La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 1

Contra l’ofensiva destructora, construïm el país nou

El moviment popular català està pre-parant el seu futur i, després dels múlti-ples esclats mobilitzadors al llarg dels mesos passats, està cercant la seva defini-ció. Una definició que neix marcada so-bretot per la reacció a l’ofensiva rabiosa de l’Estat espanyol, que no para d’extorsio-nar econòmicament el poble català arreu dels Països Catalans i treballa activament per a fer desaparèixer la llengua catalana: a la Franja de Ponent, a les Illes, al País Va-lencià etc.

Cada dia hi ha més i més persones arreu del país que fixen en la conquesta del nou Estat els objectius reivindicatius de dife-rent ordre. Per això han estat importants les primeres mostres de definició d’un nou marc polític que estan començant a pren-dre forma a nivell de masses. Analitzant el conjunt de les expressions del moviment popular al nostre país, les primeres concre-cions fetes a nivell polític i assumides mas-sivament han estat les formulacions, enca-ra poc concretades, de l’objectiu d’aconse-

guir un nou Estat per a la nació catalana, fetes per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), una organització fundada fa amb prou feines un any, el 10 de març del 2012. Els avanços en la concreció política són, però, com podem observar, encara exces-sivament tímids i deixen massa buits que poden ser ocupats per maniobres oportu-nistes que podrien desviar o entretenir el procés.

És per aquesta raó que cal saludar com una iniciativa interessant a nivell global, l’activació del projecte de Procés Consti-

tuent presentat per Teresa Forcades i Ar-cadi Oliveres el 10 d’abril passat. Es tracta d’un projecte que està destinat a tenir un abast important però que encara té unes certes ambigüitats polítiques, de manera que si no arriba a arrelar i a fixar aviat la seva orientació, encara podria acabar es-sent recuperat per alguna possible opera-ció regeneracionista espanyola en forma de qualsevol mena de República que aca-bés reproduint formes de dominació d’un Estat espanyol que tots sabem que s’ha d’enfonsar per a deixar néixer el futur. Fem una anàlisi d’aquest projecte de Procés Constituent en un article específic d’aquest número de La Veu.

És urgent que les classes

populars catalanes prenguin el

protagonisme de la lluita per la

independència per tal de donar-

hi fermesa, seguretat i

profunditat.

Haurem d’obrir i desenvolupar

un debat popular sobre les

bases constitucionals i els

elements fonamentals de la

República Catalana

El passat 19 de juny moria el nostre company Toni Lecha, que al llarg de cinc dècades va lluitar per l’alliberament nacional i social

dels Països Catalans. En Toni sabia conjuminar teoria i pràctica en totes les facetes de la militància i per això el seu exemple

perdurarà en les generacions actuals i futures de l’Esquerra Independentista.

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]

Sí a un procés constituent

Durant les darreres setmanes ha vist la llum i s’ha estès arreu del Principat la proposta d’articular un Procés Consti-tuent feta pública per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, dues persones de reco-neguda trajectòria en la lluita per la de-fensa dels drets socials. Aquesta propos-ta ha estat rebuda amb una barreja d’en-tusiasme i incredulitat, d’il·lusió i de re-ticències per diferents persones i col·lectius tant de l’esquerra reformista com de l’espai de la Unitat Popular. Pen-sem, doncs, que és oportú fer algunes aportacions a l’anàlisi i el debat.

1. Una proposta programàtica d’Unitat Popular

La primera impressió que moltes i molts vàrem tenir la nit del 10 d’abril da-vant la televisió i l’endemà llegint el Mani-fest per a la Convocatòria d’un Procés Constituent és que els promotors d’aques-ta iniciativa estaven socialitzant davant l’opinió pública catalana bona part del programa polític de la CUP.

En efecte, la proposta del Procés Cons-tituent planteja, en teoria, el que han estat els processos de construcció de diferents experiències històriques d’Unitat Popular: l’agrupació de diferents sectors i milers de persones al voltant d’un programa reivin-dicatiu per tal de posar el poder polític al servei dels interessos de la majoria, al ser-vei de les classes populars.

Ideològicament, aquesta proposta pro-gramàtica beu de diferents fonts: des de la socialdemocràcia radical1 i ecologista (aquella que no qüestiona d’arrel el con-junt del sistema capitalista i l’imperialis-me, sinó que planteja una sèrie de refor-mes polítiques i econòmiques de gran ca-lada que permetin un cert grau de control popular de l’economia), personificada en Arcadi Oliveres, fins als plantejaments més obertament anticapitalistes i filoco-munistes 2 (els que plantegen la superació definitiva del capitalisme, un nou model de relacions de producció basats en la construcció d’una societat sense classes, i unes relacions internacionals basades en la plena sobirania dels pobles), personificats en Teresa Forcades.

La llista de les primeres adhesions ajuda a escenificar aquesta suma de sensibilitats, que van des de les més socialdemòcrates (Vicenç Navarro, un dels teòrics del tripar-

tit) fins a sectors del trotskisme afins al NPA francès (Esther Vivas), passant per una persona que simbolitza les aspiracions de regeneració democràtica i transparència, com el jutge Santiago Vidal.

La conjuntura actual fa possible la con-fluència d’aquests diferents corrents de l’esquerra que, a la pràctica, surten dia a dia de bracet al carrer units en la lluita contra les mesures de reestructuració del capita-lisme (retallades, privatitzacions, transfor-mació del deute privat en públic, etc.) que estan desballestant els ja tradicionalment magres mecanismes de protecció i iguala-ció social al nostre país.

En aquest context, i emmarcat en un procés de ruptura democràtica respecte a l’Estat espanyol, que té la punta de la llan-ça en l’exercici del dret d’autodetermina-ció del poble català, plantejar l’acumulació de forces per a un Procés Constituent ba-sat en la defensa d’un programa de mínims sobre el qual caldria bastir la futura Repú-blica Catalana és, en principi, un acte de valentia (d’avantguardisme), que, si reeixís, podria suposar un pas definitiu en la cons-trucció de la Unitat Popular i un gran avenç cap a la victòria dels sectors popu-lars davant les oligarquies econòmiques i els aparells de l’Estat.

2. Les mancances o elusions en el fet nacional

Tot i això, cal assenyalar dues mancan-ces pel que fa al caràcter nacional d’aquest procés:

- En primer lloc, la territorialitat. La proposta, directament, eludeix el nostre veritable marc nacional, els Països Cata-lans, amb la qual cosa dóna a entendre que la nació catalana se circumscriu a les qua-tre províncies que teòricament es consti-tuirien en República. No preveu, per tant, ni l’articulació del procés constituent arreu del territori nacional, ni possibles mecanis-mes d’extensió del projecte de ruptura i de la nova república al conjunt de la nació ca-talana.

- En segon lloc, i com darrerament es-tan fent alguns dilacionistes, aspirants a re-novadors del marc constitucional espanyol o independentistes ingenus, dóna per feta de manera mecànica la creació d’una Re-pública Catalana (amb un grau incert de sobirania real). És a dir, es prescindeix de l’anàlisi dialèctic pel que fa a la inevitable confrontació amb els estats ocupants i al paper de les institucions europees, l’OTAN, etc.

