la casa sota la sorra

La casa sota la sorra TNC i EGOS Teatre

David Ruano

Dossier de crítiques i premsa -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La casa sota la sorra del TNC i EGOS Teatre

Pg. 2

La premsa ha dit...

“El tractament visual de la història és sensacional (...) i transforma les cançons en bons artefactes narratius, com la música vibrant de Francesc

Mora, també en escena”

Màrius Serra. La Vanguardia. 02/03/10

“La música és precisament protagonista d’aquesta adaptació trepidant i a estones delirant, que bat tots els records en nombre de gags per escena”

Gemma Tramullanas. El Periódico.

“No es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l’encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d’humor i una desacomplexada mitificació de l’heroi

català”

Andreu Sotorra. Time Out.

“Acció trepidant, canvis constants de personatges, girs i humor un punt corrossiu. (...) Feliç troballa!”

Jordi Bordes. El Punt.


Pg. 3

La Vanguardia. 02/03/10

EL RUNRÚN ¿Odio los musicales? Màrius Serra - 02/03/2010

Al reírse de ellos mismos, los EGOS conquistaron mi corazón, y ya me pareció bien incluso que cantaran

En las matinales del TNC triunfa una versión musical de La casa sota la sorra,la leidísima novela que Joaquim Carbó publicó en 1966, el mismo año en el que Sebastià Sorribes publicaba El zoo d´en Pitus. Se trataba de un encargo tan oportuno como difícil, y la compañía EGOS Teatre lo ha resuelto con valentía y acierto. Las exóticas aventuras africanas de Pere Vidal, Henry Balua y el malvado señor Ti que constituyen el argumento de la novela de Carbó acaban concentradas en un plató. Tras este golpe de efecto, que les juro que continuará siendo efectivo incluso tras habérselo (ejem) revelado, asistimos a diversos incidentes que suceden durante el rodaje de la versión cinematográfica de La casa sota la sorra. El tono de farsa se expande más allá de la claqueta, hasta el punto de que los chicos de EGOS Teatre introducen al detective Felip Marlot, un trasunto de Philip Marlowe que protagoniza otras novelas de Carbó, para que investigue una trama paralela que sucede en este presunto rodaje. Todo tiene un aire de homenaje argumental a Cantando bajo la lluvia que crece con cada nuevo conflicto entre el director del filme y su mujer, la primera actriz. El tratamiento visual de la historia es sensacional, digno de los tableros que el dibujante Karpa diseñaba para los Juegos Reunidos Geyper, algunos de los cuales hoy le comportarían prisión sin fianza: "Merienda de negros", "Matando pajaritos"... Y las letras de Rubèn Montañá y Toni Sans, dos de los siete actores de la compañía, transforman las canciones en buenos artefactos narrativos, con la música vibrante de Francesc Mora, también en escena. Los EGOS se completan con Albert Mora, Anna Alborch, Lali Camps y Maria Santallusia, que conforman un bloque compacto en el que todos rayan a gran altura, a lo Pep Guardiola. Es positivo destacar que, en un género tan coqueto, dos de las tres actrices del elenco despertarían el interés pictórico de Rubens. La casa sota la sorra es, por si no ha quedado claro, un espectáculo muy recomendable que sin duda triunfará entre jóvenes y adultos. Dicho todo lo cual recuerdo con amargura que odio los musicales y me pregunto el porqué. He aguantado unos cuantos en mi vida, siempre por amor, y los fragmentos cantados me han parecido un peaje inasumible que me expulsa de la historia que me están contando. Como un cantautor cuando se enrolla de mala manera explicándote por qué escribió la canción que interpretará en cuanto acabe de enrollarse. ¡Canta ya!, me entran ganas de gritarle. ¡No cantes más!, gritaría desde la platea cada vez que un actor de musical salta del diálogo a la canción. Por eso me sorprendió tan gratamente que en un momento determinado de La casa sota la sorra el director del rodaje sienta esa misma necesidad, agarre un arma de fuego e interrumpa la canción de sus compañeros al grito de "Odio els musicals! Per què collons cal dir-ho tot cantant?!". Ahí, con esa capacidad de reírse de ellos mismos, los EGOS conquistaron mi corazón, desactivando mis prevenciones antimusicales. Y ya me pareció bien incluso que cantaran. Y disfruté como un enano en Las Vegas con Henry Balua bailando claqué, la cara ennegrecida a base de betún, en plan negrito de Cola-Cao en un club de Nueva Orleans. Por no mentar el acierto excelso de erigirlo en el gran defensor del catalán normativo ante los barbarismos de Pere Vidal, en un brillante guiño als paranys lingüístics del maestro Puyal coreografiados por un


Pg. 4

negro de pega flanqueado por tres vedettes con marabúes cuatribarrados. Odio algunos musicales. Otros no. ...

Foto: David Ruano


Pg. 5

El Periódico.

El TNC echa el anzuelo a los jóvenes con ‘La casa sota la sorra’

