04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial 36 Llibres01 Portada

Gener 2010 | Universitat Ramon Llull | Núm. 22

Innovació pedagògica a la universitat de l’era digital

ww w. agorient.com 1949 - 2010CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió01 Portada 36 Llibres02 Editorial

Editorial | Sumari | 32 | Editorial | Sumari

L’adequació de les universitats al nou Espai Europeu

d’Educació Superior ha estat un bon incentiu per revisar la

pedagogia i posar a prova noves maneres d’ensenyar i de

crear coneixement. Evidentment, aquest procés no s’ha po-

gut tirar endavant sense tenir en compte el paper de les no-

ves tecnologies, les TIC, en el procés d’aprenentatge. Fa uns

anys, les TIC van centrar el debat sobre la innovació peda-

gògica i en molts àmbits encara ocupen bona part d’aquest

debat. Com diu el professor Ken Bain en el reportatge que

oferim en aquest número, l’ús de la tecnologia a les aules

universitàries és una eina que permet treballar de forma

efectiva, però és bo comprendre’n la naturalesa perquè

“són les idees que hi ha al darrere de la tecnologia el que és

realment poderós”. En aquest sentit, el paper del professor

és determinant i potser suposa un dels canvis més impor-

tants, ja que implica una actitud que subratlla més el que

la seva aportació té de guiatge, d’atenció personalitzada i de

tutorització de l’estudiant. Per això el Seminari, aquesta as-

signatura pròpia de Blanquerna-URL que ha marcat la seva

trajectòria pedagògica durant els darrers 20 anys, és paradig-

màtic d’aquesta nova manera d’ensenyar. L’esperit innova-

dor de Blanquerna, però, no s’atura en la constant revisió

d’aquest espai pedagògic singular, sinó que les noves formu-

lacions que han impulsat la implantació dels Graus porten

a fer grups cada vegada més reduïts per assolir l’excel·lència

acadèmica.

Justament aquest esperit innovador de Blanquerna en

l’àmbit pedagògic va ser reconegut el passat novembre

per la Generalitat amb el lliurament del Premi Catalunya

d’Educació. L’Escola de Mestres Blanquerna va rebre de

mans del conseller d’Educació, Ernest Maragall, aquest pres-

tigiós guardó com a “referència en la formació del profes-

sorat”. El premi es va atorgar en la categoria “d’institucions

que han contribuït a construir una escola de qualitat al ser-

vei de la societat catalana i que s’han distingit per la defensa

dels seus valors”. El conseller va destacar que “la formació

dels mestres que han passat per Blanquerna té avui dia un

gran prestigi i, per això, la institució rep un reconeixement

al seu servei a la renovació pedagògica del país i a la catala-

nització de l’escola”.

Innovar per seguir ensenyant i creant coneixement és

la millor manera d’assolir l’excel·lència i aquest és l’esperit

amb què Blanquerna afronta la consolidació dels nous

Graus, del nou Espai Europeu d’Educació Superior.

04Reportatge

14Entrevista

20Notícies

26Relat

30Recerca

36Llibres

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Maria GuerraConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia: Pere Virgili, Marcial Clotet i Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaCorrecció: Alfa SLImpressió: Arts Gràfiques Orient

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 25.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

EDITORIAL

Innovar per seguir ensenyant i creant coneixement

10Opinió

El Premi Catalunya d’Educació

14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres04 Reportatge

Reportatge | 5

REPORTATGE

Innovació pedagògica a la universitat de l’era digital

Gemma Gorga és una professora jove

que imparteix classes de Literatura Es-

panyola a la Universitat de Barcelona.

Els estudiants aprecien molt la seva fei-

na perquè en cada sessió els submergeix

en un relat, els fa imaginar, els convida

a la sorpresa. Projecta imatges d’obres

artístiques que fan comprendre l’època

de la qual parla i entra a pàgines web

on hi ha poemes enregistrats, de mane-

ra que els alumnes escoltin el ritme i la

musicalitat dels versos. Si a classe hi ha

un estudiant Erasmus arribat d’Itàlia, li

demana que llegeixi un sonet de Petrarca

en l’idioma original. Si es tracta de parlar

de la poesia del Barroc, fa que diversos

alumnes recitin composicions eròtiques

del segle XVII i la classe conclou amb

una riallada festiva. Gemma Gorga es-

tima la poesia. I com diuen els experts

l’estimació, l’afecte i l’entusiasme del

professor és un dels fonaments que fan

que l’estudiant aprengui. Conscient que

Internet canvia i canviarà profundament

l’ensenyament universitari, la professora

Gorga aprofita en cada sessió els recursos

que li ofereixen les noves tecnologies, ja

sigui per mostrar manuscrits antics o per

fer audicions. “Amb Internet hem viscut

una revolució tecnològica d’un abast

tan gran que tot just ara comencem a

adonar-nos-en. Un ensenyament obert,

permeable al món i a la vida, no en pot

quedar al marge”, assegura Gorga.

Certament, des de l’aparició del

web a començaments dels anys 90, la

docència i la investigació universitària

han viscut una profunda transformació.

Fins llavors, els projectes d’innovació pe-

dagògica estaven associats a l’educació

primària i secundària, però ara també

la universitat es veu en la necessitat de

repensar-se per continuar construint co-

neixement en l’entorn digital. No tan

sols a Europa amb el procés de Bolonya,

sinó també als Estats Units i a la resta del

ust després de la invenció de l’alfabet grec, Sòcrates va capgirar de dalt a baix

l’educació tradicional a la Grècia clàssica. Va fer preguntes directes als vells

mestres i va posar en qüestió la manera d’ensenyar. Amb la invenció de la

impremta al segle XV, les universitats i les institucions educatives també van

viure una autèntica revolució. Per primer cop els estudiants podien consultar llibres i

l’aprenentatge es va fer molt més autònom. Ara, a l’inici de l’era digital, som davant

d’un canvi profund. Un nou tipus d’estudiant, que ja ha nascut en l’entorn digital i en

un món global, arriba a les aules i al seu costat apareix un nou tipus de professor, un

mestre que assumeix un paper de mentor i de guiatge.

J

Text: Eva ComasFotografies: Pere Virgili i Marcial Clotet

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Reportatge | 76 | Reportatge

món occidental, bona part dels professors uni-

versitaris són cada vegada més conscients de la

necessitat d’innovar pedagògicament. “Un bon

professor reexamina constantment l’entorn que ha

creat per cultivar l’aprenentatge; el bon professor és

expert a adaptar-se a noves situacions, nous estu-

diants i nous entorns”, indica Ken Bain.

Professor d’Història i vicerector de la Universitat

de Montclair, Ken Bain és considerat una eminèn-

cia en pedagogia universitària als Estats Units. El

reconeixement internacional li va arribar de la mà

del seu llibre El que fan els millors professors universi-

taris (PUV, 2006), en el qual recull una recerca ini-

ciada a començaments dels 90 i que s’ha allargat

15 anys. En aquesta, Bain i el seu equip han estu-

diat més de 60 professors de 25 centres universita-

ris. El primer pas va ser definir què és un professor

excepcional, per la qual cosa no es fixaven tant

en el que feien a l’aula sinó en el fet que exercis-

sin una influència prolongada, substancial i posi-

tiva en els seus alumnes, i sobretot que els fessin

pensar sobre el seu propi pensament. En aquesta

recerca, Ken Bain no va obtenir respostes simples.

El resultat d’aquest estudi és complex i, per això, ha

escrit un llibre ple d’exemples i bones idees sobre

l’art d’ensenyar i d’aprendre. Si intentem resumir el

contingut podem dir que, en general, els professors

excel·lents solen fer preguntes provocadores als es-

tudiants per fer-los pensar i constantment proven

de comprendre el procés d’aprenentatge que han

de seguir els alumnes, perquè com ell mateix indica

“l’ensenyament no és un fi en si mateix, sinó un

mitjà per assolir que l’alumne aprengui”. A més, els

bons docents miren de promoure l’aprenentatge

profund de l’estudiant, és a dir, aquell que té una in-

fluència en la seva manera de pensar, actuar i sentir.

De veu segura i càlida, Bain respon les preguntes

de manera pausada i provant de fer-se entendre de

la millor manera possible. Afirma que l’ús de la tec-

nologia a les aules universitàries és una eina que per-

met treballar de forma efectiva, però és bo compren-

dre la seva naturalesa perquè “són les idees que hi

ha al darrere de la tecnologia el que és realment po-

derós”. Segons Bain, “Internet té la potència no tan

sols de revolucionar l’ensenyament i l’aprenentatge,

sinó també de produir entorns que poden augmen-

tar moltíssim la capacitat de promoure que la gent

aprengui”.

Precisament, per a Miquel Àngel Prats, la clau

de volta de la innovació pedagògica es troba en

bona part a Internet i, en concret, en els recursos

que ofereixen el web 2.0 i les xarxes socials. Miquel

Àngel Prats també és un professor molt jove de la

FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

És mestre i pedagog i dirigeix el Centre de Tecno-

logies Ituarte. Fa tres anys va llegir la tesi doctoral,

que tracta justament de l’ús de les tecnologies de la

informació i la comunicació a l’ensenyament uni-

versitari presencial. Tot i promoure l’ús de les TIC a

les aules, Prats puntualitza que “utilitzar una eina

tecnològica no és sinònim d’innovació pedagògi-

ca”. Segons diu, “no perquè posem un power point

estem parlant d’innovació”.

Prats defineix la innovació pedagògica com una

reinvenció de la presència a l’aula i una organitza-

ció diferent de l’espai i del temps. També diu que

es tracta d’una manera creativa de pensar i veure

l’ensenyament superior perquè, segons diu, hi ha

molts espais educatius més enllà de la classe ma-

gistral: “Hauríem de pensar en un model de clas-

ses més didàctiques, que treballin més un model

de simulació, la resolució de problemes, l’estudi de

casos, que permeti que l’alumnat es trobi en un en-

trenament constant.”

En aquesta línia, un bon exemple d’innovació

pedagògica és, per a Prats, la creació d’una wiki en-

tre tots els estudiants amb els continguts d’una as-

signatura. D’aquesta manera es potencia el treball

en equip i s’aconsegueix tenir una petita enciclopè-

dia de coneixement d’aquella disciplina. “Aquesta

proposta de crear una wiki suposa una gran res-

ponsabilitat, ja que es fa pública”, assegura Prats.

Segons ell, una altra bona mostra d’innovació pe-

dagògica és la creació d’un portafolis de forma que

l’alumne es creï una identitat digital a Internet. De

fet, els alumnes se senten més motivats amb les

propostes docents que utilitzen les TIC, ja que són

les eines que ells mateixos ja utilitzen en l’oci i en

la seva esfera més quotidiana. Així es desprèn de les

investigacions de Miquel Àngel Prats, que assegura

que les noves generacions ja pensen en xarxa.

Ken Bain: “L’aprenentatge profund és aquell que té una influència en la manera de pensar, sentir i actuar de l’estudiant”

Miquel Àngel Prats: “La millor tecno-logia educativa és la persona, poder mirar-nos als ulls, parlar i entendre’ns”

Dr. Miquel Àngel PratsDra. Montserrat Castelló

04 Reportatge

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Reportatge | 98 | Reportatge

“Des de fa anys tenim uns estudiants diferents

a les aules”, indica Montserrat Castelló, professora

de Psicologia de la FPCEE Blanquerna de la Uni-

versitat Ramon Llull i especialista en innovació

pedagògica. Són alumnes que han crescut en l’era

digital i “això provoca canvis no només aparents

en la seva relació amb la tecnologia, sinó canvis

profunds en la seva manera de relacionar-se amb

el coneixement, amb la seva manera d’aprendre”.

Són el que s’anomenen nadius digitals, un terme

que va crear Marc Prensky per fer referència a les

generacions que han crescut plenament en un

entorn digital. En aquest entorn, la informació ja

no és sòlida ni està fixada en un suport, sinó que

s’assembla més aviat a un líquid que flueix de ma-

nera instantània d’una banda a l’altra.

“Tothom pensa que aquests nous estudiants en

saben molt, però no és del tot veritat”, puntualitza

Miquel Àngel Prats. Insisteix: “És cert que tenen pe-

rícia davant de l’ordinador, però estan molt mancats

d’estratègies a l’hora de classificar, trobar i seleccionar

la informació.” És per aquest motiu que la doctora

Castelló posa un èmfasi tan acusat en la necessitat de

formar en competències i no tant en continguts: “La

informació està a molts llocs i és assequible; el que és

important és seleccionar-la de manera crítica, fer-ne

un ús adequat i saber transformar la informació en

coneixement.” I això és el que, segons Castelló, im-

plica un canvi profund en l’ensenyament: “No s’ha

d’oferir només informació, sinó que també cal per-

metre que els estudiants construeixin coneixement a

partir de la informació que els envolta.” Montserrat

Castelló posa en pràctica totes aquestes idees en el

guiatge dels estudiants de quart curs de Psicologia

de Blanquerna-URL. Juntament amb altres tutors,

s’encarrega de seguir el procés d’escriptura del pro-

jecte de grau d’aquests alumnes i constata que “els

estudiants són molt agraïts quan troben ajudes on

poder ancorar les seves inseguretats”.

Precisament el paper del guiatge i de la tutorit-

zació guanya molt pes a partir d’aquest moment a

les aules universitàries. El rol del professor canvia i

deixa de ser un simple transmissor de continguts.

El catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Po-

litècnica de Catalunya Claudi Alsina explica que per

actualitzar l’educació superior és necessari “assumir

que ha canviat el paper dels professors universitaris”. En aquest

nou rol pren relleu el guiatge, però també “la seducció huma-

na, l’entusiasme, la il·lusió pels temes, la lectura apassionada”.

Segons Claudi Alsina, la tecnologia és molt important, però mai

pot substituir l’experiència directa de la realitat, “de la mateixa

manera que no es pot formar metges sense que vegin malalts”.

