SEGLE D’OR DE LA LITERATURA CATALANA

Poesia del segle XV

Desplaçament de la capitalitat cultural a València

Causes

- econòmiques i socials (pestes a Catalunya)- religioses (els papes Borja eren valencians)- polítiques (guerres civils a Catalunya) - l'antipatia que la noblesa catalana sentia per la

dinastia dels Trastàmara davant de la simpatia amb què la va rebre la noblesa valenciana)

- estratègiques ( els ports valencians són més cèntrics per moure's pel Mediterrani)

Els poetes del Principat vivien encara molt lligats a la tradició trobadoresca, amb uns esquemes retòrics molt fixos i uns temes que ja havien quedat anacrònics per a l'època.

Fins i tot l'any 1323 s'havia creat l'anomenat Consistori de Tolosa en un intent de recuperar la poesia trobadoresca. Es tractava d'un certamen literari que premiava només poetes escrits encara en provençal i de temàtica trobadoresca o religiosa.

Però a partir del contacte que alguns poetes van tenir amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols la poesia es va començar a renovar.

No es van renovar pas els poetes del Principat, lligats al Consistori per una poesia caduca, feixuga i sense qualitat literària, sinó els poetes valencians que havien acompanyat el Magnànim en les expedicions a Itàlia: ben aviat es va adonar que la poesia podia penetrar a l'interior de l'ésser humà.

Parlem de poetes com Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i, com a representant de l'Escola Satírica Valenciana, Jaume Roig.

Amb el centre cultural despla- çat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i

a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid i, a més de poetes com els esmentats, també les novel·les que s'escriuen en català són d'una qualitat impressionant, en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.

I si al final del segle XV la literatura va assolir prou difusió per consolidar uns autors i uns lectors fidels va ser sobretot gràcies a un invent: la impremta.

Recordem que, exceptuant la historiografia (les quatre grans cròniques), que pretenia deixar constància per escrit d'uns fets i d'uns sentiments patriòtics, es pot dir que tota la literatura medieval fins aleshores havia estat fonamentalment una literatura oral.

La societat havia entès que l'home és el centre del món i la mesura de totes les coses, capaç de reflexionar sobre ell mateix, sobre els seus sentiments, sobre els seus desitjos, etc.

Per tant, els costums canvien. Una poesia com la d‘Ausiàs March, per exemple, no és escrita per ser recitada en una festa o després en un sopar; és per ser llegida i interioritzada d'una manera molt íntima i personal. I una novel·la com el Tirant lo Blanc requereix un temps de concentració per ser llegida.

Jordi de Sant Jordi, amb una poesia encara marcadament dins de l'estil trobadoresc, tot i que amb influències de Petrarca, fou el precursor de la poesia del Renaixement.

Ausiàs March despunta com el millor poeta de l'època en totes les llengües romàniques, i ho fa en una llengua ja purament catalana (amb un mínim d'influència trobadoresca i provençal) i que tracta uns temes reals i personals, allunyant-se de la idealització dels autors anteriors, tant en la seva perspectiva personal (algunes de les seves obres són una anàlisi introspectiva de l'home renaixentista) com de figures molt idealitzades de les dones i del propi ésser humà.

Joan Roís de Corella combinà la prosa i el vers, sent l'amor el tema principal de la seua obra, amb un humanisme erudit i una gran devoció pels clàssics grecollatins. La prosa corellana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques, mestre de la valenciana prosa. El vers incorpora un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals, acostant-se a la poesia italiana.

Jaume Roig és l'autor de L‘espill, una obra de caràcter misogin escrita íntegrament en vers, seguint la tradició narrativa romànica. Té relació amb l'escola satírica valenciana, que encara influí els sainets renaixentistes i avui dia encara es reflecteix en els textos fallers.

Isabel de Villena, ploma intimista i tendra, autora de la Vita Christi, amb la seva prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení, va ser un contrapunt a la misogínia de L'espill, ja que als seus escrits destacava les virtuts femenines i el caràcter malvat dels homes. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana i va tenir molta influència en el segle d'or, ja que va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seva altura intel·lectual.

Joan Roís de Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana.

La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.

Corella fou un gran coneixedor de la literatura clàssica i enllaçà amb Bernat Metge amb la voluntat humanística de reconstruir damunt de la llengua catalana el prestigi literari del llatí clàssic.