el conte dins la trajectòria literaria d’isabel-clara simó...el conte dins la trajectòria...
TRANSCRIPT
-
El conte dins la trajectòria literaria d’Isabel-Clara Simó
Ivan Gisbert López
https://www.ua.es/http://www.eltallerdigital.com/es/index.html
-
1
Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant
El conte dins la trajectòria literària d’Isabel-Clara Simó
Ivan Gisbert López
Doctorat en Filologia Catalana
Tesi presentada per aspirar al grau de
DOCTOR O DOCTORA PER LA UNIVERSITAT D’ALACANT
Director: Carles Cortés Orts
-
2
-
3
El conte dins la trajectòria literària
d’Isabel-Clara Simó
ÍNDEX GENERAL
ÍNDEX GENERAL .......................................................................................................... 3
Agraïments ....................................................................................................................... 7
INTRODUCCIÓ ............................................................................................................. 11
1. APROXIMACIONS A LA NOCIÓ DEL CONTE .................................................... 19
1.1 Definicions del gènere conte i la relació amb altres gèneres ................................ 19
1.1.1 El conte i la novel·la ...................................................................................... 27
1.1.2 El conte i la novel·la curta ............................................................................. 32
1.1.3 El conte i altres gèneres ................................................................................. 34
1.2 Característiques dels contes. Conte i cànon.......................................................... 36
1.3 Classificacions i variacions del gènere ................................................................. 41
1.3.1 Els microcontes ............................................................................................. 43
1.3.2 Conte popular i conte literari ......................................................................... 45
1.4 Elements constitutius del conte ............................................................................ 47
1.4.1 Realitat i ficció............................................................................................... 48
1.4.2 L’estructura .................................................................................................... 53
1.4.3 El conte dins les compilacions ...................................................................... 56
1.4.4 Tema i trama .................................................................................................. 60
1.4.5 El narrador ..................................................................................................... 61
1.4.6 Els personatges .............................................................................................. 69
1.4.7 El temps ......................................................................................................... 74
-
4
2. CONTEXT PERSONAL I LITERARI .................................................................. 79
2.1 Context personal ................................................................................................... 79
2.2 Context literari ...................................................................................................... 92
2.3 Estat de la qüestió ............................................................................................... 118
3. ANÀLISI DELS CONTES D’ISABEL-CLARA SIMÓ ..................................... 127
3.1 El conte segons les estructures narratives........................................................... 127
3.1.1 El conte de base fantàstica ........................................................................... 127
3.1.2 El conte de base policíaca ............................................................................ 139
3.1.3 El conte de base psicològica ........................................................................ 146
3.1.3.1 Estructura dels relats ............................................................................. 148
3.1.3.2 Focalització i punt narratiu ................................................................... 155
3.1.3.2.1 Els accessos a les consciències humanes: els monòlegs interiors . 155
3.1.3.2.2 Multiperspectivisme ...................................................................... 159
3.1.3.3 Personatges ........................................................................................... 162
3.1.3.3.1 Els vincles artístics i literaris ......................................................... 163
3.1.3.3.2 Els canvis de rol ............................................................................. 170
3.1.3.3.3 Les relacions humanes ................................................................... 173
3.1.3.3.4 L’anàlisi de la conducta humana ................................................... 196
3.1.3.3.5 Les actituds mentals ...................................................................... 227
3.1.3.3.6 Una visió psicològica del més enllà .............................................. 247
3.1.3.4 L’espai: el conte urbà ........................................................................... 248
3.1.3.4.1 Escenaris concrets i coneguts ........................................................ 252
3.1.3.4.2 Observació de la realitat ................................................................ 255
3.1.3.4.3 Ambientació i atmosfera: elements espacials ................................ 262
3.1.3.5 El temps ................................................................................................ 267
3.1.3.5.1 L’inexorable pas del temps ............................................................ 267
3.1.3.6 Barreja de les variables espai + temps + personatges ........................... 270
-
5
3.1.4.6.1 Lluita per l’anhelada llibertat i les pressions socials ..................... 270
3.1.3.6.2 La guerra ........................................................................................ 282
3.1.3.6.3 Personatges influenciats pel canvi en el seu entorn: de la ciutat al
poble i del poble a la ciutat ........................................................................... 284
3.1.3.6.4 El simbolisme ................................................................................ 288
3.1.3.6.5 Elements macabres i escatològics.................................................. 300
3.1.3.6.6 Elements gastronòmics .................................................................. 304
3.1.3.6.7 La rutina de la vida ........................................................................ 306
3.1.3.6.8 Crítica a les elits culturals. Reivindicació dels nous creadors ....... 309
3.2 El conte segons la temàtica ................................................................................. 310
3.2.1 El feminisme ................................................................................................ 311
3.2.1.1 La realitat de les relacions .................................................................... 318
3.2.1.2 La denigració de la dona ....................................................................... 329
3.2.1.3 El pes dels cànons històrics dels homes i de les dones ......................... 345
3.2.1.4 Reflexions sobre les dones ................................................................... 361
3.2.2 L’erotisme .................................................................................................... 366
3.2.3 La infantesa.................................................................................................. 375
3.2.4 La vellesa ..................................................................................................... 386
3.2.5 El conte històric ........................................................................................... 394
3.2.6 La reflexió sociolingüística ......................................................................... 400
3.2.7 La intertextualitat ......................................................................................... 406
CONCLUSIONS .......................................................................................................... 413
ANNEX 1: ÍNDEX DE CONTES I TEXTOS D’ISABEL-CLARA SIMÓ ................ 439
ANNEX2: PUBLICACIONS D’ISABEL-CLARA SIMÓ .......................................... 445
ANNEX3: CONCESSIÓ DE PREMIS LITERARIS I A LA TRAJECTÒRIA
D’ISABEL-CLARA SIMÓ .......................................................................................... 451
BIBLIOGRAFIA .......................................................................................................... 453
1.Textos d’Isabel-Clara Simó ................................................................................... 453
-
6
1. Estudis sobre Isabel-Clara Simó ....................................................................... 456
2. Estudis al voltant del conte ............................................................................... 459
3. Estudis sobre literatura catalana ....................................................................... 464
4. Altres estudis consultats ................................................................................... 470
-
7
Agraïments
A Carles Cortés Orts, director, professor, amic i referent.
A Isabel-Clara Simó, erudita, alcoiana, amiga per sempre. A Xavier Dalfó, gran
home, en el record.
A Antoni Miró, el millor pintor alcoià, per ajudar-me i acollir-me en sa casa com
un membre més de la seua gran família.
Als membres del tribunal: Montserrat Palau, M. Àngels Francés i Adolf Piquer,
per la seua erudició i les seues instruccions.
A Mari, Anna, Gemma, Patrícia, Beatriu, Raül, Andreu, Esperança, Manuela,
Vanessa, col·legues de professió, de penes, d’alegries, de sensacions, tots ells còmplices
que han anat afegint granets de sorra a aquesta investigació. Especialment a Carolina,
camarada en aquesta aventura. A tots els alumnes que tant m’han fet créixer
personalment i cultural.
A les inestimables ajudes i impressions de les companyes dels Cursos d’Estiu de
la Universitat d’Alacant, Loretta, Esmeralda i Maria Dolores. Especialment, a Catalina
Iliescu, pel mestratge compartit, per l’exemplaritat i per l’amistat tan sincera que m’ha
oferit.
A Miquel Cruz, company de viatge en tot aquest periple, compartint idees,
viatges, maldecaps, l’estima per la llengua i per la literatura i per la nostra terra i les
nostres tradicions.
Als meus amics, els de sempre, els que pots comptar amb ells a tothora, Sara,
Mariola, David, Miguel Ángel, Rafael, Raül, Juan José, Pasqual, Constan, Javier, Emili,
Jordi i Óscar per haver-me suportat tots aquests anys col·laborant d’alguna o d’altra
manera en la concreció del treball. A Ernesto, el meu llibreter predilecte, que tantes
vegades m’ha avisat i m’ha aconsellat amb obres d’una qualitat indefinible i que sempre
ha estat al peu del canó, telèfon en mà, per a informar-me de les darreres novetats de
l’autora.
-
8
A la meua amiga perpètua Mari, que sempre m’ha estimat com un altre fill. A
Antonio i Anna Pastor, persones exemplars en la conducta i en la docència, tant en les
lletres com en les ciències.
Al meu germà i a la meua cunyada, éssers fonamentals i imprescindibles. Als
meus nebodets, Iker i Erik, que amb la seua innocència i cridòria alegren la casa.
Als meus pares, els patidors, que sempre, i dic sempre, han confiat amb mi i han
recolzat totes les meues decisions sense oposar-s’hi. Bastions fonamentals d’aquest
treball que s’han sacrificat per tal de facilitar-me la feina.
Als meus avis, Angelita i Casto, en el record.
-
9
Tot conte perdurable és com una llavor on està dormint l’arbre gegantesc.
Aquest arbre creixerà en nosaltres, farà la seva ombra en la nostra memòria.
Julio Cortázar
El cuento no es necesariamente risueño,
pero guarda siempre algo de risa, aunque sea dentro de una lágrima
Medardo Fraile
Los personajes de los cuentos o de las fábulas son sólo antigues dioses,
sus aventuras son mitos degradados u olvidados a medias
Mircea Eliade
-
10
-
11
INTRODUCCIÓ
Tant els estudis generals com els específics centrats en la figura d’Isabel-Clara
Simó són escassos i contrasten cridanerament amb el gruix de la seua activitat literària i
amb la rellevància que ha tingut dins el panorama cultural de les lletres catalanes. És per
això que, aquesta tesi pretendrà aportar un estudi més minuciós i concís de bona part
dels seus escrits, enfocat a analitzar els relats curts de l’autora. Aquest objecte d’estudi
ve donat per dues raons fonamentals. D’una banda, el protagonisme evident que ha pres
el gènere del conte en les darreres dècades dins la literatura catalana (tant pel que fa als
reculls, com als estudis) i l’especial interés que l’autora dedica a aquests tipus d’escrits.