Aquest «oblit» resulta especialment pe-rillós tant perquè no preveu construir les eines necessàries per a la ruptura, com i es-pecialment perquè acompanyat de la crida a «processos constituents paral·lels arreu de l’Estat espanyol», obre la porta a l’unio-nisme federalista sota la forma de III Re-pública Espanyola.

3. Aposta tàctico-estratègica o moviment tàctic oportunista?

Aquesta és la qüestió. A hores d’ara en-cara no és prou clar si, un cop superades les

(i no a una maniobra reconstitutiva)*

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 3

mancances que hem apuntat pel que fa al fet nacional, la proposta del Procés Cons-tituent pretén realment organitzar i mobi-litzar amplis sectors populars de la nostra societat per forçar la ruptura democràtica i construir una República independent ra-dicalment democràtica i igualitària, o es tracta simplement d’una aposta tàctica de tints oportunistes per a la formació d’una hipotètica «Syriza catalana» que doni legi-timitat a les polítiques pactistes i reformis-tes de submissió al progressisme espanyol que han caracteritzat durant els darrers 40 anys l’esquerra catalana «oficial», encarna-da en ICV i EUiA.

Segons el nostre parer, posar directa-ment l’accent en la qüestió electoral i fer cants al cel per la «unitat de tots els sectors, des d’ICV fins a la CUP» no és la millor manera de començar. Perquè no ens enga-nyem: a hores d’ara ja hi ha desenes de can-didatures municipals, com les vinculades a la CUP, a les CAV, Gent de Gramenet, etc., que ja cobreixen aquest espai polític i apli-quen aquests models organitzatius. I el que és més significatiu: des de fa uns mesos, la CUP és present al Parlament, defensant no només aquest programa, sinó també aquestes maneres democràtiques i assem-bleàries de fer política.

Plantejar, doncs, d’entrada, la submis-sió d’aquests projectes de base a l’alça a un acord polític amb els sectors que fins fa quatre dies han estat còmplices de les po-lítiques liberals del tripartit és, d’una ban-da, no voler entendre el paper històric de «força tampó» d’ICV, i de l’altra desvestir un sant (la CUP) per mirar de vestir-ne un altre. Ja sigui aquest altre, en el millor dels casos, un nou projecte d’Unitat Popular o, en el pitjor, una plataforma tàctica al servei de determinats professionals de la política.

Si bé és cert que la mateixa Forcades va matisar la qüestió electoral i va posar l’ac-cent en l’organització de base i en la mobi-lització ciutadana en la segona entrevista després de l’anunci del procés, també ho és que Oliveres va servir en safata a ICV la seva adhesió-apropiació mediàtica del pro-jecte, com dies abans ho havia fet EUiA proclamant que aquesta era la seva «Syri-za pels drets socials i l’autodeterminació» (no pas per la independència i la construc-ció d’una república catalana que serveixi per avançar cap al socialisme, que és el que perfila el manifest).

4. Quin model organitzatiu per a fer què?

La resposta a aquesta incògnita la tro-barem tant en l’assumpció o no del progra-ma de ruptura inicial, que supera de llarg els plantejaments sostinguts fins ara per

l’esquerra reformista i que inclou la Repú-blica independent, com, i sobretot, en les formes organitzatives que el Procés Cons-tituent acabi prenent.

Així, si aquest procés s’articula des de la base, a nivell de barris, de viles i de comar-ques; si les decisions es prenen de manera democràtica i transparent; si els seus repre-sentants o portaveus estan sotmesos a un veritable control d’unes bases capacitades per destituir-los en cas de desviació respec-te als objectius inicials o els acords consen-suats; si la mobilització, la conscienciació i la desobediència civil són la base de l’orga-nització i no pas les urgències electorals i si el paper dels personatges públics que im-pulsen o donen suport al procés és subsi-diari i no pas central, podrem estar davant d’una experiència veritablement revolucio-nària i de transcendència històrica.

Per contra, si l’opacitat, els acords en despatxos a porta tancada, el pacte entre interessos partidistes, els personalismes, la propaganda simplificadora i les urgències electorals marquen l’agenda, podem aca-bar constatant que tot plegat no sigui sinó una nova maniobra de refundació de l’es-querra submissa, institucionalitzada i su-cursalista.

5. Una oportunitat per articular el Bloc de Ruptura

Segons el nostre parer, la proposta del Procés Constituent té la gran virtut de possibilitar que les classes populars pren-guin el protagonisme en el procés de rup-tura, garantint que aquest és veritablement una ruptura amb la monarquia espanyola, amb la submissió als interessos de les elits econòmiques i amb el règim econòmic li-beral.

En uns moments en què els aparell neu-ràlgics de l’Estat i diferents fraccions de la

burgesia catanyola mouen els seus fils per liquidar el procés sobiranista o bé recon-vertir-lo en un nou pacte d’estat (espanyol) que permeti la recuperació de la Pax Cata-lana, és ben clar que només avançarem cap a la independència si és el poble treballa-dor i les classes populars qui pren la inicia-tiva política i desbanca les elits benestants i botifleres.

El nom també fa la cosa, i no és el mateix un Procés de Transició Nacional guiat per una camarilla (o Consell) d’ideologia libe-ral-conservadora amb membres escollits a dit per la seva submissió o connivència amb els dictats del poder econòmic, que un Pro-cés Constituent dirigit des de la base pels sectors populars organitzats.

Avui més que mai, les llibertats nacio-nals van indissociablement unides a la de-fensa dels drets socials i econòmics, ja que totes dues coses són expressions d’un ma-teix fet: l’empoderament popular, la con-questa del poder polític per revertir el po-der econòmic i fixar com a prioritat els in-teressos materials i la realització humana i cultural de la majoria del nostre poble. I el poder es conquereix sumant forces i cons-ciències en la lluita, primer al carrer i des-prés, si s’escau, a les institucions. Aquest és el nostre Procés Constituent.

Xavi Oca

[1]  El referent polític més clar dels quals a ni-vell internacional seria ATTAC, i el mediàtic Le Monde Diplomatique.

[2]  Ens basem en els desenvolupament teòrics de Forcades a nivell econòmic, social i nacional, si-tuats clarament en l’espai ideològic anticapitalista de tradició marxista, i propers al Socialisme del Se-gle XXI, prescindint de consideracions de caràcter religiós o teològic i de l’anàlisi de la compatibilitat o no dels seus plantejaments metafísics amb el ma-terialisme dialèctic.

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013

La construcció de la República Socialista Catalana (1)

Albert Noguera es va encarregar d’ex-plicar els fonaments polítics d’un estat so-cialista. Per a això va exposar com el mar-xisme i el liberalisme parteixen de concep-cions contraposades sobre la naturalesa de les constitucions. En la seva xerrada va de-fensar des de la perspectiva marxista, el concepte de contrapoder és un element determinant no tan sols en la fase de lluita contra l’estat capitalista, sinó també com a fonament constitucional en un estat que camini cap al socialisme.

