ELOGI DE L'AIGUA. Eduardo Chillida (1987) Parc de la Creueta del Coll.

Barcelona El nucli essencial de l’obra de Chillida és l’espai, com a punt de partença i origen, i al mateix temps, límit. Chillida es formula bàsicament quatre conceptes:

el límit, el buit, l’espai i l’escala. Tots estan subjectes entre ells i relacionats amb la matèria.

“Elogi de l’Aigua”Anàlisi formal i Descripció

Gran massa de formigó armat, en forma de grapa o urpa, d’on surten quatre grans braços recargolats; instal·lada davant d’una pedrera, els murs de la qual esdevenen com una mena d'absis d’acollida de la peça, que queda suspesa mitjançant cables d’acer a uns 80 cm d’un estany artificial.

Parc de la Creueta del Coll de Barcelona

Documentació general

Catalogació:- Nom de l’obra: Elogio del agua- Autor: Eduardo Chillida (1924 – 2002)- Data: 1987- Ubicació: Parc de la Creueta del Coll (Barcelona)- Estil: abstracte

Anàlisi material:- Mides: 7,2 x 12 x 6,5 m- Pes: 54 tones- Materials: Formigó armat i acer- Tècnica: Encofrat - Formes: Escultura exempta

Anàlisi formal

composició

formes còncaves i convexes

asimetria

moviment

L’obra va néixer allà mateix, al peu de la muntanya, perquè allà van muntar l’encofrat. Constitueix una mostra de les seves intervencions als espais naturals, que l’autor desafia, complementa i reinterpreta. No imita pas la natura sinó que hi busca la complicitat, l’elogia i procura que la seva intervenció sigui el menys agressiva possible.

Interpretació molt personal del mite de Narcís: l’escultura es veu reflectida en l’aigua creant l’altra meitat de l’obra. Està situada en un espai buit, com si fos un absis religiós, en una antiga pedrera. Es tracta d’una massa escultòrica enorme suspesa en l’aire, a molt poca distància de l’aigua, i subjectada per quatre cables d’acer, amb una breu oscil·lació que hi dóna vida.

Enorme estructura de formigó (54 tones) subjecta a l’aire amb 4 potents cables d’acer, ancorats en dues de les parets desbastades de l’antiga pedrera

Estany artificial on s’interaccionen les 4 urpes dels apèndixs que surten del cos central

L’escultura es va modificant segons la perspectiva i el punt de vista

Escultura dinàmica, moviment ofert per les formes corbes, desenvolupant l’espai

Els protagonistes de l’escultura:

a) El material, element limitat físicament, es manifesta més enllà del seu propi espai, amb formes lliures i espontànies. Volum positiu de l’obra.Element massís, que respecta la natura i li dona autenticitat. El material és formigó armat, modificat per Chillida, fort i poderós, però també imperfecte. Ell mateix el fabrica, amb la tècnica de l’encofrat.

b) La gravetat, present en el fet de que una estructura tan pesada sembli lleugera, desafiant totes les lleis físiques.c) L’aire, que embolica l’espai de l’escultura i també es un material més, imprescindible en la comprensió de l’obra.d) L’aigua, que com deia Chillida, feia la meitat de l’escultura.Escultura clarament agermanada amb la natura que l’envolta i els seus elements.

Matèria i textura

És una obra sòlida, dura i pesada; és mitjançant aquesta densitat que l’artista ens expressa el seu pensament estètic. La matèria desenvolupa en aquesta escultura un important paper. Si l’observem detingudament , ens adonarem com Chillida fa un tractament tal del formigó armat molt respectuós , realçant les qualitats d’aquest material. La matèria sembla desenvolupar-se seguint les seves pròpies lleis. L’Elogi de l’aigua impressiona a primer cop d’ull, per la seva accentuada materialitat.La realització d’aquesta escultura, de proporcions considerables, amb l’ús d’un “únic” material i amb el tractament especial que fa l’artista, contribueix a donar unicitat a l’obra, alhora que li confereix un caire senzill, sobri i auster.

Aquest tractament de la matèria que fa Chillida en l’ Elogi de l’aigua, condicionarà la textura de l’obra, el seu propi acabament. Chillida “ataca” la matèria de manera que mostri totes les seves qualitats i textures. La fi d’aquesta valoració de la textura semirugosa de l’ Elogi de l’aigua és la d’exterioritzar les “entranyes” del formigó i el procés tècnic de realització (encofrat), amb el propòsit de deixar patent en l’escultura el lent procés de la lluita contra el pes i la densitat d’aquesta matèria. Tanmateix, la textura semirugosa condicionarà la incidència de la llum.

Composició

A Elogi de l’aigua observem una composició força equilibrada. L’escultor aconsegueix una veritable harmonia entre:1 - les línies rectes, angulacions i formes geomètriques de la part superior de l’obra i, les línees ondulants i formes més orgàniques, expressives, dels “braços” que configuren la part inferior de la peça.

2 - I el pes visual i la densitat matèrica de la part racional i, la delimitació del buit i la levitat que generen les formes còncaves.

2. Anàlisi formal:

Elogi a l'aigua es compon d'una descomunal estructura de formigó de 54 tones subjecta en l'aire mitjançant potents cables d'acer. Sota, un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que dibuixen els apèndixs que sobresurten del cos central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la força expressiva de l 'escultura. D'aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material es manifesti a l'espai amb unes formes lliures i espontànies. En la seva audàcia escultòrica, Chillida aconsegueix que apareguin en escena dos nous

protagonistes: la gravetat i l'aire. La primera, fent que una estructura tan pesada sembli lleugera, levitant en el no-res, desafiant les lleis físiques. Quant a l'aire, la seva presència no només es limita a embolicar l'espai de l'escultura, sinó que, d'alguna manera, es converteix en un material més, sense el qual no seria possible la total comprensió de l'obra. L'escultura presenta també un clar agermanament amb la natura que l'envolta i els seus elements. Visualment pot observar-se des de diferents punts de vista i nivells, gràcies a les característiques orogràfiques de l'entorn que l‘envolta, la seva bellesa i espectacularitat.

3. Interpretació: TEMÀTICA, ICONOGRAFIA.Suspesa en l'aire, els quatre braços que componen la seva gegantina morfologia recorden als dits d'una mà (o urpa) tancant-se per poder atrapar el buit o l'aire que l’envolta. Una idea de relació entre entorn i escultura similar formalment al que també desprenen les tres pinces que conformen la seva escultura més coneguda, El peine de los vientos, i que, igualment, a

nivell conceptual, és un dels objectius principals de la seva obra. D'altra banda, el reflex de l'escultura a l'aigua duplica la seva existència, alguna cosa que el propi artista ha relacionat amb el famós mite grec de Narcís, aquell jove de gran bellesa, al qual el desig de possessió a si mateix va portar a ofegar-se en un llac. Aquesta obra va sorgir en resposta a una invitació de l'Ajuntament de Barcelona, essent Oriol Bohigas responsable d'urbanisme.

Forjat en la tradició artesanal basca i de caràcter autodidacta, Chillida utilitza en la seva obra els materials i les tècniques pròpies de la seva terra, com la forja i el ferro, ja des dels seus primers treballs. D'altra banda, la seva breu etapa com a porter de futbol i el seu pas per la facultat d'arquitectura li van fer valorar l'espai com l'element principal de l'escultura. Chillida és considerat un creador d'escultura urbana, la profunda relació que aconsegueix entre Art i Natura, recorda al caràcter màgic i fins a ritual dels monuments prehistòrics i marca un concepte contemporani d'escultura en el qual es pot percebre la història de l'home des del principi fins als nostres dies.

“Lo lleno, lógicamente, tiene que ser pesado. Si está vacio, es un camelo, una mentira. Entonces si está lleno, es capaz de enfrentar-se con el vacio. En el proceso de mi trabajo se da siempre un diálogo entre los dos, entre lo lleno y lo vacío. Están los dos actuando en todas las obras. He llegado a pensar en algunas ocasiones que el diálogo entre lo lleno y lo vacío es un diálogo entre dos cosas, la materia y el vacio, muy similares y que lo único que las diferencia es la velocidad. Quizá la diferencia no es sólo de peso, sino también de velocidad. La materia sería un espacio muy lento o el espacio una matèria muy ràpida.” Eduardo Chillida

Malgrat tenir una composició harmònica i equilibrada, l’Elogi de l’Aigua, és una escultura dinàmica ja que l’asimetria de les seves extremitats permeten visualitzar, al recórrer el perímetre de la peça, un interessant ventall de composicions formals abstractes.

Octavio Paz dirà de Chillida:

“La forma és el teatre de les mutacions de l’espai, que de tant en tant,esdevenen veu, remor, música, i silenci”

La forma és l’element que utilitza Chillida per acotar i definir l’espai.

Espai

L’Elogi de l’ Aigua, com totes les escultures de Chillida, està en funció de l’espai; ell mateix s’anomena “arquitecte del buit”. El seu material brut és el buit, i la seva matèria treballada és l’espai. En L’Elogi de l’Aigua, el buit és la matriu d’aquest espai; l’obra reflecteix a partir de les seves formes escultòriques i de la seva instal•lació, la principal preocupació de l’artista: la construcció d’un espai. Fins i tot, amb el braços còncaus de l’obra vol “atrapar” l’espai.

