tribuna_arqueologia_07

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 2

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2007

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 1

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 2

Servei d’Arqueologia i PaleontologiaDirecció General del Patrimoni Cultural

TRIBUNAD’ARQUEOLOGIA

2007

Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Barcelona 2008

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 3

© Generalitat de Catalunya i autorsEdició del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de CatalunyaPreimpressió i impressió: Gràfiques 92, S.A.

Avda. Can Sucarrats, 91 - 08191 Rubí. BarcelonaDipòsit legal: B. - 2008ISSN:

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 4

Sumari

La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà)Bernat Vila, Begoña Poza, Josep Marmi, Àngel Galobart i Oriol Oms

Paleontologia i geologia del jaciment del Pleistocè inferior de Vallparadís(Terrassa, Vallès Occidental)David M. Alba, Josep Aurell, Joan Madurell, Manuel Gómez, Salvador Moyà-Solà i X. Berántegui

Vallparadís, història dels primers homínids d’EuropaKenneth Martínez Molina i Joan Garcia Garriga

La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud delsPirineus al Plistocè superior i a l’HolocèJorge Martínez-Moreno, Rafael Mora Torcal i Ignacio de la Torre

El jaciment calcolític del Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occidental)Jordi Roig Buxó, David Molina Molina, Joan M. Coll Riera i Josep A. Molina Vallmitjana

El jaciment protohistòric del Turó de la font de La Canya (Avinyonet delPenedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a laCossetània (segles VII-III aC)David Asensio, Xabier Cela, Rafel Jornet, Dani López i Jordi Morer

Els jaciments protohistòrics de Santa Madrona (Riba-roja) i Sebes (Flix),Ribera d’EbreCarme Belarte, Jaume Noguera

L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès):un nucli d’activitats econòmiques especialitzades del segle III aC a laCatalunya interiorDavid Asensio, Ramon Cardona, Conxita Ferrer, Jordi Morer, Josep Pou, Jordi Choren i Noèlia Calduch

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 5

Noves evidències de l’urbanisme romà i ibèric a l’àrea portuària de la ciu-tat: les intervencions al solar número 18 del carrer Jaume I de TarragonaMoisés Díaz García

El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornès delVallès, Vallès Oriental) i el seu entorn territorialMònica Mercado, Esther Rodrigo, Marta Flórez, Josep Maria Palet i Josep Guitart

Estudi d’impacte ambiental, prospecció i intervencions arqueològiques pre-ventives en l’obra de la carretera eix del Llobregat C-16 de Navàs a BergaPere Cascante i Pep Farguell

Darreres intervencions al nucli històric de Granollers (intervencions 2005)Roberto González Jiménez, Mònica Mercado Pérez

El castell de Montsoriu (Arbúcies – Sant Feliu de Buixalleu, Selva).Arqueologia i història d’un gran castell feudalGemma Font, J.M. Llorens, Joaquim Mateu, Sandra Pujadas i Jordi Tura

El convent del Carme de Valls (Alt Camp)Imma Teixell Navarro, Francesc Murillo Galimany

Excavacions a la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa)María José Lloveras Chavero

La muralla del segle XVI de la vila de Mataró (Maresme)Joan Giménez Blasco, Montserrat Freixa Vila i Joaquim García Roselló

6 TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 2007

TRIBUNA2007-00 21/7/08 10:23 Página 6

La recerca paleontològica al sinclinal deVallcebre (Berguedà)BERNAT VILA,1,2 BEGOÑA POZA,2 JOSEP MARMI,1 ÀNGEL GALOBART1 IORIOL OMS3

RESUM

Aquest treball té com a objectiu descriure i sintetitzar els resultats de la recerca fetaen el sinclinal de Vallcebre en el marc del Projecte de recerca del trànsit Mesozoic-Cenozoic continental català: implicacions paleoecològiques i biogeogràfiques durantel període 2002-2006. El conjunt de troballes que s’han fet han permès obtenir un regis-tre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals. Entre el material fòssil de vertebratsdestaquen les restes directes i indirectes d’arcosaures (dinosaures i cocodrils) i peixos.El registre paleobotànic disposa de noves restes de meso i macroflora (angiospermes igimnospermes). La contextualització temporal i paleoambiental de les restes fòssilsrecuperades permet caracteritzar les associacions de vertebrats continentals de finals delCretaci als Pirineus i l’evolució dels ambients fins al moment de l’extinció dels darrersdinosaures.

1. INTRODUCCIÓ

Els Pirineus meridionals contenen un important registre fòssil de dinosaures i altresvertebrats mesozoics al llarg de cinc conques principals. Aquestes són, d’est a oest, elsinclinal de Vallcebre (Berguedà), l’àrea de Coll de Nargó (Alt Urgell), la conca deTremp-Isona (Pallars Jussà), el sinclinal d’Àger-àrea de Fontllonga (Noguera), i l’àread’Areny (Ribagorça, Aragó). Malgrat la complementarietat de les successions estra-tigràfiques i del registre fòssil a les diferents conques, el coneixement estratigràfic, sedi-

1. Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Carrer Escola Industrial, 23, E-08201 Sabadell(Barcelona).

2. Consorci Ruta Minera, Carretera de Ribes, 20, E-08698 Cercs (Barcelona).3. Dep. Geologia (Estratigrafia), Fac. de Ciències Universitat Autònoma de Barcelona E-08193

Bellaterra (Barcelona)

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 7

mentològic i paleontològic en cadascuna ha estat molt desigual. A diferència d’altresàrees pirinenques com la conca de Tremp, on les prospeccions paleontològiques es vaniniciar molt aviat, àrees com el sinclinal de Vallcebre no han rebut fins ben recentmentuna atenció per part dels especialistes. Des de l’any 2002, l’Institut Català dePaleontologia Miquel Crusafont i la Universitat Autònoma de Barcelona coordinen jun-tament amb altres centres universitaris i museístics d’arreu de Catalunya, el Projecte derecerca del trànsit Mesozoic-Cenozoic continental català: implicacions paleoecològi-ques i biogeogràfiques. A l’àrea del Berguedà la recerca s’ha desenvolupat en el marcd’una estreta col·laboració amb el Consorci Ruta Minera, ens local que gestiona els jaci-ments de Fumanya, i ha permès d’obtenir un important volum de noves dades de graninterès paleontològic i estratigràfic, principalment. Aquest article té com a objectiu des-criure i sintetitzar els resultats dels treballs fets en el marc del projecte esmentat durantel període 2002-2006.

2. SITUACIÓ GEOGRÀFICA I CONTEXT GEOLÒGIC

El sinclinal de Vallcebre inclou part dels termes municipals de Fígols, Cercs,Saldes, Vallcebre i Guardiola de Berguedà, a la comarca del Berguedà (província deBarcelona), a uns 20 quilòmetres al nord de Berga als Pirineus Orientals (Fig. 1a). Agrans trets l’àrea està situada al nord-oest de la comarca, vorejant en gran part la serrad’Ensija, a l’oest del riu Llobregat i amb el riu Saldes com a límit septentrional. Bonapart de la zona d’estudi es troba situada en els afloraments d’antigues explotacions decarbó a cel obert, finalitzades a les darreries dels anys vuitanta. Seguint de sud a nordel vessant est de la serra d’Ensija els principals jaciments amb icnites de dinosaure,objecte d’una de les parts destacades dels treballs, es distribueixen contínuament pas-sant a través de l’anomenat coll de Fumanya (Fígols) fins a arribar gairebé al coll dePradell (Vallcebre). S’accedeix al conjunt de l’àrea paleontològica a través de les carre-teres BV-4025 i BV-400, que surten de la principal C-16.

Des d’un punt de vista geològic, el sinclinal de Vallcebre es troba en la que es potconsiderar com la prolongació més oriental de l’anomenada Unitat Sud-pirinencaCentral que correspon, en sentit geogràfic, als Prepirineus. Aquesta unitat està com-posta pels mantells superiors dels Pirineus meridionals que, a l’àrea del Berguedà, estanconstituïts per làmines d’encavalcament (els mantells superior i inferior delPedraforca), que al seu torn s’encavalquen sobre la seva unitat al·lòctona inferior, elmantell del Cadí. Aquestes làmines van patir la seva major intensitat de deformaciódurant el Paleogen, època en què es van produir els seus emplaçaments (Vergés, 1992).

Al nucli del sinclinal s’hi troben els materials continentals de la Formació Tremp(Mey et al., 1968), també clàssicament coneguda com a fàcies garumniana. Aquestsmaterials han estat l’element central en les principals recerques estratigràfiques i pale-ontològiques a la zona. Aquesta formació, juntament amb la Formació Areny (presenten altres conques pirinenques), registra la regressió marina que va tenir lloc a finals delCretaci superior als Pirineus i al conjunt de l’àrea sud-europea. Ambdues unitats hanlliurat durant dècades un registre molt destacat d’ossos, petjades i ous de diversos ver-tebrats continentals en tot el Pirineu sud-central (Casanovas et al., 1987; López-Martínez et al., 2001). A la zona d’estudi la Formació Tremp està composta bàsicamentper lutites grises i versicolors, carbons, margues, calcàries i nivells de sorrenques.

8 B. VILA, B. POZA, J. MARMI, À. GALOBART, O. OMS

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 8

LA RECERCA PALEONTOLÒGICA AL SINCLINAL DE VALLCEBRE 9

Figura 1. Situació geogràfica, visió panoràmica (esquerra i a baix), i successióestratigràfica de la Formació Tremp (dreta) al sinclinal de Vallcebre. Fotografia:

cortesia del Consorci Ruta Minera (Fotografia Luigi Berga).

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 9

Aquests materials han estat dividits en unitats litoestratigràfiques que presenten unaedat tant cretàcica com terciària (Oms et al., 2003). Les unitats continentals i de tran-sició cretàciques són Calcàries margoses o ciments, Calcàries inferiors amb carbons,Lutites amb carbons, Lutites amb oncòlits, Lutites roges inferiors i Gresos amb rèptils.Per damunt, la unitat Calcària de Vallcebre presenta ja una edat terciària (Fig. 1b). Elconjunt d’unitats corresponen als trams de Garumnià gris i Garumnià roig inferior deRosell et al., (2001) i representen la part final del cicle regressiu del Cretaci superiorals Pirineus. D’altra banda els recents estudis magnetostratigràfics han permès corre-lacionar la successió de Vallcebre amb l’escala estàndard de polaritats magnètiques iestablir una edat de Maastrichtià per als materials de la Formació Tremp (Oms et al.,2007a).

3. ANTECEDENTS DE RECERCA

Les primeres cites i descripcions de material fòssil del sinclinal de Vallcebre són definals del segle XIX i mitjan segle XX (Vidal, 1871, 1874; Talens, 1955) i corresponen afòssils d’invertebrats. No és fins a finals dels anys seixanta que es té constància de lapresència de fòssils de vertebrats, concretament fragments d’ossos i ous de dinosaures(Aepler, 1967). Posteriorment diversos autors catalans i francesos descriurien vàriesespècies de caròfits, ostràcodes, palinomorfs, gasteròpodes i traces d’artròpodes (Feisti Colombo, 1983; Masriera i Ullastre, 1983; Ullastre i Masriera, 1983; Médus et al.,1988; Mayoral i Calzada, 1998). Als anys vuitanta i inicis del 2000 es publiquen novescites de fragments de closques, ous i fragments d’ossos (Ullastre i Masriera, 1983;Médus et al., 1988; Peitz, 2000; Galobart et al., 2002) i es dóna a conèixer la localitaticnològica de Fumanya (Viladrich, 1986). Aquesta darrera localitat ha centrat bona partde l’interès científic de diversos grups de recerca (Le Loeuff i Martínez, 1997; Schulpi Brokx, 1999; Vila et al., 2005a) que han permès aprofundir en el coneixement de cen-tenars de petjades i rastres fòssils d’un dels jaciments icnològics més importantsd’Europa (Lockley i Meyer, 2000). Paral·lelament, la ràpida i severa degradació obser-vada en la superfície vertical que conté les icnites (Vila et al., 2006a) ha estat motiu dediversos estudis de conservació (Álvarez et al., 2005; Badia et al., 2005; Gamarra,2005). Altres troballes fetes en els darrers anys a la zona fruit de les investigacions quees detallen en aquest treball fan referència a ous, petjades i ossos de diversos vertebrats(vegeu Vila et al., 2006b).

4. TREBALLS REALITZATS I METODOLOGIA (PERÍODE 2002-2006)

4.1 Prospecció paleontològica sistemàtica

Entre els anys 2003 i 2004 es va dur a terme una prospecció paleontològica inicialde forma sistemàtica. Atesa l’escassetat de treballs fets a la zona en aquest sentit es vacreure oportú iniciar una primera prospecció sobre el terreny que permetés, entre altresobjectius, la identificació de localitats susceptibles de lliurar nou material fòssil enexcavacions programades. Entre els mesos d’octubre i inicis de desembre de 2003 esvan prospectar principalment les àrees de Fígols i Vallcebre, els primers afloraments


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 10

prospectats de les quals foren aquells que es trobaven propers a les superfícies amb icni-tes de Fumanya (afloraments dels cels oberts de Fumanya Sud, Pedra Ronyosa,Fumanya Nord, Mina Esquirol i Mina Tumí). Així es van inventariar, per exemple, lesrestes de macroflora fòssil de les parets verticals de Fumanya. L’any següent, durant elsmesos d’agost a novembre de 2004 es van continuar les prospeccions als termes muni-cipals de Fígols (Peguera), Vallcebre (Quijoles i Terrers) però també al terme munici-pal de Saldes.

Els treballs de prospecció van consistir en la localització amb coordenades UTM isobre mapes 1:5.000, dels punts d’interès que podien aparèixer. De cada nou punt o tro-balla se’n van prendre les dades de situació geogràfica i geològica i les principals carac-terístiques d’interès que aquest presentava. Tenint en compte l’aflorament dels mate-rials susceptibles de contenir restes fòssils es van fer prospeccions allà on aquests aflo-raven d’una manera òptima (torrents, barrancs, antigues zones d’explotació, etc.).

4.2 Mostreig, rentatge i triatge de sediments

Durant el 2004 es van dur a terme els treballs de mostreig, rentatge i triatge de sedi-ments a l’àrea de Vallcebre, amb la qual cosa s’iniciaven els estudis de micropaleontologiade vertebrats a la zona. La micropaleontologia és la ciència que estudia els microfòssils.Els microfòssils, són aquells fòssils l’estudi dels quals es basa en l’ús de microscopi a causade les seves dimensions. Actualment es considera A. D. d’Orbigny (1802 – 1857) com elfundador d’aquesta disciplina paleontològica. La vessant aplicada de la micropaleontolo-gia va començar l’any 1877, quan es va determinar l’edat d’una successió d’estrats en unsondeig d’Àustria gràcies als foraminífers. Des de llavors ha esdevingut una eina moltimportant en la recerca geològica i paleontològica. Els microfòssils engloben una granvarietat d’entitats biològiques; per una banda hi ha microorganimes com per exemple fora-minífers o ostracodes, o vegetals, per exemple el pol·len, però també són microfòssils lesparts o fragments molt petits d’organismes vertebrats, com per exemple dents, ossos oaltres. La metodologia emprada en l’obtenció de microfòssils es divideix en tres fases detreball (Fig. 2); la primera és la prospecció i el mostreig que es desenvolupa en el camp, lasegona és la fase de rentatge o dissolució, que, segons la quantitat de mostra, es pot fer alcamp o al laboratori, i l’última fase és el triatge o separació dels microfòssils.


Figura 2. Treballs de recol·lecció de sediment al camp (A) i les cubetes que con-tenen el sediment abans de ser rentat (B). Al fons es pot veure la taula garbelladora.El triatge del concentrat es fa amb una lupa binolucar al laboratori (C; cortesia de

Cheyenn Rotgers).

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 11

En la primera fase d’aquest estudi es varen mostrejar aquells nivells que havienestat seleccionats en els treballs de prospecció previs. Es van escollir nivells amb lito-logies argiloses perquè és un material apte per ser rentat. Les mostres del mostreig ini-cial, provinents d’un total de nou nivells estratigràfics, varen ser analitzades i es vavalorar la facilitat del sediment per rentar-se i el seu contingut en micròfossils.Finalment se seleccionaren tres nivells per dur a terme la recerca de microfòssils i se’nvaren recol·lectar uns 100 sacs, aproximadament van ser 2.000 quilos de sediment pernivell seleccionat. En anys posteriors s’amplià l’estudi micropaleontològic als jaci-ments paleontològics de l’àrea del sinclinal de Vallcebre i la recol·lecció del material esféu simultàniament a l’execució de la intervenció paleontològica en els jaciments demacrovertebrats. El tractament posterior de les mostres al laboratori permeté recuperarels fòssils de microvertebrats, que per la seva mida microscòpica, no era possible dis-tingir a ull nu al jaciment. Es mostrejaren sediments dels jaciments de fòssils de dino-saure de Peguera-1 i de la Font del Bullidor, i es processà un volum de 6.500 quilos desediment.

L’objectiu de la fase de rentatge és desfer el sediment i aconseguir separar elmicrofòssil de la fracció argilosa que conforma el sediment. El rentatge comença ambl’estesa del sediment sobre plàstics. Un cop està sec, el sediment s’aboca dins de cube-tes que s’omplen d’aigua per desfer el sediment. Finalment s’aboca el fang de les cube-tes sobre les taules garbelladores. Aquest sistema, ideat pel paleontòleg holandès M.Freudenthal, està format per tres taules disposades esglaonadament, en el fons de lesquals hi ha una malla metàl·lica de llum decreixent: la primera taula de 2,5 mil·límetres,la segona de 0,7 mil·límetres i la tercera de 0,5 mil·límetres. D’aquesta manera s’acon-segueix que cada taula-garbell atrapi una fracció de material siliciclàstic. El materialque queda atrapat a cada taula és el que s’anomena concentrat. Una vegada el concen-trat està sec es posa dins sacs i s’envia al laboratori.

L’última etapa del procés és el triatge. Aquest es fa en el laboratori, i consisteix aseleccionar les restes micropaleontològiques que pugui contenir el concentrat dels gransminerals. La fracció grollera es tria a ull, mentre que en el triatge de la fracció mitjanai fina s’utilitza la lupa binocular. Cada nivell es tria per separat per evitar possibles con-taminacions. Els fòssils recuperats es guarden en capses prèviament siglades i seranidentificats i estudiats per l’equip de paleontòlegs.

4.3 Excavacions

Com a resultat dels treballs de prospecció es van identificar aproximadament uns20 punts o localitats amb restes fòssils. Entre les noves localitats destaquen els jaci-ments del Torrent de l’Esdavella, Peguera-1, la Font del Bullidor (A-FIG05), elsTerrers, les Quijoles, els Cingles del Boixader, Fumanya Sud, Coll de Jou, etc. Enaquestes localitats s’hi van identificar tant restes directes (ossos i dents) com indirectes(petjades i ous). Entre els anys 2004 i 2006 es van dur a terme un total de deu excava-cions paleontològiques en quatre d’aquestes localitats, concretament als jaciments deFumanya Sud, Peguera-1 i la Font del Bullidor (Fígols), i el Torrent de l’Esdavella(Vallcebre). Durant les intervencions es van fer, a grans trets, els treballs següents: a)neteja i habilitació del jaciment; b) excavació de les restes fòssils; c) documentació de


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 12

les restes fòssils i d) protecció del jaciment. Cada jaciment presentà unes característi-ques estructurals, geològiques i logístiques peculiars, fet que va provocar que en cadacas els treballs d’excavació (delimitació, consolidació i extracció dels fòssils) i de docu-mentació (presa de les dades de posició dels fòssils quan són descoberts en el jaciment,la seva cartografia i fotografia) seguissin una metodologia particular.

El procediment usat per coordenar les peces fòssils al jaciment de Fumanya Sudcomençà amb la col·locació d’una quadrícula, usant una brúixola per marcar l’orien-tació dels eixos de referència. També es féu una documentació fotogràfica de cadas-cun dels fòssils amb una escala gràfica i l’orientació, així com una planimetria del jaci-ment. Es va obtenir una representació gràfica de tots els fòssils recuperats durant laintervenció que permeté disposar d’una informació conjunta de com estaven situats enl’estrat i estudiar-ne, quan esqueia, aspectes tafonòmics. En el cas del jaciment dePeguera-1, des de la tercera campanya, per cartografiar els elements fòssils s’utilitzaun sistema de referenciació en tres dimensions mitjançant una Estació Total Trimble5000. Les mesures obtingudes (en coordenades X, Y i Z) s’enregistren amb la corres-ponent sigla de la peça de manera que es poden donar múltiples punts de referència pera cada fòssil. Finalment les excavacions fetes al jaciment de la Font del Bullidor es vancentrar en ous i postes de dinosaures, elements amb una certa complexitat d’extracciói documentació. A l’hora de documentar aquests fòssils es van utilitzar quadrícules dereferència d’1x1, referenciades perpendicularment a un transsecte de direcció conegu-da i es van prendre mesures de les profunditats relatives a què es trobaven els ous, ambl’ajuda d’un teodolit. També es van coordenar les postes mitjançant l’Estació TotalTrimble 5000.

4.4 Documentació gràfica

Durant els anys 2002, 2003 i 2004 es van fer diverses campanyes de documenta-ció gràfica als jaciments amb icnites de Fumanya. Els punts d’estudi foren les super-fícies verticals amb petjades i rastres de Fumanya Sud, Mina Esquirol, Mina Tumí iFumanya Nord. La principal motivació dels treballs fou l’obtenció de noves dadesicnològiques.

Al jaciment de Fumanya Sud es van fer diversos treballs de cartografia. A finals del2002 es va dur a terme una primera cartografia, utilitzant mètodes tradicionals. La presade dades de camp va consistir en el muntatge d’una quadrícula al llarg de la superfícievertical. El primer pas fou establir un espaiat regular al marge superior de la paret i fixaruns punts fixos des d’on es llençaren les cordes que constituïren la quadrícula. Cadapunt estava situat en un espaiat regular de 5 metres. Seguidament es van prendre foto-grafies, intentant sempre aconseguir el major enquadrament amb la millor resolució.Per minimitzar les deformacions es prengueren les fotografies des d’un punt situat tanperpendicular a la paret com fos possible. La fase de processament de les dades va con-sistir a construir una quadrícula ortogonal d’espaiat conegut (5 metres) on se situavencadascuna de les fotografies. A continuació es van dibuixar les quadrícules formadesamb les cordes sobre la superfície i es va tractar cada quadrícula de 5x5 com una solaentitat gràfica. Es van cartografiar les fractures i les icnites i es van agrupar tots aquestselements inclosos dins una unitat de quadrícula de 5x5. Finalment es van encaixaraquests elements dins la quadrícula ortogonal de referència.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 13

En el cas del jaciment de Mina Tumí es van obtenir cartografies dels principals ras-tres i es van determinar de forma quantitativa i qualitativa les característiques de les pet-jades i els rastres. Es van mesurar, dibuixar i mesurar cadascuna de les petjades. Per ala presa de mesures directes es va necessitar un equip d’escalada. Al jaciment de MinaEsquirol, a causa de l’extrema verticalitat de l’aflorament (70º) no es van poder situarquadrícules de referència sobre la superfície amb icnites. Finalment es va preveure unadocumentació gràfica al jaciment de Fumanya Nord a l’abril de 2005. El procés utilit-zat fou, en part, similar al que es va utilitzar per a la documentació de Fumanya Sud:clavada d’estaques i construcció d’un quadriculat virtual al llarg de la paret.Seguidament un globus aerostàtic amb la càmera fotogràfica incorporada es va anartraslladant al llarg de la paret per tal de fer les fotografies. Els resultats obtinguts ambles fotografies no van ser, però, satisfactoris. La dificultat de situar el globus en unaposició paral·lela a la paret en cadascuna de les fotografies va fer que la majoria de lesfotografies finals no fossin posteriorment utilitzables per a la cartografia.

Davant les dificultats d’accés en tots aquests primers treballs cartogràfics, a finals de2005 es van fer les cartografies que, fins al moment, han estat més resolutives i precisesal conjunt dels jaciments de Fumanya. En col·laboració amb la School of Earth,Atmospheric and Environmental Science de la Universitat de Manchester es va utilitzarel sistema LiDAR (Light Detection And Range) per escanejar el conjunt dels quatre aflo-raments de Fumanya. El sistema LiDAR, que ha estat usat en altres múltiples camps (perexemple, enginyeria, prospecció) s’utilitzà per poder obtenir i així examinar el modeldigital del terreny (digital terrain model, DTM) i la superfície a una resolució prou altaper resoldre elements particulars (Fig. 3). Des del model digital del terreny creat es podenprendre mesures quantitatives sobre les petjades i rastres (treball en curs). Els avantatgesd’aquest mètode són la precisió, resolució i l’elevada velocitat de recol·lecció de dades —


Figura 3. Treballs d’escaneig làser de les superfícies amb icnites de Fumanyamitjançant la tecnologia LiDAR (A). Exemple d’un model digital del terreny (DTM)

creat per un dels afloraments (B).

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 14

el LiDAR pot escanejar fins a 10.000 punts de dades per segon, on cada punt té una infor-mació de posició X,Y i Z, una intensitat de reflexió i color que són aportats per una càme-ra digital d’alta resolució que aporta, per tant, una fotografia tridimensional— amb unrang de 800 metres, 80 graus de rang d’escaneig vertical i 360 graus d’horitzontal, que elfan un sistema ideal per a grans jaciments amb icnites com el de Fumanya (Bates et al.,2008). A més, els conjunts de dades una vegada recollits poden ser incorporats en poste-riors bases de dades com a informació que no correspon a l’objectiu original del projec-te. En el cas de Fumanya, on la degradació de les icnites és molt acusada, el registre deles dades obtingudes amb un elevat grau de cobertura permet buscar a posteriori caràc-ters que inicialment s’haguessin pogut perdre al camp. Més enllà de l’interès científic iconservacional de l’ús de la tecnologia LIDAR, les analogies d’afloraments virtualspoden ser construïdes per a finalitats d’ensenyament/aprenentatge en centres de visualit-zació-interpretació. Així doncs, l’obtenció d’un arxiu tridimensional del jaciment deFumanya representa un important avenç per a la geoconservació virtual del patrimoni.

5. RESULTATS

El conjunt de troballes i descobriments fets en els darrers anys al sinclinal deVallcebre han permès obtenir un registre fòssil fins ara inèdit de vertebrats i vegetals.Bona part del material segueix encara en fase d’estudi, però la seva posició estratigrà-fica dins la successió temporal i estratigràfica de la Formació Tremp indica una rique-sa fossilífera important (Oms et al., 2007b). El tram basal d’aquesta formació, formatper prop de 250 metres de margocalcàries blavoses (nivell dels ciments), calcàries ambalgues carofícies i carbons de tipus lignit, lutites blavoses-marrons, nivells d’oncòlits inivells ocasionals de sorrenques canaliformes i paleosols (vegeu detalls a Oms et al.,2007a) concentra l’abundància més gran de fòssils de caròfits, macrovegetals, inverte-brats i vertebrats. Al nivell dels ciments Babinot et al. (1983) i Feist i Colombo (1983)van identificar ostracodes i la recerca feta en els darrers anys ha permès identificar-hifòssils d’angiospermes i impressions de grans troncs. Al sostre d’aquesta unitat s’hiconserven les abundants i conegudes icnites de Fumanya (Le Loeuff i Martínez, 1997;Schulp i Brokx, 1999), alguns rastres dels quals han estat estudiats en els darrers anys(Vila et al., 2005a). També s’hi han localitzat restes de tortugues i rajades. Per sobre, launitat Calcàries amb carbons conté bivalves, gasteròpodes (Vidal, 1871 i 1874; Calzadai Urquiola, 1994) i caròfits (Feist i Colombo, 1983). A les unitats Lutites amb carbonsi Lutites amb oncòlits s’hi han identificat traces d’invertebrats (Mayoral i Calzada,1998), i els treballs de prospecció fets des de 2002 han identificat noves icnites, ossos,dents, fragments de closques, ous i postes de dinosaures (sauròpodes, teròpodes i hadro-saures) i altres vertebrats. El segon tram de la successió cretàcica està compost essen-cialment per lutites amb alguns nivells de sorrenques (unitat Lutites roges inferiors) is’hi han identificat caròfits, espores de pteridòfits, pol·len de gimnospermes i angios-permes (Médus et al., 1988) i petits gasteròpodes (Babinot et al., 1983). Als cossossorrencs de la unitat Sorrenca amb rèptils s’hi havien descrit fragments d’ossos d’ha-drosaures (Pereda-Suberbiola et al., 2003) i closques d’ous de dinosaure (Médus et al.,1988), registre que s’ha vist complementat per les recents troballes de diverses locali-tats amb icnites (Vila et al., 2005b). La unitat Calcària de Vallcebre i les suprajacentssón d’edat terciària i no s’hi han identificat restes de dinosaures.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 15

Tot seguit es descriuen breument algunes de les localitats intervingudes (en treballsde documentació, mostreig i excavació) i el registre fòssil de vertebrats recuperat ifinalment es presenta una síntesi del registre paleobotànic, incorporant les dades obtin-gudes en les darreres investigacions.

5.1 Peguera-1

Durant els treballs de prospecció paleontològica duts a terme a la tardor de 2003 ala zona de l’Alt Berguedà es va poder localitzar el punt fossilífer de Peguera-1. Lapresència de fragments d’ossos de vertebrats a la superfície del jaciment va motivar lanecessitat de protegir els possibles fòssils que hi poguessin aparèixer i documentar-nede nous. Aquests indicis van impulsar l’equip d’investigadors format per paleontòlegsdel Consorci Ruta Minera i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a fer laprimera intervenció paleontològica al jaciment de Peguera-1. La primera campanya esva desenvolupar durant el mes de maig de l’any 2004 i va permetre constatar la presèn-cia d’una acumulació d’ossos fòssils de dinosaure. Les restes recuperades al jacimentvan impulsar-hi la recerca i des de llavors s’hi han executat un total de quatre campan-yes d’excavacions.

El jaciment de Peguera-1 es localitza als materials de la Formació Tremp.Estratigràficament el jaciment se situa en el tram inferior de la unitat Lutites amb oncò-lits i essencialment hi afloren lutites roges i ocres amb sorrenques al sostre, evidenciantprobablement la sedimentació d’un antic paleocanal, amb l’establiment d’un paleosòlposterior. El jaciment té una edat de Maastrichtià mitjà (Cretaci superior). Els treballspaleontològics desenvolupats en el jaciment han permès recuperar un total de 160 fòs-sils, pertanyents a tres tàxons principals d’arcosaures: material postcranial de sauròpo-des, dents de teròpodes i dents de cocodrils; així com fragments de closques d’ous dedinosaure.

Entre les restes de sauròpodes destaquen els ossos de les extremitats, principalmentdos húmers (dret i esquerre) (Fig. 4) i dos fèmurs. Malgrat que la majoria de les pecesno conserven les epífisis, les dimensions de les diàfisis permeten estimar una longitudtotal de 160 centímetres i 120 centímetres per al fèmur i l’húmer, respectivament.Aquestes estimacions corresponen a un animal de talla grossa, en consonància amb lesestimacions (una altura de la cintura pèlvica d’entre 260 i 280 centímetres) fetes a par-tir de les petjades de Fumanya. D’un gran interès són les dents de dinosaures del grupdels teròpodes ja que es tracta d’un tipus de restes molt escasses en el registre fòssil delCretaci superior dels Pirineus. Les més de trenta dents de dinosaures recuperades aPeguera-1 presenten una morfologia molt característica. En general presenten unescorones amb unes dimensions de 10 a 14 mil·límetres i una forma corbada distalment.S’hi observen petits denticles en ambdues carenes tot i que algunes només en presentena la carena distal (Fig. 4b). Aquesta dentició és típica de petits dinosaures carnívors delgrup dels dromeosàurids (Vila et al., 2007). Finalment el jaciment també ha lliurat nom-broses dents de cocodrils així com fragments de closques d’ou de dinosaure del gènereMegaloolithus siruguei VIANEY-LIAUD.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 16

5.2 Fumanya Sud

El punt fossilífer de Fumanya Sud (B-FUM017) fou descobert durant els mesosd’agost a novembre de 2004. En el moment de la seva descoberta el punt mostrava lapresència de restes fòssils de vertebrats que afloraven parcialment i es trobaven en perillde degradació immediata. Per aquest motiu es va sol·licitar una intervenció d’urgènciaque es va dur a terme durant els dies 18 a 21 d’octubre del mateix any. Des de llavorss’han fet dues intervencions més en els anys 2005 i 2006.

Estratigràficament el punt fossilífer B-FUM017 intervingut a la localitat deFumanya Sud pertany a la unitat de les Lutites amb carbons (Oms et al., 2007b).Aquesta unitat enregistra un paleoambient de deposició diversificat, incloent torberes,dipòsits de gra fi amb influència fluvial i fangs de caròfits.

En conjunt s’han recuperat un total de fins a 60 peces que inclouen predominant-ment elements postcranials (vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, ílion, falanges, metà-podes, ossos de les extremitats, costelles) i nombroses dents i part de material cranial(frontal i part de la mandíbula). Una primera aproximació al material recuperat, que haaparegut associat, ha permès identificar preliminarment un tàxon del grup dels coco-drílids. La presència d’aquest tàxon era fins ara desconeguda tant en el jaciment deFumanya Sud com a la unitat Lutites amb carbons. El registre fòssil de cocodrílids delfinal del Cretaci al sud d’Europa és més aviat escàs i és per això que la descoberta deles restes de Fumanya Sud permeten constatar l’important potencial paleontològic quepresenta la localitat, on ja era coneguda la presència de petjades i ous de titanosaure irestes de macrovegetals.

D’altra banda, el mostreig i posterior triatge d’un dels nivells de la base de la uni-tat Lutites amb carbons a Fumanya Sud han servit per avaluar la riquesa en altres res-


Figura 4. Material fòssil recuperat al jaciment de Peguera-1. Húmer de sauròpo-de (A) i detall (SEM) dels denticles d’una de les dents de teròpode (B).

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 17

tes de vertebrats. Així s’han pogut identificar fins a tres morfologies dentals diferentsde peixos del grup osteichthyes i cocodrílids. Per a l’estudi de certs vertebrats les dentssón elements que presenten caràcters morfològics útils per a la determinació taxonòmi-ca, entre rèptils, peixos i amfibis, les dents presenten característiques similars.Normalment són formes còniques, amb una sola cúspide, i en general són formes sen-zilles. En el cas de les restes fòssils de peixos la seva importància rau en la informaciópaleoecològica que se’n pot extreure. La composició química i la concentració d’ele-ments traça que conté l’esmalt de les dents està directament relacionada amb les condi-cions climàtiques que hi havia quan va viure l’animal. Gràcies al desenvolupament deles tècniques d’anàlisi químiques s’ha iniciat una nova línia de recerca, que permetràanalitzar aquestes dents i poder arribar a inferir certes condicions climàtiques que hi vahaver durant el Cretaci superior.

5.3 La Font del Bullidor

El jaciment de la Font del Bullidor (punt A-FIG05) se situa a l’oest del poble deFígols, just al nord de l’antiga zona d’explotació de lignits d’aquesta població, properal paratge de la Font del Bullidor. L’accés al jaciment es troba en una pista que descen-deix des del punt quilomètric número 9 de la carretera BV-4025 de Fígols a Fumanya.

Estratigràficament el jaciment de la Font del Bullidor s’inclou dins la unitat Lutitesamb carbons que en la seva secció local conté nivells de sorres de gra fi de color taron-ja disposades en un cos de morfologia sigmoïdal que passen lateralment i cap al sostrea sorres de gra molt fi, amb forta bioturbació i amb estructures de motling. Les sorresfines taronges presenten fragments de closques en el seu interior i nòduls de caliche. Perdamunt s’hi troben unes fàcies de lutites de color grisós que cap al seu terç superior iprogressivament s’enfosqueixen per donar pas a un extens i continu nivell de carbó detipus lignit. El nivell de lutites grises conté ocasionals marques de bioturbació per arrelsi una destacada presència de restes vegetals de pocs centímetres (<4-5 centímetres) degrandària.

L’estudi de la localitat de la Font del Bullidor ha permès documentar tant els seusaspectes tafonòmics i sedimentològics com la geometria tridimensional de les postesamb ous. En concret s’han identificat vuit punts amb acumulacions de fragments declosques i/o ous formant postes en una superfície de prop de 300 m2. Els ous, de formasubesfèrica i una mida d’uns 20 centímetres de diàmetre tenen una closca del tipusmegaloolithid (Megaloolithus siruguei, Bravo et al., 2005) i es presenten agrupats enacumulacions que van de 2 a 16 ous (Fig. 5a). La geometria de les postes s’ha pogutinterpretar gràcies a la documentació de la relació estructural entre la capa que conte-nia els ous (i el seu cabussament) i els plans de cartografia tradicionals, a més d’unacoordenació de cadascun dels ous en un espai de tres dimensions (Fig. 5b). El proces-sament de les dades i la posterior modelització dels ous que conformen les postes indi-ca que la disposició espacial dels ous dins de la posta descriu una geometria de clot depoca profunditat que, en secció, presenta una forma de bol (vegeu-ne detalls a Vila,2007).


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 18

5.4 Superfícies amb icnites (Fumanya Sud, Mina Esquirol, Fumanya Nord i MinaTumí)

Malgrat que l’obtenció complerta de les dades icnològiques a partir dels escànerstridimensionals (metodologia LiDAR) augmenta considerablement la resolució dels tre-balls, les cartografies fetes amb anterioritat al 2005 permeten esbossar algunes consi-deracions. Així, al jaciment de Mina Tumí s’hi han distingit, cartografiat i mesurat untotal de 3 rastres constituïts per icnites de peus i mans, amb una longitud aproximadad’uns 15-20 metres. Al jaciment de Mina Esquirol s’hi ha mesurat i cartografiat un totalde quatre rastres i s’han identificat nombroses petjades aïllades de dinosaure. Tres delsquatre rastres es troben situats al mateix nivell estratigràfic mentre que el rastre 4 estroba estratigràficament per sobre. Dos dels rastres estan formats per icnites únicamentde mans. En ambdós jaciments la morfologia de les icnites és similar a altres morfolo-gies observades en jaciments propers (ex. Fumanya Sud). Les icnites dels peus presen-ten una mida propera als 60 centímetres amb una forma pseudotriangular mentre queles de les mans tenen una mida menor, de fins a 20-25 centímetres i en forma arqueja-da de mitja lluna. L’atribució dels rastres descrits a Mina Tumí i Mina Esquirol al grupdels sauròpodes titanosaures es fa partint dels caràcters següents: 1) amplada internanotable (característica en aquest grup de sauròpodes), 2) rotació negativa de les icnites,3) heteropòdia marcada, 4) context biostratigràfic general del grup, 5) troballes prèviesa la zona.

El processament de les dades obtingudes a partir dels escanejats tridimensionalsd’alta resolució ha de permetre caracteritzar molt exhaustivament i amb gran detallcadascun dels rastres del conjunt dels quatre afloraments de Fumanya i descriure lamorfologia de les icnites en 3D (treball en curs).


Figura 5. Ous de dinosaure recuperats al jaciment de la Font del Bullidor; esca-la: 10 cm (A). Aspecte de la modelització tridimensional d’una de les postes en

referència al pla de capa (en negre) (B).

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 19

5.5 Registre paleobotànic

La continuïtat en el registre estratigràfic del sinclinal de Vallcebre permet detectarpossibles canvis paleoambientals i de biodiversitat al llarg dels darrers cinc milionsd’anys del Mesozoic i dels primers del Paleogen. En aquest sentit el registre paleo-botànic pot aportar dades rellevants per reconstruir l’evolució de les comunitats vivesdel passat i inferir la climatologia al llarg d’aquest lapse de temps geològic.Tradicionalment els treballs paleobotànics han estat escassos al sinclinal de Vallcebre ilimitats a l’estudi de restes de caròfits, espores i pol·len amb l’objectiu de caracteritzarbiostratigràficament el límit Cretaci-Terciari (K/T). Els caròfits es van estudiar al llargde tota la successió, des de la base del Maastrichtià fins al Thanetià superior (Feist iColombo, 1983), mentre que els mostrejos d’espores i pol·len es van fer en els nivellsdel Garumnià roig inferior (Maastrichtià superior) i superior (Paleocè) (Médus et al.,1988).

Tots els gèneres de caròfits (ordre Charales) identificats (Dughiella, Harrisichara,Maedleriella, Microchara, Nitellopsis, Peckichara, Platychara i Sphaerochara) pertan-yen a la família Characeae, excepte Heptorella (=Septorella), que està inclosa dinsClavatoraceae, i Feistiella que pertany a Porocharaceae (Taula 1). La distribució de lesflores de caròfits en el límit K/T del nord-est de la península Ibèrica és afí a les del sudde França i del Paleocè de Bèlgica i de la conca parisenca (Feist i Colombo, 1983). Ladiversitat de gèneres i espècies, però, mostra certes diferències entre el sinclinal deVallcebre i la successió de l’àrea de Tremp (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo,1983). De les 34 espècies descrites en aquests treballs, 9 coincideixen en ambdues con-ques. Les diferències es maximitzen a les unitats corresponents al Cretaci, essent enaquest cas la diversitat de caròfits clarament inferior a la conca de Fígols-Vallcebre, onhi són absents els gèneres Amblyochara, Peckisphaera, Platychara, Feistiella iPseudoharrisichara, a més d’algunes espècies de Peckichara. Aquestes diferènciespodrien ser degudes a variacions paleoecològiques entre les dues conques, tal com jas’ha indicat en altres localitats cretacioterciàries pirinenques (Masriera i Ullastre,1990). Els mateixos autors, però, citen en els materials del Maastrichtià de Castellar delRiu (Berguedà), inclosos també en el mantell inferior del Pedraforca, algunes espèciespresents a la conca de Tremp i absents a la de Fígols-Vallcebre (p. ex. Feistiella malla-dae, Platychara caudata, Platychara turbinata) (Ullastre i Masriera, 1998). D’altrabanda, en les prospeccions dels darrers anys s’ha confirmat la presència de Feistiella enels materials del Garumnià gris del sinclinal de Vallcebre (Gómez et al., 2007). Aixòens fa pensar en la possibilitat que les diferències de flores entre les conques de Trempi Fígols-Vallcebre puguin ser degudes als efectes del mostreig o dels processos tafonò-mics. La distribució temporal de caròfits mostra clares diferències entre les flores maas-trichtianes i paleocenes (Taula 1) (Babinot et al., 1983; Feist i Colombo, 1983; Méduset al., 1988; Masriera i Ullastre, 1990). Alguns tàxons paleocens, però, apareixen a lapart més superior del Garumnià inferior roig (d’edat Maastrichtià superior).

Médus et al. (1988) varen mostrejar 15 nivells situats fins a uns 110 metres per sotai per sobre de la unitat Calcàries de Vallcebre. Aquests autors van trobar espores de pte-ridòfits i pol·len d’espermatòfits, incloses gimnospermes i angiospermes, aquestes últi-mes amb una freqüència clarament major (Taula 2). La llista de tàxons identificats a l’à-rea de Fígols-Vallcebre consistia, com era d’esperar, en les palinoflores descrites en elMaastrichtià, inclosos els gèneres Trudopollis, Hungaropollis i Portniaginaepollenites, i


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 20

a la base del Terciari, amb Subtrioporopollenites constans ssp. fossulatus iSubtrioporopollenites facilis. En un nivell situat uns 70 metres sota les calcàries deVallcebre, Médus i col·laboradors (1988) van observar un gran increment percentuald’espores de pteridòfits (80%) que disminuïa fins al 30% en un altre nivell situat uns 20metres més amunt. En altres localitats estratigràficament equivalents —Claret, elBarranc de la Posa (Pallars Jussà) i Fontllonga (Noguera)— es van detectar entre baixos(12%) i moderats (30%) percentatges d’espores. Segons aquests autors, la significativaexpansió puntual de pteridòfits a la conca de Fígols-Vallcebre podria explicar-se per unapertorbació ambiental d’àmbit local. Un punt de mostreig intermedi va proporcionar unagran quantitat de megàspores semblants a Minerisporites succrassulus TSCHUDY, delPaleocè basal de la formació Fort Union (Montana, Estats Units), que té afinitat ambl’actual falguera aquàtica Azolla. L’alta concentració d’aquestes megàspores indicariaque les plantes que les varen produir van viure prop d’un medi de deposició lacustre.

Aquests estudis previs mostren una visió molt parcial del registre paleobotànic delsinclinal de Vallcebre. Caldria fer en el futur prospeccions més detallades per caracte-ritzar millor els nivells amb caròfits i pol·lens, especialment a la part que correspon a lafàcies garumniana grisa. D’altra banda els futurs treballs que es facin a partir d’aquestmaterial haurien d’estar més enfocats a la reconstrucció paleoambiental. En diferentsprospeccions recents als nivells rics en icnites de dinosaure (sostre dels “ciments”) delsjaciments de Fumanya s’han descobert restes de meso i macroflora (impressions i cutí-cules de fulles de palmera, llavors probablement pertanyents a angiospermes, impres-sions de grans troncs, cutícules de coníferes i fragments de frondes de falguera). Lesimpressions de fulles de palmera (família Arecaceae) són les més completes que esconeixen del paratàxon Sabalites cf longirhachis, entre les quals destaca una fulla joveamb la làmina i el pecíol sencers i connectats anatòmicament (Marmi et al., 2008).Aquestes restes estan associades a branquillons de Frenelopsis, una conífera de la famí-lia extingida de les queirolepidiàcies. Aquesta associació vegetal, que s’ha documentatper primera vegada als jaciments berguedans, pot aportar dades rellevants sobre l’evo-lució de les comunitats d’aigües salabroses entre el Cretaci i el Paleocè (Gómez et al.,2007). De fet, els registres paleobotànics del Maastrichtià del sinclinal de Vallcebre jaestan proporcionant dades rellevants per reconstruir els paleoambients on van viure inidificar alguns dels darrers dinosaures pirinencs.

6. CONCLUSIONS

Els treballs de recerca paleontològica fets des de l’any 2002 a l’àrea del sinclinalde Vallcebre han permès obtenir un important nombre de dades de gran interès paleon-tològic i estratigràfic. S’han fet treballs de prospecció paleontològica, mostreig, rentat-ge i triatge, documentació gràfica i excavacions que han lliurat un registre fòssil, inèditfins ara. Una de les tècniques usades en la cartografia de les superfícies amb icnites fòs-sils de Fumanya ha estat l’ús de la tecnologia d’escaneig LiDAR, que ofereix una majorresolució respecte a les dades recollides en els treballs de cartografia tradicional.

Entre el material fòssil de vertebrats destaquen les restes de dinosaures (postcranialde sauròpodes, dents de teròpodes) i altres arcosaures (material cranial i postcranial decocodril), restes de tortuga, rajades i peixos (dentició) i ous i postes de dinosaure.L’estudi detallat de les acumulacions d’ous ha permès interpretar la geometria de les


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 21

postes. D’altra banda el registre paleobotànic s’ha vist augmentat amb el descobrimentde restes de meso i macroflora (impressions i cutícules de fulles de palmera, llavors pro-bablement pertanyents a angiospermes, impressions de grans troncs, cutícules de coní-feres i fragments de frondes de falguera).

L’estudi detallat de tot aquest nou registre fòssil i la seva contextualització dins lasuccessió estratigràfica de la Formació Tremp ha de permetre caracteritzar les darreresassociacions de vertebrats continentals de finals del Cretaci als Pirineus i l’evoluciódels ambients fins al moment de l’extinció dels dinosaures.

AGRAÏMENTS

La recerca paleontològica a l’àrea del sinclinal de Vallcebre ha estat finançadaconjuntament per l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ProjecteCGL2005-07878-C02-01,02 Ministerio de Educación y Ciencia); la Direcció Generaldel DURSI de la Generalitat de Catalunya i el Consorci Ruta Minera —ProjectesINTERREG III-A (Fons Europeu de Desenvolupament Regional); 2006-EXCAV0001(Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, Generalitat de Catalunya)— iAjuda 05/Y/22722 (Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona).L’Àrea de Coneixement i Recerca de la Direcció General de Patrimoni Cultural de laGeneralitat de Catalunya n’ha autoritzat els treballs i n’ha subvencionat una part.Agraïm als Drs. Carles Martín-Closas i Bernard Gómez el seu suport en els treballs derecerca paleobotànica. Els autors agraeixen a tots els participants la seva col·laboracióen les diverses intervencions (documentació, rentat i excavacions) que s’han fet enaquests darrers anys. També agraïm a la brigada de l’Ajuntament de Cercs la sevaajuda logística.

BIBLIOGRAFIA

AEPLER, R. (1967). “Das garumnian der Mulde Von Vallcebre und ihre Tektonik(Spanien, Provinz Barcelona)”. Master thesis Freien Universität Berlin (Natur-wissenschftlichen Fakultät). 101 pàgines. Inèdita.

ÁLVAREZ, A.; BADIA, M., ESTRADA, R., OMS, O., PRADA, J. L.; VICENS, E. (2005).“Estudios y ensayos in situ para la conservación de las huellas de Titanosáuridos deFumanya, Pirineo Oriental (España)”. Macla, 3: 23-25. Abstracts book XXVMeeting Spanish Mineralogical Society. Alacant, 4-7 Juliol.

BABINOT, J.F.; FREYTET, P.; AMIOT, M.; BILOTTE, M.; DE BROIN, F.; COLOMBO, F.;DURAND, J. P.; FEIST, M.; FLOQUET, M.; GAYET, M.; LANGE-BADRE, B.; MASRIERA,A.; MASSIEUX, M.; MEDUS, J.; TAMBAREAU, Y.; ULLASTRE, J.; VILLATTE, J. (1983)“Le Sénonien supérieur continental de la France méridionale et de l’Espagne sep-tentrionale: état des connaissances biostratigraphiques”. Geologie Mediterra-neenne, X (3-4): 245-268.

BADIA, M.; PRADA, J.L., ÁLVAREZ, A.; OMS, O. (2005). “Las “calizas de cemento” deVallcebre (Pirineo Oriental): estudios para la conservación de las huellas de Tita-nosáuridos”. Macla, 3: 35-38. Abstracts book XXV Meeting Spanish MineralogicalSociety. Alacant, 4-7 Juliol.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 22

BATES, K.J.; RARITY, F.; MANNING, P.L.; HODGETTS, D.; VILA, B.; OMS, O.; GALOBART,A.; GAWTHORPE, R.L. (2008). High-resolution LiDAR and photogrammetric surveyof the Fumanya dinosaur tracksites (Catalonia): Implications for the conservationand interpretation of geological heritage sites. Journal of Geological Society, 165:115-127.

CALZADA, S.; URQUIOLA, M. (1994) “Nuevos datos sobre Melanopsis armatusMathéron, 1843 (Gasterópodo del Cretácico, facies Garumniense)”. Coloquios dePaleontología, 46: 151-159.

CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ; BUSCALIONI, A. D. (1987) “Arcosaurios(Crocodilia, Dinosauria) del Cretácico superior de la Conca de Tremp (Lleida,España)”. Estudios geológicos, volumen extraordinario. Galve-Tremp: 95-110.

FEIST, M.; COLOMBO, F. (1983) “La limite Crétacé-Tertiáire dans le nord-est de l’Espagne,du point de vue des charophytes”. Géologie Méditerranéenne, X (3-4): 303-326.

GALOBART, À.; OMS, O.; GAETE, R.; BUSCALIONI, A.; BRAVO, A. M.; VAL, S.; MULLER,G.; PELLEJERO, I. (2002) “Prelimary study of a dinosaur egg nest from theMaastrichtian of Fumanya (Catalan Pyrenees)”. A: I Congreso Internacional sobreDinosaurios y otros Reptiles Mesozoicos de España. ResUms: 22.

GAMARRA, A. (2005). “Memòria de conservació – restauració (treballs de consolidació).Icnites de Mina Esquirol (Fumanya, Berguedà)”. Departament de Cultura, Serveid’Arqueologia (Generalitat de Catalunya). Inèdita. 22 p.

GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C.; MARMI, J.; VILA, B.; THÉVENARD, F. (2007) “Brackishcoastal swamp vegetation from the Upper Cretaceous of Eastern Pyrenees,Catalonia (Spain)”. A: Séminaire International Paléobotanique et Évolution duMonde Végétal: Quelques Problèmes d’Actualité. París.

LE LOEUFF, J.; MARTÍNEZ, A. (1997) “Afloramiento de icnitas de Titanosauridae en lazona de Fumanya (Maastrichtiense, Pirineo oriental): estudio preliminar”.Geogaceta, 21: 151-153.

LOCKLEY, M. G.; MEYER, C. (2000). Dinosaur tracks and other fossil footprints ofEurope. Columbia University Press, New York, 323 p.

LÓPEZ-MARTÍNEZ, N.; CANUDO, J. I.; ARDÈVOL, L.; PEREDA-SUBERBIOLA, X.; ORUE-ETXEBARRIA, X.; CUENCA-BESCÓS, G.; RUÍZ-OMEÑACA, J. I.; MURELAGA, X.; FEIST,M. (2001) “New dinosaur sites correlated with Upper Maastrichtian pelagic depo-sits in the Spanish Pyrenees: implications for the dinosaur extinction pattern inEurope”. Cretaceous Research 22: 41-61.

MARMI, J.; GÓMEZ, B.; MARTÍN-CLOSAS, C. (2008). “Presencia de macrorestos parau-tóctonos de Sabalites sp. cf. longirhachis (UNGER, 1850) Kvacek et Herman, 2004en facies parálicas de marisma litoral salobre del Cretácico superior del Pirineooriental”. Revista Española de Paleontología, 23: 7-14.

MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1983) “Essai de synthése stratigraphique des couches con-tinentales de la fm du Crétacé des Pyrénées catalanes”. Géologie Méditerranéenne,10: 283-290.

MASRIERA, A.; ULLASTRE, J. (1990) “Yacimientos inéditos de carófitas que contribuyena fijar el límite Cretácico-Terciario en el Pirineo”. Revista de la SociedadGeológica de España, 3: 33-42.

MAYORAL, E.; CALZADA, S. (1998). “Reinterpretación de Spirographites ellipticusAstre, 1937 como pista fósil de artrópodos no marinos del Cretácico superior(Facies Garumn) del Pirineo catalán (NE de España)”. Geobios, 31: 633-643.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 23

MÉDUS, J.; FEIST, M.; ROCCHIA, R.; BATTEN, D. J.; BOCLET, D.; COLOMBO, F.;TAMBAREAU, Y.; VILLATTE, J. (1988) “Prospects for recognition of the palynologi-cal Cretaceous/Tertiary boundary and an indium anomaly in nonmarine facies ofthe eastern Spanish Pyrenees: a preliminary report”. Newsletters on Stratigraphy,18 (3): 123-138.

MEY, P. H.; NAGTEGAAL, P. J. C.; ROBERTI, K. J.; HARTEVELT, J. J. A. (1968)“Lithostratigraphic subdivision of Post-Hercynian deposits in the South-CentralPyrenees, Spain”. Leidse Geologische Mededelingen, 41: 221-228, 1 Fig., 1 tab.,Leiden.

OMS, O.; VICENS, E.; ESTRADA, R. (2003) “L’entorn geològic dels fòssils de dinosauresdel Berguedà”. L’Erol, 79:10-14.

OMS, O.; DINARÈS-TURELL, J.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; VILA, B.; GALOBART, À.;BRAVO, A. M. (2007a) “Integrated stratigraphy from the Vallcebre Basin (southe-astern Pyrenees, Spain): new insights on the continental Cretaceous-Tertiary tran-sition in southwest Europe”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoeco-logy.

OMS, O.; VILA, B.; VICENS, E.; ESTRADA, R.; RIERA, V.; GALOBART, A.; MARMI, J.;DINARÈS-TURELL, J. (2007b) “The continental vertebrate succession of theVallcebre Syncline (Maastrichtian, southern Pyrenees)”. ABSTRACT, 41. TheAnnual Symposium of Vertebrate Palaeontology and Comparative Anatomy,Glasgow, August 2007.

PEITZ, C. (2000) “Megaloolithid dinosaur eggs from the Maastrichtian of Catalunya(NE-Spain). Parataxonomic implications and stratigraphic utility”. FirstInternational Symposium on dinosaur eggs and babies, Isona. Extendedabstracts: 155-159.

PEREDA-SUBERBIOLA, X.; RUIZ-OMEÑACA, J. I.; ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (2003)“Primera cita de un dinosaurio hadrosaurio en el Cretácico Superior delPrepirineo oriental (Peguera, provincia de Barcelona)”. Geogaceta, 34: 195-198.

ROSELL, J.; LINARES, R. I LLOMPART, C. (2001) “El Garumniense Prepirenaico”. Revistade la Sociedad Geológica de España, 14 (1-2): 47-56.

SCHULP, A. S.; BROKX, W. A. (1999) “Maastrichtian Sauropod Footprints from theFumanya Site, Berguedà, Spain”. Ichnos, 6 (4), 239-250.

TALENS, J. (1955) “Descubrimiento de dinosaurios en Tremp (Lleida)”. EstudiosGeológicos, 11: 86.

ULLASTRE, J.; MASRIERA, A. (1998) “Nuevas aportaciones al conocimiento estratigráfi-co del Paleoceno continental del Pirineo catalán (España)”. Treballs del Museu deGeologia de Barcelona. 7: 95-128.

VERGÉS, J. (1992) “Les unitats estructurals: el mantell del Pedraforca, el mantell delCadí”. A: Historia Natural dels Països Catalans. vol. 2: Geologia II. Barcelona:Enciclopèdia Catalana SA (ed.).

VIDAL, LL. M. (1871) “Excursión geológica por el norte de Berga”. Revista Minera, 22:505 i 528.

VIDAL, LL. M. (1874) “Datos para el conocimiento del terreno Garumnense deCataluña”. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, 1: 209-247.

VILA, B. (2007) Disposición y estructura de las puestas de huevos de dinosaurios en elyacimiento de Font del Bullidor (Cretácico superior, sinclinal de Vallcebre).Memòria de D.E.A. Universidad Autónoma de Madrid. Inèdit.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 24

VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À. (2005a) “Manus-only titanosaurid trackway fromFumanya (Maastrichtian, Pyrenees): further evidence for an underprint origin”.Lethaia, 38: 211-218.

VILA, B., GALOBART, À.; OMS, O. (2005b) Nuevos yacimientos con huellas de dinosau-rio en el Cretácico superior del sinclinal de Vallcebre (Fm. Tremp, PirineoSuroriental). Miscelánea Paleontológica. G. Meléndez, C. Martínez-Pérez, S. Ros,H. Botella, P. Plasencia, eds. SEPAZ, 6: 414-426.

VILA, B.; OMS, O.; GALOBART, À.; VICENS, E.; VILADRICH, L.; RIBERA, J. (2006a)“Síntesis fotográfica de la degradación del patrimonio paleontológico en el yaci-miento de Fumanya (Bergueda, provincia de Barcelona)”. A: RÁBANO, I.; MATA-PERELLÓ, J. M. (ed.) Patrimonio geológico y minero: su caracterización y puestaen valor. Madrid: Instituto Geológico y Minero de España, p. 511-516. (Cuadernosdel Museo Geominero; 6).

VILA, B.; GAETE, R.; GALOBART, À.; OMS, O.; PERALBA, J.; ESCUER, J. (2006b) “Nuevoshallazgos de dinosaurios y otros tetrápodos continentales en los Pirineos Sur-cen-trales y orientales: resultados preliminares”. A: Colectivo Arqueológico-Paleontológico Salense (ed.) Actas de las III Jornadas sobre Dinosaurios y suEntorno. 365-378. Salas de los Infantes, Burgos, España.

VILA, B., POZA, B.; GALOBART, A.; MARMI, J.; FORTUNY, J. (2007) “Evidence for bigsauropods and dromaeosaurid theropods from a new Maastrichtian locality in thesouthern Pyrenees”. ABSTRACT, 44. The Annual Symposium of VertebratePalaeontology and Comparative Anatomy, Glasgow, August 2007.

VILADRICH, L. (1986) “Les petjades fòssils del Coll de Fumanya”. L’Erol, 18: 7-12.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 25

TAULA 1.

Època Unitat regional / Llista de tàxonsFàcies

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Harrisicharasp.; Maedleriella af. cristellata; Microchara af. tige-llaris; Microchara tigellaris FEIST-CASTEL;Nitellopsis (Campaniella) helicteres GRAMBAST et Garumnià roigSOULIÉ-MÄRSCHE; Nitellopsis (Campaniella) superiorparacolensis MASSIEUX; Peckichara llobregatensisFEIST et COLOMBO

Dughiella bacillaris FEIST-CASTEL; Maedleriellasp. A FEIST; Nitellopsis (Campaniella) helicteresGRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara

Calcària de cancellata GRAMBAST forma enana; PeckicharaVallcebre llobregatensis FEIST et COLOMBO; Peckichara tos-

carensis FEIST et COLOMBO; Platychara sp.;Sphaerochara edda SOULIÉ-MÄRSCHE

Dughiella bacillaris* FEIST-CASTEL; Maedleriellasp. A FEIST; Microchara cristata GRAMBAST etGUTIÉRREZ; Nitellopsis (Campaniella) helicteres*

Garumnià roig GRAMBAST et SOULIÉ-MÄRSCHE; Peckichara

inferior cancellata GRAMBAST; Peckichara llobregatensis*FEIST et COLOMBO; Peckichara serpulata GRAM-BAST; Heptorella (Septorella) brachycera GRAM-BAST.

Garumnià gris Feistiella sp.; Microchara cristata GRAMBAST etGUTIÉRREZ; Peckichara cancellata GRAMBAST

* Citats per Feist i Colombo (1983) i Médus et al. (1988) a la part més superior del garumnià roig inferior,entre les unitats gres amb rèptils i calcària de Vallcebre.

TAULA 1. Distribució dels tàxons de caròfits al sinclinal de Vallcebre segons dadesde Babinot et al. (1983), Feist i Colombo (1983), Médus et al. (1988) i Gómez et al.

(2007) al llarg de les unitats regionals descrites per Rosell et al. (2001).


Maa

stric

htià

Pale

ocè

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 26

TAULA 2.

Tàxon major Família Gènere i espècie

Chlorophyta Zygnemales Ovoidites ligneolus POTONIÉ

Gimnospaermae Cheirolepidiaceae Frenelopsis

Podocarpaceae Podocarpus typ

Angiospaermae Arecaceae Sabalites

Juglandaceae Engelhardia typ

Subtriporopollenites anulatus maestrich-tiensis HERNGREEN et al.

?Juglandaceae Subtriporopollenites constans fossulatusROCHE

Subtriporopollenites facilis MEDUS

Myricaceae Triatriopollenites coryphaeus micro-coryphaeus THOMSON et PFLUG

Betulaceae Trivestibulopollenites betuloides THOM-SON et PFLUG

Normapolles cf. Hungaropollis sp.

Oculopollis praedicatus WEYLAND etKREIGER

Plicapollis serta PFLUG

Trudopollis protrudens WEYLAND etKREIGER

Portniaginaepollenites minor KEDVESet HERGREEN

TAULA 2. Tàxons vegetals identificats a partir de la palinoflora recuperada a l’àreade Fígols-Vallcebre, segons Médus et al. (1988) i dades d’aquest treball.


TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 27

TRIBUNA2007-01 21/7/08 11:34 Página 28

Paleontologia i geologia del jaciment delPleistocè inferior de Vallparadís (Terrassa,Vallès Occidental)DAVID M. ALBA,1,2 JOSEP AURELL,3 JOAN MADURELL,2,4 MANUEL GÓMEZ,5

SALVADOR MOYÀ-SOLÀ,1,6 I X. BERÁSTEGUI,7

1. INTRODUCCIÓ

Els anys 1996 i 1997 es va dur a terme l’excavació del jaciment quaternari de CalGuardiola, localitzat en la construcció dels fonaments de l’edifici sociosanitari de laMútua de Terrassa, als voltants del Parc de Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental).L’excavació d’aquest jaciment permeté recuperar nombroses restes faunístiques, aixícom macrorestes vegetals, d’una edat corresponent al Pleistocè inferior tardà(Berástegui et al., 2000; Postigo Mijarra et al., 2007). La situació de la futura estacióde Vallparadís dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) al Parc deVallparadís (Fig. 1A) requerí de dur a terme una intervenció de control preventiu durantles obres, atesa no només la proximitat al jaciment de Cal Guardiola, sinó també lescaracterístiques del context geològic. Ben aviat, però, donada l’extraordinària riquesade diversos nivells afectats, s’hagueren d’iniciar excavacions d’urgència de macrover-tebrats i macrorestes vegetals, així com mostratges de microvertebrats.

1. Adreça actual: Unitat d’Antropologia Biològica (Dept. BABVE), Universitat Autònoma deBarcelona, Campus de Bellaterra s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès, Barcelona. Adreça electrònica: [email protected]

2. PALAEOTHERIA, SCP. C/ Provençals 5, 2n 1a, 08019 Barcelona.3. GEOTERNA Geòlegs Consultors, SCP. C/ Calvet d’Estrella 46, 08203 Sabadell, Barcelona. Adreça

electrònica: [email protected]. FOSSILIA Serveis Paleontològics i Geològics, SL. C/ Jaume I 87, 1r 5a, 08470 Sant Celoni,

Barcelona.5. C/ Sant Pere 7, 08720 Vilafranca del Penedès Barcelona. Adreça electrònica: [email protected]. ICREA – Institut Català de Paleontologia. Av. Campus UAB s/n, 08193 Cerdanyola del Vallès,

Barcelona. Adreça electrònica: [email protected]. Institut Geològic de Catalunya. C/ Balmes 209-211, 08006 Barcelona. Adreça electrònica: xberaste-

[email protected]

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 29

La intervenció fou duta a terme per un equip mixt de paleontòlegs i arqueòlegs. Enaquest treball s’exposen únicament els resultats de la part paleontològica de la inter-venció. Aquests resultats són molt preliminars, ja que moltes dades encara no s’hanpogut processar, i bona part de les peces recuperades encara no s’han pogut preparar perestudiar-les. De fet, la intervenció, duta a terme des de l’agost de 2005 fins al juny de2007 només amb breus interrupcions, encara no ha finalitzat, ja que els treballs s’hanreprès a mitjan setembre de 2007 per tal d’acabar d’exhaurir els nivells fossilífers. Enaquest període de gairebé dos anys de feina de camp, s’han recuperat més de 23.000macrorestes siglades, a més de diversos centenars de restes de micromamífers, i con-quilles i limacel·les de mol·luscos gastròpodes. Aquesta quantitat incrementa en unordre de magnitud les restes prèviament recuperades a Cal Guardiola, i un cop puguinser estudiades representaran sens dubte un gran avenç científic pel que fa al coneixe-ment de les faunes europees del Pleistocè inferior terminal.

2. MATERIAL I MÈTODES

Prèviament a l’inici dels treballs de remoció de sediment per part de la maquinà-ria pesant a la futura estació de Vallparadís, s’hi van fer tota una sèrie de sondatgesgeomecànics de mostra contínua. Posteriorment, s’iniciaren les tasques d’excavaciódels murs pantalla, amb l’adequat control preventiu paleontològic per tal de garantir larecuperació de les restes fòssils que es veiessin afectades i, alhora, enregistrar elmàxim d’informació estratigràfica, completant així les dades obtingudes a partir delssondatges.

A l’agost de 2005 s’iniciaren les tasques d’excavació dels nivells pleistocens (Fig.1B), inicialment mitjançant una excavadora giratòria i dues retroexcavadores mixtes,que en tot moment utilitzaren culleres de pues, ja que són les que menys malmeten lesrestes fòssils. Per tal d’aconseguir la màxima resolució possible durant el seguiment, elsnivells pleistocens foren excavats en capes de 25 centímetres de gruix per les retroex-cavadores (Fig. 1C), seguint les indicacions de la direcció paleontològica, mentre lagiratòria s’encarregava d’enretirar els nivells estèrils i el material remogut. El volum demaquinària pesant emprada anà fluctuant al llarg del temps, i en ocasions tambés’emprà una petita excavadora (bobcat). Tota la remoció de sediments pleistocens perpart de la maquinària fou controlada per tècnics paleontòlegs.

En localitzar restes fòssils, es parcel·là el seu entorn immediat per tal de dur-hi aterme una excavació d’urgència amb mètodes manuals. Quan la densitat de restes fouprou elevada, es muntaren excavacions sistemàtiques; és el cas del nivell 10 i, parcial-ment, dels nivells 11 (negre) i C (diversos nivells de coloració vermellosa). Inicialmentles restes se situaren tridimensionalment a l’espai de manera precisa; tanmateix, un coples anàlisis geològiques mostraren que els nivells geològics corresponien a esdeveni-ments catastròfics i que les restes estaven transportades, es decidí enregistrar només elnivell estratigràfic i la quadrícula d’1x1 metre de procedència, donada la gran urgènciad’extracció de les restes. En són una excepció els esquelets parcials i altres associacionstafonòmicament interessants, en què la documentació fotogràfica s’acompanyà dedibuixos en planta detallats.

Les restes òssies es consolidaren amb Paraloid B-72 i les vegetals es conservarenpreventivament amb timol. La majoria de restes fòssils s’excavaren en bloc (conservant

30 D.M. ALBA, J. AURELL, J. MADURELL, M. GÓMEZ, S. MOYÀ-SOLÀ, X. BERÀSTEGUI

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 30

part del sediment que les envoltava), embolcallant-les amb paper d’alumini i cintad’embalar, tot i que les restes de grans dimensions s’excavaren mitjançant mòmia depoliuretà espumable (Fig. 1E i 1F) per tal de garantir-ne la integritat durant l’extracciói el transport. Pel que fa a la preparació paleontològica (restauració) de les restes, aques-tes es prioritzaren en funció de la informació taxonòmica, paleobiològica i/o tafonòmi-ca que cadascuna podia proporcionar.

De tots els nivells argilosos, i especialment d’aquells que foren excavats manual-ment de forma sistemàtica, se’n recol·lectaren mostres de sediment, per al seu rentatgei triatge, a la recerca de restes fòssils de microvertebrats (especialment dents de micro-mamífers), gastròpodes i microvegetals. El rentatge consistí a tamisar el sediment sotaaigua mitjançant un sedàs de tres nivells (Fig. 1D), mentre que el triatge dels concen-trats obtinguts es va fer de visu i, en el cas de les fraccions més fines, sota estereomi-croscopi. També es prengueren mostres per a dur a terme estudis magnetostratigràfics(paleomagnetisme) i palinològics.

3. GEOLOGIA

3.1. Context geològic

El jaciment de Vallparadís se situa en la depressió del Vallès, una conca relativa-ment estreta (uns 15 quilòmetres d’amplada) de direcció NNW-SSE i limitada al nord-oest i al sud-est per falles normals actives durant el Neogen (Cabrera i Calvet, 1996).Els sediments que omplen la conca són neògens i quaternaris, i provenen principalmentde l’erosió de roques metamòrfiques, volcàniques i plutòniques del Paleozoic, deroques terrígenes i carbonàtiques del Mesozoic, i de roques terrígenes del Paleogen, lesquals conformen conjuntament la serralada Prelitoral (Agustí et al., 1997).

La majoria dels sediments neògens que omplen la depressió del Vallès correspo-nen a sistemes de ventalls al·luvials dipositats amb relació a l’activitat de les fallesque limiten al nord-oest i al sud-est la depressió. Els ventalls més importants es loca-litzaven al nord-oest, a causa de l’entitat més gran de la falla limitant i al fet que laseva activitat fou més persistent (Agustí et al., 1997). També durant el Quaternari elsdipòsits més significatius es localitzen al nord-oest de la depressió. Es tracta de ven-talls al·luvials amb la part apical al peu de la serralada Prelitoral (per exemple, el ven-tall de Terrassa i el ventall de Sabadell), i de planes al·luvials i sistemes de terrassesfluvials associats als cursos fluvials moderns (Berástegui et al., 2000; Berástegui iLosantos, 2001).

3.2. Els sediments

En el jaciment, els sediments se situen en el torrent de Vallparadís, excavat al bellmig del ventall al·luvial quaternari de Terrassa. Aquest ventall té una longitud d’uns 8quilòmetres, des de Matadepera al nord, on hi ha la zona apical, fins al seu límit sud, ales Fonts; se li atribueix una edat de Pleistocè mitjà (Berástegui i Losantos, 2001). Méscap a l’oest es troba el ventall de Sabadell, més jove, d’edat del Pleistocè superior(Berástegui i Losantos, 2001).

PALEONTOLOGIA I GEOLOGIA DEL JACIMENT DEL PLEISTOCÈ INFERIOR DE VALLPARADÍS 31

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 31


Figura 1. (A) Panoràmica de la zona d’afectació de les obres, futura estació deVallparadís, a l’agost de 2005; (B) Detall de la zona d’afectació de les obres, tot justabans d’iniciar-se les tasques de remoció de sediments del Pleistocè inferior, a l’a-gost de 2005; (C) Control preventiu paleontològic (seguiment de màquines) de laremoció de sediments pleistocens per part de dues retroexcavadores mixtes; (D)

Rentatge de mostres de sediment per a la recuperació de restes de microvertebrats;(E) i (F) Delimitació i extracció d’una banya de cèrvid mitjançant mòmia de poliu-

retà; (G) Excavació d’una macroresta vegetal d’uns 3 metres de longitud; (H) Banyadel megacerí Praemegaceros verticornis.

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 32

Els materials del jaciment són sediments quaternaris (constituïen un paquet d’a-proximadament 20 metres de potència abans de l’inici del moviment de terres) dispo-sats discordantment per sobre d’un substrat miocè (Fig. 2) i per sota del ventall deTerrassa. La seva datació aproximada és, per tant, del Pleistocè inferior. El substratmiocè, a la zona de l’excavació, es troba a cotes altimètriques entre 260 i 268 metres,segons les dades dels sondejos mecànics fets el 2005. Uns 10 metres a l’est de l’exca-vació, el Miocè es va trobar a una cota de 280 metres, fet que indica l’existència a lazona d’un paleorelleu amb un desnivell mínim de 12 metres (Fig. 2). Una situació sem-blant va ser descrita al jaciment veí de Cal Guardiola, on el paleorelleu miocè es trobaa l’oest (Berástegui et al., 2000).

Els sediments del Pleistocè inferior de Vallparadís s’han estudiat a partir d’obser-vacions fetes durant els treballs d’excavació, de la construcció de columnes estratigrà-fiques (Fig. 3), i de l’anàlisi de dades aportades per 14 sondejos geomecànics de mos-tra contínua. Totes aquestes dades han permès dividir el Pleistocè inferior en dos tramsprincipals (Fig. 2 i 3); de base a sostre:

(a) Tram inferior: està dominat per nivells de poc més d’1 metre de gruix de con-glomerats heteromètrics amb fàbrica suportada pels clasts. Aquests nivells presentenuna geometria irregular amb constants canvis laterals a fàcies argiloses (Fig. 2). Elsclasts no presenten ordenació vertical, són subarrodonits i tenen diàmetres de fins a 10centímetres, encara que, ocasionalment, s’hi troben blocs de fins a 60 centímetres dediàmetre. Els clasts són de roques paleozoiques (quars, roques metasedimentàries, gra-nitoides), roques mesozoiques i/o paleògenes (gresos vermells, calcàries, conglome-rats), i roques possiblement quaternàries (travertins). Cal remarcar que, segons lesdades dels sondejos i la cartografia existent (Berástegui i Losantos, 2001), el substratMiocè està format per conglomerats i bretxes amb còdols de les mateixes litologies queles esmentades prèviament. No es pot descartar, doncs, que hi hagi clasts retreballats delMiocè entre els que formen els conglomerats estudiats. S’interpreta que aquests sedi-ments van ser transportats per processos gravitacionals tipus debris-flow. El seu dipòsitpot estar relacionat amb una dinàmica de ventall al·luvial, encara que el paleorelleuvigorós que presenta el substrat miocè i la presència de travertins suggereixen l’erosióde vessants pròxims i, per tant, la participació de processos col·luvials.

Els nivells de conglomerats estan intercalats amb nivells de lutites vermelloses(algunes de les quals corresponen a les fàcies C i el nivell 9), en general molt pures iamb gran continuïtat lateral (Fig. 2). Ocasionalment, presenten alguna marca d’arrels iconcrecions de carbonat de calci de color blanc-gris disposades horitzontalment i verti-calment. Les lutites s’interpreten com a sediments transportats en suspensió i dipositatsper decantació en un context de plana d’inundació.

Els conglomerats de la part alta del tram constitueixen nivells relativament prims(30-40 centímetres) amb base erosiva i amb tendència granodecreixent. Es caracteritzenper contenir clasts ben seleccionats de quars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària,sovint imbricats i amb fàbrica suportada pels clasts. Els conglomerats presenten lami-nació creuada de gran escala i baix angle. A la base poden presentar lutites vermellesmassives que passen gradualment, cap al sostre, a sorres amb laminacions creuades depetita escala. Les característiques dels conglomerats indiquen que van ser transportatsper aigua. La geometria dels estrats suggereix que els nivells de conglomerats són peti-tes barres fluvials.


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 33


Figu

ra 2

. Esq

uem

a de

les

dife

rent

s un

itats

est

ratig

ràfiq

ues

en e

l jac

imen

t de

Vallp

arad

ís. E

ls s

edim

ents

est

udia

ts e

s di

spos

enpe

r so

bre

del s

ubst

rat m

iocè

, que

dib

uixa

un

pale

orel

leu

amb

un d

esni

vell

d’un

s 10

met

res

a l’E

. Les

uni

tats

més

riq

ues

del

jaci

men

t s’in

diqu

en a

mb

les

lletre

s “n

” (n

ivel

l Neg

re) i

“v”

(niv

ell 1

0). A

la p

art s

uper

ior

de l’

esqu

ema

s’in

diqu

en le

s co

lum

-ne

s es

trat

igrà

fique

s i e

ls s

onde

jos

que

es v

an u

tilitz

ar p

er e

labo

rar

l’esq

uem

a.

TRIBUNA2007-02 22/7/08 17:35 Página 34

El tram inferior acaba amb una unitat de color verd-gris (nivell 10 o nivell Verd), for-mada per tres subunitats amb base erosiva, que poden arribar als 3 metres de potència. Lasubunitat inferior la formen argiles i llims verdosos amb clasts surant. La subunitatintermèdia es compon de graves centimètriques amb fàbrica suportada pels clasts i ambbase canaliforme. La subunitat superior té uns 2 metres de gruix; comença amb un nivellamb blocs de mida decimètrica, i acaba amb argiles i llims de color verd-gris amb clastssurant en la matriu i disposats sense cap ordre vertical (Fig. 2). Aquesta última subunitatpresenta multitud de marques d’arrels i és rica en restes paleontològiques. Els clasts de lessubunitats argiloses són angulosos i subangulosos, tenen mida mil·limètrica a centimètri-ca, i la seva litologia és de quars, lidita i roca metasedimentària. Els blocs de la base de lasubunitat superior estan constituïts per gres arcòsic de gra groller, microconglomerat i car-bonat. Les argiles verdoses s’interpreten com a sediments transportats mitjançant fluxosdensos de tipus mud-flow (colada de fang) i posteriorment colonitzats per vegetació.Aquests dipòsits de mud-flow es van situar damunt de blocs transportats per processos dedebris-flow o damunt de graves transportades per fluxos aquosos i amb capacitat erosiva.

(b) Tram superior: comença amb una unitat de bretxes i conglomerats amb base ero-siva (nivell 6), que talla amb un pendent significatiu cap a l’oest, el sud-oest i el sud elsnivells del tram inferior (Fig. 2). Les bretxes i conglomerats tenen al voltant d’1,5 metresde gruix, i són de color marronós i massius. Els seus clasts són de mida centimètrica adecimètrica, subarrodonits i subangulosos, i en general no presenten cap tipus de grano-classificació. La seva litologia és fonamentalment de quars, lidita i roca metasedimentà-ria. En menor proporció hi ha clasts de calcària, gres, arcosa i microconglomerat, proba-blement d’origen miocè. En alguns casos s’observen nivells amb imbricacions i lamina-cions creuades, indicatives de transport aquós. La unitat presenta una fàbrica suportadapels clasts i ocasionalment una matriu sorrenca. Els límits laterals (cap a l’oest, el sud-oesti el sud) i superior de la unitat són un canvi gradual a fàcies argiloses (Fig. 2). S’interpretaque el mecanisme de transport d’aquesta unitat està dominat per processos gravitacionalstipus debris-flow barrejats amb processos on l’aigua és l’agent principal de transport.Aquests processos s’emmarcarien en una dinàmica mixta al·luvial-col·luvial.

La part més alta del tram superior està formada per una unitat potent amb llims ambcolors marró fosc i ocre (“nivells 5 a 1”) (Fig. 2). Presenten aspecte massiu, abundantsmarques d’arrels i restes de gastròpodes d’aigua dolça. A la base de la unitat, en contacteamb els conglomerats descrits anteriorment, hi ha un nivell d’argiles caracteritzades pelcolor negre, l’olor de sofre i la gran quantitat d’ossos de mamífers i fragments de fusta enexcel·lent estat de conservació (nivell 11 o nivell Negre) (Fig. 2). Aquest nivell té límitsdifosos i, en ocasions, la tinció negra afecta els conglomerats propers. Aquest nivell negrepot arribar a tenir poc més d’1 metre de gruix i s’estén al llarg d’un mínim de 50 metresen direcció aproximada nord-sud, i poc més de 10 metres en direcció est-oest. El sostrede la unitat es caracteritza per l’existència de dos nivells decimètrics (de 50 i 20 centíme-tres de gruix) de concrecions calcàries molt endurides i taques d’òxid de ferro d’aspectenodulós, interpretats com a paleosòls (Fig. 3). S’interpreta que aquests sediments van serdipositats en un context de plana d’inundació. El nivell de color negre s’interpreta com unepisodi palustre que va permetre la instal·lació, durant un cert temps, d’una làmina d’ai-gua i un ambient reductor que va permetre la conservació de les restes orgàniques. Lesrestes, algunes de les quals són de mida considerable, poden haver estat dipositades pelmateix procés massiu que va transportar els conglomerats del nivell anterior.


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 35


Figura 3. Columnes estratigràfiques sintètiques del jaciment de Vallparadís. El traminferior, el tram superior i la terrassa Qv4 estan separats per discordances. El tram

inferior està dominat per conglomerats al·luvials-col·luvials; el tram superiorcomença amb conglomerats erosius per sobre dels quals es disposa un paquet relati-vament gruixut de lutites amb paleosòls. Les unitats més riques del jaciment s’indi-

quen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2).

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 36

3.3. Ambient deposicional

L’ambient sedimentari durant el Pleistocè inferior de la zona d’estudi, està estreta-ment lligat amb la geometria del paleorelleu miocè, que mostra talussos amb pendentssignificatius al marge dret (Berástegui et al., 2000) i esquerre de l’actual riera deVallparadís. Aquest paleorelleu, que forma una vall d’uns 150 metres d’ample, quedaomplert pels sediments del Pleistocè inferior.

El tram inferior dels sediments descrits correspon a dipòsits de ventall al·luvialbarrejats amb dipòsits de vessant. Amb aquests estadis de sedimentació al·luvial icol·luvial s’alternen èpoques on dominen les grans avingudes que omplen la vall desediments argilosos on s’instal·la vegetació (Fig. 4A). La sedimentació mitjançant flu-xos gravitatius continua fins al sostre del tram inferior, quan apareixen conglomeratsque indiquen la presència de cursos fluvials en el sector estudiat. Nous episodiscatastròfics trenquen la dinàmica fluvial: fluxos massius de fang i roques constituei-xen un nou episodi dominantment al·luvial-col·luvial, que marca l’inici del tram supe-rior (Fig. 4B). El dipòsit de bretxes i conglomerats és contemporani amb la sedimen-tació de lutites a les parts més distals del sistema i, localment, s’estableix una petitazona palustre que permet la conservació de restes orgàniques, possiblement transpor-tades per la mateixa dinàmica al·luvial-col·luvial (Fig. 4B). El Pleistocè inferior acabaamb el dipòsit de lutites en un ambient de plana d’inundació. Durant aquesta etapa esprodueixen aturades de la sedimentació que permeten la formació incipient de sòls(Fig. 4C).

4. PALEONTOLOGIA

4.1. Quantitat de restes recuperades

Per tal de poder enregistrar la procedència estratigràfica de cadascuna de les restesrecuperades, es procedí a la descripció dels nivells de sostre a base de la sèrie (en l’or-dre en què anaven apareixent). S’arribaren a comptabilitzar fins a 20 nivells diferents,dels quals 14 proporcionaren restes fòssils en major o menor abundància. De les 23.040restes recuperades des de l’agost del 2005 al juny del 2007, el 90% corresponen a l’a-nomenat nivell 10, excavat quasi exclusivament de forma manual. Com en el jacimentveí de Cal Guardiola, també aparegué un nivell de coloració negrosa, que fou excavatmanualment i amb l’ajuda d’una bobcat. Aquest nivell proporcionà restes de macro-vertebrats, però sobretot macrorestes vegetals de grans dimensions, que representenconjuntament un 5% del total de restes siglades de tota la intervenció. El nivell 9 i elsnivells corresponents a les fàcies C proporcionaren més d’un 1% i al voltant d’un 3%del total de sigles, respectivament, mentre que la resta de nivells fossílifers (2, 4, 5, 7,8, 15 i 17) representen conjuntament menys de l’1% de les restes recuperades. Cal teniren compte que les restes recuperades durant el triatge de concentrats (dents de micro-mamífers, conquilles de gastròpodes, microrestes vegetals...) no estan incloses enaquests còmputs.


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 37

4.2. Macrorestes vegetals

Dels vint nivells que formen la sèrie estratigràfica de l’estació de Vallparadís,només s’han localitzat macrorestes vegetals al nivell Negre, amb unes característiquesmolt similars a les del nivell Negre de Cal Guardiola (Postigo Mijarra et al., 2007).Gran part de les restes recuperades a Vallparadís són de petit format, però de maneraexcepcional s’han extret dues restes amb unes dimensions superiors a 3 metres (Fig.1G). La difícil extracció, preparació i conservació d’aquestes restes ha fet que el seuestudi encara no s’hagi pogut iniciar, tot i que en el futur contribuiran sens dubte alconeixement del context climàtic i ecològic d’aquesta zona durant el Pleistocè.

4.3. Macrovertebrats

Fins al moment s’han identificat 21 espècies de macromamífers en el jaciment del’Estació de Vallparadís (taula 1). L’element més abundant de l’associació és una espècied’hipopòtam d’origen africà, Hippopotamus antiquus, de la qual se n’han recuperat prin-cipalment restes apendiculars (generalment afectades pels hiènids) i dentals, tot i queexcepcionalment també es disposa de bona part de l’esquelet axial d’un mateix individu.Aquesta espècie, que comença a enregistrar-se a Europa a inicis del Pleistocè inferior, pre-senta unes característiques força diferents a les de l’espècie actual, ja que és un organismemolt més lligat als ambients aquàtics i amb una massa corporal fins a dues vegades supe-rior. Els perissodàctils constitueixen el segon element en abundància, i estan representatsper restes dentals i fragments apendiculars (generalment afectats per carnívors). Hi trobemdues espècies de cavalls (E. altidens, molt abundant al Pleistocè inferior d’Europa occi-dental, i una segona espècie més gran pendent de determinar), a més del rinocerontStephanorhinus hundsheimensis. Quant als artiodàctils, els més nombrosos són els cèrvids,representats per tres espècies: la daina, Dama vallonnetensis, de mida mitjana i molt abun-dant al jaciment, sobretot pel que fa a banyes i restes dentals; el cérvol, Cervus elaphus,molt menys freqüent i localitzat només al nivell Negre; i el cérvol gegant, Praemegacerosverticornis, representat per unes poques banyes de muda (Fig. 1H). Amb menor freqüèn-cia, també trobem representades al jaciment dues espècies de bòvids (una de les quals delgènere Bison), a més d’un suid (un porc senglar del gènere Sus). Aquest darrer tàxon téimportància biostratigràfica, ja que aquesta espècie no s’ha localitzat mai a l’Europa occi-dental en cronologies anteriors a 1 Ma (Guérin i Faure, 1997). Respecte dels proboscidis,trobem algunes restes dentognàtiques i postcranials de l’elefant, Elephas antiquus, mentreque els primats són representats per restes dentals molt escasses d’una mona del gènereMacaca. Finalment, pel que fa a l’associació de carnívors, és dominada per dues espèciesde fèlids de mida gran del gènere Panthera, una de les quals correspon al jaguar europeu,P. gombaszoegensis; també hi ha un fèlid de mida més petita és assignable al gènere Lynx.Aparentment, els hiènids són els carnívors més abundants, si més no segons l’abundànciade copròlits, que representen més del 10% de restes fòssils recuperades; les restes directesde hiènids consisteixen en un esquelet notablement complet que actualment s’està prepa-rant. Els úrsids també hi són força ben representats, sobretot per elements cranials assig-nables a Ursus deningeri, un ós de grans dimensions de la línia espeloïdea. D’altres restesmenys freqüents de carnívors corresponen a tres espècies de cànids, incloent un llop (Canismosbachensis) i una guineu (gènere Vulpes), a més d’un toixó (mustèlid del gènere Meles).


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 38


Figura 4. Blocs diagrama esquemàtics que mostren la interpretació dels sedimentsdel Pleistocè inferior de Vallparadís. Tot i que els blocs diagrama no estan a escala,la seva amplada aproximada és de 100 metres. Les unitats més riques del jaciments’indiquen amb les lletres “n” i “v” (vegeu Fig. 2), mentre que també hi figura la

terrassa del Pleistocè mitjà Qv4.

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 39

4.4. Microvertebrats

Malgrat que s’han mostrejat intensivament tots els nivells estratigràfics pleistocensafectats per les obres, la manca de recursos humans i la urgència de l’extracció de lesmacrorestes fòssils ha impedit que aquestes tasques hagin conclòs, de manera que demoment només disposem de resultats parcials. Fins al moment, s’han pogut identificardents jugals de dos gèneres d’arvicòlids (Allophaiomys i Mimomys) i d’un múrid inde-terminat, a més d’algunes restes dentals corresponents a insectívors i algun dentari derèptil. Endemés, l’excavació intensiva del nivell Negre ha permès recuperar abundantsrestes de lagomorfs (conills), algunes en connexió anatòmica, mentre que de l’excava-ció de la base del nivell 10 s’han recuperat restes dentals aïllades d’un porc espí (gène-re Hystrix) i d’un petit castor (gènere Castor).

4.5. Tafonomia

Les restes procedents dels diversos nivells no solen presentar un alt grau de mete-orització, amb l’excepció de la totalitat de restes del nivell 8, les quals presenten evidèn-cies d’exposició subaèria prolongada. Els ossos conservats íntegrament són molt escas-sos en tots els nivells, i representen una proporció molt petita del total. Els elements queapareixen complets més sovint són aquells que, per les seves característiques, tenen unpotencial de preservació més elevat (restes dentals aïllades, ossos carpals i tarsals com-pactes, i metàpodes). Els ossos llargs apareixen representats per diàfisis i segments dis-tals, mentre que els elements més habituals de l’esquelet axial són fragments de coste-lles i vèrtebres de grans herbívors, així com parts de la cintura pelviana i escapular(acetàbuls i fragments de fossa glenoïdea). Els elements en connexió anatòmica sónabsents, amb l’excepció de l’esquelet axial d’hipopòtam de la base del nivell Verd, quepresentava algun element en connexió. En canvi, són freqüents les associacions d’ele-ments d’un mateix individu, com és el cas de diverses mandíbules desarticulades d’hi-popòtam del nivell Verd, així com diversos elements axials i apendiculars d’èquids delnivell Negre.

L’acció dels hiènids constitueix l’únic agent acumulador o modificador de la tafo-cenosi que s’ha localitzat fins al moment, especialment al nivell 10, tot i que també n’hiha evidències al nivell 16 i a les fàcies C. L’activitat d’aquests hiènids es reflecteix, pelque fa a les restes cranials, en la presència de mandíbules sense la rama i amb el corpusfracturat fins a les arrels, així com fragments aïllats de maxil·lar, fragments de neuro-crani amb banyes parcials de Dama, i altres. Quant a l’esquelet apendicular, l’acció delshiènids es reflecteix en la presència de diàfisis de fèmur i húmer (Fig. 5), i segmentsdistals de radi i tíbia. Els elements carpals i tarsals, així com els metàpodes, general-ment es conserven complets però amb marques de mossegades. Aquest patró de con-servació obeeix a diferents pautes, segons l’element anatòmic i el tàxon de què es trac-ti, ja que hi ha diversos factors (estructura, contingut en medul·la òssia, i densitat mine-ral) que determinen el major o menor aprofitament que en duen a terme els hiènids pertal d’obtenir-ne recursos energètics. Aquesta evidència d’acció de hiènids constatada aljaciment de Vallparadís presenta moltes similituds amb l’acció de Pachycrocuta brevi-rostris, molt ben documentada al jaciment de Venta Micena (Arribas i Palmqvist, 1998).


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 40

5. DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

Els sediments fossilífers del Pleistocè inferior excavats a Vallparadís, dipositatssobre un substrat miocè amb pronunciat paleorelleu, tenen el seu origen en una dinà-mica al·luvial-col·luvial, interrompuda tant per esdeveniments catastròfics de tipusmud-flow i debris-flow, com per aturades sedimentàries amb formació de sòls. Podemdividir aquests sediments en dos trams principals, separats per un nivell de conglome-rats amb base erosiva d’origen al·luvial-col·luvial (nivell 6). Les argiles verdes delnivell 10, que ha proporcionat la major part de restes fòssils recuperades, corresponenal tram inferior (el més antic), i s’interpreten com a sediments transportats per fluxosdensos de tipus mud-flow (colades de fang), dipositats sobre blocs transportats per pro-cessos gravitacionals de debris-flow i graves transportades per fluxos aquosos i ambcapacitat erosiva. Les argiles del nivell Negre, en canvi, es troben a la base del tramsuperior, i corresponen probablement a una zona palustre amb condicions reductores,les quals haurien permès la conservació no només dels ossos, sinó també de les macro-restes vegetals, possiblement transportades pel mateix tipus de dinàmica al·luvial-col·luvial.

Tant les característiques sedimentològiques dels sediments excavats, com les iden-tificacions taxonòmiques i inferències tafonòmiques fetes a partir de les restes recupe-rades, permeten concloure que el jaciment de l’Estació de Vallparadís presenta unesgrans similituds amb el jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al., 2000). Malgratla coincidència de fàcies i composició faunística entre alguns nivells de Vallparadís i elsnivells excavats a Cal Guardiola, no es pot concloure que es tracti dels mateixos estrats,ni tinguin per tant exactament la mateixa edat. Mentre que a Cal Guardiola la major part


Figura 5. Diferents estadis tafonòmics d’aprofitament de restes postcranials (fèmurs)d’hipopòtam per part dels hiènids.

TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 41

de restes recuperades procedien d’un nivell negre amb macrorestes vegetals, aVallparadís la major part de restes provenen de les graves matriu suportades per argilesverdoses del nivell 10, que ha proporcionat un nombre de fòssils gairebé 10 vegadessuperior a les recuperades a Cal Guardiola.

A l’espera dels resultats del paleomagnetisme, les dades biostratigràfiques provi-sionals permeten situar l’edat del jaciment de Vallparadís al voltant de 0,8-1,0 Ma(milions d’anys abans del present), que coincideix amb l’edat atribuïda a CalGuardiola segons dades paleomagnètiques (>0,8 Ma: M. Garcés, com. pers. a PostigoMijarra et al., 2007). Durant aquest interval de temps es produeix la transició entre elGalerià i el Vil·lafranquià, fet que ha dut alguns autors a proposar d’anomenar-loProtogalerià o Epivil·lafranquià (vegeu-ne la revisió a Palombo i Sardella, 2007). Elregistre fòssil de l’Epivil·lafranquià a l’Europa occidental és força escàs, i en desta-quen els jaciments de la cova de Vallonnet a França (Lumley et al., 1988),d’Untermassfeld a Alemanya (Kahlke, 1995) i la Trinchera Dolina a Espanya(Carbonell et al., 1995). Es tracta d’un interval d’intens recanvi faunístic, especial-ment pel que fa a les associacions de carnívors. Així, els fèlids dents de sabre (gène-res Homotherium i Megantereon) coexisteixen amb els primers lleons europeus(Panthera fossilis), pels quals són progressivament reemplaçats, mentre que les hie-nes gegants (Pachycrocuta brevirostris) són substituïdes per les hienes tacades(Crocuta crocuta), d’origen africà. Aquest recanvi faunístic progressiu va aparent-ment associat a un canvi en el model d’aprofitament humà del territori a l’Europaoccidental. Les excepcionals troballes paleontològiques fetes a Vallparadís, un copfinalitzin les tasques de preparació i posterior estudi, permetran sens dubte aprofun-dir en el coneixement de les faunes epivil·lafranquianes de l’Europa occidental, aixícom dels factors paleoecològics que varen condicionar l’esmentat recanvi faunísticdurant aquest breu interval.

6. AGRAÏMENTS

Volem donar les gràcies a Sandra Val i al seu equip de l’empresa ORIGENConservació i Restauració, SCP, per l’extraordinària tasca de preparació paleontològi-ca duta a terme amb les restes recuperades.

7. BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, J.; CABRERA, L.; GARCÉS, M.; PARÉS, J.M. (1997). «The Vallesian mammal suc-cession in the Vallès-Penedès basin (northeast Spain): Paleomagnetic calibrationand correlation with global events». Palaeogeogr. Palaeoclim. Palaeoecol., 133:149-180.

ARRIBAS, A.; PALMQVIST, P. (1998). «Taphonomy and palaeoecology of an assemblageof large mammals: Hyaenid activity in the Lower Pleistocene site at Venta Micena(Orce, Guadix-Baza Basin, Granada, Spain)». Geobios, Suppl. Vol. 31: 3-47.

BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; MOYÀ, S. (2000). «El jaciment paleontològic de CalGuardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya. Contextualitzaciógeològica». Trib. Arqueol., 1997-1998: 255-277.


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 42

BERÁSTEGUI, X.; LOSANTOS, M. (coord.) (2001). «Mapa geològic de Catalunya a escala1:25000. Full 392-2-2 (Sabadell)». Institut Cartogràfic de Catalunya.

CABRERA, L.; CALVET, F. (1996). «Onshore Neogene record in NE Spain: Vallès-Penedès and El Camp half-grabens (NW Mediterranean)». A: FRIEND, P.F.; DABRIO,C.J. (ed.) Tertiary basins of Spain. The stratigraphic Record of Crustal Kinematics:World and Regional Geology, Vol. 6. Cambridge, Cambridge University Press, p.97-105.

CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; DÍEZ, J.C.; ROSAS, A.;CUENCA-BESCÓS, G.; SALA, R.; MOSQUERA, M.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995). «LowerPleistoene hominids and artefacts from Atapuerca TD6 (Spain)». Science, 269:826-830.

GUÉRIN, C.; FAURE, M. (1997). «The wild boar (Sus scrofa priscus) from the post-Villafranchian Lower Pleistocene of Untermassfeld». A: KAHLKE, R.-D. (ed.) DasPleistozän von Untermassfeld bei Meningen (Thüringen), Teil 1. Monogr. Röm.Grem. Zentralmus. Mainz 40, Habelt, Bonn, p. 375-383.

KAHLKE, H.D. (1995). «Ein fossiler Elch-Fund aus dem Unterpleistozän vonUntermassfeld in Thüringen (Mitteldeuschland)». Quartär, 45: 227-235.

LUMLEY, H. DE; KAHLKE, H.D.; MOIGNE, A.-M.; MOULLÉ, P.-E. (1988). «Les faunes degrands mammifères de la grotte du Vallonnet, Roquebrune-Cap-Martin, Alpes-Maritimes». L’Anthropologie 92, 465-496.

PALOMBO, M.R.; SARDELLA, R. (2007). «Biochronology and biochron boundaries: Areal dilemma or a false problem? An example based on the Pleistocene large mam-malian faunas from Italy». Quater. Inter., 160: 30-42.

POSTIGO MIJARRA, J.M.; BURJACHS, F.; GÓMEZ MANZANEQUE, F.; MORLA, C. (2007). «Apalaeoecological interpretation of the lower–middle Pleistocene Cal Guardiola site(Terrassa, Barcelona, NE Spain) from the comparative study of wood and pollensamples». Rev. Paleobot. Palynol., 146: 247-264.


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 43

TAULA 1. LLISTA FAUNÍSTICA DELS MAMÍFERS DEL JACIMENT DE VALLPARADÍS(TERRASSA, VALLÈS OCCIDENTAL).

Ordre PERISSODACTYLA Ordre CARNIVORA Ordre PRIMATES

Família Rhinocerotidae Família Hyaenidae Família CercopithecidaeStephanorhinus hundsheimensis Hyaenidae indet. Macaca sp.

Família Equidae Família Mustelidae Ordre INSECTIVORA

Equus altidens Meles sp. Insectivora indet.Equus sp. Família Ursidae Ordre RODENTIA

Ordre ARTIODACTYLA Ursus deningeri Família ArvicolidaeFamília Hippopotamidae Família Canidae Allophaiomys sp.

Hippopotamus antiquus Canis mosbachensis Mimomys sp.Família Suidae Vulpes sp. Família Muridae

Sus cf. scrofa Canidae indet. Muridae indet.Família Cervidae Família Felidae Família Castoridae

Dama vallonnetensis Panthera gombaszoegensis Castor sp.Cervus elaphus cf. Panthera sp. Família HystricidaePraemegaceros verticornis Lynx sp. Hyxtrix sp.

Família Bovidae Ordre PROBOSCIDEA

Bison sp. Família ElephantidaeBovidae indet. Elephas antiquus


TRIBUNA2007-02 21/7/08 11:50 Página 44

Vallparadís, història dels primers homínidsd’EuropaKENNETH MARTÍNEZ MOLINA I JOAN GARCIA GARRIGA

INTRODUCCIÓ

L’equip d’arqueòlegs de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili(FURV) encarregat del control arqueològic de les obres de construcció de la futura esta-ció dels FGC Vallparadís-UPC (Terrassa, Vallès Occidental) va localitzar, a finals delmes d’agost de 2005, objectes lítics associats a fòssils amb marques d’intervencióantròpica. Aquest registre arqueològic es va recuperar en un nivell estratigràfic amb unadatació provisional, a partir de la bioestratigrafia de macromamífers i del paleomagne-tisme, del Plistocè inferior final. A partir d’aquesta troballa es va organitzar una exca-vació preventiva del nivell arqueològic, que finalment ha abastat una superfície d’uns781 metres quadrats, amb una potència d’uns 1.100 metres cúbics, i on s’han coordenatmés de 57.600 registres entre objectes lítics i fòssils. En aquest article presentem les pri-meres dades qualitatives i interpretacions sobre la formació del dipòsit sedimentari i delmaterial recuperat, així com de les implicacions que es desprenen sobre la conductaecosocial dels primers homínids europeus.

L’evolució biològica i cultural dels humans a partir de fa 2 milions d’anysinclou nous escenaris fora d’Àfrica. El continent eurasiàtic va rebre successivesones migratòries d’homínids, que van desenvolupar noves estratègies adaptatives iinnovacions tecnològiques en aquests nous espais. La història d’aquesta primeren-ca colonització, els ritmes i les causes que la van permetre o retardar, són en l’ac-tualitat font d’un intens debat científic, protagonitzat en gran mesura per investiga-dors espanyols i per jaciments d’aquí. Europa pot considerar-se plenament ocupadapels homínids des de fa 500.000 anys, ja que a partir d’aquell moment les evidèn-cies arqueològiques es multipliquen exponencialment i cobreixen pràcticament totel continent, exceptuant les zones més septentrionals per sobre del paral·lel 50°N.Per contra, amb anterioritat a aquesta data, les evidències arqueològiques són moltmés reduïdes, fet que permet interpretar-ne les raons (Turner, 1992, 1999; Dennell,2003; Roebroeks i Van Kolfschoten, 1994; Roebroeks, 2001). Possibles limitacionscognitives o tecnològiques de les espècies d’homínids del Plistocè inferior, la com-petència que plantejaven els grans depredadors als homínids del moment, barreres

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 45

geogràfiques o limitacions ecològiques en les estratègies adaptatives s’han argu-mentat com a explicacions per justificar el retard del poblament humà d’Europa res-pecte d’Àsia.

Durant el Plistocè inferior es coneixen dues migracions importants de faunes capa Europa, una principalment des d’Àfrica, en el límit Plio/Plistocè i l’altra a finalsdel Plistocè inferior, amb espècies preferentment asiàtiques (Agustí et al., 1987).Aquestes migracions, motivades per canvis climàtics que ampliaven o reduïen deter-minats ecosistemes, s’han considerat com una explicació vàlida per justificar l’ex-pansió dels homínids, que devien participar-hi a l’igual que les altres comunitats demamífers. Fins i tot, alguns autors, en funció de la diversitat específica d’homínidsdel Plistocè inferior identificada a partir del registre fòssil de Dmanisi, Atapuerca iCeprano (Bermúdez de Castro et al., 1997, 2004; Manzi, 2004; Rightmire et al.,2006) i les diferències amb les poblacions humanes del Plistocè mitjà (Homo hei-delbergensis) consideren que a cada una d’aquestes migracions faunístiques licorrespon una espècie d’homínid determinat (García Sánchez, 2005). Per tant,segons aquesta hipòtesi, el primer poblament humà d’Europa devia ser episòdic,demogràficament poc important i sobretot discontinu, com a mínim fins al Plistocèmitjà antic (Dennell, 2003).

Les evidències més sòlides sobre les poblacions d’homínids que emigraren d’Àfri-ca fa poc menys de 2 milions d’anys es reduïen en el continent europeu, abans de la des-coberta de Vallparadís, als jaciments espanyols d’Atapuerca —Trinxera Dolina iTrinxera Elefant (Burgos) (Carbonell et al., 1995; Parés et al., 2005)— i d’Orce —Fuente Nueva 3 i Barranco León (Granada) (Palmqvist et al., 2005). A la resta de jaci-ments europeus, com els italians de Monte Poggiolo, Ceprano o Pirro Nord, o els fran-cesos del massís Central com Port-de-Lavaud o Pakefield a Anglaterra (Peretto et al.,1998; Parfitt et al., 2005; Arzarello et al., 2007; Despriée et al., 2006), els manca algundels elements científics necessaris per ser plenament acceptats, ja sigui perquè els dipò-sits no conserven restes fòssils, perquè no disposen de contextos estratigràfics clars,perquè la quantitat d’elements recuperats és insuficient, o no són diagnòstics, o simple-ment perquè no disposen de datacions radiomètriques.

Fora d’Europa, en les possibles vies d’accés a aquesta (el nord d’Àfrica, el PròximOrient i el Càucas), les evidències arqueològiques són més nombroses i d’una antigui-tat superior. Destacarien els jaciments d’Aïn Hanech (Argèlia), Dmanisi (República deGeòrgia) i Ubeidiya (Israel) (Bar-Yosef, 1994; Gabunia i Vekua, 1995; Sahnouni iHeinzelin, 1998). D’aquests jaciments es dedueix que pel corredor de Palestina o vial’estret de Gibraltar, els primers homínids arribaren a Europa com a molt tard fa 1,4-1,2milions d’anys, edat de les restes recuperades a Orce (Granada) i a Atapuerca-TrinxeraElefant (Burgos).

Seguidament, a més de presentar el jaciment de Vallparadís, volem contextualitzar-lo amb els altres que es coneixen del mateix període. Amb aquest objectiu, repassaremels dos camps d’investigació que centren el debat científic actual sobre la interpretacióhistòrica de la primera colonització d’Europa: la tecnologia lítica dels primers homínidsi les estratègies adaptatives que els van permetre poblar la riba septentrional del medi-terrani.

46 K. MARTÍNEZ, J. GARCÍA

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 46

EL JACIMENT: SEDIMENTOLOGIA I AMBIENT SEDIMENTARI

La riera de Vallparadís, que travessa el centre de la ciutat de Terrassa, correspon aun torrent tributari de la riera de Palau que, juntament amb la de les Arenes, canalitzenles aigües de la vessant meridional de Sant Llorenç de Munt i de la serra de l’Obac capel Llobregat. En els marges de la riera de Vallparadís es conserven dipòsits quaternarisplistocènics disposats discordantment sobre un substrat miocè que, des de les excava-cions del jaciment de Cal Guardiola l’any 1997 (Berástegui et al., 1998), sabem quecontenen un important potencial fossilífer de finals del Plistocè inferior i principis delPlistocè mitjà antic, (Fig. 1).

A partir d’un ampli programa de sondejos geomecànics, l’estudi geològic de lazona afectada per les obres de l’estació ha detectat un paquet sedimentari quaternarid’uns 20 metres de potència, limitat cap a l’est per un paleorelleu miocènic amb un fortdesnivell de 12 metres (Gómez, 2005a; 2005b; 2007). Aquest dipòsit quaternari corres-pon al ventall al·luvial de Terrassa, que s’encaixa en al·luvions d’edat miocènica, i téuna extensió de 7,5 quilòmetres de llarg per 8 quilòmetres d’ample. Està format prefe-rentment per nivells de lutites d’origen fluvial i al·luvial, i nivells al·luvials/col·luvialsde conglomerats. Pràcticament en tots els nivells estratigràfics afectats per l’obra s’han

VALLPARADÍS, HISTÒRIA DELS PRIMERS HOMÍNIDS A EUROPA 47

Figura 1. Localització del jaciment al marge esquerre de la riera de Vallparadís, alcostat del pont de l’avinguda Jacquard (Terrassa).

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 47

localitzat restes arqueològiques o paleontològiques, encara que per les limitacions inhe-rents a una intervenció d’urgència, l’excavació arqueològica s’ha limitat al nivell mésric de tota la seqüència (unitat 7). En la resta de nivells, la baixa densitat de materialarqueològic o la interpretació sedimentària no justificava una excavació manual, per laqual cosa, en aquests, el control arqueològic es va limitar a detectar la possible presèn-cia d’objectes lítics durant el seguiment de les màquines excavadores.

El cobriment de la seqüència estratigràfica correspon a la terrassa Qv3, atribuïda alPlistocè superior (ICC, 1997). Per sota, disposats discordantment, s’han diferenciat dosgrans trams sedimentaris, separats entre si per un paquet potent d’uns 1,5-2 metres deconglomerats amb base erosiva i forta inclinació cap a l’oest, el sud-oest i el sud (Unitat5). L’anàlisi paleomagnètica preliminar també marca en aquesta unitat un canvi, entreles mostres amb polaritat positiva del tram superior i les mostres de polaritat inversa deltram inferior. En concret, aquest canvi paleomagnètic es correspon amb el límitMatuyama-Brunhes, que va tenir lloc fa uns 790 ka. Per tant, els nivells inferiors aaquest esdeveniment, com és la unitat objecte de les excavacions arqueològiques, serienmés antics.

La unitat 5 presenta una fàbrica suportada pels clasts i ocasionalment per unamatriu sorrenca. Els clasts són de mida variable (centimètrics a decimètrics), fonamen-talment subarrodonits i subangulosos, sense una ordenació vertical pel que fa a la sevamida. En alguns punts s’observen nivells amb imbricacions i laminacions creuades indi-catives de transport aquós. Aquesta litofàcies implica que la unitat es va dipositar mit-jançant processos de transport gravitacionals, tipus debris-flow, barrejats amb proces-sos on l’aigua és l’agent principal de transport. Això, juntament amb la geometria de labase de la unitat, fortament erosiva i amb pendent, suggereix que la unitat 5 són dipò-sits de vessant al·luvial-col·luvials. La base d’aquesta unitat talla, amb una pendent sig-nificativa cap a l’oest, el sud-oest i el sud, els nivells 6, 7 i 8, mentre que els límits late-ral (cap a l’oest, el sud-oest i cap al sud) i superior de la unitat són un trànsit gradual ales argiles i llims de les unitats 3 i 4.

Per damunt del paquet massiu de conglomerats de la unitat 5, el tram superior de laseqüència està format per tres unitats d’argiles i llims (unitats 2, 3 i 4) formades en uncontext de plana d’inundació. Intercalats entre aquestes argiles, s’han identificat signesde pedogènesis i paleosòls, la qual cosa implica aturades sedimentàries importants. Enaquestes unitats sedimentàries, durant el seguiment de màquines, es van recuperar setobjectes lítics, entre els quals destacaríem dos objectes de quars de format mitjà confi-gurats a partir d’un retoc denticulat regular que, morfològicament i tècnicament, es dife-rencien notablement del registre lític de la unitat 7.

La base de la unitat 4 correspon a un nivell d’argiles de color negre. Aquest nivellnegre no és un cos sedimentari individualitzat, amb límits ben definits, si no que potconsiderar-se una taca que afecta tant les lutites del nivell 4 com les bretxes i conglo-merats de la unitat 5. El nivell negre té poc menys d’1 m de gruix, compost fonamen-talment per argiles però amb intercalacions de graves. S’interpreta que aquestes argilescorresponen a un episodi palustre que va permetre la instal·lació d’una làmina d’aiguai un ambient reductor, que va afavorir la conservació d’abundants restes orgàniques,entre les quals destaquen fustes de més de 3 metres de llarg. El material fòssil i les pecesd’indústria lítica localitzades en el nivell (6 objectes) haurien estat arrossegats fins aaquests tolls en el mateix procés de transport massiu que va dipositar els conglomeratsde la unitat 5.


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 48

La primera unitat del tram inferior, erosionat en la seva part oest per la unitat 5,correspon a la unitat 6. Litològicament correspon a un paquet d’argiles i llims massiusde coloració vermella amb intercalacions de sorres d’una potència màxima d’uns 80centímetres, dipositats en un ambient de plana d’inundació. La base d’aquesta unitat iel contacte amb la unitat subjacent (unitat 7) va ser la primera part de l’estratigrafiaexcavada manualment amb metodologia arqueològica atesa la riquesa arqueològicadetectada. La localització durant el seguiment de màquines d’objectes lítics associatsamb fragments d’ossos amb fractures longitudinals d’origen antròpic va motivar lasol·licitud del permís per fer una excavació preventiva manual. Inicialment, l’excava-ció arqueològica es va limitar a la interfase entre la unitat 6 i 7 (nivell d’interfase 9/10),en una superfície de 40 m2 (quadres L-O/26-35) i posteriorment a una cala que va per-forar tota la potència de la unitat 7 (quadres U-X/29-31 del nivell 10), abans de prendrela decisió d’excavar en extensió tot el nivell arqueològic.

La unitat 7 correspon al nivell arqueològic excavat durant el transcurs de la inter-venció preventiva de Vallparadís. La seva extensió queda limitada cap al sud i l’oest perla unitat 5, que l’erosiona, cobrint finalment una superfície de 781 m2 en el racó nord-oriental de la plaça dels Drets Humans. Aquesta unitat està formada per dos cossos sedi-mentaris. El superior, que correspon al nivell arqueològic 10, té una potència màximad’entre 1,5-2 metres. Està format per argiles i llims de coloració verda grisa amb clastsangulosos i subangulosos de mida mil·limètrica a centimètrica, disposats sense cap orde-nació vertical per mida de gra. Els clasts són de quars, lidita i roca metamòrfica, i pre-senten una fàbrica suportada per la matriu, on es detecten abundants marques d’arrels.

Per la seva part, el cos inferior, nivell 10c, correspon a graves i conglomerats ondominen els blocs arrodonits de mida considerable (de pocs centímetres fins a 40 cen-tímetres de diàmetre) i sense ordenació vertical. Els clasts són de gres, de gres arcòsicde gra groller, de microconglomerat i de carbonat. Aquest tram presenta variacions late-rals notables, amb zones on són evidents els sediments dipositats per fluxos d’aigua,com ho indicarien els còdols imbricats o els llentions de sorres ben seleccionades. Noobstant això, la seqüència pot sintetitzar-se de sostre a mur en tres nivells: un primerformat per blocs decimètrics amb matriu d’argiles verdes i amb un cabussament fort capal sud-oest, per sota s’hi troba un paquet d’argiles i llims de color verd gris amb clastsmil·limètrics i, finalment, un nivell amb graves ben seleccionades i amb la base erosi-va (en algun cas canaliforme). Aquesta seqüència descrita del tram inferior de la unitat7 guanya potència en el sector est, amb un gruix màxim de 70 centímetres.

Els sediments del tram superior de la unitat s’haurien dipositat sobre els sedimentsque conformen el tram inferior mitjançant diversos fluxos densos de tipus mud-flow(colada de fang) amb una direcció sud sud-oest, posteriorment colonitzats per vegeta-ció. Per contra, el tram inferior, s’hauria format amb sediments transportats principal-ment per fluxos massius tipus debris-flow i en menor mesura mitjançant fluxos lami-nars amb capacitat erosiva.

La unitat 7 pot considerar-se un epifenomen en el conjunt estratigràfic explorat, nonomés per la riquesa arqueopaleontològica que conté, sinó perquè correspon a sedi-ments al·luvials que, conjuntament amb la unitat 5, interrompen una sedimentaciómajoritàriament de plana d’inundació. En el seu conjunt, la unitat és el resultat com amínim de dos episodis erosius molt energètics tipus debris-flow, representats pelsnivells de blocs i els estrats clasts supported del tram inferior, sobre els quals se super-posaren les argiles verdoses amb clasts tipus mud-flow del tram superior (Fig. 2).


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 49


Figu

ra 2

. Esq

uem

a de

les

dife

rent

s un

itats

est

ratig

ràfiq

ues

del j

acim

ent d

e Va

llpar

adís

. Sec

ció

est-o

est (

Góm

ez, 2

007)

.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 50

Per sota de la unitat 7, la part inferior de la seqüència estratigràfica està dominadaper les argiles i llims de coloració vermella de la unitat 8, dipositats en un context deplana d’inundació i d’una gran extensió lateral. En aquesta unitat s’observen intercalatsnivells prims de sorres i conglomerats clasts supported, amb signes d’imbricació quecorrespondrien a un crevasse splay. Seguidament, la unitat 9, està formada per nivellsde conglomerats relativament prims (30-40 centímetres) amb base erosiva i ambtendència granodecreixent. Es caracteritzen perquè contenen clasts ben seleccionats dequars, lidita, roca metamòrfica i alguna calcària, sovint imbricats i amb fàbrica clast-suportada. Els conglomerats presenten laminació creuada de gran escala i baix angle(nivells amb un lleuger cabussament de 10º). A la base poden presentar lutites verme-lles massives que passen gradualment cap al sostre a sorres amb laminacions creuadesde petita escala. Les característiques de la fàbrica d’aquests conglomerats indiquen quevan ser transportats per aigua i la geometria suggereix que devien ser barres fluvials.

Per sota, les unitats estratigràfiques alternen dipòsits argilosos massius formats enambients de plana d’inundació (unitat 11) amb altres de bretxes i conglomerats forma-des per dipòsits d’origen al·luvial/col·luvial (unitats 10 i 12). Aquesta zona inferior dela seqüència encara queda per explorar completament, tot i que en les zones ja inter-vingudes s’han detectat, en els nivells de lutites, bosses disperses de material fòssil,però fins al moment cap evidència de restes lítiques.

EL NIVELL ARQUEOLÒGIC

La intervenció arqueològica s’ha concentrat en el paquet d’argiles del tram superiorde la unitat 7, excavant-lo en tota la seva potència, d’entre 1,5-2 metres, i 781 metresquadrats d’extensió: des de la interfase amb les argiles massives de la unitat 6 (nivells9/10) fins al sostre dels nivells de conglomerats del tram inferior de la unitat 7.L’extensió del nivell es veu limitada per la unitat 5, que l’erosiona amb una direcciónord-oest sud-est. Alhora, cap al nord-est, des de la línia 14, la base del nivell puja pro-gressivament amb un fort cabussament cap el sud-oest d’un 15%, reduint-se en conse-qüència la potència del paquet d’argiles excavat. Així mateix, en una superfície d’uns 60metres quadrats, es van garbellar a manera de mostreig els nivells de clasts supported dela base (nivell 10c), on es va recuperar un ric conjunt lític, juntament amb un registre fòs-sil dominat principalment per peces dentals aïllades de macromamífers (Fig. 3).

A partir de l’excavació d’una cala de sondeig de 12 metres quadrats de la unitat 7 i dela distribució en vertical del material resultant, es va considerar com a hipòtesi de partidaque el paquet d’argiles de la unitat correspondria a un palimpsest format per un nombreindeterminat d’episodis de sedimentació ràpida, durant els quals es dipositaren les argiles enprocessos de transport de fluxos densos tipus mud-flow. La possible existència de diferentsepisodis sedimentaris vindria determinada per la presència d’abundants marques d’arrels,que implicarien interrupcions sedimentàries que van permetre la colonització de la vegeta-ció i, sobretot, pel fet que durant l’excavació del sondeig es van detectar en vertical momentsestèrils amb trams on es concentrava el material fòssil, fins i tot amb diferències en el regis-tre fòssil que s’hi recuperava en cada un. Tenint en compte que els sediments tipus mud-flowno tenen caràcter erosiu, la juxtaposició de diversos episodis sedimentaris amb un mínimd’interrupció temporal entre ells justificava científicament la possibilitat que el materialarqueològic es trobés en posició primària, cobert per successives avingudes de fang. Sobre


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 51

aquestes premisses es va planificar l’excavació arqueològica, amb l’objectiu de conèixer elsprocessos de formació del dipòsit arqueològic i en quina mesura l’associació en el nivell delregistre fòssil i lític responia a l’activitat antròpica, abans de plantejar-se qualsevol interpre-tació conductual sobre l’aprofitament de l’entorn per part dels homínids.

El material arqueològic apareix dispers en el pla horitzontal, sense formar concentra-cions significatives. Només en la part baixa del nivell, justament per damunt dels conglo-merats de la base, s’han identificat acumulacions poliespecífiques. La més destacada es vaexcavar al voltant dels quadres M-O/49-51, on entre altres restes es va recuperar un esque-let axial pràcticament sencer d’hipopòtam, amb elements en connexió anatòmica. En totesaquestes acumulacions, sempre són les restes d’hipopòtam les més nombroses i completes.


Figura 3. a) Planta de les obres de la futura estació dels FGC UPC-Vallparadís aTerrassa. b) Detall de la zona excavada amb metodologia arqueològica de la unitat 7.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 52

Com es pot veure en la projecció de la columna V, el nivell cabussa cap al sud sud-oest amb una inclinació en els primers 10 metres del 15%, pendent que s’estabilitza pro-gressivament. En vertical, es poden individualitzar tres acumulacions principals dematerial fòssil. Aquestes acumulacions queden ben delimitades en el sector central del’àrea excavada, on s’ha conservat de l’erosió de la unitat 5 tot el paquet sencer d’argi-les del nivell 10. Per contra, en els quadres més septentrionals, a partir de la línia 14, elgruix del paquet d’argiles del nivell arqueològic pràcticament ha estat erosionat i direc-tament apareix el nivell 10c del tram inferior. Així mateix, en els quadres més occiden-tals i meridionals, d’aquestes tres acumulacions del registre fòssil només es conserva lainferior, ja que les altres haurien estat eliminades per l’erosió (Fig.4).

L’acumulació superior, que correspon a la interfase entre la unitat 6 i 7, és la menysdensa de les tres i entre les restes destaca la presència singular d’elements diafisals demacromamífers (proboscidis) fracturats longitudinalment, amb una forta alteració perexposició subaèria de la superfície cortical. Llevat d’aquests elements, que tenen unestat de conservació diferent al de la resta del material fòssil de la unitat, en aquesta partalta del nivell no són tan abundants les restes d’animals de talla gran com ho seran pos-teriorment.

La segona acumulació, separada de l’anterior per uns 20 centímetres de sedimentsestèrils, destaca per la presència en una alta concentració de copròlits de hiena.Juntament amb aquests, s’incrementa el percentatge de restes de l’esquelet apendicularde macromamífers (hipopòtams i rinoceronts), així com evidències de la intervenció decarnívors sobre els ossos, en forma de buidats i mossegades. A més, en aquesta acu-mulació intermèdia, s’ha recuperat un nombre important de banyes de cèrvid, en moltscasos pràcticament senceres. Aquestes banyes conserven part del crani amb senyals demossegades, fet que descarta que siguin banyes de muda.

La tercera acumulació es localitza directament sobre els conglomerats del traminferior de la unitat. En aquest tram, el material apareix preferentment concentrat en


Figura 4. Projeccions verticals de les restes fòssils del nivell arqueològic.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 53

diverses acumulacions poliespecífiques i les restes es troben més senceres que en lesanteriors, amb un impacte menor de carnívors sobre els ossos. En qualsevol cas, elregistre fòssil està dominat per peces dentals aïllades, en especial canines i incisivesd’hipopòtam. En aquesta acumulació, per la disposició del registre i la seva composi-ció, interpretem que el material fòssil es trobaria en posició secundària. Com ja s’ha dit,en aquesta part s’ha recuperat un esquelet axial pràcticament sencer d’hipopòtam, sobreel qual no va actuar cap carnívor, fet que indica que aquest individu va quedar enterraten el fang de manera immediata, probablement en veure’s sorprès per una torrentada.Una interpretació semblant pot fer-se de les altres acumulacions poliespecífiques de lapart baixa del nivell, on a més d’elements esquelètics de diferents tàxons i parts anatò-miques, la disposició de les restes presenta superposicions i entrecreuaments. Enaquests episodis sedimentaris catastròfics i d’alta energia tipus debris flow de la partbaixa, es veuen afectades preferentment restes d’hipopòtam, encara que en pocs casosapareixen en connexió anatòmica, fet que descartaria que de manera generalitzada indi-vidus d’aquesta espècie o de les altres es veiessin sorpresos per les avingudes de fang.L’exemple contrari seria el jaciment alemany d’Untermasfeld, on s’ha interpretat quebona part dels individus representats van morir ofegats, a partir d’uns percentatges d’e-lements en connexió anatòmica que arriben fins al 58,1% en els hipopòtams i el 66,5%en els èquids (Kahlke i Gaudzinski, 2005).

En conjunt per a tot el nivell, l’enregistrament de les orientacions i pendents delsfòssils no mostra una direcció preferent en la posició de les restes, ja que totes mostrenpercentatges similars. Aquesta dada descartaria la participació de làmines d’aigua en ladeposició de les restes. Els pendents mostren una preferència per la variable plana i,encara que no són percentualment importants, sí que són significatives per a la inter-pretació de la formació del dipòsit les restes en posició vertical. La major part dels ele-ments en posició vertical es troben en la part baixa del dipòsit, on les evidències de pro-cessos de transport d’alta energia són més grans.

Juntament amb aquestes dades sobre la deposició de les restes fòssils, són espe-cialment interessants els tres remuntatges directes d’objectes lítics identificats en elcamp. Un d’aquests correspon al remuntatge d’explotació entre un fragment de nucli iuna ascla, un segon a un remuntatge de fractura d’una ascla de sílex i l’últim, a unremuntatge d’explotació de dues ascles de quars. A aquest últim remuntatge directe, amés, se li afegeixen dues ascles més que devien formar un remuntatge indirecte. En totsels casos, els objectes que formen els remuntatges estan a una distància de pocs centí-metres entre si. Aquests remuntatges indicarien que a Vallparadís es van realitzar in situseqüències tècniques de talla (Fig. 5).

EL REGISTRE LÍTIC

El jaciment de Vallparadís destaca sobretot per l’elevada densitat i l’interès delmaterial arqueològic recuperat. No obstant això, el material encara està en procés derevisió i estudi, per la qual cosa en el present article només podem presentar-ne les prin-cipals dades qualitatives, que permeten ja avaluar el potencial científic del jaciment i deles restes recuperades.

Les característiques morfotècniques del registre lític de Vallparadís estan molt con-dicionades per l’escàs desenvolupament temporal dels processos de talla, per la míni-


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 54

ma intervenció tècnica que mostren els objectes i pel mètode principal d’explotació delsnuclis utilitzat. Aquests aspectes, i sobretot tenint en compte que la matèria primeradominant és el quars, dificulta en gran mesura diferenciar els objectes lítics d’aquellspossibles geofactes. Especialment, és difícil reconèixer aquells elements de la cadenaoperativa, com els fragments de talla, que no conserven tots els elements diagnòstics dela intervenció antròpica.

En els primers objectes lítics que van aparèixer en el nivell ja es va poder observarque les característiques de les ascles corresponien a l’ús sistemàtic de mètodes de tallaortogonals, preferentment bipolars. Aquests mètodes de talla són habituals en les ano-menades indústries de Mode 1 o olduvaianes, com a Orce i Atapuerca (Carbonell et al.,1999), i perduraran durant el Plistocè mitjà, com queda reflectit al jaciment italiàd’Isernia la Pineta (Peretto et al., 1994). La utilització d’aquests mètodes de talla gene-ra una gran quantitat de restes i fragments de talla, que juntament amb la fractura irre-gular del quars, fa que s’obtingui una producció lítica molt poc estandarditzada. Peraquesta raó, i amb la intenció de comprendre millor i identificar el material lític del jaci-ment, es va organitzar un programa experimental de talla sobre enclusa. Amb aquestaexperimentació vàrem poder establir la varietat morfològica de les ascles, fragments detalla i nuclis resultants. Es van utilitzar 23 nuclis (17 de quars, 5 de lidita i 1 de sílex),recollits en el jaciment entre els blocs del paquet de graves de la unitat 5.


Figura 5. Acumulació de restes fòssils a la base del nivell arqueològic. Hemimandíbulad’hipopòtam amb restes axials i apendiculars d’herbívors de talla gran.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 55

Com vàrem observar en l’experimentació i identificar en el nivell arqueològic, lautilització d’aquests mètodes de talla genera uns productes lítics característics, com sónles ascles amb dos talons oposats. No obstant això, en molts casos, el taló objecte de lapercussió queda fracturat com a conseqüència de l’impacte i només se sol conservar eltaló que recolza sobre l’enclusa. A més d’aquestes ascles, són nombroses les ascles quemostren accidents de talla, com fractures longitudinals (fractures de Siret) i les asclesamb fractures transversals. Aquestes fractures també poden observar-se en gran quanti-tat en forma de negatius reflectits en els nuclis. Un altre aspecte que s’ha de tenir encompte és que les ascles bipolars sovint presenten, en l’extrem distal que copeja ambl’enclusa, extraccions a mode de retocs marginals i amb delineació denticulada. Enaquests casos, no serien retocs intencionals, sinó accidents de talla (trimming).

De manera àmpliament dominant, les ascles bipolars recuperades a Vallparadís pre-senten talons corticals o no facetats, fet que indica que no es va fer cap preparació prè-via de la plataforma de percussió abans de fer les extraccions, i que per tant s’aprofita-ven directament com a pla de percussió les superfícies naturals dels còdols. Igualment,les cares dorsals presenten majoritàriament superfícies corticals i en molt pocs casosmostren més de dos aixecaments anteriors. Alhora, aquests aixecaments tenen el mateixsentit unipolar que l’ascla. Totes aquestes característiques tècniques de les ascles indi-quen que els nuclis no s’exploten intensament, i sempre amb extraccions ortogonalsunipolars que configuren una superfície d’explotació amb no més de tres o quatreextraccions.

En consonància amb la representació de cada una de les primeres matèries delsclasts que formen part de la matriu argilosa, el quars és la roca utilitzada preferentment,amb més del 60% dels objectes lítics, seguit pels objectes en lidita i sílex. Només quedaper revisar l’exacta relació entre els clasts de sílex i els objectes lítics en aquesta pri-mera matèria, ja que sembla que hi ha una representació més gran d’objectes tallats queno pas de clasts naturals. En qualsevol cas, l’equivalència entre el percentatge d’objec-tes tallats i els clasts per les diferents primeres matèries, estaria indicant una selecciólocal de les roques i només en el cas de la quarsita s’observa testimonialment la presèn-cia d’objectes que no devien formar part inicialment dels clasts de la matriu. Totesaquestes primeres matèries provenen de l’erosió dels materials paleozoics de la serrala-da Prelitoral i dels conglomerats que conformen la serra de Sant Llorenç del Munt, idevien ser transportades per processos naturals al jaciment. Aquests clasts i còdols dela matriu argilosa del nivell condicionen de manera determinant el format petit delsobjectes del conjunt lític de Vallparadís. Juntament amb el seu format centimètric, l’altgrau de fragmentació dels productes que genera la talla bipolar i el fet que aquestaestratègia de talla explota el gruix dels nuclis, el pla transversal, dóna com a resultat unsvalors morfomètrics de format petit per a les ascles.

Els nuclis recuperats en el nivell es van seleccionar a partir dels petits còdols cen-timètrics, preferentment de quars, de la matriu argilosa. Aquests tenen un únic pla d’ex-plotació, que s’intervé amb angle ortogonal. Com a resultat de copejar el nucli amb elpercussor i del cop de rebot generat per l’enclusa, aquests objectes solen presentar dospunts d’impacte oposats i dos contrabulbs. Com a resultat de la dinàmica de talla utilit-zant aquest mètode, es generen nuclis amb formes polièdriques i cúbiques. Aquesta pre-ferència en el nivell de mètodes de talla ortogonals probablement respon a una adapta-ció tècnica per aprofitar els còdols i clasts de format petit disponibles. No obstant això,els mètodes ortogonals serien el model tècnic estructural d’explotació dels nuclis, ja que


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 56

s’utilitzen també sobre objectes grans. Per exemple, s’ha localitzat un nucli en quars deformat gran (72x52x38 mil·límetres) tallat a mà alçada, amb només 5 extraccions d’unallargària màxima de 4 centímetres, on el pla horitzontal es ressegueix amb extraccionsortogonals.

A més d’aquests nuclis ortogonals i bipolars, que són clarament dominants, en eljaciment s’han recuperat exemples de nuclis amb altres estratègies de talla, per bé quesón molt minoritàries. En la part baixa del nivell 10 es varen recuperar dos nuclis cen-trípets unifacials, un de quars i l’altre de sílex, que conserven en la cara no explotada lasuperfície cortical del còdol. Només ha aparegut un exemplar en quars de nucli bifacialcentrípet, amb la cara superior explotada amb un angle simple i la inferior amb un anglesecant. Aquests tipus de nuclis solen ser classificats com a discoides. A part d’aquestúltim, només en alguns fragments de nucli o nuclis poc configurats s’ha pogut observarl’explotació d’arestes amb extraccions bifacials. Així mateix, ascles desbordants, que esgeneren de manera habitual amb aquest últim mètode de talla, també estan molt pocrepresentades en el registre. Per tant, es pot concloure que els mètodes de talla ortogo-nals són clarament dominants davant d’altres estratègies. Tant a Atapuerca, Orce,Dmanisi com a Monte Poggiolo, dins de la diversitat d’estratègies de talla, els nuclisortogonals són igualment majoritaris i freqüentment de petit format. A Europa, no seràfins a cronologies avançades del Plistocè mitjà quan les estratègies de talla bifacialscentrípetes es generalitzin dins de l’àmbit de les indústries aixelianes o de Mode 2.

En suma, aquesta preferència a Vallparadís en el desenvolupament dels mètodes detalla ortogonals aparentment podria respondre a una adaptació tècnica per aprofitar elscòdols i clasts de format petit disponibles. Però, en realitat, el fet que sigui el mètodeque jerarquitza el substrat tècnic d’aquestes indústries fa que pugui respondre verita-blement a l’activació i el desenvolupament per part de les comunitats d’homínids deVallparadís d’unes tradicions tècniques específiques (Garcia, 2005), que permetengarantir amb cadenes operatives curtes i poc desenvolupades artefactes de gran eficàciai capacitat operativa.

Especialment interessants són els tres objectes en quarsita i roca metamòrfica ques’han interpretat com a encluses i dos objectes més que correspondrien a possibles per-cussors. Les possibles encluses tenen unes dimensions d’entre 10-15 centímetres dellarg i corresponen a còdols amb dues cares planes, sobre les quals s’observen estigmesde percussió i depressions en la seva superfície. Amb aquests últims objectes, aVallparadís estarien representats tots els elements que formen part de les seqüències tèc-niques d’explotació: començant per les encluses i percussors, els nuclis i tota la diver-sitat de productes de talla, tant les ascles com els fragments. Per altra banda, objecteselaborats sobre còdols de format gran tan sols s’han recuperat en el nivell 10c, en elpaquet de graves. Aquests objectes corresponen a un chopper sobre un còdol de rocametamòrfica, un altre, a una aresta que presenta extraccions bifacials invasives d’anglesimple (probablement un nucli) i un darrer a extraccions en forma de denticulat.

A diferència de Dmanisi (Lumley et al., 2005), Vallparadís destaca també per l’a-bundant presència d’objectes retocats, en forma de denticulats i osques, generalmentsobre ascles i fragments de talla, però també hi ha una representació significativa decòdols de petites dimensions sobre els quals s’han configurat per retoc vores tallants.Aquests objectes retocats són igualment de format petit, ja que no n’hi ha cap que supe-ri els 7 centímetres de llarg. Es caracteritzen perquè presenten una secció transversalasimètrica, on a la vora tallant s’hi oposa una vora abrupta que facilita la utilització


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 57

manual dels objectes. Aquesta vora ergonòmica abrupta, en un percentatge molt elevat,correspon a una superfície cortical, ja que la mateixa estratègia de talla dels nuclis gene-ra de manera recurrent objectes amb dorsos naturals. Cal destacar un model de confi-guració que es repeteix en els objectes retocats; consisteix en un objecte de seccióasimètrica amb un retoc denticulat en un lateral llarg i una osca en l’extrem distal, quetipològicament es classificarien com a becs (Fig.6).

La repetició d’aquesta configuració en forma de becs fa plantejar-nos la possibili-tat que sigui una morfologia recurrent i intencionadament buscada per aquestes pobla-cions humanes. Aquest fet permetria utilitzar aquest disseny tècnic com un criteri perbuscar relacions culturals entre Vallparadís i altres jaciments. En concret, aquests tipusd’objectes són ben presents en alguns jaciments del Plistocè mitjà situats en regionsrelativament properes, com és la Caune de l’Aragó (Garcia, 2005). Del Plistocè inferior,encara que a Atapuerca i a Orce els denticulats i osques són els configurats majoritaris,no s’han trobat becs com els de Vallparadís. El paral·lel més pròxim seria el jacimentisraelià de Bizat Ruhama, on s’ha recuperat una indústria de petit format amb retocatsen forma de denticulats, assimilables a les osques i becs de Vallparadís (Zaidner et al.,2003).

En conjunt, les característiques del registre lític de Vallparadís són homologables ales dels altres jaciments coneguts del període. Aquestes característiques poden sintetit-zar-se en: 1) captació local de les roques utilitzades en els processos de talla; 2) domi-ni de mètodes de talla ortogonals i bipolars en l’explotació dels nuclis; 3) processos detalla curts i poc intensos; 4) format petit dels objectes, no només atribuïble al formatdels còdols i clasts naturals; 5) configuració d’objectes a partir d’ascles, fragments ipetits còdols; 6) denticulats, osques i becs com a morfotipus d’objectes configurats, i 7)configuració unifacial d’arestes transversals en còdols de gran format (choppers).


Figura 6. Objectes retocats en forma de bec i denticulat del nivell arqueològic.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 58

PALEOECOLOGIA

Les restes fòssils recuperades a Vallparadís, en el nivell 10, sumen uns 24.854registres, amb una densitat de 32 elements per metre quadrat. El quadre més ric és el T-37, amb 182 elements coordenats. Després dels ossos, els copròlits d’hiènids, les pecesdentals aïllades i els fragments i banyes senceres formen el total del registre. Tot aquestmaterial està encara en fase de restauració i revisió, per la qual cosa només es podenavançar dades preliminars. En especial pel que fa a les marques d’intervenció antròpi-ca en els fòssils, ja que pràcticament la totalitat de fragments i estelles, on les marquesantròpiques són més abundants, estan per restaurar. Ara mateix, només es disposa del’anàlisi tafonòmica i zooarqueològica d’una mostra molt petita del total d’ossos (334restes), que es va fer en un primer moment per confirmar la intervenció antròpica sobreles carcasses animals (Cáceres i Huguet, 2006).

La identificació taxonòmica, pràcticament a nivell de camp, mostra una barrejad’espècies pròpies de les biozones del Vil·lafranquià final i del Galerià. Entre els tàxonsd’herbívors de talla mitjana destaca Dama vallonetensis i Sus scrofa, la talla gran esta-ria representada per Equus altidens, Praemegacero sp., Bison sp., Stephanorinus hunds-heimensis, Hippopotamus antiquus i la talla molt gran per Elephas antiquus. Entre elscarnívors, la fracció més petita està representada per Lynx i Canis mosbachensis. Elsúrsids estan representats per Ursus deningeri i els felins per Panthera gombasgoezen-sis. En el nivell 10, a part dels copròlits i senyals de mossegades en els ossos, no s’harecuperat cap resta fòssil d’hiènid. Això no obstant, en el tram inferior de la unitat 7, enel nivell 10c, va aparèixer un crani pràcticament sencer de Pachycrocuta brevirostris,així com restes apendiculars en semiconnexió anatòmica.

Aquesta comunitat faunística emmarca el jaciment des del punt de vista paleoam-biental en un ecotó, on espècies pròpies d’espais oberts cohabiten en un espai reduïtamb espècies de bosc. Aquest entorn es trobaria en les rodalies d’un curs fluvial ambun cabal d’aigua alt i regular. Les abundants restes d’hipopòtam recuperades en el jaci-ment i els nivells sedimentaris dipositats en un ambient de plana d’inundació confir-marien que les ocupacions humanes van tenir lloc al voltant d’un riu cabalós. Alhora,de les restes d’hipopòtam se’n pot deduir l’existència d’un clima temperat, amb unrègim general pluviomètric alt i sense gelades a l’hivern. Probablement, i tenint encompte que la seqüència sedimentària quaternària se superposa al relleu relicte delmiocè, el paisatge geogràfic durant el Plistocè devia ser semblant al de l’actual riera deVallparadís.

L’anàlisi palinològica no ha identificat restes de pol·len en el nivell 10, ni en lesmostres preses del sediment ni en l’anàlisi feta sobre els copròlits (Burjachs et al.,2007). Només en el nivell negre (base unitat 4) i en el tram superior de la seqüència(unitats, 2, 3 i 4) s’han obtingut resultats positius. No obstant això, aquests dipòsits,segons el paleomagnetisme i les primeres dades bioestratigràfiques, correspondrien alPlistocè mitjà, per la qual cosa la interpretació paleoclimàtica no seria extrapolable alnivell 10. Més fiable resulta la informació de l’anàlisi palinològica feta al jaciment veíde Cal Guardiola, on el nivell fossilífer més interessant (D2), amb sediments palustro-lacustres, sembla que cronològicament estaria pròxim al nivell arqueològic deVallparadís. Aquesta anàlisi mostra un paisatge molt obert, amb només un 10% d’AP,incloses les espècies de ribera, representades amb un 1% d’AP. Al voltant del riu i enels obacs es devia desenvolupar un bosc mesotermòfil (roure, castanyer, noguera...). A


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 59

les zones de muntanyes hi devia haver un bosc mixt d’alzina i arbres caducifolis, i enles zones més altes, pi roig, avets i bedoll. El paisatge immediat al jaciment estariadominat per una vegetació de tipus sabana o devesa natural, on dominarien els pratsestacionals de poàcies i altres herbàcies (asteràcies, plantatges, quenopodiàcies, altimi-res, espart albardí, brassicàcies, centaurees, etc.) amb alzines / garric, pins, lledoner,cupressàcies, margalló, estepes, heliantems, bufalagues, matapolls, èfedres, etc., disse-minats. La clau bàsica per a aquest tipus de paisatge seria un règim de pluges estacio-nals, que permetria el desenvolupament d’una megafòrbia en les estacions plujoses. Lesprecipitacions devien ser més repartides en altura (muntanyes), de manera que perme-tien la instal·lació de pinedes i avetoses. Tota aquesta flora configura un clima bàsica-ment temperat, amb tàxons de Quercus, Phillyrea, Pistacia, Vitis, Cistus, tipusChamaerops (Burjachs, en premsa).

El registre faunístic del nivell 10 es caracteritza per una representació anatòmicadominada per heads and limbs, per la desarticulació de les carcasses i per una sobrere-presentació de restes d’animals de talla gran, que s’ha d’atribuir a la conservació dife-rencial soferta per la tafocenosi després de l’actuació intensa dels carronyaires. La baixaincidència d’abrasió hídrica en forma de rodaments i poliments en la mostra analitzada(només un 12,1% i sempre en els estadis més baixos de l’alteració) descarta la partici-pació dels cursos d’aigua i del transport tractiu en la composició del registre fòssil. Amés, s’ha de tenir en compte que el desplaçament de les restes que es troben en posiciósecundària mitjançant mecanismes de transport massiu exclou també una selecció delsossos per densitats.

Per tant, cal atribuir principalment als cànids i hiènids la composició i l’estat finaldel conjunt ossi recuperat. L’actuació d’aquests carronyaires està representada en formade mossegades (solcs i depressions), buidatges, i amb fragments regurgitats i amb sen-yals d’enzims salivals, en pràcticament el 50% dels ossos de la mostra estudiada. Elsindividus de talla mitjana i els èquids estan representats majoritàriament per restes cra-nials, peces dentals aïllades i per l’extrem distal de l’esquelet apendicular. Aquestarepresentació cal relacionar-la directament amb la destrucció de la resta de l’esqueletd’aquests animals pels hiènids, probablement per la hiena gegant. Els metàpodes, cal-canis i astràgals són els elements més ben conservats del registre, fet que s’explica per-què els hiènids no els aprofiten a causa de la seva densitat més gran i del seu contingutnutritiu més baix (Lupo i O’Connell, 2002; Pickering, 2002) .

En les espècies de talla gran, rinoceronts i hipopòtams, l’esquelet apendicular estàmés ben representat que l’axial. En els ossos llargs d’aquests tàxons es pot veure tota laseqüència d’intervenció dels carronyaires, des d’elements sencers, fins a la progressivadestrucció de l’os: començant per l’epífisi proximal, la distal, mossegades en formad’espiral en les diàfisis, buidatge de les canyes, fins que s’abandona el consum deixantnomés els cilindres diafisaris. Per tant, els elements més densos de l’esquelet, com arti-culacions, metàpodes i falanges, menys atractius per als carronyaires, estan més benrepresentats, mentre que l’esquelet axial (costelles i vèrtebres) i els ossos llargs ambnutrients en el seu interior estan més afectats.

Tot i això, en el registre del nivell 10, juntament amb restes fortament afectadespels carronyaires, hi ha altres casos on el mateix tipus de restes estan completament sen-ceres. Aquest fet indicaria una història deposicional complexa del nivell, amb restesprocedents de diferents processos naturals i biològics, en posició primària o secundària,que finalment es devien acumular en la mateixa unitat sedimentària.


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 60

L’altra modificació d’origen biològic identificada en el registre ossi són les mar-ques de tall. Entre les restes del jaciment de Vallparadís s’han identificat 12 ossos ambmarques relacionades amb la descarnació i la desarticulació dels animals, i 5 fòssilsamb evidències de fractura antròpica per consumir el moll de l’os. Per tant, en la mos-tra estudiada, la intervenció humana s’ha identificat en 16 elements, la qual cosa repre-senta el 4,4% dels ossos estudiats. Encara que es tracta de percentatges baixos, és sufi-cient com per poder afirmar la presència humana al jaciment i la seva intervenció sobreles carcasses animals. Ossos amb marques d’intervenció antròpica s’han identificat enles tres acumulacions principals detectades en les projeccions verticals. Per tant, finsque la mostra no s’ampliï, en tot el dipòsit excavat hi ha evidències de consum humà deles carcasses. (Fig.7)

La diversitat dels tàxons i l’edat dels individus consumits pels homínids seria prò-pia d’un depredador generalista, a l’igual que les parts consumides, que afecten tant elsossos llargs (húmers i fèmurs), com l’esquelet axial (vèrtebres), els extrems de l’esque-let apendicular (metàpodes i calcanis) i el crani (mandíbula). La major part de les mar-ques de tall corresponen a incisions, és a dir, estries fines de recorregut lineal i fons ambsecció en “V”. En alguna ocasió s’han observat microestries internes i cons hertziansque són trets característics de l’ús d’eines lítiques per processar els animals per al con-sum humà. També s’ha trobat una serrada en un húmer d’un individu de talla mitjana.Aquest tipus de marca de tall la defineix el fet que són un grup d’incisions que aparei-xen superposades i que corresponen a un mateix moviment de serra.


Figura 7. Taula resum de les restes fòssils amb marques de tall del nivell arqueològic.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 61

El percentatge de marques de tall identificat a Vallparadís és significatiu, tenint encompte que dels jaciments del període, ni a Dmanisi ni als enclavaments d’Orce, s’hanlocalitzat per diverses raons evidències d’actuació antròpica. Al jaciment d’Ubeidiya,el percentatge és de 0,2%, amb 16 elements en termes absoluts (Gaudzinski, 2004).Aquests percentatges baixos en jaciments a l’aire lliure s’han d’atribuir a la pròpia sis-temàtica de formació d’aquests dipòsits fossilífers, resultants de la barreja de diferentsprocessos d’acumulació i a les alteracions postdeposicionals que afecten en major graul’estat de conservació de la superfície cortical dels ossos. Diferents són els percentatgesque s’han d’esperar en els jaciments en cova per les condicions sedimentàries. AAtapuerca, en el nivell TD6, les marques de tall arriben fins a un 25% del total de lesrestes. Aquest percentatge tan alt està directament relacionat amb una incidència baixade carronyaires, amb només un 11% de mossegades (Huguet, 2007). A més, de lescaracterístiques del registre lític i fòssil pot interpretar-se que les ocupacions humanesen aquest jaciment devien ser residencials. Aquests factors determinen un percentatgesuperior d’intervenció antròpica en els ossos, ja que la formació de l’acumulació fòssilpot atribuir-se directament als grups d’homínids. A Vallparadís, per contra, tota la pos-sible intervenció antròpica sobre els animals de talla mitjana i sobre l’esquelet axial delsde talla gran i molt gran ha estat literalment destruïda per la intervenció posterior delscarronyaires.

Cal assenyalar que la meitat dels ossos amb marques de tall també presentenmossegades de carnívor, la qual cosa vol dir que tant humans com depredadors vanaccedir a les mateixes restes. Aquesta competència entre homínids i els grans depre-dadors per les mateixes preses ha fet plantejar diferents hipòtesis sobre la interac-tuació entre ells. Segons uns, la presència de la hiena gegant a Europa, que no esdevia extingir fins als 500.000 anys, devia dificultar als homínids d’accedir a les car-casses durant el Plistocè inferior i mitjà inicial, fet que limitava les possibilitats decolonització d’Europa (Turner, 1992). L’altra hipòtesi plantejada és la contrària; quela presència de grans depredadors com els dents de sabre (M. whitei i H. latidens) aEuropa ara fa entre 1,5 i 0,5 milions d’anys, devia oferir als homínids i carronyairesuna gran quantitat de carcasses que aquests felins devien abandonar (Arribas iPalmqvist, 1999).

A Vallparadís no s’ha localitzat cap cas de superposició de marques antròpiques imossegades que permetin determinar la seqüència d’intervenció. No obstant això, lalocalització d’aquestes marques pot proporcionar-nos algunes claus (Domínguez-Rodrigo, 2002): així, en un cilindre diafisari (una tíbia de rinoceront), s’ha identificatuna incisió llarga, de 7 centímetres, que cobreix longitudinalment tota la canya de l’os.Aquesta marca indica la descarnació per part dels homínids de l’extremitat d’aquestapresa. Posteriorment, i ja lliure del seu contingut carni, aquest os va ser aprofitat pelscarronyaires. Una interpretació semblant pot fer-se del fèmur d’hipopòtam amb mar-ques de tall de descarnació en la metàfisi de l’os, intervenció antròpica que per lògicadevia ser anterior a l’afectació que mostra l’os a l’epífisi distal per part dels hiènids.Aquesta intervenció dels homínids a les parts més riques de les preses també quedariaconfirmada per les marques de tall de descarnació en una vèrtebra d’un animal de tallagran. Igualment, els homínids devien desmembrar les preses ajudant a la desarticulaciódels esquelets que s’observa en el registre, com queda demostrat en dos calcanis i unmetàpode amb marques de tall. De les parts anatòmiques amb marques de tall i de lalocalització en els ossos d’aquests exemples es dedueix que els homínids accedien a les


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 62

parts més riques de l’esquelet. No obstant això, és necessari ampliar la mostra analitza-da abans de comprovar si l’accés a aquestes parts més riques era habitual o ocasional,ja que en funció del percentatge variaria la interpretació del comportament dels homí-nids com a depredadors (Fig. 8).


Figura 8. Fragments corticals amb marques de tall en forma d’incisions paral·leles.

TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 63

Una altra dada interessant és la baixa representació d’ossos amb fractura antròpica.En moments posteriors del Plistocè, els homínids fracturaran de manera sistemàtica elsossos llargs per aprofitar el moll de l’os. No obstant això, com ja s’ha observat en altresjaciments del període, tant a Euràsia com a Àfrica, el moll de l’os no era un recurs ques’aprofités de manera intensa. Aquest fet s’ha argumentat com una prova en contra del’actuació dels homínids com a carronyaires, ja que si ho fossin, necessàriament consu-mirien aquest recurs (Gaudzinski, 2004).

DISCUSSIÓ

El nivell arqueològic excavat a Vallparadís és l’evidència més antiga d’ocupacióhumana a Catalunya. Fins i tot, és la primera vegada que es localitzen en un jacimentdel Paleolític inferior català restes associades de fauna i indústria, en context estra-tigràfic i en posició primària. Alhora, és la superfície i el volum excavat més gran d’unnivell del Plistocè inferior d’Euràsia, on a més s’ha recuperat el conjunt arqueològicmés abundant. Per tant, encara que tot just s’ha acabat el treball de camp i falta tot l’es-tudi i anàlisi del jaciment, Vallparadís pot considerar-se ja com el jaciment paleolíticcatalà amb un major potencial científic.

Amb les dades de camp disponibles, el nivell arqueològic 10 forma part de launitat 7, formada per sediments al·luvials dipositats mitjançant mecanismes de trans-port de fluxos densos tipus mud-flow en la part superior i sediments tipus debris-flowen la part inferior, que erosionen i interrompen una sedimentació fluvial. Les pro-jeccions verticals del material fòssil, els remuntatges lítics, les abundants marquesd’arrels en el sediment i les dades tafonòmiques preliminars permeten plantejar coma hipòtesi de treball que el nivell arqueològic correspon a un palimpsest, amb dife-rents episodis que barregen materials en posició secundària, en especial en la partbaixa, i materials en posició primària. La sedimentació ràpida i successiva de diver-ses capes de fang en el nivell hauria permès segellar els diversos impactes d’ocupa-ció humana. Aquest fet, alhora, ens permet disposar d’un registre d’alta resoluciódiacrònica, amb el qual es podrà investigar els patrons subsistencials i conductualsdels homínids de Vallparadís.

Exceptuant la part baixa del nivell, on sí s’han localitzat restes en connexió o semi-connexió anatòmica, les altres restes fòssils estan desarticulades. Aquest estat de lesrestes implica que les carcasses van ser processades pels carnívors i els homínids abansd’enterrar-se. Només en les acumulacions poliespecífiques de la part baixa del nivell,sobretot pel que fa a les restes d’hipopòtam, pot plantejar-se que els individus repre-sentats van veure’s sorpresos per avingudes catastròfiques d’aigües des de les vessants,seguint un model ben descrit en el jaciment alemany d’Untermasfeld (KalkheGaudzinski, 2005) o al jaciment veí de Cal Guardiola (Berástegui et al, 1998).

Per altra banda, encara que en el registre fòssil estan àmpliament representades lesmarques de carronyaires i copròlits, i que la composició final de l’acumulació està for-tament condicionada per la seva actuació, no sembla que d’inici l’acumulació corres-pongui a les que es formarien en els caus, ben descrites per exemple en el jaciment deVenta Micena (Arribas i Pamlqvist, 1998). Sobretot perquè no s’han recuperat restesinfantils d’hienes, que per la mateixa etologia d’aquest animal són molt abundants enels caus. El crani i les restes apendiculars d’hiena recuperades a la unitat 7 corresponen


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 64

a un individu adult i provenen del tram inferior de la unitat, nivell 10c, i no del nivellarqueològic. Pickering (2002; 133) arriba a afirmar que: «while the absence of younghyena remains does not necessarily argue against a fossil assemblage as being formedby hyenas, their absence certainly does not strengthen such an argument».

Així doncs, l’absència de restes fòssils d’hiènids descartaria una acumulació òssia for-mada en els caus. Hauríem d’interpretar que les restes faunístiques de Vallparadís corres-pondrien a les carcasses consumides pels homínids i carronyaires en els llocs de captura.Igualment, la diversitat d’espècies d’herbívors representada en el registre descartaria unaacumulació fòssil originària atribuïble a un únic depredador, ja que cada un d’aquests tépreferències per determinats tàxons d’ungulats. Tampoc no s’han identificat ossos ambosteopatologies, és a dir, d’animals malalts, que pel fet que són preses més fàcils estan benrepresentats en les acumulacions generades pels carnívors (Arribas i Palmqvist, 1998).

Igualment, encara que la intervenció dels homínids sobre les carcasses és un altreagent que explicaria la desarticulació, destrucció i fragmentació del registre fòssil, noes pot atribuir tampoc exclusivament a ells l’acumulació òssia, pel percentatge identifi-cat de marques de tall i ossos fracturats. Per tant, la diversitat en el grau d’intervencióde carnívors i homínids sobre les restes òssies, on els mateixos elements ossis en unscasos es recuperen sencers i en altres reflecteixen un consum intens, correspon millor aacumulacions formades per una heterogeneïtat de processos on participen agents biolò-gics i naturals.

A l’igual que el registre fòssil, l’acumulació d’objectes lítics s’hauria format per lasuma de processos tècnics de talla, alguns de fets in situ com ho demostren els remun-tatges lítics. Tots els elements de la cadena operativa lítica estarien representats en elregistre, ja que els processos de transport de fluxos densos i massius no seleccionen elmaterial per densitat, com ho fan els fluxos d’aigua. Per tant, les característiques tècni-ques i mètriques dels objectes són les generades pels mètodes d’explotació i configura-ció utilitzats i no s’han vist esbiaixades per processos postdeposicionals. El format petitdels objectes i l’absència gairebé d’elements de gran format tallats sobre còdols (chop-pers i chopping tools) respon únicament a l’actuació humana. Igualment, la perfectaproporció entre les primeres matèries dels objectes lítics amb la dels clasts i còdolsnaturals mostra una captació local dels recursos lítics, sense una selecció de cap d’a-quests recursos (a excepció possiblement del sílex). A la vegada, aquesta homogeneïtaten les roques entre els objectes tallats i els fragments naturals exclou que l’acumulaciólítica resulti de la suma d’objectes desplaçats en diferents episodis catastròfics d’altaenergia, ja que aquests episodis generen una diversitat en formes i primeres matèries noobservada en el registre lític.

Així doncs, els grups d’homínids assentats a Vallparadís explotaven un entornbiològic ric, amb una adaptació que no mostra aparentment cap criteri de selecció, ni enles preses consumides ni en les roques utilitzades en els processos de talla. Aquestaestratègia adaptativa d’ampli espectre no es veu sotmesa a cap pressió econòmica osocial per rendibilitzar els recursos, ni exigeix tècniques de gran complexitat per apro-fitar-los. Per tant, sembla que aquests primers homínids europeus devien ser depreda-dors generalistes, socialment ben consolidats, que accedien a les carcasses disponiblesal voltant d’un gran riu. D’aquestes carcasses aprofitaven les parts anatòmiques mésriques, com així ho demostren les marques de tall identificades. Per tant, treballem ambla hipòtesi que els homínids del Plistocè inferior europeu tenien un accés primari a lespreses i ocupaven el cim de la cadena tròfica, com un gran depredador.


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 65

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, J.; MOYÀ-SOLÀ, S.; PONS-MOYÀ, J. (1987). «La sucesión de mamíferos en elPleistoceno inferior de Europa: proposición de una nueva escala bioestratigráfica».Paleontologia i Evolució, memoria especial 1: 287-295.

ARRIBAS, A.;. PALMQVIST, P. (1998). «Taphonomy and palaeoecology of an assemblageof large mammals: Hyaenid activity in the Lower Pleistocene site at Venta Micena(Orce, Guadix-Baza Basin, Granada, Spain)». Geobios 31, 3: 3-47.

ARZARELLO, M.; MARCOLINI, F.; PAVIA, G.; PAVIA, M.; PETRONIO, C.; PETRUCCIO, M.;ROOK, L.; SARDELLA, R. (2007). Evidence of earliest human occurrence in Europe:the site of Pirro Nord (Southern Italy). Naturwissenschaften.

BAR-YOSEF, O. (1994). The Lower Paleolithic of the Near East. Journal of WorldPrehistory 8, 3: 211-265.

BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; MOYÀ, S. (1998). «El jaciment paleontològic de CalGuardiola. Una finestra oberta al Plistocè inferior de Catalunya. Contextualitzaciógeològica.». A: Tribuna d’Arqueologia : 255-277.

BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; CARBONELL, E.; ROSAS, A.; MARTÍNEZ, I.;MOSQUERA, M. (1997). «A hominid from the Lower Pleistocene of Atapuerca,Spain: possible ancestor to Neandertals and modern humans». Science 276: 1392-1395.

BERMÚDEZ DE CASTRO, J. M.; MARTINÓN-TORRES, M.; CARBONELL, E.; SARMIENTO, S.;ROSAS, A.; VAN DER MADE, J.; LOZANO, M. (2004). «The Atapuerca sites and theircontribution to the knowledge of human evolution in Europe». EvolutionaryAnthropology 13: 25-41.

BURJACHS, F. [en premsa]. «Palinologia del jaciment de Cal Guardiola (Terrassa, VallèsOccidental)». Monografia, Departament de Cultura, Generalitat de Cataluya.

BURJACHS, F.; YLL, R.; EXPÓSITO, I. (2007). «Informe preliminar de l’anàlisi pal·linolò-gica del jaciment de Vallparadís». Informe FURV, 2 p.

CÁCERES, I.; HUGUET, R. (2006). «Informe preliminar de l’anàlisi tafonòmica i zooar-queològica dels fòssils procedents del jaciment de Vallparadís (Terrassa)». InformeFURV, 4 p.

CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.M.; ARSUAGA, J.L.; DÍEZ, J.C.; ROSAS, A.;CUENCA-BESCÓS, G.; SALA, R.; MOSQUERA, M.; RODRÍGUEZ, X.P. (1995). «LowerPleistocene hominids and artifacts from Atapuerca-TD6 (Spain)». Science 269:826-830.

CARBONELL, E.; GARCÍA-ANTÓN, M.D.; MALLOL, C.; MOSQUERA, M.; OLLÉ, A.;RODRÍGUEZ, X.P.; SAHNOUNI, M.; SALA, R.; VERGÈS, J.M. (1999). «The TD6 levellithic industry from Gran Dolina, Atapuerca (Burgos, Spain): production and use».Journal of Human Evolution 37: 653-693.

DENNELL, R. (2003). «Dispersal and colonisation, long and short chronologies: howcontinuous is the Early Pleistocene record for hominids outside East Africa?».Journal of Human Evolution 45: 421-440.

DESPRIÉE, J.; GAGEONNET, R.; VOINCHET, P.; BAHAIN, J.-J.; FALGUÈRES, CH.; VARACHE, F.;COURCIMAULT, G.; DOLO, J.-M. (2006). «Une occupation humaine au Pléistoceneinférieur sur la bordure nord du Massif central». C. R. Palevol 5: 821-828.

DOMÍNGUEZ-RODRIGO, M. (2002). «Hunting and Scavening by Early Humans: The Stateof the Debate». Journal of World Prehistory 16, 1: 1-54.


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 66

GABUNIA, L.; VEKUA, A. (1995). «A Plio-Pleistocene hominid from Dmanisi, EastGeorgia, Caucasus». Nature 373: 509-512.

GARCIA, J. (2005). Tecnologia lítica i variabilitat de les indústries del Plistocè mitjà isuperior inicial del nord-est de la Península Ibèrica i sud-est de França: Nivell Gde la Caune de l’Arago, la Selva i conques del Rosselló, Ter i lacustre de Banyoles.Tesi Doctoral. Università degli studi di Ferrara/Universitat Rovira i Virgili.Ferrara/Tarragona.

GARCÍA SÁNCHEZ, E. (2005). «El rapto de Europa...una y otra vez». Zephyrus LVIII: 23-36.

GAUDZINSKI, S. (2004). «Subssitence patterns of Early Pleistocene hominids in theLevant -taphonomic evidence from the Ubeidiya Formation (Israel)». Journal ofArchaeological Science 31: 65-75.

GÓMEZ, M. (2005a). «Correlació de sondeigs mecànics al jaciment de Vallparadís(Terrassa)». Informe UTE-Terrassa, 27 p.

GÓMEZ, M. (2005b). «Sedimentologia i ambient sedimentari del jaciment de Vallparadís(Terrassa)». Informe UTE-Terrassa, 19 p.

GÓMEZ, M. (2007). «Sedimentologia i ambient sedimentari del jaciment de Vallparadís(Terrassa)». Informe FURV, 18 p.

HUGUET, R. (2007). Primeras ocupaciones humanas en la Península Ibérica:Paleoeconomía en la Sierra de Atapuerca (Burgos) y en la Cuenca Guadiz-Baza(Granada) durante el Pleistoceno inferior. Tesi doctoral. Universitat Rovira iVirgili. Tarragona.

ICC (1997). Mapa geològic de Catalunya a escala 1:25000. Fulll 392-2-2 (Sabadell).KAHLKE, R.-D.; GAUDZINSKI, S. (2005). «The blessing of a great flood: differentiation

of mortality patterns in the large mammal record of the Lower Pleistocene fluvialsite of Untermassfeld (Germany) and its relevance for the interpretation of faunalassembalges from archaeological sites». Journal of Archaeological Science 32:1202-1222.

DE LUMLEY, H.; NIORADZÉ, M.; BARSKY, D.; CAUCHE, D.; CELIBERTI, V.; NIORADZÉ, G.;NOTTER, O.; ZVANIA, D.; LORDKIPANIDZE, D. (2005). «Les industries lithiques pré-oldowayennes du début du Pléistocène inférieur du site de Dmanissi en Géorgie».L’Anthropologie 109: 1-182.

LUPO, K.; O’CONNELL, J. (2002). «Cut and tooth mark distribution on large animalbones: ethnoarchaeological data from the Hadza and their iomplications for currentideas about early human carnivory». Journal of Archaeological Science 29: 85-109.

MANZI, G. (2004). «Human evolution at the Matuyama-Brunhes boundary».Evolutionary Anthropology 13: 11-24.

PARÉS, J.M.; PÉREZ-GONZÁLEZ, A.; ROSAS, A.; BENITO, A.; ÉRMUDEZ DE CASTRO, J.M.;CARBONELL, E.; HUGUET, R. (2005). «Matuyama-age lithic tools from the Sima delElefante site, Atapuerca (northern Spain)». Journal of Human Evolution: 1-7.

PALMQVIST, P.; MARTÍNEZ-NAVARRO, B.; TORO, I.; PATROCINIO ESPIGARES, M.; ROS-MONTOYA, S.; TORREGROSA, V.; PÉREZ-CLAROS, J.A. (2005). «Réévaluation de laprésence humaine au Pleistocène inférieur dans le sud de l’Espagne».L’Anthropologie 109: 411-450.

PARFITT, S.A.; BARENDREGT, R.W.; BREDA, M.; CANDY, I.; COLLINS, M.J.; RUSSELLCOOPE, G.; DURBIDGE, P.; FIELD, M.H.; LEE, J.R.; LISTER, A.M.; MUTHC, R.;PENKMAN, K.E.H.; PREECE, R.C.; ROSE, J.; STRINGER, CH.B.; SYMMONS, R.;


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 67

WHITTAKER, J.E.; WYMER, J.J.; STUART, A.J. (2005). «The earliest record of humanactivity in northern Europe». Nature 438: 1008-1012.

PERETTO, C. (ed.) Le industrie litiche del giacimento paleolitico di Isernia La Pineta.La tipologia, le trace di utilizzazione, la sperimentazione. Instituto Regionale pergli Studi Storici del Molise “V. Cuoco”/Cosmo Ianonne, Isernia, 1994.

PERETTO, C.; ORNELLA AMORE, F.; ANTONIAZZI, A.; ANTONIAZZI, A.; BAHAIN, J.J.;CATTANI, L.; CAVALLINI, E.; ESPOSITO, P.; FALGUÈRES, C.; GAGNEPAIN, J.; HEDLEY, I.;LAURENT, M.; LEBRETON, V.; LONGO, L.; MILLIKEN, S.; MONEGATTI, P. OLLÉ, A.;PUGLIESE, N.; RENAULT-MISKOVSKY, J.; SOZZI, M.; UNGARO, S.; VANNUCCI, S.;VERGÈS, J.M.; WAGNER, J.-J.; YOKOYAMA, Y. (1998). «L’industrie lithique deCa’Belvedere di Monte Poggiolo: stratigraphic, matière première, typologie,remontages et traces d’utilisation». L’Anthropologie 102: 343-365.

PICKERING, T. (2002). «Reconsideration of criteria for differentiating faunal assembla-ges accumulated by hyenas and hominids». International Journal ofOsteoarchaeology 12: 127-141.

RIGHTMIRE, G.PH.; LORDKIPANIDZE, D.; VEKUA, A. (2006). «Anatomical descriptions,comparative studies and evolutionary significance of the hominin skulls fromDmanisi, Republic of Georgia». Journal of Human Evolution 50: 115-141.

ROEBROEKS, W. (2001). «Hominid behaviour and the earliest occupation of Europe: anexploration». Journal of Human Evolution 41: 437-461.

ROEBROEKS, W.; VAN KOLFSCHOTEN, TH. (1994). «The earliest occupation of Europe: ashort chronology». Antiquity 68: 489-503.

SAHNOUNI, M.; HEINZELIN, J. DE (1998). «The Site of Ain Hanech Revisited: NewInvestigations at this Lower Pleistocene Site in Northern Algeria». Journal ofArchaeological Science 25: 1083-1101.

TURNER, A. (1992). «Large carnivores and earliest European hominids: changing deter-minants of resource availability during the Lower and Middle Pleistocene».Journal of Human Evolution 22: 109-126.

TURNER, A. (1999). «Assessing earliest human settlemment of Eurasia: Late Pliocenedispersions from Africa». Antiquity 73: 563-570.

ZAIDNER, Y.; RONEN, A.; BURDUKIEWICZ, J.-M. (2003). «L’industrie microlithique duPaléolithique inférieur de Bizat Ruhama, Israël». L’Anthropologie 107: 203-222.


TRIBUNA2007-03 21/7/08 12:15 Página 68

La Cova Gran de Santa Linya i el poblament humà del vessant sud delsPirineus al Plistocè superior i a l’HolocèJORGE MARTÍNEZ-MORENO1, RAFAEL MORA TORCAL1 I IGNACIO DE LATORRE 2, 1

L’ASSENTAMENT HUMÀ AL VESSANT SUD DELS PIRINEUS

Els darrers anys, des del Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de laPrehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i juntament amb l’Institute ofArchaeology de l’University College de Londres, estem desenvolupant el projecte Elpoblament prehistòric del Prepirineu Oriental, amb el qual pretenem analitzar les pau-tes relacionades amb la instal·lació humana al vessant sud dels Pirineus durant elPlistocè superior i l’Holocè. Fins fa pocs anys es disposava d’un limitat coneixementsobre la història d’aquest procés, és a dir, sobre quan i com els grups humans ocupenles valls dels Pirineus Orientals d’Osca i Lleida. L’activitat que s’està duent a terme desde les universitats de Saragossa, Barcelona, Tarragona i el nostre grup en aquesta àreageogràfica, permet sospitar que aquesta perspectiva canviarà en els propers anys, acausa del nombre d’assentaments que s’han anat trobant en els darrers temps.

Els Pirineus constitueixen un massís muntanyós que s’estén al nord de la penínsu-la Ibèrica, delimitat per dues grans depressions que articulen al nord la xarxa hidrogrà-fica de la conca de la Garona, i al sud la vall de l’Ebre. Lluny de configurar una unitatbiogeogràfica contínua, els dos vessants pirinencs han seguit trajectòries climàtiques,ecològiques i històriques desiguals, i aquest fet queda reflectit en importants diferènciesen la quantitat i la qualitat del registre arqueològic disponible per analitzar la instal·lacióhumana al Plistocè superior i a l’Holocè.

1. Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria. Facultat de Lletres. UniversitatAutònoma de Barcelona - 08193 Bellaterra

2. Institute of Archaeology. University College London. 31-34 Gordon Square. London, WC1H-0PY.United Kingdom

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 69

El vessant nord conforma un dels pols clàssics dins dels estudis que es refereixen al’evolució biològica, tècnica i social de la gent que va viure durant el darrer CicleGlacial (Bahn, 1983; Delporte i Clottes (coord.) 1996). S’ha assenyalat que els darrers30.000 anys, al Paleolític superior, aquesta àrea presenta intensos lligams amb la corni-sa Cantàbrica i el Perigord, configurat un espai geogràfic on es produeixen fortes inte-raccions entre grups que comparteixen codis culturals similars, tal i com es pot inferira partir de les semblances registrades en el desenvolupament tècnic i estilístic dels arte-factes, i altres manifestacions socials i cognitives que es materialitzen en un ampli ven-tall de contextos, habitualment englobats sota el concepte d’art.

Aquest extraordinari desenvolupament històric sembla no manifestar-se al vessantsud-pirinenc. Dins d’aquest panorama, els assentaments de l’àrea de Serinyà (ReclauViver, l’Arbreda, Mollet i Bora Gran) representen una excepcionalitat que es perllongaper tot el sud dels Pirineus (Martínez-Moreno, 1997). S’ha considerat que aquest encla-vament presenta importants concomitàncies amb la trajectòria desenvolupada alLlenguadoc i Rosselló (Sacchi, 1986). Actualment no disposem de referents similarsamb els quals visualitzar aquest procés i, malgrat que en els darrers anys s’ha començata construir la història dels grups humans que van viure a la vall de l’Ebre i la banda suddels Pirineus, traçar en aquesta regió els trets relacionats amb l’assentament humà no ésfàcil. Especialment crític és el buit corresponent amb l’aparició d’Homo sapiens anatò-micament modern, fa 40.000 anys si atenem a les datacions que disposa l’Arbreda(Bischoff et al. 1989; Maroto et al., 1996), situació que es perllonga pràcticament finsa la fi del Plistocè.

Pensem que aquesta anomalia podria resultar de l’escassa activitat de prospecció id’excavació duta a terme fins fa poc temps. De fet, les dues darreres dècades hanpermès conèixer un creixent nombre d’assentaments en els quals es detecta la presèn-cia d’Homo sapiens anatòmicament modern a les serres pirinenques d’Osca i Lleida(Utrilla, 2002; Mangado et al., 2006, Martínez-Moreno et al., 2006a, 2006b; Montes2006) i que suggereixen que el vessant sud començà a ser ocupat de forma recurrentamb posterioritat al Màxim Glacial, aproximadament cap al 18.000 cal BP (Martínez-Moreno et al., 2006d). És sota aquesta perspectiva que l’anàlisi de les tendències delpoblament humà a les valls dels Pirineus de Lleida al llarg del Plistocè superior i del’Holocè configura una línia de recerca rellevant.

El nostre projecte pretén analitzar des d’una perspectiva diacrònica àmplia l’ocu-pació humana en aquesta regió, incidint en els següents eixos: el poblament antic de lesvalls pirinenques, l’aparició i expansió d’Homo sapiens anatòmicament modern a la fidel MIS 3 i durant el MIS 2 (Pleniglacial) i, finalment, la transició Plistocè/Holocè.Aquestes vies convergeixen amb la finalitat d’avaluar si el massís pirinenc actua comun possible filtre biogeogràfic al llarg del Plistocè superior que dificulta la connexióentre els dos vessants. És a dir, pretenem determinar si l’ocupació humana d’aquestsentorns fou modulada per factors d’ordre climàtic i mediambiental.

Al mateix temps, la possibilitat d’analitzar com neandertals i humans modernsafronten el repte de viure en uns ecosistemes constrictius i rigorosos d’acord amb lesdades paleoambientals disponibles (Van Andel i Davis (ed.) 2004), permetria derivarelements comparatius amb els quals visualitzar els canvis tècnics, organitzatius i cog-nitius de dues espècies humanes que van viure en aquestes contrades.

Dins d’aquestes coordenades, el nostre interès se centra en la recerca de contextosque permetin abordar la noció de transició. Aquestes fases són crítiques ja que impli-

70 J. MARTÍNEZ, R. MORA, I. DE LA TORRE

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 70

quen transformacions i remodelacions essencials per reconstruir la història de la nostraespècie. En el tram temporal abans esmentat es produeixen tres fenòmens històricsimportants com són la desaparició d’Homo neanderthalensis, els canvis produïts allímit Plistocè/Holocè i l’aparició de l’economia de producció. Tots aquests canvis com-pleten un cicle, el referit al desenvolupament d’Homo sapiens anatòmicament moderni de la forma d’organització caçadora-recol·lectora. L’explicació d’aquest procés es potconcretar geogràficament en l’àmbit que representa el vessant sud dels Pirineus i laseqüència arqueològica de la Cova Gran de Santa Linya obre perspectives suggerentsper analitzar aquestes qüestions.

El nostre objectiu en aquestes pàgines seria assenyalar el potencial arqueològicd’un lloc en el qual estem treballant de forma efectiva els darrers tres anys. Malgrataquest escàs temps, pensem que aquest assentament és clau per reconstruir la històriadels grups humans que van viure els darrers 50.000 anys al vessant sud dels Pirineus.

EL MARC GEOGRÀFIC DE LA COVA GRAN DE SANTA LINYA

La Cova Gran es descobreix l’agost del 2002 com a resultat d’una visita que vamfer guiats per Jaume Feliu i Josep Vendrell —veïns de Camarasa—, que coneixien l’e-xistència d’una balma de grans dimensions i de la qual no es tenia notícia de treballsarqueològics previs. En arribar vàrem trobar en superfície artefactes que permetienidentificar un registre arqueològic representatiu d’una llarga diacronia, des delPaleolític mitjà fins a la Prehistòria recent.

La balma es localitza a un parell de quilòmetres del nucli urbà de Santa Linya,poble adscrit al terme municipal de les Avellanes-Santa Linya (Noguera) a una altitudde 386 metres sobre el nivell del mar (Fig. 1).

Geogràficament, es troba dins una petita vall lateral configurada pel torrent de SantMiquel, que aboca al pantà de Camarasa, a la Noguera Pallaresa. La Cova Gran es trobaen una petita barra calcària —el serrat de Bepó— que està rodejada de muntanyesd’alçària mitjana (entre 500 i 800 metres) que conformen la Solana del Mont-roig, uncontrafort de les serres marginals del Prepirineu. La seva situació topogràfica es potconsiderar secundària dins del paisatge, malgrat que aquest torrent comunica les con-ques de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. Aquest corredor connectatransversalment l’interior de les valls conformades per les serralades marginals i exte-riors del Prepirineu que s’estenen entre la serra Llarga i el Montsec, serra que demarcaun límit biogeogràfic net entre la vall de l’Ebre i l’àmbit pirinenc.

El torrent de Sant Miquel té un recorregut d’uns 6 quilòmetres i funciona com adesguàs natural de les aigües superficials, captant l’àmplia conca de recepció compre-sa pels barrancs de Conqueta i Tordeganda, fins a abocar-les a la Noguera Pallaresa.Malgrat que actualment no és un curs regular, en períodes de forta pluviositat pot trans-portar un gran cabal d’aigua, i diversos elements geomorfològics indiquen que en dife-rents moments la cavitat fou incorporada dins del seu curs. Aquesta observació ha estatpresent a l’hora de dissenyar la intervenció arqueològica, ja que sospitem que aquestagent va incidir directament sobre el dipòsit arqueològic.

LA COVA GRAN DE SANTA LINYA I EL POBLAMENT HUMÀ DEL VESSANT SUD DELS PIRINEUS 71

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 71


Figura 1. Localització de la Cova Gran dins del quadrant nord-est de la penínsulaIbèrica. Context geogràfic immediat (mapa extret de l’Institut Cartogràfic de

Catalunya, E: 1:50.000).

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 72

VISUALITZANT LA SEQÜÈNCIA ARQUEOESTRATIGRÀFICA DE LA COVA GRAN

En tractar-se d’un jaciment que prèviament no s’havia intervingut arqueològica-ment, les tasques inicials van dirigir-se a fer l’aixecament topogràfic de la cavitat, totsupervisat pels serveis tècnics de l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament deCultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Aquests treballs defineixen un abric de grans dimensions amb una superfície demés de 2.800 metres quadrats, delimitada per una paret còncava d’uns 25 metres d’alçà-ria que configura una visera que protegeix una extensa part d’aquesta superfície i pre-serva sediments quaternaris, previsiblement amb ocupacions humanes tal i com sugge-ria el material arqueològic recollit en superfície. A part, aquests primers treballs vanpermetre detectar algunes anomalies topogràfiques implicades en diferents processosrelacionats amb la formació del dipòsit (Fig. 2).


Figura 2. Planta i alçat de la Cova Gran. A la planta se situen els diferents sondejosfets durant la campanya del 2003 (S1, S2 i S4), i es remarca la situació on s’estan

fent els treballs d’excavació a partir del 2004.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 73

Un element estructural, que hem representat en la planta, és un mur d’època recentque creua la cavitat transversalment i del qual desconeixem la funció. L’aixecamenttopogràfic descriu una superfície amb un desnivell en sentit oest-est de 6 metres quediferencia dues plataformes. La primera es localitza a l’oest de l’abric i és una àreasobreaixecada de 200 metres quadrats amb un pendent subhoritzontal de 10º que fa uncabussament vers l’est, fins que finalment connecta amb la gran plataforma horitzontala l’interior de l’abric. És important retenir aquesta morfologia perquè té implicacionspel que fa a la seqüència arqueològica.

Abordar l’estudi d’un assentament d’aquestes dimensions planteja problemes d’or-dre metodològic que ens van motivar a fer diferents tipus de mostrejos per tal de conèi-xer la dispersió de les unitats arqueològiques detectades pels materials recollits ensuperfície, a partir del creuament de les dades proporcionades per diversos mètodes deprospecció geofísica amb les obtingudes per sondejos manuals.

Les prospeccions geofísiques estaven encaminades a conèixer la dinàmica estra-tigràfica del dipòsit. Vam emprar el georadar i la tomografia elèctrica per avaluar-ne lapotència estratigràfica i obtenir una cartografia precisa de caigudes massives de blocs,informació interessant a l’hora de posicionar els sondejos manuals. Els resultats indi-quen que el substrat rocós varia en direcció est-oest entre 9 metres a la cota més pro-funda fins a 4,5 metres, i en direcció nord-sud oscil·la entre 2,5 metres a la paret de l’a-bric i 5 metres (Fig. 3). Aquests vectors obeeixen al posicionament dels transets dinsde la planta i descriuen un volum còncau que permet la retenció de sediments i en elqual és previsible la conservació de registre arqueològic in situ per sota del terra actual.El georadar confirma la disposició de material uniforme fins a la cota de 4,2 metres.


Figura 3. Transsecte transversal (est-oest) amb els resultats obtinguts per resistivitat elèc-trica que informen de les variacions en la posició del substrat en diferents zones de l’abric.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 74

Fer sondejos manuals plantejava el problema de com obtenir una mostra represen-tativa dels períodes en què l’abric va ser ocupat dins d’una superfície superior als 2.500m2. Fins al moment hem dut a terme tres sondejos —S1, S2 i S4— per conèixer laseqüència arqueoestratigràfica del dipòsit (Fig. 2). El criteri que vam fixar per posicio-nar-los va ser la presència de concentracions de materials en superfície que podrienimplicar una major activitat dels processos erosius actuals, i que corrien risc de desa-parèixer. Es va decidir que la distància entre aquests no fos excessiva, per correlacionarles seqüències estratigràfiques, i que els eixos dels sondejos estiguessin alineats de caraa definir futures àrees d’excavació en extensió.

Els resultats obtinguts en tots són força diferents; de fet aquestes seqüències no espoden relacionar. Això implica que la dinàmica arqueoestratigràfica de la Cova Gran ésforça complexa i que segurament ha estat afectada per diferents processos formatius iper alteracions postdeposicionals fins a configurar l’aspecte actual que té l’abric, ambla disposició de dues superfícies discordants en contacte.

Originalment, els sondejos manuals eren cales d’1x1 metre i, en funció dels resul-tats, es modificava l’extensió de la superfície excavada. Es va emprar la mateixa sis-temàtica excavant en extensió, coordenant tots els ítems arqueològics i correlacionant-los amb els contextos sedimentaris on es trobaven. El sediment fou sistemàticamentgarbellat per aigua amb malla de 5 mil·límetres i els no coordenats van ser referenciatsamb relació a la posició estratigràfica on apareixien.

Els tres sondejos han permès detectar ocupacions humanes amb una cronologiaforça variable i que descriurem més endavant. En funció dels resultats obtinguts vamdecidir actuar sobre la plataforma oest, on es va fer el sondeig 1. Som conscients que ala superfície central de l’abric, molt parcialment representada pels sondejos 2 i 4, apa-reixen ocupacions que hauran de ser objecte de futurs estudis. Serà necessari continuaramb aquesta estratègia abans de disposar una seqüència completa, o almenys represen-tativa, de la presència humana a Santa Linya.

ELS SONDEJOS 2 I 4

Els resultats obtinguts en els sondejos fets a la plataforma central (2 i 4) (Fig. 2),permeten detectar una seqüència atribuïble a la prehistòria recent que comprèn des delNeolític final fins al bronze mitjà-final, dins d’un estrat que s’inicia arran de terra i téuna potència aproximada de mig metre d’espessor. Aquest nivell està fortament alteratper diversos processos postdeposicionals (carbonatació, bioturbació i l’activitat hídricade degotalls de l’abric) que pertorben la disposició original dels materials. No descar-tem que en una part important de l’abric es preservin unitats arqueològiques d’aquestperíode més ben conservades, ja que a mesura que ens allunyem de la paret, aquestesalteracions es rarifiquen.

Per sota d’aquest nivell comença un important canvi sedimentari: apareixen sorresi una presència cada vegada més intensa de clasts calcaris producte del desmantellamentde la paret de l’abric. Aquesta intensa meteorització està estretament relacionada ambles condicions climàtiques. Paral·lelament, les restes ceràmiques desapareixen i es recu-peren exclusivament artefactes lítics. L’aparició d’una estructura de combustió al son-deig 2 i el fort component de microdébitage lític suggereixen que aquest sector no vaser afectat per processos mecànics o hídrics.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 75

L’excavació del sondeig 4 en una superfície de 4 m2 permet definir 5 unitatsarqueològiques atribuïbles al Paleolític superior final. Aparentment constitueix uncontinuum de materials arqueològics fins a la base, 3,5 metres per sota del terraactual. Malgrat apreciar-ne ruptures en la densitat de restes que defineixen subcon-junts amb una limitada dispersió vertical, semblen configurar palimpsests de baixaresolució.

Als sondejos 2 i 4 el sílex és la matèria primera única utilitzada en totes les unitats,i fins al moment no s’han recuperat restes òssies probablement perquè el tipus de sedi-ment no propicia la seva conservació.

La comparació selectiva de l’instrumental lític d’aquests sondejos mostra impor-tants variacions tecnotipològiques (Fig. 4). La sèrie reconeguda al sondeig 4 permetreconèixer nuclis microlaminars associats a puntes i elements de dors (làmines i pun-tes), i hi són comuns burins i gratadors i, en menor quantitat, truncadures i perforadors.És molt possible que al llarg d’aquesta seqüència hi hagi importants variacions qualita-tives en la composició dels conjunts, que registrin una àmplia diacronia temporal i quea grans trets poden ser adscrits al Magdalenià mitjà-superior.

El sondeig 2 es va excavar sobre una superfície d’1 m2 i una fondària de 75 centí-metres, sense arribar al substrat de la cavitat. Al conjunt lític s’aprecia la rarefacció delssistemes de talla microlaminar, substituïts per mètodes d’obtenció d’ascles. Els ele-ments de dors es redueixen, malgrat que hi són presents puntes microlítiques corbes. Elsgratadors són abundants però assenyalen importants canvis estilístics i de format, espe-cialment quan es comparen amb el grau d’estandardització morfològica que caracterit-za els recuperats en el sondeig 4. Malgrat que s’identifica algun microburí, els burinshabituals en el sondeig 4 desapareixen. Aquesta diagnosi permet assignar aquest tecno-complex al Mesolític.

Aquestes impressions inicials hauran de definir-se a partir d’estudis detallats sobreels sistemes de gestió de l’instrumental lític. Malgrat aquest limitat coneixement i elfet de no disposar de correlació directa entre sèries sedimentàries separades per 6metres, al nostre parer el registre lític obtingut als sondejos 2 i 4 relata les transforma-cions produïdes durant la transició Paleolític superior final/Mesolític als Pirineusorientals.

El sondeig 2 reflecteix una seqüència atribuïble a l’Holocè antic (Preboreal) iYounger Dryas, mentre que el sondeig 4 s’adscriu al cicle Bolling/Allerod iPleniglacial dins del Plistocè final. Aquestes atribucions climàtiques s’hauran deverificar a partir de proxys arqueoambientals (pol·len, fitòlits, carbons) i amb unabateria de datacions radiomètriques que confirmin aquestes adscripcions provisio-nals. Aquesta dada no és secundària. Diferents estudis paleoclimàtics precisen queal core GISP2 de Grenlàndia, en el trànsit Younger Dryas/Preboreal, en menys de 50anys es registra un sobtat escalfament de 10±4º C de la temperatura mitjana(Grachev i Severinghaus, 2005). La incidència d’aquest fenomen climàtic —que téun abast global— sobre els pobladors dels Pirineus podrà ser analitzada a la CovaGran.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 76

EL SONDEIG 1

El sondeig 1, situat a la zona més occidental de l’abric, tenia inicialment una super-fície d’1 metre quadrat (Fig. 2), però la trobada d’unitats arqueològiques ben conserva-des arran del terra i els atributs del registre recuperat ens va fer decidir obrir aquestazona en extensió, en la qual actualment estem excavant aproximadament sobre 40metres quadrats. En aquesta àrea diferenciem dos sectors que denominem Unitat


Figura 4. Comparació dels artefactes lítics recuperats als sondejos 2 i 4.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 77

Mitjana i Unitat Superior; la primera s’estén 17 m2 i conté diverses ocupacions dePaleolític mitjà final; la segona, excavada en 23 m2, s’adscriu a un Paleolític superiorantic. Posteriorment, explicitarem els trets característics d’aquests tecnocomplexoslítics.

Un objectiu bàsic de les properes campanyes és connectar físicament aquesteszones que actualment conformen una seqüència sedimentària estimada de 2 metresd’espessor. De moment, la correlació entre ambdues no s’ha aconseguit, ja que les uni-tats arqueològiques de la Unitat Superior presenten un cabussament cap a l’est i s’ero-sionen en l’encavalcament entre els dos sectors, mentre que les unitats de la UnitatMitjana presenten un pendent contrari, cap a l’oest.

La projecció dels materials coordenats indica que les ocupacions de Paleolític mitjàtenen continuïtat cap l’oest de l’abric i s’estratifiquen per sota de les de la UnitatSuperior. Al mateix temps, aquests nivells originàriament s’estenien cap a l’est, vers laplataforma central del jaciment (Fig. 5). Aquesta geometria descriu un medi d’acumu-lació sedimentari actualment erosionat per l’activitat del torrent de Sant Miquel, quedevia buidar la plataforma central de l’abric. Possiblement aquesta àrea residual fossi-litzi les ocupacions més antigues.


Figura 5. Dispersió vertical de les ocupacions de la Unitat Superior i la UnitatMitjana on es detecta el fenomen d’inversió de pendents que actualment impedeix

establir una correlació precisa entre ambdós sectors.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 78

Dins la Unitat Mitjana, la interestratificació de diferents fogars identifica almenys4 unitats arqueològiques. Aquesta seqüència sedimentària, d’1,5 metres d’espessor, esconforma per materials i clasts calcaris resultants de la meteorització de la paret de l’a-bric. La caiguda de blocs de grans dimensions que segellen les superfícies, defineixenesdeveniments d’ocupació discrets i temporalment diferents, que permeten la conser-vació de restes de fauna, artefactes lítics i fogars.

Les estructures de combustió són abundants, habitualment fogars plans circulars oel·lipsoïdals de dimensions reduïdes (menys d’1 metre quadrat) i sense arranjament oelements delimitadors de la dispersió de l’àrea de combustió. També detectem fogarsexcavats al terra que configuren cubetes, fet observat a d’altres jaciments d’aquest perí-ode, com la Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2004) o Romaní (Mora, 1988;Carbonell et al., 1994; Arteaga et al., 2001).

Les restes lítiques recuperades, força abundants a tots els nivells, presenten atributscaracterístics del Paleolític mitjà i són elaborades essencialment en sílex i roquesmetamòrfiques, materials locals que es localitzen en un radi inferior a 5 quilòmetres. Lapresència de tots els segments que conformen les seqüències de talla impliquen la con-figuració d’artefactes dins de l’assentament, malgrat que alguns estris foren elaboratsfora del jaciment, especialment ascles de gran format i morfològicament molt estereo-tipades sobre roques metamòrfiques (Fig. 6).

Els retocats més comuns són denticulats, osques, rascadores i puntes sobre gransascles amb dissenys que es relacionen amb sistemes de reducció levallois i discoide,seguint els termes proposats per Böeda (1993). És interessant assenyalar la presència delàmines de gran format adscrites a aquests mètodes de reducció. Si insistim en la midadels artefactes és a causa del fet que els seus mòduls mètrics són força diferents delsobservats a l’instrumental de la Roca dels Bous, assentament que es troba a menys de5 quilòmetres en línia recta, amb un patró de gestió diferent al de la Cova Gran (Moraet al., 2004; De la Torre et al., 2006; Martínez-Moreno, et al., 2006c).

Les restes de fauna, malgrat que són abundants, no tenen una conservació gairebona. Les causes les trobem en una sedimentació força agressiva en la qual la constantcaiguda de blocs i els diferents processos fisicoquímics afecten la seva preservació.S’han identificat dues espècies d’èquids (Equus caballus i Equus cf. hydruntinus), cèr-vids (Cervus elaphus), bòvids grans (Bos sp, possiblement Bos primigenius) i de tallapetita (Capra pyrenaica). S’ha d’assenyalar, fins al moment, l’absència de carnívors imicrofauna. S’han iniciat estudis zooarqueològics per definir paràmetres relatius a ladiversitat taxonòmica i determinar els processos tafonòmics relacionats amb l’aportaciói alteració del conjunt de fauna; remarquem, però, que abunden les diàfisis d’ossosllargs de difícil determinació específica i esquelètica, intensament fracturades per recu-perar el moll ossi. L’anàlisi de les superfícies corticals es veu dificultada per concre-cions, però és corrent la presència de traces d’exposició al foc, possiblement relaciona-des amb tasques de processat i cocció dels animals.

Per sobre d’aquest nivell de Paleolític mitjà es recolza de forma discordant una altraseqüència composta pels 3 nivells atribuïts a un Paleolític superior antic que configu-ren la Unitat Superior. Aquests nivells mostren una distribució en planta diferent, queoscil·la entre els 13 i els 23 metres quadrats. La seva dispersió vertical és escassa ambespessors màximes inferiors a 10 centímetres; en moltes parts els nivells conformen unúnic llit d’artefactes delimitat per sediments estèrils. Presenten un pendent subhorit-zontal d’uns 10º aproximats vers l’est i, finalment, són tallats per la regularització del


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 79

pendent que ha sofert aquesta plataforma. Igualment, semblen erosionats cap al sud,fenomen que es pot relacionar amb la visera de l’abric, que devia impedir la conserva-ció de les ocupacions més enllà del límit que proporciona aquesta cobertura.

Malgrat això, es detecten acumulacions de materials que defineixen àrees concre-tes i altres indicadors suggereixen que aquestes diferències en la distribució horitzontalpodrien obeir al disseny de patrons d’arranjament de l’espai intern d’aquestes ocupa-cions. S’han reconegut diverses depressions de petites dimensions (de menys de 10 cen-tímetres de diàmetre) que podrien correspondre a forats de pals malgrat que no definei-xen una forma evident a primera vista (Fig. 7). Als tres nivells apareixen fogars, habi-tualment cubetes circulars de menys de 50 centímetres de diàmetre excavades al subsòl.Assenyalem la trobada d’una concentració de grans preformes de sílex, entre les qualsun nòdul de 4 Kg de pes que va ser testat, però que no fou tallat. Aquestes foren dipo-sitades intencionalment al cantó de l’únic gran bloc caigut de la paret que formava partd’una d’aquestes ocupacions. Interpretem aquesta acumulació com un amagatall de pri-mera matèria en previsió d’un consum diferit, que finalment no es va produir.

Els tecnocomplexos lítics de la Unitat Superior estan elaborats en sílex, querepresenta més del 99% dels 4.000 artefactes recuperats entre les tres ocupacions. Laprocedència d’aquestes roques es troba a menys de 5 quilòmetres de l’assentament enles formacions del Garumnià (Peña, 1983), i en menor mesura del Sannoisià de laserra Llarga (Mangado, 1998; Parcerisas, 1999). No descartem que part del conjunt


Figura 6. Selecció d’artefactes lítics recuperats a la Unitat Mitjana atribuïts a unPaleolític mitjà recent (escala gràfica 5 centímetres).

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 80

provingui d’afloraments de la regió no detectats, o que es transporti sílex procedentde distàncies llunyanes. Aquesta última opció, com argumentarem més endavant, enssembla poc probable, però és una possibilitat que s’haurà d’avaluar a mesura que dis-posem d’una cartografia més completa de la distribució de les primeres matèriesregionals.

Malgrat que cada nivell presenta fortes variacions quant a la intenció delssuports que es volen obtenir, aquests mètodes poden ser adscrits a sistemes de tallalaminars amb els quals derivar làmines molt grans i amples, làmines, laminetes i,ascles. Així, el més recent (497A) es caracteritza per un fort component de lamine-tes de dimensions inferiors als 3 centímetres, mentre que a 497C i 497D hi ha unamajor diversitat de mòduls mètrics que combinen l’obtenció de làmines grans (demés de 15 centímetres de llargària) i làmines entre 8-10 centímetres amb sèries delaminetes amb diferents calibres, des de laminetes llargues fins a altres inferiors a 2centímetres, voluntàriament obtingudes per elaborar artefactes compostos i emma-negats.


Figura 7. Distribució horitzontal de la unitat arqueològica 497A en la qual s’apre-cien diverses petites depressions circulars (P1 a P5) en relació amb el fogar excavaten el subsòl (7AE2). El límit de la dispersió horitzontal està parcialment condicionat

per l’àrea excavada i els processos erosius detectats a la plataforma oest.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 81

Aquesta variabilitat mètrica implica l’aplicació de diferents sistemes relacionats ambla talla laminar malgrat que marcadors tècnics com les làmines de cresta no són habituals.El mètode de talla més comú és la percussió directa amb percussor dur que en fasesavançades del débitage s’intercanvia per un percussor tou. Són molt comuns els accidentsde talla, restes corticals o amb porcions residuals de còrtex i materials amb impureses quedificulten l’obtenció d’aquests suports. Aquests indicadors impliquen que no es va tenirgaire cura a l’hora de seleccionar el material per tallar, i el transport de nòduls no treba-llats, tal i com hem esmentat en referir-nos al nòdul de gran mida recuperat a l’amagatall.Aquestes reflexions apunten en la direcció que el sílex era molt abundant en el medi.

Un paràmetre que defineix aquests conjunts és la baixa taxa de transformació desuports en retocats. Aquests conformen morfotips característics del Paleolític superiorcom burins transversals i sobre truncadura, gratadors sobre làmina, grans làmines reto-cades (dites aurinyacianes), puntes i làmines de dors fragmentades i amb una fortapresència de peces denticulades i vores abruptes indiferenciades sobre làmina. Fins almoment, no s’han recuperat estris ossis. Tots aquests elements permeten la seva ads-cripció a un Paleolític superior antic, però no són diagnòstics per atribuir-los dins d’unperíode cronocultural precís (Fig. 8).

La quantitat de restes òssies disminueix i generalment aquestes tenen una preser-vació molt deficitària. No disposem d’arguments que expliquin aquest fenomen, si ésresultat del medi sedimentari, però no es pot descartar que pugui obeir a una baixa apor-tació d’animals a l’assentament. Algunes restes dentàries assenyalen Equus caballus,Cervus elaphus i rinoceront (possiblement Stephanorinus hemitoechus).

S’han recuperat 25 gasteròpodes marins perforats; es considera que Nassarius reti-culatus —la més comuna, però no l’única espècie representada al conjunt— té un ori-gen atlàntic (Álvarez-Fernández, 2006), però no descartem que fossin obtingudes alMediterrani. En tot cas, denoten distàncies de transport de més de 150 quilòmetres,assumint que la línia de costa devia estar més allunyada que a l’actualitat. Alguns con-serven restes d’ocre i són habituals peces amb fractures a la zona de suspensió o ambintensos fregaments, que indiquen que van formar part de penjolls o estaven adheridesa la vestimenta. Aquests ornaments permeten inferir l’existència de xarxes d’interacciósocial de llarga distància que vinculen aquests grups humans, a part de ser consideratscom indicadors de la dispersió d’Homo sapiens anatòmicament modern pel continentafricà i posteriorment per Europa occidental (Vanhaeren i d’Errico, 2006).

REINTEGRANT LA SEQÜÈNCIA OCUPACIONAL DE SANTA LINYA

La contextualització de la seqüència arqueològica de la Cova Gran de Santa Linyadins del marc general de l’ocupació humana del vessant sud dels Pirineus i la vall del’Ebre comporta importants implicacions. La Cova Gran té un àmbit de correlació tem-poral i espacial rellevant i futurs treballs permetran disposar d’elements de reflexió mésprecisos. Però els detalls que hem avançat fan sospitar que aquesta seqüència és clauper analitzar el poblament del sud dels Pirineus al Plistocè superior i l’Holocè.

Un repàs dels principals trets ens informa de la preservació de diversos momentsen els quals l’abric va ser ocupat per diferents espècies humanes (Homo neandertha-lensis i Homo sapiens) amb formes d’organització socioeconòmica distintes (caçadors-recol·lectors i agropastors), durant una dilatada diacronia temporal.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 82


Figura 8. Selecció d’artefactes lítics recuperats a la unitat superior atribuïts alPaleolític superior antic (escala gràfica 5 centímetres, excepte el nucli laminar), i un

exemplar de gasteròpode perforat.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 83

Malgrat que no hem incidit sobre el moment més recent de l’ocupació prehistòrica,s’ha de ressenyar la seqüència atribuïble al Neolític final/Calcolític/Bronze, que espodria estendre per la totalitat de la plataforma central, és a dir, per més de 2.500 metresquadrats: restes ceràmiques, ossos d’animals domèstics i estris lítics apareixen arran deterra per tota la superfície de l’abric, excepte a la plataforma oest. Aquesta seqüència,detectada als sondejos 2 i 4, sembla afectada per alteracions postdeposicionals, però nodescartem que apareguin contextos que permetin caracteritzar aquesta fase, o reconèi-xer altres segments temporals relacionats amb la implantació de l’economia de produc-ció al vessant sud-pirinenc. L’evidència artefactual d’aquests moments és força cone-guda a la zona, però Santa Linya permetria analitzar la forma de vida de la gent que esva instal·lar a l’abric, aspecte pràcticament desconegut fins a l’aparició dels primersassentaments estables com la Colomina a Gerb (vegeu Giralt (coord.) 2001).

Un segon període es relaciona amb les transformacions socioeconòmiqes operadesa l’interior dels caçadors-recol·lectors arran del canvi climàtic que dóna pas a l’Holocè.Els resultats obtinguts als sondejos 2 i 4 s’insereixen dins del cicle que abasta el finaldel Pleniglacial (GS-2a), la millora Bolling/Allerod (GI-1), la crisi climàtica delYounger Dryas (GS-1) i finalment el Preboreal/Boreal. En aquest tram temporal —entreel 16.000 i 8.000 cal BP— registrem ocupacions que s’adscriuen respectivament alMagdalenià mitjà i recent en el cas del sondeig 4, i al Mesolític en el sondeig 2. La dis-persió en planta d’aquestes ocupacions és desconeguda, però sabem que tenen conti-nuïtat al llarg de la plataforma central.

Encara que no hem pogut correlacionar aquests sectors, les concomitàncies tempo-rals i artefactuals amb Parco, localitzada a menys de 10 quilòmetres (vegeu Giralt(coord.), 2001, Fullola Pericot et al., 1997), o amb Chaves i Forcas I a les valls adjacentsdels Pirineus d’Osca (Utrilla, 2002) són suggerents (Martínez-Moreno et al., 2006a,Martínez-Moreno et al., 2006d). D’igual forma, les balmes Guilanyà i Margineda ocu-pades durant la millora del Bolling/Allerod i posteriorment a l’Holocè antic, són assen-taments amb els quals pot relacionar-se. Aquests llocs poden ser considerats com indi-cadors de l’ocupació de les valls pirinenques al final de l’era glacial (Fig. 9).

Entorn a aquesta qüestió, els darrers anys s’han produït aportacions que defineixenun procés difícil de visualitzar a causa del nombre reduït d’assentaments, coneguts mol-tes vegades a partir de notícies preliminars i en curs d’excavació. Malgrat aquestes limi-tacions, comencem a definir tendències amb relació a la instal·lació humana al vessantsud-pirinenc (Casanova et al., 2006).

Encara que no sabem exactament quan, però amb posterioritat a l’Òptim Glacial,aproximadament cap al 16.500 cal BP, a Alonse (Osca) (Montes, 2006) es detecta lapresència de grups humans en el contacte entre les serres exteriors del Prepirineu orien-tal i la vall de l’Ebre. En aquest període es devien produir les primeres incursions esta-cionals vers el Pirineu axial, i l’assentament a l’aire lliure de Montlleó (Cerdanya)(Mangado et al. 2006) —una mica més antic que Alonse— podria traçar una possibleconnexió entre la vall de l’Ebre i l’interior del massís pirinenc, o bé una connexió trans-pirinenca entre els dos vessants. Seran necessaris estudis més detallats per avaluaraquests escenaris, no necessàriament excloents. Però aquests llocs confirmen la presèn-cia humana en aquesta regió durant el Pleniglacial (GS-2a), amb condicions climàtiquesforça rigoroses (Martínez-Moreno et al., 2006).

Aquest substrat poblacional es consolida al llarg del final del Pleniglacial. Se’ndetecten ocupacions a Chaves, Forcas I, Parco i la Cova Gran, llocs que sostenen l’ex-


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 84

pansió vers les valls interiors dels Pirineus durant la millora ambiental delBolling/Allerod (Martínez-Moreno et al., 2006a). És en aquest període que consideremque es dissenyen estratègies dirigides a gestionar de forma intencional i recurrent elsecosistemes de muntanya, tal i com denoten Guilanyà i Margineda. En aquests movi-ments des de l’exterior vers l’interior dels Pirineus, és força plausible que la vall delSegre estructurés aquests desplaçaments, malgrat que Guilanyà implica el coneixementde vies alternatives per accedir a aquests entorns (Casanova et al., 2006).

Al mateix temps, aquesta incipient xarxa pot relacionar-se amb l’expansió posteriora l’Holocè vers les valls meridionals, fenomen que detectem a partir del canvi tecnoti-pològic reconegut a Guilanyà, Margineda, la Font del Ros, Sota Palou o Forcas II(Martínez-Moreno et al., 2006b; Martínez-Moreno, et al., 2006d); que s’associa ambl’àmbit del Mesolític d’osques i denticulats, fenomen amb una àmplia dispersió geogrà-fica en afectar tota la vall de l’Ebre, des de la Ribera d’Àlaba fins al Baix Ebre (vegeuAlday (coord.) 2006). Fins al moment no estem en condicions d’avaluar la incidència dela crisi climàtica del Younger Dryas als ecosistemes pirinencs, malgrat que sabem queMargineda fou visitada periòdicament (Guilaine i Martzluff (coord.), 1995).


Figura 9. Àmbit macroterritorial de relació de la Cova Gran de Santa Linya. S’hanassenyalat els jaciments de Paleolític mitjà (cercle negre) i els relacionats amb la

transició Paleolític superior final/Mesolític (cercle blanc) del vessant sud delsPirineus, citats al text.

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 85

En tot aquest procés, la Cova Gran té un rol central en possibilitar el reconeixementde les variacions de les opcions tècniques i les estratègies desenvolupades pels caça-dors-recol·lectors dels Pirineus orientals durant un ampli lapse temporal que abastaentre el 6.000-8.000 cal BP. Al mateix temps, aquests assentaments podrien definir unpaisatge social fortament cohesionat i amb estrets lligams per tota la vall de l’Ebre,especialment durant l’Holocè antic. Aquesta és la hipòtesi en la qual actualment estemtreballant (Martínez-Moreno et al., 2006d).

Finalment, els resultats obtinguts a la plataforma oest, en el sondeig 1, centralitzenla nostra recerca. Actualment estem excavant una superfície d’uns 40 metres quadratsen la qual registrem dos períodes diferents, però amb una problemàtica comuna. A lapart inferior —la Unitat Mitjana— hem detectat diverses ocupacions atribuïbles a unPaleolític mitjà tardà amb uns tecnocomplexos característics dels sistemes tècnicsemprats per Homo neanderthalensis.

Aquesta sèrie està en relació amb l’important nucli d’assentaments mosteriansreconeguts a les serralades exteriors dels Pirineus Orientals, com Fuente del Trucho(Mir, 1987, Mir i Salas, 2000), Fuente de San Cristóbal (Rosell et al., 2000) i Gabasa(Montes et al., 2001) a Osca; o Muricecs (Fullola i Bartrolí, 1992), Tragó (Martínez-Moreno et al., 2004a) i la Roca dels Bous (Martínez-Moreno et al., 2004b) a Lleida.Malgrat que hi ha problemes inherents a l’atribució cronològica d’aquest període(Martinez-Moreno et al., 2006c), alguns presenten ocupacions del Paleolític mitjà mésrecent de 40 ka BP (San Cristóbal o la Roca dels Bous). La Cova Gran confirma lapresència de poblament neandertal en el contacte entre la vall de l’Ebre i el vessant sud-pirinenc entre el 50.000 i el 30.000 BP.

Al mateix temps, a la Unitat Superior, disposem d’indicadors d’un important canvique fins al moment no s’ha detectat en aquesta regió.1 Des del nostre punt de vista, lesocupacions de Paleolític superior antic denoten importants transformacions en el com-portament dels ocupants de Santa Linya. L’incipient grau d’arranjament intern de l’as-sentament i del paisatge que l’envolta —que es plasma en la descoberta d’amagatallsde sílex—, l’aparició de sistemes tècnics laminars i un instrumental força diferent delde les ocupacions de la Unitat Mitjana, o la presència d’indicadors simbòlics com car-gols marins perforats (Fig. 8) suggereixen la remodelació de l’organització de la formade vida d’aquests grups. Saber si aquests canvis, que afecten totes les esferes del com-portament humà, es relacionen amb un procés de reemplaçament biològic és una qües-tió a la qual esperem donar-li arguments aviat.

Aquesta reflexió reobre el debat sobre el tempo i modo de la denominada transicióPaleolític mitjà/superior i en la qual Santa Linya aporta diverses reflexions. Fins almoment preferim ser prudents per diversos motius. Tenim acotada la distància estra-


1 Recentment s’han recuperat a Fuente del Trucho artefactes lítics i ossis del Paleolític superior antic irecent en posició secundària (Montes et al., 2006). Aquest registre no està relacionat amb la seqüència dePaleolític mitjà (Baldellou i Mir, 1986, Mir, 1987) que posteriorment, com a resultat de 2 datacions de car-boni 14 AMS, ha estat adscrita al Paleolític superior final (Mir i Sala, 2000), atribució defensada a partir del’estudi funcional d’alguns estris lítics (Gibaja et al., 2002). Coincidim amb Montes que el tecnocomplex delsector excavat per Mir correspon al Paleolític mitjà, i que la nova proposta cronocultural es fonamenta endatacions que considerem errònies, tal i com hem argumentat a Martínez-Moreno et al., (2006c). Igualment,no considerem que els resultats obtinguts a partir de l’anàlisi funcional d’alguns artefactes aïllats justifiquinfer inferències cronoculturals com les proposades a Gibaja et al. (2002).

TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 86

tigràfica que separa la darrera ocupació de Paleolític mitjà i el primer context amb sis-temes tècnics laminars, i aquesta es resol en el temps que representa un bloc caigut dela visera. Malgrat això, sabem que aquests nivells presenten geometries amb pendentsoposades i no disposem d’un control cronomètric precís de les implicacions temporalsrelatives a un fenomen que aparentment és sobtat (vegeu Fig. 5). Podria representarescassos segons, o emmascarar una complexa història deposicional de més llarga dura-da. Deliberadament deixem oberta aquesta qüestió, mentre esperem els resultats que ensaportin futures campanyes d’excavació i els estudis geoarqueològics.

Sí que volem assenyalar que no trobem elements de continuïtat entre els sistemestècnics emprats durant el Paleolític mitjà i el Paleolític superior antic. Els conjunts lami-nars de Paleolític superior antic no presenten trets que permetin establir relacions ambels sistemes tècnics centrípets que caracteritzen el Paleolític mitjà. L’oposicióascles/làmines, un atribut clàssic dins la discussió sobre la “transició”, defineix a SantaLinya una neta fractura que delinea dues formes diferents de concebre i estructurar l’ob-tenció de l’instrumental. Aquesta observació és pertinent en referir la presència de làmi-nes —o més ben dit, esclats allargats— als conjunts de Paleolític mitjà, però que per-fectament podem reintegrar dins dels sistemes emprats per obtenir ascles.

L’atribució precisa dels tecnocomplexos lítics de la Unitat Superior resta per defi-nir. Indubtablement s’adscriuen a l’esfera tècnica del Paleolític superior, però el conjuntd’artefactes no conté una mostra significativa de “fòssils directors” o indicadors estilís-tics diagnòstics amb els quals referenciar-los amb les seqüències tipològiques clàssi-ques, que no hem d’oblidar van ser establertes a començaments del segle passat, i de lesquals la validesa com a marcadors temporals o evolutius encara avui dia es discuteix(vegeu Zilhao i d’Errico (ed.), 2003).

Podria donar-se el cas, i així ho explicitem com a hipòtesi de treball, que les ocu-pacions de Santa Linya fossin “fàcies” funcionals, en el sentit que les tasques portadesa terme en aquest assentament no fossin descriptores d’activitats quotidianes com lesque es fan als llocs residencials i que, com a resultat, la panòplia d’artefactes abando-nats no tinguin un encaix immediat amb els registres que es recuperen en aquests llocs“clàssics”. En el cas que es doni aquesta situació, hauríem de relativitzar el rol que tra-dicionalment s’ha atorgat als fòssils directors. Aquesta possibilitat no és inviable teninten compte els contextos que semblen representar les ocupacions de Santa Linya.Malgrat que no podem assegurar que representin esdeveniments ocupacionals discrets,sabem que no són el resultat d’intenses acumulacions produïdes al llarg d’amplis rangstemporals, tal i com sembla passar en altres jaciments d’aquestes cronologies.

Aquesta indefinició no és un tema prioritari dins la nostra proposta. Consideremque la seva caracterització passa per definir els sistemes tècnics que representen.Aquesta orientació metodològica assumeix que l’estudi dels conjunts lítics és el resul-tat de decisions tècniques que afecten la globalitat del tecnocomplex i, malgrat que elsretocats són importants, no són els únics indicadors. En els darrers anys s’han aplicataquests apropaments per analitzar l’aparició dels sistemes de talla laminar i lamel·lar aEuropa occidental, consolidant una nova forma d’explicar la variabilitat implicada enaquests conjunts lítics (Le Brun-Ricalens (ed.), 2006). Segons el nostre parer, aquestaperspectiva ens permetrà apropar-nos d’una manera raonada al significat d’aquestPaleolític superior antic, a la vegada que podria superar els límits i l’ambigüitat quederiven d’una resposta estrictament tipològica.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 87

PERSPECTIVES DE FUTUR

Com podem comprovar, extreure conclusions sobre aquest jaciment és prematur iactualment tenim més preguntes que respostes. Malgrat això, la Cova Gran es configu-ra, sens dubte, com un assentament clau dins del projecte que vam esmentar alcomençament d’aquest article: reconstruir el procés d’instal·lació humana al vessantsud-pirinenc durant el Plistocè i l’Holocè.

Hem comentat que un dels eixos centrals és l’anàlisi de períodes de transició, fasescrítiques que impliquen transformacions i remodelacions essencials per reconstruir lahistòria de la nostra espècie. Dins aquesta seqüència detectem almenys dos moments.Un primer àmbit es refereix a la transició Paleolític mitjà/superior; un segon relacionatamb el límit Plistocè/Holocè. Aquests canvis de gran magnitud afecten un ampli ven-tall d’elements de discussió bàsics per reconstruir la forma de vida dels grups humansque van habitar aquest entorn en els darrers 50.000 anys. No descartem que en aquestgran abric encara restin representats altres moments que ens informin sobre altres tran-sicions i l’estudi del registre material deixat per les comunitats agropastores de SantaLinya serà clau per conèixer la prehistòria recent de la zona.

Les implicacions d’aquests processos transcendeixen l’àmbit estricte dels arte-factes i les tècniques emprades pels grups humans. Una de les possibilitats més sug-gestives que ofereix aquest assentament és la important dispersió espacial a partir dela qual detectem aquestes ocupacions, que permetran reconstruir la vida quotidianade dos arquetips humans diferents, Homo neanderthalensis i Homo sapiens. A par-tir de l’anàlisi contextual d’aquests canvis, podrem introduir-nos en l’anàlisi de lesdiferències cognitives i socials que se succeeixen entre humans “arcaics” i“moderns”, així com l’evolució dels caçadors-recol·lectors del Paleolític superior iMesolític .

Malgrat això, la Cova Gran no ha aportat informació per analitzar un objectiuesmentat al començament de l’article: la consolidació del poblament humà durant elMIS2. Les ocupacions actualment conegudes delineen un buit temporal que es corres-pon amb el desenvolupament del Paleolític superior, malgrat que acotat per la UnitatSuperior a la base del sondeig 1 i la seqüència del sondeig 4 al sostre, amb una duradaque estimem en 20.000 anys. Però no podem afirmar amb rotunditat que sigui conse-qüència d’un buit poblacional, tal i com tradicionalment s’ha considerat; de fet, no des-cartem que aquestes ocupacions estiguin registrades a l’abric. Això fa necessari conti-nuar amb l’estratègia de sondejos que hem iniciat, especialment si tenim en compte queles tècniques de prospecció geofísica ens informen que l’abric té a la plataforma centraluna potència sedimentària de 9 metres de fondària.

Resta encara un llarg camí fins a disposar d’un coneixement precís sobre el sig-nificat i les implicacions que es deriven d’aquesta seqüència. Malgrat això, consi-derem que, amb els elements actualment disponibles, Santa Linya és un lloc privi-legiat per visualitzar la instal·lació humana al llarg del Plistocè superior i l’Holocèals Pirineus. Aquestes inferències transcendeixen l’àmbit pirinenc estricte, i pen-sem que està cridat a convertir-se en un lloc clau del Mediterrani occidental peranalitzar moltes qüestions que conscientment hem anat deixant obertes al llarg d’a-quest text.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 88

AGRAÏMENTS

Aquesta intervenció arqueològica no es podria haver fet sense el suport que ens haproporcionat la gent de Santa Linya, especialment la Societat de Monts de Santa Linya,entitat jurídica propietària dels terrenys on es troba el jaciment. L’Ajuntamentd’Avellanes-Santa Linya ha col·laborat perquè es puguin portar a terme uns treballs encircumstàncies no sempre fàcils.

Volem agrair especialment el suport tècnic i econòmic que al llarg d’aquests anysens ha ofert l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura i Mitjans deComunicació de la Generalitat de Catalunya. El projecte Poblament dels Pirineusorientals durant el Plistocè i l’Holocè està finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència(HUM2004-01691/HIST, HUM2007-60317/HIST) i l’Institut d’Estudis Ilerdencs.Aquesta és una aportació del grup de recerca Cultura Material i Comportament Humàreconegut pel Vicerectorat d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona il’AGAUR (2005SGR-00057). Per imperatiu administratiu s’esmenta que el programaExcava 2006 de l’AGAUR ha dotat aquest projecte.

BIBLIOGRAFIA

ALDAY, A. (coord.) (2006) El mesolítico de muescas y denticulados en la cuenca delEbro y el litoral mediterráneo peninsular. Gasteiz. (Memorias de YacimientosAlaveses; 11)

ALVAREZ FERNANDEZ, E. (2006) Atlantic versus Mediterranean: personal ornamentsmade from mollusc shells in Europe during the Upper Palaeolithic and Mesolithic.http://www.alexandriaarchive.org/

ARTEAGA, I.; ALLUÉ, E.; PASTÓ, I.;VALLVERDÚ, J.; CARBONELL, E. (2001) «Els fogars delPaleolític Mitjà de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia)». Cypsela, 13, p. 13-29.

BAHN, P. (1983) Pyrenean Prehistory. A paleoeconomic survey of the French sites.Phillips and Thomas. Londres.

BALDELLOU, V.; MIR. A. (1986) «Informe sobre la excavación de la Cueva de la Fuentedel Trucho». Arqueología Aragonesa 1984. Zaragoza: Diputación de Aragón, p. 9-10.

BISCHOFF, J.; SOLER, N.; JULIA, R.; MAROTO, J. (1989) «Abrupt Mousterian/Aurignacianat c. 40 ka BP: 14C dates from l’Arbreda cave». Journal of Archaeological Science,16, p. 563-576.

BOËDA, E. (1993) «Le débitage discoïde et le débitage Levallois récurrent centripète».BSPF, 90, p. 392-404

CARBONELL, E.; GIRALT, S.; VAQUERO, M. (1994) «Abric Romaní: une importanteséquence anthropisée du Pléistocene supérieur». BSPF, 91, p. 47-55

CASANOVA, J.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R. [2006] «Traçant l’ocupació delsPirineus: Balma Guilanyà i els caçadors-recol·lectors del Tardiglacial i l’Holocéantic al Prepririneu Oriental». A: Tribuna d’Arqueologia 2006: 59-83. Barcelona.

DELPORTE, H.; CLOTTES, J. (coord.) (1996) Pyrénées Préhistoriques. Arts et sociétés.C.T.H.S. Paris.

FULLOLA, J.M.; BARTROLÍ, (1992) «Aproximació a l’estudi dels nivells paleolítics de lacova dels Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà)». Collegats, 5, p. 83-98.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 89

FULLOLA-PERICOT, J.M.; BARTROLÍ, R.; BERGADÀ, M.; BURJACHS, F.; MENESES, M.;NADAL, J. (1997) «Le Magdalenien ancien en Catalogne: approche à l’etude descouches inferieures de la grotte du Parco». A: FULLOLA; SOLER (ed.) El món medi-terrani despres del Pleniglacial, p. 303-320. Girona: Diputació de Girona.

FULLOLA-PERICOT, J.M.; SOLER, N. (2004) «El Paleolític superior a Catalunya».Fonaments 10-11, p. 97-132.

GIBAJA, J.F.; CLEMENTE, I.; MIR, A. (2002) «Anàlisis funcional de instrumentos de cuar-cita: el yacimiento de Paleolítico superior de la Cueva de la Fuente del Trucho». A:CLEMENTE; RISCH; GIBAJA (ed.) Análisis Funcional: su apliación al estudio deSociedades Prehistóricas, p. BAR International series 1073. Oxford

GIRALT, J. (coord.) (2001) La Noguera antiga. Des dels primers pobladors fins al visi-gots. Barcelona: Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya.

GRACHEV, A.; SEVERINGHAUS, J. (2005) «A revised +10 + 4ºC magnitude of the abruptchange in Greenland temperature at the Younger Dryas termination using publishedGISP2 gas isotope data and air thermal diffusion contrast». Quaternary ScienceReviews 24, p. 513-519.

GUILAINE,J.; MARTZLUFF, M. (coord.) (1995) Les excavacions a la Balma Margineda(1979-1991). Andorra: Ministeri d’Afers Socials i Cultura.

LE BRUN-RICALENS, F. (ed.) (2006) Productions lamellaires attribueés a l’Aurignacien.Chaînes opératoires et perspectives technoculturelles. MNHA. Luxemburg.

MANGADO, X. (1998) «La arqueopetrología del sílex. Estudio de caracterización demateriales silíceos. Un caso práctico: el nivel II de la Cova del Parco (Alòs deBalaguer, La Noguera)». Pyrenae, 29, p. 47-68.

MANGADO, X. MERCADAL, O.; FULLOLA-PERICOT, J.M.; ESTEVE, X.; LANGLAIS, M.;NADAL, J.; ESTRADA, A.; BERGADÀ. M. (2006) «Montlleó (La Cerdanya, Lleida), unyacimiento Magdaleniense de alta montaña al aire libre en los Pirineos catalanes».O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. vol 2, p. 471-480. Faro: Universidad de Algarve.

MARTÍNEZ-MORENO, J. (1997) «¿Exisitó la caza especializada en el Paleolítico SuperiorFinal de Catalunya?». Revista d’Arqueologia de Ponent, 7, p. 25-33.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2004a) «El marco cronométrico de laCueva de l’Estret de Tragó y la ocupación de la vertiente sur de los Prepirineosdurante el Paleolítico Medio». Saldvuie, 4, p. 1-16.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; DE LA TORRE, I. (2004b) «Methodological approachfor understanding Middle Palaeolithic settlement dynamics at Roca dels Bous». A:CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic and Middle StoneAge, p. 393-413. Tübingen: Kerns Verlag..

MARTÍNEZ MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2006a) «Balma Guilanyà y la ocupa-ción de la vertiente sur del Prepirineo del Noreste de la Península Ibérica durante eltardiglaciar». A: SANCHIDRIÁN; MÁRQUEZ; FULLOLA (ed.) La Cuenca Mediterráneadurante el Paleolítico Superior, p. 444-457. Nerja: Fundación Cueva de Nerja..

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. (2006b) «El Mesolítico de los Pirineossurorientales: una reflexión sobre el significado de las “facies de fortuna” delPostglaciar”». A: ALDAY (coord.) p. 163-192.

MARTINEZ-MORENO, J.; MORA, R.; DE LA TORRE, I.; CASANOVA, J.(2006c) «La Roca delsBous en el contexto del Paleolítico Medio final del Noreste de la Península Ibérica».A: Miscelánea en homenaje a Victoria Cabrera-Zona Arqueológica, 7, 253-262.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 90

MARTÍNEZ MORENO, J.; MORA, R.; CASANOVA, J. [2006d] «El contexto cronométrico ytecno-tipológico durante el Tardiglaciar y Postglaciar de la vertiente sur de losPirineos orientales». Revista d’Arqueologia de Ponent, 16-17: 7-44.

MAROTO, J.; SOLER, N.; FULLOLA, J.M. (1996) «Cultural change between MidddleUpper Palaeolithic in Catalonia». A: CARBONELL; VAQUERO (ed.) The lastneanderthals. The first anatomically modern human, p. 219-250. FCR. Tarra-gona.

MIR, A. (1987) «Memoria de la 5ª campaña de excavaciones el yacimiento de la Cuevade la Fuente del Trucho». Arqueología Aragonesa 1985. Zaragoza: Diputación deAragón, p. 19-21.

MIR, A.; SALAS, R. (2000) «La cueva de la Fuente del Trucho y su industria lítica arcai-zante del Pleniglacial superior (Colungo, Huesca)». Bolskan, 17, p. 9-32.

MORA, R. (1988) El Paleolítico Medio en Catalunya. Tesi Doctoral Inèdita. Universitatde Barcelona.

MORA, R.; DE LA TORRE, MARTÍNEZ-MORENO, J.(2004) «Middle Palaeolithic mobilityand land use in the Southwestern Pyrenees: the example of Level 10 in Roca delsBous». A: CONARD (ed.) Settlement Dynamics of the Middle Palaeolithic andMiddle Stone Age. Tübingen: Kerns Verlag, p. 415-435.

MONTES, L. (2006) «El Magdaleniense en el Prepirineo aragonés: últimos hallazgos».O Paleolítico. Actas do IV Congresso de Arqueología Peninsular. Faro:Universidad de Algarve, p. 183-194.

MONTES, L.; UTRILLA, P.; HEDGES, R. (2001) «Le passage Paléolithique Moyen-Paléolithique Superieur dans la vallée de l’Ebre. Datations radiometriques des grot-tes de Peña Miel et Gabasa”». A : ZILHAO; AUBRY; CARVALHO (ed.) Les premiershommes modernes de la Péninsule Ibérique. Lisboa : IPA, p. 87-102.

MONTES, L.; UTRILLA, P.; MARTÍNEZ-BEA, M. (2006) «Trabajos recientes en yacimien-tos musterienses de Aragón: una revisión de la transición Paleolítico Medio/Superior en el Valle del Ebro». A: Miscelánea en homenaje a Victoria Cabrera-Zona Arqueológica, 7, 215-232.

PARCERISAS, J. (1999) «Analisis petroarqueologico de la unidad UAS5 de La Cova del’Estret de Tragó». A: Avances en el estudio del Cuaternario Español. Girona:AEQUA, p. 271-276.

PEÑA, J.L. (1983) La Conca de Tremp y Sierras Prepirenaicas comprendidas entre losríos Segre y Noguera Ribagorzana. Lleida: Instituto de Estudios Ilerdenses.

ROSELL, J.; HUGET, R.; AIMENE, M. ANGELUCCI, D.; CANALS, A.; PASTO, I.; RODRIGUEZ,X. (2000) «El yacimiento de Fuentes de San Cristóbal (Veracruz, Huesca): Unnuevo enclave del Paleolítico medio en el Prepirineo». A: IIIer Congreso deArqueologia Peninsular (2): 236-245.

SACCHI, D. (1986) Le Paléolithique supérieur du Languedoc occidental et duRoussillon. XXIe Supplément à Gallia Préhistoire. CNRS. Paris.

DE LA TORRE, I.; MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R.; PIZARRO, J. (2006) «Los remonta-jes del nivel 10 de Roca dels Bous: una herramienta analítica para reconstruir losprocesos de formación de los yacimientos». A: O Paleolítico. Actas do IVCongresso de Arqueología Peninsular. Vol 2. Faro: Universidad de Algarve, p.397-406.

UTRILLA, P. (2002) «Paleolítico y Epipaleolítico en Aragón». Caesaraugusta, 75, p.115-158.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 91

VAN ANDEL, T.; DAVIES, W. (ed.) (2004) Neanderthals and Modern Humans in theEuropean Landscape during the Last Glaciation. Cambridge: McDonald InstituteMonographs.

VANHAEREN, M.; D’ERRICO, F. (2006) «Aurigancian ethno-linguistic geography ofEurope revealed by personal ornaments». Journal of Archaeological Science, 33, p.1105-1128

ZILHÃO, J.; D’ERRICO, F. (ed.) (2003) The Chronology of the Aurignacian and theTransitional Technocomplexes. Dating, Stratigraphies, Cultural Implications.Lisboa: IPA.


TRIBUNA2007-04 21/7/08 12:50 Página 92

El jaciment calcolític del Vapor Gorina(Sabadell, Vallès Occidental)JORDI ROIG BUXÓ1, DAVID MOLINA MOLINA2, JOAN M. COLL RIERA3 IJOSEP A. MOLINA VALLMITJANA4

1. INTRODUCCIÓ I DADES DEL JACIMENT

Aquest article vol ser una primera presentació de l’estudi que s’està portant a termedel jaciment calcolític del Vapor Gorina de Sabadell (Vallès Occidental), excavatrecentment, entre l’abril i l’agost del 2006, per l’equip d’arqueòlegs d’Arrago SL.

El solar que ocupava l’Antic Vapor Gorina, entre el carrer Sant Oleguer, el carrerMarquès de Comillas i la Gran Via, està ubicat al sud-est de la ciutat de Sabadell, a uns50 metres a l’est del punt on acaba la Rambla en la seva part sud i comença l’avingudade Barberà en la seva part nord.

Aquest jaciment del Vapor Gorina, situat a la part meridional de la ciutat deSabadell i a uns vuit-cents metres en línia recta del marge dret del riu Ripoll, s’emplaçaen una terrassa fluvial a uns 177 metres sobre el nivell del mar, per on sabem que dis-corre el torrent de Sant Oleguer, que des de l’actual centre de la ciutat de Sabadell s’en-caminava en una progressió descendent de manera molt suau fins a l’actual barri deSant Oleguer, i conformava en aquest punt un barranc d’erosió que desembocava al riuRipoll (vegeu Fig. 1). Litològicament aquesta zona està constituïda per materials qua-ternaris, concretament i pel que fa a les capes superiors de terreny, tenim nivells d’ar-giles entre les quals apareixen petits nòduls de carbonat càlcic, alternades amb capes icrostes més compactes de carbonat càlcic, que conformen un tipus de terreny conegutpopularment com a turturà.

La intervenció arqueològica va afectar tota la superfície del solar corresponent a lesantigues naus del Vapor Gorina o Vapor Cremat, i va estar motivada per les obres deconstrucció per part de l’empresa promotora Lodares 98, amb l’execució d’un gran pro-

1. Coordinador Projecte Intervenció Arqueològica Vapor Gorina (Arrago SL).2. Director Tècnic Intervenció Arqueològica Vapor Gorina (Arrago SL).3. Arqueòleg investigador Projecte Vapor Gorina (Arrago SL).4. Especialista arqueozoologia Projecte Vapor Gorina (Arrago SL).

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 93

jecte de promoció d’habitatges amb pàrquings i una gran plaça central al voltant, queenglobaria l’únic element arquitectònic conservat de l’antic Vapor, la seva xemeneia.Així doncs, i tenint en compte que aquest sector i l’àmbit d’ocupació de l’antic VaporGorina estan dins l’àrea d’expectativa i de protecció arqueològica i arquitectònica delCatàleg i el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic del’Ajuntament de Sabadell, es va dur a terme, mitjançant l’encàrrec de la promoció del’obra, una prospecció i una intervenció arqueològica preventiva prèvia a l’execució deles esmentades obres.5

En una primera fase es va fer la prospecció arqueològica en extensió dels aproxi-madament sis mil metres quadrats del solar, amb màquina excavadora de pala plana,que va resultar negativa en gran part de la superfície i en la majoria de sectors. Aquestfet creiem que pot estar causat per l’acció antròpica d’època contemporània i recent,que ha alterat la morfologia de la zona, ha afectat els nivells superiors del subsòl i hafet desaparèixer altres possibles estructures arqueològiques. D’aquesta manera, les tas-ques de tipus industrial que s’han fet al llarg del segle XIX i XX al Vapor Gorina, amb laconstrucció de dipòsits, cisternes, pous, basses, canalitzacions per al subministramentd’aigua de la fàbrica, així com diversos rebaixos del terreny per a la construcció de lesdiferents naus, han alterat totalment la superfície i la topografia antiga del terreny, i hanfet que variés considerablement l’aspecte original de la zona prèvia a l’assentamentfabril de mitjan segle XIX, a més d’haver estat la causa molt probablement de la des-trucció d’altres estructures que hi ha a l’indret.

Inicialment el solar presentava tota la seva superfície ocupada per un nivell de terraamb runa. Un cop enretirat va ser possible constatar com el substrat geològic afloravaen la gran part de la superfície del solar, per sota d’un nivell superior d’època contem-porània d’uns 30-40 centímetres. En dues zones, aquest nivell superior de terres pre-sentava una potència més gran i no estava tan afectat per les estructures contemporàniesde la fàbrica. En aquests indrets, doncs, és on es van localitzar restes arqueològiques.

En una primera zona, situada prop de l’actual entrada al solar que dóna a la GranVia, es van detectar dues estructures arqueològiques (E1 i E2) atribuïbles al períodeCalcolític. I en una segona zona, situada a la banda nord de la xemeneia de la fàbrica,a tocar del carrer Sant Oleguer, es van localitzar dues estructures més (E3 i E4), aques-tes atribuïbles a l’època ibèrica (Molina-Roig, 2006).

D’aquest grup destaca, per damunt de la resta, l’estructura subterrània complexaE1, la qual presenta una gran singularitat i un elevat interès arqueològic pel fet de serde les poques, i tal vegada l’única estructura de treball i/o emmagatzematge atribuïblea un assentament a l’aire lliure del Calcolític al Vallès. Així mateix, la seva excepcio-nalitat i interès també rau en el fet d’haver proporcionat un important i considerablevolum de material arqueològic, d’una gran diversitat i qualitat, especialment pel que faal conjunt ceràmic.

94 J. ROIG, D. MOLINA, J.M. COLL, J.A. MOLINA

5. Aquesta intervenció arqueològica al Vapor Gorina es va dur a terme entre el mes d’abril i el mes d’a-gost de 2006 per part de l’empresa Arqueologia i Patrimoni Arrago SL, amb la direcció tècnica de l’arqueò-leg David Molina Molina i la coordinació de l’arqueòleg Jordi Roig Buxó, amb un equip integrat per dosarqueòlegs de camp, i un tècnic de laboratori per al processament del material, atesa la gran quantitat i qua-litat del material arqueològic recuperat. La promoció de la intervenció va ser de l’empresa que executa el pro-jecte de construcció, Lodares 98 SL. Va fer-ne la supervisió i va concedir l’autorització pertinent l’Àrea deConeixement i Recerca de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya (Molina-Roig, 2006).

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 94

2. ANTECEDENTS I JACIMENTS PROPERS

En primer lloc, i com a jaciment proper al Vapor Gorina, disposem d’una notíciaescrita recollida en el diari de l’arqueòleg i erudit sabadellenc Vicenç Renom i Costa,que data de les primeries del segle XX, cap a l’any 1912, on es diu que durant les obresque es feien en aquesta zona per a la construcció d’habitatges just al costat de la viadel tren (voltants de l’actual Gran Via), va aparèixer una estructura prehistòrica ambmaterial ceràmic que es va interpretar com un possible fons de cabana. La ubicacióexacta d’aquest fons de cabana trobat per V. Renom, esdevé, ara com ara, imprecisa.Tot i així, però, a partir de la descripció que en fa, podem assegurar que es devia tro-bar en una zona molt propera al jaciment del Vapor Gorina, en un radi que no deviaexcedir els cent metres a l’est d’aquest últim. Així mateix, l’atribució cronològica pre-cisa d’aquestes restes és també, ara com ara, incerta. Tanmateix, i segons el materialceràmic a mà que s’hi va localitzar, va ser possible atribuir-li una cronologia dins l’e-tapa prehistòrica.

Per altra banda, i molt probablement relacionables amb les restes que ara hemexcavat al Vapor Gorina, tenim les coves sepulcrals d’època calcolítica del barranc deSant Oleguer, situades a poc més de cinc-cents metres en línia recta. El torrent de SantOleguer està situat a la part meridional de la ciutat de Sabadell, i les seves aigües, degu-des a les pluges torrencials, anaven a desguassar al riu Ripoll formant un barranc d’e-rosió entre paquets de conglomerats i capes de graves i argiles poc compactes. L’inicide la baixada del torrent se situa a la confluència del carrer de Sol i Padrís i el passeigde Sant Oleguer. A la part superior, a mà esquerra, es troben les cases de Can GarciaPlanas i la masia de l’Oleguer (vegeu Fig. 1).

El descobriment d’aquest conjunt de tres cavitats funeràries es produí de maneracasual entre l’agost de 1947 i el juny de 1948, en condicionar les cavitats artificialsexistents en el marge dret del barranc, aprofitant la seva constitució geològica de capesd’argila, sorres i graves, i seguint la disposició de les vetes i fissures de conglomeratssegons els estrats més o menys compactes.

Aquestes tres cavitats funeràries es van buidar de terres i excavar seguint la meto-dologia i la pràctica de l’època. També s’hi van recollir, sembla que no del tot exhaus-tivament, el material arqueològic i les restes òssies que contenien, i se’n van fer algunscroquis i fotografies (Serra Ràfols, 1950, p. 77-92).

Així doncs, es van recuperar diversos cranis dels inhumats i alguns ossos llargs,així com restes del seu aixovar funerari. Aquest consistia en diversos vasos de tipuscampaniforme, decorats i llisos, un botó d’os piramidal amb perforació en V i una pet-xina perforada. D’aquesta manera, a partir de totes aquestes troballes i dels estudis pos-teriors que s’han generat, ha estat possible determinar que es tracta d’enterraments encova corresponents al període calcolític, determinable especialment, a partir dels vasosde ceràmica decorats d’estil campaniforme.

Aquests enterraments en cova estan relativament propers a l’estructura calco-lítica (E1) localitzada al Vapor Gorina, ja que disten poc més de cinc-cents metresa l’est en línia recta i, molt probablement, podrien tenir-hi alguna relació. (VegeuFig. 1)

EL JACIMENT CALCOLÍTIC DEL VAPOR GORINA (SABADELL, VALLÈS OCCIDENTAL) 95

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 95


Figu

ra 1

. Map

a de

situ

ació

del

jaci

men

t din

s l’e

ntra

mat

urb

à ac

tual

de

la c

iuta

t de

Saba

dell

(Val

lès

Occ

iden

tal).

El j

acim

ent e

stro

ba s

ituat

mol

t a p

rop

d’on

es

van

loca

litza

r le

s ca

vita

ts fu

nerà

ries

cam

pani

form

es d

el b

arra

nc d

e Sa

nt O

legu

er.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 96

3. ELS JACIMENTS CALCOLÍTICS AL TERRITORI DEL VALLÈS

Actualment el coneixement que tenim del poblament i dels assentaments calcolíticsal Vallès és força limitat i del tot parcial. La manca de jaciments d’aquest període alterritori català, especialment pel que fa als llocs d’habitació, juntament amb la migra-desa de les dades arqueològiques, amb un gran desconeixement tant del registre mate-rial com de les estructures d’habitació i de producció, fan del Calcolític un període plede dubtes i incerteses dins les etapes de la prehistòria recent al territori de la depressióPrelitoral.

Amb tot, coneixem relativament bé algunes estructures funeràries, bàsicament desdel punt de vista descriptiu i tipològic, però desconeixem les característiques d’aques-tes poblacions, atesa la manca d’estudis paleoantropològics dels esquelets. Així, tenimun cert coneixement d’alguns patrons funeraris, concretament la pràctica de les inhu-macions individuals i successives fetes en sepulcres múltiples tipus hipogeu subterranio en cavitats sepulcrals, on es localitzen enterraments primaris amb presència d’aixo-var, juntament amb arraconaments i amuntegaments d’esquelets de les inhumacionsprecedents. Aquestes pràctiques funeràries ja marquen, en línies generals, les pautes iles maneres d’enterrar de les comunitats posteriors del bronze inicial, mitjançant elsconeguts hipogeus o sepulcres subterranis col·lectius amb enterraments múltiples,sovint fets de forma simultània.

Tanmateix, són pocs els conjunts funeraris campaniformes que coneixem al territo-ri del Vallès que hagin estat totalment excavats i estudiats en els últims seixanta anys.Aquests es redueixen tan sols a quatre jaciments puntuals. En primer lloc tenim les trescavitats funeràries del barranc de Sant Oleguer de Sabadell, localitzades i excavadesentre l’any 1947 i 1948 (Serra Ràfols, 1950). En segon lloc coneixem la cavitat sepul-cral de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès, excavada amb posterioritat i que cro-nològicament se situa entre el Calcolític i el bronze inicial (Viñas, 1966). I finalment,comptem amb els dos darrers casos coneguts i excavats recentment de l’hipogeu delcarrer París de Cerdanyola, amb un gran nombre d’inhumacions successives i ofrenesde material lític i vasos campaniformes, bols i cassoles (Francès et al., 2004), i l’hipo-geu amb campaniforme de Can Fatjó dels Aurons a Sant Cugat del Vallès, amb sis inhu-macions successives i presència d’aixovar lític i ceràmic, amb un singular vas polípodedecorat, un vas hemisfèric amb peu i un vas acampanat amb decoració campaniformed’estil regional (Matas-Roig, 2006 i Matas-Roig, en premsa).

Per altra banda, encara són molt més desconeguts els llocs d’habitació, ja sigui encova/abric com a l’aire lliure. Així, i pel que fa al Vallès, els assentaments a l’aire lliu-re són ara com ara totalment absents, a excepció del recentment localitzat al VaporGorina de Sabadell. En un àmbit territorial més ampli, encara dins les comarques deBarcelona, però, tan sols comptem amb l’assentament a l’aire lliure de finals delCalcolític de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous de Manlleu (Boquer et al., 1995). Enaquest sentit, un darrer estudi sobre el fenomen campaniforme al nord-est de la penín-sula Ibèrica, confirma i manifesta una escassetat dels llocs d’habitació, i es comptabi-litzen tan sols set ocupacions a l’aire lliure i dues ocupacions en abrics d’un total de 160llocs amb materials campaniformes (Clop, 2005).

D’aquesta manera, en el territori del Vallès l’únic suposat lloc d’habitació en covadel Calcolític que coneixem és la Cova del Frare (Matadepera), amb presència d’unhoritzó campaniforme (Capa 3), del qual es coneixen materials ceràmics decorats d’es-


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 97

til regional pirinenc, en què destaquen un vas acampanat quasi sencer, juntament ambuna punta de sageta pedunculada, un trapezi, un botó piramidal de perforació en V, i unaplaqueta de “braçal d’arquer”. Tot plegat, just per sobre d’un nivell sepulcral veraziàamb una dotzena d’individus (Capa 4) (Martin, 1980).

4. LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL VAPOR GORINA

Tal com s’ha exposat anteriorment, l’excavació arqueològica al Vapor Gorina deSabadell es va centrar en les quatre úniques estructures localitzades en el solar.D’aquesta manera, a l’angle nord-oest, a prop de l’antiga xemeneia del vapor, es vanexcavar i documentar les estructures E3 i E4. Es tracta, en primer lloc, de les restesd’una canal estreta i allargassada (E3) i, en segon lloc, d’una petita estructura semisub-terrània de planta el·líptica molt arrasada (E4), amb presència de dues peces de ceràmi-ca quasi senceres, un vas bicònic de pasta oxidant sandvitx i un petit vas doble de cerà-mica a mà. Ambdues estructures poden ser adscrites al període Ibèric mitjà.

Per altra banda, a la part sud-est del solar va ser possible excavar i documentar duesestructures arqueològiques més, les estructures E1 i E2, aquestes d’època prehistòrica. Pelque fa a l’E2 podem dir que es tracta d’una rasa o canal estreta i allargassada, que podriatenir alguna relació amb l’estructura E1, situada al seu costat. Per altra banda, l’E1 corres-pon a una estructura subterrània complexa excavada al terreny natural, que tradicional-ment i en termes arqueològics es denomina estructura d’habitació tipus fons de cabana otambé estructura subterrània d’habitació, treball i/o emmagatzematge. Aquesta estructu-ra E1, així com probablement també l’anterior E2, poden atribuir-se al període calcolític.

En aquest sentit, davant l’excepcionalitat i la singularitat de l’estructura E1 es vadesenvolupar una metodologia i un sistema d’excavació i de registre adaptat a les sevescaracterístiques, amb les coordenades de tot el material arqueològic segons una quadrí-cula. D’aquesta manera, totes les unitats estratigràfiques diferenciades i tot el materialcoordenat ha estat referenciat en planta i en profunditat respecte a un punt zero absolut.

4.1. L’estructura subterrània calcolítica E1

Aquesta estructura subterrània complexa presenta una morfologia i una distribucióinterna singulars, amb una planta ovalada o el·líptica irregular, de perfil i secció tambéirregular, que es troba retallada en el terreny geològic d’argila i de capes de carbonatcàlcic (vegeu Figures 2 i 3). L’estructura es va localitzar lleugerament escapçada en laseva part superior, però s’ha conservat la part subterrània inferior, que arriba a quasi unmetre de fondària màxima conservada en el seu punt més baix. D’aquesta manera,tenim que l’alçat d’aquesta estructura, corresponent a la part aèria de cobriment, hauriadesaparegut. Cal suposar que aquest alçat i cobriment de l’àmbit subterrani estaria fetamb materials peribles, probablement amb troncs, brancatge i argila.

Pel que fa a les dimensions de l’estructura, s’observa una llargada màxima d’uns 3,20metres, i una amplada màxima de 2,70 metres, encara que hi ha un lleuger apèndix tipuslleixa superior en un dels costats llargs que sobresurt uns 40 centímetres més, i configuraun espai d’uns 9 metres quadrats. La profunditat total a la part més fonda, que correspona la zona sud on hi trobem un retall / subcubeta inferior, és de poc més d’un metre.


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 98


Figura 2. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina durant el transcurs del’excavació.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 99


Figura 3. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina un cop finalitzadal’excavació.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 100

Aquesta estructura subterrània E1 esdevé singular i única en la seva estructuració idistribució interna. D’aquesta manera, doncs, podem determinar que es tracta d’unaestructura complexa, amb l’existència de dos àmbits o espais interiors situats a nivelldiferent (vegeu Figures 4 i 5). En aquest sentit, ha estat possible localitzar-ne l’accésmitjançant rampa en pendent excavada en el terreny natural i situada en el costat oestde l’estructura. Aquesta rampa d’accés presenta també dos trams diferenciats per tald’accedir als dos àmbits interns de l’estructura.

Així tenim un primer tram de rampa en pendent (rampa 1), que des de la part supe-rior de l’estructura accedeix a un replà intermedi que ens situa a l’àmbit superior delcostat nord-est. En aquest primer àmbit interior hi trobem un retall circular (Cubeta 2-UE7), que potser tenia alguna funció d’emmagatzematge, i un forat de pal circular(UE9). Aquest forat de pal està situat entre el replà i la Cubeta 2, força centrat respec-te a la planta general de l’estructura, la qual cosa ens indica l’existència d’algun tipusde cobriment fet amb material perible, que devia estar sustentat per aquest pilar central.

A continuació, i partint d’aquest primer replà, es documenta un segon tram derampa en pendent (Rampa 2), que permet l’accés a un segon àmbit o espai intern situata un nivell inferior, a l’extrem sud de l’estructura. Aquest àmbit inferior es corresponamb un retall irregular de planta més o menys el·líptica amb el fons lleugerament apla-


Figura 4. Vista de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina amb els diferentsespais i àmbits interns identificats: una rampa d’accés a l’interior de l’estructura i

dos subcubetes o retalls interiors, així com un forat de pal central.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 101

nat (Cubeta 1-UE8), amb una fondària considerable de quasi un metre. Recolzat direc-tament en el fons d’aquesta Cubeta 1, es va localitzar un molí manual barquiforme sen-cer disposat pla, que ens indicaria que aquest àmbit podia haver tingut, en algun mo-ment, una funció com a lloc o àrea de treball per a la mòlta del cereal.


Figura 5. Planta de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina amb els diferents espaisi àmbits interns identificats marcats en trames de grisos: una rampa d’accés a l’interior

de l’estructura i dues subcubetes o retalls interiors, així com un forat de pal central.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 102

Per altra banda, a tot l’espai superior de l’estructura i rodejant el seu perímetre, noha estat possible localitzar cap forat de pal o encaix exterior. En aquest sentit, cal con-siderar que el nivell d’ús i circulació del moment de funcionament d’aquesta estructu-ra, està lleugerament rebaixat pels moviments de terres d’època contemporània.Tanmateix, i considerant el bon estat de conservació de l’estructura, amb l’existènciadel seu accés amb rampa i de la considerable fondària conservada de quasi un metre,podríem determinar que aquest rebaix superior i la desaparició del nivell de circulacióde la boca, haurien estat més aviat lleus, però sí, determinants a l’hora de fer desa-parèixer possibles forats de pal, encaixos o falques perimetrals de sustentació exteriorde l’estructura aèria de cobriment.

Així mateix, a partir de la seqüència estratigràfica i la deposició dels diferentsnivells i estrats, ha estat possible detectar dos moments diferenciats de funcionament iús de l’estructura, i un darrer moment en què és abandonada i coberta intencionadament(vegeu Figures 6 i 7). D’aquesta manera, tindríem un primer moment on podrien estarfuncionant els dos àmbits de l’estructura, l’àmbit inferior amb el subretall Cubeta 1 il’àmbit superior amb el subretall Cubeta 2.


Figura 6. Seccions A – A’ i B – B’ de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:51 Página 103


Figura 7. Seccions C – C’, D – D’ i E – E’ de l’estructura calcolítica E1 del VaporGorina.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 104

En un segon moment, es documenten uns estrats de cobriment i deposició de terresa l’àmbit superior de l’estructura i dins el retall circular Cubeta 2, que signifiquen el seurebliment i abandó. Es tracta concretament de dos estrats de terres argiloses pràctica-ment estèrils (UE2 i UE6), amb presència molt puntual de material arqueològic, quecobreixen totalment el retall circular UE7 de la Cubeta 2, i que generen, d’aquestamanera, una superfície aplanada a manera de replà. En aquest moment, l’àmbit inferioramb el subretall Cubeta 1, sembla que devia estar en funcionament i buit de terres.

Finalment, detectem un darrer moment en què l’estructura subterrània és abando-nada i perd definitivament la seva funció original, ja que és utilitzada com a lloc d’a-bocador de deixalles domèstiques, fins que arriba a reblir-se totalment.

D’aquesta manera, s’observen diversos abocaments de terres molt homogènies(UE1, 3, 4 i 5), de coloració fosca amb un alt component orgànic i amb presència declapes alternades de cendres i carbons producte de neteges de llars, juntament ambabundants restes de material arqueològic corresponent a deixalles diverses d’un llocd’habitació (vegeu Figura 8). Destaquen les restes de fauna producte d’àpats, així comla gran quantitat de recipients ceràmics llisos i decorats d’estil campaniforme regional,tant d’ús culinari com d’emmagatzematge, així com també altres tipus de restes carac-terístiques d’un assentament, com els abundants fragments de molins i les restes demobiliari lític, la indústria òssia i les restes de material metàl·lic en coure.


Figura 8. Vista de detall de les quadrícules C1 i C2 durant el procés d’excavació,amb una concentració de material ceràmic i faunístic.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 105

En aquest sentit, podem determinar que aquest considerable volum de materialarqueològic recuperat en l’estructura subterrània E1, ha estat generat i prové d’un llocd’habitació que hauria de ser bastant proper, però que tanmateix no ha estat localitzatdurant la intervenció arqueològica en cap indret del solar. Es podria considerar, així, quel’alteració antròpica soferta durant els últims segles a tota la superfície del VaporGorina, podria haver fet desaparèixer altres possibles estructures d’habitació relaciona-bles amb la que ara s’ha excavat.

Així doncs, aquesta estructura E1 ens indicaria la presència en aquest indret d’unassentament a l’aire lliure del Calcolític recent, amb la presència, com a mínim, d’unaestructura de treball i/o emmagatzematge, i un conjunt de materials característics d’unassentament humà estable. Tanmateix, les característiques, l’entitat i l’abast del conjuntde l’assentament són per ara difícils de copsar, pel fet que gran part de la superfície del’indret està alterada i rebaixada des d’antic.

Per altra banda, esdevé una hipòtesi molt suggerent la possible relació entre l’as-sentament calcolític del Vapor Gorina i les inhumacions amb campaniforme de les cavi-tats funeràries del barranc de Sant Oleguer, a uns escassos cinc-cents metres de distàn-cia (vegeu Fig.1).

En aquest sentit, i a un nivell més ampli, podem constatar que aquest tipus d’estruc-tures subterrànies d’habitació i/o producció del Calcolític com la del Vapor Gorina, sónmolt poc freqüents i gens documentades a Catalunya, on pràcticament no en tenimparal·lels, i on la majoria de jaciments i troballes d’aquest període són de tipus funerari.

4.2. El registre material de l’esctructura calcolítica E1

Els materials arqueològics de l’estructura E1, amb un total de 3.677 elements arque-ològics recuperats, formen un conjunt homogeni de restes arqueològiques procedentsd’un àmbit d’abocador generat per un lloc d’habitació del Calcolític (vegeu Fig. 9).


24

2502

842

7 5 76198

7 12 4

0

500

1000

1500

2000

2500

3000

Arg

ila c

uita

Ce

ràm

ica

Fa

un

a

Ma

laco

fau

na

Ind

. Ò

ssia

po

lid

a

Macro

lític

Ind. Lític

a

Meta

ll -

co

ure

Ca

rbó

Indet.

Figura 9. Grafic 1. Representació per categories de material dels 3.677 elementsarqueològics documentats en el rebliment de l’estructura calcolítica E1 del Vapor

Gorina.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 106

Aquests materials, tot i pertànyer a diferents unitats estratigràfiques, es relacionenentre si, i en especial els fragments ceràmics que en molts casos enganxen entre dife-rents coordenats. D’aquesta manera, es constata que els diferents abocaments i nivellsidentificats durant l’excavació foren generats de forma indiscriminada i successiva, pro-bablement en un reduït espai de temps, i amb una mateixa finalitat d’abocament de res-tes residuals i de cobriment de l’estructura. Així, els diferents estrats i capes arqueolò-giques s’unifiquen i s’interrelacionen a partir del remuntatge dels elements coordenats,que es troben dispersos aleatòriament dins el rebliment de l’estructura, confirmantaquest ús de l’espai com a lloc d’abocador.

D’aquesta manera, podem fer una primera aproximació sobre el conjunt de mate-rial arqueològic recuperat a l’estructura E1, tenint en compte que el seu estudi detallati especialitzat s’està portant a terme. Aquest material arqueològic esdevé d’una granrellevància pel fet que és molt abundant i qualitativament important, i alhora, represen-tatiu i característic d’un lloc d’habitació d’un període poc conegut com és el Calcolític.Dins el conjunt, hi són representats els recipients i els estris necessaris per a les dife-rents tasques domèstiques i els processos de treball i transformació de productes d’unassentament del període.

A grans trets, aquest material arqueològic està format per un abundant i diversifi-cat registre de material ceràmic, en què destaca un ampli repertori de recipients de dife-rents tipologies, mides i capacitats (vasos petits, vasos grans, tenalles, bols, cassoles,etc.), destinats a la preparació, al consum i a l’emmagatzematge d’aliments i productes.Alguns d’aquests vasos presenten motius decoratius incisos d’estil campaniformeregional pirinenc, amb incisions de línies horitzontals, motius en cremallera, zig-zag,triangles i combinacions diverses d’aquests. En molt menor nombre, tenim elements desílex per a tasques diverses, així com molins per a la mòlta de cereal i/o altres produc-tes, estris per teixir com ara fusaioles o pesos de telers, així com tres punxons d’os.També es documenta la presència escadussera d’elements metàl·lics. Resulta molt mésnombrós el conjunt de restes faunístiques, amb presència d’ovicaprins, de bestiar porcíi de bestiar boví, la majoria consumides i corresponents a restes d’àpat.

Així, i pel que fa al material metàl·lic, s’han recuperat un total de 7 elements proba-blement de coure, pertanyents a sis restes d’escòria i un fragment d’eina fragmentària.Aquests materials estan pendents d’anàlisi. Les mostres d’escòria poden ser atribuïblesa restes de fosa, i algunes presenten forma de boleta o llàgrima, forma característica deles restes generades durant el procés de la fosa del metall. El setè element és l’extremd’un punxó allargat de secció quadrada d’uns 3 centímetres de llargada conservada, i quehauria de correspondre a un instrument punxant fragmentat (vegeu Figura 19).

Dins el conjunt de material arqueològic tenim un total de 76 individus pertanyentsa elements macrolítics, formats per molins, mans de molí, percussors i allisadors. Delsfragments de molí, el grup majoritari és format per trossos de parts fixes, amb la super-fície de contacte desgastada pel fregament. Aquests han estat elaborats a partir deroques sorrenques i de conglomerats de gra fi mitjà, presumiblement sobre rierencs delriu Ripoll, molt proper al jaciment. Les parts mòbils, o mans de molí, són elaboradesmajoritàriament amb còdols sorrencs. Cal destacar la presència d’un molí sencer, ambla seva corresponent mà de molí (coord. 2830), localitzat al fons d’una subcubeta del’estructura, probablement restant encara in situ. Per altra banda, la resta de molins sónfragmentaris i formaven part dels estrats de rebliment i d’amortització de l’estructura.Quant als percussors i allisadors, aquests són elaborats a partir de còdols i presenten tra-


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 107

ces d’ús antròpic evident. D’altra banda, com la resta d’elements macrolítics, estan pen-dents d’anàlisis detallades.

Pel que fa a la indústria lítica tenim uns 198 elements individualitzats.6 Es tracta defragments diversos de sílex, la majoria de mala qualitat, corresponents en gran part afragments informes i esclats producte de talla i a blocs de sílex de gra gros esgotats. Toti que també tenim algun fragment de làmina de sílex de millor qualitat. Així doncs, hanestat molt poques les peces que s’han pogut determinar com a usades, amb un total de6 efectius de sílex tallats, dels quals destaquen dues falçs utilitzades per segar durantmolt de temps, i un fragment de destral polida (Gibaja, 2007). D’aquesta manera, lapresència majoritària de restes de talla i de productes no utilitzats constaten aquesta reu-tilització de l’estructura com a lloc d’abocador.

4.2.1. El material ceràmic

Amb la intervenció arqueològica de l’estructura E1 ha estat possible recuperar untotal de 2.502 elements ceràmics, que esdevenen un 69% del total del material arque-ològic. S’ha de tenir en compte que molts d’aquests elements corresponen a un frag-ment múltiple, com és el cas d’algun vas o fragment de grans dimensions, format alho-ra per diverses desenes de fragments. Aquests elements donen una idea de la comple-xitat de recuperació, remuntatge i consolidació dels recipients ceràmics.

Després d’una anàlisi i estudi preliminar del conjunt del material, del qual aquí espresenten unes primeres dades, és possible observar l’existència d’un ampli repertori derecipients de diferents mides i capacitats, amb presència de formes obertes i de formestancades. Dins les formes obertes tenim petits bols o concs, així com grans vasos obertsde fons còncau, alguns de decorats amb motius incisos campaniformes regionals. Pelque fa als recipients tancats, tindríem formes esfèriques simples, vasos globulars deparets entrants i vores de lleugers perfils en S o de parets rectes, i finalment trobemgrans recipients d’emmagatzematge tipus tenalla, de parets gruixudes, fons plans i cos-sos alts de perfils rectes amb vores de llavis engruixits.

A partir de l’estudi d’aquest conjunt de material ceràmic, i prenent en consideracióles vores dels recipients i les característiques particulars i individualitzables dels frag-ments, s’ha identificat un número mínim de 268 individus ceràmics, que s’han agrupaten sis tipus formals, atribuïbles a recipients contenidors. Així mateix, dins d’aquest con-junt d’individus també s’ha inclòs un darrer grup corresponent als objectes ceràmics norecipients, com ara les plaques planes i les fusaioles fetes d’argila, amb un total de 5individus. Cal tenir en compte també, que 27 individus no han estat assignats a cap tipusconcret a causa del seu grau de fragmentació.

Per altra banda, tenim que els diferents tipus formals de recipients ceràmics espoden classificar en dos grans grups ben definits en funció de la presència o absènciade decoració. Així, tenim un grup majoritari format per recipients de superfícies llisessense cap tractament decoratiu, amb 239 peces identificades (89,2 %), i un grup més


6. L’estudi d’aquest material l’ha fet Juan Francisco Gibaja, amb una primera anàlisi a “Estudio tecno-morfológico y traceológico preliminar del material lítico tallado del yacimiento de Vapor Gorina (Sabadell)”(Gibaja, 2007).

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 108

restringit de recipients que presenten decoració incisa, amb 29 peces identificades (10,8%), sense que s’observi, però, cap diferència morfològica ni tipològica entre els reci-pients d’ambdós grups.

Així doncs, dels 236 vasos amb forma identificables, sense comptabilitzar els 27indeterminables i els 5 elements ceràmics no recipients, podem establir sis tipus formalsben definits: Tipus 1: vas hemisfèric (167 individus). Tipus 2: vas hemisfèric carenat (1individu). Tipus 3: vas esfèric vora reentrada (28 individus). Tipus 4: vas esfèric voraexvasada (18 individus). Tipus 5: gran vas esfèric/tenalla (21 individus). Tipus 6: vascilíndric perforat (1 individu). (Vegeu Figures 10 i 11)


Figura 10. Taula tipològica de les formes ceràmiques de l’estructura calcolítica E1del Vapor Gorina.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 109

TIPUS 1: VAS HEMISFÈRIC

Aquest tipus ceràmic és el majoritari del conjunt, i correspon als vasos de formahemisfèrica simple amb un nombre mínim total de 167 individus, dels quals n’hi ha 138individus llisos (82,7 %) i 29 individus decorats (17,3 %). S’observa una corres-pondència metrològica entre ambdós grups, i s’identifiquen almenys quatre mides en elmateix tipus. Així es documenten els vasos hemisfèrics petits, d’uns 8-9 centímetres dediàmetre (tipus 1A), els vasos hemisfèrics mitjans, entre 11 i 14 centímetres de diàme-tre (tipus 1B), els vasos hemisfèrics grans, entre els 17 i 24 centímetres de diàmetre(tipus 1C) i els vasos hemisfèrics de gran mida, amb un diàmetre d’entre 28 i 33 centí-metres (tipus 1D).

Aquests vasos presenten les superfícies allisades i els llavis arrodonits, lleugeramentapuntats, i en alguns casos plans. Els fons són arrodonits i en alguns casos presenten unapetita convexitat, més habitual en les peces decorades i de mida petita i mitjana (vegeuFigures 12 i 13).

Cal destacar, per la seva singularitat, el grup format per les peces decorades mit-jançant la tècnica de la incisió, atribuïbles a l’estil regional pirinenc del grup campani-forme a Catalunya. Els diferents individus documentats presenten les característiquesdecoracions incises horitzontals, contínues i puntejades, algunes amb el motiu de la“cremallera”, combinades amb triangles i faixes en ziga-zaga. Dins d’aquest grup, total-ment homogeni, cal distingir una peça atribuïble a un vas hemisfèric de mida gran (tipus1D) decorat amb triangles incisos invertits, molt semblant a algunes decoracions de l’à-rea del Tarragonès i del País Valencià (Benraveu, 1984) (vegeu Figures 14 a 17).

En total, dins el grup dels vasos decorats s’han identificat 7 individus petits (tipus1A), 13 de mitjans (tipus 1B), 7 de grans (tipus 1C) i 1 de gran mida (tipus 1D). Undarrer individu decorat no ha pogut ser determinat dins d’aquestes categories.


138

1

2818 21

1 5

2729

0

20

40

60

80

100

120

140

160

Tipus 1-

VH

Tipus 2 -

VHC

Tipus 3 -

VE

Tipus 4 -

VEE

Tipus 5 -

GVE

/tenalla

Tipus 6 -

VCP/F

Altres Per

determinar

Vasos llisos Vasos decorats

Figura 11. Grafic 2. Representació dels sis tipus ceràmics de l’estructura calcolíticaE1 del Vapor Gorina a partir de l’NMI

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 110


Figura 12. Vas hemisfèric llis (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.

Figura 13. Vas hemisfèric llis (tipus 1) de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 111


Figura 14. Mostra d’alguns dels vasos hemisfèrics decorats d’estil campaniformeregional de tipus pirinenc de l’estructura calcolítica E1 del Vapor Gorina: 1. Granvas hemisfèric tipus 1D decorat amb incisions, cremalleres i sanefes de triangles

(Remuntatge dels coordenats VG06-1-490,895,1027, 1900, 2222, 2256, 2262, 2315,2342, 2359, 2453, VG06-3-2434). 2. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb dostriangles incisos invertits i 3 línies incises horitzontals paral·leles (Remuntatge delscoordenats VG06-1-1911, 1700, 1956, 2230, 2300). 3. Vas hemisfèric gran tipus 1C

decorat amb cremalleres, línies incises i dobles sanefes de triangles incisos en dent deserra (Remuntatge dels coordenats VG06-1-1670, 2316, 2372, 2427, VG06-3-2485,2490, VG06-4-2744). 4. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb línies incises i

sanefa de triangles en dent de serra i cremalleres (Remuntatge dels coordenats VG06-1-1330, 1715). 5. Vas hemisfèric gran tipus 1C decorat amb cremalleres i doble sane-fa de triangles en dent de serra (Remuntatge dels coordenats VG06-1-641, 752, 999,1209, 1210, 1731, 1777, VG06-3-2478). 6. Vas hemisfèric mitjà tipus 1B decorat amb

línies incises fent zig-zag al cos i línies horitzontals combinades amb petits cerclesincisos a la vora i al fons (Remuntatge dels coordenats VG06-1-237, 646, 1662). 7.Vas hemisfèric mitjà tipus 1B decorat amb cremalleres i sanefa en dent de serra a lavora (Remuntatge dels coordenats VG06-1-320, 796, 808, 1097, 1390, 1646, 1941,

2116, 2275, 2650, VG06-3-2471, 2520, 2528, 2530, 2545, VG06-4-2639, 2721, 2736,2738). 8. Vas hemisfèric petit tipus 1A decorat amb cremalleres, dues línies incises

horitzontals i sanefa en dent de serra a la vora (Remuntatge dels coordenats VG06-5-138, 1290, 1301, 2034).

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 112


Figura 15. Vas hemisfèric decorat (tipus 1) de l’estructura calcolítica del VaporGorina.


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 113

TIPUS 2: VAS HEMISFÈRIC CARENAT

Només identificat a partir d’un sol individu, es tracta d’un vas hemisfèric carenat,de fons arrodonit i carena ben marcada, de vora exvasada i llavi apuntat. Presenta lessuperfícies ben allisades, quasi brunyides, i una coloració exterior rogenca ben marca-da. El fet que se n’hagi documentat un sol individu i la seva pròpia morfologia ens per-meten pensar en una peça de procedència al·lòctona. Algunes d’aquestes formes esdocumenten en el calcolític valencià i del sud-est peninsular (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 3: VAS ESFÈRIC DE VORA REENTRADA

Aquest tipus és format pels vasos de cos esfèric, amb 28 individus identificats. Lavora és sempre reentrada, no diferenciada de la resta del cos, arrodonida o plana. Elsfons són arrodonits i lleugerament aplanats en la majoria de casos, i almenys en un casun individu presenta el fons pla. Si bé el grau de fragmentació no permet restituir ínte-grament les peces, en alguns casos s’han documentat elements de prensió, sempreadherits a la vora, i formats per llengüetes ovals, llengüetes rectangulars i botonscònics (vegeu Figures 10 i 11).



TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 114

TIPUS 4: VAS ESFÈRIC DE VORA EXVASADA

Es tracta dels vasos esfèrics de vora diferenciada, amb 18 individus identificats. Lavora és sempre exvasada, fet que els confereix un perfil sinuós en s, i presenten un llaviarrodonit o lleugerament apuntat. Els fons són arrodonits, lleugerament aplanats i enalgun cas pla. Les superfícies són sempre allisades amb cura, tant a l’exterior com al’interior del recipient, fet potser relacionable amb la seva funció com a contenidors,potser de líquids (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 5: GRAN VAS ESFÈRIC/TENALLA

Aquest tipus, amb 21 individus identificats, es caracteritza per les seves gransdimensions. Són recipients globulars de vora exvasada, de llavi apuntat o pla, amb unsdiàmetres de boca entre els 30 i 40 centímetres. Els fons són sempre plans i ben mar-cats. Presenten un modelat irregular, asimètric, amb les superfícies allisades. Les pastespresenten desgreixants heterogenis, des d’inclusions d’origen vegetal fins a graves d’o-rigen al·luvial, i les cuites són irregulars, amb superfícies oxidades i reduïdes en unamateixa peça. És evident que es tracta de recipients d’emmagatzematge, donada la sevamorfologia i característiques (vegeu Figures 10 i 11).

TIPUS 6: VAS CILÍNDRIC PERFORAT

Representat per un sol individu, és un recipient de cos cilíndric, de parets i vorarecta i llavi pla, de 9 centímetres de diàmetre, amb les superfícies perforades amb mul-titud de petits forats que travessen les parets. És el tipus de recipient que s’ha definit enla bibliografia tradicional com a formatgera, associada a la manipulació i transformaciódels productes lactis. Aquest tipus de recipient té diversos paral·lels a la penínsulaIbèrica durant el període calcolític i el bronze inicial (vegeu Figures 10, 11 i 18).

ALTRES ELEMENTS CERÀMICS NO RECIPIENTS

Dins del conjunt ceràmic s’han identificat altres elements no recipients difícils deprecisar pel seu grau de fragmentació, amb 5 individus diferenciats. En concret s’harecuperat una placa circular plana, amb la superfície allisada decorada amb múltiplesdepressions còniques, i que tant podria tractar-se d’una tapadora com d’un peu desuport d’un element més gran. Així mateix es conserven també fragmentàriament partsd’unes plaques planes de ceràmica, de superfície allisada i vores arrodonides, i potseridentificables amb elements auxiliars dels àmbits domèstics.

També s’han recuperat dues fusaioles de ceràmica, circulars, de poc més de 6 cen-tímetres de diàmetre, amb perforació central (vegeu Figura 18). Aquestes han estat ela-borades amb una argila basta i són de consistència tova, fet atribuïble al seu ús funcio-nal com a volanderes. Aquestes peces provarien l’existència de treballs vinculats a lamanufactura tèxtil en el jaciment.


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 115


Figura 18. Mostra d’alguns elements ceràmics documentats: 1. Vas perforat tipus 6(formatgera/colador) (Remuntatge dels coordenats VG06-1-2101, 820). 2. Fusaiolade ceràmica (VG06-1-1000). 3. Fusaiola de ceràmica (Remuntatge dels coordenats

VG06-1-982, 983).

ALGUNES CONSIDERACIONS CERÀMIQUES

Del total dels 2.502 elements ceràmics recuperats s’ha identificat un nombre mínimde 268 individus, alguns dels quals parcialment identificables només a partir d’un solfragment, així com peces formades per un elevat nombre de petits fragments. Aquest altgrau de fragmentació i la mateixa dispersió de la ceràmica a l’interior de l’estructurasón indicatius que els materials van ser abocats allí en una segona deposició, és a dir,que un cop amortitzats, van ser llençats en un abocador primari i més tard, van passara formar part del rebliment de l’estructura excavada. El remuntatge dels fragments pro-cedents dels diferents coordenats ens indica un rebliment de l’estructura relativamentràpid, amb terres i materials procedents de l’entorn immediat.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 116

L’estudi del registre ceràmic ha permès identificar un ventall tipològic ben definit,molt estandarditzat, i amb unes funcions pròpies per a cada tipus de recipient. Així elsvasos hemisfèrics del Tipus 1, tant els llisos com els decorats, constitueixen més de lameitat de tots els vasos identificats, amb 167 individus, i s’associen evidentment a l’úsdomèstic, el consum i la manipulació dels aliments.

Les peces decorades estan representades només per 29 individus, i es troben restringi-des dins el grup de vasos hemisfèrics Tipus 1. Aquestes podrien interpretar-se, tal vegada,com a peces de vaixella o d’ús quotidià. Tots aquests vasos presenten decoracions incisescaracterístiques de l’estil campaniforme regional, amb incisions de línies horitzontals i fai-xes verticals, motius en cremallera i fent zig-zag, punts incisos, triangles fent sanefes, aixícom combinacions diverses dels diversos motius. Tots aquests elements permeten situar elconjunt ceràmic dins el calcolític recent, a l’espera de les datacions radiocarbòniques.

En aquest sentit, és rellevant remarcar l’absència total dins d’aquest grup ceràmic,dels vasos campaniformes o de forma acampanada, que s’associen habitualment alsàmbits funeraris, i que en aquest cas, amb la presència exclusiva de vasos hemisfèricsdecorats, sembla corroborar-se.

Els vasos del Tipus 3, esfèrics i amb nanses de llengüeta, poden associar-se a la trans-formació i cocció dels aliments, mentre que els vasos del Tipus 4 podrien interpretar-secom a contenidors de líquids. Així mateix, els grans vasos del Tipus 5 potser caldria asso-ciar-los a tenalles d’emmagatzematge per a elements sòlids, atesa la seva morfologia.

Finalment, tenim les fusaioles que provarien l’existència de treballs artesans vin-culats a l’elaboració de teixits, probablement de llana, atès el predomini de les restesòssies d’ovicaprins al jaciment. Igualment, la presència d’un vas perforat a manera deformatgera o colador, reforça aquesta activitat de transformació de productes derivatsde la llet i vinculats a la ramaderia.

4.2.2. El material arqueozoològic7

El conjunt arqueozoològic de l’estructura calcolítica del Vapor Gorina està consti-tuït per 849 restes òssies, totes corresponents a mamífers, llevat d’alguna resta de mala-cofauna marina. D’aquesta quantitat, 508 (59,6944%) han estat les restes no determi-nades taxonòmicament i 343 (40,3055%) són les restes òssies identificades anatòmica-ment i taxonòmicament.

Les restes no determinables (RND) inclouen un primer lot de fragments que, tot i noidentificar-ne el taxó, sí que s’ha pogut identificar la part anatòmica o l’os8 i un segon lotno determinable de cap de les maneres (219 restes). El primer lot es desglossa en 92 res-tes pertanyents a macromamífers o mamífers grans no determinables (MGND), les qualshan de correspondre a bovins, principalment, i en menor mesura a cèrvids o èquids; en194 restes pertanyents a mesomamífers o mamífers mitjans no determinables (MMND),les quals han de correspondre majoritàriament a ovicaprins i a suids; i, finalment, 3 res-tes pertanyents a micromamífers o mamífers petits no determinables (MPND).


7. L’estudi del material arqueofaunístic el fa Josep A. Molina. En aquest escrit es presenta un primeravanç del treball i una primera presentació de les dades.

8. Volem agrair l’ajut rebut del Dr. Jordi Nadal, membre del Seminari d’Estudis i Recerques de laUniversitat de Barcelona, i de Sílvia Valenzuela.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 117

Les restes òssies determinades anatòmicament i taxonòmicament, com ja s’haesmentat més amunt, han estat 343, les quals es desglossen entre 250 corresponents aespècies domèstiques:

• 2 a un equí, amb tota seguretat Equus caballus (EQCA, cavall/euga)9

• 27 a Bos taurus (BOTA, bou/toro/vaca)• 38 a Sus domesticus (SUDO, porc/truja)• 1 a Capra hircus (CPHI, boc/cabra), 5 a Ovis aries (OVAR, anyell/ovella) i 177

a ovicaprins.10

I 93 restes òssies corresponents a espècies clarament salvatgines:• 7 a Cervus elaphus (CEEL, cérvol)• 2 a Sus scropha (SUSC, senglar)• 84 a Oryctolagus cuniculus (ORCU, conill/conilla).


9. En el recompte s’ha considerat com a animal domèstic, tot i que no es pot desestimar la possibilitatque pugui ser salvatge.

10. Aquest terme genèric inclou aquelles restes d’OVAR i/o CPHI les quals donada la fragmentació nohan pogut diferenciar-se.

Figura 1. Freqüència relativa de fragments (NF) i individus (NMI) de cadascuna deles espècies.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 118

Aquest conjunt arqueozoològic presenta uns caràcters força remarcables:

• en primer lloc, l’alt grau de fragmentació de les restes, la qual cosa ha estat lacausa de l’elevat nombre de RND, de la impossibilitat de distingir sexes, etc.;

• en segon lloc, l’elevat nombre de restes que presenten traces antròpiques no frag-mentadores, que arriba fins a 219 (un 25,7% del total);

• i, finalment, l’elevat nombre de restes òssies pertanyents a conill (ORCU), quan-titat que fa d’aquesta espècie la segona en el nombre de fragments i en el nombre mínimd’individus.

A tall de conclusions, podem dir que gairebé la totalitat de restes arqueozoològi-ques corresponen a mamífers. I d’aquestes espècies, les pertanyents a l’anomenada trí-ada domèstica (OVCP, SUDO, BOTA) són les que han lliurat un major nombre de res-tes òssies i un major nombre d’individus. Acompanyades, en aquest cas per l’ORCU,en la seva major part de procedència antròpica, atès que la presència de traces antròpi-ques en un grapat de les seves restes permet afirmar que fou consumit per l’ésser humà.

L’elevada presència de restes òssies amb traces antròpiques és un immillorableindicatiu que molt del bestiar fou consumit. A més, les parts més nombroses han estataquelles més riques en múscul o carn.

La major part d’aquestes traces antròpiques (incisions i rascades) corresponen a tas-ques com la descarnació i la desarticulació, principalment, i en menor nombre a l’espe-llament.

La desarticulació és una tasca que curiosament no té un paper tan destacat en perí-odes històrics. I, probablement la raó és de tipus tècnic. En èpoques històriques, tenenun paper més destacat l’esquarterament, el desmembrament i el trossejament. Justamenten aquestes èpoques històriques, el desmembrament ocupa el lloc que en el conjuntarqueozoològic del Vapor Gorina acompleix la desarticulació, és a dir, separar o dividirparts anatòmiques com el braç de l’avantbraç, el fèmur del coxal, etc., però fent-hod’una manera més expeditiva, ja que els instruments de metall els ho permeten. No així,els instruments de sílex que devien emprar els individus que varen consumir la carn quehi havia en els ossos que s’han trobat dins el rebliment de l’estructura estudiada.

Finalment, l’edat de sacrifici del bestiar identificat (Fig. 2) podria indicar que pelque fa als bovins, la majoria es devien criar per aprofitar altres qualitats com la llet, latracció, la reproducció... abans que la carn.

Pel que fa als suids domèstics, una part es devia destinar al consum carni i una part,menor, probablement a la reproducció.

Aquesta dinàmica és a l’inrevés per als ovicaprins, els quals es devien destinar a laproducció de llana, llet i reproducció, de forma majoritària; i el consum de carn enmenor mesura. Un consum carni en el qual s’inclouria espècies salvatgines, especial-ment, si més no, en aquest cas, el conill.

Les poques mesures biomètriques obtingudes en ossos de BOTA del Vapor Gorinasón inferiors a les obtingudes en jaciments neolítics, la qual cosa s’adiu amb el que afir-mava Jesús Altuna (1980) segons qui “...los restos de BOTA de los escasos yacimien-tos neolíticos vascos muestran medidas superiores a los de los restantes períodos prehis-tóricos (Calcolítico – Hierro)”. Aquesta accentuada disminució s’ha de deure al fet queel bestiar boví del Vapor Gorina és domesticat i aquesta domesticació es fa des de faforça temps.


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 119

L’única F1 trobada presenta unes mesures biomètriques similars a les de l’única F1dels nivells calcolítics del jaciment de La Renke (Àlaba, País Basc). I aquestes mesuresestan lluny de les d’ur de països com Dinamarca o Portugal.

Les alçades del bestiar ovicaprí calculades en astràgals i calcanis, mitjançant elsíndexs de Teichert, apunten cap un bestiar que devia oscil·lar entre els 63 i els 67 cen-tímetres. Unes alçades que s’adiuen a les calculades per Koro Mariezkurrena per a jaci-ments i nivells calcolítics del País Basc.

NRI % RND % NTR RC % RMC % RTA %

343 40,3055 508 59,6944 851 192 22,5616 6 0.7051 219 25,7344

Taula 1. Freqüències absolutes i relatives de les restes arqueozoològiques recupera-des en la intervenció arqueològica del Vapor Gorina (RC, restes cremades; RMC,

restes mossegades per carronyaires; RTA, restes amb traces antròpiques).


Figura 2. Distribució per grups d’edat dels diferents individus.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 120

NF % NMI %Espècies domèstiquesEquus caballus 2 0,235 1 4,1666Bos taurus 27 3,1727 3 12,5Sus domesticus 38 4,4653 4 16,6666Ovis aries 3 0,3525 2 8,3333Capra hircus 1 0,1175 1 4,1666Ovicaprins 179 21,034 5 20,8333Total domèstiques 250 29,3772 16 66,6666Espècies salvatginesCervus elaphus 7 0,8225 1 4,1666Sus scrofa 2 0,235 1 4,1666Oryctolagus cuniculus 84 9,8707 6 25Total salvatgines 93 10,9283 8 33,3333Total restes identificades 343 40,3055 24Mamífers grans no determinats 92 10,8108 –Mamífers mitjans no determinats 194 22,7967 – –Mamífers petits no determinats 3 0,3525 – –No identificades 219 25,7344 – –

Total restes no identificades 508 59,6944 – –TOTAL 851 –

Taula 2. Nombre de fragments (NF) i nombre mínim d’individus (NMI) amb elscorresponents percentatges, i desglossament de les restes no determinades (RND).


Figura 19. Material metàl·lic localitzat en el rebliment de l’estructura calcolítica E1del Vapor Gorina, consistent en petites boletes de fosa i un fragment de petit estri

tipus punxó.

TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 121

5. BIBLIOGRAFIA

BENRAVEU, J. (1984) El Vaso Campaniforme en el País Valenciano. Trabajos varios delSIP, 80, València 1984.

BOQUER, S.; BOSCH, J.; CRUELLS, W.; MIRET, J.; MOLIST, M.; RODÓN, T. (1995) El jaci-ment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire lliure definals del Calcolític. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995. (Memòriesd’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 15)

BOSCH GIMPERA, P. (1971) “Tipos y cronología del vaso campaniforme”. ArchivoEspañol de Arqueología, 44, Madrid, 1971, p.3-37.

CLOP GARCÍA, Xavier (2005) “La Cuestión Campaniforme en el Noreste de la PenínsulaIbérica”. A: El Campaniforme en la Península Ibérica y su contexto europeo.Valladolid: Universidad de Valladolid, Junta de Castilla y León, 2005, p. 297-320.(Serie Arte y Arqueología; 21)

CUESTA TORIBIO, Francisco (1985) “Estudio de los restos humanos procedentes deltorrente de Sant Oleguer en Sabadell (Vallès Occidental) y algunos problemas rela-cionados con el vaso campaniforme en Cataluña”. Estudios de la Antigüedad, núm.2, Bellaterra, 1985, p.69-92.

DEL CASTILLO, A. (1943) Cronología de la cultura del vaso campaniforme en laPenínsula Ibérica. 1943, p. 388-435.

FRANCÈS, J. [et al.] (2004) “L’hipogeu calcolític del carrer de París (Cerdanyola delVallès)”. Cota Zero, núm.19. Vic, p.7-9.

GIBAJA BAO, Juan Francisco (2007) Estudio tecno-morfològico y traceológico preliminardel material lítico tallado del yacimiento de Vapor Gorina (Sabadell). Informe inèdit.

MARTÍN COLLIGA, Araceli (1980) “Avance de los resultados obtenidos en las excava-ciones de Cova del Frare (Matadepera, Barcelona)”. Arrahona, núm. 10, II Època,Sabadell tardor 1980, p. 37-54.

MAS, L. (1949) “Hallazgo de vasos campaniformes en Sabadell”. Crónica del VCongreso Arqueológico del SE y del I Congreso Nacional de Arqueología. Almería,1949, p.63-64.

MAS I GOMIS, L.; Renom i Costa, V. (1962) “Sant Oleguer, junto a Sabadell”. A: A lamemoria de Don Vicente Renom Costa. Museo de la Ciudad de Sabadell, 1962.

MATAS, Oscar; ROIG, Jordi (2006) Informe Tècnic Final de la intervenció arqueològicaa Can Fatjó dels Aurons (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occ.). Informe inèdit Serveid’Arqueologia Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006.

MATAS, Oscar; ROIG, Jordi (en premsa) “El jaciment arqueològic de Can Fatjó delsAurons (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occ.): del Neolític a l’època medieval”.Gausac [en premsa].

MOLINA, David; ROIG, Jordi (2006) Informe Tècnic Final de la intervenció arqueològi-ca a l’Antic Vapor Gorina (Sabadell, Vallès Occ.). Informe inèdit Serveid’Arqueologia Generalitat de Catalunya, Barcelona 2006.

RENOM, Vicenç (inèdit) Diari d’excavacions. 3 toms. Inèdit. Dipòsit MHS.SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1950) “Sepulturas con vaso campaniforme descubiertas en

Sabadell”, Arrahona, Ia. Època, vol. 1-2, 1950, p. 77-92.SERRA VILARÓ, J. (1923) El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals ene-

olítiques. Solsona, 1923.VIÑAS, Ramon (1966) “La Cueva de la Torre Negra de Sant Cugt del Vallès”. Boletín

del Museo de la Ciudad de Sabadell, núm. 16, p.13.


TRIBUNA2007-05 21/7/08 15:52 Página 122

El jaciment protohistòric del Turó de la fontde La Canya (Avinyonet del Penedès, AltPenedès): un nucli d’acumulació d’exce-dents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC)DAVID ASENSIO*, XABIER CELA**, RAFEL JORNET*, DANI LÓPEZ* I JORDIMORER*

El jaciment del Turó de la Font de la Canya1 es troba situat a la banda més septen-trional de les comarques penedesenques, al costat de la serra de l’Ordal, la qual, junta-ment amb la serra del Garraf, conforma una important barrera física entre aquestes con-trades i la vall del Llobregat. L’assentament protohistòric se situa en les planes inferiorspenedesenques, en un punt mitjà des del qual s’accedeix fàcilment tant als camins versla costa com al corredor que mena a la vall del Llobregat. El jaciment se situa a només3 o 4 quilòmetres en línia recta de la petita serra d’Olèrdola (perfectament visible desdel turó de la Font de la Canya), el darrer estrep de la serralada Litoral, i, per tant, allloc des d’on arrenca el camí que mena a Vilanova i la Geltrú, és a dir, a la línia de costa.

En els anys 1998 i 1999 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya hiva promoure dues intervencions d’urgència per tal d’avaluar la naturalesa del jacimentposat al descobert a l’atzar, així com per excavar algunes estructures afectades peractuacions d’excavadors clandestins. A partir de l’any 2000 les intervencions en aquest

* Rocs, scp. Recerca i difusió de la Cultura Ibèrica.** Àrea d’intervenció Arqueològica, Museu de Mataró.1. En el marc del programa de la Tribuna d’Arqueologia 2006-2007 es va fer una presentació exhausti-

va d’aquest jaciment el dia 14 de febrer de 2007. Pocs mesos abans havia sortit a la llum una publicació espe-cífica del jaciment, en el número 12 de la revista Fonaments (Asensio, Cela i Morer, 2005). D’aleshores ençàles novetats en la recerca d’aquest jaciment són poques o són tan recents que encara estan en fase de proces-sament. En aquestes circumstàncies és obvi que no té sentit tornar a repetir el gruix del que ja s’ha exposaten aquest treball tan recent. Per aquesta raó, en la present publicació de les exposicions de la Tribunad’Arqueologia 2006-2007 en fem un breu resum, i remetem a l’article esmentat.

TRIBUNA2007-07 21/7/08 15:57 Página 123

jaciment2 van passar a l’àmbit de les excavacions programades, en el marc d’un pro-jecte de recerca sobre “Economia, producció agrícola i la seva comercialització a laCossetània durant l’edat del ferro (segles VII-I aC)”, dirigit pel Dr. Joan Sanmartí,catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

L’excavació arqueològica ha permès constatar els trets característics d’un assenta-ment amb una funció preeminent de centre d’acumulació d’excedents agrícoles (Fig. 1),explícitament d’ordi vestit i de blat, tal com demostren les anàlisis arqueobotàniques dellavors i fruits (López Reyes, 2004). Aquest aspecte explica la naturalesa i l’existènciad’aquest tipus d’assentament. Recentment aquest model d’assentament s’ha definit ambel concepte de nucli d’activitats econòmiques especialitzades (Asensio et alii, 1998). Escaracteritzen pel fet que tenen un caràcter especialitzat, transformador i comercial. Amés solen presentar una zona d’hàbitat de dimensions petites en comparació amb ladedicada a les activitats econòmiques, com es fa palès al Turó de la Font de la Canya,on la part més extensa de la seva superfície està ocupada íntegrament i densa per estruc-tures tipus sitja (Fig. 2), mentre que la part d’hàbitat és molt reduïda i no fortificada.

124 D. ASENSIO, X. CELA, R. JORNET, D. LÓPEZ, J. MORER

2. Cal agrair el suport financer i tècnic del Servei d’Arqueologia al llarg de tots aquests anys i, molt espe-cialment, la tasca de suport i seguiment constant de Magí Miret i Mestre, arqueòleg territorial. També cal des-tacar, per la seva excepcionalitat, l’actuació del senyor Maurice Botton, propietari dels terrenys, que no nomésha facilitat en tot moment els treballs sinó que els ha estat finançant amb una generosa aportació econòmicade forma totalment desinteressada.

�

��

��

�

�

��

��

�

�

�

�

�

�

��

�

��

�

��

�

��

��

��

�

�

�

�

�

�

�

�

��

�

��

��

��

��

��

��

��

�

��

��

��

��

��

��

�

��

�

��

��

��

��

��

��

�

��

��

�

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

�

��

�

��

��

�

��

��

��

��

��

��

��

��

��

�

��

��

��

��

� ��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

�

��

��

� �

�

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

��

�

��

��

��

��

��

��

�

� �

��

��

��

Figura 1. Planta general del nucli del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet delPenedès, Alt Penedès)

TRIBUNA2007-07 21/7/08 15:57 Página 124

El Turó de la Font de la Canya presenta un tret diferencial, únic, pel fet que evi-dencia una estructura d’aquest tipus ja des d’un moment molt antic, amb seguretat desdel període ibèric antic i, fins i tot, possiblement també, ja des de la primera edat delferro. Això certament és del tot atípic ja que, si jutgem per la resta de jaciments cone-guts fins a l’actualitat aquest fenomen d’aparició de nuclis especialitzats en la reservad’excedents cerealístics, tan sols sembla desenvolupar-se plenament ben entrat el perí-ode ibèric ple, és a dir, al llarg dels segles IV-III aC (Asensio, Francès i Pons, 2002: 129).Per altra banda, la fase de les darreries del segle III aC, és a dir, de l’inici de la conquestaromana d’aquests territoris, representa el moment final d’ocupació del jaciment; fet queens mostra que aquest model entra en crisi i desapareix a partir del control polític ieconòmic de la zona per part de l’administració romana.

BIBLIOGRAFIA SOBRE EL JACIMENT

ASENSIO, David; BELARTE, M. Carme; SANMARTÍ, Joan; SANTACANA, Joan (1998)“Paisatges ibèrics: tipus d’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costacentral de Catalunya durant el període ibèric ple”. A: Actes del Congrés Internacio-nal: Els Ibers, prínceps d’Occident. Barcelona, p. 373-385.

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC DEL TURÓ DE LA FONT DE LA CANYA 125

Figura 2. Vista de detall de la densitat de sitges de l’àrea d’emmagatzematge delnucli del Turó de la Font de la Canya

TRIBUNA2007-07 21/7/08 15:57 Página 125

*ASENSIO, David; CELA, Xabier; MORER, Jordi (2005) «El jaciment protohistòric delTuró de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès), un nucli d’acu-mulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC)», Fonaments, 12,pp. 177-195.*

ASENSIO, David; FRANCÈS, Joan; PONS, Enriqueta (2002) “Les implicacions econòmi-ques i comercials de la concentració de reserves de cereals a la Catalunya costane-ra en època ibèrica”, Cypsela, 14, pp. 125-140.

ASENSIO, David; LÓPEZ, Daniel; MESTRES, Josep; MOLIST, Núria; ROS, Alejandro;SENABRE, M. Rosa (2006) «De la primera edat del ferro a l’ibèric antic: la forma-ció de les societats complexes a la zona del Penedès». A: Actes de la III ReunióInternacional d’Arqueologia de Calafell: De les comunitats locals als estatsarcaics, Calafell, novembre 2004, Arqueomediterrània, 9, pp. 289-307.

LÓPEZ REYES, D. (2004) «Primers resultats arqueobotànics (llavors i fruits) al jacimentprotohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès)». Revistad’Arqueologia de Ponent, 14, p. 149-177.

126 D. ASENSIO, X. CELA, R. JORNET, D. LÓPEZ, J. MORER

TRIBUNA2007-07 21/7/08 15:57 Página 126

Els jaciments protohistòrics de SantaMadrona (Riba-roja) i Sebes (Flix), Riberad’EbreCARME BELARTE*, JAUME NOGUERA**

1. INTRODUCCIÓ

Les intervencions arqueològiques en els jaciments protohistòrics de Santa Madronai Sebes s’emmarquen en el Projecte de recerca arqueològica sobre les estratègies d’o-cupació del territori i la seva evolució a les comarques del curs inferior de l’Ebredurant la protohistòria i l’antiguitat, dirigit pel Dr. J. Sanmartí. En el marc d’aquestprojecte s’han excavat els jaciments de la primera edat del ferro d’Aldovesta(Benifallet), Barranc de Gàfols, Barranc de Sant Antoni i les Deveses (Ginestar), i estanen curs d’excavació els jaciments ibèrics del Castellot de la Roca Roja (Benifallet) i delCastellet de Banyoles (Tivissa). Un dels objectius d’aquest projecte de llarga durada ésel coneixement dels models de distribució del poblament en aquest territori durant elsdiferents períodes històrics. Per tant, per lògica de la recerca, calia excavar jacimentsdatats durant l’ibèric final, un dels períodes menys coneguts en el curs inferior del’Ebre, així com incidir en el món funerari ibèric. Amb aquests objectius es varen plan-tejar les intervencions en els jaciments objecte d’aquest article, tot i que, com es veurà,els resultats no sempre han permès aprofundir en el període cronològic esmentat.

2. EL JACIMENT DE SANTA MADRONA1

Aquest jaciment protohistòric està situat a quatre quilòmetres a l’oest del poble deRiba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) (Fig. 1). De fet, es tracta de dos jaciments: un possi-

* Investigadora ICREA adscrita a l’ICAC** Investigador Beatriu de Pinós adscrit a l’ICAC.1. Tenint en compte la recent aparició de la monografia d’aquest jaciment (Belarte, Noguera, 2007) ara

ens limitem a presentar un breu resum, per la qual cosa centrarem aquest article en el jaciment de Sebes, enca-ra inèdit.

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 127

ble assentament ibèric, situat en el turó ocupat actualment per l’ermita de SantaMadrona (i, per tant, completament destruït), i un segon jaciment, que correspon a unanecròpolis, situat a uns 200 metres al sud-est, i uns quinze metres més elevat.

128 C. BELARTE, J. NOGUERA

Figura 1. Situació dels jaciments de Santa Madrona i Sebes en el curs inferior de l’Ebre

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 128

Les excavacions en el jaciment de Santa Madrona es van iniciar a partir dels indi-cis d’una probable necròpolis ibèrica, ja que en superfície es recuperaven fragmentsd’urnes d’orelletes a torn i ceràmica campaniana A (Sanz, 1973-74). Poc després es vapublicar un conjunt de 84 peces també recollides en prospecció (Sanz 1980, 83-84),majoritàriament ceràmica ibèrica oxidada. Destaca l’abundància de vasos amb el collde cigne, àmfores, càlats, tenalles, gerres, plats, i entre el material d’importació, vernísroig ilergeta i campaniana A i B. Aquestes evidències materials suggerien que en el turóactualment ocupat per l’ermita de Santa Madrona es va situar un petit poblat ibèric data-ble entre els segles III i I aC, d’uns 1.000 metres quadrats, mentre que en el turó conti-gu es localitzava la seva necròpolis.

Les perspectives d’estudi que oferia aquest jaciment van dur el Grup de Recercad’Arqueologia Clàssica, Protohistòrica i Egípcia de la Universitat de Barcelona a exca-var completament la zona de la necròpolis en dues campanyes arqueològiques durantels anys 2003 i 2004 (Belarte et alii, 2005; Belarte, Noguera, 2007). Els treballs s’hanfet amb la col·laboració de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, i han comptat ambel finançament del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, el Centre d’Estudis de laRibera d’Ebre, l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre i el Departament de Cultura i Mitjansde Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

La documentació obtinguda indica una ocupació d’aquest lloc durant un llarg perí-ode de temps. La primera utilització de l’indret correspon a una necròpolis de la primeraedat del ferro, l’inici de la qual cal situar entorn del 800 aC, i que tindrà un període d’úsdatat principalment durant el segle VII i inicis del VI. Posteriorment, s’establirà un assen-tament ibèric a l’ermita de Santa Madrona, confirmat mitjançant treballs de prospecció,amb una cronologia inicial dels segles V i IV aC i un abandonament en els segles II-I aC.Finalment, per sobre de la necròpolis de la primera edat del ferro se’n detecta una altrade finals del segle III aC.

De les diferents ocupacions, la necròpolis dels segles VII-VI és el jaciment que hapogut ser estudiat de manera íntegra. Del conjunt de vint-i-una estructures funeràriesque, amb més o menys claredat, hem pogut identificar, únicament onze han proporcio-nat envasos ceràmics, sempre fets a mà. Aquests enterraments s’emmarquen dins elsrituals de cremació propis del bronze final i l’edat del ferro en aquesta zona, amb la par-ticularitat que coexisteixen enterraments en fossa i en túmul; aquesta coexistència, juntamb la presència d’ofrenes i estructures annexes als enterraments, és coherent amb laresta de necròpolis coetànies en àrees properes.

Malauradament, l’estat de conservació d’aquesta necròpolis, molt arrasada i ambescassos elements d’aixovar, no ha permès aprofundir en el coneixement del ritual fune-rari, però sembla que hi podria haver dues àrees d’enterrament diferenciades, una on pre-dominen els enterraments en fossa, amb urna o sense, i una segona on predominen elstúmuls. Igualment, l’estudi paleoantropològic no ha permès distingir el sexe dels difunts;mentre que la determinació de l’edat ha estat possible en un bon nombre de casos, i indi-ca que el ritual funerari de la cremació era comú a adults i infants, fet que també coinci-deix amb les dades d’altres necròpolis de Catalunya contemporànies.

Finalment, cal ressaltar la presència d’una necròpolis superposada, de finals delsegle III aC, absolutament arrasada i de la qual no s’ha pogut recuperar cap material encontext estratigràfic. Tanmateix, l’abundància de vores d’urnes d’orelletes a torn i cerà-mica campaniana A suggereix una reocupació de l’espai. Així, creiem que una mateixapoblació va enterrar els seus morts en el mateix indret on ho feien els seus avantpassats

ELS JACIMENTS PROTOHISTÒRICS DE SANTA MADRONA (RIBA-ROJA) I SEBES (FLIX) 129

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 129

gairebé tres segles abans, cosa que suggereix la pervivència dels llocs sagrats i d’ente-rrament en el món protohistòric del curs inferior de l’Ebre. Aquest fet reflecteix moltversemblantment una necessitat de reafirmació en un moment de crisi com el que es vaproduir a les acaballes del segle III i inicis del segle II, quan aquest territori va ser esce-nari d’un gran conflicte, la Segona Guerra Púnica.

3. EL JACIMENT DE SEBES: LES CAMPANYES DE 2005 I 2006

Les intervencions arqueològiques en el jaciment de Sebes es van iniciar amb elpropòsit de conèixer un assentament datat dels segles II-I aC, tal i com suggerien elsfragments de ceràmica campaniana A i B recuperats en superfície. A més, era segur queens trobàvem davant d’un hàbitat amb estructures conservades, ja que eren visiblesalgunes filades de murs. També semblava relativament petit, entorn dels 1.000 metresquadrats, de manera que es podia excavar en poques campanyes. Finalment, el jacimentes localitzava al costat de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de Sebes i Meandre deFlix, de manera que des d’un primer moment es va considerar l’oportunitat d’integrarles restes arqueològiques dins de l’àrea natural.

Entre els anys 2005 i 2007 s’han fet quatre campanyes d’excavació, dirigides per inves-tigadors de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Els tre-balls s’han finançat gràcies al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,l’Agència d’Ajuts Universitaris i de Recerca i l’Ajuntament de Flix. Igualment, hem de des-tacar la col·laboració de l’Associació Cultural la Cana i del Grup de Natura Freixe.

El jaciment de Sebes es localitza a la partida del mateix nom, a uns tres quilòme-tres al nord-oest de la població de Flix, tot just a la dreta de l’aiguabarreig del barrancde Sant Joan a la riba esquerra del riu Ebre (Fig. 2, 1). Aquest barranc és la via de pasnatural cap a les terres de ponent, com ho demostra la superposició del traçat de l’ac-tual carretera fins a Maials.

Per accedir al jaciment cal prendre un camí de terra en direcció oest, després de pas-sar el pont situat sobre l’embassament de Flix. Després d’uns dos quilòmetres s’arribaa la desembocadura del barranc de Sant Joan. Un cop passat el centre d’acollida de laReserva Natural de Fauna Salvatge, el mas del Director, cal agafar el primer camí a ladreta. El jaciment ocupa una terrassa fluvial situada en el costat dret del barranc.Aquesta plataforma està constituïda per dos elements topogràfics clarament diferen-ciats: un terreny pla, a uns 33 metres sobre el riu Ebre i d’una longitud de 175 metres,i un petit turó a uns 55 metres d’alçada sobre el riu i d’uns 75 metres de longitud i unaamplada d’uns 40 metres, que tanca la plataforma pel nord-oest (Fig. 2, 1).

La primera notícia de l’existència del jaciment és de R. Pita (1950, 4), el qual, des-prés d’una campanya de prospeccions feta l’any 1949, va recuperar ceràmica a mà“posthallstàttica” i ceràmica ibèrica a torn.

El jaciment fou redescobert per M. Sanz (1973-74, 21-22), que denunciava queestava sent excavat per furtius, i que les restes materials d’època ibèrica podrien datar-se al voltant del segle IV aC.

Anys després, M. Genera (1982) va proposar dues zones de cronologia diferent enel mateix jaciment. Una zona, situada en el turó, on es devia situar un assentamentpreibèric, segons l’abundància de ceràmiques a mà que mostraven un cert arcaisme pelgruix de les seves parets, i una altra zona, en el vessant oriental del turó esmentat, ocu-pat durant època ibèrica.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 130


Figura 2. 1) Esquema topogràfic amb indicació de les diferents ocupacions documen-tades en el jaciment de Sebes. 2) Planta esquemàtica del jaciment amb indicació de

les restes documentades en el poblat de la primera edat del ferro de Sebes.

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 131

C. Garola (1984-85 i 1985) va atribuir uns fragments de campaniana C a les fasesd’ocupació més modernes, potser relacionades amb la presència de materials romans ala part baixa, prop del riu, mentre que atorgava una cronologia entre els segles V i IV aCper a la zona contigua al turó de Sebes, tot i que mencionava la presència de campa-niana B en aquest mateix sector.

Quant al poblament de la primera edat del ferro d’aquesta zona de l’Ebre, cal res-saltar que a uns sis quilòmetres riu amunt es localitza la necròpolis de Santa Madrona(Belarte et alii 2005; Belarte, Noguera, 2007), ja comentada. A uns tres quilòmetres alnord-est, sobre un turó que controla el curs inferior del barranc de Sant Joan, recent-ment s’ha identificat el jaciment de la Vallfenosa, suposadament contemporani (CartaArqueològica, 2003). I a uns quatre quilòmetres a l’est es localitza la necròpolis delsCastellons de Flix, encara inèdita (Noguera, 2002, 22).

El poblament ibèric també està ben documentat, ja que a poc més d’un quilòmetre,a l’altra banda del riu Ebre, se situa la talaia ibèrica del barranc del Musselló (Pérez,Jornet, Rams, 2002). Podem parlar d’una certa continuïtat del poblament protohistòric,ja que durant el període ibèric segueixen ocupats els poblats de Santa Madrona (Riba-roja) (Belarte, Noguera, 2007), i els Castellons (Flix) (Genera et alii 2005).

Com ja hem comentat, la configuració topogràfica del jaciment de Sebes està deter-minada per una terrassa fluvial sobre la qual s’aixeca un petit turó de suaus vessants.Aquest turó actualment és una fita utilitzada en el cadastre municipal per delimitar par-cel·les. Malauradament, durant els dos primers anys d’intervenció no es va aconseguirel permís del propietari de la parcel·la on s’ubicava el jaciment ibèric, situat en el ves-sant oriental, de manera que els nostres esforços es van orientar a l’excavació de la partsuperior del turó i a part de l’extensa plataforma.

Durant les quatre campanyes d’excavació han estat identificats i parcialment exca-vats un poblat i una necròpolis2 de la primera edat del ferro. La ubicació estratègica del’indret es posa de manifest en el fet que aquest lloc també va ser ocupat durant la bata-lla de l’Ebre de 1938, i potser fins i tot en època medieval per un edifici rectangular. Pertal de presentar els diferents moments d’ocupació del jaciment de Sebes, descriurem lesrestes documentades en ordre cronològic.

3.1. Les restes de la batalla de l’Ebre de 1938

Les darreres tropes republicanes que van combatre a la batalla de l’Ebre es van reti-rar pel pont de Flix, que tot seguit va ser destruït. A més, la carretera fins a Maials erauna de les rutes de proveïment més importants. Per tant, és lògic que la posició de Sebesfos fortificada. La duresa dels combats en aquesta zona queda confirmada per la troba-da de gran quantitat de fragments de metralla d’obusos i projectils de tot tipus.

Les restes dels atrinxeraments que fins al moment hem pogut determinar es corres-ponen a dos sectors diferenciats: una línia de trinxeres, amb pous de tirador i nius de


2. La darrera campanya, feta entre l’1 i l’11 d’octubre de 2007, s’ha centrat en l’excavació de diversessepultures d’aquesta necròpolis, però la documentació generada evidentment encara està en estudi. En tot cas,podem avançar que la necròpolis està en un excel·lent estat de conservació i que sembla tenir unes dimen-sions considerables.

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 132

metralladores, situada a l’extrem sud-oest de la terrassa fluvial, flanquejant l’accés albarranc de Sant Joan, i una posició defensiva situada en el turó (Fig. 2, 1). Aquesta posi-ció està formada per una trinxera que recorre el seu vessant meridional, també dotadade nius de metralladores, i per una trinxera de servei que dona accés a un petit refugiexcavat a la roca, situat en el vessant septentrional. Com es pot suposar, la construcciód’aquestes trinxeres i del refugi van provocar la destrucció de part del poblat de la pri-mera edat del ferro, com veurem més endavant.

3.2. L’edifici rectangular

A l’extrem meridional de la terrassa, a uns 140 metres al sud-oest del turó (Fig. 2,1), es localitza un edifici gairebé rectangular, d’uns 10 per 7 metres, construït ambmurs d’una amplada constant de 60 centímetres, fets amb pedres petites sense escai-rar. La distribució interna sembla configurada per dues estances adossades d’uns 6metres quadrats cadascuna, situades en el costat oest, una de les quals amb restes d’unenllosat de pedra, que donen a un gran espai de gairebé 50 metres quadrats. Gairebéen el centre es conserva una gran pedra calcària, de mig metre de llargària i ben escai-rada, amb un forat, per la qual cosa creiem que es tracta d’una zona de treball situadaen un pati obert.

Malauradament aquest edifici està excavat d’antic, i no es conserva cap materialmoble, de manera que no hem pogut determinar-ne la cronologia. En tot cas, per lesseves dimensions i per les característiques constructives podria tractar-se d’una ocupa-ció d’època medieval o posterior. Fins al moment, l’únic indici material el proporcionauna moneda recuperada en superfície a una distància d’uns 10 metres. Es tracta d’undiner de billó, d’època medieval, en estudi pel Gabinet Numismàtic de Catalunya.

3.3. L’assentament ibèric

Abans de la nostra intervenció, en el vessant sud-est del turó eren visibles nom-broses alineacions de pedres, sovint formant angles, les quals sens dubte calia atribuira murs d’habitacions. En aquest sector, en la transició entre el turó i la plataforma flu-vial, en una extensió aproximada d’uns 1.000 metres quadrats, en superfície hi haviamolts fragments ceràmics de grans contenidors ibèrics, tenalles i àmfores, però capfragment amb forma (Fig. 2, 1). Sens dubte es tracta de remocions incontrolades ambuna selecció posterior de les vores, nanses o bases, i que havien posat al descobertmurs d’època ibèrica. Aquests recintes s’estenen en direcció sud-oest, però gradual-ment queden ocults pels sediments aportats per la roca calcària en descomposició, ques’estén per tota la plataforma, de manera que aquest assentament ibèric podria teniruna certa entitat. Durant la campanya de 2007 s’ha fet una primera intervenció arque-ològica, per tal de determinar la cronologia i les característiques d’aquesta ocupació,però els nivells excavats fins al moment no han aportat materials que permetin afinarla cronologia dins el període ibèric. En qualsevol cas, la documentació roman encaraen estudi.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 133

3.4. La necròpolis de la primera edat del ferro

Durant els treballs de prospecció preliminars en el límit oest de la terrassa flu-vial es va identificar una concentració de petits fragments d’ossos cremats. Aquestesrestes es recuperaven al costat d’un camí d’accés des del barranc de Sant Joan, peron també desguassava l’aigua de pluja, de manera que l’erosió havia posat al desco-bert algunes pedres amb una posició que suggeria que podien formar part d’estruc-tures tumulars. Per tant, durant la campanya de 2005 es va fer la primera interven-ció arqueològica sobre la necròpolis, per tal de datar-la i conèixer les seves caracte-rístiques.

Així, a 150 metres a l’oest del poblat es va eliminar la vegetació i els nivellssuperficials en una àrea d’uns 6 metres quadrats. De seguida van aparèixer quatreestructures de forma circular (Fig. 3, 1). La sepultura 1, situada més a l’oest, estàlleugerament separada de les altres tres, i és la més ben conservada. Les sepultures2, 3 i 4 estan molt juntes i pitjor conservades, fins al punt que la sepultura 2 semblaconstruïda sobre la sepultura 3, a la qual sembla faltar-li la corona interna, mentreque la sepultura 4 sembla construïda posteriorment, de manera que va destruir l’ex-trem sud-oest de la sepultura 2. Aquesta densitat d’enterraments i la identificaciód’altres estructures similars en superfície fins a una distància de més de 20 metresen direcció al poblat, suggereix que el nombre d’estructures pot ser elevat. En qual-sevol cas, es van documentar en planta les sepultures 2, 3 i 4, i únicament es va exca-var la sepultura 1.

L’excavació dels nivells superficials d’aquest enterrament tan sols va propor-cionar una vora i un fragment de paret de ceràmica a mà, així com un fragment decinta de bronze de secció plana. Immediatament per sota va aparèixer una estructu-ra circular formada per dues anelles concèntriques: una interior, formada per vuitgrans pedres (UE 1002), i l’exterior formada per pedres més petites (UE 1011)col·locades a una cota inferior, entre uns 10 i 15 centímetres (Fig. 3, 2). En el cen-tre es va documentar un pedruscall sense cap disposició concreta (UE 1003), peròclarament d’origen antròpic i intencionat. L’excavació que se’n va fer va propor-cionar 6 ascles de sílex, 5 petits fragments d’ossos calcinats, i 26 fragments debraçalets i cintes de bronze de secció plana. Una vegada retirada la UE 1003, vaaparèixer una gran llosa plana de 30 centímetres de llargada màxima, uns 22 centí-metres d’amplada i uns 6 centímetres de gruix (UE 1008). Tot seguit, a uns 15 cen-tímetres, va aparèixer una pedra plana de 14 centímetres de diàmetre (UE 1010),retallada artificialment per convertir-la en la tapadora de l’urna localitzada imme-diatament a sota. L’excavació de la terra que envoltava l’urna (UE 1009) no va pro-porcionar cap element arqueològic, ni tampoc va ser possible identificar el forat perencabir-la, ja que es tractava d’un estrat argilós molt homogeni, sense cap diferen-ciació.

L’urna va ser excavada en el laboratori d’arqueologia de la Universitat deBarcelona, on es va determinar com les restes humanes es concentraven en el fons del’urna (UE 1020). En el procés es va observar com el vas cinerari estava intacte, única-ment s’havia esclafat sobre ell mateix, de manera que l’enterrament estava perfectamentsegellat (Fig. 4, 1). L’estudi paleoantropològic (Fadrique, Malgosa, 2006) va determi-nar la presència d’un únic individu a partir de l’anàlisi de 478,24 grams de restes òssies,dels quals un 54% es van poder identificar.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 134


Figura 3. 1) Planta de les sepultures SP01, SP02, SP03 i SP04 identificades a lanecròpolis de Sebes durant la campanya de 2005. 2) Secció de la sepultura SP01.

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 135

Els ossos presenten una coloració blanca, de textura friable i so vidriós. Els fragmentsmés grans mostren deformacions importants i nombroses estries horitzontals. Això indicaque durant la cremació es va arribar a temperatures properes als 600-700º C, i fins i totsuperiors, que també es confirmat per la forta retracció observada en alguns casos.

Les restes òssies més abundants corresponen a fragments diafisaris (169,66 grams),seguits dels cranials (56,86 grams) i dels que pertanyen a ossos plans (31,42 grams). Pelque fa a les dimensions, la majoria són inferiors a 10 mil·límetres (220,30 grams), mal-grat que hi ha un gran nombre de fragments de més de 41 mil·límetres (160,91 grams),seguit dels de 31 a 40 mil·límetres (88,28 grams). Els menys representats són els quemesuren entre 11 i 20 mil·límetres (8,75 grams).

S’han identificat certs fragments cranials corresponents als temporals, als parietalsi al malar. Pel que fa a l’esquelet postcranial, s’han determinat fragments de costella,d’ílium, de cúbit i radi i de metacarp/metatars. Finalment, només s’ha trobat una restadental, en concret una arrel d’un molar permanent. Aquesta peça dental i la maduracióesquelètica del conjunt suggereix que es tracta d’un individu en edat juvenil.

Quant a l’estudi tipològic de l’urna cinerària, es tracta d’una peça feta a mà amb lavora exvasada i el fons lleugerament umbilicat. La transició entre el cos i la vora és moltsuau, sense carena. En aquest punt presenta una decoració formada per deu solcs aca-nalats, emmarcats per una doble línia d’incisions obliqües a la part inferior i una únicalínia a la part superior. A més, està decorada amb dos botons aplicats en el punt de lapanxa on presenta el seu diàmetre màxim (Fig. 4, 2). La forma i la decoració d’aques-ta urna es correspon a molts dels exemplars de les properes necròpolis del Molar(Castro, 1994), de la Tosseta (Vilaseca, 1956) o de Santa Madrona (Belarte, Noguera,2007). Aquests jaciments es daten entre finals de segle VIII i inicis de segle VI aC, peròamb les fases d’utilització més importants centrades en el segle VII aC.


Figura 4. 1) Vista zenital de l’urna de la sepultura 1 abans de ser excavada. 2)Dibuix de l’urna de la sepultura 1

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 136

Encara és aviat per determinar el ritual funerari, però el fet d’haver documentatintactes els diferents elements de la tomba (urna, tapadora, llosa plana, túmul circular icobriment de pedres), ens permet fer algunes reflexions. Així, en principi sembla queno disposava de cap mena de senyalització vertical, o si més no aquest seria l’únic ele-ment que no s’ha conservat. Per una altra banda, és suggerent la identificació de sílex,bronzes i ossos en el cobriment de la tomba. Sembla com si, una vegada enterrada itapada l’urna, s’hagués fet un ritual específic, el qual va tenir com a conseqüència ladeposició d’aquests elements.

En definitiva, l’excavació d’un petit sector de la necròpolis de Sebes ha permès dis-posar d’una datació preliminar, entorn de segle VII aC, així com certificar la gran den-sitat d’enterraments i el seu bon estat de conservació.

3.5. El poblat de la primera edat del ferro

3.5.1. Introducció

Com ja hem indicat, un dels propietaris on s’ubica el turó de Sebes inicialment nova concedir permís per excavar, de manera que la intervenció ha exclòs el quadrant sud-oest (Fig. 2, 2).

Una vegada eliminada la coberta vegetal del turó, es va poder observar amb mésclaredat la seva topografia i les estructures constructives que restaven ocultes. Es trac-ta d’una elevació situada a uns 55 metres sobre el riu i a uns 22 metres sobre la terras-sa fluvial. La part superior és gairebé plana, amb uns 35 metres de llargada i una ampla-da màxima d’uns 15 metres. Els vessants nord, sud i nord-oest són abruptes, mentre queel vessant sud-est, en direcció a la plataforma on se situa la necròpolis, és menys pro-nunciat. Quant als murs, diversos trams eren especialment visibles a la part superior ien el vessant septentrional.

A efectes de facilitar el registre de les estructures s’han atorgat diferents números acada zona del turó: la part superior (zona 1), el vessant nord (zona 2), el vessant sud(zona 3), el vessant oest (zona 4), i el vessant est (zona 5). Com veurem tot seguit, laintervenció arqueològica s’ha centrat en la neteja del jaciment, topografia, identificaciói registre d’estructures, i finalment en l’excavació d’un nombre limitat de sectors, espe-cialment en el vessant nord, la zona 2.

3.5.2. La zona 1

La intervenció a la part més elevada i plana del turó s’ha limitat a la neteja i iden-tificació d’estructures, sense excavar. A més, hem pogut constatar que els nivells con-servats tenen poca potència, ja que la roca natural aflora per diversos punts. Igualment,alguns indrets ja havien estat excavats amb anterioritat, de manera que quedaven al des-cobert, de forma total o parcial, diversos sectors.

En qualsevol cas, hem pogut identificar el mur que separa la zona 1 de la zona 2.Es tracta d’un mur (MR2003) d’uns 40/50 centímetres d’amplada i una longitud de 50metres, i que va des de l’extrem nord-oest fins a l’extrem sud-oest del turó. En tots dosextrems s’ha pogut observar com el mur gira en direcció sud, adaptant-se a la topogra-


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 137

fia del terreny, de manera que creiem que aquest mur envoltava completament la partsuperior del turó, tot i que l’erosió l’ha fet desaparèixer en el costat sud. A part d’a-questa paret, n’hem identificat d’altres que ens han permès delimitar quatre sectors(Fig. 2, 2).

3.5.2.1. El sector 1

Aquest sector havia estat excavat amb anterioritat a la nostra intervenció, i desco-neixem l’origen d’aquesta actuació i el destí dels materials que hi pogués haver. Es trac-ta d’una estructura gairebé rectangular, amb una llargada de 3 metres i una ampladamàxima conservada de 2 metres, orientada en el mateix sentit que el turó, és a dir, nord-oest – sud-est. Els murs que el delimiten tan sols conserven una filada de pedres en alça-da, amb amplades entre els 40 i els 60 centímetres, formats per dues filades de pedresencarades. El seu costat meridional ha desaparegut, probablement a conseqüència d’es-tar construït sobre la roca natural, que en aquest extrem del turó aflora a una cota moltelevada. Per tant, només resten els murs MR1001, MR1002 i MR1003. La principalcaracterística d’aquest sector és que encara conserva les restes del paviment, format perlloses planes de pedra (SL1004).


El sector 2 és un carrer que devia servir per recórrer longitudinalment la partsuperior del poblat, així com per accedir a les habitacions situades en el vessant nord(zona 2). Ha estat delimitat amb seguretat en un tram de més de 20 metres de longi-tud, amb una amplada aproximada d’un metre, situat entre el mur MR2003 i els sec-tors 1, 3 i 4 de la zona 1. També hem identificat el que possiblement era una portaamb llindar (MR1005), entre l’angle nord-oest del sector 1 i una gran pedra del murMR2003.


El sector 3 també ha estat identificat a partir d’excavacions anteriors a la nostraintervenció. Es tracta d’un sector delimitat al nord pel mur MR1006, que el separa delsector 2, i al sud-est pel mur MR1007, que el separa del sector 4. Aquesta excavacióantiga, d’origen desconegut, sembla que es va fer imitant la metodologia arqueològica,ja que es tracta d’un sondeig perfectament rectangular, que va deixar al descobert elsmurs MR1006 i MR1007.


El sector 4 està delimitat al nord-oest pel mur MR1007, i al nord pel mur MR1006.Es tracta de les restes d’un recinte, també afectat per excavacions antigues, que ocupael sector més meridional dels identificats a la zona 1. Tot i que també ens vam limitar ala seva identificació i registre, sense excavar-lo, hem pogut documentar les restes d’unpaviment similar al documentat en el sector 1 (SL1008), un enllosat de pedres planes,en aquest cas molt mal conservat.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 138

3.5.3. La zona 2

La zona 2 ocupa el vessant nord del turó. La neteja preliminar va deixar entreveure l’e-xistència de murs transversals que sortien en direcció nord des del mur MR2003. A l’extremoccidental (sectors 1 a 5) els nivells d’ocupació s’han conservat relativament bé, mentre quea l’extrem oriental (sectors 6 a 8) gairebé han desaparegut completament (Fig. 2, 2).

En qualsevol cas, tots els recintes estan més ben conservats a tocar del mur del períme-tre intern (MR2003), mentre que l’estat de conservació és pitjor a tocar del mur que configu-ra el perímetre extern (MR2007), evidentment a causa de l’erosió provocada pel fort pendent.

3.5.3.1. El sector 1 (Fig. 5)

El sector 1 està delimitat pels murs MR2003 pel sud, MR2006 per l’oest, MR2007pel nord i MR2005 per l’est. L’extrem oest de MR2007 i l’extrem nord de MR2016havien desaparegut per la construcció d’una trinxera durant la batalla de l’Ebre de 1938,la qual permetia arribar fins a un refugi construït en el sector 6. A l’enderroc (UE 2001)es van recuperar ceràmiques a mà i fragments informes de ceràmica a torn fenícia, pre-sumiblement àmfores sudpeninsulars del segle VII, i abundants restes de fauna. Lapotència d’aquest estrat a tocar del mur MR2003 assolia gairebé dos metres, mentre queera de pocs centímetres a tocar de fora l’MR2007, evidentment per efecte de l’erosió ide l’adequació dels estrats a la configuració topogràfica dels vessants del turó.

Adossada al mur MR2003, i a 188 centímetres per sota del seu coronament, es vaidentificar una banqueta (BQ2008), de 246 centímetres de llarg, una amplada de 54 cen-tímetres i una alçària mínima de 48 centímetres.

Finalitzada l’excavació de l’enderroc es va documentar un nivell d’ús d’uns 10 cen-tímetres de potència, amb taques d’argila vermella i grisa (UE 2011), amb alguns frag-ments ceràmics, la major part a mà, però també algun fragment informe d’àmfora fení-cia, i sobretot una gran quantitat de fauna. Per sota es va localitzar el paviment (UE2015), construït sobre el nivell d’argiles naturals amb terra dura i compacta. No es vaidentificar cap fragment ceràmic, però sí una estructura de combustió de forma irregu-lar (LL2018), amb una capa de terra vermellosa i endurida per l’acció del foc (UE2018), que cobria una preparació de còdols (UE 2019).


Aquest recinte està situat entre el sector 1 i el sector 3 de la zona 2. Presenta unaclara compartimentació en dos àmbits, el 2A i el 2B, separats per dos murs paral·lels,fora l’MR2004 i fora l’MR2013.

L’excavació del nivell superficial va evidenciar una capa d’enderroc formada perabundants pedres (UE 2014), que cobria els quatre murs que delimiten aquest sector. Unavegada retirat, va aparèixer un altre nivell (UE 2002), format per una capa de terra, sensepedres, de color groguenc i molt flonja, que s’adossava a les estructures construïdes d’a-quest sector. Creiem que es tracta d’un segon nivell d’enderroc, format per la destrucciói l’erosió d’aquest sector. A uns 50 centímetres de profunditat es va documentar un murd’orientació nord-sud a l’interior del sector (MR2009), paral·lel als murs MR2005 iMR2006. Es tracta d’un mur d’una sola filada, mal conservat, i que parcialment estàconstruït sobre una banqueta (BQ2010), de 210 centímetres de llargada i d’uns 30 cen-tímetres d’amplada, situada en el costat nord del sector, paral·lela a fora l’MR2003.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 139


Figura 5. 1) Planta del sector 1 de la zona 1. 2) Secció transversal del sector 1 de lazona 1

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 140

L’excavació va identificar diferents estrats d’enderroc, entre els quals destaquen laUE 2002, formada per pedres caigudes i la UE 2038, amb restes de toves, però final-ment es va haver d’aturar sense arribar al nivell d’ús, ja que les seves reduïdes dimen-sions, amb només 80 centímetres d’amplada, 330 centímetres de llargada i uns 200 cen-tímetres de fondària, combinat amb uns murs extremament fràgils i lleugerament des-plaçats, posaven en perill la integritat física dels excavadors.

Malauradament, l’excavació del sector 2A ha proporcionat molt pocs materialsmobles, en sintonia amb la resta de sectors excavats del poblat de la primera edat del ferro.


Aquest espai es localitza entre el sector 2, a l’est, i el 4, a l’oest. L’estat de conser-vació és millor a l’extrem sud del recinte, però està molt arrasat en el seu extrem nord.De fet, el límit nord d’aquest sector 3 ha desaparegut a conseqüència de l’erosió, i elmur de tanca septentrional MR2007 es conserva en una cota molt baixa.

Una vegada eliminat el nivell superficial, es va excavar un enderroc de gairebé unmetre de potència format per diferents estrats de pedres i terra argilosa de color vermelli grisós, que seguia la mateixa inclinació del vessant. Finalment, va aparèixer un pavi-ment (UE 2052), amb una llar sense preparació situada a l’angle sud-oest (LL2051). Caldir que en tots aquests estrats el material moble arqueològic era molt escàs.

A tocar del mur MR2003 es va identificar una banqueta construïda amb pedres(BQ2044) ben conservada. Aquest esquema constructiu, amb banqueta adossada al mursud, és molt similar a l’identificat en els sectors 1 i 2A, amb la peculiaritat que en elsector 3 presenta una doble filada en el costat oriental.


El sector 4 és un recinte situat a l’oest del sector 3, i a l’est del sector 5. L’estat deconservació d’aquest recinte és força dolent, ja que l’extrem nord està molt erosionat,especialment al nord-oest, punt on els murs prenen una orientació nord-sud per tal d’a-daptar-se a la configuració topogràfica del turó. Cal dir que aquest recinte podria teniruna construcció similar al sector 2, amb dos àmbits separats per murs de compartimen-tació, en el cas del sector 4, el mur MR2023, de manera que queda espai per a un altrepetit recinte entre aquest mur i fora l’MR2007, conservat a una cota inferior.

L’enderroc estava format per una terra vermellosa i compacta, que cobria tot el sec-tor. A tocar del mur MR2003 aquest estrat tenia fins a 140 centímetres de potència,mentre que a tocar del mur nord MR2023 tenia només 40 centímetres. Per sota de l’en-derroc va aparèixer el paviment UE 2046, un estrat de terra argilosa, de color vermell,amb nòduls de calç blancs i algunes pedres planes, però sobretot va ser identificat grà-cies a una llar en el centre del sector (LL2047), amb una forma ovalada i sense prepa-ració. També es va identificar una gran taca de terra cendrosa (LL2049), amb evidèn-cies d’haver-se fet algun tipus de combustió, a tocar del mur MR2003. Una vegada més,els materials mobles recuperats van ser escassos i molt fragmentats.


Els límits d’aquest sector no són clars, ja que tan sols s’han identificat els mursMR2003 i MR2024, que el tanquen pel sud i per l’est, respectivament. El seu límit occi-


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 141

dental és probable que hagi desaparegut, ja que en aquest punt el turó adopta una formaarrodonida i presenta un pendent molt pronunciat. Això i el fet de ser el lloc habitual depas per pujar-hi, segurament ha provocat la seva destrucció per erosió.


Aquest sector està situat a l’oest del sector 1 d’aquesta mateixa zona 2. Està deli-mitat pels murs MR2003, MR2016 i MR2025. A excepció del primer, la resta es trobaen pèssimes condicions de conservació. Així, tant fora l’MR2016 com fora l’MR2015estan gairebé arrasats, ja que únicament conserven l’arrencament que s’adossa al murperimetral intern MR2003. Durant la neteja vam observar com els únics nivells arque-ològics conservats d’aquest sector es podrien localitzar en els primers 20 a 30 centíme-tres a tocar del mur MR2003. Sens dubte, el fort pendent present en aquesta zona n’haprovocat la desaparició, i fins i tot és possible que el mur perimetral extern MR2007també hagi desaparegut. Per últim, cal recordar que a l’angle sud-oest d’aquest sectores va excavar un refugi durant la batalla de l’Ebre de 1938.

3.5.3.7. Els sectors 7 i 8

Les mateixes observacions es poden fer amb relació a aquests sectors, situatsimmediatament a l’est de l’anterior. Igualment, els únics nivells arqueològics poten-cialment excavables d’aquests sectors hauríem de cercar-los a tocar del mur perimetralsud MR2003.

3.5.4. La zona 3

Aquesta zona ocupa el vessant meridional del turó, amb un desnivell d’uns 30º, onúnicament s’han conservat les restes de la base del mur perimetral del poblat. Es trac-ta del mur MR3002, identificat sobre una longitud de 28,60 metres, malgrat que enalguns trams ha desaparegut a conseqüència de la proximitat de la trinxera de la GuerraCivil que recorre la base del turó en tota la seva longitud. Està format per grans blocsde pedra i construït amb talús, amb un traçat que s’adapta a la configuració del turó.Sens dubte es tracta d’un mur amb la mateixa funció que el mur MR2007, situat en elvessant oposat.

El sondeig fet al nord d’aquest mur va identificar una capa de còdols procedent dela descomposició del conglomerat de la terrassa fluvial que configura la plataformasuperior del turó, molt erosionat. La seva continuació va ser totalment estèril, ja que tansols va aparèixer un estrat de margues naturals, i cap indici arqueològic. Per tant, calconcloure que els nivells arqueològics situats en el vessant meridional del turó gairebéhan desaparegut. La raó que podria explicar la gran erosió que ha afectat aquest vessantés que es tracta del costat més exposat a les radiacions solars i al vent, de manera quela vegetació sempre ha estat escassa i de poca entitat. A més, paral·lel a la base del murMR3002 discorre la trinxera de defensa construïda durant la batalla de l’Ebre de 1938,la qual va utilitzar moltes pedres de l’assentament com a element constructiu dels pa-rapets.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 142

3.5.5. La zona 4

Els treballs de neteja, identificació i estudi de les estructures situades en el vessantest del turó han identificat tres grans murs que discorren més o menys paral·lels i a cotesdiferents. De fet, a mesura que s’aproximen al vessant meridional, o zona 2, es van dis-tanciant fins arribar a separar-se uns dos metres l’un de l’altre, aproximadament, men-tre que a l’extrem oriental gairebé només estan separats per un metre. Es tracta delsmurs MR4001, situat a la cota superior, MR4002, situat entre els altres dos murs i a unacota intermèdia, i MR4003, situat a la cota inferior. És possible que aquests murs siguinla prolongació dels murs identificats a la zona 2, el mur perimetral intern MR2003, elmur perimetral extern MR2007, i el mur de compartimentació que es troba en algunsdels sectors, com per exemple en els sectors 2 i 4. Per una altra banda, sembla que enaquest extrem oriental no hi ha prou superfície per situar recintes d’habitació; per tant,aquesta configuració respondria més aviat a una funció de contrafort, que tal vegadatambé seguiria criteris defensius, ja que la concentració i superposició d’aquests gransmurs en un espai tan reduït farien molt difícil l’accés per aquesta zona, precisament enel lloc on el vessant és més suau.

3.5.6. La zona 5

Les estructures situades en el vessant oest del turó sembla que són les que devienpatir més l’erosió ja que, fins al moment, no ha estat possible identificar-ne cap. Única-ment com a hipòtesi es podria plantejar un funcionament similar a l’identificat a l’altreextrem del poblat, a la zona 4. En qualsevol cas, cal dir que tot just a la base del turóarrenca la trinxera construïda durant la batalla de l’Ebre de 1938. A més, aquesta zonaestà ocupada per grans blocs de pedra procedents de la descomposició dels conglome-rats de còdols fluvials de la part superior del turó.

3.5.7. Estudi de la fauna

L’anàlisi paleontològica (Sanz, Daura, 2006) s’ha fet sobre un conjunt de 181 res-tes, format majoritàriament per vertebrats de talla mitjana. El nombre mínim d’indivi-dus és de 22, amb diferents espècies identificades, significatives per la seva diferentaportació càrnia. El grup més nombrós són els ovicaprins (104 restes corresponents aun nombre mínim de 8 individus), seguit dels lepòrids (10 restes de 6 conills o llebres),dels bòvids (6 restes, 3 individus), porcs (3 restes de 3 individus domèstics o salvatges)i una falange primera de cérvol.

Les restes de no vertebrats estan representades pel cargol terrestre de l’espècieHelicid iberus i pel musclo de riu de l’espècie Margaritana, un mol·lusc que actualmentnomés viu al riu Ebre.

Quant a l’estudi tafonòmic, s’han identificat marques resultat de la desarticulació,desmembrament, evisceració i esquarterament dels animals. Aquesta fractura dels ossosté com a excepció les restes del nivell d’ús del sector 1 de la zona 2, amb restes d’ovi-caprins molt senceres, algunes en connexió anatòmica, com les diferents peces verte-brals que podrien formar part d’una mateixa columna. En aquest mateix context s’han


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 143

identificat marques produïdes pels mateixos herbívors en alguns metàpodes d’ovica-prins, en busca de calci i fòsfor, elements que mancaven en la seva alimentació.

Finalment, tot i que no s’han recuperat carnívors, hi ha dues marques de pitting, deforma circular, que evidencien l’activitat d’aquests animals en el jaciment. Els senyalsproduïts pels rosegadors també són escassos i tan sols s’han trobat en cinc restes deltotal del conjunt.

3.5.8. Estudi del material moble

Com hem comentat, els nivells d’enderroc i d’ús del poblat han proporcionat unnombre molt baix de material ceràmic. A més, els escassos fragments d’àmfores fení-cies, amb l’argila característica de l’àrea de l’Estret de Gibraltar, són informes. Pel quefa al material a mà, es documenten envasos de perfil globular, vores lleugerament exva-sades i fons pla, però el que proporciona una major precisió cronològica són els platsamb peu troncocònic alt i recipient profund, amb carena alta, vora ben destacada i ambuna única nansa petita i massissa perforada horitzontalment (Fig. 6, 3). Exemplars simi-lars han estat recuperats a la segona fase del poblat del Barranc de Gàfols (Sanmartí etalii 2000, 157), datats en la primera meitat de segle VI aC. També cal destacar la presèn-cia d’una peça feta a torn lent de la qual no es conserva ni el fons ni la vora, probable-ment un pithos, però amb una argila i una cocció diferent a les produccions fenícies(Fig. 6, 1). En definitiva, tot i l’escassetat del material, podem suggerir una datació delpoblat entorn de segle VII aC, i el seu abandonament, no violent, durant la primera mei-tat de segle VI aC.


Figura 6. Materials ceràmics del poblat de la primera edat del ferro de Sebes

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 144

3.5.9. L’urbanisme

Amb la informació actualment disponible, podem concloure que el poblat de Sebescorrespon a un model urbanístic mixt entre els assentaments d’erola i els assentamentsde vessant, amb una sèrie de murs concèntrics que ocupen tant el cim o erola del turócom els seus vessants, tot adaptant-se a la topografia, amb una densa ocupació de l’es-pai. A la part superior es localitzarien els edificis amb un acabat més acurat, tal i comsuggereix la identificació d’enllosats de pedra en dos d’ells, acabat que no s’ha docu-mentat en cap dels sectors excavats en el sector 2. Potser aquesta zona estava destina-da a edificis de caràcter col·lectiu o amb una funció específica, com ara la de magat-zem, que requeria un major aïllament.

Els murs perimetrals del poblat tenen unes grans dimensions, són molt potents iadopten una forma de talús, potser no tant per qüestions defensives com per sostenir lapressió dels recintes situats sobre terrasses artificials. Malgrat tot, també cal concloureque aquest hàbitat va ser bastit amb preocupacions defensives o de prestigi, ja que a unspocs metres hi ha una gran plataforma plana molt més apta i còmoda per tal de bastirun assentament, precisament el lloc on posteriorment es va situar un hàbitat ibèric, elqual sens dubte devia aprofitar moltes de les pedres del poblat de la primera edat delferro.

3.5.10. Conclusions

El jaciment de Sebes ocupa una terrassa fluvial sobre l’Ebre, en un indret estratè-gic, amb diferents ocupacions. Les intervencions arqueològiques dels anys 2005 i 2006s’han centrat en l’excavació del poblat i d’una sepultura de la necròpolis de la primeraedat del ferro.

El poblat del primer ferro de Sebes és un petit hàbitat fortificat del segle VII aC,abandonat durant la primera meitat del segle VI aC. Presenta una única fase d’ocupació,encara que dins d’aquesta fase es poden detectar algunes reformes arquitectòniquescom ara tapiats de portes i reforços de murs. Aquest assentament devia estar ocupat peruna població reduïda, ja que si fem extensiva la planta parcial identificada a la totalitatde la superfície ocupada pel poblat, ens resultarien uns 20 o 30 recintes d’habitació,amb la qual cosa podríem calcular, de forma molt aproximada, una població entre uns80 i 150 individus. La seva situació, controlant l’aiguabarreig del barranc de Sant Joana l’Ebre, la via principal cap a les terres de ponent, suggereix el control de les comuni-cacions i dels recursos que s’hi desplaçaven. Les minses dades de què disposem sug-gereixen una economia en la qual la ramaderia tindria un pes significatiu, tot i que calpensar que la pesca, la caça i la recol·lecció també devien ser importants. Cal suposarque es devia desenvolupar també algun tipus d’activitat agrícola, probablement agri-cultura d’artiga; de moment, amb relació a aquesta activitat només s’ha documentatalgun fragment de molí de vaivé en nivells d’enderroc.

Finalment cal ressaltar que, excepcionalment, hem localitzat la necròpolis contem-porània, ben conservada i actualment en curs d’excavació, de manera que la continua-ció dels treballs permetrà aprofundir sobre importants qüestions de caire social i econò-mic de les poblacions protohistòriques del curs inferior de l’Ebre.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 145

4. BIBLIOGRAFIA

BELARTE, C.; CERVELLÓ, F.; NOGUERA, J. (2006) Informe preliminar dels treballs d’ex-cavació desenvolupats al jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant la cam-panya de setembre de 2006. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

BELARTE, C.; MIÑARRO, M.; NOGUERA, J.; ROS, A. (2005) “La necròpolis de SantaMadrona (Riba-roja, Ribera d’Ebre)”. Món Ibèric al Països Catalans, XIIICol·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, vol. 2, p. 1027-1040.

BELARTE, C.; NOGUERA, J. (2007) La necròpolis de Santa Madrona (Riba-roja, Riberad’Ebre), Hic et Nunc 2, Institut Català d’Arqueologia Clàssica. Tarragona.

CARTA ARQUEOLÒGICA (2003) Ribera d’Ebre. Arxiu d’Inventari del PatrimoniArqueològic de Catalunya. Servei d’Arqueologia.

CASTRO MARTÍNEZ, P. V. (1994) La sociedad de los Campos de Urnas en el nordeste dela Península Ibérica. La necrópolis de El Calvari (El Molar, Priorat, Tarragona).BAR International Series, 592, Oxford.

FADRIQUE, T.; MALGOSA, A. (2006) Informe antropològic de les unitats funeràries pro-cedents de les necròpolis de cremació de Santa Madrona i Sebes (Ribera d’Ebre).Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

GENERA, M. (1982) “Inventari arqueològic de la Ribera d’Ebre”. Fonaments, 3, p. 47-134.

GENERA, M.; GÓMEZ, A.; JORNET, M.; PÉREZ, J.; RODRÍGUEZ, I.; SANT, L. (2005)“L’establiment dels Castellons (Flix, la Ribera d’Ebre). Resultats preliminars de lesrecerques 2000-2003”. Món Ibèric al Països Catalans, XIII Col·loqui Internacionald’Arqueologia de Puigcerdà, vol. I, p. 645-654.

GAROLA, C. (1984-85) “Sebes (Flix, Ribera d’Ebre)”, Butlletí Arqueològic deTarragona 6 i 7, època V. ps. 255-275.

GAROLA, C. (1985) “Sebes (Flix, Ribera d’Ebre)”, Miscel·lània del Centre d’Estudis dela Ribera d’Ebre, núm. 2, p. 21-28.

NOGUERA, J. (2000) “Característiques dels poblats ibèrics fortificats en el curs inferiorde l’Ebre”, Ilercavonia, 1. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, p. 25-51.

NOGUERA, J. (2002) Ibers a l’Ebre. X Premi d’Assaig Artur Bladé Desumvila. Col·lecc-ció Daliner, núm. 3. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre.

NOGUERA, J. (2005) Informe preliminar dels treballs d’excavació desenvolupats al jaci-ment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant la campanya de setembre de 2005.Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

NOGUERA, J.; BELARTE, C.; CERVELLÓ, F. (2006) Informe preliminar dels treballsd’excavació desenvolupats al jaciment de Sebes (Flix, Ribera d’Ebre) durant lacampanya de gener-febrer de 2006. Departament de Cultura, Generalitat deCatalunya.

OLMOS, P.; MONTANERO, D. (2006) “El poblat de la primera edat del ferro (segles VIII-VI aC) de Sebes i el seu entorn ambiental durant la protohistòria”. Butlletí del Grupde Natura Freixe, Aljub, 14, p. 16-18.

PÉREZ, J. M.; RAMS, P.; JORNET, M. (2002) “La talaia del nucli ibèric del barranc delMosselló (Flix, Ribera d’Ebre)”. I Jornades d’Arqueologia. Ibers a l’Ebre. Recercai interpretació. Tivissa 2001. Ilercavonia, 3, p. 149-158.

PITA, R. (1950) “Sobre la localización de Octogesa en Riba-roja”. Butlletí Arqueològicde Tarragona 50, època IV, p. 3-9.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 146

SANMARTÍ, J.; BELARTE, M.C.; SANTACANA, J.; ASENSIO, D.; NOGUERA, J. (2000) L’assen-tament del bronze final i primera edat del ferro del Barranc de Gàfols (Ginestar,Ribera d’Ebre). Arqueomediterrània, 5.

SANZ, M. (1973-74) “Población ibérica del valle del Ebro”. Butlletí ArqueològicdeTarragona, p. 11-22.

SANZ, M. (1980) “Población ibérica del valle del Ebro (IV). Santa Madrona-1(Ribarroja de Ebro)”. Butlletí Arqueològic de Tarragona 2, època V, p. 69-106.

SANZ, M.; DAURA, J. (2006) Estudi tafonòmic i paleontològic de la fauna del jacimentde Sebes (Flix, Ribera d’Ebre). Campanya arqueològica 2005. Departament deCultura, Generalitat de Catalunya.

VILASECA, S. (1956) “El campo de urnas de la Tosseta (Guiamets)”, IV CongresoInternacional de Prehistoria y Protohistoria, Madrid, 1954, p. 841-856.


TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 147

TRIBUNA2007-07 21/7/08 16:46 Página 148

L’hàbitat i el camp de sitges ibèric de SantEsteve d’Olius (Olius, Solsonès): un nuclid’activitats econòmiques especialitzadesdel segle III aC a la Catalunya interiorDAVID ASENSIO, RAMON CARDONA, CONXITA FERRER, JORDI MORER,JOSEP POU, JORDI CHOREN I NOÈLIA CALDUCH.*

1. INTRODUCCIÓ

El 1996 el Centre d’Estudis Lacetans va promoure l’inici de tasques de recercaarqueològica a la zona del Solsonès, emmarcades en un projecte sobre les “Estratègiesd’ocupació del territori i la seva evolució a la comarca del Solsonès des de l’antiguitatfins a l’època medieval”, amb un equip format per David Asensio, Ramon Cardona,Conxita Ferrer, Jordi Morer i Josep Pou. Aquest projecte arrenca amb les excavacionsen el jaciment iberoromà i medieval de la Codina (Pinell, Solsonès) (Asensio et alii2000), al qual s’afegiran l’any 1998 els treballs d’excavació en el jaciment de SantEsteve d’Olius (Olius, Solsonès). D’aleshores ençà s’han portat a terme 10 campanyesininterrompudes d’excavació,1 a més d’un programa d’actuacions, engegades l’any2006, encaminades a l’adequació de les restes de cara a la visita pública i la seva inser-ció amb la resta del conjunt patrimonial d’Olius.2

Les restes arqueològiques es troben en un indret ben conegut, en els camps adja-cents a l’església de Sant Esteve, del segle XI, una obra cabdal del romànic alSolsonès (Fig. 1). La rellevància d’aquest monument es fa palès en el fet que ha

* Centre d’Estudis Lacetans (CEL).1. Les excavacions han estat finançades amb les aportacions anuals del Servei d’Arqueologia del

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, més les importants aportacions de l’Ajuntamentd’Olius i de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI).

2. Aquest ha estat l’objecte de dues campanyes finançades per sengles Plans d’Ocupació delDepartament de Treball de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Olius, dirigides pels arqueòlegs JordiChorén, Noelia Calduch i José Miguel Gallego Cañamero. En l’actualitat es treballa en la redacció d’un pladirector general d’actuacions en el conjunt monumental d’Olius, sota la coordinació dels tècnics de laDirecció General de Patrimoni i Habitatge.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 149

esdevingut el punt d’interès més visitat de tota la comarca. Precisament la voluntatmunicipal d’ampliar una zona d’aparcament de vehicles existent a prop del templeromànic va motivar la primera prospecció arqueològica de l’any 1998. Aquestaintervenció va comportar la descoberta de restes d’època moderna, medieval i ibèri-ca. En un primer moment no es preveien les troballes d’època ibèrica, tot i que, revi-sada la bibliografia arqueològica de la zona, vam poder constatar que mossèn Serrai Vilaró ja esmentava el jaciment del puig de Sant Esteve d’Olius entre les diversesestacions amb presència de ceràmica ibèrica pintada (Serra Vilaró, 1921, 27). Comque les restes de la fase medieval ja han estat objecte d’un treball recent (Asensio etalii, 2003), tot seguit ens centrarem en la descripció i l’anàlisi de la documentaciód’època ibèrica.

2. DESCRIPCIÓ DE LES RESTES: MURALLA, HABITATGES I CAMP DE SITGES

El jaciment de Sant Esteve d’Olius es troba dalt d’un cingle als peus del qual passael riu Cardener, la principal via de comunicació de tota aquesta contrada. De fet, desd’abans de Manresa fins a Cardona l’actual carretera d’accés al Solsonès discorre en totmoment a tocar del curs fluvial del Cardener. La confluència de la petita riera de Sant

150 D. ASENSIO, R. CARDONA, C. FERRER, J. MORER, J. POU, J. CHOREN, N. CALDUCH

Figura 1. Mapa d’ubicació del jaciment de Sant Esteve d’Olius (Solsonès).

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 150

Joan fa que aquest indret presenti l’aparença d’un petit turó flanquejat per dos cursosd’aigua. Malgrat aquesta ubicació, no es pot dir que el jaciment gaudeixi d’una posiciódominant respecte l’entorn immediat ja que els serrats que l’envolten assoleixen totscotes força més elevades.

La seva plataforma superior (Fig. 2) és de forma allargassada i ovalada i pre-senta una superfície al voltant dels 7.000 metres quadrats, dels quals aproximada-ment un 20% estan ocupats per edificacions medievals o modernes (església i recto-ria de Sant Esteve i les antigues escoles d’Olius). En l’espai restant s’han obert tressectors diferents per tal de delimitar l’aparició de restes al llarg de tota la superfíciedel turó, i han donat resultats positius tots tres. Tan sols a la Zona 1, a l’extrem oestdel turó, han aparegut estructures d’hàbitat i també les primeres sitges. La Zona 2,al límit nord del turó, i la Zona 3, a l’extrem est, d’època antiga només han propor-cionat estructures tipus sitges, les quals apareixen en gran nombre i amb una nota-ble densitat.

El més destacat de les estructures constructives documentades a la Zona 1 és unpotent mur de tanca localitzat al llarg de tot l’extrem occidental del turó, que s’esténtambé per part del vessant sud (Fig. 3). Un parell de metres més enllà del gir del murvers l’est, seguint la topografia natural, se’n perd la traça. Sorprenentment aquest murde tanca arrenca des de la base mateixa del turó, i revesteix el vessant com succeeix ambels murs de terrassa, de manera que hi ha un desnivell de més de quatre metres entre labase d’aquesta estructura i el punt de contacte amb les parets dels àmbits que carrega-ven a la seva cara interna. La llargada conservada és de poc més de 50 metres, i pre-senta una amplada que oscil·la entre els 1,10 metres de la major part del tram central iels 1,60 metres del segment septentrional, el més proper al cingle del Cardener. L’alçadamàxima conservada assoleix els dos metres, principalment en els punts on encara esconserva el límit original del turó. La meitat nord de l’extrem meridional del turó haestat escapçada en èpoques posteriors,3 raó per la qual en aquest punt la paret ibèricanomés conserva les primeres filades.

Aquest mur de tanca de l’assentament ibèric fa també la funció de ser la paret pos-terior d’un seguit d’edificis en bateria que exclusivament apareixen en aquest sector deljaciment i que es caracteritzen perquè presenten un nivell de conservació molt precari(Fig. 4). A partir del nombre de murs transversals i les restes de paviments localitzatses poden comptabilitzar un mínim de 9 àmbits consecutius (de sud a nord, recintes C,O, F, E, A, M, N, J, K i L). Ara bé, a partir de la planta conservada és molt difícil pre-cisar els límits i l’estructura interna dels diferents habitatges. Tan aviat podríem inter-pretar que tot el conjunt forma part d’una o dues cases grans i complexes4 com que estracta d’un seguit de cases simples adossades, amb un únic àmbit de planta rectangularamb subdivisions internes.5

L’HÀBITAT I CAMP DE SITGES IBÈRIC DE SANT ESTEVE D’OLIUS (SOLSONÈS) 151

3. L’arrasament d’aquest sector del límit del turó provoca que en època moderna (segles XVI-XVII) esrevesteixi amb un nou mur de terrassa, el qual trenca i s’encreua amb l’antic mur de tanca d’època ibèrica.La diferent factura entre tots dos amargenaments és molt evident, especialment en el fet que el mur modernestà lligat amb morter de calç mentre que la paret ibèrica presenta la característica argamassa de fang.

4. A l’estil de les ben conegudes del Mas Castellar de Pontós (Pons et alii, 2002).5. D’aquestes llargues bateries de cases simples en coneixem una gran quantitat d’exemples, des del més

proper en el nucli d’Anseresa (Olius, Solsonès) (Serra Vilaró, 1921) fins al més paradigmàtic del PuigCastellar (Santa Coloma de Gramenet) (Ferrer i Rigo, 2003).

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 151


Figu

ra 2

. Pla

nta

gene

ral d

e le

s es

truc

ture

s d’

èpoc

a ib

èric

a de

l nuc

li de

San

t Est

eve

d’O

lius.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 152

En el tram central de la bateria, el més ben conservat, la versemblant associaciódels àmbits A-M-N-H permetria identificar el nucli central d’una unitat domèsticad’una certa complexitat. Els recintes A i M formen amb tota seguretat un únic espaisubdividit, amb un mateix paviment d’un extrem a l’altre. Per la seva banda, la localit-zació de la llinda d’una porta en el mur llarg paral·lel a la muralla permet vincular direc-tament els recintes M i N, i per extensió d’aquest darrer, també el recinte H. Tot el con-junt presenta una superfície interna dels volts dels 40 metres quadrats, amb una únicallar de foc adossada a la paret nord del recinte A, a més d’un petit fornet metal·lúrgicen posició central, entre els recintes A i M, i un enterrament d’ovicàprid sota el pavi-ment del recinte H. El recinte J és un espai quadrangular, de grans dimensions, que apa-reix immediatament al nord de la casa A-M-N-H. Aquest espai presenta una llar de focen posició central així com l’únic enterrament infantil sota paviment del jaciment. Perla seva forma i dimensions aquest recinte J es podria interpretar com un possible patiinterior pertanyent a la casa adjacent.6 Per altra banda, al sud del bloc format pels àmbitsA-M-N-H la planta disponible sembla configurar dues cases simples consecutives, con-formades per l’associació dels àmbits E-I, per una banda, i F-D, per l’altra. Ambduescases presenten la característica planta rectangular allargada subdividida en dos àmbits,


Figura 3. Vista frontal de la muralla o mur de tanca de l’assentament ibèric.

6. La presència de llars de foc en probables patis interiors de cases complexes està ben documentada,per exemple, a les esmentades cases 1 i 2 del Mas Castellar de Pontós (Pons et alii, 2002, 154-155) i tambéals anomenats edificis 4 i 5 de la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre) (Asensio,Miró i Sannmartí, 2005, 627).

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 153

amb una única llar de foc cadascuna, situada sempre en el recinte posterior (E i F, res-pectivament). Finalment, els recintes dels extrems, O i C, al sud, i K i L, al nord(aquests dos darrers amb una llar de foc cadascun) estan tan escapçats que res no es potdir, més enllà de constatar-ne l’existència.

En aquest conjunt d’edificacions puntualment es detecta l’existència de reformesconstructives internes, amb algunes repavimentacions dels sols i un cas de substitucióde paret mitgera i canvi d’ubicació de les llars de foc. En canvi, el bastiment del RecinteB, un petit àmbit quadrangular amb llar central, respon clarament a una fase construc-tiva diferent, posterior a la de la bateria principal adossada al mur de tanca. De fet, l’a-bandonament del recinte B és l’únic que dóna una cronologia de mitjan segle II aC, unamica posterior a l’amortització tant del bloc principal d’habitatges com de la gran majo-ria de sitges, situable vers el 200 aC (vegeu més endavant).


Figura 4. Planta de la Zona 1 o sector d’habitatges del nucli ibèric.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 154


Figura 5. Vista de la densitat de sitges de la Zona 2.

El que sí sembla clar és que l’espai destinat a estructures constructives no deviaocupar gaire més que aquest extrem occidental del turó. Dins de la mateixa Zona 1, auns 10 metres de la vora de la plataforma deixen d’aparèixer restes de murs i, poc mésenllà, comencen a documentar-se les primeres agrupacions de sitges. L’evidència de leszones 2 i 3 mostra que la resta de la superfície del turó estava ocupada íntegrament perestructures subterrànies d’emmagatzematge tipus sitges (Fig. 2). Si tenim en compte ladensitat en què aquestes apareixen pertot arreu on s’ha excavat sembla difícil concebrela seva coexistència amb estructures d’hàbitat (Fig. 5). A més de les dues grans àreesexcavades en extensió plenes de sitges, les anomenades Zona 2 (32 sitges ibèriques) iZona 3 (54 sitges ibèriques), cal esmentar la recent documentació de dues sitges ibèri-ques a l’anomenada Zona 6, prop del límit de la cara sud del turó, davant de la porta de

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 155

l’actual rectoria de l’església de Sant Esteve. Aquesta troballa és important ja que, tot ique aquest terç meridional del turó està actualment ocupat per construccions medievalso modernes, pot ser indicatiu del fet que en època ibèrica les sitges s’estenien en lasuperfície màxima del cim del turó.

El que sembla clar és que aquestes dues sitges de la Zona 6 estaven situades dinsde la gran àrea d’emmagatzematge delimitada i protegida per la muralla i la bateriad’habitatges localitzada al llarg del costat oest del turó. Resta oberta la qüestió de siaquest mur perimetral continuava estenent-se al llarg del vessant meridional o si aquesttancava, en forma de barrera, en algun punt de l’angle sud-oest del turó, allà on actual-ment hi ha la paret posterior del temple romànic. Finalment cal esmentar la localitzacióde dos fons de sitges (o fosses) en el pla existent a l’exterior del mur de tanca, en l’a-nomenada Zona 7 (Fig. 2). A banda de l’estranyesa de la presència d’aquestes estruc-tures en un sector desprotegit, fora muralles, s’ha de destacar l’excepcional abocamentlocalitzat a l’interior d’una d’aquestes. Es tracta d’un sediment negre molt homogeni,format bàsicament per carbons i, sobretot, milers i milers de llavors carbonitzades decereals,7 gairebé sense terra ni cap altre element entremig (a banda d’un petit lot deceràmiques ibèriques).

Cal dir que a tots tres sectors excavats en extensió apareixen sitges reomplertes ambabocaments datables tant d’època ibèrica com d’època medieval. En total s’han exca-vat, fins al moment,8 un total de 93 estructures sense cap mena de dubte situables enèpoca ibèrica, a més de 78 sitges més amb amortitzacions d’època medieval. La majo-ria de les sitges del jaciment presenten un grau d’arrasament notable, de manera que tansols es conserva la meitat de l’estructura o, en el millor dels casos, els dos terços infe-riors. En general, la majoria presenten unes mides molt homogènies, al voltant d’1 o 1,5metres de fondària conservada per 1,20 metres de diàmetre màxim, aquest gairebé sem-pre situat en el fons pla de l’estructura.

La morfologia de les sitges (Fig. 6) amb amortitzacions d’època ibèrica també éssempre molt homogènia. Totes presenten unes seccions molt similars. Per contra, lessitges amb amortitzacions d’època medieval presenten una variabilitat formal molt mésacusada. De fet, un grup important de les sitges amb amortitzacions d’època medievaltenen una forma i dimensions pràcticament idèntiques a les amortitzades en el segle IIIaC. Aquesta semblança formal tan estreta és un fenomen certament estrany, ja que elmés normal és que en períodes històrics diferents els patrons de construcció d’estructu-res d’aquesta mena adopti formes particulars. De fet, hi ha casos anàlegs, com és el deljaciment cossetà del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès), on es cons-tata que la morfologia de les sitges és prou diferent segons corresponguin a un o altredels períodes preromans,9 en un arc cronològic global inferior als 500 anys (Asensio,Cela i Morer, 2005). A més, cal ressenyar el detall que pràcticament cap estructura d’a-quest grup de sitges amb amortitzacions medievals talla una estructura d’època ibèrica.


7. Es tracta fonamentalment d’una gran acumulació d’un mateix tàxon, l’ordi vestit (Hordeum vulgare).Actualment, aquest dipòsit està en curs d’estudi per part de Daniel López Reyes.

8. Inclosa la darrera campanya de l’estiu de l’any 2007. Tanmateix les sitges delimitades i excavades enaquesta campanya i en l’anterior del 2006 no figuren encara a la planta general que presentem en aquest tre-ball.

9. Tant és així, que tot i l’absència de materials ceràmics significatius, moltes sitges es poden atribuiramb garanties suficients a un període determinat a partir exclusivament de les seves característiques formals.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 156

En canvi, les sitges de morfologia diferent i amortització medieval, molt sovint sí queapareixen sobreposades a estructures antigues.

Per tot plegat, creiem prou versemblant defensar que moltes d’aquestes estructuresque presenten nivells d’amortització d’època medieval haurien estat construïdes enèpoca ibèrica. És del tot plausible que en el moment en què en aquest mateix indret sor-geix novament la necessitat de construir sitges, a partir del segle X dC, per atzar es loca-


Figura 6. Seccions d’algunes sitges de les Zones 2 i 3, amb amortitzacions d’èpocaibèrica i medieval.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 157

litzés la presència d’estructures anàlogues antigues i es decidís reaprofitar-les (semblamés fàcil buidar, netejar i habilitar una sitja preexistent que no pas fer-ne de noves). Defet, tot i el pas del temps, es podrien haver localitzar sitges en molt bon estat de con-servació, a punt de ser utilitzades de nou, tal com ha succeït durant la campanya del2007, amb la localització d’una sitja sencera, encara amb la tapadora in situ i comple-tament buida a l’interior.10

3. FASES, CRONOLOGIA I MATERIALS CERÀMICS

Els nivells més antics del jaciment són uns potents abocaments que apareixen persota dels paviments de la bateria d’habitatges, seguint el vessant occidental del turó. Ésun reompliment necessari per anivellar el terreny, omplint l’espai que resta entre la basedel mur de terrassa i el cim del turó. Aquests estrats han proporcionat una datació de laprimera meitat del segle III aC o de mitjan aquest segle, amb la presència de força exem-plars de vernissos negres dels Tallers Occidentals (fonamentalment, Taller de Roses) iabsència total de campaniana A. També serien d’aquest moment les tres sitges ibèriqueslocalitzades a la Zona 1, totes situades per sota d’alguns dels murs de la bateria d’habi-tatges i, per tant, igualment anteriors a la seva construcció. Cal dir que unes poques sit-ges de les Zones 2 i 3 també es podrien datar d’aquesta fase inicial de l’ocupació ibèri-ca.11 L’amortització del barri d’habitatges coincideix amb la de la gran majoria de sit-ges d’època ibèrica i se situa en una data molt recurrent en el registre arqueològic d’è-poca ibèrica a Catalunya: els volts del 200 aC. El fòssil director d’aquests nivells d’a-bandonament i/o reompliment de sitges són els característics exemplars de la fàciesantiga de campaniana A.

Per tot això es conclou que en el moment de construcció del mur de tanca i bateriad’habitatges, en ple segle III aC, ja hi ha una ocupació ibèrica al cim del turó, eviden-ciada per les esmentades sitges de la Zona 1. La naturalesa i entitat d’aquesta ocupacióinicial és impossible d’avaluar. Tot just construïda la zona d’habitatges es devia iniciarl’habilitació de la resta de superfície del turó com a àrea especialitzada en l’emmagat-zematge d’importants quantitats d’excedents cerealístics, amb la construcció i ús d’unelevat nombre de sitges. Tota aquesta estructura no perdura gaire ja que s’abandona deforma sobtada vers el 200 aC, sens dubte com a conseqüència directa dels conegutsesdeveniments bèl·lics vinculats a l’inici de la presència romana a la zona (ja sigui laSegona Guerra Púnica o les posteriors campanyes repressives del cònsol Cató).

Finalment, com comentàvem abans, els estrats d’abandonament del recinte B sónels únics on s’ha localitzat algun exemplar de la fàcies clàssica de campaniana A i que,per aquesta raó, cal datar de mitjan segle II aC o de la segona meitat del mateix segle.És també probable que alguna de les sitges de les Zones 2 o 3 hagin estat amortitzadesen aquest moment. Sigui com sigui, sembla evident que es tracta d’una ocupació resi-


10. I no és un cas únic i excepcional. Per exemple, en l’agrupació de sitges del nucli ibèric de lesGuàrdies (el Vendrell, Baix Penedès), n’hi van aparèixer quatre també senceres, buides i tapades hermètica-ment (Morer i Rigo, 1999, 34-35).

11. Cal dir que sempre resta un cert dubte ja que el criteri bàsic de datació és l’absència de campanianaA, i això, en dipòsits no excessivament abundosos (com és el més habitual en aquest jaciment), sempre potdependre d’un factor d’atzar.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 158

dual, de molt poca entitat, posterior al col·lapse del nucli especialitzat que havia fun-cionat des de, com a mínim, mitjan segle III aC. Ara per ara no s’ha documentat capestructura o nivell arqueològic amb conjunts clarament situables amb anterioritat o pos-terioritat a aquest arc cronològic situat entre la primera meitat del segle III aC i la sego-na meitat del segle II aC.

Ara bé cal destacar que, fora de context, disposem d’algunes peces que sensdubte tenen una cronologia de producció una mica més antiga. Es tracta bàsicamentd’alguns exemplars de vaixella fina àtica, entre els quals l’element més antic és unavora de copa-escif amb decoració blanca sobrepintada (Fig. 7, 1), datable del darrerquart del segle V aC. La resta de fragments àtics corresponen a tipus propis del segleIV aC, com ara una vora d’un crater de figures roges (Fig. 7, 2) i una vora d’una pàte-ra de la forma Lamboglia 22 (Fig. 7, 3). En les darreries d’aquest segle IV aC o prin-cipis del segle III aC es data la producció i arribada de vaixella fina itàlica, de la qualdisposem d’una vora de bol Lamboglia 27 del Taller de les Petites Estampilles (Fig.7, 5) i, més incerta, d’una vora de forma indeterminada, amb decoració blanca sobre-pintada (Fig. 7, 4).

Els exemplars del Taller de Roses (o altres vernissos negres de tallers occiden-tals) apareixen no només en els estrats més antics abans esmentats sinó també, moltfreqüentment, en nivells d’entorn el 200 aC, associats a campaniana A antiga.D’aquesta producció destaquen els petits bols de la forma Lamboglia 25 (Fig. 7, 6) ila seva variant amb decoració gallonada, la forma Lamboglia 24-25B (figures 7, 7 i9). També hi són presents altres formes recurrents com ara el bol gran de la formaLamboglia 26 (Fig. 7, 8) i el plat de peix o Lamboglia 23 (Fig. 7, 10). De la produc-ció ebusitana de vernís negre coneixem un únic exemplar segur, de la base d’un bolo plat (Fig. 7, 11).

Amb tot, no hi ha dubte que la representació més completa i nombrosa de vaixe-lla fina d’importació correspon a la fàcies antiga de campaniana A. D’aquesta catego-ria destaquen els exemplars de bols amb decoració estampillada, amb presència depeces de la variant Lamb 2812 (Fig. 8, 6), Lamboglia 27 (Fig. 8, 2; Fig. 8, 5 i, proba-blement també, Fig. 7, 14) i Lamboglia 26 (Fig. 8, 4). Altres formes documentadesd’aquesta fàcies antiga de campaniana A són el plat de peix o Lamboglia 23 (Fig. 7,12 i 13) i la copa amb nanses Morel 68 (Fig. 8, 1). De la fàcies clàssica de campania-na A, associada a l’ocupació residual iberoromana de l’indret, tan sols disposem d’unavora de plat de la forma Lamboglia 5 i una segona, també de plat, del tipus Lamboglia6 (Fig. 8, 3).

La representació de ceràmiques importades que no són vaixella fina és molt esca-dussera. Així, d’àmfora importada tan sols disposem d’una vora i el coll d’una àmforagrecoitàlica (Fig. 9, 1). Les característiques formals d’aquesta peça són les pròpiesd’una variant molt evolucionada, gairebé de transició amb les Dressel 1A, fet que fapensar en la seva inclusió en la fase ibèrica més moderna. De la mateixa procedènciaitàlica és una vora de cassola, de la variant anomenada lopas (Fig. 9, 2). Un segonexemplar de ceràmica comuna importada és una vora d’ampolleta, de la forma Lancel521, en aquest cas de producció púnica centremediterrània (Fig. 9, 3).


12. El perfil complet que presentem d’aquesta forma (figura 2, 6) té a la cara externa, prop de la base,una inscripció “postcoctionem”, tal vegada un grafit numèric en iber.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 159


Figura 7. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:ceràmiques de vernís negre diverses.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 160


Figura 8. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:campaniana A.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 161

Els conjunts de ceràmiques de producció local, tot i no presentar un bon nivell deconservació, són interessants ja que permetran definir la fàcies d’una zona amb unadocumentació fins al moment escassa. Entre les ceràmiques ibèriques oxidades destaca,en primer lloc, l’abundància de peces de grans dimensions, tenalles i olles de variantsdiverses amb funcions d’emmagatzematge o reserva domèstica (Fig. 10, 1 a 5 i 7; Fig.11, 7). En canvi, les àmfores de transport apareixen en una proporció molt menor (Fig.10, 6). Les peces de vaixella són també abundoses si a més dels plats (Fig. 10, 8), gerre-tes (Fig. 10, 9 i 10) i gerres (Fig. 11, 6-8 i 9) de ceràmica ibèrica oxidada (moltes ambdecoració pintada) hi afegim els exemplars de ceràmica ibèrica reduïda, amb gerres (Fig.11, 4 i 5) i plats (Fig. 11, 2). D’aquestes darreres destaca un perfil gairebé complet d’unaolla globular (Fig. 11, 1) i una carena d’una gerra o gerrot que presenta la característicadecoració estampillada (Fig. 11, 3). Els càlats pintats (Fig. 11, 10 i 11) és una forma habi-tual en els nombrosos contextos fiables d’entorn el 200 aC. Finalment, els conjunts de


Figura 9. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:àmfora i ceràmiques comunes importades.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 162


Figura 10. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:ceràmiques ibèriques oxidades no pintades.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 163


Figura 11. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:ceràmiques ibèriques reduïdes i oxidades pintades.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 164

ceràmiques de producció local es completen amb una representació quantitativamentrellevant de ceràmiques a mà, sempre amb un repertori formal restringit a peces de fun-ció culinària, amb olles i les seves tapadores (Fig. 12, 1 a 6). En el lot de ceràmiques amà d’aquest jaciment destaca la persistència d’una certa riquesa i varietat de recursosdecoratius (cordons diversos, ungulacions, impressions, etc.).

4. AVALUACIÓ TEÒRICA DE LA CAPACITAT D’EMMAGATZEMATGE

El factor essencial per a avaluar la naturalesa d’un nucli d’aquestes característiquesés el d’analitzar, tan acuradament com sigui possible, la seva potencialitat real d’em-magatzematge d’excedent cerealístic. L’estat actual de la recerca arqueològica enaquest jaciment, amb tres grans àrees excavades en extensió, és un factor molt favora-ble per intentar exposar una aproximació fonamentada a aquesta qüestió. Com ja s’hacomentat a bastament en altres treballs (Pons, 1993; Sanmartí-Grego, 1993; Gracia,1995; Asensio, Cela i Morer, 2005), la clau de volta per fer plantejaments d’aquesta


Figura 12. Materials ceràmics de l’ocupació ibèrica del nucli de Sant Esteve d’Olius:ceràmiques a mà.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 165

mena rau en la possibilitat d’estimar de forma fiable el nombre de sitges que podrienhaver funcionat coetàniament. En aquest jaciment, aquesta problemàtica té fàcil soluciója que pràcticament totes les sitges d’època ibèrica documentades s’amortitzen en unamateixa fase, l’esmentada d’entorn el 200 aC.

El càlcul fet a partir del nombre de sitges ibèriques aparegudes a les Zones 2 i 3,amb l’extensió teòrica d’aquesta densitat a la resta de la superfície del turó, ens pro-porciona una estimació dels volts de 300 estructures. Totes haurien estat en funciona-ment en un període de temps relativament curt, que com a màxim cal situar entre el250 i el 175 aC, aproximadament. A partir d’aquí entra en joc el paràmetre més dis-cutible i subjectiu com és el del temps de durada en funcionament d’una sitja. En untreball recent hem tractat aquest aspecte (Asensio, Cela i Morer, 2005) i hem argu-mentat l’elaboració de càlculs a partir de la xifra d’uns 25 anys, l’equivalent al ciclevital d’una generació. En aquest cas, podem concloure que en el nucli de Sant Esteved’Olius hi devien haver un mínim de 100 sitges en ús de manera estrictament contem-porània.

Seguint les fórmules proposades per al càlcul de capacitat de les sitges (Alonso,1999) i tenint en compte que hem perdut entre el 40 i el 60% de mitjana de l’estructu-ra original obtenim una xifra d’uns 3.400 litres de capacitat mitjana per a les sitges deSant Esteve d’Olius. Cal dir, d’entrada, que es tracta d’un índex força baix si ho com-parem amb les capacitats de les sitges ibèriques d’altres jaciments més propers a lacosta. Sigui com sigui, en multiplicar aquesta capacitat mitjana per les 100 sitges queconsiderem que devien funcionar coetàniament, obtenim una xifra de 340.000 litres decereal emmagatzemats en aquest indret en un mateix moment.

Si tot seguit comparem aquesta dada amb les necessitats de consum de la comu-nitat que habita aquest nucli, els resultats són ben significatius. Així, a una zonad’hàbitat dels volts dels 1.000 metres quadrats podríem associar, generosament, uncàlcul de població d’unes cinquanta persones. Si utilitzem la dada de consum anualper persona de 230 quilos de cereal obtenim que la comunitat que residia en el nuclide Sant Esteve consumia anualment 11.500 quilos de cereal. Una xifra igual consi-derem que és necessari de preveure com a reserva bàsica, tant alimentària com pera futures collites. La suma d’aquestes dues variables (23.000 quilos de cereal) com-parada amb el total susceptible de ser acumulat en un mateix moment (340.000litres) posa en evidència que més del 90% d’aquest cereal emmagatzemat no ésestrictament necessari per a la subsistència del grup humà que viu en aquest assen-tament.13 En definitiva, aquests càlculs teòrics palesen que la capacitat d’emmagat-zematge és molt superior a les necessitats de la població (consum i reserva) i que,per tant, sembla raonable interpretar que aquesta acumulació té unes finalitatsestratègiques, de caire socioeconòmic, que tenen sentit en un marc molt més ampli,d’abast regional.


13. Recordem que els càlculs s’han fet a partir només de les sitges amb amortitzacions d’època ibèrica,sense tenir en compte la probabilitat que força de les sitges d’amortització medieval podrien haver estat fabri-cades en època ibèrica.

TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 166

5. CONSIDERACIONS FINALS: FUNCIÓ ECONÒMICA DEL NUCLI IBÈRIC D’OLIUS

Aquest jaciment s’adscriu perfectament al tipus d’assentament definit com a nuclisd’activitats econòmiques especialitzades (Asensio, Belarte, Sanmartí i Santacana,1998). Es tracta d’aquells assentaments caracteritzats pel fet que hi predominen lesevidències relacionades amb una o diverses activitats econòmiques mentre que lesevidències d’hàbitat presenten un pes específic menor. L’activitat econòmica que ésmés habitual i evident en aquest tipus d’assentament és la de l’emmagatzematge d’im-portants quantitats d’excedent agrícola. Aquesta mena de nuclis estratègics comencen aser ben coneguts i, fins i tot freqüents, en l’àrea costanera (Mas Castellar de Pontós,Turó del Vent, Turó de la Font de la Canya, etc.) mentre que són més aviat excepcio-nals a la Catalunya interior. De fet, tan sols coneixem dos exemples, precisament totsdos en aquesta àrea del Cardener: aquest de Sant Esteve d’Olius i el de Sant Miquel deSorba (Montmajor, Berguedà). Aquest darrer consisteix en un turó de 2.200 metres qua-drats de superfície, situat a tocar del riu Aiguadora (afluent del Cardener), on hi ha untotal de 163 sitges que abasten gairebé tot el cim del turó, a banda d’unes restes cons-tructives de poca entitat (Serra Vilaró, 1922).

En un treball anterior ha estat proposada una explicació per a aquest fenomen quees basa a considerar la integració de les comunitats ibèriques lacetanes en l’estructuraeconòmica pròpia de les zones costaneres (Asensio et alii, 2001). La demanda exteriorde grans quantitats d’excedent sembla tenir una dinàmica creixent, que assoleix preci-sament en el segle III aC les cotes més altes (Burch, 2000, 327). Això podria provocarque des de la costa se cerquin noves terres que s’integrin en aquesta dinàmica i queaportin nou capital en forma d’excedent. L’eix fluvial Llobregat-Cardener ha suposathistòricament una via de comunicació costa-interior fluida, fet que devia facilitar moltaquesta integració. Així, en aquest segle III aC, el sector meridional de la Laietània,encapçalat per una hipotètica capital situable en el nucli ibèric de Montjuïc (on hi ha elcamp de sitges més potent i impressionant dels fins ara coneguts), i els centres d’acu-mulació lacetans com els de Sant Esteve o Sant Miquel de Sorba, allunyats més de 100quilòmetres l’un de l’altre, podrien ser els dos extrems d’una complexa cadena opera-tiva i, per extensió, podrien pertànyer a una mateixa estructura econòmica i, tal vegadatambé, política.

BIBLIOGRAFIA

ALONSO, N. (1999) De la llavor a la farina, els processos agrícoles protohistòrics a laCatalunya occidental, Monographies d’Archéologie Mediterranéenne, 4, Lattes.

ASENSIO, D.; BELARTE, C.; SANMARTÍ, J.; SANTACANA, J. (1998) “Paisatges ibèrics: tipusd’assentaments i formes d’ocupació del territori a la costa central de Catalunyadurant el període ibèric ple”. Actes del Congrés Internacional: Els Ibers, príncepsd’Occident. Barcelona, p. 373-385.

ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J. (2000) “El conjunt del cas-tell i hàbitat fortificat del Camp dels Moros de La Codina (Pinell, Solsonès)”. A:Actes del Ier Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya. Igualada,novembre de 1998, ACRAM, p. 338-349.


TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 167

ASENSIO, David; CARDONA, Ramon; FERRER, Conxita; MORER, Jordi; POU, Josep (2001)“Tipus d’assentaments i evolució del poblament ibèric a la Catalunya central (eixLlobregat-Cardener)”. A: I Taula Rodona Internacional d’Ullastret: Territori polí-tic i territori rural durant l’edat del ferro a la Mediterrània occidental, Monogra-fies d’Ullastret, 2, p. 183-202.

ASENSIO, D.; CARDONA, R.; FERRER, C.; MORER, J.; POU, J. (2003) “La fase medievaldel jaciment de Sant Esteve d’Olius (Olius, Solsonès). Estudi d’una agrupació desitges d’entre els segles X i XIV dC”. A: Actes del II Congrés d’ArqueologiaMedieval i Moderna de Catalunya, Sant Cugat del Vallès, abril de 2002, p. 745-754.

ASENSIO, D.; MIRÓ, M.T.; SANMARTÍ, J. (2005) “Darreres intervencions arqueològi-ques en el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d’Ebre): una ciutat ibèrica enel segle III aC.”. A: XIII Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà,Món Ibèric als Països Catalans, Homenatge a Josep Barberà i Farràs, p. 615-628.

ASENSIO, David; CELA, Xabier; MORER, Jordi (2005) “El jaciment protohistòric del Turóde la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès), un nucli d’acumula-ció d’excedents agrícoles a la Cossetània (segles VII-III aC.)”. Fonaments, 12, p.177-195.

BURCH, Josep (2000) “L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica”. Actes delXXII Col.loqui Internacional per a l’Estudi de l’Edat del Ferro, Sèrie Monogràficadel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, núm. 18, p. 325-332.

FERRER, C.; RIGO, A. (2003) Puig Castellar: els ibers a Santa Coloma de Gramenet. 5anys d’intervencio arqueológica (1998-2002). Santa Coloma de Gramenet. (Mono-grafies Locals; 2)

GRACIA, F. (1995) “Producción y comercio de cereal en el NE de la península Ibéricaentre los siglos VII-II a.C.”. Pyrenae, 26, p. 91-113.

MORER, J.; RIGO, A. (1999) Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les Guàrdies(El Vendrell). Barcelona.

PONS, E. (1993) “L’expansió septentrional del món iber: el jaciment de Mas Castellar-Pontós i les seves especialitzacions”. Actes del Seminari sobre ‘El PoblamentIbèric a Catalunya’. Laietània, 8, p. 105-128.

PONS, E. (dir.) [et alii] (2002) Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complexarqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998), MAC-Girona. (SèrieMonogràfica; 21)

SERRA VILARÓ, Joan (1921) Poblado ibérico de Anseresa, Olius. Madrid. (Memorias dela Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; 35)

SERRA VILARÓ, Joan (1922) Poblado ibérico de San Miquel de Sorba. Madrid.(Memorias de la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades; 44)

SANMARTÍ-GREGO, E. (1993) “Els ibers a Emporion (segles VI-III aC)”. A: El poblamentibèric a Catalunya, Laietania, 8, p. 85-101.


TRIBUNA2007-08 21/7/08 17:06 Página 168

Noves evidències de l’urbanisme romà iibèric a l’àrea portuària de la ciutat: lesintervencions al solar número 18 del carrerJaume I de TarragonaMOISÉS DÍAZ GARCÍA1

1. INTRODUCCIÓ I MOTIVACIONS

La intervenció que ha generat les dades historicoarqueològiques que presentem enaquest treball vingué motivada2 pel projecte d’edificació del solar. D’aquesta manera,l’empresa promotora de l’obra —Habitatges Marban, SL—3 va encarregar a CODEX-Arqueologia i Patrimoni la delimitació arqueològica del solar ubicat en el número 18del carrer Jaume I. Es va excavar llavors una rasa4 (CODEX, 2005) en la qual es vandetectar, a una fondària d’uns 4 metres sota l’actual nivell de carrer, evidències de lanostra antiguitat. Arran de les dades obtingudes, ens fou encarregada la subsegüentexcavació extensiva5 del solar (CODEX 2006).

Aquesta excavació fou plantejada amb una sèrie de condicionants, derivats deltipus d’excavació “d’urgència”, ara dites preventives, en un solar urbà de dimensionsmodestes.6 Les restes arqueològiques, com ja hem dit, començaven a aparèixer a unafondària de 4 metres, i la manca d’espai per arreplegar les terres derivades de les tas-

1. CODEX-Arqueologia i Patrimoni ([email protected]).2. Com la gran majoria de les excavacions urbanes fetes a Tarragona al llarg de les darreres dues

dècades.3. Que és qui s’ha fet càrrec del cost econòmic dels diversos treballs arqueològics.4. Sota la direcció arqueològica de Moisés Díaz García entre els dies 13 i 30 de juny de 2005, amb la

preceptiva autorització de la Direcció General del Patrimoni Cultural, resolució del dia 2 de juny de 2005 del’expedient 437 K121 N 801.

5. Novament sota la direcció arquelògica de Moisés Díaz García, entre els dies 8 d’agost i 16 de setem-bre de 2005, amb la preceptiva autorització de la Direcció General del Patrimoni Cultural, resolució del dia1 d’agost de 2005 de l’expedient 437 K121 N 801.

6. El solar té una planta gairebé rectangular, de 12,4 metres d’amplada, i una longitud de 23,4 metres enel costat nord i 15 metres en el costat sud.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 169

ques d’excavació va fer que es decidís dividir els treballs en dues parts;7 primer s’ex-cavaria la franja nord i s’utilitzaria la sud com a terrera, i un cop completada la docu-mentació de les restes exhumades, es cobririen amb geotèxtil i grava i es procediria a lainversa, donada la impossibilitat d’extreure la terra generada i la necessitat d’abocar-laen un lloc controlat que no entorpís.

Figura 1. Situació del solar excavat (1) i dels jaciments esmentats dins l’entramaturbà actual: UA 15 (2), carrer Pere Martell (3), carrer Caputxins (4), carrer Sevilla

(5), Fòrum de la Colònia (6).

2. L’EMPLAÇAMENT: OROGRAFIA I EVOLUCIÓ HISTÒRICA

Per a una millor comprensió de les dades arqueològiques extretes de la nostra exca-vació i llur interpretació històrica, hem de fer referència a l’orografia i l’evoluciótopogràfica de la ciutat i, més concretament, de l’àrea on hem intervingut.

La ciutat de Tarragona està assentada sobre un turó de calcària que, en la part mésalta, arriba als 80,76 metres sobre el nivell del mar,8 i descendeix en direcció a la líniade costa, on de forma abrupta la roca finalitzava, a una alçada d’uns 20 metres sobre elnivell del mar, en un penya-segat a mode de talaia que domina la platja. Aquesta care-na costanera estava dividida en dos per un barranc natural que solcava el turó des de la

170 M. DÍAZ

0 500 m

****

**1

2

3

4

56

Barcino

Dertosa

Tàrraco

7. Amb el vistiplau del Servei d’Arquelogia, donat a partir d’una reunió prèvia de l’arqueòloga territo-rial Maite Miró, l’empresa promotora de l’obra i CODEX-Arqueologia i Patrimoni a peu d’excavació, on esva analitzar la problemàtica de la nostra actuació i es va arribar a aquesta solució.

8. Es tracta del punt més alt, situat als peus de la Torre de Minerva, l’angle nord de la coneguda com aprimera fase de la muralla de Tàrraco (Aquilué et alii, 1991).

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 170

part alta fins al mar:9 el promontori sud-oriental entre els carrers Apodaca-Unió i l’ac-tual estació de ferrocarrils, i el promontori sud-occidental, sobre el qual es va desenvo-lupar l’oppidum ibèric,10 que no solament ocupava el promontori elevat que dominavael mar, sinó que s’estenia pel glacis del costat occidental envers el riu Tulcis (Francolí)i la platja (Fig. 12).

Amb l’arribada dels romans, en el transcurs de la Segona Guerra Púnica, a l’assen-tament ibèric es documenten algunes reformes, però la fisonomia d’aquest indret novariarà gaire, ja que és en la part més alta del turó de Tàrraco on s’estableix el quartergeneral de l’exèrcit romà, dissociat de l’oppidum ibèric.11 La ciutat esdevé llavors baseestratègica i centre d’hivernada (Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000) i poc després capital dela Hispània Citerior amb la divisió provincial del 197 aC (Ruiz de Arbulo, 1992). El fortincrement demogràfic que representà l’arribada dels militars romans12 es reflecteix entota aquesta zona amb reformes estructurals d’edificis (Adserias et alii 1993; Otiña,Ruiz de Arbulo, 2000) i l’aparició d’una potent zona d’emmagatzematge d’aliments ensitges al voltant del límit nord de l’oppidum13 (Díaz, Macias, Teixell, 2005).

La unificació dels dos recintes urbanitzats amb l’edificació de la “segona fase” dela muralla, en el tercer quart del segle II aC (Aquilué et alii 1991), la consegüent plani-ficació urbanística interna amb la centuriació en insulae d’un actus per dos actus(Macias, 2000) i la construcció de les principals infraestructures com ara la xarxa declavegueram,14 significa que aquesta zona queda exclosa del pomoerium. Malgrat tot,en la part inclosa dins la nova muralla, l’hàbitat perdura (Adserias et alii, 1993; Otiña,Ruiz de Arbulo, 2000) amb certes reformes en el que havia estat l’oppidum ibèric, queés on es desenvolupa el que s’ha denominat Casc Antic de Tàrraco15 i que té una evo-

NOVES EVIDÈNCIES DE L’URBANISME ROMÀ I IBÈRIC A L’ÀREA PORTUÀRIA DE LA CIUTAT 171

9. Aquest barranc està documentat en el carrer Portalet, en la part alta de la ciutat, amb prolongació pelscarrers de la Unió i Apodaca, l’antic nexe de comunicació entre aquests punts, i que fou aprofitat vers l’any100 aC per situar-hi el principal col·lector d’aigües residuals de la ciutat, la “cloaca màxima tarragonina”(Díaz, Puche, 2003).

10. Malauradament poc conegut, a causa de l’escassetat de restes documentades i conservades. Les pri-meres intervencions que permeteren localitzar-lo daten de l’any 1978, i foren dutes a terme pel llavors direc-tor del Museu Arqueològic de Tarragona P. M. Berges al solar núm 24 del carrer dels Caputxins (vegeu inter-pretació de l’excavació a Asensio et alii, 2000), continuades després per X. Dupré i M.T. Miró als anys vui-tanta (Adserias et alii 1993). La mateixa M.T. Miró va localitzar noves evidències ibèriques als solars núm.33-37 del mateix carrer dels Caputxins (Adserias et alii, 1993). A finals dels vuitanta M. Adserias i E. Ramónvan detectar noves evidències ibèriques als peus del promontori on s’havia situat l’oppidum, concretament al’illa definida pels carrers de Pere Martell-Eivissa-Jaume I-Mallorca, que evidenciaven una extensió més granque es prolongava pel pendent més suavitzat del costat occidental (Adserias et alii, 1993). A finals dels noran-ta P. Otiña va dirigir una nova intervenció en el solar núm. 23 del carrer dels Caputxins, amb noves troballesdel període ibèric (Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000), que s’han completat amb les darreres excavacions en la zonade la marina ibèrica definida per D. Bea (Bea, 2006) a l’UA 15, solar situat a escassos metres del que nosal-tres mateixos hem pogut excavar i els reultats del qual presentem aquí.

11. Aquesta àrea militar fou aviat protegida i monumentalitzada per una muralla megalítica proveïda detorres i coneguda com la primera fase, d’uns 6 metres d’alçària i 4 d’amplada (Aquilué et alii, 1991).

12. Amb tot el personal que els acompanyava, com ara mercatores, negotiatores, etc.13. Detectada en l’excavació feta per nosaltres en el carrer Sevilla, 12-14, i a inicis del segle XX en el

transcurs de les intervencions fetes per Serra Vilaró en el fòrum de la colònia.14. Destaca un element que ja hem citat amb anterioritat, com és gran col·lector d’aigües localitzat al

carrer Apodaca (Díaz, Puche, 2003).15. Definida així pel seu desenvolupament urbanístic singular i diferenciat de la resta de la nova ciutat

republicana, com ha quedat palès en diferents treballs: Macias, 2000; Díaz, Puche, 2003; Díaz, Macias,Teixell, 2005.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 171

lució urbanística pròpia i diferent a la definida a la resta de la ciutat de nova planta.16

No serà fins a l’inici del període imperial que se sistematitza la xarxa viària, a partir d’è-poca augustal, i es desenvolupa un potent suburbi portuari, en època flàvia, amb desta-cats magatzems disposats en la línia de costa i algunes edificacions domèstiques.17 Ésllavors quan aquesta àrea de la ciutat reprèn el seu paper destacat dins de la vida de laciutat (Fig. 12). Aquest fet l’hem pogut documentar directament en la nostra interven-ció, com quedarà explicat més avall en la descripció de la fase 4, i també es dóna en laveïna intervenció de la UA 15, on es localitzaren uns grans horrea (Bea, 2006). Entranten el període baiximperial l’activitat edilícia i ocupacional del suburbi sud-occidentalde Tàrraco pateix alts i baixos, però són constants les presències de domus a més delselements més característics, des del punt de vista arqueològic, d’aquest sector: lesnecròpolis i els edificis de culte paleocristians (López, 2006).

Amb el final del món antic i fins al segle XVIII tot aquest sector de la ciutat, com elque havia estat l’àrea d’hàbitat intramurs de l’antiga Tàrraco, patirà l’abandonament iel colgament de les estructures, i l’antic paisatge urbà es transformà en zones de cultiu,quedant la ciutat medieval i moderna tancada en la part alta, on s’havia edificat el grancomplex de culte imperial d’època flàvia. Només restarà, fora de la ciutat, un nuclihabitat costaner; la població de la Marina18. No serà fins a l’inici de la Guerra deSuccessió que aquesta zona tornarà a patir reformes urbanístiques, dins del procés detransformació de la ciutat en una plaça forta (Fig. 2), moment en què es construeix enaquest entorn el baluard d’Orleans i el fortí reial (Massó, Menchon, 1999). Finalment,un cop finalitzats els episodis bèl·lics que patí la ciutat durant els segles XVIII i XIX,Tarragona va perdre el seu estatus de plaça forta i va poder començar el seu eixampla-ment, l’any 1854, amb l’enderroc dels murs defensius i la intenció d’unificar els dosnuclis urbans: la part alta i la Marina, iniciant un procés de creixement econòmic i urba-nístic que, com ja hem pogut comprovar, en molts casos significà l’anorreament delsvestigis de la història antiga de la ciutat amagats en el subsòl.

3. DESCRIPCIÓ I PERIODITZACIÓ

Arran de les dades de la delimitació arqueològica, la primera actuació que vam dura terme fou el rebaix mecànic de les restes contemporànies, que incloïen tant els nivellsde recreixement de la cota d’ús per adaptar-la a l’actual nivell del carrer, com les estruc-tures d’un edifici industrial.19 Aquestes construccions en el subsòl van representar l’a-norreament de gran part de les estructures i nivells arqueològics, sobretot en la franjanord, on la potència estratigràfica era menor a causa del pendent natural d’aquesta àreade la ciutat, que marca una davallada en sentit nord-sud. D’aquesta manera, l’arrasa-

172 M. DÍAZ

16. Aquí no arribarà la planificació en insulae d’un per dos actus, que sí s’aplica a la resta de la ciutataixecada pràcticament ex novo (Díaz, Macias, Teixell, 2005).

17. Per a més dades remetem a la bibliografia sobre aquest tema: Adserias et alii, 2000; Pociña, Remolà,2001; López, 2006, 229-242.

18. Per a més dades sobre la població de la Marina vegeu: Macias, 2004, 11-20.19. Concretament, nombrosos cups d’emmagatzematge d’olis d’una antiga fàbrica dels segles XIX-XX,

que ja foren detectats durant l’excavació del solar contigu número 16, i que van significar la desaparició totalde les restes antigues en la parcel·la veïna (Cota 64, 2002; Martorell, 2000).

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 172


Figura 2. Plànol de la ciutat amb el sistema defensiu entorn de l’any 1800 (Gabriel,2001), amb la situació del solar intervingut.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 173

ment sobre un mateix pla no afectà, en tant alt grau, les estructures de la franja meri-dional, “protegides” per una major potència estratigràfica. Igualment, es van veure afec-tades algunes estructures que creiem que devien estar relacionades amb les construc-cions defensives erigides durant la Guerra de Successió20 (Fig. 2), a les quals abans hemfet referència. D’aquesta manera, un cop finalitzats els treballs mecànics, l’excavacióarqueològica manual s’inicià directament en els farciments constructius d’època altim-perial, amb excepcions molt puntuals de llocs on es conservaven prims nivells d’amor-tització de les estructures, datats en època baiximperial.

En darrer terme, cal tenir en compte que els nostres treballs no abracen tota l’ex-tensió del solar, ja que es va haver de deixar una zona lliure en l’angle nord-oriental,21

així com una franja perimetral de seguretat en els costats oest,22 sud i est. A més, enl’angle sud-occidental es va localitzar un potent retall d’època contemporània que talla-va tota l’estratigrafia arqueològica, i que significà la destrucció de qualsevol nivell oestructura d’època antiga (Fig. 7).

Malgrat aquestes limitacions, els resultats finals de les nostres excavacions van per-metre detectar quatre grans fases d’ocupació al llarg de l’antiguitat, a més d’algunaevidència puntual d’abandonament durant la tardoantiguitat i les construccions defensi-ves del segle XVIII. El grau d’arrasament de les estructures documentades ha estat, amés, desigual; no solament van influir les construccions dels cups a finals del segle XIXi inicis del XX, també van influir molt les fortes reformes dutes a terme, successivament,entre època ibèrica i època imperial.

Fase 1. De l’ocupació ibèrica, datada en la segona meitat del segle IV aC, ja tenimevidències materials anteriors, en forma de contenidors amfòrics de producció ibèrica itambé feniciopúnica del segle VI aC. Les restes estructurals i estratigràfiques més anti-gues són les relacionades amb un seguit d’abocaments de terra23 que tenien la finalitatde regularitzar aquesta àrea per fer-la habitable. Cal destacar que el lloc on ens trobem,molt proper a l’antiga línia de costa, està als peus de l’angle sud-oest del promontori onse situava l’oppidum ibèric. Aquest estava ubicat, com ja hem dit, sobre el penya-segatque dominava la línia de costa i el glacis del costat occidental,24 que marcava una dava-llada més o menys suau envers la costa i la plana del riu Tulcis. Concretament el solarexcavat per nosaltres estava solcat, originalment, per un barranquet natural25 que deviarecollir les aigües pluvials de la zona de l’actual carrer Jaume I envers la costa, seguintun suau pendent i solcant potents vetes d’argila vermella compacta.

D’aquesta manera, la primera acció urbanística fou la de regularitzar aquesta zonaamb terrasses,26 i seguidament construir una conducció,27 amb pedres mitjanes irregu-

174 M. DÍAZ

20. També hi localitzàrem una trinxera i boles de canó, que podrien estar relacionades amb els episodisbèl·lics de la Guerra del Francès, tot i que la migradesa de les troballes ens fa ser prudents sobre la seva inter-pretació.

21. A causa de la presència d’uns aparells d’aire condicionat pertanyents a l’edifici adjacent, situat enel número 16 del mateix carrer Jaume I.

22. Aquí la franja de seguretat era de poc més de 2 metres d’amplada.23. Es tracta de les UE 148, 149, 151, 155, 157, 158, 159, 162, 188, 192, 197, 199, 202, 203, 204, 205 i 207.24. On se situa el solar excavat per nosaltres.25. Amb el codi UE 163.26. Per tal de trencar el constant desnivell i facilitar, amb l’amargenament, la urbanització d’aquest lloc.27. Identificada per nosaltres amb el codi UE 16-17.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 174

lars i argila, uns metres a l’oest de l’antic barranc natural i fora de l’edifici projectat, pertal de canalitzar les aigües que abans s’evacuaven per aquesta sortida natural. Es vadetectar també un pou de planta ovoïdal28 a poca distància de la conducció, i es va docu-mentar una sitja,29 de la qual vam poder-ne excavar una part dels nivells de colgament.També a aquesta fase pertany un forat de pal30 detectat pocs metres al sud de la sitja.Però els elements estructurals més destacables són dos murs perpendiculars, fets depedres irregulars lligades amb argila, que si bé foren molt malmesos en època romana,hem pogut veure que mantenen una orientació totalment divergent dels romans. El mésben conservat31 excedeix el límit meridional de l’excavació, es conserva en una alçadade 80 centímetres, té una orientació nord-oest – sud-est, i devia fer angle en l’extremnord amb un altre mur quasi desaparegut32 i orientat de sud-oest a nord-est. A l’interiord’aquest espai és on es van documentar la sitja i el forat de pal.


28. Identificat com UE 133. Tenia una amplada en el costat llarg d’1,25 metres i en el curt d’1,1 metres.Es va excavar fins a una fondària de 3,4 metres, punt on es van aturar els treballs per motius de seguretat.

29. Amb el codi UE 166. No es va poder documentar sencera, ja que part del costat oriental restava sotael perfil de l’excavació. Aquesta posició va fer que només es buidessin els nivells de colgament fins a unafondària d’1,7 metres, punt on vàrem aturar els treballs per motius de seguretat.

30. La UE 146. Tenia un diàmetre de 35 centímetres i la profunditat conservada era de 30 centímetres.31. Es tracta del mur UE 26.32. El mur UE 14.

Figures 3 i 4. Vista del costat nord i sud, respectivament, un cop finalitzats elstreballs.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 175

Cal destacar, a més, que el mur més ben conservat tenia, alhora, la funció demarge de contenció-amargenament, ja que la cota d’ús marcada a l’est i el nord delmur se situava entorn dels 6,15 metres sobre el nivell del mar, mentre que la cota d’úsdel costat occidental, definida per un paviment de terra compactada33 està entorn dels5,1 metres sobre el nivell del mar. Aquest fet, com ja hem esmentat, està motivat pelpendent que marca el substrat natural, en alguns llocs retallat i en altres recrescut ambfarciments de terra, sobretot en la zona del barranc, per tal d’horitzontalitzar aquestaàrea.

Respecte a la funció de les estructures, si bé estan força malmeses i són una partmolt fragmentària de l’urbanisme d’aquesta zona, llur situació, i els paral·lels veïns dela UA 15 (Cota 64, 2002), indicarien la seva filiació amb el barri de marina ibèric situatals peus del nucli central de l’oppidum, un barri que creiem que era no tan sols de pes-cadors (Bea, 2006, 215-244) sinó dotat d’una funció portuària comercial, com demos-trarien les nostres troballes, i on es devien produir importants transaccions amb comer-ciants de l’òrbita feniciopúnica i també grega.

La posició del solar respecte a la topografia en època protohistòrica, a tocar de l’an-tiga línia de costa, junt amb el paper destacat de l’oppidum tarragoní com a assentamentprincipal dins la Cossetània,34 explicaria la composició dels contextos ceràmics asso-ciats a aquesta primera fase, on hi trobem gran quantitat de material residual de dataciómés antiga, bàsicament àmfores importades, pròpies d’una zona portuària de certaimportància.

El conjunt ceràmic que ens ha permès datar aquesta fase35 en la segona meitat delsegle IV aC (Fig. 11) està compost per importacions púniques36 centremediterrànies T-7.1.2.1/Mañá C1a (375/350-300/275 aC), occidentals del cercle de l’Estret T-8.1.1.2(segle IV aC), T-12.1.1.1. (375/350-200 aC) i ebusitanes T-8.1.1.1/PE 14 (400-300aC). També trobem àmfores massaliotes forma A-MAS bd 8 (350-150 aC) i àmforesgrecoitàliques antigues LW A o B/A-GRE-IT bd 1 (350-250 aC), així com vaixella devernís negre àtica datable en el segle IV aC, com el cílix Lamb. 42Ba/F 416237 i el platde peix Lamb. 23/F 1120,38 juntament amb produccions de vernís negre massaliota

176 M. DÍAZ

33. L’estrat amb el codi UE 201.34. Afirmació que fa referència a estudis més amplis sobre el territori de la Cossetània fets per: Pou, J.;

Sanmartí, J.; Santacana, J. “El poblament ibèric a la Cessetània”. Laietània 8, 1993, p. 183-206; i tambéAsensio, D.; Belarte, C.; Sanmartí, J.; Santacana, J. “Paisatges ibèrics. Tipus d’assentament i formes d’ocu-pació del territori a la costa central de Catalunya durant el període ibèric ple”. A: Los Iberos. Príncipes deOccidente (Barcelona 1998). Barcelona: 1998, p. 373-389. Amb més bibliografia a Otiña, Ruiz De Arbulo,2000, 131, i Burillo, 2002, 209.

35. Els nivells associats a aquesta primera fase que han proporcionat el material arqueològic estudiat hanestat les UE 148, 149, 151, 155, 157, 158, 159, 162, 188, 192, 197, 199, 202, 203, 204, 205 i 207.

36. La tipologia que hem utilitzat per a la classificació de les àmfores púniques és la que va establir J.Ramon en la seva obra de referència sobre aquestes produccions (Ramon, 1995). D’altra banda, per a la cerà-mica de vernís negre àtica, i la resta de contenidors amfòrics, fem servir la tipologia establerta al volum 6 delLattara (Lattara, 1993), que en el text es pot identificar clarament perquè la nomenclatura de les peces, segonsla seva procedència, està abreujada en majúscula. Per últim, per a la ceràmica de vernís negre itàlica hem uti-litzat la tipologia bàsica de Lamboglia, amb la seva correspondència en la forma de J.P. Morel, sempre queha estat possible.

37. Equivalent a la forma AT-VN 532-561.38. Equivalent a la forma AT-VN 1061-1076.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 176

forma PSEUDO-AT 608, datada entre 375-300 aC. A més, acompanyen aquestesimportacions contenidors i vaixella de cronologia anterior, datable entre els segles VIi V aC.39

Fase 2. La segona fase documentada es data en l’època tardorepublicana. Es tractad’un moment en què canvia parcialment l’aspecte d’aquest indret, ja que s’anul·len lesestructures precedents, incloent-hi el pou, la sitja i el forat de pal abans esmentats. Esrecreix parcialment la cota d’ús amb nous farciments constructius i es construeixennous edificis que segueixen una orientació diferent respecte a l’urbanisme ibèric prece-dent. Aquests nous murs estan ordenats quasi perfectament nord-sud, lleugerament des-plaçats a nord-est – sud-oest. Pel que fa a la data en què es reestructura aquesta àrea,s’ha de situar en el tercer quart del segle II aC, moment en què es canvia la fisonomiade tota la ciutat, amb la fundació real de Tàrraco, erigint la denominada “segona fase”de la muralla, que unificava l’antiga àrea militar de la part alta amb el que havia estatla ciutat ibèrica de la part baixa. Però el nostre solar es devia trobar fora del pomoerium,en un sector molt proper al Casc Antic romà, és a dir, l’àrea ocupada antigament perl’oppidum ibèric que sí que havia quedat inclosa dins el nou traçat dels murs deTàrraco.

Les estructures conservades d’aquest període es limiten, en l’angle sud-est delsolar, a un mur de pedres carejades i lligades amb argila,40 i el seu tancament en sentitnord,41 ambdós murs conservats a tocar del perfil meridional de l’excavació. En l’anglenord-est del solar, parcialment sota el perfil occidental, es conserva un altre mur depedres i argila,42 en sentit nord-sud, que per la cara oest encara conservava part d’unpaviment de còdols petits i mitjans fixats en una capa de terra argilosa compacta.43 Caldestacar que tant el mur com el paviment es van disposar, un cop colgada, sobre la sitjade la fase precedent, i alhora foren tallats per les construccions del segle II dC.

Els farciments de terra abocats per a la construcció d’aquests murs44 són els que enshan proporcionat el conjunt ceràmic que ha permès establir llur cronologia. El contextceràmic presenta, com en el cas anterior, una sèrie de peces residuals, pròpies de les


39. Hem de destacar les àmfores punicoebusitanes PE 12/T-1.3.1.2, les occidentals de la badia de CadisT-11.2.1.3, i ja una mica més tardanes les Tagomago 1/T-11.2.1.4 i T-11.2.1.6, punicoebusitanes T-1.3.2.3/PE 13 que apareixen junt amb morters ebusitans, massaliotes A-MAS bd 3/5 i bd 4, que apareixenjunt amb ceràmica comuna, així com àmfores etrusques A-ETR 4A juntament amb morters del mateix ori-gen COM-ETR 3b.

Cal destacar la presència de gran quantitat de ceràmica àtica de vernís negre, destacant cílix “Castulocup”/AT-VN 469-473, cílix “Vicup”/AT-VN 434-438, cílix “Stemless, delicate class”/AT-VN 513-517 i fons“delicate class” amb decoracions impreses de palmetes, i lècanes amb tapadora. Per últim s’ha d’esmentar lapresència de diversos fragments de vaixella àtica de figures roges, de la qual destaquen formes com el craterde campana, cílix o escif.

En darrer terme cal destacar la presència de ceràmica ibèrica oxidada, bàsicament gerres de vores de collde cigne que poden portar o no decoració pintada de bandes de color vermell fosc, juntament amb ceràmicade cuina a mà o a torn lent, amb perfils en S i decoracions aplicades de cordons (Fig. 9, 15 i 16), que conei-xem en contextos del segle V aC (Oliver, Gusi, 1995).

40. Amb el codi UE 22.41. Amb el codi UE 23.42. Diferenciat amb el número d’UE 15.43. Amb el codi UE 18.44. Es tracta de les UE 127, 134, 137, 147, 161, 164, 177 i 195.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 177

fases anteriors.45 Però cal esmentar que el material significatiu correspon al període ibè-ric tardà/tardorepublicà, amb un seguit de peces que ja trobem a Tàrraco des d’inicis delsegle II-finals del III aC, de les quals destaquen un sextant46 de bronze i un as47 de Kese,aquest darrer datat entre inicis del segle II aC i el trànsit dels segles II-I aC.48 Entre lesimportacions de vaixella fina trobem campaniana A com el plat de peix Lamb. 23/F1120, el bol Lamb. 27 ab/F 2784, la copa Lamb. 33b/F 2973 o la copa ansada Lamb. 42Bc/F 4253, juntament amb un plat de vernís negre de Cales amb decoració en relleu,que es pot datar entre el segle III aC i els primers anys del segle II. També en aquest perí-ode podem situar les peces de vaixella comuna itàlica, així com àmfores grecoitàliquesclàssiques A-GRE-IT bd 3, i ceràmica púnica comuna com la tapadora Lancel 911 i elmoter Lancel 781, o les àmfores cartagineses T-7.2.1.1/Mañá C1. Però les formes queens serveixen per datar són les pàteres Lamb. 5 de campaniana A, datables a partir del175 aC, i la presència de vernís negre de Cales de la variant antiga, amb una cronolo-gia dels dos primers terços del segle II aC, i present amb les formes Lamb. 36/F 1310,Lamb. 55/F 2233 i Sanmartí 166. Finalment, cal destacar la presència de gobelets deparets fines Mayet 2, així com àmfores púniques gaditanes del tipus CC.NN/T-9.1.1.1,que juntament amb els contenidors itàlics del tipus Dressel 1A, ens rebaixen la crono-logia al tercer quart del segle II aC.

Fase 3. Si bé els nivells i les estructures dels períodes tardorepublicà i ibèric vanpatir molt durant les reformes altimperials de la fase 4, són les restes d’època augustal,en què situem aquesta fase, les més mal conservades. Únicament s’han conservat algunsnivells49 relacionats amb la col·locació de dos carreus o basaments de funció incerta,50

el del costat est amb un segment de mur molt estret i curt, i separats entre si 5,5 metres.Pel que fa a la seva cronologia, s’ha pogut establir amb força precisió gràcies a la tro-balla numismàtica d’un quadrant de bronze51 dels duumvirs M. Porcius i C. Facius data-da entre els anys 8-4 aC. A més d’aquesta moneda ha aparegut un petit conjunt ceràmiccompost per alguns fragments residuals de vaixella d’època tardorepublicana, però des-taquen la presència d’una copa de terra sigil·lada itàlica forma Conspectus 14, junta-ment amb la d’algun fragment informe decorat, que es poden datar entre el 15 aC i elcanvi d’era o els primers anys del segle I dC, fet que corrobora la datació de la troballanumismàtica.

178 M. DÍAZ

45. Datables entre finals del segle VI i el segle V trobem àmfores d’origen púnic T-11.2.1.3, àmfores mas-saliotes A-MAS bd 4 i bd 3/5, juntament amb comuna massaliota COM GRE 7h i àmfores ibèriques que imi-ten contenidors púnics, com la forma sud-hispànica T-10.1.21, pròpies de la segona meitat del segle V i delsegle IV aC són les àmfores púniques T-4.2.1.2 i T-11.2.1.6, l’ebusitana PE 13/T-1.3.2.3, o el cílix àtic de ver-nís negre “Castulo cup”/AT-VN 469-473.

46. Es tracta de la peça amb el codi UE 116-1.47. Peça amb el codi UE 130-1.48. Volem agrair a la nostra companya, Imma Teixell, la seva valuosa aportació, ja que les dades extre-

tes de les monedes (tipològiques, cronològiques, etc.) procedeixen de l’estudi numismàtic del jaciment queella mateixa ha elaborat.

49. Concretament les UE 190 i 195.50. Codificats durant l’excavació amb el codi UE 24 i 25.51. Peça individualitzada amb el codi UE 144-1.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 178

Fase 4. Es tracta de les restes d’època antiga més ben conservades en el solar, quehem pogut datar en el tercer quart del segle II dC, i estan relacionades amb una impor-tant remodelació d’aquesta àrea: s’hi aboquen nous farciments constructius que anul·lenles estructures precedents, en molts casos fent profundes remocions per a l’adequaciódel terreny, i s’estableix un nou nivell de circulació per sobre dels 6,7 metres sobre elnivell del mar. És en aquest moment quan es construeix un edifici amb potents mursd’opus camenticium amb reforços de carreus en les cantonades,52 i paviments de mor-ter de calç, dels quals només n’ha quedat un petit testimoni.53 La funció d’aquest edifi-ci podríem relacionar-la amb algun tipus d’estructura d’emmagatzematge de l’àrea por-tuària de Tàrraco, tant per la seva estructura com pels paral·lels propers.54 Els murs con-servats permeten definir almenys una estança de 13,6 metres de costat llarg, que es pro-longa en sentit oest, i una amplada de 4,2 metres que en el costat meridional marca unaobertura hipotètica de 8,4 metres, definida pel gir en sentit sud d’un mur55 i la possiblecontinuació del mur de compartimentació56 de l’extrem oest, destruït per un retallmodern. Aquesta estructura allargada té continuació tant en sentit nord i sud com endirecció oest, i excedeix els límits de la nostra intervenció.

En un moment que no podem precisar cronològicament, es documenta una refor-ma,57 durant la qual es recreix la cota d’ús i es col·loca un carreu de pedra mèdol,58 quepodria haver funcionat com a suport d’algun element de sustentació arquitectònica.També durant aquesta reforma és quan es podia haver utilitzat aquesta nau portuària,almenys parcialment, per guardar aliments en dolia, dels quals n’ha quedat un testimo-ni, concretament un fons que creiem que es va conservar in situ.

Pel que respecta al material recuperat entre els nivells d’aquesta fase, inicialmentes van separar en dos grans paquets: els farciments constructius abocats abans de l’ex-cavació de les trinxeres constructives on fonamenten els murs,59 i els abocats un cop escomençaven a aixecar les estructures a l’aire,60 però hem pogut comprovar que és unaacció immediata que formava part del mateix projecte constructiu, arran de la unifor-mitat del material que contenien.

Com ja hem esmentat, l’acció destructiva sobre les restes precedents va comportarla remoció dels nivells inferiors, de manera que el material recuperat en els nivellsimperials es caracteritzen per una alta residualitat, ja que la mateixa terra extreta persanejar el terreny (excavant els farciments augustals, tardorepublicans i sobretot ibèrics)es va reaprofitar per estendre-la com a part dels nous farciments constructius. Peraquesta raó trobem tanta quantitat de ceràmica púnica, àtica, itàlica, massaliota i ibèri-ca, destacant una important col·lecció de vaixella àtica de vernís negre llisa i de figuresroges.


52. Codificats amb els números d’UE 2, 3, 4, 11 i 19.53. Es tracta del paviment UE 13.54. Hem de fer referència a les dades publicades fins al moment: Adserias et alii, 2000; Pociña, Remolà,

2001; Macias, 2004, 161-172; Bea, 2006; López, 2006.55. Identificat amb el codi UE 19.56. Codificat amb el número d’UE 4.57. Que en el text de l’informe i la memòria arqueològica lliurada al Servei d’Arqueologia es va definir

com a fase 4B.58. Amb el codi UE 7.59. Els estrats 116, 121, 154, 167, 185, 193, 196.60. Els estrats 115, 122, 130, 138, 139, 145, 154, 169, 173, 174, 175, 176, 178, 185, 187.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 179

De primera època imperial també hem recuperat vaixella, com diversos exemplarsde terra sigil·lada itàlica, terra sigil·lada sud-gàl·lica, juntament amb ceràmica de cuinaafricana i terra sigil·lada hispànica, que tenen una pervivència temporal força àmplia, iuna àmfora de producció indeterminada amb segell doble en dues cartel·les61 (Fig. 11,35), a més d’un as62 datable entre els anys 41-50 dC i un quadrant63 datat l’any 41 dC,ambdues peces de bronze d’època de Claudi, i d’elements de vestuari com un passador64

(Fig. 11, 37) i una sivella65 fets amb bronze i una fitxa tallada en os66 (Fig. 11, 40).Però els elements més definitoris, des del punt de vista cronològic, són les impor-

tacions ceràmiques de terra sigil·lada africana-A com la cassola Lamb. 9a, datable apartir del 175 dC, les copes Lamb. 2a, datable entre el 100-150/175 dC, Lamb. 2b, data-ble entre 150-225 dC, o les formes de cuina africana Ostia I, 261, datable a partir del150 dC. A més, hem de destacar la presència d’àmfores sud-hispàniques formes Dressel14 i Beltran 2A, que es produeixen entre mitjan segle I i mitjan segle II dC. Per aquestmotiu creiem que aquesta fase es pot datar en el tercer quart del segle II dC, moment enquè deixen d’arribar algunes de les formes esmentades i se’n comencen a rebre d’altres.

Pel que fa als nivells relacionats amb la reforma d’aquesta fase,67 quan es col·locael basament abans esmentat, el conjunt ceràmic és força inferior als recuperats de lesfases precedents. Novament ens trobem amb un alt percentatge de residualitat, ja quetenim material d’època ibèrica, com ara àmfores punicoebusitanes; vaixella romanore-publicana, com vernís negre campaniana A, gobelets de parets fines forma Mayet 2 iàmfores púniques T-7.4.2.1/Mañá C2. També hem recuperat material de primera èpocaimperial, com ara terra sigil·lada itàlica i formes primerenques de terra sigil·lada hispà-nica, com la Drag. 29, juntament amb àmfores tarraconenses Pascual 1 i bètiquesPompéi 7, un fragment de llàntia (Fig. 11, 41) força trencat amb inscripció en el fons68

i joies com un anell69 de bronze (Fig. 11, 39). A més, trobem un ampli ventall de for-mes pròpies d’un moment més avançat de l’Alt Imperi, com ara ceràmica de cuina afri-cana i terra sigil·lada africana-A que apareixen en els contextos de la fase precedent. Ésper tot això que no comptem amb cap element que ens pugui ajudar a establir una cro-nologia acurada d’aquesta fase, que en qualsevol cas seria sempre posterior al tercerquart del segle II dC, moment en què hem datat la fase 4.

Fase 5. Aquesta es correspon amb l’abandonament i l’amortització de les edifica-cions de la fase anterior. Com ja hem esmentat abans, l’afectació de les restes arque-ològiques per les construccions contemporànies va significar l’anorreament de part de

180 M. DÍAZ

61. Es tracta de la peça TJI-18-05-182-3, que sota el llavi presenta dues cartel·les dobles parcialmentconservades, on es llegeix: “...AONTIS/FLARAT” “...TIAI/...O...”

62. Individualitzat com 115-2.63. Individualitzat com 175-1.64. Amb el codi TJI-18-05-030-16. Volem agrair, en la identificació dels elements de vestuari de bron-

ze, la col·laboració del nostre company, l’arqueòleg César Augusto Pociña.65. Amb el codi TJI-18-05-130-17.66. Amb el codi TJI-18-05-182-20.67. Que estratigràficament es van detectar per l’excavació d’un retall indeterminat —UE 180— que des-

prés fou regularitzat amb un recreixement de la cota d’ús —UE 129, 173, 178, 181 i 183.68. Es tracta de la peça TJI-18-05-183-12, que conserva una inscripció on es pot llegir: “...RTIS”69. Amb el codi TJI-18-05-181-23.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 180

les estructures i dels nivells, tant d’amortització com fins i tot constructius i d’ús. Tansols es van conservar, puntualment, alguns nivells relacionats amb l’abandonament icolgament de les estructures altimperials,70 on hi trobàrem alguns fragments de ceràmi-ca residual dels períodes ibèric i tardorepublicà, juntament amb ceràmica de cuina afri-cana, un as71 de bronze de l’emperador Adrià, datat entre 125-128 dC, o elements d’a-billament com una fíbula d’Aucissa en bronze72 (Fig. 11, 36). Però l’element més des-tacable és un plat de la forma Hayes 61 en terra sigil·lada africana-D, datable entre 325-450 dC, de manera que l’amortització de les estructures portuàries que hem documen-tat es degué produir en aquest període.

Fase 6. Relacionades amb aquesta fase trobaríem les construccions que pertanyienal sistema defensiu de la Tarragona del segle XVIII. D’aquesta manera, les evidènciesmés modernes documentades sota els cups de la fàbrica d’olis de finals del segle XIX-XX pertanyen, probablement, a les estructures defensives erigides en el transcurs de laGuerra de Successió (1701-1704). Es tracta de dos segments de mur,73 de 80 centíme-tres d’amplada i una longitud de 2 metres,74 separats entre si 3,45 metres. Respecte a latècnica constructiva, estan fets amb un parament a base de pedres irregulars barrejadesamb morter de calç, que es va abocar directament sobre les potents trinxeres de fona-mentació.

Des d’un punt de vista estratigràfic no comptem amb elements de datació d’aquestsmurs, si bé la seva gran potència estructural i la seva posició respecte a la topografia dela ciutat del segle XVIII, ens fa pensar que formaven part de les construccions defensi-ves tarragonines.75 Concretament del baluard d’Orleans o dels Canonges (Fig. 2, K),que en aquest indret sobresortia defensant la muralla, als peus del penya-segat ocupatantigament per l’oppidum ibèric i el Casc Antic de Tàrraco, i en aquells moments alspeus del fortí Reial.76 Concretament aquestes edificacions s’erigiren durant l’estada delsregiments austriacistes comandats pel general anglès James Stanhope, el 1709, per talde “convertir Tarragona en una base naval estable a l’estil de Maó o Gibraltar” (Massó,Menchon, 1999, 105) i fer de la ciutat una plaça forta de cara a l’enfrontament amb lestropes borbòniques de Felip V.


70. Concretament els estrats UE 10, 128, 145 i 156, que han proporcionat un escadusser conjunt dematerials estudiables, no exempt d’intrusions modernes.

71. Individualitzat com 10-1.72. Amb el codi TJI-18-05-10-18.73. Els murs UE 20 i 21, construïts tallant a sac tota l’estratigrafia antiga per tal de fonamentar, i arri-

bant a una fondària que oscil·la entre els 85 centímetres i 1,4 metres respectivament. La fondària està marca-da per la presència del substrat natural compacte o bé l’aparició d’elements molt potents, com els mursromans ocults en el subsòl.

74. El mur 21 té una longitud d’1,8 metres, ja que l’extrem occidental està afectat per un potent retalld’època contemporània.

75. En el solar adjacent, el número 16, també foren documentades algunes estructures defensives queels seus excavadors relacionen amb el fortí de la reina Amàlia o amb el baluard d’Orleans (Martorell, 2000).

76. Com es pot comprovar en el treball sobre les muralles tarragonines, acompanyat d’abundant mate-rial gràfic (Massó, Menchon, 1998), i en la revisió de la topografia antiga de la ciutat de R. Gabriel (Gabriel,2001), també amb abundant material gràfic.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:56 Página 181

Figura 5. Detall de la superposició d’estructures del costat sud. Al centre el barrancreblert durant la fase ibèrica

Figura 6. Detall de la sitja ibèrica, anul·lada per les estructures tardorepublicanes, iaquestes tallades pel mur de la nau imperial

182 M. DÍAZ

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 182

Figu

ra 7

. Pla

nta

gene

ral d

e le

s re

stes

doc

umen

tade

s en

l’ex

cava

ció


TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 183

4. CONCLUSIONS

En aquestes darreres línies intentarem fer una recapitulació de les dades que hemanat exposant al llarg d’aquest treball per destacar la gran importància que, segons lanostra opinió, tenen les troballes, principalment les del període ibèric, el més antic i mésmal conegut de la història de la nostra ciutat.77

Si bé fins al moment les edificacions de l’oppidum ibèric de Tarragona78 més anti-gues es remunten al segle V aC, com són les documentades en l’illa formada pels carrersPere Martell/Eivissa/Mallorca/Jaume I, i al segle IV, com les trobades en el carrer delsCaputxins (Adserias et alii, 1993), en el nostre solar (Fig. 1), les evidències materialses remunten a l’inici de l’edat del ferro, als segles VII-VI aC. Ja s’havia localitzat en elsolar proper de la UA 15 una vora d’àmfora feniciopúnica de producció occidental T-10.1.2.1 (Bea 2006, 228), fins ara la més antiga a la nostra ciutat.79 Però la nostra peti-ta intervenció, afortunadament, ha proporcionat un important context ceràmic de la faseibèrica,80 a partir del qual hem pogut establir una sèrie de fàcies cronològiques. Si béaquestes fàcies no tenen el seu reflex constructiu i estratigràfic, sí que evidencienmoments d’ocupació d’aquest sector marítim pels habitants de Tarrakon o deTarrakon/Cese des d’un moment molt antic.

La fàcies 1 és la més antiga, i es caracteritza per les restes materials pertanyents alperíode ibèric antic, datables entre finals del segle VI a mitjan segle V aC, amb presèn-cia d’importacions amfòriques81 feniciopúniques occidentals, concretament de la badiade Cadis, com les T-11.2.1.3 (Fig. 8, 26-27) i les primeres àmfores ebusitanes com lesT-1.3.1.2/PE 12 (Fig. 8, 24), juntament amb ceràmica comuna eivissenca com els mor-ters (Fig. 8, 25). Aquests vasos arriben paral·lelament a les importacions de l’òrbitagrega, segurament a través del comerç de la colònia d’Empòrion, com ara les àmforesmassaliotes A-MAS bd 4 (Fig. 9, 1 i 2) i a partir del segon quart del segle V les del tipus3/5 (Fig. 10, 10) i morters també d’origen massaliota (Fig. 9, 9-11). Cal destacar a mésla presència de vaixella fina àtica, com una lècana de vernís negre AT-VN 1250-1257(Fig. 9, 9), una fíala AT-VN 518-526 (Fig. 9, 11) i un cílix “Vicup”/AT-VN 434-438(Fig. 9, 12 i 13-19-20). A més hem d’afegir diverses peces de vaixella fina datable alllarg de tot el segle V aC, és a dir, entre les fàcies 2-3, com la copa de vernís negre mas-saliota PSEUDO-AT 744-763 (Fig. 9, 14), i els fragments de figures roges pertanyents

184 M. DÍAZ

77. Per aquest motiu, atesa la migradesa de materials d’aquest període, hem decidit centrar l’apartat grà-fic en la ceràmica datada entre el segle VII aC i el moment final de l’oppidum.

78. Podríem dir-li Tarrácon, segons algunes línies d’investigació (Adserias et alii, 1993), o podríem dir-li Tarrácon/Cese/Tarraco, formant-se un topònim doble amb paral·lels com el de Siganthe/Arse/Saguntum oel de Emporion/Untica-Indica/Emporiae, segons una altra línia d’investigació (Otiña, Ruiz de Arbulo 2000).Però no és la nostra intenció dilucidar quin dels noms hauria tingut aquest oppidum, de manera que remetema la bibliografia ja citada.

79. De fet, l’exemplar més proper s’havia trobat al jaciment de l’Era del Castell, al municipi del Catllar—distant uns 10 quilòmetres de Tarragona. D’altra banda, aquest període de la nostra protohistòria és benconegut al tram final de l’Ebre (Burillo, 2002; Otiña, Ruiz de Arbulo, 2000, 123-124).

80. D’aquest primer moment d’ocupació se n’han recuperat un total de 7.395 fragments ceràmics, delsquals 19 perfils complets i 328 vores.

81. Hem d’agrair enormement la col·laboració del nostre col·lega David Asensio a l’hora d’identificar iclassificar correctament els contenidors amfòrics. D’aquesta manera s’ha pogut afinar en les cronologies deles fàcies i plantejar nous interrogants sobre les produccions amfòriques ibèriques.

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 184

a craters de campana (Fig. 9, 15) AT-FR 4a de peu baix (Fig. 9, 17), amb decoració enla vora de la típica branca de llorer mirant a l’esquerra, a més d’un cílix de peu alt deco-rat amb una escena musical82 (Fig. 9, 13), ambdues peces de molt bona factura.

Figura 8. Materials ceràmics de la fàcies 1/2: àmfores ibèriques fenicoides. Fàcies 1:àmfores púniques sudhispàniques i ebusitanes.

La fàcies 2, la darrera abans de les primeres evidències constructives en el nostresolar, es data entre mitjan segle V i mitjan segle IV aC, període en què la varietat, quan-titat i qualitat de les importacions ceràmiques són molt destacables. És quan s’incre-menta en gran nombre la presència de vaixella fina àtica, tant llisa com de figures rogesi sobrepintada, amb clars paral·lels amb la ciutat d’Empòrion.83 Pel que fa als produc-tes púnics84 trobem àmfores occidentals del Cercle de l’Estret Tagomago 1/T-11.2.1.4(Fig. 10, 2 i 4) i T-11.2.1.6 (Fig. 10, 3), i ebusitanes T-1.3.2.3/PE 13 (Fig. 10, 1). Delcomerç grec emporità continuen arribant àmfores massaliotes A-MAS bd 4 i apareixenles A-MAS bd 3/5 (Fig. 10, 8), acompanyades de ceràmica comuna, juntament ambàmfores etrusques A-ETR 4A85 (Fig. 10, 5-6). Respecte de la vaixella fina, destaca el


82. Peça UE 193-9/196-17. Es tracta d’una escena que apareix també entre el material d’Empòrion, ique es data en el segle V aC (Miró, 2006, 246, fig. 673).

83. Hem de fer referència obligada al recent i excel·lent treball publicat per M.T. Miró, basat en la sevatesi doctoral: La ceràmica àtica de figures roges de la ciutat grega d’Empòrion. Miró, 2006.

84. En aquest període possiblement redistribuïts per comerciants ebusitans (Castellanos, 1996, 94;Ramon, 2006, 88)

85. Amb paral·lels a Empúries i Roses datats des de finals del segle VI i al llarg de tot el segle V aC(Castellanos, 1996, 84-86), i que a Lattes es data entre el 450-250 aC (Lattara, 1993, 29).

TJI-18-05-197-33

TJI-18-05-197-37

TJI-18-05-197-39

TJI-18-05-188-37

TJI-18-05-188-38

TJI-18-05-192-14 TJI-18-05-192-15

TJI-18-05-122-31

TJI-18-05-137-17

TJI-18-05-197-32 TJI-18-05-122-33

TJI-18-05-192-18 TJI-18-05-151-9

TJI-18-05-127-12

TJI-18-05-151-7

TJI-18-05-122-89

TJI-18-05-122-90

TJI-18-05-122-19

TJI-18-05-122-86

TJI-18-05-122-23

TJI-18-05-137-5

TJI-18-05-197-29 TJI-18-05-197-10

Importacions fàcies ceràmica 1

1 2

3 4

5

6

7 8

9

10

11 12

13 14

TJI-18-05-197-48

TJI-18-05-137-3TJI-18-05-197-28

TJI-18-05-200-5

1516

17 18

19 20

21 22

23

24

25

27

26

0 5 cm

0 5 cm

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 185

gran nombre d’exemplars de cílix de vernís negre àtic “Castulo cup”/AT-VN 469-473(Fig. 10, 9-13), juntament amb peces “stemless, delicate class”/AT-VN 513-517 (Fig.10, 14-15), algunes amb el fons decorat amb palmetes impreses lligades i emmarcadesper oves (Fig. 10, 16 i 17); també comptem amb lècanes i tapadores de lècanes AT-VN1258-1260 (Fig. 10, 20), copetes AT-VN 816-824 (Fig. 10, 18) i llànties del tipus 21Bde Howland86 (Fig. 10, 21). Entre la vaixella figurada destaquen escifs àtics de figuresroges AT-FR Sk 2a (Fig. 10, 23) i també escifs sobrepintats de l’estil de Sant Valentí(Fig. 10, 22); però la peça més destacada és un crater de campana de peu alt AT-FR 4b(Fig. 10, 24) del qual tenim el perfil complet:87 el llavi està decorat amb una branca dellorer quasi perduda, i l’escena que apareix sembla que es pot identificar com un ban-quet,88 emmarcada en la part inferior per una sanefa de greques compostes i rectanglestipus tauler d’escacs.89

Figura 9. Materials ceràmics de la fàcies 1: àmfores púniques d’extrem occident,àmfores i ceràmica comuna massaliota. Fàcies 2/3: vaixella àtica llisa i de figures

roges, i ceràmica ibèrica a mà.

186 M. DÍAZ

86. Amb els paral·lels de l’Àgora d’Atenes (Howland, 1958, 46-47; Fernández, 1992, 141).87. La peça UE 196-18/198-1/200-14, apareguda en diversos fragments dins d’estrats diferenciats per-

tanyents als farciments constructius de la fase imperial.88. Si bé els fragments figurats són pocs i de les parts inferiors de l’escena, aquesta recorda molt el cra-

ter emporità del Pintor de Tirs, datat en el segon quart del segle IV aC, decorat amb la representació d’un ban-quet (Miró, 2006, 222, fig. 574).

89. Amb paral·lels en craters datats entre finals del segle V i la primera meitat del segle IV aC (Trias,1968, 466-473, làm. CXCVII i CXCVIII) i altres datats en el segon quart del segle IV aC, com els craters deljaciment de Villaricos (Cabrera, Sánchez, 2000).

TJI-18-05-162-11

TJI-18-05-149-2

TJI-18-05-193-9, 196-17

0

5cm

TJI-18-05-130-15

TJI-18-05-203-1

TJI-18-05-188-16

TJI-18-05-122-5

TJI-18-05-122-9

TJI-18-05-122-7

TJI-18-05-162-13TJI-18-05-197-26 TJI-18-05-170-1

TJI-18-05-122-62

TJI-18-122-63

TJI-18-05-197-54

TJI-18-05-197-22

TJI-18-05-122-87TJI-18-05-200-13


1

3

4

5

6

7

2

8

9

12 13 14

10

11

15

16

0 5 cm

0 5 cm

0 5 cm

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 186

Figura 10. Materials ceràmics de la fàcies 2: àmfores púniques, àmfores i comunaetrusca, àmfora massaliota, vaixella àtica llisa, de figures roges i sobrepintada.

La fàcies 3, a la qual pertanyen les restes constructives ibèriques que hem docu-mentat, es data en la segona meitat del segle IV aC, i es caracteritza per l’arribada denous contenidors púnics centremediterranis, com els T-7.1.2.1/Mañá C1a (Fig. 11, 3), iebusitans T-8.1.1.1/PE 14 (Fig. 11, 1-2). Del comerç grec trobem àmfores massaliotesA-MAS bd 8 (Fig. 11, 4), juntament amb els primers exemplars de grecoitàlica arcaicaLW A o B/A90 (Fig. 11, 5), procedents de la Magna Grècia i/o Sicília, acompanyant vai-xella fina àtica entre la qual destaquem noves formes de vernís negre, com el cílixLamb. 42Ba/F 416291 (Fig. 11, 6) i el plat de peix Lamb. 23/F 112092 (Fig. 11, 7), i mas-saliotes, com el cílix-escif PSEUDO-AT 608. A més hem de sumar els diferents vasosde producció ibèrica, la datació dels quals no la podem precisar amb tanta exactitud,tant llisos (Fig. 11, 10-12) com pintats (Fig. 11, 8, 9 i 13).

La fàcies 4, que hem situat en el segle III aC, és la menys coneguda, des d’un puntde vista ceramològic, del nostre jaciment. Es dóna una disminució de materials, que jaes començava a notar en la fàcies anterior, destacant el fet que les importacions pròpiesd’aquesta centúria es daten, sobretot, en la segona meitat. Destaquen les àmfores púni-ques centremediterrànies T-5.2.3.2/Mañá D1.2 (Fig. 11, 14) i T-7.2.1.1/Mañá C1 (Fig.


90. Forma del Lattara GRE-IT bd 1.91. Equivalent a la forma AT-VN 532-561.92. Equivalent a la forma AT-VN 1061-1076.

TJI-18-05-197-51

TJI-18-05-137-4 TJI-18-05-205-5

TJI-18-05-197-27 TJI-18-05-122-16

TJI-18-05-162-10 TJI-18-05-137-15 TJI-18-05-187-4

TJI-18-05-122-6

TJI-18-05-122-8

TJI-18-05-158-1

TJI-18-05-188-19

TJI-18-05-162-14

TJI-18-05-122-65

TJI-18-05-162-15

TJI-18-05-122-66

TJI-18-05-122-59 TJI-18-05-122-58 TJI-18-05-127-20

TJI-18-05-197-23

TJI-18-05-122-69

TJI-18-05-197-50

TJI-18-05-200-5 TJI-18-05-122-56

TJI-18-05-196-18, 198-1, 200-14


1

3

4

5 6

7

2

8

9

12

13

14

10

11

15

16

1718

19

2021

2223

0 5 cm

0 5 cm

0 5 cm

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 187

11, 15), que arriben juntament amb ceràmica de cuina púnica (Fig. 11, 22 i 23). Serà enaquest moment quan comencem a trobar les primeres importacions de vernís negre ità-lic, amb formes inicials de la campaniana A com el cílix Lam. 42Bc/F 4253 (Fig. 11,16), les escudelles Lamb. 27ab/F 2784 (Fig. 11, 18 i 19), o les copes Lamb. 31a/F 2574i Lamb. 33b/F 2973 (Fig. 11, 17). També arriben plats de la producció calena arcaica,caracteritzats per la decoració en relleu del fons intern (Fig. 11, 20), trobem els primersvasos bicònics (Fig. 11, 21) i escudelles grises emporitanes, i s’evidencia un canvi enels productes que comercialitza Empòrion, on la vaixella grega es va substituint per laitàlica i la de producció local.

La fàcies 5, que coincideix amb els moments finals de l’oppidum, es data en els dosprimers terços/primera meitat del segle II aC, en un context marcat per l’establiment de laseu del poder de Roma a Hispània en la nostra ciutat, quan en la part alta del tossal tarra-goní instal·len el quarter general durant la Segona Guerra Púnica. Malgrat aquest enfron-tament bèl·lic, que afectà els darrers anys del segle III aC, continuen arribant productespúnics, com les àmfores centremediterrànies T-5.1.1.1/Mañá D10, T-5.2.1.1, T-7.7.1.1/Lancel 312 a,b (Fig. 11, 24); sud-hispànics CC.NN/T-9.1.1.1 (Fig. 11, 27) i ebusi-tans T-8.1.3.2/PE 17 (Fig. 11, 25), acompanyats de ceràmica comuna púnica com mortersLancel 152 (Fig. 11, 33), gibrells Lancel 781 i tapadores Lancel 911. En contrapunt, la vai-xella itàlica representa les importacions més nombroses, amb àmfores grecoitàliques clàs-siques/A-GRE-IT bd 3 (Fig. 11, 26) procedents de la Campània i/o Magna Grècia, junt ambvernís negre campà dels tipus campaniana A93 Lamb. 27c/F 2825 (Fig. 11, 29), plats Lamb.36/F 1310 i pàteres Lamb. 5/F 2250, a més de produccions de la calena antiga com platsLamb. 36/F 1310/F 1310, copes Santmartí 166 i pàteres Lamb. 5/F 22250, i pàteres Lamb.55/F 2232 (Fig. 11, 30). Per últim, i també procedents de la Campània, arriben les prime-res formes de ceràmica de cuina itàlica, com cassoles, tapadores i morters (Fig. 11, 31 i 32).

Totes aquestes dades que acabem d’exposar, potser massa detallades i extenses perunes conclusions, tenen la seva justificació. El gran nombre de productes importats, enrelació amb l’oppidum ibèric, i destacant el període que va del darrer terç del segle VIal IV aC, ens està indicant l’important paper d’aquest assentament, que ocupa el lloc mésalt en l’estructura jeràrquica de la Cossetània.94 Si bé les estructures més antigues datendel segle V aC (Adserias et alii 1993), sembla lògic pensar, arran de les nostres troba-lles, en algun tipus d’assentament ja des del període ibèric antic, que podria haver tin-gut el seu nucli al promontori on es documenten les construccions dels segles V-IV aCabans esmentades, a més d’un sector portuari que hom intuïa a partir de la cita de TitusLivi de l’any 210 aC, on s’anomenen els piscatores tarraconenses (XXVII, 45, 7), i deles troballes del solar veí de la UA 15 (Bea 2006). Aquesta població ibèrica de la mari-na es devia concentrar en la badia situada a l’est de la desembocadura del Tulcis, on

188 M. DÍAZ

93. Que s’afegeixen a les formes esmentades en la fàcies anterior, que comencen a arribar a finals delsegle III i amb presència en el segle II aC.

94. En aquest sentit ens sembla molt aclaridor el treball de F. Burillo: “... las importaciones aparecenúnicamente en los lugares donde con posterioridad surgirán las ciudades, remontando las fechas al siglo VIIa.C. (...) La concentración selectiva del material importado tiene una lectura social del territorio, y nos mues-tra la existencia de una jerarquía. Nos encontramos ante un reparto preferente de elementos de prestigio den-tro de un ámbito rural, donde residía la elite que acumulaba dichas importaciones, la misma que generacio-nes después aglutinó en su entorno a las comunidades vecinas, configurando la ciudad que ellos controlabanpolíticamente.” (Burillo, 2002, 209).

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 188

s’hauria consolidat el port iber al qual arribaven comerciants púnics i grecs. Es deviatractar d’una zona mancada d’estructures, però favorable perquè es trobava arreceradadels temporals del nord, i per la seva idoneïtat per a l’ancoratge i el proveïment d’ai-gua, és a dir, un port natural o sálos (Ruiz de Arbulo, 2003). No hem d’oblidar que elsubsòl de la part baixa de l’actual Tarragona es caracteritza per un subsòl càrstic moltric en aigua potable, amb afloraments de vetes en la part inferior de la carena rocosasobre la qual es construí l’oppidum,95 com els detectats a l’entorn del nostre solar enl’adjacent UA 1596 o en el carrer Pere Martell.97 En aquest context és on s’estableix elnucli de marina ibèric, que a més disposarà dels recursos hídrics molt propers del Tulcis.

Figura 11. Materials ceràmics de les fàcies 3: àmfores púniques i massaliotes, comu-na púnica i comuna ibèrica. Fàcies 4: Àmfores púniques i grecoitàliques, vernís negreitàlic, comuna púnica i grisa emporitana. Fàcies 5: àmfores púniques i itàliques, ver-nís negre i comuna itàlica, comuna púnica. Materials dels nivells altimperials: àmfo-

res i elements de guarniment.


95. Més dades sobre aquest tema les podreu trobar a: Remolà, Ruiz de Arbulo, 2002; “L’aigua a la colò-nia Tàrraco”, Empúries 52, 29-37, i a: Tàrraco i l’aigua, catàleg de l’exposició al Museu NacionalArqueològic de Tarragona, 2004.

96. On en les darreres intervencions han detectat nous afloraments d’aigua, fet que en època antiga esva aprofitar, com constata la construcció d’un nimfeu en època augustal (Bea, 2006, 232).

97. En la parcel·la 30 del PERI 2, on es va localitzar una veta natural que, en època tardorepublicana, esva aprofitar per construir-hi una font monumental (Pociña, Remolà, 2001, 89).

TJI-18-05-161-18

TJI-18-05-161-20

TJI-18-05-164-3TJI-18-05-187-10

TJI-18-05-161-16

TJI-18-05-144-2

0 5 cm

TJI-18-05-185-1b

TJI-18-05-161-15

16

TJI-18-05-197-8

TJI-18-05-192-1

TJI-18-05-192-9

TJI-18-05-148-5/6

TJI-18-05-197-17

TJI-18-05-122-11 TJI-18-05-122-10

TJI-18-05-130-16TJI-18-05-10-18

TJI-18-05-182-20

TJI-18-05-181-23TJI-18-05-182-3TJI-18-05-122-13

TJI-18-05-183-12

TJI-18-05-161-19

TJI-18-05-161-17

TJI-18-05-137-16

TJI-18-05-161-1TJI-18-05-144-4

TJI-18-05-137-11

TJI-18-05-188-21

TJI-18-05-188-48

TJI-18-05-177-2

1 2

3

4

9

1011

12

14 15

17 18 1920

2122 23

24

28




34

35 36

3738

3940

TJI-18-05-122-21

8

13

29

25 26 27

30

31

32

33

7

5

6

0 5 cm

0 5 cm

0 5 cm

0 5 cm

0 5 cm

TJI-18-05-164-6

TJI-18-05-151-17

TJI-18-05-188-22

TJI-18-05-164-1TJI-18-05-161-22TJI-18-05-161-21

TJI-18-05-164-4TJI-18-05-187-7

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 189

Les estructures d’aquest nucli portuari excavades per nosaltres, evidencien unaurbanització en terrasses adaptada al desnivell natural, i podien haver format part d’unprojecte urbanístic més o menys planificat i datat en la segona meitat del segle IV aC.Cal destacar que, pel que fa a l’ordenació d’estructures, els murs segueixen la mateixaorientació que els trobats en l’illa dels carrers Pere Martell/Eivissa/Mallorca/Jaume I(Adserias et alii, 1993), que es localitzen en un sector proper però més elevat respectea la nostra posició.98 Malgrat això, l’escassetat de restes documentades fins al momentens fa plantejar aquesta hipòtesi de manera prudent.

Figura 12. El turó de Tarragona a finals del segle III - inicis del II aC (corbes denivell, segons Gabriel, 2001).

Aquest panorama no sembla variar gaire fins a l’arribada dels romans durant laSegona Guerra Púnica. En aquest moment el fort increment de trànsit naval i la neces-sitat d’un port ben arrecerat dels temporals de llevant on hivernar,99 impliquen la cons-trucció d’infraestructures portuàries d’envergadura. Així, sembla que cap a finals del

190 M. DÍAZ

98. Malauradament, de la relació de les estructures que hem localitzat amb les construccions de l’UA 15(Bea, 2006) no podem establir cap hipòtesi arquitectònica o urbanística, car la publicació d’aquella excava-ció està mancada d’un element essencial com és la planimetria, fet que lamentem.

99. No hem d’oblidar que Tàrraco esdevé quarter general i base d’operacions durant aquest episodibèl·lic, seu del poder de Roma a Hispània, i durant la segona meitat del segle II aC, quan esdevé centre derecepció de tropes i d’hivernada durant les guerres celtibèriques.

TULCISAntiga línia de costa

5

10

15

20

25

35

30

40

45

50

55

60

65

70

75

80

10

15

50

55

60

65

70

75

OPPIDUM

ÀREAMILITARROMANA

0 500 m

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 190

segle II-I aC100 es construeix un espigó per protegir la badia portuària: el dic es cons-trueix en l’extrem del promontori sud-oriental, a l’alçada de l’actual carrer Apodaca-plaça dels Carros, amb una estructura d’opus caementicium a base de pilars i arcades101

(Ruiz de Arbulo, 2003), que en direcció sud-oest s’endinsava en el mar almenys 125metres (Macias, 2004, 18).

Així, les primeres evidències d’infraestructures relacionades amb l’activitat por-tuària les trobem en l’extrem oriental, oposat a la ubicació del port iber:102 un dipòsitd’època tardorepublicana i uns magatzems d’època augustal. Però a partir de mitjansegle I dC es produeix un fenomen de desplaçament de les infraestructures portuàriesenvers el sector occidental, ja que la part oriental es transforma en una zona lúdica decaire públic, amb la construcció del teatre romà i uns banys públics.103 Aquest fet coin-cideix amb la sistematització de la xarxa viària del suburbi occidental i l’inici de la sevaurbanització amb domus, una àrea de necròpolis i grans magatzems (López, 2006;Pociña, Remolà, 2001), que tenen el seu reflex directe en els horrea veïns de la UA 15(Bea, 2006).

Si bé en la nostra intervenció no es conserven estructures relacionables amb elsprimers magatzems portuaris del suburbi occidental,104 que anul·larien les estructuresaugustals de la que hem denominat fase 3, sí que podem confirmar la presència d’es-tructures d’emmagatzematge portuàries construïdes en el tercer quart del segle II dC,en consonància amb l’entorn d’aquesta àrea de la ciutat, dominat per horrea105 i edi-ficis vinculats amb l’activitat portuària,106 que semblen tenir la seva fi en l’antiguitattardana, quan l’arenament d’aquest sector motivà un avenç de la platja i, per exten-sió, de les estructures portuàries, amb la consegüent transformació d’alguns delsantics magatzems en grans domus senyorials (Adserias et alii, 2000; Ruiz de Arbulo,2003).


100. Aquesta cronologia, una mica posterior a la construcció de la muralla de la segona fase, coincideixamb les obres d’infraestructura de la nova ciutat de Tàrraco, com és l’abans esmentat gran col·lector del carrerApodaca (Díaz, Puche, 2003). També coincideix amb la reforma detectada en aquest solar, en la qual s’a-nul·len les construccions ibèriques i s’urbanitza seguint noves orientacions, possiblement derivades de la cen-turiació i parcel·lació en insulae documentades a l’interior de la nova ciutat (Macias, 2000; Díaz, Macias,Teixell, 2004).

101. D’aquesta manera es pretenia no interrompre els corrents i evitar el rebliment del fondejador ambarenes procedents de la gola fluvial.

102. Concretament foren documentades en les excavacions del teatre romà (Mar, Roca, Ruiz de Arbulo,1992).

103. Aquest fenomen tindrà la seva continuació al llarg de l’Alt Imperi, i culminarà amb la construcció,a l’oest del teatre, d’unes termes públiques de tipus imperial en el segle III dC (Macias ed., 2004).

104. Tot i que des del punt de vista material, com demostren algunes de les ceràmiques i monedes demitjan segle I dC recuperades en l’excavació, sí que en tenim constància.

105. Per a més dades consulteu: Bea, 2006; López, 2006; Macias, 2004; Pociña, Remolà, 2001.106. Com el taller de reparació de vaixells localitzat en el solar número 43 del mateix carrer Jaume I

(Bea, 2006, 225).

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 191

Figura 13. Planta de la Tàrraco altimperial (a partir de planimetria de Gabriel,2001; López, 2006 i Macias, 2004).

BIBLIOGRAFIA

ADSERIAS, M.; BURÉS, L.; MIRÓ, M.T.; RAMON, E. (1993) “L’assentament pre-romà deTarragona”. Revista d’Arqueologia de Ponent 3, Lleida, 177-227.

AQUILUÉ, X.; DUPRÉ, X.; MASSÓ, J.; RUIZ DE ARBULO, J. (1991) “La cronologia de lesmuralles de Tàrraco”, Revista d’Arqueologia de Ponent 1, Lleida, 271-304.

ADSERIAS, M.; POCIÑA, C.A.; REMOLÀ, J.A. (2000) “L’hàbitat suburbà de l’antigaTàrraco. Excavacions al sector afectat pel PERI 2 (Jaume I-Tabacalera)” a Tàrraco99, arqueologia d’una capital provincial romana, Documents d’ArqueologiaClàssica 3, Tarragona, 137-154.

ASENSIO, D.; CIURANETA, M.; MARTORELL, S.; OTIÑA, P. (2000) “L’assentament ibèricde Tarragona. L’excavació de Manuel Berges al carrer dels Caputxins l’any 1978”,Tarraco 99, Arqueologia d’una capital provincial romana, Documents d’Arqueo-logia Clàssica 3, Tarragona, 71-81.

BEA, D. (2004) Memòria de la intervfenció arqueològica a la parcel·la UA-15 deTarragona (Tarragonès) –Sectors 1000, 2000 i 6000-, gener de 2004. Memoria inè-dita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

BEA, D. (2006) “El port romà de Tàrraco, aportacions historiogràfiques i novesinterpretacions: la intervenció arqueològica als solars de l’UA 15 deTarragona (Tarragonès)”. A: Tribuna d’Arqueologia 2004-2005. Barcelona,215-244.

192 M. DÍAZ

Xarxa viària

Espigó romà

Magatzems portuaris

Antiga línia de costa

Xarxaviària

Xarxa viària

TULCIS

5

10

15

20

25

35

30

40

45

50

55

60

65

70

75

80

0 500 m

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 192

BURILLO, F. (2002) “Oppida, ciudades estado y populi en la transición del Ibérico Plenoal Tardío en el nordeste de la Península Ibérica”. A: I Jornades d’Arqueologia Ibersa l’Ebre. Recerca i interpretació. Tivissa, 23 i 24 de novembre de 2001, Ilercavònia3, Ribera d’Ebre, 205-220.

CABRERA, P.; SÁNCHEZ, C. (2002) “El comerç grec amb el món ibèric durant l’èpocaclàssica”. Els grecs a Iberia. Seguint les passes d’Heràcles. Barcelona: Museud’Arqueologia de Catalunya, 2000.

CASTELLANOS, M.M. (1996) “Les importacions etrusques del segle V aC al nord-estpeninsular i el comerç mediterrani”. Pyrenae 27. Barcelona, 83-102.

CODEX (2005) Informe de la delimitació arqueològica en el solar núm 18 del C/JaumeI, Tarragona (Tarragonès). Informe inèdit lliurat al Servei d’Arqueologia de laGeneralitat.

CODEX (2006) Informe de la intervenció arqueològica en el solar núm. 18 del C/JaumeI, Tarragona (Tarragonès). Informe inèdit lliurat al Servei d’Arqueologia de laGeneralitat.

COTA 64 (2002) Memòria de la intervenció arqueològica (desmuntatge de les estructu-res) realitzada al carrer Jaume I, 16. Tarragona (Tarragonès). Memòria inèditalliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat.

DÍAZ, M. (2000) “Tipo-cronologías de los contextos cerámicos tardo-republicanos enTarraco”. Empúries 52, Girona, 201-260.

DÍAZ, M.; MACIAS, J.M.; TEIXELL, I. (2005) “Intervencions al carrer Sevilla núms 12-14. Noves dades per a l’evolució urbana del “Casc Antic” de Tàrraco”. ButlletíArqueològic RSAT, Època V, núm. 27, Tarragona, 47-103.

DÍAZ, M.; PUCHE, J.M. (2003) “El proceso de urbanización de la Tarraco republicana:los niveles constructivos del colector principal de la ciudad”. Revistad’Arqueologia de Ponent, 11, Lleida, 291-319.

FERNÁNDEZ, (1992) Excavaciones en las necrópolis del Puig des Molins (Eivissa). Lascampañas de D. Carlos Román Ferrer: 1921-1929. Eivissa.

GABRIEL, R. (2001) “Aproximació a la topografia antiga de Tarragona”. ButlletíArqueològic RSAT, Època V, núm. 23, Tarragona, 281-346.

HOWLAND, R. (1958) The Athenian Agora, Volume IV: Greek Lamps and TheirSurvivals. Princeton.

LA CERÀMICA (2000) La ceràmica de vernís negre dels segles II i I aC: centres produc-tors mediterranis i comercialització a la península Ibèrica. Taula rodona.Empúries 4 i 5 de juny de 1998, Mataró.

LATTARA (1993) M. PY (dir.) Dictionnaire des Céramiques Antiques en Méditerranéenord-occidental. Lattara 6, Lattes.

LÓPEZ, J. (2006) Les basíliques paleocristianes del suburbi occidental de Tarraco: Eltemple septentrional i el complex martirial de Sant Fructuós. Tarragona: ICAC.(Sèrie Documenta; 4)

LÓPEZ CASTRO, J.L. (2006) “Las ciudades fenicias occidentales: producción y comer-cio entre los siglos VI-III aC”. Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnico deoccidente: XX Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2005). Eivissa,27-50.

MACIAS, J.M. (2000) “L’urbanisme de Tàrraco a partir de les excavacions de l’entorndel Fòrum de la ciutat”. Tarraco 99, Arqueologia d’una capital provincial romana.Tarragona, 83-106. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 3)


TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 193

MACIAS, J.M. (2004) (editor) (2004) Les termes públiques de l’àrea portuària deTàrraco: carrer Sant Miquel de Tarragona. Tarragona: ICAC. (SerieDocumenta; 2)

MARTORELL, S. (2000) Memòria de la intervenció arqueològica realitzada del 22 desetembre al 2 de novembre de 1998 al solar del carrer Jaume I, 16, de Tarragona,Tarragonès. Memòria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat.

MAR, R.; ROCA, M.; RUIZ DE ARBULO, J. (1993) “El teatro romano de Tarragona. Unproblema pendiente”. A: Teatros romanos de Hispania, CAR 2, Madrid, 11-23.

MASSÓ, J.; MENCHON, J. (1999) Les muralles de Tarragona. Defenses i fortificacions dela ciutat (s. II aC - XX dC), Tarragona.

MIRÓ, M.T. (2006) La ceràmica àtica de figures roges de la ciutat grega d’Empòrion,Girona. (Monografies Emporitanes; 14)

OLIVER, A.; GUSI, F. (1995) El Puig de la Nau. Un hábitat fortificado ibérico en elámbito mediterráneo peninsular. Castelló. (Monografías de Prehistoria yArqueología Castellonenses; 4)

OTIÑA, P.; RUIZ DE ARBULO, J. (2000) “De Cese a Tárraco. Evidencias y reflexionessobre la Tarragona ibérica y el proceso de romanización”. Empúries 52. Girona,107-136.

POCIÑA, C.A.; REMOLÀ, J.A. (2001) “Nuevas aportaciones al conocimiento del puertode Tarraco (Hispania Tarraconensis)”. Saguntum 33. València, 85-96.

RAMON, J. (1995) Las Ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo central y occidental,Col·lecció Instrumenta 2, Barcelona.

RAMON, J.; SANMARTÍ, J.; ASENSIO, D.; PRINCIPAL, J. (ed.) (1998) Les fàcies ceràmiquesd’importació a la costa ibèrica, les Balears i les Pitiüses durant el segle III aC i laprimera meitat del segle II aC. Barcelona. (Arqueo Mediterrània; 4)

RAMON, J. (2006) “Comercio y presencia cartaginesa en el extremo occidente y atlánti-co antes de las Guerras Púnicas”. Economía y finanzas en el mundo fenicio-púnicode occidente: XX Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2005),Eivissa, 69-106.

RUIZ DE ARBULO, J. (2003) “Eratóstenes, Artemidoro y el puerto de Tàrraco. Razonespara una polémica”. Revista d’Arqueologia de Ponent 11-12, Lleida, 87-107.

SÁNCHEZ, C. (2003) “Los griegos en España en los siglos V y IV aC: Ibiza y su papel enla distribución de los materiales griegos de occidente”. Economía y finanzas en elmundo fenicio-púnico de occidente: XVII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica(Eivissa, 2002). Eivissa, 133-143.

SANTOS, M. (2003) “Fenicios y griegos en el extremo NE peninsular durante la épocaarcaica y los orígenes del enclave foceo de Emporion”. A: Economía y finanzas enel mundo fenicio-púnico de occidente: XVII Jornadas de Arqueología Fenicio-Púnica (Eivissa, 2002). Eivissa, 87-132.

TRIAS, G. (1968) Cerámicas griegas de la península Ibérica. València.

194 M. DÍAZ

TRIBUNA2007-09 21/7/08 17:57 Página 194

El castellum de Can Tacó/Turó d’en Roïna(Montmeló-Montornès del Vallès, VallèsOriental) i el seu entorn territorialMÒNICA MERCADO*, ESTHER RODRIGO**, MARTA FLÓREZ**, JOSEPMARIA PALET** I JOSEP GUITART**

INTRODUCCIÓ

El present treball pretén mostrar els resultats de la recerca arqueològica a Can Tacóentre els anys 2003 i 2007. L’interès pel jaciment de Can Tacó va sorgir de la iniciati-va dels municipis de Montmeló i Montornès del Vallès, que van propiciar la realitzaciód’una primera intervenció en aquest jaciment conegut des de mitjans del segle passat.Aquesta primera intervenció arqueològica es va realitzar la tardor de 2003 amb el con-curs de l’empresa Estrats SL; els prometedors resultats inicials van fer aconsellable l’e-laboració d’un projecte de recerca científica que considerés el jaciment i el seu entornterritorial, amb la implicació de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (MERCADO,et al., 2006). Fins el moment present s’han realitzat un total de cinc intervencions queens permeten fer una primera interpretació de les restes arqueològiques

De bon principi, ja es va destacar el possible caràcter militar del mateix, fet quesembla confirmar-se a la llum de les dades obtingudes a partir de les excavacions. Aixímateix, les característiques singulars i el caràcter excepcional a Catalunya d’aquesttipus d’enclavament incrementen el seu interès.

CONTEXT GEOGRÀFIC

El jaciment de Can Tacó – Turó d’en Roïna es troba damunt una petita elevaciólocalitzada a l’est de Montmeló i al nord de Montornès, a la comarca del VallèsOriental, i forma part administrativament d’ambdós municipi. És molt similar a un

*Estrats, s.l.**Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 195

istme o península, ja que per la banda est s’accedeix sense dificultat per la plana on s’e-rigeix actualment el polígon Industrial de Montornès. Al contrari, des de la zona W(vessant de Montmeló) l’accés és més difícil degut a una pendent més acusada. Trobemels mateixos condicionaments per l’extrem sud. La banda nord queda sense accés per-què està protegida de forma natural pel que actualment s’anomena el Turó de Les TresCreus.

El jaciment es troba situat a l’aiguabarreig del riu Congost amb el riu Mogent, que,conflueix en el riu Besòs, i esdevé un dels eixos vertebradors de la comarca del Vallès.Aquests rius, juntament amb altres afluents com la riera del Tenes, la riera de Cànoves,o la riera de Caldes, són terrasses fluvials que geològicament tenen conjunts de sedi-ments amb graves, llims i argiles que s’atribueixen a l’Holocè. Aquests cursos fluvialses convertiren en els camins i vies de pas per travessar les serralades i línies de mun-tanya, com per exemple el Besòs i la Tordera per la serralada Prelitoral.

La comarca del Vallès queda englobada dins de la Depressió Prelitoral, entre laserralada Prelitoral, al sud i sud-est, el massís del Montseny al nord-est, i les muntan-yes de Sant Llorenç de Munt fins els Cingles de Bertí al nord i l’oest. La formació degran part d’aquesta depressió, amb valls al·luvials fèrtils, correspon a dipòsits d’eraquaternària i miocènica.

Can Tacó es troba situat dominant un paratge de plana encaixat entre els dos siste-mes muntanyosos esmentats, amb alçades d’entre 800 i 1000 m.s.n.m, i per la bandalitoral, amb unes alçades entre 400 i 500 m.s.n.m.

Cap al sud-oest, a l’àrea del riu Llobregat, la depressió es fa més abrupta i menysfèrtil, convertint-se en una fossa tectònica encaixada entre una gran falla situada al nord,la qual passa per Olesa i Esparreguera, i una altra que voreja la serralada Litoral isegueix el curs de l’Anoia i la riera de Rubí. El Llobregat marxa perpendicularment aaquests conjunts, rebaixant les terres que uneixen el Vallès i el Penedès, al mateix tempsque forma una plana al·luvial relativament àmplia (LLOPIS, 1943).

Les planes i valls que trobem arran de la Depressió Prelitoral es troben vertebradesper rius i rieres que fan d’aquestes terres zones fèrtils. Per tant, és fàcil comprendre per-què el poblament prehistòric d’aquesta zona es va concentrar a les valls i planes, ja queeren les úniques aptes per a una població estable del neolític fins al Bronze Final, quenecessitava camps per al conreu i pastures per als ramats.

Aquestes regions foren àmpliament transitades en temps històrics, concretamentdurant l’època romana –Via Augusta i les seves desviacions cap a Barcino–, i a par-tir de l’edat mitjana, amb les vies ramaderes. Aquest Pla Prelitoral jugarà doncs unpaper de primer ordre en aquest capítol de comunicacions, relegant-se a un segonnivell el Pla de Marina, poc apte per al trànsit degut a la seva relativa estretesa i lainsalubritat de les seves terres.

Hidrogràficament, la comarca del Vallès Oriental compta amb prou recursos; és tra-vessada per diverses rieres com la del Tenes, Cànoves, Caldes o Mogent que seranafluents de rius una mica més grans com el Congost i el Besòs. Aquestes rieres i riusseran els camins i vies de pas que travessaran les serralades i línies de muntanya.

196 M. MERCADO, E. RODRIGO, M. FLÓREZ, J.M. PALET, J. GUITART

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 196

Figura 1. Vistes del turó de Can Tacó en primer terme i de la serra de Marina al fons

ELS PRECEDENTS

La primera notícia sobre l’existència d’un jaciment arqueològic en el cim del Turóde Can Tacó va ser donada pel senyor Joan Morató l’any 1944.

Arran d’aquestes primeres notícies a Can Tacó hi van haver dues intervencionsarqueològiques de caire científic prèvies a l’actual, una portada a terme l’any 1947 perJ. Barberà i A. Panyella, (BARBERÀ; PANYELLA, 1950:4-5) i l’altre el 1961 pel doc-tor I. Cantarell (BERTRAN 1985: 185-199). Val a dir que aquestes intervencions vanser realitzades amb més bona voluntat que experiència científica i mitjans.

La intervenció de 1947 va consistir en diverses cates practicades en diversos puntsdel turó i es va delimitar de forma aproximada el jaciment, donant-li una extensió de50 x 30 metres. Resulta difícil identificar els punts del jaciment on es van realitzaraquests sondejos, ja que en la notícia arqueològica que es va publicar no hi apareix capcroquis on es detalli la situació i les estructures aparegudes. Els resultats van consistiren la localització d’un àmbit central, en la troballa de fragments de mosaics, tessel·lesi restes d’estructures muràries que segons els autors de la intervenció corresponien agrans blocs de pedra i parets fetes en pedra seca, entre les que destacava una possiblemuralla.

EL CASTELLUM DE CAN TACÓ/TURÓ D’EN ROÏNA 197

I

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 197

La intervenció de 1961 documentà restes ceràmiques i fragments d’opus signinum,una placa de plom i estucs amb decoració de pintura vermella.

Aquests autors sostenien la hipòtesis de que es tractava de dues estacions, és a dir,un establiment ibèric i un de romà, datables en el segle II aC (BARBERÀ, J.; PANYE-LLA, A., 1950:5).

Sobre els anys 80, en J. Sanmartí realitzà una prospecció superficial per la zonaper tal de recollir informació per la seva tesi doctoral. Els resultats de dita prospeccióforen la documentació de fragments de ceràmica ibèrica i un fragment de campania-na B. La interpretació d’aquest estudiós és que entre el segle II i I aC es va construir“una fortificació romana destinada a controlar la cruïlla de camins (...). Tanmateix,creiem que hom no pot excloure la possibilitat de que també hagués existit anterior-ment en aquest indret un establiment indígena, segurament de petita grandària, talvegada amb la mateixa funció de controlar i vigilar els camins.” (SANMARTÍ, J,1986: 839-843).

Així doncs, les dades que es tenien fins a les intervencions presents eren forçaimprecises i s’imposava la necessitat d’iniciar un projecte de recerca centrat en aquestassentament.

LES CAMPANYES D’EXCAVACIÓ. RESULTATS ARQUEOLÒGICS

Les cinc campanyes efectuades entre els anys 2003 al 2007 s’han plantejat valorantuna sèrie d’objectius: per una banda caracteritzar el tipus de jaciment de que es tracta-va, i valorar la seva identificació dins de les pautes de recintes fortificats, i per l’altre,delimitar el seu perímetre real i constatar la volumetria estratigràfica existent. Les cam-panyes dels anys 2006 i 2007 han suposat l’inici de les excavació en extensió del jaci-ment.

ESTRUCTURA DEL JACIMENT

L’assentament presenta dos cossos constructius diferenciats. El Cos I és l’edificiconstructiu més petit, amb un perímetre de 69,76 metres i una àrea de 300 m2 aproxi-madament. Presenta una orientació nord-sud, i es tracta d’una construcció rectangularcompartimentada en diferents àmbits dels quals s’han documentat 7, però amb superfí-cie suficient per 8 o 9. Els murs que delimitarien aquest barracó són de grans dimen-sions i construïts amb blocs de 40-50 cm, bastint part de la muralla oriental.

El Cos II és el més gran i està orientat nord-est/ sud-oest. Te un perímetre de 181,80metres i presenta una àrea de 1.973 m2. És rectangular, quadruplica les dimensions delmòdul I i es troba delimitat pels murs perimetrals nord, sud, oest i part de l’extrem est.

Pel que fa a les dimensions totals documentades, el perímetre total és de 197metres, amb una àrea de 2.400 m2. En el jaciment s’han detectat tres terrasses on es dis-posen els diferents àmbits. A la part superior i dominant el conjunt, es troba la terrassacentral (C). Per l’extrem est, s’ha constatat l’existència de dues terrasses. La terrassa 1Ede 3,50 metres i la terrassa 2E de 7,50 metres d’amplada. Per la banda oest, es detectendos nivells, terrassa 1W i 2W, la primera amb 5,50 metres i la segona amb 5,25 metres.La terrassa central té una amplada de 13,50 metres.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 198

Figu

ra 2

. Pla

nta

estr

uctu

ral r

esul

tant

del

jaci

men

t des

prés

de

la c

ampa

nya

de 2

007


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 199

Tots els indicis semblen indicar que estem al davant d’un enclavament romà de caràc-ter militar. Seria un assentament petit, potser una petita guarnició o castellum que exer-ciria funcions de vigilància i control d’un territori ampli.

La tècnica edilícia es molt homogènia a tot el jaciment. Es tracta de construccionsbastides amb pedra seca de mòdul variable. Les estructures muràries es troben encabi-des en trinxeres de fonamentació excavades a la roca natural, d’origen sedimentari, onpredomina la pissarra llicorella; la pràctica totalitat del jaciment s’ha construït fent ser-vir aquest material.

A diferència dels murs interns, construïts amb sòcol de pedra i alçat de tovot otàpia, el mur perimetral s’ha bastit amb dos murs paral·lels i un rebliment intern depedruscall, utilitzant la tècnica anomenada emplecton.

Aquest enclavament no presenta fossat i està defensat de forma natural per la pen-dent del turó i pel mur de tancament que estaria funcionant com a muralla. Aquest murfa una reculada per tal de tancar el recinte per la zona septentrional. Aquesta reculadabe reforçada per dos murs perpendiculars i lligats entre ells per una altra estructuramurària, dibuixant un àmbit intern de 5,00 m x 2,00 m, en el qual es va poder docu-mentar dos nivells de circulació de pedra piconada. A tall d’hipòtesis es possible que estracti d’una falsa porta o una torre.

L’altra construcció peculiar dins de la muralla consisteix en una cantonada que encomptes de dibuixar un angle recte, s’obre fins a 140º. De fet, aquest canvi d’orienta-ció respon a la necessitat de tancar el perímetre per la banda nord i anar a buscar el tan-cament del mòdul I (zona de baluard), formant part de la mateixa fase constructiva.

Tot i que es coneix el perímetre total del jaciment a partir de la descoberta del traçatdel mur perimetral, no s’ha pogut documentar el punt d’unió entre el mòdul I i mòdulII degut al seu arrasament.

L’entrada principal al recinte, segurament ubicada a la zona septentrional, no haestat localitzada degut a un arrasament important que coincideix amb el camí d’entra-da actual del jaciment. S’ha constatat l’existència d’una poterna a la zona nord-est i l’e-xistència d’un accés situat a la part nord-oest. L’excavació d’aquesta zona ha permèscomprovar que correspon a una porta de dos metres de llum. A tocar d’aquesta portas’ha identificat una estructura que queda avançada respecte al mur perimetral, i queinterpretem que hauria pogut funcionar com un bastió defensiu de la fortificació.Aquesta estructura es troba parcialment arrasada pel camí d’accés al turó que es va rea-litzar als anys setanta, i per tant, no s’ha pogut delimitar en la seva totalitat.

