vi ponencies eramprunya 13 baixa

Primera edicióNovembre de 2013

Títol originalVI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudisd’Eramprunyà. Territori de Frontera a l'Alta EdatMitjana

© dels autors de cadascuna de les ponènciesi comunicacions

© de les característiques d’aquesta edició:Centre d'Estudis Santboians (Comissió ciutadana)

Producció editorialCentre d'Estudis Santboians(Comissió ciutadana)

Direcció i coordinacióCentre d'Estudis Santboians(Comissió ciutadana)

Disseny i maquetacióXavier Vegué

Disseny portadaXavier Sánchez(El Marge Comunica)

AgraïmentsMuseu de Sant Boi de Llobregat(Ajuntament de Sant Boi de Llobregat)Institut Ramon Muntaner

3 VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’EramprunyàTeritori de Frontera a l’Alta Edat Mitjana

Índex

Sant Boi, terra de frontera (segles VIII-XI) 5Mª Lledó Barreda i Casanova(Museu de Sant Boi)

El terme d’Eramprunyà, entre la conquesta i la revolta feudal. 13Una visió actualitzadaJosep Campmany Guillot(Associació d’Amics del Museu de Gavà)

Dones a Eramprunyà al segle X 39Josep Campmany Guillot(Centre d’Estudis de Gavà)

El Testament de Recosind d’Almafar 4814 d’abril de l’any 1002Document n. 372, Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol. II. CSIC. Barcelona. 1947Jaume Vendrell i Condeminas(+ de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat)

Comunicacions medievals en una terra de frontera: 63els camins ramaders a BeguesXavier Parellada Viladoms(Centre d’Estudis Beguetans)

Buramànding Kinte, una altra frontera 75Andreu Comellas(Grup Tres Torres de Viladecans)

La toponímia altmedieval de Viladecans fins a la consolidació 81del feudalisme (segles VI-1092): els noms pretèritsJosep Lluís Gallardo i Sedano(Oficina de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans)


Revisió d’algunes troballes arqueològiques altmedievals 87a ViladecansJuana María Huélamo Gabaldón i Josep Maria Solias Arís (KuanUm)(Museu de Viladecans – Ajuntament de Viladecans)

La col·lecció de pergamins conservats a l’Arxiu Municipal 98de ViladecansAntònia Altamirano Cardoso, Xavier Calderé i Bel, ÀngelsGonzález Vera i Manuel Luengo Carrasco(Arxiu Municipal de Viladecans – Ajuntament de Viladecans)

Les pintures murals gòtiques de Santa Maria de Sales 106Manuel Luengo Carrasco(Cap de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans)

Carlemany a Castelldefels 112Javier Clemente Hernández

Orígens històrics i literaris d’Ausiàs March en relació 124a la Baronia de l’EramprunyàJaume Alavedra i Regàs

Formació del Delta del Llobregat 135Joan Lluís Ferret

Índex


Sant Boi, terra de frontera(segles VIII-XI)

Mª Lledó Barreda i Casanova(Museu de Sant Boi)

Introducció

Sant Boi és un exemple de centre urbà actual amb origen en una vil·la altimperial, que escristianitza durant l’antiguitat tardana i que esdevé un nucli parroquial els primers segles del’època medieval que ha perdurat fins als nostres dies.

L’església parroquial, element de continuïtat

L’arqueologia ens mostra una població que perdura des del baix imperi, però amb una re-ducció important de presència de cultura material, per tant de població, i el que ens trobemés un reaprofitament constant d’estructures, canvi de funcionalitat moltes vegades o inuti-lització en altres.

Un exemple dels més importants és l’església parroquial paleocristiana. L’arqueologia enspermet saber com una cisterna romana, associada al proveïment d’aigua a les termes roma-nes, es convertí en edifici religiós. Les obres d’adequació foren escasses. S’enderrocà el murinterior de separació del dipòsit per ampliar-ne la capacitat o possiblement s’obrí un pasentre ambdós espais; a més es construí una porta per permetre l’accés dels fidels i es cobríel nou edifici amb un sostre embigat de fusta. En aquest moment de l’antiguitat tardanal’edifici també serví de cementiri, com ho demostra la troballa de dues tombes de tègula. Peraltra part, Sant Baldiri de Nîmes figura a tots els calendaris mossàrabs i té el culte força estèsper la Hispània visigoda.

Un primer document escrit no apareix fins a l’any 965, on s’esmenta per primera vegada laparròquia de Sant Baldiri, però a partird’aquest moment ja sovinteja la documentació.

És ja al segle XI quan un testament ens dóna referències arquitectòniques de l’estat del’edifici. Aquest document es tracta del llegat testamentari que va deixar un personatge ano-menat Escluva per subvencionar la coberta de volta de canó de l’església l’any 1040. Les di-mensions d’aquest primitiu temple romànic, llarg i estret, situat a l’actual carrer de la Pau,


Sant Boi, terra de frontera (segles VIII-XI)

serien les mateixes de l’antiga cisterna. La remodelació de l’edifici, que esdevindria el tem-ple romànic, va ser feta amb petits carreus de gres vermell i tenia capelles a banda i bandade la nau central i dues més a l’absis. El campanar estava situat a l’angle sud-est.

El territori, entre els segles VIII i XI

En aquest dilatat període, la condició estratègica de Sant Boi es farà especialment palesa i esconvertirà, per una banda pel riu Llobregat i per l’altra pel posicionament respecte a la ciu-tat de Barcelona, en un lloc de pas i conflicte dels diferents pobles estrangers que ocupen elterritori: sarraïns i francs.

La “reconquesta” d’aquest territori implica la reocupació d’aquestes terres i la creació d’unanova organització territorial, social i econòmica que ens aboca, directament, cap al procésde feudalització que s’estava produint també a la resta del país.

L’Alcalà i els francs

L’any 711 les tropes musulmanes inicien laconquesta del Regne Visigot d’Hispània peral Califat de Damasc. La ràpida ocupaciódel país, fruit sobretot dels pactes ambcada oligarquia local, presenten un pano-rama en el qual la frontera superior quedaorganitzada, a partir de Barcelona, en unasèrie de destacaments en les principals ciu-tats i llocs estratègics, sense quel’establiment de població d’origen sarraí esfes mai efectiu.

Com el cas de Sant Boi, que va esdevenirun punt de valor militar, segurament im-portant com a rereguarda de les muralles


de Barcelona. Així, les cròniques carolíngies expliquen com l’exèrcit franc encercla laciutat i la deixa aïllada. Devia ser aquest el moment en què l’Alcalà de Sant Boi i altrespunts forts musulmans caigueren en mans de l’imperi carolingi. La presència carolíngiatambé ha quedat reflectida en el registre arqueològic local, tot i que de forma molt minsa.

En aquest context, la dominació musulmana fou molt curta a les terres del BaixLlobregat, especialment en les de l’esquerra del riu, més properes al Pla de Barcelona ique devien passar a control carolingi al mateix temps que la ciutat, l’any 801.

La situació estratègica de Sant Boi

A partir de la conquesta de Barcelona per part dels francs, es formaria una primera fron-tera que seguiria el curs del Llobregat com a línia divisòria natural. Aquesta situació vacomportar com a conseqüència la refortificació de la banda musulmana de la fronteraamb la construcció de nous castells, com el Sant Boi.

El castell de Sant Boi està perfectament documentat en una notícia escrita de l’any 965,en la qual s’esmenta el nom que els antics ocupants li donaven: Alcalà. Aquesta fortifi-cació segurament se situaria en l’emplaçament de l’actual castell, al cim del turó ons’assenta el nucli antic de la població.

Aquesta fortificació, d’una importància relativa com a complex militar —no és un castelltermenat— té un valor estratègic de primer ordre pel que fa al control que exerceix sobreel nus de comunicacions que parteix de la vila, un cop travessat el riu Llobregat, prove-nint de Barcelona.

La Marca. Sant Boi, lloc de frontera

Com a conseqüència de l’estabilització de la frontera en el curs del Llobregat, Sant Boiva quedar situat en plena àrea de Marca, on eren freqüents els enfrontaments i les ràt-zies promogudes per ambdós bàndols. El valor militar de Sant Boi s’havia de desprendrede la seva situació estratègica respecte a Barcelona i de les seves comunicacions amb elsud.

Però la zona de frontera no va quedar estabilitzada de seguida, sinó que durant un cen-tenar anys va haver de patir ràtzies àrabs, que volien un botí fàcil i que no permetien laconsolidació d’assentaments a la zona. La inseguretat que tota aquesta situació provo-cava va generar un procés d’abandonament de les terres per part de la població, que esva traslladar a llocs més segurs. D’aquesta manera es va trencar la continuïtat d’ocupaciódel territori. Només cal recordar que no ha perdurat el nom romà de Sant Boi.

La reocupació de les terres de frontera abandonades (segles IX-X)

A finals del segle IX s’inicia un moviment de reocupació de les terres abandonades i quasidesèrtiques per part de famílies pageses, a vegades dones soles, com coneixem algun casa Sant Boi, que cercaven una millor sort en llocs perillosos com la frontera. Aquests pa-gesos i pageses van convertir-se en propietaris de les terres que el comte els concediaperquè les explotessin; d’aquesta manera s’assegurava el domini del territori a canvi deprotecció.




Canvis territorials a partir de la repoblació

L’establiment de la frontera a la línia del Llobregat es traduí en una reorganització deles formes clàssiques d’ocupació de terreny. Aquest fenomen passà per dues etapes: deldespoblament a la repoblació.

1) Una primera de relatiu despoblament, sobretot, en indrets desprotegits i propers acruïlles de comunicacions, com és el cas de la zona del barri antic, amb un impor-tant nucli romà, i de recerca de valls amagades, com podria ser la vall del Llor. Aixòexplicaria, per una banda, la desaparició del nom romà de la vil·la/vila (??????) ro-mana de l’actual barri antic de Sant Boi i, per una altra, la persistència de certs to-pònims, com el Llor.

2) Una segona fase és encetada pel moviment de repoblació, a partir de la conquestadefinitiva de la riba dreta del Llobregat, que no es va produir fins a finals del reg-nat de Guifré el Pilós. Així, a començament segle X s’efectua l’organització del po-blament i s’inicia el procés de control del territori. En el moment de la repoblaciótotes les terres de propietaris desconeguts, abandonades o simplement ermes, vanpassar a formar part del fisc reial, és a dir que estaven sotmeses a potestat públicadel comte.

Cap a l’any 1000 tenim un pla del Llobregat dividit en tres grans termes, Eramprunyà,Cervelló i Castellví de Rosanes, amb petites zones que són alienes a aquestes divisions:els termes del Llor i la vila d’Alcalà (actual Sant Boi de Llobregat), el terme de Cornellài, en general, tota la part esquerra del riu.

Les jurisdiccions: un fet singular

Les jurisdiccions en què s’organitzava Sant Boi en època medieval tenen els seus orí-gens en el procés de recuperació dels territoris ocupats pels àrabs des de la banda cris-tiana, fet que sumat a les característiques pròpies de Sant Boi fa que no arribi a con-solidar-se mai un terme jurisdiccional d’importància al seu entorn.

El govern i el territori

Les característiques pròpies dels alous pagesos que es conformaren en aquest momentvan condicionar-ne la producció, que, en la major part dels casos, no permetia la su-pervivència, per la qual cosa la pagesia havia d’alienar la seva propietat a mans d’unmonestir o de la seu de Barcelona. D’aquesta manera Sant Cugat del Vallès, Sant Perede les Puelles i el bisbat de Barcelona, i més tard Santa Maria de Valldonzella, van con-vertir-se en grans propietaris de parcel·les a Sant Boi.

Per altra banda, la conseqüència de les polítiques comtals va ser el manteniment delterme de Sant Boi fora dels termes dels castells senyorials. Ni Eramprunyà ni Cervellól’englobaren dins els seus dominis. Així, el terme de Sant Boi, repartit entre el comte il’església romangué, fora de les grans senyories comarcals.

El poder civil, polític i militar és exercit pel rei i les Corts; el poder judicial, pel rei, elseu delegat, el veguer de Barcelona, i l'Església; l’administratiu, pel rei i el Consellde Cent barceloní i el religiós, exclusivament per l'Església. Tot i això, algunes de lesfuncions de poder eren delegables en l'esfera local.


Les jurisdiccions

Les jurisdiccions medievals de Sant Boi tenen els orígens en el procés de recuperaciódels territoris ocupats pels àrabs des de la banda cristiana a inicis del segle X. En aquestmoment començarà el procés d’organització i control del territori, dut a terme pelscomtes, que nomenaran uns representants, els vicaris, que s’encarregaran de la cons-trucció de nous castells i fortificacions.

És per això que a Sant Boi trobem que el Castell, juntament amb l’església, ésl’instrument d’estabilització d’aquestes microsocietats de frontera. El castelló de SantBoi no va ésser mai terme de cap dels dos grans districtes formats per Cervelló iEramprunyà; encastat entre tots dos, sembla que va ser molt de temps directament con-trolat pel comte, que s’esforçà a mantenir-lo en les seves mans.

Per altra banda, les característiques pròpies d’origen, possessió i grandària de Sant Boifan que no arribi a consolidar-se mai un terme jurisdiccional d’importància al seu en-torn, en part també per la influència i proximitat de Barcelona. Aquestes circumstàn-cies expliquen la peculiar situació jurisdiccional que es crea.

El nucli antic de Sant Boi, durant aquests segles, estava dividit en dues jurisdiccionsfeudals (Alou i Puig del Castell, la Pobla Arlovina) i també tenia tres jurisdiccions fo-rànies, de muntanya. Aquestes eren la jurisdicció del Benviure, la torre del Llor i laTorre Salbana. A més, hi havia barri de Sant Pere, que mereix una explicació a banda

El Puig del Castell i l’Alou

La Casa del Puig, o Castell, presidia i tutelava la població a l'entrada de l'estuari delLlobregat. Fins al segle XIII el castell es trobava sota el domini comtal del casal deBarcelona. No és fins a aquest moment que es concedeix part del seu domini a un par-ticular: el castell passa a mans de Guillem de Llacera. L’altra part es converteix en lajurisdicció del Reial, que depèndirectament del comte-rei.

L'Alou està situat mirant al riu i al vessant nord del puig del castell. Era la part méspoblada, a l'ombra de l'església parroquial i el cementiri al costat.

L’Alou estava format per propietats lliures de gravàmens concedides per tal d’afavorirl’assentament de nous pobladors a l’alta edat mitjana. Aquest barri depenia jurisdiccio-nalment del senyor feudal del Castell o Casa del Puig

La Pobla Arlovina i el Monestir de Valldonzella

La Pobla Arlovina té els orígens en una reorganització territorial dels habitants del’Alou deslliurats del senyor del Castell. Les notícies més antigues provenen de docu-mentació del segle XI on s’esmenta el casal propietat del senyor Arloví.

Era una vila nova, el típic burg sorgit fora muralla, quesembla que havia gauditd'immunitats i franqueses i que ja es troba documentada al segle XI.

La Pobla Arlovina dependrà a partir del segle XV del Monestir de Valldonzella.




Benviure

Els darrers estudis, tant històrics com arqueològics, situen la cons-trucció de la torre al segle X, al mateix moment que la construc-ció de la torre del Llor i de la Torre Salbana, per tant forma partde la frontera d’aquell moment.

Tenim una primera notícia escrita del 1023, quan ja estava cons-truïda; uns anys després, la següent és de l’any 1048, on RamonBerenguer I adquireix dels seus propietaris la meitat de la torre delBenviure, dins la política comtal de refermament de la seva posi-ció al capdavant de la noblesa feudal.

El recinte està format per la torre, una murada que envoltava elrecinte i uns quants coberts, preparats per agrupar la població dis-persa en moments difícils.

La torre del Llor

Jurisdicció de muntanya situada al nord-oest de la població i quea l’alta edat mitjana era un dels límits meridionals del castell deCervelló, quan aquest fou venut pel comte Borrell a Ènyec Bonfill.

Les primeres dades documentades són del segle X, concretamentde l’any 990, quan la Torre Lauro (Llor) pertanyia al bisbe deBarcelona, Vives, que, quan va morir, donà la potestat a la Seu

de Barcelona. Entrat ja el segle XI comença l’establiment de cases i famílies en aquestesterres.

Torre Salbana

Era un punt fort per defensar les explotacions agràries. Està situada en una terrassa sobreel Llobregat i és un punt de control de la vall i plana del riu, així com del camí de SantVicenç. El terme del castell de Cervelló confrontava amb els d’Eramprunyà i amb els delLlor, després anava fins a la Torre Salbana i d’aquesta fins al Llobregat.

El barri de Sant Pere

El barri de Sant Pere s’organitzà al voltant de l’ermita de Sant Pere, que va ser construïdacap al segle X, ja que en dos documents de l’any 1004 i 1011 del Cartulari de Sant Cugathi apareix com a església. La població al voltant de l’ermita de Sant Pere estava dispersa,formada per petites cases de camp, masos i masies.

L’ermita de Sant Pere depenia del monestir de Sant Pere de les Puelles deBarcelona,monestir benedictí femení, fundat al segle X amb el patrocini dels comtes deBarcelona, situat a l'actual plaça de Sant Pere de la ciutat de Barcelona.De l’ermita no n’ha quedat rastre, però sí de la necròpolis associada, tot un conjunt detombes datades entre el segle IX i XI, que va ser excavada l’any 1984.


L’element de cohesió: l’esglésiaparroquial

Hem començat l’article parlant de l’esglésiaparroquial com a element de continuïtat iacabem parlant del seu paper cohesionador.La parròquia tingué una gran influènciacivil i religiosa. A Sant Boi va suplantar elsnom romà anterior pel nom de Sant Baldiride Llobregat. Serví com a cohesió de la po-blació en moments difícils i després també,quan el territori queda dividit en jurisdic-cions, ja que la parròquia estava per sobrede l’administració política.

Així veiem com els particulars estaven orga-nitzats sota l'empara de l'única institució nocivil ni militar: l'Església i la parròquia através d’aquesta. Cada any eren elegits enassemblea oberta de propietaris uns càrrecsdenominats obrers parroquials, que hauriende tenir cura del culte religiós id’administrar, en un sentit ampli, tot allòque fes referència a l'església parroquial,

però que també estenien progressivament la seva comesa a tímides funcions de tipus laic icol·lectiu, com podien ser algunes obres per impedir les malvestats del riu o, sobretot, larecaptació de les talles reials.

Bibliografia

AAVV. 1993. Història de Sant Boi de Llobregat. Edita Ajuntament de Sant Boi de Llobregat,Sant Boi de Llobregat.

BARREDA I CASANOVA, Mª LL. 2000. Passejades per Sant Boi de Llobregat, nº 1, nº 2, nº 3,nº 6 i nº 7. Edita Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, Sant Boi de Llobregat.

BARREDA I CASANOVA, Mª LL. i SÁNCHEZ I TORRES, X. 2007 “El pas per Sant Boi del camíral de Barcelona a Vilafranca del Penedès”. Passejades per Sant Boi de Llobregat. Històries ipaisatges. Rev. 2R (en premsa).

GARCÍA PARDO, J. 1989. Sant Boi i el Pla del Llobregat a finals de l’Edat Mitjana, edita ElRacó del Llibre de Text, Barcelona.

GARCIA PARDO, J. 1994. “Entorn a l’origen de l’estructura agrària pre-feudal a la comarcadel Baix Llobregat. Els mecanismes d’apropiació de la terra”. Miscel·lània d’homenatge aJaume Codina, p. 263-272.

MARTÍ I VILÀ, C. 1979. L’esclavitud a la vila. El retaule de Lluís Dalmau i altres assaigs.Biblioteca Popular. Sant Boi de Llobregat.

PAGÈS i PARETAS, M. 1992. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Biblioteca AbatOliba. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia, Barcelona.




PALOU I OÑOA, Mª C. 2001. L’església de Sant Baldiri. Art i Història de la “Catedral delLlobregat”. Edita Parròquia de Sant Baldiri, Sant Boi de Llobregat.

SALAZAR Ortiz, N., (1983 – inèdit)El carrer de La Pau: un exemple d’ocupació continuada d’un espai des d’època romana finsals nostres dies al Barri Antic de Sant Boi de Llobregat. IIes Jornades d’Arqueologia del BaixLlobregat

SALES CARBONELL, J., (1983 – inèdit) “L’antiguitat tardana al Baix Llobregat (1989 – 2003). Balanç de 15 anys de recerques ar-queiològiques i propostes de futur”. IIes Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat.

SERRET I BERNÚS, C. i BARREDA I CASANOVA, M.LL. 1998. Vides santboianes. EditaPatronat Municipal de Cultura i Joventut de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat. Sant Boide Llobregat.


El terme d’Eramprunyà,entre la conquestai la revolta feudal.Una visió actualitzadaJosep Campmany Guillot(Associació d’Amics del Museu de Gavà)

Introducció

Ara fa onze anys, en el marc de les jornades Gavà Mil Anys, amb les que l’Associaciód’Amics del Museu va commemorar el mil·lenari del text conservat més antic on aparei-xia el nom de la ciutat, vam publicar un parell d’articles —un dels quals amb pseudò-nim— sobre l’alta edat mitjana a Eramprunyà.1 En un d’ells tractàvem l’organització i es-tructura territorial del terme casteller en els seus orígens. Aquest article ha estat forçacitat per diversos historiadors i estudiosos, que l’han considerat una referència accepta-ble. De fet, l’article tenia un precedent en un altre treball publicat l’any 1998, tambéforça citat, tot i els errors de les figures amb què fou publicat, sobre el massís de Garraf,2

i una seqüela l’any 2006, menys divulgada.3 Tot i això, onze anys després, és hora de re-visar les tesis que allà s’hi defenien, per tal d’afinar-les i actualitzar-les amb les novesrecerques nostres o d’altres historiadors i estudiosos aparegudes durant la darrera dè-cada.

Així, per exemple, novetats sobre la xarxa de camins a l’antic Eramprunyà aparegudesel mateix any 2002 i els anys 2009 i 2010,4 amb la important aportació de la tesi doc-toral d’en Miquel Vives,5 permeten corregir i filar més prim el publicat l’any 2002.D’altra banda, les recents recerques de Joan Lluís Ferret sobre l’evolució del Delta per-meten també clarificar el perfil de la costa d’aleshores,6 que havíem aproximat de formagrollera en una cartografia poc acurada. Finalment, algunes novetats del llibre sobrel’edat mitjana a Gavà, del 2006, mereixen també ser afegides.7 A més, els recents treballsde neteja i condicionament del castell fets per la Diputació permeten començar a inter-pretar la pròpia evolució del monument, i hi dedicarem un darrer apartat.

En tot cas, calia fer una revisió general sobre com s’estructurà i com evolucionà el termed’Eramprunyà en el moment de la conquesta comtal i al llarg del primer segle.

Figura 1Esglésies tardoantiguesal Baix Llobregat, segonsJordina Sales.


El terme d’Eramprunyà, entre la conquesta i la revolta feudal. Una visió actualitzada

Abans de la conquesta. Els assentaments humans

Notícies arqueològiques

Des que en Pere Izquierdo ho va establir en el primer treball dedicat sobre l’alta edat mitjanaa Eramprunyà,8 hi ha consens generalitzat que el territori d’Eramprunyà mai va quedar des-poblat. Ho proven els diversos topònims d’origen romà i àrab que s’han conservat.

La qüestió, per tant, no és saber si hi havia població abans de la conquesta comtal —que n’hihavia— sinó saber on estava situada. Per intentar aproximar-nos-hi, utilitzarem les notíciesarqueològiques dels darrers anys, que han aprofundit en el coneixement del territori tant du-rant la baixa romanitat com en l’alta edat mitjana.

En aquest aspecte, són molt rellevants les aportacions de Natàlia Salazar i altres sobre elbarri antic de Sant Boi,9 on documenta tombes tardoantigues al sector de l’església de SantBoi que mostren continuïtat amb les trobades l’any 1984, datades abans del segle XI.10

També són molt rellevants les aportacions de Jordina Sales sobre la basília paleocristiana dela rectoria de Sant Pere de Gavà (que data als segles VI-VII),11 i els d’Albert López Mullorsobre Castelldefels (on es van trobar tombes datades als segles VI-VII).12

Tots aquests testimonis indiquen que, durant la baixa romanitat, elsactuals nuclis urbans de Castelldefels, Gavà i Sant Boi estaven po-blats. És remarcable, en aquest sentit, la proposta de Jordina Salesreferida a possibles esglésies tardoromanes o paleocristianes a lanostra zona (Figura 1), que dóna per segura l’església de Sant Perede Gavà, com a molt probables la de Sant Boi, i com a possible la deCastelldefels.

Pel que fa a Sales, a Viladecans, no hi ha resultats arqueològics clarsd’ocupació durant la baixa romanitat, com Jordina Sales indica.Però, tal com ella mateixa diu, «en les excavacions anteriors a 1989hi aparegué una necròpolis que en un principi es va datar en els se-gles X-XI, però que donat el context general del Baix Llobregat i queno hi ha cap element que s’hi oposi, podria tenir fases més anti-gues».13 Per això, assenyala com a molt probable una església tardo-antiga.

En canvi, no hi ha restes d’aquest període en la zona de Benviure, nia la del Fonollar, ni a la del Llor, on en època medieval s’hi localit-zaran torres o cases fortes.14 Els vestigis trobats en les excavacions,o bé corresponen a èpoques molt més reculades, o remeten ja al segleX o inicis de l’XI, amb un clar hiatus temporal.

Tampoc s’han trobat restes d’ocupació permanent de caràcter agropecuari tardoantic aBegues,15 on els enterraments trobats a la Rectoria —antiga eglésia parroquial— són del segleX, sense que hi hagi precedents anteriors. En canvi, a la cova de can Sadurní s’han trobatmultitud de restes vinculades als moments tardoimperials i de dominació musulmana.Especialment rellevant, en aquest darrer cas, són les restes monetàries trobades, amb dirhemsdels segles VIII i IX. Ara bé, més que amb un assentament permanent, les troballes semblenestar relacionades amb el Camí Ral, important via vertebradora del territori. Pel que fa a SantCliment, tampoc tenim cap document arqueològic que ens hi assenyali l’existència d’un hà-bitat humà permanent anterior al segle X.


Al Garraf, d’altra banda, s’han trobat enterraments tardoromans i altmedievals a prop deSant Pere de Ribes, en un indret significativament denominat El Vilar,16 i a la plana deCampdàsens, prop de ca n’Amell, on es va trobar una tomba d’infant d’aquesta època i hiha referències a dues tombes, d’època incerta, que semblen indicar-hi ocupació fixa.17

Microtoponímia

Un altre dels elements que ens poden indicar nuclis de poblament és la toponímia. El fetque es conservessin topònims o microtopònims és indicatiu d’una continuïtat d’ocupació.Si, en canvi, hi hagués discontinuïtats, ens trobaríem davant de topònims de nova apa-rició.

En el cas dels topònims d’origen llatí, és molt difícil d’aclarir si romangueren conservatsa partir dels originals romans, o bé foren implantats a partir de la conquesta comtal, jaque la llengua dels conqueridors tenia el mateix origen. En canvi, no és així en el cas detopònims d’origen o arrel àrab. En aquest cas, que es conservin, indica que hi havia po-blació abans de la conquesta, i que a més aquesta hi romangué després.

En un anterior article ja vam publicar aquest recull de topònims,18 però ens en vam dei-xar algun. Repassem-los de nou.

Un indret, a Gavà, entre els segles XII i XIV, s’anomenava l’Almugara. Aquest topònimestà documentat tres vegades, una al segle XII, una altra al segle XIII i una darrera alsegle XIV.19 L’any 1204, aquest topònim confrontava, al nord, amb l’alou de Berenguer deSanta Oliva, monjo de Sant Cugat, que havia estat heretat pel seu pare —Pere de SantaOliva— amb el senyoriu de la Sentiu. El 1373, una terra situada a l’Almugara és compradaper un habitant de la Roca. Tot això fa pensar que aquest indret estaria situat al’embocadura de la Vall. El Mugarri o fita a què sembla referir-se el topònim (un topò-nim ibèric arabitzat) podria correspondre a les Garberes d’en Vinyes o a les Penyes del’Àliga, ambdues a la serra de can Perers.

A Castelldefels, fins al segle XIV, es conservà el nom de Rafeguera,20 que feia referènciaa un peatge per al bestiar transhumant.

D’altra banda, és de tots conegut que Sant Boi fou denominat Alcalà (castell).

Cal comptar també el topònim Jafre, de clara ascendència àrab.21

Altres topònims de possible ascendència àrab són els de la Massana i Massaneta, a Beguesque també semblen tenir origen àrab i estar relacionats amb un camí.22

També té interès, pel que estem investigant, el topònim Begues. Tot i que el seu origenàrab és molt discutit, i va ser objecte de polèmica l’any 1992, de la mà dels arabistesBalañà i Rodriguez-Lozano,23 el topònim apareix a les cròniques àrabs en relació al camíde Barcelona, cap a l’any 898.24 Per tant, al marge del seu origen etimològic, en èpocamusulmana el topònim —i per tant l’indret— era conegut i concorregut.

En sentit contrari, un altre topònim d’interès és el de Tapioles, que apareix al segle XIfent referència a la zona del Llor.25 Aquest topònim revela l’existència de restes i cons-truccions en aquest sector, però abandonades i deshabitades. Aquesta apreciació s’adiuamb les conclusions de les recerques arqueològiques, que no mostren ocupació al Llor an-terior al segle XI, però que revelen l’existència de restes més antigues, ibèriques i ibero-romanes.




La qüestió d’Almafar

Així mateix, a l’antiga parròquia de Sant Climent (que abastava els actuals termes de SantCliment de Llobregat i Viladecans) s’hi localitza el topònim Almafar, que en àrab actual voldir «refugi» o «aixopluc». A Almafar, al segle X, hi ha una torre, lloc per tant de refugi i de-fensa en cas de perill.

L’emplaçament d’aquest topònim és polèmic, tot i que l’examen atent de la documentacióaporta pistes que creiem força concloents.

Així, el 28 de gener de 1058, Bardina, fill d’Eci, feia testament i deixava a Sant Cugat unmas a Sales i una parellada prop de la torre d’Almafar. I donava al seu fill Mir Bardina unmas a Sant Climent i tot el seu alou situat a «la torreta», amb la condició que a la seva mortel cedís a Sant Cugat.26 Dos anys després, el germà de Bardina, Geribert, donava tot l’aloudel pare, Eci, a Sant Cugat, excepte una heretat a Sales. L’abat ho rebia en un acte que vatenir lloc a Almafar.27

Doncs bé, en compliment del testament de Bardina, el seu fill Mir, l’any 1092,28 va signar unaacta de donació a Sant Cugat de tot l’alou que havia estat dels seus pares. La mateixa dis-posició repetia al seu testament, de l’any 1110.29

La delimitació precisa d’aquest alou (situat a «la torreta», és a dir, a Almafar) la trobem unsquants anys després, el 1138,30 quan l’abat de Sant Cugat dóna a Ramon de Feixa «tot l’alouque havia estat de Bardina». Doncs bé, en aquesta donació es detalla que l’alou afrontava,«a orient, amb l’alou de Sant Cugat, a occident, amb la riera de Sant Climent i, a cerç, ambl’alou de Sant Climent».

És clar doncs que la torre o «torreta» d’Almafar estava situat a llevant de la riera de SantCliment, i la relació geogràfica entre Almafar i Sales ens porta a pensar que l’«alou de SantCugat» esmentat el 1138 com a terme oriental del que rep Ramon de Feixa eren els masos deSales que Bardina i Geribert havien donat feia dècades a Sant Cugat.

Bardina i Geribert, amb propietats a Sales i Almafar, eren els fills d’Eci, segons ells mateixosindiquen als documents de 1059 i 1060.

Qui era aquest Eci, pare de Bardina i Geribert? No ho sabem, però resulta molt temptador re-lacionar-lo amb un Aici [la grafia vacil·la entre «Ecio» i «Aicio»] que apareix a la documen-tació com probable parent de Recosind (li fa de marmessor l’any 1002).31

Recosind era germà de Guadamir Iocelm, i d’ell havia heretat tot de cases i propietats aAlmafar, inclosa la torre, que havia estat de Daniel i Mocione. L’heretat, per cert, incloïa te-rres a Sales. Recosind, al testament, fa hereu de la torre d’Almafar a Igilane —un dels seusmarmessors– i no resulta agosarat suposar que, mort Igilane, l’alou passés tot sencer a Aicio Eci —també marmessor de Recosind—. Normalment, en aquesta època, els marmessorsacostumaven a ser parents del difunt, i solien tenir drets sobre l’herència.

D’altra banda, diversos documents indiquen que les heretats d’Almafar limitaven a migdiaamb l’estrada,32 una via de comunicació important, que era la que unia Castelldefels, Gavà,Viladecans i Sant Boi.

Resulta molt versemblant, doncs, pensar que Almafar termenava a ponent amb la riera deSant Climent, a llevant amb Sales, al sud amb l’estrada, i al nord amb propietats de l’esglésiade Sant Climent. És a dir, que Almafar estava situat ni més ni menys que on ara hi ha la


Torre Roja. Així, aquesta fortificació militar, el passat de la qual amb anterioritat al segleXIII s’ignora, tindria el seu origen en la torre d’Almafar esmentada l’any 1002, i en el granalou que havia estat, successivament, de Daniel, Mocione, Guadamir Iocelm, Recosind,Igilane, Eci, Bardina i Mir Bardina, una línia de successió ininterrompuda des de mitjansegle X a principis del segle XII.

Però és que encara hi ha més!

L’any 1171, Ponç d’Osor i la seva muller retornen al monestir de Sant Cugat «el seu masd’Almafar».33 Una de les clàusules del document de definició ens crida l’atenció: el donantdemana als monjos que «Tidon de Gava vel ullus de filiis vel filiabus eius nunqua habe-ant a domo s. Cucuphatis supradictum mansum». És a dir, que ni Tició de Gavà ni capdels seus fills o filles mai rebin aquell mas del monestir.

Qui era Ponç d’Osor?

Segons ell mateix explica, tenia el mas com hereu dels seus pares, Guerau Alamany iErmessenda. I, efectivament, un document de l’any 1124 informa que Sant Cugat esta-bleix el «mas d’Almafar»,34 situat al lloc denominat «la torre», a Guerau Alamany deTerrassa i Maiasenda [mala transcripció d’Ermessenda, doncs].

Per tant, a finals del segle XII tenim el propietari d’un mas a Almafar que el retorna almonestir, mas del que sembla voler excloure’n Tició de Gavà i els seus fills.

Seguint l’admonició de Ponç d’Osor, l’any 1178 els monjos de Sant Cugat van obligarTició —o el seu fill del mateix nom— a cedir al monestir tots els drets que pugués tenir ales seves terres, entre els quals esmenta explícitament «quartam partem tocius mansi deAlmafar».35

Quí era aquest Tició? Ben probablement era el mateix Tició que, l’any 1152, signa un do-cument com a «Tició de Feixa» en comprar un mas a Sant Boi. Doncs bé, aquest Tició es-tava casat amb Maria, germana de Guerau de Feixa, segons un altre document de 1179.36

Sembla molt versemblant, doncs, que Tició ostentés drets sobre Almafar a través de laseva muller, per herència del Ramon de Feixa que l’any 1138 rebia l’alou d’en Bardina.

Aquests quatre documents només s’aguanten i tenen sentit coherent si assumim queAlmafar i l’alou d’en Bardina eren el mateix. Tició, recordem-ho, era batlle reial a Gavà,i ell, o més probablement un fill seu amb el mateix nom, rebria Castelldefels com a sen-yor. Probablement, el conflicte entre Tició i Ponç d’Osor tenia a veure amb prestacionsque el primer, com a titular de drets sobre Almafar, exigia al segon.

Acabem amb una nova pista documental sobre Almafar: al testament sagramental deGuillem Ramon de Santa Oliva, castlà d'Eramprunyà, publicat el 17 de març del 1143, esdiu que Guillem Ramon «dimisserunt Raimundo predicto turrim Geralli Alamagni, cumomnibus suis fevis». 37 Aquest «Raimundo predicto» és un dels fills de Guillem Ramon deSanta Oliva, germà del futur castlà d'Eramprunyà Pere de Santa Oliva.

Tal vegada aquest Ramon, germà de Pere de Santa Oliva, era el Ramon de Feixa que haviarebut de l’abat la investidura de l’alou d’en Bardina, el 1138. En tot cas, la «turrim GeralliAlamagni» no deixa gaire lloc a error, ja que ha d’estar relacionada amb el GuerauAlemany de Terrassa que havia rebut de l’abat de Sant Cugat el mas d’Almafar l’any1124,38 situat al lloc denominat «la torre».


Figura 2El massís de Garraf i elscamins que el travessa-ven abans del segle XIV.Probablement erend’origen molt antic, in-clús pre-romà. En blauclar representem l’actualdelta,amb dues línies decosta, corresponents alssegles X i XI, segons elsestudis de Joan LluísFerret. Els dos petits es-tanys són els que es do-cumenten al segle X, elde Castelló i el deLlanera. Els cercles ta-ronges indiquen la loca-lització de restesd’hàbitat en el períodetardoromà, abans delsegle X, i els cercles fos-cos, més petits, indiquenla localització dels topò-nims d’arrel àrab. El cer-cle fosc més gran indicala cova de can Sadurní,on s’han trobat monedesàrabs dels segles VIII i IX.



En aquesta ocasió hem de tenir en compte que una cosa són els drets feudals sobre la torre—que serien d’en Ramon de Feixa— i una altra cosa seria la propietat útil de l’heretat, recon-vertida en mas, en mans de Guerau Alemany.

Creiem que, amb aquest detallat estudi documental, podem deixar tancada la polèmica sobrela localització d’Almafar, i fer llum sobre la seva evolució al llarg dels segles X, XI i XII. Alsegle XIII, aquesta torre seria coneguda com a Torre d’en Marcús.

La xarxa de comunicacions

Un altre dels indicatius importants relacionats amb els nuclis d’habitatge són les vies de co-municació, que els interrelacionen. Com explica Miquel Vives, coneguts els assentaments,39

els camins sorgeixen de forma natural i espontània per unir-los.

En la seva tesi, Miquel Vives ha realitzat una feina ingent per determinar les vies de comu-nicació entre el Llobregat i el Penedès i, a més de localitzar-les geogràficament amb un de-tall inigualat, ha pogut perioditzar-les històricament, de manera que ha presentat la xarxade comunicacions tal com la documentació històrica i arqueològica ens l’ha fet arribar per acada època.

Un dels elements més importants a l’hora de configurar l’organització territorial d’un espaiterritorial és la xarxa de comunicacions. De fet, aquesta resulta determinant, de vegades, comcreiem que ho va ser en la delimitació del terme castral d’Eramprunyà.

Montserrat Pagès ja va detectar que, al marge dret del Baix Llobregat, els termes castellerss’havien estructurat d’acord amb els principals passos cap al sud a través de la serralada delGarraf-Ordal.40 Aixi, Castellví de Rosanes protegia la via de l’Anoia, la principal, que resse-guia l’antiga Via Augusta; el castell de Corbera protegia el pas existent per la vall de la rierade Corbera i el coll d’Oller cap a Gelida; Cervelló guarnia la riera del mateix nom i procu-rava la defensa del pas de l’Ordal; i Eramprunyà controlava les vies més properes a la costa,així com la façana marítima.

Els estudis publicats els darrers anys sobre camineria local permeten aproximar, amb unelevat grau de fiabilitat, el traçat de les principals rutes, de manera que podem afinar laxarxa de camins al sector d’Eramprunyà, i complementar el que vam publicar l’any 2002.Els treballs esmentats més amunt han permès detallar el traçat de la via litoral —l’estradadels documents— que venia de Sant Boi i s’endinsava al massís de Garraf per la vall de laSentiu.

Pel que fa al Camí Ral de Sant Climent iBegues, la recerca ha permès també conèixeramb detall el seu traçat. En base a aquestesinformacions hem pogut confegir el mapa dela Figura 3, on localitzem geogràficamenttant els camins com els llocs de residènciade la població determinats per l’arqueologia,i els topònims àrabs conservats. No deixa deser significatiu que aquests darrers estiguinrelacionats amb les vies de comunicació.

Al mapa s’hi poden distringir dues vies prin-cipals. D’una banda, a la part superior, elCamí Ral de Sant Boi al Penedès per Sant


Figura 2La línia defensiva de cas-tells andalusins aixecatsal segle IX enfront delscomtats francs, segons F.Xavier Hernàndez.

Climent i Begues. D’altra, a la part inferior, el camí de la Sentiu, que prolonga l’estradacostanera fins al Penedès marítim.

El primer camí s’aprofita de l’orografia favorable dibuixada per les capçaleres de les rie-res de Sant Climent i Begues, i després de Begues s’encamina cap a Olesa, des d’on es podiaanar cap a Subirats, al nord, o Olèrdola, a l’oest. El segon, aprofita les capçaleres de lesrieres de la Sentiu i de Jafre i es dirigeix a Sant Pere de Ribes.

Entre aquests dos eixos principals, una espessa xarxa de petits camins arriba a totes lesparts del territori. És destacable el fet que determinat llocs, com ara la cala de Garraf, o laplana de Campdàsens, són accessibles des de l’interior, a través del camí de la Sentiu.

Veiem també que el punt més proper entre els dos camins està prop de la Clota. De fet,aquest indret es configura com un lloc estratègic des del punt de vista d’accessibilitat a laxarxa de comunicacions del sector.

Pel que fa al Camí Ral, hi ha un text d’Ibn Hayyan datat el 850/851, a l’al Muqtabis, quepodria referir-s’hi indirectament. El valí de Tortosa —capital del nostre sector de frontera—escriu a l’emir de Còrdova i li diu que «destinaria la totalitat del que recaptés a la Fronteraen conepte de capitació, del delme, i de tot tipus d’impostos —una vegada ateses totes lesdespeses fixes— al rescat de captius, a l’aprovisionament de cavalcadures per a tots els des-cavalcats, a la reparació de fortaleses, als interessos de les fronteres, i a tot allò que con-tribuís a enfortir-les enfront l’enemic».41

No ho diu explícitament, però la potenciació d’un camí directeentre el Penedès i l’Alcalà fronterer (Sant Boi) sembla versemblantque formés part dels plans de reforç i adequació de la frontera ex-plicitats pel valí de Tortosa. És en aquesta època també quan esvan reforçar les defenses de Lleida i Balaguer, cosa que va ser con-testada pel comte barceloní, que va veure-ho com una amenaça.

Segons Francesc Xavier Hernández,42 Sant Boi constituïa la baulamés oriental del sistema defensiu de la frontera superior andalu-sina, que s’estenia des d’aquest punt fins a la Ribagorça, compodem veure a la Figura 4. Aquesta línia fortificada es va bastir ainicis del segle IX, com a resposta a la caiguda de Barcelona enmans franques l’any 801, i tingué una vigència d’un centenard’anys.

Les persones i la terra. Les propietats i dominis

Quin era el tipus d’assentament, d’hàbitat, dels pobladors d’aquest sector abans de la con-questa? En general, hi ha consens en què, en època tardoantiga i durant la dominació àrab,el poblament rural típic era el que s’estructurava en grans dominis, entesos aquests comels hereus de les vil·les clàssiques de l’època altimperial.

Pere Benito, a la seva tesi,43 ha caracteritzat aquestes dominicatures. Es tractava de «gransextensions de terra arable, d’un nombre variable de parellades» que eren tingudes en règimd’explotació directa, i que eren annexes a torres, cases fortes i esglésies.

De fet, la historiografia més recent considera que aquestes dominicatures, o alous domini-cals, eren els majoritaris, enfront d’una micropropietat pagesa que era residual o pràctica-ment inexistent.44




Aquestes dominicatures es denominen villae a la documentació. I així es denominal’indret de Sant Boi: la villam kastellionem apareix citada l’any 914 o abans,45 i és la ma-teixa villa Alcale esmentada l’any 965.46 En el primer cas, un document comtal, l’escrivàva optar per traduir l’àrab. En el segon, un document de caire econòmic, es va deixar eltopònim popular.

Gaspar Feliu, que ha estudiat aquest període i defensa unes tesis molt apropiades al quemostra la documentació relacionada amb Eramprunyà, aclareix que la vil·la «era la pro-pietat romana d’un domus o possessor. A l’Alta Edat Mitjana, les seves terres podien serconreades per esclaus, esclaus “casats” [amb casa on residien], colons, tinents lliures ofins i tot pagesos propietaris, en el cas que el dominus hagués desaparegut sense ser subs-tituït, possibilitat que existia, però que no sembla gaire corrent».47 Seguint el mateixautor, a les zones romanitzades com la nostra, hi ha acord en la pervivència del’esclavitud «amb una tendència a la disminució de l’esclau fundiari o gregari, i un incre-ment de l’esclau “casat” responsable del conreu d’una parcel·la. Però cal insistir en el fetque el “casat” (...) continuava essent esclau: podia ser venut amb o sense terra, o canviatde parcel·la a voluntat de l’amo. Possiblement, però, la marca més clara d’esclavitud eraque el dominus podia fixar i variar arbitràriament la part de collita que l’esclau li haviade lliurar. Aquests esclaus i els seus mansi serviles estaven segurament subjectes a toltasi forcias [imposicions arbitràries]». De fet, el document comtal de l’any 914 on apareix lareferència a Sant Boi esmenta també clarament els esclaus que el comte tenia als seus do-minis.

En aquest sentit, cal destacar que aquestes villae —que l’arqueologia demostra que podrienser Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi— tenien al seu servei una sèrie de serfs o esclaus“casats”, és a dir, repartits pel territori i encarregats de conrear determinades parcel·les.Al treball del 2002 ja vam fer èmfasi en la denominació que els documents anteriors al985 atorguen als habitants del monestir de Castelldefels: els denominen servientes.

En general, les persones que hi havia a les vil·les havien de pagar una sèrie de presta-cions, denominades generalment servicium. Tot i això, «no es pot afirmar si les presta-cions que devien serfs i depenents diferien, ja fos perquè hi hagués prestacions específi-cament servils com perquè les exaccions dels serfs, tot i ser les mateixes, fossin les mésgravoses».48

Seguint el mateix autor, «vora el servicium es citen els obsequia o oblias que, referides alsconreadors, eren segurament aliments (animals o pa) però també podien incloure presta-cions que més aviat semblen censos, fixes o proporcionals (tasca)». No és sobrer indicar,aquí, que, a migdia de Gavà i Viladecans, així com al nordest de Sant Climent, hi haviaextenses zones denominades tascals.

Continua la cita indicant que «El servicium podia incloure encara la participació en elconreu de la reserva senyorial i altres prestacions en treball, entre les que acostuma a fi-gurar l’ajuda per a la construcció o reparació del castell». En aquest sentit, recordem queels habitants de Castelldefels pagaven una prestació específica, de 10 ous per casa, a sa-tisfer per Pasqua, un sou per porc venut o sacrificat, a més de prestar sis jornals de tre-ball personal en determinades ocasions en què la feina del camp requeria molta mà d’obra—joves, femades, tragines, batudes—.49

Seguint Feliu: «A tot això s’ha d’afegir el pagament de delmes, primícies i oblacions, quecobrava igualment el dominus». Això explicaria l’existència d’esglésies tardoromanes tanta Gavà, com probablement a Sales i Sant Boi, i possiblement a Castelldefels, tal com as-senyala Jordina Sales.


La referència a Sant Boi no és gratuïta. Tant Montserrat Pagès,50 com Jordina Sales, tenenpresent que Sant Baldiri es venerava en època mossàrab, sota dominació musulmana.51

Els conqueridors comtals, doncs, en el moment d’estendre el comtat al sud del Llobregat, estrobaren amb un territori poblat, organitzat en vil·les, que enquadraven una població majo-ritàriament servil (esclava), vinculada a la gran propietat.

La conquesta comtal d’Eramprunyà

Els primers documents

La determinació del moment en què es va produir la conquesta comtal, és a dir, el momenten què el casal de Barcelona va expandir els dominis més enllà dels territoris ocupats enèpoca de Carlemany durant l’ofensiva sobre Barcelona es desconeix amb precisió.

No obstant, sabem que a principis del segle X, el nostre territori ja formava part dels domi-nis del comte: el document de dotació matrimonial del comte Sunyer —que va governar entrela mort de Guifré el pilos, l’any 897, i l’any 947— esmenta la villam kastellionem que no potser altra que el nostre Sant Boi de Llobregat.52 El document no està datat, però la filla delmatrimoni, Guinedilda, va néixer el 915, i per tant el matrimoni data de l’any 914, o abans.

De fet, d’aquesta mateixa època tenim les primeres referències als castells al marge dret delLlobregat: l’any 910 s’esmenta el comte Guifré Borrell organitzant el terme de Cervelló,53 il’any 917 s’esmenten els «marquesos» Ermenard i Udalard, de la família vescomtal, adminis-trant terres i propietats al castell de Subirats.54 Cal advertir aquí, però, que el document datatl’any 904,55 sovint ressenyat com a primer esment documental del terme de Cervelló, semblauna falsificació.56

En els documents dels anys 910 a Cervelló i 917 a Subirats, es fa clara referència als castells,i l’abat de Sant Cugat compareix davant dels seus senyors —el comte Guifré Borrell en el casde Cervelló, i els vescomtes Ermenard i Udalard, en el cas de Subirats— demanant que se’lsatorguin terres i esglésies per al monestir. Per tant, els senyors dels castells apareixen pos-seint i excercint autoritat plena sobre un determinat territori depenent del castell, cosa queja ens indica la presència d’una nova organització territorial: els termes castrals. En el casde Subirats, a més, els vescomtes esmenten que tenen el castell en nom del seu senyor, elcomte Sunyer.

Per al cas d’Eramprunyà, no tenim documents tan antics però, en un document de l’any 988,el comte Borrell II, fill de Sunyer, diu tenir el castell «per dret dels seus pares».57 Aquest do-cument, i que Sunyer disposés de Sant Boi (villam kastellionem) per cedir-lo en dot a la sevafutura muller l’any 914, fa versemblant pensar que l’arribada dels comtes de Barcelona alnostre territori es va produir a la primera dècada del segle X, o pocs anys abans.

Obviament, l’establiment del domini comtal va haver de superar la línia defensiva establertapels musulmans a principis del segle IX, cosa que implicava una ofensiva militar seriosa. Mésendavant farem referència a la batalla de 898, que ben probablement tingué lloc a Begues,i que caldria enmarcar en aquesta ofensiva.

Ara només volem indicar que la guerra possiblement tingué continuïtat en els anys imme-diatament posteriors. Així, a les cròniques musulmanes hi ha una nebulosa referència a atacscristians contra la frontera de Tortosa (on estava inclòs el nostre sector) l’estiu de l’any 901:Ibn Harit al-Hussaini, a la biografia 323 del seu llibre Ahbar al-fuqaha wa l-muhadditin, es-




criu que un prestigiós alfaquí de Tortosa va morir l’any 288 de l’hègira [entre el 26 de des-embre de l’any 900 i el 15 de desembre del 901] «quan el politeisme de Barcelona guerrejàcontra Tortosa». Un altre autor, al-Humaydí, al Gadwat al-muqtabis, biografia número 615,també fa referència a la mort d’aquest notable de Tortosa «en lluita contra els cristians, l’any288».58

Per tant, podem inferir que, entre els anys 898 i 901 els comtes van atacar el nostre sector iel van ocupar, tot construint-hi, al seu torn, una sèrie de defenses primitives: són les guàr-dies i guardioles profusament documentades a la microtoponímia d’Eramprunyà, a Begues,Castelldefels, Viladecans i Gavà.59

Després d’aquest avenç, un cop estabilitzada la frontera cap al 910, els comtes començarena organitzar el territori acabat d’ocupar. Fou aleshores, al cap d’una dècada, quan arribà elcontraatac musulmà: l’estiu de l’any 912, segons Ibn Idarí, a al-Bayan al-mugrih, el cabdilld’Osca, al-Tawil, «sortí contra la plana de Barcelona i algarejà la de Terrassa. L’infidel Sunyersortí contra seu i prengué posicions en els congostos. Quan les tropes dels musulmans ja se’ntornaven, van topar amb els enemics de Déu en aquells congostos. Déu concedí la victòriaals musulmans, els quals feren una gran mortaldat entre ells».60

La revenja comtal arribà a finals del 913, com relata Al-Udrí a Nusus: al-Tawil va romandreen pau i tranquil·litat «fins que aplegà tropes i anà cap a la zona de Barcelona amb la inten-ció, segons diuen, de reconstruir els enderrocs de la muralla de Tortosa i consolidar la ciu-tat. Quan arribà a la plana de Barcelona, envià la cavalleria a fer algarades en diverses di-reccions, i es quedà els millors dels seus homes i amb pocs més. Llavors l’enemic li sortí al’encontre, el rodejà i fou mort amb els seus. La major part de la cavalleria, que algarejava,se salvà i se’n tornà cap a Osca. La seva mort ocorregué l’any 301, quan quedaven dotze nitsde rabi [22 d’octubre de 913]».61

Creiem que l’autor d’aquest text, en parlar de «reconstruir els enderrocs de la muralla deTortosa i consolidar la ciutat» fa referència no a la muralla física de la ciutat, sinó a la ba-rrera de defenses que fins aleshores la protegien pel nord, des de Calaf fins a Sant Boi. Lacaiguda de l’eix Garraf-Ordal en mans cristianes obria tot el Penedès, fins a Tarragona, a lapenetració cristiana, i probablement aquest líder militar musulmà va intentar, amb els seusatacs al pla de Barcelona, recobrar aquest territori, de forma infructuosa.

En tot cas, dos topònims poden referir-se a aquests episodis bèl·lics, del 898-901 i 912-913:el del Puig de Sa Batalla, al costat del camí de la Sentiu, i el del Puig de la Desfeta, prop delCamí Ral de Begues.

Així doncs, de les diverses notícies esparses que tenim, tant de les fonts cristianes com mu-sulmanes, permeten inferir una ocupació en dos temps; una insegura, entre el 901 i el 912,i una altra ja consolidada, a partir del 914. En aquesta data ja veiem els cristians sòlidamentestablerts a Eramprunyà —tant, que el comte Sunyer cedeix Sant Boi com a dot de la sevamuller— i a Subirats, el 917.

La batalla de Bigash

Si els esdeveniments es desenvoluparen tal com hem suposat, pren molta importàncial’escaramussa de Bigash, de l’any 898, que marca una data significativa en aquest procés.

Vejam el que diuen els textos àrabs que parlen de la batalla: «Tahir ben Hazm (…) i AbuZakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Abd al-Rahman ben Salih moriren màrtirs en unaalgarada contra Bigus, al camí de Barcelona (…) Moriren màrtirs juntament amb trenta com-


Figura 3Tal com es pot compro-var, l’emplaçament delcastell es va escollir perestar molt ben comunicati equidistant dels dos ca-mins principals. A més,des del castell es té unaàmplia panoràmica de lacosta i el Delta. Per co-brir el front marítim deponent, es va aixecar unapetita fortificació al’extrem de la serra deCampdàsens, l’accés alqual es feia a través del’estratègica collada deVallgrassa. D’altra banda,es mantingué la fortifica-ció a Sant Boi, punt es-tratègic per vigilar el pasdel riu i nus de comuni-cacions on confluïen elsdos camins principals i elque seguia riu amunt finsa Martorell.

batents més». «Tahir ben Hazm, mawlà dels omeies, de Tortosa (…) morí a Al-Andalús l’any285 màrtir en combat». «Abu Zakariyya Yahyà ben A’id ben Kaysan ben Adb al-Rahman benSalih, mawla de Hisam ben Adb al-Malik, de Tortosa, (…) i el seu cunyat Tahir ben Hazmmoriren màrtirs en una algarada contra Bigus, en el camí de Barcelona. Caigueren juntamentamb ells en la lluita uns trenta combatents (…) l’any 285».62

Aquests textos van suscitar, a més de la polèmica sobre la seva ascendència etimològica, unaaltra discussió, centrada en la localització del topònim Bigus. Els primers en publicar-los vanser Lévi-Provençal, l’any 1950,63 Joan Vernet també el mateix any,64 i per la mateixa èpocaho recollia també Ramon d’Abadal, en una obra que no va ser publicada fins després de laseva mort.65 Tots ells van identificar el topònim amb Begues, al camí de Barcelona.

