transició i democràcia a espanya

Transició i democràcia a Espanya

Carlos Cano Cabello

Carlos Cano Cabello

4ºEso

Història

3a Avaluació

30.03.2013

Francisca Nicolau Colom

Índex:

Página 2 Transició i democràcia

Què és la transició democràtica espanyola?........................................................3

Eix cronològic de la transició…………………………………….……………………………………..4

Evolució de les actituds polítiques durant la transició…………………………….………..5

Crisi del franquisme………………………………………………………………….……………………..8

Adolfo Suárez………………………………………………………………………….……………………..10

Leopoldo Calvo-Sotelo…………………………………………………………………….…………….14

Felipe González……………………………………………………………………………………………..18

José María Aznar………………………………………………………………………………….………..22

José Luís Rodríguez Zapatero…………………………………………………………………………26

Mariano Rajoy Brey…………………………………………………………………………….…………30

Opinió personal……………………………………………………………………………………………..36

Bibliografía…………………………………………………………………………………………………….37

Carlos Cano Cabello

Jurament d'Adolfo Suárez com

a president del Govern

Aquest període es pot definir

com el període historic ocorregut

al nosre païs en el qual Espanya

passà de ser un estat dictatorial a

un país democràtic, on tots els

seus ciutadans majors d’edat te-

nen el dret i el deure d’elegir els

seus representants polítics.

Aquest període es pot dir que

començà amb la mort de Franco,

però també hi han historiadors

qui el comencen amb la procla-

mació de Joan Carles I com a rei

d’Espanya.

El període posterior a la procla-

mació del rei ocurriren alguns

problemes en la tramitació d’al-

gunes lleis, ja que molts dels pro-

curadors franquistes s’hi negaven

a acceptar-les, la qual cosa pro-

vocà la dimissió del president

Arias Navarro, ja que el seu pro-

jecte polític no tenia cap futur en

l’Espanya de la transició.

Aleshores, el nou rei va propo-

sar Adolfo Suárez com a nou pre-

sident del govern. Durant el go-

vern d’Adolfo Suarez Espanya

alcançà la democràcia després de

quasi 40 anys de dictadura. Du-

rant els anys com a president va

aprovar la Llei per a la Reforma

Política, la llei que començà el

camí cap a la democràcia i l’adeu

al franquisme. Es legalitzaren

partits, legalitzà el dret de reu-

nio, va fer una amnistia de pre-

sos… Va ser el verdader govern

del canvi a Espanya.

L’any 1977 es celebraren a Es-

panya les primeres elecciones

lliures i democràtiques des del

1936, les guanyà la UCD d’Adolfo

Suarez.

Les noves corts eixides després

de les primeres eleccions van de-

manar la redacció de una consti-

tució. Es va aprovar a les corts

una nova constitució i es va cele-

brar un referèndum. Amb aquest

procés es pot dir que acabà amb

l’acceptació per referèndum de

la Constitució espanyola el dia 6

de desembre de l’any 1978.

Què és la transició democràtica espanyola?

“Les eleccions les

guanyà la UCD

d’Afolfo Suarez”

Página 3 Volumen 1, nº 1

Imatge de la proclamació del rei Joan Carles I

Primeres eleccions generals

Eix cronològic de la transició


La transició espanyola comptà amb diversos fets importants

que seguidament vos aclarisc.

20-11-75 Mort de Francisco Franco.

22-11-75 Proclamació de Joan Carles I com a Rei d’Es-

panya.

1-7-76 Dimissió d’Arias Navarro.

18-11-76 La Llei de Reforma Política es aprovada per

les corts.

15-12-76 Aprovació per referèndum de la Llei de Refor-

ma Política.

15-6-77 Primeres eleccions generals. Guanya la UCD.

25-10-77 Es firmen els pactes de la Moncloa.

31-9-78 Les dues cambres de l’Estat aproven la nova

Constitució.

6-12-78 S’aprova en referèndum la Constitució espan-

yola.

29-12-78 Entra en vigor la nova Constitució.

29-1-81 Adolfo Suárez presenta al Rei la seua dimissió.

23-2-81 Cop d’Estat d’Antonio Tejero.

25-2-81 Proclamació de Calvo-Sotelo com a president

del govern.

28-9-82 El PSOE guanya les seues primeres eleccions,

amb Felipe González al capdvant.

Mort de Francisco Franco

Carlos Cano Cabello

78% d’acceptació el maig del

1976, sols set mesos després de

la mort de Franco.

Durant els últims anys del fran-

quisme es van fer diverses en-

questes als ciutadans preguntant

-los per les seues actituds políti-

ques, així el règim sabia més o

menys els ideals polítics que te-

nien els espanyols.

En la primera enquesta es pre-

guntava pels valors que els ciu-

tadans preferien. S’havia

de decidir entre valors conserva-

dors i valors lliberals.

Es veu clarament l’evolució dels

ideals. El 1966 la gent escollia els

ideals conservadors amb un 68%

d’acceptació popular. Deu anys

després, ja en plena transició, els

ideals conservadors i lliberals es-

taven quasi empatats (44/40), el

què ens mostra un gran canvi de

mentalitat dels espanyols durant

aquella època.

