UD 01 L’EMPRESA i L’EMPRESARI

1.L’empresa

1.1 L'empresa com a agent de l’activitat econòmica

Dins del sistema d'economia de mercat predominant en els països desenvolupats, les empreses, les famílies i l'Estat, constitueixen els tres agents de l'activitat econòmica. En l'economia actual, l'impuls inicial s’inicia amb els consumidors a través de la demanda. En funció de la demanda les empreses realitzen l'oferta: producció de béns i serveis mitjançant la utilització d'una sèrie de factors productius (recursos naturals, treball i capital). L'Estat, com a tercer agent de l'activitat econòmica, s'encarrega d'establir les regles del joc. (si feu economia recordeu el Flux Circular de la Renda). A aquesta assignatura ens centrarem en un dels agents: abordarem l'estudi de l'empresa com a impulsor fonamental de l'economia.

a) Famílies (o consumidors).

b) Empreses.

c) Sector Públic.

a) Famílies (o consumidors): Fan un doble paper,

- Per una banda, són consumidors de bens i serveis.

- Al mateix temps ofereixen a les empreses treball i capital.

b) Empreses: són les encarregades de produir els bens i serveis que necessita la societat. En els economies modernes, únicament els empreses podin reunir els grans quantitats de diners, de recursos físics i tenen la capacitat d’organitzar que és necessita per produir de forma eficaç.

Classificació econòmica de les empreses:

- Empreses industrials: són empreses transformadores, les clàssiques fàbriques. Compren primeres matèries per tal de convertir-les en productes aptes pel consum humà.

- Empreses comercials: compren mercaderies amb la intenció de vendre-les (sense transformar) a un preu més elevat. Exemples: Grans magatzems, supermercats, etc.

Els serveis que prestin al consumidor i que justifiquen els seus guanys són: apropar el producte al consumidor final i proporcionar-li més varietat per escollir.

- Empreses de serveis: són aquelles empreses que no produeixen ni venen productes materials sinó que ofereixen al consumidor gaudir d’un determinat servei. Exemples: Agències de viatges, asseguradores, bancs, etc.

c) Sector Públic: En les economies actuals tenim un tercer agent de l’activitat econòmica, l’Estat o Sector Públic. Al llarg del Segle XIX i XX el Sector Públic ha crescut espectacularment. Porta a termimi vàries funcions en ’l economia:

1. Produeix bens (és a dir, actua com una empresa). Aquesta funció la realitza només quan els empreses privades no podin proporcionar un servei determinat de forma adequada a tota la població (com era el cas del servei telefònic abans de l’aparició de la telefonia mòvil) o quan el sector és

considerat estratègic pels interessos del país (indústria de defensa, aeroespacial, telecomunicacions, etc.).

2. Presta serveis d’interès general i/o social: Educació, Sanitat, Administració de Justícia, etc.

3. Regula el marc legal on és desenvolupen els activitats econòmiques (actua com una mena d’àrbitre econòmic que assegura el joc net). Exemples d’aquesta actuació: legislació de defensa del consumidor, de defensa de la competència, etc.

1.2 Evolució històrica del concepte d’empresa

Encara que és el sistema econòmic actual on l'empresa adquireix el seu significat més complet, les entitats empresarials han existit des de fa molt de temps. Vegem la seva evolució històrica, corresponent amb els sistemes econòmics vigents en cada moment:

Feudalisme. Durant la Baixa Edat Mitjana (segles XII al XV), a mesura que es van desenvolupant les ciutats també ho fa la indústria artesanal, agrupada en gremis, i al mateix temps s'incrementen de forma molt notable els intercanvis comercials, sorgint importants fires. En aquesta època els comerciants s'agrupen en lligues o hanses, freqüentment associades a les seves ciutats d'origen. Al llarg d'aquest període no es pot parlar encara d'empreses pròpiament dites.

Mercantilisme. Als segles XVII i XVIII es va instaurar el capitalisme mercantil, basat en el comerç com a principal activitat econòmica. En aquest marc sorgeix l'empresa comercial, com una unitat organitzada dedicada principalment a desenvolupar el comerç internacional. Paral·lelament, i des del segle XV, es va desenvolupar fortament l'activitat bancària (préstecs amb interès), en molts casos per finançar les campanyes bèl·liques de les potències de l'època. Les primeres societats comercials de les que es té notícia són les Companyies d'Índies, creades per comerciar amb territoris molt allunyats d'Europa (com el Nou Món i Extrem Orient), i que per primera vegada s'obren al comerç.

Capitalisme industrial. Amb l'arribada de la Revolució Industrial, al segle XIX l'activitat empresarial es torna més complexa, naixent així l'anomenada empresa industrial, dedicada bàsicament a la funció de producció. En aquesta època les empreses són majoritàriament fàbriques, unitats econòmiques de producció.

