La diòcesi de Barcelona impulsa des de fa 5 anys la coordinació entre comunitats europees

CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XXXIX | NÚM. 20772,90 € | 14 JULIOL 2019

Agustí C

odinach

Integració diocesana des de la diversitat

EDITORIAL I EN PRIMER PLA (P. 3 i 8-11)

P. 25-27

Missa a la basílica del Pi de Barcelona de les Comunitats Catòliques Europees.

Ruta per les Borges del Camp

Subscriviu-vos-hiDESITJO SUBSCRIURE’M AL SETMANARI CATALUNYA CRISTIANA DURANT UN ANY (52 NÚMEROS)

Nom

Cognoms

Adreça

Població

DP Tel. NIF

A/e:

Edició paper 145€ Edició digital 90€

Edició en català Edició en castellà

FORMA DE PAGAMENT

Únic pagament per any Dos pagaments semestrals

Xec nominatiu que adjunto Domiciliació bancària (ompliu ordre adjunta)

NOM COL·LABORADOR

Senyors, els prego que, a partir d’ara, i fins nou avís, carreguin al meu compte els rebuts que els presentarà Fundació Catalunya Cristiana per la meva subscripció al setmanari CatalunyaCristiana.

Titular

IBAN ENTITAT OFICINA DC COMPTE

DATA (DD/MM/AA)

Lliureu aquesta butlleta a: Catalunya Cristiana(Departament de Subscripcions)Comtes de Bell-lloc, 67-6908014 Barcelona

Signatura del titular

CatalunyaCristiana

Conforme al que disposa l’article 6 de la llei orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Per-sonal, autoritzo Catalunya Cristiana a incloure les meves dades personals al fitxer informàtic d’aquesta entitat així com a tractar-les, per tal de rebre informació periòdica de les seves activitats. En qualsevol moment el titular podrà exercir els drets d’accés, rectificació i cancel·lació, així com oposar-se al tractament de les seves dades adreçant-se a Catalunya Cristiana amb domicili al carrer Comtes de Bell-lloc, 67-69, 08014 Barcelona.

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

El Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristiana el dediquem a una qüestió pastoral de gran actuali-tat: com atendre i donar respostes a les comunitats cristianes estrangeres a Catalunya? Hi ha una diversitat de fórmules que van des de la pastoral pròpia a la integració diocesana.

Un model és de les parròquies personals estrangeres (l’alemanya, la ucraïnesa i la filipina...). Des del punt de vista jurídic, tenen rang instituci-onal de parròquia però no atenen un territori concret, sinó una població. En una societat on la mobilitat és tan alta, aquest model es podria potser expor-tar a d’altres col·lectius.

Un altre model és el de la comunitat pluricèntrica, com la italiana, que no té una església fixa, sinó que desen-volupa les seves activitats en diferents parròquies.

També hi ha el model de grups hu-mans com els sud-americans que es troben amb major o menor assiduïtat en alguna parròquia, amb motiu de les festivitats pròpies, però que no tenen entitat de comunitat.

I també hi ha els fidels comprome-sos o ocasionals a les nostres parrò-quies procedents d’altres països, èt-

nies i cultures: infants de catequesi, catecúmens, confirmands, provenen sovint d’altres països, particularment de Llatinoamèrica. Alguns són ja de segona i tercera generació. La seva presència entre nosaltres és un repte (hi ha un salt cultural que no es pot obviar) però també un enriquiment (autenticitat, noves formes de viure la fe i el compromís...). Aquesta plurali-tat també és constatable en el clergat: preveres que venen a formar-se (prio-ritàriament en litúrgia) i col·laboren en parròquies, d’altres, també estrangers, que es queden.

La varietat suposa una oportunitat de renovació per a la pastoral ordi-nària de les esglésies diocesanes. El père Quaranta, rector de la parròquia francesa a Barcelona, explica que «l’Església estrangera i l’Església local compartim una dinàmica comuna de més obertura i encontre amb l’altre». En el fons és una experiència de més universalitat i, en definitiva, de més catolicitat.

Comunitats estrangeres, models pastorals

Lluisa Iborra

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

12 Opinió

13 Vida eclesial

24 Opinió

25 Rutes espirituals

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Societat

40

Cultura

46 Agenda

47 El meu estiu

Audiència papal al president Putin

Turistes i fidels a la catedral de Barcelona

Donatius digitalsPÀGINA 18PÀGINA 14

36Entrevista al Dr. José A. Larraz

39La vall de Qadisha (el Líban)

PÀGINA 16

JAIME PALOMERA @JAIMEPALOMERAMembre Sindicat LlogatersHospital 99 i @RavalSindicat han esdevingut un símbol de la lluita contra l’especulació que ens ofe-ga. Un espoli cuinat políticament que fa que el lloguer es mengi més ingressos que en qualsevol altre país de l’OCDE, i que cada 8 minuts desnonin una família

YOLANDA RODRÍGUEZ @CIELIKOLINDOBibliotecàriaUna jutgessa deixa en lliber-tat Carola Rackete, no aprecia delicte en salvar vides, és més, diu que és un deure, i tampoc no aprecia violència ni resistència a nau de guerra per part de la capi-tana, la nostra capitana #Carola-Rackete

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsJORDI GUARDIOLA @JORDIGUARDIOLAPeriodistaReivindicació de la pagesia, de la Catalunya que, des de Lleida en-tenem tan i tan bé. Gràcies, Fran-cesc Canosa, jo també soc un admirador dels nostres cowboys, dels nostres superherois

EDUARD SALA @EDSALA62Responsable d’Acció Social de Càritas diocesana de BarcelonaA Catalunya, hi ha una baixa protecció de les persones més vulnerables, en comparació amb la resta d’Espanya... i 2 de cada 3 catalans estarien disposats a pa-gar més impostos per augmentar les prestacions socials. Presen-tació informe Foessa Catalunya 2018

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Persona per dins El programa Viure des de l’es-

sència, que s’emet els dijous de 17 a 18 h, va completar el 27 de juny una nova temporada. Presentat per Glòria Montasell, inclou uns minuts de conversa amb professionals de diferents àmbits, que parlen del sen-tit que donen a la vida mentre com-parteixen eines per al benestar de la persona. Alhora els participants responen preguntes sobre l’interior humà: si som el que realment volem ser o com els altres desitgen veu-re’ns. L’espai recull a l’adreça electrò-nica viure@radioestel.cat qualsevol aportació dels oients.

En l’última edició, l’experta en hà-bits saludables Mònica Mercadal va reflexionar sobre la importància del dejuni nocturn. La gestió de l’estrès i l’ansietat en temps d’exàmens va ser un altre tema, amb orientacions de Jaume Lladó, com també la sexualitat de la dona, amb la ginecòloga Emma Esteve. La nutricionista Gemma Hor-tet va proposar un plat per estimular la força de voluntat. A més, l’odontòloga Patricia López va donar consells so-bre les absències dentals. Finalment, Ignasi Salvatella va parlar del silenci i l’amor en l’educació, i Víctor Vidal va comentar el reconeixement de l’es-très continuat com una malaltia.

L’efemèride de la setmana20 de juliol del 1822: neix el monjo austríac Gregor Mendel, naturalista, descobri-dor de les lleis de Mendel.

La crida del papa Francesc a ser creatius a l’hora d’evangelitzar dona fruits sorprenents. El salesià italià Romano Gugliotta s’ha tatuat al braç el lo-gotip de la Congregació salesiana. D’aquesta manera, quan els joves amb els quals treballa li demanen què vol dir el tatuatge, el religiós els explica la tasca de Don Bosco i l’acció salvadora de Jesús.

Jesús, a la casa dels amics de Betània, donarà la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret

El diàleg amb un animador va ser la solució imaginativa en una eucaristia per a més d’un miler de joves

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

Un mestre de la Llei pregunta a Jesús què ha de fer per obtenir la vida eterna, i Jesús li recorda, sen-zillament, el nucli fonamental de la fe d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’àni-ma, amb totes les forces, i estima els altres com a tu mateix.» Aquest és el camí de la vida: «Fes-ho així i viuràs.» Però el mestre de la Llei, que es vol justificar, no en té prou: «Qui són aquests altres?» Jesús respon amb la paràbola del «bon samarità», primera part del seu comentari al «Shemà». Jesús —Lluc— subratlla la dimensió concreta, antropològica de l’amor prescrit per la Torà, que es verifica en l’atenció particular a l’altre, i per a aquest altre no hi ha fronteres. L’altre és la veritat de l’amor de Déu i de l’amor a Déu.

Jesús —Lluc—, però, no s’atura

Shemà Israel

ací. Fa un pas més. Hi ha una se-gona part de comentari al «Shemà» (el llegirem diumenge vinent), que subratlla la font teologal de l’amor. Jesús, a la casa dels amics de Betà-nia, donarà la primacia a l’escolta de la Paraula per damunt del servei concret. Entre Marta —el bon sa-marità— i Maria —la deixebla que escolta— neix una forta tensió.

No en podem prescindir, d’aquesta tensió. Si ens quedem a Betània, asseguts als peus del Mes-tre, sense arriscar-nos pels camins

que baixen de Jerusalem a Jericó —del temple a la realitat de la lluita de cada dia— ens podria passar com al levita i el sacerdot, que passaren de llarg sense reconèixer el rostre de Déu en el rostre d’aquell home malferit. Si no ens aturem a Betània, si perdem els punts de referència que donen qualitat a l’amor cristià, si no ens asseiem a l’escola de la Paraula, el nostre amor podria tor-nar-se pura filantropia desarrelada de la seva font teologal, amor sense rostre i sense Déu.

Escrivia Ratzinger-Benet XVI: «Tothom ha d’esdevenir samarità, perquè seguir Crist és arribar a ser com ell. Aleshores viurem com cal. Estimarem de la manera justa, si ens fem semblants a ell, que ens ha esti-mat primer» (Jesús de Natzaret. Del Baptisme a la Transfiguració).

Pregàries eucarístiques diverses

L’acte penitencial i la litúrgia de la paraula en l’eucaristia conviden a la reflexió. Les lectures són diverses i si l’homilia ha estat ben preparada i no és gaire extensa, poden ajudar a una millora en la vida quotidiana dels participants. És a partir de la prepara-ció de les ofrenes i durant la pregària eucarística, tot i ser pont essencial de la celebració, que moltes misses es fan monòtones per a uns cristians que vivim un ritme accelerat, i força incomprensibles per a uns joves di-gitalitzats provinents d’un món secu-

laritzat i també molt actius. Si el celebrant té l’energia sufici-

ent, viu el que està seguint en el lec-cionari i és capaç d’adaptar algunes expressions, facilita el seguiment de l’eucaristia per part dels parti-cipants, però si la monotonia i les poques habilitats oratòries són els trets habituals, aquella comunitat corre el risc de caure en una rutina que aporti ben poc. Centrar-se en el nucli de cada part, essent capaç d’adaptar el llenguatge a l’auditori per fer-lo participar és l’habilitat d’uns pocs que moltes persones agraïm. Projectar la pregària euca-rística en una pantalla diferenciant les parts del prevere de les de tota la comunitat, amb llenguatges ac-tualitzats, és la forma d’implicar els cristians en alguna parròquia. El di-

àleg amb un animador, com a forma d’exposar el que anàvem a fer en cada part, va ser la solució imagi-nativa en una eucaristia per a més d’un miler de joves.

Certament, els climes i hàbits de major espiritualitat són d’agrair, ce-lebracions on tota la litúrgia tradici-onal ajuda el creient, com poden ser les de Montserrat o determinades solemnitats. Amb tot, la celebració setmanal del sopar del Senyor, cal adaptar-la a la realitat dels convi-dats i dels temps en què vivim. Les rutines, per omissió, poden tenir efectes significatius en l’allunya-ment de molts, tot i que puguin ser viscudes en plenitud per força cristians habituats. Cal vetllar per la litúrgia, no només des d’aspectes formals, perquè aquesta arribi a la comunitat d’avui.

DES DEL MONESTIR

LA SAL DE LA TERRA

LLUÍS SOLÀMonjo de Poblet

JOSEP ORIOL PUJOL I HUMETDirector General de la Fundació Pere Tarrés

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADAObispo de Mallorca

L’altre és tota la persona en qui he de veure la imatge i la semblança de Déu

Davant d’algú que necessita aju-da, m’hauria de demanar: «Què li pot passar si jo no l’ajudo?» Aquesta és la pregunta contrària a la que sovint ens fem quan davant d’una persona necessitada solem pensar més en un mateix i no en l’altre, i aleshores pot més l’egoisme i em dic: «Què em passarà a mi si l’ajudo?» Què puc fer perquè el cor deixi de ser de pedra i arribi a ser de carn, un cor compas-siu, misericordiós? El secret està en la voluntat d’afectar-se per la situa-ció «miserable» de l’altre i no quedar passiu, sense fer res. Pensar en l’altre o en un mateix, vet aquí l’alternativa, la proposta d’elecció que a cada mo-ment se’ns presenta perquè arribem a estimar de tot cor.

La proposta ve de Jesús i ens si-tua davant la possibilitat d’escollir entre la indiferència o l’acció carita-tiva. Estimar Déu i estimar els altres planteja la pregunta: i per a mi, qui són els altres? O qui és l’altre a qui he d’estimar com estim Déu? L’altre no és només aquell o aquella a qui escollim per estimar; l’altre és també aquell o aquella que no he escollit i em fa nosa o em molesta; aquell o aquella que no sempre està d’acord amb mi; aquell o aquella que en algun moment o altre m’ha fet mal, fins i tot

el qui puc considerar «enemic». La radicalitat de Jesús arriba a dir que «hem d’estimar els enemics i pregar pels qui ens persegueixen» (Mt 5,44).

Sant Joan Pau II va proposar per al segle XXI el que ell anomenava «espiritualitat de comunió», la qual, partint de la comunió amb Déu que és amor i ens estima, la projecta cap a l’altre per tal de descobrir en la seva persona tot allò que hi ha de posi-tiu. El papa Francesc, referint-se a la santedat normal que podem viure els cristians, diu que «el sant és capaç de fer silenci davant els defectes dels seus germans i evita la violència ver-bal que arrasa i maltracta...» (GE 116). L’altre és tota persona en qui he de veure la imatge i la semblança de Déu. La fe, amarada per l’amor, ens canvia la mirada.

La manera de fer-ho ens la dona Jesús quan explica la paràbola del bon samarità i ens mostra amb quina delicadesa, misericòrdia i estimació va tractar el ferit de la vorera del camí: el va veure, se’n compadí, s’hi acostà, li va embenar les ferides, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el va dur a l’hostal, se’n va ocupar i en va pagar les despeses... Jesús ens convida a fer igual.

De cor de pedra a cor de carn

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

Comunitats estrangeres a Barcelona: entre la pastoral pròpia i la integració diocesana

Cristians en camí

CARME MUNTÉ

9CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019EN PRIMER PLA

lat a l’església de Sant Felip Neri. L’impuls important, però, va arribar l’any 1881 amb l’arribada d’un grup de germans maristes procedents de Lió. Va ser aleshores que es va obrir una nova església, ara ja sota l’advocació actual de la Mare de Déu de Lourdes, que des del 1974 es troba al carrer Anglí de Barce-lona.

«Una territorialitat de la cultura francesa a l’encontre de la cultura catalana.» Així defineix el père Lui-gi Quaranta la presència de la co-munitat francesa, des de fa quatre segles, a Barcelona. D’origen italià, després d’haver fet Filosofia a la Toscana, va fer Teologia a París i el 1984 va ser ordenat prevere dioce-sà de l’Església francesa. Des del 7 d’octubre passat és el rector de la parròquia francesa de Barcelona.

L’encàrrec li va arribar a través del bisbe francès Robert Poinard, responsable de les Comunitats Catòliques Francòfones al Món, un organisme dependent de la Con-ferència Episcopal Francesa. «Als anys noranta la Conferència Epis-copal Francesa va instituir aquest organisme primer al servei pasto-ral dels francesos expatriats, i avui dia al servei de la francofonia arreu

Amb 400 anys d’història, la fran-cesa és la més antiga de totes les comunitats catòliques estrangeres de Barcelona. La seva història es re-munta al 1616. Aquell any, concreta-ment el Dijous Sant, consta que a la processó que sortia de Santa Maria del Pi hi havia una nova confraria, formada exclusivament per france-sos, que acompanyava el grup de la Flagel·lació.