De fet, Isabel-Clara Simó ens ha confessat que es tracta del gènere literari en què més
gaudeix dins el procés creatiu.1 D’una altra, la possibilitat de penetrar dins els aspectes
estructurals i estilístics que ofereixen els seus contes per tal d’encasellar-la dins una
generació d’escriptores fructífera i, alhora, consolidada, de la qual formarien part
autores com Maria Mercè Marçal, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig, Maria Mercè
Roca o Carme Riera, entre d’altres. Però també caldrà esbrinar aquells elements que la
singularitzen i la distancien dels seus coetanis. Per totes aquestes raons vam decidir
titular aquest estudi El conte dins la trajectòria literària d’Isabel-Clara Simó.
Amb aquesta intenció, sembla convenient que en un treball d’aquestes
característiques aparega una exploració del gènere de la narrativa breu que oferisca des
de les visions analítiques més primerenques fins a les més actuals. Tanmateix,
exposarem algunes de les nombroses definicions que s’han fet del conte i tractarem
d’estudiar els vincles estrets que el lliguen amb la resta de gèneres literaris com la
poesia, l’assaig o el teatre. Així, és evident que, a l’hora de fixar les fronteres entre
novel·la i conte, haurem de prendre com a referència els diversos estudis que al llarg de
molts anys s’han mantingut vigents, com per exemple el de Baquero Goyanes, Ortega y
Gasset o Jaume Figueras, però, a més, caldrà aprofundir en l’opinió de la pròpia Isabel-
Clara Simó envers la diferenciació d’ambdós gèneres. D’aquesta manera, si atenem a la
definició del conte de Julio Peñate, com «un sistema abierto, especializado en el
tratamiento de la información, de creación humana y con una doble consistencia, física
(forma impresa, material) y abstracta (representaciones intelectuales de tipo ficcional)»
1 Al llarg d’aquest treball farem referència a un seguit d’aportacions d’Isabel-Clara Simó exposades en
converses que hem tingut amb ella, com és el cas d’aquesta afirmació, oferida el 26 de setembre del 2013.
-
12
(PEÑATE RIVERO, 1996: 55), i analitzem la diversitat estilística de l’autora dins aquest
gènere, així com el procediment informatiu que hi utilitza, podrem obtenir un resultat
d’aquelles possibilitats que ofereix el conte desenvolupant les diverses consideracions
que se’n desprenen des de diversos àmbits literaris, separats cronològicament i
geogràfica.
En aquesta primera part de la tesi, dedicada a l’anàlisi detallada del conte,
haurem d’afegir un grup d’aportacions que centren el seu estudi en les variacions del
gènere, com ara la diferència entre conte popular i conte literari encapçalada per José
María Merino, les diverses dimensions que poden adaptar els escrits de la narrativa breu
(faula, al·legoria o paràbola, entre altres), o la connexió dels escrits dins de les
compilacions apuntada per M. del Carmen Bobes Naves o per Vicent Alonso. A més,
caldrà analitzar la disparitat i els vincles entre realitat i ficció, dos termes que molts
crítics han pretés allunyar. Altrament, tractarem d’acumular aquells ingredients que
ajuden a entreveure la definició del cànon del conte, com és el cas de l’oralitat. De
manera paral·lela, seccionarem el elements que estructuren i conformen el gènere, ens
detindrem en la consideració de la rellevància del punt de vista narratiu, de la concreció
dels personatges, del temps, o de la diferència entre el tema i la trama dins dels relats.
Amb tot, caldrà oferir una succinta visió històrica del conte, abraçant el conreu
del gènere dins la literatura catalana des del Modernisme fins a l’actualitat i destacant
els grans puntals del gènere en les nostres lletres que, alhora, han esdevingut fonts
enriquidores en la ficció de Simó. No oblidem que l’autora, amb aquesta relació
personal que tenia amb escriptors com Quim Monzó, M. Aurèlia Capmany, Margarida
Aritzeta o Pere Calders, col·laboradors assidus en la revista Canigó,2 aprofitava
l’avinentesa per intercanviar ideals i opinions per tal d’anar modelant l’estil dels seus
escrits literaris que s’encetaran el 1979 amb el recull de narracions És quan miro que hi
veig clar. Si intentem catalogar l’autora com a hereva d’una generació de grans
contistes catalans, necessitarem oferir aquest panorama de manera efímera, ja que el
nombre de conreadors d’aquests tipus d’escrits, prenent com a punt inicial el Víctor
Català, és elevadíssim, tot i les dificultats que ha patit la llengua i la literatura catalana
al llarg del segle XX.
2 Isabel-Clara Simó va ser la directora de la revista en l’etapa compresa des del 1971 fins el seu tancament
el 1983 i col·laboradora assídua en anys anteriors, ja que la dirigia el seu marit, Xavier Dalfó.
-
13
Així, tot i el desenvolupament del conte en català, el gènere no ha tingut tanta
rellevància com s’esperaria i alguns crítics com Bàrbera Oliver asseguren que «el conte
és un dels gèneres que menys protagonisme ha tingut en la història de la literatura
catalana i sempre s'ha considerat com un gènere menor. És a dir, no ha estat com la
novel·la o la poesia, que han estat el centre d'atenció en diferents moviment literaris»
(OLIVER, 2007: 1). És per això que tractarem d’oferir una visió panoràmica que puga
desdir aquests mots. Per tant, aquest primer punt ens servirà per tal d’enfocar l’objecte
d’estudi, conéixer les possibilitats que abraça el gènere del conte des del punt de vista
estructural, temàtic o narratiu, les característiques essencials que el defineixen o la
tradició catalana en el seu conreu a partir del segle XX.
La segona part d’aquesta tesi està enfocada a detallar els aspectes biogràfics de
l’autora, tot centrant-nos en els diversos escenaris que els basteixen (Alcoi, Figueres,
l’Ametlla del Vallès i Barcelona) i en les figures més destacades que modelaren la
figura d’Isabel-Clara Simó com a escriptora. Tot seguit, tractarem d’exposar un resum
cronològic dels trets més importants des del punt de vista social, cultural i literari dels
Països Catalans i ens fixarem especialment en el conreu literari dels segles XX i XXI,
caracteritzat per la persecució, censura i repressió de la llengua catalana i dels seus
artistes. Indefugiblement, haurem de fer referència a estudis de crítics com Àlex Broch3
o Enric Bou,4 els quals han tractat d’establir punts en comú amb escriptors que,
agrupats, conformarien una generació diferenciada de les altres. Tanmateix, tractarem
de classificar l’autora en grups d’escriptors amb què ha conviscut i ho focalitzarem des
de diverses òptiques: factors cronològics, estilístics o, ideològics, entre d’altres. Així,
aquest punt ens servirà de referència per tal d’entendre les influències culturals i socials
que rep l’autora en la seua formació com a periodista i escriptora a més de relacionar-les
amb els seus escrits.
La tercera part, que és la més extensa, comprén l’objecte d’anàlisi d’aquesta
investigació. Abraça l’estudi exhaustiu dels contes d’Isabel-Clara Simó. De fet, tenim
presents les conclusions extretes de la memòria de llicenciatura,5 en què manifestàvem
que l’autora defensava una ideologia nacionalista, independentista i feminista, que
3 Vegeu les obres d’ Àlex Broch (1980): Literatura catalana dels anys setanta (1980), Literatura
catalana dels anys vuitanta (1991) i 70-80-90 (1992) citades a la bibliografia. 4 Consulteu l’obra d’Enric Bou, Panorama Crític de la Literatura Catalana (2011).
5 Memòria de llicenciatura llegida el 19 de setembre del 2012 en la Universitat d’Alacant titulada La
construcció ideològica i la reflexió artística en l’obra de no ficció d’Isabel-Clara Simó.
-
14
mostrava una preocupació latent per la salut de la llengua i la cultura catalana arreu dels
Països Catalans i que reivindicava els drets humans de la llibertat i de la igualtat. A
partir d’aquestes afirmacions, parlàvem d’una prefiguració en la narrativa de l’autora on
destacarien personatges femenins lluitadors, valents, indignats amb el seu entorn,
contraposats amb els masculins caracteritzats per una vanitat aclaparadora i un apetit
sexual excessiu.
Així, doncs, a partir d’aquestes afirmacions analitzarem la part pràctica, és a dir,
la seua narrativa, i més concretament, els relats breus, i farem cas de l’afirmació de la
investigadora Natasha Leal quan comentava que en els seus contes «hi trobarem moltes
pautes que ajudaran a entendre no només la seua narrativa, sinó també el seu perfil
estilístic com escriptora» (LEAL, 2000: 16). Atenent a la definició que dóna Simó del
mot conte com «una pinzellada de la realitat o un univers pintat en quatre pinzellades»,6
tractarem d’informar de la metodologia escaient en aquesta investigació, creient
convenient explicar que inclourem dins aquest grup tots els relats reunits en les diverses
compilacions que, fins aleshores, ha publicat l’autora: És quan miro que hi veig clar
(1979), Bresca 1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992), Perfils
cruels (1995), Dones (1997), Angelets (2004), Homes (2010) i Tota aquesta gent
(2014). A més, també examinarem l’obra dispersa de l’autora, ço és, els diversos relats
que ha publicat en antologies compartides amb altres escriptors que mantinguen, o bé
una temàtica comuna, com ara El viatjant (1994), inclòs dins un grup de contes on el
mitjà de comunicació de la ràdio pren protagonisme,7 o bé una estètica comuna com és
el cas de Gossos, La depilació i La glòria (2007), reunits en una compilació de matèria
eròtica.8 Inclourem també aquelles aportacions a la premsa escrita que prenen
l’estructura de contes, sobretot aquelles que apareixen, any rere any, en dates tan
característiques com el dia de Nadal o el dia de Reis.
