L’ A G

U L L

A

Abril 2008 - Any XIII - Número 59

Altres veus d’EsglésiaNo fa ni un mes i mig que el cardenal Rouco Varela va tornar a ser elegit president de la Conferència Episcopal Espanyola, i ja sembla que faci una eternitat. Després ha vingut la reelecció de Zapatero per a la presidència del govern espanyol, i també això que sembla un cert viratge del PP cap a posicions menys agressives. Caldrà veure, amb aquest nou panorama, quines posicions prenen els bisbes i quina mena de presència col·lectiva volen tenir.

Però mentrestant, l’important deu ser fer que, cada cop més, se sentin altres veus. En aquest número de L’Agulla una subscriptora explica la seva bona experiència com a professora d’Educació per a la Ciutadania; una altra parla de la seva situació de “divorci” amb la institució eclesial, cosa que no li impedeix continuar sentint-se membre de la comunitat cristiana; també se’ns presenta l’actitud decidida d’un capellà que ha manifestat públicament el seu acord amb tot de mesures socials que acostumen a ser objecte de blasme episcopal; i finalment, els autors del llibre “Religió, escola i poder” expliquen la possibilitat, ben real, d’una educació del fet religiós a l’escola que no sigui confessional ni doctrinari.

Són veus representatives de tants i tants creients que volen viure una fe positiva, arrelada en el món, portadora de bona nova, fidel a l’estil de Jesús. És el que ara ens cal. Fer sentir, tant com sigui possible, totes aquestes veus d’Església que no volen la confrontació amb els plantejaments socials que pretenen una vida més digna i feliç per a les persones sinó que, tot al contrari, creuen fermament que l’Evangeli de Jesús és una bona empenta per a enriquir i fer més sòlids aquests plantejaments. Segur que cada cop es faran sentir més, aquestes veus. I caldrà que tots, tant com puguem, hi aportem el nostre gra de sorra.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIII. Número 59abril 2008

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@telefonica.net

Telèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)

Bloc:http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Fer classe d’educació per a la ciutadania. M. Prats

04 Consumidors de vots. M. Solé

la palmera i la font05 Una altra veu d’Església. M. Digón

06 Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa. E. Canet, J. Puig i P. Vilaseca

07 El Moviment Mundial de Treballadors Cristians. J. Sánchez Bosch

09 Un capellà rebel, una comunitat oberta. M. J. Hernàndez

amb entitat (i experiència)

11 Associació Àkan de Girona

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)12 Truita rostida. T. Jorge

12 Recursos humans. S.Clarós

13 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Jesús i la família (I). J. Lligadas

Molt bona Pasqua!

�

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Quan el juny de l’any passat la Junta directiva de l’institut de Barcelona on treballo va proposar-me impartir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania vaig sentir-me afalagada. Li estaven proposant a una professora de l’àrea de ciències i amb una militància a ICV ben coneguda, per tant donaven per suposada la meva capacitat i voluntat de donar l’assignatura sense fer proselitisme i amb una actitud oberta, cosa que significava un reconeixement personal i professional. L’assignatura provocava reaccions diverses entre els alumnes que es movien entre “una altra maria” o “quin rotllo” però en tot cas en la majoria de casos la predisposició no era bona. D’altra banda la jerarquia de l’Església i el PP havien posat el crit al cel i donaven per suposat que en aquesta assignatura s’adoctrinaria els alumnes en principis contraris a la ideologia de l’Església. Respecte a aquesta actitud de l’Església penso que ho donen per suposat perquè ells porten molts anys fent exactament això, utilitzar les aules per impartir moral catòlica i

principis a vegades contraris a les lleis vigents. Després d’analitzar el programa de l’assignatura i els diferents llibres de text vaig veure que l’assignatura tenia diferents objectius. Per una banda donar coneixements a l’alumnat sobre el sistema democràtic i les grans lleis de què ens hem dotat per al seu funcionament a l’estat espanyol i a Catalunya. Això pot semblar molt bàsic i es pot pensar que hauria d’estar assumit per l’estudi d’altres matèries o pel propi funcionament de la societat, però, quan t’adones que la majoria dels nois i noies pensen que les lleis les fan els jutges o els propis policies, o que a cada taula d’un col·legi electoral s’hi va a votar un partit diferent, veus que és absolutament imprescindible.D’altra banda l’assignatura ha de fer reflexionar els nois i noies sobre com és el món que hi ha més lluny del seu melic, quins són els problemes de fons, els desafiaments i les grans idees que hi pretenen aportar solucions. I quan es treballa tot això a classe no actuo d’una forma imparcial, perquè no podem ser neutrals quan analitzem els drets humans, els casos en què es conculquen o els drets que té un ciutadà per llei, però sí que intento recollir tots els corrents que pretenen donar-hi resposta. Sorprèn moltes vegades la lucidesa dels nois i noies, com quan els demanes que reflexionin sobre els problemes de fons del món

actual i després de donar-hi voltes una estona la majoria escriu que són la pobresa i la contaminació del medi ambient. En els debats sobre qüestions polèmiques és important treure visceralitat a les intervencions, a tots ens costa, i un bon camí es demanar-los que pensin arguments de les postures contràries. Tots ells reconeixen que tenen més elements després per fonamentar la seva opinió.Però hi una cosa encara més important que tot això, i és que aquesta assignatura pot servir per lluitat contra l’actitud de derrotisme, de que no es pot fer res per canviar les coses, del “tots els polítics són iguals”. Es pot fer perquè dóna l’oportunitat d’estudiar casos en què no ha estat així, en què hi ha situacions que canvien, des de la segregació racial als EUA fins a la transició espanyola, i que aquests situacions s’han donat perquè hi ha hagut persones que s’hi han implicat. Voldria acabar explicant dos moments lligats a l’assignatura que per a mi van ser molt gratificants. Un dia treballant els deures dels ciutadans va sorgir el tema del diner negre. Vaig proposar que a la sessió següent es discutís, argumentadament, què farien ells si els oferien pagar una reparació a casa sense factura; el nivell del debat i la profunditat del arguments feia pensar. Per una altra banda, coincidint amb la campanya electoral, es va organitzar una

Fer classe d’Educació per a la Ciutadania

Margarida Prats

�

taula rodona amb representants de totes les organitzacions polítiques juvenils amb representació parlamentària. L’alumnat de tercer i quart d’ESO hi assistia i preparava

les preguntes amb anterioritat. El nivell i la concreció de les preguntes, l’interès dels nois i noies i el respecte amb què s’escoltaven i debatien totes les opcions, per molt llunyanes

que els semblessin, va ser una lliçó de ciutadania que potser el Parlament Espanyol hauria d’aprendre.