Però Balañà i Rodriguez-Lozano, a la polémica esmentada més amunt, van proposar la iden-tificació de Bigus amb Bigues i Riells, al Vallès o amb Vic.66 El mateix Balañà, però, ja des-carta Bigues perquè no està al camí de Barcelona; i Bramon, al seu torn,67 evidencia que Vicencara no es denominava així a l’època de la batalla. Per tant, sembla força clar que cal tor-nar a la interpretació clàssica de Lévi-Provençal, Vernet i Abadal, i identificar aquest topò-nim del text àrab amb l’actual Begues.

Una altra qüestió, ben diferent, és confondre la batalla, que va tenir lloc l’any 285 del’hègira, amb la de la mort del comte Guifré el Pilós (que succeï un any abans). Els dos com-bats no són identificables ni, sota cap concepte, es pot dir que Guifré va morir a Begues.68

La primera organització del terme

Vistos tots els antecedents fins ara exposats, podem inferir amb força versemblança que elprimer efecte de la conquesta comtal del nostre territori va ser l’erecció del castelld’Eramprunyà, entre els anys 900-915, amb un ampli terme assignat. D’una banda, la triaper emplaçar el castell resulta òbvia, si es té en compte la xarxa de camins preexistent.

La delimitació d’aquest primitiu terme castral ens la dóna el document de l’any 988.69 El textés molt curt, però meridianament clar: a llevant, el riu Llobregat; a migdia, el mar fins a unindret designat com ipso farello (el puig del Far, sobre la Penya Ferrosa); a ponent, el kas-trum Episcopale (Sant Pere de Ribes) i Olèrdola i, al nord, Subirats i Cervelló.70 Fem notarque els termes s’esmenten en funció de les direccions dels camins principals: Sant Pere deRibes i Olèrdola, accessibles pel camí del Garraf, i Olèrdola i Subirats, a través del camí ralde Begues. Cervelló era accessible pel camí que sortia de Sant Boi cap al nord.

Pel que fa a la població, per fer-nos una ideadel moment de la conquesta, reproduïm unaltre text d’en Gaspar Feliu: «en el momenten què començà la conquesta franca (la malanomenada reconquesta), en moltes zones,la propietat de la terra i la condició dels seushabitants no sembla que hagués estat massaafectada, ni per la invasió musulmana ni perla seva posterior expulsió. Sens dubte, mol-tes terres canviaren un cop i un altre de do-minus, però en principi això no implica resen relació a la situació dels conreadors».71

Per a aquests, els canvis «podien significarcanvi d’amo, però no canvi de situació: con-




tinuaven treballant la terra, continuaven pagant rendes i imposicions que no variaven massasota un domini o un altre. Els afectats eren en tot cas la classe dominant, els rendistes: acada canvi polític (o més ben dit, militar), alguns eren desposseïts i sovint havien de fugir(…) mentre que d’altres arribaven a una bona entesa amb els nous dominadors i podien man-tenir el seu estatus i les seves terres».72

Pel que fa a la resta de terres, seguint Gaspar Feliu,73 «les que no tenien propietari reconegut(propietat dels musulmans sotmesos o fugitius, terres abandonades o erms) s’afegiren al fiscreial, a les terres públiques d’herència romana, més o menys modificades pels posteriors do-minadors visigots i musulmans. Gran part d’aquestes terres fiscals foren objecte d’”aprisió”,o sigui, d’ocupació i roturació per particulars, per concessió de l’emperador o del comte. Desdel punt de vista que ara ens interessa, podríem definir l’”aprisió” com la transformació deterra fiscal (generalment erma) en terra alodial. Hi ha dos classes d’aprisió, que podríem de-nominar respectivament “major” i “menor”. Per a la primera, un personatge important (el ma-teix comte o un “fidelis” seu) rep un ampli territori i queda encarregat de la seva posada enexplotació, defensa, organització i administració del territori, verosímilment ajudat —cases,eines, llavors— per a qui volgués instal·lar-s’hi; com a resultat d’aquesta operació,l’aprisionador detenta drets senyorials sobre els conreadors assentats en la seva aprisió. Voraaquesta aprisió major, apareix l’aprisió menor, l’ocupació i roturació personal d’un territori,que més tard era reconeguda per les autoritats, donant així origen a conreadors propietarislliures. Deixant de banda les alienacions per aprisió, la resta de les terres fiscals quedaven adisposició del comte, sotmeses al pagament de rendes dedicades en principi a la seva manu-tenció; el comte podia alienar aquesta possessió fiscal per venda o donació, convertint-laaixí en alou, o concedir-la en benefici als seus fidels com a recompensa dels seus serveis ode l’exercici dels seus càrrecs».

Feliu alerta que «la imatge de l’aprisió com a iniciativa individual o col·lectiva popular pot-ser no és inexistent, però sí molt secundària». D’altra banda, segons els capitulars carolingis,les aprisions només seran vàlides «pels hispani maiones: els minores o estaven sota el patro-cini d’un maior, o havien de pactar amb aquest el règim de les seves terres. D’altra banda,els potentes disposaven per fer la feina d’un seguici de lliures i esclaus: per tant, de les apri-sions dels hispani difícilment en pogueren provenir alous pagesos, encara que sí drets depropietat que permetien als pagesos disposar de les seves terres. (…) En realitat, l’aprisió ésla “reserva” d’un espai, de vegades molt ampli, i la ruptura el condicionament d’aquest espaiper al conreu. (…) L’aprisió queda reservada als potentes (…) la ruptura, la transformació del’espai aprisionat en conreu» és cosa dels petits pagesos».

Hem copiat els paràgrafs precedents, tan extensos, de Gaspar Feliu perquè creiem que reflec-teixien a la perfecció la situació que es devia donar en el moment de la conquesta comtaldel nostre sector, el resultat de la qual comportà que els cinc grans dominis de l’antiguitat,és a dir, Campdàsens, Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi, les grans dominicatures bladeres,passessin directament a mans del comte.

De fet, una de les aportacions més originals del treball del 2002 va ser, a partir de l’estudidetallat dels 150 documents referits al territori d’Eramprunyà datats als segles X i XI, evi-denciar que els «alous» que apareixien a la documentació eren en la seva gran majoria (84%)propietats de grans dimensions en mans de personatges poderosos o institucions eclesiàsti-ques, i només el 16% podrien correspondre a petits emprenedors pagesos.74

Nous poblaments i primeres esglésies

Pel que fa a la resta de terres que no formaven part dels cinc grans dominis esmentats, i quequedaren incorporades al fisc comtal, podem seguir l’esquema proposat per Gaspar Feliu, i


Figura 4Terme d’Eramprunyà,amb les creus assenya-lant l’emplaçament deles probables esglésiesexistents al segle X. Leszones enfosquides indi-quen l’emplaçament delsgrans alous cedits a par-ticulars, mentre que leszones clares indiquen es-pais en què els comtespromoguerenl’establiment de petitspagesos.

assumir que una part foren cedides a grans propietaris, en forma d’alou. Així ho entreveiemen tres casos: el domini d’Almafar, a què ja hem fet referència abans; un altre lot de terresa la zona del Llor, que passà a mans dels avantpassats del futur bisbe Vives de Barcelona; iun altre lot als vessants orientals i de migdia del Montbaig, que en el futur esdevindria laquadra de Benviure. També la zona més extrema de ponent, a la ratlla fronterera ambOlèrdola, centrada a Jafre, sembla que va ser donada en alou.

En paral·lel, el mateix comte, o els seus funcionaris, degueren promoure l’assentament de pe-tits tinents a les zones més properes al castell: Begues, Sant Climent, la Sentiu i el Sitjar.Igualment, la zona propera a la fortificació de Campdàsens —can Lluçà, can Planes, la casaVella o Valgrassa— sembla que foren objecte d’assentaments en forma de tinències.

Cadascun d’aquests lots cedits en alou, jun-tament amb els antics grans dominis, mésels assentaments promoguts directament desdel castell, va donar lloc a nuclis de pobla-ment, caracteritzats per l’erecció de petitesesglésies.

Creiem que fou aleshores quan, al costat deles esglésies de Sant Pere de Gavà, SantaMaria de Castelldefels, Sant Boi deLlobregat, que potser havien perdurat des dela baixa romanitat al llarg dels 200 anys dedomini musulmà, o se n’havia conservat lamemòria, van aparèixer altres esglésies, comara Sant Climent de Llobregat, sant Cristòfor

de Begues, Santa Maria de Bruguers o Sant Miquel de Benviure.

Per al cas de Bruguers, per exemple, hem de relacionar aquesta hipotètica església dels tempsde la conquesta amb la necròpoli altmedieval trobada a Rocabruna, perfectament datada grà-cies a la làpida mortuòria d’Honrat, que es conserva, i que porta la data de 945.75

El mateix podem dir pel que fa a Sant Miquel de Benviure o Sant Cristòfor de Begues. Pel quefa a la primera, ja apareix documentada al 1048 —cosa que indica que existia d’abans—, enun empenyorament fet per Bernat Seniofred,76 i el 1065, al testament del seu fill BernatBernat,77 senyors de la torre de Benviure. Pel que fa a Begues les recerques aruqeològiques ala Rectoria van revelar enterraments antropomòrfics que s’han pogut datar amb radiocarbonial segle X.78

Cal tenir present que, en aquesta època, l’església no era només un edifici de culte, sinó queconstituïa l’indret de trobada i socialització de la comunitat local. És per això que no podemimaginar una comunitat local estructurada sense església.

Ara bé, cal remarcar que totes aquestes eren, de moment, esglésies sense parròquia, un con-cepte que encara no estava prou desenvolupat.

A més, diferenciem força les esglésies que aplegaven una comunitat de pagesos que havienpogut obtenir, dels comtes, petites propietats, com ara les de Begues o Sant Climent,d’aquelles altres en mans de magnats, com les de Sant Miquel de Benviure.

D’altra banda, els grans dominis que romanien en mans del comte tingueren una evoluciódiversa: el domini de Castelldefels fou cedit cap al 966 a una comunitat monàstica, unida al




monestir de Sant Cugat del Vallès. En canvi, Gavà i Viladecans romangueren en mans delcomte, però els monjos de Castelldefels hi obtingueren propietats i, molt probablement, forenels encarregats de regir les esglésies de Sant Pere i Santa Maria de Sales, i d’aixecar-ne denoves, com Sant Joan de Viladecans o Sant Pau del Prat.

Per a Sant Boi, en canvi, donada la seva ubicació tan propera a Barcelona, el gran dominiantic fou trossejat pel comte en múltiples alous, que acabaren en mans de monestirs comSant Cugat o Sant Pere de les Puel·les, o fins i tot de militars i fidels dels governadors delcastell, com ara la Pobla Arlovina.

El canvi de curs del riu a mitjan segle X i la fundació de les primeres parròquies

En un moment indeterminat, al llarg del segle X, el riu Llobregat va fer un dels seus habi-tuals tombs, i va canviar de curs a la zona del Delta. Segons sembla, el riu es va desplaçarcap a llevant, de forma que cap a finals del segle XI el curs del riu passava pel bell mig del’actual nucli del Prat de Llobregat, per la llera que amb els segles es denominaria braç del’Illa.79

L’antic braç de riu, el que desembocava a l’antic estany de Castelló, i que en créixer el deltaes prolongaria fins a l’estany del Remolar, va passar a denominar-se riu mort.

El canvi de curs del riu no està datat, però si ho relacionem amb l’estructura territorial determes i parròquies, potser podem aportar una mica de llum sobre la data en què s’obrí elbraç de l’Illa, i l’antiga llera es començà a denominar Riu mort.

D’una banda, el terme d’Eramprunyà, històricament, mai ha comprès l’actual terme del Prat.En canvi, també històricament, el Prat era un terme sense parròquia, abans del segle XVI, idepenia de la parròquia de Sant Boi.

D’altra, les parròquies, com a entitats territorials estructurals del territori, no apareixen en lanostra zona fins als volts de l’any 950. Les primeres parròquies que s’esmenten, al testamentdel fill de Galí de Sant Martí, de l’any 994,80 són Sant Vicenç de Garraf, Sant Miqueld’Eramprunyà i Sant Boi de Llobregat. En aquest esment del 994, però s’explica que aques-tes parròquies existien en temps del comte Mir (947-966).

Per tant, sembla clar que, si les parròquies es van delimitar en època d’aquest comte, cone-gut d’altra banda per la seva tasca organitzadora del territori de frontera,81 el riu ja desem-bocava pel braç de l’Illa, de forma que tot l’actual terme del Prat va quedar inclòs a la novaparròquia de Sant Boi. En canvi, el terme d’Eramprunyà no va canviar, i per això seguia es-tablert al llarg del braç del riu Mort, i el Prat quedava fora del terme casteller d’Eramprunyà.

Així doncs, tenim una singularitat en la part del terme del Prat a ponent del braç de l’Illa:la mobilitat dels elements del paisatge en un Delta en formació explica aquesta curiositat.

Si això va ser així, sembla clar que el canvi de curs del Llobregat, abandonant el braç delRemolar i obrint el nou braç de l’Illa, degué succeir entre l’establiment del termed’Eramprunyà (~898) i la delimitació dels termes parroquials (~950).

La fiscalitat parroquial

La creació de les parròquies amb posterioritat al terme casteller, però en tot cas abans del966, obeïa a una innovació fiscal ideada pels comtes de Barcelona —tal vegada pel comteMir—, i aplicada posteriorment en la seva expansió cap al sud.


Figura 5Terme d’Eramprunyà ons’han indicat els termesparroquials de les tresprimitives parròquies do-cumentades al segle X:Sant Vicenç, Sant Miqueli Sant Boi.

En l’organització administrativa de l’imperi carolingi, les esglésies que estaven consagradescom a parròquies tenien dret a percebre, dels pobladors residents al terme parroquial, eldelme i la primícia dels fruits conreats. Aquestes percepcions eren cobrades per l’església, iservien per a la manutenció dels clergues. Usualment, es repartien entre els rectors de les pa-rròquies i el bisbat.82

La doble xarxa laica —castells— i eclesiàstica —parròquies— d’enquadrament de la poblacióva ser planejada, executada i intensificada als comtats catalans en època del comte Guifré,a partir del 878, a la plana de Vic, el Bages, el baix Berguedà i la vall de Lord. A inicis delsegle X, just quan els comtes conquerien el nostre territori, aquesta manera d’estructurar lapoblació era habitual.

Ara bé, en l’expansió cap al sud, els comtes van introduir una innovació substancial al sis-tema. Ells, com a conqueridors dels nous territoris, i per tant dotats d’autoritat sobre els seushabitants, van decidir fundar directament esglésies dotades de rang parroquial. En aquestscasos, el fundador de la parròquia —o església pròpia, com es denominava— tenia dret a no-menar el prevere que servia l’església i el deure de mantenir-lo. Per fer-ho possible, el fun-dador s’arrogava el dret de cobrar i percebre el delme eclesiàstic.83

Es tracta, doncs, d’una usurpació dels drets eclesiàstics per part dels comtes de Barcelona,que van aplicar amb èxit en tota l’expansió al Penedès i a altres zones de frontera als se-gles X i XI. Per apaivagar les queixes del bisbat, que veia perdre part de les seves rendes,els comtes van compartir la conquesta, i van cedir, als bisbes, enormes alous o porcions deterra, i de vegades fins i tot castells amb els seus termes. L’església, doncs, s’integrava al’estat feudal.

Òbviament, la possessiò dels delmes en mans dels laics va provocar enfrontaments ambRoma, i molts plets i judicis. Al capdavall, però, va esdevenir un fet, que va contribuir al’acumulació de riquesa en mans dels comtes, primer, i dels senyors dels castells, després.

En el cas d’Eramprunyà, l’organització parroquial va comportar la fundació de dues novesesglésies, probablement sense cap precedent baix-imperial o visigòtic: sant Miqueld’Eramprunyà i Sant Vicenç de Garraf.

Sant Miquel, la més central, abastava el terme més gran i important. Per controlar el massísde Garraf i el camí cap al Penedès marítim hi havia Sant Vicenç, i per controlar el camí capa Barcelona i l’important nucli de comunicacions del pas de Llobregat, Sant Boi.

La titularitat de les parròquies i delmes de Sant Miquel i Sant Vicenç va romandre en mansdels senyors delscastells d’Erampru-nyà i Campdàsens,respectivament. Pelque fa a Sant Boi, jael comte Mir (947-966) i després el go-vernador d’Eram-prunyà Galí de SantMartí (+980) vancedir-ne tots els del-mes i la titularitat ala Seu de Barcel-ona.84




La mutació feudal

La governança del terme: els veguers d’Eramprunyà

La creació de les parròquies i l’apropiació laica dels delmes donà una gran preponderànciaals senyors dels castells.

Inicialment, ja ho hem vist, els titulars eren els comtes de Barcelona. Ara bé, aquests en al-guna ocasió cediren la titularitat del castell a altres membres de la seva família.

Així, per exemple, l’any 988 Borrell va cedir el castell i terme la seva muller Aimeruda, ces-sió que confirmà el 992 al seu testament.85 També Ramon Borrell, en casar-se ambErmessenda l’any 991, li concedí com a dot el castell d’Eramprunyà, que gaudí a partir de lamort d’Aimeruda.86 Ermessenda retingué el castell fins al 1022, que el tornà al seu fillBerenguer Ramon I.87 Aquest, poc després, inclogué el castell en una sèrie de béns que em-penyorà al comte Ermengol II d’Urgell, a canvi que aquest li prestés homenatge i li jurés fi-delitat.88

Podem doncs establir la següent llista de primers titulars del castell X i terme d’Eramprunyà,entre els inicis del segle i la segona meitat del segle XI:Sunyer (898/911 – 947), Mir (947 – 966), Borrell (966 – 988), Aimeruda (988 – d. 993),Ermessenda (d. 993 – 1022), Berenguer Ramon I (1022 – ca. 1023), Ermengol II d’Urgell (ca.1023 – 1038) i Ramon Berenguer I (1038 – 1076).

Per sota d’aquests titulars, que òbviament no podien fer-se càrrec directament del’administració i el govern del castell, hi havia una altra categoria de funcionaris, que elstextos legals de l’època denominen comdors i vasvassors.

Els primers eren els grans magnats, propers a la Cort.89 Els segons, en un rang inferior,s’ocupaven directament de tasques auxiliars. Segons els textos jurídics de l’època, un ves-comte valia per dos comdors i un comdor per dos vasvassors.

Entre el grup dels comdors destacaven els veguers o vicaris, delegats pel comte per adminis-trar diversos castells. Pel que va als vasvassors, aquests eren els que realment guardaven lesfortificacions en nom dels comdors. Amb el temps, se’ls va denominar castlans.90

En el cas d’Eramprunyà, el primer veguer o comdor conegut va ser Galí de Sant Martí. Noestà explícitament documentat, però al seu fill també se’l denomina vicari, i tant Galí comGuillem obtingueren molts drets i propietats al terme d’Eramprunyà, com ara part del delme,que difícilment es poden explicar sense considerar-los la compensació assignada pel comtepels seus serveis al front del castell.

El primer document, però, que parla explícitament d’un vicari al castell d’Eramprunyà ésde l’any 1015, i fa referència a Eldemar.91 Aquest ens apareix amb terres a Vallmoll, just almateix indret on Ermengarda, muller de Galí de Sant Martí, i un dels fills d’aquest, Mir, hitenien terres l’any 986. Eldemar ja era difunt l’any 1016, i tal vegada era nét d’Ermen-garda.92

Resulta significatiu que el fill gran del germà d’Ermengarda, Dela,93 difunt en el captiveri cor-dovès després de l’assalt d’Al-Mansur del 985,94 portés el mateix nom que el veguerd’Eramprunyà. Aquest Eldemar fill de Dela, pres a Còrdova, tenia un germà anomenatAdalbert, de ressonàncies també properes a la família dels Sant Martí. Tal vegada, el nostreEldemar d’Eramprunyà, nascut entorn al 985, rebé el nom en record del seu tiet segon.


Figura 6Possible arbre genealò-gic dels Sant Martí i elsseus familiars directes alsegle X. Les novetats queaportem respecte al co-negut fins ara és una hi-pòtesi sobre la famíliad’Ermengarda, muller deGalí, la possible filiaciódel vicari d’EramprunyàEldemar, i les possiblessegones núpciesd’Adelaida de Sant Martíamb Borrell, un cop elseu primer maritGuillem, fill de Galí, jaera difunt.

Després d’Eldemar, esdevindria veguer d’Eramprunyà Mir Geribert, casat amb la filla de Guillemde Sant Martí. Podem oferir el següent quadre genealògic on ressaltem els veguers d’Eramprunyà.

Pel que fa als castlans, és de destacar un document de l’any 963, l’acta de la venda del cas-tell de Masquefa a Ènyec Bonfill. Signen com a testimonis d’aquesta venda, al costat delcomte Mir, dos dels seus fidels: Galindus i Isimbertus.95 Un document immediatament poste-rior ens torna a mostrar aquest Isimbertus al costat del comte Mir.96

L’any 996 torna a aparèixer un Hisimberto documentat en terres del monestir de SantCugat,97 i el 1012 rep l’encàrrec d’artigar i repoblar les terres de Santa Oliva a compte delmonestir de Sant Cugat, i d’aixecar-hi una torre.98 Probablement es tracta d’un fill del ma-teix nom, ja que aquest segon Isimbert és un dels presents en un judici celebrat a Martorell,l’any 1032,99 sobre la propietat de les terres de Santa Oliva, i sembla improbable que sigui elmateix esmentat setanta anys abans. El segon Isimbert ja era mort el 1034, com es desprènd’una deixa que fa un dels seus fidels en benefici i a memòria de la seva ànima.100

Isimbert és a l’origen de la nissaga dels Santa Oliva. Fill —o més probablement nét—l’Isimbert de 963 és el Ramon isimbert a qui l’any 1058, en un dels pactes entre el comte deBarcelona i Mir Geribert —l’espós en primeres núpcies de Dispòsia de Sant Martí—, s’esmentaexplícitament com a castlà d’Eramprunyà.101

Així doncs, podem concloure que els castlans d’Eramprunyà foren, des de mitjan segle X finsa mitjan segle XI, els esmentats Isimbert pare, Isimbert fill, i el nét Ramon Isimbert.

La concreció de la revolta feudal: la suposada cavalcada d’Eramprunyà

Com és ben sabut, el procés de feudalització, que neix i s’afiança progressivament al llargdel segles altmedievals, esclatà en tota la seva virulència a meitat del segle XI. Un dels diri-gents d’aquesta revolta feudal va ser Mir Geribert, representant comtal a Eramprunyà —i amolts altres castells del Penedès—.

No entrarem aquí a detallar aquesta revolta senyorial, però farem referència a un dels seusesdeveniments que va tenir com a ubicació el nostre terme: la suposada cavalcada que el fillde Mir Geribert, el levita Bernat, va comandar contra el comte a Eramprunyà.102

Coneixem aquest fet per l’acta del judici contra Mir Geribert celebrat a Barcelona l’estiu de1058.103 En aquest judici es va examinar l’usurpació d’Eramprunyà («ipso devedament deEraprunnan»): Mir Geribert i la seva muller van jurar que l’usurpació que el fill de Mir i elsseus homes havien fer al comte Ramon i als seus nuncis no es va fer per ordre seva, ni ambel seu consentiment.104




El tribunal va sentenciar que Mir havia de portar el seu fill i els homes que van partici-par en l’atac davant del comte, perquè en fes la seva voluntat, excepte matar-los o ta-llar-los membres. A més, com a compensació pel «devedament», Mir havia de donar alcomte 10.000 sous que valien 200 unces d’or.

I, en cas que Mir volgués acollir-se al judici de Déu mitjançant un combat singular ambescut i bastó, si el campió de Mir perdia, hauria de pagar-ne el doble.

El cas és que els autors que han interpretat el text han pensat que es tractava d’un as-salt o cavalcada del fill de Mir Geribert al castell d’Eramprunyà, cosa improbable, ja queel castell era en mans de Mir, que el detenia com a governador des de feia prop de trentaanys.

Per això cal interpretar-ho d’una altra manera: el «devedament» d’Eramprunyà a què esrefereix el judici ha de tenir a veure amb l’apropiació, per part del governador del cas-tell, dels drets que el comte tenia sobre els seus dominis privatius situats al terme delcastell: Gavà i Viladecans. Probablement, des del castell, Mir va voler cobrar-los les cà-rregues que imposava a la resta d’habitants del terme casteller, sostraient al comte lesrendes que procedien dels dominis bladers que gestionava directament.

I és per això que el conflicte es podia solucionar retornant al comte el valor dels dretsretinguts pel feudal: 200 unces d’or ho arreglaven tot.

Com és sabut,105 la revolta feudal de mitjan segle XI comportà que el comte intentés re-cuperar dominis i propietats dins dels grans termes castellers que havien passar a for-mar part dels patrimonis familiars dels grans magnats. En aquest sentit, el termed’Eramprunyà, tan proper al territori de Barcelona, era estratègicament rellevant.L’aïllament dels dominis de Gavà i Viladecans, enclaus comtals dins d’un terme cada copmés feudalitzat, podia conduir, com s’havia vist amb la cavalcada del fill de MirGeribert, a l’apropiació d’aquests dominis per part dels senyors dels castells.

És per aquest motiu que el comte va orquestrar una operació important: l’adquisició,mitjançant la fórmula de l’empenyorament, d’una porció de territori del fins aleshoresenorme terme de Benviure. Estudiarem també en detall aquesta operació, produïda l’any1048, en plena pugna entre els feudals i el comte.106

El document, datat al febrer de 1048, és un acta d’empenyorament de la meitat dels dretsi terme de Benviure, que el seu senyor, Bernat Seniofred, fa al comte Berenguer RamonI. Aquesta penyora es fa perquè el comte li deixa 35 unces i 2 mancusos d’or, a compted’un alou que era de Seguí i de Company, i que Benat havia de vendre-li. Si no ho feiaabans de la festa de la Pentecosta, el comte es queda la meitat de Benviure.

El primer que cal destacar d’aquest document és la delimitació que fa del terme deBenviure: a llevant, el riu Llobregat, a migdia, el mar, a ponent el “terme d’Eramprunyà”,i al nord el terme del Llor. Aquí hi ha dues coses rellevants: en primer lloc, quan parladel “terme d’Eramprunyà”, cal suposar que es refereix al terme parroquial de SantMiquel, ja que el terme del castell a finals del segle X, pròpiament, incloïa tambéBenviure i Sant Boi. En segon lloc, d’acord amb les termenacions, el terme descrit abastales que en segles posteriors serien la Quadra de Benviure i la Quadra del Fonollar. Pertant, cap al 1048, no hi havia dues jurisdiccions separades, sinó una de sola.

Si bé no tenim documentat explícitament com acabà l’afer de l’empenyorament, sí quepodem deduir que Bernat Seniofred no va poder complir el pacte, i per tant va haver


de lliurar al comte la meitat del seu domini. De fet, que es conservi l’escripturad’empenyorament dins del Llibre dels Feus del comte és força indicatiu que constitueixun dret de propietat, i que per tant, amb tota probabilitat, la penyora va ser execu-tada.107

Així doncs, el terme de Benviure original, que podríem identificar amb el terme del’antiga vila de Sales, sembla que originà, per divisió, la jurisdicció del Fonollar. Unajurisdicció que el comte s’apressà a infeudar a una família de cavallers ben fidel, talcom va fer en altres termes castrals del Penedès, com Olèrdola, Castellví, etc. De fet, lafamília dels Fonollar comença a aparèixer en la documentació medieval a partir delsegle XII, no abans.108 I cal indicar, també, que durant el segle XIII, la capella de SantaMaria de Sales va ser coneguda i denominada «Santa Maria de Sales del Fonollar», comconsta en els testaments de dos castlans d’Eramprunyà.109

Amb la creació d’aquesta jurisdicció, directament sotmesa al comte, aquest s’asseguravael pas franc i lliure des del pont de Sant Boi fins a les seves propietats de Gavà iViladecans, i evitava que qualsevol futur enfrontament amb algun dels altres nobles dela zona tingués com a conseqüència l’aïllament dels seus dominis.

Per acabar amb aquesta pinzellada sobre els efectes indirectes de la revolta feudal sobreel terme d’Eramprunyà, volem esmentar que l’any 1190 un nou canvi en la llera del riuva motivar la redefinició dels termes del Fonollar.110

En efecte, poc abans d’aquella data la desembocadura del riu s’havia mogut encara mésa llevant, deixant el braç de l’Illa progressivament sec. Per això, el senyor del Fonollar,que delimitava la seva propietat amb el riu, reclamava les terres de l’Illa. El conflictees va resoldre mitjançant un pacte entre el senyor de Fonollar —que tenia la seva ju-risdicció «per dominum regem ad fevum et servicium eius et fidelitatem», com explicitael document— i el rei que, com diu el document, tenia les terres del territori deBarcelona, entre les que s’incloïa la parròquia de Provençana i l’Illa dels Banyols, «indominicatura». D’aquest pacte en sorgí l’actual delimitació entre els termes del Prat deLlobregat i Sant Boi. No deixa de ser rellevant que el document figuri al LiberFeudorum Maior dins del conjunt de documents relatius al terme d’Eramprunyà.

L’evolució del castell d’Eramprunyà

Per acabar aquest extens treball, farem una breu ullada al cap i casal del termed’Eramprunyà, la fortificació encimbellada des de la qual es controlava el terme: el cas-tell. A partir de les observacions i comentaris compartits amb els experts del Servei dePatrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona que estan netejant, excavant i es-tudiant el castell, hem elaborat una hipòtesi sobre la seva evolució constructiva entreels origens i els segles de plenitud feudal.

Evidentment, aquests segles abasten un important canvi en la funció del castell. Si béprimer tingué preponderància la funció defensiva —ja l’any 988 s’esmenten «els seusmurs i les seves torres» (senyal que en tenia com a mínim dues)—, amb l’allunyamentde la frontera el castell va anar esdevenint un petit palau, amb àmbits residencials ielements decoratius, primer en romànic —com l’arqueria de llevant, que a mode de lògiapermet veure l’impressionant paisatge del Delta— i després en gòtic —amb els arcs dediafragma de la sala noble—. Tot això ho hem volgut resumir en una sèrie d’imatgesque presentem a continuació.


Possible aspecte al segleX, amb dues torres i unmur tancant el recinte.

Possible aspecte al segleXII. A llevant, s’ha am-pliat la torre de l’extrem is’ha bastit l’arqueria ro-mànica. Es reforcen elsmurs.




Amb l’arribada delsMarc, al segle XIV, elcastell s’engrandeix ambuna nova ala, dotadad’arcs de diafragma.També s’edifica un noubaluard i un nou recinted’entrada.


Notes

1 Josep Campmany Guillot, «Economia, poder iterritori a Gavà al voltant de l’any 1000», dinsGavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics delMuseu de Gavà, 2002, p. 32; Marcel Terés iMontfort, «Cavallers, prínceps i dames al cas-tell d'Eramprunyà: tres llegendes altmedie-vals», Gavà, Associació d’Amics del Museu deGavà, 2002, p. 26.

2 Josep Campmany Guillot, «Campdàsens,Garraf i Jafre. Els confins occidentals delterme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana alsegle XV», dins III Trobada d’Estudiosos del

Garraf. Comunicacions presentades els dies19 i 20 de novembre de 1998 al Museu deGavà. Barcelona, Diputació de Barcelona,Servei de Parcs Naturals, 2000, p. 193.

3 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 147.

4 Josep Campmany Guillot, «El camí de laSentiu: la via altmedieval per travessar el



Garraf (estudi del tram oriental)», IV Trobadad’Estudiosos del Garraf. Comunicacions pre-sentades el dia 21 de novembre del 2002 aVilanova i la Geltrú. Barcelona, Diputació deBarcelona, Servei de Parcs Naturals, 2003 p.195; Josep Campmany Guillot, «Els camins dela Sentiu: de l’antic camí ral per travessar elGarraf al camí del castell», El Camí Ral, ca-mins antics i altres temes. Actes de la IITrobada d’Estudiosos i Centres d’Estudisd’Eramprunyà. Begues, 28 i 29 de novembrede 2009, Begues, Centre d’Estudis Beguetans,2011, p. 39; Josep Campmany Guillot, «Iabans de Vista Alegre... El Llopart!», Imatgesde Castelldefels 9, Vistalegre. El barrio, suiglesia y la Hermandad, Castelldefels, Grup deRecerques Històriques de Castelldefels ElTorreó, 2010, p. 5.

5 Miquel Vives Tort, L’evolució històrica de laxarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Desde l’època romana fins al tercer decenni delsegle XX. Universitat de Barcelona, defensadael 30 d’octubre de 2007.

6 Joan Lluís Ferreti i Pujol, conferència «La co-lonització del delta del Llobregat», dins del XVCurs d’història local Amics del Prat, 2013, re-alitzada al local social d’Amics del Prat, ElPrat de Llobregat, el 2 de maig de 2013.

7 Josep Campmany Guillot, Gavà: històries me-dievals. 24 personatges gavanencs del passat,Gavà, Associació d’Amics del Museu de Gavà,2006.

8 Pere Izquierdo Tugas, El terme d'Eramprunyà,de la Baixa Romanitat al Feudalisme. Una re-visió crítica», Miscel.lània d'homenatge aJaume Codina, El Prat 1994, p. 299.

9 Carme Subiranas Fàbregas, Gemma Caballé,Natàlia Salazar, «Darreres intervencions ar-queològiques a Sant Boi de Llobregat (BaixLlobregat)», Tribuna d’Arqueologia 2002-2003,Generalitat de Catalunya, Departament deCultura, 2005, p. 203.

10 M. José Albareda, Manel Alonso, Anna Biosca,Núria Molist, Ferran Puig, Josep M. Puig,Rosa Melian i Anna Saorín, «Resultats de lesexcavacions arqueològiques portades a termedins del Pla de l’Atur a Sant Boi (BaixLlobregat», Tribuna d’Arqueologia 1984-1985,Generalitat de Catalunya, Departament deCultura, 1986, p. 70.

11 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 67; Joan Josep Esteban, Alícia Estrada,Natàlia Salazar i Jordina Sales, «La vil·la ro-mana de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat):de l’alt imperi a l’antiguitat tardana. Catorzeanys d’intervencions arqueològiques», Tribunad’Arqueologia 2003-2004, Generalitat deCatalunya, Departament de Cultura, 2006,

p. 171. Jordina Sales Carbonell, «Les petjadesdels primers cristians de Gavà: a l’entorn delsorígens de la parròquia de Sant Pere»,L’arqueologia a Gavà. Homenatge a AlíciaEstrada. Gavà, Associació d’Amics del Museude Gavà, 2009, p. 177.

12 Albert López Mullor, Imma Estany Morros iRaquel Lacuesta, Castell de castelldefels.Arqueologia, història, art. Monografies 7.Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005, p.30-31.

13 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 79.

14 Maria Lledó Barreda, «El jaciment arqueolò-gic del Fonollar» i «Anàlisi territorial del SantBoi medieval i modern», i Josep Maria Vila,«La torre de Benviure (Sant Boi de Llobregat).Evolució i transformació d’una turris medieval(s. XI-XX)», dins les Actes del 1r congrésd’arqueologia medieval i moderna aCatalunya. 13, 14 i 15 de novembre de 1998,Barcelona, Associació Catalana per a laRecerca en Arqueologia Medieval (ACRAM),2000, p. 282, 414 i 456; Maria Lledó Barreda,Memòria d’excavació Camí Vell del Llor-LluísCompanys, memòria d’excavació arqueològicade 1991, número 840.

15 L’única excavació arqueològica documentada aBegues que fa referència a l’època que esteminvestigant és la portada a terme a l’antigarectoria, Pepa Villalba i Manel Edo, Esglésiade Sant Cristòfor (Begues, Baix Llobregat),memòria d’excavació arqueològica de 2005número 7027.

16 Benjamí Costa, Jaume Gabaldà, Josep Miret,Magí Miret, Xavier Miret, Eduard Riu-Barrera,«Dues sepultures possiblement altmedievalsal Vilar (Sant Pere de Ribes)», Miscel·làniaPenedesenca, núm. 2 (1979) p. 65-78.

17 Magí Miret, «un assentament d’època romanaal massís de Garraf: ca l’Amell (Sitges)», ITrobada d’estudiosos de Garraf, Barcelona,Diputació de Barcelona, 1992, p. 133-136.Víctor Revilla Calvo i Magí Miret i Mestre «Elpoblament romà al litoral central deCatalunya», Quadern de Prehistòria iArqueologia de Castelló, núm. 16 (1994), p.205.

18 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 147

19 Pere Puig, Teresa Cardellach, MontserratRoyes i Judit Tapiolas, Pergamins de l’Arxiu



Històric Comarcal de Terrassa, Barcelona,doc. 206, p. 183. Josep Rius Serra, Cartulariode Sant Cugat del Vallès, Barcelona 1947, vol.III, doc. 889, p. 81 i doc.1249, p. 369-370.

20 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 946, p.128. Josep Campmany Guillot, Albert LópezMullor, Josep Puigdemont Vinyals iMontserrat Sanz Borràs, Les masies. Guia delpatrimoni arquitectònic de Castelldefels II,Castelldefels, Ajuntament de Castelldefels,2002, p. 218-220.

21 Josep Moran Ocerinjauregui, Estudisd’onomàstica catalana, Barcelona, Pub. del’Abadia de Montserrat, 1995 p. 42.

22 Pere Balañà i Abadia, «Massa-/sama-<mänzilen la toponímia catalana», dins Societatd’Onomàstica, Butlletí Interior, núm. LXVI(1996), p. 15-17.

23 «Bigues/Begues (Una recerca controvertida)»,«El nom de Bigues no és àrab», «SobreBigues i la investigació toponímica: “mètodes”i “maneres”», Societat d’Onomàstica. ButlletíInterior, núm. 50-51 (juny-desembre 1992), p.34-44.

24 Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar,al-Takmila, transcrits per D. Bramon, Dequan érem o no musulmans, paràgrafs 318,319 i 320, p. 241-242.

25 J. Baucells, A. Fàbrega, M. Riu, J. Hernando, C.Batlle, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de lacatedral de Barcelona. Segle XI. Barcelona,Fundació Noguera, 2006, vol. II, doc. 498, p.912, vol. III, doc. 931, p. 1491, doc. 934, p. 1495.

26 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 611, p.276.

27 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, docs. 624 i625, p. 290-291.

28 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 748, p.408-409.

29 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. III, doc. 808, p.10-11.

30 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. III, doc. 937, p.119.



33 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 1076,p. 236-237.


35 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1947, vol. III, doc. 1117,p. 271.

36 Jesús Alturo i Perucho, L’Arxiu antic de SantaAnna de Barcelona del 942 al 1200 (aproxma-ció historico-lingüística), Barcelona, FundacióNoguera, 1985, vol II, doc. 281, p. 310-311 idoc. 485, vol III, p. 41-42.



39 Miquel Vives Tort, L’evolució històrica de laxarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des del’època romana fins al tercer decenni delsegle XX. Universitat de Barcelona, defensadael 30 d’octubre de 2007.

40 Montserrat Pagès i Paretas, Art romànic i feu-dalisme al Baix Llobregat, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.

41 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 206, paràgraf251.

42 F. Xavier Hernández, Història militar deCatalunya, vol. I: dels ibers als carolingis,Barcelona, Rafael Dalmau Ed, 2001, p. 177 i190.

43 Pere Benito i Monclús, Senyoria de la terra itinença pagesa al comtat de Barcelona (seglesXI-XIII), Barcelona, CSIC, 2003, p. 169.

44 Gaspar Feliu i Monfort, «Aspectes de la for-mació del feudalisme», La llarga nit feudal:Mil anys de pugna entre senyors i pagesos,València, Publicacions de la Universitat deValència, 2010, p. 111.

45 Frederic Udina Martorell, El Archivo condal deBarcelona en los siglos IX-X. Estudio críticode sus fondos. Barcelona, CSIC, 1951, doc. 9,p. 116-118.

46 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugat delVallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 76, p. 64.

47 Gaspar Feliu i Monfort, ibidem, p. 120.48 Gaspar Feliu i Monfort, ibidem, p. 56.49 Josep Campmany Guillot, Albert López Mullor,

Josep Puigdemont Vinyals i Montserrat SanzBorràs, Les masies. Guia del patrimoni arqui-tectònic de Castelldefels II, Castelldefels,Ajuntament de Castelldefels, 2002, p. 27.

50 Montserrat Pagès i Paretas, «La torre circulari els eremitoris rupestres de Benviure, a SantBoi de Llobregat», Acta historica et archeaeo-logica mediaevalia, núm. 1 (1980) p. 176.

51 Jordina Sales Carbonell, «Esglésies tardoanti-gues a Catalunya (segles IV-VII): els exemplesde l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, elGarraf i el Penedès. Una valoració territorial»,dins Esglésies rurals a Catalunya entrel’Antiguitat i l’Edat Mitjana (segles V-X), O.Achón, P. de Vingo, T. Juárez, J. Miquel, J.Pinar (eds.), Bologna (Itàlia), BraDypUS, 2011,p. 78, nota 99.

52 Frederic Udina Martorell, El Archivo condal deBarcelona en los siglos IX-X. Estudio críticode sus fondos. Barcelona, CSIC, 1951, doc. 9,p. 116-118.



53 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 4, p.7-8.

54 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 9, p. 12-13.

55 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1945, vol. I, doc. 2, p. 4.

56 Gaspar Feliu i Monfort, Alguns exemples demanipulacions falsificades en documents alt-medievals catalans, Acta historica et archaeo-logica mediaevalia, 2002: Núm.: 23-24, p. 51.

57 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458.

58 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 245, parà-grafs 324 i 326. Un altre text, d’Ibn-al-Faradí(paràgraf 325 del llibre de Bramon) diu quel’ofensiva cristiana havia tingut lloc aPamplona, l’any anterior. Dolors Bramon, enanalitzar els tres textos, indica que «la histo-riografia catalana no registra cap atac en ladata del text, per la qual cosa, o bé es tractad’una notícia que cal referir a Pamplona, o bées tracta d’un atac català, fins ara descone-gut, a la ciutat de Tortosa». Nosaltres creiemque fan referència a la penetració dels comtesde Barcelona al sud del Llobregat a inicis delsegle X, en unes terres que formaven part delterritori de Tortosa.

59 Josep Campmany Guillot, «El Garraf entre dosimperis. Conquesta franca i reculada sarraïna(900-970)», dins V Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades el 16 denovembre de 2006 a l’Escola PolitècnicaSuperior de Castelldefels (EPSC). Barcelona,Diputació de Barcelona, Servei de ParcsNaturals, 2008, p. 149.

60 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Inst. Univ. Jaume VicensVives, Barcelona 2002, p. 252-253, paràgraf339.

61 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Institut universitari JaumeVicens Vives, Barcelona 2002, p. 260-261, pa-ràgraf 340.

62 Ibn Al-Faradí, Tarih ‘ulama’ al-Andalus, Al-Humaydi, Gadwat al-muqtabis, Ibn Al-Abbar,al-Takmila, transcrits per Dolors Bramon, Dequan érem, o no, musulmans, Eumo-IEC-Institut universitari Jaume Vicens Vives,Barcelona 2002 paràgrafs 318, 319 i 320, p.241-242.

63 Évariste Lévi-Provençal, España musulmanahasta la caída del califato de Córdoba ( 711-1031 de JC), Madrid, Espasa-Calpe, 1950, p.258, nota 145.

64 Joan Vernet, «El valle del Ebro como nexoentre Oriente y Occidente», Boletín de la RealAcademia de Buenas Letras, núm. 23 (1950) p.249-286.

65 Ramon d’Abadal i de Vinyals, El temps i el re-giment del comte Guifred el pilós, Barcelona,Institut d’Estudis Catalans, 1989, p. 94-95.

66 «Bigues/Begues (Una recerca controvertida)»,«El nom de Bigues no és àrab», «SobreBigues i la investigació toponímica: “mètodes”i “maneres”», Societat d’Onomàstica. ButlletíInterior, núm. 50-51 (juny-desembre 1992), p.34-44.

67 Dolors Bramon, De quan érem, o no, musul-mans, Eumo-IEC-Inst. Univ.Jaume VicensVives, Barcelona 2002 p. 241.

68 Cal doncs desmentir les afirmacions que pu-blica Vicente Medina al seu darrer llibre Laverdadera muerte del conde Wifredo elVelloso, Begas 897, Barcelona, Ed. Rondas,2013.

69 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458.

70 Josep Campmany Guillot, «Campdàsens,Garraf i Jafre. Els confins occidentals delterme d’Eramprunyà de l’alta edat mitjana alsegle XV», dins III Trobada d’Estudiosos delGarraf. Comunicacions presentades els dies19 i 20 de novembre de 1998 al Museu deGavà. Barcelona, Diputació de Barcelona,Servei de Parcs Naturals, 2000, p. 193.



73 Gaspar Feliu i Monfort, La llarga nit feudal:Mil anys de pugna entre senyors i pagesos,València, Publicacions de la Universitat deValència, 2010, p. 80-82.

74 Josep Campmany Guillot, «Economia, poder iterritori a Gavà al voltant de l’any 1000», dinsGavà mil anys, Gavà, Associació d’Amics delMuseu de Gavà, 2002, p. 33-34.

75 Pere Izquierdo, Alícia Estrada i Eulàlia Sintas,Excavacions arqueològiques a la necròpolialt-medieval de Rocabruna, Memòria inèdita,Museu de Gavà, 1991.

76 ACA, Liber Feudorum Maior, Francesc MiquelRosell (Ed.), CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc.353, p. 378.


78 Pepa Villalba i Manel Edo, Església de SantCristòfor (Begues, Baix Llobregat), memòriade 2005 número 7027.

79 Ramon Planas i Torres, Braços de riu, estanysi maresmes del delta del Llobregat, Caixad’Estalvis de Catalunya, Barcelona, 1984, p.77-84. Joan Lluís Ferreti i Pujol, conferència



«La colonització del delta del Llobregat», dinsdel XV Curs d’història local Amics del Prat,2013, realitzada al local social d’Amics delPrat, El Prat de Llobregat, el 2 de maig de2013.

80 Àngel Fàbrega i Grau, Diplomatari de la cate-tral de Barcelona, volum I. Documents delsanys 844.1000, Barcelona, capítol de la cate-dral, 1995, doc. 253, p. 476-477.

81 Miquel Coll i Alentorn, La marxa cap a la in-dependència de Catalunya (877-988),Barcelona, Premsa Catalana, 1989, p.38-42.

82 Xavier Puigvert i Gurt, «La introducció deldelme a la Marca d'Hispania», Acta historicaet archaeologica mediaevalia, núm. 13 (1992)p. 117-125.

83 Carolina Batet i Company, Castells termenatsi estratègies d’expansió comtal. La Marca deBarcelona als segles X-XI, Vilafranca delPenedès, Institut d’Estudis Penedesencs,1996, p.78-86.

84 Àngel Fàbrega i Grau, Diplomatari de la cate-tral de Barcelona, volum I. Documents delsanys 844.1000, Barcelona, capítol de la cate-dral, 1995, doc. 89, p. 285-287 i doc. 253, p.476-477.

85 Eduard Junyent, Diplomatari de la Catedral deVic: segles IX-X. Vic, 1980-1987, Publicacionsdel Patronat d'Estudis Osonencs, Pub. del'Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic,doc. 537, vol. 4, p. 458. ), Petrus de Marca,Marca hispanica sive limes hispanicus, Paris,Franciscus Muguet tipògraf, 1688, apèndix141, col. 945-947.

86 Xavier Gil i Roman, Diplomatario de Ermesèn,condesa de Barcelona, Girona y Osona (c.991- 1 de marzo de 1058), Tesi doctoral, Univer-sitat Autònona de Barcelona, 2004, p. 47.

87 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 7, núm. 46. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins del’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 161, p.466-468.

88 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 8, núm. 57. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins del’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 177, p.489-497.

89 Júlia Miquel i López, «Estrategies senyorialspera la forrnació d'un domini: els Cervelló al’edat rnitjana», Miscel·lània Penedesenca,núm. 25 (2000) p. 317-358.

90 Elvis Mallorquí, Parròquia i societat rural albisbat de Girona, segles XIII-XIV, FundacióNoguera, Barcelona 2011, p. 117, nota 30.

91 Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitular de la catedral de Barcelona. SegleXI, Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol I,doc. 236, p. 560-562.

92 Eldemar és esmentat com a propietari de vi-nyes en nom del senyor del castell de Foix,l’any 1017, en el testament de Borrell, proba-ble segon marit d’Adelaida, vídua de Guillemde Sant Martí. En aquest testament, Borrell,senyor dels castells de Foix i Marmellar fa re-ferència al seu gendre Mir (Mir Geribert).Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitularde la catedral de Barcelona. Segle XI,Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol. II,doc. 269, p. 621-624.

93 Dela apareix l’any 980 signant el testamentsagramental de Galí junt amb Ermengarda iBardina, aquest darrer germà de Galí, i elsclergues Sunifred –monjo– i Oriol i Sendred,preveres. Un altre document del 973 (CSC,doc. 101) ens parla d’un alou que posseïenSesmund, Ermengarda, Guitard i Dela, aPalau Ausit, al Vallès. Aquest Dela va tenir di-versos fills, entre ells un Eldemar, monjo,mort en captivitat a Còrdova, i Oleguer iLongobard (CSC, docs. 234, de 989, i 357, de1001; Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega iGrau, Manuel Riu i Riu, Josep Hernando iDelgado, Carme Batlle i Gallart, Diplomataride l’arxiu capitularde la catedral deBarcelona. Segle XI, Barcelona, FundacióNoguera, 2006, vol. I, doc. 9, p. 282).

94 Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitularde la catedral de Barcelona. Segle XI,Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol. II,doc. 257, p. 606.


96 La signatura està estrafeta. L’original del car-tulari escriu, en majúscules, “ISIMB” i des-prés la lletra canvia a minúscula i s’hi afegeix“Crais”. Probablement és un error del copista,i creiem que amb tota probabilitat la signaturacorrespon a Isimbert. Josep Rius Serra,Cartulario de Sant Cugat del Vallès, Barcelona1945, vol. I, doc. 66, p. 57.




100 Josep Rius Serra, Cartulario de Sant Cugatdel Vallès, Barcelona 1946, vol. II, doc. 533, p.192.

101 ACA, Cancelleria, pergamins Berenguer Ra-mon I, carp. 13, núm. 239. Gaspar Feliu i Jo-sep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins de l’Ar-xiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell aRamon Berenguer I, Barcelona, FundacióNoguera, 1999, vol. II, doc. 525, p. 966-969.



Conseqüència d’aquest pacte, deu ser el jura-ment de fidelitat consignat a l’ ACA, LiberFeudorum Maior, Francesc Miquel Rosell(Ed.), CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 300, p.326.

102 Montserrat Pagès, Art romànic i feudalisme alBaix Llobregat, Barcelona, Pub. de l’Abadia deMontserrat, 1992, p. 247.

103 ACA, Cancelleria, pergamins Berenguer Ra-mon I, carp. 19, núm. 38. Gaspar Feliu i JosepMa. Salrach (Eds), Els pergamins de l’ArxiuComtal de Barcelona, de Ramon Borrell aRamon Berenguer I, Barcelona, FundacióNoguera, 1999, vol. II, doc. 523, p. 952-964.

104 Devedament, en història del dret, significa«negativa del vassall a donar la potestat delcastell al senyor».

105 Santiago Sobrequés, Els grans comtes deBarcelona, Barcelona, Ed. Vicens Vives, 19854,p. 56-59.

106 ACA, Cancelleria, pergamins BerenguerRamon I, carp. 10, núm. 94. Gaspar Feliu iJosep Ma. Salrach (Eds), Els pergamins de

l’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBorrell a Ramon Berenguer I, Barcelona,Fundació Noguera, 1999, vol. I, doc. 342, p.711-713.

107 Francesc Miquel Rosell (Ed.), Liber FeudorumMaior, CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 353, p.378.

108 El primer document que els esmenta és del1157, però el seu senyoriu es pot remuntaranys enrere: Àngels Parés i Corretgé, «ElsFonollar, una familia del Baix Llobregat»,Materials del Baix Llobregat, núm. 8 (2002) p.103-111.

109 Pere Puig i Ustrell, Vicenç Ruíz i Gómez, JoanSoler i Jiménez, Diplomatari de Sant Pered'Ègara i Santa Maria de Terrassa, FundacióNoguera, Barcelona, 2001, doc. 171 (7d’octubre de 1273), testament de Guillem deTerrassa, i doc. 180 (13 de juliol de 1273), tes-tament de Saurina de Santa Oliva.

110 Francesc Miquel Rosell (Ed.), Liber FeudorumMaior, CSIC, Barcelona 1945, vol I, doc. 308,p. 332-333.


Dones a Eramprunyàal segle X

Josep Campmany Guillot(Centre d’Estudis de Gavà)

Introducció

Al voltant de l'any mil, la documentació catalana de l'Alta Edat Mitjana sorprèn perl’elevada «tonalitat femenina» que transpira. Tant en l’àmbit econòmic com en el polític,la dona juga un paper de primer ordre, i pren decisions nombroses i importants: la gestiódel patrimoni, la dotació d’esglésies i monestirs o l’aliança entre famílies i clans: els dretsi els deures que defineixen el seu estatus jurídic la situen en un pla d’igualtat al del’home.1

La dona no tenia un estatus diferent al de l’home, i les lleis la consideraven tant un sub-jecte individual, com un membre per igual de la família. Així, podia testar lliurement, itenia plena potestat sobre els seus béns, que estaven formats per la dècima, o desena partde les propietats del marit que li eren lliurades en el moment de casar-se, més l’aixovar,que eren les propietats que la dona aportava a la família en casar-se.2 Sovint, la gestió deles propietats familiars es feia conjuntament, barrejant la dècima conjugal, les propietatsdel marit, i les que formaven l’aixovar de la muller. Per això, la dona havia d’interveniren tots els actes jurídics que feia el marit, en qualitat de copropietària. Això es veu en ladocumentació jurídica de compres, vendes, donacions o herències, quan les signen totsdos esposos i elles indiquen que intervenen com a copropietàries en virtut de la dècimadel seu matrimoni. Tot i això, si volia, la dona casada podia actuar per lliure, ja que con-servava íntegres els seus drets civils i, si el marit moria deixant fills menors d'edat, ellaactuava com a usufructuària de l'herència i tutora dels fills. Sovint, a més, feia de mar-mesora, executant les voluntats del marit difunt.

