Índex: Conèixer els nostres pobles: El Ràfol d’Almúnia (Robert Miralles)..............................................2-3 Instal·lació habitatge (Vicent Pastor)…………………………………………………………………..4-5 La manipulació fotogràfica (Frank Femenia)................................................................................6-7 L’altra cara del futbol (Irene Puigcerver).....................................................................................8-9 L’educació prohibida (Imma Castelló, Ester Pinto)....................................................................10-11 No estudies (José Ignacio Pérez)..................................................................................................12 “Sis contes i una novel·la ¿??????? (José Ignacio Garcia Muñoz)............................................13 Racó del lector (Maria Arabí).........................................................................................................14 Passatemps (Manolo Mesas)........................................................................................................15 Portada i contraportada (Mª José Pulido )........................................................................................

RETALLADES: ELIMINACIÓ DEL PROGRAMA D’ABSENTISME ESCOLAR El claustre de profesores i professors i el Consell Escolar de l’IES Xebic, davant l’eliminació del Programa d’Absentisme Escolar acordaren, en data de 25 d’octubre de 2012, instar els òrgans de decisió de la MASSMA la seua urgent restitució. La importància social i educativa d’aquest programa està fora de tota discussió donat que les raons per les quals va a ser creat el curs 2002-03 continuen sent vàlides i ho són més encara en temps de crisi. La labor de recuperació de xiquets i xiquetes adolescents resulta fonamental en el procés educatiu. És per això que sol·licitem als ajuntaments dels pobles que formen part de la Mancomunitat i a les escoles i instituts afectats a adherir-se per tal que es retituïsca el Programa d’Absentisme Escolar als nostres centres.

CONÉIXER ELS NOSTRES POBLES: EL RÀFOL D’ALMÚNIA

Robert Miralles

El Ràfol d’Almúnia és un poble especial per a mi, ja que la seua escoleta, acaramullada al peu del Calvari, va ser l’últim lloc on vaig treballar, abans de venir a l’IES Xebic. El Ràfol és un poble ben antic, i el seu origen es remunta a l’època en què la nostra terra estava habitada pels àrabs. Precisament, el topònim Ràfol d’Almúnia prové de l’àrab “rahal” (casa amb terres al voltant) i el nom del propietaris, la família benestant cristiana Almúnia.

Aquest poblet, capital històrica de la zona de la Marina Alta coneguda com la Rectoria formada per Sanet i els Negrals, Benimeli, el Ràfol d'Almúnia, Sagra i Tormos, té vora 746 habitants, s’assenta al límit nord de la vall del riu Girona i al peu de la serra de Segària, a la comarca de la Marina Alta. El seu petit terme municipal té una extensió de

4,9 km2, amb una altitud mitjana de 88 m i a 12 km de la platja. Les

seues coordenades geogràfiques

són 38° 49′ 13″ N - 38° 49′ 13″ N i

0° 03′ 11″ O- 0° 03′ 11″ O.

Els pobles que l’envolten són Benidoleig i Tormos al sud, Benimeli a l’est, Dénia i Pego al nord i Sagra a l’oest.

Des de la seua irrupció en la Història del nostre país, el Ràfol –aleshores, encara no Almúnia-, va pertànyer al regne taifa de Dénia i va passar a la Corona d'Aragó amb la conquesta de Jaume I a mitjans del segle XIII, quedant com a senyors del Ràfol, els Murs, als quals seguiren els Sapena i, posteriorment, els Almúnia. En 1535, poc després del bateig forçós dels mudèjars, va ser erigit en parròquia amb els annexos de Benimeli, Sagra, Negrals i Zeneta. Expulsats en 1609 els seus habitants més antics, els moriscos, el poble va ser repoblat en 1610, moment en què comptava amb 123 habitants i 26 cases, amb cognoms

com Català, Ferrando, Ferrer, Lull, Miralles, Peretó o Rovira. En aquesta centúria era el centre de la Rectoria i centre del marquesat de Ràfol d'Almúnia. El 1693, sota el regnat de Carles II, esclatà l'anomenada Segona Germania. Els habitants del Ràfol i dels pobles de la Rectoria van tindre una important intervenció en aquesta nova Germania i del Ràfol va sorgir un dels seus líders indiscutibles, Francesc Garcia, que va ser anomenat síndic general i es va convertir en el cap polític i ideològic. En 1800 tenia 80 cases i 429 habitants i l'església parroquial a Sant Francesc de Paula era servida per un capellà i un beneficiat, de la qual depenien Benimeli, Negrals, Sagra, Sanet i Tormos.