Per introduir la seva exposició, va co-mençar aclarint que la modernitat i el ca-pitalisme són processos diferents, tot i ha-ver anat de la mà durant molts anys. Però la modernitat no pressuposa el capitalis-me com a mode de producció.

Per tant el socialisme és part de la mo-dernitat com el capitalisme, sobretot per-què els dos parteixen de dos fets: la Revo-lució de 1789 com a generadora de la idea de certs drets, i la Revolució Industrial com a inici del mode de producció capita-lista. El socialisme és fruit de la moderni-tat, del racionalisme i de l’esperit demo-cràtic d’una part de la Il·lustració.

La teoria marxista parteix dels matei-xos fonaments i mites que la teoria liberal (sobirania, llibertat, igualtat, justícia...), però les diferències bàsiques es troben en dues qüestions:

• Ladiferentcombinacióentreelsmi-tes de la modernitat. Aquests mites de la modernitat es podrien resumir en tres conceptes clau: la idea de comu-nitat, associada amb la sobirania (so-bre el qual qui més va reflexionar va ser Rousseau); la idea d’estat, associat amb el poder (Hobbes); i la idea de mercat, associat amb la llibertat i la igualtat (Locke). Tant la teoria mar-xista com la liberal combinen aquests conceptes i dóna lloc a resultats dife-rents. Així, el marxisme estableix una relació de subordinació, posant la igualtat comuna com a límit a la lli-bertat individual (perquè només po-den existir homes lliures si són iguals).

• Elmètodeambelqualespensalarela-ció entre aquests mites i els subjectes concrets.

En referència a aquest segon aspecte, el marxisme relaciona aquests paradigmes amb els subjectes, amb la realitat concreta en què viuen, i en canvi la teoria liberal els desvincula de la realitat i crea un element abstracte i aïllat de la realitat, amb què re-sulta una concepció descontextualitzada i que es vol objectiva. Això no és res més que un mecanisme de defensa de l’statu quo del moment.

La constitució catalana hauria

de reconèixer els subjectes

col·lectius: tots els drets poden

ser exercits, exigits o promoguts

individualment o

col·lectivament

La construcció d’un estat socialista, poder i contrapoder

A continuació us oferim un primer resum de les principals aportacions que es van produir a les XXVII Trobades In-dependentistes. En l’actual etapa de l’in-dependentisme, des de diversos espais polítics ja es pensa en les eines per cons-truir un estat i en els seus continguts. Va reculant la visió errònia segons la qual l’independentisme havia d’abstenir-se de lligar la ruptura amb l’estat amb la construcció d’un determinat model de nova societat.

La forma que prengui l’estat indepen-dent dependrà de la correlació de forces polítiques i del nivell de lluita de classes que es visqui en el procés independentis-ta. I si bé el nivell de consciència i de llui-ta actuals no ens fan pensar en la procla-mació d’un estat socialista de cop i volta, sí que convé que la República catalana tingui els elements per avançar cap al so-cialisme. Aquest va ser l’objecte de refle-xió en les Trobades.

Així, en l’àmbit polític, la conclusió principal de les Trobades és que cal agru-par forces per tal que es doni un procés constituent popular i que garanteixi el màxim de democràcia; en l’àmbit econò-mic, es van assenyalar alguns passos per tal que avancin les alternatives econòmi-ques al sistema capitalista; i en l’àmbit in-ternacional, resulta determinant aliar-nos amb els pobles i els estats que actualment intenten desenvolupar-se al marge de les regles que estableix l’imperialisme.

A continuació trobareu el resum de les dues primeres sessions de debat, so-bre política i sobre bases econòmiques del socialisme. El resum de la segona part de les xerrades, sobre l’encaix internacio-nal de la República Catalana, apareixerà al proper número de La Veu.

Sessió 1

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 5DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 5

Així, la construcció ideològica de pre-sentar el coneixement com a neutral, fa que s’accepti el poder establert. Presentar el co-neixement com quelcom d’objectiu, i per tant allò que és veritable, determina les fronteres del que és acceptable i el que no. Així es blinda l’status quo i per tant, es le-gitima el poder dominant.

Els marxistes, per contra, destaquen la vinculació dels coneixements i els conceptes amb els subjectes: tot coneixement o con-cepte és una creació social, d’una classe de-terminada i en un moment històric concret. Els conceptes no son ahistòrics, universals, neutrals, sinó que són culturals, ideològics, artificials i, per tant, modificables.

Així doncs, la dialèctica de la Constitu-ció també s’entendrà de manera diferent des del liberalisme o del marxisme. Des d’una visió liberal, com a acte normatiu i le-gislatiu i impositiu de la defensa conserva-dora de l’statu quo, fet que genera la idea que qui vulnera la Constitució vulnera la legalitat. Des d’un punt de vista d’esquer-res, en canvi, es defensa el discurs de recol-zar-se en drets constitucionals i apel·lar a la seva legitimitat, en contra dels aspectes il-legítims de la legalitat.

Com s’ha produït aquesta contradicció històricament en el constitucionalisme

En la revolució i el procés constituent a Amèrica (1776), ja es van manifestar dos punts de vista diferents: per una banda, au-tors com Madison o Hamilton, seguint Montesquieu, consideraven que la rebel-lió era necessària per fer fora el poder bri-tànic. Però una vegada constituït el nou po-der, la rebel·lió havia de cessar, i el nou po-der s’havia de considerar immutable.

Per l’altra, Thomas Jefferson, més rous-seaunià, que ja interpretava la relació dinà-mica i continua entre poder i contrapoder, entre constitució i rebel·lió. La millor ma-nera de garantir els objectius de la consti-tució era reobrir constantment la revolució i la constitució.

Així, si nosaltres partim d’aquesta con-cepció revolucionària de la democràcia, el que cal fer és establir mecanismes per ga-rantir aquesta relació. Tota constitució que es vulgui revolucionària, no tan sols ha d’estructurar poder constituït (poder posi-tiu) sinó poder constituent (poder negatiu).

El concepte poder negatiu el formula Rousseau, i no vol dir altra cosa que impedir que el poder apliqui determinades normes.

En aquest sentit, tot moviment que pre-tengui crear un marc constitucional nou ha de partir d’una concepció de democràcia de la revolta, cal establir mecanismes clars de poder constituent constant, positiu, però també poder negatiu, exercici directe i in-directe de la sobirania del poble que impe-

deixi l’exercici de lleis negatives envers els interessos populars.

La pressió popular que impedeixi l’apli-cació d’una llei no és una mobilització per la presa del poder, sinó una expressió de la dialèctica de poder i contrapoder, concep-te nítidament republicà. La rebel·lió con-tra l’autoritat és un element de creació constitucional, com és el cas de la Revolu-ció Americana o la Francesa de 1789. És l’essència del Dret a la Resistència, que apa-reix en aquests textos constitucionals. I també de la figura del tribú de la plebs a la república romana: un càrrec que tenia dret de vet contra les decisions dels magistrats patricis quan aquestes perjudicaven els in-teressos populars.

