SU1IIARIJOAQUIM FOLCH 1 TORRES, LA DECORACIÓ DELS REVERSOS EN ELS PLATS DAURATSDE MANISSES : J. PIJOAN, DE COM LA TAULA DE MESTRE ALFONSO, DE SANT CUGAT,VA VENIR AL MUSEU DE BARCELONA: M. ALCANCARA GUSART, MARIAN PIDELASERRAI BRIAS : ELS BELLS OFICIS AL SALÓ DE TARDOR: NOTICIARI DEL SALÓ DE TARDORRAFAEL BENET, A L'ENTORN DE LA INAUGURAL DE CAN DALMAU : JUST CABOT, SALODE TARDOR : JOAN SACS, JOSEP GRANYER I GIRALT : MARIUS GIFREDA I RAFAELBENET, UN MONUMENT A FORTUNY : APOL M. FERRY, UN GRAN FILM DE KING VIDOR.1 EL MON CAMINA... : JOSEP M . PLANAS, UN HOME DE 1928 : JACK SMITH, .CHANSON-

NIER» : JUST CABOT, EXPOSICIONS : NOTICIARI

NOVEMBRE 1928

A1VY 1

2 PESSETES

-

1

CALVETAGENTS DE DUANA

PASSEIG DE COLOM, 24E

BARCELONA

TELEFON 12074

TT

SUCURSAL

PORT -BOZ

C ERB ERI

(P. O.)

TRANsPoRTs

INTEKNACIONALS

L'aeroplá del Tibidabo, construcció metál'lica lliurada per la casa FILL DE MIQUEL MATEU

FERROS CERS TUBSMAQUINARIA UTILLATGE

v'ill ele Miqtiei MatenSuministre de Jàsseres, Armadures, Columnes, Pals, Ponts,Cobertes, etc. Es faciliten gratuitament tota mena

d'estuciis tècnics per a

COXSTR [1CC IOXS METft L L IQ UESQuinzenalment són publicades notes d'existència, que hom tramet

amb tota regularitat a qui ho sol'liciti

Any els, ^; BIRCELONíCASES A VALENCIA, MADRID 1 BILBAO

InsLa1 laei Oil s General

Llum, Força, Timbres,Instaliacions de luxe isenzilles. Parallamps, etc.Especíalitat ram d'obres.Bombes Bloch. Projec-tes i pressupostos gratis.

S. CODINA JAUME MERCADÉJOIER.

Passeig de Gràcia, 102Rosselló, 236 - Telèf. 71741BARCELONA Passeig; de GritHa, 4( - Teh'I ii 15704

BARCELONA

.....................^„^...... ,,,^„^„^„^,,,,,^„^,,,,,^„^,...............................................

2a pinacoteca

@asar Esmatfes

7\ares i @cavats

Saló d,8xposicions

Qasseig de Gràcia, 34

`-elèfon 13704

L3arcelone

BANYERES •• LAVABOSESCALFADORS

WATERS BIDETSCAMBRES DE BANY

JAUME SAURET7•PELAYO•7

MoBI_E

s

DE

"I,OT5

EsT

Ls

oB

JEcTEs

PER

PREsENTs

JO,NNJUesI r( h EI)ciaisi.a - '11 a1)issc. - Decorador

Estudi, Tallers, Exposícíó í sales per a Exposicions d'Art í Belis Oficís• e — Tel. 'i6 —aSSt',lg' det^1'.1l^Iti, ^^l IEI. Barcelona

COL-LOCADOR DEMOSAICS I PAVIMENTSDE TOTES CLASSES

MIQUELDONATE

JI .l G A T Z E JI :

SUGRAÑES, 45, 2.°", 2.' SANI' CRISI, 24

BARCELONA (SANS)

f LINDADAS EN 1854

RONDA SANT PERE, 58 - BARCELONACASA A MADRID: CARRER DEL PRADO, 4

TEIXITS MMMETAL•LICS EN TOTES LLURSVARIETATS

REIXATS DE FILFERRO PER A TOTES APLICACIONSTREBALLS DECORAIILIS DE FILFERROARC ARTIFICIALFILFERRO ESPINOS PRIVILEGIATVALLA nR1O» GALVANITZADA PRIVILEGIADAMATERIAL PER A VALLESFILFERROS DE TOTES MENESARTICLES DE FILFERROPUNTES DE PARISMOLLES 1 RESSORTS DE CERCADENES DE FILFERROCABLES METAL•LICSCORDO METAL • LIC INVIOLABLE PER A PRECINTESGARBELLS 1 CEDASSOS DE TOTES MENESARENDELES DE FUSTA PER A CEDASSERIASUNYERS, LLITS 1 CATRESTEIXITS SEMI-METAL LICS, DE CANYA O DE FUSTA, PER

A OMBRACLES 1 ALTRES APLICACIONSXAPES PERFORADES DE TOTS METALLSLAMPARES DE SEGURETAT PER A MINES

UMISTERIAANAMERAS

Termosifons perfeccio-nats co_Tnbinats amb lacuina amb despesa nulia

CalefaccionsSalamandres

EstufesCUINES: infinitat de models

Diputació, 413 al 428

BARCELONA Telèfon X0;'23Hospital, 87

Telèfon 17091

M A D R ID, Sucursal Espoz i Mina, 15Teftfon 15812

•^joles - Cei i mica

C ISIM[R VICENS

•' ' F. FUSTER I FABRAENGINYER

<, ^Ï` Ascensors urbansindustrials, Munta -

argues pera totesles potències. Munta -plats, Polipastos iElevadors en general

CLARIS, 28 - TEL. 18037 - BARCELONATelegrames FUSTER

Calefaccions r:

VentilacionsProduccionsd'aigua calentaHumefacció pera Fàbriques

JACOB SCHNEIDER9_-

TA[.1,E1;S, 7TELÈFON 15644SA la(:E1, 1 A

GRANS TALLERS MECANICS

DE FUSTERIA I FABRICA DE

PERSIANES DE TOTES MENES

SALVADORPo,11'S

CASA FUNDADA EN 1877

CARRER DE BUENOS AIRES, 20(tocant al carrer de Casanova i a la Diagonal)

TELEFON 72956

BARCELONA

MARILJ-S GIFREDAVia Laietana, 37, -^. rt - Despatx 38

BARCELONA

«La ligne clirectrice desclécorateurs à intentionsnobles est de satisfai-re aux joies de vivred'tune clientéle cultivée»

PROJECTES DE MOBLESAGENCA1l'IENT

D'H \ IFTT:A CTONS

s

L

A

N

D

CI

MENT

PORTLAND

ARTIFIC1AL

Edifici de la Companyia Telefònica Nacional a Madrid

i00000 'POSES DE• PRODUCCIO ANUALL

MARCA QUE SERVEIX DE TIPUS PER %LSPORTLANDS ESPAXYOLS

BARCELONA MADRIDPASSEIG DE GRACIA, 4;, pral. MARQUES DE CUBAS, i, pral.^_ DIRECCIO TELEFONICA I TELEGRAFICA: A 5 1 A 11' D

GAS TA DE LES ARTSARQUITECTURA, ESCULTURA, PINTURA, BELLS OFICIS, CINEMAANY I. NÚMERO 3 REDACCIÓ i ADMINJsTRAciú: REVISTA MENSUAL

SEGONA ÈPOCA VIA LAIETA\A, 37, 4. 1 - DESPATX 38 - BARCELONA \OVE\iBRE 1928DIRECTOR - PROPIETARI

MARIUS GIFREDAART

ARTA N T I C ABONAMENT

MODERNUn anv: Barcelona 17 Ates. Península i8`— ptes.JOÀQUIM FOLCH I "TORRES Un trim.e » 6 > » 6'So > RAFAEL BENETAmèrica Llatina: un any . . . . . 21'— »Altres països: ,> » . . . . . z 4'_ »

(iVou rt í,)teros a tuals)

Números extraordinaris inclusius. Interdita la reproducció d'Articles i lPlustracions. Copyright GASETA DE LES Axis

La decoració dels reversos en els platsdaurats de Manisses

UN

aspecte interessant de la ceràmica de rellex metàl•licde Manisses, és la decoració deis seus reversos. Una ins-pecció de] dors de les peces prosseguida al llarg d'anys,

ens ha permès reunir una sèrie nombrosa de matèries que lahistèria de la ceràmica moresca no pot menvsprear. No que ellstinguin cap transcendència en l'ordre de l'estudi i datació de lespeces, car estem convençuts que cap indicació de centre defabricació no es desprèn d'ells, perú tanmateix són un punt demira curiós, que els amateurs i els col • leccionistes estimaran comuna de les característiques més de les seves peces, i sovint, dinsla indecisió en què deixa el parentiu i similituds entre els dibui-xos de diversos exemplars, poden constituir aquests reversos,una base seriosa i objectiva de classificació.

El primer autor que posà atenció a aquest aspecte de laceràmica daurada de Manisses, fou Mr. Ed»vin Atlee Barber, di-rector del Museu i Escola d'Art de Pensvlvània als Estats Unitsd'Amèrica, i el primer qui formà una sèrie deis tipus més co-muns. Nou variecats són les establertes per Barber, però sensdubte, el nombrós material que d'uns anys ençà han donat les ex-cavacions fetes en els vells forns de Manisses, permeten d'esta

-blir-ne algunes més de noves, i nombroses són encara les quedins cada tipos familiar s'hi poden encabir apurant la cosa. Així,ben poc ens ha costat a nosaltres el reunir divuit dibuixos diver-sos, d'entre l'arreplega de dibuixos que tenim feta, que no baixad'una quarantena d'exemplars.

Aquestes decoracions secundàries apareixen en les peces méscuidades. En els atuells de la vaixella, era comuna la doble deco-ració. No parlem de les peces recipients de parets altes, que sóngeneralment decorades per dins i per fora. La bella sopera deManisses que procedeix de Sant Marti Sarroca, al nostre Museude la Ciutadella, n'és un exemple. Sens dubte, la famosa vaixellaque la Reina Maria d'Aragó encomanà a Royl, senyor de Manis-ses, per a servir la taula reial, seria així decorada. En les pecesplanes, pers, la decoració doble no és tan comuna i potser ací tro

-baríem un punt de seriació i classificació de les peces, entre lesque servien pel parament deis tinells i les que tenien un ús enel qual el revers lluïa.

Els temes d'aquesta decoració són generalment els mateixosque decoren la part còncava del plat, perú hem observat que enaquelles peces niés nobles, i generalment, en les que tenen a l'an-vers un escut d'armes de família, hi sol haver en el dors, unafigura heràldica d'animal. Així els dibuixos de reversos amb temesanimals, que ací publiquem, tots corresponen a plats amb divisaheràldica. (Figs. 1, 2 i 3).

Aquests bells dibuixos d'animals, típics de l'art moro-gòtic deValència, els pintors de la ceriimica de Manisses els han fet comningú al món. Es curiosíssim des del punt de vista artístic, l'estu-di d'aquestes belles estilitzacions del bestiari, i l'anàlisi de lesseves ascendències i transformacions, deis segles xiv al xvi. Latraça i l'espontaneïtat d'aquests artistes, s'arriba a fer compara-

Reversos dels plats de Manisses, amb temes d'animals

Temes amb espirals

ble en molts casos, als dibuixos animalistes dels pintors de laceràmica grega. En un treball que actualment ens ocupa (Manueld'1-listoire de la Céramique Espagnole) hem pogut dedicar uncapítol complet a aquest aspecte de l'obra dels artistes de Ma-nisses, en el qual, la visió de conjunt d'aquestes obres, produeixun efecte totalment insospitat.

A part els temes de bestiari, hi lla entre aquestes decoracions,diversos grups a establir. Un, el més simple, dóna una espiralque omple tota la superfície (Fig. 4), i té una variant en la qualaquest tema és vorejat d'una orla (Fig. 5). Aquesta forma de de-coració d'espiral en els reversos, l'hem trobada en exemplars dequalitat molt diversa i és molt comís.

Un altre tipus comí[ en els exemplars del segle xv, és el delstemes vegetals formant cercles concèntrics, i omplint tota la su-perfície del revers del plat. El tema de la ploma (Fig. 6), el de lafulla de parra (Fig. 7) hi són molt usats i generalment correspo-nen amb igual decoració en la part còncava, bé que això no siaconstant.

En la més baixa època (segle xvi) s'inicià una decoració, abase de cercles concèntrics. Una roseta central ocupa la partplana del revers del fons del plat (Fig. S. Volten la roseta centrallínies circulars concèntriques, en grups de primes separades peraltres de més gruixudes. S'hi retroben encara omplint els espaisde la vora, els temes gòtics, que ràpidament degeneren. (Fig. 9).