Des de la dècada dels 70 del segle passat, l’economia del Ràfol es basa principalment en el cultiu de diferents varietat de cítrics. En la primera dècada del segle XXI, la construcció ha tingut un paper destacat, amb la construcció d’urbanitzacions a la serra de Segària, com ara la urbanització l’Almúnia, ocupada majoritàriament per residents estrangers, activitat que ha quedat interrompuda darrerament per la crisi iniciada en 2008.

El Ràfol té un casc urbà molt boniquet, ben urbanitzat, on destaquen el llarg carrer Major i la plaça de Sant Francesc de Paula, espais urbans entre els quals se situa l’església dedicada al mateix sant, de magnífica fàbrica i estil barroc. Les visites a la serra de Segària, la cova del Cocoví o la penya Barcella són obligades.

Les Festes Patronals se celebren durant la setmana del 15 d'agost, en honor a la Immaculada Concepció i Sant Francesc de Paula, amb actes religiosos, misses, processons, i actes lúdics, com ara revetlles, jocs, focs artificials, actuacions culturals i sopars populars.

Per últim, una recomanació: el Ràfol d’Almúnia té dos bars; en ambdós es menja beníssim. Com que els dos estan a la plaça, trieu vosaltres.

ELS ALUMNES DEL SEGON CURS DEL PQPI MUNTEN LA INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA D'UN

HABITATGE

Els alumnes del segon curs del PQPI estan realitzant un exercici pràctic que consisteix en dissenyar, calcular i muntar la instal·lació elèctrica d'un habitatge.

� Este exercici pràctic és una de les activitats d'aprenentatge programades dins del mòdul de Muntatge d'Instal·lacions Elèctriques Bàsiques. Esta instal·lació és el pas final en l'aprenentatge de com dissenyar i muntar la instal·lació elèctrica d'un habitatge. Al llarg de l'any passat es van fer diferents exercicis amb xicotets muntatges que serviren per adquirir els coneixements fonamentals d'electricitat i el funcionament de circuits habituals com per exemple el comandament d'un llum des de diferents punts mitjançant interruptors commutats, com sol ocórrer en les habitacions de les nostres cases o en el saló.

Al llarg del primer trimestre d'aquest curs s'ha continuat estudiant com calcular els tipus de cables a instal·lar per a una determinada aplicació, les proteccions per tal de fer instal·lacions segures i quines són les prescripcions que la normativa vigent estableix a la ITC-BT 25, del Reglament Electrotècnic de Baixa Tensió, per a les instal·lacions elèctriques d'habitatges.

Les instal·lacions s'han dut a terme en uns panells de fusta construïts amb aquesta finalitat.

El primer pas ha consistit en dibuixar sobre els panells, les diferents estances de l'habitatge que es pretén instal·lar. S'han dibuixat: el saló, la cuina, un bany, un passadís i tres dormitoris. També s'han dibuixat els mobles.

A continuació s'ha fet un estudi de quins són els circuits a instal·lar per a una instal·lació bàsica i també quins són els punts de llum i els endolls que el Reglament de Baixa Tensió diu que s'han d'instal·lar en cada estança de la casa i el circuit al qual s'han de connectar.

Una vegada que ja se saben els mecanismes (endolls i interruptors) i punts de llum a instal·lar és necessari marcar sobre els plànols que s'han dibuixat sobre els panellls, on es col·locarà cadascun dels aparells.

El quart pas consisteix en la planificació dels recorreguts dels cables per arribar als mecanismes que s'han assenyalat.