La segona enquesta preguntava

als espanyols sobre les actituds

autoritàries i democràtiques.

Constava de dos preguntes, i el

ciutadà tenia que elegir una de

les dos.

És millor que un home destacat

decidisca per nosaltres.

És millor que la decisió la pren-

guen persones elegides pel po-

ble.

El resultat d’aquesta enquesta

ens mostra que la concentració

del poder en una persona ja no

tenia molt de suport al final de la

dictadura. L’opció de les perso-

nes elegides té un creixement

notable, arribant al màxim del

Evolució de les actituds polítiques durant la transició

“Set mesos després de

la mort de Franco”


Actituds polítiques a Espanya

Transició i democràcia

Volumen 1, nº 1

-Espanya va passar dels 18 mi-

lions d’habitants el 1900 als

37.680.960 el 1981.

-Èxode rural. Les províncies del

l’interior del país van perdre mi-

lions d’habitants, que van emi-

grar cap a les grans ciutats.

-Exodo rural ocorregut a Espanya

a la meitat del segle passat

-Descens de la mortalitat i la na-

talitat.

-Moviments migratoris cap a l’ex-

terior. 2.342.004 d’espanyols van

passar la frontera entre 1960 i

1973.

Conseqüències d’aquests canvis

-Es produeix un procés d’urbanització. Els

nivells de concentració urbana a les

ciutats de 100.000 habitants puja consi-

derablement

-Despoblament a l’interior del país i pèr-

dua del pes econòmic de l’agricultura.

-Envelliment de la població

-Envelliment de la població a causa del

descens de naixements.

Crisi del franquisme

Canvis demogràfics


Durant els anys 50 de dictadura,

a Espanya, es produïren grans

canvis demogràfics, socio-

econòmics, polítics i culturals que

s’iniciaren als finals dels anys 50.

Aquests canvis van provocar als

últims anys de la dictadura la de-

nominada crisi del franquisme.

En aquesta nova entrada us ex-

plicaré alguns dels canvis

econòmics i demogràfics amb

les seues respectives conse-

qüències per al país.

Exodo rural ocorregut a Espanya a la meitat del segle passat

-Èxode rural.

-Més inversions a les indústries.

-Més importacions de l’exterior.

-Creiximent del turismo.

-Arribada de diners procendents

dels emigrants.

Canvis socials

Com a resultat d’aquestes mesures tenim aquestes conseqüències.

A final dels anys 50, Espanya va

començar un gran creiximent

econòmic, provocat en gran part

per unes mesures econòmiques

aprovades pel franquisme.

-Reducció de despesses excesives

de l’Estat

-Menys control de l’Estat en la

económica.

-Apertura económica.

-Més facilitats per aque-

lles empreses que volien

instalar-se a Espanya.

-Arribada de crèdits co-

mercials.

-Formació de les estructures socials.

-Espanya es forma com a una nova so-

cietat industrial.

-Desenvolupament de la classe obrera.

-Creiximent del personal administratiu.

Canvis econòmics


Adolfo Suárez


Adolfo Suárez González

(Cebreros, Àvila, 25 de setembre

de 1932) és un polític i advocat

espanyol. Va ser president del

govern d'Espanya (1976-1981) i

és una figura rellevant de la Tran-

sició espanyola.

BIOGRAFIA

Llicenciat en Dret per la Universi-

tat de Salamanca i doctorat per

la Universitat Complutense de

Madrid, va ocupar diferents

càrrecs dintre de les estructures

del règim franquista de la mà de

Fernando Herrero Tejedor.

En 1958, passa a formar part de

la «Secretaria General del Movi-

ment» ascendint, en 1961, a Cap

del Gabinet Tècnic del Sotssecre-

tari General, procurador en Corts

per la província d'Àvila el 1967 i

governador civil de Segòvia el

1968. En 1969 és designat Direc-

tor General de Ràdio Televisió

Espanyola, on ja havia ocupat

altres càrrecs entre 1964 i 1968,

romanent en el càrrec fins a

1973.

A l'abril de 1975, novament de la

mà d'Herrero Tejedor, és nome-

nat Sotssecretari General del Mo-

viment. El 11 de desembre de

1975, després de morir Herrero

Teixidor en un accident d'auto-

mòbil, Adolfo Suárez és nomenat

ministre Secretari General del

Moviment, càrrec en el qual ro-

man en el primer gabinet de Car-

los Arias Navarro, format després

de la mort de

Franco al no-

vembre de

1975.

Adolfo Suárez

Al juliol de 1976 el rei Joan Car-

les I li va encarregar la formació

de govern i el consegüent des-

muntatge de les estructures fran-

quistes, Suárez era un perfecte

desconegut per a una gran majo-

ria del poble espanyol. No obs-

tant això, als seus 43 anys, amb

no poques dificultats, va agluti-

nar a un grup de polítics de la

seva generació que havien arri-

bat a les conviccions democràti-

ques per diversos camins. Va sa-

ber reunir, al costat de falangis-

tes "conversos" com ell, a social-

demòcrates, liberals, democris-

tians, entre d'altres.