Tema de la ploma 1. Tena de la fulla de parra

En aquest de la figura 9, el dibuix de les fulles de ploma és moltdegenerat si es compara amb el plat de la figura 6, obra delsegle xv; hi apareixen elements nous, tals com les línies enziga-zaga. D'aquesta degeneració del dibuix en fulles de plovia,en són encara exemple les figures to i sobretot la i i, en el qualla forma s'ha perdut completament, reduint -se a uns traçats envoluta el • líptica. Degeneració encara de les composicions de ro-seta central i cercles concèntrics, és l'exemplar de la figura 12,reduït a línies en revolució l'espai que abans es decorava defullatges.

Cony en la decoració general dels p]ats, la moda de] renaixe-ment introduí nous temes i d'entre ells, un de molt usual i típic(l'una família és el de les escates, disposades en ordre de cerclesconcèntrics, amb un tema vegetal al centre. (Fig. i).

Un altre grup és el de les marques ocupant al centre del plat.Més que de fabricació semblen ésser aquestes lletres distintiusde possessió. Les figures 14 i 15 en són exemplars. El tipus de lle-tres marcant la possessió de la peça és tardà, i generalment da-table a la fi del segle xvi i principis del xvii.

Heus aquí un aspecte de la decoració de la ceràmica de Ma-nisses que convé de tenir en compte per a ]'estudi d'ella, i quedins un corpus dels dibuixos d'aquesta faiança, que intentàremfer en el nostre Dluseu, tindria un interès notable.

JO.UUIM FOLCH I TORRES

Temes ornamentals a base de roseta central lo EE

r_ Tema amb línies al volt d'una roseta 1 Tema amb escates t4 Temes anib marques ocupant el centre

G ASETA DE LES S A RTS 3

De com la taula de Mestre Alfonso, cle Sant Cugatva venir al i'i useu de Barcelona

La tenien a la sagristia del monestir, escrostonaut-se amb la humitat, sense marc i amb poca lluen. Pocagent entrava a veure-la, o no en feia gaire cas. Sen'emportava tota ld palma l'altar de les Verges, queestava a l'església a mà esquerra de l'entrada, i al-guns, pel cap dalt, volien veure la capa de l'abat Viu

-ra, perquè deien estava tacada de sang ; per() la taulade mestre Alfonso no tenia qui li passés la vista, ni permiracle, a la sagristia de Sant Cugat.

Amb En Casellas i En_ Cabot havíem parlat moltesvegades de la glòria que seria si la podíem arrencard'allí per a portar-la al Museu... Semblava un impos-sible. Era aleshores assessor arqueològic del bisbatmossèn Caietà Barraquer, qui tenia per Sant Cugat undeliri especial, i es resistia, tossut encarcarat; a acon-sellar al bisbe que donés permís als rectors per a ven-dre les antiguitats de les esglésies. Els rectors li te-nien un odi rabiós. Mossèn Barraquer (que a] cel si-gui), amb l'edat i les malalties s'havia posat tan ma-gre, que li deien mossèn Bacallà, i amb aquest nomen parlàvem En Casellas i jo en les mil conversesque vàrem tenir de retreure l'assessor del Bisbat.

Jo vaig començar la campanya de bones en bones.Em vaig fer amic de mossèn Bacallà, o millor dit, demossèn Barraquer, i li portava petites notícies, que emfacilitava a vegades En Casellas, dibuixets de plantesi vistes de monestirs per a la seva obra Las casas derelitriosos, etc., que tenia aleshores entre mans.

Però, aviat vaig comprendre que, sense males arts,no podria vèncer la rebequeria de mossèn Rarraquer.Deia :

—De Sant Cugat només hi ha un ! De taula de Mes-tre Alfonso només n'hi ha una al món ! I,es antigui-tats són els títols de noblesa de les esglésies. A SantCugat s'lia estat cinc cents anys. Vostè no em potrespondre, ningú no pot respondre de què s'estiguiquatre cents al Museu ! Vaja, no en parlem més !

La sort va ésser que aquell any el monestir, quefeia temps s'anava esquerdant, va començar a fer ga-nvotes com si volgués canviar de jeia. En Casellas ijo anàvem posant als diaris (cosa fàcil) notícies espar-verants de la condició deplorable en què es trobaval'església de Sant Cugat. L'endemà jo em presentavainfal-liblement a casa mossèn Barraquer, a l'hora quesabia podia amoïnar-lo més. Com que aquell cos tanmagre, gairebé transparent, no podia funcionar senseajuda, hi arribava cap a les onze, que era L'hora fatal.Vivia en una casa alta, al carrer de Gignàs ; es tru-cava a baix a l'escala, ' i un cordill obria la porta. Lamajordoma cm feia entrar en una saleta amb un ca-nari que ho esquitxava tot de panís. Per fi entravamossèn Barraquer, blanc, amb uns ullets envidriats,

MESTRE ALFONSOTaula de la Degollació de Sant \redí, procedent de Sant Cugat del Vallés

(<Nusen de 1a Ci,uadelln. Barcelona)

les mans fines tremolant... De moment em rebia exas-perat :

—Vostè per aquí altra vegada ! ja 1i he dit que noi que no ! .. .

Però després, repensant -se amb la seva senvorialcortesia, s'excusava dient :

—Vostè dispensi, però tenia el disteni encara a laboca de l'estómac. Tornant a lo de Sant Cugat, no potser, en consciència...

—Escolti, mossèn Barraquer, ¿ ha llegit e] que diuenavui els diaris? Si el monestir s'ensorra i esclafa lataula de Mestre Alfonso, ens quedarem sense monestir isense taula. Mentre que amb vuit mil duros se'n po-deu fer moltes de coses ! Fins és un desdoro pel Bis-bat!...

Vuit mil duros ! Jo havia fixat aquest preu sense

4 G ASETA DE T V. s A 1: 'r s

saber per qué. La taula de Mestre Alfonso el mateix enpodia valer quatre, que vuit, que dotze. En aquellstemps, cap a l'any igo6, vuit mil duros per una pin-tura catalana eren molts diners, però no eren prousper capgirar mossèn Barractuer.

L'ajuda va venir d'uns quants mal aconsellats ad-miradors del Monestir , que es van proposar fer unafesta de beneficència per a recollir diners al Palau deBelles Artes. La Junta es reunia al palau del Bisbe,presidida per mossèn Barraquer. En Casellas n'era im'explicava l'efecte que feia la cara blanca de l'asses-sor amb els llums de dos ciris, sentat darrera unataula amb domàs negre. El cap de casa de la Junta erael famós mossèn Gaietà Soler (a) el Gravat de ccni Déu,que havia fet de trabucaire, historiador, capellà, pe-riodista, etc., etc.

La festa es va fer a tot «gasto», es va matar altravegada ]'abat Viura a Belles Arts, anib un espetecde vestits de l'època i llums que van costar un Congo.kesultat, déficit d'unes quantes mils pessetes. A laJunta següent es pot imaginar quina cara més llargadevia posar mossèn Barraquer. En Casellas em vaexplicar que les primeres paraules van ésser de l'as-sessor, per a demanar comptes al Gravat de cast. Déu.Aquest va contestar :

—z Què volia que féssim si els catòlics no ens hanajudat? Encara sort hem tingut de la bola ge^it quesao va a nhissa...

Això de la bona gent que no va a missa, dit per uncapellà en una reunió de cal Bisbe, havia fet tan feliçEn Casellas, que ho repetia sempre rient cona EnGargantua.

El fet és que, després de la festa de beneficència,

mossèn Barraquer es va veure perdut i els tractes esvan cloure ràpidament. Primer volia tots vuit mil du-ros d'un cop. Se 1i va dir que de moment en cobrariaquatre... Va voler la firma d'En Prat de la Riba, noes fiava de ningú més. En Prat va venir un matí a calBisbe i allí es féu el toquem i toquen. Em donaren ami (a mi... que no tenia vint-i-quatre anys) la cartaper a l'ecònoui del monestir comanant-li d'entregar-me la taula. Jo vaig córrer com un boig a can Case-llas i tots dos a can Çabot... i allí vàrem decidir queaquella mateixa tarda aniríem a Sant Cugat a arren-car la taula.

—Ni una hora més !—deia En Cabot.En Ramon Casas es va prestar a acompanyar-nos amb

el seu automòbil, i de bona hora érem ja al monestir.L'enraonat hauria estat anar allà amb un embalatge

ben fet i portar la taula en un camió. Però les nego-ciacions havien durat gairebé dos anus i no teníem

espera. En Cabot va enganxar uns papers en les partsque estaven escrostonant-se i vàrem posar la taula aja-guda sobre el seient de l'auto d'En Casas. En Casellasi jo l'aguantàvem en les virades amb les mans. Và-rem bailar el Passeig de Gràcia amb aquell trofeu, ia la caiguda de la tarda el deixàvem al taller de res-tauracions del Museu. L'endemà En Cabot i el res-taurador començaven la feina de posar cada crosta alseu lloc i de rejuntar les fustes que estaven clivellades.

La giiestió ara és saber si la taula de San Cugatdurarà altres cinc cents anys al Museu, com va duraral Monestir És fàcil que mossèn Barraquer tinguésraó, però el cert és que tampoc no hauria durat cinccents anys niés, ni cinquanta, tal corn la tenien a lesdarreries a Sant Cugat. J. PIJOAN

]Marian Pidelaserra i Brias

Quan Joan Maragall, en qualitat de president del'Ateneu Barceloní, patrocinava, en novembre de 1904,la tercera manifestació pública del pintor Pidelaser-ra, a Barcelona, que es celebrava a la Sala d'Actes del'Ateneu convertit en saló d'exposició, és possible queinfluïssin en la seva decisió afectes personals i in1-pulsos del temperament generós del gran poeta enversl'artista renovador que no trobava altra acollida, pera la seva obra, que l'esverament i l'escàndol. Pers,és també molt possible que decidissin aquell determi-ni motius d'afinitat espiritual i, sobretot, una raracoincidència entre els dos artistes en la personal apre-ciació dels espectacles de la naturalesa que Pidela-serra traduïa en color, i Maragall en el sagrat balbu-ceig de la poesia.

No seria, en efecte, gens difícil trobar en l'obramaragalliana aquest concepte exaltat d'aquells espec-tacles, que fulgura, d'una manera rutillant, en les te-les de Pidelaserra, ni trobar en l'esperit dels dos ar-

tistes, en el fons de llur expressió tumultuosa, unamateixa pau i una mateixa serenor benigna.

Pidelaserra, com Maragall, és un home apacible.I, no gens menys, enfront els motius d'emoció esté-tica, també, com Maragall, és un home exaltat. «¿ Ambquins altres sentits me'l fareu veure—aquest cel blaudamunt les muntanyes ?...», hauria pogut dir Ma-ragall davant d'aquells nou paisatges del Montseny iles Guilleries, que constituïren aquella exposició, aixícom ho digué, després, en el «Cant espiritual» de lesseves «Seqüències». La devoció panteista, pujada deto, de Maragall, la interpretaven també, en un altreart, aquelles pintures de Pidelaserra.

I és que en la paleta de Pidelaserra o en la paraulade Maragall, batega un mateix impressionisme. Peraquest motiu diem que l'exposició de Pidelaserra,l'any 1904, a l'Ateneu Barceloní, no fou un simplefet accidental, sinó que s'hi podrien trobar arrels niésfondes d'espiritual camaraderia.

G ASETA DE L E S A RTS

^f t^ ik ^s ^ w ! S ^L ..^' sfL ?NC !iá `As ^' ltr — —

Paisatge MARIAN PIDELASERRA Fot. Godés

Aquella exposició era la tercera que Pidelaserra cele-brava a Barcelona, i en la tècnica puntillista d'aque-lles teles, ]'evolució del nostre artista marcava la sevasegona etapa.

La primera fase del pintor, caracteritzada per unagut impressionisme, s'havia manifestat en les sevesdues jrimeres exposicions celebrades, l'any 1902, a laSala Parés.

La primera, inaugurada el nies de febrer d'aquellany, estava, constituida per tot el bagatge portat deParís—vint-i-vuit paisatges del Luxemburg i voresdel Sena—, inés cinc o sis paisatges dels ravals deBarcelona (Sans), pintats des de l'arribada de Parísfins a la inauguració de l'exposició ; sis quadros defigura, entre ells algun de gran tamanv—retrats delspares de l'artista, de l'Isern i del malaguanyat escul-tor Fontbona—i un gran tríptic decoratiu, titulat «LaVida», que, inés tard, el propi Pidelaserra, en funcióde crítica rigorosa, destruí implacablement.