Com a exemple, cita una classe sobre la geometria de l’edifici

de la Sagrada Família que va impartir fa poc als estudiants de

primer curs d’Arquitectura. En la primera sessió, va fer servir un

power point amb plànols i imatges i, en la segona, va portar els

alumnes a fer una visita al temple d’Antoni Gaudí. Alsina asse-

gura que “res podrà substituir l’emoció i les idees dels estudiants

quan van veure i trepitjar l’edifici en directe”.

En aquesta experiència directa de la realitat, el nou pa-

per del professor és fonamental, un paper que, com hem

vist, s’encara molt més a la tutorització, al seguiment indivi-

dualitzat. Un dels espais pedagògics universitaris on el paper

del tutor esdevé determinant és el seminari que s’imparteix

a totes les facultats de Blanquerna-URL. En aquest, un grup

reduït d’estudiants resol problemes complexos sota la mirada

atenta del tutor que avalua els estudiants de manera continua-

da. Tal com indica la Dra. Montserrat Castelló, “al seminari,

l’estudiant ha de fer front a situacions al més autèntiques pos-

sible, molt similars a les de la pràctica professional”. Per aquest

motiu, un dels mèrits del seminari és que, segons Castelló, s’ha

avançat molts anys al plantejament de Bolonya: “En ell es veu

molt clar el canvi de rol entre professor i alumne i la idea de la

transformació del coneixement.”

També van avançar-se a les directrius de Bolonya algunes

de les propostes educatives de la Universitat Oberta de Cata-

lunya, una universitat a distància creada a començaments dels

anys 90 amb l’audàcia de saber aprofitar Internet quan el web

ni existia. Gabriel Ferraté, exrector i creador de la UOC, afirma

amb contundència que “el primer leitmotiv del professor no ha

de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquesta raó

considera que la interacció individualitzada i el tracte personal

que permet la figura del consultor i del tutor de la UOC és una

mostra d’innovació. “Quan vam crear-la, jo sempre deia que

a la UOC havíem de treballar a la xarxa i en xarxa”, recorda

Ferraté, que afegeix que van idear el concepte de metacampus,

és a dir, la creació de xarxes entre campus virtuals de la mateixa

universitat amb d’altres. “Això permet intercanviar experièn-

cies, doctors, titulacions, crèdits...”, subratlla Ferraté. Aquesta

“meravella de la globalització” és també, per a Claudi Alsina,

un dels reptes que ha de saber afrontar la universitat, perquè les

possibilitats que obre són impressionants a l’hora de treballar

d’una manera més cooperativa: “Des de mirar una publicació

que està a la llibreria del Congrés de Washington, fins a poder

tenir un coautor que està a 8.000 quilòmetres de distància”,

assenyala Alsina tot citant la cèlebre obra de Thomas Friedman

La tierra es plana (Martínez Roca, 2005).

Tot i que la tecnologia obre possibilitats gegantines, per si

sola no és capaç d’innovar a les aules universitàries. Com diu

Miquel Àngel Prats, “la millor tecnologia educativa és la perso-

na”. Els professors que sàpiguen treure profit de les eines tecno-

lògiques i entenguin la seva naturalesa seran capaços d’atreure

l’atenció dels estudiants i propiciar que aprenguin. Però no

hem d’oblidar que “la tecnologia més gran que tenim és la de

mirar-nos als ulls, poder parlar i entendre’ns”, insisteix Prats.

Per a ell, la capacitat de fer-se preguntes, de sorprendre’s per les

coses, d’interpretar i d’il·lusionar-se, és exclusivament humana,

cap màquina pot ser-ne partícip. És precisament aquesta capa-

citat d’interrogar-se, sorprendre’s, interpretar i il·lusionar-se el

que ens fa humans, segons Ken Bain. Per a ell, aquestes són ha-

bilitats de primera necessitat, molt més imprescindibles del que

ens pensem: “Vivim en un món molt difícil, ple de problemes i

dificultats. Només amb ganes d’aprendre, amb curiositat, amb

desig per arribar a obtenir noves respostes, trobarem les solu-

cions als problemes que afronta el nostre petit planeta.”

Claudi Alsina: “La tecnologia és molt important, però mai pot substituir l’experiència directa de la realitat”

Montserrat Castelló: “Un dels grans mèrits del seminari és que es va avançar molts anys a Bolonya”

Aula seminari a la Facultat de Comunicació

04 Reportatge

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres10 Opinió

Opinió | 1110 | Opinió

Opinió

L’acció docent com a motor de millora

l reportatge sobre innovació pedagògica a

la universitat que precedeix aquestes pàgi-

nes és especialment interessant en aquests

moments de reforma educativa, on bufen aires bo-

lonyesos que promouen, sovint, els canvis des de

“dalt”. Les sis pinzellades de pràctiques que se’ns

presenten aporten un coneixement docent a par-

tir de la reflexió de la pràctica, cosa que és, sense

dubte, un mecanisme de canvi i millora docent.

Tal com assenyala la professora Castelló, moltes de

les opcions metodològiques que promou l’EEES ja

les venien emprant els bons professors i les insti-

tucions responsables. Es tracta, doncs, d’identificar

aquestes bones pràctiques i que la reflexió emer-

gent es combini amb les aportacions conceptuals

que el procés de reforma genera per tal de fer-les

majoritàries en l’àmbit universitari.

Voldria destacar dos aspectes que, al meu parer,

són comuns a les sis aportacions. Per una banda,

la concepció de les tecnologies de la informació i

la comunicació –les cèlebres TIC– no com a causa

de les innovacions, sinó com a instrument neces-

sari per dur a terme les transformacions perquè

l’educació respongui a les demandes de la societat

en xarxa. Ens ho diuen experts en aquest àmbit,

com el professor Ferraté i el professor Prat. Les

TIC, en tant que tecnologia, no són innovacions

en si mateixes, com ens vam sentir temptats de

qualificar-les en la fase d’introducció, quan les

anomenàvem “noves tecnologies”. Però sí que

permeten actuacions innovadores com les que s’hi

esmenten: consultar informació distant a l’aula,

construir coneixement a través d’una wiki o dis-

senyar espais de formació virtuals.

D’altra banda, en consonància amb les refor-

mes educatives actuals, les aportacions subratllen

la importància de centrar-se en l’estudiant. Així,

s’entén l’aprenentatge com una recerca de respos-

tes a les preguntes que l’estudiant es fa, més que

no pas com l’adquisició de respostes aportades pel

professor a preguntes alienes. Molts estudis, entre

els quals els del professor Bain, mostren que els

bons docents comparteixen aquesta concepció i les

característiques següents: 1/ Es concentren més en

les habilitats de l’ensenyament que en les relacio-

nades amb la disciplina. Tot i això, com a experts

que en són, encomanen a l’estudiant passió per la

matèria, tal com fa el professor Alsina. 2/ Coneixen

una àmplia varietat de metodologies i indicadors

per avaluar i ajustar la seva pròpia actuació docent.

En aquest sentit, els docents actuen com a profes-

sionals estratègics que trien la metodologia o la for-

ma d’avaluació adequada, en funció de l’objectiu a

ensenyar i de les característiques o condicions del

grup d’estudiants. 3/ Estan convençuts de la seva

capacitat d’influir sobre els estudiants i confien que

aquests seran capaços d’aprendre a partir de l’ajuda

que els ofereixen. Les ajudes o el guiatge del docent

–sovint després d’haver creat sorpresa, controvèrsia

o conflicte en la ment dels seus estudiants– permet a

aquests, tal com explica la professora Castelló, cons-

truir coneixement, de manera que desenvolupin les

competències per usar-lo de forma ajustada en futu-

res situacions. 4/ Tenen capacitat per atendre la di-

versitat, per emprar pedagògicament les diferències

que de forma natural presenta l’alumnat; tal com

fa, per exemple, la professora Gorga amb els estu-

diants Erasmus. 5/ També ells, en ensenyar, poden

aprendre, i no només sobre aspectes didàctics. Els

formats bidireccionals, en els quals s’estimula els

estudiants a plantejar noves preguntes i interessos

que requereixen reajustar els continguts, ofereixen

als professors l’oportunitat de reelaborar i avançar

en la comprensió de la disciplina de què són experts.

De ben segur, en una societat com la nostra,

caracteritzada pel canvi, els professors haurem de

viure instal·lats permanentment en la innovació

de l’actuació docent, per tal de respondre a les ca-

racterístiques i interessos canviants dels nostres

estudiants i el caràcter inabastable i en constant

transformació del coneixement acadèmic. Testi-

moniatges com els presentats, i la reflexió que ens

despertin, ens poden ajudar a fer-ho.

EDr. David Duran.

Professor del Departament de Psicologia Bàsi-

ca, Evolutiva i de l’Educació a la

Facultat Ciències de l’Educació de

la UAB.

Desenvolupar competències

l disseny dels nous plans d’estudis a les uni-

versitats implica un replantejament del què

i el com ensenyar i avaluar. El què i el com

estan impregnats pel concepte de competència, sa-

bem que els estudiants han de desenvolupar com-

petències i per aconseguir-ho cal ensenyar i avaluar

seguint diferents principis. Entre aquests principis

m’agradaria emfasitzar la importància del guiatge

del procés de pensament dels estudiants, que pot

fer-se emprant metodologies com el treball coope-

ratiu i la discussió metacognitiva dins les aules.

Ara bé, abans de debatre sobre aquestes o altres

metodologies dins la universitat crec que hi ha un

previ que no sé si encara està resolt. Malgrat que

estem cansats de llegir definicions sobre el concepte

de competència, encara continuen apareixent en

reunions, espais de discussió o entre passadissos al-

guns interrogants que considero que poden suposar

una de les principals resistències al canvi i que des

del punt de vista conceptual planteja problemes.

L’interrogant es podria formular així: i on queden

els continguts (bàsicament els conceptes)? Ja no

cal ensenyar-los? Aquest és un interrogant que cal

aclarir i discutir en profunditat perquè si no resulta

difícil avançar en processos d’innovació.

La definició que l’OCDE en va fer ja l’any 2000

és prou aclaridora: una competència és una combina-

ció d’habilitats pràctiques, coneixements, motivacions,

valors ètics, actituds, emocions i altres components so-

cials i de comportament que poden mobilitzar-se con-

juntament per tal que l’acció realitzada en una situació

determinada pugui ser eficaç. Per tant, no ens podem

imaginar algú competent si no és capaç de mobilit-

zar alhora coneixements (continguts) tan concep-

tuals, com procedimentals o actitudinals. Un pot

ser un bon mestre sense conèixer què és un infant,

què és un suport educatiu, una necessitat educati-

va (especial), un currículum, una unitat didàctica,

etc.? Probablement compartirem que la resposta és

que no; ara bé, tal com apuntava el repte és que

aquests continguts s’arribin a comprendre més en-

llà d’un punt de vista declaratiu i, per tant, com cal

ensenyar-los? Cal fer-ho d’una manera contextua-

litzada, situada, on l’ús d’aquests conceptes sigui

necessari per afrontar situacions professionals.

En funció de com ho fem els estudiants aca-

baran o no desenvolupant competències. Així

doncs, el gran debat a la universitat hauria de ser

de caire metodològic. Què cal fer a les aules per-

què els estudiants desenvolupin competències?

Processos de presa de decisions conscients? Pen-

sament estratègic? En els darrers anys diferents

autors com Carles Monereo, Montserrat Castelló

i Juan Ignacio Pozo han fet una proposta que em

sembla interessant. Es tracta de començar identifi-

cant possibles problemes prototípics o emergents

que els nostres estudiants hauran de resoldre quan

acabin els seus estudis i organitzar aquests proble-

mes en activitats autèntiques. Probablement són

problemes prototípics: com identificar les necessi-

tats educatives d’un grup d’infants? Quins suports

educatius necessiten els infants d’un context “x”?

Com es poden organitzar? I són problemes emer-

gents com cal emprar el discurs a l’aula per ser

respectuós amb l’existència de diferents estructu-

res familiars? Cultures? Religions?

Aquestes brevíssimes possibles situacions pro-

blemàtiques –que hauríem d’especificar i com-

plexificar en funció del grau d’assoliment de les

competències que vulguem desenvolupar, per

exemple, donant més o menys dades de la situa-

ció, ajuts, recursos– poden organitzar-se en acti-

vitats autèntiques, properes a la realitat amb la

qual s’hauran d’enfrontar un cop acabin els seus

estudis.

El que és més important és que els ajudem a

desenvolupar processos de presa de decisions so-

bre com resoldre aquests problemes, que els ofe-

rim models de pensament, oportunitats de dis-

cussió metacognitiva, de treball entre iguals dins

o fora l’aula amb el suport de les tecnologies de

la informació, en definitiva, que els oferim opor-

tunitats per “llegir contextos” i trobar arguments

sobre com actuar d’una manera eficaç.

EDra. Eva Liesa.

Directora del Grau d’Educació Infantil.

Facultat de Psico-logia, Ciències de

l’Educació i l’Esport Blanquerna-URL.

