revista sant jordi 2015

54
Sant Ramon Nonat-Sagrat Cor Especial Sant Jordi Abril 2015-nº49

Upload: e-garci86

Post on 22-Jul-2016

219 views

Category:

Documents


2 download

DESCRIPTION

Recull de textos literaris per Sant Jordi creats pels alumnes de l'escola Sant Ramon Nonat-Sagrat Cor de Barcelona.

TRANSCRIPT

Page 1: Revista Sant Jordi 2015

Sant Ramon

Nonat-Sagrat Cor Especial Sant Jordi

Abril 2015-nº49

Page 2: Revista Sant Jordi 2015

Benvinguts a tots i a totes! Novament ens reunim per celebrar els

nostres petits Jocs Florals a l’escola. Com ja sabeu, els Jocs Florals havien

estat un certamen literari trobadoresc de l’Edat Mitjana. Actualment, qualsevol

certamen poètic o literari pot rebre aquest nom, perquè han esdevingut un

símbol de la cultura i la literatura catalana.

En primer lloc, volem agrair la participació entusiasta i il·lusionada de

tots vosaltres, perquè amb els vostres dibuixos, històries i poemes ens feu

reflexionar i somniar.

Els alumnes d’Educació Infantil han

realitzat conjuntament una representació

plàstica de la llegenda de Sant Jordi, tot

centrant-se en el famós i mític drac.

Pel que fa als alumnes d’Educació

Primària han creat textos literaris en prosa i

poesia inspirats en el lema d’aquest any:

“L’amor ens mou”, i altres temes com: la

llum.

Els alumnes d’Educació Secundària han escrit poemes i narracions que

han tingut com a font d’inspiració la llum, encara que sigui de forma metafòrica,

tot coincidint amb l ‘ Any Internacional de la llum.

D’altra banda, els alumnes d’Educació Primària han gaudit de la seva

participació en uns tallers relacionats amb la festivitat (drac, rosa, mòbil ...) i els

alumnes d’Educació Secundària han rebut la visita de la Maria i en Marcel, una

parella artística que interpreten cançons de tradició oral de la Península Ibèrica,

la majoria extretes d’arxius i fonoteques digitalitzades.

Tots els participants són mereixedors de premi. Per aquest

motiu aprofitem per felicitar-vos i us animem a continuar escrivint!

Page 3: Revista Sant Jordi 2015

LLISTAT DE PREMIATS D’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

CICLE INICIAL

1r A

1r Premi: Títol: “Els colors ”

Pseudònim: Cora. Irene Campo

2n Premi: Títol: “Al circ ”

Pseudònim: Princesa Mulán. Natalia Ramos

1r B

1r Premi: Títol: “La neu brilla ”

Pseudònim: Estrella. Karen Niño

2n Premi: Títol: “L’Amor ”

Pseudònim: Violeta. Paula Fernández

2n A

1r Premi: Títol: “El bosc ”

Pseudònim: Mica Ina. Aitana Villanueva

2n Premi: Títol: “La natura ”

Pseudònim: Ainhoa Díaz. Íngrid Díaz

2n B

1r Premi: Títol: “La Primavera ”

Pseudònim: Rositis. Yunhan Zhu

2n Premi: Títol: “L’amistat és el millor ”

Pseudònim: Pepe. Joan Alonso

CICLE MITJÀ

3r A

1r Premi: Títol: “ Light city ”

Pseudònim: Disney Channel. Michelle Aragan

2n Premi: Títol: “La terra a la foscor ”

Pseudònim: Joan. David Cruz

Page 4: Revista Sant Jordi 2015

3rB

1r Premi: Títol: “El sol i la lluna ”

Pseudònim: Nire. Erin Ruso

2n Premi: Títol: “El sol no brilla ”

Pseudònim: Cleopatra. Carla Centeno

4t A

1r Premi: Títol: “La llum”

Pseudònim: Goliat. Javier Arnalte

2n Premi: Títol: “La llum ”

Pseudònim: Tip. Laura Guerrero

4t B

1r Premi: Títol: “Futbol ”

Pseudònim: Fernando Torres. Miquel Pérez

2n Premi: Títol: “Sol, on ets? ”

Pseudònim: Atreb. Berta Cobos

CICLE SUPERIOR

5è A

1r Premi: Títol: “L’amor no té límits ”

Pseudònim:L’amornotélímits.com. Alejandro Calderón

2n Premi: Títol: “Els records de la vida ”

Pseudònim: Persvendendenfers. Georgina Costa

5è B

1r Premi: Títol: “La bombeta absorbent ”

Pseudònim: Fuet Francès. Albert Poveda

2n Premi: Títol: “Jo, la Marina ”

Pseudònim: Sin nombre. Carla Nuñez

Page 5: Revista Sant Jordi 2015

6è A

1r Premi: Títol: “L’Univers ”

Pseudònim: ACDCallstarrayete.cracKlive. Sònia Alfonso

2n Premi: Títol: “Passat o futur? Present”

Pseudònim: Senyora Peng. Èlia Herreras

6è B

1r Premi: Títol: “Estem a la natura ”

Pseudònim: Orión 77. Óscar Díaz

2n Premi: Títol: “La llum de la infantesa ”

Pseudònim: Pollito. Alèxia Gómez

LLISTAT DE PREMIATS D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

Prosa:

1r A

Títol: “La meva llum ”

Pseudònim: Jhon. Eric Sanvila

1r B

Títol: “És un somni o és veritat? La llum t`ho descobrirà!

”Pseudònim : Hermanita 29. Paula Mañas

Poesia:

1r A

Títol: “ El llibre abandonat”

Pseudònim: Mordecai. Steven Guaycha

1r B

Títol: “La llum de la nit ”

Pseudònim: Nitokiller23! Toni López

Page 6: Revista Sant Jordi 2015

Prosa:

2n A

Títol: “Diari d’un raig de sol”

Pseudònim: Shining. Iván Blanco

2n B

Títol: “La llum”

Pseudònim: Mis. Pink Bubble! Anna Fernández

Poesia:

2n A

Títol: “El meu camí”

Pseudònim: CeCe V. Carla Vega

2n B

Títol: “Feix de llum “

Pseudònim: El senyor poeta. Josueth Espinosa

Prosa:

3r A

Títol: “El llibre amagat ”

Pseudònim : Zaira. Noelia Martínez

3r B

Títol: “ Il·lumina la vida ”

Pseudònim: Sama. Aina Sánchez

Poesia:

3r A

Títol: “ Llum, guia de la nostra vida ”

Pseudònim: Demo. Aitor Bastidas

Page 7: Revista Sant Jordi 2015

3r B

Títol: “ En un obrir i tancar d’ulls”

Pseudònim: Nikiki . Ana Maria Montero

Prosa:

4t A

Títol: “Espurnes enmig de l’obscuritat”

Pseudònim: Llàntia. Paula Bea

4t B

Títol: “Fer-se fonadís”

Pseudònim: Ataraxia. Ariadna Antolín

Poesia:

4t A

Títol: “ Només vint centímetres”

Pseudònim: Main Support. Edgar Pérez

4t B

Títol: “Diari d’un home segur”

Pseudònim: Blockout. Álvaro Núñez

Page 8: Revista Sant Jordi 2015
Page 9: Revista Sant Jordi 2015
Page 10: Revista Sant Jordi 2015

AL CIRC

Sóc solidària quan…

Ajudo i comparteixo i també quan jugo,

perquè no em sento trista.

Estic contenta quan aprenc coses noves.

NATALIA RAMOS

1r A

ELS COLORS

Sóc solidària quan ajudo el món sencer.

Em fa feliç quan ajudo la família.

Hi havia una princesa molt i molt maca que era

molt solidària i tenia un Castell.

Hi havia una vegada un pallasso molt i molt divertit,

amable, solidari, comprensiu, somrient i amic de tothom. IRENE CAMPO

1r A

Page 11: Revista Sant Jordi 2015

LA NEU BRILLA

Sóc solidària amb la meva família i els meus amics

de tota l’escola i de tot el barri i de la meva casa.

Em fa feliç quan jugo amb els meus amics i ells juguen

amb mi i els faig un petó i una abraçada.

KAREN NIÑO

1r B

L’AMOR

Em fa feliç quan dono amor als meus amics

i jo els dono amor i els estimo molt

i els faig petons i abraçades i els estimo molt i molt.

Sóc solidària amb els nens pobres i els estimo molt

i els porto diners perquè puguin comprar-se coses i

els dono les meves joguines que no faig servir.

PAULA FERNÁNDEZ

1r B

Page 12: Revista Sant Jordi 2015

EL BOSC

Hi ha un llop al bosc,

de tant menjar està molt gros.

El caçador mata tant,

fins i tot els conills se’n van.

El sol brilla tant que les

orenetes van a jugar.

Les flors són tan maques

que les abelles canten.

AITANA VILLANUEVA

El caçador menja torró 2n A

i el cargol un rovelló

LA NATURA

El gat La pera

és al prat. és la repera.

El cranc La girafa

fa crac. té una garrafa.

A l’escenari, La portera

hi ha un canari. és rapera. ÍNGRID DÍAZ

2n A

Page 13: Revista Sant Jordi 2015

LA PRIMAVERA

La papallona vola i vola,

és molt i molt generosa!!

La granota salta i salta,

és una mica alta.

A tothom li agrada la Primavera,

la Primavera és meravellosa.

YUNHAN ZHU

2n B

L’AMISTAT ÉS EL MILLOR!!

L’Amistat és el millor

per a tot el món.

També és per ajudar

i també per consolar.

Un dia vaig trobar un amic

que era molt divertit.

JOAN ALONSO

2n B

Page 14: Revista Sant Jordi 2015

LIGHT CITY

Hi havia una vegada una nena que vivia a Vilafoscor.

Vilafoscor era molt fosca i no hi havia llum. La nena que es deia Laia tenia 9 anys. A ella, no li agradava que li

manessin els adults, volia fer la seva.

Un dia va veure una barrera en la que posava escrit un nom: Light City. La senyoreta li va dir:

- És la ciutat prohibida, no passis!

Ella es va enfadar tant que va passar a l’altra banda de la barrera. Quan va veure aquella ciutat es va quedar

bocabadada per tanta llum que hi havia! Va decidir passar uns dies, però va trobar a faltar els seu pares. Va

pensar que havia de portar llum a la seva ciutat i va prometre no desobeir mai més als adults.

Va recol·lectar molts tipus d’objectes que feien llum pel seu poble i així...tots van ser feliços i van menjar anissos.

Recordeu, no gasteu massa llum!

MICHELLE ARAGALL

3r A

Page 15: Revista Sant Jordi 2015

LA TERRA A LA FOSCOR

Fa molt de temps un dia assolellat d’estiu estàvem a casa. Quan vam sortir ar passejar pel carrer vam veure

que tot era fosc. Hi havia molta gent cridant:

- On és el Sol?

Durant un temps vam estar a les fosques. Un nen anomenat David (que era jo)va dir a tota la gent:

- Per què no fem un coet?

A la gent li va agradar aquesta idea. Tots vam col·laborar en la construcció i ens fèiem un fart de treballar!

Quan va estar preparat el coet, la gent va proposar que en David viatgés en el coet amb tots els seus amics i els

seus pares en busca del sol perdut. Quan va enlairar-se el coet de seguida vam arribar a l’espai. Quan vam

veure a Mercuri li vam preguntar:

- Mercuri, on és el Sol?

Mercuri va respondre:

- Pregunta a Mart.

Quan vam veure a Mart, li vam preguntar:

- On és el Sol?

Pregunta a Júpiter – va dir Mart.

Així de planeta en planeta preguntant. Els planetes no sabien on era el Sol.

Ens vam topar amb la Lluna i li vam preguntar on era el Sol. La Lluna va respondre:

- Està darrera meu!

El Sol va explicar el que havia passat.

Un meteorit es va xocar contra ell.

El coet amb un ganxet va posar el Sol on sempre havia estat.

Vam retornar r a la Terra i tots ens vam posar contents.

DAVID CRUZ

3r A

Page 16: Revista Sant Jordi 2015

EL SOL I LA LLUNA

Hi havia una vegada un planeta que per un costat era fosc tot el dia i per l’altre costat tenia llum.

Els habitants del costat de la foscor s’avorrien tot el dia dormint, no podien jugar sense llum. Els de l’altre

costat estaven sempre cansats, perquè no podien dormir, amb la llum no descansaven bé.

Un dia, el Sol cansat de no descansar se’n va anar a un altre planeta, però aquell planeta no tenia vida i

quan va tornar al seu planeta no hi havia ningú. Sabeu per què? Perquè quan el Sol va marxar, en el

planeta hi havia un cel gris, les plantes es van assecar, no hi havia electricitat i així tots van anar marxant a

un altre planeta amb coets espacials, fins i tot els de la part de la foscor. Quan el Sol ho va veure tot

desert li va preguntar a la Lluna:

- Lluna, per què no hi ha ningú?

- No hi ha ningú perquè han marxat tots a un altre planeta.

- I... a quin planeta s’han anat?

- A la Terra...

- Fantàstic ! I... saps on és ... la Terra?

- Sí. Dónes una volta pel Sistema Solar, veuràs un planeta verd i blau, aquell és la Terra.

- Gràcies Lluna, fins aviat... No vindries amb mi?

- D’acord!

Van seguir el seu camí junts. Van arribar a la Terra, però aquell planeta era massa petit per quedar-se

cadascú una meitat, així que el van compartir:

pel dia se’l va quedar el Sol i per la nit la Lluna.

Ara sí que estan contents els nens i nenes del país,

poden fer moltes coses i a més descansar.

El Sol i la Lluna van aprendre la lliçó:

les coses s’han de compartir.

ERIN RUSO

3r B

Page 17: Revista Sant Jordi 2015

EL SOL NO BRILLA

Un dia a la matinada, el Sol es va aixecar estrany, va anar a mirar al mirall i no brillava!

Va anar a veure a la seva amiga la Lluna i li va demanar algunes pedres brillants, però la Lluna li va dir:

- Ho sento, no puc, estan enganxades a mi.

Així que el Sol va anar a veure les seves amigues les estrelles i els va preguntar:

- Què em podríeu deixar algun tros de lluentor?

Les estrelles van contestar:

- No, perquè les necessitem per viure.

El Sol trist va anar a veure els núvols, però com una vegada s’havien barallat no li van deixar cap llamp lluent.

Ja no sabia què fer quan en un núvol-autobús va arribar una fada a viure al cel i el Sol li va suplicar que fes algun

truc de màgia, i la fada li va dir:

- Sí, t’ajudaré perquè vull estar bé amb tothom.

Li va regalar vint-i-nou espelmes i se les va clavar en forma de raigs. El Sol va brillar com mai i es va posar

contentíssim en veure que lluïa tant. Va fer una festa i va convidar la Lluna, les estrelles, els núvols i la fada:

- Gràcies per intentar ajudar-me, sobretot a tu fada.

I des d’aquell dia, el Sol, la Lluna, les estrelles, els núvols i una fada van viure feliços omplint de màgia el cel.

CARLA CENTENO

3r B

Page 18: Revista Sant Jordi 2015

LA LLUM

Ens il·lumina

i ens inspira.

És una ballarina

i no respira.

Els reflexos que dóna

són molt lluents,

sobre el mar i la dona bona

com unes brillants dents.

La llum de la Lluna

no il·lumina gaire,

però com ella només hi ha una

i no és cantaire.

La llum natural

és única.

Apaguem la industrial

que la natural és més bonica. LAURA GUERRERO

4t A

Page 19: Revista Sant Jordi 2015

LA LLUM

Necessitem il·luminació

per poder veure.

La llum és una petició

que no ens poden treure.

Tenim el Sol

que ens dóna llum i escalfor.

No és una estrella qualsevol

i a més a més ens dóna claror.

També tenim l’electricitat

que la utilitzem sovint.

Amb la llum hi ha felicitat

que és amb la que estem vivint.

I el foc

vigila que crema!

Que segur n’és de poc

Però això sí, té molta fama.

JAVIER ARNALTE

4t A

Page 20: Revista Sant Jordi 2015

FUTBOL

El futbol es juga amb una pilota,

la pilota bota i fa “xap xap” com una gota.

Fan xuts, gols i vaselines,

i tiren els corners tan alts com si fossin gavines.

Hi ha onze jugadors en forma preparats per jugar,

i quan guanyen un títol l’han de celebrar.

Quan guanyen la Copa del Rei guanyen la guerra,

i poden xutar amb la dreta o amb l’esquerra.

Quan guanyen la Champions League

fan un aplaudiment i un bon crit.

Quan guanyen la Lliga,

ho celebren i no fan figa.

Hi ha equips com el FCB Barcelona,

que en meitat de partit tot el camp fa “la ona”.

El Camp Nou és molt gran

i tremola com un flam. MIQUEL PÉREZ

4t B

Page 21: Revista Sant Jordi 2015

SOL, ON ETS?

Sol solet on ets tu que ets tan boniquet ?

Sol solet tu estàs cada dia més inquiet.

Sol solet ets generós i fas brillar la Lluna.

Sol solet ets tan rodonet com la pruna.

Sol solet t’estimo tant com un cadellet.

Sol solet només et demano una mica de “carinyet”.

Sol solet vull que donis llum a tot el món,

Sol solet no tinguis tanta son.

Sol solet treballes com un moliner.

Sol solet sues tant com un mariner.

Sol solet tens molt foc per això sues.

Sol solet a vegades estàs tan congelat com un glaç.

Sol solet fins demà al dematí.

Sol solet no dormis tant com el Martí.

Sol solet desperta’t quan canti el gall.

Sol solet si et trobes un vampir, ensenya-li l’all.

BERTA COBOS

4t B

Page 22: Revista Sant Jordi 2015

L’AMOR NO TÉ LÍMITS

L’amor és estima, si tens un amic i l’estimes es crea un vincle de confiança entre tots dos. Això és el que li

va passar un dia a l’Eulàlia.

Un matí assolellat, l’Eulàlia es va aixecar, era el primer dia de col·legi, després d’unes bones vacances. Ella

va arribar a classe tot corrent. Anava tard.

Quan va entrar va veure que li havia tocat la pitjor senyoreta de tota la història d’aquell col·legi. Era mal

educada i tenia molt mal caràcter, però, a més a més, era lletgíssima: per cert es deia Estefania. Abans de

començar la classe, l’Eulàlia va veure un nou nen de caràcter tranquil però sever. Es va apropar a ell amb

calma i li va dir:

- Com et dius?

- Jo sóc l’Artur conegut com “El Calmant”.

L’Eulàlia amb un somriure va marxar al seu pupitre. S’asseia amb la Mariona, una nena també molt tranquil·la i amable. Va començar la classe i ningú va obrir boca ja que aquella professora no admetia ni una sola mosca movent les ales. Fins que l’Estefania va dir: - És l’hora de l’esbarjo.

L’Eulàlia va fer un bot d’alegria. Per fi podia jugar.

Quan tots ja eren al pati, l’Eulàlia va demanar a l’Artur si podia jugar amb ell. L’Artur amb el cap va dir que

sí. A l’Eulàlia li agradava la seva forma de ser, era ... única. Va acabar el pati i l’Eulàlia i l’Artur ja eren grans

amics, sembla que sigui mentida però és cert. Fins i tot havien quedat cap a les 7.00 d’aquell vespre. Era a

casa de l’Artur. Ell en un paperet li va escriure:

ADREÇA: CARRER VILA AMANT NÚM.24 1A

L’Eulàlia tal i com havia promès, va anar ben puntual, 7.00 amb “A” d’AMOR. Es va treure les sabates i amb

el mateix somriure de l’altra vegada el va saludar. Allà va jugar amb ell tota contenta, tota la tarda.

Al final quan ja van acabar, l’Eulàlia se’n va anar a casa seva, trista per haver

de marxar i l’Artur també pensava trist:

- Ja no la veuré fins demà, hauré d’esperar.

L’EULÀLIA I L’ARTUR ES VAN SEPARAR AMB EL TEMPS. PERÒ EL QUE NO VA MARXAR VA SER AQUELL AMOR ENTRE ELLS.

ALEJANDRO CALDERÓN

5è A

Page 23: Revista Sant Jordi 2015

ELS RECORDS DE LA VIDA

El 14 de juny de 1965 va néixer una nena que es deia Rosa, era molt maca, els seus pares es deien Conxita

i Josep. La Rosa va anar creixent, però quan tenia tres anys va morir el seu pare i, tota la família es va

posar molt trista, perquè l’estimaven molt.

La Rosa tenia una vida molt curiosa, però quan tenia 35 anys va conèixer el seu marit, que es deia Jordi.

Van passar 4 anys i van tenir una nena que es deia Georgina.

Un dia la Georgina va anar a preguntar a la seva mare que on estaven els àlbums de les seves fotos de

quan ella era petita. A la Georgina li va agradar molt que la seva mare li ensenyés aquelles fotos i, també

les fotos de petita de la Georgina.

Quan va veure les fotos de la seva àvia i el seu avi Josep es va posar a plorar, perquè era el seu avi, no el

coneixia però encara que no el veiés sentia amor pel seu avi, l’estimava molt, molt, molt, sentia que

sempre estaria al seu costat, perquè en aquest moment ho està.

GEORGINA COSTA

5è A

Page 24: Revista Sant Jordi 2015

LA BOMBETA ABSORBENT

Fa 400 anys, al 1615, l’inventor Thomas Alba Edison per fi va aconseguir inventar la bombeta. Després de 121

intents va fer que el seu invent funcionés. Quan la posà dins d’un fanal, va succeir un fenomen molt estrany:

totes les espelmes es van apagar de cop. Edison no entenia què podia haver passat. L’inventor treié la

bombeta del fanal i se l’emportà al seu laboratori. Quan va passar una estona, uns policies van esbotzar la

porta i un digué:

- Thomas Alba Edison, queda detingut per deixar a les fosques tota la ciutat.

Llavors, dos policies l’agafaren i a Edison li va caure la bombeta i observant-la, s’encengué. En pocs segons,

l’inventor i els policies van notar que se’ls acabava l’oxigen. Aleshores, Edison ho va entendre tot, la bombeta

xuclava l’oxigen i les espelmes, com necessiten oxigen per encendre’s, es van apagar.

Arrossegant-se per terra com un cuc, Edison sortí del laboratori i tancà la porta. Passats uns minuts, quan

Edison es va refer, va córrer per buscar ajuda. Passats uns instants, l’inventor ensopegà amb una espelma que

encara estava encesa. Llavors, l’espelma va esternudar.

L’Edison no s’ho creia, des de quan les espelmes esternuden? Després l’espelma li va parlar:

- Bona nit, he vist que t’has espantat quan he esternudat. Però tranquil, que no et faré cap mal.

- Com és que no t’has apagat com les altres? – preguntà l’Edison.

- És que em va crear un mag i el foc que va utilitzar no s’apaga mai - contestà l’espelma.

Després, l’Edison agafà l’espelma, durant el camí, li explicà què passava, i ella li digué que l’ajudaria. Junts van

anar al laboratori d’Edison i l’espelma cremà filaments de ferro i, de cop, totes les espelmes es van encendre

de cop.

Aquí acabà l’aventura de l’inventor Thomas Alba Edison i l’espelma màgica.

ALBERT POVEDA

5è B

Page 25: Revista Sant Jordi 2015

JO, LA MARINA

Fa uns anys, a un poble endinsat al bosc, hi vivia una nena, que es deia ... Un moment, no m’he presentat, sóc la

Marina la noia de la història, i, si no us molesta he de tornar a començar, perquè he oblidat una part de la

història... A sí! Ara me’n recordo. Esteu preparats? Doncs comencem!

Fa uns anys, a un poblet endinsat al bosc, hi vivia una nena que es deia Marina i no tenia molt bon

comportament, perquè, encara no havia encès la seva llum interior. Els pares i professors l’esbroncaven cada

vegada més, fins que va arribar un dia que es va deixar de portar malament, es van acabar les esbroncades i les

dolenteries. Però per què? Doncs perquè un dia la nostra amiga es va enamorar d’en Borja, un noi nou que

havia arribat d’Equador feia uns dies. Quan la Marina el va veure, es va enamorar! Els dies passaven i es

convertien en setmanes, les setmanes en mesos i els mesos en anys. La Marina pensava: “Què he de fer? Per

què sigui d’un altre color, país o accent, no el puc estimar? Per què?” La Marina sempre pensava el mateix,

però mai no li deia a ningú.

Al final la Marina es va fer gran i no el va tornar a veure, però mai no el va oblidar, ja que ell va encendre la seva

llum interior. Gràcies a ell, va fer molts amics i enemics. I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat. Que, què us

ha semblat? A mi m’encanta, encara que no tingui un final feliç, és una història en la que aprenem un valor,

que, si m’heu escoltat, haureu captat, mai no l’oblideu i us anirà molt bé.

CARLA NUÑEZ

5è B

Page 26: Revista Sant Jordi 2015

L’UNIVERS

Observo el firmament

amb mirada abatuda.

Com una cosa tan bella,

potser tan desconeguda.

Estels agrupats

formen una figura,

Se’n diu constel·lació

i en el cel se situa.

Has buidat la capsa

d’una antiga aposta,

i de tantes preguntes

que no tenen resposta.

Poc a poc passa el temps,

però tu mai no canvies,

estaràs allà amunt,

fins a la fi dels meus dies.

SÒNIA ALFONSO

6è A

Page 27: Revista Sant Jordi 2015

PASSAT O FUTUR? PRESENT

El passat són moments,

per recordar,

per estimar...

Moments que no es poden canviar.

El futur són somnis sense regles,

o moments que la pau pot oferir,

estones de perdó

per a qui vas ferir.

En el present recordes el passat.

Les persones que vas estimar,

que en el teu cor es van integrar

i mai no van voler marxar.

En el present penses molt en el futur.

Faré alguna cosa gran!

Tindré molts diners!

Diners que et portaran ambició i poca amistat.

De petita pensava.

Ara torno a pensar.

Per què no hi ha estels al cel?

En el futur jo els portaré.

El passat és recordar.

El futur és somniar.

El present, la realitat,

una realitat que he de millorar.

Recorda l’ahir,

somnia el demà,

però sempre ÈLIA HERRERAS

viu l’avui. 6è A

Page 28: Revista Sant Jordi 2015

ESTEM A LA NATURA

A la primavera, la natura és verda.

A la tardor serà marró.

A l’hivern blanca es queda

i si fas foc donarà por.

Les fulles verdes dels arbres

van canviant de color.

Poden ser verdes d’esperança

o poden ser marrons de foscor.

Està plena de colors, flors,

animalons, rius i estacions

que van canviant, passant...

Creixent i desapareixent.

Hem de cuidar la nostra natura,

perquè en ella hem de viure.

I no prendre tot això per riure,

lluitar per aconseguir una natura pura.

ÒSCAR DÍAZ

6è B

Page 29: Revista Sant Jordi 2015

LA LLUM DE LA INFANTESA

Quan la llum s’encén,

l’infant és viu.

Quan la llum s’apaga,

les joguines es guarden.

Si eternament la

llum s’apaga,

la infantesa i les

bombetes s’enfaden.

Les joguines juguen.

L’alegria canta.

Si les joguines es guarden,

les alegries s’apaguen.

La llum que il·lumina.

La infantesa sempre oberta.

La infantesa brilla i

els nens fan gresca.

ALÈXIA GÓMEZ

6è B

Page 30: Revista Sant Jordi 2015

Homer, un poeta clàssic, s’inspirava contemplant la llum que desprenien els

estels. Es quedava bocabadat i encisat observant fixament el centelleig que veia al cel.

Un 23 d’abril, sota la foscor de la nit, va veure una dona. Era la perfecció. Una dona,

d’esperit jove, cabell llarg i fosc, amb un somriure preciós i uns ulls que desprenien

rajos de llum. Les seves mans eren suaus i els seus dits llargs semblaven formats per

pètals de roses blanques. Va alçar suaument els braços cap a l’infinit i, amb un sol

moviment de balanceig d’esquerra a dreta, va aparèixer una llum que va obligar a

Homer a tancar els ulls.

En aquell mateix instant, la seva mà agafà un càlam de jonc i, amb tinta negra,

començà a escriure sobre els pergamins que sempre portava amb ell. En aquests va

escriure Les aventures d’Ulisses.

Ulisses, un home jove, aventurer i valent va decidir emprendre un llarg viatge

en vaixell, perquè estava una mica cansat de la literatura de la seva terra, d’Ítaca. El

seu objectiu era descobrir les millors obres del planeta.

El mateix dia que agafà el seu vaixell, Posidó, déu Olímpic del mar, el conduí

cap a una illa immensa enmig del mar. Quan posà peu a terra ferma, s’adonà, per la

seva brúixola, que havia arribat a l’illa dels baobabs.

Després de llegir tots els textos de l’illa, n’escollí quatre, dos en prosa i dos de

poesia.

La meva llum

Tot és fosc, gris, negre.

Sento soledat, tristesa, ràbia, impotència, dolor,

resignació...

Busco respostes i no en trobo.

Tot el meu món s’ha enfonsat, la meva llum ha

marxat i mai més tornarà.

Cada dia és el mateix...

Page 31: Revista Sant Jordi 2015

Aquí, assegut darrere la finestra, miro el carrer i veig la gent passar; aquells

nens que estan jugant i rient al parc de la cantonada; aquell avi que anat a

buscar al seu nét a la l’escola; i sento que jo no formo part d’aquest món de

llum i alegria, la meva vida s’ha tornat fosca i trista.

Et trobo tant a faltar, avi, el teu somriure, sentir la teva veu explicant-me mil i

una històries una i altra vegada, poder abraçar-te i dir-te tot allò que no m’ha

donat temps a dir-te.

Per què? Per què tot això mai més tornarà.

Però… Què estic fent? Estic parlant sol. M’estaré tornant boig?

El neguit s’apodera de mi, no tinc ganes de res, nomes de dormir i així esperar

poder tornar-te a veure, encara que sigui nomes en els meus somnis.

Tot és gris, negre en el meu món.

De sobte un raig de llum il·lumina la meva cara a traves de la finestra i una

estranya pau envaeix el meu cos. Enmig d’aquest silenci, sento una veu com si

em xiuxiuegés a l’orella, una veu que m’és molt familiar.

- No estàs sol, encara que jo no sigui ja al teu costat. SEMPRE SERE LA

LLUM QUE GUIARA EL TEU CAMÍ.

Què ha passat? Ha estat un somni? No ho sé. Però el que sí sento en aquest

moment és que tot ha canviat , que no estic sol , que a partir d’ara el meu camí

estarà ple de llum, la teva llum, avi.

Eric Sanvila

1r ESO A

És un somni o és veritat: la llum t'ho descobrirà!

Hola, bon dia, sí aquí estic endinsada sota els llençols del meu llit, i us

explicaré que, com qualsevol ésser humà, el primer que faig es despertar-me,

encara que sembla que els meus ulls es neguen a obrir-se. Per fi el meu cervell

ha donat instruccions de “ábrete Sésamo” i sembla que li han fet cas. Me

n’adono que és fosca matinada. El meu cos s’incorpora i poso els peus a terra,

fa fred.

Em dirigeixo cap al bany, obro l’aixeta per rentar-me. Resto distreta veient com

surt l’aigua cristal·lina. Una veu em treu dels meus pensaments, és la meva

Page 32: Revista Sant Jordi 2015

mare, em diu que m’afanyi, que sinó no arribaré a temps a l’escola. Ostres! És

veritat, avui és un dia molt especial. Han acabat les classes i anem d’acampada

amb els companys.

Vaig el més ràpid que puc, samarreta, pantalons curts, mitjons i sabatilles

d’esport. Surto de la meva habitació a tota pressa, i la meva mare m’ajuda a

pentinar-me, mentre deixa anar la llarga llista de consells que he escoltat una i

altra vegada: Ves amb compte, no et facis mal fent la ximpleta! Fes cas als

professors !, i sobretot, portat bé.... Uf¡, encara sort que l’estimo molt i la deixo

parlar.

El meu pare em crida des del cotxe, ja ha carregat la maleta i el sac de dormir.

Sense ni tan sols adonar-me em trobo vestida, pentinada i dins del cotxe, de

camí a l’escola.

Acabem d’arribar, avui hem tingut sort no hi ha gaire trànsit. Veig les meves

amigues i els meus companys de classe

igual de nerviosos que jo. El meu pare

em dóna la maleta, el sac de dormir i em

fa un petó. Amb la eufòria no sento el

seu pes i vaig tan de pressa com les

meves cames poden dur-me fins el punt

de sortida.

Ja sóc dins l’autocar, al meu costat està

asseguda la meva millor amiga, som

com una mena d’ànimes bessones.

És un viatge curt, però se’m fa etern per

l’ansietat d'arribar a la destinació. Durant

el viatge, per increïble que sembli, he

pensat i he observat al meu voltant:

dues cadires més endavant està

asseguda la Mariona, i està fent-se la ratlla dels ulls amb l’autocar a tota

velocitat i amb corbes, a la tercera corba, ha acabat amb un ull inflat. No ha

calgut mirar on estava asseguda la Laura, només he parat l’orella i el seu riure

Page 33: Revista Sant Jordi 2015

estrident seguit d’ un bestial esternut ha fet saltar per l’aire les ulleres de sol

que ella mateixa portava, aterrant a sobre d’en Tonet, que submergit dins l’

ordinador portàtil, últim model, que sempre l’acompanya, s’ha pensat que les

ulleres eren una aranya diabòlica que havia d’eliminar per guanyar puntuació

en el Minecraft, per suposat han acabat esmicolades al terra de l’autocar. En fi,

som, entre tots plegats, una petita mostra de la generació del futur d’aquest

país.

Per fi hem arribat, el campament és enorme amb pistes de bàsquet i una

piscina gegant. També hi veig un porxo on es troben uns futbolins. RAS

CATAPLAS.... Quina benvinguda! Carla s'acaba de caure de cul. Mare meva la

seva cara està vermella com un tomàquet, crec que li ha dolgut més caure

davant dels nois, que el propi cop. No pot ser, ja comencem amb els maleïts

mosquits. Sí, us he de dir que sóc al·lèrgica a les seves picades i, per tant,

sempre estic en posició de defensa. A més, dins de la meva maleta porto el

que jo anomeno “Kit” de supervivència, repel·lent de mosquits, pomada per si

em piquen, i el xarop per a l'al·lèrgia, que segur em provocarà.

Hem fet moltes coses durant el primer dia, i l’esgotament m’ha vençut , he

caigut rodona al llit. Miro la meva companya d’habitació i està pitjor que jo. Ja

està dormida.

Les meves persianes es tanquen i el meu cos es relaxa. Estic dins d’un somni.

De sobte em trobo en el bosc, envoltada de pins i molta foscor; fa fred, molt de

fred, i la boira mulla el meu rostre, però en canvi estic suant com si estigués

corrent la marató de Nova York; sento el cor a tota velocitat i a punt de sortir-se

del meu pit. Em poso a contar: un, dos, tres.... per intentar controlar no sortir

cames ajudeu-me. Estic cagada de por!

Tinc un pressentiment, algú m’observa, els meus músculs es posen en tensió i

els meus cinc sentits s’aguditzen. Només sento la companyia de la lluna, quina

mala sort!, és nit de lluna plena i ja sabeu què passa... Començo a caminar i

les meves petjades van trencant les petites branques que han caigut dels

arbres. Veig una llum, al final del camí, és molt petita i dèbil, no sabria dir-vos

què és. M’apropo, tinc por. No sé que m’espera.

Page 34: Revista Sant Jordi 2015

M’han agafat pel braç, déu meu, intento alliberar-me, però no puc, és més fort

que jo. Estiro fort el braç i el pijama es trenca. Corro tan ràpid com puc cap a la

llum. Però ara la llum no para de moure’s d’un lloc a un altre i és més intensa i

brillant. Veig també una espècie d’estels petits i brillants al meu voltant. Escolto

una veu, diu el meu nom, però no la reconec. Pel meu front regalima una

espècie de líquid dens i calent.

Em desperto, no reconec l’habitació on em trobo ni el rostre que m’observa;

porta una petita llanterna a la mà que il·lumina el meu rostre i els meus ulls.

Faig un triple mortal i em poso dreta sobre el llit en posició de defensa, quin mal

de cap tinc!. El desconegut em mira amb els ulls ben oberts, em diu que em

tranquil·litzi, que segui al llit i que m’ho explicarà tot. Sóc a l’Hospital perquè

m’he donat un fort cop al cap en caure des de la llitera.

El meu pare i la meva mare em porten a casa, és nit tancada. Ja he sopat, vaig

al meu llit i dic per a mi mateixa: Mai més a la meva vida tornaré a dormir en

aquells maleïts llits!

Paula Mañas

1r ESO B

El llibre abandonat

Jo vaig ser un llibre feliç

fins que va arribar un altre amb més matís,

al meu amo, l’hi va agradar

i a mi em va menysprear.

Quan el meu amo arribava

molt content em posava,

però em posava trist molt ràpid

perquè sempre a ell anava.

Vaig quedar del tot apartat

a la total obscuritat,

Page 35: Revista Sant Jordi 2015

a mi no m’agradava

perquè semblava que el vent bufava.

Però jo sabia

que el meu amo tornaria,

que d’ell es cansaria

i a mi vindria.

Un bon dia va passar,

algú em va trucar,

jo em vaig alegrar

i l’amo em va regalar.

Jo em vaig entristir,

però de seguida li vaig agrair

que em portés amb ell,

perquè no em tractava com un drap vell.

Mai més vaig sentir solitud

perquè ell em canviava l’actitud,

i així vaig veure la llum

en un túnel fosc i ple de fum.

Steven Guaycha

1r ESO A

La llum de la nit

Hi ha una llum que m’il·lumina per la nit,

una llum molt bonica que

no em deixa dormir.

A vegades la veig,

però s’amaga corrents.

Page 36: Revista Sant Jordi 2015

Em torno a dormir,

i la torno a veure.

Què li passa,

per què ja no la puc veure?

Vaig a al cuina corrents

i la torno a veure en un vidre lleuger.

Ja n’he estic fart! Per què t’amagues?

Molt bé, ho entenc, tu també tens por.

Aconsegueixo dormir una estona

i torno a despertar ,

i la llum em diu que se’n va

al cel a descansar.

Ja no tinc por, ho he aconseguit,

ja puc dormir tranquil,

la llum ha anat a descansar,

i jo me’n vaig a somiar.

Toni López

1r ESO

Una vegada tenia les quatre millors obres de l’illa dels baobabs , marxà amb el seu

vaixell cap a un altre indret, en busca de les millors paraules. Pensava que encara

quedaven idealistes que creien en la llum de les paraules. Paraules que ajudaven a

expressar emocions, a transmetre idees i creences, i que permetien modular la realitat

viscuda en aquella època.

Mentre observava la llum del Sol, Helios, personificació de la llum solar, li va donar

forces per continuar el seu viatge i arribà a una illa anomenada: La llum de les

paraules. Va baixar del seu vaixell i va trobar una cova plena de llibres. Després de

llegir tots els textos, en va seleccionar quatre.

Page 37: Revista Sant Jordi 2015

Diari d’un raig de Sol

28 de juny de 2012

Estimat diari, avui t’escric a aquesta hora tan inusual (16.00h). Sé que hauria

d’estar il·luminant els barris, emprenyant la gent amb la meva calor. Però

justament s’ha posat el primer núvol de l’estiu davant del meu company, el Sol.

Així que t’explicaré, aprofitant aquest descans, el meu matí. M’he llevat a les

7.06h, exactament. Em sentia cansat i sense força, no desprenia gaire calor, i

donava escassa llum. A aquestes hores de l’estiu, poca gent passa pel carrer,

així que, a aquella hora, la meva funció va ser il·luminar unes engrunes de pa

tirades al terra que un colom, als cinc minuts, se les va cruspir. Cap a les 9.00h

del matí (o potser una mica més tard) la gent ja començava a sortir al carrer,

sobretot els nens. Els nens sortien feliços de

casa seva, a corre-cuita, per trobar-se amb el

seus millors amics (amb els pares, és clar, que

els acompanyaven). Em vaig aturar en un

banc. En aquell moment, la meva funció

secundària va entrar en acció: estressar la

gent. Com anava dient, mentre estava assegut

al banc, un nen que acabava de sortir del parc,

tot suat, va asseure’s al banc. El nen estava

acalorat. El noi suava, però molt. Estava com

mig estirat al banc, amb una cama al terra i

l’altra a sobre del seient. Tenia els ulls tancats,

però no dormia (tampoc estava mort, tranquil

diari). Només intentava que el meu raig no el cegués, fins que vaig escoltar:

Iván! Marxem!... El nen, amb prou feines, es va aixecar del banc. Jo ja havia

complert amb la meva funció secundària. La resta del matí, per desgràcia, me

l’he passat il·luminant terrats d’edificis on no hi havia res d’interessant. I, ara,

diari meu, t’escric gràcies a aquest núvol que interromp la meva visita a un altre

parc, una pena (just s’havia de posar ara).

T’estimo diari.

Iván Blanco

2n ESO A

Page 38: Revista Sant Jordi 2015

La llum

De sobte! De sobte em vaig despertar accelerat, avui era un dia clau, sentia un

fort sentiment de culpabilitat, molt gran, massa gran. A tota la meva trajectòria

com a Raig mai no m’havia sentit així. Aquest és el primer cop que escric un

diari, penso que la meva vida és bastant peculiar, no vull que es quedi només

en el meu record, així que a partir d’avui començaré a escriure totes les meves

vivències.

15-5-2013

De sobte! De sobte em vaig despertar

accelerat, aquesta missió que m’encomana la

vida és diferent a totes les altres, perquè avui

he decidit saber més sobre ells. Diari, sé que

estaràs desorientat, para atenció. Quan m’he

llevat, he tingut un cúmul de sensacions

diferents, estranyes... Fins que he arribat a

ella, tan bella als seus 95 anys d’edat; diuen

que ja és hora que actuï, aquest cas és

especial, ho sento.

Quan he arribat dins la seva ànima, hi havia

un ambient càlid, acollidor; d’altres no em

reben bé, ja que volen lluitar fins al final. Però avui ha estat diferent, ella, tan

vella, estava satisfeta de tot el que havia fet fins ara. Vaig actuar, ràpid, sense

preliminars però suaument, em vaig encendre amb contundència, no molt

bruscament, el suficient per mostrar-li el camí a la nova vida.

1-3-2014

Diari! Un altre cop diari, he tingut les mateixes sensacions que aquell 15 de

maig! Exactament les mateixes! Tot això indica que...És ella! És ella! Un altre

cop torna a aquesta bonica vida. Em vaig afanyar, tenia pressa, impaciència

per saber com seria.

Page 39: Revista Sant Jordi 2015

Un cop vaig arribar a l’ànima d’aquell nadó, tenia les mateixes sensacions que

amb l’altre: càlides i acollidores. Vaig voler actuar amb precisió, ja que aquell

era el meu últim encàrrec com a raig, em jubilava aquell mateix dia, era l’hora

de desprendre el meu últim raig de força que em quedava, m’agradava la idea

que fos per una nova vida.

Exactament com aquella vegada especial. Em dic Raig i tal com indica el meu

nom, sóc el raig de la llum que acomiada la vida i dóna la benvinguda a

aquesta mateixa.

Diuen que quan una persona mor, veu una llum, quan un neix també la veu. El

nadó neix plorant ja que sent nostàlgia de la bella vida que acomiada. Avui, 1

de març de 2015, jo, el raig de la llum de la vida, desprendré el meu últim

esforç, m’encendré suaument, amb contundència... Jo mateix em vaig mostrar

l’últim camí, un camí on m’anava apagant.

El Raig de la llum de la vida.

Anna Fernández

2n ESO B

El meu camí

Cada dia el mateix,

brillant raig de sol que s’endinsa a la paret,

travessant els freds vitralls

que la humitat amb cura entela.

La mateixa melodia

que em desperta dia a dia

d’aquells somnis en els quals,

com un àngel recorria.

Entre núvols de sucre i petons de colors

m’he despertat i tu no hi eres, en els meus

records.

Amb una carícia càlida m’has aixecat,

durant tot aquest dia meva seràs.

Page 40: Revista Sant Jordi 2015

T’has reflectit en les meves esmaragdes

que sobre dolces maduixes porto traçades;

de cop i volta una corba al meu rostre s’ha dibuixat,

i de les seves suaus cireres m’he contagiat.

Passaven els minuts, passaven les hores,

i com una espelma abraçada pel vent t’has anat,

però no per sempre, sinó fins demà,

que com cada dia, a les sis del matí aquí hi seràs.

Els teus tendres rajos s’han difuminat,

deixant camí lliure als indiferents focus de cristall.

Centelleigs en l’obscur i profund firmament,

centelleigs que ballen al so del suau vent,

acompanyats per una tímida dama.

Dama de vestit blanc,

il·lustra un silenci amb el seu clar guant.

Regnen la pau i la tranquil·litat

fins que reneixi l’ardent Sol ningú despertarà.

T’observo.

Penso en ell, també t’està mirant.

Com jo ho faig en aquest mateix instant.

A través teu, com un mirall,

els seus cafès puc contemplar.

No saps quant m’agradaria

tenir-lo entre els meus braços per un dia.

Dormir-me i despertar amb ell,

veure morir el sol i veure’l tornar a viure.

Page 41: Revista Sant Jordi 2015

Cada dia el mateix,

brillant raig de sol que s’endinsa a la paret,

travessant els freds vitralls

que la humitat amb cura entela.

La mateixa melodia

que em desperta dia a dia

d’aquells somnis en els quals,

com un àngel recorria.

Carla Vega

2n ESO A

Feix de llum

Feix de llum.

Un feix que et fa pensar,

que et fa recordar

que et fa perdonar.

Feix de llum.

Un feix que fa tan bonic el vespre,

que fa bellíssimes les albes,

que et posa la pell aspra.

Feix de llum.

Un feix que il·lumina el camí,

que il·lumina mirades

que et segueix fins a la fi.

Feix de llum.

Un feix que és de sol,

que fa no trobar-te sol,

que quan corris acabis fet pols.

Page 42: Revista Sant Jordi 2015

Feix de llum.

Un feix que il·lumina si està fosc,

que t’abriga quan necessites calor

que t’ajuda si estàs ple de dolor

Josueth Espinosa

2n ESO B

Ulisses abandonà l’illa de La llum de les paraules i després de navegar cinc o sis dies

sense rumb, va observar el cel i va veure un estel fugaç que contenia un missatge.

Aquest deia “Sigues la teva pròpia llum”. A Ulisses, el missatge li va cridar l’atenció i va

continuar remant fins a arribar a l’illa de La comprensió. Va baixar del seu vaixell.

Passejant per aquell paisatge exòtic i idíl·lic va trobar un cofre ple de pergamins. Els va

llegir tots amb un gran interès i, finalment, en va triar quatre: dos textos narratius i

dues poesies.

El llibre amagat

Un dissabte, com qualsevol altre, em vaig aixecar del llit, eren les onze en punt

i tot i així no tenia ganes de fer res. Vaig

esmorzar, i mentre ho feia, anava

contemplant la casa, estava feta un

desastre, i va ser aleshores quan vaig

decidir fer neteja. Durant aquelles hores,

vaig trobar andròmines que feia anys que no

veia, però una d’elles, em va fer especial

il·lusió trobar-la. Era un llibre que em va

regalar la meva àvia feia anys, i que mai no

m’havia decidit a llegir-lo. En veure’l no m’ho

vaig pensar dos cops i vaig decidir que

llegiria dos o tres capítols cada dia, i així ho

vaig fer.

Només mirant la portada i el color groguenc del llibre, ja vaig veure que era

molt antic, i quan vaig obrir-lo em vaig adonar que era de l’any 1920. Mentre

assimilava l’aparició d’aquest llibre entre les meves mans, després de tants

Page 43: Revista Sant Jordi 2015

anys, vaig començar a col·locar tot allò que havia tret del seu lloc. Continuava

trobant objectes oblidats, però cap d’ells em va fer tanta il·lusió com el llibre de

la meva àvia.

Abans d’anar a dormir, vaig començar a llegir el llibre, em vaig proposar llegir-

me els tres primers capítols, però sense adonar-me’n, vaig arribar al capítol

deu. M’estava agradant un llibre de feia cent anys, com podia ser això! Rumiant

i rumiant, vaig arribar a la conclusió que vivim massa bé, que tenim moltes

màquines que fan coses per nosaltres i que comparant-lo amb el llibre que

m’estava llegint, el qual parlava de guerres, injustícies i més coses que patien a

l’antiguitat, vivim com reis.

Després d’aquesta reflexió me’n vaig anar a dormir sense pensar en res més

que en aquell llibre: La Pedra de la Guerra, de Josep Pérez.

Al dia següent, només aixecar-me vaig continuar llegint, després d’haver estat

tota la nit donant-li voltes, no podia esperar fins a la nit un altre cop. Aquell

capítol, l’onzè, em va cridar molt l’atenció, ja que no tenia res a veure amb el

que havia llegit anteriorment. En els primers deu capítols es parlava de les

injustícies i guerres en general, i en aquest capítol, començava a parlar d’un

cas concret: una noia anomenada Berta, provinent d’una família on

predominava el sexe masculí, es quedava sola, només acompanyada per una

amiga seva que li feia companyia durant els anys de guerra; aquesta li deia que

no patís, que tota la seva família acabaria bé i que no havia de preocupar-se, i

en tot cas, la tenia a ella, que no la deixaria sola mai. En una de les vegades

que li donà ànims, esmentà una frase que em va cridar molt l’atenció: Sigues la

teva pròpia llum.

No solament a mi em va cridar l’atenció, sinó que a la protagonista també li va

picar la curiositat de saber què volia dir-li amb aquella frase; jo, emocionada per

saber què passaria, vaig passar la pàgina i em vaig trobar amb el final del llibre.

En aquell moment, em vaig plantejar moltes coses, potser era un final obert,

potser s’havien perdut la meitat de les pàgines, podria haver tret milions

d’hipòtesis, però finalment vaig intentar interpretar la frase i vaig arribar a la

conclusió que el llibre acabava així, que l’havíem d’acabar nosaltres, perquè

cadascú pensa diferent, cadascú és i té la seva pròpia llum.

Noelia Martínez

3r ESO A

Page 44: Revista Sant Jordi 2015

En un obrir i tancar d’ulls

Dia 10 d’abril

Camino per un carrer ample, ple d’arbres que comencen a ressorgir del fred i

obscur hivern. Em trobo envoltada de persones que van i vénen amb pressa.

Penso: La gent només surt al carrer, perquè té coses importants a fer. Ningú

surt al carrer a veure la vida passar. Ningú surt a donar un passeig sense

acabar consumint en algun establiment. Començo a imaginar la vida

d’aquestes persones, resulta divertit.

És estrany com podem simplificar la vida

d’una persona només veure-la, en cosa

de mig segon, ja en tens prou.

Continuo caminant i em vaig fixant en la

cara de la gent. Tot de cares diferents

que, probablement no em torni a creuar

mai més a la vida. Encara que, qui sap,

la vida dóna tantes voltes que mai saps

on podràs acabar.

Moltes d’aquestes cares, per no dir la

gran majoria, es troben submises en les

pantalles dels seus mòbils.

A mesura que segueixo caminant, la

quantitat de persones que caminen a la

vegada que utilitzen el mòbil és exuberant.

Tot això em fa pensar. Començo a donar-li voltes al meu cap. Imagino aquest

mateix carrer uns anys enrere, anys en els quals la tecnologia era pràcticament

inexistent. Imagino la gent amb el cap alt, alegres i conversant els uns amb els

altres. Torno a la realitat i només veig caps baixos capficats en alguna aplicació

ridícula. Això em resulta indignant. Ho he tingut davant dels meus ulls quasi bé

des que hi sóc en aquest món.

Page 45: Revista Sant Jordi 2015

“Representa que la nostra societat avança”. Penso també en aquest aclariment.

Vivim en una societat moderna i avançada tecnològicament; però, realment el

concepte de ‘societat’ com a terme de ‘persones’, avançar, el que és avançar,

no avança. Més aviat penso que la paraula que hi convé és ‘empitjorar’.

Hem perdut l’ interès per les coses senzilles. És més important tenir “me

gustas” o “likes” per saber apreciar una simple posta de sol.

M’aïllo de tots els meus pensament quan em disposo a entrar al metro. M’assec

i trec un llibre.

Mentre el llegeixo, sense voler-ho, em trobo immersa altre cop en els meus

pensament. Recordo el primer cop que vaig pujar al metro. Recordo la gent

llegint o conversant. Torno a pujar a mirar i només trobo persones mirant l’inici

del ‘Facebook’ o parlant amb la seva cosina llunyana del poble del seu tiet.

Torno a quedar altre cop atònita.

Dia 15 d’abril

Porto cinc dies pensant en tot el meu exterior. Penso en el mal que ens fan les

tecnologies i tot el mercat que hi ha. És curiós com ens controlen les grans

empreses i és curiós veure com ens tornem cada dia més i més estúpids. És

curiós que de vint-i-quatre hores que té un dia, la gran majoria les passem

immersos en una pantalla. És curiós veure com la gent prefereix veure

publicacions sense sentit en un mur de ‘Facebook’ en comptes d’agafar un

llibre i llegir-se’l. És curiós veure com la gent no sap viure sense mòbil.

Per tant, apaga la llum de la pantalla i sigues la teva pròpia llum.

Aïna Sánchez

3r ESO B

Page 46: Revista Sant Jordi 2015

Llum, guia de la nostra vida

Llum, símbol de la puresa,

espai entre la vida i la mort,

espai entre guany i despesa,

que supera tot mal fort.

Llum, il·lumines el fosc,

ens portes la llibertat,

si estem perduts en el bosc,

i amb ella tranquil·litat.

Segueix la teva llum,

que a la vida n'hi ha moltes.

Unes que expulsen molt fum,

altres que brillen enceses.

T’escapes d’una mort,

per un llum d’esperança,

encara que sembles fort,

la mort et porta a la balança.

Llum, separes el bé i el mal,

guies el camí de la vida

sense caure en l’abismal

per la mort venjativa.

Segueix la teva llum,

que a la viva n’hi ha moltes,

unes que expulsen molt fum,

altres que brillen enceses.

Aitor Bastidas

3r ESO

Page 47: Revista Sant Jordi 2015

Il·lumina la vida

La llum de la vida

que t'inspira cada dia,

al final brillarà

i sempre t'acompanyarà.

Mai no deixis de lluitar

pel que tu sempre vols.

La teva pròpia llum has de guardar

que no s'amagui entre els núvols.

Sigues la teva pròpia llum.

Viu apassionadament la vida,

deixa escapar el fum

que t'impedeix oblidar.

Amor, passió,

una petita il·lusió.

Llum dins del cor,

no t'amaguis a la foscor.

Res pot canviar,

sense una mica d'esforç.

La llum et pot guiar

si comences a oblidar.

Infantesa, joventut ,

tot passa amb rapidesa.

No et facis un propi escut

per arribar a la vellesa.

Page 48: Revista Sant Jordi 2015

No perdis la innocència,

amb el cor has de pensar.

L'important és l' essència,

les coses materials no t'han de guiar.

Vola lliure per imaginar :

passió, fortuna, amor;

coses importants per estimar

si les comparteixes amb tothom.

Ana Maria Montero

3r ESO

Desprès d’haver escollit aquests quatre textos, Ulisses s’embarcà en el seu vaixell i

continuà el seu viatge. Mirà a l’horitzó i va entendre que la seva propera parada era l’illa

italiana anomenada El tomb. En arribar-hi, atracà el vaixell a la costa i s’aventurà en aquella

illa. Va trobar un petit castell ple de llibres. S’endinsà en la lectura, i sensacions molt grans li

corrien per les venes. Finalment, després de llegir-los tots, va escollir-ne quatre; ja que

només li faltaven quatre escrits per aconseguir el seu propòsit i poder tornar a la seva pàtria.

Espurnes enmig de l’obscuritat

Tot és fosc, aquesta nit no hi ha estels que m’il·luminin. Sento que tot és més

proper, però no de la manera que m’agradaria, tot és tenebrós. Ja no hi puc fer

gaire, m’he endinsat en un mar de foscor en el que cada vegada m’ofego més.

Intento sortir d’aquest pou sense sortida, però no puc. Cada vegada és més

difícil vèncer al destí que m’espera i sé que ja no puc fer-hi res.

Els meus ulls cada cop perden més la visibilitat i els metges ja m’han dit que

probablement quedaré cega d’aquí a poc temps. M’han diagnosticat glaucoma.

No m’imagino viure sempre de nit, sense veure altra cosa que la foscor, la nit

sense estels, ni lluna, l’obscuritat. Potser tot sigui acostumar-se, però qui pot

acostumar-se a no veure la llum del sol o a no veure la gent, la teva pròpia

Page 49: Revista Sant Jordi 2015

família? Qui és capaç de no sentir impotència en no poder veure res? Ni tan

sols un lloc bonic, o que simplement sigui

important per a un mateix! No em veig capaç

d’evitar sentir ràbia sabent tot el que se

m’escapa de la vista, sabent tot el que em

perdo. L’únic remei per afrontar això que se’m

ve a sobre és el record, imatges que no

trigaran gaire en esfumar-se. O potser la

imaginació com a últim recurs per evitar que

l’obscuritat s’apoderi de mi completament fins

a tal punt que m’ennuvoli els records i les

imatges que passen pel meu cervell.

Trobo massa punts en contra que no pas a

favor, com és lògic, però el que m’angoixa és

que tinguin més pes els que em fan caure encara més, els que em fan perdre

les ganes, els que em fan témer l’obscuritat a la meva vida.

Només necessito quelcom que m’ajudi a impulsar-me, a entendre les coses

d’es d’una altra perspectiva. Necessito una llum que m’il·lumini tots els dies de

foscor i que em faci de guia en aquest camí tan confús. Només una mica de

brillantor que em doni forces per continuar cap endavant, espurnes que em

donin valor i confiança per moure’m a la nit, sense claror.

D’aquí a poc temps, els meus ulls es tancaran i ja no podré fer res més.

Llavors, ja no podré dependre de ningú més que no sigui jo. Dependré de mi

mateixa i de la confiança que tingui. Jo seré qui tirarà endavant amb tot i qui

portarà la seva imaginació fins a l’extrem, perquè les imatges se segueixin

visualitzant a la meva ment.

Ara que la llum ja no serà tant present a la meva vida i l’obscuritat serà tot el

que abasti la meva visió, m’he adonat que, encara que estigui endinsada en

l’obscuritat i no pugui veure, sempre seré la meva pròpia llum.

Paula Bea

4t ESO A

Page 50: Revista Sant Jordi 2015

Fer-se fonedís

Al llarg de la nostra vida coneixem a centenars de persones. Cadascuna d’elles diferents per

algun motiu, ja sigui pel paper que tenen a la nostra vida o, simplement, per la forma de

parlar que tenen. No totes són igual d’especials. De totes les persones amb les quals

compartim instants de la nostra vida o fins i tot amb les que compartim amistat, potser

només la meitat es mantindran al nostre costat. És

dur afirmar-ho, però real. Encara que volguéssim,

seria impossible recordar o estimar de la mateixa

manera a tothom que coneixem.

Per una banda estan les persones que ens marquen

i, per una altra les que simplement entren i surten de

la nostra vida sense deixar cap senyal. Amb

indiferència. En canvi, les que pertanyen al primer

grup, arriben a ser petites cicatrius, sovint

amagades, que recordem cada dia, sigui per una

olor o per una cançó que sona a la ràdio. Potser tot

depèn del moment on coneguem a la persona,

encara que jo no hi crec pas en les casualitats, si

aquella persona ha entrat a formar part de la nostra

vida, serà per alguna raó. O potser no. Veig molt

probable la idea que les persones que restin encara

a la nostra ment, sense importar quant de temps hagi passat des de l’última vegada que les

vam veure o el que hagin estat per a nosaltres, és probablement un efecte secundari que

han provocat en la nostra persona. No tenen per què haver estat la nostra parella o l’amor de

la nostra vida, pot ser algú que t’hagi fet creure en tu, una persona que t’hagi canviat la teva

forma de veure les coses que t’envolten, que t’hagi ensenyat el color gris o fins i tot que hagi

estat capaç de convertir un dilluns en un divendres. Tampoc és la meva intenció enganyar a

ningú i això ho dic pel simple fet que, probablement, qui ara estigui llegint aquest text, haurà

pensat en aquella persona especial la qual encara recorda. I és molt possible que aquesta

correspongui a la persona de qui s’ha enamorat.

Des de fa temps crec que cada persona té alguna cosa que fa que ens fixem en ella. Ho

anomeno ‘alguna cosa’ perquè encara no he trobat una paraula per definir-la. Podem

anomenar-lo veu, olor, caràcter o fins i tot res; però el que està clar és que no recordem algú

Page 51: Revista Sant Jordi 2015

per la seva cara o els seus llavis. Com a mínim des de la meva petita, però intensa

experiència. Estareu d’acord en el fet que, quan no podem oblidar a una persona que ens

hem estimat molt, és pel fet que no trobem a cap altra que ens ompli de la mateixa forma. O

bé encara no l'hem trobat. Serà per l’excés de perseguir-la. Sinó, no penseu que tot seria

molt fàcil? Ens podríem substituir uns als altres sense problemes. A més a més, no existiria

el desamor i amb aquest també s’esfumaria el buit. El buit que sentim les persones quan no

trobem allò que hem perdut. O que hem deixat perdre.

Crec que acabo de trobar un mot per poder anomenar a tot això. La llum. Aquella llum pròpia

de cada persona, la qual mai no hauria d’apagar-se. Hauria de brillar sempre, perquè ens fa

únics entre milions de persones. I és per això que he arribat a la conclusió que si per ara no

aconseguim atrapar la llum d’aquella persona especial, haurem de seguir la nostra pròpia

llum, l’haurem de deixar brillar per tal que algú també es pugui perdre en ella. Perdre’s per

mai més trobar-se. Fer-ho eternament.

Ariadna Antolín

4t ESO B

Només vint centímetres

Només vint centímetres em separen del meu somni.

Sento uns forts cops que vénen del meu interior

empentant-me cap endavant a un ritme indefinit.

Cada vegada més forts, com si el meu pit volgués explotar.

Només disset centímetres em separen del meu somni.

Els meus braços descriuen una corba perfecta

així envoltant el seu cos ardent i pressionant-lo contra el meu.

Sento com aquest foc es contreu de manera intermitent al ritme del seu cor.

Només onze centímetres em separen del meu somni.

Esborrant el viscut i escrivint un nou passat que explicar en un futur pròxim.

Escrivint amb carbó paraules blanques i netes al brut papir de la meva vida.

Posant-me en segon lloc a mi mateix per posar-la a ella al capdavant.

Page 52: Revista Sant Jordi 2015

Només set centímetres em separen del meu somni.

La llum dels seus ulls foscos m'obliga a tancar els meus.

El meu nas impacta amb vergonya contra el seu,

tot seguit de la inclinació dels nostres caps i l'arronsament del llavis.

Només tres centímetres em separen del meu somni.

Un dels seus sospirs, molt calent, m’acaricia la cara.

Un càlid calfred entra al meu cos i ,entre intenses respiracions,

pronúncia dolçament a cau de la meva orella la paraula t'estimo.

Només un centímetre em separa del meu somni.

El meus llavis s'entreobren a la vegada que els seus.

I progressivament, aquest centímetre cada vegada és més petit,

fins al punt que els nostres llavis es fonen els uns amb els altres.

Edgar Pérez

4t ESO A

Page 53: Revista Sant Jordi 2015

Diari d’un home segur

En un món de penombra,

on la por domina ànimes,

on la inseguretat fa ombra

mostrant éssers pusil·lànimes.

Cuirasses de cartró

que semblen ser de ferro,

però arriba l’aigua marró

i es tornen de filferro.

Una llum de confiança,

encén-la al teu interior.

No necessites cap aliança.

Sigues el teu propi conductor.

Álvaro Núñez

4t ESO B

Ulisses ja tenia les millors obres del Planeta en el seu vaixell, així que va tornar cap a la teva

pàtria. Esperem que hagueu gaudit de la lectura. Gràcies a tots i a totes per la vostra participació i

moltes felicitats als premiats.

Page 54: Revista Sant Jordi 2015

Els alumnes

d’infantil no

volien ser

menys i també

han participat

en aquesta diada

amb un collage

del Drac de Sant

Jordi.

Ningú es va

quedar sense la

seva rosa i el seu

llibre per a la

classe!

MOLTES

FELICITATS A

TOTS, SOU UNS

ARTISTES !