FESTA MAJORdel barri SANT NARCÍS 27

A vui dia els nostres nens i jovesgaudeixen d'un ampli ventall depossibilitats per omplir el seu

temps d'oci: una gran oferta televisiva, vide-ojocs, Internet, xats, missatges a mòbils, etc.Gairebé totes aquestes activitats les realit-zen a casa, davant d'una pantalla i ambpocs amics al voltant. Paradoxalment, unagran majoria encara queden insatisfets i esdeclaren ser víctimes de l'avorriment. Quannosaltres, els pares, els diguem que abansno ens avorriem com ara ells, no s'hocreuen. És normal que no s'ho creguin: noconeixen cap joc de carrer. A continuacióus refrescaré la memòria i us animo a queexpliqueu als vostres fills com utilitzàvem elnostre temps lliure i com ens ho passàvem,de bé. Vull que aquest escrit sigui un homenatgea tots els veïns del c/ Oviedo i Avda. SantNarcís que van estar afectats pels esdeve-niments d’oci que es donaven a la plaçadels Interblocs pels anys 70: trencadisses devidres, testos i plantes fetes malbé, penja-des constants de pilotes... I als nostrespares, gràcies per deixar-nos estar a la pla-ça fins tard, per comprar-nos “caniques” iper no castigar-nos severament quan tor-nàvem a casa sense pilota. Entre finals dels anys 60 i principis dels 80del segle passat (sembla que queda moltlluny però només fa uns 30 anys) el patidels Interblocs va ser com una segonacasa per a un munt de mainada. En aque-lla època molts vèiem, a la tele en blanc inegre, La Casa de la Pradera, Los payasosde la tele i Un globo, dos globos, tres glo-bos. Compràvem “sobres sorpresa”, kalkitosi palotes als quioscos. Els Reis ens portavenun Madelman, una Nanci o un “Colorines”.Feiem la col·lecció del Bimbovisión,Mazinguer-Z o Sandokan. Els caps de set-mana bebiem Mirinda i berenavem Bonis,Bucaneros, Pantera Rosa o Tigretón. Però, realment, el més divertit ho feiem alpati. Aquests eren els nostres jocs:

PALOMATOPer jugar a aquesta versió de barri delconegut béisbol, només calia un grupnombrós d'amics, una pala de fusta i unapilota de tennis. Abans de començar fèiemels equips (si eres espavilat, escollies anaramb el millor batejador. En Carlitos

González, en Rafael Bonmatí i en Vicenç il’Àngel Colomer, eren els més bons). Totseguit decidíem quins llocs eren candidatsper servir de base. Normalment utilitzàvemels arbres i arbustos de la plaça. Desprésdel "pares y nones" de rigor, per triar quibategava primer, començava el joc. Elsbatedors triaven un capità (que sempre tira-va l'últim i podia salvar els seus companyseliminats) i els recollidors triaven un "pit-cher" (persona encarregada de llançar lapilota als batedors des d'un cercle). A diferència del joc americà, el "pitcher"llançava la pilota suau i una mica "bombe-jada", això sí, sempre apuntant a la pala. Elllançador tenia 3 intents per picar la pilota.Si no ho veia clar, abans d'intentar el cop,deia "No!", d'aquesta manera no gastavacap dels 3 intents. Si donava com a bonala pilota llançada pel "pitcher" i aquesta nola colpejava, se n'apuntava 1. Al tercerintent fallit , quedava eliminat (normalmentla culpa era de la pala o del sol queenlluernava). Si aconseguíem picar, havíemde deixar la pala al terra i sortir disparatscap a la 1a base abans que la pilota arri-bés al cercle del "pitcher". Podíem avançartantes bases com volguéssim, sempre iquan la pilota estigués "viva". Ens elimina-ven si: la pilota era interceptada a l'aireabans que aquesta toqués el terra, si algú