En aquest article farem l’exercici d’extreure de la documentació d’Eramprunyà de fa unmiler d’anys, alguns exemples que ens han arribat sobre quatre dones, unes més rellevantsque altres, que van tenir el seu paper en aquella societat de frontera. La documentació ésescassa, i per tant només podem entrellucar, ni que sigui breument, alguns moments enla vida d’aquestes dones. Potser hi ha més de reconstrucció que de deducció però, tot iaixò, el món que se’ns revela és extraordinàriament suggerent.


Dones a Eramprunyà al segle X

Ermengarda, governadora d’Eramprunyà i benefactora de Castelldefels

Sembla que hi ha comú acord que la fundació del monestir de Santa Maria de Castelldefels,l’any 966, va ser una de les últimes voluntats del comte Mir, germà del comte Borrell, quemorí aquell any i així ho disposà al seu testament.3

La fundació d’un nou monestir, com és el nostre cas, atreia sempre l’atenció dels podero-sos, que acostumaven a fer-hi donacions per tal de posar-lo sota el seu patrocini. Aixídoncs, no és d’estranyar que la segona vegada que aparegui el monestir de Castelldefelsen la documentació històrica, ho faci de la mà d’Ermengarda, que el 29 de setembre del’any 967 donava una vinya que ampliava les propietats del naixent monestir cap al nord.4

Qui era aquesta Ermengarda? D’entrada, era una persona relativament rica, ja que a l’actade donació explica que tenia la vinya perquè l’havia comprat.

Retrobem Ermengarda el 7 de maig de l’any 976,5 fent una nova donació a Santa Maria.Aquest cop, la propietat cedida al monestir és gran: unes cases, uns horts i arbres fruiters,i una vinya. Ermengarda indica també que tenia aquesta heretat per compra. De nou,doncs, ens apareix la donadora com a una persona amb empenta i riquesa, capaçd’adquirir propietats i de gestionar-les.

Dues signatures al peu del primer document ens donen pistes sobre qui era Ermengarda:es tracta de les signatures de Galí i d’Eizo (Aeci). Aquests dos noms, units alsd’Ermengarda, ens remeten a la família del primer governador comtal conegut del castelld’Eramprunyà, Galí, i al que seria, segons alguns estudiosos, un dels fills de la parella, pro-bablement eclesiàstic, Aeci.6

De fet, el 4 de febrer del 972,7 Ermengarda havia signat, junt amb el seu espòs Galí i elsfidels Ènyec, Sunyer i Ellam, la donació de més terres i vinyes al monestir de Santa Maria,en un preciós document que descriu l’interior d’aquell primitiu temple, indicant que cons-tava de tres altars. La dimensió d’aquest Galí apareix ben acotada al document, quan es-menta al seu difunt senyor Mir, comte, que era qui li havia donat les terres i vinyes queara cedia al monestir.

La identificació queda confirmada per un altre document, datat els dies 5 i 22 de setem-bre de l’any 980,8 en què Ermengarda apareix jurant el testament sagramental del seu di-funt espòs, Galí, i actuant com a marmessora dels seus béns, junt al fill Aeci. En aquestaocasió, s’esmenta un altre fill de la parella: Mir, anomenat Llop.

A més d’aquests dos fills, la parella havia tingut altres fills i filles dels que coneixem elnom, a més de Mir i Aeci. Un era Guillem, ja emancipat i que no apareix al testament, lafiliació del qual queda però ben clara en altres documents com a hereu principal de Galí.9

També s’ha atribuït a Ermengarda la maternitat d’un quart fill, Muç, que apareix esmen-tat indirectament al testament de Galí i que en un document posterior apareix amb un fillanomenat Giscafred, que seria nét d’Ermengarda.10 I encara, tot i que amb dubtes, se li atri-bueix un cinquè fill, Ermemir, casat amb Riquilda de Barcelona i pare d’Adelaida i unaaltra Ermengarda.11

Com a executora del testament de Galí, Ermengarda compleix les últimes voluntats del seumarit, i cedeix al monestir de Santa Maria moltes propietats, terres i honors, entre els qualshi ha un molí situat a la Sentiu de Gavà. D’altra banda, el testament deixa clar queErmengarda, mentre visqui, gaudirà de l’usdefruit de tots els béns del marit. Quan mori,passaran als seus fills.


Després de la mort de Galí, un nou document, conservat a l’ACA, de 28 de març de 986,12 es-menta Ermengarda tot passant, en definir els límits d’una terra situada a Vallmoll, al termed’Olèrdola, que és d’Ermengarda i de Mir, el seu fill. Probablement aquesta propietat formavapart de la seva dècima.

Qui era Ermengarda i d’on provenia? No en sabem gran cosa, però la documentació ens larelaciona amb Sesmund, Guitard i Dela,13 aquest darrer probable fundador de la Torre Dela,fortificació que seria a l’origen de l’actual Vilafranca del Penedès. Aquests tres noms, Dela,Guitard i Sesmund ens evoquen nissagues que, al llarg del segle X i XI, gravitaven entornde la família dels Sant Martí. Probablement, tots quatre eren germans, procedents d’una nis-saga establerta al Vallès que arribar a les noves terres de la Marca del Penedès servint elcomte Mir i la seva mà dreta, Galí.

No és sobrer aquí indicar que un dels veguers d’Eramprunyà a inicis del segle XI,Eldemar,14 té el mateix nom que el fill gran de Dela, difunt en el captiveri cordovès des-prés de l’assalt d’Al-Mansur. Eldemar figura a l’òrbita dels Sant Martí, i tal vegada era nétd’Ermengarda.15

Ermengarda, doncs, se’ns presenta com una dona perfectament integrada en el seu estrat so-cial, el de les famílies de funcionaris que servien els comtes de Barcelona i el seu cercle, i elsajudaven a administrar les seves propietats, que en aquest cas eren els nous territoris de laMarca del Penedès acabada d’assegurar, a la segona meitat del segle X.

En aquest paper, ella va maridar Galí de Sant Martí, principal home de confiança del comteMir. D’ell va rebre terres a Vallmoll, a Olèrdola, que va administrar personalment juntamentamb el seu patrimoni al Vallès. Com a esposa del governador d’Eramprunyà, va actuar periniciativa pròpia, ajudant a dotar l’acabat de fundar monestir de Santa Maria deCastelldefels, complementant-ho amb una altra donació feta juntament amb Galí, l’any 972.A la mort del seu marit, va exercir de marmessora dels seus llegats, i tot fa pensar que vaacabar els seus dies després de l’atac d’Al-Mansur, retirada a les seves propietats de Vallmoll,a Olèrdola.

Savilo i les estructures hidràuliques. Una empresària tecnològica del segle X?

La segona dona de qui intentarem seguir el traç és Savilo. És aquest un nom poc corrent, ia la documentació catalana de fa un miler d’anys amb prou feines apareix en setze oca-sions.16 En quatre d’elles, la consignada és una veïna de Vilamacolum, a l’Empordà, que actuaentre els anys 913 i 927. Hi ha un altre esment al comtat d’Urgell, a finals del segle X. Abanda d’aquests, la resta d’esments, fins a onze vegades entre els anys 969 i 1002, creiemque fa referència a una mateixa dona, amb propietats al Vallès i a Eramprunyà. Els dubtessobre la identitat de les Savilo que hi apareixen són pocs, en veure la coherència i interre-lació entre els onze documents esmentats. Vegem-ho.

El primer document en què ens apareix la nostra Savilo és del 969.17 En aquesta data, Savilo,i la seva filla Eimila, i el seu germà Exemeno, a qui anomenen Rosso, dóna al monestir 200sous i una peça de 8 mujades, que ella té a Castelló (l’actual Sant Boi), prop del riu Llobregat,a canvi d’una terra del monestir a Cervelló. El document indica que té la terra per la dècimai per compra, és a dir, que gestiona la terra pels drets de la seva dot, però l’origen de la pro-pietat és una compra. Al sud i a l’oest de la peça permutada amb Sant Cugat queda més terraseva. Segons aquest document, Savilo estava casada i tenia una filla i un germà. Signa eldocument el prevere Baio, que veurem més endavant que també hi està relacionat.




En tot cas, no deixa de ser curiós que la permuta involucri també una quantitat de diners.No és habitual, i al final d’aquest capítol intentarem donar-hi una explicació.

Dos documents més esmenten Savilo com a propietària a la zona de Gavà, cap a la vall dela Sentiu: l’any 975,18 Savilo surt esmentada com a propietària d’una terra a Eramprunyà,sota una via, que limita al oest i al nord amb una peça que Avizena dóna a Sant Cugat, il’any següent es diu que té una terra amb cases al sud de la terra de Joan,19 al termed’Eramprunyà. Les dues localitzacions no són gaire precises, però semblen estar relaciona-des amb una sèrie de lots de terra que el monestir de Castelldefels estava comprant i rebenta la zona de la Sentiu. Ho referma l’esment que apareix al testament sagramental de Galí deSant Martí, l’any 980, en què es diu que Savilo havia tingut un molí amb resclosa, a laSentiu, i que l’havia venut al vicari Galí.20 Els executors testamentaris de Galí el cedeixen aSanta Maria de Castelldefels.

Set anys després, el 987,21 sabem també que Savilo tenia una terra que va donar al prevereGuadamir. La propietat d’aquesta peça de terra s’atribuïa a Savilo «de suo luctuoso», i la vadonar al prevere Guadamir «unde iudicium obligatum», és a dir, que obligadament, desprésd’un judici. La terra també era a la Sentiu, al costat de l’hort de Santa Maria. Al nord limi-tava amb el riu de la Sentiu.

La paraula clau d’aquest document és «luctuoso». Es tracta d’una figura jurídica regulada perla llei gòtica, vigent a la Catalunya del segle X.22 Aquesta disposició legal indicava que, encas que un dels dos cònjuges sobrevisqués al marit i als fills comuns, tenia ple dret a que-dar-se amb l’herència del marit, que altrament hauria passat als fills.

Ens trobem, doncs, que abans de l’any 987 Savilo ha perdut el marit i la filla Eimila, i ques’havia quedat totes les seves propietats. Com va perdre marit i filla? No ho sabem, però el985 la nostra contrada va patir la ràtzia d’Al-Mansur, i no seria forassenyat pensar que, entreles desgràcies que provocà, hi va haver la mort de la família de Savilo.

Però el document ens indica més coses: sembla que Savilo s’havia resistit a donar aquellapeça de terra al prevere Guadamir, i que aquest l’havia hagut d’obtenir a través de judici.Probablement, la peça que judicialment va haver de donar al prevere Guadamir formava partde les propietats del difunt, i Savilo es resistia a donar-la al clergue.

Una altra informació important sobre Savilo, i que apareix al testament de Galí, és que erala propietària del molí de la Sentiu, i que l’havia venut a Galí, el veguer del castell.

El següent document on apareix Savilo és de l’any 1000.23 Han passat 13 anys des del darreresment, i aquí Savilo ens apareix casada amb Astovalli. Probablement doncs, havia refet laseva vida, i s’havia tornat a casar. Si suposem que en el primer document ja era major d’edat,en aquesta època hauria de tenir uns 52 anys, com a mínim. No és improbable.

El document és molt interessant, perquè és una nova permuta amb el monestir de Sant Cugat.En aquest cas, Astovalli i Savilo donen a l’abat la meitat d’una terra a Cervelló, i d’un hortregat per un reg i una captació d’aigua situat als horts (Sant Vicenç dels Horts) al costat delriu. A canvi d’això, i de 9 unces d’or, el monestir els dóna una parellada a Sant Boi. De nouens trobem amb una permuta amb l’afegit de diners.

La nota important és que el document indica que Astovalli té aquestes terres per donació dela seva muller Savilo, i a ella li pertanyen per la seva dècima i altres drets. Aquesta infor-mació és important, perquè tot apunta que aquest hort és la peça de terra que Savilo haviarebut del monestir l’any 969, a canvi d’una altra a Sant Boi i 200 sous.


El següent document és del 1002, dos anys després.24 En aquesta data, Astovalli ja ha mort,i Savilo apareix detentant determinats drets sobre unes terres del difunt que Geribert, fill ihereu d’Astovalli, cedeix a Sant Cugat.

Clarament, els drets que té Savilo són els d’usdefruit dels béns del marit, que reservava lallei visigòtica per a les vídues. És significatiu que, en el document, Geribert es manifesti filld’Astovalli, però no de Savilo. Probablement, doncs, quan va casar-se amb Savilo, Astovallitambé era vidu, i tenia fills d’un anterior matrimoni.

La família d’Astovalli, radicada a Sant Boi, ja ha estat estudiada en el passat, i constitueixun exemple de xarxa familiar estesa típica d’aquests segles.25 No hi entrarem.

El darrer cop que ens apareix Savilo a la documentació medieval és el mateix any 1002,26

quan dóna totes les seves terres i propietats situades a Sant Bo i adquirides de moltes ma-neres (per la seva dècima, per permutes, per vendes o compres, o per qualsevol altre dret)—excepció feta de les propietats heretades dels pares— al monestir de Sant Cugat, perquè pa-guin delme i tasca, excepte una terra que ha de romandre en mans del seu germà Baio, quetambé paga tasca. A la seva mort, tot passarà a mans de Sant Cugat. Aquestes terres i pro-pietats que cedeix a Sant Cugat, limiten al sud amb el mar, a l’est amb el riu, a l’oest ambMontpedrós i el Llor, i al nord amb el riu de Cervelló.

Dues coses a notar: primer, l’esment al seu germà Baio, que diu que és prevere. I això lligaamb el Baio, clergue, que signa el primer document en què apareix Savilo, el de l’any 969.Sembla, doncs, que Savilo tenia dos germans, un denominat Rosso i un altre Baio («roig» i«castany»).

Segon punt a destacar: no cedeix a Sant Cugat totes les seves terres i propietats: exceptua cla-rament la seva heretat que li va venir dels pares. Una probable localització d’aquestes propie-tats familiars ens ve donada per dos altres documents, que esmenten una Savilo amb terres iheretats l’any 984 a l’indret de Corró, prop de Granollers i l’any 989 a Polinyà, també alVallès.27 En aquest darrer document se’ns diu que aleshores tenia un fill, de nom Salvó, casatamb una tal Flàvia, i tots tres venen una peça de terra i una cort a una altra parella. Salvó,doncs, havia sobreviscut Eimila. Probablement, d’aquí procedien els avantpassats de Savilo.

Qui era doncs aquesta Savilo? A què es dedicava? Com podem explicar les seves permutesamb Sant Cugat amb l’afegit de diners?

Una possible resposta la trobem en la vinculació que sembla tenir amb les infraestructureshidràuliques: molins i recs.

Tal com indica Pierre Bonnassie,28 d’ençà de la meitat del segle X, els grans propietaris, laicso eclesiàstics, com ara la família vescomtal de Barcelona, els veguers dels castells o el mo-nestir de Sant Cugat, prenen la iniciativa de construir, dins les seves propietats, instal·lacionsd’irrigació i de molineria importants. Per portar-les a terme, es recorria al sistema de contrac-tes, semblants als de plantació: el gran propietari cedia el sòl i la deu d’aigua, i l’arrendataries comprometia a construir els molins, proveir-los dels estris necessaris, cavar els recs, ins-tal·lar les rescloses, i fer les plantacions de la terra regada, generalment horts de sotarec. Enacabar el contracte, la propietat de les instal·lacions fetes es dividia per la meitat.

Per tant, ara se’ns aclareixen les transaccions entre Savilo i Sant Cugat: l’any 969, per exem-ple, Savilo rebia, com arrendatària, una terra a Cervelló, per la qual pagava 200 sous. L’any1000, és a dir, 13 anys després, aquesta terra havia estat fructificada gràcies a la instal·lacióde recs i la plantació d’horts, i la meitat revertia al monestir, mentre que l’altra meitat res-




tava en mans de Savilo. Un cop acabat aquest contracte, Savilo n’emprenia un de nou, i peraixò rebia de Sant Cugat una nova terra a Castelló —Sant Boi—, també prop del riu, i pagava9 unces d’or com a preu d’arrendament.

A la llum d’aquestsa hipòtesi, no costa gaire suposar que el molí de la Sentiu havia estat far-bicat per la mateixa família de Savilo, probablement en vida del seu primer marit, i que uncop acabada la feina, i després de perdre el marit, Savilo es negava a donar la meitat de laterra al prevere Guadamir, d’aquí que fos obligada judicialment a fer-ho. L’altra meitat, in-clòs el molí, el devia vendre a Galí, governador del castell, ben interessat en controlaraquesta indústria bàsica situada al seu terme.

Si aquesta hipòtesi és certa —i els documents conservats no només no la contradiuen, sinóque semblen corroborar-la— ens trobem davant d’un cas molt singular de dona emprenedora,amb coneixements tecnològics punta en aquella època. Probablement al seu Vallès nadiu,havia maridat o formava ja part d’una família d’experts constructors de molins. La mort delmarit i el fill no havia aturat la seva empenta; ans al contrari, s’havia tornat a casar amb unnotable propietari de Sant Boi, i al seu costat liquidava antigues feines i n’emprenia de noves.

Savilo, doncs, és una d’aquestes persones que, amb el seu esforç i enginy van contribuir apoblar tota la Marca del Penedès de molins i d’infraestructures hidràuliques, amb una «pri-meríssima industrialització» del territori, ara fa mil anys.29

Saborella, propietària pagesa

Una altra de les primeres veïnes de nom conegut documentades en relació a Eramprunypaés Saborella. Apareix en dos documents del cartulari de Sant Cugat, tot i que altres docu-ments ens parlen de la seva família.

El primer document està datat el 15 de febrer de 981.30 Segons aquest document, Saborella,i el seu marit Ermegelde, venen al monestir de Santa Maria de Castelldefels, per 10 sous, unaterra que ell havia comprat, i que estava situada al lloc dels Becarons, i que afrontava a lle-vant amb una terra de Teudesind, al sud amb terres del monestir i amb un camí, a ponenttambé amb terres del monestir, i al nord amb terra dels venedors.

El segon document està datat el 14 de setembre de 982.31 Segons aquest document, Saborellai els seus fills, Baldomar, Sunyer, Grazilia i Recosind venen al monestir de Santa Maria deCastelldefels, per 50 sous, una peça de terra que ella tenia per compra i també per dot. La terraconfrontava a llevant amb la riera de la Sentiu, al sud amb les terres i el corral del monestir,a ponent amb les terres de Geribert i Deudat, i al nord amb una terra erma propietat seva.

Un tercer document ens sembla interessant en relació amb aquestes dues vendes, i és unapermuta que el 17 de gener de 987 un capellà de nom Wadamir feia amb el monestir.32 Elmonestir donava al capellà unes cases i les seves pertinències situades al Sitjar, i el capellàdonava al monestir tres peces de terra, dues de les quals estaven al costat de l’alou del mo-nestir, i termenaven, la primera, a llevant amb una terra d’Adanagelle, i al sud, ponent i nord,amb una terra de Recosindo, i la segona, a llevant també amb una terra d’Adanagelle, al nordamb una terra d’Ermovígia, i al sud i a ponent amb la terra d’en Recosind.

Finalment, un quart document també ens sembla d’interès: una altra venda que els espososBaldomar i Venrella fan, el 6 de febrer de 987,33 al monestir, d’una peça de terra que termenava,a llevant amb la terra d’en Domènez, al sud amb el camí, a ponent amb les propietats del mo-nestir, i al nord amb una serra. La terra era propietat de Baldomar per herència dels seus pares.


D’aquests quatre documents sembla desprendre’s que ens trobem davant d’una família for-mada per Ermegelde i Saborella. Aquesta família tenia tres fills, Baldomar, Sunyer i Recosind,i una filla, Grazília. El primer dels fills, probablement el més gran, estava casat amb Venrella.Saborella estava casada segons la llei visigòtica, que atorgava a la dona que casada la pro-pietat de la dècima, la desena part dels béns del marit, i que li garantia l’usdefruit de la terraen cas de viduïtat, junt amb els fills. Segons aquesta llei visigòtica, tots quatre, nois i noies,eren titulars de l’herència en igualtat de condicions.

Dels documents sembla també clar que aquesta família tenia terres tocant a el nucli prin-cipal de terres del monestir (que tenia una extensió que s’assemblava a l’actual terme mu-nicipal, excepció feta dels barris de Bellamar i el Poal). Així, la primera peça que ven la fa-mília al monestir hi tocava, així com la quarta; la segona tocava el corral del monestir; iles «terres de Recosindo» esmentades al tercer document estaven també «al costat de l’aloudel monestir». No sabem quin era l’indret denominat Becarons, però si suposem que les te-rres de la família formaven un conjunt homogeni, i relacionem la termenació amb un camíal sud de la primera i quarta peces amb la termenació de la riera de la Sentiu a llevant dela segona peça de terra, podria tractar-se de la zona actualment coneguda com el barri delsCanyars, ja que sabem que aquest sector limita a l’est amb la riera dels Canyars, que és lamateixa que la riera de la Sentiu, i al sud limitava amb l’antiquíssim camí ral, que traves-sava la riera i, després de seguir fins a l’actual plaça de Joan XXIII, seguia amunt cap a laSentiu.

Finalment, un altre detall ens crida l’atenció: el nom dels fills del matrimoni. Entre els nois,hi ha un «Sunyer» i un «Recosind». Curiosament, a la mateixa època en que es documentaaquesta família de Castelldefels, apareix als documents una altra família, més rica i pode-rosa, que el 972 es feia vassalla del monestir de Castelldefels, integrant les seves posses-sions dins dels dominis del monestir: ens referim als esposos Llobet i Juliana, i els seus fillsSunyer i Recosind, que l’1 de juny de 970 havien donat al monestir de Santa Maria la ju-risdicció de la Torre Roja de Viladecans. Era habitual en aquella època que les famíliess’enmirallessin amb els noms adoptats pels potents a l’hora de decidir els noms dels seusfills.

Per tant, és probable que Saborella i el seu espòs Ermegelde fossin una família de petits pro-pietaris a la zona limítrof entre Gavà i Castelldefels, que tinguessin com a model la famíliadels senyors de la Torre Roja.

Avizana, una dona singular

Acabarem aquesta fugaç visió sobre quatre vides de dones altmedievals esmentant-ne unade la que només en tenim un únic document. Es tracta d’una donació, de 9 de febrer de 975,que Avizana fa al monestir de Santa Maria de Castelldefels.34

Si alguna cosa crida l’atenció d’aquesta donació és que Avizana la fa sola: cedeix a SantaMaria de Castelldefels una porció de la seva propietat, que havia adquirit per compra, i queper cert era colindant amb la de Savilo, i per tant probablement ubicada a la Sentiu. I signael document ella sola, sense esmentar cap home ni cap altra dona, excepció feta dels mon-jos que reben la terra i l’escrivà que redacta l’acta.

Ens trobem doncs davant d’un acte d’absoluta llibertat, fet per una dona de frontera, i ambels seus béns propis, sense donar comptes a ningú. Serveixi aquest exemple singular permostrar-nos una dona, una colonitzadora, que en solitari afrontava la vida en aquest espai,encara insegur, encara per colonitzar del tot, al sud del Llobregat.




Notes

1 Martí Aurell i Cardona, «Jalons pour une en-quête sur les stratégies matrimoniales descomtes Catalans (IXe-XIe s.)» Symposium in-ternacional sobre els orígens de Catalunya(Segles VIII-IX), 1991, vol 1, pp 281–364.

2 Llibre dels judicis. Traducció catalana mo-derna del Librer iudicorum, a cura de JoanBellés Sallent, Jesús Alturo i Perucho, JosepM. Font i Rius, Anscari M. Mundó i AlexandreOlivar. Col. Textor jurídics catalans. 24.Parlament de Catalunya, Barcelona, 2008.

3 El primer esment del monestir de SantaMaria, al terme d’Eramprunyà, al Cartulariode "Sant Cugat" Del Vallés, Josep Rius Serra(Ed), Barcelona, Consejo Superior deInvestigaciones Científicas, 1945, (en enda-vant, CSC), doc. 85. La hipòtesi d’aquesta fun-dació, a de Miquel Coll i Alentorn, «La marxacap a la independència de Catalunya (877-988)», dins del llibre Història/2, Barcelona,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992,p. 200.

4 CSC, doc. 89.5 CSC, doc. 116.6 Antoni Margarit Tayà, «El mític Galí del segle

X a la llum dels documents», Miscel·làniaPenedesenca, núm. 6, (1983) p. 73-86. AquestAeci signa a fill de Galí, en un altre document:CSC, doc. 438.

7 CSC, doc. 98.8 CSC, doc. 137 i 137.9 A. Fàbrega Grau, Diplomatari de la Catedral

de Barcelona, Barcelona, Arxiu capitular de lacatedral de Barcelona, Publicacions, 1995,doc. 253, p. 476.

10 CSC, doc. 364.11 Armand de Fluvià i Escorsa, quadre genealò-

gic dels Sant Martí, Catalunya Romànica, vol.XIX, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1992,p. 68.

12 Ignasi J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M.Salrach (dirs.), Pere Benito, Rafael Conde,Víctor Farías, Pere Galceran, Margot Pons,Núria Sadurní, Alberto Torra, Els pergaminsde l’Arxiu Comtal de Barcelona, de RamonBerenguer II a Ramon Berenguer IV, Barcel-ona, Fundació Noguera, 2005, doc. 11, p 172.

13 Dela apareix l’any 980 signant el testamentsagramental de Galí junt amb Ermengarda iBardina, aquest darrer germà de Galí, i elsclergues Sunifred —monjo— i Oriol i Sendred,preveres. Un altre document del 973 (CSC,doc. 101) ens parla d’un alou que posseïenSesmund, Ermengarda, Guitard i Dela, aPalau Ausit, al Vallès. Aquest Dela va tenir di-versos fills, entre ells un Eldemar, monjo,mort en captivitat a Còrdova, i Oleguer iLongobard (CSC, docs. 234, de 989, i 357, de1001; Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega iGrau, Manuel Riu i Riu, Josep Hernando iDelgado, Carme Batlle i Gallart, Diplomataride l’arxiu capitular de la catedral de

Barcelona. Segle XI, Barcelona, FundacióNoguera, 2006, vol. I, doc. 9, p. 282).

14 Eldemar apareix esmentat com a veguerd’Eramprunyà l’any 1015: Josep Baucells iReig, Àngel Fàbrega i Grau, Manuel Riu i Riu,Josep Hernando i Delgado, Carme Batlle iGallart, Diplomatari de l’arxiu capitularde lacatedral de Barcelona. Segle XI, Barcelona,Fundació Noguera, 2006, vol. I, doc. 236, p.560. Eldemar és esmentat com a propietari deterres a Vallmoll, el mateix indret onErmengarda i el seu fill Mir tenien terres l’any986. Eldemar ja era difunt l’any 2016, i teniaun germà anomenat Adalbert, de ressonàn-cies també properes a la família dels SantMartí: Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega iGrau, Manuel Riu i Riu, Josep Hernando iDelgado, Carme Batlle i Gallart, Diplomataride l’arxiu capitularde la catedral deBarcelona. Segle XI, Barcelona, FundacióNoguera, 2006, vol. II, doc. 257, p. 606.

15 Eldemar és esmentat com a propietari de vin-yes en nom del senyor del castell de Foix,l’any 1017, en el testament de Borrell, proba-ble segon marit d’Adelaida, vídua de Guillemde Sant Martí. En aquest testament, Borrell,senyor dels castells de Foix i Marmellar fa re-ferència al seu gendre Mir (Mir Geribert).Josep Baucells i Reig, Àngel Fàbrega i Grau,Manuel Riu i Riu, Josep Hernando i Delgado,Carme Batlle i Gallart, Diplomatari de l’arxiucapitularde la catedral de Barcelona. Segle XI,Barcelona, Fundació Noguera, 2006, vol. II,doc. 269, p. 621-624.

16 A banda dels onze esments citats per JordiBolós i Masclans i Josep Moran iOcerinjauregui, Repertori D’AntropònimsCatalans (RAC), Barcelona, Institut d’EstudisCatalans, 1994, Volum 1, p. 479, cal sumar-hidos de nous publicats per Santiago Sobrequési Vidal. Sebastià Riera i Viader, Manuel Rovirai Solà, Ramon Ordeig i Mata. Catalunya caro-língia, Els comtats de Girona, Besalú,Empúries i Peralada, vol. V, Barcelona 2003,segona part, p. 162, doc. 144. 12 maig 913.«Els habitatns de Vilamacolum, en el comtatd’Empúries, entre els quals hi ha Savilde, lagermana Bradillani i Cixilio, venen a Guifré lameitat de llur vil·la pel preu de tres-centssous», i p.201, doc. 20 doc. 203, 3 maig 927,«Trieç, Celdònia i Saviló donen una vinya aPeralada i venen terres a Sant Quirze deColera»., i també els documents del CSC,docs. 351, 365 i 366.

17 CSC, doc. 90.18 CSC, doc. 107. També A. Fàbrega Grau,

Diplomatari de la Catedral de Barcelona,Barcelona, Arxiu capitular de la catedral deBarcelona, Publicacions, 1995, doc. 114, p.314, perquè el pergamí original és a laCatedral, Perg. 1-3-31.

19 CSC, doc. 115.20 CSC, doc. 137.21 CSC, doc. 194.



22 Llibre dels judicis. Traducció catalana mo-derna del Librer iudicorum, a cura de JoanBellés Sallent, Jesús Alturo i Perucho, JosepM. Font i Rius, Anscari M. Mundó i AlexandreOlivar. Col. Textor jurídics catalans. 24.Parlament de Catalunya, Barcelona, 2008.Llibre quart (llinatges naturals), títol segon(successions), article XVIII, «de l’adquisicióluctuosa»: com poden assolir els paresl’herència d’un infant.

23 CSC, doc. 351.24 CSC, doc. 365.25 Jordi Moners i Sinyol, «Una Família sant-

boiana d'ara fa mil anys», Anuari 1990, SantBoi de Llobregat, Centre d'Estudis Santboians,1990, p. 47-68.

26 CSC, doc. 366.

27 CSC, doc. 159, i Jesús Alturo i Perucho,L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del942 al 1200 (aproxmació historico-lingüística),Barcelona, Fundació Noguera, 1985, vol II,doc. 5, p. 17.

28 Pierre Bonnassie, Catalunya mil anys enrere,Barcelona, Edicions 62, 1979, vol. 1, p. 400-409.

29 Albert Virella i Bloda, «Els molins d'aigua enl'alta medlevalltat a ponent del Llobregat»,Miscel·lània Penedesenca, núm. 6 (1983) p.249-271.

30 CSC, doc. 140.31 CSC, doc. 147.32 CSC, doc. 194.33 CSC, doc. 196.34 CSC, doc. 107.

El Testament de Recosindd’Almafar14 d’abril de l’any 1002Document n. 372, Cartulario de Sant Cugatdel Vallés. Vol. II. CSIC. Barcelona. 1947

Jaume Vendrell i Condeminas(+ de 1000. Històries de Sant Climentde Llobregat)


Presentació

Aquest és el testament sagramental d’un cavaller anomenat Recosind, testimoniat i juratper els seus marmessors i hereus davant el bisbe Ot i un grup de sacerdots i de monjosdel monestir de Sant Cugat, a l’altar de l’església de Sant Climent el dia 14 d’abril de l’any1002.

La importància dels testaments utilitzats com a fonts per als estudis medievals és fona-mental. Tot i que a l’Alta Edat Mitjana el seu nombre és més reduït que en els segles pos-teriors, la seva utilització ens ajuda molt a acostar-nos a la vida quotidiana de l’època enque van ser escrits.

En general ens trobem amb documents avorrits, plens de formalismes, “monòtons i reite-ratius”1 però plens de detalls que ens ajuden a identificar la forma de vida dels seus pro-tagonistes: són pagesos amb terres pròpies o amb terres d’un senyor, que hi planten i quintipus de ramaderia tenen (cosa que ens permetrà acostar-nos molt a la seva alimentació),les seves relacions familiars i socials, els objectes que utilitzen i a que donen importàn-cia, …

En el testament de Recosind podem identificar alguns dels indrets mencionats clarament.La seva proximitat (malgrat que es tracta d’un document de fa mil anys) pot condicionar-me l’objectivitat, amb que s’ha de tractar una font documental. Però també ens ajuda aconèixer de manera directe els llocs referenciats, les distàncies, la geografia, i a identifi-car clarament els paratges enumerats.

L’existència de documents tan locals, tan particulars, malgrat la seva insignificància perla història general d’un país, ens permeten acostar-nos al món quotidià de la gent quesempre mal anomenem “normal”. Gràcies a ells, i als detalls que n’obtenim, podem rela-cionar els fets dels llocs petits i corroborar, molt sovint, els fets capitals de la “gran” his-tòria de Catalunya.


1. Tipus de document

En el cas que ens ocupa, ens trobem davant un testament sagramental. És un testament per-sonal i individual, dictat per Recosind abans de morir, però que no és escrit fins després dela seva mort.

Els anomenats testaments sagramentals, responen sempre a un model uniforme, en el que espublica un testament oral. Per A. M. Udina2, que ha fet un estudi exhaustiu de testaments al-tomedievals (des de les vessants històriques i jurídiques), és possible que aquest tipus de tes-taments estiguessin precedits per algun altre d’anterior, del que no en tenim constància.

J. Rius3, els anomena, també, “colomellum”, com en el formulari de Ripoll.

Desprès del “Condiciones sacramentorum…”, sempre s’especifica la formació del tribunal querep el jurament dels testimonis. És un acte solemne en el que es reconeix la validesa del tes-tament. En aquest cas el tribunal el formarien: els sacerdots Joan i Guimerà, els jutgesAudesind i Guimerà, i Teudobert, Lleopard, Ermemir, Ponç, Truitari (que també són religio-sos), i alguns altres “bons homes”. El tribunal està presidit per el bisbe de Girona Ot.

Els testimonis juren davant d’aquest tribunal que eren presents i van escoltar la darrera vo-luntat del testamentari pel que fa als marmessors i a les disposicions testamentàries que vafer. Els testimonis del testament de Recosind són els sacerdots Trasoari, Rami i el levitaTeuderic.

Els almoïners, que prendran possessió de les deixes i en faran la seva distribució juren com-plir allò que han declarat els testimonis. Aici, Iglià i Vives, són els marmessors d’aquest tes-tament.

Una vegada acomplerts aquest formalismes (amb molt de pes religiós), i després d’indicar lescircumstàncies de la mort del testador (la malaltia que el té en el jaç i de la que acabarà mo-rint), s’enumeren totes les deixes i qui en són els beneficiats, en el que és la part importanti substanciosa del document.

L’estatocol dona per finalitzat el testament amb la signatura de marmessors, testimonis, al-tres presents i els membres del tribunal. L’escrivà, Guadamir, signa al final i dona fe del’escriptura i en aquest cas indica, també, les correccions que s’ha fet en la seva edició.

2. Situació

2.1. Geogràfica

El context geogràfic que identifica aquest testament, està format pel triangle que limita pelSud amb l’Eramprunyà ( a les primeres alçades dels massís de Garraf), al Nord amb Barcelonai per l’est amb la plana del Vallès. Tots tres vèrtexs marquen les zones que protagonitzen eldocument:Eramprunyà, el Vallès i Barcelona

2.1.1. l’EramprunyàLa que serà coneguda més tard com la Baronia d’Eramprunyà, és la zona on en el documents’esmenten la major part de les cases, torres, corts i colomers que Recosind deixa. Semblaque és l’àmbit on Recosind viuria, i a on té la major part de les propietats.

El Testament de Recosind d’Almafar



La baronia d’Eramprunyà està presidida per el castell que li dona nom, enclavat en els con-traforts orientals del massís de Garraf a més de 400 mts., per sobre el nivell del mar. La pri-mera notícia que en tenim correspon a un document del Cartulari de Sant Cugat de l’any9574.

D’aquest castell depenen les esglésies del Baix Llobregat citades en el document: Sta.Maria, Sant Miquel, Sant Pere de Castelldefels i Sant Climent (on es jura el testament sa-gramental).

També podem identificar en aquesta demarcació el lloc anomenat Almafar que es trobariaen la parròquia de Sant Climent de Llobregat. Aquest nom i d’altres d’origen àrab que hi haen aquesta zona (Alcalà, Almodèvar, Rafaguera, Almugara, Calamot, …5) ens permeten iden-tificar un passat musulmà no gaire llunyà i amb presència evident d’establiments de pobla-ció.

Un altre punt que identifiquem en aquesta comarca, és el de Sales, en el pla deltaic delLlobregat, a Viladecans. Trobem documentat l’indret de Sales amb aquest nom a partir del’any 986, en que el Comte Borrell, permuta unes terres a favor del monestir de Sant Cugat,en el terme d’Eramprunyà. En els documents del segle X i XI, generalment trobem aquestlloc relacionat amb la possessió particular que té la casa comtal d’una explotació agrícolades de mitjans del segle X6.

2.1.2. El VallèsSi sembla evident que l’àmbit territorial vital del testamentari és la que presideix el castelld’Eramprunyà, sens dubte el monestir de Sant Cugat és el centre administratiu que el do-mina. El cenobi del Vallès és el posseïdor anterior d’algunes de les terres que, més tard,Recosind testamenta. I, també, en serà el gran beneficiat.

No és casualitat que esglésies i monestirs “col·laborin” en la redacció i elaboració dels testa-ments sagramentals, i que siguin els més interessats en que ningú mori intest, perquèd’aquesta manera en reben grans donacions7.

Sense precisar més, sabem que Recosind té terres i vinyes al Vallès. També hi té un molí.En el Vallès trobem esmentades, també, l’església de Santa Maria de Caldes i l’indret anome-nat Aquacenosa8.

2.1.3. BarcelonaNomés trobem esments a la ciutat comtal , en dues deixes que Recosind fa per a les esglé-sies de Sant Pere de les Puel.les i la de Sant Just (que encara està fora del recinte emmura-llat de Barcelona).

2.2. Històrica

L’any mil en aquest context encara eren molt recents els primers moviments colonitzadorsen el que fins feia poc més d’un segle encara era una zona de marca.

La presa de Barcelona l’any 801, situa la frontera en la línia del Llobregat. Des del marge es-querre del riu fins als assentaments musulmans del Sud s’obriria una àmplia franja de terrade ningú.

L’actuació del Comte Guifré fonamentant els poblaments colonitzadors i establint un sistemadefensiu basat en una xarxa de castell, torres i guàrdies, fa córrer la frontera més enllà delLlobregat i estabilitzar-se en el Penedès, en el segle X.


La repoblació d’aquesta zona devia anar a càrrec de pagesos vinguts del nord. Lacol·laboració dels Comtes de Barcelona, del bisbat de la capital i del monestir de SantCugat del Vallès, va ser fonamental per aconseguir establiments permanents.9

Es evident que els monestirs, com diu Jordi Bolòs10, juguen un paper important en la re-organització dels territoris ocupats, i en surten molt beneficiats a l’hora d’obtenir-ne pro-pietats. Aquest seria al cas d’algunes terres que deixa Recosind, que anteriorment li ha-vien vingut del monestir de Sant Cugat, i d’altres que acabaran en mans del cenobi, grà-cies a la generositat que el testamentari els demostra.

També la presència de la parròquia actua com a element organitzador de l’espai. Alhorade ser el centre d’atracció dels pobladors, esdevé nucli de reunió i ordenació de la vidaquotidiana: els veïns s’hi bategen, escolten missa i hi enterren els seus morts. En el do-cument que ens ocupa la figura de l’església de Sant Climent en representa el centre ge-ogràfic i “burocràtic”: s’hi redacta i s’hi jura el testament (tot i la presència evident d’uncentre principal com el monestir de Sant Cugat), obté alguns beneficis testamentaris, ipossiblement, és el lloc on es enterrat el testamentari.

També podem observar que algunes terres de que parla el testament són prop de les te-rres del Comte, que també en surt beneficiat, demostrant-nos que tan la casa comtal comles institucions religioses van tenir un paper destacat en la colonització d’aquests indrets.

L’establiment d’una xarxa defensiva important i sòlida permet als pobladors tenir certaseguretat. El castell d’Eramprunyà, centre de la baronia, seria el nucli del sistema defen-siu (a la vegada que administratiu ) de tota la contrada. L’existència d’una malla de to-rres i guàrdies escampada per tot el Pla del Llobregat, asseguraria l’establiment de petitspoblaments al seu voltant. En aquest mateix testament observem la presència de dues to-rres, i del topònim àrab “Almafar”, que Joan Coromines11 relaciona amb la seva presèn-cia.

Tot i aquest sistema de defenses, les algarades musulmanes semblen tenir certa constàn-cia. I no impedeixen que ciutats com Barcelona caiguin sota els seus atacs.

Podia haver passat l’atac de Al-mansur de l’any 985 per les terres de Recosind? Si mésno, no en tenim constància. No trobem cap relació en el document que ens ho indiqui:no deixa cap benefici per a possibles captius, ni per al seu alliberament com trobem end’altres testaments del mateix Cartulari. Les seves propietats semblen sòlides i no semblaque l’atac, ni posteriors algarades afectessin el seu patrimoni.

A més d’aquesta organització de poblaments al voltant de guàrdies, M. Riu parla de lafreqüència de veure viles repartides en mansos (quatre o cinc unitats familiars per vila)12,Jordi Bolòs13 en diu “emmasament” i també seria promogut pels senyors. Aquest sistemad’establiment també es produiria en la zona que estem tractant, i la presència d’habitatdispers sembla evident en aquest testament.

Al voltant de l’any mil, ens trobem amb una xarxa viària que permet la comunicació deBarcelona amb el Sud. Un camí des de la ciutat comtal correria per el Pla del Llobregat,travessaria el riu entre Sant Joan Despí i El Papiol pel gual de Bonamica, passaria perSant Boi, Sant Climent, per l’Eramprunyà, i des de Begues correria cap a Olèrdola. La pre-sència d’aquest camí hauria facilitat força l’establiment de poblaments, i també la colo-nització i ocupació de terres del delta del Llobregat14.




3. Protagonistes

3.1. Qui és Recosind

En el document trobem un parell de detalls que ens indiquen que Recosind és un personatgeimportant de les contrades on viu: és vassall directe del Comte de Barcelona (… et concessitad seniori suo Raimundo, comite, …) i la presència del Bisbe Ot en el jurament del testament,confirmen la significació del seu estatus.

Ser cavaller i vassall del Comte en aquestes contrades pot representar l’assistència deRecosind en les seves cavalcades. La presència d’armes i d’un cavall per a muntar, així ensho confirmen. No podem saber si Recosind també havia estat vassall directe del ComteBorrell, i per tant no podem afirmar la seva participació contra les algarades d’Al-mansur.

Tot i que en aquest moment la frontera era quilòmetres al Sud, en una zona tan pròxima ala ciutat comtal, i pel que sembla rica en agricultura i ramaderia, i on el sistema de fortifi-cacions s’anava solidificant, els atacs musulmans tenien l’objectiu d’impedir un assentamentcristià prou ferm, que facilités a mitjà termini l’atac a les terres del sud.

Per aquest motiu la presència de cavallers, pròxims, esdevenia fonamental, en el sistema de-fensiu i d’atac del Comte.

Salrach parla de “pagesos-viticultors mitjans com aquells que tenen terres, arada i bous, queparticipen de la possessió de molins, posseeixen vinyes i trulls, i es permeten fer donacionspietoses a l’Església15”. Tot i que es fa molt difícil establir models socials concrets, Recosindrespondria a aquest tipus ben situat, i a més caldria afegir-hi els nombrosos caps de bestiarque tenia, i la seva condició de cavaller vassall del Comte.

G. Feliu16 afirma que la presència de molta ramaderia en els testaments només es produeixen el dels potentats, i aquesta premissa ens confirma la teoria de la bona salut econòmicadel protagonista d’aquest testament.

Trobem referència d’un Recosind en el mateix Cartulari, en un document de l’any 97017, enque Llobell deixa unes terres a l’església de Santa Maria d’Eramprunyà. Aquest Llobell estàcasat amb Juliana i té dos fills anomenats Recosind i Suniari. La referència dels llocs esmen-tats en aquest testament de l’any 970 ens acosta directament a la comarca on Recosind té pos-sessions. De fet ens trobem amb els mateixos indrets anomenats: Santa Maria d’Eramprunyà,Castell de Rodanes (anomenat d’Eramprunyà), Castelldefels, el Montbaig i Sant Climent.

Cronològicament podem estar parlant de la persona que trenta-dos anys més tard, testa-menta possessions en aquesta mateixa zona.

Hi ha, però, un detall que ens impedeix assegurar-ho totalment: la presència d’un germàanomenat Suniari, el document més antic i que no apareix en el testament de Recosind. Benpel contrari, Recosind fa deixes al seu germà Guadamir (… fratri suo Guadamiro, qui voca-rent Iocelmo.), monjo.

Podríem explicar aquest fet si Suniari hagués mort abans de l’any 1002, i si el tal Guadamirhagués nascut més tard del 970. De fet, aquesta hipòtesi no és improbable. Trenta anys enaquesta època són molt llargs, i l’esperança de vida no és massa optimista per tota la pobla-ció. Ens trobem en un impàs de temps on són diverses les algarades musulmanes sobreaquestes terres (la del 985 sobre Barcelona la més greu) i on trobem referenciats diversosepisodis de fams a Catalunya18 19.


El naixement posterior a l’any 970 d’un altre fill de Llobell, és del tot possible. I la seva vo-cació religiosa, podria estar fonamentada en els inicis de la imposició de la figura d’un hereu,tot i que estem parlant d’una època on aquesta tradició no sembla encara assentada.

Recosind, a la seva mort, era vidu d’Egane, i tenia dos fills (com a mínim, dos són els queapareixen com a tals en el document20) anomenats Joan i Roig, que no surten massa benefi-ciats en les deixes testamentàries: per a Joan deixa una vaca i una euga per a Rosso, només.

Per el seu germà Guadamir, nom amb que se’l coneix de monjo, Recosind deixa (i per altresmonjos i per a Sant Cugat) el cavall, amb la sella i el fre. Anteriorment Guadamir havia donata Recosind cases, amb terres i vinyes, potser en el moment de la seva incorporació al mo-nestir vallessenc. Sense obtenir-ne gaire benefici, Guadamir és la figura que permet al seucenobi ser el principal hereditari de Recosind.

Les referències a Guadamir que podem trobar en d’altres documents del Cartulari, no sem-blen parlar de la mateixa persona, cosa que no podem assegurar de l’escrivà que edita el do-cument, i que podria ser el germà de Recosind.

Aquí sembla que acaben els lligams familiars de Recosind que podem observar en aquest tes-tament. El parentiu d’algun dels beneficiaris amb el testador podria no estar indicat (simple-ment).

3.2. Altres personatges

Es curiosa la presència d’una dona anomenada Garsens que en surt força beneficiada: heretauna tercera part dels porcs, un parell de vaques, un parell de vànoves, un parell de mantesi un vestit. Si més no, és estrany que una dona sense cap lligam aparent amb el testadorn’obtingui tants beneficis. Podria ser que estès unida sentimentalment a Recosind? És possi-ble. No ho podem assegurar rotundament, però tampoc seria estrany, trobar una relaciód’aquesta mena en la societat alt-medieval, i aquesta hipòtesi ens explicaria la quantia i elvalor de les deixes, que permetrien a la dona una bona subsistència a la seva mort.

Si un altre personatge crida l’atenció, especialment, en aquest document, sens dubte és elBisbe Ot, que presideix l’acte de jurament d’aquest testament. El que ara anomenen com a“senyor Ot, Bisbe per la Gràcia de Déu”, correspon segurament a un Ot que apareix citat desde l’any 970, en el Cartulari de Sant Cugat21.

La primera menció que se’n fa en el Cartulari de Sant Cugat, fa referència a un escrivà delmonestir, anomenat Ot. En successius documents apareix el seu nom, i és a partir de l’any973 que tenim notícies d’un levita anomenat Ot. Probablement es tracta de la mateixa per-sona de la que a partir del 983 en tenim notícia com a monjo.

És en un document de l’any 986, en que el rei Lotari confirma els béns del monestir de SantCugat, en que apareix per primera vegada com a abat del cenobi.

Amb la incursió d'Al-Mansur el 985, el monestir de Sant Cugat no escapà tampoc de les des-trosses. Llavors fou elegit com abat el levita Ot, més tard bisbe de Girona. Ot va obtenir pera Sant Cugat un diploma de confirmació de béns del rei franc Lotari (986), i una butlla delpapa Silvestre II l'any 1002, per la qual el monestir passa a dependre directament de Roma.Amb aquest abat s'inicià la reorganització i reconstrucció del cenobi.

Ot representa un dels millors exponents de la tènue distància que separa els afers del mónespiritual dels afers del món terrenal. De filiació desconeguda, encara que cal suposar-li una




procedència d’alt llinatge aristocràtic, el trobem com bisbe de Girona des del 995. Ambaquest càrrec, formà part de l’host catalana que l’any 1010 va organitzar el comte RamonBorrell fins a Còrdova per ajudar el príncep Mohamed-ben-Hixem, anomenat el Madhí, con-tra el seu rival Suleiman-ben-Alhaquem i que suposarà un canvi en les relacions amb elsmusulmans de l’Andalus. El bisbe Ot va resultar ferit en alguna de les accions bèl·liques imorí poc després.

La gran quantitat de persones que es fan present en el document entre marmessors (quetambé en surten beneficiats, com afirma J. Rius en la presentació del II vol. del Cartulari deSant Cugat), membres del tribunal, i testimonis, demostren la importància de l’acte i del tes-tamentari. Però no sabem gran cosa d’ell: alguns són monjos com Ató, Eldemar, Bernard,Lleopard; d’altres sabem que són sacerdots com Joan, Guimerà, Trasoari, Ramí i Rami ; inomés queda esmentar els jutges Audesind i Guimerà, Sender i Vudufred.

No coneixem la relació del mort amb els seus almoïners. Sabem que en surt molt beneficiatIglià, i que pocs dies després de la publicació d’aquest testament, Aici i Vives (els altres mar-mesors) li fan donació de terres, cases i una torre, en el mateix Almafar. El dia 27 d’abril,del mateix any, Aici, Iglià i Vives atorguen a les esglésies de Sta. Maria, St. Miquel i St. Pered’Eramprunyà terres, vinyes i els seus edificis, que ells havien rebut de Recosind22. Són lesterres que anteriorment havien estat de Daniel i Moció.

4. Beneficis

4.1. Cases (… suas casa et curtes *et turre* et colombario …)

L’afany repoblador i de conquesta d’aquesta zona sembla ser conseqüència de la iniciativadels nobles i de l’església. El ràpid establiment de la xarxa defensiva en front del Sud, donacom a resultat la proliferació d’esglésies en àmplies zones despoblades i la construcció (méso menys ordenada) de torres o guàrdies . Aquestes esglésies i torres serien el centre d’atraccióque havia de facilitar l’establiment dels nous poblaments.

El fenomen de l’emmassament23, escamparia els masos en aquestes àmplies zones deshabita-des. De fet l’aparició dels habitatges dispersos, en les zones que eren marginals, i la cons-trucció d’esglésies i torres sembla que va ser coetània, i no en podem afirmar l’anterioritatde la presència primera d’uns o altres.

És difícil parlar de com eren les cases en aquest temps. Més encara, quan la manca de fontsarqueològiques en aquesta zona és tant evident24. El document ens permet parlar de cases,amb torres, corts i horts i amb la presència evident d’un colomer.

En aquest zona on els fenòmens naturals no ajuden a la solidificació dels edificis (no hi nibalmes, ni esplugues) les cases havien de ser construïdes amb carreus de pedra en la zonainferior. Les parets de tàpia de fang o bé fetes amb estructures de fusta, devien aguantar sos-tres fets amb branques de bruc . Són cases d’una sola estança fosca i fumada, cases pobresi petites fetes amb materials d’escassa qualitat (els que es tenen a l’abast) i amb una cort alcostat, on es guarden els animals.

Sembla difícil que un cavaller com Recosind visqués en un lloc així, per tant hem de supo-sar l’existència d’alguna edificació d’un tipus més sòlid i consistent.

La presència de torres (de fusta, segurament en aquesta època) ens permeten assegurar la co-existència de les edificacions defensives i els masos, molt sovint en el mateix lloc.


4.2. Terres (… terras et vineas, cultum vel eremum, cum illorum arboribus vel pomiferis …)

La conquesta de les zones de marca, degué produir un important procés de repoblació queva implicar una desforestació considerable sobre el territori. S’aprofiten la major part de te-rrenys dels que se’n pot obtenir producció i a les que pot arribar la unitat familiar que lesexplota. La destrucció de boscos i el conreu generalitzat resten pes a la ramaderia.

Ens trobem davant petites parcel·les, que s’adapten als condicionaments orogràfics del te-rreny. J.Bolòs25, esmenta ,la dificultat de l’estudi de les terres i la seva parcel.lació, i la im-portància que devia tenir la xarxa viària alhora de marcar els límits de cada terreny.

D’una manera molt general (i superficial), podem parlar de terres de conreu de cereals, en leszones planes, de vinya en les vessants inclinades de les muntanyes (en feixes i amb margesper guanyar espai i consistència dels sòls) i horts al voltant dels masos, en obagues i propde fonts i rieres.

Es fonamental l’estudi de les terres i la seva organització, per saber els productes que si cul-tiven. D’aquest coneixement en podrem deduir gran part del aliments que esdevenen bàsicsper una família, que consumeix només, allò que produeix.

4.2.1. Terres de conreuLes terres apareixen testamentades tant com a cultivades com a ermes. denotant la impor-tància de la possessió d’elles en aquests anys. Queda clar que les terres ermes també són dei-xades i, legalment, tenen el mateix valor que les cultes.

Quan s’esmenten les terres hem de pensar en terres on s’hi cultiven cereals. Els horts i lesvinyes acostumen a esmentar-se de manera diferenciada.

Només trobem esmentats en aquest document dos tipus de cereals: l’ordi i l’annonna.

L’ordi (“set emines i mitja d’ordi”), que en l’època romana s’escampa per la Mediterrània iforma part de la parella “forment-ordi”, on el forment era per l’alimentació dels homes il’ordi per als animals, sembla que en aquesta època ja estava inclòs en l’alimentació de lespersones. Segons Bolòs, l’alimentació dels animals devia fer-se amb civada, i la presènciade l’ordi i l’esment que se’n fa davant d’altres cereals en la documentació, corroboraria laseva transformació en aliment per als homes.

Pel que fa a l’annonna (…, et ad Bonefilio kaficio I de annona …), no sabem exactament dequin tipus de cereal en concret parlem. En època romana es parla d’annonna per referir-seals “queviures, la provisió de gra”26. En l’any mil pot referir-se tant a algun cereal panifi-cable com a farratge. En el seu treball sobre “l’autoconsum alimentari pagès al delta delLlobregat als segles XIV i XV”27, J. Codina, ja no esmenta l’annonna, i els cereals que ano-mena corrents en l’alimentació pagesa, parla de forment, mestall i ordi.

La presència de “pa” de forma genèrica en algunes deixes, ens fa pensar en la possibilitat del’existència d’algun altre tipus de cereal.

També podem suposar que les tasques que s’han de pagar al monestir, devien efectuar-se enbase a una part de la collita de cereals de les terres deixades que així ho imposen.

4.2.2. Horts i fruitersEls horts es situen al costat dels masos, on es puguin treballar de manera acurada i ons’utilitzaran directament les hortalisses que s’hi cullin. En els horts s’utilitzen els fems que




produeixen els animals. En el cas dels masos de Recosind, en que s’esmenten les corts, elscolomers, i que la presència de ramaderia es important, aquest abonament orgànic seria unaimportant font per enriquir els sòls.