Margarida Prats és professora d’institut

Consumidors de votsMercè Solé

Em pregunto si les campanyes electorals a la pràctica no actuen com un element desqualificador i desmotivador de la política en general. El que podria ser ocasió de posar damunt la taula el què i el perquè de l’actuació dels partits acaba convertint-se en una mena d’operació de venda on els assessors d’imatge del candidat o candidata tenen molt més pes específic que el contingut de la vida política en si mateixa. La superficialitat de la majoria de missatges, el fet que els lemes sovint siguin intercanviables o ja intercanviats, i sobretot una pre-campanya fustigadora, no ajuda gens a fer pedagogia de la política. També el fet que tota l’atenció recau en el candidat principal, i no en l’equip de gent que pot haver-hi al darrere. Són matèria sensible com parla, com es mou, com es vesteix, com es pentina, la seva agilitat i agudesa en els debats, l’apel·lació a la “víscera” (anticlerical, nacionalista, racista… hi ha un ample catàleg) i, darrerament, les mesures “sorpresa” en pla oferta de supermercat. La manca de diàleg (per més debats que es facin), la desqualificació de l’adversari, la simplificació de les propostes o el recórrer als caps de turc (alerta, que en les darreres eleccions, dos partits que van créixer, com el PP i CIU, explotaven el tema de la immigració amb

demagògia!) són actituds esgrimides per una gran part de candidats. Molts mitjans de comunicació contribueixen a banalitzar el tema i a fer que estiguem pendents de coses que a la pràctica són irrellevants: com es mesura qui guanya o perd un debat? guanyar o perdre un debat té res a veure amb les mesures polítiques que s’adopten?D’altra banda, les campanyes costen molts diners. Ens costen a la gent, perquè els diners que hi aboquen els partits provenen sobretot del finançament públic, cosa que no es diu gaire, però que és. I encara una altra cosa, els militants dels partits solem quedar-nos el paper de comparsa, de vegades enarborant la bandera que ja trobes posada al seient i somrient (pobres joves, sempre els toca) darrere el líder de torn. Això genera un cert cansament, en els mateixos partits. A la meva ciutat, per exemple, dos dels actes electorals que es van fer estaven anunciats com a “acte públic” i “acte electoral”. De fet no s’hi deia ni de què es parlaria. La sensació és que es fa per cobrir l’expedient més que per una altra cosa. D’altres partits ni van fer res. La nostra acció en el nostre entorn sol esdevenir poca cosa, per molt que ens hi escarrassem, al costat del pes de les campanyes mediàtiques, i els �

militants són pocs. Per què haurien de ser més, si ja no fan falta ni per enganxar cartells ni per finançar els partits ni per participar en la presa de decisions? Només a les eleccions municipals això troba un altre tipus de resposta, i encara en ciutats d’una mida raonable. Penso que d’això en som una mica responsables tots plegats. Els partits, però també la gent que s’estima més la llei del mínim esforç, la cultura dels mass media quan és acrítica i els mitjans de comunicació. A mi m’agrada la política, estic afiliada a un partit

que em sembla honest en els seus plantejaments, que no és perfecte com jo tampoc no ho sóc, però on m’hi trobo bé, i penso que tot i la duresa de la crítica de més amunt, una solució passa per un apropament més gran de la gent als partits i a la complexitat de la vida col·lectiva. Passa per promoure el debat sobre els temes polítics en els llocs on som, en no delegar la veu en l’expert o en el polític professional. I en evitar actituds de “a veure qui la diu més grossa”. Mesures petites per evitar ser vistos com a objecte de consum. Com un vot, i prou.

Mercè Solé és treballadora social

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Hola. Sóc la Marta, tinc 35 anys i provinc de la JOC, quan era jove, i ara d’adulta sóc a l’ACO (Acció Catòlica Obrera).La meva vivència eclesial sempre ha anat lligada a fer Revisió de Vida en grup i fer Estudi d’Evangeli. Abans a la JOC i ara a l’ACO m’han educat a una mirada profunda de la Vida. M’ha configurat com a dona, dona creient i dona creient i obrera.En aquest camí de militància m’he ennuegat (“me he atragantado”) sovint amb la Jerarquia (no tan sols amb la Conferència Episcopal Espanyola sinó també a nivell local, amb aquells que parlen català també en la intimitat). Com a dona creient m’he sentit i m’hi sento més ignorada i jutjada que no pas acompanyada.Fa un any i mig em vaig divorciar de l’Església-Institució. Se’m feia molt feixuc ser còmplice de la mirada i el discurs masculí, masclista i heterosexista de la gran majoria dels senyors responsables de l’Església.Ara, sentint-me molt més lleugera, m’encanta aprendre de les teòlogues feministes que tenim a la nostra Església. M’encanta aprendre de dones i homes profundament creients. M’encanta sentir-me en comunió amb companyes i companys no creients que treballem conjuntament pel Regne de Déu. M’encanta quan responsablement decideixo viure el meu cap, el meu cor i el meu cos com vull. No necessito els seus criteris “salvadors”. No necessito els seus codis morals.I malgrat aquest emprenyament crònic em resisteixo a deixar de creure en el Déu-Mare-i-Pare creador. Tot i el meu sentiment anticlerical, tot i així, em sento estimada per Déu. Em sento compresa per Ell.

Marta Digón és militant d’ACO. Text llegit el passat 29 de febrer a l’acte que amb el títol de “Una altra veu d’Església” tingué lloc a l’església dels Jesuïtes

de Casp.

Una altra veu d’EsglésiaMarta Digón

�

El llibre “Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa” és sobretot un llibre d’entrevistes i reflexió sobre el tema de com s’hauria de tractar el tema de la religió a l’escola d’aquest país. Els autors hem recollit l’opinió de diferents persones, persones atees, agnòstiques, jueves i musulmanes i pel que fa al cristianisme, cristians de missa i cristians que fa temps que no hi van, cristians compromesos en el món social o polític i cristians compromesos amb la vida del dia a dia, cristians de tradició evangèlica i cristians que mai no han trepitjat una església protestant, i cristians que són sacerdots i cristians laics que es miren el món clerical de reüll. Crítics amb la postura dogmàtica i intransigent de la jerarquia catòlica espanyola i també la catalana, que amb una aparença més flexible i aprarement dialogant, no contradiu, ni matisa seriosament, cap de les opinions de la Conferencia Episcopal Espanyola, que diguem-ho de pas, mantenim entre tots els catòlics d’Espanya i també de Catalunya.

