Prima Materia, 38

LA GRAN BAIXADA

emboscall

RICARD MIRABETE

LA GRAN BAIXADA

© Ricard Mirabete i Yscla© D’aquesta edició: emboscall

C/ de la Riera, 1408500 VicTel. 938895910

Dipòsit legal: B-27713-2004ISBN: 84-96253-69-4Primera edició: maig de 2004

PRÒLEG

Del seu primer llibre s’ha dit que es tracta del “recorregutvital d’algú que passeja per la ciutat, de nit, i sorteja la caigudadels estels; a voltes interroga els records i els indrets que l’hanvist néixer i, alhora rememora l’instant que resta després d’allòviscut”. Aquests mateixos mots són els que ens permeten parlard’un escriptor amb una trajectòria vital molt particular. Vestitde manera informal i despreocupat pel que es pugui dir, RicardMirabete i Yscla passeja pels carrers de la Barcelona cosmopoli-ta de finals del segle XX i observa. El seu tarannà inquiet li facontemplar amb delectació qualsevol nimietat que pugui passarper alt a la gent estressada que deambula per la ciutat a qualsevolhora del dia i de la nit. Ha après des de ben jove a anar per lavida sense presses i sense més angoixes que les interiors. Amicdels seus amics, sap encomanar aquesta serenor i tranquil·litata aquells que li fan ombra.

Estudiant filologia catalana a la UAB, va començar a escriurea la revista universitària “M’han dit que sí!” crítiques d’especta-cles i de cultura, i continuà vinculat al món del periodisme coma encarregat de la secció de música de “L’informatiu de Sants”.Les seves col·laboracions al món del periodisme i de la literaturahan estat diverses, no només com a redactor sinó també com acorrector. No obstant, les seves primeres tentines caldria buscar-les en les composicions musicals que realitzava pel seu grupmusical “Tocats pel foc”. Aquesta tasca de composició –redac-ció, correcció i revisió de lletres de cançons– suposa per a Ricardun primer esbós de la tasca que a partir d’ara realitza com apoeta.

5

Escoltant Radio Futura o Kiko Veneno, i llegint Baudelaire,Verdaguer, Carner, Riba, Marià Manent, Brossa… adquireix prourecursos per trenar els seus poemes amb unes directrius moltconcretes i dotar-los d’un ritme encertat.

El 1999 obté el Premi Amadeu Oller amb el seu llibre Últi-ma ronda abans ressenyat. El premi comporta la publicació delrecull a Edicions de la Magrana i per al filòleg i poeta suposa eltrampolí per a posteriors publicacions. La gran baixada, recullescrit el 2003, procura iniciar una ascensió en la seva produccióliterària i no una davallada com suggereix el mateix títol, quecoincideix amb el d’un poema del llibre Fogall de sonets (1943-1948) de Joan Brossa. El poeta avantguardista experimental catalàes converteix d’aquesta manera en el referent immediat de RicardMirabete. Precisament la cita que encapçala el llibre és brossiana:“L’home ha de sobreviure a les rondalles”.

A La gran baixada, el poeta de Sants palesa un distanciamentvoluntari en el seus versos per tal que les experiències quepoetitza es puguin fer extensibles a les de qualsevol lector. SegonsJosep Romeu: “Còsmica i planetària, la poesia brossiana és concebudasobretot com un sistema de situacions en l’espai, amb una acusadaautonomia respecte a la fluència temporal”.1 De la mateixa manera,Ricard Mirabete plasma en els seus poemes unes situacions,més concretes o més abstractes, que tenen validesa actual ifutura, i ho justifica a la cita abans referida amb el verb“sobreviure”. La literatura és transitòria, però les experièncieshumanes que s’hi retraten poden tenir una vàlua universal.

1 Nota editorial a Joan Brossa, Fogall de sonets (1943-1948), Eds. 62,Barcelona.

6

La gran baixada

El llibre presenta una distribució molt evident. El primer iel darrer poemes són clarament narratius i fragmentats en duesparts o capítols. En el darrer, a diferència del primer, hi ha dosepígrafs per delimitar el contingut de cada apartat: Enigma iRèquiem. Aquests dos poemes emmarquen 19 poemes breus, decontingut més líric i descriptiu, on s’exhibeixen situacions ivivències “observades” pel poeta en la mateixa realitat quel’envolta o en el seu imaginari. D’aquí rau precisament l’úsd’imatges surrealistes, en la línia brossiana, que no dificulten lacomprensió, però no permeten una interpretació unívoca delspoemes.

