió, Terol), el Tossal del Moro (Pinyeres, Terra Alta),els últims moments d’ocupació del Tossal Redó (Calaceit, Terol), Sant Cristòfol(Maçalió, Terol) o el nucli més representatiu del model de les “cases torre”, el TossalMontañés (Valdeltormo, Terol), a l’àrea de l’Ebre, fins ara, les dades referents aaquest moment eren ben escasses. De fet, a la vall de l’Ebre únicament tenim repre-sentat aquest moment cronològic a partir d’un context de materials recuperat alCastellot de la Roca Roja (Benifallet, Baix Ebre), on destaca la presència d’algunesceràmiques d’importació com ara dues copes jònies del tipus B2, una copa àtica deltipus C de Bloesch, que cal datar vers el 500 ANE, una àmfora massaliota del tipusPy 3/5, datable entre el 475 i el 400 ANE, una cílix pseudojònia i una akrocup(Belarte, Noguera, Sanmartí 2002: 103), si bé no es poden associar a cap resta estruc-tural. Riu amunt, a la Ribera d’Ebre, el jaciment del Coll del Moro de la serrad’Almos (Ribera d’Ebre) podria respondre a un model similar del que es planteja, jaque en el transcurs de la seva excavació s’hi va localitzar també un repertori materialque il·lustra la presència de ceràmica ibèrica antiga acompanyada de les primeresimportacions gregues, destacant la presència d’una copa àtica de peu alt del tipus C id’un morter de filiació grega que cal situar vers el 500 ANE aproximadament (Cela,Noguera, Rovira, 1999: 101). Més al sud, a la zona del curs inferior del riu Sènia, elpanorama és encara més pobre, ja que el gran assentament de la regió, la Moleta delRemei (Alcanar, Montsià) resta desocupat durant el període de gestació d’aquestsgrups, i es reocupa a mitjan segle V ANE, a inicis del període ibèric ple.

És així que en aquest espai més meridional hem de cercar les dades de les necrò-polis d’incineració del Baix Ebre i del Montsià per localitzar aquesta important fase delsegle VI o l’inici del V ANE, on s’intueix a partir dels aixovars de les tombes, tal i comhem indicat, la presència d’un sector social preeminent format per una aristocràciaguerrera que suposadament controla i organitza aquest entorn geogràfic.

La torre T3 de l’Assut pot convertir-se en aquest context, en un exemple de l’exis-tència d’aquests grups puixants, ja que perdura en l’espai i el temps pel seu sentit resi-dencial d’un grup privilegiat. La pervivència d’aquest àmbit habitacional i del seu sim-bolisme podria indicar la continuïtat d’una estirp o clan, físicament o ideològicament,ja que si més no es conserva la idea que això comporta.

Les dades extretes de la intervenció a l’interior de T3 ens reforcen en la idea queens trobem davant una construcció molt similar, tant en morfologia com en cronologiade bastiment, a les edificacions batejades com a “cases torre” (Moret, 2002). Les sem-blances entre un dels principals exemples d’aquest model, el Tossal Montañés, i l’Assutsón nombroses: en l’aspecte morfològic, es tracta de construccions turriformes de plan-ta circular; pel que fa a la funció, en els dos casos s’hi documenta l’ús residencial, ambpresència d’activitats econòmiques bàsiques; des del punt de vista cronològic, es devienbastir durant el mateix horitzó, durant el segle VI ANE, si bé la torre de l’Assut assolíun estatus posterior al qual no devia arribar l’edifici del Tossal Montañés, que s’incor-pora a mitjan segle V ANE a un poblat de nova planta, com devia passar amb la torre dela Guàrdia d’Alcorisa, la qual, construïda sobre un terreny inclinat, al capdamunt d’unavessant, no formava part en un principi d’un sistema defensiu, i fou en una fase més tar-dana quan se li adossaren altres murs i s’inserí en la trama urbana d’un poblat que ocu-paria tota la vessant (Moret 2006: 241). Podria ser el cas també del Palao d’Alcanyís(Moret, 2005-06), el Barranc de Mosselló (Flix) (Pérez et al. 2002), el Coll del Moro


de Gandesa (Rafel i Blasco, 1991; Blasco i Rafel, 1995) o fins i tot de la Gessera(Moret, 2002).

A partir de l’ibèric ple, el tossal de l’Assut viu una complexa transformació ocupa-cional que s’evidencia mitjançant la construcció d’un poblat amb un sistema defensiucomplex que integra la torre T3. Amb les dades actuals és impossible apuntar si es trac-ta dels mateixos habitants de l’època anterior o són nouvinguts els encarregats de pla-nificar l’assentament ibèric que s’emplaçarà en aquest punt. Tanmateix, és importantapuntar que la torre es manté i amb ella molt possiblement el seu valor simbòlic, comho denota la seva integració en un dels sectors més importants del poblat, el sistemadefensiu, que s’edifica sobre una plataforma que li dóna un aspecte diferencial, gairebéd’acròpolis.

La recuperació d’un mobiliari preat a l’interior de la torre ens dóna certa informa-ció sobre la qualitat social dels seus ocupants, especialment per la presència d’uns mate-rials metàl·lics, ja siguin de ferro, bronze o plom, de prestigi o essencials dins dels pro-cessos de producció. Així mateix, l’atuell ceràmic és força interessant, amb presènciade diversos vasos en ús o residuals procedents de tot l’àmbit mediterrani. Suposem,doncs, que tant per la situació de l’edifici com per la condició dels elements recuperatsal seu interior, així com per altres dades referents a la seva destrucció que explicaremmés endavant, en aquest espai hi habitava un grup familiar amb cert ascendent o auto-ritat per sobre de la comunitat.

A finals del segle III ANE o molt a l’inici del II ANE, la torre pateix, com hem senya-lat, un violent incendi que fa que sigui abandonada, si bé el poblat continua ocupat. Lavirulència de la deflagració és tal que fins i tot algunes de les pedres que formen les paretsesclaten, i l’estructura s’ensorra, sense que s’hagin trobat indicis de cap intent per apagarel foc, malgrat la importància del recinte en el conjunt del poblat. D’altra banda, tampoces van fer esforços per recuperar els elements dipositats al seu interior, com ara armes,ornaments o estris de treball, i l’edifici va quedar enderrocat dins del sistema defensiu.

Tots aquests fets apunten a una destrucció violenta executada des de l’exterior, queconsiderant el moment en què es fa, s’ha de cercar dins del marc d’esdeveniments his-tòrics com són la Segona Guerra Púnica o la posterior conquesta romana, especialmentdurant els primers anys protagonitzats pel cònsol Cató.

En el cas del primer d’aquests fets, els enfrontaments entre cartaginesos iromans al curs inferior de l’Ebre es descriuen a les fonts clàssiques almenys en duesocasions: la batalla naval a la desembocadura del riu o el setge d’Hibera (Diloli,2003); si més no, possiblement fou quan els cartaginesos ja havien estat expulsatsd’aquest espai que els romans havien de fer notar de forma més evident la seva pre-sència i el seu poder, sobretot arran dels aixecaments dels cabdills ibèrics Indíbil iMandoni, en uns fets que també devien afectar el sud de l’actual Catalunya. Enaquest sentit, cal recordar els passatges de l’obra de Livi que ens descriuen comEscipió, l’any 206 ANE, davant la revolta encapçalada per Indíbil i Mandoni, des deCartago Nova, “en 10 jornades va arribar a l’Ebre. Després, va creuar el riu i tres diesdesprés va acampar a la vista de l’enemic” (Livi, XXVIII, 33, 1-2), situat en territo-ri sedetà (Livi, XXVIII, 31, 7) i al qual vencé (Livi, XXVIII, 33-34). Temps després,el 205 ANE, es devien repetir els fets en el mateix territori i amb un resultat sem-blant, i afectaren de nou les àrees veïnes a la regió ilergeta i els seus habitants, entreles quals cal comptar el curs inferior de l’Ebre, tal com relata Livi al llibre XXIX(Livi, XXIX, 1-3).


Es tracta d’un context històric complex, en el qual el territori sud-català s’havia deveure profundament alterat, ja que tant els aixecaments indígenes com el continu pas detropes per aquest territori, havien de significar profunds canvis i transformacions en lavida quotidiana dels seus habitants. Molt possiblement, amb la presència dels exèrcitsromans, les aliances dels caps ilercavons amb els cabdills ilergets devien ser directa-ment o indirectament a l’origen de trasbalsos, mitjançant la repressió violenta o la des-trucció de propietats per tal de reafirmar l’omnipotència romana. En aquest marc podriasituar-se la destrucció de l’edifici que distingia el poder al poblat de l’Assut, i la prohi-bició de recuperar els objectes del seu interior, o fins i tot de restituir l’espai. En aquestaspecte és important la cita d’Apià: “Els causants de la rebel·lió van ser portats a judi-ci, els seus béns, confiscats i entregats a suplici. Es van imposar tributs als pobles ques’havien unit als revoltats, els quals foren desarmats, se’ls van exigir hostatges i s’hi vanestablir guarnicions” (Iber, 38).

Ja amb posterioritat a aquests fets, l’any 197 ANE els pobles ibèrics del nord-estpeninsular es van aixecar de nou en armes contra els romans. En aquest cas, després dediverses desfetes militars, Roma va enviar l’any 195 ANE un dels seus cònsols, MarcPorci Cató, per tal de solucionar el problema i acabar amb la revolta. De les campanyesde Cató a Hispània l’acció més important i que podríem, hipotèticament, relacionar ambel tema que estem tractant, és la destrucció en un sol dia de totes les muralles dels poblatsibèrics del nord-est, gràcies a una estratagema del general romà. Aquest fet, relatat perLivi (XXXIV, 17, 11-12), Frontí (1, 1, 1), Plutarc (Cat. Mai. 10, 3), Poliè (8, 17) o Zònaras(9, 17) (Martínez Gázquez, 1974), és perfectament descrit per Apià, qui ens narra l’artifi-ci del cònsol, mitjançant el qual “les ciutats ubicades al llarg del riu Ebre van destruir lesseves muralles en un sol dia, i en el futur, en ser molt accessibles als romans, van restardurant un llarg temps en pau” (Iber, 41). Aquest podria ser l’altre escenari en el qual foudestruïda la torre de l’Assut, si tenim en compte la cronologia del seu incendi i demoli-ció. Tanmateix, difícilment podem atribuir als habitants del poblat un fet com aquest, queApià posa en mans dels indígenes, enganyats pel cònsol; en tot cas, hauríem de plantejaruna campanya catoniana més complexa que la relatada per l’autor alexandrí, amb plenaimplicació de les tropes romanes, que en el cas de l’Assut implicaria la presència físicadels legionaris a l’assentament, amb la conseqüència de la destrucció de l’espai simbòlicde poder, residència del cabdill, i possiblement l’anihilació simbòlica o física d’aquest.

Tant en el cas de la Segona Guerra Púnica com en el dels aixecaments indígenesposteriors podem situar altres esdeveniments contraris al desenvolupament de les comu-nitats ibèriques de l’àrea de l’Ebre, esdevinguts en aquest mateix marc cronològic, quehan deixat un registre arqueològic, com per exemple la destrucció de l’important assen-tament del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre), situat riu amunt, no gairelluny del poblat de l’Assut, assolament que cronològicament podríem vincular als fetsesmentats (Diloli, 2003).

L’incendi i la prohibició de reconstruir la torre es podria interpretar, doncs, com unamostra del poder romà sobre els indígenes, com una represàlia destinada o bé a castigarel filopunisme dels habitants de l’Assut, la seva col·laboració en els aixecaments delsilergets i els seus aliats contra els romans, o bé com un avís davant la imposició d’unnou poder, el de Roma, sobre les societats indígenes. Els romans, respectant encara laterritorialitat indígena, van procedir a escapçar el simbolisme del poder autòcton, plas-mat en aquest cas per un edifici representatiu, la torre T3, sense que puguem saber quinfou el destí dels seus habitants.


En tot cas, la torre de l’Assut va tenir importància durant el seu funcionament perla perduració d’un àmbit simbòlic, associat al poder des del segle VI ANE, fins, enaquest cas, a finals del segle III o inicis del II ANE, moment en què per la seva pròpiafunció lligada a la representativitat política en el si natiu, seria destruïda per la presèn-cia d’una nova potència política en procés d’afiançament a la península Ibèrica, Roma,mitjançant la seva capacitat militar i/o de repressió. Els esdeveniments que es van suc-ceir al curs inferior de l’Ebre durant la Segona Guerra Púnica i els anys posteriors deben segur que van servir perquè les comunitats ibèriques d’aquest territori, encapçala-des pels seus líders, volguessin reafirmar les seves formes culturals i la seva forçaenfront de la presència d’elements invasors exògens, fet que també es constata en unapossible reocupació d’espais funeraris antics, on podria trobar-se representat el passatheroic o mític d’aquests grups a través dels enterraments dels avantpassats (Belarte,Noguera, 2007). La destrucció de la torre T3 de l’Assut, eximint la resta del poblat, esconvertiria en una mostra primordial del domini romà sobre aquests grups jeràrquicsindígenes i per això, sobre tota la població.

BIBLIOGRAFIA

APIANO. Historia Romana. Madrid: Biblioteca Clásica Gredos, 1995.ARCELIN, CH. (1978) “Recherches sur la ceramique grise monochrome de Provence”.

Les cerámiques de la Grèce de l’Est et leur diffusion en Occident. París.AVIÈ, RUF FEST. Ora Marítima. Traducció i notes P. Villalba i Varneda. Barcelona:

Fundació Bernat Metge, 1986.BAYERRI, E. (1934) Historia de Tortosa y su Comarca. Vol. II. Tortosa: Imprenta

Moderna de Algueró y Baiges.BEA, D.; DILOLI, J. (2005) “Elements de representació durant la primera edat del ferro

al curs inferior de l’Ebre: el recinte del Turó del Calvari (Vilalba dels Arcs, TerraAlta)”. Revista d’Arqueologia de Ponent. Lleida: Universitat de Lleida, núm. 15, p.179-198.

BELARTE, C., NOGUERA, J., SANMARTÍ, J. (2002) “El jaciment del Castellot de la RocaRoja (Benifallet, Baix Ebre). Un patró d’hàbitat ibèric en el curs inferior de l’Ebre”.I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia[Tivissa] núm. 3, p. 89-110.

BELARTE, C. (2006) “Elementos constructivos de barro”. A: MORET, P.; BENAVENTE, J.A.; GORGUES, A. Iberos del Matarraña. Investigaciones arqueológicas enValdeltormo, Calaceite, Cretas y La Fresneda (Teruel). Alcañiz: Al-Qannis, p. 36-45. (Taller de arqueología de Alcañiz; 11)

BELARTE, M.C.; NOGUERA, J. (2007) La necròpolis protohistòrica de Santa Madrona.Tarragona: Institut Català d’Arqueologia Clàssica.

BLASCO, M.; RAFEL, N. (1995) “El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta)”.Tribuna d’Arqueologia 1993-1994. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 37-50.

CASTRO, Z. (1985) “Pondera, examen cualitativo, cuantitativo, espacial y su relacióncon el telar con pesas”. Ampurias, núm. 47, p. 230-253.

CASTRO, Z. (1986) “Avance de estudios cuantitativos y localización de pondera en asen-tamientos protohistóricos peninsulares”. Arqueología Espacial. Coloquio sobre elmicroespacio. Teruel, núm, 9, p. 169-186.


CELA, X.; NOGUERA, J. (1999) “Els materials arqueológics del Coll del Moro de la Serrad’Almos (Tivissa, Ribera d’Ebre): Col·lecció del Museu Comarcal SalvadorVilaseca de Reus”. Pyrenae. [Barcelona], núm. 30, p. 91-121.

CONTRERAS, F.; MORALES, A.; PEÑA, L.; ROBLEDO, B.; RODRÍGUEZ, M. O.; SANZ, J. L.;TRANCHO, G. (1996) “Avance al estudio de los ecofactos del poblado de Peñalosa(Baños de la Encina, Jaén). Una aproximación a la reconstrucción medioambien-tal”. Anuario Arqueológico de Andalucía 1992 II. Sevilla. p. 263-274.

DEMARRAIS, E.; CASTILLO, L.J.; EARLE, T. (1996) “Ideology, Materialization, ambPower Strategies”. Current Anthropology vol. 37 (1), p. 15-31.

DILOLI, J. (2002) Anàlisi dels models d’ocupació del territori durant la Protohistòria alcurs inferior de l’Ebre. Tesi Doctoral. Universitat Rovira i Virgili. Edició en micro-forma.

DILOLI, J. (2003) “Cartago versus Roma. El curs inferior de l’Ebre durant la SegonaGuerra Púnica”. Miscel·lània del CERE. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.Núm. 16, p. 213-231.