Capitalisme financer. A partir dels anys 30 del segle XX es produeix una separació entre la propietat i el control de l'empresa. La producció ja no és l'única preocupació de les societats: l'activitat empresarial aconsegueix tal complexitat que cobra gran importància la funció de direcció. A més, la mida de les empreses és cada vegada més gran, el que requereix grans sumes de capital. Per això, la funció financera adquireix gran importància: es necessita més capital per finançar les activitats empresarials. A part de ser una unitat productiva, l'empresa passa a ser una unitat financera i de decisió.

1.3 Definició d’empresa

El Codi de comerç (norma bàsica de Dret mercantil que regula les relacions comercials) defineix en el seu article 116 el concepte “empresa” de la manera següent:

“El contracte de Companyia, per raó del qual dos o mes persones s'obliguen a posar en un fons comú béns, indústria o alguna d'aquestes coses per obtenir lucre, és mercantil, independentment de la seva classe, sempre que s'hagi constituït d’acord amb les: disposicions d’aquest Codi”.

En el segon paràgraf l’article continua: “Un cop constituïda la Companyia mercantil, aquesta té personalitat jurídica en tots els seus actes i contractes.

Una definició més completa i integradora podria ser la següent:

L'empresa és un conjunt d'elements organitzats i coordinats per la direcció, orientats cap a l'obtenció d'una sèrie d'objectius (habitualment l’obtenció de benefici), actuant sempre sota condicions de risc.

2. L'empresari

Tradicionalment, l'empresari es considerava com la persona que donava vida a l'empresa, que coordinava i dirigia el procés productiu arriscant el seu capital. En aquesta definició, les figures de l'empresari i del propietari de l'empresa s'identifiquen, doncs en el passat els dos aspectes coincidien en una mateixa persona.

2.1. Què és un empresari?

Actualment escoltem molt paralules com empresari, emprenedor, capitalista, executiu o innovador. Són sinònims o defineixen persones diferents? Mirem de posar una mica d’ordre:

Per als economistes clàssics (Adam Smith, David Ricardo i John Stuart Mill), l'empresari era el capitalista o propietari del negoci, qui el dirigia personalment i qui assumia el risc de la inversió. Consegüentment, el benefici es va considerar la recompensa pel capital aportat i al risc suportat.

Fins a mitjan segle XIX, els economistes no van començar a diferenciar la figura de l'empresari de la del capitalista. Marshall (1890) va ser un dels primers a fer-ho i, en aquest sentit, va realitzar una aportació fonamental, en assignar a l'empresari el paper de coordinador del procés productiu, elevant la funció empresarial a la categoria de quart factor de producció, juntament amb la terra, el treball i el capital. Per a Marshall, el benefici era la retribució que s'obtenia per aquesta funció de coordinació.

L'empresari-risc de Knight. Al segle XX, es van formular les modernes teories de l'empresari. Una de les primeres aportacions va ser la de Knight (1921). Per a aquest autor, el risc és el que defineix el veritable empresari. L'activitat de l'empresari suposa anticipar el pagament dels factors productius (salaris, matèries primeres, etc.) A canvi d'uns hipotètics ingressos futurs (per les vendes que realitzi) que desconeix, ja que poden donar-se canvis en la demanda que no es poden preveure amb seguretat. Davant d'una demanda incerta, la producció es realitza en funció de previsions que poden ser encertades o no. Si són encertades, s'aconseguiran beneficis, però si són errònies, caldrà suportar pèrdues. Per tant, per Knight, l'essència de l'empresari és la incertesa sobre les conseqüències de les seves decisions. D'aquí que el benefici ho consideri com el premi o la recompensa per assumir aquest risc.

L'empresari innovador de Schumpeter. Aquest autor va proposar la concepció més original de l'empresari (1942), en considerar que ser empresari era ser innovador, és a dir, ser capaç d'inventar un nou producte o una nova forma de produir i aconseguir, així, una situació de monopoli temporal i uns beneficis extraordinaris. A mesura que altres empreses imitin aquesta innovació, els beneficis

disminuiran. La innovació constitueix, per tant, l'essència mateixa de la funció empresarial i l'empresari es converteix així en un element essencial del sistema, ja que la innovació i el progrés tècnic són els factors bàsics del creixement de l'economia. El benefici es justifica com el premi o recompensa que percep l'empresari per la seva aportació al progrés tecnològic i econòmic. En aquesta visió podem incloure a Kizner (1973) que veu l’empresari com un descobridor d’oportunitats. Destaca que l'essència de l'empresari és el seu "estat d'alerta" per descobrir en el mercat oportunitats no detectades fins llavors. Segons aquest autor, una de les principals funcions de l'empresari està en intuir i aprofitar aquestes oportunitats.