La confraria tenia una funció reli-giosa i devocional però, com era ha-bitual aleshores, funcionava també com una associació d’ajuda mútua entre els confrares, sobretot per fer-se costat en cas de malaltia greu o per assumir el cost de l’enterrament. Aquell mateix any els confrares obte-nien permís per construir una capella al convent franciscà de la Mare de Déu de Jesús, situat fora muralla. El 30 d’octubre del 1616 se’n col·locava la primera pedra i la capella es posava sota l’advocació de sant Lluís, rei de França.

Primer la Guerra de Successió (1701-1715) i després la Guerra de la Independència (1808-1814) van arra-sar la capella i es va haver d’esperar a mitjan segle XIX per veure aparèixer un nou lloc de culte per a la comu-nitat francesa, en aquest cas vincu-

La parròquia francesa organitza un recés anual de cap de setmana, enguany a Montserrat, on s’han aplegat 200 persones.

LUIGI QUARANTA«La nostra missió és que siguin cristians en camí, no cristians aturats en una experiència d’expatriació»

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA14 JULIOL 2019

del món», explica Luigi Quaranta. El nomenament del père Luigi

Quaranta com a rector va ser rubri-cat per l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella. La par-ròquia francesa de la Mare de Déu de Lourdes és una de les quatre par-ròquies personals estrangeres que trobem a l’arxidiòcesi de Barcelona, juntament amb l’alemanya, la ucraï-nesa i la filipina. Des del punt de vista jurídic, vol dir que té rang institucio-nal de parròquia però que no atén un territori concret, sinó una població, en aquest cas totes les persones de parla francesa. Alacant, Palma de Ma-llorca i Madrid també compten amb una parròquia francesa.

La parròquia francesa de Barce-lona atén unes 300 famílies, amb una mitjana d’edat de 35 anys. A la missa dominical hi assisteixen unes 130 persones, i 250 a la missa de les famílies que es fa un cop al mes. En els diferents grups de catequesi par-ticipen nombrosos infants i joves. La parròquia francesa de Barcelona també s’ocupa d’un grup de cate-quesi de Sitges, al bisbat de Sant Feliu de Llobregat. «Normalment, els

nostres feligresos es troben a Barce-lona per motius de feina durant un temps determinat», explica el père Luigi. Per tant, es tracta d’una feli-gresia jove caracteritzada per una gran mobilitat. «Nosaltres fem un tre-ball d’acompanyament i d’integració. La nostra missió és que siguin cristi-ans en camí, no cristians aturats en una experiència d’expatriació.»

La comunitat més jove: la italianaDe la més antiga a la més jove:

la comunitat italiana. Només té cinc anys d’història (va néixer el dia de Sant Francesc d’Assís, patró d’Itàlia, del 2014), però atén espiritualment una de les comunitats estrangeres més nombroses de Barcelona, jun-tament amb la pakistanesa i la mar-roquina. Es calcula que a Barcelona hi ha uns 80.000 italians.

«La comunitat italiana es presen-ta pluricèntrica, és a dir, no té una església fixa, sinó que desenvolupa les activitats en diferents parròquies, principalment a Santa Anna, on ce-lebrem la missa cada dissabte a les set de la tarda», exposa don Luigi Usubelli, responsable de la comunitat

cristiana italiana de Bar-celona per encàrrec de la Conferència Episcopal Italiana, i amb el vistiplau de l’arxidiòcesi de Barce-lona.

La italiana, per tant, no es pot considerar una par-ròquia, sinó que té rang de comunitat. Amb tot, les seves activitats són les pròpies de qualsevol parròquia: celebració eucarística dominical, ca-tequesi d’infants i joves, acompanyament prema-trimonial, grup escolta... «També ens ocupem del que el papa Francesc anomena les perifèries existencials», explica don Usubelli. «Tenim un grup que atén els quaranta italians que es troben en presons de Barcelona, donem suport al projec-te Hospital de Campanya de Santa Anna, i visitem persones grans o malal-tes d’origen italià que re-sideixen a la ciutat.»

També són comuni-tats estables a Barcelo-na la polonesa, la portu-

LUIGI USUBELLI«La comunitat italiana es presenta pluricèntrica, és a dir, desenvolupa les activitats en diferents parròquies»

Antoni Vadell, bisbe auxiliar de Barcelona, va presidir les confirmacions de la comunitat italiana a la parròquia de Santa Anna.

11CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019EN PRIMER PLA

guesa-brasilera, la xinesa i la bubi (ètnia de Guinea Equatorial). «Des-prés hi ha molts grups de sud-ameri-cans que es troben en alguna par-ròquia, amb motiu de les festivitats pròpies, però que no tenen entitat de comunitat», exposa Mn. Joan Cabot, rector de la parròquia Mare de Déu de Lourdes de Barcelona i director del Secretariat diocesà de Pastoral amb Migrants.

El treball conjunt entre comuni-tats estrangeres i comunitats locals porta molts anys de recorregut a la diòcesi de Barcelona sota el paraigua de la coordinadora «Caminem junts en la diversitat», si bé, tal com re-coneix Mn. Cabot, les europees, per la seva idiosincràsia, s’insereixen en una entitat que rep el nom de Comu-nitats Catòliques Europees.

Però més enllà de terminologies concretes, l’objectiu és una coor-dinació més gran. «Són parròquies com qualsevol altra i, de vegades, més joves i vives que les mateixes co-munitats locals», destaca Cabot. En aquest sentit, «tenen vocació de ser parròquies normals, no cal posar-los l’etiqueta de migrants, perquè no ho són i no se’n senten. De moment, des de la Delegació de Pastoral Social i Caritativa, i en concret el Secretariat diocesà de Pastoral amb Migrants, donem cobertura a la seva coordi-nació, però en el futur podria passar

a una altra delegació».Des de fa cinc anys es mantenen

reunions periòdiques per abordar problemes comuns. «Les comunitats europees tenen una realitat de molta mobilitat, tenen una feligresia que pot residir durant tres anys a Barcelona i després anar-se’n, això fa que tinguin poca estabilitat», explica Mn. Cabot. Un altre tema de reflexió compartida fa referència a la catequesi, si s’inte-gra o no a la realitat local.

«En aquesta diversitat hi ha pos-sibilitat d’integració diocesana», co-menta el responsable de la comunitat italiana. Remarca que una tercera part dels fidels de Barcelona són estran-gers, cosa que suposa «una oportu-nitat de renovació per a la pastoral ordinària de l’Església diocesana de Barcelona». En el mateix sentit s’ex-pressa el rector de la parròquia fran-cesa. Així, el père Quaranta comenta que «l’Església estrangera i l’Església local compartim una dinàmica comu-na de més obertura i encontre amb l’altre». És també una dinàmica de més universalitat i, en definitiva, de més catolicitat. «Totes les comuni-tats tenim una història i una tradició pròpia, però compartim la vocació de reconèixer i d’obrir-nos a l’altre, en un enriquiment mutu.» I conclou: «Hem d’acollir la missió de la diòcesi de Barcelona i traduir-la a la història pròpia de cada comunitat.»

Agustí C

odinach

Laics i capellans de les comunitats euro-pees es reuneixen ca-da dos mesos a Sant Pau del Camp.

JOAN CABOT«Són parròquies com qualsevol altra i, de vegades, més joves i vives que les mateixes comunitats locals»

12 14 JULIOL 2019CatalunyaCristiana OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

L’incendi de Notre-Dame

El 15 d’abril d’enguany, a les 18.50 hores, s’inicià una escena dantesca a la catedral de Notre-Dame de Pa-rís. Una sorpresa que semblava im-possible i que vam poder seguir per televisió. La catàstrofe fou enorme, tot i que se’n salvà l’estructura bà-sica. Un incendi que va causar un gran impacte al cor de tots.

Va quedar malmès i inservible un temple, cosa que feria Europa sencera. Es perdia una de les bases de la cristiandat. Les nostres arrels són cristianes. No era estrany que creients i no creients ens sentíssim pertorbats, perdíem quelcom es-piritual. A partir d’ara, ens queda un buit en el cor. La catedral, en una ciutat, és la presència de Déu entre nosaltres. L’incendi de No-tre-Dame ens pot fer descobrir la

necessitat de Déu i la mirada en-vers els altres. Com diu l’escriptor Ernest Julià, aquest esdeveniment ha fet «redescobrir que les cate-drals no són adornaments dins les nostres ciutats, no són el producte cultural de ments que volen fugir del món, no són llocs de turisme». El pensador Albiac recorda André Malraux el qual afirmava que no era correcte parlar de l’estil artístic, per-què llavors es perd l’essencial... la catedral no era un espai d’art, era un lloc sagrat.

I afegeix: «Des de la primera abadia fins a l’última catedral no oblidem que es tracta d’allò que és diví. La catedral sotmet les formes de la terra a les seves, de la matei-xa manera que Déu s’annexiona els fidels a través dels sants. No parlo

només de l’arquitectura, l’acció de la qual fou evident, sinó d’allò sobrenatural que aportava la ca-tedral en dominar la ciutat, també de l’infinit espai que imposaven les perspectives de la seva llum i de les seves vidrieres... No s’aixecaren les catedrals al centre de les ciutats. Les ciutats foren teixides al voltant dels seus campanars. I aquesta xar-xa del sagrat inventà Europa: una fràgil geometria de l’esperit.»

Tant de bo que les flames de la catedral facin obrir els ulls dels europeus en forma de reconciliació amb Crist.

L’incendi de la catedral va causar un granimpacte al cor de tothom

Riqueses responsables

Continuo amb els meus comen-taris o, més ben dit, crítiques, a la possessió de riquesa desaprofita-da per al bé general i que alguns s’apropien per a una possessió egoista.

Em vull referir a la paràbola dels talents (Mt 25,14) i la de les mines (Lc 19,13) que contenen la doctri-na evangèlica més exigent en el terreny cristià. Sí, més que altres àmbits, als quals es refereix la gent. En totes dues es parla de monedes que ni tan sols van existir. Eren ex-clusivament grans valors moneta-ris, per tant, la millor traducció seria dir-ne lingots d’or.

En l’una i l’altra, qui rep el ca-pital li ha de donar rendiment i, si els protagonistes són tres, en totes

dues, els que en reben més són, cu-riosament, els que negocien amb elles. El tercer, en totes dues nar-racions, es redueix a amagar-lo, és a dir, d’alguna manera, ignorar-lo.

En la nostra societat o cultura, hi ha uns valors personals que, gene-ralment, els responsables ignoren o fan callar: la joventut. Si en algun moment volen establir-hi contac-te, es limiten a dir que són el futur, o l’esperança, de la societat, o de l’Església. Una autèntica bajanada. Qui ho hauria de ser, si no? Implíci-tament se’ls adverteix que no valen

per res que, en tot cas, quan aca-bin els estudis, o quan passin uns quants anys, i només aleshores, s’acceptaran els seus serveis. Fins a aquest futur, són membres inú-tils de l’Església. Muts i a la gàbia! Calleu, obeïu i estudieu! En tot cas, se’ls ofereix jocs o alguna prova o campionat; res més, són cristians a la reserva, com a màxim.

Van pensar el mateix els que van viure a prop de Tarsici, Domènec de Val, Domènec Savio, Maria Goretti, etc.? (He esmentat els que se m’han ocorregut en aquest moment, però n’hi ha molts més inscrit al martiro-logi romà.) Ara recordo que també estan en procés de beatificació du-es nenes de 5 i 6 anys. Ningú no els va dir que eren l’esperança de l’Església. Ells i elles se sentien, per-què n’eren, Església. (Continuaré.)

En la nostra cultura, generalment, els responsables ignoren la joventut

Vida eclesial

Aquesta setmana recollim la trobada entre el Papa i Putin, presentem la nova videoguia de la catedral de Barcelona i parlem de la digitalització dels donatius

1314 JULIOL 2019 CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

Tots dos líders han parlat, entre altres temes, sobre Síria, Ucraïna i Veneçuela

Trobada cordial entre el Papa i el president Putin

El papa Francesc va rebre el 4 de juliol el president rus Vladímir Putin en una audiència privada que va durar gairebé una hora. Segons l’oficina de premsa va-ticana, la trobada va ser cordial i totes dues parts van reforçar la seva satisfac-ció pel desenvolupament de les relacions bilaterals. Unes relacions que s’han vist reforçades per la firma d’un protocol d’entesa referent a la col·laboració entre l’Hospital Bambino Gesù i els hospitals infantils de la Federació Russa.

Durant les converses, Francesc i Pu-tin també van tractar aspectes d’impor-tància per a la vida de l’Església catòlica a Rússia, així com la qüestió ecològica i temes importants d’actualitat, amb referència especial a Síria, Ucraïna i Ve-neçuela.

En l’intercanvi habitual de regals, el president rus va obsequiar al Papa la pel·lícula Sin («Pecado») dirigida per Andréi Konchalovski sobre la vida de Miquel Ángel i un llibre amb les imatges del film. A més, li va entregar una icona amb les figures de sant Pere i sant Pau, i li va recordar que mentre els catòlics els celebren el 29 de juny, per als ortodoxos la festa és el 12 de juliol.

Per la seva banda, el Pontífex li va lliurar una medalla commemorativa re-alitzada pel Vaticà amb motiu del cen-tenari del final de la I Guerra Mundial; les exhortacions Gaudete et exsultate i Christus vivit; el seu últim missatge per a la Jornada Mundial de la Pau i el docu-ment sobre la fraternitat humana que va firmar a Abu Dhabi i que, li va explicar, «parla del diàleg amb l’islam».

A més, el Bisbe de Roma li va regalar un gravat del segle XVII de la plaça de Sant Pere «perquè no s’oblidi de Roma», li va dir a Putin.

Es tracta de la tercera vegada que el papa Francesc rep el dirigent rus. La pri-

mera vegada va ser el 25 de novembre del 2013, pocs mesos després de la seva elecció com a Pontífex, i la se-gona, el 10 de juny del 2015.

Inviolabilitat del secret de confessió

D’altra banda, el Vaticà ha donat a conèixer una nota de la Penitencieria Apostòlica sobre la importància del fòrum intern i de la inviolabilitat del secret sacramental, en la qual s’in-sisteix que «tota acció política o ini-ciativa legislativa dirigida a forçar la inviolabilitat del secret sacramental constituiria una inacceptable ofensa a la llibertat eclesial».

Seria, a més, «una violació de la lli-bertat religiosa, jurídicament funda-dora d’altres llibertats, inclosa la lli-bertat de consciència dels ciutadans, tant penitents com confessors». El text subratlla que la inviolabilitat del secret de confessió no admet ex-cepcions ni en l’àmbit eclesial ni en el

AGÈNCIESCiutat del Vaticà

civil, ja que «prové directament del dret diví revelat i està arrelat en la natura-lesa mateixa del sagrament».

En la nota es posa en relleu que «el progrés tecnicocientífic creixent» afa-voreix una situació en la qual «el món de la comunicació sembla substituir la realitat, ja sigui condicionant-ne la percepció, o manipulant-ne la com-prensió». «D’aquesta tendència, que pot assumir els trets pertorbadors de la morbositat, no n’està immune, malauradament, la mateixa comunitat eclesial, que viu al món i, en ocasions, n’assumeix els criteris.»

En aquest context, «sembla que es reafirma un cert “prejudici negatiu” preocupant envers l’Església catòlica, l’existència de la qual es presenta cultu-ralment i socialment, d’una banda, a la llum de les tensions que poden passar dins de la seva mateixa jerarquia i, de l’altra, dels escàndols recents d’abusos horriblement perpetrats per alguns membres del clergat».

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA EN SORTIDA

Cal somiar

El Papa anima joves i grans a somiar sense deixar de tocar de peus a terra, vivint en estat de fe i d’esperança. I això tant l’individu com la família.Segur que tots els pares i ma-res han somiat el seu fill durant els nou mesos quan es forma-va al ventre de la mare. El Papa ens avisa que perdre la capaci-tat de somiar vol dir perdre la capacitat d’estimar: els fills no creixen i l’amor s’estanca.Al vespre, afirma, cal somiar el futur dels fills tot pregant. L’esposa, que somiï l’amor del seu espòs, i ell el de la seva esposa. Quantes dificultats es resolen si tenim un espai per al somni, si ens aturem a pensar en la bondat que tenen perso-nes i coses! Avisa els esposos: «No deixeu mai de somiar que sou promesos!»Somiar, a la Bíblia, és pregar. El Papa cita els «somnis» de sant Josep, l’home fort i silenciós, a qui li té una gran devoció. Els seus somnis eren estones de pregària contemplativa. «Sant Josep», diu, «m’ajuda a somiar, a pregar».«Quan tinc un problema, una dificultat, escric un paperet i el fico sota la imatge de sant Josep sobre el meu escriptori, perquè ell el somiï. Això signifi-ca “pregueu per aquest proble-ma”. Sant Josep el somia, i hi troba una solució. No falla.»Tant de bo tinguéssim aquesta pietat infantívola que ens reve-la el papa Francesc!

JOSEP M. MASSANA

14 JULIOL 2019

Durant les converses Francesc i Putin també van tractar aspectes d’importància per a la vida de l’Església catòlica a Rússia

16 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

Turistes o fidels? De vegades costa dilucidar en quina categoria cal encabir els prop de tres milions de persones que entren anualment a la catedral de Barcelona. De la ma-teixa manera, també costa trobar una harmonia entre els qui hi en-tren per participar en la pregària i la litúrgia, i els que només ho fan atrets per l’art i l’arquitectura.

Amb l’objectiu d’afavorir un am-bient de silenci entre els visitants, així com de poder explicar que la catedral és art però també és una fe viva, el Capítol Catedral acaba de presentar el servei de videoguia a través d’una pantalla mòbil. «La finalitat primera del Capítol Cate-dral és explicar que la catedral és una entitat viva i, en aquest sentit, la imatge i l’àudio són de gran aju-da», explica Francesc Xavier Mon-jo, tècnic de Turisme de la catedral de Barcelona. «Darrere de cada re-taule hi ha la història d’un gremi o d’una confraria, que en alguns ca-sos continua vigent i, per tant, fa activitats cada any i ajuda a donar vida a la catedral.»

El servei de videoguia, amb un cost de quatre euros, facilita infor-mació artística, històrica i religiosa de la catedral de Barcelona, alhora que permet accedir virtualment a espais o veure detalls que no estan a l’abast del visitant.

D’aquesta manera, permet una visió de 360 graus del cor de la ca-tedral, molt adient en horari de culte, quan el cor està tancat; tam-bé ofereix una imatge detallada de la seu episcopal, del segle VI, que no es podria tenir perquè l’accés al presbiteri està prohibit; o veure les imatges del sepulcre de santa

Barcelona

CARME MUNTÉBarcelona

Eulàlia de manera molt amplifica-da gràcies al zoom. A més, es tracta d’un projecte viu que ofereix moltes possibilitats de present i futur. Sen-se anar més lluny, a partir d’aquest mes de juliol es podrà contemplar des del terrat del temple una pano-ràmica de 360 graus de la ciutat de Barcelona, amb una explicació dels diversos punts d’interès.

La videoguia se suma a altres ini-ciatives que s’han fet per tal d’har-monitzar la convivència de fidels i visitants. «La finalitat amb què la catedral va ser construïda i la que té avui dia és la mateixa: espai de culte i de pregària. Per tant, hem d’afavorir que tant els fidels com els visitants trobin un espai d’acollida adequat», constata Monjo.

L’any passat es va instal·lar un punt d’informació i d’acollida al claustre, pensat especialment per a aquest «80% de població que ens visita que és creient i que cer-ca un espai d’interioritat». Darre-rament s’ha implementat la venda d’entrades online per controlar l’aforament. Els grups és obligato-ri que vagin amb radioguia. «Més endavant posarem en marxa altres serveis amb aquest mateix objec-tiu: que el fidel i el visitant no es

El temple incorpora el servei de videoguia per afavorir un ambient de silenci entre els visitants

Convivència de turistes i fidels a la catedral de Barcelona

1714 JULIOL 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

molestin», conclou Francesc Xavi-er Monjo.

Videoguia a la catedral de Tarragona

Però la catedral catalana que va ser pionera en les visites amb video-guia va ser la de Tarragona. Com en el cas de Barcelona, el sistema ofe-reix al visitant contingut exclusiu mitjançant imatges úniques, víde-os (alguns gravats amb drons) i un so envoltant, a més de quatre punts amb realitat augmentada, i efectes sonors i visuals especials.

El Capítol Catedral de Tarra-gona va posar en marxa les vide-oguies l’any 2016 també com una manera d’acostar-se al públic més jove. Amb un cost de quatre euros, permet veure en dues dimensions les pintures murals que imiten les antigues teles i sanefes de la cate-dral, conèixer la història dels més de 110 sants presents al temple, escoltar peces interpretades per l’organista o presenciar algunes de les grans solemnitats que al llarg de l’any s’hi celebren, com les cerimò-nies a la capella de Santa Tecla, el de la festivitat.

Agustí C

odinach

La videoguia permet accedir a espais o veure detalls que no estan a l’abast del visitant.

18 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

Tarraconense

Les donacions dels particulars a les esglésies per ajudar en el seu manteniment s’han fet des dels seus inicis mitjançant les caixes que hi ha repartides en molts temples i en la recol·lecta que es fa durant la missa, on els primers cristians ja oferien aliments per als pobres o per a la mateixa església. Posterior-ment, amb l’arribada dels bancs i les targetes de crèdit, a aquests procediments s’hi va sumar els dels ingressos directes al compte cor-rent de les parròquies, que alguns feligresos feien de manera desinte-ressada per contribuir a la conser-vació de l’església. No obstant això, aquest sistema només s’utilitzava en casos concrets, i la manera més fàcil de fer un donatiu a l’Església va continuar sent la tradicional, dipo-sitant els diners en efectiu. Els dar-

Les parròquies s’adapten a les necessitats de la societat actual

La digitalització, una eina per facilitar els donatius a l’Església

MACIÀ GRAUTerrassa

rers anys, la disminució de l’ús de la moneda i l’augment progressiu de les noves tecnologies per efectuar els pagaments ha fet que l’Església veiés la necessitat d’adaptar-se a aquesta nova realitat i posés en marxa diversos projectes que te-nen un objectiu comú: fer que els mètodes per fer donatius siguin el màxim de simples i accessibles.

El projecte Done de Banc Sabadell

Una de les iniciatives més re-cents que pretén millorar els siste-mes per fer donacions la va impul-sar Banc Sabadell, que a principis d’aquest any va començar a instal-lar uns dispositius electrònics en algunes esglésies que permetien fer aportacions amb l’ús de la tec-nologia contactless, cada vegada més utilitzada pels comerços i es-tabliments. Actualment, aquests dispositius ja estan presents a 160

parròquies d’Espanya, algunes de les quals són molt properes, com és el cas de la catedral del Sant Esperit de Terrassa: «Vam col·locar l’apa-rell durant el mes de gener, seguint la iniciativa de Banc Sabdell, que es va adreçar al bisbat de Terrassa per oferir aquest nou servei. Aleshores ens va semblar oportú esdevenir un dels primers llocs a implantar-ho, i vam decidir tirar-ho endavant», explica Mn. Fidel Catalán, rector del Sant Esperit.

El dispositiu, que funciona com un datàfon gegant, té forma de fa-ristol, i gràcies a la pantalla tàctil que incorpora permet seleccionar prèviament la quantitat que es vol donar, que està limitada als 20 eu-ros, com exposa Mn. Fidel: «Els vi-sitants poden pagar amb el mòbil i targeta, però en aquests moments hi ha una limitació, que és de 20 eu-ros, perquè és el màxim que es pot pagar sense haver de posar el pin.»

El sistema Bizum

Una altra de les inicatives que han apropat l’Església una mica més a les tecnologies i costums actuals és el sistema Bizum, una aplicació que permet efectuar donatius sense estar físicament a l’església o institució religiosa que es vulgui ajudar. Aquest sistema digital, que ha fet possible Cai-xaBank, es pot descarregar gratu-ïtament a qualsevol mòbil des del 7 de juny, i ha fet que els usuaris puguin aportar la quantitat que desitgin des de casa o qualsevol altre lloc, sense haver d’introduir cap número de compte.

Amb tot, el projecte encara no permet fer donatius a totes les parròquies del territori, ja que de moment només s’ha fet pensant en la parròquia de Sant Ot de la Seu d’Urgell, la catedral de Santa Ma-ria d’Urgell, la parròquia de Santa Maria de Balaguer i la parròquia de Sant Miquel de Vielha.

Com explica Mn. Fidel, totes aquestes millores han d’anar en-trant a poc a poc a l’Església, i tot i que tardin un temps a popularit-zar-se, hi ha col·lectius que ja les han agraït: «Les novetats sempre van lentes, però la gent jove ens ha agraït que incorporem aquests sistemes perquè així ells poden col-laborar-hi més fàcilment.»

Agustí C

odinach

1914 JULIOL 2019 CatalunyaCristiana40 ANYS D’ESGLÉSIA EN CLAU FEMENINA

Sor Emmanuelle, catòlica fran-cesa, tenia 62 anys quan va canviar de vida i se’n va anar a les bidonvi-lles del Caire. A la capital egípcia va treballar per ajudar els chiffoniers, els que viuen recollint objectes als abocadors d’escombraries. Repre-senta un extraordinari exemple de la força de la dona dins l’Església. Hi ha molts aspectes de la seva vida que podríem destacar. En voldria subratllar només tres que fan del seu testimoni quelcom extraordi-nari: els pobres, el diàleg interreli-giós i la simpatia.

Va dedicar la vida als pobres i als marginats de la perifèria del Caire, els drapaires. «He après molt dels pobres —repetia molt sovint—. Tots els dies m’ensenyen què és la fe, l’alegria, l’esperança, la solidari-tat. No saben llegir l’evangeli però el viuen.» També es va comprome-tre en la promoció de la dona.

Va treballar pel diàleg interreli-giós, concretament oberta al diàleg amb l’islam. Tenia una gran capaci-tat de dialogar amb els musulmans perquè havia comprès l’origen de la violència. Deia: «Només hi ha un Déu. Tenim les mateixes arrels, per això ens podem comprendre mi-llor.» Impulsava moltes iniciatives per acostar cristians i musulmans.

Va viure la realitat a partir de la simpatia. La cortesia, la gentilesa, l’amabilitat eren algunes de les

Sor Emmanuelle Cinquin (1908-2008): «influencer» en nom dels pobres

seves virtuts. També l’atenció i la cura que posava en cada trobada, l’afecte amb el qual recordava les persones que havia trobat. El seu era sempre un testimoni fort i joiós. «Soc una de les dones més felices de la terra», li agradava dir, i veient-la com vivia s’entenia que no ho deia per dir, sinó que era la realitat del seu dia a dia.

Recordo la joia i la força amb què comunicava el seu testimoni d’amor als pobres a milers de joves any rere any a les Trobades Inter-

nacionals per la Pau promogudes per la Comunitat de Sant’Egidio. Carregada d’anys, però una verita-ble influencer amb milers de joves seguidors!

Que l’avinentesa d’aquesta nova secció de Catalunya Cristiana sigui un incentiu perquè tothom pugui seguir l’exemple de sor Emmanu-elle: una dona de pregària, d’agra-ïment i de pau, un model del qual tots podem aprendre, fent el bé al pròxim segons la pròpia vocació i les pròpies possibilitats.

RAQUEL SANCHOComunitat de Sant’Egidio

20 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 TIRANT D’HEMEROTECA

Del 21 de gener al 4 de juny del 1995, i després de tres anys de pre-paració, se celebrava el Concili Provincial Tarraconense. La inau-guració i la clausura van tenir lloc a la catedral de Tarragona i les sessions conciliars al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès. El fruit van ser 170 resolucions sobre l’evangelització, els sagraments, la pobresa i la coordinació entre les diòcesis.

2114 JULIOL 2019 CatalunyaCristianaTIRANT D’HEMEROTECA

decisió ètica o un gran ideal, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació deci-siva», expressió de Benet XVI que li és molt estimada. Gratuït ho reps, gratuï-tament dona-ho, donant-te.

Dit això ja, iniciem un camí de madu-ració i de progrés. Créixer és conservar i alimentar les coses més precioses que et regala la joventut. Val més que et deixis estimar per Déu, que t’estima tal com ets, que et valora i respecta, però que t’ofereix més i més: més de la seva amis-tat, més fervor en la pregària, més fam de la seva Paraula, més desigs de rebre Crist en l’Eucaristia, més ganes de viure el seu Evangeli, més fortalesa interior,

Hi ha al capítol quart el gran anunci pasqual per a tots els jo-ves, particularment per al jovent cristià, xifrat en tres expressions fonamentals: Déu t’estima, et va donar la vida i te la dona en cada moment. Ell et sostindrà amb fer-mesa, i al mateix temps sentiràs que Ell respecta fins al fons la te-va llibertat. Per a Ell ets realment valuós, no ets pas insignificant, li importes. Crist et salva. Només allò que s’estima pot ser salvat. Només allò que s’abraça pot ser transformat. Ell viu i et vol viu. Si aconsegueixes valorar amb el cor la bellesa d’aquest anunci i et dei-xes trobar pel Senyor; si et deixes estimar i salvar per Ell; si entres en amistat amb Ell i comences a conversar amb Crist viu sobre les coses concretes de la teva vi-da, aquesta serà la gran experi-ència, aquesta serà l’experiència fonamental que sostindrà la teva vida cristiana. Aquesta és també l’experiència que podràs comu-nicar a altres joves, perquè «no es comença a ser cristià per una

JOSEP M. BALCELLSEscolapi

22 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 ESGLÉSIA AL MÓN

ANÀLISI

Crist viu (i II)

Hem de ser capaços de crear espais inclusius, on hi hagi lloc per a tot tipus de joves i on es manifesti realment que som una Església de «portes obertes»

Ang

ie M

endo

za

2314 JULIOL 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

joves, creant «espais fraterns» i atractius on es visqui amb un sentit. L’amistat i les relacions que fomenten són el lloc teolò-gic de la pastoral juvenil. Els dos eixos seran l’aprofundiment del kerigma, l’experiència fundant del trobament amb Déu a tra-vés de Crist mort i ressuscitat, i l’altre és el creixement en l’amor fratern, en la vida comunitària. Respecte de l’escola, demana, alhora que la revalida com a bon lloc de pastoral juvenil, una ur-gent autocrítica sobre la seva escassa dimensió evangelitza-dora. Hem d’estimular el «bé possible».

Lluny de sufocar els joves amb un conjunt de regles que donen una imatge estreta i mo-ralista del cristianisme, són cri-dats a invertir en la seva audàcia i a educar-los perquè assumei-xin les seves responsabilitats, segurs que fins i tot l’error, el fracàs i les crisis són experièn-cies que poden enfortir la seva humanitat. Hem de ser capaços de crear espais inclusius, on hi hagi lloc per a tot tipus de jo-ves i on es manifesti realment que som una Església de «por-tes obertes». Que esdevinguin missioners. Acompanyats pels adults. La comunitat té un rol important en l’acompanyament dels joves. Ells el troben a faltar, sempre que en tinguin l’exper-tesa deguda. La paraula «voca-ció» s’ha d’entendre en un sentit ampli com a crida a Déu: inclou la crida a la vida, la crida a l’amistat amb Ell, la crida a la santedat.

Reprèn els ensenyaments de l’exhortació Gaudete et exsultate sobre la crida a la santedat «ac-cessible» i s’esplaia en l’àmbit de la família i del treball. I remet igualment a l’exhortació esmen-tada pel que fa al discerniment en relació amb la pròpia vocació. Un document que cal promou-re entre els joves, car veuran el tarannà proper de Francesc. És novetat aquest Sínode per als jo-ves. Per saber-ne més, cal apro-fundir-ho directament al docu-ment final del Sínode. Tot d’una encomanadissa virtuositat!

més pau i alegria espiritual.» L’amor fratern multiplica la nostra capacitat de joia. Francesc proposa l’amistat social: sigueu lluitadors pel bé comú, sigueu servidors dels pobres, sigueu protagonistes de la revolució de la caritat i del servei, capaços de resis-tir les patologies de l’individualisme consumista i superficial. Enamorats de Crist, els joves són cridats a donar testimoniatge de l’evangeli a tot ar-reu. Els joves al carrer, sigueu prota-gonistes del canvi.

Respecte a la pastoral dels joves, Francesc proposa una pastoral «si-nodal», feta en comunió amb altres agents. Ells mateixos són agents de pastoral en relació amb els mateixos

Foto: Créixer és conservar i alimentar les coses més precioses que et regala la joventut.

L’acumulació alimenta una falsa seguretat i hipoteca la llibertat

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

Trasters

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Homenatge a un amic mort en soledat

Sempre hi ha hagut trasters. En moltes cases, existia un espai re-servat per guardar-hi els objectes de menor ús. Ara, a les ciutats es produeix una nova modalitat de trasters, desvinculats de l’habitat-ge. Es lloguen espais concebuts per a aquesta finalitat. L’augment de l’oferta obeeix a un increment de la demanda. Els pisos són més petits i no poden contenir totes les propietats dels seus amos. La falta de l’habitatge, el preu dels lloguers, l’efecte dels divorcis… han espero-nat la creació de trasters. Una em-presa famosa ha divulgat un nou concepte de marca amb la cam-panya: «Com més vius, més espai necessites.» El traster es presenta com un signe de vida, de rellevància social, de potència capitalista.

Gabriele Romagnoli ha escrit un llibre titulat Viatjar lleuger. La vida

En altres temps, havia patit molt per la seva condició de gai, sense gosar «sortir de l’armari» i sovint suportant burles i menyspreus, fins que, arribada la democràcia, es va deixar de considerar una conduc-ta delictiva. Aleshores va tenir una parella amb la qual va conviure uns quants anys. Els vam conèixer quan van arribar al barri i vam començar a compartir amistat. El seu com-pany —força més jove que ell— el va abandonar i, des d’aleshores, vivia sol amb una gosseta que va adquirir per tenir companyia.

Sempre recordaré quan fa un munt d’anys, i encara vivia amb la parella, em va demanar un «Sagrat Cor» per a la seva habitació i l’hi vaig aconseguir. Quan es van se-parar, va demanar al company fer «repartiment de béns»: se’n podia

amb equipatge de mà. Es tracta d’un manifest perquè perdis la por de perdre. El traster acumula. Re-flecteix una certa incapacitat de la persona per desprendre’s fins i tot dels trastos, entesos despectiva-ment segons el diccionari, com a «objecte que no serveix per a res, que no té cap valor o que destorba en algun lloc». La japonesa Marie Kondo ha obtingut un èxit interna-cional amb el seu llibre La màgia de l’ordre. Romagnoli i Kondo se situen als antípodes dels trasters i del lema: «Com més vius, més espai necessites.» Al contrari, acumular trastos exigeix espai i diners per pa-

gar el lloguer, però resten llibertat i generen sensació d’aclaparament. L’essència implica despreniment del que és accessori.

Com aconseguim perdre la por de perdre? L’acumulació alimenta una seguretat falsa i hipoteca la llibertat. La mercadotècnia i la pu-blicitat juguen amb informacions falses i alimenten la vanitat dels in-versos. La por de perdre frena la lli-bertat de les persones i impedeix la innovació i el risc. Les eleccions més profundes comporten renúncies inevitables. Sovint, perdre és trobar. N’hi ha prou de repassar moments significatius de la pròpia existència per adonar-nos que la vida humana i espiritual segueix paràmetres ben diferents dels proposats per l’imperi dels mercats.

endur el gos perquè ell no dubtava de quedar-se el Sagrat Cor. Suposo el somriure de Déu davant de tanta simplicitat.

Des d’aquest moment va viure sol al pis del carrer Reina Amàlia amb l’única i estimada companyia de la nova gosseta adquirida en substitució de l’altra.

Sempre que me’l trobava pel carrer, em cridava amb el caracte-rístic to propi de la seva condició una mica exagerat, i em deia: «Què fa per aquí, santa Teresa?» Li agra-dava molt fer petar la xerrada amb mi una estoneta.

Fa dos anys li va tocar un bon premi a la rifa de Nadal.

Va aprofitar per posar-se la den-tadura, fer petites reformes al pis on vivia de lloguer i millorar el seu estatus de vida: cada dia anava a

dinar a un restaurant senzill. Se’l veia feliç enmig de la seva soledat.

Això va ser fa dos anys. Fa poc el vaig trobar una mica més baix de to. Se li havia mort l’únic germà que tenia i la soledat li pesava. Potser per això havia perdut les ganes de parlar i de queixar-se de la situació del barri. I, de cop i volta, la notícia: «Han trobat el Pep mort a casa se-va.» Feia ja quatre dies que els veïns se n’havien adonat.

He tingut una pena molt gran pensant en el moment tan fort del traspàs del nostre amic en la més terrible i última solitud.

El traspàs d’un amic en la més terrible soledat provoca una gran pena

OPINIÓ24 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

Les Borges del Camp

EDUARD BRUFAU

2514 JULIOL 2018 CatalunyaCristianaRUTES ESPIRITUALS PER CATALUNYA

Esglésies i santuaris del Baix Camp (II)

Aquest estiu visitem el Baix Camp, tret de Reus, que ja vam tractar en una altra edició de les rutes. Coneixerem esglésies i santuaris emblemàtics, des de les poblacions de la part més baixa i plana de la comarca, fins a les de la zona més elevada de les muntanyes de Prades. Gòti-ques o barroques, renaixentistes o modernistes, el Baix Camp ofe-reix un ventall d’esglésies divers i interessant.

26 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 RUTES ESPIRITUALS PER CATALUNYA

ESGLÉSIA DE L’ASSUMPCIÓ

A la part alta de la vila l’església de Santa Maria Assumpta de les Borges del Camp ens rep amb una façana de tons càlids i un campanar airós. Les línies ondulants de la por-talada i els esgrafiats que decoren els murs ens parlen inconfusible-ment d’una obra barroca, però ma-tisada per un esperit de contenció. Damunt de la porta hi ha una bonica imatge de la Mare de Déu, i a banda i banda de l’entrada un sant Josep i un sant Antoni abat de mirada viva i gest majestuós que ens impressi-onen. El rector, Mn. Eduardo José Angulo, que fa pocs mesos que està destinat a les Borges, i Salvador Ay-mamí, un feligrès, ens acompanyen en aquesta visita.

La contenció que s’advertia a fora, una vegada a dins desapareix per donar via lliure al barroc més exuberant. Les columnes altíssimes de capitells immensos s’alcen molt per damunt dels nostres caps. Cor-nises, motllures, medallons i la ba-rana de formes sinuoses que tanca el cor ens parlen d’un temps de gran esplendor de l’Església. Tot plegat ens fa l’efecte de trobar-nos en una mena de palau o bé en un immens escenari teatral. Mn. Eduardo José ens explica que «és una església molt bonica, però no és fàcil de mantenir. Ja s’hi han fet unes obres importants, i encara s’hi haurien de fer més actuacions». Amb els nos-tres amfitrions avancem cap a l’altar. Salvador Aymamí ens fa saber que «fins a l’any 1936 hi havia hagut un retaule major barroc, que va acabar cremat. Després de la guerra s’hi va esculpir aquest relleu d’alabastre». Ens hi fixem: representa l’assump-ció de la Mare de Déu, que puja al cel gloriosa i envoltada d’àngels.

Però arribem a l’espai més im-portant de tots, situat a l’esquerra de l’altar: la capella del Santíssim. La primera impressió és de sorpresa; el sagrari té forma d’un gran ou daurat, del qual surt una creu llu-minosa. «L’ou representa la vida, perquè Crist és font de vida, i d’ell neix tot. És una simbologia total-ment pasqual», ens diu el rector. A continuació ens assenyala una vitri-na lateral, coronada per una cúpula també daurada, que guarda una ta-lla de la Mare de Déu: «Aquesta és la Mare de Déu de la Riera, patrona de les Borges. Es tracta d’una talla

medieval de gran valor que aquí pot ser venerada i alhora es troba ben protegida.» Observem una estona aquesta imatge de Maria amb l’In-fant. Tots dos porten una corona de plata i miren el fidel amb un som-riure ple de confiança, esperançat. Davant de la Mare de Déu i de Jesús tota preocupació es veu substituïda per una gran pau.

Salvador Aymamí ens fa fixar-nos

L’espectacular interior de l’església de l’Assumpció.

2714 JULIOL 2019 CatalunyaCristianaRUTES ESPIRITUALS PER CATALUNYA

tampes de la venerable Teresa Mira, «carmelita missionera molt vincula-da a les Borges, que està en procés de beatificació perquè ha atorgat gràcies a moltes persones que s’hi encomanen». Aquí ens acomiadem de Mn. Eduardo José, que ens ha acompanyat molt generosament, i continuem la nostra ruta amb Sal-vador Aymamí.

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE LA RIERA

Als afores de les Borges, com un guaita que vigila la vila, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la Riera. Així que ens hi atansem veiem que és un edifici de clares línies modernistes, amb predomini del maó. Exterior-ment ben bé la podríem definir com una germana bessona dels cellers cooperatius del mateix estil que hi ha escampats pel Camp de Tarra-gona i les Terres de l’Ebre.

Tant bon punt Salvador Aymamí ens obre la porta, quedem atrapats per una atmosfera de serenor. L’in-terior gràcil i senzill, els tons ocres i blaus molt clars, propicien aquesta sensació i li donen un aire d’ermita marinera. El nostre amfitrió ens ex-plica que «la va construir fa més de cent anys l’arquitecte modernista Francesc Berenguer. Per desgràcia, durant la Guerra Civil va servir de polvorí i va explotar, però després es va reconstruir molt fidelment a l’original». De fet, per més que ens hi fixem, no som capaços de distingir aquelles antigues ferides. Veient-la, ningú diria que té una història trà-gica. Ben al contrari, tot l’edifici és una d’unitat perfecta i molt bella.

Ara adrecem la mirada cap al cambril, centre neuràlgic de l’ermi-ta. Des d’allà ens observa la Mare de Déu de la Riera, o més ben dit, una còpia fidedigna de la imatge original que acabem de veure a la parròquia. Salvador Aymamí ens explica que avui «continua tenint molta devoció, i l’ermita és un cen-tre de trobada molt popular».

Abans de tornar a sortir a l’ar-dent sol de migdia ens estem uns minuts més gaudint de la frescor que ens ofereix l’ermita. Alcem els ulls i veiem la volta de creueria, de reminiscències gòtiques, i els fines-trals que filtren suaument la claror del sol. Certament, allà on hi ha la Mare de Déu el fidel sempre hi troba un bon refugi.

en un objecte que ens havia passat desapercebut: una llàntia moder-nista. «És una peça de ferro forjat de Josep Maria Jujol. Era arquitecte, però aquí ens va deixar aquesta bo-nica llàntia.» Abans de sortir de l’es-glésia el nostre guia ens porta fins a la capella baptismal, on es recorda Joan Montpeó Masip, fill de les Bor-ges del Camp, màrtir l’any 1936 i ara beat. També ens ensenya unes es-

L’ermita modernista de la Mare de Déu de la Riera.

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Benvolguts diocesans, fa quinze dies, en l’escaiença de la solemnitat dels apòstols Sant Pere i Sant Pau, vaig tenir el privilegi de ser a Roma i de poder concelebrar l’eucaristia amb el papa Francesc, amb motiu de la benedicció del pal·li. Juntament amb molts altres bisbes i amb el grup de pelegrins i familiars que m’acom-panyaven, vaig viure de primera mà la romanitat i la maternitat de l’Església, que ha inspirat la carta dominical que avui us adreço.

El Símbol dels Apòstols, musicat admirablement per Mn. Romeu, con-té, en la seva versió catalana, el terme «romana» aplicat a l’Església: «[Crec en] la santa mare Església, catòlica, apostòlica, romana». El text llatí diu simplement: «Sanctam, catholicam et apostolicam.» Però la recepció ca-talana va eixamplar notablement la fórmula tot emulant consuetuds que ja trobem en el cristianisme nord-afri-cà del segle V, i va sorgir un enunciat de gran riquesa i profunditat que ha configurat allò que tantes vegades s’ha subratllat com a «romanitat» de la nostra Església: Església de pele-grinatges a la ciutat de Pere i de Pau, de butlles papals, de projectes missio-ners posats sota el papat, d’adhesió a la seu apostòlica. Aquesta és la tradi-ció catalana, que coincideix amb els més de mil anys d’història del nostre país. N’hi ha prou de visitar els arxius catedralicis o de rellegir el beat i gran Ramon Llull.

Però, la romanitat, és sols una re-líquia del passat? Voldria reprendre l’expressió del Credo cantat popular: «La santa mare Església.» Abans de

tot, quan parlem de romanitat, parlem d’una Església que és mare, és a dir, d’una Església que s’entén i es presen-ta maternalment, que ha engendrat en la fe molts fills i filles, els nodreix amb la Paraula i els sagraments, els instrueix amb l’ensenyament apos-tòlic i, en la persona de Pere, és fona-ment d’unió en la fe i l’amor de tota la «comunitat de germans estesa arreu del món» (1Pe 5,9).

Va ser sant Joan XXIII qui va escriu-re l’encíclica Mater et magistra, «Mare i mestra» (maig de 1961), un any abans d’iniciar-se del Concili Vaticà II, en la qual la maternitat de l’Església ja s’ex-pressava des de la primera paraula del document. El mateix ha escrit i dit re-petidament el nostre papa Francesc, sobretot a la seva exhortació Evangelii gaudium. Tant sant Joan XXIII com el papa Francesc han volgut subratllar amb amorosa intensitat la naturale-sa d’una Església que vol ser mare de tots els creients en Jesucrist i fer-ment d’unitat de la nissaga humana. Aquesta és l’Església que va entrar en Concili l’octubre de l’any 1962, guiada per l’Esperit Sant, i que continua fent camí en ple segle XXI.

L’anada a Roma de fa uns dies ha constituït una ocasió especial per a manifestar la nostra adhesió al papa Francesc pel seu coratge i per la seva clarividència, pel seu mestratge i pel seu guiatge de pastor universal a qui ha estat confiat el ramat de Jesucrist. Cal agrair les paraules i els gestos del Sant Pare, que «tradueixen» dia rere dia la maternitat de l’Església i asse-nyalen camins concrets de realització de l’Evangeli de Jesús.

28 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019 CARTA DOMINICAL

Romanitat i maternitat eclesials

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Contemplant les estrelles

l’ànima. Recorda que després de la tempesta sempre ve la calma.

Tant de bo que escoltant el si-lenci puguis sentir com Ell et mur-mura que t’estima. Tant de bo que calculant les distàncies de l’Uni-vers, descobreixis la grandesa de la vida. T’adonaràs que les es-trelles assenyalen Déu i que Déu, a la vegada, ens ha convertit en les seves estrelles: som rutilants punts de llum, destinats a brillar com a pares, com a fills, com a germans, com a amics i, sobretot, com a cristians. L’única diferència entre tu i una estrella és que tu brilles a terra i l’estrella brilla allà dalt. Potser des de baix, en la fos-cor, la nostra brillantor individual et sembla insignificant. Una bella lliçó d’humilitat per a tots. Però si sumem cada un d’aquests milers i milions de punts diminuts de llum, podrem imaginar com deu ser el firmament i la seva immensitat.

Que meravellós devia ser el moment, reflectit en el llibre del Gènesi, en què Déu es va dirigir a Abraham, que no podia tenir des-

T’has preguntat mai per què la nit és fosca? Hi ha una resposta molt poètica a aquesta qüestió. La nit és fosca perquè les estrelles puguin brillar. Precisament a l’estiu, quan fa calor, gaudir d’una nit es-trellada és una proposta magnífica. Damunt nostre podem contemplar milers d’estrelles similars al nostre Sol. Imagina’t la immensitat! Els científics calculen que a l’univers hi ha milers i milers de milions d’es-trelles.