Innovació pedagògicaOpinió Innovació pedagògica

“En funció de com ho fem els estudiants acabaran o no desenvolupant competències. Així doncs, el gran debat a la universitat hauria de ser de caire metodològic”

“Les TIC, en tant que tecnologia, no són innovacions en si mateixes, com ens vam sentir temptats de qualificar-les en la fase d’introducció, quan les anomenàvem ‘noves tecnologies”

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Opinió | 1312 | Opinió

Opinió

De conceptes i comodins conceptuals

olts ciutadans semblen contemplar la

política com una cosa que en el millor

dels casos els resulta aliena i, en el pi-

tjor, directament intolerable. Podria tractar-se,

per part meva, d’un prejudici o d’una mera im-

pressió subjectiva, és clar, però almenys una part

del malestar on s’emmarca aquesta actitud és

ben concret i tangible. De fet, en alguns casos,

resulta fins i tot quantificable, ja sigui en forma

d’enquesta directa i explícita sobre la qüestió o

bé de paràmetres que s’hi troben associats i que

permeten extrapolacions raonables, com ara els

percentatges d’abstenció electoral, etc. És in-

discutible, doncs, que passa alguna cosa, i que

fóra arriscat minimitzar-la o menystenir-la. Ras

i curt: la relació dels ciutadans amb la política

no és la mateixa ara que durant la Transició, per

exemple –més endavant el lector comprovarà

que l’exemple no és innocent–. Això passa a casa

nostra però també a la pràctica totalitat del nos-

tre entorn immediat; pensem, sense anar gaire

lluny, en la Itàlia dels darrers mesos. No ho ne-

garem pas, tot això. Tampoc no ens dedicarem a

relativitzar-ho. La nostra intenció és ben bé una

altra: mostrar que la simple apel·lació a la noció

de “desafecció política” no permet entendre co-

rrectament el problema i, el que encara és més

greu, provar de resoldre’l.

De què parlem –i de què deixem de parlar!–

quan fem ús de la noció de desafecció?. Heus aquí

un assumpte que no podem donar per suposat amb

tanta alegria. Al meu entendre, l’abast semàntic

del terme és del tot equívoc, i barreja confusament

esferes conceptuals que no tenen res a veure les

unes amb les altres. A més, emprant acríticament

la desafecció com a simple comodí argumental,

acabem fent abstracció de determinats episodis

històrics on, tot i rebre un altre nom, significava

exactament el mateix. Abans he posat l’exemple

de la Transició, i ja he advertit que no ho feia per

casualitat. Efectivament, l’època de la Transició la

solem relacionar amb la passió política, l’eclosió

ideològica i la participació entusiasta. Com en al-

tres casos, la memòria ens juga una mala passada.

A les eleccions legislatives del 1979 l’abstenció

no va ser anecdòtica, precisament: va arribar al

31,9% sobre el total del cens, cosa que en aquell

moment ningú no s’esperava. Però aquí no parlem

de l’efecte (l’abstenció) sinó de la seva suposada

causa (la desafecció). En aquest sentit, potser enca-

ra és més significatiu que la pel·lícula de culte de

l’època fos El desencanto, de Jaime Chávarri, estre-

nada el 1976. L’obra va generar una petita escolàs-

tica que coincideix, fil per randa, amb tot el que

ara s’està dient sobre la desafecció. És probable,

doncs, que estiguem tornant a transitar una dre-

cera molt vella. El terme “tòpics” prové del grec

“topoi”, que significa senzillament “llocs”. Hi ha

llocs sens dubte “comuns” per on, incansable-

ment, passem i tornem a passar. Cal que siguem

conscients que potser estem fent metafísica a par-

tir d’un tòpic. Parlant de tòpics i de grecs: tot el

que s’ha dit sobre la desafecció ja està també níti-

dament prefigurat a la cèlebre carta VII de Plató,

mort l’any 347 abans de Crist. No parlem, doncs,

de coses gaire noves...

En tot cas, ja hem subratllat abans que no te-

níem cap intenció de negar el problema. “El” pro-

blema constitueix, en realitat, una confluència de

malestars que sovint tenen poques coses en comú,

i que sembla assenyat no juxtaposar. Molta gent

creu, per exemple, que els mecanismes de repre-

sentativitat democràtica no funcionen. Això és una

cosa. Molta gent desconfia de l’honestedat dels po-

lítics. Això és una altra cosa. Molta gent creu que

cal més participació. Això és encara una altra cosa.

La llista de suposades disfuncions seria llarguíssi-

ma, inacabable. La pregunta que proposo és: hi

guanyem alguna cosa agrupant tots aquests variats

problemes sota un sol nom, el de desafecció?

M

“Tot el que s’ha dit sobre la desafecció ja està també nítidament prefigurat a la cèlebre carta VII de Plató, mort l’any 347 abans de Crist. No parlem, doncs, de coses gaire noves...”

Dr. Ferran Sáez Mateu. Assagista i professor de la

Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL.

Apoteosi de la inconsistència

egem-ho com un problema de resistència

de materials, que diria un amic meu que és

enginyer: la política d’avui no ens aguanta,

no suporta el pes, no té consistència suficient. Vivim

dins una política inconsistent i els polítics que la fan

i els ciutadans que l’abonem acabem tots – per activa

o per passiva– considerant que aquesta és la naturale-

sa ordinària dels afers públics. Però, a la mínima, tot

peta. Perquè la nostra societat, tot i tenir aparences

toves, planteja reptes cada vegada més durs i cante-

lluts. Posaré tres exemples de desafiaments radicals

davant dels quals els legisladors no saben què fer: la

desaparició de la privacitat i dels drets que se’n de-

riven; les noves fronteres de la recerca biomèdica; i

l’emergència de grups destructius que es col·loquen

al marge dels valors democràtics. La política esdevé

cada cop més irrellevant, perquè no és capaç de do-

nar resposta a allò més important. La política és un

ganivet que no talla, una eina esmussada.

Molt s’ha escrit i s’escriurà sobre la desafecció

política, a Catalunya i a molts països d’Europa. Les

enquestes són contundents en aquest sentit. Hi ha

explicacions per a tots els gustos. Sumat i restat,

tot es pot resumir mitjançant la següent llei: si la

política no és percebuda com a útil, els ciutadans

la consideren un luxe innecessari. Tal conclusió és

terrible i obre la porta a una sèrie de fenòmens des-

integradors, com el populisme, l’autoritarisme, la

demagògia, el bonisme, el tecnocratisme, etcètera.

En aquest magma, acostumen a surar els extrems,

els fanàtics i els cínics, els quals s’acaben donant

la mà per darrere, perquè menyspreen igualment

els mecanismes democràtics; els primers volen

substituir-los per un ordre despòtic i excloent, i els

segons pretenen posar-los al servei del seu control i

interès particulars. La nostra època, però, també ha

infantat una tercera criatura, més perillosa: el cínic

revestit de fanàtic, el mafiós disfressat d’idealista,

capaç de vendre grans saldos a una ciutadania àvi-

da de compromisos i projectes.

I per què hi ha tants ciutadans que pensen que

la política no els és útil? Trobem quatre patologies,

quatre síndromes, que serveixen per agrupar moltes

falles habituals de la nostra classe política.

En primer lloc, l’evidència dels polítics incom-

petents ubicats en llocs destacats contribueix de

manera principal a projectar una imatge pobra, fos-

ca i tòxica del fet polític; abans que la corrupció, és

la incompetència allò que més pateix l’administrat

diàriament, d’una manera inercial, lesiva, exaspe-

rant. En segon lloc, l’enorme distància entre els dis-

cursos i les accions, entre unes promeses i unes realit-

zacions, fa que el públic adopti la desconfiança com

a plantilla d’observació normal de la representació

política; la incoherència és una propietat del càrrec

democràtic que es dóna per descomptada i que re-

benta per dins les bases de la credibilitat del joc po-

lític. En tercer lloc, la societat se sent desprotegida

davant les constants mostres d’irresponsabilitat que

els governants exhibeixen, gairebé sense cap mena

de pudor; enfront de crisis, problemes i dificultats,

el principal objectiu de molts dirigents és quedar-ne

al marge, fugir d’estudi. I, finalment, en quart lloc,

pesa la ignorància que sobre la vida de la gent tenen

moltes figures principals de la política, envoltades

d’enquestes i assessors, però incapaces de mirar per

la finestra per saber què està passant; un polític ig-

norant és un perill perquè la seva presa de decisions

queda, així, inevitablement, sotmesa a falses impres-

sions i dades errònies.

Què hem de fer contra aquesta apoteosi de la

inconsistència? Generar més política, però bona

política, sense demanar que ens governin àngels.

N’hi hauria prou amb un retorn decidit a la veritat,

VFrancesc-Marc

Álvaro. Professor de Periodisme a la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna-URL i columnista de

La Vanguardia.

La desafecció políticaOpinió La desafecció política

“Cal generar més política, però bona política, sense demanar que ens gover-nin àngels. N’hi hauria prou amb un retorn decidit a la veritat, l’eficàcia i la responsabilitat”

“Sumat i restat, tot es pot resumir mi-tjançant la següent llei: si la política no és percebuda com a útil, els ciuta-dans la consideren un luxe innecessa-ri”

10 Opinió

04 Reportatge 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres14 Entrevista

Entrevista | 15

ENTREVISTA a Claudia LlosaDirectora de cinema

“La màgia del cinema és que segueix depenent més del talent que de la tècnica”

mb només 32 anys, la jove realitzadora peruana Claudia Llosa va fer història el passat Festival

de Cinema de Berlín en convertir-se en un dels realitzadors més joves que han guanyat un

dels grans festivals de cinema. La seva segona pel·lícula, La teta asustada, va obtenir contra

tot pronòstic l’Ós d’or, el màxim guardó del certamen berlinès, que va donar un impuls impensable a la

seva carrera professional. Poc després del seu triomf a Berlín, aquesta “peruana de Gràcia”, com ella

mateixa s’autoanomena ja que fa 6 anys que està afincada a Catalunya, va ser a la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna com a professora convidada del Màster Oficial de Ficció. Claudia Llosa imparteix

classes de “Direcció d’actors” en l’àmbit del Màster, compartint amb els alumnes de Blanquerna la

seva experiència singular en aquest terreny, atès que les seves dues pel·lícules, Madeinusa i La teta

asustada, han estat volgudament rodades amb actors no professionals.

A

Text: Francesc VilallongaFotografies: Pere Virgili

En un català més que correcte, explica que tot

just ara es comença a situar després de tot el re-

bombori del seu triomf a la Berlinale. Enamo-

rada de Barcelona –que va conèixer a través de

la seva germana–, neboda del conegut escriptor

Mario Vargas Llosa, la jove realitzadora perua-

na ja treballa en el guió del seu proper film,

que continuarà lligat al seu país d’origen, tot i

que confessa que no descarta en un futur rodar

alguna pel·lícula a la ciutat on viu, “quan, a

més del lligam físic, la senti prou meva com per

establir-hi un lligam emocional prou intens”.

La mirada de Claudia Llosa continua sent

la d’una nouvinguda, tot i que la seva integra-

ció en la indústria audiovisual catalana és cada

cop més evident, sobretot si tenim en comp-

te que una de les principals productores cata-

lanes, Oberon, ha estat cofinancera del film

amb què va guanyar a Berlín. El que més crida

l’atenció de Claudia Llosa és l’entusiasme amb

què s’expressa. Els seus ulls destil·len energia

i vitalitat, mentre el seu cap bull de projectes

i un té la sensació que es tracta d’una perso-

na completament convençuda del que fa, però

que alhora mostra una capacitat de reflexió i

interpel·lació sobre el seu propi ofici d’una sor-

prenent maduresa en algú que tot just es troba

en la fase inicial de la seva carrera. Precisament

per aquí comencem la nostra conversa, plante-

jant-li fins a quin punt haver arribat tan amunt

més aviat del que és habitual pot arribar a ser

contraproduent i li pot suposar una pressió ex-

cessiva en la seva carrera cinematogràfica.

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Entrevista | 17

fet fins ara, creu que pot tenir continuïtat amb algun al-

tre projecte futur, o se sent amb la necessitat d’explicar

altres històries, de buscar nous camins?

Quan vaig acabar Madeinusa sentia que encara em

faltaven coses per dir sobre la cultura quítxua, sobre la

societat peruana, amb la seva fractura social i ferides que

encara estan obertes. Tot i les crítiques que vaig rebre per

part d’alguns sectors, jo sentia la necessitat d’involucrar-

m’hi, de generar debat: és un tema recurrent, que ne-

cessita ser parlat. Sentia que n’havia donat pinzellades,

que n’havia donat suggeriments, però que no ho havia

segellat tal com volia. I d’aquí va sorgir La teta asustada.

Han estat uns anys molt intensos, viscuts d’una forma

molt apassionada, però ara sí que veig que estic en una

nova etapa, de gestar alguna cosa diferent. Et puc anti-

cipar que la meva propera pel·lícula no serà gens dòcil,

però des del punt de vista positiu, en el sentit de tenir

poc a veure amb el que he fet fins ara. És possible que

el meu nou film parli de “l’autoexili”, de l’exili interior,

però estic encara en un punt molt incipient del procés

com per poder-ho definir o concretar més.

A Blanquerna ha tingut l’oportunitat d’impartir clas-

ses al Màster de Ficció i crec que és una de les seves

primeres experiències com a docent. De quina forma ha

viscut el procés de compartir els seus coneixements i ex-

periències amb els estudiants?

Per mi ha estat una experiència molt enriquidora i

totalment nova. D’entrada em vaig plantejar com po-

der transmetre el que tenia al meu cap a nivell creatiu

16 | Entrevista

Moltes vegades, el fet de guanyar un gran festival és

la culminació de la trajectòria d’un cineasta. Ha passat en-

guany amb Michael Haneke a Canes. En el seu cas, en can-

vi, va guanyar a Berlín amb la segona pel·lícula. Creu que

això li suposarà una pressió afegida per a la seva carrera

futura?

Bé, la pressió quan un intenta fer-se un lloc en un món

tan complex com el cinema, sempre existeix. En tot cas, jo

ho veig com un fet molt positiu que em va passar, com un

aval que em permetrà tenir una carta de presentació més

sòlida en el moment d’anar a una productora i demanar fi-

nançament. N’estic agraïda i em sento afortunada. Però tot

i que sigui un punt i a part en la meva carrera, no em puc

aturar aquí. M’ho prenc com una oportunitat per seguir

avançant i seguir creixent. Guanyar un premi com aquest

és gairebé una suma de casualitats, de fets que conflueixen

en un moment donat. El meu objectiu era arribar a Berlín,

però ni havia pensat a guanyar. Ara el que intento és treu-

re el màxim profit del que m’ha passat, però sobretot ser

molt sincera amb mi mateixa, per intentar seguir el camí

que crec que he de seguir.