També per a Locke, la rebel·lió contra l’autoritat és un dels quatre fonaments del constitucionalisme. Ara bé, el concepte de poder negatiu va perdent presència a mesu-ra que es desenvolupen els estats liberals. L’alemany Theodor Mommsen, que tindrà una gran influència amb els seus estudis so-bre dret constitucional romà, va tergiversar el concepte de tribú de la plebs i el que te-nia de poder negatiu. El va definir com un magistrat més de la república, no com a contrapoder. Reforçava així la idea de Mon-tesquieu segons la qual el poder s’autocon-trola ell mateix a través dels pesos i contra-pesos de les diferents branques de l’estat (poder executiu, legislatiu i judicial).

En resum, es consolida el model de po-der únic i tripartició de poders com a model.

Finalment, el binomi poder-contrapoder en la construccio d’una república catalana

En contra del constitucionalisme libe-ral, cal restablir el binomi poder-contrapo-der en l’interior d’un text constitucional de la república catalana, i per tant, des de l’in-terior de l’estat cal generar processos de

transformació social. Això requereix de dos elements:

• Reconèixerelssubjectescol·lectiuscom a titulars de drets, més enllà dels ciutadans-individus.

• Introducciódemecanismesd’enfron-tament ciutadans i estat.

Sobre el primer, cal tenir en compte que és el discurs jurídic el que construeix els subjectes. Així, és a partir de la formulació d’aquest discurs que els subjectes (les do-nes i els homes) adquirim consciència, identitat.

El dret interpel·la els subjectes («això es pot fer, això no es pot fer») i determina d’aquesta manera un sistema de relacions socials. Tot sistema social només es pot le-gitimar a partir d’una noció de subjecte constituït i interpel·lat, que es reconegui com a tal. El constitucionalisme liberal sempre ha construït aquesta identitat a par-tir d’una noció individual de subjecte. Mai han estat subjectivats ni la classe social, ni els pobles, ni les nacions sense estat. L’indi-vidu propietari que interactua en el mercat, i en la vida pública, el ciutadà que manté un contracte, que esdevé en la categoria fona-mental de l’organització social, etc.

Els únics intents de constitucionalitzar subjectes col·lectius en estats capitalistes, van ser la Constitució de la República de Weimar (1919) i la italiana (1946). Es reco-neixia el treball com a estructura associati-va que conformava la societat. És a dir, la classe obrera organitzada en sindicats com un dels subjectes que podia intervenir en la presa de decisions: consells, vaga política, negociació de drets col·lectius... la Repú-blica de Weimar va tenir una existència molt convulsa, i la constitució alemanya mai es va desenvolupar legislativament en aquests aspectes.

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013

Aquest és un dels reptes en el cas de la constitució catalana, que podria ser sinte-titzat en un enunciat com el següent: «Tots els drets poden ser exercits, exigits o promoguts individualment o col-lectivament».

La segona qüestió és establir mecanis-mes d’enfrontament ciutadans-estat: in-formals, institucionals i jurisdiccionals:

• Informals:Seriaanivellmésabstracte.Participació i control social exercits de manera col·lectiva fora de les estructu-res institucionals (dret a la resistència). Per exemple, la constitució de l’Equa-dor del 2008 el reconeix. Reconeixe-ment constitucional de formes orga-nitzatives conjunturals o espontànies (associacions de veïns, plataformes...)

• Institucionals:Participacióorepresen-tació permanent de les organitzacions i moviments socials a l’interior dels òr-gans de l’estat. L’estat liberal s’organit-za a partir de la representació política (delegada) i de l’autrocontrol del poder mitjançant la tripartició del poder. Per contra, hi ha el poder popular autò-nom. En algunes constitucions llatino-americans, als tres poders clàssics s’hi afegeix el poder ciutadà. En el cas de l’Equador estableix que està integrat per representants electres de la societat civil. Una actualització (control i trans-parència social, investigacions sobre governants...).

• Jurisdiccionals:Impugnaciódedeci-sions de l’estat. En l’esquema liberal, el recurs d’inconstitucionalitat només es pot presentar des d’algun dels tres poders. Caldria reconèixer accions ciutadanes d’inconstitucionalitat.

Albert Noguera va concloure, que no-més sota aquests paràmetres aconsegui-rem que el futur estat sigui realment de-mocràtic i sigui, per tant, una base indis-pensable per construir el socialisme.

L’hegemonia per construir un estat socialista

Guillem Fuster va basar la seva xerrada en la visió gramsciana de la realitat, i en es-pecial en les aportacions que fa aquest au-tor a l’hora de crear els elements necessa-ris per a l’hegemonia política del propi moviment revolucionari davant del poder de l’estat burgès.

En aquest sentit, Fuster va insistir en la necessitat de comprendre el que el mateix Gramsci deia de les classes dominants, a qui s’havia de combatre a partir de la cre-ació d’una hegemonia que fes de contra-

poder polític amb pretensions de presa del poder a l’enemic de classe.

Gramsci opina que la filosofia de la clas-se dominant, mitjançant vulgaritzacions successives, s’ha convertit en sentit comú: en filosofia de la gent del carrer, la qual ac-cepta moral, costums i regles de conducta institucionalitzades a la societat. Per això afirma que uns intel·lectuals (orgànics de la classe dominant) ajuden a reforçar l’hege-monia establerta i li donen homogeneïtat, mentre que d’altres (orgànics de la classe obrera) haurien de contribuir a configurar una nova voluntat col·lectiva nacional i po-pular. És convenient puntualitzar que per a Gramsci tothom pot ser intel·lectual, en-cara que hi ha un sectors restringit de per-sones que exerceixen «professionalment» aquesta funció.

Gramsci diferencia dos moments polí-tics. Hi ha instants en què la lluita és fron-tal, perquè en un curt període de temps es decideix si el poder econòmic i polític pas-sarà d’un grup social a un altre. N’hi ha d’altres –més prolongats- en els quals es decideix únicament qui guanya i qui perd posicions; i aleshores cal desplegar la ini-ciativa tant en el terreny polític com en l’ideològic i cultural. Tan sols quan l’hege-monia de la classe dominant s’esquerda –no abans- arriba el temps que pren cos un bloc històric alternatiu i és quan cal recór-rer al combat frontal.

Però el procés que fa possible la confi-guració del nou bloc històric no el pot en-capçalar un líder carismàtic, «un personat-ge real», «un individu concret». L’ha d’en-capçalar un «organisme». «Aquest orga-nisme» no és entès com un aparell burocràtic «un pur executor, no delibe-rant», sinó que és entès com un «intel-lectual col·lectiu». Des de la perspectiva de l’Esquerra Independentista catalana, a partir d’aquesta anàlisi es poden donar les bases per a la constitució del nostre propi moviment com a incitador del desplega-ment polític dels objectius de la presa del poder per part dels comunistes.