Estudiats els mecanismes a col·locar i també com s'ha de distribuir l'electricitat per tota la casa, s'ha de procedir a dimensionar els cables, tubs de protecció i interruptors de protecció necessaris. Aquest és el pas que menys agrada als alumnes però és un dels més importants per assegurar-se que la instal·lació funciona correctament, sense que es donen sobreescalfaments que puguen deteriorar la instal·lació i que puguen produir accidents deguts a incendis.

Acabats el disseny i càlculs arriba el moment de començar a muntar la instal·lació.

El primer pas és fixar les caixes on aniran els mecanismes, les caixes per a les connexions i els punts de llum.

En segon lloc es fixen els tubs que formen les canalitzacions per on passaran els cables. Els tubs han de tindre les dimensions adequades perquè els cables puguen passar per dins sense problemes. En una instal·lació real, els tubs van encastats dins de la paret i si no tenen les dimensions adequades, els cables no podran passar-se per dins i s'hauria de procedir a trencar alguna paret per tal de substituir-lo. També és important, assegurar-se que cap tub queda esclafat.

Acabada la instal·lació de tubs, procedirem a posar els cables pels quals ha de passar el corrent elèctric, des del quadre de distribució que és per on arriba l'electricitat, a cadascun dels aparells elèctrics. S'haurà de comprovar que cada cable té la secció que s'ha calculat abans. La col·locació dels conductors és una de les tasques més complicades ja que a mesura que avança el treball, tenim més i més cables i és freqüent que es produïsquen errades.

Després d'haver distribuït tots els cables només resta realitzar la connexió de cadascun dels mecanismes i llums al circuit que li corresponga, i també cablejar el quadre de distribució que és el lloc on estan tots els interruptors de protecció.

Tots els quadres de distribució inclouran un interruptor general, que serveix per a desconnectar la totalitat de la instal·lació i poder fer reparacions en el mateix quadre; un interruptor diferencial que té com a finalitat protegir les persones i animals en el cas que es produïsca un possible contacte; i els interruptors magnetotèrmics de cada circuit que protegiran la instal·lació contra sobreescalfaments i contra curt circuits.

La instal·lació interior es divideix en diferents circuits per tal d'evitar que una avaria o una sobrecàrrega produïsca que la instal·lació completa deixe de funcionar. Així la normativa estableix que com a mínim s'han d'incloure cinc circuits diferents:

− Un que servirà per a l’enllumenament de la casa.

− Un altre que servirà per alimentar els endolls d’ús general,

− El tercer alimenta el forn.

− El quart, la bugadora, rentaplats i termo.

− El cinqué els endolls del banc de la cuina i els del bany.

Per últim, quan la instal·lació estiga acabada s’haurà de procedir a la comprovació del funcionament, a la detecció de les errades que s’ hagen pogut produir i a la seua reparació.

Vicent Pastor

La manipulació fotogràfica

La fotografia és, segons el DIEC “Procediment tècnic que permet d’obtenir imatges

permanents mitjançant un dispositiu òptic que produeix una imatge real sobre una

capa fotosensible.” Lluny de definicions la fotografia és una tecnologia que cada dia es popularitza més. Per treure el nostre artista de l’interior, per immortalitzar un moment especial o per mostrar la realitat al món, el dia a dia.

Bo mostrar la realitat, i fotografia, sobretot en periodisme cada vegada van menys agafats de la mà, des de (quasi) l’inici de la fotografia, no es tarda gaire en engegar les investigacions per tal d’analitzar com manipular la realitat en benefici propi

Hi ha diferents tipus de manipulació fotogràfica, a continuació us mostrarem els més habituals, encara que en alguns a cop d’ull no es note massa la diferència. Prenem la imatge de l’esquerra com a imatge base.

Un dels primers punts a tractar quan manipulem una fotografia és la llum. Només alterant un poc els nivells de llum i contrast que presenta una fotografia podem ocultar o ressaltar alguns detalls o imperfeccions de l’edició. Com ara en la fotografia de la dreta.

Un altre mètode també prou usual és el retall tot canviant el format de la foto, o mantenint-lo. És un mètode prou senzill per disminuir allò que ens molesta (o eradicar-ho). A la imatge de l’esquerra observem que s’ha tallat la part superior de la graderia.

Dins dels mètodes usuals, trobem una manipulació més sofisticada com ara la clonació. A partir de la imatge anterior s’ha emplenat la graderia de gent (En color s’aprecia més fàcilment aquest tipus de manipulació).

Però el clàssic dels clàssics, el retall, a l’esquerra observem com, quan Trotsky caigué en desgràcia, l’esborraren de fotografies importants com ara aquest míting de Lenin. Aquesta fotografia és un clàssic de

l’època pre-photoshop.

Però la manipulació fotogràfica va més enllà de manipular la realitat mitjançant notícies. Amb la manipulació fotogràfica també podem crear art, com ja hem comentat abans la fotografia ens pot servir per treure l’artista que duem al

nostre interior. Per realitzar art amb la fotografia hi ha moltes maneres que no tenen perquè implicar el pas pel famós i tediós programa d’edició Photoshop.

Un dels fotògrafs més destacables, és Philip Halssman, que com veieu a la esquerra el seu art, junt al surrealisme de Salvador Dali, va crear algunes quantes autèntiques obres d’art sense utilitzar cap tipus de post-processat. Tres gats “volant”, Salvador Dalí pels aires, una poalà d’aigua. Tot el

necessari per crear una obra com a mínim, fascinant.

Actualment, en l’era del retoc fotogràfic informàtic, la manipulació que més freqüentment es du a terme és el que alguns denominen cirurgia plàstica

virtual. El retoc virtual que fa que cada dia més personalitats s’ajusten als cànons de bellesa establerts, una pell llisa, sense impureses, amb un lleuger toc de morenor. Alguns fotògrafs es qüestionen fins quin punt és ètica aquesta cirurgia virtual ja que cada dia més adolescents intenten apropar-se a aquests cànons de bellesa de les revistes. Cànons que, entre maquillatges, post edicions, angle des d’on es fotografia i un cúmul de preparacions per tal de fer que el personatge en qüestió puga lluir millor, cada dia són més irreals. Hi ha adolescents que no volen adonar-se’n de tota aquesta manipulació que es realitza abans i després de crear una fotografia.

Frank Femenia i Mas 2n Batxillerat A

L’altra cara del futbol Actualment, el futbol és un dels esports més seguits, valorats i estesos del món. Mou cada any milions i milions de persones i per damunt de tot mou diners. Els jugadors d’èlit compten amb fama i riquesa. Però, s’ho mereixen? És just que unes persones que es dediquen literalment a córrer darrere un baló siguen considerades com una mena d’herois del poble o cobren uns salaris tan generosos? En aquest temps de crisi, la popularitat d’aquest esport ha augmentat molt, i m’agradaria que coneguéreu l’altra cara d’aquest, la cara irracional i immoral. El futbol s’ha convertit en un mercat de jugadors i equips que patrocinem tots.

Pilota feta de teles. Hi ha molts aspectes que podria tractar, però he fet una selecció dels més importants per no avorrir-vos. En primer lloc, cal destacar els ‘grandiosos’ mundials. Al llarg de la història ha hagut molts casos de països pobres que els han acollit però, un dels més cridaners fou el del passat 2010 a Sud-Àfrica. Aquest país invertí 20.000 milions de dòlars en la construcció i modernització d’estadis, transport i aeroports. Exactament es gastà 1.087 milions de dòlars ( 3,5 vegades el pressupost durant la presentació de candidatura) en la remodelació parcial de 5 estadis, la remodelació quasi total de 2 i la construcció total de 3 nous estadis. Un dels estadis que va construir va ser l’estadi de Greenpoint amb una capacitat de 66.000 espectadors que tingué un cost de 650 milions de dòlars, ni més ni menys. Aquestes dades podrien paréixer-nos normals, si estiguérem parlant d’un país desenvolupat que pot permetre’s tan grans despeses. Però, ens ha de cridar l’atenció si el país que ha invertit aquesta milionada és un dels més pobres del món.

Nens africans que juguen al futbol. Pareix que el govern africà prefereix construir luxosos estadis a intentar frenar els problemes que agreugen la situació del seu país. El mateix fenomen es tornarà a repetir en 2014 a Brasil on la inversió de l’amfitrió podrà superar els 14.000 milions de dòlars. Aquesta inversió serà en un 98.5% estatal, és a dir, per part de les arques públiques. Ara pregunte jo, algú se’n recorda dels milions de persones que hi ha vivint en les faveles? De la pobresa que assota el país? No, ningú pareix adonar-se’n si hi ha futbol enmig. D’altra banda, hem de tindre en compte les grans despeses de la FIFA i la UEFA en premis econòmics durant els grans tornejos. Un clar exemple també al passat mundial de Sud-Àfrica on la FIFA va repartir com a mínim uns 148 milions de dòlars entre les primeres federacions classificades (de la primera fins a la huitena). Cal apuntar, que tant la FIFA com la UEFA són finançades per patrocinadors privats però, tant se val. Els patrocinadors no podrien destinar els seus beneficis a millorar la societat? No guanyaríem tots? Supose que serà perquè les empreses patrocinadores creuen que donen una imatge més moderna i actual i perquè venen més productes. És lògic, milions de

persones veuen cada partit i una propaganda protagonitzada per qualsevol futbolista pot atraure l’interés de molts consumidors. Això, em frustra: saber que tantes persones són influenciades pel futbol, sense adonar-se’n de la realitat. Que no tot el que pareix or, ho és. No són herois, ni ho seran mai. I si no em cregueu, continueu llegint. En l’anterior Eurocopa la del 2008, els jugadors espanyols tributaren íntegrament la seva prima a Àustria on només degueren pagar un 20% enfront del 43 % que haurien d’haver pagat si ho hagueren fet a Espanya. L’ Hisenda espanyola no va veure ni un sol euro. Són espanyols per al que volen, no? D’altra banda, davant la situació econòmica actual que viu Espanya s’han sentit les queixes de nombroses persones davant de les voluminoses xifres que rebran els jugadors i la federació, en general, en el pròxim mundial. Més de 75 000 ciutadans espanyols demanen als jugadors que destinen les seues primes a fins socials. Al seu torn, els jugadors han declarat que entenen la situació espanyola però que no s’han de que mesclar les coses. Perquè vegeu, són els nostres herois. I arribe als punts més interessants: Els privilegis i la importància del futbol en la societat espanyola. Són molts els privilegis amb què compta el futbol a Espanya però vaig a esmentar-ne sols el més cridaner: El deute de 752 milions d’euros que deuen els clubs a Hisenda i la Seguretat Social., xifra que ha anat creixent any rere any i que no impedeix que aquests clubs continuen realitzant traspassos milionaris o paguen fitxatges estratosfèriques als seus jugadors. L’elevat volum d’eixos deutes pendents i el còmode pagament escalonat acceptat per tals institucions públiques constitueixen un avantatge comparatiu financer molt important per als clubs espanyols de futbol respecte a qualsevol empresa que es trobe en aquesta situació de morositat. I és que aquesta societat, la societat en què vivim té els valors invertits. No ens importa que avui un ídol del futbol guanye més, que el que guanya el millor pagat dels presidents, més que el millor i més prestigiat dels professionals, més que el més destacat dels científics. Aquest és l'estat d'alienació que avui presenta el futbol. Qui xuta una pilota guanya més que el més gran dels intel·ligents, no importa si al cap en lloc de cervell té allotjat un pardal. És tanta la importància que li donem a aquest joc que, quan arriben a l’apartat d’esports a les notícies, és anormal que parlen d’un que no siga el futbol. També cal dir que, l’apartat que dediquen les televisions a parlar del futbol o emetre partits pot sobrepassar el temps que dediquen a emetre programes culturals o d’investigació. El futbol s’ha convertit en el circ del poble, l’opi del poble, gràcies al qual, la major part d’aquest no s’interessa per la política o la cultura. Açò, és en gran part culpa dels governs, que no regulen de cap forma el futbol ni donen alternatives a aquest. Per què llevar-li al poble el que li agrada i que a més l’entreté, si a canvi, l’únic que rebrien serien crítiques i un país més intel·ligent i per tant, ho tindrien més difícil per aprofitar-se de nosaltres. No els interessa, ni a ells ni a tots els que es beneficien del negoci, que no en són pocs. Darrere de la cara amable d’aquest esport, darrere de les il·lusions que es creen, també es mouen interessos polítics, obscurs però no invisibles. Actualment, el futbol és el centre de tot, no hi ha més preocupacions. El món es mou al seu ritme. Ningú s’adona o ningú vol adonar-se, a qui volem enganyar? A tots ens agrada. No ens importa que guanyen milions per xutar una pilota. O sí ens importa? És decisió vostra.