Trobem esmentats un parell d’horts, en aquest testament. Un d’ells es deixat per Recosind aIglià, juntament amb les cases, corts, la torre i el colomer d’Almafar. El fet d’incloure, i enu-merar-ho, tot en un mateix “lot”, ens fa creure en la possibilitat de la seva proximitat, i queformés part de la mateixa hisenda.

El segon hort que apareix, és el del Comte, prop del que Recosind deixa pel seu senyor unaparellada de terra. Aquest hort està situat en les terres al·luvials del delta del Llobregat, onel sòl és ric i la terra bona de treballar. La producció d’hortalisses i llegums havia de serbona en aquesta zona, com ho prova l’existència de molts camps de cultiu encara enl’actualitat en mans de pagesos d’aquesta zona, i que ha estat font de proveïment per a laciutat comtal des de l’edat mitjana, fins a l’arribada massiva, en l’actualitat, de productesagrícoles forans.

El llegum més usual conreat és la fava. Però es ben segur que d’altres productes també erenplantats en els horts (J. Bolòs parla de guixes, veces, erbs; … J. Codina, per als segles poste-riors, esmenta alls, cebes, carbasses, llenties, pèsols, cigrons, …).

En els documents 372 i 373 del “Cartulari de Sant Cugat”28 en que Iglià, Vives i Aici fan dei-xes per a les parròquies de Sta. Maria, St. Miquel i St. Pere, dels beneficis que han tingut deRecosind, s’enumeren més horts i es parla en concret d’hortalisses.

El fruiter que apareix sempre en els documents és la pomera. Tot i tractar-se d’un arbre defàcil conreu i d’una producció que és pot conservar per algun temps, sembla que la seva pre-sència, també, pot ser deguda a rengles d’arbres que actuen de partió de les parcel·les, a més,comuntment s’utilitza en la documentació com a genèric per a esmentar fruiters.

No tenim constància de cap altre arbre fruiter, però ens podem suposar que altres fruiterseren (nogueres, figueres, ametllers, avellaners,...) presents en aquestes terres.

També trobem a faltar la presència d’arbres glandifers, (que acostumen a sortir en d’altrestestaments) que davant un conjunt ramader tan important, devia ser imprescindible.

4.2.3. Vinyes i aparells relacionats amb l’elaboració del vi (… et suas tonnas et suoscubos es suas portadores et alio cubo … vinum vetere …)La vinya estava molt difosa en tot el país. Era una herència del passat, més que no un con-reu contemporani. En la difusió i explotació de la vinya hi participava tota la societat: desdels senyors (amos, que no caven ni treballen, ni cullen) fins aloers, tinents i esclaus que lestreballen.

Ens trobem davant vinyes que dissenyen “un hàbitat disseminat en el qual les vinyes deuenguanyar les vessants més assolellades dels turons”29.

Nobles i homes d’església no treballen directament les seves terres. Una part dels homes lliu-res treballava les vinyes d’altres a canvi de retenir-ne la part majoritària de la producció,lliurant-ne una part proporcional o fixa. Les del monestir eren treballades per la pagesia sot-mesa a un règim de prestacions rendals o serveis, sota condicions variables.

L’activitat vitícola necessita certa professionalitat i tenir alguns mitjans tècnics que perme-tin i facilitin l’elaboració del vi. La verema de setembre, necessita eines per tallar el raïm:


ganivets, tisores, podadores, … A partir d’ella, començarà el procés d’elaboració del vi:s’haurà collit el raïm, es transportarà en portadores, es trepitjarà o premsarà el raïm, i esdeixa reposar en el cups. Després de la seva fermentació, el vi s’emmagatzema en les boteso tones en les que envellirà, en els cellers.

Sovint aquest vi representa una aportació proteínica per a l’alimentació familiar que nos’obtenia per altres queviures. Són nombroses les deixes de vi que es fan en el testament: …kaficios III de vino, … tonna I de vino, …

En el testament de Recosind es fa evident la presència del conreu vitícola i de tota l’utillatgeque gira al seu voltant.

4.3. Animals

Sabem que la majoria de masos tenien un conjunt ramader variat en funció de les necessi-tats més primàries, que servien de complement alimentari a allò collit en els conreus. En eldocument que tractem la presència de bestiar és molt important i representa un “capital”molt elevat. Aquesta quantitat de ramaderia ens fa pensar, encara més, que ens trobem da-vant d’un “potentat”.

Entre els molts animals documentats en aquest testament podem establir una relació en fun-ció de la seva utilització. Així podem diferenciar els animals per la tasca que realitzen dinsel sistema social:

4.3.1. Animals de treball (… parilio de bovos cum suo apero et parilio de vacas, …)Bous i ases, són els que trobem directament relacionats amb treballs concrets. Els bous sempre surten acompanyats dels seus atuells i forniments de treball. Són deixatssempre, també, per parelles, indicant-nos que les tasques a les que estaven dedicats, les re-alitzaves de dos en dos.

Els bous estiraven les arades, que llauraven els camps i servien per arrossegar carros utilit-zats per transportar les càrregues i les collites. El mal estat dels camins i la lentitud d’aquestsanimals ens fan suposar que no es transportaven grans volums.

Trobem deixats dos ases que es deuen dedicar a transport de persones o de pesos. Un d’ellsés testamentat juntament amb una mena de seient i amb les sàrries de transport.

4.3.2. Animals per alimentSabem que en el Pla de Barcelona es produeix una augment de les pastures des del segle VII,en que el delta del Llobregat comença a ser ocupat i que àmplies zones, entre les maresmes,són destinades al bestiar30.

Ens trobem amb diverses vaques i una vedella que es reparteixen entre els beneficiaris. Lesovelles i cabres també són presents en el testament de Recosind (… et alias oves et capras…). Segurament, com les vaques i els bous, no s’utilitzaven directament com a aliment, finsdesprés d’extingir la seva capacitat productiva. D’elles se n’obtenia llet (per fer formatges) illana.

La llana té un importància cabdal en una societat en que els teixits són escassos i molt cars.La seva existència possibilita l’elaboració de teixits i la seva posterior utilització per a ferpeces de roba (que han de durar molt de temps), de mantes i d’altres productes tèxtils (… adGarsens, femina, coto I et guadengo …).




No sembla que el testamentari tingués un gran número de caps de ramaderia ovina.Però si que és possible que el monestir de Sant Cugat fos propietari d’un ramat consi-derable de caps d’aquest bestiar.

Tot i la presència d’aviram entre les deixes, és possible que un número de gallines, gallso oques, restin en cada casa, i no se n’esmenti la seva existència. En general nos’esmenta la seva deixa en els documents.

Es tenia aviram per la seva producció d’ous. No era comú utilitzar-lo com a aliment.Només en casos extrems per a malalts es destinaven gallines per a fer-ne brous. En ge-neral només eren utilitzats en l’alimentació, com la resta d’animals, quan ja no se’npodia obtenir més rendiment, en ocasions especials com per Nadal i per a fer pagamentsde censos. En el document que ens ocupa, ens trobem amb gallines, galls, paons ioques.

Un número important de porcs apareixen en aquest testament. No podem consignar-nela xifra concreta, perquè les deixes es fan percentualment (… de suos porcos donaré fec-cisent ipsa tercia parte …).

El porc és l’animal més important per a l’economia domèstica medieval. D’ell sen’aprofita tot. Absolutament tot. Sovint apareix en petites quantitats, en les explota-cions pageses, conjuntament amb la resta de ramaderia que considerem petita. En el casque ens ocupa, sembla que el nombre de porcs és prou important per considerarl’existència d’un ramat, que podia estar pasturat per un porquer.

Si parlem de l’escàs pes dels animals en l’alimentació de la majoria d’habitantsd’aquesta zona, hem d’apuntar la seva major aparició en les dietes de nobles, religio-sos i, segurament, pagesos benestants com Recosind.

4.3.3. Animals de classe (... suo kavallo, cum freno et sella ....)La presència d’un cavall i una egua, ens fa evident l’existència d’un cavaller. El cavalls’utilitza exclusivament per a muntar i per a participar en les expedicions militars.

Aquest fet ens demostra, encara més, el nivell social de Recosind. El seu estatus de ca-valler, avalat amb l’afirmació de que el Comte de Barcelona és el seu senyor, corroboraque ens trobem davant d’un personatge d’alt rang.

El cavall es deixat amb la sella i el fre. El fet més estrany, és que els beneficiaris sóndos monjos i el mateix monestir de Sant Cugat.

L’egua, de la que no coneixem ni sella, ni fre, es deixada per al seu fill Roig.

4.4. Tecnologia (… cum ipso molino …)

Parlar de l’existència d’un molí de l’Alta Edat Mitjana, ens porta a pensar directamenten un corrent important d’aigua. El que trobem en el testament de Recosind, es trobaal Vallès i el concedeix a l’església de Santa Maria de Caldes i al monestir de SantCugat.

Els molins d’aquesta època es mouen a partir de l’aigua que els arriba des d’un canal ique propulsa un rodet horitzontal, que fa rodar les moles. Aquestes moles no deuen sergaire grans, ni pesades, com el mateix molí, que suposem havien de ser de proporcionsreduïdes, cosa que facilitaria la seva construcció i la seva reparació31.


Conclusió

Estudiar un testament sagramental com el que ens ocupa ens planteja el problema de saberfins a quin punt estem davant d’un document “normal”. No es probable que en trobem gai-res de testaments com el de Recosind. Tantes terres, vinyes, cases, bestiar i béns, ens acos-ten a un personatge que està ben per sobre del que era la mitjana. A més hi hem d’afegir elfet de que es tracta d’un cavaller, vassall del Comte de Barcelona.

Aquest document també ens parla del passat. Dels “modus vivendis” i les tradicions ques’arrosseguen a començaments del segle XI.

Podem observar la supervivència de les tradicions romanes i germàniques. Si bé es evidentque la successió testada en l’Alta Edat Mitjana és un herència visigoda32, la presència delselements lligats amb el passat clàssic també és fa palesa.

La documentació de tanta ramaderia, el testimoni d’homes lliures, la deixa a un númerod’hereus força gran, la manca de cap menció al món de l’oli, ens relacionen el document ambel model germànic de testamentació.

La publicació del document, el món de la vinya (amb les seves múltiples referències),l’annonna, ens acosten a la tradició tardo-romana.

És molt clara la pervivència d’ambdós móns, en la vida de l’any mil, i ni l’alimentació, ni elscostums, ni les relacions, ens permeten excloure’n ni un ni l’altre.

Al voltant dels anys mil, alguns canvis s’estan produint en la societat. Sembla que en el món ruralles famílies giren a l’entorn de la figura del pare33, ocupant un lloc que en els segles anteriorsexercia, també, la dona. Sense excloure-la, la majoria de deixes acaben en mans masculines.

Anirà a parar a mans de dones, vestits, mantes, vànoves. Només Garsens rep una deixa im-portant d’animals. Ben pel contrari, els homes esdevenen amos de les armes i de la majorpart de propietats que no van a parar al monestir de Sant Cugat.

Les donacions pietoses de moltes terres que passen de mans privades a a mans de l’església,semblen respondre a “impulsos psico-religiosos i polítics, en principi aliens a l’organitzaciósocial de la produccíó”34. Els monestirs, en aquest cas el de Sant Cugat , esdevenen benefi-ciaris de grans deixes. I no falten gaires anys perquè, conjuntament amb la noblesa feudal(el Comte de Barcelona en surt beneficiat), esdevinguin amos de la major part de terres i elseu control s’escampi per tot el país.

Ens trobem davant d’una societat que autoconsumeix tot allò que produeix. No hi ha dinercorrent. I les minses produccions sobreres es destinen a la venda en un mercat precari i es-canyolit que proporcionarà entrada de moneda per a comprar productes artesanals i agríco-les o ramaders, que no és produeixen en el mateix mas.

L’ordenació de l’espai, ens mostra clarament l’ús diferenciat que es fa de cada parcel·la per acon-seguir un millor aprofitament35 de les terres. La presència de vinya ens demostra que ens trobemdavant d’una societat agrària organitzada i no precària. És planta mirant al futur. I, possiblement,les vinyes que tenim testamentades, ja eren plantades un parell de generacions anteriorment.

La quantia i valor de les deixes no ens fan sospitar que Recosind, o la seva zona d’influènciapatissin les fams periòdiques que alguns autors mencionen36. Tampoc trobem cap prova queens mostri el pas d’alguna de les algarades d’Al-mansur sobre les seves terres.




Ben pel contrari tenim la sensació de viure anys tranquils i de bonança. On els poblamentssemblen ben assentats i assegurats davant d’atacs enemics.

Sense saber-ho, els habitants d’aquesta zona estaven a punt de rebre el feudalisme des deprimera fila. La lluita feudal dels senyors s’estava gestant. I alguns dels seus protagonistesmés rellevants, ja prenent nom en el testament de Recosind (el Comte Ramon Borrell, i elcastell d’Eramprunyà, sota castlania de Mir Geribert, trenta anys més tard, protagonista dela revolta contra la casa comtal barcelonina).

De ben segur, Recosind hauria pres part en les primeres cavalcades feudals, engrandint lesseves possessions i influència.

És curiós trobar en documents insignificants, el reflex de la Història d’un país. La presènciadel Comte, de les deixes a monestirs i religiosos, de les terres, dels cultius, del bestiar,… ensparlen de la vida real de la societat alt-medieval. Al seu costat el cavaller, les seves armes,els pagesos i les dones, són el contrapunt que ens falta per explicar la vida quotidiana al vol-tant de l’any mil.

La manca d’estudis més concrets que parlin de l’establiment dels primers poblaments i, so-bretot, l’oblit d’actuacions arqueològiques en la zona de que parlem, és una carència evident,que esperem que se solucioni en el futur. I que ens ha de permetre conèixer més bé un pas-sat que no ens es tant llunyà, malgrat els mil anys transcorreguts.

Notes

1 BOLÒS, J. Aportació al coneixement de l’ali-mentació als segles X-XI, segons les deixestestamentàries. Pàg. 457, vol. II I Col·loqui del’alimentació a la Corona d’Aragó a l’Edat Mit-jana. Institut d’Estudis il.lerdencs. Diputacióde Lleida. 1995.

2 UDINA, A.M. La successió testada a la Catalu-nya altomedieval. Fundació Noguera. Barcel-ona. 1984.

3 RIUS, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol. II. CSIC. Barcelona. 1947.

4 RIUS J. Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol. I. Doc. 44.

5 PAGÈS, M. La marca Hispànica, frontera me-ridional de l’Imperi i les seves fortificacionsfins el temps de Carles el Calb. Les Cahiersde Saint-Michel de Cuxa. N. XXIII. 1992.

6 IZQUIERDO, P. i altres. Els antecedents ibèricsi romans. Història de Viladecans. Ajuntamentde Viladecans. 1998.

7 UDINA, A.M. La successió testada a laCatalunya Altomedieval. Fundació Noguera.Barcelona. 1984.

8 veure nota núm. 6.9 SALRACH, J.M. La Catalunya del segle X.

L’Avenç. N. 84. Juliol - agost 1985.10 BOLÒS, J. Paisatge, poblament i societat a

Catalunya entorn de l’any 1000. Actes delCongrès Internacional Gerbert d’Orlhac i elseu temps: Catalunya i Europa a la fi del pri-mer mil·lenni. Coordinació de Imma Ollich.Eumo ed. Vic. 1999.

11 COROMINES, J. Onomasticon Cataloniae.Curial edicions. Barcelona. 1994.

12 RIU, M. Nuevas bases para el estudio de la re-conquista, la repoblación y la reorganizacióndel territorio en Cataluña (s.IX-XIV). Pàg.49.Actas del coloquio de la V asamblea General dela sociedad española de Estudios Medievales.Diputación General de Aragón . Zaragoza. 1994.

13 Veure nota núm. 15.14 PALET, J.M. Estudi territorial del Pla de Bar-

celona. Estructuració i evolució del territorientre l’època ibero-romana i l’altmedieval.Segles II aC –X-XI dC. Centre d’Arqueologia dela Ciutat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona.1997.

15 SALRACH, J.M. La vinya i els viticultors a laCatalunya de l’Alta Edat Mitjana. Vinyes i vins:mil anys d’història. Vol. I. Coord. E. Giralt.Publicacions de la Universitat de Barcelona.Barcelona. 1993.

16 FELIU, G. Activitats econòmiques. Història deBarcelona. Vol. II. Formació de la Barcelonamedieval. Pàg. 213. Gran EnciclopediaCatalana. Barcelona. 1992.

17 RIUS, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol I.Doc. Núm. 92 . Del dia 1 de juny de l’any970.

18 BENITO, P. Fams atroces a la Catlunya del’any 1000. Actes del Congrés InternacionalGerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya iEuropa a la fi del primer mil·lenni. Coordina-ció de Imma Ollich. Eumo ed. Vic. 1999.

19 GUNZBERG, J. Crisis agrarias, mortalidad ialimentación en la ciudad i territorio de Bar-


Bibliografia

ABADAL, R. Els primers Comtes Catalans. Vol. I Ed. Vicens Vives. Barcelona. 1991.

BLÁZQUEZ, A. Diccionario Latino-español .Vol. II. Ed. R.Sopena. Barcelona.1966.

BENITO, P. Fams atroces a la Catalunya de l’any 1000. Actes del Congrès InternacionalGerbert d’Orlhac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del primer mil·lenni. Coordinacióde Imma Ollich. Eumo ed. Vic. 1999.

BOLÒS, J. Aportació al coneixement de l’alimentació als segles X-XI, segons les deixes tes-tamentàries. vol. II. I Col·loqui de l’alimentació a la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Institutd’Estudis il.lerdencs. Diputació de Lleida. 1995.

BOLÒS, J. Paisatge, poblament i societat a Catalunya entorn de l’any 1000.

BOLÒS, J. Catalunya Medieval. Una aproximació al territori i a la societat a l’Edat Mitjana.Ed. Pòrtic. Barcelona. 2000.

CAMPMAY, J. Castelldefels, Temps d’història. Ajuntament de Castelldefels. Castelldefels. 2003.

CODINA, J. L’autoconsum alimentari pagès al Delta del Llobregat als segles XIV i XV. ICol·loqui d’Història de l’alimentació a la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Vol II. Institut


celona durante la alta edad media. Anuariode estudios medievales. N. 30/2. CSIC.Barcelona. 2000.

20 A.M. UDINA, analitza breument aquest docu-ment en el seu llibre i assevera que «hi hauna enorme quantitat de petits beneficiaris,entre el quals no hi figura cap parent » (pàg.210. “La successió testada a la CatalunyaAltomedieval”). Em sembla evident la presèn-cia de dos fills als quan anomena “ad filio suaIoanne vaca I, et ad filio suo Rosso iunegua…”

21 RIUS, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol. I. Doc núm 90.

22 RIUS, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallés.Vol. I. Doc núm 373 i 374.

23 Veure nota n. 18.24 L’any 1982, Miquel Tarradell en una conferèn-

cia de les “I jornades d‘estudis sobre el BaixLlobregat” ja parla del buit que hi ha en l’es-tudi arqueològic en aquesta comarca. Actual-ment sembla que des d’alguns ajuntaments, laDiputació i la Generalitat s’han començat al-guns estudis en aquesta direcció. De tota ma-nera, en els municipis petits (Sant Climent, onestan construits alguns d’aquest masos i to-rres, n’és un cas evident) la manca de troballesmolt evidents i “importants” l’estudi arqueolò-gic i documental està totalment oblidat i potcaure en la permessivitat de destrucció d’algu-nes estructures que haurien de ser estudiades.

25 BOLÒS, J. Paisatge, poblament i societat aCatalunya entorn de l’any 1000.


27 CODINA, J. L’autoconsum alimentari pagès alDelta del Llobregat als segles XIV i XV. ICol.loqui d’Història de l’alimentació a la Coro-na d’Aragó a l’Edat Mitjana. Vol II. Institut d’Es-tudis il.lerdencs. Diputació de Lleida. 1995.

28 Veure nota n. 28.29 SALRACH, J.M. La vinya i els viticultors a la

Catalunya de l’Alta Edat Mitjana. Vinyes i vins:mil anys d’història. Vol. I. Coord. E. Giralt.Publicacions de la Universitat de Barcelona.Barcelona. 1993.

30 BOLÒS, J. Catalunya Medieval. Una aproxima-ció al territori i a la societat a l’Edat Mitjana.Ed. Pòrtic. Barcelona. 2000.


32 UDINA, A.M. La successió testada a laCatalunya altomedieval. Pàg. 31. FundacióNoguera. Barcelona 1984.

33 RUIZ DOMÉNECH, J.E. La organización fami-liar en Cataluña en el siglo X.

34 SALRACH, J.M. La vinya i els viticultors a laCatalunya de l’Alta Edat Mitjana. Vinyes i vins:mil anys d’història. Vol. I. Coord. E. Giralt.Publicacions de la Universitat de Barcelona.Barcelona. 1993.

35 SANCHO, M. Organització del territori i pro-cessos productius a l’edat mitjana: el lloc deFabregada, l’articulació d’un establiment si-derúrgic en un territori de frontera.

36 GUNZBERG, J. Crisis agrarias, mortalidad ialimentación en la ciudad i territorio de Bar-celona durante la alta edad media. I P.Benito.Fams atroces a la Catalunya de l’any 1000.



d’Estudis il.lerdencs. Diputació de Lleida. 1995.

CODINA, J. L’autoconsum alimentari pagès al Delta del Llobregat als segles XIV i XV. ICol·loqui d’Història de l’alimentació a la Corona d’Aragó a l’Edat Mitjana. Vol II. Institutd’Estudis il.lerdencs. Diputació de Lleida. 1995.

COROMINES, J. Onomasticon Cataloniae. Curial edicions. Barcelona. 1994.

DU CANGE, D. Glossarium Mediae et infimae latinitatis (IV Band). Akademische Druck-uver-lagsanslalt.Graz. 1954.

FELIU, G. Activitats econòmiques. Història de Barcelona. Vol. II. Formació de la Barcelonamedieval. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. 1992.

GUNZBERG, J. Crisis agrarias, mortalidad i alimentación en la ciudad i territorio de Barcelonadurante la alta edad media. Anuario de estudios medievales. N. 30/2. CSIC. Barcelona. 2000.

IZQUIERDO, P. i altres. Els antecedents ibèrics i romans. Història de Viladecans. Ajuntamentde Viladecans. 1998.

PAGÈS, M. La marca Hispànica, frontera meridional de l’Imperi i les seves fortificacions finsel temps de Carles el Calb. Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa. N. XXIII. 1992.

PALET, J.M. Estudi territorial del Pla de Barcelona. Estructuració i evolució del territori entrel’època ibero-romana i l’altmedieval. Segles II aC –X-XI dC. Centre d’Arqueologia de laCiutat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1997.

RIU, M. Nuevas bases para el estudio de la reconquista, la repoblación y la reorganizacióndel territorio en Cataluña (s.IX-XIV). Actas del coloquio de la V asamblea General de la so-ciedad española de Estudios Medievales. Diputación General de Aragón. Zaragoza. 1994.

RIUS, J. Cartulario de Sant Cugat del Vallès. CSIC. Barcelona 1947.

ROCA, P. Índex toponímic del Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Ajuntament de Sabadell.

RUIZ DOMÉNECH, J.E. La organización familiar en Cataluña en el siglo X.

SALRACH, J.M. La Catalunya del segle X. L’Avenç. N. 84. Juliol - agost 1985.

SALRACH, J.M. El procés de Feudalització. Segles III-XII. Història de Catalunya. Dirigida perP. Vilar. Ed. 62. Barcelona. 1987.

SANAHUJA, D. i altres. Viladecans, Terra de pagesos i senyors. Els Temps medievals. Arxiuhistòric de la ciutat. Viladecans. 2002.

SANCHO, M. Organització i processos productius a l’edat mitjana: el lloc de Fabregada, enl’articulació d’un establiment siderúrgic en un territori de frontera. Territori i societat a l’EdatMitjana. vol I. A cura de J. Bolòs i J.J. Busqueta. 1997.

UDINA, A.M. La successió testada a la Catalunya altomedieval. Fundació Noguera. Barcelona1984.


Comunicacions medievalsen una terra de frontera:els camins ramaders aBeguesXavier Parellada Viladoms(Centre d’Estudis Beguetans)

Introducció

Sabem gràcies a l’arqueologia que la pràctica de la ramaderia al massís de Garraf es remuntaa la prehistòria, i fins i tot se sospita que ja podria ser transhumant a petita escala en èpocaibèrica i romana (Miret in Rovira i Miralles 1999, Miret 2001). Als segles VII i VIII es com-prova mercès els estudis pol·línics dels sediments fets per Esteban & altres (1993) que juntamb grans incendis forestals es va produir un sobtat canvi de paisatge, passant de forestal aobert, cosa que es relaciona amb una gran intensitat ramadera; però no és fins després del’establiment de la Marca que està documentada l’existència de grans ramats transhumantspropietat de grans monestirs, com els de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Poblet i SantesCreus. De fet al s. XI, el Cister ja havia establert una xarxa de camins ramaders per comu-nicar les pastures dels Pirineus amb les de les terres baixes (Rovira & Miralles 1999). Vilà (inSolé Sabarís 1958) considera que malgrat els antecedents preromans i romans, la gran trans-humància és netament medieval (s. XI i XII), i en aquest sentit, el primer document localit-zat fins ara (Vilà 1949) que fa referència a una carrerada a Catalunya, és de l’any 1055 i esrefereix a la “Via pecorale de Ceguiolas” (Les Gunyoles), una carrerada que enllaça amb lade Begues, i que unia la Conca de Barberà i l’Alt Camp (on es troben els monestirs de Pobleti Santes Creus) amb la capçalera del Llobregat i la Cerdanya. Segons Vicenç Carbonell (inRovira & Miralles 1999), aquesta carrerada seria posteriorment anomenada Carrerada de laCerdanya. Gort, Palomar i Sugranyes (2007) també esmenten una antiga carrerada, potser lamateixa, que des de les Terres de l’Ebre travessava el Priorat, les muntanyes de Prades, laConca i el Penedès per a continuar cap els Pirineus.

Certament, sabem que al segle XX els ramats d’ovelles que a l’estiu pasturaven a la Cerdanyagironina i a la Vall de Ribes (Ripollès), tenien bona part de les pastures hivernals a les serreslitorals del Garraf-Penedès, a les quals accedien a través de diversos camins ramaders de tra-çat vertical nord-sud (veure els mapes de Vilà 1951, Llobet i Solé Sabarís 1964, i Vives 1960dins Rovira & Miralles l999). Un segle abans, dos passaports de pastors transhumants delsanys 1836 i 1844 que es conserven a l’arxiu de Sant Pere de Ribes, ja ens demostren docu-mentalment la connexió en relacionar els municipis pels quals van passar, començant un aTosses i l’altre a Queralbs (tots dos al Ripollès), i passant tots dos per Begues (Esteban et al.

A l’esquerra, les tresgrans zones de transhu-mància entre les pasturesd’estiu i d’hivern, àreeson els noms del caminsramaders canvien (Rovirai Miralles 1999). La zonaoriental, on s’anomenencarrerades, coincideix agrans trets amb els com-tats del s. X (centre). A ladreta, camins ramaders al’entorn d’Eramprunyà(fonts diverses).

Restes paleolítiques d’unacabra salvatge a la Covade Can Figueres, i pastorsamb ramats de cabres aCarxol, enfront de les Pe-nyes Negues (Arxiu CEB).

I també és un reflex d’aquesta important ramaderia local la gran abundància de corrals i ple-tes escampats pel massís. Només a Begues, podem esmentar els corrals del Petit Canigó, delPau Mas, de Can Térmens (2, vell i nou), de Can Vendrell, de Can Sadurní, de Can Grau delColl, del Mas Roig, del Mas Traval, del Mas Ferrer, de la Font Sangonera, de la Vall del Teix,del Fondo de la Troneda, d’en Romagosa, de les Burigues, del Bruc o de la Pleta Xica, de lesTres Fites, dels Casals (2), de Campgràs, de Cal Vallès, de la Massana, de la Clota i deVallgrassa. I de ben segur que ens en deixem molts altres ja que quasi cada masia en tenia un.

Si tenim en compte que els camins ramaders tenen un traçat que s’ha anat transmetent deforma ininterrompuda des de temps immemorials, és molt probable que les carrerades que a

Cal insistir també que a més de ser zona de pastura hivernal dels ramats pirinencs, també haestat tradicionalment (de fet com ja hem dit des del Neolític) una terra de pastura autòctonai permanent, protagonitzada en aquest cas per les cabres, més aptes per viure tot l’any en te-rrenys secs i rocosos, com o demostra el fet que la cabra salvatge va viure al Garraf finsl’Epipaleolític (CIPAG-CEB 2009). Sobre la importància d’aquesta ramaderia autòctona fins atemps ben recents, podem esmentar que segons recorda el pastor Ramon Grau, tan sols alterme de Begues als anys 40 s’havien arribat a declarar 7.000 cabres, les quals es destinaventant al consum propi com al comerç, especialment de la llet.


Comunicacions medievals en una terra de frontera: els camins ramaders a Begues

1993). Per tant, no ens trobem en una zona de pas simplement travessada per aquests ca-mins ramaders, sinó en una zona de destí final. Com veurem més endavant, la gent gran con-sultada ens ha indicat que l’origen dels pastors transhumants que a l’hivern venien a pastu-rar a les seves finques beguetanes, de Torrelles i de Vallirana eren del Ripollès (Queralbs,Pardines, Ventolà i el Serrat) o el Berguedà (Castellar de n’Hug), i probablement de laCerdanya, ja que a molts pastors els anomenaven tradicionalment “cerdans” (J. Viñas com.pers.).


Intercanvi culturalPirineu - litoral: barra-ques de pedra seca alVallespir i a Begues.

l’edat mitjana comunicaven les pastures del comtat de la Cerdanya amb les pastures de lesterres de frontera del comtat de Barcelona, és a dir, amb les de la baronia d’Eramprunyà entred’altres, siguin les mateixes que s’han utilitzat fins el s. XX i que ara, mil anys després,s’estan perdent. Aquestes “carrerades” (nom que se’ls dona a la Catalunya vella i nord deTarragona a diferencia de “cabaneres” a ponent i “lligallos” al sud), no només eren la via perla qual es desplaçaven els ramats, sinó també la via per on es produïa un important inter-canvi cultural entre els habitants pirinencs i els de les terres baixes. Aquest intercanvi man-tingut des de l’edat mitjana fins la fi del darrer mil·lenni, es va truncar definitivament a fi-nals dels anys 60 del s. XX, però encara en queden mostres tan vives com ho són els fills inets dels darrers matrimonis entre pastors pirinencs i dones beguetanes, com la Rosa Bonada,filla del pastor de Queralbs Isidro Bonada Pous i de la beguetana Rosa Pañella Viñas de CalCisco del Rata.

Camins ramaders i camins rals, alguns d’ells aprofitant les restes de les antigues vies roma-nes, han conformat doncs durant segles —fins l’inici de la construcció de les carreteres enèpoca borbònica— la xarxa bàsica de comunicacions supralocals del país. Però si el mante-niment mil·lenari dels camins ramaders partia del seu ús immemorial any rere any, amb laconstrucció de les carreteres i l’aparició del transport motoritzat als anys 50, la transhumàn-cia a peu va ser substituïda ràpidament per la motoritzada fins que aquella va desaparèixerel darrer quart del s. XX. En quedar sense ús i amb el canvi generacional, l’oblit d’aquestscamins està facilitant el seu abandó i ocupació.

Va ser per evitar la pèrdua d’aquest ric patrimoni secular que l’any 1974 es va dictar la llei22/1974 de 27 de juny de Vies Pecuàries, la qual seria substituïda l’any 1995 per la vigentllei 3/1995 de 23 de març. Aquesta llei, que destaca el seu valor patrimonial i alhora reco-neix el seu valor com a connectors ecològics, estableix al article 2 que els camins ramaders“són béns de domini públic de les Comunitats Autònomes, i en conseqüència, inalienables,imprescriptibles i inembargables”, i per a facilitar-ne l’ús i conservació, admet altres usoscompatibles i complementaris al servei de la cultura i el lleure com són el passeig a peu oamb vehicles no motoritzats. Però mentre aquests camins no estiguin classificats oficialmentno tenen protecció real, pel que n’exigeix la classificació amb caràcter d’urgència, tasca quea Catalunya correspon a la Generalitat (a través del DAAM: Departament d’Agricultura,Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural), cosa que pot fer d’ofici o a sol·licitudd’ajuntaments, entitats agràries i ramaderes o particulars. El cas però és que malgrat la ur-gència dictada per la llei, la velocitat amb la que s’estan classificant els camins ramaders éstan lenta (d’acord amb la web del DAAM després de 18 anys d’aprovada la llei vigent només146 dels 947 municipis existents a Catalunya tenen els camins ramaders classificats) que sila societat civil no empeny l’administració, quan arribi el torn a molts municipis ja no que-darà en el seu territori ningú que recordi per on passaven. Per tots aquests motius, i perquèfa anys que treballem en la recuperació dels camins tradicionals (Parellada 2011), el CEB hadecidit presentar al DAAM una sol·licitud de classificació dels camins ramaders de Begues,


Plànols de camins rama-ders de Vilà (1951),Vives(1960) i Llobet i SoléSabarís (1964).

Fragments dels plànolsde Vilà (1951) i Llobet iSolé Sabarís (1964) ons’identifica el municipide Begues.



la qual s’acompanya d’un document amb els resultats de la recerca i entrevistes fetes a lagent gran de la zona amb la finalitat de recollir la informació oral sobre el seu traçat abansde que no es perdi. Aquest treball doncs resumeix la informació que s’ha traslladat a lal’administració per a facilitar-li la tasca de recerca, tot i que l’administració pot tenir accésa altres documents que nosaltres desconeixem. Tanmateix, no sabem encara quins d’aquestscamins i amb quin traçat es classificaran, pel que aquest document s’ha de considerar unarecopilació preliminar d’informació.

Volem cridar l’atenció també sobre el fet que en el catàleg de construccions en sòl no urba-nitzable recentment aprovat per l’ajuntament de Begues, s’han deixat de banda la major partdels corrals existents tot i les al·legacions presentades pel CEB sol·licitant la seva inclusió,cosa que en dificulta tant la seva recuperació com la del pastoreig que teòricament és volpotenciar per a la lluita contra els incendis forestals. Pensem a més que aquest ric patrimoniés cabdal per a explicar els darrers sis mil anys de la nostra història, pel que hem de fer elpossible per preservar el que estigui a les nostres mans abans que desaparegui irremissible-ment.

La recerca

El primer que vam fer per a identificar les carrerades va ser analitzar la bibliografia i carto-grafia existent, la qual es pot dividir en plànols generals dels camins ramaders de totCatalunya (o d’una bona part), i plànols més locals i detallats. Entre els primers destaquenper la seva major antiguitat els ja esmentats de Vilà (1951), Vives (1960) i Llobet i SoléSabarís (1964), el primer i el darrer publicats a la Geografia de Catalunya de Solé Sabarís(1958 i 1964), mentre que el segon el vam localitzar al llibre de Rovira & Miralles (1999).


Plànols de camins rama-ders de la Fundació MónRural (a la dreta l’editatper l’ICC 2010).

Més recents, són els mapes fets per la Fundació Món Rural, la qual va editar l’any 2010 con-juntament amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya el mapa de “Camins ramaders deCatalunya. Eixos principals 1:500.000”.

Pel que fa als plànols més locals i detallats, algunes carrerades apareixen a les MinutesMunicipals del 1914-15, al mapa 1:100.000 de la Mancomunitat de Catalunya (1922), alsfulls dels mapes topogràfics del MTN del 1922 i 1948, i als plànols del cadastre del 1928.Finalment, tenim el plànol que acompanya l’excel·lent llibre de “Camins de transhumàn-cia al Penedès i al Garraf” fet pels Amics dels Camins Ramaders (Rovira & Miralles1999).


Fragments dels plànolsde Rovira i Miralles(1999) i del ICC (2010)

Minuta municipal de Sant Climent de Llobregat 1914 (ICC), on apareix la carreradade Begues a Sant Climent, i plànol de la Mancomunitat (1922) on apareix la carre-rada de Jaques (ICC).



Gràcies a aquesta documentació vàrem poder identificar bona part dels camins ramaders quepassaven per Begues, però no tots. D’altra banda, l’escala en la que estaven publicats alguns,no ens permetia identificar el seu traçat exacte sobre topogràfic ni sobre el terreny, pel quecalia obrir una nova via de recerca: les entrevistes a la gent gran que podia tenir-ne un re-cord, fos perquè havien estat pastors o n’eren descendents, o perquè havien viscut, vivien oeren propietaris de grans finques locals per on teníem indicis que podien passar les carrera-des. Gràcies a ells hem pogut confirmar o conèixer les carrerades que es relacionen més abaix. També hem de dir que en alguns casos ens han permès corregir errors de traçat d’alguncamí que apareixia en algun dels plànols esmentats, com és el cas del tram de Begues aTorrelles, que en els mapes de Rovira i Miralles (1999) i de la fundació Món Rural/ICC (2010)semblava seguir pel camí vell de Torrelles quan no era així com ja explicarem en el seu mo-ment. També és curiós que cap dels entrevistats coneixia totes les carrerades, alhora que lapicaresca feia que alguns propietaris només recordessin les carrerades que no passaven perla seva finca. Pel que fa als entrevistats que han estat pastors, ens han insistit en la neces-sitat de preservar aquests camins i de cercar traçats alternatius pels trams que s’hagin fet im-practicables pel creixement urbanístic.

Les persones entrevistades l’estiu i tardor de 2013 han estat les següents: • De Begues: Ramon Grau de Ca l’Esperança (87 anys), pastor i fill de pastor local, que en

una ocasió va fer transhumància fins la Cerdanya; Jordi Guasch de cal Forner (87 anys);Josep Viñas (d’uns 70 anys) que feu de pastor a Can Figueres; Jaume Viñas de calCataquero (63 anys); Josep Mª Paucirerol de la Casota; Ramon Ferrer de Cal Gepis (uns70 anys); Sadurní Vendrell de Can Sadurní; Josep Milà Farreras de Mas Pascual (83 anys)a través de la seva neta Elicinia Fierro; i Rosa Bonada Pañella, filla d’un pastor transhu-mant de Queralbs ja traspassat.

• D’Olesa de Bonesvalls: Nicolau Ros de Cal Puxic (>80 anys).

• De Torrelles de Llobregat: Joan Ollé de Cal Pau Oller (86 anys); Cisco Montmany de calMeru (76 anys); Pere Ollé de cal Barbaret (77 anys); Miquel Casas de cal Forneret; i JoanSanteugini de Can Balasch de Dalt (65 anys).

• De Sant Pere de Ribes: Eduard Casas, pastor del Mas Roig de Begues (uns 63 anys) i fillde Josep Casas i Coch, pastor transhumant del Serrat (Queralbs).

• De Vallirana: Sr. Ollé de 92 anys (a través del seu fill Francesc Ollé, d’Amics de Vallirana);i Josep Romagosa del Mas de les Fonts (d’uns 70 anys).

Fragment del cadastre deBegues del 1928 i Mapatopogràfic MTN 1948, full448. En ambdós apareixla carrerada de Jaques.


El pastor transhumant deQueralbs Isidro Bonada,casat amb la beguetanaRosa Pañella de CalRata, i el pastor beguetàRamon Grau de Cal’Esperança.

Mapa 1:50.000 del termeamb tots els camins ra-maders documentats

Resultats

Un cop contrastada la informació oral amb la documentació cartogràfica antiga ja esmen-tada i les fotografies aèries del 1945 i del 1956 (“vol americà”), vàrem aclarir alguns dubtesdel traçat in situ, i finalment el vam reflectir sobre mapes topogràfics actuals del ICC a es-cala 1:10.000. Per motius d’espai reproduïm aquí els traçats en un sol mapa d’escala1:50.000.

Descripció de les carrerades documentades

Considerem que hi ha quatre carrerades principals i algunes de secundàries: la més impor-tant (nº 1, a i b), és que és la que ve de Terrassa, Molins de Rei i Torrelles i que de Begues




segueix cap a Olesa, les Gunyoles i la Granada; les altres són la nº 2, que va de Begues aSant Pere de Ribes per Jaques (a) o per Carxol (b); la nº 3 que va de Begues a Sant Climent,Sant Boi i Barcelona, i la nº 4, que baixa de Martorell a Begues i que podria ser la més an-tiga tot i estar poc documentada.

1– Carrerada de Begues, tram a): de Begues a la Granada per Olesa de Bonesvallsi les Gunyoles

Documentada per Rovira & Miralles 1999 i identificada en el plànol que incorpora amb lalletra D. També apareix al plànol del ICC (2010) i al mapa de camins ramaders de laFundació Món Rural. Confirmada verbalment per Ramon Grau i Nicolau Ros.

Recorregut: Coincideix amb l’antic camí ral de Barcelona a Vilafranca en el seu tramBegues-Avinyonet (Parellada 2011). D’acord amb el traçat d’aquest camí que apareix per-fectament dibuixat al mapa del cadastre del 1928 amb el nom de “camino de Olesa”, rati-ficat per diversos entrevistats i que ha estat verificat sobre el terreny, des de la Creu delJoncar el camí seguia la carretera actual, travessant el poble pel carrer Major, que deixavaen direcció Olesa al Coll de Campamà (actual zona industrial, amb supermercats i l’institut,els quals l’ocupen en part) per travessar la riera de Begues i la variant. Seguia cap a po-nent en paral·lel a la riera (que travessava varies vegades) passant pel Pou del Glaç, depu-radora, camp Peraire (Cal Paraigua), i Cadira de Sant Cristòfol, per on entrava al termed’Olesa passant per la Roca dels Polls, el Pla de la Creu i l’Hospital d’Olesa (disposemd’informació de la resta del traçat fins Avinyonet). Aquest camí ral-carrerada encara es potreconèixer in situ en la seva pràctica totalitat malgrat que en diversos trams està total-ment abandonat i envaït pel bosc, localitzant-se marges de pedra seca i roderes gravadesa la roca. En el traçat documentat del camí ral o d’Olesa que surt al plànol del cadastre del1928 i a la minuta municipal del 1914, hi ha un tram on abandona aquell camí per seguirel que en el mapa anomena “camino de atajo”, més recte i amb dos marges que el delimi-ten amb una separació d’uns 6 m (el pastor Ramon Grau recorda que l’amplada era d’uns5 metres, el doble de les dels camins de carro). Hi ha tres punts on recentment (darrers 10anys) ha estat ocupat: la part de dins del nucli urbà on hi ha la zona industrial i l’institut,la part ocupada per la depuradora, i la part ocupada pel desplaçament del darrer revolt dela carretera abans d’entrar a Olesa arrel del creixement de la pedrera existent. En termed’Olesa hi ha un altre tram afectat per la carretera. En tots els casos es pot trobar un tra-çat alternatiu per resoldre el problema.

1– Carrerada de Begues, tram b): de Begues a Terrassa per Torrelles, Molins deRei i Rubí

Documentada per Rovira & Miralles 1999, i identificada en el plànol que incorpora amb lalletra D. També apareix grafiada al plànol del ICC (2010) i al mapa de camins ramaders dela Fundació Món Rural. Cal indicar que en els dos plànols esmentats el traçat que figuraentre Begues i Torrelles és erroni, doncs el fan passar per l’antic camí vell de l’Alzina i laRoureda. En el mateix llibre de Rovira i Miralles però, a les descripcions del recorregut ala p. 108 i la que fa el pastor transhumant Josep Casas a la p. 173, s’esmenta que passa-ven per Can Vendrell, cosa incompatible amb el camí vell. Consultats en Ramon Grau,Cisco Montmany, Joan Oller, Pere Oller i Joan Santeugini, tots ells ens van confirmar quepassava per Can Vendrell seguint el següent traçat:Recorregut: des de la Creu del Joncar seguia en direcció est pel camí ral de Barcelona aVilafranca passant per Can Vendrell i Can Grau del Coll, passava vora una font amb abeu-rador (destruïts quan als anys 70 es va fer la pista de Torrelles) i les Saleres, i baixava ala Roca del Barret i Can Bruguera per les Marrades d’en Grau. Després de Can Brugueradeixa el terme i el camí ral i s’endinsa al terme de Torrelles de Llobregat, passant per la


font dels Pinyons, la font del Vidre i la hípica fins arribar a la riera de Torrelles.Antigament seguia cap a Torrelles i Sant Vicenç per dins la riera, però quan a comença-ments del s. XX es va fer el camí vell de Torrelletes (actualment carretera), deixaven lariera i s’enfilaven a Can Balasc de Dalt per agafar el camí.

2a– Carrerada de Sant Pere de Ribes per Jaques i Jafre

Una de les carrerades més documentades: per Rovira & Miralles 1999, identificada en elplànol que incorpora annex amb la lletra D2. També apareix al plànol de la minuta mu-nicipal de Begues del 1914, al plànol del cadastre de Begues del 1928, i al mapa de caminsramaders de la Fundació Món Rural. A part de la referència anterior, també apareix alsmapes topogràfics del MTN full 448 dels anys 1922, 38, 48 i 49. Sorprenentment cap delsentrevistats recorda que sigui una carrerada, però sí que els veïns de la Barceloneta puja-ven pel mateix lloc (Serral Blanc) per anar a pasturar les cabres als comunals, i també éscert que l’ajuntament hi va fer passar una línia elèctrica per allà aprofitant que era terrenypúblic. D’altra banda, seguint el corriol de la carrerada en direcció a Jaques, es troba elpou dels Pastors, un nom il·lustratiu.

Recorregut: de Begues al Corral Nou pel Serrat Blanc, pou dels Pastors i Jaques, per se-guir la riera cap a Jafre, Sitges i Sant Pere de Ribes. Desconeixem l’enllaç entre el SerralBlanc i el camí ral, probablement tenia lloc pel camí de Can Térmens a Campamà i laBarceloneta.

2b– Carrerada de Sant Pere de Ribes per Carxol

Malgrat no apareix documentada enlloc com a carrerada, la seva existència la recordenmolt clarament alguns pastors i gent gran de Begues (Jordi Guasch, Ramon Ferrer), d’Olesa(Nicolau Ros) i Sant Pere de Ribes (Eduard Cases), el darrer dels quals l’ha fet servir. Encanvi, es posada en dubte per altres pastors com en Ramon Grau. Probablement enllaçavaamb la carrerada de Jaques al Corral Nou. Com a camí, apareix cartografiat en tots elsmapes antics (minuta 1914, cadastre 1928, etc). Una branca d’aquest camí es dirigia aVallgrassa passant pel Carxol, però no sabem si era carrerada.

Recorregut: seguia l’antic camí de Sitges des de l’Hostal Vell a la Creu de Coll Fe i MasGrau, després seguia paral·lel a la riera de Carxol fins el Corral Nou (sota la Plana Novella,al límit amb Olivella).

3– Carrerada de Begues a Sant Climent de Llobregat i Barcelona

Documentada (però no cartografiada) per Rovira & Miralles 1999, en el qual s’esmenta quees dirigia a l’escorxador de Barcelona, ciutat on havia un important mercat de llana i carn.També apareix al plànol de camins ramaders de Vilà (1951). El traçat per Sant Climent estàclarament documentat en els mapes topogràfics del MTN 1:50.000 full 448 i 420 dels anys1922, 38, 48 i 49 i al mapa de la minuta municipal de Sant Climent del 1915.

Recorregut: com a carrerada és una branca de la que baixa de Begues a Torrelles pel camíral de Barcelona, del qual aquella se separa a l’alçada de Can Bruguera però que aquestasegueix. Agafant aquesta masia com a punt inicial, s’enfila al Puig d’Endí per a seguir capa Sant Climent per la carena, passant per l’ermita del Remei i el coll de la Creu. El traçatper Sant Climent i Sant Boi està documentat (Sanchez 2005, Campmany 2010).Probablement arribava a Barcelona seguint el mateix camí ral (carretera de la Bordeta,Creu Coberta i Portal de Sant Antoni).




4-Carrerada d’Ardenya

Pensem que aquesta ruta pot correspondre a la carrerada que surt en el plànol de camins rama-ders que baixen del Ripollès i que baixa de Martorell a Begues (Llobet 1964). També apareix unacarrerada que baixa de Martorell cap el sud en el mapa de Vives (1960), però en aquest no espot apreciar amb seguretat si passa per Begues. No tenim cap altra document específic d’aquestacarrerada, però d’acord amb en Josep Viñas, que fou pastor de Can Figueres i en Sadurní Vendrellde Can Sadurní, alguns ramats que baixaven del Pirineu entraven pel Coll de la Creu d’Ardenyaseguint el camí vell de Vallirana. També en Josep Romagosa del Mas de les Fonts de Valliranaafirma que saltaven a Begues pel camí d’Ardenya (no pas pel Sotarro) i encara recorda l’arribadade pastors transhumants procedents de Queralbs i Pardines a la finca fins a finals dels anys 60.També a Vallirana, en Francesc Ollé recorda que alguns ramats transhumants que procedien deCastellar de n’Hug i Queralbs pasturaven a Can Muntaner, que queda al Pla d’Ardenya. És pos-sible que abans d’existir el pont de Molins de Rei (inaugurat el 1767) els ramats passessin el riuLlobregat pel Pont del Diable de Martorell (l’únic pont que havia anteriorment i des d’època ro-mana) i baixessin per aquesta ruta, que per tant potser és la més antiga i l’única d’època medie-val. Cal dir que actualment sembla més factible travessar el riu pel Pont del Diable (on no es per-met l’accés motoritzat) que pel pont de Molins de Rei, sotmès a un trànsit molt elevat.

Recorregut: entraven pel Coll de la Creu d’Ardenya i seguint el camí vell de Vallirana pas-saven per Cal Vinyes, Cal Gepet i Can Sadurní fins arribar al camí ral passant per on ara hiha la urbanització Begues-Parc. Camí documentat en el plànol del cadastre del 1928.Desconeixem el traçat entre Martorell i Vallirana, tot i que probablement passava perCastellví de la Marca, Corbera de Llobregat i Cervelló.

Altres camins ramaders

Hi ha altres carrerades que tenim poc documentades, però que apareixen al plànol del cadas-tre del 1928 i que semblen correspondre a un ús més intern, més que no pas a un eix de trans-humància. D’acord amb alguns entrevistats, és possible que alguna d’aquestes petites carrera-des esmentades corresponguin a traçats acordats amb els propietaris per passar-hi el bestiarper dins del terme sense que es tracti de veritables carrerades per la transhumància, tot i quedonat que sovint tenen o tenien marges de pedra seca que les delimitaven clarament, no sem-blen pas acords temporals. De fet, essent aquesta terra lloc de pastura final, forçosament haviad’haver camins ramaders per accedir a cada una de les finques on contractaven les pastures.Tanmateix, tenint en compte l’existència d’antigues pletes per triar el bestiar al Marge delMoro, Puig de la Mola, Pleta Xica, Pleta dels Vaquers i La Pleta (aquesta a Sitges), així comnombrosos corrals escampats pel massís, és lògic que haguessin camins ramaders que hi por-tessin. En aquest sentit, la pista carenera (ara carretera) que va de Campgràs a la Plana Novellapassant pel coll de Vallgrassa, en té tot l’aspecte tot i que no l’hem trobat documentada.

5– Carrerada de l’Alzina

Tot i que al cadastre només ens consta com a carrerada un petit tram, és coneguda per totsels beguetans consultats, i sembla que va haver un plet amb el propietari del Cal Batllevellquan la va tallar amb una tanca i la va tenir que enretirar.

Recorregut: puja del Pla de l’Alzina en direcció al Sotarro —on sembla que no arriba— pas-sant per Cal Batllevell. Segons amb en Josep Mª Paucirerol de La Casota, sembla que enllaçaamb la carrerada de Farfai que també surt al cadastre i que travessa els plans de l’Alzina.Segons aquest informant venien pel camí de la Rectoria que passa per Cal Ros, pel que en-llaçaria amb la carrerada de begues a l’alçada de Can Vendrell.


6a i 6b– Carrerades de Can Rigol i de la Parellada

Al plànol del cadastre del 1928 apareixen dos petits fragments de carrerades a Can Rigol(paral·lela a la de Jaques) i a sota del mas de La Parellada.

7– Carrerada de la Clota

El camí vell de la Clota te trams flanquejats per marges paral·lels de pedra seca que perla seva separació (6-7 m) semblen correspondre a un camí ramader. A més, just on elcamí deixa el terme de Begues per entrar al de Gavà (sota la Creu de la Clota), comen-çaven les pastures comunals de Gavà establertes en una sentència del s. XVIII (Jover yTerés 1793).

Per la recuperació dels camins ramaders

A part que la llei de vies pecuàries obliga a preservar-les, els usos alternatius que aquestapermet (lleure, culturals i turístics), així com la necessitat de deixar oberta la porta a la sevareutilització com a camí ramader (una necessitat que el pastor Ramon Grau considera quecal assegurar), pensem que pels trams que estiguin ocupats seria desitjable definir traçats al-ternatius que en garanteixin la continuïtat. També cal tenir present que darrerament s’estàintentant potenciar el retorn dels ramats amb la finalitat per tal d’ajudar a la prevenciód’incendis forestals, pel que una xarxa factible de camins ramaders facilitaria aquesta fun-ció. Utilitzar amb aquesta finalitat trams de camins històrics (probablement públics, pel queno caldria l’expropiació que preveu la llei de vies pecuàries) i que actualment ja s’estan in-tentant recuperar amb finalitats culturals, sembla la millor solució, i en aquest sentit, en eldocument presentat al DAAM fem algunes propostes per a que les puguin estudiar. Pensemtanmateix que seria desitjable dur a terme alhora la classificació dels camins ramaders quedonen continuïtat a aquests en els municipis veïns d’Olesa de Bonesvalls, Torrelles deLlobregat, Sant Climent de Llobregat i Sant Boi de Llobregat, pel que animem als estudiososd’aquests municipis a presentar la sol·licitud.

Agraïments

Volem agrair molt especialment a tots els informants la seva col·laboració pel gran valor tes-timonial que té i per l’amabilitat amb que ho han fet. Ens referim concretament a RamonGrau de Ca l’Esperança, Jordi Guasch de cal Forner, Josep Viñas de Can Figueres, JaumeViñas de cal Cataquero, Josep Mª Paucirerol de la Casota, Ramon Ferrer de Cal Gepis, SadurníVendrell de Can Sadurní, Josep Milà Farreras i Elicinia Fierro de Mas Pascual, Rosa BonadaPañella de Cal Cisco del Rata, Nicolau Ros de Cal Puxic, Joan Ollé de Cal Pau Oller, CiscoMontmany de cal Meru, Pere Ollé de Cal Barbaret, Miquel Casas de Cal Forneret, JoanSanteugini de Can Balasch de Dalt, Eduard Casas, pastor del Mas Roig, Francesc Ollé i JosepRomagosa del Mas de les Fonts. També a Josep Campmany, Josep Rafel Illa i Magí Miret perla documentació sobre camins ramaders que ens han aportat.

Bibliografia

CAMPMANY, Josep, 2010.Sant Climent de Llobregat a l’edat mitjana. Toponímia, caminsprincipals i morfologia urbana.http://centredestudis.entitats.gavaciutat.cat/archivos/23-378-document/cami-ral-medieval-sant-climent.pdf




CIPAG-CEB (editors) (2009). La prehistòria de Garraf. Recull de 30 anys d’investigacions ar-queològiques. Ediciones Rondas. Esplugues de Llobregat.

DAAM. Els camins ramaders a Catalunya. Web consultada el setembre de 2013(http://www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.8ea90a68a0f0f53053b88e10b031e1a0/?vgnextoid=253cdebee9d6f210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=253cdebee9d6f210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default).