La segona manifestació de Pidelaserra tingué lloccap a les darreries del propi any- 1902, i consistí enl'exhibició d'una sola tela, si bé de gran tamany (uns4 x 3 metres), retrat dels oncles del pintor, e icàr^ eque li fou fet al poc temps d'haver arribat de París.

La quarta manifestació de Pidelaserra consistí enla participació en una exposició collectiva celebrada,

també en la Sala Parés, per l'abril de 1905. Al costatd'obres de Nogués, Sunver, Torres-García, Isern i]'escultor Fontbona, Pidelaserra exhibí els tres pai-satges inés importants del Montseny—ja presentats,l'any abans, a l'Ateneu—, un retrat de gran tamany,tres grans figures—retrat del germà del pintor i fa-Inília, retrat del seu pare i altre de la seva mare—itres paisatges més.

Vingué després una llarga interrupció en l'activi-tat pictòrica de Pidelaserra, fins l'any 1912 , en quèpintà sis paisatges de l'Alt Llobregat, Mallorca, Con-reria i Corbera, que, sense pública exhibició, passa

-ren al Museu Plandiura. l s, aquesta, la tercera èpocade Pidelaserra. El pintor abandona la tècnica punti-llista i ofereix, en les seves teles, una visió punyenti crua d'aquells paisatges. És un moment turmentósen l'ànima de l'artista, i les seves expressions prenenuna caracterització tumultuosa i desolada.

Una nova intermitència de deu anys, i, l'any 1922,Pidelaserra pren novament la paleta per pintar unRetaule de la Verge i dos retrats. Altra interrupció,i, en 1925, comiencen les obres de la darrera fornada,les teles que han estat exhibides, suara, del 7 al 20d'abril d'enguany, en la Sala Parés, on Pidelaserraha anat presentant—fora l'exposició de l'Ateneu—totala seva obra.

Ü G ASETA DE LES S A RTS

Paisatge MARIAN PIDELASERRA

Fot. Godés

Aquestes teles assenyalen la quarta fase de la produc-ció del nostre artista. Assimilades ja les preocupacionstècniques—impressionisme, puntillisnle—, la passió es-tètica de Pidelaserra es lliura a un expressionismedesbordant i lliure, d'una caracterització aguda i op-timista.

En aquestes teles el pintor no abdica de cap de lesseves característiques precedentes, però les porta a unamaturitat definitiva.

Constitueixen la collecció sis bodegons, divuit pai-satges i onze figures.

En l'ambient d'interior que envolta els bodegons,el pintor afina la seva sensibilitat en un exercici dematisació, d'estudi de qualitats, de ponderació d'ele-ments. L'ànima plàcida de Pidelaserra es lliura a lasensualitat de les petites coses que van apareixent enles seves tels d'una manera noble, tranquilla. La ca-racterització no les deforma ni destrueix llurs espe-cials aspectes. L'obra del pintor és fruit d'una con-templació amorosa i reposada. Les flors, la fruita, elcristall, el , metall, la porcellana, prenen, en aquestsboclegons,' un acord harmoniós. Llur naturalesa di-versa no suscita a l'artista motius d'oposició o vio-lents contrastos, sinó la visió complementària d'unaintegritat única. Cada un d'aquests quadros és unaunitat pictOrica, composta de diferents elements, però

tots ells sotmesos a la llei d'un ritme superior. Lasensualitat de llur riquesa essencial —roses, or, por-cellana—és una sensualitat calmosa i tendra. El grocde l'or, de «Or i flors », o el de la porcellana, de «Ro-ses i porcellana », al costat de la qualitat femenina deles flors, pren un aire de joia sobre pell rosada. Elpintor, en aquestes obres, no lia limitat, de cap ma-nera, la seva paleta, però n'ha refrenat l'exaltació,deixant les teles en un to menor obert a les més refi-nades delicadeses.

Però, tota aquesta contenció espiritual de l'artistas'encara amb el paisatge i es desborda. No és aquellaexaltació patètica de les sis teles de l'any 1912. Peròés un abrandament ple d'excitacions sensorials, queactua sobre els temes i els dóna una postura heroica.

El puntillisme de Pidelaserra obeïa a una fervorde l'artista davant la paleta. El fetitxisine del colorl'obligava a aquell sagrat respecte de cada pinzellada,simple, pura, sencera. La devoció ha passat, després,de la paleta a l'original, i Pidelaserra en presentacada element, simple, pur, sencer en una mena d'arqui-tectura topogràfica, en una mena de descripció pun-tillista del paisatge, donant a cada objecte la sevavalor precisa aguditzada, i cercant la unitat pictóricade cada tela, no en l'harmonia de tons, sinó en la pon-deració de masses.

GASETA DE LES A RTS 7

Així és com Pidelaserra caracteritza aquests pai-satges. Els cinc primers, del Tibidabo, lluiten contrauna inicial duresa del color, i, no esquivant el proble-ma, sinó aguditzant-lo, arriben a la victòria d'unaharmonia tendra i humida.

Després, en els paisatges del Vallès, la paleta dePidela^erra adquireix una ductilitat nova. L'exagera

-ció de característiques s'hi continua, però el triomfdel pintor és tan íntegre, que, en cap moment, nos'afebleix l'esforç de la superació ; el to alçat esdevéhomogeni, i les teles s'aguanten en una superior ca-tegoria sintètica.

Pidelaserra no solament pinta els objectes. El seurealisme pasta també les valors immaterials. I enaquestes teles del Vallès, on fulguren les cintes d'ar-gent de les rieres, els pins brillants com vasos demaragda, els pallers daurats i les terres substancio-ses com una torrada feta a la llar del sol, }h i passen,també, com un alè imperceptible, les sensacions delfred, de la humitat, de la xafagor, reflectides en l'es-pectacle dels cels retallats, de l'herba tendra i de laterra fecunda.

1 arribem a les figures, l'obra més discutida de Pi-delaserra. Ramon Casellas, en les seves critiques pu-blicades en les edicions de La Veu de Calaltiit.ya de8 de febrer de 1902 i 8 d'abril de 1.935—i parlem deCasellas com del crític aleshores més autoritzat—re-coneixia l'empenta i el temperament vigorós de Pi-delaserra ; per respecte a aquestes qualitats, davantles quals havia d'inclinar-se, transigia amb els paisat-ges ; però no s'avenia, de cap manera, a acceptar elsseus retrats. «Els retrats de Pidelaserra—deia—sónuna obra desastrosa», són «la negació de les seves ten-dències demostrades en el paisatge».

Casellas judicava Pidelaserra corn a pintor impres-sionista, i no podia acceptar, com impressionistes, elsseus retrats ; l'excitació de caracteritzacions del seurealisme, el posava nerviós. I, no gens menys, miratamb calina, ¿ què són les figures de Pidelaserra, sinó,portat al retrat, el seu mateix abrandament enfrontdel paisatge ?

L'anatomia dels rostres i de les actituds, expres-sada per Pidelaserra d'una manera violenta, és aque-lla mateixa caracterització dels seus pins, de les sevesmuntanyes, dels seus núvols i de les seves prades. Siacceptem l'exacerbació de qualitats en la fesomia delsseus paisatges, t per quin motiu hem de rebutjar-la enla fesomia de les seves figures?

Pidelaserra, quan pinta, construeix, edifica. Hi haen la seva obra un furor de creació. Igual quan pintapaisatge, que quan pinta figura. 1 aquesta actitudconseqüent no és, en canvi, preada d'una manera igual.I és que, en la figura, el pes dels conceptes imposatsper la tradició gravita amb més força i l'esforç perdeslliurar-se'n és més difícil i més penós.

El pintor ha posat en aquestes figures una infinitapassió amorosa. Són els seus familiars, la seva espo-sa, els seus fills. Foren, abans, els seus pares. L'ex-citació del seu temperament d'artista és, en aquestesobres, fruit de la doble sensibilitat de la retina i del'esperit. Les qualitats exaltades dels retrats de Pi-

delaserra marquen el nivell culminant de la seva abun-dosa expressió pictòrica, i són, sota les formes fer

-renves que els fan destacar del paisatge, els momentsmés lírics de la seva paleta.

M. ALCÁNTARA GUSART

Els Bells Oficis al Saló cle Tardor

Cal remarcar la importància de la limitada aporta-ció de les belles obres d'art decoratiu exhibides en elnostre Saló de Tardor (Sala Parés).

Josep Aragay, tan allunyat de la palestra, ompliauna vitrina amb les seves ceràmiques i algun gres or-namentat amb grotescos de relleu. En la ceràmicavidriada sencilla que ens mostra l'Aragay, semblaque aquest artista tendeixi amb els seus motius or-namentals vers una escaient modernitat. Els seusgresos en relleu eren, ben segur, el més reeixit del'aportació.

La senyora E. P. Benigani exposà les seves mag-nífiques laques, admirades per totes les persones de

gust refinat. En algunes d'aquestes laques hancol-laborat artistes com Xavier Nogués i Francesc d'A.Gali, amb llurs dibuixos, que són una garantia a afe-gir a la qualitat reexidíssima de les laques de Beni

-gani.El moblista i ense)nblier A. Badrinas exposà alguns

dels seus mobles, cada dia més afinats, de sensibilitati proporció. En els pròxims números de GASETA ensocuparem de l'art de Badrinas, així corn també del deBenigani i Aragav.

Notician del Saló de Tardor

Joan A. Maragall, organitzador d'aquest Saló, ha reei-xit d'una manera franca en l'organització de l'actual,que, malgrat algunes absències i deficiències, consi-derem el millor dels realitzats.

— Notables les conferències donades en el Saló i eldiscurs d'obertura. El senyor Pere Corominas diguéunes paraules plenes de sana passió el dia de l'ober-tura, el qual donà a la festa una solemnitat major.Les sales de can Parés sobreeixien d'una multitud dis-tingidíssinia.

Salvador Dalí parlà davant una concurrència ex-traordinària sobre art nou, produint-se en el tradicio-nal carrer de Petritxol i en les velles galeries un mo-viment propi del Barri Llatí o de Montparnasse.

Carles Capdevila parlà sobre el seu tema, «La ido-latria del paisatge », davant una concurrència distin

-gida, d'artistes i intellectauls. Les coses que Capde-vila digné feren pensar i faran pensar als nostres ar-tistes.

Li

8 G .A s E T .1 DE LES A RTS

A l'entorn de la inaugural, de can Dalmau

SALVADOR DALI Dues figures en una platja

Sentir - la joia de la convivència amb herois i aven-turers, és cosa bona, sempre, però, que d'aquesta joiaen pervingui un bé i no solament un enlluernamentmomentani. Unes lliçons profitoses es poden treured'unes quantes visites a l'Exposició Inaugural de lesGaleries Dalmau, en la qual dominaven les tendèn-cies que, per entendre'ns, hem convingut d'anomenaravantguardistes.

En altre lloc valorarem algunes de les obres exhibi-des : lès de Dalí i Barradas, sobretot, foren subratlla

-des per la seva importància ; com també algunes al-tres esmentades pel seu interès, encara que menysreeixides que les dels artistes susdits. Però, tambéaleshores es féu remarcar la vacuïtat tristíssima dela majoria de pintures i escultures que enrondavenles poquíssimes obres importants.

I és que en tots els temps i amb totes les fórmules,sempre els bons artistes es coneixen d'una hora llunv.No és pas l'estil que salva l'obra, sinó que és l'artistaamb , els dons d'intel.ligència, espiritualitat i sensibi-litat la que la salva.

Amb tot i tenir present que per damunt les fórmu-les hi ha el talent, cal considerar — és clar — queaquest serà molt més manifest si s'aplica a formularuna obra dintre les lleis estètiques adequades a cadaart:

Sembla que algunes de les darreres tendències ar-tístiques no tenen altra preocupació que anihilar la

natura ; no tenen altra preocupació que l'odi al queés concret. Volen fer una pintura i una escultura gai

-rebé sense imatges : una pintura i una escultura norepresentatives. Algunes de les obres de pintura i es-cultura abstractes, que han volgut donar els homes dela lírica pura, com Kandl sl:y i Brancusi, per eternple, són, però, alguna cosà més que temptatives enaquest sentit «nihilista» : són obres que emocionenper llur «musicalitat ». No es dirigeixen aquests artis-tes als ulls que recorden la realitat, sinó als ulls del'ànima, fets pel pur somni. Amb tot i la gran emo-ció que aquestes obres desperten en nosaltres, no enssatisfan del tot pel seu «parcialisme» . 1 és que nosal-tres tenim una idea «integral» de la pintura i de 1'es-cultura, la qual no s'allunva, amb tots els desigs d'in-fi nit, dels signes concrets, com els homes, els arbresi totes les altres formes dels regnes de la natura,realitzats pictòricament o escultòrica. I quan aquestesidees totals de la pintura i l'escultura es mutilen, oes cau en un realisme eixorc o en la màgia. És clarque nosaltres preferim aquest extrem darrer a l'altre.