• Egos Teatre aborda la versión musical del clásico de Joaquim Carbó

GEMMA TRAMULLAS BARCELONA Si leer ocupa el séptimo puesto en la lista de actividades preferidas de los niños y adolescentes catalanes (solo por delante de dormir y ordenar la habitación), ir al teatro ni siquiera aparece en el inventario de sus hábitos. «La franja de los 10 a los 16 años es la más difícil de atraer al teatro –asegura Sergi Belbel, director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC)–. Es una edad olvidada, pero si tenemos que inocular el gusanillo del teatro, esta edad es fundamental». Para esta misión, el TNC ha escogido una de las novelas más leídas por los jóvenes, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, y ha invitado a una compañía de carrera fulgurante, Egos Teatre, a hacer su versión. El sorprendente resultado se estrena hoy en la Sala Gran y, por el ritmo de venta de entradas –de las aproximadamente 2.000 puestas a la venta hasta el 21 de marzo, apenas quedan un centenar—, será un éxito. DINAMISMO Y DELIRIO / La música es precisamente la protagonista de esta adaptación trepidante y a ratos delirante, que bate todos los récords en número de gags por escena. Rubèn Montañá y Toni Sans, dos de los miembros de Egos Teatre, han manipulado el argumento de la novela hasta convertir las aventuras de Pere Vidal en Egipto y Sudán y su encuentro con la organización criminal que dirige el Senyor Ti en un enmarañado vodevil musical que mantiene la atención del público con pistas falsas. Detalles como la conversión del personaje africano de Henry Baula en una especie de comisario de la lengua catalana, la transformación de uno de los malvados agentes en una despampanante rubia o la inclusión de alguna escena de atracción homosexual actúan como ganchos para los adolescentes. «Tratamos a los jóvenes como a los mayores, con respeto», afirma el director Joan Maria Segura. La obra funciona muy bien entre los jóvenes, pero aún mejor entre los adultos, que aprecian este homenaje al universo de Joaquim Carbó al estilo de los musicales de Gene Kelly. «El secreto de nuestras obras es la compañía –revela Segura–. Todo lo hacemos entre todos». Seis actores-cantantes y un actor-pianista conviven en esta troupe asamblearia.


Pg. 6

Time Out. 25/02/10

Crítica de "La casa sota la sorra" per Andreu Sotorra 25/02/2010 11:28 publicada per EGOS Teatre [actualitzat el 25/05/2010 13:21]

Després dels espectacles 'Ruddigore o la nissaga maleïda' i el més recent, 'En Joan sense por', l'encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l'ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de 'La casa sota la sorra'— i ha inclòs en l'antologia teatral catalana un musical d'aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats.

La novel·la 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l'època sense que l'hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de 'La casa sota la sorra' té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n'havia fet una versió en còmic, el cinema no s'hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n'ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.

Cal advertir d'entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s'hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti..., i l'ambientació de l'aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d'Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.

A més, per deixar clara la voluntat global de l'obra de la qual es parteix, l'adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d'una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s'ha produït durant el procés del film de 'La casa sota la sorra' i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l'argument literari d'origen.

Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s'hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s'il·lustren el vestuari, l'ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d'ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d'alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d'espies i d'aventures amb l'inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d'un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: "¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s'han de dir cantant?"


Pg. 7

Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s'ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l'entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d'edat?

Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d'intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d'adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l'escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d'estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d'elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.

Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d'ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d'on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de 'La casa sota la sorra', però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.

El musical no només serà un èxit d'aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l'encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d'humor i una desacomplexada mitificació d'un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.

Foto: David Ruano


Pg. 8

El Punt Avui. 21/02/10

Feliçment desacomplexats

Egos Teatre estrena avui a la Sala Gran del TNC una versió musical de l'obra «La casa

sota la sorra», de Joaquim Carbó, amb la mateixa frescor de «Rudiggore» i «En Joan sense por»

21/02/10 02:00 - Barcelona- JORDI BORDES

Un instant del musical, al TNC. Foto: DAVID RUANO.

Egos Teatre no s'encongeix en la monumentalitat de la Sala Gran del TNC. Si han estat capaços de captivar amb la proximitat amb el seu Rudiggore o la nissaga maleïda (estrenat al Versus fa un parell d'anys) i de fer que el públic s'enamori d'una bruixa provocadora a En Joan sense por, també han sabut trobar la mesura per no empetitir-se al TNC. Se l'han fet seu amb una acció trepidant, canvis constants de personatges, girs imprevisibles i humor un punt corrosiu. L'obra, que es podrà veure fins al 21 de març i a la qual se li pot augurar una àmplia gira, diverteix amb ofici.

L'adaptació de La casa sota la sorra, que milers d'escolars han llegit, arriba farcida amb altres personatges de Joaquim Carbó. Egos no s'ha frenat en el seu desacomplexament: en una obra per a públic preadolescent, Pere Vidal aprofita per tocar els pits a la Betty. I és que Egos Teatre, partint de l'aventura de Pere Vidal (abans que Harrison Ford fos l'arqueòleg Indiana Jones a la gran pantalla), ha bastit la peça amb homenatges a sèries de sobretaula dels membres de la companyia: la relació entre el director de cinema i la seva dona, l'estrella de la pel·lícula, és, inconfusiblement, la mateixa relació de mastegots i amor entre la granota Kermit i la truja Peggy (The muppet show). L'aparició del detectiu, també de pega, Felip Marlot, es


Pg. 9

trufa amb la sintonia de l'estimadíssima senyora Fletcher. Són només un parell d'exemples agafats al vol.

La narració lineal (obligada per suportar la trama) la complementen amb intel·ligents i divertits contrapunts. Exemples? Henry Baula, el negre que ajuda el detectiu català, és un amable defensor de la llengua i corregeix els barbarismes (matorral, lo que...) d'en Vidal. La defensa nostrada per la llengua la balla Henry amb un solo de claqué per treure's el barret i també amb unes hienes, actrius de cabaret que duen uns ventalls plomalls quadribarrats. El despropòsit no té mesura. Feliç troballa!


Pg. 10

Si es. Tv. 27/07/12


Pg. 11

3-24. 12/06/12


Pg. 12

ARA. 28/06/12


Pg. 13

La Vanguardia. 03/07/12


Pg. 14

Teatral net. 28/06/12


Pg. 15

La Red. Febrer 2012.


Pg. 16

Núvol 04/07/12


Pg. 17


Pg. 18

Todo musicales. 25/05/12

la casa sota la sorra

Documents