A mons pares i a ma família

2

Pròleg

ualsevol obra feta pels éssers humans és per se una obra impregna-da de contingut i de sentit. No obstant això, si es vol llegir de manera acurada qualsevol obra del passat sempre s’haurà de fer un cop d’ull a tot el conjunt que l’envolta —conjunt que altrament dóna sentit a la unitat. Sempre hi ha tensió entre unitat i conjunt. És per això que hom detecta fàcilment totes aquelles obres que s’escapen de la inèrcia i que, amplificades pels altaveus socials, esdevenen obres famoses que no deixen d’estar sostingudes pel rerefons de totes aquelles que han caigut en un cert oblit. Entre aquestes obres, les amagades discreta-ment sota les tensions del conjunt, les que romanen a l’ombra —sovint d’una manera ben arbitrària— també hi ha joies de gran valor a partir de les quals es pot desenvolupar un relat històric. I d’això va aquest treball: oferir-los brevíssims apunts sobre objectes concrets i, en gene-ral, poc coneguts pel públic. La voluntat és compartir-los, aprendre’n i declarar-nos, al cap i a la fi, simples debutants en el coneixement d’un hipotètic absolut. La filosofia d’aquest treball rau en la preten-sió de sorprendre’ns i d’encuriosir-nos a través d’uns brevíssims co-mentaris sense un fil cronològic concret. És, doncs, un mirall trencat que, com veuran, no pretén ser una mera exposició formal, ni tam-poc pretén ser original. Avant la lettre, l’autor es considera un al-tre nan a lloms de gegants, un mer observador que, amb delit, veu un passat que contínuament és sacsejat per corrents que l’allarguen, el desplacen, el deformen, el sacsegen, el travessen i se superposen a corrents de llarga durada, que fugen dels esdeveniment concrets.

Q

3

Il·lustració de la portada: “A Deluge”. Leonardo Da Vinci. 1517-1518@ Royal Collection Trust UK

Són en aquests temps llargs on romanen els mites, les reli-gions i les arts, columnes ciclòpies totes elles del temple vi-tal que anomenem civilització i topos psicosocial on en aixo-pluguem del cel. A dintre hi estem nosaltres, els que deixenescampats pel temps objectes que fan a d’altres hereus d’un pas-sat. Fet i fet, és aquesta la manera amb la qual els humans —mosques d’un sol dia— perdurem un xic més en el temps. Els 50 bocins del passat que veuran són petites capsules del temps amb missatges que el segles han xifrat. Ens els envien els avantpassats, éssers rizomàtics que des de fa centenars d’anys —i alguns sen-se realment proposar-s’ho— van voler dir coses noves a banda de les uniformitats del rizoma. És potser aquesta capacitat de crea-ció la millor virtut d’un éssers tan imperfectes com els humans. De nosaltres depèn, o no, adonar-nos-en, recuperar aquestes capsules i reutilitzar-les pel nostre profit. Qui sap si també pel nostre futur.

Francesc-Xavier Soria JofraDia de Nadal de l’any 2020

4

Apunts Pàg. 8

1114

1720232629323538414447505356596265

68

71

1. Anell d’or romà amb cameo d’àgata blava....................................2. Sant Pau a Efes, d’en Gustave Doré..............................................3. Wehrmann im Eisen, d’en Josef Müllner......................................4. Mapamundi Català Estense. De l’Escola Mallorquina de Cartografia.................................................................................5. Grafit d’Alexàmenos......................................................................6. Nota manuscrita d’en Martin Parr............................................... 7. Sacro Bosco de Bomarzo, d’en Pirro Ligorio..............................8. “This is the Question” d’en Charles Darwin................................9. La Venus de Brassenpouy..............................................................10. El Corpus Iures Civilis...................................................................11. El collar de l’Ordre del Toisó d’Or...............................................12. Lex Mahumet Pseudoprophete......................................................13. Abélard i Héloïse...........................................................................14. El Liber Feudorum Maior..............................................................15. Deesa Arinna amb infant.............................................................16. Joel i Sisserà, d’Artemisia Gentileschi.........................................17. Policraticus......................................................................................18. Mapa del metro londinenc, d’en Harry Beck.............................19. Askós etrusc en forma d’ocell.......................................................20. Autoretrat d’Adolf Hitler...............................................................21. Het narrenschip / Het schip der kerk (The Ship of Fools) d’en Hyeronimus Bosch................................................................22. Auditori efímer de bales de palla, d’en Josep Maria Puigdemasa......................................................

5

Pàg.