El primer poema homònim al títol del poemari –La granbaixada–, evidencia alguns trets característics de la seva poesiaja emprats a Última ronda. L’estil planer, col·loquial, quasidialogat en alguns fragments, denota una poesia entenedora iassequible per al lector. El parlar dels objectes de la Quimeta,l’herbolària, o d’un homenet que empaita coloms amb unacarreta, per una banda, ens evidencia la voluntat del poeta deparlar de circumstàncies quotidianes o rutinàries, però d’altrabanda, ens reflecteix l’atemporalitat que constatava Romeuparlant de la poesia de Brossa: el carreter no té nom, és uncarreter qualsevol d’un espai i un temps qualsevol; però laQuimeta, tot i tenir nom, és també una herbolària qualsevol,d’un temps i un espai qualsevol. Ambdós quadres estan unitsper un tret comú, “el carrer”, un carrer urbà amb unesconnotacions de fredor i tristor.

7

El poeta, a més, hi fa esment del seu “altre jo”, que té ànsiesde “sortir del laberint”. Ja des dels primers versos constataremla intenció del poeta de presentar-se com el “despert entre elsdormits” maragallià, que pot contemplar la “nocturnitat” ur-bana i sortir-ne a través d’imatges oníriques que no tenen cabudaen la vida “diürna”, rutinària de les situacions que descriu.

Giorgio Colli, parlant de Nietzsche, comenta: “Més que comuna tensió i una harmonia entre apol·lini i dionisíac, la tragèdiagrega es pot entendre com el pathos, la repercussió d’un enigma, d’unjeroglífic” 2. Després de la lectura dels poemes, el lector pot adonar-se que l’harmonia apol·línia i la tensió dionisíaca es lliguen is’entortolliguen en els versos del recull, fent dels poemes untot laberíntic i enigmàtic:

“[…] Besllumsde la vida moderna en un haremfet de molles de pa i plors de difunts”

No cal obviar que el darrer poema del recull conté l’epígraf“Enigma”. Aquest aspecte dóna al llibre un caràcter cíclicevident.

Un punt de contacte que trobem entre aquest primer poe-ma del llibre i els poemets curts que el segueixen és lapreocupació formal del poeta de dotar els seus versos d’unaspecte que per Carner suposava la base del seu distanciamentpoètic, de l’objectivitat que es proposava a l’hora de convertirels seus poemes en “objectes autònoms”: l’ús del vers decasíl·lab

2 Giorgio Colli, Després de Nietzsche (1974), traducció de l’any 1978, EditorialAnagrama, Barcelona.

8

de rima consonant molt marcada (en la majoria dels casos). Enla majoria de poemes, els versos apareixen agrupats en quartets.Fins i tot en algun cas, fa ús del sonet: Un crim d’ocells.

Els títols dels primers poemes curts ens permeten adonar-nos del caire pessimista que fondeja en els interliniats dels ver-sos: En laberints estranys, Jardí tancat, Pou neguitós, El murdels sortilegis. El jo poètic es troba immers en una situació dedesengany i penúries, i qualsevol intent de sortir-ne és en va.Precisament en el darrer poema dels esmentats, la natura perso-nificada adquireix una agressivitat dionisíaca que frapa el lec-tor: “L’heura daurada del capvespre/ escup sang en l’aigua enfosquida/ que regalima pel mur pètals/ de sorts músties de flor pansida”. I comal primer poema, són els efectes taumatúrgics o sortilegisil·lusoris els que permeten continuar avançant en mig de tantadecrepitud. Darrere de l’heura, la flor pansida i les fades, s’hiamaga un cert decadentisme d’annunzià.

Amb el següent poema, Amb les mans al fanal, objectiva elneguit interior en el bullici exterior d’un dia de mercat, a plehivern, a la plaça Gran, on trenca amb la quotidianitat, al méspur estil caldersià presentant “la dona que du plegat/ el cap en unapaperina”.

I a Ignomínia arriba fins i tot a assassinar al jo líric, encaraque sigui de manera ambigua, possiblement en somnis. El crimpremeditat és anunciat al lector per la recurrència del número“dotze” que, a part d’apuntar la mitjanit, acompanya la fatalitat:dotze són els membres d’un jurat que a l’hora de l’ajusticiamentdecideixen sobre el nostre fatídic destí. El poema es clou ambun vers colpidor: “Desperto mentre dormen sense càrrecs”.

