fa una mica de soroll
DESCRIPTION
Recull de crítiquesTRANSCRIPT
Fa una mica de soroll de Romina Paula
direcció d’Albert Prat
Foto: R. Blanch
Recull de crítiques i premsa
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 2
La premsa ha dit...
“L’espai pel qual han optat aquests personatges (...) se les ha de veure tota
l’estona amb l’aparent indefinició emocional del seu grupet familiar Aquí, la
mirada furtiva, el gest trivial o el ball aparentment frívol vénen a substituir
les grans frases i explicacions.”
Ramón Oliver. Què fem? Juny 2012
“Es tracta, per tant, d’una obra en què el text és d’una importància cabdal i
en què tot reposa sobre les interpretacions”
Dani Chicano. El Punt Avui. 31/05/12
“La comèdia es barreja amb l’amenaça, el drama psicològic amb el thriller.
Una història que enreda el públic amb totes les històries a mig”
Juan Carlos Olivares. Time Out. Juny 2012
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 3
Què fem? Juny 2012
Ho escriu Jorge Luis Borges a La intrusa, el brevíssim conte que Romina Paula ha
pres com a distant punt de partida per escriure la seva notable obra. Borges, tot
referint-se als dos germans que protagonitzen la història, ens diu: "Esto, y lo que
ignoramos, ayuda a comprender lo unidos que fueron. Mal quistarse con uno era
contar con dos enemigos". També els germans Salva i Nano, els protagonistes del
text de Paula, mantenen aquesta mena de simbiosi fraternal amb trets mútuament
vampírics, i en què la unió indissoluble té molt més a veure
amb allò que ignorem que amb allò que sabem. Però si Borges sempre va tenir un talent aclaparador per transformar la
incògnita fascinant en pura narració, l'estil de Romina Paula s'inclina més aviat per suggerir mitjançant l'elusió, l'absència de
narració.
De fet, l'únic moment en el qual la seva obra adopta un caire lleugerament narratiu és precisament aquell en què Nano es posa
a explicar a Salva de manera molt lliure i distorsionada el conte de Borges, només per deixar-li ben clar –per si hi havia cap
dubte– que tot el que està passant va només d'ells dos, i que qualsevol altre que s'hi fiqui pel mig està condemnat a perdre el
seu estatus de persona i a transformar-se en un pur objecte: que no es faci il· lusions en aquest sentit la cosineta Marina.
De la mateixa manera, Paula prescindeix també d'aquells catàrtics moments plens de clímax dramàtic a què, sense anar més
lluny, era tan aficionat el seu admirat Tennessee Williams. L'única (tot i que fonamental) escena en què el text s'apropa una
mica a aquesta mena de clímax és aquella en què Nano justifica el títol de l'obra i ens explica com va trobar el cadàver estimat
que seguirà marcant per sempre més l'existència i l'aïllament dels dos germanets. Tot el que és viu, per molt silenciós que
sigui, una mica de soroll sí que fa. I quan –i com passa just començar l'obra– fins i tot una mica de música ens resulta molesta,
perquè necessitem un silenci total per rememorar un cop i un altre els més mínims fets del passat, potser vol dir que ens estem
apartant una mica massa del soroll que fa la vida. Això sí, l'estil de Paula exigeix discreció, demana també no fer gaire soroll.
I això és el que assoleix de manera remarcable el muntatge dirigit per Albert Prat: apuntar que el fràgil equilibri entre aquest
silenci i aquest soroll compta més que les mateixes paraules; assenyalar fins a qui punt el banal enfrontament entre una cançó
de Marisol i una de Robbie Williams pot sevir per dibuixar dues opcions de vida; deixar clara l'addictiva dependència que pot
crear un espai claustrofòbic en què les persianes que ens permetrien veure l'existència romanen sempre abaixades.
L'espai pel qual (intrusa inclosa) han optat aquests personatges excel·lentment interpretats per un trio protagonista que se les
ha de veure tota l'estona amb l'aparent indefinició emocional del seu grupet familiar. Aquí, no cal ni dir-ho, la mirada furtiva,
el gest trivial o el ball aparentment frívol vénen a substituir les grans frases i explicacions.
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 4
El Punt Avui. 15/06/12
La Sala Atrium de l'Eixample tanca el seu primer cicle Atrium-Lab amb una dramatúrgia a
partir de l'escriptora argentina Romina Paula. A Buenos Aires, l'exalcen com a la dramaturga
que superarà la trajectòria de tot un Veronese (ja ha quedat oblidat l'impacte de Javier Daulte,
emparat per la Beckett, el 2003). Albert Prat ha assumit la direcció d'un text introspectiu, que
deixa molts buits perquè sigui
l'espectador el que trami les relacions i les perversions entre els personatges. Hi ha dos germans que encara pateixen el dol de
la mare. I una cosina que trenca el fràgil equilibri entre els dos germans. Les actuacions de tots tres actors són contingudes.
Que juguen encertadament amb els punts suspensius. De seguida, es percep que hi ha un aire enrarit en l'escena i costa
d'entendre per què no obren les finestres. Per què no trenquen aquesta espiral cap endins que els ofega. És una peça, amb
punts còmics, que insinua un crim. O dos. O tres. Tot depèn de la perversitat del públic. Drama que enganxa.
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 5
Time Out. Juny 2012.
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 6
Què fem? Juny 2012.
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 7
El Punt Avui. 31/05/12
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 8
Diari de Girona. 31/05/12
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 9
Ara Girona. 30/05/12
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 10
Blog Aquesta nit improvisem. 15/06/12
Fa una mica de soroll de Romina Paula
Pg. 11
Blog Propera parada cultura. Juny 2012.