Per: Irene Puigcerver Mesas 4t A

QUÈ ÉS L’EDUCACIÓ

PROHIBIDA?

És una pel·lícula-

documental on es

qüestiona l’actual

sistema educatiu i se’ns

mostra la realitat que

amaga aquest. La

pel·lícula obre un debat

sobre l’escolarització

formal, on anar a

l’escola no és, ni molt

menys, sinònim

d’aprenentatge, més bé

d’avorriment, on tots/es

els/les alumnes aprenen

de forma mecànica el

mateix, sense tenir en

compte els interessos,

les necessitats, opinions

d’aquests. Se’ns posa

un llistó que tots/es

hem de superar, on

se’ns mesura per una nota numèrica i tota aquella persona que es queda per

davall té menys possibilitats de poder avançar o progressar en la vida. En la

pel·lícula se’ns mostra com el professorat és qui domina la situació,

“l’educació”, i, per tant intenta callar els esforços de la gent que intenta

lluitar en contra d’un sistema educatiu que és individualista i fomenta la

competitivitat envers d’altres valors com la solidaritat, l’amor, el respecte,

la llibertat.

En la pel·lícula podem veure experiències educatives diferents a les que

coneixem i/o són majoritàries en la nostra societat; experiències educatives

que s’han atrevit a canviar les estructures del model educatiu de l’escola

tradicional, on les persones són tractades com a persones i per tant són elles

les protagonistes del seu aprenentatge.

“L’educació prohibida” és aquella que dóna prioritat als afectes, les

emocions, les necessitats, els interessos, la iniciativa, en definitiva, aquella

que deixa que les persones siguen com són i no com marca la societat que

han de ser. Aquesta educació és necessària i urgent per deixar d’estar

manipulats per aquells/es que tenen el poder i creen una societat

d’autoengany.

Per a totes aquelles persones a qui els interesse, us convidem a veure la

pel·lícula en internet, la descàrrega és gratuïta, i us animem des d’ací a que

la difongueu al major nombre de persones possible.

http://www.educacionprohibida.com

“Un poble ignorant és un instrument cec de la seva pròpia destrucció”

Simón Bolívar

Castelló Mayol, Imma Pinto Ortolà, Esther,

2º Educació Infantil.

UN EJEMPLO DE IRONÍA

NO ESTUDIES IDIOMAS, NO SIRVE PARA NADA

Hay que ver la manía que les ha dado a los padres de que sus

hijos estudien idiomas. No paran: que si sin idiomas en el mundo de

hoy no se puede ir a ninguna parte, que si por lo menos hay que saber

inglés y por qué no, algo de ruso, chino, japonés o algún idioma de los

países “emergentes” por si acaso... Lo cierto es que nos tienen hartos

con tanto “idiomas, idiomas, idiomas”.

Pues mira, yo paso. Eso no sirve para nada. Si viajas a cualquier

país ¿Qué puedes necesitar? ¿Comer? Pues entras en un restaurante y

haces con la mano y la boca el gesto de comer. ¿Dormir?, pues te

acercas a un hotel, juntas las dos manos, dejas caer la cabeza sobre

ellas con los ojos cerrados y si es posible roncando y a dormir. Los

idiomas no sirven. ¡Lo que yo te diga! Imagínate que te pasas horas y

horas estudiando idiomas. Uno, otro, otro. Vas a estar más liado que la

bota de un romano y, total ¿Para qué? ¿Quién quiere ir de vacaciones

alguna vez a Rusia, a China o a la Conchinchina? Y, si por casualidad,

después de años y años rompiéndote los codos aprendes algunos, vas a

tener más posibilidades de encontrar trabajo pero, ¿quién quiere

marcharse a trabajar a otro país si aquí puedes ser un “parado” de

larga duración en España? ¿Para acabar siendo extranjero en todas

partes?