7477

808386

89929598

101104107110113116

119

122125

23. Martí Luter, disfressat; d’en Lucas Cranach el vell.................24. Residència N.B.K. d’en Bernard Khoury....................................25. Altar d’Agatha Tyche, d’en Johann Wolfgang von Goethe............................................. 26. Helvoetsluys, d’en William Turner...............................................27. Jueus a la Sinagoga, d’en Rembrandt van Rijn..........................28. Fotografia de la sèrie “Desiertos Líquidos”, d’ en Mariano Zuzunaga................................................................29. Reliquiari de Sta. Fe d’Agen..........................................................30. Denari de l’ Elefant..........................................................................31. Bol amb una base en forma de peus.............................................32. Kitab Ruyar, d’Al-Idrisi...............................................................33. Creu de Lotari (revers)...............................................................34. L’ església d’ en Voltaire.................................................................35. Pedra de toc..................................................................................36. Els retrats d’Al-Fayum.................................................................37. Les bigues de l’estudi i la biblioteca de Mointagne..................38. Graffiti d’un soldat alemany sobre La disputa del Sacrament, d’ en Raphael Sanzio...............................................39. La circuncisió de Crist, d’en Friedrich Herlin, i el mite del Sant Prepuci.................................................................................40. Copa de vidre amb gladiadors..................................................

6

41. Dijkstraat Playground, de la Jakoba Mulder............................42. Absis de Santa Maria d’Àneu, hipòtesi.....................................43. Privacy Mask, d’en Jip van Leeuwenstein.................................44. Carta pòstuma d’en John Duesbury..........................................45. Braç ortopèdic..............................................................................46. Mapa de Fra Mauro.....................................................................47. Ferro per a marcar els esclaus. Geòrgia. EEUU.......................48. An Election III, The Polling, d’en William Hogarth.................49. Im Etappnquartier vor Paris, d’ Anton Von Werner................50. A buterfly’s wing, d’en Magnus Thierfelder Tzotzis.................

Epíleg..........................................................................................................

Pàg.

128131134137140143146149151155

158

7

Anell d’or romà amb cameo d’àgata blava

Segle I / II

Alçada 24 mm, pes 7,1 g. Mida del cameo 13 x 11 mm.

Procedència: Sud d’Alemanya

Actualment pertany a una col·lecció privada

1.

Q

ue Roma tingui molt a a veure amb la nostra civilització ens hau-ria de posar en alerta sobre les pulsions imperials de les quals enca-ra no ens hem pogut desempallegar. Aquella civilització —bastarda, com totes— basà el seu creixement en l’espoli i la usurpació, i en el tributs fruit del xantatge. Però, i a diferència dels sistemes d’ara, els romans mai van enganyar als seus contemporanis amb fòrmules so-fisticades d’ocultació; que Ròmul i Rem tinguessin l’ascendència del Déu Mart i fossin criats per una prostituta —que amablement hem transformat en la lloba capitolina— ja era tot un horòscop. Sabem que Roma aplicà el colonialisme extractiu dintre de la seva Repúbli-ca i del seu Imperi, però...l’aplicava entre els seus inter pares? Per res-pondre bé a aquesta pregunta tenim a mà els arqueòlegs que sovint ens mostren sorpreses com aquest anell romà trobat en sòl alemany. Fixeu-vos en l’àgata, hi trobem un relleu amb dues mans entrellaçades juntament amb la paraula grega Ομόνοια (Omonoia). No hi ha lloc a confusió: no només s’evidencia una influència grega —potser grecs romanitzats? comerciants?— també les dues mans fan entendre que amb el matrimoni s’establia una pau i una concòrdia entre dues famílies —una Omonoia — necessàries per a la vetlla del patrimoni i dels interes-sos comuns. Fet i fet, matrimonium i manus eren dues paraules insepa-rables en el món romà, perquè a Roma sempre parlarem de matrimonis cum manus o sine manus. En els primers, una dona sortia d’una família per ingressar plenament i completa en un altre. A l’època imperial però, i tal i com és el nostre cas, els matrimonis es feien pràcticament tots de

9

Saber-ne més:

GARDNER, JANE F.: Women in Roman Law and Society. Indiana University Press. 1991.

ROBLEDA, ELIS: Matrimonio en derecho romano. Esencia, requisitos de validez, efectos y disolubilidad. Universita´Gregoriana Editrice. 1970.

manera sine manu: la dona conservava certa tutela del seu pare; i fins i tot disposava dels béns propis i rebia l’herència dels seus progeni-tors. Afegim també que, en cas de divorci —separació que sempre fou plenament acceptada per la religió romana doncs considerava el ma-trimoni com una associació que no podia continuar si els associats no hi estaven d’acord— la dot es repartia entre l’ex-marit i l’ex-mu-ller. No per res Ovidi anomena socius lectus al llit de matrimoni.