ESTEBAN, A., RIERA S., MIRET M. & MIRET X. (2001). Transformacions del paisatge i rama-deria a la costa catalana del Penedès i Garraf (Barcelona) a l’alta edat mitjana. IV Congresode Arqueología Medieval española, tomo III, Alacant.

FUNDACIÓ DEL MÓN RURAL (baixat el 2013). Camins ramaders i transhumància aCatalunya. Recomanacions i propostes.

FUNDACIÓ DEL MÓN RURAL (2010). Camins ramaders de Catalunya. Eixos principals.1:500.000. Institut Cartogràfic de Catalunya.

GORT, Ezequiel; PALOMAR, Salvador & SUGRANYES, Ferran (2007). Els camins dels cartoi-xans: una lectura històrica del paisatge. III Jornades del Parc Natural de la Serra deMontsant.

JOVER y TERÉS, Gaspar (1793). Sentència sobre pastures comunals a Gavà. Real Audiènciade Catalunya. http://centredestudis.gava.ppe.entitats.diba.cat/wp-content/uploads/sites/10/2013/08/Sentencia-pastures-1793.pdf

MIRET, Magí (2001). La transhumància a Catalunya durant la prehistòria i l’antiguitat. IBIX,annals 2001-2001. Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès. Ripoll.

PARELLADA, Xavier (2011). Recerca i recuperació de camins tradicionals a Begues. Dins: “ElCamí ral, camins antics i altres temes”. Actes de la II Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudisd’Eramprunyà. Begues 28 i 29 de novembre de 2009. CEB.

ROVIRA i MERINO, Joan, & MIRALLES i SABADELL, Ferran (1999). Camins de transhumàn-cia al Penedès i al Garraf. Aproximació a les velles carrerades per on els muntanyesos i elsseus ramats baixaven del Pirineu a la marina. Amics dels camins ramaders. Vilafranca.

SANCHEZ, Xavier. 2005. El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona aVilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi del Llobregat.38pp.issuu.com/xavier_sanchez/docs/recerca_cam-ral_issuu.

SOLÉ SABARÍS, Lluís (1958-1964). Geografia de Catalunya. Vols I i II. Editorial Aedos.Barcelona.

VILÀ i VALENTÍ, Joan. (1949). Evolució històrica de la transhumància a Catalunya. Comptesrendues XVI Congrés international de Géographie. Lisboa 1949. Traducció de Jaume Busqué.


Buramànding Kinte, unaaltra frontera

Andreu Comellas(Grup Tres Torres de Viladecans)

Com deia en el resum previ que potser heu llegit, aquesta és una proposta una mica sorpre-nent, una mica fora de lloc. De fet, la pretensió del Grup Tres Torres era aturar-se a veure elprocés que ha anat seguint el lloc més evidentment fronterer que tenim a Viladecans, un llochabitat des de l’època romana fins a la conquesta àrab i que després esdevingué l’actual er-mita de la Mare de Déu de Sales. Un lloc ple de riqueses històriques i culturals que entre totsplegats encara no valorem com cal.

Les circumstàncies de la vida, tanmateix, han impedit de preparar el treball. Però, a canvi,m’han encomanat a mi d’oferir-vos una alternativa que espero que us resulti interessant. Ovaja, deixeu-m’ho dir: que estic segur que us resultarà interessant.

La frontera de l’Alta Edat Mitjana de la qual aquestes terres van formar part ha marcat lanostra història. Però també ara, molt més a prop, tenim una altra frontera que l’està marcantdia per dia. Aquesta altra frontera és la que separa els països del Nord dels països del Sud. Iel nom de l’illa de Lampedusa i la seva gent, que sens dubte que es mereixen el Premi Nobelde la Pau, ha ressonat i ressona amb força aquestes darreres setmanes com a símbol de totala tragèdia que aquesta frontera significa.

Doncs bé. El que us vull explicar és la història del que segurament és el primer africà negreque va venir a la nostra ciutat. Va ser l’any 1979. Des del cor de l’Àfrica, vés a saber com,va venir a parar a l’Ajuntament de Viladecans. I d’allà, una frontera i una altra, fins a per-dre-se’n el rastre. És una història que, juntament amb moltes d’altres, podeu trobar en el lli-bre Viladecans, recull de gents. Històries del franquisme i de la transició, publicat pel GrupTres Torres, i que vam presentar el passat 25 d’octubre. Si us interesa, el trobareu a la vendasobre aquella taula… Som-hi doncs.

Mireu, els diaris de l'estiu i tardor de l’any 2005 deien que varen arribar a ser 30.000 elssubsaharians, de Gàmbia, de Costa d'Ivori, del Camerun, i d'altres països africans, escam-pats al voltant de les tanques de Ceuta i de Melilla per intentar saltar o rebentar els filats.No eren els primers ni els únics a venir; des de Saint Louis, a la costa del Senegal, altresmilers miraven d'arribar a l'illa de Fuerteventura, a les Canàries, brincant les onades du-


Buramànding Kinte, una altra frontera

rant una setmana amb una barca de quatre fustes. Tots ells fugien de la misèria, de la fami de la guerra. Amb poca por a la mort, perquè la mort ja feia temps que senyorejaval’horitzó del seus llocs d'origen, somniaven i maldaven plantar els peus al que creien celeuropeu a risc d'anar-se'n al paradís definitiu via el fons del mar, soleiada al desert, balaa l'esquena o esgarrinxada als filats fronterers. Malgrat la crisi, doncs, la cosa continua.Com serà el fet migratori subsaharià en el futur? Passant comptes de com ha anat fins avuila col·laboració internacional per evitar-ho, l'esgarrifança fa lletjos a l'esperança, i el futurs'enfosqueix. En situació de crisi, augmenten dues de les xacres més indignes de l'ésserhumà: el racisme i la xenofòbia. Compte, doncs, amb el vell atrinxerament en la particu-laritat de cadascú per negar el què és universal; aquesta actitud no és sinó un dels caminsdel feixisme.

Aquesta és, doncs, la història viladecanenca del Buramànding Kinte, un dels primers mi-grants subsaharians, i comença a un país de l'Àfrica que es deia Rhodèsia i ara es diuZimbabwe. L'any 1979, aquell país mal funcionava en règim de segregació racial. Diversesguerrilles estimulades per la fi de la guerra del Vietnam i pel fet de fer-se independentsAngola i Moçambic, miraven de capgirar-ho tot. Els morts en els enfrontaments es comp-taven per milers, i a l'última dècada s'havien tancat més de mil escoles. Un reformistabisbe negre anglicà que es deia Abel Muzorewa acabava de guanyar el mes d'abril d'aquellmateix any unes eleccions que, malgrat ser boicotejades per les guerrilles de RobertMugabe i de Joshua Nkomo, posaven fi al sistema del apartheid.

Vet aquí, doncs, que un xicot de 18 anys de pell negra com el carbó, en tornar d'escola undia es trobà pares i germans petits morts a casa, degollats. El mateix els havia passat a al-tres nois del barri. Per por a ser els següents, tres d'ells emprengueren la fugida; d'aqueststres, un era en Buramànding Kinte. Sense esperar a saber quina de les guerrilles, policia oexèrcit havia estat ni el perquè, enfilaren cap a l'oest. En Buramànding es fixà com a ob-jectiu Anglaterra, l'antiga metròpoli. Feia el camí de fugida estimulat per la il·lusió d'anara estudiar a Cambridge, i somniava amb poder tornar un dia a casa seva, ben preparat, uncop acabés el capgirament polític.

A la fi de l'oest, a 2.000 km. de casa, va trobar-se el mar, que no coneixia, i el port deLuanda, la capital d'una Angola que estava en guerra. S'enrolà en un vaixell que anavafins a Dakar. Allà, ben a prop d'on abans s'estibaven els esclaus per dur-los enllà del'Atlàntic, fart d'esperar i de no aconseguir un nou enrolament, s'esmunyí tot sol de po-lissó en un altre barco que, nord enllà, acabà atracant al port d'Alacant. La gana el féubaixar a terra, però l'entossudiment de Cambridge el dugué a colar-se de trascantó en trensque venien cap amunt. Baixava cada cop que es veia empaitat pels revisors, fins que unade les vegades això li succeí entre les estacions de Castelldefels i Gavà. Quan, caminantper la via, passava pels camps de Viladecans, va ser detingut per una patrulla de la PoliciaLocal. Era al migdia de l'últim divendres de juny del 1979, i havia esmerçat prop de dosmesos en el viatge que l'havia dut des dels volts de Bulawayo, a Zimbabwe, als volts deBarcelona. Es tractava, doncs, del primer subsaharià que, no essent un emigrant del'excolònia de Guinea ni un turista, arribava a Viladecans com a primícia de tots els al-tres.

“Aquí le traigo a este tipo que dice ser de Rhodesia y llamarse Manding Kinte o no sé qué.No lleva documentación alguna y venía vagando por la vía comiéndose un tomate. ¿Quéhacemos con él?”

El policia que l'havia pres, no tenint comandament a qui fer-li l'entrega, el presentà direc-tament al regidor responsable de la governació. El to i la fatxenda d'aquella mala personairritaren al regidor de mala manera.


“La Ley de Vagos y Maleantes ya sabe que no está vigente. Sin habérselo pedido ni yo ni élme trae aquí a un señor que no ha hecho nada, sólo porque es negro. Ayer vio usted segu-ramente la serie de televisión en la que sale un tal Kunta Kinte y hoy, sintiéndose protago-nista, supone que todos los negros son como aquel y que esto puede ser divertido. Desdeluego, usted no va a hacer nada con él. Váyase por ahí de nuevo, ande; atienda a quien selo pida y atrévase sólo con delincuentes, hombre”.

El regidor, seguidament, es va fer acompanyar d'un funcionari que entenia força mésl'anglès, i asseguts a taula començà la següent conversa (bé, interrogatori):

“Good morning. Welcome to Viladecans. Please, what is your name?”. Així començà.“My name is Buramanding Kinte”, va respondre.

Començava malament, a parer del regidor.“Please… Your true name!” “Joseph Buramanding Kinte”, va dir a continuació.

Definitivament, havia fet seu el nom amb què el guàrdia l'havia batejat.“Age?” “Eighteen years”.“Coming from?… And going to?…”“From Rhodesia. And I want to go to study in England”, va respondre l’africà.

El regidor va arrufar el nas entreveient el problema que se li venia al damunt, i digué al fun-cionari: “Pregunta-li per la família, pels estudis, pel viatge. Pregunta-li què en sap dels can-vis a Zimbabwe i què hi vol anar a fer a l'Anglaterra. Apunta-ho tot i veurem en quines coseses contradiu i quins interrogants ens planteja. Quan acabis, sense embuts, digues-li que hoté molt cru sense papers i sense un duro, que acaben de guanyar les eleccions els conserva-dors, i que la Thatcher aquesta, el primer que acaba de fer és tancar les portes a tots els re-fugiats i als emigrants. Vejam quina cara hi fa. Però pregunta-li, primer, què son les cica-trius…”, va demanar al funcionari quan observà unes grans marques circumdant cada braçdel noi a l'alçada dels colzes, com si hagués estat lligat amb filferros trinxadors.

“Diu que això li va fer fa dos anys la policia amb un matxet, a ell i a d'altres, per haverparticipat en una manifestació d'estudiants de l'institut. Diu que qui arribava a temps acurar-se es salvava, i, qui no, moria”, va traduir el funcionari.“A Rhodèsia? Vols dir que aquesta animalada esgarrifosa que ens hem d'empassar no so-vinteja més als països de l'Àfrica Occidental?”.“Diu que va ser a Bulawayo, a Rhodèsia”.“El seu nom, si és de debò, ens diu que és mandinga. Els mandingues no són pas deRhodèsia; diria que són de Gàmbia i del Senegal. Pregunta-li quines tribus hi ha al seupaís i de quina és ell”.“Diu que les més importants són la shona i la ndébele. La seva mare era ndébele. Diu queel seu pare, segurament, era mandinga”.“Segurament? Què vol dir, ‘segurament’? Que el seu avi era un esclau dut allà pels angle-sos?”.“Diu que no ho sap”.

Una hora després l'alcalde Masgrau fou informat de la tinença d'una persona indocumen-tada, de raça negra, que mig volia exiliar-se a la Gran Bretanya més que no pas emigrar, queno havia demanat asil ni estava prou clar que pogués ser tingut per refugiat, que semblavasincer i tenir un bon nivell de formació, però que també podia ser un aventurer dels que lla-vors n'hi havia força a la costa occidental africana volent anar cap a França. Es prengué aixíla determinació d'acompanyar-lo a la Creu Roja de Barcelona quan fos possible, deixant-li




ben clar que no estava detingut i que se’n podia anar si volia, que se l'acompanyaria perallotjar-lo, de moment, en una pensió, i que l'endemà, dissabte, s'hauria de presentar nova-ment a l'Ajuntament per mirar de fer-li una mena de salconduit mentre es gestionava pel di-lluns una entrevista amb el Comissionat per als refugiats. Només se li va demanar que, si de-cidia marxar, ho fes saber prèviament. Però no va marxar. Recollí el paper que, com a molt,l'alliberava de la Guàrdia Urbana, i es predisposà a l’entrevista amb els responsables de laCreu Roja i, arribat el cas, amb el Cònsol Britànic.

Dissabte a la tarda, ja molt més relaxat, en Buramànding seguia arreu al regidor com si fosla seva ombra fent-li palesos l'abandó i la confiança envers la seva persona, fins que aquestse n'apiadà i mirà de fer-li entendre aquesta proposta: “Mira. Allotjar-te i donar-te de men-jar, a l'Ajuntament no li és de franc; no tinc clar que ho hagi de fer ni que hi hagi un duroper poder-ho fer. Tampoc no està clar quant ha de durar, això teu. Així doncs, vindràs a dor-mir a casa. Demà, diumenge, anirem a casa els pares i coneixeràs també als meus germans.Dos o tres són de la teva edat. El dilluns de bon matí, plegats, anirem a la Creu Roja a veuresi et donen la condició de refugiat o si poden mediar davant les autoritats britàniques i si envuit dies pots ser a Cambridge, vale? OK?”

Però ni vuit dies, ni vuit setmanes; la Creu Roja es feu l'orni, i passaren vuit mesos abans unfuncionari del Consolat Britànic no s'avingué a endur-se'l aprofitant un viatge a Anglaterraquan la primera ministra Margaret Thatcher tornà a obrir l'aixeta migratòria. Rhodèsia ja eradefinitivament Zimbabwe, i en Buramànding havia aconseguit, per insistència, ser admès alcurs preuniversitari de Cambridge. Durant tot aquest temps, treballà al camp amb el pare iels germans del regidor. Fruit d'aquest treball, i de només gastar els diners que guanyava ensegells de cartes adreçades a totes les universitats i a totes les institucions educativesd'Anglaterra, demanant informació de com accedir-hi, aconseguí estalviar més de cent milpessetes, equivalents aleshores a unes cinc-centes lliures, que li anaren d'allò més bé quanarribà a la fi del seu viatge. El fet d'estar de pas, esperant a marxar en qualsevol moment (o,com aquell qui diu, ‘a quarts de deu del matí del dimecres de la setmana vinent’), no el mo-tivà pas a aprendre les llengües autòctones. Tot i així, finalment xampurrejava paraules i fra-ses en català i en castellà.

El seu exquisit comportament feia que sovint el convidessin a anar a donar un volt. Ara l'unara l'altre, els germans i els amics s'enduien en Kunta (que és com acabà essent anomenat)al Camp Nou, al Montseny, a Montserrat, o (de manera més quotidiana i propera) alManassas, aquella tasca que hi havia al Carrer de la Poca Farina. Llibres en anglès que li vandeixar, i els discs de Bob Marley i del Peter Tosh col·leccionats pel seu amfitrió ompliren lesestones d'oci i l'espera a casa. Aquesta llarga espera acabà finalment a primers de març del'any 1980. Una encaixada de mans al portal del Consolat Britànic a l'avinguda Diagonal deBarcelona, una abraçada, i un desitjar-se sort foren el comiat entre aquelles dues persones,ara ja amigues, que havien conviscut respectuosament, tot i que amb la petita i tèrbola sos-pita que una mentida, segurament necessària per sobreviure, quedava pendent d'esvair.

Passaren, dos, tres i quatre mesos, i en Buramànding no escrivia… Als dinars familiars deldiumenge, el no saber res donava peu de tant en tant a fer conjectures; qualsevol cosa.

“Deu haver mort …”, deia l'un.“De fred, tot i la roba que li vàrem donar per passar l'hivern”, deia l'altre.“O de fam. O malalt!” afegia un tercer.“Vés a saber si els anglesos no l'han repatriat…”.“És clar que ha de ser per alguna raó de força major. Va deixar ben dit que escriuria”. “A mi em sabrà greu perquè si perdem la relació i no escriu, mai no sabrem tota la veri-tat sobre la seva persona ni sobre el seu viatge”.


“Això mateix. Ni tan sols si de debò es deia Kinte, ni si travessà el desert del Kalahari, nisi era mandinga, ni si passà com si res per Angola havent-hi lleons i guerra.”

Tots havien estat disposats a entendre i a acceptar una possible mentida nascuda de la re-lació amb un guàrdia desgraciat que l'havia detingut perquè el dia abans havia vist Raíces ili feia gràcia ser-ne el protagonista. Però també tots constataven que els hauria agradat saberla plena veritat.

“Tant se val”, deien, “fins que el temps ens l'esborri de la memòria, tots podrem recordaramb un somriure un noi de 18 anys de pell com el carbó que va arribar a Viladecans fentcamí vers el seu somni, tot fugint de la dissort, que es feia dir Buramànding Kinte, i quees va estar vuit mesos a casa entre nosaltres, de la manera més digna i exquisidad'imaginar”.

Cinc anys després, a l'abril del 85, quan l'oblit ja havia arraconat l'espera, el carter passavaper sota la porta una carta plegada en forma de tríptic de color blau. Per una cara, duia es-crita l'adreça de Viladecans amb el segell, i un ‘Air Mail’ imprès; per l'altra, el remitent da-munt d'un mapa de Malawi, aquell país de l'Àfrica.

“Carta del Kunta, mare! Carta del Kunta!” cridava, entrant a casa, un dels germans del re-gidor en llegir el nom del remitent i d'on venia.“De qui dius? I d'on?”“D'en Buramànding, mare, d'en Buramànding! Que ha ressuscitat a un país de l'Àfrica queli diuen Malawi!”

Estava viu, doncs. Explicava que era enginyer elèctric per Cambridge, i que feia de profes-sor a la Universitat de Blanthire. Justificava el seu silenci i agraïa la mai oblidada hospita-litat, preguntava per tothom i anunciava una propera visita. Es reprenia així la relació, i co-mençava la correspondència.

La segona carta va arribar en menys d'un mes. En ella explicava amb detalls el que haviaestat la seva vida des d'aquell dia que pujà al cotxe del funcionari britànic a la Diagonal.Parlava dels durs anys d'aïllament i d'estudi a Cambridge, de la nova vida a Bulawayo i comhavia esdevingut professor a la Universitat de Blanthire, al país veí. Justificava el seu llargsilenci per l'entossudiment a centrar-se en els llibres i poder sortir-se'n. Recordava tothomde l'any 79, i enviava una salutació per a tots, un per un; anunciava que s'havia casat ambuna noia anomenada Matu Sise, de Zimbabwe, i que esperaven un fill, i que si era nen li po-saria el nom del regidor, o el de la seva mare si era nena. Era tot agraïment: “Without yourinitial help, I would have been a rascal and eventually resort to criminalism. Thank God youacted promptly for humanity sake irrespective of colour and kinship”. (“Sense la teva ajudainicial, hauria acabat essent un bergant i, més tard o més d'hora, hauria acabat recorrent ala delinqüència. Gràcies a Déu que vas obrar immediatament per raons humanitàries almarge del color o del parentiu”).

Aquesta carta havia estat escrita a la fi del curs universitari a Blanthire, a Malawi. No dei-xava cap altra adreça, i com que havien començat les vacances, s'aturà el carteig. Així doncs,tot quedava novament a l'espera de la seva iniciativa.

Una tercera carta va arribar des de Trípoli, la capital de Líbia, a començaments de l'any 1986.No duia remitent. Només deia que era allà treballant en la construcció d'una nova centralelèctrica aprofitant les vacances, i que en molt poques setmanes, quan anés camí d'Alemanyaa ampliar els estudis, passaria per Viladecans a saludar tothom i xerrar de tot. Una setmanadesprés d'arribar aquesta carta, el president Ronald Reagan dels Estats Units feia bombarde-




jar els palaus del president Gaddafi a Trípoli i més d'una, de dues i de tres centrals elèctri-ques com a resposta a un atemptat prefabricat deu dies abans a la discoteca La Belle, alBerlín occidental. Moriren una filla del president Gaddafi, de quinze mesos, i força altra gent,a més de resultar-ne greument ferides més de 2.000 persones, entre ells també un fill del pre-sident, que alehores tenia 3 anys. A partir d'aquí, novament silenci. Res més no se n’ha sabut,i, passats tants anys, aquest silenci ja només pot ser de mort.

Acaba aquí la història d'en Buramànding Kinte, un dels predecessors dels 30.000 subsaha-rians que volien saltar les tanques a Melilla a l'octubre de l'any 2005, i que, de continuarcom fins ara les coses a l'Àfrica, saltaran altres 30.000 abans d'adonar-nos-en, perquè, comus deia en començar, parques i genets apocalíptics senyoregen els seus països. És així fins alpunt que els avui descendents dels qui aconseguiren no ser esclavitzats durant els seglesXVIII i XIX arrisquen la seva vida, amb la pretensió de millorar-la, esclavitzant-se voluntà-riament. Però per arrodonir la cruel paradoxa, l'Occident que assolí l'hegemonia planetàriafonamentant-se en aquell esclavatge desllorigador i tan responsable del què avui passa, araels diu que no. Això sí, li dol un poquet assabentar-se a l'hora de sopar, mirant la tele, quemolts hagin pogut esdevenir carn de peix i que a d'altres el vent i la sorra els hagi fet lla-vor de duna. I tot i que us podria haver arreglat el final inventant-me que potser en Kuntaes va electrocutar, sense voler, tocant un fil que no tocava o que potser va creure que el de-sert de Líbia era més petit que el del Kalahari i s'hi va perdre, o que potser el van prendreper espia i que després de les bombes, en Gaddafi el féu estronxar amb una simitarra, o quepotser un virus maligne dels blancs se’l menjà a ell, que no ho era, això ja seria donar-vosgat per llebre i contar-vos un conte quan el relat d'avui és una història viladecanenca que aningú no li va agradar donar per acabada.

Així que ja ho veieu: ni viatge ni ampliació d'estudis ni retrobament d'amics ni res relatiu ala Matu o al seu fill… Tot trencat per un silenci no desitjat. Mai no sabrem del cert què li vapassar al bonàs d'en Buramànding, o fins a quin punt la seva història era certa. Mai no sa-brem tampoc, fil per randa, allò que va passar des que va trobar-se els pares degollats aBulawayo fins a ser detingut per un guàrdia carcamal de Viladecans, com tampoc no sabremla raó de les cicatrius als seus braços, ni si de debò era mandinga, ni la certesa plena del seunom. Però una cosa sí que ha de quedar clara a tothom, i així convertida en axioma: els quèara volten pel Gurugú de Melilla són ‘buramàndings’ esperant el dret que se'ls nega. Tots ellssón tan dignes de ser feliços com qualsevol altre que per necessitat arribi i s'estigui aBarcelona o a Tombuctú, i tots ells tenen històries dignes de ser conegudes. Aquesta us l'heexplicada tal com va ser. L'amistat estroncada sense saber el com ni el perquè és un recordtan acontentador com entristidor de la gent que va conèixer en Buramànding, però molt es-pecialment d'aquell regidor de Viladecans de l'any 1979 que l'acollí, a casa seva, al margedel color i de l'afinitat.


La toponímia altmedieval deViladecans fins a la consoli-dació del feudalisme (seglesVI-10921): els noms pretèritsJosep Lluís Gallardo i Sedano(Oficina de Patrimoni Cultural de l’Ajuntamentde Viladecans)

Els noms pretèrits

Preromans: D’aquell temps, tenim alguns noms d’origen ibèric, a la rodalia de l’Eramprunyà,com ara Olorda (Barcelona, serra de Collserola) i Olèrdola (a l’Alt Penedès) ‘cabana’, o bé dinsl’Eramprunyà mateix, com la Sentiu ‘esbarzer’, Torm Roig ‘penya-roja’, d’origen cèltic el pri-mer constituent, el topònim Roquetes, el Reguer, d’origen incert i el nom Llanera ‘aiguamoll’,també provinent del cèltic Landa que ens ha proporcionat els Llanassos.2 La primera cita ésStagnum Lanaria (CSCugat, doc. 120, any 977), al Prat de Llobregat.

Llatins: Rubricatus ‘riu vermell’, nom ja catalanitzat en Llobregat (CSCugat, doc. 582, any1045), escrit encara sense la palatalització: Lobregad. Eramprunyà: “in castrumErepugnanum vel in era Ventuosa” (CSCugat, doc.436, any 957). Es tracta d’un nom com-post del mot era (derivat d’àrea amb sentit d’altiplà, sinònim d’ardenya, més (A) proniani,genitiu d’Apronius, antropònim derivat d’Aprunius, semblant al cas d’Horsavinyà (hortuSabiani).3 Gavà, territori propietat d’en Gavius, el Gavianum.4

Germànics: Montbaig, el segon constituent deriva de Baius. Els noms del substrat germànicsón d’època fràncica, és a dir dels segles IX-X i XI, menys Rodanes (color roig, del gòticRaudan): (CSCugat, doc 92, any 970): “En el terme de l’Eramprunyà que anomenenRodanes…” i Sales que pot ser d’època gòtica.

Àrabs/andalusins: Ens han arribat alguns noms com ara: Alcalà ‘castell’, (CSCugat, doc. 349,any 1000), l’actual Sant Boi; Almafar,5 ‘l’amagatall/l’ubèrrim’ que designava el territori deSant Climent de Llobregat, Garraf ‘pouar’, Jafre ‘nom propi’.

Finalment, l’aparició de noms plenament catalans atribuïbles a l’evolució de les llengües, encontacte ple amb el substrat, superestrat i adstrat lingüístic que han conformat la nostraparla.6

Els nostres topònims més reculats són de l’Alta Edat Mitjana: Cans, Sales, Almafar iCanals.


La toponímia altmedieval de Viladecans fins a la consolidació del feudalisme (segles VI-1092):els noms pretèrits

Viladecans7

L’any 1011, apareix documentat en el document núm. 831 del Cartoral de Sant Cugat, on esconfirma la donació de diverses peces de terra del castell de l’Eramprunyà al monestir delVallès, feta pel comte de Barcelona Ramon Borrell. El document diu “(...) in terminumErepugnanum, locum vocitatum Kastrum Felix, ubi condita manet baselica s. Maria cum aliaaltaria merita consecrata et in locu nominatu Cais vallis. s. Clementis (...)”, és a dir: (...) enel terme de l’Eramprunyà, en el lloc anomenat Castelldefels, on hi ha fundada la basílica deSanta Maria amb els seus altars dotats i consagrats, i en el lloc anomenat Cans, de la vallde Sant Climent (...)”.

Pel que fa al significat, una hipòtesi versemblant fóra l’afiliació del nom provinent d’un an-tropònim romà, colon itàlic, mercenari jubilat, o bé algun funcionari establert o propietaride la nostre vil·la en el segle II a.C. No podem rebutjar que el nostre nom provingui d’un ge-netiu singular, Galliani, sotmès a transformacions diverses.

Una altra hipòtesi ens relaciona el constituent Cans amb el mot gos. Altres orígens tambépoden ser pausibles, com ara d’un antropònim àrab Qânis, o del substantiu Kanisah, lloc decanyes.

Sales

Aquest topònim major, de designació objectiva, escrit Sales, Sala, Salis, es troba recollit endiversos documents. Apareix per primera vegada el 9868 al document en el qual el comteBorrell II feia una permuta amb el monestir de Sant Cugat: “(...) in locum quem dictum Sales(...)”.

El nom Sales prové del germànic Sal —d’origen gòtic, possiblement, és a dir, anterior a laconquesta musulmana del segle VIII—; significa construcció senyorívola que consta d’unagran peça o sala de recepció, diferent al castell, torre de guaita i al mas o casa de pagès. LaSala —unitat menor en què es pot dividir un castell termenat— devia ser el lloc de residèn-cia del senyor amb l’objecte d’organitzar el territori, on no hi havia població. La Sala deviapresidir un districte menor o petit senyoriu dins del castrum —l’Eramprunyà—, és a dir, unaquadra.

Almafar

Podem remuntar el nom d'Almafar al temps del comte Mir, germà de Sunyer (935).Almafar és un nom d’origen àrab, significa “anar o fugir cap a l’amagatall”, del verb àrabfarra,9 és a dir ”anar a l’amagatall.” També, pot significar l’ubèrrim, lloc fèrtil. Sabem queals segles X-XI, hi hagué una torre anomenada d’Almafar —precedent de la Roja— ambfinalitats defensives, a causa de la seva situació estratègica. Almafar designava tota laparròquia de Sant Climent. La primera documentació que posseïm és de l’1 de juny del978,10 dins de l’Eramprunyà, Llobet i Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer donen aSant Cugat la tasca del mas que és Casal. Aquest mas, se’ns identifica amb uns termesamplíssims, que van des del puig de Montbaig, a llevant, fins a la riera de Sant Climent,a ponent, i, des de la carretera de Sant Boi fins a Sant Climent, pel nord, i, fins a l’anticCamí Ral de Barcelona, actual C-245, pel sud. L’any 1012,11 es dóna la vinculació entreAlmafar i Sant Climent: “(…) Almafar, in termino de la parròquia de Sant Climent (…)”.Al llarg del segle XI, els Bardina, nét i besnét de Recosind, van ser els amos d’Almafar ide Sales.


Canals

Documentat des del s. X, el nom prové del llatí Canalis i significa: Obra destinada a conduirmasses d’aigua derivades de rius, de torrents, de llacs naturals i artificials o d’aigües subte-rrànies, o bé: Canal de desguàs o part mitjana d’un riu o torrent, entre la conca de recepciói el con de dejecció, per on evacua l’aigua i els materials. Remuntem-nos, però, en la histò-ria documental: el primer vicari de l’Eramprunyà dels comtes de Barcelona, Galí deSantmartí, fou nomenat l’any 95012 i, probablement, des d’aleshores, la vall de les Canals vaser colonitzada i treballada.

Des del 27 d’agost de 1110 fins al segle XIII,13 hi ha diversos propietaris a la zona, tots ano-menats igual: Guillem de les Canals…, per bé que la primera documentació en què ens apa-reix el topònim de la vall de les Canals és del 1282.14

Descripció dels topònims

• Canals, les (950).15

• Eramprunyà, l’ (CSCugat, doc. 42, any 957), però, uns anys abans, hi ha la inscripció fu-neraria d’Onrado. Les terres pertanyien a Sunyer, anys 898-945, fill petit del Pelós i parede Borrell II.

• Santa Maria de l’Eramprunyà (CSCugat, doc. 92, any 970).• Sant Climent i camí de Sant Climent (CSCugat, doc. 92, any 970). Basílica des del 1002,

parròquia des del 1012.• Strada pública, que fa referència al camí Ral de Barcelona (CSCugat, doc. 92, any 970). • Montbaig, serra de (CSCugat, doc. 92, any 970). Monte Baio o Montem Bagium (CSCugat,

doc. 436, any 1011). Montbaig és el nom del propietari de la zona: Baius, notari de SantCugat (970-997) i presbíter (994-1002). Baius, almoiner de Longobard. (CSCugat, doc.282, any 992). El 1013, es diu que el difunt Baio posseïa terres plantades de vinya al MontPedrós... aquesta és la cita que hem agafat nosaltres per fer la hipòtesi (CSCugat, doc.453-454, any 1013).

• Rodanes (CSCugat, doc. 92, any 970).• Torrent (CSCugat, doc. 94, any 971). Pot ser la riera de Sant Climent. Documentada l’any

1038.16

• Marines, les (CSCugat, doc. 115, any 976).• Almafar (CSCugat, doc. 131, any 978-986). Afrontacions: Oriente: in terra de domino

Galindo et de Elsia, vel filiis suis; Meridie: in ipso Prat; Occiduo: in terra de Ioanne etde Trasgòncia; Cerci: in terra de Galindo vel de Ioanne i (CSCugat, doc.187, any 986) torred’Almafar (CSCugat, doc. 372, any 1002). També, se cita la torre els anys: 1058, 1124 i1130 i la Turris Alamandi, el 1108.

• Sant Joan de Viladecans (CSCugat, doc. 137, any 980).• Canyar, el (CSCugat, doc. 150, any 983).• Sales, lloc de (CSCugat, doc. 190, any 986). Sales, mas de (CSCugat, doc. 531, any 1034).

Comtal de Sales, hort (CSCugat, doc. 372, any 1002).17 Ermita de Santa Maria de Sales(1059)18 document en què Ramon Berenguer I fa donació de l’ermita a Mir Geribert.

• Voltors, vall dels. Volturera (CSCugat, doc. 325, any 997).• Roquetes, les (CSCugat, doc. 342, any 999).• Torre del Baró, la (1000) de Viladecans. La Batllia (1148). Baró és un antropònim d’origen

germànic que significa home lliure.El nom Baró, àlies Marcús (CSCugat, doc. 136, any 981). Vinya d’en Marcús (CSCugat,doc. 195, any 987). Terra d’en Marcús (CSCugat, doc. 208, any 987). Camp del Baró oCampo Barone (o Camp Marcús), alou a l’Eramprunyà, al testament de Sunifred Llobet(CSCugat, doc. 493, any 1024). Vinyes del Baró (CSCugat, doc. 568, any 1044). (CSCugat,




doc. 752, any 1093), testament d’en Baró, àlies Joan Marcús (dona Arsendis, fill BernatMarcús). Baró, àlies Marcús va ser el marmessor de Sunifred, presbíter de Sant Cugat.Hiapareix a molts altres documents, ja que posseïa terres arreu. Fins a quatre generacionsde Baró, àlies Marcús al territori. Al segle XII, l’actual Torre-roja de Viladecans es deiatorre Marcusa, o d’en Marcús (probablement, qui la va construir).19

• Torre,20 la (1000).• Feixes, les (CSCugat, doc. 372, any 1002).• Parellades,21 les (CSCugat, doc. 372, any 1002).• Valls, les (CSCugat, doc. 372, any 1002).• Gaiano vel de Sales (CSCugat, doc. 412, anys 1002), Gevano vel de Sales, alou (CSCugat,

doc. 486, any 1023).• Cans (CSCugat, doc. 436, any 1011). Afrontacions: Circio: in castrum Erepugnanum veil

in era Ventuosa; Orientis: in nostrum ortum comitalem in locum Sales, et in MontemBagium; Meridie: in profunda maris gugitum, carumque flutuum aquarum; Occiduo: inipso Garrafo vel in ipsa Edera. És a dir: el territori que anava des del castell del’Eramprunyà i l’era Ventuosa i des del Garraf i l’Edera i des del mar fins a l’Hort Comtalde Sales i el Montbaig són propietat del monestir de S. Cugat. —Cans, coll de (1038).22

• Ventosa, era (CSCugat, doc. 436, any 1011).• Vall de Sant Climent (CSCugat, doc. 436, any 1011).• Reguer, el (CSCugat, doc. 566, any 1044), alou entregat per Guillem i la seva dona Filmera

als monjos de Sant Cugat. En les afrontacions es diu: ”...in terra de filius Bernardo quodfilio Bardine vel eredum eorum...” Podria ser la zona del Rec de Sales.

• Vall de Sant Climent, el mas de (CSCugat, doc. 611, any 1058). Testament de Bardina,germà petit del vicari Galí. Li deixa al seu fill, Mir Bardina, el mas de la Vall de SantCliment; un altre mas a tocar l’Areny (mas de l’Areny) i el mas de Sales. El mas de la Vallde Sant Climent és el mas d’Almafar, el de l’Areny és, actualment, Can Molins de la Riera23

i el mas de Sales és el mas que hi havia a tocar l’ermita de Sales. Afrontacions: Oriente:in monte Baio; meridie: in Arenio, in alodio de comite; occiduo: similiter in Arenio;Circio: in collo de Benevivere.Parellada de la Torre d’Almafar. (CSCugat, doc. 611, any 1058). Terra deixada per Bardinaal seu fill Mir Bardina al testament... a tocar la torre d’Almafar. Areny, l’, a la vall de SantCliment. Areny, mas de l’, a la vall de Sant Climent, Arenal, l’, també citat al mateix do-cument.

• Precioso, campo (CSCugat, doc. 731, any 1089). Testament d’Humbert, fill de Gerbert, bes-nét de Galí i germà de Mir Bardina: Campo Precioso in ipso plano de Lubricato.

• Puig-aguilar, el (CSCugat, doc. 748, any 1092). Donació d’un alou de Mir Bardina.• Torm Roig, (de l’andalusí tmrj s. XII), per bé que pot correspondre a un mot preromà,

d’origen indoeuropeu, cèltic, i que hom l’ha identificat amb l’ancoratge de les Sorres.Dolors Bramon,24 en la seva interpretació del geògraf andalusí Al-Idrisi, qui, en la sevaobra Esbarjo de cors i prats de contemplació parla de ports i cales a la zona del BaixLlobregat, dóna testimoni del seu ús al segle XII, identifica el topònim amb la badia quehi havia a ponent de Viladecans i fins a Castelldefels.

Doncs bé, en aquell temps el delta de Llevant ja era una realitat tal com el coneixem enl’actualitat, però no el de Ponent, aquest continuava anegat per les aigües de la badia, benbé fins a època Moderna. Dolors Bramon identifica el topònim Torm Roig amb l’ancoratge deles Sorres i ens diu que Al-Idrisi va reunificar i arabitzar els dos termes catalans torm, ambel significat de ‘penyal isolat’, ‘terrós’, o ‘bloc de roca després d’una cinglera’, i roig en al·lusióal seu color. Doncs bé, l’Ancoratge de les Sorres era una zona portuària compresa, probable-ment, des de Montjuïc fins al Garraf, emprada des d’època ibèrica,25 fins a l’època Moderna,però és de difícil comprensió identificar el nom de lloc Torm Roig amb el nostre Ancoratgeperquè, senzillament, s’està referint a un penyal de terra vermella i, aquí, coincidirem queestem parlant del nostre torm roig que correspon al Calamot o al castell de l’Eramprunyà.


Una puntualització darrera. La primera qüestió, més informal, planteja la possible adopciódel nom Torm Roig (s. XII), —el qual hauríem de pronunciar en el nostre parlar com a: ‘TU-ROIG’ (els nostres avis pronunciaven TOROJA a la Torre-roja)—, o bé: ‘TORREM ROIG’ per ales nostres trobades; si més no, la notícia d’aquest nou topònim paral·lel en el temps al nos-tre l’Eramprunyà i tancat fins ara dins de la cultura andalusina, ens ha de fer pensar el llunyque estem de considerar-nos hereus d’aquella florent cultura i, concretament, en la toponí-mia, fer esment en la necessitat aprofundir en l’estudi dels noms de lloc àrabs que encara ro-manen en l’oblit. Per exemple, el nom documentat al s. XVI del mas Vidal, àlies TorreAlafart,26 o Alfabart o Montfart, que ens apareix al s. XVI i signifiquen ‘terrisseria, o ruïneso despoblat’. Topònim andalusí que sens dubte ens ve de lluny.


Notes

1 L’any 1092, Mir Bardina dóna un alou que téper infeudació al monestir de Sant Cugat. És elprimer document que tenim a l’Eramprunyà defeudalisme. RIUS, Josep. Cartoral de SantCugat del Vallès, Barcelona, 1945. A partird’ara: CSCugat, document 754.

2 Forma part de l’actual Nomenclàtor Oficial dela Toponímia de Viladecans, Acord de la Juntade Govern de 05 de juliol de 2004. Ajuntamentde Viladecans.

3 MORAN OCERINJAUREGUI, Josep. Toponímiadel Baix Llobregat, pàg. 309-324, dins MIS-CEL·LÀNIA D’HOMENATGE A JAUME CODINA,Ajuntament del Prat de Llobregat, 1994.

4 AEBISCHER, Paul. Études de toponymie cata-lane, “Memòries de l’Institut d’Estudis Catlans(Secció Filològica)”, I (1928), 125.

5 Per la seva importància li dediquem espai mésavall.

6 BADIA i MARGARIT, Antoni. La formació de lallengua catalana, L’Abadia de Montserrat, 1991.

7 Col·laboració de Gallardo i Sedano, Josep Lluísdins SANAHUJA, Dolors. Viladecans, terra depagesos i senyors.Els temps medievals,Viladecans, 2002. També, el noms Sales. CAR-TORAL de Sant Cugat del Vallès, Arxiu de laCorona d’Aragó. DOC. 436. 29-IV-1011.

8 CSCugat, doc. Núm. 190.9 D’aquí, en prové la frase “anar de farra”, és a

dir anar de festa a un lloc protegit, especial.10 CSCugat, doc. núm. 131.11 CSCugat, doc. 445. 12 CAMPMANY, Josep. Gavà: històries medievals,

Gavà, 2006.13 Cartoral de Sant Cugat del Vallès, documents

núms. 808, 934, 1158, 1188, 1222, 1317 …14 CAMPMANY, Josep [et alt.]. Les masies, Guia

del Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels II,Ajuntament de Castelldefels, 2002. CAMPMANY (2002) pàg. 21.

15 CAMPMANY, Josep. Gavà: històries medievals,Gavà, 2006.

16 SANAHUJA, Dolors. “El territori d’Eramprunyàentre els segles X-XVI”, dins Rubricatum, re-vista del Museu de Gavà, núm. 3, Gavà, 2002.

17 A la Catalunya Romànica, es recula la data finsel 947.

18 ROSSELL, M. Liber Feudorum Maior, Vol. I, pàg.326, doc. 301.

19 La nissaga dels Marcús a Barcelona ha estatprou estudiada.

20 PAGÈS i PARETAS, Montserrat. Monuments delBaix Llobregat, Llibre de Motxilla, núm. 50,P.A.M., 1994.

21 Les Parellades, que és el terreny que pot llau-rar una parella de bous en un dia., correspon auna mujada, és a dir 12 mundines, o 4.896,5 m2.El terrenys de les Parellades, en època con-temporània, anava des de la carretera del Prat(l’antic camí de l’Hort Comtal de Sales) fins a lacarretera de la Vila i més enllà.

22 ACA. Transcripció del pergamí de l’època deRamon Berenguer I. Vol. 3, doc. 157, fulls 168v-169. Extret de Sanahuja (2002).

23 A tocar L’Areny, hi havia el torrent Bardina, is’hi esmenta un mas (l’actual Can Molins de laRiera) situat a Sant Climent, que limitava ambl’Arenio; actualment, el torrent que creual’Arenys es continua anomenant Bardina.

24 BRAMON, Dolors. Reivindicació catalana delgeògraf al-Idrisi. Discurs de recepció de DolorsBramon i Planas com a membre numerària dela Secció Historicoarqueològica de l’Institutd’Estudis Catalans, llegit el dia 20 de novembrede 2012, pàg. 21-23.

25 IZQUIERDO i TUGAS, Pere. Viladecans. DossierArqueològic, Treball intern del departament dePatrimoni Cultural, Ajuntament de Viladecans,1998.

26 ACA, OM, Vol. Hisenda, 1438-39-40.



Bibliografia

BRAMON, Dolors. Reivindicació catalana del geògraf al-idrisi. Discurs de recepció de DolorsBramon i Planas com a membre numerària de la Secció Histtoricoarqueològica de l’Institutd’Estudis Catalans, llegit el dia 20 de novembre de 2012.

CARTORAL de Sant Cugat del Vallès, Arxiu de la Corona d’Aragó. DOC. 436. 29-IV-1011.

CAMPMANY, Josep i Guillot. Campdàsens Garraf i Jafre. Els confins ocidentals del termed’Eramprunyà de l’alta edat mitjana al segle XV. III Trobada d’Estudiosos del Garraf, mono-grafies 30. Comunicació presentada els dies 19 i 20 de novembre de 1998, al Museu de Gavà,Diputació de Barcelona, Serveis de Parcs Naturals, Barcelona, setembre de 2000.

CAMPMANY, Josep. Gavà: històries medievals, Gavà, 2006. EIXARCH, Josep. Les arrels his-tòriques de Viladecans, Segles XII-XVIII, Barcelona, 1989.

IZQUIERDO, Pere; MENÉNDEZ, Francesc Xavier; SOLÍAS, Josep Mª, Història de Viladecans,I. Els antecedents ibèrics i romans, Viladecans, 1998.

MISCEL·LÀNIA D’HOMENATGE A JAUME CODINA, Ajuntament del Prat de Llobregat,1994.

IZQUIERDO i TUGAS, Pere. El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al feudalisme. Unarevisió crítica, pàg. 273-308.

MORAN OCERINJAUREGUI, Josep. Toponímia del Baix Llobregat, pàg. 309-324.

RIUS, Josep. Cartoral de Sant Cugat del Vallès, Barcelona, 1945.

Catalunya Romànica, volum XX, El Baix Llobregat, Encilopèdia Catalana, Barcelona, 1992.

ROSSELL, M. Liber Feudorum Maior, Vol. I, pàg. 326, doc. 301.

SANAHUJA, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals, Viladecans,2002.

SANAHUJA, Dolors. “El territori d’Eramprunyà entre els segles X-XVI”, dins Rubricatum, re-vista del Museu de Gavà, núm. 3, Gavà, 2002.


Revisió d’algunes troballesarqueològiques altmedievalsa Viladecans

Juana María Huélamo Gabaldón i JosepMaria Solias i Arís (KuanUm)(Museu de Viladecans – Ajuntament deViladecans)

L’any 1980, es va començar a parlar d’arqueologia aplicada al coneixement científic per alterme de Viladecans, amb el jaciment arqueològic de Sales (JULIÀ, PUIG, SOLIAS: 1980).No és, però, fins el 1981 i següents, que la continuïtat del mètode científic dins d’aquestterritori va oferir retalls, notícies i troballes que, a hores d’ara, constitueixen les diversestessel·les d’un gran puzle patrimonial que representa l’època altmedieval en el complex dela història del municipi de Viladecans.

Si la documentació escrita i la toponímia que se’n deriva, ens acosten de manera nominalals indrets, l’arqueologia prova fefaentment, l’existència de vida quotidiana i mort: sónnotícies aïllades que el substrat de la terra ens aporta, per tal d’esbrinar algunes dades quela documentació escrita no pot mostrar, al menys, aquí a Viladecans, fins a arribar al segleX. És aquesta la raó per la qual, l’arqueologia, tot i les seves mancances, esdevé la méssegura font d’informació de què disposem.

Lamentablement, les dades proporcionades per aquesta disciplina responen a investiga-cions puntuals –gairebé mai en extensió- dels jaciments. Són treballs vinculats, moltes ve-gades, a intervencions derivades d’obres de rehabilitació, intervencions arquitectòniquespúbliques i privades, o a troballes casuals, gairebé mai amb una certa planificació (deixemde banda una part de les investigacions dutes a terme a Sales i a la Torre del Baró), la qualcosa no permet conèixer contextos de referència in extenso i tampoc l’obtenció, en moltscasos, de proves contundents, com és el cas particular de l’època que ens ocupa.

L’objectiu final d’aquest escrit, és el de posar a sobre de la taula l’estat de la qüestió de lestroballes més significatives obtingudes al municipi i que es concentren, bàsicament, enquatre jaciments, als quals apliquem el nom donat en general a la literatura científica: CanGuardiola, Can Tries, Torre del Baró i Sales. No és una revisió de les dades obtingudes pelsdiversos investigadors, sinó una posada en comú de les publicacions i memòriesd’excavació, fugint, en la mesura del possible, del difícil llenguatge arqueològic en la pre-sentació de les dades, que nosaltres, els arqueòlegs, acostumem a fer servir en les nostrespublicacions.


Revisió d’algunes troballes arqueològiques altmedievals a Viladecans

Aquestes informacions caldrà inserir-les, per una banda, en el context geogràfic i geomor-fològic que es va configurant en el territori, i d’altra, en les diferents superestructures polí-tiques que es van succeint al llarg del període: estat visigot, estat andalusí, estat franc i com-tat de Barcelona.

Can Guardiola

A la zona nord-oest del terme són visibles, encara avui dia, diverses restes de la masia de CanGuardiola, ubicada relativament a prop de la riera de Sant Llorenç i al costat del torrent de

Can Guardiola que neix als terrenys de CanPreses del Voltar, a tocar de Can Guardiola.De l’antic assentament es té constància do-cumental l’any 1350, aleshores, conegut coma Mas Llorenç, essent la casa propietat del’Ordre de Sant Joan de Jerusalem (GRAS,treball inèdit). Actualment, de l’antiga masia,queden dempeus restes d’una construcció deplanta quadrangular, per alguns consideratun corral, així com diversos murs força mal-mesos, i dos cups destinats a la producció devi, d’un dels quals encara perdura bona partde les rajoles de cobriment de les seves pa-rets, així com el forat per a encaixar-hi laboixa. De tot això, a simple vista, no hi hacap element que puguem considerar del’època que ens ocupa.

L’any 1985, es va obrir una rasa a fi d’instal·lar una nova canonada d’aigua per a abastir unbarri de Gavà. Aquesta actuació va provocar la destrucció de part del que podria haver estatun interessant jaciment al nostre municipi. Des del Museu de Gavà (aleshores no existia elde Viladecans), els arqueòlegs van observar que a banda i banda del tall obert perl’excavadora hi havia una taca de terra de color gris-negre que contenia carbons, ossos i ce-ràmiques medievals i romanes, així com diverses acumulacions de restes de vàlua arqueolò-gica, prop de les primeres restes esmentades. La mala sort volgué, però, que totes tres estruc-tures fossin destruïdes per la màquina que treballava en aquesta zona abans de poder pro-cedir a la seva excavació.

Tot i així, l’arqueòleg Josep Miret Mestres, l’any 1985 (MIRET, 1985), va realitzar una actua-ció d’urgència consistent en la obertura de quatre sondejos a uns 60 m al SE del suposat co-rral de la masia.

Els resultats més destacats de la intervenció arqueològica van ser la localització de diversesfosses excavades en el terreny natural, que contenien materials ceràmics que Miret va datarentre els segles I, o potser abans, fins més enllà del segle V, és a dir, en època tardoantiga –altmedieval, amb un alt percentatge de ceràmica clarament medieval, en concret, un 48,2%de les restes aparegudes (MIRET, 1985). L’autor va considerar dues d’aquestes fosses com asitges per al emmagatzematge de cereals i la base d’un dolium, gran gerra contenidora, bà-sicament de gra o vi en època romana.

L’any 1997, de nou es torna a intervenir en aquest mateix jaciment com a conseqüència dela instal·lació d’una nova canonada que donaria servei a la urbanització de la zona de CanPalmer 2 que, aleshores, es construïa a prop. En la revisió dels materials, Antoni Rigo, direc-

Il·lustració núm. 1Algunes de les restes en-cara avui visibles de CanGuardiola: en primerterme un dels cups, i alfons, el torrent que portael nom de la masia (foto-grafia: Kuanum).


tor científic de la nova campanya d’excavació (RIGO JOVELLS,1997: 10 i s), que disposa de nous paral·lels d’altres excavacions,dóna la volta a la cronologia d’alguns dels materials publicats perMiret. Rigo aposta por les següents dates pels materials ceràmics mésdestacats que trobà Miret: segles V-VI (olla de nansa, 85GU-1R-26),segles VII i VIII ( cassola 85GU-1R-23), i segle V (olla de cocció85GU-3-2-24), peces aquestes, que es poden veure a la il·lustraciónúm. 2.

Dels resultats més interessants d’ambdós treballs, es dedueix la pos-sibilitat de que en aquell indret es trobés un forn, potser ceràmic, jaque van aparèixer moltes cendres cremades i vitrificades. D’altrabanda, pel que fa a les ceràmiques grises exhumades, va resultar re-marcable l’absència de materials d’importació. En aquest sentit, Rigo(1997: 19), recorda la constatació que aquesta absència, podria indi-car, segons Macias (1999) “que l’augment d’aquest material ceràmiccomú és el reflex d’un canvi en els circuits comercials durant els se-gles V i VI dC, on les produccions africanes de ceràmica comuna i devaixella comencen a ser substituïdes per altres locals d’abast regional,amb la consegüent simplificació de les formes, dels recipients i el pre-domini de les ceràmiques de cocció reductora” (RIGO, 1997: 19).

La conclusió definitiva dels estudis és que en aquest lloc va haver una ocupació humanaentre els segles V i VII d.C., de la qual, però, només disposem d’uns petits indicis mostratsper l’arqueologia: “un abocador de deixalles o potser un possible retall per extreure argiles,possiblement utilitzades en la fabricació de materials ceràmics. Les construccions en alçat devivendes, emmagatzematge o zones de treball artesanal haurien desaparegut per la remocióde terres en època moderna” (RIGO, 1997: 20).

Per la seva banda, Bolós (1992: 422) estudia posteriorment el jaciment, indicant que “les ce-ràmiques medievals, es van coure en una atmosfera reduïda, i són de colors grisos, negrososo bruns grisencs; també s’hi trobà algun fragment de terrissa cuita en un atmosfera oxidanti alguna amb un color grisenc a l’interior i rogenc a l’exterior (mal anomenada de “bescuit”).Com a motiu decoratiu, podem assenyalar l’existència d’algun acanalat fi i poc profund.Les formes més usuals són les olles, amb vora sortint i fons pla o poc convex, de llavi pla,arrodonit o amb encaix per a la tapa. També, hi ha una gerra amb nansa, una cassola ambun fons lleugerament convex i amb nanses de mugró o pom, amb motius decoratius longitu-dinals. Aquests materials poden ésser datats vers els segles XII i XIII”.

Una revisió actualitzada d’aquestes ceràmiques, a les que no hem tingut accés, podrien afi-nar encara més la cronologia, a la llum de paral·lels més recents.

Can Tries

A la rodalia de la masia de Can Tries, i en concret a la vessant Est de la riera de Sant Llorenç,el grup de col·laboradors del Museu de Gavà, primer, i després Josep Miret i Florenci Mayoralvan localitzar dos forns al costat del camí, que mai més s’han excavat ni tornat a visualit-zar, a causa , molt probablement, de la realització d’obres sense control arqueològic en aque-lla zona, entre els anys 1984-1990. Un d’ells, va estar considerat pels autors, en atenció a laseva morfologia, com una estructura de cronologia medieval, però sense poder precisar laseva datació, com a conseqüència de l’absència de materials de referència en el moment dela seva prospecció superficial.


Il·lustració núm. 2Ceràmica trobada a CanGuardiola (dibuixos deJosep Miret Mestre).