DILOLI, J.; BEA, D.; VILASECA, A.; AROLA, R.; VILALTA, E. (2002) “Primeres interven-cions al jaciment protohistòric de l’Assut (Tivenys, Baix Ebre)”. I Jornadesd’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia. Tivissa, núm. 3,p. 137-148.

DILOLI, J., BEA, D., VILASECA, A. (2003) El jaciment ibèric de les Planetes (Tortosa,Baix Ebre). Viure vora el riu durant la protohistòria. Tarragona: Arola.

DILOLI, J.; BEA, D. (2005) “L’urbanisme d’època ibèrica al Baix Ebre: l’assentament del’assut de Tivenys”. Butlletí Arqueològic RSAT. [Tarragona] núm. 27, p. 5-46.

DILOLI, J., FERRÉ, R. (2008): “Arquitectura de las fortificaciones y sus elementos defen-sivos en el curso inferior del Ebro durante la época ibérica”. IV Congreso interna-cional sobre fortificaciones. Las fortificaciones y el mar. Alcalá de Guadaira, p.291-301.

DILOLI, J.; FERRÉ, R. (2009) “Iberos en Tortosa. Nuevos datos sobre la protohistoria enel Bajo Ebro”. Saguntum, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia.[València: Universitat de València], núm. 40, p. 109-126.

HUS, A. (1975) Les bronzes étrusques. Bruxelles. (Col·lecció Latomus; 139)KLINGEBIEL, A.; MONTGOMERY, P. H. (1961) Land Capability Classification. Agric.

Handbook 210. Soil Conserv. Ser. V. S. Gov. Print. Office. Washington 21 P.LYDING HILL, E. (1982) “Greco-Italic amphoras”. Hesperia V, núm. 51, p. 338-357.MARTÍNEZ GÁZQUEZ, J. (1974) La campaña de Catón en Hispania. Barcelona:

Universitat de Barcelona.MASCORT, M.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. (1990) “Noves aportacions sobre el pobla-

ment protohistóric a les comarques del curs inferior de l’Ebre. Els resultats de lacampanya de prospecció desenvolupada l’any 1988”. A: La romanització delPirineu, VIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà,1988, p. 165-174.

MANGAS, J.; PLÁCIDO, D. (ed.) (1994) Avieno. Ora Maritima. Descriptio Orbis TerraePhaenomena. Madrid: Ediciones Historia 2000. (Testimonia Hispaniae Antiqua; I)

MOLINOS, M.; RUIZ RODRÍGUEZ, A. (2007) Iberos en Jaén. Universidad de Jaén.MORET, P. (2002) “Tossal Montañés y La Gessera: ¿residencias aristocráticas del

Ibérico Antiguo en la cuenca media del Matarraña?”. A: I Jornades d’ArqueologiaIbers a l’Ebre. Recerca i interpretació. Ilercavònia. Tivissa, núm. 3, p. 65-73.


MORET, P. (2005-06) “La época ibérica en El Palao (Alcañiz, Teruel)”. Kalathos.[Teruel], núm. 24-25, p. 155-175.

MORET, P. (2006) “Torres circulares del Bajo Aragón y zonas vecinas: hacia la defini-ción de un modelo regional”. A: OLIVER, A. (coord.) Arquitectura defensiva. Laprotección de la población y del territorio en época ibérica. Castelló de la Plana:Sociedad Castellonense de Cultura, p. 187-218.

MORET, P.; BENAVENTE, J. A.; GORGUES, A. (2006) Iberos del Matarraña.Investigaciones arqueológicas en Valdeltormo, Calaceite, Cretas y La Fresneda(Teruel). Alcañiz: Al-Qannis. (Taller de arqueología de Alcañiz; 11)

NOGUERA, J. (2006) Gènesi i evolució de l’estructura del poblament ibèric en el cursinferior del riu Ebre: la Ilercavònia septentrional. Tesi doctoral en xarxa:http://www.tdx.cat/TDX-0627107-104522, Universitat de Barcelona.

PÉREZ, J. M.; RAMS, P.; JORNET, M. (2002) “La talaia del nucli ibèric del barranc delMosselló (Flix, Ribera d’Ebre)”. I Jornades d’Arqueologia Ibers a l’Ebre. Recercai interpretació. Ilercavònia [Tivissa], núm. 3, p. 149-158.

PLA BALLESTER, E. (1968): “Instrumentos de trabajo ibéricos en la región valenciana”.A: Estudios de economía antigua de la Península Ibérica. Barcelona: Vicens Vives.

PLINY. Natural History. Translation by T.H. Rackham. Loeb Classical Library. London,Cambridge, 1961.

RAFEL, N. (1991) La necròpolis del Coll del Moro de Gandesa. Els materials.Tarragona: Publicacions de la Diputació de Tarragona.

RAFEL, N. (2003) Les necròpolis tumulàries de tipus baixaragonès: les campanyes del’Institut d’Estudis Catalans al Matarranya. Barcelona: IEC. (Monografies delMuseu d’Arqueologia de Catalunya; 4)

RAFEL, N. (2006) “Sobre el canvi en la Protohistoria. Un cas d’estudi: la primera edaddel ferro com a fonament del món ibèric al Matarranya i l’Algars”. A: BELARTE, C.;SANTAMARTÍ, J.De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les socie-tats complexes a la costa del Mediterrani occidental.. Barcelona: Universitat deBarcelona, p. 135-144. (Arqueomediterrània; 9)

RAFEL, N.; BLASCO, M. (1994) El Coll del Moro. Un recinte ibèric fortificat.Campanyes 1982-1983. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Memòriesd’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 8)

RAMON, J. (1995) Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental.Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 2)

ROVIRA, C. (1994) “Agricultura i desenvolupament tecnològic a la protohistòria: laintroducció del ferro”. A: FULLOLA, J. M.; JUAN, J. (Coord.) Paleo-etnobotànicaaplicada a l’arqueologia prehistòrica. Barcelona: Museu Arqueològic deBarcelona.

RIVERA, J. M. (2007) “Aproximación a las formas constructivas en una comunidad dela Edad del Bronce: el poblado argárico de Peñalosa (Baños de la Encina, Jaén)”.@rqueología y Territorio, núm. 4, p. 5-21.

RUIZ ZAPATERO, G. (1985) Los Campos de Urnas del Nordeste de la Península Ibérica.Madrid: Universidad Complutense. (Tesis Doctorales)

RUIZ, M. M. (1989) Fíbulas Protohistóricas en el Sur de la Península Ibérica. Sevilla:Publicaciones de la Universidad de Sevilla. (Filosofía y Letras; 112)

SANMARTÍ, J.; BELARTE, M. C.; SANTACANA, J.; ASENSIO, D.; NOGUERA, J. (2000)L’assentament del bronze final i primera edat del ferro de Barranc de Gàfols


(Ginestar, Ribera d’Ebre). Barcelona: Universitat de Barcelona. (Arqueome-diterrània; 5)

SCHUELE, W. (1969) Die Meseta Kulturen del Iberischen Halbinsel. Mediterranee undeurasische Elemente in früheisenzeitlichen Kulturen Südwesteuropas. MadriderForschungen, 3, II. Berlin

TITO LIVIO. Historia de Roma desde su fundación. Lib. XXI-XXV. Traducción y notasde J.A. Villar. Madrid: Biblioteca Clásica Gredos, 1993.


L’excavació del carrer del Pont, 23(Torelló, Osona):un exemple d’arqueologia protoindustrialJUDIT VICO CORTÈS1 I JORDI AMORÓS GURRERA2

INTRODUCCIÓ

El solar del carrer del Pont 23 de què és objecte aquesta tribuna, està situat en elcentre històric de Torelló i té sortida, a banda de la principal al número 23 de l’esmen-tat carrer, al carrer Sant Antoni números 3-5 i encara fins al segle XIX també al riu Ges.Hi ha coneixement que aquesta zona va començar a ser urbanitzada a les darreries delsegle XVI i que s’hi va establir la casa i la fàbrica de tints de la família Pujol. Des deprincipis del segle XX era coneguda popularment com a Casa Subirachs.

Abans que l’edifici fos enderrocat, al desembre de 2006, ja n’hi havia algunes partsque es trobaven en condicions de seguretat precària. Gràcies al document del Catàlegdel Patrimoni Històric, Arquitectònic i Paisatgístic de Torelló (AEAP) hem pogut conèi-xer moltes de les dades històriques vinculades amb aquest edifici, i el fet que fins pocabans d’iniciar-se les obres hi havia uns establiments en funcionament.

De les darreres reformes que es van fer abans de l’enderroc de l’edifici, podríemcitar la que es fa el 1969 i que va afectar els baixos de la casa. Amb anterioritat s’haviafet una intervenció de reforma o reedificació l’any 1941 que afectava sobretot les casesi edificacions del carrer Sant Antoni, que s’havien vist molt malmeses durant l’aiguat ila inundació que es va produir en aquell any i que va afectar molt greument alguns delsedificis del mateix carrer.

Si continuem enrere en el temps, l’any 1929, Joan Subirachs Pujol, fill de FrancescSubirachs i Concepció Pujol, va instal·lar la redacció del setmanari local La Veu del Tera l’entresòl de la casa del carrer del Pont. D’altra banda, aquest edifici, a part de ser uti-litzat com a habitatge també va ser el lloc destinat per a la banca Pujol, Subirachs i Cia.,SRC, que va començar la seva activitat el 8 de gener de 1907 sota la direcció de JosepPujol i Pujol (1861-1948) i de Joan Subirachs.

1 Arqueòloga directora de la intervenció.2 Arqueòleg tècnic en la intervenció (Minoa Arqueologia i Serveis).

La part baixa del carrer del Pont, la més propera a l’església de Sant Feliu, es vacomençar a edificar a la segona meitat del segle XVI i la casa Pujol s’establí aquí a prin-cipis del segle XVII, i va esdevenir una de les manufactures més importants del terme deTorelló. S’hi tenyia la llana que els era subministrada pels paraires de Torelló, de Rodade Ter, de pobles de la rodalia i fins i tot, com ens informa el document de l’AEAP, depobles situats més enllà del riu Noguera Ribagorçana.

Entre l’any 1600 i 1630, l’historiador Fortià Solà cita Joan Pujol com a tintorer, fetque ens indica que es podria haver establert amb certa anterioritat a aquest moment, jaque, si ja actuava com a tintorer en aquest any de 1600, abans s’hi havia d’haver cons-truït tota la instal·lació necessària per portar a terme l’ofici de tenyir. El successor deJoan Pujol serà Bernat Pujol, i el d’aquest, un altre Joan Pujol. A continuació i ja alsegle XVIII, apareixen en Bernat Pujol i un altre Fortià Pujol. Després hi haurà en BernatPujol i un altre Fortià Pujol ja a principis del segle XIX. A partir de la dècada de 1860,el gruix de la tintoreria es traslladarà al carrer d’Alí Bei de Barcelona, tot i que el localde Torelló continuarà en funcionament fins a finals del segle XIX, quan entra en desús iels hereus de la casa Pujol deixen d’interessar-se pel tenyit de la llana, per dedicar-se al’advocacia.

Tot i que no se sap amb certesa si hi va haver una ocupació anterior a la tintoreriaPujol, ni de quin tipus hauria estat, cal assenyalar que durant la intervenció arqueològi-ca van aparèixer restes de ceràmica a mà disperses a les proximitats d’un paleocanal quediscorre cap al riu Ges en sentit nord-est a sud-oest. Un peu anul·lar i diversos acabatspentinats permeten atribuir-hi una cronologia de primera edat del ferro. Més endavantva poder-se excavar el que segurament era la continuació del mateix paleocanal, a tocarde la paret nord de la casa Subirachs. Les restes de ceràmica a mà en aquesta ocasió vanser més aviat escasses. Menció a part mereix el fragment de sílex retocat i de secció tra-pezoïdal que va aparèixer fora de context en un estrat de la casa ple de ceràmica delsegle XVII. Totes aquestes dades ens diuen que si bé no podem acabar d’afirmar ambseguretat que en aquest solar hi va haver una ocupació en aquesta època antiga, sí quepodem dir que la presència d’aquests materials i estructures indiquen clarament que nogaire lluny hi devia haver un espai d’assentament protohistòric.

Entre els documents de què disposem per a l’estudi d’aquest solar, cal destacar unplànol titulat: Plan de la casa Fabrica de Tintes propiedad de Bernardo Pujol Tintorerode la villa de Sant Felio de Torelló la que fué incendiada por los facciosos Carlistas yhechas cenizas el dia 27 Julio de 1836.3 Bernat Pujol Ausió era l’amo de la tintoreriaen aquests moments a més de ser el cap municipal de les milícies liberals, cosa que vaocasionar que rebés diversos atacs dels carlins durant la primera Guerra Carlina (1833-1840). Aquest plànol resulta un element molt interessant per tot un seguit de detalls queaporta, especialment de la planta baixa, malgrat que no doni explicacions clares del quehi devia haver en la planta soterrani (que correspon a la part que fou excavada durant laintervenció arqueològica). En el plànol s’indica que hi havia una primera part, tocant alcarrer del Pont, que només feia referència a parts de la casa relacionades amb l’habitat-ge (1- Porta principal, 2- Entrada, 3- Escala, 4- Magatzem, 5- Celler, 6- Escala secreta,7- Tenda, 8- Rebotiga). La segona part, en canvi, té una barreja d’elements que devien

318 J. VICO I J. AMORÓS

3 Agraïm al senyor Fortià Subirachs l’accés a diversa documentació del seu arxiu particular, entre la quales troba el plànol esmentat.

L’EXCAVACIÓ DEL CARRER DEL PONT, 23 (TORELLÓ, OSONA) 319

Figura 1. Detall del plànol de 1836, facilitat pel senyor Fortià Subirachs

estar relacionats amb l’habitatge i amb la fàbrica de tints (9- Cuina i menjador, 10-Rebost, 11- Pati, 12- Amarador, 13- Comuna, 14- Pou, 15- Porta de la fàbrica, 16- Tinadel blau fred, 17- Molí, 18- Tina del blau calent, 19- Caldera per escalfar la tina, 20-Gran soterrani per fer foc, 21- Les tres calderes, 22- Peça de la calç i, a sota, la latrina,23- Peça baixa per fer foc, 24- Local de la caldera d’estany, 25- Caldera per als grocs,26- Peça per a la premsa, 27- Piles sota les claus, 28- Per baixar a fer foc, 29- Calderaper enfullar, 30- Caldera per fer negre, 31- Pilar, 32- Txeques). La tercera part corres-pon a les edificacions del carrer Sant Antoni i amb la zona propera als horts (33- Portadel barri, 34- Barri, 35- Tina del laboratori, 36- Tina del blau, 37- Peça per a la llenya,38- Quadra, 39- Quadra per als porcs, 40- Latrina, 41- Porta i pas per al carro, 42- Poumitjancer, 43- Barri de l’habitació, 44- Porta de l’habitació, 45- Escala, 46- Tenda detreballar, 47- Porta de l’habitació, 48- Escala, 49- Tenda de treballar, 50- Peça per a lallenya, 51- Pessebre o quadra, 52- Pila de beure els muls, 53- Pòsit de rentar, 54- Peçadel passador, 55- Peça de tallar campetx, 56- Peça de tallar brasilet, 57- Porta de sortira l’hort, 58- L’era, 59- Els estricadors, 60- Pòsits, 61- Peça de la sínia i 62- Pou de lasínia). A més a més en aquest plànol hi ha escrita una nota explicativa que diu: “Sotales peces dels números 54, 55, 56 del plànol terreny hi ha un gran soterrani secret; i sotaels números 53, 60 i 61, del mateix plànol hi ha un pòsit molt gran per a les aigües bru-tes de la fàbrica d’on s’extreien amb la sínia”.

Encara que aquest document ens dóna molts detalls, pel que es va observar durantel desenvolupament de la intervenció arqueològica, sembla que no acaba de coincidirexactament, cosa que fa pensar que potser no es va portar a terme la reforma tal i comes veu expressada en aquest plànol i potser només es van modificar els punts que havienquedat més malmesos per l’acció de l’incendi, de manera que els espais que es vanpoder aprofitar no es van canviar. Aquesta circumstància hauria permès veure la loca-lització i estructura de les calderes i altres elements de la tintoreria Pujol més antiga,com s’explica a continuació.

L’EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA

El solar en què es va fer la intervenció arqueològica constava de diversos espaisdiferenciats, però alhora vinculats entre ells. D’una banda, hi havia l’espai situat tocantal carrer Sant Antoni. De l’altra, hi havia l’espai situat tocant al carrer del Pont. I final-ment hi havia un espai interior que relacionava els dos primers. Pel que fa a la zona delcarrer del Pont, és una zona que va patir diverses reformes i ocupacions i on la quanti-tat principal de restes aparegudes estan vinculades directament amb la fàbrica de tints otintoreria i amb la seva evolució.

