MVR 1

Núm. 3Any 2010

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

ARX

IU M

VR

- FO

NS

CA

L BI

EL©

IVA

NA

LA

RRO

SA

Ramon Martí “Biel”El temps, a les seves mans

2 MVR

MVR 3

EditorialAra fa un any, el Museu de la Vida Rural va tornar a obrir portes, tot inaugurant una nova i prometedora etapa. Aquell vell projecte que arrencava amb força l’any 1988, fruit del somni del seu fundador, en Lluís Carulla, patia una profunda remodelació que l’havia d’adequar als temps actuals i que, alhora, pretenia projectar-lo al futur. D’una banda un esplèndid edifici nou, que duplicava l’espai amb què es comptava fins llavors, i, de l’altra, la constitució d’un projecte mu-seogràfic innovador amb una ferma aposta pedagògica.

Podem dir que hi ha un abans i un després respecte de la data del 10 d’octubre de l’any 2009. En la història del MVR, aquest dia hi ha quedat gravat com un dels més importants, després del dia de la inauguració. Un abans i un després, sí, que tenen, per poc que ens hi fixem, una justa correspondència en la nova estructura museogràfica. El gran pas que es fa aquell dia, un any enrere, és el de plantejar un museu útil per a la població catalana, un museu que es vol de referència per a tots els altres museus –més petits i més grans— que treballen al país per la conservació d’un fons de memò-ria d’un valor inestimable. Al mateix temps, però, ara fa un any el MVR feia més ampli l’espectre històric i, més enllà de mostrar no-més com havia estat el món pagès tradicional –des del descobriment de l’arada romana fins als nostres dies, però insistint, sobretot, en els segles XIX i XX—, també donava cabuda a la infinitat de reflexions que tenen lloc amb els gran canvis que operen al camp d’ençà de la mecanització i la industrialització. El MVR vol ser un fòrum de discussió per al primer sector, el més castigat de tots des de fa anys. En aquest sentit, voldríem que el nostre museu fos una eina de reflexió, no únicament de con-servació i d’exhibició. Molts dels actes que hem programat al llarg d’aquest últim any han apuntat a aquesta idea. En la voluntat del nou MVR hi ha la de constituir-se en un punt de trobada de tots aquells que treballen en aspectes tan diversos com la incorporació de nous conreus o la millora dels tradicionals, la sostenibilitat, el medi ambient, la restauració...

Creiem que hem engegat una etapa productiva i decisiva, i és per això que continuarem treballant amb moltes ganes per fer encara més gran aquest museu.

Índex4 La col·lecció5 El visitant convidat Muriel Casals, presidenta d’ Òmnium Cultural6 L’article Jordi Creus, historiador i director

de la revista Sàpiens8 D’un altre temps9 El rebost La recepta de Gerard Perelló, del restaurant Vinatxo El vi, maridatge de la D.O. Conca de Barberà10 L’entrevista Ramon Martí “Biel” 12 Sortim El Buxaus Fira de Santa Teresa d’Esterri13 Lectures14 Programa cultural15 Estem en xarxa

El perxeButlletí del Museu de la Vida RuralNúmero 3, octubre de 2010Foto portada: © Ivana Larrosa

Equip de redacció: Carme Martí, Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Jordi Puig, Ramon Rosich.Fotografies: Albert Carreras, Ramon Ro-sich, Ivana Larrosa, Helena Parera i Arxiu del Museu de la Vida Rural.Disseny Gràfic: APRODISCAEdició: Museu de la Vida Rural

SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuï-tament el butlletí del MVR en format digi-tal envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat

Fundació Lluís CarullaMuseu de la Vida RuralCarretera de Montblanc, 3543440 l’Espluga de FrancolíTel. 977 87 05 76www.museuvidarural.cat

HORARIS D’OBERTURA DEL MVRDe dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 h.Diumenges i festius de 10.30 a 14.00 h.

El Museu obre tots els dies de l’any excep-te els dilluns, l’1 i 6 de gener, el Dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

EL PERXE

4 MVR

Màrius Torres. Poeta, metge, músic

Peces destacades del fons del MVR

LA COL·LECCIÓ

Aquesta exposició ens acosta a la poesia del lleidatà Màrius Torres mitjan-çant un recull de la seva obra complementada amb pintures de Montserrat Gudiol. Englobada dins els actes d’homenatge que s’estan duent a terme en motiu del centenari del poeta podrem comprovar com la força dels seus versos no ha perdut força ni vigència.

Nascut en el si d’una família benestant lleidatana, Màrius Torres encaminà els seus passos, seguint la tradició familiar, cap a la medicina. L’any 1935 una tuberculosi l’obligà a ser internat en un sanatori on escriví el gruix de la seva obra. Alenada per figures com Carles Riba o Joan Sales, i sense abstreure’s ni de la convulsió del període en què estava immers el país, ni de la complicada situació personal, la poesia de Torres gira al voltant dels grans temes: mort, religió i amor.

Premsa de raïm (premsa de gàbia)Dimensions: 290 x 158 x 116 cmData: Segle XVIII

CalaixeraDimensions: 110 x 117 x 62 cmData: 1802 (l’Espluga de Francolí)

Calaixera de fusta de quatre calaixos grans, el pri-mer està partit en dos calaixos. Sobre hi ha la taula amb tres calaixos més.

QuinquéDimensions: 25 x 14 cmData: Segle XIX - XX

Llum de petroli amb gre-sol que porta un globus de vidre i coronament amb nansa.

Cuina econòmicaDimensions: 57 x 60 x 49 cmData: Segle XX

Aparell escalfador, per cuinar, fet de ferro per a aprofitar més bé la calor, que solia tenir fornet, di-pòsit d’aigua i dos o més foguerills.

Màquina muntada da-munt un banc de pe-dra, composta de dues cuixes que sostenen la nou, on va enroscat el cargol. Aquest s’acaba en un merlet on va col-locada la barra per fer girar el cargol que ani-rà empenyent la guia i el congreny dins la gàbia de forma rectan-gular.

