elPeriódicode C

atal

unya

8 420565 004008

12674elPeriódico2 DE MAIG DEL 2014

Any XXXVII. Número 12.674. D.L.: B 36.860 - 1978

«¿Morente? Una persona excepcional. Gran ‘pisha’»

–… des dels 6 anys.

–¿Sis? ¿Sis anys?–Sí. El meu pare era aficionat al flamenc, can·tava, i li agradava anar de tant en tant a les pe·nyes flamenques. La Peña de los Cabales, per exemple, que ja no existeix, la Peña Fosforito, que tampoc existeix, la Peña José Menese…

–Que tampoc existeix.–Doncs no. La Peña de los Aficionados, aquesta sí que existeix. És on vaig ara. A ve·gades algú canta i et diuen: «¡Puja a tocar les palmes!». I pujo, a passar una bona estona.

–Això, ¿on?–A Cornellà. On vam arribar, on es van instal·lar els meus pares a l’arribar. Als anys 70.

a professional als 16 anys amb Ana Reverte. ¿I sap on? Al Palau de la Musica. ¡El Palau! Em tremolaven les cames, però al final va sortir bé. Tinc la sort que així que començo a picar, m’oblido de tot.

–Ana Reverte és mb qui més ha treballat, tinc entès.–Setze anys. Després, per coses de la vida, no vaig poder seguir i vaig haver de buscar fei·na. En una impremta. Però a l’estiu sempre anava de gira, treballava amb un i amb l’al·tre. Fins i tot vaig actuar amb Rocío Jurado.

–Ah, sí. Músics reconeguts. Em van dir que va coincidir amb Camarón.–Certament. I amb Morente.

–¿Va fer de palmer per a ells?–Què més voldria. A Camarón el vaig veure dues vegades, a la sala Las Vegas. Arribava amb Tomate, jo estava amb altres músics… Ells entraven i nosaltres sortíem. Vam par·lar, no més. Una persona senzilla, calla·da, discreta. Però amb molt carisma, mol·ta força.

–¿I Morente?–Gran amic. El vaig conèixer quan treballa·va en una productora; una altra feina que vaig tenir. I sí, conèixer Morente ha estat del més important per a mi, era un artista i una persona excepcional. Un gran pisha.

–¿Què fa a la Fira d’Abril? ¿El veuré fer de palmer?–Potser. Però no vinc a això. Vinc perquè formo part de l’Hermandad Rociera el Pas·torcillo Divino. Quan li he dit que la músi·ca sempre ha estat la meva vida… És cert, la música, sí. Però també les entitats.

–Ah. O sigui, que a part de la germandat…–Estic a la Confraria 15+1, a la junta de go·vern. I sóc capatàs del pas de Jesús Cautivo.

–Però això és l’Hospitalet. ¿Es va mudar?–No. Però també hi tinc vinculació, allà.

–La vida andalusa a Catalunya. Hi té tirada.–Jo sóc nascut a Lantejuela, un poble del camp sud de Sevilla. Sóc andalús i vaig créi·xer a Catalunya. Sóc aquí, i estic integrat, és clar, però sóc d’allà.

–I al final, ¿què fa a la fira?–Em toca el torn de nit a la caseta.

–¿I no toca palmes?–Bé, de vegades darrere de la barra cantem, toquem… Per fer ambient. H

–Tornem als seus 6 anys. El seu pare anava a cantar… i vostè l’acompanyava, suposo.–Sí. Tenia ritme. I als 9 anys, amb molta ver·gonya, em vaig posar per primera vegada darrere d’una guitarra, a l’escenari.

–Quina precocitat. ¿Va ser el començament d’una carrera?–La música sempre ha sigut la meva vida. Als 13 anys vaig gravar el meu primer disc de pal·mer, amb Juan Cruz Rueda, un lletrista fa·mós, a més de productor. Et produïa els dis·cos sempre que tu cantessis les seves lletres.

–Però vostè no cantava. Vostè era palmer.–Al principi era palmer, i després vaig ser pal·mer i percussionista; el caixó i aquestes co·ses. ¿Continuo explicant? Vaig debutar com

PERMauricio Bernal

Darrere de la barra, en una caseta de la Fira d’Abril, aquest andalús, palmer i percussionista.I ple de records.

TitoQuirós

CARLOS MONTAÑÉS

gentecorriente@elperiodico.com

Gent corr

ent

sobre qui ja havia transcendit que la Moncloa l’evitava tot i conduir el programa aleshores més escoltat de la ràdio espanyola. El balboteig i la mirada presidencials van ser histò·rics. Per aquells temps es va comen·çar a mastegar la misèria en què avui està el periodisme. El poder sempre s’ha sentit més còmode entre llen·çols amics, però hi va haver un temps en què va assumir, per decència de·mocràtica, que la seva obligació de rendir comptes davant la ciutadania l’obligava a donar explicacions i a ju·gar el partit unes vegades a casa i al·tres en camp aliè. Entre les llibertats d’una persona pública a la qual pa·guem entre tots no figura la selecció interessada de l’intermediari –és a dir, el periodista– més dòcil. Només un país de serfs consentiria una co·

sa així. Només líders mediocres i in·segurs poden sentir tant pànic escè·nic.

Deixar-los retratats

Estem a punt de tallar la cinta de la pròxima campanya electoral i torna·rà a passar el que hem acceptat amb resignació i obediència: que els par·tits escullin qui i quin missatge ens col·loquen, en quin ordre i amb aques·tes imatges o aquelles. Faran autèn·tics esforços per amagar en calaixos llunyans els temes proclius a la rellis·cada o la impopularitat i ens menti·ran amb aquesta convicció que dei·xa qualsevol astorat. Encara que a al·guns no ens concedeixin entrevistes, farem en veu alta totes les preguntes. Els hem de deixar retratats. H

En aquesta mateixa pàgina, el meu company Jordi Évo-le confessava dilluns estar fart de la política comunica·tiva del Govern. Havia in·

tentat que un responsable públic ex·pliqués la situació de la dependència a Espanya i, és clar, ningú es va dignar a fer·ho. L’experiència la compartim molts. És una filigrana que al poder li resulta molt eficaç: mai concedeix una entrevista a segons quins mitjans o periodistes. Ignoro com es transmet l’ordre, però evidentment algú la dó·na: a aquest i aquella, ni aigua. Des·prés, davant l’absència clamorosa i sistemàtica de membres d’aquest par·tit en determinats espais, argüiran amb tota la cara que el sectarisme es tan gran que ni tan sols els conviden. Trilerisme groller, però pràctic.

Els periodistes fa temps que assis·tim com bens silenciosos a un mal·tractament del poder, al qual fins i tot alguns ofereixen la coartada de la llibertat. Un president o un mi·nistre és lliure d’escollir a qui conce·deix una entrevista, diuen, i es que·den tan a gust. Si un individu no vol ser interrogat en públic sobre la se·va feina i la seva gestió, farà bé de fu·gir de qualsevol càrrec públic, retri·buït a càrrec d’un contribuent del qual no només cobra, sinó a qui diu representar. No oblidaré mai aque·lla vegada que Luis del Olmo, valent i compromès amb el seu ofici, des·prés d’entrevistar l’Aznar de la majo·ria absoluta li va deixar anar al pre·sident que agraïa la seva presència a l’estudi i li demanava que anés tam·bé a seure davant d’Iñaki Gabilondo,

¿Xais silenciosos?

Júlia Otero

Al contraatac

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.