Malgrat que en un primer cop d’ull pot semblar un conjunt, si més no peculiar, laveritat és que s’hi troben unes estructures indicades com a calderes, però que en reali-tat es tracta de les estructures que funcionaven com els forns d’aquestes calderes, ja que


4 Hem adoptat el criteri d’anomenar caldera qualsevol resta relacionable amb un conjunt de forn i cal-dera. D’aquesta manera mantenim la nomenclatura emprada en el plànol històric de 1836, malgrat que somconscients que no es tractava de les calderes on es feia el bany de color sinó dels forns d’aquestes estruc-tures.

les calderes en si no s’han conservat en aquestes instal·lacions.4 El fet que no es con-servessin és molt possible que fos perquè, o bé varen ser traslladades a la nova fàbricade Barcelona o bé, atès el volum de metall del qual constaven, s’haguessin venut en aca-bar l’activitat de tintoreria per treure’n un benefici econòmic i a més poder gaudir demés espai per a l’immoble i els nous negocis que s’hi haurien de projectar.

Tot i trobar estructures de diverses èpoques barrejades, s’han pogut establir duesgrans fases del funcionament de la tintoreria. Un primer moment d’inici de funciona-ment de la fàbrica de tints, que podem situar a cavall dels segles XVI i XVII, i que segu-rament podríem fer arribar fins a principis del segle XIX, concretament fins al 1836 (fentcoincidir la data amb la del plànol que ens indica l’activitat destructiva d’un incendi). Iun segon moment que arrencaria a partir del fet de 1836 i que conclouria a finals delsegle XIX amb el tancament definitiu de la tintoreria Pujol.

Després de l’estudi de les restes, s’ha pogut constatar que la majoria de les estruc-tures aparegudes en la part del solar del carrer Sant Antoni, vinculat a la CasaSubirachs, corresponen als fonaments de les dependències que la dita casa tenia enaquest sector, i que estaven vinculades especialment amb activitats relacionades amb elbestiar o amb la fàbrica de tints o l’habitatge. Això es pot arribar a definir força bé per-què disposem del plànol històric, abans mencionat, on s’especifica quina era la utilitza-


Figura 2. Planta general de la intervenció

ció de cada espai. El fet que les estructures aparegudes coincideixen força amb les mar-cades en el plànol, ens fa pensar que la correspondència és real.

No obstant això, hi ha altres estructures que no hi apareixen. Algunes són anteriorsi altres posteriors. Entre les posteriors podem veure com hi ha una estructura de desguàsd’aigua vinculada amb l’aparcament que es va situar en aquesta zona després que s’en-derroqués l’edifici que hi havia, ja en el segle XX.

Les estructures que apareixen es poden vincular ja amb la primera construcció deprincipis del segle XVII gràcies al material ceràmic aparegut. Això la relaciona amb laconstrucció de la primera fàbrica de tints, però cal dir que no hi han aparegut restes rela-cionades directament amb la fàbrica o el procés productiu. Per tant, entenem que estractaria d’una zona amb dependències annexes vinculades amb la fàbrica o amb l’ha-bitatge, com sabem que succeirà fins al segle XIX, moment en què la fàbrica deixarà defuncionar com a tal en aquest indret.

Entre els vestigis trobats en el solar de la Casa Subirachs s’han pogut distingirdiverses estructures que cal considerar com les bases de les calderes. Les estructures ones feia el tenyit constaven de diverses parts, i aquestes en són la part subterrània. Alnivell del soterrani hi havia l’estructura que subjectava la tina i que feia de forn perescalfar-la. La tina o caldera se situava just a sobre d’aquest forn ja en el nivell de plan-ta baixa. Era el lloc on es barrejava el teixit i el colorant o bé on es mordentava la llana.Les calderes tenen una distribució estratègica de manera que aquella on es fa el bany decolor té al seu costat una altra caldera per al mordent concret que necessita la llana peraplicar cada color, ja que el tractament previ perquè la llana prengui adequadament eltint cal fer-lo d’una manera concreta segons el colorant que s’hi vulgui aplicar després.

D’entre totes les estructures que hem pogut determinar com a calderes, s’ha obser-vat que hi ha estructures de diverses èpoques i de diversa tipologia constructiva. Fins aaquest moment hem pogut distingir clarament 8 calderes. D’entre aquestes, semblaforça clar que la caldera 3 no és de la darrera època, ja que està amortitzada per un delsmurs de la caldera 2 i, per tant, ens trobem dins la fase inicial de la fàbrica, tot i que noes pot afirmar amb rotunditat si seria del moment en què arrenca la tintoreria o d’algu-na reforma dins d’aquesta primera fase. Igualment, entenem la mateixa situació per a lacaldera 7 que es troba tallada per la construcció de la caldera 5. D’altra banda, la cal-dera 2 també sembla que correspon a la primera època de la tintoreria, tot i que seriaposterior a la inutilització de la caldera 3. És molt possible que la caldera 1 també per-tanyi a la primera fase cronològica, malgrat que per tipologia potser ja estaríem dins elsegle XVIII. En canvi, les calderes 4 i 5 coincideixen força amb unes altres de situadesen el mateix lloc en el plànol històric, cosa que ens fa pensar que devien pertànyer a ladarrera fase de funcionament de la fàbrica, o si més no, que eren d’entre finals del segleXVIII i principis del segle XIX. Les altres calderes aparegudes, és més possible que siguindel segle XVIII o XIX que dels inicis del funcionament de la fàbrica de tints.

A banda de les calderes, hi ha una zona al costat sud-oest del solar que es trobarecorreguda per un seguit de canalitzacions, així com també per uns dipòsits soterranisforça ben conservats i que formaven part del procés productiu que es duia a terme, jaque segons les indicacions del plànol de 1836 abans esmentat, en algun d’aquests esrecollien les aigües brutes de les calderes després d’haver conclòs el procés de tenyit dela llana. D’altra banda, és molt possible que calgués un lloc especial per preparar lesdiferents composicions químiques, ja sigui per a l’aplicació del mordent o bé per al ten-yit pròpiament dit. Segurament un lloc apartat de l’escalfor que desprenien les calderes,


ja que aquestes devien ocasionar canvis de temperatura que podien fer malbé les pro-pietats dels diferents materials o compostos. Així doncs, en el plànol històric apareix unlloc anomenat laboratori, que segurament era el lloc destinat a fer aquests preparats quí-mics per als processos de la tintoreria.

No coneixem els motius que van dur la família Pujol a traslladar la fàbrica de tintsa Barcelona a mitjan segle XIX, però es pot pensar que la seva intenció havia estat la debuscar alhora la modernització dels mitjans de producció i la proximitat al gruix delmercat i a les vies de comunicació, tant d’entrada de la matèria primera com de sortidadel producte manufacturat, per aconseguir d’aquesta manera un abaratiment en els cos-tos de producció i en les despeses de transport, cosa que repercutiria en la relació costde producció/preu de mercat del producte resultant i que, per tant, faria que la novafàbrica fos més lucrativa i competitiva que la de Torelló.

LES RESTES VINCULADES A LA FÀBRICA DE TINTS

A grans trets trobem diversos tipus d’estructures, d’una banda, les calderes o elsforns de les calderes, els espais relacionats amb aquests forns per facilitar la introduc-ció del combustible i l’extracció de les cendres d’anteriors combustions, i d’altra banda,encara tenim les estructures vinculades amb la circulació d’aigua, és a dir, algun pou, ia més, tant conduccions d’aigua neta com d’aigua bruta.

La caldera 1 és una estructura construïda amb pedres en el seu exterior i maons al’interior, i mentre l’interior té una forma rectangular, l’exterior és més aviat globular,cosa que es deu al tipus d’activitat que havia de suportar. L’interior rectangular té diver-ses capes de maons, tot i que d’alguna només n’hi ha traces perquè aquests s’havien fetmalbé. D’aquestes capes de maons, segurament la que es trobava més a l’interior esdevia haver de canviar amb certa freqüència, ja que era el lloc que estava més proper alfoc i, per tant, el que patia un desgast més gran per l’efecte calorífic. Per altra banda, lacapa exterior de pedres, devia ajudar a mantenir l’estructura més temps en funciona-ment, ja que patia un desgast menor. L’estructura conservada només és una part de laque hi devia haver en el moment en què estava en funcionament. La part superior delconjunt forn-caldera no s’ha conservat, com s’ha esmentat anteriorment. El terra d’a-quest forn també era de maons. En aquest terra s’hi podia observar un esquerdamentcausat per les elevades temperatures i un ennegriment de la superfície a causa de l’ac-ció de la combustió. D’altra banda, es podia veure com aquesta caldera estava amortit-zada per un mur posterior que la separava de l’espai en el qual es feien els treballs deneteja de cendres del forn i alhora, per on s’introduïa la llenya.

La caldera 2 va aparèixer una mica destruïda per murs de reformes posteriors. Detotes maneres es podia observar clarament com era d’una tipologia diferent a la calde-ra 1, ja que en aquest cas no hi havia traces de maons. La construcció conservada eratota feta amb pedres i si hi havia algun maó era com a farciment de l’estructura circu-lar, però no tenia una funció diferenciada. En aquest cas el terra d’aquest forn estava fetamb lloses més o menys quadrangulars, però de pedra.

La caldera 3 tampoc no va aparèixer del tot sencera a causa d’algunes estructu-res posteriors. La part conservada de la caldera 3 era de pedra i seguia un dibuixsimilar a totes les altres calderes o forns, és a dir, un extrem globular i l’oposat mésaviat rectangular, pel qual es carregava de combustible el forn. Malgrat l’estat de


conservació d’aquest forn, es podia observar com la construcció de la caldera 2 inu-tilitzava aquesta caldera 3.

La caldera 4 era una estructura conservada gairebé per complet. Només se’n vamalmetre parcialment la part exterior de pedres del costat est. Això vol dir que estavaconstruïda amb una estructura exterior de pedres, un dels extrems de la qual seria glo-bular, i a més tenia una part interior construïda tota amb maons, que era rectangular.Aquesta caldera sembla correspondre a una de les indicades en el plànol històric, tot iaixò, el cert és que quan es va fer l’excavació es va trobar amortitzada per un mur, és adir, que la part per on es devia introduir la llenya que actuava de combustible, estavaobstruïda per la presència d’un mur i per una escala, de la qual només se’n podienobservar clarament dos graons.

La caldera 5 segurament és l’estructura d’aquest tipus més ben conservada enaquesta excavació. Igual que l’estructura anterior també sembla correspondre’s ambuna de les calderes indicades en el plànol històric. Està constituïda per una part exte-rior de pedres amb un extrem amb forma globular, i una part interior de planta rec-tangular feta amb maons. Aquesta caldera, a més a més, tenia la particularitat d’estarcoberta per lloses de pedra. En aquesta coberta es va poder comprovar que totes lespedres estaven col·locades des d’origen menys una que estava solta i recolzavadamunt d’estructures de maons. En el lloc d’aquesta llosa solta, hi devia estar


Figura 3. Imatge de la caldera 1 i de la caldera 2

col·locada la tina metàl·lica, l’aigua de la qual s’escalfava directament des del fornsituat just a sota.

La caldera 6 estava construïda bàsicament amb maons. La part exterior de maonstenia una forma ametllada, i la interior, també de maons, era rectangular. Aquest fornconservava encara alguna de les lloses originals que el cobrien i que servien per orien-tar el foc cap al lloc on es trobava la caldera metàl·lica. Aquesta estructura estava tapia-da en el lloc per on s’accedia a l’interior del forn.

La caldera 7 només conserva part del seu costat sud pel fet que fou desmuntadaquan es va construir la caldera 5. De tipologia similar a la caldera 2, va ser construïdaamb lloses de pedra sorrenca, tant el fons com les parets interiors. L’estat de la pedraja era força precari en el moment de l’excavació, possiblement a causa de l’exposicióa temperatures elevades. És possible que es tracti d’una de les calderes més antigues.

La caldera 8 estava construïda amb maons. Per les seves dimensions sembla unamica més petita que les altres, però com que havia estat malmesa per construccions pos-teriors no es podia veure amb claredat. De totes maneres, la part interior d’aquest forn erade planta rectangular i construïda amb maons, i la part exterior era només una mica bom-bada i feta amb maons i pedres. Els maons interiors es podien veure força rubefactats.


Figura 4. Imatge on es poden veure diverses calderes (caldera 1, caldera 2, caldera 3i caldera 8) així com també l’espai de treball de la caldera 1


Figura 5. Imatge on es poden veure diverses calderes (caldera 1, caldera 2, caldera 3,caldera 4, caldera 5 i caldera 7) així com també l’espai de treball de les calderes 4, 5 i 7

El funcionament d’aquestes calderes requereix tenir uns espais destinats a accedir al’interior dels forns per poder posar combustible i per poder netejar les restes de la com-bustió. Es va poder observar la distribució de tres espais relacionats amb aquesta activi-tat. Per un costat, hi ha l’espai de treball vinculat amb la caldera 1; per un altre costat hiha l’espai de treball vinculat amb les calderes 4 i 5, i segurament amb anterioritat tambéamb la caldera 7; i, finalment, hi ha l’espai de treball vinculat amb la caldera 6. Totsaquests espais de treball, malgrat que són diferents constructivament, tenien un seguit decaracterístiques comunes: unes escales per baixar i una acumulació de cendres.

Les escales. Des del nivell de circulació s’havia de descendir per arribar al punt ones trobava el sòl dels forns i així poder manipular el combustible amb facilitat. D’entreaquests espais, per exemple, veiem el que està relacionat amb la caldera 6 que és el quemillor ha conservat les escales i, malgrat que en un moment determinat es tapien lesescales de pedra, hom en posa unes altres de metàl·liques per poder continuar accedinta aquest espai encara que sigui per una altra funció, com la de fer de magatzem, perexemple. Pel que fa a l’espai de treball de les calderes 4 i 5, sembla molt possible quedurant una època, en la qual funcionaven les dues calderes, hi hagués una escala d’ac-cés pel costat oest d’aquest espai a tocar del pou; quan es va fer la intervenció arque-ològica no es va trobar cap escala, però el que semblava observar-se en alguns punts dela paret era la imprompta d’on haurien pogut anar col·locats alguns graons, els quals enser desmuntats van deixar una marca a la paret que posteriorment es va reomplir. Éslògic pensar que l’escala de pedra de l’entrada de la caldera 4, abans esmentada, esconstrueix quan aquesta altra queda anul·lada i, com a mínim, la caldera 4 ha quedat


Figura 6. Imatge de la caldera 6 on es pot observar el tapiat fet en el lloc per ons’accedia a l’interior del forn

amortitzada. Pel que fa a l’espai de treball relacionat amb la caldera 1, no s’hi va trobarcap empremta d’escala, però segurament n’hi havia hagut per poder salvar el desnivell.

Les cendres. Per altra banda, la segona característica comuna als tres espaisde treball era la presència d’una o diverses capes, més o menys gruixudes, de cen-dres negroses amb una certa compactació. Això es deu a l’activitat que s’hi feia ial fet que encara que la intenció fos recollir totes les cendres que quedaven dinsdel forn després de la combustió, era molt difícil i encara més si es té en compteque el sòl d’aquests espais de treball no estava tractat, és a dir, era el sòl natural, ien aquesta zona és d’un tipus format per còdols i graves, segurament d’antigueslleres de riu.

De fet, el que es va poder observar durant el procés d’excavació és que la majoriade calderes, exceptuant la caldera 5, eren plenes de diferents capes de cendres de grui-xos diversos i colors que anaven des del blanc fins al groc clar passant per una gammade grisos. Cosa que bé podria voler dir que un cop les calderes deixen d’estar en fun-cionament, hom utilitza els espais dels forns com a lloc d’emmagatzemament de les res-tes de la combustió dels forns que encara estaven en ús.

Els pous, les canalitzacions i els dipòsits. Un altre conjunt d’estructures destaca-bles són les vinculades amb l’aigua. L’aigua que calia fer arribar a les calderes havia deser neta, alhora que se n’havia d’extreure la bruta per permetre nous banys de tint. Aixídoncs, relacionat amb això, a la intervenció arqueològica van ser documentades estruc-tures vinculades amb l’aigua neta i altres amb l’aigua bruta.


Figura 7. Detall de la zona de les canalitzacions i de l’entrada del dipòsit 1

Pel que fa a l’aigua neta, es va poder observar la presència de dos pous d’aigua, undels quals situat al bell mig del solar del carrer del Pont, i per tant, a poca distància detotes les calderes. I per altra banda, també es podien observar diverses canalitzacions detub ceràmic que segurament també eren les encarregades de distribuir l’aigua neta alsdiferents punts del solar que la necessitaven.