Ya lo sabes: cuando oigas hablar de estudiar idiomas, hazte el

loco. ¡Total para lo que sirve!

Ignacio Pérez Mut 4º A

SIS CONTES I UNA NOVEL·LA INCERTA

Jovi Lozano-Seser és un escriptor d’Ondara que ha rebut pel recull de relats Sis contes i una novel·la incerta diversos premis literaris: Premi de Narrativa de l’Alcúdia (1995), Premi Josep Carrió i Marzal de Pedreguer (1996), Premi Jocs Florals de Torroja del Priorat (1996), Premi Mestre Tomàs Espí d’El Verger (2009), Premi Solstici de Manises (2009), Premi Felipe Ramis de la Vila Joiosa (2009) i Premi de Narrativa Ifach de Calp (2009). En paraules de l’autor en la introducció “Els tres primers relats que conté aquest volum foren escrits entre 1993-1996 per un adolescent prou agosarat que tractava de traçar aleshores el seu propi mapa del món...” D’entrada, podem observar que en el títol ja ens informa del contingut. Hi trobem temes ben distints i d’actualitat com els canvis de ciutat, d’amics, d’escola o de treball... també hi ha relats que parlen de terroristes o de gent que mor al carrer per causes diverses sense que ningú els trobe a faltar, d’altres tracten de l’obesitat o de les aparences externes. Igualment compta amb una novel·la que relata el procés que s’ha de seguir per publicar un llibre com a exemple de l’esforç i de tot el camí que cal fer per aconseguir les teues aspiracions. Mentre que el llegia, vaig notar com si estiguera en el mateix lloc que els personatges ja que té unes bones descripcions. Considere que tant aquesta com la seua altra obra Efectes secundaris són dos bons llibres, no sols perquè m’hagen agradat molt sinó perquè estan fets tant per a xiquets com per a adults. Dins de poc en publicarà un altre anomenat Últimes existènc ies que jo, naturalment, compraré.

Jose Ignacio García Muñoz 4t.A

E L R A C Ó D E L L E C T O R

NOSALTRES ELS VALENCIANS (1962- 2012)

Imatge de la portada del llibre Joan Fuster

En 2012 es compleixen cinquanta anys de la primera edició de Nosaltres, els valencians, un assaig d’història

política, social i cultural que ocupa un lloc ben important en l’extensa bibliografia de Joan Fuster (Sueca, 1922-

1992). Aquesta importància es basa en el fet que, des del mateix moment de la seua aparició, l’obra ha exercit

una influència cabdal en la renovació de la historiografia i en general dels estudis i les reflexions realitzats en

l’àmbit de les ciències humanes sobre el País Valencià. Aquesta influència, a més, no ha quedat limitada als

àmbits acadèmics, sinó que ha transcendit a la societat en el seu conjunt, en formes diverses. I ho ha fet a

través de les diferents etapes i les conjuntures de tota mena que s’han succeït en la nostra societat durant el

darrer mig segle —des de l’última etapa del franquisme fins ara mateix.

Ha estat amb motiu d’aquest aniversari que s’han produït al llarg del nostre país una sèrie d’activitats ben

diverses per recordar l’escriptor de Sueca i la seua obra més emblemàtica, Nosaltres els valencians. I també

s’han publicat estudis sobre aquesta obra. Us mencionem algunes de les més interessants..

Des de la Universitat de València, concretament el vicerectorat de cultura i la càtedra Joan Fuster han preparat

una exposició, per a donar a conéixer l’escriptor i la seua obra: Joan Fuster. Nosaltres, els valencians 1962-

2012. Aquesta exposició va començar a ser mostrada a la seu de la universitat antiga, Sala Estudi General, La

Nau. Ha seguit per Alacant, Castelló,Gandia, Sueca i Barcelona.

