IDolça vida minvant, tènua i perillosa que se m'escorre entre les mans,

difícil, silenciosa, gràcil i distantque cada cop vaig anhelant més

i en conseqüència se'm va clavant més i més endins.Entra sutilment en el meu més intern mecanisme,

acomodant-se i portant-se progressivament tot el que és seu en el meu espai vital,fent de mi, diari de les seves confidències.

Raspant amb poderoses paraules el meu desprotegit jo,desprenent un rere altre els meus desitjos dirigint-los cap a si,arrancant de sotarrel sentiments que s'emporta fent-los seus

sota el llaç del paquet que els embolcalla.Podent ser obert cada cop que li sigui necessari

i amb la mateixa facilitat tornar a tancar-losfent cas omís a que hi son.

Amarrant també les meves ales al terrai deixant-me a la seva mes completa mercè.

Gestos, senyes i mirades que em tornen bri de pols en l'airetan fàcil de portar com un veler dins la mar en calma,

convertint seva mirada en màgiaseu olor en la essència de la flor mes desitjada,

anul·lant per complet tota necessitat exceptuant la d'abraçar-lai matitzant en la meva ment el seu bes

com el mes constant i sublim del somnis que puc arribà a tenir

IIManca de fe i fortalesa

en aquest cos que de tant lluita ja flaquejaamargs records, obscur futur i buit present

em desemparen deixant-me a la mercè del vent.Torno a caminar per les petjades que esguinzen més

i aquesta ànima apagada no hi pot fer res.Inspiració meu únic amor

m'ha abandonat i em trenca el cor,ja no soc jo,

si ja no escric i sento porpapers en blanc en nits d'insomni son el pitjor.

Em manca aire i em sobra temps en cada exalació,els pensaments em repiquen tan bruscament que no els entenc.

Si aquesta ànima buida no sap que senti en mi es reten la sensació que pararà el temps,retrocedirà i tornarà allà on el món era immens.

Quin greuge tan gran he comesperquè se'm furti de mi el que té més pes?

IIIEm robes la cordura i la voluntat,

et converteixes en el meu únic fi desitjat,escriure pot semblar absurd

però sense tu acostar-me es el únic medi però on el meu amor surt.Recapacito un moment i m'adono que no tinc el que vull,

l'esperança em crema condemnant-me al buit,l'espera eterna m'asfixia al cor,

no te m'allunyis sentint jo aquest dolor

IVMalignes punyalades sorollosament doloroses

que m'atravessen y els meus fluïts interns vessendamunt d'aquesta tosca i aspre terra

que em suporta sense esforç ni queixes.Remecs que repiquen una vegada i una altra

en el meu cos tristament mutilat de tant estimar-te.Em couen aquests ulls, glaçats

de veure malsons estant despertaper tenir-lo tu al teu costat.

S'ens poder impedir-ho aquestes verinoses imatgesprovoquen que fosques e imparables llàgrimesbrotin intensament impulsades com güèissers

sorgits del res,demostrant clarament quina es la part

més feble del meu ser.Debilitant, des de les meves salvadores il·lusions,

fins al mes petit nervi del meu esvalotat cor,no sens abans,

desdibuixar la major part dels meus més feliços records,més si ja no em faràs tu somriure.

Que em quedaper voler seguir combatent contra l'infatigable tristesa

que dia a dia em va acorralant?Acotant les esperances que em queden

per seguir visquen fins que assetjant-me el seu cop finalm'impedeixi aixecar-me novament.

Que? Sinó altra cosa que el meu enfosquit àngel lluminósque tant desitjo deixant les seves suaus i flonjes ales

a un costat per poder-lo tenir,encara que sigui a un sol pas mes aprop del que esta ara.

VEm vaig desmoralitzar pensant amb tu al carrer

i tingué la necessitat de tornar al teu costatni tan sols les llàgrimes que envidraven els meus ulls em pararen,

ni tan sols saber que no devia tornar em detingué.Només m'envaïa l'irrefrenable desitj de estar vora tu,

de continuar conversant sens fi,mai hagués imaginat que el teu ser em canviaria tant

tenc la necessitat de sentir-te apropi moro en desitjos de tornar a sentir la teva pell.

Imploro al diable el teu retorn;reso a tot déu conegut que tornis a mi;

demano a Cronos déu del temps que retrocedesqui;a Jesús que esborri els meus mals;

a Buda pau en el meu cor;a Neptú que ofegui les penes d'aquest dolor;a Mart que guanyi jo la guerra del teu amor;

a Ades que no se t'endugui maini a tu ni el teu bonic color;

a Alà li dic quant es que t'estimoi com de pur es per mi el teu amor,

i a tu, indiscutiblement algú amb més poderque la deessa Venus Cupid o signe d'amor

et dic que et necessito,que ets ama dels meus somnis, vida i desitjos,

que ets aquella amb la clau del meu plor ànima e il·lusions.

Ets per mi tot, el meu somriure,voluntat i maledicció,

aquella, la única, capaçde fer bater aquell músculbuit sense tu anomenat cor

VIEn un sospir presento que desaparesc,

ella és allà s'envà me ànima i no torna més.El sol que em crema no em treu el fred

que m'escalfa el cor com ella ha fet.L'àngel humà que em la presència m'entendreix

una mirada i sento que em devanesci m'assalta la sensació que si hi és ella no em falta res.