En aquesta tasca va tenir l'ajuda

de Torcuato Fernández Miranda,

que va assolir l'autoliquidació de

les Corts franquistes i treure

endavant la Llei per la Reforma

Política, i amb la del tinent gene-

ral Manuel Gutiérrez Mellado,

encarregat de tranquil·litzar i

controlar, tant com fos possible,

a les altes esferes militars.

El 15 de juny de 1977, per prime-

ra vegada a Espanya des de 1936,

es van celebrar eleccions gene-

rals lliures. Adolfo Suárez surt

guanyador, al capdavant d'un

conglomerat de formacions de

centredreta, aglutinades entorn

de la seva persona, sota les sigles

UCD (Unió de Centre Demo-

cràtic). Les Corts van aprovar la

Constitució, que el poble espan-

yol confirmava el 6 de desembre

de 1978.

El 3 de març de 1979, guanyava

per segona vegada unes elec-

cions generals, i iniciava el seu

tercer mandat com president del

Govern. Va ser una etapa de go-

vern plena de dificultats políti-

ques, socials i econòmiques, que

ho van conduir, davant les ten-

sions sorgides en el seu propi

partit, a presentar la seva dimis-

sió el 29 de gener de 1981. En el

seu missatge al país va afirmar:

«Jo no vull que el sistema demo-

cràtic de convivència sigui, una

vegada més, un parèntesi en la

Història d'Espanya»

“Jo no vull que el sistema

democràtic de convivència

sigui, una vegada més, un

parèntesi en la Història

d'Espanya”


Revista Time

Formació de Govern

Retir de la vida política


Poc després de la seva dimissió

va crear, al costat d'altres exdiri-

gents de la UCD, el partit Centro

Democrático y Social (CDS), amb

el qual es va presentar a les elec-

cions del 28 d'octubre de 1982.

Va revalidar el seu escó en 1986 i

1989, però en 1991 va dimitir

com President del CDS després

de la crisi d'aquest partit que

abandonà la principal escena po-

lítica.

En 1996 se li va concedir el Premi

Príncep d'Astúries de la Concòr-

dia per la seva important contri-

bució a la transició espanyola a la

democràcia.

Tant la seva esposa, Amparo Illa-

na Elórtegui, como la seva filla

gran, Marian Suárez Illana, varen

patir i, finalment, morir de cán-

cer. La seva filla Sonsoles Suárez,

presentadora de televisió, també

ha patit càncer. Suárez té altres

tres fills: Adolfo Suárez Illana,

que va ser candidat del Partido

Popular a la presidència de la Co-

munitat Autònoma de Castella -

la Manxa l'any 2003, Laura i Ja-

vier.

Precisament el seu fill Adolfo en

una entrevista per al programa

"Las Cerezas" de Televisió Espan-

yola emés el 31 de maig de 2005,

va fer públic que l'expresident

Suárez patia alzheimer, des del

2003, i que ni tan sols recordava

haver estat president del govern i

no reconeixia a ningú..

Al 2005, des del programa

"Protagonistas" de Luis del Olmo

(Punto Radio) se li va fer un ho-

menatge al que es van sumar

Suárez Illana, Santiago Carrillo, i

els següents quatre Presidents

del Govern.

Volumen 1, nº 1

Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo


Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo

(Madrid, 1926 - Pozuelo de Alar-

cón, 2008) va ser un polític es-

panyol, que ocupà diverses carte-

res ministerials sota els governs

d'Adolfo Suárez i que finalment

fou President del Govern d'Es-

panya entre 1981 i 1982.

BIOGRAFIA

Va néixer el 14 d'abril de 1926 a

la ciutat de Madrid. Va estudiar

enginyeria de camins a la Univer-

sitat de Madrid, en la qual es va

llicenciar el 1951. L'any 1967 fou

nomenat president de RENFE i

tres anys més tard va esdevenir

conseller delegat de la Unión Ex-

plosivos Riotinto, SA.

L'any 2002 el rei Joan Carles I li

va concedir el títol de marquès

de la Ria de Ribadeo amb Gran-

desa d'Espanya.

Era oncle de Mercedes Cabrera

Calvo-Sotelo, ministra d'Educació

en la VIII Legislatura d'Espanya

(primera de José Luis Rodríguez

Zapatero) i nebot de José Calvo

Sotelo, ministre d'Hisenda durant

la Dictadura de Primo de Rivera i

fundador del Bloc Nacional du-

rant la Segona República Espan-

yola.

Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3

de maig de 2008 a la seva resi-

dència de Pozuelo de Alarcón.

Leopoldo Calvo-Sotelo

Va començar la seva carrera polí-

tica com a procurador a les Corts

franquistes pel terç sindical i va

col·laborar en els plans de Desen-

volupament. L'any 1976 fou de-

signat Ministre d'Obres Públiques

en el govern monàrquic presidit

per Carlos Arias Navarro.

Va participar activament en la

creació de la Unió del Centre De-

mocràtic (UCD), esdevenint l'or-

ganitzador de la campanya d'a-

quest partit a les eleccions gene-

rals espanyoles de 1977, esdeve-

nint diputat al Congrés per la cir-

cumscripció de Madrid. Breu por-

taveu parlamentari del seu grup

polític fou membre del govern

presidit per Adolfo Suárez, en el

qual va ocupar les carteres de

Relacions amb la Comunitat

Econòmica Europea (1978-1980)

i vicepresident segon per a As-

sumptes Econòmics (1980-1981)

Membre del Govern


En produir-se l'any 1986 l'ingrés d'Espanya a la

Comunitat Econòmica Europea (CEE), va obte-

nir l'acta d'eurodiputat al Parlament Europeu,

càrrec que va desenvolupar fins al 1987.

President del Govern

Política Europea


Després de la dimissió de Suárez

va ser nomenat President del Go-

vern. Durant la sessió de la seva

investidura, realitzada el 23 de

febrer de 1981, es va produir un

intent de cop d'Estat amb l'entra-

da al Congrés de Diputats d'un

grup de guàrdies civils dirigits pel

Tinent Coronel Antonio Tejero

Molina.

Els trets més característics del

seu govern van ser l'adhesió d'Es-

panya a l'Organització del Tractat

de l'Atlàntic Nord (OTAN) i la

creació de la Llei Orgànica d'Har-

monització del Procés Autonòmic

(LOAPA), aprovada amb el suport

del Partit Socialista Obrer Espan-

yol (PSOE). L'impuls de la Llei so-

bre el divorci va suposar el princi-

pi de la descomposició de l'UCD

en produir-se el primer cas d'in-

disciplina parlamentària. Tot

això, unit a la profunda crisi

econòmica, va fer que dissolgués

les Corts i convoqués eleccions

anticipades.

La victòria del PSOE a les elec-

cions generals espanyoles de

1982, no tan sols va desplaçar la

UCD del poder i a ell de la direc-

ció del Govern, sinó que va supo-

sar la pràctica desaparició d'a-

quest partit. Tot i la seva reelec-

ció com a diputat al Congrés

aquell mateix any va dimitir com

a president de la seva formació

política.

Pie de imagen o gráfico.

Volumen 1, nº 1

Felipe González


Felipe González Márquez (Dos

Hermanas, Andalusia, 1942), és

un advocat i polític andalús que

fou Secretari General del Partit

Socialista Obrer Espanyol (PSOE)

des de 1974 a 1997 i tercer presi-

dent del govern de l'actual perío-

de democràtic a Espanya des de

1982 a 1996.

BIOGRAFIA

Va néixer el 5 de març de 1942 a

la ciutat de Sevilla, capital de l'ac-

tual comunitat d'Andalusia, en

una família acomodada. Va reali-

tzar els seus estudis primaris al

col·legi dels Pares Claretians i a

l'Institut San Isidoro de Sevilla.

Posteriorment va estudiar a la

Universitat de Sevilla, on obtin-

gué la Llicenciatura de Dret.

Sent advocat laboralista en

aquesta ciutat, va entrar a for-

mar part del PSOE l'any 1963, on

va usar el nom d'Isidoro per la

situació d'il·legalitat en la qual es

trobava el partit polític. Va ser

capdavanter del PSOE des dels

anys 1970, fins al Congrés de

Suresnes (França) de 1974, quan

va ser escollit Secretari General,

en substitució de Rodolfo Llopis i

va liderar el distanciament entre

el PSOE i el marxisme.

Després de les eleccions demo-

cràtiques de 1977 es va convertir

en diputat a les Corts i cap del

partit majoritari de l'oposició, el

que va tornar a repetir en les

eleccions generals de 1979, con-

vertint-se en alter-

nativa de govern, a

l'aconseguir 121

Diputats.


Després de la victòria del PSOE

del 20 d'octubre de 1982, en la

qual va obtenir el 48,3% dels su-

fragis i 202 diputats, la primera

majoria absoluta d'un partit a la

democràcia, va ser escollit presi-

dent del govern espanyol pel

Congrés dels Diputats, i va en-

capçalar un govern en el qual Al-

fonso Guerra fou designat vice-

president. Posteriorment va

guanyar també les eleccions de

1986, 1989 i 1993, les dues pri-

meres amb majoria absoluta.

Va seguir una política econòmica

liberal, combinada amb reformes

socials d'esquerres. Els seus go-

verns van portar a terme la re-

conversió industrial, i la universa-

lització tant del sistema educatiu

espanyol, com del sistema sanita-

ri i de seguretat social, així com

una modernització de les infraes-

tructures, finançada mitjançant

un controvertit augment del deu-

te públic. Va portar a terme una

important tasca de modernitza-

ció i acostament a la societat de

l'exèrcit, acabant amb el fantas-

ma permanent d'un nou cop

d'estat.

Sota el seu mandat, Espanya es

va unir a la Comunitat Econòmica

Europea l'any 1985, l'entrada

efectiva de la qual es va produir

l'1 de gener de 1986.

Va defensar l'obertura del país a

l'exterior i les relacions amb Eu-

ropa, els Estats Units d'Amèrica i

l'Amèrica Llatina. Va donar la

permanència d'Espanya a l'Orga-

nització del Tractat de l'Atlàntic

Nord (OTAN) convocant un re-

ferèndum el 1986 a pesar d'ha-

ver-se oposat a la seva entrada

durant el govern del seu anteces-

sor Leopoldo Calvo-Sotelo. Va

donar suport amb l'enviament de

tropes, incloent a mariners de

reemplaçament, i logístic, a les

forces aliades a la Guerra del Golf

de 1990 i 1991. L'any 1993 fou

guardonat amb el Premi Interna-

cional Carlemany pels seus esfo-

rços en favor de la unitat euro-

pea.

President del Govern



“Incluya aquí una frase o una

cita del artículo para captar la

atención del lector”.


Va sofrir les primeres vagues ge-

nerals de la democràcia, el que

va dur al distanciament del seu

partit del sindicat Unió General

de Treballadors (UGT), també

creat pel fundador del PSOE Pa-

blo Iglesias, i a la ruptura de la

seva amistat amb el líder del sin-

dicat Nicolás Redondo, el seu va-

ledor al Congrés de Suresnes.

Entre els anys 1983 i 1987 els

Grups Antiterroristes d'Allibera-

ment van ser responsables de la

mort de 23 persones i d'una tra-

ma de corrupció generalitzada

basada en els fons reservats del

Ministeri de l'Interior que van

dur a la presó, entre altres al mi-

nistre de l'Interior José Barrio-

nuevo Peña i Rafael Vera, Secre-

tari d'Estat per la Seguretat, el

secretari general del Partit Socia-

lista d'Euskadi Ricardo García

Damborenea, l'ex governador

civil de Guipúzcoa Julen Elgorria-

ga, el tinent coronel Ángel Va-

quero i el llargament condecorat

General de la Guàrdia Civil Enri-

que Rodriguez Galindo. El mateix

president del govern espanyol,

Felipe González, fou assenyalat

insistentment com a màxim res-

ponsable de la trama, tot i que

no fou finalment processat, i en

2010 declarà que tingué l'oportu-

nitat de volar la cópula de l'orga-

nització i va optar per no fer-ho.

Durant la seva última etapa de

govern es van succeir els escàn-

dols de corrupció: Flick

(finançament il·legal del PSOE),

fons reservats (desviament de

partides destinades a la lluita an-

titerrorista), Filesa (les empreses

Filesa, Malesa i Time-Export, que

servien per a finançar

il·legalment al PSOE), Ibercorp,

comissions il·legals en l'AVE, cas

Juan Guerra (germà del vicepresi-

dent Alfonso Guerra) i el cas Luis

Roldán (director de la Guàrdia

Civil). A més, va sortir a la llum

pública el terrorisme d'estat

(GAL), que es van veure involu-

crats membres del seu govern. A

pesar d'aquest cúmul d'escàn-

dols, González sempre va negar

la seva implicació i coneixement

sobre ells.


Volumen 1, nº 1

Jose Maria Aznar


José María Alfredo Aznar López

(Madrid, 25 de febrer de 1953)

és un polític espanyol que va ser

president del govern d'Espanya

entre 1996 i 2004.

BIOGRAFIA

Va néixer el 25 de febrer de 1953

a la ciutat de Madrid, nét de Ma-

nuel Aznar Zubigaray, antic na-

cionalista basc que va passar a

donar suport a Franco i fill del

periodista Manuel Aznar Acedo.

Va estudiar dret a la Universitat

Complutense de Madrid, en la

qual es llicencià l'any 1975, acon-

seguint l'any següent mitjançant

oposicions la plaça de funcionari

com a inspector d'hisenda, i es-

devenint cap del Servei de Coor-

dinació del Ministeri d'Economia.

RELACIONS FAMILIARS

Està casat amb Ana Botella Se-

rrano, regidora de l'Ajuntament

de Madrid pel PP i té dos fills i

una filla, Ana Aznar Botella, que

va casar-se amb Alejandro Agag

el 2002 a L'Escorial.

Milità inicialment en les files

d'Alianza Popular (AP), partit en

el qual ingressà el 1979. A les

eleccions generals de 1982 i en

les de 1986 fou escollit diputat al

Congrés de Diputats per la cir-

cumscripció d'Àvila, esdevenint

l'any següent President de Caste-

lla i Lleó (1987-1989). Vicepresi-

dent del seu partit des del gener

de 1989, al setembre dimití del

seu càrrec autonòmic per es-

devenir candidat, amb el suport

de Manuel Fraga president nacio-

nal del Partit Popular, a la presi-

dència del Govern d'Espanya en

les eleccions generals d'aquell

any, en les quals el PP es va con-

vertir en la principal força de

l'oposició parlamentària, i nova-

ment Aznar fou escollit diputat,

en aquest cas per la circumscrip-

ció de Madrid.

A les eleccions generals de 1993

va ser derrotat novament pel

Partit Socialista Obrer Espanyol

(PSOE) de Felipe González, en

aquesta ocasió, però, per un pe-

tit marge de vots. El 19 d'abril de

1995, sent cap de l'oposició, fou

objecte d'un atemptat del grup

terrorista ETA del qual va sortir

il·lès gràcies al blindatge del seu

vehicle.