A Berlín va guanyar l’Ós d’or però també el premi FI-

PRESCI de la crítica internacional. Fins a quin punt creu

que és important el paper de la crítica per a un tipus de

cinema singular i compromès com el seu?

La crítica m’importa molt, però no des del punt de vista

que pugui exercir en mi algun tipus de canvi. M’interessa

qualsevol tipus d’opinió sobre les meves pel·lícules, i inten-

to ser molt respectuosa envers el que pensi qualsevol perso-

na sobre el meu treball. Jo només sento les pel·lícules com a

meves quan estic en ple procés de treball però, una vegada

estan finalitzades, considero que ja no em pertanyen, que

pertanyen als espectadors. Per mi el cinema és aquest pro-

cés vivencial d’elaboració, de filmació, no tant el resultat.

M’interessa on em conduirà aquella pel·lícula, quines expe-

riències m’aportarà, què descobriré de nou fent-la.

Després de guanyar a Berlín va estar dues setmanes

al Perú a propòsit de l’estrena de la pel·lícula al seu país

d’origen. M’imagino que la recepció del film allà deu ha-

ver estat força diferent de la que va tenir a Berlín o la

que ha tingut a Catalunya, per exemple…

Doncs saps que no hi ha hagut grans diferències en la

manera de veure i percebre el film? M’ha sorprès la uni-

versalitat del discurs, que arriba amb la mateixa força a

qualsevol lloc on es projecta. Segurament, un peruà se sent

amb més capacitat de diàleg sobre la pel·lícula, és més au-

tocrític, més directe, o es veu afectat d’una forma més clara

pel que s’hi està explicant, però les reaccions individuals al

final de les projeccions són molt semblants, independen-

tment de la nacionalitat i el lloc. En el fons, són històries

humanes que tenen vincles en comú amb tots els pobles

i que, tot i la diversitat en el dibuix en concret, hi podem

connectar des de qualsevol posició. Et dóna tranquil·litat

veure que escurces distàncies, que tot i haver-hi molt pocs

vincles culturals entre Europa i el Perú, d’alguna forma els

meus treballs han ajudat una mica a enfortir-los.

Potser aquest desconeixement de la realitat de molts

països sud-americans ha enfortit la capacitat del film per

impactar, per generar reaccions.

Sí, sens dubte. A Berlín em va sorprendre veure com

moltíssima gent no coneixia la nostra història recent amb

el terrorisme, ni tan sols havien sentit a parlar de Sendero

Luminoso. Si, a partir d’això, aquesta gent ha sentit cu-

riositat per saber-ne més, crec que la nostra pel·lícula ja

haurà assolit un dels seus propòsits.

En els dos films que ha dirigit, també en signa el guió.

Es veu dirigint en un futur alguna pel·lícula que provingui

d’un guió aliè?

De fet, això que comentes, potser és producte de les

meves inseguretats. Personalment crec que encara em

falta maduresa per poder explicar molt bé el que jo vull

dir i, per tant, no em sento prou segura per poder fil-

mar el que una altra persona vol dir. Aquest és un ofici

molt dur d’aprendre, que requereix molta tècnica. Abans

pensava que el cinema era producte més de la inspiració,

com si fos alguna cosa innata. Ara crec que és en part

qüestió de talent, però també d’un alt domini tècnic que

et permeti treure profit d’aquest talent. En el meu cas he

hagut d’aprendre la tècnica de forma accelerada, gairebé

sense temps, i noto aquestes mancances.

De fet, la seva òpera prima, Madeinusa, va sorgir d’un

premi a un guió al Festival de l’Havana…

Sí, sí… i això va precipitar que el projecte tirés endavant

molt abans del que jo m’esperava. Imagina’t que jo fins a

l’inici de la filmació de Madeinusa no havia estat mai en un

rodatge d’una pel·lícula! Havia estat en algun rodatge com

a creativa, mirant-m’ho des de la distància, però no partici-

pant del projecte com a ajudant de direcció o amb alguna

responsabilitat tècnica. El primer dia de rodatge pensava…

“i ara què els dic jo, a aquesta gent?”. Però per sort em vaig

trobar amb un equip tècnic fantàstic del qual vaig aprendre

molt i que es va involucrar extraordinàriament en el que jo

volia transmetre.

Fins a quin punt creu que una pel·lícula es fa essen-

cialment durant el rodatge? Quin paper dóna a la post-

producció i muntatge en els seus films?

La fase de rodatge és tan densa, tan estressant, que no

et dóna temps a la reflexió. Jo dono moltíssima impor-

tància a la fase de muntatge: a la taula amb el teu munta-

dor és on realment acabes de construir la teva pel·lícula,

és on prens les decisions clau que la faran ser d’una for-

ma o una altra. I sense la pressió de la immediatesa del

rodatge és on pots prendre les decisions d’una manera

més pausada i reflexionada. És també una feina intensi-

va però amb un tempo diferent, molt més protegit, més

fàcil de digerir.

Aquest díptic que formen les dues pel·lícules que ha

“Jo només sento les pel·lícules com a meves quan estic en ple procés de treball però, una vegada estan finalitzades, considero que ja no em pertanyen, que pertanyen als especta-dors”

“Per mi el cinema és aquest procés vivencial d’elaboració, de filmació, no tant el resultat. M’interessa on em conduirà aquella pel·lícula, quines experiències m’aportarà, què descobri-ré de nou fent-la”

14 Entrevista

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Entrevista | 1918 | Entrevista

ment allò que en el seu context és relativament simple

en l’àmbit d’una classe universitària. Aquesta ha estat la

meva principal dificultat: fer un procés d’abstracció que

em permetés abocar els meus coneixements i experiència

en un àmbit docent. Per mi ensenyar és també una forma

d’aprenentatge, aprenc moltíssim ensenyant. És una tas-

ca que em permet valorar i interpel·lar-me sobre el meu

propi treball, plantejar-me dinàmiques i situacions que

la immediatesa d’un rodatge no em permetria.

Al Màster de Ficció ha escollit donar sessions de “Di-

recció d’actors”. Com és que ha prioritzat aquest contin-

gut davant el de realització o el guió que hauria estat el

més natural atesa la seva condició professional?

Doncs ho vaig escollir perquè és una matèria molt

activa, que t’involucra molt directament amb els alum-

nes. De fet, un dels aspectes que més m’han costat de

l’ensenyament és plantejar-me la transmissió de conei-

xement com a quelcom constructiu. D’alguna forma,

quan ensenyes estàs imposant la teva personalitat, el teu

punt de vista. Per això, amb la direcció d’actors, aquest

procés m’ha resultat més senzill. Intento fer viure la tèc-

nica d’una forma molt directa, com una vivència en la

qual la persona es va imbuint dels elements que li per-

metran desenvolupar la seva tasca actoral. En certa for-

ma, la feina de l’actor implica saber vehicular adequada-

ment l’energia, i els coneixements tècnics i l’experiència

són els que et permeten fer-ho. Potser més endavant no

descarto poder impartir classes de guió, però en aquest

moment m’aportava més fer un treball amb actors.

De fet, tant a Madeinusa com a La teta asustada ha

treballat majoritàriament amb actors no professionals.

M’imagino que molts dels continguts que ha aplicat al

Màster provenen de la seva experiència personal amb

aquests intèrprets ocasionals.

Sí, sí… per descomptat. En els dos rodatges vaig tenir un

procés previ de pràcticament quatre mesos de preparació amb

els actors. M’interessava mantenir l’autenticitat i naturalitat

que em podia donar un conjunt d’intèrprets sense experièn-

cia, però als quals hagués pogut transferir unes mínimes no-

cions tècniques que ens poguessin facilitar la feina durant el

rodatge. Es tractava d’aconseguir que no es perdés aquella na-

turalitat a la qual em referia, però que alhora l’actor pogués

interioritzar bé el seu text i que fos conscient d’allò que estava

interpretant i del sentit general de la pel·lícula. És força difí-

cil trobar directors de cinema en actiu que ensenyin, i espe-

cialment en l’àmbit de la direcció d’actors. I és per això que

m’he sentit amb una certa obligació moral d’ensenyar. Jo en

la meva fase d’aprenentatge vaig estar buscant aquest tipus

d’ensenyament i em va ser difícil trobar-lo. Ara és com tornar

en una petita mesura allò que a mi em van transmetre.

Amb quines dificultats s’ha trobat a l’hora de plan-

tejar les sessions. Impartir direcció d’actors en el marc

d’una aula no deu ser precisament fàcil…

Exacte. Aquest és un dels problemes. Seria ideal poder

reproduir en la mesura possible les situacions amb les quals

et trobes en un rodatge. I això en l’espai d’una aula con-

vencional no és fàcil. Però a més hi ha la qüestió temporal.

En un rodatge, la seqüència la pots repetir, pots aprofitar

quan realment has aconseguit el nivell d’intensitat que

desitjaves o pretenies. En una classe, sovint per assolir

aquest nivell pots necessitar tota la sessió, i just quan el

tens, la sessió s’acaba. Posar en pràctica la direcció d’actors

té aquesta dificultat, que la pròpia essència és una mica

contradictòria amb el marc en què es posa en pràctica.

El món del cinema està vivint canvis molt accelerats,

especialment amb la irrupció de les noves tecnologies i

amb la digitalització de tots els processos cinematogrà-

fics. Com veu el futur? Què creu que serà positiu i nega-

tiu de tots aquests canvis en els quals estem immersos?

Bé, és una pregunta molt complexa com per respon-

dre-la sintèticament… D’entrada, estem en un moment

en el qual per assolir uns mínims estàndards de qualitat

amb un producte cinematogràfic no són necessaris grans

pressupostos. Això per mi és democràcia, i obre un gran

espectre de possibilitats. Però alerta, ja sabem que enca-

ra que sapiguem escriure no ens equipararem a García

Márquez. Doncs amb el cinema passa el mateix: la demo-

cratització implica més oportunitats, però no necessària-

ment que el que es produeixi sigui més interessant ni tin-

gui més valor. En aquest sentit, el cinema continua sent

igualment inesperat, perquè depèn més del talent que de

la tècnica. I aquesta és la seva màgia, la màgia de l’art en

general, i això crec que no canviarà de forma essencial.

Des de fa temps resideix a Barcelona i té una mica la

doble condició de persona integrada en la indústria del

cinema d’aquí –La teta asustada ha estat produïda per

una productora catalana– però alhora manté la seva mi-

rada externa. Com viu aquesta doble condició?

Fins fa poc ni em plantejava poder fer una pel·lícula

que no estigués ambientada al meu Perú natal. No em

veia prou preparada com per poder dir cinematogrà-

ficament res rellevant de la ciutat que m’havia acollit.

Ara estic en una fase en la qual ja no ho veig com una

cosa estranya, m’ho començo a plantejar, però crec que

el moment de fer-ho encara no ha arribat, que cal ma-

durar-ho més. I perquè d’altra banda sento la necessitat

de continuar explicant coses del meu país. A mi sempre

m’ha interessat fer un cinema social i qüestionador, que

interpel·li la consciència, i crec que no estic encara prou

intrínsecament lligada a aquestes terres com per poder-

ho fer amb un tema d’aquí. Em falta recorregut, vin-

cles, més coneixement com per fer-ho amb fonament.

M’encantaria fer-ho, però crec que encara no és el mo-

ment. Qui ho sap, en un futur…

De la seva experiència en el tracte que ha tingut

amb els alumnes, com veu la preparació de cara al futur

d’aquestes generacions de joves? És optimista?

Sí, jo sóc optimista. Crec que l’actual fase de crisi

econòmica haurà remogut moltes coses, i haurà estat

positiva per conscienciar les generacions actuals sobre la

importància de formar-se, i de formar-se bé.

De fet, no tinc tan llunyana la meva fase d’estudiant, i la

tinc sempre molt present. Jo crec molt en el fet de compartir

una filosofia, una forma de fer les coses. Si en un grup humà

es comparteixen uns objectius comuns, tot resulta molt més

fàcil. I la feina que s’extreu d’aquest grup humà ho acaba

testimoniant. A mi m’interessa gent que es pugui sentir apas-

sionada per un projecte, que estigui predisposada a deixar-se

entusiasmar. Després ja serà tasca meva aconseguir implicar-

los, però si no hi ha aquesta predisposició, tot resulta molt

més complicat. Un dels aspectes que més m’han costat del

treball amb actors no professionals ha estat transmetre’ls el

sentit del compromís, de la implicació necessària per fer pos-

sible aquest projecte comú.

“Ensenyar és també una forma d’aprenentatge. N’aprenc moltíssim, ensenyant. És una tasca que em permet valorar i interpel·lar-me sobre el meu propi treball, plantejar-me dinàmiques i situacions que la immediatesa d’un rodatge no em permetria”

14 Entrevista

04 Reportatge 14 Entrevista 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres20 Notícies

Notícies | 21

Notícies

Llum, coneixement i tecnologia

L’any 1981, l’ajuntament de Barcelona es va plantejar una

renovació en profunditat de l’urbanisme de la ciutat. Un dels

temes prioritaris va ser posar fi a les obertures de carrers previs-

tes des de finals del segle XX, per renovar el barri sense parar

compte en els efectes socials que això podia comportar.

Per formalitzar aquests canvis, es va redactar un avantpro-

jecte titulat Del Liceu al Seminari, que reordenava el quadrant

superior del barri del Raval a partir dels edificis patrimonials

que es troben al llarg d’aquell teòric recorregut. La biblioteca

de Blanquerna se situa al bell mig d’aquest itinerari, sobre els

terrenys i horts que donaven a la muralla de l’actual carrer de

Tallers i al costat dels edificis que envolten l’antic convent de

Valldonzella, a tocar de la Casa de la Caritat, a l’esquena de la

plaça de Castella i el darrere de l’edifici que va acollir la revista

d’humor de la Transició El Papus.