També tindrem en compte tot l’univers narratiu que l’autora ha anat bastint a
partir de les seues novel·les al llarg dels gairebé quaranta anys de trajectòria dins la
literatura catalana, ja siga de narrativa per a adults com de narrativa per a joves, i
analitzarem detingudament totes aquelles aportacions als nombrosos pròlegs d’obres
6 Vam tractar de preguntar a l’escriptora la definició del gènere condensada en unes poques paraules.
Simó, amb aquests mots creu que ha tractat de resumir el caràcter del conte en una conversa amb
l’escriptora el 26 de setembre del 2013. 7 La meva ràdio: 10 històries de cada dia (1994).
8 Directe al gra (2007).
-
15
d’altres escriptors, així com les petites incursions de Simó dins el gènere dels aforismes.
Cal dir que també ens serviran d’utilitat la resta d’obres realitzades per l’escriptora, com
ara, les dues obres dramàtiques, Còmplices (2004) i La visita (2012), altres obres
compartides amb artistes de diversos àmbits artístics, ABCDARI (1995),9 així com
algunes entrevistes realitzades als mitjans de comunicació de la ràdio i de la premsa
escrita que complementaran el nostre estudi.
Una vegada analitzats tots els relats de l’autora, hem decidit orientar l’estudi cap
a un procediment estructural i temàtic, ja que hem observat uns trets comuns evidents
susceptibles d’ésser agrupats dins aquesta classificació. Al mateix temps, hem rebutjat
la possibilitat de realitzar un altre tipus d’anàlisi dels contes, com ara la diacrònica, ja
que no observem una evolució estilística evident de l’autora en els seus contes. A més,
tractarem de corroborar la seua plasmació a la literatura d’algunes observacions
ideològiques de la pròpia escriptora i podrem completar aquest estudi amb les
nombroses aportacions que diversos estudiosos n’han realitzat. Dins aquest índex, hem
distingit els contes de base fantàstica i de ciència-ficció, els de base policíaca i els de
base psicològica en el primer grup i, pel que fa a la temàtica, observem matèries
comunes com el feminisme, l’erotisme, la infantesa, la vellesa, la reflexió històrica i
social i l’ús de la intertextualitat, amb relats metaliteraris, per donar més efecte
expressiu i rellevància als seus contes.
Com que pràcticament la totalitat dels relats breus de Simó desprenen trets
propis de les estructures bàsiques dels textos psicològics, a banda de barrejar-los amb
aspectes temàtics com l’erotisme o la infantesa per exemple, hem cregut convenient
incloure un bloc que, a mena de comentari de text, analitze minuciosament els trets
principals del gènere citats en la primera part de la tesi: focalització, estructura,
personatges, espai, temps, entre altres. De tots ells, destacarem aquells aspectes que
criden més l’atenció en la narrativa de Simó, com ara els monòlegs interiors i el
multiperspectivisme des del punt de vista de la focalització, l’estructura lineal amb final
sorprenent i colpidor des del punt de vista vertebrador, el tracte de les relacions
humanes, les conductes i les actituds, des del punt de vista dels personatges, les
9 Obra on interactuen les poesies d’Isabel-Clara Simó i les imatges pictòriques del pintor alcoià Antoni
Miró. Així, cadascuna de les lletres de l’abecedari prenen protagonisme en aquesta col·lecció, ja que
Isabel-Clara Simó basteix una poesía que caracteritze aquesta lletra i, posteriorment, Antoni Miró realitza
un quadre vinculat amb el poema. Si voleu aprofundir més, consulteu la nostra memòria de llicenciatura
llegida el 19 de setembre del 2012 en la Universitat d’Alacant titulada La construcció ideològica i la
reflexió artística en l’obra de no ficció d’Isabel-Clara Simó.
-
16
vicissituds dels escenaris urbans que influeixen en la personalitat dels protagonistes des
del punt de vista de l’espai, o el pas del temps que va afectant les destreses dels éssers
humans. A més, cal esmentar que hem afegit un punt en què les variables espai-temps-
personatges es barregen en alguns punts com ara l’anàlisi d’elements simbòlics que
impregnen el relat o la tortuosa lluita dels protagonistes per tal de cercar la llibertat en
uns escenaris que els angoixen, caracteritzats per unes pressions socials contràries.
Caldrà mencionar que els reculls realitzats, bé per l’autora, bé per l’editorial o el
seu responsable, han tractat de reunir relats agrupats sota la mateixa tònica. És el cas
d’Angelets (2004) en què els xiquets narren els seus contes a uns destinataris adults que
no els entenen. O el cas de Dones (1997) i Homes (2010), dues compilacions de relats
que examinen el comportament dels individus, tant del sexe femení com del masculí,
davant les sopreses i adversitats que va deparant-los el cicle vital. No obstant això, cal
mencionar que hem analitzat els contes de manera individual, sense establir lligams amb
d’altres i sense tenir en compte en quina compilació hi figuren. De totes les línies
temàtiques, el vessant feminista arreplega un nombre més extens de relats i dota la dona
com a autèntica protagonista dels contes de l’autora. Així, en cadascun dels apartats
d’aquesta investigació tractarem d’ajustar-nos a la matèria imperant en ella. Ara bé, dins
les notes a peu de pàgina ens prendrem la llibertat d’afegir informació relacionada amb
la resta d’obres de l’autora així com de comparar els relats amb altres realitzats per
especialistes del gènere al llarg dels segles, ja siga dins les lletres catalanes o dins les
lletres internacionals. Quedarà, doncs, per a un futur l’anàlisi contrastiva entre les
novel·les i els relats breus de l’autora.
Amb tot, a partir de l’anàlisi minuciosa dels relats breus de Simó i dels escassos
estudis que se n’han realitzat, arribarem a un seguit de conclusions deductives que ens
ajudaran a bastir el seu ideari literari dins la concepció del gènere narratiu del conte, així
com els punts en comú que imperen dins dels seus escrits que, alhora, són tan necessaris
per a interpretar el món dels relats breus des d’una òptica trencadora i innovadora. La
investigació, a més, estarà completada amb uns annexos que inclouran, d’una banda,
tots els contes examinats per a la seua confecció detallats temàticament; d’una altra, un
inventari detallat de totes les publicacions de l’autora; i, finalment, un altre inventari
dels premis rebuts, ja siga per les seues obres, ja siga per la trajectòria.
-
17
Pel que fa a la bibliografia utilitzada, hem tractat de diferenciar cinc apartats: en
primer lloc, els textos d’Isabel-Clara Simó editats i publicats que hem utilitzat; en
segon, aquells estudis relacionats amb la figura de l’escriptora, és a dir, tots aquells
ítems que han investigat sobre els aspectes biogràfics d’Isabel-Clara Simó, sobre els
aspectes globals de la seua concepció literària o que han reflexionat sobre alguna obra
en concret; en tercer lloc, tots aquells estudis que han indagat en la noció del conte com
a gènere literari i que han tractat a fons la matèria; en quart, aquells textos que han
tractat d’examinar la literatura catalana des de tots els seus angles i que, de manera
global, ens han ajudat a establir concomitàncies entre els diversos representants de la
narrativa breu catalana a partir d’inicis del segle XX i la figura del nostre objecte
d’estudi; per últim, una darrera secció que inclourà altres estudis consultats.
En aquesta introducció, ens agradaria també incloure unes anotacions d’algunes
dificultats que ens hem anat trobant en la seua elaboració. D’una banda, la unificació
d’un nombre elevat de relats breus de l’escriptora que es mantenien dispersos en
diverses compilacions i que hem anat localitzant amb l’ajuda de la família Simó-Dalfó.
Observem així que la producció d’Isabel-Clara Simó engloba un total de 114 relats
breus a més de 43 microcontes, un nombre prolífic que s’obté unificant els contes dels
seus reculls, els publicats en obres disperses de col·laboracions i els publicats en
diversos mitjans de comunicacions escrits. D’una altra banda, el fet que l’escriptora
continue en actiu ens limita a investigar tots aquells relats que fins aleshores han estat
publicats i, per tant, tot i que actualment hi ha milers de publicacions en format escrit o
digital, els estudis sobre l’escriptora són escassos. Per tant, la nostra investigació ens ha
dut a recolzar-nos en alguns d’ells i a formular hipòtesis basades majoritàriament en la
deducció. A més, hem consultat en l’hemeroteca, on l’escriptora, al llarg dels anys i dins
la seua faceta de periodista, ha anat publicant «articles-contes» d’una manera fluida.10
10
Caldrà mencionar la col·laboració del seu marit, Xavier Dalfó, que ens va habilitar l’entrada al seu
arxiu i ens va facilitar tots els números de la revista Canigó, per tal de mostrant-nos la visió de la Simó
periodista i els seus inicis literaris. També agraïm, l’amabilitat de l’escriptora, amb qui vam poder
consultar en persona diverses qüestions de la nostra recerca.