9

En els següents poemes –Camí de ferro, Esbós d’unapluja, La ciutat interior, Un crim d’ocells, Nocturn, Somnien via morta, Els afores de la ciutat– se’ns presenta el jo líriccom un ésser turmentat, quasi agonitzant, en un espai hostil,l’espai urbà, amb neguits i angoixes que remeten als primerspoemes –en mig d’un laberint, “clos en un pou de gel grisós”, “de lanit inclement del mur glaçat”– i evidencia la necessitat de sortir, defugir d’aquest espai. Li cal un “tren”, una via d’escapatòria, capa indrets més esperançadors. En aquests poemes hi ha contínuesreferències a elements de la natura –aire, foc, aigua– quesimbolitzen la renovació, la regeneració o la purificació:

“Atrotinat, sense confins, la fugidaserà l’oreig del vespre quan m’absol”

“I faig del foc interior la cremorque apaivaga el neguit de ser enigma”

“en la terra erma. I m’aferroa una pluja, a un ver consol”

En determinats versos s’albira una espurna de pau interioren el món nocturn del somni. A través d’imatges oníriques, ifins i tot surrealistes –“Les banyes/ d’una cabra gegant és l’aparell/sonor amb què espanto mosques estranyes/ fora de la cuina dels meusocells […]–, el poeta busca l’evasió de la realitat circumdant queno li és plaent. Però s’adona que es tracta d’un Somni en viamorta. La vida urbana, marcada “per la tenebra dels rellotges” i“per la pobresa de cada glopada d’aire”, suposa un ofec diari.Somnia una possible reconstrucció, una alliberació… però quandesperta només pot constatar “el seu rostre malmès” en “unmirall trencat”.

10

Exemples d’objectivitat poètica els trobem en el poemaCariàtide mística trobada a l’arena de l’any 1940, on el poetaes val de recursos propis del registre periodístic, presentant eltítol com si es tractés d’un titular de notícia, o Acta judicial,on es val d’un registre jurídic formular. En el primer poema,poetitza una experiència religiosa i qüestiona el fet de ser creients;en el segon, més prosaic que poètic, reprodueix un cas judicialamb l’estil propi d’una crònica. Estructura aquest segon poemaen tres parts: un exordi i un epíleg idèntics, on es personifi-quen la ‘Prudència’ i l’‘Autoritat’, i una acta central on s’exposenels avatars funestos d’un ‘Empresari’ amb la justícia de maneramolt subtil i irònica. Destaca en el poema l’ús del vers lliureque reprendrà en el darrer poema del recull, i per la visió parti-cular que té el poeta de la justícia. En el poema Un dia més (deversos apariats de rima consonant molt marcada) ratifica usaruna altra visió de la justícia més sarcàstica.

Per la seva forma peculiar, cal fer esment al poema Fil mu-sical, on el jo poètic enumera un seguit de grups i referènciesmusicals, sense pràcticament puntuació ni majúscules –en lalínia avantguardista– però poèticament molt suggeridors.

Finalment, els poemes Del silenci extrem i Destrucció clouenels poemes breus del recull amb què el poeta vol donar a entendreal lector la seva voluntat de canvi i la impossibilitat d’aconseguir-ho:

“El sentit de tot allò viués el silenci de la pèrduai el guany, de Déu i l’art esquiu”

11

Renuncia a l’intent de sublimar certes experiències de ma-nera poètica, i tanca el poemari amb un llarg poema narratiu,escrit en vers lliure: L’inútil sac d’ossos que deixa la vida, onpalesa ja des del títol la frustració vital. A la primera part, ambel subtítol d’Enigma, presenta, a partir d’una situació sòrdidanocturna entre el jo poètic i una dona en un bar, un reguitzelld’impressions i records viscuts que malauradament no hantingut una explicació massa lògica per al poeta. I a la segonapart, Rèquiem, vaticina amb un to profètic un futur pòstum.El llenguatge emprat, amb connotacions religioses, en un tomés solemne i sentenciós, contrasta amb l’estil viu i acceleratde la primera part on es barregen expressions molt col·loquialsamb frases llatinitzants.

Perquè, en definitiva, el que es pot comprovar, en la lecturadel recull, és l’habilitat del poeta a l’hora d’emprar diferentsregistres i recursos poètics, i el seu propòsit de respectar eldecòrum. La seva predisposició per conservar deteminatsaspectes mètrics –que en la majoria de poetes actuals es rebutgeno menyspreen– dota la seva poesia dels trets distintius del gènerepoètic.

Ricard Mirabete, d’acord amb el seu temperament, opta pertrencar amb vincles més conceptuals que formals. En relació alseu primer llibre també es deia: “Quan sorgeix el desencís, unaopció és la fugida, però el poeta no ignora que podem canviarde país però no pas d’ànima”. En aquest segon llibre és el mateixpoeta qui confessa que

“La meva vida és només l’esperançade poder sortir d’aquest laberint.