La tecnoestructura de Galbraith. Per a John Kenneth Galbraith (1967), les grans empreses actuals són tan complexes que no poden ser dirigides per una sola persona, sinó que requereixen una direcció col·legiada que integri professionals experts en les diferents àrees (economistes, enginyers, advocats, etc.) . Aquest grup dirigent, que Galbraith anomena tecnoestructura, constitueix un nou centre de poder dins de l'empresa. I com qui realitza el paper de l'empresari no és el propietari, sinó aquest equip de directius professionals, es produeix un cert conflicte en els objectius empresarials: els accionistes persegueixen l'obtenció dels majors beneficis per a la seva inversió, mentre que els directius tenen uns objectius més amplis, tant econòmics (creixement, eficiència, etc.) com personals (remuneració, seguretat, poder, prestigi, etc.).

2.2 L'empresari a la realitat actual

Avui, les empreses han de enfrontar-se a un entorn caracteritzat per la seva complexitat i dinamisme com a conseqüència de dues circumstàncies:

- L'augment de la grandària de les empreses, la propietat es reparteix entre nombrosos accionistes.

- Els canvis tecnològics i socials, la globalització dels mercats i el fort increment de la competència.

Aquests fets estan afavorint un procés de "professionalització" de l'empresari, que ha de planificar, organitzar, dirigir i controlar l'activitat empresarial amb independència que sigui o no el propietari. Especialment en les grans empreses, la propietat està repartida entre una gran quantitat d'accionistes i controlada per un consell d'administració. Aquest consell sol delegar en un equip de directius professionals, que són els que realment dirigeixen l'empresa i que, sovint, gaudeixen d'un poder superior al dels propietaris. Per contra, en les petites empreses, sobretot en les de tipus familiar, propietari i empresari solen coincidir en la mateixa persona.

En resum, avui es considera l'empresari com un professional de la direcció (Galbraith), impulsor del progrés econòmic (Schumpeter), descobridor de noves oportunitats (Kizner) i que arrisca el seu capital o el seu prestigi si l'empresa no obté bons resultats (Knight ). A més, la visió estratègica i el lideratge de recursos humans apareixen com a noves claus de l'empresari modern.

2.3 Ser emprenedor és el mateix que ser empresari?

Hi ha una eterna discussió sense solució final respecte a si un emprenedor és el mateix que empresari.

¿Emprenedor empresari? ¿Empresari emprenedor? Ens inclinem a creure que hi ha una diferència

elemental entre ser emprenedor i ser empresari encara que els dos conceptes tinguin aspectes en comú

i en gairebé tot siguin el mateix, però hi ha elements que només l'emprenedor té i que el fa únic,

especial.

Bàsicament l'emprenedor és aquesta persona a la qual se li ocorren les idees sense ser empresari.

L'empresari és generalment qui executa les idees, qui gestiona el negoci, l'empresa, el que no treu que

l'empresari tingui idees de negocis i que l'emprenedor gestioni el seu propi negoci. L'emprenedor innat,

agrada de generar idees, implementar i després delegar per embarcar-se en un altre projecte, aquest és

la seva passió, la seva raó de ser i d'existir. Un empresari troba una gran idea de negoci i amb ella es

queda per molt temps.

L'emprenedor té preferència per generar idees i l'empresari per executar-les i administrar-les, tret que

una mateixa persona tingui els dos perfils, o com a mínim se sent com fent els dos papers, però en tot

cas seran persones sense molts projectes en el seu historial.

Ser bon emprenedor no vol dir ser bon empresari

Una de les falles en l'emprenedoria, és arribar a creure que si és bon emprenedor, també es pot ser bon

empresari, cosa que no sempre resulta cert, i pot costar l'èxit d'un projecte. Un cosa és emprendre

(idear un negoci i desenvolupar) i una altra cosa molt diferent és ser empresari (gestionar el projecte

després de implementat). Cada un requereix habilitats diferents i específiques, i és difícil que una sola

persona les tingui totes.

Hi ha persones molt hàbils per emprendre nous negocis, però un cop el negoci és establert, no tenen

l'habilitat requerida per expandir o si més no mantenir-lo. Una de les raons per les que un emprenedor

no sol ser bon empresari, és per la naturalesa mateixa de l'emprenedoria, que exigeix innovació

constant, dinamisme i gairebé addicció al risc, i bona part d'aquests elements desapareixen un cop el

projecte s'ha consolidat, ja que en certa manera es torna monòton, sense més expectatives

desapareixent els grans reptes personals que suposa implementar amb èxit una nova idea.