-
18
-
19
1. APROXIMACIONS A LA NOCIÓ DEL CONTE
1.1 Definicions del gènere conte i la relació amb altres gèneres
Tenint com a referència l’escriptor de relats breus Pere Calders, Isabel-Clara
Simó defineix el gènere conte com una instantània: «El conte és com un flash, el tens o
no el tens, és com una pintura impressionista, o com un univers pintat en quatre
pinzellades i alhora és una cosa molt flexible».11
Però, què és un conte? Sense dubte, es
tracta d’un gènere de difícil definició. Així, tractarem de revisar, en primer lloc, l’origen
del mot i, amb aquesta intenció trobem la definició de l’estudiós Alfred Sargatal: «la
paraula conte, des del punt de vista etimològic, ve del verb contar, i aquest, igual que
comptar, deriva del llatí computare, en el sentit d’«enumerar una sèrie de coses
passades semblants» (SARGATAL 1987: 23), o, més concretament, «narrar fets que han
succeït»».12
Sargatal, amb la voluntat de matisar el concepte actual de conte, ha optat
per preponderar la segona accepció i l’ha modelat de la següent manera: «Narració,
generalment breu, d’un fet o d’una sèrie de fets reals, llegendaris o ficticis, amb la
intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc.». Hem de tindre present que aquest gènere
ha estat conreat des dels orígens de la literatura i que, antigament, aquests relats, a
banda de tindre un to popular i un caràcter oral, posseïen una finalitat al·legòrica i
moralitzant. Amb la intenció de diferenciar els dos conceptes del mot, el crític Baquero
Goyanes tracta d’acotar més el terme mostrant-nos la diferència entre «conte» i «conte
literari».13
Aquest darrer el defineix com:
un preciso género literario que sirve para expresar un tipo esencial de emoción, de signo muy
semejante a la poética, pero que no siendo apropiada para ser expuesta poéticamente, encarna en
una forma narrativa próxima a la de la novela, pero diferente de ella en técnica e intención. Se
trata, pues, de un género intermedio entre poesía y novela, apresador de un matiz semipoético,
seminovelesco, que sólo es expresable en las dimensiones del cuento. (BAQUERO GOYANES,
1998: 24)
11
En aquesta conversa amb l’escriptora el 23 de març del 2014 ens defineix el gènere del conte d’una
manera més completa que l’anterior, realitzada un any abans. 12
Segons Sargatal, aquest origen ha estat extret del Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, de Joan Coromines (1980-1991). 13
Baquero Goyanes situa l’origen de la definició del conte literari en el segle XIX. Hem de tindre present
els difícils límits que mantenen en aquest segle la novel·la i el conte literari. Aquest darrer, tot i veure’s
relegat a un segon terme, manté trets que en faciliten la seua difusió, sobretot a la premsa, com ara el seu
caràcter breu. El seu cost, a més, en facilitava l’adquisició.
-
20
És evident que Baquero Goyanes tracta d’acostar-nos a aquesta simbiosi entre el
conte, la poesia i la novel·la, només diferenciada per la tècnica i la intenció dels relats.
Diversos crítics han corroborat aquesta teoria, com és el cas de l’escriptor Ignacio
Ferrando.14
Ara bé, si tornem a aquells inicis del mot com a conte literari, podem
observar que els escriptors tenien una gran dificultat a l’hora d’estabilitzar el terme,
però tots tenien en comú que s’hi fixaven en un dels seus trets principal, la brevetat, per
tal de definir-lo. Per la seua banda, l’estudiosa Ángeles Ezama Gil recull una gran
diversitat de termes citats per molts d’ells: «―novelas relámpagos‖, ―cuentos
pequeñitos‖, ―microscópicas‖, ―cuentos de un minuto‖, ―pequeñas historias‖,
―efímeras‖, ―instantáneas‖, ―cuentos breves‖, ―relatos breves‖ o ―narraciones al vuelo‖»
(EZAMA GIL, 1992: 26). En estudis més actuals, el crític Eugenio Maqueda15
parla de la
idoneïtat del terme relat breu per referir-se al gènere del conte en contraposició al de
conte literari, tot i les contradiccions que arrossega el terme, ja que tots els contes són
uns relats breus, però no tots els relats breus són uns contes. D’altres com Fernando
Quiñones16
sostenen que cal reservar el terme conte per a la literatura infantil i de
caràcter oral i el de relat o narració per a la resta. Aquesta vacil·lació i dificultat a
l’hora d’encasellar i fixar el gènere ha comportat la possibilitat que molts d’ells
renuncien a aquesta tasca. És el cas d’Alfred Sargatal que assegurava que, tot i haver-ne
un gran nombre de definicions, «no n’hi ha cap que acabi de ser satisfactòria al cent per
cent, és a dir, que reculli tota l’heterogènia casuística del gènere» (SARGATAL, 1987: 22)
i, per tant, totes estan condemnades al fracàs. Un altre escriptor com Javier Cercas
manifestava que tot el món sap el que és un conte però li feia la impressió que ningú sap
molt bé el que és.17
Amb aquesta disparitat d’opinions, tractarem de fer cas a alguns dels trets
canònics del gènere per tal d’oferir-ne una definició panoràmica i completa. És el cas
del caràcter breu, com bé apuntava Isabel-Clara Simó en la seua descripció citada a
l’inici d’aquest apartat. Segons l’estudiós Josep M. Balaguer:
14
Vegeu l’entrevista de Francisco Rodríguez Criado a l’escriptor en la pàgina web, dins la qual
observarem també una petita introducció sobre la seua trajectòria literaria així com també de la seua
biografia: http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926 15
Consulteu l’article d’Eugenio Maqueda «Cuento frente a relato borgiano. Nociones teóricas» (2001:
619-620). En ell, el crític ens raonarà la seua opinió sobre la idoneïtat del terme «relat breu». 16
Segons ens informa Pulido Tirado en el seu article «La teoría del cuento en la España de los años
noventa. Un balance» (2001: 564). 17
Aquestes paraules de l’escriptor Javier Cercas les recull Eugenio Maqueda al seu article «Cuento frente
a relato borgiano. Nociones teóricas» (2001: 620). Com a recolzament a la seua exposició també recull
altres teories com ara la de Gabriel Mora o la d’Antonio Muñoz Molina, entre altres.
http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926
-
21
la brevetat representa un principi que pot ser reduït a un conjunt de procediments a través dels
quals seria realitzable el principi estètic de la claredat. En aquest sentit implicaria la utilització
d’uns recursos que podríem definir per passiva: eliminació del decorativisme, de figures
retòriques supèrflues i de tots aquells elements del discurs que impedeixen realitzar de manera
directa i sense entrebancs un objectiu comunicatiu, sigui del tipus que sigui (BALAGUER, 1998:
143)
Per tant, aquest tret pot associar-se a una sèrie de gèneres com els aforismes, els
microrelats o els contes en oposició amb la novel·la, que moltes vegades la refusa.
L’estudiós Gérard Dessons exposa una tipologia18
de les diverses formes breus
existents: per una part, els enunciats i formularis (proverbis, màximes, lemes,
pensaments); per altra, les fragmentàries (notes); i en darrer lloc, els petits gèneres
(conte, faula).
De fet, l’escriptor que pretén construir un relat ha de tindre present aquesta
màxima de la concreció, així com explica l’estudiosa Montserrat Palau: «la concreción,
la eliminación de algunos recursos secundarios por una localización más centrada y más
directa en un motivo que puede ser muy diverso».19
Palau, a més, defensa una idea molt
difosa entre els crítics: la concepció del relat com la narració d’un motiu únic i, per tant,
una condensació considerable de la informació. Aquesta teoria també és recolzada per
Julio Peñate Rivero:
el arte del cuento literario consiste en condensar esa serie centrándose en una sola retroacción
especialmente significativa y determinante para la continuidad del mundo descrito o aludido en
el texto. Así pues, en lo concerniente a la dinámica de su interacción, el cuento podría ser
considerado como el intento de corregir un desequilibrio en una sola unidad de acción (PEÑATE
RIVERO, 1996: 56)
Amb aquesta hipòtesi, ens ofereix una sèrie de tècniques que tot escriptor ha de
conrear a l’hora de crear un conte com per exemple: fer que la interrelació entre els
personatges en conflicte estiguen dins d’un univers molt reduït, optimitzar la informació
oferint-ne molta en pocs signes i prescindir d’allò pressuposat i sobreentès.
Tanmateix, com a reforç d’aquesta teoria, recollim un seguit de declaracions
d’alguns especialistes del gènere centrades en la brevetat del discurs del conte. Per
18
Vegeu l’article de Dessons «Brevetat i especificitat literària» (1998: 132). En ell, l’estudiós ens remet
als possibles debats que se’n deriven d’aquesta classificació i compara la situació amb aquells estudiosos
que tracten d’establir la relació entre la narració i la novel·la. 19
Les paraules de l’estudiosa les recull en el seu pròleg Francesc Calafat (1998: 14).
-
22
exemple Julio Cortázar afirmava que el conte modern és una «màquina infalible»
destinada a complir la seua missió amb la màxima economia de mitjans, perquè en la
carrera contrarellotge que és el conte breu totes les peces han d’encaixar perfectament i,
fent servir la metàfora pugilística, tot relat breu ha de guanyar per KO, per efecte
complet.20
Exposem també les reflexions d’un altre especialista com Horazio Quiroga,21
el qual afirmava que un conte és com una fletxa disparada cap a un blanc i ja se sap que
la fletxa que es desvia no arriba al blanc. L’última aportació a la definició del gènere és
la de Karl Krauss, quan afirmava que hi ha escriptors capaços d’expressar en vint
pàgines allò que ell podria fer en dues línies.22
Francesc Calafat ens explica també en el pròleg que altres escriptors actuals com
Rafa Gomar han tractat d’explicar la simbiosi perfecta que han establert el gènere del
conte i el ritme de vida actual. En ambdós predomina el vertigen, la immediatesa, la
fugacitat i, per tant, cal mencionar que casen molt bé: «en els temps que vivim on
domina la pressa, les narracions curtes resulten més vendibles i estan més d’acord amb
el ritme actual de vida i consum» (CALAFAT, 1998: 13).23
De fet, els relats de Simó, com
veurem, compleixen a la perfecció aquesta màxima establerta per Gomar.