Pel que fa a les aigües brutes que quedaven dins les calderes després del procés deltint, es va poder observar que hi havia una estructura de secció rectangular, força mésgran que els tubs de l’aigua neta, i que estava emplenada per un seguit de capes, mésaviat fosques. A mesura que avançava l’excavació es va anar veient com aquesta estruc-tura serpentejava per part del solar i anava a desguassar a l’interior del dipòsit 1. Aquestdipòsit era una estructura de planta més o menys quadrangular i es va poder observarcom en el costat est del dipòsit apareixia la mateixa estructura de secció rectangular ifarcida amb els mateixos estrats foscos. El dipòsit 1 sembla tractar-se d’un gran dipòsiton es recollien les aigües brutes de les diferents calderes. L’entrada d’aquest dipòsit 1era una petita obertura quadrada enmig d’una zona que estava plena d’altres canalitza-cions secundàries o per a ús agrícola.

A banda d’aquest dipòsit, vam trobar una altra estructura construïda amb pedra, eldipòsit 2, que constava de dues parts comunicades per un forat en una de les parets.Sembla possible pensar que aquest dipòsit 2, en algun moment podia haver recollit aigua,ja que es podien veure alguns punts on s’havien inutilitzat entrades de canalitzacions.

Es convindrà que s’ha estat parlant, en general, dels tres elements vinculats estre-tament per fer l’acció del tenyit: l’aigua, el combustible i les calderes, que són el llocper mitjà del qual entren en contacte els altres dos elements, ja que la llenya, en proce-dir a la seva combustió, produeix un augment de temperatura que és comunicat a la cal-dera que hi ha damunt el forn i que a la vegada conté l’aigua que ha de permetre que esfaci el bany de la llana que la farà canviar de color.

Per un altre costat, i per acabar amb la descripció de les estructures arqueològiques,trobem les restes aparegudes al solar del carrer de Sant Antoni. La major part de lesquals eren els murs de fonamentació de les edificacions que hi havia en aquest costat,així com també alguns paviments, canalitzacions i estructures anteriors que pertanyiensegurament a la primera edificació del solar. Les dependències aparegudes aquí estavendestinades, en el darrer moment, a habitatges particulars, però amb anterioritat podienhaver estat vinculades a la fàbrica de tints en qualitat de dependències annexes, com ellloc on es guardava la llenya, o per a activitats domèstiques, com l’espai destinat aalguns caps de bestiar.

El que podem extreure de tot el que s’ha comentat anteriorment és que els proces-sos de tenyit tenen diversos passos molt específics i especialitzats. Per tant, podementendre que en el solar ocupat per la fàbrica de tints, hi havia espais dedicats a dife-rents parts del procés. Entenent que aquests mateixos processos són similars al llarg detot el temps que va estar en funcionament la tintoreria, és a dir, des de principis del segleXVII fins a finals del segle XIX. Això es pot arribar a especificar, ja que, fins que al segleXIX no apareixen els colorants sintètics (anilines), els processos, els mecanismes, elsmaterials, són pràcticament els mateixos des de l’època medieval.

Gràcies al plànol històric prèviament citat es pot arribar a la comprensió de comdevien estar distribuïts els diversos espais en aquesta fàbrica, i gràcies també a altresdocuments històrics i a l’estudi de les restes arqueològiques, arribar a fer una descrip-ció general de tot aquest procés.


FUNCIONAMENT GENERAL DEL PROCÉS DE TENYIT

A partir del moment en què l’home veu la necessitat de protegir el seu cos ambalgun tipus de teixit, pràcticament alhora s’adona que també el pot decorar i que aixòho pot fer amb colors vius o amb efectes artístics; per exemple, un dels indicis mésantics podria ser un vestit trobat en una tomba egípcia a Tebes amb una cronologia apro-ximada de 3.500 anys abans de Crist, a partir de l’estudi del qual es va poder establirque havia estat tenyit amb indi; tot i que es coneixien altres colorants naturals. Tambéen altres llocs com la Xina es coneixien aquestes tècniques i diversos colorants per ten-yir teixits.

L’aplicació i utilització dels principis tintoris, a partir de la utilització de vegetals ocolorants d’origen mineral o animal, es remunta a èpoques molt antigues de la humani-tat. De les plantes, per exemple, se n’aprofitaven totes les seves parts: llavors, flors,branques, fruits, escorces i arrels.

Els inicis dels processos de tenyir es poden remuntar a la prehistòria en pintu-res murals del tipus de les d’Altamira. En el Neolític es comencen a tenyir teixitsrudimentaris així com també ceràmica. Però no és fins a mitjan segle XIX que esprodueix el descobriment dels colorants sintètics; per tant, amb anterioritat aaquests moments els colorants són tots naturals, és a dir, que durant bona part deltemps que la fàbrica de tints va estar en funcionament s’utilitzaren colorants detipus natural.

Alguns historiadors han arribat a la conclusió que civilitzacions com l’egípcia, l’as-síria i la babilònica ja tenien teles i tapissos de colors variats; també en els pobleshebreus i fenicis el color era sinònim de poder i luxe; de la mateixa manera que per acivilitzacions posteriors va tenir un valor de distinció, simbolitzant castes i jerarquiespolítiques i religioses. D’aquesta manera es poden conèixer i identificar cultures, cos-tums, hàbits i altres aspectes en temps i llocs determinats.

Pel que fa a la zona europea, es pot considerar que els fenicis són un dels primersgrups amb cert renom en l’art de tenyir; de fet, a través del seu comerç, els teixits queproduïen s’exportaven arreu on tenien mercats. Els fenicis utilitzaven principalment unamatèria colorant que l’extreien del múrice, un cargol que conté un líquid vermellós ano-menat porpra i que posseeix un poder colorant molt intens. Els grecs també havienaconseguit fer-se un nom en el món del tenyit dels teixits, sobretot en el de la llana; elscolors més utilitzats eren el porpra, el negre, el blau, el groc i el verd. En època roma-na, el tenyit es va convertir en un ofici, de tal manera que Numa Pompili funda unaescola de tintoreria, que potser fou la primera del seu gènere, amb la finalitat de tendiral desenvolupament d’aquest tipus d’indústria.

Durant el segle XII, la major part del volum de tenyit estava en mans dels jueus, elsquals tenien els seus locals a la mateixa ciutat de Jerusalem i als seus voltants. Aquesttipus d’hegemonia va durar fins que va entrar en escena, dins d’aquest ram, Venècia.Des d’aquí aquesta pràctica s’anirà estenent a poc a poc a altres zones europees com laGran Bretanya, França, Alemanya, Holanda, etc. Des de llavors i fins a mitjan segle XIX,gairebé només es van utilitzar matèries colorants naturals. Per aquest motiu es vanintentar trobar fustes tintòries noves, per tal de donar un major impuls a aquest art; però,en realitat, el que li va acabar donant un bon impuls va ser el descobriment d’Amèrica,ja que s’hi van trobar una infinitat de plantes desconegudes a Europa, i que a més tenienunes propietats tintòries excel·lents.


Tenyir amb plantes aporta grans avantatges. Un d’aquests és que els tints vegetalsque s’utilitzen en peces de vestir no produeixen efectes nocius sobre la pell i a més elseu cost és relativament baix.

Quant al tractament dels diversos elements vegetals per obtenir-ne la matèria tintò-ria, podem tractar-los de les maneres següents:

1- Trinxar les plantes perquè deixin anar el tint; 2- Aixafar les plantes quan siguinmolt seques perquè deixin anar el tint; 3- Macerar en aigua de pluja, durant una o diver-ses nits les plantes que prèviament han estat trinxades o aixafades; i 4- Fermentar, tambéen aigua de pluja, durant una o diverses nits les plantes que prèviament han estat trin-xades o aixafades, afegint-hi unes gotetes d’amoníac o similar. Abans que una fibra tèx-til o un teixit sigui tenyit, haurà de ser sotmès a una rentada i alguns cops a un blan-queig. Aquest tractament haurà de ser l’adequat en cada cas, ja que varia segons la natu-ra de la fibra que s’utilitzi.

En la fàbrica de tints (o tintoreria) que estava situada en aquest solar de Torelló, elteixit que es tenyia era de llana. La llana que arribava a aquesta “fàbrica”, abans d’es-tar preparada per adquirir una coloració determinada, havia patit tot un procés de trac-tament i modificació fins a arribar al punt precís en què ja era apta per ser tenyida.

Aquest procés s’iniciava amb l’esquilada de les ovelles que normalment es feia a laprimavera, just quan aquestes estaven a punt d’anar a les muntanyes. L’esquilada esde-venia tot un ritual i en molts llocs una festa important. El que es feia és el ritual de ton-dre o aixollar les ovelles. Per fer-ho, el pastor encarregat agafava les tisores de tondre iesquilava el bestiar, i del velló de cada cap de bestiar se’n feia una mena de bola queera la llana suarda. Un cop acabat aquest procés, la llana obtinguda es recollia i es guar-dava dins de sacs fins al moment de la seva venda; tot i que una part era seleccionadaper la mestressa de la casa per fer i confeccionar la majoria de les peces de robanecessàries per als habitants de la masia. Segons Gonçal Cutrina, la qualitat de la llanade l’antiga cabana d’aquesta zona, era la pròpia del país: no gaire fina, però sí prou aptaper proporcionar un bon material per filar i teixir les peces de vestir.

Així, doncs, i especialment en zones de muntanya, la manufactura de la llana era unaocupació casolana, és a dir, la dona filava, tricotava i, fins i tot, teixia, tot i que el fet deteixir, normalment, es reservava als homes ja que es tractava d’una feina més feixuga.

El tenyit de la llana es consideraria com un dels processos de l’acabat d’aquest teixit,tot i que abans també havia de patir un procés de blanqueig i algun tractament més, perpoder garantir que el color quedés ben impregnat a la llana i aquesta quedés ben tenyida.

La intensitat de la tintura depèn tant del colorant com de la fibra que es tenyeix. Elsprocessos tintoris depenen de moltes variables, la més important de les quals és la baseque es fa servir, és a dir, el tipus de material que s’ha de tenyir, ja que no és el mateixtenyir llana que seda o cotó. El tractament previ que rep cadascuna d’aquestes matèriesabans d’iniciar el tenyit és diferent, tant en el tractament en si mateix com en el tempsque es triga. Així mateix, tampoc el procés de tenyit és exactament igual per a cadas-cuna, ja que les proporcions químiques de colorant i altres resines que s’utilitzen pertenyir seran diferents segons el material, com també serà diferent el temps que es tri-garà a completar el procés, ja que hi ha matèries que prenen color més ràpidament qued’altres o a més temperatura que altres.

Són molt importants els processos que normalment precedeixen les operacions detintura, estampat i acabat. En una peça mal preparada no es pot esperar una tinturahomogènia. Així doncs, segons expliquen Horsfall i Lawrie (1956) en el seu tractat de


tintura: “la llana, i totes les matèries animals són les que es tenyeixen amb més facilitati on els colors són més bonics i més lluïts. El cotó, el fil i totes les matèries vegetals sónper contra, les més ingrates i més difícils de tenyir...” (pàg. 39).

Atès que els diferents tipus de teixits admeten de diferent forma els tints es famolt difícil que un mateix tintorer conegui amb exactitud el procés de tenyit en totsels tipus de teixit, i així ho expliquen també, Horsfall i Lawrie en el seu tractat: “peraixò no ens ha d’estranyar que la major part de les operacions del tint siguin forçadiferents en les llanes, les sedes, els fils i el cotó, i que els professors d’aquest art quetenyeixen dites diferents matèries, estiguin dividits en molts cossos, o que cadascuns’apliqui a un de sol d’aquests objectes en particular, al qual es limiten. D’aquí neixque no hi hagi cap persona que posseeixi un coneixement sencer de tots els procedi-ments del tint...” (pàg. 43-44).

La llana constitueix la capa de pèls de l’ovella. Conté una proporció variable dematèries estranyes, d’origen animal i mineral, entre les quals trobem el resultat d’unadoble secreció cutània: la produïda per les glàndules sudorípares i la produïda per lesglàndules cutànies. Els productes de la secreció de la suor són solubles en aigua i s’eli-minen fàcilment de la llana bruta amb una simple rentada, mentre que la matèria gras-sa elaborada per les glàndules sebàcies és insoluble en l’aigua i no pot ser eliminada sino se’n fa un tractament especial. Les altres impureses que conté la llana es desprenentambé durant aquest tractament, de manera que queda completament neta.

L’objectiu de la rentada és eliminar de la llana bruta el greix i les altres matèriesestranyes, i dels teixits i filats, l’oli provinent de la filatura, per deixar les fibres en per-fecta afinitat respecte als mordents i matèries colorants. Una bona rentada prèvia éssempre indispensable per obtenir resultats satisfactoris en el tenyit.

És molt difícil que la llana natural sigui completament blanca. Generalment pre-senta un tint grogós que és necessari eliminar a través d’un blanqueig. Algunes llanestenen color marró i altres, negre, però aquestes es troben en quantitats molt petites, sies comparen amb la llana comuna.

A grans trets, es pot dir que l’objectiu del tenyit és la impregnació d’un teixit, fil omaterial en brut amb un líquid colorant, el qual dipositarà el tint sobre les fibres. En lamajoria de les matèries colorants, en produir-se la deposició es produeix una combina-ció química entre aquesta i la fibra; algunes necessiten l’ajut de certes substàncies auxi-liars, anomenades mordents perquè això succeeixi; mentre que amb altres (les d’origenmineral), no existeix aquesta combinació, i es tenyeix simplement per precipitació enels intersticis de les fibres. Per regla general, el material per tenyir es pot presentar entres formes diferents: 1- en brut, 2- en fils i 3- en teixit.

La pràctica de tenyir el material en brut presenta alguns avantatges i també algunsinconvenients. Entre els avantatges trobem que en transformar aquest material en fils, elcolor serà més homogeni, ja que en cardar el material en brut s’hauran barrejat les dife-rents fibres tenyides separadament. A més, es poden obtenir teixits amb barreges de filsde diferents colors, cosa que no seria possible si es fes el tenyit directe a la peça teixi-da. Però hi ha l’inconvenient de la pèrdua de material tenyit durant el cardat; l’agrupa-ció de fibres i la pèrdua de la seva elasticitat, etc. Els principals materials que es ten-yeixen en brut són la seda i el cotó.

Es podria assegurar que allò que resulta més pràctic és tenyir les fibres tèxtils enforma de fils. En realitat, la seda es tenyeix gairebé sempre d’aquesta manera i en el casde la llana i el cotó, el procediment resulta molt més barat i segur. Normalment es forma


una madeixa o troca amb el fil que s’ha de tenyir. Per al tenyit del material en forma deteles, el principi és similar al que s’estableix per al tenyit en fils.

Per altra banda, potser un dels problemes més importants per al muntatge d’unaplanta de tintoreria sigui l’escalfament dels banys. En un temps, aquest es feia amb focdirecte, com és el cas de la instal·lació que trobem a la Tintoreria Pujol de Torelló, tot ique segurament quan es trasllada la fàbrica a Barcelona es va substituir el foc directeper la utilització del vapor.

És sabut que a banda dels colorants, l’aigua és la matèria prima principal que s’u-tilitza en el tenyit. S’utilitza en quantitats força grans, i per aquest motiu, convé que laseva adquisició sigui de baix cost; però s’ha de vigilar que tingui la puresa necessària.Tot i que modernament s’utilitzen processos químics i es fan analítiques per determinarla puresa de l’aigua, la seva duresa, els elements naturals que porta i també hi ha altresprocessos per depurar-la i convertir-la en apta per als processos tintoris, al segle XVII totsaquests sistemes no existien i es treballava amb el que es tenia a disposició.

Tant per al tenyit com per a les operacions prèvies (rentada, blanqueig, etc.), ésnecessari utilitzar aigua pura i tova. Molts dels defectes que es posen de manifest enaquests processos, com taques, per exemple, són deguts a les sals metàl·liques quel’aigua porta incorporades i que és necessari eliminar. El millor seria si es pogués uti-litzar sempre aigua de pluja; però com que això no és possible quan es necessitenquantitats grans d’aigua, s’ha de recórrer a una altra font de proveïment, com són elspous o els rius. Per regla general, l’aigua del riu té més matèria en suspensió que ladel pou, però aquesta darrera al seu torn té una tendència més elevada de sals en dis-solució. La matèria en suspensió es pot eliminar amb més facilitat, cosa que conver-teix l’aigua del riu en la millor opció. De fet, si mirem la situació de la TintoreriaPujol, aquesta es troba a poca distància del riu Ges que desemboca en el Ter al seupas per Torelló; i a més, durant bona part del temps que va estar en funcionament latintoreria, els seus propietaris posseïen també els terrenys que es trobaven a tocar dela “fàbrica” i que arribaven fins al riu.