A uns 400 m a l’est de la casa, es va trobarmaterial superficial escampat per més d’unahectàrea (IZQUIERDO, 1998:16) que corres-ponia a diverses cronologies: ceràmica ibè-rica, romana i altmedieval (segles IV a C, IIIdC i s. VI a XI). No només això, a l’extremNE d’una antiga pedrera de cronologia im-precisa, l’any 1983, varen ser descobertsquatre cercles d'un metre i mig de diàmetre:“en tres, sobresortien arrels, d'un gruix con-siderable, que indicaven la possibilitat queaquests forats fossin fondos. Per evitar quefossin destruïts, es procedí a realitzar unaexcavació d’urgència i es pogué comprovarque eren sitges. Totes havien estat excavadesen la pissarra i presentaven la boca circularamb parets cilíndriques i fons corbat. Llursdimensions oscil·len entre 1,55 i 1,20 metresde diàmetre de boca, i entre 1,55 i 0,75 me-

tres de profunditat, tot i que semblen tallades. L'interior aparegué reomplert de pedres i terra,amb alguns materials arqueològics” (MAYORAL, MIRET, 1985: 50).

Ens trobem, doncs, al davant d’una interessant troballa que, de nou, ens acosta a l’època altme-dieval: amb l'excepció d'alguns fragments ibèrics, la major part del material que es va localit-zar en aquestes sitges era ceràmica medieval fabricada a torn lent i molt porosa. Les pastes sónnegres, altres amb el nucli d'un color i les parets interna i externa d'un altre, però totes ambdesgreixant de mica i pissarra, i en menor proporció de quars de granulometria petita o mitjana.Pel que fa a les formes identificables, destaquen les olles de vora exvasada. Així mateix, es valocalitzar la vora d’una gerra amb la boca trilobulada amb un bec i diverses vores que corres-ponen a formes obertes hemisfèriques, sense cap base que es pugui connectar. També, van apa-rèixer fragments amorfs amb decoració de solcs poc profunds formant una o diverses bandes alvoltant del vas, o, fins i tot un solc que forma ziga-zagues. (MAYORAL, MIRET, 1985: 50-51).

Com en el cas de Can Guardiola, de nou, tornen a aparèixer ceràmiques de producció local, dinsuna tradició comuna a una àrea geogràfica. Així ens ho fa creure la tècnica amb la qual han estatfabricades i els desgreixants de l'argila, que corresponen a elements minerals corrents en aquestaàrea. En aquest sentit, la presència d'un forn medieval no gaire lluny del jaciment és suggeridora.

A més de les ceràmiques descrites, també es troben fragments de molins giratoris. Materialssemblants apareixen en els jaciments de l'ermita deSales, (SOLIAS, 1983) i a Bellvitge (LÓPEZ, 1982), quesón datats pels seus excavadors com del segle XI, da-tació que podem prendre com a punt de referència pera aquest jaciment, “malgrat que les sitges de Can Triespoden oscil·lar en un sentit o altre, per manca de ma-terial ben datat. En tot cas, sembla segura l'atribuciód'aquestes cerámiques al període altmedieval, entorn alsegle XI, si tenim en compte els materials. Més tard, enun moment indeterminat, les sitges foren inutilitzadesi reomplertes de pedres i terra. No es pot concloure unacronologia per a la construcció de les sitges, ja que nohi hem trobat estructures que hi estiguin lligades”(MAYORAL, MIRET, 1985: 50-51).

Il·lustració núm. 3Dibuix d’una de les sitgestrobades en el jaciment(MAYORAL-MIRET, 1985).

Il·lustració núm. 4Ceràmica trobada dins lasitja número 4 de CanTries (MAYORAL, MIRET,1985: 52).


Torre del Baró

Es tracta d’un gran casalot que respon tipològicament al concepte de castell com a habitatgesenyorial, adaptat funcionalment en el transcurs dels anys a les necessitats organitzativesd'un senyoriu rural (LÓPEZ et alii, 1998). L'edifici principal és un prisma de planta quadran-gular format per quatre ales de tres plantes que s'organitzen al voltant d'un pati interior. Lesfaçanes són llises, construïdes en la major part amb carreus de pedra de diferents classes, laqual cosa demostra el creixement orgànic al llarg del temps. Aquest edifici ha estat excavati restaurat integrament pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local i els resultats de la do-cumentació han estat publicats per la Diputació de Barcelona (LÓPEZ et alii, 1998).

Pel que fa a l’inici d’aquesta ocupació, cal indicar que l'excavació arqueològica no va arri-bar a tot arreu al terreny verge, però es va poder constatar, per materials remoguts, que aprop hi va haver un assentament ibèric i romà (LÓPEZ et alii, 1998), dada confirmada per lesexcavacions del proper jaciment de can Manyoses (HUÉLAMO, SOLIAS, en premsa) i de la

casa de Ca n’Amat (HUERTAS; J: 2012), avuiseu del Museu de la ciutat de Viladecans.

Els vestigis de la primera fase de l’edificis'han documentat a la banda nord, est i suddel recinte actual. En general, es tracta de laprimera filada de la fonamentació d'algunsmurs. N'hi ha uns quants que delimiten es-tances independents de totes les estructuresposteriors, i d'altres que van ser reaprofitatsen les fases més tardanes (LÓPEZ et alii,1998). Aquests elements, alguns dels qualses recolzaven en el terreny verge, eren bas-tits amb còdols posats en sec. Probablement,havien format part d'un edifici de dues ales,més o menys situades on ara són els cossosseptentrional i oriental.

Per ubicar la cronologia d'aquesta fase, els investigadors han tingut en compte algunsfragments de ceràmica medieval grisa i oxidada, apareguts en estrats d'aquell moment(ESTANY, 1998), així com l'aparell d'opus spicatum que presenta la cara occidental delmur de tancament de llevant del pati actual (LÓPEZ et alii, 1998), així com el recolzamentde la documentació escrita en la qual es fa el primer esment del lloc de Viladecans —sotala forma de Canis Vallis—, al Cartulari de Sant Cugat del Vallès l'any 1011. Amb totes les

dades disposables, es va arribar a deduirque l’edificació es va aixecar a finals delsegle X o inicis de l'XI (LÓPEZ et alii,1998).

La ceràmica medieval de la primera fase dela torre és grollera i s’han pogut distingir di-verses formes. La més abundant és l'olla decarena alta i vora exvasada obliqua amb elfons còncau, que en alguns casos porta unanansa amb depressió central. En general, estracta de peces de pasta oxidada mentre queles grises són minoritàries (LÓPEZ MULLORET AL., 1998: 67 s.).


Il·lustració núm. 5Plànol de les estructuresaltmedievals de la Torredel Baró (LÓPEZ ET AL.,1988: 33).

Il·lustració núm. 6Olla prototipus de la for-ma més abundant entreles ceràmiques grolleresdels segles X-XI trobadesa la Torre del Baró(LÓPEZ ET AL., 1988: 33).



Sales

El jaciment de Santa Maria de Sales es troba al terme municipal de Viladecans, just a l’extremNE, tocant al terme de Sant Boi de Llobregat, als últims contraforts de la Serra Litoral, al peude la serra de Montbaig. Es tracta d'un jaciment que s’inicia en època romana amb una im-portant seqüència de vida al llarg dels segles, que inclou una ermita medieval amb pinturesromàniques i gòtiques, i la presència actual del Cementiri municipal de Viladecans.

El lloc de Sales ha estat excavat de forma intermitent des de l’any 1981 fins a l’actualitat,amb una fase prèvia d’excavacions clandestines. De les excavacions efectuades entre 1981 i1983 disposem de la memòria publicada (SOLIAS, 1983). Des de l’any 1995, ha estat exca-vat, majoritàriament, per la Diputació de Barcelona, en el marc dels treballs de restauracióde l’ermita de Santa Maria de Sales: tot i això, encara no disposem de la publicació de lamemòria total dels treballs efectuats (FIERRO, 1996).

La documentació escrita de Sales s’inicia l'any 986, amb la donació del comte Borrell deBarcelona, d’una terra, que heretà dels seus pares, al terme del castell de l'Eramprunyà, allloc anomenat Sales el qual confronta a migdia amb l'estrada pública.

La segona citació que es refereix al lloc de Sales, data de l'any 1002, quan el Papa SilvestreII confirma les possessions del monestir de Sant Cugat i cita el lloc de Gaiano vel de Sales,com a alou. És interessant constatar la dualitat de topònims en el mateix lloc, ja que si béSales, és d'arrel germànica, Gaiano és de llatina. Aquesta citació es repeteix l'any 1007, enuna butlla del Papa Joan XVIII. L'any 1011, el comte Borrell confirma al monestir de SantCugat les terres que tenia al delta del Llobregat, entre elles l'alou de Canis -la vall de SantCliment- que confronta a llevant amb l'hort comtal de Sales. La següent citació data de l'any1023, quan el Papa Benedicte VIII confirma al monestir de Sant Cugat les seves possessionsi, entre elles, se cita l'alou de Gevano o de Sales (hem de fer notar el canvi de topònim, te-nint en compte també la proximitat del topònim actual de Gavá).

L'any 1058, Bardina dóna en testament al monestir de Sant Cugat el seu mas de Sales, l'any1112, l'abat Rotllà intervé en un assumpte per unes possessions a Sales i la darrera citació ésde l'any 1141 en què Guillem Ramon i Estefania, dos pagesos, deixen una terra a sota del'ermita de Santa Maria de Sales (SOLIAS, 1983). Existeix un document, datat l’any 1059,d’una església de Santa Maria de “Calles” que s’ha interpretat com a la primera citació del’ermita (SOLIAS, 1983), però ens sembla que cal seguir investigant.

En relació a les estructures arquitectòniques d’aquesta fase, cal tenir present que un dels seusproblemes fonamentals, rau en la continuïtat d’usos del jaciment, el qual ha patit consecu-tives remocions, la qual cosa fa que sigui difícil trobar testimonis intactes de l’hàbitat me-dieval. Les parets i els paviments romans, segurament força visibles en aquell moment, de-vien estar en ús o es van utilitzar, en part, com a pedrera o com a matèria primera per a ferguix o calç en un forn proper.

Pel que fa a les estructures exhumades en l’interior del cementiri actual, proven que en el seumoment d’ús encara s’utilitzaven els paviments romans, adaptats a les noves finalitats, i ambpoques construccions noves. De tota manera, es pot entreveure l’organització de l’espai ambmurs que es desenvolupen cap al Sud i l’Oest del sector excavat, alguns amb paraments d’opusspicatum. A banda, trobem retalls als antics paviments d’opus signinum, acompanyats per fo-rats de pals. Tots ells semblen formar un conjunt únic encara que irregular. La mateixa orien-tació semblen seguir les tombes semiexcavades al paviment romà i que ha fet pensar a algunautor que es tractava de tombes antropomorfes (MENÉNDEZ, 1998). Destaca, així mateix, unatomba en fossa tapada per lloses de llicorella on va aparèixer com a aixovar una gerra de ce-


ràmica datada en el segle XI. Aquesta tomba es localit-zava a l’espai de pas marcat per diversos murs i retallsals paviments romans. Hi ha una altra tomba que es potdatar en aquesta fase, que ha de ser anterior a l’esglésiaque veiem actualment, apareguda a les excavacions rea-litzades per la Diputació de Barcelona i que esperem espubliqui ben aviat.

La ceràmica del jaciment ens mostra com, a pesar del’evident estat d’esmorteïment del jaciment, hi ha fre-qüentacions al llarg del Baix Imperi romà i al llarg delsprimers segles de l’Alta Edat Mitjana, tal com demos-tra la presència d’una ceràmica africana Hayes 91D(BARRASETAS, JÁRREGA, 1997) amb paral·lels aCubelles, Mataró, Barcelona, Tarragona, Sant Martíd’Empúries, la ciutadella de Roses, el Puig Rodón deCorçà, Centcelles i els Antigons de Reus, i que es dataentre els anys 580 i el 675.

No disposem de troballes que es puguin datar amb precisió a partir d’aquest moment fins,probablement, als segles X-XI, tot i així, podria ser que la vida no quedés del tot aturada enaquells aproximadament dos segles de diferència. La pervivència del topònim romà en potser una prova indirecta.

La ceràmica que es pot datar a partir d’aleshores és, bàsicament, la ceràmica grisa catalana me-dieval, de factura tosca, amb desgreixant abundant i feta a mà o a torn lent. Al jaciment, podemdistingir tres grups de pasta. Destaca el tipus de pasta poc depurada, de cocció irregular, gene-ralment vermella a l’exterior, però molts cops de tipus sandvitx, amb l’interior gris i que data-ríem entre els segles X i XI. El segon tipus és estrictament grisa grollera que arriba fins al segleXIII, i el tercer es tracta de ceràmica grisa depurada, que dataríem a partir d’aquest segle.

Entre el primer grup destaca la gerra amb bec (il·lustració 8), de pasta vermella. Ambparal·lels propers a altres jaciments de Viladecans i del delta del Llobregat. És molt interes-sant, així mateix, un fogonet (il·lustració 9) amb pasta d’aquest tipus. Es un objecte cilíndric,


Il·lustració núm. 7Plànol de les estructuresaltmedievals localitzadesa Sales: en blau tombes,verd retalls i forats alsigninum per a encaixarelements arquitectònics,i ombrejat negre, mursde la mateixa època (SO-LIAS, 1983).

Il·lustració núm. 8Gerra amb bec de cerà-mica grollera medieval.Pasta de sandvitx. Sales(SOLIAS, 1983)

Il·lustració núm. 9Fogonet de ceràmicagrollera medieval. Pastade sandvitx. Sales (SO-LIAS, 1983)



baix, probablement un “per”, i que caldriadatar en el segles XI-XII. També, resalta latroballa d’una cassola amb nansa(il·lustració 10) feta a mà i que recorda mo-dels àrabs, que es podria datar al segle XII,com una vora de gerra amb incisions(il·lustració 11).

Igualment interessant és una gerreta (il·lustració 12) de clares analogies amb la ceràmica an-dalusina, així com la nansa d’una altra gerreta (il·lustració 13) amb vidriat turquesa, que esdataria per paral·lels mallorquins cap el segle XIII. Si bé la presència de ceràmica andalusinaés gairebé residual, no deixa de ser significativa la seva aparició, acompanyada d'altres ce-ràmiques de clara inspiració andalusina, la qual cosa permet entreveure unes relacions quecaldrà estudiar més detingudament (SOLIAS, 1983).

Conclusions

A l’Alta Edat Mitjana el territori de Viladecans evoluciona d’una estructuració territorial onl’agricultura constitueix la base de la producció (model romà) cap a un model mixt (pròpia-ment altmedieval) on apareix l’empremta d’una ramaderia de proximitat. Aquest fet va serpotenciat per l’emersió del delta a partir del segle VII amb importants zones lacunars costa-neres que podien ser utilitzades per ramats que es movien en règim de transterminància. Ésaquesta la raó per la qual van decaure les grans construccions rurals romanes, que ara jano resulten rendibles, i es va iniciar el desmantellament del parcel·lari romà. A aquest fet calafegir la finalització de l’arribada de ceràmica d’importació africana, substituïda per produc-cions locals de cuita irregular i gran heterogeneïtat i localisme, que, cronològicament conti-nuen fins al segle XII, però sobre les quals existeixen greus dificultats per a datar amb pre-cisió.

Il·lustració núm. 10Cassola amb nansa deceràmica grollera medie-val. Pasta de sandvitx.Sales (SOLIAS, 1983).

Il·lustració núm. 11Vora de gerra amb inci-sions de ceràmica gro-llera medieval. Pasta oxi-dada. Sales. (SOLIAS,1983).

Il·lustració núm. 12Base de gerra amb es-grafiat reticulat. Cobertaa l’almagra. Pasta oxi-dada. Sales. (SOLIAS,1983).

Il·lustració núm. 13Nansa de gerreta vi-driada turquesa.Ceràmica andalusina.Sales. (SOLIAS, 1983).


A la zona, hi ha proves de continuació de vida entre les darreres importacions africanes(vàndales) i la conquesta franca: el tresoret d’època emiral de Begues, els topònims d’Alcalà(Sant Boi); Almafar (Sant Climent) o La Múnia (Sant Joan Despí), però és evident que als ja-ciments estudiats no hi ha informació ni proves concloents. Tan sols noves recerques enspermetran aclarir aquests “segles foscos” de la història de Viladecans.

No hi ha més proves arqueològiques a tot Viladecans?

Doncs, lamentablement, a hores d’ara, un rotund no! Els resultats de les diverses interven-cions arqueològiques dutes a terme en el municipi no han ofert, pel moment, cap elementque pugui identificar estructures o materials amb possibilitat d’adscripció a aquesta èpocaque ens ocupa. Així, per exemple, va succeir amb les excavacions arqueològiques realitza-des al carrer Major, 3, al solar de cal Miernau (edifici presumiblement construït al mateixlloc on es trobaria l’antiga església de Sant Joan de Viladecans), a can Modolell, calCarcereny o Ca n’Amat, o fins i tot a la masia de Can Xic, per exemple. Val a dir de nou,però, que una bona part d’aquestes excavacions han estat molt restringides i mai s’han feten extensió. Un cas de gran interès és el de la Torre-roja. Resulta inversemblant que un delsedificis de més vàlua patrimonial de Viladecans no hagi estat mai investigat arqueològica-ment.

Esperem, que en un futur no molt llunyà, els avenços en l’investigació dins el municipi pu-guin oferir dades més precises, dirigides al suport i ampliació de les notícies de què dispo-sem d’aquest ample període de la nostra història, i això, és clar, només es podrà portar aterme amb la realització de noves i acurades documentacions arqueològiques.


Il·lustració núm. 14Plànol de distribució delsjaciments altmedievalsdocumentats arqueològi-cament a Viladecans.Elaboració pròpia sobreimatge de Google maps.



Bibliografía

BARRASETAS, E.; JÀRREGA, R. (1997) "La ceràmica trobada al jaciment de la Solana(Cubelles, Garraf)", Contextos ceràmics d'època romana tardana i de l'alta edat mitjana (se-gles IV-X). Taula Rodona, Arqueomediterrània, Núm. 2, pp. 131-152, Barcelona, Treballs del'Àrea d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

BOLÓS I MASCLANS, Jordi (1992) “Jaciment de Can Guardiola”. Dins Catalunya romànica,vol XX, pag. 422. Barcelona: Enciclopèdia catalana.

BOLÓS I MASCLANS, Jordi (1992) “Sitges properes a Can Tries”. Dins Catalunya romànica,vol XX, pag. 422. Barcelona: Enciclopèdia catalana.

COLL, J.; PUIG, F.; SOLIAS, J. M. (1987) “Cerámicas medievales aparecidas en la Ermita deNtra. Sra. de Sales (Viladecans, Baix Llobregat”), Segundo Coloquio Internacional de cerá-mica medieval en el Mediterráneo Occidenta/coord.. por Juan Zozaya Stabel-Hansen, págs.283-293. Toledo, 1981.

EIXARCH, J. (1989), Les arrels històriques de Viladecans, Ajuntament de Viladecans,Viladecans.

FIERRO, MACÍA, Xavier; CAIXAL MATA, Àlvar. (2004) Darreres campanyes d’excavació a lavil·la romana i a l’església de la Mare Déu de Sales, Viladecans, Barcelona. Dins de Jornadesd’Arqueologia i Paleontologia, P. 530-540. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departamentde Cultura.

GRAS, Mercè (inèdit). Les Masies de Viladecans. Treball encarregat pel departament dePatrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans.

HUÉLAMO, J. M.; SOLIAS, J. M. (en premsa) “Can Manyoses (Viladecans, Baix Llobregat):l’abocador d’un nou centre productor de ceràmica”, Marques i terrisseries d’àmfores al BaixLlobregat, Corpus International des Timbres Amphoriques.

HUÉLAMO GABALDÓN, JUANA MARÍA; SOLIAS I ARÍS, JOSEP M. (2012). “Can Manyoses:novetats arqueològiques a Viladecans”. Dins: DD.AA. Patrimoni, història local i didàctica.Homenatge a Jaume Codina. Actes de les VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat, SantFeliu de Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat i Edicions del Llobregat. Pàg. 402-420.

HUERTAS, Josefa. (inèdit) Memòria de les excavacions a Ca n’Amat, Viladecans. Documentintern. Departament de Cultura de l’Ajuntament de Viladecans, 2012.

IZQUIERDO, TUGAS, (1998) Viladecans. Dossier arqueològic. Document inèdit. Departamentde Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans. Treball de recerca. Document intern.

JULIÀ, M; PUIG, F; SOLIAS, J.M. (19080). “Introducció a l’estudi del poblament ibèric i romàdel delta del Llobregat”. Dins de XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, El Prat.

LÓPEZ MULLOR, Alberto (1988) "Excavacions a l'ermita de la Mare de Deu de Bellvitge"Identitats, l'Hospitalet de Llobregat.

LÓPEZ MULLOR ET AL. (1998) Torre del Baró Viladecans Arqueologia. Monografies.Barcelona: Diputació de Barcelona. Área de Cooperació. Servei del Patrimoni ArquitectónicLocal.


MACIAS, J.M. (1999). La ceràmica comuna tardoantiga a Tàrraco. Anàlisi tipològica i histò-rica (selges V-VII). Tarragona.

MAYORAL FRANCO, F.; MIRET MESTRE, J. (1985) Descobriment d'unes sitges alt-medievalsa Can Tries (Viladecans). La Sentiu. Museu de Gavà. Gener-Juliol 1985 Número 8. Gavà:Museu Municipal de Gavà. Associació d’Amics del Museu.

MAYORAL, F. i MIRET, J. (1985), Memòria de l'excavació d'unes sitges medievals a Can Tries,Viladecans, inèdit. Generalitat de Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjanç deComunicació. Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.Biblioteca del Patrimoni Cultural.

MAYORAL, F. i MIRET, J. (1989), “Jaciments arqueològics de la zona de Can Tries i CanGuardiola”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, Vol I Comunicacions. Castelldefels,pp. 477-488.

MAYORAL, F; MIRET, Josep (1985). Memòria de l’excavació d’urgència a Can Guardiola.Generalitat de Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjanç de Comunicació.Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Biblioteca delPatrimoni Cultural.

MIRET MESTRES, Josep (1986). Excavacions medievals a Can Guardiola. La Sentiu. Museude Gavà. Gener-Juliol 1986. Número 10. Gavà: Museu Municipal de Gavà. Associaciód’Amics del Museu.

PALET, J.M.; RIERA, S.(1994)"Landscape dynamics from Iberian-Roman (2nd-1st centuriesBC) to Early Medieval times (12th century) in the Montjuïc-El Port sector (plain of Barcelona,NE Iberian Peninsula" Archeologia Medievale, Núm. 21, pp. 517-540, Firenze, All'insegna delgiglio.

RIGO JOVELLS, Antoni (1997). Memòria de la intervenció arqueològica a Can Guardiola(Viladecans, Baix Llobregat), CODEX SCCL. Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans deComunicació. Direcció General de Patrimoni Cultural. Servei d’Arqueologia i Paleontologia.Biblioteca del Patrimoni Cultural.

SANAHUJA, D (2002), Història de Viladecans II. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Elstemps medievals. Arxiu Històrica de la Ciutat Ajuntament de Viladecans, Viladecans.

SOLIAS, J. M. (1983) Excavacions a l’ermita de Ntra. Sra. de Sales (Viladecans, BaixLlobregat), Barcelona: Generalitat de Catalunya, (Excavacions Arqueològiques aCatalunya,3).

VILA, Josep Maria (1991) Memòria dels sondeigs arqueològics a la Torre del Baró(Viladecans). Viladecans, inèdit.


La col·lecció de pergaminsconservats a l’ArxiuMunicipal de Viladecans

Antònia Altamirano Cardoso, Xavier Calderéi Bel, Àngels González Vera i Manuel LuengoCarrasco (Arxiu Municipal de Viladecans –Ajuntament de Viladecans)


1. Introducció

L’Arxiu Municipal de Viladecans presenta en les VI Trobades d’Estudiosos i Centres d’Estudisde l’Eramprunyà aquesta comunicació amb l’objectiu de fer conèixer als investigadors i per-sones encuriosides en les nostres arrels, la seva col·lecció de pergamins que custodia i con-serva, amb la voluntat de fer-la més accessible a tothom. Val a dir, a l’avançada, que els do-cuments que presentarem avui superen el marc temporal objecte de les presents Trobades,enquadrades en els temps altmedievals. Això no obstant, creiem que la difusió de l’existènciadel conjunt de pergamins que disposem pot ser de l’interès general, per a les persones assis-tents en el marc d’aquesta jornada.

Bé és cert que no es tracta d’una gran col·lecció, pel que fa al nombre de documents, peròtambé creiem que cal adonar-se que pocs arxius dels municipis que conformen l’àmbit geo-gràfic de l’antiga baronia de l’Eramprunyà, tenen avui el goig de poder disposar d’un seguitde pergamins que documenten destacades baules de la nostra història local, en el contextdels temps medievals i moderns. Una història local, val a dir-ho, que és plenament extrapo-lable a bona part de la història de les ciutats situades en l’àmbit geogràfic del Delta delLlobregat.

2. Breus apunts per a la història arxivística d’una col·lecció factícia

La història arxivística dels pergamins la podríem fer començar cap a finals dels anys 50 delsegle passat. Aleshores, Viladecans encara era una vila profundament desconeixedora de laseva història. A les acaballes d’aquella dècada, el municipi es disposava a abandonar els seuselements definidors i tradicionals com a poble i iniciava el seu camí fins a convertir-se enla gran ciutat que és avui. I en aquest moment de frontissa, entre les velles dinàmiques pa-geses i les noves, dominades per l’arribada dels contingents d’immigrants que es dirigien alsnous barris i als nous sectors econòmics, el poble de Viladecans mirava cap al futur sensegaires coneixements històrics de sí mateix. Sense memòria publicada amb objectius divulga-tius.


En aquest període de les darreries dels anys cinquanta, arriba, però, a Viladecans, en JosepEixarch Frasno, nascut a la vila del Forcall (a la comarca dels Ports de Morella), l’any 1915.Quan decideix comprar-se una casa a la urbanització Alba-rosa de la vila, Eixarch és ja lli-cenciat en Filosofia i Lletres, en l’especialitat de Llengües Clàssiques, havent cursat estudisde Llatinitat, Humanitats i Teologia, i exerceix de mestre a Barcelona. A les acaballes de l’any2011, va traspassar, malauradament, a la ciutat de Tortosa. A la recerca i els estudis cientí-fics de Josep Eixarch devem els primers estudis sobre les arrels històriques de Viladecans,molts d’ells encara ben vigents. També li devem haver trobat bona part dels pergamins queavui l’Arxiu Municipal conserva i pot mostrar.1

Com dèiem, Josep Eixarch va arribar a Viladecans i de seguida va sentir curiositat per saberquin havia estat el passat del poble que l’acull. Concretament, atesa la seva formació, es vainteressar pels temps medievals, més quan s’adona de la presència d’algunes masies desta-cades i edificis emblemàtics, com són la Torre del Baró, la Torre-roja o la mateixa CanModolell: l’edifici de la Casa de la Vila. I amb aquest interès es va entrevistar amb algunespersones destacades de la vila. Tant l’alcalde del moment, Joan Miernau, com el mossèn dela parròquia de Sant Joan, Ramon Saborit, li van confessar que poc o gens coneixiend’aquestes arrels històriques locals.2 Poc després acabaria parlant amb alguns propietaris demasies del terme, tot arribant al propietari de la Torre-roja mateixa: en Josep Cabaní Bassols,el qual, indirectament, sí que li proporciona algunes de les informacions valuoses que estavabuscant.

Josep Cabaní havia arribat a Viladecans, uns quinze anys abans que Eixarch, després d’haveradquirit l’edifici de la Torre-roja i els seus camps circumdants, de mans de l’anterior propie-tària Mercè Pratmarsó i Soler, vídua de l’industrial del tèxtil Àngel Arañó i Arañó.

Efectivament, cap als inicis dels anys 40, Josep Cabaní —el qual havia estat gerent i di-rector del diari El Correo Catalán, entre els anys 1935 i 19363— aterrà a Viladecans. Laseva voluntat, com a industrial i negociant barceloní serà intentar urbanitzar els te-rrenys de la Torre-roja, cosa que no arribarà a produir-se fins els anys setanta, de formagairebé paral·lela amb la defunció del nostre personatge, produïda al mes d’abril de1976.4

Pel que fa a la nostra història arxivística dels pergamins, la figura de Josep Cabaní té la sevadestacada significació. Com a nou propietari dels bens rústics, immoble i mobles de la Torre-roja, també seria posseïdor d’uns documents que, de ben segur, encara romanien en algunade les estances de l’edifici de la Torre-roja; entre ells destacava la presència d’un seguit depergamins medievals i moderns. Aquests són justament els documents que el propietari mos-trà a l’estudiós Josep Eixarch, cap a l’any 1956-1957. Es tractava, concretament, dels cincpergamins següents:

• Trasllat del privilegi atorgat pel rei Jaume I a Guillem Burgès, sobre Gavà, Viladecans ila Quadra Burgesa, de 13 d’abril de 1265.

• Carta de pagament del viladecanenc Bernat Gibertí al jueu Cantó d’Adoniac de Barcelona,de data, 6 de novembre de 1366.

• Privilegi concedit a Nàpols pel rei Alfons V el Magnànim, als senyors de Viladecans, Gavài la Quadra Burgesa, de la jurisdicció civil i criminal de dits llocs, exceptuant-ne els trescasos de mort, mutilació de membres i destrucció de la persona, de 28 d’abril de 1444.

• Venda de la Quadra Burgesa o Torre-roja feta per Joan de la Riba a Esteve Salaberdenya,de 17 de març de 1527.

La col·lecció de pergamins conservats a l’Arxiu Municipal de Viladecans

Il·lustració núm. 1Josep Eixarch, entrel’alcalde Joan Miernau iel regidor Ignasi Casas,al vestíbul de l’alcaldiade la Casa de la Vila,l’any 1958. Al darreredels fotografiats, s’hipoden observar algunsdels pergamins exposatsper a la Festa Majord’aquell any.Autoria fotogràfica des-conguda.Arxiu Municipal deViladecans (AMVA), FonsFlora Font Borrull.



• Sentències sobre les Jurisdiccions i delmes de la Quadra Burgesa, a favor de la nobleAldonça, vídua de Pere Salaberdenya, difunt, ciutadà de Barcelona, de 23 de febrer de1606.

Amb aquesta base documental, procedent de les mans de Josep Cabaní, Josep Eixarch vapoder estirar del fil de moltes de les fites medievals i modernes de Viladecans, així com delpassat de bona part del territori de la baronia de l’Eramprunyà. Una base que va completara Barcelona, amb la consulta de diverses sèries documentals conservades a l’Arxiu Històricde la Ciutat de Barcelona, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu de Protocols Notarials, al’Arxiu de la Catedral de Barcelona o a l’Arxiu Diocesà. De la mateixa forma, va tenir accésa l’Arxiu Parroquial de Sant Climent de Llobregat o al mateix Arxiu Municipal de Viladecans.I amb tot el conjunt de notes, procedent d’hores de recerca en aquests arxius, va poder es-criure un article que es va titular “Notas Históricas de Viladecans”, i que es va publicar alprograma de Festa Major d’Estiu de l’any 1958. Aquella seria la primera publicació de re-cerca històrica presentada mai a Viladecans.

La presentació d’aquell primer article,5 fou complementat amb una conferència que es va ti-tular “Viladecans en la Edad Media”, presentada a la Casa de la Vila el 9 de setembre de 1958.

D’altra banda, en el marc de la Festa Majord’aquell any, a les mateixes dependències deCan Modolell, Josep Eixarch va preparar unaexposició sobre història local, en la qual vapresentar els cinc pergamins cedits per al’ocasió per en Josep Cabaní. Un cop acabatsaquells actes, tres d’aquells pergamins —elsde mida més reduïda— van ser emmarcats iexposats al vestíbul de l’alcaldia, tot realit-zant, d’aquesta forma, un acte tàcit de dona-ció entre Josep Cabaní i l’Ajuntament deViladecans. Aquells tres pergamins serien: elTrasllat del privilegi atorgat pel rei Jaume I,de 13 d’abril de 1265; la Carta de pagament,de 6 de novembre de 1366 i el Privilegi con-cedit pel Alfons V el Magnànim, als senyorsde Viladecans, Gavà i la Quadra Burgesa, de28 d’abril de 1444.

Ateses les mides superiors dels dos pergamins restants, procedents de les mans de JosepCabaní i que també van ser presentats a l’exposició del 1958, Josep Eixarch va decidir que-dar-se’ls —en dipòsit, diríem—, tot comprometent-se a cedir-los també a l’ajuntament en elmoment en què aquest decidís constituir un arxiu i nomenar un arxiver. Aquest fet, assolita mitjan de l’any 1984,6 va suposar, poc després, el lliurament per part de Josep Eixarch,dels dos pergamins que encara estaven en el seu poder: la Venda de la Quadra Burgesa oTorre-roja feta per Joan de la Riba a Esteve Salaberdenya, de 17 de març de 1527; i lesSentències sobre les Jurisdiccions i delmes de la Quadra Burgesa, de 23 de febrer de 1606.Un acte de donació validat per la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament, el 28 demarç de 1985 i, posteriorment, per acord del Ple Municipal, en data 2 de maig del mateixany.7

De ben segur, l’acte de lliurament dels dos pergamins de mans de Josep Eixarch, es va con-vertir en l’excusa perfecta perquè l’arxiver argumentés davant de l’alcalde la conveniènciaque els tres pergamins que romanien encara penjats i emmarcats al vestíbul de l’alcaldia,des de feia més de 25 anys, passessin a gaudir d’una instal·lació de millor qualitat, al dipò-


sit de l’Arxiu Municipal. Els arguments van ser prou convincents, i així aquells tres perga-mins que havien estat propietat de Josep Cabaní, van ingressar definitivament a l’Arxiu.Amb els dos altres, cedits directament per Josep Eixarch, l’Arxiu va poder reunir així, sotauna mateixa col·lecció, tots els cinc pergamins que havien estat presentats a l’exposició desetembre de 1958.

Pocs anys després, un altre home surt a escena i contacta amb l’Arxiu Municipal. Es diu JoanVilar i Vilarrasa. Es presenta, en qualitat de nebot de la persona que duia els comptes de laMercè Pratmarsó a la Torre-roja, abans dels anys de la Guerra i la Revolució del 1936, iafirma que posseeix un conjunt de documents rellevants sobre la història de la població, elsquals havien estat conservats en la mateixa emblemàtica torre de Viladecans. Alguns, datatsa inicis del segle XX i on dominen suports fotogràfics, són donats a l’Arxiu Municipal.D’altres, de més antics, són mostrats a l’Arxiu, tot traslladant la voluntat d’acordar i realit-zar una venda amb l’ajuntament. D’entre aquests documents més antics, destaquen algunspergamins, dels quals l’Arxiu Municipal es decideix d’adquirir-ne dos, cap a l’any 1989-1990. En concret són:

• Els Capítols matrimonials realitzats entre Martí de la Riba i Elisabet Beneta Burgès. Enpoder de Lluís Jorba, notari de Barcelona, de 3 de novembre de 1481.

• El Testament de Gabriela Burgès, vídua d’honor de Joan Burgès, senyor de la Torre-roja,en poder de Francesc Serra, vicari i notari de Sant Climent de Llobregat, de 19 de setem-bre de 1497.

Amb aquella adquisició, a inicis de la dècada dels anys 90, l’Arxiu Municipal de Viladecansva poder reunir, al voltant d’una col·lecció creada de facto —col·lecció factícia, doncs—, setpergamins —escrits en llatí i en bones condicions— on es combinen les cal·ligrafies gòtica ila humanista. Malgrat les diverses vies de captació emprades pel seu ingrés i ateses les sevesdates —dos del segle XIII, un del XIV, tres del XV, un del XVI i un altre del XVII—, tots ellsens indiquen una certa homogeneïtat respecte a la provinença, ja que és plausible pensar—tot i que a manera d’hipòtesi— que la majoria procedissin del fons patrimonial de la juris-dicció de la Quadra Burgesa (Torre-roja de Viladecans), fragmentat en els diferents subfonsgenerats per les diverses famílies de propietaris, al llarg dels segles. Possiblement, lacol·lecció de pergamins reunida per l’Arxiu Municipal, sigui un petit bocí d’allò que va seraquell fons documental de la jurisdicció i del patrimoni de la Quadra Burguesa – Torre-roja,segurament dividit encara entre el patrimoni de diverses famílies propietàries: els Marcús delsegle XIII, els Burgès dels segles XIII al XVI, els Salaberdenya, del XVI als XVII; els Alòs,marquesos de Puerto Nuevo, del XVIII a inicis del segle XX; el d’Àngel Arañó i MercèPratmarsó, de 1907 a 1942; o el de Josep Cabaní, de 1942 a 1976.

3. A tall d’hipòtesi: la col·lecció de pergamins de l’Arxiu Municipal, com a partintegrant del fons de la Quadra Burgesa - Torre-roja

Si ordenéssim tots els pergamins per la data, el més antic d’ells seria el Trasllat del privi-legi atorgat pel rei Jaume I a Guillem Burgès, sobre Gavà, Viladecans i la Quadra Burgesa.8

El Trasllat, de mides 20,5 x 27,5 cm, duu data de 15 de juliol de 1290, però remet a unoriginal generat des de la Cancelleria Reial, de 13 d’abril de 1261. En ell, s’hi explicital’inici de l’assentament jurisdiccional de la família Burgès a Gavà, Viladecans i la QuadraBurgesa, poc després de l’adquisició que la mateixa família havia fet de gran part dels te-rrenys a la baronia de l’Eramprunyà. El pergamí, doncs, oficialitza una compra de dretsjurisdiccionals, damunt de terres, béns i persones, que Guillem Burgès assoleix de mansdel rei Jaume I.9


Il·lustració núm. 2Trasllat del privilegi ator-gat pel rei Jaume I aGuillem Burgès, sobreGavà, Viladecans i laQuadra Burgesa, de 13d’abril de 1265.Fotografia de ClimentRaventós.AMVA, Col·lecció perga-mins.

Il·lustració núm. 3Carta de pagament delviladecanenc BernatGibertí al jueu Cantód’Adoniac de Barcelona,de 6 de novembre de1366.Fotografia de ClimentRaventós.AMVA, Col·lecció perga-mins.



El segon dels pergamins, per ordre cronològic, és la Carta de pagament del viladecanencBernat Gibertí al jueu Cantó d’Adoniac de Barcelona, de data 6 de novembre de 1366. D’ell,no en sabem gaire, tret del seva informació succinta extreta per Josep Eixarch, el 1958. Demides físiques de 17 x 27 cm., en aquest cas, desconeixem la seva connexió i la seva ads-cripció real respecte a l’esmentat fons patrimonial de la Quadra Burgesa.


Il·lustració núm. 4Privilegi concedit aNàpols pel rei Alfons V elMagnànim, als senyorsde Viladecans, Gavà i laQuadra Burgesa, de 28d’abril de 1444.Fotografia de ClimentRaventós.AMVA, Col·lecció perga-mins.

Il·lustració núm. 5Detall del pergamí on esvan escriure els Capítolsmatrimonials realitzatsentre Martí de la Riba iElisabet Beneta Burgès,de 3 de novembre de1481.AMVA, Col·lecció perga-mins.

El tercer pergamí és el Privilegi concedit a Nàpols pel rei Alfons V el Magnànim, als sen-yors de Viladecans, Gavà i la Quadra Burgesa, de 28 d’abril de 1444.10 De mides 42 x 60,5cm, del seu contingut podem afirmar que és una confirmació reial de senyoratge realitzadaa favor de la família Burgès, posseïdora encara en aquells temps dels llocs de Viladecans,Gavà i la Quadra Burgesa. En el verso del document figura el títol atribuït del documentacompanyat amb un número d’inventari, escrits en català. Dites inscripcions són fetes ambuna cal·ligrafia semblant que es repetirà en diversos versos d’altres pergamins de la nostracol·lecció: concretament, el de 1265, el de 1497, el de 1527 i el de 1606. Això ens fa pen-sar que dites escriptures són deutores d’un esforç —realitzat, possiblement en època mo-derna— d’inventariar i posar en ordre un fons patrimonial unitari, que hauria de ser, certa-ment, divers i ric.

El quart pergamí, de mides 50x 59 cm, recull els Capítolsmatrimonials realitzats entreMartí de la Riba i ElisabetBeneta Burgès, de 3 de no-vembre de 1481. Atès quesabem que Elisabet Burgès erasenyora de la Torre Burgesa afinals del segle XV, creiemque quedaria demostrada,així, l’adscripció del docu-ment al fons patrimonial de lafamília Burgès de la jurisdic-ció de la Quadra Burgesa. Dela mateixa forma que tambého podríem fer amb la majoriadels pergamins anteriormentcitats.




El cinquè pergamí, de dimensions, 17 x 37,5 cm., és el testament de Gabriela Burgès, víduad’honor de Joan Burgès, senyor de la Torre-roja, de 19 de setembre de 1497. Es tracta d’undocument gairebé coetani a l’anterior, i recull els béns testats per la senyora de la Torre-rojaque després serien heretats per Elisabet Burgès i Martí de la Riba, protagonistes del pergamíanteriorment citat.

El sisè pergamí, de mides 85 x 61 cm., és la Venda de la Quadra Burgesa o Torre-roja feta perJoanot de la Riba Burgès a Esteve Salaberdenya, de 17 de març de 1527.11 El document de venda,explicita l’acabament del poder de la família Burgès sobre la jurisdicció de la Quadra Burgesa.La seva existència, testimonia un punt i final dels interessos dels Burgès sobre aquella jurisdic-ció, de la mateixa forma que el pergamí esmentat del 1265 certificava l’inici d’aquell poder.

Finalment, tenim el setè pergamí, de mides 96,5 x 72 cm., que explicita les Sentències sobreles jurisdiccions i delmes de la Quadra Burgesa, a favor de la noble Aldonça, vídua de PereSalaberdenya, de 23 de febrer de 1606.12 Document que testimonia un acte jurídic d’afir-

mació, generat des del mateixrei Felip III de Castella i IId’Aragó, del seguit de drets queincloïa la jurisdicció de laQuadra, ja en mans de la famí-lia dels Salaberdenya.

Des de l’Arxiu Municipal i a lavista del contingut de la majo-ria de pergamins que custo-diem, creiem que podem deter-minar una adscripció gairebésegura dels mateixos dins elfons patrimonial de la QuadraBurgesa de Viladecans. Uns

Il·lustració núm. 6Testament de GabrielaBurgès, senyora de laTorre-roja, de 19 de se-tembre de 1497.AMVA, Col·lecció perga-mins.

Il·lustració núm. 8Fragment del pergamíamb les Sentènciessobre les jurisdiccions idelmes de la QuadraBurgesa, de 23 de febrerde 1606.Fotografia de ClimentRaventós.AMVA, Col·lecció perga-mins.

Il·lustració núm. 7Detall d’un dels textosescrits en el pergamí dela Venda de la QuadraBurgesa realitzada perJoanot de la Riba Burgèsa Esteve Salaberdenya,de 17 de març de 1527.Fotografia de ClimentRaventós.AMVA, Col·lecció perga-mins.


Il·lustració núm. 9La Torre-roja deViladecans, antic centrede poder de la jurisdiccióde la Quadra Burgesa, enuna imatge de finals dela dècada dels anys 10del segle XX.Fotografia de LucienRoisin Besnard.AMVA, Fons Ajuntamentde Viladecans.

pergamins que són importantíssims en la seqüència dels fets més destacats del Viladecansmedieval i modern, sotmès, al llarg dels segles, a la jurisdicció de diverses famílies nobles opropietàries.


Notes

1 Sobre la significació i l’obra de l’estudiós JosepEixarch veieu els articles de Xavier Calderé iManuel Luengo, “Més de 50 anys d’historio-grafia local”, comunicació presentada a les VIJornades de Patrimoni d’Història Local, El Pratde Llobregat, 1 d’abril de 2011 i de ManuelLuengo, “Josep Eixarch en la memòria” a Puntde Trobada. Publicació independent d’informa-ció i opinió, desembre de 2011 i la noticia“Últim adéu a un Fill Adoptiu de la Ciutat”, aRevista de Viladecans, Ajuntament deViladecans, desembre de 2011, pàg. 23.

2 Arxiu Municipal de Viladecans – Hemeroteca(AMVA-H), “Josep Eixarch. En busca de la his-toria perdida” a Butlleti Municipal, Ajuntamentde Viladecans, setembre de 1982.

3 Víctor Saura. Carlins, capellans, cotoners iconvergents: història d'"El Correo Catalán"(1876-1985). Barcelona, Diputació deBarcelona, 1998.

4 Aquesta dada consta en un article titulat “Hamort el Sr Cabaní”, escrit per mossèn RamonSaborit, a la revista local La Voz de Viladecans,el maig de 1976.

5 No seria l’únic. Altres articles escrits pel ma-teix autor haurien de veure la llum als progra-mes de Festa Major dels anys 1960, 1961,1962, 1963, 1964, 1965 i 1966. Tots ells van sercompilats, revisats i ampliats posteriormentper l’Arxiu Municipal en l’obra Les arrels histò-

riques de Viladecans. Segles XII-XVIII, editadaper l’Arxiu Municipal, l’any 1989.

6 AMVA, Llibre d’Actes del Ple Municipal. Acorddel 7 de juny de 1984, de contractacció deManuel Luengo Carrasco, com a tècnic auxiliard’arxiu.

7 AMVA, Llibre d’Actes del Ple Municipal. Acorddel 2 de maig de 1985.

8 La traducció del contingut d’aquest pergamí,obra de Josep Eixarch, ha estat publicada perl’Ajuntament de Viladecans, en el llibre del ma-teix autor Les arrels històriques de Viladecans.Segles XII-XVIII, (1989), pàg. 206.

9 SANAHUJA TORRES, Dolors. Viladecans, terrade pagesos i senyors. Els temps medievals.Ajuntament de Viladecans, 2002, pàg. 141-143.

10 La traducció del contingut d’aquest pergamí,obra de Josep Eixarch, ha estat publicada perl’Ajuntament de Viladecans, en el llibre del ma-teix autor Les arrels històriques de Viladecans.Segles XII-XVIII, (1989), pàg. 216-219.

11 La traducció del contingut d’aquest pergamí,obra de Josep Eixarch, ha estat publicada perl’ajuntament de Viladecans, en el llibre del ma-teix autor Les arrels històriques de Viladecans.Segles XII-XVIII, (1989), pàg. 222-225.

12 La traducció del contingut d’aquest pergamí,obra de Josep Eixarch, ha estat publicada perl’Ajuntament de Viladecans, en el llibre del ma-teix autor Les arrels històriques de Viladecans.Segles XII-XVIII, (1989), pàg. 229-232.

Les pintures murals gòtiquesde Santa Maria de Sales

Manuel Luengo Carrasco(Cap de Patrimoni Cultural de l’Ajuntamentde Viladecans)


Santa Maria de Sales és una petita església romànica del segle XII —situada en el pla de lesDeodates, a tocar el Cementiri Municipal de Viladecans—, amb nau coberta amb volta decanó capçada per un absis poligonal amb volta de creuaria, de tradició gòtica —construït afinals del segle XVI— i porxada del segle XVII, que en el seu interior alberga tot un seguitde pintures murals que en fan un element rellevant no només per la nostra ciutat sinó arreude Catalunya.

El lloc de Sales forma part d’un conjunt arqueològic i arquitectònic singular que ha estat ob-jecte de diversos treballs de recerca històrica, arqueològica i arquitectònica des mitjan dè-cada de 1970 fins a l’actualitat: des de les primeres intervencions arqueològiques a l’entornde l’ermita i sobre el propi edifici que van determinar, que l’obra romànica s’assentava sobreuna vil·la romana, del segle II-I a.C. aproximadament; el descobriment de la figura de l’Orant– escultura de terracota del segle XVI -, fins a les diverses actuacions de reforma i consoli-dació sobre l’ermita programades, a partir de 1997 i fins a l’actualitat, pel servei de PatrimoniArquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL-DIBA).

La darrera fase de restauració i consolidació de l’ermita executada, entre els anys 2011 i 2012,pel SPAL-DIBA ha posat al descobert la magnitud d’unes pintures gòtiques —de finals delsegle XIII— i renaixentistes (primeries del segle XVI), ja intuïdes en anteriors etapes de la re-habilitació de l’edifici.

Malgrat que supera l’àmbit cronològic de la Trobada, hem cregut que no podíem deixar pas-sar l’oportunitat de mostrat als estudiosos de la contrada llur singularitat així coml’audiovisual —produït pel SPAL-DIBA— que explica l’evolució arquitectònica de l’ermita i lareconstrucció de les pintures.

No entraré a detallar la història de l’edifici —segle XII— ni del topònim del lloc de Sales (986).La història i la seva evolució arquitectònica la podeu trobar a la bibliografia que s’hi adjunta.Sobre el topònim Sales, trobareu més informació en la comunicació presentada per en JosepLluís Gallardo en aquesta mateixa Trobada. M’interessa més ressaltar la importància de lespintures i la seva excepcionalitat tenint en compte el context històric en la qual s’emmarquen.


Il·lustració núm. 1Restitució de la imatgeideal de l’església deSanta Maria de Sales capl’any 1593.Centum – SPAL-DIBA,2012.

Les primeres notícies sobre les pintures ens les facilita la Montserrat Pagès quan ens explicael seu descobriment a partir de “l’excavació clandestina” en l’ermita i el seu entorn, realit-zada, entre els anys 1976 i 1978, per Llibert Piera, d’acord amb Josep Boguñà, rector ales-hores de la parròquia de Santa Maria Magdalena, de Viladecans. Per aquelles dates, les res-tes de pintures murals descobertes són molt escasses, tenen un estat de conservació molt de-ficient i s’atribueixen a l’estil romànic. Localitzades sobre la porta de la sagristia, són des-crites com una sanefa de greques en vermell i blau emmarcades per una ratlla vermella, sobrela qual s’endevinen altres motius geomètrics.1

Montserrat Pagès argumenta que les pintures descobertes són del segle XII —i, possiblementanteriors al 1147, data en la qual l’església va ser cedida a la Catedral de Barcelona—, en elfet que “(…) és molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser or-namentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engros-sir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles. A més, la ca-nònica va conservar només quatre anys la capella. Pel que fa a l’hospital, aquest probable-ment devia preocupar-se més [de] rebre puntualment les rendes que devien eixir de l’honorde Sales que no de fer decorar amb pintures la capella que hi havia”.2

Així, durant més de vint anys les pintures van passar per pintures romàniques, d’escassaqualitat i en un pèssim estat de conservació fins que, a partir de 1997, l’Ajuntament deViladecans, mitjançant el servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació deBarcelona, engega el procés de consolidació i restauració de la capella. Serà en el decursd’aquests quinze anys i sobre tot en aquesta darrera fase de restauració, 2011-2012, quan

s’aclareix el misteri de les pintures.3

Entremig, hi ha feina de recerca històrica,de treballs arqueològics, de treballs arqui-tectònics i pel que fa a les pintures, del seudescobriment a partir de l’equip de restau-ració que va anar trobant les diverses capesde pintura que amagaven els murs del’ermita, com si d’una ceba es tractés, finsarribar a la capa originària, resultant seraquesta de finals del segle XIII, primeraèpoca de l’art gòtic. El gruix d’aquestes pin-tures murals gòtiques es localitzen en elmur nord, mentre que en la paret del mig-dia, en el buit deixat per l’antiga porta ro-mànica, hi ha localitzada pintures de tipolo-gia renaixentistes.

Atès l’estat de conservació de les pintures, la identificació de les diverses escenes que havienrepresentades es feia força difícil. En el mur nord es veien guerrers, amb cotes de malla;s’intuïen cares i cossos, elements vegetals i poca cosa mes. Tanmateix, en el mur sud sí ques’apreciava, més clarament, la pintura d’una Anunciació.

Han estat les fotografies ultraviolades, els anàlisis químics de la composició de les pintures,la comparació de les nostres pintures amb d’altres de semblants, el procés de llur restituciódigital el que ha portat a l’equip del SPAL-DIBA —amb la Raquel Lacuesta al capdavant perl’àmbit de la documentació i la recerca i en Joan Closa, per la restauració arquitectònica—ha determinar la singularitat de les pintures de Sales. Per ells, després de tot aquest procéslaboriós, complex i llarg en el temps “(…) era evident que estàvem davant d’unes pinturescada vegada més eloqüents respecte a la seva cronologia, del final del segle XIII (1285-1290),

Les pintures murals gòtiques de Santa Maria de Sales

Il·lustració núm. 2Imatge del procés deconsolidació de les pintu-res per part de l’equip derestauració.Fotografia del departa-ment de PatrimoniCultural de l’Ajuntamentde Viladecans.

Il·lustració núm. 3Procés d’interpretació del’escena de l’empreso-nament de Jesús. Pinturamural del mur de tra-muntana de l’ermita deSanta Maria de Sales deViladecans.Centum – SPAL-DIBA,2012.



quan l’església estava ocupada per les deodates, en temps del rei Alfons III d’Aragó el Liberal,i que es tractava d’un moment de l’estil protogòtic”.4

El SPAL-DIBA ha pogut reconstruir, de moment de manera digital, tres escenes del mur nord:la primera, fa referència a l’empresonament de Jesús de Natzaret en l’hort de les Oliveres; la

segona escena sembla representar la presen-tació de Jesús davant Caifàs, summe sacer-dot del sanedrí jueu o Pilat, governadorromà de la Judea; i, finalment la tercera re-lata la flagel·lació de Jesús. Encara queda-rien altres traces de pintura que semblarienrepresentar el sant sopar així com la crucifi-xió de Crist.

Per a l’equip del SPAL-DIBA per “(…) lessimilituds quant a la composició, la dispo-sició dels personatges, la indumentàriadels soldats i dels cavallers, les decora-cions dels vestits amb franges vermelles iblanques i estampats de flors, o l’arbre decopa rodona d’un dels registres, ens esta-ven anunciant que potser ens trobàvemdavant una obra del taller del Mestre deles pintures al fresc de La Conquesta deMallorca”.5 La cronologia, les característi-ques dels estils, la gamma cromàtica i latècnica pictòrica fan pensar que l’autor dela pintures de l’ermita de Sales, “(…) que elpossible “Mestre de Viladecans” era el ma-teix que el de La Conquesta de Mallorca”,frescos que decoraven una sala del palau


Il·lustració núm. 4Caràtula de l’audiovisualL’ermita de Santa Mariade Sales a traves deltemps, audiovisual realit-zat per Centum i produïtpel servei de PatrimoniArquitectònic Local de laDiputació de Barcelona.

de Bernat de Caldes —segle XIII— conegut posteriorment com a palau Berenguerd’Aguilar, actualment Museu Picasso.6

L’altre llenç de paret amb pintures —aquestes ja renaixentistes de primers del segle XVI—, lo-calitzades en el mur sud, representa la figura de l’Anunciació del Senyor per l’arcàngel santGabriel a Maria.

D’aquesta manera, l’ermita romànica de Santa Maria de Sales s’ha convertir en una petitajoia del gòtic català pel que fa a les pintures murals. Al fet de ser un dels edificis, dempeus,més antics de la nostra ciutat, juntament amb la Torre del Baró i la Torre-roja, s’ha d’afegirel plus que donen les pintures murals gòtiques i renaixentistes i que de ben segur, en unfutur, hi posaran Viladecans en el mapa de l’art gòtic a Catalunya.

Malgrat que el procés de rehabilitació de l’ermita de Sales no està acabat, ja que encara faltala seva adequació interior així com perfilarquin projecte museístic s’executa i, d’altrabanda, resta pendent la restauració final deles pintures, tot això no és obstacle perquèdes del Museu de Viladecans es faci difusióde l’ermita, les deodates i el seu conjunt depintures murals.

