pare noel (darrera versió corregida) · unad’aquestesqüestionsquel’escritdelévi...
TRANSCRIPT
Índex
Pròleg
Manuel Delgado
Notes a la traducció
Adrià Pujol Cruells
El suplici del Pare Noel
Claude Lévi-‐Strauss
Pròleg
a nota preparatòria que els editors d’aquesta versió catalana fan de la
reflexió de Claude Lévi-‐Strauss a partir del suplici simbòlic al qual va ser
sotmès el Pare Noel, el Nadal de 1951, a Dijon, ja veureu que informa molt bé de les
circumstàncies en què va ser redactada i publicada originalment, i també del seu
valor en ordre a mostrar com el creador de l’antropologia estructural combinava
en un grapat de pàgines, al mateix temps, el seu interès per com un determinat
ritual irrompia en una societat ⎯i, a més, precisament en el moment que ho estava
fent⎯, i l’aportació de proves de fins a quin punt aquesta novetat inesperada era
ressò i reproducció de funcions i formes culturals ja conegudes abans, en altres
èpoques o indrets, de vegades ben remots. Permeteu-‐me, doncs, que saludi aquesta
bona notícia editorial, afegint uns comentaris sobre un parell d’aspectes que
haurien d’animar encara més a endinsar-‐se en ella.
Una d’aquestes qüestions que l’escrit de Lévi-‐Strauss aborda, i que mereix
ser ressaltada, té a veure amb el paper de les iniciacions rituals i el paper que
juguen en ordre a la transmissió dels coneixements secrets que permeten a
determinats individus ser admesos en un determinat segment social del que
havien estat segregats fins aleshores. En el cas del Pare Noel ⎯però també en el
dels nostres Reis d’Orient⎯, la funció que acompleix com a personatge mitològic
evocat ritualment és la d’establir una distinció clara entre els infants i els adults,
amb la missió de contribuir a la coacció i el control dels primers per part dels
darrers. És el desvetllament del misteri de qui és en realitat el Pare Noel el que
marca el trànsit dels infants al nou estatus de “dotats de raó”, i, per tant, dignes de
sortir de la marginació provisional en què es trobaven per a iniciar la seva
incorporació al món dels majors.
Aquesta apreciació que ens fa Lévi-‐Strauss sobre el valor de la informació
que s'escamoteja als infants a propòsit de qui és en realitat el Pare Noel, serveix
per confirmar la funció essencial del secret com a font d’estructuració social.
L
Efectivament, el secret, la seva possessió i els seus diferents nivells d’accessibilitat,
impliquen un acte segregador, en el nostre cas entre grans i petits. El secret permet
al que l’ha rebut integrar-‐se en una mena de lloc o territori dotat de fronteres
vigilades i on no tothom hi cap: tan sols aquells que “ho saben”. Per remetre’ns a
l’exemple que Lévi-‐Strauss ens proposa considerar, el moment en què els infants
són arrencats del que fins aleshores havia estat el seu regne ⎯el de la infància⎯ i
són incorporats al món dels grans, és aquell en què els és confiat el secret que el
Pare Noel ⎯o els Reis Mags⎯ són els pares. Un cop es produeix aquest instant
iniciàtic i el nen o la nena son «posats al corrent», res no serà igual. Han deixat
enrere una fase de la vida a la qual no podran tornar.
L’altre afer davant el qual ens col·loca Lévi-‐Strauss, a partir de la reacció
tradicionalista local vers la “invasió” d’un tret cultural intrús, és el de com la figura
del Pare Noel té encomanada la tasca d’obrir canals a través dels quals altres mons
es manifesten en el nostre. Els operadors d'aquest contacte entre universos són els
infants. Éssers ambigus per definició, a mig camí entre el no-‐res del qual
procedeixen i la nostra plenitud vital d'adults, la gent menuda esdevé mediació
amb el més enllà, alhora que d'alguna manera ens protegeixen d'ell. Ells són la
porta vivent que permet que el que està i ha d'estar separat s'ajunti: la nit i el dia,
el passat i el present, el fantàstic i el quotidià, el llunyà i el pròxim, la mort i la vida.
És per i per a ells que es colen a les nostres llars ⎯per la finestra, pel balcó, per la
xemeneia⎯ éssers procedents d'universos paral·lels: el Pare Noel, però també,
convé insistir, els Reis Mags, la Befana, el tió, l'Olentzero, Sant Nicolau... Els petits
de la casa ens parlen dels morts, perquè ells mateixos estan o van estar morts
abans de néixer. Aquest és el sentit del Dia dels Sants Innocents o del paper que
juguen a la també importada Nit de Halloween, per no parlar de l’atenció que els
ofereix la nostra imaginació col·lectiva, aquella dels contes tradicionals reflectits a
tantes pel·lícules en les quals la canalla és mostrada com a comunicadora
privilegiada amb els altres mons.
Trobo que aquest és el talent del pensament de Lévi-‐Strauss, tal i com ens
ha arribat en les seves grans obres, però també en el que ara ve, una petita incursió
en un tema aparentment menor: posar-‐nos de manifest com hi ha pocs fenòmens
que, atesos amb atenció, puguin ser reconeguts com autèntics en la conducta social
humana. En la majoria de fets que havien aconseguit sorprendre’ns per la seva
novetat, de ben segur que podem reconèixer la manifestació d’inèrcies i
repeticions culturals d’abast universal. Trobem-‐nos doncs, a partir d’aquí, amb una
nova prova de com els humans no deixem mai de crear noves tradicions, que són
en realitat sempre les mateixes.
Manuel Delgado
Notes a la traducció
'antropologia és una ciència comparativa. Descriu i estudia els quefers
humans i en busca les raons últimes. O, el que és el mateix, busca traduir-‐les
a un comú denominador.
Les idees i els objectes, les formes d'organització, la disciplina antropològica
s'ocupa de la humanitat, es materialitzi aquesta en una llegenda esquimal, en les
antigues tècniques de les parteres dels Altos de Chiapas o en els vestits dels
taurons de la borsa a Wallstreet.
Al capdavall, l'antropologia col·lecciona trets específics, però al final és una
dèria que cerca similituds, una mena de parentiu allí on les diferències es
presentarien a primer cop d'ull radicals.
Aleshores, si parlem de maneres d'obrar i de pensar humanes, de forma
molt sumària recordarem que l'antropologia ha generat força estudis en el camp
de la mitologia i dels símbols rituals. Ha mirat d'escatir quines funcions i quines
demandes satisfeien les pràctiques religioses vigents, es tractés d'usos
tradicionals, moderns o fins no fa massa exòtics. Al mateix temps, els hàbits de
consum, l'intercanvi de béns i serveis, els sistemes de parentiu, els tipus de
comunicació, els ordres polítics i econòmics, els fluxos migratoris i turístics,
l'ecologia, els rols de gènere, les presentacions en societat, o les concepcions dels
nostres espais públics i privats ⎯i un llarguíssim etcètera, farcit de tecnologies
humanes⎯, totes aquestes esferes han estat atingudes pels antropòlegs.
En termes generals, la missió ha estat holística, assajant de desbancar les
explicacions fàcils, els arguments que si fa no fa equiparaven història i fatalitat, els
raonaments deutors dels llocs comuns. I és llavors, que els antropòlegs han
esdevingut una tribu d'experts en encarar la diversitat humana, la multiplicitat
discursiva, tothora amb l'objectiu de raonar els canvis, les dinàmiques i les
inèrcies, i les repeticions històriques dels models que mantenen en marxa la nostra
existència en societat.
L
L'antropòleg mira de fer comprensible, mira de «traduir» els diferents
comportaments humans a un llenguatge comú. I aquesta va ser la principal virtut
de l'autor que aquí us presentem. Claude Lévi-‐Strauss (Brussel·les, 1908 -‐ París,
2009), va reeixir en la pràctica de mirar-‐se i de mirar-‐nos amb l'ullada de
l'antropòleg. Ho va fer contemplant esdeveniments remots ⎯altres cultures, altres
tempos⎯ com si fossin casos d'ordinària persistència; i es va meravellar davant del
fet proper, quotidià, com si es tractés d'un cos estrany, aliè a tota familiaritat i
lògica. Aquest va ser sempre sempre el seu pas previ, per tot seguit submergir-‐se,
és a dir, «comprendre» les causes de qualsevol hàbit paradigmàticament humà: les
reaccions i els pensaments, les accions, l'auscultació i la catalogació del món
circumdant.
Autor molt reconegut en la pròpia disciplina, altres ciències socials i
humanes s'han vist clarament influïdes per la seva manera de procedir, fins a dia
d'avui. Malgrat les seves tesis hagin estat àmpliament acusades d'etnocèntriques, i
de no tenir en compte l'individu ⎯perquè ell preferia estudiar els processos i no
pas les persones⎯, això no vol pas dir que hagin estat superades.
Claude Lévi-‐Strauss és el pare de l'estructuralisme en antropologia, el
mètode en el qual va sobresortir. Va proposar l'estudi del fet i del fer humans, però
no pas ni sobretot a partir de la seva evolució històrica o personificada, sinó que en
realitzava una foto fixa, la llambregada d'un cas en un moment donat. Així, la seva
anàlisi s'enfrontava i generava una estructura d'elements constitutius posats en
una relació instantània, on precisament la relació és més important que no pas la
tessitura o la historicitat dels mateixos. I, un cop estipulat l'edifici de relacions on,
per exemple, un ritual funerari cobra sentit, funciona i és reconegut ⎯relacions
socials i mitològiques, codis ètics, costums, creences, etc.⎯, aleshores sí que es
donarien les condicions de sumar-‐hi els coneixements aportats per la història; ja
estaríem, també, en posició d'emmirallar-‐hi les recerques realitzades en societats
ben distants entre si, tant en el temps com en l'espai. I és que, bo i així, del que
finalment es tracta, segons Lévi-‐Strauss, és de desentrellar les unitats bàsiques de
pensament i d'acció distintives dels humans. Unitats al capdavall finites, amb les
quals opera la nostra espècie quan s'explica el cosmos, quan s'ordena en societat,
quan tem, cuina i menja, s'alia o guerreja, mata i procrea, estima i mor, de nord a
sud, i d'est a oest.
És pels motius esgrimits, doncs, que us oferim aquest text de Lévi-‐Strauss.
Potser l'estructuralisme ha perdut quotes d'adeptes, ha passat al calaix de les
magnes teories o dels moviments intel·lectuals paquidèrmics ⎯teories i modes
feixugues⎯, però per a nosaltres conserva part del seu encant, alhora que manté
quasi intactes les seves possibilitats per desencadenar la reflexió. A més a més, els
fenòmens humans s'escolen, s'actualitzen davant els nostres ulls cada dia, i sovint
mirem d'explicar-‐nos-‐els tot oblidant que, com Lévi-‐Strauss va demostrar, de
vegades no són res més que les noves disfresses dels nostres vells procediments.