Per a la purificació de l’aigua es recorre als mètodes següents:a- Filtratge: quan s’utilitza l’aigua del riu o una altra que tingui matèries estranyes

en suspensió, les quals són en gran mesura d’origen orgànic, sorretes, restes ferrugino-ses, etc.; es fa necessària una filtració prèvia.

b- Estovament: Molts cops amb un simple filtratge no s’haurà fet la purificaciócompleta de l’aigua, i també es necessitarà estovar-la, per tal d’aconseguir l’eliminaciódels compostos de calç, magnesi i ferro continguts en l’aigua.

Per tenyir un quilogram de llana o un quilogram de seda, fan falta de mitjana uns35 o 40 litres de solució colorant, mentre que en el cas del cotó, la quantitat es potreduir a la meitat. Quant a la utilització de l’aigua també hem de pensar que, un cops’hagi fet el tenyit, es fa necessària una esbandida, la qual es fa com a mínim amb unaquantitat d’aigua igual a la utilitzada en el tenyit. La finalitat d’aquesta esbandida noés altra que eliminar les restes de colorant que no s’hagin arribat a combinar amb lafibra.

En general el tenyit es porta a terme seguint els passos següents: 1- remullada / apli-cació del mordent, 2- tenyit pròpiament dit, 3- esbandida i 4- assecatge.

La remullada o aplicació del mordent es fa amb la finalitat d’afavorir la distribucióuniforme del color en el teixit. Després es fa el tenyit pròpiament dit i l’esbandida.Finalment, l’assecatge, que té certa importància i que requereix d’un seguit de tracta-


ments. El primer que s’ha de fer és eliminar la major quantitat d’aigua per mitjà d’unaespremuda. Després, al material esbandit i espremut, li queda del 70 al 100 per cent delseu pes d’aigua, que serà eliminada amb un assecatge posterior.

El tenyit amb matèries colorants naturals es diferencia segons la naturalesa d’a-questes, és a dir, les matèries colorants naturals poden ser d’origen mineral, animal ivegetal.

Matèries colorants d’origen mineral. En èpoques anteriors, el tenyit amb matè-ries colorants d’origen mineral era gairebé tan important com el tenyit amb matèriesvegetals o animals, però aquests mètodes en l’actualitat han estat desplaçats gairebé percomplet per les anilines. L’aplicació d’aquests colorants és completament diferent a ladels altres. No produeixen una combinació amb la fibra, sinó que s’hi fixen mecànica-ment, generalment per precipitació. En el tractament d’algunes fibres vegetals es podenobtenir resultats excel·lents amb l’ús de colorants minerals, i entre totes el cotó és el quemés s’hi presta. La llana només s’acostuma a tractar amb el blau de Prússia i la sedararament pateix un tenyit d’aquest tipus. El procediment d’aplicació és senzill i, a granstrets, consisteix a donar un bany previ amb una solució d’una sal determinada, per pro-duir de manera immediata la precipitació de la matèria colorant sobre la fibra per mitjàde l’acció d’una segona solució. Probablement, les sals minerals més conegudes que espoden utilitzar amb èxit sobre teixits fets amb fibres vegetals (cotó, lli, etc.), són el sul-fat ferrós, el permanganat de potassi, el ferrocianur de potassi, el bicromat de potassi il’acetat de plom.

Entre les matèries colorants d’origen mineral destaquen: el caqui, que dóna uncolor marró verdós al material que s’hi tracta; el groc i ataronjat de crom, que dóna almaterial a tenyir coloracions que varien del groc a l’ataronjat; el blau de Prússia, que esva utilitzar per al tenyit de la llana en tons blaus o verds; els colors obtinguts amb salsde ferro, amb què es poden aconseguir tonalitats que varien del taronjós al marró i delgris al negre.

Matèries colorants naturals d’origen animal. Tant amb les matèries colorantsd’origen animal com amb les d’origen vegetal, abans de fer el tenyit s’ha de fer, la majo-ria de vegades, el pas previ de l’aplicació del mordent, que consisteix en un tractamentamb solucions de sals metàl·liques fet amb l’objecte de canviar la naturalesa química deles fibres a fi d’obtenir-hi una fixació permanent del colorant. La llana, generalment, esmordenta amb sals que en solució aquosa es troben força dissociades. Aquest grau dedissociació s’augmenta amb l’escalfament, amb la dilució o mitjançant l’afegit d’altressubstàncies que ho afavoreixin. La majoria dels metalls que s’utilitzen per mordentar lallana originen sals bàsiques. Les sals més utilitzades són les de coure, crom, alumini,ferro i estany.

Entre les matèries colorants d’origen animal trobem la cotxinilla. La llana és l’únicmaterial que es pot tenyir satisfactòriament amb aquest colorant. Es poden aconseguirun seguit de tons diferents de vermell; com el carmesí, l’escarlata, el porpra, o el ver-mell clar. També tenim el quermes que, per tenyir en vermell, es coneix des de l’èpocade l’antic Egipte. I també la laca, que s’utilitza per tenyir la llana en tons escarlates icarmesí.

Matèries colorants d’origen vegetal. De totes les matèries colorants d’origenvegetal que s’utilitzaven abans del descobriment dels colors d’anilina, les que actual-ment es continuen utilitzant en major escala són el campetx, el fustet, el roure negre (sen’extreu la quercetina) i l’indi. A part d’aquestes, tenim també la roja, el catecú, l’ata-


ronjat d’osatge, la cúrcuma, la bixa orellana, el quebratxo, el sumac, el gambir, etc. Aexcepció de dos o tres, gairebé totes les matèries colorants vegetals requereixen mor-dentar prèviament les fibres. Els tons que es poden aconseguir amb aquestes substàn-cies són pocs, i en alguns casos falten colors, com acostuma a passar amb el verd. Al’antiguitat aquestes substàncies naturals s’utilitzaven fent decoccions de les fustes enaigua. Avui dia els mètodes han millorat una mica, i s’ha tractat de separar el principicolorant contingut a la fusta, de la resina i de les altres substàncies que l’impurifiquen.Malgrat tot, alguns tintorers continuen utilitzant els mètodes antics.

Entre les matèries colorants d’origen vegetal destaquen el fustet, que, encara quemolts tintorers afirmen que és un dels millors colorants grocs naturals que es podenaplicar a la llana, és molt estrany que s’utilitzi sol; el roure negre, l’aplicació principaldel qual és en l’estampat de la llana i en el tenyit del cuir; la roja, matèria colorant queproporciona una coloració vermella; el sumac, que quan s’utilitza com a substànciacolorant pot proporcionar a la llana un color canyella tirant a daurat o un color pissarra;l’orcina, que comunica un tint vermellós al material tenyit; el catecú, amb l’ús del quals’obtindrà un bonic to marró canyella; el gambir, que utilitzant-lo com a tint s’obtindràuna coloració marró, i el quebratxo, amb el qual alguns tintorers aconsegueixen tenyiramb la col·laboració d’alguns mordents metàl·lics.

Per acabar amb les principals matèries colorants vegetals explicarem les que segu-rament s’utilitzaven a la Tintoreria Pujol, ja que a través de l’explicació i descripció delsdiferents àmbits que es veuen en el plànol històric de 1836, sabem que hi havia unsespais separats, però propers, que s’utilitzaven per tallar campetx, un, i l’altre, per tallarbrasilet.

Indi: a Europa no es va conèixer fins al segle XIV, desplaçant aleshores altressubstàncies que s’utilitzaven en aquella època per tenyir en blau. A part d’això, es potafirmar que és la matèria colorant natural més important i una de les conegudes des demés antic, ja que els egipcis i els hindús en varen fer gran ús. S’extreu de la indigofera,tipus de plantes que creixen a Java, Bengala, Madràs, Xina, Egipte, Guatemala, etc., iel seu principi colorant és la indigotina. Aquesta matèria colorant s’utilitza a gran esca-la per al tenyit de la llana i del cotó.

Campetx: és una de les matèries colorants vegetals que més s’utilitza, especialmentper al tenyit en negre del cuir i de la seda. La seva utilització per a la llana i el cotó s’estàdeixant de costat de mica en mica. Variant els mordents i usant el campetx, es pot ten-yir la llana en diversos tons diferents. Generalment s’utilitza el bicromat de sodi opotassi en conjunció amb sulfat de coure i alguna altra substància, per obtenir tonalitatsnegres blavoses. El clorur estanyós dóna un color negre tirant a violaci.

Pal de Brasil: l’arbre que produeix aquest pal és el Caesalpinia crista de Linné.També pren els noms de pal de sapan o de Japó (Caesalpinia sapan), de fernambuc,de Santa Marta (Caesalpinia echinata) i de brasilet (Caesalpinia versicaria). El fer-nambuc és el més apreciat i el brasilet el que ho és menys. A mitjan segle XVIII eramolt escàs el veritable pal de Brasil, i se substituïa per altres variants. Els colors queel pal de Brasil comunica als objectes són poc duradors: una part molt petita d’àlca-li, o de sabó, els fa passar al porpra. L’alum, afegit a la decocció d’aquest pal, pro-dueix un precipitat d’un vermell carmesí. Les sals de ferro fan que prengui un aspec-te obscur, i els àcids canvien la dissolució en groc, però la dissolució d’estany la tornaal seu color.



Figura 8. Imatge general de la zona del carrer del Pont, on es localitzen la majoriade les calderes, durant el procés d’excavació

CLOENDA

Per acabar i perquè ens fem una idea de la importància que arriben a tenir els tin-torers, en tant que mestres del color, i les matèries primeres tintòries que fan servir,posarem un exemple en el qual veiem com al 1768 el mateix rei espanyol dictamina enuna cèdula reial5 la prohibició d’extreure del seu regne, tant per terra com per mar, larúbia (o roja) tant en forma d’arrel com granejada. En aquest document s’explica comels directors de la Compañía de Comercio y Fábrica de Paños Superfinos de la ciutat deSegòvia i altres fabricants i conreadors del fruit de la roja, van exposar a la JuntaGeneral de Comercio y Moneda que alguns estrangers que coneixien l’abundància d’a-quest fruit, molt necessari per a qualsevol tipus de tints, a través d’anticipacions dediners per a la seva extracció i sense tenir cap problema per pagar-la a preus excessius—és a dir, que si normalment es pagava a 15 o 16 rals la rova en gra, aquests la pagavena 55 o 57—estaven acaparant grans quantitats de roja, cosa que si no s’aturava fariapujar el preu d’aquest fruit de manera tan exorbitant, que no seria suportable per a lesfàbriques del regne el cost dels tints, si no és que s’apujava també de manera conside-rable el preu dels draps.

Si recapitulem tot el que s’ha descrit sobre la tintoreria, tant des de l’aspectearqueològic, com des del documental, com des del tècnic, el que hem volgut fer ésuna introducció al món del tenyit en general, i a la Tintoreria Pujol en concret, jaque es tracta d’un exemple de manufactura protoindustrial que, tot i entrar en desúsper l’evolució de la tècnica, ens mostra com de complex i important va esdevenirdurant gairebé tres segles el funcionament de la tintoreria i del tenyit de la llana acasa nostra.

BIBLIOGRAFIA

CUTRINA I SORINAS, G. (1986) Les arts tèxtils a Ripoll i a la comarca. Ripoll: PatronatFrancesc Eiximenis de la Diputació de Girona. Impremta Offset Maideu.

HORSFALL, R.S.; LAWRIE, L.G. (1956) Tratado de tintura de las fibras textiles.Barcelona: José Morató Editor. (Biblioteca de Técnica Textil)

PLADEVALL I FONT, A.; VINYETA I LEYES, R. (1979) La vall de Torelló. Geografia i histò-ria. Torelló: Editorial Celblau. (Art i Paisatge)

PASTOUREAU, M. (2006) Una historia simbólica de la Edad Media occidental. BuenosAires: Katz Editores.

SOLÀ, F. (1997) Història de Torelló. Vol. 1. Primera edició de l’any 1947. Torelló:Publicacions de l’Associació d’Estudis Torellonencs.


5 Document titulat: Real cedula de S.M. de veinte y cinco de noviembre de mil setecientos sesenta yocho, en que se sirve prohibir la extraccion de estos reynos, por mar y tierra, de la rubia en raiz ó granea-da, permitiendo solo la saca de la beneficiada, El Rey, Por quanto los directores de la Compañia de Comercioy Fabricas de Aragon ... que noticiosos los estrangeros de la abundancia que hay en el referido fruto enEspaña, y ser uno de los principales ingredientes y mas necesario para todo genero de tintes se valen decomisionados y anticipaciones de dinero para su extraccion ... Del fons de la Biblioteca de Catalunya, Dipòsitde Reserva, Arx. 839/40.

SUÁREZ I NÚÑEZ, M.G. (1771). Arte de la tintura de sedas escrito en francés por Mr.Macquer, publicado por la Academia Real de las Ciencias de Paris, y traducido alcastellano de orden de la Real Junta General de Comercio, Moneda y Minas pordon Miguel Gerónymo Suárez y Núñez, socio de mérito de la Real SociedadBascongada de los Amigos del País, académico corresponsal de la Academia deAgricultura de Galicia y honorario de la Real Academia Latina Matritense. Consuperior permiso y licencia. En Madrid: en la oficina de Blas Romás. Año de 1771[Títol atribuït: Arte de la tintura de sedas... – Madrid 1771. Núm. de registre se labiblioteca del centre de Documentació i Museu Tèxtil: CA 398]. Madrid.


El SIGDGPC. Eina de gestió del patrimonicultural immoble catalàJOSEP CASTELLS,1 ÀLEX FERNÁNDEZ,2 NÚRIA SALA3

1. INTRODUCCIÓ

El Sistema d’Informació Geogràfica de la Direcció General del Patrimoni Cultural,el SIGDGPC, va néixer per ser una eina de gestió i d’anàlisi territorial, una tribuna, unàmbit, un espai on explicar i difondre el patrimoni arqueològic, paleontològic i arqui-tectònic català als encuriosits ciutadans i ciutadanes. Volem ser la plataforma d’inter-canvi i divulgació de coneixements del patrimoni cultural immoble català. Aquesta ges-tió té com a objectiu prioritari la preservació dels béns immobles inventariats i la sevaprotecció mitjançant les figures legals definides per la Llei estatal 16/1985, de 25 dejuny, del patrimoni històric espanyol i per la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patri-moni cultural català, les quals defineixen els béns d’interès cultural com a instrumentsper a la gestió i protecció del patrimoni.

Com tots els inicis, aquest també va tenir la seva dificultat i va ser feixuga laimplantació del sistema al Servei. Des d’un bon començament va pensar-se el Sistemad’Informació Geogràfica de la Direcció General del Patrimoni Cultural (el SIGDGPC)com una eina de gestió del patrimoni immoble català i, al mateix temps, una eina perdonar respostes a altres necessitats de la Direcció. El temps ens ha donat la raó: actual-ment el SIGDGPC és una eina de gestió del patrimoni immoble català i una eina d’ex-plotació de dades per a la resta de serveis de la Direcció.

Durant el 2005 es va començar a introduir la informació geogràfica al SIGDGPCdels béns immobles del patrimoni arqueològic i paleontològic i actualment tenim intro-

1. Arqueòleg. Cap de la Secció d’Informació i Estudis del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de laDirecció General del Patrimoni Cultural; Departament de Cultura.

2. Col·laborador de l’Àrea TIC del Departament de Cultura. Responsable tècnic del projecte SIGDGPCi eGIPCI

3. Antropòloga. Tècnica en SIG del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Coadministradora delSIGDGPC

duït el 100 % dels béns inventariats (aproximadament 14.500) i, paral·lelament, s’hananat introduint les figures de protecció BCIN arqueològic i el seu entorn de protecció iles figures de protecció EPA—espais de protecció arqueològica.

Actualment el SIGDGPC ja és una realitat, és una eina integrada a les tasques dià-ries d’administratius i tècnics del Servei d’Arqueologia i Paleontologia que permet ges-tionar amb eficàcia i eficiència el patrimoni arqueològic i paleontològic català i el patri-moni arquitectònic. El SIGDGPC és, tanmateix, una eina activa i amb constant evolu-ció mitjançant la incorporació de nous mòduls d’anàlisi i la connexió a noves basesd’informació geogràfica. Amb aquestes incorporacions volem continuar avançant fer-mament en la preservació del patrimoni immoble i al mateix temps crear una tribuna desd’on difondre el missatge de preservació del patrimoni cultural immoble i, per què no,també del patrimoni moble.

