l'altre memòria de pràctiques

8/18/2019 L'ALTRE memòria de pràctiques

http://slidepdf.com/reader/full/laltre-memoria-de-practiques 1/1211

L’ALTRE. Memòria de pràctiques a Nador. """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" #

Introducció """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" $

Perquè Nador? """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" %

La ciutat """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" &

Ser “foraster” """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" '(

L’acollida """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" #)

*+,-.+ /0 ,1234.560+ """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" 7$

Escola Sidi Ahmed Abdesalam """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" $8

L’Institut Taha Hussein """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" $)

Escola espanyola Lope de Vega """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" )#

CECODEL Centre de desenvolupament de la dona """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" )9

BARAKA """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" %$

Centre sòcio educatiu """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" %&

Servei de migracions """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" (%

*:+ 0+46/.-;4+ """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" 9#

<64=1.- """"""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" 9&

El diari """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" &%

Valoració dels estudiants """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" '8)

Epíleg """""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""""" ''&



L’ALTRE. Memòria de pràctiques a Nador.

L’altre suposa un excedent de la representació. ... L’altre és rostre abans

que concepte.1

1 Xavier Antich: El rostre de l’altre.



A totes les persones que he conegut a la província de Nador i que tant m’han ajudat

durant anys, infants, joves, professionals, dones i homes, veïns.

Als estudiants que s’han engrescat amb un projecte de pràctiques poc comú. Iespecialment als que he pogut localitzar i m’han cedit les seves memòries de

pràctiques per citar en aquest treball.

Als col!legues de la Universitat de Vic que han fet possible que aquests projecte

perdurés en el temps.

A les persones que han llegit el document a mida que avançava i m’han fet comentaris

per millorar-lo.

A tots gràcies.

Aquesta cortesia no significa res. No hi ha res més agradable que prendre’s

una molèstia per una persona que valgui la pena. pels millors d’entre

nosaltres, l’estudi de les arts, el gust per les coses velles, les col.leccions, els

jardins, no són més que succedanis, coartades. Al fons de la nostra bota com

Diògenes hi demanem un home. Cultivam begònies, retallam teixos, mal que

bé, perquè els teixos i les begònies es deixen fer. Però ens agradaria més

dedicar el nostre temps a un arbust humà, si estiguéssim segurs que val la

pena. Tota la qüestió és aquesta: vostè es deu conèixer un poc. Val la pena,

vostè , o no? 2

Segur que totes aquestes persones valen la pena i molt!

2 Marcel Proust. A la recerca del temps perdut



Introducció

Aprofito la recent estrenada jubilació, un moment en que pretesament he de tenir

temps per fer “coses” que abans no podia..., per donar forma escrita a algunes

experiències aprenentatges i reflexions relatius al fet migratori, a la convivència entre persones d’orígens diferents, a què és això d’acollir l’altre i facilitar-li que tot i ser

lluny de casa es trobi còmode i segur entre nosaltres.

Són experiències que he anat aplegant fa una colla d’anys en el meu dia a dia, a través

de lectures i sobretot en les estades anuals que he fet durant 8 anys, al Marroc a la

ciutat de Nador, amb estudiants de la Universitat de Vic.

Les acompanyaré de fragments d’alguns autors que em són especialment significatius

pel que diuen i pel que m’han convidat a repensar actituds i comportaments enversl’altre.

Sovint en les lectures hi he trobat allò que jo mateixa mai hauria sabut dir tant bé però

amb el que m’he identificat del tot i això perquè:

La ficció, la literatura, sovint ens dóna una visió molt més àmplia i completa

de la majoria dels aspectes de la vida. Ens permet endinsar-nos en l’intricat

món dels sentiments i aprofundir en la indefugible relació de l’individu amb

el seu temps. 3

Així doncs manllevaré paraules d’altres per dir allò que no sabria dir amb les meves.

Corresponen a un recull de paràgrafs que he aplegat durant anys de diferents llibres.

Trenaré espais, situacions, anècdotes, consideracions i lectures amb la pretensió de

destacar el que m’han aportat aquests anys, en què m’han fet reflexionar i què em

sembla que he aprés.

També incorporo reflexions i comentaris d’estudiants de Magisteri, Educació Social,Psicologia i Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) que han fet les

pràctiques de final de grau a Nador i que m’han cedit les seves memòries de pràctiques

per fer aquest recull. Mostren la seva visió sobre la ciutat, el país, les institucions, i

sobretot l’evolució que, d’una o altra manera, han pogut fer durant el període d’estada

a Nador. Es tracta de comentaris que mostren que, tot i les dificultats que hem trobat

3 Saïd El Kadaoui: Cartes al meu fill .



uns i altres en aquest projecte, sempre han aportat un profit personal i professional

molt important a tots els que hi hem participat i que ha estat un mòbil i estímul

fonamental per continuar endavant any rera any.

No pretenc fer una exposició en profunditat de la història de la ciutat ni dels seus

espais, costums o institucions sinó simplement donar algunes informacions que ajudin

a contextualitzar mínimament els comentaris i reflexions que aniré fent.



Perquè Nador?

La Universitat de Vic des de el curs 2001-2002 ofereix als estudiants de la Facultat

d’Educació, Traducció i Ciències Humanes la possibilitat de fer les pràctiques al

Marroc, concretament a la ciutat de Nador a diverses institucions com ara escoles,instituts, centres de desenvolupament de la dona, casals de joves...

Aquest projecte va néixer amb la idea d’oferir als estudiants la possibilitat de

completar la seva formació i brindar-los la possibilitat de viure una experiència

personal i professional enriquidora tot aproximant-se directament al país d’origen de

moltes de les persones d’origen marroquí que viuen a la comarca d’Osona ja que la

majoria d’elles provenen de la província de Nador.

La finalitat principal és permetre’ls apropar-se al context social, econòmic i cultural dela província de Nador així com a les seves persones i col!lectius convivint de forma

activa amb els seus costums, activitats, creences i valors. No és una proposta fàcil

demana bandejar prejudicis i preconceptes arrelats i un esforç important de

desaprendre, escoltar i respectar l’altre per obrir-se a la descoberta i el coneixement.

Són unes pràctiques en les que els vessants personal i social tenen tant pes com el

professional i apropar-nos a l’entorn que ha vist néixer alguns dels nostres veïns ens

ajudarà a entendre una mica la seva visió del món.

Es tracta de viure durant unes setmanes el dia a dia al ritme d’una ciutat desconeguda

compartint amb els seus ciutadans el trànsit, les botigues, els sons, les olors, els

paisatges, les activitats laborals, l’esbarjo... i d’afrontar les contradiccions, contrastos,

incerteses, dilemes i recels que aixó provoca sense buscar cap màgia fora de la

capacitat de sorpresa d’un mateix i l’ajuda de persones properes.

¿Què em pot donar la Xina que la meva ànima no m’hagi ja donat? I, si la

meva ànima no m’ho pot donar ¿com m’ho donarà la Xina, si és amb lameva ànima que veuré la Xina, si la veig? Puc anar a cercar riquesa a

l’Orient, però no riquesa d’ànima, perquè la riquesa de la meva ànima sóc

jo, i jo sóc on sóc, amb Orient o sense.4

4Pesoa. Llibre del desassossec.



Crec que no s’ha de pensar tant en si tot el que t’envolta és diferent, sinó que la protagonista de

la meva adaptació era jo. És a dir, la meva actitud era la clau perquè tot sortís bé 5.

Personalment he compartit la responsabilitat del projecte des del curs 2006-2007 i des

d’aleshores he estat cada any aproximadament un mes al país veí juntament amb un

grup d’estudiants seguint el dia a dia de la zona, un dia a dia, no sempre fàcil,

enquadrat per un conjunt de temptatives d’intentar comprendre, respectar i copsar

maneres de fer, visions del món, diferències, semblances... Han estat uns anys rics en

aprenentatges i descobertes, coneixences i amistats, dubtes i incerteses.

Escriure ara sobre aquesta ciutat i aquest projecte és una manera d’acomiadar-me

d’una tasca que m’ha ensenyat i que ha significat molt per mi, en tot cas no és un adéu

per sempre, es un adéu per uns instant... seguiré aprenent i enriquint-me en altresespais i amb altres persones.

Viatjar a Nador i conviure amb la seva gent m’ha obert molts interrogants, tancar-ne

n’he tancat pocs, algunes coses em sembla que les he pogut entendre, d’altres no sé si

arribaré a entendre-les però les respecto profundament. Entenc que no som el mèlic del

món i que els codis culturals, relacionals, morals i religiosos pels que m’oriento

habitualment, m’han resultat inútils en algunes situacions i d’altres, que m’eren del tot

desconeguts, a més de ser-me útils “in situ”, m’han aportat una amplitud de miradaimportant i un enriquiment personal considerable.

Viure aquesta experiència amb estudiants ha estat un repte per mi perquè la meva

tasca, més enllà d’objectius acadèmics, ha estat acompanyar-los i poder-los oferir

elements d’anàlisi i algunes claus per comprendre el context marroquí, i això com

sempre que es tracta d’acompanyar alguna persona demana formar-se un mateix, i

transmetre-ho amb claredat és complicat. Com puc ajudar a entendre a una altre el que

a mi em costa entendre? He hagut d’informar-me, llegir, buscar persones que

m’orientessin i ajudessin. I carregada de dubtes i incerteses he anat trobant algunes

clarianes.

Cada curs, ja abans de marxar, em m’he sentit responsable de mi mateixa, del grup

d’estudiants, del meu paper davant seu i les institucions, del que anem a fer... Cada

5 Laura Massegú



any és diferent, cada vegada com si fos la primera; barreja d’interrogants, il!lusió,

curiositat.

Sé que m’esperen sorpreses, inconvenients, dificultats, amistats, coneixences,

descobertes, persones, situacions, moments; es tracta doncs de veure i viure amb

plenitud el que m’aporta aquesta oportunitat.

El que el projecte pretén aportar i demanar als estudiants m’ho aporta i demana també

a mi apropar-me a un context, maneres de fer, ritmes, creences i valors als que no

sempre estic avesada i sobretot aprendre a escoltar i respectar “l’altre”, aquest “altre”

que és “tu” i no només “un altre”.

Només quan diem tu,

respirem aire fresc.6

La gent és un perfet,

il·limitat singular repetit.

Només el tu val per entendre’s

en la immensitat de l’univers.7

Amb tot això pugem a l’avió.

La realitat no és tan simple com podia semblar a una vivència sense

interrogants: plantejada la primera admiració, s’obre l’abisme de la

ignorància, el motor de la meditació.8

6 Jordi Pàmies. Fragmentde Narcís i l’altre 7 Joan Vinyoli. Fragment de Vespre a la cafeteria.8 Xavier Antich: El rostre de l’altre.



La ciutat

Nador a uns 15 Km de Melilla (porta d’Europa per tantes persones) és una ciutat

rifenya, històricament el Rif amb una cultura pròpia ben arrelada ha estat una zona

maltractada i menystinguda, en molts moments ha hagut de lluitar i afirmar-se per noser engolida per la civilització àrab musulmana a principis del segle VIII, pels

espanyols a principis del XX interessats en l’explotació de les mines de ferro d’Uixan i

amb poques intencions de “protegir” la població més enllà dels seus interessos, i per la

monarquia del rei Hassan II (1961- 1999) amb el seu l’afany d’imposar la cultura àrab

a l’amazig i reprimir les seves aspiracions independentistes.

A principis del XX era una zona poc coneguda pels europeus i envoltada de llegendes

entre les que destacava la seva riquesa mineral . Els estudis geològics que es van

realitzar demostraren que hi havia plom i ferro, de seguida francesos i espanyols

s’interessaren per l’explotació de les mines fins que el 1908 la Companyia Espanyola de

les Mines del Rif van obtenir l’explotació de les mines de ferro d’Uixan, aleshores va

començar la penetració colonial que va quedar enllestida amb el protectorat espanyol al

Marroc segons els acords franco britànics signats el 1904 i segellats a Algeciras el 1912.

En aquesta època Nador era un conjunt de vivendes disperses sense un nucli urbà.

Amb l’explotació de les mines es va començar a construir una línia fèrria per

transportar el mineral al port de Melilla amb la resistència de la població rifenya que

s’oposava a la presència estrangera a la zona. El 1909 els veïns de la zona van matar

quatre operaris de les mines i tenint en compte que els atacs contra les mines i el

ferrocarril es repetien amb certa freqüència, la resposta espanyola va ser la ocupació

militar del territori que anava de Melilla a Uixan i la fundació de la ciutat de Nador.

La societat rifenya estava organitzada en diferents nivells: la família nuclear, la família

extensa, el grup familiar anomenat tarfiqt(conjunt de famílies d’un mateix llinatge

patrilineal), la yema’a agrupació de varis tarfiqt, el clan o agrupació de yema’a-s

veïnes i la tribu que constituïa el nivell superior d’associació anomenada kabila pels

espanyols. Ha estat i és una societat orgullosa de la seves tradicions que d’una o altra

manera conserva.

A partir de l’assentament militar i amb el creixement de la població es va dissenyar un

primer pla urbanístic rectangular que es va anar ampliant degut a l’augment continu de

la població.



Actualment és un dels principals centres urbans del Marroc, té aproximadament

300.000 habitants resultat d’un flux migratori del camp a la ciutat i d’una activitat

econòmica basada en el comerç, el contraban, l’agricultura, la ramaderia, la pesca i

una discreta industria que es concreta sobretot en fàbriques de conserves de peix i

totxos. Financerament Nador és la segona província del país després de Rabat. La

ciutat per l’any de fundació no té la medina pròpia de les ciutats històriques del

Marroc, la part “antiga” (si se’n pot dir així) és ordenada, com he comentat, amb una

estructura d’illes rectangulars tipus eixample segons la planificació que van fer els

espanyols i al seu voltant s’ha anat construint de forma més o menys desordenada.

La seva població té unes característiques molt diferents a altres ciutats marroquines. El fet de

ser una ciutat nova fa que hi hagi poc sentiment de poble i el que hi hagi la frontera tan a propatrau als traficants i contrabandistes i a la població no nativa, que reforça l’escassa estima al

poble.9

Això no treu que tan a la ciutat com a tota la província hi hagi en general un teixit

associatiu important, associacions culturals, amazigs, esportives, pel desenvolupament

sanitari, pel desenvolupament sostenible del turisme, desenvolupament social, drets

humans, d’assessorament a dones maltractades... L’activitat cultural fòrums,

conferencies, xerrades són freqüents. Aquest teixit respon a la voluntat dels seus

habitants que mostren empenta i decisió de cara a millorar les condicions socials,

culturals i econòmiques de la zona.

A nivell d’infraestructures disposa d’estació de trens moderna i ben dotada, central

d’autobusos, aeroport internacional i port comercial .

Pel que fa als serveis els contrastos són importants des del passeig marítim i quatre

carrers molt cèntrics ben cuidats els darrers anys passant pel la majoria de carrers

secundaris que es troben en condicions força deficitàries. Els contenidorsd’escombraries i papereres són mínims, el clavegueram insuficient, hi ha pocs

semàfors, força barreres arquitectòniques i els mateixos contrastos que observem en els

serveis es manifesten igualment en la població.

9 Laia Porquet



En primera instància, podríem dir que Nador és una ciutat de contrastos: per una banda

hi ha la zona nova i el passeig marítim, que és una zona altament cuidada i que rep una

especial atenció per part del govern, mentre que, d’altra banda, trobem els carrers de la

ciutat en sí dels quals els que no són principals sembla que estiguin oblidats i en segon

pla, aquests estan en uns condicions paupèrrimes i deficitàries.

Per començar, no hi han gaires contenidors d’escombraries ni papereres, i per la recollida

d’escombraries es creen zones a peu de carrer on la gent hi deixa les seves deixalles i es

recullen un cop al dia. A part d’això també impacten les voreres: no tenen una mida estàndard,

n’hi ha d’altes i n’hi ha de baixes; estan construïdes sense seguir cap criteri aparent. El trànsit

es força caòtic, hi han unes normes establertes però la gent les respecte d’una manera una

mica anàrquica: els semàfors no tenen massa autoritat; normalment en matèria de trànsit passael primer que arriba i s’ha d’estar a l’aguait per tal que no hi hagi un accident. 10

No és una ciutat neta o cuidada, és freqüent trobar muntanyes d’escombraries a les cantonades.

Als afores sovint un paisatge característic format per bosses de plàstic de color blau que des

del primer moment vam apreciar des de l’avió. 11

Els primers dies vaig percebre que Nador era una ciutat força castigada. Passejant pels carrers

ràpid observes que hi ha força misèria perquè trobes constantment persones demanant

almoina. La ciutat, en general, està força bruta i no és estrany perquè són contades les

papereres que es poden trobar a la ciutat. El mateix passa amb els contenidors.12

Els carrers en general plens de vida són un batibull bigarrat de transeünts, bicicletes,

ases amb el carro carregat de fruita, cotxes tocant la botzina, dones carregades de

criatures demanant. Cap a quarts de 9 aproximadament van obrint les botigues, els

cotxes comencen a circular, la mainada les nenes amb bata blanca i els nens de blau

fosc amb les motxilles sols o acompanyats van cap a l’escola. Crida l’atenció elcomerç al voltant dels mercats, centres comercials i mesquites el conegut “top manta”

és molt comú i s’hi pot trobar gairebé qualsevol cosa mitjons, pintes i repalls pel

cabell, texans, agulles de cosir, pasta de dents, galetes “príncipe”, carregadors de

mòbil, parament de la llar, sabates, fils de tots colors, rellotges, perfums... i tot aquest

10 Ilyas Azzarouali11 Laura Merlés12 Marta Berguillos



enrenou queda embolcallat periòdicament per la crida a l’oració que des dels minarets

convida a la pregaria.

Son algo así como faros habitados por una voz 13

Una altra de les coses a les que no estava acostumada és veure en una mateixa botiga de

telèfons i targetes per trucar, al costat de desodorants, perfums i pasta de dents i altres estris de

neteja personal.14

Botigues amb roba de moda, joieries, pastisseries, fotògrafs, cases de canvi, entitats

bancàries, restaurants etc. Menció especial mereixen les cafeteries i la televisió

ambdues omnipresents, cafeteries populars amb taules i cadires dins i fora, homes

prenen el té tranquil!lament sense cap pressa, d’altres més cuidades normalment amb

dos pisos a baix homes xerrant, llegint el diari o mirant la televisió, dalt sovint alguna

parella i de tant en tant un petit grup de 2 o 3 noies, jovent connectats amb el Wifi de

l’establiment que tantes vegades ha estat un bon servei pels estudiants. La televisió

omnipresent, normalment els matins reportatges de Nacional Geogràfic, les tardes

futbol de qualsevol equip. Les pautes de funcionament es van endevinant i intuint poc

a poc de sorpresa en sorpresa.

El primer dia que vaig entrar en una de les cafeteries em vaig sentir fora de lloc, ja que qui hi

solia freqüentar eren els homes. Això em va fer qüestionar si calia tornar-hi, perquè potser era

una falta de respecte envers la seva cultura. Però a poc a poc, anar a les cafeteries va ser com

un moment de descans i tranquil·litat, era un dels llocs on ens trobaven amb totes les

companyes i vaig veure que si jo em sentia còmode i oblidava la sensació de sentir-me

observada, podia estar com a les cafeteries de la meva ciutat.15

Un altre tema que m’ha cridat l’atenció de l’estada a Nador és la manera de veure la gent quedemana almoina al carrer. Pels carrers més freqüentats de la ciutat hi ha persones de diferents

tipus demanant; dones, nens i homes; molts d’ells amb minusvàlies importants. Sovint demanen

diners però també quelcom per menjar. La meva actitud els primers dies era d’intentar passar

13 Elías Canetti. Las voces de Marrakech 14Aina Urizal15Aina Urizal



ràpid per tal de que no em cridessin l’atenció, però amb el pas de les jornades ho vaig anar

normalitzant. 16

Quan caminava pel carrer em trobava molta gent que demanava almoina, al principi em va

impactar molt, ja que hi havia persones que estaven malaltes i que veies que realmentnecessitaven ajuda i no sabies com posicionar-te.17

Hi havia moltes coses a la ciutat que em sorprenien a les quals m’havia d’adaptar o simplement

respectar, una de les coses que més em costaven era ignorar la misèria. Em costava molt

treure’m del cap la senyora que cada dia estava tirada al carrer amb la seva filla de mesos

tombada al seu costat. Aquell nadó el vam veure créixer i per mi va ser una de les imatges més

tristes que vaig arribar a veure a la ciutat.18

Durant una colla d’anys ha estat una ciutat d’emigrants, darrerament menys però

darrerament ha augmentat considerablement la població “de pas”, és a dir subsaharians

amagats als boscos del Gurugú i refugiats sirians tots ells buscant alguna oportunitat

per tirar endavant la seva vida.

La ciutat té dos atractius turístics, el mar i la muntanya. A l’est la llacuna de BuAreg,

la Mar Chica dels espanyols nom que ha quedat a la zona després de la colonització,

una albufera d’aigua tranquil!

la i reposada on els barquers conviden els clients a pujara les seves barques per donar una volta que segons el que paguis serà més o menys

llarga. Un entorn agradable i més des de que han arreglat el passeig marítim

convertint-lo en un espai ciutadà de gaudi.

Hi ha encarrilat el projecte Mar ChicaMed per transformar completament el paisatge

de la regió de cara a promoure el turisme: 84.000 llits. 2.400 apartament, 1000 cases...

una estació balneària gegant, golf. Mentrestant a la zona hi manquen escoles, espais de

joc per la mainada, jardins, a molt indrets hi manca l’aigua o és insuficient,

clavegueram...

El projecte resoldrà aquestes mancances? Sectors crítics consideren que les inversions

haurien de fer-se simultàniament en sectors com l’agrícola, l’industrial, els serveis, les

noves tecnologies i evidentment també el turisme però no només el turisme. Amics

16 Susanna Prat17 Aina Urizal18 Marta Berguillos



marroquins m’han explicat com estan patint expropiacions de terrenys amb

indemnitzacions vergonyoses quan no nul!les.

Resulta difícil d’admetre i se’n deriva un problema seriós del fet que amb la bandera

del progrés i el turisme es bandegin problemes seriosos de fons de la població local.

…el món diu: ¿Tens necessitats? Doncs, satisfés-les, ja que posseeixes els

mateixos drets que els grans i els rics. No temis satisfer-les: fins i tot

augmenta-les!”... I què resulta d’aquest dret a augmentar les necessitats? en

els rics, la solitud i el suïcidi espiritual; en els pobres, l’enveja i

l’assassinat, perquè els confereixen drets, però no els indiquen els mitjans

de satisfer les necessitats.19

Aquest projecte respon a un procés d’urbanització que està tenint un boom important a

la costa de tota la província i especialment a la mateixa ciutat i que deteriora el medi

natural de la llacuna.

A l’altre costat de la ciutat, la serralada de Nador amb el puig Gurugúde 890 m., el

punt més destacat, indubtablement un espai natural molt bonic amb rutes per caminar,

esplanades adequades on famílies i grups de joves van de tant en tant a passar el dia i a

fer un tajin amb calma, lentament, molt poc a poc, com tantes altres coses, correr

mata, ens han dit motes vegades.

A prop de la localitat de Segangan es promociona des del 2008 el complex turístic

Monte Verde:

Disposa d’una extensió de 50.000 metres quadrats, envoltat de bosc i amb les vistes més

atractives. Ofereix 26 apartaments, incloent quatre “suites”, zona de bungalows, saló -

menjador amb escenari, bar i restaurant per 600 comensals, magnífica piscina, pistes de

tenis i parc infantil.20

A la mateixa zona del Gurugú i ben a prop d’aquesta zona turística, on pots gaudir de

la natura, fer alguna caminada plaent, donar cacauets als micos, comptat i debatut

passar molt bones estones, amb prou feines sobreviuen (això és poc) al bosc grups de

19 FiòdorDostoievski: Els germansKaramàzov. 20 http://www.diariosur.es/



subsaharians, homes i dones tot esperant el moment oportú per intentar saltar la tanca

de Melilla. Són molts, segons el moment poden superar el miler.

Què fan aquestes persones amagades en una serralada tan lluny de casa? prou que ho

sabem però fem l’orni massa vegades, mirem a una altra banda o com a molt ens

esgarrifem ben arrepapats a la butaca de casa quan ens ho ensenyen a la televisió, que

fàcil que és així ! ens estem immunitzant al dolor de l’altre? les grans desgràcies

passen sempre lluny de casa? massa sovint les tenim a tocar però no ens en adonem.

... era una època en què calia emocionar-se instantàniament per tot i no

preocupar-se duradorament per res.21

Aquest aspecte també forma part de l’aprenentatge que anem a fer a Nador i ens ha defer reflexionar sobre la migració com a gran fenomen social actual, el sentit i el paper

de les fronteres, les desigualtats del món i els privilegis que, merescuts o no, tenim.

Del privilegi se’n desprèn la consciència de gaudir d’avantatges, de pertànyer a grups

socials minoritaris i per damunt de tot la responsabilitat inexcusable de fer-ne un bon

ús.

Tot això hem de posar-ho a la motxilla de tornada.

Es descobreix quan es torna, per relacionar el que s’ha après, el que s’ha

viscut: l’explorador que mor en un racó de món no ha descobert res.

És quan torna que ho troba tot canviat: el seu país, la seva família i es

descobreix a sí mateix diferent del que era quan va marxar .22

Així de retorn a casa és quan cal fer el canvi.

Els primers dies pensava constantment en aquesta idea, en deixar els prejudicis enrere. Però,

en tornar, ja amb els peus a Catalunya , t’adones que això és gairebé impossible per molt que

ho intentis o treballis. Viure durant 25 anys en una societat que generalment discrimina a les

persones immigrants influeix en la nostra manera de pensar, encara que sigui de manera

indirecta i sense adonar-nos-en. Reflexionant t’adones que és gairebé impossible oblidar tots

aquest perjudicis interioritzats que embruten la nostra ment i l’empobreixen. Sí que pots polir

21 Amin Maalouf. El segle primer després de Béatrice. 22JeanCuisenier. Le périple d’Ulysse



aquestes idees o estereotips que tens dins teu, però a la fi crec que mai acabes oblidant-los del

tot . 23

És un canvi que vol temps i esforç personal i que ens obliga a analitzar a fons les

contradiccions que ens habiten tot esmicolant-les, si pot ser. El viatge ha de consistir

en molt més que el coneixement idealitzat d’un país exòtic inconegut, ha de

proporcionar-nos eines per refusar clixés i fotos fixes i evitar tant el rebuig com la

idealització de persones, llocs i situacions.

Tornem del Marroc rics en experiències i vivències que sense descuidar hem

d’eixamplar amb aprenentatges i coneixements per seguir fent camí tot descobrir-nos i

descobrir l’altre amb una nova mirada. I si no podem oblidar els nostres prejudicis i

estereotips de ben segur que humilment podem polir-los i molt.

23 Laura Merlés



Ser “foraster”

En temps pretèrits es considerava forastera una persona forçada a deixar la seva terra

per buscar refugi en un altre indret, i molt sovint era susceptible d’aixecar sospites.

