Gos Blanc

Romain Gary

Traducció de Jordi Martín Lloret

De l’autor de La vida al davant...,

una novel·la autobiogràfica que és

molt francesa i molt americana

alhora.

Col·lecció: Narratives, nº94 Número de pàgines: 256 Format: 13,80 x 23cm / rústica amb solapes Preu: 16,90€ ISBN: 978-84-15307-95-2

Distribució: setembre

Un bon pretext literari «El Keys va mirar el gos. Es va treure un paquet de Chesterton de la butxaca dels texans i va fer-ne sortir un cigarret a cops de dit. El va encendre i va mirar el gos un cop més, tranquil·lament. I va dir:

—White dog. Gos blanc. Recordo la irritació que se’m va apoderar.

No podia ser tan fàcil. —Au va —vaig dir—. No fa gràcia. Em va observar un moment. —White dog —va repetir—. Saps què és? Continuava escorcollant-me amb els ulls,

com si portés amagats a les butxaques dos o tres segles d’història.

—És evident que no en saps res. Es tracta d’un gos blanc. Ve del sud. Allà anomenen «gossos blancs» els quissos especialment ensinistrats per ajudar la policia contra els negres. Un ensinistrament d’allò més curós.»

(Fragment de Gos Blanc)

RomainGaryielBatka,elGosBlanc.

marcar profundament. La novel·la explica la història del Batka, un pastor alemany que

va irrompre de sobte en les vides d’ell i de la seva dona, l’actriu Jean Seberg, quan tots

dos vivien a Los Angeles. La història està ambientada entre els Estats Units i França, a

finals dels anys seixanta, en plena época de lluita dels negres nord-americans pels seus

drets civils i durant les revoltes racials que van seguir l’assassinat de Martin Luther

King.

Pocs dies després de trobar-se el Batka, Gary observa un comportament molt

agressiu del gos cada cop que s’hi

acosta una persona negra. Preocupat,

l’escriptor acut al zoo privat d’un

conegut seu. El diagnòstic resulta

esgarrifós: el Batka és un «gos blanc»,

un gos del sud ensinistrat especialment

per ajudar la policia a neutralitzar

persones negres. Tot i que d’entrada li

diuen que el gos ja és massa gran per

ensinistrar-lo o reformar-lo, finalment

el confiarà a un dels empleats del zoo, un vigilant negre anomenat Keys, que tindrà la

difícil missió de convertir el Batka en un gos pacífic no tan sols amb els blancs.

Un llibre compromès i alhora crític amb els compromesos «—No ho sé. Sigui com sigui jo ja en tinc prou. Foto el camp. No puc més. Disset milions de negres americans a casa és massa, fins i tot per a un escriptor professional. L’únic que en puc treure jo és un llibre. Ja he fet literatura amb la guerra, amb l’ocupació, amb la meva mare, amb la llibertat d’Àfrica i amb la bomba; ara em nego rotundament a fer literatura amb els negres americans. Però tu ja saps prou el que passa: quan topo amb una cosa que no puc canviar, que no puc resoldre, que no puc redreçar, l’elimino. L’evacuo en un llibre. Així deixo de sentir-me oprimit. Dormo millor. Per tant, foto el camp. No puc publicar res sobre els negres. M’hi nego rotundament. Jo...»

(Fragment de Gos Blanc)

Fotogramadelapel·lículaWhiteDog(1981),deSamuelFuller.

RomainGaryiJeanSeberg(1971).

Però Gos Blanc és molt més que el relat d’un episodi en la intensa vida de Romain

Gary. L’autor aprofita la història del Batka per servir-nos un retrat tan àcid com

fascinant d’una època convulsa de lluita per la igualtat de drets: l’assassinat de Martin

Luther King, els disturbis racials als Estats Units, la guerra del Vietnam, el maig del 68

francès, la hipocresia dominant entre els suposats activistes antisupremacistes i la

relació difícil amb Jean Seberg, l’estrella de cine que, dia sí, dia també, obre de bat a bat

les portes de casa seva al black power.

Un testimoni escèptic, privilegiat i excepcional: la crònica d’un

visionari lliure

«En Bobby Kennedy ha interromput un dia o dos la seva campanya electoral contra McCarthy i ens convida a anar a veure’l a Malibú a casa del director de cine John Frankenheimer. Jo havia conegut el seu germà quan era senador i l’havia tornat a veure a la Casa Blanca, però a en Bobby encara no el coneixia. [...] »S’ha acabat. Ja han arribat els seus dos consellers directes, Dick Goodwin i Pierre Salinger, la dona d’aquest últim, Nicole, l’actriu Angie Dickinson i el seu marit, el dramaturg Alan Jay Lerner i la seva dona, l’actor Warren Beatty, el director de cinema John Frankenheimer i la seva dona, l’astronauta Glenn i tres o quatre persones de l’estat

major electoral d’en Bobby Kennedy que no sé com es diuen.»