A la terrassa central s’ha documentat l’existència d’un sistema de recollida d’ai-gües pluvials que ens indica la presència d’un espai de circulació a una cota supe-rior, i la possible disposició dels àmbits habitacionals a banda i banda del mateix.Les estructures trobades en aquest espai corresponen a dues canalitzacions molt arra-sades que discorren per la terrassa central, en direcció sud, i que constitueixen unaprova més de la cura amb que es va construir aquest assentament. En les dues cana-litzacions s’ha perdut pràcticament la coberta, i en algun tram només s’ha pogutdocumentar el treball realitzat a la roca natural per condicionar-la com a solera de lacanalització.

Les darreres campanyes d’excavació han permès documentar l’existència d’unacisterna; l’abastiment de la cisterna es faria a partir de la captació de les aigües pluvials;de fet les dues canalitzacions conservades sembla que tindrien aquesta funció, ja que elseu traçat s’orienta en direcció sud cap a la cisterna.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 200

Figura 3. Cos defensiu avançat documentat en la campanya de 2006.

El dipòsit, que ha estat documentat en les campanyes realitzades en els mesos dejuny i octubre del present any, s’ha pogut comprovar que té una dimensions aproxima-des de 9,00 metres x 3,60 metres i està totalment excavat. Posteriorment, s’han cons-truït les quatre parets internes de contenció i s’han impermeabilitzat mitjançant un arre-bossat d’opus signinum hidràulic. El paviment, que presenta el mateix acabat, fa unalleugera inclinació cap a l’angle sudest, on s’ha constatat l’existència d’una cubeta dedecantació on es dipositaria la brutícia en suspensió.

En diferents punts del jaciment s’ha constatat la presència de nivells de circulacióde terra piconada, així com fragments importants, tant en quantitat com en qualitat, d’o-pus signinum, algun amb tessel·les incrustades. Així mateix, en els nivells superficialss’han recollit nombroses tessel·les de color blanc.

S’han documentat, en dos punts del jaciment, paraments de tovot caiguts, que asso-leixen alçades de gairebé dos metres i amb disposició de trencajunts, el que ens dona-ria pistes per constatar que tot i que el sòcol d’alguns murs assoleixen una alçada apro-ximada de 1,50 metres construïda en pedra, el parament superior estaria bastit amb tàpiao tova. Igualment, en l’excavació de diferents àmbits així con en l’amortització de lacisterna, s’ha documentat grans concentracions d’argiles depurades que havien formatpart dels murs adjacents.

Pel que fa a les estructures d’habitació, l’àmbit 5 és el millor conegut fins elmoment present. En aquesta habitació s’ha documentat un paviment de terra batuda. Enel moment d’abandonament sembla que funcionava com a magatzem de materials, tal icom ho corrobora la presència de gran quantitat del material base que s’utilitzava per a


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 201

l’elaboració d’opus signinum. Aquesta habitació es troba compartimentada per un murde tàpia que delimita dos subàmbits. En el més petit s’ha excavat un enderroc de teulaque formaria una canalització en el sostre per facilitar la recollida d’aigües pluvials amode de barbacana

Figura 4. Vista general de la cisterna.

En aquest espai s’ha documentat un paviment d’argamassa, reforçat en algunspunts amb guix, per tal d’impermeabilitzar l’estança. En el punts més febles i amortit-zant el nivell de circulació s’ha documentat gran quantitat d’opus signinum d’un gruixconsiderable que indicaria l’existència d’un pis superior.

L’excavació de l’àmbit més gran va permetre documentar la troballa de restes d’unadecoració parietal caiguda, consistent en estucs i part d’una motllura denticulada. Ladisposició estratigràfica dels estucs indiquen la possible existència d’un pis superior ones trobarien les parets decorades. Els elements decoratius de Can Tacó es poden datarcap a finals del segle II aC. La decoració pictòrica dels estucs, que consisteix en lasimulació de carreus de marbre, correspon al primer estil pompeià que es popularitzàsobretot entre el 120 i el 80 aC.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 202

Figura 5. Vista del subàmbit 5 en la documentació de la barbacana caiguda.

Figura 5.1. Foto on es pot apreciar el mur de tàpia que divideix l’àmbit 5 i la portaque comunica aquesta estança amb l’àmbit 12.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 203

En aquest aspecte caldria esmentar que la part soterrada, segons els indicadors, for-maria part de la zona de serveis i magatzems, mentre que la part superior, avui desapa-reguda, seria la zona luxosa, on possiblement estarien ubicades les dependencies delsalts càrrecs.

Figura 6. Fotografia de la motllura i l’estuc trobats a l’àmbit 5.

L’existència d’una sèrie d’àmbits a la banda oest, ens proporciona una seqüènciaestratigràfica d’un metre i mig que encara resta pendent d’excavació. Les noves estruc-tures d’habitació, adjacents a l’àmbit 5, no es troben disposades en bateria, sinó que s’a-lineen de forma irregular però respectant les orientacions nord-sud dels murs. Es deli-miten habitacions de dimensions diverses, segurament amb diferents funcions. Lesfutures campanyes d’excavació hauran de donar elements que permetin precisar aques-tes funcions.

En les darreres campanyes s’ha començat a obrir en extensió la zona adjacent al’àmbit 5. En la campanya realitzada durant la tardor del 2005 s’havia identificat unpossible corredor que finalment ha resultat ser un nou àmbit a tocar de l’àmbit 5a i 5bi que presenta una planta rectangular amb una llargada de gairebé 5 metres i una ampla-da encara no determinada.

L’excavació del petit àmbit 12 ens ha permès comprovar que formaria part de laterrassa central, ja que no té cap mena d’accés amb els àmbits adjacents, ni amb el nouàmbit detectat que formen part de la terrassa inferior. S’ha pogut excavar en la seva tota-litat, comprovant que el nivell de circulació s’ha perdut. La potència excavada oscil·laentre els 50 i els 70 cm. Les parets s’assenten sobre la roca natural que ha estat retalla-da per condicionar millor les estructures. Val a dir que la fonamentació practicada aljaciment és un treball important, ja que com s’ha comentat anteriorment, l’enclavamentpresenta quatre terrasses, disposant els àmbits entre elles, el que implica una fonamen-tació molt reforçada mitjançant lloses a mode de grans tascons per tal d’evitar esllavis-saments


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 204

ELS MATERIALS APAREGUTS

Pel que fa als materials ceràmics, fins el moment present, cal destacar la seva pocaabundància i la uniformitat cronològica dels materials trobats a tota l’excavació. 1 Laceràmica fina d’importació està dominada per les produccions en ceràmica de vernísnegre campaniana A i alguns fragments de ceràmica de vernís negre campaniana B.

La ceràmica de vernís negre del tipus campaniana A, tant per les formes com elsvernissos i pastes que s’han pogut classificar corresponen a produccions del segle II aC.La major part d’aquestes han estat documentades en els nivells superficials, fet que ensaporta una cronologia indicativa del període en que estaria funcionant l’assentament, ide la data d’abandonament, però que no ens permet fixar encara amb exactitud elmoment fundacional.

La Campaniana B apareix en una proporció clarament inferior a les produccions enCampaniana A. Els materials que apareixen corresponen sobretot a les primeres pro-duccions que es difonen per territori català.

Com en el cas de la Campaniana A, la major part d’aquestes produccions han apareguten estrats superficials o nivells d’abandonament i enderroc. Les formes aparegudes es datenen una forquilla àmplia que se situa entre mitjans del segle II aC i l’inici del segle I aC.

Pel que fa a les produccions amfòriques, tenim una representació força variada dematerials amb la presència d’àmfora grecoitàlica, àmfora itàlica, àmfora púnica i àmfo-ra ibèrica.

Totes aquestes produccions es poden adscriure al període republicà. Destaca lapresència de dues vores d’àmfora itàlica Dressel 1 A i una vora d’àmfora cartaginesa dela forma Mañá C2/ T-7000 que es data en el segle II aC. Totes aquestes formes han apa-regut en els nivells d’abandonament, i per tant, només ens proporcionen una dataciógenèrica de l’ocupació del jaciment.

Tanmateix cal destacar la troballa, en el primer nivell d’amortització de la cisterna,d’una vora d’àmfora Dressel 1 A que ens permet reafirmar-nos en la hipòtesi de la cro-nologia d’abandonament de l’assentament en els primers anys del segle I aC. L’absènciade formes Dressel 1 B i 1C reforça la hipòtesis, encara que l’escassetat general de mate-rials obligui a relativitzar estadísticament aquesta absència. El mateix caldria dir de lamanca de ceràmica Campaniana A Tardana.

Les darreres produccions d’importació de que podem parlar, corresponen a la cerà-mica itàlica de cuina, amb formes que corresponen a plats tapadores i cassoles. Lamajor part d’aquestes produccions han aparegut en estrats superficials.

La resta de materials documents corresponen a materials locals amb produccionsd’àmfora ibèrica, ceràmica comuna ibèrica oxidada, ceràmica ibèrica oxidada pintada,ceràmica comuna ibèrica a torn de pasta sandvitx, ceràmica comuna ibèrica a tornreduïda, ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica a torn lent i ceràmica a mà.Constitueixen el gruix dels materials ceràmics recuperats en l’assentament.

Entre les formes que hem documentat destaquen algunes vores de Kalathos, bols,olles, gerretes i plats. Algunes d’aquestes peces presenten decoracions de cordons, cer-


1. Agraïm als doctors Jordi Principal i Joaquim Pera les indicacions i dades que ens han aportat en laclassificació dels materials d’importació de vernís negre, i al doctor César Carreras les seves apreciacionssobre el material amfòric.

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 205

cles impresos, superfícies pentinades i superfícies brunyides. La ceràmica ibèrica oxi-dada pintada presenta una decoració de línies geomètriques i/o concèntriques en pintu-ra vermella. També han aparegut alguns pondera de teler.

Cal destacar la troballa d’algunes vores de dolium, element típic d’emmagatzemat-ge romà.

Podem afirmar que el conjunt de materials documentats els podem adscriure majo-ritàriament dintre del segle II aC; podem proposar una forquilla que aniria de segonameitat del segle II aC al primer quart del segle I aC.

Així doncs, amb les dades que tenim d’aquestes dues campanyes, ens inclinem persituar la fundació i funcionament de Can Tacó dintre del segle II aC, mentre l’abando-nament del mateix s’hauria de datar entre finals del segle II aC. o un moment inicial delsegle I aC. Malgrat això, hem de tenir present que la mostra de materials ceràmics estu-diada és molt reduïda i fragmentària, per tant, aquestes conclusions no deixen de serpreliminars, i no descartem que futures intervencions permetin acotar amb més precisióles fases de l’enclavament.

Tots els indicis apunten a que aquest castellum va tenir una existència força curta.Si ens plantegem els motius d’aquesta efímera durada podem proposar la següent hipò-tesis: resulta lògic plantejar que en el moment en que en aquesta zona ja no era tannecessària la forta presència militar, la conseqüència més immediata sobre Can Tacóhauria estat que la funció exercida des d’aquest indret s’hagués traslladat a un altreenclavament més prioritari des del punt de vista militar, com ara zones de l’interior, ocom a conseqüència de la fundació de noves ciutats, com Baetulo o Iluro.


Figura 7. fotografia aèria del jaciment.

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 206

La solidesa i la qualitat constructiva d’aquest enclavament ens pot fer plantejarque potser la intenció dels seus constructors era que tingués una existència més llar-ga i que en realitat, fou abandonat abans del que s’havia previst. Sembla clar que enel moment en que va ser edificat, hi havia una voluntat de permanència. Tot l’assen-tament va ser construït amb gran cura, el traçat de la seva planta és molt regular, elsmurs tenen la cara vista ben treballada, es va planificar un sistema de recullida iemmagatzematge d’aigües... Sembla clar que aquest fortí o castellum es va construiramb la intenció de que havia de durar per un període més llarg del que finalment varestar en funcionament.

CONTEXT HISTÒRIC I ENTORN TERRITORIAL DEL JACIMENT. LA ROMANITZACIÓ DELA LAIETÀNIA INTERIOR

La incidència de Roma al Vallès, habitat pels laietans en època ibèrica, es deixasentir des d’un primer moment amb la reforma provincial del 197 aC i les campan-yes de pacificació del cònsol Cató l’any 195 aC. Al llarg del segle II aC i fins elsprogrames d’organització territorial de finals d’aquest segle, el control del territoriper part de Roma es degué organitzar amb campaments o enclavaments militarsemplaçats en indrets d’interès estratègic, com segurament és el cas del jaciment decan Tacó. La construcció d’un recinte fortificat en el turó devia fer molt patent lapresència militar romana. El jaciment es situa en un nus de comunicacions i, per tant,resulta evident la seva importància estratègica pel control territorial. Ubicat daltd’un turó que gaudeix d’un ampli domini visual, devia acomplir una funció militarde control de la via terrestre que circulava pel corredor natural de la depressió Vallès–Penedès.

A la zona de la Laietània Litoral s’ha documentat l’existència d’un gran nucli o aglo-meració de caràcter urbà amb funcions evidents de control del territori, com indicaria lapresència dels jaciments de Ca l’Arnau i Can Rodon (Cabrera de Mar), amb una crono-logia d’ocupació similar a la documentada fins ara a can Tacó (125-75 aC), i amb unmarcat caràcter itàlic (existència de termes, habitacions amb pavimentació de mosaic)(MARTIN, 2000 i 2002). En aquests primers moments de la romanització, la relacióentre aquest nucli litoral i Can Tacó, havia de ser important. Des d’una perspectivageogràfica, aquesta vinculació es reforça pel domini visual que es té des de can Tacó,especialment significatiu pel que fa a la Serra de Marina i a les valls que comuniquenamb la plana litoral del Maresme, a través de Vallromanes, la riera d’Alella i la línia decarena de la Serra de Marina, que feia les funcions de via natural de trànsit vers la zonade Burriac a Cabrera. Sense cap mena de dubte, aquests dos centres van tenir una funciócabdal en el control militar i administratiu de la Laietània als inicis de la romanització(MERCADO et al., 2006).


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 207

Figura 8. Hipòtesi sobre el traçat de la xarxa viària antiga en relació amb el poblament del segle II aC

En aquesta primera etapa de presència romana, a la Serralada Litoral s’inicià un pro-cés d’abandonament del poblament en alçada, que es fa efectiu entre els darrers anys dels. III aC i sobretot durant la primera meitat del s. II aC. L’aparició en el territori laietà, apartir de mitjans del s. II aC, d’un jaciment com Can Tacó degué fer molt notable lapresència militar romana a bona part de les vessants vallesanes de la Serralada Litoral. Pelque fa al poblament de plana2, els escassos jaciments coneguts no semblen patir un finalprecipitat, ans al contrari, la major part presenten dates d’abandó entre finals dels s. II i els. I aC. De fet, tradicionalment la bibliografia sobre romanització al Vallès ha parlat abun-dantment de l’eclosió de l’ocupació de la plana, especialment durant la primera meitat dels. II aC, vinculant-la a aquest context de desmantellament de l’organització indígena enalçada (BURCH, 1996; FORTÓ et alii, 2004; OLESTI, 1995, 2000; PARDO, 1990;PUJOL-GARCÍA, 1994). L’arqueologia, en aquest sentit, el que ens mostra és la conti-nuïtat dels assentaments rurals ibèrics fins a finals del s. II - I aC. (FLÓREZ, 2007).

A partir de finals del segle II aC i principis del segle I aC, Roma va començar acanviar la seva actuació. En aquests moments es comença a construir un veritable traçatviari, i es documenta la fundació d’algunes ciutats. S’hauria iniciat un procés gradualperò imparable de transformació dels territoris conquerits, per tal d’integrar-los dintre


2. Sempre tenint en compte l’escassa informació arqueològica de què disposem i que impedeix unamajor profunditat i fiabilitat en les conclusions.

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 208

de les estructures administratives romanes. De fet, es tracta d’un programa d’organit-zació territorial que consolida una xarxa viària pròpiament dita, amb actuacions a la viaDe Italia in Hispanias descrita per l’Itinerari d’Antoní. Aquesta via va tenir unaimportància de primer ordre pel desplaçament de tropes en el marc de la conquesta dela península per Roma.

Les intervencions a la via, datades a finals del segle II aC, es coneixen bé gràcies ala descoberta de diversos mil·liaris que es daten al voltant de l’any 110 aC. A la zonade l’Ebre són els mil·liaris de Massalcoreig (Lleida) i de Torrent de Cinca (Osca). L’eixviari formava part d’una gran via que a través del corredor del Vallès – Penedès es diri-gia a Tarraco i a l’interior de la península per la vall de l’Ebre. La seva importància coma eix de comunicació segurament té però un origen preromà. Aquest programa vaincloure també la construcció de vies secundàries com posen de manifest els mil·liaristrobats a Santa Eulàlia de Ronçana, Tona i Santa Eulàlia de Riuprimer, datats també al110 aC., relacionats en aquest cas, amb la via que seguia l’eix del Congost cap a Osona(ARIÑO, GURT, PALET, 2004).

És al voltant d’aquestes dates quan es documenten nous assentaments dispersos deplana, de tradició indígena, formats per petits grups de sitges (2 o 3), amb abundantceràmica ibèrica, però amb la incorporació ja de materials clarament romans com lestegulae, o en alguns casos, fins i tot, dolia. Són, a la zona que ens ocupa, els jacimentsde Can Malla i Cal Jardiner (Granollers), Can Tabola (Montmeló) i possiblement unade les fases de Ca l’Estrada (Canovelles) (FLÓREZ, 2007).

Per tant, sembla que a finals del segle II aC cal situar un moment de canvi impor-tant en abandonar-se els antics assentaments rurals ibèrics, i documentar-se una sèrie denous nuclis amb una cultura material que incorpora elements típicament romans (tegu-lae). A més, aquests assentaments mostren una tendència nova pel que fa a la seva loca-lització en el territori, en abandonar els peus dels turons pròxims als oppida i ocuparzones centrals de la plana vallesana, com Granollers, Montmeló, o Canovelles. Aquestcanvi segurament va venir marcat per l’aparició en el territori del jaciment de Can Tacó,que, amb tota probabilitat, va fer molt contundent la presència romana en aquesta zonai va marcar de manera decisiva la seva dinàmica de poblament.

A l’inici del segle I aC va tenir lloc la fundació de Baetulo (Badalona) i la d’Iluro(Mataró). Aquestes serien les fundacions urbanes més properes al jaciment que ensocupa i es de suposar que ja en el segle I aC., aquesta zona devia formar part del terri-tori d’una de les dues ciutats. En un indret proper s’ha de situar també Lauro; que seriauna civitas indígena, que hom ubica a les rodalies del poble de Llerona, en el munici-pi de Les Franqueses. De moment, però, no s’ha pogut establir un relació directa entreLauro i Llerona, degut a la falta de proves arqueològiques que així ho demostrin.

L’activitat de Can Tacó, possiblement prevista per un període més dilatat en eltemps, va finalitzar durant els primers anys del s. I aC, coincidint amb aquestes prime-res fundacions urbanes a la costa, i amb l’aparició d’un nou tipus d’assentament típica-ment itàlic, la vil·la. És en aquest context de normalització que comencem a trobar lesprimeres villae, que ja ocupen clarament les àrees més planeres del centre de laDepressió Prelitoral, situant-se en municipis com Montmeló (Can Massot) o Canovelles(Ca l’Estrada), consolidant així una tendència que ja s’havia iniciat amb el poblamentrural de tradició ibèrica sorgit en el canvi del s. II al s. I aC.

D’altra banda, l’emplaçament d’aquests nous assentaments es situa a la vora delsprincipals eixos viaris que travessaven la depressió vallesana. Això és especialment


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 209

remarcable en el tram de la via que des de la zona de Granollers seguia paral·lela el cursdel Congost fins a Can Tacó (Figura 7).

Al llarg del s. I aC es mantenen els establiments preexistents, alhora que apareixennous assentaments rurals, com ara granges, dedicats també a la producció agrícola, peròde dimensions petites i de caràcter humil, que reforçarien aquest patró d’assentament.

El període augustal es configura com una etapa de grans transformacions ambimportants reformes urbanes i canvis en l’estructuració del territori. A la costa centralcatalana, destaca la fundació de la colònia Barcino, al Pla de Barcelona, el territori dela qual segurament comprenia part del Vallès. De fet, per a l’època augustal i en èpocaimperial l’eix viari, ara conegut com a via Augusta, compta amb un nombre significa-tiu de mil·liaris que permeten reconstruir el seu traçat i datar les intervencions per totaHispània. (MAYER; RODÀ, 1997). La importància de la zona de can Tacó com a par-tió i límit administratiu queda ben patent pel fet que no gaire lluny d’aquest indret essituava un terminus augustalis. El document epigràfic va ser trobat l’any 1976 a tocardel riu Congost, però no es va donar a conèixer fins l’any 1998. El document consti-tueix una fita per delimitar el territori de dues ciutats en època d’August (JARREGA,RODÀ, 1999). Pel seu emplaçament pot estar en relació amb la delimitació dels terri-toris de Baetulo i d’Iluro en el context de les reformes d’August i la fundació deBarcino, el territori de la qual s’estenia segurament fins aquest zona. La peça reforçal’interès territorial de la zona de Montmeló – Montornès del Vallès, on la via Augustaconfluïa amb els ramals que comunicaven amb les ciutats del litoral (Barcino, Baetulo,Iluro) i amb les vies interiors que es dirigien vers Aquae Calidae i Ausa.

Finalment cal assenyalar l’interès del nucli de Granollers. Tradicionalment elsinvestigadors l’han relacionat amb la mansio Semproniana que figura al vas número 1de Vicarello (ESTRADA 1993; ATLES 2004). En realitat, però, l’emplaçament d’a-questa mansio és desconegut. Les investigacions més recents tendeixen a situar-la mésal sud entre Granollers i Montmeló, apuntant la possibilitat de que es situï a Palou(Granollers) o a Montmeló (ATLES 2004, PANOSA 2002, AA.VV. 2004).

BIBLIOGRAFIA

AAVV, (1984) Els origens de Granollers i del Vallés Oriental. Col.lecció pobles deCatalunya, Barcelona.

AAVV, (2004) Montmeló, temps, camins i gent, Montmeló.ABEL, J; JORDANA, J (1987): L’activitat económica al Vallès Oriental. El Racó del lli-

bre de text. Barcelona. Pàg.24-26AGUILAR, A. (1993) “Avanç preliminar a l’estudi dels cadastres romans a la comarca del

Vallès (Barcelona)”, Estudios de la Antigüedad, 6-7, 119-131.ARIÑO, E.; GURT, JM.; PALET, JM. (2004): El Pasado presente. Arqueologia de los pai-

sajes en la Hispania romana, Salamanca – Barcelona.ATLES d’Arqueologia urbana de Catalunya (2004). Volum 1. Granollers. Barcelona.BARBERÀ, J.; PANYELLA, A. (1950): “Una estación iberoromana en Montmeló (Bar-

celona). Primeras notas”, a Estudios, Seminario de Estudios Arqueológicos y Etno-lógicos, Federación Española de Montañismo. Delegación Regional Catalana. P-4-5

BERTRAM I ALCAIDE, X. (1985): Conèixer Montornès. Ajuntament de Montornès delVallès.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 210

ESTRADA, J. (1969): Vias y poblamientos romanos en el territorio del área metropolita-na de Barcelona. Barcelona: Commisión de Urbanismo.

ESTRADA , J., (1955): Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores, Granollers. ESTRADA , J., (1993): Granollers a l’antiguitat. Editorial Tarafa. Granollers.ESTRADA , J.; VILLARONGA, L. (1967): La Lauro Monetal y el hallazgo de Cánovas.

(Barcelona): I.P.A., Separata de la Revista “Ampurias”, Vol. XXVIII. ESTRADA , J.; VILLARONGA, L., (1967): La Lauro Monetal y el hallazgo de Cánovas.

(Barcelona): I.P.A.,. (Separata de la Revista “Ampurias”), Vol. XXVIII.FLÓREZ, (2007): Can Tacó i el seu entorn. Estudi del poblament rural a la Laietania interior.

Del món indígena al món romà. Treball de Recerca de DEA. ICAC, Tarragona, inèdit.FORTÓ, A.; MARTÍNEZ, P.; MUÑOZ, V. (2006): “Ca l’Estrada (Canovelles, Vallès

Oriental): un exemple d’ocupació de la plana vallesana des de la prehistòria a l’al-ta edat mitjana”, Tribuna d’Arquologia, p. 45-70.

JÀRREGA, R.; RODÀ, I., (1999): “El terminus augustalis de Montornès: noves dadesepigràfiques”, Lauro, 16, p. 5-12.

MACIAS, JM. (2000): “L’urbanisme de Tàrraco a partir de les excavacions de l’entorn delfòrum de la ciutat, J. Ruiz de Arbulo (ed.), Tarraco 99. Arqueologia d’una capitalprovincial romana. Documents d’Arqueologia Clàsica, 3, Tarragona, pàgs. 83-106.

MARTÍN, A. (2000): “Las termas republicanas de Cabrera del Mar (Maresme,Barcelona)”, II Coloquio Internacional de Arqueología en Gijón. Termas romanasen el occidente del Imperio, Ayuntamiento de Gijón. Gijón, p. 157-162.

MARTÍN, A. (2002): “El conjunt arqueològic de Ca l’Arnau (Cabrera de Mar, Maresme).Un assentament romanorepublicà”, Tribuna d’Arquologia, p. 211-228.

MAYER, M.; RODA, I. (1997): “Presentación”, G. Castellví, J.P. Comps, J. Kotarba i A.Pezin (dirs.): Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta,Documents d’Archéologie Française, 61, París, pàgs. 114-125.

MERCADO, M., PALET, J.M., RODRIGO, E., GUITART, J., (2006) “El castellum de CanTacó/Turó d’en Roïna (Montmeló-Montornés) i la romanització de la LaietàniaInterior. Cap a un estudi arqueològic del jaciment i del territori”, Notes 21, Molletdel Vallès, p. 241-266.

OLESTI, O. (1995): El territori del Maresme en època republicana (s. III-I aC). Etudid’Arqueomorfologia i Història. Premi Iluro 1994, Mataró.

OLESTI , O. (2000): “Integració i transformació de les comunitats ibèriques del Maresmedurant el segle II - I a.C. Un model de romanització per a la Catalunya litoral i pre-litoral.”, Empúries 52, p. 55-86.

PANOSA .M.I ( 2002): La Història Antiga de Montmeló (Vallès Oriental). A partir de lacol·lecció Cantarell.

PARDO, J. (1990): “Transformació del paisatge i organització del poblament en èpocaromana al Vallès Oriental”, Limes, p.52-63.

PARDO, J; PÀMIES, A., (1986): Introducció a l’Arqueologia de la Comarca. LaRomanització. Curset a càrrec dels Membres de l’Àrea d’Arqueologia del Museude Granollers. Museu de Granollers. Pàg. 8, 11.

PUJOL, J.; GARCÍA, J. (1994): “El poblament ibèric dispers al Maresme central: l’exem-ple de can Bada (Mataró), i el procés de romanització des de l’inici de la colonit-zació agrícola fins al naixement d’Iluro”, Laietania 9, p. 89-129.

SANMARTÍ GREGO, J. (1986): La Laietània ibèrica. Tesi doctoral llegida el mes de maigde 1986a la UB. Inèdita.


TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 211

TRIBUNA2007-10 22/7/08 13:17 Página 212

Estudi d’impacte ambiental, prospecció iintervencions arqueològiques preventivesen l’obra de la carretera eix del LlobregatC-16 de Navàs a BergaPERE CASCANTE1 I PEP FARGUELL2

El present article és una breu presentació dels treballs arqueològics més destacats,realitzats des del 2004 fins el 2007, per a l’obra anomenada “Nova Carretera C-16, Eixdel Llobregat, tram de Navàs a Berga”. Aquests treballs comprenen l’estudi d’impac-te ambiental, des de la vessant arqueològica, la prospecció i delimitació de possiblesjaciments arqueològics, en fase de projecte, i llur excavació i documentació, en fased’obra.

L’estudi d’impacte ambiental comprèn l’anàlisi de la traça del nou vial projectat, iles seves variants, confrontant-lo amb la situació dels jaciments afectats que es trobencatalogats a la Subdirecció General del Patrimoni i pels catàlegs dels Ajuntaments, comen els possibles jaciments dels que només es tenen notícies orals.

Un cop s’ha realitzat aquest buidatge es passa al treball de camp verificant la situa-ció d’aquests jaciments, o possibles jaciments, a més de prospectar totes les zones afec-tades pel traçat/s projectat/s.

D’una banda, per a cada jaciment i/o zona d’expectativa arqueològica es crea unafitxa on es recullen les dades sobre les restes localitzades. Posteriorment, els jacimentsi/o zones d’expectativa arqueològica es situen georeferenciats en un plànol, confrontatsal projecte d’obra.

D’altra banda, durant la prospecció de camp poden aparèixer nous jacimentsi/o zones d’expectativa arqueològica no detectats anteriorment, ni per la cartaarqueològica específica, en aquest cas del Berguedà, ni per els Plans Especials de

1. Director de les intervencions arqueològiques a Sant Marc de Cal Bassacs i Sant Pere de Casserresper a l’empresa ATICS, S.L.

2. Director del control arqueològic, juntament amb el Sr. Jaume Diaz Ortells, de la “Nova Carretera C-16, Eix del Llobregat, tram de Navàs a Berga”. A més va dirigir els treballs d’excavació arqueològica deljaciment anomenat Accés Est Casserres, per a l’empresa ATICS, S.L.

TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 213

Patrimoni locals (quan existeixen). Aquests elements igualment queden georefe-renciats i confrontats al projecte d’obra.

En alguns casos la troballa d’un jaciment arqueològic pot arribar a determinar latraça definitiva de l’obra, llavors és quan es realitza una delimitació del jaciment peraixí evitar afectar-lo en fase d’obra com és el cas de Sant Pere de Casserres el qualcomentarem més endavant. D’aquesta manera, es preserva el jaciment en fase de pro-jecte, variant part de la traça determinada per l’extensió del jaciment, sempre i quan latraçabilitat i la viabilitat de l’alternativa ho puguin permetre.

Tota aquesta documentació s’analitza i s’inclou dins l’estudi d’impacte ambiental,el qual serà un dels elements que determinarà la traça definitiva de l’obra i per tant elprojecte executiu.

Durant la fase d’obra d’aquesta nova carretera l’arqueòleg encarregat del controlrealitzà una tasca preventiva, ja que assabentat d’allò que es documentà en l’estudid’impacte va poder anticipar-se a l’arribada de l’obra. Tanmateix realitzà el seguimentexhaustiu de les desbrossades que es preveien en el projecte d’obra i de tots els movi-ments de terres que afectaven el subsòl, ja fossin per desmunts o per adequació d’àreesd’abassegament, indicades o no en el projecte d’obra. Aquest control proporcionà unagran quantitat de troballes que no es podien detectar en el moment de l’estudi d’impac-te, ja que moltes de les zones estaven cobertes per la vegetació o només eren visiblesen extreure la capa vegetal.

Així doncs, les restes arqueològiques situades dins la traça, detectades en l’estudid’impacte o durant el control de l’obra, s’excavaven i documentaren, per després valo-rar l’interès patrimonial que podien tenir i salvaguardar-les o no del pas de la carretera.

En el cas de la “Nova Carretera C-16, Eix del Llobregat, tram de Navàs a Berga”es detectaren tot un seguit de jaciments o zones d’expectativa arqueològica dels ques’excavaren i documentaren els següents:

– Barraca de vinya d’en Pere Roll: es va documentar durant la prospeccióarqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental.Aquesta construcció de pedra seca quedava al límit de la traça i es va poder docu-mentar i salvaguardar, en fase d’obra, modificant lleugerament la traça de la novacarretera.

– Forn de Can Periques i el seu entorn: aquest jaciment ja estava marcat dins lacarta arqueològica del Berguedà com a Casa de Can Periques i fou detectat més àmplia-ment durant la prospecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudid’impacte ambiental. Es va poder documentar tot un complex industrial i agrari rela-cionat amb la font de Can Periques. Aquesta font assortia d’aigua i emplenava, tant elforn de teula i material constructiu, datat en el segle XIX, com també una sèrie d’em-bassaments i petites preses que menaven aigua cap a les hortes de la Casa de CanPeriques situades als peus del gran casal que se situava a l’altra banda de la C-16. Lesrestes foren excavades en fase d’obra Totes les estructures documentades es trobavendins la traça de la nova carretera i van ser eliminades, fins hi tot la font fou reconduïda.El forn ha estat l’única estructura que s’ha conservat, després de restaurar-lo, ja que estroba a tocar de la nova carretera però no dins la traça.

– Els entorns de Sant Marc de Cal Bassacs: l’ermita de Sant Marc de Cal Bassacsi el seu entorn ja eren coneguts com a jaciments dins la carta arqueològica del Berguedà.Aprofitant que la nova carretera passava a prop de l’ermita, sense afectar-la, es decidí

214 P. CASCANTE, P. FARGUELL

TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 214

projectar un vial d’accés des del barri de Cal Bassacs, adscrit al municipi de Gironella,fins a l’ermita. Aquest petit vial afectava l’entorn de l’ermita, indret que durant els anys80 es va excavar i localitzar en part un poblat d’origen visigot. Degut a la proximitat dela carretera i del nou vial es va decidir fer un seguit de rases, per delimitar el possiblejaciment a l’entorn de l’ermita de Sant Marc Cal Bassacs. Com a resultat d’aquestesrases es varen poder identificar una sèrie d’àrees on s’hauria de fer una excavacióarqueològica (més endavant detallarem els resultats d’aquesta intervenció arqueològicaduta a terme en fase d’obra). Finalment es modificà el traçat del vial ja que afectavadirectament algunes de les restes arqueològiques trobades als entorns de l’ermita deSant Marc de Cal Bassacs.

– Forn de calç de Can Ferreres: aquest forn fou detectat en el moment de controldels desmunts de terres en fase d’obra, ja que estava cobert completament de terra imatolls i durant la fase de prospecció per a l’estudi d’impacte ambiental no va poder serdetectat. El forn es trobava dins de la traça principal de la nova carretera i un cop exca-vat i documentat es va decidir eliminar-lo.

– Barraca del Pla de Cal Tàpies: aquesta barraca va ser detectada en el moment defer el control dels desmunts de terres d’una zona d’abassegament que no havia estatinclosa en el projecte d’obra i, per tant, no s’havia pogut fer la prospecció durant l’es-tudi d’impacte de l’obra. Aquesta barraca es trobava en un estat molt precari, nomésrestaven un parell de filades dels murs, així doncs, s’excavà i documentà, i poc despréses procedí a la seva eliminació.

La zona on es localitzaren les restes més importants fou en el tram 2 de l’obra, dePuig-reig a Gironella, i més concretament en l’adequació de la carretera que havia d’u-nir la C-16 a l’altura de Gironella amb Casserres. En aquesta zona després de realitzarla prospecció arqueològica es documentaren els següents jaciments i zones d’expecta-tiva arqueològica:

– Forn del Totxot: documentat durant l’estudi d’impacte ambiental, finalmentquedà fora de la traça de la carretera. Així doncs, no es va haver de fer cap tipus de pros-pecció ni intervenció arqueològica.

– Sitges del Torrent de Figueroles: Aquestes estructures d’emmagatzematge esdocumentaren durant el control de les zones de durant el control de les zones d’abasse-gament de la carretera. Aquest jaciment no era conegut en anterioritat, però es localit-zaren un total de 38 sitges de les que únicament s’excavà una per a poder determinarprofunditats i la datació relativa del jaciment. El material que es va poder recollir a l’in-terior de les sitges datava entre finals de l’edat del ferro fins l’època ibèrica. Finalment,cal dir que no es va delimitar del tot el camp de sitges, ja que semblava que s’esteniauna mica més al sud, àrea que quedava fora de la zona d’abassegament, i per tant elnombre de sitges podria augmentar.

– Racó de Barbats: aquest possible jaciment, situat entre les codines de Barbats, foudocumentat pel material trobat en superfície, datat en època del ferro, resultant de la pros-pecció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental.Finalment, sembla que l’opció de vial que transitava per aquest paratge fou desestimadai el jaciment no queda afectat pel traçat de la nova carretera de Gironella a Casserres.

– Sant Pere de Casserres: aquest jaciment fou detectat durant la prospeccióarqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. En

ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL, PROSPECCIÓ I INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES PREVENTIVES 215

TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 215

fase de projecte es varen realitzar una sèrie de rases per delimitar el jaciment enextensió, ja que la traça de la carretera de Gironella a Casserres travessava el jaci-ment. Els resultats arqueològics dels treballs foren extraordinaris, més endavant elsresumirem. El fet més important fou que la importància de les troballes feu modifi-car, en fase de projecte, part de la traça de la carretera per no afectar el possible jaci-ment.

– Accés Est Casserres: aquest possible jaciment fou detectat durant la prospec-ció arqueològica duta a terme durant l’elaboració de l’estudi d’impacte ambiental. Eltraçat de la carretera, en aquest cas, no es podia canviar degut a la traçabilitat de lamateixa, així doncs, en fase d’obra s’inicià el control de màquines mentre es rebai-xava la capa vegetal. Com a resultat del control s’identificaren dues zones claramentdelimitades: una zona de sitges i una altra d’enterraments i estructures precàries, mésendavant detallarem els resultats obtinguts. Durant deu mesos es va estar excavantel jaciment amb uns resultats força interessants. Després de la intervenció es vapoder modificar en part la traça perquè passes per sobre de la zona d’enterraments iaixí no destruir les estructures documentades, tal i com hauria passat si s’haguésseguit el projecte d’obra, ja que la carretera en aquest punt havia de rebaixar elterreny natural.

De tots aquests jaciments destacariem tres que han comportat les intervencions mésimportants. Aquests serien: Els entorns de Sant Marc de Cal Bassacs, Sant Pere deCasserres i l’Accés Est Casserres. Destaquem aquestes tres intervencions no només perla importància i l’interès dels jaciments, sinó perquè creiem que han estat un digneexemple de com, a partir d’uns estudis d’impacte ambiental i les seves prospeccionshem arribat a concretar uns jaciments que s’han pogut delimitar, en fase de projecte, iexcavar en fase d’obra. Per una banda s’ha modificat, el projecte d’obra per tal de noafectar un important jaciment (com ara Sant Pere de Casserres) i, per una altra banda,s’ha anticipat als moviments de terres i al normal procés de l’obra (en el cas delsEntorns de Sant Marc de Cal Bassacs i l’Accés Est Casserres).

Els tres jaciments es situen en el mateix entorn del baix berguedà, més precisamenten la carretera que porta de Casserres a Gironella, això és, en un marge de vuit quilò-metres. En aquests vuit quilòmetres el jaciment de l’accés Est queda a la sortida deCasserres, en l’actual carretera que va a Gironella, mentre que el jaciment de Sant Perede Casserres es troba a mig camí entre Casserres i Gironella. Finalment, el jaciment deSant Marc de Cal Bassacs es troba al sudoest del terme municipal de Gironella, en elmarge oest del riu Llobregat a tocar del terme municipal de Casserres i proper a un anticcamí de terra que porta de Casserres a Gironella.

Els antecedents històrics de la zona ens porten fins a l’època romana moment enque ja eren conegudes les mines de sal, plata i ferro als Pirineus. Les de sal havien deser les situades en l’eix de Cardona-Súria-Sallent. Cató sembla que ja les comença aexplotar poc després del seu desembarcament el 195 a.n.e. a Empúries.

També s’anomena al poble dels Bargusis que ocupaven les lleres del Llobregat ambla capital a Vergium, indret que, de sempre s’ha assimilat amb Berga. Aquesta tribu,veïna dels Ausetans i el Ceretans, sembla que ocuparia de la futura Catalunya central.

Ja en el segle VIII d.n.e., segons la font de l’emir Hisham I, hi ha una razzia queafectarà els antics territoris dels bergistans. Cap el 795 d.n.e., segons la carta de repo-blació de Lluís, el Piadós, es conquereixen les places fortes d’Osona, Casserres iCardona.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 216


Casserr

es

Gir

on

ella

404250

404250

404500

404500

404750

404750

405000

405000

405250

405250

405500

405500

405750

405750

406000

406000

406250

406250

406500

406500

406750

406750

407000

407000

407250

407250

407500

407500

407750

407750

408000

408000

4652000

4652000

4652250

4652250

4652500

4652500

4652750

4652750

4653000

4653000

4653250

4653250

4653500

4653500

4653750

4653750

4654000

4654000

4654250

4654250

4654500

4654500

±

Ja

cim

en

t d

e S

an

t P

ere

de

Ca

sse

rre

s

Ja

cim

en

t d

e C

al B

assa

cs

Ja

cim

en

t A

ccé

s E

st

de

Ca

sse

rre

s

Figu

ra 1

. Loc

alitz

ació

geo

gràf

ica

dels

tres

jaci

men

ts m

és re

pres

enta

tius

TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 217

Ja cap el segle IX, a partir de la figura de Guifré, el Pelós, s’instaura la dominaciócomtal i monàstica. En aquest període es funden molts dels monestirs berguedans: SantSalvador de la Vedella (830), Sant Salvador de Mata (899), ambdós patrocinats pelbisbe Nantigis d’Urgell, i dependents del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Vallsdel Valira). En aquest moment es funda el pagus de Berga.

ACCÉS CASSERRES EST (ENTORNS DE LA CREU DE SANT SALVI).

El primer dels jaciments documentats que passem a descriure breument és el del’Accés Casserres Est on es va localitzar un camp de sitges amb una cronologia que vades de l’època alt imperial fins l’alta edat mitjana, tot i que encara s’està estudiant elmaterial i les datacions podran ser més concretes. En una altra zona del mateix jacimenthi ha un total de 180 tombes amb un ventall cronològic que va des del segle V al IX,amb tombes que tenen diverses tipologies: de tègules, simples, de banyera, amb coixi-net, de cista (amb tot un seguit de variants) i antropomorfes. Potser la troballa mésimportant ha estat la d’un seguit de murs que conformen una exedra i les parets delcantó oest d’una antiga església.

Dins la zona de necròpolis també s’ha documentat un canal per reconduir les aigüesd’un antic torrent, un dipòsit i altres construccions que podrien correspondre amb unazona de pastera i decantació d’argiles, que funcionaria amb el forn de material d’obralocalitzat a escassa distància de la zona de treball i al costat del canal. La datació delforn mitjançant un estudi arqueomagnètic ha donat una cronologia per el seu abando-nament àmplia però significativa, entre el 117 i el 401 d.n.e., moment en que apareixenles primeres tombes de la necròpolis.

Figura 2. Vist parcial del jaciment anomenat Accés Casserres Est (entorn de Sant Salvi).


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 218

ENTORNS DE SANT MARC DE CAL BASSACS

La documentació consultada en l’Arxiu del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnolessobre l’església de Sant Marc de Cal Bassacs ens parla de que, entre el segle X-XI, propde Gironella s’havien fundat, sota el patrocini del monestir de Sant Sadurní deTavèrnoles, les ermites de Sant Quintí i Sant Cugat, juntament amb corts, orris, masos,premses, etc... Creiem que l’església de Sant Quintí seria la de Montclar, mentre que lade Sant Cugat podria ser la de Sant Marc. El canvi de nom es conseqüència d’una plagade llagostes que acabà amb els cultius al segle XVIII i que va remetre el dia de SantMarc, d’aquí la nova advocació del temple. Tanmateix, hi ha documentació extreta del’Arxiu de les baronies de Pinós i Mataplana, datada entre els segles XIII-XIV, on s’es-menta una església dedicada a Sant Marc a Gironella, no sabem si fou l’existent o béuna altra.

En aquest jaciment, després de delimitar unes àrees d’espectativa arqueològica alvoltant de l’església de Sant Marc de Cal Bassacs es pogué excavar una sitja, en unaterrassa inferior de l’església, datada entre el segle VI-VII.

En una zona més propera a l’església es va documentar un retall a la roca naturalque anava d’est a oest amb restes de trilla i algunes construccions. S’interpretà coml’antic traçat d’un camí amb una sèrie d’estructures de poblament i agrícoles al voltantde l’església i del camí. S’han recuperat restes ceràmiques del segle VI-VII, però sobre-tot restes dels segles IX-XI amb vores d’olla de perfil en S. Per tant, pensem que aquestlloc hauria estat habitat des d’una època molt anterior a la que en un principi es creia,establint una cronologia relativa per al jaciment al voltant dels segles VI-VII.

Figura 3. Vista parcial de la intervenció realitzada al Entorns de Sant Marc de CalBassacs.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 219

SANT PERE DE CASSERRES

Entre el segle X-XI (907), segons els documents de l’arxiu del monestir de SantSadurní de Tavernoles, es consagra la parròquia de Sant Pau de Casserres. Entre el1035-1040 trobem la primera notícia sobre el priorat benedictí de Sant Pere deCasserres, tot i que ens sembla que el priorat de Sant Pere de Casserres hauria de tenirun antecedent.

En el mateix Arxiu del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles existeix notícia(1259) referent al monestir de Sant Pere de Casserres dins les possessions deTavèrnoles, fruit d’un judici del papa sobre la jurisdicció episcopal. Al 1266 continuaessent possessió de la mateixa abadia.

L’abat Jaume de Sant Sadurní de Tavèrnoles, segons els documents delDiplomatari de Sant Sadurní de Tavèrnoles de 1474, confereix a Bartomeu Capdevila,entre altres, el priorat de Sant Pere de Casserres que s’inclou a l’abadiat del seumonestir. Aquestes són les últimes notícies sobre el priorat, encara que en tenim d’al-tres que fan referència al mas Sant Pere situat a la parròquia de Casserres, com ara:un document de l’Arxiu de les Baronies de Pinós i Mataplana de l’any 1533, DamiàSerra veí de l’Hostal de Guardiola vengué a Bernat Pinós, fill de Francesc de Pinós,procurador de les baronies de la Portella del castell i de la batllia, el mas de Sant Pere.Aquestes serien les darreres notícies de l’existència física del lloc. Més endavant tro-barem un document inèdit de l’any 1757, de l’arxiu “Batlle” de Ramon Mas i Puig, ala zona dita les vinyes de Sant Pere hi havia un conjunt de 9 propietaris que compar-tien dites vinyes. Aquesta zona, segons les afrontacions, sembla correspondre ambl’antiga localització de Sant Pere de Casserres al Berguedà. Així doncs, el lloc cone-gut com Sant Pere, al terme municipal de Casserres, sembla tenir una clara pervivèn-cia en el temps, tot i que l’església i el priorat no estaven localitzades.

Durant la intervenció arqueològica, que consistia en la delimitació del possible jaci-ment, es realitzaren un total de 56 rases que ajudaren a delimitar un jaciment que horesd’ara s’apropa a les 7 hectàrees d’extensió. Així doncs, totes les propostes de variantsde la nova carretera afectaven el jaciment que es dividí en cinc zones.

La primera zona es localitza en la terrassa superior al voltant de l’actual masia delsPorxos de Canudas, on es pot veure material constructiu reaprofitat, ocupat per la necrò-polis de l’antic priorat.

La segona zona correspondria a la terrassa central ocupada per la majoria de lesestructures que haurien pertangut a l’antic cenobi, a més de localitzar-se una sèrie demurs de possible origen tardoromà.

Aquestes dues primeres zones identificades correspondrien al que hem anomenatàrea del monestir de Sant Pere de Casserres, que ocuparia les dues primeres terrasses is’hauria organitzat al voltant d’una església i unes estructures annexes, orientades alsud, fins arribar a tocar l’antic camí que passava per sota de les dependències monàsti-ques. Damunt del monestir i a l’entorn de la masoveria dels Porxos de Canudes es loca-litza una zona d’enterraments. Pràcticament tot el material arqueològic, recuperat enaquesta zona, corresponia a fragments de ceràmica gris medieval de pasta grollerareduïda datada entre els segles IX i XII.

A la tercera zona, corresponent a la terrassa inferior, es documentaren una sèrie demurs que quedaven delimitats pels marges existents. Creiem que en aquesta zonacreiem que es trobaria la part rústica d’una possible vila romana.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 220

L’àrea corresponent a aquesta estructura sembla estendre’s per totes les terrasses deljaciment i concentrades majoritàriament en la tercera zona on s’han documentat una granquantitat de murs en disposició ortogonal. La part més meridional de l’àrea semblavaconservar unes estructures visibles, amb una possible funcionalitat defensiva. La crono-logia relativa que es desprenia de les zones on es va poder recuperar material arqueolò-gic corresponia a l’època tardorromana, amb una quantitat considerable de material cerà-mic consistent amb olles de perfil en S i llavi de secció triangular, datades entre els seglesVI-VIII, ceràmiques africanes de cuina, trossos d’àmfora africana i altres de ceràmicacomuna romana de pasta oxidant. Caldria destacar la troballa d’una vora de ceràmicaafricana D, forma Hayes 59 datada entre mitjans del segle IV i el segle V d.n.e.

La quarta zona que es va delimitar es trobaria a l’oest del jaciment, prop d’una deud’aigües natural. Aquest element es va documentar fotogràficament i es va interpretarel que semblava ser una bassa i un rec, tallat en el terreny natural, que transitava cap ala zona de sitges, identificada com la cinquena zona. El mur que conformava la presad’aquesta bassa és de forma oval i presentava un aparell similar al dels murs de la pos-sible vila romana.

La cinquena zona consisteix en una extensa àrea d’emmagatzematge amb un con-siderable nombre de sitges, limitat pel cantó sud i est per el camí de Cal Sargantana iper l’oest per un torrent. Cap de les sitges detectades fou excavada, ja que es tractavade delimitar el jaciment en extensió.

Figura 4. Vista parcial dels camps que ocupa el jaciment de St. Pere de Casserres desde la terrassa superior.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 221

CONSIDERACIONS FINALS

El treball de prospecció arqueològica i delimitació de jaciments en fase de projec-te d’obra dóna uns excel·lents resultats si es fa de manera exhaustiva i rigorosa, ja quela detecció anticipada de restes pot ajudar a prendre decisions, beneficioses des delpunt de vista de salvaguarda del nostre patrimoni, sobre el projecte executiu d’unaobra.

Així doncs, el posterior control arqueològic de moviments de terres, en fase d’obra,s’efectua de manera anticipada i comporta una millor gestió dels recursos. El camíendegat des de fa uns anys no és fàcil, perquè encara ens topem amb dificultats en lacoordinació i establiment de prioritats en molts camps, sobre tot per part de les empre-ses constructores, però no deixa de ser engrescador que seguint aquest procediment, espugui arribar a una entesa amb els diversos interlocutors que comporta una gran obrad’infraestructures. Si tenim un bon estudi i ens anticipem a l’obra, molts cops tenim uncamí planer per a poder treballar sense entorpiments.

En definitiva, la gestió del patrimoni comença per un bon coneixement dels dife-rents elements arqueològics i arquitectònics que el conformen. Aquest coneixement ensajuda a analitzar i preveure les possibles afectacions, sobre el patrimoni, que es puguindesprendre quan hi ha un estudi d’impacte ambiental derivat d’un projecte d’obra. Peròaquest coneixement sobre els elements ja detectats no és suficient per a salvaguardarallò que no es coneix. Tal vegada, el treball més important, des de les institucions públi-ques encarregades de la gestió patrimonial, és fer entendre que les prospeccions arque-ològiques, implícites en els impactes ambientals, són una eina per a detectar allò que nos’ha detectat i incorporar-ho al gruix del coneixement sobre el patrimoni, ja que com espot albirar en l’anàlisi previ dels jaciments Accés Casserres Est, Sant Pere de Casserresi en part en el de Sant Marc de Cal Bassacs, hi ha zones del nostre territori que encararesten per descobrir, excavar i interpretar.

D’altra banda, els resultats arqueològics de les intervencions als jaciments AccésCasserres Est, Sant Pere de Casserres i Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs han donatuns resultats ara per ara parcials, a falta d’aprofundir en els estudis, però força encorat-jadors ja que ens fan pensar que l’excavació en extensió dels jaciments de Sant Pere deCasserres i el dels Entorns de Sant Marc de Cal Bassacs donarien uns resultatsexcel·lents, de cara a poder comprendre com s’articula aquest territori en unes faseshistòriques, l’antiguitat tardana i alt medieval, poc conegudes o conegudes de maneramolt fragmentària en comparació a altres zones del territori català.

Sembla que el nexe d’unió entre aquests tres jaciments podria ser una antiga via decomerç de la sal que possiblement provenia de Cardona i es dirigia cap a les vallsd’Osona i el Ripollès. Al voltant d’aquesta via s’articularien, ja des d’època prehistòri-ca, una sèrie d’establiments que desembocarien, a partir de l’antiguitat tardana, en unsnuclis de població força importants propers a centres religiosos.

El jaciment trobat a l’Accés Casserres Est ens testimonia mitjançant la datació depart del camp de sitges, el forn i les estructures annexes (canalització del torrent, zonade pastera i decantació d’argiles, un depòsit) que, com a mínim, des d’època alt impe-rial hi ha algun nucli d’hàbitat a Casserres.

Un cop abandonats el forn i les estructures annexas, en aquest mateix lloc es cons-trueix una església. Possiblement, podria tractar-se de Sant Salvi, advocació conegudaper el topònim de Creu de Sant Salvi situada en aquest mateix indret i desmuntada l’any


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 222

1936 en el moment que es porta a terme la construcció de la carretera de Casserres aGironella. La datació d’aquesta església, a falta de l’estudi del material extret de l’ex-cavació, seria a partir del segle V, moment en que s’abandona el forn i es realitzen elsprimers enterraments amb tègula a doble vessant. Els enterraments al voltant de l’es-glésia continuen fins a un moment encara per determinar de l’alta edat mitjana, momenten que es basteix el monestir de Santa Maria i la posterior Santa Maria de l’Antiguitat,situada a un centenar de metres del jaciment.

La majoria dels enterraments excavats corresponen a la fase de l’antiguitat tardana,entre els segles V i VIII. Això ens mostra un fort poblament de la zona que no pot serun altre que l’antiga Castrum Serris esmentada en la carta de repoblament de Lluís elPiadós del 795 d.n.e.

En el jaciment anomenat Sant Pere de Casserres s’han localitzat unes estructuresque podrien correspondre a una gran vila romana, amb una datació encara per determi-nar, però que com a mínim la podem situar a finals del segle IV. Aquesta vila seria visi-ble des del jaciment anomenat Accés Casserres Est i s’alçaria a mig camí de Casserresi el riu Llobregat.

Sobre part de les estructures romanes es bastiria, en algun moment del segle XI, elmonestir de Sant Pere de Casserres i les dependències annexes. La troballa de ceràmi-ca corresponent al segle IX ens podria fer endarrerir aquesta datació, a falta d’un majorconeixement sobre l’edifici i la seva estratigrafia. Sembla que el moment d’abandona-ment del priorat seria en algun moment del segle XIV, tot i que continua existint unamasoveria fins el segle XVI.

Les impressionants dimensions d’aquest jaciment es palesen amb el desviament dela nova carretera que ha d’unir Gironella i Casserres. A la vegada, les importants tro-balles realitzades necessiten d’una excavació en extensió que ens mostri el verdaderabast estructural de les restes. Pensem que podria tractar-se d’un dels jaciments mésimportants de la Catalunya central, amb un abast cronològic que ens duria ininterrom-pudament des de l’època romana fins l’alta edat mitjana.

En el cas de Sant Marc de Cal Bassacs podríem parlar d’un nucli poblacional d’è-poca visigòtica, al voltant d’un antic ermitatge, a tocar del camí que mena de Casserrespassant per Sant Pere. Més tard l’ermita passaria a ser una església de més entitat ambuna possible advocació a Sant Cugat, mentre que el nucli poblacional al voltant de l’es-glésia es manté. Finalment, a partir del segle XVIII fins els nostres dies es coneix ambel nom de Sant Marc de Cal Bassacs.

BIBLIOGRAFIA

ARXIU BATLLE. Document inèdit 1767. BENCH FIGUERAS, J.: Les barraques de pedra en sec d’Altafulla, Estudis Altafullencs

núm. 3. Centre d’Estudis d’Altafulla, 1979.BERNAT CASTELLVÍ, A.: Les barraques de pedra seca a la conca mitjà del Gaià,

Fundació Roger de Belfort. Santes Creus, 1998.BUSQUETS I COSTA, JOSEP (2002). El pont de Sant marc I el pont d’Orniu a EROL, nº75.

Àmbit de Recerques del Berguedà. Berga hivern 2002.CABALLÉ, G. I OLIVARES, D. (2002): Forns per a la producció de materials de cons-

trucció en època moderna. La fabricació de maons, teules, calç i guix en un entorn


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 223

preindustrial, a II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, SantCugat del Vallès 18-21 d’abril de 2002. Actes, volum II.

CARRERAS, J. et altri (1990): El Berguedà: De la Prehistòria a l’Antiguitat. Àmbit deRecerques. Manresa. Col·lecció els Llibre de l’Àmbit.

CARRERAS , J. (2002): Els forns tradicionals de ceràmica de La Bisbal. Monografiesd’història de la construcció. Diputació de Girona, Col·legi d’Aparelladors iArquitectes de Girona, Universitat de Girona. Girona, 2002.

CASTILLO, A i RIU, M. (1962): El poblado bergistano de Camp-Maurí. C.A.N. VII.Zaragoza. Pp 426-431.

CEBRIÀ BARAUT (1994-95): Acta Urgellia Societat cultural Urgel·liana. Volum XII.Lleida 1994-95

CEBRIÀ BARAUT (2004): Acta Urgellia. Societat cultural Urgel·liana. Volum XIV.Lleida. 2004

CENTRE D’ESTUDIS BAGANESOS (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació alsseus arxius. Llibre III. Esglésies i vida eclesiàstica. P-201. Bagà.

CURA, M. i ROVIRA, J. (1976): Consideracions sobre el poblat del Bronze Final deMerlès (St. Pau de Pinós, Barcelona). Cypsela, 1. Girona

DAURA, A. / GALOBART, J. I PIÑERO, J. (1995): L’arqueologia al Bages. Centre d’Estudisdel Bages. Manresa, 1995.

DD.AA., (1986): Gran Geografia comarcal de Catalunya. Vol. Enciclopèdia Catalana.Barcelona.

DD.AA, (1988): Carta Arqueològica del Berguedà. Generalitat de Catalunya.Barcelona. Treball inèdit

DD.AA.(1990): El Berguedà: de la Prehistòria a l’Antiguitat. Àmbit de Recerques delBerguedà. Maig 1990.

DD. AA. (1995): Catalunya Romànica. El Berguedà.. Vol. XII. Enciclopèdia Catalana.Barcelona.

DD. AA. (1995): Del Romà al Romànic. Vol. 0. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.FARGUELL PALLARES, JOSEP (2005): Forn de cal Bassacs i l’antic camí ral de Sant Marc

de Cal Bassacs ( Gironella, el Berguedà), localitzat en la nova carretera C-16, eixdel Llobregat, de Barcelona a Puigcerdà. Tram 3: Gironella-Berga ( p.k. 30+00).Juliol 2005.

FLORENSA PUCHOL, FRANCESC X. (2005): Projecte d’intervenció arqueològica alsentorns de l’església de Sant Marc de cal Bassacs. Agost 2005.

GIRONÈS DESCARREGA, J.: L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona.Diputació de Tarragona. Tarragona, 1999.

I.E.S. GIRONELLA: Les construccions vitivinícoles al Baix Berguedà. Barraques devinya, tines i premses, I.E.S. Gironella, curs 99/00. Exemplar fotocopiat a laBiblioteca municipal de Puig-Reig.

MACIÀ, T. (1996): Estudi documental, històric i artístic del pont de Periques de Puig-Reig, a Quaderns científics i tècnics 8. Estudis, informes i textos del Servei delPatrimoni Arquitectònic Local. Diputació de Barcelona. Barcelona, 1996.

MARTÍN VILASECA, F. I SERRA BATLLE, R.: Les construccions de pedra seca a la comar-ca de les Garrigues. Pagès editors, Lleida, 1991.

MUSEU DEL MONTGRÍ I DEL BAIX TER: El Montgrí que hem oblidat. L’activitat tradicio-nal al massís del Montgrí, (Papers del Montgrí, núm. 19) Ajuntament de Torroellade Montgrí, 2001.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 224

NOGUÉS I ESTANY, JOSEP (1973): Història del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles.Barcelona, 1973

OLIVARES, D. (1997): “El forn de Cal Bassacs” a L’Erol núm 55. Àmbit de Recerques.Berga, 1997.

PICÓ, J. (1995): Trossos d’història d’un poble. Puig-Reig. Ed. Picó, arts gràfiques.Solsona, 1995.

PLANS I MAESTRA, J.: Construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Barraquesde vinya al terme de Sant Fruitós de Bages, Secció d’Estudis del centreExcursionista de la comarca del Bages. Manresa, 1994.

RAMON CAMPS. Apunts o notes d’Història de la vila de Casserres. Anys’20 Inèdit.SERRA I ROTÉS, R. : Aproximació a la història de Puig-Reig. Manresa 1982.SERRA I VILARÓ, JOAN. Notes històriques de Casserres, recollides per Joan Serra i

Vilaró, quan era vicari d’aquella vila. Inèdit.SERRA I VILARÓ, JOAN (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus

arxius. Llibre III. Esglésies i vida eclesiàstica. P-201. centre d’Estudis baganesos.Bagà 1989.

SOLER I BONER, J.: Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comar-ca del Bages, Centre d’Estudis del Bages. Manresa, 1994. Quadern núm. 9.

SOLER I BONER, J.: Barraques i tines, construccions per a la vinya, Dovella núm. 24,pàg. 59-61. Manresa, 1987.

SOLER I BONER, J.: La tècnica de la pedra seca. La construcció popular Dovella núm.29, pàg. 47-52. Manresa, 1988.

SOLER I BONER, J. I PERARNAU, J.: Les barraques de vinya al terme municipal d’Artés(Pla de Bages). Dovella núm. 17, pàg. 37-43. Manresa, 1985

URGELIA. Volum II: Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell. Traduït per J.Servià I Baraut.P-52.


TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 225

TRIBUNA2007-11 22/7/08 13:44 Página 226

Darreres intervencions al nucli històric deGranollers (intervencions 2005)ROBERTO GONZÁLEZ JIMÉNEZ, MÒNICA MERCADO PÉREZ(ESTRATS SL)1

1. INTRODUCCIÓ

El present article s’estructura a partir dels resultats de les restes arqueològiquestrobades durant l’any 2005 al nucli històric de Granollers. Tot i que les troballes s’hanproduït en diferents excavacions de diferents solars, s’ha optat per discriminar aques-ta distinció ja que respon a uns criteris administratius actuals i no a criteris històricso arqueològics. Per tant, tot i que és possible que es facin referències als diferentssolars excavats, no serà aquest el criteri essencial en el desenvolupament del presentarticle.

En concret les finques a les que fem referència en aquest article són la B1, B2, C1i C2. Tots aquests solars es van excavar durant l’any 2005 per l’empresa ESTRATS,Gestió del Patrimoni Cultural, gràcies al finançament conjunt de promotors públics iprivats, com l’Ajuntament de Granollers, Galvi Promocions del Vallès, SL i els Srs.Vinyamata i Solà.

Destacar, també, que les excavacions que es presenten en aquest article són laculminació de tot un procés endegat l’any 1999, quan es va iniciar una política sis-temàtica d’excavacions arqueològiques amb motiu de les obres de remodelació delcentre històric de Granollers. Així, tot i que en aquest article es tracten les excava-cions que es van portar a terme l’any 2005, també es faran referències a excavacionsanteriors.

Per últim, destacar que degut a la magnitud de les restes trobades, alguns dels pro-jectes urbanístics que s’havien d’executar han estat modificats –cas del solar C1, on essitua l’adoberia de Can Ginebreda i cas del solar C2, on es va documentar un pany demuralla amb una bestorre i part del fossat defensiu del Granollers medieval. Això haestat possible gràcies a la bona predisposició dels promotors –tant públics com privats–

1. Agraïm la col·laboració dels altres dos directors d’excavació Antoni Rojas i Paula Santamaría.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 227

que han fet viable una excavació arqueològica preventiva prèvia a l’inici de les obresde construcció dels diferents edificis.

2. LES TROBALLES D’ÈPOCA ROMANA.

Tot i que les excavacions arqueològiques dutes a terme a Granollers durant elsúltims 70 anys han posat al descobert estructures d’època romana identificades com unagran vila rural, i amb una pervivència en les actuals excavacions no s’han registratestructures d’aquest complexe, tot i que el material moble documentat d’aquest perío-de ha estat remarcable.

Entre aquest material cal citar la presència de nombrosos fragments i peces cerà-miques que es poden situar en una forquilla cronològica entre el segle I i el III dC. Entrela tipologia ceràmica documentada podem citar Terra Sigillata Itàlica, Terra SigillataSudgàlica, Terra Sigillata Africana o Terra Sigillata Hispànica, així com ceràmiquescomunes romanes. El repertori formal també és ampli destacant la gran presència dellànties en un estat de conservació força bo. Val a dir, que la gran majoria d’aquestsmaterials es troben en context d’abocament i per tant no són directament relacionablesamb cap estructura arqueològica.

La troballa més destacada dintre de tot aquest repertori de materials d’adscripcióromana és la documentació d’una peça de marbre que formaria part d’una taula delmobiliari de luxe. Es tracta de la representació del cap del déu Baco. Aquesta està rea-litzada en marbre de Chemtou, conegut com giallo antico, i prové de la zona nordafri-cana de Tunísia.

La peça, d’uns 15 per 10 centímetres, es situa en una cronologia de mitjans de segleII dC i representa a un déu Baco jove amb els atributs típics d’aquestes imatges com lacorona de pàmpols i gotims. Val a dir que la peça es troba en un estat de conservacióòptim, fet que permet observar els detalls dels lacrimals, les parpelles i els orificisnasals molt ben definits, així com els cabells rinxolats tant al cap com a la barba, tre-ballats amb trepant manual d’arc. Tot i que no es conserven, els ulls haurien estat decolor negre i brillant, segons els models coneguts. Presenta també un gra de raïm en undels costats del cap, un altre dels motius iconogràfics que relacionen la peça amb el déuBaco. La testa presenta els llavis entreoberts que, gràcies a l’aprofitament d’una vetarogenca pel nas i els llavis, li confereix a la peça una certa sensualitat i embriaguesa prò-pia del déu de les bacanals.

La troballa d’aquestes peces és habitual en contexts de luxe, sobretot a la zona dela Bètica. A la zona de Catalunya es documenten troballes similars a Tarraco i a CanFatjó a Rubí. Com hem comentat anteriorment el cap de Baco es troba realitzat ambmarbre de Chemtou, marbre molt preuat a l’antiguitat, com cita Plini el Vell a la seva

228 R. GONZÁLEZ, M. MERCADO

2. En aquests intervencions es van documentar restes de diferents àmbits de la vil·la amb la descobertade diferents mosaics, una gran zona porticada i una zona de banys de gran luxe. Entre aquestes cal destacarles excavacions de Plaça de l’església dirigida per Iñaki Moreno, Solar de Càritas dirigida per RobertoGonzález, el Pati de la Rectoria dirigida per Antoni Martín, can Reverter dirigida per Iñaki Moreno, les Rasesde Càritas dirigida per Mònica Mercado i les Rases de Menta dirigida per Santi Molera, així com les exca-vacions de l’Antiga Presó del sr. Estrada, les excavacions del pàrking Vila Oberta i els sondejos de l’esglésiade Sant Esteve efectuats per l’Àrea d’Arqueologia del Museu de Granollers.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 228

Història Natural. Aquestes peces solien realitzar-se al costat de la mateixa pedrera i pos-teriorment eren exportades directament des de la zona africana pel Mediterrani o bé mit-jançant comerç via Roma.3

Figura 1. Imatge de la testa del déu Baco trobada Granollers

DARRERES INTERVENCIONS AL NUCLI HISTÒRIC DE GRANOLLERS (INTERVENCIONS 2005) 229

3. Agraïm la col·laboració de la Dra. Isabel Rodà, qui va fer un primer examen i descripció de la peça,pocs dies després de la seva troballa.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 229

En el cas de Granollers, el cap del déu Baco es va trobar en una posició secundà-ria, en el context d’uns abocaments amb gran quantitat de material d’època romana isense que es pugui relacionar directament amb cap estructura arqueològica. La zona ones va produir la troballa es considera, en època romana, una zona agrícola que s’hauriade relacionar amb les estructures de la gran vil·la, que es situaria al nord de la plaça del’església.

3. L’URBANISME MEDIEVAL.

L’urbanisme medieval d’aquesta zona de Granollers està condicionat per la novatrama que imposa la muralla. Així podem destacar un urbanisme anterior i un posteriora la construcció de la muralla.

Quant a l’urbanisme anterior a la muralla cal destacar les referències a una esglé-sia preromànica. Al cartulari de Ripoll trobem la menció que, cap a l’any 972, hi haviauna antiga església a la zona on actualment trobem l’església de Sant Esteve (SUNYOL1993: 13). A aquesta dada cal afegir el suggeriment de Josep Estrada, qui, en trobar unabasa de columna d’estil toscà el va relacionar amb una possible antiga església d’èpo-ca visigòtica. (AA.VV., 2004b: 68)

També cal esmentar l’existència d’una església romànica sota l’advocació de SantEsteve, que apareix en un document de l’any 1001 (AA.VV., 1991: 366). Aquesta esglé-sia, que substituiria l’antiga, es va poder documentar gràcies al reaprofitament d’algu-nes de les seves estructures dins de l’edificació d’època gòtica. L’any 1942, SalvadorLlobet documentà tota una sèrie d’estructures que interpretà com a part de l’esglésiaromànica de Sant Esteve. Aquest extrem seria confirmat, posteriorment, en una inter-venció arqueològica realitzada en la base de l’actual campanar. En la mateixa es va tes-timoniar la presència de restes arqueològiques datables entre els segles XI i XII. (SUN-YOL 1993: 13). A diferència de l’actual, l’església romànica tindria una orientació d’o-est a est i encara avui dia poden observar-se alguns vestigis a la façana oest de l’actualesglésia, així com alguns capitells conservats al Museu de Granollers (AA.VV., 1991,366). El portal romànic va ser destruït l’any 1936 (LLOBET, 1985: 10).

Lligat a aquestes successius temples s’ha documentat una zona de necròpolis ambun total d’uns 160 enterraments. Aquests presenten tombes simples, antropomorfes i decista. L’orientació de les inhumacions era d’oest a est, amb el cap a ponent i els peus allevant i el cos en posició de decúbit supí. Aquesta zona de sagrera era compartida ambzones d’emmagatzematge com ho testimonien el gran nombre de sitges documentadespertanyents a aquesta època.

A part de la posició predominant de l’església, la fesomia de la ciutat d’aquestmoment estarà condicionada per l’existència del mercat, caracteritzat per les seves pla-ces al voltant de les quals s’anirà articulant l’urbanisme de la vila. Del mercat deGranollers trobem la seva primera notícia a l’any 1041 quan es parlava d’una mesurapròpia. El 1043 es fa referència a un camí que portava al forum granularios fent pale-sa l’activitat que s’hi desenvolupava. (DANTÍ, J. i CANTARELL, C., 2004: 101)

A les excavacions portades a terme en els solars esmentats no s’ha documentat lapresència d’estructures relatives al urbanisme antecessor de la muralla medieval. Si bésí que s’ha documentat la presència de diferents edificacions pertanyents al nou urba-nisme que imposa la creació de la muralla. Aquestes s’han detectat concretament als


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 230

solars B1 i B2 i corresponen a un mínim de dues cases que presenten una alineació per-fecta amb la muralla que es va bastir a la ciutat de Granollers al segle XIV. D’aquestafase, però cal destacar la documentació que s’ha pogut fer a través de les darreres exca-vacions del sistema defensiu de la ciutat amb la presència d’una muralla amb bestorresi fossat.

4. EL RECINTE DEFENSIU MEDIEVAL

La muralla millor coneguda de Granollers és la del segle XIV. Tot i així les fontsparlen d’una muralla anterior datada al segle XIII. És possible que la primera murallano s’acabés mai i per tant, que la muralla del segle XIV sigui, simplement, la finalitza-ció del projecte anterior amb la construcció en aquelles zones on no s’havia construïtmai i la refortificació d’altres zones amb la construcció de torres i bestorres.4

La fortificació de la ciutat constava d’un perímetre aproximat de 760 m i una àreade 38.827 m2 i, segons Canal, es trobava reforçada per onze torres (CANAL, 1922). Ladocumentació escrita també parla de la presència de cinc portals defensats cadascúd’ells per una torre.

Les excavacions portades a terme l’any 2005 han permès documentar un tram demuralla del segle XIV, així com part del seu fossat que va ser excavat de forma manual,fet que va permetre recuperar gran quantitat de material ceràmic i faunístic5. També esva poder documentar una nova bestorre de la muralla que se suma a les tres anterior-ment documentades al pati de la Rectoria, plaça de l’església i solar del CAP.

La construcció de la muralla de Granollers no s’ha d’entendre com un fet aïllat, sinóque suposa la resposta a una sèrie de fets que s’estaven produint temps enrere a nivellpolític intern i extern. Aquests fets ens fan entendre la construcció de la muralla deGranollers en dos fases d’un mateix projecte defensiu. S’ha de relacionar amb els epi-sodis que es produeixen a la Corona d’Aragó entre finals del segle XIII i finals del segleXIV, i que es poden lligar directament amb la política d’expansió de la corona catala-no-aragonesa. Aquesta política promoguda per Jaume I comportarà, a la vegada unacreixença ininterrompuda així com unes disputes territorials que esdevindran amb eltemps una sèrie de conflictes bèl·lics en el territori català.

És en aquest marc on hem d’entendre la necessitat d’emmurallar ciutats com araGranollers, doncs el hipotètic perill d’un atac es converteix en real, en una ciutat comGranollers que suposa una plaça forta en l’avantguarda de Barcelona.

No és d’estranyar doncs que sigui en aquesta època quan trobem el primer projec-te de fortificació de la vila. En un document de l’any 1291 es fa referència a la cons-trucció d’una muralla a través de la compra del senyoriu de la vila per part de PereMarqués, senyor del castell de la Roca, amb la expressa condició de que aitalt quanti-tat (10.000 sous) sigui empleada en la construcció de murs de defensa de la població.(CANAL, 1922: 8).

A partir de 1360 es produirà la coneguda guerra dels dos Peres. Aquest conflictefinalitzarà el 1375 amb Enric de Trastàmara al tron de la corona castellana. Aquesta


4. MERCADO, M. et al., 2007 5. OLIVE, M. i PIÑEIRO, M., 2007

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 231

situació, entre d’altres, farà que es tornin a endegar antics projectes de fortificació orefortificació que havien restat aturats, possiblement, pel moment de crisi econòmicaque havia patit el territori català durant finals de segle XIII i gran part del XIV i que ara,degut a l’ambient bèl·lic tornaven a ser necessaris. El cas de Granollers podia seguiraquest paradigma, ja que si bé es cert que, com hem comentat abans, tenim notíciesd’una primera muralla iniciada a finals del segle XIII, tornem a trobar documents en elsegle XIV on s’esmenta la necessitat de refortificar la vil·la i de fer un manteniment deles velles defenses. En concret ens referim a un document de l’Infant Joan, de l’any1366, on concedeix els permisos per construir murs, valls, corredossos i torres de forti-ficació (AA.VV., 2004a: 107), però mentrestant calia que s’endeguessin els adobs oreparacions que convinguin fer interinament en el mur i valls antics”. (DANTÍ, J. ICANTARELL, C., 2004: 102) Aquest privilegi serà confirmat i ampliat per Pere III elCerimoniós, l’any 1373 (ALONSO, I, 2004:107), dins de la seva política de construc-ció de muralles i fortificació de viles per tal de fer front als diversos conflictes que ame-naçaven la Corona, i on preveu clarament l’expropiació tant de cases particulars com latala d’arbres (a excepció de fruiters i roures) per tal de portar a terme el projecte defen-siu. (DANTÍ, 2001, 18).

El tram de muralla que es documenta en aquestes darreres excavacions correspon aaquesta segona fase o refortificació. Com ja hem esmentat, aquesta fase, construïdaentre els anys 1366 i 1376, englobaria tant la construcció, ex novo, d’alguns trams, comel manteniment dels trams ja construïts durant la primera fase.

La construcció ex novo del sistema defensiu constava dels següents elements: murs,torres (més concretament bestorres), corredossos i fossat. Tots aquests elements hanpogut documentar-se en aquesta darrera fase d’excavacions.

El mur de defensa presentaria una alçada aproximada d’uns cinc metres des delnivell de circulació intern de la vila, i un gruix que oscil·laria entre 1 i 1,20 metres.Estaria coronat per merlets dels quals, encara es poden observar alguns en el corredorde Sant Cristòfol, a la finca ocupada pel restaurant Granularius. Atenent al gruix de lamuralla i la presència dels merlets, és força probable que el pas de ronda estigués for-mat per una passarel·la de fusta adossada a la part alta del mur. La muralla es troba bas-tida amb còdols de mida mitjana sense desbastar lligats amb morter de calç i formantfilades força regulars, amb la tècnica coneguda com maçoneria. En el seu paraments’han documentat diverses empremtes deixades per les bastides utilitzades durant laseva construcció6. Aprofitant el desnivell del fossat respecte a l’interior de la ciutat, partde la fonamentació externa era vista, i per tant el seu parament era idèntic al de l’alçatde la muralla. Per contra, la part interna estava bastida amb la tècnica d’encofrat per-dut. En algun pany de muralla s’observen espitlleres, com en el cas de les documenta-des al Pati de la Rectoria (ALONSO, I., 2004:108) i al solar del CAP (GONZALEZ, R.et al., 2002), que responen al model anterior a l’aparició de les armes de foc. Aquestalínia de tir estaria a l’alçada del nivell de circulació intern de la ciutat.

Un dels elements que s’ha documentat en aquestes darreres intervencions arqueo-lògiques és una bestorre. Les fonts escrites parlen d’un total d’11 torres, de les quals10 són de planta quadrada i 1 de planta rodona. Amb aquesta nova bestorre s’han


6. Pati de la Rectoria (ALONSO, I.. et al., 2003:274)

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 232

localitzat un total de quatre, (pati de la Rectoria, Plaça de l’església, solar del Cap isolar C2) tot i que hi ha autors que parlen de la situació exacta de 9. De la resta, homsitua dues als extrems del carrer Santa Anna, una a la cantonada nord-est de la mura-lla (aquesta seria la torre de planta circular) una altra estaria ubicada a l’actual corre-dor de Santa Esperança i la darrera al carrer Portalet (DANTÍ, J., CANTARELL, C.,2004: 103).

La bestorre localitzada en el solar C2 de Granollers, com a tal, no té el costat inte-rior tancat, és a dir, es composa només de tres parets. Aquesta tècnica poliorcèticaaconsegueix que en cas d’atac i de que la bestorre sigui apressada per l’enemic,aquesta no pugui ser utilitzada per atacar l’interior de la ciutat. La bestorre docu-mentada presenta un factura similar a les trobades anteriorment. Quant a la planta,quadrada, té 4 metres de costat. Pel que respecta al parament, està construït a partirde carreus ben desbastats i pedra de construcció de mòdul rectangular, amb inclusiód’alguna llosa i creant filades ben alineades i horitzontals. Les cantonades sónreforçades a partir de l’alternança de carreus disposats de cap i través. Els murs estanconstruïts sobre una banqueta de pedra de construcció amb carreuada rústega, demòdul rectangular i sense mesures definides. El morter és, ocularment, molt similaral de la muralla.

Figura 2. Foto de la bestorre localitzada al solar C2.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 233

A totes les bestorres documentades arqueològicament, i també a la darrera bestorrelocalitzada, s’ha observat que la seva construcció s’adapta a la forma del fossat. En elcas de la bestorre del solar C2, degut al seu excepcional nivell de conservació, es vapoder documentar, a l’interior, la pendent del fossat, i el seu posterior rebliment, per talde terraplenar el nivell de circulació intern d’aquesta.

Tot i que aquesta bestorre conserva una alçada de tres metres, no s’ha pogut iden-tificar el nivell de circulació intern de la mateixa, com tampoc no s’havia pogut docu-mentar anteriorment a la resta de bestorres documentades.

Un altre detall que cal remarcar en el cas de les bestorres documentades aGranollers, és el fet de que els braços d’aquestes no es troben travats de manera solidà-ria amb el llenç de muralla. Aquest fet respon a una altra tècnica poliorcètica amb laqual s’aconsegueix que en cas d’un hipotètic atac, si es mina una bestorre i cau, noarrossegui part de la muralla o a l’inrevés.

Aquest model de bestorres, es troba molt estès en les fortificacions bastides durantla segona meitat del segle XIV dins el territori català. Bons exemples d’aquestes elspodem trobar formant part dels recintes emmurallats de Montblanc, Pals, Peratallada oTorroella de Montgrí, entre d’altres.

Un altre dels elements defensius importants que s’ha documentat a les excavacionsés el corredor de muralla. Es tractava d’un perímetre d’uns dos o tres metres d’ampla-da, entre la muralla i la primera línia de cases de la ciutat, en el qual no s’hi deixavenbastir construccions, per tal de conservar un lloc de pas que anés paral·lelament a lamuralla de la ciutat per l’interior d’aquesta. Aquests corredossos tenen els seus orígensen els intervallum dels campaments militars romans i, posteriorment, de les ciutatsromanes. L’objectiu d’aquests corredossos era el d’habilitar la circulació per l’interiorde la ciutat per tot el perímetre fortificat. Això facilitava, en cas de setge, una defensamés ràpida i per tant més efectiva, dels punts en que es necessités en cada moment.

En el cas de la ciutat de Granollers aquests corredossos s’han conservat força bé,fossilitzats i integrats dins l’entramat urbà de la ciutat, i això ha fet que hagi pogut serdocumentat en aquestes intervencions arqueològiques.

La muralla de Granollers estava envoltada d’un fossat. Aquest ha estat objecte d’unestudi exhaustiu durant els últims anys. Tot i així el coneixement que en tenim no deixade ser parcial, ja que si bé és cert que s’han portat a terme moltes excavacions, totess’han produït en un lloc molt concret del recinte murat i, per tant, desconeixem el com-portament d’aquest en d’altres zones de la ciutat, com, per exemple, en aquelles on sem-bla ser que es conserva la fase de muralla més antiga. Tenint present aquest condicio-nant, el que ens és més conegut és el fossat que correspon a la fase de la muralla basti-da al tercer quart del segle XIV, que ha estat documentat en diverses intervencions7,entre elles la que ens ocupa en aquest treball.

La vall o fossat de la ciutat de Granollers es trobava excavat, pràcticament en laseva totalitat, en el substrat geològic, tot i que cal remarcar, que la seva construcció vacomportar la destrucció de restes arqueològiques anteriors a tota la zona que ocupa.Presenta unes dimensions en planta que oscil·len entre els 7 i 11 metres d’amplada,depenent del lloc on ha estat documentat, i una secció en forma d’U esglaonada asso-lint actualment una profunditat aproximada entre els 2,5 i els 4 metres.


7. Pati de la Rectoria, Plaça de la Església, Solar dels Lledoners, Solar del CAP i Solar C2.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 234

Figura 3. Foto del fossat durant les tasques d’excavació.

Tots els trams de fossat excavats presenten unes característiques similars, tant en laseva morfologia com en la seva amortització, a excepció del tram de fossat excavat alsolar dels Lledoners, on es va documentar un pany de muralla abocat entre l’amortitza-ció del fossat. En cap dels cassos s’ha documentat cap indici en el fossat que faci pen-sar en la possibilitat de trobar-nos davant d’un accés a la ciutat.

Quant als sediments que reblien el fossat, la seva excavació ens ha proporcionatdades cronològiques sobre el seu ús i el seu abandó, que el relacionen directament ambla vida de la muralla. Així trobem que el fossat com a tal va tenir vida durant els seglesXIV i XV, moment a partir del qual començarà el seu abandó, i que coincideix amb elmoment en que els sistemes de defensa medievals comencen a ser del tot obsolets.

S’ha pogut comprovar, mitjançant la documentació dels diferents estrats d’aboca-ment, que la vall va experimentar tres fases d’amortització diferenciades en el temps.En la primera fase, la vall va mantenir la seva funció estrictament defensiva des de laseva fundació fins gairebé la meitat del segle XV. En aquest moment i fins a finals delsegle XVI, el fossat adopta per primer cop la funció de gran abocador de residus de lavila. No obstant aquest canvi funcional i el total abandó a que aquest serà sotmès, la vallcontinua significant un obstacle ofensiu degut sobretot al gran desnivell que encara pre-sentava. La tercera i última fase representa la colmatació total de la vall que significà laseva inutilització definitiva. Aquesta fase es situaria al final del segle XVI fins l’últim


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 235

quart del segle XVII. A partir d’aquest instant i fins el segle XIX, el solar fou objectede continus anivellaments i remocions del terreny per tal d’edificar cases d’obra novaque s’adossarien a la muralla, tot i que ja es té notícies que a partir de la segona meitatde segle XVI, la ciutat va experimentar un fort creixement demogràfic en torn a les viesprincipals, que provocà l’expansió de la població fora del recinte emmurallat (AA.VV.,2004a).

5. L’ADOBERIA DE CAN GINEBREDA.

Una de les troballes més destacables d’aquesta fase d’excavacions ha estat l’ado-beria de Can Ginebreda. Es tracta d’una adoberia en la qual es portava a terme el siste-ma d’adobatge vegetal, el signe característic de la qual és la gran presència d’estructu-res contenidor o clots.

A l’adoberia de Can Ginebreda de Granollers es poden diferenciar, com a mínim,dues fases constructives, atenent a la disposició dels clots i al fet que la construcciód’alguns amortitza l’ús d’altres. A part d’això, també cal destacar el fet que les estruc-tures de l’adoberia es situen en un edifici que no estava pensat per acollir-la en origen,ja que pot observar-se alguna reforma en els paraments originaris per tal d’aconseguirnous espais d’ús. Ens referim, concretament, al pilar central, on pot observar-se comestà falcat per tal de mantenir la consistència, un cop es fan rebaixos en el terreny queocupava l’antic edifici.

La documentació8 coneguda fins ara fa pensar que a Granollers, sobretot en el segleXVI, hi havia una especial dedicació al treball de la pell, si tenim en compte les referèn-cies que es troben sobre els blanquers als llibres de deliberacions del consell de la vilao als oficis de molts dels seus ciutadans. També es coneix l’existència d’algunes ado-beries en referència al lloguer de les torres de la muralla, però que en principi, no per-meten ubicar-les en el lloc exacte de la vila medieval. En els darrers temps s’han anatrecuperant alguns documents de compra-venda o establiments de propietats que a tra-vés de les afrontacions permeten conèixer en uns casos el lloc exacte i en d’altres nomésla zona.

Tot i que els inicis de l’activitat adobera a la vila, no se sap exactament a quin seglees remunten, la noticia més antiga que es coneix en referència a l’existència d’unaindústria de la pell a Granollers és de l’any 1175, en que Vidal de Corró i la seva famí-lia, van establir Joan Eriball i la seva família a unes cases i una petita cort on havia deconstruir dos calciners, a canvi d’una renda per Nadal, fet que fa pensar en una de lestasques que havien de realitzar els treballadors de la pell dins el procés de l’adobatge(VILAGINES, J. 2001: 216).

No trobarem més referències fins al segle XVI, on la documentació fa suposar quel’activitat adobera a la vila no era pas menor. Així sembla demostra-ho el llibre del con-sell per les referències que hi ha a aquesta activitat. La indústria adobera podia causar cer-tes incomoditats als veïns, per això en el llibre del consell s’hi troben reflectides unes nor-


8. Volem agrair la col·laboració de Cinta Cantarell qui ens ha aportat la documentació necessària per laredacció d’aquest article.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 236

matives que tendien a pal·liar-les. Així, en el 1537 consta “que d’aqui endavant los blan-quers no gosen rentar les pells a la riera fins de la passera en avall sots pena de cincsous”,9 cosa que fa pensar que si no hi hagués una activitat una mica notable, no s’hauriade regular. La problemàtica de les aigües brutes continua encara que en un sentit diferenta l’anterior. En el 1560, el consell de la vila ordena que es facin recs a fi que les aigüesbrutes de les adoberies vagin a discórrer a la claveguera de les valls de les muralles10. Unsanys després, en el 1569, seran les aigües brutes de les adoberies que hi ha a prop del por-tal de Belloch, les que ocasionen els problemes. D’aquesta manera el consell ordenarà queles aigües no s’embassin i circulin a fi de que el camí torni a estar com solia11.

En un sentit diferent de l’anterior, i seguint la tradició medieval dels oficis artesansd’associar-se en confraries, el consell de la vila, en el 1558, diu que són obligats a serde la confraria de sant Marc, tots els sabaters, blanquers, assaonadors, tiranters, cosala-ters, cinters i tots aquells que facin adobar cuiram12. Les confraries tenien una finalitatreligiosa, però una funció important d’aquest tipus d’associacions era vetllar pels inte-ressos econòmics dels associats, en col·laboració amb el consell de la vila (DANTÍ, J.1981: 71-72), així que la protecció econòmica no era menys important. Si es podienassociar és que hi havia prou oficis del mateix sector per fer-ho. Uns anys després, enel 1562, els blanquers demanen poder formar part de la confraria de sant Bartomeu13.Tot i aquesta petició, i els problemes que devien tenir en el si de la confraria, en el 1563,el llibre del consell de la vila diu que “que qualsevol assaonador o sabater puga fer feinapagant a la confraria de sant Marc14.

Les notícies documentals que hem vist fins ara porten a constatar l’activitat adobe-ra de la vila, però fins fa poc no coneixíem la ubicació exacta de les adoberies. Comabans assenyalàvem es tenia constància de l’existència de les adoberies a través del llo-guer de les torres de la muralla que feia el consell de la vila. En la relació dels lloguers,no s’anomena la torre sola, sinó en referència a una altra cosa. Per exemple, la torredarrera l’adoberia de Joan Reverter (1554), torre darrera l’adoberia de mossènGinebreda, en el 1562 i en el 1586, o Pere Many blanquer que arrenda “la torre qui esdarrera la casa dels horts”. De fet, sembla que molts blanquers són arrendataris de lestorres de les muralles.

Actualment sabem que apart de l’adoberia d’en Ginebreda, al Granollers medievaln’hi hauria hagut d’altres, algunes fora muralla, com es habitual en d’altres viles. Perun document d’una venda feta en el 1539? per Joan Pere Ros, blanquer, se sap d’unaadoberia prop del portal de Caldes15. Abans veiem com en parlar de les aigües brutes,es feia referència a les adoberies del portal de Belloch. En el segle XVII, encara trobemla ubicació d’una altra adoberia, en un document d’un establiment que fa Leonor Buadaa Llorens Torras, candeler, d’un pati de terra derruït i deshabitat que abans era una ado-beria, diu que afronta a llevant amb el hereus de Pere Vila, assaonador, al sud amb el


9. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1537 foli, 1610. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1560, foli 8811. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1569, foli 19812. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1558, foli 7513. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1562, foli 11214. Arxiu Municipal de Granollers, Deliberacions del Consell, 1563, foli 11315. Arxiu Municipal de Granollers. Col·lecció pergamins, núm. 441 (Document fragmentari, notes de

Josep Maria Vila)

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 237

camí que porta del portal travesser a la riera16. És a dir, trobem adoberies repartides adiversos punts de la vila.

Pel que fa referència explícita a l’adoberia d’en Ginebreda, a part de la documen-tació citada anteriorment en relació al lloguer de les torres, és en un document del 1583en què es troba la ubicació exacta. En un reconeixement de béns que fa Bernat Solà,mercader de Granollers, pel rector del Col·legi dels Jesuïtes de Betlem de Barcelona,quan parla de les afrontacions d’un edifici diu que “a l’est limitava amb el carrerBarcelona; al sud termenejava amb la muralla de la vila a l’oest afrontava una part ambcases d’Antoni Grifollera, mestre de cases; i una altra part amb l’adoberia de mossènGinebreda mitjançant un camí; al nord, limitava amb l’hort de dites cases amb una pla-ceta dita d’en Guillamet i amb unes cases.17 Cosa que concorda exactament amb l’ado-beria trobada al davant de la plaça de l’església. També és cert que el camí al que fareferència el text, va arribar amb aquest mateix nom fins al segle XX. El que sorprèn del’adoberia d’en Ginebreda és que estigui al davant de l’església gòtica i dins la muralla,no fora, com solia ser habitual.

Encara que no pugui assegurar-se quins tipus de pells s’adobaven, al menys und’ells és segur, ja que se sap per un albarà pagat durant l’exercici de la clavaria de 1573,fet per Francesc Masferrer a Joan Verges, assaonador, per les pells de moltó: “....li com-paren los senyors jurats per servir per a cobrir la caxa de les boses dels oficis de la pre-sent vila....”18

Pel que fa a la família Ginebreda, durant gairebé tot el segle XVI, els trobem vin-culats al poder municipal, ocupant diversos càrrecs. Així en les insaculacions del con-sell, surt en Petrus Ginebreda, blanquer, uns cops com a clavari altres com a jurat, coma mostassaf o també com administrador de l’hospital. Altres membres de la família comJoaquim Ginebreda són extrets obrer o clavari19. També se sap que en el 1570 tenia unmolí anomenat d’en Ginebreda, que acabarà sent el molí de la vila i que tindrà moltsplets per les aigües.

Els sistemes d’adobatge vegetal i, per tant, les estructures amb ells relacionats, nohan variat gaire fins a l’etapa industrial, el que fa que ens trobem complexos adobers adiferents èpoques de la nostra història i que les diferències entre ells no siguin gairesubstancials. Així trobem que la característica d’aquests centres és la presència de granquantitat d’aigua que es necessita per portar a terme aquests processos. Tenyir o adobarpells no requereix instal·lacions molt sofisticades. Només uns recipients (de ceràmica,fusta, excavats a la roca o en terra), aigua (que pot ser transportada amb gerres, ambcanalons de fusta o amb cubells, extreta de pous o mitjançant recs) i, a vegades, foc perescalfar aquesta aigua. (MOLIST, N. et al., 2005) Aquests elements, amb petites modi-ficacions, s’han mantingut fins a època industrial en els centres d’adobatge de diferentscultures.

L’edifici on es situa l’adoberia de Can Ginebreda es localitza molt a prop de l’es-glésia de Sant Esteve, i a tocar de la muralla medieval i d’una de les bestorres. És un


16. Arxiu Municipal de Montornès. Fons Masferrer Perpinyà. Lligall 5917. Notes de Josep Maria Vila. ACA. Monacals. Hisenda. núm. 2564.18. Arxiu Municipal de Granollers. Compte de la clavaria Francesc Masferrer-1572-1573, Albarans19. Arxiu Municipal de Granollers. Deliberacions del Consell, 1555-1572

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 238

edifici que segueix perfectament l’urbanisme que imposa la muralla. Aquest fet ensmarca, evidentment, un data post quem de fundació d’aquest edifici, a la segona meitatdel segle XIV quan es basteix la muralla, entre els anys 1366 i 1376.

L’edifici de l’adoberia que podem observar està constituït per dos cossos, un prin-cipal, format per una sala de 72 m2 amb un pilar central, i un altre, adossat a aquest, dedimensions més petites, on es situen els calciners. Aquests tipus de complexes soliencomptar amb zones obertes o patis on es portaven a terme algunes activitats comple-mentàries a l’adobatge, com ara la preparació de l’escorça que haurà d’aportar els taninsen el procés d’adobatge, i que també servia per emmagatzemar les matèries primeres oel producte elaborat. En el cas de l’adoberia de Can Ginebreda, s’ha pogut documentaruna zona de pati que es situaria contigua a la banda nord del cos principal. Aquesta zonaes va excavar, parcialment, en una intervenció anterior i es van poder localitzar algunesestructures que, si bé en el seu moment no podien ser interpretades, actualment s’ha vistque han d’interpretar-se com a part de l’adoberia de Can Ginebreda. (MARTIN, A.2002)

Aquesta zona de pati, a la vegada, correspondria a l’accés al complex des del carrer,com succeeix en el cas de l’adoberia de Cal Granotes a Igualada20. Aquest accés des delpati donaria al carrer Ginebra (possiblement una derivació de Ginebreda, nom del com-plex adober i que podia haver donat nom al carrer), conegut fins a inicis de segle XX ique actualment es trobava colgat i inutilitzat. S’ha pogut documentar arqueològicamentel marxapeu d’accés a l’edifici i s’ha comprovat en documentació gràfica de mitjans desegle XX com l’edifici encara conservava les portes de fusta que tancaven el pas al patii, per tant, a l’edifici de Can Ginebreda.

Tot i que no conservem l’edifici sencer, l’adoberia de Can Ginebreda es localitza-ria en un edifici de dos plantes, d’altra banda, fet habitual en aquest tipus d’indústria.Els edificis que acollien les adoberies solien tenir una planta baixa, anomenada de ribe-ra, on es portaven a terme tots els processos de remull, encalcinat, pelat, descarnat,desencalcinat, rendit i adobatge, és a dir, tots aquells processos on l’aigua és l’elementprincipal. Aquesta zona solia ser una zona fosca, càlida i humida, on la presència delsclots plens d’aigua, calç o excrements d’animals, creava un ambient força incòmode iperillós en el que treballar. No obstant, els accidents solien ser habituals quan algun tre-ballador queia i moria ofegat per la guilla produïda per la matèria orgànica en descom-posició. És precisament aquesta part de l’adoberia la que documentem al jaciment deCan Ginebreda, on es pot observar la presència de nombrosos clots, un pou, un fogó ialtres zones de treball pavimentades. Aquesta planta, a més, representa un espai semi-soterrani ja que es troba a una cota més baixa que el nivell de circulació del carrer, simés no a la banda sud de l’edifici.

La planta superior es coneix com estenedor i a diferència de la planta inferior soliaser un espai obert, amb grans finestrals, on hi havia corrent d’aire. A Can Ginebreda notenim aquesta part, però sí que tenim indicis per pressuposar la seva presència, com sónles empremtes, en el pis inferior, dels baixants d’aigua que haurien de provenir del pissuperior. Una altre fet que ens fa pensar que aquest edifici tindria una segona planta ésel fet que el nivell de circulació del carrer, si més no en algunes zones, era més alt i per


20. Informació facilitada pels responsables de Cal Granotes-Museu de la Pell d’Igualada.

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 239

tant s’hauria de correspondre amb una planta superior. Per últim, destacar que a les foto-grafies de les que disposem de mitjans dels anys 50 del segle passat podem observarcom aquesta zona està ocupada per edificis de dos o més plantes, i cal suposar queaquests edificis són una perduració dels que ja existien en èpoques anteriors.

Com ja hem esmentat, els clots són les estructures més característiques d’un com-plexe adober. Aquests poden ser de diferents formes i mides. Els trobem quadrats,rodons, rectangulars, etc. La tècnica constructiva d’aquests també pot ser molt diversa.Trobem des de simples clots excavats al terra fins a clots fets amb pedra o materialconstructiu ceràmic, sense deixar de banda altres materials com podia ser la fusta. Lesmides també són molt diferents atenent, d’una banda, al procés que es portava a termeen cada clot, i d’altra, a la quantitat de pells que es tractava en cadascun d’ells.

En el cas de Granollers trobem més d’una vintena de clots distribuïts per tot l’edi-fici que delimiten, en aquelles zones on no hi són presents, les zones de treball, on esportarien a terme tasques com el ferrejat, el descarnat, el pelat, etc. Quant a la formapredominant és la quadrada, encara que també trobem clots de forma rodona. Pel querespecta a la tècnica constructiva, tots els clots es troben construïts amb còdol sensedesbastar lligat amb morter de calç. Les parts interiors, parets i fons, estan recobertesamb peces ceràmiques de mòdul quadrat, pels clots quadrats, i de mòdul rectangularamb curvatura, pels clots rodons. Amb aquesta tècnica s’aconsegueix l’estanqueïtat delsclots que han de contenir les dissolucions d’aigua i calç o les solucions tànniques, entred’altres.

Amb el procés d’excavació i gràcies a les analítiques efectuades a partir de les res-tes conservades en els clots, s’ha pogut arribar a establir una aproximació a la funcio-nalitat de cadascun dels clots. Així trobem un conjunt de tres clots quadrats, d’aproxi-madament 1,3 m de costat que es situen a tocar del pou i corresponen a una zona dedipòsit o reserva d’aigua.

Cal esmentar la presència d’un clot que sobresurt dels altres per la seva diferènciade mida. És un gran clot de 2,12 per 3,06 metres. En el seu fons presenta un cubeta dedecantació de petites dimensions, destinada a la neteja de l’estructura. Com la resta declots, està bastit amb còdol lligat amb morter i calç i folrat, a la seva part interna, ambpeces ceràmiques. Aquesta estructura es troba situada al costat del fogó i, en destaca lapresència d’una canonada que comunica aquest amb la part interna del clot, tot traves-sant la paret mitgera d’ambdós. La funció d’aquest clot, atenent a les dades proporcio-nades per l’excavació i al resultat de les analítiques, seria la de remull, és a dir, és enaquest clot on es netejarien i s’hidratarien les pells per començar el procés de neteja. Lacanonada documentada entre el fogó i el clot tindria, entre d’altres, la funció d’abocarels preparats del fogó directament al clot de remull.

També relacionada amb aquesta gran estructura cal destacar la presència d’unacubeta que desguassa directa al clot, la qual estaria dedicada a fer dissolucions de llei-xius que col·laboressin al rentat de les pells.

Cal destacar un altre grup de sis clots on es portarien a terme les tasques d’encalci-nat. D’aquests, cinc són calciners pròpiament dits, mentre que l’altre s’ha interpretatcom un dipòsit de calç degut, sobretot, a la gran quantitat de calç que es va documen-tar durant el procés d’excavació. Aquests clots són de forma rectangular i presentenunes mides aproximades d’1,4 metres per 1 metre, encara que n’hi ha un d’ells que pre-senta unes dimensions superiors, 1,2 metres per 2,75 metres. Com la resta de clots estanbastits amb còdol lligat amb morter de calç i revestits amb material constructiu ceràmic.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 240

Just al costat del calciner més gran es troba un altre clot de dimensions i construcciósimilar que seria el destinat a l’aiguamel, un altre del processos de neteja de la pell. Totaquest conjunt de dipòsits o clots es troben disposats de manera que delimiten un espaio zona de treball on portar a terme activitats relacionades amb la neteja. Cal afegirtambé un grup de dos clots relacionats amb aquests i que serien els d’aiguamel, utilit-zats per la neteja de les pells després de pelar i descarnar.

Quant als clots rodons els trobem dividits en dos grups, encara que tots estan rela-cionats amb el procés d’adobatge pròpiament dit. Un primer grup el formen dos clotsbessons, amb una factura similar a la resta i revestits de peces ceràmiques rectangularsamb curvatura. Les dimensions d’aquests clots oscil·len en torn a 1,5 metres de diàme-tre. Val a dir que durant l’excavació d’aquests dos dipòsits es van documentar nombro-ses restes faunístiques pertanyents a “clavijas” de Bos Taurus (BOTA). Aquestes restesestan en procés d’estudi, però és possible que estiguin relacionades amb l’obtenció del’oli de pota de bou, un bon engreixant per a les pells i que per tant ens donaria més pis-tes sobre altres de les activitats que es portaven a terme a l’adoberia de Can Ginebreda.Haurem d’esperar futures analítiques per confirmar aquesta hipòtesi.

L’altre grup de clots rodons està compost per tres estructures, de les quals dos sóndedicades al rendit mentre que l’altre és un clot de desencalat, és a dir, és el lloc on lespells es rentaven un cop havien passat pels calciners i abans d’anar als clots d’adobat-ge. Tots tres presenten una factura igual i similar a la de la resta de clots del complex.Les mides d’aquests clots es situen en torn a 1,2 metres de diàmetre.

Val a dir que existeixen altres dipòsits del quals no disposem de dades suficients, jaque estan cobertes per estructures posteriors que no s’han desmuntat. Haurem d’espe-rar al desmuntatge d’estructures, si s’escau, per obtenir les dades que ens manquen ipoder recollir les restes oportunes i efectuar-ne les analítiques adients.

Quant al proveïment d’aigua, cal destacar que, encara que és força habitual quesigui mitjançant recs, com en el cas de l’adoberia de Cal Granotes d’Igualada (CHO-REN, J. et al., 1999), a Granollers el més probable és que el proveïment es fes a travésd’un pou, com també s’ha pogut documentar en d’altres indústries d’aquest tipus, comel cas de l’adoberia de Tàrrega (ENRICH, J., 2002). No resulta estrany pensar en aquestfet si tenim en compte que la ciutat de Granollers es troba molt ben regada per aigüessubterrànies i per tant, és molt fàcil el proveïment a través de pous i mines com s’hapogut comprovar a diverses excavacions al centre històric de la ciutat.21 A més l’aiguade pou presenta l’avantatge que sempre es troba a la mateixa temperatura, no pateixcanvis tèrmics com l’aigua que prové de recs o a través d’altres sistemes.

El pou documentat a Can Ginebreda es situa a la cantonada sud-est de l’edifici.Presenta planta quadrangular amb unes mides d’1,5 metres per 1,4 metres, i totes lesseves parets estan bastides amb còdols lligats amb morter de calç. Per raons de segure-tat aquest pou no es va poder excavar en la seva totalitat i la part excavada, uns quatremetres de profunditat, no va proporcionar materials arqueològics fiables per a concre-tar la seva adscripció cronològica.


21. Cal esmentar la documentació de diverses mines d’aigua a excavacions com ara la Rasa de laRectoria (GONZÁLEZ, R., 2003a), al solar del CAP (GONZÁLEZ, R., 2003b). També cal destacar la presèn-cia de dos possibles pous de mina a CAN PIERA (MARTÍN, A. 2002).

TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 241

Tot i no haver-hi trobat elements arqueològics relacionats, hem de suposar que lacirculació de l’aigua dins del complex adober, que com ja hem comentat, és un elementimportant i necessari en gran quantitat per a aquest tipus d’indústria, es faria a travésd’elements mòbils com ara cubells, canalons de fusta o similars.

Cal destacar, a l’adoberia de Can Ginebreda, la presència d’una estructura de com-bustió. Concretament es tracta d’un fogó d’obra i, encara que no és estrany trobar-ne,tampoc podem dir que sigui un element present a totes les adoberies. Val a dir que delsdos exemples d’adoberies més coneguts a Catalunya, Cal Granotes a Igualada i l’ado-beria de Tàrrega, només en el cas de l’adoberia de Tàrrega es documenta aquesta estruc-tura de combustió (ENRICH, J., 2002). En el cas de Can Ginebreda, el fogó es troba enun estat de conservació força bo. Es situa a la cantonada nord-est de l’edifici, en unespai semisoterrani. És bastit amb còdol lligat amb morter de calç i amb material cons-tructiu ceràmic, sobretot a la part corresponent a la cambra de combustió. La funció d’a-quest fogó seria la d’escalfar aigua per accelerar els processos d’adobatge, així com pre-parar diferents solucions o substàncies que milloressin la qualitat de les pells que s’hitractaven. Com hem comentat anteriorment, aquest tipus d’estructura és habitual a lesadoberies, però també és molt comú en altres tipus de complexos preindustrials, com laque es va poder documentar a la saboneria de Santa Maria de Palautordera, molt simi-lar a la de Can Ginebreda quant a tipologia, però amb unes funcions relacionades ambla producció de sabó (SALVADÓ, I. et al., 2005).

Figura 4. Imatge del fogó


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 242

Com hem comentat anteriorment hi ha una part del complex adober de CanGinebreda que es va excavar en una intervenció anterior. En aquesta intervenció es vadocumentar un paviment enllosat amb una marca batent que podria pertànyer al regis-tre d’una roda de molí. Aquesta estructura no podia relacionar-se amb cap de les altresestructures que es van documentar en aquella excavació. (MARTÍN, A., 2002) S’hahagut d’esperar fins al descobriment de l’adoberia de Can Ginebreda per comprovar queaquest paviment corresponia a la zona de pati de l’adoberia, i que la marca que s’ob-serva en el paviment pot correspondre a un molí vertical dels que es feien servir per tri-turar escorça i produir elements necessaris en el procés d’adobatge. Un molí d’aquesttipus pot observar-se a l’adoberia de Cal Granotes a Igualada.

Ja s’ha esmentat en diverses ocasions la importància de l’aigua en tots aquests pro-cessos d’adobatge de pells. El proveïment d’aigua es soluciona mitjançant pous peròaquest tipus de complex també necessita un bon sistema per evacuar aquesta aigua i totsels residus que porta, com ara calç, restes de pèls, de carn, d’excrements fets servir enel procés d’adobatge, etc. És conegut que aquest tipus d’indústries rebien moltes quei-xes per part dels ciutadans respecte a l’evacuació de residus, pudors i altres incomodi-tats. A l’adoberia de Can Ginebreda només s’ha documentat una claveguera, d’unesdimensions no molt grans. Es troba situada al costat dels clots d’emmagatzemamentd’aigua i pren direcció cap a la muralla i el fossat. Aquesta claveguera recull les aigüesdels clots d’emmagatzematge i és de suposar que recolliria les aigües d’altres estructu-res, encara que no s’han conservat evidències d’això. Val a dir que encara manca perexcavar una part del solar que ocupa l’adoberia de Can Ginebreda i és la que se situaentre l’edifici de Can Ginebreda i la muralla, és a dir, un tram de corredor medieval fos-silitzat en la trama urbana de l’actual ciutat de Granollers. És possible que durant l’ex-cavació d’aquesta zona es puguin documentar altres estructures relacionades amb l’e-vacuació d’aigües residuals.

Entre els materials arqueològics trobats a l’adoberia de Can Ginebreda val la penafer esment de dos elements trobats durant l’excavació i que ens aporten dades sobre elsprocessos de la pell que es portaven a terme a Can Ginebreda. D’una banda, cal desta-car la troballa d’un ferro de descarnar pells, eina molt característica d’aquest tipus d’in-dústria. Aquesta eina és coneguda i utilitzada des d’època romana i fins a la industria-lització del procés (ENRICH, J. 2003, 7). La forma corbada del tall respon a la neces-sitat d’adaptar-se al cavallet de fusta on es col·locaven les pells per extreure’n, rascant-les amb el ferro, les restes de carn adherides. Eines molt similars han estat trobades aRuscino (Sud de França), Guadix (Granada), a Bovalar (Seròs, el Segrià) (ENRICH, J.2003, 7) i a la necròpolis de Palous (Camarasa, la Noguera) (SOLANES, E. i ALÒS,C., 2003)

D’altra banda en les immediacions de l’edifici de l’adoberia es va produir la troba-lla d’un abocament de recipients ceràmics amb restes de pigments. Després de l’estudiefectuat pel departament d’enginyeria química de l’EPSVG a càrrec del Dr. J. Butí i dela Dra. N. Salvadó ens permet treure alguna conclusió més sobre la adoberia.

El fet que es trobin petites quantitats de pigments i la gran diversitat colorimètricad’aquests, amb la presència de la tricomia de groc, blau i vermellós sembla que els rela-cioni amb algun ofici tradicional de decoració de petits objectes. Per tant, no es pot des-cartar la presència d’un artesà que decorés pells per a l’obtenció de guadamassils. Tot iaixò, es tractaria d’una reminiscència de la tècnica, ja que s’ha detectat un pigment desíntesis que es dataria fora de l’època de funcionament de l’adoberia.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 243

Atenent a les estructures trobades i a la documentació disponible hem de dir quel’adoberia de Can Ginebreda seria un exemple de petita adoberia de tradició medievaldedicada a una producció i comerç local, com era el cas de moltes altres adoberies exis-tents a ciutats medievals com Granollers. A Granollers tenim constància de més ado-beries a part de la de Can Ginebreda. Una seria la de Can Reverter, una altra que essituaria a la zona de les Travesseres i una altra a prop el portal de Belloch (encara queno sabem si funcionen al mateix temps). Totes es situarien en aquest sistema de petitesindustries locals per autoabastir la seva població o la dels voltants, tenint en compte laimportància del mercat a Granollers. Aquests complexes industrials aniran desaparei-xent amb la mecanització i industrialització del procés quan grans centres com Vic oIgualada despuntin i concentrin tota la producció adobera.

Un cop l’adoberia s’abandona definitivament, coincidint amb l’ascens i la centra-lització en dos centres com són Vic i Igualada i amb la mecanització de l’ofici al segleXIX (CHOREN, J. et al., 1999: 9), l’edifici de Can Ginebreda tindrà diferents usos.L’edifici es va compartimentar i s’ha fet servir fins gairebé l’actualitat com a habitat-ges, magatzems i fins i tot ha estat la seu d’un dels bars més coneguts a Granollersdurant la segona meitat del segle XX.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 244

Figura 5. Planta de l’adoberia de Can Ginebreda. Cada àmbit/color presenta unafunció específica en les tasques d’adobatge.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 245

BIBLIOGRAFIA

ALONSO, I. et al., (2003): “Intervencions arqueològiques a la ciutat de Granollers 2000-2002” a Actes del II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya.,Vol I, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval. Barcelona,p. 269-280

A.A.V.V. (1991): “Granollers: Sant Esteve de Granollers” a Catalunya Romànica. VolXVIII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 366-367.

A.A.V.V., (1996): De la Balma a la Masia. L’habitat medieval i modern al VallèsOriental, Treballs del Museu de Granollers, 2, Granollers.

A.A.V.V., (2004a): Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament deCultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.

A.A.V.V., (2004b): Atles d’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament deCultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, CD.

CANAL, A., (1922): “Curiositats granollerines. Les muralles velles de Granollers” a LaGralla, 35-37, Granollers.

CHOREN, J. et al., (1999): La industria de la piel en la Edad Media, treball de recercapresentat a l’UB, inèdit

CUSPINERA, L. et al. (1985): “Introducció: trets històrics de Granollers” a Catàleg gene-ral de patrimoni històric arquitectònic, Conselleria d’Urbanisme de l’Ajuntamentde Granollers, Granollers, p. 10-11.

DANTÍ, J. (1981): Granollers i comarca. Als segles XVI i XVII. Evolució demogràficai econòmica, pàg.71-72

DANTÍ, J., (2001): “Granollers, una vila amb places i porxos” a Lauro, Revista delMuseu de Granollers, 21, Granollers, p. 16-21.

DANTÍ, J. i CANTARELL, C. (2004): “Granollers a l’època medieval”, a Atlesd’Arqueologia Urbana, vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, Barcelona.

ENRICH, J. (2002) “Unearthing a medieval tannery in Tàrrega-Barcelona”, a WorldLeather, Octubre 2002, volum 15, num. 6, Liverpool

ENRICH , J (2003). Estudi d’un ferro de descarnar pells procedent d’una necròpolis visi-goda (segles VI-VII), inèdit

GONZÁLEZ, R. et al., (2002): Informe de la II fase d’intervenció al jaciment de Càrites(Granollers, Vallès Oriental), inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recercadel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

GONZÁLEZ, R. (2003a). Intervenció arqueològica a la Rasa de la Rectoria, (Granollers,Vallès Oriental), informe dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de laGeneralitat de Catalunya, inèdit

GONZÁLEZ, R., (2003b): Informe de la intervenció arqueològica realitzada al solar delCAP (A3) (Granollers, Vallès Oriental), juny-juliol 2003, inèdit, dipositat a l’Àrea deConeixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

GONZÁLEZ, R. et al., (2007): “L’adoberia de Can Ginebreda: un exemple d’arqueologiaindustrial a Granollers” a les Actes del III congrés d’arqueologia medieval i moder-na a Catalunya, Ajuntament de Sabadell, ACRAM i Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, p. 52-66

HERNÁNDEZ, F. X. (2004): Història militar de Catalunya, Vol II: Temps de conquesta,Rafael Dalmau editor, Barcelona.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 246

LLOBET, S., (1985): “Introducció: trets històrics de Granollers” a Patrimoni històricarquitectònic. Catàleg general. Conselleria d’Urbanisme de l’Ajuntament deGranollers, Granollers, p. 10-11

MARTÍN, A (1985): “De la cultura de los ‘sepulcros de fosa’ al grupo de ‘Veraza’ en elVallés” a Estudios de la Antigüedad, 2, Bellaterra, p. 3-57.

MARTÍN, A. (2001): “Intervencions arqueològiques al pati de la rectoria 2000-2001.Granollers. Vallès Oriental” a Jornades d’Arqueologia 2001: Intervencions arqueo-lògiques i paleontològiques a les comarques de Barcelona (1996-2001), LaGarriga, 29-30 novembre i 1 de desembre de 2001, Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, Barcelona.

MARTÍN, A. (2002). Informe de la intervenció arqueològica a la plaça de l’Església.Zona E-Can Piera, Granollers, Vallès Oriental. Fase I: sondeig i delimitació d’es-tructures, informe dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat deCatalunya, inèdit

MERCADO, M., (2003): Memòria de la intervenció arqueològica d’urgència efectuada ales rases de Càrites. Plaça de l’Església. Granollers, Vallès Oriental, del 6 de maigal 6 de juny de 2002, memòria d’excavació núm. 3946 dipositada a l’Àrea deConeixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

MERCADO, M., (2006): Memòria de la intervenció arqueològica portada a terme alsolar de Lledoners, Solar A1. (Granollers, Vallès Oriental), inèdita, dipositat a l’À-rea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat deCatalunya.

MERCADO, M. et al., (2007): “El recinte defensiu de Granollers” a les Actes del III con-grés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya, Ajuntament de Sabadell,ACRAM i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 370-380

MERCADO, M., GONZÁLEZ, R., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de lesestructures arqueològiques documentades a la Plaça de l’Església: Solar C2Muralla, fossat i torre medievals. Granollers (Vallès Oriental), juny de 2005, inè-dit. Dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya.

MOLIST, N. et al. (2005): “Tintes y curtidos en época ibérica. Procedimientos analíticospara la identificación de los espacios artesanales” a Datatèxtil Publicación delCentro de Documentación i Museu Tèxtil de Terrassa, num. 11 Terrassa

MORENO, I. (2003): Informe tècnic de l’excavació arqueològica preventiva a la Plaçade l’Església de Granollers (Vallès Oriental), inèdit, dipositat a l’Àrea deConeixement i Recerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

MUNTAL, J. (2004): “La muralla carlina de Granollers” a Atles d’Arqueologia Urbana,vol. 1: Granollers, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya,Barcelona.

OLIVÉ, M. I PIÑEIRO, M. (2007): “El fossat de Granollers: primeres interpretacions a par-tir del registre material” a les Actes del III congrés d’arqueologia medieval i moder-na a Catalunya, Ajuntament de Sabadell, ACRAM i Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, p. 381-392

ROJAS, A., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de les estructures arqueolò-giques documentades a la Plaça de l’Església: Solar B2. Granollers (VallèsOriental), juny de 2005, inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca delDepartament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 247

SALVADO, I et al. (2005). Intervenció arqueològica a La Saboneria, TAV Llinars-SantCeloni (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental), informe dipositat a l’Àrea deConeixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, inèdit

SANTAMARÍA, P., (2005): Informe sobre l’afectació constructiva de les estructuresarqueològiques documentades a la Plaça de l’Església: Solar B1. Granollers(Vallès Oriental), Abril de 2005, inèdit, dipositat a l’Àrea de Coneixement iRecerca del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

SOLANES, E. i ALÒS, C (2003): “Interpretació de l’aixovar de la necròpolis hispanovisi-goda de Palous (Camarasa, la Noguera): apunts sobre l’adobat de pells a l’antigui-tat tardana” a Revista d’Arqueologia de Ponent, n 13, Lleida

SUNYOL, M. (1993): “Intervenció arqueològica al subsòl del campanar de l’església deSant Esteve de Granollers” a Lauro, 5. Granollers, p. 13-15.

TENAS, M. (1992): L’aplicació de mètodes d’excavació prehistòrica a un jaciment clàs-sic: la necròpolis romana de Can Trullàs (Granollers, Vallès Oriental). Treballd’investigació de doctorat, inèdit, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

VILAGINES, J. (2001): El paisatge i l’alimentació al Vallès Oriental (s X-XII) BibliotecaAbad Oliva. Publicacions de l’abadia de Montserrat. p. 216


TRIBUNA2007-12 22/7/08 15:23 Página 248

El castell de Montsoriu (Arbúcies – Sant Feliu de Buixalleu, Selva).Arqueologia i història d’un gran castell feudalGEMMA FONT, J. M. LLORENS*, JOAQUIM MATEU, SANDRA PUJADAS IJORDI TURA

(Museu Etnològic del Montseny, la Gabella – Arbúcies)

SITUACIÓ GEOGRÀFICA

El castell de Montsoriu es troba en el límit dels termes municipals d’Arbúcies i SantFeliu de Buixalleu (Selva) en un turó de 632,5 metres d’altitud, situat en els primerscontraforts del massís del Montseny. La seva situació, a la capçalera de la vall de Bredai elevat sobre la riera d’Arbúcies, en el punt on s’obre la seva vall, li permet un domi-ni visual d’una àmplia zona, que abasta per una banda la depressió Prelitoral i la zonacostanera, i per l’altra, els massissos del Montseny i les Guilleries.

Les excavacions arqueològiques dutes a terme de forma continuada i sistemàti-ca des de l’any 1993, sota la direcció tècnica del Museu Etnològic del Montseny, hanpermès posar en rellevància un dels castells catalans més imponents, cap i casal delsvescomtes de Cabrera. Ara bé, aquestes intervencions arqueològiques han servittambé per descobrir la transformació del primitiu castell roquer, vinculat al poderdels vescomtes, en la fortalesa inexpugnable que el cronista Bernat Desclot relatavaa la seva crònica a finals del segle XIII, amb més de 500 metres de perímetre emmu-rallat, i que finalment a causa de les grans obres de reforma de mitjan segle XIV, elconvertiren en un exemple magnífic de castell palau. Si a això hi afegim les novesdades que l’estudi de les fonts històriques ens ofereix, en aquests moments podempresentar una aproximació a l’evolució històrica i arquitectònica del castell forçaacurada.

* Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona.

TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 249

Figura 1. Encimbellat en els primers contraforts del Montseny, el castell deMontsoriu ofereix encara avui dia l’aspecte de la gran fortalesa inexpugnable que

fou.

PRIMERES REFERÈNCIES DOCUMENTALS

La primera referència al turó de Montsoriu la trobem en una delimitació de masoscedits a la parròquia d’Arbúcies, en l’Acta de Consagració de l’església parroquial deSant Quirze i Santa Julita d’Arbúcies l’any 923. Però no serà fins a l’any 1002 que tro-barem la primera referència documental: «(...) locum que dicunt Monte Suriz, uel ineius apendicio siva infra eius terminis(...)», en una donació de terres que féu Giscafredal monestir de Sant Cugat, situades en el terme o apèndix de Montsoriu, fet que pres-suposa l’existència d’un castell termenat.

A partir de l’any 1002, trobem documentat el primer personatge vinculat amb elcastell: Amat de Montsoriu (Amati Monti Soricensis), fill de Seniofred vescomte deGirona i d’Auruca. Amat, pren part en el consell Comtal i afegeix al seu nom la indi-cació de senyor de Montsoriu, prenent el nom de la seva possessió més destacada, i onprobablement hi tenia la residència. L’any 1016 es titula ja Amat de Girona, i el 1019apareix com a vescomte de Girona.

250 G. FONT, J.M. LLORENS, J. MATEU, S. PUJADAS, J. TURA

TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 250

La primera menció estricta del castell és de l’any 1017, quan Ermessenda, comtes-sa i vídua del comte Ramon Borrell va actuar, juntament amb altres magnats com a exe-cutòria testamentària del seu difunt espòs, en el document apareix Amato de castro suri-ce com a marmessor del comte Borrell. Amat pren el patronímic de la seva possessiómés emblemàtica: el castell de Montsoriu.

Amat, serà el pare d’Albert Amat (1025-1029), que va morir sense des-cendència i a qui va succeir la seva germana Ermessenda, casada amb Guerau deCabrera l’any 1033. Ermessenda i Guerau seran, l’any 1038, els fundadors delmonestir benedictí de Sant Salvador de Breda, centre espiritual del territori delvescomtat. Des d’aquest moment la història del castell de Montsoriu i de les vilesi llocs que formen el vescomtat de Girona - Cabrera aniran intrínsecament lligadesa la història de la família Cabrera. Al llarg dels segles XI i XII el castell formaràpart de les possessions dels vescomtes de Girona, que el tenen en alou franc oplena possessió.

El fill d’Ermessenda i Guerau, Ponç I Guerau, vescomte de Girona, es casà ambLedgardis, filla d’Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger i personatge cabdal en la con-questa de terres a l’islam en el comtat d’Urgell. D’aquesta manera la inicial casa ves-comtal de Girona va afegir als seus dominis les terres i possessions dels Cabrera i, ambel matrimoni de Ponç Guerau i Ledgardis, s’hi afegeixen les terres urgellenques d’Àger.

A Guerau II, el succeí el seu fill Guerau III Ponç (1145-1180), que fou el primerque canvià el nom del títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera. AquestGuerau III Ponç ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, autor del’Ensenhamen.

EL CASTELL ROQUER (SEGLES X-XI)

El castell de Montsoriu formava en aquests moments un petit clos emmurallat deno més de 30 metres de llargada per 19 d’amplada màxima, es tracta d’un castell adap-tat a la topografia del turó, en forma trapezoïdal, on el punt més fort, militarment ivisualment, era la torre de l’homenatge. Es tracta d’una torre circular de 16 metresd’alçada (conservats a l’actualitat), que tenia l’accés al primer pis d’aquesta. La torre,per tant, disposava de planta baixa o possible magatzem, primer pis i terrat, ignoremamb exactitud l’accés original a aquest primer pis de la torre i de la mateixa maneratampoc coneixem encara la coberta o el sòl de la sala intermèdia de la torre, tot i que ésmolt probable que es construís en fusta.

Als peus de la torre se situa una petita cisterna, per a l’acumulació d’aigua de pluja,retallada a la roca del turó, de forma rectangular, sense cobertura coneguda i amb arre-bossat de morter de calç.

En el sector est de la torre es localitzà durant la campanya de 1996 el basamentd’una estructura que corresponia a l’absis d’una petita capella castral. Per la solucióconstructiva utilitzada, perfil en arc ultrapassat, es podria situar cronològicament entrela segona meitat del segle X i inicis del segle XI. L’església es mantingué en ús al llargdel segle XI i previsiblement a la primera meitat del segle XII, com ho certifica la troba-da de restes de pintures murals d’època romànica en les parets de la capella. Finalment,entre les darreries del segle XII i inicis del XIII el culte es traslladà a la nova capellaromànica situada en el pati d’armes.

EL CASTELL DE MONTSORIU (ARBÚCIES-SANT FELIU DE BUIXALLEU) 251

TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 251

Figura 2. Planta de les estructures del castell de Montsoriu al segle XI.

El conjunt arquitectònic del castell roquer de Montsoriu es complementava ambuna sèrie de possibles estances situades en el sector oest, com ho demostra la presènciade forats de pal (construccions peribles en fusta) i una plataforma d’anivellament. Nopodem confirmar les divisions internes del primitiu recinte a causa de les successivesocupacions i les grans reformes d’època gòtica però sí que podem definir amb exacti-tud el perímetre d’aquest castell inicial.

A l’extrem oposat del turó, trobem una torre que flanquejava l’entrada al recinteemmurallat. S’hi accedia per una escalinata que comunicava l’exterior del recinte closamb una poterna que donava accés al pati central del castell.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 252

En l’extrem oposat del turó, darrere la torre de l’homenatge, es construí entre mitjansegle XII i finals d’aquest mateix segle una muralla defensiva amb doble filada d’espitlleres.

Aquest castell encimbellat dalt del turó es mantindrà en ús al llarg dels segles XI ibona part del segle XII, i donarà lloc a l’espai conegut com a recinte sobirà, que formaràpart del castell palau d’època gòtica, més desenvolupat arquitectònicament.

La tipologia de castell roquer es va mantenir més o menys inalterat durant gairebédos-cents anys, fins a les reformes constructives de la segona meitat del segle XII i prin-cipis del XIII. Al llarg del segle XIII s’ampliarà el conjunt defensiu amb un nou pla cons-tructiu: el pati d’armes, modificant totalment la inicial aparença del castell, convertintel petit castell roquer en una gran fortalesa.

LA CONSTRUCCIÓ DEL GRAN CASTELL ROMÀNIC (SEGONA MEITAT DEL SEGLE XII –FINALS DEL SEGLE XIII)

Entre finals del segle XII i inicis del segle XIII s’iniciaran unes importants obres deremodelació del primitiu castell roquer que comportaran entre d’altres la construcciódel segon recinte del castell, amb la capella romànica i el gran pati central.

No coneixem amb exactitud la causa que va portar els propietaris del castell, a ini-ciar la transformació del petit castell roquer d’origen preromànic, en la gran fortalesadel segle XIII. Però, no seria de totes maneres del tot forassenyat pensar que aquest fets’hauria d’inscriure en un primer moment, en el marc dels conflictes entre Ponç III ves-comte de Cabrera i el rei Alfons I. La construcció d’una gran fortalesa entre Girona iBarcelona, havia de representar per força un nou focus de tensió entre la monarquia iels vescomtes, en un moment especialment delicat per les tenses relacions que mante-nien i també com a símbol de reafirmació del poder feudal davant la monarquia.

Des d’un punt de vista històric, de finals del segle XII podem destacar la referènciadocumental de l’estada del primer rei d’Aragó i comte de Barcelona, Alfons I aMontsoriu, el 1191. També en aquests anys, de finals del segle XII, se succeeixen unasèrie de signatures o concòrdies entre el vescomte de Cabrera Ponç III Guerau i el reiAlfons I. Segons aquestes el vescomte promet no aixecar-se en armes en contra del rei.Aquestes convinences entre Ponç III i Guerau i els reis Alfons I i Pere I se situen dinsel marc general de reforçament de l’autoritat reial dins el món feudal.

Al segle XIII, el vescomtat d’Àger i el de Cabrera que per més de 4 generacionshavien anat de la mà de la família Cabrera, se separen. El 18 de setembre de 1223Guerau IV Ponç de Cabrera i primer comte d’Urgell, en retirar-se al castell templer deGardeny, reparteix els seus estats i títols entre els seus fills. Donà al seu fill primogènitPonç I d’Urgell el comtat d’Urgell i deixa al seu segon fill Guerau V de Cabrera el cas-tell de Montsoriu i les terres del vescomtat de Cabrera.

Aquest fet representarà per al castell de Montsoriu, convertir-se de nou en un delsprincipals centres del poder vescomtal Cabrera-Girona, i explica en part l’intens procésde remodelació que des d’un punt de vista arquitectònic afectarà el castell al llarg delsegle XIII, fins a esdevenir una de les principals fortaleses del Principat. L’altra granqüestió que jugarà en favor de Montsoriu serà sens dubte la seva magnífica situacióestratègica, com a punt de control de comunicacions, davant les amenaces procedentsdel nord i exemplificades a la perfecció en la croada contra Pere II.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 253

Des d’un punt de vista històric a Guerau V (1229-1242) el succeí el seu fill GuerauVI de Cabrera (1242-1299), casat amb madona Sanxa de Santa Eugènia, senyora deTorroella de Montgrí. La successora d’aquests fou la seva filla primogènita Marquesa I(1278-1328), casada amb Ponç Hug IV, comte d’Empúries i vescomte de Bas.

En quedar sense descendència, després de la mort de Marquesa, el vescomtat deCabrera passà a les mans de Bernat I (1328-1332), fill de l’oncle de Marquesa, denom Ramon, senyor d’Anglès, Brunyola i Montclús. Bernat heretà el vescomtat el1328.

Però la dada històrica més significativa d’aquest segle XIII és sens dubte la descrip-ció de Bernat Desclot del castell de Montsoriu. El cronista reial, en referir-se a l’atac deFelip l’Ardit de França (any 1285), en el capítol CLIII de la seva Crònica, descriu ambprecisió fotogràfica l’aspecte de la ciutat de Girona, preparada per a la defensa, i tambécomenta les diverses defenses o fortaleses que encara es mantenen sota el poder del reicatalà Pere el Gran, entre les quals destaca Montsoriu: «(...) E en Vallès se tenia lo cas-tell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comted’Empúries (...)» (Soldevila, 1973).

Malgrat que el coneixement que actualment tenim de l’evolució arquitectònica deMontsoriu és important, la fase constructiva del segle XIII, presenta nombrosos interro-gants a causa del fet que moltes de les obres de reforma del segle XIV, es van fer sobreconstruccions del XIII, o bé rebaixant els nivells de circulació fins a la roca mare o reta-llant fins i tot la roca. Mercès a les intervencions portades a terme aquests darrers anysal pati d’armes del castell, aquesta situació està canviant.

Figura 3. Planta general del castell de Montsoriu al segle XIII.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 254

EL RECINTE SOBIRÀ

La reforma constructiva de finals del segle XII i del segle XIII, significarà importantscanvis en l’aspecte d’aquest recinte, del qual únicament perviurà de l’etapa anterior, toti que amb modificacions, la torre mestra o torre de l’homenatge.

En aquesta fase, a la cara de tramuntana de la torre de l’homenatge, s’obrirà una portaadovellada en arc de mig punt en el nivell de la planta baixa, fet que obligarà a eliminaruna antiga cisterna i conseqüentment a construir-ne una de nova, just al seu costat.

En aquesta mateixa fase, s’enderrocarà l’antiga capella preromànica del recintesobirà —que en aquests moments ja hauria estat substituïda pel nou edifici del patid’Armes— la qual cosa permetrà construir la nova muralla del sector llevantí, i obrir unnou itinerari d’accés paral·lel a aquesta muralla fins a una nova porta situada als peusde la torre de l’homenatge.

Paral·lelament s’amplia el recinte pel sector de ponent, amb un nou traçat de mura-lla, que servirà per augmentar la superfície interior del clos.

La construcció de la Sala Gòtica és una obra de gran importància que tanca el recin-te sobirà pel sector nord, amb unes dimensions màximes de 16 metres de longitud i 6metres d’amplada, cobert per una volta de canó apuntada, sustentada per 4 arcs.

Aquesta sala constituïa l’accés principal al recinte sobirà i podria haver arribat afuncionar com una mena de cos de guàrdia. Les seves extraordinàries dimensions, ambmurs de més d’1 metre, possibilitaven disposar a la seva part superior d’un gran adarb,per controlar el fossat (15 metres per sota) i l’espai superior del turó, amb el recinteannex culminat per una gran torre albarrana, la torre de les Bruixes.

EL PATI D’ARMES

Com hem comentat, aquesta és la zona del castell que a hores d’ara està donant elmajor nombre de testimonis de l’ocupació de Montsoriu al segle XIII.

Els espais de circulació i entrada al pati d’armes

L’any 2003 es van localitzar les restes d’una plataforma d’anivellament, orientadade nord a sud i per tant gairebé paral·lela a la muralla, de la qual resta separada uns 2,5metres, la continuació de les tasques d’excavació l’any 2005, dins l’àmbit de l’anome-nat cos de guàrdia del segle XIV, han permès observar com els murs d’aquesta platafor-ma d’anivellament del castell del segle XIII, en una fase immediatament anterior, havienformat part d’un primer sistema de tancament del recinte en el sector nord-est.

Ja en el primer quart del segle XIII, l’enderrocament d’aquests murs de tancament(que tenen una amplada d’entre 60-70 centímetres), i que estaven lligats en fang, va per-metre configurar un nou accés d’entrada al Pati d’Armes de Montsoriu, a partir de dosnivells de circulació, amb un desnivell màxim d’1,60 metres. La interpretació d’aquestfet, cal veure’l en funció de dos nivells de circulació que funcionarien sincrònicament:un nivell superior, que correspon al pas o accés al pati, i un nivell inferior, relacionatdirectament amb les espitlleres obertes a la muralla, que devia funcionar com un pas deronda inferior.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 255

Les darreres intervencions portades a terme en el sector sud del pati d’armes, en lazona situada entre l’antiga capella romànica i la gran sala del castell del segle XIV, hanpermès localitzar nous elements corresponents al castell del segle XIII.

L’àmbit 10.500, adossat a ponent de la capella romànica, va ser construït amb pos-terioritat al primer quart del segle XIII, com ho testimonia el fet que s’hagin trobat duesmonedes de Jaume I encunyades amb posterioritat al 1222, en el basament de la paretoest. Es tracta d’un espai de rellevància, ja que per accedir a la pròpia capella necessà-riament s’havia de passar pel seu interior. El fet que en realitat sigui una avantcambrade la capella i que arquitectònicament presenti bancs corredors, iguals que els que tro-bem a la nau de la capella en el seu perímetre, fa pensar que es tractés d’un espai dereunió.

Pel que fa a l’àmbit 11200, s’ha pogut documentar que en el segle XIII, formava partd’una gran sala amb un perímetre semblant a la gran sala gòtica del segle XIV, peròadossada a l’angle sud-oest del castell. La reforma gòtica compartimentarà una part d’a-questa antiga sala i possiblement la perllongarà en direcció nord. Les dimensions d’a-quest àmbit en el segle XIII el converteixen en l’espai cobert més gran del castell.

La capella romànica

Documentalment existeixen referències d’aquest edifici, dedicat a Sant Pere, des deles darreries del segle XII. La primera en un codicil de Ponç III de l’any 1198 (5), i suc-cessivament en testaments de Guerau IV del 2 de febrer de 1205 i del 18 de setembrede 1223 (Coll, 1994)

Arquitectònicament, es tracta d’un edifici de forma rectangular (9,70 metres de llar-gada per 4,50 metres d’amplada) format per una sola nau amb capçalera també rectan-gular orientada al nord-est. La coberta originària de la capella consistia en un teulat dedues vessants, amb encavallada de fusta i coberta de teules. La capçalera està separadai sobreaixecada de la nau per un esglaó. La nau, per la seva part, presenta un banc corre-dor adossat tant als murs laterals com a l’oposat al presbiteri. S’accedeix a la capellaper una porta oberta a l’angle sud-oest. La llum entrava a la capella a través de duesfinestres de doble esqueixada situades a la part central dels dos murs curts de l’edifici,el mur de la capçalera nord-est i el de capdavall de la nau sud-oest.

L’edifici presenta una capella lateral oberta en el mur oest, amb accés des del pres-biteri. Aquesta petita capella es troba coberta amb volta de pedra, lleugerament apunta-da. A la paret exterior de la capella lateral es conserva una finestra de doble esqueixa-da d’estil romànic.

L’estil arquitectònic i els paral·lels trobats ens fan situar la seva construcció entrefinals del segle XII i principis del XIII, en el que s’anomena segon romànic.

Altres construccions i testimonis d’ocupació del pati d’armes

De la mateixa fase constructiva que la capella, tot i que molt possiblement cons-truïdes una mica abans, serien les muralles sud i oest i part de la muralla est, així comles tres bestorres cilíndriques angulars.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 256

Figura 4. Muralla sud del pati d’armes, que fou bastida en part al segle XIII.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 257

La muralla exterior bastida a finals del segle XII i principis del segle XIII, es caracterit-za per la utilització de la pedra del lloc, gairebé sense escairar, unida amb morter decalç, amb una amplada de 60-70 centímetres, i amb l’obertura d’espitlleres cada metreaproximadament, com es pot observar en els nivells inferiors de la gran sala i en lesmuralles sud i est.

Segurament, dins la primera meitat del segle XIII, cal situar la construcció del com-plex defensiu de l’entrada principal del castell, amb la porta, la torre quadrada del cosde guàrdia i el reforçament de muralles en la zona d’accés al recinte sobirà.

Restaria definit, per tant, en bona mesura, el clos del castell del segle XIII en el sec-tor del pati d’armes, amb un perímetre molt semblant al que avui podem veure.

Pel que fa a les construccions de l’interior d’aquest recinte, es van localitzar en lescampanyes dels anys 2000 i 2001 les restes dels nivells d’ocupació de dos àmbits, lafonamentació d’un mur de tancament d’un d’aquests àmbits i dues llars. Es tracta d’es-tructures extraordinàriament senzilles: murs de 50-60 centímetres units amb fang, pavi-ments de terra batuda, i llars fetes amb argila cuita i delimitades per pedres. És impor-tant ressenyar que, al costat d’una d’aquestes estructures de combustió, van aparèixerrestes d’escòria de ferro, fet que podria obrir la possibilitat, per paral·lels de cronologiasemblant (l’Esquerda), que es tractés d’un taller de forja.

En contacte amb un dels nivells inferiors de circulació d’aquest àmbit, va aparèixerun òbol de billó de Pere I, encunyat l’any 1213.

EL SEGLE XIV. L’ÈPOCA D’ESPLENDOR

Al llarg del segle XIV, el castell esdevindrà el palau residencial dels vescomtes deCabrera. S’ha calculat que el conjunt del domini dels Cabrera pels volts del 1360 era de4.071 focs o famílies, que podien correspondre a uns 20.455 habitants. Segons l’histo-riador A. Pladevall (1972), aquesta xifra superava en molt els súbdits de la resta de sen-yors del país, que de mitjana no arribaven a les 2.000 famílies.

En aquest període el vescomte de Cabrera fou el gran Bernat II de Cabrera (1298-1364), privat del rei Pere III i tutor de l’infant Joan, futur rei Joan I. La vida del ves-comte Bernat és digna d’un relat cavalleresc: s’hi barregen les aventures bèl·liques enterres i mars llunyans (Castella i Sardenya), amb el recolliment monàstic entre els anys1342 i 1350 al monestir de Breda, i les intrigues polítiques i de cort, que finalment elconduiran a un judici injust en què és acusat de traïció per la reina, i a la mort l’any1364.

Bernat II de Cabrera féu heretament el 1347, ja que es retirà de la vida pública almonestir de Breda, a favor del seu fill Ponç IV (1342-1349), que ja exercia el vescom-tat des del 1342, càrrec que va mantenir fins a la seva mort el 1349, quan el succeí elseu germà Bernat III (mort el 1368), casat amb Margarida de Foix.

De l’any 1347 tenim un dels documents més importants de cara a definir en unmarc cronològic precís el gruix de les obres portades a terme en el segle XIV: l’avinençaentre Bernat de Cabrera i els homes de la batllia de Montsoriu per portar llenya a unforn de calç per les obres de fortalesa del castell —28 de maig de 1347—: «Avengut fosentre lo senyor en Bernat de Cabrera (i) els homens de Gaserans, de Viabrea, de Riells,de Sant Feliu de Buixalleu, de Arbúcies, de Joanet, de Lliors, de Cerdans e de Sant PereDesplà que de aquests III anys primers vinents no sien tenguts de fer host ne cavalcade


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 258

sino per exemcucio de iustiae ho per deffeniment de vittam ne sien tenguts de fer auidane de anar ab servents qui fossin tramessos per lo vescomte. Els homes dels dits lochssien tinguts en los dits III anys presents (n)e son de tayllar e de portar lenya a I forn decalç consam aen aluo messions e quel forn sie de MM corteres o ha II quiscun consamsie de M corteres e que desò ne sien tenguts de fer altres messions ne altra cosa peraquesta raó. E si ben aquesta calç nos met en obres de fortalesa del castell que en resdeçó lo dit senyor nols sie tenguts per ço com es avinença feta entre els seus force. Quiho açó sie sens tot perjudici de les parts, així que passats aquest temps los homens nosien tenguts de fer açó nec dit senyor aitam poch ans tota aquesta cosa sie nulla e nonae per no neguna. E açó ferma lo dit senyor a mont sui en G. Sesgleya, en Bn des Pin,en A ses Rieres de Arbúcies, en Johan des Terrers de Cerdans, en G Palanus, en PereFerrer, en A de Soler de Joanet, en R Palagrí de Riells, en Bn sa Plana, en Jacme Pinolde Viabrea, en P Prat de Sant Feliu de Buixalleu, en G Subirani de Gaserans, en P desPuig de Gaserans. A XXVIII de maig de MCCCXLVII devant Barthomeu Strany clerguedel bisbat de Girona, en R Manala .. del dit senyor, en A dez Puig batlle del acapte deMontsoriu e daquesta cosa se feren II escrits partitis per letres a la una te lo dit senyorel altra en G Sesgleya per hora a tots los dits homens.» (Arxiu Hostalric: Còpia digita-litzada Arxiu Ducal Medinaceli núm. 3404)

Figura 5. Planta general del castell de Montsoriu al segle XIV.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 259

Aquest document ens dóna claus suficients per interpretar la magnitud del que esvol portar a terme, tant per les persones implicades (un representant de cadascuna de lesparròquies del terme del castell), com per les dimensions del forn, com per la mateixatemporalitat: 3 anys.

Però a més, aquí cal afegir un fet determinant, i és que aquesta avinença es traduiràrealment en un conjunt important d’obres. Sabem documentalment, que l’any 1348 lanova capella gòtica estarà construïda. La data de la llicència per aixecar l’altar d’a-questa capella és el 18 de març de 1348 (Arxiu Diocesà de Girona U-11 F 25V)

L’any 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat de Bernat II de Cabrera i del seufill, creà al seu favor el comtat d’Osona, format pel vescomtat de Cabrera i els castellsde Montclús, Montpalau, Sant Iscle, Solterra, Vall d’Osor i el castell d’Anglès, pels ter-mes de Sau i el castell de Taradell, amb la parròquia de Viladrau, pels castells deVoltregà, Torelló i Cabrera, pels llocs de Roda, Savellana, Barrés, Castelló de Bas i laBastida de l’Infern, i el vescomtat de Bas, per la part reial de Vic i la que posseïa l’es-posa de Bernat III, Margarida de Foix i pels castells reials de Gurb, Tona i Malla, i totsels altres llocs que el seu pare i la seva mare Timbor de Fenollet, o bé la seva esposatinguessin a Catalunya. D’aquesta manera les possessions dels Cabrera s’estenien desde la vall d’en Bas i el Cabrerès fins al mar.

En aquests moments el vescomtat de Cabrera, arribarà a comprendre un territori de14.000 quilòmetres quadrats, amb vuitanta-set poblacions, cinc viles murades, una granabadia benedictina a Breda, quatre priorats més també de l’ordre de Sant Benet, quatrecanongies agustinianes, un monestir cartoixà i un altre monestir femení de l’ordre delcíster (Pons i Guri, 2002). Aquest ampli territori incloïa també nombroses baronies(Monpalau, Montclús, Montsoriu...), el govern de les quals se centralitzà des del segleXIV a la vila d’Hostalric.

Aquesta estructura de domini territorial estava presidida per Montsoriu tal i com esreflecteix en el document que porta per títol Les constitucions dels castells, redactat el8 de juliol de 1358. Referint-se al castell de Montsoriu es pot llegir, entre molts altresparàgrafs: «Primerament lo Castell de Montsoriu és cap de ço qui solia ésser deBescomtat de Cabrera e ara lo Veguer del bescomtat de Cabrera, ara’s deu anomenarVaguer de Montsoriu...» «És castlà major lo senyor de Grions e sots-castellà lo senyorde la casa de Busquets, e el castlà hi ha estatge, segons la convinensa entiga, he hay atenir una guarda en la torre maior (...).»

Aquesta fou l’època de màxima esplendor del vescomtat, unida, però, a etapes d’i-nestabilitat política i social, amb la revolta del vescomtat contra el rei a causa de lasentència de mort de Bernat II.

Bernat II fou finalment decapitat a Saragossa el 1364, i el vescomtat, liderat pel seufill Bernat III, es revoltà contra el rei Pere III. El rei per tal de sufocar la revolta con-voca una tropa de 1.200 homes que amb base a Hostalric havia de conquerir i prendreMontsoriu (Coroleu, 1878) Després de gairebé dos anys de conflicte i amb un llargsetge, el 6 d’octubre de 1368, el rei remetia al senescal Bernat de So les bases per a unapossible capitulació del castell de Montsoriu. Finalment i de ben segur, després de laconfirmació de la mort del comte d’Osona a les darreries de novembre, els assetjats ofe-riren, per mitjà del comte de Foix —oncle de la comtessa d’Osona— vuit capítols quetot seguit foren acceptats bé que amb alguna esmena pel rei Pere, sota el formulari «plaual senyor rey» (Pons i Guri, 2005).


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 260

La vida del seu fill, Bernat III, no fou menys emocionant ni novel·lesca que la delseu pare. Educat en els afers de la guerra, estigué lluitant a Sardenya i a Castella on foufet presoner. El Papa Innocenci VI a Avinyó l’armà cavaller el 1355. Més endavantarran de la mort del seu pare al 1364, i deslliurat del seu captiveri a Sevilla, l’any 1366tornà al vescomtat de Cabrera i es refugià durant un breu temps a Montsoriu. Finalment,va trobar la mort en el setge de Tordehumos, prop de Valladolid, el mes d’octubre de1368.

El 1372 es restitueix en la figura de Bernardí IV de Cabrera (mort el 1427), nét deBernat II, els béns confiscats als Cabrera: el castell de Montsoriu, el lloc d’Hostalric itot el vescomtat de Cabrera, amb l’honor de Roda i Cabrerès a Osona, amb totes lesviles i castells que Bernat de Cabrera havia donat al seu fill el comte d’Osona (BernatIII) en contemplació del seu matrimoni, així com el castell d’Anglès i els castells i lesvalls i parròquies de Torelló, Voltregà, Cabrera, Sau i Osor i tot el comtat d’Osona, ambexcepció de la ciutat de Vic. Al 1381 el rei Pere III restitueix a Bernardí el vescomtatde Bas. Bernardí de Cabrera, primer comte de Mòdica (Sicília), passa llargues tempo-rades a Sicília, però Montsoriu continua mantenint un paper simbòlic i possiblementtambé residencial important.

EL VESCOMTAT DE CABRERA

El vescomtat de Cabrera, com ja hem indicat anteriorment, incloïa nombroses baro-nies, el govern de les quals s’havia centralitzat des del segle XIV a la vila muradad’Hostalric. En aquesta vila el procurador general o governador del vescomtat exerciael poder en nom del vescomte, molt sovint fora de les seves terres sobretot a partir delsegle XV.

En l’àmbit local, dins el vescomtat, en cada parròquia es designaven batllies, queeren administrades en nom del vescomte per un batlle. També es podia donar el cas quediverses parròquies formessin una sola batllia, com la batllia de n’Orri o d’Arbúcies quecomprenia pràcticament tot el terme del castell de Montsoriu (excepte Breda, Hostalrici Massanes).

Els òrgans de govern superiors obraven en nom del vescomte de Cabrera, el qualtenia la plena jurisdicció, amb mer i mixt imperis, de tal manera que els veguers i dele-gats reials no hi podien interferir. Es tractava, doncs, d’un petit estat quasi del tot inde-pendent, dins el mateix principat, on el vescomte esdevenia l’autoritat principal.

Dins d’aquesta estructura administrativa i de poder feudal Montsoriu tindrà unpaper rellevant.

En època plenament medieval, el castell de Montsoriu era el centre de la vegue-ria del mateix nom, que reunia dins seu les poblacions del rodal (que comprenia elstermes dels actuals municipis de Breda, Arbúcies, Hostalric, Gualba, Riells iViabrea, Massanes i Sant Feliu de Buixalleu). Va esdevenir la vegueria o demarca-ció més gran dins el territori del vescomtat de Cabrera. Era a més, a mitjan segle XIV,el cap i casal de la casa vescomtal de Cabrera, seu de la defensa militar de les terresdel vescomtat.

Al castell hi tenien estada, a més dels vescomtes, els castlans o castellans que erenels encarregats de mantenir el castell en bon estat i de defensar-lo i fer-ne les guaites.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 261

Els habitants dels pobles del rodal, amb l’excepció de Breda i Gualba que n’erenexempts, havien de contribuir en les obres de manteniment i remodelació del castell,treballant al castell els jornals establerts en els contractes d’establiment de les sevesmasies. El castell, a més, tenia la funció de protegir els pagesos i vilatans en cas de perilli acollir-los en el seu recinte per donar-los refugi.

També sabem per documents històrics que en el castell de Montsoriu s’hi guarda-va bona part de la documentació escrita del vescomtat (llibres, lligalls i cartorals), quecontenien els llibres de comptes, de feus i altres referents a la vegueria i a la històriade la família Cabrera (Coll, 1994).

LA GRAN REFORMA ARQUITECTÒNICA

Al llarg del segle XIV i durant el primer quart del segle XV, Montsoriu es convertiràen un veritable castell palau, on la concepció militar que regia l’arquitectura del castellromànic es veurà implementada amb un conjunt d’obres on els espais residencials(sales, cambres...) prenen un pes específic important. Durant aquest segle, Montsoriuesdevé residència habitual dels vescomtes de Cabrera.

Els eixos principals d’aquesta gran reforma arquitectònica seran:– Replantejament dels sistemes de defensa: construcció de talussos, sobreaixeca-

ment de muralles i torres, doblament de murs, construcció dels passos de ronda en elrecorregut superior de les muralles, edificació del recinte jussà.

– Construcció d’un nucli residencial (palau) al pati d’armes del castell:Aquesta important remodelació consistirà en la construcció d’un conjunt d’àmbits ihabitacions, al voltant d’un gran pati central, pavimentat amb lloses de marbre deGualba. Al seu voltant es disposava una galeria coberta a manera de porxo, que esde-venia al mateix temps espai de circulació i accés cobert a les diferents habitacions delpalau.

– Disseny d’una nova i complexa xarxa de recollida d’aigua pluvial: construc-ció o reedificació de la gran cisterna del pati d’armes (amb una capacitat de gairebé300.000 litres), construcció de canalitzacions i pous de decantació.

– Reordenació dels espais interiors del recinte sobirà: construcció de nousespais d’emmagatzemament, i construcció d’un nou conjunt d’àmbits de tipus residen-cial (cuina, sala, cambres...)

Aquest conjunt de reformes com es pot veure afectaran en major o menor grau lamajor part d’estructures preexistents.

EL RECINTE SOBIRÀ

En aquesta etapa es defineix una nova distribució dels diferents espais, que queda-ran configurats a través de tres crugies paral·leles, amb orientació nord - sud. La crugiacentral, de 20 metres de longitud per 4,6 metres d’amplada, fa la funció de passadís iespai de distribució. La que correspon al sector de ponent està dividida en tres àmbits ohabitacions, obertes al passadís mitjançant portes de punt rodó, i dues, amb àmpliesfinestres del tipus coronelles, amb dues columnetes centrals. El darrer dels àmbits d’a-quest sector, adossat a la torre de l’homenatge, és l’únic que no presenta finestrals, i el


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 262

seu espai interior està ocupat per les restes d’un forn domèstic, del segle XIV, de formacircular i 3,20 metres de diàmetre. Pel que fa a la crugia del sector de llevant, està divi-dida en cinc àmbits.

La crugia del sector de llevant està dividida en cinc àmbits. El primer d’aquestsàmbits adossat a la torre de tramuntana, sembla haver tingut dues plantes. L’obertura alpassadís es fa amb una porta de punt rodó. Els següents àmbits són tres grans dipòsits,coberts amb volta, revestits amb morter hidràulic, amb un accés independent a cadas-cun d’ells a través d’una obertura en el sostre. Un dels dipòsits disposa d’un vessador ala seva part inferior, que desguassa en el passadís central. L’àmbit següent és una cam-bra de petites dimensions, amb l’única obertura de la porta.

Finalment, el darrer àmbit d’aquest sector és en realitat una zona de circulació. Ésl’únic dels espais de la crugia que no disposa de coberta amb volta. Constitueix el pasobligat d’entrada al recinte sobirà, després d’inutilitzar l’accés a través de la sala gòti-ca. És en realitat una mena de cancell en el qual s’obre la porta principal del recinte alpeu de la torre de l’homenatge, i serveix per evitar un accés directe al nucli del castell,obligant a fer un angle de 90º. Aquest àmbit, a més, restava separat del passadís centralper una altra porta.

A la segona planta d’aquesta crugia es troba l’adarb, al qual s’accedeix mitjançantuna escala que parteix del passadís central. És un punt fort del castell, amb merlets iespitlleres, que esdevé una veritable talaia sobre tot el vessant llevantí del castell, ambun ampli domini sobre tot el recorregut i les defenses de l’entrada al recinte sobirà.Servint al mateix temps com a única via d’accés a la primera planta de la torre de l’ho-menatge.

Durant les obres de reforma a la Sala Gòtica, s’hi construirà un nou pis, cobert ambuna volta de blocs de granit, perfectament escairats, i de la qual avui només en restenels arrencaments. El pis superior d’aquest edifici, per sobre de la volta del segon pis,constituïa la prolongació de l’adarb cap al sector nord del conjunt i, per tant, tenia ungran control visual sobre tot el sector nord del castell i del mateix turó.

Al desenvolupament del conjunt de reformes que fins ara s’ha tractat, cal afegir-hila construcció d’una nova torre, massissa, a l’angle nord-oriental de la sala gòtica, a laqual al mateix temps serveix de contrafort; l’eliminació progressiva de la funció defen-siva del mur espitllerat del sector de migdia, i, finalment, la construcció del conjunt detalussos que reforcen les muralles del conjunt, i més en concret la sala gòtica, ceguendefinitivament l’accés per aquest punt.

EL PATI D’ARMES

En el segle XIV, aquest recinte va patir una gran remodelació interna que el va trans-formar totalment. Aquesta transformació obeïa a una planificació general, que preteniadeixar totes les construccions en un mateix pla, a diferència del castell romànic queencara estava adaptat en gran mesura a la topografia del terreny i, per tant, amb dife-rents desnivells. Així el nivell de partida el marca la gran cisterna central, que serà elcentre d’un gran pati porxat. A partir d’aquí es rebaixarà el nivell de les habitacions delsector oest i sud, fins i tot per sota el nivell original de la roca mare, mentre que el sec-tor est es farceix de terres i materials per pujar el nivell de sòl i assentar-hi les novesdependències. D’aquesta manera aconsegueixen tenir tot el recinte en el mateix pla.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 263

Una vegada aconseguit això hi construeixen l’esmentat pati porxat de forma trapezial,a les galeries del qual s’adossaven totes les dependències del recinte. Les galeries d’a-quest porxo tenen 3 metres d’amplada i una longitud de gairebé 80 metres.

Aquest porxo està tancat per una línia de murs, amb una sèrie de pilars que sos-tenien la coberta, formada, presumiblement, per una encavallada de fusta i teula àrab.El claustre servia alhora de passadís que comunicava les diferents dependències delpati.

La galeria o passadís cobert del sector oest es trobava tot pavimentat amb un sòl derajoles de tipus català, disposades en forma d’escaleta en la major part del recorregut,de la mateixa manera que ho trobem en tots els paviments de les habitacions nobles delsegle XIV. Les estances que es troben en la zona perimetral del porxo (cuines, menjador,magatzems, capella gòtica...) tenen accés directe al passadís porticat o galeria queencerclava la gran cisterna central.

La zona pròpiament dita de pati originàriament es trobava coberta per un enllosatde marbre, probablement procedent de la zona montsenyenca de Gualba. Aquest enllo-sat tan sols es conserva en la zona nord-oest a tocar del talús de la torre de l’homenat-ge i en el sector d’entrada al pati en la zona nord-est, ja que segurament fou espoliat enuna fase avançada de l’abandonament del castell, entre la segona meitat del segle XVIIi el segle XVIII.

La cisterna i el conjunt d’elements hidràulics

La cisterna central del Pati d’Armes és la més gran de tot el conjunt i recollia l’ai-gua de pluja que provenia dels passos de ronda i teulats que l’envoltaven. La cisternaés de grans proporcions: amida 12 metres de llarg per 4,20 d’amplada i 5,90 metres deprofunditat. Tenia, per tant, una capacitat d’emmagatzemament de prop de 300.000litres. La part superior de la paret de la cisterna, així com la volta, es troben construïdesamb grans blocs de granit de forma rectangular. El fons de la cisterna té pendent vers labanda nord-oest. Justament en aquesta banda en el seu angle esquerre es troba el con-ducte que connecta la cisterna amb el pou.

L’excavació del reompliment situat entre la roca retallada i els murs de la cisternaens proporcionà material ceràmic dels segles XIII-XIV (diversos fragments de verd imanganès català) que ens permet situar cronològicament la seva construcció, en el segleXIV.

El conjunt d’elements relacionats amb aquest conjunt hidràulic es complementaamb dos pous de decantació, situats en els dos extrems (nord i sud) de la cisterna, i unconjunt de vuit canals; sis canals que tenen la funció de portar l’aigua procedent delsteulats del conjunt d’edificis a la cisterna, mentre que els dos restants servien de sobre-eixidors o de desguàs d’aigües cap a l’exterior.

Les edificacions del pati d’armes

Zona d’entrada (sector nord): edificis destinats a la guàrdia del castell: torre delcos de guàrdia, sala gòtica del cos de guàrdia i un espai domèstic.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:29 Página 264

Figura 6. Àrea del sector del cos de guàrdia que protegia la porta principal delcastell.

Àmbit 11.400. Torre del cos de guàrdia

En aquest cas es tracta d’una torre de planta quadrangular, aixecada en el segle XIII.En el XIV, aquesta torre estava formada per dos nivells o sostres de fusta i terrat o adarb.Per la part exterior del recinte presenta una morfologia de torre semicircular, a causa deldoblament de murs fet en la fase de reformes constructives del segle XIV, que afectà totel recinte del castell.

Al nivell de la planta baixa, la torre presenta sis espitlleres situades estratègicamenten els murs. Aquestes obertures defensives varen ser tapiades en el moment de la refor-ma constructiva del segle XIV, quan es doblaren les muralles perimetrals del recinte i esconstruí el doblament semicircular de la torre per la seva part exterior.

Àmbit 11.200. Sala gòtica del cos de guàrdia

La sala gòtica forma part del cos de guàrdia del castell del segle XIV. Es tracta d’unaconstrucció de planta rectangular, amb unes dimensions màximes d’11,90x4,80 metres.L’estança conserva restes d’elements constructius en granit destacables com són les restesdels arcs de dues voltes de creueria, un gran finestral de festejadors i dues portes d’accés.

En la seva primera fase constructiva (en la primera meitat del segle XIV), aquestasala estava compartimentada en dos espais. A partir de les reformes arquitectòniques deles darreries del segle XIV i principis del segle XV, la sala adquirirà les dimensions i elstrets arquitectònics que encara avui podem veure en part.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 265

Aquest àmbit i des d’una perspectiva funcional, forma una unitat amb la torre qua-drangular adjacent situada al costat de la porta d’entrada i que controla a la perfecciól’accés al castell. La interpretació que en fem, per tant, és que es tracta del cos de guàr-dia, essent al mateix temps un espai destinat a acollir en cas de necessitat part de laguarnició necessària per a la defensa del castell.

Àmbit 11.100. Espai domèstic vinculat al cos de guàrdia

L’àmbit 11.100 se situa a continuació de la sala gòtica del cos de guàrdia, en direc-ció sud. Es tracta en aquest cas d’una estança de 6,45x4,25 metres, amb la porta d’ac-cés situada en el passadís porticat del pati d’armes, exactament igual que la resta d’es-tances construïdes arran de la gran reforma constructiva del segle XIV.

Des d’una perspectiva funcional, destaca per la presència d’una petita llar de foc.L’excavació dels seus nivells d’abandonament (datables en el segle XVII), ens mostrenque es tractava d’un àmbit destinat a la vida domèstica. La seva situació al costat delcos de guàrdia i molt proper a la porta d’entrada, fa molt versemblant la hipòtesi que estractés de l’estada del guarda del castell, documentada a finals del segle XVI i principisdel segle XVII.

Zona d’activitats vinculades amb el culte. Ocupa l’espai central entre els edificisde la guàrdia i la zona residencial i de magatzems. Aquesta zona està formada per lesrestes de dos edificis: la capella gòtica i un edifici annex de dimensions lleugeramentmés reduïdes, però que es comunicava per una porta amb el presbiteri de la capella gòti-ca. Aquest edifici encara no s’ha excavat, però per les seves característiques i la sevarelació directa amb la capella, seria versemblant que es tractés de la sagristia o l’espaiocasional de residència del prevere del castell.

Àmbit 10.700. La capella gòtica

Amb la reforma arquitectònica del segle XIV, la capella romànica deixa de funcio-nar com a tal i el culte es trasllada a l’estança contigua, sala que avui encara conserval’ull de bou, un finestral ogival i el campanar d’espadanya característic. La nova cape-lla s’adapta millor a la nova distribució de l’espai que la reforma arquitectònica gòticava representar, ja que permet l’accés directe des del pati central del castell palau gòtic.

En el segle XIV la capella de Sant Pere estava instituïda en benefici d’un prevere queresidia habitualment en el monestir de Breda; també al llarg dels segles XV i XVI elscapellans ja no resideixen al castell, però continuen mantenint el beneficiat de SantPere.

Aquest edifici de forma lleugerament irregular, té unes dimensions de gairebé 9,60metres de longitud per 7,40 metres d’amplada. La coberta de la capella era d’encava-llada de fusta a dues vessants. El presbiteri ocupa la meitat llevantina de l’edifici, men-tre que l’altar se situava adossat al mur oriental.

Zona residencial i de magatzems. Situada en el sector sud i oest del pati d’armes,es podria subdividir en tres sectors:


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 266


Figu

ra 7

. Pat

i d’a

rmes

– S

ecto

r de

l cos

de

guàr

dia.

Sec

ció

N-S

àm

bits

11.

100,

11.

200,

11.

300.

TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 267

Nucli residencial pròpiament dit, format per dues habitacions, sala, dos magatzemsi latrina. Espais per altra part comunicats entre si a partir de la sala (situada a ponent del’habitació 10.600, antiga capella romànica) i que devia funcionar també com a espaidistribuïdor. En aquest sentit cal esmentar que aquesta sala té una única porta de sorti-da a l’exterior, però a partir de la qual se n’obren quatre vers les habitacions i magat-zems i vers les escales d’accés a la capella gòtica.

La gran sala del castell (situada a ponent del conjunt).La cuina (situada al costat de la sala en el seu sector nord).

a) Nucli residencial

Figura 8. Interior de la sala del nucli residencial. En primer terme la porta d’ac-cés a l’àmbit 10.600 i les escales d’accés a l’interior de la capella gòtica.

Àmbit 10.600. Habitació: situada en l’angle sud-est del pati d’armes i que corres-pon a l’antiga capella romànica del castell, que en el segle XIV es converteix en habita-ció, amb la porta en el sector oest i un gran finestral de festejadors, obert en el mur sud-est, idèntic als localitzats en la gran sala del pati d’armes.

S’accedia a aquesta habitació a partir d’una porta oberta al mur oest, que donavadirectament a la sala (Àmbit 10.500).


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 268

Figura 9. Planta del nucli residencial – Secció O-E àmbits 10.500 – 10.400 –10.200.

Àmbit 10.500. Sala

Presenta una forma trapezoïdal, amb unes dimensions màximes de 7,60x8,50metres. Té una sola porta d’entrada oberta directament al passadís del pati, a partir dela qual s’obren quatre portes que menen a les diferents habitacions, al magatzem i a lesescales d’accés a la capella gòtica. Destaca també per la presència d’un finestral de fes-tejadors obert al pati.

Àmbit 10.400. Magatzem

Situat al costat oest de l’anterior, aquest àmbit, orientat d’est a oest, es troba situatparal·lelament i de manera contigua al passadís porticat del pati d’armes.Arquitectònicament es caracteritza per una planta de forma rectangular per bé que rela-tivament irregular, que delimita un espai interior de poc més de 8 metres de llargada peruna amplada d’entre 2,96 i 3,60 metres. En el seu mur sud presenta les restes d’unacanalització de recollida d’aigües pluvials, que continua soterrada per sota del nivell depaviment i mur nord de l’habitació, en direcció al pou de decantació d’aigües de la grancisterna.

Àmbit 10.300. Habitació

Aquest àmbit el trobem situat de manera paral·lela al sud de l’àmbit anterior i a l’o-est de l’àmbit 10.500. Com en el cas anterior, aquesta habitació presenta una forma rec-tangular, amb unes dimensions màximes de 7,90x4,40 metres en el seu interior.

Arquitectònicament presenta un accés des de la sala 10.500, i per una altra portadóna pas a l’àmbit 10.200. Presenta també les restes d’un possible finestral de festeja-dors, obert a la muralla sud.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 269

Des d’un punt de vista funcional, possiblement es tracta d’un dels àmbits que méscanvis ha experimentat. La presència del finestral de festejadors constitueix un tretcomú de les habitacions d’aquest sector. Malgrat això el mal estat de les pavimentacionsdóna la possibilitat que també hagués estat emprada com a zona de magatzem.

Àmbit 10.200. Magatzems i latrina

És una construcció de planta rectangular, lleugerament irregular, que delimita unespai de poc més de 8 metres de llargada, i amb amplades d’entre 4 i 6 metres, mentreque la torre d’angle, annexa a aquest àmbit, amida de diàmetre uns 3 metres i va seremprada com a latrina. Aproximadament al centre d’aquest àmbit en direcció est - oestes va aixecar un mur divisori intermedi. Cal destacar a l’àmbit nord l’existència de lesrestes d’unes escales que comuniquen a un pis superior amb sostre de fusta.

Funcionalment cal interpretar aquests dos àmbits com magatzems o cellers.

b) La sala (Àmbit 10.100)

Situada en el sector de ponent del pati, de forma rectangular amb unes dimensionsde 18,50x5,80 metres, amb porta d’entrada, dos amplis finestrals del tipus coronelles,amb dues columnetes centrals en origen, una gran llar de foc, i que presenta una torreadossada en el sector oest.

c) La cuina (Àmbit 10.000)

Adossada al mur nord de l’àmbit anterior, amb unes dimensions màximes de 9x6metres, hi destaca la presència d’una gran llar, que amida 6,6 metres de llarg i 2,75d’amplada i ve delimitada en la seva obertura per un arc de granit.

DECADÈNCIA I ABANDONAMENT DE MONTSORIU

A la primeria de setembre de l’any 1427 morí Bernardí de Cabrera, comte deMòdica, i prengué possessió dels seus títols Bernat Joan de Cabrera. La seva esposaViolant de Prades regia en absència del seu marit, els afers del vescomtat de Cabreraamb títol de lloctinent, i entre els anys 1425 i 1428 va establir la seva residència aBlanes.

En aquest segle es documenten episodis de bandositats al castell; el 1456 les auto-ritats formularen queixes a la comtessa de Mòdica, dient que en el territori del vescom-tat de Cabrera deu o dotze persones es dedicaven a robar als que transitaven pel camíreial, els segrestaven i els tancaven al castell de Montsoriu, d’on no els deixaven sortirsi no era a canvi d’un fort rescat.

Entre els anys 1462 i 1472, període conegut com la guerra civil catalana, el castelltambé fou seu de diversos episodis bèl·lics. Sabem que l’any 1463 hi havia destacatsnomés 10 homes al castell de Montsoriu.

El 1477 el vescomtat de Cabrera i de Bas i el comtat de Mòdica passaren a Anna Ide Cabrera, filla natural de Joan de Cabrera. Anna I de Cabrera, seguint la voluntat del


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 270

rei Ferran el Catòlic, l’any 1480 es casà amb Fadrique Enríquez, gran almirall deCastella i cosí del rei. D’aquest matrimoni no en sortí descendència i el rei, un altre cop,induí Anna de Cabrera a disposar totes les terres del vescomtat a mans del nebot del seumarit Luys Enríquez, fet que ocorregué el 1515.

Des d’aquest moment el contacte entre els senyors de Cabrera i els seus vassalls vadesaparèixer del tot, i la figura dels procuradors generals o delegats dels vescomtes enles seves terres anà adquirint més poder. Els Enríquez de Cabrera preferien residir en elseu ducat de Medina de Rioseco i sobretot ser presents a la cort reial en la seva condi-ció de gran almirante de Castilla.

Els Enríquez de Cabrera, al llarg del segle XVI, s’anaren endeutant. Carregaven elsseus vassalls amb imposicions extraordinàries i aprofitaven fins a l’extrem les exac-cions, no sense provocar les queixes dels vilatans i de les universitats del vescomtat.Finalment, els deutes i les contínues vendes a carta de gràcia a Francesc de Montcada,comte d’Aitona, faran que aquest darrer s’apoderi dels territoris de l’antic vescomtat deCabrera entre els anys 1566 i 1574. Aquesta dinastia, Montcada-Aitona perdurarà alvescomtat 240 anys més, fins a l’extinció de les jurisdiccions senyorials.

El castell de Montsoriu entre les darreries del segle XVI i el XVIII

Del període comprès entre les darreries del segle XVI i el segle XVII, són interessantsalguns documents que ens exemplifiquen l’estat en què es trobava el castell.

L’11 de febrer de 1588, s’atorga la «Llicència atesa la ruina de la capella del cas-tell de Montsoriu, de fer a Hostalric el servei del benefici de la mateixa». (ArxiuDiocesà de Girona Llibre U-298, Foli F 137V).

En un memorial de l’any 1590, sobre les necessitats de reparació dels castells deMontsoriu, Palafolls i Anglès podem llegir: «(...) el de Monseliu le fuy a ver, el qualanda deruiendose, y para repararse conforme han dicho los oficiales que le han visto sehauria de gastar mil y quinientos o dos mil escudos, lo que convenga para gora seriaprocurar de adovar los canales de la cisterna, que estan en algunas partes rotas, y repa-rar todos los texados y corredores, que l’agua como llueve se puede recoger en la cis-terna o que vaia fuera, que no gaste la casa, y para este reparo solo hise subir alla offi-ciales y dixeron que para esso her menester quinientos o seis çientos escudos».Memorial del sr Don Jaime de Moncada n13. Reparos que necesitan los castillos deMonsoliu, Palafolls i Anglé, y lo que vendrà se haga nueva capbrevacion. (ArxiuHostalric: Còpia digitalitzada Arxiu Ducal Medinaceli 1008 L-37/2 p.446.)

El 1624 el terme o vegueria del castell de Montsoriu passà per compra a la famíliaSarriera, comtes de Solterra. Així en el document de compra se’ns diu que Joan deSarriera compra a Gastó de Montcada: «... totum illud castrum de Monsoriu situm inVicaria de Gerunda nunc pro maioris parte dirutum et deshabitatum...»

El 1757 el vescomtat ja havia passat a mans dels ducs de Medinacelli, per entron-cament matrimonial entre aquesta família i els marquesos d’Aitona

En aquest segle XVIII es continuen signant documents de confessió i capbreus de lespropietats de diversos masos que eren del marquès d’Aitona, el qual continua percebentles tasques i rendes dels seus vassalls del comtat català.


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 271

L’abandonament del castell de Montsoriu. Segles XV-XVI-XVII

A partir del primer quart del segle XV, Montsoriu inicià un lent procés d’abando-nament, que es tradueix arquitectònicament, en la manca de grans reformes i en un pro-gressiu deteriorament del conjunt d’edificacions.

És evident que després del trasllat de la residència dels vescomtes de Cabrera aBlanes entre les darreries del segle XIV i el primer quart del segle XV, Montsoriu perdràuna de les funcions principals per les quals es va construir. L’altra funció: la de fortale-sa inexpugnable, també s’esvairà al llarg del mateix segle, arran del desenvolupamentde les noves tècniques militars, definides per l’ús de l’artilleria, i davant les quals pocacosa podien fer els seus murs.

La seva importància estratègica serà la raó que sigui emprat militarment fins benentrat el segle XIX. De totes maneres, i des de la perspectiva puntual d’aquestes fre-qüentacions, no era necessari mantenir en bon estat la major part de les edificacions delcastell, ja que el que serà important en aquests moments és únicament la seva posicióde punt de control.

El castell al segle XIX

La primera notícia de castell de Montsoriu al segle XIX, és la referència que ensaporta el rector de Campins, amb relació a la guerra del Francès. L’estiu de l’any 1809els francesos ocuparen la vila d’Arbúcies i provocaren la fugida dels seus habitants capa les muntanyes, fins a la vall de Santa Fe. El relat del rector de Campins ens esmental’ocupació del castell de Montsoriu per les tropes franceses, que l’utilitzen com a puntde partida pels atacs a les viles dels voltants i a Hostalric on mantenien setge: « (...) Elenemigo està dividido en varios campamentos, de los cuales uno es en Arbúcias y otroen el castillo de Montsoliu, de donde hace diariamente sus correrías en los lugares deRiells, Breda y San Feliu (...)» (Portals, 1996)

La darrera ocupació militar que tenim documentada del castell fou en el decurs dela primera Guerra Carlina entre els anys 1833 i 1840, quan va estar ocupat per una com-panyia de la Milícia Nacional (Renter, 1984), fet que també va ocórrer en altres castellsde la comarca com Farners i Blanes.

És a finals del segle XIX que els moviments vinculats a l’excursionisme de laRenaixença reflectiran l’aureola de misteri de Montsoriu. Aquest és el cas de RamonAràbia que l’any 1880 escrivia a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana:«Quan se arriba a dalt y per entre los pilots de pedra y los punxosos esbarzers se pene-tra en aquellas estancias solitarias y obertas als quatre vents; quan se véhuen aquellsgótichs finestrals sense l’ayrosa columneta, aquelles altivas voltas enderrocadas, aque-llas espayosas sitjas vuydas y respirant un baf sepulcral: l’anima se encobreix de dol yse sent com una anyoransa de patria. Afortunadament, una sola mirada defora las mura-llas reconforta l’esperit; la esplendent riera d’Arbucias, las hermosas planas de Breda ydel Tordera, lo immens costellám del Montseny y las humils montanyas que á sos peusradian per tot Catalunya, ara com avans vihuen forta y robusta vida. La obra humanatan superbiosa se desfà com pols, l’obra de Deu persisteix, immutable á través delssigles. Mentres ell sia, no’ons faltarà patria may.»


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 272

BIBLIOGRAFIA

CATALÀ, P. (1967-79) Els castells catalans, III. Barcelona: Dalmau.CABRA, J.; FONT, G. (2004) “Els conjunts ceràmics de la fase d’abandonament del cas-

tell de Montsoriu”. A: Actes del congrés Els castells medievals a la Mediterrànianord-occidental. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny.

COLL, J. (1994) El castell de Montsoriu. Breda: Parròquia de Santa Maria de Breda,.COROLEU, J. [et al.] (1878) Los fueros de Catalunya. Barcelona.FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (1998) “Els sistemes d’apro-

fitament dels recursos hidràulics al castell de Montsoriu”. A: Monografies delMontseny, 13, Amics del Montseny, Viladrau

FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2000) El Castell deMontsoriu. Santa Coloma de Farners: Consell Comarcal de la Selva.

FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2000) “Lacapella romànica de Sant Pere de Montsoriu” A: V Jornades d’Arqueologia de lesComarques de Girona. Olot: Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona.

FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2001) “El castell deMontsoriu al segle XIII”. Lauro, Revista del Museu de Granollers, 20. Granollers.

FONT, G.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2001) “Montsoriu als seglesX-XII. La gènesi d’un castell medieval a la Catalunya vella”. Quaderns de la Selva,13, Centre d’Estudis Selvatans, Santa Coloma de Farners.

FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2003)“Intervencions arqueològiques al castell de Montsoriu (Arbúcies - Sant Feliu deBuixalleu)” A: Tribuna d’Arqueologia 1999-2000. Barcelona: Departament deCultura de la Generalitat de Catalunya.

FONT, G.; LLORENS, J. M.; MATEU, J.; PUJADAS, S.; RUEDA, J. M.; TURA, J. (2006)Memòria de les excavacions arqueològiques. Castell de Montsoriu 2003-2006.Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, La Gabella.

PLADEVALL, A. (1972) El comtat d’osona a mig segle XIV. Barcelona.PONS I GURI, J. M. (2005) Orígens de la Batllia de Sant Martí d’Arenys. Arenys de

Munt.PORTALS, J. Arbúcies, vila de pas, i Fogars, lloc de refugi a la Guerra del Francés.

Viladrau: Amics del Montseny. (Monografies del Montseny; 11)RUEDA, J. M.; TURA, J. (2004). “Montsoriu: gènesi, evolució i decadència d’un gran

castell medieval”. A: Actes del congrés Els castells medievals a la mediterrànianord-occidental. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny.

SOLDEVILA, F. (1973) Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta. (BibliotecaPerenne).


TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 273

TRIBUNA2007-13 22/7/08 15:30 Página 274

El convent del Carme de Valls (Alt Camp)IMMA TEIXELL NAVARRO, FRANCESC MURILLO GALIMANY

Els treballs arqueològics portats a terme al convent del Carme de Valls durant elprimer semestre de l’any 2006 vingueren condicionats per l’execució de “L’obra deRehabilitació del Convent del Carme pel CEIP l’Enxaneta de Valls (Alt Camp)”, en elmarc d’un conveni entre el municipi de Valls i el Departament d’Ensenyament de laGeneralitat de Catalunya. S’ha de tenir en compte que els treballs d’urgència s’inicia-ren posteriorment a l’inici de l’obra civil, una altra vegada amb caràcter d’urgència ientenent que la intervenció sobre l’edifici necessitava una entesa entre la direcció facul-tativa i els resultats extrets de la intervenció arqueològica, per tal de no malmetre lesevidències antigues i poder-les integrar o donar-los un tractament específic condicionata l’ús de centre educatiu, tal com exigeix la seva condició d’element del patrimoni his-toricoarqueològic de la ciutat de Valls, on des de l’any 1987 es compta com a bé cultu-ral d’interès local (Catàleg del Pla General de Valls de 1987. Numeració E.78.)

Les tasques arqueològiques consistiren bàsicament en el repicatge de les estructu-res que conformen l’actual immoble per tal de poder aproximar-se i entendre l’evolu-ció arquitectònica de l’edifici. En primer lloc es procedí al repicat d’una franja de 0,80metres en les estructures ostensibles a correspondre a fases constructives o de reformaanteriors al segle XX. Posteriorment, allà on es documentà qualsevol senyal d’oberturao altra evidència constructiva i/o decorativa, es resseguí per tal de poder interpretar-nela funció individual i col·lectiva dins de l’entramat constructiu. Igualment, s’intentà d’a-torgar una cronologia a cadascun d’aquests elements.

També es van fer rases en el claustre actual, i es va poder evidenciar l’existència enuna cota elevada de l’ús de l’espai com a cementiri. Paral·lelament s’obriren sondejosa l’exterior de l’edifici, en la part posterior, i es va poder deslliurar l’àrea perquè varesultar estèril, arqueològicament parlant.

Per últim es procedí a fer els seguiments necessaris davant les execucions d’obraque així ho requerien i que van fer operaris de l’empresa constructora.

Una vegada executat el treball arqueològic, es troba en procés d’elaboració la res-titució arquitectònica a partir de la lectura vertical de totes les estructures que confor-men l’actual convent del Carme.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 275

EL CONJUNT CONVENTUAL ENTRE ELS SEGLES XIV I XVI

El convent del Carme se situa al centre urbà de Valls, a la plaça del mateix nom,plaça del Carme, just al davant d’un dels portals de la muralla que donaven accés a laciutat: el portal del Carme. L’edifici conventual correspon al convent més antic que esconserva en la ciutat, ja que fou fundat l’any 1321, i mostra en la seva evolució arqui-tectònica l’estil gòtic corresponent als orígens de l’edifici en un interval cronològicsituat entre el segle XIV i el XV, així com diferents elements d’estil barroc derivats de lesreformes portades a terme entre els segles XVII i XVIII. A més s’han de tenir en compteles intervencions fetes pels jesuïtes i els escolapis en les últimes dècades del segle XIX,compreses dins d’un estil eclèctic.1

La història conventual s’inicià el 18 de febrer de 1321, quan es fundà el convent deNostra Senyora del Carme, representant el sisè de Catalunya.2 Les noves instal·lacionss’ubicaren a extramurs de la vila de Valls en uns terrenys cedits per la Universitat deValls, situats al sud-oest del nucli urbà, els quals afrontaven amb la sèquia amb i elshorts de Francesc Fuster.3 Les primeres tasques constructives van correspondre a l’e-recció d’una capella sota l’advocació de la Verge del Carme, així com la resta dedependències del convent.4 Des dels primers moments l’orde carmelita va tenir el favordels ciutadans, especialment de les famílies benestants. El cas més flagrant fou el de lareina Elionor de Xipre, l’estada de la qual durant 12 anys a Valls a finals del segle XIV,afavorí econòmicament la comunitat carmelita.5

Aquesta puixança econòmica afavorí el creixement constructiu del convent, i esvan fer importants treballs en el conjunt conventual, com per exemple l’ampliació de lacapella inicial, convertint-la en una nova església la qual s’erigí durant les últimes dèca-des del segle XIV amb el suport econòmic de la Universitat.6

El conjunt conventual gòtic, de planta més o menys quadrada, s’estructurava al vol-tant d’un claustre central d’un sol pis, situació que s’ha perpetuat en el claustre actualcorresponent al construït durant les reformes del segle XVIII (Fig. 1). S’ha pogut reconèi-xer que els murs corresponents a aquesta fase gòtica resten configurats per fonamenta-cions i bases fins a dos metres de pedra lligada amb morter de calç, sobre les quals esrefan trams de tàpia de terra arrebossada amb morter de calç. Els elements constructius

276 I. TEIXELL, F. MURILLO

1. La documentació escrita conservada resta definida per una petita part del fons documental de l’origi-nal situada a l’Arxiu Comarcal de Valls, havent patit una pèrdua important a conseqüència de l’exclaustracióque patiren els carmelites vallencs l’any 1835.

2. El primer dels convents carmelitans fou el de Lleida (1278), seguit del de Barcelona, Peralada,Girona, Manresa i Valls. Conejo da Pena, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya.Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002,p. 238.

3. Puigjaner, F. Historia de la Villa de Valls, p. 64.4. Mercadé Ciutat, A. Història del convent del Carme de Valls. Inèdit.5. Ribas, E. “Llibre del Carme de Valls”. A: La Crónica de Valls, núm. 1577, 21 de setem-

bre de 1935, p. 1.6. Les notícies documentals sobre aquestes obres sols fan referència a l’obra de l’església nova del

Carme. AHCV, Fons Municipal de Valls, Llibre del Consell, 1393-1395, S.T. 1.5.56; Morelló Baget, J.Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reus i Valls, segles XIV i XV. Barcelona: CSIC,2001, p. 405, 464 i 465; Papell Tardiu, J. “Les actes municipals de la vila de Valls de 1394”. Historia etDocumenta [Valls AHCV] (1996), núm. 3, p. 122.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 276

de pedra, com ara carreus, mènsules i dovelles entre altres, han estat utilitzats en elsangles de l’edifici, en el claustre, en els arcs que conformen portes i finestres, així comen contraforts i reforços estructurals per a voltes.

Al nord d’aquest claustre s’hi trobava la façana principal la qual confrontava amb l’ac-tual plaça del Carme. Les dependències identificades en aquest braç septentrional corres-ponen a la sala capitular i a la porteria o entrada al convent que es devia situar en l’anglenord-est, la qual resta identificada per un gran arc de mig punt que devia definir un accésdignificat al conjunt conventual. Aquest arc s’ha conservat parcialment, ja que la cons-trucció del claustre del segle XVIII, que necessità un rebaix de l’antiga cota de circulaciód’uns 0,50 metres, féu desaparèixer la part superior de l’estructura d’accés. D’aquestamanera s’ha pogut interpretar que l’antic claustre superava en alçada el claustre actual, fetque explica l’aparició de les inhumacions claustrals a gairebé la cota actual del claustre,inhumacions que s’ha documentat que estan afectades per les reformes del segle XVIII.

A tocar de la porteria, concretament al seu costat occidental, s’hi disposà la salacapitular, configurada per una porta monumental formada per tres arcs apuntats i duescolumnes, conjunt conservat en el mur del claustre de l’ala frontal del convent. Se’npoden resseguir tres obertures: una de central que seria l’entrada a la sala comunal idues finestres laterals que devien il·luminar l’estança. La construcció de la volta decreueria del segle XVIII va retallar i amagar part de l’estructura que, evidentment, sobre-passava el sostre projectat en el segle XVIII. La construcció d’aquesta façana es féu ambuna tècnica acurada d’arcuacions.

EL CONVENT DEL CARME DE VALLS 277

Figura 1. Distribució de la planta baixa (segles XIV-XVI).

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 277

En l’interior de la sala capitular s’ha comprovat que les dimensions recuperades enplanta no corresponen a l’original sala capitular, podent hipotetitzar que la façana actualdel convent que es troba a la plaça del Carme es troba molt més enretirada que la pri-mitiva a favor de la pròpia plaça que va guanyar superfície. Per altra banda, també s’hanexhumat inhumacions en fossa així com deposicions múltiples dins la planta de la salacapitular, les quals podrien correspondre a enterraments de priors de la comunitat car-melitana, però l’alt grau de mala conservació no permet una atribució fiable.

A l’est del claustre s’alçava l’església gòtica, que fou substituïda pel temple erigitdurant el segle XVII. Encara que no es pot assegurar, l’església gòtica probablementseguia l’esquema d’església habitual en l’arquitectura dels ordes mendicants durant l’è-poca medieval: una única nau de cinc trams, capelles laterals i absis.7

Al sud del claustre s’hi ubicaven el refetor, així com la cuina, cellers i altresdependències. S’ha pogut documentar en l’àrea intermèdia l’antic menjador conventualdefinit per una gran sala amb quatre pilastres gòtiques per costat, les quals s’adossavenal mur posterior del claustre en el seu tancament septentrional, mentre que pel sud altresquatre pilastres, reforçades amb contraforts, sostenien una coberta en volta de canó.