Però un jove que no necessita l’ajut de cap camàlic i que tragina ell tot sol

les seves coses perquè no sembla que tingui diners per permetre’s d’agafar

un fiacre, no és digne que els fills de la nostra civilització se’l mirin o li

adrecin cap paraula; més ben dit: un cert sentiment de por fa que els altres

s’estiguin de tenir-hi cap mena de tracte, perquè un jove així, com era el

meu cas, és sospitós d’un atribut que neguiteja, la pobresa per més senyals, i

amb aquest atribut es fa immediatament sospitós de coses encara més

dolentes.24

Quan anem al Marroc som forasters, hi anem perquè ho hem triat, d’acord; per

realitzar un projecte concret, entesos, i encara que ningú ens hagi forçat a deixar la

nostra terra la deixem, i a Nador esdevenim persones desconegudes. Sortosament no

aixequem sospites però sí cert recel, ens controlen més del que ens agradaria, qui

encuriosit, qui intrigat, qui suspicaç. Abans d’arribar hem de fer arribar a la policia una

relació de les nostres dades personals, al barri el control social té un paper important,

tant bon punt arribem ens trobem amb finestres obertes des d’on ens miren més o

menys discretament la mainada, les dones, les noies joves, i al carrer els xicots i els

homes que no cal que s’amaguin darrera la finestra.

Un element que em va costar d’entendre va ser el control social per part dels marroquins

envers tothom, inclòs ells mateixos. La gent sap qui ets, que fas, per on et mous, això té dues

vessants. Una positiva, on et trobes segur i sembla que no t’ha de passar res i una altra

negativa, on tens la sensació que cada moviment que realitzes ha de passar pel sedàs de

l’aprovació popular. No ets sents lliure d’actuar a la teva manera.25

Això genera una situació contradictòria, pels estudiants viatjar a un país desconegut,

descobrir un lloc nou, una nova cultura, encara que sigui per fer pràctiques, té un

24 Tomas Mann. Confesions de FelixKrull. 25 Laia Porquet



component d’aventura molt engrescador però sentir-se observats, en algunes situacions

sentir limitada la seva llibertat els incomoda i a vegades més del compte.

A Nador és difícil veure dones al carrer més tard de les 7. La mateixa societat ha marcat aquest

deure o norma que s’ha apoderat de la ciutat. Viure-ho en primera persona és difícil i més quan

no entens el perquè o l’explicació del fet. La coordinadora de pràctiques Núria Franch

insisteix en la idea d’adaptar-nos i de seguir aquesta norma, i personalment és un aspecte que

m’angunieja , que em crea certa angoixa i fa que em senti controlada, que senti que la meva

llibertat està condicionada per decisions d’algú altre. 26

Acceptar i adaptar-se mínimament al tarannà de la ciutat i a les seves normes és un del

aspectes complicats en general, especialment per les noies. A mesura que passen els

dies es van sentim cada vegada més acollides però la sensació de ser permanentment

observades i vigilades els produeix una sensació ben incòmode.

Res no hi ha de tant envitricollat com les divergències entre el món europeu

i l’americà i moltes coses que a casa tenen una rígida validesa allí res no

signifiquen i el fenomen, és clar, també opera en sentit invers.27

Trobem situacions que ens costa entendre però com diu l’autor aquesta dificultat decomprensió també opera en sentit invers, no ens hem d’estranyar massa doncs de ser

blanc de mirades i algunes suspicàcies.

Ens trobem puntualment en una ciutat que no és la nostra a la que volem aproximar-

nos i intentar conèixer una mica, indubtablement en alguns aspectes les diferències són

notables i em correspon aprendre i ajudar els estudiants a ser forasters respectuosos i a

superar les contradiccions que suposa una acollida afable segons on i el sentiment

d’estrangeria que ens recorden en altres indrets.

Es refien de nosaltres?, se’n malfien? les institucions governamentals ens acullen o

aquesta acollida no és més que una manera de controlar-nos? La veritat és que hem de

demanar autoritzacions formals per assistir als centres de pràctiques per un període

llarg, però resulta que per fer una visita puntual d’un dia a qualsevol centre educatiu

oficial també hem de seguir el mateix protocol, enviar una carta o fax de sol!licitud,

26 Laura Merlés27 Avel.líArtís-Gener. Paraulesd’Opòtom el vell.



esperar la resposta que es pot fer esperar, una entrevista amb el responsable de la

institució que volem visitar... i a vegades amb tot això...

Al espais propers com el barri o els centres de pràctiques de seguida predomina el

sentiment d’acollida, benestar i entesa però pel que fa a institucions governamentals és

evident que amb tot les bones formes preval el control.

Alguna vegada ha passat que, quan un desastre ha desgavellat la bella

maquinària administrativa i l’ha avariada irreparablement, l’han

substituïda, per falta de cosa millor, amb simples homes. I els homes ho han

salvat tot.28

Salvant les distàncies això és el que ens passa, no és que la maquinària administrativaestigui avariada però és tant complicada i envitricollada que ens manté expectants dies

i dies, i és quan arribem als “simples homes”, els responsables i professionals de les

institucions de pràctiques que estan “autoritzats” a rebre’ns que comencem a trobar-

nos si no com a casa, sí molt acompanyats.

En una ocasió vam visitar un diumenge el mercat d’AlArouit, i en un control a la

carretera ens van demanar la documentació. Val a dir que els policies van deixar clar

“qui és qui”, ens van tenir una bona mitja hora copiant en un impresos les nostres

dades, tot un cerimonial que no semblava acabar-se, doncs bé alguns dels estudiants es

van indignar i molt per aquest fet.

Ens van fer sentir bens forasters quina humiliació!, quin deshonor!...

De retorn al pis, era obligat fer una reflexió profunda sobre el fet i preguntar-se

algunes coses. En què consisteix posar-se al lloc de l’altre? Què venim a fer al Marroc?

Què deu ser això de l’empatia? A Vic, a Manlleu, a Barcelona, a Terrassa no coneixeu

persones a les que els demanen ben sovint la documentació?

Quantes vegades diem d’una situació que no es pot entendre si no s’ha viscut. Aquell

diumenge vam tenir l’oportunitat de viure una situació amb la que es troben tantes i

tantes persones amb les que convivim cada dia. Després de parlar-ne plegats una bona

estona vaig tenir la sensació de que els estudiats havien pogut fer un aprenentatge

important.

28 Saint- Exuupéry. Pilot de guerra.



Ultra el que acabo de comentar hi ha altres moments quotidians en que et sens perdut,

desorientat, no saps on trobar el que necessites, com reaccionar davant segon quines

situacions, les noies es senten massa observades, la llengua dificulta la comunicació,

creuar el carrer vol tot un aprenentatge per sortir-ne ben parat...

Els meus primers dies a Nador van ser de descobriment i adaptació a un nou context social i

cultural, fet que em va comportar que tingués una mica de desconcert, tant per tot l’entorn que

m’envoltava com per com m’havia de comportar amb la seva gent i la seva societat. Reconec,

doncs, que aquells primers instants d’estar a Nador van ser difícils i psicològicament

esgotadors, ja que tot era nou i les meves acompanyants també desconegudes per a mi. 29

Encara recordo els primers dies quan era hora de travessar el carrer. Duia els ulls com

taronges intentant evitar que algun cotxe se m’endugués per davant. Les darreres setmanes

anava ja molt tranquil·la pel carrer i pensava sovint que era ja una ciutadana més, adaptada a

aquesta ciutat.30

Inclús un cop superats uns primers dies d’adaptació es continua amb un estat d’alerta

freqüent, els hàbits que podem anar adquirint a Nador no acaben d’assemblar-se als

que coneixem, sempre queda un recó d’imprevisibles per sorprendre’ns en qualsevol

moment.

Pel que fa a l’experiència personal, ha estat molt enriquidora. Viure en un país tan diferent

durant setmanes és esgotador mentalment. Inconscientment reps una gran quantitat

d’informació dia a dia que has de processar per poder adaptar-te i actuar correctament. Les

accions quotidianes com anar al mercat, agafar un taxi o passejar pel centre comercial ja

requereixen un gran procés d’adaptació.31

Una de les coses que al principi m’eren molt incomodes, era que pel carrer em diguessin coses,

és a dir, com si em “tiressin floretes”, ja que constantment et deien: guapa, carinyosa, vullcasar-me em tu, etc. Això feia que em sentis insegura quan caminava pel carrer.32

29 Laura Massegú30 Laura Merlés31 Núria Paré i Roser Bauzà32 Aina Urizal



Molts d’aquests inconvenients poc a poc disminueixen i queden compensats amb

escreix amb hospitalitat dels seus habitants perquè, amb l’excepció de comptades

ocasions, la majoria de persones ja siguin els veïns de l’escala (vivim en un pis de

lloguer al centre de la ciutat) o del barri, els botiguers del mercat, els professionals de

les institucions...fan el que és a les seves mans per facilitar-nos les coses. De tant en

tant però ens mantenen en un estat de desorientació que ens confon i ens deixa sense

saber com reaccionar, sobretot quan davant d’una pregunta la resposta és un In xa Alà,

(si Déu vol)molt comú que deixa completament en suspens la resposta, i en la més

gran incertesa qui la rep.

Però sens dubte és una cultura d’acollida que segueix un antic dictat:

Així doncs posa bé en primer lloc d’honor la pietat deguda als pares i

respecta els drets de l’estranger que s’acull a la teva casa.33

Amb voluntat de comprendre, podem copsar en què consisteix això de viure en un lloc

del que desconeixes les normes bàsiques de comportament, la llengua, els valors, les

creences. Es tracta d’una situació que ens ensenya a posar-nos al lloc de “l’altre”, a

generar actituds empàtiques i a comprendre les dificultats amb que es troben tantes

persones vingudes de lluny.A més l’acollida que trobem ens porta a re considerar la manca de reciprocitat amb que

a vegades rebem persones que viuen amb nosaltres.

Escolti, el senyor Klamm és un senyor del castell, això ja significa per si

mateix, al marge de la seva altra posició, un rang molt elevat. Però, què és

vostè... Vostè no és del castell, vostè no és del llogaret, vostè no és res. Però

no obstant això, per desgràcia, vostè és alguna cosa: un foraster, un que

resulta supernumerari i està sempre aquí, molestant; un a causa del qual estenen constantment embolics... un quines intencions es desconeixen 34.

Quantes vegades creiem ser el senyor Klamm! Quantes vegades actuem com el senyor

del castell!

33 Les Eumènides. Tragèdies d’Esquil III34 Franz Kafka: El Castell .



Ens empaita l’euro centrisme? Ens costa renunciar a una cosmovisió que pressuposa

que el que coneixem i donem per vàlid a la nostra cultura ha de ser igualment vàlid a

qualsevol altre lloc del món? I quan no és així, vol dir que es tracta d’una flagrant

demostració de mancança, incultura i privació?

Ser foraster en un lloc desconegut ens ensenya, si volem aprendre, a situar-nos al punt

de vista dels altres.

És urgent plantejar-nos un objectiu humanista que promogui la coexistència, que

estimuli el desig d’entendre i que permeti engrandir i ampliar la sensibilitat i respecte

envers l’altre. Un humanisme que s’esforci en cercar el punt de trobada entre persones

i cultures de manera que s’enriqueixen mútuament i que generi una entesa sincera.

Moltes vegades ens costa entendre segons quins comportaments i codis socials però no

per això els hem de menystenir o rebutjar. Massa acostumats a viure en una bombolla

de benestar i “perfecció” oblidem que no som els únics ni els millors, que hi ha tantes

cosmovisions com civilitzacions i que cada una té el seu sentit, la seva manera de

veure el món, la seva lògica i el fet que sigui diferent de cap manera vol dir que sigui

incompleta o endarrerida. Europa històricament s’ha considerat superior a la resta de

món, encara ara estem massa acostumats a creure’ns el centre del món i costa

desembarassar-se’n. Necessitem un Copèrnic o un Galileu que demostrin que

l’eurocentrisme no es correspon amb cap mena de llei natural ni sobrenatural, que el

món no gira al voltant ni d’Europa, ni d’Amèrica, ni de la Xina, ni del Brasil. Eppur si

muove, però malgrat tot es mou i convé estar molt atent per copsar-ne els matisos, les

direccions, el sentit.

Antoine de Saint-Exupéry ens proposa aquesta reflexió:

Una civilització és un heretatge de creences, costums i de

coneixences, lentament adquirides en el curs de segles, de vegades

difícils de justificar per la lògica, però que es justifiquen per elles

mateixes, com els camins, si condueixen a algun lloc, perquè obren a

l’home la seva extensió interior.35

Encara ara, si no estem atents, tendim a opinar sobre els fenòmens socials i culturals

des de la perspectiva europea i això ens aporta una visió esbiaixada del coneixement.

35 Saint-Exupéry. Pilot de Guerra.



Com ja he comentat una finalitat important del projecte és l’aproximació a la realitat

social, econòmica i cultural de la zona del Rif i aprendre a respectar i a conviure de

forma activa amb els seus costums, tradicions, valors i formes de vida tot buscant

l’equilibri amb les pròpies. Convivint a la ciutat i mentre compartim les activitats

educatives i socials dels diferents col!lectius que ens acullen aprenem a practicar la

“interculturalitat” amb la intenció d’establir un diàleg i espais de trobada i

acostament.

Arribem a Nador amb un petit coneixement teòric, a vegades amb massa prejudicis i

volem adquirir un coneixement a partir de la convivència i el tracte directe, trobem

unes pautes culturals desconegudes, ens interroguem sobre aspectes que per la societat

que ens acull són del tot inqüestionables, intentem interpretar el que veiem a partir del

esquemes habituals i no ens acaben de servir, hem de bandejar la manera de pensar que

ens és coneguda i trobar-ne un altre. Tot plegat gens fàcil.

Abandonar la bombolla de certeses que ens protegeix i afalaga és un desafiament. Ens

trobem en un situació equívoca, malgrat l’origen “europeu, occidental” que ens han

fet creure que ens empara, estem completament desprotegits davant les situacions

socials que se’ns presenten i no sabem adoptar la resposta adient al nou context, hem

d’aprendre-ho tot, arraconar la seguretat i tranquil!litat que proporciona allò conegut,

allò que “ ja se sap” ... i així apropar-nos a les pautes culturals del Rif. En definitiva

estem davant una autèntica aventura, un camp d’aprenentatge i de descoberta, de

desenvolupament personal professional i humà.

I tornant a Saint Exupéry:

L’aventura descansa sobre la riquesa de lligams que estableix, els

problemes que planteja, de les creacions que provoca.36

>0? /0 +01 3-,-@=+ /A0+4-B:.1 !!"#$%& -?B :A-:410 . ?-:C1-4 0+ 41-34. /A6; ,1=3D+

560 ,:-;40C. -:C6; '()*!+%$ 41-;+E=1?-1 -560+40+ ,1234.560+ 0; 6; E04 ,(+$-". .

-14F+4.3 E=;-?0;4-4 0; :- 3-,-3.4-4 G/A0+3=:4-1H . 10+,034-1 :A-:410"

36 Saint-Exupéry. Pilot de Guerra.



Respectar altres cultures significa entendre que cadascuna d’elles és una visió coherent

de la realitat, amb els seus propis principis i la seva pròpia lògica. Tant important com

l’aprenentatge i esforç que fem quan som al Marroc és desplegar la habilitat

d’interioritzar conscientment l’experiència viscuda i endur-nos-la a “casa” per

transcendir prejudicis i estereotips. Es tracta de tornar amb un nou horitzó de vida més

ric i obert a l’altre que difumini la “falla horitzontal”nord -sud.

En arribar, ingènuament potser, ens veiem com “subjectes” de coneixement, res més

enganyós, l’altre no pot ser mai el nostre “objecte” d’estudi, la relació entre persones o

és bidireccional o no és. L’entorn es cuida de posar-nos al lloc del foraster desproveït

de coneixements bàsics. El que ens correspon doncs és viure, veure i interrogar-nos.

Comprendre l’altre exigeix en primer lloc un treball sobre sí mateix.

No cerqui ara les respostes: no li poden ser donades, perquè no les podria

viure. I d’això es tracta, de viure-ho tot. Ara visqui les preguntes. Potser

després, a poc a poc i sense adonar-se’n, un dia llunyà viurà la resposta.37

37 Rilke, R.M.: Cartes a un jove poeta



L’acollida

Es visita un país, vaig dir, no solament a causa del país mateix sinó també

—i això potser preferentment— a causa de la gent que hi viu, amb el neguit,

si ho puc dir així, de contemplar una humanitat mai vista.38

Aquil·les de pedra restà i va botre, ens prengué de la mà i ens feu seure,

oferint-nos dons d'hostatgia com cal i és justícia als hostes.39

La capacitat d’acollida de la societat rifenya és sorprenen.

Que aspres que som al seu costat! Que poc responem els antics mandats!

33Quan un foraster residirà amb tu al vostre país, no l’explotareu. 34 El

foraster que resideix entre vosaltres us serà com un dels vostres nadius, i

l’estimaràs com a tu mateix. Ja que també vàreu ser forasters al país

d’Egipte.

No fareu cap injustícia en un judici, ni en mida ni en mesura. Tindreu

balances justes i pesos exactes.40

Una família, una casa, pot ser més o menys humil o ostentosa, tant se val, et conviden

de totes maneres a dinar, a berenar, a dormir. Un any van arribar a convidar-nos fins i

tot a un casament (només coneixíem una cosina de la núvia) , tot just ens van demanar

que ens vestíssim d’acord amb les circumstàncies.

Els nois al sopar d’homes al vespre, elegants amb vestits llogats, les noies i jo mateixa

l’endemà amb caftans també llogats i elles guapíssimes de perruqueria.

Ells, a penes van veure venir forasters, acudiren

tots, saludant amb les mans i després convidant-los a seure.

Un fill de Nèstor, Pisístrat, va ser el primer a acostar-se

i va agafar-los tots dos de la mà i va fer que seiessin

al seu costat, en pells flonges, damunt de l’arena de platja,

junts, al costat de son pare i del seu germà Trasimedes.

.....

38 Thomas Mann. Confessions de FèlixKrull, lladre i farsant.39 Homer. La Ilíada40 Levític 19, 33-36



Els va servir porcions de freixures abans de vessar-los

vi en dues copes, d’or...41

Recordo amb molta il·lusió les noces a la qual ens van convidar. Ens va donar la possibilitat i

privilegi d'haver pogut viure unes noces des de dins amb tot el que això comporta: posar-te un

vestit típic (Caftà), relacionar-te amb les dones, ballar a la seva manera, divertir-nos i

compartir amb elles un ritual i costum molt valorat, el matrimoni. En resum, veure el

funcionament d'unes noces des de dins (la millor manera de conèixer els seus costums i

rituals). Ens va impactar quan ens assabentaren que era unes noces tradicionals, és a dir, que

els nuvis solament s'havien vist un parell de vegades abans. Això va fer que em planegés una

pregunta: Està ben que participi o formi part en alguna cosa en el que estic totalment en

contra?, però t'adones que és una bona oportunitat per veure el funcionament des de dins,integrar-te per complet en una petita part de la seva cultura i que seria un lleig a la persona

que et convida a.42

Un vespre preparant el sopar ens faltava un obrellaunes, una estudiant decidida va

pensar demanar-lo a algun veí, passava i passava l’estona i no tornava finalment (ben

bé uns 20 minuts) va aparèixer amb un plat de peix fregit tot comentant-nos el disgust

dels veïns del pis de sota perquè no acceptava quedar-se a sopar amb ells i que com a

mínim acceptes un tastet de peix per compartir.Al terrat del bloc compartim els estenedors amb la resta de veïns, vet aquí que un bon

dia vàrem marxar de bon matí cadascú on li corresponia, era un dia assolellat i ventat

la roba s’eixugaria aviat i al capvespre ja tindríem la bugada neta i seca, a mitja tarda

quan un estudiant va pujar a recollir-la, sorpresa, la roba no hi era! La primera reacció

d’un estudiant va ser: -ja està, ja ens han robat la roba.-Resultava impensable una altra

alternativa a la situació de bones a primeres? Per alguns estudiants sí i d’aquí no

sortien, per altres no... però si no era això, què podia haver passat?Que ràpid van aparèixer els prejudicis!Encara estaven parlant-ne quan van trucar a la

porta, la veïna del davant apareixia amb la nostra roba endreçada, la ventada se

l’hauria pogut endur!!

41 Homer, Odisea.42 Maite Reguero



I ara, afegida a les moltes lliçons de modèstia escrites en vosaltres pel

vostre pare, escriureu aquesta: una companyia desconeguda es proba amb

els temps; tothom, en el cas d’un foraster, porta una llengua maligna a dins,

i es va molt llest a dir una paraula que pot sollar.43

Que lluny les especulacions del que havia passat en realitat!, que arrelats alguns

prejudicis!, com costa desfer-se d’aquests pensaments compactes i tancats que

s’anteposen al coneixement de l’altre, a la trobada cara a cara de persona a persona.

Obrir-se a l’imprevist i desconegut i capgirar els esquemes és complicat, veure

persones per damunt de categories no sempre resulta evident i tanmateix és

imprescindible.

Em va sorprendre. El meu estúpid encadenament de prejudicis em devia

haver fet descartar la possibilitat que ell hagués dit una cosa com aquella.

Confessem-ho, ara que sóc posat afer: en ell solament havia vist un indiet. I

el mot, en la majoria de les circumstàncies, implica cert menyspreu, com

una actitud derogatòria.44

És cert que moltes vegades, les mateixes persones marroquines, ens han previngut

sobre la necessitat de vigilar i això desconcerta, realment és tant necessari? No volensota cap concepte que tinguem cap disgust i això, segons el meu punt de vista, fa que

ens sobre protegeixin i en realitat no ens ajuda ans al contrari sovint accentua els

prejudicis amb que podem arribar.

43 Les Suplicants. Tragèdies d’Esquil I44 Avel!lí Artís-Gener. Paraules d’Opòtom el vell



No només teníem referents en els comerços, també hi havia persones que ens van ajudar en

aquesta adaptació. Un taxista, un noi resident a Nador i la pròpia propietària dels pisos van

ser figures de suport, figures que sabies que tenies a prop en el moment de l’adaptació. Tot i

així aquests referents es van anar multiplicant a partir de la coneixença d’altres persones, gent

que tenia ganes de que la nostra estància al Marroc fos una experiència el més agradable

possible.45

Sembla que cada una d’aquetes persones vulgui mostrar-se amb nosaltres més amable,

seriosa i responsable que qualsevol altre i sí, sens dubte són afables, ens cuiden i

aprecien però ens costa discriminar quan és del tot sincer i quan respon més aviat al

desig de donar-nos una bona imatge de la ciutat i el país. En tot cas sigui per la raó que

sigui en molts moments ens ajuden i molt.

El fet de tenir uns comerços referents on anàvem cada dia, d’anar veient les mateixes persones,

de gaudir d’un bon tracte en els establiments, entre d’altres, suposava una seguretat que era

necessària per a una bona adaptació.46

El terrat és un espai de socialització gens menyspreable, punt de trobada de les dones

de l’escala per estendre la roba i per xerrar amb les dones dels terrats veïns. Poques

vegades s’hi veuen homes durant el dia.La relació amb el veïnat, en general, és molt bona, a l’escala on vivim els veïns ens

saluden sempre cordialment, la veïna del replà es disgusta si no acceptem entrar a

prendre un té amb ella, li costa entendre que seguim uns horaris d’acord amb la feina i

compromisos que tenim, ella un cop acabada la feina de la llar passa moltes hores sola

al pis, el dia que un o altre acceptem és festa major, amb tot ens costa acceptar les

invitacions perquè saps a quina hora entres a la casa però no a quina hora podràs

marxar. La regulació del temps té un component cultural que no podem obviar i això

quan som a Nador ens provoca no poques dificultats, la valoració que en fem i la que

ens trobem estan força allunyades. La diversitat cultural en aquest aspecte se’ns

presenta amb tota la seva contundència. Els ritmes són molt i mot diferents, el

significant que atribuïm al temps uns i altres canvia i ens costa habituar-nos-hi, segur

que sense adonar-nos-en incomplim cada dos per tres pautes relacionades amb el

45 Silvia Baena46 Silvia Baena



temps segon el punt de vista dels nostres amfitrions, aprenem sobre la marxa que allò

que ens sembla “tan normal” no és igual a tot arreu.

Les relacions de veïnat però són fonamentals per facilitar-nos l’acostament a la ciutat i

les seves persones, per trencar el gel amb una mirada, un somriure, una salutació.

Petits gestos com aquests són l’inici d’una nova amistat.

Els primers dies em va sorprendre molt el caràcter de les dones ja que són molt més obertes del

que em pensava, de seguida s’interessaven per mi i em demanaven coses, inclús moltes d’elles

em van convidar a casa seva a dinar amb la seva família i amigues. Aquests dinars em van

permetre acostar-me encara més a la gent del país i poder conèixer diferents tradicions

populars de la zona de Nador. Pel què he pogut observar les dones són molt hospitalàries, quan

et conviden a casa et pots sentir com a casa ja que t’ofereixen tot tipus de menjar i de beure, esmostren atentes a qualsevol cosa que puguis necessitar i s’ofereixen a mostrar-te el barri on

viuen i explicar-te els vincles familiars que hi ha dins del barri.47

A qualsevol barri hi ha infinitat de petites botigues de queviures bàsics, al nostre barri,

tothom ens coneix l’endemà d’arribar, se’ns nota tant que son forasters! Hi ha una

botiga a cada cantonada i com aquell qui diu sempre que passem a comprar un cartró

de llet, el pa, uns plàtans o el que sigui, sobretot les noies aconsegueixen que el

botiguer les obsequiï amb alguna llaminadura. A la parada de fruita i verdura del

mercat, el mateix, cada vegada ens regalen una llimona, una mandarina el que sigui

però el detall no falta. El carnisser busca el millor tall per servir-nos.

L’adaptació al barri va ser més fàcil del que em pensava. Tenia un cert temor, sobretot una

vegada vaig entrar i observar el Marroc per primera vegada, pensava que sortir al carrer, fer

el dia a dia amb el veïnat, seria un aspecte que em costaria, que no podria aconseguir anant

sola, que em faria por. Però això no va ser així 48

.

Significatius dels perjudicis són els comentaris que acabo de transcriure de les

estudiants dels que he subratllat les paraules el que em pensava, probablement pensem

més del que toca, imaginem més del que hi ha, creiem saber el que desconeixem i dia a

dia sense córrer hem d’assimilar noves realitats.

47 Mònica Ramírez48 Laura Massegú



Evidentment no tot són meravelles, tan negativa com els perjudicis seria una actitud

paternalista de no voler jutjar una persona d’origen cultural diferent i acceptar-ho tot

incondicionalment, una actitud així no és més que una manca de reconeixement de la

seva singularitat, en el fons no reconèixer-la com a persona sinó, una vegada més,

veure-la com un clixé, un personatge exòtic i curiós que no va amb mi.

També ens trobem en un mal pas de tant en tant, aquella veïna que ens espiava darrera

la finestra i ens esbroncava quan considerava que pujant o baixant l’escala fèiem

massa soroll, el taxista que volia cobrar-nos més del preu establert, el grup de xicots

que seguien les noies i les molestaven, algun cap de setmana voltant fora de la ciutat.

En general són moments puntuals que al cap de pocs dies ja han esdevingut anècdotes

d’aquelles de: te’n recordes aquell dia que ...? En tot cas cal destacar els aspectes

favorables que sens dubte són els que desequilibren la balança en el sentit positiu.

Al Marroc hi ha un element clau que em va encantar: el poble marroquí és d’una hospitalitat

desmesurada. En el dia a dia això es feia evident, si buscaves una direcció un vianant qualsevol

et podia acompanyar fins a la porta del lloc en qüestió. Si no sabies on comprar quelcom

sempre hi havia algú disposat a no parar fins que ho trobessis. Aquesta capacitat de donar i

ajudar l’hem perdut a les nostres terres. Aquí tothom va a la seva i si no trobes cinta adhesiva

ja t’espavilaràs.49

Certament el govern té interès en que el país doni una bona imatge als forasters, que

sens dubte és el que som, però la solidaritat i l’acolliment són qualitats que no

s’improvisen fàcilment. Sigui com sigui no estem fent “turisme” i això dóna unes

característiques especials a la nostra estada, vivim amb les persones del barri,

compartim moltes hores de feina amb diferents professionals i mai ningú ens ha

menystingut ben al contrari, a vegades gosaria dir que ens cuiden massa i tot, la

manera de fer és ben diferent del que estem avesats i ens ve molt de nou. Que ens faltauna clau anglesa per canviar la bombona de gas, el mateix botiguer ens la proporciona

i, és clar, algun any que al grup només hi ha hagut noies, pobres de nosaltres que se’ns

acudis pujar la bombona al pis, només faltaria! en un tres i no res el botiguer mira les

persones que passen pel carrer i demana a algun passant més o menys conegut de la

seva confiança que ens la pugi (val a dir que vivim en un quart pis sense ascensor) i res

49 Laia Porquet



de propines que no ho fan per això. Més d’un divendres hem menjat un bon plat de

cuscús que ens ha pujat alguna veïna i això sense comptar les vegades que l’hem

menjat convidats a casa de l’un o de l’altre.

La rebuda que ens fan no és lluny d’aquesta:

Hoste, salut! Benvingut a ma casa. Ara passa i descansa,

menja una mica, i després ja diràs el que vols o el que busques

....................

Una criada va dur, per rentar-se les mans, una gerra

d’or i una bacina de plata, i els va vessar l’aigua.

Va col·locar davant d’ells una taula polida; va vindre

la majordoma honorable a portar-los el pa i a servir-losmolts altres bons aliments, generosa d’allò que tenia. 50

I és ben bé així, fins i tot això de la gerra i la bacina per rentar-se les mans, i el que

commou i on hem d’aprendre és que són generosos d’allò que tenen.

El director de l’escola Sidi Ahmed Abdesalam ens deia:

L’Islam avantposa el bon tracte entre les persones als diners, és per això que la gent s’ajuda

tant entre si tot i que la gran majoria són pobres.51

50 Cant I de l’Odissea.51 Driss Adib.



Hem d’ajudar-nos els uns als altres per assegurar la nostra existència en

aquest món ...................

Es distingeix (l’home) d’ells (els animals) per la reflexió, facultat que el

condueix a trobar la manera de viure, i a fer-ho amb l’ajuda dels seus

companys. ........................

Això vol dir que la persona que no ha après les convencions socials del seu

pare i de la seva mare, o dels seus tutors i professors, que és el mateix, la

natura el condueix a aprendre mitjançant l’observació dels esdeveniments

de cada dia; així el temps actua com el seu preceptor. Vet aquí una

conseqüència inevitable de l’impuls del sentiment natural de la necessitat de

ser ajudat pels seus semblants.52

L’autor diu una cosa important quan reflexiona sobre el desconeixement de lesconvencions socials i ens proposa observar per aprendre i deixar que el temps faci la

seva feina..

Però el fet és que durant les pràctiques em vaig trobar en un lloc nou amb unes pautes noves.

No tenia els meus amics ni la meva família per passar les hores. No sabia quines normes regien

el dia a dia. No sabia on comprar allò que em faltava i la gent no m’entenia.53

En tot cas, no sempre és fàcil acceptar aquesta hospitalitat, hi ha molts moments que

engavanya, no hi estem fets, ni jo ni els estudiants.

Quan he anat convidada a dinar a casa d’una família, en general, he acabat francament

saturada de presentacions, compliments, una espera inacabable ... a vegades solitària a

la sala dels convidats sense saber de què va la cosa, a qui esperes, quanta estona pot

durar la situació, a l’expectativa del que vingui sense saber massa què serà, les dones a

la cuina sense deixar-me entrar, els homes inexistents, la mainada espiant. Sincerament

en més d’una ocasió només he esperat el moment d’acabar l’àpat i el té per poder

marxar. Una cosa semblant pot passar quan vaig, sola o amb els estudiants, a l’institut

a concretar horaris i activitats, quan arriba el director al despatx fa venir el cap

d’estudis, fetes les presentacions al cap d’una mica crida algun professor, amb tot això

52 http://classiques.uqac.ca/classiques/Ibn_Khaldoun/Prolegomenes_t2/ibn_pro_II.pdf53 Laia Porquet



han passat uns bons 15 minuts, finalment arriba el conserge que ha anat a preparar-nos

un té i a comprar pastes. Ara ja hi som tots, podem començar a parlar de “feina”.

Pot semblar incompatible lloar una manera de fer i quan t’hi trobes sentir-te enfarfegat

però una cosa no treu l’altre. Aprecio de cor l’acompanyament que ens ofereixen,

però... amb una mica menys, en tindria prou? Segurament...

Si sóc sincera normalment se’m fan llargues aquestes estones i amb tot he de viure-les,

aprofitar-les i aprendre’n. Són moments de no fer res, observar, impregnar-se de

diferents formes d’actuar i viure, que fàcil és dir-ho!

Mostreu bondat als vostres pares, als vostres parents, als orfes, als pobres,

als clients que us estan units per sang i als clients estrangers, als vostres

companys, als viatgers i als vostres esclaus. Déu no estima l’home

presumptuós i vanitós.54

54 El Corà. Sura 4 Les dones, aleia 36



Espais de pràctiques

Els centres on fem les pràctiques són diversos: una escola de primària i un institut

públic marroquí, l’escola espanyola de Nador, centres de desenvolupament de la dona,

un centre de formació professional per a joves en risc d’exclusió, un centresociocultural, un parvulari... Varien d’un any per l’altre en funció de la disponibilitat

dels centres, de nombre d’estudiants i dels seus interessos.

N’hi ha de fixes on anem cada any i d’altres puntuals als que l’assistència depèn

principalment del pressupost de la institució i les ajudes pel finançament que fa que els

serveis estiguin o no en funcionament un any o un altre.

Sempre fem per manera que cada estudiant pugui conèixer-ne un parell com a mínim

per tal de fer-se una idea més amplia dels serveis que ofereix la ciutat a nivelld’institucions educatives i socials.

Cada una d’aquestes institucions té unes característiques pròpies en funció de

l’organisme del que depèn i evidentment de les persones que la dirigeixen, presideixen

o coordinen. Totes elles, com ja he comentat, ens ofereixen les màximes facilitats per

ajustar-se a les nostres demandes. Això no exclou que el procés d’autoritzacions

imprescindibles, concreció d’horaris i activitats, acords i coordinació sigui fàcil.

Pel que fa als centres educatius marroquins, els primers anys quan preparava les

pràctiques dels estudiants i començava a establir contactes per correu electrònic o

telèfon amb aquests establiments quedava molt satisfeta perquè després d’un seguit

inacabable de gestions telemàtiques i telefòniques em semblava que en arribar tot

estaria clar... que innocent!

Les diligències prèvies resultaven ser un miratge, un cop a lloc recomençava tot,

aquesta vegada cara a cara d’un despatx a un altre, d’una autoritat al seu superior... Poc

a poc vaig aprendre com havia de fer-ho.

Un gran aprenentatge va ser el dia en que un subdirector em va aclarir que el que havia

de fer era enviar les informacions i sol!licituds per fax: - Envia un fax a la institució

que correspongui dirigida al seu president o director . -Com es diu el director, a qui la

dirigeixo?. - Ah, no! tu la dirigeixes a una institució, no a una persona, el director

avui pot ser un i demà un altra!



La sorpresa va ser gran però el sistema va resultar totalment eficaç. Si més no per

obtenir una primera resposta, un fax signat del Director de l’Acadèmia de l’Oriental55

amb segell inclòs, després “in situ” vindrien les entrevistes personals.

Viure a les antípodes significa doncs reconstruir l’instin, saber fer de

meravella natura i de natura meravella, descobrir fins a quin punt és

inestable el món, que en una primera meitat segueix certes lleis i en l’altra

unes lleis oposades.56

No vull dir amb això que uns i altres estiguem a les antípodes, ni de bon tros, però sí

que sovint seguim en alguns aspectes lleis oposades i codis prou diferents que moltes

vegades m’han deixat del tot desorientada i m’han obligat a reconstruir l’instin.Realitzar els tràmits prèvies a la nostra estada a Nador (contactes amb l’Acadèmia de

l’Oriental, escoles, instituts...), entre altres coses, m’ha demanat un aprenentatge

considerable d’una banda perquè he hagut de desenvolupar la capacitat de posar-me al

lloc de l’altre i disposar de tots els meus recursos per comprendre uns esquemes de

funcionament allunyats dels coneguts, i de l’altra per recordar que no formo part del

mèlic del món i, per tant, la manera de fer rifenya és la que he d’adoptar per connectar

amb les persones quan sóc allà.

Amb paciència i seguint el protocol adient cada curs he aconseguit l’autorització

indispensable de l’autoritat competent perquè els estudiants puguin accedir a les

institucions educatives públiques marroquines per fer les pràctiques. És un

procediment prou feixuc perquè amb aquest permís he de presentar-me a la Delegació

del Ministeri a Nador i entrevistar-me amb el Cap de Gabinet que m’acompanya al

despatx del Delegat i finalment... podem presentar-nos a l‘escola i a l’institut a

entrevistar-nos amb els directors, caps d’estudi, mestres i professors corresponents..

La forma és diferent però en definitiva el fons no ho és tant només cal que pensar en el

seguit d’aplicacions, autoritzacions i impresos que hem de complimentar a qualsevol

universitat o escola un dia i una altre, amb l’augment de burocràcia que se’ns menja,

però el coneixement que tenim dels mecanismes de funcionament ens fa sentir més

còmodes i ens sorprèn menys, sempre és fàcil caure en un discurs de menys teniment i

55 L’Acadèmia ve a ser com aquí el Departament d’Ensenyament.56 Umberto Eco: L’illa del dia abans. (1959) Barcelona: Destino.



pensar que ho fem millor que els altres. El discurs que ens fan menysprear altres

cultures i maneres de fer és vell i hem crescut amb la consciència de superioritat de la

civilització europea.

Havíem adquirit el costum de veure en els països del sud l’origen de les

nostres preocupacions més greus.57

En tot cas a Nador es tracta, per desconegut, d’un itinerari ple de sorpreses.

En una ocasió havia d’entrevistar-me amb el Cap de Gabinet del Director de

l’Acadèmia de l’Oriental per presentar-li l’avantprojecte d’horaris i activitats per

realitzar als centres educatius. Un cop enviat el fax “reglamentari” em va telefonar

proposant-me veure’ns un dissabte al matí, - moltes gràcies, he d’anar a la delegació?,a quina hora?, li vaig preguntar, - ah, no! dissabte és tancada la delegació, podem

quedar en un altre lloc- sorpresa meva, -on ens podem veure doncs?- A l’hora i al lloc

que vulguis- em va respondre amb gran sorpresa per part meva.

Vaig proposar un lloc fàcil per mi, la cafeteria Victòria i així va ser com entre un cafè

amb llet i un suc de taronja vam fer l’entrevista.

Amb l’acord del Cap de Gabinet del Director de l’Acadèmia havia d’entregar el plade treball al Cap de Gabinet del Delegat que em va donar hora per dur-li (jo duia el

document preparat en format digital) primer va estar retocant el format del document a

l’ordinador que si un espai amunt, que si dos avall, que deixem-ho com estava... no

exagero ni un pèl si dic que aquesta tasca va durar més de mitja hora, ara bé el que va

ser encara més sorprenent és que un cop acabada la revisió va estar-me ensenyant,

durant una bona estona, fotos seves i d’altres personalitats que havien viatjat a

Holanda amb un programa de cooperació. Vaig sortir del despatx atapeïda però amb

els papers a punt per anar a l’Escola i a l’ Institut.

57 AminMaalouf. El segle primer després de Béatrice



Els funcionaris de Damasc mai no estampen el segell tan de pressa. El

segell és un tros de l’ànima de cada un d’aquells funcionaris, i quan l’han

d’estampar en un full de paper els dol fins al fons del fons del seu cor.58

Les institucions educatives marroquines on anem són l’escola de primària Sidi AhmedAbdesalam i l’institut de secundària i batxillerat Taha Hussein, ambdues situades a la

població de Segangan a uns 8 km de Nador. Segueixen el currículum educatiu

marroquí i atenen infants i joves de la població i rodalies.

L’autoritat del mestre o professor és indubtable, l’ordre i el respecte a l’aula

inqüestionables, la metodologia memorística és la que preval. En tot moment hi ha

disciplina però no d’una forma dura i dictatorial sinó com una rutina acceptada i

respectada per tothom.El tema de la disciplina sorprèn molt els estudiants i els qüestiona. Els primers dies

d’escola, als vespres a casa, acostuma a ser un tema de discussió i reflexió seriós. És

necessari aquest nivell d’ordre i silenci? On queda la iniciativa de la mainada? Si la

metodologia és expositiva i la disciplina fonamental, serà possible proposar activitats

didàctiques mínimament participatives? Què venim a fer? Podrem fer pràctiques en

aquest entorn?...

L’ordre i la disciplina dels alumnes durant les classes va ser una de les coses que més em va sorprendre. Tenint en compte l’edat i fent la comparativa, de manera inconscient, amb els

alumnes que conec vaig intuir que els mètodes pedagògics eren força diferents. Es podia

percebre una forta jerarquització i una gran distància en la relació professor/alumne. Hi havia

un respecte absolut cap a la professora, la seva figura era totalment autoritària i això feia que

a l’aula hi hagués un silenci i una obediència desmesurada i inapropiada per l’edat dels

infants.59

La disciplina és palpable en l’aire de les aules de l’escola; un concepte que fa possible la tasca

d’un únic docent davant de gairebé 40 alumnes. El debat sobre si és necessària o no, és difícil i

llarg però segons la meva opinió personal, la disciplina en un punt mig no té perquè ser dolenta

si s’entén relacionada al respecte en si mateix i en un context on hi ha pocs recursos humans o

materials. Jo durant les classes a les què vaig assistir i que no em permeten extrapolar la

/0 I-E.J K3L-?.M 1!&;-11-/=1+ /0 :- ;.4" N#888O P-130:=;-M Q- R-C1-;- 59Marta Berguillos



situació a altres escoles o casos diferents, no vaig veure cap gest o actuació que vulnerés els

drets dels infants o posés en dubte l’ètica de la professió. 60

Tot el que he vist i compartit en els centres educatius del Marroc m’ha fet reflexionar sobre

l’ordre i la disciplina. Suposo que a causa de la nostra història, aquests dos trets que

acompanyen l’educació a vegades es troben associats a unes connotacions negatives.

Tanmateix, si es miren com un element més per gestionar una aula no són dolents. 61

Malgrat les pors i inseguretats inicials, passats els primers dies i previ acord amb la

direcció ens donen carta blanca perquè els estudiants puguin desenvolupar algunes

activitats educatives en un horari determinat.

Normalment les activitats, tant a l’escola com a l’institut, sempre seguint el pla de

treball i programació de la institució, es centren en els àmbits d’educació plàstica,

educació física i expressió corporal; a l’institut els estudiants participen activament a

les classes d’espanyol i d’educació física.

Triem activitats en les que la llengua no jugui un paper substancial (els alumnes parlen

amazig entre ells i les classes acostumen a ser en àrab) i comptem amb l’ajuda

imprescindible dels mestres i professors que parlen francès o castellà i ens fan

d’intèrprets. L’actitud dels professionals sempre ha estat oberta i disponible a les

nostres demandes.

De fet, l’existència i la conservació de l’espècie humana només es pot

aconseguir a través de la voluntat dels homes d’ajudar els altres per al seu

benefici mutu.62

Aquest centres en ofereix una gran oportunitat de desenvolupament professional.

Aprenem que les coses no sempre són com ens agradaria que fossin o com imaginem

que “han de ser”. No s’hi val a lamentar-se de manca de recursos materials o humans,

amb el que disposem hem de desplegar la nostra creativitat, no s’hi val a dir o pensar

que jo ho faria d’una altra manera, hem d’ajustar-nos al que ens ofereixen i agrair-los-

60 Susanna Prat61 Laia Porquet62 http://classiques.uqac.ca/classiques/Ibn_Khaldoun/Prolegomenes_t2/ibn_pro_II.pdf



hi de debò, no s’hi val a donar lliçons, hem d’aportar idees sense envair l’espai

educatiu dels centres.

Quan vam anar a visitar les institucions, tenia el dubtes de si podria realitzar classe amb

alumnes marroquins, perquè tenia por de faltar-los el respecte ja que no coneixia gaire la sevacultura i els seus costums.63

63Aina Urizal



Escola Sidi Ahmed Abdesalam

L’escola de primària Sidi Ahmed Abdesalam és una escola amb un gran recorregut

històric que funciona des del temps del protectorat, actualment està situada al mateix

edifici, ara refet respectant l’estil de l’època, on hi havia hagut una l’escola espanyola

durant els anys del protectorat. El director, orgullós de la seva feina, conserva el llibre

de matrícula amb les dades dels alumnes del moment i li agrada explicar als estudiants

la història de la institució.

Actualment atén aproximadament uns 200 alumnes, l’equip docent és el mateix des de

fa uns 10 anys i això afavoreix un treball en equip consolidat i permet incloure noves

activitats d’una any per l’altre com pot ser la celebració del dia del medi ambient, de la

seguretat vial, de la mare...Realitzen tres reunions de pares a l’any a l’inici de curs per donar la benvinguda, al

final del 1er trimestre per fer l’avaluació i a final de curs de tancament i avaluació.

Igualment fan tres claustres cada curs on revisen els continguts desenvolupats, fan el

seguiment dels alumnes i programen el que convingui.

No hi ha dubte que les institucions educatives rifenyes es plantegen seriosament

l’educació d’infants i joves a partir de criteris sòlids en concordança amb el tarannà

polític-religiós que els orienta. Podríem discutir molt sobre aquest tema, són criterisque moltes vegades ens sorprenen, diferents dels que coneixem però segur que els

professionals que hem conegut estan compromesos amb el creixement i

desenvolupament d’infants i joves.

Aquests temes són seriosos i cal que els discuteixin els qui realment saben

alguna cosa sobre els infants del planeta Terra..., i de les necessitats d’una

societat, que van més enllà de la consideració de l’escola principalment com

un lloc que es cuida de distribuir informació oportunament .64

A l’escola Sidi Ahmed Abdesalam se’n preocupen i discuteixen aquests temes i any

rera any ho he pogut comprovar. El director i l’equip docent ens expliquen convençuts

els seus criteris i valors educatius.

64 Neil Postman: La desaparició de la infantesa



I encara que aquestes paraules no tinguessin altra virtut que fer-te dubtar de

les teves conviccions heretades, tindrien ja prou utilitat; perquè qui no

dubta, no mira; qui no mira, no veu; i qui no veu, roman cec i perplex.65

Les famílies s’esforcen molt perquè els seus fills puguin anar a l’escola i el directorcom estímul per a elles a l’hora de la matrícula amb el pressupost de que disposava

m’explicava un any que preparava per a cada nou alumne una motxilla amb material

bàsic una llibreta i un llapis. És una persona que s’interessa francament per l’educació,

hi creu i lluita per millorar-la, ens diu: Sense educació augmenten els problemes

socials.

L’estada en aquesta escola reclama als estudiants deixar en segon terme metodologies i

didàctiques que aprenen a la universitat per prioritzar la prudència i integrar la idea deque anem a Nador a aprendre, no a alliçonar ningú i que el respecte a la dignitat de

l’altre han d’orientar les seves actuacions.

En alguna ocasió això ha estat ben difícil. Fer-se càrrec dels valors locals, de la

importància de respectar-los, d’entomar la frustració de no posar en joc recursos

educatius, estratègies i coneixements pedagògics “fantàstics”, perdre el protagonisme

de la persona externa que ve a “aportar”... i en el seu lloc fer espai a la descoberta,

l’aprenentatge i l’adaptació, alguna vegada, per segons qui, resulta francament

complicat. De fet els primers dies a l’escola són d’observació i escolta abans no hagin

concretat el què faran i el com i això vol dir moltes estones “d’escalfar cadira” com

comentava un estudiant. Per alguns són dies de força dificultat, d’altres ho veuen aviat

d’altra manera.

Personalment no vaig fer pràctiques per canviar res. Simplement em vaig adaptar als costums i

al tipus de treball que els nens havien realitzat tota la seva vida. Poc a poc vaig saber com

explicar-me i ells van entendre el funcionament dels jocs amb més facilitat i van participar

activament a tot moment .66

A Nador els estudiants estan en un entorn nou, prou desconegut, lluny dels referents

habituals, lluny de les persones que poden oferir-los suport afectiu, el meu paper ha de

combinar una actitud professional seriosa i al mateix temps de contenció, fer-los veure

65 IbnTufayl. El filósofo autosuficiente.66 Francesc Prieto



poc o molt la singularitat de la ciutat, de les institucions educatives, les diferències i

semblances amb el que coneixen, prou complicat tot plegat. Els he d’oferir algunes

claus perquè puguin elaborar el dia a dia, a vegades intentar respondre preguntes de les

que ni jo mateix tinc la resposta clara.

M’esforço doncs perquè la meva actitud quedi tant lluny de la freda

superioritat del filòsof com de l’arrogància del Cèsar.67

Cada curs finalment els estudiants han pogut realitzar activitats educatives

contextualitzades que els han ensenyat molt. Per exemple, combinant el que els

alumnes estaven aprenent a l’hora de matemàtiques amb la plàstica construir un

tangram amb el que després varen poder experimentar i gaudir.Si mai tenim la tentació de jutjar amb massa prepotència la metodologia habitual de

l’escola també tenim sorpreses que ens posen a lloc, un any, per exemple, amb motiu

del dia de la mobilitat sostenible els alumnes de 3er de primària amb la seva mestra van

pintar pancartes a l’aula per sortir al carrer i fer una manifestació demanant als

conductors que respectessin els vianants. Màxim desconcert entre els estudiants ¿com

pot ser compatible una metodologia expositiva i memorística amb una altra

participativa i activa? i nosaltres que pensàvem que ambdues coses erenincompatibles!! o és que contrastos i contradiccions poden conviure en un mateix

espai?

En una altra ocasió van demanar als estudiants que col!laboressin en la preparació de

la festa del dia de la mare. Van tenir la idea de preparar un ball de bastons, la condició

de la direcció va ser que triessin “els millors” alumnes per fer-lo perquè tot havia de

sortir rodó. Una característica de l’educació marroquina que hem pogut constatar és la

forta competitivitat que l’embolcalla i la valoració que fa dels “bons”; això va

confrontar-los amb una seriosa contrarietat i de nou amb les preguntes que

contínuament ens hem de fer quan som allà, perquè “els millors”?, perquè un petit

grup?, perquè no donar una oportunitat a la mainada que poques vegades la tenen?

havíem de renunciar als criteris pedagògics que ens orienten?

67 Marguerite Yourcenar. Memòriesd’Adrià.



Doncs sí, van fer el que l’escola els demanava, potser van deixar de costat alguns

criteris pedagògics però van saber respectar els valors del centre. El ball de bastons va

ser un èxit, els estudiants van esforçar-se per trobar els recursos necessaris, els bastons:

pals d’escombra serrats i polits a l’escola amb l’asfalt del pati, la música amb un mòbil

acoblat als altaveus... (podeu veure el vídeo de la festa) 68

El testimoni d’una de les estudiants que va participar en la preparació del ball de

bastons il!lustra bé tant la seva dedicació com l’estat d’ànim i l’esforç necessaris

realitzats per adaptar-se al context.

Durant el procés hi va haver moments difícils. El dia que els vaig entregar la planificació de les

sessions del ball de bastons vam acordar un horari d’assajos. Tot i això hi havia dies en que

alguns dels bastoners havien de marxar perquè l’horari coincidia amb el d’assaig d’altres balls

de l’escola on aquells dies no es parlava d’altre tema que no fos el Dia de la Mare. Sovint em

canviaven l’horari, jo volia que el ball sortís bé.

Tot i el meu estat de nervis, no va ser possible organitzar uns horaris i cada dia a les 8 del matí

havia de buscar la mestra i mirar de fixar l’hora d’assaig pel dia. La cosa no va acabar aquí,

dilluns de l’última setmana el director em diu que un dels bastoners ha marxat de viatge amb la

família i no sap quan tornarà. Sense perdre els nervis vaig afanyar-me a buscar un nou

ballador i aquell mateix dia vam estar repetint el ball tantes vegades com vam poder. Dimecres,

a dos dies de la festa, em trobo els bastoners esperant-me per assajar i just abans de començarm’adono que dos d’ells són nous. Tenia ganes de plorar! Per diferents motius dos dels

bastoners tampoc podien assistir divendres a la festa i ho havien sabut aquell mateix matí. El

director i la mestra imaginant el nostre estat de nervis ja s’havien cuidat de buscar dos nous

bastoners que estaven disposats a assajar de valent.

Penso que tots els inconvenients que van sorgir durant el procés van fer que realment fos una

experiència inoblidable. Vaig sentir molta impotència, vaig passar nervis, inclús angoixa al

final del procés, però tot quedava compensat en veure les cares de felicitat dels nens i les

famílies el dia de la festa.69

És de valorar l’actitud de les mestres que s’han mostrat sempre obertes a acceptar les

aportacions dels estudiants tot i que la metodologia no sempre s’ajustés a l’habitual de

l’escola.

68 https://www.youtube.com/watch?v=KVqECQI30DY minut: “22:37”69 Marta Berguillos



La valoració que fan els estudiants de l’estada a l’escola no són massa diferents

d’aquesta:

He de donar les gràcies a tot l’equip docent ja que tots m’han tractat molt bé i han estat

disposats ha ajudar-me i resoldre’m qualsevol dubte tant de l’escola com de l’idioma. Des del primer dia m’han ensenyat totes les programacions, els llibres, exàmens i m’han deixat

participar en la mesura que fos possible en totes les activitats, fent-me partícip del dia a dia de

l’escola. Els alumnes també m’han fet sentir molt còmoda ja que des del principi m’han mostrat

respecte, afecte i ganes de conèixer-me i integrar-me en les activitats. Aquestes pràctiques

m’han ensenyat a mirar i apreciar moltíssimes coses en les que habitualment no em fixava i

això en gran part a estat per la llengua, he après a mirar als alumnes i llegir el seu llenguatge

corporal, apreciar l’ambient d’una classe o observar com es comunica la professora amb els

alumnes. Espero que si en el futur treballo a Catalunya mantingui aquesta mirada i no em

quedi solament amb l’oïda i una mirada superficial, ja que aquesta mirada que he après al

Marroc és molt més profunda.70

El context de l’escola Sidi Ahmed Abdesalam, és peculiar per a nosaltres, no només per la

manera de treballar sinó per la ràtio elevada d’alumnat. Com ja he dit abans, les activitats

proposades van resultar molt gratificants però també ens van servir per aprendre com podríem

haver preparat l’activitat per tal de què hagués funcionat millor, és aquí on crec que es centra

la clau de l’aprenentatge.71

Una altra valoració de l’estada a l’escola diu:

Ens hem sentit profundament acollides i estem molt agraïdes d’haver tingut aquesta

oportunitat. Hem après que amb pocs recursos també és possible educar i ens ha sorprès que

molts dels conceptes pedagògics més innovadors que sentim a la universitat (competències

educatives, globalització de continguts); estan discretament destacats en el dia a dia d’aquestes

aules.72

Un bon aprenentatge!!