Jo, des d’aquí, et convido que cerquis Déu al cel. Si mires el firma-ment amb atenció, sentiràs la seva magnitud. Sentiràs la grandesa de la creació; podràs endinsar-te en aquest immens univers. Com ens estima Déu per haver creat l’uni-vers així! I quan miris cap amunt, no et fixis en la foscor, sinó en les estrelles. Deixa’t guiar per la seva llum. Mira amb els ulls, però sobre-tot amb el cor. Cerca la bellesa del firmament. Si la nit es torna fosca, no et preocupis, és el moment de confiar, de creure; les estrelles es veuen, però, sobretot, se senten a

cendència, i li va mostrar les estre-lles del firmament tot dient-li: «Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar» i va afegir: «Doncs així serà la teva descendèn-cia» (Gn 15,5). I aquesta immensa descendència, que ha arribat fins als nostres dies, ha confirmat que Déu compleix les seves promeses.

De la mateixa manera que van fer els tres reis d’Orient, cal que seguim sempre l’estrella que ens guia cap a Déu. El papa Francesc ens diu: «Aquesta llum veritable és la llum del Senyor. Seguint-la, tin-drem alegria» (Catequesi del papa Francesc del 6 de gener del 2017).

Benvolguts germans, contem-plar les estrelles ens ajuda a sentir l’amor infinit de Déu, però també ens ajuda a endinsar-nos en el més profund del nostre cor. És un viat-ge per connectar amb l’ànima. És pregar. És impregnar-se de fe. És meditar. És deixar-se acariciar per la bondat. És transcendir. És con-fiar. És descobrir que, en una nit d’estiu, el somni d’apropar-nos més a Déu pot fer-se realitat.

«I qui és el meu proïsme?»:és tot aquell a qui tu has fet pròxim

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

La paràbola del bon samarità no s’ha de considerar com un episodi aïllat, com diu el text usual: «I heus aquí que cert doctor de la Llei s’al-çà...», sinó com la reacció d’un mes-tre de la Llei a l’exultació de joia de Jesús assegurant als Dotze apòstols jueus l’èxit que havia tingut la mis-sió dels Setanta-dos samaritans: «S’alçà aleshores cert doctor de la Llei per posar-lo a prova.» Dubtava de fidelitat de Jesús a la Torà; ell que havia intentat atrapar-lo amb una pregunta capciosa, es veu ara atrapat al seu torn i ha de recitar de mala gana la Llei. Jesús amb molta ironia l’aprova: «Has respost correctament. Fes això i viuràs.» El lletrat es veu obligat a justificar la pregunta que li havia fet abans: «I qui és el meu proïsme?», que impli-cava, d’entrada, una resposta res-trictiva: segons ell, no tots han de ser estimats de la mateixa manera, i encara menys que els odiats sama-ritans puguin ser considerats com «el meu proïsme». Hi ha un detall de la paràbola que podria passar desapercebut: aquest «cert home

que baixava de Jerusalem a Jericó» és un personatge que representa els qui s’allunyen del centre religiós i cauen, per consegüent, «en mans d’uns bandits» que els atrapen amb les sectes. D’aquí que tant el sacer-dot com el levita, l’estament més representatiu d’Israel, en adonar-se de la situació, hagin optat per «pas-sar per la banda oposada». Però el que hom no esperava és que «cert samarità», tot fent camí, arribés prop d’ell, se’n compadís en veure’l, se li acostés i li embenés les feri-des, vessant-hi oli i vi. El samarità no es perd en disquisicions religio-ses. S’ha apropat a l’home i s’ha fet pròxim a ell, esmerçant tota mena de cures. La pregunta que Jesús formula al lletrat ens la fa a cada un de nosaltres: «¿Quin, doncs, et sembla que s’ha fet pròxim del qui caigué en mans dels bandits?» El lletrat evita mencionar el samarità: «Qui mostrà la seva misericòrdia envers ell.» Jesús no coneix fron-teres: «Ves, i fes tu semblantment.»

CONSULTORI BÍBLIC

Hi ha contradiccions entre un evangeli i un altre? (I)

El Concili Vaticà II ens ajuda a interpretar les «contradiccions» que apareixen en els quatre evan-gelis. Les explicarem amb el Con-cili i l’exegesi: «La santa mare Es-glésia ha cregut i creu fermament i constantment que els quatre es-mentats evangelis, la historicitat dels quals afirma sense cap mena de dubte, transmeten fidelment allò que Jesús, Fill de Déu, feu i en-senyà realment mentre vivia entre els homes, per a llur salvació eter-na, fins al dia que fou endut al cel (cf. Ac 1,1-2). Els apòstols, després de l’ascensió del Senyor, trans-meteren als qui els escoltaven allò que el Senyor havia dit i fet, amb aquella més completa com-prensió que en posseïen, instru-ïts pels esdeveniments gloriosos de Crist i per la llum de l’Esperit de la veritat.  Els autors sagrats van escriure els quatre evangelis escollint algunes coses entre les moltes transmeses de paraula o ja per escrit, sintetitzant-ne d’altres, o explicant-les tenint present la situació de les Esglésies, con-servant finalment la forma de la proclamació, de manera que ens comunicaren sincerament la ve-ritat sobre Jesús. Tant si ho treien dels seus propis records i memò-ria com si ho prenien del testimo-ni d’aquells “qui des del principi en foren testimonis oculars i des-prés esdevingueren ministres de la paraula”, ho van escriure amb la intenció de fer-nos conèixer la “veritat” de l’ensenyament que hem rebut» (cf. Lc 1,2-4). (DV 19). La tradició evangèlica ha format, i sovint ha transformat, però no deformat, els records de l’esdeve-niment recollits en els evangelis.

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

GLÒRIA MONÉS

31CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019BÍBLIA

Dt 30,10-14

Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir

Lectura del llibre del Deuteronomi:

Moisès s’adreçà al poble i li di-gué: «Escoltaràs el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets escrits en el llibre d’aquesta Llei, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei que avui et dono no és massa difícil per a tu, ni és fora del teu abast. No és pas al cel, que puguis dir: Qui és capaç de pujar-hi per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Ni és tampoc a l’altra banda del mar, que puguis dir: Qui és capaç de travessar-lo per anar-la a buscar i fer-nos-la conèixer, perquè la puguem practicar? Són paraules que tens molt a prop teu per poder-les complir: les tens als llavis, les tens al cor.»

Col 1,15-20

Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Colosses:

Jesucrist és imatge del Déu in-visible, engendrat abans de tota la creació, ja que Déu ha creat totes les coses per ell, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons, sobirans, go-verns i potestats. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell. Ell és tam-bé el cap del cos, que és l’Església. Ell n’és l’origen, és la primícia dels qui retornen d’entre els morts, per-què ell ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en ell la ple-nitud de tot el que existeix; per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’uni-vers, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist.

68

A vós us prego, Senyor, en aquesta hora propícia; escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou fidel a salvar els amics. El vostre amor, Senyor, vessa bondat; mireu-me, responeu, vós que esti-meu tant. R. Els humils que busquen Déu sincerament diran: «Tingueu llarga vida.» Jo, Déu meu, soc un pobre sofrent. Que el vostre ajut em defensi. Els meus càntics lloaran el nom de Déu, reconeixeran la grandesa del Senyor. R. Se n’alegraran els humils quan ho vegin; els qui busquen Déu sincerament diran: «Tingueu llarga vida.» El Senyor escolta sempre els des-valguts, no té abandonats els seus captius. R. Déu salvarà Sió, reconstruirà les viles de Judà; hi habitaran els servents del Senyor ells i els seus fills les posseiran, hi viuran els que estimen el nom de Déu. R.

Diumenge XV de durant l’any

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Lc 10,25-37

Per a mi, qui són aquests altres?

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc:

En aquell temps, un mestre de la Llei, per provar Jesús s’alçà i li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?» Jesús li digué: «Què hi ha escrit a la Llei? Què hi llegeixes?» Ell contestà: «Estima el Senyor, el

Al·leluia Jn 6,63b,68b

Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna.

Però un samarità que viatjava per aquell indret, quan arribà i el veié se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà. L’endemà, quan se n’ana-va, donà dues monedes de plata a l’hostaler dient-li: Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les des-peses que hagis fet de més. Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar, en l’home que havia caigut en mans de lladres?» Ell respongué: «El qui es va compadir d’ell.» Jesús li digué: «Doncs tu fes igual.»

teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» Jesús li diu: «Has respost bé: fes-ho així i viuràs.» Ell, amb ganes de justificar-se, pre-guntà a Jesús: «I per a mi, qui són aquests altres?» Jesús prosseguí: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava pel mateix camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita, quan arribà al lloc, passà de llarg per l’altra banda.

14. DIUMENGEDiumenge XV de durant l’any, Verd. Lectures: Deuteronomi 30,9b-14 / Salm 68 / Colossencs 1,15-20 / Lluc 10,25-37SANTORAL: Adela, viuda; Camil de Lel·lis, prev. i fund.; Francesc Solano, prev.; beat Gaspar Bono, prev.

15. DILLUNSSant Bonaventura (MO), Blanc. Lectures: Èxode 1,8-14.22 / Salm 123 / Mateu 10,34-11,1SANTORAL: Antíoc, mr.; Pompi-li-Maria Pirotti, prev.

16. DIMARTSMare de Déu del Carme (MO), Blanc. Lectures: Èxode 2,1-15a / Salm 68 / Mateu 11,20-24SANTORAL: Magdalena Albrici, de Como, rel.

17. DIMECRESFèria, Verd. Lectures: Èxode 3,1-

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC C; FERIAL I)

TEMPS ORDINARI

Juliol6.9-12 / Salm 102 / Mateu 11,25-27SANTORAL: Aleix, pelegrí; beata Anneta Pelràs, rel. i mr.; Justa i Rufina, vg. i mr.; Lleó IV, p.; Mar-cel·lina, vg.

18. DIJOUSFèria, Verd. Lectures: Èxode 3,13-20 / Salm 104 / Mateu 11,28-30SANTORAL: Frederic, b. i mr.; Ma-rina, vg. i mr.; Simforosa i fills, mr.

19. DIVENDRESFèria, Verd. Lectures: Èxode 11,10-12,14 / Salm 115 / Mateu 12,1-8SANTORAL: Àurea, vg. i mr.; Pere de Cadireta, rel.; Símmac, p.

20. DISSABTEFèria, Verd. Lectures: Èxode 12,37-42 / Salm 135 / Mateu 12,14-21. O bé: Sant Apol·linar (ML), Vermell.SANTORAL: Elies, prof.; Llibe-rata, vg. i mr.; Margarida, vg. i mr.; Pau i Sisenand, diac. i mr.; Torlaci, b.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

(SALTERI: SETMANA 3)

El Sant 15 JULIOL

Sant BonaventuraA partir del segle XIII els ordes mendicants, sobretot franciscans i dominics, van inaugurar una vida claustral dins mateix de les ciutats, en contacte directe amb el món. Es van dedicar amb cos i ànima a la predicació i també a l’estu-di de la teologia. Un d’aquests grans teòlegs va ser sant Bonaventura (c- 1220 – 1274).Aquest italià de la Toscana de petit va ser guarit personalment per sant Francesc d’Assís. Impres-sionat per aquesta experiència, de jove va entrar als franciscans. L’orde el va enviar a estudiar teologia i filosofia a la Sorbona de París, d’on va acabar sent professor. Allà va fer amistat amb sant Tomàs d’Aquino i amb el rei sant Lluís IX de França. Anys més tard sant Bonaventura va ser nomenat bisbe de la diòcesi d’Albano, prop de Roma, i va ser creat cardenal. Va escriure nom-broses obres teològiques i filosòfiques, a part d’una biografia de sant Francesc. El papa Sixt IV el va canonitzar el 1482.

33CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019LITÚRGIA

Art, bellesa i espiritualitat a l’església de Sant Julià de Lòria, d’Andorra

El Concili Vaticà II, amb la seva refor-ma litúrgica, fou motiu de fortes modi-ficacions dels nostres temples. Els ma-jestuosos altars amb els seus artístics retaules foren adaptats amb altars de cara al poble, els faristols es convertiren en ambons, les cadires presbiterals en seus presidencials. Es reformaren bap-tisteris i confessionaris. El sagrari, lloc de la reserva del Santíssim Sagrament, així com les imatges dels patrons i sants es col·locaren al seu lloc... tot per poder gaudir d’una més plena, conscient i activa participació en les celebracions litúrgiques (cf. SC14).

Un meravellós exemple de remode-lació d’una església parroquial s’acaba de dur a terme a la parròquia de Sant Julià de Lòria, al Principat d’Andorra. Una petita església romànica que al seu dia es va haver d’engrandir. Tot deixant-hi el campanar i l’absis romà-nic antic, l’església s’amplià. Els diver-sos rectors l’anaren remodelant sense que acabés d’adquirir la gran bellesa espiritual d’ara. Ha estat l’actual ago-sarat rector, Mn. Pepe Chisvert, qui s’ha atrevit a fer una obra arriscada i moderna, portada a terme pel famós jesuïta P. Rupnik, que des que va fer la famosa capella Redemptoris Mater del Vaticà, amb l’esplèndid colorit dels mosaics, s’ha guanyat la fama i confi-ança de moltes altres esglésies d’arreu del món, adquirint així el sobrenom del «Miquel Àngel del segle XXI».

Avui, l’església de Sant Julià de Lòria llueix els mosaics càlids i vius de l’obra de Rupnik, que li donen una viva espiri-tualitat, fruit d’una profunda teologia li-túrgica que cal descobrir i admirar. Són quatre els elements destacats: la porta d’entrada, el presbiteri, el baptisteri, la capella de la Mare de Déu de Canòlich.

A l’església s’hi entra per la porta del baptisme. És un morir per renéixer. Hi entrem per reunir-nos nosaltres i amb Crist que és l’únic temple, l’únic santua-ri, i nosaltres som pedres vives d’aquest cos i d’aquest edifici. Quan hi entrem descobrim qui ens ha de revelar la iden-titat de la vertadera Església que ens encamina cap a la Pasqua de Crist. Tot ha d’estar en funció del seu contingut espiritual, que és l’anunci del misteri de la salvació, allò que l’Església és, viu i celebra.

L’absis del presbiteri és el lloc on es contempla el Crist majestàtic d’on surt la vida, ja que tot conflueix en Ell, crea-dor, alfa i omega, origen i fi (cf. Col 1,15-20). És en el Crist gloriós (Pantocràtor) on descobrim de quin lloc venim i on anem. És una figura carregada d’objec-tivitat que revela la presència de Crist que il·lumina els colors i la vida cristia-na. En el seu rostre hi descobrim la divi-nitat de Déu. Les figures del naixement i de la davallada de Crist als inferns són escenes redemptores als dos extrems del presbiteri. Descobrim la taula qua-drada del banquet eucarístic al centre, figura de la presència de Crist. L’ambó en forma de sepulcre obert des d’on l’àngel anuncia que Crist ha ressusci-tat. La seu rere l’altar, on el sacerdot presideix en nom de Crist.

El baptisteri en forma de cova i amb els mosaics del baptisme del Jordà, on la Trinitat va manifestar la divinitat del Fill, és la font d’aigua viva d’on raja la gràcia de la salvació. Finalment, la ca-pella de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Laurèdia, decorada de mo-saics blancs i daurats, signes de la gran preciositat i valor. En aquesta digna ca-pella s’hi venera, amb gran devoció, la Mare de tots els lauredians.

F. XAVIER PARÉS SALTOR Delegat diocesà de Litúrgia d’Urgellxpares@bisbaturgell.org

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

EscàndolEscric l’1 de juliol. A l’Evangeli

d’avui, com en el d’ahir, he sentit una frase de Jesús que, francament, m’ha escandalitzat. Un home va dir a Jesús que primer el deixés «enterrar el seu pare» per seguir-lo. I Jesús li deixa anar aquesta barbaritat: «Deixa que els morts enterrin els seus morts. Tu segueix-me.»