Analitzant la nostra realitat concreta, Fuster va considerar que calia actualitzar els elements polítics de creació de contra-poder i poder que trobem en la Declara-ció de Principis del PSAN el 1969, i pos-teriorment en l’actualització que en feu el PSAN-P. Segons el ponent, es tracta de dos textos interessants des del moment que analitzen el context polític i social,

així com les pròpies estructures econòmi-ques de la societat, en el nostre propi marc nacional, els Països Catalans, i la necessi-tat de crear una veritable societat socialis-ta catalana que es treballés com a alterna-tiva pròpia del Poble Treballador Català al sistema de dominació capitalista imposat pels respectius estats ocupants de la nació catalana. Sempre, però, partint de la base d’una necessària reactualització i adapta-ció a la conjuntura actual.

Davant dels reptes actuals, en la con-juntura de la CAC com a possible motor de la ruptura, Fuster va apuntar a la neces-sitat d’analitzar com són les estructures d’estat plantejades per l’eix CiU-ERC i mirar la seva utilitat o possibilitat de críti-ca, i obligar-nos com a moviment a crear-ne de pròpies de manera urgent i inapel·lable. En aquest sentit, i davant del cada cop més possible escenari de confrontació amb els estats, Fuster apuntà cap a dues direccions més que urgents:

• Einesdemobilitzacióitensió:elcamíde la confrontació amb l’ocupació. (ANC i altres plataformes) perquè han d’ésser expressió de l’autoorganitza-ció del poble català; i populars, perquè han d’ésser uns òrgans de lluita i l’ex-pressió política de les classes populars. han d’afermar el seu caràcter de repre-sentació de les classes populars fins ar-ribar a ésser autèntiques Assemblees Nacional Populars.

• Seguretat,controligestiódelainfor-mació: gestió de la informació, neutra-lització d’elements exògens controlats per l’ocupació, control de moviments de l’ocupació.

Davant d’aquestes bases de confron-tació caldrà sempre, segons Fuster, que aquests elements sempre serveixin per crear estructures polítiques pròpies com a protoestat, arrelat territorialment al conjunt de la nació i amb unes Bases Constitucionals pròpies en constant de-bat a partir d’una Cambra de Represen-tants dels Països Catalans que actuï com a motor de tots els processos de ruptura política amb l’ocupació, independent-ment del nivell i ritme de lluita dels dife-rents territoris nacionals.

Per finalitzar, Fuster considerà que per tal de portar a terme aquests objectius cal-drà fer un debat en profunditat al voltant de dos elements clau: la creació d’una Di-recció Estratègica de l’Independentisme i la creació del Partit Comunista Català, elements bàsics per orientar el procés cap a la línia que defensa sense embuts els in-teressos de les classes populars catalanes en el camí del seu alliberament.

Quan l’hegemonia de la classe

dominant s’esquerda –no

abans- arriba el temps que pren

cos un bloc històric alternatiu

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 7DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 7

La primera part del debat sobre bases econòmiques Busqueta va començar ex-posant dues premisses:

- Només podem pensar en les bases eco-nòmiques alternatives des de la perspectiva de superar el capitalisme i les relacions so-cials que aquest determina. Ni continuació ni reforma del capitalisme, perquè no exis-teix la possibilitat d’un capitalisme bo, de rostre humà. Qualsevol forma de capitalis-me està basada en les relacions d’explota-ció, perquè es fonamenta en la possibilitat d’apoderar-se de forma privada de l’exce-dent que es produeix col·lectivament

-Cal superar el fals debat de buscar al-ternatives com a models totalment tancats, amb una guió fix, totalment articulats i, per tant, gens dialèctics ni canviants.

Hem de rebutjar la pretensió que per transformar la societat actual necessitem definir exactament el nostre model futur.

No existeix la societat perfecta d’antuvi, les contradiccions de la historia demostren la inexistència d’aquest model, tal i com ho demostra el mateix naixement i desenvolu-pament del capitalisme. No neix a partir d’una reflexió prèvia, ni s’ha desenvolupat de la mateixa manera al llarg de la història ni en les diferents zones del món. Igual com passa en els models socialistes que van exis-tir o que encara perduren. Cap procés res-pon a cap model exacte, el mateix procés, sigui constitutiu o apropiador s’adapta constantment a la realitat on viu, i això fa que aquest procés estigui en canvi constant.

No existeix un model, sinó que aquest model s’anirà definint a mesura que avan-cem. Per les raons exposades, però sobre-tot perquè la construcció d’una nova socie-tat és un fet polític, que depèn de la nostra capacitat i la nostra força, resultat dels con-flictes que podrem generar i de la velocitat amb la qual podrem avançar.

Transformar la societat no és interve-nir-hi des d’un àmbit concret, sinó que es transforma en el seu conjunt. Tradicional-ment, des del marxisme s’ha pensat en ter-

mes d’infraestructura i superestructura, però l’economista David Harvey planteja que la societat és un polígon de forces amb sis grans nodes. Alterar la societat, doncs, voldrà dir incidir i transformar aquests sis àmbits:- les relacions amb la natura- els modes de producció - reproducció de la vida quotidiana- la tecnologia- les relacions socials- les concepcions del món.

Els canvis que vulguem fer en algun d’aquests àmbits van molt lligats als canvis que es facin en la resta.

Un procés de transformació té molt a veure amb la nostra posició dins aquesta matriu, que ja va definir Lenin (veure qua-dre 1).

No és el mateix, doncs, fer avançar una alternativa política a partir del govern de Veneçuela, de la lluita de l’MST al Brasil o de la CUP als Països Catalans.

Fer això no es res més, en paraules del ponent, que entendre la societat en al seva essència per poder-la transformar, mesu-rant les nostres pròpies forces i, per tant, la del conjunt de la societat. En aquest sentit, cal tenir en compte que nosaltres som subjectes polítics socialitzats en el

capitalisme, i alhora volem transfor-mar-ho. Ens cal treballar les nostres prò-pies consciències. Hem de pensar en ter-mes sobre els quals no tenim elements per pensar.

Malgrat tot això, és possible d’articular uns punts de referència per tal de determi-nar si una determinada proposta política és alternativa o no al capitalisme. Busqueta va compartir els punts que han sintetitzat des del Seminari d’Economia Crítica Taifa:

• Sistemadepropietatcol·lectiu:combi-nant estatal, cooperatiu, comunal, mu-nicipal. Sobretot ha de respondre a la propietat col·lectiva tot allò que la so-cietat consideri indispensable per a la reproducció de la vida.

• Superaciódelmodesocialdeproduc-ció: que adopti formes comunitàries, sense explotació ni malbaratament de recursos. Superant per tant l’esquema patriarcal.

• Sistemadedistribucióequitatiu.Tothomha de poder satisfer les necessitats social-ment considerades bàsiques, superant el mecanisme dels drets basat en el treball assalariat. El treball assalariat no pot ser la base de la inclusió social.

No existeix un model perfecte,

perquè la construcció d’una nova

societat és un fet polític, que

depèn de la nostra capacitat i la

nostra força, resultat dels

conflictes que podrem generar i

de la velocitat amb la qual

podrem avançar

Bases econòmiques d’un estat socialista catalàSessió 2

Poder polític

Capacitat econòmica

Consciència social

Poder polític Capacitat econòmica Consciència social

Quadre 1

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013

Gestió horitzontal del poder. Presa de decisions corresponsable dins la socie-tat. Per tant, no és important tan sols la propietat pública dels mitjans de producció, sinó la seva gestió.

• Sistemadevalorsqueproposiipoten-ciï el bé comú.

Aquests elements se situen en l’horit-zó. L’evolució cap a aquest horitzó es basa en un germen (espais d’autonomia i llen-guatge diferent al capitalisme), que Bus-queta va identificar en cinc àmbits con-crets: Municipalisme alternatiu, Econo-mia social, Finances ètiques, Agroecolo-gia i Sindicalisme alternatiu.

Avançar cap al socialisme implica en-fortir dues línies principals d’actuació en l’àmbit econòmic:

• Democratitzaciódel’economia:con-trol públic del sector financer, els mit-jans de producció, els béns produïts i planificació amb participació popular.

• Modelautocentrat:cercarenlespo-

tencialitats internes del territori els elements que han de servir per al des-envolupament. Calen unes línies mes-tres en la producció a les quals es vehi-culi la resta del procés productiu, no pas per a competir en els mercats in-ternacionals, sinó principalment per a satisfer les necessitats de la població a nivell intern. Els processos de deman-da interna han de ser molt potents, la

qual cosa vol dir salaris que permetin aquesta absorció i processos d’establi-ment d’estat del benestar molt amplis (com per exemple la Renda Bàsica).

Un model autocentrat no és un model aïllat, sinó que compta amb algun tipus de relació amb el capital internacional. Però aquest capital s’haurà de subordinar a la lògica de desenvolupament que decidim a nivell intern. Per exemple Eurovegas, no; desenvolupament del Parc Agrari, sí. O bé producció elèctrica a càrrec d’empreses internacionals, sí, sempre que ho facin en les condicions que nosaltres marquem. Si no, s’han de poder expropiar aquestes em-preses.

Això no és una societat no capitalista, però posa uns elements clars per generar graus de llibertat per tal de continuar avan-çant en la construcció d’aquesta societat diferent.

El model de consum també hauria de ser més auster, i les persones hauríem d’es-tar menys obsessionades amb el consum individual, potenciant la capacitat de defi-nir col·lectivament la manera de satisfer les necessitats (alimentació, habitatge, mobilitat, oci, etc.).

Busqueta va fer servir una cita del Che Guevara sobre l’economia: «El socialisme com a forma de redistribució de béns ma-terials no m’interessa». El que cal, doncs, és crear les persones que siguin capaces de protagonitzar el socialisme, més enllà dels indicadors econòmics. Aquesta tasca exi-geix generar una cultura i uns valors alter-natius: per una nova societat sense explo-tació ni opressió.

Busqueta va cloure afirmant que el procés cap a una societat diferent el farem nosaltres i que cal viure amb entusiasme i amb alegria una activitat que és producti-va i és comunitària, perquè entenem que la societat diferent ha de ser per a tothom.

Seguidament prengué la paraula Anto-ni Infante, militant del Moviment de De-fensa de la Terra de l’Horta i membre de la CUP d’Almàssera.

El seu punt de partida va ser el mateix que el de Busqueta: no podem construir el socialisme en una societat aïllada de les contradiccions pròpies del país i de les di-nàmiques internacionals. Això, segons el seu parer, deriva en l’utopisme. Marx i En-gels eren gent seriosa i no van fer més que quatre pinzellades gruixudes sobre la so-cietat socialista. 150 anys després hi ha ha-gut més experiències, que cal estudiar, in-ternacionals o del nostre entorn més pro-per, com ara els processos de canvi social del 36, pel que fa a la sindicació de la classe treballadora i a l’ús per part seva del coope-rativisme. Tanmateix, no podem crear un model de laboratori. És impossible cons-truir el socialisme en un país aïllat, sinó que caldrà lligar el procés de construcció del so-cialisme en la nostra societat a la tasca de solidaritat internacionalista. Més enllà de les condicions econòmiques o tècniques, si no tenim en compte la correlació de forces a nivell internacional, no podrà prosperar.

Una altra qüestió és que el socialisme és incompatible amb l’autarquia. Fins i tot al-guns països que han passat per etapes de fort aïllament (com Cuba o Corea del Nord) han tingut comerç internacional.

Infante considera que el socialisme és un procés i que si no avança cap al comunisme, retrocedeix. Perquè el capitalisme cons-

Més enllà de les condicions

econòmiques o tècniques, si no

tenim en compte la correlació de

forces a nivell internacional, el

socialisme no podrà prosperar

Avançar cap al socialisme

implica enfortir dues línies:

democratització de l’economia

i economies autocentrades

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 9DOSSIER TROBADES INDEPENDENTISTES 2013 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 9

tantment tendirà a repetir una sèrie de va-lors que tenim molt interioritzats (escissió treball manual-treball intel·lectual, patriar-calisme, etc.) i que per tant podrien fer tor-nar-nos enrere. I va reprendre la cita del Che que havia fet servir Busqueta: «El so-cialisme econòmic sense la moral comunis-ta, a més de no interessar-me, no garanteix la supervivència del mateix socialisme».

Així doncs, les tres tasques de la revolu-ció socialista serien:

• Promourel’extensiódelarevolucióanivell regional i mundial.

• Iniciarlaconstrucciódel’economiasocialista.

• Desenvoluparlademocràciasocialista.

Sobre la viabilitat del socialisme en una primera fase de caràcter constructiu, Infan-te va insistir en la idea que en l’actualitat, els Països Catalans tenen un sistema de producció que podria garantir, a nivell de recursos, les condicions mecàniques i tèc-niques per posar les bases del socialisme, tenint clar que la conquesta del poder polí-tic i econòmic és la fita fonamental per a qualsevol canvi. Això s’ha de plantejar en tota claredat, cal un procés de control po-pular, horitzontal i amb elements coercitius bàsics per l’expropiació.

En l’àmbit econòmic, el procés socialis-ta no es basa tan sols en l’expropiació dels expropiadors, sinó també en la generació d’empreses d’economia social, potenciant el control en les empreses capitalistes que conviuran durant un temps, així com les empreses mixtes.

Pel que fa a la planificació econòmica, un element central, cal pensar-la allunyada dels models burocratitzats o hipercentra-litzats: cal una planificació que sigui suma de planificacions (locals, regionals, secto-rials...). Pel que fa a les cooperatives, cal te-nir en compte que n’hi almenys tres tipus diferents: les que qüestionen el capitalisme, les que contemporitzen amb el capitalisme i les que directament són una expressió més del capitalisme. El cooperativisme socialis-ta ho és en la mesura que està relacionat amb el procés socialista. On van els benefi-cis de la cooperativa: al moviment revolu-cionari per a prendre el poder. El mateix passa en el cas de la banca ètica.

I pel que fa a la relació entre economia i ecologisme, Infante va remarcar que de res serveix pensar en termes de socialisme si no som conscients que actualment estem abo-cats a una catàstrofe terrible a nivell ecolò-gic. El marxisme no ha sigut mai producti-vista, pel que fa al corpus teòric. Encara que algunes experiències concretes de socialis-me sí que ho han estat. I avui el socialisme o és ecologista o no és socialisme.

La clau de volta perquè aquestes trans-formacions econòmiques siguin un procés socialista es troba en l’autogestió i clarifi-cació del conjunt de la societat, a través de l’aprofundiment de la democràcia socialis-ta. Per a això cal un element cabdal: reduir radicalment la jornada laboral. A hores d’ara ja existeixen les capacitats tècniques per a reduir a un terç la jornada laboral tot mantenint la productivitat actual. Així, augmentarien les hores per a formació, au-toformació i participació política del con-junt de la població, cosa que garantiria el control democràtic de les empreses.

Cal un reequilibri del sistema productiu en funció del procés socialista. Actualment, les necessitats econòmiques són les neces-sitats dels negocis d’uns determinats sec-tors socials. Per això parlem de ports, car-reteres, xarxa ferroviària... sempre pensats per a exportar. En canvi, convé apuntalar una economia molt més endògena (no au-tàrquica), molt més equilibrada socialment i territorialment, i profundament respec-tuosa amb el medi ambient i la vida.

Per tal de generar debat, Infante va es-bossar un programa d’intervenció política, que tindria uns primers passos en negatiu per eliminar elements antidemocràtics: eli-

minar el militarisme i l’imperialisme (des-connexió de la UE i l’OTAN); canvis en el sistema judicial; canvis en el sistema educa-tiu; canvis en el sistema familiar (per com-batre el patriarcat); i reduir les religions a l’àmbit privat.

La vessant positiva del programa d’in-tervenció política hauria d’implicar una ampliació de drets individuals i col·lectius: per exemple aprofundint la nostra identitat cultural i eliminant de la cultura popular tots els vestigis de mercantilisme; o do-tant-nos d’una forta xarxa de comunicació i de conscienciació.

Tot això anirà preconfigurant un nou es-tat, al servei de les classes populars, que vagi sent cada dia més transparent i cada dia més reduït.

En l’àmbit de la lluita ideològica ens cal:

• Superarl’escissióentretreballmanualitreball intel·lectual, que és prèvia al ca-pitalisme però que aquest ha portat a la seva màxima expressió.

• Superarlaseparacióentreelmónurbài el món agrari. Si volem sobirania ali-mentària necessitem reequilibrar camp-ciutat.

• Anarcapal’autogestiógeneralitzadadel’economia, l’administració i els serveis públics, amb una nova ètica del sector públic i del funcionariat (reducció de la burocràcia i atac a la corrupció).

• Superarlamercantilització,elfetitxis-me i l’alienació.

I per encarar aquest procés no hem de perdre de vista que el subjecte polític re-volucionari és el poble treballador dels Països Catalans, que és qui ha de fer la re-volució. No la faran ni els partits ni la Unitat Popular.

La conquesta del poder polític i

econòmic és la fita fonamental

per qualsevol canvi

De res serveix pensar en termes

de socialisme si no som

conscients que actualment estem

abocats a una catàstrofe terrible

a nivell ecològic

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]

Lluita antipatriarcalLluita permanent

Fa unes setmanes ens anunciaren l’abast de la reacció contra el dret a deci-dir que prepara el Ministeri de Justícia es-panyol, amb Alberto Ruíz-Gallardón al davant i els de sempre al darrere.  La in-terrupció voluntària de l’embaràs, ja li-mitada per la llei de 2009, tornarà a que-dar en no-res. 

Desapareix la lliure decisió d’inter-rompre la gestació durant les 14 primeres setmanes, una opció que encara mantenia el control i la vigilància sobre el cos de les dones amb la imposició d’un període de

reflexió mínim de 3 dies i l’obligatorietat de rebre una informació que en pressu-posa la desinformació, elaborada a més al gust d’integristes com l’inefable Juan Co-tino 1.  Des que es tenen dades, al voltant del 90% de les interrupcions han estat dins d’aquest període.

S’elimina també l’opció d’interrupció per malformacions fetals, perquè es tor-nen a veure dones que han de fugir a França o el Regne Unit per a evitar tragè-dies que les condemnarien, a elles i a les persones que nasqueren, a terribles pati-

ments.  Les xiques menors de 18 anys tornaran a estar obligades a tindre l’auto-rització de pares/mares o persones tuto-res, siga quina siga la seua situació (viola-ció d’un membre de la família, per exem-ple).  Desapareixen els programes de pre-venció i educació i es torna l’amenaça de càstig penal al personal mèdic que assis-tisca les interrupcions.

No ens han regalat res, hem hagut de lluitar pel que tenim i sempre estem en perill de perdre-ho2.  És així per totes i tots al si del capitalisme, al si de l’hetero-patriarcat.  El passat 17 de maig hem ce-lebrat el dia en que l’homosexualitat dei-xà de ser a la llista de malalties de l’OMS, farà només 23 anys.  Aquesta celebració es diu Dia Internacional contra l’Homo-fòbia i la Transfòbia perquè, senzilla-ment, la vida no és vivible fora de l’hete-rosexualitat normativa a la major part del món, i és una amenaça de mort, de perse-cució, de repressió i de presó a moltís-sims països. 

El dia 28 de juny és el dia de l’Allibe-rament LGTBI (lesbianes, gais, trans, bi-sexuals i intersexuals).  El dia de la reivin-dicació de ser qui ets sense acceptar càs-tigs, minoritzacions, exclusions ni injus-tícies.  Un dia com aquest de 1969, un munt de gent digué prou a la persecució sistemàtica, amb les persones trans al capdavant, plantaren cara a la policia de Nova York en el que es coneix com a re-volta d’Stonewall.  El 1977, quan la gent patia la persecució franquista sota la llei de Perillositat Social (hereva de la de Va-gos y Maleantes), el Front d’Allibera-ment Gai de Catalunya organitzà la pri-mera manifestació de l’Alliberament LGTBI dels Països Catalans per les Ram-bles de Barcelona.

La vida no és vivible fora de

l’heterosexualitat normativa a

la major part del món

L’esperit del 8 de març o del 28

de juny ha de ser el d’una classe

que ix al carrer per a no deixar

cap persona enrere

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ] 11

La nació dels comunistes Sobre la Declaració d’Unitat Comunista del PSUC-viu i el Partit dels i les Comunistes de Catalunya

La recuperació massiva de la voluntat d’Autodeterminació del poble català, l’Onze de Setembre de 2012, ha sacsejat tot el panorama polític i ha produït una doble polarització: d’una banda, hi ha qui hi veu una oportunitat de dotar-se d’un marc polític propi no supeditat a l’Estat espanyol (amb totes les contradiccions que vulgueu, ja que hi conviuen des del projecte revolucionari de l’Esquerra Inde-pendentista fins a intents de crear un Es-tat d’hegemonia burgesa); i de l’altra, hi ha els qui volen mantenir com sigui la matei-xa estructura política (amb més o menys canvis) que va succeir sense ruptura l’es-tat franquista.

En aquest escenari, l’aparició de la De-claració d’Unitat Comunista del PSUC Viu i el PCC 1 el dia 29 d’abril, obre una colla de qüestions que voldríem analitzar.