70 Mar Pahisa71 Susanna Prat72 SilviaBaena i Susanna Prat



L’Institut Taha Hussein

L’Institut Taha Hussein funciona des del 1984, està dedicat exclusivament a

l’ensenyament superior post-obligatòri i acull alumnes d’edats compreses entre els 16 i

els 20 anys, per obtenir el títol de batxiller els alumnes han de fer l’Examen Nacional,si suspenen obtenen el nivell de batxillerat, però no el títol. El pla d’estudis, segons el

model francès, ve assenyalat des de la Delegació d’Educació de l’Acadèmia, així com

el nombre i la data dels exàmens. L’institut atén més d’un miler d’alumnes provinents

de la ciutat i zones rurals properes fet que demana un bon nivell de coordinació que

l’equip docent encapçalat per l’equip de direcció es cuida d’endegar, vetllen pel bon

funcionament del Institut coordinant-se a través de reunions de diferents tipus: sobre

els criteris de direcció, l’organització pedagògica, reunions de classe per parlar delsalumnes problemàtics i reunions de programació; segons el tipus de reunió hi assisteix

l’equip directiu, l’associació de pares i/o els professors.

Cal assenyalar que a les assignatures obligatòries pot haver-hi 40 alumnes per classe,

no així a algunes optatives on concretament a llengua espanyola no solen ser més

d’una vintena i pel que expliquen les professores el nombre ha anat disminuint els

darrers any. Una possible sortida professional com és la tele-venda sembla que degut a

la crisi ha minvat força, aquest i altres factors han fet que molts alumnes hagin perdut

interès en aquesta llengua.

Tinc ben present en Hussein un amic de Nador, llicenciat en dret, que feia aquesta

feina i l’empresa espanyola per la que treballava va canviar-li el nom, així quan

telefonava per vendre el seu producte havia de dir Buenos días soy Jaime, bla, bla,

bla... no fos cas que el possible client es fes enrere davant d’un venedor amb un nom

tan “estrany” !

Des del punt de vista filosòfic ,..., la tradició ha pretès que l’alteritat només

podia ser o bé assimilada (integrada i destruïda) o bé, de manera menys

indigna però segurament més cruel, ignorada (abolida en la indeterminació

genèrica que no pot afectar-me) 73

73 Xavier Antich. El rostre de l’altre.



Torno a l’institut... també fan un seguit d’activitats extraescolars molt variades,

organitzen clubs que creen els alumnes segons els seus interessos coordinats per un

professor. El director pretén millorar la qualitat de l’educació i explotar les energies i

talents de diferents alumnes en totes les àrees, així doncs hi ha clubs de teatre, música,

esports..., ens mostrava amb orgull la cura que tenen de l’entorn de l’institut que un

grup d’alumnes del club de medi ambient es cuiden de mantenir en condicions.

Quan li vaig preguntat al director, Mohamed Abidi, per les activitats extraescolars del centre

Vaig quedar impressionat. Organitzen clubs que creen els mateixos alumnes amb un professor

que els coordina i supervisa, per exemple, de llengua alemanya, de ciències... aquests Clubs

informen periòdicament de la seva situació i evolució.74

La participació dels estudiants de pràctiques a l’institut es circumscriu a les classes

d’espanyol i d’educació física tot i que, en general, prefereixen conèixer el

funcionament de l’educació infantil i primària, l’educació no formal i els Centres de

Desenvolupament de la Dona, cada any hi ha hagut estudiants que hi ha anat sobretot

estudiants de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) o de mestre que fan

l’itinerari d’Educació Física. Com a l’escola, en primer lloc observen per situar-se,

cosa que no sempre resulta fàcil ni evident, i poc a poc participen i proposen alguna

actuació educativa adient.

Recordo el primer dia a l’institut com un dia difícil, sense saber què havia de fer exactament,

on col·locar-me, què dir... notava com tots estaven a l’expectativa de qui era i què feia allí una

dona estrangera que s’asseia al final de la classe, apuntava coses en un paper i no deia res . En

acabar però puc dir que és un centre en el qual m’he sentit molt acollida per professors i

alumnes, encara que al principi passava pels passadissos i em miraven estranyats, intrigats per

la meva presència. Algun em preguntava el nom i d’altres es dedicaven a mirar expectants el

que fes. Jo també a poc a poc em vaig sentir més còmoda. L’últim dia que tots sabien el meu

nom i fins i tot em saludaven pels passadissos, em va saber greu anar-me’n perquè haviaconegut unes professores i alumnes que em van acceptar, acollir i ajudar des del primer

moment. L’estada a l’institut ha estat per mi una font rica en aprenentatges i experiències .75

Els matins a l’hora d’entrar a l’institut el carrer és ple de joves nois i noies amb la

motxilles o la carpetes esperant que el conserge obri la porta, algunes noies amb bata

74 Francesc Prieto75 Carmen Jimenez



blanca neta i polida, d’altres sense, els nois repentinats. A l’hora de plegar omplen el

carrer i les voreres xerrant, rient i menjat alguna llaminadura, en aquests moment quan

coincidim es formen cercles de nois i noies mirant-nos, alguns rient per sota el nas i

xiuxiuejant sense dissimular.

La vorera d’un institut a l’hora de plegar és plena de gom a gom. Hi ha

entre els joves, una actitud difícilment explicable que fa que tan bon punt els

grups multitudinaris abandonen les aules, s’aturin tots al llindar de la

sortida, provocant un embús colossal que propicia un ambient festiu i alegre

d’empentes, rialles, crits selvàtics i algun clatellot fugisser i anònim que

sobrevola motxilles i caps.76

Especialment les estudiants se senten molt observades, és veritat que cridem l’atenció

per la forma de bellugar-nos, de vestir, de parlar, pel pentinat...

Cosa extraña, las mujeres no llevaban velo. Paseaban con la cara

descubierta, …… las jóvenes con la melena suelta para nada molestas con

la cercanía de los hombres 77

Aquestes som nosaltres, no ens ha de sorprendre massa doncs que ens mirin. Però com

acostuma a passar la majoria de reserves s’esvaeixen aviat i el dia a dia a l’Institutesdevé ben positiu.

L’amabilitat i ajuda rebuda han estat els eixos d’aquestes pràctiques així com també la

constant col·laboració i atenció per part del director del Lycée, els professors d’espanyol i la

resta de docents i personal administratiu que han fet d’aquestes pràctiques un projecte a

recordar en el meu procés de creixement personal .78

El director juntament amb el cap d’estudis i els professors implicats en les pràctiques

dels estudiants, cada any quan arribem el primer dia ens rep tot el grup, ens explica el

funcionament, ens convida a té i pastes (no cal dir que passats els primers minuts de

contenció, aviat s’acaben, el jovent sempre tenen gana...).

76 Antoni Dalmases. Caos a les aules.77 Jasmine Khadra. Lo que el dia debe a la noche. 78 Raquel Janer



El marge d’actuació dels estudiants de pràctiques a l’Institut és inferior al de l’escola

perquè els programes són més estrictes i regulats i per tant l’equilibri que han de trobar

entre adaptar-s’hi i aportar alguna element nou és dificultós, amb tot amb bona

disposició per les dues parts (estudiants i professors) ho aconsegueixen sobretot a les

classes d’espanyol perquè ofereixen un entorn on la comunicació forma part dels

continguts i aprenentatges programats. Alguna vegada d’acord amb els professors trien

temes de conversa que apropin els interessos d’uns i altres com la immigració,

l’economia, formes de vida, medi ambient, les expectatives de futur, el currículum i

evidentment les noves tecnologies, facebook, watsap... (aquest darrer tema sobretot

fora de l’aula) de manera que seguint el pla de treball de l’assignatura promouen al

mateix temps el contacte entre alumnes i practicants .

Vàrem concretar amb els professors de l’institut la realització de diferents intervencions.

Havien de tenir a veure amb la programació establerta i utilitzant el llibre de text per tal

d’adaptar-me a la planificació de continguts i no interferir en el que disposava el professor. En

tot cas, tenint en compte la programació i les característiques de l’institut podia desenvolupar

alguna activitat innovadora.79

Tenint en compte que sovint hi ha relativament poca diferència d’edat entre alumnes i

estudiants aviat es veuen propers i troben estones de conversa i intercanvi d’opinions

positius per a tots i que obre molt interrogants als estudiants.

79 Raquel Janer



També he conegut a molts nois i noies, alumnes d’aquest centre, que m’han donat l’oportunitat

d’aprendre d’ells i de trobar aquest equilibri que vaig venir buscant entre cultures des del

respecte i l’empatia. El fet de realitzar les pràctiques educatives en un centre marroquí, amplia

la visió global d’un mateix i ajuda a conèixer a aquelles persones que de vegades d’una manera

reticent no volem conèixer .80

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres

ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot

comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.81

Per concloure, vull agrair profundament el tracte que vam rebre per part del director de

l’institut, dels professors i dels alumnes. Tothom ens va acollir amb molt respecte i carinyo des

del primer moment. Encara avui mantinc contacte amb alguns dels alumnes.82

Pel que fa a l’Educació Física (EF), tot i que és una assignatura obligatòria, els alumnes

que porten un certificat mèdic que els excusi se’n lliuren i pel que ens han explicat hi

ha alumnes que demanen aquest document sense tenir cap problema de salut i el metge

els hi facilita la firma, d’aquesta manera s’estalvien fer-ne. S’entén com una

assignatura destinada exclusivament a la preparació esportiva.

Les instal!lacions són mediocres, és poc valorada tant a nivell escolar com social,

segons que ens comenten uns professors marroquins d’EF:

Els pares no donen la mateixa importància a la matèria d’EF que a la resta de matèries i si els

seus fills treuen bones notes però suspenen l’EF no passa res.83

S’entén com una matèria destinada principalment a la preparació esportiva de cara a la

competició i tot i que les classes són mixtes, hi ha poca relació entre nois i noies i

manca implicació per part d’elles. Cada any es realitza un campionat important

d’atletisme a la província de Nador i els professors es dediquen bàsicament a prepararels alumnes per aconseguir el podi.

80 Raquel Janer81 Joan Sales. Incerta glòria82 Maite Reguero83 Zakia i Azidine Al Fazazi



A tots els instituts es treballen els mateixos blocs de continguts ja que durant el

curs es realitza un campionat de gran prestigi a la província de Nador i els

professors es dediquen en profunditat a preparar els alumnes per tal de que

esdevinguin bons esportistes i guanyar-lo. Els professors es fixen molt amb el

nivell inicial de l’alumne alhora de començar els continguts i de seguida comenten

si son bons o no en aquest esport o l’altre...

És una educació que valora molt la capacitat física i l’habilitat tècnica, per això

m’he trobat que les noies que no son gaire hàbils decideixen apartar-se de classe.

Generalment als professors o professores no els amoïna massa el nivell de les

noies que no es mostren massa predisposades per aquesta matèria i prefereixen

invertir el temps en els alumnes amb ganes de fer esport. He tingut la gran

oportunitat de veure el tipus de relació que hi ha entre nois i noies de diferents

edats en les classes d’educació física. A grans trets, hi ha poca relació entre nois i

noies.84

La selecció i valoració dels “millors” és una constant, ho hem vist també a l’escola, la

competitivitat orienta moltes activitats tant per part dels professors com evidentment

dels alumnes i en l’educació física és molt evident. El risc d’aquest criteri és que

alguns alumnes queden sistemàticament fora de la mirada dels professors. Elcurrículum que segueixen concreta actituds i valors, coneixements i habilitats motrius,

observant-lo sorprèn la desigualtat en el nombre d’ítems corresponents a les habilitats

motrius que són molt més nombrosos als que corresponen als valors i normes o als

coneixements.

Una estudiant es mostrava especialment satisfeta en una ocasió en que va proposar

unes activitats aparentment senzilles que permetessin a cada alumne seguir el seu

ritme, uns més ràpid i altres no tan, però en la que tots aconseguissin realitzar-la sense

valorar el temps, tots van participar motivats fins i tot els que habitualment no ho feien

van fer-ho amb interès. Aquell dia el que va comptar va ser el gaudi i la participació

més que el resultat.

84 MònicaRamirez



... però no és només el final del camí el que importa. A cada etapa s’arriba a

algun lloc...85

Quan fa mal temps es suspenen les classes d’Educació Física i professors i alumnes

marxen.

Pel que fa a les classes d’Educació Física, només vaig assistir-hi un matí durant tres hores,

estava planificat que hi assistís un dia a la setmana i durant la primera setmana el professor no

podia atendre’m, la segona i tercera setmanes va fer mal temps i es van suspendre les classes i

la quarta, doncs, va ser la única que vaig poder presenciar totalment la classe.86

L’estada a l’Institut ajuda als estudiants a desenvolupar l’esperit crític, a confrontar-se

amb estereotips i prejudicis, a viure contradiccions, a conviure unes hores amb joves

que els aporten una visió de la vida, dels seus interessos i interrogants semblant als de

qualsevol jove d’avui dia.

85 AminMaalouf. Samarcanda86 Carmen Jiménez



Escola espanyola Lope de Vega

Un altre dels centres educatius on anem és l’escola espanyola Lope de Vega de Nador

que depèn de la Conselleria d’Educació de l’Ambaixada d’Espanya al Marroc,

imparteix tots els nivells educatius des d’educació infantil fins a batxillerat i aténalumnes marroquins i algun espanyol, segueixen el currículum espanyol completant-lo

amb l’aprenentatge de la llengua àrab i història i cultura del Marroc.

Des de la seva inauguració l’any 1914 amb el nom de “Grupo Escolar Lope de Vega” i

amb una interrupció entre el 1921 i el 1928, deguda a la guerra del Rif, ha seguit

funcionat fins el dia d’avui. Durant els anys del protectorat va tenir una gran impacte

en la ciutat, educava els fills dels espanyols que vivien a la zona tot i que també

admetien alumnes marroquins.És una establiment elitista que atén al voltant de 500 alumnes fills de famílies

benestants de la ciutat i no admet alumnes amb necessitats educatives especials.

Cal destacar també, que el centre té un perfil d’alumnes concret, ja que és elitista i discrimina

certs col·lectius. Sumat a això abans que entri un alumne, es sotmès a un procés de selecció,

que inclou entrevistes amb els pares i el fill. Aquesta selecció inclou elements objectius com:

• Si el candidat és espanyol, té punts extres.

• Si parla o no la llengua espanyola.

•

Les qualificacions obtingudes en altres centres.

• ...

Sumat a això, segons el director, entren en joc altres elements subjectius, tals com el paper de

la dona durant l’entrevista, la vestimenta i la manera d’actuar amb el fill. 87

El sistema educatiu del IEES Lope de Vega té els següents Principis Generals: atreure i formar

sectors socials hispanòfils que contribueixin a potenciar les relacions entre Espanya i Marroc;

adquirir i desenvolupar una competència lingüística plena en espanyol i àrab i el coneixement

d’ambdues cultures que permetin aconseguir la finalitat anterior quan els alumnes s’integrin a

la societat marroquí.88

Els requisits acadèmics i de comportament de permanència d’un alumne al centre són

estrictes per tal de mantenir el nivell d’excel!lència.

87 IlyasArazaouli88 Raquel Janer



Un dels principals problemes que vaig trobar va ser la rivalitat entre ells (els alumnes),

l’escola només volia els millors estudiants i des de ben petits se’ls hi repetia constantment

aquest concepte, ja que el que era important eren les notes que treien i no el saber conviure i

l’empatia cap als altres. 89

L’escola on treballo és una peixera que protegeix els nois i noies d’aquí. Saben que a la

societat existeixen dinàmiques perilloses i no els agrada interactuar-hi, tampoc els agrada

interactuar amb els alumnes d’escoles marroquines.90

A més de les places de pràctiques que ens proporciona ens procura alguns avantatges

complementaris com ara la facilitat de concretar per correu electrònic i telèfon

l’estada dels estudiants, dates, horari, nivells educatius... , cosa que ens assegura que

alguns dels estudiants puguin començar l’estada al centre tant bon punt fem cap a

Nador (ja he comentat la lentitud de les gestions amb l’Acadèmia marroquí); ofereix

uns referents culturals coneguts que, sobretot al començament, ajuden a minvar el

nivell d’ansietat d’algunes estudiants i de retruc els facilita anar-se adaptant a la ciutat.

Els referents culturals, com dic, sobretot al començament són un suport i aporten

seguretat però no se’n pot abusar per evitar el risc de tancar-se en la bombolla de la

cosa coneguda. Certament però el centre Lope de Vega ha facilitat en més d’una

ocasió una entrada progressiva al nou entorn.

L’estada en el Lope de Vega suposava un primer pas per anar-me adaptant a un nou país.

L’escola era un graó intermedi entre el meu món i el món que anava a conèixer durant les

pràctiques. Així doncs, va ser una primera i relaxada trobada amb el Marroc.91

Combinar l’estada a centres de diferent titularitat ens permet copsar alguns dels

contrastos econòmics i socials de la província. El perfil dels alumnes del Lope de Vega,

fills de famílies de professió liberals o comerciants pròspers, és ben diferent del perfil

d’alumnes de les institucions públiques on predominen pares funcionaris, comerciantso obrers. La majoria dels pares del alumnes del Lope de Vega tenen estudis

universitaris i esperen el mateix dels fills que en acabar el batxillerat van a estudiar a

universitats espanyoles. Segons ens ha comentat el director del centre, l‘escola

89 Aina Urizal90 Comentarid’un profesor del centre Lope de Vega91 LaiaPorquet



espanyola (n’hi ha 10 al Marroc) entre altres, prepara les futures classes dirigents del

Marroc.

Sóc conscient que la realitat dels nens marroquins del Lope de Vega és diferent de la de la

majoria dels nens dels col·legis públics del Marroc, estar en aquesta institució em va ferapreciar les diferències entre els uns i els altres i em va ajudar a obrir els ulls i la ment .92

Els recursos materials també marquen distàncies notables entre els diferents centres

educatius.

Tot i que pot semblar que no té massa sentit anar a Nador per fer part de les pràctiques

en una escola espanyola, aquesta forma part del context de la ciutat i de la seva

dinàmica i no només té sentit sinó que ens fa aportacions enriquidores. Una vegada més

palesa els contrastos i diferències ben reals entre diferents sectors de població i trencael perjudici de la misèria, que si és cert que n’hi ha i força a la província no és menys

cert que també hi ha molta riquesa. Podem veure cada dia mares assegudes a terra al

mig de la vorera acompanyades de mainada descalça demanant, joves badant pel carrer

o pel passeig marítim, asseguts al cyber jugant amb els ordinadors, polissons voltant

per aquí per allà, venent fruita, treballant al mercat o netejant sabates i mainada i jovent

de la mateixa edat a la que el pare, quan no el xofer, va a buscar amb cotxe a l’escola i

que no veus gairebé mai pel carrer. Un mosaic de contrastos que conforma eltrencaclosques de la ciutat. El alumnes del Lope de Vega, en general són mainada i

joves sobreprotegits i amb poca autonomia perquè és la família i especialment el pare

qui pren les decisions per ells, controlen molt les activitats dels seus fills, especialment

en el cas de les noies. Els desplaçaments són sempre en cotxe de l’escola a casa i de

casa a l’escola i els dies de festa a casa o excepcionalment al “Mac Donals”.

Les dinàmiques familiars fan que les nenes siguin més responsables i treballadores ja que

estan molt a casa ajudant les seves mares i no tenen relacions socials fora de l’escola.93

92 Francesc Prieto93 Alia Ben el Mubarica (professora Taha Hussein)



El seu món (dels alumnes) és la família, l’escola els proporciona espais d’esplai que no tenen

en societat. A causa d’això si en el marc d’activitats relacionades amb el respecte al medi els

portes a la platja per fer neteja el valor no és fer neteja, sinó tenir l’oportunitat que els pares

els donin permís per estar amb els companys fora de casa. Aquests espais d’esplai són molt més

valorats per les noies, ja que els nois encara poden sortir de casa però les noies no. Els nois i

noies no tenen autonomia ja que la família ho decideix tot. 94

Tenen una estructura familiar vertical i molt tancada. 95

Mitjançant converses amb alguns dels professionals també ens adonem de les diferents

maneres que tenen cada un de percebre el país i la seva gent, en algun cas amb tocs

colonialistes, en altres respectuós, ens expliquen què els mou a anar a treballar al

Marroc, com veuen el seu rol d’educadors en aquest país, com perceben els rifenys...

Tot això i més fa que l’estada al centre Lope de Vega contribueix a enriquir

especialment les pràctiques en els vessants personal i social amb totes les

contradiccions i interrogants que genera als estudiants.

Tant al centre Lope de Vega com a l’institut Taha Hussein les converses informals

durant les estones de pati entre alumnes i estudiants són molt valuoses i apropen els

estudiants a la visió, valors i interessos dels joves sobre la terra, el país, el món, la

cultura,són pels estudiants una font d’informació i coneixement gens menyspreable.

Les normes del centre no sempre són iguals a les que regeixen el dia a dia dels marroquins. Per

exemple, parlant amb algun estudiant de secundària ens comentava que els estudiants dels

instituts públics estigmatitzen els alumnes del Lope de Vega per haver sortit del camí correcte,

per no seguir els costums marcats. Això em va generar molts dubtes: els alumnes estan tan

aïllats de la seva cultura que acabaven ignorant les seves arrels? Com es viu entre aquests dos

mons? 96

Els estudiants han fet pràctiques a les diferents etapes educatives des de l’educació

infantil fins al batxillerat realitzant propostes didàctiques diferents com a qualsevol

altre escola on haguessin fet les pràctiques. En ser una escola espanyola les seves

expectatives són trobar-hi una metodologia i didàctica properes a les que coneixen i no

94 Víctor Higón (director Lope de Vega)95 Kanouf (profesor Lope de Vega)96 Laia Porquet



sempre és així, els sorprèn molt observar un nivell de disciplina i a vegades rigidesa

inesperats i una metodologia més basades en el llibre de text i la programació estricta

que en els interessos i iniciativa dels alumnes. Professors del centre i el mateix director

comenten que els valors de l’escola i els de la família no sempre coincideixen i a

vegades hi ha un xoc entre el que diu el professor i el que diuen els pares, aquest

desajust els obliga a ajustar propostes, activitats i comentaris i respondre al que les

famílies demanen i volen de l’escola.

Una de les coses que si que em va sobtar durant la primera estada de pràctiques al Lope de

Vega va ser la disciplina, eren uns infants molt correctes i molt tranquils. Quan s’esvaraven

una mica la mestra els cridava l’atenció de seguida, sempre anaven molt pautats amb tot allò

que feien. 97

Segons el guió de pràctiques que els proporciona la Universitat, els estudiants han de

realitzar una activitat didàctica i els costa haver de seguir un llibre de text, voldrien

“innovar” i això de no poder desenvolupar el tema que correspon com creuen que

podrien fer-ho els frustra. A l’escola espanyola el tracte de tu a tu amb els professors i

mestres els aporta, com he dit, uns referents culturals coneguts que els ajuden però els

referents educatius i pedagògics no sempre corresponen al que n’esperen.

Per acabar dir que preparar el projecte educatiu va ser una oportunitat per posar en pràctica

la capacitat d’adaptació. A la universitat ens mostren la cara més utòpica de la professió i no

sempre és així. Les circumstàncies de cada lloc condicionen molt el funcionament i

desenvolupament de les classes. És interessant veure la varietat de formes de treballar amb les

que ens podem trobar i aprendre a adaptar-se quan et trobes en una situació nova.98

A partir de les observacions inicials vaig poder fer-me una idea de com era el clima a l'aula, i

així poder dur a terme la meva intervenció educativa. Segons el meu punt de vista el millor era

seguir amb la programació de la classe, perquè era una escola tradicional que utilitzaven elllibre com principal recurs. Haver de preparar les intervencions que em demanaven, sense que

s’ajustessin al que tenia planejat, m’ha servit per saber-me adaptar al moment, a la situació,

buscar eines i recursos diferents als que tenia establers o pensats. Situacions que m’han servit

97 Aina Urizal98 Laia Porquet



per descobrir que puc rectificar una cosa que tenia pensada i canviar-la perquè no és

l’adequada en aquell moment.99

99 Aina Urizal



És un projecte contra la cultura del lloguer per donar pas a la cultura del projecte, en contra

de la cultura de la improvisació per donar pas a la cultura de la planificació, en contra de la

cultura de l’espera de donar forma a la cultura d’iniciativa i autonomia. CECODEL finalment

lluita contra la cultura de la tradició d’obrir la porta a una cultura de la innovació, que és

també una cultura de canvi.

Aquesta organització rep petites subvencions estatals i ajuda financera d’organismes

internacionals i privats.

El centre està situat al centre de la ciutat en un edifici nou inaugurat el 2012, hi ha una

cafeteria exclusiva per a dones, les aules on s’imparteixen els cursos de llengua

espanyola, àrab, francès, alemany i informàtica, sala de reunions i usos múltiples i un

parvulari que depèn d’ENTRAIDE NATIONAL, una altra organització no

governamental.Les estudiants, només noies en aquest centre, fan les pràctiques en el curs avançat

d’espanyol ja que és on millor poden interactuar tan amb la professora com amb les

alumnes i de retruc fer-se càrrec dels seus interessos. La dinàmica acostuma a basar-se

d’una banda en un llibre de tex i de l’altra en diàlegs i vocabulari sobre situacions

quotidianes (comprar, demanar una adreça, matrimoni... ) o temes d’actualitat

(migració, democràcia, maltractament a la dona...)

La professora intenta esbrinar els interessos de les dones per tal d’aproximar-los alscontinguts i proporcionar-los un aprenentatge funcional de la llengua. Les estudiants,

un cop passats els primers dies d’observació, participen conjuntament amb ella posant-

se a la seva disposició pel que pugui convenir-li. Un exemple d’aquesta col !laboració

pot ser el següent: la professora va demanar-los que pensessin diferents formes de

practicar el diàleg setmanal i així van proposar el següent: en primer lloc elles

preparaven un diàleg i el practicaven davant del grup(comprensió oral), a continuació

entregaven a les dones fulls amb el diàleg escrit (comprensió escrita), fet això el

representaven en petits grups de 3-4 (dicció) i finalment les estudiants els van proposar

modificar-lo, tot mantenint-ne l’estructura, incloent-hi petites frases de collita pròpia.

Especialment interessants van ser les modificacions que les dones van fer en un dels

diàlegs on hi incorporaven un marit gelós, el diàleg palesa el grau en que dones i

estudiants van compenetrar-se i formar un tàndem.

Han estat moltes i variades les actuacions que les estudiants han desenvolupat a

CECODEL però si fa no fa, en general, en la línia que acabem de veure i a tall

d’exemple transcric part de la valoració que van fer-ne un grup:



La nostra valoració de CECODEL és molt positiva, no solament per com ens hem sentit

acollides per part de l’equip docent i alumnes, sinó perquè les seves ganes d’aprendre, el seu

nivell de participació i interès, ens ha permès integrar-nos en les dinàmiques de classe molt

fàcilment així com acostar-nos a totes elles.

És un dels centres en el que hem tingut més facilitat per relacionar-nos gràcies al coneixement

de la llengua de tots els participant, i les ganes de relacionar-se amb nosaltres. A més des del

primer dia la professora ens va integrar en la seva línia de treball tot marcant les directrius i al

mateix temps donant-nos espai per participar i proposar activitats pròpies dins del seu pla de

treball .101

El 2013 va ser una grata sorpresa veure que havien obert la porta a nois interessats en

l’aprenentatge de llengües, certament eren minoria però la coordinadora ens va

explicar que davant les demandes que havien rebut no s’hi volien negar i tot i lesreserves inicials van acceptar de gust.