Cal a l'artista una idea «absoluta» del seu art, pera no envair el clos de l'art dels altres. Cal al pintoruna idea «absoluta» del seu art, cona cal que aquestaidea la posseeixi l'escultor, i així no serà mai envaïtper aquests el terreny de la música o de la poesia.Una poesia i una música deslligades de les seveslleis, de les lleis — almenvs — de la seva materia-litat.

Fa temps que creien que aquest alat «musical» o«poètic» és la raó suprema de totes les arts, i, natu-ralment, de les arts plàstiques. Però precisament per-què aquestes arts són plàstiques hom ha cenyir-lesa un ordre que entri pels ulls, cona la música i lapoesia hom ha de cenvir-les a un ordre que, tot i di-rigint-se a l'esperit, entri per l'oïda. Es evident quela «musicalitat» ens satisfarà molt més en les artsplàstiques si està donada dintre les lleis estrictes dela materialitat de cada art, que si ens és donada d'unamanera descenvida a aquesta materialitat. Que aques-ta «musicalitat», per tant, ens sia donada en pinturad'una manera absolutament pictòrica, en escultura d'unamanera ben plàstica i en arquitectura com un cant rao-nat de les estructures i els volums.

I escrivim musicalitat, no solament en el sentit afuatcap a l'ànima, que té per molts aquesta paraula, sinótambé en el sentit «arquitectònic» que té amés, permi, aquest mot. Construcció, ritme, harmonia ; alhora,per('), caldrà que totes aquestes virtuts serveixin per aexpressar una miqueta d'infinit, tenint en compte queaquest infinit sigui ben clos dintre la matèria quehom escolleixi per a plasmar-lo.

Ben segur que si hom hagués tingut sempre pre-

G ASETADE LES S A RTS 9

sent aquest «totalisme» estètic, no hauria estat me-nester l'avantguardisme en totes les seves facetes, queno han estat altra cosa que el «memento» de diversosaspectes sovint essencials que certes fórmules uns anysen voga havien obliclat.

No és pas el desig de notat el que ha mogut so-vint alguns artistes d'aquests darrers temps, en elsseus afanys de recerca, sinó que fou el desig d'eter-nitat. 1s clar que gairebé mai aquest desig 'no s'hadonat d'una manera pura, sinó mesclat també amb latrista preocupació de fer-se admirar per l'audàcia osimplement per l'extravagància.

En el fons, però, tot el que s'ha escaigut en aquestsdarrers anys ha estat fruit de reaccions i contra-reac-cions, el procés de les quals és ben clar. De l'estèticapositivista de l'impressionisme es va a parar al sim-bolisme, d'ací es passà al «fauvisme», que en el fonsn'és una derivació. Del cubisme, mescla matemàticai poètica—molt més racional que anímic—, hom vaiius al purisme, el qual n'és la derivació gairebé ne-tanlent matemàtica.

Coin a contracop es produeix l'expressionisme i elvisionarisme, fins a arribar a l'empírica exageraciócí'aquest darrer amb el super-realisme. Cada unad'aquestes tendències representa recerca en un aspec-te parcial de l'obra d'art : el pèndol va de dreta a es-querra, i com més s'accentua la tendència «arquitec-tònica» de la pintura, per exemple, Inés lluny mar-carà en sentit contrari. Marcarà espiriíualisme, ilis-li,iil pur o autonaatisnie.

Ben segur que després de tot aquest batibull ro-màntic el pèndol anirà a parar fins al realisme, i nosolament el realisme de la nova objectivitat, sinó unrealisme verista—fotogràfic—, el qual representa undesequilibri de «massa salut», que és la pitjor de lesmalalties que pot patir una obra d'art. s sempredifícil, doncs, assolir el «totalisme», car la nostra na

-tura és limitada i gairebé sempre percep únicamentalgunes facetes de la multicairada veritat.

Els ignars, però, de totes aquestes reaccions i con-tra-reaccions de bona part de les arts actuals, única-ment en copsen la «novetat» . És nou—diu molta gent

—i calla encongida, quan no comprèn, per por d'ésserconsiderada estulta, com aquell qui protesta com unenergúmen. Hi lia també el cas del «snob)).

El pitjor és que tots aquests casos d'estultícia—carsnobismo és estultícia distingida—es donen entre elsartistes. Hi ha el conreador de l'avantguardisme perpur esperit de novetat, i hi ha l'artista que calla dis-cretament clavant les obres que no entén, i lii ha l'ar-tista que combat totes les facetes de l'avantguardis-me com un arrencaqueixals : amb l'únic objectiu d'im-posar la seva mercaderia.

De totes aquestes posicions dels homes d'art davantl'avantguardisme, solament ens interessa la primera—les altres no cal combatre-les, car es combaten so-les. En canvi, de la posició de l'artista adaptant lesfórmules avançades per pur esperit «modernista», enpervé a l'obra que aquest plasmi un mal de mort.aquest adora el Toujours nouveau, sense considerar

que en art el que compta és la intensitat i no la puranovetat.

És innegable que aquests cultivadors del loujoursnouveau esdevenen a la fi sincers—no lii ha mitjà mi-llor per esdevenir sincer que la rutina—, però l'artllur ha envellit l'endemà de la naixença, car solamenthavien fet obra de modiste. Aquest pecat venial dellozujours nzouveau era el que feia tan migrades bonapart les obres exhibides eii l'Exposició Inaugural deCan Dalmau.

Cal, doncs, recordar sovint que hi ha moltes mellesde novetat : hi ha el toiujoiia-s Iioicveaic del basar queenvelleix cada temporada, i hi ha aquella altra novetatque ainb els anys es tornarà rància—esdevindrà clàs-sica—, i és aquesta l'única novetat que compta. ts adir, hi lia una novetat que no té res a veure amb lamoda ; una novetat que és més forta que nosaltresmateixos i que també pot manifestar-se—ja que laseva natura és espiritual—dintre les fórmules de l'arttradicional, que no vol dir art envellit, sinó artconstantment renovat dintre una normalitat escaient.És així que costa més d'ésser modern. En canvi, em

-prant fórmules noves, cada temporada hom pot ferenvellir molt che pressa les obres.

Fins en els casos genials com els de Picasso, aquest

RAFAEL RARR.AUAS Sals

I0 GASETA DE LES ARTS

i' +A

a

t

RAFAEL BENET

a . '

a`

La carretera ___ 1

*

JOAN COLOM Paisatge empordanèsD. CARLES Port de Barcelona

^•u ,^

c^I •D

s "^

} 9>'

JOSEP MOM POU Nu

12 G ASE TD E I, .E S A RTS

fracàs es fa patent : lii ha en l'obra del gran mala-gueny, mesclades, tristíssimes impureses que la rebal-xen. L'estil baixament decoratiu es fa present en moltsaspectes de l'obra picassiana. Eni mirava aquestsdies una sèrie de reproduccions de pintures antiguesd'aquest gran artista, i cal dir que, considerant-les enel seu aspecte plàstic, me'n sentia decebut, les fórmu-les de l'art de Picasso havien envellit d'una maneratan particular, que l'olor cadavèrica de les mateixesperjudicava el perfum fortíssim que la gràcia del iva-laguenv, havia deixat en aquelles pintures. Es a dir,el vas que conté el perfum no el tanca prou bé,i aquest corre el risc d'esbravar-se completament ambels anys.

I és que les fórmules emprades per Picasso, erensovint les tan tronades del modernisme—aquella fi desegle ens ha fet a tots molt mal, del qual tardarema guarir-nos. Aquell modernisme cartellístic i efímer,produït per la pura gana de novetat, sense estar recol-zada en cap necessitat racional. I bona part de l'artmodern es recolza en les fórmules d'aquesta fi de segle,i per això les escoles i els genis, des d'aleshores, essucceeixen amb una velocitat esfereïdora, que del caoscl'on havien eixit tantes vegades, els torna a l'oblit.

Hem fet un art nou de «magazine», un art de « ino-diste», i per tant no hem fet un art etern, ço que,sense preocupar-nos massa, hauria d'haver -nos pre-ocupat una miqueta niés.

Les normes de l'escultura i de la pintura, fa moltssegles que han estat fixades. Bona part de les nove-tats que s'han anat succeint des de la fi del segle XIX,no han fet altra cosa que trencar el sentit—la direc-ció—adequat de les arts plàstiques. I fins molts d'a-quells que no l'han perdut del tot aquest sentit, estantarats de tots els pecats venials de l'època.

Cal dir, però, que al costat de la trista frivoli-tat que lla destenvit el nostre temps, hi lia hagutfortíssims intents de retorn al sentit de les arts plàs-tiques, els quals s'han produït amb més o menyspuresa. El cas Cézanne és un cas de vident—a vega-des sense traça—que torna les coses a lloc, en quanta la pintura, cona Maillol i Manolo retornaren a l'es-cultura el plomi el sentit que s'havia gairebé perdut.Com Le Corbusier, entre altres, i potser tampoc anibun sentit massa integral, havia retornat a l'arquitec-tura la seva substància.

Però anib una velocitat aLrmant els artistes delsnostres temps lían recorregut a les expressions par-cials, car fins un relatiu sentit de totalitat semblaésser inconciliable amb el sentit d'intensitat.

¿ És que la pura sensibilitat delicada i afuadissiinade Dalí, i el constructivisme delicat de Barradas, fóraimpossible de plasmar-los amb idèntica intensitat ambun concepte niés to(ul de l'art de la pintura?

RAFAIL BENET

SALÓ DE TARDOR

-La pretensió d'encabir tots els expositors del Salóde Tardor d'enguany en el limitat espai disponible.és perillosa : l'obligada concisió, gairebé epigramàtica,la reducció de la crítica a fórmules que no siguin «bou-tades» lleva possibilitats de precisió i matisació. Peròno hi ha altre remei, i, catàleg en mà, comencem, re-nunciant per endavant a agrupacions d'escoles i ten-dències, a cap estudi de conjunt. Quant a això dar-rer, per a seguir la tònica de brevetat, diguem que totsels expositors, a part guanys individuals, parcials, vanfent el camí que la els coneixem.

Rafael Benet presenta un paisatge i una marina queassenyalen, sobretot aquesta darrera, novetats de re-solució : la paleta més acolorida, l'aire més transpa-rent, la major espontaneïtat fan pensar que aquestessón les teles més directes, menys travades, de sensi-bilitat més aparent que hem vist d'aquest pintor.

Bosch-Roger segueix essent el pintor que amb pocselements procura donar el màxim d'intensitat. Din-tre la seva gama pròpia sembla iniciar un simpàtic en-riquiment de paleta que no minva intensitat a les se-ves obres.

Artur Carbonell lia exposat una figura femenina,

resolta amb honradesa i timidesa alhora. Domènec Car-les, a niés a més de les acostumades flors, ha dut alSaló un visió del port de Barcelona, lleugera, desen

-farfegada, simplificada. A. de Cabanves ha contribuïtamb una de les seves marines, i A. Cardunets amb unpaisatge, ambdós sense sortir-se de 1'hahitual. JoanColom, amh un magnífic paisatge i una nota ràpidaen aquesta prova games noves en ell ; en el primer,maneja com mai la seva riquesa de colorista al serveid'una ampla visió. El paisatge de Ramon de Capmanyens sembla un avanç en l'obra d'aquest pintor : elsdetalls hi són més equilibrats en relació al conjunt.Francesc Canyelles reïx parcialment en la seva compo.sició decorativa, Noia de la fruita. F. Camps-Riberasegueix desorientant-nos ; de les mostres d'aquest pin-tor en l'actual Saló, preferim el dibuix aquarel-lat Lesdites amigues al paisatge, escapada cap a una prova

-tura de dubtosa eficàcia. Ferran Callicó, en els seuscèlebres retrats a la mina de plom, ens sembla el desempre : escrupolosos, però mancats. De Pere Créi.xems coneixíem, fins ara, reproduccions de revista oillustracions de llibres. L'obra que ha exposat, ElRasuro (Madrid), és una obra anecdòtica, formulista,

MANOLO Dona asseguda

RAMON DE CAPMANY

R. SOLANICH Relleu

Paisatge

-^Y

4

---..---

BOSCH-ROGER El port

APELES FENOSA de cena

CASETA DE LES S A RTS 13

JOSEP OBIOLS Figura PERE CREIXAMS , Rastro. FELIU ELIAS La Calaixera

14 G A SETA DE LES A RTS

a despit de l'aparença. Per cloure aquesta lletra, es-mentem les discretes figura de M. Casanova i aqua-rella de G. Cochet i les gitanes d'A. Costa.

Salvador Dalí segueix cultivant el seu gènere ; pas-sem, cauríem en la «boutade». ¿ Qué li ha passat a

Francesc Domingo per dar el tonib de l'austeritat finsa l'esterilització, característica de la seva exposicióanterior, al rellepament de les seves teles d'ara? Laseva probitat indesmentida encara, fa més inexplica-ble aquest canvi d'actitud. Duran -Camps exposa duesteles i P. Daura dues aquarelles.

Feliu Elias, en La calaixera i La galeria, porta l'es-tudi de les qualitats a les seves últimes conseqüències ;sota la minuciositat i la impassibilitat de la seva pin-tura s'endevina tota la formidable passió d'aquest bo-rne, continguda per una técnica severa, honrada, sen-se la niés mínima concessió, incorruptible corn ell,objectiva a no poder més. Rafael Estrany, en Giro iza,intent_ clarificar-se, i F. Guinart (El Roser, Mont

-seny) se surt del tenia amb una certa vigoria noexempta de duresa. Enric Galwey aferma el seu mes-tratge paisatgístic.

El Nu de 1vIanuel Humbert és del millor que li hernvist darrerament ; hi ha fragments definitius ; en laguaita que també exposa és l'artista afinat i sensiblede sempre.

Les teles d'Isern Alié són del tarannà acostumatdesiguals, amb encerts parcials i caigudes lamentables.

No sabríein qué dir del paisatge d'A. Iglésias ni deLa Roca de Tomàs Llobet. Olaguer Junvent lla con-corregut amb dues teles, La festa majar de Santa Co-lonia i Calella, que traeixen l'escenògraf que és a fide comptes.

Jaume Mercadé ens ha produït una agradable sor-presa : però preferint parlar-ne en un altre lloc ambmotiu de la seva exposició. Josep Mompou ha domtatl'espontaneïtat característica de les seves teles, en granbenefici d'aquestes. Lluís Mercader, paisatgista sobre-tot, ens ha ofert ara un Nia ben resolt i harmonitzat,que ens fa delir més mostres d'aquesta nova modali-tat seva. Ignasi Mallot lla exhibit dos paisatgets ten-dres, tocats de melangia, d'una finor que els acostaexcessivament a l'aquarel.la. Lluís Masriera ha con-tribuït al Saló amb un bodegó, i Joaquim Mombrú ambL'església de Riells, obra fàcil i desimbolta. JoaquimMir tenia al Saló dos paisatges dels seus, èpics, fillsd'una retina prodigiosa i una paleta exuberant, ambuu ímpetu al qual un xic de control no fóra sobrer.

J. iví. Noble s'ha fet conèixer amb un ingenu pai-satge. Joan Oliver ha exposat un bodegó i un paisat-ge, discrets dintre una suau harmonització de color, iJosep Obiols una composició decorativa.

Tu Pasqual segueix cultivant el paisatge amb la fres-cor de costuriï -i deixant sentir la seva influència enels seus deixebles, com Josep Pujol. Un altre JosepPujol ha exposat una Materimital tan poc suggeridorade comentaris com el Dia de bl tija de F. d'A. Planas,i Josep Perrin un paisatge més ben pensat que benpintat. Rafael Padilla, en les seves dues teles de Port(le la Selva, llueix una colorística rica i sàvia, que

en fa un paisatgista enyorat, pel poc que exposa, delshabituals de les nostres sales.

El caricaturista Antoni Roca ha produït un bodegódiscret ; Joan Roig sembla cercar més l'efecte que laprofunditat ; V. Rincon sembla més suavitzat ; E. C.Ricart, agut, incisiu, precís, s'aferma com a dibui-xant, igual que J. F. Ràfols, potser els dos cultiva-dors de la inina de plom més considerables entre elsnostres.

Joaquim Sunyer ha contribuït anib un Nit, d'unasobrietat reposadora, indici de la maduresa d'aquestpintor, que en el paisatge també exposat sembla sen-tir reminiscències d'altres èpoques seves ja superades.Les 1'ibracioizs musicals, de Ramon Sunyer, les creiemuna facècia sense conseqüències, cona tant de bo tam-poc en tingui La in.asia de J. Sandalinas. Creiem sen-se exagerar que la figura _d'Alfred Sisquella ha cons-tituït la revelació d'aquest Saló. 1 no revelació perquèaquest pintor fos inconegut pels bons gustadors ; peròl'excés d'autocrítica, la desproporció entre els desigsi la realització, el mantenien força apartat (le les ex-posicions. Ara, més optimista respecte d'ell mateix,ha demostrat com es pot fer pintura de debò, i actual,sense cap estridència pictòrica o extrapictòrica, àdhucacceptant regles acadlèmiques que no passen de la su-perfície, que no arriben a encetar la forta personalitatde l'autor. En el retrat infantil retolat Fi vira, ambuna paleta sòbria, volgudament limitada, Sisquella haobtingut una obra vivent, intensa i sincera. Joan Serralia exposat dos paisatges molt notables, caracteritzats,cona tots els seus, per una sòlida estructura i una vi-vacitat de color que denoten un dels pintors més sen-sibles i alhora vigorosos que tenim. E. Santasusagnaens ha decebut aquesta vegada, abandonat a la seva ex-cessiva facilitat. Esmentem una aquarel.la de SabatéJaumà, un parell de paisatges de Soler i Jorba, unaltre de Juli Soler i un altre de Ramon Soler.

Darius Vilàs ha exposat tres obres dintre la sevamanera habitual, com també es manté en la seva Vila

-Puig : discreció ; Miquel Villà vlamincheja ; Joan Vila(d'Ivori) ha estilitzat una composició decorativa ambel pseudo-popularisme que tant afecciona ; J. Ventosai Vidal Galícia han contribuït anib sengles paisatgescarregats de bones intencions, i M. Vilatobà anib unafigura no massa reeixida. Francesc Vavreda exposa unretrat femení, dintre una tònica una mica freda ; VidalGumà una figura i un bodegó, al nostre entendre aquestmolt per damunt d'aquella, i el paisatgista JoaquimVancells uña reeixida mostra del seu art.

L'aportació dels escultors, enguany, no lla estat nom-brosa ni important. El seu conjunt no dóna, ni de

molt, idea de l'escultura catalana. Apel-les Fenosa haexposat dos caps, que són més una prometença queuna realització, posats a ésser optimistes. Josep Lli

-mona ha contribuït amb un Nu marcat inconfusible-ment amb la seva ni, i Manolo amb una de les seves

figuretes, Dona asseguda, que s'inscriu en l'òrbita dela producció acostumada d'aquest gran escultor. Cloentla llista amb les aportacions d'Ernest Maragall i deRafael Solanic. JusT CABOT

G ASETA DE LES A RTS 15

SALVAI)OI I)ALI I)it grus, c)c. ERNIa1' \IARAGALI. Fguree

MANUEL FIU>IRERT Guaica E. C. RICAR"1 Roses

\L CAS. \No \•:\ Figura FRANCESC DOMINGO Figura FRANCESC VAYREDA Figura

16 G ASETA DE LES A R TS

vr

pi

^ 1

t,l'

JOSEP_GRANVER El guitarrista El pintor Projecte per a la decoració de la Plaça de Catalunca

Josep C ranyer i GiraltEn l'apèndix del volum II del nostre llibre sobre

l'escultura catalana moderna, cliein de l'art de JosepGranver que és fortament arcaïtzant i infantilista.Sembla que això és més aviat produït per tempera-ment i per raó de la inexperiència (le l'escultor, queno pas per voluntat molt deliberada. És probable,però, que, en avançar tècnicament Josep Granverperseverara_ d'un manera o altra, més o rnenvs insis-tentment, en les esmentades característiques. Siguicom sigui, aquesta escultura ho és intensament, ambuna gran voluntat d'expressar-se per mitjà dels vo-lums. L'arcaisme, el caient infantil de les seves esta-tuetes i deis seus baixos relleus que refereixen ternesde la vida corrent d'ara, són condicions que, àdhucconsiderades des del punt de vist de la insinceritat,atorguen a aquesta escultura un patètic inconfusible,una originalitat rara i atractiva. Caldrà, potser, expli-car aixti que sembla una defensa de la insinceritat.Hom pot sentir, per exemple, realísticament, però,nat i desenvolupat en un medi o en una època en què

el decorativisme predomina i ho amara tot, és proba-ble que tal o tal temperaineut s'expressin decorativa-ment per raó de la coacció ambient ; en la qual actitudl'artista és evidentment insincer, encara que obri in-conscientment. Per, així i tot, el seu temperamentforadarà per algun lloc la disfressa decorativista, elseu realisme es manifestarà al través de la coacció de-corativista. Així, doncs, podria ésser que Josep Gra

-nver esculpís amb estilització gairebé decorativa i ambesperit arcaïtzant més aviat per coacció subrepticia dela moda arcaïtzant que avui és l'evangeli en certs sec-tors artístics. Però. cons que això és hipotètic, i l'es-cultura que ens ofereix. Josep Granver és una seriosai colpidora certitud, ens cal atenir -nos a aquest fetmés aviat que embrancar-nos a prejutjar 1'incontrola-ble i l'impalpable.

L'estimació de l'escultura de Josep Granyer tal comsurt de les seves mans, és, d'altra banda, la cosa mésplaent ; perquè, equivocada o no, sincera o insincera,la seva planera de veure i d'executar és seductora. Al-

G A S ETA DE LES S A R T S 1j

trament, en haver eixit de la sorpresa que aquest artliagi pogut causar a ]'esperit de l'espectador, en ha-ver conegut algunes obres de Josep Granger, totes ellestan ben emparentades, tan expressives, d'una unitatde sentiment, hom no pot per menys de reconèixer-hiuna relació entre l'estil d'aquestes estatuetes i baixosrelleus, i el temperament de l'autor. Els que haventpogut tractar aquest artista singular podem assegurarque, certament, lii ha relació espiritual entre aquestaescultura arcaïtzant i infantilista, d'una banda, i eltemperament que exteriorment revela Josep Granver.És clar que hom no pot niat dir la darrera paraula delea psicologia dels nostres consemblants : l'esperithumà és tan complex, que sovint la seva forma d'ex-terioritzar-se és diferent i fins oposada a la realitatinterior ; però és el cert que totes les aparences són enpro de la sinceritat de Josep Granyer.

L'apreciació de l'escultura granverina es fa, aspra,ben ¡gel damunt d'aquestes consideracions, sempre queuna bona cultura artística l'orienti. Es una apreciacióespontània que us fa passar per alt totes les possiblesmistificacions esteticistes i acceptar, així i tot, l'artaparentment pueril i afectat de l'escultor. Hom accep-ta a ulls clucs l'art nerviós, un xic femení i puerilde Josep Granger com una obra reeixida, i ja no liexigiria res més, ni tan sols que evolucionés.

Hi ha en les fotografies que il-lustren aquestes rat-lles dues reprocluccions que parlen clarament no tansols de la sinceritat de Josep Granger, sinó inclús dela seva ingenuïtat : són les reproduccions de l'Allego-ria i de la Noia asseguda. L'Al-legoria és un encàrrec,un projecte d'alt relleu sol•licitat per l'Ajuntament pera decorar la Placa de Catalunya. En aquesta obra Gra-

fit!a

__-ç

GRANYER í.'home del gat

nver volgué assegurar l'èxit del concurs al qual ellaprenia, part. Previngut de què el Jurat no admetria capmotiu dels que habifualinent Granver copsa en la vidamoderna més terra a terra, imaginà una composicióal-legòrica i amb regustos classicistes, àdhuc amb ac-cessoris tradicionalment acadèmics i oficialescos : ladonzella coberta de vestidures, el gest que vol ésserelegant i graciós, el gest tradicionalment graciós d'ai

-xecar lleument un bocinet del ropatge, el desancamenttan centenàriament escolàstic, el gerro de flors, elsvaixells, l'estàtua enfonsada en fornícul apetxinat.Això és el que veiem en l'Al-leógoria. En l'altra esmen-tada obra, la Noia asseguda, Granger s'esforça per aseguir l'art de Joan Rebull, que és el que més admira.Tant en aquesta estàtua cona en aquell alt relleu, Gra

-nver se'ns mostra, doncs, ben voluntàriament inclinata no esculpir segons la seva manera habitual, se'nsmostra ben permeable a les suggestions. Si el nostreoriginal escultor sentís pruïja d'originalitat, si volguéssimular l'arcaisme i l'infantilisme innats, no compro-metria pas aquesta inneïtat amb escapades així pelscamps aliens.