Així, aquest any el Museu de Viladecans haengegat un programa de visites guiades gra-tuïtes, els segons diumenges dels mesosd’abril a juny i de setembre a novembre, enles quals, entre les 11 i les 14 h. es pot acce-dir a l’interior de l’ermita, on un guia ex-plica els antecedents romans del territori, laseva evolució medieval amb la construccióde l’ermita i els seus elements més caracte-rístics. També a l’interior es pot veure unapetita exposició: “Sales: lloc, ermita i histò-ria de Viladecans”, així com visualitzarl’audiovisual que reconstrueix l’evolució ar-quitectònica de l’ermita al llarg del temps irestitució ideal de les pintures conservadesal seu interior.7

I, ja sense més preàmbuls, anem a gaudird’aquest magnífic audiovisual sobre l’ermitade Sales i les seves pintures.

Bibliografia8

Fort i Gaudí, Jordi, prev. La Mare de Déu de Sales (Viladecans), Arxiu Marià, Sant Climentde Llobregat, 1978.

Solias i Arís, Josep Maria. Excavacions a l’ermita de Nuestra Senyora de Sales (Viladecans),Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 3, Servei d’Arqueologia del departament deCultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1983.




Eixarch Frano, Josep. “L’ermita de Santa Maria de Sales” a Les arrels històriques deViladecans. Segles XII-XVIII, col·lecció Papers de l’Arxiu, 1, Arxiu Municipal – Ajuntamentde Viladecans, Viladecans, 1989, pàg.75-98 (aquest article es una refosa de diversos articlespublicats pel senyor Eixarch en els programes de la Festa Major d’Estiu dels anys 1959, 1960i 1966).

Lorés i Otzet, Immaculada. L’ermita de Santa Maria de Sales a Viladecans (Baix Llobregat).Estudi històrico-arquitectònic, treball intern del servei de Patrimoni Arquitectònic Local dela Diputació de Barcelona, febrer 1999.

Novell i Carné, Teresa; Amorós i Bosch, Imma; Janó i Reina, Rosa Laura. Informe pinturesmurals de l’ermita de Santa Maria de Sales (Viladecans), treball intern del servei dePatrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, febrer 1999.

Lacuesta, Raquel. Ermita de Santa Maria de Sales de Viladecans. Factors històrics a tenir encompte en el projecte de restauració, document de treball del servei de PatrimoniArquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, abril 1999.

Pagès i Paretas, Montserrat. Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Biblioteca AbatOliba, 108, Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat – Publicacions de l’Abadia deMontserrat, Barcelona, 1992.

“Viladecans” dins Catalunya Romànica. Vol XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat i elMaresme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1992, pàg. 419-422.

Fierro Macía, Xavier; Caixal Mata, Àlvar. “Les darreres recerques arqueològiques a l’ermita[de Santa Maria de Sales]” a Sanhuja Torres, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i senyors.Els temps medievals. Història de Viladecans II, Arxiu Històric de la Ciutat de Viladecans –Ajuntament de Viladecans, Viladecans, setembre 2002, pàg. 124-128.

Lorés, Immaculada; Lacuesta, Raquel. “L’ermita de Santa Maria de Sales. Descripció histori-coarquitectònica de l’ermita” a Sanahuja Torres, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i sen-yors. Els temps medievals. Història de Viladecans II, Arxiu Històric de la Ciutat deViladecans – Ajuntament de Viladecans, Viladecans, setembre 2002, pàg. 114-123.

Pau-Verrié, Frederic. “Primeres notes per a l’estudi de les pintures de l’ermita [de Santa Mariade Sales]” a Sanahuja Torres, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps me-dievals. Història de Viladecans II, Arxiu Històric de la Ciutat de Viladecans – Ajuntament deViladecans, Viladecans, setembre 2002, pàg. 129-135.

Luengo Carrasco, Manuel.“Les pintures de Santa Maria de Sales” a Viladecans. Punt de Trobada, núm. 52, febrer 2012.“L’ermita de Sales de Viladecans, nova joia del gòtic català per les pintures murals”, Butlletídel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, núm. 106, març-abril 2012.

Lacuesta, Raquel [et al.]. El misteri de les pintures murals de l’ermita de Santa Maria deSales (segles XIII i XVI), servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació deBarcelona, Barcelona, març de 2013

Lacuesta, Raquel; Fierro, Xavier. L’ermita de Santa Maria de Sales a través del temps, au-diovisual realitzat per Centum i produït pel servei de Patrimoni Arquitectònic Local de laDiputació de Barcelona, març de 2013, 7’ 45’’.



Notes

1 Pagès, 1992, pàg. 297 i nota 25 i tambéMontserrat Pagès en l’article sobre SantaMaria de Sales dins de “Viladecans” aCatalunya Romànica, 1992, pàg. 421.

2 Pagès, 1992, pàg. 299.La primera referència documental que tenimde l’església de Santa Maria de Sales és del1143 quan Guillem Ramon, vicari del castell del’Eramprunyà, llega al monestir de Sant Cugatuna parellada de terra del terme de Benviure(Sant Boi de Llobregat) al costat de la qual hiha l’església de Santa Maria de Sales. L’any1147, l’església la troben en mans del canongede la catedral de Barcelona, Bernat de Bledaqui la cedirà a la canònica. Finalment, el 1175,el bisbe de Barcelona, Bernat de Berga, fa do-nació a l’hospital de la seu de l’heretat i totl’honor de Sales, amb l’església de Santa Mariai els masos de la Roca i de Sales, situats en lesparròquies de Sant Climent de Llobregat i SantMiquel de l’Eramprunyà (Pagès, 1992, pàg.295-296).

3 Vegeu Lacuesta, Raquel [et al.]. El misteri deles pintures murals de l’ermita de Santa Mariade Sales (segles XIII i XVI), servei de PatrimoniArquitectònic Local de la Diputació deBarcelona, Barcelona, març de 2013.

4 Lacuesta [et al.], 2013, pàg. 28. En aquesta ma-teixa publicació, Lacuesta [et al.] atribueixenl’encàrrec o el sufragament del cost de les pin-tures a les deodates quan s’afirma que “(...)entre 1275 i 1333/1334, el Capítol de laCatedral de Barcelona va establir en el santuariuna comunitat de quatre religioses deodates, ila seva arribada va suposar algunes milloresper a l’església, la més significativa de lesquals, va ser, sens dubte, la decoració pictòricadel temple” (Lacuesta [et al.], 2013, pàg. 6).

5 Lacuesta [et al.], 2013, pàg. 28.6 Lacuesta [et al.], 2013, pàg. 53.7 Les visites es realitzen a les 11, 12 i 13 h. i

tenen una duració de 30 minuts per al guiatge,i 30 minuts més per a la contemplació del’audiovisual i l’exposició. El nombre màximd’assistents per visita es de 25 a 30 persones is’ha de concertar prèviament a l’adreça elec-trònica [email protected] o alstelèfons 93 635 18 00 ext. 8180 o 8174 (Museude Viladecans – departament de PatrimoniCultural de l’Ajuntament de Viladecans).

8 Ordenada per ordre cronològic de publicació odata del treball i posteriorment per ordre alfa-bètic d’autors, per tal de poder copsar com haanat evolucionant el coneixement sobre les pin-tures de Sales.

Carlemany a Castelldefels

Javier Clemente Hernández


Una antiga talla de la Verge i el Nen acompanyà al llarg dels segles la vida religiosa delsciutadans de Castelldefels. Es tractava d’una imatge romànica l’origen de la qual ve explicatper una llegenda. Carlemany, obeint l’encàrrec fet pel Pontífex, hauria de portar-la fins aCastelldefels. El que diu aquesta tradició ha estat recollit per diversos autors i ha tingut certadivulgació popular, entre altres motius, per trobar-se en la lletra dels “Goigs de la porten-tosa, prodigiosa i miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut”. A més, forma part del’imaginari col·lectiu dels castelldefelencs des de la segona meitat del segle XX per haver-seevocat en una pintura del temple parroquial.

La notícia culta de la llegenda

El 1787 Castelldefels comptava amb 576 habitants repartits entre les vint-i-cinc cases delpoble i les diverses masies escampades per la rodalia. Aquesta xifra no hauria canviat massaquan dos anys més tard, el 1789, es rebia a la població un extens qüestionari que l’il·lustratFrancisco de Zamora va trametre a tots els pobles de Catalunya.1 Com va passar en el cas deBegues i Gavà, a Castelldefels les respostes van ser signades pel senyor d’Eramprunyà, tot ique probablement la redacció l’hauria feta el seu administrador. Les contestes a bona part deles cent quaranta-sis preguntes del qüestionari permeten fer-nos una idea molt ben docu-mentada, per primer cop, de la vida del lloc de Castelldefels. Podíem esperar, fins i tot, tenirnotícies acurades de les festes i tradicions. Tres són les preguntes que fan referència a lafesta: la 124, 132 i 133. La primera és la 124 que diu textualment el següent “Si hay mu-chas fiestas en que no trabajan los vecinos además de las de la iglesia, y la causa de ello”.La resposta que es donà a aquesta pregunta diu: “No guardan más fiestas que las de pre-cepto”. La pregunta 132 és: “¿Qué relaciones de gobierno, pastos, montes, comercio, proce-siones o estilos tiene el pueblo con sus convecinos o con otros, y qué usos particulares hayen la Fiesta Mayor, en las funciones públicas, asientos y demás ceremonias de la iglesia, ycuáles en las bodas, bautizos, rogativas, convites, visitas, administraciones de sacramentos yentierros, o en otros sucesos prósperos o adversos?”. A aquesta pregunta responen això: “Nohay en el pueblo cosa particular de lo que expresa la pregunta”. La darrera pregunta demana:“¿Qué diversiones públicas se acostumbran; si hay teatro, fiestas de toros, danzas o bailes


públicos, romerías o concurrencias a santuarios, con expresión de cada uno de estos objetosy su policía; y más señaladamente de aquéllos que indiquen uso particular del pueblo o dis-trito?”. La resposta ens diu “Lo mismo”, és a dir, que no res de particular es trobaria aCastelldefels en quan als costums festius. A les últimes preguntes del qüestionari, que encarano hem recordat, es contesta encara més ràpidament: “Nada”. Res, per tant, pel que fa a “pin-turas de autores conocidos o alhajas de gusto en las iglesias, conventos o casas particulares”per a satisfer la pregunta 139. Tampoc res destacable en quan a “cantos dignos de noticia”,141. La penúltima qüestió, que inquireix sobre “mapa, historia, relación u otras memoriasimpresas o manuscritas que traten en particular del pueblo que se describe” es contesta igual:“nada”. No hi haurà més que això, el no res més absolut, per a afrontar la darrera pregunta,la 146: “cosas dignas de saberse, que se ofrecieren a propósito para la historia y descripcióndel pueblo y para su fomento, comodidad o hermosura, aunque no vayan comprehendidasen este interrogatorio”.

Pel que fa als aspectes de les celebracions de Castelldefels, com s’ha vist, les respostes alqüestionari són concises i aporten ben poca cosa. La decepció ens acompanyaria també sivolguéssim rescatar de la memòria algun episodi relatiu a la talla romànica i el relat sorpre-nent amb que es podria explicar la seva arribada.

La particular història llegendària que vol explicar l’origen de la marededéu multisecularmentvenerada per successives generacions de castelldefelencs, la trobem repetida en diverses ver-sions, però ja al segle XIX.

Repassem el que diu sobre Castelldefels el diccionari de Pascual Madoz a mitjan d’aquellacentúria:

“Consta de 100 casas, con la particularidad de que muchas de ellastienen contigua una torre, de construccón redonda o cuadrada; perodenotan todas su antigüedad, e inducen a creer, que en esta pobla-ción y cercanías, existió el campo de batalla de los fieles en tiemposde los moros, y de ahí tomo el nombre de Populus Castrifidelium (…)Sobre un montecito, se halla la iglesia parroquial (Santa María) (…)tiene casa contigua para el cura y la única cosa notable que poseees la imagen de Nuestra Señora de la Salud, regalada por el papaAdriano II al emperador Carlo Magno, que la cedió a este templo edi-ficado por él”.2

Ens satisfà que l’autor posi en valor l’exemple romànic. Seguim elrastreig de les notícies pel testimoni d’una publicació periòdica.L’any 1867, un anunci de les festes de Castelldefels en honor a laseva patrona recorden la llegenda. A les pàgines del Diario deBarcelona, veiem:

“Segun nos escriben de Castelldefels, el jueves próximo tendrá lugarla fiesta mayor de aquella villa, cantándose por la mañana un so-lemne oficio con música y sermon que pronunciará uno de los curas

parrocos vecinos. Durante el día podrán los fieles visitar el camarín de María y besar lamano de aquella histórica imágen, tradicionalmente considerada como regalo de CarloMagno á la pequeña é intrépida colonia que moraba en aquel punto”.3

El text anterior respon a una crida feta des de Castelldefels per a gaudir de la festa que or-ganitza. El següent és obra d’un dels qui han respost a la invitació, però tot motivat perl’adscripció a un fort moviment intel·lectual. La Renaixença catalana, amb el seu afany de


Interior de l'antiga esglé-sia del castell, tal comapareix retratada el 1919en: Agricultura. RevistaAgrícola Catalana.



recuperació de la identitat cultural, institucionalitzarà un excursionisme que haurà de reco-llir el folklore que es vincula a la terra.4 L’interès per conèixer la geografia de les terres delPrincipat, amb llur riquesa, arribarà a Castelldefels. Referint-se a aquest moment històric s’hadit que “Castelldefels al parecer estaba de moda como destino de expediciones barcelonesas.En varias revistas de la década de 1880 aparecen algunos relatos de algunas de ellas”.5 Lanarració d’una d’aquestes excursions revela de quina manera el poble considera d’on provéla seva patrona i com ho mostren visualment. La descripció del temple parroquial que lle-gim és la que fa Masriera:

“En lo camaril del creuher esquerra s’hi troba la moreneta imatge dela Mare de Deu de la Salut, de popular devoció y de antich origen,si s’ha de donar crédit á la tradició del país. Suposan que’l PapaAdriá II la va regalar á Carle Magne, y aixis ho espressan unas pin-turas modernas del propi altar ab llegendas alusivas y la reproduc-ció iconográfica de dits personatges. Lo respecte que deuhen merei-xens la santedat de dit Pontífice y las gestas del gran Emperador re-claman que desaparegan ditas pinturas, y si s'ha de fer recort de tanegregis varons, es del cas ferho d’una manera digna, formal y ade-cuada.6 Respecte al origen de la Imatge, dubtém hi hagi fonamentssólits, y avuy per avuy, no creyem puga elevarse á la categoria detradició histórica la general versió popular”.7

Hi ha un punt crític, honest. Als membres de l’expedició, segonssabem per la continuació del relat, se’ls mostrà documentació del’església:

“Visitárem, aprés, l'Arxiu que conté nombrosos datos, no solsamentpera dita població, sí que també pera tot lo pla del Llobregat, delqual es Castelldefels la mes antigua, y, de segur, que fou la causa ómotiu de la edificacíó de las altras. Entre’ls documents mes remar-cables que hi notárem, tots los quals nos foren graciosament facili-tats per lo Sr. Rector, debem recordar lo llibre manuscrit delsConfrares de la Confraria de la Verge de la Salut, molt notable en-cara que d’interés local. Conté los estatuts y documents propis delinstitut y una ‘Ressenya histórica de la antigua imatge de la Verge’escrita per algun rector del sigle passat, en correcta y amena prosacatalana, y ab molta erudició y acopi de noticias históricas; una co-lecció de testaments desde 1500 á 1876; actas, obits, arrendamentsy altres contractes de terra desde la primera fetxa fins al 1756; varispergamins contenint provisions reals de Joan I, Martí l’Humá,

Alfons V y Joan II; y un breu del Papa Inocenci XII del que'n penjan dos segells de plomab los bustos de Sant Pere y de Sant Pau. En la sagristia hi ha un quadro del 1716 ab losumari de las gracias, perdona é indulgencias concedidas per lo Ilm. senyor D. Diego deAstorga y Céspedes, bisbe de Barcelona, á la imatge de Ntra. Sra. de la Salut de que jahem fet mérit”.8

No hi ha rastre de cap document coetani a la suposada donació de la imatge entre allò querecorden haver vist els excursionistes. En un moment de la narració fan referència als “goigsantichs”.9 A aquests cal suposar que contraposen uns altres, que serien els “nous”. La conei-xença d’aquestes composicions devotes no els impressiona gens. Els visitants deCastelldefels, que indaguen en l’arxiu parroquial, conclouen que no és creïble la versió po-pular. De seguida veurem com aquesta s’expressava en el tipus de composicions esmentades.

Verge de Castelldefelsantiga; imatge tal comapareix al llibre deBofarull citat en l'article.


La veu del cant popular

A les coples que es canten en honor a la Verge, sota el títol de Mare de Déu de la Salut, hiha una referència a l’antigor de la imatge:

“Favor per tots es estat,Ser novamenta collocada, Comptada l’antiguetat, De non cent anys aprobada”.10

La qüestió al·ludida recorda que la imatge es torna a posar a lloc després d’haver-se arraco-nat durant un temps. Sembla ser que l’any 1588, com que tant l’altar com la nostra imatgeestaven deteriorats, es va construir un nou altar amb una nova representació de la Verge,dempeus, d’alabastre i d’estil gòtic. Aquest canvi no va agradar i va refredar la devoció delsfidels a Santa Maria. L’any 1710, segons un escrit de l’època i degut a un miracle que s’atribuía l’antiga imatge, es tornà a col·locar de nou en el lloc preferent. Fou llavors quan es co-mençà a venerar com Santa Maria de la Salut.11 Si en aquell moment de la col·locació de laVerge en lloc preeminent es comencés a dir que tenia una antiguitat de nou-cents anys, comla lletra vista defensa i com ho farà també la que veurem a continuació, llavors a la imatgela tenim ubicada al segle IX.

Els goigs més antics que tenim nosaltres notícia els coneixem per vuit edicions diferents.12

La més antiga està feta per la “estampa de Hereus Barthomeu i Maria Angela Giralt”. Deu seraproximadament de 1756, data en que el mateix impressor feia el tiratge de las “coblas” dela Mare de Déu de la Salut.

Els goigs amb lletra antiga reconeixen tant l’antiguitat de la imatge com el llarg recorregutde la veneració que se li associa:

“Foreu Vos per Titularnou cents anys ha venerada, en esta Iglesia sagradaper tradició singular”.13

Els goigs orienten la cronologia de la presència de la talla entre els castelldefelencs. Caldriarestar, com abans, els nou-cents anys de devoció acumulats a la data de composició de laseva lletra. Ara bé, els versos que s’imprimeixen a meitat del segle XVIII serviran igualmentper a l’edició de l’any 1878. En no tenir constància de la data de composició, primer, i veientla manca de cura per a posar al dia el que aquesta diu, segon, quedem en un punt mort.Restem amb una base una mica incerta per al càlcul. Per trobar una sortida haurem d’anara veure uns nous goigs.

En la nova versió desapareix tota al·lusió a la quantitat de temps passat, tot i així es desen-volupa amb detalls, incorporant-ne noms propis, de la “tradició singular” a la que la versióanterior feia referència.

“Carlo-Magno, que la glòriaduya esclava ab son poder,que portava la victòriaen la punta del hacer,ve a nostre pàtria estimaday en aquest poble os ha dut.




Lo Papa Adrià, vostre imatgeva donà al Emperador;vos li inspiràreu coratgecontra’l serrahí invasorvos com reyna, veneradaen aquest temple heu sigut”.14

La contextualització dels fets ens ve donada pels dos noms propis de que es parla. Ara bé, al’acostumat Carlemany, portador de la primera imatge de la Mare de Déu de la Salut deCastelldefels, se li afegeix un papa Adrià del qual no s’especifica cap numeral. Aquesta cir-cumstància ens obre una nova perspectiva.

No ho havíem fet notar fins ara, però el cert és que els anys de pontificat del papa Adrià II,entre el 867 i el 872, queden lluny dels que visqué Carlemany, que morí el 814. Les versionsde Madoz i de Masriera, per tant, trontollaven una mica. També ho faran, és clar, les que di-guin exactament el mateix.

El primer Papa que prengué el nom d’Adrià, al qual ens veiem necessitats d’acudir per referla història a resulta de la lletra dels goigs, es calcula que va ostentar el càrrec entre els anys772 i 795. Aquest pontificat sí que coincideix plenament amb temps en què visquéCarlemany. El Pontífex, però, no l’arribarà a conèixer com a Emperador perquè serà el seusuccessor, Lleó III, qui coronaria com a tal al mandatari del regne franc, l’any 800.

Ara bé, tot i no sent encara Emperador, la història ens ajuda a encaixar la llegenda. SentPapa Adrià I, Carlemany fa tres visites a Roma: la pasqua del 774, i els anys 781 i 787.15

També ens interessa recordar que el Papa Adrià I restableix, contra els iconoclastes, el cultea les imatges. Detall ben curiós per a poder-li adjudicar l’interès per a què una d’elles fosportada fins a casa nostra.

Fent l’encaix amb la història, doncs, caldria fer només un apunt sobre la darrera composi-ció dels goigs. Si donem per bona la idea de què fos Adrià I qui donés la imatge a Carlemany,només caldria advertir que això passà abans de què aquest darrer hagués assolit el rangd’emperador. Es pot imaginar que podria ser una mostra d’agraïment per la lluita duta jacontra els sarraïns,16 alhora que un encàrrec per a què no defallís en la missió. Segons la tra-dició, l’emperador hauria estat qui procuraria la fundació de l’església de Castelldefels i ques’hagués portat fins a l’indret la imatge.

Versemblança

En cap registre històric podem avui dia assenyalar com a fiable l’estança de Carlemany alsterritoris de la baronia d’Eramprunyà. Ara bé, hi hauria la possibilitat de què l’església deCastelldefels, la construcció d’un cenobi, estigués aixecada ja al segle IX, temps del’emperador franc? Podem jugar a mantenir la versemblança de la visita que se li atribueixni que sigui adduint que, a l’època de Carlemany, ja tindríem, si més no, l’església?

El primer escrit que ens posa en la pista d’una referència al nom antic de Castelldefels romancustodiat, encara avui dia, en els arxius del convent de Sant Cugat. En el document referit,el lloc és citat com “Santa Maria de Castrum Felix”, l’any 967. Aquesta referència a SantaMaria ens desvetlla la presència d’una església que avui coneixem prou bé gràcies a altresnotícies del segle X i a l’estudi arqueològic de la seva planta. Es tractaria d’una capella pre-romànica de tres absis amb una nau única i transsepte, situada dalt del turó del castell.


Però, a més, hem de saber que aquesta esglé-sia pertany a un monestir, també assenyalatper la documentació del moment. Sense queel nom de Castelldefels aparegués, però, hiha una altra referència que ens diu quina erala construcció religiosa aixecada. Tal i comhem avançat, s’ha de parlar de la fundaciód’un monestir que caldria pensar que es dura terme, en principi, en un moment proper ala meitat del segle X. Ens guiaríem per laseva primera referència escrita, corresponenta l’any 966. Cal advertir, però, que un altredocument, aquest de l’any 972, parla de la“restauració” del monestir, per la qual cosano sabem si el monestir medieval tenia pre-cedents encara més antics, fins i tot del’època visigòtica o romana, o no. Hem sal-

tat, amb aquesta observació, la barrera temporal i, si ens ho volem imaginar, veiem com apossible que el “restaurat” monestir del que es parla en el segle X, hagués estat funcionantdes de temps anteriors… i ens podem ficar retroactivament en l’època del nostre protago-nista, Carlemany.

L’església monàstica de què ens ocupem, s’havia aixecat, tal com provaren les excavacionsfetes, just al damunt d’on s’havien establert abans ibers i romans. La presència d’una comu-nitat disciplinada que seguia una regla reestructurà l’espai agrari, ja que els servents i co-lons, tornaven, venien o cedien en herència les seves terres al monestir, que agrupava lesfinques, fins i tot mitjançant permutes, i organitzava noves explotacions a conveniència,abans de tornar-les a cedir a nous colons o servents sota noves condicions. El monestir deSanta Maria de Castelldefels, aquest era el seu nom, rebé en menys de vint anys divuit do-nacions, va fer cinc compres, pactà una permuta i fou beneficiari d’una herència. Alhora, su-perant el marc geogràfic de Castelldefels, aquesta activitat vertebradora de l’espai agraris’estengué per les possessions monàstiques en indrets veïns, per part dels actuals termes mu-nicipals de Castelldefels, Gavà, Viladecans i el Prat, on sembla que fundà petites cel·les percontrolar de més a prop les possessions. Si realment s’havia assenyalat Castelldefels com adestinació per a irradiar poder, sigui a Carlemany o a un altre, el cert és que s’encertà enl’elecció. Fins i tot es rebien, de mans de particulars, terres d’altres llocs fora del termed’Eramprunyà. En tot cas, del que no hi ha dubte és de què la presència del cenobi serví perorganitzar la població i el territori.

L’any 983 és el darrer cop que trobem una referència al “monestir de Castelldefels”. La raóde la desaparició d’aquesta entitat jurídica sembla relacionada amb la ràtzia protagonitzadal’any 985 per Al-mansur, que conquereix i devasta Barcelona i els seus voltants. Cal supo-sar que aquesta acció afectà el terme d’Eramprunyà. De fet, l’any 986, el rei Lotari confirmaCastelldefels com a part dels dominis del monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquesta pèrduade l’autonomia monacal va coincidir amb l’auge de les càrregues i pressions dels senyorsfeudals del castell d’Eramprunyà. Malgrat això, en dependre Castelldefels més estretamentd’un poder eclesiàstic tan poderós com Sant Cugat es pogué independitzar respecte del do-mini d’Eramprunyà, amb la qual cosa ja no patirien les càrregues fiscals imposades pel seusenyor. Castelldefels se sostragué del domini del castell proper, el d’Eramprunyà, per a pas-sar a ser part de les propietats del monestir de Sant Cugat.

A començaments del segle XII es construeix i es dedica una segona església en el mateix llocque l’anterior. L’església fou consagrada pel bisbe Berenguer de Barcelona entre els anys 1100-


Pintura de Serrasantaque ens remet al lliura-ment de la marededéu aCarlemany.



1108 i consta que a l’any 1176, l´església del castell ja tenia la categoria de parròquia. Aquestaés l’església romànica que podem veure avui dia, molt semblant a l’església original però demurs més gruixuts, amb volta de canó i amb un campanar damunt del cimbori. En l’edificaciórestaria durant molts anys la talla de Maria lliurada al rei dels longobards pel Papa.

Recapitulant amb noves aportacions del segle XX

Tot i el convenciment amb el que es pot repetir la mateixa història, s’ha de dir que no hi haconstància de la presència de Carlemany, nascut el 742 i mort el 814, ni en Castelldefels nien les contrades properes. Tampoc, si volem ser rigorosos, no podem assegurar que enl’origen de la primitiva imatge de Santa Maria venerada a Castelldefels hagués tingut a veureel Papa de Roma, sigui aquest Adrià I o Adrià II. Sí que sembla possible que fos molt antigala tradició que ens han llegat aquestes idees.

El temple parroquial del turó, al costat del castell, ve a ser substituït per un de nou quan, acavall entre els segles XIX i XX, Manuel Girona en fa la compra de tot el recinte del Castelli, per compensar la pèrdua de l’església, dóna ordres i paga un nou recinte religiós, al pla.L’arquitecte Enric Sagnier (1858-1931) es va fer càrrec de les obres d’una nova església deCastelldefels que rellevés com a temple parroquial a aquella que, dalt d’un turó, volia teniren exclusiva el comprador de bona part del territori. Les obres de la nova edificació comen-çaren el 1903 i finalitzaren el 1909. L’església originàriament era de planta de creu llatina itres absis, d’aspecte neoromànic, cosa que es fa evident a la façana, on s’afegeixen dues to-rres a cada costat. Les imatges sagrades i la documentació de la parròquia baixaran tambéal nou edifici. La imatge de l’església del castell es traslladà, però no se li feu cap altar. Elspapers de l’arxiu parroquial serien custodiats també a baix, just en un solitari templecol·locat per poder ser contemplat des de la recent estació de ferrocarril.

El 1929 es fa un nou relat que torna a assegurar que la imatge de la Verge que honoren elscastelldefelencs, des de 1710 sota l’advocació de la Mare de Déu de la Salut, va ser portadaper Carlemany. Aquesta vegada, però, s’afirma que la notícia té fonament en una documen-tació d’aquella època que es conserva, llavors, en les dependències parroquials com a fonsdel seu arxiu.

Malauradament no tenim cap exemplar de la petita publicació, però Jorge Fort Gaudí ensofereix la descripció i la traducció del que deia:

“Nos quedamos con el texto que publicó la parroquia el año 1929, porque leemos en éllas siguientes palabras: ‘como consta en un documento de aquella época guardado en elarchivo de la Rectoría’La parroquia, la rectoría, la Imagen y el Archivo, todo fue destruido, incendiado, conver-tido en cenizas. Hoy nos es imposible poder juzgar sobre la autenticidad de dicho docu-mento, pero lo copiamos vertido al castellano, para que aquella leyenda y tradición seaconservada y conocida por todos los curiosos:‘Esta prodigiosa Imagen fue traída a Castelldefels y nombrada su Patrona por el cristia-nísimo emperador Carlo Magno, cuando vino a Cataluña para echar a los moros que latenían toda invadida.Esta tradición ya existía el año 986, como consta en un documento de aquella época,conservado en el Archivo de la Rectoría.La Imagen, pues, de la Virgen era venerada a Castelldefels en el año 800, y siguió su cultoy veneración, sin interrupción de ninguna clase, hasta el año 1588, correspondiendosiempre la Virgen María con abundancia de mercedes divinas a la invocación de sus de-votos’17”.


Detall de la pinturamural de Serrasanta, altemple de Santa Maria deCastelldefels.

El document de l’any 986, que explicaria elsuposat origen de la imatge de Castelldefels,és una novetat absoluta. No ens havia apa-regut en la relació que inquiria Alonso deZamora, al XVIII; tampoc havia transcenditque existís quan s’interessen per l’arxiu pa-rroquial els expedicionaris embarcats en elsprojectes de recuperació del passat històricpropi de la Renaixença catalana, al XIX. Enssobta la seva citació en un petit opuscle, enel primer terç del XX… i desapareix per sem-pre més poc després ja que, el citat manus-crit, d’haver estat conservat efectivament al’arxiu de la rectoria de Castelldefels hauriacompartit el tràgic destí de ser cremat, el1936, durant la profanació de la nova esglé-sia de Santa Maria. Saquejada i més tard in-cendiada, l’edificació va veure com es per-dien les imatges antigues, així com tots els

escrits i documents de l’arxiu parroquial. La revolta va fer que es perdés per a sempre la ma-rededéu romànica i un misteriós document que ens assegurava que havia estat portada desde Roma i pel mateix que seria Emperador.

Sense més remei que el desconsol per no poder esbrinar si el document historiogràfic real-ment existí i si era tan antic com es presumia, no ens queda sinó pensar en què hi ha, demés antic, que ens pugui apropar a la realitat d’un Castelldefels lligat a la conquesta francade Barcelona.

Pere Tomic, un autor que mor abans de 1481, va relacionar la conquesta de Barcelona ambel seu territori i Castelldefels a Historias e conquestas dels excellentissims e catholics reys deArago: e de lurs anteçessors, los comtes de Barçelona.

Situa l’acció que desenvolupa el fill de Carlemany, el rei Lluís el Pietós, després d’haver en-trat al Principat i haver convidat els cristians a rebel·lar-se contra els moros dels que erentributaris. Fa una relació de llocs conquerits per acabar, en un camí cap al sud...

“donant compliment a totes les ordinacions que son pare lo emperador li havia fetes edonant carrec al rey son fill que los complís e com tot açó hagué compliment e lo dit reyhagué gonyada tota la terra lo dit rey se atura per allí mateç lo comtat de Barcelona quitenia lavors fins a serraters e fins a moya e fins a la guardia de monarrat e fins a castellde fels e fins a cabrera e quest comtat lo rey acomana a un cavaller”.18

Aquest seria dels primers textos historiogràfics —si no el primer— que relacionenCastelldefels amb la conquesta de Barcelona pels francs, cosa que possibilita la formulacióde la llegenda de la imatge cedida pel Sant Pare i portada, si no per Carlemany, almenys síper Lluís el Pietós…

El mateix fill de Carlemany, consagrat a Roma com a rei d’Aquitània, el 781, el trobarem denou com a protagonista. A més de considerar-lo com al conegut conqueridor de Barcelona,l’any 801, el veiem prenent possessió de Castelldefels. Per això és realment molt remarcabletambé una Crònica Universal del Principado de Catalunya. Jeroni Pujades, en un text ques'ha datat cap als anys 1632-1635, escriu que Lluís el Pietós, després de conquerirBarcelona:



"Puso el Rey sus términos á este condado los mismos que tenia su diócesi barcelonsa (sic),segun afirman algunos; otros los especifican señalándolos desde Serrateix á Moyá, ydesde allá al pueblo de la Guardia de Montserrate, y de allí á Castell de Fels, dando vueltapor la ribera del mar, desde medio dia al oriente, hasta el castillo de Cabra sobre la anti-gua Huro que despues fue ciudad Fracta ó Tracta, á quien hoy llamamos Mataró".19

Carlemany arriba a l’església del pla

El 1948 s’emprendrà la reconstrucció del temple parroquial del pla; la seva estructura es mo-dificarà. L’arquitecte Nil Tusquets dirigí aquesta tasca, que es farà progressivament. L’anycitat s'havia incorporat mossèn Josep Codinach com a nou rector de Castelldefels.L'arranjament i engrandiment de l'església li va semblar prioritari. La remodelació del tem-ple consistí, bàsicament, en dotar-lo de tres naus. L’església es convertí en una renovada edi-ficació per acollir novament la patrona. Si bé és cert que s’havia perdut per sempre més lajoia romànica, suposadament lliurada per Carlemany, també ho és que un nou retrat de laVerge de la Salut arribà a Castelldefels. A més, i en forma de pintura al·legòrica, es tornaràa rememorar la història de la seva arribada al poble.

El matrimoni format pel senyor Francisco Viñas Llonch i per la senyora Eulàlia Amat Patuelva regalar a l’església, el 1949, una talla de Nostra Senyora de la Salut que pogués reempla-çar la cremada a la Guerra Civil. Ho van fer amb la il·lusió de deixar un record a la parrò-quia amb motiu del naixement de la seva primera filla. En aquell moment, el senyor Viñasera l’alcalde de Castelldefels i era constant la seva aportació personal a tot allò que conside-rava necessari per a la ciutat. La talla donada va ser feta en fusta per l’artista Joaquim Sabatéi tenia una mida d’un metre d’alçada. Amb el mateix aspecte que aquesta imatge es van ferdues més a escala reduïda. La imatge gran acabaria presidint l’absis principal del temple pa-rroquial. Una de les petites rèpliques és la que normalment surt en processó per les festesmajors d’estiu i d’hivern. Aquesta talla petita, quan no ha de sortir al carrer, ocupa un llocpreeminent al vestíbul de la casa rectoral. La tercera talla es troba sempre a la capella romà-nica de Sant Salvador, l’edificació religiosa del recinte de can Vinyes.

Una mica més tard que es recuperés una imatge representant la patrona, Castelldefels tindriauna mostra pictòrica que li recordés l’origen de la seva devoció mariana. Una pintura del’escena de lliurament de la talla a Carlemany apareixeria al tambor de l’absis de l’església.Els pinzells d’en Josep Serra Santa, Serrasanta, n’eren els artífex. I avui, de fet, es fa impos-sible parlar del temple de Santa Maria de Castelldefels sense fer esment dels murals que om-plen les seves parets. De l’ambiciós projecte assolit pel pintor a nosaltres ens convé fixar-nosaquesta vegada en l’obra que retrata el Pontífex fent entrega de la imatge de la Verge i elNen a l’emperador dels francs, Carlemany. El mateix any de l’elaboració de la pintura, mos-sèn Josep Codinach, rector de la parròquia, explicà el tema representat: “momento que elPapa rodeado de unos Obispos y Cardenales entrega al Emperador Carlomagno, acompañadode su séquito, la Virgen de la Salud”.20

De l’aparença real de la imatge romànica, objecte de la llegenda pintada, sembla queSerrasanta no se’n preocupà massa. Tot apunta a què la seva màxima inquietud el va portara centrar-se en els aspectes compositius de l’obra. Dos protagonistes dels representats cen-tren l’atenció de gairebé tota la resta de personatges. Una línia direccional del quadre, benmarcada gràcies al contrast entre les baules d’una cadena i el fons clar de la paret, fan quela gran llàntia que penja posi l’accent en la centralitat de la figura que hi ha a sota:Carlemany. L’Emperador, amb un genoll al terra, està en disposició de rebre la imatge demans del Papa. Deixant de banda els seus atributs de poder, la corona i el ceptre, fa reverèn-cia davant la representació de la Mare de Déu. El Pontífex contrasta sobre la foscor que pro-



Notes

1 Vid. CODINA, Jaume; MORAN, Josep i RENOM,Mercè: El Baix Llobregat el 1789. Respostes alqüestionari de Francisco de Zamora. Col.Textos i estudis de Cultura Catalana. núm 28.Curial Edicions Catalanes / Publicacions del’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1992.

2 MADOZ, Pascual: Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesio-nes de ultramar. Est. Tipográfico – LiterarioUniversal. Madrid, 1846-1850. Vid.“Castelldefels” en: vol VI pp.95-96.

3 Diario de Barcelona de avisos y noticias. núm.225, 13 de agosto 1867 (edición de la mañana).p. 7702.

4 El 26 de novembre del 1876 s’havia creat a laplatja de Montgat l’Associació Catalanistad’Excursions Científiques formada per cincmembres. Aquesta associació patirà una esci-sió dos anys més tard; d’aquesta manera neixl’Associació d’Excursions Catalana, que el 1884crearà una secció amb el nom de “FolkloreCatalà”. El 1890, després de dotze anysd’activitats per separat, tornen a unir-se lesdues associacions esmentades i prenen el nomde Centre Excursionista de Catalunya, la pri-mera junta del qual s’escollirà el 7 d’abril del1891. Fins el 1900 la secció folklòrica manteniades de la seva creació la publicació d’una bi-blioteca popular folklòrica en vuit volums. Und’ells va ser l’obra Miscelànea folklòrica(1887), obra que amb col·laboracions de molts

noms —Almirall, Arabia, Bosch de la Trinxeria,Brú, Comis, Maspons i Llabrós, Vidal i Valencia-no…— representa la compenetració entre ex-cursionisme i folklore essent una fita en aquestcamp.

5 BAQUER, Ernesto: Castelldefels en el siglo XIX.Su gente, su vida. Ed. Butlletí de Castelldefels.Castelldefels, 1987. pp. 4-5. Cita en p. 4.

6 Fem un apunt sobre les consideracions que fanrespecte a la pintura que retrata els personat-ges il·lustres. No tenim cap notícia sobreaquestes després de revisar la relació d’altarsque es fa arran de la visita pastoral del 18 dejuny de 1885. En la reproducció respectem lagrafia del document manuscrit original: “Altar Mayor con una Imagen de la Virgen en lacual se celebra su fiesta á los quince deAgosto. En dicho altar hay el Tabernaculo grande y mu-chas otras Images de barios Santos, elTabernaculo bueno.En la parte derecha del Altar Mayor hay otrocolocado llamado de San Juan Apostol yEvangelista y S. Juan Bautista y otrasImágenes.En la misma parte hay otro llamado de S.Pedro Apostol, en el cual hay otras Imágenes.Todos los tres altares mencionados parece sermuy antiguos y estan en mal estado.A la otra parte izquierda hay uno llamado delSto Cristo, bueno, pero está mandado cambiarla Imagen de la Virgen de los Dolores, y no seha cumplido por falta de recurso.

voca l’ombra del pali. Els colors càlids de les seves vestidures el fan també destacar, sobre elmateix fons, encara que no tant amb relació a la imatge que duu sobre un coixí. De llunypot haver dificultat per a veure clarament que és el que porta el Sant Pare; la seva silueta ila de la talla que transporta es poden arribar a confondre.

A la dreta de la composició hi ha un grup que sembla deslligar-se de l’escena principal queel quadre mostra. Dialogant entre ells sembla que estiguin al marge; ells, la columna i el lli-bre que hi ha al peu representen un contrapès per a la composició. L’altre també ve donatper la presència d’un imponent fust de columna. Les dues masses pètries, el pali, el límit dela paret, l’aplom amb que penja la llàntia fan que hi domini la verticalitat en l’obra. Pel con-trari, el llibre obert ja esmentat, aporta un petit punt d’inestabilitat; cal remarcar, a banda,que en aquest singular element està consignada la signatura del pintor i la data d’execució:“Serra Santa fecit. Anno MCMLII”.

El 1952, doncs, Carlemany torna a ser vist a Castelldefels, però gràcies a un retrat que el mos-tra sent present a Roma. Si, després d’aquest treball, haguéssim de dir amb qui estava... ensdecantaríem per Adrià I.21 Hauríem de dir que, en el moment que els retrata Serrasanta, l’unés Papa, però l’altre protagonista no és encara Emperador, però sí rei, com a mínim dels lon-gobards. Respecte de la tasca encomanada, sense que ens sembli que violentem massa la lle-genda, diríem que va ser realitzada, sí; però ens agradaria defensar la idea que es va fer re-alitat de la mà del fill Lluís el Pietós, qui la podria portar fins als confins que representavauna Marca Hispànica de la que Castelldefels era un extrem. Aquesta seria la més autèntica deles versions que podríem defensar traient pit amb un cert recolzament de la historiografia.



Otro colateral llamado de Ntra. Sra. De la Sa-lud, bueno, colocada en su magnífico Camarin,y está tambien colocado el Tabernaculo pe-queño donde esta depositado su divinaMagestad, pero bueno.En la misma Capilla hay otro llamado de Sn.Simplicio papa, en muy mal estado, y solo hayla Imagen de la que el altar toma su nombre.(fol 509 r).Otro altar colateral con el de Sn. Pedro Apostolllamado de Ntra. Sra. Del Rosario, bueno, secompone de la Imagen de la Virgen, Sto.Domingo y Sta. Catalina.Total se compone dicha Iglesia de ocho altares.Tabernaculos portatiles dos llamados el uno deSn. Pedro y de Ntra. Sra. del Rosario.Dos banderas y dos gonfalones. (fol 509v)”.Arxiu Diocesà de Barcelona: Visites pastorals.Vol 93. 1884-1885. Fol 509 r i v.

7 MASRIERA; Enrich: “Excursió a Castelldefels25 de novembre. 1883” en: Memorias de laAssociació Catalanista d’ExcursionsCientíficas. Vol.VII (1883) pp. 218-230 cita en p.224.

8 Ibid. Cita en p. 225.9 “… l’estany, de que parlen los Goigs antichs,

signe geográfich característich de la encon-trada, que ha donat lloch á las febras y peraqual malaltia es especialment invocada laVerge de la Salut”. Ibid. p. 227.Hem de dir que la referència a cap “estany” nol’hem trobada en cap dels goigs que han per-vingut fins a nosaltres.

10 Coplas de la portentosa, prodigiosa, y miracu-losa imatge de la Mare de Déu de la Salut.Estampa dels Hereus de Barthomeu y MariaAngela Giralt. Barcelona, 1756.

11 Ben aviat es construí un altar d’estil barrocamb columnes salomòniques i escales perpujar al cambril per venerar-la. L’esculturatenia vestits sobreposats, se suposa perquèl’estat de la imatge ho exigia.

12 FORT GAUDÍ, Jorge: Santa María de la Salud.Archivo Mariano. Sant Climent de Llobregat,1979. p. 47.

13 Goigs de la portentosa, prodigiosa, y miracu-losa imatge de la Mare de Déu de la Salut.Estampa dels Hereus de Barthomeu y MariaAngela Giralt. Barcelona.

14 Goigs de la portentosa, prodigiosa, y miracu-losa imatge de la Mare de Déu de la Salut.Sense referència d’editor ni data. Reproduït a:FORT GAUDÍ, Jorge: Santa María de la Salud.Archivo Mariano. Sant Climent de Llobregat,1979. p. 62.

15 MARTÍ BONET, J.M: Història de l’església me-dieval. Naixement,infantesa i juventutd’Europa. Ed. Arxiu Diocesà de Barcelona.Barcelona, 2000. p. 278.

16 Cal pensar, per exemple, que l’any 785 algunsprohoms de Girona lliuraren la seva ciutat alrepresentant de Calemany, fent recular lafrontera sarraïna fins al riu Tordera.

17 FORT GAUDÍ, Jorge: Santa María de la Salud.Archivo Mariano. Sant Climent de Llobregat,1979. pp. 23 i 26.

18 TOMIC, Pere: Històries e conquestes deCathalunya. Ed. Johan Rosembach Alamany.Barcelona, 1495. Fol. 24r.

19 PUJADES, Gerónimo: Cronica Universal delPrincipado de Cataluña. Imprenta de JoséTorner. Barcelona, 1830. Tomo VI. p. 61.La primera part d’aquesta obra havia estat re-dactada en català i publicada el 1609, però lasegona part, que l’autor havia deixat inèdita,veu la llum pública en l’obra que citem, de1830, tot i haver-se redactat a començamentsdel segle XVII.

20 CODINACHS (sic), José: “Nuestro Altar Mayor”.En: Fiesta Mayor de Castelldefels 1952.(Programa de festes 54 pp. s/n) Imp. Romana.[Barcelona, 1952. pp. 37-40]. Cita en p.39 s/n.

21 Caldria desplaçar el nom d’Adrià II, que fouPapa entre el 867 i el 872, com al coetani deCarlemany malgrat que la “llegenda” ho hagipermès en algunes de les versions vistes i enaltres, que ara recordarem:“Abans la església parroquial era dins del cas-tell, però en Manel Girona, adquiridor d’aquestimmoble, ne va fer alçar una de nova abaix a lacarretera, per a treure’s la servitut. És famaque la imatge de la Mare de Déu de la Salutque hi ha a la capella del castell va ser donadapel papa Adrià II a l’emperador Carlemany, quine va fer cessió a aquesta església, edificadaper ell”. GOMIS, C.: “Castelldefels” (dins del’apartat Província de Barcelona) en: CARRE-RAS CANDI, F.: Geografia general de Catalunya.Ed. A. Martin. Barcelona, 1910. p.358.“Les escampades cases que formaven el petitpoblat anomenat antigament Castrum Felix,data de les primeries del segle VII; d’aquellaèpoca, però no en queda altra cosa que algundocument que fa referència al poble, la vene-rada imatge de la Mare de Déu de la Salut, laqual, segons la tradició, fou regalada pel PapaAdrià II, a l’emperador dels francs, nomenatCarlemany. És probable que fos en premi d’unasortosa expedició efectuada contra els que lla-vors tenien envaïda Catalunya fins a la ratlladel riu Gayà”. CASTELL, J: “Castelldefels” en:Agricultura. Revista Agrícola Catalana. Any III,20 març 1919, núm. 6 (suplement mensual núm3). [Editorial Catalana, Barcelona].“La antigüedad de la imagen se remonta,según la leyenda, a los tiempos de la recon-quista de los francos, en el siglo IX: Según otratradición fue donada por el Papa Adriano II(867-872) al Emperador Carlomagno, el cual lacolocó en la iglesia por él edificada en el re-cinto del Castrum Felix”. ANÒNIM: “Ntra. Sra.de la Salud de Castelldefels y su iglesia” en: IVExposición Filatélica y Numismática. 14-21 julio1974. Castelldefels. p. s/n.“Explicado grosso modo y de forma sucinta ybreve el triste recuerdo que en nuestra Historia



dejó el paso por ella del fatídico moro, procu-raremos explicar, aunque también a grandesrasgos y como contrapartida, algunas de lasgestas de aquel gran emperador que se llamóCarlomagno (742-814) (…) De su paso por tie-rras catalanas, sabemos que este emperadorfue obsequiado por el papa Alejandro II (sic)con una imagen de la Virgen de la Salud. Coneste motivo, el emperador mandó edificar unaiglesia en el castillo de Castelldefels, en dondedicha imagen se veneró”. BARBERÁN ALBIAC,José: Orígenes e historia de Castelldefels y sucomarca. Gráficas Medinaceli. Barcelona,1978. p. 35.“Dissortadament, l’antiga imatge de la Mare deDéu de la Salut —donada, segons la tradició,pel papa Adrià II a Carlemany— es perdé persempre més”. GUIX I FERRERES, Josep M.:“Pòrtic” en: LORENZO I GALÉS, Neus: Entremar i muntanya. Breu història de la parròquia ivila de Castelldefels. Ed. Ajuntament deCastelldefels-Parròquia de Sta. Maria de laSalut. Barcelona, 1989. p.7.

“Hi ha una llegenda, esmentada a principis delsegle XX, que fa procedir la primera imatge dela Mare de Déu de Castelldefels de les mansdel Sant Pare Adrià II. Aquest l’hauria lliurada al’emperador Carlemany, que hauria estat elfundador de l’església de Castelldefels, lloc onhauria deixat la imatge. En tot cas, les fontshistòriques només parlen del monestir deSanta Maria amb un gran creixement entre elsanys 966 i 985”. CAMPMANY i GUILLOT, Josep:“Origen del monestir i parròquia deCastelldefels”. Revista Mar i Muntanya. Núm20.març 1997. p. 5.“S’ha de dir que no hi ha constància de la pre-sència de Carlemany, nascut el 742 i mort el814, ni a Castelldefels ni a les contrades prope-res. (…) Pel que fa al nostre estudi, però, laqüestió més remarcable és que aquesta lle-genda ha estat reflectida pictòricament perSerrasanta i, així, ara podrem analitzar l’escenaen què el Sant Pare Adrià II fa el lliurament aCarlemany de la primitiva imatge romànicaque, per fotografies, sabem com era”. CLE-MENTE HERNÁNDEZ, Javier: Serrasanta.Pintura mural a Castelldefels. Ajuntament deCastelldefels. Barcelona, 2000. p. 45.

Orígens històrics i literarisd’Ausiàs March en relació ala Baronia de l’Eramprunyà

Jaume Alavedra i Regàs


1. Aspectes de la Baixa Edat Mitjana a Catalunya

Allò que voldria remarcar és la manera com el poeta lliga deliberadament la seva obraa la manifestació del seu íntim missatge. No és que l’estructuri arquitectònicament. Elspoemes que la formen, escrits al llarg de la vida d’Ausiàs March, són com fulls arren-cats d’un dietari. La divisió tradicional en cants d’amor i de mort no fou la idea delpoeta, sinó dels seus editors, en el segle XVI. No hi ha pròleg ni introducció que elsrelligui, però tenen una profunda unitat, Ausiàs March s’hi posa sencer, i confia alseus cants la missió de dir que n’és l’autor.Jo sóc aquest que’m dic Ausiàs March!1

A Catalunya, aproximadament entre els segles XI i XIII, el pas de l’Alta a la Baixa EdatMitjana a Catalunya aferma i consolida el poder de l’actuació institucional dels comtes deBarcelona. Aquest estament nobiliari havia conformat el nucli de la vida política i el moll del’ós del poder. Els personatges que enclou es van anar succeint i protagonitzant la major partdels esdeveniments. Ho van fer envoltats de col·laboradors directes en l’entorn immediat.Fins i tot, els personatges adscrits a l’obra de govern, com a consellers i braços executors dela voluntat reial, intervingueren en el pla més íntim de la monarquia catalana. La casa reiali els oficials de la cúria prenien part activa a palau.2

Amb aquests precedents, situem el nostre objectiu en una aproximació al orígens familiarsdels March. L’arbre genealògic és espès, però ens fixem, en dos germans coetanis poetes:Jacme (1335?-1410) i Pere March (1338?-1413). S’aprecia que es porten només tres anys dediferència. Ambdós són senyors de terres, un a l’Eramprunyà; l’altre, a Beniarjó. En concret,cerquem els orígens patronímics familiars, arrelats a la Baronia de l’Eramprunyà.

La reconquesta del comtat de Barcelona, llindar de la Marca Hispànica, és on arranquen elscanvis constants, lents però sòlids, envers el Renaixement. El mateix rei, Martí, porta el so-brenom distintiu de l’Humà, característica d’identitat renaixentista. La nostra proposta empraun codi històric i social, que segueix l’escola francesa dels Annals. Amb això reflexionemsobre documents i no pas tant sobre historiografia o cronologia. En el fons cerquem un ca-


ràcter psicològic dels personatges públics. Usem metodologia en essència poètica i epistolar.Afegim una associació, consubstancial a l’Escola, a la grandiosa literatura familiar d’AusiàsMarch, que emergeix com a conseqüència del poder de les elits catalanes. En el conjunt his-tòric, documentació i obres mostren canvis constants, activitats i diligències que preparenl’humanisme. Pel que fa a la personalitat i conducta d’aquests nobles arreu dels territoris delprincipat, les dades i la interpretació requereixen cautela i ininterrompuda revisió. En la nos-tra proposta ho associem a codi històric i social, seguint els escrits en arxius. Així doncs in-diquem la preponderància de documents i escrits, no pas tant línies historicistes, historiogrà-fiques o cronològiques. En tot cas resseguim denominadors cognitius, que desfan el cabdellde la psicologia medieval. Ara bé i de vell antuvi, potenciem el caràcter dels personatges pú-blics. Llur presència és tan singular i determinant en la història de la fi de l’Edat Mitjana quedemanen ingents treballs històrics. La metodologia emprada consisteix en una base històricaessencial, fort contingut literari poètic i epistolar. L’estructura està ancorada en modular dis-ciplines. Talment és així, que no ens limitem a la història i la historiografia, braços eficaços,sinó a obrir arxius i documentació. Ens aproximem a postulats socials en essència, associata altres disciplines: estudis literaris per la grandiosa dimensió poètica d’Ausiàs March en lafamília, de la qual procedeix.3

Les raons que ens hi porten prenen distints sentits. En sobresurten dos aspectes: la llengua iles formes de govern. Ambdues demostren la continuïtat temporal que va del primer comteRamon Berenguer fins al darrer comte-rei Martí. L’extinció de la línia dinàstica acaba ambel Compromís de Casp, veritable punt d’inflexió històric. L’entronització del noble castellà dela branca dels Trastàmares, Ferran d’Antequera capgira els esdeveniments en un sentit acu-sat irreversible.

Per encetar el tema, prenem la visió que ofereix el medievalista, Lluís Cabré, de “període cul-tural”, portant-ho al fet provençal. Cal remarcar el conreu personal de les lletres que vananar elaborant els reis i promocionant entre llurs coetanis (Cahner, 1977). La continuïtat delmodel poètic cortès no varia des que floreix, allà per l’Occitània del segle Tretze. La potèn-cia que esgrimeix com a model amorós de lírica i retòrica imprimeix una forta petjada sobrela poesia catalana. Hi contribuïa l’assumpció comuna d’identitat poètica en estructures feu-dals de la Corona d’Aragó a fi i efecte d’assumir al·legòricament l’amor cortès. La tradiciótrobadoresca, gairebé desueta arreu d’Europa, mantenia fama i reputació antigues en alta es-tima. El model era l’espill de la composició poètica. La qüestió del fet provençal va emergirarreu en el pla cultural. Abundaven a dojo termes com els de provençalisme, provençalistao català aprovençalat, fins a extrems inaudits, en la tradició occitana (Bec, passim, 1977).