D'altra banda, nosaltres hem decidit fer la traducció anotada del text
original, perquè som conscients que el llenguatge, les fonts i mètodes de
l'antropòleg francès no sempre són fàcils de copsar. En aquest paper, ell reflexiona
al voltant d'uns fets esdevinguts a la França de mitjans del segle XX: l'execució
pública del Pare Noel, sota els auspicis de l'Església, a la ciutat de Dijon, i el
ressuscitat immediat del venerable ancià a causa de la pressió pública. Les nostres
anotacions, per tant, miren de relacionar, en primera instància, els successos aquí
tractats amb situacions i contextos que ens siguin culturalment més propers, per
bé que entre Catalunya i França les connexions siguin més que evidents. En segon
lloc, les notes també responen a la voluntat d'acostar ⎯als estudiants, i al públic en
general⎯ el devessall de temes esgrimits per l'autor, moments històrics i excursos
que contemplats avui ja són un pèl llunyans en el temps.
Tot amb tot, el text que us fem avinent no sol ser massa citat quan es tracta
de dialogar amb el llegat intel·lectual de Lévi-‐Strauss, i això creiem que n'augmenta
la vàlua. Si bé la temàtica de fons d'El Pare Noel torturat abunda en l'obra del
francès, com veurem tot seguit, és en aquest text on potser es resumeix d'una
forma més clara, inicial i atractiva. Un lector no especialitzat hi trobarà, vet-‐ho
aquí, l'interès lévi-‐straussià per la relació entre els vius i els difunts; la constant i
conflictiva convivència amb els avantpassats; la mort i les seves incursions, sovint
traumàtiques, al regne dels vius; i viceversa, les expedicions, no sempre conscients,
dels vius als paratges del més enllà.
≈
Teniu a les mans un article de l'any 1952, aparegut a la revista Les Temps
Modernes1. En un primer nivell, Lévi-‐Strauss hi analitza la incorporació de la figura
del Pare Noel a la celebració francesa del Nadal, pocs anys després de la fi de la
Segona Guerra Mundial. És una època de mancances i racionaments, de
polaritzacions polítiques, però sobretot es tracta d'una època d'americanització,
via les partides econòmiques del Pla Marshall2. A Europa es percep una espècie de
pol·lució cultural americana, l'entrada d'idees i praxis que cerquen aturar
l'espantall del comunisme. És, certament, el moment en què la Guerra Freda falca
les bases de l'ascens dels principis culturals del capitalisme3. I, enmig d'aquest joc
de forces planetari, el bonhomiós Pare Noel ens és presentat com un agent
encobert d'aquesta colonització cultural ianqui, però no només això. Lévi-‐Strauss
ens el posa en situació, que vol dir que ens encabeix el Pare Noel en una estructura
de motius socials i de necessitats culturals. Com vèiem més amunt, no n'hi ha prou
⎯diu l'autor⎯, amb esbandir les raons que duen els francesos a adoptar el bon jan
barbut, vestit d'un vermell escandalós, i que després desemboquen en un suplici
públic amb vis inquisitorial. Vist per l'antropòleg francès, el Pare Noel també seria
la cristal·lització on conflueixen diversos personatges de la mitologia europea,
començant pels Reis de les Burles que presidien les festes saturnals romanes;
després passant per un truculent i arcaic Sant Nicolau ⎯tètric mediador entre els
vius i els morts, i ressuscitador d'infants⎯4; i acabant en l'atroç personificació dels
morts en els nens durant la celebració del Halloween. I veurem que de la mà de
1 Revista política, literària i filosòfica, fundada per Jean-‐Paul Sartre. El comitè director va ser creat creat el
1944. El formaven Raymond Aron, Simone de Beauvoir, Michel Leiris, Maurice Merleau-‐Ponty, Albert Ollivier,
Jean Paulhan i el mateix Sartre.
2 El Pla Marshall, nom popular de l'European Recovery Program (ERP), era un projecte dels Estats Units per a
la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La iniciativa va rebre el nom del
Secretari d'Estat americà George Marshall.
3 PÁRAMO, C. i SUÁREZ, L. Extret de la introducció a "Papá Noel en la Pira", a MAGUARÉ, nº 22, 2008, p. 21 i ss.
Bogotá: Universidad Nacional de Colombia. Es tracta d'una traducció recent, al castellà, al nostre entendre
força acurada, però amb pocs aclariments. I de passada apuntarem que algunes visions frívoles de l'assumpte
⎯el fet de l'americanització⎯, manta vegada han parlat de cocacolització o de mcdonalització del món,
explicacions que el mateix text de Lévi-‐Straus s'encarrega de posar entre cometes.
4 Vegeu, per a una descripció de les Saturnals i semblants (Lupercals, Matronals, etc.), i de les funcions dels
personatges que hi apareixen: ANTEBI, A. i PUJOL, A. Entre el poder i la màscara. Barcelona: Generalitat de
Catalunya, 2008, pp. 43-‐71. I vegeu, també, en referència a Sant Nicolau: PERO-‐SANZ, JL. San Nicolás. De obispo
a Santa Claus. Madrid: Ediciones Palabra, 2002.
l'autor n'apareixen molts més, de personatges extravagants i terrorífics ⎯el
Cronos-‐Saturn devorador de nens, els diables canibalescos dels indis nord-‐
americans⎯, éssers, en tot cas, que han dut la humanitat de corcoll durant
mil·lennis; éssers enviats des del més enllà o que tenen línia directa amb l'altre
món ⎯bruixes, xamans, mags⎯, amb els quals hem acabat pactant a través de
rituals5.
Un cop presa aquesta direcció, l'argument central d'El Pare Noel torturat
ubica el vell dels regals en una tradició universal ⎯antropològica⎯ de diàleg amb
el regne dels difunts, un ús remot que enguany decideix adular la mort en la figura
dels infants. Els menuts, que són individus a mig camí entre la mort i l'accés recent
a la vida, representen l'objecte del desig de dos imperis, el dels vius i el dels morts.
I és tot omplint-‐los de presents, que els adults s'asseguren mantenir a ratlla la
mort. Ella, mitjançant els seus testaferros ⎯fantotxes, diables, fantasmes,
individus infames de tota mena, etc.⎯, retorna periòdicament a casa dels vius,
amagant-‐se entre els marrecs o seduint-‐los. És la Mort amb majúscula, que ve a
cobrar una mena de peatge que garanteixi l'equilibri entre els dos mons. I els nens
s'institueixen en mitjancers involuntaris: cal tenir-‐los contents, satisfets, a fi i
efecte que no cedeixin massa terreny a la maligna ⎯honorada d'altra banda el Dia
de Difunts o per Tots Sants. Però bé, que potser aquest argumentari se'ns presenta
a primera vista obtús. Anem a pams, i rescatem exemples d'aquesta dinàmica
morts-‐vius, fornits pel mateix autor.
En un dels seus cursos impartits a l'École Pratique des Hautes Études de
París, Lévi-‐Strauss explica que entre els mandan6 hi havia una gran cerimònia
hivernal, anomenada "okipa" o "imitació", en la qual es commemorava un gran
diluvi ⎯del qual se'n van salvar els avantpassats⎯, i on ensems s'afavoria la
reproducció dels bisons. Personatges còmics, empastifats i emmascarats, dansaven
5 Pactes que ben bé podríem anomenar "contractes espirituals" amb les divinitats malignes, o amb els
patrocinadors del desordre social, tal i com fa l'antropòleg Ramon Sarró, en un text interessantíssim. Ho
trobareu a SARRÓ, R. "Arrodíllate y creerás: reflexiones sobre la postura religiosa", dins CORNEJO, M., CANTÓN
M. i LLERA, R. (Coord.) Teorías y prácticas emergentes en antropología de la religión. Guipuzcoa: ANKULEGI
antropologia elkartea, 2008, pp. 284 i ss.
6 Els mandan són una tribu índia siouan (grup hoka-‐sioux), a Amèrica del Nord, el nom de la qual prové de
Mawantani, "gent del riu". El seu enclavament original es trobava entre els rius Heart i Little Missouri (Dakota
del Nord), vora l'actual Bismark. Avui dia viuen a la reserva de Fort Berthold (Dakota del Nord).
durant dos dies tot invocant un ésser invisible anomenat Oxinhede, "el boig", que
apareixia el tercer o quart dia, darrera jornada de la festa. Vestia tan sols un tapall
de pell de bisó, un casquet i un collaret de palla. Tot pintat de negre, també duia
una pròtesi de dents serrades ⎯una gran boca⎯ i un sexe postís, fet amb un bastó
i dues carabasses: un vara llarga d'on en penjava un simulacre de testa humana. Els
nens el temien, perquè es deia que se'ls cruspia, i somniar-‐hi era un presagi de
defunció ineluctable. Aquesta mena de diable mirava de pertorbar la festa,
precedia la mort i volia sabotejar la reproducció dels bisons. Abans d'expulsar-‐lo,
se li feien ofrenes. I segueix dient, Lévi-‐Strauss:
A fi que es pugui superar l'oposició entre la vida i la mort, s'ha de començar per
reconèixer-‐la com a tal; si no es fa, l'ambigüitat entre ambdós estats, que s'haurà
deixat entrar, persistirà indefinidament7.
Vingui d'on vingui, veiem que la necessitat del grup vivent és, en primer
terme, la d'assumir l'existència de la mort, fet que repercuteix en "entendre-‐la" i
"tractar-‐la". La manera de fer-‐ho, entre els mandan, no dista massa d'un altre
procediment, també ressenyat pel nostre autor, i que contempla la presència
d'aquests enviats estrafolaris, severs i desimbolts a parts iguals:
Entre alguns indis d'Amèrica del Nord, antics monstres caníbals retornaven
periòdicament, terroritzant els passavolants, i de vegades desenvolupant el paper
de portadors de sort o d'herois de la comicitat8.
En la societat diguem-‐ne occidental, també hi ha festes i cerimònies que
regulen el retorn pautat dels delegats de la mort, i que estipulen un tractament
tradicional basat en vastes operacions d'intercanvi, de regals amb ells. Lévi-‐Strauss
diu, en una altra ocasió:
7 LÉVI-‐STRAUSS, C. Antropología estructural II. México: Siglo XXI, 2004, pp. 99 i ss.
8 LÉVI-‐STRAUSS, C. La alfarera celosa. Barcelona: Paidós, 2008, p. 108.
En la societat nord-‐americana, que sovint fa l'efecte de voler reintegrar a la
civilització moderna actituds i procediments generals de les cultures primitives,
aquestes ocasions tenen una amplitud totalment excepcional. L'intercanvi de regals
de Nadal, al qual es dediquen amb una mena d'ardor sagrat, durant un mes cada
any, totes les classes socials, no és altra cosa que un potlach gegantí, que compromet
milions d'individus i que, quan acaba, deixa molts pressupostos familiars en
desequilibris prolongats9.
Com podem veure, l'autor connecta fets, allunyats els uns dels altres pel
temps i per l'espai, però mirant d'esbrinar-‐ne la funció compartida. I ho fa sovint,
això. D'una de les seves obres magnes, en rescatem un altre paràgraf, que de retop
ens posa sobre la pista d'El Pare Noel torturat. Lévi-‐Strauss fa treball de camp
entre els indis bororó10, a principis dels anys 50 del segle XX, i en ressenya certs
cerimonials, destinats a regir el sempre fràgil equilibri entre els vius i els
traspassats. Es pregunta per què serveix la credulitat de les persones ⎯real o
suposada⎯, és a dir quina funció tenen els rituals de diàleg amb els
compromissaris dels difunts. I de sobte enllaça, de pensament, amb la seva
llunyana França:
Si mantenim les nostres criatures en la creença del Noel, no és pas només per a
enganyar-‐les: llur fervor ens escalfa, ens ajuda a enganyar-‐nos a nosaltres mateixos i
a creure, ja que elles ho creuen, que un món de generositat sense contrapartida no
és absolutament incompatible amb la realitat. I això no obstant, els homes moren,
no tornen mai més; i tot ordre social s'aproxima a la mort, en el sentit que pren
alguna cosa i no dóna res en equivalència11.
9 LÉVI-‐STRAUSS, C. Las estructuras elementales del parentesco. Barcelona: Paidós, 1998, p. 95. El potlach és una
cerimònia practicada pels pobles originaris de la costa del Pacífic de l'Amèrica del Nord ⎯abraça els EEUU i
Canadà. L'esdeveniment és una sort de competició entre grups, en la qual el grup amfitrió es prodiga en
presents, envers els altres, donant a entendre, precisament, la seva riquesa. Regals, en tot cas, que li seran
retornats en potlach ulteriors, organitzats per altres. I els primers observadors forans se sorprengueren de la
veritable dilapidació de béns que tenia lloc en un potlach; equivalent, en gran mesura, a quan es llença la casa
per la finestra en el decurs d'una gran festa, per exemple un casament actual.
10 Els bororó constituïren un dels majors pobles indígenes del Brasil, però avui dia no arriben al miler. Se'ls
troba al centre de la regió del Mato Grosso.
11 LÉVI-‐STRAUSS, C. Tristos Tròpics. Barcelona: Anagrama, 1992, p. 248. Ressaltem, tanmateix, que la traducció
al català de l'original francès va córrer a càrrec del poeta Miquel Martí i Pol, i que aquest, allí on nosaltres hem
Ja ho tenim. La mort és el recordatori pertinaç que qualsevol ordre social
pot ser esborrat del mapa en un instant. Per això, cal enraonar, tractar amb ella, no
fos cas que demanés contrapartides a través del rapte i maltracte de les criatures,
que són el planter de tota societat. I, de vegades, alguns grups humans ⎯talment el
cas d'Europa⎯ han infantilitzat els rituals del tracte amb la mort, però tan sols per
mantenir-‐los vigents. Desplaçant la superstició ⎯o la fe, el sacrifici, la creença
raonada, àdhuc el diàleg amb els morts a través d'ofrenes, tan se val⎯, al món dels
infants, algunes societats han perllongat, han seguit satisfent necessitats d'ordre
social i cultural. Estaríem parlant, aleshores, d'un desplaçament que és un
contrapès a la teòrica laïcització adulta de les nostres societats? O més aviat és que
seguim creient en un altre món poderós i sinistre, sabent que els infants són el bé
més preuat, aquella presa fàcil per a les urpes de la mort? Segons Manuel Delgado:
Recuperant la vella analogia organicista, bé podríem dir que tota societat és com
un cos que es nodreix d'infants. Ells són el seu aliment fonamental sense el qual
s'afebliria i moriria indefectiblement12.
No en va, i amb les ulleres del pintoresquisme, els infants són "l'alegria" de
tota societat. I les creences infantils en el Pare Noel o en els Reis d'Orient, en efecte,
neguitegen i alliçonen els menuts, però també els fan de guia per a les etapes
posteriors de la vida. Són un mapa lleument dissimulat de codis socials i culturals,
a la manera com la creença en un déu totpoderós pot aplacar i encarrilar una
psique adulta, delerosa d'entendre la vida i la mort en el marc de convivència amb
els seus congèneres. Creure o fer creure en el Pare Noel és, per consens
inconscient, un passaport de la mainada per a la futura vida en societat:
conservat el "Noel" original, ell ho traduí per "els Reis", pels mateixos motius que nosaltres, quan parlem al
prefaci de "connexió", és a dir "traducció" entre realitats.
12 DELGADO, M. "La Carn dels infants. La usurpació de menors en la imaginació persecutòria", a ARXIU
D'ETNOGRAFIA DE CATALUNYA, Tarragona, 1990-‐91, 9: 171-‐186. Informat article, on l'autor afegeix
personatges propis de les contalles, vinguts del més enllà, encarregats de robar-‐nos les criatures, talment
l'Ogre, el Llop, o el Flautista d'Hamelin.
Un dels grans enigmes dels meus primers anys, fora del misteri del naixement, fou
el mecanisme del descens de les joguines de Santa Claus a través de la xemeneia.
Alzinava raonaments bizantins a propòsit de les joguines massa grosses (...).
Reflexionant al voltant de la reducció d'un veler que se m'havia regalat (...) resolguí
el problema amb la següent hipòtesi: ja que Déu és totpoderós, crea les joguines al
mateix lloc allí on jo les trobo (...). Quan vaig saber com es fan els nens, i quan em
fou revelat el misteri de Santa Claus, em va semblar que accedia a una espècie de
majoria d'edat (...). Un part, el pas de les joguines, tot plegat (...)13.
I ara aturem-‐nos, per no desvetllar més del que Lévi-‐Strauss espigola al seu
text de 1952. Només volem afegir-‐hi que la crema del Pare Noel no és en absolut
il·lògica, ans d'aquí parteix el nostre autor per fer parada i fonda en els fets de
Dijon. Perquè, com apunta Jean Duvignaud:
Poques civilitzacions, al grau que la nostra, han demostrat aquella fascinació pel
sofriment infligit, per l'espectacle de l'individu ajusticiat en públic (...). Així, tots els
personatges del nostre teatre eren criminals, assassins o heretges (...), que
reprodueixen una trama de creences i asseguren llur coherència interna. A partir de
l'Edat Mitjana, una epidèmia de suplicis envaeix Europa14.
I això vol dir, de bracet amb el text que esteu al punt d'encetar, que la
necessitat de sacrificar o de raspallar bocs emissaris, o la inquietud que encara ens
produeix la presència de la mort, tot el conjunt s'ha de vehicular d'una manera o
altra. No es pot deixar de fer, vaja. Que, de manera evidentment provisional, ara li
toqui al Pare Noel fer aquest paper d'estrassa, segurament no és pas una
casualitat. Que les criatures condensin les nostres temences a desaparèixer en tant
13 LEIRIS, M. La edad de hombre. México: Aldus, 1996, pp. 39-‐40. Michel Leiris (París 1901 -‐ Saint-‐Hilaire 1990)
va ser un escriptor i etnògraf francès. Ell i Claude Lévi-‐Strauss van conrear una amistat sobretot intel·lectual.
14 DUVIGNAUD, J. El sacrificio inútil. México: FCE, 1997, p. 179. I citem aquest sociòleg i antropòleg (La Rochelle
1921 -‐ 2007), precisament, perquè fou ell qui, el maig del 1968, va anunciar precipitadament "la fi i la mort de
l'estructuralisme", a l'amfiteatre de la Sorbona. És ben sabut que els fets del 68 marquen la fi ⎯transitòria⎯
de la vella universitat humanista i l'abandonament dels cursos ex cathedra, moment en què sembla que sí, que
per fi a la vella Europa s'albira un canvi social de magnituds ignotes. Això fa que Lévi-‐Strauss sigui posat en
quarentena, gairebé excomunicat, expiat, perquè se l'acusa de no haver previst l'esclat, la summa d'anhels
individuals. Ara bé, després del parèntesi, seran les ciències semiològiques les que recuperin l'estructuralisme,
i Lévi-‐Strauss serà de seguida readmès com una garantia de cientificitat.
que comunitat, això és un fet, i per tant els fem l'aleta un temps l'any, en una
espècie de cursa contra rellotge i contra la mort. I que avui, i més que mai, durant
el Nadal castiguem les nostres butxaques, amb una periodicitat que qualsevol
alienígena titllaria d'irracional, el fet té una explicació que va més enllà d'ell
mateix i de la seva aparent manca de lògica; una raó de ser que, gràcies a Claude
Lévi-‐Strauss, tot seguit se'ns farà una mica més diàfana; se'ns previndrà d'uns
motius que sempre han estat amb i entre nosaltres: hem de seguir vius, costi el
que costi.
Adrià Pujol i Cruells
El suplici del Pare Noel
l Nadal de 1951 quedarà marcat, a França, per una polèmica envers la qual
la premsa i l'opinió pública es van mostrar molt sensibles en el seu moment;
una controvèrsia que de retruc va introduir, en l'atmosfera joiosa pròpia d'aquest
període de l'any, una nota inusitadament agra. Feia mesos que les autoritats
eclesiàstiques, per boca de certs prelats, havien expressat la seva desaprovació
contra la creixent importància que les famílies i els comerciants dispensaven a la
figura del Pare Noel. En rigor, denunciaven una "paganització" inquietant de la
festa de la Nativitat, que desviava l'esperit públic del sentit pròpiament cristià
d'aquesta commemoració, en profit d'un mite sense valor religiós. Aquests atacs
s'esdevingueren a les envistes de Nadal; i, amb major discreció, sense dubte, però
amb idèntica fermesa, l'Església protestant va unir la seva veu a la de l'Església
catòlica. Immediatament van aparèixer cartes de lectors i articles als diaris que
demostraven ⎯en sentits potser divergents, però generalment hostils a la posició
eclesiàstica⎯ l'interès que l'afer havia despertat. El punt culminant, en fi, es va
escenificar el 24 de desembre, per mor d'una manifestació descrita en els següents
termes per un corresponsal del diari France-Soir:
DAVANT ELS INFANTS DE LES PARRÒQUIES
EL PARE NOEL HA ESTAT CREMAT
A L'ATRI DE LA CATEDRAL DE DIJON
Dijon, 24 de desembre (desp. France-Soir)
Ahir a la tarda el Pare Noel va ser penjat a les reixes de la Catedral de Dijon i cremat públicament a la zona de l'atri. Aquesta execució espectacular va esdevenir-‐
se en presència de centenars d'infants de les parròquies. De mutu acord, el clergat
havia condemnat el Pare Noel per usurpador i heretge. Se'l va acusar de paganitzar
la festa de Nadal i d'haver-‐s'hi instal·lat com un cucut, tot ocupant un lloc cada
E
vegada major. I sobretot se li retreia que s'hagués infiltrat a totes les escoles
públiques, en les quals el pessebre hi està escrupolosament prohibit.
Diumenge a les tres de la tarda, el dissortat bon jan de barba blanca pagava
⎯talment molts innocents⎯ per una falta, però tanmateix n'eren culpables aquells
que van aplaudir la seva execució. Se li va calar foc a la barba, i es va anar dissipant
en la fumarada.
Al final de l'execució es feia públic un comunicat que deia, essencialment:
En representació de totes les llars cristianes de la parròquia, desitjosos de lluitar contra la mentida, 250 menuts, agrupats davant la porta principal de la catedral de
Dijon, van cremar el Pare Noel. No es tractava pas d'un espectacle, sinó d'un gest
simbòlic. El Pare Noel va ser sacrificat en holocaust. A fi de comptes, la mentida no pot
despertar el sentiment religiós en un nen i no és, de cap de les maneres, un mètode
educatiu. Que els altres diguin i escriguin el que vulguin, i que facin del Pare Noel el
contrapès del Père Fouettard15. Per a nosaltres els cristians, la festa de la Nativitat ha
de romandre com l'aniversari del naixement del Salvador.
L'execució del Pare Noel davant la catedral va ser rebuda de diverses maneres
per part de la població, i va provocar vius comentaris, fins i tot entre els
catòlics. D'altra banda, aquesta manifestació intempestiva podria desencadenar
seqüeles imprevistes pels seus organitzadors.
[...]
El cas ha dividit la ciutat en dos bàndols.
Dijon espera la resurrecció del Pare Noel, assassinat ahir a l'atri de la catedral.
Ressuscitarà aquesta tarda, a les sis tocades, a l'Ajuntament. Un comunicat
oficial anunciava, en efecte, que com cada any el Pare Noel convocava la canalla
de Dijon a la Plaça de l'Alliberament, i deia que se'ls dirigirà des de les teulades
de l'Ajuntament, l'indret on circularà enfocat pels projectors.
15 Aquest personatge acompanya el Pare Noel quan reparteix els regals, i vindria a ser, per entendre'ns, el seu
costat fosc. Vestit de negre, tragina un sac i un fuet (d'aquí el seu àlies), amb el qual fueteja els menuts que
s'han portat malament durant l'any. També reparteix carbó i altres llaminadures, com els nostres Reis
d'Orient. La tradició és viva a l'Alsàcia-‐Lorena, a Bèlgica i als Països Baixos, i en alguns llocs també se
l'anomena Père Negre. Finalment, es podria traduir per "l'Home del Sac" (així es fa en una traducció castellana
de l'any 2001, de l'editor Mario Muchnik), però aleshores no estaríem parlant estrictament del mateix, i per
això hem optat per mantenir en el text el nom en francès. A despit d'això, però, veurem que més endavant la
designació d'Home del Sac sí que ens farà servei.
Segons sembla, el canonge Kir, alcalde de Dijon, s'ha abstingut de prendre
partit en tot aquest delicat assumpte.
Aquell mateix dia, el suplici del Pare Noel ocupava el primer pla de
l'actualitat; no hi va haver cap diari que no comentés l'incident, i alguns ⎯com el
citat France-Soir, ja se sap, el de major tiratge entre la premsa francesa⎯ van
arribar a dedicar-‐li l'editorial. En general es va desaprovar l'actitud del clergat de
Dijon; fins a tal punt, sembla ser, que les autoritats religioses es van decantar per
batre's en retirada, o almenys van optar per observar una discreta reserva; també
es va dir que els nostres ministres s'havien dividit davant l'afer.
El to de la major part dels articles és el propi d'una sensibleria farcida de
tacte: és tan bonic creure en el Pare Noel, no fa mal a ningú, els infants obtenen
grans satisfaccions i, a més a més, apleguen deliciosos records per quan siguin
grans, etc. En realitat, hom fuig d'estudi en comptes de donar una resposta, perquè
no es tracta de justificar les raons per les quals el Pare Noel plau als petits de la
casa, sinó que més aviat caldria donar les raons que han dut els adults a inventar-‐
lo. Sigui com sigui, les reaccions són tan unànimes, que no es pot dubtar que
existeixi, en aquest punt, un divorci entre l'opinió pública i l'Església.
Malgrat el caràcter mínim de l'incident, el fet és important, perquè després
de l'Ocupació, França ha assistit a una progressiva reconciliació d'una opinió,
àmpliament no creient, amb la religió: l'accés als consells de govern d'un partit tan
clarament confessional com el M.R.P.16 n'és la prova. D'altra banda, els anticlericals
tradicionals es van adonar de la inesperada ocasió que se'ls presentava: són ells, a
Dijon i d'altres indrets, els erigits en protectors d'un Pare Noel amenaçat. Heus ací
el Pare Noel, símbol de la irreligió, quina paradoxa! Perquè, en aquest assumpte,
tot s'escola com si l'Església adoptés un esperit crític, àvid de franquesa i de
veritat, mentre que són els racionalistes els qui assumeixen el paper de guardians
de la superstició. Amb aquesta aparent inversió dels papers, n'hi ha prou per
suggerir que aquest incident ingenu amaga realitats molt més profundes.
16 El Mouvement Républicain Populaire (Moviment Republicà Popular) va ser un partit polític francès de la
Quarta República. Fundat el 1944, sempre va tenir orientació catòlica i de centredreta.
Estem en presència d'una manifestació simptomàtica, un senyal de la ràpida
evolució de costums i creences, primer a França, però sens dubte més enllà. No
s'esdevé cada dia, que l'etnòleg tingui l'oportunitat d'observar, en la seva pròpia
societat, la irrupció sobtada d'un ritu, àdhuc d'un culte; no és habitual, vet-‐ho aquí,
poder investigar-‐ne les causes i estudiar-‐ne l'impacte en les altres formes de la
vida religiosa. En resum, aquí es tracta d'entendre amb quines transformacions de
conjunt, socials i mentals a la vegada, es vinculen les manifestacions visibles vers
les quals l'Església ⎯amb la seva experiència tradicional en aquests quefers⎯ no
s'ha equivocat; no anava desencaminada, almenys en la mesura que es limitava a
reconèixer-‐hi un valor significatiu.
≈
D'uns tres anys ençà, és a dir, des que l'activitat econòmica es va redreçar, la
celebració del Nadal17 ha reeixit a França, assolint una dimensió mai no vista abans
de la guerra. És ben cert que aquest desenvolupament, tant per la seva importància
material com per les formes amb què s'ha revestit, tot plegat és el resultat directe
de la influència i el prestigi dels Estats Units d'Amèrica. No en va, hom ha vist
aparèixer simultàniament els grans avets a les cantonades o a les principals
artèries, il·luminats de nit; els papers historiats per embolicar els regals nadalencs;
les postals de felicitació amb dibuixos, i el costum d'exposar-‐les durant la setmana
fatídica a la lleixa de la xemeneia del destinatari; les col·lectes de l'Exèrcit de
Salvació, que sol penjar llurs calderes d'escudella a places i carrers; i, finalment, els
personatges disfressats de Pare Noel als grans magatzems, amatents a les
súpliques dels infants. Tots aquests usos, que fins no fa massa semblaven puerils i
barrocs als francesos que visitaven els Estats Units ⎯un dels signes més evidents
de la incompatibilitat congènita entre ambdues mentalitats⎯, enguany s'han
17 Fem notar, als lectors i a les lectores, que en aquest punt l'original Francès diu "Noël". És així, perquè en
aquell idioma "Noël" i "Nadal" són paraules sinònimes. Vist d'aquesta manera, el "Pare Noel" seria el "Pare
Nadal". I aquesta designació del Nadal es repeteix diverses vegades al llarg de l'escrit originari, per bé que
nosaltres no l'hàgim mantinguda enlloc.
implantat i aclimatat a França, amb una facilitat i amb una generalitat que són una
lliçó a meditar per part de l'historiador de les civilitzacions.
En aquest camp, així com en d'altres, estem assistint a un vast experiment
de difusió, per dret propi no massa diferent d'aquells fenòmens arcaics que solíem
estudiar, al voltant d'exemples remots com l'encenedor de pistó o les canoes amb
balancí18. Però és més fàcil i més difícil alhora raonar al voltant d'uns successos
que es passegen davant els nostres ulls, sobretot quan el teatre, l'escenari és la
nostra pròpia societat. És més fàcil, perquè la continuïtat de l'experiment resta
assegurada, amb tots els seus moments i matisos; i és més difícil, perquè és en
aquestes raríssimes ocasions quan copsem l'extrema complexitat de les
transformacions socials, fins i tot en les més tènues; i perquè les raons aparents
que conferim als esdeveniments on nosaltres som els actors, en realitat són molt
diferents de les causes reals que en aquests fets ens assignen un paper.
Vist així, seria massa simple explicar el desenvolupament de la celebració
del Nadal a França invocant la simple influència dels Estats Units. Que sigui un
préstec, això és un fet, però no comporta amb si mateix ⎯sinó de manera
incompleta⎯ les seves raons de fons. Enumerem ràpidament aquelles que són
evidents: d'entrada hi ha un munt de nord-‐americans a França, que celebren el
Nadal a la seva manera; el cinema, els digests19 i les novel·les americanes, sengles
reportatges en els grans diaris, el conjunt ha fet conèixer els costums nord-‐
americans, i aquests gaudeixen de la pujança del poder militar i econòmic dels
Estats Units. Tanmateix, no s'hi val a descartar la hipòtesi que el Pla Marshall hagi
afavorit, directament o indirectament, la importació de certes mercaderies lligades
als ritus de Nadal. Però tot plegat seria insuficient per explicar el fenomen. Els
costums importats dels Estats Units, fins i tot s'imposen en capes de població que
són inconscients del seu origen; els ambients obrers ⎯on la influència comunista
18 Amb més propietat caldria dir-‐ne "piragua amb batanga". Lévi-‐Strauss es refereix a sengles objectes de la
cultura material d'òrbita indonèsica, dels quals els etnòlegs del seu temps n'analitzaren la difusió geogràfica,
entre d'altres aspectes. L'encenedor amb pistó disposa d'un giny giratori que facilita la fricció, i la batanga és
un suport, simple o doble, que dóna estabilitat a la piragua.
19 Reader's Digest és una revista mensual nord-‐americana amb seu a Nova York, fundada el 1922 per DeWitt
Wallace. En format de butxaca i il·lustrada, publica articles originals, articles resumits o reimpresos d'altres
revistes, resums de llibres, col·leccions d'acudits, anècdotes, cites i altres escrits breus. De seguida el format
fou copiat, donant pas als digests, que podríem traduir per "seleccions" o "compendis".
més aviat desacreditaria tot allò que fes olor de made in U.S.A.⎯ adopten aquests
usos amb idèntic entusiasme que altres segments socials. A més de la difusió
simple, doncs, no hem d'oblidar aquell procés tan important que Kroeber20, el
primer que la va identificar, va batejar amb el nom de difusió per estímul (stimulus
diffusion): l'ús importat no s'assimila, sinó que funciona de catalitzador; o sigui que
suscita, amb la seva sola presència, l'aparició d'un ús anàleg, una manera de fer que
ja era potencialment present en el medi secundari.
Si de cas il·lustrem aquest punt amb un exemple que toca directament el
nostre assumpte. L'industrial paperer que va als Estats Units, convidat pels seus
col·legues nord-‐americans, o en tant que membre d'una missió econòmica,
constata que allí fabriquen papers especials per embalar els obsequis de Nadal.
Aleshores ell s'apropia de la idea, i això ja és un fenomen de difusió. La mestressa
de casa parisenca que va a la papereria del seu barri, perquè vol comprar paper
d'embolicar, percep a l'aparador uns papers més bonics i més ben fets que no pas
aquells que fins ara la satisfeien; ella ho ignora tot dels usos nord-‐americans, però
aquell nou paper omple una exigència estètica i encarna una disposició afectiva ja
presents, tot i que privades de mitjans d'expressió. Ara bé, adoptant-‐los ⎯també
ho ho va fer el fabricant del paper⎯, la mestressa no s'apropia directament d'un
costum estranger, per bé que aquest costum, immediatament reconegut, estimula
en la dona el naixement d'un costum idèntic.
En segon lloc, no podem deixar de banda que, des d'abans de la guerra, la
celebració del Nadal segueix, a França i a tota Europa, una línia ascendent. El fet
respon, d'entrada, a la millora progressiva del nivell de vida, en detriment que hi
hagi causes molt més subtils. Amb els trets que tots coneixem, el Nadal és
essencialment una festa moderna, per més que tingui, també, multiplicitat de
característiques arcaïtzants. L'ús del vesc no és, almenys en una primera instància,
un vestigi druídic, perquè, segons sembla, es va tornar a posar de moda durant
l'Edat Mitjana. Al seu torn, l'avet de Nadal no es menciona enlloc abans d'alguns
textos alemanys del segle XVII; passa a Anglaterra durant el segle XVIII, i a França no
20 Alfred Louis Kroeber (Hoboken, Nova Jersey 1876 -‐ París 1960) va ser un antropòleg nord-‐americà. És
considerat un dels principals impulsors de l'antropologia cultural als EUA, i el seu interès es va projectar en
camps tan diversos com el parentiu, el folklore, l'art, la lingüística o l'arqueologia. Va dirigir expedicions
arqueològiques a Mèxic, Nou Mèxic i Perú. També va treballar amb el darrer indi yana, anomenat Ishi.
arriba fins entrat el XIX. El diccionari Littré21 no sembla conèixer-‐lo prou bé, o ho fa
dessota una forma molt diferent a la nostra, ja que el defineix (a l'article Nöel,
apartat Arbre de Noël) com el nom donat "en alguns països, a una branca d'avet o
de grèvol, adornada de manera variada, sobretot guarnida amb bombons i joguines
que es regalen a la mainada, pels quals es tracta d'una gran festa". I el ventall
d'apel·latius donats al personatge que reparteix les joguines entre la xicalla ⎯Pare
Noel, Sant Nicolau, Santa Claus⎯ també demostra que és el producte d'un procés
de convergència, i no pas un prototipus antic i conservat a pertot.
Així doncs, és pertinent subratllar que la versió moderna no inventa res de
res: es limita a recompondre de peces i de trossos una vella celebració, la
importància de la qual no havia quedat mai bandejada del tot. Si, segons Littré,
l'avet de Nadal és gairebé una institució exòtica, Cheruel22 fa notar
significativament, al seu Dictionnaire Historique des Institutions, Moeurs et
Coutumes de la France ⎯que, com admet l'autor, es tracta d'un refregit del
Dictionnaire de les Antiquités Nationales de Sainte Palaye , 1697-‐1781⎯, el següent:
"El Nadal [...] fou, durant molts segles i fins a una època recent [el subratllat és
nostre], una ocasió per a les celebracions en família"; i aquí segueix una descripció
de les festivitats de Nadal durant el segle XIII, que d'altra banda no semblen
entroncar en res amb les nostres. Val a dir, doncs, que estem en presència d'un
ritual la importància del qual ha fluctuat molt en la història, coneixent apogeus i
declivis. I la forma nord-‐americana no és altra cosa que el més modern d'aquests
vaivens.
Sigui dit de passada, aquestes ràpides indicacions són suficients per
demostrar, enfront dels problemes d'aquest tipus, com n'és d'important desconfiar
d'explicacions massa fàcils, apel·lant automàticament als "vestigis" i a les
"supervivències". Si mai no hi hagués hagut, en temps prehistòrics, un culte als
arbres que s'hagués continuat en els diversos usos folklòrics, l'Europa moderna no
hauria "inventat" pas, és clar, l'arbre de Nadal. Però, ho hem mostrat més amunt, es
21 Émile Littré (París 1801 — París 1881) filòsof i lexicògraf, el 1873 bastí el diccionari en francès més extens
de l'època. Lévi-‐Strauss el cita, en part, per donar a entendre fins a quin punt l'avet de Nadal és una tradició
"aliena" a la cultura francesa de mitjans del segle XIX.
22 Adolphe Chéruel (Rouen 1809 -‐ Fontenay-‐aux-‐Roses 1891) va ser un reconegut historiador francès
noucentista.
tracta d'una invenció recent. I, no obstant, aquesta invenció no va néixer del no-‐res.
Perquè altres usos medievals estan perfectament documentats. Parlem, per
exemple, del tronc de Nadal ⎯convertit en un pastís a París⎯, fet d'un tronc força
gruixut, a fi i efecte que cremi tota la nit; les espelmes de Nadal, d'apropiades
dimensions per assolir el mateix resultat; la decoració dels edificis ⎯des de les
Saturnals romanes, sobre les quals tornarem⎯ amb brots verds: heura, grèvol i
avet; i, finalment, però sense cap relació amb el Nadal, als romanços de la Taula
Rodona23 apareix un arbre sobrenatural tot cobert de llums.
Dins aquest context, l'arbre de Nadal apareix com una solució sincrètica, és
a dir que concentra en un objecte únic unes exigències fins llavors en estat
inconnex: arbre màgic, foc, llum duradora i verdor persistent. Inversament, i en la
seva forma actual, el Pare Noel és una creació moderna. I encara és més recent la
creença (que obliga Dinamarca a habilitar una oficina de correus especial, per
contestar la correspondència de tots els infants del mont), la contalla que domicilia
el personatge a Groenlàndia, una possessió danesa, i que de carambola el fa viatjar
amb un trineu tirat per rens. Fins i tot es diu que aquest aspecte de la llegenda es
va desenvolupar, sobretot, en el decurs de la darrera guerra, degut a
l'estacionament de certes forces nord-‐americanes a Islàndia i Groenlàndia. I encara
afegiríem que els rens no són fruit de l'atzar, ja que hi ha documents anglesos del
Renaixement que mencionen trofeus de rens, botins de caça que es passejaven en
ocasió de les danses de Nadal, i tot plegat abans de tota creença en el Pare Noel,
fins i tot abans de la formació de la llegenda.
És així, per tant, que es mesclen i es tornen a mesclar elements molt vells,
mentre d'altres s'introdueixen de bell nou, i hom va trobant formes inèdites per
perpetuar, transformar i revifar els usos antics. No hi ha res d'específicament nou
en el que aquí voldríem anomenar, sense jocs de paraules, el renaixement del
Nadal. Per què suscita tanta emoció, i per què s'esdevé que al voltant del
personatge del Pare Noel es concentri l'animadversió d'alguns? 23 Ordre de cavalleria creat pel llegendari rei Artús, el qual reunia els seus cavallers al voltant d'una taula
rodona per tal d'evitar tot sentiment de superioritat entre ells. Literatura pertanyent a la matèria de Bretanya i
al cicle del Greal, els seus personatges més famosos, en mans del seu creador Chrétien de Troyes, com
Perceval, Lancelot, Ivain, etc., es van distingir individualment per les seves aventures a la recerca d'uns ideals,
tant profans com espirituals.
≈
El Pare Noel vesteix d'escarlata: és un rei24. La seva barba blanca, les seves pells i
les seves botes, el trineu amb el qual viatja, el conjunt evoca l'hivern. Hom
l'anomena "Pare"25 i és un vellard, de manera que encarna la forma benèvola de
l'autoritat dels antics. Tot és molt clar, però aleshores, en quina categoria convé
ubicar-‐lo, des del punt de vista de la tipologia religiosa? No és pas un ésser mític,
perquè no existeix un mite que reflecteixi el seu origen i les seves funcions; i
tampoc no és un personatge de llegenda, perquè no se l'associa amb cap relat semi-‐
històric. De fet, aquest ésser sobrenatural i immutable, fixat eternament en la seva
forma i definit per una funció exclusiva i un retorn periòdic, és més aviat un
membre de la família de les divinitats; rep, d'altra banda, el culte dels infants
durant certes èpoques de l'any, sempre sota la forma de cartes i pregàries;
recompensa els bons i priva els dolents. És la divinitat d'una franja o classe d'edat
de la nostra societat (una classe d'edat, tanmateix, a bastament caracteritzada per
la sola creença en el Pare Noel), i l'única diferència entre el Pare Noel i una
divinitat vertadera és que els adults no creuen en ell, per bé que encoratgin llurs
fills a creure-‐hi, i tenint en compte que mantenen la creença a base d'un gran
nombre de mistificacions.
El Pare Noel és, doncs, l'expressió d'un estatus diferencial entre els menuts,
d'una banda, i els adolescents i els adults de l'altra. Des d'aquest punt de vista, se
l'associa a un vast conjunt de creences i pràctiques que els etnòlegs han estudiat en
la major part de les societats: els ritus de pas26 i d'iniciació. Hi ha pocs grups
24 Com Jesús, cobert amb un mantó pels seus captors, a manera d'escarni ⎯i abillat amb una corona d'espines,
distinció falsa i burlesca⎯, i que segons les versions és una capa porpra, escarlata o vermella. En qualsevol cas,
el mantó rogenc és un símbol estès de reialesa.
25 "Père", en francès, a més de les accepcions de "pare" evoca, en el llenguatge col·loquial, sobretot ruralitzant,
la figura d'un "home granat", generalment taujà. Fins tot, ens atreviríem a dir, ostenta un marro de la figura del
"bon salvatge".
26 El "ritus de pas" és un concepte etnològic introduït el 1909 per l'antropòleg francès d'origen alemany Arnold
van Gennep (Ludwigsburg 1873 -‐ 1957). L'autor assenyala que en el seu desenvolupament social un individu
humans, efectivament, al si dels quals, d'una manera o altra, els infants (de vegades
també les dones) no siguin exclosos de la societat dels homes, per la ignorància de
certs misteris o per la creença ⎯meticulosament mantinguda⎯ en alguna il·lusió,
amb revelació inclosa, que els adults es reserven per al moment oportú, consagrant
amb això la incorporació de les joves generacions a la pròpia. De vegades aquests
ritus s'assemblen sorprenentment als que ara mateix estem examinant. I és que,
per exemple, com no sentir-‐se colpit per l'analogia que es dóna entre el Pare Noel i
les katcines dels indis del sud-‐oest dels Estats Units? Aquests personatges
disfressats i emmascarats encarnen déus i ancestres; retornen periòdicament per
visitar el seu llogarret i dansar-‐hi, i per punir o recompensar la canalla, alliçonar-‐
la!, ja que tot es disposa perquè aquesta no reconegui els seus pares o familiars
dessota la disfressa tradicional.
Fil per randa, el Pare Noel pertany a la mateixa família de les katcines, junt
amb d'altres comparses actualment relegades a un segon pla: la Croquemitaine, el
Père Fouettard27, etc. És del tot significatiu que les mateixes tendències educatives
que enguany proscriuen la invocació d'aquestes "katcines" punitives, hagin arribat
a enaltir el personatge benèvol del Pare Noel, enlloc ⎯tal i com el
desenvolupament de l'esperit positiu i racionalista hauria fet suposar⎯
d'englobar-‐lo en la mateixa condemna. En aquest sentit no hi va haver cap
racionalització dels mètodes educatius, perquè el Pare Noel no és més "racional"
que l'Home del Sac (l'Església té raó en aquest punt): assistim, sobretot, a un
desplaçament mític, i és aquest el moll de l'os, el trànsit que cal explicar.
És indubtable que els ritus i els mites d'iniciació tenen, en les societats
humanes, una funció pràctica: ajuden la gent gran a mantenir la canalla dins l'ordre
ha de dur a terme nombroses transicions: entre la infantesa i l'edat adulta, entre la solteria i el matrimoni,
entre pertànyer o no pertànyer a un grup, entre viatjar i retornar, i etcètera.
27 Ja n'hem parlat a la nota 15 de la present traducció, però ara caldria un breu aclariment. Amb una visió de
conjunt, la Croquemitaine i el Père Fouettard no deixen de ser allò que sovint hom anomena "espantacriatures"
o "espantamainades", una caterva de personatges fabulosos que serveixen de preventiu envers els infants.
Curiosament, la Croquemitaine té un equivalent a la Val d'Aran, anomenat Jan del Gel, un personatge pelut i
terrorífic que caça els nens i nenes imprudents que s'aventuren en les regions nevades, dels quals se'n menja
les parts congelades, com els dits i el nas. I aquí, el Père Fouettard remetria, ara sí, al Saginer valencià, al Papu
català, al Coco castellà o als Crespells baleàrics, a més del tardà i urbano-‐industrial Home del Sac. La llista
d'éssers fantàstics, amb la funció principal d'espantar els mardufais, és molt extensa, ni de bon tros ha estat
recopilada, i gairebé té tantes variants com indrets i comunitats humanes.
i l'obediència. Durant tot l'any invoquem la visita del Pare Noel, per recordar als
nostres fills que la generositat del primer es mesurarà amb el bon comportament
dels segons; i el caràcter periòdic de la distribució de regals és útil de cares a
disciplinar les reivindicacions infantils, tot sigui per reduir a un breu instant el
moment en què veritablement tindran dret a exigir obsequis. Tanmateix, aquest
simple enunciat és suficient per dinamitar els marcs de l'explicació utilitària. Atès
que, ¿d'on prové que els petits tinguin drets, i que aquests drets s'imposin
ineluctablement als adults, al punt que els obliga a elaborar tota una mitologia i un
ritual costós i complicat, amb la fi d'acotar-‐los i limitar-‐los? Tot seguit es veu que la
creença en el Pare Noel no és només una mistificació, infligida amablement pels
adults a la menudalla; en gran mesura és el resultat d'una transacció, força
onerosa, ben cara, entre ambdues generacions. I amb tot aquest ritual s'esdevé el
mateix que amb les plantes verdes ⎯pi o avet, grèvol, heura, vesc⎯, que utilitzem
per decorar les nostres llars. Avui dia un luxe gratuït, temps ha que van ser,
almenys en certes regions, objecte d'un intercanvi entre dues classes de la
població: durant la vigília de Nadal, a Anglaterra, i fins a finals del segle XVIII, les
dones anaven a gooding, és a dir, pidolant de llar en llar, i de retop fornien els
donants amb branques verdes, a la manera de retorn. I retrobarem els infants en la
mateixa posició de regateig, de negociació, i aquí paga la pena assenyalar que, a fi i
efecte de fer col·lecta el dia de Sant Nicolau, els petits de vegades es disfressen de
dona: dones, criatures, o sigui que parlem, en els dos casos, de no iniciats.
No obstant això, hi ha un aspecte molt important dels rituals d'iniciació al
qual no sempre s'ha dispensat l'atenció suficient, si bé il·lumina la seva naturalesa
molt més profundament que no pas les consideracions utilitàries evocades al
paràgraf precedent. Si de cas, tornem a l'exemple del ritual de les katcines, propi
dels indis pueblo, una pràctica que ja hem referit. Si els infants són mantinguts en
la ignorància de la naturalesa humana dels personatges que encarnen les katcines,
¿és justament a fi que els temin o els respectin, i que per tant es comportin en
conseqüència? És incontestable, però aquesta és tan sols la funció secundària del
ritual. Hi ha una altra explicació que el mite d'origen ens porta a la llum. Aquest
mite explica que les katcines són les ànimes dels primers infants indígenes, ofegats
dramàticament en un riu a l'època de les migracions ancestrals. Les katcines són,
vet-‐ho aquí, la prova de la mort, i alhora basteixen el testimoni de la vida després
de la mort. I encara més: quan els avantpassats dels indis actuals finalment s van
afincar al seu llogarret, el mite diu que les katcines venien cada any a visitar-‐los i
que, tot marxant, s'enduien amb elles els nens i nenes. Els indígenes, desesperats
perquè perdien llurs descendents, van aconseguir que les katcines romanguessin a
l'altre món, a canvi de la promesa de representar-‐les cada any mitjançant màscares
i danses. Tot amb tot, si els benjamins són exclosos del misteri de les katcines, no
és, vaja, en primer terme i sobretot, per intimidar-‐los. Jo diria que més aviat és per
la raó contrària: és perquè ells, els infants són les katcines. Se'ls manté al marge de
la mistificació, perquè representen la realitat amb la qual la mistificació manté una
mena de compromís. El seu lloc és en una altra part: no pas amb les màscares i els
vius, sinó amb els Déus i amb els difunts; amb els Déus que són morts. I els morts
són els infants.
Al nostre entendre, aquesta interpretació pot estendre's a tots els ritus
iniciàtics, i també a totes les ocasions en què la societat es divideix en dos grups. La
"no-‐iniciació" no és purament un estat de privació, envernissat per la ignorància, la
il·lusió o altres connotacions negatives. La relació entre iniciats i no-‐iniciats té un
contingut positiu. És nogensmenys una relació complementària entre dos grups,
dels quals l'un representa als morts i l'altre als vius. A més a més, en el decurs del
mateix ritual manta vegada s'inverteixen els papers, perquè la dualitat engendra
una reciprocitat de perspectives que, com passa quan es confronten dos miralls,
pot repetir-‐se fins a l'infinit: si els no-‐iniciats són els morts, també són els súper-‐
iniciats; i si, com s'esdevé sovint, són els iniciats els qui encarnen els fantasmes
dels difunts per espantar els novicis, és als novicis que correspondrà, en un estadi
ulterior del ritual, dispersar-‐los i impedir el seu retorn. Ara bé, i sense dur més
enllà aquestes consideracions, que ens allunyarien del nostre propòsit, n'hi haurà
prou amb recordar que, en la mesura que els ritus i creences associats al Pare Noel
fan referència a una sociologia iniciàtica (cosa que no és gens dubtosa), posen en
evidència, darrera l'oposició entre pàrvuls i adults, una oposició més profunda
entre morts i vius.
≈
Hem arribat a la conclusió precedent mitjançant una anàlisi purament sincrònica,
tant de la funció de certs rituals com dels continguts dels mites en els quals es
funden. Però una anàlisi diacrònica ens hauria dut al mateix resultat. I és que, en
general, els historiadors de les religions i els folkloristes admeten que l'origen
remot del Pare Noel es troba en aquell Abat de Liesse, Abbas Stultorum, Abat del
Desgovern o del Desgavell, traducció exacta de l'anglès Lord of Misrule, en
qualsevol cas personatges28 que, durant un lapse de temps, són els reis del Nadal, i
en els quals reconeixem els hereus del Rei de les Saturnals d'època romana. I
doncs, les Saturnals eren la festa de les larvae, és a dir, dels morts per violència o
deixats sense sepultura. I darrere de l'ancià Saturn, devorador d'albats i xics, es
perfilen, com tantes imatges simètriques, el bonàs del Pare Noel, benefactor dels
infants; el Julebok escandinau, dimoni cornut del món subterrani que porta regals
als marrecs; Sant Nicolau, que els ressuscita i els omple d'obsequis; i, finalment, les
katcines, infants traspassats precoçment, éssers que renuncien al seu rol
d'assassins de nens per convertir-‐se, alternativament, en dispensadors de càstigs i
de presents. Afegim-‐hi que, com les katcines, el prototipus arcaic de Saturn és un
déu de la germinació. I de passada assenyalem que el personatge modern de Santa
Claus o del Pare Noel resulta de la fusió sincrètica de personatges diversos: l'Abat
de Liesse, un bisbe-‐caganiu o bisbetó, elegit tot invocant Sant Nicolau, i el mateix
Sant Nicolau, a la festa del qual es remunten directament les creences relacionades
amb els mitjons, les sabates i les xemeneies. L'Abat de Liesse regnava el 25 de
desembre; Sant Nicolau cau el 6 de desembre; els bisbetons eren elegits el 28 de
desembre. I el Julebok escandinau se celebrava el desembre. O sigui que se'ns
28 Aquests reis estrambòtics i transitoris són presents en l'òrbita de tots els països que celebren el Nadal. A
l'Edat Mitjana, les confraries, els gremis i els grups d'estudiants elegien dirigents falsos, reis de la festa que
també sortien durant els Carnestoltes, la darrera festa hivernal. L'Abat de Liesse, per exemple, era escollit per
una confraria de la població d'Arres, i el seu nom prové de l'Abbas Laetitiae, el "Pare de l'Alegria". La llista de
personatges és llarga i nodrida, però voldríem apuntar-‐ne alguns de catalans i propis del Nadal. Hi ha el
Bisbetó, que encara s'encarna al monestir de Montserrat el dia dels Sants Innocents (s'escull un escolanet, que
manarà durant un dia per damunt de les jerarquies eclesiàstiques habituals); l'Abatona, enguany en desús,
però present fins no fa massa en els convents de religioses, i estructuralment idèntica a la festa del Bisbetó;
l'Home dels Nassos, en Fumera, i l'Ós, que personifica l'Hivernàs a moltes poblacions nord-‐catalanes. O la festa
de Santa Àgueda, quan manen les dones. I fins i tot els Reis d'Orient participarien d'aquestes farses, totes
hereves, en major o menor grau, de les festes hivernals romanes.
remet directament a les libertas decembris que ressenya Homer i que, des del segle
XVIII, Du Tillot29 havia invocat per relligar el període de Nadal amb les Saturnals.
Les explicacions per supervivència sempre són incompletes, perquè els
costums no desapareixen ni sobreviuen sense una raó. Quan subsisteixen, la causa
sovint no prové de la viscositat històrica, sinó de la permanència d'una funció que
una anàlisi des del present ens hauria de permetre dilucidar. Si hem donat als indis
pueblo un lloc predominant en la nostra discussió, és precisament perquè
l'absència de relació històrica concebible entre les seves institucions i les nostres
(llevat les tardanes influències espanyoles del segle XVII) demostra que, amb els
ritus de Nadal, estem no només davant de certs vestigis històrics, sinó que també
encarem formes de pensament i de conducta, filloles de les condicions més
generals de la vida en societat. Les Saturnals i la celebració medieval del Nadal no
contenen la raó última d'un ritual, segons com inexplicable i mancat de significat;
però sí que forneixen un material comparatiu útil, necessari per extraure el sentit
pregon d'institucions recurrents.
No és sorprenent que els aspectes no cristians del cicle de Nadal
s'assemblin a les Saturnals, atès que tenim bones raons per suposar que l'Església
va fixar la data de Nadal el 25 de desembre (enlloc de triar el març o el gener), amb
la fita de substituir, amb aquesta nova commemoració, les festes paganes que
primitivament s'esdevenien el 17 de desembre, però que, a finals de l'Imperi,
duraven set dies, és a dir, fins al 24. De fet, des de l'Antiguitat fins a l'Edat Mitjana,
les "festes de desembre" sempre posen en solfa les mateixes característiques. Per
començar, la decoració d'edificis amb rebrots verds; després, els presents
intercanviats o donats als infants30; l'alegria i els grans tiberis; finalment, la
fraternitat entre rics i pobres, entre amos i servents.
29 Jean-‐Benigne Lucotte, senyor de Tillot (1668-‐1750), va ser un filòleg i il·lustrat de Dijon. Les seves Mémoires
pour servir à l’histoire de la Fête des Fous (Memòries per servir a la història de la Festa dels Folls), publicades a
Ginebra el 1741, constitueixen un dels primers puntals d'estudi minuciós sobre un ritual popular; i, a més a
més, aquí redoblen llur valor, perquè també situen els esdeveniments estudiats a Dijon.
30 Sense massa aclariments al respecte, és prou il·lustrativa una cantarella nadalenca catalana, que explica
l'enaltiment dels menuts, talment fossin divinitats, en la figura del Jesús-‐nen, durant el període al qual fa
referència Lévi-‐Strauss:
Quan s'analitzen els fets de més a prop, surten a relluir certes analogies
d'estructura nogensmenys colpidores. Igual que les Saturnals romanes, el Nadal
medieval abraça dues característiques sincrètiques i oposades. D'antuvi és una
reunió i una comunió: la distinció entre les classes i estats queda temporalment
abolida, els esclaus i el servei s'asseuen a la taula dels amos, i aquests es
converteixen en el personal domèstic31; les taules, folgadament parades, resten
obertes a tothom; els sexes bescanvien vestimentes. Però, al mateix temps, el grup
social s'escindeix en dos: el jovent es constitueix en un cos autònom, elegeix el seu
sobirà, Abat de la Joventut o, és el cas d'Escòcia, l'Abbot of Unreason32; un
personatge jovenívol i grotesc que, com aquest títol indica, es lliura a un
comportament poc raonable, traduït en abusos vers la resta de la població que, ho
sabem, fins a frec del Renaixement adopten les formes més extremes: la blasfèmia,
el robatori, la violació i, de tard en tard, l'assassinat33. Tant és així que, durant el
Les dotze van tocant
Ja és nat el Rei Infant.
Extret de GIRONELLA, J. "El Nadal a través del cançoner popular", a REVISTA DE GIRONA. Girona:
1963, nº 25, p.9.
31 Pensem en el "Dia d'acció de gràcies" (en anglès Thanksgiving i en francès Action de grâce), una festivitat
anual per agrair, tradicionalment a Déu, la collita de la temporada. Als Estats Units se celebra el quart dijous de
novembre, o sigui que es tracta d'una festa hivernal, i és estès el costum de convidar un captaire a taula i
servir-‐lo en tot el que desitgi. Tanmateix, pensem també en la quantitat d'àpats nadalencs (de vegades
anomenats "Sopa dels pobres") que se serveixen a multitud de poblacions catalanes; o recordem, al capdavall,
les Danses de la Mort que es fan durant l'hivern català.
32 Igual que l'anomenat anteriorment Abbot of Misrule (Abat de l'Anarquia), si fa no fa l'Abbot of Unreason seria
l'Abat de la Desraó o de la Ximpleria. Són éssers que ordenen desobeir, sempre en un to festiu i desacomplexat,
igual que el Rei dels Poca-‐soltes o el Rei Carnestoltes. I, en paral·lel, és bo recordar que "abat" i "pare" són
parents propers, etimològicament parlant.
33 Només a tall d'exemple, i per seguir connectant el text de Lévi-‐Strauss amb el medi ambient cultural que ens
és propi, direm que en un text magnífic, Martí Gelabertó ressenya que el 10 de gener de 1654, Jacint Medina,
procurador fiscal de la cúria eclesiàstica de la diòcesi de Barcelona, envià un memorial al bisbe Raimon de
Queralt, en què relatava que la tarda del dia de Reis, un grup de joves emmascarats i amb vestits sacerdotals
havia aparegut en ple centre urbà muntant a cavall i donant benediccions amb un aspersor de pega. Després
havien desmuntat i s’havien passejat picant el crostó de la concurrència, proferint insults i malediccions, sense
que cap autoritat els detingués. El 10 de gener del 1693 ⎯curiosament, el mateix dia d’alguns anys més tard⎯,
Pere Roig i Morell, vicari general de la diòcesi de Barcelona, refereix uns fets encara més greus. Una catèrvola
sortí amb roba de sacerdot, encapçalada per un bisbe amb totes les seves dignitats de prelat. A plena llum, el
grup es passejà agredint la ciutadania amb una cua de brau i sacsejant les dones joves. Van representar
jocosament l’entrada dels Reis Mags a la cova de Betlem, on després escenificaren la paròdia d’ajudar a ben
morir un malalt, tot recitant oracions grotesques davant d’un públic extasiat. Finalment, posaren en solfa una
Nadal ⎯també durant les Saturnals⎯, la societat funciona segons un doble ritme
de solidaritat accentuada i d'antagonisme exacerbat, i aquests dos tarannàs
s'escenifiquen com un binomi d'oposicions correlatives. En aquesta tessitura, el
personatge de l'Abat de Liesse acompleix una mena de mediació entre ambdós dos
aspectes. És reconegut i encara entronitzat per les autoritats normals, i la seva
missió és la de dirigir els excessos, tothora mantenint-‐los dintre de certs límits.
Heus aquí, doncs, la pregunta: quina relació existeix entre aquest personatge i la
seva funció, i el personatge i la funció del Pare Noel, el seu llunyà descendent?
Aquí s'ha de distingir acuradament el punt de vista històric del punt de vista
estructural. Històricament, ja ho hem dit, el Pare Noel d'Europa occidental, la seva
predilecció per les xemeneies i per les sabates, tot neix purament de la translació
recent de la festa de Sant Nicolau, assimilada a la celebració del Nadal, tres
setmanes més tard. Això explica que el jove i antic abat s'hagi convertit en un
vellarcàs; però només en part, perquè les transformacions són més sistemàtiques
del que l'atzar de les connexions històriques i del calendari ens farien admetre. Un
personatge real ha esdevingut un personatge mític; una emanació de la joventut,
símbol del seu antagonisme amb els adults, s'ha transformat en un símbol de l'edat
madura que reflecteix les disposicions benvolents envers els joves; l'apòstol de la
mala conducta s'encarrega de sancionar la bona conducta. Els adolescents
agressius devers els pares34 són substituïts pels pares, amagats dessota una barba
falsa per afalagar llurs infants. El mediador imaginari reemplaça el mediador real i,
canviant de naturalesa, comença a funcionar en sentit contrari.
I tot seguit descartem un ordre de consideracions que no són pas essencials
per al debat, però que podrien augmentar la confusió. En bona part, la "joventut"
ha desaparegut, en tant que classe d'edat, de la societat contemporània (tot i que
sigui veritat que d'uns anys ençà es donin certs intents de reconstitució, en tot cas
sàtira del sagrament de la penitència, en què dos joves emmascarats (confessor i penitent) es llançaren a un
diàleg cruel i obscè, per acabar invertint els papers, amb el confessat absolent el confessor de crims i
d’aventures lascives colossals. Es troba a GELABERTÓ, M. «Confrarías y sociabilidad festiva en la Catalunya del
siglo XVII», Actes del III Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Pedralbes, Revista d’Història Moderna, vol.
13-‐2, pp. 495-‐501, 2003.
34 Com quan els adolescents pengen ⎯o penjaven⎯ la llufa als adults respectables, esbotzant tota jerarquia, el
dia dels Sants Innocents, 28 de desembre.
massa recents per avaluar els seus resultats)35. I un ritual que antany es distribuïa
entre tres protagonistes ⎯la mainada, la joventut i els adults⎯, avui es redueix a
dos (almenys pel que fa al Nadal): els adults i els infants. La "desraó" del Nadal ha
perdut, heus ací la dada, el seu punt de recolzament; s'ha desplaçat i, al mateix
temps, s'ha atenuat: en el grup adult la gatzara únicament perviu durant la Vigília
de Nadal, en locals nocturns o, durant la nit de Sant Silvestre, a Times Square36.
Però veiem, en canvi, el paper que hi juga la quitxalla.
A l'Edat Mitjana, els infants no esperaven amb pacient expectació el descens
de joguines per la xemeneia. Per contra es disfressaven i formaven bandes que en
francès antic, per aquesta raó, s'anomenaven "guisarts" ("disfressats"), tot cantant
de casa en casa i presentant les seves felicitacions a canvi de fruita o pastissos. I el
fet significatiu és que evocaven la mort per fer valer llur crèdit. Així, a l'Escòcia del
segle XVIII, cantaven la següent cobla:
Rise up, good wife, and be no' swier...
To deal your bread as long’s you’re here;
The time will come when you’ll be dead,
And neither want nor meal nor bread.
Lleva't, bona dona, no siguis mandrosa,
per aconseguir el pa, mentre siguis aquí;
ha d'arribar el temps que siguis morta
i no necessitis ni vianda ni pa37.
35 Tinguem en compte que Lévi-‐Strauss fa aquesta afirmació l'any 1952, en una Europa destrossada per la II
Guerra Mundial i en ple procés de reconstrucció. És probable que enguany matisés aital pensament. I respecte
dels "intents de reconstitució", possiblement l'autor es refereixi al "1er Festival Internacional de la Joventut i
dels Estudiants", engegat l'any 1947 per la Federació Mundial de la Joventut Democràtica i la Unió
Internacional d'Estudiants, tot i que això sigui una franca especulació.
36 A França hi ha molta tradició celebrativa al voltant de la Vigília de Nadal (Réveillon de Noël), equivalent a la
Nochebuena espanyola, amb grans àpats i festes nocturnes. I la Nit de Sant Silvestre és la Nit de Cap d'Any, ara
com ara una de les grans celebracions, sinó la major, en el calendari cultual i festiu mundial.
37 Citat per BRAND, J. Observations on popular antiquities. Londres: 1900, p. 243. [Nota de l'autor].
Encara que no disposéssim d'aquesta preciosa indicació38, i d'aquella, no
menys significativa, de la disfressa que transforma els actors en esperits o
espectres, en tindríem prou amb d'altres, provinents de les col·lectes dels més
petits. Sabem que no es limiten al Nadal39. Se succeeixen durant tot el període crític
de la tardor, quan la nit amenaça el dia d'igual manera que els morts assetgen els
vius. Els recaptes de Nadal comencen ben d'hora, generalment tres setmanes
abans, determinant amb això un vincle amb les col·lectes ⎯també de disfressa⎯
de la festa de Sant Nicolau, aquell que va ressuscitar els infants morts; i el seu
caràcter resulta encara més evident en la primera capta de la temporada, la de
Hallow-‐Even ⎯convertida en vigília del Dia de Tots Sants per decisió
eclesiàstica40⎯ quan, encara avui, als països anglosaxons, els menuts disfressats
de fantasma o d'esquelet persegueixen els adults, llevat que aquests redimeixin
38 A Catalunya, per Sant Nicolau, els nens sortien al carrer amb un d'ells vestit de bisbe, com el sant, a fer
captiris per berenar. Algunes escoles del Baix Llobregat i del Penedès mantenen la tradició, per bé que s'han
recuperat moltes "captes de Sant Nicolau" arreu dels Països Catalans. A Borriana (la Plana Baixa), per exemple,
el dia de la festa els nens canten, porta a porta, la següent cançó, uns versos que, d'alguna manera, també
remeten a la mort:
Sant Nicolau, sant beneit
confessor de Jesucrist
Visca el rei, muira el gall
quatre-‐cents per a un cavall
Tris-‐tras, llonganissa menjaràs
tris-‐tras, o amb l´espasa moriràs.
I fem notar, de passada, que en català "beneit" i "beneït" són paraules en correlació: persona ximple ⎯és a dir,
poc desenvolupada, potser un infant⎯, o molt bona, però que també ha estat consagrada, beneïda, ressaltada
per les seves virtuts.
39 Consultar, sobre aquest punt, VARAGNAC, A. Civilisation traditionnelle et genres de vie. Paris: 1948, pp. 92,
122. [Nota de l'autor].
40 Hallow-‐Even, que literalment vol dir "santificar-‐ho tot". I per apuntalar encara més l'argumentari de Lévi-‐
Strauss, segons el qual els avantpassats són temuts i afalagats arreu, i segons el qual després aquest tracte s'ha
traslladat als infants, recuperem que per Tots Sants era comú, a Catalunya, que els padrins regalessin panellets
als seus fillols i filloles, de la mateixa manera que enguany els obsequien amb la mona per Pasqua. De propina
afegim-‐hi que el costum de dur menjar als cementiris ⎯requisits i fineses per als morts⎯, fou ben viu entre
nosaltres fins a mitjans del segle XIX. Ara netegem les tombes i les guarnim amb flors renovades, al capdavall
presents.
llur descans mitjançant petits presents. El progrés de la tardor, des del seu debut
fins al solstici que assenyali la salvació de la llum i de la vida, s'acompanya, en el
pla del ritual, d'un tràmit dialèctic, les fases principals del qual són: el retorn dels
morts; el seu comportament amenaçador i persecutori; l'establiment d'un modus
vivendi amb els vivents, a través d'un intercanvi de serveis i de regals; i, al
capdavall, el triomf de la vida quan s'arriba a Nadal, quan els morts sepultats
d'ofrenes abandonen i deixen en pau els vius fins a la tardor següent. I és
revelador, que els països llatins i catòlics, fins al darrer segle, hagin posat l'accent
en la festa de Sant Nicolau, que és la forma més mesurada de la relació, mentre que
els països anglosaxons solen desdoblar-‐la en dues formes extremes i antitètiques:
la del Halloween, quan els infants es fan els morts per esdevenir capatassos
⎯exigents⎯ dels adults, i la del Christmas, quan els grans ensabonen la canalla tot
enaltint la seva vitalitat.
≈
A partir d'aquí, s'esclareixen les característiques aparentment contradictòries dels
ritus de Nadal al llarg dels segles: durant tres mesos la visita dels morts als vius es
va anar fent més i més insistent i opressiva. El dia del seu comiat, doncs, hom pot
permetre's de festejar-‐los i donar-‐los una darrera ocasió de manifestar-‐se
lliurement o, per dir-‐ho amb la fidelitat de l'anglès, l'ultima oportunitat to raise
hell41. Però, en una societat de vivents, qui pot personificar els morts, sinó tots
aquells que, sigui com sigui, estan incompletament incorporats al grup? Parlem
dels participants de l'alteritat42, el signe distintiu del dualisme suprem, l'escissió
entre els morts i els vius. I no ens sorprenem, tanmateix, de veure els estrangers,
els esclaus i els nens convertits en els principals beneficiaris de la festa. La
inferioritat del seu estatus polític i social, la desigualtat d'edats, ens forneixen al
41 "Per alçar l'infern" ⎯entre els vius, s'entén, una darrera vegada abans de la tardor vinent⎯, en el sentit de
mostrar-‐los "allò" que els espera si no s'exerciten en mantenir la flama, la coherència interna en tant que grup.
42 L'alteritat és la concepció de les altres persones com a diferents de la pròpia identitat. És un concepte
filosòfic encunyat per Emmanuel Lévinas (Kaunas 1905 – París 1995), filòsof lituà nacionalitzat francès. El
concepte, tanmateix, té una llarga tradició històrica, ja que un dels objectius de la filosofia ha estat sempre
saber que vol dir ser "jo" per oposició a la resta.
respecte de criteris equivalents. A dreta llei, disposem d'incomptables testimonis,
sobretot dels mons escandinau i eslau, que desvetllen el caràcter propi de les
vigílies i revetlles nadalenques, que són ofrenes de menjar als morts, i en les quals
els convidats fan el paper dels difunts, mentre que els infants assumeixen el rol
d'àngels, i els àngels mateixos fan de morts. No es fa estrany, llavors, que el Nadal i
l'Any Nou (el seu doblet) siguin festivitats amb regals: la festa dels difunts és
essencialment la celebració dels altres, ja que el fet de ser un altre és la primera
idea aproximada que podem afigurar-‐nos de la mort.
I ara i aquí ja som capaços de respondre els dos interrogants plantejats al
principi d'aquest estudi: per què sorgeix el personatge del Pare Noel, i per què
l'Església observa el fet amb inquietud?
Hem vist que el Pare Noel és l'hereu i alhora l'antítesi de l'Abat de la Desraó.
En primera instància, aquesta transformació és l'índex d'una millora de les nostres
relacions amb la mort; ja no jutgem útil, per estar en pau amb ella, el fet de
permetre-‐li, un any rere l'altre, la subversió de l'ordre i de les lleis. Ara com ara, la
relació està dominada per un esperit de benvolença un pèl desmenjada; ara podem
ser generosos, prendre la iniciativa, ja que tan sols es tracta d'oferir-‐li presentalles,
i fins i tot joguets, és a dir símbols. Però aquest debilitament de la relació entre
difunts i vius no es fa a expenses del personatge que encarna la mort: ben al
contrari, es diria que el personatge es desenvolupa millor. I aquesta contradicció
seria insoluble, si no admetéssim que una altra actitud, de vis-‐a-‐vis periòdic amb la
mort, segueix obrint-‐se pas entre els nostres contemporanis. Tal vegada ja no es
tracti de la por tradicional envers els esperits i els fantasmes, ans més aviat
s'alimentaria de tot el que la mort representa, en si mateixa, i també per a la vida,
per exemple, a l'empara de l'empobriment, la sequera i la privació43. Interroguem-‐
43 En efecte, les epidèmies, la gana, la Privació en majúscules, plegades representen, també, els emissaris
malignes de la mort. I aquí entraríem en la cosmocomprensió cristianoide del món, condensada en darrera
instància pel Pare Noel, segons la qual ⎯amb variants⎯, els vivents estan sempre sotmesos a la titànica ⎯i
complementària⎯ lluita entre Déu (donador de vida) i el Diable (llevador de vida). Però Déu, sap el poble, en
definitiva no és totpoderós. I això fa que el poble, sovint, hagi de dialogar amb la mort amb les pròpies cartes,
actitud que sovint s'ha englobat dessota el paraigües conceptual de la "religiositat popular". Luigi Lombardi
ens forneix un exemple. Un nen calabrès li canta la cançó següent:
Un dia Déu creà Satanàs i li digué:
nos, aleshores, al voltant de la tendresa amb la qual cuidem el Pare Noel;
preguntem-‐nos sobre les precaucions i sacrificis que consentim per mantenir-‐ne
intacte el prestigi davant la infància. ¿No serà que en el fons del nostre ésser resta
latent el desig de creure, encara que sigui una mica, en una generositat sense
control, una bondat mancada de segones intencions? ¿I què ho fa, que tot això
s'esdevingui en un breu interval durant el qual se suspèn tota temor, qualsevol
enveja i qualsevol amargor? És evident que no podem compartir plenament la
il·lusió, però allò que justifica els nostres esforços és que, abrigada pels altres,
almenys aquesta il·lusió ens procura l'ocasió de l'escalf, el do de bressolar-‐nos en
la flama viva d'aquelles ànimes joves. Mantenir els nostres infants en la creença
que les joguines venen del més enllà, ens aporta una coartada per al moviment
secret que ens incita, en realitat, a oferir-‐les a l'altre món, però amb el pretext de
donar-‐les als nostres fills. Per aquest mitjà, els presents de Nadal són un veritable
sacrifici en honor de la dolçor de viure, que d'entrada consisteix en no morir.
Amb molta profunditat, Salomó Reinach va escriure una vegada que la gran
diferència entre les religions antigues i les religions modernes radica en el fet que
"els pagans pregaven als morts, mentre que els cristians preguen pels morts"44.
Sense cap ombra de sospita, hi ha un abisme entre la pregària als morts i aquest
prec curull de conspiracions que cada any, i cada cop més, adrecem als nostres
petits ⎯encarnació tradicional dels morts⎯, perquè, creient en el Pare Noel,
convinguin en ajudar-‐nos a creure en la vida. I així és que hem desenredat la troca,
el fil que testimonieja la continuïtat entre dues expressions d'una mateixa realitat.
⎯No hi ha ningú més lleig que tu.
Un dia hi hagué una gran fam al món,
i Satanàs digué al Senyor:
⎯Ha vist, Mestre? S'ha equivocat:
la fam és més lletja que no pas jo.
I Déu va dir-‐li: tens raó, aquesta vegada has vençut.
I quan la mort venç, davant d'un déu o d'una vida impotent, no hi ha més remei que pactar amb ella.
LOMBARDI, L. "La religión popular", a BUXÓ, MJ. i ÁLVAREZ, J. (Coords.). ANTROPOLOGÍA, tom I, Rubí:
Anthropos Editorial, 1989, p. 62.
44 REINACH, S. "L ́Origine des prières pour les morts", a Cultes, Mythes, Religions. Paris, 1905, vol. I, p. 319.
[Nota de l'autor].
L'Església, per tant, no llaura de tort quan denuncia, dins la creença en el Pare
Noel, el bastió més sòlid i un dels focus més actius del paganisme en l'home
modern. Si de cas, resta per veure si l'home modern pot o no pot defensar el seu
dret a ser pagà. Fem, doncs, una darrera consideració, per acabar: el camí que
mena del rei de les Saturnals al simpàtic Pare Noel és llarg; en el decurs de la ruta,
sembla ser que s'ha perdut definitivament un tret essencial ⎯qui sap si el més
arcaic⎯ del primer. Perquè Frazer45 ja va demostrar que el rei de les Saturnals era,
en essència, l'hereu d'un antic prototipus, un ésser que després d'haver
personificat al rei Saturn i després d'haver-‐se permès tots els excessos durant un
mes, era solemnement sacrificat a l'altar de Déu. Gràcies a l'acte de fe de Dijon, en
resum, estem davant l'heroi reconstituït amb totes les seves característiques.
També repetim que aquest afer singular alberga una paradoxa, i que no és pas la
menor. Volent liquidar el Pare Noel, els eclesiàstics de Dijon han restaurat la
plenitud, després d'un eclipsi d'alguns mil·lennis, d'una figura ritual, encarregant-‐
se, amb el pretext de destruir-‐la, de demostrar-‐ne ells mateixos la perennitat.
Claude Lévi-Strauss
45 Sir James George Frazer (Glasgow 1854 -‐ Cambridge 1941), influent antropòleg escocès, sobretot durant les
primeres etapes dels estudis moderns sobre màgia, mitologia i religions comparades.