El més curiós d'aquesta doble prova és que l'Al.le-goria resulta, a desgrat de l'esforç de l'artista per abanalitzar-la, una de les seves obres menys acadèmi-ques, més personals ; d'altra banda, és de remarcarcotas en la imitació de Rebull, el seu seguidor fracas-sa, l'obra d'imitació és ben inferior a les que no sóninfluïdes. Un petit detall de l'Al-legoria no lla de pas

-sar per alt. El gerro de flors, tan esquematitzat en elnostre tímid escultor cona solen ésser esquematitzadesaquesta suena de coses accessòries en l'escultura bàr-

GRANYER Noia asseguda (Segueix a la pàgina 20

Un monument a FortunyEl que tornem a parlar deis artistes

Antoni Puig-Gairalt i ,Joan Rebuil, ¡•oque férem en el primer número, és cosaobligarla per les circumstàncies.

t± ciutat de Reus no ha estat de sort. De temps és projectada l'erecció d'un mo-nument a Fortuny a li dita ciutat. Primerament es féu Ini concurs al qual pren-gue ren ¡part, entre altres escultors, .Josep Viladomat, u Borrell i N:icolai, i u^

líll de Miquel 13lav. A aquests artistes el jurat els concedí tres accèssits (l'igual categ^Hri.i.Això ja fou la primera egtiivoeació, car e1 monument cíe Viladomat era pro« dnportantperquè fos realitzat. L'es^•uiltura d'El condesito, sobretot, tenia una gràcia realment for-tunvriana, expressada amb un sentiment escultòric molt_vuitcentista però alhora vivificatper D'esperit d'avui. Passà algun temps i es tornà a convocar un altre conr•un•s – cosasempre ineficient els concursos. El jurat – que val a dir, no meresqué niai la nostraconlianç,t – va actuar com havia de fer-ho; segons el seu gust. El monument escollit, fou,sobretot, quant a l'escultura molt dolent. Els autors: tres joves sense experiència escul-tòrica i per ara molt nunl orientats. Quant a Farquitectuirai, a més amés d'altres ohjec-cions que es podrien fer, inadequada al lloc.

Mentrestant el jurat, potsei• no tingué espia de fixar l'atenció en aquest rnonurliriit.que reproduïm ací, obra de l'arquitecte Antoni Puig-Gairalt i de l'escultor .Joan Remull.Si l'esma no li hagués mancat, tampoc no li Rauria servil (le gran cosa, car per a dli(•ta-minar ainij encert, és necessari tenir una edu(ació artística completament distinta de laque ainI, tants afanys – ben segur – han adquirit els seny-ors membres del jurat. Meii-trestant, Reua es;c1ueda sense un monument adequat.

Adequat quant a l'arquitectura i adequat quant a l'escultura. L'arquitecte havia pro-jectat un monument pel lloc – Plaça de la Constitució, quadrada i recollida – . Havia amés a niés - adaptat el seu gust al gust de la romana Tarraco: recorda potser, tenint-hiben poca cosa concreta a veure, el monument funerari dit Torre dels Scipions. L'arcj ni-tecte modern, sense abdicar de res substancial a la seva nonada modernitat, feia unessencial acatament a la tradició.

Els autors jii,,ueu en aquest monument la policromia natural: pedra de Figueres(col Or agrisat), marbre blanc d'Itàlia i pedra de Girona (color groguenc), i el bronze deles liguu•es de les quatre façanes del cos superior.

.Joan Rebull presentà, a més d'uns magnífics dibuixos dels relleus que havien estatprojectats en el Ihasanment, toia bella figura femenina, realitzada a escala natural del mo-

ument i que reproduïm ací, de la qual sense exagerar es pot dir que és ima ple les mésreeixides escultures dels nostres temps. Dintre l'estricte concepte escultòric que sempreIra demostrat tenir present el nostre gran escultor, servint -lo amb un instint admiral)le,cus ha donat aquesta figura plena d'una gràcia nova en la Història del seu art, gràciaconjugada a ¡ileement amb la rohustesa plàstica de sempre. De lat hon(leeració de lagiácia i la força ha nascut aquesta figura plena d'intensitat i de noiuivali tat. 1 precisamentperquè aquesta figura és tan normal, no ha estat tinguda en consideració pels membresde] jurat, que encara senten – disfressant-lo a l'estil greco-romà – el cari • inclonisme uno-dernista de 1'Escaler. ,Ja digué Xènius que a Catalunya el Inés ret'oluciounri que es poi.fer és tenir bon gust i rin ara el seu aforisme – dissortadament – és tan actual cony yuan clva pul,l ic•ar, i d'això ja fa alguns anys – Almanac dels Noucentistes. MCMXI.

IMAI ii:5 C1 B;cn,A 1 BAFAE . BENI:!'

G ASET A D E L E S . A RTS 19

PROJECTE DEL MONUMENT A FORTUNY

ANTON1 PUIG GA11 gir, arquitecte. JOAN REBULL, escultor

20 G A SETA DE

( Continuació de la pàgina 17)

bara o primitiva, té les fulles d'aquell branquilló ex-pressades amb la mateixa dura i succinta estilitzacióde les fulles representades en les escultures dels pri-initius.

El niés característic de Josep Granver és el baixrelleu, el baixíssiin relleu a la manera oriental, niésbaix que en les plaques d'alabastre assíries, i deta-llats amb la finor i amb l'oportú abstencionisme deta-llista dels relleus egipcis. També les estatuetes sóncaracterístiques, ambdós gèneres concebuts realística-ment i naturalísticament copsats en la vida moderna,enc que executats primitivísticament. No hi lla enaquestes obres cap deis prejudicis de l'art primitiu,però sí que hi ha la ingenuïtat artística de l'art quetaliteja dintre una cultura incipient. I en això veiemuna altra prova de la sinceritat de Josep Granver. Per-què si ell fos un primitivista, ço és un de tants imita-dors dels primitius, no oblidaria pas de pastitxar aquellsprejuclici,s de l'artista primitiu que afegeixen primi-tivisme a l'execució primitivista. Granver, doncs, noés un prinntivista, sinó un primitiu.

.avui dia, que tant s'ha abusat del primitivisme ;avui que tots sabent de sobres quant d'arribisme i

L E s A R T S

d'inèpcia lia cuitat a refugiar-se en el primitivisme,potser, doncs, semblaria contradictori o paradoxal dequalificar de primitiu un artista del nostre temps. Peròunes tals contradicció i paradoxa només ho són apa-rentment. L'artista que lluita sincerament amb lesenormes dificultats tècniques, ço és, l'artista que nocura de dissimular amb trampes, atzagaiades o siio-bisnies la seva natural turpitud manual, turpitud quesovint es perllonga inés enllà, molt inés enllà ele l'apre-nentatge, aquest artista es trobarà sempre en condi-cions en grati majoria idèntiques a les de l'artista pri-iuitiu, i el seu art tindrà naalta contextura d'art pri-uiititi—el qual, pe, caldr no confondre auib l'artprimitivista, ço és, l'art que deliberadament i fent-seviolèucïa plagia la forma de l'art primitiu. 1 podràesdevenir que un artista de bon tremp lluiti tota lavida ainb aquesta turpitud tècnica, adés anorreant-hila personalitat, com deu haver succeït a molts artistesoblidats, adés furgant al través d'aquest drama del tec

-nicisme i deixant-hi manifestar la personalitat. Queés el que li succeí a Cézanne i el que, en una altra es-cala de valors, li succeeix a aquest escultor sens pa-rell que s'anomena Josep Granver.

JOAN SACS

Un gran filtri de Kina; Vidor: «I el ni6n camina...»

La cinematografia considerada com una indústriaal servei del que abellei\en les multituds i de llursinclinacions, que és com generalment l'emprenen elsfinanciers que dirigeixen els seus destins, no ofereix,aparentment, un marge d'interès al crític que preténanalitzar-la des d'un punt de vista enlairat.

Però, a despit d'aquests financiers que ignoren laqualitat de la matèria prima que treballen, l'art cine-matogràfic va apareixent, espontani. i, potser, incons-cient d'ell mateix. L'art sorgeix de la cinematografia,com ens apareix la gràcia d'una libèllula, la qual, enel seu vol, ignora pràcticament totes les preocupacionsestètiques que es produeixen en la neurona humana.

I aquí és on el crític animat d'un sentit estètic purcomença de trobar les noves lleis que lían de regirl'art novíssim de la cinematografia.

Art essencialment plàstica, es produeix, com totesles arts, per un inconscient desig d'infnitat i de pe-rennitat. Allí on el productor modern creu trobar unnegoci mercantil, apareix un art non, que obra comun coeficient d'humanitat subconscient.

I subconscientment es fa també la crítica dels filias.Tothom és entès en la fàcil tasca de la crítica, sobre-tot quan es tracta de la crítica de films. I a despit dela crítica, l'estètica del film va apareixent...

Per a comprendre el film, cal jutjar-lo segons elo • 'e és en el] mateix. A vegades, la crítica d'una pellí-

ula feta per un cinematografista absurd, és més en-certada que la d'un intellectual de debò.

Per(, és que aquell, sense motius racionals, dintrede la l gica actual, l'ha jutjada amb un criteri nou

—criteri bàrbar, pero nou.Una pellícula no és inés que una pellícula. Cap pre•

paració literària, plàstica o científica, no serveis pera la comprensió de la cinemàtica. Es necessita crearlleis, i aquestes lleis no lían estat creades encara.

Tal vegada la ignorància, que és el primitivisme, ésniés a prop d'aquesta crítica que tota la cultura antigabasada en lleis d'un ritme distint. La cinematografia,com un ball nou, té un ritme diferent. Cal sentir aquestritme per a poder jutjar-la en el seu propi valor.

Ara hem vist una pel.lícula. Aquesta té una garan-tia de valor : és signada per un productor excepcional :Iting Vidor.

A darrera hora s'ha posat de moda la «tècnica cine-matogràfica». Decididament, en aquest art encara nohi entén pingó, ni tan solament els mateixos cinema-tografistes. Alls) que avui és anomenat tècnica cineina-tografista, podria molt millor anomenar -se ofici foto-gràfic, o habilitats de «cameramaiw.

La cinematografia, considerada com a art plàstica,no és un misteri d'angles ni de laboratori. Es simple-ment una qüestió cl'harmonia plàstica. Per trobar 1'liar-

GASETA DE LES ARTS 2I

monja, cal que aquesta existeixi. Creure que una cosa,un objecte, o una situació, tenen una virtut funcionald'harmonia, per la seva aparença, o per l'angle enquè lia estat interpretat, és e] més vulgar en què potincórrer, i ningú no sap millor això que els artistesinatei xos.

Doncs bé, aquesta producció de King Vidor té moltde «tècnica cinematogràfica », i, no obstant, aquestavisió tècnica soprepassa tot el que coneixem en aquestpunt. Res d'originalitat fuer se, res d'extravagància.La visió plàstica és el més harmònic que en art cine-matogràfica hem conegut.

S'endevina el «cameraman» amagat en la disciplinadel director. Però les valors plàstiques s'uneixen a lespsicològiques, i el resultat és aquesta meravella d'ex-cepció que produeix la pellícula 1 el mnóit taurina...

En King Vidor s'endevina una ànsia d'eternitat.L'autor de La ran Parada, la pel•lícula trobada, acabade i robar- una peldícula d'una profunditat psicològicamil vegades més gran. Cal pensar en el dret divíd'aquestes troballes.

Com en Varió/C, ]'autor es basa en un arguinenttrivial per a realitzar una obra sublim. L'accident, lap rofunditat psicològica, ]a visió humana i eterna de lamoral, presideixen l'obra. L'obra és l'accident ; elfons gairebé no importa gens. I, no gens rnenvs, el fonstambé és sublim. Al revés de la literatura realista, enla qual importa més l'objecte que no pas el mitjà, enaquest film interessa més l'accident, l'observació, que

no pas la intenció mateixa (le l'obra. I, no obstant,tot això no impedeix, en aquest art de paradoxa queés la cinematografia, que la producció resulti una obranetament realista.