El context

Malgrat el reconeixement explícit del Dret d’Autodeterminació que fa aquest sector polític (i el mateix document), i els postulats d’alguns militants destacats (en el sentit d’empènyer el procés perquè un nou marc polític permeti fer avenços cap al socialisme), el sector dominant al PCC i a EUiA continua postulant una Repúbli-ca Federal Espanyola i recelant d’un pro-cés que pugui acabar amb la creació d’una República Catalana. El fet que ni el PCC ni el PSUC Viu no siguin forces polítiques independentistes (malgrat que una part dels seus militants sí que ho són) no ha de fer perdre de vista que la missió de tota or-

ganització revolucionària és saber ressitu-ar-se davant les oportunitats històriques que solen ser prou imprevisibles. Per això se’ns fa difícil comprendre quina anàlisi hi ha darrera la valoració implícita que és més factible canviar la monarquia per una república espanyola que no pas apostar per un procés polític de ruptura que té un suport popular consistent a Catalunya i que en la seva culminació d’entrada afe-bliria molt el bloc político-social actual-ment dominant.

És el pes feixuc de la Transició Espanyola?

La declaració fa referència a la creació del PSUC el juliol de 1936, i en canvi no diu res de l’actual marc polític en fallida, el creat durant l’anomenada Transició Es-

panyola i en la qual el PSUC i el PCE hi van jugar el seu paper, desmobilitzant les masses i integrant-se al projecte dissenyat entre els hereus del franquisme i la burge-sia internacional. És molt difícil bastir un partit «per les noves tasques de la revolu-ció democràtica i pel socialisme» sense as-sumir explícitament que cal una Ruptura amb el marc polític actual i que és el que permet el domini dels sectors hegemònics que imposen «les polítiques que empo-breixen el nostre poble». És possible fer la Revolució sense Ruptura?

O és l’aposta implícita pel reformisme?

El text de la declaració és ple de clamo-rosos silencis i d’eufemismes («treballarà de forma corresponsable en un projecte

El matrimoni igualitari, la lluita con-tra el terrorisme masclista, la plena in-tegració de les persones seropositives i la lluita contra la SIDA, el rebuig de l’assetjament al carrer, a l’escola o al tre-ball, els drets de les persones trans fora de discursos patologitzants… Estem en lluita permanent perquè no volem que ens furten el que hem guanyat, perquè volem plena llibertat.

Ara que «la crisi» ha colpit moltes persones del nord que es pensaven fora de tot perill, que el capitalisme ens dei-xa més clar que vol acabar la seua tasca i finiquitar tot el que generacions de persones revolucionàries havien acon-

seguint lluitant sense descans 3, dei-xant-se la vida a les fàbriques i els car-rers davant els seus colps i les seues ba-les, cal fer nostres totes les lluites jus-tes.  Totes i tots junts hem de fer una societat justa i, per això, hem de fer nos-tres les lluites feministes i d’allibera-ment LGTBI. 

Aquest és l’esperit de revolució que totes i tots hem de fer nostra.  Els ho-mes heterosexuals l’hem d’assumir i fer fora de la seua vida fins a l’últim dels micromasclismes que generen, sovint de manera més o menys inconscient.  L’es-perit del 8 de març, dia de les dones tre-balladores, o del 28 de juny, ha de ser el

d’una classe que ix al carrer per a no deixar cap persona enrere.

Jesús Frare

[1] «Cotino insiste en obligar a las que vayan a abortar a que vean antes una ecografía». http://so-ciedad.elpais.com/soc i e d a d / 2 0 1 2 / 0 8 / 0 1 / a c t u a l idad/1343834490_653615.html (01/08/2012).

[2] Joan Pujolàs: «Perquè som on érem» Joan Pujolàs i Vilar. http://www.llibertat. cat/2012/05/perque-som-on-erem-17795 (10/05/2012).

[3] Toni Infante: La socialdemocràcia… http://www.almassera.cup.cat/content/la-so-cialdemocràcia (22/03/2013).

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 104 / juliol de 2013 ]

compartit amb el Partit Comunista d’Es-panya»). Se situa en una mena de camí del mig entre els postulats tradicionals del PCC i el PSUC i per tant molt més dins del reformisme que de la transformació. La lloança explícita a CCOO no fa sinó reblar el clau. Més enllà de la consciència i pràctica de molts treballadors que hi mili-

ten, no és cap secret que aquest sindicat no és un exemple de pràctica revolucionària, sinó que forma part (subalterna això sí) de l’estructura política dominant.

Així doncs, podem trobar-nos que aquesta unitat comunista serveixi simple-ment per empènyer cap a la proposta his-tòrica del PCC: el Front d’Esquerres, que hauria d’integrar sectors del PSC-PSOE (o el partit sencer) per sumar simplement a nivell electoral per tal de superar CiU.

Unitat de qui?

La declaració acaba fent una crida a totes les dones i homes que se senten comunistes a afegir-se al projecte de Partit Unificat. Però aquí hi apareixen un parell de condicionants gens menys-preables. El primer, que el projecte se supedita, ja d’entrada, a un projecte es-tatal («concreció a Catalunya d’un Nou Espai de l’Esquerra i d’un Bloc Social i Polític a l’Estat»), en un marc per tant on l’Esquerra Independentista no hi en-trarà.

I de passada se segella una reculada de posicions del PCC respecte a quina és la nació de referència dels catalans. El segon aspecte és encara més revelador de les limitacions d’aquest procés: la

proclamada unitat passa per la partici-pació a EUiA i IU.

Tot això ens porta a la conclusió que més que davant d’un procés d’Unitat estem davant d’una recomposició d’uns sectors polítics que es van escindir en diversos moments però justament sen-se entrar a resoldre cap de les contradic-cions polítiques que els van fer divergir. Diguem de passada que una part prou significativa dels militants comunistes catalans no estan enquadrats en cap de les organitzacions que esmenta el docu-ment i sense ells, i sobretot sense les se-ves posicions polítiques, no hi pot ha-ver un veritable procés d’Unitat Comu-nista.

La nostra posició

Constatem un cop més la necessitat d’articular un fort partit comunista que inclogui tot l’àmbit nacional (els Països Catalans) que, tot recollint els bagatges de tots aquests anys de lluites dins el moviment obrer a escala internacional i les aportacions dels teòrics del marxis-me, sigui capaç d’esdevenir l’avantguar-da del proletariat català i organitzi als sectors més conscients i més valuosos de la classe treballadora, amb una tasca molt clara: organitzar la classe obrera, lluitar per l’alliberament nacional dels Països Catalans (per la seva indepen-dència) i per la preparació de la revolu-ció que farà possible la construcció de la República Socialista dels Països Ca-talans, amb una forta aposta per l’inter-nacionalisme proletari amb la resta de camarades de la resta de nacions.

El fet que el procés que hem analit-zat no avanci en aquest sentit no canvia la nostra determinació a treballar polí-ticament perquè es donin les condicions que ho facin possible.

Toni Casserres

[1]  http://noticies.pcc.cat/2013/04/de-claracio-dunitat-comunista-del-psuc.html

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat