Gelabert dansa Novarina diu Gelabert

Ro

s R

ibas

Gelabert dansa Novarina diu Gelabert neix de la trobada de dos grans creadors: el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert i l’escriptor, pintor i director d’escena Valère Novari-na. Aquesta trobada insòlita, propiciada pel director teatral Moisès Maicas, es nodreix de la lectura atenta de diversos textos novarinians, centrats en la figura de l’intèrpret, especialment dels llibres Car-ta als actors (1989), Per a Louis de Funès (1989), Lumière du corps (2006), L’envers de l’esprit (2009) i La quatrième personne du singulier (2012), entre altres.

La unió del món místic de Gelabert, que dansa sempre ple de paraules, amb l’univers filosòfic de Novarina desemboca

L’espectacle

en una mena de procés alquímic en què el ballarí dansa la paraula i l’escriptor es-criu el moviment. El torrent de paraules de Novarina i alguns dels conceptes que estructuren la seva obra (trou, vide, vague, chair, esprit…) produeixen la combustió ne-cessària que genera la dansa de Gelabert.

D’altra banda, la dimensió plàstica de No-varina, tant la seva vessant de pintor com la de dibuixant, acull la proposta coreogràfica de Gelabert i emmarca la confluència de dos artistes que es troben actualment en una etapa de maduresa creativa.

Gelabert i també Novarina, l’un com a coreògraf i ballarí i l’altre com a escriptor i

director teatral, demanen als intèrprets que passin per damunt del seu cadàver abans de sortir a escena. En un acte de desapa-rició, aquests dos creadors particulars es troben a l’escenari i estableixen un diàleg que raneja en els límits de l’art i apunta cap a l’essència del moviment, la paraula i el pensament. Com diu Cesc Gelabert, es tracta de «ballar sense anar al límit dels tendons i d’aturar el moviment amb els fils de la consciència».

Toute bonne pensée se danse, toute pen-sée vrait doit pouvoir se danser.

Valère Novarina, Lettre aux acteurs

L’acteur, l’acrobate, la danseuse, lançant leur corps, défigurant, inaugurent l’air, démontent, découpent l’univers en mille trente-cinq, en deux mille cinq cent quatre-vingt-sept, en soixante-dix-neuf mille huit cent cinquante-six stations du corps hu-main, annihilent les mesures de la terre, ouvrent l’espace par pans, déplient ses membranes et jouent à l’envers notre entrée de chair chaque instant en chaque point.

Valère Novarina, Lumières du corps

Valère Novarina

Ballar és habitar el cos amb el cor i la ment. Ballar és viure simultàniament amb el cos, el cor i la ment. Quan ballo, estic ple de paraules.

Cesc Gelabert

L’ordre est rythmique. Le récit est rythmique. L’histoire est rythmique. Est rythmique tout ce qui tient debout: un arbre, un coquillage, une façade, un visage, la pensée. Le rythme est l’âme de toute structure. Il fonde; il est l’épine dorsale, la colonne, le tronc, de tout ce qui apparaît. Le rythme est le drame de la matière que nous avons à entendre. Tout au fond de la matière, le rythme est l’onde sous toute chose.

Valère Novarina, “L’envers de l’esprit”

Fitxa tècnicaConcepcióCesc Gelabert, Valère Novarina i Moisès Maicas

TextosValère Novarina

TraduccióAnna Soler Horta

Coreografia i intèrpretCesc Gelabert

PinturesValère Novarina

Direcció escènicaMoisès Maicas

MúsicaBorja Ramos

VestuariLydia Azzopardi

Escultures i estructurestoni Giró

LlumConxita Pons

Més Informació:

Valère Novarina

www.novarina.com

novarina@wanadoo.fr

+(33) 1 42 03 70 67

Moisès Maicas

moisesmaicas@gmail.com

+(34) 627 524 457

Cesc Gelabert

www.gelabertazzopardi.com

Producció i managament- Maria Rosas

produccion@gelabertazzopardi

+(34)93 416 00 68

+(34) 637 80 68 20

Agraïments: CC La Bóbila

Cesc Gelabert és un dels coreògrafs i ballarins catalans més in-fluents del moment. Artista emblemàtic i enormement versàtil, ha contribuït d’una manera notable a la creació d’una cultura de la dansa a l’Estat espanyol. Ballarí, coreògraf i director, Gelabert neix a Barcelona. Comença els seus estudis de dansa el 1969, quan una amiga el posa en contacte amb l’estudi d’Anna Maleras. Aviat entra a formar part del grup d’Anna Maleras i a rebre clas-ses de jazz, contemporani i altres tècniques, alhora que comença a experimentar amb les seves pròpies coreografies. No deixa de cultivar la seva afició pel futbol i de jugar tots els caps de setma-na com a capità del seu equip. Simultàniament, comença la ca-rrera d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Barcelona, que després d’uns quants anys decideix abandonar per dedicar-se a la dansa.

La seva primera coreografia la realitza l’any 1972, i un any després crea el seu primer solo, Acció – 0, en col·laboració amb Frederic Amat, mentre actua, durant algunes nits, en cabarets i continua rebent classes de jazz i contemporani de professors internacio-nals. El seu professor preferit és Matt Mattox, de qui rep classes a Londres. Un altre cop a Barcelona, el 1976 crea Acció I amb Toni Gelabert i Frederic Amat. Tant aquesta obra com Acció 0 es pre-senten sota la denominació d’Espai de Dansa a la Sala Vinçon, al Teatre Lliure de Barcelona i en altres espais. El 1977 presenta amb Espai de Dansa Ver-estiu-altumne-ivern-1, una obra per a set balla-rins, al Saló Diana de Barcelona.

L’any 1978 decideix anar a Nova York, on s’està dos anys i coneix de primera mà l’escena dansística de la ciutat. Durant aquest temps alterna treballs diversos i actuacions amb la creació d’obres col·lectives i de nous solos. My Old Corduroy Suit es presenta al teatre Kitchen i té una bona rebuda, cosa que li permet esdevenir

Cesc Gelabert

Ros Ribas

un membre actiu de la comunitat de dansa de Nova York. L’any 1980, de tornada a Barcelona, comença a col·laborar amb la balla-rina Lydia Azzopardi, amb qui actua arreu de l’Estat espanyol i en festivals de França i Itàlia. El seu centre de creació és La Fàbrica, un important local de dansa de Barcelona dirigit per Toni Gelabert i Norma Axenfeld.

El 1985 Gelabert i Azzopardi funden la companyia que duu el seu nom i presenten Desfigurat, la seva primera producció de dansa de gran format. La companyia es consolida i s’estableix definiti-vament a Barcelona. Simultàniament, Fabià Puigserver, fundador del Teatre Lliure de Barcelona, invita la companyia a associar-s’hi i a realitzar-hi coproduccions i llargues temporades d’exhibició. L’any 2003, i fins al 2012, Gelabert Azzopardi Companyia de Dansa es converteix en companyia resident del Teatre Lliure.

El 1987 i 1988 creen dues obres: Rèquiem (Verdi) i Belmonte. La música d’aquesta última és una composició original de Carlos San-tos, amb qui havia col·laborat a Nova York. L’artista Frederic Amat és l’encarregat de dissenyar-ne els decorats i el vestuari. Totes dues obres es converteixen en peces emblemàtiques de la història de la dansa a l’Estat espanyol. La companyia realitza una gran gira per molts teatres de l’Estat i actua en els festivals més importants d’Europa, Amèrica i Àsia.

Cesc Gelabert desenvolupa un llenguatge coreogràfic molt perso-nal i es consolida com a solista en l’àmbit internacional. A mesura que la companyia creix, aquest llenguatge va adquirint un estil homogeni. Hi contracten ballarins d’àmbits diferents, amb una for-mació tècnica sòlida i un vocabulari que és pura forma dansística. Paral·lelament al treball de la companyia, Gelabert continua creant solos per a ell en col·laboració amb artistes de tots els àmbits.