L'emprenedor nat, és inquiet. Amant dels nous projectes. D'aquí que una vegada implementa una idea

de negoci, deixa la seva gestió a un tercer i inicia un nou projecte. No és raonable esperar que

l'emprenedor estigui sempre al capdavant d'un projecte. Cal delegar funcions, o en alguns casos, cedir la

seva gestió completament a un tercer, perquè la naturalesa de l'emprenedor no és l'adequada per

administrar un projecte madur.

2.4 L'actitud de l'emprenedor: És pitjor no intentar-ho

Ser emprenedor és una actitud, com la del ciclista que s'escapa del pilot i recorre en solitari més de 100

quilòmetres, amb la possibilitat que l'assoleixin poc abans d'arribar a la meta i no aconsegueixi guanyar

l'etapa. Aquest ciclista, malgrat tot, l'endemà tornarà a provar sort. Ni estima el risc ni deixa de pensar

en el fracàs, però pensa que és pitjor no intentar-ho.

L'autèntic emprenedor és el que té la inquietud, la il•lusió i la iniciativa per transformar una idea,

aparentment bona, en un negoci productiu. No tenir respecte al risc o por al fracàs és una temeritat,

perquè precisament aquests dos factors serveixen de mecanisme de control per no fer les coses a la

babalà.

Inquietud, il·lusió i iniciativa barrejades amb respecte al risc i al fracàs, aquests són els ingredients per a

una bona actitud emprenedora. Després allò més important és transformar aquesta actitud en una

manera de pensar i comportar-se, ja no com a emprenedor, sinó com a empresari.

Un emprenedor veu oportunitats allà on els altres només hi veuen problemes

En la nostra cultura sembla estar molt arrelat el lamentar-nos i queixar-nos davant la difícil situació o

davant la nostra "mala sort". Sempre ens estem queixant i lamentant quan se'ns presenta un problema,

en lloc d'enfrontar-i buscar-li una solució. Per al veritable emprenedor les coses són diferents.

L'emprenedor no considera una situació difícil com un problema sinó com a oportunitat, i en lloc de

lamentar-se i queixar-se, busca una solució, solució que sol convertiré en algun negoci. Els grans invents

i negocis han estat el fruit d'algun problema experimentat per la societat en algun moment, problema al

que algú l'hi va buscar solució, es va enfrontar. És sorprenent el que es pot fer quan es té una actitud

positiva, decidida davant els problemes i reptes que ens planteja la vida. Els laments, queixes i excuses

són propis de persones mediocres. L'acció és pròpia d'un emprenedor, d'una persona reeixida, D'algú

com tu? ...

3. Els objectius de l'empresa

3.1 Tipus d’objectius:

Podem diferenciar entre la fi de l'empresa o objectiu general, els objectius pròpiament dits i els subobjectius.

- La fi de l'empresa o objectiu general és el primer nivell en la jerarquia d'objectius i és la missió o raó de ser de l'empresa com a unitat econòmica. Expressa metes que l'empresa vol aconseguir a llarg termini i seria el punt de partida de l'actuació empresarial, però s'ha de concretar en els objectius pròpiament dits. Per exemple, la missió d'una empresa que fabriqui cotxes és proveir la població d'un mitjà de transport privat.

- Els objectius generals. Expressen les metes que es proposa assolir l'empresa a nivell global ia llarg termini, en funció de la seva missió, de la situació actual i futura de l'entorn (amenaces i oportunitats que presenta) així com de la situació interna de l'empresa (forces i debilitats ). Són objectius de caràcter estratègic.

Dins d'aquests, cal dir que l'objectiu primordial de les empreses és el d'obtenir els màxims beneficis possibles. No obstant això, també persegueixen altres objectius entre els quals destaquen els següents:

Estabilitat i adaptació a l'entorn. Si l'empresa vol créixer o simplement sobreviure en el mercat en què opera, ha d'estar preparada per afrontar els canvis que es puguin produir en el marc on desenvolupa la seva activitat.

Creixement. Les empreses busquen la fidelitat dels seus clients en els mercats en què ja opera abans d'expandir a altres zones geogràfiques oa altres àmbits de negoci. Tanmateix, el creixement és la tendència natural de qualsevol empresa.

Responsabilitat social i ètica cap als col·lectius amb els que es relacionen directament (propietaris, treballadors, clients, proveïdors, sector públic, sindicats, etc.), Cap a la societat i cap al medi ambient en el qual desenvolupen la seva activitat.

- Els subobjectius, que també podríem anomenar objectius departamentals o operacionals, són aquells que desenvolupen els objectius per aconseguir la seva consecució, normalment són més concrets ia menor termini que aquests.