L’accés al refetor es podia fer per la porta central documentada entre el claustre i elrefetor. També s’hi podia accedir per l’oest, on s’ha documentat la seva reutilitzaciódurant la reforma del segle XVIII. Aquest últim accés al menjador monacal presenta duesfases: una primera amb els límits rectangulars i decoració amb escaiola amb un rivetinterior amb decoració de perles, i una segona amb arc de mig punt que ha estat tallatpel seu eix vertical.

La comunicació entre l’ala meridional del claustre i les dependències ja descritesubicades al sud, es feia mitjançant arcs de mig punt, dels quals se’n conserven dos atocar dels angles claustrals. D’aquesta manera en l’angle sud-oest s’ha localitzat un dis-tribuïdor que permetia l’accés al mateix refetor, al claustre, a la cuina, a les escales peraccedir al pis superior, o bé, al passadís distribuïdor de la planta baixa situat rere l’alaoest del claustre, comunicació també configurada per un altre arc de mig punt.

A la galeria occidental del claustre s’hi localitzen els accessos a les cel·les i a altresdependències dels monjos. Aquí s’han recuperat algunes de les finestres que permetienl’entrada de llum al passadís distribuïdor. Aquestes resten definides per cinc obertures,de les quals quatre es troben conservades totalment. Totes foren documentades tapia-des, accions fetes durant la reforma que patí el convent durant el segle XVII. Una vega-da localitzades, es procedí a buidar-les i a recuperar-ne la forma i les decoracions pri-mitives. La seva secció presenta obertures de doble botzina amb la part interna dismi-nuïda de mida, i moltes presenten les evidències d’haver estar completades amb reixes.

S’han pogut documentar les pintures originals de les finestres definides per un fonsnegre sobre els quals es pintaren simples estels blancs de traç ràpid i formes ben varia-des, així com altres representacions pictòriques posteriors en colors vermells i negres.També, i evidentment posteriors a les pintures originals, s’han definit moltes incisionsfetes sobre el morter lliscat i pintat: lletres gòtiques, representacions de cavallers i don-zelles, escuts, etc. Cal emmarcar cronològicament en els segles XV i XVI grosso modo la


7. Conejo da Pena, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya. Arquitectura I.Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 239 i 241.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 278

majoria de pintures localitzades en les finestres d’il·luminació del claustre així com enl’avantsala del refetor. En aquesta última l’arc d’accés del claustre, es troba envoltadaen tres dels seus costats per pintures que disposen dues figures amb aureola a banda ibanda dels muntants de la porta, que aguanten una filactèria amb caràcters escrits quees devia disposar per la part superior, per damunt de la llinda (Fig. 2). Aquesta compo-sició es troba damunt d’un fons fosc amb estels blancs, de la mateixa manera que lespintures que recobreixen l’interior de les finestres del claustre, així com a les pintureslocalitzades en la nau occidental de l’edifici, bàsicament en la planta baixa i en una deles finestres de les cel·les del primer pis.


Figura 2. Decoració pictòrica localitzada en el distribuïdor de la planta baixa.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 279

Figura 3. Pintures localitzades en el passadís occidental del convent.

També s’han pogut recuperar part de les pintures que decoraven el passadís occi-dental. Aquestes resten definides per cassetons, a l’estil del carreuat de doble línia, queenvolten alternativament motius florals i vegetals (Fig. 3).

En la planta baixa del cos occidental de l’edifici, totalment alterat pel que fa a laseva planta interna, s’ha documentat en l’extrem més septentrional una finestra gòticaamb la tècnica del carreuó, que dissenya una obertura amb secció de botzina i amb arcsde mig punt en els seus dos alçats.

En el pis superior es devien trobar les cel·les dels frares, a les quals s’accedia mit-jançant un passadís situat entre aquestes i el claustre. A l’extrem d’aquesta ala occi-dental s’ha identificat una estructura d’arcs diafragmes que indiquen l’existència d’unagran sala que podria estar relacionada amb un espai de representació i de recepció.Aquesta pretesa funció es devia escenificar en la planta baixa, mentre que en el primerpis podria trobar-se la cel·la del prior. Per tant, s’ha localitzat una sala d’arcs diafrag-mes en doble pis, de la qual conservem parcialment un dels seus arcs i que plantegemla hipòtesi que transcorria en sentit oest - est. Les alteracions posteriors dificulten mar-car-ne l’extensió, però fotografies antigues situen un gran arc en la zona actual de lescuines de l’escola que podria estar connectat amb el documentat durant la nostra inter-venció.

Amb prudència s’apunta que la majoria de finestres localitzades en la primeraplanta, en l’esmentat cos occidental —lloc on es devien trobar les cel·les dels mon-jos—, podien pertànyer a la fase primitiva, encara que l’estructura en planta de lescel·les ha desaparegut completament. Corresponen a finestres amb ampit alt, algunesde les quals conserven en la seva part baixa una petita fornícula potser destinada aespalmatòria.


TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 280

També cal situar cronològicament en aquest ventall cronològic la construcció de lacapella/fornícula que es troba en l’angle sud-oest (Fig. 4), construïda amb llinda i mun-tants d’escaiola ricament decorats amb motius vegetals i que presenten restes de pintu-ra. La fornícula devia funcionar amb altres dos accessos o capelles, les quals no s’hanpogut repicar, de dimensions similars als angles amb l’església. Suposem que n’hi haviaquatre. La capella, oberta en l’extrem més meridional de l’ala oest del claustre, es trac-ta d’una petita capelleta per situar-hi una imatge o un quadre per al culte. El fons apa-reix totalment vertical i allisat, amb quatre forats disposats a l’extrem d’un quadrat, perla qual cosa sembla probable la ubicació d’un quadre o retaule. En el seu interior hi apa-reixen les bases, en forma de capitell i els arrencaments de dos nervis del que semblamarcar una volta de creueria. La cara exterior, muntants i llinda, apareixen ricamentdecorats amb motius vegetals (fulles, flors, calzes...) sobre l’aparell d’escaiola, així comen l’emmarcament interior. Encara es conserven restes de pintura, bàsicament vermella,que devia fer ressaltar encara més la capella en el context del claustre. El brancal o llin-dar es troba elevat sobre la cota de circulació actual. La seva construcció ha de situar-se cronològicament posterior a l’edifici original del segle XIV i anterior a la reforma delXVII que paredà totalment l’obertura de la capella.

Aquesta capella és clarament un indici que el convent del Carme de Valls no es vaunir a la reforma teresiana produïda en la segona meitat del segle XVI i que va donar llocals carmelites descalços, continuant dins de la regla dels carmelites calçats.

Figura 4. Capella situada en l’angle sud-oest del claustre.


TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 281

LA REFORMA DEL SEGLE XVII COM A CONSEQÜÈNCIA DE LA GUERRA DELSSEGADORS

A mitjan segle XVII l’edifici conventual patí els efectes de la Guerra dels Segadors(1640-1652). Durant el conflicte el convent fou saquejat en quatre ocasions, per laqual cosa la seva estructura va quedar molt malmesa. Aquesta situació motivà queentre els anys 1655 i 1686 la comunitat portés a terme unes importants obres de repa-ració del convent i de l’església del Carme. Aquesta reforma és fàcilment reconeixi-ble en la fàbrica del convent ja que s’usà la tècnica constructiva de la tàpia de peu derei. Aquesta consisteix en la combinació de la tàpia de terra i diferents línies de rajo-les disposades horitzontalment, que separen els trams de tàpia. Aquest sistema deconstrucció, més sòlid i car que la tradicional tàpia de terra, sols s’usà a Valls durantel segle XVII.

Es pot reconstruir que l’ala dreta del convent fou pràcticament refeta a partir delsprimers metres del mur exterior, aixecats amb pedra lligada amb morter, mentre que latàpia de terra usada en la resta del mur fins al seu coronament fou enderrocada i edifi-cada de nou amb el nou tipus de tàpia. En els murs interiors es doblà l’obra. A més, lesobres ampliaren aquesta ala, que va créixer allargant-se més enllà del mur de tancamentde l’ala posterior del convent, i creà un sortint rectangular en la cantonada dreta d’a-questa última ala.

La reforma continuà mantenint la distribució interior de planta baixa i pis superior(l’alçada de l’edifici en aquell moment ens la marca el límit en alçada de la tàpia de peude rei, el qual correspon al sostre del primer pis actual). Les obertures fetes en aquestcos del convent consistiren en finestres de factura senzilla distribuïdes en tota la llarga-da de la planta baixa i del primer pis.


Figura 5. Documentació escrita del segle XVII localitzada en els forats de tapiera.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 282

Serà en aquest moment constructiu que resta definida clarament la cel·la del prior.En l’extrem més al sud d’aquest cos i també en la primera planta, se situa la cel·la delprior. L’excepcionalitat d’elements com una petita fornícula/armari així com la trobadade diferents documents en els forats de tapiera (Fig. 5), confirmen que aquest espai vaser usat pel cap de la comunitat.

Durant aquesta activitat de reforma s’obren nous accessos a diferents punts com araen el passadís occidental de la planta baixa. També se situen en aquest interval cro-nològic les accions de tapiat tant de les finestres primitives del claustre com de la cape-lleta d’escaiola, entre altres elements.

Sense poder-ho asseverar, durant aquesta fase de reforma sembla que es cons-trueix la fornícula que presideix l’antic menjador conventual. En el límit meridionaldel refetor s’ha documentat aquesta fornícula decorada amb la representació a carbód’una figura emmarcada per decoració vegetal. Sembla que la intenció de la decora-ció era ocupar tot l’espai, almenys tot el perímetre, tal com ho indica la sanefa d’i-mitació de cimaci lèsbic. La senzillesa de la decoració sembla indicar que no fou fina-litzada.

També pertany a aquest moment la construcció d’un edifici de planta quadrada icoberta a quatre vessants, que es troba avui en dia en el que van ser terres del convent,a menys de cent metres de l’edifici conventual. L’esmentada construcció formà part del’antic convent, encara que es desconeix la funció concreta a què estava destinada.Probablement estaríem davant d’un magatzem. Aquest edifici fou erigit amb el mateixsistema de construcció usat en el segle XVII en la reforma del convent.

LES REFORMES DEL SEGLE XVIII FINS AL SEGLE XX

El segle XVIII es caracteritzà per una puixança econòmica que féu possible que mol-tes poblacions reconstruïssin les seves esglésies i ermites. El convent del Carme deValls no en fou una excepció, ja que és en aquest moment que s’erigeix l’església actual,d’estil barroc, les obres de la qual s’inicien a mitjan segle i s’acaben el 1777. El noutemple es troba format per una nau de sis trams amb cor als peus, capelles laterals icreuer. La nau, espaiosa, i els braços del creuer són coberts amb volta de canó amb llu-netes, mentre que el creuer ho està per una cúpula amb petxines. La façana de l’esglé-sia és simètrica, centrada per la porta d’entrada, flanquejada per pilastres, arquitravadai amb una fornícula al seu damunt on es troba la imatge de la Verge del Carme. En elslaterals de la façana hi ha dues finestres, en la part superior central, una rosassa, i perdamunt d’aquesta, una petita obertura. Les finestres i la rosassa presenten una decora-ció esgrafiada. El coronament és sinuós. Paral·lelament a la construcció de la novaesglésia, fou erigit el campanar en el costat de l’Epístola, entre el temple i el convent.El campanar presenta dues fases constructives:8 una primera correspon a la base qua-drada, i una segona a la part superior, molt més estilitzada, de planta octogonal corona-da per una cúpula amb rajoles vidriades.


8. Arxiu del COAC de Tarragona. Fitxes del Servei Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, VallsIC.2, núm. 161.57.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 283

Les reformes en el convent fetes en el segle XVIII no es limitaren a l’església, sinóque planejaren la construcció de l’actual claustre, el qual substituí el gòtic, i d’un segonpis a l’ala dreta del convent (fàcilment apreciable pel fet que es tracta d’un afegit ambmurs de maçoneria, aixecat damunt del coronament dels murs erigits amb tàpia de peude rei). És en aquest moment quan es rebaixa el nivell de la cota de circulació anteriormantinguda des d’època medieval.

El claustre, barroc, és de dues plantes: la primera, oberta, formada per dos arcs demig punt (sis en cadascuna de les ales del claustre) sobre pilars amb impostes, mentreque la segona, tancada, consisteix en un passadís amb algunes finestres obertes al patidel claustre (posteriorment algunes seran transformades en balcons). La galeria supe-rior del claustre a l’ala oest presenta una façana amb onze arcuacions, algunes de lesquals tapiades i reutilitzades com a armaris de l’escola o d’altres amb una reducció dela seva llum en la funció de finestra. Es disposen en tota la llargària de l’ala del claus-tre, uns 22,80 metres, i presenten una amplada màxima, és a dir en l’ampit de 0,50metres d’alçada, de 0,40 metres. Les arcuacions resten emmarcades per pilastres en elsseus muntants. La seva llum és d’1,65 metres amb un eix vertical de 2,90 metres. Lespilastres de fust rectangular de gairebé 0,50 metres d’amplada són construïdes ambrajola de la mateixa manera que la base i el capitell (taló invers amb bossell sobre filet,i filet intermedi), i tots els elements es presenten encalcinats. A un metre per damunt dela part superior del capitell hi ha una cornisa motllurada9 de 16,70 metres de llargàriades de l’angle sud-oest del claustre que marca la línia d’arrencament del sostre pla d’en-canyissat, ja desaparegut, però que no abraça tota la llargària de l’estança original.

Per la seva banda el refetor és reduït en les seves dimensions, sobretot d’alçària id’amplada; s’obren noves finestres, portes i es construeixen noves cel·les, i també esdefineixen nous accessos per a aquestes.

Pel que fa a les cel·les en el cos occidental de l’edifici en la primera planta, s’handocumentat les traces de les cel·les dels monjos en els murs perimetrals. S’ha pogutconstatar que cada cel·la restava conformada per un vestíbul o entrada al qual s’accediaper una porta oberta al passadís, que estava coberta per una volta paral·lela a l’esmen-tat passadís, i per altra banda, es complementava amb l’habitació pròpiament dita o llocde descans, que es definia per una planta rectangular coberta per una volta longitudinalal passadís. Cada cel·la disposava d’una finestra amb ampit alt, i s’han pogut localitzarpintures i incisions fetes en els brancals d’algunes de les finestres.

També coneixem l’aspecte que presentava la façana del conjunt conventual desprésde la reforma del segle XVIII, gràcies al fet que se’n conserva una còpia d’un dibuix feten la dècada dels anys quaranta del segle XIX, en uns anys que, com veurem a conti-nuació, el convent encara no havia sofert transformacions que deformessin l’aspecteque tenia a finals del segle XVIII. A més, en el cas de la façana de les dependències con-ventuals, és molt possible que el dibuix ens mostri com era en el segle XVII o potserabans. En el cas de l’església i el campanar, el dibuix quasi no mostra diferències ambl’edifici que podem observar avui dia. En canvi, la façana del convent presenta impor-tants diferències respecte l’actual, que és fruit d’una important reforma datada el 1868.


9. Part superior plana amb filet recte seguit per bossell i motllura tòrica per acabar amb bossell seguitde filet.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 284

Així l’antiga façana era més baixa que l’actual (en la imatge, el segon pis de l’ala dretadel convent sobresurt clarament per damunt d’aquesta), ja que estava formada solamentper la planta baixa i un pis. Tenia dues portes rectangulars, la principal situada molt aprop del campanar i la segona a l’altre extrem de la façana, i un elevat nombre de fines-tres de diverses mesures (concentrades sobretot en el pis superior). Una de les finestres,situada damunt de la porta secundària, presentava una gelosia treballada de ferro. Pelque fa a la coberta, sembla que era de doble vessant.10

L’any 1809, en el context de la Guerra d’Independència, el convent fou novamentsaquejat, aquesta vegada per les tropes franceses, que usaren el convent com a quarterdurant dos mesos.11 D’aquesta ocupació temporal en resten pintures en el passadís del’ala occidental del cos conventual.

Una vegada finalitzat l’esmentat conflicte bèl·lic, la vida de la comunitat carmeli-tana tornà a la normalitat fins a l’any 1821 en què, en virtut d’un decret de les Corts lacomunitat, a l’igual que les de franciscans i caputxins vallencs, fou exclaustrada, i lesrendes del convent passaren a mans del govern.12 Aquella fou la primera vegada que elscarmelites hagueren d’abandonar el convent com a conseqüència d’un decret d’ex-claustració. Poc després la comunitat tornava al convent, però l’any 1835, la desamor-tització de Mendizàbal afectà el conjunt de convents masculins vallencs, i les sevescomunitats foren exclaustrades definitivament. Els carmelites no en foren una excepciói el dia 27 de juliol abandonaren definitivament l’edifici que havia estat el seu conventdurant més de cinc-cents anys.

Els tres convents masculins vallencs (del Carme, Sant Francesc i Caputxins) pas-saren a ser propietat de l’Estat, i aquest cedí el seu ús al municipi sempre que fossin des-tinats a la beneficència o a escoles públiques. L’Ajuntament no els desaprofità, i elsassignà ràpidament una utilitat, que en el cas del convent del Carme fou la instal·laciól’any 1836 d’un hospital militar, que va estar en servei durant la resta d’anys de la pri-mera Guerra Carlista (1833-1840). Uns anys més tard, el 1847, l’Hospital Civil deValls, que des del 1835 va estar ubicat en l’antic convent dels Caputxins, fou traslladatal convent del Carme, on es va mantenir fins al 1868.13 Cal dir que l’aspecte i l’estruc-tura de l’edifici no va patir transformacions importants durant la seva etapa d’hospital.Les úniques obres que es portaren a terme durant aquests anys foren les habituals demanteniment i algunes adaptacions mínimes necessàries per al seu nou ús. Pel que fa al’església, l’any 1878 fou convertida en parròquia.

El 1868 l’antic convent es destinà a col·legi de segona ensenyança, i fou arren-dat als pares jesuïtes, que començaren una important reforma de l’edifici, la qualquedà inacabada en esclatar la revolució d’octubre de 1869 i ser expulsats els reli-giosos. Les obres fetes en aquest curt període de temps se centraren sobretot en lapart frontal i consistiren en la conversió dels cellers en aules, la construcció d’unasala de grans dimensions que ocupa la major part del primer pis d’aquella ala de l’e-difici (l’actual sala d’actes del col·legi Enxaneta), l’ampliació de l’alçada d’aquesta


10. AMV. Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”.11. AHCV. Fons Mercadé. Secció Mercadé. Sèrie Convent i Parròquia del Carme. Caixa 21. Llibre d’ò-

bits 1761-1827.12. AMV. Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”.13. Puigjaner, F. Història de la Villa de Valls, p. 316, 317 i 437.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 285

ala mitjançant l’afegit d’unes golfes damunt de la sala i la construcció d’una escalanoble de dos ramals, que comuniqués la planta baixa i l’esmentada sala.14 La refor-ma de l’interior de la part frontal de l’edifici comportà la transformació de la façanafins a atorgar-li l’aspecte que presenta avui en dia: una façana de composició simè-trica, d’estil eclèctic, que en la planta baixa presenta dues portes de dos arcs (unexterior quasi de mig punt i un d’interior rebaixat) emmarcades per pilastres (una deles obertures es troba actualment tapiada, mentre que l’altra porta, la d’accés a l’e-difici, està desplaçada fins al lateral dret de la façana i coincideix per la seva situa-ció amb l’antiga porta secundària del convent) i diverses finestres; el primer pis pre-senta balcons (alguns de paredats), decorats amb motllures i balustrades de ceràmi-ca, i finalment la teulada està decorada amb balustrada. La separació entre les plan-tes està marcada per impostes.15

Les esmentades obres van estar sense cloure fins als primers anys de la dècada delsnoranta del segle XIX, moment en què s’instal·là el col·legi dirigit pels pares escolapis.Aquests finalitzaren parcialment les obres començades pels jesuïtes, que havien execu-tat la meitat de l’escala noble, tal com es pot comprovar avui en dia. El col·legi delsescolapis va estar ubicat en l’antic convent del Carme fins a l’any 1905. A partir d’a-questa data i fins a l’actualitat, l’antic edifici ha hostatjat diversos col·legis i centresdocents, entre els quals cal destacar l’Escola Elemental d’Indústria (1903-1915),l’Escola del Treball (1924-1939), el col·legi del Pare Claret (1945-1969), l’EscolaEnxaneta (des del 1972 fins als nostres dies), entre altres, ja que durant molts anys l’e-difici fou compartit per dos centres docents. Tots aquests hostes s’han limitat a fer obresde manteniment de l’edifici, així com les reformes mínimes per adaptar els espais inte-riors a les necessitats de cada centre i a l’obertura d’algunes finestres, sense fer captransformació important a l’edifici.

FONTS ARXIVÍSTIQUES

AHCV (Arxiu Històric Comarcal de Valls). Fons Mercadé. Secció Mercadé. SèrieConvent i Parròquia del Carme. Caixa 21. Llibre d’òbits 1761-1827.

AHCV (Arxiu Històric Comarcal de Valls). Fons Municipal de Valls, Llibre delConsell, 1393-1395, ST 1.5.56.

AMV (Arxiu Municipal de Valls). Fons Moragas. “Llibre de notes de F. Miracle”.Arxiu del COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) de Tarragona, Fitxes del

Servei Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.


14. Puigjaner, F. Història de la Villa de Valls, p. 437-438.15 Autors diversos.

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 286

BIBLIOGRAFIA

AUTORS DIVERSOS. “Recull històric del convent del Carme de Valls”. Kon Tiki (desem-bre de 1991) [Valls], núm. 32.

Catàleg del Pla General de Valls de 1987.CONEJO DA PENA, A. “Els convents carmelitans”. A: L’Art Gòtic a Catalunya.

Arquitectura I. Catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona:Enciclopèdia Catalana, 2002.

MERCADÉ CIUTAT, A. Història del convent del Carme de Valls. Inèdit.MORELLÓ BAGET, J. “De contributionibus fiscalibus. Els conflictes entre el municipi de

Valls i la comunitat de Preveres durant el segle XIV”. A: Anuario de EstudiosMedievales, núm. 29. Barcelona: CSIC, 1999.

MORELLÓ BAGET, J. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona. Reusi Valls, segles XIV i XV. Barcelona: CSIC, 2001.

PAPELL I TARDIU, J. “Les actes municipals de la vila de Valls de 1394”. A: Historia etDocumenta, núm. 3, AHCV, Valls, 1996.

PUIGJANER, F. Historia de la Villa de Valls. Valls: IEV, 1881, 2a ed. 1981.RIBAS, E. “Llibre del Carme de Valls”. A: La Crónica de Valls, núm. 1577, 21 de setem-

bre de 1935.


TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 287

TRIBUNA2007-14 22/7/08 16:46 Página 288

Excavacions a la plaça dels Jueus deBesalú (Garrotxa)MARIA JOSÉ LLOVERAS CHAVERO

INTRODUCCIÓ

Aquest article resumeix els resultats obtinguts en les tres campanyes d’excavacionsfetes la plaça dels Jueus de Besalú (Garrotxa), entre els anys 2002 i 2006. Les excava-cions arqueològiques s’emmarquen dins el conveni de col·laboració entre l’Ajuntamentde Besalú i l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona (IPaC) i van serpatrocinades per la Diputació de Girona.

Els treballs arqueològics han posat de manifest l’evolució urbanística de la plaçadels Jueus des del segle I dC fins als nostres dies.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA

Des de l’antiguitat, Besalú se situa en un turó a 150 metres sobre el nivell del mar,envoltat per riu Fluvià i tres dels seus afluents.

Des de l’època romana es trobava en un encreuament de camins, on les vies pro-cedents de Girona i de la Jonquera es comunicaven des d’aquest punt amb les terresinteriors d’Osona, la Cerdanya i el Vallespir. Aquesta situació de punt estratègic decomunicacions va afavorir que a partir del segle XI es convertís en capital del Comtatde Besalú, i que assolís en el moment de màxima esplendor possessions fins a lescomarques de la Garrotxa, part del Ripollès, de l’Alt Empordà, Banyoles i elVallespir.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 289

CONTEXT HISTÒRIC

En el punt més alt de la localitat se situa el nucli més antic d’habitatges, on es cons-tata urbanisme des d’època romana (a la zona coneguda com la Devesa).1

A l’alta edat mitjana, a l’aixopluc del castell comtal i de l’església de Santa Maria,es consolida la població dins un primer recinte emmurallat. L’augment demogràfic obli-ga a una reestructuració urbanística amb diverses ampliacions i reformes de les mura-lles fins arribar a la vora del riu Fluvià en època de Pere III.

Des del segle IX es constata la presència de la comunitat jueva a Besalú, però noserà fins a inicis del segle XIV que va augmentar en importància fins a convertir-se enuna de les més importants de les comarques gironines.

A partir del 1415, per obligació de la butlla papal de Benet XIII, el call deBesalú va ocupar la zona baixa de la població entre el carrer del Pont i la muralla dePere III.

Si bé és cert que la comunitat jueva intentava viure a prop dels seus llocs de reu-nió com era la sinagoga, a Besalú la comunitat jueva es trobava dispersa per la pobla-ció, barrejada amb la comunitat cristiana i integrada a la xarxa urbana i social deBesalú.2

L’existència d’una sinagoga en aquest sector de la població estava fortamentconsolidada per les referències documentals de l’Arxiu Notarial de Besalú, conser-vats a l’Arxiu Comarcal d’Olot, i per les excavacions fetes amb anterioritat a l’any2002.

El detonant d’una onada de publicacions sobre la comunitat jueva de Besalú fou ladescoberta l’any 1964, al subsòl d’una fàbrica de tints, d’un recinte rectangular amb unapiscina central totalment conservat.3

Després de ser excavat i estudiat pel doctor Miquel Oliva i Prat, i de la visita delsrabins de Perpinyà i París, es va certificar que es tractava d’uns banys rituals de purifi-cació jueus (micvé). La cronologia proposada pel doctor Oliva correspondria a una edi-ficació de segona meitat del segle XII o principis del segle XIII.4

Quant a la vessant documental, abans de la descoberta dels banys, el pareNolasco del Molar havia fet les primeres recerques serioses en els arxius, però quiamb més deteniment va transcriure i traduir els textos va ser Manuel Grau i Mon-serrat.5

Una segona intervenció arqueològica d’urgència es va fer l’any 1977 pels doctorsPere Freixas i Narcís Soler. Durant les obres per a la creació d’un mirador a la plaçasobre el micvé varen aparèixer, a la banda de llevant de la plaça, les restes d’un mur de

290 M. J. LLOVERAS

1. (Busquets 1998).2. (Grau 1997: 56).3. (Oliva 1964).4. En el moment de la descoberta la datació del recinte es va fer amb els paral·lels més coneguts com

serien altres edificacions de la localitat. Les excavacions fetes entre el 2002 i el 2006 proposen que la cons-trucció del micvé es contemporània a l’autorització de la construcció de la sinagoga al voltant de la segonameitat del segle XIII.

5. (Molar 1962; Grau 1975; Grau 1997).

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 290

carreus, de quatre metres de llarg per mig metre d’amplada, que seria interpretat com apart de la sinagoga medieval (Fig. 8).6

LA PLAÇA DELS JUEUS I L’ENTORN DE LA SINAGOGA: EL CONTEXT URBÀ

La plaça dels Jueus se situa al sector sud-est de la població, a l’espai comprès entreel carrer del Pont i la muralla que voreja el riu Fluvià i a prop de la porta d’accés a lapoblació pel Pont Vell (Fig. 1).

EXCAVACIONS A LA PLAÇA DELS JUEUS DE BESALÚ (GARROTXA) 291

6. (Freixas [et alii] 1978).

Figura 1. Mapa de situació.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 291

A la plaça on es troba l’edifici de la sinagoga s’hi accedeix a través de tres carrers.El carrer que va al Portal dels Jueus i el carrer que va a les escoles dels jueus que enca-ra són utilitzats a l’actualitat, connecten directament amb la plaça dels Jueus.

Un tercer carrer, el més proper al Pont Vell, era utilitzat per les dones per accedir ala sinagoga; en l’actualitat connecta amb el passeig fluvial.

Les intervencions arqueològiques, entre els anys 2002 i 2006, han permès determi-nar l’evolució urbanística de la plaça concretades en nou fases d’intervenció des delperíode comprés entre el segle I dC fins a l’actualitat.

292 M. J. LLOVERAS

Figura 2. Planta de les restes exhumades a la plaça dels Jueus des de l’any 2002 al2006.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 292

Fase I

La primera fase és la més antiga, datada al segle I dC, de la qual malauradament,tot i tenir estrats arqueològics que estan retallats per les construccions de la fasesegüent, no s’ha pogut documentar cap estructura associada.

Fase II

La segona fase correspon a un període anterior de la segona meitat del segle XIII,sense poder-ne determinar amb més precisió la cronologia. Tot i l’escassetat de restesceràmiques conservades, hi ha evidències arqueològiques que a la primera meitat delsegle XIII tot l’entorn de la plaça es troba urbanitzat.

Per aconseguir salvar el desnivell entre el carrer del Pont i el Portal dels Jueus, esdistribueix la superfície de la plaça en un sistema de tres plataformes, amb els seuscorresponents murs de contenció (Fig. 3).


Figura 3. Planta de les estructures corresponents a les fases II i III

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 293

A la primera terrassa es distribueixen a la banda de ponent un seguit de cases; a lapart central —compresa entre els dos carrers— una illa de cases, i a la banda de llevant,a la fase següent, se situarà l’entrada principal a l’edifici de la sinagoga.

En una segona terrassa es troba l’accés a unes altres cases situades a ponent i l’ac-cés a les escales que condueixen a la terrassa inferior. Per la banda sud estaria delimi-tada pels murs de contenció que suporten les terres de les terrasses superiors (Fig. 4).

El desnivell entre les plataformes era solucionat de la primera a la segona mit-jançant una rampa i de la segona a la part baixa per una escala de lloses de cinc trams(Fig. 5).

Al final de l’escala hi ha un espai rectangular que condueix a través del portal al’exterior de la muralla.

A la banda de llevant on se situarà posteriorment la sinagoga, ja hi havia una cons-trucció i les restes de la seva estructura seran utilitzades com a fonament del mur defaçana de la sinagoga —on es varen tapiar les obertures— altres són integrades al nouedifici i d’altres amortitzades —com el mur perpendicular a la façana cobert pel pavi-ment del pati i els diversos paviments associats a aquestes estructures (Fig. 12).

294 M. J. LLOVERAS

Figura 4. Imatge aèria de les restes localitzades a la plaça dels Jueus.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 294

Fase III

La fase més interessant és la tercera fase que correspondria al moment de cons-trucció de la sinagoga.

La distribució de la plaça, planificada a la fase anterior, es veu modificada amb laubicació de la sinagoga a la banda de llevant. Així l’illa de cases situada a la primeraplataforma entre els dos carrers es veu retallada per donar més amplitud a l’accés a lasinagoga.

LA SINAGOGA

La primera notícia sobre l’existència d’una sinagoga a Besalú data del 4 d’octubrede 1264, moment en què el rei Jaume I autoritza els jueus de Besalú a construir unasinagoga en un alou lliure i franc.7


7. ACA, Canc. Reg. 13, fol. 231 v., Grau, M. (1997); Riera, J. (2006). Els poders públics i les sinago-gues segles XIII-XV. Girona: Patronat del call de Girona. (Girona Judaica; 3).

Figura 5. Imatge del carrer adossat al mur de façana de la sinagoga i de les escalesd’accés al Portal dels Jueus.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 295

No serà fins al 1447 que es troba una referència directa a la sinagoga, quan la reinaMaria cedeix l’edifici de la sinagoga als jurats de la ciutat, una vegada desapareguda lacomunitat jueva de Besalú.8

Els documents conservats de compravenda, des del segle XIV i fins al segle XVIII,fan referència en la seva majoria a la sinagoga com a afrontacions dels immoblesveïns.9

La sinagoga és l’edifici més significatiu i representatiu de la comunitat jueva, ja queno només dóna cabuda a les necessitats religioses sinó que també és la seu per a les acti-vitats de caire social, econòmiques i rituals.

Quant a la seva estructura arquitectònica s’ha d’entendre com un edifici complexque inclou un conjunt d’espais perfectament diferenciats i amb funcions concretes.

Després de l’anàlisi acurada dels resultats arqueològics, i el material fotogràfic dela zona, i de l’estudi dels documents d’arxiu s’ha aconseguit definir el pati, la sala d’o-ració, la galeria de les dones, el micvé, i els diversos accessos a totes aquestes estancesque conformen la sinagoga medieval de Besalú. (Fig. 3)

L’edifici de la sinagoga ocupa tot el lateral de llevant de la plaça, des de la fi delcarrer i fins a connectar amb la muralla (avui desapareguda).10

La superfície de la sinagoga descoberta en les excavacions correspon a vint-i-dosmetres de llarg, mentre que l’amplada de l’edifici varia entre vuit i nou metres d’am-plada depenent de la zona i tot i que hi ha llocs on les restes han desaparegut. Lesdimensions exactes no es poden conèixer ja que les diverses reformes a l’entorn de l’e-difici i l’afectació dels continuats conflictes bèl·lics n’han fet desaparèixer part de l’es-tructura, sobretot a la zona de llevant de l’edifici.

El parament exterior del mur de façana és modest, format per un alçat de còdols tre-ballats de mòdul petit, que en època medieval no devia destacar de la resta d’edificisque envoltaven la plaça.11

Pel que fa a l’alçària l’edifici de la sinagoga es devia compondre de tres nivells. Alsubterrani se situa el micvé on, adossat a la seva banda de llevant, es devia trobar el ves-tidor (del qual no es conserven restes en forma d’alçats).

A la planta baixa es troba el pati, al qual s’accedeix des del carrer, que serveix depas previ per accedir a l’escola i la sala d’oració.

A l’interior de la sala d’oració, en un nivell superior, es devia trobar la galeria deles dones amb un accés independent del dels homes.

296 M. J. LLOVERAS

8. ACA, Canc. Reg. 3144, fol. 84r-85v.9. (Sagrera [et alii] 2003).10. La mateixa muralla feia les funcions de mur de contenció. Part del parament de les muralles va ser

derruït durant la guerra del francès a inicis del segle XIX i, per tant, hi ha zones on les cases que s’hi ados-saven han desaparegut, com pot ser el cas del vestidor i part de l’escola que constituïen l’edifici de la sina-goga.

11. Les sinagogues de la corona catalano-aragonesa eren edificis modestos i exteriorment no diferien dela resta de cases de l’entorn. Pujol, M. (1991). “Les sinagogues medievals de Castelló d’Empúries”. Annalsde l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, p. 57.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 296

PATI

A l’edifici s’hi accedia des del carrer, a través d’una porta principal que encara con-serva el marxapeu. Eren necessaris tres esglaons per salvar el desnivell entre el llindarde la porta i el nivell de circulació del pati (Fig. 6). Tant el pati com la sala d’oració pre-senten rebaixats els nivells de circulació.12

El pati de la sinagoga és d’estructura rectangular d’onze metres de llarg per noud’amplada. Es troba delimitat al nord amb el mur de la sala d’oració; al sud, amb lamuralla; a l’est, amb el mur de l’escola, i a ponent, amb el mur de separació de l’edifi-ci de la sinagoga del carrer. És el primer espai a accedir a l’edifici i fa les funcions dedistribuïdor, ja que dóna pas a la sala d’oració, al micvé i a l’escola.

La superfície del pati, no devia presentar cap tipus de cobertura ja que la sala d’o-ració necessita l’entrada de llum natural per a l’oració. La construcció d’una habitacióen aquesta zona no hauria permès el pas de la llum, aquesta hipòtesi es reforça en el fetque totes les sinagogues han de tenir un seguit de finestres, perquè el Talmud prohibeix


12. Enfonsar el paviment del terra és un recurs per poder guanyar espai interior i donar la sensació quela sinagoga es més gran. S’ha de tenir present que la construcció d’una sinagoga tenia una regulació molt pre-cisa i la seva majestuositat estava molt acotada per les autoritats cristianes, sempre reticents a la construcciód’aquests edificis.

Figura 6. Imatge interior de la porta principal d’accés al pati de la sinagoga.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 297

resar en una habitació tancada.13 En el cas que es construís una cobertura per al pati, noes podrien obrir finestres a la paret que separa el pati de la sala d’oració i el pavimentdel pati no filtraria l’aigua de pluja cap al micvé.

La superfície del pati presentava un paviment permeable de color vermellós que erauna mena de sistema de drenatge que conduïa l’aigua de pluja cap al micvé, situat alsubterrani.14

A l’excavació es va trobar la preparació del paviment format per petites pedresbarrejades amb calç. Del paviment vermellós que el cobria, se’n conservaven restes deforma residual davant d’un banc situat a ponent del pati.

Al centre del pati sota el nivell del paviment s’ha trobat una estructura semicircu-lar, la possible utilitat de la qual era la recollida de l’aigua de pluja i la seva canalitza-ció cap al micvé (Fig. 9).

A la banda est una habitació trobada a les excavacions de l’any 1977 indica que l’e-difici continuava cap a llevant (Fig. 8).15 Aquesta sala, que només conserva la façana,és interpretada com l’espai utilitzat per l’escola l’existència de la qual coneixem pelsdocuments d’arxiu.16

Sota aquesta habitació proposem l’existència d’una altra estructura que es deviatractar del vestidor que sempre apareix associat als banys, com ho demostren elsexemples que es conserven a la resta d’Europa (Colònia, Worms, Montpeller,Speyer...).17

Incrustats en el mur de façana que separa el pati de la plaça, van aparèixer dos pilarsamb la mateixa decoració i factura que el mur situat a l’est. L’única explicació per laseva presència és que es tracti d’un motiu decoratiu per mantenir la simetria visual jaque es troben l’un enfront de l’altre (Fig. 7 i 8).

Al costat sud-oest hi ha un banc corregut de travertí adossat a la part interior delmur de façana, que separa el pati de la plaça ocupant tota la seva llargada, uns onzemetres. La presència d’aquest element no és estrany, alguns autors consideren que éshabitual trobar al pati seients per procurar descans als peregrins o viatgers que sol·lici-tin aixopluc a la comunitat.18

El pati, a més de les funcions de distribuïdor, també tenia funcions de sala d’estu-di a l’aire lliure o com a lloc per fer diverses festivitats.

SALA D’ORACIÓ

Al nord del pati es troba el mur de separació del pati de la sala d’oració. Davant laprimera d’aquestes portes encara es conserven les marques d’un esglaó col·locat per

298 M. J. LLOVERAS

13. (Motis 2002).14. No es pot oblidar que l’aigua que procedeix de la pluja està purificada i, per tant, pot abocar-se direc-

tament a l’aigua del micvé sense que aquesta esdevingui impura. Kaplan, A.(1992). Las aguas del Eden. Elmisterio de la “Mikvah”. Bilbao: Descléé De Brouwer.

15. (Freixas 1978).16. (Riera 2000).17. (Iancu 1994).18. (Motis 2002).

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 298

poder accedir al marxapeu de la porta situada a ponent. El parament del mur per aques-ta banda és molt irregular; no presenta cap mòdul en les dimensions de les pedres, per-què possiblement anava recobert per algun tipus de revocat.

Dues portes condueixen a l’interior de la sala d’oració. La situada més a ponentera l’accés directe a la sala d’oració mentre la situada a llevant conduïa cap almicvé.

La sala d’oració és rectangular. En el moment de l’excavació tenia una superfíciede quaranta-cinc metres quadrats,19 i s’hi accedia a través d’una porta situada a l’oestdel mur, tot i que per la banda de tramuntana continua sota la propietat veïna.

Dels dos elements fonamentals de la sala d’oració —l’arca que conté els rotlles dela llei (Araón-ha-qodeix) i la tarima per a la lectura (Bimàh)— no se’n conserva capresta, perquè el paviment original de la sala va ser espoliat a finals del segle XV. Per tant,la localització d’aquests elements dins la sala seria una mera suposició.


19. Cal tenir en compte que la part situada al nord no està del tot definida perquè part de la sala quedasota la propietat veïna.

Figura 7. Imatge del banc corregut situat al pati adossat al mur interior de la façanade la sinagoga.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 299

Es va localitzar una segona porta situada a l’est del mur de separació amb el pati,per on s’accedia a un petit replà que devia connectar amb les escales del micvé.

El sentit de la decència impedeix que homes i dones franquegin la mateixa porta dela sinagoga i creuin itineraris en el pati i en el vestíbul; per aquesta raó, les dones entra-ven a la sinagoga per un accés diferent del dels homes.20 En el cas de Besalú hi acce-dien per un carreró situat molt a prop del Pont, que encara en part avui es conserva. Desde la part de llevant que avui ocupa el pati d’un veí s’accedia a través d’unes escalesfins a la porta que devia conduir a la galeria de les dones.

La galeria devia estar situada a l’espai buit que queda a la part superior de l’escalaque baixa als banys, que seria cobert a una alçada d’un primer pis, respecte del terra dela sala d’oració.

300 M. J. LLOVERAS

20. Dins la sala d’oració les dones han de resar per separat, per aquesta raó les que volguessin assistir ala litúrgia, devien tenir un lloc independent. Tenim exemples d’aquesta galeria a les sinagogues de Córdovai Samuel-ha-Levi de Toledo i arqueològicament a la sinagoga del Castillo de Lorca (Múrcia). Pelàez, J. (1994,2ª edició). La Sinagoga. Córdoba: El Almendro; Pujante, A.(2005) “La sinagoga del Castillo de Lorca(Murcia). Revista de Arqueologia 291. Madrid, p. 28-41.

Figura 8. Mur de l’habitació de l’escola.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 300

Les obertures de la galeria cap a la sala estaven cobertes amb algun tipus de gelo-sia de fusta per evitar la distracció dels homes durant l’oració.

Per confirmar la presència de les dones a la sinagoga s’ha recorregut a un documentpublicat pel senyor Jaume Riera on es demostra l’existència d’una sinagoga freqüenta-da per dones i on descriu com des de les finestres de la sinagoga es pot veure un pati onun alumne rep ensenyament d’un mestre.21

Una part molt important de la sinagoga i imprescindible per a la vida quotidiana dela comunitat jueva és el micvé, situat a l’angle sud del pati a mode de subterrani. S’hiaccedia a través de les escales procedents del pis superior a les quals s’accedia a travésde la porta situada a llevant de la sala d’oració.

Fase IV

La darrera etapa de l’evolució històrica dels jueus a Besalú sembla anar molt lliga-da a la proclama definitiva de separació de les comunitats jueves de la cristiana al 1415i correspon a la quarta fase de l’evolució històrica de la plaça. El punt d’inflexió en l’e-tapa de més benaurança econòmica de la comunitat jueva a Besalú s’inicià el 1391 ambels atacs contra les jueries de tota la península, fet que provocà un increment de les con-versions forçoses.22


21. (Riera 2000).22. (Grau 1988).

Figura 9. Restes d’una canal situada a mig del pati de la sinagoga.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 301

A Besalú no han quedat registrats atacs directes contra els jueus, però possiblementles relacions amb les comunitats veïnes, on sí que van ser molt perseguits (com araGirona), devia provocar una sensació de perill, i s’inicià una davallada demogràficaconsiderable i un progressiu degoteig de conversions.

L’obligatorietat del tancament del call per la Butlla papal de Benet XIII al 1415 ésel moment en què la comunitat jueva de Besalú toca fons definitivament i ja no es refaràmai més.

Les poques famílies que queden es veuen obligades a recloure’s a l’entorn de lasinagoga en aproximadament una desena de cases. A més, la pobresa de la comunitatqueda reflectida en un document on es recull que es veuen obligats a vendre les coro-nes que decoren la Toràh per poder pagar els costos que representa la construcció delsmurs de tancament del call.23

Entre el 1415 i el 1436 es pot acotar l’etapa de declivi de la comunitat jueva aBesalú. Les primeres referències directes a la venda de la sinagoga daten del 17 d’abrilde 1434 quan Guillem Duran Ferrer capbrevà un pati situat sobre la “schola dels jueus”,i confessà que “se estén quan diu la paret en que los jueus solien tenir la schola”.

El tancament és el principi de la fi, les darreres reunions de l’aljama es documen-ten el 1436 i a partir d’aquesta data a la documentació apareix esmentada la plaça com«platea antiquitus vocata dels juheus».

L’existència d’un document amb data de 7 de novembre de 1446 fet per la reinaMaria donant als jurats de Besalú l’espai que ocupava la sinagoga en una data moltanterior a l’expulsió forçosa de 1492, demostra la inexistència de la comunitat jueva deBesalú.24

La reina cedeix l’edifici per construir una presó, la seu del consell municipal i l’ar-xiu, però sembla que aquesta funció mai no es va arribar a produir. La concessió auto-ritza els jurats de la ciutat a aprofitar tot el material de l’edifici i és per això que es docu-menten les primeres reformes i el manlleu de diversos elements com serien els brancalsi els llindars de les portes d’accés a la sala d’oració, alguns blocs de travertí del para-ment dels murs perimetrals o l’espoli dels paviments de la sala d’oració.

Amb relació al portal trobem una referència directa en el document de 1447 sobrela reforma de les muralles, quan s’esmenta el Portal de l’Escola dels Jueus.25

Curiosament en aquest moment ja no queda comunitat a Besalú, però manté la toponí-mia a diversos elements del sector.

Fase V

La cinquena fase és potser la més desconeguda per les poques dades arqueològi-ques i documentals que es conserven. S’ha intentat acotar aquesta fase al segle XVI.

Es coneix per altres exemples que l’ús de les sinagogues després del seu abando-nament, sovint forçat, és la conversió en esglésies. Per tant, es produeix un canvi en lafunció que implica un conjunt de modificacions estructurals per adaptar-les al nou ús.

302 M. J. LLOVERAS

23. (Grau 1997).24. ACA, Canc, Reg. 13, fol. 231 v.25. ACO, notarials Besalú, reg.375, s.f.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 302

En el cas de Besalú, l’ús en principi al qual és destinada la sinagoga després de l’a-bandonament és la de presó, arxiu i seu del consell municipal.

Tot i que sembla que aquestes activitats mai es van arribar a realitzar en aquest edi-fici, si està documentat que a partir del segle XVI l’edifici de la sinagoga queda repartitentre diferents propietaris, com es desprèn dels contractes de venda conservats alsarxius. S’hi fan un conjunt de reformes que consisteixen en el tapiat de portes velles, enl’obertura de noves i en les reformes en les alçades dels murs corroborades amb lesintervencions arqueològiques.26

Correspondria a aquesta fase el tapiat del Portal dels Jueus. Tot i que no podemdeterminar amb exactitud en quin moment es produeix, devia ser en un moment ante-rior al 1732.27

Durant l’excavació arqueològica, en un primer moment, en trobar el gran enderrocde la segona meitat del segle XVII es va pensar que potser el tapiat del portal correspo-nia a aquest mateix període (fase 6), però estudiant el parament s’ha comprovat que vaser fet per les dues bandes, en un moment, per tant, anterior a l’enderrocament del segleXVII. És a dir, no es tracta d’un mur fet des de l’exterior de la muralla per la banda del


26. (Molar 1965).27. En la relació del cadastre de 1732 conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Besalú, no es fa referèn-

cia al Portal.

Figura 10. Imatge de la porta de ponent de la sala d’oració.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 303

riu per contenir l’enderroc de l’altre costat, sinó que es va fer per ambdós costats de lamuralla on també es van fer forats per evacuar l’aigua que es quedés acumulada a labanda interior de la muralla i evitar el seu esfondrament.

Fase VI

A la sisena fase correspondria el gran enderroc de les cases que envolten la plaça.Revisant les fotografies i les memòries d’excavacions de les dues primeres campanyes,també s’ha pogut constatar aquest enderroc a l’interior de l’edifici de la sinagoga.

Des del punt de vista documental, a principis de segle es registren vendes de l’edi-fici que era part del micvé i no apareix cap referència que esmenti l’estat de ruïna.28

Es té constància per la documentació que a principis del segle XVII es van vendre adiversos propietaris les parts de l’edifici de la sinagoga, però no es tenen totes les garan-ties que les reformes, com ara el tapiat de les portes, no es produïssin al segle anterior.El que sí que és evident és que tot el sector va quedar enderrocat a la segona meitat delsegle XVII, a causa d’un bombardeig de les tropes franceses.

Entre les restes de l’enderroc dels immobles de l’entorn de la plaça, es van trobarrestes de metralla de bomba i elements constructius i decoratius (com capitells, restesde finestres...).

304 M. J. LLOVERAS

28. (Molar 1965).

Figura 11. Restes de la sala d’oració de la sinagoga medieval.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 304

Per tornar a recuperar l’espai es va optar per anivellar els terrenys i construir unanova xarxa de clavegueres, que era una solució més pràctica que intentar reconstruirl’entramat del segle XIII.

Després d’aquesta intervenció la plaça presenta una nova fisonomia formada peruna gran esplanada sense edificacions, amb la pèrdua de les escales i l’eliminació del’estructuració en terrasses.

El sector queda com una zona abandonada enfront de la potenciació d’altres zonesde la població.

La nova xarxa de clavegueres també es troba a l’interior del que havia estat la sina-goga i la seva construcció va produir reformes en algunes parets.

En el transcurs de les excavacions i de les obres d’adequació van aparèixer ele-ments relacionats amb les activitats hidràuliques, possiblement pous o dipòsits, que fanpensar en una nova utilitat de l’espai relacionat amb la indústria tèxtil.

Amb el pas dels segles també canvia la funció de l’edifici; així, a principis del segleXVII (1601), tant la sala d’oració com el pati s’utilitzaven per a pràctiques relacionadesamb la indústria del tèxtil. Durant els treballs d’adequació per a la museïtzació de lesrestes de la sinagoga es va fer necessari eliminar les estructures corresponents a les edi-ficacions dels segles XIX i XX: sota aquests elements van aparèixer les restes d’una menade dipòsits, dos dels quals, trobats a la zona del pati, només conservaven els fonaments.A la primera campanya d’excavacions, l’any 2002 havia aparegut un altre dipòsit. Elstres elements devien estar relacionats amb les activitats tèxtils que es devien fer a l’e-difici en aquest període (Fig. 12).


Figura 12. Mur anterior a la construcció de la sinagoga, localitzat a la zona del paticorresponent a la fase 2.

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 305

Fase VII

A una setena fase, datada entre la segona meitat del segle XIX i el primer quart delsegle XX, devien correspondre les restes de l’escorxador municipal i l’abandonamentdefinitiu de l’edifici de la sinagoga.

Durant l’excavació arqueològica es van localitzar les restes de l’escorxador muni-cipal a la zona sud-oest de la plaça.

A l’Arxiu d’Imatges de Besalú es conserva alguna fotografia de l’edifici a inicis delsegle XX. Abans de la Guerra Civil, l’escorxador va ser traslladat a la zona alta de lapoblació propera a la coneguda Casa de la Moneda, i el sector quedà abandonat fins quedesprés de la Guerra Civil els germans Arboix van comprar els terrenys i van enderro-car els murs per construir-hi una fàbrica de tints.

Fase VIII

S’han determinat com a pertanyents a la vuitena fase les restes de la fàbrica de tintsdels germans Arboix, situada a la zona de llevant de la seva propietat.

L’any 1942 uns grans aiguats van enderrocar la paret que donava al riu Fluvià i esva decidir reforçar aquest mur amb la tipologia constructiva del moment: el formigó. Lapresència d’aquest material ha servit per poder identificar ràpidament les reformes d’a-quest moment.

Els paviments de la fàbrica eren de rajols i en el moment de la intervenció arque-ològica van ser elementals per poder detectar quines restes havien estat afectades perles diverses intervencions (sobretot les relacionades amb la construcció del miradorsobre el micvé als anys vuitanta del segle XX).

Fase IX

Les obres del mirador sobre el micvé han deixat la seva marca a les restes de lasinagoga i han estat classificades a la novena fase de l’evolució de la plaça.

Els grans murs de formigó van afectar, per exemple, el paviment del pati de la sego-na meitat del segle XIII o les restes dels suposats dipòsits conservats al pati.

CONCLUSIONS

Les intervencions arqueològiques fetes durant quatre anys a Besalú han donat unsresultats gratament positius. S’han pogut exhumar, analitzar, interpretar, recuperar iadequar les restes d’un període de l’urbanisme medieval gironí corresponents a les fasesdels segles XIII i XIV.

La plaça dels Jueus, i especialment l’edifici de la sinagoga, han de ser consideratscom a elements singulars de gran importància atès que són un dels pocs exemples deconjunt sinagogal conservat a la península. Si a la sinagoga i el micvé (ja per si matei-xos excepcionals) s’hi afegeix la monumentalitat i l’estructuració de la plaça i el portaldels Jueus, es converteix en un cas únic.

L’estudi de les restes de la sinagoga i el seu entorn dóna les claus per entendre lautilització dels diversos espais de la sinagoga, i obre les portes a noves interpretacionssobre la construcció d’aquests edificis a l’edat mitjana al nord-est de la península.

306 M. J. LLOVERAS

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 306

BIBLIOGRAFIA

ALANYÀ, J. (1996) Besalú, vida i organització d’una jueria. Besalú: Ajuntament deBesalú i Diputació de Girona.

BUSQUETS, F.; FÀBREGA, M. (1998) “L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa(Besalú, Garrotxa)”. A: IV Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona(Figueres, 20 i 21 de novembre). Figueres, p. 149-170.

FREIXAS, P.; SOLER, N. (1978) “Descobriment de probables restes arqueològiques de laSinagoga de Besalú”. Revista de Girona [Girona], núm. 82, p. 49-54.

GRAU, M. (1975) La judería de Besalú ( Girona) ( siglos XII al XV). 2 vol. Universitat deBarcelona. [Tesi doctoral]

GRAU, M. (1978) “La Sinagoga de Besalú: Noticias sobre la Sinagoga de Besalú”.Revista de Girona, núm. 82, p. 55-61.

GRAU, M. (1988) “Aplicació de les constitucions de Benet XIII contra els jueus deBesalú”. A: Jornades sobre el cisma d’occident a Catalunya, les Illes i el PaísValencià, Barcelona-Peñíscola, 19-21 d’abril de 1979. VI centenari del Cismad’Occident. Barcelona, p. 441-455.

GRAU, M. (1997) La judería de Besalú ( Girona) (siglos XII al XV). Olot: Fundació PereSimón.

IANCU, D. (1994) “L’ensemble cultuel de Montpellier”. Le patrimonine juif français.191, p. 15-18.

EL MOLAR, N. (1962) “Pleito judío en Besalú en 1374”. Pyrene. Olot. EL MOLAR, N. (1965) “Edificios religiosos de los judios en Besalú”. Misión 498, 499,

500,501, 503 i 506. Olot.KAPLAN, A. (1992) Las aguas del Eden. El misterio de la “Mikvah”. Bilbao: Descléé

De Brouwer.LLOVERAS, M. J. (2004) “Excavacions realitzades a la Plaça dels jueus de Besalú”. A:

VII Jornades d’Arqueologia de les Comarques Gironines. La Bisbal d’Empordà. MOTIS DOLADER, M. A. (2002) Hebraica Aragonalia. El legado judío en Aragón (4

octubre - 8 diciembre de 2002). Zaragoza.OLIVA I PRAT, M. (1964) “Importante descubrimiento Arqueológico en Besalú”. Revista

de Gerona [Girona], núm. 29, p. 57-60.PELÁEZ, J. (1994, 2a edició) La Sinagoga. Córdoba: El Almendro. PUJANTE, A. (2005) “La sinagoga del Castilo de Lorca (Murcia)”. Revista de

Arqueologia [Madrid] núm. 291, p. 28-41.PUJOL, M. (1991) ”Les sinagogues medievals de Castelló d’Empúries”. Annals de

l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, p. 57-110.RIERA, J. (1980). “La Catalunya jueva del segle XIV”. L’Avenç [Barcelona], núm. 25, p.

52-55.RIERA, J. (2000) Retalls de la vida dels jueus, Barcelona 1301-Besalú 1325. Episodis

de la Història. Barcelona.RIERA, J. (2006) Els poders públics i les sinagogues segles XIII-XV. Girona: Patronat del

Call de Girona. (Girona Judaica; 3)SAGRERA, J.; LLOVERAS, M.J. (2003) “La sinagoga de Besalú: Les evidències físiques i

documentals”. A: Actes del curs Turisme Cultural i Patrimoni Jueu: Passat, pre-sent i futur.


TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 307

TRIBUNA2007-15 22/7/08 17:10 Página 308

La muralla del segle XVI de la vila deMataró (Maresme)JOAN GIMÉNEZ BLASCO, MONTSERRAT FREIXA VILA I JOAQUIM GARCÍAROSELLÓ

En els darrers anys Mataró ha sofert importants obres de reurbanització en el seucentre històric. Una de les més notables ha estat la creació de dues noves places —lade can Xammar i la de la Muralla—, fet que ha comportat la recuperació d’un extenstram de la muralla que defensava Mataró en època moderna. Aquestes obres hanpermès retrobar i fins i tot donar a conèixer l’existència d’una construcció defensi-va, per a molts ciutadans desconeguda, testimoni d’una etapa històrica no gaire llun-yana.

L’estat de conservació de la muralla i dels altres elements defensius que s’hiassocien és desigual, ja que és excel·lent en alguns trams i precari i delicat en altres.La seva traça s’ha mantingut fossilitzada en la configuració urbanística del centrehistòric i per la toponímia actual d’alguns carrers: muralla dels Genovesos, de laPresó, de Sant Llorenç, d’en Titus i del Tigre. Amb el temps, en créixer la ciutat,diversos trams de la muralla foren enderrocats o ocultats per les noves construc-cions. Actualment l’interès per recuperar el patrimoni històric i arquitectònic de laciutat ha possibilitat la redescoberta d’aquest monument, el qual, sens dubte, esdevéun dels elements patrimonials més notoris, singulars i identitaris amb què compta laciutat de Mataró.

1. EL CONTEXT HISTÒRIC

Per dur a terme una correcta interpretació de les raons que portaren a l’erecció deles muralles mataronines cal contextualitzar els esdeveniments i les causes que hi inci-diren.

La vila de Mataró havia assolit a les darreries del segle XV la seva incorpora-ció definitiva a la Corona deixant enrere el pesat llast de la subjecció senyorial.Això implicà un important desenvolupament econòmic i, consegüentment,demogràfic vinculat a l’explotació vitivinícola que ja havia estat molt fecunda enl’època romana.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 309

310 J. GIMÉNEZ, M. FREIXA, J. GARCÍA

Figu

ra 1

. Mat

aró

l’any

171

3. P

làno

l mili

tar

fran

cès,

el p

rim

er q

ue e

s co

neix

de

la c

iuta

t, on

s’o

bser

va e

l sis

tem

a de

fens

iu.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 310

El context geoestratègic del moment es caracteritzava per l’àmplia presència delmón musulmà a la vessant sud de la Mediterrània. Però amb l’afegitó que els turcs oto-mans havien acabat de liquidar les restes de l’imperi Romà d’Orient. Establiren aConstantinoble la seva seu i s’aprestaren a la conquesta d’Europa.

A aquesta tasca hi dedicaren importantíssims esforços durant tot el segle següent.La seva estratègia fou tan simple com eficient: crear una tenalla vers els països de

l’Europa occidental. Algunes dates exemplificadores: l’any 1521 Solimà el Magníficconqueria Belgrad; l’any 1526, després de la batalla de Mohàcs, Hongria perdia el seurei. En un avenç sense aturador, l’any 1529, les tropes otomanes assetjaven Viena, almateix cor d’Europa; l’any 1543 Ferran d’Àustria s’avenia a pagar un tribut anual a laSublim Porta de 30.000 ducats; l’any 1683 Viena patiria un nou setge per part delsmusulmans.

L’altre extrem de la tenalla forçaria la penetració de l’armada otomana, o dels seusaliats nord-africans, vers els punts més occidentals de la Mediterrània hostilitzant sis-temàticament totes les poblacions costaneres. Aquest període es correspongué amb l’e-tapa expansionista de Solimà que, en el mar, estigué representat pel seu almirall Hayral-Din, conegut com Barba-rossa i, posteriorment, pel seu lloctinent Thurghud Re’is,conegut entre els cristians com Dragut. El primer foragità els espanyols del penyalenfront d’Alger i bastí el port de la ciutat. Posteriorment devastà les costes de laMediterrània, atacant l’any 1518 Dénia i Alacant. L’any 1535 ho féu a Maó i assolàMenorca. Vencé el campió de la flota cristiana Andrea Dòria a Prevesa l’any 1538.Participà en el setge de Niça l’any 1543. Dragut dugué a terme les seves activitats corsà-ries aliat amb Enric II de França per tal d’afeblir el poder hispànic a la Mediterrània.L’any 1547 atacava la costa valenciana. El 1550 saquejà Pollença, el 1551 Messina.Dugué a terme escomeses constants contra les costes cristianes. En l’àmbit més proper,fou responsable del saqueig de Pineda, l’any 1545.

Així, la situació en els anys centrals del segle XVI fou no sols d’impunitat, sinód’hegemonia, gairebé indiscutible, dels otomans a l’àrea balcànica i a tota laMediterrània. Bona prova d’això fou la presa de Ciutadella, el 1558. L’u de juliol la vilava ser assetjada per un estol de 140 naus turques, a les ordres de Piali paixà, amb 15.000homes, amb 24 canons grossos, artilleria i arcabusseria. La població —tot i estar emmu-rallada i defensada per uns 700 homes— sucumbí al cap de vuit dies de resistència, fousaquejada a plaer, les seves esglésies cremades i, a més de l’important botí, els agres-sors prengueren més de sis mil captius.

És enmig d’aquest aiguabarreig de violència i destrucció que s’ha de situar la cons-trucció de la muralla mataronina.

Calia, inevitablement, cercar estratègies per adaptar-se a aquesta realitat indefu-gible.

La forma tradicional d’organització consistia a reforçar la vigilància durant elsmesos compresos entre la primavera fins passat l’estiu. Període en el qual la bonançade la mar facilitava la navegació corsària. Com a estructura defensiva existia el meca-nisme de la vila closa que consistia a aixecar tanques de tàpia als caps dels carrers iorganitzar la milícia urbana que agrupava els diferents caps de casa.

A Mataró, pel març de l’any 1540, es rebia una lletra del lloctinent notificant lapresència de galeres de moros a la costa catalana. S’acordà prendre les determinacionshabituals, però aquesta vegada de forma més exhaustiva. S’havia de fer una mostra peravaluar el nombre de persones armades que hi havia a la vila, s’acordà obligar els qui

LA MURALLA DEL SEGLE XVI DE LA VILA DE MATARÓ (MARESME) 311

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 311

no estiguessin armats a comprar armes suficients. S’organitzà la milícia local nomenantdeseners, cinquanteners i capitans. Es disposaren homes a cavall i espies per fer lesguaites. Es feren adobar les bombardes, es comprà pólvora, es feren reparacions en elsportals, etc. Totes aquestes actuacions es repetien de forma reiterativa cada primavera.

Tanmateix, aquesta vegada hom posà l’accent en un altre aspecte. Calia fortificar lapoblació. Quan el tema es discutí en el consell de la vila restà ben clar que això era unaordre directa del virrei. Les autoritats municipals argüiren que l’única fortalesa que hihavia a la vila era l’església. L’edifici parroquial era en aquest moment la base del sis-tema defensiu de la vila, on s’haurien de recollir les dones i criatures en cas d’un atac,mentre que la població masculina adulta havia de vetllar els portals i altres elements del’estructura de vila closa.

En aquesta ocasió les autoritats reials no es conformaren amb les vaguetats i res-postes evasives que rebien de la vila. L’objectiu de les més altes instàncies era emmu-rallar la vila.

Probablement, la majoria dels vilatans, a priori, hi devien estar d’acord. Tanmateixhi havia un aspecte que refredava l’entusiasme dels mataronins: qui i com havia definançar una obra d’aquestes característiques?

Quines podien ser causes que induïen els funcionaris reials a reclamar la construc-ció de les muralles en una data tan tardana?

En ple segle XVI les muralles començaven a esdevenir en molts aspectes un certanacronisme davant l’avenç imparable de les innovacions tecnològiques en l’artilleria.En els regnes hispànics peninsulars és difícil trobar una població emmurallada ex novoen aquestes dates. En tot cas es reforçaven defenses anteriors o es modificaven.

La resposta ha pogut ser documentada gràcies al debat que s’originà entorn de quihavia de pagar-ne la construcció.

Per part de la Corona es tenia un coneixement perfecte de l’oposició dels mataro-nins a finançar l’estructura defensiva i calia cercar un mecanisme prou convincent pertal de vèncer les seves reticències.

El sottogoverno, propi de qualsevol òrgan de poder, es posà a treballar i a l’any1541 trobà una via de solució.

La vila de Mataró havia estat condemnada a la Reial Audiència de Barcelona alpagament d’uns drets que es devien a la Corona per raó de la seva senyoria sobre lavila.

El dia 6 de maig de 1541 l’emperador Carles des de Ratisbona estant escrivia:

«Amados y fieles nuestros, entendido havemos que en la Audiencia Realhan sido condenados los de la villa de Mataró en pagar a la Baylia General cier-ta quantidad de dinero [...]. E porque nós tenemos relación que la dicha villastá en la marina y es el cargador de más armadas y muy flaca parte para resis-tir a otra armada ha nos parecido que este dinero se convertiesse en la fortifi-cación de dicha villa [...]. Datum en Ratisbona a VI de mayo de MDXXXXIaños. Yo el rey.»

Aquest document és important per més d’una raó. En primer lloc, l’emperador,immers en la densa problemàtica que es generava en els seus dominis alemanys, ges-tionava les qüestions menors de la Corona d’Aragó, amb la ment posada en els gransreptes de la política internacional. En aquest sentit, fins a ell havia arribat, o potser


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 312

coneixia de primera mà —cal recordar la seva probable/suposada estada a can Cabanyesd’Argentona— que a Mataró es proveïen les galeres del Mediterrani d’un vi de baixaqualitat, barat, destinat al consum de la xurma condemnada a remar a les esmentadesnaus de guerra.

La importància de Mataró com a subministradora de vitualles per a marina de gue-rra, convertí la població en un centre estratègic atès que, segons les paraules del mateixCarles, la capital laietana era el cargador de más armadas. D’aquí la urgència i lanecessitat de protegir-la i fortificar-la para resistir a otra armada. El monarca —i elsseus assessors— no sols coneixien aquests fets, sinó que eren conscients —desd’Alemanya estant— de la fragilitat de les defenses de la vila i de la importància de pre-servar-ne la seguretat.

Malgrat tot, la manca d’entusiasme per part de la vila per dur a terme l’obra es fapalesa si es considera que les obres no s’iniciaren fins l’any 1569 i que, en tot aquestperíode, la vila intentà aconseguir més concessions de la Corona —pel que fa a l’ex-portació d’excedents vínics— per tal de decidir-se a iniciar les obres.

Construir-la tampoc no fou un camí de roses. El primer que se’n va adonar fou l’en-ginyer encarregat de l’obra, Giovan Giorgio de Settala.

Què calia emmurallar? Hi havia dues possibilitats. La diferència fonamental entre les quals era econòmica. El nucli del problema radicava en què calia fer amb les cases del camí Ral i les que

hi havia a la zona de l’Hospital de Sant Jaume, que es trobaven aïllades del nucli urbài a una cota inferior.

El projecte de Settala optà inicialment per deixar aquestes zones fora de l’àmbit aprotegir. Això originà una lògica i aferrissada oposició per part de les persones queveien les seves propietats marginades del nucli defensiu.

La solució al problema vingué donada per una posició intermèdia. S’optà pel pro-jecte reduït —el traçat que ha arribat als nostres dies— però per compensar les justesreivindicacions dels exclosos s’acordà construir una torre al Pou d’Avall —recentmentrestaurada— i una altra d’aïllada, denominada el baluard de Ponent, que se situaria propde la platja, probablement a l’alçada del carrer de sant Antoni i que tindria una doblemissió: protegir les embarcacions varades a la platja i actuar conjuntament amb la torredel Pou d’Avall per tal que el foc creuat de les dues, de forma coordinada, impedís qual-sevol atac a les cases situades al camí Ral.

Aquesta torre esdevingué un dels nuclis defensius més importants de la vila com hodemostra el fet que durant la Guerra dels Segadors, es convertís en el darrer reducte deles tropes catalano-franceses davant l’avenç de les tropes castellanes.

Efectivament, el marquès de Mortara, al davant de les tropes del monarca catòlic,atacà Mataró el 20 de setembre de 1652. Segons aquesta font el mestre de camp, NarcísSamsó, que manava les tropes catalanes i franceses que defensaven la vila,

«[...] stava con ciento nueve hombres en la Torre de la Marina. Al diasegüent puso la bateria el marqués a la torre y tambien la mosqueteria, con quela hazian mucho daño […]. Pero a unos almacenes que estavan pegados a latorre y tenian trigo, cevada y otros bastimentos los de la Torre les pegaronfuego para que no nos aprovecharan. Nuestras baterias hazian tanto daño a latorre, que muchos soldados se arrojavan abaxo para rendirse.»


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 313

Finalment sortiren de la fortificació 96 homes entre francesos i catalans.Pel que fa a les característiques materials, la muralla mataronina és un exemple

típic de muralla d’època moderna. Les muralles d’aquesta època poc tenien a veure ambles muralles romanes o medievals. En aquestes prioritzava l’alçada del mur i el volumdels carreus. Es tractava de fer molt difícil l’accés als agressors i d’impedir que lesparets fossin enderrocades o foradades fàcilment. A l’època moderna l’existència d’unaartilleria cada vegada més poderosa féu modificar radicalment aquests plantejaments.Un mur massa alt oferia més superfície d’impacte a les bales dels canons i mosquets i,a la vegada, uns carreus grans, en ésser castigats per l’enemic amb la mateixa artilleria,podien fragmentar-se i posar en perill tota l’estabilitat del mur. Per això a Mataró s’optàper una muralla no excessivament alta, feta amb pedra irregular, de volum mitjà a petit.I amb un element imprescindible per al bon funcionament del sistema: l’existència d’untalús de terra a la part interior del mur que tenia dues funcions molt clares: esmorteirl’efecte dels impactes de l’artilleria i fer arribar aquestes armes, molt pesades, a leszones altes del mur.

El finançament de la muralla es dugué a terme assignant alguns dels ingressos queel municipi percebia sobre la collita del vi, sobre els blats, sobre el monopoli de lavenda de carn o sobre les mercaderies que entraven i sortien de la vila, com a pagamentpels mestres de cases adjudicataris de les obres.

Quin fou el cost total de les obres d’emmurallament? No és una resposta fàcil dedonar ateses les llacunes que hi ha a la documentació que podria il·lustrar aquestaspecte.

D’una manera estimativa i aproximada es pot considerar que el cost de l’obra deviaascendir a unes 5.200 lliures, sense incloure la torre de la platja, amb la qual cosa la des-pesa total assolia, probablement, una xifra propera a les 9.000 lliures en xifres rodones.

Per tal de fer més entenedora la significació d’aquestes xifres valgui com a referèn-cia que a la dècada dels noranta del segle XVI els ingressos municipals se situavenentorn de les 2.500 lliures anuals. I en un altre sentit, amb l’import conjunt de les obresde fortificació s’haurien pogut pagar 30.000 jornals de qualsevol ofici qualificat.

La inversió en seguretat fou, doncs, molt important i pesà, no sols en les financespúbliques, sinó en la vida quotidiana dels mataronins, que hagueren de finançar-la ambuns mecanismes tan poc equitatius com la imposició indirecta en el pa i la carn, entred’altres.

Així, la seguretat de tots es pastava obstaculitzant l’accés de les classes més baixesals aliments de primera necessitat.

La muralla condicionà molts aspectes de la vida quotidiana. Des del simple fet quehi havia un horari per obrir i tancar les portes fins a la lluita constant contra tots els quiintentaven apropiar-se de part del camí de ronda que envoltava els murs.

La muralla tingué també molt a veure amb la previsió del contagi epidèmic. Enhaver-hi noves de pesta una de les primeres mesures que es prenia era tancar les portesde la muralla i posar uns funcionaris específics, els morbers, per comprovar la pro-cedència de totes les persones que intentessin accedir a la vila. Si venien de zones ons’hagués declarat el contagi no podien entrar fins que no haguessin purgat, és a dir, pas-sada una quarantena que permetés certificar la seva bona salut.

Hi hagué però un moment en el segle XVII en què la vila es veié afectada de ple pelcontagi epidèmic. Llavors es produí un moviment contrari. Les persones sanes i benes-tants abandonaren la vila i es dispersaren per les rodalies. Els malalts i les persones amb


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 314

pocs recursos restaren a l’interior de la vila —assistits per religiosos caputxins— i desde fora, per sobre de les muralles, se’ls llençaven provisions. Així les muralles esdeve-nien també un cordó sanitari de doble ús.

En el segle XVIII els murs defensius perderen bona part de la seva importància encanviar les directrius polítiques del regne d’Espanya respecte del veïnatge nord-africà.Es passà de la política bel·licista a les relacions diplomàtiques i les muralles perderenuna bona part del seu sentit.

Tanmateix, a Mataró, les muralles encara tenien una important funció a resoldre. Enun moment en el qual encara no s’havia construït el desviament de les aigües que dava-llaven de la serralada a través de la riera de Cirera aquestes resseguien riera avall fins atrobar-se amb el mur de la muralla a l’actual cruïlla entre Riera, muralla del Tigre imuralla dels Genovesos. En arribar a aquest punt el gruix de les aigües es veien obli-gades a girar en direcció a l’actual muralla de la Presó; per tant, les muralles desviavenel curs dels aiguats per la muralla de Sant Llorenç fins arribar davant del portal deBarcelona.

Així, les muralles esdevenien, també, una protecció contra els elements naturals.Al segle XIX va produir-se el cant del cigne de les muralles mataronines. El con-

flicte amb el francès revitalitzà els vells murs. Els enginyers gals ens han deixat inte-ressants plànols d’aquesta època i de les fortificacions que plantejaren per a Mataró. Lesguerres carlines, ja a la segona meitat del segle XIX, generaren una necessitat de pro-tecció en una ciutat que havia crescut moltíssim respecte del segle XVI i calgué construirun ampli recinte defensiu que envoltés tot el nucli urbà per prevenir atacs com el quepatí el barri de l’Havana l’any 1875. En aquest context la muralla del segle XVI passà aser un segon àmbit per a la defensa per si el primer era insuficient per contenir la carli-nada.

Després d’aquests esdeveniments les muralles perderen la seva raó de ser, el crei-xement urbanístic i industrial feren la resta. Amb la industrialització del tèxtil homarribà al convenciment que calia enderrocar el dogal que impedia el desenvolupamentd’un cos amb renovellada activitat econòmica. La demolició vingué imposada per lafam de terreny urbanitzable que generà la industrialització de les activitats productives.Calgué requalificar i urbanitzar els indrets on hi havia hagut el mur defensiu que, enbona part, fou demolit enmig de proclames que s’omplien de paraules tan grandilo-qüents com progrés, futur i modernitat. Com en tantes altres ocasions hom no dubtà afer estelles de l’arbre caigut, amb les quals ampliar i millorar les respectives propietats.

Després vingué l’oblit.La confiança il·limitada en un progrés lineal i sense límits, en un futur cada vega-

da més esponerós i en la industrialització, com a panacea per als mals de tots els poblesdel món, començà a entrar en crisi a les darreries de la centúria passada. Situats en unmón postmodern, els conceptes acabats de descriure es perceben com els grans mitesdels segles XIX i XX i, avui, han perdut bona part de la seva credibilitat.

I avui, paradoxalment, els murs secs, ferrenys, toscos i sense concessions estètiquesde les nostres muralles que sobrevisqueren el naufragi demolidor, fet en nom de lamodernitat, han esdevingut un clam, un crit que ve de segles enllà i ens evoca la presèn-cia de les dones i els homes que, amb el seu treball, tenacitat, privacions i conflictes elsconstruïren per protegir el seus béns, les seves vides i les dels seus fills.

Si el segle XX va ser el segle de l’oblit, el segle XXI hauria de ser el de la restitucióde les muralles a la ciutat.


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 315

2. LA MURALLA. UNA REALITAT PATRIMONIAL

És per aquesta raó, per l’afany i la necessitat de conèixer l’estat real del monumentque l’Ajuntament de Mataró, mitjançant el servei d’Urbanisme i el Patronat Municipalde Cultura, va encarregar a una empresa especialitzada un estudi detallat que té com ametodologia de treball resseguir i documentar exhaustivament cada un dels trams de lamuralla, immoble per immoble, amb la finalitat de disposar d’un document que perme-ti, posteriorment, procurar-ne la protecció, la recuperació i el foment.

L’estudi inclou tant els trams del seu recorregut que són visibles actualment, comaquells que han estat destruïts a llarg del temps, però dels quals se’n coneix la localit-zació (ja sigui per indicis físics o per documentació arxivística) i finalment aquellstrams dels quals se’n desconeix la situació física però els indicis de tipus topogràfic delsquals (per fossilització de traçat) permeten apuntar la presència de la muralla en aque-lla zona. El treball, s’ha pensat i presentat en forma de fitxa, a manera de catàleg, ambla finalitat última de recollir-hi la màxima informació que es pugui obtenir de la mura-lla en tots els aspectes: urbanístics, històrics, arqueològics i patrimonials.

El resultat de l’estudi, quasi finalitzat, permet posseir un coneixement acurat i realde l’estat actual en què es conserva el monument. Per sectors, de manera resumida, larealitat és la que s’exposa a continuació.

2.1. El tram de ponent

S’inicia el recorregut de ponent a partir de la cantonada de la muralla d’en Titusamb el carrer Baixada de Santa Anna. En aquest sector s’aprecia la traça fossilitzadaperò es desconeix la presència física de la muralla en alçat. És possible que se’n puguintrobar restes en el subsòl.

Tot seguit es localitza el portal de Barcelona, el més important de tots, ja que era lasortida, pel Camí Ral, cap a la ciutat de Barcelona. Els portals de la muralla es comença-ren a construir quan els murs d’aquesta estaven quasi acabats. El portal de Barcelonaestava bastit amb carreus de pedra picada i presentava dues torres adossades als costatsi una petita capella al damunt (dedicada a sant Sebastià). Al costat hi havia una casa desd’on s’accedia a les torres del portal. A la façana exterior d’aquest hi havia tres escutsd’armes: el de Barcelona, el de Catalunya i el de la vila de Mataró. Al damunt la datade construcció: 1587. A la part alta d’aquesta façana exterior hi havia un fris d’estilrenaixentista amb bucranis. La façana interior no presentava cap ornamentació, i noméshi havia una obertura per col·locar-hi la imatge de sant Sebastià. El portal va estar en úsfins a l’any 1857, moment en què es va enderrocar. Pel que fa als escuts del portal, quanaquest va desaparèixer, van ser traslladats a la nova capella de Sant Sebastià, construï-da al costat mateix del lloc on hi havia hagut el portal.

L’any 1996 els treballs arqueològics fets a la riera, permeteren localitzar restes delsfonaments de la muralla i del portal de Barcelona. Les restes es van trobar a una fondà-ria de mig metre i seguien la mateixa alineació que el carrer de la Muralla de SantLlorenç i el carrer Baixada de Santa Anna. La tècnica constructiva era a base de gransblocs de granit sense desbastar, units amb morter de calç. L’estat de conservació eraforça dolent. Les mesures del tram de muralla eren: 1,80 metres de llarg per 1,50 metresd’ample i els fonaments del portal mesuraven 2,80 metres de llarg per 1,18 metres


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 316

d’ample. Aquesta estructura va queda afectada per les obres de canalització de la rieraa principis del segle XX.

Una vegada passat el portal de Barcelona el traçat de la muralla es pot seguir pelcarrer Muralla de Sant Llorenç fins al carrer de Sant Josep, on es localitzava el portaldel mateix nom. En aquesta zona la muralla està pràcticament destruïda, atès que lamajoria dels edificis del carrer són de construcció molt recent, de mitjan segle XX. Alfinal del carrer se situava el portal de Sant Josep, actualment enderrocat.

Una vegada passat el portal de Sant Josep es continua pel carrer de la Muralla delTigre. Tot i que la traça de la muralla ha quedat fossilitzada en el recorregut de l’actualcarrer, no sembla haver-hi trams conservats en alçat.

Pels volts de 1924 la ciutat de Mataró es comença a fer ressò del problema de l’aug-ment del tràfic rodat. La solució que llavors es prengué fou la de fer circular els vehi-cles Riera amunt i fer-los baixar pels carrers d’Argentona, de la Muralla del Tigre i dela Muralla de Sant Llorenç. El problema, però, aparegué en el tram de la Muralla delTigre, on hi havia poca amplada per a la circulació, la qual cosa obligà a ampliar elcarrer. L’any 1929, l’alineació es fixa en 12 metres, l’any 1930 passa a 10 metres i,finalment, el 22 d’abril de 1936 s’aprova l’alineació i les cases del carrer d’en Moles(que havien annexionat terrenys de la muralla al llarg dels segles XVIII i XIX) perderen 5metres d’amplada i 3 metres de fondària. A partir de setembre de 1936 es comença l’en-derroc de les cases situades a la banda dreta del carrer.

Les tanques actuals de la part posterior de les finques situades al carrer d’en Molespodrien correspondre a la paret del pas de ronda, ja que la muralla es localitzava a l’al-tura de la vorera del carrer.

Al final del carrer se situava el portal d’Argentona, també destruït. A banda del por-tal, en aquesta zona apareix fossilitzat en la traça dels carrers un dels dos baluardsdefensius d’aquest sector de la muralla.

Una vegada passat el portal d’Argentona, la traça continua pel carrer Muralla de laPresó. En aquest sector, en les finques situades en els números 19, 21, 23 i 27, es va dura terme una intervenció arqueològica l’any 2007.

Les restes més antigues localitzades daten dels segles XVI-XVII, i són els fonamentsde la muralla d’època moderna que amiden 90 centímetres d’ample i es conservaven enuna altura d’1,52 metres. El parament són pedres de mida mitjana lligades amb morterde calç blanca. També s’ha localitzat el pas de ronda, amb una amplada de 2,5 metres,i el mur de tanca del pas de ronda, amb una amplada de 60 centímetres i una altura de40 centímetres. Aquest està construït amb pedres de mida mitjana lligades amb morterde calç groga. El pas de ronda es devia utilitzar com a via per sobre de la qual hi deviaanar una coberta de fusta que donava accés a la part superior de la muralla. En els seglesXVII-XVIII es construeixen uns murs paral·lels als del pas de ronda que delimiten un espaidividit en 4 àmbits i a dins del pas de ronda es construeixen un seguit de conduccionsd’aigua i clavegueres. Algunes s’adaptaren al pas de ronda i altres el destruïren. Cap afinals del segle XVIII es desmuntà el pas de ronda.

2.2. El tram septentrional

El recorregut continua pel carrer Muralla de la Presó, ja en el tram septentrional, onhi ha alguns murs de façana de finques que sembla que poden haver conservat llenços


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 317

de la muralla. D’altra banda, també es localitzen en aquest carrer altres edificis, cons-truïts a mitjan segle XX, que pel tipus de construcció probablement es van aixecar totsde nou, sense integrar la muralla.

Seguint pel mateix carrer s’arriba a l’encreuament amb la riera. En aquest sectors’han localitzat part de les restes dels fonaments de la muralla durant els treballs arque-ològics fets l’any 2004, quan es reurbanitzà el carrer.

Molt a prop, en l’actual plaça de Pere Màrtir Viada, l’any 1997, amb motiu de laseva reurbanització, es van fer també treballs arqueològics. En aquest espai públic de laciutat hi ha conservat i adequat un tram d’uns 25 metres de la muralla, de quasi 6 metresd’altura. En el primer i tercer sondeig es va poder documentar la muralla en la sevafondària, de 25 a 60 centímetres. També es va trobar una canalització d’aigua de finalsdel segle XVI o principis del següent que anava a parar a dos distribuïdors d’aigua (doscossis reutilitzats). Poc més tard, una nova intervenció arqueològica en l’indret tornà adocumentar un nou llenç de muralla, que amidava 50 centímetres d’amplada, tot i quea l’altura de la banqueta de fonamentació s’eixamplava fins als 90 centímetres. Esretrobà la conducció d’aigua i dos distribuïdors més moderns —segle XVIII—, el primerfet de llauna i el segon de plom, que tenien la finalitat de fer arribar a aquesta zona l’ai-gua per proveir d’aquest servei certs veïns de classes benestants o les instal·lacionsindustrials.


Figura 2. Gravat de l’any 1830 on es representa el portal de Valldeix. Damunt delportal, una capella amb la imatge de Sant Francesc.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 318

El tram nord de la muralla continua pel carrer de la Coma on és probable que enca-ra pugui haver-hi algun edifici que conservi part de l’alçat de la muralla en la seva faça-na, emmascarada pels arrebossats i enlluïts actuals. És possible també que en altresimmobles del sector, la muralla només conservi els fonaments. Tot i així s’intueix latraça de la muralla en l’estructura del carrer.

A la part alta del carrer de la Coma se situava el Portal de Valldeix. Del portal, toti que hi ha documentació arxivística i historiogràfica, no en queden restes visibles. Apartir del portal, la muralla s’endinsa vers l’interior, formant un angle de 90º. Aquestasingularitat cal relacionar-la amb la topografia urbanística de la zona en el moment dela construcció de la muralla. Per limitar la longitud de la construcció, s’enretirà el murcap a les edificacions, tot i que en alguns casos es practicà una certa màniga ampla al’hora d’aplicar-ho, com és el cas de l’Hort del Rector i del Campaner, on, tot i haverapropat al màxim la muralla als edificis, deixà al seu interior espais oberts sense cons-truir (horts i eixides).

És en aquesta zona on actualment es poden veure les restes molt ben conservadesde la muralla i el seu pas de ronda. La muralla en aquest sector mesura 78 centímetresd’ample i té una altura de 4 metres aproximadament. El pas de ronda mesura 32 cen-tímetres d’ample i 1,50 metres d’altura. La distància entre un i altre és d’1,65 metres.Actualment la cara externa de la muralla se situa en els patis interiors de les cases delcarrer de la Coma. Això és degut al fet que a finals del segle XVIII (1798) els eclesiàs-tics sol·licitaren ocupar el camí de ronda exterior de la muralla per urbanitzar-lo.

2.3. El tram de llevant

La muralla té una inflexió a l’altura de l’Hort del Campaner, girant cap a llevant.Segueix pel casal de can Sisternes, on fa les funcions de mur de tanca del pati, amb unaaltura conservada d’uns 6 metres. En arribar al Portal d’en Feliu de la Penya es perd enalçada.

A partir del portal, la muralla forma part dels murs de tanca posteriors dels patis deles cases que tenen la façana al carrer de la Palma. Les excavacions arqueològiquesfetes l’any 2000 en l’immoble núm. 15 del carrer de la Palma posaren al descobert unnou tram de la muralla, en què es documentà una reforma feta al segle XVIII, relaciona-da amb el desviament d’un rec en els camps del voltant. En aquesta zona la muralla notenia fonaments.

Seguint la muralla, ens situem a la finca número 7 del carrer Baixada de lesEspenyes, on, l’any 1990, en el decurs d’una intervenció arqueològica es localitzà unnou llenç de la muralla d’aquest sector, conservada coma a façana posterior de la casa.La muralla estava feta amb pedres de mida mitjana sense escairar i a la part inferior, amés, amb fragments ceràmics i tovots. Es documentà una reforma posterior en què sesubstituí la pedra pel totxo. També sembla que el pany mostrava a la banda més prope-ra al carrer un angle desmuntat que podria indicar un gir de la muralla. Adossats a lamuralla, que en aquesta zona estava atalussada, hi havia uns grans blocs de pedra quepodrien ser interpretats com a contraforts.

Tot seguit s’arriba a la zona del portal anomenat del Pou d’Avall. En aquest indretes pot observar el gir de la muralla citat anteriorment i per altra banda es veu la polle-guera d’una porta que donava accés al pas de ronda.


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 319

La documentació escrita ens mostra la importància del portal, ja que era l’entradavenint de França. El 9 d’octubre de 1583 se signà el contracte per construir-lo. La formadel portal havia de ser rodona amb dues garites juntes en tota la seva llargària, al damuntde les quals hi havia la llinda i a sobre els merlets i al mig de cada merlet una espitlle-ra. El portal presentava els costats enrajolats, i deixava obert un portalet.

Durant la intervenció arqueològica feta l’any 2007, s’ha pogut observar que lamuralla fa un gir de 90º en direcció a l’interior de la vila i alineat amb aquesta estruc-tura, a 1,40 metres de distància, n’hi ha una altra relacionada amb alguna construccióassociada a la muralla, potser un reforç defensiu. Entremig s’han localitzat els fona-ments d’una porta que donava accés al pas de ronda, de la qual s’ha trobat una polle-guera. D’un moment posterior és una estructura que devia reforçar l’entrada al sector ialgunes cases construïdes cap al segle XIX.

A partir d’aquí es localitza el pany de la muralla de llevant i part del de migdia, elmés ben conservat del sector. Aquesta zona fou intervinguda arqueològicament entre elsanys 1998-2000 i 2006. En la campanya de 2006 es localitzà un forn terrissaire que ela-borava material de construcció en època baix medieval.

Pel que fa a la muralla, en aquest punt no tenia tanta altura i els murs, construïtsamb pedres més petites i de formes irregulars, eren menys gruixuts. Aquesta tècnicaconstructiva estava pensada per suportar els impactes de l’artilleria enemiga quepogués atacar des del mar. El mur de tanca del pas de ronda tenia el sòcol de pedra il’alçat de tàpia. Els murs s’aixecaren mitjançant la tècnica de l’encofrat amb calaixosde fusta. Aquests són atalussats per desviar les bales i per aguantar l’empenta del talúsinterior.

El terraplè venia determinat per l’orografia existent. Per sota dels nivells del pas deronda s’han documentat una successió de capes de terra que recobreixen el sòl natural.En no haver-hi fossat, la terra utilitzada per al reompliment es devia dur d’un lloc pro-per, d’una zona on hi havia restes romanes, tal com es desprèn de la trobada de mate-rial arqueològic d’aquesta època barrejat amb l’argila aportada.

El terraplè es construí amb terra (tot i que a la zona de can Xammar hi havia tambéalgunes capes de pedra que feien aquesta funció), a les quals es barrejaven algunescapes de calç per a donar-li més solidesa.

Els contraforts, tal com es documenta en els tractats d’enginyeria militar de l’èpo-ca, se situen al fons del fossat i estaven coberts amb el terraplè de la muralla. En un tramde la muralla de can Xammar, es localitzaren una sèrie de contraforts en la seva partsuperior. Aquests, datats en un moment posterior al de la construcció de la muralla, esrelacionen amb una reparació puntual d’un tram de muralla que havia patit un enderroc.

La torre circular situada al Pou d’Avall, estava travada interiorment per una sèriede tirants o contraforts disposats de forma radial, que exercien una pressió cap a fora,solventada pel talús de la muralla i pels murs laterals que ajuden a fixar-la. Entre elsmurs radials hi havia capes de terra intercalades amb morter de calç que contribuïen aproporcionar a la torre una major resistència i solidesa. A més, la torre estava reom-plerta internament amb terres fins a l’altura del pas de ronda.

A l’interior de la torre, en un lateral, es localitza un mur cilíndric, amb una obertu-ra rectangular a manera de porta (hi ha encaixos a banda i banda del mur). A l’interiors’hi trobà un paviment de calç a una cota semblant a la del primer nivell d’ús del pas deronda. Aquest fet evidencia que hi havia un accés inferior des del pas de ronda cap a latorre.


TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 320

Pel que fa al mur de tanca del pas de ronda, se situava a 2,40 metres respecte de lamuralla. El pas servia de via per als carros i de defensa en cas d’atac (similar a l’inter-vallum de les fortificacions d’època romana). El mur del pas de ronda també actuava decontenció de les terres de la muralla. El nivell de circulació del pas es feia de terra batu-da compactada.

2.4. El tram de migdia

Aquest tram, actualment restaurat i adequat, es recuperà a partir de les excavacionsdel 1998-2000. Seguint el llenç de muralla d’aquest sector s’arriba al carrer de laBaixada de les Escaletes. En l’immoble núm. 3-5 d’aquest carrer es va fer l’any 2005una intervenció arqueològica. Les excavacions arqueològiques permeteren documentarpart d’un nou tram de migdia de la muralla. En la seva construcció s’observa que s’ha-via aprofitat el desnivell natural de la Penya per adossar-hi la muralla. En aquesta zonael desnivell es troba situat entre el carrer de Barcelona i el Camí Ral. Durant l’excava-ció es va poder documentar part de la rasa de fonamentació interior de la muralla, exca-vada en un retall aprofitat d’època romana.


Figura 3. Panoràmica del tram de muralla de can Xammar (recentment recuperat).Actual plaça de la Muralla.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 321


Figura 4. Vista de la muralla i el pas ronda, a l’interior de l’immoble núm. 8 de laBaixada de les Espenyes.

Figura 5. Vista de l’interior de la torre rodona, a l’interior de l’immoble núm. 8 de laBaixada de les Espenyes.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 322

A la banda exterior de la muralla s’hi localitzaren dos murs paral·lels entre si, dis-posats en diagonal amb relació al frontal de la muralla. Aquesta estructura externa de lamuralla s’ha interpretat com una mena de baluard, tipus orejón, que tenia la finalitat deproporcionar un domini visual més gran de tot el llenç de la muralla de migdia, entreaquest punt i la torre del Pou d’Avall, alhora que facilitava la defensa de les cases delCamí Ral. La característica dels murs, semblants als de la muralla, suggereixen queforen construïts contemporàniament. En les rases dels fonaments d’ambdós murs es tro-baren materials arqueològics datables del segle XVI.

Seguint el circuit, s’arriba al portal, o portalet, de la Baixada de les Escaletes, delqual tot i tenir-ne referències escrites, no hi ha, de moment, documentació arqueolò-gica.

A partir del portalet s’inicia el sector de la muralla de migdia situada al carrer de laMuralla d’en Titus, on la muralla és el mur de tanca de tota una sèrie de cases que tenenl’accés pel carrer de Barcelona. Aquest tram de la muralla es conserva en un bon estat,i és possible de seguir-la fins al final del carrer.

En un immoble situat en el núm. 38 del carrer de Barcelona, l’any 1996 s’hi va feruna excavació arqueològica, on s’hi localitzaren estrats de reompliment que es datarendels segles XVI i XVII, formats per salvar el desnivell de la penya i reomplir el buit d’unsrebaixos fets en un moment anterior. Per sota d’aquests nivells hi havia estructures d’è-poca romana.

Una vegada arribat al final del carrer de la Muralla d’en Titus, la muralla continuaen direcció a la Baixada de Santa Anna i d’aquí cap al portal de Barcelona, on es tancael circuit.


Figura 6. Tram recuperat de la muralla dels Genovesos.

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 323

TRIBUNA2007-16 22/7/08 17:13 Página 324