De cap a cap d’aquest llarg període cultural, reis i membres de la Casa d’Aragó en lesseves diverses branques van cultivar personalment la poesia de tradició occitana, vanenvoltar-se de trobadors i joglars, i, dit curt, van convertir l’art de trobar en una eti-queta de la cort: la poesia catalana medieval els deu gairebé tota la vida.Paral·lelament, després dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, ini-ciats a Ripoll en temps d’Alfons I i actualitzats posteriorment, els monarques catalansvan dictar, escriure o promoure un singular conjunt historiogràfic marcat per la tra-dició familiar. Així, el seminal Llibre del rei En Jaume (I) inspiraria el Llibre del rei EnPere (II), el fill; Jaume II, el nét, en va encarregar una versió llatina, memorable; el re-besnét, Pere III, en va invocar l’obertura, per mitjà d’una cita de sant Jaume, al prò-leg del Llibre que narra els «fets» del seu propi regnat. (Cabré, 2005:69).4

El marc artístic idoni resta clar per a tasques poètiques i artístiques. Fou desenrotllat en en-torns reials. Els grans càrrecs d’aquella època esdevenien matèria lògica de la pròpia evolu-ció de l’època comtal. El fragment anterior parla de l’art de trobar com una característica dela cort catalana. A tot estirar, la cancelleria i la incessant activitat dels cronistes van prota-

Orígens històrics i literaris d’Ausiàs March en relació a la Baronia de l’Eramprunyà



gonitzar una plana il·lustre de les lletres catalanes. Les anècdotes històriques, ens duen a for-mes i sentiments de vasta influència poètica, certament lírica. En el principat, ho facultennobles d’Urgell, de la Cerdanya, de Besalú, d’Empúries, del Rosselló, del Pallars, de laRibagorça, de Girona o de Barcelona, que arribava fins al Llobregat. Les circumstàncies iafers polítics i diplomàtics van fer que els darrers aviat monopolitzessin el nucli de decisionsinstitucionals. Les dinasties es van succeir, mesclant-se o extingint-se. En tal cas tenim elsMontcada, Cardona, Foix, Erill, Fiveller, l’Hug d’Empúries, els empordanesos Rocabertí, com-tes de Prades, de Ramon Borrell, d’Oliva Cabreta, de Sunyer de Pallars, dels Rocabertí fins aconformar un gran nombre de personalitats.5

Per exemple Cabreta va intervenir en diferents comtats com la Cerdanya, mitjançant la fun-dació del Monestir martinenc del Canigó; o el de Besalú per un dels seus fills, Bernat, quefou, per vigor i encert de govern, el cèlebre Tallaferro, «pare de la Pàtria». Guillem Narvàez,fill de comte d’Isarn, va succeí a llur tia com a darrer comte de la Ribagorça, passant a mansdel regne de Navarra, posteriorment retornat.

En el pla històric, el comportament social dels nobles va permetre la intervenció tothora enassumptes públics. Durant segles havien anat generant, elaborant i consolidant jurídicament,administrativa i política la unitat nacional de Catalunya. En bona part, els assumptes insti-tucionals passaven per llurs mans. El territori i la geografia catalana accidentada afavorienarreu del paisatge un món local d’alcaldes i batlles en l’exercici in situ de l’administració pú-blica. A causa de la implantació duradora i acció arrelada en el territori, tant interior comultramarina, es va estructurar un codi de lleis eficaç avançant-se al futur- Tal quals foren elConsolat del Mar o els Usatges en la cosa pública (Eiximenis, 1986; Rovira i Armengol,1933).

En relació a la Baronia de l’Erampurnyà, que es remuntava al segle XI, va conformar unajurisdicció agrària. L’adquisició en 1323 per Pere March, lo Prohom, escrivà major Curial, elva convertir en primer baró de l’Eramprunyà. La senyoria es compra el 1327, i la castlaniael 1337. L’extinció és a mans dels Fiveller, al Setze. Jaume March obté la Baronia desprésd’un procés legal d’inhabilitació del seu nebot sordmut, Pericó, l’any 1351.6 LlavorsCatalunya era un principat integrat per diferents paisatges que continuaven els feus medie-vals esqueixats de la presència dels francs.

2. La cultura y la societat a la baixa Edat Mitjan. El Renaixement català és a tocar

La Baixa Edat Mitjana és un món essencial de classes, d’estaments socials. En gran mesural’organització feudal segueix vigent, però evoluciona ràpidament en corts distants. El tràficeconòmic constitueix una de les causes més profundes de les variacions, especialment locals,com és el cas de la Baronia d’Eramprunyà. En diversos segles passà d’unes mans a altres.Castell, feus i cases pairals eren subjecte de compra i venda en tostemps. En qualsevol cas,el senyor era propietari i amo absolut sobre els vassalls, condició que originaria nombrososprocessos i esdeveniments conflictius, ultra una guerra per part dels Remences. Solament lava apaivagar, restant latent, la sentència emesa des del monestir de Guadalupe pel rei FerranII. Les regles legislatives pel que fa a obligacions de la gleva s’havien anat enrarint com aconseqüència dels efectes de subinfeudacions o variants de vassallatges. En tot cas subsistiadivisió entre noblesa alta i baixa segons toqués per herència o economia. Soldevila en l’obraque té com a coautor a Valls Taberner, que ha influenciat una legió d’historiadors, ens diuque formaven la primera els barons o magnats (contes, vescomtes com a senyors; i varvas-sors, com a vassalls), i la segona, els cavallers de menor condició (Soldevila et al., 1982:185).Sigui l’estament que sigui, el marc social mostra personalitats i conductes definides arreu. Alcim de l’estat es situava el rei i l’entorn de la cort, mantes vegades itinerant, que topava amb


el contrapès administratiu local, d’ajuntaments i batllies. El català prenia carta vernacle is’imposava definitivament en assumptes de l’esfera pública. Amb els cronistes, la massa do-cumental i la paperassa van adquirit proporcions de fresc vívid. L’enorme i profunda influèn-cia del provençal medieval bescanviava el llatí pel vernacular. Hom ha apuntat que esdevin-gué un intens i desproporcionat abandonament del la influència provençal en poesia. En elgruix dels esdeveniments, encara poc albirats, emergiren nous criteris estètics i cognitius. Noen va apuntava un humanisme que va reeixir en qualsevol àmbit lèxic o lingüístic, en ver-sificació o en mètrica. Si bé les corrents de la Baixa Edat Mitjana continuaven vigents, demanera progressiva foren substituïdes per empreses populars. Convocatòries i crides a con-cursos i certàmens consolidaren l’escola poètica de Tolosa, establerta a la primera meitat delCatorze. Les ciutats meridionals llenguadocianes subministraren un acabat model que va ge-nerar còpies arreu. Més de mig segle després, Joan I, va fundar el consistori de la GaiaCiència a Barcelona.7

Aquests esforços de fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats d’altura li-terària. Les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i apagada. Encanvi, van permetre dues importants obres didàctiques de poesia en acabar el XIV, el Llibrede concordances, de Jacme Marc, i el Torsimany, de Lluís d'Averçó, aquest darrer, llarg trac-tat de preceptiva; mentre aquell és un diccionari de la rima. En aquest temps, el retorn al pas-sat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits perla lírica romànica a Itàlia. Al pas d'un segle a l'altre, alguns poetes secundaris, com Gilabertde Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, van revelar influencies líriques del Dant iPetrarca. Per bé que cançons i sirventesos originals d'Andreu Febrer van seguir fonamental-ment la vella direcció trobadoresca, es va imposar la traducció de la Commedia en vers ca-talà. En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no potparlava provençal amb catalanismes, sinó català amb solucions provençals i un lleuger ita-lianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de Martí I, fou un dels darrers aglutinants depoesia cortesana de tall medieval. La cort d'Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols,ja va ostentar un caràcter renaixentista i plural, car s'hi reuniren escriptors en llatí, en italià,en català. Encara que pertanyia a la seva cort i hi va viatjar, en la qual ostentava el càrrecde falconer, el gran Ausiàs Marc; però escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, ales possessions familiars valencianes. Representa una superació en la lírica catalana, puixque, ultrapassant l'estil nou i el petrarquisme, exposava problemes morals d'una manera crua.Si les premisses es decantaven per l’Escolàstica, el resultat es convertia en original introspec-ció, expressada en estil sec i ferreny, sense concessions retòriques.

Ausiàs Marc no tingué successors de tanta categoria entre els nombrosos poetes del XV. Enaquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mortde Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, convertida novament en arma d'atacintel·lectual. L’ús vigorós i eficaç era per part dels dos bàndols contendents. En un d’ells, esdonà tot un cicle de poesies que elogiaven el príncep de Viana; i, a l’altre costat, joanista,l'extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nouscamins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença, poc o molt inspirat en AlainChartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores.Mentrestant, a la ciutat de València, en plena puixança i lliure de l’assot de la guerra, es con-reava una poesia de tertúlies, d'amics, com els que voltaren Bernat Fenollar. Es van reprendreels certàmens literaris de llarga tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà joieshumorístiques. A la prosa, la cancelleria reial, mercès a l'ordenació imposada per Pere elCerimoniós, es va preocupar extraordinàriament de la precisió i de la bellesa de la llengua es-crita.8 Es va fer una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la ques'imposaren com a conseqüència de la creació de les acadèmies europees del XVIII. Els docu-ments reials, estenent-se per qualsevol domini de la llengua amb l'autoritat de llur procedèn-cia, van crear una llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la




qual cosa no permeté certs trets dialectals a la segona meitat del XIV. La prosa blana i enra-rida dels sermons de Vicent Ferrer permetien copsar notes oïdes i recollides per estenografia.

Bernat Metge va propagar prosa renaixentista calcada d’Itàlia, el qual amb Lo somni (1399),epicuri oníric, permetia advertir nous aires italianitzants. L’ús de romàniques, ajustades adiàlegs de natura platònica o ciceroniana actuaren activament en política i narrativa. A partl'humanisme, hi ha la singular figura d'Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantinguéuna curiosa duplicitat en llu producció literària, principalment al llibre La disputa de l'ase(1417), en prosa, i als seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments. Contemporà-niament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador recargolati autor d'un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i bigarrada renova-ció grinyolant sota temàtica medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís deCorella, són els més destacats representants de la prosa religiosa del XV. Aquests personat-ges esdevingueren models literaris com en l'anònim Curial e Güelfa o el cavaller valenciàJoanot Martorell el Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel·les cavalleresques, són fidels a unarealitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, delmón dels cavallers en declivi: Simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escrivíl'Espill, en vers narratiu, prototipus de novel·la burgesa. Obra colpidora per notes crues i pes-simistes és plena de medieval misogínia. Tot just la literatura catalana havia arribat al cim iValència entrava en les magnífiques realitzacions literàries.

3. Els il·lustres germans del segle Catorze: Jaume i Pere March

En el conegut Prohemio, Íñigo López de Mendoza dedica la salutació al il·lustre senyor en«Pedro muy magnífico Condestable de Portogal, el Marqués de Santillana, Conde del Real,etc., salud, paz e devida recomendaçión...», esmenta Pere March elogiosament.

Mosén Pero March, el Viejo, valiente e honorable cavallero, fizo assaz gentiles cosase, entre las otras, escrivió proverbios de grand moralidad (López de Mendoza, 1988:447).

Ambdós germans March, Jaume II i Pere, eren fills de Jacme March I, senyor del castell del’Eramprunyà al Baix Llobregat i del poble de Beniarjó, de les alqueries de Pardines i Verniçaal País valencià. Al la seva mort, en Jacme, dit II, heretà l’Eramprunyà; mentrestant en Pereva restar en la via valenciana.

Jacme March neix a València als voltants de 1335 o 1336 i a mitjans de segle se’n va a viuredefinitivament a Barcelona. Fou membre del jurat de Consell de Cent cap a les darreries delscinquanta i que no deixaria. Va ser membre actiu de govern municipal, conjunta a la bèl·licacontra Castella, la Guerra de los dos Pedros, durant més de deu anys, entre Aragó i València.Va consolidar relacions nobiliàries amb Erills i Rocabertís.

Pels anteriors serveis prestats accedí a la Conselleria reial i esdevingué uixer d’armes de Pereel cerimoniós. Va acabar sent nomenat cavaller i home de confiança en l’estreta intimitatd’aquest rei i llur fill, l’infant Pere. Finalment desenvolupà tasques de caire polític i parla-mentari en l’estament militar com a Diputat General de Catalunya a Corts.

Accedeix a ésser senyor de l’Eramprunyà, la qual cosa l’arrossega a distints plets familiars.En aquest sentit, s’allargassen en el temps les diferències amb el del fill de llur nebot, ArquetaMarch. En altre, es veu involucrat en nombrosos contenciosos per la possessió i govern delcastell o de terres com la Sentiu. Nou tractament de la dona, diferent a la idealització ambquè fou tractada pels trobadors i a la sublimació espiritual de la dona dels poetes italians i


Petrarca. En Ausiàs March la dona és un ser humà amb totes les seues qualitats i els seus de-fectes o vicis. Les descripcions psicològiques superen les exageracions de la bellesa. Pren lamort de la seua esposa Joana Escorna, com a tema d'algunes de les seues cançons, una provamés de la seua sinceritat.

Veiem ara la vessant literària:

La barreja en grau diferent de formes catalanes y provençals en unes o altres obresd’un mateix autor, i sobretot el caràcter aleatori d’aquesta mescla, demostra la cadu-citat d’unes formes que ja no es justifiquen en una tradició viva. Per tal motiu consi-dero el poeta Jacme March l’antecedent més important del seu nebot Ausiàs March enla total catalanització de la llengua poètica catalana (Bohigas, 1982: 154).

De la producció literària de Jacme March en resulta la gran tradició catalana que porta alnebot Ausiàs. Es conserven un diccionari de la rima, Llibre de concordances, i una sèrie depoemes al·legòrics i composicions no pas llargues. Els temes són sovint cavallerescs i cantal’amor cortesà. Excel·leix el Llibre de Concordances, com a diccionari de rimes, dedicat a Pereel Cerimoniós. Entre els poemes, un dels més coneguts és Debat entre Honor i Delit, octo-síl·labs apariats, escrits en la campanya d’assetjament de l’indret de Morvedre. De significa-ció viva i graciosa, es situen les narracions de fets d’armes. Conjuntament amb Lluís d’Averçói a l’hivern de 1393, quan va rebre l’encàrrec del rei Joan I d’organitzar jocs a l’estil llen-guadocià de Tolosa. Immediatament fou nomenat jutge del torneig.

Pel que fa al germà de l’anterior i pare d’Ausiàs, Pere March, presenta una obra compositivamolt més aprovençalada. Es conserven tres poemes i nou poesies on la reflexió moral davantde temes com la mort anticipa, en mesura reduïda, l’excels fill. La igualtat de tots els esta-ments socials crea el darrer destí final. Ben trobades són les paraules com enceta el poema:“al punt como neix comença a morir...”. També cultiva gèneres d’amor cortesà en copsar am-bients femenins: lo mal d’amor o la dona casada. En el desenvolupament de l’al·legoria esdecanta pel món bèl·lic dels cavallers. Anticipa l’ambient castrense de la cura i tracte delmón del cavaller, el cavall i els arnesos.

4. La dimensió personal d’Ausiàs March

Ausiàs March fou innovador, genuí i prolífic. Representà el primer que va emprar exclusiva-ment la llengua vulgar. El centenar llarg de poemes, al voltant de 128 conservats, mostrenaltíssima qualitat. Manté una invariabilitat encomiàstic, reflexiva per a la condició humana,en sentit aristotèlic i sobre la pròpia vida (Archer, 1991; pels texts, March, 1989; Romeu iFigueras, 1994; i Badia, 1985). Hom ha dit que l’obra completa és un únic poema amb sub-divisions escampades arreu dels anys. En tot moment hi és present el jo personal, de la prò-pia vida i de viure-la.

Tos ions aprench e desaprench ensems.Fizo la Passión de amor, en la qual compiló muchas buenas cançiones antiguas, asýdestos que ya dixe commo de otros. Mosén Febrer fizo obras nobles, e algunos afir-man aya traýdo el Dante de lengua florentina en catalán, no menguando punto en laorden del metrificar e consonar. Mosén Ausias March, el qual aún bive, es gran tro-bador e omne de asaz elevado spíritu (López de Mendoza, 1988:448).

La gran afició d'Alfons el Magnànim als llibres i la seva actitud generosa de protecció alsartistes en la seva cort napolitana han estat determinants perquè hagi sigut considerat unmonarca humanista. Són molts els escriptors contemporanis de llur generació següent que




van fer manifesta l’admiració, que li professaven. Cal recordar les apologies d’AntonioBeccadelli, Bartolomeo Faccio, Eneas Silvio Piccolomini (Pius II) o Vespasiano da Visticci,entre molts altres. Giovanni Pontano, precursor de Maquiavelo, el va presentar com a pro-totipus de rei humanista en la seva obra El Príncep. El Marqués de Santillana, en la sevaComedia de Ponza, deixà constància que el rei havia estudiat llatí, gramàtica, poètica, geo-metria, astronomia i filosofia, i constava que dominava el català, el castellà, l'italià, el fran-cès i el llatí, a més de sentir un gran interès per la música. Entre altres, va encarregar la tra-ducció de la Ilíada a Lorenzo Valla, i va protegir Pisanello, Donatello, Francesco Laurana oCalantonio, entre altres artistes. La cort napolitana del Magnànim es convertí en un aixo-pluc protector del Renaixement italià que, amb una nova concepció de l'art i de la cultura,havia nascut a les riques ciutats comercials. En aquest context, és normal que la major partde poetes catalans del XV manifestin d'alguna manera la influència italiana, rebuda a la cortdel rei. És el cas, per exemple, de Lleonard de Sors, Lluís de Requesens o Francesc Febrer.Tanmateix, és cert que el Renaixement no arribà a arrelar del tot en la cultura catalana, ique els rastres de la poesia trobadoresca són perfectament constatables fins i tot en els prin-cipals poetes italianitzants. Malgrat això, fou la València del XV l'únic lloc del nostre àmbitcultural que pogué ser tímidament renaixentista. Mentre les altres terres de la Corona vivienimmerses en plena crisi, València era una ciutat rica, dinàmica i en expansió demogràficaque entre 1418 i 1483 havia passat de 40.000 a 65.000 habitants.

L’economia es basa en l’abandonament de les condicions de treball medievals. Emergeix laburgesia comercial, convertint-se en la força motora dels segles venidors. Dels gremis apa-reixen professions obertes a noves estratègies. La organització passa per grups corporatiusen l’interior de ciutats. En poc temps el poder que atresoren els fa més i més poderosos i ambmés influència en les transaccions mercantils. El burgés caracteritza la irrupció de potentats,tal com retrata Molière en el retrat del gentilhome. La literatura experimenta un creixementinaudit. En la línea ideològica no pateix excessives variants respecte a la medieval. Ara bés’atansa a un nombre d’edicions considerable entre les coetanis d'Ausiàs March, com sónJaume Roig, Juan Roís de Corella o Joanot Martorell. L’exemple més clar l’ofereix lanovel·lística d’aquest, ferm continuador de l’estètica medieval.

En relació a l’exercici del poder que arrossegava corts itinerants, va presentar gran fins aldarrer comte-rei Martí. L’extinció de la línia dinàstica amb el Compromís de Casp il’entronització del noble castellà Ferran d’Antequera fou traumàtica. Un article ho resumeix,de l’esmentat Lluís Cabré. Porta per títol: «L’infant Pere d’Empúries i la tradició familiar: es-tampes en el setè centenari del seu naixement», a Mot so razó (nº 4, 2005: 69-83).

El llinatge català que va governar sense interrupció la Corona d’Aragó des del comteRamon Berenguer IV fins al comte-rei Martí I (1137-1410) és un exemple de longevi-tat. Els seus interessos culturals, implicats en la política, van acompanyar aquesta tra-jectòria, no fa gaire traçada per Anton M. Espadaler (2001) en un vigorós retrat de fa-mília. Dues paraules resumirien aquestes inclinacions: la història i el trobar.De cap a cap d’aquest llarg període cultural, reis i membres de la Casa d’Aragó en lesseves diverses branques van cultivar personalment la poesia de tradició occitana, vanenvoltar-se de trobadors i joglars, i, dit curt, van convertir l’art de trobar en una eti-queta de la cort: la poesia catalana medieval els deu gairebé tota la vida. Paral·lelament,després dels Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum, iniciats a Ripoll entemps d’Alfons I i actualitzats posteriorment, els monarques catalans van dictar, es-criure o promoure un singular conjunt historiogràfic marcat per la tradició familiar.

L’anècdota mostra dues raons: història i trobar; aquella era una gran passió per la crònicaconjunta amb l’oratòria parlamentària i la retòrica epistolar, igual els tractats sobre el regi-ment de prínceps; aquesta, per la llengua.


5. Els trobadors i Ausiàs March

Al Sud de França emergeix la poètica trobadoresca a les darreries del segle XI. Sorgeix allíi acaba influenciant els poetes de Catalunya i del nord d'Itàlia. En el fons constitueix un arcentre aquestes regions conformant una literatura plegada. A mesura que passen el segles esvan homogeneïtzant, per després separar-se en el XIV i deslliurar-se del tot durant el XV,quan Ausiàs March estableix la base més elevada de la poesia lírica catalana del període ambuna enorme repercussió i influència immediates.

La importància d'Ausiàs March és inqüestionable. Com a poeta és certament innovador,genuí i prolífic. Fou el primer en emprar exclusivament la llengua vulgar del moment, el ca-talà, rebutjant el llatí imperant arreu. El centenar llarg de poemes, en concret passen delscent vint conservats, mostren la altíssima qualitat de llurs versos. Manté una invariabilitatencomiàstica per reflectir la condició humana i la pròpia vida. En determinades circumstàn-cies, s’ha arribat a dir que llur obra completa és un únic poema amb subdivisions escampa-des arreu anys i períodes de la vida. En tot moment hi és present el jo personal, de la prò-pia vida i la realitat de viure-la plenament. Es troba una estructura interna en cadascun d’ellsperò també en el conjunt de l’obra. Hom els ha anomenat “cicles”, per presentar una evolu-ció formal, que es correspongui a certs fets o etapes. Fins i tot hom ha arribar a associar-hoa ‘cicle’ per considerar que formen una unitat de sentit en l’interior de cada sèrie.

Cap altre autor de les lletres catalanes de les darreries de la Baixa Edat Mitjana pot fer-liombra. Tot i que no ha sigut fins fa poc que hom l’ha tingut en l’alta estima actual, ja foullegit i seguit pòstumament. Com a personatge es dedicà al conreu de les lletres de la tradi-ció poètica valenciana. En endavant va constituir el model de poetes en llengua catalana pelnombre de manuscrits i, fins i tot, pel de traduccions. Llur obra excel·leix no solament persobre dels contemporanis sinó que passa al Renaixement i al Barroc, per exemple influen-ciant a Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, Quevedo, Maragall i Riba.L’excel·lència que ostenta li ve de deixar enrere la poesia trobadoresca en l’elaboració delstemes. La innovació que mostra és la de conservar l’ús del senyal, fent-ne servir cinc; men-tre que la trobadoresca en feia d’un sol. També ha mantingut aquesta estructural formalconstant sense variar mai en el decasíl·lab (pres com a endecasíl·lab pel consonantisme agut)(4 + 6, cesura al cinquè i al desè finals, aguts).

6. Formes poètiques: Els cants d'amor. Llir entre Cards

En la seua producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres ambentitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March la dona ésuna persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el com-post de l'amor sensual (sentits) i intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor solsmantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar llurs poemes a una dona, a la qual esrefereix mitjançant un "senyal", que amagar així el nom compromès. Podem dividir aquestscants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.

Llir entre Cards, cicle que consta de trenta-cinc poemes, sembla dirigit a una altra dona,"dona Teresa". Ara el poeta s'allunya d’aspectes físics de la dona i considera l'amor com ab-soluta contemplació d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant laresposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins arriba a sentir-se cul-pable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el du auna obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.




7. Conclusions i bibliografia

En el nostre estudi hem seguit metodològicament l’Escola dels Annals pel tractament de do-cuments en arxiu i la història local en el marc compositiu. Entrat els segles XIV i XV, laBaronia de l’Eramprunyà fou propietat agrària patrimonial dels senyors March. Emparentatsamb els valencians de Beniarjó i Albalat, va constituir una família de poetes, que desembo-caren en la figura del més gran del seu temps, l’Ausiàs. L’estudi que hem desenvolupats’ajusta a una hermenèutica genealògica, encara per aprofundir. Ens hem centrat en la figuracabdal de la baronia, Jacme March i llurs activitats literàries al centre cultural del moment,la ciutat de Barcelona. En aquell moment es va abandonar un xic el model de poesia culta,en prendre a Tolosa del Llenguadoc i llurs trobadors. En celebrar per primera vegada el cer-tamen de la Gaia Ciència, es va renovar definitivament el panorama de les lletres catalanes,esdevenint expressió popular.

Notes

1 La cita apareix en la reduïda obra de Rubió iBalaguer (1989:65). No obstant això, resultadensa de contingut i s’hi inclou una gran expe-riència (Bohigas, 1989:VIII). El fet que volemremarcar és que sol considerar el fet literariparal·lel al context històric on es crea i desen-volupa.

2 Estudis sobre consells i consellers curials o lo-cals suren als setanta del segle Vint. Per la do-cumentació urbana, van prendre la direcció ins-trumental i d’aproximacions analítiques.L’estructura i funcionament són relativamentconeguts pel subsistema polític dels conse-llers. És època de cronistes i institucions querelaten la política i l’epidíctica. Ens lleguen arti-culacions jurídiques en ajuntaments, batllies,regiments o capbreus emfitèutics de nobles lli-natges o d’oficis. L’actuació i mecanismes dedecisions o execucions legals abasten un vastcamp, aixecat sobre conflictes naturals entreparts o amb l’executiu governamental. Perexemple en les constants bregues, el rei Perefa de jutge en la qüestió entre Felip Dalmau iJaume March sobre “el departiment de l’estiu edel ivern” (Sobrequés i Vidal, 1957:275, n. 257).

3 La família dels March protagonitza un episodiprominent de la història de la Baixa EdatMitjana catalana. Ausiàs March no és sola-ment, per la dimensió poètica, el més gran del’època, sinó que esdevé un dels més grans detots el temps (March, 1989, versió de l’anglèsArcher, gairebé el màxim especialista en llurobra). La dinastia dels March està composta denombrosos escriptors, la majoria dels qualssón també bons poetes: el successius Peres oJacmes (Jaumes), però també els Arnaus o elsJoans. En l’avinentesa, un personatge en llurentorn íntim, com Lluís d’Averçó amb elTorcimany, empren el projecte de certàmensde jocs de la “Gaia Ciència”, compartit ambJacme II. Martí de Riquer ens ha parlat de la

relació amb Alain Chartier (Riquer, 1955); o del’edició de textos que susciten els epistolaris enproblemes jurídics i cavallerescos, a cada pas(Riquer et al., 1972:31; també, com a antologiade lletres de camp entre cavaller abocats a ba-talles, vid. Riquer 1968).

4 En un sol exemple protagonitzat per Martí I aPerpinyà (1406), s’aprecia il·lustrada la potèn-cia dels parlaments. No fa més que consolidarla passió per la crònica dins l’oratòria parla-mentària i retòrica epistolar. Segons aquest in-terès, es fixen tractats sobre regiment de prín-ceps (Albert et al., passim, 1928).

5 Als Barons, Sobrequés i Vidal dedica duesobres en moments del compromís de Casp, queprevalen. Magnats urgellistes s’enfrontaren aantiurgellistes. Entre aquells excel·liren elsCardona, enemics acèrrims dels Pallars; o elsPerellós, en el llinatge urgelià, vescomtes deRoda. També algun candidat es va mostrar adarrera hora: el comte de Pallars. La mis-cel·lània va destacar un declarat urgellista enla personalitat de l’ancià comte de Prades(Sobrequés i Vidal, 1957; 1966; 1968; Sobrequési Callicó, 1989).

6 El fons documental està a l'Arxiu Nacional deCatalunya des del 2005. En especial es troba eld’abans de 1897, moment de l’adquisició perManuel Girona i Agrafel (Memòria..., 2005: 33).

7 La sol·licitud fou presentada per Jacme March iLluís d’Averçó, per tal que instituís la festa de aGaia Ciència, fet que va donar una empenta a lapoètica popular, reclosa en retraïment des delsdarrers anys del Cerimoniós. Prova en són lesjustes poètiques de Lleida el 1338 i elCançoneret de Ripoll, exclusius dels més pro-pers als tolosans (cfr. Tavani, 1996:97).

8 El mateix rei cerimoniós ens llega un retrat dela intimitat en llurs abundants cartes (Pere elCerimoniós, 1957). Ara bé si es vol entrar enbiografia de temps immediatament anteriors,vid. Tasis i Marca, 1964; però en llur època es-tesa als fills, vid. Tasis i Marca, 1957.


Bibliografia

ALBERT, Ricard, i Joan GASSIOT (Text, introducció, notes i glossari) (1928): Parlaments a lesCorts Catalanes. Barcelona, Barcino.

ARCHER, Robert (1991): «Una font aristotèlica d’Ausiàs March», dins, Antoni Ferrando, iAlbert G. Hauf, Miscel·lània Joan Fuster, Volum IV, València, Barcelona, Departament deFilologia Catalana,de la Universitat de València, Associació Internacional de Llengua iLiteratura Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 59-74.

BADIA, Lola (1985): Literatura catalana medieval. Selecció de textos. Barcelona, Empúries.

*BADIA, Lola (2001): «Lo somni de Bernat Metge: heretgia i hermenèutica», Dins, Lola Badia,Miriam Cabré, i Sadurní Martí, Literatura i cultura a la Corona d'Aragó. Actes del IIICol·loqui Internacional. Problemes mètodes de literatura catalana antiga (Girona, 5-8 de ju-liol de 2000), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat-Curial, pp. 8-22.

BEC, Pierre (1970): Manuel pratique de philologie romane. Paris, A. & J. Picard.

BOHIGAS, Pere (1979): «Presentació». Dins, Jordi Rubió i Balaguer, De l’Edat Mitjana alRenaixement. Barcelona, Teide, pp. VII-XVI.

——, (1982): Aportació a l’estudi de la literatura catalana. Barcelona, Associació de Llenguai Literatura Catalanes, Fundació Congrés de Cultura Catalana, Publicacions de l’Abadia deMontserrat.

CABRÉ, Lluís (2005): «L’infant Pere d’Empúries i la tradició familiar: estampes en el setè cen-tenari del seu naixement». Mot so razó, 4, pp. 69-83.

CAHNER, Max (A cura) (1977): Epistolari del Renaixement. Tres volums. València, Albatros.

*COLON, Germà (1978): La llengua catalana en els seus textos. Dos volums. Barcelona, Curial.

*DANTÍ, Jaume (Coord.), Eva SERRA, Valentí GUAL, Agustí ALCOBERRRO, i Jaume FONT (20):Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna. Barcelona, Rafael Dalmau.

EIXIMENIS, Francesc (1986): Regiment de la cosa pública. Siena, Cantagalli, a cura deGabriella Zanoletti.

LÓPEZ DE MENDOZA, MARQUÉS DE SANTILLANA, Íñigo (1988): Obras completas.Barcelona, Planeta, edició, Ángel Gómez Moreno, Maximilian P. A. M. Kerkhof.

MARCH, Ausiàs (1989): Cinquanta-vuit poemes. Barcelona, Edicions 62, edició de RobertArcher.

MEMÒRIA INTERNA DE LES ACTIVITATS DE L’ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (2005).Barcelona, Generalitat de Catalunya.

*PAGÈS, Amédée (1948): «Les origines paternelles d’Auzías March, d’après de nouvaux do-cuments». Bulletin Hispanique, 50, 3-4, pp. 313-332.

PERE EL CERIMONIÓS (1955): Epistolari de Pere III. Volum I. Barcelona, Barcino, a cura deRamon Gubern.




RIQUER, Martí de (1955): «Alain Chartier y Ausias March». Revista de Filología Española, 39,336-338.

——, (A cura) (1968): Lletres de batalla. Cartells de deseiximents i capítols de passos d’armes.Volum III. Barcelona, Barcino.

RIQUER, Martín de, i Mario VARGAS LLOSA (1972): El combate imaginario. Las cartas debatalla de Joanot Martorell. Barcelona, Barral.

ROMEU i FIGUERAS, Josep (1994): Lectura de textos medievals i renaixentistes. València,Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia deMontserrat.

ROVIRA i ARMENGOL, Josep (A cura) (1933): Usatges de Barcelona i commemoracions dePere Albert. Barcelona, Barcino.

RUBIÓ i BALAGUER, Jordi (1979): De l’Edat Mitjana al Renaixement. Barcelona, Teide [2.ªedició].

TAVANI, Giuseppe (1996): Per una història de la cultura catalana medieval. Barcelona,Curial.

SOBREQUÉS i CALLICÓ, Jaume (1989): Enric IV de Castella. Senyor del Principat deCatalunya. Barcelona, Rafael Dalmau.

SOBREQUÉS i VIDAL, Santiago (1957): Els Barons de Catalunya. Barcelona, Teide.

——, (1966): Els barons de Catalunya i el Compromís de Casp. Barcelona, Rafael Dalmau.

——, (1968): Altres barons de Catalunya i el compromís de Casp. Barcelona, Rafael Dalmau.

SOLDEVILA, Ferrán, i Ferrán VALLS i TABERNER (1982): Historia de Catalunya. Madrid,Alianza Universidad, Història de Catalunya, traducció de Nuria Sales.

TASIS i MARCA. Rafael (1957): Pere el Cerimoniós i els seus fills. Barcelona, Teide.

——, (1964): La vida d’en Ramon Muntaner. Barcelona, Rafael Dalmau.


Formació del Delta delLlobregat

Joan Lluís Ferret

Introducció

En aquesta comunicació aportem noves dades a l’estudi del procés de formació del Delta. Enconèixer millor el relleu i la composició dels estrats del delta emergit ens ha permès diferen-ciar dos models de creixement del delta, el occidental (aportació de sorres per la deriva ma-rítima NW-SW), i l’oriental (aportació de sediments de 5 lleres del riu, creant a les desembo-cadures barres).

En crear corbes de nivell amb una precisió d’un metre, conèixer la situació de les lleres ocu-pades pel riu Llobregat i la seva datació, junt amb la informació històrica ens ha permès di-buixar el progrés de les línies de costa durant els vint segles de formació del Delta.

L’estudi de les següents dades ens han permès definir la progressió del Delta:

1. CartogràfiquesEdició pròpia de corbes de nivell d’un metre, amb dades ICC d’escala 1:5000, que dónapunts amb una precisió d’un dm. Degut a que la pendent del Delta és d’un 1 per 1000,amb una altitud màxima de 10 m, les corbes de nivell de cinc metres no servien.

2. Geològiques i climàtiquesColumnes estratrigràfics de pous, sediments de les diferents lleres del riu Llobregat, cor-bes sísmiques, datació per C14,subsidències, etc.Hem pogut disposar de prop d’un miler de columnes estratigràfiques de la Comunitatd’Usuaris del Delta del Llobregat (CUADLL).Variacions del nivell del mar, pluviometria, etc.

3. HistoriogràfiquesExistència de dades de barques enfonsades, capbreus de finques, masies, ermites, la ca-rretera de València, plànols antics, etc.


Formació del Delta del Llobregat

Cartografia

Línies de nivell d’un metre a partir dels plànols de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) imapa proporcionat per la Comunitat d’Usuaris del riu Llobregat (CUADLL), on estan marcatsels punts de sondeig i de les respectives columnes estratigràfiques.

Els anàlisis geològics de uns 400 pous, en tenir en compte els rebliments artificials, ens per-metran dibuixar unes corbes de nivell, abans de la colonització.

Lleres del riu Llobregat

Hem trobar estrats de grava que determinen l’existència de lleres del riu. Aquests delimitencinc lleres.

Les lleres del riu que hem detectat els hem denominat.1 Montjuïc, perquè anava a desembocar prop de la muntanya de Montjuïc.2 Remolar, que va créixer fins arribar la seva aigua, com a riera, fins a l’actual estany del

Remolar.3 Llobregadell, que va passar per sota l’ermita de Bellvitge i Codina el va reconèixer com

Llobregadell.4 L’Illa, que anava a desembocar, com a riera, a l’antic estany de l’Illa.5 Actual, per coincidir amb el que tots hem conegut, i la seva desviació.

Inicialment hem treballat en unes línies de punts denominats A, B, C, D i V, dels quals co-neixem les columnes estratigràfiques. Hem trobat estrats de grava en els punts aV, bV, cD,dD, eD, eC, fC, jB, iB, rB.

També hem dibuixat dues línies que marquen el gruixos d’argila superficial, degut a les in-undacions i a les aportacions de rius i rieres. Aquesta informació ens ajuda a determinar la

Fig. 1Línies de nivell de 1 m,sense rebliments (ediciópròpia).


Fig. 2

Punts amb estrats degrava que senyalenlleres del riu. Líniesde gruix de 5 a 10 mi de 2 a 5 m,d’estrats superficialsd’argila.

forma en que ha crescut el Delta, al llarg del temps i ens confirma les diferències de modelde creixement de les zones occidental i oriental.

Creixement de la costa

Zona occidentalEl creixement del delta a la part occidental es va produir molt lentament, ja que va venirdonat pels sediments que aportava el riu i que transportava el corrent marí de direcció NE-SW, i de les que aportaven les rieres que baixaven de les muntanyes.

La direcció de les ones produïdes pel vent distribueixen la sorra a la costa. Segons LópezLópez, Juan Carlos; Martínez Martínez, Julián; Carles Novell i Ferrando en el llibre La platjade Castelldefels, explica aquesta distribució de la sorra a les platges.

Les ones i els corrents marins, en molts casos íntimament relacionats, són els responsablesdel transport de la sorra i la seva acumulació en aquells punts on es formarà una platja.A les zones costaneres on el pendent és suau es formen barres de sorra i les onades trenquenmolt abans d’arribar a la riba de la platja i l’energia de l’onatge que hi arriba és molt infe-rior a l’original.

Les ones trencades avancen ràpidament cap a terra arrossegant una gran quantitat del sedi-ment dipositat al fons marí. Quan arriben a la riba de la platja, s’estenen pendent amunt,fins que s’esgota la seva energia, es detenen i es diposita el sediment que transporten. L’aiguatorna llavors cap al mar, a favor del pendent, i arrossega de tornada part del sediment quehavia transportat cap a l’interior de la platja. Aquesta reculada es veu frenada per l’ona se-güent, i allà es diposita el material que porta en suspensió.

Si l’angle d’incidència de les ones sobre la platja no és perpendicular a la riba, s’ocasional’aparició de corrents de deriva litoral. Les ones trenquen contra la riba amb un cert angle


Fig. 3Plànol del terme del’Hospitalet, amb el di-buix d’una llera del riuque desembocava sotaMontjuïc.



quan l’ona es retira cap al mar, segueix el pendent de la platja, ho fa seguint una direccióperpendicular a la riba.

Els vents predominants en aquesta zona representen el 43% del total i la seva direcció és lade SW-NE (199º a 19º i 246º a 66º). La platja creix cap a l’Est.

Perquè es formin dunes és necessari que la sorra emergeixi del nivell del mar i que estiguibatuda per vents forts de direcció S a N.

Zona orientalEn aquesta zona van desembocar les diverses lleres ocupades pel riu Llobregat. Una de lesprimeres teories sobre el creixement del delta són de Marquès (1975). Explica que els correntslitorals que es mouen al llarg de la costa i porten a terme la major part del transport de se-diments, presenten una orientació general NE-SW, i en trobar un obstacle al pas del corrent,es produeixen acumulacions al N o al NE del mateix.

El transport dels materials pel corrent, permet l'aparició de la barra sorrenca al Sud del riu;l'estuari, que queda situat darrera de la barra, acaba per omplir-se amb els materials que lisubministra el riu durant les seves crescudes periòdiques, que es produeixen en períodesd'intensa erosió, coincidint amb precipitacions torrencials.

Al costat Nord la costa avança progressivament gràcies a la creació d'un sector d'aigüestranquil·les just abans de la barra del marge Sud, per la qual cosa els materials van sedimen-tant-se lentament.

Aquest procediment es repeteix contínuament, mentre l’aportació de sediments sigui més im-portant que la de disgregació del mar.

Lleres Montjuïc i Remolar

MontjuïcDisposem de la informació proporcionada pel plànol que delimita el terme de la parròquiade Santa Eulàlia de Provençana, de 1732 (Pujol Capsada - 1936), actual L’Hospitalet.

Conté un ròtol que diu “Mapa en que se representa como el río Llobregat tenía un cauceoriental en la oriental división del territorio que en el día divide el término y la Parroquia

del Hospitalet de la del Port que es Parroquiade Sans, y como el decurso del tiempo, ha-biendo dicho río (cerca de los años 1080 a1090) hecho saltó tomó su curso por la parteoccidental de dicho territorio de Hospitalet”.

En una de les actes del límit parroquial del’Hospitalet s’hi troba “el río Llobregat anti-guamente corría desde Poniente a Oriente,por el paraje de l’Hospitalet, llamado carre-tera de la barca, hasta llegar al camino ca-rretera que va desde la Carnicería de Sans aPort; qual paraje dista 500 pasos de dichacarnicería, desde el qual paraje giraba dichorío hacia el mar por la línea donde existe laactual división oriental entre la parroquia deHospitalet y la de Sans”.1


Aquesta carretera de la Barca coincideix amb l’actual carretera del Mig de l’Hospitalet delLlobregat.

Al mapa observem que a occident hi ha dibuixat la llera del Riu mort que anava a desem-bocar a l’estany de l’Illa, al costat la llera del Riu viu, que va agafar aquest camí l’any 1211i coincideix amb el riu Actual. També hi ha dibuixat el Riu fech (Sec), que no ha deixat mar-ques geològiques, però si històriques com a riera.

Al nord la llera del riu coincidia amb l’antic Camí de la barca, actual Carrer del Mig de laciutat, i anava a un antic pas del riu en barca conegut com el de La sirga Grossa,2 aquestcamí està situat entre les cotes de 8 i 9 m, com la llera que s’ha dibuixat, i a orient anava adesembocar sota Montjuïc.

També està dibuixat aquesta llera de riu en uns estudis geològics recents. (Gàmez – 2007).

La zona costera era de poca profunditat, en forma de maresmes a la zona oriental i de ba-dies a la zona occidental. Davant la zona de Gavà hi havia una zona d’ancoratge, durant eltemps dels romans (Izquierdo - 1992).

RemolarLa llera del riu Remolar va continuava creixent. El segle VII el riu Montjuïc ja no estava viui el Remolar va créixer fins situar-se a la altitud de uns 7 m. Les línies de nivell de 7, 6 i 5m es toquen al final de la llera del Remolar, aquest fet indica que es va parar l’acumulacióde sediments, o sigui que el riu va quedar mort

Llera Llobregadell

En coincidir el punt “f” del tall D amb l’ermita de Bellvitge l’identifiquem com la llera delLlobregadell. La Llera del Llobregadell està també detectada per un estudi geològic de Gàmez(2007).

Llera L’Illa

Sobre l’any 1000, el Remolar va saltar de llera, passant a desembocar a l’estany de L’Illa, pas-sant per l’actual plaça de la Vila del Prat.

Llera Actual

Pels voltants de 1211, el Llobregat fa un salt, allunyant-se cap a llevant. Incorporant a laseva dreta el territori de terres baixes conegudes com a Banyols, mantenint-se l’antic braçviu. Aquest espai entre els dos cursos del riu va passar a denominar-se Illa de Banyols, queseguirà pertanyent a la Parròquia de Provençana.

Línies de costa

Datació geològica

En una primera fase hem datat les línies de costa prenent com a referència el puntFOC, marcat amb una creu al mapa, situat a l’altura del nivell del mar a l’any 800, se-gons datació per C14. La línia de nivell de 7 m la datem com d’aquest any, ja que comveiem en la Fig. 2, el gruix d’argila de 5 a 10 m és uniforme en relació a l’eix del riuLlobregat.




A partir d’aquest punt tindrem en compte el creixement per la separació entre les corbes denivell, a les diverses zones en que dividirem el plànol. Més separació entre corbes significacreixement ràpid i menys separació creixement lent.

Datació històrica

La línia de costa d'època romana coincideix aproximadament amb els límits dels terrenysal·luvials del quaternari recent.3

El descobriment de restes a la zona d’ancoratge Les Sorres. La troballa d’àmfores romanes alllarg del camí ral de València, tant a la zona esquerra com a la zona de Nostra Senyora delPort, a la banda de Montjuïc, en època romana hi havia mar, amb 10 o 15 metres de fondà-ria. El creixement del delta s’hauria format a partir d’un lòbul que s’hauria format davant deCornellà - Sant Boi i que hauria anat estenent-se, tapant primer la regió de Montjuïc.4

Les intervencions arqueològiques han demostrat la presencia d’un gran complex portuari quefuncionava, com a mínim, des del segle V aC i durant l’Alt Imperi, per poder embarcar lapedra de Montjuïc i conduir-la cap a la nova colònia del Mons Taber. Al segle I aC, a la costacatalana, les comunicacions marítimes eren el mitjà de transport principal. La zona del Port,a ponent de Montjuïc, en ser un abric natural, resguardava dels vents de xaloc i migjorn.5

Segle V

Riu MontjuïcEls punt “d” i “e” del tall D, mesurats sobre l’eix vertical, del mapa de la Fig. 4, està situat auna distància de 1,2 m de la línia “aV”, i per aquesta longitud correspon una edat de 500anys.

Riu RemolarEl punt “b” del tall D, mesurat sobre l’eix vertical, del mapa de la Fig. 4, està situat a unadistància de 1,2 m de la línia aV, i per aquesta longitud correspon una edat de 500 anys.

Segle VII

LlobregadellEn coincidir el punt “f” del tall C amb l’ermita de Bellvitge l’identifiquem com la llera delLlobregadell.

Al 995 un dels terratinents tenia un terreny situat al damunt d’un antic braç del riu que ano-menaven Llobregadell i que progressivament es va convertir en estany. La propietària erauna dona de nom Amalvigia, La seva possessió comprenia un reguer o desguàs. El reguerd’Amalvigia es va transformar, al segle XI en el mas Maviga, dotat d’església pròpia i al segleXII, en ermita de Benvige, convertida posteriorment en Bellvitge (Codina).6

A l’església de Santa Maria de Bellvitge l'ermita romànica està gairebé sencera, però es trobaa uns 3 o 4 m sota el nivell del terra actual, una fondària molt gran (Izquierdo).7

En les columnes estratigràfiques (CUADLL, 2010), trobem un estrat de grava que marca el pasd’un riu en els punts “c” del tall D, a 0-3 m sobre el nivell del mar (s.n.m.), a Bellvitge en elpunt “f” del tall C, a 0-1 m s.n.m. i en el punt “j”, del tall B, a 0-3,5 m s.n.m.

La Llera neix al punt “c” del tall D, a una longitud de 1,2 m, que el situen al segle V i elsdemés punts estan per s.n.m.


La llera del Montjuïc va quedar morta durant el segle V. El Remolar i el Llobregadell va que-dar viu quan l’altre llera va deixar de portar aigua.

La Llera del Llobregadell està també detectada per un estudi geològic de Gàmez (2007).

Segle VIII

El descobriment de restes a la zona d’ancoratge Les Sorres. La troballa d’àmfores romanes alllarg del camí ral de València, tant a la zona Aquesta en el punt FOC de longitud 1,92, estàdatada com del segle VIII. Aquestes dades ens donen com resultat (1900 mm/800 anys) unadeposició de 2,4 mm/any.

Segle X

El territori de l’actual Prat és conegut a través d’un document de donació de l’any 965. Fouuna donació a favor del cenobi de Sant Cugat del Vallès, d’un terreny situat a prop del’estany de Llanera, pertanyent al terme de Sant Boi.

Tota la part deltaica o de marina era coneguda amb el nom de Banyols, és a dir, estanyols.La naturalesa semi aquàtica del terreny es fa més visible vora l’Estany de Port, on unes ven-des de l’any 975 “… són de terra i aigua i àdhuc de aigua sola”.8

Segle XII

Entre les causes de la decadència de Port cal referir també un fenomen general del segle XI,com era l’assecament dels cursos fluvials, que va fer que aquest territori fos exactament igualque la resta de la terra que envoltava Barcelona i no més fèrtil, com havia estat fins alesho-res, per bé que aquest argument té a veure més amb les grans finques rústiques que no pasamb l’activitat comercial.

Segle XV

Pels voltants de 1211, el Llobregat fa un salt, allunyant-se cap a llevant. Incorporant a laseva dreta el territori de terres baixes conegudes com a Banyols, mantenint-se l’antic braçviu. Aquest espai entre els dos cursos del riu va passar a denominar-se Illa de Banyols, queseguirà pertanyent a la Parròquia de Provençana.Entre 1418 i 1490 el braç del riu en direcció a l’estany de l’Illa queda sec.

La zona on s’assenta el Canal olímpic i la Universitat Politècnica a Castelldefels són zonesdeltaiques, molt joves. Aquests terrenys acollien maresmes que es van anar dessecant en di-ferents períodes, amb la construcció d’una estructura de recs en forma d’espina, que seguintla cota natural del terreny, desembocaven en un rec més gran anomenat “corredora” quetenia dues sortides naturals al mar. Una desembocava a la platja de Castelldefels, per l’actualavinguda dels Banys, i l’altra per Gavà a l’estany de la Murtra.9

A Castelldefels ancoraven vaixells des del temps dels romans. Tenim referències dels seglesXV al XVIII. A l’any 1478, segons es relata en el dietari de l’antic Consell de Cent deBarcelona, que “Setembre, dilluns XXVIII.- Aquest jorn la magestat del Senyor Rey entra enla present ciutat per mar venint de Castelldefels”.10

Durant les extraccions de sorra realitzades per a la construcció del Canal de piragüisme deCastelldefels es va trobar un vaixell medieval del segle XIV, prop dels primers promontorisdel Garraf.11


Fig. 4Mapa on s’observa laprogressió de les líniesde costa.



El poble en no estar defensada per cap edifici fortificat rebia incursions dels pirates. Fins ameitats del segle XVI no es va fortificar el Castell i la Torre Barona per protegir aquesta zonad’ancoratges.

Segle XVI

La zona d’ancoratge de Castelldefels va ser defensada el 1550 pel Castell i el 1583 per laTorre Barona.

Aquest port natural va esdevenir un punt fort a la costa barcelonina. Als segles XVI, XVII iXVIII hi ancoraven molts vaixells, tant pel comerç com per a la guerra.

Un apunt del dietari de la Generalitat, de setembre de l’any 1611, deia: “Divendres a XVI.-En aquest die los senyors deputats feren anar a dos galeres de les dit General, que estaven apunt envers Castelldefels”.12

Segle XVIII

És molt interessant una notícia molt més tardana, segons la qual “el sis de setembre de 1601una esquadra de sis galeres passà la nit «a la cala de la Murtra», perquè el vent de gregalimpedia a les naus passar el Morrot de Montjuïc”.

Capbreus de 1427 a 1598 de Castelldefels, i camí conegut com Carretera de València des delsegle XVI. Límits del terme del Castell d’Eramprunyà.13

Les masies d’aquella època, del Prat, estan documentades per Gerard Giménez Mor.

Progressió de les línies de costa del delta

L’evolució de les lleres del riu Llobregat dins la zona oriental del Delta ha produït un crei-xement més ràpid en aquesta zona.


Bibliografia

CAMPMANY, Josep. El Baix Llobregat, història i actualitat ambiental d’un riu. La colonitza-ció del delta occidental del Llobregat. Sant Feliu del Llobregat. Centre d’Estudis Comarcalsdel Baix Llobregat. 2005.

CODINA VILÀ, Jaume. El delta del Llobregat i Barcelona. Granollers. Editorial Ariel. 1971.

CODINA VILÀ, Jaume. Els pagesos de Provençana 948-1807. Societat i economia al’Hospitalet pre-industrial. L’Hospitalet del Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.1987.

FERRET PUJOL, Joan Lluís. Josep Pujol Capsada (escrits 1908-1944). El Prat de Llobregat.Ajuntament del Prat. 2003.

FERRET PUJOL, Joan Lluís. Les barques de passatge del riu Llobregat al Prat, i la seva ex-plotació.1327-1873. El Prat de Llobregat. Joan Lluís Ferret Pujol. 2007.

FERRET PUJOL, Joan Lluís. L’Aviació i El Prat de Llobregat. 1936-1959. El Prat de Llobregat.Joan Lluís Ferret Pujol. 2010.

FERRET PUJOL, Josep. L’aprofitament de les aigües subterrànies del delta del Llobregat. ElPrat de Llobregat. Comunitat d’usuaris d’aigües de l’àrea oriental del delta del riu Llobregat.1985.

GÀMEZ Torre, Desiré; J.A. Simó, E, Vàzquez-Suñer; J.M. Salvany y J. Carrera. Variación delas tasas de sedimentación en el Complejo Dtrítico Superior de Delta del Llobregat(Barcelona): su relación con causas eustáticas, climáticas y antrópicas. Geogaceta, 38. 2005.

GÀMEZ TORRENT, Desiré. Sequence Stratigraphy as a tool for water resources managementi alluvial costal aquifers: application to the Llobregat delta (Barcelona, Spain). UniversitatPolitècnica de Catalunya (UPC). 2007.


Notes

1 Ferret Pujol, Joan Lluís. Josep Pujol Capsada.2003. Pujol Capsada, Josep. Noticiari Pratenc.1936.

2 Ferret Pujol, Joan Lluís. La Barca de passatgedel riu Llobregat. 2007.

3 Josep Maria Palet i Santiago Riera. L'evoluciódel paisatge costaner antic del Pla deBarcelona.

4 Izquierdo Tugas, Pere. Barcino i el seu litoral:Una aproximació a les comunicacions maríti-mes d’epoca antiga a la Laietana.

5 Miró i Alaix.6 CVJ. Els Pagesos de Provençana 934-1807.

Pàg. 40.7 I Curs d'Història del Prat. Amics d'El Prat

1996. Pere Izquierdo. Presència humana i for-

mació del Delta del Llobregat. Un enfocamentarqueològic.

8 CVJ. Els Pagesos de Provençana 934-1807.Pàg. 38.

9 Ballesteros, Ferran; Torre, Ignasi; Seguí, JosepMaria i Vidal, Maria Eva. L’Estany de laminaciódel Campus de la Universitat Politècnica deCatalunya a Castelldefels, una zona HumidaUrbana al Delta del Llobregat. Espartina, nº 4.Butlletí naturalista del delta del Llobregat. ElPrat de Llobregat. 2001.

10 Ajuntament de Castelldefels.11 Izquierdo, Pere. Raurich, Xim. Les Sorres X: un

vaixell medieval al canal olímpic de rem.Castelldefels. Generalitat de Catalunya. 1992.

12 Ajuntament de Castelldefels.13 Capmany, Josep (2001-2007).



IZQUIERDO TUGAS, Pere. L’ancoratge antic de les Sorres: aportacions a la història econò-mica de la costa del Llobregat. Fonaments: prehistòria i món antic als Països Catalans,Barcelona. 1992.

GIMÉNEZ MOR, Gerard. Masies del Prat. El Papiol. Editorial Efadós. 2003.

LÓPEZ LÓPEZ, Juan Carlos. Les platges de Castelldefels. Castelldefels.

MARQUÈS, Mª Àngels. Las formaciones cuaternarias del delta del Llobregat. 1975.


Título artículo

Hola bbbbb bbbbbbb bbb bbb bbbb bbb bbb b bb bbbb bbb bbbbb