A la cruïlla dels carrers de Montalegre i Valldonzella es pre-

veia conservar l’edificació residencial existent per separar la

plaça de davant de l’edifici del Dispensari Antituberculós i la

continuació del carrer de Montalegre. Entre aquell projecte

inicial i el que finalment s’està desenvolupant s’han produït

molts canvis, però s’ha mantingut la idea d’edificar aquesta

cruïlla per mantenir el traçat històric de la xarxa de camins i

carrers que ordenava el conjunt. El que ha canviat és l’ús: ha

passat d’una peça residencial a un equipament.

La col·locació de l’edifici

Aquell avantprojecte urbanístic és un rosari de places i

edificis d’equipaments; una successió de llocs de diverses

proporcions, estrets en uns casos, lluminosos i oberts en uns

altres; amb edificis anònims o protagonistes, extravertits o

introvertits; la imatge d’un territori restaurat i reutilitzat en

diverses ocasions; un territori de nova planta, d’arquitectures

diferents. En definitiva, d’esgarrapades i somriures, d’història

i vida.

En aquest context, la col·locació de l’edifici ha estat quel-

com més que un acte formal; ha estat el resultat de les circum-

stàncies i particularitats del lloc –les alineacions de les façanes

i els edificis circumdants– i una reflexió general sobre les geo-

metries dels grans equipaments que jalonen aquest barri.

Per situar la biblioteca al seu lloc s’han pres com a coorde-

nades de referència la posició del Dispensari, per donar forma a

l’espai buit que queda entre ambdós edificis, i la Casa de la Cari-

tat, l’antic teatre, per convertir-lo en una plaça, i les geometries

dels edificis monumentals públics que van des de l’Hospital de

la Santa Creu fins al Dispensari, que conformen una orientació

que només s’explicita al plànol de la ciutat, però que esdevé im-

plícita al mapa mental del vianant, un vianant que, com diria

Guy Debord, deriva (passeja) per aquest tros de la ciutat.

Aquesta posició, pensada des de la plaça frontal al Dispen-

sari, dóna lloc a una altra plaça, sobre la cruïlla dels carrers,

que a la vegada resol el canvi de secció del carrer de Valldon-

zella i, atès que el planejament obligava que l’accés a la biblio-

teca es fes des de l’altra plaça, l’entrada a l’edifici.

L’edifici, en planta, és un paral·lelepípede d’una alçada im-

portant, per competir amb els edificis del voltant i mantenir

la relació amplada-alçada de la majoria de carrers del Raval.

Aquesta condició, que ve donada per les característiques del

lloc, acabarà essent un factor determinant, que ens obligarà a

resoldre l’interior de l’edifici des de la tercera dimensió.

Arquitectura i programa funcional

Definit el volum, s’ha d’encabir el programa funcional,

amb una superfície construïda màxima sobre rasant de 1.500

m2, condició imposada pel planejament. A priori, sembla una

superfície molt petita per a un volum tan gran i és per això

que l’edifici no ocupa la totalitat de la superfície de les quatre

plantes. L’espai interior s’organitza en dues cruixies estruc-

turals paral·leles a la façana a la plaça. La confrontada amb

l’accés té una llum domèstica (distància entre pilars de 5 m)

i ocupa la totalitat de les quatre plantes, amb una cinquena

altura que conté les instal·lacions de producció d’aire condi-

La Facultat de Comunicació estrena aquest curs un nou edifici que acollirà la Biblioteca Mediateca

El nou edifici, situat a la cruïlla dels carrers Valldonzella

i Montalegre de Barcelona, molt a prop de la Facultat de

Comunicació Blanquerna, ocupa una superfície de 2.365

m2. Es tracta d’un equipament de primer nivell, on la

tecnologia defineix el disseny de l’edifici i els serveis que

ofereix als usuaris: sales de lectura organitzades per nivells

amb una visibilitat espectacular, plena connexió infor-

màtica i xarxa wi-fi, un plató de TV amb càmeres automa-

titzades, espais de treballs per a professors investigadors,

una sala d’ordinadors i un auditori de 205 places amb

sistemes de projecció en alta definició, cabines de traduc-

ció i càmeres per enregistrar els actes. A més, un ampli

vestíbul de recepció previ a l’auditori facilita l’organització

d’actes socials de diferents formats. La Biblioteca Media-

teca de Blanquerna es convertirà en un punt de referència

de les activitats acadèmiques, culturals i d’investigació de

l’àrea de comunicació Blanquerna al centre de la ciutat,

en ple barri del Raval, durant els propers anys.

20 | Notícies

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Notícies | 2322 | Notícies

El passat dia 9 de novembre, el con-

seller d’Educació Ernest Maragall va

entregar el Premi Catalunya d’Educació

2009 a l’Escola de Mestres Blanquerna

per haver esdevingut ”una referència

en la formació del professorat”. El con-

seller va explicar que “la formació dels

mestres que han passat per Blanquerna

té avui dia un gran prestigi i per això la

institució rep un reconeixement al seu

servei a la renovació pedagògica del país

i a la catalanització de l’escola”.

En el discurs d’agraïment, el Dr. Sal-

vador Pié, president de Blanquerna, va

destacar que aquest guardó suposa “un

nou estímul per continuar la nostra tasca

d’innovació en el món educatiu, hereus

de l’anomenat mètode Blanquerna, forjat

a partir d’un ensenyament personalitzat

i d’excel·lència, orientat a una pràctica

professional seriosa i competent, des de

la perspectiva d’un humanisme cristià

obert i dialogant, arrelat al mestratge

de Ramon Llull, autor de l’obra literària

Blanquerna”. “És d’aquesta forma –va se-

guir–, i amb renovada convicció, que vo-

lem continuar essent un valor i prestigi

en la formació de mestres, pel seu model

propi i al servei de la renovació pedagò-

gica i la catalanització de l’escola. Aquest

és el nostre compromís educatiu.” El Dr.

Pié va concloure amb una referència al

mestre: “Ramon Llull recorda en el lli-

bre sobre Blanquerna que ‘els seus pares

quan començava els seus estudis li acon-

sellaren que fos bo i agradable a Déu i a

tota la gent i que no es resistís a rebre i a

fer-se amb els costums que provenen de

la bona educació –el que anomenàvem

bona criança– que ha de resplendir en tots

els ciutadans’. Això és el que nosaltres vo-

lem continuar amb motiu d’aquest pre-

mi. I tot això tenint present les mateixes

paraules de Ramon Llull quan sàviament

concloïa: ‘Qui persevera de dia i de nit, va

cap allà on desitja!”

El dia 9 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna-URL per al curs 2010-2011

Notícies

El pròxim dia 9 de febrer i fins al 5 de juliol, les tres facul-

tats de Blanquerna-Universitat Ramon Llull obren el període

de sol·licitud de plaça per al curs 2010-2011 i la preinscripció

es podrà fer per Internet. Els estudiants que vulguin cursar

els seus estudis universitaris a Blanquerna-Universitat Ramon

Llull: a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

l’Esport, a la Facultat de Ciències de la Salut o a la Facultat de

Comunicació, poden fer la preinscripció presencialment a la

secretaria del centre corresponent o per Internet, a partir del

dia 9 de febrer fins al 5 de juliol de 2010.

Durant aquests mesos, les tres facultats han organitzat ses-

sions informatives i jornades de portes obertes per a totes les

famílies que hi estiguin interessades.

Podeu trobar la informació a www.blanquerna.url.edu

Neix la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna

Des del 23 de desembre, l’Escola

Universitària d’Infermeria, Fisioterà-

pia i Nutrició Blanquerna passa a ser

oficialment la Facultat de Ciències

de la Salut Blanquerna.

Amb el canvi de nom culminen

tots els passos iniciats el curs pas-

sat per assolir la nova normativa de

convergència europea d’educació

superior (EEES). La incorporació a

l’EEES suposa la desaparició de les

diplomatures en favor dels Graus (4

anys), a més d’una major mobilitat

entre estudiants, graduats, acadè-

mics i professionals a tot Europa i,

per tant, una millora en la formació

de l’alumnat. A més, obre les por-

tes, entre altres coses, a la recerca i

el doctorat. La Facultat de Ciències

de la Salut Blanquerna imparteix els

graus d’Infermeria, Fisioteràpia i Nu-

trició Humana i Dietètica i el degà és

el Dr. Màrius Duran.

L’Escola de Mestres Blanquerna, guardonada amb el Premi Catalunya d’Educació 2009

sa i compacta per reforçar el caràcter singular de la biblioteca,

sense cap finestra que recordi l’escala residencial, encara que

des de l’interior actua com una gelosia que permet les vistes

i l’entrada de llum.

L’accés es realitza a través de l’única obertura franca de la

façana nord-est que trenca el volum massís a tota la llargada

de la façana, a nivell de planta baixa. Constitueix l’ull que

convida a entrar-hi i ensenya l’interior de la biblioteca amb el

gran rètol aparador que explica l’ús de l’edifici. La planta baixa

es col·loca 1 m per sobre del nivell de la plaça per augmentar

l’alçada de la planta soterrada, proporcionada a la dimensió de

l’auditori. El desnivell entre el carrer de Valldonzella i l’accés

es recorre a través d’una rampa, formada pel plegament del

paviment de la plaça atri, que dirigeix l’aproximació a l’edifici.

L’edifici té dues plantes soterrades per a les parts de pro-

grama més aïllades amb condicions d’aïllament acústic, com

l’auditori, amb capacitat per a 205 persones, i el plató de tele-

visió, de 64 m2, per a pràctiques de producció d’informatius.

La primera planta soterrada té accés directe des del vestíbul

per a activitats alienes a la biblioteca. Al soterrani -2 hi ha el

magatzem del fons de llibres i material audiovisual.

Pel que fa a instal·lacions, l’edifici compta amb els més

avançats sistemes de climatització i regulació, però el més des-

tacable és el sistema de recuperació de calor de la façana de

doble pell, que consisteix a recollir l’aire calent que es genera a

l’hivern a l’interior de la façana per portar-lo a l’entrada d’aire

de les màquines de producció de calor, situades a la coberta.

El salt tèrmic es redueix en un 40%, un marge que incideix en

el temps de funcionament de les màquines. Durant l’estiu es

força la circulació d’aire de l’interior de la façana per mantenir

la cara interior a una temperatura més baixa.

Ricard Pié (doctor arquitecte) i Juan Pablo Saucedo (arqui-

tecte), directors del projecte.

serveis, oficines i les aules petites d’informàtica.

La cruixia confrontada amb els Jardins Torres Clavé es tracta

com un espai únic de quatre nivells, on es col·loquen alternada-

ment les sales de lectura en forma de safates, de manera que no

es perdi la visió global de la biblioteca des de cap punt de vista.

La unió entre ambdues cruixies està formada per la successió de

prestatgeries que conformen la quarta façana de l’espai de lectu-

ra. L’element que defineix la relació entre l’espai interior i

l’exterior, les façanes, es concep des dels dos àmbits, per do-

nar resposta als requeriments d’assoleig, vistes, llum interior,

reflexos i il·luminació artificial.

El to daurat de la llum

La façana que dóna a la plaça és un pany de vidre, mur

cortina, format per dues fulles. El vidre exterior conté un teixit

metàl·lic de fils de llautó i coure que redueixen la radiació solar

en un 50% i emeten reflexos daurats que canvien amb l’angle

d’incidència solar. Així es filtra la llum d’orientació sud-oest, la

pitjor possible per a una biblioteca, i es potencia el to daurat

de la llum de tarda. L’edifici de l’Antituberculós i la cúpula de

l’església de Sant Pere Nolasc es reflecteixen en la superfície de la

façana. La cara interior, de vidre translúcid, difumina la llum

natural i evita la formació d’ombres molestes per a la lectura.

Dintre d’aquesta doble pell se situa la llum artificial que con-

verteix la façana en l’única font de llum de dia i de nit. La llum

romanent que surt a l’exterior es projecta cap a la plaça.La in-

clusió dels pilars ocults dintre de la doble pell i entre les pres-

tatgeries accentua l’efecte flotant de les sales de lectura. L’espai

de lectura es completa amb la façana transparent, orientada a

sud-est, per emmarcar les vistes de l’església de Santa Magdale-

na i es protegeix el tester nord-oest amb els panells de formigó

foradat emprats per cobrir la cruixia de serveis.

Els panells de formigó foradat que tanquen la resta de

l’edifici compleixen la funció de donar una aparença massis-

20 Notícies

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres25 Activitats

Si ets excel·lent, estudiaràs de franc a Blanquerna-URL.

Per a més informació:

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esportc. Císter, 34. 08022 Barcelonasioefpcee@blanquerna.url.eduTel: 902 11 37 82 | 93 253 30 06

Facultat de Ciències de la Salutc. Padilla, 326-332. 08025 Barcelonabsalutsioeinfor@blanquerna.url.eduTel: 902 11 37 83 | 93 253 31 27

Facultat de Comunicacióc. Valldonzella, 23. 08001 Barcelonainfofcc@blanquerna.url.eduTel: 902 11 37 80 | 93 253 31 08

Beques a l’Excel·lència AcadèmicaCurs 2010-2011

Activitats | 25

Activitats

Jornada sobre “La logopèdia i els projectes solidaris internacionals” a la FPCEE

El divendres 18 de desembre, la

Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blan-

querna-URL va organitzar una jornada

sobre “La logopèdia i els projectes soli-

daris internacionals”.

Durant aquesta jornada es van ex-

posar experiències de cooperació i es

van divulgar les accions que des de

diferents instàncies es porten a terme

arreu del món i en què participen els

logopedes. Durant l’acte també es va

facilitar el contacte tant dels professio-

nals en actiu com dels estudiants amb

els voluntaris que treballen en projec-

tes solidaris internacionals com els de

la Fundació Vicenç Ferrer o el projecte

Fe y Alegría, entre altres.

El degà de la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL, Dr. Climent Giné,

El Dr. Joan Majó inaugura el màster universitari en Formació del Professorat d’Educació Secundària

El president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, inaugura el curs a la Facultat de Comunicació

El passat novembre, el Dr. Joan Majó,

Comissionat per a Universitats i Recerca

de la Generalitat, va inaugurar la 1a edi-

ció del màster universitari en Formació

del Professorat d’Educació Secundària.

El màster, que imparteix Blanquerna, es

realitza en conveni amb La Salle i acredi-

ta la formació pedagògica i didàctica exi-

gida en l’Ordre ECI/3858/2007, de 27 de

desembre, que habilita per a l’exercici de

les professions de Professor d’Educació

Secundària Obligatòria i Batxillerat,

Formació Professional i Ensenyament

d’Idiomes.

El Grup de Recerca en Estratègia i

Creativitat Publicitàries de la Facultat

de Comunicació Blanquerna-URL va or-

ganitzar un cicle de conferències sobre

“Cervell i creativitat”. El dia 15 de des-

embre, el Dr. Ignacio Morgado, catedràtic

de Psicobiologia de la UAB, va impartir

la conferència “Emocions i intel·ligència

social”. El 21 de gener, el Dr. Óscar Vila-

rroya, director de la Càtedra “El Cervell

Social” de la UAB, va pronunciar la con-

ferència “El cervell social”.

Cicle de conferències sobre “Cervell i creativitat”

L’Aula Salut Blanquerna-URL tractarà

aquesta edició el tema “La cronicitat, un

repte social per al segle XXI”, amb un

col·loqui en el qual participaran el Dr.

Antoni Nello, catedràtic d’Antropologia

i Ètica de Blanquerna-URL, la Dra. Emí-

lia Sánchez, metge especialista en salut

pública i epidemiologia, vicedegana de

Postgrau i Recerca de la FCS Blanquer-

na-URL, i el Dr. Miquel Vilardell, metge

especialista en medicina interna. La cin-

quena edició de l’Aula Salut tindrà lloc el

dia 11 de maig durant el matí.

L’Aula Salut tracta “La cronicitat, un repte social per al segle XXI”

Joan Laporta, president del Futbol Club Barcelona, va pronunciar la conferència

inaugural del curs 2009-2010 de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL, amb el

títol “El Barça i la influència en el panorama mediàtic català”. El degà de la Facultat,

Dr. Miquel Tresserras, va presentar l’acte, que es va cloure amb una roda de preguntes

dels estudiants de Comunicació.

Lancy Dodem, representant de la Fun-dació Vicenç Ferrer a Espanya

el Dr. Ignasi Ivern, vicedegà de Grau

d’aquesta Facultat, i el Dr. Jesús Valero,

coordinador de Logopèdia, van ser els

encarregats de presentar la jornada.

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres26 Relat

26 | El relat

Tot va començar el curs passat amb una iniciativa im-

pulsada des del vicedeganat de Relacions Internacio-

nals, que més tard es concretaria en un projecte espor-

tiu de solidaritat a Calcuta (Índia) liderat pel professor

de la FPCEE Xavi Arranz. El projecte es concretava en

un seguit d’accions educatives en l’àmbit esportiu en di-

ferents escoles de la ciutat de Calcuta, a l’Índia. Així que

vam conèixer el projecte, set estudiants de la facultat

(cinc de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i dos

de Psicologia) ens hi vam acollir i el mes de juliol mar-

xàvem cap a la “Ciutat de l’alegria” (nom amb el qual

va batejar Calcuta l’escriptor Dominique Lapierre). Un

cop vam aterrar i després de dos dies de jet lag ens vam

El relat | 27

EL RELAT

Esport solidari a Calcuta, la ciutat dels contrastos

estrenar, un diumenge, en aquest viatge d’entrenament

i activitat física solidaris a una escola de dansa, Karm’a,

on nens i nenes d’entre cinc i catorze anys assajaven

acaloradament i intensament els balls que els coreogra-

fiàvem.

La immersió en l’escolaDurant tot el mes vam impartir classes de diversos es-

ports (futbol, tennis, bàdminton i dansa) en escoles de

Calcuta, la majoria sense recursos i amb unes infraestruc-

tures molt precàries en les quals és pràcticament inviable

la pràctica d’aquestes activitats en el dia a dia de l’escola.

La primera immersió d’impacte va ser a l’escola Kha-

na School girls, un centre que acull nenes de les classes

socials més necessitades: filles de rick-saws, de prostitu-

tes, dels intocables de l’Índia, els dhalits, etc. El fet de

poder anar a l’escola és una gran oportunitat d’apartar

aquestes nenes del carrer, de la misèria, almenys durant

les quatre hores de classe obligatòries que estan al centre.

Les despeses derivades de l’ensenyament es costegen per

les famílies que apadrinen aquestes nenes, que majori-

tàriament són de Barcelona.

L’escola de Garipuri, que depèn d’una parròquia cris-

tiana regentada per sacerdots coreans, està ubicada en

un barri perifèric de la ciutat i els recursos són molt pre-

caris. Allà vam continuar impartint classes dirigides de

tennis, bàdminton, dansa i futbol. Tot el col·lectiu de

l’escola ens va mostrar una generositat excel·lent; quan

acabàvem les sessions d’activitats esportives sempre ens

convidaven a dinar i a compartir una bona estona de ter-

túlia i jocs amb ells.

A l’escola Julien Day, situada al barri de Homraw, als

afores de Calcuta, vam fer una estada intensiva de dues

setmanes. Es tracta d’una escola hindú anglòfona que

forma part d’una xarxa extensa d’escoles que depenen

d’una fundació privada de l’Índia, que finança, junta-

ment amb les famílies, els projectes educatius dels cen-

tres. El director general de l’escola, Julian Glynn, va po-

sar a la nostra disposició tot el que tenien i les activitats

esportives que els vam proposar van triomfar entre tota

l món de l’esport pot ser un bon vehicle per interre-

lacionar-nos amb altres cultures. El llenguatge de

l’esport és universal: el joc no entén de polítiques ni

d’ideologies, senzillament permet materialitzar valors com

la solidaritat, l’esforç, la perseverança i molts d’altres de

fonamentals per al creixement personal.

E

Text i fotos: Estel Grañen, Verònica Riera, Ariadna Salvà, Fran-cesc Jou, Àlex Timoneda, Estela Valero i Noemí Delgado, estu-diants de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL i el professor Xavier Arranz.

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

28 | El relat

Vivències compartidesDurant la nostra estada no solament vam dedicar-nos a im-

partir classes d’activitat física i esportiva. A les tardes acos-

tumàvem a compartir estones amb voluntaris d’arreu del

món, a conèixer la mil·lenària cultura hindú amb visites

molt interessants a llocs com slums (les xaboles al costat

del riu on viuen els més miserables), el barri de la “Ciutat

de l’alegria” i el mercat de les flors. Vam assistir i participar

en rituals funeraris, que ens van causar un gran impacte per

la naturalitat amb què els viuen, i també vam passar bones

estones al Park de Sudder Street, un immens parc on cen-

tenars de nois i noies practicaven diversos esports, sobretot

el criquet i el futbol, en què moltes vegades ens afegíem a

jugar. Contrastos de Calcuta.

Anècdotes per acabarCalcuta és la ciutat del desordre, el trànsit, les vaques, els

rick-saws, els mercats ambulants, els cotxes atrotinats. Cada

vegada que sortíem de l’hotel, el camí cap al nostre destí

era una aventura: no sabíem ni el temps que trigaríem a

arribar-hi ni amb què ens trobaríem. En una de les sessions,

una vaca va interferir la classe tombant el professor, en Xavi

Arranz, i l’únic exercici que vam poder fer en aquella sessió

va ser el de riure, i molt.

La convivència amb els nens i nenes de les escoles esta-

va plena de moments sorprenents, emotius i gratificants,

tot alhora. En un no res et sorprenia la facilitat innata que

tenen els alumnes envers certes modalitats esportives i

Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

26 Relat

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres30 Recerca

l Quixot era addicte als llibres de cavalleries i la seva història és un dels llibres més llegits de la història

de la humanitat. Bill Gates era addicte als ordinadors i ha revolucionat el món. Després de les antigues

addiccions a l’alcohol, al joc, a les drogues o al sexe, ara comença a preocupar l’addicció dels joves

als telèfons mòbils, a Internet i als videojocs. Un equip de recerca de la Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL investiga científicament aquestes addiccions a les noves tecnologies.

I no fa un crit d’alarma social, sinó un toc d’atenció a les famílies i als educadors. La raó és que, per un o altre

motiu, o en un o altre moment de la vida, tota persona corre el risc d’acabar sent addicte a alguna cosa.

Recerca | 31

RECERCA

Després d’anys d’estudiar diverses addiccions,

el grup de científics de Blanquerna-URL, diri-

gits pel Dr. Xavier Carbonell, ha centrat la seva

atenció en les noves tecnologies. I la primera

pregunta que sorgeix és si som davant de no-

ves addiccions a les noves tecnologies, o bé si

algunes addiccions i addictes han canviat de

format. Segons les primeres conclusions, “no

som davant d’antigues ni de noves addic-

cions, sinó davant de conductes quotidianes

que poden ser normals i saludables però que

en alguns casos poden acabar sent malaltisses

o patològiques. De la mateixa manera que el

joc és positiu i recomanable, algunes persones

poden tenir una relació i una conducta malal-

tisses amb una màquina de jugar”, delimita el

professor Carbonell.

Això fa plantejar als científics el vell dilema

de si l’addicte neix o es fa. La majoria de psi-

còlegs opinen que l’addicte neix, ja que moltes

persones juguen a la loteria i poques acaben

sent ludòpates. Igualment, milions de persones

usen Internet, però només una part molt petita

E

“Crec que l’addicte es fa i que tota persona, en un moment determinat de la seva vida, pot tenir una relació amb les drogues, el joc, l’alcohol o Internet que esdevingui patològica”

acaba tenint una relació patològica amb la xar-

xa. Segons aquesta majoria de psicòlegs, això es

deu al fet que només persones amb trastorns de

personalitat cauen en les addiccions i per aquesta

raó diuen que el problema no està en l’objecte,

sinó en el subjecte. Però malgrat que és psicòleg,

el director de recerca no s’inclou en aquest dis-

curs dominant. “Crec que l’addicte es fa i que

tota persona, en un moment determinat de la

seva vida, pot tenir una relació amb les drogues,

el joc, l’alcohol o Internet que esdevingui patolò-

gica. Pot passar en una fase vital prolongada com

l’adolescència, però també en un adult que s’ha

separat de la parella o està molt estressat a causa

de la feina. En alguns d’aquests casos, la relació

amb les drogues pot ser una drecera per aguantar

La societat de les noves addiccionsText: Joaquim RoglanIl·lustracions: Espe Maestro

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Recerca | 3332 | Recerca

l’altra punta del món però parlem menys amb

els veïns. És més fàcil arribar a casa i posar-se

a l’ordinador a parlar amb gent de tot el món,

que no pas trucar a la porta del costat i xerrar

amb el veí”, afirma el científic. En tot cas, la

societat actual exigeix més a les persones i fa

que les persones siguin més exigents amb elles

mateixes, se sentin més insegures i busquin

substàncies o tecnologies que ofereixen sen-

sació de seguretat. Carbonell no és filòsof de

la ciència ni sociòleg, però considera que “es-

tem sotmesos a pressions noves perquè abans

les coses canviaven amb molta més lentitud.

Ara els canvis són molt més ràpids i això pot

generar noves necessitats que es poden omplir

satisfactòriament d’una manera no patològi-

ca, com sent d’un grup d’autoajuda o d’acció

solidària, sent cooperant, participant en actes

socials, o anant a un partit de futbol. Però hi

ha altres activitats que al final poden ser perju-

dicials per a la persona”.

D’ací la recança dels pares, dels educadors,

dels psicòlegs i fins i tot dels policies, quan

veuen que Internet permet fer-se passar per

una altra persona i falsejar la identitat. “Jugar

amb la nostra identitat pot crear addicció, per-

què permet provar la sensació de fer-se passar

per un altre, de ser un impostor, i algú es pot

enganxar a la seva pròpia fantasia. Per això

estudiem si aquesta dissociació de personali-

tat pot ser patològica”, alerta l’investigador.

Seria com el cas de Jekill i Hyde, encara que

Jekill no volia ser Hyde. “O com el cas de la

Ventafocs, que amb Internet podria continuar

sent princesa després de la mitjanit”, compara

Carbonell. I això pot comportar cert risc als

adolescents. “És natural i obligatori que els

adolescents creixin i evolucionin. En aquest

procés canvien el seu aspecte físic, no els sa-

tisfà la seva imatge, busquen noves maneres

de mostrar-se al món i d’identificar-se ells

mateixos. Van canviant i jugant amb el cabell

llarg o curt, amb l’etapa punk i amb l’etapa

pija... Aquests canvis són lents, però Internet

permet fer-los ràpidament cada dia a qualse-

vol hora. I quan es juga amb la pròpia identi-

tat i es crea una altra personalitat, es produeix

la dissociació.” Tots podem evadir-nos llegint

un llibre, però cal entrenament cultural i

temps. Per contra, Internet permet fer-ho rà-

pidament cada dia i sense l’esforç ni els diners

que costa evadir-se anant a un estadi de futbol

o a una discoteca a prendre unes copes amb

els amics. “Hi ha el risc que dues copes acabin

generant una addicció, però fins i tot això re-

quereix més temps i més diners que Internet,

on el joc es pot perllongar tantes hores com es

vulgui i afectar persones que no saben contro-

lar el temps”, compara l’investigador.

Les primeres alarmes van saltar al Japó i a

Corea quan van detectar joves que passaven

moltes hores tancats jugant amb els ordina-

dors. Però l’equip de recerca de Blanquerna

no ha trobat informació científica perquè no-

més hi ha informació periodística, sovint poc

fiable. “A més, són casos diferents. Els nois

japonesos que se sentien rebutjats per no as-

A més de les substàncies, de les màquines i

de les persones, també hi ha una societat que

sembla afavorir les addiccions. En aquest cas,

el diagnòstic social és més difícil. “Tot depèn

de l’oferta, la demanda i la disponibilitat. En

una societat sense alcohol no hi ha alcohòlics,

igual que no hi havia addictes a l’heroïna

intravenosa fins que no es va inventar la xe-

ringa. Quan les substàncies són a disposició

de tothom, tothom corre el risc d’esdevenir

addicte en algun moment de la vida. Internet

és un invent recent i era impossible que abans

hi hagués addictes. Però quan està disponible

per a tothom i ens trobem persones sotmeses

a tensions que abans no existien, la informa-

ció de la xarxa pot ser només informació o

causar alteracions de conducta. Tot plegat és

paradoxal. Som en una societat en la qual ens

podem relacionar amb persones que viuen a

solir els alts rendiments acadèmics es refugia-

ven a casa i no sortien de l’habitació plena

d’ordinadors, jocs i càmeres. Per contra, els

nois coreans anaven a jugar en grup als ciber-

cafès i s’hi passaven hores.” Però res d’això ha

estat encara estudiat científicament, insisteix

Carbonell. Tanmateix, la difusió d’aquests

casos ha creat certa alarma a Catalunya i ha

fet augmentar les consultes dels pares als psi-

còlegs. “Tots els pares d’adolescents es quei-

xen que els seus fills juguen molt a la play,

però passa que els pares venim d’uns models

de societat, de família i de joc molt diferents.

Nosaltres som immigrants analògics, mentre

que els nostres fills són nadius digitals. Ens

falta adaptar-nos a aquestes tecnologies, igual

que a les nostres mares, que no havien tingut

televisió, els preocupava que miréssim massa

la tele. Ara, quasi preferim que els nostres fills

mirin la tele que no pas que es passin hores a

la seva habitació amb l’ordinador”, diu Car-

bonell.

Malgrat tantes alarmes, el grup de recerca

ha tractat pocs casos d’addicció a les noves

tecnologies, que han estat atesos en unitats

que tenen experiència amb el joc patològic.

“La raó és que n’hi ha molt pocs i encara

menys que demanin ajuda. Hi ha molta de-

manda d’ajuda per part dels pares, però poca

per part dels usuaris. Això significa que hi ha

més alarma que realitat i que aquesta realitat

es dóna poc a conèixer. Sovint passa que un

adolescent no és addicte a Internet, sinó que

és un component més de la seva conducta pro-

blemàtica perquè té problemes d’adaptació a

l’escola o amb la família. Passar hores con-

nectat a la xarxa no vol dir ser-ne addicte.”

Carbonell és partidari de no alarmar més la

gent i de llençar missatges de tranquil·litat.

“Jugar amb la nostra identitat pot crear addic-ció, perquè permet provar la sensació de fer-se passar per un altre, de ser un impostor, i algú es pot enganxar a la seva pròpia fantasia”

“Sovint passa que un adolescent no és addic-te a Internet, sinó que és un component més de la seva conducta problemàtica perquè té problemes d’adaptació a l’escola o amb la família. Passar hores connectat a la xarxa no vol dir ser-ne addicte”

“Hi ha el risc que dues copes acabin generant una addicció, però fins i tot això requereix més temps i més diners que Internet, on el joc es pot perllongar tantes hores com es vul-gui i afectar persones que no saben controlar el temps”

30 Recerca

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Recerca | 3534 | Recerca

que, en general, les coses noves fan por fins

que no es poden integrar. Primer es va parlar

d’addicció a les novel·les radiofòniques, després

d’addicció a la televisió i ara d’addicció als ordi-

nadors, als mòbils i a Internet. “Ningú s’enganxa

a l’ordinador per consultar els seus comptes ban-

caris, però podria passar amb algunes aplicacions

d’Internet, com els jocs de rol en línia i alguns

xats. Tanmateix, aquest procés de pors deixen

de preocupar quan la ràdio, la televisió i els or-

dinadors són més coneguts i integrats amb tota

normalitat.”

Totes les línies d’investigació i els estudis dels

científics de Blanquerna indiquen que podem es-

tar tranquils. “Són nous fenòmens que hem de

conèixer perquè potser algunes poques persones

tinguin problemes, però en principi no és una

qüestió d’alarma social ni de prendre Internet als

joves.” Però als mitjans de comunicació aparei-

xen noves alarmes i noves addiccions, com per

exemple a les dietes alimentàries. “El menjar és

bo, però hi ha persones obeses. Em fa gràcia que

es parli d’addictes a les dietes i que una univer-

sitat anglesa estudiï les addiccions a la cirurgia

estètica. El problema no són ni el menjar, ni les

dietes, ni la cirurgia, ni Internet, sinó les persones

que no se senten satisfetes amb la seva imatge. Jo

prefereixo que el meu fill canviï la seva imatge en

un joc de rol en línia que no pas que s’operi cada

any”, ironitza Carbonell.

Per ignorància, per temor o per moda, la llis-

ta de presumptes addictes creix i també es parla

d’addictes a les botigues de tot a cent o a les rebai-

xes. “Les rebaixes són un parell de vegades l’any,

però els establiments de tot a cent són oberts cada

dia. El mateix que passa amb el joc, moltes perso-

nes compren loteria de Nadal una vegada l’any,

mentre que les escurabutxaques són presents cada

dia a molts bars. I ara també pot passar que algú es

faci addicte al pòquer perquè s’hi pot jugar a totes

hores a través d’Internet.”

I davant tots aquests fenòmens, sempre apa-

reixen les tendències prohibicionistes i els addic-

tes a prohibir-ho tot. Sortosament, els científics

ho tenen clar. “La prohibició, com a tal, és un fet

psicològicament negatiu, perquè no dóna una al-

ternativa. La prohibició no té sentit si no dóna

alternatives. Però cal posar límits, perquè en cas

contrari podria passar que els supermercats fes-

sin ofertes de cocaïna com les fan de cafè i algú

la compraria per provar-la, igual que de vegades

es compra una menja exòtica per tastar-la. Prohi-

bir Internet o el mòbil als adolescents seria com

dir que hem de deixar d’anar amb cotxe per-

què hi ha accidents de trànsit, o com prohibir

les sabates perquè hi ha fetitxistes de sabates.”

Per això una bona recepta continua sent calma,

tranquil·litat, bons aliments i sentit comú.

Un fenomen que amoïna els pares i educadors

és l’ús del telèfon mòbil que fan els joves i fins

i tot els infants, fins al punt de creure que són

addictes al telèfon. “Ho estem verificant empí-

ricament, però teòricament pensem que encara

que pot haver-hi un ús excessiu o problemàtic

del mòbil, seria difícil parlar d’una addicció. La

nostra teoria és que el mòbil és una eina molt

útil i pot generar una dependència tecnològica

que no aniria més enllà de la que tenim amb

l’electricitat. Si ens quedéssim sense electricitat,

quasi res funcionaria. I el mòbil serveix per par-

lar, per escriure missatges, per fer de despertador,

per guardar l’agenda... Compagina la comunica-

ció verbal i l’escrita i se’n pot fer un ús abusiu com

es pot abusar del cotxe, però és difícil parlar d’una

addicció perquè sempre que el fem servir la nos-

tra identitat es manté. Quan parlem amb un amic

o enviem un missatge, som sempre nosaltres i no

ens fem passar per una altra persona, cosa que sí

que es pot fer amb Internet o amb els videojocs

en xarxa”, opina el director de la recerca.

Novament, som davant una paradoxa. Els

adolescents disposen d’unes tecnologies de la

comunicació que augmenten el seu aïllament.

Paradoxal resulta també per al científic que

abans els nuvis parlessin a través d’una reixa

i ara parlin per telèfon. O que abans els joves

volguessin un telèfon amb cable llarg per parlar

amb els amics i amigues des de la seva habitació

“La prohibició, com a tal, és un fet psicològi-cament negatiu, perquè no dóna una alter-nativa. La prohibició no té sentit si no dóna alternatives”

“La nostra teoria és que el mòbil és una eina molt útil i pot generar una depen-dència tecnològica que no aniria més enllà de la que tenim amb l’electricitat. Si ens quedéssim sense electricitat, quasi res funcionaria”

Enganxats al mòbil

30 Recerca

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Haissa. Història d’una tragè-

dia obrera en el tardofran-

quisme, d’Emili Ferrando

El llibre recull la tra-

gèdia de l’incendi de

l’empresa badalonina

Haissa, que va causar la mort per

asfíxia de sis dels seus empleats.

Els fets del 17 de maig de 1974

van commoure la ciutat i tota la

comarca. El foc va començar a

l’hora del descans del torn de la

tarda i, en pocs minuts, les tres

plantes van quedar envoltades

d’un fum tòxic i de flames que, a

més de destruir les matèries pri-

meres i les peces ja elaborades, va

posar fi també a la vida de cinc

obreres i un electricista. Amb el

llibre, Emili Ferrando recupera

aquesta història a través de tes-

timonis d’aquells fets. Ediciones

Carena, 2009.

El coneixement: una peda-

gogia al servei de la salut,

de Rosa M. Boixareu i Jordi

Vilaró (coord.)

La Facultat de Ciències

de la Salut Blanquer-

na-URL ha publicat aquest llibre,

una miscel·lània en homenatge

a la memòria de la professora

Elena Botella, fisioterapeuta i cap

d’estudis de Fisioteràpia de Blan-

querna, que ha estat dirigit pels

professors de la FCS Dra. Rosa

M. Boixareu i Dr. Jordi Vilaró. El

llibre inclou un seguit d’articles,

escrits per companys seus o dei-

xebles, que tracten àmbits de la

fisioteràpia, la bioètica, l’educació

en valors, la violència, l’aprenen-

tage de llengües, etc. Barcelona:

Blanquerna Tecnologia i Serveis,

SL, 2009. 305 pàgines. ISBN: 978-

84-936959-0-3.

Pensant en els altres,

de Carme Boqué (coord.)

Les professores de la

Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i

de l’Esport Maria Carme

Boqué (coord.), Mireia Civís, Queca

Criach, Annabel Fontanet, Anna de

Montserrat i Lisette Navarro han

publicat Pensant en els altres, una col-

lecció de contes il·lustrats sobre la

convivència i gestió positiva de con-

flictes. Aquesta col·lecció, adreçada

als alumnes de cicle mitjà d’Educació

Primària, té com a objectiu princi-

pal ensenyar a ser i a viure junts i a

resoldre de manera pacífica els con-

flictes quotidians. A través d’històries

curtes i amenes i amb uns personat-

ges propers als nens i nenes d’aques-

tes edats, els quaderns mostren

situacions problemàtiques concretes

i, també, la solució corresponent,

sempre basada en l’empatia i el dià-

leg. Barcelona: Editorial Castellnou,

2009. ISBN: 9788498045451.

Els jugadors de whist,

de Vicenç Pagès

El professor de la FCC

Vicenç Pagès ha escrit

aquesta novel·la ambi-

entada a Figueres, plena

de personatges vivíssims, referències

pop i escenes memorables dels últims

trenta anys. L’acció s’inicia quan la

filla del protagonista es casa amb un

pelao que condueix una miniretroex-

cavadora. A mesura que la boda avan-

ça, ressorgeix un passat que inclou un

castell, un joc, una mort i un Empor-

dà que no és de postal. “La novel·la

−diu l’autor− comença com El pare

de la núvia, però després s’empelta de

Mystic River i d’American Beauty.” Bar-

celona: Editorial Empúries, 2009. 542

pàgines. ISBN: 9788497874410.

Guía práctica de nóminas y

seguros sociales,

d’Antonio Benavides

La Guía, publicada pel

professor de la Facultat

de Psicologia, Ciències

de l’Educació i de l’Esport Antonio

Benavides, aporta l’anàlisi pràctica

de tots els elements ordinaris i inci-

dències especials que poden interve-

nir en la gestió de la nòmina i de les

assegurances socials. També incorpo-

ra diferents temes complementaris

que poden servir d’eina de consulta

en altres matèries connexes. En la

monografia s’inclouen nombrosos

exemples pràctics que poden contri-

buir a resoldre els dubtes més habi-

tuals en aquesta matèria. Lex Nova,

S.A., 2009. ISBN: 9788498980820.

Coolhunting, de

Daniel Córdoba-Mendiola

El professor de la Fa-

cultat de Comunicació

Daniel Córdoba-Men-

diola aborda un nou

fenomen que ha revolucionat el

comportament del consumidor: el co-

olhunting. En el llibre presenta casos

molt actuals per il·lustrar tots els

elements que constitueixen el món

cool: què és, qui comença l’impuls i

on, com és el mercat i com funciona

un fenomen perquè les empreses el

puguin incorporar, si és que el poden

gestionar correctament. Editat per

Gestión 2000, col·lecció “Marketing

y Ventas”, 2009. 208 pàgines. ISBN:

9788498750270.

Ars Brevis, 2008

Anuari de la Càtedra

Ramon Llull Blanquerna

L’anuari de la Càtedra

Ramon Llull Blanquerna

2008 recull una sèrie

Novetats editorials

d’articles que s’acosten a la filosofia

pràctica des de diferents perspectives

i que són una mostra de la gran vita-

litat que té l’ètica en el nostre àmbit

cultural, amb articles d’Anna Pagès,

Cristian Palazzi, Mar Rosàs i Francesc

Torralba. L’apartat “Estudis” recull

13 escrits que fan referència a temes

diversos sobre educació, pensament,

antropologia, filosofia, història i

religió. La secció “Recensions” tanca

aquesta edició de l’anuari.

El trastorn del nen consentit.

Manual per a pares i mestres

desorientats, d’Ursula Oberst

El llibre, publicat per la

professora de la Facultat

de Psicologia, Ciències

de l’Educació i de l’Esport Dra. Ursu-

la Oberst, s’adreça a pares, mestres i

professors. L’autora es fa ressò de la

gran preocupació dels adults davant

de l’augment de conductes pertor-

badores, conflictes i trastorns com-

portamentals i de la desorientació

dels educadors per intervenir amb

eficàcia en petits i grans problemes.

Presenta un enfocament de preven-

ció i intervenció per a aquest tipus

de situacions, que tots els adults que

tracten amb nens poden aprendre i

utilitzar. Lleida: Pagès Editors, 2009.

ISBN: 9788497797955.

De Robinson Crusoe a Peter

Pan. Un canon de literatura

juvenil, de Vicenç Pagès

L’Editorial Ariel ha

publicat en castellà el

llibre del professor de

la Facultat de Comunicació Vicenç

Pagès, en el qual proposa vint-i-vuit

novel·les de qualitat com ara L’illa

del tresor, Els tres mosqueters, El llibre

de la selva, Jane Eyre, Dràcula, La filla

del capità o Peter Pan. De cada llibre

s’inclou una guia orientativa perquè

el lector pugui accedir a l’argument,

els personatges, l’estil, el context,

els avantatges o les dificultats que

presenta cada lectura. L’original en

català el va publicar Proa el 2006.

Barcelona: Editorial Ariel, 2009. 254

pàgines. ISBN: 9788434488106.

Proposta de codi ètic per a

la professió de nutrició hu-

mana i dietètica, del Grup de

treball en Ètica i Nutrició

Aquesta publicació és

el resultat d’un treball

d’investigació (que donava continu-

ïtat al treball de fi de carrera de dues

alumnes de la Facultat de Ciències

de la Salut) que va concloure amb

la proposta d’un codi ètic per als

professionals de la nutrició i la dietè-

tica. Comprèn sis principis generals

(responsabilitat, professionalitat,

solidaritat, respecte, cooperació i

legalitat) i cinc estàndards de bona

pràctica professional amb l’articulat

corresponent. El llibre ha comptat

amb la col·laboració de les Dres.

Isabel García-Jalón, M. Paz de Peña i

Mercedes Muñoz, de la Universidad

de Navarra, i del Dr. Antoni Nello,

professor de la Facultat de Ciències

de la Salut Blanquerna-URL i assessor

del grup. Barcelona: Prohom Edici-

ons, 2009. ISBN: 9788493584719.

Nota(n)roja,

de Francesc Barata

El professor de la Fa-

cultat de Comunicació

Francesc Barata i Marco

Lara Klahr expliquen

en aquesta publicació

la història del periodisme sobre crim

i violència. Els autors aporten ele-

ments per a la professionalització dels

reporters i editors que produeixen i

publiquen la informació. El volum

està estructurat en quatre parts: la

primera explica els orígens del perio-

disme de “nota vermella”; la segona

ressenya l’ètica periodística i els drets

ciutadans; la tercera fa referència a la

seguretat pública, justícia penal en

un context d’estat de dret, i l’última

ofereix un diccionari de termes per a

periodistes de seguretat pública i jus-

tícia penal. Editorial Debate, 2009.

El paciente oncológico.

Atención integral a la perso-

na, de Judith Roca i Francis-

ca Ruiz (coord.)

Les professores de la Fa-

cultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL Judith Roca i

Francisca Ruiz han coordinat aquesta

publicació que aborda les cures del

pacient oncològic des de diferents

perspectives professionals, perquè

d’aquesta manera s’aconsegueixi

una atenció global. El llibre aporta

informació que ajuda a conèixer

millor el càncer i les cures al pacient

oncològic, la qual cosa contribueix

a la millora de qualitat de vida de la

persona amb càncer i del seu entorn.

Editorial Formación Alcalá, 2009.

Enseñar por competencias

en Educación Física,

d’Enric M. Sebastiani

El professor de la Facul-

tat de Psicologia, Ciènci-

es de l’Educació i de l’Es-

port Blanquerna-URL Dr. Enric M.

Sebastiani és coautor d’aquest llibre,

juntament amb Domingo Blázquez.

Els autors, d’una banda, reflexionen

sobre què vol dir educar per compe-

tències en educació física i, de l’altra,

volen demostrar que l’enfocament

competencial no és una moda que

obliga a redefinir documents educa

36 | LLibres LLibres | 37

04 Reportatge 14 Entrevista 20 Notícies 25 Activitats 26 Relat 30 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 36 Llibres

LLibres | 3938 | Llibres

tius. La publicació pretén aclarir el

contingut del discurs pedagògic ofi-

cial derivat del plantejament educa-

tiu actual. Editorial INDE, 2009. 216

pàg. ISBN: 9788497291729.

República TV. La Catalunya

de la primera televisió,

de Francesc Canosa

Aquest llibre del pro-

fessor de la Facultat de

Comunicació Blanquer-

na-URL Dr. Francesc Canosa explica

el projecte d’engegar una televisió

catalana durant la República. Es

tracta “d’un tràveling que atrapa tota

una societat catalana que s’adona

que el món està canviant i que l’era

de la imatge ha començat. Tot es

fa visible: somnis i malsons; exilis i

retorns; promeses i oblits; negocis i

ruïnes; batalles mediàtiques i guerres

personals; Catalunya i Espanya”, diu

l’autor. Aquesta és la història d’uns

anys en què la televisió és alguna

cosa més que un nou mitjà de co-

municació que ha de revolucionar el

planeta. La televisió esdevé el símbol

d’un país que vol veure-hi i ser vist.

Barcelona: Editorial Dux, 2009.

Això no és Amèrica. Claus

de l’estratègia electoral,

de Toni Aira

El professor de la Fa-

cultat de Comunicació

Blanquerna-URL Dr.

Toni Aira mostra, en aquest llibre,

les claus de l’estratègia electoral més

enllà de l’estratègia d’Obama. L’autor

explica que la política necessita avui

més que mai una mirada estratègica

que la justifiqui i que l’adapti a un

medi molt sovint apàtic, la major

part del temps escèptic i gairebé sem-

pre hostil; i això no es pot fer d’igual

manera als Estats Units que a França,

a Catalunya o al Regne Unit. Una

estratègia electoral d’èxit no neces-

sàriament ha de servir en un context

polític i social diferent d’aquell en

què ha triomfat a l’origen. Barcelo-

na: Editorial Niberta, 2009.

L’escola del segle XXI. Una

mirada des de la societat

civil, diversos autors

Els professors de la

Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL Mireia

Civís, Dr. Jordi Riera, Annabel Fon-

tanet i Elena Ojando són els autors

d’aquest informe que se centra en

aquells sectors que, tot i tenir una

preocupació per l’educació, hi tenen

un impacte aparentment menys fort

i directe, i que sovint queden al mar-

ge de les consultes i de la trama de

complicitats que es pot establir amb

el món educatiu. Són sectors que te-

nen molt a dir sobre quin curs ha de

seguir l’educació del país. Barcelona:

Fundació Bofill, 2009.

L’adopció, de Mercè Pañe-

llas i Montserrat Alguacil

En aquest llibre, publi-

cat per les professores

de la Facultat de Psi-

cologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-

URL Dra. Mercè Pañellas i Dra.

Montserrat Alguacil, s’exposen les

dificultats i els problemes a què

s’enfronten tant pares com fills,

però també és una guia plena d’ori-

entacions i experiències perquè

l’adopció funcioni. Les autores trac-

ten què és l’adopció i com s’adopta

a Catalunya; quines dificultats im-

plica l’adaptació d’un nen adoptat;

com s’afavoreix la seva integració;

com es pot treballar la diferència:

raça i tipus de família; com s’entén

l’adopció en les diferents etapes del

cicle vital; quines són les dificul-

tats que afronta el nen a l’escola, o

com parlar dels orígens a un infant

adoptat. Barcelona: Editorial UOC,

col·lecció “Vull Saber”, 2009.

Pensar a la Universitat, dife-

rents professors universitaris

opinen sobre el paper del

cristianisme en la societat

Els professors de Blan-

querna Dra. Rosa Ma

Boixareu i Dr. Antoni Nello, de la

Facultat de Ciències de la Salut;

Dr. Francesc Grané, de la Facultat

de Comunicació, i Andreu Ibarz,

Dr. Francesc-Xavier Marín, Àngel

Jesús Navarro, Dr. Carles Pérez i Dr.

Francesc Torralba, de la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport, han participat en aquest

llibre que recull les seves opinions,

entre les d’altres professors, sobre

el paper del pensament cristià en la

universitat actual i, per extensió, en

la societat catalana. La iniciativa va

sorgir del Centre Edith Stein, orga-

nisme de la Delegació de Pastoral

Universitària de l’Arquebisbat de

Barcelona, a través del portal dedi-

cat a l’àmbit de la cultura i la uni-

versitat. Barcelona: Edimurtra, 2009.

Educar en l’ús saludable i se-

gur de les noves tecnologies,

de Miquel A. Prats (coord.)

El llibre, que ha coor-

dinat el professor de la

Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL Dr. Miquel A.

Prats, juntament amb Carles Do-

rado, és el resultat del projecte “i-

confiable”, que va impulsar l’Ajun-

tament de Sabadell amb la finalitat

de dinamitzar la comunitat educa-

tiva d’aquella ciutat tot estenent

un ús més generalitzat de les TIC.

Es tracta d’una guia orientativa per

a famílies, escoles i educadors per

saber quin és l’estat de l’art sobre

cada tecnologia i conèixer els reptes

i els perills del seu ús amb infants i

adolescents. Edita l’Ajuntament de

Sabadell, 2009.

(Des)acords. Música i

músiques als Països Cata-

lans (1975-2009), Jaume

Radigales (coord.)

En aquesta publicació,

que ha coordinat el pro-

fessor de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL Dr. Jaume Radigales

juntament amb Joan-Elies Adell,

diversos especialistes reflexionen

sobre l’estat de la música als Països

Catalans des del 1975. Tot i la preca-

rietat de les polítiques culturals i els

dèficits estructurals que arrossega,

les valoracions recollides demostren

l’esplèndida varietat musical que

es viu ara i aquí. Editat per El Cep i

la Nansa, col·lecció “Argumenta”,

2009.

Trípodos, núm. 25

La revista acadèmica de

la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna.

El número 25 de la

revista acadèmica que

publica la FCC, coordinat pel pro-

fessor Romà Guardiet, dedica el mo-

nogràfic a “La lluita de la memòria.

Dolor, oblit i el passat a revisió”,

amb articles, entre d’altres, d’Elena

Yeste (“Temps d’hiperrecord, passat i

present”); François Dosse (“La ‘tyran-

nie’ de la mémoire”); Marie Breen-

Smyth (“Hierarchies of Pain and

Responsability: Victims and War by

Other Means in Northern Ireland”);

Simona Skrabec (“Àlbum de fotogra-

fies: Sarajevo, 1914-Sarajevo, 1992”);

M. Dolors Genovès (“Memòria,

narració i reconciliació a Sud-àfrica:

un balanç”); Daniel Feierstein (“La

construcción de la memoria de la

experiencia represiva en el Cono Sur

de América Latina: memoria, apro-

piación y elaboración”); Fina Birulés

(“La memòria i la matèria primera de

la indignació”); i Francesc-Marc Àl-

varo (“Periodisme i memòria virtual:

quan el passat colonitza el present”).

Aloma, núm. 25

La revista Aloma de la

Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-

URL, dedica l’espai de

“Temàtica” a “El joc: a la recerca

de l’homo ludens”, coordinat pel

professor de la FPCEE, Jaume Ban-

tulà. En aquest monogràfic han

participat professors de la URL,

de la Universitat d’Alacant, de la

UB, de la Pontificia Universidad de

Valparaíso a Xile, de la Universitat

de València i de la Universidad Na-

cional de Comahue a la Patagònia

argentina, entre d’altres. Completa

el número l’Espai obert, apartat de-

dicat a articles enviats per diferents

autors, i la secció “Lectura”.

L’art de saber estar sol,

de Francesc Torralba

El professor de Blan-

querna-URL és l’autor

d’aquest llibre on es

parla de la soledat, no

com un objecte sinó

com una vivència de l’ànima i una

experiència per la qual tothom pot

passar. Segons l’autor, el llibre “no

és un manifest contra la solitud ni

tampoc és una defensa de la vida so-

litària. És una apologia de la soledat,

d’aquest bell estat tan necessari per

al desenvolupament ple de la perso-

na i de les seves facultats”. Col·lecció

“l’Expert”, núm. 20. Pagès Ed., 2010.

La ràdio en essència,

d’Eva Comas

La professora de la

Facultat de Comunica-

ció, Dra. Eva Comas,

reivindica en aquest

llibre l’essència de la ràdio −el seu

so− i conclou que, per mantenir la

seva singularitat en l’escenari digital

i multimèdia, la ràdio ha de fer de

l’oralitat i la sonoritat el propi segell

de qualitat distintiu. Col·lecció “Pa-

pers d’estudi”. Trípodos Edicions,

2009.

El guió segons com,

de Joan Tharrats

Joan Tharrats, professor

de la Facultat de Comu-

nicació, planteja la tas-

ca i l’art de guionitzar

no ja des de la perspec-

tiva d’anàlisi d’una pel·lícula, sèrie

o programa televisiu ja produïts

–a posteriori–, sinó des del plante-

jament del guió abans i durant el

procés d’escriptura, que és quan

en la professió tot és modificable.

Explica com fer front a les circum-

stàncies mantenint-hi els requisits,

el concepte i, en definitiva, l’ànima

del guió original, per treure’n, al

cap i la fi, profit d’unes circums-

tàncies que condicionen, però que

alhora obliguen a ser creatius. Col-

lecció “Papers d’estudi”. Trípodos

Edicions, 2009.

36 Llibres