Al final dels anys vuitanta, mentre actua al Festival d’Ais de Pro-vença, el coreògraf coneix Nele Hertling, directora del Teatre

Hebbel de Berlín. Aquesta trobada marca l’inici d’una relació llarga i productiva: la companyia Gelabert Azzopardi es converteix en coresident del Teatre Hebbel, una col·laboració que finalitza l’any 2003. Durant aquest període llarg en què viu entre Barcelona i Berlín, Gelabert coneix el coreògraf alemany Gerhard Bohner i en descobreix l’obra. Entre ells dos es crea un lligam, ja que ambdós són solistes i s’admiren mútuament. Després que Bohner morís el 1992, Gelabert decideix reconstruir i interpretar la seva obra Im Goldenen Schnitt I i II, dues versions d’un solo que desenvolupa a partir de les seqüències de vídeo de Cosima Santoro. Ben aviat presenta Im Goldenen Schnitt I als festivals més importants de l’escena internacional i obté un gran èxit. No hi ha dubte que el resultat de la combinació de la coreografia de Bohner i la interpre-tació de Gelabert converteixen aquesta obra en una experiència singular i inoblidable. L’any 2010 reconstrueix i interpreta un tercer solo de Bohner, Schwarz Weiss Zeigen.

En el marc del Festival Grec 2010 presenta amb Frederic Amat l’espectacle KI, una coproducció del Festival de Barcelona i el Ya-chiyoza Centenary Committee de Yamaga, Japó. Un any després, a l’acte inaugural del mateix festival, estrena La muntanya al teu voltant, un muntatge de Gelabert Azzopardi per a dotze ballarins de la companyia i dotze sardanistes.

El 2012 estrena un nou solo, VO+, al Teatre Lliure, i Tranç, amb el cineasta Isaki Lacuesta, al Mercat de les Flors amb motiu del desè aniversari de l’Institut Ramon Llull. Els últims projectes que ha rea-litzat són un homenatge a Vicente Escudero i la col·laboració amb la ballarina japonesa Chieko Kojima, La Cova de Pedra del Cel.

Cesc Gelabert ha creat el solo In a Landscape per a Mikhaïl Ba-ríxnikov. Ha realitzat encàrrecs per a David Hughes, Balletto di Toscana, Tanztheater Komische Oper, Ballet Gulbenkian, Kukai, Larumbe Danza i Hermès. A més, ha col·laborat amb grans perso-nalitats de les arts escèniques com Fabià Puigserver, Núria Espert,

Jorge Lavelli, Montserrat Caballé, Milva, Gerardo Vera, Pilar Miró, Lluís Pasqual, Emilio Sagi, Carles Santos, Frederic Amat, Mario Gas, Julia Migenes Johnson, José María Sánchez-Verdú, Kanjuro VII, Lorenzo Mariani i Giancarlos del Monaco, entre altres.

Al llarg de la seva trajectòria, Gelabert ha rebut nombrosos guar-dons, com la Medalla de Oro al Mérito en las Artes Escénicas i el Premio Nacional de Danza, que concedeix el Ministerio de Cultura espanyol, així com el Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya, el Premi Ciutat de Barcelona (1987 i 2005), el Premi Max de les Arts Escèniques al Millor Coreògraf i al Millor Intèrpret Masculí de Dansa (2004 i 2005) i el Herald 2004 Angel Award del Festival Internacional d’Edimburg, entre altres. L’any 2011 rep el Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa per Belmonte i el Premio AISGE Actúa per la seva trajectòria artística. El 2012 torna a guanyar el Premi Butaca al Millor Espectacle de Dansa per l’obra Cesc Gelabert v.o.+.

Valère NovarinaValère Novarina és un dramaturg, director d’escena i pintor nas-cut a Chêne-Bougeries, a Suïssa, el 1947. És fill de Manon Troi-llet, actriu, i de Maurice Novarina, arquitecte. Passa la infància i l’adolescència a Thonon, a la riba francesa del llac de Ginebra, i després se’n va a París per estudiar filosofia i filologia a la Sorbona. Llegeix Dant durant un any i escriu un estudi sobre Antonin Ar-taud. La seva primera obra de teatre, L’atelier volant, la dirigeix Jean-Pierre Sarrazac el 1974. Posteriorment, Marcel Maréchal li de-mana que adapti lliurement Enric IV, de Shakespeare. D’aquest encàrrec neix Falstafe, que es representa al Teatre Nacional de Marsella el 1976. A partir d’aquí Novarina basteix una prolífica carrera com a escriptor i director d’escena, però també com a dibuixant i pintor; en aquest últim vessant intensifica les activitats a partir sobretot de la dècada dels vuitanta.