de l'equip contrari ens tocava amb la pilo-ta fora de les bases o si aquesta arribava al"pitcher" abans d'assegurar una base.També si coincidíem dues persones en lamateixa base (l'últim en arribar quedavaeliminat). Si aconseguíem donar una voltasencera sense parar a cap base, aconse-guíem una vida, a part de l'admiració ireconeixement de tot l'equip. El Capità, que tirava l'últim, podia salvaruna persona del seu equip cada vegadaque completava una entrada. Si aconse-guia fer l'entrada passant per totes lesbases amb un sol cop (el típic "Home run"),salvava a tot l'equip. Si el capità era elimi-nat, automàticament s'eliminava tot l'equipi canviava el torn. Per això era molt impor-tant tenir un bon capità a l'equip.A diferència del bèisbol, nosaltres no utilit-zàvem només 3 bases, ni fèiem servirguants, ni casc, ni les pales eren cilíndri-ques, ni apuntàvem les entrades ni ensescopíem a les mans abans de bategar, nitant sols sabíem el que era el bèisbol. Unaltre detall curiós era que cada jugadorsolia tenir la pala personalitzada, gairebéfeta a mida. Qui apareixia amb un clàssic"bate" de Bèibol l'anomenàvem fantasma, apart de no deixar-lo jugar.Quantes pilotes no vam penjar als patis delvoltant de la plaça!

JOCS DE CARRERper Juanjo Valeros

El pati dels Interblocs, l’escenari protagonista dels jocs de carrer.

santnarcis.qxd 10/05/2004 13:41 Página 25

FESTA MAJORdel barri SANT NARCÍS 29

CHURRO, MEDIAMANGA, MANGOTEROCAVALL FORTProposar jugar a "Churro MediamangaMangotero" era sinònim de deixar-se l'es-quena; per això normalment ho proposa-ven els companys més corpulents i atrevits,com en Jaume Sabaté, en Semino o enGispert. Si hi havia noies als voltants, eraobligada la participació. Aquest popular joctambé es practicava sovint a l'escola sotal'atenta vigilància d'algun professor. El joc consisteix en el següent: Primer esformaven dos grups (no més de 6 personesper grup), uns paraven o feien de burros iels altres saltaven. Del grup que paravas'escollia una "mare" que, recolzada contrauna paret, havia d'agafar el cap d'un com-pany contra el seu ventre. El paper de la"mare" era bàsicament la de fer de coixí itambé donava fe del joc dels contraris. Laresta s'havien de col·locar ajupits, un darre-ra l'altre i amb el cap entre les cames delde davant (fer de burro). El segon equip tractarà de col·locar a totsels seus components a sobre de les esque-nes dels que paraven, que, recordem, esta-ven ajupits formant una filera. Per fer-ho,havien d'agafar carrera, saltar i caure sobrel'esquena dels contrincants. El jugador quetenia més força i habilitat seria el primer enfer-ho, ja que hauria d'intentar saltar el méslluny possible amb la finalitat de deixar llocpels seus companys. Una vegada ja haviensaltat tots, el capità de l'equip feia lasegüent pregunta: "Churro, mediamanga,mangotero, adivina lo que tengo en elpuchero". Al mateix temps que pronunciaaquesta frase senyalitzarà amb la seva màdreta una de les següents parts: el "churro"(la ma esquerra), la "mediamanga" (el col-ze) o el "mangotero" (l'espatlla). Qualsevoljugador de l'equip que parava, menys la"mare", havia d'esbrinar que estava assen-yalant el capità. Si ho endevinava, canviavala sort del joc. En cas contrari tornaven aparar. Si durant la partida els que paravens'enfonsaven degut al pes dels contrin-cants, aquests tornaven a parar. Si algúdels que saltaven, queia a terra, perdien ihavien de parar. Com podreu deduir segons les explicacionsdel joc, més d'un quedava lesionat degut ala violenta caiguda dels saltadors a sobredels fràgils lloms dels burros. Saltar tambéera perillós, sobretot si el primer tenia elrepte de fer un llarg salt. Si agafava moltacarrera podia acabar empastifat contra laparet, sobretot si s'apartava la mare o esmovia algun burro.

BÈLITUn dels jocs més sofisticats que es practi-caven al pati. El joc consistia en picar, d'u-na manera peculiar, amb una pala de fus-ta, un bèlit (petit cilindre de fusta amb elsextrems acabats en punta).Un parells i senars decideix qui tira i quirecull. Per descriure millor el joc, anomena-rem equip A als qui llancen i equip B alsqui recullen. L'equip A, marca una linia aterra des d'on llançarà el bèlit. El primerllançador tindrà 3 oportunitats per picar elbélit. Per picar-lo correctament, calia donarun cop subtil a la punta del bèlit per fer-loenlairar i, un cop a l'aire, picar fort amb lapala. Podien passar 3 coses: que piquéscorrectament (llançament), que noméstoqués el bèlit i això comptava com a unaoportunitat fallida (amb 3 quedava elimi-nat), o que piqués a terra, o sigui "cana".Les canes s'apuntaven i era bó no tenir-ne'n gaires. Un cop picava correctament, elbèlit podia ser interceptat a l'aire pels con-trincants. Si això passava, el jugador que-dava eliminat. En cas contrari, qualsevolintegrant de l'equip B podia xutar el bèlit aterra sempre que aquest estigués en movi-ment. El xuts anaven dirigits fins a la basede llançament. Un cop el bèlit quedavaestabilitzat, es procedia a gastar les canes(si en tenia). Utilitzar una cana volia dirposar-se el bèlit a la part superior del peud'un jugador B i el llançava cap a la basede llançament. En aquest moment el juga-dor A pot xutar o aturar el bèlit a fi de queaquest s'allunyi el màxim possible de labase. Un cop gastades totes les canes, eljugador B agafa el bèlit i el llança contra lapala que està a terra, a la base. Si toca lapala, el jugador A queda eliminat. En cascontrari, el jugador A té 3 tirs per allunyarel bèlit al màxim de la seva base. L'equip Bintentarà agafar el bèlit a l'àire o xutar-locap a la base (sempre que aquest estiguésen moviment). Un cop finalitzat el 3r llan-çament, el capità de l'equip A decidiaquantes pales hi havia entre el bèlit i la

base (les quantitats havien de ser múltiplesde 10). El capità de l'equip contrari podiadonar-les com a bones o fer-les contar. Enaquest darrer cas, un jugador agafava lapala i mesurava la distància. Si la distànciaera incorrecte (més llarga que la distànciareal), el jugador A quedava eliminat. Un bon consell era utilitzar una pala curtaper fer els llançaments ja que garantitzavaun bon grapat de pales a menys distància,però s'ha de reconèixer que era molt méscomplicat picar el bèlit. Els bons bèlits erencurts i gruixuts, fets amb fusta de bruc (lamés forta), Per recollir, calia posar-se a cer-ta distància ja que un cop de bèlit amb"mala llet" podia espatllar la jornada.

CANIQUESBOLESEls jocs de "caniques" són, potser, els pri-mers que recordo al pati d'interblocs.Encara no hi havia la pista i els que ano-menàvem "els grans" (els germans Merino,els González,...) eren els "amos" del pati. Dejocs de boles n'hi havia molts: el triangle, elbombarder, el cercle... però el clàssic era a"Txives". L'essència d'aquest joc era la pun-teria i l'estratègia. L'Angel Colomer era totun expert. També hi havia en Juan CarlosBueno, en Narcís Trota... També hi haviagent coneguda com a "mangons" oficials.Cada jugador tenia la seva pròpia tècnica,més o menys acceptada, però no s'hi valia"mangar" (allargar la mà en el llançament)ni acompanyar la bola. Gairebé tothom uti-litzava les clàssiques boles de vidre, peròtambé n’hi havia de porcellana (les méscares), de ferro (rodaments) i fins i tot defang (les primeres que donaves si perdies).Per jugar a "Txives" calia fer un "òvit" (foratal terra d'uns 10 cm de fondària, tambéconegut com a “gua”). D'"òvits" n'hi haviaun munt al pati. Per tant, el més fàcil eratriar-ne un de lliure. Abans de començar,els jugadors havien de decidir si jugaven ala veritat o a la mentida. Jugar a la veritatvolia dir que qui perdia, havia de donaruna bola al guanyador. El joc començavaamb el llançament de la bola per part delsparticipants cap a una línia marcada aterra. Qui més s'apropava, sense passar-se,començava el joc. A partir d'aquí cada jugador havia d'acon-seguir, primerament, entrar la seva bola al'"òvit. Després picar amb una bola contrà-ria per fer "Chiva" i a continuació fer "Pie".En aquesta tirada s'havia d'aconseguir fercabre entre bola i bola el peu del llançador:"pie bueno", en cas contrari era "pie malo" idonava pas al jugador següent. Una vega-

El túnel, l’espai alternatiu pels dies de pluja.

santnarcis.qxd 10/05/2004 13:42 Página 27

FESTA MAJORdel barri SANT NARCÍS 31

da fet el "pie bueno" es feia el "Tute". El"Tute" era important ja que l'havies de fer detal manera que la teva bola quedés el méspropera possible a l"òvit". Després del "tute"s'havia de llançar a l"òvit", aconseguint "A lacagute" i el jugador quedava eliminat. Lapersona que tenia el torn de tirar podiaanar cap a qualsevol jugador i fer vàriesjugades alhora, només calia recordar a quili devies "Txiva", a qui "Pié" i a qui "Tute". Elsmés espavilats podien eliminar a tots elscontraris en la mateixa ronda. Això era unprivilegi ja que acabaves guanyant moltesboles, però també era un inconvenient, jaque poca gent s'atrevia a jugar amb tú "ala veritat".

ELS MUNDIALS o ELIMINATÒRIESNo podia faltar un joc amb pilota de futbol.Jugar als Mundials o Eliminatòries nopodia ser més senzill. Només necessitàvemuna porteria i una pilota. Un feia de porteri la resta escollient, individualment, unequip (tothom volia Espanya, Brasil, Itàlia oAlemanya, menys en Valentín Merino quesempre escollia Camerun). Tots jugavencontra tots. El joc consistia en marcar gol iesperar a la ronda següent. Qui quedavaúltim era eliminat. Així s'anava reduint elnombre de participants fins arribar alsquarts, a les semifinals i a la gran final. EnJoan Sagué, en José Pérez, en Quico Valerosi en Cuquín sempre quedaven dels primers.El temps ho demostrà ja que més d'un vaarribar força lluny al món del futbol.

EL REI I LA MONAAquest senzill joc fou força popular quanno gaudiem de cap pilota ni de prou espaia la pista de la plaça. Un lloc ideal per ajugar-hi era a la zona dels gronxadors. Enaquest joc un fa de Rei (normalmentcomençava qui proposava el joc dient "Rei")i la resta de mones (mona 1a, 2a, 3a...). Totel que feia el Rei, l'havien d'imitar lesmones, al màxim de bé possible, sinópodies passar a la cua. Per exemple, passarper un lloc "impossible", fer una tombarella,fer equilibris i salts prodigiosos. Recordo enNarcís Trota fent de Rei i proposant fer "elperrito", ("inventos Trota"). Va agafar brenzi-da i va saltar al tobogan des d'uns 2 metresabans d'arribar per intentar caure-hi a 4potes. La solemne caiguda que va patir vafer s'acabés el joc i que encara riguemquan ens enrecordem.

ELS 4 CANTONSQuan plovia al barri ens n’anàvem al túnel,l'espai alternatiu. Encara que no era un llocidoni per jugar, i això ens ho recordaven

prou els veïns del núm. 18 del carrerOviedo, sempre acabàvem jugant a gepesamb pilota de futbol o als 4 cantons. Per ajugar a aquest joc calia que fossim 5: 4 quees col·locaven a cada cantonada i 1 al mig.Els 4 jugadors s'intercambiaven les posi-cions ràpidament mentres que el que que-dava al mig intentava trobar una cantona-da lliure. Més aviat era un joc de reflexes irapidesa.

XANCLAXARRANCAEl joc consisteix en dibuixar unes casellesa terra (de l’1 a la 8). El primer que comen-ça ha de llançar una pedra a la casella 1.Si la pedra toca línia o surt a fora, perd ipassa el torn a la persona següent. Si ho fabé, salta la primera casella i recorre a peucoix la resta menys les caselles dobles queles farà amb un peu a cadascuna. Desprésde la casella 8 hi ha el cel on pot descan-sar abans de tornar a fer el circuit a lainversa i recollir la pedra. Després llançaràla pedra a la casella 2 i repetirà tot el pro-cés. Quan s'han completat totes les case-lles, el jugador llança la pedra per damuntde l'espatlla. La casella on cau passa a serpropietat seva i cap company podrà trepit-jar-la. Quan ja no queden caselles lliures,acaba el joc. Encara que popularment eraun joc de noies, jugàvem molts nens, i nopenseu que passavem vergonya.

LA CADENASi teníem ganes de córrer el joc ideal era lacadena. En aquest joc participàvem tantnois com noies (encara que de noies de lanostra edat al barri i havien ben poques).Una vegada delimitàvem el recinte, s'esco-llia qui començava a agafar. Tots sortíemcorrents i intentàvem que no ens toquésqui parava. Si et tocava, havies de fer pare-lla agafat de la mà. La cadena podia sertan llarga com es volgués i també es podiapartir, si així ho decidíem, per formar diver-ses cadenes de 3 o més jugadors. Si lacadena es trencava abans de tocar-te nos'hi valia. Qui quedava últim començava eljoc a la següent partida. Què difícil era atra-par en José Antonio Luján, en Jordi Arbusáo en Carlos Valeros.

LA LATAEL POTDurant un temps es va posar de modajugar a "la lata" (de fet el joc s'anomena "elpot", però tothom el coneixia com "la lata").Hi participaven un munt d'amics, inclòsalguns venien del carrer Santander com enJordi Pardo i en Ramon Brugués.. Aquest

entreteniment era molt semblant a jugar aamagar, però amb la característica que esjugava amb una llauna o un pot de plàstic.El lloc per a practicar aquest joc era el pas-sadís que donava accés a tots els garatgesde la plaça. Al començament del carreróposàvem una llauna a terra. Un de nosal-tres xutava el màxim de fort el pot mentrequi parava anava corrents a agafar-lo pertornar caminant d'esquenes a la base.Mentrestant la resta ens amagàvem onpodíem. Un cop retornada la llauna al llocd'origen, qui parava havia de buscar alscompanys. Quan en veia un, corria fins a lallauna i, trepitjant-la, li deia el nom. Els quianava trobant quedaven eliminats del jocfins que algú dels amagats s'anticipava aqui parava i xutava la llauna. En aquellmoment tots els que estaven eliminats essalvaven i es tornaven a amagar. El jocfinalitzava quan es trobava l'últim. El primeren ser trobat era qui havia de parar a lasegüent partida.

AMAGARIgual que "la lata" però sense llauna. Caldestacar que aquest joc tenia una varietatcuriosa, quan nosaltres erem molt petits: "Elredil", on participaven els grans del barri(els germans Merino, els González, elsVila,....) Aquest peculiar joc consistia en queels petits ens amagàvem i els grans ensanàvem a buscar. Quan ens atrapàven enstancaven dins un recinte vigilat (el "redil") iun cop ja hi erem tots, ens tornàven a dei-xar anar rebent un cop de pal al cul (quen'erem de massoques). En Juanito il'Antonio Villacañas i en Narcís Costa erenqui més costava trobar-los.

GEPESUna pilota de tennis a l'aire, un que l'aga-fa mentres la resta surten correns. Qui te lapilota crida:"Gepes!". Tothom inmovilitzat..Llança la pilota, amb tota la seva força, con-tra la víctima més propera. Ai quin mal!. Lapilota surt rebotada i torna a començar. Aixíés aquest senzill i divertit joc. Ideal per cre-mar adrenalina. Tenia dues variants: ambpilota de tennis i amb pilota de futbol xuta-da amb el peu. Aquesta darrera versió lajugàvem a un dels dos túnels que donàvenals Interblocs. Quina por si agafaven lapilota en Juan Manzano, en Narcís Costa oen Gispert.

ALTRES JOCSSeria impossible descriure en aquest pro-grama tots els jocs que practicavem. Ensqueden les xapes, la badufa, “A la una, mimula”, a matar... Potser en una altra ocasió.

santnarcis.qxd 10/05/2004 13:42 Página 29