Aquest centres són per mi el màxim exponent de solidaritat i complicitat. Ens reben

amb les mans plenes, que unes noies “europees” es “molestin” en visitar-les,

s’interessin per conèixer-les i aprendre alguna cosa d’elles els sembla gairebé insòlit.

Emociona l’interès i educació amb que ens miren i parlen.

És molt agradable escoltar-lo parlar, perquè et parla realment, s’adreça atu. És la primera vegada que conec algú que es preocupa de mi quan parla

amb mi: no està a l’aguait de l’aprovació o el desacord, em mira amb cara

de dir: “Qui ets’? Vols parlar amb mi? Com m’agrada estar amb tu” Això

és el que volia dir quan parlava d’educació, aquesta actitud de l’un que li

dóna a l’altre la impressió de ser allí.102

La relació amb les dones és especial. Són una lliçó de vida excepcional, noies joves,

dones grans totes elles disposades a aprendre llengües, informàtica, a llegir, a escriure... dones que potser no han anat mai a escola, noies que tal vegada només l’han tastat

però totes elles amb il!lusió i empenta.

101 Laura Massegú, Meritxell Homs i Susanna Prat 102 Muriel Barbery. L’elegància de l’eriçó.



Cal que hi hagi sempre alguna cosa que se’ns escapi... Mentre sé que al món

hi ha algú que fa jocs de prestidigitació només per amor al joc, mentre sé

que hi ha una dona que estima la lectura per la lectura, em puc convèncer

que el món continua.103

Per part nostre l’aprenentatge consisteix en que la seva rebuda no infli en nosaltres un

sentiment de superioritat sinó que ens ensenyi a ser humils, en què consisteix la

veritable solidaritat i igualtat, el significat de l’empenta, la decisió, la il!lusió, l’interès

i l’esforç, la capacitat de valorar les oportunitats que hem tingut de formar-nos i

estudiar, de viure en un entorn que afavoreix i facilitat les condicions de vida, cal que

ens interroguem sobre l’ús que en fem i si això ens ajuda o no a valorar què és això de

ser persona abans de ser mestre, pedagog o el que sigui.

Un neix comte o marquès, i té per això la consideració de tothom, faci el que

faci; un altre neix com jo, i ha d'anar dret com un pal per ser tractat, si més

no, com una persona. Uns neixen en unes condicions en què poden estudiar,

viatjar, instruir-se —tornar-se (diguem-ne) més intel·ligents que d'altres que

ho són per natura. I així en endavant, i en tot…104

Les dones històricament a tot arreu hem estat infravalorades i menystingudes, lessocietats patriarcals no són exclusiva d’uns països sí i altres no. No fa tants anys a les

escoles ens instruïen en la línia de la submissió de la que ara ens esgarrifem quan la

veiem. No puc estar-me de transcriure el text que segueix i que forma part del “llegat”

que he rebut quan anava a escola:

103 Italo Calvino. Si una nit d’estiu un viatger. 104 Fernando Pessoa. El banquer anarquista.



El fin esencial de la mujer, es servir de complemento al hombre, formando

con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social. Las mujeres

nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado

por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más

que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho. Ten

preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo.

Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Su duro día

de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo y uno de tus deberes es

proporcionárselo.

Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación

son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a

cenar o a otros lugares de diversión sin ti. No le pidas explicaciones acerca

de sus acciones o cuestiones, su juicio o integridad. Recuerda que es el amo

de la casa.105

La memòria històrica és imprescindible, i tot i que s’han fet molts avenços encara hi ha

molts aspectes a revisar. Perquè ens ha de sorprendre tant la situació de la dona al

Marroc? Perquè aquesta associació tant freqüent de dona musulmana = ésser submís,

inepte, feliç amb el patriarcat? Una visió reduccionista així bandeja punt cabdals per

una anàlisi més profunda com tenir en compte l’analfabetisme, la pobresa, la corrupció

que afecta la població en general i en condiciona l’actitud.

Tenim un visió esbiaixada i massa estereotipada de les dones musulmanes deguda en

part als esquemes colonials de superioritat que inconscientment encara tenen un pes

considerable i a més actualment Europa les presenta com el “prototip” de dona

oprimida. Malgrat tot que quedi clar que no hi ha res que justifiqui per part nostra una

superioritat moral, deixem de mirar-nos el melic i siguem capaces de emmirallar-nos

en l’altre, en aquest cas les dones, i veure’ns senzillament això dones, persones.

105 Extractos de Sección Femenina de la Falange Española y de las JONS -Editado en 1958.



Pot semblar trivial, però tot i així crec que és profund. Nosaltres no hi veiem

mai més enllà de les nostres certituds i, encara més greu, no fem res més que

veure’ns a nosaltres mateixos sense reconèixer-nos en aquests miralls

permanents. Si ens n’adonéssim, si prenguéssim consciència que no mirem

en l’altre mai més que a nosaltres mateixos, que estem sols al desert, ens

tornaríem bojos.106

Estem amb dones que treballen per millorar el seu futur en una zona castigada durant

molts anys, es tracta d’un col!lectiu valent que lluita contra els perjudicis i

desavantatges que oprimeixen el desenvolupament humà. Amb elles compartim tant

les classes formals com moments del tot informals com un te, un cuscús, converses. Hi

ha un interès comú bàsic, el coneixement mutu, que mirem d’obtenir durant les

trobades posterior a l’hora de classe i a voltes durant les classes ja que busquem,

juntament amb la professora, com hem vist, temes de conversa relacionats amb el que

d’una manera o d’una altra afecta les persones.

La solidaritat internacional de les dones consisteix en compartir sentiments i interessos

amb altres dones. Naveguem plegades a la mateixa barca.

Vols venir a la meva barca?

hi ha violetes a desdir!

Anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.107

106 Muriel Barbery. L’elegància de l’eriçó. (2010) Edicions 62, Barcelona107 Mª Mercè Marçal. Bruixa de dol (1979)



BARAKA

És un centre mixte de formació professional per a joves amb risc d’exclusió. El vàrem

conèixer l’any 2011, en aquells moments era finançat per l’Agència Espanyola de

Cooperació Internacional pel Desenvolupament (AECID) a través de Solidaridad DonBosco i hi havia cinc tallers formatius de 5 mesos de durada: informàtica, electricitat,

lampisteria, costura i cuina i pastisseria. Algunes de les dones que havien realitzat el

taller de costura van formar una cooperativa amb la que intenten vendre els articles que

confeccionen.

Actualment ja tenen alguns productes en venta, però els interessa buscar alternatives perquè

aquesta bena sigui a major distància, surti dels murs del centre i, encara més, de la ciutat de

Nador. La finalitat general és que les dones tinguin instruments per valer-se per si mateixes, perdin la por i, paral·lelament, guanyin un petit sou lluny de les tasques de la seva casa.108

A partir de l’any 2012, degut a les retallades del govern espanyol en matèria de

cooperació, el nombre de tallers ha anat variant en funció de les possibilitats de

finançament, en un primer moment se’n van haver de suprimir quatre i només es va

mantenir el de costura. El 2014 es mantenia el taller de costura i un de cuina finançat

per una ONG Suïssa.

Actualment el bisbat de Tànger a través d’ Esteban Velázquez, com a responsable a Nador, es fa càrrec d’endegar el centre, buscar recursos i treballar per la seva

continuïtat.

A més de la formació d’assignatures pròpies de cada taller ofereixen als joves classes

d’informàtica, espanyol, francès i matemàtiques per donar-los una formació de base

més consistent.

En general la participació dels estudiants es circumscriu a les classes d’espanyol, com

sempre per la facilitat de la llengua, amb petites “incursions” en altres espais. Enaquest centre la majoria d’alumnes nois i noies són força joves, poc instruïts i amb uns

coneixements pobres de la llengua espanyola, especialment en el cas de les noies.

Primerament vaig observar el conjunt del grup intentant aprendre de la seva dinàmica diària,

entendre la seva forma d'actuar i pensar d'acord amb les seves característiques culturals,

analitzant que fets significants les unien, quin era el desenvolupament com a grup i els seus

108 Silvia Valls



interessos. Personalment crec que per començar a formar part del grup i de l'aula, és important

aquest tipus d'aprenentatge ja que ens ajuda a actuar a partir del seu moment vital .109

Safae, directora i coordinadora de la formació, i Hosni el professor d’espanyol fan de

mitjancers entre estudiants i alumnes fins que l’entesa mútua és cada vegada més fàcili fluïda.

Entendre’s costa però...

Amb els alumnes del centre Baraka parlàvem amb tots els idiomes que coneixíem i ens enteníem

prou bé. La relació amb tots ells va ser extraordinària, ja que tothom et cuidava molt perquè

volia que estiguessis bé en el seu país. 110

I en últim terme sempre queda el recurs al llenguatge no verbal que a través

d’expressions, gestos i mirades arriba a transmetre el que volem dir si tenim ganes

d’entendre’ns.

Creus que només s’identifica a les persones pel seu nom? Se les reconeix

per la seva mirada, per la seva forma de caminar, el seu aspecte i el to que

empren.111

L’edat d’aquesta persona, basant-me en les actituds i els tons de veu que

m’havien revelat suficientment aquesta part del secret, no devia passar de setze o disset anys.112

Una part important del secret és justament aquesta, de debò ens volem entendre?,

estem disposats a esforçar-nos per aprendre a mirar, a escoltar, a estar amb “l’altre”? o

per un excés de xovinisme arronsem les espatlles amb un tranquil i indiferent no sé què

diu aquest.

Okay, tu no ho pots entendre, però jo no puc sentir bé si no em poso les

ulleres. He de veure els ulls i les mans del narrador.113

Parlen entre ells una llengua que els és comuna i és pel gest que jo m’he de

fer comprendre. El bàrbar aquí sóc jo.114

109 Silvia Valls110 AinaUrizal111 AminMaalouf. Samarcanda 112 Wilkie Collins. Les fullescaigudes 113 RafikSchami. Elsnarradors de la nit



Ens correspon quan som al centre estar atents, posar en joc la capacitat d’escolta,

sensibilitat i respecte envers l’altre i gaudir del que ens ofereix, compartir-ho i ampliar

la mirada sobre el món.

Al centre professional Baraka, al principi em va fer cosa treballar amb nois i noies adolescents, però després vaig veure que eren molt disciplinats, correctes i unes grans persones. Tenia la

idea dels adolescents de la ESO, que normalment són molt esverats, els costa atendre a l’hora

de fer classe i a vegades no respecten al docent. Però després de conèixer tant a la directora

com als formadors i als alumnes vaig veure que aquells nois/es tenien moltes ganes d’aprendre

i que el fet de que estiguéssim unes noies fent les pràctiques allà era un fet molt important per

ells, ja que anaves a veure el que ells realitzaven i segons el meu punt de vista es sentien

importants.115

La dona d’aquesta zona segueix les pautes que caracteritzen a la dona rural marroquina:

analfabeta en un alt percentatge, en una família d’escassos recursos econòmics i en un context

cultural de pèrdua gradual de la identitat i les tradicions, dins d’un procés traumàtic

d’imposició de pautes occidentals de consum.116

El curs 2013-14 hi havia un taller de cuina i un de costura, el de cuina format per una

majoria de nois i tres noies, el de costura completament femení. Una estudiant de

CAFE, va proposar a la directora realitzar durant tres setmanes un taller d’higiene

postural tant amb els alumnes del taller de cuina com amb les noies de costura, la idea

va tenir una molt bona acollida hi així:

El projecte d’intervenció que volia dur a terme era donar nocions bàsiques d’anatomia,

explicar i treballar com podem tonificar i estirar les diferents parts del cos i finalment com

mantenir una bona higiene postural durant les activitat que ells realitzaven tant a la cuina com

al taller de costura. 117

114 Ovidi. Les Tristes 115 Aina Urizal116 Estefania Serrano117 Mònica Ramirez



La directora va demanar que en els exercicis no hi haguessin moviments sensuals sobretot en el

grup mixte dels alumnes de cuina. Les primeres sessions amb el grup de cuina vaig tenir una

mica de problemàtica alhora de realitzar exercici de conscienciació corporal amb els alumnes

ja que els nois i les noies no podien aparellar-se per realitzar-los degut a que en aquesta

societat hi ha poc contacte públic entre homes i dones. Això va fer que una noia quedés

desaparellada i jo hagués de posar-me amb ella. Les activitats fluïen molt bé i tothom es

mostrava molt atent a les meves indicacions.118

La importància d’adequar-se a l’entorn és un gran aprenentatge que procurem fer a

Nador. Comunicar-se amb persones d’altres cultures és complicat i, en primer lloc,

exigeix entendre que tota cultura té dret a ser “normal” no només la que coneixem i

tenim com a patró sinó aquesta i l’altra i l’altra... cadascuna amb la seva particularitat.

Desplegar la competència comunicativa i eixamplar les habilitats expressives per crear

missatges d’acord amb el context on ens trobem és una necessitat imperiosa si volem

aproximar-nos a l’altre. Vetllar per conèixer, respectar i apropar-nos al comportament

social d’una comunitat determinada, a la manera de bellugar-se, de saludar, de vestir...

són condicions sense les que l’acostament humà i el diàleg persona/persona es fan

impossibles. En molts moment segur que és difícil entendre, excedeix la capacitat de

comprensió, potser no cal entendre-ho perquè per aconseguir-ho necessitem un

coneixement de l’imaginari social impossible d’atènyer en unes setmanes o un parell

de mesos, però sempre ens queden el respecte i l’ajust.

Que fàcil és dir les coses!

Amb el grup de costura no vaig tenir cap problema pel que fa a les relacions entre

alumnes, però si que vaig veure una necessitat d’alliberar energia i tensions.

Aquest grup era un grup bastant agitat , les noies passaven moltes hores

assentades cusin. A partir d’aquí vaig voler treballar també el mateix que ambl’altre grup però d’una manera més lúdica. Així doncs, vaig introduir el treball

muscular a través de l’aeròbic.

Cal dir que des d’un principi m’hagués agradat treballar a través de coreografies mes

encarades a la dansa però des de la Direcció del centre em van aconsellar que no ho fes ja que

118 Mònica Ramirez



no seria ben vist el fet de realitzar cert tipus de moviments “sensuals”.. A mesura que passaven

els dies les noies es veien molt entusiasmades amb l’activitat .119

Per a mi, aquest centre ha estat molt significatiu i no m'ha deixat indiferent, font de molts

aprenentatges diaris que han passat a formar part del meu recorregut experimental. En aquest

espai he pogut entreveure la realitat de la cultura marroquina i m'ha agradat, m'ha ajudat a

créixer una mica més com a persona.120

Convé començar a pensar com a espècie més que com a home o dona, català o

marroquí, amazig o el que sigui... Els valors “correctes” no són els europeus, com a

vegades ens volen fer creure, es tracta d’acceptar els valors de l’altrei entendre que

aquest fet és el més important per arribar a assolir uns valors universals i una

comunicació intercultural de debó.

Vaig anar més d’una vegada a dinar amb les alumnes del centre Baraka, molts dies quan

plegava de l’Institut ens quedàvem amb les professores parlant i amb les noies del Gimnàs

m’havia quedat alguna tarda a practicar els balls que elles feien. De seguida em vaig sentir

com una més, la seva actitud cap a mi em va fer sentir mot estimada i amb la gran majoria hi

tinc contacte actualment. Em va resultar fascinant com em van obrir les portes de casa seu,aquest fet seria impensable en el nostre país, convidar un estrany a casa. Davant d’aquests fets

em sentia molt emocionada i et fa reflexionar. Aquestes persones eren persones humils,

treballadores, persones que s’abstenen de luxes i que amb prou feines han sortit de casa seva i

va una estrangera com jo i li ofereixen de tot. Són situacions que m’alegren i alhora

m’entristeixen. M’alegren perquè realment et fan sentir especial, et fan sentir com un membre

més del seu entorn, i m’entristeix perquè penses en aquells prejudicis amb els quals has vingut i

per dins et sents brut.121

119 Mònica Ramirez120 Silvia Valls121 MònicaRamirez



d’educació no formal donen per fet un tipus de relació menys jeràrquica i s’esperen

una manera de fer propera als models que coneixen.

Es deleixen per fer participar la mainada, per proposar-los algun joc, tenen tantes

idees...! Això d’observar la manera de fer, respectar-la i esperar el moment adequat per

esbossar alguna aportació els sembla que no ha d’arribar mai, a més en ser un entorn

lúdic encara els sembla més insòlit aquest funcionament. Pensen jocs, consideren que

no fan activitats manuals, volen ensenyar danses tradicionals catalanes, volen, volen...

no hi ha dubte que tenen molts recursos, estan acabant la carrera i han fet una colla

d’assignatures de tots colors que volen posar en joc, no falta de tant en tant aquell

sentiments de jo sí que en sé, deixeu-me a mi, però donar temps al temps, sincerament

costa.

Més o menys els passa el que diu la cançó:

I es fan lents els matins i les tardes

quan l’espera et desvetlla el neguit.

I es fan grises les llargues lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit. 123

Com plantejar les accions? Pel que fa al coordinador del Centre d’esplai mai hem

tingut cap problema, ans al contrari, assegut darrera la taula del seu despatx sempre

dona el vist i plau al que li plantegem. És indispensable acordar una planificació amb

els monitors, un grup de joves estudiats de diferent tarannà, la majoria nois, i no

resulta fàcil.

234 Mª del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra



Pel que fa al centre sociocultural de Zegangan, podria dir que és el centre que més maldecaps

m'ha portat i al mateix temps és del que em va ser més difícil acomiadar-me. El primer dia que

vam anar a veure'ls ens van rebre en una gran sala d'actes amb quaranta o més persones, en la

seva gran majoria nens, tots asseguts en cercle cantant i sortint al mig a ballar o cantar cada

vegada que els tocava. El primer que vaig pensar és si tots els dies serien així, i en aquest cas,

hauria de recordar i reinventar moltes cançons i jocs d’infància per tal de poder aportar-los

alguna cosa. No tenia ni idea de com treballaven, encara que vam mantenir diverses reunions

amb el director del centre, no em quedava gens clar. Al directe li semblava ben tot el que

proposéssim.124

Un centre d’esplai tal com els que coneixem proposa activitats molt diversificades

físiques, manuals, d’interrelació etc. amb criteris de participació activa, de presa de

decisions, de resolució de conflictes; en el que trobem a Segangan els nens seuen més

que es belluguen, els recursos materials són escassos, la relació en general

unidireccional, les decisions venen donades i els conflictes els resolen els monitors

segons el seu criteri.

Una vegada més, no es tracta ni d’esgarrifar-nos, ni de posar el crit al cel, sinó

d’apuntar propostes, comentar-les a casa al vespre, sense presses, i materialitzar-les

poc a poc parlant amb els monitors.

També aquí de tant en tant tenim alguna sorpresa com pot ser haver acordat algunaactivitat i a l’hora de la veritat no poder-la fer perquè els joc que dirigien els monitors

ha estat llarg i no ha quedat temps perquè les estudiants poguessin fer el que havien

preparat. Kronos comanda el temps a mitges al Marroc, la valoració del temps és fa

amb unes dimensions que desconeixem i no sempre és evident pels estudiants.

124 Carmen Jiménez



Hi ha un gran misteri que, així i tot, forma part de les coses de cada dia.

Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que

s’atura a pensar-hi. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal

i no se n’estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i

rellotges per mesurar-lo, però tot això no vol dir res, ja que tothom sap que

una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix

temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s’experimenti

durant aquesta hora.

......

Perquè cada home té el seu temps. I aquest temps només es manté viu

mentre pertany als seus propietaris.125

Així doncs ens correspon seguir el temps dels monitors i acoblar-nos-hi, esforçar-nos per entendre’l i avenir-nos a la seva cadència. Si la mesura del temps ens demana

voluntat d’entesa, no menys aconseguir acords relatius a les activitats i la manera de

guiar-les. Respectar el seu fer no exclou que suggerim altres formes que s’avinguin

més al que coneixem, que obrim canals de comunicació que admetin petits canvis

sense caure en la dualitat de nosaltres i els altres, el tarannà dels monitors respon a la

seva visió de l’educació, té els seus principis i la seva lògica, no és una forma

incompleta o endarrerida, és diferent i amb tot podem oferir alguna idea i està molt béque ho fem.

Poc a poc trobem espais comuns i concretem formes de participació conjuntes sense

envair ni l’espai ni l’autoritat de ningú, però els primers dies frenar l’empenta dels

estudiants és una tasca ben complicada: Hem de fer una reunió urgent amb els

monitors, hem de dividir els grups, hem de demanar material, no tenim..., falta...,

podríem fer... massa idees en poca estona, els estudiants volen desplegar els seus

coneixements i exposar-los, estan fent pràctiques i és normal que ho vulguin, d’acord, però són unes pràctiques, com ja he dit, en les que la dimensió professional, en la que

es troben força segurs, no és prioritària ni de bon tros i acceptar que han de posar

també en joc les dimensions emocional, social, ètica... no sempre és fàcil d’acceptar.

Comptat i debatut al cap d’uns dies uns i altres anem encaixant i acomodant actituds i

formes de fer. Establim alguns acords (subjectes a imprevistos i sorpreses) i ajustem

23/ Michel Ende. Momo



l’equilibri entre les diferents contribucions. Plegats ens enriquim amb la combinació

d’aportacions. Quan arriba aquest moment en ser un centre d’educació no formal fa

que “el jovent” (monitors i estudiants) es trobin molt bé junts i s’estableix un tracte de

tu a tu molt afable.

Una particularitat freqüent que cal destacar de les pràctiques en aquest centre i que no

té res de trivial és el subtil joc de la comunicació no verbal entre els monitors i

algunes estudiants, actituds galants per part dels xicots, mirades i somriures de

complicitat... Algunes ho copsen de seguida i poden posar-se al seu lloc, però d’altres

se senten afalagades i sense dir que ho adobin sí que fan una mica la papallona.

L’educació de les noies pel que fa a la relació amb els nois al Marroc és distant i

s’espera d’elles una actitud discreta i prudent, no s’hi val a coquetejar, una altra vegada

ens confrontem amb la importància de captar la significació de gestos i actituds,

d’adaptar-nos al context que ens acull i de no excedir-nos en la manera de fer. De les

tres destreses fonamentals per la comunicació intercultural el coneixement de

l’imaginari social és la més difícil, inclou l’auto imatge col!lectiva d’una societat,

acords sobre la realitat sabuts pels seus membres, relacions significant- significat que

poden ser no només desconegudes, sinó inclús contràries a les d’una altra societat i tot

això complica i molt a vegades ajustar i matisar conductes i comportaments i aquí

sovint quedem ben desprotegits. És un altre tema més que hem de vetllar per no

excedir-nos en la forma de procedir.

Passats els primers entrebancs cada any als estudiants acaben satisfets l’estada al

centre d’esplai perquè no es senten subjectes a una programació rígida i estricta, és un

ambient molt més distes que el de les institucions educatives i hi estan molt còmodes.

Així podria dir que aquest és el centre on millor m'he pogut sentir, ja sigui per l'àmbit informal

de desenvolupament de les activitats, per la flexibilitat d'aquestes, pels esdevenimentsextraordinaris als quals he assistit a diferència d'altres centres, per la proximitat en el tracte,

per la simpatia dels seus participants.126

126 Carmen Jiménez



Aquest centre ha estat un dels puntals de les meves pràctiques per diversos motius, perquè m'ha

permès acostar-me als infants d'una manera més o menys fàcil a través de cançons i jocs cosa

que a l'escola em costava molt més, perquè m'ha permès conèixer als monitors i al director i

que aquests ens han obert les portes a tenir oci com i amb la gent del país i a poder conèixer

més la societat sobretot els joves, i perquè m'ha permès veure un projecte d'una alternativa al

Marroc, per tant veure que és una societat en moviment i que estan canviant moltes coses. La

veritat és que m'ha agradat poder conèixer aquest centre perquè no sabia que al Marroc n'hi

haguessin, i crec que és des d'aquests projectes que es poden anar canviant coses de la

societat.127

M’ha cridat l’atenció durant aquests anys de tutoritzar les pràctiques al Marroc la

sorpresa que desvetlla als estudiants trobar situacions, espais, persones, activitats

“conegudes” o semblants al que coneixen i com això ho associen amb una mostra de

desenvolupament, com si fos una prerrogativa europea disposar de segons quins

serveis que d’altra banda imaginen impensable a d’altres països.

Molts dels estudiants que fan les pràctiques a Nador han treballat una hora o altra de

monitors d’esplai i aquests entorns els són comuns saben bé com sortir-se’n, no els

manquen recursos ni estratègies i el centre sòcio educatiu els resulta un espai adient

per posar en joc el seu “saber” i curiosament quan s’adonen que els monitors del centre

també saben danses, cançons i jocs, algun cop els decepciona lleugerament, no podenaportar tot el que saben. D’una banda ho viuen com un indicador de canvi: es poden

anar canviant coses de la societat , i de l’altre sembla que els treu mèrit.

La reflexió que convido a fer als estudiants en aquests moments és entorn de què

busquem les persones, què busquen als centres de pràctiques? busquen la valoració

dels seus coneixements, estratègies, recursos...? tenen una actitud prou oberta com per

valorar i reconèixer l’altre en la seva singularitat? les persones volem que ens coneguin

i reconeguin a nosaltres o ens esforcem per conèixer els altres ?

127 Mar Pahisa



Una estudiant escrivia això a la valoració de la seva memòria:

Què prioritzo, el coneixement o el reconeixement del lloc? Què és el coneixement i el

reconeixement d'un mateix? És complicat saber diferenciar que és el que un li fa sentir-se feliç

o ple quan va a un lloc nou, on encara que estiguis amb més persones, estàs sola davant

l'experiència, davant la incertesa, davant el gran interrogant de la vida, ho estaré fent bé? Estic

fent alguna cosa pels que m'envolten? Els estic recompensant per tot el que m'estan donant?

Podria fer una mica més? És insuficient? Quan sento que aquestes preguntes tenen una

resposta afirmativa, és quan em sento bé, em sento plena i d'acord amb mi mateixa. Això

implica el reconeixement o el coneixement pel lloc i la gent que ho forma? 128

128Carmen Jiménez



en oferir-los eines per copsar la dinàmica d’un territori, obrir els ulls, sensibilitzar-se a

l’entorn, reflexionar sobre el que veiem i vivim.

Què sabràs tu de la terrible fam

del solitari que s’enfonsa

a poc a poc?

Com podràs ajudar-lo

quan tentinegi, ple

de dol obscur?131

Tot plegat fa pensar i molt.

Perquè intenten saltar la tanca aquestes persones quan en surten malparats una vegada i

una altra? Perquè si el que els espera avui i demà a ambdós costats de la tanca és això?:

16-10-2014 Varios inmigrantes han asistido a una “partida de golf mientras esperaban

encaramados a la valla a ser deportados ilegalmente por agentes del ministerio del interior. La

valla de Melilla y el campo de golf están financiados por fondos españoles y de la UE. Han

sido deportados incluso algunos que permanecían en el suelo sin conocimiento” según informa

Prodein. 16 Oct: A pesar de encontrarse ya en territorio español muchos inmigrantes fueron

golpeados, otros arrastrados atados de pies y manos y varios heridos fueron deportados sin

recibir atención médica.132

05-12-2014: Zacarías, maliense de 17 años, es deportado de forma ilegal por la Guardia Civil

a Marruecos tras pasar la valla de Melilla. El menor también relata el trato violento que

recibió en un intento de entrada anterior por parte del ejército marroquí.133

En aquest intent alguns hi reïxen, altres fracassen i així que tenen una nova oportunitat

hi tornen.