En les eleccions generals del 3 de

març de 1996 el Partit Popular va

ser el partit més votat, encara

que no va tenir la majoria absolu-

ta, per la qual cosa es va veure

obligat a pactar amb diferents

partits nacionalistes

(Convergència i Unió, Partit Na-

cionalista Basc i Coalició Canària),

i Aznar va poder

accedir a la presi-

dència del govern

espanyol.

Activitats polítiques



Abandonament de la política


El 2004, després de la presa de

possessió del secretari general

del PSOE, José Luis Rodríguez Za-

patero, com a nou president del

govern espanyol, Aznar aban-

donà la política activa, sent-li

atorgada la Medalla d'Or del

Congrés dels Estats Units

d'Amèrica i sent nomenat mem-

bre del Consell d'Estat d'Espanya.

Fou nomenat president de la

Fundació per a l'Anàlisi i els Estu-

dis Socials (FAES), entitat molt

propera al seu partit, i una vega-

da nomenat Mariano Rajoy presi-

dent del Partit Popular fou no-

menat president d'honor d'a-

quest partit. Així mateix fou no-

menat professor de la Universitat

de Georgetown en aquell país, on

imparteix classes sobre Europa.

El juny de 2006 es convertí en el

primer conseller no anglosaxó de

l'imperi de mitjans de comunica-

ció News Corporation, propietat

de Rupert Murdoch, motiu pel

qual abandonà el lloc que ocupa-

va al Consell d'Estat espanyol. A

juny de 2007 es va fer públic que

havia estat fitxat per un fons d'in-

versió britànic, Centaurus Capi-

tal, que opera des del paradís

fiscal de les Illes Caiman.

Volumen 1, nº 1

José Luis Rodríguez zapatero


José Luis Rodríguez Zapatero

(Valladolid, 4 d'agost de 1960) és

un polític espanyol, sent el cin-

què President del Govern de l'ac-

tual període democràtic espanyol

després de guanyar les eleccions

generals de l'any 2004, i el segon

del Partit Socialista Obrer Espan-

yol després que Felipe González

n'ostentés el càrrec de 1982 a

1996.

DADES FAMILIARS

El 27 de gener de 1990, Zapatero

va contraure matrimoni amb

Sonsoles Espinosa, professora de

música i filla d'un militar. Tots

dos tenen dues filles, Alba (1995)

i Laura (1993), d'estètica gòtica.

L'avi de Zapatero, Juan Rodríguez

Lozano, era capità republicà i va

ser afusellat el 18 d'agost de

1936 per negar-se a participar a

la sublevació nacional i defensar

la legitimitat del govern de la Re-

pública.

CARRERA

El 1979, i amb només 16 anys,

Zapatero es va afiliar al Partit So-

cialista Obrer Espanyol (PSOE).

Sempre ha treballat a l'Adminis-

tració pública, sent el seu primer

treball professor associat de Dret

Polític a la Universitat de Lleó

(1982-1986). Quan el 1986 deixa

aquest treball passa a ser el dipu-

tat més jove del congrés, sent

diputat per la província de Lleó,

formant part successivament de

les comissions de Justícia i Inte-

rior, Constitucional, Defensor del

Poble i d'Administracions públi-

ques, on era portaveu del seu

grup. El 1988 Zapatero és escollit

secretari general provincial del

PSOE a Lleó, essent reelegit tres

anys més tard amb el 98% dels

vots dels delegats al congrés. El

1992, durant el 32è congrés del

PSOE, Zapatero entra a la execu-

tiva federal del partit. Durant les

diferents legislatures renova la

seva acta de diputat, incloent les

eleccions de 2000.


El 13 de novembre de 2003 en un

multitudinari míting del PSC al

Palau de Sant Jordi en campanya

electoral de les eleccions au-

tonòmiques, que portaren a Pas-

qual Maragall a la Generalitat,

Rodríguez Zapatero la promesa

d'aprovar l'Estatut:

«Donaré suport a la reforma de

l'Estatut de Catalunya que aprovi

el Parlament de Catalunya»

El 30 de setembre de 2005, des-

prés de dos anys de preparació i

negociacions el Parlament de Ca-

talunya va aprovar per 120 vots a

favor i 15 en contra, de la pro-

posta de nou Estatut d'Autono-

mia, que proclama al seu article

1, que «Catalunya és una na-

ció» (afirmació que cauria del

posterior text definitiu). El 2 de

novembre el Congrés de Diputats

aprovà l'admissió a tràmit del

nou Estatut d'Autonomia per a

Catalunya amb el suport de tots

els grups excepte el PP que el

mateix dia va presentar un recurs

d'inconstitucionalitat. Al cap d'un

temps, però, Zapatero va asegu-

rar que qualsevol estatut que

s'aprovés, havia de ser respec-

tuós amb la carta magna espan-

yola i venir avalat per un ampli

consens.

Posteriorment, i durant les nego-

ciacions, Zapatero va arribar a un

pacte amb Artur Mas de CiU per

aprovar el nou Estatut d'Autono-

mia a les corts espanyoles.

Aquest pacte però només va ser

subscrit per tres del quatre grups

parlamentaris que havien donat

suport al text al Parlament: CiU,

PSC i ICV. El quart, ERC no va sig-

nar aquest acord i no va votar a

favor Estatut ni al Congrès ni al

Senat espanyol. Després de dife-

rents deliberacions, ERC va de-

manar el «No» al referèndum, el

que va provocar que Pasqual Ma-

ragall expulsés els republicans

del govern català i que Zapatero

evidenciés la intenció de combi-

nar els pactes amb CiU i amb ERC

a les corts espanyoles.

La proposta i la tramitació de l’estatut

“Donaré suport a la

reforma de l’Estatut de

Catalunya que aprovi el

Parlament de Cataluny”



Legislatura 2008-2011


Amb una desviació pressu-

postària de 107.000 milions d'eu-

ros, i l'economia castigada per la

crisi econòmica, l'esclat de la

bombolla financera i uns índex

d'atur superiors al 20%, José Luis

Rodríguez Zapatero es va veure

obligat el maig de 2010 a conge-

lar les pensions, retallar el sou

dels funcionaris, frenar notable-

ment la despesa en obra pública,

deixar sense efectivitat el xec-

nadó, rebaixar l'ajuda al desen-

volupament, reformar el sistema

de pensions, pujar l'IVA, dismi-

nuir la despesa farmacèutica,

anunciar la privatització d'empre-

ses públiques com les Loteries de

l'Estat i Aena, i aprovar un pla per

a la reforma de les Caixes d'Estal-

vis i afrontar el polèmic tema del

dèficit de les comunitats autòno-

mes.

El 20 d'octubre de 2010 el presi-

dent de govern espanyol pre-

sentà una àmplia reforma del

govern i posicionà a Alfredo Pé-

rez Rubalcaba com a Vicepresi-

dent Primer del Govern i Porta-

veu del Govern, substituint De La

Vega i mantenint-lo en el càrrec

de Ministre de l'Interior,[4] fins

que aquest fou nomenat candi-

dat a la presidència del govern i

l'11 de juliol de 2011 fou substi-

tuït per Elena Salgado Méndez

com a vicepresidenta, Antonio

Camacho Vizcaíno com a ministre

de l'Interior, i José Blanco López

com a portaveu del govern, per

poder dedicar-se a la preparar la

campanya. El 29 de juliol de 2011

va anunciar que s'avançarien les

eleccions generals, a celebrar el

20 de novembre de 2011, que

guanya Mariano Rajoy Brey amb

majories absolutes al congrés i al

senat.


Volumen 1, nº 1

Mariano Rajoy Brey


Mariano Rajoy Brey (Santiago de

Compostel·la, Galícia, 1955) és

un polític gallec i president del

Govern espanyol.

Ha estat diverses vegades minis-

tre durant les VI i VII legislatures i

cap de l'Oposició de 2004 a 2011.

BIOGRAFIA

Va néixer el 27 de març de 1955

a la ciutat gallega de Santiago de

Compostel·la, nét d'un dels re-

dactors de l'Estatut de Galícia de

1936 que va ser apartat de la

docència universitària per la dic-

tadura franquista fins a l'inici de

la dècada del 1950 i fill del Presi-

dent de l'Audiència Provincial de

Pontevedra, ciutat on va créixer.

Va estudiar dret a la Universitat

de Santiago de Compostel·la, en

la qual es va llicenciar. Posterior-

ment aconseguí esdevenir fun-

cionari de l'Estat al guanyar les

oposicions a Registrador de la

Propietat, sent destinat a Padrón,

Villafranca del Bierzo i Santa Po-

la.


Afiliat a Aliança Popular (AP) va

ser escollit diputat al Parlament

de Galícia en les primeres elec-

cions autonòmiques gallegues,

celebrades el 20 d'octubre de

1981, sent nomenat el 1982 di-

rector general de Relacions Insti-

tucions de la Xunta de Galícia.

En les eleccions municipals del 8

de maig de 1983 va ser triat regi-

dor de l'Ajuntament de Ponteve-

dra, i l'11 de juny de 1986 va ser

nomenat President de la Dipu-

tació Provincial de Pontevedra,

ocupant aquest càrrec fins el ju-

liol de 1991.

22 de juny de 1986, va obtenir un

escó al Congrés de Diputats com

a cap de llista per la província de

Pontevedra, encara que va re-

nunciar al novembre del mateix

any per esdevenir vicepresident

de la Xunta de Galícia després de

la dimissió de Xosé Luis Barreiro i

la resta dels consellers, càrrec

que ocuparia fins a finals de se-

tembre de 1987.

En el congrés extraordinari del

partit del mes de maig de 1988

va ser nomenat secretari General

d'Aliança Popular a Galícia.

Al gener de 1989 Aliança Popular

es va refundar creant un nou par-

tit, el Partit Popular (PP) sent no-

menat president Manuel Fraga

Iribarne, alhora que Rajoy fou

nomenat membre del Comitè

Executiu Nacional i diputat per

Pontevedra, sent reelegit el

1993.