Diversos ritus del matrimoni d’aquella Roma Imperial van ser heretats pel món occidental i pel cristianisme hereu d’aquell món: l’anell de compromís, el consentiment del pater familias, l’acte del petó després de la cerimònia formal o la unió de les mans dels contraents —que a l’ època medieval s’expressà mitjançant un cordill o una veta entre-llaçada entre canells dels nuvis. En resum i en català: en una societat com la romana no tot podia ser extracció i imperium, també n’hi ha-via de relacions solidaries i sinergies simbiòtiques, un tema del qual encara n’ estem un xic orfes d’estudis i caldria anar més enllà del panem et circenses.

10

2. St. Pau a EfesGravat de Gustave Doré, 1864

Làmina #232 de l’obra

Illustrations for La Grande Bible de Tours

Londres, 1866.

e les runes imperials romanes sorgí un nou Imperi, el cristià. I l ’apòstol Sant Pau fou qui posà els fonaments del seient de Sant Pere quan, fruit de la seva tasca prosèlita, aconseguí penetrar en el sistema de comunicació imperial romà a través dels circuits colonials. Hom calcula que l’apòstol va recórrer més de 10.000 Km al llarg del seus viat-ges. La seva missió era naturalment fer Ekklesia –en grec, la reunió dels oients que eren convocats a escoltar. En els Fets dels Apostols del Nou Testament se’ns diu que l’apòstol visità Efes al llarg del seu tercer viatge (entre els anys 55 i 58). No era la primera vegada que ho feia: durant el seu segon viatge apostòlic visità la ciutat breument. No obstant en aquest tercer perible sembla que resolgué romandre-hi més temps i s’es-tigué al voltant de tres anys. Possiblement volgué consolidar el petit nu-cli cristià que cohabitava entre aquells grecs i jueus que adoraven amb fermesa o bé la Torà, o bé el panteó de Deus de l’Olimp. El proselitis-me d’ en Pau va ser sempre a cara descoberta, tenaç i provocador, cosa que li provocà no pocs problemes —i fins i tot la seva mort. El fran-cès Paul Gustave Doré (1832-1883) copsà amb intensitat romàntica aquelles vivències i il·lustrà el que és, potser, la imatge més prominent d’aquell viatge apostòlic: la primera foguera de llibres perpetrada pel cristianisme. Sant Pau no tingué mai en massa estima els habitats de Te-loco —el nom grec d’Efes; Antoloc es deia la ciutat en català medieval.

D

12

A la Primera Carta als Corintis ell els anomenà, sense cap re-cança, “bèsties” (15:32). Sant Pau, que no deixava de carregar el pes d’una antiga judeïtat —el seu nom abans de caure del cavall camí de Damasc era Saül de Tars, flagell de cristians— tingué en ment de manera preclara la usurpació política del espai romà imperial i l’anihilació del espai espiritual grec a través de la força de la parau-la. És en aquest sentit que Pau va ser un revolucionari, sí, perquè va ser capaç de trencar amb les recances que tenia l’antic judaisme res-pecte a l’Imperi. A la il·lustració de Doré es desprèn alguna cosa més que la força de les paraules. És aquella fúria violenta que pertany al discurs que no pot convèncer i que necessita la destrucció física dels arguments contraris. Tres mesos ens diu la bíblia que es passà l’Apòs-tol a la sinagoga d’Antoloc discutint, sense èxit, amb els rabins. A la imatge en veiem el resultat: fer “créixer la paraula de Déu” (Fets: XIX.20). Massa sovint el proselitisme cristià fou simplement violència. Ens queda aquí el dubte de declarar violència a qualsevol manera de fer prosèlits. Diògenes, el gos, qui mai acceptà acòlits, ho tindria ben clar.

Saber-ne més:

DA: Dore Bible Gallery of Bible Illustrations (R-book). Project Gutemberg. [https://www.gutenberg.org/files/8710/8710-h/8710-h.htm]. Any de creació 2004. Darrera actualització: 21 de juliol de 2014.

ROOSEVELT, BLANCHE: The Life and Reminiscences of Gustave Doré: Compiled from Material Supplied by Doré’s Relations and Friends, and from Personal Recollec-tion. Low. 1885.

13