Potser a cop de veure-ho a la televisió perdem la sensibilitat? sentim massa sovint

paraules com assalt massiu, immigrants il·legals, emergència d’estat, tant que hi ha el

perill de creure-ho i d’acabar vinculant la immigració a inseguretat, irregularitat,

problemes...la immigració ha estat sempre un fet natural, avui és un fenomen viu que

131 Joan Vinyoli.Fragment d’Última carta132 http://periodismohumano.com/seccion/migracion133 http://periodismohumano.com/seccion/migracion



cal regular, però on queden els drets humans? qui protegeix persones totalment

desvalgudes?

No marxen dels seus països ni per estudiar, ni per comprar, ni per passar el cap de

setmana. Marxen homes, dones i infants fugint de la misèria, les guerres, les violacions

dels dret humans, però on ? Són notícia no com a persones individuals que pateixen

sinó en funció de l’espectacularitat i la dimensió que ha tingut l’intent d’entrada.

on vas? No ho saps.

Potser

vas on ja res no faci mal.134

Però aquest lloc on ja res no faci mal no l’acaben de trobar, ben al contrari.El 2014 unes 14.000 persones han intentat saltar la tanca en 60 intents. No és cap

broma. Al Mediterrani durant aquest any intentant arribar a la costa europea han mort

més de 3.000 persones.

…quan un emigrant necessita alguna cosa per resistir, tant li fa una

teranyina com una biga. Vosaltres no heu emigrat mai, la vida era dura, allí.

El pa era un genet, i els emigrants corrien a peu al seu darrere traient un

pam de llengua. Una maledicció, us ho ben juro.

... Què més pot perdre un home, que pares i pàtria? 135

Gustave Kiansumba, activista congolès,després de 9 anys de fugir del seu país i

d’intentar saltar la tanca 5 vegades sense èxit, el 2009 va aconseguir arriba amb patera

a Espanya si hem de morir aquí, no moriré sol , deia el desembre 2014 en rebre el Premi

Internacional Alfonso Comín de la fundació Migra Studium.

134 Joan Vinyoli. Fragment de L’ocellnegre'7) I-E.JK3L-?.M 1!&6$(($7)(& 7+ !$ 6"- "



Quan els companys de viatge saben que, durant setmanes i mesos, hauran de

caminar en la mateixa direcció, afrontar els mateixos perills, viure, menjar,

resar, divertir- se, sofrir, de vegades morir tots junts, deixen de ser

estrangers els uns pels altres.136

Els fills d’Adam són tots

membres d’un sol cos

que van ser creats

d’un mateix element:

Cap membre no pot ser aliè

al mal que els altres pateixen.

Si no et commou el dolor dels altres,

no mereixes anomenar-te persona. 137

Esteban, militant actiu dels drets humans, ens parla també de la importància del diàleg

intercultural i del diàleg intereligiós en paraules seves:

En l’àmbit del diàleg intercultural, n’existeixen 4 i són el diàleg teològic, el diàleg de la vida

que és el de la quotidianitat, el diàleg de l’acció per transformar la societat i el diàleg de

l’oració. Encara que no ens poséssim d’acord teològicament és urgent posar-nos d’acord en

l’acció i en la vida per passar de ser un factor negatiu a positiu. El teòleg H. Haskins diu que

no hi haurà pau en el món si no hi ha pau entre les religions, no hi haurà pau entre les religions

si no hi ha un diàleg entre les religions i no hi haurà pau entre les religions si no hi ha una

ètica comuna. Tot això és una realitat i no n’hi ha prou en fer un codi ètic abstracte comú, cal

crear cèl·lules vives en relació a tot això.

Estem en una fase on cadascú de nosaltres hem de dur a terme una negociació amb nosaltres

mateixos per tal de conformar la nostra pròpia identitat. La identitat del futur és una identitat

que es pot negociar i la realitat és que cada vegada hi ha més immigrants, amb diferents

cultures, vivint fora del seu país. Això els requereix que interiorment hagin de fer una síntesi

personal i cultural pròpia. Considero que en el futur això anirà a més i tots serem cada vegada

136 Amin Maalouf. Lleó l’Africà 137 Sa’di. El jardí de les roses. (poeta persa segle XIII a C.)



més mestissos i aquest fet exigirà un treball de refer els fonaments de la pròpia identitat i

aprendre a negociar-la.138

D’aquestes paraules recupero per mi mateixa i pels estudiants la inexcusabilitat de

reflexionar sobre el diàleg de la quotidianitat i l’acció transformadora. Referits alseguit de situacions que vivim dia a dia, sigui la migració, la interculturalitat, la

construcció de la identitat...

Què hem de fer a més de parlar, esgarrifar-nos o sorprendre’ns? Com hem d’evitar que

la cultura dominant ens condicioni en la manera de veure el món? Podem fer un salt i

evitar quedar atrapats en una lògica imposada? Com hem d’humanitzar les nostres

actituds? Com establir un diàleg intercultural sincer més enllà d’una multiculturalitat

limitada a estereotipar la diferència? En què consisteix això de respectar persones? Enquines accions concretarem un canvi de relacions enriquidor per tothom?

Pregunteu, pregunteu, per preguntes que no quedi!!

Com que les preguntes no porten respostes, t’arregles amb les que et

convenen.139

Es tracta de fer l’esforç d’aproximar-nos a alguna resposta que il!lumini interrogantsmés que quedar-nos amb el que ens convingui.

140

138 Transcripció literal de les entrevistes fetes a Esteban Velazquez per l’estudiant Carles Julià139 Jasmina Khadra. El que el dia deu a la nit. 140 Dibuix d’una nena siriana refugiada a Lampedusa. http://periodismohumano.com/migracion/mas-alla-de-las-muertes-de-lampedusa-los-ninos.html



Els estudiants

Estimat senyor, vostè és tant jove, està tant ençà de qualsevol inici, que, tant

com puc, m’agradaria demanar-li que no s’impacienti davant de tot allò que

encara no està resolt en el seu cor, que miri d’estimar les preguntes com si

fossin cambres tancades o llibres escrits en un idioma estrany.141

Els grups d’estudiants han estat diferents cada any pel que fa al nombre (una mitja de

6-7 per curs), l’edat (entre 20 i 27), els estudis (magisteri, educació social, psicologia,

CAFE), el gènere (predomini aclaparador de noies), interessos, actituds, capacitat

d’adaptació... Hi ha hagut estudiants de tota mena metòdics i sistemàtics, ordenats,

dispersos, anàrquics, flexibles, exigents, rígids, deixats, controladors, agosarats,

temorosos... Arriben amb expectatives, prejudicis, preconceptes, ganes de conèixer i

descobrir, amb una barreja d’emoció, il!lusió i inseguretat. I aquest conjunt de jovent

conforma cada any un grup diferent que cal conduir i acomboiar, hi ha hagut anys més

fàcils que altres, algun de molt fàcil i algun de prou difícil.

Quan arriben tot és nou i sorprenent. Els primers anys volàvem Barcelona/Melilla,

taxi fins la frontera i pas de Melilla cap a Beni Nsar i Nador a peu. La primera

impressió era impactant i una primera proba de foc que posava a proba l’aguant

d’algunes estudiants, la pressió de les mirades que suportàvem no era fàcil de suportar.

Fins el 2008 l’estat de la frontera era molt desagradable sense asfaltar, embassat, brut,

plàstics i brutícia de tota mena per terra, corrua de cotxes, persones amunt i avall

demanant, duent paquets de contraban, oferint canvi, haxís, taxi, mocadors de paper,

tabac, venent fruita,... cues, empentes, mirades. Un batibull difícil de descriure,

desordre desconcertant, barreja d’olors i sons, desorientació, incertesa.

Quan vaig passar la frontera tot va començar a canviar, des de les bicis fins al tipus de tendes i

mercats que anava veient, passant pel tipus de taxi, la forma d'agafar-los, pels carros, per les

carreteres, per la brutícia de l'entorn, pel desordre estructural, el tràfic, les tendes, els articles

que venia, i un llarg etcètera. Tot era nou, encara que ja havia anat en altres ocasions al

Marroc, mai ho havia fet per aquest motiu ni d'aquesta forma: passar per la frontera de Melilla

141 Rilke, R.M. Cartes a un jove poeta



agafar un taxi fins a la destinació, Nador, i sabent que fins a dos mesos després no tornaria a

casa.142

Vam agafar un taxi des de l’aeroport de Melilla cap a la frontera. Si només amb el que estava

veient allà sentia totes aquelles sensacions, no em volia imaginar com seria el que em trobaria

darrera d’aquella tanca. Vam ensenyar el passaport i vam creuar una simple tanca. A tot això

jo anava amb el cap baix. No volia ofendre a ningú, o al menys era la sensació que tenia, volia

mirar, observar el que era la frontera, veure el que passava en aquella zona tan conflictiva,

però no podia. Tenia la sensació que no tenia cap dret a mirar la situació en la que vivien

aquelles persones. Va ser una situació tensa i interminable mentre caminàvem per un camí

sense asfaltar amb les maletes de rodes. En aquell moment vaig pensar que no sabia si

realment havia decidit bé on anava a passar gairebé dos mesos de la meva vida. La pressió de

les mirades van poder amb mi.143

Quan vaig passar la frontera tot va començar a canviar, des de les bicis fins al tipus de

botigues i mercats que anava veient, passant pel tipus de taxi, la forma d'agafar-los, carros, les

carreteres, la brutícia de l'entorn, el desordre estructural, del tràfic, les tendes, els articles que

venia, i un llarg etcètera. Tot era nou, encara que ja havia anat en altres ocasions al Marroc,

mai ho havia fet per aquest motiu ni d'aquesta forma: passar per la frontera de Melilla agafar

un taxi fins a la destinació, Nador, i sabent que fins al cap de dos mesos després no tornaria a

casa. Els primers dies, fins i tot setmanes d'estar a la nostra nova casa, se'm feia dur. Tot era

diferent, noves companyes de pis, nova ciutat, noves formes de relacionar-se, nova forma de

comprar, nova forma de viure.144

Els meus primers dies a Nador van ser de descobriment i adaptació a un nou context social i

cultural, fet que em va comportar que tingués una mica de desconcert, tant per tot l’entorn que

m’envoltava com per com m’havia de comportar amb la seva gent i la seva societat. Reconec,

doncs, que aquells primers instants d’estar a Nador van ser difícils i psicològicament

esgotadors, ja que tot era nou i les meves acompanyants també desconegudes per a mi.145

142 Carmen Jiménez143 Estefania Serrano144 Carmen Jimenez145 Laura Massegú



Des del primer moment que vaig arribar al Marroc vaig pensar “on t’has ficat!”, em repetia

aquesta frase constantment, ja que sola no havia marxat mai de casa i menys en un context tant

diferent. Dic sola perquè quan havia anat de viatge sempre havia estat amb la família, els

amics o la parella, aquest fet doncs em feia sentir insegura. Les meves primeres impressions

van ser de que no sabria com mourem per aquell nou país, que tot era ben diferent a Catalunya.

Hi havia molts edificis sense acabar, carrers sense asfaltar, etc, això em feia pensar en

pobresa, els carrers estaven bruts i per la nit hi havia poca il·luminació. Al cap d’uns quants

dies d’estar al Marroc vaig entendre que no hi havia pràcticament contenidors on tirar les

deixalles i per això els carrers quedaven bruts. Els primers dies vaig experimentar una barreja

de sentiments, tenia moltes ganes d’explorar el nou territori, de conèixer persones però a la

vegada trobava a faltar molt els de casa i aquest aspecte em feia que volgués tornar-hi.146

En arribar a la frontera amb el Marroc vam veure tot allò que fins aquest moment havia vist enreportatges per la televisió des de casa. Un col·lectiu marroquí a Melilla amb tota la

mercaderia de contraban, molt moviment a causa que era un dia entre setmana. El primer que

em va impactar abans de passar la frontera, les mirades. Tothom posava la seva mirada sobre

nosaltres i ens analitzaven contínuament, probablement per ser un grup de 12 joves espanyols

amb grans maletes amb la intenció de passar la frontera cap al Marroc"147

Més endavant un cop construït l’aeroport de Nador/Arouit l’arribada ha estat més fàcil

però no menys sorprenent.

L’aeroport semblava de joguina, el nostre avió era l’únic que hi havia en aquelles

instal·lacions. Excepte una parella jove, nosaltres érem els úniques persones estrangeres a

l’avió i això em va fer pensar. A quin tipus de ciutat anem?. Un cop recollides les maletes ja ens

esperava el taxi per portar-nos al centre de la ciutat. Nosaltres encara no ens ho crèiem però

l’experiència ja havia començat. Ens va deixar a la porta del pis en un carrer paral·lel al

carrer principal. No era un carrer massa transitat ni ple de comerços però ràpidament van

començar a sortir persones encuriosides per la nostra arribada i jo em moria de ganes per

veure on ens havíem d’instal·lar . 148

146 Aina Urizal147 Maite Reguero148 Marta Berguillos.



Pel que fa a la vida al barri trobem que aquí tenen uns costums que de seguida ens criden

l’atenció com per exemple els mercats ambulants que et pots trobar al bell mig del carrers del

centre de la ciutat cada dia. Per fer la compra diària anàvem al mercat del costat de casa a

comprar tota mena de verdures, grà, arròs, carn i peix. L’aproximació amb el ciutadà és molt

propera i constantment et trobes amb interacció amb el veïnat la qual cosa t’obre moltes portes

alhora de conèixer millor la cultura de la ciutat. D’aquesta manera dia rere dia vas assimilant

el tarannà de la gent d’aquí i vas trobant el teu petit lloc dins l’immens bombardeig

d’informació que reps per tots cantons.151

La llista de menús varia cada curs en funció dels gustos o disgustos, les dietes i els

capricis; el mateix passa amb la distribució de les tasques domèstiques. Compaginar

l’adaptació al país, les tasques domèstiques, les tasques acadèmiques i la convivència noés un regal, els costa i força moltes vegades, a mesura que avancen els dies una hora o

altra apareixen dificultats quan no conflictes. També passen bones estones els vespres

amb bromes, jocs, xerrameques i música quan no alguna pel!lícula. Aguanto una estona

i després m’esfumo a llegir o descansar.

Els primers dies acostumo a acompanyar-los perquè vagin coneixent els llocs i les

institucions, el moment de sortir de casa és un calvari, bellugar un grup és entretingut,

quan no falta un falta l’altre, Ui m’he descuidat la llibreta, espereu-me que vaig al lavabo, no

he agafat el mòbil, qui porta les claus de casa? Algú ha vist la meva bossa?. Paciència doncs.

Hi ha estudiants curiosos i manefles, discrets o porucs, interessats , distrets. Cada un

viu la situació a la seva manera, tots amb afany es deleixen per conèixer els centres de

pràctiques.

Ara ja comencen a anar al seu aire (segons el grup s’hi atreveixen més aviat o més tard),

és una altra etapa, una mica més i m’atropellen, uns nois ens han seguit una bona estona, no podia treure’m de sobre un vailet que demanava, al taxi no hi cabíem...

Aviat troben a faltar la cervesa, a Melilla falta gent. Qui encara no ho ha fet haurà de

passar la frontera a peu, una experiència més, ja fa uns dies que han arribat i es

comencen a sentir còmodes. Motxilles i bosses tornaran curulles d’ampolles a més

151 Mònica Ramírez



d’alguna llonganissa o paquet de pernil, que el que duien de Vic ja s’ha acabat! tot i

que no és ben bé el mateix una llonganissa de la casa “Sendra” que una del Caprabo.

L’idioma provoca reaccions diferents, si hi ha estudiants que ho viuen com una

possibilitat i una font d’aprenentatge per d’altres és un inconvenient.

Estant en aquesta escola t’adones de que la comunicació i expressió no verbal traspassa

fronteres perquè tan sols observant sense entendre una paraula d’àrab pots adonar-te de

moltes coses. L’idioma era un gran repte que, personalment pensava que em tancaria moltes

portes. Però havent acabat aquest projecte constato que no ha estat cap entrebanc, al contrari.

Aquest fet m’ha ajudat a estar sempre pendent de les mirades i la comunicació no verbal.

Desconèixer l’idioma també demana una observació més exhaustiva. Només es tracta

d’observar per detectar possibles dificultats. 152

Cada any tenen oportunitats d’assistir a actes públics, a vegades han declinat la

invitació amb el pretext de la llengua. Han perdut ocasions de fer-se una idea més

àmplia de la vida social i associativa153 de la ciutat copsant més enllà del contingut

formal la dinàmica ciutadana. Val a dir que l’esforç que els demanen aquestes

pràctiques és gran i els desgasta i no sempre donen per tot.

Això dels taxis és una altra novetat, resulta que van cap als centres amb el temps just

però han d’esperar que hi hagi sis persones al vehicle abans no marxi, ui! amb això no hi

comptàvem, no hi cabíem pas! , Matinar no és fàcil, ja sonen ja les alarmes ja, però... “a

bona son, no hi ha llit dur”

L’estada als centres comença amb excitació, respecte, interès i alguna angúnia.

152 Laura Marlés153 Festa del cap d’any amazig. Jornades culturals. Dia de la dona …



Al principi estava entusiasmada però amb por de si t'entendran, si ho faràs bé o no, si

t'adaptaràs, etc. I a mida que et vas adaptant i vas coneixent els codis, la gent i la manera de

fer, et vas relaxant i vas podent ser tu mateixa, i això evidentment els altres també ho perceben,

per tant tot millora. 154

Normalment amb més o menys entrebancs les coses rutllen malgrat de tant en tant

s’escapa a algun estudiant allò de l’escrivent: Preferiria no fer-ho.

I... més enllà de la feina als centres hi ha els caps de setmana amb les mil propostes i

projectes. I com no pot ser d’altra manera aventures i desventures, peripècies i odissees

que contribueixen a buidar les carteres i a omplir les maletes i motxilles.

El grup inicial es comença a conformar a partir dels caps de setmana. Són estones lliures i

d’esbarjo que compartim tots plegats i que fomenten la cohesió de grup.155

154 Mar Pahisa155 Laura Marlés



Tutoria

L’acompanyament dels estudiants durant les pràctiques consta de moments diversos. Els

primers dies, més enllà de l’arribada i la instal!lació al pis, són de descoberta de l’entorn

més immediat persones i llocs, es tracta de resoldre qüestions bàsiques com conèixer onsón les botigues, on comprar pa... i evidentment tot allò relacionat amb les “noves

tecnologies” sense les que sembla que no es pot viure:

Els primers dies en vàrem fer un fart de voltar pels carrers de la ciutat. Una de les primeres

coses que havíem d’aclarir era el tema de les telecomunicacions. Amb aquests mòbils tant

moderns si no estàs al cas i no tanques la connexió a internet has de treballar la resta de la

teva vida per pagar la factura. També havíem de buscar la manera de tenir connexió amb els

ordinadors a casa, per tant vam col·lapsar la botiga de telecomunicacions més propera. A la

tarda vam aprofitar per visitar el mercat que teníem darrera de casa.156

Primer la tecnologia, el mercat pot esperar... Aquest aspecte ha evolucionat i molt amb

els anys, quan vaig començar a fer-me càrrec d’aquest projecte els estudiants no

tenien aquests mòbils tant moderns i internet al pis ni el somiaven, per telefonar amb

targeta i des del carrer, connectar-se a internet des del cyber, això sí si algun dia

anàvem a Melilla tan bon punt passàvem la frontera tots a connectar-se. Amb el tempsel canvi ha estat radical és excepcional l’estudiant capaç de prescindir del mòbil, a les

cafeteries que tenen wifi ja no existeix res més al seu voltant que la petita pantalla que

els acompanya, el watsapp o el facebook, se’ls gira feina a enviar fotos i respondre

missatges! Ha de passar una bona estona abans no puguem parlar entre nosaltres.

La primera setmana doncs, instal!lar-se i visitar les institucions. Fem una primera

visita tot el grup als diferents espais de pràctiques perquè es comencin a situar, això

ens obliga a desplaçar-nos per la ciutat i anar coneixent carrers i mitjans de transport,

fet gens menyspreable ja que una de les primeres proves d’adaptació a la ciutat

consisteix en creuar carrers sense ser envestit per algun vehicle.

Bromes a part aquests contactes són profitosos i després de l’aproximació al veïnat i al

barri es tracta d’aproximar-se als professionals. Concretem amb les persones que ens

reben els estudiants que hi aniran i fem un primer esbós d’horari (subjecte a canvis...) i

156 Marta Berguillos



activitats en les que participaran. En general són dies engrescadors pels estudiants

perquè estableixen les primeres relacions personals, socials i professionals amb el

territori. Als vespres posta en comú d’impressions i sensacions del dia.

A partir de la segona setmana ja cadascú va al centre que li correspon. La meva tasca,

ja ho he comentat en algun moment, depassa l’àmbit acadèmic i abasta altres aspectes

com tenir cura des de l’estat d’ànim dels estudiants (que en algun moment poden

desinflar-se), vetllar puntualment per la seva salut, la convivència amb el veïnat,

senyalar o recordar algunes normes de capteniment. No en va són unes pràctiques que

abasten les dimensions personal, social i professional.

El paper de la tutora, encara que hi ha hagut pensaments que no he compartit, ha estat

essencial sobretot durant el primer contacte amb el territori, doncs és necessària una figura

tranquil·litzadora i de suport a les alumnes en els moments de desorientació i incertesa (que no

han estat pocs. 157

Personalment una de les coses en la que insisteixo als estudiants és en el fet que som a

Nador no a títol personal com a turistes sinó en nom d’una institució, aspecte

especialment rellevant per les institucions marroquines, i que hem d’actuar dins d’uns

paràmetres d’educació i cortesia ajustats al que s’espera de nosaltres encaixant criteris

i maneres de fer conegudes i noves, en resum aprenent a conviure de forma activa amb

els costums, activitats i valors de les persones que ens acullen respectant les seves

formes de vida sense, per això, renunciar a les pròpies. No cal que les noies els dies de

sol vagin amb màniga llarga però tampoc cal que vagin amb tirantets, no cal que cada

dia vestim com si fos diumenge però tampoc cal que vestim texans estripats...

Aquestes coses no sempre fan de bon acceptar.

Hi ha hagut moments que m'ha costat acceptar les propostes per part de la tutora, crec que perquè l'argument que més sentia era que s'ha de quedar bé, que s'han de mantenir contactes,

que s'ha de ser protocol·lari, és molt important i sobretot fent les pràctiques al Marroc i tenint

en compte els seus codis però hauria preferit sentir altres coses.158

157 Carmen Jiménez158 Mar Pahisa



A Nador, és difícil veure dones al carrer més tard de les 7 del vespre. La mateixa societat ha

marcat aquest deure o norma que s’ha apoderat de la ciutat. Viure-ho en primera persona és

difícil i més quan no entens el perquè. La coordinadora de pràctiques Núria Franch insisteix en

la idea d’adaptar-nos i seguir aquesta norma i personalment és un aspecte que em crea angoixa

i fa que em senti controlada, que senti que la meva llibertat està condicionada per les decisions

d’algú altre, per algú que no ets tu mateix. 159

Hi ha dies i moments de tot de feina i repòs, tranquils i agitats, de jocs i rialles, de pors

i plors, assolellats i grisos i cal sobreposar-se als inconvenients.

En moments d’inquietud, enyorança o ansietat una gran estratègia era arribar a casa i

dur un pot de “Nocilla” per berenar, ara bé el “remei” per excel!lència de molts mals

era anar a dinar o sopar a la pizzeria. Entre pensar la mena de pizza, esperar el cambrer

que ens preguntés el què, que ens servissin (ja sabem que “prisa mata”), menjar...

teníem temps de xerrar, explicar algun acudit, i sobretot relaxar-nos. Sembla mentida a

vegades la seguretat que arriba a donar allò conegut.

Quan es perden els ulls en el brancatge

d’un arbre espès, tot verd, on gairebé

no entra l’or pacífic del capvespre,

oh, quin enyor ens ve!

Hi ha dies que les ànimes s’escapen

al floc de núvol, en el cel perdut;

hi ha dies que el camí de cada dia

ens sembla inconegut.

El nostre enyor ens ve de quan no érem.

Quina incertesa al caminal on som!

Oh bla sojorn, oh quietud bressada

que la vida interromp! 160

Setmanalment al vespre sessions de treball, seguiment de l’estada als centres, posta en

comú d’experiències, idees, reflexions, dubtes, seguiment de les tasques als centres...

Un dels punts de discussió reiteratiu era la distància entre el fer educatiu a les

159 Laura Marlés160 Josep Carner. Enyor



institucions marroquines i les consideracions pedagògiques i educatives dels estudiants

a vegades ben allunyades. No sempre era fàcil ni evident acceptar la importància

d’adequar equilibradament maneres de fer desiguals.

Ha fet falta energia i paciència a vegades per oferir criteris d’anàlisi i punts de vista

amplis que ajudessin a comprendre .

Altrament, a cada instant l’home hauria de notar com és, sovint, irracional

la base de la seva activitat racional i que posseeix ben poques veritats clares

i segures, àdhuc en qüestions de tanta responsabilitat i de resultats tan

terribles com són la pedagògica, la jurídica i la literària.161

Ultra els temes acadèmics també les polèmiques referides al capteniment han estat uncavall de batalla dur més sovint del que m’hauria agradat o volgut. Ha estat complicat

de debó bastants cops ajudar les estudiants (especialment les noies) a fer-se càrrec que

havien de controlar segons quins comportaments, de què es tracta això del diàleg

intercultural i de tenir en compte els aspectes culturals de l’altre, de posar en joc la

capacitat “d’escoltar” per comprendre, l’empatia i la humilitat. De com reconfigurar

punts de vista i concepcions del món.

De tant en tant fèiem reunions amb tot el grup sencer per parlar de com estava anant la nostra

estada i a vegades es feia una mica feixuc, però era totalment necessari perquè facilitava molt

més l’adaptació al lloc i permetia fer reflexions de com tractar les persones marroquines.

Havíem d’entendre que moltes de les coses que fem a casa nostre allà no les podíem fer, com

per exemple cantar o fer una mica de merder. Algun cop la Núria ens va cridar l’atenció per la

nostre actitud, a vegades disbauxada, vaig entendre que cal comportar-se bé i respectar les

normes quan et trobes en un context diferent. Amb això no vull dir que deixés de ser jo mateixa,

sinó que és essencial comprendre com viuen les persones d’un barri d’una ciutat com Nador iintentar comportar-se com un membre més del barri per viure amb harmonia, respectant

sempre la seva manera de fer.162

El següent testimoni il!lustra algunes situacions viscudes.

161 Anton Txekhov. A casa 162 Mònica Ramírez



Malgrat que algun comportament o comentari d’algun company/a em molestava en certa

mesura, ja que al ser d’allà, m’adonava que hi ha coses que no estan ben vistes, i alguns

companys tenien unes conductes que per la societat marroquina o qualsevol societat estan mal

vistes. En certa mesura, anem massa de “guiris”, com si fossin unes vacances curtes, i és tot el

contrari el més adequats és adaptar-se a la manera de fer i als modals de la cultura del lloc on

ets, i sense fer una renúncia total al propi fer, demostrar que respectes el seu fer.163

El que a voltes agreujava el problema és el que diu aquest estudiant: alguns companys

tenien unes conductes que per la societat marroquina o qualsevol societat estan mal vistes. És

a dir conductes tan inadequades a Nador com a Vic, a Barcelona o a París. Trobar la

mesura sempre és complicat.

A tota mesura els déus han atorgat la victòria: la resta altrament ho

governen. Dic una veritat oportuna: la desmesura és filla de la impietat,

adeleradament; però de la salut de l’ànima neix la ventura, cara a tothom i

tan sovint invocada.164

Personalment he intentat conjugar formalitat i serietat amb flexibilitat i sensibilitat

envers els estudiants, demanar, advertir, avisar, recordar... segurament m’he fet pesada

a voltes i mes d’un cop no ho he aconseguit. En general he pogut col!laborar amb ells i

afavorir el seu desenvolupament personal i professional, fer-los arribar idees i

propostes enriquidores, amb alguns ha estat ben senzill, amb d’altres no tant, amb

alguns dificultós. I aquest paper, amb matisos, cada estudiant l’ha viscut a la seva

manera per la majoria ha estat positiu però també a voltes al contrari, hi ha hagut qui

ha considerat les meves actuacions poc afortunades, la coordinació no la valoro

positivament , considero que s’ha exercit un control excessiu sobre els practicants que

pel meu entendre no era gens necessari o qui diu que la relació amb la tutora hagués

pogut ser molt més bona.

163 Ilyas Azzarouali164 Esquil. Les Eumènides



Així, veig la figura de la referent universitària, de la tutora, com a una persona guia, que

t’acompanya, però deixant sempre pas a la teva pròpia experiència, fent que siguis tu la

responsable de les accions i dels aprenentatges diaris. Una figura que et recolzi quan ho

necessitis, però deixant l’espai suficient per un bon desenvolupament personal, un espai que no

sigui massa acotat i marcat. 165

Valoro i agraeixo moltíssim la dedicació que de la Núria Franch perquè tot sortís bé. Ens va

ajudar a moure’ns pel país, a entendre els costums, a saber com reaccionar davant alguna

situació a la que no estàvem acostumades. Cada dia organitzava i anava a veure les

institucions a on cada una de nosaltres realitzava les pràctiques, feia nous contactes per anys

següents, era pràcticament la més activa del grup. A més, durant les reunions que anàvem fent

cada setmana ens ajudava a situar-nos . 166

Vull reflexionar sobre un altre aspecte de la tutoria, crec que tot i que jo pugui haver trobar

certes dificultats, és un paper essencial en unes pràctiques d'aquest tipus i els primers dies

ajuda a que tinguis més confiança. A més a més crec que és un paper difícil perquè no només

has de compartir l'àmbit educatiu sinó que també has de conviure en un pis amb gent d'una

altre generació i per tant amb rutines molt diferents. 167

El paper de la tutora, encara que hi ha hagut actituds i pensaments que no he compartit, haestat essencial sobretot durant el primer contacte amb el territori, doncs és necessària una

figura tranquil·litzadora i de suport a les alumnes als moments de desorientació i incertesa (que

no són pocs)168

Tot i que la tutora ha de ser i, en el meu cas va ser, la primera referent i persona guia de la

meva trajectòria, vaig tenir la sort de gaudir d’altres persones que també van ser un punt

referent i guia en el meu aprenentatge. 169

La Núria amb el seu saber estar i tranquil·litat m’ha ensenyat que treballant dur tot és

possible.170

165 Mar Pahisa166 Aina Urizal167 Mar Pahisa168 Carmen Jiménez169 Silvia Valls170 Laura Marlés



Qui vol el gran, s’ha d’afanyar. Només

en la limitació es revela el mestre

i sols la llei pot donar-nos llibertat 171

Sense cap mena de dubte donar les més sinceres gràcies a la Núria Franch, tutora de les

pràctiques al Marroc. Ella no només m’ha guiat i orientat per entendre i desenvolupar-me de la

forma més correcte en un país amb una cultura diferent, sinó que també ha estat al meu costat

per tot el que ha estat necessari; em va obrir les portes a les escoles del Marroc i va fer mans i

mànigues per apropar-me a les persones que necessitava entrevistar per obtenir les dades

d’aquest treball. 172

Cada curs, si més no, amb el grup d’estudiants corresponents hem aconseguit

conjuntament acostar-nos a l’or.

Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s’il·luminà de sobte

Perquè érem dos a contradir la nit.

Ens dèiem l’un a l’altre:

La diferència entre nosaltres i el buscador sapient

està en el fet que ell sap conèixer l’oren el reflex de les aigües

i nosaltres el perseguim pels laberints de la pedra

Però perdent-nos ens hi acostem.173

171 Goethe. Naturalesa I art. 172 Carles Juliá173 Joan Vinyoli. Llibre d’amic



El diari

Trio fragments del meu diari, no corresponen a un mateix any però podrien ser d’un

curs qualsevol perquè les situacions no són significativament diferents. Són extractes

que faciliten compartir amb el lector esdeveniments quotidians que es donen durant les pràctiques i acabar de contextualitzar el que he escrit en els apartats anteriors.

Un dia vaig escriure:

Escriure “fa companyia” perquè és una mica com parlar amb algú ja que amb les

noies no puc fer-ho. Hi ha coses que sí que podem compartir però d’altres que no em

correspon fer-ho amb elles, i per tan amb qui? Amb la llibreta!

I certament la llibreta “m’ha acompanyat” en molts moments.

20 de gener

Dos dies, dos “inconvenients”. Les noies que venen de Màlaga no poden viatjar

perquè el ferry es posposa degut a un temporal de mar . El grup que viatgem des de

Barcelona ens anul·len el vol pel mateix motiu. Tot plegat una principi de setmana ben

diferent del previst, amb més feina o potser és que els imprevistos i incerteses formen

part del dia a dia i de la feina normal.

Tenint en compte que les precaucions que podem prendre estan plenes

d’inquietud i incertesa, més val preparar-se amb plena serenitat pel que

pugui passar.174

21 de gener

Arribo amb dues hores de retard des de Madrid. Ens trobem amb les estudiants que

venien de Màlaga i cap a Nador amb l’Alamin que ja ens esperava a l’aeroport. A la frontera sense embuts ens ofereixen haxis com una cosa natural.

Primera prospecció del barri i llista de tasques: canviar diners, queviures, concertar

les primeres entrevistes...

174 Michel de Montaigne. Assajos



22 de gener

Esmorzar al “Diamante Verde” i planificació del dia. Pagar l’apartament i començar

la “neteja”.

A la tarda entrevista al centre BARAKA, CECODEL i ENTRAIDE.

Al vespre acabar les compres i seguir amb la “neteja” del pis.

Un dia com tots els primers dies de ser a Nador, atapeït i intens. Ja comença a haver-

hi qui ens saluda, el botiguer de la cantonada, la nena dels veïns que amb els ulls i el

somriure ens dona la benvinguda.

23 de gener

Matí CECODEL, horaris i nivells.

Tarda a Segangan al centre sòcio educatiu. Té molts serveis, taller de costura per a

dones, biblioteca, guarderia, casa de joves i centre de kinesiteràpia per a infants

disminuïts físics.

A la casa de joves un grup nombrós de mainada, atapeïts i ben asseguts ens han rebut

amb una cançó de benvinguda. En Bilal ens assegura que podrem organitzar activitats

amb ells. En acabar la visita han sortit de la sala fila per fila en perfecte ordre cantant

de nou.

Són imatges que ens sobten, aquest ordre, aquesta disciplina... i una vegada més les

preguntes com s’ha de fer?, on és el límit de la disciplina?, on comença la iniciativa i

l’autonomia personal?

Demà al vespre hem de sintetitzar amb les noies la informació que hem recollit

aquests dies i planificar l’estada a les diferents institucions.

Gislan, la nena veïna (16 anys), així que ens sent arribar surt a veure’ns i saludar-

nos, avui podríem dir que “s’ha instal·lat” al nostre pis, seu i ens mira.

Els seus germans no entren (14 i 7 anys) però seuen a l’escala per veure’ns i saludar-nos.

24 de gener

Tomb per l’esplanada de la mesquita gran plena de paradetes a terra amb articles de

tota mena, roba, sabates de 2ª mà, estris de cuina, ferreteria... espectaculars el mòbils

“a peces” trossos de mòbil, tapes, bateries, carregadors, carcasses...

Les coses s’aprofiten no només es llencen com estem tant acostumades a veure.



Han arribat les noies que faltaven, primera “excursió” grupal al “Diamante Verde”,

una taula amb vuit persones, una bona estona sense parlar massa i cadascú amb el

mòbil fent anar els dits amb agilitat, avisant amics, parents, coneguts i saludats.

Sessió de fotos,només faltaria!

I a casa... ambient, soroll, converses, coses per tot arreu. Comença per mi aquella

etapa de ritmes completament diferents en el menjar, el dormir, el despertar-se, en

allò d’estar a punt a l’hora de sortir...

25 de gener

De bon matí entrevista amb el director de centre Lope de Vega. Entre altres en

explica, des de el seu punt de vista i anys d’experiència, diferències importants pel que

fa a codis morals i de conducta. El que entenem per No, pels alumnes del centre

significa POTSER... la trampa i la picaresca tenen un valor ben diferent del que els

donaríem segons els codis que coneixem.

Durant les pràctiques hem de copsar noves maneres de fer, nous valors sense jutjar. Si

no sabem fer-ho de poc servirà l’estada a Nador, una actitud de crítica negativa no

ens ajudarà a aproximar-nos o entendre alguna cosa. La disciplina i el respecte són

valors i actituds molt importants en l’educació marroquina, podem preguntar-nos si

ho entenem de la mateixa manera.

Compra e l’engròs al Marjane. (l’equivalent del Carrefour)

26 de gener

Ja tenim Cola Cao i Nocilla!!!

Avui estaré tranqui-la perquè les noies van a Melilla. Descansaré que ho necessito.

La llista és:

• Birres (1 caixa) i Vi (3 o 4)

• Bosses de patates (Lay’s vermelles)

• Fregall bo per rentar plats.

27 de gener

Diumenge assolellat, agradable. Dinem a Saïdia (la febre del totxo al Marroc) ciutat

turística plena de cafeteries, pisos, apartaments i hotels.

Passen tantes coses cada dia que ens sorprenen! , només arribar a la ciutat se’ns

acosta un home fent dringar unes claus i proposant-nos llogar un apartament. Un grup



de noies van a donar una volta per la ciutat, les altres frisen per anar a seure a una

cafeteria (que tingui wifi, sobretot)

28 de gener (segona setmana)

Tarda: tothom comença l’estada als centres. Les que van al Lope tornen contentes però

atabalades, el que tenien pensat diuen que probablement no els servirà però ja tenen

algunes idees per ajustar-se al que els proposin.

És dilluns i algunes noies ja pensen en el cap de setmana que si Fes, que si Xauen... Tot

i que la ciutat no té massa atractius em sembla que mostren poca curiositat per saber

què hi passa o què s’hi fa. Diumenge anant a Saïdia amb el taxi enganxades als

“mòbils intel·ligents” no es van interessar per veure les illes Chafarines ni per saber-

ne la història que Alamin el “nostre” taxista ens explicava.

Tornen dels centres molt cansades.

Ítems de supervivència a Nador:

Passar la frontera.

Anar 6 persones amb taxi.

Creuar els carrers sense fer-se atropellar.

Anar al mercat. Comprar carn i pollastre.

Dutxar-se amb aigua (pretesament calenta)

Sobreposar-se a la convivència amb alguns insectes.

No engreixar-se més del compte.

Trobar Tampax.

29 de gener

A la casa de joves a Segangan, comencen les activitats un parell de noies (el primerdia les acompanyo). Uns 60 infants d’entre 6 i 14 anys ens esperen asseguts a la sala

d’actes cantant (a ple pulmó), sala a la penombra, fora una tarda espectacular. Durant

dues hores no s’aixequen, surten d’un en un ( a vegades 2) al mig a cantar. Nosaltres

també sortim en un moment donat a cantar.

Tot plegat sensacional.

A casa hi ha coses a tot arreu, bosses, jaquetes, llibretes, claus, aparells de música,

mòbils... (com ens hem de veure!)Sorpresa del dia: venta de cordons de sabates a granel,



30 de gener

Acompanyo les noies que per primer dia van a classe d’espanyol al centre BARAKA, no

tornen animades, més aviat directament avorrides. Han tastat una altra cara de Nador.

El professor d’espanyol, un noi senzill amb poques nocions de didàctica, una classe

segons les noies sense massa sentit, poc significativa... Volen córrer massa a

“aportar”. Costa capbussar-se en noves realitats. Encara queden dies, tot just acaben

de començar, confio que podré donar-los un cop de mà i que podran capgirar algun

punt de vista.

Curiositats:

La mica de neguit i incertesa dels primer dies els fa adoptar una actitud singular envers

mi, a vegades sembla que hagi de saber-ho tot o gairebé :

No puc obrir la porta de fusta (resulta que té el mànec trencat)

No he pogut engegar l’escalfador ( la bombona era tancada)

On és el paper de cuina...

Van arribant d’aquí i d’allà expliquen i expliquen, per moment sembla que se’ls acabi

el temps UF!! Els primers dies van molt cansades, adaptació, superar els ítems de

supervivència , visitar institucions, processar molta informació, pair-la...

31 de gener

Sessió de treball amb un petit grup al capvespre. A alguna noia li costa fer-se càrrec

del que hem vingut a fer a Nador. Considera que ha d’aportar i ensenyar més que no

pas aprendre, li sembla que està massa hores asseguda sense fer res i que no ha vingut

per això.

L’aprenentatge sempre és bidireccional, però anar amb la idea de que allò important és

aportar, no és situar-se en un pla de superioritat? En educació és fonamental observar

i “escoltar” per poder entendre i potser mes tard... després, un dia podrem aportar. Em sap greu aquesta actitud i sobretot perquè en el diàleg/intercanvi/discussió que hem

tingut es repetia la resposta de ja sap el que li dic. És una sort o una mancança saber

tant? Què passa? Que quan fan les coses com “nosaltres”, com ens agrada resulta que

és fantàstic i quan és d’una altra manera, d’una manera que no respon als nostres

codis i manera de fer, és un desastre, avorrit i no serveix per res? Això no s’hi val!

Quan és diferent se’ns escapa, costa trobar el lloc però justament és això el que venim

a fer.



Per això “fer cooperació” és la il·lusió de molts i molts joves europeus que

no tenen res a fer a Europa, però que amb absoluta prepotència estan

convençuts que a l’Àfrica sí que serviran d’alguna cosa. Si per desenvolupar

una societat s’ha ha de lluitar en contra, el fracàs de l’experiència és

assegurat des del principi.175

A alguns professionals de l’educació els sembla que si no actuen no fan res i

dissortadament amb aquesta actitud ocupen tot l’espai amb propostes, programes,

exercicis... i on queda observar, “escoltar” i aprendre de l’altre abans de mostrar el

que sé? A vegades al mestre si no pot proposar, mostrar a la mainada el camí que tant

bé coneix ja li sembla que perd el temps i no fa res. MERDA. A vegades els mestres

saben massa coses i si no tenen oportunitat de mostrar-les pateixen, s’ho passen

malament.

Al vespre arriben dues noies del Lope de Vega molt desanimades, el grup se’ls escapa

de les mans, no fan cas, xerren... les activitats que han preparat no donen el resultat

esperat. Demà en parlarem amb calma i miraré de donar-los un cop de mà.

Comença a acusar-se la fatiga de la convivència per part d’alguna estudiant.

Aquest vespre m’he recordat d’un poema curt de Carles Riba:

Tot el que he perdut

que mai no sabré.

Tot el que no sé

i que m’ha valgut.

Paraules meravelloses, els poetes sí que en saben!. Puc aplicar-me-les a mi mateixa, a

les estudiants, o qui vulgui se les pot fer seves.

2 de febrer Arreu on anem, de bones a primeres, ens donen carta blanca, ens atorguen un saber i

una autoritat que als estudiants els incomoda. Voldrien una relació bidireccional, de tu

a tu, trobar la manera de participar i col·laborar cadascú des del seu lloc, però les

relacions institucionals al Marroc són asimètriques. Vet aquí una contradicció d’una

175 Gustau Nerin. Blanc bo busca negre pobre.



banda cercar el “de tu a tu” que deixi espai a la simetria i de l’altre “aportar”creant

de nou asimetria. En què quedem?

La carta blanca, tot s’ha de dir, sempre és “dins d’un ordre i un control estrictes”,

aquesta total disposició a l’hora de la veritat sovint no és el que semblava,

desengany!!!

Repeticions anuals:

1ª setmana: angunies, incerteses,i algunes pors. Emocions, neguits, dubtes, fatiga,

sorpresa...

2ª setmana: immersió a les institucions, cansament, comencen les dificultats de

convivència

3 de febrer

Visita al mercat d’Al Arouit, roba, estris de cuina, cabres, gallines vaques, vedells,

ferreteria, microones, cafeteres, bicicletes, peces de cotxe, productes de bellesa, fruita,

verdura, hortalisses, pa, fruits secs, tecnologia, sabates, eines, artesania, paradetes per

menjar... de tot i més. Homes, dones, remeiers, camàlics, jovent... Encara no mitja hora

i una noia comentava que estava angoixada i volia sortir, una altra es volia canviar el

Tampax (empresa impossible trobar el lloc) plorava, tres han tornat cap a casa.

Un cop totes a casa els he proposat anar a la pizzeria (el gran ansiolític). Bon resultat.

L’estada a Nador resulta diferent per cada estudiant. Hi ha visions diferents i a

vegades oposades. Mirades obertes i d’altres tan properes al mòbil que no els deixa

veure el carrer i el que hi passa i quan ocasionalment el miren els angoixa més que

encuriosir-les. En tot cas la visita a Al Arouit és una proposta que acostumo a fer cada

curs al grup perquè contribueix a conèixer altres formes de viure.

5 de febrer (3ª setmana)

Es queixen perquè s’han d’aixecar a quarts de 8!

Les noies que van al centre de joves tenen dificultats per entendre i fer-se entendre.

Intentem rumiar sobre la mena d’activitats que poden tenir sentit tenint en compte el

context del centre, debades. Amb la idea de promoure “l’educació ambiental” volen

recollir diaris i revistes per fer collage però resulta que a Nador o Segangan és gairebé

impossible trobar-ne. Problema resol, decideixen comprar revistes! De què pot servir fer una activitat que difícilment podran repetir per manca de la matèria primera?



Tornem a estar amb allò de trobar el lloc: situar-se o mostrar-se. Els comentaris que

els faig són suggerències no ordres i perquè facin el seu aprenentatge, a estones, he de

contenir-me i deixar fer.

A Nador, a les escoles, a les institucions, al carrer hi ha situacions agradable i d’altres

poc o gens, dies assolellats i dies plujosos i tot plegat els afecta l’estat d’ànim

segurament més del que el afectaria en altres circumstàncies. Al vespre discussió sobre

si tu rentes plats o no, que si jo he fet el dinar, però jo ahir vaig escombrar l’escala...

Aquí desapareixo no s’escau que intervingui, em depassa, han de resoldre-ho sense

interferències.

7 de febrer

D’aquí uns dies algunes noies canviaran l’espai de pràctiques i començaran a anar a

l’escola de primària, vaig a la Delegació de l’Acadèmia, el delegat em rep contentíssim

fent la posta en escena corresponen i quedem que enviaré (ja ho fet ) el pla de treball i

horaris al seu Cap de ganivet per a l’aprovació i que les estudiants aniran a saludar-lo

la propera setmana per conèixer també els inspectors.

Al parvulari poc a poc han anat trobant el seu lloc. (no ha estat gens fàcil)

Pel que fa a l’institut i les classes d’educació física, sorpresa majúscula! Com que plou

s’anul·la la classe i la professora marxa a casa.

De CECODEL tornen contentes i relaxades, valoren molt positivament la feina que fa

la professora d’espanyol.

A BARAKA finalment només hi va una noia, s’interroga molt sobre la tasca del

professor d’espanyol i s’esforça per trobar la manera de fer-li petites propostes per tal

que l’ensenyament sigui una mica més significatiu per les alumnes. En parlem sovint i

és positiu.

Al vespre quan van arribant és un bombardeig d’informació, cadascú explica que siaixò, que si allò, que si fixa’t què ha dit la professora, que mira què m’ha passat pel

carrer, que m’he comprat un braçalet molt maco...

Converses típiques que es repeteix any rera altre:

Famílies, mascotes, parelles i ex parelles, viatges, records que han comprat o

compraran, aficions, música, pel·lícules, (llibres pocs...)



10 de febrer

Diumenge tranquil. Estar a Nador és un bany d’estímuls, es tracta de deixar enrere la

rutina còmode i coneguda i submergir-se en un món de colors, olors, sons, veus,

maneres de fer variats i diferents,en general, identificar les coses conegudes,

sorprendre’s amb lo nou i desconegut i sobretot adonar-nos que no som el melic del

món. Ensenya a ser “l’estranger”, el “diferent”, “l’ignorant”, una lliçó de respecte,

humilitat i humanitat.

Ara, després d’una colla d’anys de venir-hi, de tant en tant em trobo alguna persona

coneguda pel carrer, quina il·lusió quan em saluden i em pregunten com estem i com

està la família (això no s’ho descuiden mai).

Aquesta tarda he sortit a passejar una mica pel passeig marítim. M’ha vist el nen dels

veïns i m’ha demanat per venir. Em donava la mà petita i tèbia, era com si anés amb les

meves netes, al passeig marítim ha pujat en un cotxe de criatures (1 dirham la volta),

feia bonic veure l’ambient. Es tracta d’aprendre i no oblidar que hi ha moltes maneres

de fer les coses.

14 de febrer

A vegades em sorprèn la poca curiositat per part d’uns estudiants. Avui estàvem

convidades a dos actes un al Lope de Vega on feien un recital de poesies d’amor

escrites pels alumnes en motiu de Sant Valentí, no han volgut anar-hi, la raó - això no

va amb nosaltres- d’acord però no deixa de ser una oportunitat per conèixer una altra

cara de la ciutat. L’altre acte era al centre BARAKA, acte de comiat de Metges Sense

Fronteres que marxen de la zona i traspassen la feina al servei de migracions. El motiu

de no anar-hi, parlaran en francès...

Demà marxo cap a casa. Tornaré una setmana el 13 de març per “tancar” les

pràctiques i acomiadar-me de les persones i les institucions.



Valoració dels estudiants

Aquest apartat és més extens que els anteriors perquè he volgut mostrar opinions i

reflexions dels estudiants que evidencien què els han aportat aquestes pràctiques. Hi fan

consideracions personals i professionals que palesen el canvi sobre la visió del país i laseva gent, reflexions sobre els estereotips i perjudicis, l’apropament entre cultures, el

respecte que mereixen les persones, les dones, els aprenentatges professionals,

l’enriquiment que tot això els ha representat i com aquestes pràctiques han contribuït al

seu creixement personal. Hi ha coincidències en molts aspectes i evidentment també

divergències. Els punts de vista i la visió del món dels estudiants no és monotemàtica.

No hi faig cap comentari personal per no “interrompre’n ” la lectura i deixar-la oberta a

les reflexions que cada lector vulgui fer-ne.

El primer moment que vaig trepitjar el Marroc tenia por. Feia tres dies que havíem començat

la nostra aventura (passant per Màlaga, agafant el ferri fins a Melilla i travessant la frontera)

i la impressió inicial va ser de temor. Tot s’ha de dir que la frontera és un indret no gaire

agradable. Aquesta està composta de jerarquies, de control, de desigualtats socials i,

conseqüentment, de contraban i vandalisme; com totes les fronteres. Però aquests indrets, per

suposat, no representen la cultura marroquina general.

De les perspectives inicials a la realitat del Marroc, en aquest cas, hi havia molt perreflexionar. Els discursos basats en la por que vaig anar absorbint a Catalunya va ser un

causant de tot això. en un bon principi necessites pautes de comportament que et guiïn; les

necessites i les demanes. És llavors, un cop comences a assimilar el context, a sentir-te més

còmode, quan t’has de replantejar la teva pròpia manera de fer en el context, t’has de trobar a

tu mateixa a la nova realitat.176

De seguida em va agradar la manera de viure de Nador, de seguida em vaig sentir còmode en

el municipi i de seguida no em va suposar gaire esforç sortir de casa sola. Fins i tot, a vegades,em sentia identificada amb tot allò. 9:$!-($ $&'+,-+ $ -($,-$( ;& +! <+- ,.!-.($! 7+ !$ *)6$

7"&')&","= $ (+*(+ " $,,+'-$( $ !:$!-($8 9+& '+(&)6+&> ?$ 6) 6)%;& 7+! ,$((+( &"6= -$%*; 7+ !+&

"6&-"-.,")6& +6& @$6 (+*(+ $%* !+& %$6& )*+(-+& "> -)- " A.+ ,.!-.($!%+6- <=&&"% 7"<+(+6-& " 6)

176 Silvia Valls



'$(!;&&"% !$ !!+6#.$ ,)%.6$> 6) @$ &.')&$( .6 '()*!+%$ '+( !$ (+!$,"= " !:"6-+(B&> -)-& " -)-+&

<B"+% !:+&<)(C 7+ @)!+(D6)& +6-+67(+"2EE

F",$ +6 %",$> $%* +! '$& 7+!& 7"+&> @$"# $,)&-.%$(D%+ $! 6). ,)6-+G-H -$6- +($ $"GI> A.+

7$((+($%+6- +% &+6-"$ ,)% $ ,$&$ %+@$H &+#.($%+6-> ')7("$ J$@+( &+#."- %;& -+%'& +6$A.+!! "67(+-8 K$! $ 7"(> '+(L> A.+ "#.$!%+6- J$#.;& &+#."- $%* !+& %$-+"G+& ,)%'$6M+&8 N

%;&> +% <$ (+<!+G")6$( &)*(+ +! (+&'+,-+ $ .6 '$I& " $ .6& ,)&-.%&> ?$ A.+ $"GL ;& +! A.+ +6,$($

&+6-) 7"6& %+.O (+&'+,-+8 P(+, A.+ ;& .6 7+!& <$,-)(& A.+ +% <$6 @+.(+ !:+G'+("B6,"$ ,)% $

')&"-"@$> ,)% $ '+(&)6$8 1% @$"# %$6-+6"( )*+(-$ 7+ %+6-> &+6- (+&'+,-.)&$> " -)- @$ $6$(

<!."6- '+! &+. '()'" '+&"'(9

Q.($6- 7)& %+&)&> +!& %+.& ,)%'$6M& " ?) +6& @$% &+6-"( "%%"#($6-&8 R& %)!- $#)&$($- 7"(D

J)> ?$ A.+ +6 +! <)6& !$ 6)&-(+ &"-.$,"= +($ %)!- %;& <S,"! A.+ !$ 7+ A.$!&+@)! "%%"#($6-O6)%;& '$&&$(I+% 7)& %+&)&> ?$ -+6I+% '"&> !!), )6 -(+*$!!$(> 6) +6& <$!-$@+6 +!& 7"6+(& " +6 ,$&

7+ '()*!+%$ -+6I+% $ A." (+,=((+(8 T+(L +! <+- ;& A.+ 7.($6- !+& '(S,-"A.+& +% @$"# -()*$( +6

.6 !!), 6). $%* .6+& '$.-+& 6)@+&8 U) -+6"$ +!& %+.& $%",& 6" !$ %+@$ <$%I!"$ '+( '$&&$( !+&

J)(+&8 U) &$*"$ A."6+& 6)(%+& (+#"+6 +! 7"$ $ 7"$8 U) &$*"$ )6 ,)%'($( $!!L A.+ +% <$!-$@$ "

!$ #+6- 6) %:+6-+6"$"'(&

... que el viatger més humil pogués errar d’un país, d’un continent a un

altre, sense formalitats vexatòries, sense perills, segur de trobar arreu un

mínim de legalitat i de cultura.

Aquelles dues races que vivien porta per porta de feia segles mai no havien

tingut la curiositat de conèixer-se, ni la decència d’acceptar-se. 180

177 Silvia Baena178 Laura Massegú179 Laia Porquet180 Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià.



especulacions polítiques que sembra por cap a quests persones i en conseqüència un sentiment

de rebuig. Amb tot això vull dir que la societat tendeix a etiquetar les persones en funció de la

seva procedència, sense haver-se posat en contacte directament amb elles en el seu territori.

D’aquesta manera,indirectament estem condicionats alhora de tractar amb aquestes persones i

sovint ens deixem portar pels prejudicis. Tot i que em considero una persona oberta a noves

experiències, afirmo que vaig anar al Marroc no amb por, però si que amb certa desconfiança.

Penso que és normal desconfiar quan estàs fora de casa però aquesta desconfiança s’accentua

més si es tracta del Marroc, degut a la les expectatives que creem les persones i pel que ens

venen els mitjans de comunicació. Una vegada finalitzada l’estada puc dir que he fet un procés

molt important de desaprenetatge. Després de totes les experiències viscudes cada dia, i no

solament a Nador , sinó també a les altres ciutats que hem pogut visitar, després de compartir

tant de temps amb persones amb una cultura diferenciada de la meva, després de deixar-me

impregnar fins a l’últim moment de l’essència marroquina, penso que em sento capaç de dir

que he desaprès. He desaprès tota la sèrie de prejudicis amb els quals venia, m’he desprès de

tota aquella desconfiança inicial i m’he desfet dels esquemes mentals amb els quals vaig

arribar. No és que hagi oblidat tot el que tenia dins meu, construït a partir d’experiències

passades sinó que gràcies a aquestes pràctiques he pogut contrastar el meu pensament inicial,

basat en creences subjectives sense cap mena de coneixement pragmàtic amb un coneixement

experimentalment significatiu. Tot aquest procés tant complex resulta difícil d’explicar amb

paraules, més aviat ha estat una experiència a nivell personal , profund i intens, on he pogut

sentir emocions que mai havia viscut abans. Hi ha hagut moments de gran felicitat i moments

d’impotència, moments de soledat en que penses que tens sort de viure on vius però al mateix

temps de sentir vergonya de com vius, que ens queixem molt però ho tenim tot i més. 184

16 #+6+($!> +& ')7("$ 7"( A.+ +% @$ &+( 7"<I,"! -()*$( .6 +A."!"*(" +6-(+ !+& <)(%+& 7+ @"7$ 7+!

F$((), " !+& %+@+& '(L'"+&8 V" @$ J$@+( %)%+6-& +6 A.B &+( (+&'+,-.)&$ $%* !+& '(+%"&&+&

7+ !$ &),"+-$- %$(()A.I "%'!",$@$ $6$( ,)6-($ +! A.+ ?) '+6&$@$8 N!+&J)(+& +% -()*$@$

7$@$6- 7:.6 7"!+%$O )6 &=6 +!& !I%"-& 7+! (+&'+,-+W T+( +G+%'!"<",$( $"GL> '(+&+6-) .6 <+-

"6&"#6"<",$6-O +!& 7"+& 7+ &)! " ,$!)( ,)6@"7$@+6 $ $6$( $%* &$%$((+-$ 7+ -"($6-&> -$6%$-+"G>

%$" @$"# $(("*$( $ +6&+6M$( !$ X6",$ &$%$((+-$ 7+ -"($6-& A.+ @$"# 7.(8 T)-&+( @$ &+(

(+&'+,-+> ')-&+( @$ &+( '+( +@"-$( %"($7+& 7+ 7+&$'()@$,"= '+(L +! <+- ;& A.+ +% ,(+$@$ .6$

,+(-$ $%*"@$!B6,"$8 16-+6, A.+> &+6- +&-.7"$6-& 7+ '(S,-"A.+&> .6 7+!& 6)&-(+& )*?+,-".& +($

'$(-","'$( $! %SG"% 7+ !$ @"7$ $! F$((),> &" J$#.;& <+- +! %+. ($,= $ Y!$ ,$-$!$6$Z 6) J$#.;&

184 Mònica Ramírez



$(("*$- $ +%'$-"-[$( $%* $A.+&-$ &),"+-$-8 T+( $!-($ *$67$> ,)% $ (+'(+&+6-$6-& 7:.6$

+6-"-$-> !$ %+@$ $,-.$,"= 6) ')7"$ &+( 7+&$'()@$7$ '+!& %$(()A."6& %$!#($- $"GL "%'!"A.;&

$6$( +6 ,)6-($ 7+! A.+ ?) '+6&) ?$ A.+ +! '()?+,-+ ,)6-"6.$ 7+&'(;& 7+ 6)&$!-(+&8

\6+@"-$*!+%+6-> +6 !+& '(S,-"A.+& @$"# 7.( +!& 7)& '+(&)6$-#+& ]+! 7+ !:+&-.7"$6- 7+ '(S,-"A.+&

" +! 7+ '+(&)6$ !!".(+^ $"GL @$ <+( A.+> +6 $!#.6& %)%+6-&> -()*;& "6,L%)7+ " ,$6&$- -+6"(

&+%'(+ !$ !!)&$ 7+ &+( (+'(+&+6-$6- 7+ !$ _K", ?$ A.+ 7+!"%"-$@$ !$ %+@$ !!"*+(-$- " '9)

Abans de marxar cap al Marroc, parlant amb la gent que m’envoltava i escoltant comentaris de

persones no tan pròximes, vaig sentir molts comentaris dels quals alguns em sobtaven i d’altres

em feien pensar “No s’adapten, a més, tenen les seves tendes, amb els seus aliments i altres

productes, què passa que el nostra menjar no és bo?”. Segons el meu punt de vista està molt bé

que els marroquins tinguin les seves pròpies botigues en els països que emigren, ja que és una

manera de sentir-se una mica com a casa i també és un lloc on es poden trobar i parlar durant

la compra amb persones del seu país. Crec que volem que s’adaptin massa ràpid i mai els hem

preguntat quan temps fa que han arribat, quines facilitats tenen per tal de poder viure en un

altre país, com es senten, etc.186

185 Laia Porquet186 Aina Urizal



Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

.......

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.187

La meva experiència al Marroc, em facilitarà entendre millor persones que viuen al mateix país

que jo, però que provenen d’un context diferent. Primer de tot, les veuré com a persones, que

això sembla que a vegades se’ns oblida i posteriorment, com un company o companya més dins

d’aquest món multicultural. Jo he anat al seu país i m’hi han fet sentir com una més, ara entencla seva manera d’acollir i el xoc que deu ser per a aquestes persones haver de buscar-se la vida

fora de casa. La meva feina, doncs, és la de respectar-los, acollir-los i facilitar-los un bon

aprenentatge a les aules, un tracte igual a tots, no discriminar, ni posar etiquetes, ni tenir

prejudicis, perquè per damunt de tot són infants. Em quedo, sobretot, per tal de transmetre al

meu futur alumnat amb el respecte a les altres cultures i procurar una bona convivència amb la

cultura marroquí, entre altres. Per a mi, s’ha acabat trencar-me el cap amb prejudicis, ara

aniré a comprar a la botiga del costat de casa meva, que porta un noi de Nador, d’una altra

manera que abans. Ara entenc perquè sempre vol parlar amb mi, la seva poca pressa en servir-me i que hi hagi sempre tres o quatre homes més darrere el taulell, prenent te o parlant, etc.

Això és el que après a entendre i no estressar-me per culpa de la ignorància. 200

187 Pere Quart. Corrandes d’exili. 188 Laura Massegú



No som mandrosos. Només que ens prenem el nostre temps per viure.

Alguna cosa que no els ocorre als occidentals. Per ells, el temps és diners.

Per a nosaltres, no té preu. Amb un got de te en tenim prou per ser feliços, a

ells cap felicitat els basta. Aquesta és la diferència, fill.189

Tot i que penso que gairebé no he après estratègies ni maneres de treballar que em serveixin en

un futur com a Mestre d’Educació Física a Catalunya, ja que el sistema educatiu passa per una

època molt diferent a la que ens trobem nosaltres, he après i adquirit molts valors i

coneixements diversos que a les escoles catalanes mai hagués adquirit.

Per mi, el fet d’haver realitzat aquestes pràctiques ha tingut molt sentit perquè no només he

crescut com a mestre, que ja tindré la possibilitat de fer-ho al llarg de la meva carrera professional, sinó també he crescut com a persona, que és precisament el que busco a la vida,

créixer com a persona i valorar-ho tot i a tothom. Compartir experiències, vivències,

sensacions, gustos, disgustos...190

El fet de no poder assistir a centres que teníem previstos i haver de preparar materials i

intervencions que ens demanaven, sense que s’ajustessin al que tenia planejat, m’ha servit per

saber-me adaptar al moment, a la situació, buscar eines i recursos diferents als que tenia

establers o pensats. Aquestes situacions m’han servit per descobrir que puc rectificar una cosaque tenia pensada i canviar-la perquè no és l’adequada en aquell moment.191

A nivell professional, ha sigut una vivència molt productiva i m’ha aportat molt coneixement, ja

que m’enfrontava per primera vegada a la situació de posar en joc tot el que he après durant

aquests 3 anys. En un primer moment cal destacar, que anava una mica perdut, per manca

d’experiència, i perquè en aquest cas no tenia cap tutor al centre que em guies del què havia de

fer en cada cas, sinó que m’havia de guiar per la meva intuïció en molts casos, i això feia que

exercís amb independència i autocontrol molt elevat els meus coneixements, i els hi donava

funcionalitat.192

189 Jasmina Khadra. El que el dia deu a la nit. 190 Francesc Prieto191 Aina Urizal192 Ilyas Azzarouali



Tot i que en un principi vam establir un possible pla de treball envers a les institucions, aquest

va quedar obsolet quan vam anar coneixent la metodologia de les institucions. El fet de ser

maneres de fer molt diferents a les nostres, era difícil entreveure quina podria ser la nostra

intervenció sense conèixer bé la institució, ja que el que no volíem era contraposar-nos amb la

seva dinàmica diària. Això va fer que haguéssim de ser més obertes a l’imprevist i creatives

alhora de cercar alternatives i, tot i que no vam poder planificar en concreció un pla de treball

que es complís de manera significativa, sí que vam anar reflexionant sobre les temàtiques que

volíem transmetre, els perquès de les nostres actuacions i els per a quès necessaris per actuar a

partir d’un sentit, d’una finalitat. Aquesta planificació va ser generalitzada en un principi, però

puntualitzada i concretada a mida que anaven passant els dies. Havíem d’interactuar a partir

del que anàvem coneixent i això no era estàtic, sinó canviant.193

Finalment he de dir que preparar el projecte educatiu va ser una oportunitat per practicar la

capacitat d'adaptació a un nou centre. A la universitat ens mostren la cara més utòpica de la

professió però aquesta, no és sempre la més utilitzada als centres. Les circumstàncies de cada

lloc determinen molt el funcionament i el desenvolupament de les classes. Com futurs mestres és

interessant veure la versatilitat de maneres de treball amb els quals ens podem trobar. Un

aprèn a adaptar-se, quan es troba en una situació nova. 194

Abans d’anar al Marroc tenia unes quantes incerteses en relació al viatge i a les pràctiques,com per exemple: no sentir-me a gust a les institucions i no adaptar-m’hi, que no convisqués a

gust amb les companyes de pis i que les persones marroquines m’atabalessin constantment com

fan a les ciutats turístiques. La veritat és que tot plegat va acabar sortint força bé. La meva

situació a les institucions i a Nador en general va ser immillorable, en tot moment vaig tenir un

bon tracte amb tothom i, al pis, només vàrem tenir alguna picabaralla de convivència i tasques

domèstiques, però res important. Tots érem molt diferents i alguna espurna havia de saltar. Tot

i això, tots vàrem acabar molt contents d’haver estat junts i haver-nos conegut.195

La valoració que faig de l’estada a nivell personal és força positiva, ja que m’ha aportat

experiència per afrontar diverses situacions i coneixements que desconeixia del país que m’ha

vist néixer, ara fa uns quants anys ja. No obstant això també hi hagut una sèrie de coses que no

m’han acabat d’agradar, però primerament començaré pels punts positius.

193 Silvia Valls194 Laia Porquet195 Francesc Prieto



Cal destacar que era la primera vegada que m’enfrontava a una situació així, és a dir, la

d’anar a Marroc i que no fos per vacances, ja que des de que vaig marxar d’allà ara fa més de

13 anys, no hi havia tornat fora de l’estiu, i m’agradaria remarcar que hi ha uns canvis

abismals entre l’estiu i l’hivern, a l’estiu hi ha molta tensió, gent, i en general els preus es

disparen de manera desorbitada, la qual cosa veig normal, ja que és una oportunitat pels

venedors. I això ens passava a nosaltres i més als companys quan anàvem a comprar o algun

altre lloc, sempre ens pujaven una mica el preu. Aquesta experiència també m’ha servit per

veure la verdadera realitat del Marroc, que és la realitat que viuen les persones durant tot l’any

i no només la que tenia en ment jo, que és la transformació que pateix el país a l’estiu, on tot

està més net i controlat, malgrat el caos que suposa que es dupliqui la població de la ciutat de

Nador, ara m’ha sobtat que tot estigués brut, descontrolat i en unes condicions no gaire

òptimes. 196

Podria dir que he après moltes coses: metodologies, formes de viure, de pensar, de fer, formes

de relacionar-se però la veritat és que el que he après de debò és a tolerar des de la vivència i

no des de la paraula, he après a respectar i comprendre una altra realitat i per part meva el

més important, ha empatitzar amb la persona estrangera que es troba en un nou país, amb una

nova llengua, una manera de pensar i de fer completament diferents, i que ha d'adaptar-se i

manejar-se dins d'aquesta incertesa fins al dia que vulgui tornar.197

Penso tan sols a nivell d’opinió personal i m’agradaria transmetre que hem de ser capaços de

percebre que pertànyer a una altra cultura va molt més enllà. Els trets culturals que conviuen

amb nosaltres i ens acompanyen en el procés de fer-nos grans, esdevenen part importantíssima

de la nostra identitat sobretot quan han format part del nostre procés de socialització. En

aquest punt trobem la clau de la riquesa i també de la dificultat que en alguns casos podem

tenir a l’hora de relacionar-nos, és el fet de què sovint no entenem el mateix codi; no parlo del

lingüístic sinó més aviat del moral/social i entendre aquesta premissa és bàsic per comprendre

l’essència de la diversitat cultural amb prou globalitat.

196 Ilyas Azzarouali197 Carmen Jiménez



No som conscients que tenim maneres diferents de relacionar-nos, de parlar, de mirar, de

sentir, també tenim expectatives diferents i gustos diversos, no podem pretendre marcar quina

és la manera d’actuar que està bé o malament, ja que d’això se’n encarrega normalment la

pròpia societat, la qual ens posa límits i normes morals sense adonar-nos-en. La diversitat és

tan gran que si ja en persones d’una mateixa societat els matisos són molts, quan pertanyem a

cultures del tot diferents les diferències són abismals. Aquí també romà la riquesa de les nostres

diferències, res ni ningú ha de creure’s millor que l’altre sinó tan sols diferent si és el cas. Tot

succeeix per alguna cosa i tot podria ser d’una altra manera, els nostres valors són

construccions socials, i ara amb una societat multicultural en podem construir de nous i

segurament millors. 198

Durant aquestes setmanes hem pogut viure una gran experiència, tant personal com a

educativa. La diferència entre cultures fa que la gent actuï de diferents maneres i que la relació

professor alumne sigui diferent a la nostra. Nosaltres estem molt acostumades al contacte

visual i físic, però en canvi, al Marroc el fet de mirar a algú als ulls o de posar una mà en la

seva espatlla es percep de forma diferent. És per aquesta raó, que s'han de tenir en compte

aquests petits detalls quan dónes una classe.199

Considero que les meves pràctiques a Nador han estat una bona experiència, però també una

experiència dura. Tant pel fet de viure allí com per la gran diferència que hi ha amb el nostreestil de vida. La diferència entre homes i dones ha estat un dels punts més difícils i amargs de la

nostra experiència. Ser dona allí significa no tenir vida social amb la gent del carrer, elles

s'encarreguen només de fer les tasques de la llar, la cuina, etc. tot el relacionat amb la casa.

Una dona ha de ser servicial i ha d'estar a la disposició del seu marit.200

198 Susanna Prat199 Roser Bauzà i Núria Paré200 Mireia Martínez



Em quedo, doncs, amb el que he après sobre les dones marroquines. Elles no veuen com un

problema viure dins la seva societat, cosa que nosaltres imaginem. Elles són felices de viure al

seu país, cada casa és un món i és diferent; poden tenir problemes familiars, però com

qualsevol dona d’arreu del món; ha de ser un martiri o dolent ser dona i viure al Marroc?

Sincerament, ara crec que no. No és qüestió només de societats, costums i tradicions, sinó que

va més enllà, és la manera de viure de cada persona, de cada família i com aplica i reconeix els

drets de la dona.201

Dues dones a destacar per la seva lluita en formar-se dia a dia com a persones i sobretot com a

dones varen ser la Najoua (bibliotecària del IEES Lope de Vega) i la Bushra (directora de

CECODEL). Són dues noies joves, amb estudis, independents tant de pensament com de

personalitat, encara que una més lligada a la religió que l’altra. Elles van ser les que em van

sorprendre molt positivament i les que em van fer veure una dona marroquina diferent i nova a

la meva imaginació. Amb Najoua vam poder tenir una relació molt més íntima, la qual ens va

apropar a una noia jove, com nosaltres, d’una altra cultura i religió, que en algunes coses

discrepàvem, però que en altres érem totalment iguals. I la Bushra em va mostrar una gran

dona, treballadora i lluitadora, la qual també em va trencar esquemes molt positivament.202

Un altre aspecte social és el de la dona, la dona a Nador com he pogut veure, sol estar sempre

a casa, sovint organitzen reunions o dinars i en aquests dinars hi ha exclusivament dones. Alcarrer se’n veuen però mai van soles, sempre van acompanyades o bé del seu marit o bé d’una

altra dona. Aquest fet ens va afectar molt ales noies ja que havíem d’adaptar-nos a ell i sortir

sempre que fos possible acompanyades i no tornar tard a casa com a màxim a les 8 .Alguna

vegada havia estat fent feina al bar o simplement comunicant-me amb els amics i familiars de

Vic i m’havia trobat sola envoltada d’homes. Resultava incòmode no veure cap taula amb una

dona i et dóna una sensació com de que estàs en perill, tot hi així mai vaig tenir cap ensurt

perillós. 203

201 Laura Massegú202 Estefania Serrano203 Mònica Ramírez



Durant tot aquest temps he pogut conèixer de prop l’IEES Lope de Vega i del Lyceé Taha

Houssein, he conegut diferents llocs exòtics, he compartit bons moments amb persones

autòctones, he après a expressar-me i a fer-me entendre i m’he adaptat al context social i

cultural del Marroc. He viscut d’aprop la desigualtat que hi ha entre homes i dones, el poder

que té la família al Marroc, la brutícia que hi ha pels carrers, les platges i el país en general, el

contraban que existeix en el país, en especial al Nord, el tràfic de droga i el negoci que els hi

produeix, el fet que tot rodi a partir de contactes, la desesperació d’algunes persones de marxar

d’orient cap a occident, la poca qualitat de vida, les males infraestructures, el fort vincle que

tenen amb la seva religió i la monarquia, les relacions que hi ha entre ells (donar i rebre)...

Afirmo que he après moltíssim i no només sobre educació, sinó també aspectes relacionats amb

la cultura, la política, la societat, l’economia, la religió, les relacions entre dones i homes, la

família, la vida quotidiana, els mercats, la convivència, la geografia...204

Em va resultar xocant veure tanta quantitat de gent creien, bé, aquí a casa nostre sovint veiem

marroquins i estem acostumats a veure com de tant en tant en les seves festivitats com la festa

del xai hi ha un desplegament important de marroquins però mai saps ben bé què fan ja que

tampoc es cosa nostre. Doncs allà al estar en el seu terreny i a viure cada dia envoltats d’ells

t’adones que la religió és de gran importància. Des de la mesquita es dona el senyal unes 5

vegades al dia del moment que s’ha de resar i es sorprenent observar com la gent amb un

moment pot passar una cortina a la botiga i posar-se a resar. És una situació que de bones a primeres impacte i que crida l’atenció. Per mi va ser un fet nou, però mai saps com tractar

aquest tema ja que per ells és un tema important i a vegades des de la meva ignorància quan

demanava semblava ofendre’ls.. 205

204 Francesc Prieto205 Mónica Ramírez



Finalment, diré que aquesta experiència viscuda serà inoblidable per a mi; i a més pot ser un

bon fonament per al meu futur. El nerviosisme, les pors, la incertesa, la ignorància d’abans de

començar aquest viatge, ara em queden molt llunyanes. Actualment estic totalment satisfeta

d’aquesta aventura per a la meva formació com a futura mestra que seré i per entendre una

mica més la cultura marroquí i la seva gent. Crec que sempre duré aquest país ple de contrasts

dins del meu cor, el seu acolliment, la seva hospitalitat, el moviment dels seus carrers, la

riquesa dels seus colors i l’aroma de les seves espècies. 206

Per acabar m'agradaria intentar fer una reflexió de tot el que he après, encara que és molt

difícil ja que he après moltes coses i de molts aspectes diferents.

He après a ser més tolerant, tant amb la gent amb qui vivia, com amb totes les persones que s'han creuat al meu camí d'aquesta experiència en algun moment.

He après a intentar no jutjar, intentar entendre les maneres de fer diferents i si no ho pots

entendre, simplement, encara que no gens fàcil, respectar-ho. He après a viure sense tenir-ho

tot controlat, a esperar i a deixar que les coses flueixin. He après a posar-me a lloc d'algú

nouvingut ( en aquest cas jo) que no entén absolutament res, i la inseguretat que això suposa

tant a l'hora de fer coses, per exemple agafar un taxi i pensar que no entendran que vols

compartir-lo, fins al punt de paranoia de veure algú riure i com que no entens que diu pensarque potser parla de tu, per sort també he après a superar aquestes barreres. En general puc dir

que he après a ser millor persona, i tot i que soni molt a tòpic, en que sento desprès d'aquesta

experiència és que he crescut.207

206 Laura Massegú207 Mar Pahisa



Epíleg

Vaig començar a escriure amb la intenció d’acomiadar-me d’aquest projecte i de

resumir el seguit d’experiències, anècdotes, reflexions i aprenentatges propis i dels

estudiants, i ara és hora de recollir el que ens ha aportat i trobar la manera d’incorporar-ho al dia a dia més enllà del record i la nostàlgia que produeixen les absències.

Personalment no he assolit veritats inqüestionables ni certeses irrefutables, sí alguns

aclariments i noves percepcions.

- Però llavors -vaig gosar contestar-, encara sou lluny de la solució...

- Hi soc molt aprop, però no sé pas de quina.

-Així, doncs, no teniu una sola resposta a les vostres preguntes?

- Si la tingues,Adso, estaria ensenyant teologia a París.

- A París tenen sempre la resposta vertadera?

- Mai -va dir Guillem-, però estan molt segurs dels seus errors.

- I vós? -vaig dir amb una impertinència infantívola-. No feu mai errors?

- Sovint -respongué-. Però, en comptes de concebre'n un de sol, me

n’empesco molts; així no hem faig esclau de cap.211

Dels testimonis dels estudiant que he senyalat i de les meves reflexions, destaco per

acabar el que em sembla que més ens ha enriquit.

En primer lloc l’estranyesa que provoca “aterrar” en un lloc desconegut i trobar-s’hi

poc o molt fora de lloc. Això ensenya a posar-se al lloc de l’altre, un lloc no sempre

còmode però indispensable conèixer perquè ens ajuda a comprendre actituds i

comportaments que altrament ens semblarien estranys. Haver viscut en pròpia pell

situacions de desconcert i confusió i haver tasta el “pa i la sal” dels veïns marroquins

ens ha de servir per generar actituds empàtiques i de respecte amb les persones que

troben en situacions similars tot i que incomparables quan tornem a casa.

211 Umberto Eco. El nom de la rosa.



Tu tastaràs quin gust que fa de sal

el pa d’altri, i quin camí tan dur

és baixar i pujar escales d’altri.212

És obligat repensar la mirada sobre l’altre. Si ens hem sentit forasters uns mesos podemevitar que d’altres s’hi sentit anys i anys.

Jo em vaig sentir sempre a tot arreu, des dels tretze anys, un convidat.

Sovint , em rebien amb els braços oberts; a vegades, em toleraven; però no

vaig ser enlloc un habitant de ple dret. Contínuament desigual, desajustat;

de nom, de mirada, de posat, d’accent, de filiacions reals o suposades.

Incurablement foraster. A la terra natal i també, més endavant, en les de

desterrament.213

Altre punts destacables són els aprenentatges professionals que assenyalen els

estudiants referits sobretot a la capacitat d’adaptar-se a contextos educatius i socials

nous, apreciar contrastos, viure contradiccions sense que per això s’enfonsin els seus

sabers.

Modular la visió sobre la dona a L’Islam, que ens permet l’oportunitat de conviure i

apropar-nos a elles durant l’estada a Nador, tot i la dificultat de canviar els nostres

esquemes ens ajuda a evitar una visió feminista excessivament eurocentrista. Vet aquí

una altra riquesa d’aquestes pràctiques.

La solidaritat de les dones serà global quan s’elimini les barreres entre

classes i cultures.214

Una visió del món més oberta i respectuosa a la riquesa de les cultures i un creixement

personal valuós que facilita transcendir percepcions mesquines, flexibilitzar esquemes i

codis i valorar el respecte a l’altre i el diàleg entre cultures.

I recordar que no som el centre del món.

212 Dante Aligieri. Divina Comèdia. (Paradís XVII 58-60)213 Amin Maalouf. Els desorientats. 214 Fátima Mernissi. Sobre l’autonoimia del feminisme àrab.http://www.mundoarabe.org/mujer_musulmana.htm



Occident no ha estat sempre el que tu has conegut, aquesta àrea de pau, de

justícia, preocupada pels drets dels homes, de les dones i de la natura. Jo,

que sóc d’una generació anterior a la teva, he pogut conèixer un Occident

ben diferent. Es pot ben dir que, durant segles, hem solcat la Terra, bastit

imperis, enderrocat civilitzacions, hem massacrat els indis d’Amèrica i

després transportat negres dins de carraques atapeïdes per fer-los treballar

en lloc seu, hem fet la guerra als xinesos per obligar-los a comprar l’opi; sí,

hem bufat sobre el món com un tornado, un tornado sovint benèfic, però

constantment devastador.

I aquí, a casa nostra, què hem fet? Ens hem degollat, bombardejat, gasejat a

bastament, amb furor fins a la meitat del segle vint. Després, un dia, tips,

tornats al seny, fatigats, una mica envellits, ens vam asseure a la butaca més

confortable vociferant a la platea: “I ara que tot el món es calmi!” Doncs

no, ja ho veus, tot el món no es calma a la mateixa hora que nosaltres. 215

Terrassa febrer 2015

l'altre memòria de pràctiques

Documents