En aquesta peça, l’acció de l’escultor consisteix en acotar el buit mitjançant l’aplicació de la massa i la projecció de la forma. L’espai es apressat per la incessant modificació del traç orgànic del formigó.

L’Elogi de l’aigua està concebuda com un espai, on la matèria seria l’espai positiu i ple, i el buit l’espai negatiu; el positiu com extern i el negatiu com intern.

En efecte, aquesta obra es caracteritza per un equilibri entre massa i espai. A més a més, aquesta obra constituïda tant pel formigó com per l’espai interior que generen els braços de la peça, participa també de l’espai obert, del circumdant, en el que es crea un ambient capaç d’acollir l’home.

MovimentEs pot apreciar com la matèria genera un moviment de tres fases:

- un moviment, real, vertical, de descens per la força de la gravetat del pes de la matèria; és un moviment unitari, de la peça en conjunt. - dos moviments, intuïtius i consecutius; el primer, d’expansió horitzontal del braços de formigó, l’altre, de reclusió d’aquests cap a l’espai interior, on cada un dels braços generarà diferents direccions del seu propi moviment orgànic, la projecció de les quals arribaran a entrecreuar-se.

Llum i color

La llum juga una important funció atès que els contrastos de llum i ombra que s’originen entre les formes i en les textures, contribueixen a enriquir les relacions volumètriques espacials. En aquesta escultura, atès la seva textura semirugosa, la llum no rellisca, no produeix efectes de brillantor. Sí, en canvi, matisa la monocromia de l’obra, donant lloc a una gran varietat de grisos.

Interpretació

Suspesa en l’aire, els quatre braços gegantins que surten de l’estructura superior recorden els dits d’una mà que vol tancar-se per atrapar el buit o l’aire que l’envolta. La relació entorn i escultura recorda la seva obra més coneguda El peine de los vientos, ja que aquest és un dels objectius bàsics de tot el seu treball.

D’altra banda el reflex en l’aigua duplica l’existència de l’escultura, és com un intent de retrobar-se amb aquest reflex, com si amb els “braços” pogués finalment unir-se amb la seva altra meitat, cosa que el propi Chillida va relacionar amb el mite grec de Narcís.

Quan als volts dels Jocs Olímpics de Barcelona l’Ajuntament encarrega a Chillida una escultura per a la ciutat, Oriol Bohigas acompanyà a Chillida a recórrer els llocs en procés d’urbanització; va ser aleshores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per crear un vell i ambiciós projecte sobre el mite de Narcís.

Segons la mitologia clàssica, Narcís, fill del riu Cefis i de la nimfa Liriope, un dia passejant per la muntanya va adonar-se’n que la seva imatge es reflectia en una font d’aigües nítides i enamorant-se d’ella ja no va voler allunyar-se més del mirall que li oferien les aigües. Quant més es contemplava, més gran era la seva passió: Narcís aleshores sospirava, estenia els braços vers l’objecte estimat, esforçant-se per prendre’l i abraçar-lo. Immòbil dia i nit al costat de la font, es va consumir d’inanició i malenconia. El cos del jove va desaparèixer i en el seu lloc, a prop de la font, va néixer una nova flor anomenada narcís.I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com un “bell Narcis” immòbil, petrificat, intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.

Figura clau de les arts plàstiques espanyoles del segle XX Finalitzada la seva etapa escolar, amb 19 anys es trasllada a Madrid per començar la carrera universitària d'Arquitectura. Adquireix gran reputació com a porter de futbol de la Real Sociedad. Quatre anys més tard una lesió l'obliga a abandonar el futbol. També interromp els seus estudis d'Arquitectura. Continua residint a Madrid i assisteix a classes de dibuix a una acadèmia privada. Comença a fer escultures. L’any 1948 es trasllada a París per a dedicar-se a l’escultura. L’any 1950 exposa la seva obra per primer cop a París. Fou un dels artistes més premiats en vida.

Eduardo Chillida (Sant Sebastià 1924-2002) Estudià arquitectura, carrera que va deixar inacabada per dedicar-se al dibuix en el Cercle de Belles Arts. En aquesta època es perfilava ja la seva manera d’entendre l’art com a forma de coneixement. Anys després, a Paris, realitzarà les seves primeres obres escultòriques en guix i fang, materials que abandonarà molt aviat. Posteriorment tornarà al País Basc i fixarà a Guipúscoa la seva residència; serà allí on iniciarà el treball del ferro i realitzarà la seva primera escultura abstracta d’aquest material, l’estela funerària Ilarik . El contacte amb el treball tradicional del ferro al seu país marcarà definitivament l’estil de l’artista. En el ferro reconeix el seu material escultòric.