12

[…] Desafio la llunyaniai tot el que m’és rar i fugisserentre la ciutat i la teologia”.

(La gran baixada)

Xavier Soler i LlopisMontesquiu, 6 de març de 2004

13

L’home ha de sobreviure a les rondalles.

JOAN BROSSA

LA GRAN BAIXADA

I

M’atanso al mirall de l’aparadord’objectes inútils de la Quimeta:capses de cors amb forats de tardoron cauen fulles i esquers de profetaque insten a fer-nos la vida millor.Remeis d’herbolària, consells astralsd’un cec amb calidoscopi desviatprovant de destriar xarops magistralsentre més d’un licor avinagrati tisanes d’amor per a malalts.“Bon dia, Quimeta –li dic sense por–prepari’m un bon tast d’herbes d’oblitque la sort és lluny i a l’adoradorde vostè li cal per aquesta nituna poció de cent grams de foscor”.Entre la fressa de la gent de forai el meu altre jo que no calla maino dormo gens, no somnio, i ben d’horam’alço del llit amb ràbia i el desmaide qui no viu, ans al contrari enyorala dona, el seu gos, el temps i l’espai.“Jove, acosta’m el ramell bord del centredel mostrador que el posaré al fogallon et cremaré els mals esperits, mentreel fum d’oblit entelarà el mirall”.La Quimeta em llegeix l’art d’encanteri.

17

La llum del sol, i el foc dels llamps, m’abrigal’ànima i m’allunya als núvols, eteri:sóc qui vetlla en la rosa i en l’espiga.Ara tinc el cor embriac de confiança,la crec sense veure-la, visc morint.La meva vida és només l’esperançade poder sortir d’aquest laberint.La poció de la vella em duu al carreraplomat. Desafio la llunyaniai tot el que m’és rar i fugisserentre la ciutat i la teologia.

18

II

Al bell mig del carrer hi ha un homenetque empaita els coloms amb una carreta.S’exalta i riu, dóna cops de barretals entristits coloms del barri xueta.Passa una garsa vestida de blaui un automòbil es salta un vermell.Homes i dones demanen la paua militars rucs sota el capitellmajor de l’església de sant Palau.Nens i nenes s’escapen de la missai corren a pintar el vol d’un ocellen l’arbre amagat entre la bardissaque el resguarda de la falç i el martell.Ben cert, ja no hi ha bruixes però hi ha llumsa les fàbriques tancades. Hi anemi quatre burgesots ploren. Besllumsde la vida moderna en un haremfet de molles de pa i plors difunts.

19

EN LABERINTS ESTRANYS

En laberints estranys d’ecos de foccerco debades el vol de l’alosa,el crit rocós del mar, la bella rosaque amagà l’amor en circuits de joc.

Com un riu de muntanya que no gosaretrobar el punt on el temps se’n va,

gràcilment, entre l’oreig suau i el mar,les herbes d’Àsia que sotgen la llosa.

20

JARDÍ TANCAT

Un home desperta amb les manstapant-li els ulls per no veure la nit.Resguarda en ell un continentde somnis vers lluny del mur de granit.

21

POU NEGUITÓS

Al fons d’un pou negre i profundm’hi vaig trobar descalç i somnolentquan la lluna fa seu el muntde sabates i xecs signats pel vent.

Rescriuré de la nit l’esbósinnúmer de mots que no he dit:

els pensa qui viu en el sentitde la llei del pou neguitós.

22

EL MUR DELS SORTILEGIS

L’heura daurada del capvespreescup sang en l’aigua enfosquidaque regalima pel mur pètalsde sorts músties de flor pansida.

Una pregària a la naturaviolenta i ferotge en reviure.

Un sortilegi més a fadesque despisten tot just cridar-les.

23

AMB LES MANS AL FANAL

Cap a la plaça Gran. Dia de mercat.Migdia d’hivern. Dissolució del diaen l’aquarel·la d’un cel empeltatde crits, d’insults, de les veus d’alegria:

dels nens que roben la parada

de la senyora que rondina

d’aquells que giren la miradavers la dona que du plegatel cap en una paperina.

