1

Transició i democràcia a

Espanya

Marc Cano Lladó

4t Eso

Història

30/04/13

3ª Avaluació

Francisca Nicolau

Colom

2

Índex La Transició…………………………………………………………….………………………...……………………...…...pàgina 4 i 5.

Eix cronològic de la Transició….………………………………………………...………………………….……………..pàgina 6.

La dictadura i la democràcia a Espanya…………………………………………………………….…..…………pàgina 7 i 8.

Primeres eleccions despres de la Transició…………………………….……..……………………………pàgina 10 a 11.

Adolfo Suárez……………………………………………………………………………………………………………..pàgina 13 a 15.

Leopoldo Calvo-Sotelo………………………………………………………….……………………………………..pàgina 17 i 18.

Felipe González……………………………………………………………………..…………………………………….pàgina 19 i 20.

Jose María Aznar……………………………………………………………………………………….……………….pàgina 21 a 23.

José Luis Rodríguez Zapatero…………………………………………………………………..…………………pàgina 24 a 25.

Mariano Rajoy………………………………………………………………………………………….………………………..pàgina 26.

Opinió Personal……………………………………………………………………………………...………………………….pàgina 27.

Binliografia………………………………………………………………………………………..……………………………….pàgina 28.

3

4

La Transició És el període de temps comprès entre la fi de

la Dictadura franquista i el restabliment de les

institucions democràtiques a Espanya.

Els darrera anys de la dictadura no van portar

cap estovament a l'hora de re-primir els sindi-

cats o associacions polítiques, o bé de signar

sentències de mort en el casos de terrorisme,

excepció feta del Procés de Burgos.

L'única resposta a les mobilitzacions de la que el Govern se sentia capaç era la repres-

sió, com el procès 1001, al 1973, contra deu membres de CCOO acusats d'associació

il·lícita. El judici s'inicià el 20 de Desembre de 1973 sota una atmosfera de terror, ja

quinze minuts abans de la hora en què havia de començar el judici, el presi-dent del

govern, l'almirall Carrero Blanco era assassinat per un comando d'ETA.

5

Aquesta figura havia de ser el garant de la continuïtat del règim a la mort del dictador, cosa

que es va veure parcialment truncada. El nomena-ment a la presidència del govern de l'an-

terior director general de segure-tat, Carlos Arias Navarro no deixava dubtes sobre la

resposta del règim: emprar la força si calia.

Les protestes estudiantils i vagues, totes ferotgement reprimides, van ser una altra cons-

tant de les acaballes del règim. El procés de gradual retirada del recolzament eclesiàstic -

tret del d'excepcions malauradament notables - al règim del dictador es va convertir en un

altre dels elements característics del període 1969-1975.

6

Eix cronològic de la

Transició La transició espanyola comptà amb diversos fets importants que seguidament vos aclarisc.

20-11-75 Mort de Francisco Franco.

22-11-75 Proclamació de Joan Carles I com a Rei d’Espanya.

1-7-76 Dimissió d’Arias Navarro.

18-11-76 La Llei de Reforma Política es aprovada per les corts.

15-12-76 Aprovació per referèndum de la Llei de Reforma Política.

15-6-77 Primeres eleccions generals. Guanya la UCD.

25-10-77 Es firmen els pactes de la Moncloa.

31-9-78 Les dues cambres de l’Estat aproven la nova Constitució.

6-12-78 S’aprova en referèndum la Constitució espanyola.

29-12-78 Entra en vigor la nova Constitució.

29-1-81 Adolfo Suárez presenta al Rei la seua dimissió.

23-2-81 Colp d’Estat d’Antonio Tejero.

25-2-81 Proclamació de Calvo-Sotelo com a president del govern.

28-9-82 El PSOE guanya les seues primeres eleccions, amb Felipe González al capdvant.

7

La dictadura i la democràcia a Espanya

En aquesta entrada anem a diferenciar els dos tipus de règims

polítics viscuts a Espanya en el passat segle: la democràcia i la

dictadura.

La dictadura es pot dir que és una forma de govern en el qual el

poder es concentra en una sola persona.

Característiques de la dictadura viscudes a Espanya:

- Prohibició del sufragi universal

- El poder en una sola persona

- Aïllament internacional

- Prohibit el dret de manifestació i reunió

- Censura

- Repressió

- Centralisme

- Il·legalització de partits polítics i sindicats

- Prohibició d’ús de llengües autonòmiques

Imatge del general Franco el dia 19 de

maig a la desfilada de la victoria

8

La democràcia es defineix com una forma d’organització política en la qual el poble elegeix els

seus representants, i el les funcions d’Estat estan dividides en tres poders: l’executiu, el legislatiu i

el judicial.

Les característiques de la democràcia són:

Sufragi universal

Poder dividit en administracions

Entrada a organismes internacionals

Dret de reunió i manifestació

Llibertat d’expressió

Espanya autonòmica

Legalització de llengües i lliure ús

Legalització de partits i sindicats

Espanya autonòmica

Sufragi universal

9

10

Les eleccions generals legislatives d'Espanya de l'any 1977 van ser celebrades el dimecres 15 de juny.

Quaranta-un anys després de les últimes eleccions generals a Es-panya celebrades durant la Segona Re-

pública, els espanyols tornaven a decidir el seu destí a les urnes. Els espanyols aposten per la moderació

al primar els partits de centredreta i centreesquerra. El president del govern, Adolfo Suárez, nomenat al

juliol de 1976 pel Rei per conduir lareforma política, desembarca a la plataforma Centre Demo-cràtic per

liderar i crear la Unió de Centre Democràtic, que guanya les eleccions quedant-se a uns escons de la ma-

joria absoluta.

Un jove Felipe González, lidera el PSOE des de 1974 i és el cap de llis-ta d'aquest partit,obtenint la sego-

na posició amb gairebé 120 escons. Li arrabassa així l'hegemonia en l'es-querra al PCE, partit que s'ha-via

distingit per la seva lluita contra el franquisme, i que liderat per l'històric Santiago Carrillo obté el tercer

lloc amb 19 diputats.

Primeres eleccions despres de la

Transició

A la dreta de la UCD, Manuel Fraga, qui va ser ministre

portaveu i de Turis-me durant elsanys del desarrollis-

mo franquista i, posteriorment, vicepresident i

ministre d'Interior delprimer govern del rei Joan Carles,

lidera la Federació de Partits d'Aliança Popular

que,representant al franquisme sociològic encara que

Adolfo Suárez

El PSP del professor Enrique Tierno Galván con-

corre a les eleccions amb diversospartits que

havien format part de la Federació de Partits

Socialistes, sota el nom Unitat So-cialista, i obté

6 escons.

11

La Federació de la Demo-cràcia Cris-

tiana, liderada per Joa-quín Ruiz-

Giménez s'estavella en les eleccions.

La ultradreta no obté cap escó. Cap

dels tradicionals partits republicans-

amb l'excepció del en aquells dies

influentPartit Comunista-, ni els seus

hereus (Esquerra Republicana, Acció

RepublicanaDemocràti-ca Espanyola,

Esquerra Republicana de Catalunya)

van poder participar en aquestes

eleccions, ja que no se'ls va concedir

la legalitat fins a uns mesos després

de les eleccions. Diversos partits na-

cionalistes, destacant els catalans i

bascos, obtenen represen-tació par-

lamentària. Les Corts resultants d'a-

quests comicis són les que redac-

tarien poc després la Constitu-ció de

1978.

Santiago Carrillo

Felipe González

Manuel Fraga

12

13

Adolfo Suárez

Adolfo Suárez González ( Cebreros, Àvila, 25 de setem-bre de 1932) és un polític i advocat

espanyol. Va ser president del govern d'Espanya (1976-1981) i és una figura rellevant de la

Transició espanyola.

Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Compluten-

se de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de

la mà de Fernando Herrero Tejedor.

En 1958, passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint, en 1961,

a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en Corts per la província

d'Àvila el 1967 i governador civil de Segòvia el 1968. En 1969 és designat Director General

de Ràdio Televisió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, roma-

nent en el càrrec fins a 1973.

A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotssecretari General

del Moviment. El 11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Teixidor en un acci-

dent d'automòbil, Adolfo Suárez és nomenat ministre Secretari General del Moviment,

càrrec en el qual roman en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la

mort de Franco al novembre de 1975.

Quan al juliol de 1976 el rei Joan Carles I li va encarregar la formació de govern i el conse-

güent desmuntatge de les estructures franquistes, Suárez era un perfecte desconegut per

a una gran majoria del poble espanyol. No obstant això, als seus 43 anys, amb no poques

dificultats, va aglutinar a un grup de polítics de la seva generació que havien arribat a les

conviccions democràtiques per diversos camins. Va saber reunir, al costat de falangistes

"conversos" com ell, a socialdemòcrates, liberals, democristians, entre d'altres.

14

En aquesta tasca va tenir l'ajuda de Torcuato Fernández Miranda, que va assolir l'autoliquidació de

les Corts franquistes i treure endavant la Llei per la Reforma Política, i amb la del tinent general Ma-

nuel Gutiérrez Mella-do, encarregat de tranquil·litzar i controlar, tant com fos possible, a les altes

esferes militars, compostes en la seva major part per militars que havien participat en la guerra civil

i, per tant, proclius al règim franquista.

El 15 de juny de 1977, per primera vegada a Espanya des de 1936, es van celebrar eleccions generals

lliures. Adolfo Suárez surt guanyador de les mateixes, al capdavant d'un conglomerat de formacions

de centredreta, aglutinades entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de Centre Demo-

cràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions, convertides en constituents, van aprovar la Constitu-

ció, que el poble espanyol confirmava el 6 de desembre de 1978.

El 3 de març de 1979, Adolfo Suárez guanyava per segona vegada unes eleccions generals, i iniciava

el seu tercer mandat com president del Govern. Va ser una etapa de govern plena de dificultats polí-

tiques, socials i econòmiques, que ho van conduir, davant les tensions sorgides en el seu propi par-

tit, a presentar la seva dimissió el 29 de gener de 1981.

En el seu missatge al país va afirmar: «Jo no vull que el sistema democràtic de convivència sigui, una

vegada més, un parèntesi en la Història d'Espanya».

15

Poc després de la seva dimissió va crear, al costat d'altres exdirigents de la UCD, el partit Cen-

tro Democrático y Social (CDS), amb el qual es va presentar a les eleccions del 28 d'octubre de

1982, sent triat diputat per Madrid. Va revalidar el seu escó en 1986 i 1989, però en 1991 va

dimitir com President del CDS després de la crisi d'aquest partit que abandonà la principal es-

cena política.

En 1996 se li va concedir el Premi Príncep d'Astúries de la Concòr-dia per la seva important

contribució a la transició espanyola a la de-mocràcia.

Tant la seva esposa, Amparo Illana Elórtegui, como la seva filla gran, Marian Suárez Illana, va-

ren patir i, finalment, morir de càncer (Amparo al 2001 i Ma-rian al 2004). La seva filla Sonso-

les Suárez, presentadora de televisió, també ha patit càncer. Suárez té altres tres fills: Adolfo

Suárez Illana, que va ser candidat del Partido Popular a la presidència de la Comunitat Autòno-

ma de Castella la Manxa l'any 2003, Laura i Javier. Precisament el seu fill Adolfo en una entre-

vista per al programa "Las Cerezas" de Televisió Espanyola el més el 31 de maig de 2005, va

fer públic que l'expresident Suárez patia una demència senil degenerativa, o alzheimer, des

del 2003, i que ni tan sols recordava haver estat president del govern i no reconeixia a ningú,

responent només a estímuls afectius. Probablement la tragèdia familiar viscuda amb la seva

dona i filles hauran influït negativament en el desenvolupament de la seva malaltia.

Al 2005, des del programa "Protagonistas" de Luis del Olmo (Punto Radio) se li va fer un ho-

menatge al que es van sumar Suárez Illana, Santiago Carrillo, i els següents quatre Presidents

del Govern.

16

17

Leopoldo Calvo-Sotelo

Va néixer el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de Madrid. Va estu-diar enginyeria de camins a la

Universitat de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1951. L'any 1967 fou nomenat president

de RENFE i tres anys més tard va esdevenir conseller delegat de la Unión Explosivos Riotinto,

SA.

L'any 2002 el rei Joan Carles I li va concedir el títol de marquès de la Ria de Ribadeo amb

Grandesa d'Es-panya.

Era oncle de Mercedes Cabrera Cal-vo-Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Es-

pan-ya (primera de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de José Calvo So-telo, ministre d'Hi-

senda durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del Bloc Nacional durant la Segona

República Espanyola.

Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3 de maig de 2008 a la seva residència de Pozuelo de Alarcón.

Va començar la seva carrera política com a procurador a les Corts franquistes pel terç sindical

i va col·laborar en els plans de Desenvolupament. L'any

1976 fou designat Ministre d'Obres Públiques en el go-

vern monàrquic presidit per Carlos Arias Navarro.

18

Va participar activament en la creació de la Unió del Centre Democràtic (UCD), esdevenint l'or-

ganitzador de la campanya d'aquest partit a les eleccions generals espanyoles de 1977, esdeve-

nint diputat al Congrés per la circumscripció de Madrid. Breu portaveu parlamentari del seu

grup polític fou membre del govern presidit per Adolfo Suárez, en el qual va ocupar les carteres

de Relacions amb la Comunitat Econòmica Europea (1978-1980) i vicepresident segon per a As-

sumptes Econòmics (1980-1981).

Després de la dimissió de Suárez va ser nomenat President del Govern. Durant la sessió de la

seva investidura, realitzada el 23 de febrer de 1981, es va produir un intent de cop d'Estat amb

l'entrada al Congrés de Diputats d'un grup deguàrdies civils dirigits pel Tinent Coro-nel Antonio

Tejero Molina.

Els trets més característics del seu go-vern van ser l'adhesió d'Espanya a l'Organització del Trac-

tat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i la creació de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés

Autonòmic (LOAPA), aprovada amb el suport delPartit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). L'im-

puls de la Llei sobre el divorci va suposar el prin-cipi de la descomposició de l'UCD en produir-se

el primer cas d'indisciplina parlamentària. Tot això, unit a la profunda crisi econòmica, va fer

que dissolgués les Corts i convoqués eleccions anticipades.

La victòria del PSOE a les eleccions generals espanyoles de 1982, no tant sols va desplaçar la

UCD del poder i a ell de la direcció del Govern, sinó que va suposar la pràctica desaparició d'a-

quest partit. Tot i la seva reelecció com a diputat al Congrés aquell mateix any va dimi-tir com a

president de la seva formació política.

19

Felipe González

Després de la victòria del PSOE del 20 d'octubre de 1982, en la qual va obtenir el 48,3% dels sufra-

gis i 202 diputats, la primera majoria absoluta d'un partit a la democràcia, va ser escollit president

del govern espanyol pel Congrés dels Diputats, i va encapçalar un govern en el qual Alfonso Guerra

fou designat vicepresident. Posteriorment va guanyar també les eleccions de 1986, 1989 i 1993, les

dues primeres amb majoria absoluta.

Va seguir una política econòmica liberal, combinada amb reformes socials d'esquerres. Els seus go-

verns van portar a terme la reconversió industrial, i la universalització tant del sistema educatiu es-

panyol, com del sistema sanitari i de seguretat social, així com una modernització de les infraestruc-

tures, finançada mitjançant un controvertit augment del deute públic. Va portar a terme una impor-

tant tasca de modernització i acostament a la societat de l'exèrcit, acabant amb el fantasma perma-

nent d'un nou cop d'estat.

Sota el seu mandat, Espanya es va unir a la Comunitat Econòmica Europea l'any 1985, l'entrada

efectiva de la qual es va produir l'1 de gener de 1986.

20

Va defensar l'obertura del país a l'exterior i les relacions amb Europa, els Estats Units d'Amèri-

ca i l'Amèrica Llatina. Va donar la permanència d'Espanya a l'Organització del Tractat de

l'Atlàntic Nord (OTAN) convocant un referèndum el 1986 a pesar d'haver-se oposat a la seva

entrada durant el govern del seu antecessor Leopoldo Calvo-Sotelo. Va donar suport amb l'en-

viament de tropes, incloent a mariners de reem-plaçament, i logístic, a les forces aliades a la

Guerra del Golf de 1990 i 1991. L'any 1993 fou guardonat amb el Premi Internacional Carle-

many pels seus esforços en favor de la unitat europea.

Va sofrir les primeres vagues generals de la democràcia, el que va dur al distanciament del seu

partit del sindi-cat Unió General de Treballadors (UGT), també creat pel fundador del PSOE

Pablo Iglesias, i a la ruptura de la seva amistat amb el líder del sindicat Nicolás Redondo, el seu

valedor al Congrés de Suresnes.

Entre els anys 1983 i 1987 els Grups Anti-terroristes d'Alliberament van ser responsables de la

mort de 23 persones i d'una trama de corrupció generalitzada basada en els fons reservats del

Ministeri de l'Interior que van dur a la presó, entre altres al ministre de l'Interior José Barrio-

nuevo Peña i Rafael Vera, Secretari d'Estat per la Seguretat, el secretari general del Partit So-

cialista d'Euskadi Ricardo García Damborenea, l'ex governador civil de Guipúzcoa Julen Elgo-

rriaga, el tinent coronel Ángel Vaquero i el llargament condecorat General de la Guàrdia Civil

Enrique Rodriguez Galindo.

El mateix president del govern espanyol, Felipe González, fou assenyalat insistentment com a

màxim responsable de la trama, tot i que no fou finalment processat, i en 2010 declarà que

tingué l'oportunitat de volar la cópula de l'organització i va optar per no fer-ho.

Durant la seva última etapa de govern es van succeir els escàndols de corrupció: Flick

(finançament il·legal del PSOE), fons reservats (desviament de partides destinades a la lluita

antiterrorista), Filesa (les empreses File-a, Malesa i Time-Export, que servien per a finançar

il·legalment al PSOE), Ibercorp, comissions il·legals en l'AVE, cas Juan Guerra (germà del vice-

president Alfonso Guerra) i el cas Luis Roldán (director de la Guàrdia Civil). A més, va sortir a la

llum pública el terrorisme d'estat (GAL), que es van veure involucrats membres del seu go-

vern. A pesar d'aquest cúmul d'escàndols, González sempre va negar la seva implicació i co-

neixement sobre ells.

21

Jose María Aznar

En la primera legislatura d'Aznar el seu govern va obtenir la majoria simple per la qual cosa hagué

de comptar amb el suport per a la seva investidura dels partits nacionalistes catalans i bascos, CIU i

PNB, i del seu partit illenc afí Coalició Canària, el que va matisar molt la seva política.

La seva política va estar dominada per una reeixida agenda econòmica, afavorida per la bonança

internacional, amb ajustaments pressupostaris per tal d'assolir el dèficit zero, i amb l'objectiu de

complir els criteris de convergència amb l'euro. Sota el seu govern l'economia espanyola va mos-

trar una força considerable al créixer més ràpid que la de molts altres països europeus, donat el

baix nivell del que partia. Es va reduir l'atur (de més del 20% l'any 1996 a prop de l'11% el 2003), es

va mantenir la inflació dintre dels marges marcats per la Unió Europea i es van sanejar els comptes

públics per primera vegada des del retorn de la democràcia a Espanya. Seguint les idees liberals

econòmiques amb les quals havia arribat al poder, part d'aquest creixement econòmic es va fer

mitjançant una política de priva-titzacions de serveis públics.

Entre 1996 i 1999 es va procedir a la plena integració d'Espanya en l'estructura militar de l'OTAN i

en la Unió Europea, tenint el país una major projecció internacio-nal.

Respecte a la política antiterroris-ta, el seu govern s'hagué d'enfrontar a les majors massacres co-

meses per ETA i als assassinats, d'entre molts altres, delregidor del PP Gregorio Ordóñez, el segrest

i posterior assassinat del també regidor popular Miguel Ángel Blanco i de polítics del PSOE. El 1998

ETA va declarar una treva, que va ser aprofitada pel President per ordenar contactes amb l'organi-

tzació tenint una primera reunió a la ciutat de Zuric (Suïssa) i modificant la seva política de disper-

sió dels terroristes, acostant al País Basc a uns 135 presos. No obstant això, les converses fracassa-

ren i ETA trencà la treva, denominada pel ministre de l'Interior Jaime Mayor Oreja com la "treva-

parany", el qual sempre havia desconfiat de la treva sostenint que era només l'adquisició d'un

temps per a poder recuperar la infraestructura que venia perdent a causa de la forta persecució

policial.

22

El 1999 l'euro va ser introduït a Espanya, malgrat el temor anys enrere que Espanya no assoliria

complir les polítiques de convergència introduïdes per la Unió Europea. Això va ser considerat

un important èxit per Aznar i el seu govern. El PP també va considerar com èxit la contínua bai-

xada de l'atur (encara que seguia sent el més alt de la UE). A finals de 1999 el PSOE va danyar la

reputació d'eficàcia del govern quan va revelar que el nombre de funcionaris d'alt rang s'havia

incrementat en un 15% des del passat any, malgrat les promeses del PP d'eliminar part de la

burocràcia. En les eleccions generals de 2000 el PP tornà a ser la força més votada. Va aconse-

guir la majoria absoluta en ambdues càmeres, pel que no va haver de pactar amb els partits

nacionalistes, com havia fet el 1996 i va poder desenvolupar la seva política sense interferèn-

cies externes. A la segona legislatura va assolir pactes amb el PSOE en matèria antiterrorista

com el pacte antiterrorista que va permetre, entre d'altres, la promulgació de la Llei de Partits i

la conseqüent il·legalització de Batasuna.

La legislatura es va caracteritzar per les reformes econòmiques, una baixada en els impostos

directes i una important creació d'ocupació, que va ascendir als cinc milions de llocs de treball

entre 1996 i 2004. No obstant això aques-ta situació d'èxit econòmic no quedà exempta de crí-

tiques. Els sindicats es queixaren que l'ocupació s'estava convertint en precària a causa de la

"flexibilitat laboral" dels anomenats «contractes precaris», i de la "moderació salarial". Era una

política basada per tant en la teoria que amb menys costos per als empresaris a l'hora d'efec-

tuar contractes i acomiadaments s'agilitaria la creació d'ocupació.

23

El resultat negatiu va ser una major eventualitat en el treball, mentre que el positiu fou efectivament

una disminució de l'índex d'atur. Per a un ciutadà de classe mitjana una gran quantitat de béns de

consum habitual pujaven de preu, cosa que fou interpretada pels sindicats com un augment de la

diferència entre classes i de la pèrdua de poder adquisitiu generalitzada. La situació es va aguditzar

amb l'arribada de la nova moneda, amb la qual les pujades de preus es van fer paleses (igual que en

la resta de països europeus). Aquest mateix any el govern va decidir canviar la manera de comptabili-

tzar l'índex d'inflació, adequant-se a les normes europees, amb el que les dades reflectides van

desembocar en una pèrdua de poder adquisitiu de la majoria de pensions fixes així com del salari mí-

nim interprofessional i molts altres percepcions subjectes a barem estatal.