Jutgi-se'n per una ràpida descripció del film. Unhome abocat, per la seva educació i per la parençosaeducació del seu pare, als grans destins. Un homecaigut, per ) , entre els set milions d'homes neoyor-]cins insignificants, que porten una vida vulgar i neo-yorlcina. 1 aquest home s'enamora i es casa com qual

-sevol home vulgar. Corri qualsevol home vulgar, supor-ta les petites misèries quotidianes, i acaba en el fra-càs més sorollós. En un moment determinat es pro-posa el suïcidi vulgar i consabut corn a única solució,i com és de creure en tota naturalesa vulgarment or-ganitzada, la reacció humana se sobrepassa anib la sevalògica realitat. Resta encara per a liquidar la funciósociològica del trebal_I. El fracassat carregarà sobre lesseves espatlles qualsevol ocupació que li doni pretextper a viure, i viurà com un ent vulgar, rient quanel món riu..., estimant quan el inón camina, aliè a laforça eterna de l'amor.

Tal és el film, però en les seves escenes plana untal coneixement del cor humà, un tan profund estudide les passions i de llur origen, i una emoció tan in-tensa d'art, que el cronista ha cregut, tal volta perprimera, o potser per segona vegada, trobar -se da-vant una obra eterna de cinematografia.

Apoi, M. FERRA'

Un home de 1928 : Jack Smith, «chansonnier»

Jack Smith...Vostès no coneixen Jack Smith? És molt proba-

ble que sigui així, perquè, tret d'aquesta mena demaçoneria que formen els amics del disc i de la gra

-mola, que ho saben tot, ho ensumen tot, i es passenles novetats els uns als altres amb aire complicat deconspiradors, tret d'aquesta gent, dèiem, a Catalu-nya no hi ha ningú que sàpiga quina mena de per-sona és aquest tal Jack Smith. De totes maneres, aixòno és d'estranyar, perquè els seus discos no van treu-re el nas per Barcelona fins la passada primavera.Per altra banda, van tenir la sort de caure de seguidaen unes mans tan bones com les d'Eii Josep Maria deSagarra, el qual té un paladar molt entonat per aques-ta suena de coses, i li va faltar temps per a escam-par la nova del «descobriment» entre els discòfils mésillustres de la ciutat.

Jack Smith és un senyor que viu a Londres i quees dedica a fer de «chansonnier» . Canta pels music-halls i els cabarets en mig de l'admiració incondicio-nal del públic londinenc. Dintre el gènere, Jack Smith

marca una posiciló personalíssima i original. Les se-ves cançons, que, per altra banda, no són pas res del'altre neón, adquireixen un prestigi i un gruix insos-pitats després de passades per l'adreçador del seuart. Jo no sé si es pot dir exactament que Jack Smithcanta. Ha descobert un entremig de cant i de recitat,ple de trucs, d'efectes i de males intencions. Parlasempre a mitja veu, i les seves paraules van embol-callades en una mena de xiuxiueig, de panteix si esvol, farcit de tremolors i d'esgarrifances inconfessa

-bles.En les cançons de Jack Smith hi trobem tot el can-

sament, tota la indiferència, tot el podrimener morald'aquesta època. Són una cosa més que pessimista,desoladora. Es diria que aquest «chansonnier» ha tro

-bat el punt dolç, revelador, que semblen buscar enva una pintura i una literatura fortament desorien-tades.

És impossible d'imaginar -se una cançó de JackSmith interpretada a ple sol, en qualsevol tros depaisatge embriagat de llum i de color. L'art de Jack

22 GASETA DE LES S A R T S

Smith no es pot moure del clos avellutat de la pe-nombra. Perquè les coses vagin a l'hora, les sevescançons. no poden ésser escoltades per més enllà demitja dotzena de persones, i si pot ésser, en un recóíntim, amb una boirina de fum de tabac encastada alsostre i amb una punta de merla penjada al nas decada un dels oients. Anlb una «mise en scène»d'aquest ordre, Jack Smith agafa unes proporcionsinsospitades.

Un estimat amic nostre ens deia, no fa gaire,que Jack Smith és la cocaïna de la música. La defi

-nició seria exacta, sempre que abans, i per tal d'evi-tar_ lamentables confusions, ens haguéssim posatd'acord per dir que el tango n'és el bicarbonat camu-flat de droga. 1 diem això, perquè a algú se li lia ocor-regut associar el tango amh Jack Smith, com si fossindues coses de valor similar, quan resulta precisamentque l'art del nostre «chansonnier» és l'argument mésdecisiu, la demostració Inés evident per a posar en

relleu la total inconsistència de la cançó argentina.Entre el regust tèrbol del tango i el sabor esqueixat(le Jack Sinith lii ha tot un món de distinció i de qua-litat que els separen. Lluitant amb unes armes, sies vol, força semblants, Jack Smith ha aconseguit dedonar un to senyor i intelligent a una cosa que elsargentins no han passat de convertir en un motiu desentimentalisme de criada de servei.

Mentrestant, Jack Smith cauta les seves cançons al«Trocadero» (le Londres. Escampats per les taules delgran cabaret hi lea el bo i millor de la _ciutat. Quanapareix el seu «chansonnier», les senyores posen unamica els ulls enlaire, els ulls dels senyors agafen cincminuts d'expressió, i Jack Smith, baix, baixet, comsi se'l sentís bleixar, va traient els drapets al sol atota aquella humanitat. I diríeu que la sala fa un granolor de «Old "l'om Gin» de la millor qualitat...

JOSEr MARIA PLANAS

EXPOSICIONS

SALA PARES

RICARD BAROJA. — En conjunt, l'exposició d'aquestartista base ens ha produït Inés bon efecte del queesper<ïvem, per les poques obres que en coneixíem.Per sort, Baroja es troba distant de la pintura caste-llana contemporània, de la qual no cal parlar, i de labasca també contemporània, lliurada al conreu de l'a-nècdota banal i encabida en motllos convencionals

Baroja, com la majoria de coterranis seus, no s'alli-bera d'una influència literària : la de 1'Espanya negra,i les obres on ella es deixa sentir són manifestamentinferiors a aquelles, més directes, més picturals, po-sades sota el signe post- impressionista, per bé qued'una manera un xic superficial. És, sobretot, en trac-tar temes de suburbi, d'un cert patetisme, on Barojaens lla agradat més.

PF,lzr, Gus.SINv1?. — Aquest jove olotí no pot des-mentir el seu origen. Per bé que sortit de l'Escola Ofi-cial de Belles Arts d'Olot, l'obra dels paisatgistesolotins, - de Mallol sobretot, és visible, massa i tot, enla vintena de paisatges esposats, de tècnica hàbil,però sense espurna de personalitat.

GUs'r.Au Cocxr,'r. — Aquest francès mig català, jaconegut del públic de les nostres sales, pinta ambuna certa empenta aipavagada per la seva contencióen fórmules còmodes. Sembla no haver sentit la ne

-cessitat de crear-se una expressió pròpia, bastant-li

la de certs post- impressionistes francesos, el Vlaminckde les primeries, Marquet, etc.

En canvi, els aiguaforts i els dibuixos, per tal comsón niés personals—encara que no lliures d'influèn-cies—ens agraden més que les seves pintures, i aixòque potser no són tan reeixits com aquestes.

ToNias VIVER. — La producció paisatgística d'aquestpintor terrassenc és realitzada amb gran honradesa.Sap relacionar els termes entre ells i no oblida l'at-mosfera ; obté notables encerts en les composicions pa-noràmiques i resol simpàticament els temes fàcils.

LA PINACOTECA

JAUME ME,RC.ADIl. — No vacil-lem gens a assenyalaruna gran importància a l'exposició actual d'aquest pin-tor, i no per la quantitat d'obres exposades —una tren-tena—, sinó perquè marca un moment decisiu en laseva obra : amb aquesta exposició, el pintor s'ha si-tuat. Tot artista, en els seus primers temps, s'em-branca per camins que no el menen allà on ell vol-dria anar ; cada provatura, però, deixa alguna cosa,és una experiència més. Després, tard o d'hora, ve eltemps de la cristal.lització : l'artista se sent segur d'allàou vol anar i té més mitjans per anar-hi ; la seva obrano pot sinó ressentir-se'n favorablement.

Un dels esculls de l'art és la facilitat del «quasi

JAUME NIER(:AI)I? Paisatge E. P. IEENIG Xf Laques (Sald de 7ardorl

G A SETA DE LES S A RTS 23

EXPOBICIONS

BARCELON1N ES

^.AUME MEE(ADI? Montblanc

I'ERE GUSSINYl Paisatge TOM ÁS VIVER Poble vell (Arbúcies)

24 GASETA DE LES ARTS

quasi)), de I'«à-peu-près». Un esbós, una nota breu,tenen tot l'encís de les coses directes, són l'expressiómés neta de la veritable natura de l'artista ; però aques-ta expressió vivent, instintiva, el inés sovint és frè-vola, inconsistent. Aquí cus trobem amb l'eterna llui-ta, sempre que es parla d'art, entre l'emoció pura ila tècnica. Una obra, per sumària que sigui, té neces-sitat d'un mínimum de tècnica. Amb la sensibilitat no-més, si els mitjans d'expressió fallen o són poc efica-ços, la pintura té més valor psicològic que artístic. 1no és d'això de què es tracta.

De totes maneres, no voldríem que això s'entenguésen el sentit de donar a la tècnica, i només a ella, laprimacia en la producció i en la valoració de l'obrad'art. La tècnica ha d'estar al servei d'un concepte id'una sensibilitat ; el virtuosisme pur no ens inte-ressa.

Recorden)) les penúltimes obres de Mercadé i com-parem-les amb les exposades ara, les inés recents.Indubtablement, l'artista era el mateix abans i ara ;però la mateixa visió, la mateixa sensibilitat tenien allur servei una tècnica deficitària i una paleta d'unacerta monotonia. Avui veiem el pintor més posseïdordels seus mitjans i més ambiciós. Ha volgut provar

temes difícils, paisatges complexos, de gran varietaten els seus elements components. Ha defugit tant comha pogut els paisatges units, aquells que la natur^rlesaja dóna gairebé fets al pintor ; o els temes senzills, depocs elements, dels quals hom pot sortir -se amb pocesforç. Un propòsit així sempre és lloable, i encaraho és Inés quan la seva realització correspon als desigs.

Davant les obres de l'exposició actual de Mercadé,no sabríeu classificar l'autor com els que, entre l'es-tructura i el color, donen la preferència a l'una o al'altre. Ambdós mereixen l'atenció de l'artista. Vegeuel paisatge, amplament panoràmic, de Lilla, equili-brat de temies ; les teles de Poblet, pintades en dife-rents èpoques de l'any i des dels diferents puntsde vista, en les quals el monestir no és sinó un ele-ment més del paisatge, que tenen de l'impressionismela precisió del temps i l'hora, però, a més a Inés,sòlidament construïdes ; les teles de Montblanc, d'unsobri dramatisme.

Encara que la producció de Mercadé sigui princi-palment paisatgística, en la qual troba la millor ex-pressió, no negligeix la figura. En aquesta exposicióhi ha un nu de qualitat, que té fragments molt reei-xits. Jusr CABOT

NOTICIARI

REVISTES. — Des de l'aparició (le GASETA DE LES Ains(segona època han vingut a saludar-nos algunes de les re-vistes inés selectes escrites en idioma espanyol que es pu-bliquen ací i a Amèrica.

Entre aquestes ens plau esmentar Mediodía, de Sevilla,i Verso y prosa, ele Múrcia, que amb La Gaceta Literariai amb Revista d'Occidente, de Madrid, són, ben segur, lesrevistes hispàniques inés atents als vivents moviments ar-tístics contemporanis.

Ens fóra avui difícil—per manca d'espai—fer una recen-sió dels números d'aquestes revistes l'alerta, rebudes du

-rant els finesos d'estiu, però no volent deixar ele saludarcom a germanes nostres les revistes susdites i aquelles al-tres, denses ele matèria i alades d'esperit, que enllà dels))tars es publiquen en una llengua *germana de la nostra,cony Conte "PÒráIlL'Os, Circunvalación i «¡ 30-30!», aquestadarrera llançabowbes dels pintors mexicans, que compta en-tre els collaboradors al nostre Martí Casanovas, totes ellespublicades a DI xic, i «1928», que veu la lluus a l'Havana.

Saludem amb una fraternal abraçada les revistes catala-nes que dediquen constant atenció a les arts, entre elles,cona a finés representatives, La Revista, La Nova Revista iArts i Bells Oficis, de Barcelona ; L'Amic de les Arts, deSitges ; C intat, de Manresa, i joia, de Badalona.

També ens plau assenyalar als nostres lectors l'atenció(ine La Publicitat i La Peu de Catalunya dediquen cons

-tantunent a les arts plàstiques.1, finalment, donem la finés cordial benvinguda a la revis-

ta Les Anís Catalanes, que publica eles del passat octubreel benemèrit Joan Merli, per a ter conèixer els nostres valorsací i fora d'ací, ja que els estudis que apareixen en la ma-teixa vénen traduïts en castellà, francés i anglès.