No és lògic que un home cuidi el seu pare gran fins que es mori? En això consisteix allò d’«honra el pare i la mare». Francament, les paraules de Jesús em semblen una aberració. Espero que vostè me les expliqui. Moltes gràcies.

Veig que vostè assisteix amb assi-duïtat a missa els diumenges i, pro-bablement, des de fa anys. Per això, amb més raó, em sorprèn que hagi arribat a aquesta conclusió tan in-sensata que Jesús diu «barbaritats i aberracions». La paraula del Senyor sempre és sensata. Potser vostè no ho comprèn adequadament i intentaré explicar-l’hi. Jesús no demana mai im-possibles i encara menys ens convida a desatendre les nostres obligacions familiars. Fixi-s’hi bé que no crida mai per al grup d’apòstols homes casats que han d’atendre la família. Ell dirigeix la crida sempre a persones lliures per atendre’l. I aquest és el cas de l’home que proposa respondre-li quan hagi enterrat el seu pare. Totes aquestes consideracions sobre la suposada ve-llesa i malaltia no existeixen fora de la seva imaginació. Probablement, es tracta d’un home jove amb germans i família que poden cuidar perfecta-ment els pares. El que passa és que aquest home vol posposar la crida a anunciar el Regne i donar allargues a la vocació. Jesús vol una adhesió total, a temps complet i no una dedicació a mitges. També va passar amb el jove ric. Jesús dona llibertat en la resposta però vol una resposta sense reticèn-cies. Potser si aquest poca-solta d’ho-me s’hagués decidit, avui el seu nom estaria entre els apòstols del Senyor.

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

XXIX Jornades d’Estudis Franciscans (II)MARTA PALAU

Els professors Simone Sari i Albert Soler van fer una interven-ció sobre el Llibre de les Hores de Ramon Llull, recentment publicat. És un volum que ha respectat el ca-talà antic de Llull i que no conté els salms bíblics, sinó que aquests són substituïts per salms lul·lians, més conceptuals que no pas literaris.

Llull, en el segle XIII, volia fer de pont entre el cristianisme i l’is-lam. Per això, per aproximar-se als musulmans, és conscient que cal «amagar» la Bíblia. Els salms bíblics parlen d’experiències humanes que sabem identificar en la nostra vida i que posen el centre en el «jo» que parla, en la pròpia perspectiva. Els salms lul·lians, en canvi, se cen-tren en Déu, en la seva essència, per contemplar el que Déu és. Es tracta d’un llibre molt contempla-tiu, que requereix temps i calma.

La primera ponència de la tar-da va anar a càrrec del professor Carles Llinàs, que va partir de l’afir-mació que «només en Crist hi ha el sí». El professor va indicar que hi ha un corrent de la modernitat que

identifica el ser modern amb el ser afirmatiu, i el cristianisme, amb tot el contrari. Paradoxalment, la mo-dernitat aboca al nihilisme, a una època de destrucció de la cultura i devaluació dels valors suprems. El ponent es va preguntar per l’es-sència de la modernitat i per l’es-sència del cristianisme, i va arribar a la conclusió que la pulsió cristiana fonamental és una pulsió màxima per la vida íntegra, per la llibertat íntegra...

El cristianisme és històrica-ment pessimista i metafísicament optimista: el nostre destí és ser com Déu; el mal no és simple-ment morir-se, sinó no participar de la vida de Déu. Tant per al cris-tianisme com per a Nietzsche, hi ha creu, patiment, però cal saber quin sentit té aquest patiment. El sentit cristià de la creu no és el mateix que el de Nietzsche. Per al cristianisme, la mort brolla de la vida i la vida brolla de la mort; per al pensador alemany, les antítesis són irreconciliables. El cristianis-me és afirmatiu, és el misteri del sí: en l’Encarnació, en la Passió, en la Mort, en la Resurrecció...

Cartes

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Pregó a la Mare de Déu del Carme

A mitjans de juliol, ens arriba sempre puntual a la cita maria-na, la festa de la Mare de Déu del Carme. Enguany, he tingut l’ho-nor de pronunciar el Pregó de les festes carmelitanes organitzat per la Germandat de la Mare de Déu del Carme, de Puerta Nueva, a Còrdova. En paraules meves, tres invitacions: primera, con-templem el Mont Carmel; sego-na, contemplem els carmelites; tercera, contemplem la Mare de Déu del Carme.

El Mont Carmel ha estat sem-pre una muntanya sagrada. El profeta Elies la va convertir en el «refugi de la fidelitat al Déu únic i en lloc de trobada amb el Senyor». En temps de les Croa-des, ermitans cristians inspirats per la vida i l’esperit del profeta Elies, es van acollir a les grutes d’aquesta muntanya, al voltant d’una església que van dedicar a la Mare de Déu, i la van prendre com a patrona. Aquests religio-sos es van anomenar «Germans de la Benaventurada Santa Maria del Mont Carmel».

El carisma dels carmelites és la contemplació. I la seva missió és viure aquest carisma. La con-templació entesa com un procés de transformació, constituïda per tres elements: «Pregària, fra-ternitat i servei enmig del poble.»

La Mare de Déu del Carme sempre ha estat enaltida per Pa-pes, bisbes, poetes, religiosos, religioses i laics. El poeta anda-lús, Rafael Alberti, va compondre un sonet esplèndid. Aquí en teniu uns quants versos: «Mi barca sin timón caracolea / sobre el tumul-to gris de los azares. / Deje tu pie, descalzo, sus altares, / y la mar negra, verde pronto sea.»

Incendi i solidaritatDavant las pèrdues econòmi-

ques, a causa de l’incendi de la Ri-bera d’Ebre, no seria adient obrir un compte solidari per recaptar fons per als damnificats?

Aquest compte podria ser admi-nistrat pels rectors de les parròqui-es dels pobles damnificats. Ells, que per a mi són de fiar, per proximitat podrien saber si alguns estaven asse-gurats i d’altres no i qui són els més necessitats.

JAUME VALEROBarcelona

Corpus a la Sagrada Família

La passada vigília de Corpus Christi es va celebrar, presidida pel Sr. cardenal Joan Josep Omella, una Vetlla d’Adoració a Jesús Sagramen-tat, Déu i Senyor nostre. Primer al capvespre, a la basílica i, després, durant tota la nit, a la cripta fins a les 8 del mateix diumenge. S’hi van congregar al voltant de 1.600 adora-dors procedents de quatre capelles d’Adoració Eucarística, de Barcelo-na, una altra de Badalona, i d’altres de més modestes, incloent-hi la de la mateixa parròquia de la Sagrada Família.

Tot i que hi va haver una assis-tència nombrosa, a la basílica es va aconseguir un clima d’intimitat i pregària que encara avui m’omple de goig. Tots i totes amb la mirada i el pensament posats en el Santís-sim Sagrament. Després, a la cripta, en torns de dues hores, van passar les diverses Adoracions. Cadascuna amb les seves característiques, unes amb oracions ja estructurades, i al-tres amb el silenci. Tot ens apropa al Senyor.

Va ser una vetlla inoblidable, i jo em sento feliç d’haver participat en unes hores d’honra i glòria de Nostre Senyor. Però també, tot s’ha de dir,

em sap greu el poc ressò mediàtic, fins i tot, en mitjans d’informació religiosa.

JUAN RIBASBarcelona

La tolerància social amb la mandra

La persona envejosa procura que la resta no descobreixi el seu defec-te perquè, socialment, està mal vist. En canvi, hi ha molts mandrosos que parlen en públic de la seva condi-ció i que, fins i tot, en presumeixen: «Ningú no s’avergonyeix d’aixecar-se tard, ans al contrari, s’ironitza sobre el que ho fa a les vuit del matí» (F. Díaz-Plaja, El español y los siete pe-cados capitales).

Mentre alguns joves peresosos esperen asseguts i relaxats una oportunitat a la vida, altres, més di-ligents, ja l’han buscada i trobada. Això es compleix almenys des que Esop va publicar la faula de La ciga-la i la formiga. La cigala orgullosa i mandrosa acaba demanant almoina a la diligent i humil formiga.

La mandra crònica és un camí molt ample que desemboca al pou dels perdedors. D’altra banda, ser mandrós ha de ser esgotador perquè exigeix buscar sempre la manera de no fer el que s’ha de fer.

La mandra és una de les plagues de la societat actual. Afecta, especi-alment, els que es passen les «hores mortes» divertint-se amb les panta-lles digitals, que són incompatibles amb l’esforç.

La mandra és un antivalor contrari a valors positius, com la diligència i la responsabilitat. Si no es corregeix a temps sempre anirà a més, amb el risc de convertir-se en una addicció. Quina empresa admetrà un candidat amb síndrome d’addicció a la man-dra?

ENRIC BARRULL CASALSGirona

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

14 JULIOL 2019 SOCIETAT36 CatalunyaCristiana

En una carta de l’any 1909 sant Benet Menni, fundador de les Ger-manes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, explica que s’ha entregat clau de pas a les persones amb ma-laltia mental perquè puguin moure’s lliurement per la institució psiquiàtri-ca. Avui dia també es tracta d’entre-gar-los clau de pas, però ja no només perquè es moguin amb llibertat per la institució psiquiàtrica, sinó també per la vida. El Dr. José Antonio Larraz és director assistencial i educatiu de les Germanes Hospitalàries.

Els dies 9 i 10 de maig es va cele-brar a Barcelona el I Congrés Naci-onal de Bioètica Germanes Hospita-làries en què es va posar en relleu la necessitat d’humanitzar la salut. És un concepte vital per a una institu-ció que té com a línies d’especialit-zació la salut mental, la discapacitat intel·lectual i les situacions de final de vida?

En els darrers anys s’han posat en un primer pla els avenços en ciènci-es de la salut des del punt de vista tècnic i tecnològic, i ens hem oblidat una mica que al davant tenim una persona amb els seus sentiments, situació personal i entorn social i familiar. El repte del sistema sani-

tari és seguir avançant en recerca i avenços tecnològics, però posant al mateix nivell la relació personal entre professionals sanitaris i pacients.

A principis del segle XX, sant Benet Menni va posar en valor l’auto-nomia de les persones amb malaltia mental. Un segle després, com cal entendre el concepte d’autonomia?

En temps de sant Benet Menni con-cedir més autonomia als pacients consistia a donar-los la clau perquè poguessin moure’s amb llibertat per dins la institució psiquiàtrica. Avui dia consisteix a donar-los la clau de la vida, que significa recuperar-les. Pensem en la persona fora de la ins-titució psiquiàtrica amb una vida el més normalitzada possible i que només ingressa quan realment ho necessita.

Des de l’ètica reflexionem sobre com empoderar les persones perquè siguin capaces d’accedir als dos ele-ments fonamentals de desenvolupa-ment: vivenda i feina.

La societat està preparada per ac-ceptar més autonomia de les perso-nes amb malaltia mental i discapa-citat intel·lectual?

Certament que per recuperar les persones necessitem societats més inclusives i capaces de superar els estigmes que afecten aquests col-lectius. En l’imaginari col·lectiu par-lar de malaltia mental greu és parlar de perillositat i, per tant, de reclusió. En discapacitat intel·lectual també hi ha un estigma, però és diferent. Se la considera una persona que no és perillosa però que és incapaç i, per tant, cal tenir-ne cura com si fos peti-ta. Tenim molt per avançar en aquest sentit.

De quina manera la nostra soci-etat influeix en l’aparició de noves fragilitats mentals, que afecten es-pecialment nens i joves?

Hem detectat un augment de tras-torns de conducta i desadaptació so-cial que acaben arribant als profes-sionals de salut mental, i que són de molt més difícil govern que les malal-ties mentals greus perquè el que està

stimats fills, dono gràcies a Déu per cadascun de vosaltres. De manera especial, gràcies per haver respost a la meva crida. Us estic preparant per als temps nous, perquè sigueu ferms en la fe i perseverants en la pregària, perquè l’Esperit Sant pugui actuar a través vostre i renovi la faç de la terra. Prego amb vosaltres per la pau, que és el do més preciós. Vosaltres, fills, sigueu les meves mans esteses i camineu orgullosos amb Déu. Gràcies per haver respost a la meva crida.«E

Comandes de llibres: afpersona@gmail.com - Tel. 629 792 849 / 676 059 594 / 609 283 706www.mensajerosdelareinadelapaz.org www.virgendemedjugorje.org www.adadp.es

Missatge de la Reina de la Pau, 25 de juny de 2019

Dr. José Antonio Larraz, director assistencial i educatiu de les Germanes Hospitalàries

«Hem relacionat el benestar amb les coses materials, i això té el seu peatge»

CARME MUNTÉ

«El repte és seguir avançant en recerca i avenços tecnològics, però posant al mateix nivell la relació personal entre professionals sanitaris i pacients»

SOCIETAT 37CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

diata. Hem arribat a veure nens de 4-5 anys amb uns pares que venen a la consulta perquè a l’escola són antinormatius i perquè a casa no po-den amb ells.

Segons l’OMS, el suïcidi és la se-gona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys. Cal parlar-ne o, al con-trari, val més no fer-ho per evitar un efecte contagi?

El suïcidi és un tema del qual avui cal parlar, sobretot quan hi ha un pic en adolescents. A Catalunya el per-centatge és d’un 8%, lleugerament inferior a la mitjana d’Espanya. Els països nòrdics com Finlàndia i Norue-ga, que són presentats com a model educatiu i assistencial, tenen percen-tatges del 13%. Cal veure com preve-nim i acompanyem l’adolescent, que en molts casos pot haver fet ja algun intent o pot haver comentat les seves intencions. El 80% de les situacions estan relacionades amb depressions força més greus. D’altra banda, tots sabem que l’adolescència és un mo-ment crític. En aquest context, po-den passar a l’acció.

Un altre pic de suïcidis es dona entre la gent gran. Té relació amb el fet de formar part del col·lectiu dels «descartats» del qual parla el papa Francesc?

La gent gran ha passat de viure plegats amb altres generacions a la soledat més absoluta. Si hi sumes alguna malaltia que afegeix limitació i patiment, pot ser motiu per decidir posar fi a la seva vida. Cal fer una reflexió a fons en tot el conjunt de la societat. Hem relacionat els nostres nivells de benestar amb les coses materials, i això té el seu peatge.

El debat sobre l’eutanàsia està sobre la taula dels comitès de bioè-tica. Quina posició hi té al respecte?

No posaria el debat al nivell d’eu-tanàsia sí o no, quan hi ha un element que encara està per desenvolupar: les cures pal·liatives. Tots estem d’acord que la persona mereix una mort digna i que el patiment és in-digne. Per tant, hem de procurar el major confort i acompanyar la per-sona fins al procés de final de vida sense patiment, i també la família. En aquells països on s’ha desenvo-lupat una llei de cures pal·liatives, disminueixen les persones que de-manen posar fi a la seva vida. D’altra banda, no cal allargar innecessària-ment la vida de les persones en si-tuació d’irreversibilitat, sinó aplicar les mesures de confort bàsic per-què morin quan arribi el moment.

trastornada és l’estructura general de la persona: com ha construït la seva personalitat. Són situacions noves per als professionals de salut mental que no tenen un tractament farmacològic clar i que tenen un abordatge més des de la psicologia però amb una estructura ja construïda de personalitat difícil de canviar. Certament, estan relacionades amb la societat que hem construït i el tipus d’educació que donem. Els fills no venen amb un manual d’instruccions sota el braç però sí que hi ha una cosa bàsica: la personalitat la construïm en els primers anys de vida. D’aquí la im-portància de les figures parentals i el nucli més pròxim.

En concret, a quines situacions es refereix?

Cada cop trobem més joves i nens que presenten símptomes de desadap-tació que es manifesten amb conduc-tes antinormatives a diferents nivells. No toleren la frustració ni l’espera, no han estat educats en l’esforç i senten que la seva satisfacció ha de ser imme-

«Hem arribat a veure nens de 4-5 anys amb uns pares que venen a la consulta perquè a l’escola són antinormatius i perquè a casa no poden amb ells»

14 JULIOL 2019 SOCIETAT38 CatalunyaCristiana

Tradició i qualitat alservei de l’hostaleriades de 1880

Venda T 93 318 14 95 F 93 412 44 45 Roger de Llúria, 12-14 08010 Barcelona

Lloguer T 93 308 01 04 F 93 308 71 93 Pg. de la Verneda, 150 08030 Barcelona

www.casagay.com

El centre d’estudis Cristianisme i Justícia organitza cada dos anys unes jornades per promoure un es-pai de trobada on compartir ide-es, teixir complicitats i actualitzar el debat entre la fe i la lluita per la justícia.

Durant els dies 29 i 30 de juny, i amb el títol El segrest de la veritat, més d’un centenar de persones van debatre des de diferents formats, disciplines i perspectives, el paper de la veritat en la nostra societat. En temps de relativisme i mercan-tilització, quan els fets han perdut valor en favor de la individualitat i la cerca d’un benestar personal

Cristianisme i Justícia organitza unes jornades de reflexió

La veritat: segrestada, però no mortai intransferible, Cristianisme i Jus-tícia llançava qüestions que van acompanyar tots els debats: com desemmascarar avui la mentida?, on trobar avui nous fonaments de veritat?, com recrear avui l’honra-desa amb la realitat?

El professor de filosofia de la Universitat Ramon Llull, Joan Gar-cia del Muro, que va obrir les jor-nades, va explicar que «en temps de postveritat, “veritat” és allò que m’és útil, tot allò que jo vull que sigui “veritat”. La veritat és una mercaderia més, una cosa que puc adquirir i això és retre la veritat al poder». L’autor lleidatà afirmava que això produeix «un tribalisme epistemològic (defensar el que diuen els meus) que porta al triba-lisme moral (tancar-me en el meu discurs). I el tribalisme dinamita la moralitat».

Seguint aquesta línia, el teòleg basc Javier Vitoria va afegir que «la qüestió dels oblidats de la història no és si m’interessen o no, sinó si m’afecten fins i tot en contra dels meus interessos». La comunicado-ra Sonia Herrera afirmava alhora que «la virtualitat, la manca de pre-sencialitat, ens està robant veritat».

També hi va haver espais d’oci i reivindicació com un recital de la poeta Sònia Moll acompanyada de Txus Garcia on es van abordar qües-tions com la diversitat i els drets sexuals, el dol, l’Alzheimer, el desar-relament o l’amor, entre d’altres.

En les sessions de dissabte, i a banda d’una xerrada del periodista Suso López sobre la mentida i el poder als mitjans de comunica-ció, diversos experts com el teò-leg i psicòleg Víctor Hernández, la teòloga Montse Escribano, el po-litòleg Javier Arregui, la psicòloga Sandra Racionero-Plaza, el teòleg Pepe Laguna, la periodista Mont-se Santolino, l’economista Míriam Feu i l’antropòleg Jesús Sanz, van abordar qüestions com la fona-mentació de la veritat des d’una perspectiva bíblica, els nous popu-lismes i la crisi de la democràcia, el reconeixement com a condició imprescindible per a la convivència o la mentida de la raó neoliberal.

REDACCIÓBarcelona

Cristianism

e i Justícia

Xavier Casanovas, director de Cristianisme i Justícia, en la jornada inaugural.

CAMINANT PEL MÓN 39CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

BÀRBARA VIRGILRutes Bíbliques i Expedicions Culturals Ruth Travel

La vall de Qadisha al Líban

La vall de Qadisha, més conegu-da pels locals com a Wadi Kadisha, està en un dels llocs més bonics del Líban, als peus de la muntanya d’Al Makmal, a la part nord del país. La paraula kadisha significa «santa» en arameu i no puc evitar que em vin-guin a la ment altres paraules, unes en hebreu (kadosh, kadosh, kadosh) i altres en àrab (Al Quds). Aquesta vall ha estat, des de fa segles, refu-gi de comunitats monàstiques que han pogut viure dins d’una zona boscosa paradisíaca, el bosc Horsh Arz el Rab, el bosc dels Cedres de Déu, aquells cedres bíblics, pilars de la casa de Déu, fonaments del temple de Jerusalem (dels que di-uen que tenen uns tres mil anys), i que creixen vora un riu, el riu Nahr Qadisha. Aquí els noms proclamen la bondat de Déu.

És un lloc escollit pels homes que han volgut tenir l’experiència de Déu des de temps antics, homes sants, des de l’inici del cristianisme n’hi ha testimonis, però també di-uen que els sufís, homes sants mu-sulmans, visitaven el lloc buscant la solitud i la meditació.

Les coves naturals, les roques obertes per donar refugi en cel·les, capelles i monestirs de difícil ac-cés, són llocs sants que cal visitar on només arriba qui vol arribar en aquesta meravellosa vall, refugi de tresors espirituals.

Deir Qannubin és el monestir maronita més antic conegut, fun-dat per l’emperador Theodosi l’any 375, segons explica la tradició. Però

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

tenen unes vistes impressionants sobre la vall a una alçada de 1.500 m, el monestir està dedicat a sant Sergi i sant Bacchus. El monestir de Mar Lishaa o Sant Elisha, que va ser compartit per maronites i car-melites. Encara n’hi ha d’altres com el monestir de Mar Girgis, amb la capella de Mar Challita, el de Mar Yuhanna, el de Mar Abun, el de Mart Moura, Ehden. I uns quants mones-tirs més fundats per monjos etíops que vivien com a eremites a la vall veïna de Wadi Houlat: el monestir de Deir es Salib, Mar Antonios, Mar Semaane, Mar Assia, les capelles de Mar Bohna i Mar Chmouna. Una vall santa on la creació expectant ha acollit els fills de Déu de forma especial.

el que a nosaltres més ens va agra-dar va ser el monestir de Sant An-toni de Qozhaya, just a l’altra banda de la vall. Per anar d’un lloc a l’al-tre, la carretera estreta distribueix misteriosament els cotxes de forma que no coincideixin dos vehicles en els trams més estrets. El precipici acompanya els pelegrins en el camí d’anada. Al monestir de Qozhaya vam assistir a l’ofici de diumenge. Les famílies locals cantaven amb veus melodioses des dels petits als més ancians, tothom anava molt ben vestit. Quin goig de paisatge, quin goig de gent!

Encara hi ha més monestirs, a la Vall Santa: el monestir de la Mare de Déu de Hawqa, Saydet Hawqa, o el monestir de Mar Sarkis, des d’on es

Monestir de Sant Antoni de Qozhaya.

14 JULIOL 2019 CULTURA40 CatalunyaCristiana

L’església de Sant Miquel i la seva cúpula

Les teules vidriades de la cúpu-la de l’església de Sant Miquel, a l’Alguer, adquireixen molts tons se-gons com reben la llum del sol. La cúpula, visible des de la llunyania i també des de molts indrets de la ciutat, dona personalitat al nucli i serveix també de punt de referèn-cia per al visitant. La cúpula de Sant Miquel és, doncs, un dels símbols de la ciutat de l’Alguer.

Sant Miquel Arcàngel és el patró de l’Alguer, per tant, el temple gau-deix de certa predilecció dels al-gueresos. Ubicat a la plaça de Sant Miquel, popularment anomenada del Ginnasio, és dels millors exem-ples del barroc de la zona. Amb re-ferències a la seva existència ja al segle XIV, apareix en un mapa de la ciutat datat el 1364. El 1503 va ser utilitzada com a catedral mentre es construïa l’actual de Santa Maria.

El temple que veiem es comen-

çava a construir l’any 1612 i s’acaba-ria el 1675, quan havia estat cedit a la Companyia de Jesús, que hi edificà un col·legi annex. La porta-lada és austera, un marbre ben poc destacat representa l’Anunciació damunt la porta d’accés, amb una breu escalinata, poc generosa. Tot plegat contrasta amb l’esplendor i el volum interior.

De tres naus i planta de creu lla-tina, l’altar major (del 1678) i els de cadascun dels laterals del creuer, són de gran riquesa, ornamentats per columnates de pòrfir, amb quadres, també barrocs, de grans dimensions, que confereixen gran-diositat al temple.

L’església i la cúpula de Sant Miquel Arcàngel es van restaurar l’any 2007. El cupulí està rematat per un penell, una creu i el girato-ri, un peix, que evoca els orígens mariners de la ciutat.

JOAN PALLARÈS-PERSONATHistoriadorjpallarespersonat@gmail.com

POSTALS DE L’ALGUER

La vistosa cúpula de Sant Miquel de l’Alguer.

inicial que no s’explica per la simple atracció gravitatòria dels astres amb els quals s’ha anat trobant en el nos-tre sistema, segons les lleis conegu-des de la mecànica newtoniana. Ha arribat a més de 87 km/s. I això ha fet pensar fins i tot que fos un cos no natural, o sigui, un artefacte constru-ït per éssers intel·ligents (provinents d’algun altre sistema estel·lar), que hi maniobressin. Hipòtesi molt, molt atrevida, és clar.

Però les últimes notícies que ens han arribat d’aquest curiós objecte són ben clares. L’augment de veloci-tat que no s’explica per la sola acció gravitatòria del Sol i dels nostres pla-netes es pot explicar pel vent solar, és a dir, pel flux de partícules que emet el nostre astre rei. Encara que sigui un «vent» molt dèbil és sufici-ent per fer la pressió que feia falta per accelerar ’Oumuamua com ho ha fet. Així ho diu Znedesk Sekani-na, científic de la NASA que n’ha fet els càlculs, i ens en podem refiar. De fet, ja existeix una nau de fabricació japonesa, la IKAROS, que el 2010 es va impulsar amb èxit amb el vent solar. No cal, doncs, formular una hipòtesi tan atrevida com de pensar en la construcció per part d’éssers intel·ligents extraterrestres.

’Oumuamua ara va corrent cap a la constel·lació de Pegàs, per esca-par-se del sistema solar, però, encara que vola tan ràpid, li resten milers d’anys per arribar a un altre sistema.

La història començà el 19 d’octu-bre del 2017 quan el científic cana-denc Robert Weryk, des de l’observa-tori Haleakla de Hawaii, va descobrir un objecte que es trobava prop de l’estrella Vega (constel·lació de la Li-ra) que, de moment, pensà que es tractava d’un cometa. Però a l’hora de calcular-ne l’òrbita i la velocitat de moviment s’aixecaren molts in-terrogants. Tenia una òrbita hiperbò-lica que el feia provenir de fora del sistema solar i corria a una velocitat de més de 26 km/s. A més, la seva forma no és més o menys esfèrica, com la majoria dels astres, sinó molt allargada, podríem dir com un pa de barra, d’unes dimensions que es cal-cularen d’uns 300 a 1.000 metres de llargada per entre 37 i 167 d’amplada. I no es veia pas que fos cometa, com es cregué en un principi, perquè ara que ja ha arribat a les proximitats del Sol no ha emès gasos que li fessin tenir la típica cua que desenvolupen tots els cometes.

Per haver-se descobert a l’obser-vatori de Hawaii se li posà un nom hawaià: ’Oumuamua, que vol dir «el que ve de lluny», fent referència al seu origen extrasolar. Quina mena d’objecte serà, doncs, un astre així? Se li digué asteroide, però tampoc no va agradar aquesta denomina-ció i s’ha acordat dir-ne simplement objecte interestel·lar. És el primer detectat fins ara. La cosa més des-concertant que ha mostrat és que ha tingut una acceleració en la velocitat

CULTURA 41CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Un estrany objecte còsmicanomenat ’Oumuamua

Recreació artística de l’objecte interestel·lar ’Oumuamua. / M. Kornmesser / ESO

CatalunyaCristiana CULTURA42 14 JULIOL 2019

Després de la relació de topònims de tradició apícola que us vaig oferir la setmana passada, avui voldria fer esment de l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera (ubicada al terme de Pra-des) i també del cèlebre monestir pre-monstratenc de les Abellanes (sic, no pas Avellanes!) a Os de Balaguer, a la comarca de la Noguera.

L’ermita de l’Abellera és una esglesi-ola on es venera la Mare de Déu de l’Abellera, la patrona dels apicultors catalans, mentre que el patró ho és sant Ponç. L’actual imatge de la Mare de Déu de l’Abellera està embellida amb una corona on hi ha cinquanta abelles de plata daurada i, al capda-munt, una abella reina al centre. La imatge, segons la tradició, va ser tro-bada per les abelles dins d’un tronc d’un arbre on hi havia un buc.

Pel que fa a la història i a l’etimologia del nom del cèlebre monestir de les Abellanes —és a dir, de pedres Abe-lla-nes, o petras apilianas— recordem que fou un cenobi premonstratenc construït amb «pedra abellera» o apili-ana, que és el nom donat popularment a la tova calcària —o travertí— i que, per la seva forma i textura, recorda una bresca de mel. L’any 1910, en arribar els religiosos maristes a l’antic cenobi trobaren al sud del monestir vuit arnes

amb abelles. Eren les cases d’abe-lles tradicionals del país, fetes amb troncs cilíndrics buidats els uns, i els altres amb canyes teixides i arre-bossades amb fang i carbó, barrejat amb cendra, per tal d’evitar l’acció de la tinya o la falsa arna. El germà Judicael fou l’encarregat de tenir cura d’aquelles arnes, seguint amb el vell mètode d’apicultura fixista o de fixació, i mantenint aquelles vuit arnes originals fixades a la paret dins de l’arner. La producció de mel era força reduïda, però aconseguí salvar les colònies d’abelles. L’any 1913 arribà al monestir de les Ave-llanes el germà Eugendus, amb més coneixements d’apicultura, i l’any 1915 fou succeït pel germà Lucio, format ja en l’apicultura moderna mobilista o de quadres mòbils qui, el març del 1916, traslladà les co-lònies d’abelles de les vuit arnes primitives a les caixes dels nous quadres mòbils. També en aquell mateix any ja emprà la manxa de fum per dominar les abelles en el moment de crestar les bresques i la màquina centrifugadora per ex-treure la mel de la bresca. A l’article vinent us seguiré parlant, si a Déu plau, de la incidència de les abelles en el nomenclàtor dels carrers de les poblacions de casa nostra.

TRADICIONS APÍCOLES

L’ermita de l’Abellera i el monestir de les «Abellanes»

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESAArxiver dels Caputxins

El monestir de les Avellanes. /Maristes

PIETRO A. CAVALERID.BUSCEMI - S. A. CAMMARATAEl sentido de la vidaCiudad Nueva, 2019, 126 pàg.

Ningú no viu al marge del dolor i del sofriment: tots l’hem experi-mentat. Per no deixar-nos sufocar per una experiència tan forta, que ens enfronta als nostres límits, cal prendre la decisió de recorrer-la, re-conèixer-la, aprendre a explicar-la i deixar-se transformar per ella. No és un procés fàcil, però resulta de gran ajuda demanar suport i com-partir-la.

JORDI VILAGUTLa Presó. La veritable història d’en Bac de la SagreraEdicions Saragossa, 2019, 282 pàg.

L’acció gira al voltant de la Guerra del Francès des de la perspectiva d’un jove, en Bac, que es veu arrossegat pels esdeveniments fins al punt que hi acaba tenint un paper rellevant. Un drama rural, on afloren els sentiments dels habitants d’un petit poble del Solsonès davant les conseqüències del conflicte, amb les enveges, les pors i, esporàdicament, l’amor.

EUGENI XAMMARCartes d’un polemista (1907-1973)Quaderns Crema, 2019, 594 pàg.

Escriptor brillant i polifacètic, va ser una figura fonamental del perio-disme català de la primera meitat del segle XX. Dotat d’una llibertat d’esperit absoluta, va posar fi a la seva carrera periodística després de la Guerra Civil, i va exercir com a traductor fins a la mort. Les cartes aplegades en aquest volum donen al lector l’oportunitat de retrobar aquesta veu inconfusible.

CARLA ZAPLANAMenja net. Alimentació per al cos, la ment i les emocionsCossetània Edicions, 2019, 255 pàg.