El 4 de setembre de 1989 José

María Aznar, fins en aquell mo-

ment President de Castella i

Lleó), va ser escollit candidat a

les eleccions generals, a proposta

del propi Fraga i a l'abril de 1990,

Aznar es va convertir en presi-

dent del Partit Popular i Rajoy va

ser escollit membre de l'Executi-

va Nacional i sotssecretari gene-

ral del PP. Després de les elec-

cions autonòmiques de 1989 va

ser novament escollit diputat per

Pontevedra i va presidir la

"Comissió de Control Parlamen-

tari de RTVE".

Els seus inicis en política a Galícia (1981-1991)


La seva activitat en la política espanyola (1989-2004)


En les eleccions del 6 de juny de

1993 el Partit Popular es va con-

solidar com a primera força de

l'oposició i Rajoy va renovar la

seva acta de Diputat per Ponte-

vedra.

En les eleccions generals del 3 de

març de 1996 el Partit Popular va

vèncer amb 9.716.006 vots, sent

Aznar proclamat President del

Govern amb el suport de PNB,

CIU i Coalició Canària i Rajoy va

renovar per tercera vegada el seu

escó al Congrés, després d'haver

dirigit aquesta reeixida campan-

ya electoral. En la formació del

primer govern d'Aznar Rajoy fou

nomenat Ministre d'Administra-

cions Públiques, per la qual apro-

và la Llei d'Organització i Funcio-

nament de l'Administració Gene-

ral de l'Estat (LOFAGE).

Al gener de 1999 Rajoy va deixar

el seu càrrec a Ángel Acebes i va

substituir a Esperanza Aguirre al

capdavant del Portaveu del Go-

vern i, novament, la del Ministeri

de la Presidència. Com a porta-

veu va haver d'afrontar al desas-

tres del Prestige i el suport incon-

dicional d'Aznar a George W.

Bush durant la Invasió de l'Iraq

de 2003.

El 30 d'agost de 2003 va deixar

els càrrecs anteriors al ser propo-

sat per José María Aznar com a

Secretari General del PP i candi-

dat a la Presidència del Govern,

esdevenint el nou líder del partit

després del XIVè Congrés del Par-

tit Popular.

En les eleccions generals realitza-

des el març de 2004, just després

dels atemptats de l'11 de març a

Madrid i els posteriors successos

derivats dels mateixos, fou derro-

tat per líder socialista José Luis

Rodríguez Zapatero per una dife-

rència de gairebé 1.300.000 vots

respecte del PP.


El 20 de novembre de 2011, la

seva formació va guanyar les

eleccions generals al Congrés

dels Diputats i al Senat. Va ser

proposat pel rei Joan Carles I

com a candidat a la presidència

del Govern i, el 20 de desembre,

el Congrés dels Diputats li va

atorgar la seva confiança amb el

suport de 187 membres dels 350

de la cambra baixa, sent investit

president del Govern espanyol.

L'endemà va prendre possessió

com a president del Govern de la

X legislatura, davant el cap de

l'Estat. Fruit de la Reforma labo-

ral de 2012, aprovada en el Con-

sell de Ministres del 10 de febrer

de 2010. Va patir una vaga gene-

ral el 29 de març de 2012.

A causa de la gravetat de la crisi,

ja durant els primers cent dies va

incomplir una part de les prome-

ses electorals: abaratiment de

l'acomiadament, reducció del

dèficit, pujades d'impostos, am-

nistia fiscal, congelació del salari

mínim, pujades de preu de llum i

gas, pensions, retalls en la llei de

dependència, copagament, reta-

lls en despesa en innova-

ció i infraestructures, in-

compliments en matèria

financera amb Catalunya,

Televisió Pública, afers

exteriors i concòrdia polí-

tica. El 2011 la renda per

càpita espanyola va baixar

per sota de la mitjana eu-

ropea per primer cop en 10 anys,

i l'11 de juliol de 2012, com a

compensació pel rescat de la

banca espanyola que es va acor-

dar al Consell Europeu del 28 i 29

de juny, el president del govern

anunciava la pujada del tipus ge-

neral de l'IVA del 18% al 21% i el

reduït del 8% al 10%, l'eliminació

de la deducció per compra d'ha-

bitatge, la baixada de la prestació

d'atur a partir del sisè mes, la re-

ducció del 30% dels regidors en

els ajuntaments, i que funciona-

ris, diputats i senadors no tin-

drien paga extra de Nadal per

estalviar 65.000 milions d'euros.

Presidència del Govern espanyol (des de 2011)



Transició i democràcia

Volumen 1, nº 1

Opinió Personal


M’ha parescut un treball molt interessant , ja que he pogut aprendre més sobre el nostres

presidents del govern. No m’esperava trobar tota l’informació que he trobat.

M’ha resultat molt difícil fer aquest treball, l’informació difícil de trobar i no m’ha agrada’t

perque he hagut d’utilitzar molt de temps a fer aquest treball.

Bibliografía


http://higi92.wordpress.com/page/2/ (23.04.2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez (24.04.2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo (27.04.2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonzalez (27.04.2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jose_Maria_Aznar (29.04.2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Luis_Rodr%C3%ADguez_Zapatero (29.04.2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rajoy (30.04.2013)

transició i democràcia a espanya

Documents