Totes les persones entrevistades,

comparteixen un punt comú: si avui la religió no encaixa a l’escola, és motiu de conflicte, divisió i segregació, és degut a la por que tenen els bisbes a perdre no se sap massa quina parcel·la de poder i s’aferren a uns acords, gairebé preconstitucionals, entre l’Estat Espanyol i l’Estat del Vaticà, uns acords d’alta política internacional, que res tenen a veure amb la pastoral i l’evangeli, i aconsegueixen, en realitat, desacreditar-se i ser cada dia menys valorats pel conjunt de la societat i per molts cristians i cristianes, molts més dels que ells volen i diuen, compromesos, moltes vegades, fins al coll.

El tema no tindria més transcendència, si no fos per tot el que perdem pel camí, tot allò que els nostres joves deixen de rebre i comprendre, tot allò que es podria ajudar a construir des d’una Classe de Cultura Religiosa, plural i no confesional.

Descobrir com maneres diferents de pensar i viure es poden entrellaçar, les unes amb les altres, fecundar i fer-ne néixer de noves, potser millors, és un goig.

La globalització i la immigració han col·laborat a fer evident aquesta diversitat, però no l’han configurat, cap societat no ha estat mai homogènia, precisament parlar de democràcia és parlar de gestió de la diversitat, és parlar de respecte a l’altre, compartir espais comuns, és parlar de convivència, cohesió social.

Cap de les creences, religions, cosmovisions que conviuen entre nosaltres són fruit únicament del fet migratori, sinó sobretot de la democràcia, que ens permet

expressar-nos lliurement, en igualtat de drets i deures, en tots els àmbits de la vida, també el religiós.

Certament que una societat cada vegada més plural i diversa és una societat més complicada de gestionar, la repetició automàtica de models, ja no funciona. No tenim referents únics, iguals per a tothom. La gestió de la convivència no es una tasca senzilla, lliure de dificultats i conflictes. La temptació d’enyorar el passat i mirar enrere, com si el que havíem viscut fos millor, és una actitud comprensible, però infecunda, retardarà alguns canvis, però no els frenarà.

Ens cal aprendre a conviure en la diversitat i el canvi permanent. Aprendre a viure, aprendre a escoltar, parlar, dialogar amb el que pensa i viu amb uns valors diferents als meus, als nostres, a no considerar-nos superiors, a trencar amb els prejudicis i les pors. Fer-nos conscients que res del que passa al nostre entorn m’és aliè.

En aquest marc, ser educat en bona part vol dir aprendre a viure amb els altres i estar disposat a aprendre sempre de nou. Les capacitats cognitives han deixat de ser les úniques capacitats que preocupen als educadors i a l’escola, els valors morals, socials, afectius, esdevenen bàsics en qualsevol procés de creixement personal. En aquest marc parlar de religió com a cultura té un sentit positiu, que no podrem compartir degut que uns senyors, mai més ben dit, prefereixen fer veure que manen i això, ho consideren molt més importat que totes les altres coses.

Deixeu-nos acabar, aquesta breu ressenya, compartint una confessió.

Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa

Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca

�

Obre el llibre una entrevista al pare Cassià Maria Just. Fa un mes, el pare Cassià ens va trucar per comunicar-nos que no havia pogut venir a la presentació del llibre i que, potser, ja no ens veuríem més: el càncer diagnosticat solament rebia un

Després de la segona guerra mundial, quan ja molts militants de la JOC havien format moviments d´adults, es plantejaven la seva responsabilitat internacional: no n’hi havia prou amb quedar-se sols amb la resposta als problemes i situacions locals, calia pensar en tots els treballadors del món, perquè la consciència obrera sempre ha estat internacionalista.Alguns militants suïssos, francesos, belgues, alemanys... van recórrer països d´Amèrica, Àfrica i Àsia a fi d´agrupar militants adults provinents de la JOC o coincidents amb el sentit de buscar Déu a partir de la vida i comunicar-nos d´alguna manera les nostres preocupacions, dificultats i avanços fins a establir l’estructura del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, el MMTC. I des de llavors, el MMTC cada quatre anys agrupa militants enviats per tots els moviments membres en un seminari, l´últim dels quals va tractar sobre el “dret a un treball digne”.El més important per a mi és el contacte humà i amb les situacions que es presenten en cada país.

tractament pal·liatiu. Ens va demanar que no defallíssim en el treball cap a una nova Església, acollidora i oberta. Un compromís que volem compartir i estendre a totes les amigues i amics de L’Agulla.

Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca són els autors del llibre

“Religió, escola i poder, un trencaclosques que no encaixa”

(Viena Edicions).

El Moviment Mundial de Treballadors Cristians

Josep Sánchez Bosch

Un africà deia: ”S´hauria de regular el treball a l´interior de la família” (és en família on s´organitza el treball en molts llocs); un altre deia: “S´hauria de regular el treball informal” ( molts no poden accedir a cap altre tipus de treball i cal subsistir); un asiàtic deia: “Ens van envair i colonitzar, ara nosaltres tenim el dret d´anar a viure als seus països”; una nicaragüenca explicava l´efecte de l´aplicació d´uns productes químics per abonar els camps i que van produir gran quantitat d’afectacions a la salut i fins un mort, als que hi van estar en contacte, i de la dificultat que tenien per fer progressar les seves reclamacions a l´empresa productora.Els moviments membres de cada continent es reuneixen en trobades continentals, en el cas d´Europa pren una certa entitat i s´anomena Moviment de Treballadors Cristians d´Europa (MTCE). Últimament s´ha fet una enquesta/estudi sobre la Seguretat Social a Europa i s´ha publicat un resum en un fulletó que s´ha anomenat “Llibre Blanc”, i s´ha presentat al Parlament Europeu, a partits i sindicats de cada país. Constatem que la Unió Europea no te política social comuna, que