24

José Luis Rodríguez Zapatero

El 30 de setembre de 2005, després de dos anys de preparació i negociacions el Parlament de

Catalunya va aprovar per 120 vots a favor i 15 en contra, de la proposta de nou Estatut d'Au-

tonomia, que proclama al seu article 1, que «Catalunya és una nació» (afirmació que cauria

del posterior text definitiu). El 2 de novembre el Congrés de Diputats aprovà l'admissió a

tràmit del nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya amb el suport de tots els grups excepte

el PP que el mateix dia va presentar un re-curs d'inconstitucionalitat. Al cap d'un temps, però,

Zapatero va asegurar que qualsevol estatut que s'aprovés, havia de ser respectuós amb la

carta magna espanyola i venir avalat per un ampli consens.

Posteriorment, i durant les negociacions, Zapatero va arribar a un pacte amb Artur Mas de

CiU per aprovar el nou Estatut d'Autonomia a les corts espanyoles. Aquest pacte però només

va ser subscrit per tres del quatre grups parlamentaris que havien donat suport al text al Par-

lament: CiU, PSC i ICV. El quart, ERC no va signar aquest acord i no va votar a favor Estatut ni

al Congrès ni al Senat espanyol. Després de diferents deliberacions, ERC va demanar el «No»

al referèndum, el que va provocar que Pasqual Maragall expulsés els republicans del govern

català i que Zapatero evidenciés la intenció de combinar els pactes amb CiU i amb ERC a les

corts espanyoles.

25

Amb l'economia castigada per la crisi econòmica, l'esclat de la bombolla finance-ra i uns índex d'atur

superiors al 20%, José Luis Rodríguez Zapatero es va veure obligat el maig de 2010 a congelar les

pensions, retallar el sou dels funcionaris, frenar nota-blement la despesa en obra pública, deixar

sense efectivitat el xec-nadó, rebaixar l'aju-da al desenvolupament, reformar el siste-ma de pen-

sions, pujar l'IVA, disminuir la despesa farmacèutica, anunciar la priva-tització d'empreses públiques

com les Lo-teries de l'Estat i Aena, i aprovar un pla per a la reforma de les Caixes d'Estalvis i afron-tar

el polèmic tema del dèficit de les co-munitats autònomes.

26

Mariano Rajoy ocupa actualment la Presidència del Partit Popular, primer partit de l'oposició.

Les seves crítiques al govern actual s'han centrat en la derogació de plans de l'executiu ante-

rior com són el Pla Hidrològic Nacional i la LOCE; en la política exterior, principalment respecte

a la relació amb els Estats Units d'Amèrica després de la retirada de les tropes espanyoles de

l'Iraq; en la política immigratòria; en l'aprovació de la denominació de les unions homosexuals

com a matrimoni i en les reformes de l'Estatut i d'oposició a la tasca del Govern i de la majoria

de partits de l'oposició, ja que no creu en la voluntat d'ETA de deixar les armes.

El 20 de novembre de 2011, la seva for-mació va guanyar les eleccions generals al Congrés dels

Diputats i al Senat. Va ser proposat pel rei Joan Carles I com a can-didat a la presidència del

Govern i, el 20 de desembre, el Congrés dels Diputats li va atoragar la seva confiança amb el

suport de 187 membres dels 350 de la cambra baixa, sent investit president del Govern

espanyol. L'endemà va prendre possessió com a president del Govern de la X legislatura,

davant el cap de l'Estat.

Mariano Rajoy

27

Opinió Personal

M’ha parescut un treball bastant interessant degut a que sempre m’ha interessat com hem arribat

als nostres diez, volia saber que havia passat fins ara. També e pogut conèixer les diferents etapes

polítiques desde la transició a Espanya, i com estaba dirigida Espanya.

La información no m’ha resultat difícil de trobar , al igual amb les fotografíes.

Però, el que no m’ha agradat ha estat les diferents idees i enfrontaments que tenien entre el partits

polítics.

28

Bibliografia

http://higi92.wordpress.com/page/2/ (12/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez_Gonz%C3%A1lez (15/04/2013)

http://es.wikipedia.org/wiki/Transicion_espa%C3%B1ola (16/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mariano_Rajoy (19/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Zapatero (22/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aznar (23/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonzalez (26/04/2013)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopoldo_Calvo-Sotelo (29/04/2013)