(Fragment de Gos Blanc)

«El negre americà és la cosa més típicament americana que hi ha. La població negra és d’un americanisme encara pròxim a l’origen. El motiu és evident. Com que han estat oblidades per la cultura i l’educació, les masses negres encara creuen en el «somni americà», en l’American way of life, en Amèrica tal com la venen. En la mesura que s’han mantingut en les capes socials inferiors, la majoria dels negres americans creuen encara en els valors dels quals no han estat mai

©CharlesMoore/BlackStar(Birmingham,Alabama,1963).

alliberats per un intel·lectualisme sofisticat... Amb el seu retard en l’educació i l’emancipació, les famílies negres pobres del sud són avui el que queda allà de més pròxim a l’ideal de vida dels pioners...»

(Fragment de Gos Blanc)

Jean Seberg: de musa de la nouvelle vague a activista pels drets dels

negres nord-americans «—Tu parles, Charles. Si tu ho dius... —diu la Jean, en una reminiscència inesperada del seu diàleg amb Belmondo a À bout de souffle. Tradueixo: —Disculpi la meva dona, no parla ni una paraula d’anglès... Pregunta si vol prendre alguna cosa...»

(Fragment de Gos Blanc)

També al cinema

Samuel Fuller va dirigir White Dog (1981),

l’adaptació cinematogràfica de la novel·la,

protagonitzada per Christy McNichol, Paul

Winfield i Burl Ives.

En aquesta entrevista per a la televisió

francesa, l’autor presentava Chien Blanc

en companyia del seu protagonista, el

Batka.

http://www.ina.fr/video/CAF97037109

Un dels grans autors de les lletres franceses, encara molt desconegut a

casa nostra

Fotogramadelapel·lículaÀboutdesouffle(1960),deJean-LucGodard.

Romain Gary (nascut Roman Kacew, de pares

judeorussos) va néixer a Lituània el 8 de maig

de 1914. A catorze anys va arribar a França

amb la seva mare, després d’haver passat una

breu temporada a Polònia. Va acabar

l’ensenyament secundari a Niça i va estudiar

dret a París.

El 1938 es va allistar a l’Exèrcit de l’aire

francès i va exercir d’instructor de tir a

l’École de l’air de Salon. Com a capità de

l’esquadrilla Lorraine, entre el 1940 i el 1944

participà en la batalla d’Anglaterra i en les

campanyes d’Àfrica, Abissínia, Líbia i

Normandia. Posteriorment fou nomenat

Cavaller de la Legió d’Honor i Heroi de l’Alliberament. En acabar la guerra va iniciar

una destacable carrera diplomàtica que el portà a viure a Sofia, a Berna i a Nova York.

Després d’un període com a representant de França a l’ONU (1952-1956), fou agregat

d’afers estrangers a La Paz (Bolívia) i cònsol general de França a Los Angeles. L’any

1961 va abandonar la diplomàcia i va dedicar els deu anys següents a viatjar per tot el

món com a corresponsal de diverses publicacions nord-americanes. En aquesta època

també va dirigir dues pel·lícules: Les oiseaux vont mourir au Pérou (1968) i Kill (1972).

Des de l’adolescència, la literatura va ocupar sempre un lloc predominant en la vida

de Romain Gary. Durant la guerra va escriure Éducation européenne (1945), traduïda a

vint-i-set idiomes i considerada per Jean-Paul Sartre la millor novel·la sobre la

Resistència. L’any 1956 va rebre el premi Goncourt per Les racines du ciel. És l’únic

escriptor que ha rebut aquest guardó en dues ocasions. El segon Goncourt li va ser

atorgat per La vida al davant (1975), escrita i publicada amb el pseudònim d’Émile

Ajar. Entre les seves obres també destaquen La promesse de l’aube i Gros-Câlin.

Romain Gary es va disparar un tret per la boca al seu apartament de París el 2 de

desembre de 1980, un any després de la tràgica mort, aparentment també per suïcidi, de

la seva exdona, l’actriu nord-americana Jean Seberg, amb qui havia estat casat del 1962

al 1970. Abans de morir va deixar enllestit un últim manuscrit, Vie et mort d’Émile

Ajar, en què confessava tota la veritat sobre Émile Ajar i la seva obra. L’última frase del

llibre, publicat el 1981 a títol pòstum, es podria llegir com un epitafi:

«M’he divertit molt. Adéu i gràcies.»

RomainGaryambJeanSebergielfilldetotsdos,AlexandreDiegoGary.