Actualment hem obert un portal web extranet i es treballa per l’accés des d’un por-tal d’Internet. Des de l’extranet s’habilita un espai restringit a ens administratius (elsajuntaments hi tenen l’accés d’ofici) i empreses que, per la seva dedicació professionalo de gerència pública, necessitin determinar geogràficament localitzacions allà on elservei té coneixement de l’existència d’un bé patrimonial immoble; aquest àmbit seràtambé restringit a persones vinculades al patrimoni arqueològic, paleontològic i arque-ològic, i que a causa de la seva tasca professional i/o pedagògica necessitin accedir adades de “caràcter reservat”. L’accés a aquest tipus de dades demana un tractamentespecial atesa la seva especificitat. Des de l’extranet s’han implementat mòduls adientsper tal que els interessats puguin gestionar-se en línia els permisos d’intervencionsarqueològiques, consultar l’estat de la tramitació, etc; l’interessat ha d’especificar l’àm-bit de la intervenció per tenir accés a la informació geogràfica que demana.

2. EVOLUCIÓ I HISTÒRIA DEL SIGDGPC

L’any 1983 des del Servei d’Arqueologia s’inicia el que seria l’inventari del patri-moni arqueològic de tot Catalunya. El seu origen cal buscar-lo en les cartes arqueolò-giques comarcals la qual cosa demanava esmerçar esforços en el treball de camp.

Les cartes arqueològiques les feien arqueòlegs qualificats per treballar al territoridedicats a recollir tota la documentació que hi ha de fonts escrites o bibliogràfiques,amb una presència directa en el camp i contrastant les dades obtingudes al camp i lesdades de despatx. Això es materialitzava en uns documents que en dèiem fitxes, fitxesde jaciments, les quals recollien tot un ventall de camps que s’havien d’anar omplint apartir de la informació obtinguda: escrita, oral i observació directa del jaciment.

Aquests camps cobrien totes les vessants de la documentació típica i tòpica d’unjaciment arqueològic, però hi havia una determinada informació per a nosaltres relle-vant des d’un bon començament que consideràvem imprescindible i transcendental.Aquests camps són els que informen la localització dels jaciments a partir de les coor-denades X i Y d’un punt. Recollir en un primer moment aquesta informació a les fitxesens va permetre determinar de manera automàtica, un cop implantat el Sistemad’Informació Geogràfica a la Direcció, una primera aproximació al jaciment sobre elterreny. Aquestes coordenades s’han convertit, i van ser des del principi, el que podrí-em anomenar el DNI del jaciment juntament amb el codi del bé. La localització geogrà-

340 J. CASTELLS, A. FERNÁNDEZ I N. SALA

fica puntual dels jaciments s’ha convertit en una dada imprescindible per a l’explotacióde la informació geogràfica en SIG (Sistema d’Informació Geogràfica).

Un altre aspecte important a l’hora de determinar la situació del bé immoble era eltipus d’ús del sòl on es troba el jaciment: ZU (zona urbana), ZA (zona d’explotacióagrícola), i TE (terreny erm). Pot semblar un aspecte insignificant, però, tot i ser insig-nificant, ens donava en aquells moments, informació addicional del territori on s’ubi-cava el bé, que comportava problemàtiques absolutament diferents i crítiques o trans-cendentals per a la mateixa existència del bé. És a dir, no és el mateix que un jacimentse situï en una zona urbana, o en ple bosc, o en una zona afectada per activitats agrí-coles, etc.

Pel que fa a la distribució dels béns immobles dins la graella dels fulls cartogràfics,val a dir que l’any 83 vam començar d’una manera, i actualment hem canviat el mèto-de. En un principi es van utilitzar els fulls a escala 1:50.000 de l’edició militar de l’Estatque mostraven la informació en coordenades geogràfiques referides al meridià 0 quepassava per Madrid. És a dir, el meridià 0 de Madrid era un concepte absolutamentnacional que avortava qualsevol possibilitat d’utilitzar aquesta informació a escalainternacional si abans no es feia una transformació de coordenades al meridià 0—deGreenwich—adoptat internacionalment. Malgrat això les coordenades de cada jacimentidentificat eren ja, des d’un principi, transformades del meridià 0 de Madrid al meridià0 de Greenwich. A mesura que es van anar incorporant els fulls a escala 1:50.000 delmapa militar d’Espanya que mostraven les coordenades en UTM, les dades posicionalsde cada jaciment incorporaren aquest nou sistema de referència. Posteriorment es vatenir accés als fulls a escala 1:25.000 de la sèrie Mapa Topográfico Nacional, que mos-traven coordenades UTM i coordenades geogràfiques; una part d’aquests els produïaMadrid, i una segona sèrie, més moderns, produïts entre Madrid i l’Institut Cartogràficde Catalunya (ICC) i els comarcals escala 1:50.000, produïts per l’ICC. El cercle estanca en tenir l’oportunitat de treballar amb els fulls escala 1:5.000 de la DiputacióProvincial de Barcelona que no es va limitar a produir cartografia de la província deBarcelona i va abastar bona part de Catalunya. La informació proporcionada per aques-ta cartografia era referida amb coordenades UTM i geogràfiques, la qual cosa ens vapermetre no tan sols situar correctament el bé sinó obtenir les coordenades directamentsobre els fulls.

Amb la consolidació de l’ICC es va generar la cartografia de referència escala1:5.000 de la qual s’han editat diverses versions; actualment ja tenen editada la versió3 de tot el territori català. En un primer moment la informació només s’editava en for-mat analògic (paper), ara podem trobar la mateixa informació en diversos formats digi-tals. Amb aquesta informació de referència qualsevol desajust a l’hora de situar els jaci-ments es podia atribuir a la interpretació errònia de la informació geogràfica per part dela persona que l’explotava. Al servei, actualment, es poden consultar fins a dues edi-cions dels fulls escala 1:5.000 editats per l’ICC, és una col·lecció important de carto-grafia antiga que cal conservar com a eina de consulta. A l’ingent volum d’informaciócartogràfica cal afegir els ortofotomapes a escala 1:50.000 i 1:25.000 i encàrrecs i pro-duccions especials.

L’any 1988 s’inicia el que seria l’automatització de la informació de tot l’inven-tari arqueològic, excepte la part gràfica, cartogràfica, planimètrica i fotogràfica, enaquells moments impossible d’automatitzar. Però érem plenament conscients enaquell moment, l’any 88 ja, que això seria la segona part—la segona part—, que en

EL SIGDGPC. EINA DE GESTIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMOBLE CATALÀ 341

qualitat, resultats i explotació, es mereixeria un èxit i una dedicació molt importants.Cal remuntar-nos en el temps i recordar que durant els anys 1986 i 1987 el Serveid’Arqueologia va presentar, en una exposició, l’explotació de la carta arqueològicacomarcal del Segrià. La carta del Segrià era consultable des d’un perifèric on s’haviainstal·lat un programa “intel·ligent” que permetia analitzar i extreure dades de mane-ra automàtica, el programa permetia fer consultes senzilles de localització per tipolo-gia, per cronologia i per termes municipals. L’any 1990 les bones relacions ambl’Institut Cartogràfic de Catalunya van permetre que aquest desenvolupés una estruc-tura informàtica per gestionar exclusivament el que serien les cartes arqueològiques,podem parlar de l’embrió del SIG.

Seguint amb la cronologia, l’any 1991 representants de la Universitat Autònoma deMadrid, en Javier Baena i la Concha Blasco, per encàrrec de la Comunitat Autònomade Madrid, estudiaven la implantació de la carta arqueològica de la comunitat utilitzantun SIG. Com que sabien que nosaltres treballàvem amb aquesta direcció i que teníemconeixements prou clars i explícits del que havia de ser una carta arqueològica van venira consultar com podien estructurar un SIG. Nosaltres els vam acompanyar a l’ICC i allàels van dir: «Home, si aquesta gent ho tenen claríssim.» Aquesta gent érem nosaltres.D’aquella trobada i amb la informació que nosaltres els vam proporcionar van muntarun SIG aplicat a l’Arqueologia i es van convertir en referent a l’Estat espanyol en matè-ria de SIG i arqueologia. Nosaltres hem tardat més a arribar a aquest punt. La històriaens parla, i l’any 1991 es van commemorar els 50 anys de la primera carta arqueològi-ca, el homenaje a Taracena, i en aquesta celebració van fer referència a l’ajuda quehavien rebut per part dels amics catalans: «Aquí estan els nostres amics catalans, queencara no han pogut executar el seu projecte, tot i que nosaltres els l’hem copiat.» Osigui, que en algun lloc queda.

L’any 1992 el Servei d’Arqueologia aconsegueix un primer acord amb l’InstitutCartogràfic de Catalunya per tractar la part cartogràfica, planimètrica i fotogràfica del’inventari arqueològic, fins i tot es va parlar d’intercanvi de personal entre l’ICC i elServei per tal de poder aprofitar els primers els coneixements que del territori tenien elsarqueòlegs del Servei, i el Servei aprofitaria els coneixements que de l’eina SIG tenienels tècnics del cartogràfic. Aquest primer acord no va tirar endavant per diverses raonsi l’any 1996, en ple auge del Centre Informàtic de la Generalitat, responent a les nos-tres demandes, aquest redacta un estudi de SIG aplicat a l’arqueologia per instal·lar-loal Servei. El projecte va tornar a quedar aturat fins al 2001 que l’ICC torna a aparèixercom a element contractual i redacta un nou pla d’explotació de la informació geogràfi-ca mitjançant un SIG. El programari que s’utilitzaria seria MiraMon, programa implan-tat, des de fa uns anys en altres departaments de la Generalitat (Departament de MediAmbient, Departament d’Agricultura, Agència Catalana de l’Aigua, etc.) amb resultatsòptims. El programa triat permetia l’explotació de les dades segons els estàndards deter-minats pel servei, s’adequava a les seves necessitats i incorporava eines d’anàlisi moltinteressants que altres programes del mercat no ofereixen de facto. Es torna a repetir lahistòria i el projecte, per tercera vegada, no s’executa.

Entre els anys 2002 i 2005 es reprèn el tema i s’encarrega a Geodata un projecte perexplotar la part gràfica de l’inventari, però la diversitat de criteris no permet que aquestavanci. Finalment s’encarregarà un estudi de mercat fruit del qual es decidirà que el SIGper gestionar el patrimoni utilitzarà Geomedia Professional com a motor base. El pro-grama triat el desenvolupa una empresa americana i treballa amb codi tancat, la qual


cosa el limita a l’hora de fer noves implementacions i obliga el Servei a mantenir unarelació constant amb el proveïdor. L’èxit de l’explotació del patrimoni arqueològic ambel SIG va ser determinant a l’hora d’implicar altres agents, ens referim a la DireccióGeneral del Patrimoni Cultural i a l’Oficina de Planificació Estratègica del Departamentque també l’utilitzen en les seves tasques diàries.

3. ARQUITECTURA SIG-TIC

El nostre SIG, finalment, s’ha construït sobre un producte de mercat al qual s’hanfet diverses personalitzacions—desenvolupaments a mida—per adaptar-lo a les neces-sitats específiques del Servei d’Arqueologia, a partir de requeriments detallats que defi-neixen el resultat final que s’ha d’obtenir. La part essencial del sistema són les dades,que podem estructurar en dos grans grups: la cartografia de referència oficial que dis-tribueix l’ICC i la informació geogràfica generada pel Servei, és a dir, jaciments arque-ològics, jaciments paleontològics, jaciments subaquàtics, intervencions sobre el territo-ri amb diversos resultats, etc. Tots aquests elements (programari, personalitzacions idades) defineixen, de manera resumida, el SIG.

El primer element del sistema és el programa GeoMedia Professional (GP). Aquestté un seguit de mòduls que es poden adquirir o no per incorporar al sistema base, incor-porant diferents funcions addicionals. El sistema és escalable i permet créixer de mane-ra escalonada en funció de les necessitats del Servei. El programa base incorpora einesd’anàlisi que permeten fer explotació avançada de la informació amb la qual treballem.

Una altra de les característiques del programari és que permet una gran connectivi-tat, és a dir, té capacitat per ser connectat a fonts de dades de diferents formats, queinclouen gairebé totes les que hi ha en el mercat actualment: des de bases de dades rela-cionals, fitxers vectorials de CAD, fitxers provinents d’altres sistemes d’informaciógeogràfica, llistats de coordenades en fitxers de text, etc. També es pot connectar aInternet mitjançant serveis web, i accedir a cartografia remota publicada per diversesentitats. Actualment aquests serveis només publiquen la informació en format imatge(WMS) però alguns ja comencen a incorporar informació vectorial (WFS) al seu catà-leg. Poder accedir a informació cadastral via aquestes connexions resulta molt útil peral Servei.

Finalment, la facilitat d’ús també va determinar la implementació al Servei d’aquestprogramari. No es volia un sistema complex que només poguessin utilitzar usuarisavançats o especialistes en topografia, havia de ser un sistema susceptible de ser explo-tat per qualsevol persona del Servei. Un dels requeriments crítics del Servei era el d’ob-tenir un sistema intuïtiu i àgil.

Sobre el producte base s’han desenvolupat diverses aplicacions o personalitzacions,la més complexa tècnicament parlant és la que anomenem càrrega dinàmica. Aquestano és una eina concreta, sinó una forma de gestionar l’accés a dades que s’estructura alvoltant de les eines de navegació. La càrrega dinàmica es troba present en les eines dedesplaçament sobre la cartografia, zooms sobre la finestra de mapa, localitzadors dejaciments i localitzacions d’objectes sobre el mapa. Es tracta d’un sistema de filtres“intel·ligents” que accedeix a tota la cartografia vectorial de forma transparent, és a dir,la cartografia se’ns mostra de forma contínua malgrat que en origen estigui estructura-da en fulls (els fulls que edita l’ICC tant a escala 1:50.000 com a escala 1:5.000). Això


és comú en sistemes que treballen amb cartografia en format imatge, però no treballantamb cartografia vectorial.

El fet de treballar amb cartografia de forma contínua estalvia a l’usuari haver dedeterminar amb anterioritat en quina part del territori vol treballar per carregar la carto-grafia de la zona, el sistema carrega automàticament la cartografia que es mostrarà a lapantalla i descarrega la cartografia que es deixa de mostrar. Això, sense perdre la pre-cisió aportada per la cartografia en format vectorial.

La llegenda de la finestra de mapa gestiona la informació que es mostra en totmoment. Les entrades desactivades, és a dir aquelles que no se’ns mostren perquè aixího determina l’usuari o el sistema (per escala de visualització o atenent altres criteris)es visualitzen en gris, i les entrades que sí que es visualitzen, la llegenda les ensenya ennegre. El sistema visualitza o amaga la informació cartogràfica de referència segonsl’escala de visualització en què es trobi la finestra de mapa. S’alterna la cartografia50.000 amb la cartografia 5.000, amb estils de visualització definits per a cada ocurrèn-cia (objecte que representa una realitat territorial concreta com poden ser els rius lescorbes de nivell, les zones urbanes, etc.).

La finestra de mapa actua de filtre espacial. El seu funcionament recorda el delshipermapes o altres eines SIG via web. La diferència és que mentre a la web se sol tre-ballar amb cartografia en format ràster, el SIGDGPC treballa amb cartografia vectorial,i permet “caçar” els elements territorials per editar-ne de nous tot utilitzant els existents,el resultat és que generem nova informació geogràfica ajustada a la cartografia dereferència.

Actualment tenim carregada al sistema la cartografia topogràfica de referènciaescala 1:50.000 de l’ICC. Són un total de 89 fulls, que ocupen un espai en disc aproxi-madament de 300 MB; la topografia escala 1:5.000, aproximadament 4.800 fulls, queocupen 6 GB en disc, i els ortofotomapes escala 1:5.000, que ocupen 45 GB aproxima-dament. Cap ordinador de sobretaula ni cap programari del mercat és capaç de gestio-nar aquest volum d’informació. No obstant això, el sistema de càrrega dinàmica gestio-na quina informació ha de carregar en cada moment i l’usuari no s’ha de preocupar dela seva gestió.

Fins arribar a una versió estable han passat uns quants mesos i versions d’aques-ta. Ara mateix podem dir que ja és molt estable, i fins i tot altres organismes, fins itot proveïdors de programari SIG també ens han consultat sobre això i s’han interes-sat per l’eina.

Una altra part de les personalitzacions que s’han fet són les eines que interactuenamb l’inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic—així com amb l’Inventari delpatrimoni arquitectònic—per facilitar la comunicació directa entre ambdós sistemes. Ésa dir, no té gaire sentit tenir totes les dades per una banda, i tenir les dades especials,(geogràfiques) per una altra. Els dos tipus d’informació han d’estar interconnectats pera una explotació de dades correcta i el personal tècnic del Servei ha de poder treballarindistintament amb tots dos sistemes. Com a part d’aquestes eines, s’han implementatcercadors que permeten, des del mateix SIG, fer cerques relativament senzilles d’ele-ments a partir de determinats camps de la base de dades de l’Inventari. Aquests cerca-dors permeten localitzar des de la finestra de mapa elements que compleixin els crite-ris demanats, i anar saltant, a través de les eines de comunicació, entre els programesque fan la gestió de les dades dels jaciments i la finestra de mapa. El cercador de bénsarqueològics dintre del sistema permet fer consultes sobre la informació de la base de


dades de l’inventari, no sobre el SIG pròpiament dit, i el resultat és consultable a lafinestra de mapa. Es pot cercar per cronologies, per proteccions físiques o legals, perestats de conservació, per demarcacions, per nom, etc.