24

IGNOMÍNIA

Deixo desidiós l’última monedaal costat de la font de l’hospital.Són les dotze! –repica la campana–i m’amago darrera el gris fanal.Pels carrers retrunyen les meves passesfins que, poruc, arribo al camí ral.Des del terrat unes veïnes remuguen.Dotze passes… no em veuen des de dalt.Una paraula i una pedra contral’ignominiós rètol de l’hospital.Les veïnes m’assenyalen amb el dit.Criden fort a la guarda policial.Dotze repics. Campanades a mort.Dotze vells vénen. Em porten al saltdel riu Roig, més enllà de la fageda.Em lliguen de mans, peus, com un malalt.Em llancen al riu. Riuen fins que moroassassinat pels dotze criminals.Desperto mentre dormen sense càrrecs.

25

CAMÍ DE FERRO

Camps daurats a l’entorn dels ulls.Un matí gloriós llaura els prats.La dignitat serà l’orgull:pèrdua sense records ingrats.

Vénen estacions, esperances,fins que el vell tren les perden la llunyania de les dansesd’indrets que no han obert.

Ressegueixo el camí de ferroacompanyant el pas del solen la terra erma. I m’aferroa una pluja, a un ver consol.

26

ESBÓS D’UNA PLUJA

Tinc els ulls ebris, barba fosca brunyidaper la pols dels camps. Tinc les mans com plom.Atrotinat, sens confins, la fugidaserà l’oreig del vespre quan m’absol.

Vista cansada, el pols se’m dispara.Com l’espectre fulminant d’un soldatagonitzo amb la treva d’aigua clarade la nit inclement del mur glaçat.

Clos en un pou de gel grisósgreus cants faran d’un foll l’esbós.

27

LA CIUTAT INTERIOR

Omplo el vas de silencis absolutsquan la pluja remulla el pas d’un llampque travessa, amb el gest d’una inquietudmés veraç que la llum que crema el camp,

la trista estança de l’enyor obscur.Absort, ressegueixo la petja blavadels camins enrunats a prop del murde la meva llar on, quiet, reposava.

I faig del foc interior la cremorque apaivaga el neguit de ser enigmad’una pluja, d’un cel, d’una remorque pobla l’ànima de por i estigma.

28

UN CRIM D’OCELLS

Endins la llar d’una nit anteriorles entranyes d’un ocell són aranyesque executen a la paret l’horrorde grafits de la còlera. Les banyes

d’una cabra gegant és l’aparellsonor amb què espanto mosques estranyesfora de la cuina dels meus ocellsque nien amb mi, no pas a les muntanyes.

Dansem amb sang damunt la nostra pell.A terra mans i peus. La nit al rostreamb la crinera fumejant d’anells

de foc tremoleja mentre el nostrellumí ho fogueja tot, com un martellque repica els mals esperits del sostre.

29

NOCTURN

Mentre callo reposo la memòria.Inicio el viatge llarg de la nitmitjançant el somni nu de l’alosaque travessa els sembrats de l’esperit.

Tothora enfilo els volts desconegutsde paranys en cercles blaus de foscor.Sé que em deixen l’ombra d’una remorde veus d’oratge del record vençut.

I sóc entre la nit els ulls de l’ànima,retrobo el cel, l’elixir de la lluna,la rosa de nit enmig de la runai el mar immens que transcendeix la llàgrima.

30

SOMNI EN VIA MORTA

Trens que cremen els boscos i les nits.La solitud naixent d’un vagó trist.El silenci de tot allò que he vist,d’una estació derruïda del neguit.

Recerca de veus en un mapa mut.Tren de mitjanit en un son pregond’oblits, bohèmies i la sola virtutd’anar lliure fins on acaba el món.

Lluna d’agost, la llum d’un nou parany;tot arriba quan deixes la foscor.El tren avança i redobla la pord’un punt mort a la via del desengany.

La vida intensa en la reconstrucciódel mirall trencat que parteix la llumdamunt del rostre malmès que consumel somni a la finestra del vagó.

31

ELS AFORES DE LA CIUTAT

Encara viu la ciutat dels rellotgesen els quarts d’una tenebra acordada,a la mitjanit de la gran ventada,a l’hora en punt dels pactes a les llotges.

A desgrat de l’avui i la gentadatraços d’ombra dobleguen la ciutatamb la pobresa de cada glopadad’aire d’aquells que moriran aïllats.

32

CARIÀTIDE MÍSTICA TROBADAA L’ARENA DE L’ANY 1940

Som dia a dia secrets adoradorsdel vel que deixes caure serenacom la Verge trobada a l’arenade les costes negres dels vencedors.

Fidels al gest d’amorosida usuradel vel que deixes caure als peus, altiva.Sabem que som creients en la mesuraque apleguem dins la fosca de la riba

el deix de tots els signes de desacordamb el món d’ahiri el feix de roses de les vies de la mortque vam tenir.