Si seguim percaçant altres hipòtesis dels crítics a propòsit del gènere, ens
detenim en un altre punt en comú en la seua definició, com aquell que fa referència a la
forma. Tenint en compte l’opinió d’Ignacio Ferrando en la qual explicava que «el
cuento es matemática pura con alma, como esos relojes suizos donde cada engranaje
tiene su sitio (y sólo ese sitio) y cumple su función (y sólo esa función)»,24
cal esmentar
que, tot i la perfecció d’aquesta matriu ben formada en el seu interior, de cara a la
galeria el conte pot abraçar una gran diversitat de formes com diu Ángeles Ezama Gil:
«el cuento es un género proteico, susceptible de adoptar las más diversas formas y de
convertirse en receptáculo de los más diversos contenidos» (EZAMA GIL, 1992: 14).
Amb aquesta teoria, podem deduir que aquest gènere no té un patró a partir del qual el
contingut puga completar-lo. Calafat reafirma aquesta qüestió comentant que «les idees
20
Vegeu el pròleg de Francesc Calafat (1998: 15). Francesc Calafat recull un bon nombre de definicions
de grans estudiosos i conreadors del gènere, de les quals hem fet servir les més adient per a la nostra
investigació. 21
Vegeu el pròleg de Francesc Calafat (1998: 14). 22
Consulteu el text de Calafat (1998: 15). 23
Calafat compara aquesta afirmació amb un proverbi de Lao-Tsé, un dels fundadors del taoisme xinés,
quan assegurava que un nus ben fet no necessita molta corda (CALAFAT, 1998: 13) 24
Consulteu l’entrevista a l’autor en la pàgina web http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-
ferrando.html#more-16926
http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926
-
23
i la perspectiva de l’autor modelen la forma del conte com si aquest fóra una escultura»
(CALAFAT, 1998: 5-6). En conseqüència, cal tindre present que el conte hauria de ser un
relat adaptable, encara que dotat d’autonomia, complet de cap a peus i amb un immens
poder de seducció. Aquesta idea de totalitat és arreplegada per Josep M. Balaguer: «pel
que fa a les formes breus, considerades en elles mateixes, es caracteritzen per la
completesa i evidentment la no discontinuïtat, si no és que les encastem en un conjunt i
en transformen la funció» (BALAGUER, 1998: 14).
No obstant això, aquesta noció ha d’estar elaborada a través d’uns elements
ineludibles com ara la intensitat en la majoria dels esdeveniments narrats i el poder del
suggeriment envers el narrador, el qual haurà d’engegar la maquinària de la imaginació
tot involucrant-se en text. Així ho recorda l’escriptor Joan Rendé quean comentava que
«el relato de un caso –no digo de un hecho– concebido de manera esencial y
redondeada, como una gota de agua, suscinta al máximo y con el máximo de
concentrado imaginario. Mucho más sugerente que descriptivo, a fin que constituya un
excitatorio para la intervención creativa del lector».25
Recordem també Hemingway26
quan opinava que el conte havia de ser com un iceberg, és a dir, que el que es veia era
sempre menys que el quedava ocult sota l’aigua i atorgava intensitat, misteri, força i
significació a allò que surava en la superfície. O recordem també Cortázar que, davant
les condicions sine qua nons de tot contista, al·ludia a la necessitat d’obertura, del petit
cap al gran, de l’individual i circumscrit cap a l’essència mateixa de la condició
humana.27
A més, l’escriptor i estudiós Valentí Puig definia el conte com una «apoteosis
y epifanía, el movimiento depurado de una pieza musical capaz de resumir adagios y
allegros en un instante perfecto».28
També Jose María Merino29
definia com a narració
pura a aquesta habilitat que tenen els contistes de donar prioritat al sintetisme i no a
l’anàlisi, de recolzar la màxima expressivitat en dimensions reduïdes i de rematar la
intensitat de la narració en un final categòric o ambigu. Però hem de tindre present que,
com deia l’estudiós André Jolles,30
dins aquesta capacitat sintètica i condensadora dels
25
Així ho arreplega Francesc Calafat al seu pròleg (1998: 14). 26
La metáfora del iceberg relacionada amb el conte realitzada per Hemingway és una de les definicions
més celebrades del gènere. Consulteu The creative void: Hemingway’s iceberg theory de Romeo Giger
(1977: 11). 27
Vegeu el text de Francesc Calafat (1998: 14). 28
Així ho recull Genara Pulido Tirado (2001: 565) 29
Consulteu l’article «La teoría del cuento en la España de los años noventa. Un balance» de Genara
Pulido Tirado (2001: 565) 30
Una altra estudiosa com M. Carmen Bobes Naves fa referencia a definicions d’altres crítics per tal de
bastir la seua investigación. Consulteu La novel·la de Bobes Naves (1998: 47).
-
24
esdeveniments en els relats, allò que hi destaca per sobre de qualsevol altre element, és
l’anècdota. És a dir, tot contista ha de saber triar el punt de vista, l’enfocament narratiu,
la distància, el concert de veus o el to, però és el fet anecdòtic el que ha de tindre
prioritat davant aquesta tria.
Ara bé, si hi ha un element intrínsec en el tarannà del conte és aquell que fa
referència a la sorpresa, a la perplexitat. Escriptors com Julio Cortázar, Roald Dahl,
Roberto Bolaño, Mario Benedetti, o els catalans Pere Calders, Manuel de Pedrolo o la
pròpia Isabel-Clara Simó, han bastit part dels seus relats a partir d’aquest element.
Observarem relats de l’escriptora com «Ja t’ho deia jo» (DON),31
«Grassa» (ANG),
«Alcoi-Nova York» (ALC-NVY), «Penseu bé què demaneu: us ho podien concedir»
(HOM), «De teves a meves» (HOM) o «Bobi» (HOM) que juga amb aquest aspecte
d’allò inesperat a última hora que canvia totalment la concepció d’allò que el lector ha
llegit anteriorment. Francesc Calafat incloïa també en el seu pròleg l’opinió de Màrius
Serra que, mitjançant una metàfora molt visual, defensa la seua importància:
Creo que de la misma manera que el cuento es una burbuja de jabón que se genera para hacerla
explotar, la narración simple es una argamasa fluida que se desliza, más o menos compacta, por
una pendiente como el final de un helero. Por tanto, se trata de hacer servir los mecacnismos
adecuados para hacer elevarse la burbuja a la altura suficiente para que la explosión pueda ser
perceptible (CALAFAT, 1998: 14)
Així, podem concebre que un conte ha de ser un relat d’un fet que té una
importància indubtable, almenys per al lector. L’esdeveniment que forma el nucli del
relat no pot mancar d’importància, ja que el conte deixaria de ser-ho. Seria una escena,
una seqüència, un gravat, però mai un conte. L’escriptor Andrés Berlanga, així com
arreplega l’estudiosa Genara Pulido Tirado, a l’hora de definir el conte, confirma
aquestes afirmacions:
Para mí el cuento no es un relato o una estampa, sin más, sino un mundo con entidad propia, con
argumentos sugerentes y abierto, pero de ciclo cerrado, si es posible con pirueta final verosímil;
con ironía y emoción en sus entrañas, con algo de misterio o intriga, vinculado a mi tiempo y con
un lenguaje que sea médula, y no postizo, de lo que se narra (PULIDO TIRADO, 2001: 566).
31
En aquest treball sempre que fem referència a contes d’Isabel-Clara Simó utilitzarem aquestes
abreviatures per tal d’alleugerir la tasca de citació: EQM: És quan miro que hi veig clar (1979); BRE:
Bresca (1985); ALC-NVY: Alcoi-Nova York (1987); HP: Històries perverses (1992); PC: Perfils cruels
(1995); DON: Dones (1997); ANG: Angelets (2004); HOM: Homes (2010); TAG: Tota aquesta gent
(2014). A més, l’escriptora edita altres relats compilats en antologies amb altres autors, els quals citarem
amb el títol del relat, únicament.
-
25
Perquè amb el pas del temps, és evident que els termes «conte» i «realitat» han
estat inseparables. L’escriptor i director de cinema Fernando León de Aranoa, fent ús de
la seua experiència dins el gènere cinematogràfic, ha definit el gènere com una maqueta
de la realitat, amb la finalitat de desemboirar-la i que siga d’utilitat per als lectors.32
Però és evident que la societat ha evolucionat, ha crescut vertiginosament i tractar de
concentrar-lo en la seua totalitat dins un llibre és una missió impossible. Per això,
Ignacio Martínez Pisón, com també recull Pulido Tirado, opta per definir el gènere com
una visió fragmentària de la realitat: «En estos momentos hacer la novela, la gran
novela que recoja toda una visión del mundo es algo quimérico. El cuento me parece
algo mucho más modesto y mucho más honesto. Yo aspiro a una interpretación
fragmentaria del mundo; el cuento es quizá una vía mejor» (PULIDO TIRADO, 2001:
569). Davant aquesta voluntat d’emmirallar àcidament la realitat, el lector pot sentir-se
incòmode, a vegades identificat amb els protagonistes. És per això, que Juan Jacinto
Muñoz Rengel li atorga al gènere aquestes qualitats de remoure l’interior dels lectors i
de no sentir indiferència: «el cuento [...] no es un cómodo remanso de paz en el que
sumergirse y dejarse llevar. El cuento es inhóspito, un lugar solo para aventureros»
(MUÑOZ, 2011: 231).33
Així, tot i la dificultat amb què molts escriptors s’han topat a l’hora de concretar
el gènere, podem observar que, pel que fa a la seua pràctica, a causa de la seua
independència, de la seua ètica i de la forta atracció que emana, ha estat sempre una
víctima de l’experimentació. De fet, molts subgèneres dins la narrativa, com ara, la
fantasia, la ciència-ficció o el terror, s’han nodrit de les idees vessades per les
provatures assajades en els contes. Com veurem i com ens ha explicat la pròpia Simó,
molts dels relats són experiments i observacions que han passat ràpidament pel
subconscient de l’escriptora, que les ha atrapades i que les ha plasmades a paper.34
Juan
Jacinto Muñoz Rengel afirmava que «el relato corto siempre ha sido un excelente caldo
de cultivo para el género fantástico, y otros géneros afines» (MUÑOZ, 2011: 224). Fins i
tot, Ignacio Ferrando formula la hipòtesi que aquest tipus d’experimentació primària en
32
Vegeu l’entrevista a l’autor en la pàgina web http://lecturassumergidas.com/2013/05/15/fernando-leon-
de-aranoa-siempre-soy-partidario-de-la-duda/ 33
Moltes de les referències bibliogràfiques d’alguns escriptors estan recollides en un volum compilat per
Miguel Ángel Muñoz amb títol La familia del aire. És per això, que cada vegada que observeu la citació
de «Muñoz» farà referencia a l’entrevista que l’escriptor en qüestió ha concedit a l’estudiós del gènere. 34
En aquesta conversa amb l’escriptora el 29 de març del 2012, ens confessa les seues intimitats a l’hora
d’enfrontar-se amb l’escriptura d’un conte. En algunes ocasions, reconeix que fa diverses provatures fins
que aconsegueix trobar el millor to del relat en qüestió.