Publicació d’estudis molt interessants sobre aquesta obra, com

Olmos i Tamarit, Vicent S. (coord) , «Nosaltres, els valencians», 50 anys després (1962-

2012) / Afers 71-72. Aquest estudi inclou articles d’Olmos i Tamarit, Antoni Furió, Ferran

Archiles, Gustau Muñoz, Manuel Ardit, Pau Viciano, Vicent Salvador, Isidre Crespo, entre

d’altres.

ARCHILÉS CARDONA, FERRAN. Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana.

Ed. Afers. 2012, 432 pp

Us convidem a tots i a totes des de la revista El Gironer a fer la primera lectura (o una relectura,si és el cas) d’una obra tan important i que ha influït d’una forma decisiva en el pensament polític dels valencians a partir de la seua publicació.

Passatemps matxebic@gmail.com

El passatemps d’ Einstein.

Albert Einstein (1879-1955) va inventar un problema que es va divulgar a tot el món com un clàssic

d'entreteniments (Les cinc cases). Einstein va comentar que poques persones el podrien resoldre. En açò, el

cèlebre geni matemàtic i físic es va equivocar, perquè van ser moltíssims el que van donar amb la solució.

Aquí està el problema:

Es troben cinc cases contigües, cadascuna habitada per una persona. Tant les cases, com els seus habitants,

tenen grans diferències entre si, segons el següent detall:

o Les persones que habiten les cases són de diferents nacionalitats.

o Totes les cases tenen colors diferents.

o Cada habitant pren una determinada beguda, fuma certa marca de cigarrets i té animals.

o Ningú té el mateix animal, fuma els mateixos cigarrets i pren la mateixa beguda.

Sabent que:

o L'anglès viu en la casa color roig.

o El suec té gossos.

o El danès pren te.

o La casa verda està immediatament a l’esquerra de la blanca.

o L'habitant de la casa verda pren cafè.

o La persona que fuma Marlboro cria ocells.

o L'habitant de la casa groga fuma Dunhill.

o L'habitant de la casa d’enmig pren llet.

o El noruec viu en la primera casa.

o La persona que fuma Blend viu al costat de la que té gats.

o La persona que té cavalls viu al costat de la que fuma Dunhill.

o La persona que fuma Camel pren cervesa.

o L'alemany fuma Pall Mall.

o El noruec viu al costat de la casa blava.

o La persona que fuma Blend té un veí que pren aigua.

Podries determinar amb exactitud qui té peixos?

La teu edat.

Pensa el número del mes en què vas nàixer, multiplica’l per dos, suma-li 5; multiplica el resultat per 50. Si

em dius el resultat, li reste 250 i les dues primeres xifres indiquen el mes en què vas nàixer i les dues últimes

la teua edat. Endevina el perquè, és fàcil.

Troba les sis diferències

I PER QUÈ VAN TRIAR EL 25 DE NOVEMBRE, EL DIA EN CONTRA DE LA VIOLENCIA DE GÈNERE

En la primera trobada Feminista Latinoamericana del Caribe, cel·lebrada a Bogotà, en juliol de l’any 1981, sorgix la proposta de fer, el 25 de novembre un dia de reflexió i denúncia en contra de les diferents formes de violència que sofrixen les dones. Fou en memòria del dia en el qual el dictador militar de la República Dominicana, Leónidas Trujillo, manà assassinar les germanes Mirabal, després de sofrir violacions i tortures en repetides ocasions.

Trujillo, després d’una campanya d’intimidació a la població, va guanyar les eleccions en 1930. Va utilitzar l’exèrcit per a imposar la violència, la tortura i l’assassinat. Va perseguir els opositors i va intimidar les famílies per a obtenir favors sexuals de les dones jóvens considerades més belles. Va crear la banda terrorista “La 42”, encarregada d’imposar la por en el país.

En este context, les germanes Mirabal entraren a formar part d’un grup d’oposició al règimen.

I en esta època de Nadal fer una reflexió; necessitem tenir consciència de qui som, del que ens envolta, que formen part d’un tot, que hem de començar per un canvi personal, que si volem, es pot canviar, pot ser necessitem ajuda en alguns moment de la nostra vida. Crèixer com a persones, ser nosaltres, no deixar-nos intimidar i aportar als altres.