LLIBRES.—Hens rebut La escultura moderna y conteni-j orbnea, del Prof. Alexander Heilinever, manual de la Col-

lecció «Labor», pertanyent a la Biblioteca d'iniciació cultu-ral. La segona part d'aquest llibre, titulada Facetas Post-rodinianas, és deguda al nostre estimat amic i director d'artcontemporani de GASETA nr; r.&s ARTS, senyor Rafael Benet.

De la casa editorial gironina Dalmau Carles, Pla, S. A.,liem rebut un exemplar del manual 1 c/ózquez, el hombrey el Pintor, degut al crític d'art senyor Joaquim I'la iCargol.

Elis ocuparem d'aquests llibres i (le tots aquells que cussiguin remesos, en la nostra secció bibliogràfica.

NOTES DE PARIS. — El nostre estimat amic i collabo-rador (l'aquesta revista, sen yor Joaquim Torres Garcia, jun-tament amb Aberdam, Engel-Rozier, Jean Hélion i el nostrecoinpatrici Daura, ban tingut ele sofrir ele la wanea de conl-prensió ele] jurat del «Salon d'Automne», el qual en elXXV. è aniversari del «Salor », ha refusat les obres d'aquestsartistes per llur tendència avançada. Cal tenir en compte queaquests cinc refusats havien exhibit eles (le feia alnuns anysi 11mb certa constància en el «Salou (l'Autouiiue», i algúncl'entre ells és «invitat» al «Salon (le Tuilleries».

A l'entorn d'aquest refús s'està produiiit una protesta ala qual han pres part amb llurs escrits els crítics Waldemar,George, Thériade, Fierens, I,eon Martiv etc. comentant lesobres refusades suara exposades en la (lalerie Marck.

—El senyor Pere Creixams, el nostre bon ainic, ha exhi-bit auib bon èxit a la (ialerie Colette Weil, (le París, lesobres que pintà en el seu darrer sojorli a Catalunya. Aassen yalar els estudis que M. André Warnod escriví a Co-ina dia, sobre les pintures del nostre compatrici.

LONDRES. — Els nostres dliletces collaboradors senyorsNicolau Maria Rubió i Tudurí i Josep LI. Artigas, junta-inent amb el nostre amic Raoul Dufy, liaii exlnbit el seuspetits jardins a Londres.

GASETA DE LES S ARTS 25

BARCELONA. — El senyor Rafael Benet ]ta estat no-menat president del «Cercle Artístic de Sant Lluc»,

—El nostre estimat amic senyor Liuís l'larndiura lia pre-selitat la dimissió dcl seu càrrec de vocal delegat d'art enel Comité Executiu de l'Exposició de Barcelona.

—Assenyalem als nostres llegidors la importància de lasegona Exposició d'Art Litúrgic.

També assenyalem l'obertura de la Sala lIerli, dintre lesGaleries Laietanes.

D'aquestes exposicions ens ocuparem anió atenció pròxi-ivainent.

Podem anunciar als nostres lectors que han estat cuco-manats a Mossèn Manuel Trens, Pvre., un estudi sobre lasegona Exposició d'Art Litúrgic i un altre sobre el pro-jectat trasllat del cor ele la Seu barcelonina.

Durant els (lies que aquesta important exposició lia estatoberta, s'han donat notables conferències sobre art. Hanparlat : c] senyor Francesc Folguera, arquitecte d'«Arqui-tectura religiosa moderna» ; Mossèn Trens, d'»Incluumentà-ria litúrgica» ; e] senyor Joan Sutrà sobre el «Descobrimenti restauració dels retaules ele Canapost i Castelló d'Empó-ries» ; cl senyor Bernardí Martorell, arquitecte, del «Tras-llat del cor de la Seu de Solsona» ; els senyors arquitectesSagnier i Bassegoda, sobre el seu «Projecte de trasllat delcor ele la Seu barcelonina ». També han desenrotllat termesartístics de gran interès els senyors Renart i Jujol.

Remarcable 1'« Anuari 1926-28» publicat pels »Amics del'Art litúrgic», ele Barcelona, organitzadors de les Exposi

-cious (1 'Art Litúrí44ic i ele ]a depuració litúrgica i artísticadel culte.

—I l senyor Lluís Graner ha mostrat aquests (lies el seuart a la Sala Parés. També ]to ha fet en «La Pinacoteca»el senyor J. Sabater i Jaumà, i el senyor Marià Fuster al'Estudi Arefias. Assenyalem l'exposició del pintor valen-cià Dltrlet a les Galeries Laietanes. Cal remarcar algunesobres exhibides ele les subhastes que, durant el mes denovembre , s'han realitzat a les Galeries Laietanes, Estu-di Areilas i Sala Parés.

TERRASA. — Els »Ainics ele les Artes» dedicareu unsenzill i sentit record a la memòria del finíssim escultorterrassenc Josep Armengol. — En el «Casino del Comerç»disertà sobre art d'avantguarda el senyor Alfons Maseras.

LLEIDA. — El nostre criteri sobre la Paheria no fou es-coltat : el donà el culte arquitecte senyor J. Bergós en elnúniero 2 de La Ciutat i. la Casa. Ara la Paheria haurà(l'ésser reconstruïda, i Déu faci que ho signi amb el res-pecte més absolut a la seva antiga estructura, sense fanta-sies arqueologistes. També ens dol que la façana que dónaa la Banqueta, obra saborosa d'arquitectura vuitcentista,sigui alterada. ¿No hauria estat millor, en lloc ele les re-construccions que ara s'acaronen, que l'Ajuntament de Llei

-cla hagués adquirit les cases del costat del seu antic cou-sistori per ampliació dels serveis? Ocre, alirre irys, però, la

vella Palieria sig ui integralment respectada.—El uostrc Rafael Benet ha donat un curset sobre 'As-

pectes (le l'art contemporani» en l'Ateneu Lleidatà. El se-nvor Antoni Bergós féu la presentació del conferenciant,el qual desenrotllà el tema en quatre lliçons amb el següentprograma : Lliçó primera : Exordi. ARQUITECTURA. (a) Larecerca i la follia, (b) Estructuralistes. Lliçó segona :(e) 1'lasticistes. SINOrst Dr).s r(Eu,5 oeicis (Del naturalismeneo-gòtic a l'exaltació del maclninisme), Fusió del concepted'utilitat i del ele bellesa. Lliçó tercera : ESCULTURA i FI -TUR.A : 1. Allzerr",'a nien t ponderat del inórr fenromèiiic. (a) Re-torn a l'ordre, (h) Agudesa lineal del Puntillisute, (e) Sin-tetisnte dels Neo-impressionistes, (d) Sintetisrne dels Neo-rotnfrntics, (e) Sintetisme dels Simbolistes i «Fauves». Lli-çó quarta : 1I. rl tausamei,t de les arts al món subjectin.(a) Expressionistes o Visionaristes, (b) Cubistes, (e) l'u

-ristes, (d) Futuristes ; III. Avtonrratismes incor+trolats, Su-per-realisme ; IV. Noti retorn: a la natura, (a) Realistes in-genus, (b) Neo-veristes ; Consideracions finals.

—En el Mateix Ateneu Lleidatà, el conegut artífex Adolf

Fargnoli ha exhibit unes mostres dels seus cofrets i altresobjectes per ell realitzats.

MANRESA.—S'anuncia en el local de 1',Associació de laPrensa (le Manresa i sa comarca» una exposició de pinturade la senyoreta Maria Noguera: 1.

GIRONA.—En la Galeria de Bells Oficis, el pintor JosepAragay ha exhibit fotografies de les seves pintures al frescdel Baptisteri ele Breda i obres de ceràmica.

IGUALADA.—En la «Casa de Cultura» exhibireu pin-tures i dibuixos els deixebles de la senyoreta Rosa Pelfort.

OLOT.—El senyor Feliu Elies donà en el local de l'OrfeóOlotí una conferència sobre el tema : «Els errors de lesescoles dites d'avantguarda ».

TARRAGONA. —L'activitat del senyor Adolf Farnoli s'hafet sentir en la imperial ciutat : una exposició d'obres de-coratives del gironí ha tingut lloc en el Saló »Foment d'Es-tudis», de Tarragona.

REUS.—Acte simpàtic fou e] que s'escaigué al «Centrede Lectura de Reus », homenatjant l'escultor Joan Rebull,a la mateixa hora cine el seu monument a Fortuny haviapassat desapercebut del Jurat que fallà el concurs. Reusés una ciutat que estima els seus artistes, cosa de la qualno poden gloriar-se altres ciutats.

DI ATARO.—La «Societat Artística i Literària», de Mata-ró (carrer de Barcelona, 13, tel. 255) anuncia per al pròxim24 de desembre el seu »Primer Saló d'Humoristes », el quales clausurarà el dia 6 de gener.

Les bases d'aquest Saló són les següents : 1 .1 No s'ad-metran més de dues obres de cada autor. 2. a Les obres po-dran presentar-se en qualsevol procediment. 3. a Les dimen-sions màximes de les obres pictòriques presentades seranele 30 x 40 cm. 4. » Totes les obres aniran signades per Llursautors. 5.0 El terme (l'admissió acabarà el 15 de desembreproper. 6.' Les obres podran ésser lliurades al domicili dela S. A. L. o bé a la Sala Parés de Barcelona, amb la in-dicació : «Per al Saló d'Humoristes de la S. A. L. de Ma-taró». ;.' Hi haurà un Jurat d'admissió les determinacionsdel qual seran inapellables. S. a Les obres rebudes seran ex-posades en el Saló d'Exposicions de la S. A. L., situat ala Riera, 17, Mataró. q." Els autors hauran d'indicar si de-sitgen vendre les obres i en cas afirmatiu indicar el preu.io. a Les obres adquirides podran ésser recollides a Mataróo a la Sala Parés de Barcelona. Per indicació es trametrana domicili. ii. En cas d'accident fortuït o per força major,la S. A. L. no admet cap responsabilitat.

CORNELLA.—En la casa de l'Ajuntament de Cornellàhan estat descobertes unes coltunnes visigòtiques amb llurscapitells.

DIADRID.—El senyor Luis Santullano ha tingut la ini-ciativa de demanar, des d'El Imparcial, per a la «Casa deVelàzquez»—fogar francès en terra ibèrica—el bust formi-dable de la Dama d'Elx, que el mateix any 1897 en quèfon descoberta en terra d'Alcúdia, entrava dintre el granrecinte del Louvre.

La idea ens sembla bona, encara que hauria estat moltmillor que aquesta formidable escultura, qualificada perPijoan ele veritable encarnació d'Ibèria, no hagués tras-passat mai les fronteres de l'Estat espanyol.

FRAGA. —Pels volts d'aquesta ciutat catalana de la pro-víncia d'Osca, plena de tots els romàntics encants del folk-lore vivent, s'ha descobert una casa, segons tenim entès,romúnica.

t ^ ^

1

el present deu ésser de (lua>_litat 1

('1 ì)resent reflexa la person^llitat del (lo»aclor

el present (leu portar el segell de la bellesa

safata, cristall gravat d'Orrefors

el niés sublim en art contemporani es troba a la sucursald' TJRALITA, S. A. - PASSEIG DE GRACIA, 90

concessionaris exclusius de l'Argenteria del mestre danés GEORG JENSFN,de les famoses PORCELLANES DE COPENHAGUEN i deis impagables

CRISTALLS GRAVATS D'ORREFORS

ACABA DE SORTIREL PRIMER VOLUM DE

ELSPRYMITIUSCONTINUACIÓ DE LA SÈRIE D'ESTUDIS SOBRE

LA PINTURA MEDIEVALCATALANA

PEE

Mn. Josep Gudiol i Cunill, Prev.

CONSERVADOR DEL MUSEU EPISCOPAL DE VIC

S. BARRALLIBRERIA ANTIGA I MODERNACANUDA, 45 : BARCELONA

Tota la producció dels pintors

Rafael BenetManuel Humbert

Ignasi MallolJosep Mompou

Joan SerraAlfred Sísquella

Francesc Vayreda

la trobareu sempre a la

SALA PARÉSPetritxol, 5 :: Telèfon 1466i

8t,4RGELOIVA

1!. LOPEZ LL4t1SA18l M PR E S S O B

Diputació, 9^i Barcelona

fSd2C/ u

Je.r itirk

t,rl N tl r .t___ 1

A. LÓPEZ LLAUSÀS, imp.Diputació, 95; Barcelona