http://lecturassumergidas.com/2013/05/15/fernando-leon-de-aranoa-siempre-soy-partidario-de-la-duda/http://lecturassumergidas.com/2013/05/15/fernando-leon-de-aranoa-siempre-soy-partidario-de-la-duda/
-
26
el gènere del relat breu podem definir-la com «la literatura de verdad, sin miedos
―comerciales‖».35
Tot plegat, podem entendre el conte com un dels gèneres literaris més precisos.
Així ho entenia també Truman Capote, a propòsit d’una entrevista: «creo que el cuento
[...] es el más difícil y el más riguroso de los géneros en prosa existentes. Todo el
control y la técnica que yo pueda tener se lo debo enteramente a mi adiestramiento en
ese género».36
D’aquestes paraules deduïm que el conte no només serveix per a fer
provatures estilístiques, sinó també per a ensinistrar, instruir i madurar la figura de
molts escriptors, sobretot en els anys de formació. La seua situació, sempre a l’ombra de
la novel·la, no ha impossibilitat que autors contemporanis com Montserrat Roig o
Gabriel Janer Manila, entre molts altres, intenten entrenar-se i experimenten en aquesta
escriptura de la brevetat després de no poder aconseguir la novel·la desitjada, segons
ens informa Calafat.37
No obstant, aquesta situació postergada del conte no ha impedit
que haja estat un dels gèneres més conreats pels escriptors catalans en el segle XX, així
com deia Figueras:
és clar que aquest mateix caràcter secundari té conseqüències positives: pràcticament tots els
narradors del país s’hi han posat en un moment o altre de la seva producció. Hi ha ajudat el fet
que les fronteres literàries del gènere són ben imprecises: en el mateix sac podem encabir-hi des
dels contes sintètics de Villalonga fins als articles periodístics d’imaginació de Perucho o les
evocacions de Pla, passant per les nouvelles, les proses oníriques de Sarsanedas, etc. (FIGUERAS,
1993: 87)
Amb la intenció de completar aquest punt de la investigació i, abans de bastir
una conclusió que tracte de concretar i de definir el terme «conte», afegirem algunes
opinions d’escriptors a propòsit de la tasca que ha de realitzar un escriptor a l’hora
d’elaborar els seus relats. En primer lloc, l’escriptor Hipólito G. Navarro exposa que «la
obra de un cuentista es un cortijo al que se van poco a poco echando los techos,
reforzando los muros y añadiendo habitaciones» (MUÑOZ, 2011: 96). El crític Baquero
Goyanes afirmava que «en la creación de un cuento solo hay tensión y no tregua. Ahí
radica precisamente el secreto de su poder de atracción sobre el lector» (BAQUERO
35
Vegeu les declaracions de l’artiste en l’entrevista a l’autor disponible en la pàgina web
http://lecturassumergidas.com/2013/05/15/fernando-leon-de-aranoa-siempre-soy-partidario-de-la-duda/ 36
També hem cregut adient afegir opinions d’escriptors internacionals que exposen les seues teories
sobre el gènere, en aquest cas oferim l’opinió de Truman Capote. Vegeu l’entrevista en la pàgina web
http://www.ddooss.org/articulos/entrevistas/truman_capote.htm 37
Consulteu el pròleg de Francesc Calafat (1998: 10).
http://lecturassumergidas.com/2013/05/15/fernando-leon-de-aranoa-siempre-soy-partidario-de-la-duda/http://www.ddooss.org/articulos/entrevistas/truman_capote.htm
-
27
GOYANES, 1998: 49). D’altra banda, l’escriptora Deborah Eisenberg compara el conte
com una peça musical: «cuando escribo pienso en términos musicales: hay relatos que
son allegros, o adagios, o largos... También me gusta cambiar de clave [...] Me resulta
imposible escribir dos relatos seguidos en la misma clave».38
D’altres com Vargas
Llosa, declaraven que el conte és un gènere que només es pot fer per amor.39
O Rudyard
Kipling que assegurava que per a ell era molt més important aquells mots que tacava
que els que deixava escrits.40
Amb tot el que hem vist fins aleshores, podem fer un resum i exposar un seguit
de trets que ens encaminen cap a la concreció de la teoria del conte modern: d’una
banda, la brevetat, element distintiu del conte envers la novel·la; d’una altra, intensitat i
completesa, tot economitzant els recursos dins aquestos textos no discontinus. A més,
l’ús de tècniques narratives com ara la sorpresa, el suggeriment i l’harmonia entre totes
les seues parts, així com també un nombre reduït de personatges i de fets. Caldrà citar
també el lligam freqüent amb el món oníric o mític dotat d’una forta plasticitat, el
caràcter epifànic relacionat amb la brevetat, la vinculació molt estreta entre l’inici i el
final del relat, aquest darrer dotat d’atractiu que captive el lector, l’exposició
ininterrompuda dels esdeveniments sortejant els intervals desmesurats en el temps i en
l’espai i, finalment, l’assiduïtat dels escriptors a no rebassar l’única línia argumental
dels seus escrits.
1.1.1 El conte i la novel·la
Tots dos gèneres (conte i novel·la) han mantingut al llarg dels segles unes
relacions de semblança que han estat evidents: ambdós estan escrits en prosa, ambdós
narren ficció i, a més, ambdós s’han anat barrejant en el procés de creació d’un bon
nombre d’escriptors. Per tant, i segons deia Jorge Luis Borges,41
el conte i la novel·la
són com dos germans siamesos: un gran, l’altre petit, amb cervells distints i ànimes
38
Vegeu l’entrevista a l’escriptora nord-americana que, entre altres aspectes, exposa la seua opinió
convençuda que el conte supera la novel·la en elegància i destresa. Consulteu, doncs, el web
http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161388215_850215.html 39
Discurs realitzat per l’escriptor en el lliurament del guardó del X Premio Vargas Llosa esdevingut al
Casino de Madrid el 28 d’abril del 2006. 40
Així ho exposa Juan Bosch a la seua página web http://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-
escribir-cuentos/ 41
Vegeu l’entrevista a l’escriptor dins la pàgina web http://www.letras.s5.com/bolano010403.htm
http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161388215_850215.htmlhttp://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-escribir-cuentos/http://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-escribir-cuentos/http://www.letras.s5.com/bolano010403.htm
-
28
separades, però units i probablement compartint el mateix fetge o el mateix cor, fet que
comporta una possible mort simultània. De fet, com bé anunciava Joaquim Molas42
des
de l’època de la redefinició de la novel·la en el segle XIX, el conte es va convertir en el
camp de proves dels escriptors, fet que demostra l’estreta vinculació entre els dos
gèneres. Tot i això, cal tindre present les advertències d’Emilia Pardo Bazán43
quan
assegurava que no tots els grans novel·listes són capaços de formar amb mestratge un
conte. Per tant, i deixant a banda els punts comuns, hi ha un seguit de diferències
notables que els han fet allunyar-se l’un de l’altre i que tot seguit tractarem d’exposar.
Però abans d’endinsar-nos a analitzar aquests trets distintius, tractarem d’oferir
l’etimologia del mot novel·la amb la finalitat de poder comparar-la amb la del conte,
mostrada al capítol anterior. Segons Alfred Sargatal:
originàriament, la paraula italiana novella, era diminutiu de nova, és a dir, ―notícia‖, i designava
un tipus de narració curta, en prosa [...] Un altre terme semblant era el de novellete, que
s’aplicava a una obra de ficció més curta que una novel·la curta, i que en francés en diuen una
nouvelle per diferenciar-la d’un roman, o sigui, una novel·la pròpiament dita i convencional
(SARGATAL, 1987: 29)
Per tant, observem que l’origen del mot ve marcat pel seu caràcter noticiari i per
la seua brevetat. Precisament, aquest darrer terme és un dels trets més diferenciadors
entre tots dos gèneres, entesos com a gèneres moderns.
Segons l’escriptor Ernesto Sábato els atributs que ha de tindre tota novel·la són
aquests:
1. Es una historia parcialmente ficticia [...] 2. Es un tipo de creación espiritual en que [...] las
ideas no aparecen al estado puro, sino mezcladas a los sentimientos y pasiones de los personajes.