MVR 5

L’origen rural de la riquesa Ja fa molt temps que Catalunya no és un país agrícola. Els agricultors són una part petita de la nostra po-blació activa i l’activitat de la ra-maderia s’explica per un nombre reduït de treballadors i empresaris que, això sí, s’ocupen d’una quan-titat substancial d’animals que ens mengem aquí i a altres països del nostre entorn.

Però la riquesa generada per aques-tes activitats, que podem conside-rar quasi bé minoritàries pel que fa a l’ocupació de mà d’obra, és im-portant i sobretot té un significat estratègic en l’estructura econò-mica del nostre país. No oblidem que les indústries de l’alimentació i d’una manera especialment exi-tosa la producció de vins i caves, ténen un paper important en el nostre Producte Interior i són font de prestigi internacional gràcies a les seves exportacions.En aquest sentit cal valorar l’exis-tència d’un museu que ens explica com ha estat el passat de l’activitat al camp. Ens interessa saber per-què les coses són com són avui i només ho podem fer si en conei-

xem la història. La gràcia del Mu-seu de la Vida Rural rau en què, tot explicant el funcionament de les activitats rurals, ens dóna les claus per entendre els mecanismes econòmics, de la nostra història en concret i de l’origen i el funci-onament dels mercats moderns en general.

Efectivament, si ens fixem en la presentació de com ha evolucionat la vida de les famílies camperoles a través del temps, podem com-prendre com es va passar de tre-ballar per a l’autoconsum, és a dir pel manteniment de la família i de l’entorn més proper, a una situació en la que els camperols produïen per al mercat. En la mesura que millora la productivitat gràcies a la incorporació de millores tecno-lògiques, el resultat supera les ne-cessitats domèstiques i s’obtenen unes quantitats de béns que seran comprades per persones que ja no cal que treballin al camp. D’aquesta manera, tal com ens ex-pliquen els historiadors de l’eco-nomia, el progrés agrícola va obrir les portes a la industrialització. Els

pagesos varen alimentar els treba-lladors de les fàbriques industrials que a partir del segle XIX han ca-racteritzat la nostra vida econòmi-ca i social. Seguim aquest procés a través dels instruments i les eines de treball. També a través d’imat-ges i reproduccions d’escenes que ens permeten imaginar els canvis en el comportament dels nostres parents pagesos. Uns avantpas-sats no gens llunyans a qui hem d’agrair el benestar econòmic del que gaudim avui. També agraïm al Museu que ens recordi que si avui Catalunya és una economia indus-trial i de serveis força competitiva, no és per atzar.

Muriel CasalsPresidenta d’Òmnium Cultural

VISITANT CONVIDAT

ACTUALITAT

Espanya és el principal produc-tor d’agricultura i ramaderia eco-lògica de la Unió Europea però, en canvi, els seus ciutadans se situen a la cua pel que fa al con-sum d’aquest tipus de produc-tes. Els productors i les hectàrees dedicats a agricultura ecològica no han deixat de créixer durant la crisi, ja sigui motvats per in-centius econòmics o per motius de consciència. Per contra, els consumidors espanyols gasten de mitjana menys de 12 euros per persona i any en aquest tipus de productes quan van al mercat. A l’altra banda de la balança, paradoxalment, un país amb menys recursos agrícoles: Suïssa, que gasta uns 140 euros de mitjana per persona i any.

Catalunya va engegar l’any 2008 el Pla d’acció per a l’Alimentació i l’Agricultura Ecològica 2008-2012, amb un pressupost d’uns 37 milions d’euros i gran quan-titat d’accions pensades tant per incentivar les produccions com per promoure el consum d’aquest tipus d’aliments. Tot i els beneficis socials i ambien-tals que aporta aquest sistema de producció i la qualitat dels productes que se n’obtenen, els números sembla que no surten.

S’ha aconseguit convèncer els pagesos i ramaders, però no els consumidors. Tot i això, Catalunya, per bé que les quantitats són insignificants, se situa per sobre de la mitja-na espanyola en consum ecològic (1% en front del 0,6%).

Agricultura ecològica, la paradoxa espanyola

6 MVR

L’ARTICLE

Al voltant del treball d’aquests ani-mals hi havia una sèrie d’oficis tra-dicionals que van deixar de tenir raó de ser en el moment en què la maquinària va irrompre a casa nos-tra. És el cas dels tractants de bes-tiar, que eren els comerciants que compraven i venien els animals per les nombroses fires que hi havia al llarg i ample de la nostra geogra-fia, entre les quals destacaven les de Verdú (abril), Organyà i Puig-

cerdà (novembre) i, sobretot, Salàs de Pallars (febrer o març). Distingir els tractants no era difícil, ja que la majoria d’ells acostumaven a vestir, si fa no fa, de la mateixa manera: gorra a la testa, blusa negra i l’im-prescindible bastó de quinquillanya a les mans que els permetia tocar les parts més sensibles de l’animal sen-se el perill de rebre una coça com a resposta. I encara més, bona part d’ells acostumaven a lluir un toscano

entre els llavis que ajudava a fer més denses les olors que es repiraven als firals. Llorenç Cortina, un dels tractants més coneguts de la muntanya cata-lana, remembra amb enyorança els anys bons de la fira de Salàs, “que era la més important de tots els Pi-rineus, de tot Espanya. Quan era petit, recordo haver sentit explicar al meu pare, que també era trac-

Imatge del port de Barcelona, l’any 1963, amb un grup de mules preparades per ser embarcades en direcció a Bombai.

Mules cap a l’Índia!

Recordar avui el paper essencial que fins no fa massa dèca-des van tenir en el nostre país animals com les mules o els matxos pot provocar estranyesa, sobretot en les generacions més joves. Però la realitat és que fins entrada la segona mei-tat del segle passat, aquestes criatures –i, en menor mesura altres animals de peu rodó, com els ases o els cavalls– eren imprescindibles per a les cases pageses del nostre país.