�

s´hauria d´avançar en aquest terreny i establir un sistema d´impostos equitatius per disminuir la competitivitat entre països. Que els impostos amb finalitat de portar recursos a la Seguretat Social no haurien de gravar solament les rendes del treball, sinó tota mena d’ingressos, siguin de beneficis o de capital. Que cal lluitar contra la tendència a la privatització de la Seguretat Social i a disminuir-ne les prestacions.Constatem, malgrat la diversitat de procedències i d´ideologies, que el sistema neoliberal que es vol imposar, rebutja la solidaritat i no respecta la dignitat de les persones.El proper mes de maig es celebra a Barcelona un Consell Executiu del MMTC i seguidament el Seminari del MTCE que versarà com el de l´any passat a Sevilla sobre l´emigració. Allà, en la declaració final, es va dir:“El MTCE aposta per una positiva cultura de la integració a Europa i s’oposa a les concepcions d’Europa com a “plaça fortificada”. La Unió Europea i els seus estats membres estan obligats a combatre eficaçment, en el context d’una comunitat mundial internacional, les causes de l’emigració, la fuga i l’exili forçat. Un element essencial per a obtenir-ho és la lluita mundial contra la pobresa

en ordre a obtenir una justícia global. La política, els usuaris i els productors d’Europa tenen una especial responsabilitat en un desenrotllament ecològic sostenible, que condueixi a la conservació per a les generacions futures d’un medi ambient intacte i digne de ser viscut.La Unió Europea està obligada a concebre una política unitària sobre asil, emigració i visats, que respongui a les exigències de la dignitat humana. Les futures reglamentacions europees sobre política de fronteres i d’emigració en cada país no es poden col·locar en el nivell més baix, sinó que han d’obrir-se a progressos seriosos. La convenció de Ginebra sobre els refugiats s’ha de convertir en dret il·limitat i judicialment exigible. S’hauria de desenvolupar de manera que, per exemple, la persecució específica per raó de sexe fos reconeguda en tot Europa com a motiu d’asil. El comerç amb persones i la prostitució forçada han de ser combatuts eficaçment per cada país.”Aquest any es vol prendre contacte amb realitats del nostre país en relació a la convivència entre persones de les diferents cultures, experiències de relació i de codesenvolupament.

Josep Sánchez Bosch és militant d´ACO i del grup de coordinació del MTCE

Perquè hi som,

Voldríem en l’Església Catòlica una revisió dels ministeris ordenats, adaptats a les necessitats actuals.

Demanem una nova visió de les relacions en l’Església. Caldria que fossin horitzontals i paritàries, on la dona no sigui mai exclosa per raó de sexe.

Exigim un llenguatge inclusiu i nous símbols que ens visibilitzin, perquè hi som, donant testimoni de servei diaconal i ajudant a que la societat evolucioni cap a formes menys patriarcals.

Desitgem que dins l’Església sigui realitat la proclamació que Jesús ens va ensenyar: una relació gratuïta d’amistat amb Déu i entre nosaltres. (Jn 15,13 ss).

25 de març del 2008

Manifest del Col·lectiu de Dones en l’Església

�

El to creixent d’intransigència dels bisbes espanyols, que ha culminat amb el nomenament de Rouco Varela com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, ha provocat un esclat de reaccions. La nota dels bisbes del 30 de gener va ser la gota que va fer vessar el got, quan van entrar en campanya a favor del PP insistint en aquells aspectes que han configurat el discurs dels populars, com ara el suposat trencament de la solidaritat interterritorial, el «perill» dels drets nacionals i la negativa al diàleg per la pau amb ETA i la llei de matrimonis homosexuals. Les respostes als bisbes –perquè hi ha creients de totes les opcions polítiques– van sorgir de col·lectius de laics, de capellans i de religiosos i van culminar el 29 de febrer, quan 32 entitats cristianes van presentar a Barcelona el document Una altra veu d’Església.Però la mateixa nit que es va fer pública la nota dels bisbes i abans de tot l’esclat de reaccions, un capellà va penjar al web parroquial una resposta contundent i clara, predestinada a aixecar tanta o més polseguera que tot el reguitzell de manifestos a punt de fer-se: Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l’avortament, que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l’escola, que hi hagi assignatura de cultura religiosa per a tothom, que hi hagi l’assignatura d’educació per a la ciutadania, crec amb un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica… i no estic d’acord amb molts bisbes (R.M. seguidor de Jesús). Era del rector de la parròquia de Poblenou, de Pineda de Mar, Ramon Masachs, capellà del Fòrum Joan Alsina de Girona, que aplega uns 80 capellans que s’han definit sobre aspectes polèmics a l’Església, com ara obrir el sacerdoci a les

Un capellà rebel, una comunitat oberta

Maria-Josep Hernàndez

dones, que els divorciats no siguin exclosos de la comunió, que el Vaticà no sigui un Estat i que el celibat sigui opcional. En aquest cas, el capellà no s’escudava en sigles col·lectives i donava la cara, sabent que la seva declaració seria polèmica i que la seva persona podia ser atacada.La crítica cou especialment a la jerarquia quan se sumen dos factors: si arriba de capellans i si, alhora, surt als mitjans de comunicació. En aquest cas se n’hi va afegir un altre: el grup parroquial Paraula i Acció, ocupat habitualment de temes solidaris, es va afegir a la declaració i van començar a recollir signatures de suport al text. Va ser aquí quan es va acabar de generar la notícia, que va sortir a totes les edicions del diari El Punt. La informació de la periodista Teresa Màrquez va fer que es mobilitzessin a continuació les

agències de notícies i en dos dies havia sortit a mitjans d’arreu de l’Estat i es debatia a fòrums i blocs d’internet.A la parròquia de Poblenou, la web i el correu electrònic han bullit de visites i missatges, i la comunitat, gens habituada a veure’s reflectida als mitjans, ho ha viscut amb preocupació moderada. La gran majoria han estat missatges de suport i comentaris constructius. Però també hi ha hagut, encara que poques, paraules properes a l’insult, a l’amenaça o la manipulació descarada de la breu declaració del rector. Algunes, molt malintencionades, acusant-lo d’avortista, quan el que diu és que està a favor de la legislació de l’avortament, no pas «de l’avortament lliure» i, per tant, defensa que no es condemni –ni legalment ni moralment– aquella dona que malauradament s’hi

�

veu abocada en determinades circumstàncies que preveu la llei, com per exemple una violació, una malformació greu del fetus o el perill per a la vida de la mare. No seria la comprensió cap al seu dolor i la seva circumstància l’actitud més evangèlica? A més, cal remarcar que aquesta no ha estat la única veu en aquest sentit: recordem el pare Cassià M. Just, mort fa pocs dies, responent al Vaticà quan no se’ls va acudir altra cosa que alliçonar les dones cruelment violades en la guerra de Bòsnia dient que no era lícit avortar. “Però, viuen a la lluna? Aquestes dones el que necessiten és una paraula de confort” O unes declaracions del capellà Manel Pousa de Barcelona (El Periódico, 21-2-08), explicant que ell mateix reconeixia haver pagat diners per ajudar a avortar en alguna circumstància, o de l’escolapi Enric Canet (El Periódico 29-2-

08) dient: “Recomano a aquests bisbes que surtin al carrer i coneguin la realitat de les dones que es veuen forçades a avortar”. També hi ha l’acusació d’estar fora de l’Església per haver defensat el matrimoni homosexual, mentre la jerarquia els recomana, amb paternalisme ranci, la castedat com a única opció. Com gosen condemnar-los mentre hi ha tants casos públics d’homes d’Església que han arribat a abusar de criatures? No és el matrimoni una opció lliure de dues persones adultes que s’estimen? D’altra banda, sobre el diàleg amb ETA hi ha bisbes que han participat en taules negociadores i que ho han reconegut públicament i a Irlanda la via del diàleg va funcionar, curiosament, amb l’ajut d’un capellà. Què recomanaria Jesús? Mentrestant, el Poder-Estat Vaticà

es va desacreditant, dedicant més esforços a fer públics nous pecats que a predicar amb l’exemple i apostar per la justícia social en la línia de Pere Casaldàliga i tants d’altres.Arran de la polèmica, la pregunta constant a la parròquia ha estat si s’esperen represàlies, perquè ni el capellà pensa plegar, ni els fidels apostataran. La resposta és fer pinya i manifestar que l’Església no són només els bisbes: també és Església la veu d’un rector, fins fa poc anònim, i la veu d’una comunitat senzilla, però de portes obertes. I demostrar que, malgrat pesi a una minoria, poden conviure en pau diferents formes d’entendre la fe, com passa a la parròquia de Poblenou i com hauria de ser al conjunt de l’Església.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Fes teu un breu silencii respira’l;abraça’l amb les florsque espongen el teu cor,estreny-lo i acarona’l com un moment únici digues al tempsque viuràs cada instant.

Fes que els carrersno et semblin inhòspits,caminant amb fermesai somrient al destí,perquè si ets vianant de camins impossiblesun bon dia has d’aprendreque no és temps de potsers.

Fes del matíuna nova esperança, fes de la nitracó dolç de tresors,amanyaga les hores,acaricia el momenti estreny el nou diacom regal resplendent.

Busca temps per sembrar i recull utopies,busca temps pel silenci i trobaràs el teu cor.

I encara que el teu cormassa sovint no entenguisfes que la seva llumt’il·lumini passions,perquè aquells sentimentsque insolents es presentinet permetis de viure’lsabans siguin records.

La vida et portarà idealsque lluitaran contra el temps,i també et donarà la feque aprendràs a escoltar,quan facis teu un breu silencique et faci prou conscient que la vida és un instant únic i fràgil on potser, només, hi som de pas.

Maria-Josep Hernàndez

EspErança (som dE pas)

10

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Som una associació de caire voluntari, d’inspiració cristiana, que es dedica a l’acollida de persones immigrades en situació especialment difícil. L’associació desenvolupa els seus programes a Girona i a Salt des de l’any 2003. A primera fila ens agrada proclamar que no girem la vista per no veure el dolor, ans al contrari, ens el mirem frontalment i intentem trobar totes les escletxes per on es pot filtrar una mica de curació... I que aquest passar per sota de les portes, com fan les formigues, i no poden fer els elefants, produeix en la persona, en qui ho rep i en qui ho produeix, una alegria que omple de sentit tota la vida. És un convit que fem a mirar-se el món i veure què es pot fer per avançar en la justícia i en la dignitat.

Associació Àkan de Girona

Contacta:

La junta directiva de l’Associació Àkan està formada per Lluïsa Geronès, Susanna Bosch, Santi Thió, i Milós González. Per posar-t’hi en contacte, pots anar a la seu de l’Associació:

C/Vista Alegre 7 A – Girona 17004. Telèfons 650 109 133 – 667 722 956. Web: http://akan.puntdesuport.net E-mail: akan@puntdesuport.net

Hi pots col.laborar:Pots fer-te voluntari de Dar Àkan. Pots col·laborar en diverses tasques segons els teus interessos, capacitats, temps... Llegeix els diferents perfils de voluntaris i troba allò en què t’agradaria participar. Es valora qualsevol participació/aportació que es pugui fer, per petita que sigui. Pots donar suport econòmic fent-te soci-col.laborador, amb l’aportació mensual / trimestral que decideixis, o fent aportacions puntuals.

Activitats•Classes de Llengua Catalana,

cada dilluns, dimecres i divendres, de 6 a 2/4 de 8, a la Casa de Cultura de Girona

•Ajuda en altres tipus de cursos de formació (informàtica, alfabetització, ...)

•Coral•Documentació•Sanitat•Assessorament laboral•Lleure•Casa d’acollida i seguiment

d’habitatges•Taller de dones• Xerrades formatives i de

sensibilització• Grup de joves immigrants

Atenció a la donaEn el nostre contacte amb la dona immigrada hem anat constatant la necessitat d’un projecte destinat a ella en especial, perquè pateix d’una manera més intensa les conseqüències de la pobresa. Ens proposem: Atendre les dificultats de la vida de dones immigrades i donar instruments perquè puguin progressar de forma autònoma en les seves vides. Dignificar la vida de les dones a través d’un taller creatiu, setmanal, d’elaboració de productes artesanals.

La casa de Dar-AkanUna de les realitats mundials més dures són les confrontacions per motius d’identitat o d’interessos diversos. La casa comunitària Dar-Àkan és una casa en què viuen persones de religions, cultures, freqüentment contraposades. El projecte de la casa s’inscriu en la cultura de la pau, per això ens proposem: Compartir la quotidianitat per formular junts les condicions necessàries per construir la civilització de la convivència i experimentar el respecte i la responsabilitat cap a l’altre, sigui qui sigui, procedeixi d’on procedeixi.

L’associació AkanLa immigració té unes causes concretes en la dura situació de pobresa de moltes parts del món i en els conflictes bèl·lics. Per aquest motiu com a associació ens proposem: Ajudar en la incorporació, adaptació i integració de la persona immigrada a la societat d’acollida i conscienciar la població sobre les desigualtats mundials i les problemàtiques que se’n deriven, promoure reflexió i diàleg.

11

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

Recursos humansSalvador Clarós

En l’àmbit laboral estan proliferant arreu les pràctiques d’alt rendiment en els recursos humans. Les empreses ofereixen des de fa uns anys formació dirigida a canviar l’actitud i la motivació dels seus empleats i directius: aprendre a organitzar el temps, tant el de treball com el personal; aprendre a relacionar-se millor amb les altres persones, a ser més empàtics, a conèixer-se millor i augmentar l’autoestima; fins i tot hi ha formació per aprendre a menjar més sa i dormir bé. També s’organitzen excursions i convivències, encara que amb altres noms més adequats a l’entorn de l’empresa (convencions internes, per exemple). Per què aquest inesperat interès des del món de l’empresa per la persona i la seva emocionalitat més que no pas pels coneixements i les habilitats tècniques dels treballadors? I una altra pregunta: per què la persona sembla haver passat a ocupar ara un lloc important en el context de la producció, tot i continuar classificada com un recurs, per bé que humà?De l’antic departament de personal o de la gent, per dir-ho clar, es va passar a considerar la persona com a recurs, i darrerament s’ha acabat elevant l’individu a la categoria de col·laborador en el negoci. Per més que el nom no fa la cosa, es tracta d’anades i vingudes força reveladores. En el capitalisme, el capital humà sempre ha estat la base de la riquesa. En altre temps es buscava la productivitat en la producció d’escala i l’automatització dels processos, fet que incidia en una organització del treball a partir de la cadena jeràrquica de comandament. Això continua sobretot a la indústria ara deslocalitzada, mentre que en el nostre entorn, a les empreses ara més terciàries, hi ha exèrcits d’empleats que cal animar i motivar perquè aportin valor al negoci en un entorn extremadament competitiu. I l’organització recau ara en sistemes de treball més horitzontals, amb una recerca constant del talent tant en el virtuosisme i els coneixements com també en les capacitats humanes de la gent. Sí que ha costat que els empresaris s’adonin que el millor empleat és aquell que és bona persona, que comprèn els altres, que es compromet, té idees i opinió i sap liderar, en comptes del que és dòcil, conformista, espantadís i poc creatiu. Els ho ha hagut de dir la globalització. Visca doncs la globalització! Encara que no és del tot segur que s’ho hagin cregut.

Truita rostidaTere Jorge

La truita de patates, juntament amb la paella, ha esdevingut un dels plats típics de la cuina espanyola. El seu origen és molt humil. El conreu de la patata no es va estendre en el nostre país fins a finals del segle XVIII. En algun moment fins i tot es va considerar una planta verinosa. Era molt poc valorada culinàriament però va ser molt útil durant els terribles períodes de fam de l’època. Per això hi ha qui diu que ha salvat més vides que la mateixa penicil·lina. El cas és que aquest plat ha estat adoptat per la majoria de llars. Avui li volem donar a la truita “espanyola” un to diferent. Aquesta recepta és un tresor de família que afegeix a la tradició uns tocs de regust oriental. No deixeu perdre l’oportunitat i deixeu-vos sorprendre.IngredientsPer a la truita: patates; ceba; ous.Per a la salsa: una ceba grossa; dos grans d’all; dues fulles de llorer; salsa de tomàquet; comí en pols; safrà; pebre vermell.PreparacióEs prepara una truita de patata i ceba gruixudeta tal i com tenim per costum. La reservem en una plata fonda que pugui anar al forn. En una paella hi posem oli d’oliva i sofregim, a foc molt lent, la ceba i els alls tallats molt finament. Hi afegim un pessic de pebre vermell (recordeu que s’ha d’apartar la paella del foc per tal que no es cremi) i un pot gran de salsa de tomàquet. Hi donem unes quantes voltes i hi afegim el llorer, mig got d’aigua, el safrà i unes tres cullerades soperes generoses de comí en pols. Sempre a foc molt lent deixem que faci una mica de xup-xup. Rectifiquem de sal.Aboquem aquesta salsa sobre la truita de patates i fiquem la plata al forn durant uns deu o quinze minuts, a uns 180º.

1�

Receptes Receptes Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

G RÀCIES, FRAGMENTA EDITORIAL. Vull alegrar-me públicament del creixement d’aquesta jove editorial i de l’interès de les obres que publica. Manifesten una manera oberta i seriosa (sense apologètiques ni proselitismes) d’acostar-se al fet religiós. Respiren una alenada d’aire fresc. Fent servir una “vella” terminologia diria que reflecteixen amb les seves obres una encertada atenció als “signes dels temps”. Sovint veient les novetats penses “això calia” o “quin encert”... També fa goig veure que els autors, investigadors i estudiosos del país troben una plataforma per donar a conèixer la feina que fan i permetre’ns compartir-la. I res més, us convido a entrar a www.fragmenta.cat i podreu llegir l’ideari que els mou i veure la catorzena de títols que ja han publicat aplegats en tres col·leccions. Ah, i sobretot llegiu el que més us interessi! Josep Pascual

DE S C O O R D I N A C I O N S . L a

negligència judicial i policial en

la mort d’una nena a mans d’un

pederasta està aixecant molta polseguera, però el cert és que

hi ha moltes situacions delicades que requeririen una especial coordinació per part dels

serveis públics que no existeix. No sé si les coses han canviat, però fa uns deu anys, en la

meva feina com a treballadora social, vaig poder veure alguna d’aquestes situacions. Recordo

uns infants que consideràvem en risc. Havien perdut la mare i el pare era a la presó. En tenia

cura un avi sol, amb moltes dificultats. No és exactament que estiguessin maltractats, però

sí que necessitaven suport psicològic, educatiu i econòmic. Quan l’avi va decidir traslladar-

se a Sevilla, al poble d’origen, no hi va haver manera de traspassar la situació als Serveis

Socials del lloc on anaven a viure. No hi havia cap protocol previst i la resposta dels serveis

va ser que ja se n’ocuparien si la família els anava a veure. Això deuria comportar tornar a

començar de nou amb uns menors que ja n’havien vist de tots colors. Penso sovint en una

altra noia, també. La vaig conèixer quan acabava de morir la seva mare de sida, el pare l’havia

abandonada i no se’n feia càrrec. Els avis tampoc. L’oncle era pederasta, la germana feia el

carrer i el germà era a la presó. La lentitud administrativa va fer impossible que als 17 anys,

sola, pogués trobar una acollida. I un cop complerts els 18, ja se la va considerar totalment

independent. Tot plegat és difícil, però els infants i joves maltractats continuen estant lluny

de ser una prioritat, per més que els responsables institucionals s’esquincin les vestidures

davant la seva pròpia actuació. Mercè Solé

DIA DEL SEMINARI. “... Em preocupa

la formació dels joves seminaristes: per

alguns que he conegut, em fa por que

−en general i segons a mi em sembla− no

es formin prou com a persones, amb profunditat;

surten capellans formats com si fóssim encara

en els anys quaranta. No tots, gràcies a Déu! El

capellà no és algú a qui has de lloar perquè et

fa un servei: és ell que ha d’estar agraït de ser

cridat a fer aquest servei i a ser un entre molts.

Ens falta encara perspectiva per jutjar, però n’he

conegut uns quants que em fan por, perquè un

dia es trobaran amb un daltabaix gros i no en

sabran sortir. Ara tornen a anar vestits de negre,

o de color fosc, amb el collet propi, ja abans de

ser diaques −cosa que ja no es feia perquè creava

distàncies−, defensen doctrines retrògrades,

s’interessen per unes coses que no interessen a

ningú, o a molt pocs, i el poble se n’allunya; penso

que hem anat enrere. No hem sabut presentar

allò que és fonamental en el cristianisme i que

tots necessitem. La gent té fam i set de Déu, de

vida...” Quina visió, quina perspectiva, quina

llibertat d’esperit per parlar... Aquestes paraules

són d’una dona de setanta-cinc anys, monja d’un

monestir de carmelites. I parlant de seminaristes,

recordem qüestions molt serioses que haurien

de viure un debat ric i divers: l’opcionalitat

del celibat, l’obertura de tots els ministeris i

serveis als batejat i batejades, la manera com

estan “professionalitzats i clericalitzats” els

ministeris... Josep Pascual

1�

UN HOMENATGE. El 15 de febrer va tenir lloc a Viladecans

un homenatge ciutadà a mossèn Celestí Bravo, amb motiu

dels 50 anys de la seva arribada a la ciutat. Havia nascut a

la província de Guadalajara, va estudiar al seminari de

Barcelona, es va ordenar capellà el 1954 i quatre anys després,

a causa de la malaltia en un ull, el van fer capellà de l’hospital

de Viladecans, gairebé com un retir. Però resulta que el barri

entorn de l’hospital va començar a créixer, es va crear el

“Poblat Roca”, un munt de blocs de pisos on la fàbrica Roca

allotjava els seus treballadors, i allà van fer-hi una parròquia

nova i a ell l’en van fer rector. I va començar a fer feina. Era

una parròquia de gent senzilla, i es va inventar una cosa

anomenada Fraterna Ajuda Cristiana, una caixa comuna a la

qual la gent aportava una petita quota i de la qual se’n treien

ajudes en cas de malaltia, ja que de subsidi n’hi havia molt poc.

I sobretot, el que més es recorda d’ell és la seva actuació en les

vagues de la Roca dels anys 1971 i 1976, quan la parròquia

va esdevenir el lloc de referència, de distribució d’ajuda, de

reunió dels vaguistes... I després, quan ja no ha calgut aquesta

actuació tan directa i implicada, ha continuat essent algú que,

com van escriure uns feligresos, “usted nunca ha venido a

condenar-nos, sino a mostrarnos como ser mejores personas:

gracias por no habernos asustado jamás”.

Diversa gent de les entitats veïnals va promoure l’acte,

a instàncies d’alguns cristians que van donar la idea. I

l’ajuntament finalment també hi va donar suport. I vaig pensar

el mateix que quan l’ajuntament de Mataró, el març de l’any

passat, va decidir dedicar una plaça a la carmelita Cristina

Kaufmann, morta feia pocs mesos: que, perquè les bones

realitats cristianes siguin valorades civilment, cal que hi hagi

gent que faci coses valuoses, i cal alhora que hi hagi cristians

ficats en la vida civil que ajudin a fer adonar d’aquestes coses

valuoses. No és reivindicant no sé quins drets que l’Església

serà tinguuda en compte... Josep Lligadas

B LOGOSFERES, COMUNITATS VIRTUALS. L’Agulla ja fa uns quants mesos que té un blog, un espai a internet on anem penjant els articles de cada revista que surt i, també, dels números endarrerits. Aquest espai, de funcionament molt senzill, permet que la gent que el llegeix, subscriptora o no, simpatitzant o detractora, hi

faci els seus comentaris. Al blog s’hi pot accedir posant-hi directament l’adreça (http://punxo.blogspot.com) o bé, a través de la Blocsfera cristiana, un “invent” de la revista Foc Nou, que permet agrupar blogs cristians, en aquest cas, que ens visitem mútuament amb gran facilitat. De fet, hi ha uns quants subscriptors de l’Agulla que tenen blog propi en aquesta blogosfera. Al principi resulta una mica estrany i una mica fred, però de mica en mica vas descobrint que es va fent una mena de comunitat amb molta gent amb qui segurament mai no tindries cap contacte, gent de totes les edats que pot manifestar-se sorpresa agradablement davant del que escrius o tot al contrari. Jo hi veig un reflex de l’Església universal. I de blogosferes n’hi ha moltes, com les polítiques, per exemple, que en general trobo més ensopides, perquè sembla que la gent se senti obligada a fer campanya permanentment. Però la percepció varia quan vas coneixent, a poc a poc, els blogs que t’envolten. Mercè Solé.

1�

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Jesús. Aproximación histó-rica. José Antonio Pagola. Editorial PPC, Madrid 2007.Aquest llibre, que ja s’esmentava en una “puntada” en el número passat, ofereix, exactament, això que diu el títol: una aproximació històrica a la persona de Jesús. Amb els coneixements de què es disposa en el moment actual, i amb una mirada atenta i afinada, l’autor presenta les dades que podem conèixer de la seva vida, i sobretot mostra quins eren els seus interessos, les seves preocupacions, les seves prioritats... quines coses considerava importants de cara a la vida i l’actuació de les persones, com realitzava ell mateix aquestes coses importants... i com vivia, entenia i presentava Déu i el projecte de Déu. I tot plegat, culminat en la seva vivència de la mort, primer com a amenaça i després com a fet ineludible, i la posterior experiència de la seva resurrecció per part dels deixebles.És un llibre atractiu, ben escrit, que ens mostra un Jesús que el que busca és que tothom pugui

viure amb plenitud i que ningú no sigui exclòs d’una vida digna i plena, i que transmet el seu convenciment que precisament aquesta és la voluntat de Déu. I un llibre, d’altra banda, que ajuda a entendre que el fet que diguem que Jesús és Déu fet home, no ha de voler dir que Jesús fos un personatge que tingués cap avantatge respecte a les incerteses i perplexitats de la condició humana: l’afirmació cristiana de la fe no diu que Jesús sapigués més coses que l’altra gent, sinó que diu que, en la seva manera de viure la vida humana, nosaltres hi veiem reflectit plenament Déu i el projecte de Déu. Josep Lligadas

Les senyoretes de Lourdes. Pep Coll. Proa, Barcelona 2008. Premi Sant Jordi 2007.Una més que interessant aproximació històrica, novel·la-da, als fets de Lourdes i a Bernardeta Soubirous. El llibre està molt ben documentat i descriu perfectament l’entramat d’interessos i d’expectatives sorgit al voltant de les aparicions a la cova de Massabielha i els diversos intents de manipulació, civils i religiosos, de Bernardeta. La volguda distància respecte

al catolicisme, de Pep Coll, m’ha semblat un al·licient i una novetat, perquè malgrat algun estirabot, manté un gran respecte per la protagonista del llibre i pel fenomen mateix del que s’esdevé a la cova. D’altra banda, m’han encantat la manera d’escriure i la fina ironia de l’autor. Mercè Solé

La simfonia de les lamen-tacions. Henryk Górecki.Górecki és un compositor polonès contemporani, que ha escrit molta música religiosa. La tercera de les seves simfonies, amb veu de soprano incorporada, va ser escrita per commemorar el 50è. aniversari de la invasió de Polònia per part de Hitler, i cadascun dels seus tres moviments vol expressar una lamentació pel patiment inútil de la gent en diverses èpoques. Especialment emocionant és el segon temps. Parteix de la inscripció trobada en un mur d’una presó de la Gestapo a Zakopane en què una noia de 18 anys fa una pregària a la Mare de Déu. De veritat que val molt la pena. N’hi ha moltes gravacions i és fàcil de trobar. Mercè Solé. 1�

L’èxit és l’habilitat de passar d’un error a un altre sense perdre l’entusiasme

(Winston Churchill)

Jesús i la família (I)Josep Lligadas

El passat 30 de desembre va tenir lloc a Madrid una concentració en defensa, segons deia la convocatòria, de “la família cristiana”, suposadament assetjada per totes bandes. No serà mala cosa, doncs, veure què en diu i en pensa Jesús, sobre aquest tema. Quin paper té la família, per a un cristià, segons el punt de vista de l’evangeli?La primera dada és que Jesús neix, certament, en el si d’una família. I que la seva família va ser clau per al seu creixement humà i per a la formació de la seva vivència de Déu. Els evangelis de Mateu i de Lluc, en els seus dos primers capítols, ens ofereixen escenes dels inicis familiars de Jesús, i el de Lluc, per dues vegades, remarca la vida de Jesús a Natzaret juntament amb els seus pares (Lc 2,39-40; 2,51-52). Certament que aquesta vida famili-ar no cal imaginar-la com un nucli reduït de pare, mare i fill, perquè això no té res a veure amb el que passava a la Palestina de fa dos mil anys, en què la família era un nucli ampli format per una xarxa nombrosa de parents. Però en tot cas, independentment de la forma concreta que prengués, sí que cal pensar en una vida familiar ben portada, i en la qual es vivia amb intensitat la fe d’Israel. I els evan-gelis també ens remarquen, a més d’aquesta fe, una intervenció molt constant i joiosa de Déu en el camí d’aquella família, i una gran fortalesa a l’hora d’afrontar les adversitats que sempre assetgen la gent senzilla. Tot i que també cal dir que, ja en aquestes escenes inicials, alhora que es vol remarcar la norma-litat humana de Jesús, també es vol remarcar la prioritat que té per a ell el seguiment de la

seva missió, que fa que, als dotze anys, deixi un dia la família, sense avisar, i es quedi al temple per dedicar-se a les coses de Déu (Lc 2,41-50). Evidentment aquesta és una escena elaborada per l’evangelista, però amb un mis-satge ja molt clar, que anticiparà el que Jesús farà quan sigui més gran.Jesús, a partir d’un cert moment, marxarà de casa, i no per formar una nova família com hauria estat normal, sinó per iniciar una vida de profeta i mestre pels camins de Palestina. I cal dir que, al llarg de la seva vida pública, més aviat manifestarà un notable distancia-ment dels seus familiars. Els seus familiars més aviat li fan una certa nosa, i en tot cas assenyala clarament que la seva veritable família és la dels qui escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu, dintre els quals, certament, també s’hi podran incloure, sobre-tot després de la resurrecció, la seva mare i els seus germans. Però sense cap privilegi pel fet de ser-ho. De fet, en els evangelis sinòptics, les escenes familiars positives només les troben en els relats de la infància. Però després, al llarg de la vida pública, la seva família només apareixerà en boca dels seus contradictors, per criticar-li el seu origen humil (Mt 13,53-58; Mc 6,1-6; Lc 4,22-24), i quan sigui en boca seva serà sempre per aclarir que el que importa per a ell no són els llaços de la sang sinó els que crea el comú seguiment de l’Evangeli (Mt 12,46-50; Mc 3,20-21; 3,31-35; Lc 8,19-21; 11,27-28). Vist això, doncs, en què consisteix, la “família cristiana”? En parlarem al proper número.

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia