ABRACA

DABRA

NT!

Núm.9

Abril2

012

Des de fa uns dies que torno a gaudir del plaer de dormir en un llit.També puc dir que he tornat aprendre a tancar els ulls, descansarprofundament i somiar mons meravellosos. Dormir és un dels plaers méssensacionals que hom pot gaudir, fins i tot els animals, aquells éssersdels quals encara hem d’assimilar tantes coses.Una nit, en un sopar ben acompanyat, observava una gata, i em van venir moltspensaments. Els gats saben gaudir dels plaers de la vida, com el dormir i elmenjar.Penso que els gats són uns animals molt intel·ligents, ells que conviuen amb elshumans ens observen i segurament ens poden analitzar i valorar millor quequalsevol analista emocional. Mentre observava aquella gata, ella em mirava, joamb una mirada d’enveja perquè estava estarrufada al sofà i jo en canvi en unasimple cadira. Era i és lliure, pot fer el que li roti. Dormir, jugar, menjar,observar i descobrir coses noves és el més li agrada. I quan necessita estima, nodiu res, simplement s’acosta a tu i et sedueix perquè li passis la mà per sobre.M’agrada la vida que tenen els gats, possiblement en una vida anterior jo era ungat o els meus avantpassats tenen arrels egípcies.Els gats sempre han format part de la història humana i també ho faran en elfutur. Molts humans i grans artistes inclouen els gats a les seves vides i en lesseves obres. Crec que aquestes persones són i eren més felices. En un articledel mes de febrer Flush feia el comentari de la pel·lícula EVA, ell parlavaentusiasmat del personatge que interpretava Lluís Homar, en canvi jo penso queel millor actor del film és el gat que acompanya el personatge interpretat perDaniel Brühl.Pensant en grans autors que han reflexionat sobre els gats emve a la ment el nom d’Haruki Murakami. Un escriptor que ambel seu llibre Kafka a la platja em va deixar impressionat, notan sols per la fantasia que desprèn la novel·la sinó per lapossibilitat de poder parlar amb els gats. Vull viure aquestasensació per poder aprendre a viure com un gat. Però no vullviure la vida del gat que descriu el monstre musical Albert Pla,tan sols la part on "una gata preciosa i piadosa el recollí i amb el temps iunes carícies va curar‐li les ferides".

Buscapé

Abracadabrant!Edició i redacció: Enric Tierz, Enric Bergadà i Cris Lopez.Portada: Diana Borbón Cuchí.

Somnis de gats

Després de la dissolució de Mercromina i de la gira de reunióde Surfin' Bichos, Joaquín Pascual va començar la recercad'una veu més personal, primer com a Travolta i finalmentamb el seu propi nom. Ara Pascual publica La Frontera, un

disc que es pot intuir que és més especial per al músic d'Albacete.Una prova d'això és que en la gira que va fer fa més d'un any ja varepartir un disc al assistents que es deia Aproximación a la Frontera,una gravació que ara es pot recuperar gratuïtament des del seubandcamp. En aquell primer esbós només hi apareixien dues cançons que acabarien formantpart de la versió definitiva del disc.La Frontera comença amb dues cançons, "Un Ritmo Caliente" i "Tres Vidas", que són comreggaes tocats a càmera lenta, però que ofereixen troballes molt diferents. "Un RitmoCaliente", una cançó sobre el decaïment de l'amor, pren un aire tètric, mentre que "TresVidas", que tracta sobre les tres edats de l'home, ens incita a la transcendència, ens duu a unlloc de contacte entre mons, sobretot quan hi apareix la divisa “Tres vidas, tres fronteras”.A "Hotel Romántico", Pascual segueix mostrant les vergonyes de l'amor: “Somos dos extrañosque comparten un gran hotel romántico (...) Luego cada uno en su habitación, aquí no entranadie”. En aquest punt ja s'hi veu reflectit un dels temes principals dels disc, la soledat del'ésser."La Perspectiva" és una cançó molt especial. S'hi desenvolupa una estranya al·legoria, gairebémedieval, que desemboca en una conclusió terrible: “No me digáis que no estáis solos/Lamayor parte del tiempo estamos solos”.El disc acaba amb "Cosas Bonitas", una cançó despullada de cinisme que explica que totsnecessitem vàlvules d'escapament i que de vegades és millor no complicar‐se gaire per trobarun moment de tranquil·litat: “Pienso en los campeones del mundo/Es mejor que pensar en miahora”. És la conclusió perfecta per a un disc difícil de digerir per la seva cruesa però quemarca una fita dins la carrera de Joaquín Pascual.

Les palpitacions del mesJoaquín Pascual ‐ La Frontera

L'any 1987 Dinosaur Jr. acabava de llançar el seu segon disc, You're living all over me,però Lou Barlow, el baixista del grup, pensava que no hi tenia prou protagonisme. Vaser aleshores, amb l'ajuda del seu amic Eric Gaffney a la percussió, que Barlow vadecidir gravar aquestes cançons amb un 4 pistes i vendre‐les en cintes. Un parell d'anys

més tard, el disc es va editar en vinil ja sota el nom de Sebadoh, que seria el nom definitiu dela banda. Ara Barlow recupera aquella primera gravació tal com la va concebre utilitzant elnom original del grup, Sentridoh. Es pot escoltar des de Bandcamp i és una bona oportunitatper descobrir (o redescobrir) aquestes cançons. La precarietat de mitjans amb què forengravades, en comptes de ser un inconvenient, les fa encara molt més valuoses, perquè deixenel seu talent al descobert. En alguns moments només se sent la veu de Barlow i una guitarra (oun ukelele) acompanyat de la percussió, però Barlow i Gaffney també utilitzen samplers queprodueixen efectes inesperats. Les lletres de Barlow reflecteixen la desesperació de veure'sincomprès, però amb un punt d'humor que les fa inconfusibles, com a "Three Times a Day":“Tres cops al dia jugo amb revistes enganxoses (...) Tres cops al dia veig com de patètiquespoden ser les meves necessitats”. Però, sobretot, l'experiència esdevé completa quan arribema "Brand New Love", la meravellosa última cançó sobre els sentiments ambivalents després dela pèrdua de l'amor: “Qualsevol podria ser el teu flamant nou amor”.Flush

Sentridoh ‐ Weed Forestin´

Leibniz diu que vivim al millor dels mons possibles,però avui en dia tothom parla de crisi, i jo tambého vull fer, però no parlaré de la crisi econòmica,sinó d’una crisi que desitjo, la crisi de la

hipocresia, i que també amaga molts números. Què és lahipocresia? És una paraula que ve del grec (hypokrites) isignifica actor.

No tots som hipòcrites, només aquells que tenim fe que tot anirà millor, els quecreiem que la frase de Leibniz algun dia serà possible, i no fem res, o prou, peraconseguir‐ho. Potser el problema és que vivim en un món on la hipocresia és unconstituent tan arrelat en la manera d’actuar que ja no la sabem diferenciar. Suposoque molta gent pensarà que és corrent que en el Consell de Seguretat de la ONU ladespesa militar hagi crescut de forma constant des de l’any 2000; i trobarà que és unaobvietat que sota la relació “guerra antiterrorista” s’incrementin els guanys il’expansió dels consorcis armamentístics. Potser és corrent, però no coherent, i viurecom si no se sabés és hipòcrita.Deixar de ser hipòcrita significa, tal com la paraula inclou, el fet de sortir de sota,desfer‐se de la manta de pors amb què ens amaguem del món, i fer‐nos sentir tal comsentim i pensem, i fer‐se sentir no és tan sols expressar l’opinió dins el cercle d’amics(fet que avui en dia ja és una considerable heroïcitat), sinó actuar d’acord amb el quees creu.És palès que avui en dia s’han posat “de moda” les ONG i els voluntariats a països delTercer món durant les vacances d’estiu. És un esforç molt lloable per millorar el món,però en alguns casos no amaga, tanmateix, una certa presumpció de voler demostrarque som bones persones? No vull generalitzar, sols disparar l’alarma. És extraordinarique un jove de Barcelona dediqui un estiu a curar malalts a Calcuta, però perquè lical anar lluny a ajudar quan les boques del metro són plenes de vagabunds? No buscamés una experiència que una donació?De la mateixa manera m’esgarrifa que els millors premis fotogràfics quedin en mansdel fotoperiodisme, sembla que com més escabrosa sigui una fotografia més valuosasigui. Fotografiar un nen amb la panxa inflada a l’Àfrica es converteix en obra d’art.En diuen fotografia de denúncia,i segurament era així en un principi, però ara pensoque en molts fotògrafs, més que una denúncia, és una recerca de reconeixement. Comdiferenciar l’artista sincer del que busca l’èxit a través de la pobresa i la guerra?La realitat és que cada cinc segons un nen menor de deu anys mor de gana, i seguimvivint com si no fos veritat. Ens hem anestesiat, girem la cara cap a alguna altrabanda. La pobresa, dins el Primer Món, és un eslògan, i mentre no siguem capaços detraspassar aquesta barrera d’insensibilitat, un món millor no és possible.

Nuwanda

Sí, ja ho sé… però prefereixo no saber‐ho

Aquest cop viatgem al bressol de la música moderna,en concret a Manchester. I estem a la meitat de ladècada dels 70. Segurament molta gent li agradariahaver viscut en aquells anys en els quals molts músics

van escriure una nova pagina de la història musical.El guia d’aquest viatge es diu Tony Wilson ( és un personatgereal), és un presentador de televisió que al mateix temps esconvertirà en un dels fundadors de Factory Records. El nostreprotagonista es dedica a fer diversos reportatges dantescscom un reportatge sobre el primer canal de Manchester, ocom un nan es dedica a rentar un elefant al zoo. Fins i tot enun futur farà de presentador del concurs de la Ruleta de laFortuna.El film comença relatant el primer concert dels Sex Pistols a Manchester el 4 de junyde 1976. Tan sols 42 espectadors van poder gaudir d’aquell concert, entre els quals hihavia membres de Joy Division. Aquest fet està considerat històric, el nostre guia elcompara amb el moment en què Elvis Presley va entrar als estudis Sun Records.Tony Wilson crea un nou local anomenat The Factory on vol donar l’oportunitat adiversos grups a tocar en directe. Aquí podem gaudir de les actuacions de A CertainRatio i sobretot l’actuació de Joy Division amb el cantant Ian Curtis, en quèinterpreten la mítica cançó "Love Will Tear Us Apart".Més tard Tony Wilson juntament amb altres persones formen la companyia FactoryRecords, el leitmotiv de la qual és donar llibertat als músics. Llavors assistim a un altremoment històric; l’entrada del grup Joy Division en un estudi de gravació. Aquíconeixem a Martin Hannett, un personatge panxut i groller. Ell va ser el productor dediversos grups musicals de l’escena de Manchester, com Buzzcocks, OMD o The StoneRoses...Quan Joy Division estan a la cresta de l’ona, i aconsegueixen un contracte per anar degira als Estats Units, Ian Curtis es suïcida penjant‐se. En aquest moment del filmpodem recordar el film Control d’Anton Corbijn. Al funeral Tony Wilson diu: Ian Curtisés l’equivalent musical del Che.El temps passa, i presenciem el naixement de la sala The Haçienda que es converteixen una sala famosa pel seu so Madchester, on el DJ pren el protagonisme a les bandesmusicals, i és ell qui marca el ritme perquè la gent balli.A partir d’aquí pren presència el grup Happy Mondays liderat pel drogoaddicte ShaunRyder i se'ns mostra l’explosiva i espumosa situació de l’èxit ple de drogues i excessos.Finalment, tot es capgira i per dificultats econòmiques la companyia Factory Recordsha de plegar i tancar la sala The Haçienda.El nostre protagonista defineix el film com: una pel·lícula sobre la música i la gentque va fer la música.Buscapé

B.S.O.24 HOUR PARTY PEOPLE (Michael Winterbottom)

No és infreqüent que, d'un temps ençà, quan baixo de casa em trobi amb algúque està remenant els contenidors buscant quelcom que es pugui aprofitar.L'altre dia sortia amb una bossa d'escombraries i em vaig trobar una dona queanava traient tot el que li semblava que podia tenir algun valor i ho

classificava a terra. Quan m'hi vaig acostar, gentilment i amb un capteniment de rubor,es va apartar perquè jo pogués llençar la brossa. Incomprensiblement, me'n vaig anaramb una mica de mala consciència, pensant que dins la bossa només hi havia llaunes,brics i plàstics que havien contingut menjar, res que es pogués aprofitar, i que l'únicque havia fet era afegir més brutícia perquè la dona l'hagués de remenar.Abans que esclatés la bombolla immobiliària, feia molts anys que no veia ningúrecercant entre les deixalles, precisament des de l'anterior crisi econòmica, la que vatenir lloc ara fa prop de vint anys. Per un procés analògic, aquell xoc a la retina, em vadur cap a aquell temps. Aquella altra crisi, que potser no va ser tan profunda comaquesta, però que va durar cinc llargs anys, em va tocar viure‐la durant la mevaadolescència, un temps en què, tristament, era més impressionable que no pas ara. Devegades em vénen a la ment imatges d'aquella època, com la d'un home picant amb elpuny a la porta d'uns veïns mentre cridava que obrissin perquè volia cobrar, o la d'undia que vam passar per davant d'una fàbrica tancada i un amic em va dir “aquítreballava el meu pare”. Quan la realitat és tan bruta i depriment, hom s'had'empescar la manera de crear mons més atraients. William Wordsworth va dir que elnen era el pare de l'home, però jo sóc fill d'aquell temps.Molt abans de tot això, la crisi del petroli del 1973 i la recessió que la va seguir varenser l'embrió del punk, un moviment que es va ofegar pel seu propi èxit comercial, peròque va permetre el naixement d'una nova indústria cultural. Quan els joves veuen queel sistema els tanca les portes, que tot el que els pot oferir és un futur de misèria iabatiment com el dels seus pares, és quan comencen a sospitar que el món de somnique els prometen els anuncis de televisió és una farsa. Amb les crisis que formen partintrínseca del capitalisme, el sistema va guanyant periòdicament uns quants dissidents.Ara que torno a veure gent regirant entre els contenidors, que cada oferta de feina ésresposta per una legió de persones disposades atreballar per qualsevol preu i que tots tenim lasensació que els poderosos juguen amb poca traça alsescacs amb les nostres vides, només em reconfortapensar que potser no gaire lluny de casa hi ha algunnoi que intenta concentrar tota la seva ràbia en unsol acord, tota la seva imaginació per mirar de crearuna realitat millor, tot el seu enginy per trobar unasortida. Els que hem decidit no fer res tenim el deured'ajudar‐lo.Flush

Ofegor

Standstill és una banda molt peculiar,tenen un so fantàstic i unes lletresdignes de ser poesia moderna. Viureun concert en directe d’Standstill ésmolt més que un simple concert, és unviatge que et fa aturar en un punt màgic,on t’hi quedaries aturat per sempre més.Incomprensiblement la sala no estavaplena del tot, feia més de quatre anys que no tocaven a Manresa, però unpúblic heterogeni i entregat esperava ja la primera cançó. Amb una simpleescenografia i amb molt poca llum. Enric Montefusco es va presentardient: "Bona Nit i encantats per fi de tornar a Manresa".Començaren com és habitual amb "Todos de pie (Prefacio"), per poderescalfar motors. Amb la cançó La mirada de los mil metros varem tenir laprimera oportunitat de cantar ben fort: AIRE!. Continuaren amb la cançóque dóna nom al seu últim disc "Adelante Bonaparte (II)", aquí gaudiremels trons de les dues bateries juntes, ambdues marcant el ritme capendavant. És espectacular quan dues bateries lluiten per sonar una mésforta que l’altra.Per descansar del ritme frenètic sonaran "Cuando ella toca el piano" i "Hayque parar", el moment ideal per demanar a la cambrera l’enèsimcombinat. El viatge cap a l'orgasme musicalcomença amb la cançó "Moriréis todos los jóvenes",amb un ritme accelerat per fer sonar el motor quehi ha dins de nosaltres. Al final de la cançóescoltarem la veu del petit Enric Montefuscocantant l’antiga cançó de l'home aranya, vàremrecordar els estius de la nostra infantesa a SantMori. Amb "1,2,3 Sol" el grup ens va agrair la nostra presència. Una cançóque és un cant a la vida encara que aparegui la paraula guerra.S’acostava ja el final, per sort ens van regalar un bis; tornaven ainterpretar aquest cop "Adelante Bonaparte (I)".Un concert que es va fer curt, però que es va viure intensament. Un delsassistents va definir la vetllada amb aquesta meravellosa frase: Unconcert per treure’ns el barret!

Buscapé

Nota: Standstill finalitza la seva gira els dies 7 i 8 de juny a l’Auditori deBarcelona.

ZELESTE:STANDSTILL A L'STROIKA 3 DE MARÇ

Veusaquest nen que estira l’ase camí avall?Té les cames primesi els braços esquifitsperò estira l’ase amb una forçaque no se sap si surtde la ràbiao de la voluntat!

Veusaquest nen que estira l’ase camí avall?Té la mirada greui no s’exclamai qui si sap si de més granenceta alguna revoluciócontra els qui aramirem com estira l’ase.

Veusaquest nen que estira l’ase camí avall?Em fa porperquè li veig ràbiai voluntat.I no sé si és culpa mevaque me’l mirosense ajudar‐lo.

Nuwanda

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a: clubabracadabrant@gmail.comi també al Facebook