33

FIL MUSICAL

música, el vell goig de serun so, un so en moviment

musa –de tota la llum- únicarusc de mots, accelerat so

vertigen en mil notes de paula lluita per la dignitat

la nit que la lluna va sortir tardara l’estàtua del jardí botànic

ràdio futura, umpah-pahzero noranta-u, la madam

sopa de cabra, glaucs, lou reedthe clash, primal scream, rancid…

música, el vers en movimentun so, la paraula del temps

musa de l’espai sideralel nervi de tots els motors

34

UN DIA MÉS

Peso el bé i el mal en una balançamentre els justos fan silenci amagant-seels jutges fan jocs de mans amb dinersels monjos fan girs de peus als carrersi el batlle sermoneja el vagabund.

Els amics es troben a l’hora en punt.

35

ACTA JUDICIAL

EXORDI

Indefensa i sòbriana Prudència proposa.Insolent, formaln’Autoritat disposa.

ACTA

La primera nit Empresari s’alçà, insomne,i contemplà el carrer, les veus del Comerçi les llums de neó d’un bordell en ebullició.Un fanal, una dona, llums obscenes.A la cel·la decora un quadre de renúncies.Vol bastir un retrat costumista d’ombresjustes, una balança, una falç, sota l’aromad’encens que habita. Mentrestant el carcellerprepara la sopa popular del formiguer. Nit de2 de febrer de l’any actual.La darrera nit Empresari esperà tota la nitla figura del jutge d’ofici. Llargues horesde desídia i de lligar comptes en va. Vacomprendre que la justícia era impossible.Afligit, sense fe, sense prou diners, no volesperar l’acta definitiva del seu cas. Foutrobat encastat a la paret, com un paper,

36

com una figura d’un quadre d’execució.Nit de 28 de febrer de l’any actual.

EPÍLEG

Indefensa i sòbriana Prudència proposa.Insolent, formaln’Autoritat disposa.

37

DEL SILENCI EXTREM

No és l’ombra grisa entre els arbres del boscqui traça perfils d’ossada a l’escorça,ni l’aire silent vesteix l’agonia.

El sentit de tot allò viués el silenci de la pèrduai el guany, de Déu i l’art esquiu.

38

DESTRUCCIÓ

Encenc el foc, amb la mà dreta, al moll.Clisso darrere la boira la ciutat.He vist el joc obscè a les cantonades,plens d’antenes de colors els terrats.He cercat mots, maons, senyera, debadesper tal de reconstruir tot un estat.De l’alba, brut i vermell un penjollés tot el que bleeix de la realitat.

39

L’INÚTIL SAC D’OSSOSQUE DEIXA LA VIDA

IENIGMA

Imaginació i desolació:desmai. Un àlbum de records, un gosi un escreix de poesia morta a la brossacomuna del suburbi urbà. Contenidorsque no contenen res més, resmés que deixalles de vida inhumana.Aquella dona perversa amb el dotde gràcia, de bellesa i deshonor.EM MIRA –li donaré tres versosdispersos de quatre poemes amortsdiluïts enlaire, mal escrits en l’aigua;són paraules, vàcues, inútilmentel reflex fals d’un mirall interiormassa negre, massa sòrdid. Seràllum per a tu perquè et parla del que novoldries ser, res més que de mi, salivadel pit partit de claror lluminosa,criminal, ensangonada del sol.Una dona d’embruix per qui ja no sóc.Estic amb l’arítmia trista dels amosmiserables del carrer estret, hostesde ma casa mústia i infidels.Un fanal. Un laberint. Un bon llocde princeses mudes i prínceps cecs

40

que les escolten amb gran atencióquan marxen al cap final del carrer.L’espai ben buit de les dues voreresdeixa de ser un espai; el carrerés ja un solar immensament llunyà.El temps seria una atmosfera llisaon els homes som uns animals cecssense ànima, sense vista, sense olfacteperò encara escoltem el so de la lluma l’estratosfera grisa dels records.Pensa el present quan parli del passatamb la cambrera atenta que m’atansaun rom melós, de llimonada melosa.NO EM MIRA, NO M’ESCOLTA: però hi és.No li pago la copa, sinó queli pago la seva proximitat.M’agrada el marbre blancde la barra on reposales mans adormides

i el color d’ocre del seu perfum.És l’olor d’un cos impurallò que vesteix la visió d’ella que tinc.NO LA MIRO, NO LI DIC RES:estic lluny. Però hi sóc.Tinc la certesa que jo no sóc d’aquíperò us entenc: som veïns.Mel i rom a les venesi un lleu record del pes de la sang.Miro el carrer des del finestral.

41

Miro al sud i veig el nordi nou pomes blaves al cistell d’una nena.Talment duu el blau, el cel, al cistell.S’enduu la treva a la solitud del carrer llarg.Sine die, algú arriba;molts se’n van al mari no tornen perquè no hi ha port on naufragar.D’altres baixen a comprar una rosai porten una dona sota el braç.Sine die, algú mor;pocs viuen més de vuitanta anys,d’altres moren un diai els reviuen d’altresvuitanta anys més.Són gairebé immortalsi viuen aquí més anysque els que suportaré jo.Sine die, molts calleni un de sol escriu el silenci de tanta gentamagada, ofegada, explotadaa la intranet de la modernitat.A la Creu Gran estic immers al raig Xd’un dia X de maig.Una ànima de gel respirai l’escolto com s’adorm.La desperto amb un bon diai em colpeix de nou amb estrebadesde sentiments i manaments, debades.Dempeus i absort, un colomem besa els peus dessagnats.Malvisc amb els ulls d’ahir

42

i el present continu d’un dolor.Forces fosques dicten la sortde viure immers en el raig X.Escalo d’altres teuladesencara més altes i rumiola distància d’una amb les altres.Com més amunt més avall.

Sóc a l’antena grisa dels veïns del divuit.És més baixa, més plana, més semblant al buit.Sobrevisc a la superfície de les llumsde ciutats infinites en flames.Sintonitzo la freqüència modulada del venti l’incert senyal d’una mort petita.És el colom que dessagna als meus peus.Els somnis viatgen en un tren blauque s’estimba al vespre tacat de liles.Potser fa fred al carrer llarg,però no més que al clavegueram de les rates.Tinc l’ambició d’una bellesa salvatge i llunyanade l’Àfrica central –potser–i, tanmateix, em sé blanc i civilitzat al mirall.Em traspasso al mirall o al celperò a fora ciutat.A fora del desert de l’origen del primer cant.Al carrer Hospital amb sant Tomàsno cicatritzarà la ferida dels sentits.Un cirurgià em buscarà l’alè als pulmons.Un sacerdot d’ofici missaire només escoltaràla confessió secreta.

43

Dues visites al carrer Hospital amb sant Tomàs;dues històries en tecnicolordel blanc i negre de la mentque em distrauran. Però seguirérosegant el tedi de les voreres.Encara sóc a temps de tastarla veritable foscor blanca de la veritat.Sum vermis, ignots i bruixots.A l’estratosfera els peus no són de fangi deixo l’inútil sac d’ossos que deixa la vida.Alegria i somnis blaus al traud’entre les celles blanques.Un desmai suspès en l’aire del mai.No cessa el moviment –no caic-del rellotge antic de la sala d’estar.Alguna cosa semblant al gel se m’acosta–no caic– és un oblit del terra.Vuit núvols agombolen l’emocióde ser un satèl·lit al voltant del buit.Tots els motors en marxaal ritme poètic dels eixos falsos.No caic, no cessa el movimentdel rellotge antic de la sala d’estar.El cor és un enigma volàtil i voladorcom dos coloms que quan un somnial’altre dorm damunt l’herba tendra

dels prats de la consciència sideral.No hi ha un sense l’altre, no hi ha infinitsi no entrelligues els besllumsde la nostra finitud mal sargida.

44

No hi ha món si el cor és ceci resta panteixant al pit.Salta, mira: no es féu el món pel cor de l’homeans al contrari, la terra produí uns homes sense cor.Hi ha moviment, fressa i una melodiaque cau del balcó sense florsdel tercer pis d’una casa que l’ajuntamentvol enderrocar des de fa anys.És la llar d’uns avis que l’ocupen.Són parella, dos vells malalts.Escolten boleros dels més tristos de Cuba.Quin foc pot escalfar-me tant el cos,quina força és energia obscura, dispersa,que em mou sense avançar els peus?És un cuc llefiscós que es vol serp.L’embruix d’un déu ignot,d’un vassall ignot? No comprenc.Aquest vespre la llum em menysprearà.Un mirall capgirat em traurà de dinsel que amago i no vol ser meu.Seré bruixot? Un botxíqualsevol, un bruixot que es confessaal mirall antic de la sala d’estar?La casa: cova de memòriaque omple el pou del buit.El cor: pou d’enganysque deixa lliure la tenebra.Anem plens d’ombres que vaguenal ritme de la fosca minvant.Arribarà la nit i despertaràsamb la suor freda de la rosada.

45

És un malson només el record?És avui, ara, una llosa d’espines?I les flors del somni on les tens?El cor ha traït la promesa de la carn.Mentre érem joves no hi havia llocper a la malaltia àvida i eixorca.Però la solitud tot ho pren;no deixa cap lligam on aferrar-se.Ni la companyia podria fer-me sortir.Recordaré la teva proximitat adversai el miracle dels teus ulls flàccids.Mira’m un dia més com el mirall anticde la sala d’estar que sap romandreen silenci mentre penso què veig.

No diguis res, no m’escoltis,llegeix els plecs del mirall trencat.Vaig robar al temps uns grams de foscorper guardar tot allò que he amagat.El somni, el record, l’ahir.Hi ha un pòsit de llum als ullsi un mirall trencat que em desfigurael rostre i el somni.Vindràs a empal·lidir el soli a parar la pluja del carrer.Pren-me com un somni sense amo,com la baldufa trista de la sala d’estarque congria la pols del sostre.Aferra’t a l’escorça d’uns braços,els meus, que no comanden les mans.T’alçaré damunt meu

46

i robaràs el sol dels veïns.Cobreix-me amb la cendra que deixes caure.Amaga’m, guarda’m sota el llit.Hi ha tres cants de vetlla:La misteriosa, la cleptòmana, la Maria.Escoltem com roba el sol del meu corla nit més llarga del teu adéu.Fins ara, és l’adéu més estrany i continu.Dempeus i absort, dos colomsem besen els peus dessagnats.L’olor del carrer em retorna la memòria.Hi ha fang i papers que travessenla superfície humidade l’última rosada d’aquesta nit.La música de Tsunami canvia el dolori el fa més abstracte i desdibuixat.Estaré trist? Seré un record?Mai trobaré la resposta a les mans.No la busco al cor dels coloms.No la trobo als coloms d’un esperit.

47

IIRÈQUIEM

El meu petit imperi l’he donat.Em nego a assumir la pèrduainexorable del meu petit imperi.Sóc tan fràgil a l’hora de ferir-meamb talls i punxades a les mans.No és un fet trivial ni novedós:l’excés de vida és una mort prematura.Hi ha la carretera a la llunyaniai la vorera dels gossos massa a prop.Els eixos dels motors ens glaça la sangi l’esperit alça el vol fora del cos.El soroll d’uns automòbils furiososés l’amenaça al desert dels amors morts.La lluna degolla l’instant d’obscuritatque m’oferia els núvols de l’adéu.Sigues lliure: sotmetre’s a l’afanyinvisible dels núvols que volencap al desert on hi ha focs d’artifici.Protegiran el veritable desert de l’oblit.On el foc és real i vigorósdeixaran caure la sembra del mar i de la muntanya.Al vespre ens quedem sols al templei interpretem el cant de vetlla d’un rèquiem.El violoncel m’esgarrapa la veu;m’avisa del moment que la parauladeixa de ser arbitrària i passa a ser

48

un so original i precís.Sigues natural: deixa els mots als llibres.Respon-me al temple de la Creu Granamb un gest, amb un so. Sigues natural.Plorarem per cada home i cada mort,per cada dona i cada fill, Maria.Si tota la vida és un fracàsla composició d’un rèquiem mustiasserenarà l’afany eteri de les hores.Bellesa i desmai. Imaginació i desolacióal cim de la torre del Palau.

49

ÍndexPRÒLEG, PER XAVIER SOLER

LA GRAN BAIXADA 17I 17II 19

EN LABERINTS ESTRANYS 20JARDÍ TANCAT 21POU NEGUITÓS 22EL MUR DELS SORTILEGIS 23AMB LES MANS AL FANAL 24IGNOMÍNIA 25CAMÍ DE FERRO 26ESBÓS D’UNA PLUJA 27LA CIUTAT INTERIOR 28UN CRIM D’OCELLS 29NOCTURN 30SOMNI EN VIA MORTA 31ELS AFORES DE LA CIUTAT 32CARIÀTIDE MÍSTICA TROBADA A L’ARENA DE

L’ANY 1940 33FIL MUSICAL 34UN DIA MÉS 35ACTA JUDICIAL 36

EXORDI 36ACTA 36EPÍLEG 37

DEL SILENCI EXTREM 38DESTRUCCIÓ 39L’INÚTIL SAC D’OSSOS QUE DEIXA LA VIDA 40

I ENIGMA 40II RÈQUIEM 48

Imprès a Vic.Maig de 2004.