Aquesta dietista-nutricionista us convida a embarcar-vos en un viat-ge cap al canvi profund dels vostres hàbits alimentaris. Us proposa que agafeu les regnes de la vostra salut mitjançant un repte que passa per tres fases per adoptar, de forma progressiva, una alimentació tan natural, nutritiva i guaridora com sigui possible. Comencem?

CULTURA 43CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

JOSEP MARÍA SUBIRÀ I VALLÈS¡Haz felices a tus bacterias!Tarannà Edicions, 2019, 137 pàg.

Aquesta és la història motivadora de Jordi Valls que, després d’estar ingressat a causa d’un accident vas-cular cerebral, descobreix casual-ment la importància de tenir cura d’una manera adient dels milions de diminuts éssers vius que habiten dins nostre. Els personatges, mal-grat que són ficticis, estan inspirats en persones i fets reals.

CARLES ARMENGOLCanviar el consum per canviar la vidaEditorial Claret, 2019, 169 pàg.

Per què cal canviar el consum per canviar la vida? Perquè com-prar no és només un acte econò-mic: és un acte moral. En aquest llibre descobrireu fins a quin punt és urgent aquest canvi i també com abordar-lo. És una proposta per viure millor, amb més alegria, amb més harmonia, fins i tot amb més salut. Premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic 2019.

AMB BON HUMOR

S’acaba d’estrenar una pel·lícula sobre la biografia del gran John Ro-nald Reuel Tolkien. El film en qües-tió és una oportunitat excel·lent per endinsar-nos en la Terra Mitjana de l’autor d’El hòbbit, El Silmaríl·lion i El Senyor dels Anells. El motiu d’aques-ta producció de la Fox és continuar el camí d’èxit de les dues trilogies dedicades a la seva obra de Peter Jackson malgrat que el pou estava bastant esgotat.

L’objectiu és aparellar la trajectòria inicial del filòleg, escriptor i professor d’Oxford com a fons experiencial per a la imaginació de les seves obres. Per a això, la narració pren com a eix la participació del poeta-lingüista en la Primera Guerra Mundial. Enmig de la boira del mal que s’estenia a la massacre del Somme, el protago-nista va recordant sumit en la febre. La infància, amb la mort prematura del pare, canviarà la felicitat de la seva vida idíl·lica quan la mare l’ha de traslladar a ell i el seu germà a Birmingham. Desafortunadament, la figura immensa de la progenitora passa com un sospir i la seva mort sobtada gairebé no és explicada. Allà apareix la figura del sacerdot oratorià d’ascendència andalusa Francis Xa-vier Morgan que es converteix en el tutor de tots dos germans. Format en l’exigència intel·lectual, apareix espe-cialment destacada l’amistat que for-ja el caràcter d’aquells joves inquiets que van formar el T.C.B.S., les inicials del Tea Club and Barrovian Society, una aliança que els marcarà. Paral·le-

lament, la seva educació sentimen-tal es desplegarà des de l’enamo-rament d’una companya del petit internat familiar, Edith Mary Bratt. La peripècia d’aquest amor obligat a la distància serà també un nord del jove militar que enmig de la batalla se sosté en aquesta esperança. Els cràters de les bombes i el paisatge desolat després del combat seran l’humus de la lluita del bé contra el mal que vertebra la mitologia de l’eucatàstrofe, on al final triomfa la bondat.

La picada d’ullet a l’estètica d’El senyor dels anells-pel·lícula és una constant. La comarca en la prime-ra infància plena de verd i llum, la terra fosca de la batalla, els Nazgûl o cavallers negres que troten entre els cadàvers, la boira del Tossal dels Túmuls que s’estén per la naturalesa destruïda, la jove «donzella enga-lanada d’una resplendor brillant» que representa l’Edith-Galadriel. La banda sonora de Thomas Newman és profundament sentimental, amb vents, cordes i cors com ja havia re-alitzat a American Beauty o Buscant en Nemo. La posada en escena mar-ca els contrastos entre el territori de la pau i la desvastació de la guerra on se situen els personatges.

Malgrat tot, aquest biopic sen-zill pot ser una ocasió excel·lent per conèixer aquest geni de la narració. L’intent era suggeridor, indagar en la història personal les fonts de l’obra. I aquest final incomplet pot quedar per a l’espectador. Feu-ho!

El senyor dels contes

CULTURA44 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

TOLKIENDIRECCIÓ: Dome KarukoskiINTÈRPRETS: Nicholas Hoult, Lily Collins, Genevieve O’Reilly, Colm MeaneyMÚSICA: Thomas NewmanGÈNERE: drama biogràfic112 minutsEstats Units

PEIO SÁNCHEZ Director del Departament de cinema de l’arquebisbat de Barcelona

CRÍTICA DE CINEMA

RAUXACRÍTICA LITERÀRIA

EDUARD BRUFAU

Fra Arun de Madurai —Arun Renald Stephen— és un jove religiós caputxí, fill de Tamil Nadu (l’Índia), i que ac-tualment forma part de la comunitat de caputxins d’Arenys de Mar. Acaba d’oferir-nos el seu primer llibre en llen-gua catalana, que és una reformulació d’unes belles i profundes meditacions sobre el misteri de la Passió del Crist —misteri d’Amor— que, inicialment, publicà en llengua tàmil.

El llibre consta d’una sèrie de me-ditacions bíblico-patrístiques (Cap a la creu, pàg. 17-69) que s’inicien a l’hort de Getsemaní i acaben amb el judici de Ponç Pilat i la coronació d’espines; unes meditacions que di-rectament ens preparen a practicar el viacrucis (Amb la creu, pàg. 77-107) i a l’acolliment contemplatiu de les Set Paraules (A la creu, pàg. 111-127) i, sobretot, ens ajuden a prendre consciència que la Creu és símbol de salvació, que l’Eucaristia és signe de l’Amor i que el Sagrat Cor de Jesús és l’estatge de l’Amor (A causa de la creu, pàg. 159-167).

L’autor posa de manifest en els mots introductoris que reescriure en llengua catalana aquest llibre li ha es-tat una profunda i agradosa experièn-cia espiritual i, per aquest motiu, a fra Arun li plau de revelar que: «El meu cor està ple de gratitud. Agreixo a Déu el fet de convertir-me en instrument per compartir alguns pensaments so-bre la Passió del seu Fill beneït»; una experiència coincident amb allò que manifestà el papa Benet XVI a propòsit del viacrucis; una devoció popular de fonda arrel bíblica que, segons el Papa emèrit, hauria de ser una escola de fe que per la seva pròpia natura «actua per la caritat» (Ga 5,6), la qual cosa no vol pas dir que s’hagi d’excloure el sentiment. En efecte, el viacrucis ens mostra en la persona del Fill crucificat un Déu que és Amor i que sofreix els mateixos patiments dels homes.

Ja en el llunyà segle XVIII, el papa Lambertini, Benet XIV, semblantment, havia manifestat que el viacrucis és una de les devocions més agradoses al Crist i, alhora, és una de les més profitoses per a nosaltres, ja que «con-verteix els pecadors, reanima als tebis i perfecciona els justos». Moltes grà-cies, fra Arun, per ajudar amb el teu llibre a suscitar devoció als creients dels nostres dies a partir de la medi-tació de la grandesa d’un Amor infinit que passa per la creu!

L’Església (i II)

També els col·lectius poden caure en el parany de l’individualisme. No hi ha grup, corrent o comu-nitat dins de l’Església que sigui immune a aquesta temptació, encara més si pot oferir xifres d’èxit en un temps de sequera. El convenciment de ser els autènticament fidels, o els més nombrosos, o els més compromesos o els més es-pirituals es concreta en un pensament diabòlic: «Què seria de l’Església, sense nosaltres?»

Encara que el marc eclesial es mantingui in-tacte, el món catòlic d’avui es veu sotmès a fortes ten-sions que no sempre es fan explícites. Davant de les di-ficultats molt serioses, tant externes com internes, a què s’ha d’enfrontar l’Esglé-sia, els diversos diagnòstics i solucions que es proposen no són coincidents; sovint fins i tot són difícilment compatibles. No és pas estrany que hi hagi diver-gència de punts de vista, sempre que aquestes di-ferències no alimentin, en-cara que sigui subterrània-ment, l’agror, el menyspreu i el ressentiment. Amb els seus errors i pecats —que són els nostres— l’Església és un do massa preciós per grapejar-la i deformar-la al nostre gust, com si en fós-sim els amos. Si ens l’esti-mem per damunt de perso-nalismes, l’únic pensament que ens podrà sortir del cor serà aquest: «Què seria de nosaltres, sense l’Esglé-sia?»

CULTURA 45CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

FRA ARUN DE MADURAIL’amor és de color vermellMeditacions sobre la Passió de JesúsEditorial Balmes, 2019, 170 pàg.

La grandesa d’un Amor infinit

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESACaputxí

PREGÀRIADel dilluns 5 d’agost al divendres 9, a Arbúcies, la Renovació Caris-màtica Catòlica organitza una set-mana de pregària amb el P. Josep M. Massana (tel. 669 130 010, Maria Artigas).

SANTUARI DE SANTA TERESINA DE LISIEUXEl dimarts 16 de juliol, a les 19.30, eucaristia solemne de la Mare de Déu del Carme presidida pel P. Luis Romagosa; a les 20.30, sardanes.

FESTIVAL INTERNACIONAL OR-GUE DE MONTSERRATEl dissabte 20 de juliol, a les 21.00, Thomas Ospital interpreta obres del repertori romàntic a la basílica de Santa Maria de Montserrat.

GOSPELEl diumenge 14 de juliol, a les 19.00, concert de gospel amb Kawá Quar-tet a benefici de Mmunye Foundati-on a l’església de Sant Joan Baptista de Tarragona.

CARMELITES DESCALCESEl dilluns 15 de juliol, celebració de la Mare de Déu del Carme: a les 18.30, I vespres solemnes; el di-marts 16, a les 8.00, laudes; a les 18.30, II vespres i eucaristia presi-dida pel P. Octavi Vilà al monestir de Sant Josep i Santa Anna (c/ Mare de Déu del Carme, 2 – Tarragona).

RIUDOMSEl dissabte 20 de juliol, a les 21.00, sopar a benefici de les obres del ter-rat i campanar a la parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms.

COVA DE MANRESADel diumenge 21 de juliol al dimarts 30, exercicis amb José Ignacio Gon-zález Faus, s.j.; del dijous 1 d’agost al divendres 30, exercicis de mes amb Carles Marcet, s.j. (tel. 938 720 422).

VATICÀL’Estat de la Ciutat del Vaticà reno-va la seva web (www.vaticanstate.va) on es pot accedir a notícies dels organismes de govern, reglaments, curiositats i història.

DANSA CONTEMPLATIVAEl dimecres 17 de juliol, a les 20.00, dansa contemplativa al monestir de Sant Pere de les Puel·les (c/ Anglí, 55 – Barcelona).

CARILLÓEl dissabte 20 de juliol, a les 21.00, i el diumenge 21, a les 21.00, XXVI Festival Internacional de Carilló de Barcelona (inscripcions: presiden-cia.gencat.cat/carillo).

PARES TEATINSEl diumenge 21 de juliol, a les 17.30, concert de clàssica i òpera amb l’Associació de Professors de Mú-sica Clàssica de Corea, a favor de la Fundació Manos Providentes (c/ Consell de Cent, 293 – Barcelona).

MONESTIR SANT JERONI DE LA MURTRAFins al dissabte 28 de setembre (agost tancat) es pot visitar l’expo-sició Cuba-Catalunya (els dimarts, dimecres i dissabtes, de 10.00 a 13.00). Visita amb reserva: funda-cio@catalunya-america.org.

VIDA ESPIRITUALUn cap de setmana d’octubre a juny, a la Fundació Vidal i Barra-quer i al monestir de Sant Pere de les Puel·les, Descobreix la teva vida espiritual. Fent immersió en un mo-nestir (construeixvidaespiritual@gmail.com).

MARE DE DÉU DEL CARMEEl dimarts 16 de juliol, a l’església del Carme d’Olot, misses a les 8.00, 9.00, 10.00 i 11.30 (solemne, besa-mans a la Mare de Déu i cant dels goigs); a les 19.00, rosari i missa; a les 23.00, cant de la Salve, pregària del Flos Carmeli i besamans.

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa Peraire

Lingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Josep M. Balcells, Pilarín Bayés, Agustí Codinach, Antonio Gil, Joan Guiteras, Josep M. Massana, Joan A. Mateo, Ignasi Miranda, Victòria Molins, Glòria Monés, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, F. Xavier Parés, Josep Oriol Pujol, Quique, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Peio Sánchez, Raquel Sancho, Lluís Serra, Valentí Serra, Lluís Solà, Sebastià Taltavull, Bàrbara Virgil, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 14 JULIOL 2019

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

Barcelona

Internet

Girona

Lleida

Sant Feliu de Llobregat

Tarragona

Vic

EL MEU ESTIU

MAC Anna Grau és monitora a les colònies socials de la Fundació Pere Tarrés

47CatalunyaCristiana14 JULIOL 2019

Quina és la teva tasca a les colònies socials?

La Fundació Pere Tarrés, una de les entitats més rellevants en l’àm-bit del lleure educatiu del nostre pa-ís, treballa perquè qualsevol infant o jove tingui l’oportunitat de viure unes colònies o uns casals d’estiu. Jo ho veig i ho visc com un dret, i penso que aquesta és la nostra tasca: fer-ho real. La nostra tasca té un significa-tiu rerefons educatiu, tant als jocs i tallers, com a les estones de descans. Intentem crear espais d’aprenentat-ge i de creixement personal per als infants i adolescents. Ara bé, tal com diem sovint, aprenem més nosaltres d’ells que no pas a l’inrevés.

«Transformar la nostra societat és possible»

Són nens i nenes que demanen una dedicació específica?

Si bé és cert que aquests infants poden dur una motxilla emocional molt més pesant que d’altres, neces-siten el mateix que qualsevol altre infant o jove: tenir l’oportunitat de jugar en entorns plens de natura, crear vincles d’amistat, riure sense parar durant les activitats, oblidar aquelles càrregues que puguin viure en el seu dia a dia, etc. Tot plegat, ser escoltats i sentir-se estimats per aquells amb qui comparteixen el seu temps.

Què t’ha aportat aquesta experi-ència?

Suposa conèixer una realitat molt diferent de la que portava vivint a l’esplai d’ençà que vaig començar a ser monitora. En el meu cas, ha signi-ficat un creixement personal impor-tant, no només gràcies als infants i joves que hi participen, sinó també per l’equip de persones voluntàries que fan possibles aquestes colònies. Crec que la figura de Jesús i els valors que he après d’ell a l’esplai o a casa m’han acompanyat durant aquest creixement. Igual que Jesús servia els altres, nosaltres donem un servei ple d’amor a tothom que participa a les colònies socials. Ell és un exemple a seguir.

Els monitors i monitores sou un referent per a aquests infants. Su-posa una responsabilitat molt gran?

Tal com deia Carles Capdevila en el seu article dedicat a nosaltres, Entusiasme sospitós, volem canviar el món de veritat i, com ho farem possible, si no és assumint aquesta responsabilitat? Així doncs, no tin-guem por. Creiem que transformar la nostra societat és possible i així ho hem de transmetre als infants i joves que formen part de les colònies. I, per descomptat, hi haurà errors; no som màquines sinó éssers humans, però d’aquest camí també traurem aprenentatge per a nosaltres i per a aquells a qui eduquem i de qui som referents.

Gràcies a la campanya «Aju-da’ls a créixer» de la Fundació Pere Tarrés, molts infants de fa-mílies en situació de vulnerabi-litat social poden gaudir aquest estiu de casals i colònies. Anna Grau Jiménez, llicenciada en Biologia, ha estat sempre lliga-da al món del lleure i de l’esplai. Per quart any fa de monitora voluntària a les colònies socials de la Fundació Pere Tarrés. És membre del Consell directiu del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans de la Fundació Pere Tarrés.

Consulti’ns també viatges culturals, familiars o escolars en el tel. 933 635 760 / dccibcn4@viajesecl.es

T U R I S M E R E L I G I Ó S