3.2 El conflicte d’objectius

L'empresa, com veurem en el següent apartat, està formada per uns elements, entre els quals trobem les persones que formen part del factor humà i de l'entorn de l'empresa. A l'hora de fixar els objectius s'ha de mantenir un equilibri amb totes les persones que estan relacionades amb l'empresa, ja que cadascuna d'elles voldrà que se satisfacin els seus interessos. D'alguna manera aquests objectius sortiran de l'acord de totes elles, la qual cosa pot ser complicat, ja que les prioritats de cada grup que forma l'equip humà són diferents.

Per exemple:

Els propietaris, els socis, els accionistes, ... voldran obtenir el màxim rendiment, el màxim benefici.

L'empresari professional tindrà com a objectiu fer una bona gestió, el creixement de l'empresa, el seu prestigi i carrera professional, etc.

Els treballadors voldran millorar el seu salari i les seves condicions laborals, la seguretat, ...

Els clients voldran que l'empresa compleixi els compromisos de lliurament de productes, condicions de venda com descomptes, etc.

Els proveïdors intentaran cobrar en els terminis pactats i que l'empresa compleixi els compromisos que ha marcat.

Bancs i institucions financeres voldran assegurar-se que l'empresa els pugui tornar els diners prestats més els corresponents interessos.

L'Estat i les Administracions Públiques tindran interès a cobrar els impostos corresponents.

En resum, a l'hora de marcar els objectius s'haurà de comptar amb tots aquests grups, a més del tipus d'empresa, del seu entorn, sense oblidar que perquè es compleixin, aquests han de ser realistes i extensibles a tots els elements interns de l'empresa , que són els que els han de dur a terme.

4. Els components de l'empresa

Continuant amb l'estudi de la realitat empresarial, convé delimitar quins són els components de l'empresa, és a dir, què hi ha dins d'ella. A primera vista la pregunta és molt senzilla: en una empresa hi ha màquines, mobiliari, ordinadors, es treballa dins d'unes oficines o en una fàbrica ... Tot això és el que s'anomena capital físic. Però també hi ha persones que treballen: els propietaris i empresaris i una sèrie d'empleats, el que se sol anomenar capital humà. Si ens parem a pensar, també són part de l'empresa aspectes com les marques que utilitza, l'experiència i els coneixements dels treballadors o els clients que li són fidels després de molts anys. Aquests últims són elements intangibles, però no per això menys importants. Finalment, hi ha un element sense el qual seria impensable l'activitat de l'empresa: els diners en les seves diferents formes, el que anomenem capital financer. Per això, podem dividir els elements de l'empresa en quatre grans grups:

- Capital físic. Està format pels elements més evidents que es troben en una empresa, i es poden observar a simple vista: terrenys, immobles, naus industrials, maquinària, equips informàtics, eines, mobiliari, etc. Tots ells són imprescindibles per realitzar la seva activitat, bé sigui la fabricació de béns o la prestació de serveis. Per exemple, un supermercat necessita prestatgeries, caixes registradores i un local on col · locar els productes, a part de moltes altres coses com ordinadors per portar la comptabilitat, material d'oficina, etc.

- Capital humà. Per molt importants que siguin els béns que utilitza una empresa per produir, de res serveixen per si sols. És necessària la presència de persones que duguin a terme l'activitat productiva utilitzant els mitjans que tenen a la seva disposició. Dins del capital humà podem distingir:

Els emprenedors o propietaris de l'empresa.

Els empleats: constituïts pels directius i pels treballadors.

- Elements intangibles. Es tracta de factors que són difícils d'observar però que resulten crucials per a l'èxit de l'empresa. Es poden dividir en dues categories:

Capital intel·lectual. És la formació prèvia de les persones que treballen a l'empresa, la seva experiència acumulada i, en definitiva, tot allò que atresoren al seu cap i que els fa aconseguir uns resultats que serien impossibles d'aconseguir sense aquests coneixements. En anglès se sol denominar a això Know how, literalment "saber fer".

Actius intangibles. Són elements que pertanyen a l'empresa però no són observables a simple vista, per exemple, una marca, una tecnologia desenvolupada especialment per l'empresa, un programa d'ordinador dissenyat a mida o fins i tot el sistema que se segueix per a organitzar les activitats de l'empresa (torns de vacances, relacions entre directius i treballadors, etc.). El fet que siguin intangibles no implica ni molt menys que no hagin de ser tinguts en compte. Per exemple, es diu que la marca Coca-cola té més valor que totes les instal·lacions que té aquesta empresa repartides pel món.

- Capital financer. L'empresa necessita els diners des del seu naixement per comprar el capital físic que utilitzarà, i posteriorment rebrà ingressos de les vendes, haurà de pagar als treballadors, als proveïdors de matèries primeres, etc. Aquest capital financer no ha de ser diners en efectiu, és més, cada vegada s'usa menys aquesta modalitat, i s'utilitzen mitjans de pagament com les transferències bancàries, xecs, pagarés, lletres de canvi, targetes de crèdit, etc. A més dels recursos propis, les empreses també solen acudir al finançament aliè (diners que li presten les entitats financeres).

5. Les funcions de l'empresa

Entre les moltes funcions que exerceixen les empreses dins de l'economia de mercat, destaquem les següents:

i. Interpreten els desitjos de les persones respecte als béns que els són necessaris, i es dediquen a produir-los. Només si l’encerten podem sobreviure i obtenir benefici.

ii. Les empreses coordinen els factors de producció. La recerca de formes més eficients d'utilitzar els recursos escassos ha propiciat un increment continu de la divisió del treball i de l'especialització, amb el consegüent augment de la productivitat.

Un tret fonamental de l'activitat econòmica actual és la forta especialització de les persones en diferents oficis (agricultors, transportistes, comerciants, electricistes, enginyers, administratius, etc.) A fi de produir els diferents béns que, mitjançant l'intercanvi, satisfan les necessitats dels membres de la comunitat.

Aquest procés d'especialització, si bé té la clara avantatge d'augmentar la productivitat, requereix, al seu torn, aconseguir la coordinació de les diferents tasques i aportacions dels diferents especialistes.

En la producció d'un automòbil, per exemple, caldrà assegurar que els diversos components i les tasques realitzades pels diferents professionals siguin els adequats perquè, un cop acoblats, obtinguem un automòbil complet que a més, estigui acabat en el temps i en l' lloc precisos. És a dir, per cobrir les nostres necessitats, siguin aquestes un automòbil o un llibre, cal posar d'acord i coordinar múltiples especialistes amb les seves respectives tasques.

Aquesta és una de les funcions de l'empresa, dirigir i coordinar els factors de producció de manera que la seva contribució es faci de la forma més eficient possible.

iii. Les empreses creen o augmenten la utilitat dels béns. En transformar matèries primeres en productes, les empreses creen o augmenten la utilitat dels béns, és a dir, incrementen la capacitat per satisfer les necessitats humanes. Com sabem, els béns no existeixen en la naturalesa en la forma idònia per satisfer les necessitats, és a dir, cal realitzar successives transformacions fins convertir-los en béns capaços de satisfer-les. Així, el fabricant de pneumàtics transforma el cautxú i altres materials, mitjançant el capital productiu i el treball, en pneumàtics que ven al fabricant d'automòbils; aquest, a més dels pneumàtics adquireix acer i altres components, obtenint cotxes que, un cop venuts, satisfan

necessitats. Les empreses, en crear utilitat, afegeixen valor als béns. I a mesura que els béns són més útils per a les persones s'incrementa el seu valor i, en conseqüència, augmenta el preu que està disposat a pagar per ells.

iv. A través dels corresponents mercats, posen els béns produïts a disposició de les persones i perceben en compensació la quantitat de diners corresponent al valor de les seves vendes (el preu).

v. Les empreses assumeixen riscos. En retribuir els factors de producció l'empresa paga rendes per anticipat: salaris als seus treballadors, factures dels seus proveïdors de matèries primeres, interessos de préstecs, etc. I tot això ho paga abans d'elaborar els productes i vendre'ls. És a dir, assumeix el risc de pagar per avançat els recursos que necessita per realitzar la seva activitat.

vi. iv. Les empreses creen riquesa i generen ocupació. Les empreses compleixen amb una important funció social en contribuir al desenvolupament econòmic de la societat: creen ocupació i generen rendes, desenvolupen investigacions i innovacions que augmenten la qualitat dels béns i serveis, millorant amb això la qualitat de vida dels ciutadans.

6. L'empresa com a sistema en interrelació amb el seu entorn

Per parlar de l'entorn de l'empresa i de la responsabilitat social que aquesta té amb el mateix, abans hem de definir el concepte d'empresa com a sistema.

6.1. L'Empresa com a sistema

Es tracta de concebre l'empresa com un conjunt d'elements (humans, tècnics, financers, ...), interrelacionats entre si i amb l'entorn del qual forma part, que té uns determinats objectius. Cadascun dels elements només té sentit en la mesura que contribueix a aconseguir els objectius del sistema empresa.

Les característiques més importants de l'empresa com a sistema són les següents:

És un sistema obert al seu entorn (sistema econòmic, social, ...), en el qual influeix i del que rep influències.

És una organització en què el funcionament del conjunt és superior a la suma del funcionament de les parts (el tot és superior a la suma de les parts). A aquest fenomen se l'anomena sinergia.

És un sistema global en què qualsevol influència sobre un dels seus elements repercuteix sobre els altres i sobre el conjunt del sistema.

És un sistema autoregulable. Si l'empresa es desvia dels seus objectius, s'inicia un procés de retroalimentació per adaptar-se i mantenir un equilibri dinàmic amb el seu entorn.

Igual que l'empresa és un sistema que forma part d'un altre més ampli (el sistema econòmic, i aquest al seu torn a un altre més ampli, la societat), dins d'ella poden distingir diferents subsistemes com es veuen en el gràfic: subsistema directiu , real i financer.

6.2. L'Empresa i el seu entorn

L'entorn és tot el que envolta l'empresa. Es caracteritza per ser complex, dinàmic i per que pot ser tant beneficiós com hostil per a l'empresa. Habitualment es diferencien dos tipus d'entorn: el general i l'específic.

- Entorn general. Afecta per igual a totes les empreses d'una determinada societat a través de factors econòmics, demogràfics, polítics, etc. La seva influència en els resultats empresarials no sol ser tan important com la de l'entorn específic, encara que en alguns casos és decisiva. Els factors més importants que té són:

Factors econòmics. La situació general de l'economia, els tipus d'interès, la desocupació existent, etc., Fan que una empresa vengui més o menys, obtingui un finançament més cara o més barata, etc.

Factors demogràfics: factors com el nombre d'habitants, la distribució per edat, sexe, etc., Han de ser molt tinguts en compte per les empreses que operen en una zona determinada. Per exemple, a un fabricant de joguines li interessa conèixer les característiques de la població infantil de la seva àrea d'influència.

Factors politicolegals. Les polítiques econòmiques del govern i les diferents lleis que regulen l'activitat econòmica han de ser conegudes pels gestors de l'empresa. Així, per exemple, la legislació mediambiental fa que les companyies agrícoles i industrials hagin de modificar els seus processos productius i assumir nous costos per ser menys contaminants. En aquest entorn cobra especial importància l'anomenat marc jurídic, construït per normes de tota mena emeses per les diferents administracions públiques: l'Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments. Aquestes disposicions legals afecten l'empresa des del seu naixement: la sol · licitud de llicència d'obertura per a l'inici de les activitats, els tràmits per a la constitució de l'empresa, els diferents impostos que cal pagar i normes de tota mena, com les de prevenció de riscos laborals, Seguretat Social, legislació mercantil, normes comptables, les ja esmentades lleis de protecció de medi ambient, etc.

Factors socioculturals. Es refereix a factors com el nivell educatiu, els estils de vida, els hàbits de consum, etc.

Factors tecnològics. Els successius canvis tecnològics suposen un repte per a l'empresa perquè l'obliguen a una contínua adaptació, el que repercuteix directament en els seus costos i condiciona la seva supervivència.

- Entorn específic. És l'entorn més proper. Afecta cada empresa d'una manera concreta (és específic de cada empresa). Els seus principals components són:

Clients. El nombre i les característiques dels clients d'una empresa condicionen en gran mesura la seva actuació. En primer lloc, no és el mateix oferir el producte directament als consumidors que fer-ho a altres empreses, ja que aquestes últimes prenen les decisions de manera molt més racional. També hi ha diferència en que els clients siguin pocs i de grans dimensions o molts i petits. En el primer cas poden negociar i fins i tot imposar les seves condicions, com succeeix amb les grans superfícies comercials.

Proveïdors. Igual que en el cas dels clients, la mida dels proveïdors i el grau de compliment dels seus compromisos determinen en part els resultats que obté l'empresa. Per exemple, es el proveïdor de fusta d'una fusteria es retarda en el lliurament d'una comanda, pot succeir que calgui aturar la producció per falta de materials.

Competidors. En el món empresarial actual, la competència és cada vegada més gran en nombre i en agressivitat. Moltes vegades els competidors condicionen el comportament d'una empresa. Per exemple, és molt comú fixar-se en el líder del mercat a l'hora de fixar els preus.

Intermediaris. En molts casos, les empreses depenen d'intermediaris per fer arribar el producte als consumidors finals. Aquests poden ser majoristes, minoristes, distribuïdors, agents, etc. En alguns sectors aquests intermediaris tenen gran poder, el que influeix enormement en els ingressos que obtenen les empreses. Així succeeix en les empreses agrícoles, que reben un preu per la seva producció fins a deu vegades inferior al preu dels seus productes en el mercat.

Altres com les relacions amb els sindicats, el control del govern sobre el sector, etc.

6.3. La responsabilitat social de l’empresa

Tot i que ha mesura que ha passat el temps, l'empresa s'ha convertit en una font de poder i d'influència sobre el medi en què es desenvolupa, també és responsable de problemes socials, com la pol·lució de l'aire o de l'aigua, l'especulació del sòl, la concentració industrial urbana, a més, ha de tenir en compte aspectes tan importants com l'ètica empresarial, el tracte amb els clients, la política de recursos humans, la relació amb els proveïdors, etc.

Fins fa poc temps es demanava a l'empresa que fos eficient en l'obtenció de béns i serveis, és a dir, que obtingués el màxim amb el menor cost possible, utilitzant el mínim de factors de producció. Actualment, però, no només interessa augmentar el producte nacional, sinó també millorar el context socioeconòmic a què està destinat el producte.

En l'actualitat, l'empresa ha de considerar, a més dels aspectes purament econòmics, els aspectes socials i, com a conseqüència, els efectes que les accions de l'empresa poden tenir en la societat en general.

Alguns d'aquests aspectes socials es traslladen a la societat en forma dels anomenats costos socials. Els costos socials són despeses directes (o en algun cas indirectes) suportats sense compensació per persones alienes a l'empresa, com a conseqüència de l'activitat d'aquesta. Per exemple, el fum de la xemeneia d'una empresa afecta directament les persones que viuen a prop de la mateixa manera que els residus que una indústria aboca al riu, encara que estigui lluny d'una ciutat, afecten directament als ciutadans; l'esgotament dels recursos que són insubstituïbles ens afectarà al cap dels anys, etc.

Per tant, a través d'aquests costos socials, la societat paga els perjudicis que ocasionen les empreses. Com que això representa un problema per a la societat, les empreses han d'intentar no provocar aquests costos negatius o, si escau, privatitzar, és a dir, assumir-los amb la intenció que repercuteixin mínimament en la societat. Normalment a l'empresa li costa assumir com a seus els costos socials, ja que, com el seu objectiu és minimitzar costos per ser competitiva davant d'altres empreses, fer-se càrrec d'ells implica reduir els beneficis.

Una altra opció és que aquests costos siguin sufragats pels organismes públics (comunitats autònomes, ajuntaments), però això implica que, indirectament, tots els ciutadans estarien pagant aquests costos socials.

Malgrat aquestes dues postures, la llei obliga les empreses a adaptar les seves instal·lacions, com la maquinària o la forma de treballar, amb la finalitat de reduir al màxim els possibles costos socials. D'altra banda, les empreses que inverteixen en medi ambient tenen beneficis fiscals.

A partir d'aquí sorgeixen dos conceptes importants que cal destacar: la Responsabilitat Social Corporativa i l'ètica en els negocis.

6.3.1 Responsabilitat social corporativa

Es pot definir com la integració activa i voluntària per part de les empreses de les preocupacions socials i mediambientals a les seves operacions comercials i les seves relacions amb els seus interlocutors: els treballadors, els accionistes, els inversors, els consumidors, el sector públic, ... amb l' objectiu de millorar la seva situació competitiva i el seu valor afegit.

Es dóna per suposat que les empreses han de complir amb la normativa vigent i, per tant, aquest compliment no correspon, com molts pensen, a la responsabilitat social, sinó que és el punt de partida per aplicar-la.

En l'àmbit de la responsabilitat social corporativa, les organitzacions empresarials poden dur a terme moltes actuacions amb la idea de millorar, per exemple, la qualitat de la vida laboral, el medi ambient, el màrqueting per desenvolupar una comercialització responsable o bé l'ètica empresarial .

El document que permet avaluar el compliment de la responsabilitat social d'una empresa durant un període de temps determinat és el balanç social. En aquest document es recopilen els resultats favorables i desfavorables per a la societat que es deriven de la intervenció de l'empresa.

6.3.2 L'ètica dels negocis

Molt sovint llegim a les notícies casos de corrupció en el món dels negocis, o d'explotació dels treballadors, destrucció d'entorns naturals, etc. La societat considera aquests comportaments com "poc ètics". En realitat, l'Ètica és una disciplina que s'enquadra dins de la Filosofia, i consisteix en distingir el que és bo i el que és dolent: quines actuacions consideren correctes i quins incorrectes. Aplicant aquests conceptes al món empresarial, l'ètica condiciona les decisions i actuacions de les empreses, ja que aquestes han d'evitar comportaments poc ètics.

L'ètica en els negocis trasllada els valors morals compartits en una societat a les organitzacions empresarials, que han de comportar de la manera que la societat en general considera correcte. Aquest concepte és posterior al de responsabilitat social de l'empresa. En realitat, sorgeix com a conseqüència lògica d'aquest últim: si les empreses es preocupen de les repercussions de la seva activitat en la societat, el normal és que s'ajustin el seu comportament al que la societat espera d'elles.