D’entre les seves peces teatrals destaquen títols com: Le drame de la vie (1984), Le discours aux animaux (1987), Pendant la matière (1991), L’opérette imaginaire (1998), L’origine rouge (2000), L’acte inconnu (2007) i La quatrième personne du singulier (2012), entre altres. Amb aquestes obres i la resta de la seva producció, Nova-rina crea una obra dramàtica singular i innovadora que revaloritza el llenguatge i reinventa la relació de la paraula amb l’actor i amb l’espai que aquest habita. L’autor no brinda als actors cap mate-rial per interpretar o imitar, ni tampoc emocions, idees o gestos; en el teatre de Novarina, tal com explica ell mateix, «il n’y a que le mouvement de la parole quoi doit vous mener, vous mouvoir; il n’y a qu’à suivre la pensée qui demande respiration». Conside-rat un mestre del signe i del mot, l’escriptor recrea l’espai de la llengua parlada per construir una realitat fictícia plena de ritmes i d’analogies, un univers canviant en què el text cobra vida i és el motor ineludible de l’acció. Desproveït, doncs, de tot element rea-lista propi del teatre dramàtic, l’eix del seu corpus és el llenguatge.

I al centre, com a aglutinant, s’hi alça la figura de l’actor, entorn del qual ressona l’eco de les nocions de teatre, espai, paraula, matèria i forat, unides per mitjà de contraris.

Novarina és un dramaturg únic, que no s’assembla gairebé a cap dels seus contemporanis (Lagarce, Vinaver, Py, Gabily, Minyana…). Molt apreciat per la crítica i el públic, és programat regularment a París, en sales com el Théâtre de la Colline o el Théâtre du Chai-llot; el 2007 va ser l’autor convidat especial del Festival d’Avinyó. Els seus llibres han estat traduïts a l’alemany, l’anglès, l’àrab, el català, l’eslovac, l’eslovè, l’espanyol, el grec, l’hebreu, l’honagrès, l’italià, el portuguès, el romanès, el rus, el txec i el turc. Novarina ha rebut nombrosos premis i distincions a França, entre els quals destaquen el Grand Prix du Théâtre de l’Académie Française (2007) i el Prix de Littérature Francophone Jean Arp pel conjunt de la seva obra (2011).

Moisès MaicasLlicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a ajudant de direcció en muntatges de Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Rosa M. Sardà, Josep Muntanyès i Joan Font. Membre fundador de l’Aula de Teatre de l’Ajuntament de Mataró i de l’Associació Cultural Teatre Invisible. És professor del centre de formació teatral La Casona i de l’Escola Superior de Ci-nema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).

Ha estat guardonat amb el Premi Nacional Adrià Gual, junta-ment amb el Teatre Invisible, pel projecte de muntatge L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres, de Josep Palau i Fabre. Ha col·laborat en diferents projectes escènics amb artistes plàstics com Jordi Colomer, Pep Duran, Toni Giró, Pere Noguera, Valère Novarina o Perejaume.

Ha treballat com a director en diferents teatres de Barcelona, com la Sala Atrium, la Sala Beckett, el Teatre Lliure, el Círcol Maldà, la Sala Muntaner, La Seca - Espai Brossa, el Teatre Gaudí Barcelona o el Versus Teatre, entre altres.

Alguns dels espectacles que ha dirigit són: El funàmbul, de Jean Genet; El pop o la visió hyrkanesa del món, de Stanislaw Ignacy Witkiewicz; Cora i la magrana i El tren de cristall, d’Agustí Bartra; Cròniques de l’ultrason, de J. V. Foix; Quan serà pintada una esce-na de fons sense fi?, de Joan Brossa; Set portes, de Botho Strauss; La fira de l’amor: Poemes, cartes i cançons de Bertolt Brecht; El mariner i El banquer anarquista, de Fernando Pessoa; El dibbuq, de Xalomon An-Ski; El gran inquisidor, de Fiódor Dostoievski; Cadira, d’Edward Bond; 20 de novembre, de Lars Norén; Senzilla-ment complicat, de Thomas Bernhard; Carta als actors, de Valère Novarina; Àlies Gospodin, de Philipp Löhle; Meitat i meitat, de Da-niel Keene, i El Drac d’Or, de Roland Schimmelpfennig.

Anna Soler Horta

Una coprodució de:

Amb la col·laboració de:

amb el Grec 2016 Festival de Barcelona