3. Es un tipo de creación en que [...] no se intenta probar nada: la novela no demuestra, muestra.
4. Es una historia (parcialmente) inventada en que aparecen seres humanos, seres que se llaman
«personajes» [...] 5. Es, en fin, una descripción, una indagación, un examen del drama del
hombre, de su condición, de su existencia. Pues no hay novelas de objetos o animales, sino,
invariablemente, novelas de hombres. (SÁBATO, 1979: 101-102)
42
Les paraules de Molas les recull Pulido Tirado dins el seu treball «La teoría del cuento en la España de
los años noventa. Un balance» (2001: 566). 43
Consulteu l’obra de Pardo Bazán Literatura francesa moderna (1912: 58).
-
29
Per a un altre escriptor com Andrés Trapiello,44
la novel·la significa
entreteniment, una barreja molt estranya formada per una fórmula magistral de
botiguers on podem incloure en el mateix sac assaig, descripció, poesia, viatges,
meditació, acció, entre altres. Per tant, segons aquestes paraules, la novel·la és un
gènere elàstic, camaleònic, amb un estómac de ferro capaç d’integrar el material més
heterogeni. Fins i tot hi ha alguns crítics, com és el cas de Boris Tomasevskij45
que,
estirant aquesta teoria al màxim, afirmen que la novel·la no és cap altra cosa que la unió
de diversos contes entrellaçats.
Amb tot, iniciarem aquest repàs de les diferències entre tots dos fixant-nos en
l’extensió dels seus textos, fet que ha arrossegat al llarg dels anys un injust menyspreu
envers el conte a causa del seu caràcter breu. El crític citat anteriorment, Boris
Tomasevskij, contribuïa a aquesta diferenciació quan classificava els generes narratius
en dues categories: la forma petita (el conte) i la de grans dimensions (novel·la).46
Si
fem cas a l’assagista Ortega y Gasset47
quan denominava la novel·la com un gènere
retardatari i amb una intenció de mostrar i no de contar, evidentment asseveraríem que
la diferència més notable entre tots dos rau en l’extensió. Bobes Naves explicava que:
el cuento es, por lo general, una historia sencilla, con una sola veta narrativa que sigue una
cadena de situaciones nucleares, en forma lineal y sucesiva, sin detenerse mucho en los motivos
libres; por el contrario, en la novela es frecuente la exposición retrasada, las transposiciones
temporales, la repetición de motivos destacados funcional o semánticamente, y también son
frecuentes los cambios de focalización y de distancia entre el narrador y los personajes, y, según
las épocas, o según las concepciones dominantes sobre el arte, sobre las posibilidades de
conocimiento, o bien sobre el hombre, etc., se introducen motivos libres con mayor o menor
profusión, o divagaciones y descripciones que detienen la narración, porque son motivos
estáticos (BOBES NAVES, 1998: 40)
Però, atenent a les explicacions d’altres experts com l’escriptor Gonzalo
Calcedo, és dins d’aquesta classificació, on els límits oscil·len en totes direccions: «todo
chirría. Si los relatos son muy cortos, hablamos de apuntes; si son minúsculos, de
microrrelatos. Si crecen, ya rozamos la novela corta y no sabemos como llamarlos»
44
Vegeu l’entrevista a l’escriptor en la pàgina web http://lecturassumergidas.com/2013/09/17/andres-
trapiello-entrevista/ 45
Consulteu l’article del teòric del formalisme rus i historiador de la literatura russa Boris Tomasevskij
«Temática» (1982: 259). 46
Segons recollia Bobes Naves en el seu treball (1998: 40) 47
Vegeu l’obra d’Ortega i Gasset Ideas sobre la novela (1956: 174)
http://lecturassumergidas.com/2013/09/17/andres-trapiello-entrevista/http://lecturassumergidas.com/2013/09/17/andres-trapiello-entrevista/
-
30
(MUÑOZ, 2011: 123). Per tant, acabem fent la mateixa reflexió que el propi escriptor,
quina necessitat tenim d’etiquetar-ho absolutament tot?
Així, si el conte equival a brevetat, caldrà que els escriptors dominen tècniques,
com ara la condensació o la concreció. L’escriptora Elena Soriano, a propòsit de la
primera d’elles, esmentava que «un cuento es una novela condensada; o mejor, que el
cuento es la esencia de la novela».48
Calafat, a propòsit de la segona, comenta que «en
el conte tots els elements compleixen un paper principal, mentre que la novel·la [...] és
una construcció plural, amb distintes ramificacions d’elements accessoris que sostenen
els punts cardinals» (CALAFAT, 1998: 13). A banda, Deborah Eisenberg en la seua
entrevista atribueix al conte unes altres tècniques com la hiperconcentració de «destreza
y elegància, una capacidad para el matiz y la penetración únicas»49
trets que doten al
gènere d’una mística única en comparació amb la novel·la.
Per contra, altres crítics com Baquero Goyanes han tractat d’exposar que la
diferència entre conte i novel·la no només gira al voltant de la brevetat, sinó també en
l’índole dels seus arguments:
el cuento, pues, no se diferencia exclusivamente de la novela en el hecho de que ésta admita esos
―componentes accesorios‖ de que hablaba Marañón –personajes secundarios, descripciones,
interferencias–, inexistentes en el primero y normales en la segunda. Se diferencia en la índole de
los asuntos, de los temas, ya que los encarnables en forma de cuento no suelen admitir
fácilmente su ampliación novel·lesca (BAQUERO GOYANES, 1998: 135)
Aquesta mateixa observació ja la feia Henry Mérimée el 1925,50
quan
comentava que tot i l’evident diferència d’extensió, la novel·la persegueix l’aventura
des dels orígens fins a les darreres conseqüències convertint-se en una crònica
modelant-se amb l’ordre d’aparició dels esdeveniments, mentre que el conte cerca temes
que exigeixen brevetat projectant llum sobre algunes circumstàncies d’una situació.51
La novel·la té un tractament llarg en què s’afegeixen coses, es treuen, es
repensen i es torna a començar. Per contra, el conte té un únic tema, com exposava
48
Mots recollits per Pulido Tirado (2001: 564). 49
Vegeu l’entrevista al web http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161388215_850215.html 50
Recollida per Baquero Goyanes (1998: 135-136) 51
En una conversa amb l’escriptora el 05-12-2012, Simó comentava en una pregunta a propòsit entre la
diferència de tots dos gèneres que, per a ella, la desigualtat més notable per a tot escriptor té el seu origen
en el procés creatiu.
http://elpais.com/diario/2006/10/21/babelia/1161388215_850215.html
-
31
Baquero Goyanes.52
Caldrà esmentar en aquest punt l’opinió de Mercé Rodoreda,
recollida per Montserrat Palau53
quan confirmava que un conte es pot escriure
relativament ràpid, en contraposició de la novel·la, que requeria un tractament
absorbent. Un altre escriptor com José María Merino afirmava que la novel·la està plena
de sorpreses que el propi autor va desxifrant i va intentant interrelacionar pel camí, i per
tant té aquest element completiu i inesperat en la creació que no posseeix el conte: «por
ejemplo, la novela no es una iluminación, sino un viaje de exploración. Como autor,
entro en la novela que voy a escribir como quien entra en una selva» (MERINO, 2012:
88). A propòsit d’aquest punt, l’escriptor Juan Bosch formula que la diferència
fonamental en un gènere i altre està
en la dirección: la novela es extensa; el cuento es intenso […] El novelista crea caracteres y a
menudo sucede que esos caracteres se le rebelan al autor y actúan conforme a sus propias
naturalezas, de manera que con frecuencia una novela no termina como el novelista lo había
planeado, sino como los personajes de la obra determinan con sus hechos. En el cuento, la
situación es diferente; el cuento tiene que ser obra exclusiva del cuentista. Él es el padre y el
dictador de sus Criaturas; no puede dejarlas libres ni tolerarles rebeliones. Esa voluntad de
predominio del cuentista sobre sus personajes es lo que se traduce en tensión por tanto en
intensidad.54
Per un altre costat, Ignacio Ferrando55
i Ortega y Gasset56
coincideixen en
afirmar que la diferència entre ambdós no radica en qüestions tècniques com el ritme o
el temps narratiu, sinó en el focus de la narració, és a dir, en la novel·la pren més
rellevància el personatge; en el conte, les peripècies. Segons ells, el conte s’ha de limitar
a narrar les peripècies d’aquests personatges tot condensant i elidint la informació. Per
tant, el relat exigeix un major coneixement del lector, una òptica distinta perquè, com
diu un contista com Guillermo Busutil, «ha de entrar y salir de diferentes piezas,
mientras que en la novela es un viaje sin escalas» (MUÑOZ, 2011: 165).
L’estudiós Luis Beltrán Almería, a més, afegeix una altra diferència que, fins ara
havia estat desapercebuda: l’element d’oralitat que ha arrossegat el conte des dels seus
52
Vegeu ¿Qué es la novela? ¿Qué es el cuento? de Baquero Goyanes (1998: 137). 53
Consulteu l’article de Montserrat Palau «Le temps d’un sein nu entre deux chemises: la narrativa curta
de Katherine Mansfield i Mercè Rodoreda» (1997: 72). 54
Vegeu els estudis de Juan Bosch al web http://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-escribir-
cuentos/ 55
Vegeu l’entrevista a l’escriptor inclosa en la pàgina web http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-
ignacio-ferrando.html#more-16926 56
Consulteu Ideas sobre la novela d’Ortega i Gasset (1956: 175).
http://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-escribir-cuentos/http://ciudadseva.com/texto/apuntes-sobre-el-arte-de-escribir-cuentos/http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926http://narrativabreve.com/2014/06/entrevista-ignacio-ferrando.html#more-16926
-
32
orígens. Afirma que «el cuento tiene un alma oral y la novela ha nacido para la
escritura. Eso significa que, pese al carácter proteico de ambos géneros, las leyes del
cuento son mucho más limitadas y precisas –son leyes canónicas– que las de la novela,
caracterizadas por la hegemonía de la libre imaginación y la presencia de la actualidad
viva» (BELTRÁN ALMERÍA, 1996: 23-24).