Eduardo Chillida

Es considera un dels millors escultors contemporanis. Va treballar la seva obra abstracta i molt personal tant en ferro com en fusta, formigó, pedra o alabastre, adaptant-se amb gran mestria a les particularitats de cada material. També adaptà les seves escultures a l’entorn, tant natural com urbà. Va fer nombroses obres monumentals per ciutats de tot el món. Gran part de la seva obra pot admirar-se a la seva casa: museu Chillida-Leku, a Hernani.

En l'última part de la seva vida, el propi Chillida va constituir el museu Chillida-Leku, inaugurat l'any 2000 en el caseriu de Zabalaga (municipi d'Hernani, prop de Sant Sebastià), un bell caseriu del segle XVI (construcció tradicional basca), antiga quadra militar, que Chillida reconstrueix com si d'una escultura es tractés. Zabalaga està envoltat d'un gran jardí que avui alberga la que és possiblement la major col·lecció de l'artista. Allà, gran part de la seva obra pot gaudir-se a l'aire lliure en un entorn màgic, a la mesura de les seves obres. El 19 d'agost de 2002 va morir a casa seva, al Mont Igueldo de Sant Sebastià.

Chillida realitza la seva primera peça en ferro, Ilarik, material que utilitzarà al llarg de tota la seva vida. Malgrat defensar en diferents trobades i ponències, la "multiplicació dels amos de l'obra, en lloc dels múltiples", és a dir l'obra pública en lloc de la realització d'obres d'art en sèrie, des dels anys 80 l'obra de Chillida va experimentar un procés de popularització que va inundar el mercat de l'art amb sèries de gravats. Eduardo Chillida s'autodenominava "un solitari, un solitari amb Pili". Perquè Chillida es dediqués a l'art, la seva dona Pili es va ocupar de tota la resta d’assumptes. Va ser, des dels 15 anys, el seu major suport. A més d'heretar el gust per l'art, la seva dona i fills han participat en projectes tan ambiciosos

com el Museu Chillida-Leku.

Altres obres. Chillida Leku

Chillida Leku

MODULACIÓ DE L’ESPAI I

La manera com Chillida modela l’espai és modulant els materials. En aquesta obra del 1963, treballada amb ferro forjat i soldat, l’escultor intenta conquerir l’aire, emmotllant l’espai i establint noves relacions entre la construcció i l’espai. El límit, segons ell, és el principal protagonista de l’espai.

GRAVITACIÓ NÚMERO 12Els darrers anys va fer

servir materials tan

lleugers com el paper i

la corda, tal com es

veu en la sèrie de

collages anomenats

Levitacions (1988-

1992). «En una línea el

mundo se une, con

una línea el mundo se

divide, dibujar es

hermoso y tremendo.»

(E. Chillida)

"Elogio del horizonte“ Gijón, Cerro de Santa Catalina

Lugar de encuentros III

Gure aitaren etxea

En l’obra de Chillida es distingeixen dues fases força diferenciades: figurativa la primera, abstracta la segona. La primera fou molt breu, abraça des de 1948 fins al 1951, any que inicià la segona fase, en la qual hi treballà fins el final i en la qual s’ubica l’Elogio del agua.En efecte, serà en l’etapa abstracta on Chillida va començar a utilitzar el formigó per primera vegada, concretament amb l’obra Lugar de encuentros I (1971) que va ser l’inici d’importants obres en formigó com per exemple Lugar de encuentros III(1972 /1978) en el Passeig de la Castellana de Madrid, Lugar de encuentros IV(1973), Arquitectura Heterodoxa I (1978), La casa de Goethe a Frankfurt (1986), Gure aitaren etxea (la casa del padre) a Gernika (1988), L’Elogio de l’Horitzonte a Gijón (1990) o, com la mateixa Elogi de l’aigua.

“Peines del viento” 1972-1977 Platja d’Ondarrieta. Sant Sebastià.

Tres escultures de grans dimensions integrades en el paisatge, que pentinen el vent, sovint huracanat, del Cantàbric.

1977, El peine del viento, Sant Sebastiá

1924, Mutació1955, Homenatge a Fleming

Va treballar diferents materials

1962, Yunque

1963, Modulación del espacio

1989, Elogio del horizonte, Gijon

1990, El peine del viento XVII

1985, Lurra 65 1986, Down Town

1987, Muenster Alemanya

JORGE OTEIZA

Construcción vacia

Caja metafísica