JORDI CREUS

MVR 7

L’ARTICLE

tant, que l’any 1914 hi havia més de 14.000 animals”. Aquella fira era una cosa extraordinària, la gent del poble dormia als bancs de la vora del foc per poder llogar els seus llits als tractants que venien de fora”. El tracte va començar a anar de bai-xa cap al 1960, amb la posada en marxa, l’any anterior, del franquis-ta Pla d’Estabilització Econòmica, que va fer despertar una economia fins llavors adormida. A causa dels efectes del pla, van començar a arri-bar als camps de l’Estat els tractors que bona part dels països europeus ja feia anys que veien funcionar. La conseqüència més immediata va ser l’arraconament dels animals que

fins llavors havien fet les feines que el futur reservaria a les màquines. I immediatament, les fires van en-trar en una crisi irreversible. De fet, la de Salàs va deixar de celebrar-se l’any 1964, la feina dels tractants va deixar de tenir raó de ser i els seus protagonistes van haver de fer front a una reconversió laboral obligada pels nous temps.

Malgrat això, la vida encara reserva-ria al Llorenç Cortina el seu “darrer gran tracte”. Tot va començar l’estiu del 1961, quan dos comerciants ita-lians van entrar en contacte amb els

llà de 9.500 pessetes per bèstia de talla gran i una mica més de la mei-tat per una de mida petita. Durant aquells tres anys frenètics, el Llorenç Cortina va comprar 1.128 animals. En el conjunt de l’Estat, els Casa-do van aconseguir prop de 10.000 mules i matxos, que successivament eren concentrats a llocs habilitats de Balaguer, Barbastre, Tudela i Alca-là d’Henares. Allà, els animals eren lliurats -ferrats, xollats i nets- als militars indis, que els transportaven, amb camions o en tren, fins al port de Barcelona, des d’on eren embar-cats en direcció a Bombai.

Amb la venda del bestiar mular a l’Índia es va posar punt i final d’una

manera irreversible a una llarga èpo-ca que va tenir en els animals de pota rodona un dels principals eixos econòmics de la Catalunya rural. A partir de llavors, en paraules de l’historiador Ramon Boixareu, “es va produir la desaparició pura i simple de les bèsties (sobretot mules i mat-xos, però també rucs i cavalls) com a instrument de treball en l’agricultura i en el transport, i la seva substitució pels elements mecànics que coneix el món modern”.

JORDI CREUSDirector de la revista Sàpiens

germans Casado de Tudela (Navar-ra), una de les famílies de tractants amb més solera de tot l’Estat. Els italians van fer saber als navarresos que les forces armades índies esta-ven interessades a adquirir una gran quantitat de bestiar mular, de cara a reforçar el seu exèrcit. Immedia-tament, els Casado, donada la mag-nitud de l’operació van cercar l’ajut d’altres comerciants i amics, com els Cortina de la Pobla de Segur.

Poc després el Llorenç ja va comprar 50 mules a la fira de Viella. Van ser els primers animals d’un llarg procés que va ocupar tres anys de la seva vida. Durant aquest temps, va visi-tar totes les fires que tenien lloc a la

zona que li havien encarregat els Ca-sado (Catalunya i Aragó) i va viatjar fins a les masies més amagades per tal de comprar animals.

Un cop localitzats, Cortina havia de dur a terme el reconeixement, una operació imprescindible abans de l’adquisició. L’altre moment clau era la negociació pel preu. Però en aquella època, les coses havien can-viat molt. Ja quedaven molt lluny els temps en què per una bona mula es podien pagar fins a quaranta mil pes-setes. A principis dels anys seixanta, el Llorenç Cortina no anava més en- FOTO: La fira de Salàs de Pallars

a finals dels anys cinquanta.

8 MVR

D’UN ALTRE TEMPS

Una feina ben típica de la llar d’antany, caiguda total-ment en desús, havia estat de passar la bugada cada tres setmanes o més, per tal de fer ben neta la roba de l’ús quotidià de les persones i la llar. A comen-çaments de setmana, un dia rentaven la roba però deixant-hi el sabó, després la posaven al cossi, co-berta amb un drap, amb cendra a sobre, per passar-la l’endemà; això és, durant unes quatre hores s’anava tirant aigua bullent d’un calder que penjava al foc, damunt la cendra de la roba encovetada; l’aigua que s’anava filtrant fins a eixir pel forat o broc de baix, era recollida en un altre calder o altre recipient, des d’on la bugadera l’anava trasbalsant, amb el mateix tupí amb què la tirava al cossi, per traslladar-la de nou al calder de la llar; ja que el lleixiu s’havia de mantenir sempre calent, sense deixar d’afegir-ne a la roba i de recollir el que s’escorria per tornar-lo al cal-der del foc. Al cap de les quatre hores d’aquesta feina pesada i laboriosa, llavors abocaven tot el lleixiu del calder del foc damunt del cendrer del cossi, tapaven l’orifici de sortida i deixaven reposar així la bugada durant unes quatre hores més; transcorregudes les quals, s’aviava el lleixiu, destapant el forat, i quan la roba estava ben escorreguda la treien del cossi i no l’esbandien fins l’endemà.

R. VIOLANT I SIMORRA

Etnografia de Reus i la seva

comarca (Volum segon)

Passar la bugada

CuinesLes cuines han estat unes grans oblidades en el camp fotogràfic; si de cas podem veure gent ben en-taulada al menjador, però ben po-ques cuines.En aquest sentit, Lluís Carulla va ser un pioner i la seva càmera i la seva recerca ens han dotat de docu-ments gràfics de gran valor. Aquesta imatge, de l’any 1962, for-ma part d’una sèrie que ens permet veure la cuina des de tots els cos-tats. Per la quantitat de plats i es-tris que hi veiem tant es pot tractar d’una fonda com d’una casa amb família nombrosa. La llar de foc és central, està elevada i envoltada de bancs. Sembla que la possible cuinera no gosa destorbar.

Arxiu MVRFons Gallina Blanca

Arxiu MVR

MVR 9

La recepta Cargols Vinatxo dolços i coents

HORTUS APRODISCAE

El vi

El 16 d’octubre se celebra el Dia Mundial de l’Alimentació, procla-mat el 1979 per la Conferència de l’Organització de les Nacions Uni-des per a l’Agricultura i l’Alimenta-ció (FAO). L’any 2009, es va arribar al llindar crític de mil milions de persones que pateixen fam al món, en part a causa de l’increment dels preus dels aliments i a la crisi financera. Potser per aquest motiu el lema d’enguany del Dia Mundial de l’Ali-mentació és “Units contra la fam”, amb l’objectiu de crear debat i re-flexió entorn a aquest tema. Les multinacionals de la biotecno-logia i les grans indústries alimen-

tàries presenten l’ús de transgènics (aliments produïts a partir d’un organisme modificat genèticament) com la solució a aquest problema. Però són cada dia més els que pen-sen que els transgènics, ni produei-xen més, ni ofereixen als pobles se-guretat alimentària, sinó que posen la producció d’aliments en mans de cada vegada menys empreses, fo-mentant així la desigualtat i la de-pendència de les persones. La solució per la fam i la desnutri-ció, segons l’organització ecologis-ta i pacifista internacional Green-peace, passa pel desenvolupament de tecnologies sostenibles i justes, l’accés als aliments i l’ús de tècni-

ques com l’agricultura i la rama-deria ecològiques. D’altra banda experts, com el Professor de la Universitat de Califòrnia Dr. Mi-guel Altieri, asseguren que l’agro-ecologia pot produir els aliments suficients que es necessiten per a combatre la fam i mitigar el canvi climàtic que s’apropa, presentant-se així com una resposta als grans reptes als quals s’enfronta l’agricul-tura a nivell mundial. La voluntat d’Hortus Aprodiscae és treballar en aquesta direcció, per a les persones i el medi ambient, amb el desig de construir un món millor.

PREPARACIÓEn una cassola amb oli ofeguem les cebes, els alls laminats, els tomàquets triturats i el llorer. Quan estigui tot daurat, posem els bitxos, el vi blanc i els cargols amb una culleradeta de farina. Remenem amb cura. Després afegim el brou de verdures i la xocolata que haurem picat prèviament amb un ganivet. A continuació, afegirem la picada i ho deixarem coure entre set i deu minuts a foc lent. Rectificarem de sal i servirem la cassola.

Viognier 2008Celler Rosa Mª Torres (Sarral)Viognier, vi blanc criat en bótawww.rosamariatorres.com

El cargol bàsicament ofereix tex-tura, els sabors s’han d’afegir i ens vindran per la picada de fruits secs, l’all i el llorer. Per tant necessitem un vi que contrasti en frescor i aci-desa, però que aporti sensacions amples i glicèriques. El maridatge cal fer-lo amb un vi amb certa cri-ança en bóta, que tingui l’acidesa i la frescor típiques d’un blanc, però també cos, calidesa i ampli-tud d’un blanc de criança, amb els seus aromes complexos, que acompanyin els perfums del plat i que presenti també la frescor i potència aromà-tica varietal de fruita i flors per fondre i integrar el coent.

EL REBOST

Cuiner: Gerard PerellóRestaurant VinatxoC/Rosich,1643201 Reus977 340 293

INGREDIENTSPER A 4 PERSONES

• 2 kg cargols• 2 cebes• 5 tomàquets madurs• 70 g de xocolata a la pedra• 2 bitxos• 2 dl d’oli d’oliva

• 1 fulla de llorer• 2 alls laminats• sal • 1 dl de vi blanc• 1 cullerada de postres de farina• 1 dl de picada (avellanes, safrà, ametlles, sal) • 1’5 l de brou de verdures

Units contra la fam

10 MVR

L’ENTREVISTA

La nissaga de forjadors comença amb el seu pare.El pare n’havia après a Altafulla, a la Riba, a Barcelona, i a l’Espluga es va instal·lar al que havia estat el corral de cal Potreta, en una balma natural. La ferreria era la fornal, una enclusa, qua-tre martells i un llum d’oli.El 1914 el senyor Salvador Minguella li demana que li porti el taller de la ferre-ria que té al passeig Cañelles i després li ofereix de traspassar-li el negoci. El 1917, l’any que vaig néixer jo, va com-prar el taller i la casa, que creia que no acabaria de pagar mai.

¿Els records de la infantesa ja van lli-gats a l’ofici del pare?Com que vivíem al damunt del taller, sempre hi baixava. Aquí a l’hivern s’hi està calentó i a l’estiu fresquet.

¿Quan comença a fer d’aprenent i ajudar-lo?Començo anant a estudiar. El pare volia que en sabés més que ell i el 1931, amb 14 anys, entro a les Escoles de Profes-sionals Salesianes de Sarrià per estudiar l’ofici de serralleria. Però he de dir que

ell, amb molts menys mitjans, tècnica-ment era més bo.

Durant sis anys aprèn l’ofici de ser-ralleria i forja artística. ¿Com era l’aprenentatge?Durant el primer any no tocaves cap màquina, només llimes i martells, i esclar, tenies ganes d’avançar. A més de l’ofici feies les assignatures de ma-temàtiques, llengua, història... Era una formació professional integral, també estudiaves l’equivalent a la carrera de delineant i et feien tocar un instrument. En el meu cas va ser un trombó, però bufava molt i no en sortia res, i al final ho vaig deixar.