Si un bé encara no ha estat entrat al SIG, és a dir no té figura geomètrica associa-da, el programa ens dóna l’opció de crear aquest nou element des del SIG. Aquest tipusde sistema permet a un usuari que no sigui un expert en programes de disseny o siste-mes d’informació geogràfica moure’s i consultar, amb bastant fluïdesa, tant la informa-ció que tenim a l’inventari com informació cartogràfica o planimètrica.

Un altre desenvolupament propi del nostre sistema és la comunicació entre SIG iinventari. És a dir, amb un clic sobre un o més elements des de la finestra de mapa acce-dim a la informació emmagatzemada a l’inventari per a aquell/s bé/ns. I a la inversa, desde la fitxa de l’inventari accedim a la geometria del bé i el sistema ajusta el contingutde la finestra de mapa a l’entitat seleccionada.

El sistema, tal com està pensat, emmagatzema informació de cada bé com a ele-ment puntual i també la poligonal que el delimita. La informació puntual es tradueix encoordenades UTM, que s’escriuen als camps corresponents de la base de dades de l’in-ventari, establerts amb aquesta finalitat. La delimitació del bé s’emmagatzema en unabase de dades on només s’informa el número del jaciment, que serà el camp que utilit-zarem per relacionar la informació geogràfica i la informació alfanumèrica provinent del’inventari. És a dir, per a cadascuna de les referències, obtenim un element puntual i unelement poligonal. Hem desenvolupat eines que comproven la integritat espacial, entreel punt i el polígon que el conté, que han de compartir el mateix número de la fitxa del’inventari. El sistema crea un fitxer de text amb totes les ocurrències i les seves incidèn-cies, d’aquesta manera podem corregir fàcilment qualsevol error en la digitalització.

El sistema també incorpora un grup d’eines d’administració, necessàries per almanteniment del sistema. Eines com el control d’usuaris (altes i baixes) o com les queserveixen per establir permisos per a l’usuari (personalització del sistema) des d’on esdóna accés al tipus i contingut de la informació amb què pot treballar: dibuixar elementso només consultar-los, a quins tipus d’elements o quines capes d’informació ha d’acce-dir, en quines condicions, etc. Aquestes condicions s’estableixen des de l’administraciódel sistema.

Finalment els carregadors de cartografia: un complex sistema que ens permet fer lacàrrega automàticament de la informació que proporciona l’ICC en virtut d’un acordamb les administracions locals i autonòmiques. L’ICC lliura la cartografia vectorial endiscos i en diversos formats d’intercanvi vectorial i ràster, però aquesta cartografia noes carrega tal com arriba. Cal transformar-la i adaptar-la al format propi de Geomediaperquè es pugui visualitzar correctament i gestionar de la manera descrita anteriorment.El procés pot durar dos o tres dies i l’objectiu és executar-lo amb una periodicitat anual,coincidint amb les trameses que fa l’ICC. L’estructuració de la informació no es modi-fica, el que s’adapta és el format de lectura de la informació. La informació es copia enlocal, al disc dur de cada ordinador, per millorar la velocitat d’accés.

Pel que fa a l’arquitectura del sistema, a les estacions de treball (PC) s’instal·len,juntament amb còpia de la cartografia de referència, els inventaris i altres programes degestió de dades com ara les intervencions arqueològiques, les proteccions legals, etc,depenent de la tasca que faci l’usuari del PC. Aquests programes accedeixen a diferentsbases de dades del Departament. El sistema gestiona bases de dades d’informació alfa-numèrica exclusivament i el programa SIG instal·lat a cada ordinador accedeix tant a la


cartografia de referència del disc dur com a cadascuna de les bases de dades on guar-dem les dades espacials.

Aquestes dades espacials reflecteixen la totalitat de l’inventari del patrimoni arque-ològic sobre el territori, és a dir, tots els elements puntuals i poligonals s’emmagatze-men en una base de dades independent. Les dades de les delimitacions de les figures deprotecció legal s’emmagatzemen en bases de dades separades, que són el reflex d’unaaltra de les bases de dades de gestió de la Subdirecció del Patrimoni Cultural. Totesaquestes bases de dades es gestionen amb SQL-Server, i es fa servir l’Access com a einaper a bases de dades auxiliars.

Pel que fa a l’accés al programa SIG, Geomedia funciona amb un sistema de llicèn-cies concurrents (actualment el sistema en fa servir dotze), instal·lades a un ordinadorcentral que les gestiona i a les quals els clients accedeixen des dels serveis territorials oel Servei d’Arqueologia i Paleontologia (Fig.1). Cada ordinador que es connecta al pro-grama utilitza una llicència i la bloqueja fins que no es tanca el programa. Quan s’es-goten les llicències el sistema avisa que no té llicències lliures, que s’alliberen quan estanca el programa a un client. Aquesta manera de gestionar les llicències permet créi-xer escalonadament i fer un nombre d’instal·lacions del programa major que el nombrede llicències concurrents; actualment tenim 30 clients SIG malgrat que es poden con-vertir en un nombre il·limitat de clients potencials.

Figura 1 Esquema de l’arquitectura del sistema: llicències i clients


Les llicències concurrents se sumen a llicències “fixes a un node”, llicències ques’instal·len directament obre una màquina i que permeten a l’usuari no haver de com-partir les llicències concurrents, les dues que tenim estan instal·lades en les màquinesdels administradors del SIG.

Un cop muntat el sistema es va iniciar la fase d’implantació l’any 2006. En unprimer moment es van transformar automàticament les coordenades dels 11.800 bénsque era el nombre total de referències existents a l’inventari arqueològic i es vanpoder carregar el 80,5 % de les ocurrències (9.500 fitxes), la informació obtingudaera puntual i les dades estaven informades en els formats més diversos: UTM, coor-denades en sistema geogràfic de l’exèrcit (SGE), coordenades geogràfiques, etc., aixòens va obligar a crear un procés de transformació entre sistemes de coordenades finsa reduir-les a coordenades UTM. Amb aquesta primera aproximació puntual sobre elterritori s’inicia la revisió de la informació abocada i al mateix temps es comencen adibuixar els primers elements. En el moment actual el nombre de referències de l’in-ventari arqueològic i paleontològic és de 15.500 béns. D’aquestes, 11.300 (el 73 %)són referències amb delimitació detallada del bé, on la informació geogràfica s’haobtingut a partir de la planimetria en suport paper, digital, en format PDF georefe-renciat o dibuixada sobre una taula de digitalització i seguint uns criteris de digitalit-zació establerts pel Servei. Actualment el 100 per cent de les referències estan repre-sentades sobre el territori. El 27 % que manca per digitalitzar correspon, majorità-riament, a jaciments subaquàtics. Malgrat l’esforç de digitalització en alguns casosens ha estat impossible obtenir la informació geogràfica del bé, ja sigui perquè lesfonts originals són molt antigues i no donaven aquesta informació, o perquè es fanecessari fer treball de camp i en algunes comarques, de muntanya especialment, ésdifícil l’accés al jaciment.

El sistema, sense que sigui d’ús molt complex, demana un mínim de formació espe-cífica i de coneixements cartogràfics i geogràfics, la formació continuada és necessàriaperquè els usuaris del sistema n’obtinguin un millor rendiment, ja que en definitiva ésuna eina més de treball que ens ajuda a prendre decisions en el compliment de les tas-ques que ens són assignades.

Finalment l’adopció d’un SIG en una organització amb molts usuaris potencials,com és el cas, demana sovint un canvi en la metodologia de treball per part dels usua-ris, canvis en els protocols interns i altres canvis derivats d’introduir una eina nova,Això fa molt necessària la implicació personal dels usuaris del sistema en tots els aspec-tes i el suport per part dels ens directius responsables del projecte.

4. EDICIÓ I EXPLOTACIÓ DE LA INFORMACIÓ GEOGRÀFICA AL SIG

Què és un SIG? Un SIG és un conjunt de principis, regles, etc., sobre una matè-ria, enllaçats entre si d’una manera racional, segons un mètode determinat, amb con-tingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta ireferit al territori, és a dir: la informació incorpora la referència geogràfica (espacial)de l’element. L’arquitectura sobre la qual recolza el SIG és complexa i demana unagran especialització per part dels desenvolupadors informàtics i coneixements espe-cífics de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció per part dels responsablesdel sistema.


Hi ha qui defineix els SIG com un programari (software) entès com un mapa, comuna eina de consultes o com una eina per fer anàlisi territorial. Per a altres el SIG és pro-gramari i maquinari (software i hardware), és a dir, tota la part dura d’ordinadors, elsperifèrics, els usuaris, les bases de dades, la cartografia de referència, etc. I finalment hiha qui entén el SIG com a maquinari, programari i visors web, el que anomenem geo-portals, en aquest cas parlen de sistemes d’informació territorial (SIT).

Per tal de fer entenedors els objectes que representen el territori es va començar perdefinir els estils de visualització d’aquests objectes, i es van adaptar els estils originalsdel producte origen a d’altres que realment ens ajudessin a l’hora d’interpretar la infor-mació al mapa. Per definir-los vam prendre com a referència els estils utilitzats perl’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) pels mapes a escala 1:5.000 i 1:50.000; aques-ta tasca va durar tres mesos (són tres-centes entrades de llegenda les que determinen lesocurrències territorials). Els estils que al seu dia es van definir des del Serveid’Arqueologia s’han convertit, un cop autoritzada la seva utilització, en els estils queutilitza l’empresa Intergraph propietària del programari Geomedia Professional, que ésel programari base del SIGDGPC.

Què és el SIGDGPC? És, en origen, una eina per a la gestió del patrimoni culturalimmoble català i així es va pensar. És una eina de consultes que ens permet obtenirinformació de l’entitat geogràfica i explotar la seva informació alfanumèrica que duuassociada, és una eina d’anàlisi que ens permet respondre a qüestions com quants jaci-ments es troben afectats en una comarca en concret, quants jaciments es troben a unadistància radial determinada, quin és el nucli urbà actual més proper a un jaciment, enquin tipus de sòl es troba el jaciment, quines figures de protecció afecten el jaciment,quina afectació té per la delimitació de parcs eòlics, on es troba el dipòsit de materialmés proper a una excavació, etc. També és una eina que ens permet generar nova car-tografia, que ens permet creuar informació al territori i del territori. El fet de treballargeogràficament, amb coordenades planes en el nostre cas, ens permet mantenir lareferència territorial i interpretar el territori simulant que es treballa des d’aquest.Tanmateix és una eina multidisciplinària i transversal que permet treballar amb qualse-vol tipus d’informació susceptible d’ubicar-se territorialment; podem georeferenciar, ésa dir, afegir a un plànol, la informació de coordenades necessària per situar-lo en elterritori al lloc que li correspon. I finalment és també la font d’informació del projecteeGIPCI per publicar a Internet i extranet.

La primera informació que el SIGDGPC va incorporar va ser la localització pun-tual dels jaciments. Les coordenades del punt estaven informades a la base de dades del’inventari en dos camps (coord-X i coord-Y) els quals van haver de tractar-se prèvia-ment per tal d’unificar l’expressió literal de la informació que contenien a un únic estàn-dard i poder abocar-la al sistema. Per a la localització puntual del bé vam utilitzar coma cartografia de referència el mapa comarcal de Catalunya a escala 1:1.000.000, i diemmapa i no plànol perquè en el món de la cartografia es considera mapa tota representa-ció geogràfica de la realitat que té en compte la curvatura de la terra, és una represen-tació a petita escala (coeficient molt baix), i plànol, la representació a gran escala on noes té en compte la curvatura de la terra; els plànols ens permeten visualitzar la infor-mació geogràfica amb més definició i precisió.

A l’hora de treballar amb informació geogràfica (en endavant IG) cal que l’u-suari tingui coneixement previ de com ha estat obtinguda la informació amb la qualtreballarà. És molt important conèixer el sistema de referència amb el qual ha estat


generada la IG, el datum, el sistema de coordenades, el fus. Aquestes dades ens ser-viran per situar-nos de manera unívoca al territori i no cometre errors. Pel que fa aCatalunya el sistema de referència que s’empra és la UTM 31N amb datum ED50,malgrat que aquest ha estat substituït per l’ETRS89 segons estableix el Reial decret1071/2007/, de 27 de juliol, pel qual es regula el sistema geodèsic de referència ofi-cial a Espanya, però el mateix decret estableix una moratòria fins a l’u de gener de2015 per tal d’adaptar la producció cartogràfica al nou datum. És per això queactualment utilitzem el datum ED50 tot esperant que l’ICC (que és l’òrgan oficialcompetent en matèria de cartografia a Catalunya) adapti la informació cartogràficaal nou datum. Si treballem en una projecció errònia el que passarà és que estaremdeformant la realitat en treballar sobre el SIG i els objectes que la representen seranobjectes distorsionats i, per tant, sense cap validesa per ser explotats posteriorment.De la mateixa manera tota la informació que nosaltres generem en un sistema de pro-jecció erroni no tindrà cap coherència geogràfica i ens serà impossible ubicar-noscorrectament sobre el territori i reconèixer els diversos elements territorials de l’àm-bit d’estudi.

El pas següent va ser dibuixar la poligonal del bé segons la descripció de les fitxesd’inventari la qual cosa ens permetia sobre el paper conèixer l’abast del jaciment i feruna primera interpretació del seu entorn. En l’àrea que determina el jaciment es va asso-ciar la informació alfanumèrica de la fitxa d’inventari corresponent de manera que fentun clic sobre la figura del jaciment a la finestra del mapa, accedim primer a una fitxaamb la informació bàsica del bé (nom, número de jaciment, codi, una petita descripció,el tipus de jaciment, etc.) i a tota la informació de l’inventari clicant a un simple botó,des de la mateixa fitxa, que ens hi connecta (Fig.2).

Figura 2. Connexió del SIG amb l’inventari arqueològic i paleontològic


Figura 3. Sobreposició de la informació geogràfica d’un bé inventariat

Al mateix temps que s’entrava al sistema la IG dels béns patrimonials es docu-mentava geogràficament els diferents tipus de protecció determinats per llei. Aquestainformació va associada a una base de dades de proteccions on s’inclouen, en diferentscapes, la informació referent a BCIN (bé cultural d’interès nacional), BCIL (bé culturald’interès local) i EPA (espai de protecció arqueològica), així com les delimitacions delsentorns de protecció en el cas que n’hi hagi. A la figura 3 veiem el tractament sobrepo-sat d’aquesta informació: l’església de Sant Miquel de Tudela declarada BCIN, la pro-tecció EPA sobre el bé i els vèrtexs que determinen la poligonal de l’espai de proteccióEPA; és a dir, en qualsevol moment, si fos necessari, utilitzant un fitxer tipus txt amb lallista de les coordenades es poden recuperar els punts que determinen el contorn de laprotecció.

Com a eina de gestió de patrimoni podem estudiar les delimitacions de les figuresde protecció un cop conegut l’entorn geogràfic i la ubicació dels jaciments. A la figura4 podem observar com es va determinar l’espai de protecció EPA de Ginestar a partirde la distribució dels jaciments de la zona d’estudi prenent com a base cartogràfica labase cartogràfica a escala 5.000 de l’ICC i la informació cadastral oficial competènciaestatal que gestiona el Ministeri d’Economia i Hisenda (a la figura no es mostra per fermés comprensible el plànol).

El nostre SIG incorpora una eina desenvolupada per l’informàtic responsable delprojecte que ens permet consultar la informació de la fitxa cadastral des del SIG sensenecessitat de consultar la pàgina web del cadastre, amb un simple clic sobre la parcel·laaccedim a la informació alfanumèrica que proporciona la pàgina del cadastre.

Una explotació diferent de les dades en un SIG és la creació de mapes temàtics apartir d’informació recollida en un camp de base de dades. Es pot visualitzar aquesta


Figura 4. Delimitació de l’EPA de Ginestar a partir dels béns inventariats

informació utilitzant gradacions de colors, simbologia diferent, estils de visualització,coropletes, etc. No és necessari tenir tota la informació concentrada en una única base dedades, el sistema permet fer refoses (merges) i agregacions d’informació entre diverses tau-les de bases de dades fins a obtenir el resultat desitjat. De fet el comportament és el mateixque quan es treballa amb bases de dades convencionals on l’usuari pot concatenar consul-tes entre taules de la mateixa base de dades o importar i exportar taules de bases diferents.Per treballar adequadament cal haver unificat prèviament les característiques dels camps deles bases de dades, d’aquesta manera s’estableix una relació correcta entre aquestes. És deltot imprescindible que un dels camps de la taula informi de l’identificador unívoc del bé(en el cas dels jaciments) i en general cal un identificador de l’element, un DNI propi queno es repeteixi. Per al Servei de Museus de la Direcció General es va utilitzar l’eina de cre-ació de temàtics per construir un temàtic de la distribució del nombre de col·leccions percomarca. En aquest cas el que es va fer va ser creuar les dades d’una base de dades onnomés hi havia informat el nombre de col·leccions per comarca, amb una base de dadesamb la informació geogràfica de les comarques, el camp que es va utilitzar per fer la refo-sa (merge) va ser el camp “comarca”, el resultat: un mapa acolorit de les quaranta-unacomarques catalanes amb el nombre de col·leccions de cadascuna d’aquestes.