Amb tot el que hem vist fins aleshores podem resumir que entre tots dos gèneres
hi ha més diferències que els distancien que no semblances que els apropen. Hi ha la
possibilitat d’allò que molts escriptors han considerat com un conte novel·litzat i que,
per tant, provocaria la dissolució lenta del cànon contístic. Luis Beltrán Almería57
exposa alguns exemples com les Lyrical Ballads de Wordsworth i Coleridge, els
monòlegs dramàtics de Tennyson i Browning, o ―La tierra de Alvar González‖ de A.
Machado. Isabel-Clara Simó també ofereix dos exemples d’aquest estil dins la primera
etapa com a escriptora: «Història exemplar de Marina, Donzella de l’Olleria» (EQM) i
«Melodrama alcoià» (BRE), els quals ofereixen una estructura novel·lada dins la forma
del relat breu.
Però si cal mostrar d’una manera plàstica i metafòrica els punts claus que
separen els dos gèneres, arreplegaríem dues aportacions molt expositives: per una part,
la de Julio Cortázar que comparava la novel·la i el conte com una pel·lícula i una
fotografia respectivament.58
En el primer d’ells, la captació d’una realitat més ampla i
uniforme s’aconsegueix mitjançant els elements parcials acumulatius. En el segon,
s’actua de manera inversa, és a dir, es tria una imatge que siga significativa i capaç de
projectar la intel·ligència de l’espectador. L’altra teoria que exposem és la Francesc
Calafat, segons el qual «el contista seria un corredor de distàncies breus, un velocista, i
el novel·lista un corredor de fons: tant l’un com l’altre s’adonen que la manera de
graduar les energies, el mode de regular la matèria narrativa, varia molt segons la
distància que s’ha de recórrer» (CALAFAT, 1998: 6).
1.1.2 El conte i la novel·la curta
57
Vegeu l’article de Luis Beltrán Almería «El cuento como genero literario» (1996: 24). 58
Segons ho recull Baquero Goyanes (1998: 139).
-
33
En aquest punt tractarem d’oferir un panorama històric i teòric sobre
l’ambigüitat que han presentat a l’hora d’ésser etiquetats tots dos gèneres: el conte i la
novel·la curta. De fet, una vegada entrats en la segona meitat del segle XIX, un gènere a
cavall entre el conte i la novel·la pren un protagonisme evident entre els seus
conreadors: la novel·la curta. El segle XX va ser l’època definitiva de la seua expansió.
Segons Alfred Sargatal59
els pioners en aquest gènere serien l’escocès Walter Scott, els
nord-americans Washington Irving i Nathaniel Hawthorne, i l’alemany E.T.A.
Hoffmann, juntament amb figures com Edgar Allan Poe o Nikolai Gògol. Amb el temps
apareixeran altres com Ambros Bierce, O. Henry, Stephan Crane, Jack London o
Sherwood Anderson.
Però, què és «novel·la curta»? Aquesta etiqueta al llarg dels anys ha presentat
diversos debats i controvèrsies. Baquero Goyanes60
exposa que és inadequada aquesta
denominació, ja que el suposat gènere està més vinculat al conte que a la novel·la
extensa i, per tant, hauria d’etiquetar-se com «conte llarg». A més, el situaria a mitjan
camí entre ambdós gèneres i l’equipararia amb la ja coneguda nouvelle francesa. Però hi
ha altres crítics que van més enllà i s’atreveixen a fixar fronteres, quant a extensió, entre
tots els subgèneres narratius. Enrique Anderson Imbert61
feia referència a un estudi
d’estadístics que classificaven la novel·la com un text amb un mínim de 50.000
paraules, la novel·la curta comprendria de 30.000 a 50.000, el conte de 100 a 2.000 en
els més curts i de 2.000 a 30.000 en els més llargs. Altra escriptora com Alicia Redondo
Goicoechea ens proposa que «el cuento corto, que abarcaría de 1 a 7 páginas, el cuento,
que ocuparía de 8 a 89 páginas y la novela corta, que tendría una extensión superior a 90
páginas» (REDONDO, 1993: 10-11). Actualment, encara hi ha crítics que recorren a
aquest tipus de classificacions del recompte de mots, fet que ens resulta totalment
inversemblant, sobretot perquè després d’haver realitzat aquest treball, pensem que la
diferència no radica en el nombre de mots sinó en el tractament d’adequar les tècniques
narratives que demane un gènere dotat de la brevetat com a tret principal. Així ho
corroborava Vicent Alonso basant-se amb les paraules de Henry James: «la nouvelle –el
text narratiu curt com a simple resposta a la limitació de pàgines que ocuparà en ser
publicat– i short story –el text narratiu que extrau un profit estètic d’aquesta exigència
material–, és, doncs, clau en aquest plantejament» (ALONSO, 1998: 43-44).
59
Consulteu Iniciació al conte literari d’Alfred Sargatal (1987: 37-38). 60
Vegeu ¿Qué es la novela? ¿Qué es el cuento? de Baquero Goyanes (1998: 131). 61
Acudiu a l’obra d’Anderson Imbert Teoría y técnica del cuento (1992: 34).
-
34
1.1.3 El conte i altres gèneres
El conte, a més, pot estar vinculat, bé pel contingut, per la forma o per altres
aspectes com l’enfocament narratiu, amb altres textos classificats clàssicament dins la
resta de gèneres literaris que coneixem, ço és, poesia, teatre i assaig. Tot i això, encara
hi ha crítics que consideren que aquesta classificació genèrica està superada, com per
exemple Luis Beltrán Almería, el qual afirmava que
hoy la pregunta qué es un género es tenida por un requisito inútil y anticuado. El estado de
opinión dominante en la teoría literaria de finales del siglo XX desprecia esa pregunta por
considerar bien que los géneros se han disuelto en la era moderna, bien que estas categorías
responden a una forma anticuada y dogmática de pensar (BELTRÁN ALMERÍA, 2001: 547)
D’entre tots, destaquen les relacions estretes que mantenen el conte i la poesia.
L’estudiosa Catharina V. Vallejo arreplegava en el seu estudi una opinió de Cortázar
que assegurava que «el génesis del cuento y del poema es sin embargo el mismo, nace
de un repentino extrañamiento, de un desplazarse que altera el régimen normal de la
conciencia; para concluir que tensión, ritmo y pulsación interna son elementos propios
de los dos géneros» (VALLEJO, 1989: 115). I, més recentment, l’escriptor Andrés
Neuman tenia clar que el conte ha de parèixer-se a la poesia en el seu tarannà d’eternitat
i d’essencialitat, tot i les vertiginoses transformacions estètiques patides, naturalment,
amb el pas dels anys.62
També destaquem una darrera semblança, fins aleshores inèdita,
com és el procediment de publicació de tots dos gèneres. Vicent Alonso feia referència
al profit que els escriptors de contes extreien a l’hora de la seua edició i, per tant «convé
no oblidar que també en això, i no només en el profit estètic que extrau de la limitació
de pàgines, el gènere, més que a la novel·la, s’assembla a la poesia i a la seua forma de
publicació» (ALONSO, 1998: 59).
Amb tot, allò que caracteritza la poesia, i que també ho fa en el conte, és aquest
caràcter breu i, alhora universal. Així ho confrimen escriptors com Mircea Cartarescu,
el qual expressa que aquest gènere «es una forma de mirar el mundo y en ese sentido se
62
Consulteu l’entrevista al contista dins la compilació La familia del aire editada per Miguel Ángel
Muñoz (2011: 421-422).
-
35
puede encontrar en todos los géneros. Es el corazón del corazón de la literatura».63
Però
també l’apropa al conte el caràcter harmoniós del gènere poètic, ressaltat per l’escriptor
Manuel Neila, quan considera la poesia com «un concierto de voces, una orquesta».64
D’altra banda, hi ha autors com Katherine Mansfield que escriuen contes amb les
tècniques i les intencions de la poesia lírica, així com confirma l’estudiosa Montserrat
Palau: «en els contes de Mansfield les implicacions d’una frase a l’altra o d’una narració
a una altra no són palpables en una primera lectura, sinó en el seu conjunt» (PALAU,
1997: 75).
Deixant a banda el gènere líric, tractarem de traçar breument alguns dels vincles
que uneixen el gènere contístic amb el dramàtic. Dins d’aquest punt podrem incloure
alguns contes analitzats en aquesta investigació als quals Isabel-Clara Simó els ha
atorgat la complicitat que ambdós gèneres es professen, com per exemple el relat «El
naixement de Gorgona» (BRE), on un únic personatge, agafant una cadira i adreçant-se
al públic, relata en forma de monòleg la seua situació. Així, cal ressaltar les paraules de
l’estudiosa Erna Brandenberger quan assegurava que «algunos cuentistas escriben
ocasionalmente o como ocupación principal obras teatrales» (BRANDENBERGER, 1973:
228). Res de nou però, ja que aquesta connivència entre tots dos gèneres s’ha anat
observant al llarg dels anys en molts relats breus encapsulats dins el motlle teatral, com
per exemple alguns contes de J. O. Picón o Eduardo Zamacois, incloent-hi acotacions,
diàlegs entre personatges i una absència de narrador. De fet, aquest tret, l’aparició de
diàleg per damunt de la narració i de la descripció, és el llaç més evident que manté els
forts vincles entre tots dos gèneres.
No obstant això, hi ha d’altres, com ara la brevetat, el