Va acabar d’estudiar que començava la guerra...Tots els estudiants vam pujar dalt del terrat de l’escola i vèiem com a Barce-lona cremaven convents. Van arribar un munt de milicians i nosaltres vam baixar corrents. Fèiem molt soroll, érem molts!, i en sortir al pati hi havia els milicians apuntant-nos, ens va fer la impressió que anaven a disparar, però un professor va cridar molt fort: “No

dispareu que són fills d’obrers!” Els es-tudiants vam tornar a les nostres cases i jo vaig poder salvar una de les peces de l’examen final.

I durant la guerra ¿què va fer?Em van reclutar, vaig estar a la batalla de Teruel, vaig veure de tot i més. Al front, jo m’estava a la trinxera però no disparava. Un dia hi havia un comissari que ho devia veure i em va fotre una punta de peu que va provocar que sor-tissin les bales de cop.

Quan torna ¿quina és la primera peça que elabora professionalment?Amb el pare treballem al Monestir de Poblet, que estava molt malament. Co-mencem amb coses petites: manetes, lleves, marcs i finestres. Després van venir els encàrrecs artístics, com el can-deler del ciri pasqual i tres lampadaris.

¿Els va crear sense esbós previ? A cal Biel sempre hem treballat així. Primer rumies el que vols fer, després tens el dibuix al cap i el vas creant. Per qüestions de mides de vegades ho di-buixem amb guix a terra.

En l’obra artística ¿quin marge de lli-bertat creativa té el forjador?Tens tota la llibertat creativa, ets tu sol que t’autolimites per les circumstàncies econòmiques, el lloc on ha d’anar, etc. El 1958 elabora la creu d’altar i dos candelers per a la capella de sant Martí que va sortir reproduïda a la revista Time el 1960. ¿Com va anar?Va venir un corresponsal del Comitè Olímpic Internacional a Poblet i va ser ell qui va avisar els del Time. Van fer un reportatge que havia de parlar el ta-pís de la Creació de Girona i la creu, però el tapís no va sortir publicat. Em va escriure un pare paül felicitant-me, va dir que els americans no en volien saber res d’aquella Espanya franquista i que si ho havien publicat és que tenia molt mèrit.

Aleshores Time tenia una edició de 4 milions d’exemplars. ¿Quin va ser el

“El nostre gran aparador és Poblet”Ramon Martí, mestre forjador

Ivana Larrosa va exposar SENY, una mostra fotogràfica sobre dues nissagues d’artesans espluguins: la família Vendrell, pica-pedrers i escultors; i la família Martí, dedicats a la forja artísti-ca. Entrevistem a Ramon Martí, un dels protagonistes de l’ex-posició.

MVR 11

L’ENTREVISTA

ressò internacional?Ens van arribar encàrrecs de molts llocs. L’editor del Time va encarregar-nos una creu, de part del redactor vam fer unes creus que van anar a Grècia, també altres peces per a Bèlgica, Itàlia, Holanda. El que realment ha estat el nostre gran aparador és el monestir de Poblet. Molts encàrrecs ens han vingut de visitants del monestir que han pre-guntat per qui ha fet la forja.

Parlem del procés d’elaboració de les peces. ¿D’on els porten el ferro? ¿Com? Ai, això ha canviat molt. Ara l’anem a comprar a magatzems que disposen de ferro quadrat, rodó, en planxa, fer-ro per a passamans... Ens el porten en camions, però havia anat a buscar-lo amb el Citroën Break, amb el meu fill Valentí. Abans anàvem molt a ferrovellers per si trobà-vem ferro vell, que és el que nosaltres diem que és més dolç -ferro suec també se’n diu- perquè és més bo per treballar-lo perquè té menys car-boni.

¿I el carbó?El carbó el pare el com-prava a una empresa del port de Tarragona, que el portava d’Angla-terra. En comprava un vagó sencer i de l’esta-ció el baixava fent viatges amb el carro. Després de la guerra va haver de com-prar el carbó a Astúries, li portava el recader. I en aquella època de misèries també n’havia anat a buscar amb una galleda a les vies del tren, recollia el car-bó que se’ls escapava quan netejaven la fogaina de les màquines de carbó. Ara el comprem en un petit magatzem de Lleida. Les grans distribuïdores venen carbó coc de petroli, que s’obté dels residus del petroli i conté grans quan-titats de sofre, però nosaltres treballem amb hulla, que resulta complicat de trobar.

La seva és una feina dura ¿Quanta estona seguida pot treballar un forja-dor? ¿Es van combinant tasques?(riuen) Un forjador el que fa és picar i picar. Descansa mentre el ferro s’escalfa

i després torna a picar, i això jornades de 8, 10, 12 hores, de vegades set dies a la setmana, depèn de la feina. Hi ha hagut feines que picàvem amb el Va-lentí, el meu fill, treballàvem amb dues fornals i un ajudant. El mestre pica i l’ajudant pica amb el mall on ha picat el mestre, mentre un escalfa el ferro, l’altre pica i així és un no parar. La cadència i la tècnica són molt importants. Acabes el dia que t’has d’estirar els dits perquè els tens encarcarats d’agafar el mall i del que tens ganes és d’anar a dormir.

¿Destacaria algun encàrrec especial? Per dimensions i per moment perso-nal, va morir la meva dona, la porta del claustre de Poblet que comunica amb el claustre de St. Esteve. Vam necessitar 2000 kg de ferro; quan ja estava avan-

çada, per entrar al taller havies d’anar caminant pel damunt de la porta. Per treure-la vam necessitar set homes, per fer-la arribar al camió i després fins al lloc on anava, la vam portar rodolant damunt de troncs. La curiositat és que per tal de no trencar l’estètica dels qua-drats de la porta, vaig posar el pany al travesser i, perquè m’hi cabés, vaig fer un forat per la clau per obrir el pany i un forat per tancar.

La creu d’altar per a la capella de Sant Martí, com que tenia dubtes de la seva acceptació, la va col·locar mentre els monjos sopaven. ¿Ens pot parlar de la resposta dels clients?Com que es tracta de forja creativa de vegades, com va ser aquest cas, patei-xes una mica. A Poblet, uns anys des-prés vam posar-hi la barana en forma

de drac i tampoc teníem idea de si agradaria... La gent que ens fa coman-des ens coneixen, saben com treballem i l’habitual és que quedin contents.

Han definit el seu estil com d’inno-vador, auster i senzill, hereu de la primitiva tradició gòtica, ¿Com el definiria vostè? Crec que són bones definicions, és auster i racional. No he seguit mai cap corrent, he fet el que m’ha agradat i el que he cregut que anava bé amb el lloc. Ha de ser una peça agradable a la vista.

¿Dels diversos reconeixements que ha rebut, quin destacaria?Em va fer molta il·lusió la Medalla d’Or de l’Espluga, el reconeixement del meu poble a la feina feta, quan sempre hem

treballat més per gent de fora. I l’altre va ser a Roma, en una tro-bada internacional d’exalumnes dels sa-lesians, vaig guanyar el tercer premi d’art, que era el primer d’escultura i em va fer molta il·lusió.

¿Què suposa tenir el fill treballant al seu costat durant 35 anys i saber que un nét continua amb l’ofici? És una gran satisfac-ció. El Valentí va anar

a estudiar com jo i hem treballat fins fa quatre dies junts. El nét gran, el Marc, va estar-hi un any, tenia bones mans però va triar un altre camí. Ara conti-nua l’Enric, li agrada el treball i en sap.

¿Com és el fons de reserva de cal Biel?Un dels inconvenients de la nostra fei-na és que no tens temps de disfrutar les peces. L’elaboració és llarga i el termini d’entrega sempre és a sobre. El fons de reserva l’hem fet una mica perquè ne-cessitàvem peces per mostrar a les fires i demostracions. ¿A quina edat el mestre forjador s’ha jubilat?¿I amb quina peça?La salut m’ha jubilat! Fa un parell d’anys, amb 91. Vaig acabar amb la clau de pas del pare abat de Poblet.

12 MVR12 MVR

SORTIM

El Buxaus

El Buxaus, regentada des de ja fa uns anys per Noemí i Jaume, és una masia del segle XVIII que ha estat res-taurada conservant-ne l’originalitat i mantenint l’estil rústic. Enclavada dins el Parc Natural del Montseny, al terme d’Arbúcies, la masia se situa en un entorn privi-legiat, tant per les vistes que s’hi contemplen, com per la vegetació que la rodeja. Des de la seva posició, a 800 metres d’alçada, es dominen el pla de La Selva, les Guilleries i una part del Gironès. A El Buxaus s’hi res-pira vida per totes bandes. Envoltada d’una gran zona verda, amb terrasses naturals i arbres de vàries espèci-es, principalment castanyers, faigs, alzines, nogueres, té la sort de comptar dins el seu jardí amb un dels pocs exemplars de càdecs (un arbre de fulles punxants i crei-xement molt lent) que hi ha a la península Ibèrica.El mas consta de cinc habitacions (El Pi, La Blada, El Pomer, El Castanyer i La Noguera), una cuina amb llar de foc, sala d’estar i biblioteca. El menjador es troba en un edifici annex. L’estiu és la temporada ideal per apro-fitar el porxo, dinar a l’aire lliure i, tot seguit, gaudir d’un bany a la piscina. La casa disposa de calefacció i, a més, té zona Wi-fi. S’hi troba, també, un hort on hi ha plantades les verdures i hortalisses que després se ser-veixen a la taula cuinades segons les receptes casolanes de l’àvia, i una petita granja amb porcs, gallines, oques i rucs sota l’atenta vigilància de tres gossos. De cara a l’esbarjo, es poden planejar escapades a peu i en bici, i si el dia no ho permet o no volem sortir del mas disposem de jocs de taula, ping-pong, cistella de bàsquet, gronxadors i porteria. A més, de tant en tant, s’hi organitzen tallers i cursos de cap de setmana de fotografia, de musicoteràpia, tast de vins o cerveses, d’observació d’ocells... El seu entorn, degut a la seva ri-quesa vegetal, és ideal per anar-hi a buscar bolets quan n’és temporada.

Tel. 620 111 147 - www.elbuxaus.net

Durant dos dies els ramaders, tractants i pagesos del Pa-llars Sobirà es troben a Esterri d’Àneu on es celebra des de temps immemorials la fira ramadera més important de la comarca. La Fira de Santa Teresa era un mercat que antigament es celebrava el 15 d’octubre i durant el qual els ramaders comerciaven amb el seu bestiar, especialment vaques, egües i ovelles. Amb el temps la Fira perdé les ovelles i es traslladà al cap de setmana. En l’actualitat es celebra sempre el tercer cap de setmana d’octubre en el recinte conegut com a Firal i inclou tot tipus d’actes relacionats amb dues de les espècies autòctones del Pallars Sobirà: la raça Bruna i el cavall Pirinenc Català. La festa comença divendres amb la baixada del bestiar de les muntanyes. L’endemà dissabte es destina al secor vaquí. La subhasta autonòmica de vedella i de vedell de raça Bruna es l’acte principal de la jornada. Després hi ha un tast de carn de vedella dels Pirineus i tanca la jornada el Concurs de vaquí Bruna dels Pirineus Diumenge, els protagonistes son els equins, de la raça Pirinenc- Català. Durant el matí hi ha una exposició de la raça, tast de carn de poltre, sorteig d’una poltra i el Con-curs Equí amb premis al millor cavall, al millor terçó, al millor semental, a la millor parella i al millor poltre.La fira ramadera es complementa durant tot el cap de setmana amb altres activitats. Hi ha una fira d’artesania -tant de productes ramaders com d’artesania en general- i cercavila de capgrossos i bestiari d’Esterri d’Àneu.D’altra banda, l’Ecomuseu de les Valls d’ Àneu serà la seu de diversos actes: La 1a Trobada d’Intercanvi de Plaques de Cava; el Segon Cicle de Concerts; les exposicions de fotografies: “La transhumància del s. XXI” i “Fotos del Terrisser de Verdú”. La Quadra del Museu serà el recinte on es clourà la Fira amb la projecció del documental: “Sóc jove i vull ser pagès/a”.

FIRA DE SANTA TERESA16 I 17 D’OCTUBRE DE 2010

ESTERRI D’ÀNEU

MVR 13

PUBLICACIONS

PEDRA DE TARTERAMaria BarbalColumna Edicions, 2008Mida: 15 x 23 cmPàgines: 160Preu: 20,80 euros

Aquest any se celebra el 25è aniversari de la publicació de Pedra de tartera. Maria Barbal debutava amb una novel·la breu que va ser reconegu-da amb els premis Joaquim Ruyra i Joan Crexells, i que al llarg aquests anys s’ha traduït al castellà, al portuguès, al ro-manès, al francès, a l’holandès i a l’alemany, amb un total de més de 300.000 exemplars venuts.

Amb el relat vital de la Conxa, Maria Barbal recupera el món rural del Pallars des de principis de segle XX fins als anys 60. La Conxa ha de deixar la família i el poble per anar a viure amb uns oncles que no han tingut fills. La veu ben definida d’una nena camí d’una nova vida –que darrere la mula no deixa que li regalimin les llàgrimes i no gosa dir que les espardenyes li han encetat els peus- serà la veu que acompanyarem al llarg de la vida. En la Conxa trobem el creixement d’una protagonista femenina en un món que li és advers, una supervivència marcada pel tre-ball i el silenci, una solitud soferta, la del món rural.

El 1923, el mecenes Rafael Patxot va encarregar un estudi gràfic sobre la vida rural. Els temps canviaven, tant per la mecanització com per l’emigració del camp a la ciutat, i Patxot veia en la vida a pagès l’essència de la catalanitat.Es proposava deixar testimoni de les característiques arquitectòniques de la masia, les feines del camp, la indumentària, les tradicions, la llengua, etc. i la seva voluntat era conservar-ne el llegat.Científics i humanistes van treballar-hi fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil es va estroncar l’estudi. Patxot, catalanista conservador, es va exiliar a Suïssa i es va emportar el material documentat. Des del 1975 el Centre Excursionista de Catalunya és el dipositari del fons documental, que compta amb 7.700 fotografies i 400 dibuixos i gravats i que van arribar a inventariar unes 1.500 masies en terres de parla catalana. Josep Font, director del Museu de Granollers, va impulsar el 2007 una revi-sió de l’estudi que va rebre el suport de l’Obra Social Caixa Sabadell. Es va poder patrocinar la recerca de la correspondència de l’estudi i es va descobrir que Patxot pagava mil pessetes al mes per mantenir una oficina de treball i que feia encàrrecs tant a joves investigadors com a personatges reconeguts. Entre aquests, hi ha un pagament de 500 pessetes a Joan Amades per un monogràfic que no s’ha localitzat.La vida a pagès mostra una bona part d’aquest treball. Amb pròleg de Martí Boada i introducció de Josep Font –coordinador junt a Montserrat Solà de l’obra- el volum conté articles monogràfics de diversos autors i reprodueix 250 de les fotografies que componen el fons.La revisió de tot aquest estudi també ha portat els coordinadors del Centre Excursionista de Catalunya i de l’Obra Social Caixa de Sabadell a comissariar una exposició itinerant.

MVR 13

Francesc MurgadasCossetània Edicions, 2007Mida: 15,5 x 23,5 cmPàgines: 214Preu: 14,20 euros

Francesc Murgadas signa el número 45 de la col·lecció “El cullerot” de l’editorial Cosse-tània. Murgadas tanca amb aquesta obra la tetralogia gas-tronòmica de les estacions. L’autor ens dóna la benvingu-da amb uns consells pràctics: menjar cada dia, menjar en cap de setmana, menjar per festes, menjar fora de casa, convidar parents, convidar amics i convidar coneguts. El receptari s’organitza a par-tir de setmanes, hi ha una guia prèvia per a la llista de la compra, tant a mercat com a supermercat, i planificació setmanal dels menús. El sentit pràctic de l’obra es fa evi-dent en cada recepta ja que ens la presenta sota els se-güents paràmetres: dia de la tradició, dia de la solidaritat, dia dels aprenents, dia de cuinar, dia de pressa, dia sense tall i dia de reciclar. Amanida de figues i formatge, crema de mongetes i carbassa, pastís de xampinyons amb roca-fort, truita de sarines, risotto de bolets, bacallà amb pru-nes i pinyons, rap amb mel, magret d’ànec amb magrana, bunyols de pruna, figues amb nous, etc.

LA VIDA A PAGÈS El món perdut de les masies i les possessions de Catalunya i Balears. L’Estudi de la Masia

CatalanaVaris Autors

Editorial La Magrana, 2010Mida: 14 x 21,3 cm

Pàgines: 320 Preu: 42 euros

EL LLIBRE DE LES RECEPTES DE TARDOR

14 MVR

PROGRAMA CULTURAL

Agenda Recull d’actesS’acosta el mar, poemari de Carles Duarte

NOTA: Tots els actes són de lliure accés i es realitzaran a la Sala d’actes del Museu.

Altres actesEl Museu, a més, ha organitzat du-rant els darrers mesos gran quanti-tat d’actes, dels que cal destacar les presentacions dels llibres El vi fa sang, d’Eduard Balcells, Blai Joncar, de Josep Vallverdú i la Guia de vins de l’Alguer de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo; el documental No diguis blat, d’Eduard Trepat i Anna Vilase-ca, promocionat per la Fundació del

Món Rural i el concert del jove grup Cambra 712 que va encetar l’estiu amb un repertori de peces clàssiques i modernes.La Sala d’actes també va viure la pre-sentació del cinquè número de la re-vista de la Ruta del Cister, Cultura i Paisatge, en la que el Museu tenia un paper destacat amb un extens repor-tatge fotogràfic de Jordi Vidal.

Exposicions temporals

El Museu va tenir el privilegi de pre-sentar S’acosta el mar. Poesia 1984-2009, un recull de l’obra de Carles Duarte a càrrec de l’editorial valenci-ana 3i4. La presentació, que va inici-ar Jordi Llavina, va consistir en una declamació poètica de l’autor. Primer de poemes escollits per ell mateix, després a petició del públic.

DIVENDRES 15 D’0CTUBREPresentació d’Amics d’Els Clàssics, plataforma creada per la Fundació Lluís Carulla i l’Editorial Barcino per tal de promoure la lectura dels clàs-sics medievals catalans i fer-los més propers al jovent. La presentació consistirà en un recital de diversos fragments escollits.

DIVENDRES 5 DE NOVEMBREInauguració de l’exposició Àfrica: cares i creus (Problemes i solucions per una salut i educació dignes). La realitat de l’Àfrica subsahariana a través de la veu de sis testimonis. Pro-jecte de la Fundació Àfrica Digna.

DIMECRES 17 DE NOVEMBREPresentació dels llibres Proses de po-nent i de Fesomies i veïnatges, de Josep Vallverdú. El primer és una edi-ció commemorativa en motiu dels quaranta anys de la primera edició del llibre. El segon, una retrat dels po-bles on l’escriptor lleidatà ha viscut i els veïns que més l’han marcat de cada indret.

DIJOUS 23 DE DESEMBREEspectacle musical per a infants: Qui canta sense to no té el cap bo, de Les princeses barbudes. Reperto-ri de cançons i dites tradicionals ca-talanes interpretat per aquest grup que formen Marc Marcé (cordes i vents) i Helena Casas (veu i percus-sions).

EXPOSICIONS TEMPORALS

Fins al 24 d’octubreMàrius Torres. Poeta, Metge,

Músic (1910-1942)

Fins el 4 de novembreDestrals, eina de construcció

i deconstrucció

Del 5 al 28 de novembreÀfrica: cares i creus

El 3 de setembre, el Museu va inau-gurar l’exposició fotogràfica SENY d’Ivana Larrosa, que versa sobre dues nissagues de mestres artesans esplu-guins i la seva relació amb monestir de Poblet. Es tracta dels forjadors de Cal Biel i dels picapedrers de la família Vendrell, que, des de 1940, han de-senvolupat bona part de la seva obra al monestir. Durant l’estiu la Sala de temporals va veure TRANSLATICI [5+5], instal-

lació de fotoescultures de Josep Bou. Retrats de mans fets amb una desa-costumada tècnica fotogràfica que s’integren en estructures de ferro per composar diferents formes i espais. La darrera setmana de setembre el Museu va inaugurar un recull de poemes de Màrius Torres en motiu del seu cen-tenari. A més dels poemes, acompa-nyats per pintures de Montserrat Gu-diol, hi ha una semblança biogràfica del poeta lleidatà.

Particular va ser el primer Dia Sàpiens. Per celebrar el vuitè aniversari del seu primer número la revista va organitzar una jornada cultural a l’Espluga de Fran-colí amb visites al Museu i a la Cova, conferències, tallers, dinar i una entrega de premis. Els responsables de la revista volen repetir cada any en diferents indrets de la geografia catalana.

Dia Sàpiens a l’Espluga de Francolí

......................................................

ESTEM EN XARXA

Ask a curator dayEl MVR participa en la iniciatvia internacional Ask a curator day

MVR 15

Acostar encara més els museus al públic (en aquest cas vir-tualment) i treure el control de twitter als encarregats de màrqueting dels Museus per posar-lo sota el dels conser-vadors de les institucions són els objectius de la campanya Ask a curator day, que es va celebrar l’1 de setembre a nivell internacional. Seguint l’estela del Follow a museum day (1 de febrer) en que es convidava als membres de la xarxa twitter a fer-se seguidors d’algun dels museus participants durant aquest dia, l’ask a curator day, o el seu hashtag a twitter #askacurator, proposava que els conservadors dels museus dediquessin aquesta jornada a respondre les preguntes dels seus seguidors. La novetat: que fossin els mateixos respon-sables de la conservació qui directament interactuessin amb els usuaris de la xarxa social evitant els qui, en les feines de comunicació dels museus, ho fan periòdicament.

El MVR s’hi va adherir ben aviat i va recollir diverses pre-guntes. La condició dels missatges de twitter (140 caràcters) ens va fer optar per contestar les preguntes paral·lelament a twitter i a una altra xarxa social on hi som presents re-gularment: formspringsme. D’aquesta manera aconseguíem l’espai necessari per desenvolupar les respostes i mantení-em un arxiu consultable amb totes les preguntes i respostes generades per l’#askacurator.

La iniciativa va tenir molt èxit amb multitud de preguntes als més de 340 museus participants que van fer escalar el hashtag #askacurator fins a la primera posició dels trending topics mundials (que és com dir que era la paraula més citada a twitter a tot el món). A nivell de l’estat hi van parti-cipar el Museu Picasso de Barcelona, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, el Museu Thyssen Bornemisza, el Museu de Calatayud, la Fundación NMAC, la Fundación General Universidad Complutense de Madrid, els Museus de Castilla y León, el Museu Paleontològic de la Universitat de Saragossa, el Planetarium de Pamplona i la Institució Patrimonial de Montefrío.

“Els clàssicsno es posenmai de moda.Per això maino quedenantiquats”.

Entra a www.elsamicsdelsclassics.cat i t’endu-ràs un obsequi molt especial: una samarreta dels Amics d’Els Clàssics com la de la imatge.

Museu de la Vida Rural

Carretera de Montblanc, 3543440 l’Espluga de FrancolíConca de Barberà

www.museuvidarural.cat