Una de les tasques de la Secció d’Informació i Estudis del Servei és emetre infor-mes pel que fa a l’afectació al territori dels béns del patrimoni arqueològic i paleon-tològic, respecte dels estudis d’impacte ambiental generats per l’Administració públi-ca, les empreses o els particulars. En aquest sentit l’explotació de les dades des delSIG permet donar resposta a qüestions com el nombre de jaciments afectats per undeterminat projecte, quants jaciments, sense estar directament afectats ho poden estarsi s’amplia la zona d’execució del projecte (el que denominem zones d’influència o


buffers), la distància a un punt determinat del territori, etc. Determinant una segonacorona d’influència, o més d’una, podem saber si l’afectació de l’ampliació afectaràaltres municipis que en el supòsit original no quedaven afectats, així podem extreureinformació complementària sempre interessant quan s’emeten informes.

Amb els SIG també es pot generar nova informació geogràfica per a la seva explo-tació. El mapa de distribució dels bisbats a Catalunya es va generar a partir de la infor-mació obtinguda dels diferents bisbats amb informació extreta dels mateixos bisbats, iquan no teníem accés a aquesta informació es va recórrer a cartografia antiga i unitatsterritorials com els municipis. El resultat és el mapa de bisbats de Catalunya on s’hansituat elements puntuals com esglésies, ermites, caps de bisbats, etc.

L’anàlisi de superposició de diferents capes d’informació geogràfica ens permetgenerar capes amb informació nova. Per al treball del dia a dia del Servei utilitzeminformació que es genera des d’altres departaments com el Departament de MediAmbient i Habitatge (DMAH) o el Departament de Política Territorial i ObresPúbliques (DPTOP), entre altres. Del primer creuem informació dels PEIN, els parcseòlics, les zones de protecció de les aus, etc. Del segon explotem els traçats d’eixos via-ris, la planificació territorial, etc. Un exemple d’explotació de les dades on s’incorporainformació del DPTOP el tenim en les ARE (plans directors urbanístics de les àreesresidencials estratègiques) com a àrees d’actuacions supramunicipals amb la finalitat desubvenir el dèficit d’habitatges requerit d’ajut públic. En aquest cas l’encàrrec va con-sistir a creuar les zones ARE amb la capa d’informació dels jaciments per establir elsjaciments afectats per les ARE i de quin tipus de jaciment es tractava. Per ampliar lainformació requerida es van establir zones d’influència al voltant de les ARE i es vaobtenir una segona relació de jaciments que, sense estar afectats per la zona primigènia,sí que ho podien estar en el cas que s’ampliés aquesta. (Fig. 5)

Figura 5. Resultat final d’estudi de les ARE


Pel que fa a l’explotació de la informació alfanumèrica aquesta dependrà de l’exhaus-tivitat de la informació d’entrada. En aquest cas concret, i sempre que ens ho permeten elsprogrames d’intercanvi d’informació geogràfica, lluirem la IG en format vectorial, d’a-questa manera facilitem a tercers l’explotació de la informació generada per nosaltres.

Entre les moltes eines d’anàlisi i explotació de dades els SIG incorporen eines quepermeten georeferenciar informació a la qual manca el component territorial; incorpo-rant la variant espacial a la informació gràfica podem situar correctament al territori lanova informació. Per georeferenciar un plànol és necessari obtenir punts de control(quatre com a mínim si volem que el resultat sigui acceptable), és a dir, s’han de conèi-xer les coordenades dels punts de control i establir una relació entre aquests en el terri-tori i el plànol que volem georeferenciar. El resultat s’adequarà a la base de referènciaamb més o menys grau d’exactitud depenent del residu obtingut en georeferenciar(RMS) que varia segons l’escala d’edició utilitzada. En realitat es tracta d’una desvia-ció estàndard de les dades d’entrada.

Quant a l’intercanvi d’informació entre sistemes SIG sempre que sigui possible uti-litzarem estàndards definits per la comunitat internacional com és el cas del GeographyMarkup Language (GML). El GML és l’XML definit pel Consorci Geoespacial Obert(OGC) per expressar les característiques geogràfiques i serveix al mateix temps com unllenguatge de modelatge de sistemes geogràfics i com a format d’intercanvi obert per atransaccions geogràfiques a Internet. Un format d’intercanvi d’informació geogràficaque exporta també la informació alfanumèrica associada a l’element i acceptat per lagran majoria de programaris SIG és el shape.

Tota la informació generada es pot veure per pantalla, consultar i imprimir en for-mat paper o en format digital per recuperar-la més tard. Els formats de sortida de lainformació són molt variats i vindran donats pel programari que s’utilitzi, el nostre per-met exportar a formats georeferenciats TIFF i JPG o guardar el document generat comuna plantilla del propi programa per generar perfils d’usuaris diversos.

3.1. Un cas d’estudi: Estudio estratégico ambiental del litoral español

L’any 2007 el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç elabora l’Estudio estratégi-co ambiental del litoral español requerit per la disposició addicional tercera del RD1028/2007, de 20 de juliol, pel qual s’estableix el procediment administratiu per a la tra-mitació de sol·licituds d’instal·lacions de generació elèctrica al mar territorial, és a direstablir les bases per a la gestió dels parcs eòlics marins i determinar les zones on situarels parcs. (Fig. 6)

Per fer aquest estudi el Ministeri competent es posa en contacte amb les comunitatsautònomes amb mar territorial i amb cadascun dels sectors implicats, Medi Ambient,Cultura, etc., perquè n’informin. En el cas de Cultura havíem de pronunciar-nos i deter-minar geogràficament les diferents zones del litoral català adequant-lo a la informacióproporcionada per l’Estat i qualificar-lo en funció de les competències traspassades.Evidentment, a nosaltres ens tocava patrimoni, però Medi Ambient aplicava les que lisón atorgades per llei, el mateix va fer el Departament d’Agricultura aplicant les prò-pies. El conjunt de l’explotació d’aquestes conformava un gran banc d’informació queconfigurava i determinava l’aptitud o no del litoral estatal, i en el cas que ens ocupa dellitoral català. Des del Servei d’Arqueologia i Paleontologia es va informar del patrimo-


ni arqueològic subaquàtic, delimitant les àrees de reserves eòliques marines. El resultatfinal és un mosaic cartogràficament estructurat en segons o minuts geogràfics; un esca-quer immens de 4 milions de quadres que defineix les tres categories ajustades a lainformació proporcionada pel Ministeri: zones aptes, zones no aptes, i zones amb reser-ves o amb condicionants ambientals.

En el nostre cas es va utilitzar com a informació de referència la situació puntualdels jaciments arqueològics subaquàtics, informació proporcionada pel CASC (Centred’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya) actualment dependent del Museud’Arqueologia de Catalunya. El nombre total de fitxes inventariades en aquell momentera de 684. D’aquestes 684, el 33 % corresponien a jaciments subaquàtics. D’aquests684, nosaltres teníem informats els camps de les coordenades en 206 i la resta no teniaaquesta informació. Des del servei es va fer l’esforç de normalitzar el format del campque informava les coordenades a un estàndard que ens permetés l’explotació posterioral SIG i visualitzar el resultat sobre un mapa de Catalunya. En abocar la informaciósobre el mapa es va fer palès que alguns dels jaciments estaven situats erròniament per-què quedaven situats a terra ferma i d’altres quedaven situats en zones allunyades de lacosta la qual cosa volia dir que les seves coordenades, si més no, podien estar distor-sionades o eren poc fiables.

Figura 6. Primera aproximació a l’estudi per a la implantació dels parcs eòlicsmarins


Figura 7. Delimitació de les zones d’exclusió per a la implantació de parcs eòlicsmarins

Una altra capa d’informació geogràfica addicional que es va utilitzar per determi-nar les diferents zones van ser les corbes batimètriques de les quals obteníem infor-mació sobre la profunditat a la qual es localitzava el jaciment, però aquest tipus d’in-formació es va descartar perquè no aportava cap valor afegit al ja conegut de la ubica-ció i en alguns casos (com en el cas del delta de l’Ebre), la informació podia ser con-tradictòria. Finalment es va optar per traçar una línia hipotètica des del davant delterme municipal cap a les aigües continentals i qualificar cada part frontal de termemunicipal en funció de tres zones: entre 0 i 50 metres de profunditat, de 50 a 100metres i més de 100 metres. Sobre cadascuna d’aquestes franges potencials es qualifi-cava si, en el terme municipal corresponent, es tractava d’una zona apta, d’una zona noapta o d’una zona condicionada. Es va optar per aquesta solució, en tant que els parcseòlics marins actualment només són viables en la primera franja dels 50 metres, per-què actualment la ubicació de parcs eòlics marins en zones amb més profunditat pre-senten molts problemes. La potencialitat teòrica de la zona va acabar de determinarl’estructura potencial del litoral marí català i en aquest sentit es va informar elMinisteri (Fig.7). És a dir, la potencialitat de la zona delimitada per la informaciógeogràfica obtinguda en creuar les corbes batimètriques i el traçat de la línia hipotèti-


ca des de la part frontal municipal va determinar la idoneïtat de les zones; la majoriavan resultar no aptes per a l’establiment dels parcs eòlics en tant que s’hi concentra-ven un gran nombre de jaciments. I, en municipis com el Port de la Selva o Cadaquésaquest no apte o la zona condicionada tenia continuïtat en la franja següent. L’informeque posteriorment va elaborar la secció d’informació i estudis va reflectir el que l’es-tudi del medi amb el SIG mostrava, sense descartar, però, altres casuístiques a l’horad’extreure conclusions. En el nostre cas la manca d’informació sobre la localitzaciódels jaciments, factor determinant a l’hora de definir les tres zones d’estudi, mostravaque alguna de les zones que havíem determinat com a condicionades podien no ser-hoi en aquest sentit es va elaborar l’informe. Al resultat final es va incorporar la malla deminuts geogràfics que demanava el Ministeri per a una millor comprensió de la infor-mació obtinguda.

5. LA SORTIDA A EXTRANET EL PROJECTE EGIPCI

L’acrònim eGIPCI es forma amb la e d’electrònic i les sigles de Gestió Integral delPatrimoni Cultural Immoble. És un projecte pensat per desenvolupar a mitjà-llarg ter-mini, d’ampli abast, amb l’objectiu d’integrar els sistemes d’informació que gestionenel patrimoni cultural, tant pel que fa a l’explotació de les dades dels inventaris comaltres bases de dades i programaris relacionats amb el patrimoni.

Les línies d’actuació bàsiques del projecte són les que veieu continuació: és a dir,adaptació i millora dels programaris existents; fer enllaços entre les bases de dades exis-tents; crear bases de dades i programaris nous, i facilitar un espai de col·laboració ambens externs al departament. Aquests són actors que participen en la gestió del patrimo-ni, fent projectes d’investigació, tractament de restes, o simplement duent a terme obressobre el territori.

Parlarem una mica, molt per sobre, d’aquesta extranet. És tracta d’un espai web onhi haurà un accés controlat i els usuaris a qui s’hagi donat accés podran accedir a totala informació que estem veient, que fins ara treballem “de portes endins”.

Aquesta extranet inclou la publicació dels inventaris de patrimoni arqueològic,paleontològic i arquitectònic i la representació sobre el territori d’aquestes referències.Incorpora un SIG via web, és a dir, una versió del mateix programari que hem vist, peròmés “lleuger”, sense cartografia vectorial, òbviament, perquè la transmissió per Internetd’aquest volum de dades és gairebé impossible. També inclou altres elements com latramitació dels permisos d’intervenció arqueològica. I es preveu anar incorporant novesfuncions a mesura que vagi avançant el projecte.

Simplement donarem un cop d’ull a unes quantes pantalles d’aquest projecte, queara mateix es troba en fase de desenvolupament. Com podeu veure, hi haurà validaciód’usuari i contrasenya; és a dir, hi haurà un accés controlat, a partir de peticions ques’hauran fet al Servei, i que el Servei haurà hagut de validar, i valorar quina informacióha de ser accessible per a cada peticionari.

Un cop es faci aquesta validació d’usuaris, aquesta seria la pantalla principal, onveiem opcions per consultar els inventaris i una opció per veure l’àrea pròpia de l’u-suari, on podrà consultar les seves dades, les peticions que ha fet i el seu estat, permi-sos d’intervenció on consti com a participant (ja sigui en qualitat de director de l’exca-vació, promotor o sol·licitant del permís), etc.


Aquí tenim un cercador de béns. Estem fent una consulta de patrimoni arqueològic.Es tracta d’un cercador molt complet de referències d’inventari, on podem buscar perdemarcacions, municipis i comarques, per cronologies, actuacions, per tipus de jaci-ments i altres conceptes. També podeu veure, els diccionaris de dades i taules de siste-ma que seran gestionats exclusivament per l’administrador.

Això seria la pantalla que mostra els resultats de la recerca que hauríem fet abans,és a dir, una llista d’elements que compleixen els criteris definits al cercador. Accedinta un d’aquests elements, veuríem una breu fitxa on es publiquen les dades que tenim al’inventari actualment per aquell element.

Aquesta seria la fitxa d’identificació i localització del bé. La fitxa s’estructura enpestanyes que agrupen la informació per conceptes; aquí podeu veure el nom, dadesidentificatives i referències UTM d’aquest bé. En una altra pestanya es publica la infor-mació gràfica, és a dir, fotografies i altra documentació que puguem tenir del bé. Comveieu es tracta de la publicació íntegra de les fitxes dels inventaris, però amb un contextcontrolat.

Com hem comentat, aquesta eina incorpora, a més a més, un SIG en entorn web,que incorpora moltes opcions i funcions poc comunes en aquest tipus de client SIG.Aquí podeu veure que són els mateixos polígons (amb estils encara per definir) que hemvist abans en el SIG de producció—el sistema intern.

La cartografia de referència continua essent la de l’ICC, però, en aquest cas no ésvectorial. En aquest cas el que veiem per sota dels polígons de patrimoni és una imat-ge. El SIG superposa diverses capes d’imatges que conformen la cartografia de referèn-cia. Aquestes capes les publica l’organisme que en fa la gestió (en el cas del topogràfici l’ortofotometria, aquest organisme és l’ICC). El polígon permet accedir a una petitafitxa-resum, on hi ha algunes dades bàsiques de l’element.

A l’esquerra veiem la llegenda on es mostren les capes publicades. A la dreta labotonera que dóna accés a les funcions de què feia esment abans. Aquesta eina, perexemple, permet fer filtres especials, i troba els elements que hi hagi dintre d’una zonad’influència al voltant d’un polígon determinat. Hi ha eines per pujar o descarregar car-tografia i altres eines d’aquest estil.

Com veieu, ofereix una varietat d’operacions bastant completa (Fig. 8). Les fun-cions es poden dividir en eines de navegació, eines de selecció d’elements, amb dife-rents criteris (fent clic a un element, dibuixant cercles o altres figures que incloguindiversos elements, etc.) eines d’anàlisi i dibuix. Eines per a l’intercanvi de cartogra-fia, exportació en format Google Maps, impressions, etc. Encara s’està establint qui-nes eines estaran actives per a cada usuari i en quines condicions es podran fer ser-vir. L’objectiu és que cada usuari pugui accedir exclusivament a la informació quenecessiti per fer la seva feina; aquesta informació és seleccionada segons la peticiód’accés que esmentàvem abans, que serà revisada i autoritzada per l’administradordel sistema.


Figura 8. Espai de treball a l’extranet i eines d’explotació de la informació

BIBLIOGRAFIA

BLASCO, M. Concepción; BAENA, Javier; QUESADA, Fernando (coord.) (1997). Los SIGy el análisis espacial en arqueología. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid.

GUTIÉRREZ, Javier; GOULD, Michael (1994). SIG: Sistemas de Información Geogràfica.Madrid: Editorial Síntesis.

CASTELLS, J; HERNÁNDEZ G. (1991). “Banco de datos e informatización del inventariodel patrimonio arqueológico de Catalunya”. Soria. [Inventarios y cartas arqueoló-gicas. Homenaje a Blas Taracena] p. 207-218.
